L'Espill. Número 28. Març 1990

JOSEP DIAZ AZORÍN Naix a les darreries de la guerra civil a Yecia. Per bé que passa la infantessa a la ciutat d’Alacant. De ben menut, son pare l’inicia en la pintura. Més tard, estudiarà Belles Arts (en la segona meitat dels 50), a València.

Vivint en diverses poblacions del sud del País Valencià, compaginarà la docència amb els seus afers pictòrics.

En l’actualitat, Azorín treballa preferentment en dibuixos i gravats, de vegades recollits en sèries o carpetes. Partint d’una realitzacib essencialment clàssica, sap trobar per a les seues obres un pacte entre la sensibilitat artística actual i el suvoir faire de tal1 més clàssic. De vegades, detectem a les seues obres, encara, un cert interés per temes socials i populars, no debades estigué connectat durant la dictadura i transició amb el realisme social pictòric.

ELISEU CLIMENT Editor Av. Bar6 de Càrcer, 40. 46001 València Disseny: Josep Hortolà ISSN: 0210-587-X Depbsit legal: V. 2.686 - 1979 Composició: Germania-Abra Impressió: Tip. Artística Puertes, S. L. Calix III, 21. 46008 València

EESPILL Revista cultural dirigida per JOAN FUSTER Director adjunt Vicent Salvador Come11 Assessor Rombo de la Calle, JuliB Esteban Chapapria, Gustau Muñoz, Rafael Juan, Víctor Navarro, Miquel de renzi, Antoni Furió i Rafael Alemany

SUMAR1 ESTUDIS 1 ASSAIGS STEFANO DELLA BELLA 1 LA PINTURA CEmICA TARDOBARROCA VALENCIANA Inocencio Pérez Guillén ll UNA IL+LUSIó COMPARTIDA: L’INSTITUT VALENCIA D’ART MODERN Rom& de la Calle 23 EL CATALA AL PAÍS VALENCIA: SOCIETAT 1 SISTEMA EDUCATIU Rafael Xambó 33 LA CIENCIA FICCIÓ CATALANA, PANORAMA DE 1986 1 1987 A. Munné-Jordà 45 ELS GRAFFITI: UN CODI PARALITERARI Joan Garcí 55

TEXTOS LITERARIS UN MALENTÉS Rafael Ventura Melià 69 POEMES INEDITS Lluís Roda 79 CRONIQUES 1 NOTES DIAZ AZORÍN: DE L’AUTONOMIA FUNCIONALITAT DE L’ART Romà de la Calle 93

1 LA

COMMEMORACIONS HISTORIQUES 1 APLECS HISTORIOGtiFICS Antonio Furió 101 1 CONGRÉS D’HISTORIA

DE LA CIUTAT DE VALENCIA

(segles XIX-XX) Justo Serna i Anaclet Pons 103 REVIURE

L’ESPAI

VISCUT

Antoni López Quiles 105 VIURE LA HISTORIA

A LA RIBERA DEL XUQUER

Vicent S. Olmos i Tamarit 107 EL CONSELL

VALENCIA DE CULTURA 750 ANIVBRSARI

1 EL

Cristbfol Aguado i Medina 110 ESTIU/TARDOR LITERATURA EN UN TEMPS SENSE CARENA Vicent Martínez i Josep Lluís Orts 113 LES HORES POETIQUES DE JOAN VALLS Ferran Carbó 117 CRONICA D’UN LLAGUIR LLUENT David Castillo 121 RESSENYES BIBLIOGtiFIQUES

S

TEFANO DELLA BELLA -1 LA PINTURA CERAMICA TARDOBARROCA VALENCIANA 1 nocencio IA-ez Guillén

E

LSpintorsceramisteshan empratsemprede forma sistemàticarepertoris alienscom a model,tant peralscartutxosornamentalscom pera lesescenes contingudesfreqüentmenten aquests.

Primervan serelsalbumsde dibuixosqueexistienja a Wdat Mitjana’ encaraque capd’aquellaepocahajaarribatfins nosaltres.La difusiódela impremtano va implicar en principila desapariciód’aquestos repertoris:hi ha algunsexemplesbenconegutsque ho proven;entreellspotserel mésnotori el del plat delMuseude Cluny amb unaSussannai elsvellsprovinentd’aquellaquePintoricchiovarealitzarpera lesEstantesBorja del Vatica i el nexede la qual ha d’éssernecessàriament un dibuix2;són conegudes tambéalgunespeticionsexpresses d’àlbumsrealitzadesa pintors.La utilitzacióde xilografiesi gravatscom a font d’inspiracióés encetadasobremodelsalemanysi itaI VD. BERTRAND JESTAZ, «Les modeles de la majolique historiée bilan d’une enqu&e» en Gazette des Beaux-Arts, nP 1239, 1972, pgs. 215240. z VID. ENZO CARL], II Pintoricchio, Mil& 1969, pl. 70, cit. de Bertrand Jestaz «Les mod&s...» op. cit. p. 218.

ll

ESPILL lians pels orfebres que comenten a emprar repertoris ornamentals impresos entre 1466 i 14753. Pero la més antiga aplicació dels ceramistes, que a més marca l’inici del seu ús sistemàtic, ha d’assignar-se a una edició veneciana, de gran difusió, de les Metamorfosis d’Ovidi de 14974.

En els primers temps els centres productors de repertoris gravats van ser Alemanya -des del Mestre E.S. a Durero i Holbein- i Italia. Entre els gravadors italians cal insistir especialment en l’immens èxit que l’obra de Rafael va tenir entre els pintors ceràmics sobretot per mitjà dels treballs de Marco Antoni Raimondi i dels seus deixebles Agostino de Musi anomenat Veneciano i Marco Dante de Ravenna5. A mitjan segle XVI sorgeix un tercer nucli, les edicions lioneses -sobretot de la Bíblia i d’ovidi- que assoleixen un enorme èxit degut segurament a les possibilitats de renovació del repertori formal que oferien, i que envaeixen els mercats europeus desplacant com a models les obres de procedencia italiana6.

Tot aquest món sucumbeix en la centúria següent, i és completament alié al gust que inspirara les grans composicions pictoriques tardobarroques per a revestiments ceràmies que precedeixen el rococó ja ben entrat el segle XVIII i que, com veurem, s’originaran a Valencia i amb cert retard a partir d’obres d’aiguafortistes italians, del segle XVII o d’artistes de formació italiana.

Hi ha un fenomen de gran interés que es produeix ja àmpliament al segle XVI, i que reapareix ben entrat el XVIII a Valencia, que interessa esmentar ara: els ceramistes solen combinar elements presos de gravats diferents, de manera que semblen voler emmascarar conscientment les fonts emprades; el cas potser millor conegut al respecte és el de Fr. Xanto Avelli7 pero es dóna en molts d’altres. Aquesta considemció ens porta necessàriament a una altra: l’interés que les metodologies actuals que aborden l’estudi de la pintura ceràmica atorguen, no sols a la recerca de les fonts (identificació del gravatlmodel), sinó la mena de relació d’aquestes amb l’obra final. Això implica abordar problemes de diversos tipus, des de la forma i el nombre de combinacions efectuades a la manera de translació d’un llenguatge a altre o la manca de correspondencia -desitjadaentre escenes i inscripcions; la sovintejada readaptació de formats i els problemes compositius i d’espai que aixo comporta o àdhuc l’existencia de fases gravatldibuixlpintura ceràmica que explica els distints criteris, cultes o populistes, amb els quals es resolen algunes obres a partir de fonts comunes. No cal dir que la pintura ceràmica valenciana no ha estat abordada fins ara amb aquests criteris metodologics i que les ja anacroniques i obsessives classificacions geografiques8, errònies a més a més en el que per-toca a la mjoleria del segle XVIII, continuen donant-se constantment.

3 Prsaasrrr JEAN-RICHARD, introducció al cataleg de l’exposició, OrnemanisFtesdu Xve UUx& siècle, París, 1987, p. 7.

4 Ovidio Metamorphoseos volgare, Venecia, impremta de Zoane ROSO, 1497.

5 GIUSEPPE LNERANI, «La fortuna di Raffaello nella mailica» en Raffaello. L’Opera, le fonti, la fortuna, Novara, 1968, II, p. 671-708. Tambe Carla Bernardi, cataleg de l’exposició Imagirzi architettoniche nella maiolita italiana del Cinquecento, Mili, 1980, p. 8.

6 BERTRAND JESTAZ, «Ies modeles...» op. cit. p. 236-237.

7 Ibid. id., p. 230. s Jestaz assenyala a Piccolpasso -en el segle xvn- que determina els caràcters distintius d’urbino, Casteldurante i Venecia com a origen de l’enderiament d’assignar unes caracteristiques estilistiques a cada centre, ciutat, de producció ceramica. Vid. «Ies modeles...» op. cit., not. n. 1, p. 238. Des del punt de vista de la Historia de l’Art l’assignació a un taller no ha de ser mes que una premissa en el ptocés sistematitzador.

12

I’ESPILL En el segleXVII l’aiguaforts’imposacom la forma d’expressió favoritaduna serie demestresitaliansl’obradelsqualsen conjuntrepresenta l’aportaciómésoriginali innovadorade la centúria.Va serParmigianinoqui va revelarja lespossibilitatsdela nova tecnicaquehauriadeconferirenel barrocpersonalitata lesproduccions italianes.Eaiguafort s’adoptàamb entusiasme,va permetreper la seualleugeresala improvisaciótan valoradaaleshores,i esva perllongar’finsel XVIIIen queculmina amb Canaletto,Piranesio Tiepolo.En el segleXVIIlesgransobresoriginalsesdeuensobretota Guido Reni, al seudeixebleSimoneCantarini,al seu rival, el Guercino,a JosepRiberal’obm del qual com aiguafortistaés d’enormepersonalitatpero sensedubte classificablecom italiana9;LucaGiordano,SalvatoreRosaqueempral’aiguafortamb criteri sobretotpictoric, a PietroTestao a G.B.Bracelli,que perllongael manierismeduranttota la primerameitatdelsegle;perotambéa algunsgravadorsestrangers queesformeno resideixen a Italia com ValentinLefèvredeBrussellesqueva treballara Veneciao l’alemany Adam Elsheimeractiua Romafins 1610.Tamnateixelsgransautorsderepertoris/models i per tant responsables tant de la renovaciótemàticacom de l’ornamental,no solsen ceramicasinó tambéen orfebreria,tèxtils, estucs,etc.,sónsobretotTempestai Jacques Callot i, un poc posteriors,JeanBeraini SebastienIeclercl”.Menys estudiadaés la influenciade Stefanodella Bella quecal comptarentreaquestsgransgravadorsi que descobrimaraen les seuesrelacionsamb la rajoleriavalencianadel rococóincipient, prodmdaen la primerameitat del segleXVIII. Antonio Tempesta,nascuta Florenciaen 1555i mort a Romaen 1630ésun artista mediocreperode granimportanciaper dosmotius:el primer,haverintervinguten la formacióde Callot i dellaBella, i en segonlloc, pel granèxit que les seuesbatallesi caceresvan assolirentreels ceramistesen la segonameitat del segleXVII i en les primeresdècadesdel XVIII. JacquesCallot ésla figuraindiscutibleenvoltadaa mésduna aurademisterii llegendadesde Baldim&. Membreduna familia lorenesadeburgesos ennoblits,va tenir ocasióde conèixeri impregnar-se de l’esperitmanieristade l’escolade Fontainebleau delsdarrersmoments.Va passara Romai en 1611a Florencia,cridat per Tempesta per tal d’interveniren la seriede gravatscommemoratiusde les pompesfúnebresde Margaridad’Austria.Fascinatpersempreperla capitaltoscanafoualla on quallai desenvolupàel seupeculiarestil:desde la línia minúsculadel dibuix, la seuagranprecisió o el costum d’inclourenombrosesi petitesfiguresi de multiplicar els plans;tot aixo procedent-encara queàmpliamentsuperat- del seumestreflorentí Giulio Parigil*. fibra deCallot oscillaentrela satiradevegadesdescarnada-i fruit potserdelperíode decrisi queli va tocarviureforadel’oasiflorentí- i el realismecartogràficqueesdóna enunadelesseuesobresmésconegudes, el monumentalSetge de Breda la comparanca del qual amb la pintura homonimade Velázquezés de gran interés.

Eatzarva volerqueStefanodellaBella,deforma involuntaria,i essentuna figura excepcional, passés a convertir-se enunamenad’epígon,si no d’imitadorpagatdeCallot; 9 EUGENE ROUIR, La gravure originale au XVII siècle, Paris, 1974, p. 37.

IO La influencia d’aquests ornamentistes en la decoració de les terrisses de Moustiers i, per tant, relacionada estretament amb la factoria de l’Alcora, ha estat estudiada per Jacques Mompeut, Les faiences de Moustiers, Aix-en-Provence, 1980, vid,, esp. p. 66.

11 FLIPPO BALDINUCCI, Notizie de proffessori del dkegno, Florencia, 1681.

12 HOWARD DANIEL, Callotk etchings, Nova York, 1974, p. XIV.

13

CESPILL de forma injusta ha estatestudiant-seen aquestaspecteúnicament,tot i que la seua obraoriginal ésde granqualitat. Della Bella va serconsideratja al segleXVIII com el mésbrillant successorde Callot, al qual esva suposara més,erròniament,quehavia estatel seumestr+. De totesformes,la influenciadel lorenèsésgran,tant en la temàtica com en certstretsestilístics.Della Bella s’haviaformat com orfebreen Florencia, seguintelsescultorsdel taller de Cian Bologna,i va comentara dibuixarcapal 1623 copiantprecisamentCallot, elsgravatsi dibuixosdel qualconeixienaleshoresa la ciutat una enormedifusió.A més,en la seuaformacióvan intervenirdirectamento indirectadosdelsanticsmestresde Callot: el ja vell RemigioCantagallinai Giulio Parigi, mitjancant lesimitacionsquede la seuaobracontinuavarealitzantel seufil1 Alfons.

Lesseueselaboracionsper a entradestriomfals,aparellsescenografics, teatralsi fúnebresi esbossos pera festesdetota menavangaudirdemolt bonaacceptació,demanera queen 1632,alsvint-i-dosanys,va passara serprotegitdirectamentpelPríncepLorenzo de Medici al qual precisamentCallot havia dedicatentre 1612i 1618la seuaseriede Caprici. L’èxit en la capitaltoscanasemblavasuficient;per això, les causestant de la seuamarxaa Romaentre 1633i 1636com, sobretot,el trasllatposteriora Paríshan estatobjected’hipòtesisdiverses.El fet ésquela RomadelsBarberiniqueassistiaa la construcciódel «baldacchino» deBerniniva acollirmésbéamb indiferencial’aiguafortista i tanmateixelsambientsromansdels«Bamboccianti»,queencetavenla investigació paisatgísticai delesrunesdirectamentdela natura,semblaquesí vaninfluir decisivamenten l’afaiconamentd’un estil méspersonali en el consegüentdistanciamentde CalloV4.

El viatgea París,on romandriadeuanysentre 1639i 1649,ésmésproblemàtic; hom sol explicar-loenfunció delesexpectatives creadesperdosgranseditors,Francois Ianglois i IsraelHenrietlS,i per la política d’atracciód’artistesseguidaper Richelieu, quehaviaaconseguit-temporalment- per aquestes datesel retornde Poussindesde Roma.Aquestapoliticas’haviareforcatitalianitzadafins la imprudencia,ambla concessió de Mazarino.Cosaqueva significarobviamentuna seried’avantatges i favorsper a della Bella,el qual en principi haviahagutd’acceptar, quasiper tal de sobreviure,la copia-una altm volta- degmvatsdeCallotmolt sollicitatsencaraa Francaen aquells anys.El fet ésque,enconjunt,la seuaproduccióparisinaésdegranamplitudi, precisament,enellas’inclouenalgunesdelesseriesornamentalsqueensinteressen perla seua influenciaen la pinturavalencianade la primerameitat del segleXVIII.Desprésdel seu retorna Florencia,on romandriadefinitivamentfins la seuamort en 1664,van haver dereeditar-se molts delsgravatsdel’etapafrancesaperl’excellentacollidaquecontinuaven tenint i, pel quesembla,per un cert exhaurimentde la seuavenacreativa.Pero tambéva produir novesseriescom la Caca de d@rents animals o Sis vistes del port de Livorno que els pintorsvalenciansdeguerenconèixer.

13 FRANWSE Vwm, Inventaire Gén&1 des dessins italiens, II, Lkssins a’e Stefano della Bella 1640.1664, Museu del Louvre, París, 1974, p. 7. Della Bella tema sols ll anys quan Callot va deixar Florencia. Ia coincidencia parisenca que es va suposar erroniament, de fet no va arribar a produirse perque en 1639, any de l’arribada del florentí a Paris, en feia ja quatre que Callot havia mort.

14 Ibid. id., p. 10.

15 Ibid. id., p. 12. Baldinucci -Notizie... op. cit., p. 186-, el mes antic biograf de della Bella no dona cap rao; Jambert ho justifica en funció de la política artística de Richelieu; De Vésme planteja diverses hipotesis entre les quals interessa la del contacte durant la seua estada a Roma amb els comerciants d’estampes francesos Franpis Langlois i Israel Hemiet.

14

L’ESPILL Caldria diferenciar prèviament, al respecte, dues qüestions: la hipotetica via per mitjà de la qual arriben els àlbums de della Bella a Valencia i, per altra banda, l’evidència de la seua utilització en determinades obres; entre elles, on aquesta utilització es produeix de manera més abundant i evident és en el gran sòcol del refectori del convent de Santo Domingo dOriola, obra afortunada i excepcionalment ben documentada16.

Respecte de la primera qüestió no podem més que efectuar algunes conjectures: Luis Domingo -el «creador» del disseny per a Oriola- era deixeble d’Hipòlit Rovira, el qual, com és ben sabut, va romandre a Roma al voltant d’uns quinze anys i encara era viu quan es va realitzar el sòcol de Santo Domingo en 1755; El seu retorn a Valencia degué tenir lloc entre 1740-175017, moment que coincideix significativament amb un fort canvi de la pintura ceramica a la ciutat que aborda projectes més ambiciosos i renova els seus repertoris ornamentals. Rovira va poder portar de Roma, juntament amb el seu entusiasme i els seus propis apunts, els àlbums de della Bella, de gran Cxit des de finals del segle XVII; el gravador valencia s’havia impregnat certament del barroc berninesc que després plasmaria amb fidelitat en detalls del disseny per a la facana del Palau del Marqués de Dosaigües18, i a aquest món estètic i a aquest moment corresponien els repertoris de l’aiguafortista tosca. Si això no va ser així i Rovira no va ser l’autor material de la importació de les series, potser va poder molt bé aconsellar el seu deixeble Luis Domingo sobre una nova forma d’abordar els seus ensenyaments donant amplitud i desimboltura agosarada al dibuix i emiquint i renovant el mpertori iconogràfic en base a aquests.

Luis Domingo, pintor, escultor i arquitecte nascut a Valencia en 1718 havia realitzat dissenys per a orfebreria, estucs i cartons per a rajoleria19. Domingo és l’artífex directe de les innovacions. Anys abans que la rajoleria dOriola dibuixés ja el gran socol del refectori del convent de Predicadors en la ciutat de Valencia per al qual va pintar escenes de la vida de Sant Vicent Ferrer i Sant Lluís BertranZo i del qual se’n conserven en I’actualitat alguns fragment+; aquests fragments suggereixen ja el coneixement

16 Per les inscripcions contingudes en el mateix si>col, en les marines als dos costats de la porta es llegeix: «nP 1~; «nP 2»; «nP 3/Luís Domingo lo delineaba/añ(o) 175%); (m.0 4ILuciano Calaklo lo pintaba»; «nP Wicente Navarho lo fabricaba/ en Valencia; «no 6)); cm.07)); «nP 8~; «nP 9)). Lhltre plafó que inverteix l’estergit del primer i solament es diferencia en algun detall com les banderes dels vaixells, conté les inscripcions: «nP 1 R.P/L.J.»; «nP 2/F.PM.G.»; nP 31C.O.ER.; cm.04kx. come»; nP S/Mit»; «nP ó/PF.M.S.»; (m.0 7/R.C.I?V.F.»; «nP 8/«An(nus) 1775~. La inscripció es coneix des d’Elías Tormo- Lmunte, Madrid, 1923, p. 304, que la cita parcialment i errònia.

17 MARCOS ANTONIODE ORELLANA, BiograjTa pictórica valentina o vida de los pintores, arquitectos, escultores y grabadores valencianos, Valencia, ed. 1967, pgs. 327-328. Segons Orellana, Rovira va nkixer en 1693, va anar cap a Roma «a los treinta y tantos años de su edad» i va tornar al termini de «como 15 años».

18 A. PÉREZSÁNCHEZ, Wencia, Madrid, 1985, assenyala la font dels Quatre Rius de la Piazza Navona de Roma com origen mediat de lea escultures d’aquesta fama. S. Sebastián les asswia a les sibilks de la Capella Sixtina. Vid., Kderzciu-1 «Rutas de aproximación al patrimonio cultural valenciano», València, 1982. Sobre el programa iconogràfic d’aquesta fama vid. S. Aldana, «La portada del palacio del Marqués de Dos Aguas» en Paza y Baza, nP 6, pgs. 89-97.

19 M.A. DE ORELLANA, Biogrujk pictórica . . .. op. cit. p. 471.

20 Ibid. id. nota 2, la noticia procedeix d’una anotació marginal del full n. 131 del manuscrit: «hii los dibujos de las vidas de San Vicente Ferrer y San Luis Beltrán que están pintadas en azulejos en las paredes del salón grande del convento de Santo Domingo». Suposem que es refereix al refectori, en qualsevol cas ens referim als fragments conservats en I’actualitat. Cfr. not. nP 21.

21 Tornades a cokcar actualment en la sagristia de la capella anomenada Cella de Sant Vicent Ferrer; únicament contenen cartutxos amb temes ornamentals i apunta paisatgístics interpolats.

15

L’ESPILL de repertorisdedellaBella o d’AgostinoMitelliz*; aquestaobradeguéconcloure’spocs anysabansquela dOriola i ésindubtablementel precedentquela universitatoriolana va tractard’emulari actualitzar;a Valenciaelsinflexiblesdoblatsdelsestergitsprodueixensimetriesexcessivament rígidesi el bigarramentoriginaconfusióencaraqueel cromatismei la soltesadelslleugerspaisatgesinclososenleslleixessiguendegranqualitat.

A Oriola,Domingova buscarl’actualitatdelsseusdissenysperotot mantenintla font bàsicaja anacrònica-els repertorisdedellaBella-, per a la qual cosava incorporar -pbssimamentconjuntaten algunsplafonsi maldestramentresoltpelpintor ceramista engeneral- l’elementqueorfebresi estuquistesempravenja ambgransoltesai maduresaa la Valenciade mitjan segleXVIII: el rocall. Seriainjust imputar nomésa Luis Domingoaquestesdeficientscoordinacions;ésconegudala polemicalliuradaa València per la mancade respecteals seusdissenysper part delsorfebresquerealitzenuns tabernaclesper a SantJoandel Mercat i com es modificarenels d’Hipolit Roviraper a la facanadelMarquésdeDosaigüesenserexecutada materialmentperIgnasiVergara.

El refectoridel conventi universitatdominicanadOriola ésuna salarectangular de9 per31metres,ambvoltadecreueriadesistramsqueenla decoració barrocadegueren significar-seamb unaseriedepilastresno existentsavui i quevan condicionarl’estructura del gransòcolquecorreal llarg detota l’estanca.Així, el fris ceràmics’organitza en dotzegransplafonsaparellats-sis a cadacostat-, un degranquepresideix,al fons, l’estancai altresdosalspeusflanquejantla portaprincipald’accésal recinte:tots separatsperaltresdepetitsambescutsdominicansquecorresponien a lespilastres.Excepte en el granplafó del fons amb cansenormesi un escutde la universitat,semblaque la restano respona un «programa»elaboratamb intencionsexpressament simbòliques: hom insisteixen el tema del’aiguaen saltantso sortidorsquebrollenentreel rocall; enescenes decacadelcèrvol,delporcsenglaro dela perdiu,quepotsersiguenpossibles allusionsal menjari a la provisióprovidencial,i també,en representacions dela marina mercantcarreganto descarregant fardellsen un actiu port que podriaalludir -no formalment- a algunport valenciaen un momenten queel comercviu un període d’expansióa I’antic regne.

Al10que va condicionarprincipalmentels contingutspictoricsd’aquellsòcolva serunadelesseriesornamentalsdeStefanodellaBella:Nouvellesinventions de cartouches, editadaa Parísen 164723.

En el granplafó que presideixla salahi ha (a mésde l’heraldicai delsdosgransgossostacats,símboldeSantDomènec),organitzatsdeforma literalmentsimètrica,angelotsquesostenengarlandesfloralsi fruitals,palmesi dosele-

22 Les aguiles dels cartutxos recorden les de Stefano della Bella de la serie Frises, feulkzges et grotesques; Vid. R. Berliner, Modelos Ornamentales de los siglos xv a XVIII, Barcelona, s.f., p. 76, lam. 282, n. 3.

Els dofins del srkol són molt semblants als que es veuen en algun cartutx de l’aiguafortista Agostino Mitelli que, a més, inclou freqüentment manolls, rams i garlandes florals-fruitals i masquerons com en la mjoleria.

Mitelli va morir a Madrid en 1660 i per tant es rigorosament contemporani de della Bella. R. Berliner, op. cit. p. 72, l&n. 266, n. 2. Els dissenys de rajoles de serie per a sanefes-remat de sòcols, amb aguiles, fabricats a Valencia al voltant de 1680 semblen procedir també d’aquest repertori. Vid. G. Broussaud, Les carreaux de fafencepeints dans lAfrique du Nord, F%uís,1950, pl. 31-A. Erròniament considera aquestespecescom italianes.

23 Nouvelles inventions de Gzrtouches designks et gravés a leau forte par E. de la BelleJrorantin, París, chez la Veuve E Langlois dict. Chartres, rue S. Iacques, aux collones d’Hercules, 1647. Vid.R. Berliner, Modelos. . .. op. cit. p. 76, lams 283. n. 1, 2 i 3.

16

CESPILL mentscaracterístics del repertoride dellaBella:enormesàguilesqueexterminenserps i, als extrems,la lluita de senglestritons amb dofinsfantastics;aquestsprocedeixende laminesde la sèrieNouvellesinventions24 peroamb algunscanvisqueinteressaremarcar:delgravathan estatextretes,ailladesdel seucontextornamentali reagrupades, les figuresqueabracenelsmonstresmarins;procedentsd’un medi ambregustmanierista, han tractatde reinserir-se en un altreamb pretensionsrococó;el nu femenídel repertori, encaraque no frontal, estavaproscritabsolutamenten la pintura valencianade rajoles-sense excepcions-,peraixò s’hametamorfosaten un cosbaronívol;perocerts detallscom el dibuix delsulls, dentsi cua del granpeix o el tmctamentpictoricde les escates,resoltesamb pinzelladesque segueixenles línies del gravat,no deixendubte sobreel seuorigen.

Els cartutxosdelsplafonscontigus,a mésde la parellade 110~s lluitant a la qual ensreferiremdesprés, tenentambéel seuorigenen aquestmateixrepertori-Nouvelles inventions-, on esveuenels110~s cervers,una menade lleopardsassegutsi amarrats amb fortescadenes,com a les rajoles,als fràgils bordonsde l’ornat al qual s’han adscrit25.

Podrienprocedirduna altra seriede della Bella, Ornamentidi fregui eJloguiami,compostade setzeplanxesi editadaigualmenten Paríscapa 174626 perquèels 110~s cerverssón quasiidènticsen ambdóscasos;en aquestdarreràlbum esveuen,a mésa més,gossosi àguilesqueen el refectorioriol8 apareixienen la zonaprecedent del sòcol.

Els anecsquebeuenambdisposiciórígidamentsim&ica, duna font ambun enorme sortidoren el plafó corresponent al sòcoldel següenttram, estantambéen una de les laminesde lesNouvellesinventions21.

En un altrepare11 deplafons,capal centrede la gransala,hi ha una representació de la cacadel porcsenglarquebé podriatenir el seuorigenen algundelsnombrosos tractatsde cinegèticaqueespublicavendesdel segleXVI*~peroqueen la pinturaceràmica haviadifóssobretot,en la segonameitatdelXVII, Antonio Tempesta29.

Della Bella va cultivarescenes degenereenunaserieCaCadedjkents animals,enla qual naturalment inclou el porcsenglar30 i amb la qualhi ha coincidencies en figuressoltes:el senglar i el gosquel’ataca,el quetractad’empaitar-los, el catadordempeuso el cavaller, encaraque en el plafó han estatorganitzatsde forma diversa.

Algunscartutxosd’aquestmateixrecinte,comel delplafóúnic -sense «pendant» enel mur contrari- ambangelotsi sortidorsentrerocalls,estanresoltsambmalta més desimboltura;el dibuix delsinfantshi éscorrecte,denotantuna granseguretatquedeu Ibid. id. lim. 283, n. 2.

Ibid. id. lhm. 283, n. 1.

26 Ibid. id. km. 285, n. 1.

27 Ibid. id. lArn. 283, n. 3.

28 Entre els espanyols el mks Unportant és el Libro de Zamonteh, Sevilla, Gonzalo Argote de Molina, 1582, conté xilografies de gran interés. Exercicios de la gineta de G. Tapia y Salcedo, Madrid, 1643, inclou gravats de la caGadel porc senglar que també es veuen en Arte de Bellestería y montería d’A. Martínez Espinar, Madrid, 1761, 2.” edició.

29 Vid. J. MONPEUT, ik faiences . . .. op. cit. p. 66. Cita Tempesta en primer lloc entre els ornamentistes «inspiradors» dels pintors certics.

30 La strie constava de nou gravats, va ser realitzada cap a 1654 segons Jombert i De Vesme i contenia escenesde caGadel ckrvol, de l’estruc i porc senglar. A més dels gravats es conserven nombrosos dibuixos preparatoris; vid. F. Vitte, Inventaire général... op. cit. pgs. 20 i 201-207.

24

25

17

I’ESPILL explicar-se per una repetida practica del tema; en efecte, en altres socols anteriors -atribuibles pel disseny a Luis Domingo- com el de l’ermita de Titagües (Valencia)3’ van ser utilitzades les mateixes figures -el mateix cartó, a la mateixa escala pero inserides en un aparell ornamental en que el roca11 jugava un paper secundari. En Oriola, la maduresa que denota el seu ús -insistim en aquest paper únicament- o l’aparició abundant de l’aigua en sortidors i cascades, fa pensar en el coneixement de repertoris ja de la primera meitat del segle XVIII com el Livre nouveuu de Morceaux de fantasie de Francois Cuvillies editat cap a 174032. Aquest o altres àlbums semblants hagueren d’usar-se per a posar al dia els dissenys de rajoles que, encara en 1755, no s’havien decidit, tot i que la resolucio era imminent, a abandonar l’estbtica tardobarroca, produint com a conseqüència pintures i ornats pictòrics d’evident hibridisme.

Resta en el refectori de Santo Domingo la part potser més interessant: les dúes marines contigües a la porta principal que, una vegada més, apunten a l’aiguafortista florentí. Della Bella havia prodtnt ja en 1634 un conjunt de vuit marines dedicades a Lorenzo de Medici, influït per Agostino Tassi, el qual en aquella època decorava en Roma el palau Doria Pamfili amb temes de galeres i vistes costaneres, o potser induit directament per paisatgistes i marinistes holandesos com Polemburg que vivien a Roma o havien acudit a Florencia a la cort de Cosme III. Els dos viatges que va realitzar durant la seua estada a París, el d’Holanda en 1647 i un altre a orient, segurament a Rodes, van potenciar aquesta tematica en la seua obra33. En 1647, va gravar la serie titulada T/ue de ports de mer, editada en París per Henriet34 i finalment, entre 1657 i 1658, Sis vistes del port de Livorno que semblen haver inspirat la pintura -certament desmanyotada- dOriola.

Els dibuixos de della Bella inclouen sovint la càrrega i descàrrega de fardells tal com es veia en pintures i gravats holandesos36 que evidentment van servir de pauta; en algun d’aquests gravats hi ha, sobre els fardells, xifres, com en Oriola, que devien alludir a codis secrets dels mercaders37. Ies figures van poder inspirar-se en algunes de les nombrosíssimes que el gravador ita12 situava en primer pla. Encara que les series sobre ports, pintades com la de Mariano Sánchez a finals del segle XVIII, o gravades com la

31 Llermita de la Verge del Remei de Titagües té en el presbiteri dos plafons que deuen considerar-se intermedis entre el refectori del convent de Predicadors de Valencia i el dOriola: del primer en conserven els colors harmonitzats en gammes fredes; com en el segon es veuen no solament angelots, sinó les àguiles enfrontades que deuen procedir de Stefano della Bella. El cartutx manté encara les garlandes de fruites que el rococó valencia va eliminar definitivament; el disseny del cartutx ésexcellent -elegant i equilibra- superant clarament les dues obres que relacionem amb ell. Cfr. nota 26.

32 Els gmvats estan fets per Carl Albert Lespillier, Vid. R. Berliner, Modelos... op. cit., p. 97, làm. 385.

33 FRANCOIS VLUTE, Inventaire Général..., op. cit., p. 12.

34 El Museu del Louvre guarda dibuixos preparatoris per a aquesta serie, Vid. E Viatte, Inventaire..., op. cit. p. 157, n. 242.

35 Ibid. id. pgs. 207-209, n.0 354-360.

36 Vid. p. R algunas obres del gravador Wenzel Hollar rigorosament contemporànies de della Bella-1647 en Georg Hirth Picture book of the Graphic Arts 1500-1800, IV, Nova York, 1972, p. 1462, n. 2180-2181.

37 Vid. BERNARWMONTÓN,Secretos de Lar Artes Liberales y Mecánicas, ed. Pamplona, Herederos de Martinez, 1753, pgs. 206-207. Monton dóna correspondencies entre xifres i lletres que permeten mantenir secretes certes dades a la vista dels no-iniciats.

18

I’ESPILL de Pedro Pascual Moles de 1779 sovintejaren en el segle XVIII a Espanya3*; en el context del refectori que examinem, cal pensar en la seua resolució a partir dels gravats de della Bella. En qualsevol cas la feixuguesa de la pintura ceràmica dificulta qualsevol identificació precisa; en altres obres, com el sòcol del claustret de la Cartoixa de Porta Coeli (Valencia), 1756, aquesta manca de qualitat dibuixística s’accentua, per la qual cosa, havent de tenir el mateix origen i partenitat, la font és encara més problemàtica3g.

Sembla clar que els models s’utilitzen amb gran llibertat, que sofreixen veritables espolis i que es fragmenten, combinen i barregen segons les conveniències amb absoluta impu, nitat. Caldra esperar la darrera decada del segle XVIII perque aquests criteris sofresquen una autentica mutació i arriben a realitzar-se veritables copies d’estampes, generalment de procedencia local i proposades pels academics de Sant Carles.

No sols en Oriola es detecta la influencia de della Bella, n’hi ha altres obres on pot rastrejar-se -per això atribuibles al mateix dissenyador i segurament a la mateixa fabrica, ja que s’hi donen, en elles, analogies tècniques -entre les quals resulta especialment interessant el gran paviment molt poc posterior de la Sala de Juntes del Collegi d’Art Major de la Seda de Valencia al voltant de 175640.

Aquest paviment sí que respon a un programa -senzillsimbòlic amb reminiscències barroques, temperades precisament per l’explícit i per la tovor rococó que el caracteritza formalment. Com en altres exemples valencians del segle XVIII~~,es concep com un nivell -físic i simbòlic- terrestre complementat pel celestlzenital; entre tots dos quedara l’espectador que podrà així penetrar «realment» en el conjunt escenogràfic que és la gran sala i participar de l’obra deixant de ser un simple observador extern. Les representacions contingudes en el paviment de rajoles devien ser d’acord amb aquest propòsit general: una triomfal desfilada universal encarnada en quatre figures femenines -les Quatre Parts del Món- que contemplen i escolten una Fama (la de les sederies valencianes) que crida «publicitàriament» per mitjà duna gran trompeta des del centre i sota un Sant Jeroni -el patró dels fabricants de la seda- que des del sostre, amb una altra trompeta, heterodoxament fa ressonar en els cels aquest missatge secular42.

La desfilada amb figures mitològiques damunt de carros i associada a un triomf era freqüent des del Renaixement, tant en les Entrades laiques com en processons amb les 3s VID PAULINA JUNQUERA I M.a TERESA Rutz «Pinturas desaparecidas encargadas a Mariano Sánchez en 1781 por Carlos III» en Reales Sitios, n. 47, 1976, pgs. 21 i 22; també MF Luisa Barreno Sevillano, «Vistas de Puertos, Cuadros de Mariano Sanchez pintor al servicio de Carlos III», en Reales Sitios, n. 51, 1976, pgs. 37 i següents. Pedro Pascual Moles va refer els gravats per a l’obra d’A. Campany, Memórias históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de Barcelona, Barcelona, 1779.

39 El dcol del petit claustre gòtic va ser desmembrat i les rajoles soltes poden veure’s avui en distintes dependencies de la Cartoixa. Ia identificació és segura per la simple descripció que realitza F. Tarín i Juaneda en La Cartuja de Porta-coeli (valencia). Apuntes históricos, Valencia, 1877, pgs. 24-26.

40 La data figura escrita en cartella sobre el llindar de la porta principal i deu indicar el moment de remodelatge general rocok del vell edifici gotic del qual resten encara parts d?nterés, inclós un fraament emajolat amb manisetes.

41 VID. 1. VICENTE PÉREZ GUILLÉN, Lknigma dels Quatre elements al palau Borja de Gandia, Valencia, 1985; tambe, «Del barroco calderoniano a la sacralización toco& en Goya, ns. 187-188, 1985, pgs. 90-98.

42 Les trompetes s’associen a S. Jeroni com illustració duna carta apkrifa que se li atribula segons la qual dia i nit escoltava les trompetes del Judici Final; el tema apareix en l’art només en el segle XVI; així va ser representat per Josep Ribera (Nàpols, 1620) i en la practica totalitat dels plafons devocionals valencians del segle XVIII entre els quals destaca el del Colegio del Arte de la Seda de, Requena.

19

I’ESPILL qualsI’esglésiacontrareformistava visualitzarapoteosisteològiquesen tots els països catòlicsi, perdescomptat,en lesfestesbarroquesvalencianes.

Lesduesgransfontsque VenturaRodríguezdissenyaa mitjan segleXVIIIper a la capitaldel regne-La Cíbele i Neptú- continuenprecisamentaquestesquema 43.En l’obrade CartariImagini delli gljlntichi, editadaen Veneciaen 1647,es veu un carro arrossegat per lleonsamb la deessaOpe i un Apol.10~damunt d’un altre tirat per doscavallsde gran semblanca amb 1’Europadel pavimentvalencià;enjeroglíficquepocsanysdesprés-1671- lluïa JeroniMonwriu en unesfestescelebrades a la ciutat de Valkncia45, hi haviatambéun carroambdoscavallsamb Faetómolt semblantal precedent...Della Bellava representar les Partsdel Món com deesses sobrecarrosportatsper animalsemparellat@que bé vanpoderinspirarl’autor deldissenydel paviment;elsseuscarruatges,forcaescorcats,potservan serla causadel’enormedesmanyotament delespinturesdela rajoleria en aquestpunt; cal alludir a un fet d’interésques’evidenciaaquí:elsangelotsque en posatsdiversosdirigeixencom aurigueseterisels carromatos,sónd’un dibuix degran correcciómalgratl’evidentdificultat del nu infantil; per això el contrastentrecarros i animalsde tir -incorrectes i ingenuistes- ésmajor.Ésclarauna dobleprocedència.

Els primers,i tambéelsbustsdelesfèminescontinentals,deuentenir el seuorigenen el cartó d’un pintor reconegut-iLuis Domingo?- utilitzat directamentcom estergit, mentrequela restaésunaadaptacióque«s’inspira»-seguramentendellaBella- però per raonsd’adaptacióa un espaii format peculiars,desimplificacióde detallso de la utilització simultàniad’altresfonts (casdelscavalls)naufragaen un ingenuisme,fora de lloc que trencael to culte del conjunt.

Es pot aventurarencarauna altra hipòtesisobrel’origenmediatd’aquestes pintures:Hipòlit Rovirahi havia dibuixaten Roma,i va portar a Valbnciaposteriorment, el conjunt de frescosrealitzatper Anibale Carracciper al palau Farnesi47; donesbé, allí, Bacoi Ariadnadesfilenencarrostiratsperparellesdetigresi bocs,i, a@ésl’interessant,guiatsper uns «putti» que semblensurarenfrontd’ellscom els del pavimentde l’Art Major dela Seda;el capd’Europaen lesrajoles,a mésa més,ésde gransimilitud amb el d’Ariadna...; Rovirabéva poderhaverfacilitat esbossos defragmentsal seudeixebleLuis Domingoque desprésaquestva aprofitar...;peròel que ésmésevidenten qualsevolcasésqueen l’enrajolatesva utilitzar la seriededellaBellaRaccolte di varii

43 VID. CLAUDE BEDAT, «Les maquettes en tire de Robert Michel pour les lions de la fontaine de Cybèle de Madrid» en Guzette des Beuux-Arts, LXXIX, n. 1238, 1972, pgs. 163-66. En la Casa Grande de la Baronia de Escriche (Terol) es conserva una skrie de quatre pintures amb les Quatre Parts del M6n amb la mateixa disposició.

44 VICENZO CARTARI REGGIANO Imagini delli Dei de glhntichi, Venècia, Presso il Tomasini, 1647, pgs. 111 i 51.

45 Vro. BALTASAR SAPENA Pfimz ARNAL Y ZARZUELA, Obsequioso elogio pkmsible júbilo que en festejo militar dtipuso el afecto con el regocijo que a felice canocización del glorioso San Francisco de Borja..., Valencia, 1671. En el jeroglífic s’inclou una ostra entreoberta amb una perla símbol de la humilitat enfront de la saviesa del fracassat kmul de la divinitat. El dcol de la capplera del refectori d’oriola inclou ostres semblants en el cartutx ornamental.

4~ VD. KARL-HEJNZKOHL,Mythen der Neuen Wélt,Berlin, 1982, pgs. 32 i 330. Els gravats van ser realitzats en 1644.

47 M.A. d’orellana, Biografía pictórica..., op. cit., p. 332. Segons Orellana la Apia va ser lloada per Sebastiano Conca, portada a Espanya i venuda a bon preu en Madrid. La intervenció directa en cartons per a rajoleria no seria estmnya, ja que se sap que va dibuixar un ventall aploma per a Isabel de Farnesio (ibid. p..332).

20

Cupricci de 164648 com a font del dibuix de la parellade cavallsen un delsbalconsi d’allíprocedeixla ideadeles lluitesd’elefants,caimansi lleonsde resolucióingenuista delsaltrestres.El tema ensremetnovamental refectoride SantoDomingo dOriola on, en el plafó del 110~cerver,esveuenduesparellesde 110~s renyint a mossegades i refomala hipotesid’undissenyador comúmalgratla major seguretat deldibuixdelcohegi de la Seda.

La participaciódepintorsconsagrats en l’ambientvalenciai la utilitzacióderepertoriscultes-que marcavenla modaen Europa- ésevidentenaquellesobresderajoleria queanalitzemnoméscom a exemple;aquestspodrienampliar-se,i així succeiraen el futur, a molts d’altres.Amb això hem de contribuir ahnenysa desterrardostopics: el dela seuaidiosincrasia «essenciahnent» valenciana-no completamentfals-, i, aquest síinadmissible, el dela seuaconsideració coma productedel’artpopular.La valuaintrínsecad’aquestes obresdemanafinalmentla seuainterpolacióen unahistoriadelrevestiment arquitectoniceuropeuque les ha ignoradesfins el moment present.

48 VD. R. BERLE-JER, Modelos .. .. op. cit., p. 76 i km. 288, n. 1. El tcrme «capriccio» va ser definit per primera vegada en 1584 per Borghini que el fa sinhkn de grotesc; per0 des de Callot es va entendre com «capricio» tot allh «inventat» i no pres directament d’allb real; així tant l’ornament com la caricatura o el «trompe-l’oeib van quedar inclosos en aquest gknere, la qual cosa explicava l’enorme proliferacib de títols que inclouen el terme des de mitjan segle XVII.

21

U

NA IhLUSIó COMPARTIDA: L’INSTITUT VALENCIA D’ART MODERN

I

R omà de la C alle 1 VALENCIA

A LES DARRERIES

S

DELS VUITANTA

OM conscients que -per determinades conjunturesValencia ha quedat bastant més a banda de l’eix que sembla marcar la ruta -del corn d’or- de qualssevol expectatives i interessos, a un dia fix. Potser per això no ens quede un altre remei que acabar per fabricar-nos metaforicament -sense massa ironia- el nostre pmpi «norantados», ja que, per altra part, el nostre domèstic «set-i-mig» ha deixat molt poc darrere seu, tret d’algunes pobres polèmiques, moltes frustracions i més escepticisme.

Nosaltreselsvalencianssom així i no escarmentem. ¿Què anem a fer-li? Cadas& estira de la seua coma... i el sac habitualment es queda en terra.

No obstant això en aquesta frontissa de dbcades, que estem vivint, alguna cosa sembla moure’s amb certs ecos de futur a l’àmbit cultural i, especialment, en el marc més concret de les arts plàstiques del nostre país. Éscuriós com, afortunadament, l’opti-

23

misme-i no solamentel descoratjament-pot sertambécontagiós.1nosaltres,potser, per un tarannaespecial,botem,facilmentd’un extrema l’altre. És possible,inclús,quedesconeguem, en granpart, la nostrapropiacapacitati les nostresdisponibilitats,perquèfreqüentmentenssorprénl’interèsdelsaltresen relació a allo que generemo ensrodeja.Potsersiga que necessitemd’aquestesperóalié per valoraramb una apreciaciómésjusta la realitatde les nostresaportacions.

En qualsevolcasbéestaquefem propiaara -com a punt departida- la constatacióquesensdubte,enaquestcontextdelesartsplastiques, ha anatfargant-se, enl’actual panoramavalencia,unasituació«interessant» i fins i tot prometedora.

D’algunamanera es participaací d’aquestaimpressiói no solsen els mitjans especialitzats. ¿Queocorrea Valenciaen aquestesdarreriesdelsvuitanta?

Evidentmentésindiscutiblequeel revulsiukatalitzadord’aquestestatsingularde cosesha estatel projectekealitatdel’lnstitut Wencià dArt Modern. L’IVAM ha tingut la virtualitat no solsdepresentar-se com unapropostaespecíficasinóqueparallelament ha motivat,al seurecer,unaconsiderable seried’efectes secundaris: desdela puraexpectativa, en uns,a la decisiód’activariniciatives,en altres.Ja sigadesde la preocupació o desdel’entusiasme, enrealitatno ha quedatgairebécapreducteni espaipera la indiferencia.A partir dela sospitaquepogueraperdrelesseuesposicionsla basalocalista, no faltarenpolbmiques-ja desdel primer coneixementdel projecte, com tampoc no s’ocultàl’escletxacontagiosaper a la illusió que,amb aixo, s’obria,per a Valencia, un pulmóampledepossibilitats,queentravaa formarpartdecircuitsd’autenticaenvergadura,amb tot el queaixo pot representar directamenti subsidiariapera aquestaciutat i, de rebot,per a la restadel PaísValencia.

Sensdubte,el períodecronologicques’iniciaarasera-a Valenciai en allò tocant a l’àmbit de lesartsplastiques- «la decadade l’IVAM». Aquestaarrancadaa la qual curiosamentassistim- amblesseuesfundadesillusionsi lesseuesprèviesretidncies-, i quetancaunsvuitanta proumogutsen aquestcontextartístic,ésdefet una especie de«xecal portador»qued’algunamanera(i cadascúa la seuamanera)esperaendossar al nou Institut Valencià dHrt Modern.

Aixo ésbo,naturahnent.Senyalevidentquefeiafalta algunacosaaixí, queremogueraprofundamentles aigüesd’aquestpaís.Perotambé és cert que tan inusitada convergenciade miradesinteressades comportarasimultàniamentagudesexigencies.

1 de vegadespense-com deiamésamunt- que precisamentnosaltrestenim tirada a extremismesi fluctuacions,queestemfacihnentdisposatsa passar-gairebé sense solucióde continuïtat- de la màximaexpectacióal mésintensescepticisme.

1 l’IVAM no sera-perque ni pot ni creeque en realitat pretengaser-ho- la panaceadefinitiva. Potserserala baruna o la jkzestra adientquenecessitemperono pasuna vareta mtigica.

IYobjectiudecreara la ciutat de Valenciaun centrepera la investigaciói difusió del’art modernés,enrealitat,un repteindiscutiblea la «professionalitat» d’unsi d’altres.

El reptehistòricmésgranque,en aquestâmbit cultural,mai no haguemassumitcom a iniciativa,com a programai com a oportunitat,capacdepropiciarefectessecundaris considerables de ressonància progressivaen la nostrasocietat.

Aquel1bumerang, retornatdirectamental contextimmediat,ésla part encarala part invisiblede l’iceberg.1 aquí és on millor es podenobjectivarles expectativesi convertir-seen parallelarealitat.Altrament I’IVAM seriaunaespecied’illa -daurada, sí- peroarrancadade la seuafunció més necessaria.

24

I’ESPILL Afortunadament,algunacosasemblamoure’sal nostreentornenaquestsentitconcret.Inclúslesinfrastructuresdel mercatartístichandonatsenyalsevidentsd’estardisposades a prendrenovesposicions.Perol’IVAM, junt a l’estrictavessantmuseística,que apellenobertamenta aquestadinamicad’incidenciasocial.

En aquestsentit,si és cert que l’IVAM es proposa«considerarl’art moderndes d’unenfocamentprincipahnenthistorie»,no ésmenysrellevantquetambéaspirea «realitzar aportacionspropiesi específiques en aquestahistoria».Aquestaésuna ambició institucionalquemereixeriaserencomanadauna vegadaconvertidaen francai rigorosainvitació.

S’haparlatrecentmentamb insistencia-davant la inauguracióde I’IVAM- de la «fi duna històricamarginació»,de wedempciócultural»,de «bot qualitatiu cap a la internacionalitat))...

Sensdubte,tot això té un sentit i té la seuajustificació logica davantl’ambiciósi singularprogramaque comportala presenciade l’Institut d’Art Modern,ambunaseried’activitatsqueel funcionamentdelsseus doscentres(eldeJulio González i el d’E1 Carme)posaraen marxa.Peroésuna carade la moneda,certament la mésbrillant. IYaltra-la del’esmentatbumerang- encastalesseuesarrelsenel teixit collectiu,exigeixi necessitarespostes i participació,freqüentmentauspiciablesnomés en un terme,potser,no tan immediat.

Aquestésun repte,possiblement, gensfacil peroimprescindible, unaapostadefinitiva i, a la llarga,on es trenaranexpectativesi suspicàcies.

Si -com déiem- els proximsanysnorantaen el contextde les arts plastiques, seranpera Valencia«la decadadel’IVAM» no faltaranocasionsperfer balancd’ambduescaresdela moneda,percontrastardirectamentl’abastefectiudelrepte,dela professionalitati de la resposta.Hi quedemcitats. $om no entendre,dones,desd’aquestes perspectives concretes,les motivacions recents,els projectesaccelerats,nascutsa nivel1particular,i la justificadaatenciódespertadaper tal revulsiu?

El mercatartistic-sobmtot enlesseuesinfrastructures-hadonatabansqueningú el senyaldepartida.Ací no disposavemd’un 92 perjustificar la cursaen la posadaal punt ilo en la creacióde novesgaleries,com a Madrid o a Barcelona,potser,espuga argumentar.Pero,al capi a la fi, s’oloravenelsairesnous,a travésdela proximitatdel dia de la inauguracióde I’IVAM. Així dones,en la passadatemporada,va tenir lloc -juntament amb l’arribadadela primavera- la serieescalonadadenombrosesoberturesde galeries,quedonavalloc a una ofertasensecap menadedubte,desmesurada, si pensemen el ritme habitual-més aviat dolencós- del nostremercatintern. 1 la seried’oberturesencarano ha finalitzat...

De fet,la granpartdelescolkccionsexistentss’hanabastit,normalment,«defora» i no d’ací.$‘esperavaun canvi tambéen aquestatendencia?$odra canviaralmenys una mica el fluix d’adquisicionsfins al punt quel’ofertaací facilitadaacabeatraient, així mateix,el mercatalié?

Sensdubte,algunacosadeusurara nivelld’expectatives.

1d’aixohauriadebeneficiarse-si saprevisarprofundamentelssupòsitsfuncionals- la iniciativadiscutidadINTERAKIE. Tenintencompteaquestmoment«d’interés», elscanvisderumbhand’efectuarsecercantconvergencies en la línia d’actuacióglobal.Si s’espera,com en aquestcas, un cert correntd’afluènciesexternesi, parallelament,una influenciagradualsobreel contextintern valencia,tot aixòcomportai exigeixla preparaciócoherent,d’horitzonts i d’estratègies comunes,perqueI’IVAM no sigatan solsla ja citada«illa excepcional», 25

sin6mésaviat,la puntavisibledel’iceberg,l’antenaemissorad’un estatdecoses,a les quals pot respondrei cooperaradequadamentla resta d’iniciatives-públiques i privades- de l’entorn.

El remodelatge actualdelmuseuSantPiusV podriaser,sensdubte,unabasamés.

1al seucostatalgunacosacaldriaenginyar-se per a dinamitzartambétota la restadels nostresenclavaments museísticsd’artcontemporani,comarael deVilafamés,la collecció Semperede la Casade l’Asseguradad’Alacant,o el d’Elx. Sense,per això, deixar dela mà elsdeceràmica(GonzálezMartí o el de Manises),perqueal seutorn no desatenguenel desenvolupament de les investigacionsceràmiques.

Imagineque,duna maneraigual d’ésser«sensibles» les galeriesi -algunes- de ràpidarespostadavantlesprevisionsques’acosten,el mateix caldraesperarde certes salesinstitucionalsvalencianes,ja siguendependentsd’entitatspúbliqueso privades.

D’algunamanerahaurandereplantejar-se’n lesfuncions,leslíniesd’actuaciói el tipus d’activitatsi d’iniciativesa desenvolupar decaraal futur. Alguneshi han exercitpapers d’autènticinterésfins aquestmoment,palliant carènciesi destacantpuntualmenten determinades circumstàncies(comarael casdestacatdela SalaParpallóde la Diputació de Valencia).Perosi ara, altresorganismesde més granenvergadura assumeixen sistematicamentalgunesd’aquestesorientacions,no serviria de res obstinar-sea no adonar-nos-en.

S’imposaràaixí l’especialització i, en qualsevolcas,la planificaciócooperada.Mai la desaparició, ja quelesexpectatives mésjustificadesarribenfins a aquestes vessantscomplementàries.

Com tampocno espot,a nivel1professional, ignorarla incidenciaquetota aquesta inquietudi ebullicióté -inclús ja abansdedesenvolupar-se plenament- sobreelsmitjanshumansvinculatsdirectamento indirectaalsfenomensartístics:creadors,historiadors,teorics,docents,informadorsi críticsestroben,certament,davantdenousreptes i denovesperspectives queagitenlesaigüesd’aquestapiscina,queconviden,sensdubte, a capbussar-s’hi i a experimentard’aquestamanera-aixo esperem- efectessaludables i diversificats.

En tots aquestssentits-i en altresque socialmentsonmés querellevants- bé pot, dones,afirmar-sequeen aquestesdarreriesdelsvuitantaValenciaestrobadavant unaoportunitatqueno dubtema qualificard’històrica.Peraixo l’interésd’aquestaconjunturaquearriba,no solsal sectorculturalcom hemdit adés,tot i quesigaplenament sobreel1on va immediatamenta incidir.

Sensdubteno seramenysapassionanttornar,d’acía una decada,sobreel tema i avaluar-neefectesi previsions.Ens agradariadetenir sobrela nostrataula una «bola de cristall»,pero,de moment,noméstenim un cendreri benple, a vessar...

II L’IVAM, UNA PAGINA PER A LA HISTORIA

Ésdifícil parlar-des de Valencia- del flamant Institut Valenciad’Art Modern sensedeixar-seportar peralguntipus d’apassionament.

Potserel projecte,com déiem, ha sabutreunir al seuvoltant lesillusions mésdiverses,segonsla perspectivaprofessionaldecadaòptica,o potser,ha servitigualmentderevulsiu,ambno pocaintensitat, 26

CESPILL per a motivar reaccionsmolt dispars.Sortosament,I’IVAM -en el contextculturalno ha deixatindifemntningúdesdelmateixmomentenque,fa unsanys,esvafer pública la propostade la seuaconstrucció.

En un medi com ésel valencia,freqüentmentafectatd’inèrciai’ mésaviat abocat -no solsenaquestcontextdelesartsplastiques- a serimpenitentcaixaderessonancia d’ecosaliens,l’impactede l’IVAM funcionara,sensdubte,com a elementcatalitzador a múltiplesnivells.De fet, ho ha estatja abansqueel projecteesferaefectivarealitat. Peraixo, com una autenticaassignatumpendent,arrossegada deconvocatoriaen convocatoria-duna manerainconscient- al llarg d’aquestsegle,l’exit de posaren marxaun centred’aquestes característiques bé pot considerar-se -per al nostrepaís-, sensecap exageració,un esdeveniment capacde marcartota una inflexió històrica.

En primer lloc, donatl’abastde la seuacapacitati de les iniciativesprojectades, suposara la incorporacióimmediatadeValenciaa la xarxadelscircuitsqueformenl’estrategiaintercomunicativa peron «esmouen»lesprincipalsmanifestacions del’art delnostre segle.Peraixo l’interésqueI’IVAM disposara, demaneracreixenti gradual,defonspropisadequats,d’acordamblesseuespossibilitatsrealsi d’acordambla disponibilitat,més dura cadavegada,del mercatinternacional.

No solsestractade donaracollimentsolventa cert tipus d’exposicions.

Cal tenir a més a mésalgunacosaqueoferir,amb l’interéssuficient,d’altrabanda,com per a estimularla corresponentreciprocitati el justificat intercanvi.

Lògicamenten aquestaspectepatrimonialéson han sorgitlesmajorsdificultats.

1 no solsa nivel1crematístici de localitzacióassequible, sinó tambéde comprensiói entenimentd’aquesta politicad’accióa l’esferalocal.Aquíja sorgirenlesprimeresi intenses escaramusses: «l’Institut Valenciad’Art Moderrwno acabavad’assimilar-se totalment coma tal, i en un principi semblavadesdedeterminatssectors,afavorirl’opcióalternativa d’un «Institut d’Art (Modern)Valencia».

Realment,el plantejamentde TomasLlorensque,comptati debatut,ésel queha prevalgut,apuntavael fet que«l’Institut Valencia»s’ocuparade«Ikt Moderrwinternacional.1quequan,en aquestalínia, la representació artísticavalencianameresquera cabre-hi,tindria així mateixel seujust lloc. Quelcomquepersi mateix,no comportava ni suposavaTaltraopció que es presentavacom la panaceaalternativa.

Tampocno faltarenobjeccionsen relacióambel programapresentatpel nou centre-anomenat «JulioGonzález»,pelsprimersfonsadquiritsoficialmentpera la collecció de I’IVAM- centratfonamentalmenten l’èpocaclàssicade l’«Art Modern»(ésa dir: el períodeprecedenta la segonaguerramundial)encaraquedonetambéacolliment a lesanomenades neoavantguardes coma prolongaciód’aquestamodernitat.Sindicava, amb aquestesobjeccions,queacòsuposavadeixardecostatles manifestacionsartístiquesposteriors.

Pero,enrealitat,sesilenciavaaixí queI’IVAM, a mésdel«CentreJulio González», disposadel «Centredel Carme»,queinauguratparallelament-i quefuncionasegons la fórmula de Kunshalle, ésa dir, com a centred’exposicions transitories,sensecolleccionsni fonspropis- s’encarregarà precisamentdelesaportacionscontemporànies de maxim interésdelesgeneracions mésjoves,la qual cosapermetrà,sensdubte,unaflexibilitat i un interésmajorsamb el projecteconjunt de l’IVAM. Desd’aquesthoritzó singulardeperspectives i possibilitats,la realitatdel qualara s’engega definitivament,ésjust pensarqueatesesles seccionsde que disposal’entitat -més enllàdelsseusprogramesexpositiusi delsseusfonspermanents-,com a centre 27

d’investigació i coma eix d’activitatsculturals,paralleles,detot tipus,la seuaincidencia en el contextvalenciaserafonamental.

Pero,ique ésrealmentl’IVAM? La llei decreaciódeI’Institut Valenciad’Art Moderns’aprovava el 30 dedesembre del1986perlesCortsValencianes.

Eral’inici oficiald’unprojecte,el coneixement delqual, haviacomencata despertarmolt abans,sobretotenel seuentornméspròxim,unesrelacionscuriosesd’amorlodi,com freqüentmentpassaambaquellesiniciativesque,atésel seusingularabast,sóncapacesdemotivartot tipusdereaccionsIlevatdela indiferencia.

Seguintun intensprogramad’execució, el projecteesconverteix,tambéoficiahnent, en realitatamb la seuainauguraciópúblicael 18de febrerdel 1989.Duesdatesclau, dones,per a una trajectòriaque s’inicia amb els millors auspicisi expectatives.

Com a projectedel Consellde la GeneralitatValenciana,el seuobjectiués crear a la ciutat de Valenciaun centreper a la investigaciói la difusió de l’art modern.

Així, espretén,desd’aquestcentre,oferir un considerable programad’exposicions temporals,generades perl’IVAM mateixo peraltresmuseuso centres,així com la constitució gradualdecolleccionspermanentsdepintura,escultura,dibuix,obragraficaoriginal i fotografia.A més,logicament,s’incloula creaciód’un arxiu i duna biblioteca especialitzats, així com la realitzacióde cursos,seminaris,conferenciesi publicacions quecomplementenles seuesiniciativesmuseístiquesi expositives.

En realitats’haanatavancantsimultàniament,durantl’etapade la seuagestació, en tots aquestsfronts per a complir desd’un principi, una part d’aquestsobjectius. Éscertamentel major repteque,en aquestsentit,s’hadut a termeen el marcde la políticaculturalvalenciana.La conjuntura,per tant, de la seuaactualinauguració no ésgensestranyquedesperteexpectatives i interésno solsper allo queen si mateix l’IVAM pot oferir sinóper allò que a partir de la seuaexistenciai activitat, hom pot esperarque genereal seurecer.

A grans trets, 1’Institut Valencia clArt Modern, com a museu, es proposa -programàticament- considerarl’art modernambun enfocamentprincipahnenthistoric.La seuaatenciósecentrarademaneraespecialen temesi encapítolsdeldesenvolupamentdel’art modern,la imatgehistoriograficadelqualno ésdefinidaamb claredat proporcionala la seuaimportancia.En aquestsentitesprestarauna atenciópreferent al desenvolupament de l’art moderna partir de la crisi quelesavantguardes clàssiques, de principi de segle,sofreixenals voltantsde l’inici delsanystrenta.1 encaraque,per raonsobvies,l’IVAM connectarasensdubteamblesmanifestacionsespanyoles i europeesd’aquesta modernitat,esparteixdela conviccióquel’art modernesel resultatduna sensibilitatque aspiraa superarqualssevolfronteresgeogràfiques.

Es a dir que no es veuradeterminadaper criterisgeografics.

Aixo justifica, per tant, queestracted’un «Institut Valenciad’Art Moderrmi no pasd’un «Institut d’Art ModernValencia»;com sovintdesde distintscontextoslocals es propugnavaclarament.Potseren aquestpunt -com déiem- éson s’hanperfilat les majors reticències.

Els edificisde 1’IVAM L’institutdisposade dosedificisper a portar a termeel conjunt ja indicat,de les seuesactivitats.Un és el CentreJulio González,de nova planta,l’autor del projecte 28

del qual ésEmilio Giménez,i disposade 15.000metresd’espaiútil, el 60 per centdel qual-accessibleal públic- estrobaenla major part ocupatperlesnou galeriesdestinadesa exposicionspermanentsi temporals.

Perla seuabanda,el Centredel Carme,situata pocadistanciadel’anterior,ésun edifici quedeuel seunom tradicionalal barri valenciaon estrobasituat I’IVAM i que constitueixun rellevantconjuntmonumentaldela ciutat,l’inici deconstrucciódel qual esremuntaal segleXIII,com a conventde I’OrdedelsCarmelitesCalca& amb nombrosesintervencionshistoriquesposteriorsdurantels seglesXIV,XVI,XVII i xx. A mitjan seglexix, el complexconventualfou desamortitzati en ell s’installarenla ReialAcademia de Sant Carles,el Museu Provincial i l’Escola Superiorde BellesArts. En l’actualitatcapd’aquestes institucionsno hi teniala seuaseu,peraixò l’edifici,desocupat,s’incorporaa I’IVAM, peracollirprincipalmentlesexposicions decaractertemporal.

Ies colleccionspermanentsde I’IVAM En la mesuraquepera la constituciódelsfonsdecolleccionspermanentscal tenir molt en comptela lògica limitació de recursos,tota l’adquisiciód’obmestaorientada per criteris necessariament molt restrictiuspel que fa a la qualitat, significacióhistòrica, coherenciai especificitatd’aquestes colleccions.1 encaraqueesdonaraprioritat a l’adquisiciódepecesdestinades a l’exposiciópermanent,s’espera -en qualsevolcasquedeterminatsaspectes de la historiade l’art modernqueno puguensercobertsadequadamentperlescolleccionsdepinturai esculturaescompensen mitjancantlescolleccionsno menysselectivesni coherentsde dibuixos.

En l’actualitat-entre elsfons- esdisposaperunabanda,dela collecciódeJulio González(dibuixos,esculturesi pintures)que va ser,com s’hadit, el nucli inicial de la collecciópermanent.Aixi mateixesplanteja,comprojectea llargtermini,encarregar-se de l’art espanyolde la postguerra;ésper això que s’haagafatcom a punt de partida la generaciódel’informalisme(Saura,Millares,Chillida,Tapies,etc...)delsqualsI’IVAM ja té obra.

Altre tantcalafirmardelescolkccionsrelativesa Sempere, EquipCrònicai Eduardo Arroyo.

Recentment s’haentratenlafased’adquisició d’obres d’artistes estrangers queesconsideren rellevantsdinsdelprogramadeI’IVAM, comFontana,Masson,Lindner,TorresGarcía...

Mencióa bandamereixl’adquisiciódel’àmpliacollecciódePinazo,queenrealitat va saberobrir -en algunade lesseuesvessants- la portadel’inici dela modernitata Valencia.També,dinsd’aquestcontextseguiranadquisicionsd’altrespintorsvalencians i espanyolsde finals del segleXIX i inicis del seglexx queexercirenpaperssemblants.

III LES EXPOSICIONS INAUGURALS DE L’IVAM Desprésdel’unànimei positiuacollimentqueha ribetejatla inauguraciódel’Institut Valenciad’Art Modern,bé estaque-comentats ja ampliamentels seusobjectius 29

L’ESPILL i les seues característiques generals- es preste atenció específica a una de les vessants més rellevants: I’expositiva.

Com és sabut, hi existeixen -en l’edifici de nova planta- una serie de sales destinades, amb caracter permanent, a l’exhibició de les colleccions fonamentals que integren els fons de I’IVAM. En aquest sentit, des de la seua obertura oficial s’han fixat les galeries 2 i 3 per a mostrar respectivament la collecció d’escultures, pintures, dibuixos i peces d’orfebreria de Julio González i les pintures i dibuixos de Joan i de Roberta González (també la galeria 7 s’ha reservat per a la mostra permanent de l’obra d’Ignacio Pinaza, pintures i dibuixos).

Es compta, així mateix, amb una altra serie de colleccions en els fons de l’institut, pero la seua exhibició no s’inclou en el programa permanent. Ésel cas, per exemple, de l’actual mostra temporal (que durara de febrer a agost), i que també ha format part del conjunt expositiu de la inauguració, dedicada a l’«Informalisme Espanyob), amb obres de Chillida, de Millares, de Saura i de Tapies.

Tanmateix, ha cridat poderosament l’atenció del públic valencia l’exposició antològica del Equipo Crónica:1965-1981, que viatjarà posteriorment a Barcelona (maig/juny) al «Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat» i a Madrid (setembrelnovembre) al «Centro Reina Sofia». Aquesta mostra permet de contemplar la rellevant tasca pictòrica realitzada al llarg de disset anys pel tàndem Rafael Solbes i Manuel Valdés. Algunes de les obres penjades es mostren al públic per primera vegada, moltes altres mai no s’havien exposat a Espanya i la majoria només podien contemplar-se en galeries comercials.

En general l’ordre de l’exposició respecta l’articulació en series, tal com l’equip treballava i concebia les seues aportacions pictòriques, llevat potser del bloc dedicat al «període inicial». La darrera serie, en la qual treballaven quan va morir Rafael Solbes -denominada: «El públic i el privat»-, va restar interrompuda. Ara es mostra una bona part d’aquesta serie.

Inaugurar I’IVAM amb una antologia de l’Equip Crònica, i iniciar a Valencia el circuit d’aquesta mostra té molt de testimonial. 1 aixo no es deu, dones, passar per alt.

El mateix s’hauria de dir en relació amb el fet de donar cabuda ara, també, als fotomuntatges de l’amplia serie «Fata Morgana USA/The Ameritan Way of Live», de Josep Renau. Darrere el conveni firmat entre la Conselleria de Cultura i la valenciana Fundació Renau, tota una serie de fons relatius als treballs d’aquest artista han quedat dipositats a I’IVAM. La decisió que una part d’ells es mostrara en aquesta conjuntura inaugural, no ha estat, tampoc per tant, una qüestió impremeditada.

Duna i d’altra mostra -la corresponent a 1’Equip Crònica i la relativa als fotomuntatges de «Fata Morgana»- s’han editat sengles publicacions dignes del més merescut elogi.

Per altra banda, ja és conegut el catàleg que -va coincidir amb l’exposició dels fons de l’IVAM, de la collecció «Julio González», en el Centre Reina Sofia- aleshores fou editat i ara també s’ha tornat a publicar per a la present ocasió.

Fonalmental és, a més, la primera de cinc exposicions que esta previst dedicar als dibuixos de Picasso, dins la serie de vint-i-cinc mostres que entorn del dibuix en l’art del segle xx I’IVAM té ja programades. Aquesta mostra d’ara se centra en els dibuixos del període 1899-1917, és a dir, des dels inicis de la maduresa artística de Picasso fins a la fi del cubisme en sentit estricte. s’hi recullen quaranta treballs que procedeixen de

30

LXSPILL colleccions internacionals diferents, en una sala adequada perfectament per a mostrar aquest tipus d’obra. El cataleg és, així mateix, tot un document pel que fa a aixo.

D’altra banda, en el Centre d’«El Carme» de I’IVAM, ubicat en el magnífic edifici citat, que va restaurant-se a poc a poc, molt pròxim al Centre Julio González, s’exhibeixen obres de José María Sicilia (Madrid, 1954), de grans formats (300x 300 cm), en unes immenses sales (Galeria Ferreres i Galeria Embajador Vich d’aquest conjunt monumental) les quals arriben inclús a minimitzar les mides dels quadres de Sicilia..

Aquesta mostra, que recull pintures de 1987, ja ha passat, entre altres llocs, anteriorment -com es recordara- pel Museu d’Art Contemporani de Bordeus i pel Palacio de Velázquez de Madrid. També en aquesta ocasió les.exposicions citades seran acompanyades del cataleg corresponent.

L’inici -amb aquesta quota, ara marcada- augura i exigeix un futur de rigor i de responsabilitat. Sens dubte, com s’ha pogut constatar compta amb el suport unanime i amb les millors expectatives de la societat que -duna manera o duna altra- ho ha fet possible. És-ara sí- una illusió compartida.

Finahnent, per tancar tota aquesta serie de valoracions, comentar% i noticies diverses entorn del nou Institut Valencia d’Art Modern, cal ressenyar, a manera de coronament, que a l’entrada del mes d’abril, I’IVAM ha presentat el número u de la revista Kalías, dedicada essencialment a la crítica historiogràfica de l’art del segle xx. Dirigida per J.F. Ybars, compta en el seu consell assessor -entre altres- amb Michael Baxandall, Norman Bryson, Pierre Daix, Werner Hofmann, Ch. Lodder, Michael Podro i Meyer Schapiro.

La revista es publica amb el patrocini de Vicent Gmphic Center i ha estat dissenyada amb sobrietat i elegancia per Josep Hortolà. La periodicitat es preveu semestral, en volums pròxims al centenar i mig de pagines.

Les línies directrius de la publicació queden intencionadament fixades, de forma clara, ja en aquesta primera aparicio «Kalías -ens diuen- es presenta com una revista de teoria i d’historiografia de l’art amb el doble propòsit d’oferir un espai als treballs d’investigació especialitzada, espanyols i estrangers, i incidir en la present polemica metodològica al voltant dels supòsits generals de la historiografia de l’art, els models d’argumentació i d’interpretació en una perspectiva actual, i l’examen crític de la tradició de la modernitat artística a través de les temptatives històriques de legitimació i institucionalització».

Aquest afany de diferenciar-se -com a publica&5 especialitzada- dins l’ampli panorama actual de revistes espanyoles, és sens dubte un objectiu clar ja des dels primers passos i des de la planificació de projectes de 1’Institut Valencia d’Art Modern. El marc d’investigaciókdició/documentació és justament un dels eixos fonamentals de l’IVAM, juntament amb la constitució de fons propis i junt a la política d’exposicions, com ja hem subratllat.

Lacte de la presentació oficial de Kalías comptà amb l’assistència d’Antoni ‘I”apies, junt a les autoritats, especialistes i el «tot Valencia» de les arts plàstiques. Les intervencions explicativesljustificatives d’aquesta entrada a l’hemerografia de l’art del segle xx, a través de la seua historia crítica, foren a carrec, respectivament, de la directora gerent de I’IVAM, Carme Alborch, del director de la publicació, J.F. Yvars i de Tomas Llorens en qualitat -en aquest cas- de membre del Consell Rector de l’institut, impulsor indiscutible de la cadena de projectes que van graduahnent prenent forma definitiva al voltant del nou i ja singularitzat IVAM. 31

El volum presentat,el nucli del gua1constitueixun destacathomenatgea Cézanne, reculluna seriedetextos:TheodoreReff i David Carrierporten-en senglestreballsel pesde la part dedicadaa l’aportaciócezanniana.John Goldingsecentraen Picasso i TomasLlorensen Julio González.Tanquenel conjunt d’articlesels treballsde Calvo Serraller(«El invisible»)i de J.F.Yvars(«Historicitati historiografiaartística»).

La revistaescomplementaamblesseccionshabitualsdedicades a cròniquesexpositives,ressenyes de llibres,comentarisde noticiesi l’anuncide lespròximesactivitats de l’IVAM. Globalment,dones,unalloableiniciativaquecompletaun programa,i veambencertadaplanificacióa ocuparel seupropi espaien el conjunt de les publicacionsd’art.

32

CESPILL

E

L CATALA AL PAÍS VALENCIA: SOCIETAT 1 SISTEMA EDUCAlYIU

E

M propose fer unareflexiód’urgenciasobreel procésd’introducciódelcatala enel sistemaeducatiudel PaísValenciaarrande l’aprovacióde 1’Estatutd’Autonomia i la promulgacióde la Llei d’Ús i Ensenyament,així com assenyalar-ne lescircumstànciesactualsi les possiblesperspectives d’un futur immediat.1 dic d’urgènciaperquè, si béla reflexiói l’accióen favordelcatalàhanestatunaconstantdela meuatrajectòria com a ciutada,com a ensenyanti com a professionalde lescienciessocials,la realitat és quela informacióque ofereixla Conselleriade Cultura ésbastantpobra,dispersa, confusai, en algunscasos,poc fiable.De tota manera,com veuremdesprés,fins i tot usantles dadesde la Conselleria,els resultatssón ben eloqüents.

Sónja ben conegudesa granstretsles analisissobrela dinamicasociolingüística delPaísValencia.La dualitatterritorialconstitutivaambunafranjacostaneracatalana i unaaltrad’interioraragonesa, el bilingüismemític propugnatperlesclassesdominants alhoraqueabandonaven el català,la situaciódiglòssica,el canvidellenguacom a sím* ‘lkxt de la conferkncia pronunciada el 19 de desembre del 88 a l’acte d’inauguraci6 del curs 88-89 de l’Associaci6 Catalana de Rdagogia de I’IEC. (Barcelona).

33

bol d’ascenssocial,la castellanitzacióprogressivade lesciutats de Valenciai Alacant i l’arribadaduna granquantitatd’immigmts -la quartapart de la poblacióals anys setanta- queno s’hanintegraten la majoria decasosi quemantenenl’ús del castellà en tots els àmbits de la vida social,la subordinaciódel catalaa llenguafamiliar i de poble,l’autoodi,l’embranzida cultural-despréstambépolítica- dels60i 70,elsintents secessionistes en defensade la llenguavalenciana,el fomentinteressatde l’anticatalanisme que,tanmateix,no aconsegueixd’ultrapassarla ciutat de Valenciai els pobles del’entorn,la substituciólingüística,practicamentdefinitiva,dela ciutatd’Alacant.(Fuster, 1962;SanchisGuarner,1963;Aracil, 1966i 1982;Ninyoles 1969i 1971).

Aquestaenumeració,no exhaustiva,de fets enspermetd’afirmarl’existènciade duestendencies contraposades.

Duna banda,la substituciólingüísticaenfavordelcastella;duna altra,elsintentsderecuperació i normalitzaciólingüísticai culturalenfavor del catala.

Dividiré la meuaexposicióenduesparts.A la primeratractarédedescriurela situació del catalàen el contextgeneralde la societatvalencianai em valdréa tal efecte delesinvestigacions sociologiques queofereixendadessobrellengua.Aquestmarc global enspermetràd’endinsar-nos a la segonapart en la descripciói l’anàlisidel procés d’introducciódel catalãen el sistemaeducatiui els resultatsque se n’han derivat.

LLENGUA 1 SOCIETAT Lesprimeresdadessobrel’extensiódemograficaapareixena l’informeFOESSAdel 70, en el qual s’indicaval’existènciad’un 40% de mestresses de parlacatalanai d’un 69% que sabienparlar-lo.Contradictòriamentamb aquestsresulta& Salustianodel Campo,l’any1977,dónaun 38% decatalanoparlants efectiusi un 60% quesabenparlarlo. Atesala discomancadelsresultats,no podemfer altra cosaqueprendre’lscom a estimacionsrelatives.Més encarasi paremesmentquea capdelsdosestudiss’aclareix si la mostraincloïalescomarquescastellanoparlants.

Perdeixaruna referencia,encara queagafant-laamb pintes,indicaremles mitjanesqueresultendelsdostreballs(Strubell, 1981).Així, pera la decadadelssetantatindríemun 39% decatalanoparlants efectius i un 65% de personesquesabienparlar-lo.Estemparlantdelsúltims anysde la dictadurai els primersde la transició,quanel catalàno tenia ni tan solsreconegutel dret a l’existenciai, per descomptat,cap suportinstitucional.

Ikstudi deBibilonii Junyent(1979)indicaquel’any78el 55% dela poblacióadulta parlavacatalàen familia. Aquestadiferenciano ésd’estranyarsi tenim en compteque inclou tambéels qui emprenles duesllengüesen l’àmbit familiar.Hi romanoculta la practica,ben coneguda,d’algunssectorsde valencians,de parlar als fills en castellà.

De fet, peral mateix any 78 (RodríguezOsuna,1979)el percentatge de jovesentre 18 i 24 anysqueusenel catalàésdel 28%, i peralsde 25 a 29 anysd’un 47%. La pèrdua d’ús del catalaentreelsjovess’observade maneraben evident.

El primerestudiextensiuqueprenperàmbit d’analisiúnic la totalitat del territori catalanoparlantdel PaísValencia,fou realitzatper JoanF. Mira (1981)l’any 1980amb una mostrabenamplia,al voltant de 16.000persones.SegonsJoaquimTorres(1988), «malgratquea lesàreesurbanessovintno s’hanpogutcobrir elsbarrisperiferics,els resultatsengeneralsemblenvàlids,ja queenaquelleszonesquedisposendefontsd’infor34

I’ESPILL maciódemograficael percentatge d’immigratsfornit peraquestesfontscoincideixamb elsdela mostra».Percontra,Vicent Pitar-ch(1984)aleludeixa lesdeficienciesmetodològiquesquepresentala publicaciódel treballi remarcaque«s’hi catalogacom a catalanoparlantstant qui parlaaquestidiomacomqui sapparlar-lo». Pelnostrecompteentenemque,atesal’amplituddela mostra,aquesttreballésd’un graninterés,sobretot,per a l’estudidela situacióde la llenguaa nivel1comarcal.Consideremqueestractaduna fita imprescindiblepera qualsevoltreballquepretengaencarar-ne l’estudidesduna perspectivacomparativa decaràcterevolutivo-territorial.

D’altrabanda,tretdel’ambitfamiliar, resultabendifícil mesurarambprecisióla diferenciaentrecatalanoparlantefectiui personesqueel sabenparlarperono l’usen.En el casdeno aplicarun dissenyd’investigació complex,aquestadiferenciaciópodriaproduirresultatsinexactes,sobretotpel que fa a les gransciutats,on l’ús del catala,a causade factorsprou coneguts,s’inhibeix molt més.

SeguintMira, el nombrede catalanoparlants és d’un 60’4%. Aquestresultates redueixa un 54’8%si hi incloemla poblaciódelsterritoriscastellanoparlants. s’hi observa tambéuna claratendenciaa la reducciódel nombredecatalanoparlants a mesuraque descendeixen en edat.No obstar&ésla poblaciójove entre 15i 35 anysla quemanté lesactitudsmésfavorables(92%)quanta l’oficialitat delcatalà(entrelespersonesmés grans,a partir dels55-60anys,en són el 78%).

Aquestesactitudsles podeminterpretarcom un efectedel pro& de recuperació i de l’embranzidacultural, difusorade posicionamentsfavorablesa la llengua,desde lesacaballesdel franquismefins a l’emergènciavirulentade l’anticatalanisme, queprovocala inhibició de molts i la claudicaciódel principalpartit de l’esquerrapel quefa a esdevenircontinuadordel’impuls normalitzadoriniciat desdelssectorsintel.lectuals i les organitzacionsnacionalistes.

SegonsMira, el nombredevalenciansimmigratsqueentenenel catalàésprouelevat, si tenim en comptequefins aleshoreshaviaestatpracticamentabsentdelsmitjans decomunicaciódemasses,del’escolai detotselsambitsd’úsformal (menysde 10anys: 66%, de 10 a 20 anys:77%, més de 20 anys:87%).

La investigacióméscompletai recentfou encarregada per la Conselleriade Cultura de la GeneralitatValencianaal Departamentde Sociologiai AntropologiaSocial dela UniversitatdeValencia,quecomptaambla coHaboració del DepartamentdeLingüísticaValencianade la Universitatd’lllacant. Aquestestudide l’any 85, amb 1.600 entrevistes, fou dirigit pel Prof.Damià Molla i supervisatpel Prof.RafaelLl. Ninyoles.

Lesdadesmés rellevantsd’aquesttreball són les següents: Pelquefa a la competencia comunicativa,elsautorsassenyalen queel sistemasociolingüístic al País Valencia s’estableixentorn d’un esquemade sesquilingüisme -monolingüisme actiu i bilingüismepassiu.Es a dir, personesque parlenel castella i entenenel catala- i bilingüisme-personesambpossibilitatd’usarlesduesllengües-.

El monolingüismecastella,ésa dir, sensecomprensiódel catala,s’esténa un 11% de la poblaciótotal. El nivel1deparladelcatalasesituaenun 54% i el nivel1d’enteniment en un 70%, en ambdóscasospercentatges sobrela poblaciótotal del territori. El 25% delsvalencianssabenllegir-loi el 8% escriure’l.El monolingüismecatalàsenseconeixement del castellaha desaparegut completament.Els nivellsmésalts d’úsdel catalaes donena lespoblacionsde 10.000a 50.000habitantsi elsnivellsmésbaixosa lespoblacionsmajors.Els forts contingentsd’immigracióa lesgransciutats,el major pesde la classemitjana -principal encoratjadoradela substituciólingüística- i la practicatra35

L’ESPILL dicionalentreelsvalenciansde no usarel catalàper a parlar a lesgransciutats.Com a tots elsestudisanteriors,s’observaqueésla poblacióadultala queparlaméscatalà; pertant,novamentenconfirmenel retro& entreelsjoves,encaraqueperprimeravegada en la historia,i com a resultatdela introducciódelcata&a l’ensenyament, sónelsjoves els qui méssabenescriure’l.

Com a l’estudideMira, s’observa unaactitudreceptivapositivaperpart delsgrups immigrats,el graudesesquilingüisme delsqualséssuperioral delsautòctonscastellanoparlants.1 ésqueno hi ha pitjor entenedorquequi no vol entendre,com ésel cas delsvalenciansmarcatsper l’autoodiqueja fa tempsquerenunciarena la propiallengua i que defensenuna pintorescallenguavalencianaque no sabenparlar.

El nivell debilingüismeaugmentaambel nivel1d’estudisi el d’ingressos, i s’hi destaca,sobretot,pelquefa a la competenciad’escripturai lectura.Trobemenacoun signe decaràcterpositiuqueintrodueixunadimensiódeprestigienelpro& desubstituciókcuperació.Potsersigaun indici de superacióde les pautesdiglòssiques, és a dir, que el canvid’idiomas’hauriacomencata independitzardelprocésdemobilitat social(Molla, Ninyolesi altres,1985).

Pel quefa a les actitudslingüístiquesdestacaremels aspectessegüents: Mentrela intoleranciaa escoltarparlaren catalàsesitua en el 14%,la intolerancia al castellàsesituaen el 7% i, a més,en el darrercas,estractad’aquellessituacions en ques’exigeixa lespersonesqueparlencastella,no nomésqueI’escoltencom erala situacióanterior.Una quartapart dela poblacióconsideraqueparlaren catalaen una reunióésuna falta d’educació.Convéafegirque la qüestióes matisavaindicant que estractade casosen queels reunits«entenenel valencia».Percontra,la meitat de la poblacióho consideraun dret.No ésd’estranyar, per tot el queja sabemd’algunsdels nostresconveïns,queelsgrausmajorsdintoleranciaesdonenentreelsnatiuscastellanoparlants.A la qüestióde si «elsqueviuen permanentmenta la ComunitatValencianahauriendesaberparlarvalencia»mésdela meitatcontestenafirmativament,mentre una quartapart, facil dereconéixerpel quehem dit fins ara,responenqueno.Més de la meitat de la poblaciótambéés partidariaque el catalas’usemésdel que es fa en I’actualitat.

Pel que fa al graud’acceptabilitatde l’ús del catalaals ambits de tipus formal i públics:escola,administració,ajuntamentsi actespúblics,la mitjana sesitua al nivel1 de«convenient».

Els valorsdebaseusatspelsinvestigadors foren:necessari,important, convenient,indiferent,i ridícul. Ia valoraciódel catalaa l’escolaaugmentalleugerament per a situar-seentreconvenienti important.Ia valoracióquesen fa per alsmitjansde comunicaciósocialsesitua al nivel1de convenient.Lesmitjanesindicadessón per a la poblaciótotal; òbviament,els valorssón proumés elevatsentreels catalanoparlants.

Finalment, convéassenyalarelsfactorsque destaquenels autorsdel treball com a encoratjadorsde la substituciólingüística: -les regionsclAlacant,Oriola i Requena-Sogorb.

-la classesocialmitjana.

-les edatsmésjoves,de 16-24anysi de 24-35anys.

-el sexefemení.

-l’estat civil de solter.

-el grup autoctoncastellanoparlant.

-els nuclis urbanssuperiorsa 50.000habitants.

36

IXSPILL -l’ambit delsintercanviseconòmicsi les relacionscomercials: Els autorsconclouenqueenstrobemen l’última fasedelprocésde substituciólingüística,fasedecaractertotalitzadora punt de consumarla substitucióa favordelcastella. 1acabenafirmant que«deno haver-hiuna voluntatdecididade caracterinstitucional,és molt probableque el genocidicultural siga consumat».

Ies darreresdadessobrellenguaquetenim provenendelPadróMunicipal de 1986.

Aproximadamentla meitat de la poblaciótotal del PaísValenciasapparlarcatalà.Un pocmésdetresquartespartsdela població,incloent-hielscatalanoparlants, l’entenen; i un pocmenysde la quartapart no l’entenen(22%).Es confirmala disminuciódeparlantsentreelsjoves,elsqualsal mateixtempssónel grup queméssapllegir i escriure, tal com s’avancavaal treball de Molla, Ninyolesi altres.

Globalitzantels resultatsde tots els treballsesmentats,espodencaracteritzarels darrersvint anysdel catalaal PaísValenciaen les tresetapessegüents: Primera etapa. Fins als anyssetantael catalaes mantéreclòsa l’ambit familiar i alsusosinformalsentreconeguts.Llabandódelcatalàsegueixla pautadiglossicad’adhesióa la llenguadominantcom a símbold’ascenssocial.Parlarencatalaen actespúblics així com escriure’léssubversiu.Lesautoritatsfranquistespersegueixen la llenguacom a signed’actitudsseparatistes.

La perduade parlantsésprogressiva i sistematicaa les gransciutatsi entrela classemitjana,la qualimita lespautesqueanteriormentja havia presla burgesia.La llenguaesmanté a la xarxa de ciutats mitjanesi pobles,encara queempobridai farcidade castellanismes.

Tambéen aquesteselsrics i elsqui esvolen fer passarperrics canviend’idiomaseguintla coentordela capital.Ia poblacióvalencianaesveufortamentaugmentadapelcontingentd’immigrats,la presenciadelsquals a la fi d’aquestaetaparepresenta una quartapart de la població.En aquellescircumstànciesel peri11d’extinciólenta i mort assegurada eramés que probable.

Segona etapa Dècadadels70. Els cerclesintellectualsque a partir delsseixanta havieniniciat una tascaestimablei pacientde reflexiósobreel paísi de conreuculte delcatala,van trobant,a poca poc,unaaudienciamésampliaa mesuraqueaugmenta la descomposició del franquisme.La novacan& els aplecs,esdevenen un fenomende masses.Totsels sectorsdemocràticsdonensuportal catala.El nostreidioma esposa demodai s’associa directamentamblesexigencies dellibertat.Aquestfenomen-prou méscomplexqueaquestabreusíntesi- deturala reculadaques’haviaproduïtfins aleshores.Al mateixtemps,entreelsgrupscatalanofobs, el rebuigde la propiallenguava trobantla seuaexpressióen un anticatalanismeque,si bé no ésnou en la historiadel nostrepaís,mai no s’haviaexpressatduna maneratan agressiva.

La campanyad’UCD en leseleccionsdel 77 faraun ús abundantdelssentimentsanticatalanistes delsbotiguersdela ciutat deValencia.Ia tensióésmolt forta fins a l’any81.Cinc anysdedesgavells,agressions i irracionalitatinhibeixenl’ús públicdel catalaa la ciutat de Valencia, condueixena 1’Estatutd’Autonomiade la ComunitatValenciana-pactat per socialistesi comunistesamb UCD perla via del 143- i estanquenamb el blau en la senyera i l’himne regional.

El balancd’aquestperíodeespodriasintetitzaramb els tretssegüents.El catala surt dela situacióagonica;prestigiaten elsambitsintellectuals,aquestprestigis’estén alsprofessionals de formacióuniversitariai entreelssectorsprogressistes.

I-esactituds a favordel catalasónlesméspositivesde tota la historiadel país;el catalàesdeslliga dela imatgetradicionalcom a llenguad’espardenya.

Els sectorsd’immigratsmésconscienciatspolíticamentel fan seu,tot i quellur nombreno depassamai el 10%delsefec37

ESPILL tius totalsdepoblacióimmigrada.El coneixementpassiudel catalacreix.El símptoma mésesperancador d’aquestaembranzidaésla recuperaciócomparativade l’ús entreels jovesde la dècadapel quefa a l’etapaanterior.Malgrat l’anticatalanisme, les actituds davantl’idiomai el prestigiassolitperaquestfeienpossibletirar avantunapolíticanormalitzadoraaprofundintla línia de recuperacióencetada.

Terceraetapa. S’iniciaa partir delpactede 1’Estatutel 1981i l’arribadaa la Generalitatdelprimergovernsocialistael 1982.A partird’aquestmomentcomencaun periode quearribafins avui.Lescaracteristiques d’aquestaetapalesresumiremen acabarl’exposició del ques’ha esdevingutal sistemaeducatiu.

Nomésperqueus feu una ideade la conjunturaexistentaleshores,mireu el que deiael 1981un destacatsociolingüistavalencia,no genssospitósdeposicionaments acomodaticis,Vicent Pitarch(1984):«Si lesexpectatives d’accésal poderperpart delssocialistess’acompleixen a curt termini, seguramentel Paíscomptariaamb condicionsfavorablespera redrecarel dramalingüísticdelsvalencianw.Molts hauríemsignataquestes paraules,llavors.

EL CATALA EN EL SISTEMA EDUCATIU La legislacióque permetla introducciódel catalaes contéen l’Art. 7éde I’Estatut, on s’afirmaqueel valenciaés llenguaoficial de la Comunitatjuntament amb el castellai s’assumeix la responsabilitatperpart dela Generalitatdegarantirl’ús normal i oficial d’ambduesllengües.LArt. 35 assenyala la competenciaplenadela Generalitat Valencianapel quefa a l’ensenyament.

El novembredel 83 es promulgala Llei d’Ús i EnsenyamentdelValencia(LUEV).No ésarael momentdefer-neun estudiminuciós (Pitarch,1984);enslimitarem a assenyalar-ne elsaspectesmésrellevantsals interessos dela nostraanalisi.El ‘IItol Segonproclamal’obligatorietatdelvalenciaentotselsnivells educatiusno-universitaris; alsterritoriscastellanoparlants la incorporacióesfaradeforma progressiva, hom procuraraquetots elsescolarsrebenelsprimersensenyaments en llur llenguahabitual;al final delscicles...elsalumneshan d’estarcapacitatspera utilitzar, oralmenti perescrit,el valenciaen igualtatamb el castellà,elsprofessors handeconbixerlesduesllengües,elsprofessors queno tinguenun coneixementsuficientdelvalencia serancapacitatsprogressivament mitjancantunapolíticadevoluntarietat,gradualitat i promocióprofessional;tots els professors de nou ingréshan de conèixerles dues llengües;elspareso tutorsresidentsa leszonescastellanoparlants podenobtenirl’exempció de l’ensenyament del valenciaper a llurs fills i tutelats,quanaixí ho sollicitenen formalitzar-nela inscripció.Aquestessónlesprincipalsideesqueescontenenenel títol dedicata l’ensenyament.

Abansd’aquestallei, el desembre del 82aparegué un decretdelConsellqueimplantava l’obligatorietatde l’ensenyament del valenciaa les comarquescatalanoparlants i l’introduia de maneravoluntariaa les zonescastellanoparlants.

Amb aquestdecretescontracten230professors per a l’ensenyament mitjà públic el generde 1983i es nomenentrescoordinadors,un per província,per al seguiment de l’experiènciai l’orientaciódidàcticaals professors.La introducciódel catalaesféu desprésde Nadal, quanel curs 82-83ja portavaun trimestre;els problemesesferen notarsobretoten l’acoblamentdelshorarisi, en la majoria de casos,esresolgueren en 38

LXSPILL perjudicide la novaassignatura,que ocupales cuesdelshoraris.A l’EGB, dumnt el curs82-83,la inspecciórealitzauna enquestapertal de determinarel coneixementdel catalàperpart delsprofessors(Conselleriade Cultura, 1984).Els resultatsdeconeixementsónsuperiorsalsdela poblaciógeneral,sobretotquantal nombredelsqui l’escriuen (21%en la provinciade Valencia).El professoratd’EGB catalanoparlantrepresentava el 80% deltotal, a la provinciadeValenciael 64%, quepujavaa un 74% en elscentres públics.No hi ha dadesclAlacantni tampocdelsprofessors d’ensenyament mitjà. Convé subratllarles dadesdel professorata EGB, tant pel nivel1comparativamentelevatde catalanoparlants compelsíndexsacceptables deprofessors reciclatsperI’ICE dela universitato enprocésdereciclatge,perqueaixòpermetiadisposara lesescolesd’unsagents qualificatsper a tirar avant la valencianitzacióde l’ensenyament.

El curs 83-84escontractenmésde tres-centsprofessorsespecialistes de valencia en funció de professors extraplantillaper als centresd’EGB de setzei mésunitats,i es creala coordinacióde valencia(I’EGB amb un equipinicial de 14persones.A l’ensenyamentmitja s’augmentaquasien un centenarrespecteal cursanteriorel nombrede professors.

La situacióaleshores, quans’hiestandestinantrecursoshumansi hi apareixen els primersllibres de text per a l’ensenyament ésmoderadamentoptimista.Lany 84,a la presentaciódel «Llibreblancde l’educacióa la ComunitatValenciana»el consellerCipria Ciscarescriu:«Una situacióde desigualtatreal,com la del valenciaamb el castellà,demanaun tracteespecial.La incorporacióde la nostrallenguaal sistema educatiuésun fet. El complimentde la Llei d’Ús i Ensenyamentdel Valenciaexigeix completarla incorporaciócitadapera garantirla igualtatdetractamentqueesderiva dela cooficialitat;caldraqueassumimquel’aspecte lingüísticésun fonamentde1’Escola Valenciana.Arque no espot construirunaescolacientífica,democràtica,arrelada,una autenticaEscolaValenciana,senseque un elementdel poble,com ara la llengua,no esdevinga l’espinàsdelsistemaescolar».Desprésveuremenqueha quedataquestadeclaració d’intencions.

El curs84-85la implantacióde l’assignatura éspracticamentcompletaals centres públicsd’ensenyament mitja de lescomarquescatalanoparlants.

L’estiudel 84s’havien realitzatlesprimeresoposicionsper a professors de valenciad’ensenyament mitjà. Als centresd’EGB la implantacióarribaa un pocmésde tresquartespartsdelsalumnes.

Durant elsdoscursossegüentss’aconseguira la implantacióméso menyscompletade l’assignatura-sempre hi ha centresmancatsd’algunprofessor- als centrespúblicsi privatsdelsnivells no-universitarisdel territori catalanoparlant.

Pel quefa als centresprivatsla incorporacióde l’assignaturaha seguitun ritme méslent. El curs83-84la introduïrena primerdeBUP i deFPl pertal d’anarascendint decursenelsanyssuccessius.

Lúnic controldel’administraciópelquefa a l’ensenyament privat ha consistita comprovarquea les memòriesdelscentress’incloïal’assignatura devalenciadinsl’horarii queel professorat estavatitulat o habilitatpera l’ensenyament del valencia.La fórmula de l’habilitaciós’usaper a no fomar els centresa contractar nousprofessors; així si algundelsprofessors ja existentssapparlarcatalai escompromet a fer elscursosdereciclatgedeI’ICE, sel’habilitapera fer classe.L’únicademostració delconeixementdelcatalaperpart del’habilitatconsisteixa escriurea mà la instànciadesollicituden català,no s’arbitracapprocedimentpera comprovarsi el sapparlar.

Per aquestavia s’haautoritzata fer classeun bon grapatde gent que no sapparlar catalai mésd’un enemicdeclaratde la llengua.El curs 86-87mésde la tercerapart delprofessorat total deI’EGB ho eraencarasotala fórmuladel’habilitació.A@ només 39

I’ESPILL pot volerdir duescoses:o elsprofessors habilitatsno hancomplit la seuapart deltracte i no s’hanreciclat,o els centreshan sollicitat habilitacionsper a altresprofessors, en serrebutjadaper l’administracióla renovacióper als qui no esreciclen.A horesd’ara, i en teoria,segonsles normesde la Conselleriano hauria d’haver-hicap habilitat.

Una lecturaoptimistade la situacióa l’ensenyament privat portariaa pensarque ambla introducciódel’idiomaen lesprovesde selectivitatperal cursvinent la situació canviarài queambel tempsdesapareixeran lesflagmntsirregularitatsa causadela necessitatdeprepararbéelsalumnespera lesproves.D’altrabanda,la incorporaciódelcatala a la selectivitats’haajornatdurantdosanysdesquela llenguaesféu assignaturaobligatoriaal COU i la literaturaoptativaal COU de llenes.

La introduccióde l’assignatura a leszonescastellanoparlants s’iniciàel curs84-85 i les previsionsde l’administracióerencompletar-laper al curssegüent.El regim real d’implantacióques’haaplicatha estatel de la voluntarietat,senseques’hajaintentat alhorareduirlessollicitudsd’exempcions.

Qualsevolalumnedeleszonescastellanoparlantspot demanarl’exempciópresentantsimplementun certificatd’empadronament a la localitat.La Conselleriano ha fet cap campanyaper a conscienciarels estudiants i el professoratde la convenienciade conèixerel catalai ha concedittoteslesexempcionssollicitades,tirant per terramoltesvegadeselsesforcosdissuasorisdelscoordinadorsper a contenir-les.Als instituts d’ensenyament mitja com el dOriola el nombre d’alumnesexemptssuperael 80%. Belquefa a l’EGB el curs86-87mésde 60 centres dela zonacastellanoparlant no havienintrodu~tl’assignatura i 89ho havienfetdemanera parcial,habitualmentalscursosdel ciclesuperior.Com a resultat,mésde la meitatdels alumnesd’aquestazona (52%)no rebenl’assignatura.

A les acaballesdel’any 86 i a lesportesdeleseleccionsautonomiques,la política dela Conselleria,malgratsertotalmentinsuficientfins aleshores, reculaen la legislació i modificaallò quehaviareglamentatpelquefa a l’aread’experiencies detercerd’EGB per a la zonacatalanoparlant.En la primeraregulació,modificadadesprés,s’establia queelstextosdel’àread’experiències serienencatalà,tot adaptant-se a la situaciósociolingüísticadel centrei delsxiquets,per tal d’aconseguiren el termini d’unspocsanys la normalitzaciódel’ensenyament encatalad’aquestaàrea.Ia modificaciódela legislació estableixquatrenivellsde tractament:el nivell zero,tot en castella;el nivel1inicial, tot en castellaamb algunacanconetaen catalài els titulars d’algunstreballs,ésa dir, l’úsemblemàticdelcatala,nomésen elsencapcalaments, queacostumadefer la propia administració;el nivel1parcialimplica l’ús alternatdel castellài el catalàamb textos enambduesllengües.1finalment,el nivelltotalquesignificafer-hotot encatala.Ikxtensió delsdiversostractaments,sempredins la zonacatalanoparlant,és la següent: Tractament0: 20% delscentres Tractamentinicial: 30% delscentres Tractamentparcial: 18% delscentres Tractamenttotal: 30% delscentres.Convéobservarque aquestesdadessón per nombredecentres.Si s’oferirenper nombred’alumnes,elspercentatges serienproumés baixospel que fa a la implantaciótotal i parcial.

D’altrabanda,continuantla descripciódela inflexió dela Conselleria,a lesacaballesdel 86esdissolla CoordinaciódeValenciad’EGB.Algunsdelscoordinadorspassen a formarpart de la novainspecciócreadallavors,perono per a ocupar-seespecíficamentdel catala,sinócom a inspectorsnormals.D’altrespassena l’Assessoria Didàctica pera l’ensenyament en valenciaacabadade creari d’altres,elsméscrítics,sónsimple40

L’ESPILL ment cessatsen les seuesfuncionsi enviatsa fer classe.La Coordinacióde Valencia d’EnsenyamentMitjà, quecomptavaaleshoresambsetcoordinadors, ésdissoltai substituïda per tresassessors didàcticsper a l’ensenyament en valencia,un per provincia, els qualses passentot el curs practicamentamb una ma damunt l’altra, perquètots elsprogramesprevistospera l’ensenyament encatalàromanenbloquejatsperla Conselleria. Era any d’eleccionsautonomiquesi tocavano fer res.El resultatd’aquestainflexi6 enla políticadela Conselleria,emparadaen unasuposadareestructuració, significa la practicaliquidaciódelsefectiushumansques’ocupaven d’atendrelestasquesrelacionadesamb el catalaen el sistemaeducatiui una disminucióimportant delsrecursos econòmicsdestinatsal suport del nostreidioma.

Quanta l’ensenyament en catalaa EGB,en l’actualitathi ha 213escolesquetenen línia d’ensenyament, la qual cosavol dir que hi ha un grup d’alumnesa l’escolaque fa tot l’ensenyament en català.De totesaquestesescolesnomésn’hi ha nou que tenen línia fins 8”. El total d’alumnesd’EGB de les zonescatalanoparlants.

Els comptesno podensermésdecebedors i fan veurecom a pura retòricaaquelladeclaraciód’intencions del conseller,que hem citat adés.

Pel que fa a l’ensenyamentmitjà, els centresque tenenun grup de línia són 23 i arribena 723alumnesentotal.El percentatge, si tenim encomptequea l’ensenyament mitjà hi ha proumésdecentmil alumnes,ésmillor no traure’l.A 1’E.M.hi ha un altre procedimentqueconsisteixa impartiralgunaassignatura encataladinsun contextgeneral encastellà.Aquestprocedimentha augmentatespectacularment pelgranesforcrealitzat pel professorat,atésque no han rebutcap suportde l’administració,ni tan sols en forma devocabularisespecíficsde la materia,diccionarisi llibresquehan demanat fins l’esgotament.En l’actualitataquestaexperienciade rebrealgunesassignatures en catalaarribaa propdetrentamil alumnesdeleszonescatalanoparlants.

Acò ésun dels pocssignesencoratjadors de la vitalitat dela llenguaal si dela societati del’important paperjugat autonomamentpelsprofessorsmalgrat l’absènciad’ajut institucional.

Alguns apuntssobrela Reformade l’E.M. podenserbenillustratiusde l’actitud del’administracióquanta l’ensenyament encatala.En l’actualitathi ha 27centresexperimentantla reforma,el nombred’alumneséspròxim a 3.000,escomptaamb un equip desuportde 12assessors i 5 coordinadors i elscentresrebenunadotaciócomplementària demig milió depessetes.

Percontra,leslíniesen catalàsón23,el nombred’alumnes, com hem dit, és de 723, hi ha tresassessors i fins ara leslínies no han rebutni una pesseta.Les líniescomentarenel curs passat.

Al PaísValencias’estàexperimentantexactamentla mateixareformadissenyada pel ministeria Madrid. QuanarribarenelsprimerslhbretsexplicatiusdeMadrid, canviarenel colordelescobertes,hi incloguerenunapresentació deldirectorgenerali feren una edicióbilingüesensecanviaruna coma,fins al punt de no adonar-se’n que calia modificarel quadrehorarideMadrid pera la inclusiódelcatalà.La reformas’estàexperimentanta centreson la majoria d’alumnessóncatalanoparlants, el tractamentque esdónaal catalaésel duna simpleassignatura.

Aixo sí,alsprogrames dereformas’explica molt bé allò de l’aproximacióal medi i partir de la realitatde l’alumne.

Quantal professoratde catala,esdetectaun cert desànimi descontenten sectors prouamplis,pel querepresenta l’aillamentdel professor,atesala falta d’impulsinstitucionala l’ús socialdela llenguai la desatenció del’administraciópel quefa a proveir-los delsrecursosnecessaris.

La majoriacoincideixena afirmar queamb unacampanyasostingudaen favordelcatalaa l’ensenyament espodrienfer gransavances.La Conselleria 41

LXSPILL no hatingut mai unapolíticaterritorialdiferenciadapercomarques, quehauriapermés una major penetraciódelcatalàa determinades zones.Mai no s’handotat dematerial als seminarisde catalacom esprometiaal «Llibreblanc»,tampocno s’haregulatl’ús del catalaen l’àmbit de l’administracióescolar,tal com tambés’hi anunciava,ni s’han fet públicselscursos«multimedia»quediguerenl’any 84 queestavenpreparantper a lescampanyesd’adults;o no els hanacabato els tenencongelats.I..apolíticad’exempcionslesha convertidesenpràcticamentirreversibles.

Així lescoses,el peri11dellatinitzaciódelcatalàa l’ensenyament ésmésqueprobable.Els jovesaprendrana l’escolauna llenguaqueno s’usaforad’allí,unallenguadeUbresqueoblidamnalspocsanysd’abandonarel sistemaeducatiu.

Peracabarla dissertació,convencutquemoltescosess’hanquedatperdir i d’altres hanestatexplicadesinsuficientment,podríemcaracteritzarla terceraetapadelsdarrers vint anysdel catalàal PaísValenciaamb els tretssegüents: Amb la introducciódelcatalàenel sistemaeducatiuesprodueixun correntd’optimisme entreels sectorspreocupatsper la situacióde la llengua.

La mancad’úsdelcatalàalsambitsformalsi públicsi alsmitjans decomunicació demassesredueixconsiderablement l’efectivitatdela incorporacióa l’ensenyament.

Els alumnesde lesgransciutatsno escreuenla llenguaperquefora del’escolano la senten enlloc.No hi ha hagut mai una direcciógeneralde política lingüística.

En desaparèixer el sentimentd’amenacade la dècadaanteriori juntament amb la desmobilitzaciósocialqueprovocala democraciarepresentativa i parlamentaria,la poblacióesperaquesiguenelsseusrepresentants elsqui prenguenlesiniciativespromesesen defensadel català.D’altrabanda,amb el nou règim,el catalaes desvinculaen lesactitudsdela gentdela relacióamb l’exigènciadellibertat quehaviatingut a l’etapa anterior.

Es produeixunatendenciaa adaptar-se a lescircumstancies.

Tot i quelesactituds favorablesesmantenen,s’hi observauna lleugeradisminució.Parlarcatalaja no esta de moda.

Pera moltsjovesel catalàésla llenguadelesclassesde català,escomencala disminució entreelsjoves,elsqualssónels mésreceptiusa la pocapresenciapúblicadel nostreidioma i reaccionenadaptant-se a les pauteslingüístiquesdominants.

Segonsel PadróMunicipal de 1986,i si les estimacionsde Mira l’any 1980eren prouexactes,hi ha hagutunapèrduademésdedos-centsmil parlantsdurantla decada dels80, la qual cosaconfirmaque,tot i serfonamentall’ensenyament, no éssuficient per a la supervivenciade la llenguacom bé sabenal Paísde Galleso a Irlanda.

Encaraqueresultamolt atrevitfer previsionsdefutur,podemassenyalar duessituacionsextremesentrelesqualsesmoura el catalàal PaísValenciaen elspropersanys.

La primera,difícilmentprevisibleenlescircumsmncies actuals,implicariaun impuls deciditde caràcterinstitucionalen tots elsàmbitsd’ússocial.Acò significariaprendre el camí de la recuperaciói la normalitzaciólingüísticai cultural. La TVV hi podria jugar teoricamentun paperimportant. Ies actitudsdelsgovernantsno semblenanar enaquestalínia i mésaviatpractiquenl’abandonament sistemàtic.El darrerdiscursdel presidentLermaen el contextdel 750 aniversaride la incorporaciódel nostrepaísa la cultura catalanai occidentalfou pronunciaten castellà,com sol fer cadadia.

La segona,ensportariaa la total substituciólingüística.El catalaesmantindria coma llenguaescritaperl’obligatorietatenl’ensenyament i la traducciódela paperassa institucionalencomplimentdela cooficialitatesdevinguda sarcasme.

Augmentdelconei42

xementdelecturai escripturai reducciódelsnivellsdeparlaa mínimsagonics.Existència dereservescomarcalsa maneradeparesnaturalsprotegits.Llenguaen envelliment progressiu.

Entreaquestesduestendències, recuperaciólsubstitució,enshauremdemoureels propersanys.El casésquela llenguapresentauna resistenciasorprenenta desapareixer,méscom a resultatde l’impuls socialdels70 queno per l’accióinstitucionaldela Generalitat,queutilitza el fantasmablaverpera no fer res.El blaverismesecessionista, la conseqüencia fonamentaldelqualportaa l’extinciódel’idioma,nomésespot desactivar/ neutralitzarampliant l’ús de l’idioma.

En qualsevolcas,renunciaral catalàésrenunciara sernosaltresmateixos,peraixo, atesesles circumstànciesactuals,mentreno hi haja canvisimportantsen l’estructura de poderal PaísValencia,ensesperenanysde resistencia.

Potserla darreraoportunitatseriaferunabonatelevisióvalenciana,íntegramenten el cataladel PaísValencia,queespoguésveurea tota la comunitatlingüísticacom esta aconseguintla TV3. Si esdonassenlesduescondicionsprimeresseriamolt positiuque Catalunyaprenguésla iniciativa.Acò permetriaconsolidarun espaidecomunicacióen catalàambunaaudienciapotencialdedeumilionsdepersones, n’ampliarial’ús i cohesionariaelpolicentrismedel’idiomaassegurant-ne lapervivenciadurantlesproperes decades.

REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES

V (1966)«A Valenciandilemmal Un dilema valencia»,Identity Mugazinc, CambridgeMass.,Valencia.

ARACIL, LLU& V. (1982)Rzpers de sociolingiiística, La magrana,Barcelona.

ARACIL, LLUB

BIBILONI,J.; JUNYENT,R. (1979)«Informesobrel’ús del catalàa Catalunya,PaísValen-

cia i les Illes Balears»,Perspectiva Social, 14,pàg.161-171.

ConselleriadeCultura(1984)Llibre blanc de Ikducació a la Comunitat Wenciana, Conselleriade Cultura, Valencia.

DEL CAMPO,S., NAVARRO, M. I TEZANOS,J.F.(1977)La cuestión regional española, Edicusa,Madrid.

DE MIGUEL, A. (1970)«Informesociológicosobrela situaciónsocialde España1970», E FOESSA.Euroamérica.Madrid.

FUSTER,J. (1962)Nosaltres els vulencians, Ed. 62, Barcelona.

MIRA,J.F. (1981)Població i llengua al País Wencià, Institució Alfons el Magnanim, Valencia.

MOLLA, D.: NINYOLH, R.; et al. «Estudisociologicsobrela problematicasociolingüística a la Comunitat Valenciana»,Conselleriade Cultura, No publicat.

NINYOLES,R. (1969)Conjlicte lingüístic valencià, 3 i 4, Valencia.

NINYOLES,R. (1971) Idioma i prejudici, Ed. Moll, Palmade Mallorca.

PITARCH,V (1984)«Un cassingularde conflictelingüístic:La situacióactual del País Valencia»,í?eballs de sociolingüística catalan! 5, E. Climent Editor, Valencia.

PITARCH,V. (1984) ReJexió crítica sobre la Llei d’Us i Ensenyament del Wencià E. Climent Editor, Valencia.

RODRÍGUEZOSUNA,J. (1979).Estudiosdel CIS: Desarrolloregional,democracia,autonomías,REIS, 6, p. 183-233.

43

I’ESPILL SANCHIS GUARNER, M. (1963) Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvr, XVII

i

XVIII,

Institució Alfons el Magnànim,

València.

STRUBELL I TRUETA, M. (1981) Llengua i població a Catalunya, La magrana, Barcelona.

TORRES,J. (1988) «Les enquestes sociolingüístiques catalanes del 1974 al 1984», Peballs de sociolingüística catalana 7, p. 57-77.

44

L

A CIENCIA FICCIÓ CATALANA. PANORAMA DE 1986 11987

E

L 1986encaravivíem dins l’euforiaque va representar, el 1984,la commemoraciódel llibre d’Orwel1,autor de l’antiutopiaqueduu el nom de l’any i tambédel llibredecombatHomenatge a Catdunya, enrecordanca dela sevapresenciaen la lluita armadadelscatalanscontrael feixisme;la presenciad’un temadeciencia-ficcióalsmitjans decomunicacióva donarelsseusfruits entrela produccióautòctona.El 1987es produeixunainflexióen l’ediciód’obresoriginals,peroencanvihi ha un augmentespectaculardetraduccions:a l’articleanterior(L’ESPILL,25)féiemesmentde la «clausula deretenció»,ambqueelseditorsen espanyolretenenelsdretsdetraduccióde novelles internacionalsal català,la qual cosarepresenta a la practicauna prohibiciódetraduir al catalamoltesobresdela literaturamésactual.Perolesdenúnciespúbliques,lesamenacesde boicot per part delslectorsi la lluita delseditorscatalansen el camp legal comencaa donarels seusfruits. 1986i 1987,dones,representen una frontissaen la realitatsemprecanviantde la cienciaficció catalana.

45

NOVELLES DE 1986 Tot i lesnovesaportacions,un top méscalcomentarel panoramaambunanovella dePereVerdaguer (Banyoles, 1929),escritaa Ikrpinyài aquestavegadapublicadaa Palma de Mallorca.La gosseta de Sirius, una de les maneresd’anomenarla canículaestival, esfa especialment ardentenaquestaocasió.Una onadadecalorsufocantobligaa l’exode nordenllài, entrealtresefectesletals,fon el te1decivilitzacióqueprotegeixla convivencia:pertal desalvar-se, elsfortsatropellenelsfebles,elsdesaprensius passenperdamunt delsprudents.LAlbert,un metgedePerpinyà,comd’altres,protagonistes deVerdaguer, éssegrestat perunacompanyiaqueha habilitatun refuginuclearpera protegirdel’onada decalorels seusabonats.Se’npodràescapar,peroa l’exteriorla situaciós’hadegradat fins a límits insospitats.Després,tot naturalment,el tempstornaraa sernormal:potser la Terraha travessatun camp que ha accentuatl’energiasolar.Una experienciaque, com a La guerra dels molzs,ha servita la humanitatpera enfrontar-sea lessevesmancances.1unaaltraobratípicadeVerdaguer:l’escenaridel’entorndePerpinyà,el protagonistaprofessionali una alteracióque afectadirectamentla salut delspersonatges.

Manuel de Pedrolo(l’Aranyó,1918),aquest1986ha anunciatqueabandonavala literaturadecreació,desprésd’un centenarde volumspublicats.Com ja ho veurema l’apartatde 1987,participaraen l’arrodonimentd’un llibre denarracionsd’autorsjoves, peroa partir d’arala sevapresenciapúblicasecenyiràals seuscombatiusarticlesa la premsa,sempreen defensade la independencia delsPaïsosCatalans,i a l’edició,fins a la darreriade 1987,d’un interessanti profunddietaria la revistaEl Temps, de Valencia. També,com ho veurem,publicaraalgunoriginal rescatatdelscalaixos.El 1986, any oficial de la jubilació, Pedrolopublicacom a últimes obresun volum de cantes, quetrobarema l’apartatcorresponent, i una novella,Crucifeminació. Amb l’aparenca d’un seguitde documentssobreuna conxorxade metgesi capellans,provocant,l’any 2081,la segonavingudad’un messiesnascutduna verge,l’autor ensobligaa fer un salt brutalen el temps,perqueenssituaa l’actualitatrevisantunaficció literariaescrita l’any 1937al Portugalde la dictadurade Salazar,i encaracomptantque el lectorpot haverfet elsseusparallelismesretrocedintdosmil anys.Ciencia-ficciód’anticipaciófingida,dones,a l’última novellapublicadade Pedroloel 1986,en el momentquedecidia queésmésútil a la situacióactualdel paísla sevaliteraturad’opinióquela de creació.

JosepVallverdú(Lleida,1923)ésun autor basicamentdedicata escriureliteratura d’aventuresper als joves,i en la sevaespecialitatara és candidatal Premi Andersen de literaturainfantil. Havia escritobressituadesa l’edatde pedra,a l’edatmitjana o a l’actualitat,i amb Nàufrags a léspai ha fet la primeraincursióal futur. Duesdones i doshomessónenviatsal planetaHebe,similara la Tierra.I..acapsulad’aterratge s’esclafa nomésarribar,i ells han d’assajarla supervivenciaen un planetaque estroba en un estatdecivilitzacióprimaria.Dos d’ellsmoriran,perola parellasupervivent,convivint amb una tribu neolítica,exerciraa Hebeel paperdelsmítics vingutsde lesestrellesi els ensenyaranla fosadel ferro,la rodai els rudimentsde la civilització moderna.

TambéIvan Tubau(Barcelona,1938),actor de cinema,presentadorde televisió, periodistai poeta,s’haestrenatambunanovelladelgenere:Abans que no arribi l’hivern presentala situacióque,de resultesqueuna potenciade KYTAN ha aplicatuna arma biològicaen una guerralocal, el núvol de mort s’esténpel planeta.Dos-centshomes i dues-centes donessónseleccionats peranar-sea establira la Lluna, d’ontornarancent 46

L’ESPILL anysdespréselsseusdescendents.

Lautorha promèsunacontinuaciódel’obra,quepotserseraadaptadaper al cinema.

Un altre debutha estatel de Lluís Martí Ragué(Barcelona,1942),que amb El ternps dels suvis ignorats basteixuna fantasiafuturistadinsla línia del Durrell de í%nc o d’algunaobradeBallard,situadaal tempsdel grancollapse:l’explosióde la contralogicamodernista,un esclatde les energiescontingudesamb resultatssemblantsals de l’holocaustnuclear.1dinsaquestalínia tambépodríemsituarEsposa alforn (umb cebes) dIgnasiRiera(Barcelona,1940),cronicad’un futur pròxim enque,perresoldreel problemadela fam, esrecorreal canibalismederostrehuma,tot reinterpretantla historia dela culturaenaquestsentit:un llibrerelacionableambtotaunalínia d’obrescatalanes del mateix to satíric,ja comentades, i dins la tradició d’Una modesta proposició... de Swift o De lassassinat considerat com una de les belles arts de Quincey.

D’altresaportacionstangencialsperoa considerarforenLu guerra de la Cotxinxina de Joan Perucho(Barcelona,1920),autor ja presentals altrespanoramesamb lessevesnovellesde vampirismeo d’erudiciófantàstica,que en aquestaocasióreprèn la darreraescenad’E1 món perdut deConanDoyle,ambla fugadelpterodàctil,i Objectiu: entrevistar Jesús de D. PastorPetit (1’Hospitaletde Llobregat,1927),experten temesd’espionatge, queen aquestaocasiópresentaun historiadorde l’any 2286que estraslladaa la Palestinadelstempsbíblicsper plantejara Jesústemesdel moment: mésaviat una obrad’aventuresi de divulgacióhistorica,en la línia de Sinuhé légipci.

1 ja de ple dins la fantasiaheroicatindríem L’tíltim guerrer de Vicent Pascual(Silla, 1944),amb les aventuresde l’últim guerreri l’última magacontra el podermalèfic de Mogul, en una novella d’espases i bruixeria amb ressonsde Tolkien, IX Guin i Iovecraft.

Un apartatespecialfórael delesnovellesespecíficament pera joves.Així, Xavier Borras(Barcelona,1956),periodistai editorindependentista ja presenten algunaltre article,amb Transjiitur ofereixunaobraespecialment gratificadorapera aquestsector: en Max, que ha fugit de casadesprésduna escenaviolentaamb el seupare,militar, esfa amic d’un científicgitanoqueinventaun sistemaderejovenimentpera aplicar-lo a la gentgran,perque,esdevenintjoves,entenguinelsproblemesdela joventuti deixin d’oprimir els joves.

David Cirici (Barcelona,1954),tambéja presentatanteriormentcom a novellista i guionistaderadio i televisió,ambL’esquelet de la balena mostrauna humanitatque s’extingeix:centdotzenois,reclososen unaescolaenple campquefuncionaautomaticament,rebenpermitja d’holografiestots elsconeixements del món adult.Desprésque n’hagindescobertel funcionament,quehaginestatassaltatsperadultsfamolencsi ensalvatgitsi que haginestablertcontacteamb un collegi de noiessimilar al seu,hauran de crearun nou món a partir d’allo que els ha estattransmbs.

Isabel-ClaraSimó (Alcoi, 1943),professorade filosofiai durantmolts anysdimctoradelaja desapareguda revistaCunigó, un delsorgansdecomunicaciódela resistenciaindependentista delspaïsosCatalans,ambEl secret dkn Toni Pu11 presentaunamena de rondallaactualitzadaen queel fil1 d’un cientific mort en accident,queconservala fórmula d’unconductorelectricrevolucionariqueel pareno haviavolgutvendrea cap indústria,s’estimamescontinuarvivint miserablement abansquetrair la confiancadel pare.

A Lkdinudor màgic deJoanPla, pedagogactiu a Borriana,dins la línia del Max Hawrodtelevisiu,el paredelsprotagonistes fabricaclipsamb l’ordinadori creaUlisses, 47

ESPILL un presentador de televisióqueescorporeitzai ocasionatota menade trasbalsosamb la sevapresenciafictícia.

Finalment,Maria-DolorsAlibés,escriptorajuvenil ja presentada enaltresarticles, ambunaaltranovelletajuvenil,Si vals un androide, trucu’m, explicala historiadel’Emic, un androidefabricata ParíspeljaponesNishuchii regalata l’Enriqueta,de qui el japonesestaenamorat;a la fronterade la Jonquera,de camí cap a casad’ella,l’androide Enrie esperd,perofinalmentesreuniranal Masnou,un pobledela costadelMaresme, al nord de Barcelona.

CONTES DE 1986 En l’anydela sevajubilaciócom a escriptordecreació,desprésquedumnt la dictaduraanteriorva creartot un públiclectorde novellaen català,i quanja ha esdevingut pera lesnovesgeneracions un punt dereferenciaenl’actitudantitotalitàriai enla lluita per la independencia delsPaisosCatalans,Manuel de Pedroloencaraha publicatun volum de cantesque,a més d’algund’inèdit, en recuperad’altresja publicats,com «AsèBia»,ja comentaten el panoramade l’any 1984,amb la protagonistasegrestada perl’extraterrestre quela fecundai, havent-neresultatfrustratel fruit, torna a la terra.

«La dobleplacade lesDonzellewés un delsinèdits,situat a la darreriadel seglexxr, amb un edifici nomésrealper a segonsqui: una reflexiósobreels rebelsi elsintegrats o potseruna transgressióreal del temps.

JaumeFuster (Barcelona,1945),ja presentatal panoramaanteriorcom un dels capdavanters dela generacióqueva sortira la llum elsanyssetanta,escriptor,traductor i guionistai un delsliteratsqueestancreantafecciólectoraentreelsjoves,dinsel recull La matèria dels somnis, un títol manllevatd’un fragmentd’E1 faltó maltès de Hammett, ofereixtambécantesnousi coneguts.El darrer,quedónatítol al llibre,ésel que haviapublicatdins el volum collectiuEssa efa, signatper Ofelia Dracsi ja comentat al panoramade 1985.

Lluís Racionero(la Seud’llrgell, 1940),urbanista,economista,enginyer,present al 68 de Berkeleyi actualmentun delsmésdestacatsteoricsi pensadors catalans,amb el volum Els Engels quàntics presentatretzecantesdiversos,algunscom «Els angels quanticw o «Estelspanspèrmicwdins la línia del CalvinodeLes cosmicòmiques, que tractend’avancoscientíficsexplicatscoml’acciód’angelstrapellesqueactuenperdonar varietata la creació.

Dins altresrecullsaparegutsel 1986tenim Carboni 14d’AndreuSotorra,presentat com un microfilm que,desprésdel’hecatombeatomica,recullenregistraments radiofonicsd’emissores lliuresdeFM. JordiViader(Barcelona,1954),presentenaltresarticles, dinsNi una gota de sang xarnega reculldiversoscantesirònics,com «Servirla patria», en queun científicnord-americàa l’Antàrtidaha dedestruirelsseuscolleguesmeteoròlegssoviètics,tambédesprésdel’holocaustnuclear,o «Flor delPirineu»,documentcodificat sobreelsdarrersballadorsde sardanes.

1 JosepFranco(Sueca,1955),dinsAntropologia parcial, de cròniquesurbanes,presenta «Ovnis»,ambunaparellaqueésestafada amb un receptorper a rebresenyalsextraterrestres.

A la revistajuvenil Petzevents, Maria-DolorsAlibésha publicat«SateBitestacionat», que posteriormentesdevéuna conminade vidre; JoaquimCarbó,«Els capsde 48

setmana del futur», quan la gent s’ha establert als pobles de l’entorn de la gran ciutat i els caps de setmana la visiten; Joan Barat, «El malefici de Vega», amb la fantasia sideral del fil1 d’un contrabandista de diamants de Ias Vegas; i A. Munné-Jorda, «El blau i el roig», amb una vida mineral i incomunicable al tercer planeta d’un sistema llunyà.

Dins l’«Avui del jovent», suplement setmanal del diari Avui que sovint ens serveix de filó, han anat sortint alguns relats a tenir en compte: «El qui no s’ho vulgui creure...» de Maria-Rosa Barrera, amb un extraterrestre que va a morir en un bosc proper a una urbanització; «Adéu, Halley» de Joan-Josep Isern, un dels pocs textos que ha generat el pas del cometa; «Ia maquina vident» de Maria Olear& amb una maquina de retratar fantàstica; «assemblea general» de Montserrat Cornet, en un moment en que els únics animals vivents són els ocells; «Ep bòfia, toca el tres» de Carles Molins, amb una fada que encanta un policia del futur; «Generació del 92)) de Miquel Oriol Segura, amb criatures que comenten a rebre informació sis mesos abans de néixer; «Bit, bit, bit, bib, bib, bib» de Mercè Escardó, amb la descoberta dels llibres per part d’un ordinador, i «Després de Txernobyb) de Josep M. Illa i Monné, sàtira dels refugis antiatomics. Dins el concurs de cantes que el diari convoca entre els autors menors de setze anys, també podem comptar «De vacances» de Maria Ginesti, sobre un quilòmetre de carretera perdut; «Aquel1 pable» de Carme Escales, sobre un extraterrestre que ocupa el lloc que als contes classicsocupaven les fades, i «Eagent A. Martínez provoca l’escissiódel PCUS» d’Orio1 Malló, amb els suposats poders que poden tenir els qui es diuen Martínez.

El volum Dotze relats de joves escriptors aplega les narracions guanyadores de la primera i la segona convocatoria (1984 i 1985) del Premi Mecanoscrit, convocat per l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i dotat amb els diners que Manuel de Pedrolo els va cedir en ocasió de ser-li concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el maxim guardó que es concedeix dins els Països Catalans a una personalitat que mitjancant la seva obra escrita s’hagi distingit en la defensa de la nació catalana; Pedrolo va acceptar la distinció com a acte de servei, pero no va voler la dotació en metàllic, que va oferir per a alguna iniciativa dels joves escriptors. Dins el volum aparegut hi ha «El1 (o ella?)» d’Antoni Magaña Nieto, amb un extraterrestre que busca el Canada, i «Trajectes» d’Alfons González Quesada, amb una complexa trama de temps superposats.

Dins altres publicacions d’arreu dels Paises Catalans i degudes a autors ben joves, també trobem «Quarks» de Jordi C. Inglés, a la revista Carrer dels arbres de Badalona, amb galàxies dins les partícules més inferiors; «El meu germa és... (com ho diria?), un indi!» de V Pardo, a la publicació infantil Camacuc de Valencia, amb la solidaritat entre un planeta artificial i els indis del farwest; i dins els &aderns de folklore de Ciutadella (Menorca), «El país dels teixits», «Les primeres llàgrimes tristes», «El sistema solar» i «El gran progrés», de Sandra Saura Huguet i altres joveníssims autors.

Finalment, i com a llavor per a futurs lectors o escriptors de ciencia-ficció, esmentem el conte infantil En tone& elfil i Iáranya d’Antoni Cuadrench, amb un nen que voldria ser astronauta pero encara no en té l’edat.

NOVELLES

DE 1987

En el camp de la novella de ciencia-ficció, el 1987 ha estat per a la literatura catalana sobretot un any de traduccions: Wells, Tolkien, Asimov, Poe, Bierce, Iovecraft, Korn49

LXSPILL bluth i Pohl, Veme,Bradbury,Stevenson,Ballard,etc.,i sobretotelsautorsdel genere fantasticadrecatsal públicjuvenil i infantil: Dahl, Rodari,Wilson,etc.:desprésdemés dedeuanysdela fi nominaldela dictadura,ambla mort delgeneralFranco,escomenca a notar quela llenguacatalanaja pot tenir una presenciano clandestinaa l’escola.1 també,és clar,hi ha algunresultaten la dura lluita contrala «clausulade retenció» delseditor-sespanyolsa que feia referenciaal comencamentd’aquestpanorama.

La presenciadel catalaa l’escolaocasional’apariciónombrosad’obresadrecades específicament al jovent.Així, JolesSennell,pseudonimdeJosepAlbanell (Vic, 1945), ampliamentpresenten altrespanorames,ambL’habitant del no res presentauna trama detectivesca a l’entornd’un pintor víctima de l’invent duna pintura queconverteixen quadreselsobjectesrealsretratats,desmaterialitzant-los, aixo enun volum adrecatespeciahnentalsescolars.1Maite Carranza(Barcelona,1958),ambLa revolta dels lactants, construeixunaaventuraintranscendent a partir delesinvestigacions sobreel llenguatge delsnadons,menadesper un pediatreprogressista.

ManueldePedrolo,omnipresentmalgratla declaradajubilació,encaraha rescatat una altraobradelscalaixos:La creació de la realitat, punt i seguit, escritael 1984,ha estatpublicadael novembrede 1987.Com moltesaltresobresdel’autor,estractaduna faula simbòlicaantitotalitarista,peroen aquestaocasióse situa «enun períodeverament singularde la historiade la humanitat,quan duessuperpotencies, la Federació i la Confederació, havienreeixita apoderar-se detotala Terrai permetientan solsl’existènciaduna faixa independent,els PaisesAssociats,queels evitavad’entraren contactedirectei elsestalviavamotiusdefricció o incidentsquepodriengenerarun desastre darrer».La cabriolaliterariadel’obraal capdavallensmostraquesomdavantd’un text decreació,a l’origenduna situació,peroun nou tombantnovellísticenshi involucm i ensincita a l’acció.Si a El rnón felig tornat a visitar Huxley analitzavaper que creiaméspossiblei terribleel seuMón feliic, basaten un sistemaquepremiaelsfidels, queno pasel 1984d’Orwel1,amb un sistemaquecastigaels díscols,Pedroloplanteja un sistemaquealhorareprimeixi gratifica,al mateixtempsqueensmostraelsmecanismesde l’«eròticadel poder».

Un nou autor,Marius Serra(Barcelona,1963),amb Amnèsia, situa dins l’època amnèsica,iniciadadesprésde l’Abisme(any2014PC), una tesi doctoral,queforma el cosdel llibre, a propositde l’edatdel Reeiximent,una epocadesconeguda d’abansde l’Abisme,tot això estudiantles restesquesen’hantrobat:una satiradel momentpresent,amb propostespera sortir-ne,desduna actitudpropiciaa l’alliberamentnacional delsPaisosCatalans.Einterèsdel’autorperlesperspectives temporalsfa quetambécalgui tenir en comptealgunsdelscantesdel seurecullLínia, publicatgairebésimultaniament a Arnnèsia.

Tmbé presentaunahipoteticaepocafutura,la postindustriali l’avantnuclear, Jaume Collell (Osona,1956),escriptor,actori periodista.Hi ha volsregularsa Júpiteri a Neptú, peroa la Yerras’avanca ambcotxesdecavalls,elmitja delocomocióqueutilitza la familia Puigvert,protagonistadeLa Corona impossible, quehan d’aconseguirseguintlesinstruccionsde Gaston,un diplomàticque viu al segonpis de la torre Eiffel.

Dins un genereja obertamentfantàstic,el cantanti músicderockPauRiba (Palma deMallorca, 1948),amb la sevaprimeranovella,Ena, mostratambéun viatgeallucinant:el d’unsvellscapa la infancia,ambelementsdela mitologiaclàssicai la tmdicional i referències explícitesa LMrintida deJacintVerdaguer.

El jove PauJoanHernández(Barcelona,1967),amb Porta falsa, ofereixuna fantasiamagica,ambpresenciadel 50

«poltergeist» i la parapsicologia, enla historiaduna fadaencarnadaenunanoia mortal quepassaperalumnad’institutd’ensenyament.

1AndreuMartín (Barcelona, 1949),popular autorde serienegrai guionistacinematogrâfic,ambEl cuu dels mil dimonis basteix unacomplexanovellad’esoterisme, ambunacovafantksticaal subsòldel’illa deMenorca queconté«unamenade GranGeneradorNatural, una descomunalfont d’energiamil vegadessuperiora qualsevolcentralnuclear»,dinsla qualtresorsdelscàtarsi delstemplerssóndipositatsen ofrenaa la deessaIsis,i on elstresjovesprotagonistes viuenuna aventurainiciàtica que transformaraun d’ellsen guardiadel secret.

CONTES DE 1987 Sis temps ésel llibre de cantesde ciencia-ficcióque ensmereixmésatenciódels editatsl’any 1987.Publicatcom a resultatd’un concursliterari convocatper les EdicionsPleniluni d’Alella,editorsde l’única colleccióde ciencia-ficcióen catala,i l’AssociaciódeJovesEscriptorsen LlenguaCatalana,el volum recullelssistextosquevan obtenir la millor puntuació,relligatsper l’argumentque posteriormenthi va bastir desinteressadament ManueldePedrolo.Així, si Essu efu,publicatel 1985i ja comentat a l’articleanterior,podiamostrarla visiódelgenereperpar-tdela «generació delssetanta», elsautorsqueactualmenttenenunsquarantaanys,Sis temps, volum collectiud’autors que com a màxim superende poc els vint-i-cincanys,pot representarl’eclosióduna novageneraciód’autorsdeciencia-ficció.SantiMas,amb«El corrector»,hi mostrauna satirade l’imperialismeianqui.JaumeMarcos,amb«El camíde Tebew,dónaun final vitalistaal tabú de l’incestd’Edip.EduardCastanyo,amb «Titellaires»,estructuraun relatsobreel tempsamb formadeguiótelevisiu.JoanCapdevila,amb«Ad infinitum», tractadelcurt circuit dinsel temps.Lluís Hernández,amb«Encaratinc tempw, fa literaturasobrela literatura,a propositdel tema del concursliterari. CarlesMolins, amb «I. Crim», construeixun «thriller» futurista.1 Manuel de Pedrolo,del qual cadatop quehemesmentatla sevaactivitat hemdit ques’haviaretiratdela literaturadecreació, hi torna per arrodonirel volum amb un joc sobreel llibre mateix, sotael lema de la quartadimensióqueorientavael concurs.Un llibre sobreel temps,dones,obertal futur.

JosepAlbanell (Vic, 1945),ja presenten algun altre espaid’aquestpanorama,a L’implacable naufmgi de lapols recullelsseuscomesdeciencia-ficció ja publicatsi comentatsenanteriorspanorames, juntamentambalgunsd’inèdits,sobretemeshabitualscom les invasionsd’alienígenes o l’holocaustnuclear.Jordi Viader (Barcelona,1954),autor tambépresentalsdarrerspanorames,dinsNi Espunya, ni F’ran~u, país itulià, títol que parodiaun eslogandel’independentisme català,presentaalgunscantesdel genere,dins la sevalinia humorísticai intranscendent.

També,dinsLa revolta al terrut, PereCalders (Barcelona, 1912),autoractiudesde 1936,aplegacantesja publicatsanteriorment,alguns ja comentatsa 1’ESPILLnúm. 22.

Ike Verdaguer(Banyoles, 1929),ampliamentressenyat alsanteriorspanorames dins aquestarevista,continuaescrivintde Perpinyaestant,on esva exiliar amb la família el 1939.El 1987nomésha donata coneixerun contede ciencia-ficció,«Un dia com un altre»,reportatged’un 23 d’abrildel 2012,dins un suplementdel diari Avui. Dins aquestamateixapublicació,Alfred Boschha presentat«Quanet fan ballarel cap»,assimilableal generepel tema,sobrela maneracom el cervellacusales sensacions.

51

L’ESPILL Dins el magazinejuvenil í’fetzevents, JoanBaratha publicat«L’home-maquina», sobreel procésdemutacióbiològicad’un fanàticdelesmaquines;Maria-RosaBarrera, «El1sí queho sabiatot», sobreun ordinadorqueacumulainformaciópel seucompte escoltantconverses; A. Munné-Jordà, «Unavisiódesconcertant», «Un cursa l’espaiexterior» i «Conted’hiverm),i Maria-DolorsAlibés,la narracióinfantil, amb reminiscènciesde Rodari,«El dia que va ser nit».

Adrecadaalslectorsmésjoves,TeresaDuran,dibuixant,escriptorai narradoraoral, ha publicat«Hi ha vida alsaltresplanetes»,historiaduna adducció,dins el magazine Cava11Fort, i el conte«Cartade la lluna»,fantasiaa propòsitduna curiosapedralunar recollidapelsastronautesde la Nasa.TambéAntoni Cuadrench,amb El rellotge d’en Tomeu, ha ofert al públic mésjove una sàtirasobrel’exageració de lescomprovacions horaries,amb un personatgeque,ajustant un rellotgede quars,arriba a establirirregularitatsen el moviment de rotacióde la Terra.

Els concursos decantespera noisi noiesdeldiariAvui continuenpresentant alguna obradelgenere,quecal ressenyar pertal deretenirelsnomsdelsautors,com «Ikcudit», d’EvaBorras,dedotzeanys,i «Unameravelladela tecnica»deJosepM. Barbat,desetze.

BALANC 1 CONCLUSIONS Pera tancarel balancd’aquestpanoramacal fer referències encaraa l’apartatteatral. El teatreésun delsaspectes mésvistentsi amb mésincidenciadela culturacatalanaactual,i recentments’havist potenciatambla tornadadeJosepM. Flotats a Barcelona,desprésd’haverrenunciata la sevabrillant carreraa la ComédieFrancaiseper reintegrar-se al país.Pelquefa al teatredeciencia-ficció,pero,el 1987,a part del’estrena dela versiócatalanadeL.a botiga dels horrors deWowardAshman,noméshemtingut la presentacióde Bye, Bye, Beethoven d’Albert Boadellaamb el seugrup Els Joglars, ampliaciódeLaetius, estrenadael 1980i ja ressenyada, quetractadela humanitatposterior a l’holocaustnuclear.

Ja a l’inici de 1988s’hapresentatuna novellaeditadaa Olot amb datade 1987: El gran amuntegument deJoanBasté.Amb un tito1queésuna traducciólliuredelterme anglesquedesignala superpoblació, overcrowding, i amb pròlegde JoanOró, bioquímic catalàresidenta Houstony quetreballaen elsprogramesd’investigaciódela Nasa, l’obraarrencadel’any 1970pera plantejar-se problemesactualsi futursdelprogréscientífic en relacióamb la poblacióhumana.

Dinsun breuapartatderecuperacions declàssics,podemesmentaraquíqueel 1986 s’hareeditatHomes artiJcials deFredericPujulà i Valles,publicadael 1912i ressenyada a L’ESPILLnúm. 22 com la primeranovellallargacatalanadeciencia-ficció.1 el 1987 s’harecuperatel conte«Lo movimentcontinu»d’Antoni Caretai Vidal, publicatper primeravegadael 1878i que,essentun senzillquadredecostums,reflecteixtanmateix l’interèsdel’èpocapelstemescientífico-tècnics; Caretatambéerapresentata IXSPILL núm. 22 com l’autor del primer contecatalàde ciencia-ficció.

A l’horad’establirlesconclusions,el lector espot sorprendrede l’interèsgairebé obsessiupel tema de l’alliberamentnacional,un temarepresamb una empentarenovadaperlesnovesgenemcions: ésimprescindiblesuperarla situaciócolonialpera poder treballari poderparticiparlliurementi solidàriamenten els problemesd’Europai del 52

L’ESPILL món, aportant-hi directament la nostra veu i la nostra collaboració, sense haver de fer una Ilarga marrada que passa per la burocracia de Madrid o de París. 0 de Washington.

En l’aspecte concret d’aquests panorames de la ciencia-ficció catalana, que Antarès, de Taló, i l’ESPILL, de Valencia, tan generosament acullen i difonen, i que evidentment no estan lliures dels condicionaments de la realitat ambiental, la gran diversificació de les publicacions d’àmbit reduit que constantment apareixen, com a producte de la lenta conquesta de nous ambits per a la llengua del país, fa que també es compliqui el pro& de seguiment de la producció catalana de ciencia-ficció. També la producció de llibres catalans de circulació normal augmenta espectacularment d’any en any, i això, unit a un factor tan prosaic com l’encariment dels preus dels volums, afegeix dificultats gairebé insalvables a la tasca del cronista. Tanmateix, i potser amb algun replantejament metodològic, esperem continuar donant notícia de les novetats de la ciencia-ficció catalana.

53

CESPILL

1

K..

ENS envaíun instint puramentanimalístic,sexual,de fibra neta i precisa, en llegir les inscripcionsanorreadores, aquellsgraffiti brutalsquedecoravenelsmurs pertotarreu,com una afirmacióde vida, fúria, de crim escolant-se malgratla robusta altitud de les muralles».

AmadeuFabregat,Assaigdáproximacióa FallesFolles FetesFoc.

GENERALITATS. EL CONCEPTE En la boirosafronteraqueseparala «literatura»detot fet dellenguano susceptible de ser interpretaten termesde funció poètica,hi ha una seriede fenòmensque,si bé no participend’aquellstretsineluctablesquedotenuna creaciólingüísticadelqualificatiu deliteraria,sí quecomparteixenamb aquestsdarrersdeterminatsrecursosretorics queelssingularitzeni elsaparten,ensems,del’úsverbalquotidia.És el regnedela «paraliteratura»(Salvador,1988).

55

L’ESPILL Els graffiti, com les frases fetes, les endevinalles, el llenguatge publicitari o els refranys, pertanyen a aquest regne i la seua descripció lingüística i pragmàtica, a més d’especificar-ne l’estatus individual, ens hi remet.

Abans de qualsevol altra consideració, pero, sera bo de dir que cal entendre per grufjti. Llexpressió, procedent de l’italià grufjare («gargotejar»), identifica qualsevol inscripció pictòrica o escrita, amb qualsevol material, tracada normalment sobre una paret o superficie semblant’.

Naturalment, sempre se n’han fet, de graffiti: els partidaris de Pompeu i Juli Cesar durant la guerra civil romana; els alexandrins descontents amb les practiques incestuoses de l’emperador Marc Aureli Besani (més conegut per Caracalla); els asteques protestant contra els repartiments de les terres mexicanes decretats per Hernán Cortés; els melliflus i obscens visitants dels bordells florentins del XIX (de que va deixar constància Blasco Ibáñez a En el paísdel arte, 1896) i, fa quatre dies, els dos bàndols contendents a la guerra d’Espanya (vid. Arias, 1977). Pero és al segle xx, amb l’adveniment d’allò que l’historiador Norman F. Cantor ha anomenat (#era de la protesta permanent», quan aquest peculiar llenguatge protagonitza una florida inusitada.

La contracultura, l’underground,la revolta de les minories... són noves formes d’entendre l’home i la seua relació amb la comunitat social i la cultura oficial. 1 a aquestes noves maneres correspongueren nous mitjans d’expressió (malgrat que, en realitat, fossen tan vells com la historia).

El maig del 68 francés («Labarricade ferme la rue maisouvrela voie»)o els aldarulls estudiantils americans en el context del drama vietnamita («Fightingforfreedom in Vietnamis likefucking for virginity») concentraren la major energia grafítica mai no vista. De Ilavors en@, la puixanca del graffiti l’ha fet protagonitzar un episodi insòlit de l’art contemporani, i assolir un Iloc remarcable entre els objectes d’estudi dels estudiosos de la llengua i la literatura.

Jean Baudrillard, tot analitzant precisament els graffiti al medi peculiaríssim de Nova York (Baudrillard, 1974), en parla de dos tipus bàsics: aquells que sorgeixen com a replica als modes del llenguatge codificats pels massmedia,influits pel còmic i la música pop i sovint freturosos d’un significat immediat; i aquells altres obra de les minories racials dels suburbis, de fort contingut polític ik, ideològic.

El conegut intellectual francés esbossava, així, la sístole i la diàstole del grafitista furtiu, les dues tensions fonamentals no només dels graffiti contemporanis de Nova York, sin0 dels de totes les epoques: el joc -la burla dels models socials i lingülstics establertsi la subversió2.

I El DLC de l’Enciclop&Iia en recull la corresponent versió catalana -gr&-i el defmeix aixh «Jns cripció tracada a la paret o damunt pedra amb un instrument gràfiw Hi ha, pero, unes altres propostes, com ara la dels autors del Llibre dEsti del Diari de Barcelona, que propugnen potser la solució més logica: escriure «grafiti» per al singular i «grafitis» per al plural (Un model de Ilengua per als mitjans de comunicació, Empúries, Barcelona, 1987, p. 92). Contra el que puga semblar, la proposta més innovadora és la del diccionari de l’Enciclop&a i no la dels ‘verinosos’ estilistes del diari barceloni, que es hmiten a adaptar mínimament el terme internacional, que és el que usem aci generahnent.

2 Aquesta dicotomia observable al llarg de la historia del graffiti ha conduït alguns autors (v.g. Joaquim Dols, in DDAA, Diccionario del arte moderno, Aguilera Cerni dir., Valencia, Fernando Torres, 1979) a considerar nomks com a tals «els escrits d’indole personal» i no les pintades de carkter politic L!ús habitual, pero, no distingeix entre ambdós grups.

56

L’ESPILL

Ésobvi, pero, que perquè la comunicació (i el graffiti, com a acte de discurs, esta plenament inserit en un marc comunicatiu que l’encercla i l’explica) puga dur-se a terme calen uns elements imprescindibles: emissor, receptor (o comsevulla que els anomenem), etc. No sabem (només podem suposar) qui són els emissorskscriptors de graffiti; ara bé: iconeixen els propis grafitistes els suposats destinataris de la seua obra? Es més: Ladrecen aquesta a algú en concret? Per a Regina Blume hi ha uns fets evidents: 1) «The author (of graffiti) in general writes without aiming at a particular addresse».

2) «Author and reader do not know each other».

3) «The reader of graffiti can in fact respond to the text by writing, and sometimes does so, but the author does not in general discover anything of this reaction to his stimulating text» (Blume, 1985: 142-43).

Fet i fet, aquestes premisses porten l’autora esmentada a parlar duna «defctive communicatiom al camp dels graffiti. La postura de Blume, pero (contradita parcialment per ella mateixa quan, malgrat les asseveracions anteriors, esbossa una tipologia dels graffiti sobre la base de les característiques dels seus destinataris), oblida potser un fet important: som als dominis de la (para)literatura, i ja ha hagut algun autor (per exemple, A. Banfield, en parlar de les Unspeakeables sentences) que ha fet notar com el llenguatge poètic o literari es caracteritza precisament per no exigir un receptorldestinatari. Ésl’obra d’un jo al qual tant li fa quin siga el tu destinat a recollir les seues sembres verbals (Reyes, 1984).

En tot cas, el que sí que sembla quedar prou clar és el particular estatus del graffiti tant en el repertori dels actes comunicacionals com en el dels fenòmens fronterers i liminars a Sa Majestat la Literatura.

Com hem afirmat suara, els graffiti comparteixen amb altres creacions lingüístiques semblants uns trets que els afirmen com a unitats constituents d’un conjunt superior. De Jakobson enca, l’element que relaciona aquests fenòmens de manera característica és l’anomenada «funció poètica» (Jakobson, 1981).

El lingüista rus, en efecte -amb la llici, ben apresa de l’opojaz moscovita-, va caracteritzar aquesta nova funció del llenguatge (que s’afegí, juntament amb la fatica i la metalingüística, a les tres exposades per Bühler als anys trenta) com «la tendencia devers el missatge com a tal (Einstellung))), i més encara: va advertir que, en tractar d’aquesta particular funció, «la lingüística no pot autolimitar-se al camp de la poesia».

Naturalment, el madur i occidental Roman Jakobson que presentava la seua comunicació Linguistics and Poetics al congrés sobre l’estil literari, organitzat a Bloomington (Indiana, USA) pel Social Science Research Council, bé sabia que els principis constitutius del llenguatge poetic (com n’és ara un l’extensió de l’equivalencia posicional de l’ordre fònic al lèxic i al semàntic) no n’eren, de cap manera, exclusius.

Les transcendentals intuicions d’aquest autor serien desenvolupades més tard des de camps diferents. Retinguem, pero, dos noms: Jean Cohen, en Structure du langage poétique (París, 1966), afirma que la diferencia entre el llenguatge poètic (el llenguatge aqueixat de funció poètica) i l’ús lingüístic quotidià rau en el fet que el primer és una desviació «patologica» del segon. Per a aquest autor l’ús neutre de l’idioma -la «norma» 0 «nivel1 zero»- el constitueix la prosa científica3.

3 Rr a una critica valorativa de les aportacions de Cohen des d’una perspectiva textual vid. Salvador, 1984: 197 i SS.

57

I’ESPILL Michel Rifaterre,davantel hàndicapquerepresenta el fet queel Ilenguatgecientífic no pugasererigit en normaa transgredirperqueaquestja és,al seutorn, desviant respectea la parlaquotidiana(Yllera, 1979),ha proposatsubstituirla nociódenorma perla de context. Així, un fenomenlingtiísticesdevépokticen un contextdeterminat, peropot perdreaquestvalor en un altreentorn.Perexemple:en un contexton desdel principi s’hausatuna llenguadeterminada,la introducciód’un fragmenten una altra llengua,o el canvi radicald’idiomasuposaràun realcexpressiu,una desviació«desautomatitzadonw(Rifaterre,1976).Ara bé:el canvide Ilenguano constitueix,per se, un recurspoètic.

Com veiem,lespuntualitzacionsde Rifaterreacostenl’estudide l’especificitatde la llengualiterariaa lesmodernespremissesdela teoriadel text, i tenenuna vigencia interessantenl’estudidel graffiti,sobretotquanhi ha perentremigconflictedellengües.

Unatascaquecal ferésla confrontaciósistemàticadelsgraffiti ambla restadefenomenssemblants4, peroaixòsuperael propòsitd’aquestes ratlles.Mésinteressantresulta, aramateix,provarde corroborarel grapatde conceptesteòricsmanejatsfins ara amb un corpusd’exemples practicsqueenspermetatraurealgunesconclusionsipso facto.

Una darreracosa,abans:si haguéremde definir els graffiti duna maneracurta i clara,no hi ha dubtequeparlaríemde«creaciólingüísticad’impactevisual»(acompanyat detots elsmatisosquecalga).Perimpactarvisualment,certament,un coslingüístic així disposata la via públicaha de respectarun codi implícit: brevetat,capacitat desorpresa, recursospoktics,etc.A l’instantmenutperóintensdequedisposa,perexemple,un dramaturg,un pintor o un autorcinematogràficperexpressar(simbòlicament), en el seumitjà concret,un brevíssimesbóssincrònicdela historiatotal quepreténfernospresent,l’ha anomenatRolandBarthes-tot remetent-se a un clàssicde lesidees estetiques,el Luocoont de G.E. Iessing- «instantpregnant»(Barthes,1986). ksculpit Iaocoont hellenísticprovantde deslliurar-sede lesserpsquel’empresonenjunt ambelsseusfills; la MareCoratgedeBrechtmossegant desconfiada la moneda queli dónael sergentreclutat;l’escenadelssoldatstsaristesbaixantlesescalinatesde palautot disparantindiscriminadament,a El cuirassat Fbtemkin d’Eisenstein,sóninstantspregnants(pregnant:«queempenyvivamenta fer algunacosa»).Perotambého són,per exemple,el reclamduna tancavial queanuncia:«Maintenant, il faut aimer leschameuux» (publicitatfrancesadeCamel)o un graffiti qualsevolqueproclamamissatgescalents del tipus de: «QueNO ensFOTAN».

El graffiti,pertant,entradepleenel món connotatiudelllenguatgeartístico-literari, i és a partir d’aquestpressupòsitque cal orientarel seuestudi.

UN EXEMPLE CONCRET EL BARRI DEL CARME No hi hadubtequela pintadaésun fenomenuniversali bencodificat,peroexperimentacanvisimportantsa partir de variablessignificativescom ara el tempsi l’espai (nosón igualselsgraffiti pompeiansqueelsactuals;constitueixendosmónsbendiferenciatselsgrafitsnordamericans i elseuropeuscontemporanis). Ésperaixòqueresulta profitósfonamentarel seuestudien un corpusben delimitat.

4

Això és el que ha fet Maria Conca amb les parèmies. Vegeu-ho a Conca, 1987: 52-69.

58

L’ESPILL Perexemple:un Iloc tan significatiucom arael barri del Carmea la capitalvalencianaenspermetextrauresucoses conclusionssobreaquestllenguatgea partirdel’observacióempírica.El qui acoescriuhi va replegar,entreoctubrei novembredel’any 1986, un total de 422 graffiti, la totalitat (salvaterror o omissió)delsexistentsen tal indret, i ésdesdelseuestudiinductiuqueespodenratificarlesasseveracions teòriquesincloses en elsanteriorsepígrafs,i d’altresespecífiques del mitjã concretqueha produïtel material del nostrecorpuss.

De primer,cal reportardeterminatstretstècnicsqueensserandesprésimprescindiblespera la interpretació sociolingüística (necessaria quans’hiveuinvolucradamésduna llengua)de les nostresdades: a) Distribució lingüística:204 en castella,153en catalài la restaindeterminats (deltipus «Mili No») o en altresllengües(sobresortint-hi l’anglésen 23 casos). b) Tendenciapolítica:mentreen castellài la restadelsgrupsidiomàticsdestaca un apoliticismeméso menysacusat(i, en tot cas,s’observa un equilibrientreelsgraffiti de caireesquerrài els dretans),entreelsgrafitscatalansla majoria delsquepodenser arrenglerats sotael reto1(nounívoc)d’«esquerra» ésaclaparador, i aquellsidentificables com a «nacionalistes» hi constitueixenun subgrupigualmentdestacable.

Cal tenir en compte,a tot aco,que la presenciaduna opció o ideologiapolíticaal món del grafit esdónaenproporcióinversaa la seuainfluenciarealenelsOrgans delpoderinstitucional. c) Material:engeneral,elsgraffitid’índolepersonali d’intencióexclusivament lúdica barregenl’úsdel’esprai(l’armafonamentaldelgrafitistamodern)ambaltresinstruments mésbaratsi facils d’aconseguir:el guix, la cera,el carbó,el retolador...Per contra,el grup«polititzat»(latendenciasubversiva) té com a armapràcticamentexclusival’esprai (queésràpid,vistósi efectiu).Una dada:en toteslesllengüeshi ha una proporciómés o menysestabled’úsdelsdiferentsmaterials,excepteencatala,quedenouté unapreferenciaquasibéabsolutaper l’espraien detrimentde qualsevolaltra eina gràfica. d) Color: els preferitsen generalsón el roig i el negre,sensedistincionsideològiques,lingüístiqueso dequalsevolaltretipus.IXs d’altrescolorsno primarisesdeu,generalment,a autorsde caràcterecologista.Són,pero,minoritaris.

En general,ésvisibleal nostrecorpusla dialècticaabansesmentadaludismelsubversió.En totsdosgrups,pero,sónpresentsdeterminatsmecanismes lingüísticsderecurrenciai autoreferencia que,si béapareixennomésen unapart delsgraffiti inventariats, aconsegueixen fertriomfarel propimissatgecom a tal,independentment dela seuafunció comunicativa.

Hi ha un vasti sorprenentrepertoriderecursos«pdtics» fetsservirpelsgrafitistes valencians,sovint amb resultatsben felices.

De vegades,elsrecursosutilitzats no sónsinó elsdel ritme i la rima -una de les característiques bàsiques(la «matriuconvencional» deS. Levin)delllenguatgepoetic-, usadasovintaquestadarreraen un sentitparòdico com a recolzamentduna intenció humorística: 1.«EL BLAU AL CEL 1 AL CUL IS WONDERFUL».

Ací l’artifici poèticel constitueix,d’acordamb la teoria de Rifaterre(vid. supra), la inclusiód’un termeanglésen un contextcatala,desencadenant-se un procéssatíric i políticamentcorrosiu.

5 Per a la transcripció del nostre corpus hem respectat la tipografia original (majúscules, etc.) i la resta de característiques @fiques significatives.

59

L'ESPILL Els fenòmens de rima, a més, solen anar aparellats a d’altres com l’alliteració o el parallelisme (que ja G.M. Hopkins, al segle passat, considerava el fonament de l’artifici poètic -vid. Jakobson, 1981: 58), com ara en aquests exemples: 2. «LA MILI NO MOLA» 3. «LA MEDITERRANIA, LA NOSTRA MAR L’OLAN LA VOSTRA MERDA».

El grafit 3, com és observable, explota també un camp riquíssim que després tractarem amb deteniment: la distorsió paròdica -intertextuald’expressions d’altres codis lingüístics.

Altres vegades, és el recurs a l’onomatopeia allò que proporciona la forca visual i irònica al missatge. Així, el conegut «MILI KK», o aquest enginyós missatge que fa servir la tornada d’un clàssic del rock and roll: 4. «VIVA POLULA AL CONGRÉS».

Un aspecte interessant que afecta els nivells més elementals de la manufactura dels graffiti és el respecte a les normes grafiques de la llengua en que és escrit. No cal dir la importancia que aixb ateny en el nostre camp d’estudi, on la convivencia, la interacció i la interferencia lingüístiques són a l’ordre del dia.

Per regla general -fora d’errors evidents que solen apareixer als grafits en català i que revelen un coneixement precari de l’idioma per part dels seus autors (v.g.: «Faches al pared&, «Mort al bisbe (Sant Visent)»)-, les violacions de la norma ortogràfica poden ser intencionades. En aquests casos, el propòsit estilístic és ben evident i no hi ha dubte que el recurs aconsegueix captar ben bé l’atenció d’un lector aclaparat per la proliferació de pintades. Així, per exemple: 5. «VICA VALENCIA>> x>> 6. «MEKAGUENDI 7. «SKINZ CALVOZ Y FEOZ».

La intenció del cas 5 (ridiculització d’un eslogan pseudo-patribtic sovintejat als llavis dels sectors més conservadors de la societat valenciana) pren una dimensió extraordinariament corrosiva gràcies precisament a la conculcació conscient de la norma.

Altres característiques gràfiques, com puga ser l’absència quasi general de l’accentuació, no cal entendre-les com un refús conscient de la normativa de cada llengua en qüestió: s’expliquen -a l’igual que la supressió de nexes (preposicions, articles, conjuncions) o de verbs- pels imperatius físics inevitables a que esta subjecte el grafitista, mancat de temps i d’espai per a la seua obra i obligat a una forcosa clandestinitat.

Continuant amb l’explicitació dels recursos poètics d’aquest peculiar llenguatge, és revelador l’ús que s’hi fa dels jocs de paraules, una de les figures més preades pels escriptors de graffiti. Exemples: 9. «GUERRA BUSCA GUERRA>> 10. «LERMAREDEDEU SENYOR QUINA CREU» ll. «PROHIBIDO APARCAR AVISAMOS GUERRA».

En el 9, es fa ús de la figura retòrica anomenada antanaclasi (repetició duna mateixa paraula amb dos sentits diferents). Al 10, hi ha un fenomen de reagrupació diferent de les síllabes de dues paraules distintes («Lerma» i «Maredeu»), amb el consegüent canvi de sentit; som davant, dones, d’un calembur. En el cas ll, per fi, s’utilitza un mecanisme paranomasic -aprofitant la semblanca fonetica entre el mot emprat (Guerra) i el que realment esperava el lector (Grua)- per aconseguir l’efecte final de comicitat.

60

L’ESPILL 1 si ara entrem en la dimensió semantica, trobarem també un camp inesgotable per a les troballes poetiques. Només amb la sillepsi o dilogia (figura que consisteix a prendre un mot en sentit propi i figurat alhora) un bon grapat de grafits han trobat el recurs que necessitaven per poder atraure l’atenció i mmandre en la ment dels seus lectors: 12. «VOIA PA.R.R.ú.S.» 13. «LA MERDA SURA LA VI FLOTA» 14. «BLAVER!: SAN (sic) JOSEP ERA ‘FUSTER’» (els dos darrers porten la signatura ‘A’ envoltada per un cercle).

En 12, l’efecte humorístic s’aconsegueix disposant graficament el terme «par&» (en valencia, òrgan sexual femení) a la manera de les sigles duna organització política.

El 14 és una dilogia típica: el nom «Fuster» hi és usat com a comú (ofici del sant en qüestió) i com a propi (cognom de l’escriptor sueca), en ordre a reivindicar la imbricació popular de l’autor de Nosaltres els valencians.

Hi ha també casos de metaforització, per bé que són bastant rars: 15: «QUE SE METAN LA NATO POR EL ESPAÑA» 16. «YO SOY EL CORAZÓN CARMESÍ» (acompanyat del dibuix d’un cor).

Es de notar com la imatge grollera de l’exemple 15 contrasta amb la despreocupadament lírica del 16. Els graffiti, pero, constitueixen un univers de contrasts.

Sense cap dubte, un dels aspectes més rics i tracuts d’aquest univers és el que, endinsant-se ja en la seua dimensió pragmàtica, es refereix a la realitat contextual o co-textual.

Julia Kristeva (1969) ha anomenat intertextualité la relació vertical que comporta la presencia explícita o implícita d’altres textos en un text donat. Aquesta nocíó, d’abast inequívocament pragmatic, ha estat desenvolupada i reformulada per Gérard Genette (1979), que proposa anomenar «transtextualitat» al conjunt de relacions entre un text i els altres del seu marc de referencia, servant l’etiqueta d’«intertextualitat» per a la citació més o menys literal d’un enunciat dins el text.

En Palimpsestes. Lu littérature au second degré (1982), Genette desenvolupa la noció d’«hipertextualitat», establint-ne una categorització a base de fenbmens ben coneguts pels pragmatistes, com ara la parodia, el pastiche, la caricatura, etc. Ésprecisament aquesta hipertextualitat de l’autor francés la que se’ns revelara extraordinàriament útil per a l’estudi dels graffiti, ja que no cal oblidar que les característiques bàsiques del llenguatge d’aquests missatges el conformen, més que no com un objecte lingüístic ilo artístic a l’ús (fixat i inamovible), com una obra oberta susceptible de modificacions al gust del consumidor.

El graffiti manifesta el seu caràcter hipertextual de dues maneres: a) Quan representa la distorsió paròdica de motius publicitaris o bé frases fetes o ’ expressions fixades per l’ús. Exemples: 17. «CALVO, CLARO, DE AP» 18. «SI VOTAS, NO BEBAS» 19. «SE BUSCA JUDIO PARA HACER GALLETAS AAA/» 20. «SI Lo SE NO VG-IO» 21. «NO A LA EXPIGTACION DE LOS TRABAJADORES POR EL TRABAJADOR CNT».

En els dos primers casos, el missatge original ironitzat prové del món de la publicitat. Al número 19, és el codi dels anuncis per paraules a la premsa escrita el que és 61

L’ESPILL utilitzat per fer una broma macabra. En els dos darrers exemples, els hipotextos transformats són frases fixades pel llenguatge usual (20) o bé pel discurs polític d’ideologia marxista (21). b) Quan és objecte d’afegits per part d’algun diligent lector. Aquesta practica ja era usual en les inscripcions llatines de Pompeia (Díaz y Díaz, 1985) i és precisament un dels trets més originals dels graffiti.

Hi ha dos tipus basics d’afegits: aquells que precisen o corroboren l’hipotext original i aquells que el que pretenen és capgirar totalment el seu sentit. Vegem-ne alguns exemples: 22. «NUCLEAR? NO, GRACIES. TETA SI» 23. «CATALANS: NO VGTEM. M.D.T..»

«CAPELLANS NO VCYI’EM MerDeTa» 24. «LLIBERTAT PATRIOTES DETINGUIS» 23-F (els afegits subrallats) Si el 22 manifesta acord amb el text primer i l’anònim lector es limita a introduir una matisació lúdica, en l’exemple següent s’ha buscat canviar totalment el text originari mitjancant el canvi de determinades lletres. En altres ocasions, pero, (i és el cas del graffiti número 24) el canvi de sentit s’aconsegueix només amb la introducció d’un nou element textual, respectant el missatge primigeni.

En tots els casos, com veiem, un gran sentit irònic i lúdic guia la ma d’aquests correctors voluntaris (per bé que la motivació ideologica siga també ben present).

CONCLUSIONS Hem volgut demostrar, en aquest breu i merament introductori article, que el fenomen lingüístic i estètic anomenat convencionalment graffìti fa ús, de manera evident, dels recursos propis del llenguatge poetic; recursos que comparteix no solament amb la literatura propiament dita sinó amb tots aquells llenguatges que constitueixen la constellació de la «paraliteratura».

Lanalisi practica sobre el corpus recollit al barri del Carme de la ciutat de Valencia ens pot donar una idea del tipus de grafit preferit pels autors valencians. Les consideracions estrictament «tècniques» (distribució per llengües, ideologia, etc.), a més, ens permeten trame unes conclusions de caracter sociolingüístic que, per bé que marginals al nostre proposit principal, són illustratives de la jerarquització lingüística a la Valencia plurilingüe.

Així, en primer lloc, ja hem vist que el català és, quantitativament, la segona llengua entre els graffiti del Carme. A més a més, les pintades catalanes solen ser monotemàtiques: corresponen quasi exclusivament a la tendencia «militant», d’ús del grafit com a arma política (mentre a les altres llengües, com sabem, la varietat i la plurifuncionalitat 6s major). Aquesta «especialització» (en realitat, greu mancanca) dels graffiti en llengua catalana s’evidencia diàfanament a l’hora de classificar-los per inclinació política (pràcticament tots són de signe esquerra) o en un detall aparentment tan insignificant com puga ser el material utilitzat. Ésobvi, dones, que ni tan sols en el camp de la marginalitat el català aconsegueix desempallegar-se del seu estatus de llengua B. 62

L’ESPILL En tot cas, siga en catala o siga en qualsevol altra Ilengua, no hi ha dubte que el graffiti ha de ser estudiat -com déiem adés- com una manifestació del llenguatge que, com diria Jakobson, forca la mirada vers el missatge com a tal, superant així la seua funció comunicativa. La investigació en les tres dimensions del signe lingüístic (la sintactica, la semàntica i la pragmatica), amb l’observació de l’ús evident per part dels grafitistes de les microestructures i les macroestructures poematiques, així ho revela, i és en aquesta direcció cap on s’ha de dirigir, ara mateix, la recerca lingüística i poetica en el camp d’aquest singular Ilenguatge.

REFERENCIES

BIBLIOGRAFIQUES

ARIAS, F. (1977): Los graffiti: juego y subversión. Valencia, LindeslComunicación.

BARTHES, R. (1986): «Diderot, Brecht, Eisensteitm, dins Lo obvio y lo obtuso. Imágenes,

gestos, voces. Barcena, Paidós, pp. 397-412.

BAUDRILLARD, J. (1974): «Kool Killer. Ies graffiti de New York ou l’insurrection par les

signes». Papers, número 3. Barra1 Editors, Barcelona. dins Discourse and literature, TA. VAN DIJK ed.,Amsterdam, John Benjamins PC. CANTOR,N.F. (1973): Ia era de la protesta. Madrid, Alianza.

COHENJ. (1970): Estructura del lenguaje poético. Madrid, Gredos.

CONCA,M. (1987): Paremiologia. Valencia, Universitat.

DÍAZ y DÍAZ, J. (1985): Antología del latín vulgar. Madrid, Gredos.

GENETTE,G. (1979): Introduction a lárchitexte. París, Seuil. id. (1982): Palimpsestes. La littérature au second degré. París, Seuil.

JAKOBSON, R. (1981): Lingüística y Poética. Madrid, Cátedra.

KRISTEVA,J. (1969): Sémeiotiké. Recherches pour une sémanalyse. París, Seuil.

LEVIN, S. (1979): Estructuras lingüísticas en la poesía. Madrid, Cátedra.

REYES,G. (1984): Polgonía textual. La citación en el relato literario. Madrid, Gredos.

RIFATERRE, M. (1976): Ensayos de estilística estructural. Barcelona, Seix Barral.

SALVADOR, V. (1984): El gest poètic. Cap a una teoria del poema. Valencia, I.F.V. id. (1988): La frontera literaria. Dotze discursos sobre el discurs. Barcelona, EPU. YLLERA, A. (1979): Estilística, poética y semiótica literaria. Madrid, Alianza.

BLUME,R. (1985): «Graffiti»,

63

H

I ha amics que si sabessen el que els pot costar un dia aquesta amistat potser no la mantindrien. Pero quan un hom és jove necessita aquesta mena de luxe i de voluptuositat (la calma és més rara). Sobretot el que hom necessita es trobar-se confirmat per altres, veure’s en una mena d’espill.

Ells dos, perquè es tracta duna parella d’amics que acaben d’encetar l’amistat, veuen les diferencies que els individualitzen; no veuen, pero, tot el que tenen en comú i que sovint fa que els altres els confonguen (sí, els confonen). Pero físicament són tan distints com una poma i una pera. Es distingeixen forca pels seus gustos. 1 l’única cosa que en realitat tenen compartida és una fonetica més o menys occidental.

Perdien el temps junts. El perdien anant al cinema, el perdien passant hores i hores als cafés (en un havien obert una tertúlia de cert exit social). 1 el perdien a les llibreries, on anaven més a xafardejar que no a comprar llibres. No es pot dir que perdessen el temps llegint, perque llegien molt i això era el millor que podien fer llavors en una ciutat escarransida.

Se sentien atrets per la mala vida, val a dir, per la vida nocturna dels baixos fons, pero no eren prou valents per a endinsar-s’hi. La veien de lluny, la coneixien de refe-

71

I’ESPILL rències. Aquel1 estiu, pero, tingueren un entropessó. 1 és que en qualsevol lloc i en qualsevol moment, en una ciutat, hom pot creuar la ratlla abstracta que separa el bé del mal.

Sovint visitaven un nou café decorat al gust de Boccaccio de Barcelona. No podia estar més a l’abast. Els ociosos s’hi passaven la vida com peixos dins l’aigua. Aquests dos estudiants se sentien atrets per aquesta gentada que no semblava fer res. Davant un café o davant una orxata passaven les hores. Uns arribaven, altres se n’anaven.

Els cambrers, indolents, els servien amb cara de poques ganes. Pero els coneixien a tots i amb tots tenien uns mots. La ciutat era xicoteta o els clients eren vells clients (madurs, sí).

Llavors esclatà el conflicte. Havien jugat amb foc.

--iEs impossible, im-pos-si-ble!

Des que havia fet cas al guionista de televisió i s’havia tret les ulleres, tenia altre posat. Ara llda unes lentilles de contacte i dissimulava la miopia.

-Ara que me n’adone, tens els ulls menys morts.

-1 veig el doble, per això no clave la pota com tu.

-El que m’ha passat és per culpa teua, ieh!

-Jo no vull saber res. Prou.

En realitat no estava disposat a contar-li la veritat, tota la veritat. Es trobava esfereït, sota una impressió molt forta, un «shock».

-No vull contar-ho fil per randa, no cregues.

-LTU creus que estic en perill? $erill de mort?

Ho deia sense creure-s’ho. 1 amb un tast de voluptuositat. Com si una aventura l’hagués portat molt més lluny del que el1 esperava.

-Eros i Thanatos són cosins bessons. iEs pot dir així? Pero jo sols dic que corres un peri11 indeterminat, no un peri11 de mort. Per a mi ha estat molt desagradable, per a tu, fins ara, ja veig que no.

-És que jo sé com jugar. Em sé les regles del joc.

-1gnorava que sabesses tant. Estic meravellat.

En realitat el joc podia semblar una badocada. Consistia a venir des de feia uns mesos a vigilar un cambrer.

-Havia de ser cambrer...

-No sigues tan classista. Jo, sempre he sentit quelcom per la gent amb uniforme.

-Sera una fixació infantil.

-Poc dalt o baix.

Venien dones totes les tardes i de vegades alguns matins i s’asseien, demanaven alguna beguda i es dedicaven a veure aquel1 jovencell una mica ah, prim i bru, amb rínxols.

-¿Com pot ser tan depravat si encara és un xiquet? Sembla un ignorant. Fins ara ningú no havia dit res. Cree que t’ho inventes, vols inquietar-me.

-Jo t’avise. Fins ara jo no havia sospitat res. Fet i fet ignorava fins i tot que venies a fer ací. Ho vaig descobrir tot ahir. Creia que tenies més seny.

-És clar que en tinc, prou més que tu. Pero estic perdent-lo per culpa del cambrer.

Em té dominat. He de venir tots els dies, necessite veure’l.

-Deu ser una necessitat molt abstracta, perquè mai no li has dirigit la paraula.

LTens por d’alguna cosa? ,@ns vergonya?

-Laltre dia havia decidit de dirigir-li la paraula i donar-li una cita.

72

-iQuin atreviment! Pero hauras de fer-ho tard o d’hora. No anem a passar-nos l’estiu ací prenent gelats a aquest preu perquè tu mires un cambrer que no té ni disset anys.

-No em passaré la vida mirant-lo i prou.

-Tu havies dit que no el desitjaves.

-1 no el desitge. Ésuna altra cosa més complicada.

-iNo és un desig? ¿No el vols per fer-li l’amor?

-No sigues vulgar... Jo vull vessar-li al damunt una botella de Moet&Chandon i esfullar una rosa sobre la seua pell daurada. 1 pintar-lo tot amb colomines psicodèliques. ¿Tu creus que el1 es deixaria?

-No cree que un xiquet que treballa de cambrer puga capir totes aquestes sofisticades maniobres. El1 deu ser més pràctic.

-LMés pràctic?

--La gent que treballa des de jove sap el que valen les coses i diu pa al pa.

-Jo he treballat sempre.

-No és igual.

-De menut treballava de cambrer.

-Es tracta, dones, duna mena de wecherche du temps perdu». ¿Però ho emboliques molt? LPer que no proves a oferir-li diners? No sera tan car.

-¿Em suggereixes que el compre?

-Per una estona, per unes hores. La felicitat té un preu.

-¿Pagar-li? Va contra les meues regles de joc. Jo puc seduir-lo, pero pagar-l& això no és elegant. ~1 que pot cobrar?

-Hui cobren dues-centes pessetes.

-¿Dues-centes pessetes? !Ésuna miseria! Seria un insult. Jo li’n donaria més.

-Dóna-li el que vulgues. Pero vés amb cura perque té un «maquereuu».

-iI tu com ho saps?

-No ho volia saber, pero ho sé. 1 la culpa és teua. Fou l’altre dia, a la platja.

-iA quina platja va?

-A la més propera, amb el trenet.

-És una platja familiar, plena de xiquets i de dones amb la truita de creilla.. . cocacoles, Avidesa i coses d’aquesta mena i «barracons».

-Sí, és una platja bruta. Plena de xicots del Grau que van amb l’autobús.

-Passolini pur.

-Sí, una mena de wugazzi di vita» pero de províncies, perquè no hem eixit de la terra de Bernat.

-iQue vols dir?

-És una dita del meu poble.

-Si ens posem localistes no ho entendrem mai. ~1 que feia?

-Estava amb un grup d’amics i amigues.

-iDe la seua edat?

-No, més grans.

-Jo hauria pogut aprofitar l’avinentesa.

-No cree, no els va deixar ni un minut. Semblava estar molt a gust.

-Pero el1 sap com mirar als ~11s.

-¿Et mira de fit a fit?

-Em sosté la mirada. 1 em somriu. 1 fins i tot em saluda i em diu «adéu».

73

-Has fet molts avances pel que es veu. Per a una anima contemplativa bastaria i sobraria.

-El dia que vingué a obrir-me la porta i em va dir bon dia vaig comprendre que el1 captava l’onda.

---LI això fa molt?

-Fa mesos. Després no hem avancat gens.

---fis la teua culpa. Has de jugar tu. Pero si jugues sigues prudent. Al cap i a la fi és un menor.

-Menor, no per a treballar.

---sed lex, dura lex. Els homes arrangen les coses segons els convé. Ací és un aprenent i cobra quatre pessetes.

-Sempre es passeja per davant la meua taula. Tu ni te n’adones. No tens cap sensibilitat per als detalls. Somriu. No pot aguantar el somrís i se’n va per la sala.

-$reus que alguna persona també se n’haurà adonat?

-I%tser. Per a copsar aixo s’ha de tenir una certa experiencia. Ia gent, normalment, no se n’adona. Ni tu no te n’adones... Tots sublimen, amb excuses estètiques, amb excuses religioses, legals, tota mena d’excuses.

-Tu tens una excusa estètica per a sublimar.

-Jo sublime, sí, pero no vull dedicar-me tota la vida a sublimar els meus desitjos.

-iI per que tens aquesta tendencia a sublimar?

-La religió, la meua educació religiosa, n’estic tip. Jo sóc agnòstic. Cree en Déu.

Sóc, pero, anticlerical.

-fis una amanida molt complicada.

-Jo soc molt complicat.

-No en tinc cap dubte.

-Mira, això és un codi, és un estil de viure. Sublimar o no sublimar «that is the

questiom.

-Jo cree que en l’amor compta més posseir. 4% haveand havenot». Tenir o no tenir, aconseguir 0 no.

-Ets un materialista. 1 molt groller, sense subtilitat.

-Les coses em semblen més grolleres, més vulgars. Aquest xiquet que tu idealitzes és una <ocallumeuse».

-iI aixo que és? No sé tant de francés.

-Dones vol dir que és un calent o un «calientabraguetas».

Juga amb tu. Com juga amb altres. 1 sap a que juga. Millor que vosaltres.

--LI tu com saps tant?

-En la platja vaig descobrir el secret d’aquest xiquet tan fi i elegant i innocent. És una puta 0 un «gigoló».

-Ara que ho dius, he observat alguna cosa.

-Ací va amb cura. Pero totes les nits va a una discoteca que és plena de gent dels baixos fons.

-Heme, haver-ho dit, podríem anar-hi.

-Et veig molt decidit.

-Hem d’aclarir acò.

--Per a mi tot esta clar, com l’aigua.

-LVas a dir-m’ho o no?

-T’ho diré a poc a poc.

74

-Tagrada torturar-me.

-Jo m’hi he sentit pitjor. Atrapat en un joc al qual no jugava. 1 tot per culpa teua, del teu cambrer i del seu boxador.

-&Jn boxador? !I ara, que em dius!

-Dones hi ha un boxador, un nubi. Ésel gorilla del president del sindicat vertical d’hosteleria.

-Tens una tendencia natural a complicar les coses. Has llegit massa Chandler. Pero aco no és Hollywood.

-Per això és tot més ridícul i miserable. El gorilla és un pobre estudiant que no fot res i que es guanya la vida ací guardant-li l’esquena al patró. 1 aquest te una amant que es dedica a fer avortaments a bon preu a casa...

-Para el carro, amic. ¿Què té a veure el xiquet amb tot això?

-Ell i el nubi tenen alguna cosa, són germans, són amants, no sé.

-Un nubi... sí, n’he vist un per ací. Això no ho has inventat. Pel que fa a la resta, corres molt.

-A la platja estaven tots junts, el nubi, unes putes, el xiquet.

-LPutes?

-Sí, es veia de lluny, putes del barri xinés, putes barates, no putes de Pcpe’s.

-Pobre xiquet, quines amistats ha fet ací.

-Es veia que eren grans amics, jugaven amb molta confianca.

-Als teus ulls tot és tèrbol.

---iAls meus ulls? ¿No havies dit que jo no veia mai res?

-Veus més del que hi ha. Un xiquet així no pot estar barrejat amb un ambient tan baix, amb un mascle tan violent que a bon segur duu pistola.

-Sense llicència, n’estic segur.

-Com t’agrada fabular...

-Ho he vist.

-¿Què has vist?

-No t’ho contaré tot.

-Ara no pots aturar-te. Amolla...

-Estava a la platja, sol, hi havia anat amb la meua bicicleta.

-Tagrada tant fer esport...

-Els vaig veure.

-Ja ho sé, això.

-1 em vaig sentir atret.

-$el xiquet?

-No, per aquel1 grup de gent de la mala vida, semblaven felices. Una mena de felicitat primitiva, facil, vulgar pero efectiva. Jo cree que era la felicitat de viure per damunt la llei, al seu lliure albir. D’haver ultrapassat les barreres que posa la societat.

Ara bé, cal afegir que tenien aspecte de viure cansats, de fer de la nit dia. 1 de no tenir una vida massa tranquilla. Pero això no els importava. Bevien, xarraven, es feien bromes, es tiraven arena, aigua, s’arrossegaven per terra.

-El Paradís «now». Són uns marginats.

-iI nosaltres?

-Nosaltres, segons diu el nostre distingit professor Salcedo, som uns «rebels». Ens entenem molt malament amb els marginats. Els rebels sónmés puritans i de vegades acaben integrats. Ia societat té molts trucs.

75

L’ESPILL -Això és tot.

-No m’ho cree. Estas molt impressionat. 1 no cree que t’hages impressionat de veure una colla a la platja. ¿Què va passar? Has dit que el gorilla té una pistola.

-Jo estava mirant bocabadat, encuriosit. Sóc de natural curiós.

-1 no saps mirar, ets insolent quan mires les persones.

-Ja m’ho han dit. 1 ells se n’adonaren.

-LEra important?

-Per a ells sí. El gorilla nubi va venir a parlar amb mi.

-Tot un honor. LES va convidar? LEt va oferir el xiquet? ~0 estava gelós?

-Estava enfurismat. No li agradava que els vigilara i que estigués mirant-los.

-La platja és de tothom.

-És el que jo li vaig dir. Llavors em va amenacar.

-¿Davant la gent?

-Li vaig dir que cridaria la policia.

-Tu exageres sempre.

-1 el1 em va traure la pistola.

-$a tenia allí? Semblaria James Bond, tot lluent.

-Duia un meyba blanc.

-Cal dir que vius perillosament.

-Per culpa teua.

-Jo no t’hi havia enviat.

-Pero estan tips de veure’ns per ací, dia i nit.

-LVas passar por?

-Malta. Vaig tremolar, em tremolava fins la veu. Pero no em vaig moure. Vaig continuar allí una estona, desafiant-lo.

-Ets molt valent.

-No, és que no reaccionava.

-Emocions fortes, fil1 meu. D’aixb pots fer una narració.

-Deixa de fer frases. Estas en perill. El nubi és capac de descarregar-te un carregador sencer.

-$er gelosia? Hi puc arribar a un acord, li compre el xiquet. iQue em demanara?

--iNo tens por?

-Mira, tinc una cita amb el cambrer, per al dilluns, i no pense fugir de casa.

-Pot ser una trampa.

-Dones que caiga. Li enregistraré tot el que diga en un magnetòfon; així no podra dir que jo he estat el primer o que jo sóc un corruptor.

--iI si no diu res? No deu ser molt intelligent. Hauràs d’anar amb peus de plom.

-És el que sempre he fet. No creuràs que pensaran fer-me un «chantage». iA mi!

-No, pero d’un colp de puny et poden trencar el nas.

-Això és més desagradable. iA tu no et va pegar un colp de puny?

-No, pero se li veien les intencions.

-Un boxador deu tenir un bon puny... ara que pense. iI a el1 que li ve o que li va?

-Cree que el protegeix, deuen ser veïns. En aquests ambients tenen un codi de l’honor. 1 una mena de doble moral. Poden ser lladres o explotar unes putes, pero veuen molt malament els homosexuals.

-¿Tu creus? El nubi deu haver fet de tot, ací i al seu país. Ésuna hipòtesi.

-Sí, és possible. Pero té cara de pocs amics.

76

L’ESPILL -No hi pense renunciar, no he estat venint durant mesos per deixar ara la presa.

Seria ridícul. Tots se’n riurien. He de seguir i aconseguir-la. 1 més ara.

-¿T’arrisques?

-La vida és risc.

-1 qui estima el peri11 sucumbeix al perill.

-Això és vella i arnada retorica, jo també he estudiat llatí.

-Estas foll.

-La culpa és del cambrer. ¿T’hi has fixat? Quan va amb el seu uniforme negre, amb els pantalons ajusta& amb la camisa blanca. 1 aquella nit, carregat de cadenes, mentre lligava les cadires, com un Sant Sebastià...

-Has llegit massa Llorenc Villalonga.

-Aquest home sap el que diu. Tu és que no entens res de cambrers. Els cambrers fan marxar el món. Sense ells aquest món seria un erm.

-Ara teoritzes.

-Els cambrers es mereixen un tractat.

-Sera de sado-masoquisme.

-Són l’amabilitat personificada.

-Jo ja ho he comprovat, això.

-Has fet de Peeping-Tom. -1 quasi em trauen els ulls.

-Has anat al seu món. Això és un error. No cal rebaixar-se. Ésmillor portar-lo al nostre món i seduir-lo.

-Em sembla que no t’ha servit de res el que t’he contat.

-Dones no, no em serveix. A mi no m’altera ni poc ni gens.

-Jo em sent humiliat. Voldria venjar-me.

---LI com?

-Denunciant-lo per proxenetisme. 0 encarregant a uns amics que l’apallissen en un carreró una nit.

-¿Et penses que acò és Marsella?

-Aquestes coses passen, es fan per diners. Tot es fa per diners. Jo no puc deixar-lo solt. Vull veure’l entre reixes.

-Massa Genet.

-Oh, a Jean Genet l’excitaria el nubi. El nubi i el cambrer són una parella clàssica.

-Potser. Jo cree que el xiquet és més pur, sols cal mirar-h els ~11s.Són d’un príncep oriental.

-1dealitzes massa aquest noiet.

-1 tu vols empastifar-lo amb fang i merda.

-Pero si estem envoltats de fang i merda. Estic descobrint que aquesta ciutat esta fins ací de fang i merda. Des de la darrera riuada, és com si no haguessen enretirat el fang. 1 el nivel1 arriba fins ací.

-Ara moralitzes i tu no tens cap dret a moralitzar. 1 menys sobre uns marginats, un proletari, un pobre gorilla, que deu ser un lumpen.

-Un malparit estranger.

--iAra, xenofob!

-No sé com els deixen entrar sense permís de residencia. El patró el deu protegir en les altures de la policia. Esta acostumat a fer-ho.

77

-Ja estabé.No et permetqueet capfiquesen la meuahistoria.Ésla meuahistoria, deixa’mtranquil. Jo la viuré a la meuamanera.

-Hauré d’escriurequelcomsobreacò.

-Escriu el que vulgues,perono em demanesque ho llegesca.La teua historia ésridícula.

-És una tragediaridícula.Peroavui no es pot viure la tragediad’altramanera. Ésla nostramanerade viure-la,la tragediagrotescaés la nostratragedia.

-No tens ni idea de la Metafísica.

-No, aixo és cert.

-Dones acò és simplementun malentés.

-Un malentés.

-Un malentésfil1 de la mala consciencia.

78

CESPILL

[Aquests poemes van ser escrits entre 1987 i 1988. En paral-lel dones, a l’escriptura del llibre Sobre l’hamada. Els tres primers formaven part del llibre L’imprecb aquàrium (sillabar& definitivament irkdit.]

81

L’ESPILL

A

QUESTtren de vida només ens deixa Un fum d’anècdotes, normalment passatgeres.

Com un cabis amuntegat de pomes.

Com un destí fatal en la maleta.

On perduren estacions. Que mai -qui sapEsperarem. Immersos en un vers.

D’una escriptura d’aigua Sense gas. Nadant. Com una ratlla naufraga en un mar.

On el temps irrepetible hi és negat.

82

L’ESPILL

T

REN cada lletra del teu verb Trepig de sastres que ralla el vers Comes, corcat de fusta: treballa Mesura l’aire, dispara, cap Al vent que fita, víctima Del no-res, oli cru d’olives, i cabòries De dòric art, o prktica àrtica Sallant els mots de dòlmes ports El mar t’atrapa, o el gel, a l’alba.

83

I’ESPILL

S

ORGESCentre les banyes prest, de bases Sígniques, amatent a un front sens va, Delícies d’un indret, solitari; Tan sols desfeta, durada; o pas Dels ulls, lleu passat, somni que s’acaba.

84

Lâ&#x20AC;&#x2122;ESPILL

E

L silenci ĂŠs indicatiu.

(1F persona,singular.)

85

L’ESPILL

T

ENIM el nom de la mort, 1 juguem a guanyar-nos la vida Però iai! La mort té nom de persona.

86

N

o em puc desferde tu, oh poemade la mort, M’apartesdelsamics,em fas seguirla nit, Com un cadellacovardit,que solscercael seuamo, A fora la gent riu, i camina,lligen la premsa, Al sol, i s’abracen,els uns als altres;jo, en canvi, Secací, omplint-mede paraulessemiseques, Com un cava,celebrantuna batallade figures Monorimes,de síl-labesperdudes,com una apocope, Difícil d’explicar,finint a poc a poc.

87

A mon pare 88

DE LXUl-ONOMIA

DÍAZ AZORÍN: A LA FUNCIONALITAT

DE L2WT

Roma de la Calle

«Tot art s’edifica directament sobre un art anterior, i indirectament sobre una actitud valenta de l’artista en la consideració del1 mateix i del seu entorn.»

Adrià Stokes, Rzintingand theInner

World «IZart indueix en l’espectador circulacions no propiament de significacions i menys encara d’informacions, sinó d’afectes.»

J.F. Lyotard, Des dispositifs pul-

sionnels 1 Haig de confessar que sempre m’ha sorprés aquel1 intern contrast amb el qual Díaz Azorin -quasi connaturahnentha anat dotant les seues obres. Contrast que s’estableix, de manera continua, entre la tensió produïda per cert dramatismeexistencial -retingut i profund- i la subtil poeticitatque, embolcallant-lo, es desprén en gradació del conjunt compositiu.

Vénen a ser, al si de la seua activitat plàstica, com dos significatius registres opcionals, capacos tant de combinar equilibradament la seua corresponent riquesa expressiva, com d’acaparar en ells mateixos -arribat el cas- tota la forca unilateral

que respectivament, en principi, les caracteritza.

D’aquí que el joc de l’expressió puga arribar a ser fins i tot, de vegades, obertament incisiu i esqueixat, i, en altres, insistentment poètic sense deixar per això mai, en el fons, d’inquietar-nos. ~NO és, potser aquesta, una part de l’íntima funció assignada per Azorín als seus treballs artístics? Sorprendre i inquietar. Pero mai no, tanmateix, de manera innocua i gratuita. Sempre -més aviatamb una oculta i inesperada intencionalitat, presa directament dels recursos plastics tan diversificadament utilitzats per ell.

1 és que, de fet, a l’horitzó mateix que presideix i delimita l’evolució estètica de tota trajectòria creativa existeix, en qualsevol cas, una determinada manera d’entendre l’art, d’assignar-li funcions, d’ubicar-lo en el conjunt d’opcions i possibilitats sòcioculturals que el moment i l’època delineen i exigeixen. És precisament aqueixa Kz.mstanschauungla que -com brou de cultiu- ajuda, en darrera instancia, a definir la serie de poètiques (quant a modes genuins de fer, quant a modalitats iprogramesde treballs proposats o com a ideals arquetípics d’art) que arrelen i es consoliden en el panorama historie respectiu.

Sorprendre i inquietar, déiem, a través

93

de la tensió estable& entre dramatisme i poesia, en base sempre a un singular llenguatge plastic que Azorín desenvolupa amb identic detall i sensibilitat en el dibuix, la pintura 0 el gravat.

Algú em comentava en certa ocasió, en aquesta línia de qüestions, com en els treballs de Díaz Azorín no tenia cap sentit la tan comentada i discutida polèmica entre Sescaridape$kciófor~l i la presencia d’un intens i espontani pathos.1 és que, certament, en ell la recerca elaborada -i fins i tot minuciosa- no esdevé per això cerebral sinó que s’esdevé,paradoxahnent, en immediata reivindicació de profunds sentiments.

Tanmateix, un tema tan basic com és el del sentimentno ha deixat de plantejar múltiples qüestions en el domini de l’art.

Rrquè realment les instancies emotives, sense ser les úniques influents, constitueixen sense dubte una part fonamental de la configuració i el comportament humans, i -en conseqüencia- també dels fenòmens artístics, en els quals es projecta i reflecteix -amb totes les mediacions que es consideren pertinents- el batec de la realitat circumdant.

En tal sentit convindria diferenciar, potser, quelcom semblant a una especie de doble presencia del sentiment en l’experiència estètica, ja que una cosa serien els sentimentsvirtualment contingutsa l’obra, en la mesura que aquesta expressa -objectivada en imatges- la propia sensibilitat de l’artista, trasbalsada de la vida de l’art («purificats» els sentiments del seu immediat assoliment passional i «distanciats» gracies a la genuina universalització que el reflex estètic els confereix), i una altra ben diferent vindria a ser l’emotivitat concomitantque certament acompanya tant el procés de creació -amb la joia i la passió de crear- com la mateixa contemplació artística.

Tanmateix, com hem indicat breument, els sentiments transfigurats en l’art adquireixen un cert significat universalit94

zador, és a dir, que deixen de ser «contingutw de sentiments determinats i concrets per constituir tota una rotunda espiritualitat -un món propi de l’obra- en la qual es recullen per mitja del pols de l’autor, els ecos de l’epoca i de la societat que la va fer possible. 1 a la vegada tota aquella espiritualitat es conjuga plenament amb I’estil i el llenguatge de l’obra: és inseparable d’ells. ¿Que potser no existeix en la po&ica de Díaz Azorín un cert gest -tancant l’ullet- de persuasió, de joc d’efectes conscienciador que emana precisament del diàleg mutu que tot el sensible manté amb aquel1 tmnsfons espiritual?

Fins i tot en aquests temps tan nus d’utopia i tan escassos en aventures prospectives, no manquen aquells que propicien codis artístics en els quals, junt a la fruició estetica corresponent, segueixen respirant el fonament huma i l’eco -entre referencial i simbolic- de l’apellació a un ethos compartit, àdhuc sota els plecs de la propia i exacerbada individualitat imperant. $uposa aixo, potser, una certa renúncia a l’exercici mateix de l’experiència plastica, un rebuig al seguiment d’aquesta oberta autoconsciencia que els llenguatges artístics han projectat sobre ells mateixos o una relegació de l’erotica del pmpi quefer?

En absolut.

1 bona prova de tal resposta ens la dóna el mateix Azorín. iHan mancat en el seu pausat treball les reiterades experiències plastiques, les lentes depuracions tecniques o les abstraccions autoreferencials?

Sense dubte que no. Pero Díaz Azorín ha sabut arbitrar tals propostes en estreta connexió amb les seues preocupacions ètiques, per bé que procurant, a la vegada, que aquel1 mateix rerefons sorgira de la plasticitat de l’obra mateixa com a efectei no com afi del corresponent quefer estetic.

M’explique: és evident que l’experiència estètica provoca en els receptors -com

I’ESPILL hemindicat- tot un conjunt dediversificatssentiments,dinsduna ampliagamma que,de fet, pot anardesduna commoció físicavisceralfins a una depuradavibració emotiva en la contemplació,passant virtualmentper tot l’espectredel’afectivitat. Tanmateixtot això no constitueixni és l’objectiu de la praxi artística,sin6 tan sols un efecte complementari,tot i que l’autèntici primordialfi del’art esconcentra en l’exemplarexistenciade l’obra,queensi mateixano esconverteixenmitjà per a resaliè a ella. Aquí radicaprecisament la seuarotundaautonomiai la realització delsseusvalorsespecífics.

Una cosa és -com diria Luigi Pareyson- aconseguirun fi complementari en lárt i unaaltra,bendiferent,perseguir un objectiu determinatamb lárt, supeditant-loen conseqüència a quelcom diferenta la seuapropiaaxiologiaestetica.

Possiblement aquesthajaestatun dels més importantsaconseguiments de Díaz Azorín:aplicar,sí, una eficac«po&icade I’efecte» a lesseuesrealitzacions artistiques, perosensedesvinculartal intencionalitat de la rotundaexistenciaplastica de les seuespropostes.

Sensedubte continua bateganten Azorín el caliu utopic que lliga indissolublementl’art i la vida. 1aquestenllac bé mereixsercomentat.

No estracta-en la seuapoktica- de considerarl’experienciaestèticacom una oportunaevasiódel’existencia,ni com un esporadic voldela fantasia.Mésaviatenels seuspostulatss’endevina l’assignació a l’art d’uncampd’acciótanamplii intenscomla mateixavida,per béquesenseesfumarla seuacorresponentespecificació.1 és que tant comla vidapenetraenl’art així l’artés capacd’actuaral si de la mateixavida.

Peroatenció:si I’art éscapacd’acomplir tambéfuncionsno artístiqueshaurade dur-lesa cap únicamentquant art, sense renunciarel mésmínim als seusparticulars valorsestètics.

¿NoeraDeweyqui afirmavaque«l’art éssempremésqueart»?$kr queno considerar,dones,que els distints tipus de valorsdel’existènciapodencontribuira la genuinarealitzaciódelvalorartístic,sense haverperaixò d’anullar-seo dissoldre’s en el seu possibleencontresinó més aviat nodrint, complementariament,la seua «polifonica»funcionalitat?

Els valorsno específicament artístics per penetrari objectivar-seen l’obrahauran de fer-hoassuminti legalitzantprecisament-en si mateixos- elsvalorsimmanentsdel fenomenestetic.

60 és que potseren el fet de l’obrar humapodemdesvincular,sensemés,unes activitatsd’altressenseposarenseriósperill la nostracoherenciapersonal?~1existeix, per altra banda,quelcomtan profundament personali unitari com la creació artística?

Díaz Azorín, en la seuatrajectoria, s’haesfomatsempre-fidel als seuspressupòsits- per reflectiren elsresultatsdel seu quefer artístic les exigenciesde la interna dialècticaque s’estableixen tota creacióentrela condicionalitat social de l’art i l’empremtade la mediació personal de lhrtista, el qual amb la seuapropia inventiva transformales diversescondicionsquel’afectenen tantsaltresrecursos per a l’elaboracióde la seuaobra,ésa dir, en «materials»utilitzablesenel propiacte creatiu.

Fortamentinfluit, ja desdelsanysseixanta, per aquel1joc expressionista que compromesamentsuposavatant un cert discurs sobre la realitat com la corresponent opció personal -quant a resposta-davantaquesta,Azorín ha anat depurantel seu llenguatgeplastic pero senserenunciara aquellaparallelafuncionalitat comminatoria que emergeix -encara avui- decadascuna delesseues propostes.

1 el fet rellevanten aquestalinia de qüestionsésno oblidar-insistim en això

L’ESPILL unavegadamés- quelescondicionsexistencialsesdevenen condicionsinternesal queferartístici, com a tals,ocasionsestètiquesde conformació,estímulscreatiusi possibilitatsde dicció.Més que interferir enel procéssón,així, assumides i incorporadespersonalmenten el respectiullenguatgepoètic,traduïdessempreen termes d’estil.

En el «món»delesobresdeDíazAzorin ressona dones,sensecapmenadedubte, aquestasumad’instanciessocialsi personals,no com a finalitats a perseguiramb I’art sinó com a elementsa utilitzar, com a opcionsa aconseguirenI’art mateix,instaurant d’aquestamanera,a la vegada, «l’autonomia»i la «societat»del quefer artístic.

II Perojuntamentambvalorsvitals que vehicula,l’artdesenvolupa ensi mateixuna apoteosidevalorssensiblesi formals.No solamentés joc expressiu,ressorti via d’específic coneixement, sinótambéi sobretot unfer en el qualla mateixarealització suposala invenciódel procési el mode #efectuar-lo.

Aquestaspecteproductiu,realitzador i executiude l’art, assoleixde vegadesun sentit eminenti quasiabsolut.iQue potserno parlemdecreució pelquefa al cas?

Desprésdeditametaforainsinuemaixí que execuciói invenciósón moments,de fet, indissolublement unitsenel pro& artístic.

DíazAzorín,enel seucoherentitinerari, excelleixde maneraben especialpel seuportentósdominideldibuix.Clau i eix de la consolidaciódel seullenguatgeplàstic, el dibuix no ésen ell solamentvehicle de la forma sinó també ale de vida que anima l’expressiódelséssersque plasma.

Hom diria queéstan rotunden lesseues propostesque necessitaapellar insistentment a la simplicitat, a la insinuació,al 96

recurs de tot allo intencionalmentnoacabat.

Si algunavegadaen el1apareixenles ja velles renyinesacademiquesentre el dibuix i el color,sensecapdubtehaurem d’apostarsi no perla radicalvictoria,síper la primaciadel primer.

Tal imperatiunaix precisamentde la seuapersonalpoètica,dela passiórotunda per assumirel dibuix no com a mitja sinó com a composiciócompletaen si mateixa, com a procésd’analisicreatiuon relacions, ritmes, moviments,contrastsi volums es conjuguenunitàriament.

Amb el joc delíniesi el senzillrecurs tonal Azorín és capacd’esculpir sorprenentsanatomies,de conformarpropostes d’imatgesorgàniquesquesaltendel pla o d’oferir-nosfragmentsde vida que en la seuatensióexpressiva tenallenimmediatament la nostramirada.

En mésduna ocasióhepensatqueen Díaz Azorín existeix-com ajupida i a l’espera- una intensavocacióescultorica, esperantpotserel «fiat» quedoneplenai rotundarealitata talscapacitatstridimensionals. ¿Nos’endevinen enelsseusdibuixos, gravatsi pinturesuna estrategiai factura quasicomunesper la manerad’abordarla seuarealització,en basea la determinant concepciódelvolum quegenerenlesseues formes?

De fet no té cap sentitlitigar el més mínim sobrel’excellenciarespectivadeles distintes modalitats artístiques.1 no es tracta,certament,d’això.Més aviatpretenem indicar els saludablesefectesde certesextrapolacions, assumidescoma recursospictòricsi l’adobatcampde mostració delsqualssol ser tradicionalment,de fet, l’àmbit de l’escultura.

S’haparlat de vegadesde l’escultura interpretant-lacom una especiede dibuix en l’espai.1 aquestafou una de lesobsessionscreativesdeJuli Gonzalez.Donesbé, jno podríem,inversament,referir-nostam-

bé a certamodalitatde dibuix, entenent- guatgecomunicatiu- com a sinècdoque lo com un subtil pro& demodelatacon- de la presenciahumana,les lligadescom seguitenl’escaritpla dela bidimensionali- a metàforaacumulativade mil diversos tat? LPot,adhuc,violentar-seel medi gra- tipus d’opressiói de violencia... fic fins l’extremde transparentar-quasi Fins i tot en una breu etapadel seu com un presagi- la intensaplasticitat itinerari, ben a l’inici de la dècadadels escultòricaque,in nuce,estrobainserida setanta,en la qual Díaz Azorín sembla enel dibuix?~NOexisteixentratosquepos- optarper unacertaaproximacióa l’ambit seeixenreahnentla solidesadelsvolumsde de les experiènciesabstractes,continuen l’esculturasillada?~1aquestússingulardel mantenint-seuna seriede constantsque nonfinito, del’inacabat,no apunta,defet, identifiquenelsseustreballs.Lescomposienel dibuix -adhuc enel gravat- a mos- cionsreprenenelementsambclaresconnotrar elsaconseguiments del detall,rotund tacionsa tot allo orgànic,a les tensions en si mateix,com si estractésde mostrar musculars,perbéquesensecapreferencia les possibilitatsd’aquestestudien detall, figurativa. destmata altresopcionsencaraenprojecte?

Es com si estractarade penetraren Esa aquestrepte-que ensintrodueix la morfologiadelesestructuresmusculars al dominidelsefectesperceptius, a la magia per a -des d’aquella estructura de la impossibletridimensionalitat- al anatòmica- extraure’ntota la plasticitat qual ara ens apropem.Pero sensehàbils queel dibuix creativamentpot oferir-nos recursosdetrompe-l’beil.

IkrquèDíazAzo- a partir de tals motivacions,no per inderín no juga ni fa concessions a la simple terminades-referencialment- «menys» vanagloriaquepot ocultar-seen la directa tematitzables enunalecturalinealdel conapellacióefectistaal «transpantojo».Pot- junt de la seuaproduccióartística. serperaixocompensaconstantment el seu De fet,duna manerao altra,nombropropivirtuosismeambinsistentspropostes sostreballsseusdetoteslesèpoques, quan fragmentaries,quasi com mers apunts descarnen i disloquenl’anatomiahumana, -per bé que completsen si mateixos-, recorrenamb eficaciaa múltiplesjocs de àdhucambviolentesinstanciesexpressives,combinacionslinealsi contrastaciótonal primersplansqueenvaeixen completament que,enelsseusdetalls,manté viuselsaconl’enquadramentkompositiu, paresencolor, seguimentsduna equívocaindefinicióde pero profundamentrics en dinamismei la imatge,a nivel1semantic,propiciantaixí contrastosque emergeixen-com valors l’encercamentinterpretatiu. ~1les apellacionssimbòliques? plàstics- a la superfíciede l’obra,sempre junt a la fluïdesadel trae que el caracA Azorínli agradareprendre la figura teritza. del colomen lesseuescomposicions, pero Lesrecurrentsreferències iconogràfi- carregant-lad’expressivitat i depulsió.Per ques,peraltrabandamai no excessivamenta el1no aletejaencarapletoricala vida. amplies,per les qualsopta Díaz Azorín, Continuasent -aquesta meta- simplefacilitenen bonamesuratals recursos;no ment encarauna necessàriai irrecusable debadesel seusingularuniversde discurs esperanca, carregadade futur.

Possiblementestracte,en Díaz Azocomencai acabaen la immediatai explírín, duna certaabstracciópersonal,com cita realitat humana.

D’aquíprecisamentleseficacesmeto- a reaccióa aquestaepocapobraenutopies. nímiesvisualsqueensofereix.Lapart pel D’aquísorgeixenaquellesrecurrentsmetaquetretot, el fet corporalperla versióanímica,les fores,i elssimbolsi lessinècdoques mans-amb el seuuniversali intensllen- nenenelsseusextraordinarisaiguafortso 9‘7

L’ESPILL en els treballsa punta secael contorn tiva, romanentI’estratsignificantsotaun expressiu d’aquestmón convulsi inquietant detallatcontrol perfectiu. queno deixatampocdebategarenelsseus S’obriaixí, una vegadamés,totauna dibuixos. curiosaestrategiadual en el conjunt de És curiósqueaquel1 inicialinterésseu l’obraques’estableix i esresolprecisament per la humilitat delescosesquotidianeso entreelputhos delsignificati la ratio que, pel paisatgede l’entornes diluïra rapida- defet,regulaelsvalorsplàsticssignificar% ment i no haja tornat a sorgir,desd’ales- El resultataportad’aquestamanerauna hores,enlesseuescomposicions.

1no sera, especiede distanciamenti una curiosa certament,perquealsseusvoltantsno exis- «objectivitat»quevea sercom un tret afetesquentemptadorespropostes.Altea, en git a la mateixacomposició,la qual opera aquestsentit, bé pot considerar-se com virtualmentcom espilld’un piantejament especialmentprivilegiada. descriptiu.

Tanmateixla sensibilitatartísticade És com si l’artistavolgueraromandre DíazAzorín s’hainterioritzatcadavegada enun segonpla defront a l’argumentvital més en la minuciositatamb que realitza que formula l’obra.«CestiradaCtica»no I’expressivaplasmació d’aquell univers, fariasinómetamorfosar-se d’un cautequiasprei alhoraamorós,al qual dónaforma libri enfront de la vanagloriaesquincada i vida. Per-que l’apostacomunicativaés,en del llenguatgeexpressionista. qualsevolcas,evidenten Azorín. Els seus Díaz Azorín ha efectuat,certamen& fantasmesno han estatexorcitzatsgratuï- incursionsenambdósdominis,perosobretament per cap cunvi. ~0 és que potser tot ha conreat,mésaviat,l’opcióapollínia, aquellesexpectatives, perlesqualsva apos- defondaarre1classica,coma vehicledela tar en el seu moment, foren #alguna seuapoètica.

El tema de la mort, de la lluita, de manera excessivesper a ser viables en realitat? l’amor o de la llibertat retornensempre ... 1d’aquíse’nderivaria,sensedubte, -com a Zeit motiv- alsseusquadres.La a la qual sotaquella recursivafunció catàrtica que propiadescontextualització met les seues composicions funciona com -contra qualsevolcosa- assignaencara a les seuespropostesartístiques. a catapultauniversalitzadora detalstemes.

Existeix, amb tot, un puthos expresDapuntcentral-aillat- generaun siu que s’agafaprimordialmental pla sig- espaiimaginarii simbolic,tan versatilcom Intennifican&a la facturamateixade l’obra:és simpleenla seuaparcaestenografia. «l’expressionisme» perantonomasia,en el sificador i distanciat,el missatgehuma qual el llenguatge -en la seua esdevéhistòricgraciesa la nostramirada substantivitat- esdevéen directevehicle queel recuperaaixí d’aquestaatemporalide la tensió,la pinzellada;els esqueixats tat originariaen la qualDíaz Azorín semcromatismesi el traeno sónsin0el sismò- bla, genericament, proposar-nos-ho, sense graf querecull i reflecteixel grauemotiu enllacosnarratius,senseapellacionscirdeltransiti la febrecreativaquedesdelpro- cumstancials,sobrela indefinició espacial césdeconformaciós’extrapolai registraa quereforcaindirectament-per contrastl’obra. la presenciafiguradadels volums anatòPerojunt a el1existe@així mateix, mies,orlats de buit i orfesd’un estrictei una altraformade recursexpressiu,forta- unilateralsentit. mentmitjan&a perl’equilibriapollini,per Aquestapoesiade la fragmentaciói la instanciaeficacdela reflexió,quetras- deljoc metonimic-a la qualcosaabans lladaal pia del contingutla càrregaemo- ja enshemmferit- operaa mésenaquesta 98

mateixa línia paradigmàtica «d’obra rotunditatdelstractaments,o pel contrari oberta». maximitzarl’ecovital dela seuadenúncia, És, en fi, com si I’espill retrovisor delsseusidealso exhortacions no seriasinó -oferint a la nostramemoriaapuntsdel esqueixarla síntesique,sobretots aquests passat- cooperés, #algunamanera,en un distintsvalors,operael seupersonalllenguatge. cautelósprojectede futur.

Pero,de vegades,el passatromanen La reflexió teòrica ja ha subratllat el present.Certesimatges-insòlites enun moltesvegadesque ni el gust esteticpot gravato un dibuix- podensertrivials,per reemplacar el dememoral,ni tampoc-pel quotidianes,al registred’aquestes omnipo- contrari- espot, sensemés,acceptarla tents625Iíniesques’entrellacen en la nos- instrumentalitatde l’art respecteals altres valors. tra existencia. iJugar a la metaforao reflectir la El pasde la historia-amb lesseues realitat? diferentspoetiques- zigzagueja,devegaiO potserla propia metàforano és des,extremosament pertalsexcloentscamisovintel camímésdirectei efectiuper evi- nois.Perotambé,enmoltesaltresocasions, denciar unes realitatstocadesde subtil ha produïtexemplesadmirablesde sobrii ceguesa? singularequilibri entretals límits.

Ja hem afirmat abansqueels valors En aqueststemps,pares-com hem artísticsi no artístics(propisd’altresesferes recordaten diversesocasions- d’utopies existencials)podenestartan estretament i depmjectesobertamentesperancadors, no connexes enl’experiència esteticaquees,de han mancatrotundestemptacionsd’unilaj¿zcto,impossibleunaespecificavaloraciói teralitat.1encarahi assistim.Tanmateixno comprensiódelsunssensela corresponent hem de sorprendre’ns quan topem -de apreciaciói penetracióen elsaltres.No es sobte- ambsolitarisi abstretsconreadors tractaria,dones,de capmoralisme,ja que quefan de l’estiluna qüestiód’humanitat acíelsvalorsno esconfonenni esrelleven (perapellarunavegadamésa Luigi Payreentresi.Més encara,cadascunesdesenvo- son)o que-sense capresidu- resolenels lupaenel seupropicamp,perbéquereal- seuspropispostulatsexistencialsensignes ment no es realitzenen plenitud si no és plàstics. . conjuntamentamb la restadevalors,ésa No debades,en l’activitat artística, dir, a travésd’ellsen el conjunt de l’obra. expressari fer, dir i produir són, radicalLalternativaentreesteticisme 0 mora- ment,unai la mateixacosa.Peraixòla preZismeésen ella mateixaequívoca,perqd senciaimmediatade l’obraésja «dicció», anulla i ignoral’autènticasolucióviable: dialegampli i fins i tot inesgotable.

La tan la seuamútuasuperació,l’eliminaciódela subratlladainfinitud interpretativa, queasdisjuntiva,sensedonarlloc a uniteralitats saltaal contemplador, no éssinól’altracara exclusives i, peraixò,així mateixexcloents. dela monedad’aqueixamatestainesgotaDesd’aquestgolfode plantejaments, bilitat que caracteritzatota obrad’art. articulantentreellselsdiferentsestratsen 1 a això ara -com en tantesaltres els quals l’obra es resol -comunitària ocasions- hem justamentde remetre’ns. totalitat-, ha de partir-seper analitzari Afincat desdela seuainfanciaa Alacomprendre globalmentl’aportacióartística cant i, en bonapart, format artísticament de Díaz Azorín. a Valenciadurantel segonquinquennidels Detindre’nsexclusivamenten la plas- anyscinquanta,Azoríndesenrotllala seua ticitat dels seus aconseguiments, en la trajectoriacreativai docenta les comarvanagloria dels registrestecnics, en la quesdel sud del PaísValencia.

I’ESPILL Ia seua primera exposició, quasi recentment iniciada la dècada del seixanta, comptant amb la presentació clAlfons Roig, fou realment un nou trànsit -amb la seua variada temàtica, la seua preferencia per la poesia de les coses elementals i quotidianes i un cert regust per un cromatisme enfebrit i elemental- que anava a donar pas, per un cantó, al desplegament d’un cada vegada més solid llenguatge expressiu i, per una altra banda, a la profunda conscienciació del paper social del mateix artista.

Aquell reflex de la realitat circumdant es va entendre i es porta a cap plasticament de diverses maneres. 1 en aquest sentit Azorín prompte comenca a desenrotllar -de forma molt particular- un ampli bagatge de recursos expressionistes allunyat de les propostes d’encuny «pop» que imperiosament anaven generalitzant-se entre les opcions crítiques d’aquell camí encetat.

De fet mdui el precedent entusiasme cmmàtic, utilitzant ja colors en els quals predominaven les tonalitats rogenques i els verds obscurs, minvant així l’índex de lluminositat de les seues composicions, els temes de les quals apuntaven preferentment a situacions i escenes en les quals l’element huma apareixia com a protagonista de la solitud, l’aillament o la incomprensió i el dolor.

Curiosament, des d’un principi, destaca el tractament volumètric dels cossos, tret que ens interessa subratllar en la

mesura que -junt a altres constantsqueda com a nota característica al llarg de la seua trajectoria, tant en els seus sorprenents dibuixos com en la seua pintura i obra grafica, com si d’alguna manera s’anunciara una fonda arre1 escultorica que, de moment -que sapiem- no ha arribat a eclosionar.

Posteriorment, ja en les portes dels setanta, el color acaba per relegar-se -en una nova fase- a un segon terme, utilitzant-se tan sols com a contrapunt expressiu i inchís desapareixent per complet, alhora que Azorín inicia una serie de treballs en els quals recorre a solucions de caràcter quasi abstracte, sobre formes i elements orgànics, metafores fragmentaries -només insinuades- de tensions musculars. De fet Azorín aborda així la seua ja llarga serie de propostes plàstiques sobre el cos huma, sent l’etapa abstracta solament un breu període de transició a les noves solucions compositives.

Iconograficament el tema dels torsos, mans i coloms nugats, s’han fet en la pintura d’Azorín àmpliament significatius, a la volta que el seu expressionisme, més depurat -encara que mai no fou sarcàstic ni estereotipat- ha recorregut amb major subtilesa al llenguatge simbòlic i a la metàfora per emfasitzar, junt als valors plàstics i formals, el testimoni duna eloqüent i sentida realitat humana.

100

COMMEMORACIONS HISTORIQUES I APLECS HISl-DRIOGR/i FICS Antoni Furió

La repetició forcosa del calendari, ja observada pels astrònoms caldeus i hàbilment aprofitada des d’aleshores per a la recaptació periòdica dels impostos, propicia qualsevol mena de commemoració. 1, d’altra banda, el santoral de memorabilitats, religiós o laic, és duna prodigalitat tan generosa que pot donar satisfacció a una diversificada demanda d’efemerides.

Enguany, per exemple, els francesos fan servir la coincidencia bicentenaria de la Revolució per a rentar la cara als monuments emblematics de la capital i inaugurar la piramide del Louvre; i, sobretot, per a produir literatura històrica: molta literatura.

Les obres de Soboul o de Furet s’apilen invariablement, en edicions luxoses, rústiques o pirates, als aparadors de les llibreries o dels grans magatzems. Eherencia revolucionaria, pero, resulta encara incòmoda per a bona part de la descendencia, i la proverbial saviesa gastronòmica dels nostres veïns destria subtilment els ingredients de la celebració: la unanimitat no passa del 14 de julio1 i la presa de la Bastilla; Robespierre i el Terror esperen a millor ocasió.

També el 92 sera un any pletòric de celebracions, i no menys conflictives. Més enllà, pero, de la previsible polèmica sobre el balanc del «descubrimiento» i la posterior colonització de les terres americanes, el regeneracionisme espanyol, sense renunciar del tot a l’exaltació fallera de l’esdeveniment, ha sabut embolcallar la data amb un horitzó d’expectatives de futur i modernitat, entre la integració europea i el tren d’alta velocitat.

Les efemèrides, dones, fan un gran servei a la contempomne’itat expectant, siguen anunciades o imprevistes. Com el Millenari de Catalunya, que ha sorprès fins i tot els historiadors, forans i indígenes, ignorants de la transcendencia del gest emancipatiu del comte Borrell. La lloable iniciativa, promoguda per les instancies polítiques del país, a més de corregir un oblit historiografic, ens ha subministrat una serie televisiva de dibuixos animats i unes magnifiques reproduccions facsimilars del Llibre Wrmell de Montserrat i de les Homiliesd’organya.

La celebració del 750 aniversari de la creació del regne de Valencia, una efemerides més sospitable, ha resultat, en canvi, incomparablement més modesta. Possiblement, perquè el consens sobre la significació de la circumstància era menor, i també per la desídia de les autoritats locals, incomodes davant una solemnitat vertebrada i amb una feble consciencia de la propia identitat, el discurs oficial anteposa l’encalc del futur -un futur, pero, encara sense disseny intelligible- a la revisió crítica del passat.

Eavinentesa, almenys, hagués pogut servir per intentar un examen a consciència de les urgencies del país. Incloses les historiografiques. Quasi vint anys després del I Congrés&HistòriadelPals Wencià,fruit i alhora símbol de la ruptura epistemològica i metodologica registrada en la disciplina durant la dècada dels seixantes, el fracassat II congrés hauria permès la síntesi i la recapitulació dels avances assolits en l’interval. Si més no, hauria servit d’excellent aparador de la producció recent,

101

d’aplec unitari de les diferents recerques sectorials de la historiografia valenciana. En el naufragi de la convocatoria, pero, no sols cal lamentar la indolencia de les institucions sinó també la desavinenca del gremi.

El buit del congrés inexistent ha obligat altres trobades a assumir una transcendencia commemorativa que no pretenien, com apunten encertadament Justo Serna i Anaclet Pons en ressenyar més aval1 el I Congrés d’Història de la ciutat de Vakncia (segles XIX-XX), un congrés, celebrat el passat mes d’octubre, que ha aplegat historiadors, economistes, arquitectes i urbanistes entorn del model de creixement urbà de la ciutat en aquests dos darrers segles.

Una possibilitat per a una historia local i urbana de la capital del país, exempta dels 110~scomuns que l’han definida fins ara.

La historia local, certamen& exhibeix una notable vitalitat a casa nostra i la proliferació de revistes i aplecs historiogràfics comarcals n’és una bona prova; com ara, 1’Assemblea d’Història de la Ribera, que en desembre passat celebrava a Almussafes la cinquena edició, ressenyada per Vicent Olmos. Encara, pero, subsisteix un cert distanciament, entre la condescendencia i la reticencia, per part del món acadèmic. Un CoUoqui Internacional d’Història Local, celebrat a Valencia en novembre amb el suggestiu títol de Lkspai viscut, venia. a

confirmar que la qualitat de l’anàlisi és independent de la territorialitat de l’observació. El cokqui, interdisciplinar, aplegava fructíferament medievalistes, modernistes i contemporaneistes entorn dels escenaris de la recerca i dels seus subjectes, tot posant en comunicació les diferents experiències nacionals convocades a la cita. Antoni López en reporta els resultats.

Enfront de l’assistència massiva que ha caracteritzat les convocatories anteriors, o de l’èxit de tirada de les histories fasciculars que ve publicant la premsa local i que revela una insospitada devoció dels valencians per la curiositat retrospectiva, la presencia de públic en el cicle de conferencies organitzat pel Consell Valencia de Cultura per a commemorar el 750 aniversari, ha esta& llevat d’honroses excepcions, certament irrisoria. Cristòfor Aguado repassa la nomina dels oradors i la tematica tractada en l’ambulant, i sovint gelid, escenari de les dissertacions. El cicle, la promiscuitat intellectual del qual és fidel reflex del que impera en la mateixa institució que l’ha maquina& ha estat, al capdavall, l’única commemoració oficial de l’aniversari: en aquest país desarborat, una celebració innocua i anodina era l’única possible per part d’unes autoritats que només veien en l’efemerides un enutjós tràmit que acomplir.

102

1 CONGRÉS D’HISTi)RIA DE LA CIUTAT DE VALENCIA (SEGLES XIX-XX) (Valencia, octubre de 1988) JustoSernai Anaclet Pons

Sovint,amblescommemoracions suc- anarmésenllà,caliaesbrinaren el model ceeixquelcomsemblantal quedenunciava decreixementurbai capitalistaquela ciuVoltaireenalgunadelesseuesCartesflZo- tat havia enregistraten els dos darrers sd$~ues:veure’sobligata evocarun suc- segles.Ia creixentproducciódela historia cesi, tanmateix,no tenir resdenou a dir. local d’aquestsanysaugurava,dones,un En aquestamesura,la historiasemblarecu- bon moment per a la reflexió. perardevegades unavellafunciódela qual En aquestsentit,si mésno, hi havia mai no sen’ha lliurat del tot: la de servir duesvessantsdesde les qualsel Congrés decoartadaintellectual,la d’operarsobre podiatenirunatascaconsiderable i imporel passatambunaracionalitatretrospectiva tant.Duna banda,aprofitarl’esdeveniment legitimadoradel present.És al voltant per tal de recalzarinstitucionalmenttot d’aquestafebrecommemorativaque Jean l’esfominvestigador queté coma eix detreBaudrillardha pronunciatlesparaulesmés ball la ciutat deValencia,el qualveritableencertades: la commemoracióhi seriacom ment hi és molt dens.La conjunció de la fotografia,atésque totesduescelebra- nombrososestudispodiaaprofitar-se planrien i palesarien«l’absencia» d’allòevocat. tejant la creació,per exemple,d’un InstiEl I Congrés d’Història de la Ciutat tut Municipal d’Històriadesdon esdivulde FWncia (segles XIX-XX),celebrat a garen i cohesionaren les distintes l’octubrede 1988,oferial’interéssuficient investigacions.

Ia coincidenciageogràfica perdefugiraquestesconnotacions.

De pri- ambla Universitati ambun bongrapatde mer antuvi, n’erauna ocasióúnica per publicacions periòdiques dedicades al tema, crearinstitucionahnentun objectenou de podiafacilitarla vertebraciód’un projecte coneixementhistòric:la ciutatdeValencia alliconador.Ara quela historialocalésun com a materiad’anàlisiduna novahistò- metodereconegutd’anàlisidela realitat,la ria locali urbana.Ikxperienciapoliticadels nostraciutat potsertambédeuriafer-se’n darrersanysenshavia revelatuna ciutat res&. enpermanentbatallai contradicció.

Ies arD’altra banda,el caireurbanísticdel rels, pero, d’aquest neguit urbà eren Congrésel feiagaudird’unavantatgeque d’índolehistorica.D’això, no n’hi podia molts pocsaltreshi tenen:debatreel prehaverdubtes.Perotampocno n’hi havia sentdel’ordinacióurbana,i el futur delPla prou admetent els 110~scomuns que General,tot atenenta la construccióhisl’haviendefinida:unaciutatmarítimaque tòricadela ciutat.A més,hi haviaponènha resoltla seuahistoriad’esquena al mar; cies des de les quals es podia engegar una capital dimissionària de la seua aquestatascai, en la practica,el debat, mateixasituaciócapdavantem;etc.Calia quann’hi havia,semblavavoler-hofer aixi.

103

El resultat de l’esmentat Congrés -com sol ocórrer amb les empreses de tipus collectiu- ha estat desigual. Juntament amb ponencies i comunicacions, unes més interessants i altres més fluixes, s’afegeixen absències justificades i altres no tant. Tanmateix, si els organitzadors -Departament d’Urbanistica de la Universitat Politècnica- han hagut d’afrontar algun problema, el més greu no ha estat precisament de caire científic. Així, és volgué fer coincidir la celebració del Congrés amb dues commemoracions histbriques: la creació institucional del Regne de València (1238) i el primer pla d’eixamplament de la seua capital (1887). 1 és d’ací don sorgeixen les deficiències més importants.

Des de la celebració de les anteriors eleccions municipals, la que seria principal institució patrocinadora del Congrés s’ha vist envoltada en un caos polític gairebé sense precedents: els entrebancs suscitats per l’aprovació del Pla General d’ordinació urbana poden ser emprats com a guió de lectura dels mateixos endarreriments del Congrés. D’altra banda, responsables també d’allo menys adient, han estat igualment la fractura intellectual i I’enfrontament que ha provocat el frac& d’un Congrés germà (el II Congrés d’Història del País Wencià). En borra mesura, aquest «frac&» va obligar el I Congrés d’Història de la Ciutat a assolir una transcendencia commemorativa per a la qual, d’antuvi, no hi havia estat convocat. En efecte, com a conseqüència d’aquesta crisi institucional, el Congrés va adquirir una sobresignificació no prevista wommemorant -com suggeria Baudrillard- l’absència» d’un altre conveni i el marasme polític que nodreix la vida municipal dels darrers anys.

Així dones, la mateixa estructura del Congrés entrebancava el seu desenvolupament. Es tractava, d’un cantó, duna celebració tancada en ella mateixa, on la historia n’era solament el passat, i aquest una excusa. Altrament, la seua projecció social,

afegida en bona mesura des de fora, ultrapassava les possibilitats del seu contingut, i per aixo mateix l’esvaia. Això no vol dir, pero, que hom puga qualificar el resultat de dolent.

En primer lloc, era necessari realitzar una convocatoria d’aquestes característiques, perque, sense dubte, és arran d’aquest Congrés quan se’n pot parlar amb justicia del reconeixement duna certa historiografia urbana valenciana. Fins ara les contribucions eren bastant minses en aquest camp. Pel que fa al segle passat, les distintes guies de la ciutat, els escrits de l’arquitecte Antoni Sancho o la topografia medica del metge Joan B. Peset n’eren referències massa obligades. Els estudis actuals i continus del Collectiu «Vetges-Tu i Mediterrània», de Francesc Taberner, Joan L. Piñon, María J. Teixidor i Trini Simó, o altres més esporadics com els de Joan Brines i Josep Sorribes, entre d’altres, tampoc no suposaven una aportació massa extensa, tot i la validesa dels distints treballs.

A més, ha estat una convocatoria que -per primera vegada- ha aplegat simultaniament urbanistes, historiadors, arquitectes, demografs, economistes, etc., permetent amb això la celebració de sessions on es podien creuar llenguatges acadèmics no sempre coincidents. El Congrés ha permés igualment de verificar els avances i també les deficiencies duna historiografia urbana i urbanística que no pot romandre aliena als distints models europeus. Els referents, entre d’altres, de Briggs, Dyos, Roncayolo, Daumard, Bortolotti o Gambi són exemples que deuen confrontar-se amb l’experiència local.

Fet i fet, el Congrés ha complert bona part dels seus objectius, tot i que alguns dels més ambiciosos encara hi són pendents. D’altra banda, com ja déiem més amunt, entre els treballs presentats hi ha ponències de qualitat i apunts de circumstàncies, textos solids i escrits absolutament prescindibles, tant d’urbanisme com d’altres

104

L’ESPILL aspectes històrics. Atés que l’Ajuntament de Valencia ja ha publicat totes les actes, estalviarem a I’interessat una enutjosa guia de lectura sobre el que és més o menys bo.

Una ressenya massa ampla constitueix el

secret de ser avorrit i, a més, s’assemblaria a allò que denunciara Roland Barthes en un altre context: evitaria al lector de llegir el llibre, atés que ja en posseiria una síntesi d’urgència i un pensament de saldo.

REVIURE L’ESPAI VISCUT Antoni López Quiles Reflexions a l’entorn del 1 Colloqui Internacional d’Hist6ria Local (Valencia, 7 al 10 de novembre de 1988)

Hi ha un pare11 d’afirmacions recurrents relatives a la Historia Local valenciana sobre les quals potser convinga de reflexionar. La primera fa referencia a la quantitat de treballs d’aquesta materia que s’hi produeixen a hores d’ara; la segona insisteix a lloar la bondat dels actuals estudis d’Història Local confrontats amb els dolents i poc recomanables dels antics cronistes locals. 1 totes dues responen a la que sembla una peremptoria necessitat de justificar aquests treballs davant duna incrèdula comunitat científica i una escassa receptivitat cívica; aquella, diuen, entestada a condemnar els «localismes» esterils i aquesta segona, sobretot la classe política, a qui se li atribueix la condició d’estar necessitada d’arrels, de fonaments o, més modestament, de sentir-se magnãnim mecenes de treballs de moda pero que estiguen precedits de l’aval de «científics», tot i que els polítics no sempre hi entenguen.

N’hi ha prou de repassar els pròlegs dels llibres o les convocatòries de reunions o beques per estricte esgotament: la proliferació de publicacions (amb pirrica fortuna

venal), l’abundància de congressos, la copiositat de tesis.. . o la qualitat científica dels actuals estudis, i l’assegurada objectivitat enfront de la militancia -generalment dmtana i espanyolista- dels vells erudits locals, s’exhibeixen com a eficaces arguments persuasius amb capacitat de garantir per se el producte que s’ofereix a la consideració d’un lector sovint mes desitjat que no real. Am, afirmen, val la pena fer i llegir historia local.

Com en quasi totes les justificacions, els autors hi fan trampa. En fan quan expliquen a l’alcalde o president de torn que aquel1 poble, comarca o el que siga perdrà el tren del futur si no es dota del motor del passat; que, com a la resta de pobles o comunitats autonomes, cal publicar la historia de l’entitat local, almenys, per estar a la moda. 1 fan trampa quan s’allarguen en consideracions a propòsit de la immediatesa de les fonts usades i el rigor que se’n deriva, perque no costa gens trobar historiadors locals amb el farcell ideologic nodrit de subjectivitats i el metodologic vessant d’estrepitoses insuficiències. Abans de pros-

105

seguir, tanmateix, ho precisaré, no fos cas: no en fan més que els altres, els qui en blasmen des de compromisos antagònics i sovint farcits de contradiccions més flagrants que no els desdenyats historiadors locals. Un bon exemple en fora Santos Julia a qui, tanmateix, no li falta el seu contingent de raó, pels motius que he enunciat, pero per això mateix, segurament una raó també contingent.

Es pot entendre el vehement desig d’escapolir-se’n del quasi segur etiquetatge d’erudit local (tot i que. ..) pero no veig com fóra possible amb el sol recurs a la retòrica del proleg o de l’apassionada ressenya, perque els problemes que presenta la disciplina continuen irresolts 0 fins i tot no plantejats a debat públic. Des duna pretesa evidencia, resulta obvi: historia local és la historia de la localitat. Amb un mínim de reflexió, pero, tothom veu de seguida que es tracta d’un concepte massa ampli, ofegat per una polisemia que ens el deixa imprecís, allunyat de la necessaria i útil univocitat i, consegüentment, negador de la imprescindible intersubjectivitat. No cal dir que si algú ha pogut facturar la hipèrbole que ‘tot és historia local’, i ha comptat amb prosèlits de tan desorbitat axioma, és perque en teoria resulta possible d’encabir-hi qualsevol estudi. Així, tot (economia, política, societat, demografia, mentalitats, cultura, etc.) és susceptible de ser analitzat a la llum de tan esponjosa modalitat, de manera que l’afirmació es basa, en part, en aquest principi. La desmesura, tanmateix, no fa sinó avalar-ne la imprecisió, denunciar-hi problemes, posar en relleu que cal discutir encara que és i com s’ha de treballar la fins fa poc tan evident i ara incipientment discutida historia local. És amb aquesta intenció que es va convocar el Colloqui Internacional d’Historia Local literaturitzat amb el lema de «CEspai Viscut», adaptador de precedents espaces vécus 0 spazii visuti. Com que es fa molta historia local, diuen, el veïnat del

ram hi respongué massivament, i així se superaren les previsions i es multiplicaren per un gran escreix els problemes de l’organització. Avancaré, dones, una primera conclusió: hi ha més demanda que no oferta, afirmació també a matisar.

Iknint en compte l’elenc dels ponents i les matèries a discutir-hi (que no reproduiré ací, perqub el Colloqui ha estat convenientment ressenyat), es pot afirmar que els congressistes no hi assistiren només per una mena de ‘locofagia’ específicament valentina, sinó atrets per especialistes i temes. El que no conec, pero, és si algú hi acaba decebut, perque la veritat és que s’hi van resoldre pocs problemes, entre altres raons perque els objectius eren els contraris: I’organització pensa que era convenient de plantejar-ne, introduir dificultats damunt la taula del debat, i no concedir catàleg de solucions; es tractava de contrastar-hi experiencies: la britànica, amb una ja llarga tradició; la italiana, atractiva i innovadora; la francesa, ricament variada i la nostra que, Déu n’hi do, jo asseguraria que estava a l’altura de les circumstancies, si més no (si el lector em fa cas, gosaré recomanar-li la lectura atenta de les ponències de Núria Sales i de Pedro Ruíz).

No tots els ponents estaven disposats a rebre l’apellatiu d’historiadors locals, i alguns ho negaren explicitament, pero malgrat les enormes diferencies entre ells, s’hi aplegaren sota aquest generic denominador (les habituals referències al microscopi hi sovintejaren). Efectivament, hi ha distancia entre els incastellamenti de R. Comba i la ciutat post-industrial de J. Foster; entre els ceti subalterni de M. Serena Mazzi i els menestrals de G. Bois; entre els parentius que analitza G. Levi i les famílies objecte d’estudi de J. Casey; entre la classe obrera a que es referia Lequin i els pagesos en la societat industrial de que parla Villares.

Distancies, dones, quant als subjectes i als objectes d’estudi; diferencies de mètode, pero amb bâsiques coincidencies que hi

106

L’ESPILL feren possible un continuum coherent: la necessitat d’arribar a l’estudi de qüestions més concretes que no són negadores, sinó complement de postulats anteriorment vigents. D’aquí que ens calga un nou utillatge conceptual que permeta redefinir els termes de la discussió: M. Serena Mazzi insistí a dir que convé usar el terme teto -en plural, i ceti- perque permet atansarse més al grup social a estudiar, mentre que J. Casey explicava la necessitat que el terme ‘familia’ supere la ja constreta ‘unitat de producció i consum’.

Descendir a qüestions concretes no significa, tanmateix, ni estar d’acord quant al mbtode ni reduir-ne l’espai d’estudi. Pel que fa al primer punt, evocaré I’apassionada discussió que se suscita entre Guy Bois i Ives Iequin: tots dos auspiciaven la incursió al domini d’allò concret, pero les seues diferencies asseguren un debat intens i fructuós. Pel que fa al segon punt, recordaré el complex teixinat socio-familiar que mereix l’atenció de Casey, la magnitud de les ciutats estudiades per Foster o les

VIURE

LA HISTORIA

dimensions dels deu mil i escaig artesans que esta biografiant Levi. però Giovanni Levi prefereix anomenarse microstorico, terme encunyat a Italia com a contrapunt a les «grans» histories i fugint també dels erudits locals -Diputacions d’Estudi de la Patria, com s’anomenen els homolegs dels nostrescmnistes-. Encara que hi entenc els motius, jo afirmaria que el1 fa historia local, malgrat la seua resistencia a admetm-ho. Que es tracta duna historia local diferent a la que manufacturem ací -i molt ben feta, a més-, no cal dir-ho; com ho és l’anglesa, autoproclamada ‘local’ sense cap mena de recanca. Jo diria que després del Colloqui podem parlar duna historia local valenciana parangonable a l’europea (la que esfa bé, que tot depén del metode), pero estic segur que no desapareixeran lesjustificacions dels prolegs ni les reserves que hi sustenta la comunitat científica, disposada a lloar Montillou o Monte Lupo si hi traiem l’etiqueta, tot i que ells -la família científica- també en produeixen, volens nolens, d’història local.

A LA RIBERA

DEL XÚQUER

V Assemblea d’Història de la Ribera (Almussafes. lo-11 de desembrede 1988) Vicent S. Olmos i Tamarit

Ésun fet indiscutible que els aplecs d’historiadors han anat consolidant-se arreu del País Valencia, sobretot al llarg de la dècada dels vuitanta. 1 és també una qüestió fora de dubte que el nivell dels tre-

balls presentats en aquestes reunions ha anat augmentant any rere any. D’entre totes les trobades d’historiadors que es convoquen arreu del País, pero, és l’ksemblea d’Història de la Ribera la que ha aconse-

107

guit, fins ara, uns resultats més destacats tant pels nivells d’assistència com per l’interés i la qualitat de les investigacions que ha estimulat al llarg de la seua vida. Les Assemblees, que tenen el seu punt d’arrancada en una reunió d’estudiosos de diferents municipis de la comarca de la Ribera, celebrada a Sueca a les acaballes de l’any 1979, han anat consolidant-se convocatòria rere convocatoria. La primera tingué lloc a Sueca (1980) i a continuació seguiren les &Algemesí (1981), Carcaixent (1983), l’Alcúdia (1986) i, finalment, la d’Almussafes que tingué lloc al Centre Cultural d’aquest poble de la Ribera Baixa entre els dies 5 i ll de desembre de 1988. La reunió fou organitzada pel Secretariat Permanent d’Assemblees d’Història de la Ribera, que compta amb la collaboració de l’Ajuntament d’Almussafes i de la Universitat de Valencia.

A banda dels actes científics, la Comissió Organitzadora programa, molt encertadament, una serie d’iniciatives que serviren per omplir les jornades durant la celebració de l’Assemblea i que aconseguiren donar als actes unes dimensions divulgatives per al públic en general, la qual cosa propicia la participació de molta gent aliena als estudis d’història, tot acostant-la al fet histbric i interessant-la pel seu propi passat, qüestió aquesta generalment tan demanada com poc aconseguida pels historiadors. Així, tingué lloc un cicle de cinema històric, representacions teatrals a càrrec del Teatre Estable del País Valencia, actuació del Grup de Danses de l’Alcúdia i una Jornada d’Història local, alhora que s’hi oferiren diferents exposicions: «Fotografia Històrica d’Almussafes», «Arqueologia i Etnografia Local», «Mostra cIArtistes de la Ribera», «Mostra de les publicacions de la comarca», etc. En definitiva, tota una mostra de suvoir faire dels organitzadors.

Els dies 10 i ll es dugueren a terme les sessions de debat científic que comptaren amb sis ponències i vint-i-dues comu-

nicacions, presentades per més de trenta historiadors interessats en el passat de la comarca. La primera ponencia, la de Geografia, fou tancada, sense cap comunicació adscrita, atés que havia estat encarregada així per l’organització al Departament de Geografia de la Universitat de Valencia; el treball, magnífic, fou presentat pel professor J. Piqueras Haba (Universitat de Valencia) i se centra en l’articulació de les terres situades a les riberes del riu Xúquer, i en l’estudi dels canvis més recents demografics, socials, etc., experimentats per la comarca. La segona de les ponencies, dedicada a les fonts i a la metodologia, fou dictada per la doctora A. Pérez, directora de l’Arxiu del Regne de Valencia, i tractà sobre els diferents fons que es troben servats en aquest arxiu que contenen documentació referent a l’àmbit d’estudi proposat. Eúltima de les ponències de la primera jornada fou a carrec de la professora M. Gil-Mascarell (Universitat de Valencia), qui féu un repas interessant sobre l’estat en que es troben actualment les investigacions en Prehistoria i en Historia Antiga, disciplines, totes dues, en el coneixement de les quals s’ha avancat moltíssim durant els últims anys.

Al llarg de la segona jornada es presentaren les ponencies d’Història Medieval, Moderna i Contemporània. La primera, a carrec del professor de la Universitat de Barcelona A. Riera Melis, el qual presenta un treball sobre les catktrofes naturals i les fonts per al seu estudi, tot centrant-se en l’última part de l’exposició en el cas concret de la Ribera. La professora C. Pérez Aparicio (Universitat de Valencia) repassà les noticies que proporcionen les diferents Corts modernes sobre la Ribera i parla de la importancia que aquesta font representa per a l’estudi de l’epoca foral. Eúltima de les ponencies, que estigué a càrrec de la professora T Carnero Arbat (Universitat de Valencia), presenta una analisi de la història política del País Valencia, amb referèn-

108

cies a la Ribera, descobrint llacunes historiografiques alhora que oferí noves aportacions per a l’estudi de la historia més recent.

En total s’hi presentaren 22 comunicacions que restaren adscrites a les diferents ponències de la següent forma: Fonts i Metodologia, 4 (18%), Prehistoria i Arqueologia, 2 (9%), Historia Medieval, 2 (9%), Historia Moderna, 6 (28%) i Història Contemporània, 8 (36%). Una altra qüestió que cal remarcar és la llengua utilitzada pels comunicants: dels 22 treballs presentats, 14 ho foren en catala, el que representa un 64% del total, mentre que el castellà fou utilitzat per 8 dels assistents, que representaren el 36% restant.

Totes les ponbncies i comunicacions d’aquesta V Assemblea cal sumar-les a les aportacions de les anteriors convocatòries per poder fer-se una idea de la importància que per a la historiografia valenciana tenen aquestes iniciatives que es duen a terme a la Ribera. Una nomina realment important que ha fructificat en nombroses tesis de llicenciatura i doctorals centrades en aquesta porció del País Valencia, i també un nombre considerable de llibres monografics i collectius i d’articles en revistes especialitzades (Quaderns de Sueca, Algezira d’Alzira, Papers de la Costera, de Xàtiva, etc.). Les actes de les diferents Assemblees han anat veient la llum disperses en les diferents revistes o en obres específiques, com ara les de la primera, Economia Agrària i Història Local (Valencia, 1981) i les de la quarta, Lkscenari Històric del Xúquer (LAlcúdia, 1988), aquest últim presentat pel professor A. Furió (Universitat de Valencia), un dels principals impulsors de les Assemblees i membre del Secretariat

krmanent. Així mateix, dumnt la celebració dels actes, es dona a coneixer un altre llibre del qual en són autors, el professor de la Universitat de Valencia, A. Girona i Albuixech (membre del Secretariat Permanent), M. Angels Martí i M.C. Raga Blai, Alrnussafes: Geografia i Història d’una comunitat agrícola valenciana de la Ribera Baixa del Xúquer (Almussafes, 1988).

Fou ben important el nombre de participants i el d’inscrits, que ratllamn els trescents i que posaren de manifest la importancia d’aquestes reunions d’historiadors i de la tmdició queja han assolit, tant entre els estudiosos com entre el públic curiós en general i interessat per la seua historia. Un altre dels actes que es dugueren a terme durant els dies que dura l’Assemblea i que comptà amb una nombrosa participació fou la visita que realitzaren els assembleistes a les torres arabs del nord de la comarca, visita acompanyada de les interessants explicacions del professor I? López Elum.

Ara cal esperar la sisena Assemblea dins de dos anys i les successives,i la publicació de les actes de la d’Almussafes i de les que resten d’aplecs anteriors, per a la qual cosa és imprescindible la collaboració de les institucions públiques, car, com diu Joan Fuster en la presentació de l’edició de les actes de la IV Assemblea, «tampoc no es tracta, al capdavall, de cap aventura dispendiosa. La continuïtat de les Assemblees d’Historia de la Ribera, i la difusió de les monografies o els debats que generen, bé mereixen un suport generós. De la Ribera, per comentar. 1 de més ‘altes’ o ‘diverses’ instancies, així mateix». Els organitzadors, els participants i el País en general s’ho mereixen.

109

L’ESPILL EL CONSELL VALENCIA DE CULTURA 1 EL 750 ANIVERSARI Cristòfor Aguado i Medina

Durant el darrer trimestre de 1988, el Consell Valencia de Cultura (CVC) ens ofrena un cicle de conferencies que reflecteixen nítidament la imatge eclectica de tan infructífera institució.

A fi de commemorar preceptivament el 750 Aniversari -ide Jaume I? ¿De que?-, el CVC coordina quaranta-sis oradors que pronunciaren sengles conferències, algunes repetides en distints 110~sde les ciutats dAlacan& Castelló i Valencia.

Si repassem els escenaris de les prediques, hi trobem indrets no significats per les picabaralles intervalencianes (Faculta@ Caixes, Reial Societat Econòmica &Amics del País, Reial Academia de Belles Arts de Sant Carles, etc.) i d’altres reveladors d’un esperit pactista: «Academia» de Cultura Valenciana, Io Rat Penat, Societat Coral El Micalet, Collegi Major Lluis Vives,...

No menor és l’entesa quant a la llengua emprada. Més que bilingüisme oficial -decanta& com sempre, per l’espanyol-, trilingüisme putatiu: nou sermons en valencia normatiu, vuit en valencia-mossàrab, que sumen disset en catalâ, enfront dels vint-i-nou en castella. Discernir quan és un o altre idioma vernacle constitueix un afer subtilíssim; per escrit (el títol), es distingeix el neomossàrab per l’absencia d’accents o qualque sotil heterografia -sigle, mossarap-; de vegades, no hi ha com saber-ho i cal recórrer al nom del mossarabofon, qui hi sol proclamar-se confiare del Centre de Cultura Valenciana.

Igualment acordats han estat els sermonaires. Al costat de reconeguts noms (Míkel de Epalza, Enrie Llobregat, Ernest

Belenguer, Maria Peset, Robert 1. Burns, Miquel Batllori, Albert Hauf, MiquelAngel Catala, etc.), n’hi ha d’altres de massa coneguts (Vicent Castell, Maria Desemparats Cabanes, Josep Alminyana, Vicent Ll. Simó Santonja,...). Només quatre dones (M: Jesús Rubiera, Dolors Bramon, M.” D. Cabanes i Angelina Garcia) i tres estrangers (Thomas Glick -U. de Boston-, Pierre Guichard -U. de Liói Robert 1. Burns -U. de California-).

Els temes, amplis, defugen, així mateix, la conflictivitat. Hom analitza la societat islamica pre-valenciana: I? Chalmeta (sistema economice-social), Th. Glick (els regs), I? Guichard (visió general sobre els musulmans), M.J. Rubiera (pensament, llengua i literatura), D. Bramon (institucions socials), I? Vernia (control farmadutic), M. de Epalza (l’esplendor taifal), E. Llobregat (L’Islam valencia: pont o frontera). Sestudien els jueus (per A. Garcia) i els mossarabs: V. Castell (cristianisme prejaumí), L. Penyarroja (el mossàrab de Valencia), E Corriente (les «jarchas» valencianes). Són tractats aspectes generals de la Conque&, per J.M. Font i E. Belenguer (Jaume 1); els demografics: R. Ferrer (repoblació del Regne), M.D. Cabanes (repoblació de la ciutat de Valencia); els jurídics: J.M. Pérez Prendes (les cartes de població), J. G.” Gonzålez (costums i furs), M. Peset (Furs i Usatges), G. Martínez Díez (comparació dels Furs valencians amb d’altres de coetanis), E. Alvarez Conde (arrels de les institucions), J. Ferrand0 (l’ordenament jaumí), V. Fairén (el tribunal de les Aigües), V. Ll. Simó (el dret privat als Furs), 110

L’ESPILL J. M.” Boquera (orígens de les províncies), V Cuñat (el Consolat de Mar), M. Broseta (aspectes mercantils del Consolat de Mar); els aspectes de la cristianització: V. Enrique Tarancon, R.I. Burns (relacions esglésiasocietat en la Conquesta); els aspectes zonals: R. Aznar (Alacant en la Conquesta), J.M. del Esta1 (integració d’Alacant al Regne), E Roca (la Conquesta a Castelló), J. Sànchez Adell (lescartes de població castellonenques). Finalment, hom parla de pensament doscentista (M. Batllori), de ciencia pre-jaumina (J. Vernet) i postjaumina (L. G.” Ballester), clArnau de Vilanova i la medicina (J.A. Paniagua), de literatura (J. Alminyana: la narrativa; A. Hauf: la poesia) i d’art (J.L. Morales: iconologia medieval valenciana; X. Company: el gotic valencia i Europa; E M.” Garin: el gotic primitiu valencia; A. José i Pitarch: els tallers del gòtic valencia; M.A. Català: pintura; Ev. Garín Llombart: els últims «primitius»

valencians; R. Rodríguez Culebras: arts industrials i sumptuaries).

Comptat i debatut, un incomplet panorama del Regne de Valencia immediatament anterior i posterior a la Conquesta.

Hi manquen temes econòmics, lingüístics i alguna reflexió teòrica sobre personalitat collectiva, nacionalitat, naixement d’un poble o com vulguem dir-ho. S’hi disserta sobre el mossarab, pero no del catalavalencia-idioma propi de la Comunitat Valenciana, i també ara fa set centúries i mitja de la presencia de la llengua catalana a casa nostra. 1 set-cents anys d’Església valenciana sufragània durant tres segles de la Seu Primada de Tarragona... 1 set segles i mig de la nostra nacionalitat, ara tan destenyida. Més val, pero, a ulls oficials, no dir-ne res: celebrem el 750 Aniversari. iDel naixement o de la refosa-refundació, de la conquesta o reconquesta o pèrdua de les taifes? 750 Aniversari...

111

LITERATURA

ESTIUITARDOR: EN UN TEMPS

SENSE CARENA

Vicent Martínez i Josep Lluís Orts «Les literatures hispâniques no-castellanes des del 1939 a l’actualitat: aproximació comparativa»

En el trenc entre l’estiu i la tardor del 1988, vam tornar a creure que la quimera no s’ha esgotat, encara. L’última setmana de setembre es va celebrar els curs «Les Literatures Hispaniques no-castellanes des del 1939 a l’actualitat: aproximació comparativa», i hom ens va retre testimoni de la realitat de tres mons diferents que, reals, s’arremeten contra el record simple i silenciós.

Les dates, des de dilluns dia 26 a divendres dia 30, tal vegada no podien fer pensar en una predisposició tan bona per part del públic assistent: la fi de les vacances, la reincorporació al treball i la fi del temps estiuenc. «Ciutat Patricia» (Benidorm) va oferir, una vegada més, les seues sales perqub s’hi pogueren desenvolupar les llicons d’aquest curs. El marc temptava a creure que es podien continuar, en la tardor que s’apropava, aquestes ocupacions tan suggemnts. Bon omtge, bon vent, bona mar.

En aquest curs, que formava part dels Cursos Internacionals Benidorm (organitzats per la Universitat d’Alacant, I’Ajuntament de Benidorm i la Diputació Provincial d’Alacant), hom pretenia estudiar la trajectoria i l’evolució dels diversos gèneres hispanics d’expressió no castellana, des de la guerra civil espanyola fins els nostres dies, sota la coordinació de Rafael Alemany.

La trobada ha deixat constancia que a Galicia, al País Base i als PaisesCatalans,

hom s’atreveix a escriure per crear mons que no només han d’existir en la literatura, en els textos, en el teatre. Pero cal dir que el curs ha estat més que una auscultació, molt més que un examen de consciencia...

Més que un recompte de voluntats frustrades.

Aquest curs ha permés la coneixenca dels contextos extraliteraris en els quals han hagut de desenvolupar-se aquestes tres literatures. Pero, a més, ha mostrat clar i ras que la creació literaria i, fins i tot, paraliteraria deu voler dir molt més que això: Luna cultura, una diversitat, una nació, una quimera?

EEmpresa era, des de la seua mateixa concepció, ambiciosa, molt ambiciosa. A més, es tractava de tenir en compte els respectius aspectes extraliteraris en els quals han hagut de desenvolupar-se les literatures basca, de Galicia i catalana. En aquest sentit, la tria dels intervinents va estar encertada. El desenvolupament del curs va estar programat en cinc sessions. Casdascuna va ser una passejada, de la mà de tres ciceroni, un de base -a primera hora-, un de gallee -després-, i un de catala.

La realitat dels contextos, de la poesia, de la narrativa, de l’assaig i el periodisme, i -finalmentdel teatre i d’expressions paraliteràries.

Juan Mari Torrelday Nabea [director de la revista Jakin i autor de Iraultzaz (Filología social de la revolución), 1913; Euskal Idazleak Gaur (Los escritores vascos modernos), 1977; i Euskal Telebista eta

113

Euskara, 19831 va estar el primer a explicarnos les coordinades de l’ambient històric i socio-cultural de la creació al País Base.

Carlos Casares Mouriño [cap de lEditorial Galaxia i narrador amb K%ztoferido (1967), Cambio en tres (1969), Xoquetespra un tempo prohibido (1975), Os escuros soños de CZío (1979), Zlustrisima (1980)] ens va dir els ets i els uts de tres genemcions gallegues, que el1 coneix tan be: els autors integrats o integrables en el que quedava de «Nós» (CabanilIas, Vicente Risco); els autors que havien viscut-patit la guerra (R. Piñeiro, G. Sabell, C.E. Ferreiro); i les noves fornades, el llevat universitari.

JosepMaria Llompart, venerable, va dissertar sobre «nació», «nacional&)>, «regió», «patria»... i d’altres conceptes tan farcits de significacions. L3exerciciliterari potser integra elements que provenen de més enllà de la praxi estilística, simple i descompromesa.

Aquests elements, potser, deuen venir dalla on també trobarem el forment de «nació», de «nacional&»... o, almenys, d’alguna cosa que no només sera una simple «comunitat».

Ia creació literaria catalana, facilment determinada pels fets histories i polítics que tots sabem. Va encoratjar, Cpic,el «jovent» perque triara el concepte exac& lbrnplim del significat exacte i el poguera dur a la practica tal i com caldrã.

Dimarts, dia 27 de setembre hi va haver la segona serie. Ion Kortazar Uriarte [professor de Literatura Basca a la Universitat del País Base (Gasteiz) estudiós de l’obra d’Esteban Urkiaga i autor de, entre d’altres, Bizkaiko Euskal Idazleak (1980)... i «Poesia Basca Contemporània» dins de Reduccions (1984)] va bastir un discurs, tan exhaustiu com el temps li va permetre, en el qual va fer veme els poemes, les poesies, i els poetes moderns del País Base; fins i tot la seua actuació i pertinenca en la militancia nacionalista.

Xavier Carro [autor d’As calexas do Cigurath (1973) i de diverses narracions publicades per IEditorial Galaxia], també

va encisar el nombrós auditori. Anecdotes, trets estilístics, temes, versos, autors, edicions, editorials, i d’altres filigranes van nodrir una exposició, entenedora i completa, de la poesia d’autor gallee.

Jaume Pérez Montaner, en la seua segona visita a aquests cursos, va delimitar els trets de la poesia catalana; i en va perfilar les traces. Una poesia d’exili, de postguerra, determinada pel que hi havia enfora; diversa en matisacions, tractaments, i composició; amb escriptures i rerefons, estètics i ideològics, diferents; amb retorics i -fins i tot- «terroristes»; amb integrats; amb esvaits en voluntats no consumades, en obres no publicades; o amb combaten@ heroics que tenien el diccionari com a pedrera. Una poesia, la catalana, espill de cos sencer on no només es reflectia la literatura o, si de cas, el compromis. Com sempre, el temps de les conferencies és molt, molt limitat i escas: aquest quadre no va poder comptar amb els colors de la producció mes jove, pero Jaume Pérez Montaner va saber dibuixar-ne els soles cabdals.

Dimecres, dia 28 de setembre, uns altres mestres hi van ensenyar molt més que les beceroles de les narratives basca, de Galicia i catalana. A primera hora del matí, amb el tast del café amb llet encara, els nombrosos assistents van seguir les explicacions dAnge Iertxundi [Prof. de literatura basca i teoria literaria a 1’Escola de Formació del Professorat d’E.G.B. (Sant Sebastia- Donostia), Director de dos films, autor de diversos comes replegats a Hunik arrats artean (De aquí a la tarde, 1970) i de les novelles Ajea du Urturik (Urturi está enfermo, 1971) i Goito Kale (Carrer de dalt, (1973)], va parlar sobre la influencia de la narrativa hispanoamericana en la basca.

Aquesta influencia va cristallitzar en el realisme magic i el simbolisme que els autors bastos de les últimes fornades van seguir amb un cert gust i delectació: Xavier Amuniza, Luis Aramburu-Altuna i Patri Urkizu i el mateix Iertxundi.

114

Carlos Casares, una altra vegada, també va dissertar sobre les influències renovadores que va rebre la narrativa gallega. La seua exposició ens va descobrir facetes ben significatives d’autors com ara és el cas d’Álvaro Cunqueiro. Sembla que aquest home, autor molt anomenat, tenia molt més de bon vivunt que no d’home compromés amb el projecte d’unitat de destí nacional que va proposar el glorioso alzamiento. Anecdota rere anbcdota, romanc rere romanc, Cunqueiro i d’altres alquimistes dels mons narratius se’ns presentaven plens d’humanitat, lluit mestratge i magia estilística. I-a narrativa gallega d’encà el 1939, un seguit d’obres interessants que també han gaudit de múltiples condicionaments. Carlos Casares ens ho va explicar tot; ha conegut els autors d’abans, els qui hi havia a l’enmig i els qui hi havia després. Va compartir amb ells moltes xarrades, cafés...

Alex Broch va embastar l’estructura duna llotja des don sembla que podrem contemplar amb nitidesa la paraula narrativa catalana contemporania. 1, fins i tot, copsar-la. I-a narrativa, un trenc artístic, una manera dinàmica de cmar; sobretot en la mena d’eclosió d’aquests darrers anys (dels setantes enca). Va intentar concertar l’harmonia i la melodia de generacions diverses, de menes de narracions diverses, d’autors nombrosos en el marc extrínsec -el context- i en els condicionaments d’expressió literaria.

Dijous, 28 de setembre, Txema Larrea va encetar la visió de la dedicació basca a allò que hom entén per assaig i la practica periodística i periòdica. Txema Larrea [Professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat del País Base, editor de textos, articulista, conferenciant i sociolingüista interessat, compromés i militant] és un bon coneixedor dels problemes que pateix aquest vessant de l’escriptura en base. El punt que implica de reflexió, el grau de compromís que exigeix -en

pro 0 en contra- i l’ofici, tant en I’autor com en el lector, fan de l’assaigun «genere» difícil. Molt més encara el periodisme (un periòdic, mitjans econòmics, tecnics, lectors...).

Carlos Xesús Fernández Fernández [autor de múltiples articles sobre la matèria a Galícia, conferenciant impenitent i guanyador del premi d’assaig «Anxel Fole» de 1988 amb El pensament epocal de Celestino Fernández de la Vega] ens va bocabadar amb un discurs duna impressionant complexitat conceptual i que, d’altra banda, va aconseguir fer-se facilment seguible. Va assolir l’equilibri -d’altra banda tan cobejat- entre la densitat i la fluïdesa, malgrat les escassesillustracions anecdotiques. El seu parlament va ser un veritable assaig sobre l’embolcall -teòric i pràctic-, no gens impressionista, de l’assaig a Galicia. 1 en fer-ho va pinzellar les constants de la resta de les nacions peninsulars.

Josep Iborra s’hi va mostrar tan bon coneixedor de l’assaig català com és. Els trets histories, diacrònics i sincronics, de la maduració d’aquesta practica, així com també les seues característiques internes.

Ikssaig i el periodisme -diguem-neassagístic, a casa nostra, un genere en el qual molts han abocat les seues pors i les seues teories d’un ideal, bé per disseccionar-lo només, bé per encoratjar-se i encoratjar tothom.

Ion Kortazar va fer el seu bis divendres, dia 30. Ara es tractava de parlar-nos sobre el teatre i sobre les altres formes d’expressió literaria o paraliteraria. 1 ho va fer amb la lucidesa suficient, i va poder tractar els viaranys esgoladissos d’aquestes praxis amb encert. El quadre que en va resultar va ser ben illustrador de la vivesa del teatre base i en base, de les seues cabories i del peri11 perenne de crisi.

Manuel Iourenzo [fundador dels grups teatrals 0 Facha, Teatro Circo, Escola Dramática Galega i Compañia Luís

11.5

CESPILL Seoane; participant i activista del Movimento do Teatro Independente; mestre d’actors; conferenciant; ara com ara, director escbnic de les companyies Luís Seoane i Escola Dramática Galega; i dramaturg] va fer un repàs forca cru, objectiu i realista de la situació del teatre a Galicia. Un munt d’assaigs,de gestos -que no de gestes-, de projectes i de naus enfonsades. No va ser, de deveres, massa optimista. Pero no va tancar cap porta. Només va dir la realitat...

Josep Lluís Sirera, tampoc no en va tancar cap, de porta. Pero tampoc no va ser excessivament optimista en el seu repàs de les malalties de l’escenacatalana. Manca de públic, manca de pressupostos i de voluntats de dur endavant, fermament, els projectes -molt i ben bons- que s’enceten, i manca de públic, d’incentivacions i de suggerències, i de públic...

Els objectius del Curs van estar plenament aconseguits, perquè tots van fer un doble esforc. El públic assistent va demostrar molt més que un simple interés. Va participar molt activament en uns colloquis que van sorprendre bases, gallees i catalans... No eren una massa receptora i passiva. El «professomt» va aportar ponencies que repassaven quasibé exhaustivament la situació que en cada cas i conjuntura nacional calia fer. Es tractava d’unes ponències que en cap moment no van perdre l’interés ara de la novetat, adés de la troballa. Llàstima, pero, que els colloquis es

tallaren -ut sempecinevitabile- en el climax; llàstima que els bastos no s’expressaren en base (la qual cosa, d’altra banda, va demostrar la nostra profunda ignorància); llastima que, dels gallees, només Xavier Carro va falar galego...;de tota manera, no cap d’ells semblava enfora de les posicions -diguem-ne«oficialistes»; llastima que tempusfugit.

D’altra banda, tot aprofitant aquest aplec d’experts i d’interessats, Lluís Alpera va organitzar i moderar una Taula Redona sobre el tema genèric «Aspectes crítics de la cultura actual». A última hora, Josep Maria Castellet, Maria Antonia Oliver i Andreu Alfaro no hi van poder participar.

Els ho va impedir compromisos ineludibles de treball. Maria Antonia Oliver va poder fer arribar la seua ponencia, escrita.

Lorganitzador-moderador va suplir aquestes absencies amb la presencia engrescadora de David Castillo Bu& i de Raimon (qui ja estava anunciat).

La trobada, tot plegat ha permés l’assaig del reflex, en un espill, de tres cossos plenament formats pero amb l’encís ambigu de l’adolescència. Ha permés creure en la possibilitat real que la terra que tenim als peus és un miratge que no s’allunya del tot del seu horitzó ucrbnic. Ens ha menat a confiar que l’escuma d’un voramar de tardor no s’esvaira en la bellesa expressiva del gest d’aquest curs.

116

L’ESPILL

LES HORES POl?TIQUES DE JOAN VALLS FerranCarbó

1

Els diversospremisquehaobtingutal llarg de la nombrosaproducció,no han La mort recentdeJoanVallsha obert alteratessencialment aquestasituaciórefeunavegadaméstota unaseriedeconside- rida.Cal esmentarel PremiCiutat deBarracionsi replantejamentssobrela impor- celona amb Rzradís en blanc (1964),el tanciad’aquestpoetaen la literaturacata- PremiCiutat dePalmaambLes roses marlanadepostguerra al PalsValencia,i alhora ginals(1965),i el Premi Valenciai el Ciusobreel paperdelsliterats que romanen tat deBarcelonaper I&sos a Sara (1967), allunyatsdela vidaliterariai culturalcon- entreuna Ilarganomina. centradaa la ciutat, cosaque comporta Iniciat el seuitineraripoeticencatala una marginaciódesde l’oficialitat. ambla csIn@ de Marioiá (1947),el pmjecte Autodidactade vocacióinfallible, la s’encetaambel paradísenblancquerepreproducciói la personalitatdelpoetatiNcoi sentala seuainfantesadavantdel’ambient representaun camí solitari,perqd el seu aclaparadordel món en que viu. La soleprojecte,ambl’esdevenir temporalhafet de dat del’home(aquíapareixel motiu consla solitud no només un dels principals tant de l’illa) dominael seumón poetici motiustemàtics,sinótambéquelcominhe- el porta a bastir un paradísben personal rent a I’itinerari personali al seuunivers amb unsvalorspropis.Amb el patimenti pdtic. un bon grapatde dubtes,el poetareprén Des de la poesiade certamensa la el fil existencialendisant-se a poc a pocen recercad’un món personal,tots els seus aquestmón que va convertint-loen illa. recullssecentrenal PaísValencia,sobre- Eaillamentnaix dela incomprensió.Amb tot a Alcoi. La solitud que ha comportat la maduresa,aquestambientaclaparador aquestaproduccióha provocatuna doble adquireixun cairecrític, irònic i devegamarginació:duna banda des de tot el dessatíric. dominilingüísticcatalà,on l’obradelpoeta Els motiustematicsméshabitualsen alcoia ha passatgairebédesapercebudala seualíricasónel temps,l’amor,Déucom (noméscal mirar on s’editenelspoemaris); a ideade consol,el món de la infantesa, d’altrabanda,la marginacióque aquesta l’angelcom a aliat, la poesia,i en alguns obraha tingut dinsdel PaísValencia,on reculls,la mort. Estracta,al capdavall,dels Joan Valls, com la restadels escriptors granstemesde la poesiade sempre,oferts fidelsa la periferia(pensemenMiquel Ikis i presentats desduna opticapeculiari peri Segarraa Castelló),haestatapartatduna sonal,que singularitzaaquestuniversde relacióestretaamb el nucli cultural que l’obradel poeta. representala ciutat de Valencia’.

E. RodríguezBernabe&ha establert quatreetapesen la produccióencatalade l’obradeJ. Vallsescritaentre1947i 1975, 1 Lluís Alpem parla de «doble perifèrian a periodequeabracala produccióinclosaen l’article «Joan Valls» aparegut a Avui 10-9-1989. l’obrapoèticaarreplegada fins l’any 1975.

117

La primera etapa es caracteritza per poemes descriptius i emocinals, com els dels reculls Ca@ de Mariola (1947) o Dome pot ésser tinge1 (1953). La segona etapa és molt intimista amb obres com Paradis en blanc (1964) o els Krsos a Sara (1967) entre d’altres. La tercera, estretament vinculada a la segona, es caracteritzaria pel caire metafísic i les reflexions constants, amb obres tan significatives com Les roses marginals (1965) o Hereu de solituds (1972), amb el món de la intimitat i un desig de perfecció. El poeta es decanta per una poesia que s’enfronta amb els dubtes i amb els somnis. La poesia esdevé un reducte personal, una illa del poeta enfront de la realitat externa. La quarta, amb poemaris com Posicions terrenals (1969) o Breviari dún eremita urbà (1975), es caracteritza pel caire crític i irònic, més narratiu, amb una recerca ètico-social, amarga i dramatica.

En l’itinerari d’aquest poeta valencia el més prolífic després de V. A. Estellés, trobem un seguiment de la poesia simbolista, i una incorporació d’elements de la realitat en els reculls posteriors a 1970. Molts dels textos metapoètics que apareixen en aquests poemaris, qüestionen el projecte anterior, encara que ben sovint tornen a la tematica anterior. Poemes «La veritat castigada» palesen una exposició del canvi i alhom una proclama: «No al joc dels mots estèrilw, i també una dicció pròxima a la narrativitat i un lexic ben colloquial. A més a més s’incrementen les interpellacions al lector.

Llobra posterior presenta alguns reculls ben significatius, com Cent serafins (1975), on arreplega diverses composicions circumstancials i folkloriques; Les hores vives (1978), on combina els elements realistes i un cert caire simbòlic, en una poesia alhora

comunicativa i introspectiva i reflexiva, que es potenciara a Temps de saó (1979) on, a més, es recupera part de la importancia de la natura.

L’última poesia de Joan Valls, la formaria la seua trilogiakzys iparanys (1985), Quadern verme11 (1986) i La rosa quotidiana (inedit); on trobem un balanc de la trajectòria, una síntesi entre aquestes dues línies esmentades que són la crítica social i la preocupació cívica, i la línia metafísica i introspectivá que tantes reflexions existencials ha fornit. El símbol de la rosa apareix finalment com a triomf del desig, l’aspiració i el somni, la bellesa sobre el gris de sempre.

J. Valls ha trobat en els versos una forma d’afermar-se com a home i una manera de mirar el seu destí. La seua poesia se centra en els gran temes de la condició humana, i es fabrica amb un llenguatge ben elaborat. Sense tallar els lligams amb la realitat immediata, la poesia esdevé per a ell un ofici per a entrar en el1 mateix, per a reflexionar sobre el seu lloc en el món i entre els altres, sempre des de la humilitat i la saviesa3.

II IYany 1978, amb el poemari Les hores vives, el poeta d’Alcoi ens lliura un recull heterogeni que presenta certs trets de continuació amb el cicle cívic encetat amb Rxicions terrenals (1969). Vora l’exaltació de la vitalitat en tot allo que batega en la real@ el poeta ofereix una actitud de rebellia envers la vida alienada de l’home.

Aquest llibre presenta alhora una poesia comunicativa i una poesia íntima, introspectiva i reflexiva. Així ens ho diu en els dos primers versos:

2 Pròlega Obra poèticu de Joan Valls,Instituto de EstudiosAlicantinos,Alaeant 1981.

3 Vegeude JosepIborra, el pròlega Anys i puranys de Joan Valls,València,1985.

118

«Cal revisar a fons la conscikncia i cercar el que filtra d’amagatk

El poemari arranca de la solitud, i ens presenta uns parells tematics com realitat i desig, solitud i record, vivència i pelegrinatge4. Els versos, com gairebé sempre, recolzen en una actitud personal, una actitud d’amor a les coses, de gratitud per tot el que existeix, de rebellia per l’irremeiable.

El llibre consta de tres sèries: «Les hores vives» (amb 25 poemes), «Sonets d’autoretrat» (25 poemes) i «Elegies espectralw (17 poemes). La primera presenta tirallongues de decasíl4abs (i alguns casos d’alexandrins). La segona, sonets. 1 la tercera, encara que alterna diversos metres, presenta un predomini de tirallongues de decasíllabs, amb irregularitat.

El punt de partenca des de la solitud, és el despullamet:

Llavors apareix la poesia com a eina mitjancant la qual perseguir la finalitat següent:

L’itinerari de partenca comporta de manera indefugible la solitud i els dubtes i la incertesa. La natura apareix de vegades com a meravella contemplada que possibilita l’equilibri; Déu apareix com a motiu de consol; l’àngel com a aliat constant. Tanmateix, el temps sempre determina l’existència:

La proposta poètica presenta la rosa com a aspiració i desig, com a somni i anhel, al capdavall, com a bellesa i perfecció:

«Intente historiar el que a tots passa en succésa apetencia. 1 em desvie pels vereqüets de sempre.El rotle minva.

De sobte sent el calabruix al rostre com un amarg escarni. 1 jo, a soles, reduït a Vedruna abandonada, rondine uns mots de nàufrag que em ressonen a prec d’humilitat. 1 es fa de nit» (XII).

El conflicte entre la realitat i el desig i l’aspiració, és un conflicte existencial, sols resoluble des de la tasca personal de la poesia. Aquesta, esdevé una cina per enfmntarse a la caducitat, a la petitesa i a la medio«el tremp d’esmicolar-seen criatura d’explí- critat, i també, certamen& al temps. Sols cita nuesa» (I). els instants possibiliten la lucidesa necessAria per al poema: Amb un intent de cercar els orígens en el paisatge, en un intent d’anar cap a «Fart de servituds, agafaré l’equilibri personal: el paper que suporta els meus deliquis, i cantaré el silenci, la molt dolca, «Així faré la via del qui torna el guany de la perfecta llei solar a teixir i desteixir la immutable davant tanta eixutesahipotecada» (XXIII). justesa dels orIgens» (1).

«El degotall del temps marca la pauta i el batec de l’enyor s’hi torna música» (VII).

4 Végeu d’Enric Botella, el pròleg a Les hores vives, Alcoi, 1978.

«iQuin cant sera el futur? No ho sabem massa.

Olorarem la rosa amb verges sillabes, intentant esbrinar fur i volenca al joc @tic d’innombrablesfitew @XIV).

Els «Sonets d’autoretrat» presenten una reflexió sobre el Jo del poeta i la seua missió. Des del pas del temps i la caducitat amb l’eina de la poesia i la paraula, el Jo es troba sol davant de la proximitat de la mort:

119

«Rovellats té la sínia els catúfols.

Els vents de l’avenir s’amostren rúfols.

Sols amb els mots més íntims puc combane». («Lkspill retrovisor»)

«Ningú no ho negara. Si algú creu que patesc d’enveja dineraria, li dic que puc comprar-me un cotxe i no ho he fet. Em plau més caminar i fruir cansament a la posta de sol, sentir-me acaronat tendrament per la conjuge.

Si aco no és poesia, que baixe Déu i ho veja, («Nivell definititw)

L’home se sent «estrany sempre vencut» davant de la imminent mort que palesen diverses imatges de destrucció, com les de la cloendadel sonet«Lliy5 d’història»: «pistoles, llossosd’odi, ulls en demencia occint la primavera amb violencia i veme els lliris regalimant pus».

El poeta,solitarii solidari(«Decada clam comútrae la paraula»),presentaara la mort com a quotidiana,sensepersonificació misteri,i alhoraintrodueixun caire La nit esdevéespaisimbolicde crea- satíricnii irònic, sobretoten elsdarrerspoeció i de riquesa,relacionadaamb la poe- mesdel recull: sia;i tambéespaion perdre’si extraviar-se com a nàufrag,relacionadaamb la mort «Ara un voltor sinistre em testifica que (Sonet«Inventarifosw). la vida ja comenca a Csseruna polsina Ikrelament amb el passats’aconsed’enyorsi cagaferrosamargament inútilw. guix amb el recordde la infantesai de la («Elegia amb mare al fons») natura;i el delpresent,ambl’amori la poesia.Lareflexiosobrela vidai el temps,apaLaseriedecincpoemes(Wellstestimoreix desenvolupada al sonet «Tempsde nis»queconclouleselegies, mantéelmateix silenci»,un delsmessignificatiusdelrecull: llenguatgequotidiài identiquesreferències a la realitat. Fins i tot la seua última pro«La vida té un pes dòcil de bonances, postapo&ica,allunyadadequalsevolsacrapero l’esfom per viure és un deler lització romàntica,ésbenplanerai sintoque no s’aplegaa complir-seLesmudances nitzaperfectament ambellexicdelsversos: del temps enterboleixen el sender».

«No faig biografia per propagar un ritus, sino escriptura èpica a nivell de veí, car elsversosem surten amerats a la vora d’aquellsescatològicsalfabets d’injustícia que a molts ens van fer home a prova de tempestes i de brams mprimits. Aixi anava la historia: amagatsdins els ventresi’anonima creenca d’acompassarla vida malgrat la sang en baixa».

Llavors,l’assumpcióde la vida fa de leshores«vives»,enflama,on l’actituddel Jo es reafermaen el desigi l’aspiració («Nomésamb l’aire establiréconveni»),i alhora amb la realitat que l’envolta i que

apareixplenamentdesenvolupada enla terceraserie«Elegiesespectrals» ambun llenguatgemolt mésprosaici colloquial,unes referències civils a la collectivitat,com ho palesenelstítols «Perla pau»,«Els límits dela llibertat»,(pelsconceptes); o bé«Nuc de sempre»,«Saviesaa foc lent»,«Remor exclusiva»... (pel lexic).Fixem-nos,si més no, en els versossegüents:

Tempsi realitatsónduesdelescoordenadesd’aquestrecull.Un tempsinterior (poetic)i alhoraexterior,el qual s’imposa desdela realitatqueplanaplenamentper algunsdelspoemes.

120

CESPILL LaparticipaciódeJoanVallsenel realisme ésbenpeculiar.Duna bandaper la riquesadelsrecursosque,tot allunyant-se detonsdeclamatorisi imprecacions d’exaltació patrioticai d’injustíciessocials,ens ofemixenunatematicabenparticulari una

formalitzacióquemantéla creativitat.Les horesvivespresentalesduesescriptures de J. Valls, la intimista i la simbolistaamb reflexionsmetafísiques, i alhorala realista amb elementsquotidians.

CRONICA D’UN LLANGUIR LLUENT David Castillo

El professorde la UniversitatdAla- importantsa partir d’Enric Valor i Vives. cant Lluís Alpera acabade publicardins Dins delsantecedents escomentael divorci del volum Historia dela provinciadeAli- generalitzatentrellenguai literaturaque canteun recorreguta travésdela literatura hanpatit leszonesdeldominilingüísticdel catalanadelescomarquesdelSuddel País cataladesdelDecretdeNovaPlantaen&.

Valencia.Resistintel qualificatiude «pro- Desprésdeconstatarel progressiudeteriovincial» que des del poder central s’ha rament entre les diferentsclassessocials intentatlimitar i disgregarla inqüestiona- valencianesen referenciaa l’ús del seu blerealitatculturali lingüísticadelesqua- idioma quearribaa sermotiu de diferentrecomunitatsautònomesqueencaracon- ciació,Alpera revisala tradicióde la liteservenel seuidioma, Alpera ha valorati raturapopulistai elsseusprincipals’expoha plantejatun repàshistòricdonantaixí nents.Així, duna banda,la tradiciódels mateix fe de vida de la realitat actual. colloquispopulistesvan derivarcap a la Aquestescomarquesque viuen la doble premsasatírico-políticamentreel saineti marginacióde ser periferiquestant pel elsmiraclesrepresentarien el manteniment poderestatalcom fins i tot per lesciutats dela llenguaen el teatrepopular.Aquests deValenciai Barcelonaquehanoblidatrei- subgèneres, malgratelsseusgreusdefectes, teradamentla seuaexistencia,hanmantin- conservenunestribunespúbliqueson l’ús gut desde diferentsnivells el seuidioma del’idiomano esredueixexclusivamental en les pitjors condicionspossibles.En nivel1familiar.La barrejacontinuadaamb aquestbreupanoramade la literaturaen el castellai la seuagramàticaresultaun cataladinsd’aquestasuposadaterritoriali- delsaspectesaccentuatsper Alperaper a tat provincial,Alperarecuperaels antece- destacarla importanciadel setmanariEl dentsdelsdarrerssegles-singularment en tio Cuc quemantéla periodicitatde 1914 el pasdecisiudel segleXIX al XX-, pun- fins a la GuerraCivil. De totesaquestes tualitza una seriede fetsi esdeveniments publicacionscomEl Cullerot,El amic del importantsdela situaciói la problemàtica poble,El Bou, LZmcleCanyíso El pelut, actuali sobretotel tercerapartatl’utilitza El tio Cucresultael paradigmadel’esfom per a oferir una guia dels escriptorsmés denormalitzaciói dignificacióidiomàtica 121

L’ESPILL que joves collaboradors com Enrie Valor es van encarregar de dur a terme. Alpera tanca el capítol observant la manca de manifestacions literaries cultes i també l’escàs resso que va tenir la Renaixenca a les comarques del Sud del País Valencia.

Curiosament, es dóna la coincidencia de la vinculació d’alguns escriptors alacantins renaixentistes a la vida literaria de les ciutas de Barcelona i Valencia.

Com hem esmentat, abans d’oferir una mostra de la literatura viva d’aquestes comarques, l’assagista remarca una serie de punts que incideixen en les dificultats duna vertebració lingüística adient. De temes tan polemics com el complex del sociocentrisme valencia que es pateix, Alpera remarca la importancia d’antologies poetiques com Migjorn o Entranyes per a lhugur, la tradició dels certàmens literaris, les revistes i l’esfom editorial que denoten un mínim pero progressiu avanc, sobretot en la sensibilitat de sectors molt joves i singularment motivats. Si també es podrien valorar gairebé anecdoticament les propostes i les iniciatives, la seua projecció ben lluny del dogmatisme o d’un excés d’optimisme demostra una milloria evident. Aquest periode de consolidació democràtica esta produint un notable restabliment cultural que ha d’acabar necessàriament amb segles d’intransigencia i de despotisme castellà.

Abans de centrar-se en l’antologia d’autors, recorda noms significatius de les diferents èpoques de clandestinitat i resistencia com Josep Carbonell, Maria Ibars, Jordi Valor, Roc Chabás, Pere Maria Orts i especialment Josep Iborra -autor de Fuster Portàtil- i d’Antoni Seva pel seu Alacant 30.000 pieds-noirs.

Si resulta del tot oportú la separació dels autors de les comarques del Sud del País Valencia de la resta dels escriptors d’arreu dels PPCC., l’aparició de nombrosos i destacats representants a les diferents promocions literàries catalanes demostra l’aportació d’aquesta zona cruentament

marginada. Alpera colloca com a capdavanters el reconegut Enrie Valor i el situa amb justícia al costat de noms tan celebres en les nostres lletres com Llorenc Villalonga o Mercè Rodoreda. Entre els classics vius, del poeta alcoia Joan Valls (ara tristament desaparegut) afirma que ha constituit el preciar exemple de dignitat en el dur ofici de la creació poètica en llengua catalana. D’aquestes dues importantíssimes aportacions a la literatura catalana, la panoramica arriba a dos dels poetes més importants del realisme com són Carmelina Sánchez-Cutillas i Emili RodríguezBernabeu. Ambdós poetes seleccionats, juntament amb Lluís Alpera dins de la més important revisió del realisme Dinou poetes dels seixanta d’Enric Balaguer, constitueixen un excellent exemple de la qualitat que van assolir molts dels setanta, Jaume Pérez-Montaner canalitza el lirisme dins duna peculiar concepció de la discursivitat i de la veu íntima. Alpera assenyala que Pérez-Montaner aglutina dins dels versos del seu llibre més important Museu de cendres la tensió dialectica i la capacitat de síntesi, verbalitzant materials que pertanyen a vivències reelaborades mitjancant el record i la memoria amb propostes sobre el pas del temps, la por, el cansament, la soledat, la mort, el silenci, el somni, la rebellia, el paisatge, l’amor, la ciutat i el mateix País Valencia. Altres autors seleccionats en aquesta panoràmica con Isabel Clara Simó, Isa Trolec, Gaspar J. Urban o Andreu Morell, consoliden des de les seues disciplines la literatura catalana del anys setanta resultant una avantguarda duna eclosió que es va sistematitzar i que ha arribat a interessantíssims escriptors joves com Manuel Rodríguez Castelló, J. M. Blasco, Carmel Navarro, Miguel Martínez, Biel Sansano o els assagistes Rafael Alemany o Emic Balaguer entre una extensa nomina d’autors que van elaborant la seua obra.

Si hem de partir del fet absolutament circumstancial de la literatura vernacla del

122

L’ESPILL Sud dels Paises Catalans, aquest fet no podra obviar l’interés literari independement de la zona d’origen dels escriptors.

Actualment no es pot qüestionar l’àmplia repercussió que la llengua catalana, valenciana 0 mallorquina -0 com li vulguen dir- està aconseguint. Aquests escriptors, a més a més, són una bona mostra d’escriure a contracorrent, vivint la paradoxa de ser minoritaris en la seua pròpia terra, sempre lluitant per sortir d’aquest

ghetto que és la pròpia literatura, amb l’increment de l’estupidesa irracional de la qual beuen -sortosament cada dia menys- sectors tan ignorants com involucionistes. De tota manera i esquivant les trampes fàcils del patriotisme, els versos d’Alpera, Pérez-Montaner, Rodríguez Bernabeu, Urban o Rodríguez Castelló sempre resultaran millors ambaixadors que les nostres barroeres reflexions.

123

L’ESPILL Maria CONCA:Els refranys catulans, editorial Tres i Quatre, colkcció IXstel, Valencia, 1988, 280 pagines.

L’Estel, collecció que normalment publica textos literaris, enssorprén ara amb un llibm més aviat enquadrable en I’anomenat per alguns autors genere paraliterari pel fet que ek límits de la literatura son en molts sentits indefinitsl. Ésper això que ens caldria incloure dins l’abans citat genere un compendi de refranys que, com a textos breus i anonims, ens han pervingut al llarg de la historia cultural estretament lligats al món literari.

Maria Conca, estudiosa de les parèmies des d’un punt de mira pragmatic*, parteix de la considemci6dek refranyscom a actesde parla complets, i en tant que ho són, hom pot enunciar-losamb diversafama illocutiva (ordm imnia...) i pretendre un difemnt efecte perlocutiu en el receptor (por, simpatia...P. De fet un mateix refrany pot funcionar com a sentencia moral 0 com a ironia significant pel contr&. Conseqüentment ja no podem considerar el refrany com a simple sentènI Vegeu V. SALVAWR, La frontera literkia. Llotze discursos sobre el dkcurs, Barcelona, I?EU. 1988. z Vegeu M. CONCA, Ruemiologia, Vakncia, Universitat, 1987.

3 Vegeu la definició que en dha Auwm en els seus treballs.

4 Vegeu al llibre la contextualitzaci de «Qui renta el cap d’un ase perd temps i lleixiw (Pàg. 14 a 16) 0 el refrany «tota pedra fa pareh.. al qual podem afegir «per&.. ¿de quin edifici?».

cia 0 pensament savi, se’ns imposa considerar-lo, com demostra l’autom a la introducció, com un acte de parla enquadrable en diversos contextos i utilitzat per un determinat emissoren una determinada situació i amb un proposit sovint ben definit a priori.

A mes a mes, si aquestes estructures lingüktiques ens han pervingut al llarg de la historia de la llengua Cs perque tenen un alt rendiment, poden funcionar en tots ek discursos,tant del llenguatge oral com de l’escrit i tant en textos antics com en discursos tan actuals com articlesperiodktics, cancons,poemes,eslògans publicitaris o polítics,... 1 éspmcisament la comextualització i el funcionament de les parèmies dins una tan variada gamma de discursos el que hom trobarà teoritzat i exemplificat a la introducció d’aquest llibre. Perqd es sols per la possibilitat d’ésserutilitzats amb el propbsit que l’emissor desitja que ens han pervingut, que avui s’utilitzen i que cal incorporar-los a I’tis quotidià de la llengua. Recordem que «qui te la paraula té I’espasa»i sovint podem acabar un debat com a vencedors o com a vencuts amb un refrany, ja que, llevat que el nostre intelocutor en tinga un altre, «d’antídot» per respondte-hi, el normal és que quede bocabadat i no perquè accepte el nostte argument, sinó més aviat perquè de sobte se sentir& incapac de construir una frase amb les característiques formals del refrany i amb la gracia, ironia 0 sarcasmeque demane el cas concret.

Tothom sap que hi ha mol-

127

tes paremies que ens han pervingut del grec o del llatí -«boca de mel, cor de fel» ja la cita Plaute- pero també sabem que cada llengua lesfa passar pel seu propi sedas -comparem: «hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo» amb «fins el quaranta d’abril no et tregues un fil»que en cada comunitat donara un tefranyer general diferent i evidenciara com entenen els seuscomponents la vida. Pero de refranyersgenerak n’hi ha hagut molts i cadascunha significat una aportació més 0 menys important per a la nostra historia cultural. ‘Parimateix, si hom els observa des d’un punt de mira crític, pot tmbar una seriede mancances que tot seguit constatarem comparant-les amb les solucions que dona Conca en aquest recull: a) Hi ha un punt de mfranyersordenats alfabeticament.

Això des del punt de mira duna possible utilització ens faria penWns pel fet que, quan necessitemenunciar un refrany, sovint sok sabem el tema i el registreen que volem inserir-lo. Aix6 l’autora ho soluciona amb aquesta classificació tematica que ens obvia l’explicació de cada tefrany i on podem trobar ben f?&lrnent, ajudats per l’índex, un munt de refranys que, relacionats amb el tema concret, enuncien diversos i fins i tot contraris punts de mira sobre quakevol afer del nostre viure i a més de diversesmaneres, cosaque ek fara més aptesper a uns 0 altres registres.Ia tria és personal i condicionada pero I’inventari daquest mcull engloba totes les facetes del vium, parteix del més físic i

CESPILL immediat a 1’Csserhuma per arribar als aspectesmés abstractes i universals, sense deixar-ne cap de banda, tot i que com diu Conca: «classificarelsrefnmys 6scom classificar la vida: mai no acabes de quadrar aquest cercle magic de les parèmiew. b) Ia majoria dels refranyers responen a una ideologia concreta, solen mostrar una visió moralista i conservadora de la societat. A diferbncia d’aquests, ací se’nsdefuig la ideologia preestablertai per aixo trobamm els mfranys religiosos inclosos en l’apartat intitulat «mites i creences».

Per la mateixa mó I’autora, conscient que el refranyer reflecteix una visió masclista de la societat pero donat que també existeixenrefranys que s’acosten a la categoria de «feministes», ens proposa al costat de «la mula i la dona el garrot sol fer-la bona» d’altres com «si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit», «iMare, que vol dir casar?

Parir rentar i plomo>, «Ilibres, dones i gossos fan bona companyia», «Una dona fa la casai una dona la desfa», etc.

Perúltim i en la mateixa línia de deficiències,podem observar que molts compendis a penes toquen els temes de I’escatologia, el sexe 0 I’erotisme, i és en aquest punt on l’autora, amb el seu afany d’atényer totes les facetes del viure, ha recollit proverbisdits de viva veu per tal d’omplir aquest buit. c) Una altm diferenciaconstatable és el fet que molts refranyers son 0 pretenen ser locals o localistes.Cal subratllar ací que ésla pmtensiocontraria la que mou I’autora en

la confecció d’aquest compendi. Calia dones seleccionar consultant i estudiant la majo ria dels refranyers anteriorment publicats. Conca opta per citar en aquesta selecció només lesparèmiesmes sovint utilitzades, en l’estructura en que més sovint apareixenfixadesi solament elsrefranysque puguen aportar al tema un punt de mira o un estil diferents. Emprara conseqüentment els trets morfològics de l’estandanlmés utilitzat i defugira els localismesper fornirnos del que avui cal: una visió sintètica, global i útil del nostre refranyer.

Arribats en aquest punt hom pot afirmar que la maxima originalitat d’aquest recull rau duna banda en la completa classificació temàtica i daltra en el fet d’oferirnos una seleccióque ens dóna una visió sintètica,global i útil del refranyer català. Així, aquest compendi serigeixcom una eina de treball, no solament ni principal, per les propostes de treball, ni per la quantitat de suggerbnciesque pot trobar l’interessaten l’anàlisi del discurs,sinó, sobretot, per a tot catalanoparlant que estiga per la normalització i a qui en un moment donat li convé de tenir a l’abast un recull tan facilment utilitzable i tan amanós com aquest que funcione com a recordatori.

Tothom és conscient que, un refrany, com una imatge, «val més que mil paraulew i ens agradaria tenir-los sempre a l’abast. En aquest petit llibret no els podrem trobar tots inventariats,pero, el que si trobarem sera un mfrany per a cada ocasió vital i això és el que funciona en la vida i el

128

que fara funcionar i perdurar els refranys, els proverbis, els eslogans,etc, que hom utilitze amb èxit comunicatiu.

Adolf Salva i Ballester:De la marina i muntanya Y-,lklore), Edició i estudi biobibliografic de Rafael Alemany, amb unes «Notes sobre el sentit de folklore» d’Enric Balaguer i Pascual. Institut d’Estudis Juan Gil-Albert i Ajuntament de Callosa d’En Sarria. Alacant, 1988. 287 pagines.

Eescassetati la pobresa de la literatura valenciana en catala a la primera meitat del seglexx, fa imprescindible la recuperacióde materials paraliteraris com l’obra que ens ocupa, una miscellaniafolklorica escrita per un erudit callosí,Adolf Salvai Ballester (18851941), molt més quan el mateix autor sembla l’arquetip duna certa classesocialdigna d’haver estat recollida per la literatura costumista com s’endevina a la breu pero sucosa introducció en que l’editor, Rafael Alemany, ens dibuixa la personalitat d’en Salva. cobra, l’edició de la qual comentem, ésuna mésde les moltes que va compondre aquest rendista afeccionat a l’escriptura i a «les coses del seu pable»; no és molt original, deutora en part com ho és d’aquella altra de Francesc Martínez i Martínez Folklore valencià. Coses de la meua terra.

El major interés, segonsel meu parer, mu a haver arreplegat materials inedits del

I’ESPILL folklore de la Marina, polítics en campanya i rectors comarca que ha protagonitzat en missió. Ia sacralitzaciódel una aventura antropològica castellàal PaísValenciaés un única: pel seu especial medi fenomen centenari, aguditzat físic, aquesta comarca ha tinper l’abandonament litúrgic gut un caràcter «insular» des del llatí, que seria interessant de la seua historia més llud’estudiar, i per l’emigració nyana (com a exemple direm ultramarina com mostra la que durant l’epoca àrab fundivertida cobla (pag. 184): ciona com a la quarta illa balear) fins a la postguerra, En este maldito Argel per a entrar alsanyscinquanta ninguna lengua se entiende, en el cosmopolitisme més entre moros y jodios extrem. españoles y franceses.

D’aci l’interésde documents del període «insular» de la Fora de la poesia popular Marina, com ara el llibre de passaaltre tant: s’han conserl’erudit Salva on tots els hetevat temes culinaris d’èpoques rogenis materials arreplegats remotes, fenomen solament (jocs,poemespopulars, I’escal- comparable a les Illes Balears dada, contarelles, endevinadins els Paisos Catalans: un lles,festes,festivitats, superxe- exemple,la receptade lesmonries,costums...)contenen tiets jàvenes ésidentica a la conser#aquesta insularitat on els vada a un receptari de tuina únics caminsson elsde la mar. hispanoarab del s. XIII per a Així, dones, els noms de llocs les al-mujabanat o bunyols de que apareixen a les cables formatge al forn. El mateix populars en valenciason en la podria succeir amb les «conseua majoria de pobles de la tarelles», pero Cs difícil de Marina, amb allusions molt saber fins que no estracen les esporadiquesa d’altms ciutats línies límit de l’abast de les del País Valencia, i encara rondalles en una mena menys a d’altres ciutats de la d’isoglossesdels cantes popupenínsula, amb l’aparentment lars valencians.Perexempleel insòlita presènciapero de Bue- motiu d’«El moro de la Font nos Aires i Alger, fruit de Major» (Contarelles 2), és a l’emigració ultramarina, dels dir, la relació de font i moro camins del mar que acabem formaria part duna isoglossa d’esmentar.En l’ordre lingüístípicament valenciana, ja que tic, també hi apareixen ele- en altres comes populars hisments d’aquest tipus, com ara pànics la relació del moro es la impossibilitat fonologica de amb tresors ocults.

I’autèntic monolingüe catala De la marina i mumiznyaCs per a pronunciar la frica&5 de un mamtscrit elabora&segons la /j/ castellana, realitzada al l’estudi de l’editor, entre mateix punt d’articulació, 1932-1939,amb algunesde les pero oclusiva (nCl)(muqueres, seuespagines redactadescom quefe, Quliana, etc.),fenomen a simples notes. En aquestes que sembla mostrar, juntacircumstanciesi atesa la conment amb els temes de les dicio sociolingüísticade l’autor cablesen castella,que aquesta i de la seua epoca, l’edició llengua era nomes parlada per d’aquest text haurà hagut

129

#implicar dificultats semblants a les de l’edició d’un text medieval, llevat de les paleografiquesnatumhnent, a l’hora de normalitzar-lo, és a dir de fer-lo Ilegible al lector culte. Una de lesgrans dificultats éssensdubte la difetenciació de les incorreccions morfosintactiques 0 vulgarismes dels dialectalismes, on s’ha seguit un criteri eclectic pero amb un resultat encertat.

En resum, un interessant «document» de la cultura valenciana -la valorització de la cultura i el folklore són teoritzadesper E. Balagueren les seues notes introductories- en una excellent edició.

Esperem que desprésde l’edició d’aquesta obra 1’Institut Gil-Albert de la Diputació d’Alacant siga més prolífic en la publicació de llibres en valencia.

M,J Rubiera i Mata

De lexicografía valenciana.

ESTEVE, Joan: Liber Elegan-

tiarum (venècia,Azganinusde Paganinis, 1489). Estudi preliminar de Germà Colon Domènech. Universitat de Basilea. INCULCA. Castelló de la Plana 1988. 397 pags.

No és rar que en l’escorcollament de la documentació que ens explicaparcialment la historia tinguin privilegi interessosestnmysa la ciencia que emmama la perspectivade I’analisi.Ia vanitat ens tempta i n’esdevenim víctimes en l’esforcde (pre)ocupar-nosno d’allo que en definitiva hauria

LTSPILL d’kser I’única fita, sino de trobar arguments -tant se val si sólids0 no- que serveixinper demostrar les virtuts en que excellim. Malament rai quan l’obsessióper ser els millors entaca la labor quotidiana dels humans.

Del Liber Elegantiarum, se

nha parlat molt. Pero, a part &algms thalls filologicsi lingüístics remarcables, el que hom ha destacat amb Bmfasi es la seva condició de primer diccionari, no ja del catala ni de les llengües neollatines de la Península Ibkica -aixo darrer entra en la competencia que desperta grans entusiasmes-, sinó de tot el conjunt delsparlars romanics.

Ben pocs l’han tingut a les mans i n’han pogut copsar, dones, el veritable abast lexicogràfic Tanmateix, ha estat suficient el cofoismede la convicció que en I’elabomciód’un vocabulari amb cara i ulls -també en això- som els primers.

Germa Colon i Domenech Bs, sense discussió, un dels estudiosos que millar coneix la realitat de la vessant lèxica de la nostra llengua, en si mateixa i en el contrast que en resulta de l’aplicació del mètode comparatista en confrontar-la amb els idiomes de la branca. 1 com a prova basta una ullada a la sevaproduccib científica, quantiosa i duna qualitat i un rigor no habituals. Cinvestigadorcastellonenc, catedràtic de la Universitat de Basilea, ara hi suma una altra aporta& important amb l’edició facsímil de l’obra de Joan Esteve suara esmentada. Gracies al seueafo~ podmm sospesar-i no nomes imaginar- el valor

específic que té en la historia de la llengua catalana; seran possibles les analisis des de qualsevol angle que el mateix professor Colon espera.

Una cosaja ens n’avancaen el treball que comentem: es tracta del primer repertori de la llengua de Valencia a mitjan i a les acaballes del seglexv, la finalitat del qual és de presentartermes i expressions de la parla materna per tal de trobar-ne -i en això rau l’objectiu capital- les correspondknciesllatines.Germa Colon dubta de la declarada destinació docent, ja que la procacitat de moltes de les entrades sembla que exclou la possibiitíit que fos emprat pels escolars.Al marge de l’interès de J. Ekteve,per a nosaltms és un testimoni de valor singular per al coneixement de la llengua usadaen aquella epoca al País Valencia.

G. Colon defineix la significació del Liber a partir de l’avaluació d’altres obres de contingut comparable que es produeixen sobretot en el domini lingtiistic francksi caste&, més que exclusivament de la cronologia. Éspròpiament un diccionari pel seu contingut i la sevaconcepció, i no ho és per la seva estructura 0, com diu Colon, per la falta de cap estructura, pel «desordre estupend» que el caracteritza, i perqd, tot i esser un repertori fama ampli, no és, ni de molt, complet.

Uobra presenta abundants materials de primera ma que avancen en el temps la documentació duna part important de lexic localitzat a Valencia. Colon explica que la font d’inspiració per a les expressions del vulgar és la compe130

tencia de Joan Estevei no pas textos preexistents; per això podem tenir la certesa que totes les que hi apareixeneren cormnts.

Besultainevitableque siens referim a una malitat historica dialectal pensem en la qüestió tan debatuda -potser inútilment- de la unitat de la llengua. 1 bé; heus ací que el Liber Elegantiarum no és excepció a la demostració de moltes altres produccions: la unitat en la diversitat. Hi traspua una indiscutible valencianitat -no oblidem que al seglexv Valencia era el centre cultural més important de la nostra area lingüísticaque, pero, no nega la cohesió de l’idioma. Amb aquesta magnifica edició sera possible que qui voldrà en cerqui les proves. Nogensmenys, el professor Colon en I’estudi preliminar ens n’ofereix algunes de ben significatives,triadesamb la perícia d’un lexicòleg de la sevacategoria i amb la sensibilitat de parlant de les terres des don escriví Joan Esteve: el numeral dos, que avui no hi té flexió de genere (dues); les solucions assentar-se enfront de seure, saber mal enfront de saber greu, etc. Colon adverteix aquí, com ho ha fet en diverses ocasions, que sovint són simplistes les interpretacions que restringeixenel marc d’ús de molts termes a determinades zones de la geografia de parla catalana; perque el1 mateix ha verificat com paraules que havien estat objecte duna distribuciódialectalaparentment clara apareixen arreu i, doncs, són patrimoni comú de totes les variants. 1 no s’estàde dir que fmqüent-

LXSPILL ment la frivolitat en certes conclusions és fruit d’interessos aliens de la filologia... El Liber Elegantiarum presenta exemplesque avui son característics solament d’algun(s) dialecte(s)i evidencia ensems un color local en la terminologia i en la morfologia; mots com els que cita Colon: codony,alqueria, mval, Ilaurado4 bellota, coet, en són una prova irrefutable El treball de l’ill~tre filoleg no amaga alguns problemes, que li serveixen per incitar a un estudi aprofundit; hi ha formes a l’obra d’Esteve que no sabem a que corresponen: caixut, arn, cortilló (0 cortillo?), alsatzeres,etc. Aixo no obstar& hi insinua hipotesis que probablement ajudaran a illuminar aquesta foscor.

Ikstudi preliminar es clou amb una descripcióbibliogràfica de l’exemplar del Liber Elegantiarum de la Biblioteca de Catalunya, realitzada acuradament per AmadeuJ. Soberanas.Amb un Index Wrborum catala, espanyol, francks, llatí. 1 amb una mostra del kabulaire latinfranco& de Garbin, una de 1’Universal vocabulario en latín y en romance de Palencia, una del Lexicon o Diccionario latino-español de Nebrija, i una del Diccionari Ilatí-catalì de Nebrija-Busa.

Hem d’agrair al professor Geimà Colon i Domenech que hagi estat el1 qui ha empres la tasca de l’ediciófacsímil d’aquesta obra i que nhagi fet un estudi preliminar tan escrupol¿rsi suggerent; ha posat a la riostra disposicioun material de valor incalculable per accedir a la historia lingüística catalana del seglexv,

bona part de la qual ignorem.

Així com felicitar Iniciativas Culturales Castellonenses (INCULCA) per haver-la acollit, tot fent honor alsseuspmposits.

Joan Martí i Castell

Emili RODRÍGUEZ BERNABEU: Roria del somni, ed. Gregal, Valencia, 1988.

D’aquella antologia de 1962, Poetes universitaris valencians,on publicaven textos primerencs Lluís Alpera, Lluís Aracil, Emili Boils, Alfons Cuco, J.A. I-acomba, Joan Riera, Antoni Seva i Isabel-Clara Simó, a més del poeta que ens ocupa, solshan perseverataquest i Ll. Alpera en el difícil art de ser poeta adult. A hores d’ara, ambdós compten ja amb un gruix de producció, mitja dotzena de poemaris cadascú, que ho avala. 1 ambdos ensemspalesenun canvi de veu en elsdarrers lliuraments. D’altra banda, pero, desdelsmateixos inicistriaren vessantsdiverses, oposadesi tot, a les quals, en definitiva, han romas fidels: mentre Ll. Alpera ha cultivat el poema-confessio,E. Rodríguez-Bernabeu ha usat de les paraulesper bastir una cosmovisió mítica. El propi Alpera, al proleg conscienciós que acompanya el recull, qualifica aquesta poesia de «conceptual, abstracta i filosofica».

Sempre ho ha estat. 1 ha versat sempre sobre unes mateixesqüestions;qüestions, com ésnatural, que eren sobre

131

el tapet quan escrivia els primers versos,i que hom podria resumir en alguna etica de l’autenticitat, amb mminis&ciesde Sartre, Camus, Freud, Marcuse, adhuc de Heidegger.

En aquest llibre, un text de J. Salvat-Papasseit,que tot sol encapcala els poemes, centra realment la voluntat tematica de l’autor; com passavaamb lespoques llnies d’A. de SaintExupery, extretesde Terredes Hommes, que introduien el segon poemari, Lu platja (1968). Son les úniques citacions al capdavant dels seus mulls, i ambduesesrefereixen al semblant dels infants, top& paradigmes de l’espontaneitat perduda, de la puresa. 1 endemés, la diferencia fonamental entre elles es la mateixa que radicahnent distancia aquesta nova etapa de l’anterior: si abans lamentava el «Mozart assassiné»-que tothom arrossega- per «la machine à emboutir» de la malitat social, contra la qual el poeta es rebella, ara allo que importa és una «estrella» que fa de brúixola: «Hi ha un camí / -precís i canviant- I ... I No puc pas dir-vos I quin és l’indret desconegut / on els homes conjuren el seu ressorgiment I ... I i tinc una lleugera idea aproximada / don es troba en el somni». Aquest, el «somni», sembla ser am el mot clau. Com ho era abans el «silenci»al parer delscrltics.

Un «silenci» expectant de la condició humana, de la qual el poeta, per fi, té ja «una lleugera idea aproximada» o «somni».

El tomb formal cormsponent, el nou llenguatge emprat per E. RodríguezBernabeu, confereix un caràc-

L’ESPILL ter més confortable als seus poemes,sovint forca eixuts en els primers llibres, com Josep Iborra assenyalavaencara al pròleg de Viatge al teu nom (ed. Tresi Quatre, 1982). Tanmateix, aquest recull feia la impressióduna major exigència retòrica ensems que aportava indicis d’un canvi d’actitud -de la crispació a I’acceptaciólúcida-, que am, en Teoria del somni, mena vers la «gaubanca», les «benaurances», els «delers»: «Amable és la virtut del teu viure acomplert». Lluny han quedat aquellesangoixesjuvenils («Tots els savis mentien sota els llums de la febre»). 1 aquella austeritat verbal: paraula-ferramenta.

Si fa no fa, la trajectòria poetica d’E. RodríguezBernabeu tmeix el capteniment general de la seua generacio, uns canvismés històrics que biològics.

Antoni Prats

Samuel GARRIDO: El Sindicalisme catòlic a la Safor 19W1936. Catolicismesocial en una comarca del País Valencià. Gandia, Alfons el Vell, 1987.

Els canvis socialsi polítics esdevinguts des dels inicis de l’època industrial van tenir uns efectes clarament percebuts per 1’EsglésiaCatòlica espanyola.Amb la versatilitat que sempre lha caracteritzada, aquesta institució va tractar d’acomodar-se a una realitat que comencava a

introduir canvisimportants en la correlació de forces socials i polítiques imperant fins aleshores. Ikparició duna classe obrera de considerables dimensions demografiques, el sorgiment d’organitzacions mitjancant lesquals els obrers intentaven incidir en la realitat que elsenvoltava,són fenòmens que no van passardesapercebutsni per a la jerarquia ni per als representants de basedel catolicismeespanyol.

Aviat van ser conscients que la qiiestió social -un eufemisme per a dir lluita de classes en paraules de Pierre Vilar- era un problema al qual calia fer front. La teoria i la praxi davant la qüestió ha estat coneguda entre nosaltms com el catolicismesocial, una etiqueta sota la qual shan reunit tot un conjunt d’iniciatives,de projectes,d’actuacions, a partir de les quals 1’Església ha tractat d’incidir en la societat. Dones bé, una de les iniciatives d’aquest catolicisme social va ser, des de darreries del segleXIX o principis del xx, el sindicalisme catòlic.

Samuel Garrido és el màxim especialistaen el tema del catolicismesocialamb que comptem al PaísValencia. És l’investigador que ens pkmet connectar amb els nivells de recercaque sobreel tema han assolit en altres territoris peninsulars. A mes, Garrido sintonitza amb el corrent historiogràfic més prestigia& el representant més conegut del qual és J.J.Castillo’.

Aquesta breu introducció sembla suficient per a comprendre l’interés amb que molts hem llegit lespaginesdel seu darrer Ilibre*. Aquest ésel resultat d’un llarg treball de

recerca sobre el sindicalisme catolic a la comarcade la Safor, una investigació dificultada per l’escassesa documental que ha obligat Garrido a empmr fonts eminentment hemerogràfiques, i això no senseproblemes (dramàtica la no existencia delsnúmeros de revista de Gandia de l’any 1919.

Lacció social catolica és merament defensiva i sostenidora del status quo, tal com queda clarament reflectit a les paginesde Revista de Gandia, el principal òrgan d’expressió del corrent político-social.

Així, tot i que la Revista naixeria amb el segle,el despertar de l’interés social de 1’Esglésiaespanyola cal datarlo arran de les notícies que I Al nostre País ahrcs investigadom han abordat el tema del catolicisme social, més que no del sindicalisme catòlic podern citar les incursions tangencials dAmpam Álvamz 0 les més dire& d’Emilio Ia Parra. Un gros volum, obra de Cándido Ruiz Rodrigo (Catolicismo Social y Educación. La formaci6n del proletariado en Valencia, 1871-1917). Valencia, Facultad de Teologia San Vicente Ferrer, 1982), tot i que pot tenir algun interés, parteix de posicions antitètiques a les de Castillo o Garrido. Per a Ruiz Rodrigo «la solución católica (fa referencia al període històric estudiat per ell) (...) es la regeneración personal, dando esencial importancia al elemento espiritual de la vida humana. (I..) Elartna que los católicos considemmn más adecuada para la resolución del conflicto social, fue la educación ya ella dedicarán sus mayores esfuerzos y de ella conseguirán sus mejores resultndos». No és ara el moment de-fer la crítica al lhbre de Ruiz Rodrigo; pt ser, pero, que les rathes que vindran i, sobretot, la lectura del llibre de Samuel Garrido, evidenciaran la parcialitat d’aquesta anàlisi.

2 Garrido es també l’autor d’un altre Uibre en el qual va abordar el mateix problema historiogràfic: Los tmbajadores de las derechas. La acción social católica en los obispados de lbrtosa y Segorbe. Castelló, Diputació Provincial, 1986.

comenca a produir la 1 Internacional 0 la mateixa Comuna de Paris.El SexemriRevolucionari (1868-1874)sera,dones,el punt cronològic de partida; després,fets clausde la nostra historia com a poble -aquests ja perfectament reflectits en Revista de Gandia- com ara 1909 (Setmana Tràgica), 1911 (fetsde Cullera), 1914-1919120 (crisiagraria al PaísValencia, en connexió amb la guerra europea), 1923 (Dictadura de Primo, amb una davallada de les activitats socialsdels catoliessaforencs),1931(proclamació de la República, fet suficientment rellevant com per a superar vells enfrontaments entre elssectorsconservadors).

Coincidescamb Garrido en una de les conclusions que ja avancadesdel principi: la seua analisino éssimplista.El resultat pot ser simple,precisament perquéla realitat del periode és «així de clara i contundent, amb totes lesmatisacions que hom vulga i puga fer» (p. 37).

Efectivament, la realitat és,de vegades, tan senzilla com la idea d’aquells qui arran dels fets de Cullera decidiren crear el Centro de Acción Social Católica, el qual va sorgir com a efecte de «la felicísima idea defundar un centro o agrupación antirrevolucionaria» (P. 95).

Una de lesaportacions sens dubte més valuosa és la disseccióque l’autor fa de lespugnes internes del bloc de poder.

De com aquestes,les profundesdiferenciesinternes, trobaren una eixida momentània -no casual,per cert- amb la solució dictatorial que va comentar amb el règim del 13 de setembrede 1923. Després del 14 d’abril de 1931 les pug-

nesinternes seran tmnscendides ja que, obviament, cal plantar cara a l’enemic comú; el resultat és conegut: la unió de tots al voltant de la Dreta Regional Valenciana,primer, i de la Confederación Española de DerechasAutónomas, després.Garrido centra, en aquest sentit, molt bé l’origendelsproblemes: «Pelque fa a I’acció política, l’actuació dels cat8lics de Gandia a comencaments del segle xx es va caracteritzar pels seus repetits i infructuosos intents de crear una alternativa confessional que desplapm dels brgans de poder locals i comarcals a libemk i conservadors.Ek seus enemics declarats, lògicament, eren els anticlericals de tota tendència, però, paradoxalment, si no van aconseguir triomfar va ser perqui: en la prhtica, I’oposició més forta que van trobar va provenir d’aquells que monopolitzaven la representació de la gent d’ordre del districte. Va provenir, en altresparaules,del PartitConservador» (p. 69).

Sumament interessantéstot el que se’nsexplica sobre l’origen i el funcionament de la Caixa d’Estalvis,l’evolució de la qual no sera, també, sinó una mostra més de les discrepànciesi leslluites internes en el bloc de poder local i comarcal.

Molt important és destacar l’extraordinari relleu duna publicació com Revista de Gandia, de la qual Samuel Garrido fa un seguiment exhaustiu.Aquestapublica&, admirablement explícita pel que fa als seusobjectius (consideraque la qüestió socialno

133

és més que «el sentimiento de envidia causado por la desigualdad de riquezas y condiciones sociales» (p. 66), és el paradigma del reaccionarisme més extremat. Especialment significativapot serla presade postura de la revista davant la protestasocial-lligada al conflicte del Marroc- per la injustícia flagrant que representa la possibilitatd’eludir les quintes per als soldats de quota. Solsuna petita mostra: «Desengáñense las mujeres sociallì~~ y abandonen las ridículaspretensones de que vayan todos (el9soldats a la guerra/! Lo que a e& les conviene es que vayanpoco pam~efpescar un hombre que sin hábitos de cuartel y con amor a la patria y su bandem, la haga fe& y devota de fesucrr& únicojese deZnu.gn@o ejército de Lzlglesi4 cuyossol&~, siempreanimosos, encuentran suave el yugo y &era la caEa que les impuso Zariocu.& voluntariax (P.93).

Molt suggestiva és, d’altra banda, la hipotesi de Garrido respectede lesraonsdel triomf (tot el relatiu que vulguem) de les tesisdel catolicisme social dumnt els primers anys del segle.Efectivament, la necessària transformació de la infrastructura agraria va exigir un elevat grau d’autoexplotació dels petits propietaris i armndataris. Tanmateix, aquest sacrifici no era suficient, hi havia la necessitat de diners per a inversions. D’aquí que em sembla molt raonable el que diu l’autor: «Els sindicats agrícoles de l’Església,que a canvi la seguretat que seguirien sent hòmens dórdre els

facilitaven adobs barats i prestecsen bones condicions,estaven així predestinats a triomfar (almenys mentre els protectorscontinuaren intemssats a emparar-los), i estaven predestinats a convertir-se en un mitjà ideal de control d’aquest sector de la població camperolaa»(p. 83). Una tesi que es sustenta amb la documentació: «la venda d’adobs era el principal atractiu que en general oferien als llauradors (les coopemtives 0 les caixes rurals) (...) pues mientras los labradoresfederados obtenían el saco de grano concentrado a 17pesetaslos 75 kilos,(a) los demh labradoresno federados les costaba, siendo de menor graduación, a 21 pesetas» (p. 89).

La idea de Samuel Garrido sobre que els fets de 1909 i de 1911 varen radicalitzar el proletariat agrícola valencia «en els seus plantejaments i (des de llavors) les ahnoines dels rics no bastaven per apartar-los del socialismeo de I’anarquisme» (p. 95), és molt atractiva. Aquesta hipòtesi, malgmt tot, haura de ser contrastada en posteriors investigacions. Hem d’aclarir encara algunes qüestionssobreles arrels de l’esclat organitzatiu i de reivindicació que protagonitzaran els obrers del camp valencia durant la segona decada del segle.Aquesta pot ser una bona hipotesi de partida.

Tot, pero, no són coincidències i identificacid amb els plantejaments de Samuel Garrido. Hi ha, també, alguns aspectes sobre els quals em veig obligat a discrepar.

Aquesta és, a no dubtar-ho, una altra bondat del llibre: és

arriscat i fomenta la discussio.

Anem per parts, pero.

Uautor considera, tot i que provisionalment, el sindicalisme catolic com una wessant conservadora del moviment obrer» (p. 17). No ens podem estendre gaire, pero així expressadala idea és difícil d’assumirper restrictiva, ja que fins i tot tenim dificultats per a incloure aquesta mena d’associacionismedins el que entenem com a moviment obrerU. Aquest, malgrat tot, no Csel problema central. Al meu entendre la qüestió és més complexa -potser #aquí la provisionalitat de Garrido en enunciar la hipòtesi-, ja que personalment entenc el sindicalisme catòlic com una de les vessants de l’actuació política i social del conservadurisme integrista espanyol,el qual té una plasmació, i tal vegada no la més important, en l’actuació directa dins la lluita obrera. Entenc que el sindicalismedel qual ensparla Garrido és més aviat un fenomen de conjuntures específiques,resultant més important,

3 No se’ns dóna informació en la linia del que Gramsci apuntava en 1919 a les planes de L’Ordine Nuovo i que Joan José Castillo re41 en el seu Ilibre més conegut. Gramsci alludeix al fet que les ioiciatives associacionistes impulsades pels católics italiaos varen significar un pas endavant per a sectors del camperolat sobre els quals, i per raons objectives, no podien incidir les organitzacions de classe. Que aquests sectors sentiren la necessitat històrica d’agrupar-se, d’organitzar-se, per tal de defensar els seos interessos ja fou, a ulls del teòric italià, un canvi pitiu.

Castillo, Juan Jos& Pmpietarios muy pobres. Sobre la subordinación política del pequeño campesinado.

Madrid, Ministerio de Agricultura, 1979, p. 39.

134

encara que potser menys cridaner, el paper de les «societats de socorsmutus, cooperatives d’adobs, institucions de crèdit i moltes altres experiències similars que van servir perquè certs sectors de la població acudiren als sindicats catòlics amb la pretensió de beneficiar-se dels innegables avantatges econòmics que aquests proporcionaven» (P.31).

Aixo no vol dir que la importancia dels sindicats catolics («com a mínim secundaria» (S.G. p. 29) siga menyspreable. 1 no ho és si atenem als resultats que en determinats moments van aconseguir.Ia meua opinió és que potser el seu paper Cspoc rellevant quant a organitza cions obreres; no ho es, pero, quant a arma de la reacció en la seua lluita contra les organitzacions de classe.

Un inconvenient de caracter general, que sols ho és en tant que mai la documentació no és la que voldríem sinó la que hi ha, vindria donat per la sobwaloració de l’activitat sindical (catòlica o laica) dels sectorsobrers industrials (forners, fusters, sabaters, obrers de vila, etc.) en una comarca eminentment agrícola («la Safor, una de les comarques valencianesd’agricultura més progressiva, sense practicament industria» (p. 111).

Aquest fet marca indeleblement el resultat de la investigació, ja que, pel que sabem, la Safor no fou durant aquests anys de les comarques més conflictives en la lluita social.

La poca incidencia que sembla tenir l’anarcosindicalisme -ahnenys en comparanca amb la que es produeix a

ESPILL d’altres zones del País (la Ribera Baixa i l’Horta, per exemple), ha de tenir necessàriament alguna connexió amb el paper jugat pels catolies. Sobre aquest tema, el fet que la Safor sigauna comarca relativament tranquilla, és un fet sobre el qual haurem d’aprofundir en la recerca.

LTindran raó els blasquistes quan deien que (Gandia) «estava completament dominada pel clericalisme jesdtic»? (p. 60). $om explicar,si més no, la relativament feble presencia anarcosindicalista?

En un altre ordre de coses, val a dir que el discurs de S. Garrido resulta atractiu en abordar el problema de la qüestió agraria a la Safor. El model d’estructura de la propietat que I’autor fa servir,em fa coincidir amb ell quan alludeix al pmdomini d’aquells qui han de vendre la seua forca de tmball com a principal font d’ingressos.Es a dir, que hi ha un elevat nombre d’obrcrs forca proletaritzats, tot i que siguen posscïdorsde petites parccllesen propietat 0 en arrendament. Això, pero, no sempm queda reflectit en el text. No semprc sabem a quin sectorde la població agricola ens estem referir& si a aquests forca proletaritzats 0 a d’altres més benestants.

I-h haura dificultats de comprensió a partir de problemes de tipus conceptual. El més significatiu pot ser el produït per la utilització del mot camperol per fer allusió a un conjunt tan ampli com el de la població enquadrable dins el sector primari. No Csun problema irrellevant aquest de la conceptualitzacio, i no ho Cs molt especiahnent al País

Valencia. A d’altres territoris peninsulaisaquest mot pot ser emprat, pel que sembla, amb una major flexibilitat, no, pero, entre nosaltms. No Bs suficient dir campeml, cal que posem aquest rcferent sectorial amb una variable fonamental: la propietat. Tot són camperols, pero no és el mateix tenir dues fanecades d’horta que un centenar de taronger. Aixo es el que en alguns moments ensdu a confusió, la imprecisió del terme en algunes ocasions (pagines 78, 81 o 156, per exemple)‘.

Una prova del que diem pot ser allò que s’afirma a la pagina 34: «sobre aquest sector desespcratd’arrendataris i propictarismodestosencalcats pels prestadors (...) es va centrar la propaganda catoka».

Si aquest es el principal subjecte de l’acció dels catolics, hem de diferenciar-lo clarament de la resta dels sectors camperolso enspodem perdrc facilment en el discurs. Jo, almenys, m’hi pcrd. 1 és que l’amenacade la proletarització (ino estavenja, proletaritzats?, deixant de banda el que ells consideraren) sembla ser la que dinamitza la collaboració entre aquest sector de petits propietaris i arrcndataris i les organitzacions eclesials, ahnenys en la mesura que

I Alguns historiadors de reconegut prestigi prefereixen no caure en el problema de la definició analítica del camperolat, i se centren en les reflexions sobre la xarxa de relacions socials que tenen Iloc al si de la societat camperola i les intcrrelacions entre aquesta i la resta de la sccietat. A aquest respecte es pot consultar, per exemple, el breo treball d’Eric Hobsbawm LOS campesinos y la política. Barcelona, Anagrama, 1976.

135

volen alliberar-se una mica dels usurcrs.

Un altre problema de caire conceptual se’ns presenta en fer referencia als «organismes catolico-obmrs»per fer allusio a unes organitzacions que no van prosperar «en enemistar-sc (amb els integristcs) els sectorsde la burgesia que no resultaven afavorits de la seua participació política» (p. 40). Ésa dir que son uns organismes que estan controlats i beneficien -almenys fins a la Repúblicaen sentit global, i en els distints moments d’efervesdncia, en particular- un sector de la classedominant. Aixi dones, potser caldria emfasitzar que en emprar el concepte estem al-ludint a uns organismes catdlico-obrers al servei de la burgesia o d’una fracció dhquesta. Aquesta sembla, malgrat tot, ser la concepció de Garrido -amb la qual m’identifique-, qui afirma que «a falta d’un moviment obrcr fort i combatiu a que calguera fer front, elsorganismes catolico-obmrsde la Safor van sereminentment utilitzats pels seus promotors com un instrument que servia per a proporcionar-los vots en les eleccionw (p. 69).

Un altre problema, aquest més aviat de concepcióque de conceptualització, Cs el referent a la dicotomia que impregna el discurs de Garrido entre sindicalisme catòlic i sindicalisme revolucionari. Sembla excessiva aquesta simplilkació, almenys desde la meua perspectiva(no oblidem que parlem d’obrers agrícoles), molt refractaria a veme revolució i revolucionaris on solstmbe homesi dones que lluiten per uns salaris i

LXSPILL unes condicions de vida i treball més dignes. Potser el moment clau, a aquest respecte, siga l’estiu de 1919, moment en el qual situa Garrido «les temptatives revolucionàries del camperolat valencia»(p. 17).Aquesta concepció,que sintonitza amb tmballs ja classics com els d’Alfons Cuco o Fermnda Romeu, em sembla Ford discutible. He discrepat de la tesi inwgent 0 revolucionària en alguns trebaW, i ho he fet en la creen@que hem emprat les etiquetes(revolució,revolucionaris) massa inflmts per la documentació generadaper la classedominant, la qual sempre ha considerat heretge el desgraciat que el torquemada de torn designava com a tal, i revolucionari a qui havia gosat mirar els ulls del seu explotador. En altres ocasions m’he referit al període més actiu dels conflictes agraris com 12poca dels avalo& tot entenent que ni en els moments més durs d’aquest periode l’ordre social existent

5 Alchar Garrido, Joan. Empcbriment i rebellia. Els omletarls rurals a I’HortoAlbufera a l&ca dels avalots (1914-1920). Biblioteca i Arxiu de Catarroja, 1986; «La negociació de salaris i condicions laborals dels obrers agrícoles valencians durant els anys de la Guerra Gran», comunicació presentada al II CoMoqui d’Històr¡a Agràtia (en premsa); «La queixa i el lament front a la crisi agraria de la Guerra Gran», comunica&3 presentada a l’encontre Pable i poder local en una nació sense Estat, Barcelona, julio1 de 1987 (en premsa); Economia agrària i societat rural al País Valencià 11914-1923): de les dimensions de la crisi a la qnxta dels obtws del camp.

Tesi Doctoral, Departament d’Hist&ia Contemporània de la Universitat de Valhcia, 1987 (inèdita).

fou qüestionat pels treballadors del camp valencia. No és la revolució l’objectiu d’aquestes lluites, és la necessitat d’aconseguir unes Bases de Treball que alleugen la greu crisi que esta patint-se en les nostres comarques.

En funció d’aquesta concepció, discrepede la valoració que fa Garrido de la conjuntura de la criside la segona dècada del segle.Tot i coincidir en la importancia dels moments en els quals el termometm socialpuja perillosament a ulls de la classedominant, no coincidesc en I’apreciacióque «el regim establert era posat en dubte i semblava que no podia superar la tempesta revolucionaria» (p. 37). Ja m’he referit adés a la concepció diferenciada pel que fa al període; hi ha, pero, altres discrepàncies, la més important de les quals radica en la consideració que em mereix l’actuació de l’anarcosindicalisme en les nostres comarques.Garrido fa menció en algunes ocasionsde la mdical revolució predicada pels anarquistes (p. 91), i, al meu parer aquesta concepció, tancada i global, ja ha estat suficientment qüestionada per la nostra historiografia. Hi ha bones, amplíssimes, dosis de pragmatisme, de coneixement d’allò que diríem la realitat objectiva, en els anarcosindicalistes valencians, especialment en aquells que lluiten al front agrari, i és per això que hem d’anar perfilant ja aquestes valoracions globals, les quals, insistesc,al meu parer, són errònies.

No estic d’acord, en la mateixa línia, amb la concepció de l’autor respecte del

136

període de la 1 Guerra Mundial. Una visió que, tot siga dit, és deutora de la relativament insuficient bibliografia existent. Garrido té una visió molt lligada a treballs que, tot i mantenir-se vigents després de mésde vint anys de la seua publicació, a hores d’ara presenten problemes importants.

Aquesta ésuna qüestió secundaria (la crisi agraria comenca en 1914 i la taronja i d’altres productes agraris baixen quant al volum d’exportació desdel bel1principi, no desde 1917; el bloqueig alemany no va tenir les repercussionsque fins ara havíem pensat, tot i que és cert -com va demostrar Vicent Soler- que va produir increments en els preus dels nòlits i en altres mecanismescomercials;no es pot assumirla tesi delsintents revolucionaris dels obrers del camp valencia durant l’estiu de 1919), tot i que, en bona mesura,condiciona l’analiside Garrido.

Ens interessaressaltar,pero, en aquest apartat, el que ens sembla la millor aportació del capítol. Estic alludint a l’explicació del naixement de la Federación Valencianade Sindicatos Agrícolas (FAVSA).

Amb la guerra europea comen~ la crisi de l’economia agraria d’exportació valenciana. A més que els paises clients, o bona part d’ells, s’embranquen en el conflicte, hi ha una nacionalització de les marines mercants dels respectius paises contendents.

Ikixida de productes valencianspatira la dependenciade les flotes de pavelló estranger, i no sera aquest 1’únic problema, ja que alhora esveura afectada l’arribada de merca-

L’ESPILL deries imprescindibles per al funcionament de la producció agraria del País.Aquest és el cas dels adobs, els quals arribaran, quan ho facen, molt encarits als mercats valencians.

Dones bé, ique és el primer que fara la FAVSA només constituir-se?: «comenca a comprar adobs, que repartira a preus més baixos que elsdel mercat entre lesentitats federades, i amb él auxilio de la divina providencia’ (...) va viure un creixement fulgurant» (p. 115)(49 sindicats en febrer de 1917, 82 en desembre de 1918i 164 en desembre de 1919).

Hi ha més, pero. A Gandia aquest envol de l’associacionismeagrícola catolic no es produeix. Samuel Garrido ho aclareix: ja deu anys enrere,a la Safor s’havia posat en marxa una iniciativa semblant, i encara hi havia deutespendents de pagament. &antiga Federación Católica de sindicatosAgrííolas del distrito de Gandia va desapareixer deixant molts deutes sense pagar, i és de suposar que els llaumdors afectats per aquell desastre difícihnent estaven disposats a embarcar-se en una aventura pareguda» (p. 115).

El capítol final, el dedicat al període 1923-1936 és, possiblement, el menys aconseguit. Especialmentelsanys de la II República, sobre la qual sols hi haurà unes breus pinzelladesja que «la informació obtinguda a partir de lesfonts que venim utilitzant és pràcticament inexistent» (p. 153).

1 pel que fa al temps de la dictadura de Primo de Rivera, caldria assenyalaruna bondat

i una mancanca. Ambdues molt connectades, com tot, amb lesderiespersonalsde qui signa aquestes ratlles.

Ikncert vindria donat per la claredat del discurs de Garrido, el qual permet d’apreciar el msultat final del periode dictatorial a Gandia. Ia doble crisi d’hegemonia, que afectava tant l’ambit stkio-econòmic, com politic i ideològic, que hi ha en l’origen del septenni primorriveritsta (acceptant la tesi del Colectivo de Historia), no tindria solució durant el manament del General. A Gandia, a la Safor, aquest combat per l’hegemonia és evident en 1923 i es mantindrà fins a 1931. Les eleccionsdel 12 d’abril marcaran l’inici de la nova etapa de collabomció entre els components de l’antic bloc de poder.

Era ja massa tard, pero, per trobar solucions i van perdre.

Arran de la derrota, pràcticament a l’endemà, tots plegats posaran en marxa la Derecha Regional Wlenciana,encapcalada a Gandia per l’etern Joaquim Ballester. Després vindria la CEDA, la guerra i una altra dictadura. Aquesta duraria més de quaranta anys.

1 la mancanca: ni en el capítol de la Dictadura de Primo ni en l’anterior, he trobat cap allusió als contactes, connexions, coincidencies o superposicions,entre el sindicaltime catòlic i els SindicatosLibres.

Segurament haura estat un problema de documentació, pero potser caldria haver-lo mflectit.

Així dones, a tal1 de cloenda, i com a valomció final, he de dir que Samuel Garrido ha aconseguit dues coses: ha ampliat els marges

137

de la nostra historiografia respecte de les activitats polítiques i socialsdelscatolicsintegristes valencians, i, a més a més, ha plantejat nous problemes, ha obert nous interrogants, ha oferit noves hipòtesis.

A més a més, el llibre esdevéde lectura facil i intetessant, amb una gran claredat expositiva i, la qual cosa és molt d’agrair, un bon punt d’ironia amable («Que no estaria disposat a suportar del patró un obrer que s’empassara» Revista de Gandia (p. 93). El resultat de l’obra és, dones, una valuosa i agradable aportació al coneixement d’un problema historiografic sobre el qual, encara, resten moltes cosesper investigar.

M’agmdaria, per a acabar, afegir encara una idea més: cree que el llibre va més enlla del que el seu títol reflecteix: va més en1121 del sindicalisme catòlic. Aquest sindicalisme sui generis és solament una vessant més de les activitats públiques del catolicismemés reaccionari i intransigent -l’integrista-, el qual és el subjecte central d’aquest darrer treball de Samuel Garrido.

Joan del Alcàzar i Garrido

Juli AWNENT.Obres esvalotades. Colkcció Academicadels nocturns. Universitat de Valencia. Valencia, 1988. 530 pts.

TomasBelak, JosepVicent Escartí,JosepBallester,Manel Pérez Saldanya, Juli Avinent et altri composen I’última

generació descriptors al País Valencia. Les seuescoordenades podrien ser les següents: El fet d’haver nascut més o menysquan Rre Quart publicava Wcuncespagades,el seu pas per la Universitat de Valencia, (i ací cal tindre en compte que l’alfabetització en català no era sinó experimental en el millor delscasosquan ells eren a I’ensenyament mitjà), el fet decisiu que la majoria hagen cursat estudis de filologia, i, per últim, la seua hipotetica «meridionalitat».

Dins d’aquesta generació trobem el nostre autor, Juli Avinent. Ell, com la resta del grup, comenca escrivint poesia, pero evoluciona ara, alhora que TomásBelaire,cap a la narrativa breu amb aquest Ombresesvalotadesque recull 20 histories, dins les quals es pot reconbixer un estil personal, subtil i alhom fort, de que voldríem parlar.

Primer una sentencia:mentre un delsmestresde la narrativa curta catalana allarga els seusescrits,la nova contística en català fa les seueshistories més i més breus. ¿Ésaxioma indemostrable o ésnomés La magnitud de la tragèdia? De moment no ens sembla dir una bajanada en afirmar-ho, i gosem parlar en aqueststermes perque un dels primers suggeriments que ens va fer la lectura del llibre de Juli Avinent va ser la comparanca amb altres de ben recents com ara Crims Relatius, de Belaire, i Sabates italianes de Rafael Vallbona, i és l’últim qui ens ha fet parlar de meridionalitat entre cometes.

Tots tres tenen una característica comuna: tendeixen a una

extensió mínima de la narració.

El llibre d’Avinent comporta, a més, una concisió del llenguatge que situa les seues narracions en un espai mitja entre I’aforisme i la narració breu, o si voleu entre el Calders més breu d’lnvusió Subtil i el conte al qual estem acostumats, recordant-nos en certa manera les Historias de Cronopios y de Famas.

Així, no pensem que siga per casualitat que hi haja un conte com «Ulleres» (jrecorden vostésel conte de lesulleres i la funda de Cortázar?), conte que, a més a més, té un final clau per poder comprendre algunes de les narracions plenament, i que per pudor no desvetlarem... fins al final.

Un altre aspecte crida immediatament l’atenció en llegir Obresesvalorades:$om és possible que les cosesarriben fins a tal punt? No ésuna pregunta gratuïta i n’esticcert que a algun protagonista dels comes li agradaria fer-la (sino fóra, ésclar, perqd molts dels personatgesarriben una mica morts a la fi dels cantes com per preguntar res). 1 és que molts dels cantes d’ombres esvalokzdestenen dos vessants inquietants.

Duna banda, hi abunda allo sinistrepero lògic ésa dir, allò raonable de la mentalitat criminal, 0 la ingenuitat crimi nal si es vol, com la del nano assassídel conte «Histories de Piratew. D’altra banda, un cert aire surrealistatravessael llibre (haviem parlat de Cortázar, ¿no és cert?) pero duna manera particular. És una certa tendencia a l’absurd i, potser, amb denominació d’origen -valencian coun-

138

try-; per que? Els personatges tenen una concepció exckntrica de la realitat, disfressada pel llenguatge de naturalitat, de lògica. Els elements son favorables,per tant, a la desmesura.Moltes de les histories, les més divertides segurament, es caracteritzen perquè en un moment donat esclata la desporporció (o almenys sembla ser així quan vosté vol estendm la roba i el pienen per un sticida) i I’autor segueix el joc de l’absurd fins a la fi.

Vet ací un altre punt interessant: la fi, o més ben dit, com acabar unes historiesque en sertan breus tendeixen per antonomasia a acostar-seamb rapidesa a la fi.

Rls mecanismes explicats -que no signifiquen de cap manera homogeneitat- els cantes poden perfectament deixar-secom a esbossosinacabats,amb la decepcióde qui veu com la realitat de la ficció no s’ajustaa la seualogica de personatge, o bé com a un acudit -com ara en «Crueltat mental»- o bé, amb la més fatal de les solucions.

LTràgic?No, no pas. Eautor ens ho estalviarà amb una divertida escatologia com en «Especie desprotegida)),amb la mésnegra de lesironiescom en «Aguila que es mossegava les unglew o fins i tot amb l’absurdmés espaterrant, com en el conte «Príncep de les tenebrew, autenticament magistral.

El Ilibre ofereix, dones, un recull d’històries i procediments narratius heterogenis (es un primer llibre) pero també originals, especialment pelsescenarisde lesnarracions que ens faran passar del Far

I’ESPILL West de cartó-pedra a l’Africa colonial.

No hem volgut parlar al lector fins ara de postmodernisme narratiu. #‘hi ha? La idea enstorna a dur a les comparances. Es un llibre amb intertextualitat (cinematogràfia, musical, i es clar,literaria), pero no tan abundosa com la de Vallbona o Pelaire. És un llibre eclkctic,pero també eSel primer llibre i no gosariemjutjar. 1 és també, finahnent, un llibre que denota autoconsciencia (recomanem ací vivament la lectura del conte «Prlncep de lestenebrew). Els elements són sobre la taula. ¿Literatura Postmoderna, dones? Vostés mateixos.

Nosaltres esperem el proxim llibre de Juli Avinent per parlar-ne.

De moment, la concepció de la realitat de l’autor ja s’ho val per llegir el llibre de gust, i ésque qui escriuaquesta ressenya, com la protagonista d’«Ulleres», també comprovà en posar-se els binocles per primera vegada que «el món era perceptiblement més rabassut que els seus ulls defectuosos no li deien abanw.

Ernest Zurriaga Llorens

A. MIRO: Joan Valls, vida y obra de un poeta, Caja de Ahorros del Mediterraneo, Alcoi, 1989, 228 pagines.

Una de lespkdues méssensibles de darrera hora dins l’espectrede la literatura cata lana és,indubtablement, la del gran poeta alcoià Joan Valls

(1917-1989). Tot just, des d’aquesta mateixa tribuna, plantejàvem faja alguns anys, en parlar de I’Obra pbètica (1947-1974),el poc reconeixement que de vegadeshom feia a la tasca feta en vida d’un autor. Amb la publicació d’aquella obra així com d’alguns reconeixements posteriors -premi «Sanchis Guarner» (1984), premi de la Critica del P Valencia (1986), 1’Homenatge .l Vallsdel Centre Municipal de Cultura clAl& (1947-1987)- així com l’aparicióde lhbresben interessants com Sonets de la jk obscum (1984),Anys i Azranys (1985) i Quadern verme11 (1986), el nom de Joan Valls ha estatpresentdins el concert de la llrica catalana mésrecent al País Valencia. Tot plegat, interessant i ben merescut al llarg duna excellent trajectoria po&ica. Pero sens dubte insuficient per coneixer a fons el paper tan importímt que va jugar aquest escriptor dins el redrecament litemri de la poesia valenciana de postguerra.

Curiosament, acaba d’apareixer el llibre Joan Wls, vida y obra de un poeta, coincidint practicament amb la seua mort. Es tracta d’un aplec de 53 articles publicats anterioment, o sigaen vida del poeta, al diari Ciutat d’Alcoi. Lautor Adrià Miró, que tot i haver estat 32 anys ensenyant a París, va estar estretament relacionat amb J. Valls, a més de tenir uns vincles familiars.

Això potser justifica la facilitat en l’obtenció del material bibliografic -sobretot ressenyes i noticies esparses- així com les confessionspersonals tan interessantsi, de vegades, tan útils a l’hora de configu-

mr el perfil de l’escriptor.

D’aquí I’interés i I’oportunitat d’aquestaobra, sobretot en allò referent a la bibliogmfia.

A més, el nostre biògraf se n’apmfita de moltes ankcdotes de la infancia del mateix Valls, car el poeta alcoia més enllà dels seuspoemes que evidencien sovint una clara biografia llrica, va escriure tambe, sota el seudonim de «Furonet» una serie d’articles amb el títol «Alcoy, medio siglo atrás» dins Ciutat, don A. Miró extrau moltes noticies biografiques de Valls.

Segurament, aquesta biografica sobre Valls participa tant d’un sentit estricte de «biografia», o siga en l’historiogràfic i cronologic dels mots, com en el d’wna semblanca biografica». D’aquí que el biograf es permeta de tant en tant digressionsmarginals, aclariments suplementaris 0 notes de color local que com justifica el mateix Miró, li calen per tal d’enquadrar millor la biografia.

Com tothom sap, la crítica ha subratllat insistentment entre les sigularitats de Valls la del seu audidactisme, la de l’aillament delscentreso cenacles productors de cultura, la del tema de la soledat de l’home i la del mateix poeta, etc. Dones bé, tot i ser així, sembla que ara disposem de més dades biografiques que ens ajuden a matisar les singularitats assenyalades.Així, l’amistat amb Rafael Mengual, conegut intellectual d’esquerres dels anys 30, li facilitaria lectures de poetes castellanscom Villaespasa,A. Machado, Juan Ramón, M. Altolaguirre, Domenchina i, fins i tot, un poeta mexica

L’ESPILL d’avantguarda, Jaime Torres Bodet, a les qual afegiria el mateix Vallsles de J. Guillén, E. Champourcin i l? Salinas, el qual «el va impressionar molt». Tumbé podem conbixer millor, mitjancant la lectura d’aquesta biografia, certs fets transcendents en la vida del poeta en les relacions que va mantenir amb certs mentors de la Ciutat de Valencia: una visita a l’editorial Torre amb una lletra posterior de X. CasplAdlert certificant-li l’amistat i publicació de 1’Home pot ésser àngel, els present que li feren tant Carles Salvador, amb un diccionari Pallas com M. Sanchis Guarner, amb la seua Gramàtica valenciana, la bona acollida de J. Fuster amb una amplia crítica a l’Home pot ésseràngel així com la inclusió de dos poemes dins la seua Antologia de la poesia valenciana (1956).Com subratlla A. Miró, l’amistat i l’admiraciode Valls per Fuster sembla concretar-se en dos punts: a) en l’opció ideologica respecte al sentit de valencianitat i b) en l’estil poetic per un purisme lèxic i per una concepció existencialista de la vida: Presoner de lómbra (1955).

Ilaltre aspe& de la biografia ésel de l’òptica crítica de l’obra de J.Valls.Com que semblaque esta en funció duna complementarietatbiografica,la crítica -0 milJordit, elspunts 0 esbossoscrítics- estroben ordenats en funció cronologica i no pas sistematitzada per disposició temàtica, ideologicao estètica.

En tot cas,aquestsesbossoscríticsson,de vegadesinteressants, mirant de conjugar lesopinions personalssobre l’obra de Valls amb un excellent repertori de bibliografia crítica aplegat per A. Miró. Ésuna llàstima que l’autor d’aquesta biografia no haja orientat el lector amb un apèndix bibliografic a la fi del llibre. Sigacom siga,considere que entre elsinteressosdel llibre ha de figurar el de la seua aportacióde ressenyes crítiques sobrel’obrade Vallsaparegudes a la premsai de difícil obtenció amb el pas del temps. Així, conegutsescriptorsi críticscom M. Dolc, M. Llòria, R. FerreES,A. Reverto R. Mengual van publicar diversesressenyesals poemaris de Valls, des de les diversestribunes de la premsa valenciana: Las Provincias, Levante 0 Ciutat.

Entre els encertscrítics que trobem figuren: a) el fet de qüestionar l’opinió de M. San-

140

chis Guarner en no haver inclós Valls entre els poetes «angoixats» dins La Renaixenca al P Kzlencià, quan el poeta alcoia té un llibre,Presoner de lómbra, la tematica del qual gira entorn dels dubtes, I’angoixai l’opressióespiritual; b) en parlar de 1’ObraIbètica (1947-1974),Miró fa unes propostesútils: primer, suggereix d’estudiar a fons el procés d’elabomció lèxica del corpus poetic de Valls,tot i esbrinant els tres possibles apartats: arcaisme,cultismei lccalismes; segon, subratlla i justifica el doble joc de Vallsen l’expressió literaria -entre un cairede difícil accési un segellinconfusible d’alquímia lírica ben personal-; tercer, Valls ésun escriptor doblement creador: en poesia i en llenguatge.

Llibm en definitiva, interessant i útil per als estudiososi amants de l’obrade Joan Valls.

Sobretot, per la quantitat de notíciesde primera mà que A. Miró ha obtingut de gran poeta alcoià, que mereix, ara més que mai, una revisió a fons tant de la seuaobra com del paper historie innegable que ha tingut dins la literatura catalana al País Valencia.

Lluís Alpera

EDITORIAL TRES 1 QUATRE Últims títols publicats

COL-LECCIÓ LA UNITAT 135. Els treballs perduts, de Joan F. Mira COL-LECCIÓ EL GRILL 7. Telefonari paninaro, de Letizia Mottica 8. Palpa la por, d’A1ber-t Dasí i Aloi COL-LECCIÓ POESIA 3i4 64. Trencat pacte de silenci, d’Ignasi Minyana 65. El risc de l’aigua i el silenci, de Joana Bel COL-LECCIÓ L’ESTEL 9. Algú, a la nit, respira, de Joan Perucho Estudi introductori i antologia, de Julia Guillamon 10. Narrativa breu catalana. Segles XIV-XV Estudi introductori i selecció de Juan M. Ribera Llopis COL-LECCIÓ NARRATIVES 3i4 12. Soro11 de fons, de Gisela Pou 18. Cartes de la presó, de Núria Cadenas 20. Contes feiners, de Maria Fullana COL-LECCIÓ PAPERS BASICS 21. La vegetacid al nostre medi, de Josep Asensi i Covadonga Tirado COL.LECCIó QUADERNS 36. Subversions, de Jaume Pérez Montaner 37. Joan Fuster: una aventura lírica, de Josep Ballester COL-LECCIÓ TEATRE 3i4 22. Revistes valencianes, de Francesc Mulet, Bernat i Baldoví i Eduard Escalante. Reescrites per Josep Lluís i Rodolf Sirera