LA CASA VERDA BUTLLETÍ
JUNY - JULIOL 92
73
J U N Y - J U L I O L 92
El delegat del Govern aplica la «Llei Corcuera» a l'ecologisme Ja tenim algunes de les conseqüències pràctiques que el Govern Espanyol ha tret de la Cimera de la Terra que acaba de finalitzar a Rio. Ironies a part, sembla increïble, i d'una gravetat que ultrapassa els límits de l'ecologisme, que el «governador civil» de torn aplique unes mesures contra manifestacions pacífiques; unes mesures que, en el seu moment (açò van predicar...), es difongueren a la societat com a encaminades a combatre el terrorisme i els narcotraficants. Sembla un trist sarcasme que un Estat, tan primmirat en argumentacions processals en casos tan greus com els dels Naseiros, Palopes i Filesos, impose unes dures sancions econòmiques contra ecologistes que es manifestaren pacíficament i sense aldarulls contra la inseguretat ciutadana i el perill que l'energia nuclear representa per a tota la societat. I el remat de la mofa processal apareix quan alguns dels destinataris de les missives del «governador civil» (Secció de Drets Ciutadans, segons la citació) ni tan sols estaven presents en la marxa contra
Cofrents del dia 31 de maig passat que origina les sancions. Si tenim en compte que les forces d'ordre públic no demanaren la identificació a cap dels participants en la marxa a Cofrents, resulta evident que la posterior «identificació» dels «infractors» sols ha estat possible combinant les filmacions de vídeos amb un fitxer policíac d'ecologistes que obre en poder de l'autoritat «competent». Fitxer utilitzat de manera obtusa pel governador, com demostra el fet d'enviar les multes a persones que ni tan sols hi anaren. L'arbitrarietat com a norma Resulta difícil d'empassar-se que «en democràcia», per utilitzar una falca tan volguda de certa classe política, es puguen aplicar multes tan greus com les previstes en la Llei Corcuera, sense intervenció de l'aparell judicial, basant-se en càrrecs tan arbitraris com ara «la incorrecció envers les forces de seguretat de l'Estat». Perquè, aleshores, qui defineix què és una incorrecció contra les FOP?; potser passarà allò de Woody
Alien: «li vaig fotre un bon colp d'estómac en el seu puny». Com a mostra tenim les multes enviades a sindicalistes de CCOO (alguns d'ells membres d'Acció Ecologista Agró) que han estat sancionats després d'haver patit una repressió indiscriminada el dia de la vaga general del 28 de maig. Vés per on acaba la llei contra els «narcos»... Qui atempta contra la seguretat ciutadana? La seguretat ciutadana no està amenaçada per una manifestació pacífica -un dels drets constitucionals bàsics- contra l'energia nuclear sinó per una instal·lació nuclear perillosa, com demostraren els casos de Txernòbil, a l'Est, i Harrisburg, a l'Oest; una central que produeix una gran quantitat de residus nuclears; deixalles radioactives que, ara per ara, no se sap com tractar-les. La pròpia Central esdevindrà d'ací a poc un immens cementiri quan s'acabe la seua vida útil i haja d'estar custodiada (per la Guàrdia Civil?, pagada pels xavos del contribuent?) durant desenes d'anys.
Després de Rio: què? Després de xàfec informatiu de la Cimera de/per al per la Terra de Rio de Janeiro, cal preguntar-se en què quedarà tot el que s'hi ha escoltat, quines coses romandran i quines tindran validesa per guiar les passes futures del moviment ecologista. Un fracàs? Abans, fóra útil preguntar-se com afectaran els acords adoptats a Rio als diferents agents ambientals. L'Agenda 21, la Declaració de Rio i els diferents acords adoptats pels Estats, tenen poca traducció pràctica per als col·lectius socials que vénen desenvolupant una activitat continuada en defensa del medi ambient. De cara als Governs, els acords de Rio de Janeiro sols serviran perquè se senten més pressionats a adoptar i incorporar criteris ambientals a llurs plans d'actuació, que no és poc. Per als ecologistes, Rio donarà suport a la seua actuació. En aquest sentit, es pot dir que la Cimera no ha estat un fracàs. Tampoc ho ha estat en la mida
que hi ha quedat palès l'important paper que correspon als moviments socials. La part negativa que ja coneixíem Els Estats i la burocràcia ambiental internacional han acordat dura terme algunes iniciatives «tan aviat com siga possible», un compromís abstracte acompanyat de maquillatge i, com s'ha vist en tota la preparació de la Cimera, els interessos industrials del Nord han condicionat negativament qualsevol tipus de compromís concret. Aquest és el sentit del fracàs de la Cimera, segrestada per les empreses transnacionals: la constatació que els Estats són part del problema ambiental i no part de la seua solució.
Però hi ha parts positives El que més interès té, però, per als sectors compromesos és de saber com pot afectar Rio a la nostra agenda de treball. L'emergència del moviment verd al Sud ha implicat introduir noves propostes com ara l'ecofeminisme, el paper de les comunitats natives o dels sindicats i altres organitzacions socials en la conformació d'una alternativa ecològica a la destrucció ambiental. Es tracta de l'ecologisme dels pobres o dels oprimits. A més a més, la crítica a la proposta de «desenvolupament sostenible», implica la necessitat d'explicar quin tipus de desenvolupament igualitarista proposen els sectors verds i alternatius.
1
El moviment que ha de moure's Moltes persones poden creure que, malgrat que s'hi ha parlat molt sobre medi ambient, la Cimera de Rio no es tradueix en la multiplicació de persones compromeses en la defensa de la natura; que el pes d'aquesta acció continuaen les mateixes mans. Una certa inèrcia pot evitar la incorporació de noves persones a la tasca ecologista; la pròpia tasca, però, ha de ser revisada. El moviment ecologista necessita adoptar noves formes organitzatives que han d'abordar-se sota el criteri que aquestes són mitjans i no finalitats, que són, en fi, una eina. Per exemple, els col·lectius locals necessiten ser partíceps de l'elaboració global i no han de deixar-la en mans de grups professionalitzats. Açò, tal vegada duga aparellat la necessitat de dotar-se de nous recursos, deixar l'esperit de campanar i preguntarnos sobre el relleu i l'impacte de la nostra actuació. Estem submergits en un conflicte que enfronta l'ecosfera i la tecnosfera. Necessitem guanyar el suport de sectors molt amplis de gent que no té un posicionament ecologista i que només serà re-
ceptiva si utilitzem un llenguatge comprensible que s'allibere, d'entrada, de qualsevol actitud d'automarginació. En aquest sentit, aquells que se senten satisfets de ser «pocs però bons» no han entès què significa la revolució ambiental i el caràcter d'urgència d'aquest conflicte. Un altre aspecte a incorporar a l'agenda «postcimera» és la necessitat que els diferents cossos organitzatius de la revolució ambiental eviten un enfrontament corporatiu o sectari i que cadascú aprofundesca en les seues pròpies propostes. Per aconseguir que la conspiració civil socioecològica avance, són necessaris els col·lectius més variats: des de Greenpeace als Verds, tot passant pels grups d'acció local, sectorial, d'estudi o reflexió (la diversitat és un valor, no una dificultat). Tots han de contribuir, no sols a formular un diagnòstic de la crisi ambiental sinó a respondre a la pregunta de com caminar cap a un desenvolupament que siga sostenible i que es plantege l'igualitarisme, tant interior a cada país, com en la necessària fraternitat amb el Sud. JORDI BIGAS