Butlletí de La Casa Verda. Número 73. Juny-Juliol 92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY - JULIOL 92

73

J U N Y - J U L I O L 92

El delegat del Govern aplica la «Llei Corcuera» a l'ecologisme Ja tenim algunes de les conseqüències pràctiques que el Govern Espanyol ha tret de la Cimera de la Terra que acaba de finalitzar a Rio. Ironies a part, sembla increïble, i d'una gravetat que ultrapassa els límits de l'ecologisme, que el «governador civil» de torn aplique unes mesures contra manifestacions pacífiques; unes mesures que, en el seu moment (açò van predicar...), es difongueren a la societat com a encaminades a combatre el terrorisme i els narcotraficants.

Sembla un trist sarcasme que un Estat, tan primmirat en argumentacions processals en casos tan greus com els dels Naseiros, Palopes i Filesos, impose unes dures sancions econòmiques contra ecologistes que es manifestaren pacíficament i sense aldarulls contra la inseguretat ciutadana i el perill que l'energia nuclear representa per a tota la societat. I el remat de la mofa processal apareix quan alguns dels destinataris de les missives del «governador civil» (Secció de Drets Ciutadans, segons la citació) ni tan sols estaven presents en la marxa contra

Cofrents del dia 31 de maig passat que origina les sancions. Si tenim en compte que les forces d'ordre públic no demanaren la identificació a cap dels participants en la marxa a Cofrents, resulta evident que la posterior «identificació» dels «infractors» sols ha estat possible combinant les filmacions de vídeos amb un fitxer policíac d'ecologistes que obre en poder de l'autoritat «competent». Fitxer utilitzat de manera obtusa pel governador, com demostra el fet d'enviar les multes a persones que ni tan sols hi anaren.

L'arbitrarietat com a norma Resulta difícil d'empassar-se que «en democràcia», per utilitzar una falca tan volguda de certa classe política, es puguen aplicar multes tan greus com les previstes en la Llei Corcuera, sense intervenció de l'aparell judicial, basant-se en càrrecs tan arbitraris com ara «la incorrecció envers les forces de seguretat de l'Estat». Perquè, aleshores, qui defineix què és una incorrecció contra les FOP?; potser passarà allò de Woody

Alien: «li vaig fotre un bon colp d'estómac en el seu puny». Com a mostra tenim les multes enviades a sindicalistes de CCOO (alguns d'ells membres d'Acció Ecologista Agró) que han estat sancionats després d'haver patit una repressió indiscriminada el dia de la vaga general del 28 de maig. Vés per on acaba la llei contra els «narcos»...

Qui atempta contra la seguretat ciutadana?

La seguretat ciutadana no està amenaçada per una manifestació pacífica -un dels drets constitucionals bàsics- contra l'energia nuclear sinó per una instal·lació nuclear perillosa, com demostraren els casos de Txernòbil, a l'Est, i Harrisburg, a l'Oest; una central que produeix una gran quantitat de residus nuclears; deixalles radioactives que, ara per ara, no se sap com tractar-les. La pròpia Central esdevindrà d'ací a poc un immens cementiri quan s'acabe la seua vida útil i haja d'estar custodiada (per la Guàrdia Civil?, pagada pels xavos del contribuent?) durant desenes d'anys.

Després de Rio: què?

Després de xàfec informatiu de la Cimera de/per al per la Terra de Rio de Janeiro, cal preguntar-se en què quedarà tot el que s'hi ha escoltat, quines coses romandran i quines tindran validesa per guiar les passes futures del moviment ecologista.

Un fracàs?

Abans, fóra útil preguntar-se com afectaran els acords adoptats a Rio als diferents agents ambientals. L'Agenda 21, la Declaració de Rio i els diferents acords adoptats pels Estats, tenen poca traducció pràctica per als col·lectius socials que vénen desenvolupant una activitat continuada en defensa del medi ambient. De cara als Governs, els acords de Rio de Janeiro sols serviran perquè se senten més pressionats a adoptar i incorporar criteris ambientals a llurs plans d'actuació, que no és poc. Per als ecologistes, Rio donarà suport a la seua actuació.

En aquest sentit, es pot dir que la Cimera no ha estat un fracàs.

Tampoc ho ha estat en la mida

que hi ha quedat palès l'important paper que correspon als moviments socials.

La part negativa que ja coneixíem Els Estats i la burocràcia ambiental internacional han acordat dura terme algunes iniciatives «tan aviat com siga possible», un compromís abstracte acompanyat de maquillatge i, com s'ha vist en tota la preparació de la Cimera, els interessos industrials del Nord han condicionat negativament qualsevol tipus de compromís concret. Aquest és el sentit del fracàs de la Cimera, segrestada per les empreses transnacionals: la constatació que els Estats són part del problema ambiental i no part de la seua solució.

Però hi ha parts positives El que més interès té, però, per als sectors compromesos és de saber com pot afectar Rio a la nostra agenda de treball.

L'emergència del moviment verd al Sud ha implicat introduir noves propostes com ara l'ecofeminisme, el paper de les comunitats natives o dels sindicats i altres organitzacions socials en la conformació d'una alternativa ecològica a la destrucció ambiental. Es tracta de l'ecologisme dels pobres o dels oprimits. A més a més, la crítica a la proposta de «desenvolupament sostenible», implica la necessitat d'explicar quin tipus de desenvolupament igualitarista proposen els sectors verds i alternatius.

1

El moviment que ha de moure's Moltes persones poden creure que, malgrat que s'hi ha parlat molt sobre medi ambient, la Cimera de Rio no es tradueix en la multiplicació de persones compromeses en la defensa de la natura; que el pes d'aquesta acció continuaen les mateixes mans.

Una certa inèrcia pot evitar la incorporació de noves persones a la tasca ecologista; la pròpia tasca, però, ha de ser revisada. El moviment ecologista necessita adoptar noves formes organitzatives que han d'abordar-se sota el criteri que aquestes són mitjans i no finalitats, que són, en fi, una eina. Per exemple, els col·lectius locals necessiten ser partíceps de l'elaboració global i no han de deixar-la en mans de grups professionalitzats. Açò, tal vegada duga aparellat la necessitat de dotar-se de nous recursos, deixar l'esperit de campanar i preguntarnos sobre el relleu i l'impacte de la nostra actuació.

Estem submergits en un conflicte que enfronta l'ecosfera i la tecnosfera. Necessitem guanyar el suport de sectors molt amplis de gent que no té un posicionament ecologista i que només serà re-

ceptiva si utilitzem un llenguatge comprensible que s'allibere, d'entrada, de qualsevol actitud d'automarginació. En aquest sentit, aquells que se senten satisfets de ser «pocs però bons» no han entès què significa la revolució ambiental i el caràcter d'urgència d'aquest conflicte.

Un altre aspecte a incorporar a l'agenda «postcimera» és la necessitat que els diferents cossos organitzatius de la revolució ambiental eviten un enfrontament corporatiu o sectari i que cadascú aprofundesca en les seues pròpies propostes. Per aconseguir que la conspiració civil socioecològica avance, són necessaris els col·lectius més variats: des de Greenpeace als Verds, tot passant pels grups d'acció local, sectorial, d'estudi o reflexió (la diversitat és un valor, no una dificultat).

Tots han de contribuir, no sols a formular un diagnòstic de la crisi ambiental sinó a respondre a la pregunta de com caminar cap a un desenvolupament que siga sostenible i que es plantege l'igualitarisme, tant interior a cada país, com en la necessària fraternitat amb el Sud. JORDI BIGAS

JUNY - JULIOL '92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY-JULIOL 1992

Multes contra ecologistes 1 Després de Rio: què?

1 Pego - Oliva 2 Martínez Alier • 3 Pla Hodrològic Nacional 4 L'aigua a les comarques del Sud 4 En pau amb el Planeta 5 Incendis i Restauració Forestal 6 i7 Fons 7 Marjal del Moro 8 i9 Les Rotes 9 Urbanisme alternatiu 10 De Rio a Catalunya 10 S.O.S. Racisme 10 Redissenyar el diseny 11 Productes Biològics 11 Turisme consciente i' responsable 11 Només una Terra, només un País 12 Concurs fotogràfic 12

La marjal de PegoOliva i els ecodesenvolupistes de torn Fa uns mesos, en el transcurs d'un sopar ofert pel president de Colòmbia, Felipe Gonzàlez va realitzar un breu discurs sobre medi ambient i desenvolupament on, per explicar la seua conformitat amb les tesis sobre desenvolupament sostenible de ílnforme Brundtlandt, va posar un exemple: «quan el problema és un enfrontament entre el camperol i la seua supervivència, contra l'ànec i la seua protecció, està absolutament garantit que qui cau és l'ànec i qui sobreviu és el camperol. I jo tracte d'explicar-ho amb absoluta senzillesa perquè tenim algunes zones humides a Espanya que s'estan deteriorant i dessecant... Sí no hi ha una resposta perquè el camperolpuga cultivar i viure dignament, evidentment és l'ànec qui desapareix. Si és compatible que el camperol visca dignament i l'ànec també, és veritat que es manté l'ànec»

ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ associació per a la defensa i l'estudi de la natura al País Valencià

La Ribera Santa Teresa, 2 - 2a.4a.

46600 Alzira (tlf.: 96/2400221)

El Camp de Morvedre Sant Josep, 11 46520 Port de Sagunt L'Horta La Casa Verda Portal de Valldigna, 15 baix 46003 València <tlf. i fax: 96/3917864)

La Safor La Casa Verda Sant Benet, 32 46760 Tavernes de la Valldigna

La Plana Baixa Barranquet, 68-3 Borriana

Redacció Carles Belda, Jordi Bigas, Joan Carles Martí, Paco Molina, Voro Miralles, Xavier Pujol, Juanjo Villanueva Maquetacio Satur Villanueva Mateu Otero Col·laboradors gràfics Manolo Roldan, Carlos Lario, Àngel Juan

Dipòsit legal: 1692-1985

Els articles que apareixen signats són responsabilitat dels col·laboradors del Butlletí que els signen, per tant no responen, obligatòriament, a les opinions del conjunt d'Acció Ecologista Agró com a organització.

Argumentacions insostenibles Estic absolutament convençut que el senyor Gonzàlez no estava pensant en la marjal de PegoOliva, però ja no ho estic tant que el conseller Escarré no haja malinterpretat les coses quan en el projecte de Decret de Declaració de la marjal com a Paratge Natural planteja «establir un desenvolupament sostenible per als habitants d'aquestes poblacions», cosa que traduïda per ell en persona a les Corts Valencianes significa permetre el conreu de gran part de la marjal.

L'Informe Brundtlandt -El Nostre Futur Comú- presenta la pobresa com a causa de la degradació ambiental i encoratja el creixement econòmic com a mitjà per solucionar ambdues coses.

Aquesta idea, tan discutible, està de moda com ho confirma el senyor Gonzàlez en utilitzar paraules com ara «supervivència», «compatibilitat», «vida digna», etc.

La qüestió és: creu el senyor Escarré que aquestes paraules són aplicables a les poblacions de Pego i Oliva?.

Més aviat sembla que ens enfrontem a un nou cas del dilema -que els ecotecnòcrates de torn s'entesten a perpetuar- entre conservació i desenvolupisme pur i dur... i ara és quan cau l'ànec!

El projecte de Decret esmentat reconeix que la marjal de PegoOliva reuneix els requisits exigits

2

pel Conveni Ramsar per a declarar-la com a Zona Humida d'Importància Internacional així com també els compleix per a ser declarada com a ZEPA (Zona d'Especial Importància per a les Aus) d'acord amb la normativa comunitària. No obstant, s'hi autoritzaran els conreus, encaraque s'afegesca el sarcasme que no s'hi poden alterar els valors protegits. Que no ha llegit el senyor Escarré el llibre de Rachel Carson, La primavera silenciosa?; J i permeten els seus coneixements d'ecologia defensar la compatibilitat de la flora i la fauna actual de la marjal amb la utilització de plaguicides, herbicides i la resta de parafemàlia química?; <j,vol fer creure als agricultors que podran cultivar el paratge sense fer un ús intensiu de tots aquests productes i sense escometre obres de drenatge?. En definitiva, ^quins interessos està defensant? £0 és que senzillament està seguint les teories del diputat Jaume Castells: «millor taronges que patos»?.

Ni ecologia ni economia: un precedent en les Tablas de Daimiel El pitjor de tot és que les propostesd'Escarré suposen, al mateix temps, una irracionalitat ecològica i una irracionalitat econòmica.

Citaré, per argumentar la meua afirmació, les paraules del treball de José Manuel Naredo i José

Maria Gascó en Enjuiciamiento económico de la gestión de los humedales. El caso de las Tablas de Daimiel: «La característica dels ja per se escassos terrenys humits o marjalencs -i molt més turbencs- de les zones xèrica i arídica és l'excés de sals, laqualcosafaque aquests terrenys una vegada dessecats solen ser poc aptes per a l'agricultura, i que les migrades collites que s'hi obtenen difícilment arriben a pagar les obres que requeriren la seua posada en conreu. En conseqüència, ni l'escassa importància relativa d'aquests terrenys, ni les especials dificultats que planteja el seu ús agrícola, permeten preveure que llur dessecació suposarà una millora bàsica per a l'economia dels països ubicats en aquestes zones edafoclimàtiques. [...] Ara que s'ha posat de moda la meta del «desenvolupament sostenible» cal presentar el cas dels regadius manxecs com un exemple modèlic de «desenvolupament insostenible». Cas en el qual, desgraciadament, no s'ha plantejat cap opció seriosa que enfronte la conservació dels ecosistemes a llur explotació utilitària, sinó que s'ha dut a terme actuacions que apunten alhora cap a un empobriment ecològic i econòmic. Evidentment, aquestes actuacions s'han recolzat en l'interés dels agricultors per augmentar les seues produccions mitjançant el regadiu, des de mentalitats individuals i simplement extractives o, almenys, ignorants de les conseqüències agregades del seus comportaments».

Aquesta «barreja d'ignorància, arrogància, negligència i corrupció», en paraules de Ramon Llamas, catedràtic d'Hidrogeologia de la Universitat Complutense de Madrid, ha dut a les Tablas de Daimiel a la trista situació actual, amb una mínima superfície inundada i sense possibilitat d'aconseguir l'habitual aportació artificial d'aigües del transvassament Tajo-Segura. I tot plegat, per produir més excedents de vi i de dacsa, collites amb una producció compromesa pels convenis entre els USA i la CE. Les Tablas de Daimiel han passat deserelsobreeixidord'unaqüífer a ser el seu albelló. La marjal de Pego-Oliva és encara el sobreeixidor d'un important aqüífer i exerceix una notable funció reguladora sobre la quantitat i la qualitat de les aigües. Ens proposa Escarré seguir l'exemple manxec?.

Què passarà ara, quan la CE ja ha donat els xavos per a la protecció de la marjal?

Tornant al començament, cal destacar que el discurs de Gonzàlez anava adreçat a reclamarfinançament per a la protecció: «tenim algunes reserves ecològiques extraordinàriament importants (...) cal intentar compartir, i en conseqüència repartir, el pes que suposa la defensa d'un ecosistema raonable que, sens dubte, ens afectarà a tots.»

Doncs bé, ara que la Comissió Europea ha anunciat que contribuirà financerament a la conservació de la marjal amb 3 milions d'ecus, (uns 400 milions de pessetes) <i,serà demanar massa que, per una vegada i sense que supose precedent, el senyor Escarré deixe de costat la ignorància, l'arrogància i la negligència i modifique la seua proposta respecte de la marjal de Pego-Oliva?.

VÍCTOR NAVARRO MATHEU

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY-JULIOL 92

Entrevista amb Joan Martínez Alier P.- Ara que ha caigut el mur de Berlín i després de l'ensorrament dels països de l'Est, on penses que han estat més greus les agressions ambientals?

R.- A mi em sembla que a l'àrea capitalista; senzillament perquè fa més temps que duren. Com a exemple podríem veure les enormes agressions originades al llarg de tota la colonització americana -que fa 500 anys que dura-. El «descobriment», al cap i a la fi, s'inicià en els començaments de l'època capitalista. Per tant el capitalisme fa més anys que existeix i, a més, ha tingut més expansió econòmica.

Als països de «socialisme real» que ja no existeix- hi ha hagut una causa addicional perquè hi hagués agressions: la manca de democràcia -fins i tot la mena de democràcia que hi ha ací-, la qual cosa no ha permès que hi haguessin grups ecologistes que protestessin contra aquestes agressions. Per exemple, abans de Txernòbil no hi havia un moviment antinuclear permès ni a Ucraïna ni a Bielorússia.

P.- Com penses que afectarà la desaparició d'aquests països als nous moviments socials?

R.-Jo sóc optimista. Precisament un llibre meu recent s'inicia amb aquesta qüestió: ens hem tret un gran pes de sobre perquè des de l'any 17, i després amb l'època d'Stalin, molta gent de bona fe i d'esquerra ha pres com a referència la Revolució d'Octubre. Per tant, durant molt de temps la gent pobra del món ha estat dividida entre els fidels a Moscou i els que seguien altres tradicions, altres resistències sordes.

Crec que, com que les diferències socials entre rics i pobres del món estan augmentant, les lluites socials seran més àmplies i es podran vincular molt més a moviments de caràcter ecologista. Algunes d'aquestes lluites ja són i han estat històricament lluites ecologistes, independentment de l'etiqueta. Lluites històriques que, sovint, han estat negligides pels historiadors...

P.- Açò enllaça amb el teu concepte d'«ecologisme dels pobres».

R.- Aquest concepte també l'han emprat altres persones que en els últims 5 o 10 anys s'han interessat per aquestes qüestions. Crec que hi ha un ecologisme de l'abundància -l'ecologisme que pot haver-hi aquí-, que es fa palès quan veus que l'Albufera l'estan contaminant per residus tòxics, o tens una agricultura que fa servir massa pesticides, o el moviment que hi ha contra les centrals nuclears -que són construïdes sobretot a països rics com França més que no pas al Marroc-; o el moviment contra l'excés d'automòbils per part de la gent relativament rica que en pateix la contaminació -com passa a Los Angeles on tothom té cotxe i qui està contaminant protesta contra la contaminació-. Però, a més a més, hi ha un ecologisme molt més antic -que mai no ha tingut aquest nom perquè la paraula no existia- que és \'ecologisme de la supervivència.

En els últims anys n'hi ha hagut

molts exemples i molt coneguts, com ara el moviment de Chico Mendes i els «seringueiros» en defensa de la selva amazònica propugnant-ne un aprofitament sostenible. La raó ecològica estava clarament al costat d'aquest moviment sindical i en contra de les grans empreses ramaderes que volien tallar els arbres i posar-hi quatre vaques. Un altre exemple mundial ben conegut és el moviment chipko a l'índia -a l'Himalaia- quan les dones s'abraçaven als arbres amb una resistència passiva gandhiana per lluitar per la conservació del bosc perquè el bosc té un valor d'ús per a ells, a més de l'explotació de la llenya, centrat en el seu paper regulador. Aquestes dones no sabien d'ecologia científica: estaven fent-la.

P.- Hi ha un pont entre l'ecologisme de supervivència i el dels països rics?

R.- Crec que en molts ecologistes -per exemple a Alemanya- la seua consciència ecològica potser ha nascut de problemes concrets, d'iniciatives ciutadanes concretes; més tard van confluint una mica en el Partit Verd. Aquestes iniciatives concretes, contra una nuclear, contra una incineradora, són molt locals en començar; més tard, però, quan s'adquereix una consciència ecològica, les persones s'adonen dels problemes globals: que les diferències entre els rics i els pobres tenen un contingut ecològic. I molts d'aquests «verds» europeus són molt internacionalistes; per tant, per la via de \'ecologisme de l'abundància arriben a fer costat a la lluita dels pobres.

P.- Hom afirma sovint que són els pobres, la pobresa, qui fa malbé l'ambient.

R.- Sí, és la tesi de l'Informe Brundtlandt, El Nostre Futur Comú.

Per a mi açò és un document del Nord, socialdemocràta, amb unes implicacions tecnocràtiques i paternalistes: cal el creixement econòmic perquè així els pobres en seran menys i, per tant, contaminaran menys, en comptes de parlar de la redistribució mundial dels recursos perquè els pobres siguin menys pobres i, a més a més, en molts casos d'aquesta manera millorarà l'ambient. Millorarà l'ambient si hi ha redistribució, no solament perquè, per exemple, els pobres podran pagar per tenir més aigua neta, podran cuinar amb gas -en comptes de cremar l'últim arbre o fer-ho amb fems secs com passa a l'índia, amb la qual cosa perden capacitat d'adobar els camps-. El medi ambient i els pobres guanyarien amb la redistribució, però sobretot seria bona perquè els rics serien menys rics i les amenaces més greus a l'ambient vénen d'aquest consum exosomàtic tan extravagant que es fa als països rics.

P.- La Cimera de Rio de Janeiro serà un carnaval, tal i com l'heu titulat en la vostra revista?

R.- Crec que serà un intent dels líders polítics del món i dels estats -i els estats normalment són enemics del medi ambient, per exemple tenen exèrcits, que són un

dels pitjors agents de contaminació- per apropiar-se del discurs ecologista a causa de la rendibilitat electoral i política d'aquest.

Podríem dir: molt bé!, que s'apropiïn del nostre discurs i que es posin d'acord per solucionar problemes globals com ara l'efecte hivernacle i la preservació de la diversitat biològica. Al capdavall, crec que de Rio sortirà una mena d'encíclica, anomenada «Carta de la Terra», que no molesti ningú ni serveixi de gran cosa; en això sí que es posaran d'acord: moltes frases boniques. Dubto que hi hagi acord sobre canvi climàtic i també dubto que hi hagi un bon tractat sobre diversitat biològica. I tant de bo que m'equivoqui!

P.- Per què ho veus difícil?

R.- Sobre canvi climàtic és difícil que hi haja resolucions conseqüents perquè hi ha uns conflictes distributius entre pobres i rics per poder fer política ambiental. Perquè es diu que ha d'haverhi reduccions proporcionals d'emissions per a tothom i, des dels països pobres s'està començant a dir -més pels grups ecologistes que no pas pels governs-: «nosaltres emetem per persona per sota de la capacitat de regeneració que té la Terra per absorbir aquests gasos; per tant nosaltres no hem de reduir encara, qui ha de reduir sou vosaltres que fa 200 anys que esteu col·locant diòxid de carboni a l'atmosfera». Per exemple, l'informe preparat per la Secretaria del Medi Ambient de l'Estat Espanyol -un informe oficial- diu que les emissions de diòxid de carboni espanyoles augmentaran un 25% en els pròxims anys.

Aquest és l'argument que el Govern porta a Brusel·les: «nosaltres encara som pobres, tenim dret a contaminar una mica més».

El mateix argument que duen a Brusel·les el porten a Rio; és un escàndol, perquè nosaltres estem quatre vegades per damunt de la mitjana mundial d'emissions.

Als Estats Units, com que veuen que açò és un tema complicat guanya adeptes la postura d'alguns economistes que diuen que cal més creixement econòmic per a tothom, també als països rics, i així es generaran unes noves tecnologies, més o menys miraculoses.

Respecte a la biodiversitat o diversitat biològica, que és un tema molt americà -del Sud- que és on hi ha més diversitat, opino que la qüestió és que s'ha de preservar aquesta riquesa però em demano qui se n'aprofitarà: sens dubte, les empreses farmacèutiques, químiques del Nord, quan amb enginyeriagenèticafaran uns productes, els patentaran i després els vendran. El concepte de diversitat biològica no és nou, com bé saben grups indígenes de la selva, ells mateixos amenaçats al ritme d'extinció d'un grup cada any: ha desaparegut un grup amerindi a l'Amazonia amb aquesta ritme per terme mig des de començaments de segle. Amb ells se'n van els seus idiomes, el seu coneixement botànic increïble -hi ha gent d'aquests grups que saben 1.500 noms de plantes, quan els nens de Barcelona arriben a una trilogia formada per plàtans, pins i arbres-. En el Sud hi ha la idea d'uns drets de propietat

3

L'Homenot Joan Martínez Alier no és pas un economista a l'ús. Va contrastar la teoria acadèmica apresa, amb el rostre dur del capitalisme al Sud. Així l'any 1974 publicà «Los huachilleros del Perú» (a l'editorial Ruedo Ibérico). Tres anys després aparegué en anglès «Haciendas, Plantations and Collective Farms». Martínez Alier retrobava al Perú aquella tradició agrària i revolucionària que a la «pell de brau» havia estat foragitada amb la decapitació de l'anarco-sindicalisme per l'exèrcit feixista. Col·labora amb l'editorial Ruedo Ibérico i la seua col·lecció de Cuadernos, on, el 1979, signa un treball amb J. M. Naredo (aquest, estudiós dels balanços energètics de l'agricultura i autor de «La economia en evolución», Siglo XXI, Madrid, 1987), destacant les aportacions del «narodnik» Sergei Podolinsky (1850-91), el pare de l'ecologia energètica humana. Des d'una estricta independència, redacta també una anàlisi del nacional-catolicisme per a El Viejo Topo.

L'economia ecològica Als anys vuitantes desenvolupa seminaris i publica contribucions sobre l'anomenada, aleshores, «comptabilitat energètica», tot influït per Nicholas Georgescu-Roegen (l'obra fonamental del qual, «The Entropy Law and the Econòmic Process», roman encara sense traduir). Així va sorgir la seua obra «L'ecologisme i l'economia: Història d'unes relacions amagades» (Edicions 62, Barcelona, 1984; en anglès en edició revisada, 1977, 1992, i en japonès, 1990). _. . _ L'ecologisme popular o ecosocialisme.

Aquesta orientació (oberta a l'ecologisme popular o ecosocialisme) permet integrar, a més, altres aportacions (com ara les teories de Cottrell, els Ehrlich, Daly, Commoner, els Odum, Harich, Boulding, Illich), i relacionar-les amb els moviments de resistència popular (des dels camperols llatinoamericans fins el moviment chipkoóe les dones de l'India). Uns altres llibres seus són La ecologia y la economia. Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic, 1991, 364 pp., que és una edició castellana revisada de «L'ecologisme i l'economia», signada també per Klaus Schlüpman (físic i historiador de la ciència, estudiós de Podolinsky), i De la economia ecològica al ecologismo popular. Icaria, Barcelona, 1992, 219 pp.

En el pensament i l'obra de Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939), ahoresd'aracatedràticd'Economia i Històriade l'Economia de la Universitat de Barcelona i membre de Els Verds, s'hi enllacen el mundialisme, l'economia, la utopia i el socialisme.

Però no us enganyeu!: Alier amaga sota la toga acadèmica una samarreta de « narodnik» i sota els cantons del birret s'hi entreveu un barret quítxua.

intel·lectual, un coneixement tècnic indígena que s'ha de protegir, perquè si no, se n'aprofitaran altres i aquest saber tornarà en forma de productes cars. A més a més, la diversitat s'ha de preservar no sols pel seu potencial aspecte conòmic, sinó pel dret a l'existència. ha tingut en compte aquestes qüestions; a tot estirar es parla ó'externalitats i de quina manera es poden internalitzar, o sigui assignar preus a la contaminació.

En alguns d'aquests temes podem dir que millor açò que res, millor un impost ecològic sobre el consum d'energiaque no res, però pensar que amb açò s'acaba la qüestió és massa senzill! El futur és incert i no el sabem valorar actualment. Moltes d'aquestes externalitats tindran efecte en el futur: el plutoní de Vandellòs I tindrà una vida radioactiva de 24.000 anys. Quin economista

català pot dir «aquest plutoni tindrà _un efecte 'X', valorat en pessetes, sobre els catalans d'ací a 30.000 anys» ? ...entre altres coses perquè ja no hi haurà catalans! Els economistes no es preocupen pel que pugui passar d'avui acent anys; «apliquem una taxa de descompte d ' 1 % i endavant companys!»; els economistes pensen que el futur i la gent que no ha nascut no poden venir al mercat: la ciència econòmica no valora el futur. Moltes vegades la comptabilitat econòmica agrega coses que s'haurien de restar, perquè se sumen les despeses que es fan per protegir la població i el medi contra l'economia: els filtres que s'han de posar a la Tèrmica d'Andorra se sumen a la producció quan hauria de ser a l'inrevés. També se suma el cost del petroli, som si l'haguéssim fabricat nosaltres!

JUNY - JULIOL 92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

Algunes consideracions El Pla Hidrològic Nacional Un document que marcarà els sobre la situació de usos de l'aigua a l'Estat Espanyol l'aigua a les comarques del Sud Fins ara, en el món de l'ecologisme no se li ha donat la importància que mereix al Pla Hidrològic Nacional. Ara que comença a eixir a la llum, la necessitat d'un estudi seriós es fa imprescindible

s'han convertit en una «basseta».

Açò no presentaria massa problemes si no fos per la mala distribució de l'aigua a nivell mundial i perquè els que en tenim unacerta abundància ens dediquem a embrutar-la i malbaratar-la.

Els ulls posats en l'aigua L'aigua sempre ha estat un tema d'actualitat. Quan no són les possibles extraccions al Pinar de Camús, és la salut de l'aqüífer del Molinar, la contaminació dels pantans de Tibi, d'Elx, de Beniarrés, etc.

Els presidents de les confederacions hidrogràfiques del Duero, Guadalquivir, Xúquer i Segura feren, darrerament, una clara advertència: si no hagués plogut a la primavera hi hauria un greu problema d'abastiment a les poblacions que utilitzen l'aigua dels embassaments d'aquestes conques, els quals es troben al 40% de mitjana de la seua capacitat, aproximadament a 14.000 Hm. menys que altres anys. No hem de perdre de vista que al voltant d'un 40% d'aquesta aigua no serà utilitzada, tant pel que fa a l'evaporació com a les fuites per les xarxes de conducció.

Com veiem, malgrat les últimes pluges, la cosa és ben seriosa.

No podem consolar-nos amb rogatives, ni esperar que el castell de festes d'Alcoi pugar ser utilitzat per atraure la pluja allí on calga. La cosa no està com per a fer broma.

País Valencià en temin set, i altres estan en fase de construcció o en projecte. Per cert, un d'ells, si la cosa no s'evita, serà ben prop de nosaltres, s'ubicarà entre els termes de Castalla i Biar, per allò de si les aigües del Pinar de Camús no van als camps de golf, els camps de golf aniran als aqüífers.

Fa ben poc, el senyor Pedró Barrios, regidor de turisme d'Oriola i diputat provincial del PP, feia, en un diari provincial, una clara apologiad'aquesttipusd'instal·lacions esportives per a la gent d'alt standing\, fins i tot, parlava de la gran funció ecològica que, segons ell, tenen. Doncs bé, ni el fals benefici ecològic, ni tan sols la vessant esportiva: són altres raons, bastant més crematístiques. Quan s'exhaureix el litoral com a font d'especulació, els promotors urbanístics fixen els seus ulls cap a l'interior, principalment cap a les finques qualificades com a agrícoles, rústiques o forestals, i que segons els PGOU locals no són urbanitzables, la qual cosa facilita que l'adquisició siga a preus força barats. Ara resta aconseguir que l'ajuntament corresponent requalifique el sòl. La cosa no resulta massa difícil. El reclam legal que representen els impostos d'un camp de golf, més la promesa de crear fortes infrastructures, nombrosos llocs de treball, etc... fan que la temptació siga irresistible.

Tot això, en el millor dels casos; en el pitjor, simplement els promotors i els polítics són una mateixa cosa.

Uns en tenen més que altres Segons la UNESCO, el volum d'aigua és baix en el 40% dels països i que, quan acabe el segle, aquest grup haurà augmentat fins incloure'n el 60 %. A més a més, la sisena part de la humanitat viu a zones àrides o semiàrides, amb climes càlids i secs, com és el cas del nord de Kenya, Somàlia, Etiòpia, Uganda, etc...

Si acceptem com a vàlid que una persona necessita al voltant de 5 litres d'aigua diàriament per a subsistir, hem de dir que els habitants dels països del Tercer Món no arriben a aquesta quantitat, mentre que als que viuen a les grans ciutats dels països desenvolupats se'ls escapen entre 200 i 400 litres per les clavegueres per persona i dia. Després d'aquesta petita anàlisi, podem dir que l'aigua és realment un bé escàs i que, a més a més, com passa amb altres recursos naturals, se'n fa un ús clarament insolidari.

Hi ha aigua per a tots?

Malauradament quasi sempre que parlem d'aigua, l'associem amb escassesa, contaminació, malbaratament, etc. Però és, veritablement, un bé tan escàs?

Les 3/4 parts de la superfície del nostre planeta -el planeta blausón d'aigua. Els científics afirmen que en tenim uns 1.360 milions de quilòmetres cúbics; és a dir, uns 300 milions de metres cúbics per càpita, l'equivalent a cent estadis de futbol plens d'aigua. Hem de tenir present, però, que d'aquesta quantitat, el 97% és la salada dels mars i oceans que, ara per ara, és inutilitzable. De la quantitat que ens restaria, el 90% és glaçada, tant als casquets polars com als glaciars de les altres muntanyes.

I per això, els centenars d'estadis

Golferies Davant d'aquesta crua realitat, caldria preguntar-se quina és la política del govern del PSOE pel que fa a la potenciació de l'estalvi i a la conscienciació per preservar aquest recurs tan insubstituïble per a la vida. Doncs bé, tot al contrari de com hauria de ser.

Entre altres decisions irresponsables, darrerament s'està potenciant l'anomenatturisme de «qualitat» -llegiu camps de golf-. Ja, a finals de l'any 1986, la subdirecció general de l'«lnstituto de Estudiós Turísticos», depenent del corresponent Ministeri, assenyalava la necessitat de construir a l'Estat Espanyol més de 250 camps de golf abans de l'any 2000.

Sols a les comarques del sud del

Un Pla que ve amb retard En la propera tardor, dos anys després del termini anunciat, està previst que entre en discussió el Pla Hidrològic Nacional. Quan s'aprove, tindrà caràcter de Decret-Llei i manejarà uns recursos estimats en 2 bilions de pessetes.

L'aigua ha estat, en la major part de les regions de l'Estat, un bé apreciat degut a l'escassesa endèmica de moltes zones. Malgrat açò, no sempre ha tingut el seu correlat de valoració en preus de mercat: en alguns usos i activitats productives, l'aigua ha estat malbaratada en tindré uns preus molt baixos; en algunes zones de regadiu, però, l'aigua es paga a preu d'or.

El Pla, acabat de redactar en els aspectes fonamentals, té un termini d'aplicació que finalitzarà en l'any 2010; s'hi contemplen dues etapes de 10 anys cadascuna.

Com és lògic, el Pla està subdividit en els corresponents plans que afecten a les diferents conques geogràfiques i un pla interconques que tractarà de corregir els desequilibris globals. Aquests desequilibris peninsulars solen tindré unes clares diferències interregionals, malgrat que en determinats anys, com l'actual, la pluviometria pot afavorir espectacularment regions habitualment demandadores d'aigua. Corregir aquests desequilibris serà una tasca delicadíssima, ja que molts polítics veuran un terreny abonat per a la demagògia electoralista de tot tipus.

Si després de llegir aquest article, algun ciutadà pren consciència de la gran problemàtica que representa fer un ús inadequat dels recursos naturals, com és el cas de l'aigua, i que la construcció desmesurada i incontrolada de camps de golf representa un nou assalt per a la nostra maltractada natura, l'objectiu haurà estat acomplit.

Segons la Declaració d'Intencions dels redactors del document, l'aigua no és un bé tan escàs a l'Estat Espanyol com hom pensa habitualment, ja que només s'aprofiten 40.000 Hm 3 dels 100.000 Hm3 d'aigua que cauen sobre la Península.

Els problemes Els problemes potser no estiguen en el volum total de l'aigua a utilitzar a curt termini, tot i que les demandes d'aquesta creixen de manera espectacular, sinó en la seua distribució i usos; per exemple, i com ja hem comentat en diverses ocasions al Butlletí, hi ha comarques del País Valencià molt deficitàries, però també és veritat que no es poden construir milers de xalets amb piscina en zones que no tenen aigua. O tractar de fer camps de golf a tutiplé en zones de sequera habitual.

Per no parlar de la greu contaminació d'aqüífers per una utilització indeguda dels fertilitzants en l'agricultura o de la sobreexplotació generalitzada d'aqüífers, com en el cas dels famosos núm. 23 i 24, situats sota terres manxegues, per posar en funcionament cultius excedentaris.

Per acabar aquesta nota breu, voldríem fer una crida a tots els ecologistes valencians perquè estudien a fons el Pla que afecta a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, especialment en temes com el debatut «cabdal mínim ecològic» o l'aprofitament energètic dels pantans existents.

ÀLVAR SEGUÍ LLOPIS (ALCOI)

FULL D'INSCRIPCIÓ

BUTLLETA DE DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

Nom

Sonyor/a

2

i.-fcog.

"C°9·

—

Carrer Codi postal i població

Professió

Adreça: carrer

núm.

1

Banc Adre

codi postal i població -r«iA««r,

comarca

núm

?

Agència a:

carrer

núm

codi postal i població H

Telèfon

H

Compte corrent / Llibreta núm

Observacions

—

p,

Distingits Srs.: ^ ' s Rre9ue c ' u e

Adència

Carrer

núm.

amD

de

E U 3.000,

de19 Signatura

Compte corrent/ Llibreta núm. d ] 1.100

9uen.

càrrec al meu compte i fins a nova ordre, els rebuts de pessetes que (periodicitat) . . T r i m e s t r a l els seran presentats per ACCIÓ ECOLOGISTA- AGRÓ. Aprofite l'avinentesa per a saludar-los ben cordialment.

Codi pOStal i població

Quota:

aten

E U 10.000

I

I

4

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY - JULIOL 92

Tenim un deute amb Barry Commoner

Perfil biobibliogràfic

En pau amb el Planeta Hi ha llibres que dins d'un camp determinat es converteixen en imprescindibles; aquest n'és un: Making Peace with the Planet (Pantheon Books, Nova York, 1990): En paz con el planeta (Trad.: Mireia Carol). Edit. Critica. Barcelona. 1992. 256 pp.

Col.: Drakontos, 1.

Si estiguérem en un àmbit acadèmic, el llibre que comentem agafaria el cognom de l'autor precedit de l'article: seria «el Commoner». Sense ànims de sacralitzar, ens trobem davant d'una obra que paga la pena de ser llegida, no tan sols per ecologistes en actiu, sinó per tota persona que tinga un mínim d'interés pels problemes que, ara per ara, són les bases que en bona mida determinaran el futur.

Les línies mestres de la refexió de Commoner El conflicte Habitem dos móns, l'ecosfera natural i la tecnosfera, regits per lleis diferents i en conflicte.

L'enfrontament entre ambdós móns és el que anomenem «crisi ambiental». Pertant, comprendre la guerra entre l'ecosfera i la tecnosfera és l'únic camí cap ala pau amb el Planeta.

El fracàs ambientalista L'esforç per solucionar la crisi ambiental ha fracassat. Per exemple, als E.U.A., el Congrés ha ordenat una massiva millora medioambiental. L'Agència del Medi Ambient (EPA) ha ideat mitjans elaborats i detallats per assolir aquesta meta. La majoria de les mesures prescrites s'han posat en marxa, almenys en part. I, malgrat això, gairebé totes les vegades l'esforç no ha pogut ni tan sols acostar-se als objectius.

Tant a les columnes estadístiques com a l'experiència quotidiana hi ha proves ineludibles que el massiu esforç nacional per restaurar la qualitat ambiental ha fracassat.

Prevenció vs. control Una valoració més acurada del fracàs medioambiental mostra que les escasses millores reals han estat assolides, no pas en afegir dispositius de control o en amagar els contaminants sinó, simplement, en eliminar-los. La prevenció triomfa. Només en els pocs casos en què la tecnologia de producció ha estat modificada -eliminant el plom de la benzina, el mercuri de la producció de clor, el DDT de l'agricultura, els PCB de la indústria elèctrica, les explosions nuclears de l'empresa militar en l'atmosfera- és quan l'ambient ha estat substancialment millorat. La lliçó de dues dècades d'esforços intensos, però fútils, per millorar la qualitat ambiental és clara: quan el contaminant és atacat al punt d'origen pot ésser eliminat; una vegada ha estat produït, ja és massa tard.

El fracàs medioambiental, a més a més, ha provocat una segona generació d'errors. Les lleis ambientals dels E.U.A. tenen un defecte bàsic: activen el sistema regulador únicamentquan un contaminant ha pol·lucionat l'ambient, quan ja és massa tard. Aquesta imperfecció s'ha estès a tot un

sistema de regulació ambiental que no pretén d'eradicar la contaminació, sinó reduir-la a un nivell «acceptable». Aquest error original deteriora així mateix la integritat de la ciència, el procés regulador i la política pública. A la fi, un aclaparador llegat de política pública pobra disfressada de ciència i de ciència pobra disfressada de política.

Redissenyar la tecnosfera La necessitat de redissenyar la tecnosfera es deriva del fet que les tecnologies de producció de postguerra han expandit l'economia a costa d'una tríade de problemes: menys demanda de mà d'obra (un factor d'atur); més demanda de capital (un factor d'inflació) i molta més contaminació ambiental. Hom potveure els exemples de l'agricultura, de l'energia d'origen nuclear o de la indústria química. Un a l t * element crític és la confiança de les tecnologies postbèl·liques en els combustibles fòssils no renovables. Malgrat tot, l'elecció de les tecnologies de producció està guiada perconsideracions econòmiques, en particular per la pretensió de maximitzar els beneficis a curt termini.

Els ciutadans poden triar La solució al nostre espectacular fracàs en netejar l'ambient és la participació pública en les, fins ara, decisions privades de com es produeixen els béns i els serveis.

Les campanyes contra les plantes incineradores, el problema de l'eliminació del fem, il·lustra com les forces socials mogudes per preocupacions ambientals poden participar en la veritable elecció tecnològica. L'oposició als incineradors de fem ha donat lloc a un escenari per a l'exercici de la democràcia, i ha generat debats al voltantdedecisionsordinàriament preses sense cap discussió pública. Per a competir amb els incineradors, el reciclat ha d'ésser intensiu, és a dir, adreçat a tots els components recicables. El reciclatge intensiu confia en la previsió de la contaminació; els incineradors en l'inútil control.

Població i pobresa En síntesi, la crisi ambiental s'origina en la tecnosfera, no en l'ecosfera natural. No n'és la causa clau l'augment de la població.

La crisi de la població mundial,

que és el resultat últim de l'explotació de les nacions pobres per les riques, hauria d'ésser resolta tornant als països pobres una part suficient de la riquesa que els fou arrencada per donar a la seua gent tant la raó com els recursos per limitar voluntàriament la seua pròpia fecunditat.

L'acció ambiental El fet d'assolir l'objectiu de la prevenció de la contaminació depèn de la intervenció social en el control, fins ara privat, de la tecnologia de la producció, la qual cosa explica per quina raó el considerable esforç per millorar l'ambient ha tingut, fins ara, tan poc efecte.

Per això, reorganitzar la societat amb línies ecològicament correctes és desafiar les empreses.

Enfrontat al poder empresarial, el moviment ecologista s'ha dividit en dues vies: una blana, centralitzada i burocràtica; una altra dura, perifèrica i popular. Si la prevenció és l'única estratègia efectiva, és clar que són les organitzacions populars les que es troben avui en la punta de llança del creixent moviment públic per acabar amb la crisi ambiental.

Les transformacions en la producció necessiten d'una base tecnològica que ja està, en gran part, a l'abast. Els objectius de transformació de les tecnologies productives són: 1.- previndre la contaminació local deguda als sistemes de producció 2.- impedir els efectes, ambientals potencials en tot el món, com ara l'escalfament global i la destrucció de l'ozó estratosfèric; i 3.- accelerar el desenvolupament ecològicament apropiat als països en vies de desenvolupament.

Els sistemes tecnològics que s'han d'introduir (agricultura, indústria, producció d'energia, transport) són, a la llarga, econòmicament més productius. En defensar els canvis en la producció, el moviment ecologista assoleix una base comuna amb la resta de moviments emancipatoris (contra la discriminació racial, de les dones), ja que cadascun d'ells sosté una relació fonamental amb el control de la producció. Amb tot i això, s'obri un espai per a l'esperança: la història recent ens aconsella d'esperar allò inesperat de l'impuls innat per estendre la democràcia; vivint en un moment de la història com aquest, fóra insensat -i de fet, indigne- per la nostra banda descartar com una il·lusió la idea que la democràcia ambiental i econòmica puga fer-se realitat posant en pràctica el control social de la producció.

5

Barry Commoner és un biòleg nord-americà, fundador i director del Centerforthe Biologyof Natural Systems (CBNS), un institut d'investigació que també té com a un dels seus objectius ajudar les comunitats a resoldre els seus problemes ambientals i energètics. El CSA/Sfou fundat cap al 1966, el mateix any que va aparèixer la seua obra, Ciència i supervivència (versió cast. Plaza & Janés). Amb tot, assoliria renom amb el seu treball El cercle que es tanca {The Closing Circle. Knopf, Nova York, 1971; vers. cast. El circulo que se cierra. Plaza & Janés, Barcelona, 1973,1978) [Fons de documentació de La Casa Verda, núm. 0056]. Les tesis de Commoner (la crisi de l'ecosfera s'origina a la tecnosfera i depèn de les tecnologies de producció; els mateixos sistemes de producció que han generat l'enorme riquesa dels E.U.A. són també responsables dels actuals nivells excessius de contaminació ambiental) s'enfrontaven amb les de Paul Ehrlich i el seu llibre La bomba demogràfica (The Population Bomb), segons el qual la principal amenaça medioambiental derivava del creixement de la població. La polèmica Commoner-Ehrlich va impulsar, sens dubte, el debat al si del moviment ecologista dels anys 70 (en tenim un resum en el llibre d'Andrew Feenberg: Màs allà de la supervivència. El debaté ecológico, Tecnos, Madrid, 1982). A la fi d'aqueixa dècada, Commoner va publicar diversos treballs sobre energia: L'escassesa de l'energia (1977, vers. cast. Plaza & Janés), The Polítics of Energy (Knopf, Nova York, 1979), Energies alternatives (vers. cast. Gedisa, Mèxic, 1980, 1985, de la vers. italiana ed. Riuniti, 1978) [Fons de Documentació, núm. 0460]. El seu compromís polític restà clar en presentar-se a les eleccions presidencials nord-americanes l'any 1980 per l'anomenat Partit dels Ciutadans. Durant els anys 80 ha estudiat els problemes ambientals derivats dels incineradors, assumpte al qual dedica el cap. 6 del llibre.

Suggeriments polèmics Heus ací alguns fracments polèmics i incitadors al debat de «En pau amb el Planeta»: * El simplisme dels «drets» animals «Si s'ignora la tecnosfera, la crisi ambiental pot ser definida en termes purament ecològics. En aquest cas, els éssers humans són considerats com una espècie peculiar, única entre els éssers vius, que està condemnada a destruir el seu hàbitat. Simplificada d'aquesta manera, la qüestió atreu solucions simplistes: reduir el nombre de persones, limitar llur participació dels recursos naturals, protegir tota la resta d'espècies de l'intrús humà dotant-les de «drets».» (pàg. 22) * Hi ha tecnologies compatibles amb l'ecosfera «Malgrat que gairebé tots els aspectes de \'actual tecnosfera són antiecològics, hi ha tecnologies que -encara que han estat poc emprades fins ara- són compatibles amb l'ecosfera.» (pàg. 23) * És possible l'automòbil verd «En la indústria de l'automòbil també és possible una remodelació ecològicament orientada. Pot construir-se un motor no contaminant. El motor de càrrega estratificada.» (pàg. 98) * El NAMC («no al meu corral») és un mite « Els experts en relacions públiques de la indústria dels incineradors han creat l'enginyós terme NAMC (no al meu corral), per convéncer-nos que l'oposició als incineradors és simplement una actitud innata, estreta de mires, davant qualsevol intromissió desagradable al veïnat, un impuls genèric per mantindré qualsevol cosa desagradable fora del nostre pati de darrer (...) Tanmateix, resulta que el NAMC és un mite.» (pàgs. 118-119) * Versus el Club de Roma i altres teòrics dels «límits del creixement» «La postura dels «límits del creixement» es basa en una seriosa equivocació sobre l'ecosistema global. Es fonamenta en la idea que la Terra és com una nau espacial, un sistema tancat, aïllat de totes les fonts externes de sustent i necessàriament sostinguda únicament pels seus propis recursos limitats. L'ecosfera, però, no és, de fet, un sistema tancat i aïllat, ja que depèn totalment de l'enorme flux d'energia procedent d'una font externa, el Sol.» (pàg. 141) * Versus P. Ehrlich i altres teòrics de la població com a origen de l'amenaça ecològica «Crec que si la causa original de la crisi de la població mundial és la pobresa, per acabar amb ella hem d'abolir la pobresa. I si la causa de la pobresa és la distribució excessivament desigual de la riquesa mundial, per acabar amb la crisi de població, hem de redistribuir l'esmentada riquesa, entre les nacions i dintre d'elles.» (pàg. 161) * Versus la hipòtesi Gaia i altres de semblants «Moltes organitzacions ambientalistes... malgrat l'evidència que la crisi ambiental té el seu origen en la tecnosfera, busquen la solució en l'ecosfera... Alguns dedueixen la conclusió que la millora ecològica exhorta l'espècie humana a renunciar en particular al seu domini sobre la resta de la natura, a reconèixer en particular els drets d'altres espècies animals (habitualment limitats a vertebrats de ploma i pèl) i, prou sovint, a reforçar aquesta renúncia amb un compromís espiritual en la primacia del Planeta, de vegades exemplificat per una deessa, Gaia, sobre les persones.» (pàg. 164) * Versus el desenvolupament «sostenible».«No hi ha cap forma de reorganitzar la societat segons unes línies ecològicament encertades sense desafiar directament les poderoses forces políticament conservadores -parlant més clar, les empreses- que avui controlen el sistema de producció. Aquest és, com hem vist, la conclusió bàsica que neix de l'esforç per resoldre la contaminació ambiental desenvolupat durant les dues darreres dècades.» (pàgs. 165166)

JUNY - JULIOL 92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

El Pla de la Conselleria de Medi Ambient per a la lluita contra els incendis forestals

Millor però insuficient Amb el nom de «Pla Estratègic de Millora i Restauració Forestal. 1992», la Conselleria de Medi Ambient ha fet públic recentment el seu projecte de lluita contra els incendis per a enguany. Es tracta d'un document extens (50 pag.) acompanyat de diferents mapes i que és a l'abast al Fons de Documentació de la Casa Verda. A continuació us en fem un breu resum i una primera valoració.

El contingut del Pla El Pla consta d'una Introducció justificativa i cinc parts que repassaré breument.

Part I. Prevenció

"I

S'hi inclouen uns «treballs de silvicultura» bastant preocupants i que després considerarem. També s'hi fa referència als «Plans Comarcals» de defensa contra els incendis, com a peça clau de l'estratègia contra els focs. Quan s'acaben els 8 en projecte, en totalitzaran 14 per al conjunt del País Valencià. Aqueixos Plans consten d'estudis, cartografia, inventaris de recursos, accions preventives i de lluita, etc.

Un altre apartat és el de la «Vigilància Dissuasòria», tant terrestre com aèria. Les novetats són l'entrada en servei de 55 patrulles mòbils formades per agents forestals i vigilants contractats i 3 helicòpters (un per província) cadascun amb una brigada d'intervenció ràpida.

La millora del sistema de previsions metereològiques i una Campanya de Conscienciació Ciutadana, complementen els aspectes dedicats a la Prevenció.

Part II: Detecció Es tracta d'ampliar la xarxa de punts fixos de vigilància (torretes, casetes) fins a 67; amb la novetat que alguns d'aquests tindran vigilància les 24 hores del dia durant els mesos de major risc, i altres mantindran el servei tot l'any. S'ha establert un telèfon gratuït (el 085) per facilitar els avisos d'incendis per part dels ciutadans. Es parla també de donar més rapidesa a la comunicació de la detecció de focs i millorar els mitjans de detecció (per exemple, en algunes zones experimentals, amb infrarojos).

Part III: Extinció Aquest és el capítol que més recursos econòmics s'emporta i el més desenvolupat. Inclou mitjans aeris (9 helicòpters), 10 avions lleugers i 1 hidroavió) i mitjans terrestres. En aquest segon apartat es comptarà amb 75 brigades (18 d'elles estables tot l'any) amb vehicles autobomba (18 de la Conselleria i 19 de la Diputació de València), vehicles de transport, maquinària pesant, etc. També s'hi fa referència als quadres tècnics, a cursets de formació per a forestals, a les brigades i voluntaris, als equipaments, al material de comunicació, etc.

Sense concretar massa, es fa menció a dedicar una «inversió apreciable» a la xarxa viària, la qual cosa fa témer que es puguen construir més pistes forestals.

Les valoracions A l'hora d'entrar a fer anàlisis i valoracions dels projectes i actuacions de l'Administració referits a la política forestal, cal matisar que les declaracions d'intencions i els plans genèrics poden presentar una orientació acceptable, i hi ha punts que podríem subscriure plenament; però que la pràctica real a les nostres muntanyes continua sent, en general, llastimosa, plena de desficacis i ineficaç (si del que es tracta és de protegir el medi natural, és clar!).

I açò no sols pel que fa la Conselleria, sinó pel que no fa, i pel que no és capaç d'impedir. Al final d'aquest article tornaré a ocuparme d'aquesta pràctica insatisfactòria, però centrem-nos ara en el Pla en concret.

La campanya de la Coordinadora en Defensa del Bosc ha donat ja certs fruits Si atenem a la lletra del Pla, podríem afirmar que presenta millores significatives en comparació amb anteriors documents de l'Administració Forestal. Aleshores, caldria felicitar-nos del fetque les alternatives i plantejaments que des de fa temps defensem els ecologistes i un sector important de l'opinió pública estiguen recollits, en gran mesura, per la Conselleria. Sembla ja eradicada la pretensió de convertir la muntanya en un gran monocultiu de pins, i sembla també oblidada la producció fustanera com a objectiu orientador de la gestió forestal.

Quan es parla de «restauració» i «revegetació» (ja no «repoblació», terme que sembla massa ligat a les plantacions de pins) es parla d'actuar de manera diferen-

ciada segons les àrees, de l'adequació als factors ambientals, de l'ús d'espècies «autòctones» (en concret de «frondoses amb capacitat de rebrotament») sense descartar ni les herbàcies ni les espècies arbustives. També s'hi parla de «tècniques lleugeres» de baix impacte; i que la finalitat és la d'avançar en la successió ecològica de reconstrucció de la vegetació, cap a l'òptim potencial biòtic del territori. És a dir, reconstruir una vegetació forestal pluriestratrificada, amb la corresponent comunitat animal.

Com a conseqüència, perseguir la protecció del sòl i la recàrrega dels aqüífers i anar cap a un ecosistema més estable enfront del foc.

En definitiva, plantejaments que fa anys que defensem els ecologistes i que implicava que rebíem, de part dels «tècnics» i els polítics de l'Administració, els qualificatius d'«il·lusos», «desinformats», «poc seriosos», etc.

També es reconeix en el document analitzat que els mitjans materials i humans destinats a la lluita contra els incendis són insuficients i que cal millorar-los i augmentar-los, així com també que cal millorar la coordinació, la comunicació i la formació tècnica dels que participen en les tasques d'extinció d'incendis.

s'hi aprecien. Per exemple, en la Introducció es fa esment a la «creixent acumulació de combustibles a la muntanya» com un element preocupant. Però, aqueix «combustible» és la vegetacióque protegeix el sòl i el cicle hídric, la vida animal, la diversitat biològica (ara tan de moda) i que constitueix (o esdevindrà) un sistema equilibrat i estable. No havíem quedat que això era bo?. És clar que la vegetació és combustible, però és molt més que això!.

En la part de prevenció, junt a altres apartats, s'hi inclouen uns treballs de silvicultura que consisteixen a fer tallafocs i a eliminar la vegetació (en faixes auxiliars poc especificades). En altres articles apareguts al Butlletí ja s'ha discutit la poca eficàcia d'aquestes mesures per detindré el foc, i el gran nombre de contrapartides negatives des del punt de vista ecològic que impliquen (risc

Tot no són flors Tanmateix, encara queden punts negatius en el Pla. De vegades, tenim la sensació que les diferents parts han estat elaborades per persones diferents, amb idees i plantejaments poc semblants, si atenem a les contradiccions que

6

Part IV: Restauració forestal Aquest és, possiblement, el capítol més seriós, però encara de difícil anàlisi, atès que es tracta bàsicament de projectes i accions experimentals. Caldrà veure'n els resultats més endavant. Inclou un «Programa d'Investigació per a la Restauració de la Coberta Vegetal», que després es comentarà, que consta d'aspectes com ara «Revegetació», «Delimitació de Zones d'Alt Valor Ecològic», «Estudis de Degradació de Sòls», «Erosió», «Tècniques de Repoblació» i «Estudis d'Adaptació d'Espècies Vegetals». També s'hi esmenta la construcció de dos Projectes de Restauració Hjdrològico-Forestal als quals caldrà dedicar atenció i prevenció, ja que inlouen la construcció de camins forestals, dics als barrancs, millora de pastures (?), etc. Aquests projectes estan pensats per a les zones de Xiva-Bunyol i Safor-Serra de les Agulles. Cal estar a l'aguait sobre aquest tema.

Part V: Coordinació Finalment, en aquest capítol es fa un repàs del Sistema de Coordinació basat en l'Infova (Pla de Coordinació en la Lluita contra els Incendis Forestals al País Valencià), amb el nexe bàsic de comunicacions ubicat al Centre deCoordinació d'Emergències de la Generalitat.

Es consideren els plans locals contra incendis emmarcats dintre .dels comarcals i es parla també de l'avituallament, una de les causes de problemes i disfuncions en molts casos.

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY - JULIOL 92

Algunes de les novetats del Fons COMMONER, BARRY. «En paz con el planeta». Barcelona, Crítica, 1992, 256 pàg.

(Comentari en pàgina 5) d'erosió, interferència amb la regeneració de la vegetació, etc).

El fet que, a més a més, una empresa pública s'encarregue de l'eliminació del combustible (o siga, de la vegetació) sembla molt perillós, encara que la tècnica consistesca a trencar branques i branquetes. Aquesta tècnica, a més, produeix una gran quantitat de material molt inflamable.

Seguint les pistes En la part corresponent a la Restauració Forestal apareixen també dos punts preocupants: un d'ells és el tractament de carrasques de rebrot per fer que arriben a un port arbori. Aquesta pràctica ja ve fent-se des de fa anys a diferents llocs del País Valencià.

La seua eficàcia no està encara ben provada, tot i que, en principi, pot semblar raonable; tot i això, és secundària en les prioritats enfront a accions més urgents i despeses més necessàries. La seua execució pràctica ha dut efectes molt negatius. Si no es fa amb les màximes precaucions (i, fins ara, tenim exemples del contrari) es pot danyar la resta de la vegetació i, fins i tot, les pròpies carrasques a les quals es vol «ajudar», quan són «podades» amb virulència. Ocorre també que les deixalles de les podes solen restar a terra i formen acumulacions de llenya resseca i molt inflamable.

Un altre punt fosc el constituex els projectes de Restauració Hidrològico-Forestals, ja esmentats abans. Aquests inclouen la construcció de dics de gran impacte visual i discutibles efectes ecològics. També apareixen ressenyats de manera sorprenent la «millora de pasturatges» i de la «infrastructura ramadera». El sector ramader està en regressió i caldria donar-li compensacions, ajuts, regular-ne la incidència sobre el medi i cercar activitats alternatives. «Millorar el pasturatge», però, no sembla gens compatible amb la regeneració d'àrees cremades (els 2 projectes pensen aplicar-se a les dues zones més extensament afectades pels incendis de l'any passat) atès que els ramats interfereixen notablement en la regeneració i recuperació de la vegetació... sense mencionar que un sistema clàssic de millora del pasturatge ha consistit (i encara passa avui dia)

a cremar el matoll.

També s'inclouen en aquests temibles projectes la construcció de camins forestals, tema que apareix també en altres apartats.

Ja s'ha parlat nombroses vegades del perill d'obrir més pistes: greu impacte paisatgístic, importants efectes erosius, increment de la penetració de vehicles, amb el que això suposa de degradació de l'ecosistema i d'increment del risc d'incendis (el 80% provocats o deguts a imprudències). A més a més, de pistes ja n'hi ha massa.

Cal intensificar, si de cas, els mitjans aeris en la lluita contra els incendis, i no pretendre arribar amb vehicles fins a tots els racons de la muntanya. Les pistes no protegeixen el bosc: l'eliminen.

Per acabar el repàs de les mancances, cal ressenyar que malgrat els increments de personal i material, els efectius continuen semblant escassos. Només un helicòpter per «província» dedicat a la vigilància sembla poca cosa. També els mitjans aeris d'extinció resulten insuficients, malgrat que tothom reconeix la gran importància que tenen en la lluita contra el foc.

Indefinició i inconcrecció Un Pla tan extens, i de vegades concret i detallat, inclou, en canvi, punts que queden molt indefinits.

Per exemple, s'hi diu que s'«intentarà» una major rapidesa en la comunicació de la detecció d'un foc, però no es diu com. Es parla de comptar amb l'ajut d'avions privats mitjançant l'acord amb «un» aeroclub... però no es menciona ni el nombre d'avions ni quin és l'aeroclub. També es diu que «seria convenient» restringir

En memòria de , Fernando Gonzàlez Bernàldez

el pas de vehicles en dies de màxim riscd'incendi azonesde la muntanya; la cosa, però, queda així de vaga. Apareix com a «necessari» el fet d'incrementar els vehicles autobomba, però tampoc no es diu en quants, ni com, ni quan.

I les realitats?

Després d'aquest repàs al Projecte, que de moment, és encara un paper, apareixen moltes pretensions i objectius raonables. De moment són paraules. I cal recordar fets que estan passant tots els dies a les nostres muntanyes: la zona cremada en l'incendi de Bunyol de l'any passat continua degradant-se. Està prohibit que entre el ramat en les àrees cremades, però l'hem vist entrar-hi. És molt perillosa l'extracció de, fusta cremada emprant maquinària i arrossegant els troncs damunt del sòl sense protecció... però així s'està fent a Yàtova.

Continuen obrint-se pistes forestals (que l'Administració autoritza, permet i finança en ocasions) amb importants impactes ambientals (Calderona, Espadà, Alt Palència, Penyagolosa...). Cal que continuem?

Continuen existint grans quantitats de munts de llenya seca sota els arbres en quasi tot el nostre territori forestal, la qual cosa constitueix un greu perill d'incendi.

En definitiva, cal fer bons plans i projectes; però cal, a més, ser coherents i actuar decididament en la protecció efectiva del medi forestal, cosa que, ara per ara, no passa.

CARLES ARNAL

Ens ha deixat un ecòleg i ecologista de primeríssima fila.

La ciència ha perdut un gran home i l'ecologisme una gran persona. Fernando no va ser sols el prestigiós catedràtic d'ecologia i home de ciència respectat a tot el món, sinó una persona compromesa com a ecòleg i com a ecologista. La millor manera de retre-li homenatge és la de continuar la seua tasca en la mida de les nostres possibilitats.

7

ACCIÓ ECOLOGISTA AGRO «Només una Terra, només un País». València, 1992, 112 pàg.

Un llibre fet a propòsit de la Cimera de la Terra a Rio. S'hi estudien quatre grans apartats: Diversitat biològica, Contaminació atmosfèrica, Residus i Energia.

GREENPEACE. «Guia de Greenpeace sobre la Cumbre de la Tierra. La otra cara de la Conferencia». Madrid, Greenpeace, 1992.

Anàlisi crítica de la Cimera que tot just ha acabat i els problemes que no s'hi han afrontat. Inclou les propostes fetes per Greenpeace.

URIOS, V. et al.«Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana» València, Conselleria d'Agricultura i Pesca, Generalitat Valenciana, 1991, 428 pàg.

Una obra esperada durant molt de temps i en la qual hi han collaborat molts membres d'Acció Ecologista Agró i de la Sociedad Espafiola de Ornitologia (SEO). Llibre de gran rigor metodològic sobre la distribució de l'avifauna valenciana i el seu hàbitat. Una obra de consulta imprescindible.

BUTTON, JOHN. «jHàztelo verde!. Mil ideas para poner ecologia en tu vida cotidiana». Barcelona. Integral, 1990.234 pàg.

Guia sintètica de tots els problemes ecològics i la manera en què cada persona pot col·laborar per evitar-los. Idees sobre alimentació, residus, salut, transport, etc.

AEDENAT. «Cambio climàtico». Madrid, Aedenat, 1992, 59 pàg.

Nou estudi d'un col·lectiu ecologista, en aquest cas un dels més actius de l'Estat Espanyol, i de major interès que altres estudis similars «oficials».

Repàs de les causes i conseqüències del canvi climàtic, mesures de prevenció i referència al problema a l'Estat Espanyol.

CODA (Comisión de Energia). «Una proposta para el desarrollo de la energia eòlica», Madrid, CODA, 1992, 16 pàg.

Estudi sobre la situació de l'energia eòlica a l'Estat Espanyol i a Europa, elaborat per Aedenat a iniciativa de CCOO i UGT per a la CODA. Estudis de costos i una proposta per al seu desenvolupament.

Hi ha èxits difícils de sostenir El Fons, a hores d'ara, atén més consultes que mai... i aquest és precisament el problema que té: una sobresaturació de treball difícil de dur a terme de manera amateur (Quantes biblioteques voldrien tenir el públic del Fons!). Estudiants, especialistes, periodistes, consultes per correu: la paperassa és increïble... i encara com l'ecologisme valencià no «abusa» precisament a demanar recerques bibliogràfiques o dossiers! Si no, no se sap on aniríem a parar...!

Per què no col·labores amb el Fons?

Quanta gent pensa que hauria de fer alguna cosa pel medi ambient? Uff! És freqüent sentir a dir que les coses estan malament, que diaris i setmanaris no paren de parlar d'allò de Rio, de la degradació ambiental i tot allò i que caldria fer alguna cosa ja... L'endemà tornem a veure les notícies de TV i continua la cançó.

Mentrestant, un grup de 6 persones s'ocupen de retallar la premsa, indexar-la i ordenar-la; atendre el correu de cada dia, atendre el públic i les recerques bibliogràfiques, classificar i arxivar tota la resta de documentació (llibres, revistes, articles fotocopiats, tríptics), preparar el banc de dades informatitzades.

Ningú no s'ho creu si no ho ha vist: 10 anys pencant desinteressadament perquè el moviment ecologista tinga una base que no siga la dels quatre llocs comuns suats i gastats. * Tu tries Si vols col·laborar amb el Fons, no t'ho penses gens ni mica: és una de les millors maneres d'estar superinformat sobre quantitat de temes d'actualitat. I no et preocupes per la teua disponibiltat de temps: qualsevol aportació, per minsa que siga, ja pot ser important.

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

JUNY - JULIOL 9 2

La pel·lícula imaginària d'un bell paratge

Un any a la marjal del Moro La marjal del Moro és una zona humida situada a la comarca del Camp de Morvedre, forma part del municipi de Sagunt i el terreny, propietat de Siderúrgia del Mediterrani, és procedent d'expropiacions. Actualment, l'indret és declarat com a «Zona de Caça Controlada i Restringida».

Encara que no sabem qui, quan i com la controla. A la marjal hi ha una pista d'avionetes il·legal, un bon nombre d'abocadors, també hi ha hagut moviments de terres il·lícits, en zona de domini públic, per alterar el nivell de les aigües a plaer d'arrossers.

Fa anys, l'Agència del Medi Ambient va anunciar que declararia la marjal Paratge Natural. Aquesta declaració no sols no s'ha dut a terme sinó que el paratge va cada vegada pitjor.

La Marjal té l'ecosistema característic de les marjals litorals formades per les aportacions dels rius que les delimiten. Presenta una línia de costa formada per una platja de graves, segueix una zona de mallada d'inundacions estacionals, una mica salobre i, a continuació, la part més extensa, amb aigües permanents i llacunes envoltades de canyissers.

A la platja ja creixen els lliris de mar {Iris sp.) els cards marins (£. maritimum), els cebollins {Asphodelus fistulosus), els margallons (Chamaerops humilis)... A la mallada dominen les salicòrnies i joncars i a les zones més profundes, bogues, canyissos i canyes.

La marjal al llarg de l'any Comença el mesde gener amb la presència de nombroses aus hivernants europees: el coll-verd (Anas platyrhynchos), el xibert {Netta rufina), el bragat {Anas clypeata), el cua de jonc {Anas acuta), el piulo {Anas penelope), la rosseta {Marmaronetta angustirostris); també als fangars hi ha limícoles com ara les judies (Vanellus vanellus), el fusell {Pluvialis apricaria), la bequeruda {Gallinagogallinago),\a\gunttíor\(Tringa totanus), que cerquen el seu nodriment entre el fang. Al llarg de la marjal trobarem els petits passeriformes, aus de petita grandària que s'escampen pels variats hàbitats que el medi els ofereix; el petit mosquiter {Phylloscopus collybita), les afuades piuletes blanques {Motacilla alba), els terrosos titets d'hivern {Anthus pratensis), i la titeta d'aigua {Anthus spinoleta), així com el pit blau {Luscinia suecica), el pit roig (Erithacus rubecula) i una munió de teuladins de canyar {Emberiza shoeniculus) que voletegen sobre l'arròs bord cercant les abundoses llavors. En els matollars més secs mesclats amb margalló, el musqueret cua-llarg {Sylvia undata) fa que escoltem el seu reclam tallant. Grups de granívors, on es barregen els pinsans {Fringilla coebels), els passarells {Carduelis cannabina), els gafarrons {Serinus serinus), les caderneres {Carduelis carduelis), els

verderols (Carduelis chloris), i que es mouen per la línia de costa, són obervats pel botxí {Lanius excubitor) que és a l'aguait posat en els fils de la llum. Per la sèquia passa com un raig una flama blava... és el blauet {Alcedo athis).

Un gran nombre d'ardeides, com ara els esplugabous {Bubulcus ibis) i les garsetes segueixen els ramats d'ovelles que brostegen, pugen als seus lloms i es deixan endur. L'agró blau (Ardea cinerea) a la llacuna observa la companyia de les gavines (Larus ridibundus) vingudes del nord on el fred és massa intens.

Al cim d'aquesta piràmide alada i dominant-la, el falcó coronat {Circusaeroginosus), el xoriguer {Falco tinunculus), algun arpellat {Buteo buteo) i, de tant en tant, el falcó peregrí {Falco peregrínus) que s'acosta de la propera Serra de la Calderona; i si hi ha sort, trobarem el ràpid vol de l'alcotà {Falco subuteó). Solcant el cel passen els roquerets {Ptyonoprogne rupestris), parents de les nostres oronetes que les substitueixen quan arriba l'hivern.

El mes de febrer ens duu les primeres palputs {Upupa epops), les més matineres, avantguarda dels reproductors que més tard ens visitaran; també hi trobarem les primeres oronetes {Hyrundo rústica) amb la seua cort del colomet {Delinchon urbica) i algun parpal Ió {Riparia riparia). Les anàtides ja van emparellant-se i sospirant amors. Febrer marca la fi de l'hivern i cap a final de mes, arriben els primers grans migradors, que en el seu pas prenupcial utilitzaran la marjal com a zona de descans i nodriment per continuar el viatge que els porte als esquerps estuaris i a les tundres del nord; la tundra àrtica els espera perquè hi duguen al món les noves generacions.

En aquest mes s'esdevenen les cridaneres baralles territorials de

forats de pedra. Caçador nocturn, és fàcil d'observar guaitant en el seu mur ales primeres hores de la matinada.

Març és el mes de les primeres camallongues {Himantopus himantopus), que indiquen que la primavera hi acaba d'arribar, augmenta el nombre d'anàtides i limícoles migrants i entre l'espés canyar se sent la veu profunda del bitor(Sofaurussfe//ans),rardeida més esquiva i fugissera, que ens acompanyarà durant unes setmanes.

Als tolls més amagats i tranquils els petits ànecs segueixen la mare, així com les petites fotges, piloteta negra de cridanera faç groga i roja. És el mes per excel·lència dels roncadells {Anas querqueluda), amb un peculiar so de la veu que sembla el fregament d'una pinta; les seues cridaneres lliurees no passen desapercebudes. No els agrada de mesclar-se amb la resta d'anàtides, per la qual cosa forma grups amb els de la seua espècie.

A poc a poc, ens abandonen les piuletes blanques {Motacillaalba), el titet d'hivern, el teuladí de canyar i el petit mosquiter, que seran reemplaçats per la no menysguarnida piuleta groga {Motacilla fiava) de càlids grocs que sobresurten sobre les rogenques salicòr-

les fotges {Fullica atra), que s'emparellen després; 6,8,10 o fins i tot 12 ous, podrem observar en els amagats nius a l'abrigall dels canyars i a prop de la resplendent llacuna. També el mussol {Athene noctua) duu al món en aquest mes la seua llocada, prometença de futur, entre els

8

nies, arbust de terrenys salobres; el corrot {Acrocephalus arundinaceus) és el més matiner de tots els corrots. Vénen de les llunyanes sabanes africanes quan comença l'estació seca.

A final de mes passen les primeres falzies {Apus apus) amb els seus crits i ràpides passades en persecució dels insectes que comencen a escampar-se. Al canyisser se sent el cant de la buscarreta {Locustella naevia), tibada, a dalt d'un canyís, sona com un despertador, i escampa als quatre vents que ella, la reina de l'espessor, hi és. Un grunyit ens esvera... és el rasc\ó {Rallusaquaticus) que va d'amors i exigeix un territori.

Abril és el mes de l'explosió demogràfica: uns com les anàtides, que estan acabant de criar; altres, com les fotges, són al cim; les polles d'aigua {Gallinula chloropus), delmades després de la temporada de cacera i el petit escabussonet (Tachybaptus ruficollis), tractaran de repondre llurs efectius. Comencen els seus amors elscorrosts i les buscarretes; també el xicotet estaranyit {Cisticola juncidis),de minúscula grandària, ha teixit el seu niu amb forma de sarró fet amb restes de llana i teranyines. La piuleta blanca cerca un lloc entre el salicomiar i la cogullada {Galerida cristata) en

tria un altre arran de terra, a l'abrigall d'una mata, on construir el seu niu.

Tenim el pas del fumarell de galta blanca {Chlidonias híbrida), el negret {Chlidonias niger) i l'alcorroc {Sterna albifrons); si troba algun lloc adequat, el fumarell de galta blanca és nidificant habitual. Aquest mes presenta el punt més alt en el pas de limícoles: tiforts, redonells {Philomachus pugnax), les picarotes {Limosa limosa), les sisetes, el tifort (Tringa totanus), els fusells, etc. són les espècies més nombroses durant aquest mes.

Comença a observar-se una altra limícola: la carregada (Glaerola patrincola), nidificant habitual. Necessita de sòls nus on instal·lar-hi el niu; sempre, però, prop de la marjal. Només els camps sense conrear poden acollir-la en nombre variable segons l'espai disponible. Fins i tot és possible que hi aparega algun flamenc de pas així com el rar sirlot {Numenius arquata), de bec prim i corbat emetent el seu cant aflautat, acompanyant a agrons blaus i rojos.

Maig. Els primers calors animen les camallongues a formar llurs colònies de cria, els nius, en forma de petita torre de branquetes, quasi ens assegura que el nivell de les aigües no hi arribarà; qua-

JUNY - JULIOL 92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ tre ous, verdencs, piriformes i clapejats. També en aquest mes admirarem l'oroval {Ardeola ralloides),e\ més bonic i esquiu dels petits ocells d'aiguamoll. Sense adonar-nos-en els gomets (Ixobrychus minutus) han pres possessió de la marjal i discuteixen el seu lloc en la laxa colònia. Si hi ha prou espai, els agrada d'estar els uns al costat dels altres, però si no, cercaran un lloc tranquil no massa lluny on fer la plataforma de talls de canyís on dipositaran la posta.

A la meitat del mes arribaran les rossetes (Cercetapardilla), anàtides de preferències molt restrictives que busquen llocs amb aigües una mica més salobres que llurs congèneres: és una de les nostres joies.

Els corriols (Charadrius alexandrínus) ha tirat endavant la seua llocada entre les graveres de la platja i, si tenim l'ocasió d'acostarnos-hi, veurem la mare arrossegar-se com si estigués ferida per atreure la nostra atenció i deixar sans i estalvis els pollets.

A les riberes de les sèquies, dissimulat entre la vegetació, el corrot ha unit tres talls de canyís teixint el seu niu en forma de got. El corrotxí i el corrotxí coronat utilitzen la mateixa tècnica però amb dimensions més modestes.

Juny. Augmenta la calor i minva paulatinament el nivell de les aigües. Voletegen les noves oronetes en busca de nodriment, fent contínues passades arran d'aigua; la seua cua és més curta que la de les adultes. Els gomets ja tenen els seus nius atapeïts i els pollets de corrots, busquerretes, corrotxins, polles d'aigua, etc. s'escampen a doll. Els dies passen i la calitja augmenta; el nerviosisme i l'alarma de les camallongues ens indiquen que ens troben al cim. La vitalitat de la marjal ho envaeix tot.

avantguarda d'un nombre major si les temperatures són extremes.

Desembre acull als teuladins de canyar, les piuletes blanques, les piules, els mosquiters, els rossinyols bords, els pits blau, els teixidors i els blauets que fugen de l'escassesa i de les baixes temperatures que s'inicien a centreuropa. Faran companyia a l'agró, la garseta, les gavines, el falcó coronat i les anàtides, sota l'encuriosida'mirada del mussol que guaita, des del seu cau al mur, l'esdevenir de les estacions.

Juliol aporta calor sufocant només temperat per la brisa de la mar propera; la supervivència es fa difícil. Les camallonguess comencen els seus desplaçaments erràtics i també les carregades.

Es reuneixen en grups multifamiliars i deambulen d'ací d'allà. Només algunes anàtides, polles d'aigua, fotges i les aus del canyar aguanten la canícula.

Agost. El nivell de les aigües es troba sota mínims, es redueixen molt les zones d'aigües lliures.

Deambulen els gomets joves. Els fumarells i els corrots inicien la tornada a les casernes d'hivern, avantguarda del pas postnupcial que acaba de començar; els seguiran les rossetes als quals s'uneixen els serranets (Numeniusphaeopus) i, després, la resta de les limícoles.

Setembre espera les prometedores pluges que facen minvar la sequera estiuenca. Al fangar, el tifort, el redonell i la siseta donen una nota d'alegria i vivacitat; el pas postnupcial augmenta i hi ha una forta presència de la musquereta, el teixidor (Remiz pendulinus), el pit blau i el rossinyol bord {Cettia cetti). Les piuletes grogues s'amunteguen per centenars en els dormidors. Les anàtides es deixen veure, els bragats, els xiberts, els cua de jonc, els piulons, que hi tornen des de les zones de cria. Ens deixen els últims corrots i apareixen els primers fumats, els pinsans i alguns musquerets cua-llarg.

derol, gafarró i passareu. Són els reis de l'estació: comença la tardor. Apunta algun hivernant com ara les piules i augmenta el nombre de mosquiters. En aquest mes té loc l'inici de la temporada de cacera; aquesta marca un parèntesi en el transcurs normal de les estacions. Les garsetes han de canviar continuamen els dormidors; les anàtides es refugien a la mar o emigren i les polles d'aigua i les fotges pagaran majoritàriament el tribut de la caça. Només els passeriformes es veuen sans i estalvis de la fosca ombra de la mort.

Novembre. Se'n van les últimes oronetes, les més tardanes, les Octubre és el mes per de més al nord, d'Escandinàvia. excel·lència del pas de passeriBaixa la temperatura i tot formes, amb' grans bàndols de s'aletarga. Arriben les primeres fringíl·lids: cadernera, pinsà, verjudies i bequerudes hivernants,

El futur de la Marjal La marjal del Moro és una zona humida de gran importància, ja que es troba en la cruïlla de les rutes de les aus migratòries. Mereix una especial atenció i protecció: d'aquesta depèn que, nosaltres i les properes generacions puguem fruir-la amb la companyia d'espècies que desapareixerien si el medi en què viuen fóra malmès o, fins i tot, desaparegués. Açò no faria sinó enfosquir, encara més, el futur de les nostres zones humides, patrimoni de tots, de les quals ens resten poques i amenaçades mostres. Permetrem que desaparega?

La figura de Reserva Integralque incloga tota la marjal en garantiria la protecció contra especuladors.

A més a més, caldria una franja d'esmorteïment d'impactes que l'envolte per tal d'evitar amenaces com la contaminació acústica, els residus i les edificacions.

La Conselleria del Medi Ambient, l'Ajuntament de Sagunt i «Aitos Hornos del Mediterràneo» tenen la paraula.

JOSÉ ANTONIO PERIS LOZANO MARCIAL YUSTE BLASCO FRANCISCO JAVIER ARMERO IRANZO

Intervencions desafortunades al litoral de les Rotes El litoral de les Rotes gaudeix d'unes peculiaritats paisatgístiques, ambientals i geomorfològiques quasi úniques al País Valencià. Ço és, una costa d'espadat baix constituïda per conglomerats calcaris i dunes d'eolianita (localment anomenada tosca) amb una peculiar erosió càrstica, que conforma un microrelleu característic.

En aquesta franja litoral, i sobre aquest substrat edàfic es desenvolupa una vegetació pròpia i exclusiva formada per una comunitat d'espècies adaptades a les dures condicions del domini marítim, com ara el fenoll marí (Chritmummarítimum), l'ull de bou {Asteríscus maritimus), un llicsó endèmic (Sonchus dianae) i una nova espècie de limoni catalogada recentment {Limonium rigua//;), amb una distribució exclusiva

en alguns indrets de la Marina Alta.

Aquest litoral ha sofert, una vegada més, una agressió; en aquest cas de l'Ajuntament de Dénia, amb el vist-i-plau de la Conselleria d'Obres Públiques, organismes encarregats, teòricament, de la salvaguarda i protecció dels valors naturals. L'acció en qüestió ha consistit en la coljocació d'unes lloses de pedra rebudes amb formigó i, per acabar-ho d'adobar, hi foren plantades tres palmeres. El cost de l'operació està al voltant de 4.600.000 pts.

Aquest tipus d'obres, que haurien d'estar definitivament eradicades, han minvat el valor del litoral dianenc, el qual mostra encara una bona diversitat on es barregen les platges d'arena, cinques i aquestes esmentades anteriorment. La

substitució del medi natural pel ciment uniformitza el paisatge i devalua la imatge exclusiva de Dénia. A més a més, aquesta «actuació» ha demostrat el mal gust i el menyspreu que l'actual Corporació té respecte de la conservació del patrimoni natural.

Cal, d'una vegada per totes, entendre que !a necessària ordenació del territori passa per una protecció íntegra dels seus valors

9

ambientals i no en intervencions amb obres de qualsevol tipus.

Aqueixa ordenació ha de passar, si s'escau, per la regeneració, la neteja, la conservació i la vigilància.

Acció Ecologista Agró exigeix l'eliminació d'aquestes obres i la restitució del paratge al seu estat primitiu. Al mateix temps, és incomprensible que aquest Ajuntament, que, en paraules de

l'alcalde, es troba força endeutat, realitze aquestes despeses innecessàries i supèrflues, que tan sols empitjoren la bellesa de l'àrea de les Rotes.

Així, doncs, desitgem que una vegada restablert aquest indret, l'Ajuntament prenga consciència dels respecte envers el patrimoni natural que allotja el seu terme.

Acció ECOLOGISTA AGRÓ DE DÉNIA

JUNY - JULIOL 92

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

«Les Grottes» (Ginebra), un urbanisme alternatiu

Hem tingut ocasió de romandre unes setmanes al centre de Ginebra, a Les Grottes, un conjunt urbanístic de qualitat, popular i que marca un clar exemple del que cal fer. La història és prou significativa: allà pels anys 70 una zona de la ciutat es trobava degradada i abandonada per part dels seus residents -els emigrants espanyols- a cinc minuts del centre, molt a prop de les institucions internacionals i a 10 minuts de llac: una temptació per als especuladors.

L'Ajuntament i la iniciativa privada elaboraren un projecte de construcció de grans edificis per a oficines, aparcaments i apartaments amb una gran densitat de població. Cal dir que el sòl de Ginebra és el més car d'Europa i que la zona no era centre històric.

Va sorgir allò que ni els uns ni els altres havien previst: un gran moviment popular, amb ocupacions d'habitatges buits, creació de centres socials alternatius i -el més curiós- un projecte autònom d'habitatges públics, espais d'esplai, escoles. Tot això recolzat per urbanistes, ecologistes i

gent d esquerra.

Fou una lluita amb la intervenció de la policia, de les autoritats municipals i amb una extensa solidaritat per part de molta gent (estem parlant de Suïssa!). Al final, el Municipi hagué de recular: la tradició de democràcia directa i participativa, el curiós sistema de poders locals i comunals i la mobilització amb el suport de capes professionals, aconseguí que la Corporació es fera enrere. Avui, «Les Grottes» és un exemple del nou urbanismes: blocs amb noves formes arquitectòniques respectant allò que valia la pena, habitatges de diferents mesures en règim de lloguer que són adjudicats pel Municipi en funció del nombre de membres de la família o del grup que hi viu en comú.

Estem parlant d'habitatges públics municipals.

Al barri hi ha una oficina o casal municipal que s'encarrega de la gestió junt amb les comunitats de veïns; s'han respectat els nuclis d'immigrants que resten; als blocs existeixen contenidors que no són a la vista -uns per al fem, altres per al paper-, hi ha cuina comuna,

El proper setembre es convocarà una reunió per constituir SOS Racisme del Pafs Valencià

llavanderia, llocs de convivència... no hi manca el refugi atòmic ni l'escola infantil.

Caldria que els nostres «urbanistes» viatjaren i se n'adonaren com l'urbanisme i l'habitatge és una qüestió diferent al fet de donar beneficis aValència-Urbana, Bautista Soler, Corral, Dragados, etc.

L'habitatge i el conjunt de coses que poden fer de la ciutat un espai més habitable s'had'allunyar dels negocis immobiliaris i, ací, les corporacions municipals amb l'ajut de les altres administracions, haurien de canviar de perspectiva. La mateixa Europa «capitalista» està canviant d'orientació i gira cap al lloguer d'habitatges, el mateix pla francès n'és molt significatiu.

Ací, però, encara haurem de continuar donant canya i oferint alternatives als préstecs, a les hipoteques, a les letres, al piset que després de molts sacrificis als pocs anys té clavills, goteres i filtracions. Alternatives que inevitablement hauran de tenir un contingut de vida alternativa, nova i no tradicinal.

VICENT ALVAREZ

Igualtat per a viure, diversitat per a conviure Les darreres actuacions de grups de persones en diferents indrets de l'Etat Espanyol, han posat de relleu la intolerància, la xenofòbia

10

De Rio a Catalunya Declaració pública del ecologistes reunits a les Cotxeres de Sants els dies 20 i 21 de juny La Cimera de la Terra ha posat damunt la taula els grans reptes ecològics, però l'actitud dels governs del Nord ha frustat les esperances que havia despertat. No val la pena discutir si uns han estat més responsables que els altres. Tots han demostrat que res no canviarà mentre acaparin les decisions aquells que no volen o no saben transformar les prioritats. No podem esperar vint anys més perquè tinguin una tercera oportunitat de fer allò que no van saber fer a Estocolm el 1972, i no han sabut fer ara a Rio. Al Fòrum Global Alternatiu, milers d'organitzacions no governamentals han signat els acords que els governs no han sabut prendre.

L'èxit d'aquesta diplomàcia dels pobles mostra on és la voluntat i la força per començar a canviar les coses. Ara els hem de fer realitat a cada lloc, cadascun dels que volem una vida digna per a tothom, sostenible per a les futures generacions. Cridem, per tant, a tots el ciutadans i a totes les ciutadanes de Catalunya a urgir els nostres governs i les empreses privades a emprendre les següents mesures imperioses en favor d'un autèntic desenvolupament sostenible: 1.- La protecció de la diversitat biològica a Catalunya, defensant els espais protegits i creant-ne de nous; descontaminant els rius, preservant els recursos marins, i elaborant un Pla d'Ordenació Territorial fonamentat en criteris ecològics. Mentre aquest Pla no s'aprovi al Parlament, considerem imprescindible una moratòria urbanística, que aturi la proliferació d'activitats industrials i la construcció de grans vies de transport.

2.- La transformació de l'actual sistema energètic en un altre basat en les energies netes. Això vol dir el tancament de les centrals nuclears, la reducció per a l'any 2000 de les emissions de diòxid de, carboni (CO2) en un 20%, i el racisme latent, que hi ha en àmplies capes de la societat, que amenacen d'infectar definitivament una part molt important del nostre teixit social.

Però, sobretot, els darrers fets han demostrat per una part una mentalitat radicalment intolerant, i per altra, amb tota la seua cruor, unes actituds contra les minories.

Evidentment, excepte casos molt concrets (Skin heads-ultres), la massivitat de l'acció intolerant, xenòfoba 0 racista, no es dóna normalmentdeformadirectament relacionada amb una consciència d'questes posicions, sinó que necessita altres elements que justifiquen aquestes actuacions.

Maneres de fer com les esmentades no són fets aïllats: es donen a tota Europa, tant en la seua expressió més violenta (agressions) com canalitzades electoralment -i no per això menys perilloses-.

La política econòmica dels països del centre, encaminadaa consolidar la societat dels «dos

d'òxids de sofre (SO2) en un 80% i d'òxids de nitrogen (NOX) en un 60%; i fomentar l'estalvi energètic i les energies renovables. Cal incloure en els costos de l'energia tot l'impacte ambiental que comporta.

3.- La reducció en origen dels residus, tant els abocaments industrials com les deixalles sòlides urbanes, i l'aplicació de programes ambiciosos de reutilització de productes, selecció d'escombraries i reciclatge de materials.

4.- El desenvolupament, en totes les Administracions, dels mecanismes institucionals i la destinació dels recursos necessaris per dur a terme aquesta política ambiental. Això s'ha de compaginar amb l'exercici de tots els mecanismes de democràcia directa i indirecta que permetin una participació ciutadana efectiva en la gestió ecològica del nostre País.

5.- La prohibició d'exportació de residus i tecnologies contaminants; la reducció dràstica de les despeses militars i l'aportació efectiva d'un 0,7% del PNB en programes d'ajuda al desenvolupament ecològicament sostenible dels països del Sud, controlats per organitzacions no governamentals.

La diversitat cultural també és una gran riquesa que ha de ser preservada en un món just, ecològic i en pau. Estem orgullosos i orgulloses de tenir entre nosaltres, ara que es commemoren cinc segles de dominació colonials sobre les nacions indígenesd'Amèrica, una delegació del poble Cree de Quebec, a qui declarem la nostra solidaritat en la lluita per defensar llurs terres amenaçades per uns immensos pantans. Al seu continent com al nostre, aquesta mena de projectes són exponent de la irracionalitat ecològica que cal abandonar com més aviat millor.

terços» està fonamentada en el relatiu benestar de 2/3 de la població i en l'atur estructural i la marginació del terç restant. Si a això hi afegim una involució general de les prestacions socials, la complexa i delicada situació econòmica i social dels països de l'Est d'Europa, les migracions i una manca d'alternatives polítiques i ideològiques, ens trobarem en una situació explosiva que només ha fet que començar.

Les administracions en el seu àmbit, haurien de portar a terme una política coherent que ature la intolerància i el racisme i que actue contra les desigualtats que els substenten, aplicant alhora les recomanacionsdel'InformeFord, presentat al Parlament Europeu, contra el racisme i la xenofòbia.

Cal estar a l'aguait i oposar-se a tota forma d'intolerància, discriminació i segregació, siga individual, col·lectiva 0 institucional. El menyspreu pels derets de la persona és una de les causes de les desgràcies dels pobles.

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

J U N Y - J U L I O L 92

Redissenyar el diseny Expossició d'objectes dissenyats amb materials reciclats En aquests moments, quan els models desenvolupistes, fruit de la ideologia del creixement il·limitat, són qüestionats des de molts sectors i per raons diverses, és important que ens adonem de la necessitat de canviar els paràmetres marcats per la tradició «moderna i il·lustrada» i que han configurat a casa nostra el com ha d'ésser un projecte.

Eldissenyador, lluny de participar d'aquesta obsolescent i desaforada cursa per la producció i el consum, pot i ha de fer -en la meua opinió- una parada en el camí i per qüestionar-se de manera crítica l'explosió demogràfica de productes i missatges. La figura del dissenyador com a aspirant a demiürg -que ens farà feliços en un món feliç ons ens ho planificaran tot- no mereix, ara per ara, massa confiança.

La societat industrial deixa al seu pas una sèrie de residus que, amb el temps, es configuren com una espècie de figures espectrals molt apropiades com a teló de fons d'una pel·lícula de Wenders.

Les successives reconversions industrials van substituint la contaminadora indústria pesant per una sofisticada tecnologia basada en la informàtica, la microelectrònica, la robòtica i la biogenètica.

Les nostres projeccions afectives sobre l'objecte històric es mostren cada vegada més sensibles vers aqueix món espectral que és

el de l'arqueologia industrial. Aço, junt amb factors com la crisi energètica, la destrucció de la capa d'ozó, la deterioració ambiental, o el problema dels residus i l'escassesa de certes matèries o recursos, ens crea dubtes respecte d'un model de societat postindustrial, hipotèticament tecnoburocràtica, altament sofisticada i centralitzada; i més encara quan hi ha un gran terreny verge en l'àmbit de les tecnologies blanes, en el reciclatge, i en la reutilització i la recuperació d'objectes i materials.

Fins i tot, el ràpid desgast i la ideologia del gadget fa que objectes i productes tan aparentment immaterials i de baix consum energètic, com ara els derivats de la microelectrònica, siguen d'un impacte ambiental cada vegada més gran.

En aquest context i segons les coordenades de les 3R, és on es desenvolupa la proposta projectual dels objectes ací exposats.

Així, podem trobar des de la recuperació pràctica de peces de fun-

dició o de potes de mobles en desús -per a prestacions funcionals tan variades com llums, taules o mobles de rebedor-, passant pel reciclatge de petites peces de vidre o metall en bijuteria; per no parlar de les sorprenents possibilitats del paper maché i del cartró premsat, que encara que no hi siguen presents en aquesta mostra, són abundants en l'experimentació actual del disseny.

Per últim, aquests projectes, amb la seua filosofia de recuperació i reutilització, impliquen una mentalitat diferent a la d'usar i llançar; poden suggerir un model diferent de comportament quotidià, que siga cada vegada més conscient de la necessària reducció del consum forassenyat del nostre privilegiat i totpoderós món occidental.

ALBERT ESTEVE DE QUESADA

Coordinador de l'especialitat de Disseny Industrial de l'Escola d'Arts i Oficis

Col·lectiu de Productors i Consumidors de Productes Biològics Cada vegadaés més gran el nombre de persones interessades a consumir aliments lliures de contaminació i elaborats de manera artesanal; no obstant, als llocs on se'n poden adquirir resulten a preus elevats i, a més, molts no tenen prou garanties de ser autènticament biològics.

Per açò, hem tingut la idea de formar un col·lectiu sense interès lucratiu, que puga accedir a productes biològics a preus assequibles i de procedència coneguda, mitjançant un tracte directe amb els productors. Aquests productors haurien de ser de l'entorn més pròxim i, preferentment, membres del col·lectiu, la qual cosa li donaria un major dinamisme i solidesa.

Al mateix temps, aquest col·lectiu seria un espai d'intercanvi d'idees i activitats.

Existirien dos tipus de productes: Frescs. D'inexcusable cultiu biològic.

b) Quota mensual, que pot pagar-se anualment. La quantitat pot oscil·lar entre 500 i 1.000 pts.

Compte de crèdit Cada soci ingressarà uns diners en aquest compte, d'on s'anirà descomptant l'import de les compres, la qual cosa evita els problemes del maneig de diners i garanteix el pagament per endavant dels productes que sol·licitem.

Posteriorment podríem augmentar el capital en incrementar un tant per cent els productes.

Decisions La forma de funcionament serà assemblearia, podent existir una comissió que s'ocupe de la gestió, recolzada per altres que s'ocupen de diferents aspectes, com ara el control de qualitat, la publicitat, etc.

Proposta de funcionament El capital inicial s'obtindria de les següents maneres:

Socis Manufacturats. D'elaboració artesanal i, sempre que siga possible, d'origen biològic.

a) Fiança inicial de 2.000 pts., que seria tornada en cas d'abandonament.

Podeu posar-vos en contacte amb ADAE (Associació per al Desenvolupament de l'Agricultura Ecològica).

Lloc de reunió E.U.I.T.A. (Blasco Ibàrïez, 21 de 14,30 a 15 hrs.)

11

Associacions Conservacionistes i experts en turisme decideixen crear un Grup de Treball sobre «Turisme Conscient i Responsable» Els riscs de deteriorment ambiental que podrien originar les noves modalitats de turisme.

Associacions conservacionistes espanyoles d'àmbit estatal, nacional i regional han constituït, junt a investigadors, experts i professionals, un Grup de Treball sobre «Turisme Conscient i responsable». La decisió es va prendre en el transcurs d'un debat celebrat a Madrid, al Ministeri d'Obres Públiques, amb la col·laboració de la Secretaria d'Estat per a les Polítiques de l'Aigua i del Medi Ambient.

Aquest Grup de Treball sorgeix com a resposta a la preocupació pels riscs de deteriorament ambiental que poden suposar les noves modalitats de turisme catalogats com a «verd», «rural», «ecològic», «de natura», «agroturisme», etc. Totes aquestes noves formes de turisme tenen com a denominador comú que utilitzen, en major o menor mesura, la natura com a element d'atracció i reclam i que, per tant, es localitzen en àrees de gran valor natural.

Tant els conservacionistes com els professionals i empresaris d'activitats de temps lliure i investigadors del Departament d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid i del CSIC, estigueren d'acord que aquestes noves alternatives de turisme, per les quals tant d'interès estan mostrant les comunitats autònomes i alguns sectors empresarials, estan generant nombroses iniciatives i projectes; alguns respectuosos amb el medi i molts, però, amb un important impacte.

No és «verd» tot el que llueix Hom està utilitzant de manera indiscriminada qualificatius com ara «verd», «rural» o «ecològic» per atreure un sector de clients, espanyols 0 estrangers, que tenen una creixent sensibilitat ambiental. Aquesta situació és conseqüència, en part, de l'absència de criteris ecològics en la planificació i execució de les estratègies de desenvolupament turístic 1 en la tipificació dels productes turístics que en resulten.

L'objectiu d'aquest Grup de Treball és d'estudiar la implicació ambiental d'aquest nou sector turístic. A més, elaborarem un catàleg de condicions que haurien d'acomplir els serveis i productes turístics, generats per ajuntaments, agències de viatges, hostalers, restauradors i organitzacions d'activitats d'esplai que vulguen qualificar-se i distingir-se amb un aval que garantesca la seua qualitat ecològica. Les activitats que obtinguen aquest aval, a més de contribuir a la conservació dels valors naturals, constituiran una estratègia més per al desenvolupament sostenible de les comarques en qüestió.

Un aval que done garanties L'activitat d'aquest Grup de Treball sobre Turisme Conscient i Responsable s'enquadrarà en les actuacions del grup Ecotrans -Xarxa Internacional d'Informació i Documentació sobre Turisme i Medi Ambient- al qual s'incorporarà l'Estat espanyol junt amb Alemanya, Holanda i Àustria gràcies a l'acord subscrit pel Fons Patrimoni Natural Europeu, en col·laboració amb el Fons Ibèric per a la Conservació de la Natura, amb els promotors internacionals de la xarxa.

Aquest futur aval de turisme «conscient i responsable amb el medi ambient i la població i cultura locals», serà atorgat per les associacions conservacionistes de l'Estat espanyola través d'Ecotrans que, amés, en gestionarà la inclusió en l'aval ecològic europeu que ja és creat per les més prestigioses organitzacions conservacionistes d'Alemanya, Holanda, Àustria i Suïssa, i que començarà a concedir-se enguany.

D'entrada les associacions conservacionistes integrants d'aquest grup -n'està prevista l'ampliació- són ADENA/WWF, AEDENAT, Quercus, CODA, DEPANA,GOB, Federació Ecologista Pacifista Gaditana, Fondo Ibérico para la Conservación de la Naturaleza, SEO i CEPA. Participen també el Departament d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid, el CSIC, la Fundació José Maria Blanc, Animació i Promoció del Medi i el Centre Europeu de Formació Ambiental i Turística.

Per a més informació, adreceu-vos a: Fondo Patrimonio Natural Europeo Topete, 35

28039 - Madrid Tf. (91) 450 33 56 i Fax (91) 311 68 49

LA CASA VERDA BUTLLETÍ

J U N Y - J U L I O L 92

Només una Terra, només un País

CONCURS FOTOGRÀFIC EL COTXE DESTRUEIX LA CIUTAT Javier Barrachina >

Miguel Corcoles i

Amb motiu de la Conferència de Rio de Janeiro, i per acompanyar ACaÓKOU>HSI*-*G«Ó l'Exposició que té el mateix títol, Acció Ecologista Agró ha editat aquest llibre.

S'hi inclou una primera part amb el Manifest «Salvem el Planeta», presentat per les Organitzacions No Governamentals en la Conferència Alternativa de Rio. D'entre «els grans temes» relacionats amb el medi ambient a escala global, en aquest llibre se n'han tractat quatre de forma específica: 1.-l_a diversitat biològica En aquesta part es parla de la ràpida regressió d'espècies d'animals i plantes i els perills que representa. A més de documents que tracten el tema s'hi inclou els mecanismes de deterioració de la diversitat biològica.

2.- La contaminació atmosfèrica En aquests capítols s'especifiquen les fonts d'emissió i els efectes a escala del Planeta. Si vols saber detalladament què és la pluja àcida, o com s'està produint la destrucció de la capa d'ozó o

què són exactament l'efecte hivernacle i les previsions del canvi climàtic, ací tens la resposta.

3.-Els residus La situació actual dels residus, la producció, els residus tòxics i perillosos, el tràfic de residus, les incineradores...

4.-L'energia La situació de l'Energia a l'Estat Espanyol i la utilització de les diferents fonts energètiques, les previsions del Pla Energètic Nacional i les repercusions que té, la situació de les energies alternati • ves, l'estalvi i l'eficiència energe tica.

Un llibre imprescindible per infor mar-se de manera fàcil, i alhora amb un bon nivell, d alguns dels problemes globals que es discuteixen per tot arreu.

Si en voleu exemplars, demaneunos-els telefonant a la Casa Verda o per correu.

El preu: 500 pessetes!

Javier Barrachina Monsalve i

País, només un Joan M e r Un País com el nostre, com tots, és la terra, els boscos, els pobles i les ciutats, la gent i una cultura. Si hi hagué un il·lustrat, irònic i dialogant, que ens ajudà a descobrir que totes aquestes coses estan relacionades, aquest fou, sens dubte, Joan Fuster

12