LA CASA VERDA
OCTUBRE-NOVEMBRE '92
74
OCTUBRE-NOVEMBRE '92 L'estiu del 92 s'han cremat zones d'una gran importància ecològica
Fracassa lapolíticacontraelsincendisforestals Un any com els altres? És a dir, un més en què, entre la impotència i la ira, hem vist cremar els boscos valencians? Prou lamentable és haver de respondre que sí i procurar vacunar-se contra el virus del fatalisme... Un any més que ha fracassat la política de prevenció i lluita contra el foc al bosc. Ens toca tornar a insistir en el que venim repetint els ecologistes any rere any. No farem ací una relació detallada del que s'ha esdevingut perquè la premsa ja se n'ha ret prou ressò. Un resum dels incendis del 92 assenyalaria que hi ha hagut menys extensió cremada que el 91... però de molta més vàlua ecològica. Tot i això, han estat quasi 20 mil les hectàrees cremades. En termes absoluts també esgarrifa. Els incendis claus d'aquest estiu passat han estat tres: a la Marina Alta, a l'Espadà i, sobretot, a la Serra Calderona. Quan començava a quallar la idea que calia protegir d'alguna manera estable els valors d'aquesta serra central del País Valencià (declaració com a Paratge Natural?), vet aquí que, en tres dies de ponent, tot queda reduït a cendra. Els mitjans de prevenció i lluita eren -diuen- suficients i, en tot cas, més elevats que mai. No va servir de res. Resulten patètics els esforços verbals dels responsables de laConselleriade Medi Ambient: per una banda afirmen que disposen de mitjans suficients (els polítics d'aquesta Conselleria no admeten que no tenen prou assignació pressupostària i que Ja defensa de la natura no és una prioritat de l'actual Govern valencià), però, per altra banda, declaren no haver pogut fer front a tants incendis importants simultanis per manca de recursos. En què quedem? De passada, alguns càrrecs oficials van escampant la tesi que hom ha arribat a un punt en què més recursos no servirien de res ja que «tècnicament» hem arribat a un sostre i l'inici i expansió del foc només depèn de factors inabordables com per exemple el vent de ponent. L'argument és unafal·làcia i els ecologistes ens hi oposem de ple: calen molts més mitjans, humans i tècnics. No ja el «sostre» sinó el mínim necessari és ben lluny d'haver-se assolit.
De tota manera, una cosa és certa: les mesures a adoptar són de molt diversa mena i una multiplicació de brigades i hidros no resoldria, persi mateix, el problema. En aquest mateix butlletí oferim les 12 mesures -a llarg i curttermini- que, segons el nostre criteri, garantirien un futur més esperançador per als nostres boscos. Les transferències en matèria d'incendis forestals han estat, per primer colp, en mans de la Conselleria de Medi Ambient i no pas en les d'Agricultura com fins ara. Confiàvem molt en aquestatransterència i ens han decebut. Medi Ambient ha fracassat. Fins i tot hi ha hagut fortes crítiques a la descoordinació en les tasques concretes d'extinció. Segons l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, en un informe esgarriíador publicat en la seua revista Túria Diari, les patrulles oficials actuaven amb total descoordinació, els errors van provocar que l'incendi s'escamparà i qualifica la intervenció de les brigades de caòtica. [Podeu demanar exemplars de la revista a la seu
de l'Institut, carrer d'Aldaia, 1, de Benaguasil]. És un cas aïllat i lamentable? No ho creiem. És la queixa comuna a tots els llocs que han patit un gran incendi. Això no significa no reconeguem el sacrifici i el valor de tots els qui participen en aquesta tasca tan perillosa, des dels voluntaris dels pobles fins als brigadisíes professionals i els pilots dels helicòpters. Ja s'han perdut rr olto •, vides i la societat en conjun,: els deu un profund agraïment. Els problema no és d'esforç i de vàlua personal sinó d'organització, de mitjans i de política forestal i de gestió de les àrees de muntanya. Com cada any, ara, a l'hivern, tenen la possibilitat d'aprendre dels errors comesos i posar les bases per evitar que es torne a produir la catàstrofe. Per com ha quedat el projecte de Llei Forestal que es debatrà a les Corts valencianes properament i per les valoracions dels responsables polítics sobre els incendis passats, ens temem que tot continuarà com sempre. Cada vegada queda menys... Que es cremarà l'estiu vinent?
La mort de Petra Kelly i Gert Bastian ens ha sobtat quan aquesta revista ja era pràcticament enllestida. Tot i això, apressadament, hem fet un esforç per íer-nos-en ressò per un coble motiu: en primer lloc per l'estima que sentíem, sobretot, per aquesta personalitat emblemàtica de l'ecologisme que era Petra; una vida generosa dedicada a l'ecologisme i a la solidaritat entre les persones i els pobles es mereix que tots els qui compartim aquestes il·lusions li dediquem un recordi, si voleu, també un homenatge. La segona raó que ens porta apariar d'aquest fet tristes que, amb unanimitat sorprenent, els mitjans de formació d'opinió (conegusts eufemísticament com a "mitjans de comunicació") han aprofitat la desaparició de Petra i el seu company per lligar-la simbòlicament a la dels Verds. Com a figura literària de periodistes mancats d'inspiració podria ser disculpable, com a descripció de la realitat, és una mentida: els Verds no estan "acabats", ni a Europa ni -molt menys...- al Tercer Món. El Fòrum Global, la passada primavera a Rio, en va ser una bona mostra. No és sorprenent: la situació global del Planeta empitjora i no és estrany doncs que el paper dels verds i ecologistes s'aferme més i més. Bé ho voldríem nosaltres que el nostre paper fora sobrer per innecessari! Us oferim tot seguit una breu biografia de la companya desapareguda. * 29/XI/1947, Petra K. Kelly (PK) naix a Günzburg (Baviera). Amb 12 anys marxà als E.U.A., on arribaria a treballar per als demòcrates Hubert Humphrey i Robert Kennedy i adquiriria ferms convenciments pacifistes i no-violents. En una declaració davant el Bundestag, l'any 1983, recordaria: «Gràcies als meus anys d'estudis als E.U.A. i a les meues experiències al moviment de Martin Luther King pels drets civils i al moviment contra la guerra del Vietnam, vaig aprendre que en el nostre nom es prenen moltes vegades decisions que ens afecten molt personalment, i que tenim l'obligació d'immiscirnos-hi. No es pot deixar a l'atzar la qüestió de si vivim o no; i per això
el moviment pacifista, un moviment mundial de resistència i desmilitarització,. constitueix una segura garantia contra la guerra.» * El 1970, el mateix any que es llicencia a la American University, School of International Service (Washington), mor la seua germana menuda, Grace, víctima del càncer. El fet influeix poderosament la lluita de PK contra les substàncies cancerígenes i els seus efectes contra la infantesa, que li durien a fundar l'»Associació Grace P. Kelly per al suport a la recerca sobre el càncer infantil». La fundació col. labora amb els departaments de càncer infantil de les clíniques alemanyes. passa a la pàgina 2 —>