Núm. 10
19 9 4
U N A OPINIÓ SOBRE LA RESTAURACIÓ DELS MONUMENTS. ( A PROPÓSIT DEL TEATRE DE SAGUNT)
GIORGIO GRASSI
*
"Tota operació haurá de ser subordinada a la finalitat de reintegrar i conservar el valor expressiu de l'obra, perqué el que es tracta d'aconseguir és l'alliberament de la seua vertadera forma. Per tant, restauració com a procés crític i restauració com a acte creatiu están lligades per una relació dialéctica, en la qual la primera defineix les condicions que l'altra ha d'aportar com a intimes premisses propies i en la qual l'acció crítica realitza la comprensió arquitectónica, que l'acció creadora está cridada a continuar i a integrar. Aquest sistema de conceptes i de criteris que depenen d'ell i que pren el nom de 'restauració crítica' trenca l'aillament i transforma radicalment el carácter en altres moments análitic i erudit de la restauració, dotant-lo d'una obertura cultural que provoca, per damunt de tot, la superació del filologisme. En conseqüéncia, en la restauració crítica es contraposen dos impulsos diferents: el de mantenir una actitud de respecte davant de l'obra a examen, considerada en la seua conformació actual, i el d'assumir la iniciativa i la responsabilitat d'una intervenció directa per tal de modificar aquesta forma, amb la finalitat de fer créixer el valor mateix del monument. En el marc de la cultura actual, la restauració, entesa com a valorado crítica, s'identifica amb la historia artística i arquitectónica, assumeix els seus
Arquitecte.
www.faximil.com
V
ull comentar aquesta relació llegint alguns parágrafs de // restauro arclütettonico de R. Bonelli (1963):
94
[2]
GIORGIO GRASSl
I, ara, voldria proposar a la vostra atenció alguns exemples escandalosos de restauració! 1. Castell de PIERREFONDS (Viollet-Le-Duc, 1870): entre tants castells francesos. 2. Palau de CNOSSOS (Evans, 1920 i següents), en relació a PHAISTOS. 3. STOÀ de ATTALOS (Americani, 1951), en relació al tipus de la "stoà". I amb aquest propòsit vull dir que hi ha restauracions "escandaloses", de les quals tots nosaltres som deutors, perquè sense la seua presència la nostra coneixença/ experiència estarien molt disminuïdes/ limitades. Com a arquitecte i com a estudiós de l'arquitectura he de reconèixer la seua insubstituïble funció/ raó d'ésser (haver fet possible l'aparició concreta i molt pròxima a la veritat d'un castell francès, d'un palau premicènic, d'una stoà grega, etc.) És per aquest motiu que aquests exemples van molt més enllà de la reconstrucció "estilística" que fan veure. I també dos exemples de restauració "conscient", (de restauració crítica: base de la restauració moderna), els dos primers exemples de restauració pròpiament dita: 1. COLOSSEO: la "revolució" del contrafort de Stern (1806): no el seu caràcter "funcional", sinó l"expressivitat cultural" del seu estar allí, i el següent d'"integració" de Valadier (1820) 2. ARC DE TIT: l'"alliberament" i la "integració" de Valadier (si l'objectiu és discutible, l'execució és exemplar, segons els dictats de l'actual carta de la restauració); tot allò que vindrà després, en realitat, no serà res més que una glossa de la lliçó que ve d'aquestes dues línies operatives. (I no oblidem que Valadier era una gran arquitecte: i això també fa la diferència entre una bona i una dolenta restauració). Passem ara a Sagunt. Voldria parlar breument del perquè de la realització al seu teatre. - no us parlaré del Monument reduït a una larva de sí mateix, de les expoliacions, de les destruccions (durant molt de temps ha estat objectiu militar), de la seua vida lligada per a bé i per a mal al fòrum situat dalt, és a dir, al castell i a la fortalesa militar, etc... - no vull parlar del Monument desfigurat per les intervencions denominades de "restauració científica", que s'han succeït fins avui. De la ridícula reconstrucció mimètica de la cavea, que no encaixa ni amb la galeria ni amb la "vertadera" secció dels antics relleus antics i moderns..., fins a la grolleria de les destruccions més
www.faximil.com
principis i mètodes i constitueix un dels seus casos particulars: aquell en el qual l'acció crítica es perllonga en l'execució pràctica de les disposicions dirigides a fer evident i completa la valoració i a fer culturalment operativa la poètica del llenguatge caracteritzat. Per tant, la restauració constitueix una activitat en la qual la cultura d'avui es realitza plenament a sí mateixa i que resulta més representativa que la mateixa arquitectura contemporània, perquè demostra una continuïtat conscient amb el passat i una consciència del moment històric que l'edilícia moderna no té".
[3]
95
reconstruccions (cfr. AD1TUS oest: el contrafort caigut/ fet saltar); potser es tractaria d'una restauració de consolidació? - tot això realitzat en silenci, perquè realitzat d'una manera mimètica, es a dir, aparentment invisible (i la gent satisfeta veia reordenar-se i créixer les seues "ruïnes"!). Serien aquestos els seguidors de Ruskin? (Pobre Ruskin, que volia la sinceritat a qualsevol preu! Al preu de la desaparició del Monument!) Aquesta és la realitat del Teatre de Sagunt en el moment en què hem començat a estudiar la seua restauració, amb uns ulls poc diferents als dels nostres predecessors!
www.faximil.com
UNA OPINIÓ SOBRE LA RESTAURACIÓ DELS MONUMENTS
[4]
GIORGIO GRASSI
I, immediatament, ha aparegut clar que el Teatre de Sagunt podia recuperar la seua "eficàcia evocativa" (Brandi) solament avançant en la mateixa restauració (camí de no retorn), en la restitució del Monument que ja estava fent-se, però canviant la seua direcció, canviant la direcció sense incerteses. I d'això vull parlar-vos. (Les restauracions "mimètiques" havien alterat, i també suprimit allò que Brandi anomena "la unitat potencial" del Monument. I això era evident especialment segons dues direccions: 1) el paper compositiu del Monument en la ciutat; 2) el paper de la seua especificitat arquitectònica respecte a la seua possibilitat d'esser reconegut com a Teatre Romà, és a dir, respecte a la seua destinació original). Segons la meua opinió, es feia necessària una vertadera i precisa correcció de la "ruïna artificial", precisament des del punt de vista documental, des del punt de vista històric/ arqueològic. Precisament perquè ésser ruïna ja irreversiblement manipulada la feia inútil, més encara, enganyadora tant per a l'estudiós com per a l'espectador. Mentre que una restitució de la seua especificitat arquitectònica (el seu ésser Teatre Romà), és a dir, la completesa d'aquells elements que permetiren el seu reconeixement, era necessària precisament des del punt de vista de l'arquitectura (per tal que l'arquitectura del Teatre tornarà a ésser, per dir-ho d'alguna manera, protagonista en aquest extraordinari complexe monumental de Sagunt). Per tant, el primer per què del nostre treball té a veure amb la relació que el Monument estableix amb la ciutat antiga/ contemporània; mentre que el segon per què té a veure precisament amb la relació del Monument amb la seua arquitectura, amb l'especificitat de la seua arquitectura. El primer punt es refereix, per tant, al paper urbà del Monument: - El Teatre com a centre, com afulcre d'una restitució més àmplia a escala urbana/ territorial. - El Teatre com a "forma representativa" (Bonelli) en la ciutat, però també el Teatre com a explicació de la "raó d'ésser" de la ciutat tal i com encara és avui. - Es a dir, el Teatre restituït (la meua presència física, la seua obstrucció espacial, etc), protagonista amb la seua presència de l'evolució no solament de la ciutat romana tal i com era (alta i baixa), sinó també de la ciutat següent (la relació entre la ciutat i el castell), etc). - És a dir, el Teatre com a protagonista del sistema de relacions espacials que uneixen el fòrum amb la ciutat, el fet d'ésser lloc arquitectònic de sutura entre el castell i la ciutat. - És a dir, el problema es convertia en el de 1"''alliberament de la seua forma vertadera" (Bonelli)! - El paper compositiu en la ciutat del "gran palau del qual tots es meravellen", de què parla el moro Razis! - El volum del Teatre per a restablir les dades espacials de la ciutat antiga. Un paper que la ruïna (precisament perquè estava desfigurada, momificada i reduïda a "teatre grec"), per pròxima a desaparèixer com a arquitectura (cada vegada més confosa amb l'element natural) no estava en grau de jugar.
www.faximil.com
96
UNA OPINIÓ SOBRE LA RESTAURACIÓ DELS MONUMENTS
[5]
97
Un paper aquest, l'urbà, que, una vegada reconegut, és tan decisiu que justifica per ell mateix moltes reconstruccions famoses en el temps: del castell dels Sforza de Milà fins al campanile de Sant Marc a Venèsia (per citar dos exemples famosos). Un paper tan important que posa en segon pla la restitució "estilística" dels dos exemples i, fins i tot, la "llicència" que es va concedir el Beltrami amb la torre del Filarete. (La mateixa cosa podríem dir per a la reconstrucció de la cúpula de Sant Pius a València). El segon punt es refereix a la relació entre Monument i V específic i tat de la seua fornia arquitectònica: - "L'alliberament de la seua vertadera forma" (Bonelli) de la qual s'ha partre Romà, que aquí s'imposa com en pocs altres casos. - Precisament entenc el Teatre Romà de Sagunt com exemple d'un fet arquitectònic clamorós i únic per tipificat i repetit i repetible (un fet artístic "tipificat" que, per això, és també element de civilització/ romanització per excel·lència!). - Naturalment, també està el problema de la "vida" del Monument, de la seua utilització, de l'oportunitat oferida per l'ús teatral que ja està realitzant-se, de la necessitat de no deixar-lo deteriorar-se, etc, però no és d'això del que volia parlar, sinó més aviat de l'extraordinària ocasió que s'oferia aquí al coneixement i per
www.faximil.com
lat, és a dir, l'específica determinació arquitectònica del Teatre, és a dir, el TIPUS del Tea-
98
[6]
GIORGIO GRASSI
a Vaprofundiment de l'arquitectura del Teatre Romà en general i del de Sagunt en
particular. - A banda, potser, solament del d'Oranges (l'únic "mur"), quants són els Teatres Romans a la conca del Mediterrani en anàlogues condicions? 20/ 40 ? I d'aquests, quants estan en condicions de restituir-nos la idea del Teatre Romà? Potser 2 o 3 a la l'Àsia Menor i a Àfrica! - Els altres ens donen una idea totalment falsificada/ errònia d'allò que era (i és) l'arquitectura d'un Teatre Romà (el vertiginós espai tancat, la profunda coberta, l'aparell decoratiu/ porta de ciutat o de palau, etc). - I, entre aquests altres, poquíssims (?) frueixen d'una situació urbana/ monumental com Sagunt. És a dir, on la presència del Teatre en tota la seua extensió espacial siga tan necessària! - Precisament per això a Sagunt era necessari fer aquesta intervenció. - Precisament per la profunda contradicció que hi ha entre el Teatre tal i com havia quedat reduït i el seu paper respecte a la ciutat. - Diu C. Brandi que, quan els elements desapareguts hagen estat monument en sí mateixos, "l'ambient haurà de reconstruirse segons les dades espacials, no les formals, del monument desaparegut. Així, s'havia de reconstruir un campanile a Sant Marc, però no el campanile caigut; així, s'havia de reconstruir un pont a S. Trinità, però no el pont de l'Ammannati". (Teoria del restauro, Roma, 1963, p. 107). Però, aquí, Brandi ja avança una qüestió relativa al "com" del projecte. Breument, un incís sobre la qüestió de la res'tauració. - El pensament sobre la restauració està molt ariculat i, a banda des les preses de posició més radicals, en general acull l'advertència del "cas per cas". Efectivament, les destruccions causades per les guerres han fet que l'òptica sobre la restauració es modifiqués o s'articulés cada vegada més. I posicions autoritzades, per conscients de la dificultat de circumscriure aquesta matèria, com les de Brandi o de Bonelli (historiadors), són prudents, però obertes i possibilistes, precisament perquè atentes als casos particulars/ excepcionals (molt més freqüents que el que es pot preveure) —cfr. Declaració de Dresden, novembre de 1982—. Els conservacionistes més radicals (que, de fet, neguen la restauració com a obra legítima) compten en les seues files amb un gran nombre d'arquitectes (del Dezzi a Tafuri, etc.) i tots aquests (amb l'arrogància dels "especialistes" que es creuen els únics situats al punt just) parteixen del pressupòsit d'una suposada frac-
www.faximil.com
tura incurable entre el passat i el present, entre cultura antiga i contemporània, entre
arquitectura històrica i món modern (amb les avantguardes s'hauria trencat definitivament el fil de la història, etc...). Ara, jo, personalment, (en els meus estudis, en els meus escrits, però també amb el seu treball d'arquitecte) he passat molt del meu temps a argumentar justament el contrari. Em referesc, per exemple, als meus estudis sobre el món modern: tot el meu esforç ha estat sempre el de demostrar, per exemple, que en les obres dels millors, dels més conscients, aquesta continuïtat és fonamental; que tot vertader arquitecte sempre ajusta els comptes amb tot el que l'ha precedit; que sempre una cosa, si té sentit, remet a un altra, etc...
UNA OPINIÓ SOBRE LA RESTAURACIÓ DELS MONUMENTS
[7]
99
Per tant, és lògic que em senta, en qualsevol cas, més proper a posicions com les de Brandi o de Bonelli, per preocupades de mantenir viu un lligam justament entre el passat i el present. Posicions que plantegen el problema de la unitat del Monument (la unitat potencial que ix de la ruïna) i el problema de la responsabilitat (cultural/ civil) que el restaurador assumeix per augmentar el valor (la comprensió, la veritat, etc.) a través de la restauració (és a dir, la restauració com a "valoració crítica" del Monument). I, encara que no compart est ni la metodologia ni els resultats pràctics, admire a fi de comptes l'intent fet a països com Frància o Alemanya (cfr. destruccions bèl·liques) per tal de posar en joc al mateix temps l'expressivitat artística contemporània i el Monument antic (l'intent de posar-los en qualsevol cas en confront/ de fer-los conviure). Però aquestes últimes consideracions sobre la "restauració moderna" ja introdueixen l'última qüestió a la qual volia al·ludir aquí: és a dir, la del COM al treball sobre Sagunt. Naturalment, la qüestió del "com" és essencial. És ací on es posa a prova el valor i l'aplicabilitat de qualsevulla teoria. És el moment en el que l'arquitecte és posat front a les seues responsabilitats de la forma més completa i clara. Però aquest és el moment de la ventat tant per a l'autor com per a l'obra. En el sentit que la restauració es troba legitimada o no precisament per la historicitat i per l'adequació dels medis expressius usats. (cfr. Viollet-Le-Duc, Valadier, etc...).
Abans de tot, diguem que l'arquitectura del Teatre de Sagunt estava tota present allí, a la ruïna (les mides/ proporcions/ etc), solament calia fer-les aparèixer de nou. I que, en aquest sentit, la intervenció de restauració concernia, sobretot, el fruïdor, és a dir, havia de respondre principalment a un problema de "lectura". Per això era un problema d'apariència, d'"espectacle". Com diu Brandi, la intervenció deuria "desenvolupar la unitat potencial, immanent als fragments, per tal d'abastar la unitat originària del monument". Aleshores, en base al que s'ha dit abans, l'objectiu prioritari de la restauració serà, fonamentalment, la restitució de l'espai arquitectònic del Teatre Romà i, íntimament lligat a aquest objectiu, la restitució de la seua construcció/ de la seua vertadera massa a la ciutat. Si per aquest segon objectiu, la figurativitat de la restitució es realitzarà en un sentit prevalentment volumètric, per al primer no es podrà desenvolupar més que a partir de la unitat "potencial" del Monument expressada pels fragments, per tal d'abastar aquella unitat "originària" de la que s'ha parlat. Però es tractarà d'una unitat de l'aparició més que d'una unitat de la "totalitat" (Brandi/ Gatto), és a dir, es tractarà de restituir l'aparició, l'espectacle que la. unitat originària volia produir i no la seua totalitat material. Es a dir, solament els elements necessaris per a l'espectacle1.
www.faximil.com
La qüestió del "com"
100
[8]
G1ORGIO GRASSÍ
A partir d'això, la restitució de tot aquell revestiment intern del Monument, que és necessari per a definir el volum tancat, l'espai intern (hi comprès el problema de les llacunes i el subsegüent problema, per dir-ho d'alguna forma, de la seua figuratívitat negativa), és a dir, la restitució únicament dels elements necessaris.
Però, elements necessaris que deuen ésser també suficients per a donar una resposta clara i exhaustiva a l'altre objectiu del qual s'ha parlat, és a dir, el relatiu a la relació espacial/ volum amb la ciutat.
No m'ature a descriure de nou els passos del projecte: com s'ha treballat tractant de mantenir un just equilibri entre això que es fa veure i això que es nega (és a dir,
que solament s'evoca, per dir-ho d'alguna manera, a través de la seua "absència eloqüent"): el front de l'escena/ el mur del post-scaenium/ l'Antiquarium/ la ruïna que uneix la cavea i el cos escènic/ la cavea com un fragment de "conquilla", que es sobreposa i s'adhereix a la "conquilla" originària/ etc... Per fortuna, tot això avui s'ha realitzat i pot ésser vist i jutjat, més enllà de les qüestions jurídiques o de les batalles polítiques.
Giorgio Crassi és Catedràtic de Composició Arquitectònica a l'Institut Politècnic de Milà, autor de nombroses obres de caràcter teòric, entre les quals destaquen La construcción lògica de la arquitectura, (Barcelona, 1979), La arquitectura como oficio y otros escritos, (Barcelona, 1979) i Architettura, lingua morta, (Milà, 1988), així com de diversos projectes de rehabilitació arquitectònica, com el del castell de Fagnano Olona (Varese) per a adequar-lo com a
Ajuntament de la ciutat, el centre històric i l'església parroquial de Teora (Avelino), el Prinz Albrecht Palais de Berlin o l'Almudí de Xàtiva. La seua col·laboració amb M. Portaceli per a la rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt l'ha donat a conèixer entre nosaltres i ha donat a conèixer el monument als mitjans especialitzats de gran part d'Europa, ja que el projecte ha estat objecte d'una molt àmplia difusió.
www.faximil.com
TRADUCCIÓ DE L'ITALIÀ DE RAFAEL F. TOMÀS