Butlletí de La Casa Verda. Número 87

La marjal de Pego01 i va

Vista de la marjal amb la serra de Segaria al fons

Al llarg del segle passat, molts llauradors d'origen humil accediren al conreu de terres de marjal a través de règim d'arrendament i amb un esforç enorme -reomplint amb terra duta en barca zones lacustres- tal como va reflectir Blasco Ibànez en Carias y Barro: una autoexplotacio intensa amb la finalitat de construir una parcel·la cultivable. Per als contemporanis de Blasco, la novel·la representava el domini de l'home sobre un territori hostil, infestat de mosquits, insalubre... Com el tioPaloma, molts agricultors accediren per primera vegada a la tan desitjada propietat de les zones humides del litoral valencià. Avui, fer-ho seria delicte ecològic.

L

es marjals es transformaren per aconseguir cultius d'arròs. Les terres arrosseres de la marjal de PegoOliva i la petita explotació de vinyes, oliveres i hortalisses donaren cos a una economia de subsistència. En el marc d'una situació de pobresa generalitzada a la zona, l'explotació de la marjal suposà un alleujament entre la gent més pobra que hi va veure una espècie d'El Dorado autòcton.

Aquestes explotacions familiars arribaren a tenir una certa importància de tipus econòmic. La seua escassa rendibilitat, però, i els majors beneficis obtinguts a través del conreu de la taronja dugueren, l'any 1966, a què el Consell de Ministres estudiarà un projecte de dessecació de la marjal de PegoOliva i procediren a la concentració parcel·laria. Fou l'IRYDA (Instituto para la Reforma y Desarrollo Agrario) l'organisme encarregat de dur-la a terme.

Projectes de fa un quart de segle

dessecació de la Conselleria. El replantejament del Projecte va costar a la Conselleria 2.000 milions de pessetes.. Al marge d'aquest pressupost, la Conselleria ha gastat ja més de 10.000 milions de pessetes en dur a terme una pla que contradeia totes les resolucions presentades pel Consell d'Europa en matèria de

zones humides.

Els grans majoristes exportadors de taronges aprofitaren l'ocasió per comprar-hi terrenys amb ofertes inicials de 12.000 pts. per fanecada. El holding Pascual Hermanos SA i una de les seues empreses, Agromediterràneo SA, asseguren haver pagat fins a 150.000 pts. per fanecada, van arribar a aplegarne 600 de la zona de la marjal d'Oliva. Terrenys que foren dessecats amb finançament públic i que, posteriorment, i després de la declaració de fallida per part del holding, la Conselleria va permutar pel deute bancari contret per Pascual Hermanos amb la banca.

La dessecació i transformació en tarongerars dels terrenys adquirits per Pascual Hermanos va suposar un descens en el nivell hídric de la marjal, així com la salinització de la franja costanera per intrusió marina i, va passar-se d'aconseguir Hassa a pàg. següent

El 1970, el Consell de Ministres i l'IRYDA aprovaren la dessecació de la Marjal: amb l'aplicació del projecte es pretenia convertir la marjal en una zona d'alta rendibilitat i, amb aquesta finalitat, es va finançar la iniciativa amb una aportació inicial de 1.405 milions de pessetes.

Després de quinze anys de sequera i d'intenses activitat de canalitzacions d'aigües i amb intents de dessecació per conduir-la a la mar, el projecte va trobar l'oposició d'ecologistes, biòlegs... El Projecte començava a ser contestat.

Milions liberalment atorgats El 1988, les Corts Valencianes aprovaren la revisió de les actuacions i els projectes derivats del pla de dessecació. El 1990 i després de les protestes dels grups ecologistes, l'Ajuntament d'Oliva va votar la paralització de les obres amb els vots en contra d'AP. Al cap d'uns mesos, els vots del PSOE s'unirien als d'AP i donarien suport al projecte de

Motes artificials fetes al riu Bullent per evitar la "lògica " inundació de la marjal

3

Butflefí

25.000 quilos de pesca d'anguiles a no pescar-ne cap.

Les Corts declararen el 1994 la Marjal com a Parc Natural, i se'n va fixar l'extensió -1.200 ha- i el límits, però sense haver-se redactat, fins ara, el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals La marjal de Pego-Oliva és una de les zones humides de major importància d'Europa, la flora i fauna s'hi han recuperat •després d'anys de no intervenir-hi tan sols, ha estat inclosa en el Conveni Ramsar i està declarada com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). A pesar d'haver estat declarada com a Parc Natural, i de tenir assignats fons comunitaris a través del projecte LIFE, la Conselleria de Medi Ambient no hi ha invertit els diners rebuts.

Els propietaris segueixen insistint en el projecte original de dessecació, empentats per les ofertes de suport rebudes per part d'empreses del sector alimentari de verdures congelades. L'especulació i les compravendes a l'entorn dels terrenys no han cessat.

En les últimes eleccions municipals el representant d'Unió Valenciana, Carlos Pascual, presentà la seua candidatura a l'alcaldia de Pego amb la dessecació de la marjal en el seu programa. Una vegada a l'Ajuntament i, després d'un pacte amb el PP, va obtenir l'alcaldia i encarregà a una empresa un projecte de parc municipal fet a la seua mida. Immediatament va iniciar les obres de transformació finançades amb 14 milions de pessetes dels pressupostos municipals. S'iniciaren les obres sense que la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient es pronunciarà al respecte.

Els ecologistes, després de preguntar a la Conselleria per la legalitat de les obres i no rebre'n resposta, intentàrem provocar la reacció oficial en convocar els mitjans de comunicació i els defensors del Parc a un reconeixement de les obres sobre el terreny. Alguns membres de la Comunitat de Regants i els treballadors de les obres, seguint ordres de l'alcalde, impediren l'accés de manera violenta.

La força aclaparadora de les imatges de la televisió autonòmica i el ressò de la notícia en la premsa escrita dugueren la consellera de Medi Ambient, Ma Àngels Ramon Llin, del mateix partit que l'alcalde, a firmar una Ordre per la qual es prohibien les obres i s'acordava iniciar el procediment d'elaboració i aprovació del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Marjal de Pego-Oliva.

A pesar de l'Ordre, l'alcalde de Pego, junt amb la Comunitat de Regants, que ni són tots els que hi estan ni hi estan tos els que són, acordaren continuar amb les obres. Les obres seguiren endavant i ni tan sols per l'actuació de la força pública estaven disposats a aturar-les.Esquerra Unida va presentar un escrit de queixa davant del Parlament Europeu.

Acció Ecologista Agró i la Societat Espanyola d'Ornitologia, presentaren el passat 30 de maig davant de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia valencià la que, possiblement, siga la primera denúncia amb el nou Codi Penal en vigor per presumpta comissió de fins a dotze delictes contra els recursos naturals i el medi ambient, contra la protecció de la flora i fauna i contra l'ordenació del territori. I la consellera, en un colp d'efecte per tal de mostrar autoritat, fins al moment posada en dubte, en una data tan publicitària com és el dia mundial del

La casa verda

Ciclistes comprovant l'aigua als camins medi ambient, va decidir sancionar per la via administrativa la Comunitat de Regants de Pego i el seu alcalde amb una multa que podria arribar a 40 milions de pessetes.

Però l'Administració es mostra retractaria a posar els diners sobre la taula, fins que, de manera tímida, ha començat la compra de terrenys per valor de 200 milions de pessetes.

Alguns agricultors,però, pretenen cobrar les terres sense transformar al preu que es paga per l'expropiació de terrenys productius en la construcció de carreteres i que ells valoren en 35.000 milions de pessetes. (La dessecació i transformació del total çjels terrenys podria arribar a superar aquesta quantitat).

Amb uns agricultors als quals les empreses hortofrutícoles els han promès no sabem quin mannà i amb una Administració que estigué disposada a gastar 10.000 milions de pessetes (dels de fa uns anys) en la dessecació de la marjal, però mai a pagar una quantitat pareguda pels mateixos terrenys per a conservar-la, ens trobem els ecologistes, en un ingrat i tumultuós terreny de ningú, on els interessos econòmics i el filibusterisme polític alcen una atapeït núvol d'incomprensions que enfosqueix els valors incalculables la Marjal de PegoOliva: tanca contra la intrusió marina, protecció dels aqüífers i els pous de reg dels voltants, conservació de la biodiversítat, turisme verd, qualitat de vida...

El alcalde i la seua colla en plena fase de diàleg

Les al·legacions d'AEA contra el Pla d'Ordenació de la marj al de Pego-Oliva

L

es consideracions dels ecologistes respecte al Pla d'Ordenació es poden sintetitzar en dues frases: oposició a qualsevol mena de transformació de la zona humida i, en particular, rebuig a la zona proposta com a camps d'arròs. Per què? Doncs perquè sota la zonificació plantejada el que hi ha és la intenció de posar en cultiu uns terrenys que al llarg de més de 20 anys han anat recuperant, a poc a poc, les característiques naturals valuoses que van portar a declarar l'àrea com a Parque Natural. La proposta de transformar a conreus una part imporant (més d'un terç) de la marjal va en contra d'una voluminosa legislació autonòmica, estatal i internacional; per altra banda, és impossible de justificar davant els socis de la Unió Europea la necessitat al País valencià de nous camps d'arròs i de fruiters a costa d'espais naturals protegits...

El Pla d'Ordenació, presentat amb un any de retard sobre el termini previst, és un document d'ínfima qualitat tècnica i, encara pitjor, amb un desconeixement teòric lamentable respecte al que vol dir la protecció i ús sostenible dels espais naturals protegits. La redacció final hauria de canviar a fons el text proposat.

Concretem algunes de les crítiques al Pla en sentit positiu, és a dir, fent llum sobre les nostres propostes: Les produccions amb finalitat econòmica han d'orientar-se vers l'aprofitament compatible amb la finalitat de protecció, i no pas, com diu el Pla, per a «potenciar el desarrollo sostenido [sic]», expressió aberrant pròpia de qui ha sentit campanes però confon el toc de festa amb el de difunts. L'expressió apropiada seria «desenvolupament sostenible», és clar.

Respecte a les activitats permeses, hom planteja «incrementar la capacitat d'acollida per a alguna activitat». Tot al contrari: no s'ha d'incrementar res, ja que, a més ús, més impacte. Amb més motiu encara cal tancar la porta a noves construccions.

La pretesa creació d'«àrees d'estada

amb infraestructures per a pic-nic i aparcament» és una altra aspecte criticable: en un indret de tan poca extensió el pic-nic massiu és fora de lloc". . Afirma el document: «[Hay que] promover la evolución progresiva hacia la vegetación climàcica en las àreas en que resulte aconsejable por su localización y la falta de adecuación para otros usos». La darrera frase, directament eliminada... . En la part dedicada a la zonificació, s'hi destrien 4 zones. A la titulada Zona de Recepció i Trànsit caldria suprimir-hi tots a quells elements destinats als «visitants de més llarga durada», ja que és un concepte que cal dissuadir.

L'anomenada Zona C (camps d'arròs) ha de ser suprimida i la corresponent àrea inclosa a la Zona A d'Especial Protecció. Pel que fa a la Zona D (Hortofrutícola), proposem que es limite als terrenys que ja es cultivaven en el moment de l'entrada en vigència de la Llei d'Espais Naturals Protegits, a l'empara de la qual hom va declarar Parc Natural la Marjal de PegoOliva. En cap cas s'ha de permetre que terres amb vegetació natural es transformen en conreus.

Si tenim en compte que la vàlua natural de l'indret permet afegir als recursos propis de la generalitat i del Govern central el mannà dels Fons de Coli e s i ó .

Preveure-hi 750 milions no és en absolut

El PORN El passat 29 de novembre, la consellera d'Agricultura i Medi Ambient, presentava el Pla d'Ordenació de Recursos Natural (PORN), en el qual es divideix la zona del Parc en quatre àrees: A, B, C i D. La zona A és la d'especial protecció (652 hectàrees) i només es podria utilitzar com a zona de pesca, caça i pastoreig. La B -125 hectàrees- és denominada com de trànsit i recepció. La C -230 hectàrees- seria la dedicada al cultiu de l'arròs. La D, -302 hectàrees- és la dels cultius, que no podran ampliar-se. La part novedosa és la inclusió d'una gran franja muntanyenca perimetral per arreplegar i tenir cura dels recursos hídrics.

un pretensió forasenyada.

Com a mostra, potser ja n'hi ha prou.

Els interessats en les al·legacions completes, adreceu-vos al local d'ACCIO ECOLOGISTA AGRO d'Oliva [vegeu adreces a pàgina 2].

3 ) Muntanyeta Verda »• Limites del Parque MARCOS QIL

BuMCfi

La Serra d'Irta una altra vegada en el punt de mira

E

l litoral valencià és un dels més explotats urbanísticament de tota la Península i, cada any, l'afluència d'un turisme massificat aconsegueix fer augmentar la degradació de la flora i fauna costaneres. Resulta difícil d'imaginar un tram de costa valenciana en què només se senta el so de la mar, on els passejos marítims de ciment són substituïts per escarpats penyasegats i petites cales verges on cap edifici ens indique el segle on vivim.

Al País Valencià sols queda sense urbanitzar el 14% del territori litoral. I ara, una de d'aquestes escassísimes zones i d'una enorme valor paisatgística es troba en perill d'urbanització.

Una part de la Serra d'Irta podria posar-se a disposició de les constructores si la Generalitat Valenciana no atura les intencions de l'Ajuntament d'Alcalà de Xivert que pretén adoptar un planejament seguint, en la pràctica, les obsoletes normes subsidiàries de 1978.

Els valors de la Serra La Serra d'Irta és una formació muntanyenca situada a l'est de la comarca del Baix Maestrat i que s'estén, paral·lela a la mar, des d'Alcossebre (grup urbà pertanyent a Alcalà de Xivert) fins

La cosa verda

Situada a l'altura del Baix Maestrat, la Serra d'Irta és una de les poques que queden sense edificar al Mediterrani Occidental. No té una altitud massa elevada en termes absoluts (elpic de Campanílles fa 573 m.) però es troba arran de la mar, cosa que permet observar grans penya-segats i cales petites com la platja del Rus... en definitiva, un medi natural molt valuós i un paisatge de primera.

En els penya-segats propers a Peníscola es troba la torre de guaita de Badum, que es manté perfectament conservada, també hi ha les ermites de Sant Benet i Sant Antoni.. Des dels penya-segats es pot observar la gavina d'Audouin, el corb marí... i plantes adaptades a la salinitat de l'ambient: les ensopegueres (Limonium girardianum i Limonium cavallinesii), el fonoll marí (Crithmun maritimun), el rave de mar (Cakile marítima), el passacamins marí (Polygonum maritimum), el lliri de mar (Pancratium maritimum)...

Per no parlar dels fons marins, una autèntica reserva, tot i que sobreexplotada actualment on hi ha salpes, Hisses llobarreres, escórpores, vaques, castanyoletes, el nero a les coves i una gran quantitat de moluscos,...

a Peníscola. Ocupa una superfície d'aproximadament 18 km de llarg per 7 d'ample. El que en aquests moments estan intentant urbanitzar és el tram de la franja litoral que pertany al municipi d'Alcalà de Xivert. Tot i que el conjunt de la Serra d'Irta és important per les seues característiques ambientals, és precisament la costa i el medi marí la part més important i peculiar.

L'Ajuntament d'Alcalà de Xivert ha presentat a la Generalitat Valenciana un Pla General

d'Ordenació Urbana (PGOU) molt agressiu respecte del litoral, que recorda èpoques passades. S'hi planteja declarar com a urbanitzable tota la façana litoral del municipi, cosa que suposa una franja de 14 km de llarg per 1 d'ample. D'aquesta manera, les comarques del nord del País Valencià quedarien amb un únic tram de costa verge, la zona de Cabanes-Torreblanca, i la riquesa de litoral de la Serra d'Irta es convertiria en una llarga filera d'edificis turístics.

Des d'Acció Ecologista Agró

ja hem tramés les al·legacions en contra d'aquest pla urbanístic, però cal recordar que qui té l'última paraula és la Generalitat Valenciana .

La riquesa d'aquesta serra litoral ve dels vessants occidentals coberts per una bosquina oberta.

Hi creix el romaní (Rosmarinus officinalis), el

el PGOU d'Alcalà de Xivert, que declara la Serra com a Sòl Urbanitzable, quedaria cancel·lat.

De moment, la Generalitat sois ha adjudicat l'estudi del PORN, però no servirà de res sense que se n'inicie la tramitació. Tampoc no s'ha optat des de les

en el moment menys pensat, puguen edificar-hi, o fins i tot construir un camp de golf. El benefici d'uns pocs suposaria el pèrdua d'un paratge únic del litoral mediterrani.

YOLANDA JOVER Protesta a Alcalà de Xivert

boix marí (Ruscus aculeatus), el bruc {Eriça multi flora), al savina (Juniperus phoenicea) i, sobretot el margalló (Cha-maerops humilis), única palmera autòctona del continent europeu i que ateny en aquestes serres unes dimensions que no es repeteixen a tot el País Valencià. Més a prop de la mar exis-teix una població d'E-rodium Sanquischristi, planta ja rara al litoral valencià i que creix també a les Balears. El Limonium cavanillesii és un endemisme que té l'única població mundial en un indret de la Serra.

Però la riquesa natural no es redueix a la superfície terrestre.

Sota les aigües de la mar hi ha importants alguers -praderies- de Posidonia oceànica, que són l'hàbitat natural de multitud de peixos. La presència de la nacra (Pinna nobilis), molusc de grans dimensions, en aquestes aigües, en palesa les excel·lents condicions i també les de l'ecosistema.

La diversitat biològica d'aquest fons marí es complementa amb una gran varietat d'algues, peixos, moluscos, etc. que seria fatigós d'enumerar.

Tot aquest patrimoni natural i cultural pot quedar destruït si la Generalitat Valenciana no es decideix a tramitar un Pla d'Ordenació de Recursos Naturals (PORN) que protegesca la Serra d'Irta. D'aquesta manera

ESPECULACIÓ AL LITORAL

conselleries de Medi Ambient i Obres Públiques per presentar cap declaració d'impacte ambiental que ature definitivament el PGOU d'Alcalà de Xivert.

Tot està paralitzat. La Serra d'Irta està arxivada en un calaix, en algun despatx, a l'espera que,

I, aquests dies passats, a "la Renegà", entre Orpesa i Benicàssim, darrere de les Platgetes, on estiueja el senyor Aznar, les màquines no paren d'urbanitzar un dels pocs indrets que queden verges a la zona...

La Serra amaga platges molt tranquil·les

Ecologista Agró fa les següents; propostes: 1.- És imprescindible que el CMH i la Generalitat Valenciana no demoren per més temps la redacció d'un Pla d'Infraestructures de RSU que incloga les etapes i el finançament necessari.

2.- Darrere de cada abocador ha d'existir una estratègia de minimització dels residus que obligue a aturar-ne el creixement, ja que amb la ubicació d'abocadors no resolem el problema; perquè es fals que podrem seguir generant cada vegada més residus. Sense política de prevenció i minimització, els abocadors creixeran exponencialment i la seua ubicació només resoldrà la qüestió a molt curt termini, alhora que es dóna la impressió que podem seguir com fins a consciència social de la problemàtica dels Residus Sòlids Urbans (RSU) ha ara. crescut en els últims anys mentre que la passivitat de l'Administració ha 3.- Ens oposem al joc mercantilista continuat fregant el passotisme. La situació a l'àrea de l'Horta, amb un Consell en la ubicació d'abocadors, ja que no és Metropolità cercant de manera itinerant abocadors, és patètica. Cada poble tracta de llevarbona la tendència de la metròpoli de se de damunt les puces i aplica la consigna: tururut, qui no protesta ja ha rebut!

Mentrestant, el conflicte per la ubicació dels abocadors fa dir al president del CMH traslladar al camp tot el que es rebutja que caldria deixar les escombraries al carrer sense arreplegar. I, enmig de tot aquest sense importar-ne l'impacte. L'Aembolic, amb polítics en el govern municipal i autonòmic que ni es pronuncien sobre el juntament de València, com a màxim tema, els que volen fer negoci a costa de la salut de les persones i el territori es preparen generador de residus del CMH, adopta una política les posicions per optar a la privatització dels residus. Els valencians, en línies generals, permanentment continuen mamant-se el dit. El mateix dia ques'aprovava el Conveni de Barxeta es feia el plec d'insolidaritat cap a la resta, en no de condicions per a la privatització del servei. Els grups empresarials (FCC, S A V) i polítics acceptar la instal·lació al seu terme mucomencen a traure les navalles. PPi U V volen tornar a repartir-se part del pollastre: U V es nicipal de terrenys per a la ubicació d'una queda amb Fervasa i la intercanvia per Emarsa (l'empresa del CMH que tracta la depuració planta de compostatge i estació de d'aigües). L'objectiu: saber qui es queda amb el negoci del fem. transferència.

Aprofitant queel tema és d'actualitat i que a Acció Ecologista Agró ens criden d'ací i d'allà 4.- Per a nosaltres és fonamental la per posicionar-nos, fem quatre ratlles sobre la nostra postura, que ve d'antic, sobrel'estat titularitat pública de les plantes de de la qüestió. Per ampliar el lema incloem opinions, entrevistes, etc. tractament i abocadors entre altres coses perquè: a) La possibilitat d'abocar càrrega contaminant en aquestes instal·lacions ens obliga *a plantejar el

L

Les nostres propostes

L

a consciència social de la problemàtica dels Residus Sòlids Urbans (RSU) ha crescut en els últims anys, mentre que la passivitat de l'Administració ha continuat, la qual cosa genera situacions de conflicte social per la ubicació dels abocadors. Per a nosaltres, aquests conflictes d'interessos per l'ús del territori que suscita qualsevol intent d'ubicació d'abocadors cal explicar-lo per dos motius bàsics: 1.- En primer lloc per la falta d'estratègia de l'Administració, No existeix cap pla a seguir, no se sap on es vol anar ni quin és l'objectiu a assolir.

L'anàlisi global és totalment inexistent,

La casa verda

a pesar de conèixer a la perfecció la quantitat de residus que es genera pel conjunt de la població de l'àmbit del Consell Metropolità de l'Horta (CMH), la composició, la possibilitat del que es pot reciclar, etc.

2.- En segon lloc, la insuficient atenció de l'Administració a la problemàtica dels residus i la seua gestió equivocada. D'una altra manera no podria explicar-se el dèficit d'instal.lacions de tractament, la manca d'abocadors o el creixement sistemàtic dels residus.

Per superar aquest conflicte social per l'ús del territori, Acció

control públic sobre el seu funcionament i aconsella mecanismes de participació pública que no serien possibles en el cas de ser privades. b) Els guanys per als abocadors privats són inversament proporcionals al tractament o, en altres termes, a millor tractament, majors costos i menys beneficis. d) El tractament dels residus té una clara incidència en el anomenats béns públics (aire, aigua, sòl o subsòl). Els efectes externs del tractaments incorrectes com ara la incineració (a la qual sempre ens oposarem) o l'abocament sense tècniques adequades, incideixen directament en el deteriorament d'aquests béns públics i afecten a la salut dels éssers vius. És impensable que puga plantejar-se una instal·lació de tractament privada l'objectiu temporal de la qual siga tractar cada vegada menys residus.

Difícilment poden ordenar-se els residus, minimitzar-los, etc. mentre que estiga en funcionament una planta de tractament p simplement un abocador que tinga més beneficis com més residu s'hi aboca.

Per tot això Acció Ecologista Agró té elaborat des de fa temps les alternatives ecologistes globals als RSU, concretantlos per a la comarca de l'Horta de la següent manera: 1.- Elaboració d'un Pla d'Infraestructures, que incloga compromisos de finançament de la Generalitat Valenciana i dels municipis afectats, amb un Pla d'etapes que resolga definitivament el tractament dels RSU a la major brevetat possible.

2.- Implantació de la recollida selectiva en origen amb caràcter immediat, especialment a la ciutat de València, que genera diàriament 1000 Tm de RSU. Inversió necessària per a campanyes d'educació ambiental, així com per a polítiques dràstiques de reducció dels RSU. (Moltes ciutat de l'Estat espanyol, com ara Barcelona, ja han implantat el tercer contenidor: és a dir el groc, que arreplega envasos i plàstics, i han iniciat tota una campanya divulgativa per garantir l'èxit de la implantació del nou

contenidor). A València, els contenidors específics instal·lats (vidre i paper) recullen tan sols un cinc per cent del total d'aquest materials, la qual cosa suposa un fracàs en la gestió del govern municipal.

3.- Ampliació de la planta de tractament i compostatge de Fervasa a Quart de Poblet i reforma de l'existent (que ha quedat totalment obsoleta i té uns resultats de rebuig -productes no aprofitables- del 60%) 4.- Construcció de dues noves plantes de compostatge. Una amb estació de transferència que s'hauria d'ubicar al terme municipal de València, cosa a la qual es nega sistemà-ticametit el go-vern municipal del PP-UV.

5.- Construcció de dos petits abocadors d'alta densitat per al rebuig, que incloguen un pro-jecte tècnic per a la recuperació i la revegetació-una vegada colmatats.

6.- Un nou marc jurídic que penalitze els béns de consum d'es-cassa durabilitat., que trasllade el cost de recuperació d'envasos i embolcalls als productors (des de juny s'im-compleix el termini màxim que atorgà la Unió Europea a l'Estat Espanyol per a l'adaptació a la seua directiva de la Llei d'Envasos i Embolcalls). * 7.- Foment de la indústria del reciclat i de bosses de subproductes. ' 8.-Reimplantació de la taxa d'es-

combraries com a instrument fiscal coercitiu que penalitze la gestió de residus i en recompense la recollida ordenada.

Al respecte, si hem de valorar la gestió del CMH, Generalitat Valenciana i Ajuntaments afectats, en el tractament dels RSU, cal fer-ho d'una manera totalment negativa, ja que segueix sense fer-se un Pla d'Infraestructures que possibilite una actuació global i poder eixir de la situació del pegat permanent i del nyap. Aquest Pla haurà d'arreplegar les infraestructures necessàries, la seua ubicació, el seu finançament i l'estratègia per a la reducció dels RSU (recollida selectiva, polítiques de minimització, reciclat de tots els components) cosa que fa imprescindible un compromís polític previ perdur-lo endavant.

Acció Ecologista Agró no / accepta l'abocament de RSU a cap abocador si prèviament no ha estat tractat a les plantes de compostatge, i cal recordar que tan sols un percentatge entorn al 30% dels RSU del total passen per la planta de Fervasa. La resta, l'aboquen sense cap tractament previ. És per això que ens oposem totalment a les pretensions del CMH de traure a concurs la un abocador on s'hi durien els RSU sense tractament previ, cosa que el convertiria en la continuació de Basseta Blanca.

BuMctl

L'abocador de Basseta Blanca tancat definitivament

I BA

*ETA ' 6LANCA

RE U R REUT I

Protesta d'AEA davant de l'Ajuntament de València pel tancament de Basseta Blanca Després d'un procés judicial que va durar quasi tres anys, els tribunals han fallat contra el Consell Metropolità de l'Horta i declararen il.legal l'abocador de Basseta Blanca a Riba-roja de Túria donant així la raó a l'Ajuntament i a Acció Ecologista Agró.

La sentència va posar punt i final a una procés iniciat el 1991, quan solicitàrem sense èxit que l'Ajuntament de València reconsiderara el model de gestió dels residus sòlids urbans i es plantejarà la necessitat de dur a terme una recollida selectiva del fem així com que adoptarà una sèrie de mesures tendents a aconseguir-ne la reducció, el reciclatge i la reutilització dels elements que conformen el vessament habitual d'escombraries.

A més de les raons de sentit comú i racionalitat que avalen aquesta demanda, les mesures per al canvi de gestió sol·licitat per AEA, estaven justificades pel perillós estat en què es trobava

La casa verda

10

l'abocador de Basseta Blanca, que arreplegava els residus sòlids d'un àrea d'un milió dues-centes mil persones.

Situat al terme municipal de Riba-roja de Túria, s'hi amuntegaven des del 1984 milions de tones de tota classe de residus urbans i industrials. La muntanya d'escombraries superava en 20 metres d'alçària el nivell autoritzat pel projecte d'explotació, havia envaït terrenys que no formaven part de l'àrea inicialment delimitada pel projecte, bosses de gas metà amenaçaven d'explotar i filtracions de lixiviats posaven en perill la puresa de les aigües subterrànies. Tot això justificava de sobra l'inici dels tràmits administratius i judicials per aconseguirne el tancament.

Així mateix, el dantesc espectacle que dies passats s'oferia des de La Coruha, podria repetir-se a Basseta Blanca si sobre la zona on s'ubica es precipitaren aigües torrencials com les que solen caure en punts localitzats de la geografia valenciana. Amb l'agreujant que la immensa muntanya de fem s'esllavissaria sobre lleres que van a parar al riu Túria i els seus aqüífers. La contaminació d'aquests suposaria una catàstrofe d'incalculables efectes sobre l'agricultura i la salut, ja que d'aquestes aigües depèn el subministrament per a rec i consum humà d'una bona part de la comarca de l'Horta.

La sentència va declarar que l'abocador és il·legal des de l'any de 1986: deu anys d'il.legalitat, de desídia, d'imprevisions... La sentència obliga a plantejar les responsabilitats derivades d'quest llarg període d'il·legalitat durant el qual les Administracions municipals han actuat en contra del seny i han generat un greu problema ambiental que cal resoldre, ja que les escombraries acumulades no hi poden romandre tal i com han quedat després del tancament de l'abocador. La necessitat d'escometre la restauració de la zona obliga als responsables de la degradació a establir plans específics de neteja i sanejament, que esperem duran a terme sense necessitat d'haver d'iniciar nous plets judicials.

EI fem fins a les celles Entrevista a Maties Riera a propòsit de la situació dels residus sòlids urbans a l'Horta de València <,Maties, què ha passat amb els RSU que els camions del fem semblen el vaixell de Pholandés errant? Com és que no hi ha Hoc on abocar les escombraries?

El conflicte social esclata quan decidírem conjuminar esforços per tancar Basseta Blanca, ens personàrem en cl contenciós entre l'Ajuntament de Riba-roja i el Consell Metropolità de l'Horta (CMH). Érem conscients que passaria el que ara està passant però preferíem que en el tema dels residus, en comptes d'amagar-los sota la catifa es posarà el fem damunt de la taula i que esclatarà el problema. I que la societat valenciana s'adone de la gravetat de la qüestió i de la passivitat de l'Administració.

Podries concretar la passivitat de l'Administració?

Fervasa és una planta dels anys 70, que en la seua època era pionera, però que avui és incapaç de tractar el 50% de les escombraries La política del PP és afavorir la gestió privada i la gestió privada dels residus vol dir que a major quantitat de residus major que produïm i que produeix un rebuig del 70%.

El dèficit d'i nstal.lacions a la comarca de l'Horta és enorme; els abocadors legals són impresentables. Amb aquest panorama, quan el CMH va a un poble a vendre un abocador «modern» la gent, sàviament, no se'n refia.

Hi influeix la dispersió de competències?

Mentre que la recollida del fem vaja per una banda i el tractament per un altra mai no resoldrem la qüestió. Ara la recollida pertany als ajuntaments i el tractament al CMH. Quan el problema esclata, als ulls dels

Maties Riera, economista.

Un clàssic de l'ecologisme valencià, amb voluntat de jubilar-se de les posicions de primera línia, ens fa dos cèntims del tema de les escombraries, centrant-nos especialment en el cas de l'àrea metropolitana de València. ciutadans li esclata al CMH que es un ens menor; perquè el CMH no té pes polític ni administratiu... ni duros. Jo vull que el fem li esclate a l'Ajuntament de València, que és la ciutat que en genera 800 Tm dia. ^Com és possible que de vora 8.000 milions de pts que es gasta l'Ajuntament de Valènciaen la gestió de residus sòlids, únicament el deu per cent se'n dedique al tractament. Així, passa que el debat social a la ciutat de València es limita a què no hi haja merdes de gossos pel carrer, al tema de les voreres...

Actuant només sobre el CMH ho fem al final de la canonada Clar! i obviem una estratègia de minimització, de recollida selectiva. El problema esguita al CMH -que no es presenta a les eleccions- i no recau com toca als vertaders productors de residus, que són els municipis i, per passiva, els seus ajuntaments, especialment el de València.

Per al ciutadà funciona la filosofia del contenidor: allí s'acaba el seu problema i «caguerà que no veus...». Traslladem el fem

fora de la ciutat i la consigna és: «mantenga limpialaciudad».

1 Rita i Zaplana, com abans els del PSOE, es renten les mans...

Sí perquè el CMH, que és qui arreplega, demana que li'l donen ordenat mentre que qui arreplega en passa. I estem parlant de solucions que funcionen en altres llocs: camions amb doble cubà, etc. Mentrestant, els residus augmenten exponencialment en quantitat i en toxicitat, mentre que els pressupostos tendeixen a zero.

Podries concretar-ho?

En els pressupostos del 97 no hi ha ni un duro per al CMH, cosa que vol dir que la situació tardarà a resoldre's. En el 97 tenen 135 milions per a infraestructures de tractament: és per riure. 1 per a noves infraestructures, 102. En total no arriba a 300 milions les inversions que la Generalitat destina al tractament de RSU. Passa a pàg. següent

11

Davant d'aquest panorama, per on caldria començar?

La primera reivindicació és que hi haja un Pla, que de moment no existeix. Els socialistes en feren un on, paradoxalment, s'obviava la comarca de l'Horta. L'actual Administració no ha fet encara cap Pla. La segona, com j a han fet altres autonomies, com Catalunya, és la creació d'un ens de residus amb caràcter piramidal, amb capacitat per coordinar. En tercer lloc, no podem continuar traslladant el fem al món rural: qui el genera té l'obligació de tractar-lo. Per exemple, dins de l'àrea metropolitana de València podem fer una planta de Sense estratègies, sense diners, no es pot controlar el problema. Només tenen com a política la búsqueda desesperada d'abocadors. tractament de residus en sòl industrial (el que no podem fer, evidentment, és una era de compostatge, amb la fermentació del fem orgànic).

En la planta de tractament separem l'orgànic del no orgànic i els materials aprofitables i ens queda el rebuig.

Aquestes plantes de tractament també podrien crear oposició veïnal Es possible, però ja podríem entrar en un debat ciutadà més seriós que 1' actual. D'ací la importància de l'estratègia ecologista que ens diu: primer ordenem els residus a casa, si ho fem, la capacitat de reutilització i reciclatge serà major. Així en una planta moderna de tractament es pot arribar a un 30% de rebuig, quan • Fervasa en té un 70%).

L'estratègia ecologista ha d'estar encaminada a la recollida selectiva de tot el fem, no cal renunciar a una part.

Això ens posaria davant de la qüestió de com minoritzar-lo, especialment renunciant a la fabricació de substàncies que són tòxiques: plàstics, PVC, piles...

Això... no és massa teoria?

No crec, tot es redueix al finançament. En el tema dels residus, com en qualsevol debat seriós de l'Administració, ha de plantejar-se el tema del finançament. Per exemple, tot i que l'Administració no es decidesca encara a prohibir que les empreses fabriquen PVC, sí que els pot obligar a què quan «van» a l'abocador públic amb substàncies tòxiques paguen una taxa més elevada que si abocaren altres substàncies. En funcióde latoxicitatdel que aboquen se' Is posa la taxa. Es una manera dissuasòria perquè les empreses canvien els materials que usen. En el cas del vidre és igual;

La casa verda

12

si posem una taxa elevada, aleshores serà més rendible la reutilització. Si no ho fem, tots els supermercats es dedicaran únicament a l'envàs d'usar i llançar.

En el tema de les taxes també s'hauria de tenir en compte el lloc del qual parlem.

No costa igual tractar un quilo de la ciutat de Planta de Fervasa València que al Maestrat, perquè si hem de traslladar el rebuig del fem a 40 km. això té teoria, un abocador de rebuig i es va convertir un cost. en el que es va convertir, d'acord. Però almenys el projecte Barxeta tenia una voluntat Què em dius de l'enrenou que es va muntar política de fer-se complir. a Barxeta?

La gent no se'n refia perquè l'Administració no té un pla ni estratègies. Aleshores el CMH Al meu corralet: no! va donant pals de cec. L'única estratègia és buscar el Basseta Blanca bis. I els veïns dels Molta gent diu que la no construcció de pobles quan se'ls informa del que féu el l'abocador de Barxeta ha fet el joc als CM H a Riba-roja de Túria, no en volen saber interessos que volen la privatització del res... Sense estratègies, sense diners, no es negoci dels residus pot controlar el problema. Només tenen com Ja ho he dit abans, nosaltres com a ecologistes tenim la nostra pròpia estratègia: si no fan un Pla Global d'Infracstructures es mereixen que els esclate el fem en els nassos, a ser possible en els nassos dels que més responsabilitat tenen.

En el tema de Barxeta, com a ecologista, done suport a la negativa de no traslladar els residus al món rural, tot i que sé que darrere de cada coordinadora anliabocador hi ha un món de conflictes locals que moltes vegades només fa que Recollida selectiva a Londres els importe el que passa a política la búsqueda desesperada davant dels seus nassos: et criden quan se senten amenaçats per l'abocador, però una d'abocadors. Han perdut tota la credibilitat i no poden ni instal·lar un abocador com el de vegada passada l'amenaça ja no els interessa ni plantejar-se un pla de minimització de Quan el problema esclata, als ulls residus, ni la recollida selectiva al seu dels ciutadans li esclata al CMH que ajuntament. Això passa a Bugarra, a Barxeta, es un ens menor; perquè no té pes a Llombai... Si no apliquem la vella màxima polític ni administratiu... ni duros d' »actuar local ment i pensar globalment», no anem enlloc.

Barxeta, tot i que era només del rebuig En aquells moments em feia gràcia només compactat i era de titularitat pública (amb parlar de Barxeta quan, ben a prop, situat al conveni que incloïa el segellat, larevegetacio terme de Xàtiva, al costat de la Llosa de posterior, etc). Entenc que els de Barxeta Ranes (la típica estratègia de posar-lo en pensaren que Basseta Blanca també era, en terme municipal propi però al costat d'un

poble veí) hi ha l'abocador de J. Esteve, un abocador privat rebent fem.

Així, al capdvall tota la qüestió es planteja com el poble que s'espavila i el que no; l'abocador no anirà a parar allí on el joc polític, les influències, la capacitat de mobilització d'un col·lectiu, etc. donen un resultat. Mentrestant, problemes qualitatius i quantitatius més grossos relacionats amb l'exportació de les escombraries de l'Horta no ixen a la llum, senzillament per que no tenen «advocat». En definitiva, si parlem del residus de l'Horta, per a mi Barxeta no era un problema clau, ho són Dos Aigües (un abocador de 300 Tm/dia, amb un estudi d'impacte ambiental elaborat, amb un termini d'al legacions públiques ja sobrepassat, etc), Real de Montroi, La Serrania... i el temade laprivatització!

Pri vatitzaeió que ja té decidida la dreta...

Sí, la política del CMH és dirigir tot allò que ara tracta FERV AS A i allò que ja no hi cap, vers abocadors privats o incineradores. No hem d'equivocar-nos d'enemic: la defensa de la gestió pública del tractament dels residus és clau per a assegurar la participació pública i, sobretot, per evitar que la rendibilitat del negoci siga a costa de contaminar el medi. La política del PP és afavorir la gestió privada i la gestió privada dels residus vol dir que a major quantitat de residus major rendibilitat.

Així resulta que en el plec de pondicions que atorga la gestió privada dels residus de la comarca de l'Horta s'hi inclou, a més de la gestió de l'abocador, el dret de tempteig de les futures instal·lacions d'infraestructures de tractament que es facen per part del CMH. Això vol dir que la mateixa empresa que es quede la gestió privada podrà tractar, davant de la pressió social, de vendre la solució de la incineradora.

Però en algun lloc caldrà posar el fem?

Nosaltres donem suport a un abocador si darrere hi ha un projecte de minimització per escrit. De manera que si ara s'hi aboquen 300 tones, l'any que ve s'ha de passarà 250,l'altre a 200 etc. Elemental, no? Doncs això, des del punt de vista de la gestió privada, és inviable...!

Recollida selectiva i lleis d'envasos GEOE 12 de desembre del 95: «...una aproximació al nivell de vida d'uns altres països comportarà una major utilització d'envasos i, en conseqüència, una major producció de residus»

Polítiques que miren cap al passat El desastre de l'abocador de La Corunya ha fet encara més evident que no podem amagar el fem sota l'estora: més tard o més prompte acaba contaminant l'entorn.

Quan tot el fem es tira a una mateixa bossa, com és el cas de la majoria de cases valencianes (només es recicla un 7% de paper i un 5% de vidre), és molt difícil separar posteriorment cada component. Per aquesta raó en les poques plantes de tractament només se separa vora un 30% del total del fem; i això encara quan va a plantes de tractament, perquè més d'un 50% de tot el fem va a parar a abocadors que reben lot tipus de deixalles: restes d'aliments, plàstics, llandes, piles, paper, tela, vidre, bricks, etc.

La contaminació i la impossibilitat de produir compost amb la matèria orgànica i de recuperar les primeres matèries per a nous processos de producció són el resultat d'unes decisions irresponsables d'una administració que no vol pensar en les conseqüències de les seues actuacions.

Des del moviment ecologista hem exigit reiteradament que s'implantarà urgentment la recollida selectiva. Pensem que la societat valenciana està madura per a això. Que hi ha experiències molt positives que podríem imitar com la de l'àrea metropolitana de Pamplona on més d'un 70% de la població separa el fem a les seues cases i el tira als diversos contenidors. Sabem que és possible invertir aquest procés de malbaratament de recursos, i teníem l'esperança que algunes lleis, com la d'envasos i embalatges, ajudaren a aquest objectiu.

Llei d'envasos Cada vegada més els envasos ocupen un percentatge major en pes i volum en les deixalles diàries. I molts d'ells són absolutament innecessaris. Per això

esperàvem que aquesta llei ajudarà, en primer lloc, a reduir els envasos i que posarà taxes de reducció. Tots sabem que hi ha molts productes que tenen envasos suplementaris que són fruit de campanyes de màrqueting i que només serveixen per a fer-los més atractius i incitar al consum. També confiàvem que potenciarà la reutilització, especialment en el vidre. I per últim, que aquells envasos que no es pogueren reutilitzar almenys es reciclaren.

L'anterior govern, després de 13 avantprojectes, va elaborar un projecte de llei que incloïa algunes de les peticions dels col·lectius representats en el Consell Assessor de Medi Ambient CAMA . Les organitzacions ecologistes el consideràrem insuficient per a reduir els residus d'envasos, encara que podia haver sigut un bon punt de partida. Però no es va aprovar perquè poc abans de passar a discutir-se en el parlament els responsables del Partit Socialista el retiraren cedint a les pressions de la CEOE. D'aquesta manera Espanya ha incomplit el termini marcat per la directiva europea que obligava a cada país membre a tenir una normativa sobre envasos i embalatges abans de juliol del 96.

El Projecte del PP Ara tenim un altre nou Projecte del Partit Popular damunt la taula i, com ens temíem, suposa un gran impediment a la desitjada reducció de l'impacte ambiental produït pels residus d'envasos. En la redacció ha influït decisivament l'ASODECO, associació que representa els fabricants d'envasos plàstics i multinacionals petrolieres, als quals el govern presta la credibilitat que nega als grups socials. Així s'explica que no s'haja demanat l'opinió del CAMA i que no hi haja cap inpassa a pàg. següent

13.

Butletí

determinades circumstàncies pot deixar residus tòxics en els aliments envasats amb ell), també han eliminat la pretensió de reduirne un 20% en cinc anys. A més, no s'estableix en cap dels dos projectes cap objectiu concret per a la reutilització, que queda al lliure criteri de les administracions o dels distribuïdors. Per últim, els objectius de reciclatge tan sols oscil Ien entre el 15% i el 45%, i tot el que no es recicle, fins a un 65% dels residus d'envasos, es destinarà a la incineració.

En conseqüència, ens trobem davant d'un projecte de llei que no limita el creixement dels residus, ja que només fa declaracions d'intencions en temes bàsics per a nosaltres com són la reducció i la reutilització, que a més planteja uns objectius molt baixos de reciclatge i que aposta per la incineració, un sistema que rebutgem sense pal liatius ja que produeix greus impactes en la salut de les persones per les emissions a l'atmosfera de dioxines, producte cancerigen resultant de la combustió de plàstics i altres materials tòxics. És molt preocupant observar com en aquest projecte es dóna carta de naturalesa a una de les opcions més brutes i més contestades socialment.

Una escletxa

forme de cap col lectiu ciutadà (consumidors, veïns, ecologistes, sindicats) en la documentació que el Ministeri de Medi Ambient va enviar al Consell d'Estat abans de l'aprovació pel Consell de Ministres. En canvi, sí que s'hi incloïen informes del Centre Espanyol de Plàstics, de l'Associació de Llandes de Begudes i, fins i tot de la multinacional Elf Atochem, que encara fabrica a Espanya tones de gasos CFC que destrueixen la capa d'ozó.

Els fabricants d'envasos no en volen veure reduïda la producció, i els que comercialitzen productes que tenen envasos no volen responsabilitzar-se'n del tractament posterior. Així s'expliquen informes que justifiquen el creixement exponencial dels residus, com aquest de la CEOE del 12 de desembre del 95: «... una aproximació al nivell de vida d'uns altres països comportarà una major utilització

La casa verda

14

d'envasos i, en conseqüència, una major producció de residus. Imposar, no només un sostre, sinó una reducció, és per tant imposar un sostre al desenvolupament econòmic». Els redactors d'aquest informe saben perfectament que altres estats amb un major nivell econòmic tenen normes que limiten la producció de residus, però admetreho seria posar un límit a les aspiracions econòmiques d'algunes empreses.

Canvis a pitjor Quins són els canvis substancials d'aquest nou projecte? En primer lloc ha desaparegut la proposta de reducció d'un 10% dels residus d'envasos. Ni tan sols s'ha assumit aquesta reducció tan minsa. Pel que fa al PVC (un producte prohibit en diversos països perquè emet substàncies cancerígenes en la seua fabricació i combustió i que en

Però si bé és cert que aquest projecte que molt possiblement es convertirà en llei amb pocs canvis és un molt mal punt de partida, també és cert que el seu articulat obri la possibilitat a una regulació posterior de molts punts importants per part de les comunitats autònomes. És per això que confiem que la pressió ciutadana farà possible que al País Valencià, i dins del marc d'una llei de residus autonòmica, s'incloguen canvis substancials que facen possible la reducció efectiva dels envasos i un bon tractament dels seus residus.

Des de la nostra associació contribuïm a aquesta tasca coordinant la campanya estatal d'educació ambiental "Comprar millor per danyar menys el medi ambient" i esperem que aquesta i altres iniciatives augmenten la sensibilització social i així puga ser possible en el seu moment l'aprovació de la llei de residus valenciana que evite els desastres ambientals que es produirien si s'aplicara la llei estatal sense cap canvi í que ens faça oblidar els malsons de Basseta Blanca i de tants i tants abocadors contaminants.

CRISTINA DOMINGO

L'abocador de Barxeta no és la solució al problema del femo

Manifestació a València a favor del reciclatge i contra la incineració Una cosa està clara: enterrar el fem o cremar-lo no és cap solució a l'immens problema dels residus sòlids urbans. Si no s'aborden, ara mateix, mesures d'altre tipus, la producció de residus seguirà creixent i amb ells els problemes, les despeses econòmiques i la contaminació que generen.

La previsió del Consell Metropolità de l'Horta que els residus urbans continuaran creixent els propers anys és inacceptable i significa, senzillament, que no es pensa abordar-ne la reducció. És com preveure que en el futur creixeran les malalties i no pensar en res més que ampliar els cementeris en comptes d'invertir més en evitar-les o buscar-hi els remeis.

Per aquest camí no anem enlloc. Els ecologistes i els tècnics independents ja fa anys que han apuntat un camí molt més raonable resumit en tres idees: reducció, reutilització i reciclatge.

Cal reduir en origen, des del principi, la producció d'elements susceptibles de convertir-se en residus, per exemple l'excés d'embolcalls i embalatges, els productes superflus o fàcilment substituïbles per altres i, alhora, augmentar la durabilitat dels productes, disminuir les parts rebutjables, etc.

S'han de reutilitzar al màxim els objectes, i disminuir al mínim aquells no reutilitzables (per exemple, botelles, pots, plàstics i productes «d'usar i tirar»).

Finalment, cal reciclar, per a un ús posterior, tots aquells productes o materials usats, minimitzant la producció o l'ús d'aquells no reciclables. Així els residus orgànics poden ser emprats com adobs, el paper, el vidre i molts metalls, poden ser recuperats per a fabricar nous objectes. Per garantir aquest reciclatge és imprescindible una recollida selectiva en origen, generalitzada a tota la

societat.

Fer tot açò tindrà un important cost econòmic inicial, però en poc de temps es recuperaran àmpliament les inversions, no sols per la reducció de la quantitat de residus, sinó per l'estalvi en energia, en matèries primeres, en recursos naturals com l'aigua i per la disminució de la contaminació. És possible que després d'aplicar al màxim aquesta política, o en situacions «de fet», d'emergència (com pot ser ara, amb els residus de l'àrea metropolitana de València), calga construir un abocador, no com a solució al problema dels residus, sinó com a «escape» provisional.

En aquest cas, la posició de Els Verds del País Valencià és que un abocador d'aquestes característiques només pot ser acceptable si s'acompleixen dues condicions. En primer lloc que es garantesca que sols aniran a parar a l'abocador aquells rebuigs que resulten després del màxim reaprofitament i reciclatge tecnològicament possible. I que açò estiga garantit per un control rigorós amb participació social (Universitat, sindicats, organitzacions ciutadanes, etc). Cal destacar que si no existeix aquest control rigorós i independent, tota promesa serà «paper mullat» sense cap credibilitat.

En segon lloc la construcció s'ha de vincular necessàriament a la signatura de compromisos públics oficials de començar sense retard-una veritable política de prevenció de residus, en la línia, abans esmentada de reducció, reutilització i reciclatge.

En concret, açò vol dir la signatura per tots els ajuntaments afectats, la Diputació de València i el CMH, d'un compromís per encetar prompte (en el termini de mesos) una campanya de recollida selectiva en tota 1' àrea productora del residus, iniciant-se almenys en un barri de cada població afectada i amb l'objectiu d'estendre's gradualment, en un termini raonable (4-5 anys), a totes les àrees urbanes.

S'ha de signar també el compromís d'iniciar en un termini breu (de mesos) una sèrie de mesures a nivell autonòmic, per part de la Generalitat Valenciana, per a reduir la generació de residus urbans.

Les mesures inclourien: regulacions pera disminuir la producció de residus per part dels grans productors: grans indústries, grans superfícies comercials, hospitals, escoles, centres públics, etc. Convenis, pactes, acords, (tot incloent ajuts i subvencions) perquè el major nombre possible d'empreses i comerços disminuesquen voluntàriament (mentre s'elabora una legislació) els embalatges, els envasos i altres residus evitables i fomentar la màxima reutilització de productes i materials.

Establiment dintre de l'actual legislatura, d'una Llei Valenciana de Residus que s'oriente en la línia esmentada de minimitzarne la producció. Finalment, cal signar també el compromís de tots els grups polítics parlamentaris valencians d'instar al Govern central la urgent aprovació (dintre d'un any) de la Llei d'Envasos i Embolcalls i, en un termini més llarg però dintre de l'actual legislatura, d'una llei estatal de residus.

Pensemqueacceptarl' acord de 1' abocador de Barxeta sense aquestes condicions, significa haver perdut una oportunitat històrica d'avançar en la solució efectiva al problema dels residus.

Sense aquestes condicions l'abocador de Barxeta no és acceptable. No és cap solució al problema dels residus que, de seguir aquesta via, seguiran creixent i creixent i els problemes derivats, multiplicant-se. Apel.lar a la solidaritat dels valencians sense garantir la via de les autèntiques solucions és voler prendre'ns el pèl i actuar amb la mateixa intel·ligència d'aquells animals que amaguen el cap sota terra per fugir del problema que tenen davant.

La veritable solidaritat (incloent les generacions futures i les comarques més deprimides) que tants polítics insolidaris tenen en la boca consisteix a començar ara mateix a solucionar problemes (reduir els residus, generalitzar la recollida selectiva, reciclar) i no empassar-se un «gripau» cada vegada més gran, en forma d'abocador.

CARLES ARNAL

(*) A pesar que l'abocador ja no s'hi construirà, reproduïm l'article per afavorir el debat.

15

Situació de la campanya: comprar millor per danyar menys el medi

YINÇON

Compre, doncs eixistisc Em diuen que he de fer un article sobre els nadals i el festival consumista que comporta. I és que tot son a fals en aquestes festes paganes, tot i que disfressades de valors espirituals: fins el propi Papà Noel va canviar el color del seu vestit per estar en consonància amb la campanya publicitària de la Coca Cola.

Em carrega la moralina. La respecte en altres, però la doble moral que ens envaeix acaba amb qualsevol ètica. L'ecològica hauria de ser més o menys, la de viure senzillament perquè senzillament altres pugnen viure. Ens quedem amb l'anècdota per desempallegar-nos de l'essencial. Per a això ens eduquen: per consumir i submerg irnos en aquest miracle de la nostra artificialitat. Els àngels s'encarreguen de proveir els prestatges dels supermercats i els dimonis d'eliminar per la nit els embolcalls i els residus que generem.

Ara està de moda l'ètica de la solidaritat que es difumina quan forma part de l'embolcall dels catàlegs de productes que inclouen apartat dedicats a bons consells ecològics i solidaris. Alguns suplements setmanals de diaris han arribat a reblar el clau mostrant entre muntanyes de publicitat bons consells per als bons samaritans.

Vinçon, una coneguda tenda de complements per a la llar de Barcelona ha inclòs el lema de «compro luego existo» a les bosses de regals. Es tracta, em diuen, d'una obra d'art d'un artista nord-americà incorporada al comerç barceloní. Si uns grans magatzems hagueren fet un anunci semblant en els seus anuncis de nada! és ben segur que les reaccions no haurien jet esperar-se: però si hi ha una cosa que té més força que el holding publicitari de El Corte Inglés -o de les elèctriques, o els automòbils...- és anar contra una pretesa «modernitat», que no sol ser més que propaganda adreçada als sectors benestants.

JORDI BIGAS

La cosa verda

16

A la segona quinzena d'octubre, uns vint grups de la CODA participaren en actes de protesta front a grans superfícies comercials i feren activitats de presentació de la Campanya o de divulgació del seu contingut. A València estem arreplegant les targetes signades per lliurar-les al president d'ANGED (Associació Nacional de Grans Empreses Distribuïdores).

Els propers mesos són importants ja que la lleis d'envasos està debatent-se al Parlament, s'està organitzant diversos fòrums per debatre les postures de productors, distribuïdors i consumidors.

De moment, les grans indústries del plàstic i grans superfícies, junts al mal anomenat Ministeri de Medi Ambient, han imposat les seus objectius de no reduir els residus ni fixar percentatges per a la reutilització, a més de contemplar objectius mínims de reciclat i obrir la porta a la incineració.

Acció Ecologista Agró ha participat en l'elaboració de dos programes de Linea 900 (TV) que s'emetran probablement l'últim diumenge de gener i primer de febrer. Els dies 28 i 29 de gener participàrem, junt a AVACU en la Segona Conferència sobre envasos, embalatges i medi

ambient organitzada per la Cambra Oficial de Comerç.

CODA, CECU i Greenpeace, estem preparant diversos actes reivindicatius, ja que no se'ns ha escoltat en el Consell Assessor de Medi Ambient. El dia 15 de febrer, hem convocat davant de les Delegacions de Govern a totes les autonomies, manifestacions per intentar que en el Senat es modifique substancialment el Projecte de Llei, sota les consignes de «No a la incineració, no al PVC i per la modificació de la Llei d'Envasos».

En la vessant d'educació ambiental, el dia 22 de febrer, en col·laboració amb COVAPA (Confederació Valenciana de Pares d'Alumnes) amb el suport de la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient, hem programat una Jornada de debat sobre diferents aspectes de l'educació ambiental a l'escola.

Organismes vius modificats i patentats

L

'àrea mediterrània, com a «centre d'origen» i «domesticació» de nombroses espècies cultivades i també com a «centre de diversificació» de moltes altres plantes domèstiques vingudes de diferents àrees geogràfiques, és una de les àrees més riques i més diverses del món; però també una de les més amenaçades en la seua biodiversitat natural i domèstica. La modificació dels hàbits de consum, de vegades sense fonament, la internacionalització cada vegada més gran dels mercats agraris i la marginalització de l'agricultura de moltes regions rurals hi són en l'origen d'aquesta situació.

Quan, de vegades cridem l'atenció sobre la pèrdua del patrimoni agrícola i ramader -i d'altres aspectes que hi van lligats-, que ningú no pense en essencialismes del tipus «unitat de destí en l'universal gastronòmic». El món mediterrani és un espai absolutament atropitzat i en el qual una generació darrere una altra s'han anat modificant i diversificant espècies -autòctones o no-. Per exemple, els plats «típics», des de la truita.de creïlles a la paella o la taronja, els fesols, les carxofes, els melons... serien menjades absolutament desconegudes fa uns segles. La biota mediterrània és una barreja rica i no trobareu «bioxenòfobs» en el món ecologista. Allò que ens molesta és la pèrdua dels sabors, de productes que «cauen» com a conseqüència de l'estandarització alimentària. Així es perden autèntiques meravelles de productes frescos o transformats que estan esdevenint pura arqueologia.

Fa uns 140 anys, a l'Estat espanyol es coneixien entre espècies i varietats més de 1.300 classes de blats, més de 1.000 de raïms, més de 250 de peres i, igual o més , de pomes, ametles, figues, cigrons... Moltes d'aquestes varietats, a hores d'ara, no sabem si han desaparegut per sempre o encara estan en algun racó desconegut.

10 bones raons per oposar-se a les patents sobre la vida

patentables en detriment de la recerca de la qualitat.

2.- La seguretat alimentària i la salut dependran cada vegada més de les grans empreses transnacionals, a les quals els serà més fàcil aconseguir mercats captius. Una mateixa empresa podrà controlar llavors agrícoles, races ramaderes i els processos de producció, també el de la transformació 0 elaboració de productes i, finalment, fins 1 tot les medicines. És a dir, la mateixa empresa responsable de la qualitat dels aliments (salut) podrà controlar també els productes farmacèutics (malaltia).

3.- Els agricultors i ramaders hauran de pagar preus més elevats per les llavors i animals. No els estarà permès reproduir-los per a la venda sense autorització i pagament de drets. D'aquesta manera, agricultors i ramaders perdran el control sobre la primera baula de la cadena alimentària i augmentaran més la dependència respecte

Materials elaborats amb informació del Centre d'Estudis i Desenvolupament Rural (CEIDER) d Pascual i Genis, 21-10 46002 - València

La importància d'establir una adequada reglamentació sobre les noves biotecnologies és fonamental per a la societat. No obstant, les decisions estan prenent-se sense informar-la i sense consultes. Amb aquest silenci es vol evitar la democratització i el control social de les noves biotecnologies, es vol aconseguir tenir plena capacitat de domini sobre les diferents formes de vida.

La Xarxa contra les Patents a la Vida i pel Control Públic de l'Enginyeria Genètica està integrada per: ADENA, AEDENAT, ALA (Alternativa para la Liberación Animal, ANDA (Asociación Nacional para la Defensa de los Animales), CAS (Colectivos de Acción Solidaria), CEIDER (Centre d'Estudis i Desenvolupament Rural), COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos), EHNE (Agricultors i Ramaders d'Euskal Herria), Fondo Patrimonio Natural Europeo, GRAIN (Genètic Resources Action International) i la Plataforma Rural.

Si s'aproven les patents...

1.- Els consumidors hauran de pagar preus més alts pels aliments, medicaments i altres productes

de les empreses transnacionals.

'

;

4.- L'estructura del mercat i el treball es concentraran' cada vegada més; menys empreses podran competir en un context de mercat cada vegada més internacionalitzat.

Es diu que es crearan més llocs de treball, però no diuen per a qui, ni quants desapareixeran per causes directes o indirectes.

5.- Les dones es veuen, a més a més, especialment afectades ja que la seua capacitat reproductiva està sent manipulada amb la finalitat de controlar tant la quantitat de filles i fills que puguen tenir, com la «qualitat» d'aquests (discriminació de sexe a l'índia i la Xina; proves fetals obligatòries als EE.UU...) i tot això justificat amb arguments massa propers a l'eugenèsia i a l'exaltació tradicional de la maternitat.

Passa a pàg. següent

17

Butletí

Són iguals un obrellaunes i una vaca?

6.- El «Tercer Món» perdrà cada vegada més accés a la informació científica i a la transferència de tecnologia. L'abisme entre el Nord i el Sud s'accentuarà. Els països menys afavorits hauran de pagar preus més elevats pels productes dels països industrialitzats i així s'agreujarà el pes del deute i la marginació dels sectors de la població més desafavorits.

7.- El fet que els gens procedents d'un ésser humà puguen convertir-se en propietat exclusiva dels titulars de les patents atempta contra el fonament mateix dels Drets Humans. La inviolabilitat de la informació genètica personal i els seu control es veuran igualment violentats per la búsqueda dels gens patentables.

8.- Els valors ètics i religiosos basats en el respecte a la vida, la creació i la reproducció seran totalment alterats. Les patents sobre el material genètic imposen un concepte reduccionista de la vida, com a mera col·lecció de substàncies químiques que poden reproduir-se, ser manipulades, modificades i apropiades (patentades): «Tot pels diners» 9.- La relació de la Societat amb la Naturalesa es veurà reduïda a interessos comercials basats en l'explotació i els guanys. No es pot «inventar» o «crear» la naturalesa... però uns pocs pretenen, amb la influència del seu poder «científic» i econòmic, apropiar-se'n d'una part mitjançant manipulacions i modificacions genètiques i, alhora, expropiar la resta de la societat. El concepte de benestar animal desapareixerà. Les patents estimulen la utilització dels animals com si foren autèntiques fàbriques d'elaboració d'aliments i productes farmacèutics, llevant importància als patiments que tinguen.

10.- La biodiversitat natural i domèstica i els coneixements populars que hi resulten aparellats estan cada vegada més sota el domini i control monopolístic de les grans empreses. Amb això s'incrementarà en gran mesura la uniformitat genètica. Els sistemes de producció alimentària i de medicines seran més vulnerables davant dels canvis ecològics i pressions socials. Sense un control democràtic i públic d'aquests recursos per part de la societat ens veurem obligats a pagar les conseqüències en forma de beneficis per als patentadors.

La casa verda

18

El desenvolupament de la microbiologia, la biotecnologia i l'enginyeria genètica han plantejat aquestes qüestions. L'home pot actuar en el material genètic dels éssers vius i modificar-lo. En la investigació i desenvolupament d'aquestes tècniques s'ha esmerçat considerables sumes i actualment disposem dels primers «productes comercialitzables». Hem assolit el llindar d'una àmplia aplicació industrial de la biotecnologia. Encara falta, però, una adaptació del dret a la praxi tecnològica: l'extensió del dret de patent industrial a qualsevol forma de vida.

P

rimer foren els microorganismes: bacteris, llevats i virus foren sotmesos a tècniques d'enginyeria genètica i així foren aprofitats industrialment. Nombrosos microorganismes ja estan patentats. Qui els utilitza paga drets al titular de la patent. Després vingueren les plantes profitoses. Antigament se seleccionaven, creuaven i multiplicaven in situ. Aquesta activitat anava a càrrec de camperols i criadors de totes les regions del món. El resultat era una agricultura adaptada a les condicions locals i regionals. Més

tard, amb la hibridació, sorgiren centres comercials que produïen varietats uniformes i productives per a continents sencers. Els productors tenien un dret exclusiu sobre les llavors per les despeses tècniques derivades de la creació de varietats d'alt rendiment.

La moderna enginyeria genètica ha aprofundit més en un espai més petit: construeix plantes al laboratori. Partint d'elements aïllats de microorganismes, plantes i animals, hi composen noves entitats vegetals. La llista de les patents reconegudes dins d'aquest àmbit en l'Oficina de Patents Europees de Munic és impressionant: Ciba Geigy, Monsanto, Shell ...

De la planta als animals De les plantes als animals només hi ha un pas. A més, el títol de propietat sobre animals no és cap novetat. Tots els camperols tenen vaques i porcs i els venen. /Per què, doncs, no pot ser possible patentar nous animals especialment vaques, porcs i ovelles que, mitjançant la transferència d'informació genètica humana, produesquen en el seu cos medicaments adaptats a l'organisme humà?.

Al cap i a la fi ja existeixen, encara que -fins ara- sense patent.

I ara el rei de la creació I per fi, l'home mateix. Ep!, açò ja és una altra història. Els éssers humans, d'entrada, no són patentables. En algun lloc hem de posar el límit; la identitat humana ha de romandre intacta. Però, (;cnm fer-ho si els

nostres gens circulen ja en altres animals vius -que ja estan patentats, si existeixen tantes possibilitats de llevar-nos de damunt el desordre de la nostra informació genètica, com ara les malalties hereditàries però també tots aquells trets negatius del caràcter que recauen sobre nosaltres i ho faran sobre els nostres fills-?. /.Que no es mereixeran els investigadors que ens alliberen d'aquests riscs una recompensa adequada?, (,Es quedaran sense cap benefici?. Si resulten útils a la humanitat, /.per què no han de guanyar-hi diners?.

Noves relacions de propietat Les patents regulen relacions de propietat. Qui rep una patent aconsegueix els drets de monopoli després de la publicació del descobriment. Per a l'inventor d'un obrellaunes açò significa que tots els fabricants que produesquen el seu aparell li hauran de pagar els drets corresponents, generalment durant 20 anys. Als camperols que tinguen a l'estable una turbo-vaca patentada els aguarda el mateix destí. Per cada turbo-vedella parida, haurà de pagar un dret d'utilització. D'entrada açò inclou tots els productes subsegüents, per tant, també els productes alimentaris que procedeixen d'aquestes turbo-vaques. Per raons psicològiques se suposa que no apareixerà el número de la patent en el filet en forma de codi de barres.

Hi ha petites diferències entre l'obrellaunes i la vaca 1.- Els obrellaunes no es multipliquen a soles, s'han de fabricar. A l'ésser viu, per contra, li és inherent aquesta capacitat reproductora.

El suposat descobridor i titular de la patent de la turbo-vaca reivindicaria per a si mateix aquesta capacitat. Encara que la seua actuació consistesca només a insertar el turbo-element a la vaca, amb la patent està reivindicant el dret a l'organisme sencer.

2.- Els obrellaunes no tenen avantpassats ni història personal. Com

totes les plantes i animals útils, les vaques de llet han estat seleccionades i criades durant segles pels éssers humans. Els camperols, els ramaders i la indústria de la biotecnologia es beneficien, per tant, de l'experiència adquirida per innombrables generacions de camperols i criadors. Amb el reconeixement de patents d'éssers vius només se n'aprofiten els nouvinguts, a costa de tots aquells que realitzaren el treball previ. Amb les patents hom impedeix el lliure accés a les bases vives de producció de l'agricultura i, a més a més, se centren les plantes i animals considerats més productius i que, per això, es converteixen en el factor determinant dels preus de la producció agrícola.

3.- Els obrellaunes no actuen independentment-sobre el medi ambient que els envolta. L'únic que pot ocórrer en el cas d'una manipulació errònia és que ens tallem o que la llauna no s'obriga. Els éssers vius són més independents. Interactuen continuament amb el medi i modifiquen els altres éssers vius. Suposem que la turbo-vaca es

La nova revolució verda

U

na gran quantitat de productes modificats genèticament són la nova versió de la revolució verda. Tomàquets que endarrereixen la maduració, dacsa resistent als herbicides, creïlles immunes a l'escarabat, cotons, colzes, la llista ja afecta als productes més habituals de consum humà arreu del món.

Les multinacionals que dominen el mercat (Ciba-Geigy, Monsanto, Sandoz, DuPont, Hoechst...) han començat la cursa per col·locar en el mercat els productes transgènics sense massa provatures prèvies, «per si les mosques».Se'ns promet una nova revolució verda.

No s'ha fet cas a les veus que diuen que els nous productes vegetals transgènics poden hibridarse amb plantes i encomanar-les les «propietat». Així, una varietat transgènica de la colza que la feia resistent a l'herbicida Basta de Hoescht ja s'ha hibridat amb «males herbes» i els ha incorporat la resistència.

Amb la utilització abusiva de les plantes transgèniques resistents a herbicides, insectes, etc. podria ocórrer el que està passant amb la utilització immoderada d'antibiòtics amb els resultats que tots coneixem: l'aparició de noves varietats de bacteris més resistents. Tampoc no està descartada en absolut la possibilitat de deixar anar noves substàncies alergèniques: Mentrestant, les multinacionals s'esmolen les urpes: els camperols que compren les llavors de soja transgènica de la Monsanto han de signar un contracte pel qual queden obligats a seguir utilitzant-les durant tres anys com a mínim -amb possibilitat d'inspeccions per part de la multinacional- i a no utilitzar les llavors tradicionals.

D'una manera molt "alegre" alguns diuen que la manipulació genètica a través de l'enginyena té un gran avantatge sobre la selecció tradicional (és més "científica") i que la manipulació genètica és el que ha fet la humanitat des de fa milers d'anys i el que fa la natura des de fa milions.

Respecte del cientifisme, ens recorden els arguments molt semblants als emprats fa anys pels científiespartidaris de l'energia atòmica. Pel que fa a la comparació amb els mètodes tradicionals, aquests tendien a l'ampliació de la biodiversitat de races animals i de varietats vegetals, mentre que la política de les multinacionals en obtenir productes transgènics en tendeix a l'eliminació. Des del punt de vista dels diners -que és l'única aspecte que interessa a les empreses multinacionals- la biodiversitat i l'en-ginyeria genètica són termes contraposats, perquè les patents, que és la mare dels ous (mai millor dit) només es fan sobre els nous productes que hauran de desplaçar la diversitat anterior.

Passa a pàg. següent

19

Buflei

convertesca en una mena de cavall de curses: gràcies a les bactèries de la panxa i al l'et d'emprar hormones del creixement pot subministrar llet, carn i vedelles amb molta rapidesa; menja farratge especial i el seu organisme produeix un fem completament nou.

Els efectes no sols es faran sentir en el medi natural sinó també en l'agrícola. A mida que siguen majors les prestacions d'una turbovaca més gran és l'amenaça per a les vaques tradicionals de veure's foragitades dels prats i estables. Amb l'empobriment de la varietat genètica, és a dir, la raça de vaca adequada per a cada regió, augmenten les possibilitats de guanys dels titulars de la patent. En minvar l'estabilitat natural de la producció agrària degut a l'elevada varietat d'espècies, augmenta la necessitat de correcions per part de l'enginyeria genètica. Contra la malatia X resulta útjl el corrector genètic Y o el nou model de turbo-vaca Z. És _ un fenomen comparable a _J l'augment del tractament químic a les plantes després de la" difusió dels m o n o c u 11 i u s .

Quants més camperols en depenguen, de la patentj més rendible serà.

No cal perdre de vista que en patentar éssers vius ho'm introdueix ' ~ ~~ ~ una ordenació de la propietat fonamentalment nova. En cl futur, no sols podrà ser motiu de possessió un determinat nombre d'organismes vius complets sinó també la capacitat de reproduir-se, el creixement o, fins i tot, llur mateixa viabilitat.

Per tant, el dret exclusiu de propietat sobre éssers vius <;no suposa, de fet, un expoli complet de la natura'?, ^,No suposa un fraccionament en patents de gens, cèl·lules, òrgans i organismes?. ^,Què quedarà de la natura i de l'home -en tant que part d'ella- si hom pot reivindicar el

dret sobre la «matèria viva» de què parla la directiva sobre patents sempre que només una part d'aquella haja passat pels laboratoris d'enginyeria genètica?

Sens dubte no n'hi haurà prou amb el fet de traçar una línia de demarcació just abans de l'entrada a l'esfera humana, com ofereix generosament la indústria interessada. Atesa la fràgil substància del concepte d'ètica en la nostra societat, s'enderrocarà com el mur de Berlín. En resulta significatiu el fet que el ponent del Parlament Europeu per a la directiva sobre patents constate -arronsant les espatlles- que en aquesta fase de la legislació no disposem encara de les eines que ens permetesquen jutjar èticament aquestes qüestions.

Hem d'aprendre a fer preguntes abans per tal de trobar respostes a temps. Si la investigació s'orienta d'alguna manera, si es tracta de promoure la investigació i 'aplicació tècnica, aleshores el liberalisme, en aquest context, equival a irresponsabilitat. Les patents recompensen els descobridors pel seu treball d'I+D. La societat, NOSALTRES, decidim si els volem recompensar o no.

Però, en realitat, [/d qui va adreçada la pregunta?. <tHa dit la Comunitat Europea als camperols el que els ve al damunt?, <<i, als consumidors?, ^,i als pacients, que probablement hauran de pagar drets mensuals per l'ús d'òrgans de transplant patentats?. /,Per què no ens prenem més temps per aquests debats vertaderament fonamentals?. ^Per què els deixem en mans dels experts, que sempre se senten responsables d'una part determinada del problema?. Els drets humans syn indivisibles aplaudiments-. ^1 la vida, no?.

Res no aconsella el fet de patentar éssers vius. A no ser que estiguem d'acord amb l'expoliament definitiu de la natura.

Hannes Lorenzen

Les Observacions Cavanilles 200 anys després

Autors: J. Lacarra, X.Sànchez i F. Jarque.

Llibres II i III. Fundació Bancaixa. 1996

boscos han de situar-se en el seu context històric per a una correcta comprensió.

D'altra banda, és habitual llcgir-lo com a «llibre de consulta» i a fragments, per la qual cosa, segons els interessos del lector n' adquirirà una visió parcial.

L'interés que l'obradeCavanilles encara conserva és el resultat del seu treball de camp a les terres de l'antic Regne de València, peoner des d'una visió moderna de la ciència i no superat avanilles és un dels autors encara. valencians més citats i, alhora, Llegir Cavanilles pàginaapàginaés més desconegut del públic. Els un privilegi i una sort que tenim els tòpics que envolten la seua obra, tals com ser defensor de 1' aterrament de les valencians en ser l'únicadescripció del territori pormenoritzadadefados marjals odel desenvolupament desmesurat de 1' agricultura a costa dels segles en tot l'Estat Espanyol, cosa

C

La casa verda

20

que ens permet comparar els canvis esdevinguts oel que haromàs sense patir transformacions desenvolupistes.

La reedició actual itzada de Les Observacions suposa una magnífica oportunitat per a tots en la mida que, per un preu simbòlic, podem comprar una obra mestra de la Geografia Valenciana i comprovarrelevatnivell d'ignorància a què hem arribat en relació al coneixement del nostre territori. Potser l'actualització de Cavanilles sols és una excusa per encoratjar acadascun dels lectors a realitzar laseuapròpia actualització al seu poble, comarca i país. Preguntar als grans i transmetre'n l'experiència als amics és la millor manera possible de coneixeries nostres terres i, així, defensar-les millor.

La quimera del desenvolupament insostenible Una obra de conjunt sobre la comarca de la Mancha Occidental: obrint camins.

Per bé que l'objecte d'estudi estricte és el municipi de Daimiel, moltes de les investigacions i propostes s'estenen, com diu el subtítol de l'obra, a tota la Mancha Occidental.

Una crítica que sovint es fa a l'ecologisme és que proporciona alternatives tan assenyades i rotundes com es vulga però limitades a àmbits sectorials. Hem de reconèixer que la crítica sovint és justificada: no és igual plantejar, posem per cas, un sistema alternatiu al transport urbà que proposar tot un model distint de ciutat viable. Però heus ací uns valents que trenquen rutines i s'atreveixen amb un diagnòstic i una alternativa integrada a escala comarcal.

Els autors Els signataris i principals redactors de l'obra (no els únics) són Mario Gavina, Juan Serna i José Antonio Palomo, autors ben notoris en el camp de la recerca d'un model alternatiu a la societat actual, en els vessants tant econòmic com social. Gaviria ja va participar en un dels primers projectes crítics de desenvolupament sostenible que es van fer en aquest país i que crec recordar que tenia com a objecte la ciutat de Benidorm (ja fa més de 20 anys). Serna, naturalista, animador de la potent associació ecologista d'Extremadura Adcnex, va tenir càrrecs institucionals importants -una direcció general- en els primers governs del PSOE en aquesta comunitat autònoma. Tots dos tenen una àmplia experiència no solament d'anàlisi regional «alternativa» sinó també de gestió.

El pròleg és de José Manuel Naredo, un economista lúcid i compromès sobradament conegut.

El llibre és fruit d'una ocasió insòlita: l'encàrrec fet per l'Ajuntament de Daimiel per tal que un equip interdisciplinar elaborés, durant un any, un Pla de Desenvolupament per a la localitat. Malgrat aquest atreviment poc freqüent en les nostres autoritats municipals -i amb més motiu encara coneixent a qui ho encarregava-, F alcalde ha tornat a ser reelegit a les darreres eleccions municipals, la qual cosa diu força aíavor dels «damielenos»...

Treball d'un equip multidisciplinar L'equip que ha estat autor de la recerca bàsica estava compost per tècnics i experts en diverses matèries: enginyers, economistes, biòlegs, geòlegs, sociòlegs, naturalistes, professionals de l'agroalimentació, tècnics socials...

En una panoràmica general, l'estudi es recolza metodològicament en dos pilars: per una banda, en una decidida actitud d'intervenció social. Es a dir, 1' estudi té sentit en la mesura en què sigui un instrument de can vi de la realitat, de canvi social, econòmic i de gestió dels recursos. Per altra banda, el marc conceptual genèric que engloba les múltiples (i força diferents, com veurem) anàlisis parcials és del desenvolupament sostenible. La importància atorgada a l'estudi de 1' aqüífer i, en general, de 1' aigua com a re"eurs bàsic recorre tota l'obra.

Les presses són un mal acompanyant Tanmateix, i malgrat els aspectes «prometedors» que he anat esmentant fins ara, el resultat no és rodó. Hi manca un fil conductor clar i, sobretot, científicament coherent. Hi falta una panoràmica ordenada.

Sobren repeticions i es rcsenteix del molt divers estil de treball, traçaexpositi va i habilitat literària dels autors.

Hi ha una àmplia pluralitat de tècniques investigadores i d'enfocaments; també hi ha mancances gruixudes: la més evident, en un primer colp d'ull, és la falta d'una eina tan bàsica com és una bona cartografia.

L'opció estratègica pel desenvolupament sostenible L'explicitació del marc metodològic i de la meta social i econòmica del desenvolupament sostenible no és baldera: en efecte, com he comentat adés, res no impediriapensard'altres opcions per al futur de la regió i analitzar i construir un projecte adient. Per exemple, l'aprofundiment com a zona subordinada a l'àrea metropolitana de Madrid. En altres paraules: manteniment residencial per a la població envellida i renovellada emigració

cap a la capital de 1' Estat en el cas dels sector joves. De les dades i de la pregona anàlisi de tots els elements que concorren en la vida de la comarca no se'n deriva res: és una opció estratègica (o siga, política) el que conduirà a un o altre futur la Mancha Occidental. Els autors en són conscients i hi aposten fermament. La conseqüència d'aquesta tria és que hom analitza amb molta exhaustivitat el problema de l'aigua i de l'esgotament de l'aqüífer. Les altres esferes de la vida social i de l'entorn físic, també els hi tracten però amb menor prolixitat. La gestió de l'aigua subterrània és 1' ei x al voltant del qual hom pot explicar l'evolució històrica de la regió i la possible (no,gens segura) viabilitat futura.

Curiosament, aporta aquest capítol uns tocs sobre aspectes de la vida quotidiana que crec que tenen interès i no són freqüents de trobar per escrit: em referesc a detalls com 1' actitud del tallers de cotxes envers l'oli usat, el poc respecte dels llauradors cap a la neteja de l'entorn i d'altres fets anecdòtics similars.

Aquesta mena d'apunts sobre la vida de cada dia ajudena comprendre actituds molt esteses que altrament resu Iten difícils d'entendre. De fet, el llibre és ple d'apreciacions d'aquesta mena: en cl fons, el problema de la gestió nefasta de l'aqüífer no és més que la conseqüència de milers d'insolidaritats i de milers de recerques del benefici individual malgrat que això porte a la ruïna de tots.

Valoració de con junt En resum: el llibre és un mosaic d'investigacions fetes amb metodologies molt diverses i dinàmiques, que ha donat resultats, diagnòstics i propostes d'actuació interessants, però que fretura d'una presentació coherent, integrada i «palpable» (cartogràfica). Opine que com a exemple i patró d'aplicació regional d'una metodologia «sostenibilista», el llibre no compleix els seus objectius. Ara bé, és una font inesgotable i valuosa de suggeriments en aquest sentit.

XAVIER PUJOL

LAQUEVIERADFXAGUA

Juan Serna i Mario Gaviria (SigioXXIEditores.Daimiel, 1995)

21

Butlletí

Què és i què fa el CIDE?

E

l Centro de Investigacionès sobre Desertificación (CIDE) és un centre mixt de recerca (CSIC, Universitat de València, Generalitat Valenciana) dedicat a l'estudi i prevenció dels processos de desertificació en ambients mediterranis. Per part de la Generalitat, hi participen la Conselleria d'Educació i la d'Agricultura i Medi Ambient. De la Universitat, el Departament de Biologia Vegetal (Juan Sànchez n'és el vicedirector) i el de Geografia Física. El Centre forma un equip de recerca multidisciplinar que cobreix els diferents camps del tema. Disposa d'un nou edifici, d'uns 7000 m2, amb espai adequat per a laboratoris, equipament científic, biblioteca i altres recursos. Hi treballen 25 científics i 8 tècnics i personal administratiu. També acull estudiants en període d'elaboració de la tesi.

Els objectius científics del CIDE se centren en els aspectes prioritaris de la problemàtica de la desertificació: Processos d'erosió i degradació del sòl a diferents escales.

Estudi del fucionament dels ecosistemes mediterranis.

Implicacions ambientals dels canvis climàtics.

'Aspectes hidrològics: règim hídric del sòl i incidència de les sequeres.

'Aspectes socioeconòmics derivats dels canvis d'ús del sòl.

'Restauració de zones degradades i planificació de l'ús sostenible del territori.

'Aplicació de noves tecnologies a l'avaluació, seguiment i lluita contra la desertificació.

Entre les àrees de treball que hi han programades, comptem la recerca científica pròpiament dita i amb els objectius ja esmentats, l'activitat acadèmica mitjançant cursos internacionals, cursos de post-grau, i cursos d'alta direcció.

També s'hi portaran endavant activitats d'assessorament científicotècnic i tasques de coordinació amb d'altres centres i departaments amb temàtiques connexes.

El CIDE consta de 3 grans departaments: degradació i conservació de sòls, teledetecció i planificació territorial, als quals els investigadors s'hi aniran incorporant per fases.

El centre, molt ben dotat, compta amb l'equipament següent: 'Laboratoris de física de sòls, de química de sòls, d'hidrologia, de cartografia i teledetecció i de restauració de la vegetació.

'Hivernacle.

Estacions experimentals d'erosió.

Equips de simulació de pluja.

Sistema d'informació geogràfica i banc de dades associat.

Estació de camp per a focs experimentals.

Biblioteca i hemeroteca.

Fototeca, planoteca i arxiu d'imatges-de satèl·lit..

Les instal·lacions es troben a: Camí Reial, s/n 46470 Albal telèfon: 96.1260126 / fax: 96.1263908 '

La casa verda

22

La lluita contra la pèrdua del sòl ha encetat un camí esperançador amb l'obertura de les àmplies i modernes instal·lacions del CIDE a Albal. José Luís Rubio, reconegut expert internacional en el tema, company * d'AEA i persona amb una llarga trajectòria de preocupació pels problemes ambientals, n'és el director, la qual cosa és una garantia de solvència científica i rigor en la intervenció. Com a ecologistes ens n'alegrem 1 sincerament, fem vots per la consolidació del Centre i confiem que l'Administració siga generosa a l'hora de destinar-hi els recursos necessaris. El tema, especialment al País Valencià, és prou greu com per desaprofitar aquesta gran oportunitat: paral·lelament, és clar, caldran les actuacions i intervencions concretes sobre el terreny -feina dels polítics, en definitiva. Les bases de partida semblen, a hores d'ara, sòlides.

El primer pas és fet. Ara cal que l'Administració i la societat en general sàpiga aprofitar aquests recursos.

Entrevista a José Luis Rubio En quin context ha sorgit la creació del CIDE? El marc on s'insereixen les actuacions globals en desertificació és el conveni signat a París el 1994 i del qual l'Estat Espanyol vol aconseguir la seu de la Secretaria. Més de 100 estats s'hi han posat d'acord per abordar el problema de la desertificació.

Jo vaig participar-hi com a assessor científic. El Conveni conté 4 annexos, el més prioritari dels quals és el dedicat a Àfrica, on la desertificació és una realitat terrible. Un altre annex es dedica a la Mediterrània del nord. Els esforços de la delegació espanyola van teni r èxit i hom va reconèixer la importància de la desertificació en aquesta zona.

Què aporta de nou el Conveni de París?

L'eficàcia en la lluita contra la desertificació d'ençà de la Conferència de Nairobi el 1977 ha estat escassa. Ara intentem nous enfocaments: participació de les ONGs i poblacions locals mitjançant plans nacionals (de "baix a dalt"); també parem molta atenció a les tecnologies i habilitats tradicionals de les poblacions, a la vista del fracàs a molts llocs dels procediments "durs". A l'annex mediterrani establirem un vincle entre els estats costaners, amb diferent dedicaciója que resulten afectats pel problema amb intensitats molt diverses (per desgràcia, el país més afectat és el nostre). Hem elaborat ja l'esborrany del Pla Nacional de Lluita contra la Desertificació, que es traduirà en plans regionals d'intervenció amb totes les conseqüències legals, científiques, socials i econòmiques que calga ja que el tema de la pèrdua de sòl desborda els límits entre aquests aspectes.

Com es concreta això al País Valencià?

Tinc la satisfacció d'afirmar que s'han pres importants iniciatives: la primera, les noves instal·lacions del CIDE, primer i únic centre -de moment- dedicat a la desertificació a Europa. S'hi integraran investigadors que fins ara treballàvem de forma aïllada, amb la qual cosa es cearan interessants sinèrgies positives. Pretenem aportar coneixement científics i tecnològics per frenar la degradació del sòl i ajudar a la regeneració de terres.

Hi ha, a més,una altra iniciativa interessant: el CIDE acollirà el Centre Temàtic del Sòl de l'Agència Europea del Medi Ambient. Dins del procés de construcció europea, el medi ambient hi ha de tenir un lloc preeminent. L'Agència Europea ha anat creant una xarxa de centres temàtics (atmosfera, aigües continentals, costes, natura,...). Jo formava part de le delegació negociadora espanyola i vam aconseguir de portar el Centre sobre Sòl a València.

Començarà a funcionar d'ací a poc temps. Pendrà la forma d'un consorci d'investigadors originaris de diversos països comunitaris i amb un enfocament global europeu. A València, per tant, s'està constituint un nucli científic important que tindrà un abast temàtic no solament local sinó mediterrani i europeu.

Ens trobem ben relacionats amb cercles científics de primera fila.

L'existència del Centre contribuirà a la sensibilització i a la irradiació de trballs sobre sòls. Fins i tot crec que serem capaços d'exportar tecnologia en la mesura que donen fruit les investigacions.

En quin estat d'elaboració es troba la cartografia i l'estudi de les zones de risc?

Els aspectes cartogràfics són una de les assignatures pendents que tenim. Les xifres i estimacions sobre el nivell zonal de risc parteixen d'unes dades catogràfiques que han de millorar-se.

Una de les primeres activitats que encetarà el CIDE és esbrinar quin és el nivell de desertificació, al País valencià i a Espanya, a cada unitat cartogràfica, -així com les previsions i grau de risc.

Aquestes dades ens permetran plantejar propostes d'intervenció. Usarem mètodes cartogràfics avançats (teledetecció, imatges de satèl·lit, sistemes d'informació geogràfica,...).

Una àrea on hem avançat força és en la quantificació dels processos erosius: disposem d'instal·lacions d'anàlisi de l'erosió a Porta-Coeli -molt sofisticades, a Alcublas -on ens hem centrat en la ralció incendis/erosió i a altres indrets de la Calderona i la Serranía. En conjunt, aquestes estacions ens permeten disposar d'una informació quantitativa dels impactes i de llur evolució.

En aquestes instal·lacions es mesura directament el volum de sòl perdut?

Sí. Són instal·lacions francament avançades i de dimensions notables. En fem, a més a més, un seguiment acurat. Aquest tipus de dades són precisament el que ens mancava: els sistemes mediterranis són molt heterogenis. A cada fracció de terreny que ha rebut un cert impacte hi ocorren fenòmens de resposta diferents... afortunadament, ja que la reiteració d'incendis , per exemple, fa que certs indrets es degraden acceleradament mentre que altres tenen una capacitat de resistència que sorprèn. Aconseguirem doncs, amb aquestes dades, una millor "panoràmica" del que realment s'esdevé, D'ençà de l'estimació global feta al 1986 sobre el grau d'erosió i el nivell de risc al País Valencià *, no se n'ha tornat a fer cap més que tingués un abast tant comprensiu... i els incendis han continuat (recordem la setmana tràgica del 94, amb 100.000 Ha cremades!).

L'abandonament de les zones marginals ha continuat. Jo afirmaria, per tant que la situació, en conjunt, s'ha tornat més greu.

En la nova valoració global que preparem disposarem d'un ajut valuós: els mapes del sòl, a escala 1:50000, que paulatinament anem elaborant i que cobreixen tot el territori valencià. Aquesta base la completarem amb una aproximació a la realitat erosiva actual i al potencial erosiu (és a dir, al nivell de risc).

Quina dotació econòmica rep el Centre?

He de reconèixer que s'està fent un esforç institucional important, però la magnitud i la responsabilitat de les iniciatives (CIDE, etc.) i el fet que s'estan iniciant activitats a tants fronts exigeix tota l'ajuda (de personal i financera) que ens puguen donar.

Com veu el futur?

A les obres públiques la sensibilitat ambiental ha estat nul·la. Això ja no podrà continuar. Per altra banda, els llauradors esdevindran, en el marc europeu, els gestors del medi ambient..

Els nous h'àbits de relació amb la natura van adoptant-se, però queda encara molt de camí per recórrer. El nostre paper, com a científics, és aportar dades; no podem fer-ho tot...

temes forestals mediterranis. Hem d'arribar a una situació allunyada d'intervencions "dures" al bosc però sense perdre de vista el marc social i econòmic en què ens movem. No hem de caure en utopies: tots els nostres paisatges són antropitzats i culturalment modificats. La Llei Forestal ha intentat arribar a un consens respecte a quina funció atorguem al bosc mediterrani i això és positiu, tot i que és necessari que continue el gran debat social que determine quina mena de bosc mediterrani volem.

*: fa referència als Mapas Geocientíficos de les províncies de Castelló, València i Alacant, Agència del Medi Ambient, 1987.

La Llei Forestal ha implicat una millora en la conservació de la coberta vegetal?

Cal fer un esforç de consens en els

23

Butlletí

PER UNA REPOBLACIÓ ECOLÒGICA

E

l 23 de novembre passat es va cele brar a tot l'Estat espanyol el Dia dels boscos autòctons, per a reclamar una repoblació forestal respectuosa amb els ecosistemes, a iniciativa de la CODA (Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental, d'àmbit estatal) i de GREENPEACE. Al voltant d'aquesta data una gran quantitat de col·lectius ecologistes de tot l'Estat, representatius de moltes comarques i comunitats autònomes, efectuàremn una sèrie d'activitats simbòliques i reivindicatives, amb el mateix lema: "per una repoblació ecològica". Repoblacions populars, recollides de llavors autòctones, concentracions i actes de carrer, articles, rodes de premsa... tot per promoure una major sensibilitat ecològica i un major rigor científic en les actuacions oficials i privades de repoblació forestal.

Cal recordar que els grups conservacionistes han estat els precursors, des de fa anys, de les repoblacions populars amb una diversitat d'espècies autòctones diferentes dels pins i amb ferramentes lleugeres, per no danyar ni la vegetació existent ni el sòl fèrtil. És important destacar la necessitat que les repoblacions s'efectuen de manera respectuosa amb els ecosistemes, perquè una repoblació mal feta pot tenir efectes tan nocius o més que no fer-la. En el passat moltes repoblacions forestals han servit per a empitjorar la situació ecològica del bosc o, almenys, s'han fet de manera que generaven danys ambientals innecessaris que podrien haver-se evitat.

La incompetència Durant els anys de la dictadura franquista, i també després, l'Administració efectuava grans repoblacions, caracteritzades per emprar només pins (de vegades espècies exòtiques, com el Pi insigne) i eucaliptus (originaris d'Austràlia com tothom sap) amb maquinària pesant, i amb efectes molt destructius en ocassions. El resultat ha estat la creació de formacions vegetals molt empobrides i artificialitzades, de poca biodiversitat, molt inflamables i amb una

La casa verda

24

Exemple de bosc mediterrani (Els Ports) recuperació post-incendi més problemàtica que la que tenen els boscos mediterranis potencials (originaris) dominats per roures, carrasques, sureres, etc. A més, s'han amplificat i agreujat en diferents llocs els fenòmens erosius per l'ús de tècniques traumàtiques de repoblació.

Als darrers temps semblava haver canviat la situació i que es començava a reconèixer els errors del passat. Diferents alts càrrecs de l'Administració estatal i autonòmica han fet declaracions en aquest sentit.

boscos, i gestionar-los èn aqueix sentit allà on siga possible; c) Mantenir, protegir i ampliar cobertes vegetals del major nombre possible d'estrats per a contrarestar el procés d'erosió, regular els fluxos hidrològics i pal·liar la modificació de les condicions climàtiques."

El País Valencià A banda de les declaracions, un canvi d'orientació en els objectius de les repoblacions apareix recollit en destacats documents oficials i en textos legals, on la finalitat eminentment ecològica de les repoblacions s'expresa amb nitidesa. Així, els objectius del Pla de Reforestació per al País Valencià, referit als anys 1994-1999 són:

De moment, només paraules Atenent a aquests importants documents, sembla haver-se produït un gran canvi en les actuacions de l'Administració. En realitat no ha passat res d'això. Els canvis han quedat, (com passa en altres coses) només en les paraules però no han arribat als fets.

Si consultem els projectes públics de repoblació, promoguts per la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient (i que, per tant, poden efectuar-se de la manera que la Conselleria crega millor, sense tenir que patir limitacions derivades de la propietat dels terrenys), ens trobem que en totes les repoblacions grans (d'unes 500 Has. o més) pràcticament no s'empren més que pins, en proporcions que mai baixen del 90-95 %, quedant per a tot el conjunt d'altres espècies possibles (unes 40, en teoria, que no en la pràctica) entre el 10 i el 5 %. A més, en quasi tots els casos s'empra maquinària pesant amb tècniques agressives de preparació del terreny com són el subsolat i l'aterrassament.

/.- Frenar el procés d'erosió i der.ertificació.

2.- Restaurar la coberta vegetal degradada.

3.- Potenciar la biodiversitat d'espècies tlintre de les condicions d'equilibri de l'ecosistema.

4.- Incrementar l'extensió de l'arbrat.

5.- Millorar els recursos hidrològics i establir mecanismes de protecció front al risc d'incendis.

6.- Estimular el desenvolupament socioeconòmic de les zones rurals.

Per altra banda, en la vigent Llei Forestal Valenciana, els tres primers objectius que s'enuncien són (Art. 6.1): "a) Potenciar el bosc, com a referència cultural de primera magnitud; i afavorir-ne la recuperació i el manteniment de les espècies autòctones; b) Valorar els distints tipus de bosquines arbustives com a etapes del desenvolupament de l'ecosistema, que poden acabar originant

Continuar en aquesta línia no té cap justificació. En documents oficials de la mateixa Conselleria es reconeix que es poden emprar en les repoblacions (i que seria, a més, molt convenient) diferents espècies d'arbres autòctons (com carrasques, sureres, etc.) i moltes espècies arbustives (com coscolls, llentiscles, etc.) que són rebrotadores. Aquestes espècies tenen una

millor i més ràpida recuperació post-incendi que els pins i, moltes, ja han estat emprades en experiències a petita escala pel CEAM (Centre d'Estudis Ambientals de ia Mediterrània) i també en extensions grans per altres entitats, amb resultats satisfactoris.

Per altra banda, ja fa anys que s'ha descartat per la mateixa Administració l'obtenció de fusta com a objectiu de les repoblacions, tret d'alguna localització reduïda, degut a la baixa productivitat potencial dels pins a les nostres terres de muntanya.

Impacte col·laterals evitables Pel que fa a les tècniques, en diferents estudis científics, i fins i tot en publicacions de l'Administració, es conclou que l'ús.de maquinària pe-sant té importants efectes negatius sobre la vegetació natural existent en les àrees a repoblar i sobre el sòl, tot i n crementant-ne el risc erosiu. Com es destaca en les c o n clusions d'un d e l s estudis, les tècniques d'aclotat manual, amb ferramentes lleugeres (que no empren maquinària pesant): "són les que causen les menors alteracions de lès característiques edàfiques, retenen la fertilitat natural del sòl i no incrementen l'erosió" (conclussions de J.-J. HerreroBorgonon 1 J. L. Rubio després d'estudiar 118 zones repoblades en terres valencianes entre 1960 i 1985) A banda, la repoblació amb ferramentes

La conservació dels marges és vital per a retenir el sòl

lleugeres genera molts més llocs per unitat d'inversió, cosa ^ menysprear quan un dels obje de les repoblacions és tamt de treball.

Plantar només pins quart* més alternatives factibles i reali^elf] neren mases forestals més valuoses, < nor inflamabilitat i de millor r incendi, i plantar-los amb maquinària pes que incrementa l'erosió de les nostre/" muntanyes (el problema ambiental méYgreu de les comarques d'interior) és un error massa gran que ha d'acabar-se d'immediat.

{lüniei>-€)^>licació que es pot donar a Dntradicció és la inèrcia de el passat, el desconeixement, f-jnanca d'investigació, la ersistència, des de fa molts sos tècnics (en règim de polí) encarregats d'una gestió forestal tíauria de ser multidisciplinar, i que hauria ['incloure tècnics i especialistes de totes les fés científiques implicades: geògrafs, fòlegs, zoòlegs, botànics, economistes, etc.

CARLES ARNAL

Incendi en un "cultiu" de pins

25

Butlletí

El comerç just

UNA NOVA SOLIDARITAT

Basat en un intercanvi -i no en donatius- el Comerç Just amb productors del Tercer Món és una forma de solidaritat innovadora

MENT YARN(PDY) (INDUSTRIAL FmwMATEHWO n ^ — — .

9Í1AC ftOfO/19 INBANCIAOESII

SETEM SETEM (Servei Tercer Món) és una ONG que des de 1968 promou a l'Estat Espanyol la solidaritat internacional i que està especialitzada en la formació i enviament de voluntaris a països del Tercer Món. És membre de la Coordinadora Espanyola d'ONGs per al Desenvolupament i de la Coordinadora d'Organitzacions Espanyoles de Comerç Just.

SETEM (Arts Gràfiques, 8-2QD2s .46010 Tf. 3615651).

També podeu connectar amb INTERMON (Dep. de Comerç Just) Pol. 5 Alboraia.c/26.n/6 46120 Alboraia (València).

Tf. 356 39 24

La casa verda

26

El Comerç Just va nàixer el 1959 a Holanda. Actualment hi ha més de 65 organitzacions importadores a tota Europa.

El nivell de desenvolupament del Comerç Just en certs països com Suïssa, Holanda 0 Alemanya és força significatiu, ja que representa per alguns productes (com el cafè) al voltant del 5% del comerç total. El Comerç Just és el fenomen contrari a l'explotació que moltes multinacionals fan en traslladar plantes senceres de producció a països del Tercer Món per aprofitar els avantatges comparatius de cada país: matèries primeres, mà d'obra, infraestructures, situació política, legislació, etc. Aquesta espiral competitiva genera condicions de treball indignes: salaris injustos, horaris abusius i sense vacances, condicions insalubres, treball infantil, acomiadament lliure, repressió sindical, etc. Només pel sou, els avantatges per desplaçar les fàbriques per a les multinacionals ja és evident: mentre que a Europa el sou d'un obrer qualificat ronda les 1.200 pts./hora, al Marroc en són 133, a Polònia 65, a l'índia 51 i a Filipines 25.

Però amb la mateixa hora de treball un obrer no pot comprar la mateixa quantitat d'aliments. Entre Espanya i Nigèria pot haver-hi una diferència d'1 a 15.

saber-ho en el final d'una xarxa al principi de la qual pot haver una situació d'abús intolerable. En els països on els consumidors pressionen més s'han aconseguit resultats esperançadors: codi ètic per a les empreses, segells de garantia social, sistemes de banca alternativa, etc. , ;

Quan comprem un producte procedent del Tercer Món només una petita part dels nostres diners acostumem a anar-hi. La major part queda en mans de les multinacionals que obtenen beneficis desmesurats.

Els principis del Comerç Just Els principis del Comerç Just són: 1.- El salari dels treballadors ha de ser digne.

2.- El grup productor ha de promoure la igualtat entre home i dona.

3.- El grup productor ha de buscar el desenvolupament del conjunt de la població.

4.- El grup productor ha de tenir un funcionament democràtic.

5.- El procés de producció ha de respectar l'entorn social i natural.

6.- El producte ha de ser de qualitat.

D'on provenen els productes que comprem?

Els productes exòtics s'han posat de moda al nostre país (La setmana de... a El Corte Inglés). Sovint, darrere d'aquests productes s'amaga una terrible injustícia. Cada vegada que comprem un quilo de cafè, plàtans, pinya tropical, un moble de fusta tropical, roba, material esportiu... podem caure sense

Les botigues solidàries Prop de 2.500 botigues a tota Europa fan possible el Comerç Just. Amb el suport de més de 50.000 voluntaris, NEWS (Xarxa Europea de Botigues Solidàries) agrupa organitzacions de botigues de 13 països, entre elles SETEM/ALTERNATIVA 3. Les botigues solidàries venen productes que procedeixen directament de petites

cooperatives aelTercer Món, informen els clients sobre què és el Comerç Just i organitzen campanyes per explicar els efectes positius del Comerç Just i per denunciar les lleis, acord i formes de relació comercial que perjudiquen els països del Tercer Món.

Els plàtans d'Amèrica Central Els plàtans no sempre són de les Canàries. Chiquita, Del Monte i Dole, són les tres multinacionals que controlen el 63% del comerç mundial de plàtan. Els EEUU han batallat durament perquè Europa accepte els «seus» plàtans amb aranzels molts baixos. Per cada 100 pts. que paguem en comprar els plàtans del Tercer Món, només 8 van a para als països productors. La resta'es queden al Nord: 31 per a la cadena de distribució i 61 per a la multinacional que s'encarrega del transport i la maduració.

Chiquita té 34.000 empleats i 90.000 hectàrees de terreny a Centramèrica, a més de 52 vaixells frigorífics. Les condicions de vida a les plantacions són espantoses i els salaris són inferiors al ja escàs salari mínim legal. Però a Chiquita no li falten diners. Carl Linder, administrador delegat, posseeix un patrimoni de 108.000 milions de pessetes, 9,2 vegades el sou de tot un any de tots els treballadors de Chiquita a Centramèrica.

Aprofitant els dèficits legals d'aquests països, aquestes multinacionals utilitzen en la producció pesticides i agents químics perillosos per a la salut del treballadors, que estan prohibits als països del Nord. No hem d'oblidartampoc el paper d'aquestes empreses en la repressió polític antidemocràtica de les dictadures centramericanes.

El cafè i el «neoliberalisme» El preu internacional del cafè és molt inestable i es decideix a la Borsa de Nova York. Entre 1984 i 1992 el preu mundial del cafè va caure un 80% i va provocar la ruïna de molts països productors, com Ruanda.

Tot el procés de torrefacció i manufacturació del cafè, igual t)ue la xocolata, es fa als països consumidors. Per què? Els països rics exigim taxes molt més elevades per la importació de cafè transformat que de cafè verd. Degut a aquesta política proteccionista, els països del Tercer Món no poden desenvolupar indústries pròpies. I així tot el benefici comercial es queda al Nord. Només 2 multinacionals (Nestlé i Philip Morris) controlen el 70% de tot el cafè soluble que es consumeix al món.

El cotó (el algodón sí engana) Segurament els teus pantalons són de cotó. El cotó és el tercer cultiu d'exportació en importància d'Àfrica, després del cafè i del cacau. El cotó es cultiva a 75 països de climes tropicals i suaus. Però 6 multinacionals en controlen el 85% del comerç internacional.

Un exemple: el cafè UCIRI La Unión de Comunidades Indígenas de la Región del Istmo) és una cooperativa productora de cafè al sud de Mèxic que agrupa prop de 80.000 indígenes zapotecos, mixos i xontals. La cooperativa garanteix un preu digne als camperols associats (gairebé el doble del preu del mercat local), independenment de l'evolució del preu internacional de la borsa de Nova York. També pre-finança en un 50% els camperols perquè puguen afrontar els costos de producció.

UCIRI destina un 5% del preu del cafè a programes socials: atenció sanitària, millora dels habitatges, escolarització, formació prefessional, transport públic, activitats culturals,...

El cafè UCIRI és orgànic: no s'utilitza cap tipus d'agents químics en la producció. Els camperols són formats per la cooperativa en les tècniques de l'agricultura biològica.

La lluita pels preus justos no és fàcil. Nombrosos líders de la cooperativga han estat víctimes d'agressions i assasinats per part dels cacics mexicans que controlen els grans latifundis i la compravenda del cafè.

Infants que treballen Tenen entre 4 i 15 anys. Són 200 milions, el doble que fa 10 anys. Sovint treballen en condicions properes a l'esclavatge.

Quan siguen grans, analfabets, només s'adonaran de la seua infantesa robada per vuit tasses de té... nou hores cada dia, durant sis dies a la setmana, per 50 pts al dia; el preu de vuit tasses de te. Segons la OIT són l'11 de la població activa a l'Àsia i el 17% a l'Àfrica. Només a l'índia en són 44 milions: 125.000 a les plantacions de te de l'estat de Bengala, 100.000 als tallers de tapissos d'Uttar Pradesh, 45.000 a les fàbriques de llumins de Tamil Nadu... , .

NIKE El 99% de la producció de Nike, el fabricant de roba esportiva, es fa al Tercer Món. Només un 0,18% del que paguem va a parar al treballador indonesi o xinès que la fabrica.

Per jornades de fins a 12 hores diàries cobren unes 5000 pts al mes els adult i la meitat o menys els xiquets.

L'any 1992, amb motiu de les Olimpíades de Barcelona, Michael Jordan va rebre per publicitat 20 milions de dòlars, quantitat superior al salari de tots els treballadors de Nike a Indonèsia durant un any. Amb només un 1 % del pressupost comercial de Nike podrien sortir del límit de la pobresa totes les 12.000 dones que treballen per a l'empresa a Indonèsia.

Lectures recomanades Carta a un consumidor del Norte Centro Nuevo Modelo de Desarrollo, A.C.C. Salamanca 1995 (600 pts) Sobre la piel de los ninos Centro Nuevo Modelo de Desarrollo, A.C.C. Salamanca 1995 (600 pts) Norte*Sur, la fàbrica de la pobreza Centro Nuevo Modelo de Desarrollo, Ed. Popular, 1994 M.POP nts.ï

27

Butlletí

L'estat de Vagricultura ecològica al País Valencià N

o fa massa, l'Associació per al Desenvolupament de l'Agricultura Ecològica (ADAE) en col laboració amb La Unió de Llauradors i Ramaders, La Peira, La Llavoreta, Ecomediterrània i amb el suport de la CAM i la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient organitzaren unes jornades per veure l'estat de la qüestió pel que fa a l'agricultura ecològica a casa nostra.

L'objectiu de la trobada «era l'intercanvi de coneixements, necessitats i línies d'actuació entre productors, distribuïdors, i consumidors de productes ecològics. Hi assistiren en total 146 persones, cosa que va superar les previsions de la organització. En la part positiva, cal destacar l'elevat nombre d'agricultors, tècnics i investigadors; la negativa, la reduïda assistència de representants dels consumidors i del sector de la comercialització.

Conclusions de les Jornades Les conclusions poden dividir-se en els blocs de les Jornades: Producció, Investigació i Comercialització.

Tot seguit en fem un resum.

Producció 1.-Superar l'atomització i l'individualisme actual i anar cap a una major coordinació i organització.

2.- Obrir línies d'ajuts aprofitant els programes de la Unió Europea.

3.- Trobar solucions al problema de la falta de punts de venda de material útil en la producció (fitosanjtaris, adobs, etc).

4.- Enfortiment de la imatge de qualitat dels productes ecològics valencians a través d'estudis comparatius amb els productes convencionals i de campanyes

La casa verda

28

educatives i de divulgació per a consumidors (a col·legis, hospitals, menjadors públics, mitjans de comunicació, etc.)

5.- Per tal de reduir els costos del fem orgànic i reduir la contaminació del medi, cal fer un pla de recollida selectiva'dels residus sòlids urbans i la separació en origen de les aigües residuals, per poder utilitzar el compost urbà i els llots de les depuradores en l'agricultura (a hores d'ara, per la la possibilitat de trobar substàncies tòxiques són prohibits pels reglaments comunitaris de l'Agricultura

Ecològica).

6.- Cal prohibir els tractaments aeris com a forma de lluita indiscriminada i perillosa •'[

Investigació, formació i assessorament S'hi va subratllar la falta de connexió entre el món científic i el de la producció. Tant els problemes fitosanitaris com els de fertilització semblen ser els dos que més preocupen: compostatge amuntegat o en superfícies, costos de l'adobat, mosca de la fruita, cóccids en cítrics, etc.

1.- Cal superar la separació existent entre els productors i els investigadors, de manera que aquests últims acosten els resultats de manera ràpida als productors.

2.- Caldria redactar un programa d'investigació exclusivament sobre agricultura ecològica amb idees de futur.

3.- Convé crear grups de treball or haurien d'estar integrats experimentadors i productors.

Comercialització i consum Les persones amb diferents maneres d'entendre el comerç d'aquests productes coincidiren a l'hora d'exposar que \Í existeix més competència i el consurr no apuja tant com s'esperava. Avui es mira més l'aspecte dels productes qui abans, semblant-se així al comerç con vencional (formes estàndard sense taques, calibres dí grossària ampla, etc). En de finitiva, s'observa un consumi dor massiu, però menys informat. La major part de la producció (80%) és exportada.

1.- Haurien de controlar-se les oscil lacions dels preus del mercat. Per fer-ho , caldria la c r e a c i ó d'organitzacions coordinades de comercialitzadors, consorcis i cooperatives de segons grau.

2.- Cal impulsar el consum inte-

L

'agricultura Ecològica(AE)és una forma diferent d'enfocar la producció agrària i inclou diverses escoles que mantenen en comú el respecte a l'entorn i el fet de crear aliments sans (Escola Biodinàmica, Biològica, Natural, Permacultura, etc). l'AE utilitza com a model la mateixa natura. Les tasques es fan sota una visió de conjunt en relacionar tots els elements de l'ecosistema agrícola.

Així es comença pel disseny de la finca, la introducció de policultius,, selecció varietal, implantació de bardisses vives. La femada i el treball de la terra parteixen del fet de considerar-la com un conjunt viu.

rior. Hem d'ofertar els millors productes precisament a qui viu ací.

3.- Cal potenciar la venda directa i les iniciatives locals. , 4.- Els organismes de control i

Moltes vegades els productes "normals" que es venen en el supermercat haurien de dur una etiqueta com: "el consum d'aquest proudcte pot perjudicar seriosament la seua salut" certificació dels productes d'AE haurien de tenir un major dinamisme, per millorar el servei de cara als usuaris.

Els guanys • : L'agricultura ecològica és una forma de no introduir externalitats en el sistema econòmic: no contamina ni malbarata els recursos naturals. Respecta els agricultors que no han d'arriscar la salut en no utilitzar productes tòxics i, al final, s'obté productes que tenen millor qualitat nutritiva, millor sabor i olor.

No es tracta de produir per a consumidors d'elit sinó que aquests aliments arriben cada vegada a més persones, ja que la qualitat de vida no ha de ser privilegi d'uns pocs.

En definitiva, el que hauria de ser normal és que la major part de l'agricultura fos ecològica i que els aliment cultivats amb la barbaritat de plaguicides, pesticides, etc. haurien de dur l'etiqueta «el consum d'aquest producte pot resultar perjudicial per a la seua salut».

Associació de consumidors i consumidores de productes biològics.

Oferim alternatives a bona part de les necessitats bàsiques: aliments biològics (oli, pa, pastes formatges, verdures, fruites, productes de neteja' ecològics, cosmètica, etc.) > Lallavoreta ••" carrerAzcàrraga, 10aValència Els dimarts de 6 a 9 i els dimecres d' 1 a 3 i de 16 a 17 hrs.

29

Butlletí

Tractaments aeris indiscriminats

El clima càlid i la falta de depredadors naturals afavoreixen la proliferació d'algunes plagues com ara la mosca de la fruita (Ceratitis capitata) que pica una part de fruites i taronges fent-les malbé. Aleshores, els agricultors es posen nerviosos i la Conselleria, envia algunes avionetes que polvoritzen amb verins perillosos camps, basses, sèquies, canals, camins, barrancs i tot el què arrepleguen a sota. ; S>

A

quest tractament indiscriminat és una equivocació perquè conta mina les persones i l'entorn.

Els qui treballen i viuen al camp (l'horta és plena de casetes que solen ocupar-se a l'estiu) o els qui, senzillament, hi passegen, quan l'avioneta passa amb les aixetes obertes es converteixen en víctimes potencials ja que els organofosforats que vessen no són caramels de nata.

A més a més, intoxiquen la fauna que pul·lula pels horts, tot i que una part està protegida i que algunes espècies en resulten beneficioses per ser predadors d'insectes.

Indirectament, aquesta contaminació ens pot arribar a tots ja que, per exemple, quan hi ha hort de verdures i hortalisses entre els tarongerars, cosa ben freqüent, l'arruixada és segura i atès que aquests productes són de recol·lecció

- La casa verda, 30

quasi diària poden arribar fàcilment a taula de qualsevol encara coberts amb el polvoritzat tòxic invisible.

I,-per acabar-ho d'adobar, les

avionetes difícilment respecten els cultius ecològics, uns 200 al País Valencià, que estan dispersos entre la resta, tot i que senyalitzats, amb la qual cosa els contaminen i els pot impossibilitar els comercialitzar-ne la fruita a uns preus més elevats dels convencionals.

Per altra banda, hi ha tractaments selectius, no indiscriminats, molt menys perillosos i, possiblement més barats Són els tradicionals paranys amb ampolles curtes de fons convé) i obertes per sota, a l'interior de les quals es col·loca el reclam i el verí, de manera que poden penjar-se dels arbres de zones concretes on realment hi ha una proliferació excessiva de la plaga. A més, la Conselleria disposa de tècnics suficients pot posar a punt altres mesures a base de depredadors, paràsits, mascles estèrils, etc.

Afortunadament ja es deixaren de fer els tractaments aeris sobre les masses forestals contra plagues com la de la processionària quan es va comprovar que, en matar multitud d'espècies silvestres que es menjaven la processionària, aquesta encara augmentava més, després d'haver contaminat els boscos. Ara, el que falta és que s'abandonen els tractaments aeris sobre els cultius.

ELS VERDS DE LA RIBERA

Contra el costum del grèvol a nadal

Acció de protesta contra l'ús del grèvol

Hi ha un lloc on el grèvol t'agrada més: a la natura. No en compres més! És la frase amb què el col·lectiu Marfull culminava la campanya contra les garlandes natural de nadal i, aprofitava l'anuncia d'uns grans magatzems que utilitzava aquesta planta com a imatge per als dies de final de l'any.

A pesar que es troba protegit per una ordre del 20-12- 85 de la Conselleria de Medi Ambient, cosa que, en teoria, n' impediria la comercialització a territori valencià, el fet és que contínua usant-se com a guarniment nadalenc junt a d'altres arbusts importants: murtra, galzeran, llentiscle...

A València, Barcelona, Madrid,... venen aquesta espècie portada directament de diferents poblacions de Sòria, especialment del que, probablement, és el major bosc de grèvol europeu, el del bosc denominat Garagüeta, a Arévalo de la Sierra. La comunitat de Castella-Lleó dicta unes excepcions per poder extraure'n: per a

finalitat ramaderes, científico-educatives i en tasques selvícoles per a millora de l'espècies i, precisament, aquesta última és la font dels problemes.

El grup ecologista de Sòria, ASDEN, duu anys denunciant el fet i aportant informes d'experts que denuncien que els treballs fets a Sòria no són operacions de poda, ja que s'escapcen els arbres i, a més, només els peus femella (que són els que tenen els fruits vermells) i aquells que són propers als camins, cosa que demostra la intenció comercial: amb criteris de rapidesa, baix cost, comoditat, i no amb criteris de millora i conservació. Tampoc no hi ha control tècnic i es fa fora de l'època apropiada. Amb tot això els grevolars van degradant-se progressivament.

El Col·lectiu Marfull vol cridar l'atenció sobre el tema i per això férem la campanya en contra de les garlandes naturals com a guarniments nadalencs.

La campanya va consistir en la tramesa a 200 floristeries de València ciutat i diverses localitats d'un escrit on els informàvem del tema. Amb posterioritat les visitàrem per averiguar si tenien grèvol. La major part de les que en tenien ho justificaven amb un permís fotocopiat. I ací rau el problema: actualment l'Administració accepta en les inspeccions els permisos esmentats com a vàlids.

Contactar amb ASDEN ens va permetre conèixer el problema de prop i visitar els grevolars. D'aquest contacte han sorgit objectius comuns, d'entre els qual cap destacar: 1.- Que altres nadals no s'utilitze el grèvol com a imatge nadalenca.

2.- Ja que les floristeries estan avisades, denunciar els fets al SEPRONA (Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil).

3.- Exigir a l'Administració que en les

El grèvol

El grèvol (Ilex aquifoliumj és un arbre fulles amb espines, especialment en les parts més pròximes al sòl (perprotegir-les dels herbívors) i que fa uns fruits vermells. Es troba en situació de greu retrocés a tot el territori espanyol i, el País Valencià no n 'és precisament una excepció.

El grèvol té un paper ecològic molt important: per una banda és un regulador tèrmic, ja que al seu abric s'assoleixen unes temperatures de fins a 4° sobre les de l'exterior, cosa que a l'hivern fa que servesca de refugi. Per una altra banda, els fruits són aliment per a herbívors, el porc senglar, la llebre, i una interminable llista de petits mamífers i aus, en una estació -a Vhivernon escassegen:

inspeccions no accepte permisos fotocopiats, cosa que permet al transportista fer diversos viatges amb el mateix permís sense control de la quantitat. I, alhora, evitar que els vivers valencians certifiquen que el grèvol és de viver quan només fan de mitjancers entre les floristeries i el grèvol procedent de Sòria.

Volem destacar la iniciativa de l'Ajuntament de Benetússer, en enviar un escrit a les floristeries del seu terme informant-los de l'estat de la qüestió, ja ens agradaria que altres, com el de València també ho feren.

Les persones interessades disposen d'un dossier més ampli.

COL.LECTIU MARFULL/Acció ECOLOGISTA AGRÓ

31

Butlletí

Una ciutat habitable

A

proposta del Parlament Europeu, moltes ciutats han subscrit la Carta Europea dels Drets del Vianant.

Mentrestant, a les nostres ciutats es fa més difícil la presència i circulació de les persones al carrer. L'Ajuntament de València pretén adaptar, encara més, la ciutat a l'automòbil en incentivar l'entrada de vehicles: nous accessos, túnels, aparcaments, eliminació de passos de vianants... alhora que ignora les infraccions, sobretot la invasió d'espais públics, i autoritza la creació de gegantins centres comercials que estimulen l'ús del cotxe mentre van afonant el comerç -i la« vida- del centre i els barris.

La ciutat mediterrània va cedint lloc en la ment dels muníceps valencians a la cultura de «mallrat». Potser els aprofitaria una estada a Barcelona per veure que València seria molt millor si s'imitara a si mateixa: conservant el centre històric, millorant els barris, preservant l'Horta... que no amb una «provinciana» imitació d'una ciutat nord-americana.

Propostes per a la millora de la qualitat de vida urbana a la ciutat de València a través del transport .

1.- Cal exigir el compliment de les normes.

Com per exemple fer complir el límit de 50 Km/h de velocitat a les ciutats i la prohibició d'estacionar en els carrils bici o bus.

2.- Potenciar i augmentar l'espai per als vianants.

Amb l'eliminació dels obstacles a les voreres (cotxes, motos, posts, màquines, «mobiliari»...). Cal incrementar itineraris segurs i tranquils en establir carrers només pera vianants. Especialment important és la necessitat de recorreguts segurs per anar a les escoles.

S'han de restablir tots els passos de vianants a les interseccions i reformar els xamfrans perquè mantinguen la línia recta dels itineraris de vianants i concentren en l'espai guanyat els serveis que ara dificulten el pas a les voreres (cabines telefòniques, taules de bars, etc.)

La casa verda

32

3.- Facilitar el trànsit per al ciclistes, preferentment per carrers, sense llevar espai a les voreres.

4.- Reducció de l'espai ocupat actualment per automòbils.

Cal establir carrers i places restringides al trànsit -només per al transport públic i veïns- mentre que s'eixamplen les voreres de manera que permeten instal lar-hi arbres.

5.- Dissuassió i limitació de l'entrada de vehicles a determinades zones incloent-hi tot el Centre Històric- En altres casos, implantar de manera negociada i progressiva l'accés sols per a vehicles d'urgències i obres, per a residents, per a taxis i transport públic...

6.- Els aparcaments que es creen han de ser només per a residents. Cal reconvertir els actuals per a aquest ús. De cap manera pot incentivar-se l'entrada de vehicles a la població. .' . - • 7.- Potenciament del transport públic.

Defensa dels carrils-bus. Dotació d'una flota d'autobusos suficients amb tecnologies modernes (elèctrics, mixtos, gas liquat) que eviten les emissions contaminants.

Incorporació de més línies de tramvia, especialment cap al centre de la ciutat i al llarg dels eixos de l'àrea metropolitana que no disposen del tren de FGV. Es millor el tramvia que noves línies de metro. Integració de les diferents formes de transport.

8.- Eliminació de,les emissions de fums i gasos nocius.

Amb la reducció del trànsit í per la substitució del gasoil dels autobusos, vehicles d'obres municipals, camions del fem, etc. per combustibles menys contaminants: butà, metà... i, on siga possible, per vehicles elèctrics.

9.- Reducció de sorolls.

Cal subratllar que el trànsit de vehicles motoritzats és responsable del 80% del soroll de les ciutats. A més a més, a les zones

Hooooooseooooooll!.,,,,.

Haaoo

acústicament saturades per locals d'oci no hi ha prou amb limitar-ne l'obertura de nous, ja que gran part de les molèsties provenen de l'activitat que fan a l'exterior.

També cal fer compatibles les activitats festives amb les preferències d'altres persones que no hi participen. S'està fent costum el fet de començar verbenes i castells de. focs després de les dotze de la nit.

Ha d'invertir-se el temps de prohibició de l'entrada de camions pesants a la ciutat.

Actualment només s'autoritzen a les hores de descans (al revés que a la resta de ciutats europees).

Encara no saps que AEÀ fa exides al camp i que fa goig apuntar-s'hi?

Bones notícies

ón les 7 del matí. Una emissora que pdica tota l'hora al conflicte d'Euskadi i les argumentacions habituals.

Algunes fins i tot dialogants i intel·ligents.

De cop i volta, canvia el to de veu i anuncia "una bona notícia". El locutor diu :"els asiàtics interessats pels vaixells de guerra espanyols. Algunes empreses espanyoles comencen a demostrar que són capaces de competir en qualsevol lloc del món. I, el que

és millor encara, ho duen a la pràctica en un sector tan competitiu com ara el de la indústria naval i en un mercat tan agressiu com l'asiàtic.

Després de vendre un portaavions a l'armada tailandesa, l'empresa espanyola de construcció naval Bazàn està en converses amb els governs de Malàsia i l'índia per construir dos vaixells semblants. La venda de portaavions a Tailàndia ha donat a Bazàn una gran reputació a l'Àsia. En l'actualitat,

l'empresa espanyola participa en concursos per construir submarins i vaixells de guerra a Tailàndia i Filipines". No hi ha res com ser pacifista!. Punt final.

Pel que sembla, Tailàndia, Indonèsia, el Marroc i Birmània, són estats democràtics als quals es pot donar suport amb subministraments i crèdits d'ajut... al desenvolupament dels seus exèrcits!.

Altres diuen que, a banda de les implicacions ètiques, la falta de transparència de l'exportació d'armes espanyola és total. Per aquest motiu, Metges sense Fronteres, Intermón, Greenpeace i Amnistia Internacional, han demanat un control parlamentari i social d'aquetes exportacions.

I no els preocupa gens que, de vegades, o no paguen o ho fan tard i malament. El govern perdona el deute i utilitza part del famós 0,7% a aquestes històries.

Tampoc no val argumentar que "si no ho fem nosaltres d'altres ho faran". La tecnologia militar no sols no crea llocs de treball sinó que els fa disminuir. A més, la mateixa inversió en un altre sector sempre en crearia més.

Diuen que de cada cent pessetes de capacitat inversora de l'estat, en el període socialista, quaranta-tres se 'n'ahn invertit en la indústria militar, però no crec que aquests arguments siguen de pes quan els comissionistes i fabricants cobren per endavant o seran indemnitzats pels impagaments.

JORDI BIGAS

dels vehicles de càrrega i descàrega i els dels propis veïns (únics que haurien de ser de lliure accés).

Aquestes mesures semblen necessàries i raonables, per tant, esperem que els habitants del Ciutat Vella les demanen amb contundència.

Edita:Colla Ecologista "La Carrasca"

c/El Camí, s/n 96/5543135

La ciutat de València té una especial habilitat per a destrossar aquelles coses del passat que cal conservar. Podem donar exemples a altres ciutats en com es destrossa l'Horta a tot arreu -i ara a Campanar-, el Botànic, l'eliminació d'un tresor incalculable com era el conjunt de l'antic Hospital, o desfer l'arquitectura modernista del carrer Colom i... deixant el Centre Històric fet una ruïna.

••••< Ciutat Vella és una part de la ciutat nascuda a la mida del vianant i en la qual només cap el trànsit rodat imprescindible. No cal demanar solucions tècnicament agosarades. La qüestió rau en racionalitzar l'espai disponible per a circular i estacionar, facilitar l'accessibilitat a mitjans de transport alternatius (caminant, bicis, patins...) i al transport públic i restringir alhora el trànsit d'automòbils i motos de pas temporal. Així, de pas, es facilitaria al seu torn la circulació i aparcament

C O L L A

33

E C O LO O I S T A

Butlletí

MARJALSDE MASSAMAGRELL, RAFALELL ÍVISTABELLA.

Enderrocs a la marjal

Els antecedents del conflicte L'Ajuntament de Massamagrell es va reunir en sessió plenària el 25-4-96 per a aprovar la redacció d'un projecte d'urbanització i estudi de detall del Pla Parcial "Sector 1 Platja", El van encarregar als arquitectes José Luís Gisbert i J. de Otegui. Aquest acord permetia continuar amb la tramitació d'un Pla aprovat pel primer Ajuntament democràtic i, per tant, possibilitava, l'edificació de la marjal de Massamagrell, Rafalell i Vistabella (la part de la marjal que ara es vol urbanitzar està inclosa dins l'enclau de Rafalell i Vistabella i formen un àrea única que figura com a Sòl No Urbanitzable pel seu alt interès ecològic en el PGOU de València, terme municipal al qual pertany).

L'actual corporació de Massamagrell conta amb sis regidors del PSOE; 4 d'EU; 6 del PP i 1 d'UV. L'acord que permet publicar l'autorització dél Ple per a continuar la urbanització ix endavant pels vots de la dreta municipal (7) més 2 vots d'EU (entre ells, l'alcalde).

A partir d'aquest moment les reaccions no es feren esperar. Es forma a Massamagrell una Coordinadora en Defensa de la Marjal; Acció Ecologista Agró es mobilitzà en defensa d'aquesta important zona humida i, fins i tot, EU crea una Comissió per a solucionar el conflicte creat en votar càrrecs públics de l'organització contra la seua línia argumental. La Comissió es partidària de protegir tot l'enclau natural.

Cal recordar que Acció Ecologista Agró, des de fa anys, ve plantejant a l'Ajuntament de València i a la Generalitat Valenciana la declaració com a Paratge Natural Municipal

La casa verda

34

de l'enclau de Rafalell i Vistabella. També hem presentat una querella per delicte ecològic pels aterraments facilitats per un dels majors propietaris de terrenys a la marjal, la família LLadró. ' .

Què ha passat des de la sessió plenària d'abril de 1996?

Les mobilitzacions no es van fer esperar.

AEA, juntament amb la Coordinadora per la Defensa de la Marjal van replegar milers de signatures; es van realitzar concentracions i, fins i tot, un acte de protesta en tot l'enclau de la Marjal. A través de la Televisió Autonòmica tots els valencians van poder comprovar l'alt valor ecològic de la zona, les seués petites llacunes i els aterraments

produïts amb intenció d'especular amb els terrenys. Totes aquestes pressions van facilitar que l'alcalde tingués paralitzada la publicació de l'edicte de l'acord, i que les gestions internes realitzades per la direcció d'EU per impedir-ne la urbanització semblava que arriabarien a bon port. El passat mes de juliol compareixien en roda de premsa el diputat autonòmic (,i responsable de l'Àrea de Medi Ambient d'EU), Joan Ribó, junt a l'alcalde de Massamagrell per comunicar l'acord a què s'havia arribat de paralitzar el procés d'urbanització i sol·licitar de la Conselleria de Medi Ambient la protecció i declaració com a Paratge natural.

Acció Ecologista Agró immediatament es va posar a disposició de l'Ajuntament de Massamagrell perquè els nostres tècnics els assessoraren en tot allò relatiu a la protecció de la marjal... l'alegria, però, tingué una curta durada. Les pressions de constructors i propietaris degueren ser fortes i el Ple Municipal va ratificar la publicació i obertura de la fase d'exposició al públic del Projecte d'Urbanització.

Com era d'esperar han plogut al·legacions d'entitats i particulars, la Coordinadora de Massamagrell, A-E Àgró; Esquerra Unida i un llarg etc. Totes tenen un denominador comú: Rafalell-Vistabella i la Platja de Massamagrell formen un enclau

únic, d'especial valor ecològic, una de les poques zones humides que preservem al litoral Valencià. Tot açò afegit als defectes de forma en la tramitació, a la vulneració de la normativa urbanística i a l'absència d'estudis d'impacte ambiental, fan necessari rebutjar de ple el projecte.

Què fa la Generalitat Valenciana?

Cal recordar que la Comissió de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana reuni

da el 3-5-94, a proposta del Grup d'EU a les Corts Valencianes va aprovar: «I- Que la Conselleria de Medi Ambient actue en l'àmbit de les seues competències en la protecció del Paratge de Rafalell i Vistabella i en la restauració dels seus valors ecològics previs a les agressions que ha patit als darrers anys. ,• 2- Que la Conselleria de Medi Ambient continue les accions jurídiques oportunes davant l'evident deixadesa de funcions que l'equip de govern de l'Ajuntament de València protagonitza quotidianament al respecte de la protecció de la zona de Rafalell i Vistabella.

3- Que la Conselleria de Medi Ambient informe a les Corts del compliment d'aquest acord en un període de sis mesos, des de la seuà aprovació».

L'acord no podia ser més clar i rotund i, tanmateix, ha restat una altra vegada en paper mullat i en una estafa per als ciutadans.

Amb el ressorgiment aquest any del conflicte, la Directora General de Conservació del Medi Natural va confirmar que la marjal de Rafalell, Vistabella i Massamagrell figurava inclosa en el catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana. El que és ben cert és que encara no ha vist la llum aquest catàleg que hauria d'haver-se redactat per imperatiu legal de la Llei 11/1994 d'Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana abans d'un any de la data indicada.

Cal tenir en compte també que la Comissió de Medi Ambient en sessió del 1 10-96 i a proposta del Grup d'EU-Els Verds a Les Corts Valencianes, va aprovar per unanimitat de tots els grups un acord instant el govern de la Generalitat perquè conjuntament amb els ajuntaments afectats (València i Massamagrell) iniciés el procés de protecció de la marjal de Rafalell i Vistabella com a Paratge Natural Municipal.

Cal alguna cosa més que papers Per si queda algun dubte, AE-Agró treballarà a fons no sols perquè es protegesca la marjal sobre el paper, sinó també perquè es declare Paratge Natural i es regenere quan més aviat millor la flora i la fauna (ara és temps del samaruc). La urbanització del litoral ha d'eradicar-se definitivament. Cal aprovar el més prompte possible un Pla d'Ordenació del Litoral que impedesca la col·locació de cap rajola més. Mentrestant, des de la Conselleria de Medi Ambient, des de la Generalitat Valenciana no hi ha contundència davant agressions com aquesta, com la de la Serra d'Irta, com la de la Marjal Pego-Oliva i tants altres despropòsits contra el medi natural.

VALENTÍ FERNÀNDEZ

efectiu control internacional»

Mentrestant, els gegants nuclears tracten de persuadir o acordar amb altres països la venda o proliferació d'armes nuclears.

Joseph Rotblat, guardonat amb el premi Nobel de la pau el 1995, ha caracteritzat així aquesta situació «la recepta per a la proliferació, una política per al desastre.

Si els estats més poderosos militarment i, alhora, menys amenaçats, necessiten armes nuclears per a la seua seguretat, <^com pot algú negar aquesta mateixa seguretat a altres països que realment estan amenaçats per conflictes regionals o locals?»

L'expansió de les armes nuclears a nous països no es Túnic perill. La creixent disponibilitat de tecnologia nuclear i matèries primeres per a la fabricació d'armes nuclears ha l'el possible que amb major facilitat organitzacions terroristes puguen fer-se amb bombes atòmiques.

Tres fets per a l'esperança Tres esdeveniments recents ens indiquen un nou camí: El juliol, el Tribunal Mundial (Cort Suprema de Justícia de l'ONU o Tribunal Internacional de Drets Humans) va declarar que «I"amenaça o ús d'armes nuclears podria significar de manera genèrica una acció contrària a les normes de Dret Internacional aplicables a conflictes armats i en particular als principis i normes de les Lleis Humanitàries». El Tribunal va concloure de manera unànime que «existeix una obligació d'insistir amb bona fe i concloure negociacions que conduesquen al desarmament nuclear en tots els seus aspectes sota estricte i

* L'agost, l'Alta Comissió de Camberra, que integra molts líders militars i polítics, va fer públic el seu informe cridant a l'eliminació de totes les armes nuclears.

La Comissió inclou, entre altres, l'ex primer ministre francès Michel Rocard, l'ex cap del Comandament Aeri Estratègic de les Forces Armades d'EEUU, general Lee Butler, l'ex cap del Departament de Defensa del Regne Unit, mariscal de camp Lord Carver i l'ex ministre dj Afers Estrangers de Brasil, Celso Amorim. Un dels membres de la Comissió, Robert MacNamara, exsecretari de Defensa dels EEUU, va dir que hauríem de «ficar de nou el geni a l'ampolla. Si no ho fem existirà un risc substancial que el segle XXI siga testimoni d'una tragèdia nuclear». La Comissió va concloure que obrar d'aquesta' manera seria pràctic, possible, verificable i aplicable per llei.

••• -• * Pel setembre, el Tractat Integral de Prohibició de Proves Nuclears CTBT) que prohibeix tota prova d'explosions nuclears, ha estat adoptat per les Nacions Unides.

Aquest Tractat entrarà en vigor quan 44 estats, incloent-hi l'btfha, el sijj|pen i el ratifiquen, índia ha afirmat que el signarà només quan els estats amb capacitat d'armes nuclears acorden establir un marc de treball ' per la completa eliminació de les armes nuclear!».

En uftjpas més per a assegurar que la sentència de ïa Cort Mundial siga duta a terme, que sfaplique el CTBT i les recomanacions de la Comissió de Camberra siguen secunejades, el President de l'Assemblea General de Nacions Unides, l'ambaixador Razali de Malàsia, ha distribuït una proposta cl$ resolució de les Nacions Unides, cridant'a unes negociacions per a una Convenció sobre Armes Nuclears per eliminar-les definitivament. Els països van ser cridats a votar a favor d'aquesta resolució en la passada Assemblea General de l'ONU, convocada per al desembre.

La EARTHACTION (Xarxa Mundial per al Medi Ambient, la Pau i la Justícia Social) demana que envieu una carta a un diputat o diputada del Congrés dels Diputats (Carrera de San Jerónimo, s/n. 28071 Madrid) sol·licitant que inste el govern perquè done suport a la resolució de l'ONU sobre la Convenció Sobre Armes Nuclears on se n'aprove l'eliminació.

35

Butlletí

Valoració de la política ambiental deia Generalitat Valenciana Després dels mesos transcorreguts considerem que hi ha hagut prou de temps per a avaluar les actuacions del Consell en matèria de medi ambient i això és el que la nostra associació pretén amb aquest escrit: analitzar objectivament la situació mediambiental del País Valencià i traslladar a l'opinió pública el nostre diagnòstic i com està influint la política de l'executiu autonòmic en l'evolució de la situació.

E

n primer lloc, ens sembla greu la desaparició de la Conselleria de Medi Ambient, ja que suposa un retrocés en la importància que el Consell dóna al medi ambient i a la seua gestió.

Més encara quan el govern central ha creat aquest ministeri i també s'observa un avanç en la creació de regidories de medi ambient en molts dels nostres ajuntaments.

Pel que fa a les actuacions de l'executiu, analitzant els aspectes fonamentals en què ha d'incidir qualsevol política mediambiental lluita contra la contaminació, ordenació del territori i preservació de la biodiversitat, cal destacar les qüestions següents:

1. LLUITA CONTRA LA CON-TAMINACIO

M"Àngels Ramon-LLin

La casa verda

36

a) Residus industrials Segons la Llei de Residus Tòxics i Perillosos, les indústries han de declarar obligatòriament els residus que generen i quin tractament els han de donar.

Aquesta llei només la compleixen al País Valencià un 3% de les empreses.

Suposem, per tant, que hi ha moltes indústries que contaminen amb tota impunitat. Per tant: - Cal que el Consell es decidesca a controlar i castigar els infractors, única manera de començar el trànsit cap a la producció neta, ja que si es pot infringir la llei tranquil lament, molt pocs optaran per fer inversions en sistemes no contaminants.

Sense aquest control, els diversos plans portats a terme per l'IMPIVA Pla Industrial de Millora del Medi Ambient, Programa d'Adaptació Mediambiental i Minimització de Residus, Programa de Desenvolupament Tecnològic Mediambiental i Programa de Promoció Industrial Mediambiental tot i ser interessants en ells mateixos, són i seran manifestament insuficients. Taparan alguns forats del colador, però l'aigua seguirà vessant pels altres. b) Residus sòlids urbans Hi ha una falta d'estratègia, una passivitat manifesta que davant d'aquest problema contribueix a crear situacions de conflicte i crispació.

Davant l'augment exponencial dels RSU cal començar immediatament la recollida selectiva del fem i dissenyar un pla de reducció, reutilització i reciclatge i dotar-se dels instruments legals adequats. La recerca d'abocadors per a desfer-se del fem sense cap tractament com era el cas de Basseta Blanca (que ara ja s'ha clausurat però no es vol regenerar),

0 l'abocador privat que el CMH pretén instal lar i que encara no té destinació concreta és el reflex d'una política que] intenta tapar el problema per a pensarí que no existeix i que, per tant, agreuja^ la situació malbaratant primeres] matèries i provocant contaminació.]

Altres tipus d'abocadors, com el que es pensa construir a Barxeta, per al rebuig de plantes de tractament, són un pegat que tampoc soluciona el problema. La política actual de residus és també insolidària perquè, fent una crida a una pretesa solidaritat, es vol obligar a municipis menuts a acceptar milers de tones de fem de grans àrees metropolitanes sense cap tipus de tractament. És demanar tot a canvi de res. Així doncs, la situació actual és la següent: - S'incompleix el PEV III, que plantejava la recollida selectiva abans del final de l'anterior legislatura.

- No s'ha redactat una llei de residus que superarà les quotes de la llei estatal d'envasos i embalatges (criticada pel moviment ecologista com absolutament insuficient).

- Falta també un pla d'infraestructures de RSU, que especifique les etapes i el finançament necessari. c) Aigües residuals urbanes S'incompleixen sistemàticament els terminis d'execució de les depuradores i el manteniment de les que estan en funcionament és deficitari. d) Residus de combustibles fòssils La contaminació atmosfèrica avança en les nostres ciutats. València, Alacant, Elx, Castelló, Torrent i la resta de ciutats 1 pobles, a més de les vies de trànsit fan que les emissions de CO2 per càpita siguen al País Valencià d'1,3 tones a l'any.

- No hi ha una política de reducció del trànsit a les ciutats, responsable de la majoria de les emissions de CO2 ja que el 70% dels trajectes que es fan en cotxe són de menys de 2 quilòmetres i es podrien recórrer en transports públics, caminant o en bicicleta.

- És més, continua la política d'estimular el trànsit de vehicles privats amb la construcció de les autovies València-Sarragossa i la duplicitat d'infraestructures que s'estan generant al no alliberar de peatge l'autopista A7 i amb la no potenciació del —~^nrrr-~~tren.

- El Consell incompleix el seu compromís firmat en el conveni amb ENDESA i associacions ecologistes d'aportar 3.000 milions de pessetes en la regeneració de la comarca dels Ports, castigada per la pluja àcida. e j R e s i d us nuclears La central nuclear de Cofrents ha entrat en l'onzé any de funcionament amb parades no programades i altres fallades, i a més amb la taxa més alta de residus de totes les centrals nuclears espanyoles.

Com a mesura immediata cal gasificar la central de fuel de Castelló de la Plana que té més potència que la central de Cofrents i tancar la central de Cofrents.

Paral lelament s'han d'augmentar les dotacions als programes de suport a les energies renovables i a estalvi i eficiència, que ara són poc més que testimonials, i així ajudar al trànsit cap a la generació elèctrica basada en energies renovables.

2. ORDENACIÓ DEL TERRITORI Les actuacions més importants que.es volen dur a terme en aquest àmbit són el reflex d'una ideologia depredadora que considera el territori un espai per a fer negoci: - La reducció dels metres necessaris per a construir de 10.000 a 3.000 que conté l'esborrany de la Llei del Sòl No Urbanitzable convertirien les nostres muntanyes en urbanitzacions, amb el deteriorament ambiental que això suposaria (malbaratament i contaminació d'aigua, danys a espècies animals i

vegetals, major risc d'incendis, degeneració paisatgística, etc).

- S'incompleix la Llei d'Ordenació Urbana i es permet que zones d'horta que envolten les ciutats com la zona d'horta protegida de València continuen la seua degradació.

- El poc litoral que encara hi ha verge es veu contínuament amenaçat per les intencions urbanitzadores d'alguns ajuntaments. Per això és urgent un Pla d'Ordenació del Litoral que plantege una moratòria total a les construccions en la

façana marítima, incloent altres actuacions que s'han generalitzat actualment com trasvassaments d'arena, construcció de passejos marítims, espigons, emissaris submarins, etc.

- A més d'això, cal recordar que està pendent el pla d'ordenació del territori, i que és urgent la seua aprovació.

3.

PROTECCIÓ DE LA BIODIVERSITAT a) En una comunitat autònoma que té només un 3% del seu territori amb algun tipus de protecció dels més baixos de l'estat espanyol, el Consell està retallant l'extensió de parcs naturals com el del Montgó cedint a les pressions dels especuladors i el de l'Albufera cedint a les pressions d'alguns agricultors . A més, al parc de l'Albufera cada any s'augmenten els dies de cacera, amb el perill que això comporta per a les espècies protegides. Per si tot això fóra poc, l'actitud passiva del Consell davant l'actuació de l'alcalde de Pego en el parc natural de la marjal de Pego-Oliva (intent de dessecar amplies zones del parc), manifesten un menyspreu gran pel nostre patrimoni natural. A més a més, no hi ha hagut cap iniciativa d'augmentar les

zones protegides ni de frenar la salinització dels aqüífers. b) Lluita contra l'erosió. S'estan desaprofitant uns anys de clima bastant propici per a fer actuacions de revegetació amb tècniques no agressives. Per contra, la silvicultura preventiva, a la qual dóna suport el govern actual, destrossa la coberta vegetal, deixa més desprotegit el sòl i augmenta el risc d'erosió. c) S'ha reduït en un 50% la dotació pressupostària per al voluntariat mediambiental, que feia tasques fonamentalment de prevenció. I a més no s'han incrementat els agents forestals, com prometia el programa electoral del Partit Popular, que t a m b é havien de realitzar tasques de prevenció.

Per tant, no s'han millorat les condicions per a afrontar climatologies més adverses que les dels dos últims anys, i si toma a haver un estiu desastrós sequera, ponentades, etc. podran tornar-se a repetir els grans incendis. Encara s'està a temps d'impedir-ho. d) No hi ha cap projecte per a estalviar aigua; en canvi, es fomenten polítiques malbaratadores com les construccions de mous camps de golf.

Com a conclusió podem dir que l'estat general del medi ambient al País Valencià ha empitjorat, i volem manifestar la nostra preocupació i inquietud perquè pensem que si continuen les tendències actuals no disminuirà la contaminació i augmentarà la desprotecció del nostre territori.

Hi ha un aspecte clarament positiu, però que no hem d'agrair al govern autonòmic sinó al de l'estat, i és el desviament del traçat de l'autovia Madrid-València perquè no passarà per les Gorges del Cabriol. La nostra associació va començar l'any 93 un seguit de denúncies del traçat davant els tribunals, i és molt trist que un govern estatal haja mostrat més sensibilitat en un tema que a més formava part de les promeses electorals del PP valencià.

37

Butlletí

Resum de les actuacions d'AEA del Camp de Morvedre Comissió del Bosc Repoblació a la mallada del Garbí. Alhora va fer-se un inventari amb les sureres que plantàrem l'any passat i amb els clots fets enguany. Tenim la intenció de poder incloure totes les dades que anem obtenint en el programa d'educació ambiental.

Amics de la Bici Organització del Dia de la Bici amb la participació de més de 500 persones. A més hem organitzat eixides amb bici i una campanya de recollida de bicis velles per a recuperar-les i regalar-les a les persones que no poden adquirir-les.

Férem el programa de'eixides a la comarca per a l'any '97.

Comissió de Residus Seguiment de les empreses del polígon SEPES des de la campanya del 95 en què va començar amb: Denúncia a l'empres Petrolev davant de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i Recurs

ala Conselleria de Medi Ambient contra l'ampliació de les activitats de l'empresa.

Seguiment de l'abocador de Pic dels Corbs i campanyes de divulgació sobre el tema dels residus amb xerrades i articles de premsa.

Comissió de la Marjal Seguiment dels impactes a les marjals del nord i sud, amb la denúncia als mitjans de comunicació de la desecació de l'estany d'Almenara i davant la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per les extraccions il·legals d'aigua.

Campanya junt al GECEN a favor de la declaració de l'estany d'Almenara com a paratge natural municipal.

Col·laboració en la campanya en defensa de la marjal de Massamagrell.

Investigació en els ullals de la marjal del nord.

Visita a la marjal

Educació Ambiental Durant l'any passat des de febrer a maig férem una programa d'educació ambiental a la marjal del Moro, amb visites guiades per monitors i en el qual han participat 1.500 persones. En aquest curs, ampliem el programa de visites incloent també el Garbí.

A més a més, participàrem en e|; Comissió Cívica per a la Recuperació de l'espai de la Gerència amb l'elaboració d'un vídeo, promovent la manifestació i presentant un inventari de les plantes que s'hi torben i una exposició fotogràfica amb l'abans i l'ara dels jardins.

Vergonyós colp de mà al Parc del Montgó w <

5 t/3

o 1*3

2

t

aa tolerància de l'Administració so

L·

cialista respecte a la usurpació /de terrenys protegits del Parc Natural del Montgó per part de la urbanització Marquesa (10 anys llargs de ceguesa voluntària!) els pagarem cars: la Conselleria d'UV ha donat els vist-i-plau als fets consumats i exclou

La casa verda

38

•

aquests terrenys dels límits del Parc. El ball de bastons a l'Ajuntament de Dénia ha permès veure curiosos canvis de jaqueta i hipocresies diverses de cara a la galeria: en definitiva, un poderosos interessos econòmics estan a punt d'emportar-se el gat a l'aigua (és a dir, les pessetoles a la butxaca) a costa de la

muntanya -teòricament- protegida. Ma Àngels Ramon Llin diu: «todos somos responsables...». Curiosa manera de diluir responsabilitats i nefast precedent per a l'Albufera i la resta d'espais protegits, assetjats també per les maniobres especulatives iniciades pels poders locals i permeses per l'Administració autonòmica.

Cal tenir en compte que, les urbanitzacions que es volen excloure del Parc argumentant que ja és un fet irremeiable, en alguns casos -Marquesa VI- no tenen urbanitzat més que un 11 % de les parcel·les. Per tant, el que es vol és garantir la urbanització futura sense "maldecaps" protecionistes. En definitiva, un alcalde defenestrat, aprofita per actuar seguint la màxima "Per al poc de temps que em queda al convent..."

El dia del sorteig

27 de desembre del 96: la plataforma cívica «No a la planta de residus sanitaris a l'Alcúdia de Crespins» lliura a la Conselleria de Medi Ambient les nombroses al • legacions presentades al projecte de VAPSA i signades per associacions culturals, sindicats, grups ecologistes i públic en general. A remarcar, les més de 3500 al·legacions fetes per particulars.

Art pera l'Ecologia Les obres donades per una gran quantitat d'artistes valencians estigueren exposades a la galeria Alba Cabrera- Centre d'Art Contemporni, i el dos de desembre se'n va procedir als sorteig. Els beneficis d'aquesta campanya es dedicaran al finançament de tasques d'educació ambiental.

Rita es gasta 50 milions de pessetes en «millorar» el nou ZOO i anuncia com n'estarà de feliç Tarsà a la nova gàbia. companys de la presó d'animals, a la qual vosaltres, dieu «ZOO». Al cap i a la fi, a mi no em queda massa temps.

Tarsà li contesta a través d'una carta que repetim Benvolguda Rita: Jo, Tarsà, al final de la meua dissortada vida, esdentegat, malalt de tristor i amb la poca lucidesa que em queda després de 30 anys d'estar engabiat, demane compassió per a mi i, especialment per a la resta de

•>• .

Ens condemneu per complaure una «curiositat» que, ara, podeu satisfer amb els documentals de la 2 o de qualsevol cadena, molt més científics i entretinguts que no aquest trist aparador de barraca de fira vuitcentista en què ens teniu.

Per què ens condemneu?... Per què no som com vosaltres? ^És que no tenim mans, ulls, òrgans? j.No tenim calor a l'estiu i fred a l'hivern? Si ens feriu, no sagnem ? No rèiem en el nostre medi natural? No morim amb el verí o amb la pena ?

No volem ser objectes de fira, ni tampoc no volem uns quants metres més de presó. No volem la «casa de feres» del zoo de Vivers ni volem cap altra. Deixeu-nos en pau!

PD. Diga-li al Docavo que vinga a tancar-se més sovint, ja li hem perdonat, ens repretarem i ens farà companyia.

39

Butlletí

sòls i Is mitjans per reduir-los.

CC.OO, Guia de acción medioambiental en las empresas, Madrid, Dpto. de Ecologia y Medio Ambiente de la Confederación Sindical de CC.OO. Acció mediambiental en el tema dels residus, les energies i l'aigua.

Instruments d'accions sindical i mediambiental a les, empreses.

VERCHER NOGUERA, A.; PERIS MORA, E; Eds. El papel de los consumidores en la protecció ambiental.

En torno al 5° programa de acción de la UE. Conferència internacionsl sobre medi ambient i dret (Universitat Politècnica de València, 2-4 març de 1995) València, Oficina Verda-CAM, 1996.

Per 2.500 a 9.000 pessetes l'any...

RUBIO, J.L.; CALVO, A. eds. Soil degradation and desertification in Mediterranean environements.

Logrono, GeofromaEdiciones, 1996.

Treball del Centro de Investigación sobre Desertificación del CSICUniversitat de València-Generalitat Valenciana que inclou apartats sobre els processos d'erosió, degradació de

Per reduir despeses El Fons cerca socis-mecenes que puguen fer-se càrrec de la subscripció anual d'algunes revistes que compra, per exemple: AMBIO, THE ECOLOGIST, WORLDWATCH PAPERS, QUERCUS, ECOLOGIA POLÍTICA, RED QUERCUS...

Animeu-vos-hi!

Nova adreça del