Butlletí de La Casa Verda. Número 97. IV trimestre 2000

4ltrimestre 00

WW >SUMARI

Dossier: el perill invisible LA CASA VERDA (Publicació trimestral) Redacció -M. Ferri, E. Vela, W. Colom, V. Torres, J . Albelda, V. Sanhermelando, C. A r n a l , M. Riera.

Fotografia R. Collantes Disseny i maquetació L. Ortún Comissions ALIMENTACIÓ I SALUT BOSC. dimecres 20h ENERGIA, dilluns 17h JURÍDICA, dimecres 19,30h RESIDUS, dimarts 19,30 TERRITORI, dimecres 20h VALENCIÀ EN BICI. dimarts 21h DEFENSA ANIMAL. dimecres 20h Port de Sagunt ACCIÓ-EKO. divendres 20h Port de Sagunt EDUCACIÓ AMBIENTAL. divendres 20h Port de Sagunt

/ / BREUS

04. BREUS NACIONALS 06. BREUS INTERNACIONALS

/ / ALIMENTACIÓ I SALUT

DOSSIER: EL PERILL INVISIBLE 13. TOTALITARISME I ECOLOGIA EN EL SEGLE XXI 17. XIQUETS, PESTICIDES I CÀNCER 18. DIOXINES

/ / TRANSPORT

19. GASOLINA BARATA

//

TERRITORI

08. CANET D'EN BERENGUER 2000: VIA LLIURE A L'ESPECULACIÓ 22. ELS AIGUAMOLLS VALENCIANS I EL CATÀLEG DE ZONES HUMIDES

ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ LA PLANA BAIXA Barranquet, 68-3-', 12530 Borriana

/ / FORESTAL

10. LES ENSENYANCES DEL FOC

EL CAMP DE MORVEDRE •St. Josep l i , 46520-Port de Sagunt L'HORTA NORD Bisbe Muiïoz 52,46100 Burjassot LA SAFOR-LA VALLDIGNA Ap. Correus n" 94, 46760 Tavernes de la Valldigna LA COSTERA Col.legi la Sénia, Corts Valencianes 4, 46690-L'alcudia

//

DEFENSA ANIMAL

07. LES VÍCTIMES DE LES FESTES 24. TARZAN

MOIXENT Ap. Correus n°9, 46640 Moixent ACDEMA Baixada del Carme s/n, Torrecerdà, 46650-Canals LES T0S8UETES Estació de RENFE, Ctra. Xàtiva s/n 46680-Albaida Tel. 962 90 06 64 COL.ECTIU MARFULL Tel. 963 91 71 68 LA CASA VERDA C. Portal de Valldigna, 15 Cbaix) 46003-Valencià Tel/Fax.963 91 78 64 Adreça electrònica, agro@xarxaneta.org

//

OPINIÓ

21. TREBALLANT SOBRE ELS VALORS per Josep Vicent Marqués

> EDITORIAL

r Per un nou mil.leni veritablement sostenible

El Butlletí de la Casa Verda reclama el teu suport. Si tens idees que aportar, ganes d'ajudar en la redacció i correcció d'articles, etc. contacta amb nosaltres, e-mail: Ferrira@jazzfree.com Jels: 963917864 - 963480001

• M e s polítiques econòmiques i socials practicades al País Valencià pels governs central i autonòmic durant els últims anys del mil·leni, estan desfent materialment el nostre territori. Patim greus conflictes ambientals i observem que no hi han polítiques, ni bones ni dolentes, per a l'aigua, els residus, l'energia, el transport o els espais naturals. Sols hi han polítiques de infraestructures.

Malgrat el discurs oficial prosostenible, el govern autonòmic continua despreciant les variables ambientals i de sostenibilitat més bàsiques a l'hora de prendre decisions polítiques. Diuen el que no fan, i fan el que no diuen caient reiteradament en la impostura.

En aquest marc de degradació de la natura, es més necessari que mai reforçar la lluita ecologista. Hem recuperat l'antiga CASA VERDA al carrer Portal de Valldigna núm. 15, baix, de València, que tot just reoberta està servint per donar acollida els

coordinadors de la Iniciativa Legislativa Popular en defensa de l'Horta de València.

Una iniciativa que va a requerir els nostres esforços als propers mesos i que pot marcar positivament el futur de la ciutat i el seu entorn.

El butlletí que tot just ara teniu a les vostres mans és un altre element d'aquesta aposta per reforçar el nostre moviment.

Amb un nou disseny, intentem millorar la nostra comunicació amb els socis i la societat valenciana, arribant amb una periodicitat més constant i millors continguts. Un esforç per al qual totes les mans són benvingudes.

La renovació dels activistes del col·lectiu es la principal tasca que queda pendent. Al voltant de la dinamització de la Casa Verda de València, volem consolidar nous equips de treball de gent jove que, fent ús del patrimoni de l'associació, òbriga noves lluites amb nova gent. Aquest es el suport que us demanem per la revitalització del col·lectiu en l'any que ara comença.

I BREUS NACIONAL

TERRITORI

Més veus en defensa del barranc de Torrent Ampliem la queixa a la UE sobre la canalització de barrancs.

El passat mes de juliol la comissió de territori d'Acció Ecologista Agró amplià amb nova documentació la queixa presentada al març de 1999 per aquesta associació contra el Projecte de "Restitución y adaptación de cauces naturales de los barrancos del Poyo, Torrente, Chiva y Pozalet" , en la província de València promogut pel Ministeri de Medi Ambient. Els documents enviats són un informe emès per l'Associació Espanyola de Limnología i l'escrit de la dita associació dirigit a la Junta Rectora del Parc Natural de l'Albufera, així com carta de suport al mencionat document de l'Associació Espanyola d'Ecologia Terrestre.

Danys a l'Albufera En la carta dirigida a la Junta Rectora del Parc comuniquen a la mateixa qual és el sentir de la comunitat ciéntifica (Opinions dels investigadors i professors així com dels especialistes sobre el medi aquàtic reunits en el passat X Congrés de l'Associació Espanyola de Limnología i II Ibèric]

en contra de l'esmentat projecte, argumentant que la canalització del barranc principal de l'Albufera ocasionaria greus conseqüències en els ecosistemes del Parc que podrien constituir delicte ecològic. Considerant que no estan justificades aquestes obres per a evitar el risc d'avingudes, i recomanant no fer cap obra en els quilòmetres del barranc dins del del Parc Natural i tampoc aigües amunt ja que també es perjudicaria greument la zona protegida.

Amb la canalització dels barrancs el que s'aconseguiria és precisa-

ment el que es pretén evitar augmentar el risc d'inundacions.

Recomanen no realitzar aquest tipus d'actuacions i no sols per a resguardar la biodiversitat i els valors estètic- paisatgísticos d'aquests cauces, sinó també per a impedir una degradació global del sistema natural. Argumenten que mirant qualsevol llibre recent de limnología pe. "El Libro Blanco del Agua en Espana" publicat pel propi Ministeri de Medi Ambient, es veu reflexat l'efecte negatiu que produeixen les canalitzacions com els plantejats. Les canalitzacions porten a la desconnexió de l'aigua superficial fluent amb l'aqüífer pròxim i la desaparició de la vegetació de ribera i en els trams finals es destrueix la planura al·luvial.

Proposen com a alternativa per a solucionar el risc d'avingudes, realitzar unes mínimes actuacions puntuals en els punts concrets de risc i consideren les obres de canalització de 42 Km. absolutament innecessàries i qualifiquen de perduda de diners públics, a més d'empitjorar la gestió de l'aigua com a recurs.

Comparen l'absurd del projecte amb la política seguida en altres

TERRITORI

Serra D'Irta AE-Agró reclama el PORN El pasat 25 d'octubre Acció Ecologista - Agró va advertir per escrit al Conseller de Medi Ambient que al març del 2001 finalitzava el període de tres anys des que va començar l'elaboració del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la Serra d'Irta i amb ell dequeien les mesures cautelars aplicades a aqueix espai natural. La resposta de la Conselleria va ser sotmetre a informació pública el Projecte de PORN. Com s'ha pogut comprovar, els que estaven a l'aguait per a poder especular en la Serra (amb el president de la diputació de Castelló com a cabdill) es van llançar immediatament a demanar ajornaments.

L'aprovació d e l PORN afectarà especialment al terme de Peníscola, ja que Santa Magdalena de Polpis té Normes Subsidiàries aprovades definitivament en 1995 i Alcalà de Xivert té el seu Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) aprovat definitivament en 1998. En estos dos casos

les seues figures de planejament es van sotmetre a la legislació d'Impacte Ambiental. En canvi Peníscola té un PGOU en vigor des de 1977, del temps en què tot municipi litoral que es prearà qualificava absolutament tota la seua franja costera com urbanitzable.

països que en l'actualitat estan dedicant els diners a recuperar la sinuositat dels rius i barrancs destrossats per anteriors canalitzacions.

Cal recordar que a les darreres inundacions el mes d'octubre passat alguns d'aquests barrancs es desbordà, provocant inundacions a les barriades properes.

Com AE-Agró denuncià en aquell moment, cal atribuir el desbordament dels esmentats barrancs no tant a la mancança de canalització si no més bé a la invasió dels llits per urbanitza-cions, aterraments i al descens del caixer en punts concrets per la realització d'obres puntuals. Així, els desbordaments es produïren precisament a punts on als darrers anys la mota natural havia estat rebaixada.

Aigües brutes Moltes empreses tèxtils no depuren.

Segons una resposta parlamentària adreçada al grup d'Esquerra Unida de les corts s'ha sabut que la Conselleria indústria ha realitzat una campanya d'inspeccions centrades en els subsectors de la indústria tèxtil que presenten major poder contaminant com l'estampació i tintat de teixits -que constitueixen les indústries de l'anomenat ram de l'aigua- pogueren constatar que en la seua gran majoria les empreses dedicades a l'estampació tèxtil no posseïen sistemes de tractament de les seues aigües residuals.

Aquesta indústria es troba pràcticament concentrada en les comarques del Baix Vinalopó, El Comtat, L'Alcoià, La Vall d'Albaida, fonamentalment en els municipis d'Alcoi, Muro d'Alcoi, Cocentaina, Bocairent, Elx, Crevillent, Agullent, Adzaneta d'Albaida, Albaida, Banyeres de Mariola i Ontinyent.

En aquest sentit Acció Ecologista-Agró ha reclamat informació sobre les mesures que és van a prendre contra aquestes indústries i el calendari d'actuacions previst per la citada conselleria.

TERRITORI

Marjal d'Almenara: del paradís hivernal a l'infern estival Enric Amer.

(AEA CAMP DE MORVEDRE]. El paratge de la Marjal d'Almenara és un excepcional lloc d'hivernada i pas primaveral d'aus de tota classe que la fan ser considerada IBA per Birdlife Internacional. Ha estat presentada per l'estat Espanyol per a formar part de la Xarxa Natura 2000. Forma part del Catàleg de zones Humides i dels espais a protegir segons els propis informes de la Conselleria d'Obres Publiques i pel Pla de Conca del Xúquer.

Tot açò no impedeix que el paratge dels Estanys, patisca un brutal descens dels seus nivells freàtics als pocs mesos d'estar en funcionament tots els pous que reguen la zona citrícola de l'interior del Camp de Morvedre i de La Plana de Castelló. La sobreexplotació de l'aqüífer és tal que les principals fonts i ullals s'assequen (font de Quart, Redóna de La Llosa, els mateixos Estanys] i deixen d'alimentar la marjal, convertint-se aquesta en un albelló d'aigües creixentment eutrofitzades, de la que tots els anys es repeteix la mateixa seqüència: passar d'una exuberant vegetació i concentració d'aus a la primavera per a la reproducció seguida de mortaldats de peixos per anoxia, degeneració de la qualitat de les aigües fins a la dessecació estival.

Acció Ecologista-Agró del Camp de Morvedre ha denunciat reiteradament aquesta situació que es ve repetint tots els anys a pesar dels esforços de l'Ajuntament d'Almenara i que ara s'agreuja amb l'augment dels regadius en les vessants de les muntanyes del secà interior i la substitució de secans per regadius.

En aquest sentit, les denuncies del col·lectiu comarcal s'han adreçat a assenyalar. La Responsabilitat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per no fer respectar els mínims ecològics d'aigua que ha de tindré la zona humida. Els mínims Hm3 ambientals que assigna la pròpia confederació són teòricament previs a qualsevol altre ús a excepció de l'abastiment humà. La mateixa confederació és la responsable de vigilar la utilització dels pous de la zona, causants de la dessecació.

D'altra banda, s'ha denunciat també el paper de la Conselleria d'Agricultura que està impulsant i finançant les transformacions amb l'excusa de la reconversió varietal dels cítrics, subvencionant transformacions als secans i a la pròpia marjal. Transformacions que, no cal dir-ho, compten amb l'informe positiu d'impacte ambiental atorgat per la Conselleria de Medi Ambient

La política de denuncies del consell La peculiar política de denúncies de la Conselleria de Media Ambient (CMA) de la Generalitat Valenciana li permet aparentar que actua contra els infractors, quan en realitat esta evitant que les penes siguen majors.

En virtut del principi "no bis in ídem", quan es sancionen administrativament uns fets queda tancada la via penal pels mateixos fets. Així, en obrir un procés administratiu, tanca la via penal que podria donar lloc a majors sancions. Si el Conseller vol fer-li creure als ciutadans que fa una bona gestió fiscalitzadora, que opte per la via penal quan tinga coneixement d'uns fets que suposen infracció de normes administratives hi ho siguen alhora d'algun precepte del Codi Penal.

L'actuació contraria, la que ara es realitza, està obligant els particulars i grups ecologistes a inundar a la Fiscalia amb successives denúncies mediambientals davant de la inactivitat de la pròpia Conselleria.

D esta realitzant un informe sobre transformacions agrícoles en el País Valencià durant els anys 1998, 1999 i 2000.

Agrairíem qualsevol aportació i especialment fotografies i localització exacta d'aquestes (Sobre plànol 1:10.000 i/o en el millor dels casos amb la denominació de la partida).

Adreceu les vostres informacions a la Casa Verda, a l'atenció de Yolanda Monroig o Víctor Navarro.

S esta realitzant un informe sobre la cacera al País Valencià.

Agrairíem qualsevol aportació sobre el mateix.

Adreceu-vos a l'atenció de Rafa Pardo.

TERRITORI

Presentat el Projecte d'ILP per la defensa de l'Horta La situació d'indefensió jurídica en La que es troba l'Horta davant les continues agressions urbanístiques ha decidit a un nombrós grup de particulars i col·lectius com Acció EcologistaAgró a acollir-se a la iniciativa legislativa en forma d'ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Es tracta d'impulsar una Llei Reguladora del Procés d'ordenació i Protecció de l'Horta de València com a Espai Natural Protegit que preserve de manera definitiva l'horta que ens queda del seguit d'amenaces que està sotmesa. El procés de la ILP estarà inserit en una ampla campanya d'informació, sensibilització i participació de la societat valenciana en defensa d'un territori de tan alt valor i singularitat com és l'Horta. Aquest projecte va estar presentat oficialment el passat 20 de de-sembre a Universitat de València.

La ILP és un procés legalment establert mitjançant el qual els ciutadans tenen la possibilitat de presentar davant les Corts Valencianes propostes de llei sobre aspectes que consideren d'importància i que no estan adequadament atesos pel poder legislatiu i executiu (parlament i govern). L'únic precedent d'ILP al Pais Valencià fou la campanya contra la indústria nuclear encapçalada per grups ecolo-gistes de tot l'Estat Espanyol l'any 1992.

Aquesta és la primera ocasió que es presenta un projecte d'ILP per

a l'àmbit del PV exclusivament.

En el cas de la Llei Valenciana de la ILP, és necessària la recollida de 50.000 signatures que avalen la proposta de Llei en un termini de quatre messos.

Assolit aquest objectiu, la llei porposada passaria a les corts valencianes per a la seua discussió i possible aprovació.

En acció Ecologista-Agró, hem apostat decididament per aquest projecte que va a necessitar de l'ajuda dels nostres associats els propers mesos. S'ha obert una oficina permanent amb seu a la Casa Verda -C/Portal de Valldigna núm.15- telèfon 96-392U73 on podeu rebre informació sobre aquest projecte que va a centrar les activitats del Col·lectiu als propers mesos.

ggfc. I BREUS INTERNACIONALS " " " " ' • S Í % M * S « " '"''temm

-amm, "

*&*»»

SE

S'acumulen les evidències de canvi climàtic El canvi climàtic esta ja incrementant la freqüència i la intensitat dels desastres naturals i es sospita que la situació tendeix a empitjorar.

(REDACCIÓ]. L'estudi del WWF "El canvi climàtic i els successos cimàtics extrems" assenyala que les temperatures globals augmentaran, així com ets nivells dels oceans i ben pocs llocs arreu del mon no van a restar afectats per l'augment de les turmentes violentes, sequeres, ciclons tropicals i altres alteracions climàtiques. Les evidències d'aquesta tendència resulten segons l'estudi del WWW, aclaparadores.

Paral·lelament, un altre estudi de Nacions Unides calcula que les temperatures augmentaran entre 1.4 i 5.8 graus entre 1990 i 2100, mentre que fa tot just cinc anys les estimacions variaven entre 1 i 3.5 graus. L'augment en el nivell dels oceans s'estima que pot trobar-se entre 9 i 88 cm.

Els autors de l'informe de WWF, dos professors de l'institut d'estudis mediambientals de la Universitat Vrije d'Amsterdam han assenyalat que, encara que els efectes del canvi climàtic van a afectar a tot el globus, es pensa que les conseqüències seran notablement més greus a l'hemisferi sud.

A l'Europa mediterrània s'incrementaran les sequeres, mentre que al nord d'Europa aug-

mentaran les plujes. En general, els fenòmens extrems es faran més freqüents, com les sequeres estivals i les inundacions hivernals.

En aquest sentit, un altre estudi presentant per la companyia de reassegurances Munich Re a desembre del 2000 ha evidenciat amb xifres la importància del fenomen a nivell mundial. Segons aquests, al 2000 es donà una xifra rècord de desastres naturals, superant els catastròfics anys 1999 i 1998. Segons Munich Re, l'any 2000 es donaren 850 desastres naturals a tot el món, per més d'un centenar en 1999, encara que aquests afectaren a zones menys poblades del planeta, de manera que les xifres d'afectats són inverses. Unes 10.000 persones moriren en el 2000 per desatres naturals per unes 75.000 en 1999.

Els desastres més comuns foren les turmentes i inundacions, destriant especialment les inundacions de Moçambic, que deixaren a mig milió de persones sense casa. Als Estats Units destacaren un conjunt d'incendis massius, mentre que el sud d'Europa ha estat afectat per sequeres intenses que han provocat pèrdues milionàries de collites, especialment a Romania.

Estem a temps de canviar?

Les conclusions de l'estudi del WWW assenyalen que: "el

Incendi a l'Amazones. Foto: Reuters

món es troba davant una elecció crucial, reduir emissions o fer front a la fúria de la natura". A similars conclusions han arribat Aquesta idea, però, contrasta amb les conclusions del Panell Intergovernamental d'experts en Canvi Climàtic (PICO. Mentre algun dels seus experts ha reclamat una major responsabilitat dels governs mundials en el control d'emissions aseenyalant la importància de facilitar la transferència de tecnologies "verdes" als paisos del terecer món, les

conclusions consensuades pels seus membres, discrepen. En paraules de R. North, un dels experts del PICC :"ja hem posat el peu a l'accelerador i llevar-lo ara un poc no va a canviar massa la situació (...) els ecologistes proposen un preus molt elevats del c o m b u s t i b l e però i g n o r e n l'evidència que els preus de la gasolina s'han doblat en la passada dècada i açò difícilment ha tingut cap impacte als nivells d'emissions".

ALIMENTACIÓ I SALUT

Els EE.UU. desperten al problema dels transgènics L'aparició als supermercats nordamericans de productes que contenien una varitat de dacsa modificada genèticament ha obert el debat sobre aquestes varietats (REDACCIÓ). El descobriment de traces de la varietat de dacsa transgènica, la "StarLink" de la multinacional franco-germana Aventis a productes com "Tacos" i "Tortillas" provocà el passat setembre una retirada massiva d'aquests productes. Aquesta varietat de dacsa porta un nou gen

que la fa resistent a determinades plagues i fou aprovada als EUA en 1998 sols per a consum humà, en atenció a la possibilitat que poguera provocar diarrea i problemes respiratoris, entre altres reaccions al·lèrgiques, L'aparició d'aquesta varietat de dacsa modificada es pot deure tant a un error humà com a problemes de polinització. La polinització és perfectament comprensible donat que el pol·len de la dacsa es pot desplaçar llargues distàncies i creuar-se amb qualsevol de les varietats de consum humà. D'altra banda, la

dacsa modificada no es diferència en absolut d'altres varietats, el que pot fer que es confonguen als magatzems.

Un canvi de mentalitat Les reaccions a aquesta situació tant a nivell nacional com internacional no s'han fet esperar.

Japó i Corea del Sud, que ja disposen de legislació sobre transgènics, han acordat analitzar la puresa de les importacions de dacsa nordamericana.

La novetat, però, es troba en l'impacte que aquesta situació ha deixat en els c o n s u m i d o r s

nordamericans. Segons una enquesta, el 54% es mostraren preocupats per la situació. Una tercera part dels enquestats es mostraren partidaris de prohibir als agricultors la plantació de varietats transgèniques. Aquest canvi de mentalitat en l'opinió pública es deu clarament a l'important impacte que ha tingut la retirada de més de 300 productes dels supermercats nordamericans. Aquesta és la primera ocasió en què els transgènics, a diferència de què ha passat a la UE, ocupen les capçaleres dels informatius.

DEFENSA DELS ANIMALS

Les víctimes de les festes Cal que es produïsquen víctimes humanes perquè es faça visible la natura violenta de moltes de les festes de pobles de tot l'estat espanyol. Però la violència ha estat sempre en l'essència mateixa d'aquests actes. p estiu passat, les festes de nombroses localitats van deixar una reguera de sang.

Mentre s'escriu aquest text la premsa informa que s'han suspès les festes a Énguera, després que un bou arremetera una barrera, provocarà la mort d'un home de 66 anys i deixarà un altre de 39 en estat molt greu (El País, 29-9-2000).

La violència a bona part d'aquestes "festes populars" es dóna, a mès, per partida doble: induïda en els animals, que responen agressivament davant de situacions de pànic i desorientació, i present en les persones, de manera més malaltissa.

Enfront d'aquestes conductes dels ciutadans, els ajuntaments fan els ulls grossos, deleguen responsabilitats i eviten proposar alternatives a unes celebracions locals bàrbares que haurien de suspendre no sols utilitzant com argument les tragèdies humanes, sinó també pel patiment imposat als animals. L'absència d'alternatives, unida a la covardia d'unes autoritats mai disposades a obrir un debat social a risc de perdre vots, junt a la inèrcia dels ciutadans, converteixen les festes locals en pura rutina, en espectacles insans on any rere any els animals són el blanc de les xuleries dels mossos de torn, mentre una gentada embrutida esdeleita amb el risc.

Però si la vida de les persones no justifica la desaparició d'aquests actes, la dels animals no

L

dóna lloc a la més mínima consideració. Degradats a mers objectes, són ells, en contra de la seua voluntat, les vertaderes víctimes de les festes.

El "Toro de la Vega", aTordesillas (Valladolid), fou abatut aquest estiu per un jove de vint anys, després d'haver sigut alcançat per les llances de distints participants, dues de les quals portà travessades en el seu cos fins que va acabar el "combat".

A més de la violència salvatge que pateixen els sers vius que s'utilitzen en certs espectacles propis de l'Edat Mitjana, hi ha que sumar les inimaginables tortures psíquiques, molt més invisibles i complexes de definir, a les que es sotmet als animals per a l'esplai de les persones.

I si ja trobem obstacles per a denunciar agressions evidents -hi ha qui encara s'atreveix a justificaries en nom de la tradició-, quan s'aborda el tema del maltractament psicològic dels animals topem de ple amb la realitat: la ignorància d'un país que du dècades de retrard en matèria de respecte a altres formes de vida. Aquest encegament impedeix que es prenguen mesures dràstiques per a acabar amb la utilització gratuïta dels animals. Recordem les polèmiques cucanyes de Puerto Siles (Canet d'en Berenguer), on es llançaren cent ànecs amb paracaigudes des d'una altura de cinquanta metres. La por intensa que

I

pogueren patir els animals no fou una raó suficient per a censurar l'acte. És més, la manifestació de la Comissió per a la Defensa dels Animals d'Acció Ecologista Agró o la denúncia de la Protectora de València provocaren la rialla d'un columnista de la Comarca (veure el patètic article d'Eduardo Alberola Royuela "Mi estrès y el de los patos" en El Económico, 28-7-2000, on s'afirmava que "aún existen seres humanos a los que el estrès no les afecta, y tienen tiempo para psicoanalizar a los patos"). La sanció de 500.000 pessetes als organitzadors i l'enrenou suscitat no impediren que es celebraren setmanes més tard altres cucanyes, també amb ànecs, a Port de Sagunt perquè, en teoria, els animals no patien.

Fins i tot es va retirar una segona denúncia perquè "los inspectores de la policia autonòmica no vieron ninguna irregularidad en las cucanas marítimas del 15 de agosto" (Levante, 28-92000).

Altres pobles, com Benicarló, han optat civilitzadament per sustituir els ànecs vius per altres de plàstic amb premi en metàl·lic per als seus "cuac-cuacs a l'aigua", sense que això haja provocat, que se sàpiga, cap drama en el municipi. Aquests són sols uns quants exemples de la llarga llista d'aberracions que cada estiu s'inflingeixen als animals amb la més absoluta impunitat. Els espectacles amb animals vius són residus anacrònics que atempten contra principis ètics molt bàsics com la dignitat o la llibertat, valors extensibles a la resta de les espècies, a les quals, lluny de posar a la nostra disposició, hem de protegir perquè puguen viure d'acord amb la seua pròpia natura. Per tant, la violació dels seus drets elementals ens degrada tant o més a nosaltres que a ells 4=i M

* *

COMISSIÓ DE DEFENSA ANIMAL

I TERRITORI 1 _

Canet d'En Berenguer 2000: via lliure a l'especulació El recent PGOU de Canet d'en Berenguer suposa una nova agressió al castigat litoral del País Valencià. Un altra desfeta urbanística en un poble que ha estat gobernat, d'ença l'arribada de la democràcia, amb majories absolutes, per un partit d'esquerres que, curiosament, ha mantingut una política urbanística mes pròpia del franquisme.

L

a "desordenació del territori" a Canet començà als anys setanta amb el EG.O.U.

de 1975. Prèviament s'havia iniciat l'edificació del litoral de Canet, tan sols condicionada per una normativa que obligava que les altures dels edificis no interferiren les senyals del far de la població. Esta circumstància ha marcat la tipologia edificatòria de Canet respecte de poblacions com la Pobla de Farnals. Així les altures s'han limitat a cinc en primera línia i huit a la segona, baixant més a les proximitats del far. Tot i això ja s'ocupà pràcticament tota la primera línia de platja amb grans blocs, edificats als límit del cordó dunar.

A començaments dels anys huitanta amb

El nou pla de 1985, en lloc de racionalitzar

el Pla Parcial de Nova Canet es començà a

l'ocupació de l'espai, es limità a posar més

ocupar la segona línia i a construir-se terra

terreny a disposició dels promotors, que no

endins, ocupant zones d'inundació hivernal,

tardaren en omplir-lo. En esta etapa s'ocupà

on s'havia donat el conreu de l'arròs. Els con-

tota la segona línia litoral i es varen taponar les

structors, preocupats per compensar la limitació

poques goles que hi quedaven, a més

en altura i treure-li una major rendibilitat a

d'interposar un passeig marítim "molt bonic"

l'espai, enfonsaren els blocs d'apartaments per

però que, de nou, s'oblidava de facilitar l'eixida

baix del nivell del terreny, alhora que contribuïen

a la mar de les aigües pluvials. Durant la vigència

a taponar les goles d'eixida al mar, el que explica

d'este pla es va abusar fins a límits insospitats

les tan televisades inundacions periòdiques. A

de les modificacions puntuals i «qualificacions,

mitjans dels huitanta la construcció va sofrir

el que ha obligat als tècnics municipals (amb

una forta crisis que deixà este pla parcial sense

la complicitat d'E.U. amb majoria absoluta) a

acabar restant-ne edificades 8 finques amb un

elaborar un nou pla general d'ordenació que

total de 600 apartaments.

legalitze allò que puga portar problemes jurídics.

El projecte implica fer urbanitzable la setena part del terme municipal de Canet.

I TERRITORI 1

Baix: Cordó dunar Dreta: Efecte de les goles artificials

El nou Pla General pretén legalitzar tot un seguit de construccions irregulars dels darrers anys.

Més terreny per als especuladors El nou P.G.O.U. 2.000 de Canet de Berenguer, pendent d'aprovació en la C.O.EU.T., planeja deixar en mans dels especuladors un espai de mig Quilòmetre quadrat sobre un total de 3.8 Qm_ a tot el municipi; gairebé una setena part del terme en una població ja fortament urbanitzada. Podem imaginar-nos el impacte que açò representa.

Les protestes que més s'han deixat sentir, plasmades en al·legacions al pla, són les dels mateixos veïns de la platja, que veuen com disminuirà la seua qualitat de vida si, com està previst al pla, s'ocupa nou espai de manera irracional i sense tenir en compte les infrastructures necessàries. Els veïns de la platja, però, al·leguen problemes concrets sense entrar en la qüestió de fons que és l'errònia ordenació litoral duta a terme des dels anys seixanta fins a hui.

Acció Ecologista-Agró del Camp de Morvedre ha presentat al·legacions al nou pla tractant d'atendre a aspectes concrets, que de no recollir-se al pla final, poden donar lloc a enormes mancances. S'ha apuntat l'escassetat, en qualitat i quantitat, de recursos hídrics, punt que no queda resolt en el nou pla d'una

manera clara. No existeix un projecte de depuració de les aigües que puga substituir a curt termini a l'emissari submarí que du més de deu anys abocant a la mar. No es contempla cap espai natural o cultural protegit de manera especial a banda dels que estan sota la propietat de costes (dunes) o de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (marge esquerra del Palància). Zones on, d'altra banda, no dubten a intervenir quan l'ocasió ho requereix, com al passat octubre, quan s'obriren tres canals a les dunes per tal de donar eixida a les aigües pluvials.

Des d'AE-Agró hem denunciat el localisme de l'Estudi d'Impacte Ambiental que acompanya al pla, que ailla el terme de Canet, oblidant el territori dels voltants. També s'ha assenyalat la política temerària d'augment de deixalles que suposarà la major ocupació prevista. Cal dir que a Canet fa més de tres anys que es cremen les deixalles voluminoses i la brossa dels jardins per estalviar-se el pagament del servei de recollida o la reutilització. Tampoc s'ha pres cap mesura d'estalvi de recursos hídrics, siga per la via de la conscienciació, de l'exemple (segueixen plantant gespa), o de l'ordenança municipal.

Per totes estes qüestions, Acció Ecologista-Agró ha demanat una aturada reflexiva del nou pla, com s'ha fet en altres zones, que permeta guiar racionalment el creixement, encara que les esperances de fer-se escoltar són escasses. La contestació a aquestes argumentacions ha estat el més pur silenci.

L'ajuntament tan sols ha assumit el projecte d'encetar un pla d'estalvi d'aigua sense comprometre's en dates ni continguts. Una actitud que ve d'anys enrere i que ens ha demostrat que no hi ha cap interès dels governants en assolir un desenvolupament sostenible a Canet d'En Berenguer Q VICENT SANHERMELANDO. AE-AGRÓ CAMP DE MORVEDRE

_

I BOSCS 1

Les ensenyances del foc

ot i que ja fa molt que s'ha acabat l'estiu i el seu rastre d'incendis, podem, ja en fred, fer un balanç i treure conclusions dels focs que hi ha hagut, sense oblidar que, dissortadament, també a l'hivern hi poden haver incendis.

La primera conclusió que hem de destacar és que els incendis no estan ja "controlats" com irresponsablement es vanagloriaven els responsables de l'administració. Ha bastat un any amb un estiu de condicions climatològiques més adverses per a que tornaren a incrementar-se les xifres d'extensions cremades.

No cal afegir una sola línia més a les evidències (malgrat tots els esforços per part dels consellers afectats per dissimular i maquillar les xifres).

Cal remarcar només que açò posa de manifest que no està dominat el tema. Les frases rimbombants dels polítics aniran a parar al mateix lloc que van anar les dels responsables (en aquell moment d'altre partit) que en 1982 i 1983 ja deien que estava tot dominat. Després van vindré els anys negres de principis dels 90 (Vegeu el quadre annex).

T

Hi ha encara greus mancances en l'extinció dels incendis. Mentre es mantinguen les deficiències podran tornar a haver-hi (en anys desfavorables) grans extensions cremades.

No és cert que hi ha un "despatx immediat" dels efectius anti-incendi i que aquests arriben molt ràpidament, almenys no de manera general. El cas de l'incendi de Requena, per exemple, ho posa de manifest. Així que, abans de penjar-se la medalla, encara cal que el despatx immediat siga una realitat en tots els casos. Si no es així, es seguirà arribant massa tard. Però no és aquesta la única mancança.

També continua la descoordinació, la manca de recursos i les males condicions laborals dels treballadors. Les reiterades manifestacions dels col·lectius de treballadors forestals d'aquest estiu i tardor ho exposen a crits.

Es constata, una vegada més, que la major part dels incendis no són naturals, son originats per humans; per tant, són evitables per la seva naturalesa, però el dispositiu actual de prevenció és encara incapaç d'evitar-los. Açò demostra que la prevenció és insuficient i deficient. Cosa que està corroborada pel fet que aquests darrers anys de poques extensions cremades el nombre d'incendis continuava essent elevat (400-500 cada any). I açò malgrat que les xifres del Previfoc van pujant cada any fins superar els 10.000 milions de pts. enguany. La trampa està en que l'administració anomena "prevenció" a coses que no ho són. La preven-

I BOSCS 1

ció autèntica és evitar les causes dels incendis, mitjançant la vigilància, la dissuasió, la regulació d'úsos, etc, i aquesta línia d'actuacions continua fracassant per què té moltes llacunes.

Mentre que els diners dedicats a la prevenció van a parar a obres i actuacions de gran impacte ecològic (falsos "tallafocs", obertura de pistes, eliminació de vegetació natural,..) que no han evitat mai els incendis.

Altra constatació negativa és que les zones cremades fa poc, poden tornar-se a cremar (malgrat la ingènua expressió que diu "ací no es pot cremar res, ja es va cremar tot fa uns anys"). Les zones cremades recentment són molt inflamables durant els primers anys de regeneració i poden cremar-se de nou, com ha passat per exemple en Énguera. Malauradament, encara que la vegetació té la capacitat de regenerar-se després d'un incendi, durant el temps més o menys llarg que el sòl roman desprotegit (sense la vegetació protectora) el risc erosiu és molt elevat i les pèrdues de sòl s'afegeixen a les anteriors. Donada la lenta recuperació del sòl, aquesta pèrdua pot considerar-se acumulativa i irreversible. Per altra banda, la capacitat de recuperació post-incendi que té l'ecosistema (molt elevada, en principi, en els boscos naturals mediterranis dominats per espècies de fulla ampla, dels quals ja quasi no ens queden) és cada vegada menor i pot arribar a perdre's per sempre si els incendis, o altres pertorbacions humanes, es repeteixen massa a sovint.

En relació al tipus de vegetació afectada es pot treure una altra conclusió: si el que crema és una pineda cremada fa menys de vint anys, es perd per complet la recuperació natural (els pinets joves no tenen pinyons viables i no tenen tampoc capacitat de rebrot). Cosa que no passaria si conservarem els boscos originaris, de carrasques, roures, sureres,... i els arbusts acompanyants rebrotadors (la desaparició dels quals no es pot atribuir als incendis sinó a d'altres causes humanes). En aquests casos la recuperació natural es produeix per rebrot, i aquesta capacitat es pot tornar a presentar

u

Els pins, els arbres en l'actualitat, més abundants al nostre territori, són les espècies arbrades més inflamables, com ens recorda Louis Trabaud: "Les formacions de resinoses constitueixen una cL·sse especial, donat que és sabut que en tot lloc i en tot moment, són els vegetah més sensibles i els més propagadors d'incendis [...]

Eh focs de resinoses són eh més dificih de dominar ". [...]

"Eh vegetals que constitueixen les pinedes són, d'entre tots eh de L· zona, eh més sensibles al foc ".

encara que la vegetació s'haja cremat en períodes menors de deu o cinc anys (o encara menys) i en condicions climàtiques desfavorables. Però açò ja ho sap l'administració des de fa temps; està escrit, negre sobre blanc, en molts documents importants. Tanmateix sembla no tindre-ho en compte a l'hora de les repoblacions, que continuen essent bàsicament monografies de pins (més del 90%), que cremen molt bé i no rebroten. (Qui sembra espècies molt inflamables, recull molts incendis). Lamentablement, es diu una cosa en els projectes, declaracions i plans, mentre que en la realitat es fa una d'altra. Potser que repoblar amb espècies arbòries i arbustives rebrotadores siga un poc més car o el seu creixement un poc més lent que en el cas dels pins, però una vegada consolidada la repoblació, si hi ha un incendi dintre dels primers 15-20 anys de la repoblació, la garantia de regeneració natural és molt major en les espècies rebrotadores i pràcticament impossible en el cas dels pins. 11 D'altra banda, les imprudents i reveladores declaracions que va fer el sincer Delegat del govern després de l'incendi d'Énguera, manifestant que el matoll no té cap valor, ens aporta una altra ensenyança: els que ens

I BOSCS 1

governen ignoren l'ecologia i menyspreen allò que no coneixen. Com ara ja comencen a saber fins i tot els xiquets d'escola, els arbusts són essencials per l'ecosistema: retenen el sòl fèrtil, prevenen l'erosió, recarreguen els aqüífers, minoren les riuades, mantenen la biodiversitat i creen les condicions per a una posterior regeneració de l'ecosistema; a banda del seu valor intrínsec que tenen els arbusts, de vegades molt alt.

Finalment una última i amarga constatació: el pobre bosc nostre no únicament pateix els incendis i els administradors insensibles, ignorants i desinteressats. Pateix agressions múltiples que acabaran amb el poc que queda, amb més eficàcia que el foc. Només hem de considerar que les millors àrees forestals estan arraconades a les comarques de l'interior i allí és on estan instal·lant-se les mines a cel obert, els macroabocadors, les transformacions agràries que necessiten l'aigua que no hi ha, les canalitzacions dels transvasaments per a les transformacions agràries (i per als camps de golf, els parcs temàtics i l'urbanisme incontrolat de la costa), els embassaments, els parcs eòlics (només són possibles a l'interior?, jo no ho crec) les carreteres, les carreteres per connectar les altres carreteres, les carreteres per a connectar noves carreteres, etc, etc.

El problema és que quan ens quedem sense boscos i vulguem tornar arrere, no podrem. La pèrdua de sòl és irreversible i sense ell no pot haver bosc. Serà aleshores un consol tindré gran part de les muntanyes asfaltades i travessades de canals d'aigua (secs, per suposat). Si encara queda petroli a bon preu podrem fruir enormement fent carreres per a no arribar a cap lloc.

Citacions interessants EN RELACIÓ AL TEMA TRACTAT: Posen de manifest les contradiccions entre allò que se diu i el que s'efectua en realitat.

Al Pla de Reforestació de la Comunitat Valenciana 1994-1999, pag. 38 i 39, en una introducció signada pel CEAM, s'afirma sobre els efectes dels incendis forestals: "En montes donde la vegetaciàn predominante estaba constituida por plantas rebrotadoras, su respuesta, incluso en pleno verano, es pràcticamente inmediata: al cabo de tres semanas de extinguido el incendio ya se ven rebrotes de coscojas, lentiscos, esparragueras, etc. Ademús, estàs plantas no dependen para su regeneración inicial de las lluvias (...) Por lo tanto, estàs comunidades son muy eficientes en proteger con rapidez el suelo frente al riesgo de lluvias torrenciales de otono ".Contràriament i amb marcat contrast, les plantes germinadores, com és el cas dels pins, presenten més problemes: "La germinación de las semillas requiere unas condiciones de humedady temperatura adecuadas en la superfície del suelo, factores ambos bastante irregulares. La planta germinadora debe empezar a desarrollarse a partir de unapequena semilla, con lo que tarda muchos meses en alcanzar un buen tamano. " "Por lo tanto, los montes donde dominan pL·ntas germinadoras tienen una respuesta post-incendio mis lenta y dependiente del régimen de lluvias que donde dominan las plantas rebrotadoras. Con frecuencia, el recubrimiento vegetal del suelo en montes donde predominan las espècies germinadoras no alcanza una buena protección hasta pasado un ano o mas del incendio, con lo cual el suelo permanece desprotegido durante todo elperiodo otonalpost-incendio, de móximo riesgo de lluvias torrenciales y, por lo tanto, de erosión ". A més, com s'explica a continuació, la regeneració pot imposibilitar-se, en el cas dels pins, si "se produce un nuevo incendio antes de quince o veinte anos sobre el regenerado joven del pinar, es decir, antes de que se haya tenido tiempo de producir semillas viables.

En este caso se pierde la posibilidad de regeneración del pinar... ".

Els objectius del Pla de Reforestació per al País Valencià, referit als anys 1996-1999 són: 1.- Frenar el procés d'erosió i desertificació.

2.- Restaurar la coberta vegetal degradada.

3.- Potenciar la biodiversitat d'espècies dintre de les condicions d'equilibri de l'ecosistema.

4.- Incrementar l'extensió de l'arbrat.

5.- Millorar els recursos hidrològics i establir mecanismes de protecció front al risc d'incendis.

6.- Estimular el desenvolupament socio-econòmic de les zones rurals.

A la vigent Llei Forestal valenciana, els tres primers objectius que s'enuncien són (Art. 6.1): a) Potenciar el bosc, com a referència cultural de primera magnitud; i afavorir-ne la recuperació i el manteniment de les espècies autòctones. b) Valorar els distints tipus de bosquines arbustives com a etapes del desenvolupament de l'ecosistema, que poden acabar originant boscos, i gestionar-los en aqueix sentit allà on siga possible. c) Mantenir, protegir i ampliar cobertes vegetals del major nombre possible d'estrats per a contrarestar el procés d'erosió, regular els fluxos hidrològics i pal·liar la modificació de les condicions climàtiques Q CARLES ARNAL

TOTALITARISME I ECOLOGIA EN EL SEGLE XXI. ALGUNS DELS PRINCIPALS AGENTS QUE AMENACEN EL MEDI AMBIENT I LA NOSTRA SALUT TENEN UNA IMPORTANT CARACTERÍSTICA EN COMÚ: RESULTEN IMPERCEPTIBLES PER ALS NOSTRES SENTITS. per JOSÉ ALB ELDA

U

n mateix mantell de invisibilitat abriga l'enginyeria genètica i la contaminació química, radioactiva o electromagnètica. L'ecologisme que combatia mediàticament l'evident

amb les imatges catastròfiques dels seus efectes, deu ara enfrontar-se al repte

desimbolitzar l'invisible. Davant de la desinformació que rodeja tots els seus processos i el seu abast planetari, ens trobem amb una nova forma de totalitarisme que exigix una anàlisi urgent i una resposta comuna basada en noves estratègies. Als coneguts reptes amb què s'enfronta l'ecologisme en els inicis del nou mil·lenni, se li afig un d'especial rellevància: la total invisibilitat de molts processos que afecten el medi ambient i la salut de les persones. Tal cosa, més que una característica a sumar, es va convertint en una condició que definix la personalitat de les noves formes de contaminació o, més en general, d'agressió ecològica. Per a comprendre fins a

quin punt ens afecta este canvi de perspectiva, hem de considerar que l'ecologisme ha utilitzat conscientment, en les últimes dècades, l'alt grau de espectacularitat física de les agressions i de les catàstrofes ambientals per a generar un corrent d'opinió pública de condemna generalitzada.

Revisant alguns exemples més que coneguts, resulta evident que les primeres victòries

<

contra la esquilmadora pesca de balenes van tindré molt a vore amb l'escenificacióèpica de la I seua defensa, amb els colossals animals esventrats aguaitant-se a les nostres pantalles de televisió, 3_ inundant amb la seua sang la coberta dels vaixells factoria, mentre les llanxes ecologistes seguien interposant-se entre els arponers i les balenes encara vives. I ni què dir té que la lluita contra els incendis s'ha recolzat sempre en la mostra dels paratges desolats, calcinats, que a ningú podia deixar indiferent. Els desastres ambientals que produïxen una degradació evident dels ecosistemes resulten culturalment comprensibles, sense cap marge d'ambigüitat. És més, desque l'ecologisme,

13

El perill invisible

per raons d'eficàcia, ha començat a utilitzar els mitjans com principal instrument per a crear opinió, el caràcter espectacular tant de les accions com de les agressions ha sigut essencial per a guanyar campanyes; i, si bé les catàstrofes resultaven terribles i condemnables, era precisament la seua concreció física, fàcilment adscribible a una estètica actualitzada del sublim romàntic,la qual cosa permetia fer reaccionar, des de l'horror, a la població en general.

No obstant això, en els últims anys hem assistit a un gir substancial enla manera, diguemho així, d'agredir els humans al medi ambient. Per descomptat que es mantenen els incendis' devastadors, les marees negres periòdiques, i la creixent esquilmació d'espècies, però a tot això se li suma un ampli espectre d'actuacions que no poden percebre's directament amb els nostres sentits, ni la relació causal dels quals és tan evident ni es concreta necessàriament en un mateix espai-temps. Ens referim principalment a l'enginyeria genètica, a la contaminació radioactiva,

íí L'expansió per tot el planeta de substàncies químiques bioacumulatives i persistents de comprovats efectes negatius sobre la salut com els disruptors endocrins, es troba en l'actualitat totalment fora de control.

electromagnètica i química. Abrigades davall el mantell d'una mateixa invisibilitat general, no s'acontenten amb l'ocultació a la vista sinó que escapen a tots els nostres sentits, plantejant problemes radicalment distints que reclamen noves estratègies de resposta. Podem citar ja, per desgràcia, nombrosos exemples que demostren com ens afecta la dita invisibilitat. Després de l'experiència del desastre de Txernòbil'uvam poder comprovar que la radioactivitat imperceptible no sols va permetre que es contaminarà molta més gent, al no ser conscients dels efectes letals de la radiació que estaven rebent, sinó que va ser fàcil en un principi ocultar dades quant al nombre d'afectats i a l'abast real del desastre. Els tumors i les malformacions genètiques anirien succeint-se després de l'accident al llarg de molts anys, i l'impacte econòmic conseqüència de l'abandó de les terres contaminades pel núvol radioactiu mai es podrà mesurar amb exactitud.

Pel que fa a la contaminació química, el panorama no resulta més encoratjador. Hem hagut d'esperar molts anys per a poder comprendre en la seua justa magnitud el desastre que va suposar per a la vida compostos com el DDT, que inicialment es considerava inofensiu. Des de llavors, lluny d'aprendre d'eixa lliçó, s'han alliberat a la biosfera més de cent mil nous compostos químics la innocuïtat dels quals la majoria de les vegades no ha sigut totalment comprovada, i menys en el que respecta a les recombinacions que aleatòriament es van creant entre ells.

L'expansió per tot el planeta de substàncies químiques bioacumulatives i persistents de comprovats efectes negatius sobre la salut com els disruptors endocrins, es troba en l'actualitat totalment fora de control. Les ingerim amb els menjars, a través de l'aire que respirem o l'aigua que bevem.

u

L'indiscutible augment d'alguns tipus de càncer i de malformacions genètiques o la disminució de la fertilitat en moltes espècies, inclosa la nostra, tot això té en gran part a vore -és indubtableamb esta àmplia gamma de nous compostos. Però la relació causal entre el producte i el seu efecte perjudicial és molt més difícil de provar que després d'un accident localitzat com el de Seveso. I la seua espectacularitat, disseminats com queden els efectesen el temps i en l'espai,

El perill invisible

és pràcticament nul·la. No obstant, les conseqüències negatives que estan causant estes noves

robado ; o en articles com el publicat en The

formes de contaminació, són molt majors que aquelles derivades de successos amb una expressió

Ecologist, sobre xiquets, pesticides i càncer'3'

física recognoscible inicialment i una manifestació generalment catastròfica.

que estudia l'augment alarmant de càncer infantil

La idea de l'invisible, entès ací com tot allò que no permet un reconeixement directe, s'expressa en diversos nivells. El primer, el perceptiu: els efectes no es veuen, no es noten. Una tomaca transgènica té un aspecte semblant a una que no ho és. Una llet contaminada per dioxines no veu modificat ni un àpex el seu sabor. D'altra banda, els efectes perjudicials tampoc obeïxen a una temporalitat immediata que permeta concretar el efecte causal. Les conseqüències de l'acumulació en el nostre organisme de substàncies tòxiques poden manifestar-se dins de vint anys o en la següent generació. Açò dificulta, com és lògic, la delimitació de les responsabilitats.

Qui és el responsable últim del desenrotllament d'un càncer? Quina substància o conjunt de substàncies de què anem acumulant en el nostre organisme l'ha produït? Si ja parlàvem de la dificultat per a fixar les responsabilitats en un accident localitzat i catastròfic com el de Txernòbil, quant més difícil seria en el cas d'alguna cosa l'origen de la qual no es concreta espacialment, i que, com ocorre amb la contaminació química, afecta ja a tots els ecosistemes,

en tot el món, hauria de bastar per a mobilitzar a l'opinió pública. Però estes dades, a pesar de la seua gravetat i la serietat de les fonts utilitzades, no traspassen els límits d'un xicotet sector de públic ja prèviament sensibilitzat. En general, els grans mitjans de comunicació seguixen sense fer-se ressò dels riscos més que demostrats de les formes de contaminació no catastròfiques, no espectaculars.

La dificultat d'identificació, el esborrament de l'autoria i la dispersió planetària es purifiquen davall el mateix principi de invisibilitat. Tot això reforçat per una consolidada inèrcia que persistix

no depenent d'un únic agent, sinó de milers de substàncies alliberades a la biosfera al llarg de

en l'acceptació generalitzada dels actuals models

dècades. Tot això ens porta a una segona idea que es desprèn de l'invisible perceptiu: el difús i

de producció, insostenibles i totalitaris. Ni tan

generalitzat. Causes que es difuminen, efectes retardats en el temps i que s'estenen per tot el

sols se'ns permet exercir l'últim dret com a

planeta.

consumidors: el poder rebutjar el que no volem,

Un altre important aspecte de l'esfera de l'invisible és la impossibilitat pràctica de penetrar

el boicot per abstinència massiva en el consum

des del nostre enteniment comú en els processos que ens amenacen. Seria esta una invisibilitat

de determinats productes. Per a poder exercir

de tipus cultural. La gran complexitat de l'enginyeria biotecnològica pel que fa als transgènics,

aquest dret, hem de saber almenys on està el

però també el sofisticat dels processos d'afectació biològica de disruptors endocrins, dioxines i

que no volem ingerir. La negativa a un etiquetatge

la resta de tòxics químics, impliquen una dificultat afegida a l'hora de comprendre la seua

diferenciador de la soja transgènica i la seua

interacció amb la salut i els ecosistemes, i a l'hora també d'explicar a la gent els seus efectes perjudicials. Esta complexitat tecnocientífica s'utilitza, és obvi, per a augmentar l'exclusió, com una eficaç barrera que només pot ser vençuda amb una creixent especialització per part de l'ecologisme. Els altres, fora dels especialistes, no estan invitats a comprendre, però sí a patir alteracions en la seua salut. No obstant, es dóna una reticència generalitzada a l'hora d'acceptar que qüestions bàsiques com la seguretat alimentària, la qualitat de l'aire o de l'aigua es troben francament amenaçades a causa, no ja d'un accident excepcional, sinó del funcionament normal

mescla conscient amb soja no modificada, simbolitza a la perfecció esta voluntat d'empararse després d'una invisibilitat totalitària, que mostra la seua última arma: la desinformació.

Una desinformació que troba un terreny perfectament abonat en l'indiferenciat i, per tant, indistingible.

del sistema. És difícil donar el pas cap a la desconfiança generalitzada. Resulta més fàcil acusar

Arribats a este punt, resulta evident que

d'alarmisme a informes que, d'altra banda, ni tan sols provenen de fonts ecologistes, sinó d'estudis

té sentit emmarcar tot açò del que estem parlant

científics rigorosament contrastats. La infor-mació continguda en llibres com Nuestro futuro

en el context dels models de totalitarisme.

El perill invisible

Des de la nostra perspectiva, podem comprovarque els dits models han patit una important evolució al llarg d'este segle. Es van abandonant gradualment les formes dictatorials basades en una persona física amb un gran poder real el dictador de torn-, que permetien pensar que derrocant al subjecte se suprimiria el mal en ell encarnat; per a passar a formes que, com les que hem mencionat, manquen de responsable últim, de firma, d'ubicació física estable. Les multinacionals o les grans estructures financeres que marquen les directrius de l'economia, són entitats difuses, intercanviables, que poden dissoldre's i reaparèixer en un altre país, davall un altre nom o marca; són ubiques i camaleòniques, no tenen res a vore amb la idea del tangible, que es pot localitzar i destruir. Invisibilitat, per tant, no només dels processos contaminants, sinó també dels models estructurals que els propicien.

Per a combatre estes noves formes de totalitarisme es fa imprescindible modificar algunes qüestions essencials, començant per recuperar el control -el dret a intervindre en els processosdels aspectes bàsics que tenen a vore amb la supervivència: l'aigua, l'alimentació, l'aire i l'energia.

Urgix també l'aprenentatge de la sospita davant de l'aparença de bondat física, desconfiança necessària davant del simple juí dels sentits. Però el dit aprenentatge ha de començar per la revisió d'algunes idees molt arrelades en la població, com el miratge de la independència de la tecnociència amb el mercat i el costum de relacionar-la amb una idea positiva de progrés; així com la perillosa il·lusió de seguretat i control que forma part de la suprema fascinació per la tecnologia. També es fa necessari difondre un pensament crític davant d'este estat de coses, utilitzant per a això unes vies que difícilment seran els oficials, però que han de superar el limitat sector de població ja sensibilitzat per el medi ambient. Es tracta d'aconseguir una presa de consciència més generalitzada, d'acord amb la gravetat d'un problema que supera l'enfocament estrictament ambientalista per a recalar en el camp dels drets humans, com a assumpte d'indiscutible interès general. Però, com dèiem, això implica canvis radicals en les estratègies.

En primer lloc, l'ecologisme que combatia mediàticament l'evident amb les imatges catastròfiques dels seus efectes, ha d'enfrontar-se ara amb el repte de simbolitzar l'invisible. I d'una lluita parcel·lada per sectors, s'ha de passar sense demora a una necessària sinergia entre tots els | moviments antitotalitaris i contra la globalització, integrant totes les seues riques i diversificades i expressions.

16

Sent realistes, va quedant clar que des d'un enfocament clàssic de l'ecologisme, esta lluita mai es podria guanyar. Els objectius i les estratègies han de ser compartides, perquè ens unix un poderós enemic comú. I la imatge espectacular que s'ha d'oferir davant de l'absència de visibilitat de les agressions ha de ser, precisament, la pròpia mobilització popular, l'escenificació de la desconfiança, una resistència organitzada i global davant d'un totalitarisme de l'invisible.

(II Vore respecte d'això: Mbelda, J i Saborit, L L'espectreóe Immòbil, El Vell Talp, n.132, Setembre de 1999, pp. 23-26.

(2) Colborn, I et alt.-. El nostre futur robat, Editorial Ecoespana, 1997.

(3) Wbite, A: Xiquets, pesticides i càncer, The Ecologist en espanpl, núm. 1, Maig del 2000, pp.38-42.)

El perill invisible

L

a dioxina és probablemente la conseqüència química més tòxica de tots els excesos

COM EVITAR-LES?

industrials del mon. Descobert inicialment como un subproducte en la manufacturo

Reduir els nivells de dioxines implica actuar sobre les fonts esped'herbicides como el 2,4 D i l'Agent Taronja, les dioxines (de fet un grup de 75 composts cífiques de contaminació d'aquest similars) es formen quan certs elements orgànics comuns entren en contacte amb el clor a altes compost. Alguns dels objectius martemperatures. Les incineradores són una font comú de dioxines, que es formen quan es cremen cats per campanyes contra les dioxjunts paper, fusta i plàstics de vinil. També ho són les indústries papereres, cimenteres y moltes ines als EE. UU. són: altres. S'ha comprobat que les dioxines causen càncer en animals de laboratori en concentracions • Eliminar el clor a la indústria del paper i la pasta. El blanquejat del de tan sols parts per bilió. paper produeix les dioxines als reEn 1991 fabricants de paper i altres indústries presionaren a l'Agencia de Protecció del sidus de les fàbriques, així com la Medi Ambient nordamericana per tal d'efectuar una reevaiuació sistemàtica de la toxicitat de incineració del paper com a deixalla. les dioxines, confiant en trobar dades que justificaren una relaxació de les ordenances sobre • Aturar totes les formes aquestes. Encara que escassejen les dades definitives sobre els càncers humans causats per les d'incineració de residus, tant per dioxines, una sèrie molt més urgent de descobriments sorgí d'aquests estudis. Les dioxines i un part de grans incineradores com a ampla varietat de substàncies relacionades no sols poden causar càncer en dosis extremadament nivell domèstic.

Aquesta pràctica, a més, és incommenudes, a més danyen de manera generalitzada els sistemes nerviós, inmunológic i reproductor patible amb el reciclatge i la reutilde les persones i animals. Les dioxines, PCBs, dibenzofurans i altres pesticides químicament ització. relacionats són reconeguts ara per la majoria com "hormones mediambientals", que reprodueixen les accions de missatgers moleculars vitals en totes les cèl·lules vives, enviant sistemàticament missatges incorrectes a les cèl·lules de cada òrgan del cos.

En dosis que ja es troben als teixits greixuts de la gent en molts llocs del mon, les dioxines poden alterar els nivells d'hormones sexuals, inhabilitar les funcins del sistema inmunológic (enlloc sel's nomena "SIDA químic"), reduir els nivells d'esperma, alterar el desenvolupament del fetus - especialment el desenvolupament normal dels òrgans sexuals- e incrementar les possibilitats de problemes d'aprenentatge. S'ha observat un ampla gama d'anormalitats de conducta en animals de laboratori exposats a minúscules dosis de dioxines. La gent que viu prop de fàbriques de pesticides i depuradores químiques informa de les altes taxes locals de defectes de naixement, càncer en xiquets i nens amb signes de pubertad abans dels cinc anys. El compte' mitjà d'esperma als homes d'EE. UU. ha caigut un cinquanta per cent des de 1975 i encara que la relació directa amb la dioxina encara no siga segura, cap altra familia de composts químics és, ni de bon tros, tan greu ni tan penetrant.

• Eliminar tots els usos del PVC. El clorur poli-vinílic |PVC), generalment conegut com a vinil, és l'ús darrer d'un terç del clor usat en la indústria. Emprat en una multitud de coses, desde empaquetat de menjar i roba fins canalitzacions i interiors d'automòbils, el PVC ha esdevingut una font líder en exposició a la dioxina, degut tant a la incineració com als focs accidentals.

Sol anar acompanyat d'aditius extremadament tòxics com estabilitzants, suavitzants, retardadors del foc i biocides. El PVC pot ser la clau dels esforços per eliminar la dioxina, minimitzant l'ús del clor en la indústria en tot el mon.

La gent que viu prop de les incineradores reben les dosis més altes de dioxina, que • Detecció i eliminació de dioxines al menjar, coordinant esforços de científics i treballadors de la salut. prové del menjar, especialment carn, peix i productes làctics. Els pobles indígenes, com els Inuit persisteix als teixits durant molts anys, però fins el 90% de l'exposición humana a la dioxina

del nord de Canadà, que sobreviuen bàsicament de la cacera i la pesca de subsistència, tenen altes dosis de dioxina als seus cosos malgrat viure a centenars de kilómetres de cap font identificable de dioxina. Estudis recentes sugereixen que fins i tot la llet materna és actualment una font significativa d'exposició infantil a la dioxina ©

EXTRACTAT DE: "Campana contra la dioxina" BRIAN TOKAR (z magazine, febrer 1996)

El perill invisible

E

Is pesticides són una greu amenaça per la salut humana i el medi ambient però especialment afecten a un sector de la població que la societat desitja especialment protegir -els xiquets-.Aquesta amenaça particular esta prou documentada amb informes científics de diversos grups d'experts de diversos països com perquè no es puga parlar d'alarmisme infundat.

Alison White, autora d'un article de publicació recent que ací resenyem"', s'enfronta a un dels aspectes perversos del funcionament normal del nostre model alimentari: la ingesta inconscient de residus de pesticides en la nostra alimentació quotidiana. En el seu estudi s'afirma que els xiquets reben majors dosi d'estos compostos químics que qualsevol altre grup d'edat, el qual pareix estar relacionat amb l'increment alarmant de la incidència de càncer infantil en tot el món.

Segons un estudi de la National Academy of Sciences (EE.UU.), es confirma que l'exposició a pesticides en els primersestadis de la vida pot conduir a un major risc d'efectes crònics que es manifesten tan sols després de llargs períodes de latència. Estos efectes inclouen càncer, insuficiències en el desenrotllament del sistema nerviós i deficiències en el sistema immunològic.

Este augment del risc en els xiquets es deu a la major ingesta d'aliments en relació al seu pes corporal, la fase decreixement en què es troben, caracteritzada per un gran nombre de divisions cel·lulars, així com una major vulnerabilitat a substàncies neurotòxiques entre les que es troben els pesticides organofosforats. L'article advertix sobre un fet preocupant: generalment nos'estudien els efectes dels pesticides sobre el sistema immunològic abans de ser llançats al mercat, ni es dóna un seguiment estricte i generalitzat de la presència de residus de pesticides en la nostra alimentació. L'agència de protecció ambiental dels EE. UU. considera que hi ha un marge molt estret de seguretat entre els nivells de restes de pesticides en les dietes actuals i les concentracions els nivells de les quals plantegen riscos a la població infantil. Segons White, en Nova Zelanda els residus de pesticides estaven presents en el 56% de les 521 mostres d'aliments que incloïa l'estudi. Este article ens recorda una vegada més que no hem de confiar que l'estat vetla adequadament per la seguretat alimentària de la població i, per descomptat, és una invitació a realitzar personalment el xicotet esforç que suposa optar pel consum de aliments biològics (sobretot per als xiquets) ©

18

(1) White, Alison; Xiquets, pesticides i càncer, The Ecologist en espanyol, núm.l, Barcelona, Maig del 2000, pp. 38-42.

I TRANSPORTS!

Gasolina barata La pujada de preus es deu, principalment, a l'important augment de la demanda,

em passat uns mesos de polèmica sobre la necessitat de parar l'alça en els preus dels combustibles. No obstant (per a desesperació dels usuaris), els governs no prenen mesures, ni pressionant a les multinacionals, ni abaixant els impostos, ni invadint de nou kuwait.

Segurament és que no poden fer cap de les tres coses. Però quelcom sí que podrien fer, potser coses diferents de les que se sol parlar.

La pujada de preus es deu, principalment, a l'important augment de la demanda, motivada per l'actual tendència al creixement econòmic, i al increment molt major de la mobilitat motoritzada. Com se sap, les lleis del mercat provoquen que, davant d'un fort augment de la demanda, els preus es disparen cap amunt (encara que no hi haja una escassetat real: l'OPEP assegura que la seua producció cobrix prou la demanda actual).

En realitat aquest mercat funciona a base d'expectatives, de previsions de futur, i se sap que el petroli s'acabarà en unes poques dècades (és un combustible fòssil, no renovable). Segurament açò basta per a provocar moviments especulatius. O no cal cap raó, i és simplement una operació d'enginyeria financera, com sol passar en la borsa.

H

Pagant el que siga No obstant, hi ha un altre factor a considerar, per a entendre el que està passant. Es la gran rigidesa de la demanda, disposada a pagar (quasi) qualsevol preu pel combustible. Si el mercat funcionarà amb la lògica que se li atribuïx, davant de les forts pujades de preu dels carburants es reduiria el consum, i així se reequilibrarien els preus. Això és el que ens van ensenyar en les Facultats d'Economia, però la realitat segurament obeïx a regles diferents. Paguem el que siga per seguir anant amb cotxe, i comprem cada vegada més cotxes i més potents. No és per a deixar-los en el garaig...

raó els governs es resistixen tant a les pressions per a la reducció d'impostos, i quan algun govern es compromet amb els sectors mobilitzats a aplicar una xicoteta reducció de la fiscalitat, ràpidament es veu obligat a rectificar per les instàncies centrals europees.

En realitat, en el conjunt d'Europa, el preu mitjà de la gasolina roman estable (en termes reals, i compensant les altes i baixes periòdiques) des de fa vint anys. Les últimes pujades de l'any 2000 han sobrepassat a penes els nivells de l'any 1991, preludi de la crisi econòmica (i de la baixada de preus) del 92.

De fet, el "cost marginal" de la gasolina (el percebut pel consumidor) pot considerar-se descendent, tenint en compte els augments generalitzats de preus de tots els béns i serveis.

Evidentment, les grans beneficiàries d'aquesta estirada de la demanda són les companyies petrolieres, els beneficis de les quals són més alts que mai. CEPSA ja ha anunciat uns beneficis per a l'any 2000 superiors en un 42% als de l'any anterior. En certa lògica, aquests beneficis usuraris haurien de ser objecte Els costos no pagats d'una fortíssima fiscalitat. Però... "con la iglesia El preu de la gasolina no és l'únic factor hemos topado, amigo Sancho ". que incidix en el cost del transport. Hi ha Part de la pressió dels consumidors (sobre- altres costs no tan "transparents", que l'usuari tot dels usuaris professionals) va encaminada de l'automòbil pareix ignorar: assegurances, a aconseguir una reducció dels recàrrecs fiscals imposts de circulació, manteniment, avaries, sobre el preu dels combustibles. Es tracta accidents, peatges, aparcament... i la mateixa fonamentalment d'autopatrons (pescadors, compra del cotxe, que pareix que els regalen. agricultors, camioners...) dependents de sectors No obstant, hi ha altres costs que són més poderosos, que imposen els seus preus i encara menys transparentes, entre altres coses condicions (majoristes, empreses de trans- perquè no els paga l'usuari de l'automòbil. port...). Sobreviuen a base de l'autoexplotació Són els anomenats "costs externs", així dits i de l'allargament de les jornades, però aquestes perquè els suporten altres, siguen conductors pujades de costos els col·loca al límit de la ruïna. Les seues mobilitzacions estan de sobra justificades, però el lamentable és que es dirigisquen, fonamentalment, contra la fiscalitat estatal. Només en les concessions del Govern espanyol als camioners es va apuntar directament a aquestes relacions amb els grans transportistes, aconseguint compromisos de millors Els governs de la UE contractes. es troben en la contradicció El preu final del combustible correspon, d'elaborar polítiques aproximadament en terceres parts, al petroli cru, als costos (i beneficis) del seu transport, contràries al refinat i distribució, i a la fiscalitat. A pesar transport per carretera de la sensació de la majoria de conductors, les i no atrevir-se a taxes i impostos no cobrixen tots els costos posar-les en pràctica. socials que l'automòbil genera (construcció de carreteres gratuïtes, manteniment, vigilància, accidents, contaminació...). Des de fa una dècada, aquests "costs externs" Aú transport (o externalitats), estan sent estudiats exhaustiva19 ment, i les polítiques europees es plantegen la revisió a l'alça de la fiscalitat, perquè la societat recupere els costs que li està generant el transport (el qual, al cap i a la fi, beneficia fonamentalment als seus usuaris). Per aquesta

I TRANSPORTS I

0 vianants: el cost de la construcció de les carreteres, del seu manteniment, de la vigilància, dels accidents, de la congestió (i la pèrdua de temps en els embossos). Però també, les conseqüències de la contaminació de l'aire (malalties respiratòries, morts, al·lèrgies...), la contaminació acústica, la pluja àcida, el canvi climàtic...

Mentres les emissions industrials de CO2 1 altres gasos tòxics o d'efecte hivernacle està disminuint en quasi tots els països, a causa dels canvis tecnològics i les mesures anticontaminació, el conjunt de les emissions està augmentant, sent la responsabilitat del transport per carretera, amb el seu creixement absurd, que representa ja el 30% del consum energètic d'Europa.

Per això, la Comissió Europea, en els seus diferents Llibres Verds {"Sobre l'impacte del transport en el Medi Ambient", 1992, "Cap a una tarificació equitativa i eficaç del transport, per mitjà d'un increment de lafiscalitat", 1996) assenyala la necessitat d'augmentar els preus del transport, mitjançant un increment de la fiscalitat per tal de "fer aparèixer" així els dits costs. Quan l'usuari siga conscient del cost real del transport, l'utilitzarà de forma més eficaç i selectiva, disminuint així els impactes ambientals i recaptant-se per l'estat els diners necessaris per a compensar els costs no pagats.

El problema és que els Estats no s'atrevixen a avançar molt en aquest sentit, per por a què disminuïsca la seua competitivitat internacional. No obstant, aquests costos externs ja suposen un cost que s'estima entre el 8 i el 10% del PIB europeu, la qual cosa afecta sens dubte a l'eficiència econòmica del continent.

Per a baixar la factura

| s i 20

No podem fer res per a abaixar els preus de la gasolina, llavors?. Si la fiscalitat, en tot cas, encara hauria de ser més alta, i ningú s'atrevix a regular el mercat i controlar els beneficis de les distribuïdores, no tenim més remei que sofrir els augments especulatius de les multinacionals del petroli?.

Només hi ha una cosa que podem fer: reduir el consum. Ho va insinuar tímidament fins i tot el ministre Rato, amb gran escàndol mediàtic. Però el que es va presentar (o va interpretar) com una crida a l'austeritat i la privació, hauria d'entendres com una mesura de sensatesa individual i d'eficiència econòmica general. No és lògic que països com el nostre tinguen una dependència tan gran de la importació de petroli i de les seues fluctuacions de preus. No és eficient que la nostra economia

depenga tan estretament del transport per carretera, mentres els ferrocarrils estan infrautilitzats. No és sensat que les economies familiars dediquen tan gran part del seu pressupost a la compra d'automòbils, al seu manteniment i als carburants.

La reducció del consum de petroli, necessari perquè el mercat funcione (en la mesura que es puga...) a la baixa, requerix la reducció del transport motoritzat per carretera. Açò significa substituir l'actual sistema de transports per un altre sistema més racional i eficient. Es el que es qualifica com a gestió de la demanda, o més recentment com «transport sostenible" (foment del ferrocarril, del transport públic, el cotxe compartit, la bicicleta, disseny urbà a la mesura del vianant...). No oblidem, no obstant, que ens movem en una gran contradicció: preus barats dels combustibles incentiven més l'ús del transport, i la política de futur de la Unió Europea tendix a augmentar la fiscalitat.

Per a reduir el consum de combustible, algunes mesures parcials també ajudarien.

Com la que es va establir a Alemanya quan la primera crisi del petroli (1973) : la imposició de velocitats límit, controlades estrictament, no sols va reduir de forma molt important els consums (cada persona conductora pot comparar la gasolina que crema a 90 Qph i a 140 Q p h . . . ) , sinó que va reduir t a m b é l'accidentalitat i la congestió. En l'actualitat, no obstant, cap govern europeu s'ha atrevit a aplicar una mesura semblant, que aniria en contra de les tendències imposades per l'estratègia de màrqueting de la indústria automobilística ("pose vostè el seu cotxe de 0 a 120 Qph en 10 segons"...). Esta contradicció afecta, com hem vist, a la mateixa eficiència del sistema, provocant uns costos externs que suposen un balafiament.

Mentrestant, en absència de polítiques públiques de gestió de la demanda de transports, o almenys de reducció del consum (via imposició de límits de velocitat), només podem esperar que vinga la nova crisi econòmica (que ja s'està anunciant), i el consegüent fre del consum. O bé, aplicar nosaltres mateixos un pla d'acció familiar: utilitze vostè menys el cotxe (descobrirà per a què li servixen les cames), i circule a menor velocitat (per a minimitzar el consum). Respecte, per exemple, els límits legals de velocitat. Li sorprendrà l'estalvi econòmic, i contribuirà així a reduir la pressió de la demanda Q VICENT TORRES. Gestor mediambiental

A pesar de la sensació de la majoria de conductors, les taxes i impostos no cobrixen tots els costos socials que l'automòbil genera.

loPINIÓJ

Ja des dels temps fundacionals del moviment ecologista, quan em tocava debatre públicament amb el senyor Acero, director de la central nuclear de Cofrents en construcció, vaig procurar observar el tipus de valors a què apel·laven els defensors de la barbàrie productivista del capital. En primer lloc, el de la creació de llocs de treball, encara present cada vegada que es vol fer una burrada, per exemple ara que volen obrir en canal el Cabanyal.

En aquest cas cal contraargumentar que es tracta de pa per avui i fam per demà: empleats provisionals, excepte normalment els de guarderia, o per tècnics de fora de la comarca i, com Jalance, pujada de preus del comerç menut per l'augment de la demanda produït pels forasters, que encareix la vida de tots aquells que, per no cobrar de l'obra ni vendre res, mantenen els mateixos ingressos.

Un altre argument d'hidroelèctrica era la culpabilització de les mestresses: la culpa era de les senyores que feien necessària més corrent perquè volien cada vegada més comoditats a casa (Ara

D D

ia culpa seria també dels fills que volen cada dia "chatear" més amb l'ordinador). Els lectors ja saben probablement com contestar eixa argumentació parlant de la necessitat d'educar al públic en l'estalvi.

Hi ha, més enllà d'aquests inicis, una sèrie d'experiències del moviment que revelen els valors tàcits d'aquesta societat de tecnologia desaforada i mercantil: una cosa més gran, més nova, més ràpida, vinguda de fora, d'ús individual, amb major nombre de prestacions... és aprioristicament millor que una cosa més petita, més antiga, més lenta, d'origen local, col·lectiva, estrictament dedicada a una funció. Cara a les noves generacions és urgent treballar en la direcció de crear una ètica-sensibilitat ecologista i molt assenyaladament en el sentit de fer veure les persones que estem perdent coses que, tot i que no tingueren preu, tenien valor, fins i tot valor econòmic, tot i que

Treballant sobre els valors per JOSEP- VICENT MARQUES

no fóra monetari immediat. Jo encara vaig jugar a la ciutat de València a capturar i després soltar parotets. Els meus fills no. Això no tenia preu, però, no tenia valor?. En la linia de transmetre a nens i joves eixa ètica vaig publicar a Levante el 13 d'octubre de l'any propassat, aquest article que deixe en la seua llengua de primera publicació:

Sugerencía a los maestros.

Esta es una sugerencia a las maestras y los maestros, a las profesoras y profesores. Llevad a clase un pòster reproduciendo una imagen que los alumnos puedan apreciar. Puede ser Bart Simpson, la patrona del pueblo, Cristina Aguilera, el mapa del País Valenciano, Mark Damon, la Gioconda, Corto Maltese, Mendieta, Snoopy o la operación de liposucción de una de las concursantes de Gran Hermano.

Hacedlo apreciar durante unos minutos por los estudiantes: a continuación rompedlo en pedazos tamafio cuartilla y anunciad que vais a poner un ejercicio para subir nota. Solo se podrà contestar en ese papel resultante de la destrucción del pòster, que venderéis a quinientas pesetas, y quien no las tenga no podrà por tanto subir nota.

También podéis llegar a clase con un bonito botijo diciendo que os lo han regalado para la clase. Hacedlo admirar y ponderad sus calidades artísticas y lo fresca que mantiene el agua. Esperad unos días a que algunos se animen a echar un trago y todos se hayan acostumbrado a verlo en su sitio de costumbre. Cuando ya se haya ello producido, tomad el botijo y decid que hace falta dinero para comprar tiza y que os lo llevàis para venderlo a un coleccionista. O mejor, romped el botijo de modo que quede en unos pocos trozos, en numero inferior al de alumnos, y proceded a subastarlo.

Otra línea de invitación a la reflexión puede ser sacar de una bolsa y poner en la mesa un globo terràqueo, un tomo de una valiosa enciclopèdia, una pequefia escultura, un retrato familiar enmarcado, una cachimba y un reloj de mesa. Comunicad que son objetos legados por vuestro abuelo y proceded a describirlos haciendo especial hincapié en los centímetros que tiene de ancho cada objeto. Invitad a los alumnos a hacer preguntas y en vez de contestarlas responded insistiendo en los centímetros de ancho que tiene el objeto.

Con estos o parecidos preliminares haréis bien en iniciar la información a los estudiantes de que la política que viene siguiendo el gobierno de la Generalitat Valenciana, con la mera crítica puntual del PSOE, y según criterios valorativos aparentemente dominantes entre la población, consiste en vender todo el territorio, destrozar o no impedir que se destroce el patrimonio colectivo, histórico o ecológico, trocear lo que no debe ser troceado y reducir el país y sus despojos a una única dimensión: su valor de mercado, una reducción tan parcial y arbitraria como la de reducir un objeto a su anchura. Una dimensión que ni siquiera es la econòmica puesto que omite costes y pérdidas de valor (por desertizacióno por pérdída de Servicio a la población, por ejemplo) muy importantes.

A continuación, atreveos, si lo consideràis oportuno, a plantear una ètica del respeto al trabajo y hallazgos vitales de otras generaciones anteriores, del respeto a la libertad y el patrimonio natural o histórico de las generaciones venideras, una -o una estètica- del intercambio y la cooperación frente a la emulación y la compra compulsiva. Una 21 ètica de la dignidad y el amor a las personas y los objetos personales y colectivos frente a la del acatamiento de los proyectos megalómanos o especulativos. Una ètica y una estètica alternativa a la de Esaú perfeccionada por Judas. Y luego les contàis la historia del Cabanyal y la Punta Q

^m

i el catàleg de zones humides La rica diversitat biològica del país valencià, es manifesta també en l'abundància i varietat d'aiguamolls. La seua protecció legal, imprescindible, tan sols ha estat assolida de manera parcial pel catàleg de zones humides proposat pel govern valencià.

WILLIAM COLOM MONTERO. BIÒLEG. Director de la fundació mediambiental VÍCTOR NAVARRO MATEU. BIÒLEG. Professor d'ensenyament secundari

algrat la seua destrucció històrica i seua localitat clàssica al front litoral de especialment en les darreres dècades per marjals de l'Horta Nord i el Marsilea batartransformacions agrícoles i, sobretot, per dae, apareix en arrossars de la Ribera Baixa, l'ocupació urbana i per equipaments turístics tot i que possiblement avui estiga extingit. en els aiguamolls litorals, es conserven més de Respecte a la fauna, podem esmentar la 53.000 hectàrees que encaixen amb la definició presència de la gambeta -als marjals amb de la Convenció Ramsar sobre Aiguamolls, i bona qualitat d'aigües-, la gambeta gavatxa, això comptabilitzant-los seguint un criteri en -endèmica del País Valencià-, el samaruc i absolut ampli. el Fartet, tots dos gairebé exclusius dels Els aiguamolls juguen papers impor- aiguamolls valencians. tantíssims, entre d'altres, en la recarrega Ha estat, però, la presència d'una impord'aqüífers, retenint avingudes, regulant el tant varietat d'aus aquàtiques als aiguamolls, clima, retenint els contaminants, depurant les tant d'hivernada o de pas com nidificant, aigües, frenant la intrusió salina, al temps que l'element clau per que es desenvoluparen fisón un reservori de biodiversitat.Aquest interès gures de protecció per a aquests espais. Això s'ha vist plasmat en la Directiva Europea no obstant convé recordar, seguint a Mayol, d'Hàbitats, on es contempla com d'interés que "s'ha destacat menys el valor d'aquescomunitari una dotzena d'hàbitats presents tes localitats per a la migració d'aus no als aiguamolls valencians. estrictament aquàtiques. L'elevada producPel que fa a la flora , mereixen destacar-se tivitat d'aquest biòtop és aprofitada per la presència d'endemismes exclusius valencians espècies molt diverses, que acumulen resercom el Limonium dufourii, amb presència en ves en aquestes zones. El cas de l'oroneta Torreblanca (Prat de Cabanes-Torreblanca), vulgar i altres hirundínids és molt notaSagunt (Marjal dels Moros) i El Saler (Parc ble, ja que les concentracions d'aquestes aus en migració és, fàcilment, de desenes 22 Natural de L'Albufera), el Limonium furfuraceum, present a la llacuna de la Mata i el de milers d'individus en localitats de Thalictrum maritimum, amb les seues millors poques hectàrees,(...) La quantitat de poblacions a l'Albufera de València. També mosquiters, busqueretes, motacíl-lids, etc., es troben endemismes gairebé exclusius que depenen dels aiguamolls és realment com el Limonium angustebracteum, amb la molt elevada".

I

El catàleg dels aiguamolls de la Comunitat Valenciana La Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana, d'espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana, després de definir com zona humida -seguint la Convenció Ramsar- les maresmes, les marjals, les torberes o les aigües rases, ja siguen permanents o temporals, d'aigües estancades o corrents, dolces, salabroses o salines, naturals o artificials, estableix que: "Les zones humides hauran de preservarse d'activitats susceptibles de provocar-ne la recessió o degradació, i amb aquest fi els terrenys inclosos en aquestes seran classificats sempre com a sòl no urbanitzable subjecte a especial protecció. La classificació del sòl es mantindrà fins i tot en el supòsit de dessecació per qualsevol causa de la zona humida o d'una part d'aquesta. (...) El Govern valencià, a proposta de la Conselleria de Medi Ambient, aprovarà mitjançant un acord un catàleg de zones humides on s'incloga la delimitació d'aquestes zones" Una interpretació correcta de la Llei ens duu a la consideració de que no es tracta de fer una selecció, sinó una identificació. Es a dir, que si un espai té les característiques enunciades per la Llei ha de ser inclòs al catàleg.

El Consell Valencià va presentar en juliol

TIPOLOGIES BÀSIQUES DELS AIGUAMOLLS VALENCIANS.

Albuferes litorals més o menys colmatades (Sistemes restinga o devesa-albufera): Albufera de València, Marjal de Pego-Oliva Marjals litorals: Marjal d'Almenara, Marjal de La Safor, ... passat el seu projecte de Catàleg amb un període d'informació pública de tres mesos.

El projecte proposa catalogar 13.323,61 Ha, que es sumarien als espais que ja comptaven prèviament amb protecció legal: l'Albufera de València, les Llacunes de la Mata i Torrevella, Salines de Santa Pola, el Fondo d'Elx, la Marjal de Pego-Oliva i el Prat de Cabanes.

Els 39 espais inclosos al projecte de catàleg de la conselleria són representatius de l'ampla varietat d'aiguamolls valencians, trobant-se marjals com les dels Moros, Nules-Burriana, Peníscola, Almenara, Ribera sud del Xúquer i la Safor, desembocadures de nus -L'Algar, Millars, Racons, Bullents, Xúquer, Xeraco...-, saladars i salines costaneres i de l'interior Calp, Villena...- i tota una varietat d'ullals, fonts i embassaments.

Si bé el llistat és impressionant per la seua varietat i la quantitat d'espais acollits, s'han trobat a faltar algunes mancances significatives i poc justificables. En especial, Acció Ecologista-Agró ha denunciat l'exclusió del catàleg de la marjaleria de Castelló -amb 2.100 Hao el Prat d'Orpesa, terrenys on la pressió urbanística ha estat -i és encara- molt forta.

A més es troben a faltar les llacunes de Sogorb, albuferes menudes com les de Xàbia, Moraira o Alacant, algunes fonts, ullals i salines i un bon nombre d'embassaments que, en conjunt,

sumen unes 8.582,81 Ha. sense catalogar, front a les 13.323 Ha catalogades.

Així, cal tenir ben present que un catàleg realitzat amb criteris estrictes que incloga tant els espais reivindicats per la conselleria com els que s'han trobat a faltar al catàleg suposarien en total unes 21.906,42 Ha, una superfície semblant a la del Parc Natural de l'Albufera de València. Açò vol dir que estem tractant d'uns ecosistemes escassos, la superfície dels quals s'ha reduït dràsticament en temps recents i, per tant, no pot consentir-se que seguisquen minvant. La qual cosa es tradueix en la necessitat de protecció i inclusió al Catàleg de qualsevol espai que tinga les característiques d'un aiguamoll.

L'aprovació del Catàleg, si es millora substancialment la proposta i, sobretot, l'aplicació de les disposicions en quant a qualificació com no urbanitzable, dotacions d'aigua i vigilància d'activitats en les seues conques, pot suposar un futur esperançador per a aquestos valuosissims ecosistemes Q

LAGUNA, Emilio (coord.); Flora Endèmica, Rara o Amenazada de la Conlunidad Valenciana, València: Generalitat Valenciana, 1998.

MAYOL, Joan. La importància de las Zonas Húmedas del mediterraneo Occidental para las Aves Acudticas. Pagina Web del Ministerio de Medio Ambiente.

Desembocadures: Rius de La Sénia, de Les Coves, Millars, Segura,...

Fonts:

'•'.••..•: • • •

•<!' .;•""

Naixement del Riu Verd, Fonts de L'Algar,...

Llacunes endorreiques: Llacuna de San Benito, Llacuna i Saleros de Villena,...

Salines i saladars litorals: Calp, Santa Pola, ...

Embassaments: Embarcaderos, El Bosquet de Moixent,...

'

I

DEFENSA DELS ANIMALS I

Tarzan A caries, que cuida la carrasca de Tarzan. esprés de la mort de Tarzan, els seus responsables s'apressaren a lamentar la desaparició de "la primera pedra vivent del zoo de València". Però, si algun emblema mereix Tarzan per haver inaugurat les instal·lacions de Vivers és el de l'alliberament animal i no el dubtós honor de fer-li publicitat barata a cap zoològic. Acció Ecologista Agró li va entregar el Premi Carrasca en 1997, símbol de la llibertat que mereixia, com la resta d'animals condemnats a dur una vida estèril. Abans o després, la tràgica història de Tarzan, que va passar 35 dels seus 38 anys en una gàbia, evidenciarà la inhumanitat dels

D

zoològics i serà una bufetada per als que l'utilitzaren com a reclam exòtic, els mateixos que hui lamenten la seua mort amb llàgrimes de cocodril perquè ja no poden disfrutar del negoci de l'animal entre reixes.

Lluny d'honrar el zoo de València, la seua imatge ens recorda que aqueix antre, on romanen altres animals en pèssimes condicions, s'ha de tancar. I molt més absurde és el consol d'unes instal·lacions majors -sempre postergades-, perquè signifiquen el mateix: la contemplació d'uns sers vius engabiats, lluny del seu hàbitat, privats de qualsevol estímul emocional i convertits en malalts mentals. A

més a més, en el cas dels primats -sers extremadament intel·ligents-, la privació d'una vida social junt als seus cosemblants hauria de constituir un greu delicte. No sols no és així, sinó que fins i tot, com una última falta de respecte, Tarzan serà dissecat i exposat al nou zoo. L'espectacle patètic de l'animal donant la benvinguda a l'entrada del nou recinte posterga més enllà de la seua mort la humiliació de l'escaparat al que fou sotmès en vida. En altre lloc, la carrasca de Tarzan, que representa al nombre de persones que lluitem contra les injustícies comeses amb els animals, segueix creixent t» COMISSIÓ DE DEFENSA ANIMAL