Mètode. Número 25. Primavera 2000

Benvolgut Fox, Em muir de ganes de tenir algú amb qui parlar d’insectes. […] Des que vaig deixar Cambridge he estat molt ociós en tots els sentits, i entre altres pel que fa a l’entomologia. Això no obstant, he capturat uns pocs insectes en els quals estic molt interessat: la meua germana n’ha fet uns dibuixos aproximats de tres:

Fig. I: D’un delicat color negre blavenc, però no és tan ample com s’ha posat en aquest dibuix.

Fig. II: D’un color bastant més lleuger i més metàl·lic, les potes no s’hi han posat.

Fig. III: Aquesta és una bona representació.

En saps el nom?

CHARLES DARWIN Carta a William Fox, 12 de juny de 1828

25 col·leccions de la memòria Les col·leccions universitàries per Francisco Tomás ..................................................... 3 El coneixement dels rèptils i dels amfibis per Vicent Roca ................................................................. 4 La Societat Valenciana de Ciències de la Salut, “Joan Baptista Peset” per Francesc Asensi Botet ....................................... 5 Universitat 2000 per Aurelio Beltrán ......................................................... 6 Angles, circumferències i logaritmes a la vida quotidiana per Ester Pinter .................................................................. 7 Continuant les observacions de Plini el vell per Enrique Peñalver .................................................... 8 Planck i la revolució quàntica per José Bernabeu Alberola ................................ 11 Sobre la matèria i més enllà per Miguel Ángel Sanchis Lozano .............. 13

S

embla que el gust per conservar, ordenar i covar amorosament allò singular és quelcom purament humà. A més a més, del més

simple col·leccionisme, s’han originat alguns dels més grans pensadors de la història: Aristòtil va tenir una de les majors col·leccions d’animals vius de tots els temps; Goethe, al·ludint a les seues nombroses col·leccions, advertia que cada paraula que deia encertada li havia costat una bona inversió de diners, i Darwin es va iniciar en la història natural per un instintiu i febril amor a la caça d’escarabats.

Sense els escarabats de Darwin, sense el zoològic d’Aristòtil, sense les col·leccions del savi de Weimar, molts fragments de la història serien diferents. En qualsevol cas, sembla clara aquesta tendència innata dels homes a acumular durant les seues vides un ingent embalum d’objectes, alguns d’indubtable interès, altres senzillament inversemblants. La Universitat de València, en aquest sentit, és la dipositària d’una de les col·leccions més importants d’història de la ciencia de l’estat espanyol, així

monogràfic:

col leccions de la memòria........ 17

com d’altres importants col·leccions relacionades

Articles d’Antoni Roca; José R. Bertomeu i Antonio García Belmar; Mª Amparo Salinas, Margarita Belinchón i Esteban J. Sánchez; Rafael Sisto, Xosé Fraga i Ánxela Bugallo; Alfredo Baratas; José Luis Fresquet; Jesús I. Català.

amb el coneixement científic (Museu de Geologia, de

moni de la Universitat, i contrastar-lo amb d’altres

entrevista:

de semblants. Les opinions al respecte d’un selecte

Entrevista a Jim Bennet, per Víctor Navarro, Amparo Salinas i Jesús Català .................................................................... 42

llibres ....................................................................... 48 novetats publicacions.... 59 tesis.................................................................................. 61 històries de científics ..... 62 ciència per a poetes: La Serena i la Terra Alta per Joan Perucho .......................................................... 64

Zoologia, Jardí Botànic, etc.).

Per això, en aquest número 25 de la revista Mèto-

de, s’ha volgut analitzar aquest importantíssim patri-

grup d’historiadors de la ciència es comparen amb les dels conservadors dels museus. Alhora comptem amb les col·laboracions de Xavier Bellés i de Mercè Piqueras, que glossen l’obra de científics que destacaren per la formació de belles col·leccions. Finalment, Joan Perucho ens sedueix amb un dels sorprenents animals que figuren en aquelles altres col·leccions d’animals fantàstics que són els bestiaris. Tot plegat un bell recull de propostes i lectures. I és que col·leccionar fa l’home.

Martí Domínguez

`

2

Núm. 25 MÈTODE

MÈTODE - UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. NÚM. 25. PRIMAVERA 2000. EDITA: Vicerectorat d’Investigació. DIRECCIÓ: Martí Domínguez. CONSELL ASSESSOR: Josep Lluís Barona, José Pio Beltrán, Joan Ferrando, Joan F. Mateu, Jesús Navarro, Juli Peretó, Francisco Tomás.

COL·LABORADORS: Xavier Bellés, Aurelio Beltrán, Jesús Ignasi Català, Ana Cortés, Jordi Domingo, Emili Laguna, Ester Pinter, Mercè Piqueras. FOTÒGRAF: Miguel Lorenzo. ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC: Josep Agustí. ASSESSORAMENT ANGLÉS CIENTÍFIC: BaracloughDonnelland, Online English, Burjassot. PORTADA I MAQUETACIÓ: José Luis Iniesta Ferrándiz.

ADMINISTRACIÓ: Anna Alcàcer. IMPREMTA: Gràfiques Antolin Martínez, s.l. Baró d’Hervés, 8.

46003 València.Tel. (96) 391 89 84. DIPÒSIT LEGAL: V-1717-1992. ISSN: 1133-3987. Per a qualsevol consulta adreceu-vos a MÈTODE.Av.Arts Gràfiques, 13-2n pis. 46010 València. Tels.: 96 386 46 88 - 96 386 45 61. Fax: (96) 386 40 67. Correu Electrònic: Marti.Dominguez@uv.es

LES COL·LECCIONS UNIVERSITÀRIES Francisco Tomás*

Un dels projectes més importants desenvolupats banda, conseqüència de la diversitat del món natural per la Universitat de València amb motiu de la comen evolució constant, i de l’altra, ha estat construït memoració dels seus cinc segles d’existència és el amb l’esforç de molts investigadors al llarg de la Thesaurus. És aquest un projecte que té com a objechistòria, per a la qual cosa han estat recolzant-se en tiu la catalogació i la difusió del patrimoni de la Uniinstruments i models que han conduït a la ciència tal i versitat, en tota la seua dimensió cultural, i en què com avui la coneixem. Les col·leccions són per tant s’inclou, certament, l’activitat científica. La nostra una eina idònia per trencar amb l’estatisme al qual universitat, com que és una institució cinc vegades són induïts molts dels nostres estudiants pels sistemes centenària, ha anat acumulant un patrimoni molt educatius a l’ús. extens al llarg de la seua existència. I estrictament La difusió dels continguts de les col·leccions mitparlant, en el camp de la ciència, cal fer menció de la jançant catàlegs impresos, o sistemes electrònics de col·lecció mineralògica, de l’extensa col·lecció zoolòdifusió (suports magnètics o òptics, Internet, etc.) tingica, desgraciadament molt afectada per l’incendi de drà una importància enorme per fer accessibles els 1932 que va destruir el seus continguts a un nombre Museu d’Història Natural de de persones molt elevat. En la Universitat, de la col·lecció aquest punt haurà de posar-se d’instrumental científic una cura especial a fer que «EXISTEIX UNA CONTROVÈRSIA (sobre la qual s’ha anat aquesta difusió supere la pura MOLT ÀMPLIA SOBRE LES actuant molt intensament), i i simple relació de fotograCOL·LECCIONS D’ANIMALS. finalment de la meravellosa fies, i això obliga a fer esforNO S’ADIU GAIRE AMB EL col·lecció d’éssers vius vegeços de comunicació que no tals del nostre Jardí Botànic. seran senzills. Això no obsCARÀCTER DIVULGATIU O A aquestes col·leccions tant, el contacte directe amb FORMATIU MOSTRAR ÉSSERS ALS s’uneixen d’altres de menor els continguts d’una col·lecció QUALS SE’LS SOSTRAU DEL SEU entitat, com també l’ingent no pot ser substituït per ELEMENT NATURAL PER EXHIBIRcabal de fons bibliogràfics aquests mitjans esmentats. sobre ciència dipositats en la L’observació real de les coses LOS EN ZOOLÒGICS.» nostra Biblioteca Històrica i encara –i espere que per semal Jardí Botànic. pre– és molt més enriquidora.

No és la meua intenció en Per acabar voldria fer una aquestes poques ratlles alimentar polèmiques sobre el menció expressa de les col·leccions d’éssers vius. paper de les col·leccions científiques en la divulgació Existeix una controvèrsia molt àmplia sobre les del coneixement. He de dir, però, que les col·leccions col·leccions d’animals. No s’adiu gaire amb el caràcsignifiquen una mostra importantíssima de com ha ter divulgatiu o formatiu mostrar éssers als quals se’ls anat creixent i evolucionant la ciència. És precisament sostrau del seu element natural per exhibir-los en el detall d’una col·lecció allò que al meu parer els zoològics, per amplis que aquests siguen. És realment confereix un enorme valor pedagògic i educacional. gratificant, per contra, conviure amb una col·lecció La visió del conjunt dels especímens que la compod’éssers vegetals vius, ben organitzada i estructurada. nen permet apreciar, per exemple, la diversitat de la A la nostra ciutat, i més concretament a la nostra univida, o fins i tot el desenvolupament de l’enginy de versitat, en tenim una mostra exemplar: el Jardí Botàl’home per a anar dotant-se d’instruments adequats nic. Fer-hi un passeig, amb esperit observador, ens per a afrontar problemes més i més complexos. aportarà coneixement i plaer.

Les col·leccions van en ajuda dels docents que tracten de transmetre als seus alumnes que el coneixe*Vicerector d’Investigació de la Universitat de València ment científic tal i com avui el perceben, és, d’una

Núm. 25 MÈTODE

3

EL CONEIXEMENT DELS RÈPTILS I DELS AMFIBIS Vicent Roca*

L’avanç de l’estudi dels amfibis i rèptils ha estat les formes autòctones posa en greu perill les poblacions notable en les darreres dècades, principalment en l’àmd’aquestes. bit ibèric. Si més no com és el cas dels cetacis o d’altres La península Ibèrica presenta una rica herpetofauna animals més emblemàtics com ara els óssos, els vells conseqüència de la seva situació estratègica en la conca marins o els ocells rapinyaires, l’interès pels amfibis i mediterrània europea. La conservació d’aquest tresor rèptils, tradicionalment maleïts des del punt de vista herpetològic passa per la preservació dels hàbitats i la popular, s’ha incrementat recentment. La conservació de sensibilització de la gent de cara al millor coneixement i les seues poblacions i l’estudi bàsic de la seva biologia, comprensió d’aquests animals. han propiciat estudis i actuacions per part de societats i A les illes Balears i Canàries sorgeixen problemes professionals. propis com a conseqüència intrínseca de la insularitat, i En l’àmbit de l’estat espanyol i també amb actuaaixí tenim que es troben en perill d’extinció espècies cions al si de la Unió Europea, l’Asociación Herpetolód’amfibis com ara el ferreret (Alytes muletensis) a l’illa gica Española (AHE) és un referent ineludible quant a de Mallorca i també espècies de rèptils com els llangarrecerca i conservació dels amfibis i rèptils. L’AHE ha daixos gegants d’algunes de les illes Canàries, com ara participat en programes europeus per a la seua conservael llangardaix gegant de l’illa de Hierro (Gallotia simonció, ha desenvolupat projectes yi) i altres formes de les illes de Life sobre espècies en perill Tenerife i Gomera. d’extinció, i ha suggerit plans Al País Valencià es troba una «AL PAÍS VALENCIÀ d’actuació sobre espècies ameherpetofauna bastant rica. L’esnaçades a Europa. A Espanya, tatus de les poblacions d’amfiES TROBA UNA HERPETOFAUNA l’AHE ha participat i participa bis i rèptils es pot considerar BASTANT RICA. en l’elaboració del Llibre roig més o menys saludable, excepL’ESTATUS DE LES POBLACIONS dels vertebrats, ha publicat l’ació feta de les tortugues d’aigua D’AMFIBIS I RÈPTILS ES POT tles de distribució de l’herpetodolça (Emys orbicularis i fauna espanyola i altres obres Mauremys leprosa) i dels ofeCONSIDERAR MÉS O MENYS d’herpetologia, i treballa activagabous (Pleurodeles wlatl).

SALUDABLE.» ment en diferents programes i Potser el major problema de projectes nacionals i autonòconservació al nostre país és la mics per al desenvolupament dessecació de les marjals i la del coneixement i per a la condesaparició de petites zones servació d’aquests vertebrats. humides, basses temporals i Actualment els problemes altres estructures tradicionals que afecten les poblacions naturals d’amfiartificials (fonts, safareigs, abeuradors...) que bis i rèptils són de diversa índole. Un mantenen poblacions reproductores de gripaus i dels principals n’és la destrucció d’hàbiofegabous. tats i el consegüent descens de les Tots aquests problemes i també altres qüestions poblacions. Això es fa palès en la urbad’interès per al coneixement dels amfibis i rèptils seran nització d’àrees importants per a la vida tractats per experts en herpetologia, al llarg del VI Conde determinades espècies, la crema de grés Lusoespanyol, X Congrés Espanyol d’Herpetoloboscos, la contaminació química, i gia” que se celebrarà a la nostra ciutat entre els essencialment, i pel que fa als amfibis dies 11 i 15 de juliol. Els participants en el que tenen una dependència absoluta de congrés exposaran les sessions orals a l’aigua per a la seva reproducció, al dessecal’aula Magna de la Nau i les sessions de ment d’aiguamolls i de zones humides. Un altre cartells al claustre. problema és la presència d’espècies introduïdes general*President de la Asociación Herpetológica Española ment fortes i resistents, la competència de les quals amb Departament de Biologia Animal. Universitat de València

4

Núm. 25 MÈTODE

LA SOCIETAT VALENCIANA DE CIÈNCIES DE LA SALUT “JOAN BAPTISTA PESET” Francesc Asensi Botet* De societats i corporacions mèdiques no en falten al cià. Aquest interès es posa de manifest en l’ús bàsic del País Valencià. Unes són de caire professional, com els nostre idioma per a totes les seues activitats i en l’elecció col·legis de metges d’àmbit provincial, altres són més com a titular del doctor Joan Baptista Peset, eminent aviat científiques, com les societats valencianes de les científic, rector de la Universitat de València, personalitat diverses especialitats sanitàries, altres, en fi, són prefeen tot moment compromesa amb el seu poble que acabà rentment acadèmiques, com ara la Reial Acadèmia de els seus dies afusellat per la repressió franquista.

Medicina de València o l’Institut Mèdic Valencià. La Sobre aquests dos pilars bàsics –pluridisciplinaritat vitalitat, el reconeixement i el pes social d’aquestes oberta i compromís cívic– ha començat a funcionar la associacions és molt variable. En alguns casos es tracta SVCS “Joan Baptista Peset”. L’acte de presentació tingué d’entitats venerables, amb una gran tradició, que en un lloc el 22 de desembre de 1999 a l’Aula Magna de la Unitemps tingueren molta importància, però que a hores versitat de València presidit pel seu Rector Magnífic, Dr. d’ara es mantenen gairebé solament per inèrcia.

Pedro Ruiz, amb intervencions del primer president de la Davant aquesta prodigalitat associativa, quin sentit té nova societat, prefessor Rafael Sentandreu, del secretari, la creació d’una nova societat mèdica?

Dr. Lluís Cerveró, del vice-rector de Cultura de la UniS’ha de dir que la Societat Valenciana de Ciències de versitat de València, professor Juli Peretó, i del president la Salut (SVCS) Joan Baptista Peset no és una societat de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de estrictament “mèdica”. D’altra Balears, el doctor Joaquim Rabanda, naix amb unes caracterísmis. Emili Balaguer, catedràtic tiques i uns objectius que la d’Història de la Medicina de la diferencien i li marquen uns Universitat Miguel Hernández «LA SEGONA CARACTERÍSTICA camps d’actuació propis, sense d’Elx, pronuncià una conferència DEFINITÒRIA DE LA SVCS cap mena d’interferència amb sobre la història de les associaÉS EL SEU COMPROMÍS les entitats abans esmentades. cions mèdiques valencianes i, en PERMANENT AMB LA REALITAT D’aquestes característiques i nom de la família Peset, el doctor DEL PAÍS VALENCIÀ EN TOTA objectius se n’han de destacar Josep Lluís Peset glossà la figura fonalmentalment dos. del seu oncle, titular de la soLA SEUA EXTENSIÓ GEOGRÀFICA, En primer lloc, com el seu cietat.

CULTURAL I SOCIAL.» nom diu, és una societat de El programa inicial és ambi“ciències de la salut”, concepte ciós i estan previstes una sèrie d’activitats amb una freqüència molt més ampli que el de “meaproximadament mensual. A l’hora de redactar aquestes dicina”. “Ciències de la salut” són totes aquelles branlínies s’ha celebrat ja un debat sobre els programes ques del coneixement que incideixen sobre la salut sanitaris dels distints partits polítics davant les elechumana: l’assistència mèdica, la sanitat pública, les cions del 12 de març. En l’agenda d’activitats succescondicions de treball, els hàbits nutritius, l’urbanisme, sives figuren taules rodones sobre les fundacions sanitàel medi ambient, l’educació sanitària, etc., etc. De tots ries, sobre els medicaments genèrics, sobre els proaquests temes se n’ocuparà la nova societat, sempre des blemes del medi ambient al País València, etc. d’una perspectiva multidisciplinària i oberta al debat.

En general, aquests actes tindran lloc al Col·legi La segona característica definitòria de la SVCS és el Major Rector Peset de la ciutat de València, centre uniseu compromís permanent amb la realitat del País Valenversitari que comparteix titular amb la Societat. També cià en tota la seua extensió geogràfica, cultural i social. es realitzaran activitats a altres localitats valencianes No es tracta d’un nou fòrum per a presentar i debatre en com Gandia, Castelló, Alacant i altres indrets. abstracte temes de salut. Aquest objectiu és acomplert a bastament per altres associacions. En tot moment la SVCS estarà vinculada i centrarà tot el seu interès en el fet valen*Hospital Infantil “La Fé”

Núm. 25 MÈTODE

5

UNIVERSITAT 2000 Aurelio Beltrán*

Primavera del 2000. La universitat ha irromput amb que la llei de 1986 –és cert que existia la CAICYT–, un una certa empenta en els mitjans. Encara que solament finançament que sempre ha resultat escàs i un voluntaatenguera a la nova lògica que s’obre després de les risme sense límits –autèntic impulsor de capacitats eleccions del 12 de març, el propòsit de recuperar el fil contrastades–, la investigació en la universitat ha anat del discurs –benvingut siga l’“Informe Bricall”– ja serà obrint-se pas imperiosament, sense temps per al discurs. oportú. Però es tracta d’alguna cosa més. Diuen que la I així s’ha anat transformant en una imitació de gegant societat del moment és la del coneixement, encara que –els resultats són realment brillants– que, a pesar de tot, algú –amb matisos– insistesca a dir que és de la inforno pot ocultar els seus peus de fang. Fang del qual, entre mació i altres, més voluenterosos, de l’aprenentatge. No símptomes de cansament ja experimentats i una dificulresulta controvertit afirmar llavors –escrit així per qui té tat desesperant per incorporar joves –particularment feriautoritat– que la universitat n’és el cor o que el seu dora quan a més a més de necessaris són, probablement, paper com a motor de progrés s’ha reforçat. Això no el millor exponent de la feina feta–, es van amassant obstant, tot indica que, igual com tants cors i motors dubtes creixents –ens falta el discurs– sobre el paper de més, necessitarà certs ajustaments la investigació en la universitat i el per adaptar-se als temps actuals. I paper d’aquesta en l’estratègic (ara) «BENVINGUT SIGA no és solament això. El nostre trinomi R+D+I. paradoxal sistema ciència-tecnoloLa primavera anuncia que hi L’“INFORME BRICALL” SI gia-societat –encara que aquesta haurà canvis substancials en PORTA TAMBÉ AQUEST ens la van baratar ja fa temps per la aquests menesters que ens tornaran DEBAT I NO ENS DEIXA EN indústria… presenta tantes mana contar des dels governs de MaEL DUBTE PERMANENT.» cances que, ara per ara, la universidrid i de València, encara que els tat sembla que en constitueix la pressupostos no tinguen mai l’elobaula més robusta. Si l’actual triqüència de les proclames –“És nomi R+D+I (recerca, desenvolupament i innovació) ha paradoxal que es parle del 2000 com l’any de la R+D”, adquirit el caràcter estratègic que tants proclamen, la F. Tomàs, Nou Dise, 24 de febrer)–. I un pensa que responsabilitat que es carregarà sobre la universitat abans de sucumbir a la temptació d’eixir veloços, una espanyola, cor i motor, serà quasi dramàtica. vegada més, darrer de les seus paraules, no resultaria Encara que, potser, no hi haurà per a tant, els reptes hi sobrer que ens prenguérem un respir per al discurs. Per són. I és cert que la universitat necessita recobrar el fil això, quan la universitat ha irromput en els mitjans per d’un discurs que la rescate de l’atabalament en què, recobrar el fil, un ha escorcollat amb esperança entre qualsevol que siguen les causes, semblem submergir-nos aquests milers de paraules –més de cent mil s’han vessat amb el transcurs de la dècada dels noranta. En algun solament en l’“Informe Universidad 2000”– alguna proaspecte, com succeeix amb la recerca, més que recupeposta que, des de la universitat, plantejara la necessitat rar-lo fins i tot caldria construir-lo. Més enllà de declarad’habilitar un lloc adequat, amable, també per a la invescions genèriques –s’ha dit ja en tantes ocasions que és tigació –aquesta tasca definitòria en les seues estrucprecisament la recerca allò que converteix l’educació tures–. No l’ha trobada. Malapteses de lector a banda, és superior en universitària!– o brillants excepcions –n’hi possible que, enfront de tants atabalaments més, la ha hagut moltes–, la investigació en la universitat espamateixa esplendor dels resultats siga ja una negació de la nyola –projecte col·lectiu– és fenomen massa recent. La necessitat. Demane disculpes llavors i a oblidar el que institucionalització de la ciència que va seguir a la segos’ha dit. Encara que, potser solament amague el problena guerra mundial responia en el nostre entorn a un proma. Benvingut siga l’“Informe Bricall” si porta també cés ideològic del qual Espanya, per raons òbvies, es va aquest debat i no ens deixa en el dubte permanent. veure privada. Aquí quasi tot es va haver de fer de manera precipitada i vehement –a la recerca del temps perdut– *Professor titular de Química Inorgànica i director de l’Institu de Ciència dels entrada ja la dècada dels vuitanta. I sense més alforges Materials

6

Núm. 25 MÈTODE

ANGLES, CIRCUMFERÈNCIES I LOGARITMES A LA VIDA QUOTIDIANA Ester Pinter

Foto: Miguel Lorenzo

Rialles de 160 graus, d’introduir. Si no ho fan somriures en línia recta, soraixí, alerta!, us enganyen. preses de kilo i mig..., totes Una altra recomanació les mesures dels sentiments, d’Alzina, per tal que les menys la de la indiferència, joies brillen més cal tallarés el que va sumar el cateles en forma d’octàedre. dràtic de matemàtiques de Els Punts Estrella tamla Universitat Politècnica de bé van merèixer l’atenció Barcelona i exrector d’ad’aquest catedràtic, poc questa, Claudi Alzina, el convençut dels avantatges passat 22 de març, a l’Aula de l’oferta de la Caixa: “Si Magna de l’edifici de la gastes 950.000 amb la tarNau, amb la conferència geta, ja tens 950 punts, i «AMB MÉS DE 30 DIAPOSITIVES “Per a què serveixen les amb ells, un paraigües”. Almaetmàtiques a la vida quozina es preguntava “què ens I MÉS DE 2.000 PARAULES, CLAUDI tidiana”. El resultat va ser el estan regalant?”, segons ell, ALZINA VA INTENTAR CONVÈNCER EL que s’havia proposat, “apas“ens tenen enganxats per la NOMBRÓS AUDITORI QUE LES sionar la gent per una matèfilosofia del “més val això UNIVERSALS MATEMÀTIQUES ria que, a banda de les proque res”. fessions, trobem a la vida Com a curiositat, sabien SERVEIXEN A CASA I AL CARRER.» diària dels ciutadans i ciutaque per esbrinar l’edat d’un danes”. Amb més de 30 dianen se li fa una radiografia positives i més de 2.000 padel canell per veure la disraules, Alzina va intentar convèncer el nombrós auditància entre els ossos? I que per saber si un galindó es tori que les universals matemàtiques serveixen a casa i pot operar es mesura l’angle que forma respecte al al carrer, per a resoldre problemes, aclarir conceptes, peu? planificar a llarg termini, triar racionalment, criticar, Cal fer números quan es dubta si llogar o comprar canviar d’opinió i dialogar de manera intel·ligent. un pis, a l’igual que quan es vol tenir un fill i una La lliçó va començar estripant un ratolí dels que es filla, la parelleta. Alzina aconsellava tenir quatre fills fan servir per a l’ordinador. Descobria així com la geoper tal d’assegurar-se’n perquè aleshores les probabimetria havia inspirat els seus inventors perquè a partir litats seran més altes. d’una esfera en moviment i en contacte amb tres cilinSobre el famós sorteig del Ministeri de Defensa dres arribaren les ordres al disc dur. Però Alzina, per a que tots els matemàtics van denunciar perquè es consorpresa dels assistents, tenia preparats altres invents siderava que els joves no estaven en igualtat de condimés cassolans obtinguts a partir de la geometria. Un cions per anar a la mili per culpa del sistema aleatori cilindre de goma que pela alls quan es col·loca l’olorós triat, Alzina va reconèixer que els qui s’havien equialiment al seu interior i es pressiona perquè done volvocat havien estat ells per reclamar-hi, “l’aleatorietat tes; mitja circumferència amb badalls al costat per ja s’havia produït abans de començar a aplicar-la”. separar el rovell de la clara de l’ou, n’era un altre També cal saber matemàtiques per a dialogar, per exemple per als menys manyosos en l’art culinari. entendre com funciona la llei d’Hont, com s’obtenen Alzina també recomanava per als més avesats estar al les majories als governs i, al capdavall, com funciocas que el radi de la circumferència de l’instrument nen les societats. Finalment es va posar seriós, i amb que utilitzen els gelaters per a agafar el gelat del reciell tota la sala: “Les matemàtiques serveixen per forpient equivalga al radi de la mesura de neula on s’ha mar gent lliure” concloïa Claudi Alzina.

Núm. 25 MÈTODE

7

CONTINUANT LES OBSERVACIONS DE PLINI EL VELL Enrique Peñalver*

Si pensem en alguna cosa rara i exòtica, prou que s’apleguen 41 localitats i l’aspecte més interessant és podríem posar com a exemple un insecte fossilitzat. que algunes d’elles són de rellevància mundial.

La curiositat que sempre ha despertat la presència Hi ha dues modalitats principals en què es poden d’insectes fòssils en l’interior d’una gemma transpatrobar fossilitzats els insectes; en l’ambre i en roques rent com és l’ambre es remunta als temps de Plini el d’aspecte laminar. En el primer cas, els insectes van Vell: “Arquelau, que va ser rei de Capadòcia, conta quedar atrapats en la resina de certs arbres en temps que s’importa d’aquell país [l’Índia] un ambre brut remots mentre volaven o es desplaçaven pels troncs, que té una escorça de pi adherida i que després es aquesta resina els va momificar i els preservà per un poleix coent-lo en greix de porcells. Prova que l’amfutur calculat en desenes de milions d’anys. Andrew bre va destil·lar inicialment en forma líquida són Ross, del Natural History Museum de Londres, ha algunes coses que es transparenten en el seu interior denominat l’ambre amb un nom tan gràfic com “la com ara formigues, mosquits i llangardaixos, els càpsula natural del temps”. quals amb tota seguretat van quedar enganxats a l’amEn la segona modalitat els insectes van anar a raure bre encara líquid i, en endurir-se, hi van romandre a les aigües d’un estany del passat i, una vegada atrapats en l’interior”. Satisfer la curiositat coneixent enfonsats, van quedar colgats per fines capes de llot i com ha pogut quedar encapsulat de manera tan duramatèria orgànica anomenades sapropel. En el transdora i perfecta un cos tan delicat ja mereix la pena i curs novament de milions d’anys es van anar endurint així dedicar-hi una mica del nostre temps, tal com va les capes de sapropel i es van transformar en una fer Plini en el primer segle de la nostra era. Però peculiar roca durant el procés anomenat de litificació. aquests insectes fòssils, estudiats per la paleoentomoLa feina que ara aborda el departament de Geolologia, ens ofereixen moltes respostes més, algunes de gia de la Universitat de València és l’estudi dels ben sorprenents, i planteja no insectes fòssils de diversos jacipocs interrogants nous. El naturaments, tant d’ambre com de roca lista romà, en contra del que laminada. Aquesta tasca implica havien defensat els savis grecs, ja les prospeccions i excavacions «AL JACIMENT DE va comprendre llavors la naturaque es desenvolupen durant l’esRIBESALBES A CASTELLÓ lesa de l’ambre, però si bé avui tiu, posteriorment comença la S’HAN TROBAT NOVES dia sabem que “formigues, mosllarga preparació de les mostres FORMES DE MOSQUITS, quits i llangardaixos” van patir per a la lupa binocular i l’estudi una deshidratació i esterilització dels exemplars d’insectes amb LIBÈL·LULES I CRISÒPIDS» que permeté la seua exquisida tècniques especials. La preparaconservació, a hores d’ara el proció per a l’estudi d’un insecte fòscés detallat d’aquest curiós fenosil en ambre no té cap relació men de fossilització continua en el misteri. amb la que és típica d’un entomòleg, sinó que és Fins i tot, ara que la ciència espanyola arranca amb idèntica a la realitzada per certs gemmòlegs. certa força, ens podria semblar una frivolitat destinar Recentment s’ha descobert el que és un dels jacirecursos i investigadors a l’estudi dels insectes fòssils. ments de major importància mundial del seu tipus, Comentarem en aquest article per què no es pot consiens referim al jaciment alabès d’ambre de fa 110 derar una frivolitat aquesta mena d’investigació. D’almilions d’anys, és a dir, del període cretàcic. El seu tra banda, hom sol creure que en la Península Ibèrica estudi multidisciplinar ha posat de relleu que ens trono trobarem jaciments que ens mostren fossilitzats bem davant d’una de les grans troballes paleontològiaquests delicats artròpodes. No hi ha res de més erroques d’Europa en les darreres dècades. De jaciments ni. En una catalogació recent, i exceptuant Portugal, similars no se’n coneixen més que al Líban, a Jordà-

8

Núm. 25 MÈTODE

nia, Anglaterra i Àustria. En el nostre cas destaca per sents en les col·leccions de museus que esperen ser la seua rellevància l’enorme abundància d’exemplars descrits i batejats amb un nou nombre en llatí. L’altre i la seua diversitat. Ara la comunitat internacional de es localitza als voltants de la població de Rubielos de paleoentomòlegs ha posat la seua atenció en Àlaba i, Mora, a la província de Terol. En aquest cas és tal la sembla que finalment s’ha estimulat l’estudi del regisriquesa, varietat i bona conservació dels insectes fòstre fòssil del Líban, que juntament amb el del País sils que fa uns anys va merèixer la visita del professor Basc canviarà la nostra idea Adolf Seilacher, un dels sobre l’evolució dels insecpaleontòlegs en actiu més tes en un període clau, tal influents i insignes. Què era «CONÈIXER AQUEST REGISTRE com es comentarà més el que interessava tant a DE JACIMENTS EXCEPCIONALS, endavant. Hi ha altres jaciAdolf Seilacher i a molts ments similars, encara que paleontòlegs més que invesJUSTAMENT QUALIFICATS DE no tan rics, que s’estudien a tiguen els rars jaciments “FINESTRES AL PASSAT”, Astúries i a Terol. que conserven restes d’orENS PERMET UNA COMPRENSIÓ Tots els especímens troganismes tan delicats?, preÀMPLIA I AJUSTADA bats pertanyen a gèneres i cisament conèixer el espècies desconeguts per la concurs quasi “miraculós” DELS AMBIENTS DEL PASSAT.» qual cosa cada nova prosde molts i poc probables pecció o excavació d’ambre esdeveniments que van amplia enormement el nosconduir a aquesta conservatre coneixement dels insectes que van viure en la ció excepcional. Dels insectes d’aquesta localitat de Península Ibèrica –llavors una illa– juntament amb els Terol se’n conserven perfectament els milers de dimidinosaures, i això 45 milions d’anys abans de l’extinnuts pèls que van cobrir les ales membranoses, també ció d’aquests darrers. A més a més hi ha nombrosos les estructures internes de l’abdomen com ara els sacs exemplars que pertanyen a importants grups que d’emmagatzemament seminal en les femelles, per desaparegueren completament al final del període posar solament dos exemples. Algunes claus estan ja geològic anomenat cretàcic, moment que coincideix resoltes i d’altres esperen la integració de dades sediamb la cada vegada més documentada col·lisió d’un immens meteorit contra la Terra. Un exemple es correspon amb una petita vespa paràsita trobada en ambre a Terol, pertany a l’extinta i rara família anomenada Cretevaniidae, de la qual únicament se’n coneixen quatre fòssils en tot el món.

Pel que fa als jaciments de roca laminada d’origen lacustre, se n’investiguen amb intensitat dos de gran rellevància, tots dos d’una edat de 19 milions d’anys, dins del període anomenat miocè. Un d’ells ha cridat l’atenció dels paleontòlegs des de començament de segle, ens referim al ben conegut jaciment de Ribesalbes a Castelló. Ací s’han trobat noves formes de mosquits, libèExemplar femella de vespa paràsita de la família Scelionidae trobada a l’ambre del Cretàcic l·lules i crisòpids, encara que d’Alaba són ingents els exemplars pre-

Núm. 25 MÈTODE

9

mentològiques, tafonòmiques, d’anàlisis químiques, Conèixer aquest registre de jaciments excepcioetc. A grans trets, les aigües d’aquestes llacunes del nals, justament qualificats de “finestres al passat”, passat presentaven una estratificació molt peculiar: ens permet una comprensió àmplia i ajustada dels les del fons estaven totalment mancades d’oxigen. paleoambients, o ambients del passat, en què es van En aquest ambient fosc i quasi estèril del fons la desdesenvolupar els éssers vius. Més directament ens composició dels organismes morts que s’enfonsaven permet saber amb tot detall com eren aquells animals quedava quasi aturada, a l’espera d’una fina “pluja” i plantes, com també algunes de les relacions ecolòde fang que els colgaria fins als nostres dies. De giques que existien entre ells. Els jaciments d’ambre vegades, certs bacteris que es desenvolupen en del cretàcic que hem descobert presenten una relambients mancats d’oxigen van induir la precipitació levància especial pel fet de tenir una edat de 110 de compostos, alguns de metàl·lics, de manera que milions d’anys, que és clau en l’evolució dels van acabar mineralitzant i protegint, com una armainsectes. Precisament al voltant d’aquest període dura, el cos que després quedaria soterrat. temporal van coevolucionant les plantes angioEn totes dues localitats, podem trobar també fosspermes, acabades d’aparèixer, amb els insectes, de silitzades salamandres amb els seus teixits tous com manera que va començar una vertadera revolució en si es tractara d’una impressió fosca en la roca. l’àmbit terrestre de la biosfera. Ja mai més seria el També s’hi troben flors, fulles i llavors que, pel seu mateix aquest ecosistema; mentre certs arbres del aspecte i coloració, semblen grup de les araucàries secreacabades de soterrar Si jacitaven resina anava gestant-se ments d’aquestes caracterísl’ecosistema terrestre típic tiques són tan rars i exigiren actual, amb predomini de les «ENCARA QUEDA UNA TASCA condicions de formació tan flors i dels insectes que s’hi D’INVESTIGACIÓ FORMIDABLE. peculiars, és raonable pensar relacionaven. Grups com les ELS OBJECTES D’AQUESTA que se’n puga descobrir formigues i abelles, avui dia ACTIVITAT DETECTIVESCA algun altre en la Península pedres angulars en els camps Ibèrica? La sorpresa es va i boscos, feien una primera i NO SÓN CADÀVERS DE RENOM, produir quan l’any passat, modesta aparició, tal com SOLAMENT MOSQUES, VESPES durant una campanya de ens ho documenta l’ambre.

I SIMILARS.» prospecció, vam localitzar un Tanmateix els jaciments nou jaciment d’aquestes d’origen lacustre de miocè característiques prop de la tampoc no es queden enrere població valenciana de en importància. Els descrits Bicorp i amb una edat d’uns 11 milions d’anys. Els anteriorment formen un conjunt imprescindible per a insectes fòssils trobats es compten per centenars, desgranar l’evolució dels insectes durant el cenozoic, però la paleodiversitat que reflecteixen és molt per a estudiar com van quedant establerts els principobra. Era Bicorp un estany d’aigües quasi inhabitapals grups actuals, com ara els coleòpters, els dípters bles o haurem de pensar que solament unes poques i els himenòpters, entre altres. Aquests jaciments formes d’insectes es pogueren fossilitzar en aquelles estan localitzats al sud d’Europa i la visió que ens condicions de soterrament? Era un estany d’aigües ofereixen es pot contrastar amb la que proporcionen habitables, perquè s’hi han trobat fòssils de peixos i els jaciments més pobres presents al nord europeu. fòssils de formes aquàtiques de plantes i insectes, Encara queda una tasca d’investigació formidaperò solament hi ha una espècie de cadascun d’able, però almenys ja s’ha començat. Els objectes quests grups i presenten una peculiaritat molt aclarid’aquesta activitat detectivesca no són cadàvers de dora. Si observem que els peixos són del gènere renom, solament mosques, vespes i similars. TanmaAphanius, com el fartet actual, les plantes aquàtiques teix, reconstruir l’escena del crim ens permet comdel gènere potamogèton i les larves pertanyen a mosprendre aspectes d’aquesta enorme epopeia de la quits quironòmids ens adonarem que aquests grups vida des que fa 415 milions d’anys es va expandir són els que es troben actualment quasi en exclusiva amb èxit pel medi terrestre, i en la qual ens trobem en les aigües salobres. Per als geòlegs que van estuimmergits. diar els dipòsits lacustres de Bicorp va ser una sorpresa conèixer que l’antic estany de Bicorp era salí, però el registre fòssil no hi ofereix dubtes. *Departament de Geologia. Universitat de València

10

Núm. 25 MÈTODE

PLANCK I LA REVOLUCIÓ QUÀNTICA José Bernabeu Alberola*

Max Karl Ernst Ludwig Planck va nàixer el 23 d’ona. Quan la va trobar, contenia automàticament d’abril de 1858 a Kiel i va morir el 3 d’octubre de els límits de Rayleigh-Jeans a longituds d’ona llar1947 en Göttingen. Aquest físic alemany, que dóna gues i de Wien a longituds d’ona curtes. Però seria nom en l’actualitat a la prestigiosa xarxa d’instituts una gran injustícia per a Planck donar la impressió d’investigació en física, cursà estudis universitaris a que el seu descobriment va ser exclusivament el Berlín i Munic, on obtingué el doctorat el 1880. Va resultat d’interpolar dades experimentals! Fins i tot iniciar la seua carrera com a professor a la Universisi Planck haguera parat en aquest punt, seria recordat tat de Kiel, es traslladà a Berlín l’any 1889 i va ser eternament com el descobridor de la llei de radiació. nomenat catedràtic de física teòrica el 1892, grau que La grandesa científica de Planck es manifesta en la mantingué fins que es va jubilar l’any 1928. perseverança amb què va continuar provant d’interEncara que les investigacions inicials de Planck pretar la seua equació. Respectant les seues idees de es van adreçar a la termodinàmica, el 1900 va publimolts anys, va plantejar com correlacionar l’entropia car un treball, “Zur Theorie der Gesetzes der Enerd’un oscil·lador amb la seua energia, mitjançant gieverteilung im Normal-Spektrum” (“Sobre la teoarguments termodinàmics i estadístics. En aquesta ria de la llei de distribució d’energia a l’espectre comparació, la fórmula de Planck necessitava incorcontinu”), que va representar el naixement de la teoporar un ingredient contrari a la física clàssica: l’eria quàntica. nergia emesa o absorbida per un oscil·lador solament A finals del segle XIX, un problema important de pot prendre valors múltiples d’una energia elemental la física consistia a explicar la radiació emesa per un ∈, quàntum energètic connectat a la freqüència de la cos calent. Se sabia que la intensitat d’aquesta radiaradiació v mitjantçant ∈=hv. ció augmenta amb la longitud d’ona fins un valor I així és com va nàixer la teoria quàntica! La màxim i, seguidament, disminueix quan augmenta la natura és selectiva en les quantitats energètiques que longitud d’ona. També es coneixia que l’origen d’aun cos pot absorbir i emetre, i tan sols permet múltiquesta radiació està en les vibracions dels àtoms del ples de hv. La introducció de la constant h, el “quàncos calent. Per a un emissor tum elemental d’acció” (en perfecte (l’anomenat “cos paraules de Planck), que negre”, que emet i absorconnecta el quàntum ele«I AIXÍ ÉS COM VA NÀIXER LA beix totes les longituds mental d’energia ∈ amb la d’ona), la termodinàmica freqüència v de la vibració, TEORIA QUÀNTICA! hauria de ser capaç de prova ser una idea revolucionàLA NATURA ÉS SELECTIVA porcionar una expressió teòria, una ruptura radical amb EN LES QUANTITATS rica per a aquesta radiació la física clàssica.

ENERGÈTIQUES QUE UN COS POT de cos negre. Wilhelm Wien A partir del treball de havia descrit l’any 1896, Planck es va produir un ABSORBIR I EMETRE.» mitjançant una llei empírica, moviment irresistible que el comportament presentat a dugué a aplicar el concepte longituds d’ona curtes. Lord de “salts” energètics als Rayleigh i James Jeans van deduir una llei capaç fenòmens microscòpics dels àtoms i de la radiació. d’explicar els resultats de longituds d’ona llargues, L’any 1905, Albert Einstein va demandar consistènperò predia que el cos hauria de tenir una emissió cia proposant que, si l’energia dels oscil·ladors atòmassiva d’energia a longituds d’ona curtes: una mics en emetre o absorbir radiació prenia valors disabsurditat coneguda com a “catàstrofe ultraviolada”. crets, la mateixa radiació devia consistir de quànInicialment, el problema de Planck era molt tèctums energètics: els fotons. Amb la seua existència, nic: la recerca d’una equació que descriguera correcEinstein va ser capaç d’explicar l’efecte fotoelèctric. tament l’emissió de radiació per a totes les longituds El 1913, Niels Bohr va incorporar aquestes idees en

Núm. 25 MÈTODE

11

la seua teoria de l’àtom d’hidrogen. El 1923, Arthur après a utilitzar la física i la tecnologia quàntica, la Compton va explicar la dispersió de raigs X. Tots interpretació del nucli bàsic de la teoria continua subaquests èxits inicials de les idees quàntiques van semjecta a múltiples debats. Més enllà del caràcter probrar el camí per al floriment de babilista, indeterminista, de la la nova teoria quàntica, formumecànica quàntica, els límits de lada per De Broglie, Schrödinpredictibilitat de la qual són ger, Heisenberg, Dirac, Pauli,… exemplificats en les “relacions a partir del 1924. d’incertesa” de Heisenberg, més La mecànica quàntica s’ha enllà de l’evolució acausal assorevelat com l’eina més poderosa ciada amb el problema de la per a entendre i predir tota clasmesura, les darreres dècades se de fenòmens físics i està en han singularitzat l’aspecte de la base dels avenços tecnològics no-separabilitat dels sistemes de major èxit en la segona meiquàntics com el més allunyat tat del segle XX. Aplicada a dels pressupòsits de la física àtoms i molècules, la mecànica clàssica. Per a sistemes de dues quàntica és la base i el futur de o més partícules correlacionala química moderna, perquè des, la física quàntica prediu permet fonamentar de manera que el tot és bastant més que la rigorosa l’enllaç químic. En els suma de les parts i és impossisòlids, els electrons són atrets ble assignar una descripció pels ions que formen la xarxa objectiva separada a cadascuna Max Karl Ernst Ludwig Planck, del qual se celecristal·lina; quan aquesta intede les partícules, un “element bra enguany la seua hipòtesi dels quants racció es tracta quànticament, de realitat” en terminologia els nivells d’energia del mated’Einstein. Einstein va emfasitrial formen sèries de valors molt atapeïts anomenades zar aquest resultat a fi de negar-li la categoria de “bandes energètiques”. La teoria de bandes permet “completesa” a la teoria quàntica. La publicació el explicar el comportament de conductors, d’aïllants i 1964 de les “desigualtats de Bell” va traslladar de semiconductors, tan utilitzats en la tecnologia aquest debat interpretatiu i filosòfic al camp de la electrònica dels temps actuals. El transistor és un disfísica, perquè va demostrar el caràcter observable i positiu que permet una gran amplificació del corrent mesurable d’aquestes correlacions quàntiques més elèctric en petites dimensions. Les tècniques moderenllà dels límits exigits per una descripció realista nes de manipulació de materials permeten l’elaboraseparable de tipus clàssic. Tots els experiments realitció d’heteroestructures microscòpiques i els pous zats en els últims trenta anys per a procedir a un test quàntics són manifestacions d’aquesta nova tecnolode les desigualtats de Bell han confirmat, sense cap gia, els límits de la qual són encara desconeguts. Els mena de dubte, les prediccions de la mecànica quànmicroscopis d’efecte túnel, com que eliminen les difitica. cultats de difracció, permeten resoldre distàncies de Però el darrer capítol encara s’ha d’escriure. L’ús dimensió atòmica. Sota condicions en què els aspecdels estats quàntics entrellaçats no-separables per a tes quàntics també es manifesten macroscòpicament, tecnologies d’informació i comunicacions, que ara com ara a baixes temperatures, la condensació atòmifan els primers passos, pot oferir uns avenços en cripca o de parells de Cooper electrònics condueix a fenòtografia i computació quàntiques que ni tan sols es mens tan espectaculars com la superfluïdesa o la podien albirar fa uns pocs anys. superconductivitat, respectivament. La connexió entre Tot això va començar fa cent anys amb la hipòtesi la física i la tecnologia en l’àrea de materials és tan dels quants de Plank l’any 1900. El 1918. Max Planck estreta que una distinció real entre els dos camps ha va rebre el Premi Nobel de Física. La constant h del desaparegut. Sembla apropiat identificar el segle XX “quàntum d’acció elemental”, la constant de Planck, com el “segle quàntic”. En física fonamental, s’han apareix gravada sobre la làpida de la seua tomba a explorat distàncies fins una centmilionèsima part de Göttingen: h=6,62 × 10–27 erg. s les distancies atòmiques, sense que s’hagen detectat desviacions de la mecànica quàntica.

Paradoxalment, a pesar del domini amb què hem *Catedràtic de Física Teòrica. Universitat de València

12

Núm. 25 MÈTODE

SOBRE LA MATÈRIA I MÉS ENLLÀ Miguel Ángel Sanchis Lozano*

La noció de matèria sens dubte ha representat un Després d’un llarguíssim parèntesi històric i gràpaper transcendental en l’evolució del coneixement cies a la transmissió del saber clàssic efectuada pels humà, especialment en els camps de la filosofia i de erudits àrabs, les idees d’Aristòtil van ser recollides i la ciència. Sense oblidar el despertar d’altres cultures, ampliades fonamentalment per sant Albert Magne i possiblement foren els grecs els primers a reflexionar sant Tomàs d’Aquino des de mitjan segle XIII. L’esdetingudament sobre la física (la naturalesa), encara cola escolàstica, no sense dificultat, les va integrar en que el pensament grec no va seguir una única línia a la cultura cristiana occidental, que prèviament havia l’hora d’abordar la filosofia natural. absorbit el neo-platonisme, gràcies en gran part a la Després de les consideracions dels filòsofs de l’estasca de sant Agustí al llarg del segle V. Segons els cola de Milet, Tales i Anaxímenes, al voltant de la escolàstics aristotèlics, la matèria (entesa com a composició unitària de tots els cossos (per aigua i aire potencialitat) queda determinada per la forma (entesa respectivament), se sol atribuir a Empèdocles la introcom a acte) de manera que una substància és el que és ducció i ordenació dels elements, en oposició a la idea gràcies a la seua forma. Aquest enfocament, arrelat de la unicitat de l’ens i de la seua immutabilitat deprofundament en la teologia cristiana, va dificultar la fensada per Parmènides. Aquells –terra, aigua, aire i reaparició de l’atomisme fins el naixement de la quífoc– s’agregarien de difemica moderna i la hipòtesi rents maneres i donarien atòmica de Dalton per a lloc a la gran diversitat de explicar les lleis de la comformes i objectes que mosbinació química.

«LES RELACIONS D’INCERTESA tra la naturalesa. És més, Els filòsofs de l’edat moDE HEISENBERG O LA Empèdocles també va sugderna seguidors del racionaTEORIA DE LA RELATIVITAT gerir l’existència de forces lisme de Descartes també D’EINSTEIN, VAN SER TOTES DUES associades a l’amor, que reflexionaren al voltant del uneix, i a l’odi, que disgreconcepte ontològic de subsTITLLADES D’ANTIMARXISTES ga. Tots dos conceptes, eletància, com per exemple EN EL SEU MOMENT.» ments i forces, estan en l’aLeibniz, qui va introduir la rrel del desenvolupament idea de les mònades com a modern de la física actual, unitats simples i inextenses, la qual cosa confereix un mèrit extraordinari a aquella alhora materials i espirituals, aïllades però emmarcaintuïció, encara que no estiguera basada en un raonades dins d’una harmonia universal. ment científic com l’apreciem en l’actualitat.

Amb l’arribada de la revolució industrial, pren Els atomistes, entre els quals destaquen Leucip, apogeu el que es coneix com a positivisme, una docDemòcrit i Epicur, en la seua recerca de la màxima trina filosòfica que enllaça fermament amb les ciènsimplicitat, imaginaren que els vertaders elements cies fonamentals ja en nítid desenvolupament. Hi ha eren en essència de natura idèntica, encara que de clares connexions entre el positivisme i el moviment diferents grandàries i formes, que podien enllaçar-se materialista modern (un dels fundadors del qual va ser entre si. Els àtoms serien indivisibles, com la mateixa Hobbes en el segle XVII, enfront del dualisme de etimologia grega indica, separats per espais buits –el Descartes), que va donar lloc a una visió de la realitat no-res– la qual cosa es permetria el moviment. A reduïda a força i matèria, en la qual la vessant psiaquest materialisme mecanicista s’oponsaria Plató cològica és conseqüència de l’activitat cerebral. (deixebles seus recorregueren el món grec destruint En oposició tant a l’ontologia idealista com al els escrits atomistes) i també Aristòtil, a qui el movimaterialisme mecanicista o reduccionista, s’alça el ment dels àtoms li semblava inadmissible, perquè materialisme dialèctic, filosofia base del marxisme, suposava el repòs com a estat natural de tots els coscreat per Marx i Engels, i que en les seues idees és sos. clarament deutor de Hegel. La matèria, naturalesa o

Núm. 25 MÈTODE

13

món observable, és real i així s’ha de considerar, sense cap reserva, i no com a derivat de cap font sobrenatural ni de la ment humana. Dialèctic fa referència a la interconnexió dinàmica de les coses: la realitat està en procés de transformació perquè és integrada per factors oposats, amb tres lleis dialèctiques que la descriuen. Ara bé, una cosa és el que deien els filòsofs marxistes de l’extinta Unió Soviètica sobre la ciència, i una altra el que realment feien els científics. No obstant això, hi va haver casos d’interferències negatives, com ara les relacions d’incertesa de Heisenberg o la teoria de la relativitat d’Einstein, que van ser totes dues titllades d’antimarxistes en el seu moment.

Dins de l’àmbit científic, actituds positivistes extremes han tingut de vegades repercussions notables. Així, la qüestió de l’existència real dels àtoms va ser considerada acientífica per reconeguts investigadors durant el segle XIX i començaments del XX (com per exemple Mach). Una cosa semblant va succedir alguns anys després amb l’existència dels

quarks, l’acceptació dels quals com una realitat, però, obre nous horitzonts i expectatives més enllà de la pura elucubració.

El descobriment de la radioactivitat a principis del segle XX va posar de manifest que l’àtom, contràriament al que se suposava fins llavors, eventualment es podia fragmentar (alliberant energia) i per tant posseïa una estructura interna, ja suggerida per la periodicitat de les propietats químiques dels elements. Els nous blocs de la matèria passaren a ser protons i neutrons d’un costat, i electrons i neutrins (els leptons) de l’altre.

Tanmateix, a poc a poc s’evidencià l’existència (encara fugaç) de noves partícules elementals, el nombre de les quals va anar creixent fins formar un vertader zoo, segons la mateixa terminologia en ús.

Però, igual com els animals es poden classificar en gèneres, famílies i espècies, també aquestes noves partícules presentaven prou similituds per poder agrupar-se en diferents categories. La regularitat o simetria de les seues propietats de nou suggeria que pro-

GALÀXIA

Com veiem objectes de diferents tamanys

20

10

16

10

14

10

12

10

CÈL·LULA 8

10

ÀTOM 4

10

NUCLI

0

10

-4

10

-8

10

-12

10 L’home sempre ha tractat de trobar una visió unificada de tots els objectes i cossos de la naturalesa, des dels àtoms fins les galàxies, encara que necessite instruments molt diversos per observar-los.

-16

10

-20

MICROSCOPI

MICROSCOPI ELECTRÒNIC

14

Núm. 25 MÈTODE

me tre s 10

ACCELERADOR

Leptons Quarks

tons, neutrons, hiperons, pions, kaons,… (és a dir, la Segons la teoria física fauna de les partícules), posseïen una estructura interactual la matèria és na. Llavors Gell-Mann i Zweig van postular l’existènconstituïda per tres gecia dels quarks, avalada per l’observació experimenneracions o famílies de up charm top tal, que assenyalava que protons i neutrons s’excitaquarks i leptons, la ven quan eren convenientment bombardejats amb combinació dels quals electrons molt energètics. down strange bottom dóna lloc a les partíQuarks i leptons, constituents bàsics de la matèria, cules subatòmiques, són considerats com a partícules puntuals, sense que al seu torn es come-neutrino μ-neutrino τ-neutrino extensió ni per tant estructura –molt diferents dels pribinen per crear els mitius àtoms dels pensadors grecs– encara que dotats àtoms, les molècules i de certes característiques com ara la càrrega elèctrica, electron moon tou finalment els objectes massa o sabor. (Al voltant del tema dels quarks es va I II III macroscòpics, incloenta celebrar a València, a finals de juny, una conferència Three Generations of Matter hi els éssers vius. internacional dins dels actes de “Cinc Segles”). Els uns i els altres interaccionen entre si a través de forces aparentment molt diverses, com la interacció gravis’ha anomenat, una mica pomposament, la Teoria del tatòria, dèbil, electromagnètica i forta. Des d’Einstein, Tot. Un dels seus principals esculls està en la compleel somni irrealitzat del qual va ser la teoria del camp xitat matemàtica, que fa molt difícil predir fenòmens i unificat, s’ha dut a terme un ingent esforç teòric i a més a més amb conseqüències curiosíssimes, com experimental per aconseguir un altre dels grans reptes ara l’exigència que hi haja més dimensions espacials de l’intel·lecte humà: una descripció de totes les inteque les tres que sempre s’han percibut. raccions dins d’un mateix marc teòric. Les diferents Després d’aquest breu esbós de l’evolució filosofiforces tindrien un origen comú, encara que es manicocientífica del concepte de matèria, tal volta és aprofesten de manera molt diferent piat narrar aquella història que a l’escala energètica del nostre es contava en classe de religió món, de manera anàloga a en els col·legis, d’un jove que, «SEGUINT L’AL·LEGORIA, LA com una mateixa persona pot ple de dubtes, caminava per la adoptar diferents comportaplatja i es trobava un xiquet TEORIA DE LES CORDES PRETÉN ments segons les condicions –un àngel– que omplia incanFICAR EN UN MATEIX RECIPIENT ambientals. De fet, avui dia sablement un clot amb aigua TEÒRIC LA DESCRIPCIÓ DELS s’ha aconseguit unificar la de la mar. “Què fas…”, va CONSTITUENTS BÀSICS DE LA interacció dèbil i electroinquirir el jove. “Ficant tota magnètica (interacció elecl’aigua de la mar en aquest NATURALESA I DE LES SEUES trodèbil) que juntament amb la clot”, va ser la resposta. “Però INTERACCIONS FONAMENTALS, interacció forta (o nuclear) això és impossible!”, va dir EL QUE EXPLICARIA conforma el denominat model sensatament el jove, al que el DEFINITIVAMENT TOT L’UNIVERS estàndard, d’una extraordinàxiquet–àngel va afegir amb ria fecunditat en el camp de la naturalitat: “Doncs encara és I LES SEUES LLEIS.» física de partícules. més difícil comprendre els A partir dels anys vuitanta, misteris del Pare”. s’ha proposat un ambiciós Seguint l’al·legoria, la teomarc teòric conegut com teoria de les cordes, on se ria de les cordes pretén ficar en un mateix recipient suposa que les partícules elementals no són vertaderateòric la descripció dels constituents bàsics de la natument puntuals sinó que posseeixen una certa extensió ralesa i de les seues interaccions fonamentals, el que espacial, encara que minúscula, per descomptat. Les explicaria definitivament tot l’univers i les seues lleis. cordes poden vibrar (com ho farien les cordes d’un Que siga el lector qui endevine si aquesta podria ser violí) i les seues maneres d’excitació (les notes) la fi, no sols de la filosofia natural, sinó també de la podrien donar compte conjuntament de totes les partímateixa ciència bàsica. cules elementals i de totes les interaccions fonamentals, incloent-hi la gravitació quàntica, la més rebel de *Professor titular del Departament de Física Teòrica Membre de l’Institut de Física Corpuscular. Universitat de València-CSIC les quatre germanes. És per això que aquest esquema

u d ve e

c s vμ μ

t b vτ τ

Núm. 25 MÈTODE

15

COL·LECCIONS DE LA MEMÒRIA Coordinat per Jesús Ignasi Català Gorgues*

D’

un temps ençà, les col·leccions científiques comencen a trobar el seu lloc dins els estudis d’història de la ciència i de les iniciatives de recuperació patrimonial. Els instruments científics, per exemple, van sent

incorporats als estudis històrics sobre la pràctica quotidiana de la física i la química, i fins i tot comencen a ser una font valuosa per a les aproximacions més decididament socials a la qüestió, les quals paren atenció també a temes com ara l’interès públic pels museus científics. En altres camps menys consolidats, es detecten en qualsevol cas dinàmiques semblants; així, els historiadors de la geologia comencen a fer ús dels exemplars minerals i fòssils dipositats en col·leccions antigues. La Universitat de València no es pot quedar al marge d’aquestes tendències. En primer lloc, perquè així ho recomana l’exigència de l’actualització científica. En segon lloc, perquè posseeix un fons gens menyspreable d’objectes científics antics. Amb el present monogràfic, hem volgut presentar aquest camp d’investigació i alhora fer una crida a tota la comunitat universitària per tal que prenga en consideració una part del seu patrimoni, fins ara poc coneguda però d’una importància inqüestionable.

*Institut d’Història de la Ciència i Documentació “López Piñero”. Universitat de València-CSIC

Núm. 25 MÈTODE

17

CONSERVAR (I FER ACTUAL) EL PATRIMONI CIENTÍFIC Antoni Roca Rosell*

Conservation and updating of scientific heritage. Scientific heritage comprises many material and non material elements. What kind of things should be preserved? Why should they be preserved and under what conditions? The author provides some answers to these questions and suggests that the preservation of scientific and technical heritage should be integrated and have a place in the cultural life of today.

Les paraules tenen la seva vida pròpia i guanyen i perden prestigi i significat, segons les modes, les utilitzacions, la sensibilitat. Ara sembla que l’expressió “patrimoni” ha guanyat punts en el món acadèmic i en el públic atent a aquestes coses. Generalment, però, quan parlem de patrimoni cultural, pensem, primer, en objectes valuosos, pertanyents, sobretot, al terreny de l’art, de l’artesania i, també, en l’arquitectura; més enllà dels objectes, potser també pensem en la literatura; poc sovint en la música culta; i, potser més vegades, en les tradicions populars: festes, celebracions, mitologia, balls, cançons, degudament filtrades als nostres gustos i necessitats, tot i que, en general, acaronades amb rigor científic pels antropòlegs.

Tanmateix, aquestes referències no abasten ni de bon tros el que compon el patrimoni cultural de la humanitat: queden algunes llacunes (o mars), entre les quals ens centrarem en el patrimoni científic i tècnic.

I QUÈ ÉS EL PATRIMONI CIENTÍFIC I TÈCNIC? Què podem considerar que compon el patrimoni científic i tècnic d’una comunitat cultural? De fet, en una concepció antropològica de cultura, aplicada en aquest cas a la cultura científica i tècnica, hem d’incloure tot allò que es refereixi a l’activitat científica i a l’activitat tècnica, considerant-hi no solament la recerca, sinó també l’ensenyament, les aplicacions industrials, agrícoles i referides al transport, la divulgació de masses, l’artesania, etc.

De tota manera, hauríem d’ordenar amb una mica més de detall aquest concepte que, potser, resulta una mica massa vague. Una possible classificació consistiria a separar el patrimoni escrit, el patrimoni gravat i el patrimoni d’objectes i construccions.

18

Núm. 25 MÈTODE

Patrimoni escrit. Hi hem de considerar, primer, els manuscrits, que poden ser treballs o llibres manuscrits, actes de reunions, comptes, factures, protocols de laboratori, diaris personals o agendes, esborranys d’articles, galerades amb correccions i anotacions i, evidentment, correspondència. En segon lloc, hi ha els escrits impresos. Aquí tenim en compte els llibres, revistes científiques, butlletins, fullets, separates, cartes o circulars impreses, convocatòries, cartells, catàlegs comercials, propaganda. En tercer lloc, els escrits en suport magnètic. Des de la generalització dels ordinadors personals o de les xarxes, hi ha treballs en disquets (dels diferents formats!) o en CD-ROM (també amb diferents formats).

Patrimoni gravat. Hi ha resultats de l’activitat científica o tècnica que acaben o es reflecteixen en gravacions. Les més comuns, des del segle XIX, són les fotografies. Des de final del mateix segle, cal tenir en compte els films i, recentment, els vídeos o les gravacions en CD-ROM. Patrimoni d’objectes i construccions. Passem ara als components del patrimoni que en podríem dir de tres dimensions. Són, d’una banda, els locals, edificis o conjunts d’edificacions que poden haver acollit l’activitat científica o tècnica (posem per cas, un laboratori o un centre d’ensenyament); també el mobiliari, els instruments científics (per a la recerca o la docència); les instal·lacions portuàries, les vies de comunicació (carreteres, ponts, túnels, ferrocarrils o funiculars), els pantans, els canals, els edificis industrials, les màquines, el conjunt de les instal·lacions d’una fàbrica o d’un servei, sense oblidar els productes fabricats (un automòbil, una brúixola giroscòpica).

També hauríem de considerar les obres d’art que representen o es vinculen amb l’activitat científica i

Els centres que depenien de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, molt actius durant les primeres dècades del segle XX, ens han deixat un important patrimoni museístic. A la imatge, el Laboratori de Biologia i Zoologia Marina, en una escena cap a 1917, on veiem, de dreta a esquerra, F. Galiano, F. Haas, R. Bohigas i J. Maluquer

tècnica, incloses les composicions musicals. Hem de tenir en compte, finalment, un element humà, les habilitats que tenen les persones per fer i saber fer ciència i tecnologia.

Potser encara podeu objectar que la meva descripció és massa àmplia i potser confusa, perquè presento a la vegada elements de l’activitat científica i de l’activitat industrial. Tanmateix, ho faig per una convicció teòrica ferma: l’activitat productiva (industrial, agrícola, de transport), l’activitat d’ensenyament i de divulgació i l’activitat de recerca científica i tècnica, tot i ser ben diferenciades, no es poden entendre bé les unes sense les altres. El desenvolupament agrícola i industrial i el del transport i les comunicacions han tingut lloc gràcies a la incorporació no solament d’habilitats, intuïcions i enginy sinó també de coneixements científics i tecnològics obtinguts tant en el mateix món de la producció com en les institucions acadèmiques. La possibilitat d’utilització del coneixement existeix gràcies al sistema educatiu i a la divulgació. Finalment, el món del coneixement i de la recerca científica i tecnològica, tot i que fou durant un llarg període una activitat personal, ha esdevingut essencialment institucional, amb el suport de companyies i empreses però, sobretot, de les administracions públiques. Aquest suport (que, de fet, podem remuntar als metges o astròlegs al servei dels prínceps o reis

en l’antiguitat) és possible perquè consideren que l’activitat científica i tècnica comporta beneficis importants, tant en les seves aplicacions com per la imatge de prestigi o de poder que concedeix.

Seguint les idees de Bertrand Gille recollides per Thomas Hughes i altres, generalitzant-les des del món de la tècnica, hauríem de tenir en compte sempre un sistema compost per ciència-tècnica/ensenyamentdivulgació-indústria-agricultura-transport-comunicacions.

En el cas català, aquest element se sol presentar sota una certa distorsió pel fet que la ciència i la tecnologia emprades en l’agricultura i la indústria tenien (i tenen molt sovint) origen fora de les fronteres polítiques espanyoles, generalment a Europa i, des de final del segle XIX, també d’Amèrica del Nord. Tinc la convicció, però, que és un error considerar aquesta ciència i aquesta tecnologia com a “estrangeres”, perquè exclou el fet que el nostre país estigués ja en el passat econòmicament integrat en una formació social més àmplia i no formalitzada: Europa o, potser, certes regions europees. Segons que penso, els estats-nació que es consolidaren en el segle XIX i les ideologies nacionalistes que els promogueren han emmascarat realitats socials més profundes.

De tota manera, no és estrany que prenguem un concepte molt ampli de patrimoni. Quan es tracta de

Núm. 25 MÈTODE

19

restes arqueològiques (per exemple, una ciutat ibèrica), es considera el patrimoni científic i tècnic en aquesta amplitud: es mostra la urbanització (carrers, places, clavegueres, muralles, habitatges, llocs de ritual, magatzems de gra, pous i cisternes), les eines de treball o de guerra, els objectes de la cuina, els objectes de vestir o de jugar. Quant a les civilitzacions més recents, en lloc d’exhaustivitat hem de fer-hi una selecció.

I ON S’HA DE CONSERVAR?

Tradicionalment, el patrimoni, inclòs el patrimoni científic i tècnic, s’ha conservat a les biblioteques o arxius, si es tracta de patrimoni escrit o gravat, o als museus, en el cas dels objectes. Els arxius i les biblioteques han canviat molt en els darrers anys per raons tecnològiques (per exemple, moltes tenen accessible el catàleg via Internet i, fins i tot, algunes ofereixen manuscrits o impresos rars accessibles pel mateix mitjà) i per raons de concepte, de manera que generalI QUÈ CAL CONSERVAR? ment es facilita l’accés directe, en sales de lectura prou àmplies, almenys d’una part del fons (generalCom acabo d’introduir, la conservació del patrimoment de material bibliogràfic recent), cosa que permet ni depèn de diversos factors. Un d’ells, el que s’insiun contacte més directe i ajuda a seleccionar millor nua en l’exemple de les restes ibèriques, és l’aallò que ens interessa. bundància (o escassetat) d’aquest patrimoni. Tot i que Pel que fa als museus, n’hi ha de ben venerables, sembla un criteri quantitatiu, en realitat no ho és, percom el Museu d’Història de la Ciència d’Oxford, què està molt vinculat a la valoració social de les resactualment dirigit per Jim Bennett, els orígens del tes i aquesta valoració és un qual es remunten al segle resultat d’un conjunt molt XVII. Els museus són, per més complex de factors, començar, locals d’exposi«LA CREENÇA QUE ELS MUSEUS inclosos els psicològics. Les ció on les peces són mantinrestes industrials de les priSÓN COM UNA MENA gudes en un bon estat de meres etapes de la industriaDE MAUSOLEUS DE LA CULTURA conservació (sovint després lització, per exemple, han d’una restauració) i, d’aES BASA, AMB RAÓ, estat odiades i exterminades questa manera, es preserven EN ALGUNS MUSEUS, mentre revivien el record de de les possibles agressions l’explotació salvatge que hi PERÒ NO FA JUSTÍCIA A MOLTS de l’ambient i s’ofereixen al tenia lloc. Ara, sense necesD’ELLS, ESPECIALMENT ELS públic. sitat de deixar de denunciar Tanmateix, la creença DE CIÈNCIA I TECNOLOGIA.» les condicions de vida dels que els museus són com treballadors en l’època una mena de mausoleus de corresponent, podem visitar la cultura es basa, amb raó, una antiga forja admirant-ne les instal·lacions, troen alguns museus, però no fa justícia a molts d’ells, bant-hi fins i tot bellesa i integració en el paisatge. especialment els de ciència i tecnologia.

Com assenTenint present això, com s’ha de prendre una deciyala Jim Bennett, el museu d’Oxford que hem mensió de conservar alguna manifestació del patrimoni cionat era, des del començament, un centre on no científic i tècnic? De fet, s’haurà de procedir amb els solament s’exposava una col·lecció naturalista d’inmateixos criteris que s’apliquen, en general, a la resta terès sinó també un lloc on es feia recerca científica i del patrimoni. Evidentment, els experts hauran de diron s’oferien cursos públics d’alta divulgació.

Avui hi la seva, principalment pel que fa a la representatividia, aquesta tradició de recerca i didàctica continua tat de les restes que tinguem: representativitat d’una molt viva. Els museus de ciència solen disposar de època, d’un procés de recerca, d’un procés de produccentres de recerca adjunts, un dels més destacats dels ció, etc. Després, hauran d’intervenir-hi els factors quals és el del Deutsches Museum de Munic. Però el socials de cost econòmic, valor d’una possible exploque no falta en cap museu de ciència i tecnologia és tació (turística, per exemple), valoració estètica o senuna secció didàctica, de servei a les escoles. Efectivatimental, etc. L’opinió del públic pot arribar a ser ment, els museus científics han esdevingut un element decisiva i l’han de posar en pràctica les seves reprede referència per a l’ensenyament de les ciències, tant sentacions, en general, les administracions públiques, quan ofereixen la història d’una disciplina o d’una tot i que no s’ha de descartar la intervenció privada, època com quan presenten instal·lacions d’experièntant per raons de promoció publicitària com de mececies que no són viables en els laboratoris escolars. natge.

20

Núm. 25 MÈTODE

El Museu d’Història Natural de la Universitat de València, concebut segons uns patrons expositius força allunyats dels d’avui (cap a 1902), i que va ser destruït en part per l’incendi del 1932

D’altra banda, no s’ha de pensar que el patrimoni científic i tècnic es troba únicament en museus científics. De fet, i no solament per la definició tan general que he plantejat, una part important del patrimoni es conserva o s’exposa en altres tipus de museus, singularment, els museus locals. La presentació de la realitat d’una ciutat o d’una comarca inclou gairebé sense excepció exposicions sobre els seus mitjans de vida, és a dir, agricultura i indústries i mitjans de comunicació. També és general que s’exposi una explicació de l’entorn natural, geològic, mineralògic, botànic o faunístic. A més, alguns cops es fa menció a l’ensenyament o a la recerca.

Les tendències actuals de la museística plantegen una concepció una mica diferent del concepte de museu i de conservació del patrimoni. Es tracta de la idea d’ecomuseu que es planteja l’exposició del patrimoni sense treure’l del seu lloc d’origen. Aquest tipus de museu s’ha desenvolupat principalment pel que fa als museus que tracten de la vida camperola i en les restes d’arqueologia industrial. Per conèixer el món de l’agricultura i de la ramaderia sembla adequat que es visiti una masia autèntica recuperada i preparada didàcticament. Mencionem en aquest cas l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu, al Pirineu, que és un dels pioners en les nostres contrades.

Pel que fa a les restes d’instal·lacions mineres o industrials, a part del problema de moure maquinària de grans dimensions, convertir una antiga instal·lació en un museu serveix per accedir de manera molt més directa a la realitat històrica de la indústria. L’ecomu-

El Laboratori d’Hidrobiologia de l’Institut General i Tècnic de València (cap a 1920), un espai d’investigació que va retre un important patrimoni bibliogràfic que encara es conserva

seu industrial pioner a Europa va ser el de Le Creuzot, prop de Lió, a França. El Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de la Generalitat de Catalunya combina un museu central, on es recullen i s’exposen peces tècniques i científiques, amb una xarxa de catorze museus consistents en antigues instal·lacions recuperades per a la visita. No cal dir que el concepte d’ecomuseu s’adapta a una nova visió de la museística i al mateix temps es beneficia d’un nou tipus de turisme, l’anomenat turisme industrial.

Núm. 25 MÈTODE

21

I COM S’HA DE CONSERVAR?

I EL REPTE DEL PATRIMONI CIENTÍFIC QUE GENEREM AVUI

Ens plantegem, finalment, la manera com s’ha de conservar el patrimoni científic i tècnic, cosa que té a Una qüestió realment molt urgent i, si voleu, preoveure, evidentment, amb el què i l’on que hem desencupant, és la gestió del patrimoni científic i tècnic que volupat fins aquí. Cal dir, per començar, que el patriestem creant avui dia. Hauríem de ser conscients que moni científic i tècnic ha de ser inventariat, catalogat, les darreres dècades són, des de gairebé tots els punts ben descrit i estudiat. Malauradament, no sempre es de vista, l’època de màxim esplendor del desenvolucompleixen totes aquestes condicions. És massa frepament de l’activitat acadèmica universitària i de qüent que es conservin elements sense catalogar: el recerca, que té antecedents força restringits en la cas dels arxius és el més general, tot i que hem de història dels països catalans. Tenim la impressió que, tenir present la dificultat de catalogar-los adequadades del punt de vista de la conservació i utilització ment. On solen haver-hi més mancances, però –o, didàctica del patrimoni, la comunitat científica actual almenys, aquesta és la meva impressió– és en la desno és prou conscient d’aquest fet. L’explicació es cripció i l’estudi de les peces i les instal·lacions. La podria trobar en la concepció d’una història de la raó és força simple: es troba molt sovint a faltar la ciència de grans figures i de grans invents, deixant intervenció dels historiadors de la ciència i de la tècuna mica de banda la història de la ciència eficaç, nica a causa, generalment, de la relativa debilitat integrada en la comunitat científica internacional i al acadèmica d’aquesta disciplina. servei de les necessitats immediates o a mig i llarg La conservació del patrimoni ha de tenir com a termini de la societat. No sembla que hi hagi preocuobjectiu principal oferir-lo al públic, és a dir, situar-lo pació per preservar els instruments o les instal·lacions en un context adequat perquè serveixi per comprenobsoletes quan són substituïts, tant en el món de la dre la realitat científica i tècnica que correspongui. recerca com en el món de la producció. Veiem les resTenint en compte que vivim en un món ple de missattes del passat recent amb indiferència, potser de vegages de comunicació que ens des amb rencor, per les intenten seduir per mil i limitacions que ens han fet una cosa (generalment per a patir. I, tanmateix, ja for«DES DEL PUNT DE VISTA consumir això o allò), els men part de la configuració museus han d’adaptar els present de la nostra persoDE LA CONSERVACIÓ I UTILITZACIÓ seus mitjans per poder nalitat. El mateix podem dir DIDÀCTICA DEL PATRIMONI, competir amb l’allau de les dels arxius personals de LA COMUNITAT CIENTÍFICA ACTUAL altres seduccions. El mucientífics, el destí dels NO ÉS PROU CONSCIENT.» seu, en aquest sentit, ha quals queda molts cops en d’optar pels recursos del mans d’hereus que no món audiovisual i de l’essaben o no poden apreciar cena, per esdevenir, per el valor de la correspondènexemple, un autèntic parc temàtic de ciència i tecnocia o dels esborranys o notes de laboratori que poden logia. Podem mencionar el Museu Marítim de Barceser considerats un testimoni de gran valor de la vida lona, que inclou un recorregut en què cada visitant científica dels darrers anys. En aquest sentit, la Sociedisposa d’uns auriculars amb explicacions (en la llentat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i gua que triï) i efectes musicals i sonors, i va seguint el Centre d’Història de les Ciències de la Universitat un circuit on es barregen les peces magnífiques de Autònoma de Barcelona impulsen la creació d’un què disposa el Museu amb recreacions d’ambient, per centre d’informació i de coordinació que anomenem exemple, d’un port a Cuba (amb atmosfera d’humitat provisionalment Servei d’Arxius de Ciència, que inclosa) o la coberta d’un transatlàntic de les primeesperem que pugui fer una funció destacada en l’obres dècades del segle xx, on convivien l’alta burgesia jectiu de preservar i fer comprensiu el patrimoni cieni l’emigració. tífic i tècnic que generem ara.

El que diem pels museus també pot dir-se per les biblioteques i arxius, que han de buscar la manera de ser centres culturals vius i han d’oferir part dels seus fons en els nous mitjans, com ara la xarxa Internet, *Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica com ja mencionem més amunt.

ETSEIB, Universitat Politècnica de Catalunya

22

Núm. 25 MÈTODE

INSTRUMENTS CIENTÍFICS: VELLS OBJECTES PER A UNA NOVA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA José R. Bertomeu Sánchez i Antonio García Belmar*

Scientific instruments: antique objects write a new history of Science.

Scientific instruments are meaningful objects as they offer us a privileged window from which to glean scientific practices. This paper outlines some recent historical work on this subject and discusses the main guidelines of a cataloguing project, now underway at Valencia University.

Els intruments científics han suscitat tradicionalment l’interès de tots els qui han pretès comprendre les característiques de l’activitat científica. Les riques col·leccions d’instruments astronòmics medievals i renaixentistes van atraure molt aviat l’atenció dels historiadors, igual com totes les col·leccions associades a grans figures de la història de la ciència o a institucions com ara l’Académie des Sciences de París. Des de la Segona Guerra Mundial, diverses comissions internacionals i nacionals han impulsat la creació de catàlegs d’instruments que permeteren l’elaboració d’estudis comparats i la reconstrucció de col·leccions. A més hi podem afegir els coneguts treballs d’autors com ara Derek J. Solla Price o Maurice Daumas, que van obrir noves línies d’investigació en els anys seixanta i setanta d’aquest segle. Això no obstant, en les darreres dècades, els historiadors de la ciència han renovat el seu interès pels instruments científics i els han ana-

litzat des de noves perspectives. A partir de les conclusions d’aquests treballs recents, presentarem el treball de catalogació d’instruments científics de la Universitat de València que, dins del projecte de Thesaurus.cat, hem anat desenvolupant des del setembre de 1999.

Resulta evident que un dels primers problemes amb què ha d’enfrontar-se tota catalogació és la mateixa definició de l’objecte estudiat. Tal com ha assenyalat Debora J. Warner, conservadora de la col·lecció del National Museum of American History, definir el que s’ha d’entendre per “instrument científic” no és pas una tasca fàcil. Aquesta denominació tan sols va arribar a ser àmpliament utilitzada durant el segle XIX, alhora que es difonia el terme “científic” que va popularitzar William Whewell.

En els segles XVII i XVIII, els constructors d’instruments solien diferenciar entre instruments matemàtics, òptics i filosòfics, expressions que solament de

Ressonadors de Helmholtz, un instrument molt emprat per a l’ensenyament de l’acústica (Laboratori de Física General “Fernando Senent” de la Universitat de València, començaments del segle XX)

Núm. 25 MÈTODE

23

manera parcial fan referència a la noció moderna. A les pràctiques experimentals desenvolupades als finals del segle XIX, James Clerk Maxwell recordava laboratoris. Els instruments produeixen registres que un objecte es transforma en instrument científic numèrics o gràfics que adquireixen el seu significat per l’ús, és a dir, adquireix aquesta condició pel fet dins del que Hans Rheinberger ha denominat “sistede ser utilitzat en una investigació científica. Alguns mes experimentals”. Per això, tota catalogació d’inshistoriadors han diferenciat entre instruments pastruments científics ha de tenir en compte també la sius, destinats a l’observació i a la mesura, i instrudocumentació associada que permet ubicar els insments actius, el propòsit dels quals és la creació de truments en els diferents “sistemes experimentals” nous fenòmens al laboratori. En la col·lecció d’insen què es van integrar. Ara bé, perquè els instruments truments de la Universitat de València existeixen puguen produir dades que servesquen com a base de exemples tant dels primers (termòmetres, galvanòles explicacions científiques, resulta necessari que metres, colorímetres, balances) com dels segons les comunitats científiques els accepten com un mitjà (tubs de raigs catòdics, electroimants) Un exemple segur per a realitzar investigacions. Molts treballs d’aquests últims són els ressonadors de Helmholtz, publicats en les darreres dècades han estat dedicats a conjunt de deu esferes metàl·liques dissenyades orimostrar que aquest procés d’acceptació és molt més ginalment per Hermann vol Helmholtz per a provar complex que no s’havia pensat tradicionalment. Part la seua teoria física sobre les notes musicals que va de la dificultat d’aquest estudi està en el fet que els defensar a mitjan segle XIX. instruments són presentats en els articles científics També es poden diferenciar diversos tipus d’inscom a eines no problemàtiques que permeten millotruments en funció dels rar la investigació de la públics a què van dirigits. naturalesa, sense fer explíAquests públics poden ser cites totes les suposicions «LA REPRODUCCIÓ D’EXPERIMENTS altres científics, d’una teòriques que són assumimateixa disiciplina o d’aldes en el seu ús. Alguns CLÀSSICS POT SERVIR PER tres, o grups externs a la historiadors com ara A DISCUTIR, DES DE comunitat científica, els Simon Schaffer denominen NOUS PLANTEJAMENTS, quals inclouen des dels “transparència” a la qualiEL SIGNIFICAT DELS EXPERIMENTS estudiants dels diversos tat que adquireixen els inscursos científics fins tots truments quan són accepCIENTÍFICS I ANALITZAR els possibles destinataris tats com a segurs transmisELS PROCESSOS.» de les obres de divulgació sors d’informació sobre la científica o els industrials naturalesa. Altres autors, interessats en les aplicacom ara Trevor Pinch, cions tecnològiques. Tot això permet diferenciar s’han estimat més fer servir una versió ampliada del entre instruments destinats a la investigació, a la concepte de “caixa negra” per a referir-se a aquesta docència o als usos industrials. En realitat, un característica. Amb aquesta expressió se sol fer mateix instrument pot passar d’un context a un altre referència habitualment als instruments que realitzen i servir d’aquesta manera de “mediador” –segons certes funcions, com ara la presa de dades empíril’expressió de Norton Wise– entre ciència i indústria ques, sense que es conega exactament el mode de o entre diferents disciplines científiques. Aquest ha funcionament intern. Actualment, els historiadors estat el cas dels ressonadors de Helmholtz esmentats han ampliat aquesta noció per incloure-hi no solaadés, que han passat dels laboratoris d’acústica al ment objectes materials, sinó també altres conceptes món de la indústria del so, on es fan servir com a teòrics que també es poden transformar en caixes aïllants. De la mateixa manera, el polarímetre, del negres. Quan ocorre això, els instruments i els conqual existeixen diversos tipus en la col·lecció de la ceptes científics aquireixen prou confiança per ser Universitat de València, ha estat un instrument utilitutilitzats per les comunitats científiques sense neceszat tant en la investigació com en el control de quasitat d’entendre’n totalment el funcionament o signilitat industrial del sucre, per la qual cosa una de les ficat. seues variants es coneix habitualment com “sacaríDurant les grans controvèrsies científiques, com metre”. ara les que es desenvolupen durant les revolucions Bona part dels estudis històrics recents sobre inscientífiques, aquests consensos es trenquen i alguns truments estan destinats a l’anàlisi del seu paper en instruments científics es posen en dubte, de manera

24

Núm. 25 MÈTODE

que moltes de les idees ments clàssics, juntaassumides que permement amb la mateixa tien usar-los es fan dificultat d’obtenció explícites i són discutidels materials necessades per les comunitats ris. Fa vuit anys, en un científiques. Des d’aseminari realitzat a quest punt de vista, París, en què participaresulten molt interesven diversos especialissants períodes com ara tes, va resultar impossila denominada “reble reproduir el conegut Bobina de Ruhmkorff, un instrument que fa ús dels principis de la volució química” de fiexperiment de Coulomb inducció per tal de generar espurnes elèctriques molt espectaculars nals del segle XVIII per amb una balança de tor(Departament de Física Aplicada de la Universitat de València, anys sió que va servir per a aclarir el procés que va centrals del segle XX) establir les lleis de l’econduir a transformar en lectrostàtica. Això no “caixes negres” instruobstant, en altres casos, aquestes reproduccions han ments tan importants com ara el calorímetre. permès introduir noves proves a la llarga discussió Des d’aquest punt de vista, els instruments cientísobre el caràcter real o imaginari dels experiments fics com els que formen part de la col·lecció de la realitzats per autors com ara Galileu. Aquestes reproUniversitat de València permeten “obrir les caixes duccions d’experiències clàssiques són una bona eina negres” de molts instruments actuals, i, d’aquesta per a l’ensenyament de les ciències, encara que han manera, ofereixen noves possibilitats per renovar d’estar degudament situades en el context històric en l’ensenyament de les ciències. La forma dels instruquè van sorgir. D’aquesta manera, a més de propiciar ments antics fa explícita la teoria sobre la qual es basa l’aprenentatge de certes habilitats relacionades amb el el seu ús. Molts d’ells són autèntics “théorèmes réitreball experimental, la reproducció d’experiments fiés”, com assenyalava el filòsof Gaston Bachelard, clàssics pot servir per a discutir, des de nous plantejaidees transformades en objectes de llautó, vidre o ments, el significat dels experiments científics i anafusta. Per això, resulta molt més senzill aprendre la litzar els processos que condueixen a consensos sobre base teòrica de la colorimetria a través d’un colorímeles explicacions i les dades que pot acceptar una tre de finals del segle XIX que mitjançant un sofisticat comunitat científica. instrument actual. A més a més, si aquests instruments Els instruments cientísón reintegrats en el marc fics i la documentació que històric en què van nàixer, s’hi associa (llibres d’insels estudiants poden refle«ELS INSTRUMENTS CIENTÍFICS truccions, catàlegs comerxionar sobre els mecanisES PODEN ANALITZAR cials, etc.) són també fonts mes que els converteixen extraordinàries per reconsen eines acceptades per a DES DE MÚLTIPLES PERSPECTIVES truir les biografies dels l’obtenció de dades segures QUE PERMETEN DE CONVERTIR-LOS seus constructors i analiti reproduïbles.

EN NEXOS ENTRE zar el comerç d’aquests La reproductibilitat dels DIVERSES DISCIPLINES.» objectes. Encara que en els experiments és un altre primers moments els consdels problemes que interestructors eren artesans dedisen els historiadors actuals. cats a produir objectes de Diversos estudis han mosvidre o metall, no necessàriament d’ús científic, la trat que la reproducció de certes experiències solaconsolidació del comerç d’instruments durant el ment es pot realitzar després d’adquirir el que Michel segle XVIII i, especialment, el desenvolupament de la Polanyi denominava “tacit knowledge”, un coneixement pràctic i implícit en moltes tasques experimenbig science en aquest segle, va conduir a l’especialittals que resulta difícil de transmetre mitjançant el text zació i a l’aparició d’importants indústries que van imprès, per la qual cosa generalment s’adquireix a guanyar prestigi en la fabricació de certs instruments. través de la feina quotidiana als laboratoris. Aquestes Aquest és el cas de la casa Sartorius, fundada el 1870 habilitats pràctiques són les que han provocat, en a Göttingen per Florenz Sartorius i especialitzada en general, el fracàs de la reproducció de certs experila fabricació de balances de precisió. Una altra prova

Núm. 25 MÈTODE

25

de la importància d’aquests constructors d’instruments és l’associació dels seus noms amb alguns instruments populars. És el cas de les bobines de Ruhmkorff, instruments utilitzats en electromagnetisme que va dissenyar el constructor d’instruments alemany Heinrich Daniel Ruhmkorff i presentats en l’exposició Universal de París de 1855. També resulta interessant la col·lecció de la Universitat de València per conèixer l’aparició i el desenvolupament d’indústries locals que adaptaren certs instruments científics i els comercialitzaren per a usos didàctics o d’investigació.

Com és lògic, bona part dels instruments de la col·lecció de la Universitat de València es van construir amb fins didàctics. En el futur, esperem poder recuperar també alguns documents, com ara quaderns d’apunts d’estudiants o protocols de pràctiques, que permeten analitzar els usos dels instruments en l’ensenyament universitari. En la col·lecció figura un dels més coneguts instruments creats durant el segle XIX per realitzar petites experiències relacionades amb la producció d’electricitat estàtica: la màquina de Wimshurst. La va crear l’enginyer anglès James Wimshurst el 1880 i consisteix en un disc giratori de vidre que està connectat a dues botelles de Leiden, un altre instrument clàssic relacionat amb la història de l’electricitat. El generador elèctric de Wimshurst va aconseguir una gran difusió en els centres educatius i fins i tot va servir de base per a la creació d’algunes joguines populars, tal com s’ha esdevingut amb altres instruments científics.

Com veiem, els instruments científics es poden analitzar des de múltiples perspectives que permeten de convertir-los en nexos entre diverses disciplines.

D’aquesta manera, poden servir per oferir una imatge molt més humana de l’activitat científica i actuar, d’aquesta manera, com a ponts entre les ciències socials i les ciències naturals. També poden contribuir a la renovació de l’ensenyament de les ciències, tant gràcies al seu ús en les aules com en altres espais educatius com ara museus o centres de divulgació científica. Finalment, els instruments formen part també del patrimoni històric de la universitat, i ajuden a entendre les transformacions d’aquesta institució al llarg del temps. Gràcies a molts professors que han estat conscients d’aquesta importància, avui disposem d’un punt de partida excel·lent per establir un ric museu d’història de la ciència en la nostra universitat: els prop de mil instruments científics que s’han conservat en despatxos, soterranis o, a vegades, en cases particulars. Al final d’aquest any s’haurà enllestit el primer inventari d’aquestes peces i una pàgina en la xarxa permetrà accedir a les fotografies i a una breu descripció. Esperem comptar pròximament amb un catàleg detallat i uns locals adequats per mostrar els principals instruments. Resultaria absurd menysprear els avantatges que aquests vells objectes ens ofereixen per a comprendre millor l’activitat científica. *Institut d’Història de la Ciència i Documentació “López Piñero” Universitat de València-CSIC

Online English Traducció i edició de texts en Anglés Revisió d’articles i projectes Cursos d’Anglés per a Universitaris i Investigadors Barraclough-Donnellan C/ Hernán Cortés 6-2ª, Burjassot 46100, València.

E-mail ole.2@accesosis.es / INLINE@alehop.com Tel. (34) 96 364 5211

26

Núm. 25 MÈTODE

UNA COL·LECCIÓ PER A UNA CIUTAT Mª Amparo Salinas, Margarita Belinchón i Esteban J. Sánchez Ferris*

A collection for a city. The best collection of mammalian fossils from the South American Pleistocene in Europe has been housed in the city of Valencia since 1889.

Today, the Museum of Natural Sciences shows us just how interesting this collection is, from the scientific point of view. It is of great historical value and the museum has successfully conveyed this idea to the public.

La col·lecció Rodrigo Botet, dipositada al Museu de Ciències Naturals de València i possiblement la millor col·lecció europea de fòssils del pleistocè sud-americà, es compon de vint esquelets i més de cinc mil ossos, que pertanyen a més de vint famílies diferents de mamífers terrestres.

L’existència d’aquesta col·lecció resultà de la iniciativa de l’enginyer valencià José Rodrigo Botet, qui la regalà a la ciutat en 1889, “llevado del noble y generoso deseo de dotar a su patria de un Museo tal vez único en su género en Europa” segons ens diuen les cròniques.

L’expectació produïda en arribar la col·lecció a València es fa palesa a la premsa dels dies 9, 10 i 11 d’agost de 1889, que ens parla de l’assistència a la seva recepció dels personatges de més relleu de la societat valenciana a més dels càrrecs més alts del món acadèmic i intel·lectual.

Com a propietat de la ciutat, l’Ajuntament se’n féu càrrec i en féu responsable el naturalista Eduardo Boscá. La col·lecció va ser dipositada successivament en diferents llocs, fins que el 21 de maig de 1896, l’alcaldia ordenà a Boscá de traslladar-la, provisionalment, al desaparegut Hospital de Sant Pau, on es va començar el desembalatge, la identificació i la reconstitució dels

exemplars, i el seu estudi i divulgació. En 1902, durant els actes commemoratius del quart centenari de la Universitat de València, es tornà a fer palesa la importància de la col·lecció, com també la necessitat d’un lloc digne on exposar-la. Sant Pau no era pas lloc adient per continuar el muntatge dels esquelets, i la col·lecció tan sols es podia visitar fent-ne una petició oficial.

Per Boscá les col·leccions científiques tenien un especial valor didàctic, i fou sempre partidari d’una gestió orientada a la conservació, investigació i difusió de la col·lecció. Aquests criteris són totalment moderns i la raó d’existir dels museus actuals. Mentre que la comunitat científica era plenament conscient del valor de la col·lecció, el públic tans sols coneixia la seva fama pels mitjans de comunicació.

La repercussió de les celebracions del quart centenari, poc menys que obligà l’Ajuntament a cercar una nova seu. Al juliol de 1908, la col·lecció quedà instal·lada, provisionalment un altre cop, a l’Almodí gòtic, situat al centre de la ciutat. Boscá explica que l’edifici es trobava molt malmès, però hi van instal·lar l’aigua potable a pressió i la il·luminació de gas. Carlos Maicas muntava els esquelets dirigit per Boscá, qui havia aconseguit, reconeguda la importància científica de la col-

Vistes dels treballs de muntatge de la col·lecció Botet a l’antic Hospital de Sant Pau (començaments del segle XX)

Núm. 25 MÈTODE

27

Fotos: Miguel Lorenzo

La col·lecció Botet continua essent la porció fonamental de tot allò que s’exposa al Museu de Ciències Naturals de l’Ajuntament de València. Malgrat açò, s’hi han incorporat elements d’altres procedències, per tal de completar un recorregut general per la història de la vida

28

Núm. 25 MÈTODE

lecció, unes beques de la Junta para la Ampliación de Estudios que possibilitaren que entre 1910 i 1911 els Boscá, pare i fill, visitaren personalment aquells llocs on es conservaven col·leccions paleontològiques semblants. En aquests viatges s’establiren sòlides relacions científiques amb paleontòlegs europeus i sud-americans, que proveïren el museu d’un important fons bibliogràfic i d’un fons documental i gràfic no menys interessant. També foren publicades les descripcions de la pràctica totalitat dels exemplars armables.

Aquesta seu, cèntrica i a l’abast dels ciutadans, va fer realitat la difusió social i l’aprofitament didàctic del museu. Les visites des del primer de gener de 1951 fins el 8 de desembre de 1989 sumen 1.482.786. Al pas del temps, l’Almodí es fa sinònim de Museu Paleontològic. El coneixement popular de la història de la col·lecció es redueix a quatre fites: que la col·lecció prové de l’Argentina, que va ser un regal de Botet a la ciutat i

algunes explicacions transmeses pel personal de sala.

Ningú qüestiona aquestes informaciones i qualsevol fet anterior a la Guerra Civil és completament desconegut fins i tot per als estudiosos de la paleontologia.

L’any 1990, l’estat ruïnós de l’Almodí obligà a traslladar el museu a la sala d’exposicions de l’ajuntament; s’hi van afegir altres col·leccions i s’inaugurà el 2 de juliol de 1991. Durant els darrers anys a l’Almodí es va recuperar un important fons documental i gràfic que mai havia estat objecte d’estudis de caràcter històric a

causa del seu abandó als racons més insospitats de l’edifici. S’havien conservat manuscrits i fotografies de caràcter científic, i també documentació administrativa.

A partir d’aquests documents s’esbrinà, a grans trets, una història succinta però fonamentada del museu, que es va recollir en el discurs expositiu de les noves sales, on la col·lecció s’integrava tant en la història de la Terra com en la de la nostra ciutat. Durant l’estada en aquesta seu es comptaren 312.856 visites; es va catalogar la biblioteca, per posar-la a l’abast del públic, com també l’antic fons fotogràfic, que aplegat al generat durant el trasllat, forma un interessant arxiu de la història del museu. Quant als documents, es varen ordenar per poder-los consultar. L’any 1993, la reconstrucció de la història del museu estava prou avançada per poder fer l’exposició “J. Rodrigo Botet i el món científic valencià entre les dues Repúbliques (1873-1931)” al Museu de la Ciutat.

L’any 1996 l’Ajuntament aprovà un projecte de rehabilitació de l’antic restaurant dels Vivers, i la creació del Museu de Ciències Naturals entorn de les col·leccions del Museu Paleontològic. Per rendibilitzar al màxim el potencial didàctic de les col·leccions, s’elaborà un projecte que respectava les tendències museogràfiques més actuals. La dimensió històrica de la col·lecció Rodrigo Botet es va integrar en la secció “Contribució Valenciana a les Ciències Naturals”, on es contextualitzen els més de cent anys d’existència del Museu Paleontològic. Aquesta secció introdueix el visitant en l’àrea “Història de la Vida”, on els diversos períodes de la història de la vida a la Terra queden il·lustrats pels fòssils ordenats cronològicament. En un lloc preeminent es mostren els exemplars més representatius de la col·lecció Rodrigo Botet.

La ubicació privilegiada del Museu i les millores del discurs i el llenguatge expositiu han significat un estímul per al públic, tant per al fidel, que encara recorda l’Almodí, com per als visitants que no el conegueren.

D’altra banda, al museu hi ha una sèrie d’instal·lacions que possibiliten la investigació científica i històrica, a més d’una sala d’exposicions temporals, dinamitzadora de la seua oferta cultural.

L’objectiu en aquesta etapa és tant potenciar el valor científic de la col·lecció J. Rodrigo Botet com el seu valor històric. Pel que fa al nombre de visitants, les tendències observades en poc temps (155.124 visites els primers set mesos des de la seua inauguració, el 18 de maig de 1999), semblen indicar un augment del seu atractiu entre el públic, però únicament un seguiment adient en els anys vinents podrà confirmar-ho. *Museu de Ciències Naturals de València

Núm. 25 MÈTODE

29

L’ESTUDI I LA RECUPERACIÓ DEL PATRIMONI HISTORICOCIENTÍFIC A GALÍCIA Rafael Sisto, Xosé A. Fraga i Ánxela Bugallo*

The study and recovery of historic heritage in Galicia. In the paper we explain how since 1987 the “Grupo interdisciplinar de Historia das Ciencias e das Técnicas” (Seminario de Estudos Galegos) has carried out the task of studying and recovering the historical and scientific heritage of Galicia. This has been achieved and disseminated thanks to various research projects, publications and exhibitions.

L’atenció al patrimoni historicocientífic va figurar entre les principals tasques del Grupo Interdisciplinar de Historia das Ciencias e das Técnicas en Galicia “Ramón Ma. Aller” (Seminario de Estudos Galegos) des del seu naixement el 1987. Diversos estudis realitzats en aquesta època per alguns membres del Grup van afavorir aquesta preocupació. Hem d’esmentar, entre altres, la investigació duta a terme per Lourenzo Fernández Prieto sobre la Granxa Agrícola de la Corunya, que va aportar una valuosa informació sobre importants objectes i les indagacions de Xosé A. Fraga sobre les memòries d’instituts d’ensenyament mitjà, que mostraven un ric panorama de col·leccions que caldria recuperar i estudiar. L’estat d’abandó i de dispersió d’importants objectes i col·leccions ens va dur a elaborar un ambiciós projecte de recuperació, que incloïa l’inventari dels materials, la recerca dels suports econòmics necessaris, la sensibilització de les institucions, la catalogació detallada de les peces, el seu estudi i la discussió sobre la possible utilització.

El procés va assolir una nova dimensió quan les gestions del Grupo van permetre que la Xunta de Galícia dotara, a començament dels anys noranta, una beca sufragada per la Consellería de Cultura e Xuventude destinada a l’elaboració de l’inventari de materials. Ánxela Bugallo va confeccionar 450 fitxes corresponents a col·leccions públiques i privades d’objectes d’història natural i d’instrumental científic i tècnic de física, química, matemàtiques… També es van aplegar les fonts bibliogràfiques antigues d’interès. Aquesta etapa es pot considerar tancada, encara que no deixen d’aparèixer –circumstancialment–, noves peces que són incorporades a l’inventari.

Per a la sensibilització de les institucions i dels responsables de les col·leccions va ser fonamental promoure la realització d’exposicions de caràcter general.

Dins de les primeres podem esmentar “Os gabinetes de

30

Núm. 25 MÈTODE

ciencias do Instituto Xelmírez (Sant Jaume, 1995), “Educación e patrimonio. A herdanza dunha fundación” (Cee, 1996) i d’altres de més modestes celebrades als centres d’ensenyament secundari amb motiu del 150 aniversari de la seua fundació. Entre les de caràcter general destaca molt especialment “Gallaecia Fulget.

Cinco siglos de historia universitaria” (Sant Jaume, 1995) i altres com “Galicia Terra Unica” (Pontevedra, 1997), “Santiago” (Sant Jaume, 1999), etc. Els catàlegs i publicacions editats amb motiu d’aquestes exposicions van ser un bon mitjà per donar a conèixer el patrimoni historicocientífic, com també per a anar indagant i reconstruint la història de les peces i dels centres a què van pertànyer.

Una tercera etapa, la catalogació detallada de les peces, es pot considerar realitzada en gran part pel que fa a les col·leccions de caràcter públic. Mitjançant beques de la Conselleria de Cultura i a través de projectes d’investigació de la Universitat de Sant Jaume, es va catalogar el material didàctic dels antics instituts de Galícia (Lugo, Orense, Pontevedra, Sant Jaume i la Corunya) i el de diversos centres religiosos (seminaris de Sant Jaume i Mondoñedo, el col·legi de la Companyia de Monforte…).

A més de les publicacions de caràcter divulgatiu, dins del Grupo de Historia da Ciencia del Seminario de Estudos Galegos es va anar consolidant una via investigadora específicament relacionada amb el patrimoni científic. S’hi poden enquadrar diverses aportacions en congressos i simposis, alguns aspectes de les tesis de doctorat de Xosé A. Fraga i, de manera específica, la d’Ánxela Bugallo “Formación e uso dos gabinetes de Historia Natural da Universidade de Santiago e a súa relación co ensino das Ciencias” (Sant Jaume, 1992), la seua pròpia tesi de llicenciatura, “O gabinete de Historia Natural da Universidade de Santiago e a súa relación con ensino das Ciencias“, i la de Rafael Sisto “A

creación dos gabinetes de Física e Química nos centros Jaume. La celebració de l’Ano Xacobeo 1999 va perde ensino non universitario de Galicia no século XIX. metre de recuperar el moblatge dels segles XVIII i XIX, i Implicacións científicas e pedagóxicas”. mostrar-ne la rica col·lecció de pots farmacèutics –més Menció a banda mereix el patrimoni científic de la de cinc-centes peces– que prèviament havia estat cataUniversitat de Sant Jaume. Iniciat el seu inventari mitlogada. jançant alguns projectes d’investigació als primers anys Per últim, pel que fa a la possible utilització didàctinoranta, la celebració dels cinc segles de la seua fundaca o ús museològic del patrimoni escampat pels difeció va ser un aparador immillorable per reivindicar-ne rents centres, a Galícia es va realitzar una experiència, la història científica, també a través del seu patrimoni. A que es pot considerar pilot, en l’Institut Xelmírez I, més de la gran exposició ja esmentada, “Gallaecia Fulhereu de les peces dels gabinets del vell institut de Sant get”, s’ha de recordar l’acurada edició d’un llibre en dos Jaume. Seguint les passes assenyalades adés, es va provolums sobre el patrimoni cedir inicialment a fer l’invenhistòric de la Universidad de tari i la catalogació de tots els Santiago, un d’estudis i un fons, es va buscar després la «FORMAR UNA XARXA DE CENTRES altre d’inventaris, en què la col·laboració de la direcció del AMB COL·LECCIONS VISITABLES, ciència va tenir un gran pes. centre, del seu professorat i AMB MATERIALS DIDÀCTICS El treball desplegat per fer d’alguns especialistes externs aquest esdeveniment va ser perquè aquest patrimoni es ESPECÍFICS, PERMETRIA ASSOLIR clau per aconseguir la creació donara a conèixer en la ciutat EL TRIPLE OBJECTIU PERSEGUIT: del Museo da Farmacia a mitjançant una exposició en CONSERVAR, MOSTRAR I UTILITZAR finals del 1998, projecte que què també va col·laborar l’AUN VALUÓS PATRIMONI.» es va iniciar fa més de vint-ijuntament. Posteriorment es va cinc anys amb les donacions a aconseguir que la Diputació la universitat realitzades per publicara el catàleg dels fons i nombrosos apotecaris. Aquest nou museu complementà unes guies dirigides als estudiants que facilitaren la el gran museu d’història natural de la universitat visita de la col·lecció i, finalment, es van obtenir de la (Museo “Luis Iglesias“) que, amb quasi 200 anys Xunta les subvencions i permisos necessaris per a habid’història, va heretar directament moltes de les seues litar un espai en el centre mateix i muntar-hi el museu, peces dels vells gabinets científics de la universitat. que, de moment, ateses les limitacions de mitjans i de Aquest museu, situat a la Facultat de Química, alberga personal, funciona com una “col·lecció visitable”. Valonombroses col·leccions històriques de gran valor, entre rada amb certa perspectiva, aquesta experiència va les quals, la col·lecció dels 1024 models de formes resultar en conjunt molt positiva i ara es mira de desenmineralògiques realitzada per Haüy, la col·lecció volupar, en diferents fases de progrés, en altres centres d’“animals-tipus” comprada uns anys després de creard’ensenyament que conserven el seu patrimoni històric. se la càtedra d’Història Natural el 1840, i la impressioFormar una xarxa de centres amb col·leccions visitanant col·lecció mineralògica –la col·lecció Viqueira– bles, amb materials didàctics específics, permetria assodonada per aquest metge gallec l’any 1927. lir el triple objectiu perseguit: conservar, mostrar i utilitEn la recuperació del patrimoni científic s’han d’enzar un valuós patrimoni. quadrar també la restauració i la reconstrucció de l’anti*Seminario de Estudos Galegos ga farmàcia del monestir de San Martiño Pinario, a Sant

Esquerra:Vista general del Museo del Instituto Xelmírez 1 (Sant Jaume de Galícia). Centre: Esferes armilars. Museo del Instituto Xelmírez 1 (Sant Jaume de Galícia). Dreta: Microscopia. Museo del Instituto Xelmírez 1 (Sant Jaume de Galícia)

Núm. 25 MÈTODE

31

COL·LECCIONS, PATRIMONI HISTORICOCIENTÍFIC I ESTRATÈGIES DE DIFUSIÓ Alfredo Baratas Diaz*

Historical-Scientific collections and heritage, dissemination strategies. This article deals with the scientific collections of the National Museum of Science and Technology in Madrid. This museum was created in 1980 without a collection.

Through the 80’s and 90’s an important collection was made, including the instruments from the Faculty of Physics, Madrid University, and the ‘Instituto San Isidro’ (secondary school) and some instruments related to biomedicine and technology. In the late 90’s the Museum developed is own web page (http://mhct.dit.upm.es) allowing the general public to discover its collection.

científic espanyol romania escampat per institucions La ciència ha tingut al llarg de la nostra història científiques o administratives de la més diversa conuna presència irregular: grans esforços per a institudició, custodiades per erudits o funcionaris més o cionalitzar l’activitat científica al nostre país s’han menys diligents. succeït a llargs períodes d’abandó. Aquesta situació En els darrers anys de la dècada de 1960 es van fer ha tingut el seu equivalent en la formació de col·lecels primers passos per a establir un museu de la cièncions d’objectes d’interès científic i en la configuracia, que no van prosperar fins 1980, quan un reial ció de museus de ciència. decret va crear el Museo Nacional de Ciencia y TecLes col·leccions científiques que Felip II va centranología. El Museo va nàixer litzar a El Escorial o els com un ens administratiu gabinets de màquines o sense col·lecció. El primer d’història natural, al segle objectiu dels seus gestors XVIII, són precedents magní«EL CARÀCTER UTILITARI hauria de ser, per tant, constifics dels museus de la ciènDELS OBJECTES CIENTÍFICS tuir una col·lecció d’instrucia; però en alguns casos ELS FEIA POC ATRACTIUS COM ments i material científic a aquests esforços no van tenir partir de la qual el nou centre continuïtat i el progrés històA PECES DE VALOR ARTÍSTIC I, poguera escometre la seua ric, en altres, va determinar PER TANT, EREN BÉNS tasca de conservació i de l’ocàs dels centres i de les POC SUSCEPTIBLES divulgació. col·leccions, quan no la seua DE CONSTITUIR COL·LECCIONS En aquests anys d’existèndestrucció. A més, el cacia del Museo s’han aplicat a ràcter utilitari dels objectes TEMÀTIQUES.» bastament els diversos mecacientífics els feia poc atracnismes possibles per a la fortius com a peces de valor armació d’una col·lecció musetístic i, per tant, eren béns ològica (compres, donacions, dipòsits o canvis d’adspoc susceptibles de constituir col·leccions temàtiques cripció entre institucions públiques) fins constituir d’entitat dignes de ser conservades. Si altres objectes una notable col·lecció de més de 10.000 peces. El priculturals (olis o llibres, per exemple) es van conservar mer gran èxit en la formació de la col·lecció va ser la en col·leccions nacionals (aquest és el cas del Museo incorporació de més de mil objectes provinents de del Prado o de la Biblioteca Nacional), el patrimoni

32

Núm. 25 MÈTODE

Esfera armil·lar (esquerra) i compàs azimutal (dalt, dreta) fabricats per George Adams (pare) al segle XVIII. Ballesta (baix, dreta) fabricada per Gualterius Arsenius al 1563, l’única sencera que es conserva enlloc

l’Instituto de Enseñanza Secundaria San Isidro de Madrid. Aquest institut, que des de mitjan segle XIX havia estat el centre de referència de la capital, havia heretat una rica col·lecció d’instruments provinents de l’Academia de Matemáticas creada per Felip II, el Colegio Imperial i els Reales Estudios de San Isidro.

La col·lecció cedida al Museo era formada per instruments de física, astronomia, geodèsia, etc., datats entre els segles XVI i XX. La col·lecció de l’Instituto és excepcionalment rica, i hi destaquen una ballesta i un astrolabi universal. La ballesta era un instrument de mesura astronòmica i topogràfica habitual en l’edat mitjana i moderna, la custodiada al Museo és una de les dues úniques conegudes elaborades pel prestigiós instrumentista flamenc Arsenius: una incompleta al British Museum i la peça, completa i ben conservada, de l’Instituto de Madrid. Els astrolabis, peces de vegades profusament

decorades, són instruments que permetien determinar les posicions estel·lars i realitzar mesuraments geodèsics i topogràfics. Se n’han conservat nombrosos, i fins i tot hi ha museus que apleguen nombroses i valuoses peces; el dipositat al Museo Nacional de Ciencia y Tecnología ha estat atribuït a Gualterius Arsenius.

Les dues mencionades són probablement les peces més valuoses de la col·lecció, però n’hi ha d’altres d’indubtable valor historicocientífic i artístic: el conjunt d’instruments del segle XVIII té valor per si mateix i pel fet d’estar associat a un moment estel·lar de l’activitat científica al nostre país. Entre aquestes peces destaca una notable col·lecció de microscopis, de telescopis o una bellíssima esfera armil·lar fabricada a Londres per George Adams. Al costat d’aquestes peces, la delicada i bella col·lecció de maquetes mecàniques incloses en la col·lecció proporciona un

Núm. 25 MÈTODE

33

magnífic mostrari de material pedagògic utilitzat en petitíssima porció (poc més de 200). Aquesta migrada l’Espanya divuitesca i del segle XIX. proporció hauria de fer-nos reflexionar sobre la paraImportant incorporació als fons del Museo va ser doxal situació que ha viscut en els seus quasi vint el dipòsit d’un conjunt de més de 700 peces de la anys aquest museu: nascut “en la Gaceta” (com ho Facultat de Física de la Universidad de Madrid, que dirien al segle passat), sense col·lecció, ha aconseguit va tenir lloc en l’any 1995. Aquesta col·lecció, oporformar un important fons que aplega, per bé que partunament catalogada, ha estat profusament estudiada i cialment, mostres del nostre passat historicocientífic. un complet catàleg està en fase de publicació.

Això no obstant, la sempiterna penúria econòmica i la En conjunt, el dipòsit de l’Instituto San Isidro i de manca d’una decisió política ferma han impedit el la Facultad de Física fan de la col·lecció d’instrudesenvolupament equilibrat de la institució, amb perments del Museo Nacional de sonal escàs i problemes perCiencia y Tecnología la més manents d’espai en la seua notable del país en les diverses àrea d’exposició i magatzem.

«LA COL·LECCIÓ disciplines de les ciències físiAquesta situació es va inD’INSTRUMENTS DEL MUSEO ques, enteses en el sentit més tentar pal·liar fa uns anys ampli possible: astronomia, (entre 1996 i 1999) amb un NACIONAL DE CIENCIA topografia, geodèsia, òptica, projecte d’investigació innoY TECNOLOGÍA ÉS magnetisme, mecànica, etc. vador i ambiciós: el Museo LA MÉS NOTABLE DEL PAÍS Aquest museu compta Hispano de Ciencia y TecnoEN LES DIVERSES DISCIPLINES igualment amb una col·lecció logía. Desenvolupat pel manotable de peces de tecnoloteix Museo Nacional i pel DeDE LES CIÈNCIES FÍSIQUES.» gia. En línies generals la partament d’Enginyeria Teleincorporació d’aquestes peces màtica de la Universidad Polirespon a donacions o a canvis técnica de Madrid, i amb la d’adscripció en altres institucions d’exemplars indecol·laboració de múltiples organismes amb col·lecpendents o petites col·leccions, i no com en els casos cions científiques de valor històric (Museo Naval, anteriorment esmentats a dipòsits de grans col·lecMuseo de Farmacia Hispana, Museo de Farmacia cions de coherència temàtica. El museu ha aconseMilitar…), el Museo Hispano pretenia presentar, utiguit, això no obstant, formar un conjunt orgànic d’inslitzant les noves tecnologies, informació sobre el truments que exemplifiquen perfectament l’evolució patrimoni científic dipositat en cadascuna de les instidels diversos elements tecnològics i eines. Una tucions col·laboradores. Els resultats tangibles d’acol·lecció suggerent de telèfons, de receptors de ràdio quest esforç van ser un CD-ROM que recollia una i televisió, de telègrafs mostra el desenvolupament de selecció de les peces de cada centre; posteriorment, la les comunicacions; una notable selecció d’automòbils informació d’aquest CD-ROM es va traslladar a un i motocicletes presenta les fites dels transports. Menservidor d’Internet (http://mhct.dit.upm.es). El projecció a banda mereixen el conjunt d’aparells de cinemate, que havia de combinar la potència de recerca de tografia (llanternes màgiques, praxinoscopis, zooles bases de dades informatitzades, la capacitat multrops, projectors, etc.) i de so (pianoles, fonògrafs, timèdia d’Internet i la tasca divulgativa dels profesgramòfons, magnetòfons, etc.), aquests darrers acomsionals del museu, no va poder completar la totalitat panyats dels seus cilindres de cera, discos de pissarra dels seus ambiciosos objectius i no va ser, al capdai vinil. Els rellotges compten al Museo amb una rica vall, capaç de transformar-se en un programa d’invenrepresentació: al costat de rellotges solars figuren rics tari i de difusió del patrimoni científic espanyol. rellotges mecànics dels segles XVIII i XIX. En els darrers mesos la constitució d’una fundació Menys representades estan les seccions de química de suport al museu, que intenta aportar finançament i i biomedicina, tot i que les segones compten amb solidesa institucional al centre, sembla apuntar noves exemplars procedents d’hospitals, dispensaris i cenesperances. Tant de bo puguen cristal·litzar en un centres d’investigació biològica, als quals ha d’unir-se la tre de referència per a la nostra història intel·lectual i recent adquisició d’una mostra completa d’instrucientífica! ments sanitaris.

En tot cas el Museo Nacional de Ciencia y Tecnología compta amb una notabilíssima col·lecció de més *Departamento de Biología Celular de 10.000 peces, de les quals solament s’exposa una Universidad Complutense de Madrid

34

Núm. 25 MÈTODE

LA BIBLIOTECA I EL MUSEU HISTORICOMÈDICS José Luis Fresquet Febrer*

The Library and Museum of Medical History. This article gives news about the Library and Museum of Medical History in Valencia University. The Library, brings together an important collection of medical prints the most important being those dating back to the XVI and XVII centuries. What is more, the Museum holds an extensive collection of source material and iconographs, which come from either the Faculty or private donations. Today, the role of the Library and Museum of Medical History is related to both teaching and research, as well as the preservation and dissemination of our scientific heritage.

La Biblioteca i el Museu Historicomèdics de la Universitat de València es troben ubicats en l’edifici que avui ocupa la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València. Com indica el seu nom, se’n poden diferenciar dues parts: la de la biblioteca i la corresponent al museu. Totes dues apleguen les fonts necessàries per a la investigació historicomèdica, és a dir, allò que per a un científic bàsic són les preparacions, les mostres, els aparells, els cultius, els animals d’experimentació, etc.

El fons bibliogràfic, com correspon a una Universitat que acaba de fer cinc-cents anys d’existència, és d’un valor incalculable, i ens atreviríem a dir sense por d’equivocar-nos que és un dels més importants del país. En l’actualitat té més de trenta mil volums, entre els quals es troben nombrosos llibres i fullets de gran raresa dels segles XV al XIX, com també col·leccions d’importants revistes del set-cents i del vuit-cents. El nucli originari va ser el fons antic de la biblioteca de la Facultat de Medicina, al qual després s’hi han sumat les donacions que des de fa més de cent anys han anat fent de manera continuada metges valencians i de la resta d’Espanya. Entre les més antigues destaquen les de tres figures de la passada centúria que van ser professors de la facultat: la de León Sánchez Quintanar, notable per la riquesa en valuosos exemplars de llibres renaixentistes i barrocs; la d’Enrique Ferrer Viñerta, fonamentalment de tema quirúrgic; i la de Peregrín Casanova, amb una abundant col·lecció de textos darwinistes. A la primera meitat del present segle corresponen, entre moltes més, les del ginecòleg Miguel Ángel Fargas, del cirurgià Francisco Martín Lagos i del neuropsiquiatre Román Alberca Llorente.

Entre les donacions recents destaca la del psiquiatre i historiador de la medicina Vicente Peset Llorca, avui conservada en la sala que porta el seu nom.

La biblioteca també posseeix importants col·leccions d’arxius. En primer lloc, els arxius personals, amb manuscrits, notes i fitxers d’investigació de quatre importants historiadors valencians de la medicina: León Sánchez Quintanar, Juan Bautista Peset y Vidal, José Rodrigo Pertegás i Vicente Peset Llorca. En segon lloc, arxius clínics, alguns de figures com ara l’internista Fernando Rodríguez Fornos i el dermatòleg José Esteller Luengo. En tercer lloc, arxius d’institucions, principalment el de la Facultat de Medicina des de finals del segle XIX. La segona part correspon al que anomenem Museu Historicomèdic, fundat per José María López Piñero fa tres dècades amb instruments, aparells i altres fonts materials i iconogràfiques procedents de la Facultat de Medicina. Cal assenyalar que la sensibilitat del professor López Piñero va salvar de l’oblit, la destrucció i la pèrdua tot allò que avui es custodia en millors o pitjors condicions, en una època en què la pràctica habitual era considerar les coses antigues com a velles andròmines i per tant susceptibles d’acabar als abocadors de fem. Amb ajudes més aviat de caire moral que material, els qui llavors componien la càtedra d’Història de la Medicina van començar a reunir una col·lecció notable. Amb una gran dosi de dedicació, esforç i temps es van muntar una sèrie d’exposicions de caràcter dinàmic, actiu i selectiu, no tant per perseguir el mer gaudi estètic que produeixen com els ensenyaments que se’n poden extraure.

La feina ha continuat fins l’actualitat, i des dels

Núm. 25 MÈTODE

35

Vista parcial del Museu Historicomèdic de la Universitat de València. En primer terme, la secció de paleoantropologia, paleopatologia i paleomedicina.

Una petita mostra dels fons custodiats a la Biblioteca Historicomèdica de la Universitat de València.

36

Núm. 25 MÈTODE

primers anys, s’hi han incorporat multitud d’objectes i d’instruments procedents de les clíniques hospitalàries i de les clíniques particulars de metges que han estat, o no, professors de la facultat. Molts dels materials es troben ubicats i dispersos en dipòsits inapropiats fins que s’aconseguesca instal·lar-los en el lloc que es mereixen. Una altra part es troba distribuïda en una sèrie de set exposicions fixes que s’utilitzen per a la docència. Aquestes són: 1) “Paleoantropologia, paleopatologia i paleomedicina”, a base principalment de reproduccions de peces òssies i de radiografies s’il·lustren les principals fites de l’arbre filogenètic de l’espècie humana i s’ofereixen exemples d’estudis paleopatològics sobre malalties i trepanacions cranials prehistòriques. 2) “La medicina en dos pobles primitius actuals: els yanomami”, mitjançant objectes d’ús quotidià i ritual, plantes curatives i fotografies es dóna notícia d’un sistema mèdic d’un poble aborigen actual. 3) “La folkmedicina mexicana i la folkmedicina valenciana”, mitjançant una sèrie d’objectes s’expliquen els principals aspectes de dues medicines populars que presenten semblances i diferències entre

si. 4) “Els sistemes mèdics clàssics”, que s’ocupa dels que ni la biblioteca ni el Museu Historicomèdic han sistemes clàssics grec, xinès i indi, insistint especialdisposat mai de pressupostos o de personal propis. ment en dos punts de vista: la difusió de la medicina S’han salvat de la destrucció molts instruments i grega en els mons hel·lenístic, bizantí, islàmic i euroobjectes, s’ha sensibilitzat la comunitat mèdica sobre peu medieval, i la aculturació a Europa d’elements de la importància de conservar allò que ja no és útil per a les medicines clàssiques xinesa i índia, com ara l’acula pràctica quotidiana, milers d’estudiants han tingut puntura, la variolització, el ioga, la cirurgia plàstica, contacte directe amb les fonts materials i això els ha etc. 5) “Les plantes curatives en la història de la medipermès comprendre millor el desenvolupament de les cina científica i en la folkmedicina valenciana actual”, institucions mèdiques, científiques i assistencials, i els exemplars dels tractats farmacològics més importants, nostres materials han estat inclosos en desenes d’expouna col·lecció antiga de flascons de matèria mèdica i sicions organitzades en tot el país. diverses fonts iconogràfiques i materials reflecteixen En aquest darrer any s’ha fet un altre pas. En el l’ús de plantes curatives per part de la medicina cientímarc del programa Thesaurus.cat s’ha començat a fica europea des dels hipocràtics fins la constitució de catalogar tot el material. És una faena àrdua i difícil la farmacologia experimental moderna. D’altra banda perquè requereix un profund coneixement de les idees s’hi ofereix una selecció de i de les tècniques científiques les plantes utilitzades en la d’un determinat moment folkmedicina valenciana històric. Una altra tasca actual, tot considerant-ne l’oigualment complexa és la que «ÉS NECESSARI SUPERAR rigen històric i la procedència es refereix a la conservació i LA IDEA QUE RELEGA EL MUSEU geogràfica, com també el restauració: de moment és A UN LLOC ON S’EMMAGATZEMEN, caràcter empíric o magicoreuna assignatura pendent. Es CONSERVEN I MOSTREN ligiós de les seues aplicarequereix ja una resposta inscions. 6) “La ‘medicina de titucional seriosa que proporDIFERENTS OBRES I OBJECTES laboratori’ a València durant cione el marc adequat per al DEL PATRIMONI.» la transició dels segles XIX al desenvolupament de la Biblioteca i Museu HistoriXX”, l’assimilació a València comèdics. És necessari supede la “medicina de laboratorar la idea que relega el museu a un lloc on s’emmari”, és a dir, la fonamentada en la investigació experigatzemen, conserven i mostren diferents obres i objecmental. S’exemplifica en cinc aspectes de relleu: el tes del patrimoni. Avui els museus s’estan convertint punt de partida de l’obra histològica de Santiago en mitjans i instruments al servei de la comunitat mitRamón y Cajal, les aportacions de Peregrin Casanova i jançant l’estudi, la investigació, la salvaguarda i la de Juan Vilanova Piera entorn del darwinisme i la difusió del seu patrimoni. La importància dels museus paleontologia, la introducció de la farmacologia expeestà en el potencial d’informació i comunicació, la rimental per Amalio Gimeno i Vicente Peset Cervera, capacitat tècnica, el personal especialitzat i el progral’activitat bacteriològica desenvolupada a partir de la ma museològic. vacunació anticolèrica de Jaime Ferran el 1885, i els També és cert que els projectes han de vigilar de treballs experimentals de Juan Bautista Peset Aleixanprop possibles interferències com ara assajos arriscats dre sobre qüestions de medicina legal. L’exposició es que obeeixen a teories absurdes o a modes, o interesbasa en aparells i instruments, complementats amb llisos propis de personatges influents en la vida quotidiabres i revistes, manuscrits i cartes, fotografies i grana. Tot i això sí que hauria de tenir en compte sectors vats. 7) “La medicina clínica en la València del darrer com ara el món de les finances i negocis, o el de les segle”. Set sales serveixen per a reflectir, en part mitfundacions, com a font de subvencions. jançant la reconstrucció dels seus escenaris, la pràctica Per últim, s’hauran de tenir en compte també les en la nostra societat de la medicina general, la medicipossibilitats que proporcionen les noves tecnologies. na interna, la cirurgia, la tocoginecologia, la urologia, En el nostre cas, dues de les exposicions del museu es l’otorinolaringologia, l’oftalmologia, l’odontologia i la poden visitar a través d’Internet, amb els elements aferadiologia. L’exposició se centra en el període d’entregits que permet aquest nou mitjà de comunicació. guerres, encara que parteix de les principals figures de les diferents especialitats durant les dècades finals de la centúria passada. *Institut d’Història de la Ciència i Documentació “López Piñero” Es pot afirmar que el balanç ha estat positiu encara Universitat de València-CSIC

Núm. 25 MÈTODE

37

DEL GABINET A LA SOCIETAT Jesús Ignasi Català Gorgues*

From the Cabinet to society. Natural history collections are of sentimental and evocative value to scientists and teaching staff, amongst others . Nonetheless, their preservation is difficult and expensive. We need new approaches if we are to achieve this preservation. Historiographical uses seem to be a good criterion to follow.

La pràctica quotidiana i l’ensenyament de la històl’institut el manteniment de la col·lecció? La simple ria natural han estat associats, des de sempre, al preservació contra els factors de deteriorament reprecol·leccionisme d’exemplars. Ja a l’obra aristotèlica senta una despesa difícil d’assumir. D’altra banda, les trobem referències de com el gran filòsof es preocupaorientacions docents actuals fan difícil, en la pràctica, va per recollir mostres proporcionades per caçadors i utilitzar elements com els descrits per a l’ensenyapescadors, o de com les seues relacions amb la cort ment. I la presentació digna dels exemplars, no precimacedònica li permeteren d’accedir a animals exòtics, sament xicotets, obliga a habilitar estances que podrien procedents de les campanyes militars d’Alexandre. ser aprofitades per a uns altres usos, relacionats amb la Sabem també de nombrosos magnats i benestants que, millora de la qualitat docent. en èpoques i països ben diferents, tingueren gust d’aSi avui podem veure i estudiar encara les restes de juntar col·leccions de curiositats naturals. I, altrament, la col·lecció esmentada és per una coincidència de facestem persuadits que el desenvolupament de la cultura tors, bàsicament dos: l’atzar, que ha permès que no tot divuitesca dels gabinets, i de la noucentista dels parara al fem, i el romanticisme, que ha fet que alguns museus, ha permès consolidar a hores d’ara la taxonoequips directius i alguns professors hagen tingut llàstimia com una de les branma i hagen procurat fer el ques de la biologia més que estiguera a la seua mà dinàmiques i reflexives. per evitar que es perdera el Només amb això, ja que estimaven un testimo«CAL UNA CONSCIÈNCIA CLARA sembla prou per justificar ni de la memòria històrica I GENERAL QUE LES COL·LECCIONS la necessitat de conservar del centre. Però només SÓN TAMBÉ UN PATRIMONI CULTURAL les col·leccions antigues de amb això no es pot empencontingut naturalista. tar cap iniciativa seriosa i DE PRIMER ORDRE.» Seria, però, una apreciació amb probabilitats de contisuperficial. És relativanuïtat. Els sentiments, en ment senzill reivindicar la aquest cas, només aprofipreservació d’un fons com, per exemple, el del British ten per a les urgències. Per a allò que ha de venir Museum. Però pensem ara en tot el munt d’exemplars darrere, cal una consciència clara i general que les que omplen espais al nostres centres docents, públics i col·leccions són també un patrimoni cultural de primer privats. Què pot fer, per exemple, l’Institut Lluís Vives ordre. de la ciutat de València –l’antic Institut General i TècLa percepció social del patrimoni, bé ho sabem, nic–, amb les restes de la seua col·lecció? Al primer mostra biaixos molt resistents. Hom no dubta de la terç del segle XX, era probablement la millor de tots necessitat, com a mínim, de preservar i, si és possible, els instituts d’Espanya; només de vertebrats, se’n cusrestaurar qualsevol obra pictòrica, i més si compta amb todiaven més de mil exemplars, del quals, vora 300 una certa antiguitat. Com a exemple, podríem apel·lar eren d’ocells i no menys de 125 de mamífers. Bona una volta més a l’Institut Lluís Vives, dipositari d’un part d’ells s’han perdut, i la fracció que ens resta patrimoni artístic gens menyspreable; però també necessita amb urgència un tractament de xoc i una respodríem parar esment en la nostra Universitat de tauració per tal de no quedar desfeta pels fongs i els València. Quin membre de la seua comunitat de proinsectes. Quin benefici, objectivament, li reporta a fessors, alumnes i personal auxiliar no alçaria la veu si

38

Núm. 25 MÈTODE

Dalt:Vista general de la secció de zoologia del Museu d’Història Natural de l’Institut General i Tècnic de València (cap a 1920). Només una fracció ha arribat als nostres dies. Baix: Les col·leccions de geologia del Museu d’Història Natural de l’Institut General i Tècnic de València (cap a 1920).

el rectorat de torn disposara la venda del quadre de la Puríssima xiqueta que es troba a la capella del carrer de la Nau? Tanmateix, quin membre d’aquesta mateixa comunitat reivindica un espai digne per als ocells –sortosament inventariats de fa poc– que s’amunteguen als corredors de la Facultat de Biologia? Podríem traure més exemples en paral·lel, continuant amb aquesta línia, si es vol un punt demagògica. De totes les maneres, sempre es pot adduir que la percepció diferencial del patrimoni es deriva també de la vàlua

desigual dels elements; la Puríssima xiqueta d’Espinosa sempre estarà “per damunt” –artísticament, s’entén– de l’Àngel Custodi de la Universitat de Moreno, com les aus naturalitzades per José María Benedito a les acaballes del segle XIX, són peces “objectivament” superiors a les que ingressaren en els anys seixanta. I es pot replicar, lògicament, invocant la preservació integral del patrimoni com a desideratum en aquests casos...

La bizantinitat d’aquestes argumentacions no sempre arriba a trencar-se. Per això, hem de superar la inherència i cercar l’aspecte transcendent de les col·leccions d’història natural. Les consideracions sobre la seua rellevància social resten paleses en un altre article d’aquest monogràfic. Ací, ens centrarem en els aspectes més estrictament relacionats amb la pràctica científica. Primàriament, les col·leccions són encara una referència indefugible en els estudis de normalització de nomenclatura, de classificació i de biogeografia dels éssers vius. Un conjunt de fons ordenats i acceptablement preservats és el millor recurs per a l’especialista en aquestes qüestions; només es poden dur endavant amb rigor propostes de revisió de nomenclatura si es tenen a l’abast nombrosos exemplars, com només així es pot revisar de dalt a baix tot

Núm. 25 MÈTODE

39

Foto: Juan Carlos Tormo

un taxon, o fer un estudi dels canvis en la distribució listes també ens informen d’aspectes de l’organització geogràfica. Secundàriament, les col·leccions són una social de la pràctica científica. Podem trobar, a la font amb possibilitats enormes per a l’historiador de la col·lecció de l’Institut, nombrosos donatius de naturaciència. Ens centrem ara en aquesta qüestió. listes valencians, molts d’ells aficionats, i gairebé tots L’ús de la col·lecció naturalista com a font histosocis de la secció de València de la Real Sociedad riogràfica ateny diversos nivells. En primer lloc, il·lusEspañola de Historia Natural, la seu de la qual es trobatra l’estat de desenvolupament de la història natural en va precisament a l’Institut. Si comparem l’esmentada unes èpoques i uns llocs col·lecció amb els fons, condeterminats. Així, el desentemporanis seus, d’altres cenvolupament original o la tres docents, com ara els recepció subsidiària de les col·legis religiosos de la pro«LES COL·LECCIONS NATURALISTES novetats nomenclaturals i sisvíncia de València, trobem TAMBÉ ENS INFORMEN D’ASPECTES temàtiques, com també la indicis evidents d’un flux DE L’ORGANITZACIÓ SOCIAL resistència, la indiferència o d’intercanvi d’exemplars. A DE LA PRÀCTICA CIENTÍFICA.» el desconeixement al respectall d’exemple, ens resulta te, es veuen documentats en cridanera la presència a l’Insexemplars, etiquetes, inventitut d’una vèrtebra de cetaci taris o catàlegs. A voltes, trobada a la platja de Gandia, aquesta informació només complementa allò que es fruit d’un intercanvi amb les Escoles Pies de la capital reflecteix a les publicacions dels naturalistes implicats; de la Safor, on, lamentablement, no es pot trobar allò això, en qualsevol cas, ja seria considerable, perquè que vingué de l’Institut, perquè la seua col·lecció va ser reforça les possibilitats de la crítica històrica. Molt destruïda durant la guerra civil. La col·lecció de l’Instisovint, però, i especialment als àmbits locals, els natutut també ens parla de la dependència de les cases ralistes no reteren obra impresa, amb la qual cosa, comercials subministradores, moltes radicades a l’esl’historiador ha d’allunyar-se de les obsessions papirotranger, i de la minva d’aquesta dependència quan es fíliques i endinsar-se en l’anàlisi d’una font, la col·lecpogué articular a València una mínima estructura ció, no conservada en suport paper. També aquesta font col·lectiva per a la pràctica naturalista. ens duu a fer valoracions importants de la història del Podríem descriure més aspectes de la utilització hisconeixement de les produccions naturals dels territoris. toriogràfica de les col·leccions naturalistes. Aspectes Les disciplines naturalistes són ciències directament com ara l’ensenyament de la història natural –ens vinculades a espais geogràfics concrets. Moltes vegasorprèn, així, l’entusiasme dels alumnes per l’incredes, les publicacions dels seus practicants només ment dels fons, amb els seus donatius d’exemplars–, la reflecteixen l’estudi parcial dels esmentats espais, i no divulgació dels coneixements o les estratègies de legitihi trobem constància que els autors havien estudiat mació de les tasques científiques ens donarien per a també altres punts dels territoris. La col·lecció pot moltes reflexions més. Tot el que s’ha exposat, en qualdonar informació sobre la matèria. Així, si ens fixem sevol cas, sembla prou per tal de mostrar que, per en les publicacions d’investigació original, els estudis damunt de modes contingents i faramalles ridícules, la sobre peixos continentals empresos durant la segona i preservació de les col·leccions de contingut naturalista tercera dècades del segle XX al Laboratori d’Hidrobioassoleix una rellevància científica i social de primer logia de l’Institut General i Tècnic de València, semordre. Una rellevància sotmesa no tant al sentimentalisblen limitats a l’Albufera, me com a les seues utilitats, l’estany de Cullera, les mar- Exemplar valencià de vedell marí (Monachus monachus), captu- les quals són, paradoxaljals d’Almenara i l’Albufe- rat el 1927 al Port de València (Departament de Biologia Ani- ment, la via més potent, si reta d’Anna. Un estudi de mal de la Universitat de València) estan ben bastides, per comles restes de la col·lecció i batre l’oposició que arriba del seu inventari de l’època de les polítiques científiques ens mostra que també s’esi culturals més grollerament tudià el riu Clariano, al seu utilitaristes. pas per Ontinyent, el riu d’Alcoi a Gandia, diversos *Institut d’Història de la Ciència i trams del Túria...

Documentació “López Piñero” Universitat de València-CSIC Les col·leccions natura-

40

Núm. 25 MÈTODE

COL·LECCIONS VIVES

Foto: Miguel Lorenzo

Foto: Miguel Lorenzo

No tot al patrimoni científic és pols sufocant, oripell esmorteït o natura morta. També s’hi troben col·leccions vives, les quals, dins aquest context, ofereixen el contrapunt dinàmic i acolorit. Un bon exemple n’és el Jardí Botànic de la Universitat de València, un dels fons patrimonials més reeixits d’entre els que pertanyen a l’esmentada institució.

El Jardí, com qualsevol altra col·lecció de contingut naturalista, té interès tant per a qui fa estudis relatius a l’àmbit de la natura que s’hi està representant, com per a qui s’acosta amb una motivació històrica.Així, ens pot donar llum tant en un estudi comparat, posem-ne, sobre la família de les fagàcies, com en una reflexió al voltant de la recepció dels nous corrents de pensament evolucionista a la València de les acaballes del segle XIX. A banda de tot açò, no cal dir que el Jardí és, i ho ha de continuar essent, un espai per a la recreació dels ciutadans i visitants de la ciutat que l’acull, amb la qual cosa, esdevé un lloc privilegiat per a fer entrar en interacció la ciència, la història i el públic.

Per a aconseguir aquest objectiu, els requeriments tampoc no s’allunyen gaire dels que caracteritzen la resta del patrimoni científic. Malgrat tot, les col·leccions vives presenten un tret singular: estan sotmeses als cicles vitals dels objectes que contenen.També el nostre Jardí n’és prova, amb els seus arbres monumentals... i lògicament molt vells.

Si la conservació del patrimoni científic, al vessant instrumental o d’exemplars biològics morts, passa per la neteja, la restauració i les bones condicions dels magatzems o dels espais expositius, al vessant de les col·leccions vives passa per la substitució dels exemplars malalts o morts per uns altres, joves i puixants, i per l’atenció contínua i àdhuc amorosa d’allò que són éssers vius, tan vius com el que se’n fa càrrec o s’hi interessa. El nostre Jardí sap molt d’abandó i de desatencions. Sembla que la situació, sortosament, ja està superada. Esperem que també al futur.

Núm. 25 MÈTODE

41

JIM BENNET per Víctor Navarro, Amparo Salinas i Jesús Català

J

im Bennett (Belfast, 1947) és avui dia una referència indefugible en el camp de la museologia de la ciència. Bennett representa la confluència de dues tradicions habitualment divorciades, la dels historiadors de la ciència –es tracta

d’un autor amb contribucions de relleu a la història de les matemàtiques– i la dels gestors de les col·leccions i museus científics. La tasca més conspícua del nostre personatge ha anat, precisament, pel camí de l’acostament d’ambdues tradicions.

Foto: Miguel Lorenzo

«els conservadors encara veuen els historiadors com paràsits»

Núm. 25 MÈTODE

43

Jim Bennet

Quan es veu per primera volta Jim Bennett –alt, prim, cabells rulls moderadament llargs i absolutament de la tonalitat de l’ermini hivernal–, hom no dubta: “Genuine English scholar”. Certament, el professor Bennett es formà a Cambridge, on va fer la seua tesi sota la direcció de Michael Hoskin, i on rebé la influència d’historiadors de la ciència que marcaren tota una època. També a Cambridge dugué endavant importants tasques professionals referides a la museologia, concretament va ocupar el càrrec de conservador al Wipple Museum of the History of Science.

Avui, però, és a l’altra gran ciutat universitària anglesa: efectivament, és director del Museum of History of Science d’Oxford, el cèlebre Ashmolean Museum.

Sent ara membre de la comunitat acadèmica d’Oxford i havent passat un bon grapat d’anys a la vora del Cam, sembla inevitable de fer l’apreciació adés esmentada, encara que no siga anglès, sinó irlandès de Belfast.

La formació acadèmica d’un historiador de la ciència sol ser sorprenent, per allò de la inexistència de programes de llicenciatura específics. Quina carrera va fer vostè a Cambridge?

Entrevista

via cridat molt l’atenció la qüestió dels procediments en ciència. Llavors, vaig començar a assistir a les classes del professor Hoskin, continuades per les d’altres historiadors i filòsofs. I vaig començar a disfrutar.

Allò era un nou món que se m’estava oferint, el món de la història i de la filosofia de la ciència. Fou un alliberament personal. Em vaig adonar que era possible fer un acostament crític a la ciència. Evidentment, açò resultava molt alleujador respecte amb les meues primeres intencions en arribar-hi.

Per a qui coneix la nòmina d’especialistes en història de la ciència que eren aleshores a Cambridge, és fàcil d’imaginar un ambient així de suggeridor...

Certament, el departament funcionava amb l’esperit del suport mutu. Era molt xicotet, potser no s’ultrapassaren els vint estudiants. Açò permetia poc menys que fer classes particulars i direccions de tesis personalitzades, la qual cosa era emocionant i aterridora alhora.

La seua tesi, que generà posteriorment un llibre bastant celebrat, estigué dedicada a la contribució matemàtica del gran arquitecte anglès «VISC EN DOS MONS, del segle XVII Christopher Wren, autor, entre altres SIMULTÀNIAMENT, obres, de la catedral londiI PUC APRECIAR QUE ELS nenca de Sant Pau. Quines HISTORIADORS DE LA CIÈNCIA raons l’impulsaren a escollir NO CONEIXEN REALMENT aquest tema?

Vaig arribar a Cambridge pensant de fer-me físic, i vaig ser admès efectivament en aquests estudis. Recorde que en primer curs vaig haver d’estudiar, és clar, assignatures com ara física general, química o matemàtiques. Ara LES TASQUES PRÒPIES DELS bé, a Cambridge, com abans Després de prendre la decisió CONSERVADORS DE MUSEUS.» t’especialitzes, millor. Tens definitiva de fer el doctorat en moltes possibilitats, un venhistòria de la ciència, el protall realment molt ampli; en fessor Hoskin em va suggerir açò, hi ha molta generositat. el tema. I era un bon tema. Em permetia estudiar Però com que has de triar ben prompte un tema d’eshistòricament una vessant pràctica de les matemàtitudi, et trobes obligat a ser conscient de la teua elecques a l’època, la seua aplicació a l’arquitectura; i ció des d’un primer moment. En principi, i malgrat no això m’obria la possibilitat d’analitzar com sentia haver estat gaire brillant en els meus estudis en física, Wren la seua activitat d’arquitecte. I no només des pensava en especialitats típiques, com ara l’òptica; d’un punt de vista filosòfic, ans també des del tècnic i però no vaig trigar a adonar-me que no era allò el que artístic: per entendre Wren, s’havia d’avaluar el seu desitjava. treball com la plasmació arquitectònica de la ciència matemàtica. Amb aquestes premisses, era com podria arribar a entendre què era allò que feia Wren. Al cap i I en aquest punt, optà per la història de la ciència… a la fi, i açò és el més important, els meus estudis sobre Wren, tot parant esment en la configuració de En efecte, vaig trobar més interessants altres qüesles seues habilitats tècniques i matemàtiques en la tions al voltant de la física, altres aspectes... I així, en pràctica, m’han permès entendre d’una manera altersegon curs vaig prendre la decisió d’apartar-me de la nativa altres qüestions relacionades amb la ciència. línia d’especialització empresa. En aquest curs, m’ha-

44

Núm. 25 MÈTODE

Centrem-nos més en la qüestió de les col·leccions. Després de la seua tesi, començà la seua dedicació professional al tema...

de la ciència: una o dues comunitats?

Dues comunitats, sens dubte.

Però puc afegir al respecte coses que trobe interessants.

En realitat, primer vaig exercir La dualitat de comunitats condurant un any com a professor tinua essent un problema. d’història de la ciència a AberDurant molts anys, els conserdeen. Era un departament molt vadors d’objectes científics menut, però va ser una bona plantejaven queixes sobre la experiència. A l’any següent, seua relació poc fluida amb els vaig passar a exercir d’arxiver historiadors de la ciència. Els a la Royal Society, a Londres. historiadors no feien massa Va ser una tasca forta, de revicas; estaven molt ocupats, tresió i catalogació d’un gran ballant amb ganes, publicant fons documental. L’acostament molt i tractant d’inserir els esal món dels museus vingué just mentats objectes en el desendesprés d’això. Vaig acceptar volupament de la història de la un càrrec al museu marítim de ciència. I ara, ambdues comuGreenwich. Va ser una bona nitats continuen tan separaelecció. Mai no havia imaginat des... Sembla que els conserque podria optar a un lloc així; vadors encara no han superat pensava que era necessària una el veure els historiadors com «ELS CONSERVADORS HAURIEN formació específica de conseruna mena de llèmenes. I malvador, a més de demostrar una grat tot, pense que resulta, en D’ESTABLIR COMUNICACIÓ AMB perícia i una experiència propart, lògic i fins i tot just. FunELS CIENTÍFICS.» fessionals sobre el tema. Tot cions bàsiques del conservaaixò ho vaig assolir durant el dor, com ara la gestió de dia a dia. col·leccions, la creació de pautes d’exposició o la generació de noves experiències no han tingut l’impacte esperat Així doncs, podem considerar-lo un conservador de en la difusió de la història de la ciència. Els museus museus –entendrem d’ara endavant el terme en una són cada vegada més atractius, i es mostren també concepció ampla de gestor museístic– autodidacta. més orientats cap a la formació científica dels visitants, però d’una manera massa tradicional. La ciènSí, evidentment. I aquesta situació em va fer conèixer cia no es presenta des d’un punt de vista crític –el el món de la gestió dels museus d’una manera molt típic de la història de la ciència–, potser també perquè viva. Com a conservador, necessitava saber del món els conservadors han estat massa enfeinats i no han del magatzem, dels subhastadors, dels col·lecciopogut plantejar-se aquesta vessant crítica, encara que nistes... I no sols com a proveïdors, també com a hagen tingut oportunitats de plantejar-se-la. Les respúblic. Si vols gaudir d’un mínim de crèdit en el món ponsabilitats, per tant, són compartides. acadèmic dels conservadors, has d’arribar a un cert domini d’aquestes qüestions. De totes les maneres, jo tampoc vaig deixar de ser un historiador de la ciència.

Com fer entendre a la comunitat científica la imporD’aquesta manera, vaig viure i visc en dos mons, sitància museística i historiogràfica, per exemple, dels multàniament, i puc apreciar que els historiadors de la instruments obsolets, considerats vulgars i lletjos, què ciència no coneixen realment les tasques pròpies dels s’acumulen als magatzems dels centres de recerca? conservadors de museus. Dos mons separats, amb una Es díficil convèncer els científics de la importància separació, a més, institucionalitzada. dels instruments, del fet que puguen interessar altres persones i que la millor cosa que poden fer és cedirlos a un museu. Els conservadors haurien d’establir La pregunta que teníem preparada sembla ara trivial. comunicació amb els científics. Els instruments repreAixí i tot, la formularem: Conservadors i historiadors

Núm. 25 MÈTODE

45

«ÉS IMPORTANT QUE ELS CIENTÍFICS PRENGUEN CONSCIÈNCIA QUE EL MUSEU ÉS EL LLOC ON HA D’ARRIBAR UN INSTRUMENT CIENTÍFIC FORA D’ÚS. NO ÉS IMPORTANT QUE NO SIGA UN OBJECTE “MAGNÍFIC”; L’INTERÈS DE LA HISTÒRIA SE CENTRA EN L’ACTIVITAT DEL DIA A DIA.»

senten una imatge de la pràctica científica, i cal preservar aquest registre del quefer quotidià, important per a la història de la ciència. Quan els centres d’investigació es desfan d’un objecte, potser s’està perdent una part d’aquesta història. Per això, és important que els científics prenguen consciència que el museu és el lloc on ha d’arribar un instrument científic fora d’ús. No és important que no siga un objecte “magnífic”; l’interès de la història se centra, ja ho hem dit, en l’activitat del dia a dia. A més, qui pot saber anticipadament si tal objecte serà o no valuós en el futur?

Estem d’acord. Ara bé, no podem deixar de banda el problema de la preservació dels instruments. Un problema que podríem qualificar de logístic, però que resulta molt greu perquè els espais són reduïts als centres d’investigació i als museus mateixos. Sembla impossible conservar tots els instruments.

Cal establir, sens dubte, unes pautes o normes respecte a què cal conservar. Ho conservem tot? També els objectes que no es poden emmagatzemar per la seua grandària? Aquest dilema es pot resoldre, al meu parer, tractant de fer veure als científics la finalitat concreta de cada museu. És cert que els laboratoris cada volta tenen més objectes i acaba per faltar l’espai. Conservar molts instruments és també un greu problema quan es planteja un trasllat. Per això, resulta necessària l’habilitació de llocs, els museus, on es centralitze la recollida del material fora d’ús, on es

46

Núm. 25 MÈTODE

facen les tasques de catalogació i, eventualment, procedir a exposar-lo. Per fer tot això, cal implicar-hi la comunitat científica i requerir-ne la col·laboració.

Els instruments són importants per a la història de la ciència, però els museus han d’enllaçar-los amb el públic. És missió del museu exposar amb saviesa l’objecte i comunicar quin ús se’n va fer. No es pot permetre convertir-lo en una caixa negra, en una entitat avorrida. Aquesta capacitat ha de mostrar-la qualsevol conservador.

Malgrat tot, sembla que els objectes no troben lloc quan, seguint certes modes bastant esteses, les sales d’exposició dels museus es transformen en escenaris de disseny que representen la ciència contemporània.

Quan passa això, i les sales preexistents exhibien objectes, s’hi produeixen importants controvèrsies.

Pense que actuant així, els museus no compleixen amb els seus deures. Sembla que els conservadors troben moltes dificultats per a interessar el públic per l’explicació dels instruments. Canviar el tipus d’exposició i retirar les col·leccions, els proporciona certa sensació de control: poden refer completament una sala i transformar-la en un entorn didàctic atractiu, sense cap restricció. Com si construint un espai així pogueren deixar de banda el compromís entre conservar i exposar. Hi ha una obligació amb el públic que

s’ha de complir: s’ha ajuntat una col·lecció i s’ha d’exhibir. Per a què, si no, es reuneixen i conserven col·leccions? Quina classe de museu ens resta quan retirem de les sales les col·leccions i se substitueixen per “espais didàctics”? Aquesta manera d’actuar posa en qüestió la mateixa raó d’ésser del museu. No trobe gaire sentit a l’afany, per part dels gestors, de controlar totes les experiències que tenen lloc al museu. De fet, crec que resulta positiu que el visitant s’acare directament amb l’instrument o objecte científic; opine que hem de confiar més en la capacitat estimulant de l’objecte mateix. De la interacció entre el visitant i l’objecte poden esdevenir multitud de reaccions; l’acostament a l’objecte és personal, i en pot resultar apreciat de mil maneres, tot satisfent les expectatives més variades. En aquest cas, el museu només ha d’aportar un ambient i un suport raonables –pensem en les etiquetes– a l’exposició de l’objecte.

gust a la ciència, no mostra forçosament desitjos d’esdevenir un científic. La fórmula més natural d’acostar la ciència al públic és mitjançant la història. Ensenyar a la gent com s’ha desenvolupat la ciència en el passat, fent-li notar aspectes que no li resulten indiferents, com ara les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials concretes, permet evitar confrontar-la unilateralment amb la natura i l’estat actual de la investigació científica.

Precisament entre molts dels científics que a hores d’ara porten endavant la investigació científica a Espanya s’ha estès una percepció d’absència de passat, de ser pioners. Això deriva probablement del retard en la normalització de la pràctica científica al nostre país, que al seu torn ha dificultat la consolidació d’un espai cultural per a la ciència. La situació al món britànic, imaginem, deu ser diferent...

Té sentit la reivindicació d’una funció cultural autònoma per als museus de ciència, en oposició a altres tipus de museus?

No imagineu tant. La ciència britànica té també dificultats per popularitzar-se. No resulta gaire chic, a diferència de l’acostament a la cultura artística. Les Si bé és cert que els museus coses, doncs, no em semde ciència desenvolupen blen del tot diferents a com «RESULTA NECESSÀRIA una funció particular, jo les assenyaleu en el cas crec que haurien de romanL’HABILITACIÓ DE LLOCS ON ES d’Espanya. És veritat que dre integrats a la comunitat CENTRALITZE LA RECOLLIDA en alguns sectors es detecta museística general. Es pot certa proximitat a la ciènDEL MATERIAL FORA D’ÚS, aprendre molt dels altres cia; potser allà ciència i ON ES FACEN LES TASQUES tipus de museus: des de cultura s’associen amb més com fer l’exposició fins a DE CATALOGACIÓ I, EVENTUALMENT, facilitat, però el funcionales tècniques didàctiques.

PROCEDIR A EXPOSAR-LO.» ment a l’àmbit polític crec Els museus de ciència han que és semblant, encara que de ser autònoms, però sense els reptes no ho siguen. imposar cap limitació en la Quant a l’actitud dels inseua relació amb els altres museus. Tenen una resvestigadors, crec que seria saludable considerar-se, ponsabilitat especial, és cert, pel fet que la ciència senzillament, una generació més en el curs de la comporta una experiència particular: comencem a investigació científica. Ja fora de l’àmbit científic, he conèixer-la a l’escola i podem continuar aprenent-la pogut observar que, en algunes exposicions sobre fins acabar els estudis a la universitat. Aquest fet ciència, la gent interpretava la història de la ciència obliga a proporcionar al públic una forma de contacte no com una part del seu propi passat, sinó com queldiferent amb la ciència, i això és tasca específica del com relatiu a un món diferent del nostre. De fet, el museu. públic britànic continua interpretant la investigació científica com una aventura, però no la integra ni la relaciona, ni tan sols amb la pròpia natura. Tot açò no En quin sentit parla vostè d’un contacte diferent? sembla correlacionat amb circumstàncies econòmiques ni culturals particularment adverses, i em fa Crec que és possible copsar l’interès de la gent per la pensar com de positiva seria la integració en el sisteciència fora de l’estricta investigació científica, sense ma educatiu del coneixement del passat i de la seua la necessitat de prendre la gent com a subjecte passiu continuïtat en el present. i totalment receptiu. La persona que s’acosta amb

Núm. 25 MÈTODE

47

LLIBRES l’enigma de fermat fermat. el mago de los números blas TORRECILLAS JOVER Ed. Nivola, 1999. 104 pp.

Al juny de 1993, l’equació xn +yn =zn va arribar a la primera pàgina de tots els periòdics del món. La història havia començat 350 anys abans i encara li’n quedava un altre (de dramàtic) per concloure.

Pierre de Fermat (16011665) havia afirmat que no es poden trobar tres nombres naturals x, y, z que satisfacen xn +yn =zn per a n major que 2.

(Si n és 2, sí que existeixen els dits nombres: per exemple, 32 +42 =52.) Gran part de la fama d’aquesta afirmació és deguda a la forma diabòlica en què va ser anunciada.

En una còpia de l’Aritmètica de Diofant en què treballava, Fermat va anotar que “havia descobert una meravellosa demostració que no cabia en un marge tan estret”.

Havia començat una de les majors odissees en la història de les matemàtiques i un enigma que encara perdura: potser Fermat havia pogut obtenir una demostració correcta de la seua afirmació?

El que resulta fascinant de les matemàtiques és que no hi ha cap raó per la qual Fermat no poguera haver obtingut una demostració que haja escapat a generacions de matemàtics brillants durant anys.

El llibre de Blas Torrecilla comença al segle XVII amb uns apunts biogràfics de Fermat i de la seua època, per repassar després les seues contribucions matemàtiques. Són tractats els nombres primers de Fermat, la representació dels nombres com a sumes de quadrats, els nombres perfectes i amigables, o la teoria de probabilitats, entre altres tòpics. És un llibre escrit de manera simple i esquemàtica, bàsicament orientat a despertar l’interès sobre les matemàtiques

48

Núm. 25 MÈTODE

entre els estudiants (tant de batxillerat com d’universitat). La teoria de nombres, a aquest nivell, té l’avantatge que pot ser representada de manera lúdica i divertida. Tots podem entendre, per exemple, la famosa conjectura de Goldbach: tot nombre parell major que 4 és suma dels dos nombres primers imparells (avui encara sense resoldre). O la conjectura sobre nombres primers bessons. Però a vegades, aquesta divisió també crea algun problema perquè ens deixa la impressió de les matemàtiques com a passatemps.

L’autor fa un esforç per corregir-ho i introdueix el lector (molt breument) en la manera com la teoria de nombres s’ha convertit en peça clau de la criptologia (i per tant, de la seguretat a Internet).

Solament en les darreres pàgines del darrer capítol del llibre (sens dubte el més difícil d’escriure) apareix l’heroi d’aquesta història. Després de set anys tancat i treballant en secret (tal com ho feia Fermat), Andrew Wiles va anunciar a Cambridge que havia trobat una demostració del Teorema de Fermat. La seua reputació de matemàtic brillant l’avalava, i feia pensar que per fi havia estat resolt el més famós dels problemes matemàtics. Pocs mesos després, es va trobar un error greu en una de les parts de la demostració, i una altra vegada, semblava que el Teorema de Fermat es tornava a esmunyir. Al cap d’un any, treballant sota la pressió i l’escrutini de tot el món (és a dir, en les pitjors condicions possibles per a un matemàtic), Wiles, amb l’ajuda de Richard Taylor, va resoldre l’error de manera definitiva. El vell teorema de Fermat havia pogut ser provat amb les matemàtiques més sofisticades de finals del segle XX. GABRIEL NAVARRO

cent mil déus the genetic gods. evolution and belief in human affairs john C. AVISE Harvard University Press, 1998. 288 pp.

Al llarg de la història, la humanitat ha donat origen a unes 100.000 confessions religioses distintes, que han abraçat un amplíssim espectre de ritus, cultes i creences. Entre altres, aquestes religions han servit per a donar explicació als seus seguidors de tota mena de fenòmens, des dels més simples, com ara la successió de les estacions, fins els més complexos, com ara la transcendència de l’epopeia vital o l’expressió de normes morals de conducta. Podria semblar que després del progrés de les ciències, amb la consegüent ampliació del nombre de fenòmens que no necessiten explicacions “sobrenaturals” s’assistiria al declivi del sentiment religiós, que seria substituït, almenys en part, per un racionalisme d’acord amb els descobriments que provenen de la ciència. Sense necessitat d’entrar en anàlisis més detallades, sembla evident que aquesta no és la situació actual i que els conflictes entre religió i ciència no estan en camí de resoldre’s (recordem, per exemple, que aquest mateix estiu el Comitè d’Educació de l’estat nord-americà de Kansas ha decidit suprimir tota menció a la teoria de l’evolució en els textos i temaris de la biologia ensenyada en les escoles secundàries).

John Avise és un prestigiós genetista i evolucionista (va ser president de la Societat Americana per a l’estudi de l’Evolució el 1994) i ens proposa en aquesta obra una exploració rigorosa, alhora que amena, sobre el que la genètica i la teoria evolutiva poden aportar a l’elucidació d’algunes de les preguntes per a les quals els homes han buscat tradicionalment respostes en les religions. A l’igual com en moltes religions politeistes, els nostres gens determinen, com si de petits déus es tractara, un gran nombre de components del que se’n sol dir “el nostre destí”.

Aquesta determinació, com queda patent en el llibre, es produeix en diversos graus, des de la mera predisposició general a sofrir en major o menor grau les influències ambientals, fins a l’alteració total del patró de maduració d’un ésser humà per la mera subs-

titució d’un nucleòtid concret per un altre en un gen particular. Aquest ampli ventall de possibilitats no és, en general, prou apreciat, més encara en una època com l’actual en què assistim quasi a diari al descobriment d’un gen encarregat d’alguna funció vital o l’alteració del qual produeix tal malaltia o tal altra. El desconeixement d’una identitat bàsica en genètica (P=G+E, és a dir, que el fenotip, les característiques observables d’un organisme, és el resultat de l’acció conjunta del seu genotip, la informació genètica que conté i de l’ambient en què s’expressa i desenvolupa) porta sovint a una exageració sobre les potencialitats de determinació dels gens, el que, d’una banda, permet agitar banderes anticientífiques amb gran facilitat, i d’una altra, indueix les empreses biotecnològiques a vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo. Unes empreses, d’altra banda, que semblen més interessades a obtenir beneficis mitjançant la seua revalirització borsària que a oferir solucions a problemes reals de la societat.

Acostar les grans possibilitats de la genètica com a ciència i metodologia aplicada al gran públic no es pot fer sense posar simultàniament de manifest les seues limitacions, tant en el nostre coneixement actual –cosa que ens hauria de dur a prendre amb extrema precaució la manipulació genètica fins i tot per a fins lloables– com en la possibilitat d’intervenir simultàniament en tot el conjunt de variables, una vegada identificades, que té transcendència en l’expressió de tot caràcter. Que la genètica siga acceptada com una ciència i una tecnologia positiva per la societat, o que tinga límits en les seues actuacions solament pot aconseguir-se amb una comprensió adequada del que representa, del que coneixem i del que n’ignorem, i aquest llibre contribueix adequadament a aquest coneixement entre el públic.

FERNANDO GONZÁLEZ CANDELAS

Núm. 25 MÈTODE

49

el rostre humà del mite cajal. triunfar a toda costa antonio CALVO ROY Alianza Editorial. Madrid, 1999, 255 pp.

La importància històrica de les contribucions de Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) al coneixement del sistema nerviós ha estat amplament reconeguda internacionalment, en particular pel que fa a la seua decisiva aportació a l’acceptació de la teoria de la neurona.

L’obtenció del Premi Nobel l’any 1906 i la seua implicació en els programes de promoció de la ciència i la tecnologia implantats en la societat espanyola dels inicis del segle XX, el transformaren en l’exponent més clar i popular de la figura del savi i de la modernitat científica.

El fet d’haver rebut els més preciats guardons el va convertir en un personatge singular i respectat en el context de la societat espanyola, i les seues reflexions assoliren notable influència en el seu temps, com ho demostra el fet d’haver estat president d’honor de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. És per això que Cajal no pot ésser considerat sols com un científic més en el context d’una societat normalitzada des del punt de vista de l’activitat científica. La seua dimensió històrica ultrapassa el paper científic i assoleix una dimensió política i intel·lectual molt influent dins el projecte de modernització i regeneració d’una societat, com és ara l’espanyola, en decadència. La imatge pública de Cajal fou així mitificada arran dels seus èxits internacionals i el seu llegat intel·lectual va més enllà del que representa l’ús de certes tècniques innovadores de recerca o de determinats descobriments concrets en el domini de la neurologia. Considerada globalment, la seua personalitat reuneix tots els ingredients per esdevenir un mite, de la dimensió d’un Albert Einstein, Charles Darwin o Sigmund Freud. Una de les característiques més fefaents dels mites consisteix precisament en el fet que les seues virtuts es veuen sobredimensionades i esdevenen un exemple mitificat per al gran públic. Cajal ho ha estat en certa mesura. I dic en certa mesura perquè, malgrat tot, els herois de la ciència mai han assolit en la cultura espanyola la dimensió mítica dels artistes, toreros, polítics o guerrers. Tot i que ningú tinga tants carrers a Espanya com Ramón y Cajal. Un fet que, si més no, fa pensar en els valors culturals que comporta. El llibre d’Antonio Calvo Roy aspira justament a perfilar una dimensió més humana del savi i fer-la arribar a qualsevol lector interessat per la història. Sense excloure les referències a la seua obra científica, el llibre té una virtut: ha assimilat bé la literatura anterior sobre Cajal –sovint produïda i consumida per especialistes o per deixebles de

50

Núm. 25 MÈTODE

Cajal. És un llibre, doncs, ben documentat que a més d’això no amaga des de les primeres pàgines la seua vocació d’oferir una biografia accessible per al gran públic. La divulgació de la ciència i de la vida dels científics és una tasca encara pendent al nostre país.

Periodista de professió, Antonio Calvo ha escrit un llibre lleuger farcit d’anècdotes que aprofundeixen en un Cajal humà, defectuosament humà, conflictiu en la infància, masclista, pare egoista i marit intransigent, que fa de la seua obsessió –la investigació científica– el veritable i únic sentit de la seua vida. Amb una orientació cronològica, el llibre va esbrinant la infància conflictiva, la vida d’estudiant universitari mediocre, la difícil incorporació a la vida professional, el pas per Cuba i la definitiva incorporació a la investigació experimental. La part final del llibre s’ocupa de l’etapa de jubilat, els seus escrits i memòries. Calvo ens revela amb un bon ofici un personatge apassionat i apassionant, immadur i extravagant durant gran part de la seua vida, tan ple de conflictes amb el pare i amb un comportament tan autoritari que, malgrat la inevitable inserció en el seu temps, resulta un personatge ideal per a qualsevol afeccionat a la psicoanàlisi.

Exposa amb un llenguatge assequible la importància de les seues investigacions i la rellevància de la seua dimensió social. Calvo ha assimilat els textos autobiogràfics de Cajal, els escrits del seu germà Pedro, les biografies d’historiadors de la medicina i les altres referències de deixebles i coetanis. El resultat és un text atractiu, escrit en un to periodístic de fàcil lectura, que sols cau en ingenus ex cursus innecessaris, com les contínues referències de diccionari a les característiques de les poblacions on va viure o treballar Cajal, o els ridículs esquemes escolars sobre biografies de grans protagonistes de la història espanyola contemporània citats al text, que no fan més que distraure el fil conductor del relat i a voltes insultar la mínima cultura i la intel·ligència del lector.

Sembla que aquesta no és l’única iniciativa que al món editorial espanyol està produint-se en els darrers temps que pretén portar a l’opinió pública la vida i l’obra de científics com Negrín, Marañón, Achúcarro i molts més. Trobe que és una gran notícia. En primer lloc per posar fi a la inacabable i jeremíaca polèmica sobre la realitat o l’absència de tradició científica a Espanya i les seues raons. I també per difondre els valors de la ciència.

Més que siga mitjançant el vell tòpic de les grans figures i els grans descobriments... ara que precisament la ciència és cada vegada més anònima.

JOSEP LLUÍS BARONA

la grip un assot anual de vegades mortífer valència al límit. la ciutat davant l’epidèmia de grip de 1918 manuel MARTÍNEZ Edicions La Xara.“Col·lecció País”, 5. Simat de la Valldigna 1999.

208 pp.

Durant els anys 1918 i 1919 hi hagué una pandèmia de grip que, segons es calcula, causà no menys de 21 milions de morts a tot el món.

No respectà fronteres, continents, edats ni classes socials. Fou la primera de les dues grans pandèmies del segle XX amb una mortalitat comparable a l’actual de la sida, segona gran pandèmia d’aquest segle. Aquestes elevades xifres queden reflectides en totes les gràfiques de mortalitat de la primera meitat del segle que presenten un espectacular “pic” corresponent als anys 1918 i 1919 en els quals el nombre de morts es quadriplica respecte als anys immediatament anteriors i posteriors.

L’epidèmia gripal del 1918 marcà una fita en la història de la medicina, tant en el camp de la investigació bàsica i clínica com en l’epidemiològic i el professional. Per tot arreu els microbiòlegs s’afanyaven a trobar l’agent causal de la terrible infecció. L’origen fou atribuït a diversos bacteris sense que poguera demostrar-se científicament cap de conegut com a responsable. El bacil de Pfeiffer, de nom científic Haemophilus influenzae, proposat feia uns vint anys com a causant de la grip (influenza = grip), quedava definitivament descartat.

Hauria de passar més d’una dècada fins que el 1933 començaren a descriure’s els primers virus gripals.

Els estudis epidemiològics reberen un impuls extraordinari. Es demostrà, per exemple, que les xifres més altes de mortalitat corresponien als menors de trenta anys. Aquest fet es relacionà amb el temps que havia passat des de l’última epidèmia gripal del 1889 i s’interpretà com causat per la immunitat conferida a les persones que la patiren.

Des del punt de vista professional la demanda de metges fou extraordinària, sense precedents. Tots eren pocs. S’arribà a autoritzar l’exercici de la professió mèdica als estudiants de l’últim curs de la carrera...

Per altra banda els col·lectius mèdics es queixaven de l’explotació que sofrien i de la manca de compensa-

cions per l’elevat risc de caure ells mateixos víctimes de l’epidèmia.

Pandèmies com la gripal de 1918 amb tan elevada morbilitat i mortalitat tenen tot un seguit de repercussions econòmiques, socials, polítiques, culturals, etc. que poden marcar la història de molts països, àdhuc la història universal. En el seu llibre el doctor Manuel Martínez estudia aquestes repercussions de l’epidèmia gripal del 1918 pel que fa a la ciutat de Valencia.

A principis de segle València era una ciutat en expansió amb una incipient infrastructura sanitària mu nicipal i un model assistencial basat en l’hospital general, les cases de socors i les institucions de beneficència. Aquesta era la situació quan al setembre del 1918, de forma sobtada, arriba l’epidèmia gripal que uns mesos abans havia començat a assotar uns països europeus desfets per la Primera Guerra Mundial.

Com és lògic, l’epidèmia despertà a la ciutat de València, com per tot arreu, una gran alarma social i desencadenà tota una sèrie d’esdeveniments amb gran interès historicomèdic, sociològic i polític. Des del punt de vista mèdic convé destacar les polèmiques sorgides a casa nostra entre els metges sobre l’origen de l’epidèmia i les mesures més adients per a combatre-la, polèmiques reflectides en la premsa mèdica valenciana d’aquell temps. Del tractament que fa la premsa diària del tema se’n pot deduir una important informació sobre la situació politicosocial d’aleshores.

Tots aquests punts són tractats de forma ben documentada i rigorosa pel doctor Manuel Martínez al seu llibre. La gran profusió de dades estadístiques, de reculls de premsa tant mèdica com diària, de bans municipals i altres disposicions legals al voltant de l’epidèmia fan del llibre València al límit una eina imprescindible per a totes les persones interessades en la història de la ciutat de València durant les dues primeres dècades del segle XX. FRANCESC ASENSI BOTET

Núm. 25 MÈTODE

51

una idea perillosa darwin’s dangerous idea: evolution and the meanings of life daniel c. DENNETT Penguin Books. London, 1995. 586 pp.

Simon & Schuster, Nova York, 1995. 586 pp.

Molts científics opinen que les idees filosòfiques no són més que comentaris paràsits sobre els triomfs objectius de la ciència i que ells mateixos són immunes als errors i confusions que els filòsofs intenten aclarir. El llibre de Dennett demostra que s’equivoquen. Al llarg de les prop de 600 pàgines de Darwin’s Dangerous Idea, Dennett explora de manera magistral les implicacions de l’evolució darwiniana per a la nostra visió del món i porta a terme un diagnòstic brillant dels motius pels quals la idea de Darwin continua provocant el rebuig de molts intel·lectuals.

Des de la seua publicació l’any 1859, la teoria de l’evolució per selecció natural de Darwin ha estat una font inesgotable de controvèrsies que han transcendit l’àmbit purament acadèmic. Encara que els detalls han variat, les controvèrsies han girat quasi sempre entorn de la mateixa pregunta: hi ha prou amb la selecció natural per a explicar el disseny dels organismes vius, o hi ha fenòmens biològics que escapen al poder explicatiu de la selecció natural? No sorprèn que les respostes a aquesta pregunta aparentment senzilla sovint provoquen una reacció intensament emocional. Al capdavall, si Darwin tenia raó, nosaltres mateixos no som més que el resultat de l’atzar actuant d’acord amb les lleis de la física i la química. Res de misteriós ni de sobrenatural. Segons Darwin, la nostra existència mateixa demostra que, donat un temps prou llarg, la matèria inert és capaç d’organitzar-se i donar lloc a estranyes configuracions.

En una banda de la disputa sobre l’abast de la selecció natural se situen els biòlegs “naturalistes” com Stephen Jay Gould o Niles Eldredge, que opinen que molts aspectes de la biologia (com ara l’origen de la vida) no són explicables en termes de selecció natural. Les seues tesis sovint han servit per alimentar les calderes de creacionistes i fonamentalistes religiosos de distints pelatges, permanentment a l’aguait d’arguments “científics” que demostren que Darwin anava errat. En la banda oposada se situen els biòlegs “ultradarwinians” que afirmen que no hem de buscar explicacions més enllà de les que proporciona la selecció natural. En aquest bàndol trobem, entre altres, els biòlegs John Maynard Smith i Richard Dawkins i el filòsof Dennett.

Daniel C. Dennett (1942) és distinguished arts and

52

Núm. 25 MÈTODE

Edició espanyola del llibre de Daniel C. Bennet (“Galaxia Gutemberg”, Círculo de Lectores.

Barcelona 1999.

926 pp.)

sciences professor a la Universitat de Tufts (Massachusetts). Els seus nombrosos assaigs, entre els quals s’inclouen Brainstorms (1978), Elbow Room (1984), The Intentional Stance (1987), Consciousness Explained (1992), Kinds of Minds (1996) i Brainchildren (1998), l’han convertit en una autèntica figura de cult entre els qui s’interessen per la cognició, el comportament, la intel·ligència artificial o la filosofia de la ment. L’evolució ocupa un lloc destacat en molts dels escrits anteriors de Dennett, però aquest és el primer llibre que dedica enterament a explorar les implicacions del llegat de Darwin. La seua argumentació es basa més en la filosofia o en la lògica que no en una anàlisi de la literatura científica sobre l’evolució, de la qual admet no posseir més que un coneixement superficial. Això no obstant, entre els seus mentors es troben alguns dels més destacats biòlegs contemporanis: George C. Williams, William Hamilton, John Maynard Smith, Mark Ridley, Steve Pinker i, per descomptat, Richard Dawkins, per qui Dennett sembla professar una admiració especial (moltes de les qüestions que aborda Dennett en el seu llibre han estat també tractades –des d’un punt de vista més biològic– per Dawkins, especialment en The Blind Watchmaker i en River Out of Eden).

Darwin’s Dangerous Idea consta de 18 capítols agrupats en tres seccions ben diferenciades. Dennett comença explicant-nos per què pensa que Darwin és mereixedor del premi “a la millor idea mai concebuda”. Per fer-ho, es dirigeix directament al nucli de la controvèrsia entorn de la selecció natural: la seua negació implícita de la necessitat de postular una causa primera de naturalesa divina per a explicar les meravelles del món natural. A finals del segle XVII, John Locke, un dels fundadors de l’empirisme, intentava contestar la pregunta: què hi va ser primer, la ment o la matèria?

Segons Locke era evident que de primer devia existir la ment perquè “és impossible concebre que de la matèria inert puga sorgir un ésser intel·ligent”. Cent anys més tard, David Hume, un altre empirista, va argumentar brillantment contra les tesis de Locke, però va ser incapaç de proposar una alternativa plausible al principi de la-ment-primer.

L’objectiu de Darwin no era posar de cap per avall la visió tradicional de la-ment-primer. De fet, Darwin va intentar per tots els mitjans evitar un enfrontament amb l’ortodòxia religiosa en el seu temps, encara que això no el va salvar dels atacs de molts dels seus coetanis que veien en Darwin una amenaça a les seues creences religioses. L’objectiu de Darwin era molt més modest: explicar l’origen de les espècies i les meravelloses adaptacions que permeten als éssers vius sobreviure i reproduir-se. La solució a què va arribar Darwin va ser que les adaptacions, que semblaven obra d’un dissenyador intel·ligent, són de fet el resultat de l’acció mecànica, automàtica i irreflexiva d’un procés algorítmic al qual va denominar selecció natural. Segons Dennett, allò que Darwin va oferir al món va ser, en termes filosòfics, “un esquema per a crear disseny del caos sense ajuda de la ment”.

Aquesta idea, que tots els fruits de l’evolució es poden explicar com a productes d’un procés algorítmic, és la idea brillant de Darwin. Però en opinió de Dennett, la idea de Darwin no solament és brillant, sinó també perillosa, perquè posseeix moltes de les qualitats de l’àcid universal, aquesta substància imaginària que té la propietat d’atacar tot allò que l’envolta, sense excepció, i de transformar-lo en el procés de manera profunda i irreversible. Al llarg de la història, molts pensadors han intentat posar terme a la idea perillosa de Darwin limitant-ne el camp d’actuació a la biologia o fins i tot a una parcel·la encara més petita dins de la biologia. No obstant això, la idea perillosa de Darwin amenaça de sobrepassar els límits de la biologia, d’estendre’s als àmbits més diversos i de dissoldre, com l’àcid, algunes de les conviccions més volgudes sobre el significat de la nostra existència mateixa.

Dennett admet sense embuts que la seua posició és reduccionista, però s’afanya a distingir dos tipus de reduccionisme. Per fer-ho recorre a una metàfora que fa servir diverses vegades al llarg del llibre: si volem alçar una càrrega podem utilitzar una grua o esperar fins que apareguen “ganxos penjats del cel”. De manera similar, la selecció natural sovint construeix sistemes complexos amb l’ajuda de “grues” com ara la reproducció sexual o l’aprenentatge. Quan aquestes grues comencen a funcionar, la selecció pot assolir en poc de temps nous nivells de complexitat.

A diferència de les grues, que són elles mateixes resultat de la selecció natural, el “ganxos penjats del cel” són solucions miraculoses imposades “des de dalt”, a l’estil del deus ex machina dels drames clàssics: quan un heroi es trobava en una situació compromesa, els guionistes de segona recorrien a algun déu que irrompia sobtadament en escena, com Superman, per salvar la situació. Segons Dennett, el bon reduccionisme és aquell que no busca “ganxos penjats del cel”, i és distint del reduccionisme rapinyaire i perniciós dels qui insisteixen a prescindir fins i tot de les grues.

La segona part del llibre s’obre amb una disgressió sobre les aplicacions de la idea de Darwin a l’evolució molecular i a l’origen de la vida (basant-se en les idees de Cairns-Smith i d’Eigen) i als autòmats cel·lulars de Von Neuwmann. Tot seguit, Dennett analitza els atacs de què ha estat objecte el darwinisme des de dins de la biologia i conclou que, lluny de debilitar la brillant idea de Darwin, molts d’aquests atacs l’han reforçada. La vertadera estrella d’aquesta part del llibre és Stephen Jay Gould. Per a molts, Gould és un autèntic revolucionari que ha dedicat gran part de la seua carrera a exposar els errors que afligeixen el darwinisme i el fan inviable: adaptacionisme, gradualisme, extrapolacionisme,… Tanmateix Dennett opina que les distintes revolucions que Gould ha anat anunciant han resultat falses alarmes o, a tot estirar, han acabat convertint-se en un mer correctiu a l’ortodòxia neodarwiniana. Per a Dennett, els manifestos revolucionaris de Gould oculten a més el desig per contenir la idea de Darwin dins de límits “acceptables”, per trobar algun “ganxo penjat del cel” que li reste poder explicatiu.

La tercera part del llibre és potser la més provocativa, perquè Dennett hi vessa l’àcid universal sobre un dels terrenys en què és més temut: la cultura humana. Dennett estén la idea de Darwin a l’evolució cultural, al llenguatge, a la intel·ligència artificial, a la moralitat, a la religió,… Gould no és pas l’únic que es resisteix a acceptar les implicacions de la teoria darwiniana en tota la seua extensió, i aquí se li uneix una distingida companyia que inclou Noam Chomsky, Roger Penrose, Jerry Fodor i John Searle. Noan Chomsky accepta, en principi, la teoria de l’evolució, però (amb el suport de Gould) opina que és impossible construir una història plausible de canvi evolutiu gradual com a explicació de la capacitat humana per al llenguatge. Penrose, de la seua banda, declara que el cervell humà no pot ser únicament fruit d’un procés de selecció natural. És que tots aquests autors busquen, com afirma Dennett, “ganxos penjats del cel”?

Aquest és, al capdavall, un llibre excel·lent, que conté moltes idees originals i que probablement interessarà molts, no solament biòlegs. La seua lectura resulta en general agradosa –tractant-se de filosofia– encara que per a seguir alguns dels seus arguments pot ser necessari estar familiaritzat amb idees que Dennett desenvolupa en les seues obres anteriors (sistemes intencionals, màquines de Turing, el teorema de Gödel). Dennett demostra una rara habilitat per presentar idees complexes de manera accessible, i les seues metàfores i analogies són senzillament brillants. Amb tot, el lector ha d’estar preparat per a pensar llargament sobre algunes de les qüestions que planteja Dennett. L’esforç, sens dubte, valdrà la pena.

ENRIQUE FONT BISIER

Núm. 25 MÈTODE

53

un atles sense mapes atles ambiental de la mediterrània. l’estructura del territori i del paisatge ramon FOLCH i antoni PARÍS (coords.)

Institut Català de la Mediterrània Institut Cartogràfic de Catalunya Estudi Ramon Folch. Barcelona, 1999.

220 pp.

Català i anglès.

La mar Mediterrània, reiteradament evocada com a gresol i bressol de cultures, forma part del repertori retòric de la diplomàcia i dels mitjans de comunicació, d’un discurs vague i vaporós, sovint encaminat a la recerca d’una identitat comuna: una pretesa mediterraneïtat poques vegades ben definida.

Darrerament, però, hom pot constatar un ferm interès entre alguns científics i homes de la cultura per conceptualitzar una identitat territorial veritablement tangible. Recorde, per exemple, que la IX Universitat d’Estiu de Gandia –l’any 1992– mirà de respondre al lema-qüestió “Mediterrània, realitat o metàfora?” i és sobradament coneguda l’activitat de la càtedra Mediterrània de la Universitat de València, vinculada al Patronat Nord-Sud. A més a més, en aquest sentit, l’Institut Català de la Mediterrània, designat per la Unesco promotor i responsable de la Xarxa de Centres Culturals de la Mediterrània, ha esdevingut una institució capdavantera.

Des de 1996, l’ICM i l’Estudi Ramon Folch col·laboren en l’estudi de l’estructura ecopaisatgística de la Mediterrània, amb l’objectiu de millorar el coneixement dels processos socioambientals desenvolupats als països riberencs. Els primers resultats, centrats en la Mediterrània Occidental, es publicaren el 1997 en un petit llibre –El paisatge ambiental de la Mediterrània. L’estructura ecopaisatgística de la Mediterrània Occidental– acompanyat d’un gran plànol desplegable. Dos anys després, al novembre del 1999, s’ha editat aquest Atles Ambiental de la Mediterrània, elaborat per un equip pluridisciplinar que, sota la coordinació de Ramon Folch i Antoni París, reuneix economistes, ecòlegs, geògrafs, enginyers,

54

Núm. 25 MÈTODE

politicòlegs i cartògrafs, per tal d’abastar totes les tessel·les del mosaic paisatgístic mediterrani. És un atles sense mapes en què la fotografia aèria i les imatges de satèl·lit han foragitat la cartografia convencional. El mapa tradicional, representació de la realitat, ha estat substituït en el darrer quart del segle XX per porcions de la realitat mateixa, percebuda pels sensors remots i reproduïda per precisos instruments informàtics. Així, l’Atles recull una magnífica sèrie d’imatges aèries d’illes, albuferes, volcans i ciutats de la Mediterrània, amb una força visual que embadaleix el lector, siga expert o no en les tasques de fotointerpretació.

Els ulls del lector volen sobre els hivernacles turcs i les pedreres cúbiques que foraden l’illa de Malta, s’enlairen sobre la Mar Morta i cauen a les sebkhas algerianes o als camps llaurats de qualsevol racó d’aquesta mar interior. No és un viatge deixat a l’atzar. Les imatges sustenten una elaborada anàlisi del paisatge mediterrani, de la matriu ambiental –els dominis bioclimàtics i ecopaisatgístics– i l’acció humana –present i secular–, per tal d’identificar els trets definitoris del paisatge mediterrani.

La Mediterrània respon aquí, més que mai, al seu ètim de mar enmig de la terra. És a les terres riberenques on perdura l’empremta de l’home i roman gravada l’acció de la natura, on el paisatge es manifesta, al capdavall, com un algoritme socioecològic.

Fet i fet, la mar no resulta, pròpiament, objecte de l’estudi paisatgístic. Com ens diu Ramon Folch, “la mar té història però a penes memòria, perquè es desfà constantment en la seva resilient horitzontalitat”. És, en definitiva, un atles per a comprendre el Mediterrani, reconèixer les cicatrius que els homes han deixat en la terra que l’encercla, copsar-ne el significat i abstraure’s per definir una identitat territorial. Alhora, un llibre que enlluerna per l’eloqüència d’unes imatges ullprenedores.

CARLES SANCHIS IBOR

sobre el maneig genètic d’organismes biològics genes, crops and superweeds a report from plantlife - the wild-plant conservation charity. miles KING Plantlife. Londres. Juliol 1999. 16 pp.

Obtenible en enquires@plantlife.org.uk

Al llarg de 1999, la societat britànica ha vist canviar ràpidament el seu punt de vista sobre el conreu de plantes transgèniques, com a resultat de l’edició de tres importants documents. El primer fou el fascicle monogràfic de The Ecologist sobre els importants interessos econòmics de diverses grans multinacionals de productes agraris, alimentaris i fitosanitaris, i els possibles riscos que els aliments transgènics podien produir a la salut humana. El segon document va ser l’article publicat pel príncep Carles d’Anglaterra en el Daily Mail el mes de juny, on es declarava partidari de l’agricultura biològica i s’oposava frontalment al creixement dels cultius transgènics, reforçant el seu posicionament sobre el tema, ja expressat un any abans en un altre article similar en The Daily Telegraph; tot i tractar-se d’articles d’opinió, la seva repercussió pública fou força impressionant, i va refermar els moviments populars que demanaven la moratòria en la concessió de permisos per a implantar aquest tipus de conreus. La principal revista divulgativa en conservació de flora a nivell mundial, Plant Talk, publicava al juliol de 1998 l’últim article esmentat, amb un títol ben significatiu: “Seeds of disaster”.

Als dos treballs susdits, cal afegir-ne un tercer, curt –només 16 pàgines, seguint la coneguda tradició britànica d’editar llibres-fullet– però intens i didàctic, titulat “Genes, Crops and Superweeds”, i publicat al juliol de 1999 per Plantlife, la més important de les ONG dedicades a la conservació de la flora silvestre a Gran Bretanya, amb més d’11.000 membres; l’edició es va fer amb la contribució financera de la Royal Society for Protection of Birds (RSPB), que compta més de 800.000 socis, la qual cosa garantia fàcilment la distribució d’un important tiratge editorial. Plantlife, presidida pel més conegut dels comunicadors de la ciència botànica a nivell mundial –el professor David Bellamy– i dirigida per molts dels més prestigiosos investigadors britànics en el coneixement i conservació de la flora autòctona del Regne Unit, venia realit-

zant fa anys, de la mà de Miles King, estudis detallats sobre els riscos que els cultius transgènics podien produir a les plantes i comunitats vegetals naturals. Tot i la seva brevetat, el treball de King compila tant els efectes directes d’aquests conreus –naturalització de plantes transgèniques competitivament afavorides per la seva resistència als fitocides, riscos d’hibridació, competència produïda pel pol·len transgènic, etc.– com els indirectes –transmissió vírica, efectes sobre els organismes biològics necessaris per a la vida de les plantes, com ara pol·linitzadors, bacteris, etc.–, i fins i tot els riscos associats a la forta intensificació agrària que pot acompanyar l’expansió d’aquest tipus de cultius. Per a la redacció del treball, Miles King comptà amb la col·laboració de prestigiosos botànics conservacionistes, com ara els doctors Adrian Darby i Jane Smart, ambdós investigadors del Museu de Ciències Naturals de Londres, i membres del Comitè Directiu de Planta Europa, la plataforma d’ONG, centres de recerca científica i administracions públiques dedicades a la conservació de la flora amenaçada en tot Europa.

Mereix destacar-se que el treball de King, lluny del caire sensacionalista del monogràfic de The Ecologist, promou una discussió científica centrada en fets sovint demostrats, avalada amb nombroses citacions bibliogràfiques, i enriquida amb resultats d’informes oficials del DETR (Deparment of Environment, Transports and the Regions, com s’anomena el ministeri britànic per al medi ambient). No mostra, doncs, un enfrontament virulent amb les empreses que promouen l’ús de plantes transgèniques o amb els governs que ho permeten, sinó uns dubtes raonables i ben fonamentats sobre la pretesa absència de riscos ambientals, i l’extrema dificultat –si no impossibilitat– de prevenir-los, i sobretot de curar-los. La senzillesa i facilitat de lectura de “Genes, Crops and Superweeds” el converteixen en un document de treball indispensable per a formar-se una opinió clara en una matèria que, sense cap dubte, serà la pedra angular de la revolució del segle XXI: el maneig genètic dels organismes biològics. Per als interessats, el llibre és directament distribuït per Plantlife (enquires@plantlife.org.uk; 21 Elizabeth Street, London SW1W 9RP).

EMILI LAGUNA

Núm. 25 MÈTODE

55

caos i ordre: disposem d’una teoria unificada de la realitat? caos y orden antonio ESCOHOTADO Espasa-Calpe. Madrid, 1999. 399 pp.

Assistim, amb insistència inusual, a una proliferació de principis unificadors de totes les ciències. I alhora, assistim també a intents per presentar, de manera comprensiva al lector culte i interessat en la ciència, teories científiques que transcendeixen disciplines concretes, que projecten el seu poder explicatiu travessant les barreres d’aquesta o aquella ciència particular. És el cas del recent premi Espasa (1999) d’assaig, Caos y orden, d’Antonio Escohotado. Atrevir-se a explicar els fonaments dels principis comuns a les ciències, amb exemples tan variats com ara el comportament de les partícules elementals, les fluctuacions del mercat, la gènesi i el manteniment de la democràcia, la naturalesa incerta de la prosperitat o la loteria de les eleccions no deixa de ser, si més no, un audaç, per no dir meritori, projecte. Aquell lector, curiós, que vulga accedir a una obra amb la pretensió de formar-se un criteri sobre si realment existeix una teoria unificadora o transcendental, per allò d’abraçar camps diferents de la ciència, té en la d’Escohotado un bon recurs.

Ara bé, s’imposa una doble reflexió. Primera: quins són els fonaments que justifiquen que disposem d’aquesta teoria? Dit d’una altra manera: què porta Escohotado a pensar que estem en una situació nova respecte altres intents similars en la història del pensament científic, almenys pel que fa al desenvolupament d’una teoria completa de la realitat? La segona reflexió, i donat que Escohotado parteix de la tesi que disposem de tal teoria, és la següent: en quina mesura és convincent l’explicació científica de l’esmentada teoria quan, a través del seu passeig transdisciplinar, ens en mostra diferents aplicacions? Enfront de l’audàcia meritòria d’escriure sobre una teoria de la realitat amb exemples, permeteu-me argumentar en contra

56

Núm. 25 MÈTODE

de la possibilitat que hajam superat una època de la ciència i estem enfront d’una de radicalment nova.

Escohotado manté que hem donat amb una teoria del desordre, del caos, que ve a complementar els mons mecanicista i determinista de Newton i de Darwin. La realitat no és previsible, i ara comencem a tenir un cos teòric que ens explica per què no ho és. Hem estat esperant una teoria del caos, dels fenòmens complexos, que puguem utilitzar per aplicar-la a molts fenòmens que quedaven certament encotillats sota aproximacions deterministes. L’anhel d’Escohotado és que ja disposem de tal teoria, una combinació metafòrica de teories deterministes i caòtiques. En cap moment ens mostra en què consisteix, certament, la teoria unificada, probablement perquè no en disposem de cap. Més aviat són teories diferents a les quals recorrem per a explicar els mateixos fenòmens –i en aquest cas són competitives– o d’altres de diferents.

En el fons disposem almenys de dues, i hem esperat que apareguera la segona per poder cobrir certs terrenys que no quedaven explicats per la primera.

Però aquesta situació no es pot considerar, ni en el terreny més formal ni en el de la ciència de tots els dies, com una teoria nova o total de la realitat. És un anhel, com dic, d’Escohotado pretendre que això és així. La situació real dista molt de la seua pretensió.

L’autor, d’altra banda, ens presenta una llarga aplicació a sectors molt variats en què la ciència determinista topava amb explicacions difícils, moltes vegades tan encotillades que resulten inversemblants. Però el producte final dels seus exemples no és una integració, sinó una relació d’exemples, massa tècnics algunes vegades, massa difusos altres, de com el caos, apresat en forma de teoria, pot explicar la naturalesa imprevisible de molts fenòmens, especialment aquells en què intervé l’home.

ANDRÉS MOYA

els colors de la geografia el espacio valenciano. una síntesis geográfica juan PIQUERAS Editorial Gules, 1999. 392 pp.

No sé si serà el cas del lector, però a mi, des del moment en què albire el títol d’un llibre –i això em passa sobretot si parla de ciutats o de països–, m’imagine un color. En altres paraules, per a mi, tot llibre té una o unes tonalitats. Així, per exemple, un llibre sobre Dénia és blau obscur i groc suau. Un sobre Xàtiva, marró i verd.

Sobre Morella?, doncs gris obscur amb fils daurats. Sobre Oriola?, vellut fosc, com de vi negre... Potser aquesta dèria meua ve de l’interès que de sempre he tingut pels atles antics, gravats al coure i on Sèrbia apareixia amb un to rosa pàl·lid, l’Alemanya del kàiser Guillem estava acolorida amb un elegant verd i el cor d’Àfrica era una taca blanca inexplorada, contornejada d’un lila pujat que tendia al blau primavera quan s’acostava a les possessions europees. En qualsevol cas, per a mi, els llibres –els bons, és clar, els altres són translúcids–, tenen color. Fet i fet, aquest que hui comentem és com un arc de Sant Martí amb tots els colors dels pobles, ciutats i comarques del País Valencià.

Juan Piqueras, catedràtic de geografia, ens presenta la darrera aportació de l’escola geogràfica de València al coneixement del país. Coneixement que ha estat, per a molts, i jo el primer, la via cap a l’estima. El llibre és el quart, si no m’erre, amb aquesta vocació global i universitària, després de la Geografia de les terres valencianes d’Antonio López Gómez (1977), la Geografia Humana del País Valenciano (1990) i la Geografia del País Valencià (1995), aquests dos de Vicenç M. Rosselló. A aquesta llista, podríem afegir també el País Valencià. Geografia i Història (1980) i, per a arrodonir la biblioteca imprescindible, l’Atles escolar del País Valencià (1997). El que avui comentem és un nou llibre que sumar a aquesta llista i apareix pocs anys després de publicar-se l’últim volum de la Geografia de les comarques valencianes, una obra dirigida pel mateix Juan Piqueras. Amb aquest repertori bibliogràfic s’ha començat a omplir aquell “igno-

miniós” buit que el mestre Rosselló denunciava en la presentació de la traducció al valencià de l’obra de López Gómez –realment una refundició ampliada dels capítols referits al nostre territori publicats en l’obra col·lectiva dirigida per Manuel de Terán Geografía de España y Portugal (1963).

Sembla difícil de creure que aquesta fóra la primera reflexió geogràfica global sobre el nostre país després de l’obra de Cabanilles i de Carreras Candi, ja al XIX. Érem, fins i tot en això, un país anormal, sense història –o si més no, sense ningú que la poguera contar–, però també sense geografia.

Com en altres tantes coses, dels anys setanta ençà, el nostre país ha canviat molt. Encara hi ha, als armariots del Departament de Geografia, alguns exemplars groguencs d’aquell monogràfic que la revista Estudios Geográficos va dedicar l’any 1968 a la “región valenciana” i que potser assenyala l’inici de la presència pública de la geografia valenciana. Des d’aquell revolucionari any fins a aquest llibre de Juan Piqueras, ningú que vulga acostar-se a la realitat del territori valencià té cap excusa per a no fer-ho. Amb una diferència de quatre anys sobre el seu precedent més immediat –la geografia de Rosselló de 1995–, apareix avui aquest llibre, que cal dir no és una continuació, ni un ajornament de l’anterior. És una literatura distinta i complementària. Si al llibre de Rosselló hi ha sobretot interpretació personal, al de Piqueras hi ha didàctica, informació i perspectiva. Didàctica per l’estil del text i la presentació del material –gairebé totes les 392 pàgines tenen una o dues il·lustracions, siguen mapes, fotografies o quadres estadístics. Informació per l’esforç d’actualització –les dades referides al 1999 no són en absolut excepcionals–, i perspectiva perquè en l’obra de Juan Piqueras la història resulta indestriable de la geografia. Fet i fet, estem davant una anàlisi geogràfica de síntesi, però també de revisió dels processos històrics que han conduït a la conformació d’un territori amb unes dinàmiques particulars.

Un territori que, quan té rostre i cos –permeta’m el lector la cursileria de dir que tan entranyable i bell com el valencià–, esdevé quelcom més que un espai a estudiar, esdevé un país a estimar.

JOSEP VICENT BOIRA

Núm. 25 MÈTODE

57

humans, poc humans sapiens josep CORBELLA, eudald CARBONELL, salvador MOYÀ, robert SALA Edicions 62. Barcelona, 2000 162 pp.

planeta humà eudald CARBONELL i robert SALA Editorial EmpúriesBarcelona, 2000. 272 pp.

Els primers mesos del 2000 vénen amb dos llibres que compateixen un mateix esperit de revisió: Sapiens i Planeta humà, amb diferent format però amb una idea comuna, van explicant, de general a particular, les proves fòssils de la presència dels nostres avantpassats i les diferents interpretacions que se’n poden fer. Tots dos llibres comparteixen, a més a més, autors. N’Eudald Carbonell i en Robert Sala (arqueòlegs, catedràtic i professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili) juntament amb en Salvador Moyà (paleontòleg, investigador de l’Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell) i en Josep Corbella (periodista científic, conegut pels seus treballs al Diari de Barcelona o, més recentment, a La Vanguardia).

Parlem de llibres de respostes. Responen a tantes preguntes com teníem guardades i ho fan, a més, de manera senzilla; pla i català són capaços d’exposar els actuals esquemes dels experts en evolució humana, arqueologia i prehistòria (per esmentar algunes disciplines en un camp obligatòriament interdisciplinar). I els nous esquemes entren trencant, per exemple, amb el clàssic dibuix de la sèrie de primats que tantes vegades ens han mostrat.

Maldestres, els primers homínids van aixecant-se en una seqüència que, indefugiblement ha d’acabar en un Homo sapiens ben plantat com abans ningú, vestit i amb aquella cara de guanyador mirant al front. Lluny d’això aquests autors ens mostren que, vist amb perspectiva, el camí era ple de vies mortes, com l’espècie a la qual pertany Jordi, un Dryopithecus laietanus molt ben conservat que va ser descobert per en Salvador Moyà al jaciment de Can Llobateres, a prop de Sabadell (Vallès Oriental).

Un camí que ens mostra, però, una parentela amb la qual ens havíem de reconciliar. Ens trobem que la majoria dels trets que ens defineixen com a humans no són exclusius de la nostra espècie, sinó un llegat genètic que hem adquirit d’aquelles que ens van precedir. I especialment ens reconciliem amb el cosí Neardenthal, amb aquells Homo neardenthalensis que, fugint de l’estereotip, els reconeixem ara com uns humans intel·ligents, que segurament parlaven, que construïen habitatges i que, fins i tot potser comerciaven! Uns humans europeus que tenien cura dels malalts i dels ancians i que honoraven els seus morts.

Exposat en forma d’entrevista no és gens difícil d’en-

58

Núm. 25 MÈTODE

trar en el joc de complicitats a què convida Sapiens. Talment com si escoltàrem la conversa entre entrevistador i entrevistat, el lector sempre queda amb gana (sic). Sapiens té vocació de llibre iniciàtic i cada autor ens recomana lectures addicionals sobre el tema.

A Planeta humà hi podrem trobar, amb tanta prova objectiva com convinga, explicacions sobre els diferents aspectes en què ens reconeixem com a humans, des del bipedisme fins a les manifestacions artístiques. No apte per a mentalitats massa rígides, tot partint dels descobriments del jaciment d’Atapuerca l’Eudald Carbonell (codirector del jaciment) i el Robert Sala (també vinculat a Atapuerca i a d’altres jaciments) aporten arguments contundents per fer-nos veure que el “cavernícola” de les nostres escoles de primària és un concepte llunyà de les actuals idees sobre el tema. I és que aquest jaciment, on s’han trobat les restes dels humans més antics d’Europa, està fent trontollar molts dels esquemes sobre evolució humana que s’havien fet fins ara.

Però el revisionisme de cada època ha hagut d’enfrontar-se a entrebancs com ara l’etnocentrisme i creacionisme que han anat eixint al pas de cada canvi d’esquema. I és que el tema és dur de pair, però els autors no s’estan de fer servir recursos cinematogràfics o musicals. Perquè la digestió siga bona poden explicar l’evolució humana amb imatges de Kubrick i banda sonora de Bach.

Semblaria obligatori que llibres sobre un tema comú, editats en poc espai de temps i que fins i tot comparteixen autors, tingueren punts en comú. En efecte, entre d’altres la idea de la selecció tècnica es deixa veure en molts punts de Planeta humà i configura tot un capítol en Sapiens. Apartats de la selecció natural els humans evolucionem ara sota les regles de la selecció tècnica, això permet tot de pronòstics arriscats i emocionants.

Per als que buscàveu una data, els que pensàveu anar a dormir tranquils sabent que els nostres avantpassats van assolir un bon dia un tret definitiu que els humanitzà, us avançaré que no la trobareu. Els autors proposen la humanització com una munió de circumstàncies que van anar donant-se al llarg de les espècies i de les pressions selectives que van experimentar. Història contingent, que en diria l’Stephen J. Gould.

CARLES SANTANA I GARCÍA

NOVETATS - SERVEI DE PUBLICACIONS Dominio y explotación territorial en la Valencia foral Manuel Vicente FEBRER ROMAGUERA Col·lecció Oberta. Sèrie Història n. 7 València, Universitat de València 2000 402 p., ISBN: 84-370-4048-5, 23 x 16,5 cm, rústica CDU: 94. Preu: 3.135 - 3.260 Reconversión y revolución.

Industrialización y patrimonio en el pueblo de Sagunto.

Autores Varios Vicerrectorat de Cultura València, Universitat de Valencia 2000 176 p., ISBN: 84-370-4251-8. 32 x 24 cm., rústica Preu: 1.900 - 1976 Introducción a la filosofía Martin HEIDEGGER València, Universitat de València 2000 en coedició amb Ed. Cátedra Col·lecció Frónesis 468 p., ISBN: 84-376-1737-5, 21 x 13,5 cm, rústica Preu: 2.500 - 2.600 La integración de estudiantes con discapacidad en los estudios superiores Francisco ALCANTUD MARÍN, Vicenta ÁVILA CLEMENTE i Mª Celeste ASENSI BORRÁS València, Universitat de València 2000 Unitat de Investigació 200 p., ISBN: 84-3703330-6, 24 x 16 cm, rústica Preu: 1.731 - 1.800 Las Mujeres de Homero Manel GARCÍA SÁNCHEZ Monografías del SEMA de Valencia. n. I Departament d’Història de l’Antiguitat i de la Cultura Escrita València, Universitat de València 2000 110 p., ISBN: 84-370-4206-2, 24 x 17 cm., rústica Preu: 2.000 - 2.080

Introducción a la lengua y cultura guaraníes Azucena PALACIOS ALCAINE Col·lecció De Acá para allá: lenguas y culturas amerindias Departament de Teoria dels Llenguatges València, Universitat de València 2000 106 p., ISBN: 84-370-4151-1 24 x 17 cm, rústica Preu: 1.250 - 1.300 Los posesivos en español Francisco J. SATORRE GRAU Cuadernos de Filología, Anejo XXXV Facultat de Filologia València, Universitat de València, 1999, 84 pp., ISBN: 84-370-4169-4 21 x 13 cm, rústica Preu: 913 - 950 La inferencia léxica como estrategia cognitiva. Aplicación al discurso escrito en lengua inglesa Francisca SUAU JIMÉNEZ Cuadernos de Filologia,Anejo XXXVII Facultat de Filologia València, Universitat de València 2000 80 p., ISBN: 84-370-4221-6, 22 x 16 cm, rústica Preu: 913 - 950 Historia civil, natural y eclesiástica de Titaguas de D. Simón Rojas Clemente y Rubio Edició a càrrec de Fernando MARTÍN POLO (coordinador) i Eduardo TELLO TORRES (editors) Cuadernos de Filología,Anejo XXXVIII Facultat de Filologia València, Universitat de València 2000 458 p., ISBN: 84-370-4263-1, 22 x 16 cm, rústica Preu: 3.077 - 3.200 Polítiques de salut en l’àmbit municipal valencià (1850-1936) AA.VV. Col·lecció Sciencia Veterum.

Sèrie Monografies n. 8 Seminari d’Estudis sobre la Ciència València, Universitat de València 2000 264 p., ISBN: 84-370-4204-6, 21 x 14,50 cm, rústica Preu: 1.731 - 1.800 (segueix a la página següent)

Núm. 25 MÈTODE

59

NOVETATS - SERVEI DE PUBLICACIONS Studies in English Language and Linguistics Volume 1 (1999) Francisco FERNÁNDEZ (ed.)

Dept. Filologia Anglesa i Alemanya.

València, Universitat de València1999 304 p., ISSN: 1139-6520 Preu: 2.885 - 3000 Catálogo de los fondos de ciencias morfológicas de la biblioteca y museo historicomédicos de Valencia Juan Antonio MICÓ NAVARRO, Amparo SOLER DÍAZ, Rafael ALEIXANDRE BENAVENT i Isabel PÉREZ SALINAS Cuadernos Valencianos de Historia de la Medicina y de la Ciencia LV, serie C Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia València, Universitat de ValènciaCSIC, 1999 200 p, ISBN: 84-370-4153-8, 21 x 14 cm, rústica Preu: 1.442 - 1.500 Control del desempleo por simulación Antonio CASELLES, Lorenzo FERRER, Ignacio MARTÍNEZ DE LEJARZA, Rafael PLA i Rachid TEMRE Col·lecció Oberta n. 51 València, Universitat de València 1999 302 p., ISBN: 84-370-4167-8, 23 x 16 cm, rústica Preu: 3.847 -4.000 Los estudios ingleses. El reto del tercer milenio Francisco FERNÁNDEZ (ed.)

Departament de Filologia Anglesa i Alemanya València, Universitat de València 2000 302 p., ISBN: 84-370-4217-8, 24 x 17 cm, rústica Preu: 2.600 - 2.704 Cinc segles i un dia. Una història de la Universitat de València AA.VV. Fundació General de la Universitat de València València, Universitat de València 2000 400 p., ISBN: 84-370-4255-0, 30 x 24 cm, rústica Preu: 4.808 - 5.000

60

Núm. 25 MÈTODE

Introducció a l’Econometria Dulce CONTRERAS BAYARRI i Jorge BELAIRE FRANCH Col·lecció Educació. Sèrie Materials n. 36 València, Universitat de València 2000 252 p., ISBN: 84-370-4273-9, 24 x 16 cm, rústica. Preu: 2.644 - 2.750 Manual de Treball Social Mª José DE RIVAS HUESA Col·lecció Educació. Sèrie Materials n. 37 València, Universitat de València 2000 268 p., ISBN: 84-370-4253-4, 24 x 16 cm, rústica Preu: 2.548 - 2.650 Ésser, estar i haverhi en català antic.

Estudi sintàctic i contrastiu Joan Rafael RAMOS ALFAJARÍN Biblioteca Sanchis Guarner n. 51 València, Universitat de València en coedició amb Edicions de l’Abadia de Montserrat, 2000. 448 pp., ISBN: 84-8415-188-3, rústica, 19,5 x 13,5. Preu: 2.692 - 2.800

TESIS DOCTORALS ecologia de rotífers EDUARDO APARICI SANZ Directors de la tesi: Manuel Serra Galindo i Mª José Carmona Navarro Dept de Microbiologia i Ecologia & Institut “Cavanilles” de Biodiversitat i Biologia Evolutiva.

Universitat de València Títol complet de la tesi: Estratègies reproductives i assignació sexual en rotífers Data de lectura: 16-12-1999 Els rotífers constitueixen una important part del zooplàncton de les aigües epicontinentals, fet que els ha convertit en mereixedors d’una considerable atenció en tota mena d’estudis ecològics i limnològics.

Destaca d’altra banda el seu marcat interès aplicat en aqüicultura pel fet de ser utilitzats com a aliment viu de peixos. Són organismes menuts (<1 mm) que estan presents a la major part d’ambients aquàtics o humits, efímers o permanents. Es caracteritzen fonamentalment per presentar a la regió apical (o cap) una corona de cilis, amb funcions locomotrius i alimentàries. Aquesta corona, típica de tots els rotífers, és la que dóna nom al grup per la impressió que dóna de portar una roda que gira (rotífer, del llatí rota ‘roda’ i ferre ‘portar’).

Els rotífers monogononts són un dels set grups d’animals que es reprodueixen a través del sistema de la partenogènesi cíclica. En aquest mode de reproducció s’alternen de manera més o menys regulars una sèrie de generacions asexuals seguides d’una o més generacions sexuals. S’aconsegueix així un creixement poblacional ràpid a través de la clonació partenogenètica, seguit d’una fase sexual a través de la qual es produeixen els ous de resistència en el moment en què l’hàbitat deixa de ser adequat. Aquest cicle vital ha suscitat l’atenció de naturalistes, ecòlegs i evolucionistes.

Es pensa que aquestes espècies que combinen reproducció sexual i asexual poden donar algun llum per tal d’aclarir el perquè de la reproducció sexual, una paradoxa evolutiva donats els grans costos que suposa el sexe. De fet, un punt clau en l’evolució del sexe és la

necessitat de produir mascles, ja que és la quantitat de mascles produïts el que determina el cost exacte del sexe. D’aquesta manera, relacionat amb la qüestió de per què el sexe?, en els partenogenètics cíclics apareixen tres qüestions més igualment importants: (1) quan el sexe?, (2) quant de sexe? i (3) quant de cada sexe.

En aquesta tesi s’han estudiat aquestes darreres tres qüestions tant de manera teòrica com empírica. Les simulacions per ordinador –en què es va suposar un ambient predicible i en què el creixement poblacional dels rotífers no estava limitat per la densitat– van demostrar que el moment idoni per a l’inici de la reproducció sexual era lleugerament anterior al moment en què l’ambient deixava de ser apropiat per al creixement poblacional. En aquest moment tota la població hauria d’abandonar la reproducció asexual per passar a la sexual; això sí, es va observar que el model predeia una certa variabilitat en la població (en forma de polimorfisme genètic) per al moment d’inici de la reproducció sexual, que donaria lloc a una millorada sincronia entre la producció de mascles i de femelles sexuals fertilitzables. Estudis experimentals realitzats amb diferents clons de l’espècie Brachionus plicatilis (obtinguts del Parc Natural del Prat de CabanesTorreblanca) han demostrat l’existència d’una alta variabilitat per al moment i densitat d’iniciació de la reproducció sexual, si bé la component ambiental prima sobre la genètica en l’origen d’aquesta variabilitat.

Respecte a les proporcions de cada sexe, les simulacions han demostrat que la predicció de Fisher d’igual nombre de mascles que de femelles (un fet general per a la majoria d’espècies) no es compleix. En el cas dels rotífers, l’equilibri sexual pren la forma d’igual nombre de femelles sexuals exclusivament productores de mascles (que donen compte indirectament de la funció masculina) que de femelles sexuals exclusivament productores d’ous de resistència (que donen compte directament de la funció femenina). Els experiments tant de laboratori com de camp (també duts a terme al Prat de Cabanes-Torreblanca) han corroborat empíricament aquests resultats teòrics.

Núm. 25 MÈTODE

61

històries de científics

ALDROVANDI, DARRER NATURALISTA DEL RENAIXEMENT olonya és una ciutat clara, amb moltes places obertes als quatre vents i una universitat antiga i venerable, la més antiga del continent, i que el sigle XIV ja tenia 10.000 estudiants. El 1500 ocupava l'edifici del Archigimnasio, construit per Terribilia un segle abans, i on ensopegues a cada moment amb l'esperit d'Ulisse Aldrovandi. Bolonya és la bella ciutat que, el 1522, va veure néixer aquest naturalista il·lustre, i la universitat guarda amorosament fins el més petit dels seus records.

Aldrovandi fou un home inquiet assedegat d'aprendre i de saber. Els seus pares el volgueren portar pel camí dels negocis familiars, però no sembla que al jove Ulisse li agradés massa la idea de ser comerciant. Les seves inquietuds el feien veure camins més estimulants, i diuen que fins i tot va estar a punt de deixar la llar i unir-se a un pelegrí sicilià que anava a Jerusalem. No va a arribar a fer-ho i, a disset anys, el convenceren per començar a estdiar filosofia i lleis. Tanmateix, no sembla que arribés a assentar el cap de tot, ja què uns deu anys després fou empresonat a Roma acusat d'heretgia. Gràcies a la intervenció de la seva influent família fou finalment absolt i alliberat.

Aquest episodi dramàtic de la seva vida devia ser

B

Ulisse Aldrovandi als cinquanta-dos anys, quan era professor de “Materia medica” a la Universitat de Bolonya.

62

Núm. 25 MÈTODE

decisiu per a fer tornar al bon camí el joven Aldrovandi, i tal vegada seria aquest canvi de rumbo el què el portà cap a la història natural. A Pisa, el botànic Lucca Ghini, l'encarrilà vers l'estudi de les plantes, i a Montpeller conegué Guillaume Rondelet, qui li degué encomanar el seu entusiasme pels animals.

Finalment s'establí a Bolonya, on als trenta anys acabà doctorant-se en filosofia i medicina, i començà a impartir docència a la venerable universitat que l'havia vist formar-se. Ensenyà durant més de quarenta anys, i diuen que les seves lliçons eren molt brillants. A més, devia ser un mestre singular, a qui li agradava emportar-se els deixebles a fer excursions naturalistes als Alps de Verona, o a Livorno, o àdhuc a l'illa d'Elba.

Tota la seva vida es dedicà a col-leccionar dades i objetes naturalistes, des de pedres a insectes, tot passant per les plantes. A més, com que era un home de possibles, quan anava al camp a fer observacions es feia acompanyar d'un escrivà i d'un pintor, que estaven a les seves ordres per a fer les anotacions i esbossos naturalistes que li semblaven interesants.

Als 45 anys va convèncer el Senat de Bolonya per a crear un jardí botànic, acompanyat d'un herbari i d'un gabinet d'història natural, on diposità totes les seves col·leccions.

Després de bregar a les aules fins passats els 70 anys, començà a preparar el projecte de portar a l'estampa la seva monumental història animal. El primer volum, dedicat als ocells, va publicar-se el 1599.

Aldrovandi era llavors un venerable ancià de 77 anys. Encara veuria publicats dos volums més d'ocells i un d'insectes imprès el 1602. Va morir tres anys després, quan en tenia 83, i les quantitats enormes de notes que va deixar foren recollides per deixebles seus, sobretot pels fidels Uterverius, Dempster i Ambrosinus, que amb el temps varen anar publicant els escrits del mestre. El 1631 sortí a la llum l'onzè i darrer volum de l'obra. Tot plegat, 7.000 pàgines in folio que queden per a la posteritat.

Després de la monumental Historia Animalium de Conrad Gesner, feta un segle abans, l'enciclòpedia d'Aldrovandi, representa el darrer esforç de recopilació total sobre animals fet al renaixement. Ahora el seu autor se situa entre els pioners que col·leccionaran objetes naturalistes per a usar-los peral progrés del coneixement i de la docència.

XAVIER BELLÉS

històries de científics

HI HA MÉS CERA QUE LA QUE CREMA l museus universitaris presenten habitualment un doble interès: científic i didàctic.

Als museus de la Universitat de Bolonya, una de les més antigues d’Europa, cal afegir-hi l’interès històric. Tenen el seu origen en el museu de ciències naturals fundat per Ulisse Aldrovani (15221605), primer catedràtic d’aquella especialitat, que també dotà la ciutat d’un jardí botànic. El 1712, el Senat de Bolonya fundà l’Institut de les Ciències, a partir de l’antic Studio. Fou una iniciativa de Luigi Ferdinando Marsili (1658-1730), que cedí les seves col·leccions amb la condició que s’hi fes la infrastructura adient per instal·lar-les. Una de les seccions de l’Institut estava dedicada a l’anatomia, matèria que s’ensenyava a Bolonya ja a l’edat mitjana, quan Mondino dei Liùzzi reprengué l’antic costum d’explicar anatomia sobre cadàvers humans. No sempre era possible, però, disposar d’un cadàver fresc per fer la classe. Per solucionar-ho, els morts es momificaven, es conservaven en líquids com l’esperit de vi, o es tractaven amb sublimat corrosiu (clorur mercúric). Atès que eren mètodes que alteraven moltes característiques morfològiques, hom va decidir reproduir el cos humà i les seves diferents parts mitjançant materials com ivori, bronze, guix, fusta i cera. La cera resultà molt pràctica per la seva plasticitat i durada.

L’actual Museu d’Anatomia Humana és el llegat d’aquella pràctica didàctica. Fou fundat el 1742 com a “Gabinetto di anatomia” de l’Institut de les Ciències, pel papa Benedicte XIV, que deia que l’anatomia s’aprenia “més amb els ulls que amb les orelles”, i conté una valuosíssima col·lecció de ceres anatòmiques, entre les quals destaquen les que féu Anna Morandi Manzolini (1716-1774). De joveneta, l’Anna aprengué les beceroles de l’art del modelatge amb els escultors Giuseppe Pedretti i Francesco Monti. Del seu marit, Giovanni Manzolini (1700-1755), aprengué anatomia i ceroplàstia. Col·laborà amb ell en la realització d’escultures i models anatòmics, com els que feren per al metge Giovan Antonio Galli (1708-1782), per a les seves classes d’obstetrícia. (La col·lecció de figures anatòmiques de Galli va ser adquirida per Benedicte XIV per a l’Institut de les Ciències i es troba en el Museu d’Obstetrícia de la mateixa Universitat de Bolonya.). A més, feia classes d’anatomia a casa seva per a estudiants i afeccionats a aquesta matèria. En morir el marit, el 1755, la fama d’anatomista i ceroplasta de l’Anna ja s’havia estès per Europa. El 1758 ingressà a l’Acadèmia Clementina, i el 1760 el Senat de la ciutat de Bolonya la nomenà “modeladora” de la

E

càtedra d’Anatomia, i li assignà un sou anual de 300 lires, amb l’encàrrec de fer classes a l’estudi públic o, si ho preferia, a casa seva. El papa li concedí també un sou vitalici per “alleugerir-la de les seves circumstàncies domèstiques”, i per ajudar-la en el seu treball.

Rebé ofertes de treball d’altres universitats italianes i també d’estrangeres; fins i tot de la Royal Society de Londres i de Caterina de Rússia. L’Anna, però, va preferir romandre a Bolonya. El 1765, el comte Girolamo Ranuzzi comprà totes les obres, instruments i llibres de l’Anna, i li cedí un espai en la seva mansió, on ella continuà fent classes i demostracions als estudiants i afeccionats fins a la seva mort, el 1774. El 1769 havia rebut la visita de l’emperador d’Àustria, Josep II, que quedà meravellat per la impressionant col·lecció de ceres anatòmiques. Probablement aquella visita fos l’origen de la fundació a Viena, deu anys després, del museu de ceres anatòmiques conegut com “Josephinum”, en honor a l’emperador.

Dos anys després de la mort de l’Anna, el Senat decidí comprar tota la col·lecció manzoliana, que fou instal·lada a l’Institut de les Ciències. En fou dessignat conservador Luigi Galvani, que en el discurs inaugural lloà la bellesa, la utilitat i l’originalitat del treball d’Anna Morandi Manzolini, com també n’elogià el coratge demostrat en un art “tan allunyat de la sensibilitat femenina”. Destacà el fet que una dona hagués arribat tan lluny i indicà que això hauria de fer reflexionar sobre els resultats que les dones podrien obtenir gràcies a llur capacitat de mètode i constància, “si no es marcissin la majoria de les vegades en la més completa ignorància, com en la més fosca de les presons”.

MERCÈ PIQUERAS

Autoretrat amb cera d‘Anna Morandi

Núm. 25 MÈTODE

63

ciència

per

a

poetes

LA SERENA I LA TERRA ALTA JOAN PERUCHO s un país fantàstic, una comarca agresta i viril, desconeguda pel turisme, intacta encara per a la poesia i el misteri. Hi vaig estar lligat durant una etapa incerta de la meva vida i hi vaig descobrir el sentit i la significació oculta de l’existència i del món. També hi coneixeria la “Serena”, animal inexistent, descrit en els bestiaris medievals catalans, editats per Saverio Panunzio i estudiats per Ramon d’Alòs-Monner l’any 1924. Aquest deia que són aquestes obres les que atribueixen a la difusió del Physiologus (obra gairebe mítica) per tal com s’hi incorporen les seves propietats d’animals i les al·legories corresponents, entre altres, la meravella “De bestiis et aliis rebus”, atribuïda a Huc de Saint Víctor. No era segur, però.

Esdevingué en els ports d’Horta, i em descobrí la seva naturalesa femenina la Serena, àvola i demostrativa d’un terrible tarannà, tot esguardant-me amb cruel coqueteria. Un dels bestiaris afirma que apareix en la terra, en l’aigua i en els cels. La Serena es mostra així de les tres maneres (“e ha-ni de tres maneres: la una és mig peix i mig fembra; l’altre és mig oçel e mig fembra; l’altre és mig caval e mig fembra”). Ho fa constar textualment.

A la fonda d’Arnes, de cara els ports blavosos, mentre escollia per a dinar entre unes “arengades amb salsa d’hivern”, una “clotxa” o una truita “amb suc”, regades amb un vi de 18º del Sindicat de Pinell de Brai (cobert amb ceràmiques figurant caçadors i gossos borratxos i xerraires), vaig sentir una noia que feia bugada a la plaça del poble tot cantant una tonada atàvica, exquisida per la seva lletra i melodia:

É

“Serena de riu devorà en Feliu; Serena de orat devorà en Servat; Serena de vol, devorà un mussol.”

64

Núm. 25 MÈTODE

Vaig pensar aleshores que la salsa d’hivern devia ésser una invenció de Sant Salvador d’Horta, que fou cuiner del monestir del poble, arribant la seva fama culinària a les orelles del rei Felip i de la seva muller Isabel de Valois. Es presentà davant de les majestats mentre els pagesos ballaven la sardana (tot just introduïda al país amb el nom de “cerdana”) comptant els passos. Felip II s’hi afegiria, segons el cronista José de Sigüenza, que no podia oblidar l’encant d’El Escorial: “¿Ves esta unión, ves estas perlas bellas?

De aquí salió la piedra tan preciosa Que te enriquece, y de su autor ornadas Son sumamente piedras tan preciosas.”

Sant Salvador era un gran coc, un cuiner excel·lent. Pere Serra i Postius en Prodigios y finezas de los Santos Ángeles hechos en el Principado de Catalunya (Barcelona, 1726) deia que “los santos Ángeles le aparexaban la comida guisada y pronta para poner a la mesa”. Ho confirma el P. Doménech en la Historia de los Santos de Cataluña.

La Terra Alta (que com el seu nom indica és indret alter) roman, en part, cenyida pel riu Ebre (el riu Hebre dels antics i de Matu Aymerich) i per la cadena dels ports d’Horta de Sant Joan i Beseit.

Hi ha confluència de petits, però profunds, corrents d’aigua, car m’hi he banyat personalment, suportant les geliues en els estrets de Canaletes, no lluny de la Fontcalda i de la seva Mare de Déu protectora, i també a l’Algars, tocant a Cretes, prop d’una abandonada fàbrica de sabó d’un difunt amic meu.

Picasso, a Horta, inventà el cubisme (tal com ho certifica recentment Fernande Olivier, la seva companya d’antany, en les seves memòries i ho confirma Gertrude Stein). Fa molts anys descobriria que l’Horta d’Ebre descrita per Picasso era en realitat Horta de Sant Joan, tal com ho explico en el meu llibre Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan (Barcelona, 1994).