Afers. Vol. XVII. Número 42/43. 2002. Joan Fuster

www.editorialafers.com

www.editorialafers.com

afers 42/43

Dossier Joan Fuster Coordinació i presentació Vicent. S. Olmos i Tamarit

www.editorialafers.com

—Vol. XVII— Catarroja, 2002

afers Fulls de recerca i pensament Revista fundada l'any 1985 per Sebastià Garcia Martínez Director. Manuel Ardit Lucas Cap de redacció: Vicent S. Olmos iTamarit Consell de redacció: Joan Bada i Elias, Evarist Caselles i Monjo, Agustí Colomines i Companys, Ferran Fabregat i Cosme, Josep Ferrer i Ferrer, Pere Fullana i Puigserver, Joan Iborra i Gastaldo, Antoni Quintana i Torres, Vicent L. Salavert i Fabiani, Josep M. Torras i Ribé, Josep Torró i Abad, Pau Viciano i Navarro Consell assessor. Rafael Aracil, Miquel Barceló, Miquel Batllori, Ernest Belenguer, Josep Benet, Domènec Campillo, James Casey, Alfons Cucó, Antoni Ferrando, JosepM. Font i Rius, Josep Fontana, André Gallego, Albert G. Hauf, Josep L. Hernández Marco, Telesfor Hernández Sempere, Josep Juan Vidal, José M. López Pinero, Josep Massot i Muntaner, Víctor Navarro Brotons, Mariano Peset, Antoni Roca, Vicenç M. Rosselló, Núria Sales, Eva Serra, Sebastià Serrano, Vicent Simbor, François Sureda, Josep Termes Assessor lingüístic. Ramon Ramon English Summaries. Carme Pastor Disseny. Rosa Muñoz Izquierdo Portada: Obra d'Andreu Alfaro, Joan Fuster, 2002, dibuix (36 x 51 cm) Redacció: PAÍS VALENCIÀ: La Llibertat, 12 / Apartat de Correus 267 / 46470 Catarroja /telèfon: 961 26 86 54/fax: 961 27 25 82/e-mail: afers@provicom.com • CATALUNYA: Pallars, 430, 2n, la / 08019 Barcelona • ILLES BALEARS: Verd, 68 / 07120 Palma http ://www.provicom. com/afers © Editorial Afers Els treballs publicats a Afers s'inclouen als següents repertoris: —Bibliografía histórica sobre la ciencia y la técnica en España (Asdepio, Madrid) —índice español de humanidades (ISOC, Madrid) —índice histórico español (CEHI, Barcelona) La reproducció total o parcial d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny de la coberta, resta prohibida. Així mateix, no pot ésser emmagatzemada o tramesa de cap manera ni per cap mitjà, compresos la reprografia i el tractament informàtic, elèctric, químic, mecànic, òptic, o bé de gravació, sense la prèvia autorització de la marca editorial. La distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics resta rigorosament prohibida sense l'autorització escrita del titular del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei.

www.editorialafers.com

Edita: Editorial Afers (Catarroja) Dipòsit legal: V-4082-2002 Imprès a la Impremta Lluís Palacios (Sueca) ISSN: 0213-1471 ISBN: 84-95916-04-5

Index

Joan Fuster

Josep Maria BUADES i JUAN: La cultura a Mallorca a la fi del franquisme (1962-1975) Antoni FURIÓ: Notes sobre la correspondència de Joan Fuster Ferran ARCHILÉS: Una posteritat de paper. Una dècada d'estudis i d'edicions fusterianes (1992-2002) Xavier FERRÉ I TRILL: Lectures de Nosaltres, els valencians (1962-1977) Ferran GARCIA-OLIVER: Una estranya parella. Fuster i la universitat Pau Vici ANO: La nació de Fuster. Revisions i persistències Vicent PITARCH: Joan Fuster, d'esquena als polítics Vicent RAGA: L'originalitat de Joan Fuster Xavier SIERRA LABRADO: Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels aforismes fusterians

265 275 319 347 361 377 393 435 459 473 489 505 515 www.editorialafers.com

Vicent S. OLMOS I TAMARIT: Pensar Fuster, avui Francesc PÉREZ MORAGÓN: Alguns moments de la vida de Joan Fuster Faust RIPOLL DOMÈNECH: El món cultural valencianista a la València dels primers anys de la postguerra Enric PUJOL: Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora dels anys cinquanta

Miscel·lània Just CASAS: Els mecanismes de mediació, conciliació, arbitratge i consens social de la Generalitat de Catalunya (1931-1936) Lluís DURAN: Arrelament i expansió de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1914-1923) Giovanni C. CATTINI: Una lectura franquista de Prat de la Riba Josep FERNÁNDEZ TRABAL: El conflicte remença a la Catalunya del segle XV (1388-1486)

523 537 561 587

Postscríptum Núria SALES: Templers, croats i excomunicats. Notes desordenades de lectura entorn d'Oliver de Termes, «mestre de ginys» a la conquesta de Mallorca ..

627

Recensions Josep JUAN VIDAL, Manuel ARDIT, VicentL. SALAVERTFABIANI, Anna AGUADO, Núria SALES, Thomas F. GLICK, Antoni QUINTANA

635

Ressenyes culturals MOLINERO

665

Englísh Summaríes

669

Publicacions rebudes

677

Normes de presentació d'originals

687

www.editorialafers.com

Carme

a f e r s 42/43 (2002)

VICENT S. OLMOS I TAMARIT Universitat de València

Pensar Fuster, avui

Corregir i augmentar: això és la cultura.

J. FUSTER, Consells, proverbis i insolències.

El llegat de Fuster

www.editorialafers.com

No és gens estrany que Afershaja volgut preparar un número dedicat a la figura de Joan Fuster totjust quan fa deu anys de la seua mort, esdevinguda el 21 de juny del 1992. Recordé que, poc després del traspàs del primer director de la revista, Sebastià Garcia Martínez (1942-1986), vaig anar a Sueca a demanar-li si volia ser membre del consell assessor que havíem pensat de crear. Va acceptar-hi de seguida, i des del número 111:5/6 (1987) va ser-ne membre fins al moment de la seua mort, amb Manuel Ardit com a nou director. Val la pena de recordar que Fuster havia estat testimoni d'excepció del naixement de la revista, durant la celebració del I Congrés d'Història de l'Horta-Albufera el 1981, del qual va ser president d'honor, mentre que Sebastià Garcia Martínez en fou el president efectiu.

Després, cada vegada que sortia un nou número —això ja ho he explicat en un altre lloc—, vam establir una mena de ritual: anava, sol, o amb algun membre del consell de redacció, aportar-li —a allargar-li, com ell deia— el seu exemplar a Sueca, cosa que vaig fer en set o vuit ocasions. Recordé que una vegada vaig anar amb Agustí Colomines i Joan Iborra, una amb Josep Ferrer, i una altra amb Evarist Caselles. El darrer que li vaig allargar, els primers dies de maig del 1992, fou el VIL13 (1992) que, coordinat per Josep Termes, havíem dedicat al tema «Cent anys de ca-

266

VICENT S. OLMOS I TAMARIT

talanisme», quan feia un segle de l'aprovació de les Bases de Manresa. El lliurament del número sempre anava acompanyat d'unes llargues vetllades a casa seua, després de sopar en algun restaurant de Sueca. El número següent, el VIL 14 (1992), coordinat per Alfons Cucó i dedicat a l'anàlisi del nacionalisme a l'Europa central i oriental, ja no li'l vaig poder portar.

A la primera pàgina d'aquest darrer número hi ha una breu nota de la redacció, datada el desembre del 1992, on fèiem constar algunes qüestions que ara mateix són de plena vigència. Hi dèiem que «Joan Fuster ha estat l'intel·lectual català més lúcid i més complet que hem tingut al País Valencià», com també esmentàvem que en aquell moment feia trenta anys —enguany en fa quaranta— que havia publicat Nosaltres, els valencians, inspirat en la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives (1960), «on feia un repàs de la història i de la cultura valencianes des de la conquesta cristiana de Jaume I fins als nostres dies [escrit] en 'clau valenciana', sense complexos i des de la llibertat de pensament —almenys amb tota la llibertat amb què es podia fer l'any 62. Ens explicà que els valencians hem estat —som— un poble i ens posà al cos la por de deixar de ser-ho.» I això, certament, continua sent vigent a hores d'ara quan —almenys des de la fi del franquisme— els vents polítics de ponent bufen menys propicis que mai per al nostre país. Fuster, hi concloíem, «ha estat la veu que ens ha empès a deslliurar-nos de tota mena de temors que havíem acumulat 'com a poble' al llarg del camí».

En aquell moment, al consell de redacció vam pensar i discutir sobre l'«obligació» d'Afersde dedicar-li un número. I en aquell moment, també, vam decidir que el publicaríem l'any del desè aniversari del seu traspàs. No podia ser d'una altra manera, si volíem tenir la mínima perspectiva que necessita una revista d'història per aproximar-se a qualsevol esdeveniment, en aquest cas a la figura de Joan Fuster, cabdal per als catalans, en general, i per als valencians, en particular.

En qualsevol cas, només voldria emfasitzar ara i ací que, probablement, ni la revista Afers ni el projecte editorial que hi ha al darrere de les iniciatives de l'Editorial Afers no existirien —almenys com ho són ara— sense tenir en compte els estímuls de canvi cultural i nacional de les propostes fusterianes i la presa de consciència de molts dels qui encetàrem el projecte que se'n derivà, com també la militància en l'antifranquisme i en la lluita per la recuperació política i nacional del País Valencià.

De fet, els que ens segueixen ja saben que l'estudi de les qüestions nacionals ocupen un lloc preferent a les nostres revistes (Afers i El Contemporani), alhora que dediquem una col·lecció de llibres, «El món de les nacions» —coeditada amb la Universitat de València—, a editar textos representatius sobre temes relacionats amb el fet nacional (per exemple de François Thual, Alfons Cucó, Ernest Gellner, Liah Greenfeld, Daniele Conversi, Miroslav Hroch, Anthony D. Smith, Gerard Bouchard, Josep R. Llobera, etc.).

www.editorialafers.com

En aquest desè aniversari de la desaparició de Joan Fuster, no hem estat, certament, els únics a recordar-lo; ho han fet diverses publicacions que ara no cal enumerar

PENSAR FUSTER, AVUI

267

perquè ja hi ha un article —el de Ferran Archilés— que en fa un repàs bastant exhaustiu. Siga com siga, la nostra aportació, elaborada fonamentalment per historiadors, encara que no només, pretén situar la figura i l'obra de l'assagista —i de l'historiador— en el seu context històric, social, cultural i nacional, alhora que dóna pistes degudament contrastades sobre la incidència de la «polivalent» obra de Fuster en la nostra història més recent. Més endavant comentaré succintament les aportacions incloses en aquest volum. Abans, però, voldria fer un parell o tres de reflexions sobre la figura i el llegat de Joan Fuster.

Fa un temps que s'ha suscitat certa discussió sobre l'obra del brillant assagista, així com també sobre el seu paper en la vida valenciana —política, intel·lectual, nacional, etc.— almenys des dels anys seixanta. Si deixem de banda els insults que tradicionalment li ha dedicat la dreta més reaccionària en diaris de marcada trajectòria antivalenciana —especialment Las Provincias de l'etapa de María Consuelo Reynai el darrer Diario de Valencia, dirigit pel marit d'aquesta periodista, Jesús Sánchez Carrascosa— o en pamflets semiclandestins i opuscles desinformadors i sectaris, esplèndidament subvencionats per l'actual govern valencià del Partit Popular, un alt percentatge de les reivindicacions —i de les crítiques— de la figura de Fuster s'han produït més des del punt de vista polític que no pas des de l'anàlisi assossegada i sistemàtica de la seua obra que és, indubtablement, el llegat més important que ens ha deixat. I dic això, perquè el que ens hauria d'interessar dilucidar ara com ara no és quina formació política actual és la que millor serva les possibles «essències» fusterianes, sinó l'anàlisi —sine ira et cum studio, això sí— de la seua obra. Així mateix, cal constatar com són d'absolutament ahistòriques i interessades les interpretacions sobre el llegat intel·lectual i la figura de Fuster que afirmen que si no hagués escrit o propugnat el seu pensament —la seua visió i les seues propostes sobre el país— no s'hauria produït la crispació que vam patir durant la transició política, una crispació que en certa manera encara dura.

www.editorialafers.com

Aquest intent de culpar Joan Fuster i el nacionalisme valencià és absolutament interessat i respon només a la conjuntura política més «presentista». Es una evidència que, en major o menor grau, les forces que ocupaven l'espai polític valencià durant la Transició no van estar a l'altura de les exigències dels valencians ni de les esperances que el País havia dipositat en el canvi de règim després de la mort del dictador, especialment des del punt de vista de la recuperació nacional i democràtica. Per adonar-se d'això només cal llegir el llibre que acaba de publicar Alfons Cucó, Roig i blau. La transició política valenciana (2002), que només és l'inici del que encara queda per estudiar.

Sobre les bestieses que ha sostingut —i sosté— la dreta cavernícola, només cal repassar els recents «exabruptes» contra tota raó del conseller de Cultura de l'actual govern valencià. Efectivament, al periòdic-pamflet Diario de Valencia (12-IX-2002), Manuel Tarancón es despatxa a gust i sense cap mena de pudor contra Joan Fuster, el qual considera un escriptor letal per al País Valencià: «7a medicina que nos propuso

268

VICENT S. OLMOS I TAMARIT

Fuster ha sido letal. Letal sobre todo porque la han seguido las jóvenes clases emergentes que han tenido un peso decisivo en la política valenciana —hasta la llegada de Eduardo Zaplana al gobierno de la Generalitat en 1995—y sobre todo en la Universidad, donde el 'valencianismo' fusteríano gobierna a sus anchas masacrando a quienes piensan distinto, aplicando el fascismo ideológico a machacamartíllo. Letal porque ante el déficit de identitdad colectiva, Fuster optó por diluirnos en otra conciencia nacional bien trabada y construida: la catalana» L'escrit del conseller —contestat amb contundencia i precisió per Vicent Alonso al' A vuí (30-IX-2002) i per Enric Sòria al Quadern, 210 (3-X2002), de l'edició valenciana d'El País— només és una petita mostra de les ignominioses barbaritats que Tarancón vessa sobre la figura de Fuster, alhora que demostra el grau d'intolerància —i fins d'odi— de la reaccionària dreta valenciana. Una intolerància i una hostilitat que arribà fins i tot a dos atemptats amb bomba al domicili de Fuster que posaren en perill la seua vida el 1978 i el 1981.

El que cal és tractar Fuster, la seua obra i les seues propostes, ni més ni menys que com qualsevol cultura «normal» fa amb els seus intel·lectuals més preclars, amb independència que, paral·lelament, s'hi facen també lectures polítiques més o menys interessades. Perquè, per exemple, dir que la dreta ha estat implacablement i sectàriament contrària al pensament de Fuster és, certament, una evidència, però afirmar —com s'ha fet més d'una vegada— que una determinada força política valencianista ha perdut de vista l'horitzó fusteria, així, sense més ni més, és com a mínim políticament interessat. I ho és perquè, si no s'afegeixen més consideracions, deixaria com a hereves de Fuster altres formacions polítiques que, entenc, són ben lluny de servar l'esperit ideològic que fou el principal fil conductor del pensament i de la lluita intel·lectual de l'autor de Nosaltres, els valencians. En aquest sentit, també és un error afirmar, almenys sense fer massa matisos, que la Universitat de València és avui el lloc on es manté més vigent el llegat intel·lectual de Fuster.

www.editorialafers.com

Des d'una perspectiva més justa i més equilibrada es podria afirmar que, avui, l'oblit o el desdeny generalitzats cap a l'obra de Fuster, cap a tota la seua obra, des de la prosa d'idees fins a la més directament política, és una mostra eloqüent de la falsa situació d'eufòria creativa i intel·lectual que alguns, i no sempre per motius desinteressats, voldrien detectar en la societat valenciana actual. L'«eclipsi» de Fuster a què al·ludeix Francesc Pérez Moragón en aquestes mateixes pàgines, fins al punt que, a tall d'exemple, a la premsa de Catalunya el dia del desè aniversari de la mort de Fuster només Agustí Colomines va recordar-ho a l'article «Deu anys sense Fuster» {Avui, 24-VI-2002), és produït també —i molt— pel fet que determinats objectes, en general de molt menys valor, s'interposen conscientment entre la seua obra i la visió del públic, que n'hauria de ser el receptor més immediat. Si l'actual govern valencià no fos tan sectari, la commemoració de la publicació del llibre més emblemàtic de Fuster i de la seua mort hauria merescut un bell reportatge a la televisió pública valenciana, com altres televisions han fet amb motiu d'aniversaris assenyalats (Verdaguer, Pla, Gaudi, Cernuda o Zola).

PENSAR FUSTER, AVUI

269

No diré, perquè és evident, que l'anàlisi eminentment política no s'haja de fer o no siga important, però em fa l'efecte que ho és molt més estudiar la seua biografia i la seua obra sistemàticament per part dels estudiosos de les diverses disciplines per les quals es va interessar el Fuster del Descrèdit de la realitat (1955), de Les originalitats (1956), de La poesia catalana (1956), de Nosaltres, els valencians (1962), del Diccionari per a ociosos (1964), d'Indagacions i propostes (1968), o de la Literatura catalana contemporània (1972). Com diu Antoni Furió a Esquerra Nacional, 34 (2002), Fuster no és un «productor d'ideologia», i la diversitat i el calat de la seua obra, que va des de l'art, la història, la crítica literària o la poesia, fins al periodisme 0 la política, mostra la capacitat de síntesi que tenia i la immensa penetració de les seues anàlisis. Una obra, en fi, si hem de fer cas de Josep M. Castellet, que fa anys va depassar l'àmbit estrictament literari i s'ha «projectat sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans». Al capdavall, un pensament capital que tenia una voluntat «totalitzadora» sobre la nostra cultura o la nostra història. I una figura i un pensament vàlids també com a model generalitzable, equiparables des de tots els punts de vista amb els més reconeguts pensadors de renom universal.

Les coses, però, no han anat del tot per aquest camí. Encara que a primera vista no ho semblaria, a poc a poc les propostes de Fuster han quedat relegades a un segon pla com a referent dels estudiosos del passat i del present valencià —i no cal dir de la catalanitat. Al perspicaç article de Ferran Garcia-Oliver sobre les relacions entre Fuster i la Universitat, hi ha algunes claus per a entendre el que dic. Com explica Garcia-Oliver, Fuster va produir la seua obra fora de la universitat, però no ho va fer mai d'esquenes a la institució acadèmica. Jo hi afegiria que moltes investigacions sorgides, entre d'altres, de les facultats d'Història, d'Econòmiques o de Literatura de la Universitat de València no s'entendrien sense la prèvia existència de l'obra fusteriana que, a més, suposava l'arribada de la «modernitat» en el somort panorama intel·lectual i universitari dels primers anys seixanta. Moltes de les preguntes, dels dubtes o de les afirmacions que Fuster havia plasmat a Nosaltres, els valencians van estimular força treballs de llicenciatura, tesis doctorals o articles d'investigació.

www.editorialafers.com

1 tot això amb la complicitat d'alguns professors, però especialment de molts alumnes. La prova fefaent del que dic es pot veure amb claredat quan hom repassa els índexs de les actes del Primer Congrés d'Història del País Valencià (1971), coordinat per Emili Giralt, Alfons Cucó i Sebastià Garcia Martínez. En menys d'una dècada (1962-1971), les propostes historiogràfiques de Fuster havien impregnat els interessos d'una bona part dels investigadors valencians, molts dels quals esdevingueren professors universitaris, de la mateixa manera que llurs investigacions i reflexions sobre la literatura catalana es tornarien imprescindibles.

Es això el que em sembla que ha canviat. Només cal resseguir els llibres, els articles i les tesis d'història, d'economia, de sociologia o de literatura que s'elaboren a les diferents universitats valencianes —i d'arreu de l'àmbit lingüístic— per veure que la majoria de vegades no hi ha ni una sola citació de l'obra de Fuster i, si n'hi ha, és

270

VICENT S. OLMOS I TAMARIT

només testimonial. Això no vol dir —crec que s'entén— que sempre siga així i, per tant, que no hi haja treballs que tinguen en compte, per assentir-hi o dissentir-hi, l'obra de Fuster, però la tendència que apunte cada vegada s'accentua més. I és ací on pense que rau el problema, en el risc que amb el temps s'oblide la seua obra.

Torne a citar l'article de Ferran Archilés, perquè és ell qui ens posa en guàrdia, per advertir que, quan ja fa deu anys de la desaparició de Fuster, a més que encara no comptem amb cap biografia, només s'han llegit tres tesis doctorals sobre la seua obra: la de Josep Iborra, referida als seus estudis sobre humanisme i nacionalisme (1984); la d'Antoni Riera, centrada en la producció assagística (1990); i la de Joan Borja, que analitza el discurs fusteria des de la perspectiva de la teoria del coneixement i de les estratègies comunicatives (2002). Segons que sé, actualment només se n'està redactant una, la del mateix Archilés, precisament sobre el nacionalisme i el fet nacional en l'obra de Fuster. Potser hi ha qui està treballant en secret, però el que és ben clar és que Fuster no forma part de les prioritats de recerca de les universitats del País Valencià. Ni de les del Principat. Ni de la de les Illes Balears. I tothom que tinga una mica de trellat sap, com ja he dit més amunt, que en un àmbit cultural i intel·lectual distint —vull dir, normal—, una figura de la categoria de Fuster hauria provocat una espessa literatura acadèmica.

També és veritat, tot cal dir-ho, que hi ha en marxa alguns projectes importantíssims per al coneixement i la consolidació de l'obra fusteriana, especialment la nova edició de les Obres completes, el primer volum de les quals, a cura d'Antoni Furió i de Josep Palacios, acaba de traure Edicions 62; i la impagable edició de la correspondència de Joan Fuster —fins ara n'han sortit cinc volums—, imprescindible per entendre el nostre autor, però també insubstituïble per traçar-ne una biografia intel·lectual i personal més precisa, com afirma Antoni Furió al seu article, i com demostra Francesc Pérez Moragón en les diferents aproximacions biogràfiques que ha realitzat de Fuster, en les quals ha anat utilitzant la correspondència que en cada moment estava editada.

En aquest mateix número, per exemple, ens n'ofereix una amb dades noves sobre la vida i la personalitat de l'autor. I tampoc no hauríem d'oblidar un altre projecte a punt de posar-se en marxa: la imminent inauguració de la Casa Fuster a Sueca que, dirigida per l'escriptor Víctor Gómez Labrado, serà un referent obligat per a l'estudi i la difusió del llegat intel·lectual de l'il·lustre escriptor sueca.

www.editorialafers.com

No crec que ni l'exaltació desmesurada ni la detracció infundada de l'autor de Nosaltres, e/s vs/enczanssiguen les claus per a interpretar el seu pensament. Al contrari, el meu parer és que cal rellegir i re interpretar Fuster a la llum del present, examinar la validesa o no de les seues tesis avui i quines es mantenen vives i amb la mateixa força que tenien en el moment en què les va formular. En definitiva, ens cal avaluar si el seu pensament resisteix el pas dels anys. Aquesta és la millor manera de mantenir viu el llegat intel·lectual de Fuster i l'única manera racional i científica d'avançar.

«Que la tradició literària en llengua catalana —ha escrit Enric Sòria al número 10 de la revista L'Espill (2002) — té en Joan Fuster un dels seus clàssics sembla una veritat

PENSAR FUSTER, AVUI

271

que no requereix demostració. (...) Amb tot, aquesta posició indiscutida no es veu refrendada, o no del tot, per una familiaritat del públic lector amb la seua obra.»

Estic plenament d'acord amb Sòria, però ell parla del públic «normal» i jo, en canvi, faria extensiva aquesta afirmació als universitaris, als investigadors i als analistes de la realitat passada i present del nostre país, els quals haurien de tenir al cap l'obra de Fuster perquè encara avui és imprescindible que així siga. No es tracta de fer-ho des de l'assentiment acrític, sinó amb el mateix esperit amb què Fuster va elaborar una obra sortosament desempestadora, que és el seu llegat més valuós. Fet i fet, com deia Fuster, «corregir i augmentar: això és la cultura».

L'homenatge d'Afers

www.editorialafers.com

He de dir que la majoria dels autors a qui vaig demanar la seua col·laboració van acceptar immediatament. N'hi ha —pocs— que per motius diversos no van poder fer-ho, però el resultat respon a la idea que jo tenia del volum. Es clar que calia iniciar el recull amb un perfil biogràfic de Fuster que servís d'introducció general per a la resta d'estudis, i no vaig trobar ningú més indicat per fer-lo que Francesc Pérez Moragón, que a la seua aportació «Alguns moments de la vida de Joan Fuster» proposa una periodització d'etapes en la vida de l'escriptor, alhora que en desenvolupa algunes, o bé s'atura, amb una atenció preferent, en aquells moments que es podrien considerar decisius en la trajectòria de Fuster.

També vaig creure necessari oferir tres aportacions més sobre l'ambient intel·lectual a València, Barcelona i Mallorca —al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears, si voleu—, durant els anys en què Fuster anà creant la seua obra i donant-se a conèixer.

Així, Faust Ripoll, a «El món cultural valencianista a la València dels primers anys de la postguerra», descriu els grups i les entitats valencianistes i les activitats culturals (edicions en català, conferències, recitals poètics, cursos de llengua, etc.) que tingueren lloc a la ciutat de València en l'asfixiant postguerra, especialment durant el període 1939-1949. Ripoll fa una anàlisi de les coordenades polítiques de l'època, marcades per la forta repressió franquista de totes les iniciatives que el règim considerava liberals, marxistes o nacionalistes.

D'altra banda, Enric Pujol analitza a «Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora dels anys cinquanta» la seua consagració com un dels intel·lectuals de referència de la cultura catalana contemporània, cosa que el convertí en un símbol de la represa cultural i nacional. Pujol remarca un fet i una data que van marcar l'ascens de Fuster a aquesta condició: el viatge el 1954 a Barcelona. Fou a partir d'aquella experiència que la seva renovadora definició de l'àmbit nacional, els Països Catalans, va anar adquirint força—per bé que era una idea queja estava implícita en un article aparegut a La Nostra Revista el 1950—, fins al punt que a la dècada dels setanta fou ratificada per la comunitat científica en el decurs del Congrés de Cultura Catalana (1975-

272

VICENT S. OLMOS I TAMARIT

1977). I, efectivament, en aquell article tan primerenc («València en la integració de Catalunya») Fuster afirmava: «Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional des dels punts de mira econòmic, polític i cultural, el catalanisme no deixarà d'ésser un moviment fracassat en potència.»

Finalment, en aquest primer bloc hi ha l'aportació de Josep Maria Buades que, a «La cultura a Mallorca a la fi del franquisme (1962-1975)», mostra el context polític dels anys seixanta a les Illes Balears, quan davant les incerteses sobre el futur de la dictadura després de la mort de Franco el règim incrementà l'activitat repressiva.

Una repressió que anà acompanyada d'una nova articulació de l'oposició (partits d'esquerra i sindicats) que reclamava la democratització del país. Buades descriu el món cultural illenc i els canvis que va suposar l'arribada massiva del turisme o bé el paper de l'Obra Cultural Balear en el redreçament cultural de les Illes. Així mateix, ens aproxima a la generació literària illenca dels anys seixanta que més es va identificar amb les propostes fusterianes, a la recepció de Nosaltres, els valencians i als intents de fer-ne un llibre equivalent, que es materialitzà en la publicació d'Els mallorquins de Josep Melià (1967).

www.editorialafers.com

Ferran Archilés, a «Una posteritat de paper. Una dècada d'edicions i estudis fusterians (1992-2002)», comenta els escrits —llibres, epistolari, etc.— de Joan Fuster apareguts als darrers deu anys, com també la producció bibliogràfica. Així mateix, fa una anàlisi —que no pretén ser exhaustiva— del context cultural i de l'escenari polític en què l'obra de Fuster ha estat rebuda. Una de les conclusions és que la dimensió política de l'obra fusteriana ha condicionat la valoració i les perspectives analítiques sobre la totalitat de la seua producció. Finalment, Archilés ens prevé sobre el perill de «canonització» de la figura de Fuster i discrepa de les posicions d'alguns reconeguts fusterians.

Antoni Furió, a «Notes sobre la correspondència de Joan Fuster», ens ofereix una valoració quantitativa (impressionant), però sobretot qualitativa, dels intercanvis epistolars que va mantenir Fuster al llarg de més de cinquanta anys. Més de vint mil cartes, entre les enviades i les rebudes mostren la importància —la centralitat, diu Furió— de la seua obra i de la seua figura en el món intel·lectual català de la segona meitat del segle XX. Una centralitat corroborada tant pels temes que tracta com per la diversitat i la qualitat dels seus interlocutors. Així mateix, a la correspondència trobem —ja ho deia abans i ja ho havíem vist als volums editats fins ara— detalls privats, personals; imprescindibles si algú ha d'escometre amb èxit una biografia definitiva de l'assagista. De la importància del material epistolar, en dóna compte Furió al llarg del seu paper, però vull ressaltar les notes a peu de pàgina, on ens fa veure amb intensitat i amb l'exhaustivitat que permet les dimensions de l'article la riquesa del personatge i del seu pensament. En definitiva ens trobem davant una part de la seua obra —la correspondència— que no podem entendre en absolut com a «menor» dintre del conjunt de la seua producció.

PENSAR FUSTER, AVUI

273

Xavier Ferré i Trill, a «Lectures de Nosaltres, els valencians», analitza com el llibre més emblemàtic de Joan Fuster ha esdevingut un clàssic de la modernitat en plantejar unes bases crítiques sobre la consciència històrica de la societat valenciana i dels Països Catalans. Així mateix, resseguint les notícies, comentaris i ressenyes que va suscitar l'obra, intenta esbrinar com era llegit l'assaig als anys seixanta i setanta en un context de transformació social quant a la configuració socioeconómica canviant del País Valencià. Ferré conclou que després de trenta anys el llibre encara és plenament vàlid.

Ferran Garcia-O li ver, a «Una estranya parella. Fuster i la Universitat», es pregunta si un Fuster universitari hauria estat un altre Fuster. Segons Garcia-O li ver, la universitat obliga a complir uns tràmits docents i universitaris, i bona part de les seues indagacions haurien d'haver insistit en l'erudició, en l'especialització, justament en allò que se situa als antípodes de l'estil fusteria. Però alhora hauria pogut engegar projectes que sempre acaronà, com ara una història social de la llengua que no va poder elaborar mai. Així, quan el gener de 1983 es convertí en professor, després de salvar moltes travetes, com explica detalladament Pérez Moragón al seu article, Fuster ja havia optat pel silenci. Havia optat, doncs, per retirar-se cap a la rereguarda del moviment cívic i cultural. La càtedra universitària, en definitiva, li va proporcionar el temps per indagar el que sempre li havia interessat, els problemes de la Decadència i la història cultural del País Valencià.

PauViciano, a «La nació de Fuster. Revisions i persistències», revisa les tesis «nacionals» del pensament fusteria. Segons ell, en un món tan complex com l'actual, les llengües tornen a guanyar capacitat per crear una identitat potencialment nacional.

Aquest, diu Viciano, no és el cas de les grans llengües parlades per centenars de milions de persones, sinó el de llengües d'abast més reduït, com el català, que a més estan amenaçades de desaparició. A parer seu, la nació de Fuster es presenta a mig camí entre el model descarnat de la nació cívica —una pura il·lusió de l'esperit, diu— i les ambigüitats i els perills de la nació estrictament ètnica. Així, el moll de la proposta de Fuster és una comunitat nacional, integradora i oberta a totes les aportacions, que té en la llengua catalana l'ingredient mínim d'identitat imprescindible per a la cohesió social del territori.

www.editorialafers.com

La relació de Fuster amb els polítics, o la seua opinió sobre aquells que es dediquen a la política, és el tema que escomet Vicent Pitarch a «Joan Fuster, d'esquena als polítics», on constata com Fuster, no sense certa amargor, denuncia el dèficit de polítics que pateix la societat valenciana; això és, de professionals que exercesquen de cara a la realitat del país i amb un sentit nacional, en comptes d'agenollar-se davant Madrid. Per a Fuster, la política va anar rodolant cap al descrèdit. Segons Pitarch, el «programa polític fusteria» es concentra en sis fronts principals: l'idioma, la cultura, la identificació del país, la comarcalització, els símbols i la consciència nacional. Un programa, li sembla i em sembla, que a hores d'ara continua essent plenament vigent.

274

VICENT S. OLMOS I TAMARIT

Finalment, el dossier es clou amb dues aportacions una mica més curtes, però no menys interessants. Es tracta dels articles de Vicent Raga («L'originalitat de Joan Fuster») i Xavier Sierra Labrado («Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels aforismes fusterians»). El primer analitza el fet queja el 1952, a l'assaig Les originalitats, Fuster desplegà la seua consideració del «jo», del seu «jo» com a escriptor, com la font última de significat i de valor. Enuncià en prosa el queja havia avançat en la seua obra poètica anterior: la convicció profunda en la universalitat d'aqueix «jo» i la part que li atribueix explícitament quan analitza el fenomen cultural en general.

Així doncs, Les originalitats esdevenen el primer desplegament que va fer Fuster de la seua opció per la crítica. Aquest assaig és, segons Raga, l'escrit fundacional de la seua trajectòria ulterior, ja que només amb la contundent afirmació del «jo» Fuster podia iniciar i donar solidesa a la seua obra «col·lectiva».

Xavier Sierra, en darrer lloc, assenyala alguns aspectes que haurien de ser considerats en estudiar els aforismes de Fuster. Ens mostra com, ben sovint, la idea expressada en un aforisme ha estat també tractada en un assaig o en un fragment d'assaig.

L'atenció a aquests altres escrits, per tant, ens pot facilitar en algun cas la tasca interpretativa, però a més ens dóna informació sobre la manera com els aforismes han estat confegits. Sierra analitza casos que van des de l'aforisme que ha sorgit paral·lelament a la redacció d'un escrit més llarg fins al plagi dissimulat, tot passant per casos on la influència d'autors que habitualment ningú no relaciona amb Fuster és ben visible. Això ens hauria de portar a emprendre un estudi més rigorós de les fonts utilitzades per Fuster.

No crec que és cap excés retòric si dic, per acabar, que hem aconseguit d'aplegar unes magnífiques contribucions, les quals ens permetran d'entendre millor la figura i l'obra de Joan Fuster. Vostès diran si ho hem aconseguit. Nosaltres hi hem posat l'esforç.

Agraïments i projectes

www.editorialafers.com

No vull acabar sense agrair a la Regidoría de Cultura de l'Ajuntament de Sueca la seua col·laboració en l'edició del número, com també als autors que immediatament se sumaren al projecte i acceptaren de col·laborar-hi. També vull anunciar ací que aquest any a l'Editorial Afers publicarem dos llibres sobre Joan Fuster. El primer reproduirà les entrevistes que li van fer al llarg de la seua vida i que van aparèixer en diverses publicacions, ràdios o televisions. Serà un llibre que ens mostrarà el Fuster més àgil i fresc. La recopilació dels materials i l'epíleg és d'Isidre Crespo i la introducció d'Enric Sòria. D'altra banda, Ferran Archilés —ho comentava més amunt— ultima un estudi sobre el nacionalisme i el fet nacional en l'obra de Fuster que també publicarem. Seran, juntament amb aquest número de la revista, la nostra petita aportació a recordar-lo i a estudiar-lo.

a f e r s 42/43 (2002)

FRANCESC PÉREZ MORAGON

Alguns moments de la vida de Joan Fuster*

Des que va morir, es podria pensar que l'obra escrita de Fuster és l'única cosa que en queda, a banda el llegat material —la casa, la biblioteca i l'arxiu, sotmesos a tantes dilacions i disputacions absurdes per algunes de les parts que havien de fer complir l'«última» voluntat de l'assagista1. En queda molt més: un llegat d'idees, de formes de pensar el país, d'analitzar-ne el passat o el present o de projectar-ne el futur que es pot trobar ara mateix reflectit com a programa implícit en el treball d'altres persones, sobretot dedicades a activitats intel·lectuals i polítiques. Es una herència moral, difusa però certa, que no es troba sencera enlloc ni en ningú, però que es descobreix, amb més o menys facilitats, pertot arreu. No hi ha fusterianisme ni fusterianistes, per bé que alguns hagen utilitzat aquests termes amb la pietosa intenció d'ocupar el lloc que Fuster va deixar buit o d'amagar-lo sota runes retòriques. Ara, ningú no podrà negar que, fragmentàriament, aprofitada per cadascú en allò que li és útil, la tasca de Fuster té avui reflexos múltiples, ni que siga a contrario.

Sens dubte, no hi ha en tot plegat res de casual i en qualsevol cas confirma, per si encara calia, la força de les propostes de l'assagista. Fuster era un tipus intel·lec-

www.editorialafers.com

* Avance en aquest article materials d'un estudi biogràfic en curs d'elaboració —una elaboració massa dilatada, certament—, becat per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. Agraesc la col·laboració que, per enllestir el que publique, m'han donat Heike van Lawick i Vicent Raga.

1 El llegat es regeix per un testament signat I'l de juny de 1974. Anys després, Fuster va pensar sens dubte a rectificar-hi algunes disposicions, amb un nou document, però no ho va arribar a fer.

276

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

tualment ambiciós —econòmicament, no—, que ja des de la seua irrupció en l'escena pública es va proposar de modificar el rumb de la societat valenciana si més no amb tres línies d'actuació: el debat i l'aclariment de les perplexitats nacionals que envoltaven i encara envolten el país; la modernització de les perspectives culturals amb la difusió d'idees i punts de vista rebutjats pel franquisme —i després diluïts pels agents successors i beneficiaris d'aquell sistema—; i, finalment, la formació de grups i persones capaces de continuar, ampliar i escampar aquestes propostes.

Des d'aquesta perspectiva, serà difícil desconèixer la unitat bàsica de tota l'obra de Fuster i fins i tot de la seua activitat. Jo no sabria trobar separacions insalvables entre el Fuster que en un determinat moment proporciona una visió nova sobre la història del País Valencià i el que, al mateix temps, s'acara —és clar que amb recursos informatius ben precaris— a problemes culturals i polítics universals del seu temps i que planteja en públic les seues indagacions per mitjà d'articles i llibres. Aquesta unitat, d'altra banda, identifica al meu parer una visió més optimista sobre les possibilitats de canvi cultural i social de la que habitualment s'atribueix a «l'escèptic» Fuster, que era al capdavall més capaç probablement d'íl-lusíonar-seque moltes altres persones del seu temps, d'un realisme cru i sense concessions. En unes altres paraules: quan Fuster es mirava el passat o el present, ho feia sense enyoraments, però també sense satisfaccions immediates. Més aviat pensava en un futur més just i més amable per a les persones i per a les col·lectivitats que formen. Ni apocalíptic ni integrat, per emprar la ja vella terminologia d'Umberto Eco, sinó potser tocat, ni que siga en part, d'aquella fe en el progrés humà que formà part del bagatge moral dels il·lustrats.

El meu propòsit no és, ni podria ser, fer balanç d'aquesta herència intel·lectual i civil, o valorar-la. Tampoc no pretenc de fer un esbós resumit de la vida de Fuster, amb la suficient aportació de dates i dades, referències bibliogràfiques i altres notícies exigibles en un paper d'aquelles característiques. Sense perdre de vista la cronologia vital de Fuster, però sense resseguir-la amb detalls, miraré de fer-ne una mena de retrat, probablement més impressionista i menys precís del que caldria.

Després del 1992, s'ha reeditat alguns dels seus llibres, s'ha reprès l'edició de les seues obres catalanes completes, s'ha tractat de recollir en volum alguns dels molts articles esparsos i, sota la direcció d'Antoni Furió —autor d'un ajustat esbós biogràfic de l'escriptor—2, s'està publicant una part substancial de la seua abundant correspondència epistolar, tan plena d'interès. Són operacions de justícia, no sempre acompanyades per la sort. En qualsevol cas, la confecció d'una biografia extensa i raonablement completa de l'escriptor encara no s'ha produït3.

2

A. FURIÓ: Àlbum Fuster, IVEI, València:1994.

No espot considerar així el llibre de J. M. MuÑOZ PujOL: El falcó de Sueca, Proa, Barcelona: 2002, definit per l'autor (p. 9) com «una recreació literària d'un període històric d'un grup intel·lectual i de la figura de Joan Fuster, que intenta acostar-se a la veritat des de la versemblança que només la llicència d'un exercici narratiu permet». En realitat, d'acord amb convencions establertes per entens generalment acceptats de probitat intel·lectual, entre la veritat i la www.editorialafers.com

3

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

277

Sobre Fuster plana una mena de fat que l'amaga al coneixement de moltes persones que ara mateix podrien fer útil la seva lucidesa, prolongar i multiplicar aquella visió seuadelmón—començada pels espais més pròxims—, guanyada amb una disciplina intel·lectual autoimposada, feta a base de moltes hores de llegir i d'escriure, de solitud i de conversa, d'explotar la sensibilitat i la intel·ligència fins a quedar retut i exhaust.

Es ben probable que aquest eclipsi parcial, i cal suposar que momentani, de l'obra fusteriana es puga relacionar amb el darrer període de la seua vida, marcat per uns quants anys de silenci voluntari, d'allò que ell anomenava la seua «mort», situada cronològicament abans de la desaparició física, una defunció «virtual» en la qual concorrien moltes causes personals i la influència d'unes altres, d'abast col·lectiu.

Es per això que, per a comprendre millor la trajectòria vital de l'escriptor, serà potser útil començar pel final, per aquella mort «virtual» i abans d'hora, per un silenci més eloqüent perquè procedia de qui tant havia escrit i parlat.

Un acte de silenci «I morir deu ser deixar d'escriure». Aquesta frase de Fuster fou copiosament recordada arran de la mort de l'escriptor. No s'ha de descartar que ell la tingués present quan va decidir «morir-se», si fa no fa pel mateix temps en què va deixar d'escriure en els periòdics, de concedir entrevistes i, al capdavall, quan va limitar molt les activitats públiques. La fórmula retòrica no li era estranya. Aquesta equivalència entre plegar d'escriure i acabar la vida havia tingut, en Fuster, un altre ús, en el qual la frase podria haver estat: «I morir deu ser deixar d'escriure en català». Per això, en 1955, es referia a «un conegut intel·lectual català -que va morir, segons diuen, ben jove, cap a l'any vint o això, i que es firmava Xènius»4.

Si més no des 1970, Fuster començà a declarar-se vell, en converses, en algun escrit. El 22 de novembre d'aquell any, en fer els quaranta-vuit anys escrivia a un editor: «Em sento vell. Potser ho sóc, però sobretot tinc la sensació de ser-ho, i molt.»5 Era una versemblança hi ha distàncies que Muñoz Pujol sembla haver saltat massa lliurement, amb la facilitat que proporciona estalviar-se la comprovació de dades, la consulta de fonts documentals fidedignes i el simple respecte a la realitat dels fets. En qualsevol cas, invocar per a tal exercici «narratiu» alguna mena de «llicència» ja indica que Muñoz Pujol ni tan sols pretenia seguir les pautes habituals en una reconstrucció biogràfica, per més lliure i literària que siga.

Un lector ben perspicaç, J. GARÍ: «Diez años después», El País (4-VIII-2002), denunciava Y «evidente voluntad de mixtificación» d'aquest llibre. Jo no dina tant. El falcó de Sueca està escrit per algú que es pensa haver conegut una persona i que, a les ignoràncies acumulades, afegeix el pes negatiu d'informacions alienes que en algun cas podrien ser interessades i deformadores.

4 J. FUSTER: «Fragment sobre la poesia», Figures de temps, pròleg de Josep Iborra, IVEI, València:1993, p. 189.

A. FURIÓ: Àlbum...y op. c/f., p. 165. www.editorialafers.com

5

278

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

sensació, potser només momentània, perquè encara els anys posteriors desplegaria una gran activitat. En acabar la dècada, però, i coincidint amb la confusa situació política valenciana —i espanyola— de la Transició, les declaracions es farien més enèrgiques.

Una de les més clares, eloqüents i patèticament sarcàstiques és aquesta: «Ara mateix, quan escric aquestes ratlles, és ja la matinada del 23 de novembre. Ignore l'hora del dia que la meua mare em va parir, però segons el Registre Civil va ser un 23 de novembre.

Com que la cosa va passar l'any 1922, avui comencé a tenir cinquanta-set anys: és una edat respectable. ¿O comencé a tenir-ne cinquanta-vuit? Tant se val. Ja sóc vell. I ho note, sobretot, moralment. El meu cos, molt deteriorat —les artèries s'endureixen, els cardiogrames fan pronòstics luctuosos, i encara que el fetge i els ronyons aguanten, ja no se m'empina—, sí, molt deteriorat, el meu cos, de moment, no em fa patir. Però mai com ara m'he sentit tan irascible. Sempre havia cregut que la ira era una cosa pròpia dels joves. I no: com més avance en edat (...) més m'irrite. (...) El panorama de la política local no pot ser més miserable. (...) Es trist arribar a la vora dels seixanta, i sent d'esquerra, descobrir que la 'meua' esquerra és una bona merda.... 'Cumpleaños feliz...'»6 Les referències als problemes físics no són el més revelador del text; el desencís polític hi té tota la força: una declaració d'ànim —irascible— i d'expectatives — negres. Comprovar el fracàs dels seus projectes sobre el País Valencià li devia resultar en part un fracàs personal, per bé que confirmava les previsions que havia fet, assenyalant les dades d'una tendència històrica: no hi havia política pròpia en «un país sense política», per reprendre el títol d'un article seu reutilitzat després per al recull que l'incorporava (1976). La pervivència del sucursalisme —un concepte que ell havia encunyat feia molt— es manifestava sense embuts a cada ocasió i, com diria en un discurs d'homenatge a Josep Renau, la València de la Transició no era gaire distinta, en termes de potència civil pròpia, de la que el f otomuntador comunista, retornat parcialment de l'exili, havia conegut de jove7.

El 1980, la intervenció de Fuster clausurant els Premis Octubre contenia una duríssima crítica de la situació política, especialment pels perills que se'n derivaven per a la llengua catalana al País Valencià: «Hem assistit a una sèrie d'operacions deliberadament insidioses contra l'idioma, enfront de les quals no s'han alçat tantes ni tan clares respostes com hauria calgut. No sé si per negligència o per timidesa, potser per manca de convicció en sectors que hi estaven obligats, però el cas és que la barrabassada que s'intenta exigia de tots nosaltres una reacció més decidida, més eficaç, més rotunda. Hi ha hagut excepcions, i ben honorables. ¿Eren suficients? ¿Han trobat la ressonància militant de què eren mereixedores? í O és que hem perdut la noció del perill?»

El discurs contenia, a més d'una afirmació personal («Jo sóc dels qui creuen que només hi ha una línia salvadora: la que puga unir les aspiracions classistes —de les clasÍJ

www.editorialafers.com

J. FUSTER: «Cumpleaños feliz», QuéyDónde, 90 (3/9-XII-1979), reproduït a Notes d'un desficiós, Almudín, València:1980, p. 41.

7 J. FUSTER: «Parlament en l'homenatge a Renau i Estellés», a Destinat (sobretot) a valencians, Eliseu Climent, València: 1979, pp. 129-138.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

279

ses populars—, la llibertat màxima i el redreçament nacional»), un final que molts escoltaren amb una certa estupefacció: «Ja us he cansat prou. I ja m'he cansat jo. El 81, si no m'erre, els Premis Octubre compliran deu anys. El discurset més o menys final que sempre m'heu adjudicat, ja podria fer-lo alguna altra bona ànima. Ha arribat l'hora de jubilar-me, i l'ocasió de l'aniversari amb números rodons facilitaria el rellevament.

Jo ja sóc un vellet arxivable, i em fallen les forces. En una recapitulació final, no estic descontent del que he fet i del que he dit. Hi he ajudat tant com he pogut i sabut.

I trobar-vos a vosaltres ací, tants i tan entusiastes, és per a mi la millor recompensa.

No em farà ser optimista. Em costa ser optimista. Deu ser una qüestió de les artèries, que es lignifiquen. Però tots vosaltres, i els qui com vosaltres us vàreu manifestar entorn del 9 d'Octubre amb una decisió diàfana, amb una bandera, amb una llengua i amb una implícita il·lusió revolucionària, sereu sempre els 'meus'. No diré, per acabar, allò de 'la commedia è finita!'. No és una comèdia, sinó un drama, i probablement una tragèdia. Però sí que us dic 'adéu'. Ara: això sí, un 'adéu' de confiança...»8 En les converses amb Molla, Fuster abordà aquesta seua mort en vida: «En un moment determinat, que jo no sé ara datar exactament, vaig decidir morir-me i em vaig morir. (...) La veritat és que arriba un moment en què ja no tenia massa interès a continuar viu. Una miqueta de cansament físic i una altra miqueta, també, de cansament moral, si vols dir-ho així. Ho sumes tot sumat i ja ho tens: et mors i s'ha acabat tot. S'ha acabat de col·laborar en la premsa, s'han acabat les entrevistetes, i comences l'altra vida. També és veritat que és un moment en què tampoc no tens la necessitat material de guanyar-te les pessetes i que t'abelleix fer unes altres coses i, llavors, et retires a les teues coses. Et canvien els interessos i, a més, els seixanta-itants anys és una bona edat per a morir-te.»9 Hi ha, en tot això, pistes útils de resseguir: hi hagué un canvi d'interessos i, com a home públic, cansament, físic i moral.

Les causes d'aquella «mort» voluntària no sempre foren interpretades així des de fora. Molla en reporta d'altres sobre les quals s'especulava: un «segrest» venal pel PS OE, amb la intervenció de Cipria Ciscar, conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana; un emprenyament amb Eliseu Climent. Fuster (pp. 32 i 37-38) els descartava tots dos: Ciscar «és la persona més discreta del món! (...) ni tan sols s'hauria atrevit personalment a dir-me res» i «jo no crec que l'Eliseu haja tingut línies ideològiques ni coses per l'estil. Ell ha anat navegant per veure com tirava endavant els seus tinglados \ s'ha acabat.»10 La publicació a El Temps d'una 8

www.editorialafers.com

Publicat a Trellat, 2-3 (estiu-tardor 1980). Molts anys abans, amb un recurs retòric semblant, havia acabat així l'escrit de comiat formal del grup de Torre: «Espere que, quan estiga tirat Va morir tan bella, me l'enviareu desseguida. Serà, per dir-ho en termes teatrals, 'el comiat de la companyia'», A. FuRIÓ: Àlbum..., op. cit., p. 74.

9 T. MOLLA: Joan Fuster, converses inacabades, Tàndem, València: 1992, p. 31.

10 Arran de l'aplec celebrat a Castelló de la Plana el 1982 com a homenatge a les Normes de 1932 i a Sanchis Guarner, Eliseu Climent especulava en converses privades sobre el fet que Fuster hagués llegit un parlament menys enèrgic del que tenia previst com a conseqüència

280

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

entrevista no autoritzada de Fuster havia produït el seu trencament amb l'editor11.

D'altra banda, també a El Temps, s'havien publicat uns versets que insistien en el supòsit que Fuster s'havia venut. Després foren rectificats d'una manera tan grotesca que l'esmena difícilment arribaria a enganyar ningú12.

De tota manera, els darrers temps, Fuster encara va reprendre una certa activitat pública, manifestada en entrevistes, la més extensa i ambiciosa de les quals fou la ja esmentada, i inconclusa, de Molla13. Fins i fot va acceptar de fer una conferència, en l'obertura de l'exposició «Josep Pla, escriptor i periodista», a la Casa de la Cultura

www.editorialafers.com

d'una visita d'alguns membres del PSPV-PSOE, entre els quals Alfons Cucó, que l'haurien convençut per a rebaixar les tintes i donar un vot de confiança al seu partit. Cucó em va desmentir aquest intent d'influir sobre Fuster (entrevista a València, abril de 1994). Resulta interessant una interpretació de Climent, anys després, sobre aquell silenci de Fuster: «es fruto de la transición. Se sintió traicionado por todas las fuerzas políticas, tanto las españolas como las valencianas. (...) Optó por callar porgue era un poquito honrado»; X. MoNTANYÀ: «La actitud Fuster», suplement «Culturas», La Vanguardia (7-VIII-2002), p. 3 (la rodona és meua).

11 V MARTÍ: «Fuster incòmode», El Temps, 154 (1987), pp. 8-18. Fuster ja no tornà a estar present als Premis Octubre, tot i que un dels convocats duia el seu nom, però no s'ha de deixar de subratllar aquesta absència voluntària, ja que acudí a actes semblants, com ara el que celebrà la Unió de Periodistes del País Valencià el 1987, quan concedí el Premi «Llibertat d'Expressió» a Vicent Ventura.

12 Signats per «La puça del Túria». Formaven part d'una mena de «llibret de falla», alguns asseguren que escrit per Antoni Beneyto (Tom Mestre) i es titulaven «Conte d'un bell rapinyaire ara esdevingut captaire»: «El bell i altiu esparver / sembla que ha perdut les ales / i ara com certes cucales / menja al puny del falconer. / (S'ha oblidat de la batalla / i del que resta per fer? / ¡El llançarem a la falla! / (Sant Josep era fuster)», El Temps, 300 (19/25-111-1990), p. 48. Al número següent, la revista incloïa uns versets pretesament disculpat o ris, on s'atribuïa a una errada d'impremta el mot «llançarem», per compte de «l'indultarem». Resulta evident que la càrrega de l'anònim no estava en això, sinó en la totalitat del poema satíric.

13 La primera entrevista a què Fuster va cedir en aquest període va ser probablement la publicada per José Gozálbez a Hoja del Lunes (22-IV-1991). El setmanari hi posà com a títol una frase de l'escriptor: «Mi muerte ocurrió ya hace cuatro años, y ahora, en cierto modo, soy postumo». El periodista, amb un fotògraf, havia trucat un dia a la porta de Fuster, sense consultes prèvies, s'havia presentat i havia exposat el propòsit de fer-h unes preguntes. I, fet revelador, Fuster no el va enviar amb excuses o renecs i es va sotmetre a l'interrogatori. A partir d'aquest brot d'accessibilitat, hí hagué altres entrevistadors que aprofitaren la suspensió de la veda. I el «difunt» Fuster va respondre a E. SÒRIA: «Ser Fuster, reflexionar, debatre, donar llum», L'illa, 6 (1992), pp. 3-13; S. ENGUIXÍ V PARTAL: «Joan Fuster rompe su silencio», La Vanguardia (6-X-1991), í V SANCHIS: «Fuster transparent», El Contemporani, 13 (1997), pp. 16-23 (originalment, sense la introducció, havia estat publicada al suplement «Idees» d'El Observador(23-11-1992), pp. IV-VIIIi (l-III-1992),pp IV-VII). En les respostes mostrava la perspicàcia habitual i, parapetat en recursos que ja no eren retòrics sobre l'envelliment i la fatiga que sofria, feia una anàlisi de la situació política i cultural dels Països Catalans i d'altres qüestions amb els ulls del qui encara no se'n vol anar del món documentada i atenta a l'actualitat.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

281

de Bellreguard, l'abril del 1992 sobre la qual hi ha publicats un vídeo i la transcripció.

Tanmateix, aquesta revifalla va ser curta i la mort es va imposar. Es des d'aquell fet que podem començar ara a pensar en els anys anteriors de Fuster.

Una vida en etapes Com a simple sistema de treball, es pot dividir la vida de Fuster en etapes marcades per circumstàncies individuals o per fets d'abast col·lectiu que li indicaren un canvi d'orientació. Els períodes podrien ser, titulats amb rètols aproximatius: infantesa (19221936), adolescència (1936-1942), estudis universitaris i nous descobriments (1942-1947), la recerca d'un lloc (1948-1961), una plenitud vigilada (1962-1975), esperances frustrades (1976-1982) i les vicissituds finals (1983-1992). Per a establir els límits d'aquesta successió d'etapes, m'he valgut d'un encreuament de fets que em semblen decisoris en els canvis de trajectòria del personatge; n'hi ha que s'insereixen en el ritme quasi vegetatiu de l'evolució vital i n'hi ha d'altres carregats d'una evident connotació política.

Aquests darrers no són forçats en la intenció de la meua tria, ni tenen res a veure amb els debats, més o menys formalitzats i en qualsevol cas valoratius, que distingeixen entre l'obra civil de Fuster i aquella altra en què els temes tenen un caire menys local o temporal —si és que aquesta darrera perspectiva no resulta del tot falsa, com crec.

Passats els estadis inicials de creixença física i d'integració social —sempre més aviat relativa—, la vida de Fuster —escriptor: i escriptor en català; intel·lectual crític, capaç de projectar una certa voluntat de canvis per al seu país— quedà probablement més marcada per esdeveniments polítics que per vicissituds exclusivament personals.

Per a servir-me de reforç en la periodització, em guiaria també per la bibliografia de Fuster. Ales o mans, el primer llibre de poemes, és del 1948; Les originalitats, del 1956; del 1962 són Nosaltres, els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans'i Qüestió de noms; del 1976, Un país sense política i La Decadència al País Valencià; en el 1983 només hi trobe algun paper d'encàrrec ( Veure el País Valencià), però del 1984 és Sagitari, que, amb alguns altres reculls posteriors de textos precedents (Pamflets polítics, 1985, Punts de meditació (dubtes de la «Transición»), 1985, Set llibres de versos, 1987, i Llibres i problemes del Renaixement, 1989), poden ser considerats, en més d'un sentit, com una recapitulació de temes i, en el cas de l'aplec de poemaris, com un balanç definitiu. Com un balanç o com una reconciliació de l'autor amb si mateix o, si més no, amb els seus inicis literaris.

Des de casa, tanmateix

www.editorialafers.com

Si la vida de Fuster experimentà els canvis indicats en la periodització que apunte, els féu tenint com a centre un lloc geogràfic estable, un espai de referència permanent

282

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

que tal vegada es podria considerar la seua pàtria, amb més raó que qualsevol altre territori i amb totes les connotacions que el terme puga tenir. La casa —al carrer de Sant Josep, de Sueca, en una finca de tres plantes i façana neogòtica que la família havia rebut per herència— era el lloc: durant molts anys, només hi va ocupar la planta baixa, després, la segona de l'edifici. No hi va nàixer14, però hi va viure des dels vuit anys, si fa no fa, i hi va morir. Només n'estigué fora amb una certa regularitat mentre estudiava a la Universitat de València; després, l'abandonava de tant en tant per fer estades de pocs dies a València o a Barcelona, o alguns viatges curts.

Totes les aventures intel·lectuals de Fuster, bona part de les seues descobertes i dels seus retorns tingueren aquest escenari. Primer, amb els pares, a partir del 1966, tot sol.

En la literatura habitual sobre Fuster se sol valorar en un grau molt alt aquesta solitud i encara més el fet que hagués decidit viure sempre a Sueca, com si la ciutat —petita ciutat, poble gran— fos un lloc abominable o difícil de suportar: com si viure-hi fos una mena de sacrifici personal ofert a no sé sap quin déu local —del país. Ben al contrari, la població té alguna de les qualitats que un escriptor professional però dotat d'una certa independència de mitjans pot estimar com a envejables: la proximitat a una capital mitjana, la possibilitat d'aïllar-se, la tranquil·litat d'un ambient encara rural, que, tanmateix, sempre ha ofert alguns serveis —bars i restaurants i, a partir d'un moment, també llibreries— i, en qualsevol cas, ben distint de la ficció counfryprojectada sobre una part del País Valencià des de la fi del segle XX. A més, potser a poc a poc, Fuster degué valorar el fet que la distància de València o de Barcelona l'afavoria; creava una dificultat d'accés que dissuadia —o podia dissuadir, en el millor dels casos— les visites intempestives i potser no desitjades. No tenir telèfon —només en disposà d'un els darrers mesos— reforçava la muralla: les comunicacions exteriors a Sueca només podien arribar a través del correu postal, del telègraf o de persones interposades. Era tota una estratègia per a qui havia decidit establir fronteres de refugi. Una altra consistia, molt sovint, a no obrir la porta quan algú hi trucava i el propietari estava massa enfeinat o massa cansat de rebre visites.

Viure a Sueca, a més, no devia ser una exhibició d'heroisme, per a Fuster. Ni amor a la terra —en el sentit ruralista—, ni dificultat per a desarrelar-se —en un sentit «patriòtic», impensable en ell—, ja que, posats en aquests termes, igual es podria haver trobat a casa a Barcelona. Degué ser, més aviat, una qüestió pràctica. Tenia una casa a Sueca —una casa bona i gran: un detall de gran importància per a qui va acumulant milers i milers de llibres i papers—; podia treballar des d'allí i el punt de residència li estalviava les despeses que una altra instal·lació li hauria produït.

A casa de Fuster hi havia, penjada a la paret, una fotografia que em va obsessionar sempre, on es veia l'escriptor en pantalons foscos, mànigues de camisa i cara de por

www.editorialafers.com

14 Va nàixer al número 30 del carrer de la Punta, en un edifici estret, de dues plantes, que encara existeix amb escasses modificacions, segons em diu Josep Palacios, que també hi va nàixer i hi va viure després un temps amb la seua família.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

283

i perplexitat alhora, escoltant una explicació, o potser una ordre o un renec, d'un llaurador canònic: vell i amb gorra. Durant molt de temps vaig creure que el segon de la fotografia era el pare de Fuster, però després —m'ho va dir Josep Palacios— he sabut que no. Aquell retrat, potser l'escriptor el devia tenir penjat al costat del petit reducte on s'enfrontava amb la màquina d'escriure, i en bona part a la vida, per tal de no oblidar el benefici que havia rebut dels qui l'havien separat d'unes possibilitats professionals potser més rendibles, però incòmodes.

Sueca va ser una ciutat ben adaptada a les necessitats de l'escriptor, de tal manera que, probablement, si alguna vegada va pensar seriosament d'anar-se'n, no fou cap a València o cap a Barcelona —ni cal dir cap a Madrid—, sinó fora de l'estat: una emigració en regla, per a la qual li van mancar més d'una vegada decisió i ajuts15.

D'on es pot deduir que allò que li pesava, el que podia induir-lo a marxar, no era l'amanosa població on havia nascut, sinó una inadaptació ben explicable a un espai polític i cultural que podia arribar a ofegar-lo i que el va definitivament negar. La pervivència del poder real de la dreta a la ciutat de València —i, des d'ella, sobre bona part del País Valencià— no era menys visible ni es manifestava d'una manera menys abrupta el 1992, malgrat que el PSOE governava l'estat i la Generalitat local, que el 1939 o el 1963.

Mentre visqueren els pares, la vida de Fuster s'emmotllava dòcilment a la de la família, al ritme de la casa. En el seu dietari hi ha una anotació de la nit de Tots Sants, la de I'l de novembre de 1957, que, amb algunes digressions, porta una descripció viva de la quotidianitat16. En primer lloc, sobre com la gent rebia la notícia d'una mort pels tocs de les campanes: «Els 'drangs' de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s'ha mort un home; tants altres, que s'ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal entre nosaltres. A migdia, després de l'àngelus, toquen a morts. La meva mare s'alerta. 'Calleu! A vore!...' Para l'orella. Compta els drangs.

'Es dona!', diu. O: 'Es home!'. Aquell dia, però, el calendari eclesiàstic el reserva per tots els desapareguts.

15

www.editorialafers.com

Cap als vint-i-nou anys, Fuster pretenia fer una estada a París i, sens dubte, s'havia aconsellat de Sanchis, que li deia: «ja en vaig parlar fa un mes amb En Garcés, que, segons saps, hi viu amb una beca de l'Institut francés de Barcelona, i em va dir que el pretext podria ser que tu estudiasses a fons alguna figura literària moderna, que en publicasses alguna cosa, i que et recomanassen els de l'Aliança Francesa de València»; carta de Sanchis Guarner a Fuster, datada a Palma de Mallorca el 14 d'abril de 1951. Epistolari Fuster, vol. 4, a cura d'Antoni Ferrando, Universitat de València/Tres i Quatre, València:2000, p. 115. Es refereix al compositor Vicent Garcés i Queralt, autor després del ballet Marinada, amb text de Fuster.

Durant la dècada de 1960, aprofitant la presència a la Universitat de València de diversos catedràtics amics, Fuster pensà a llicenciar-se en Filosofia i Lletres per tal d'accedir a algun lloc acadèmic fora d'Espanya, però el projecte no va prosperar. u J. FUSTER: Obres Completes (OC), 2, Edicions 62, Barcelona:1969, pp. 308-310.

284

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

»Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d'ahir, pels de demà, pels de sempre.

L'Església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els de tot el poble. Es veu que a Sueca mai no han abundat els dissidents. Al costat del cementiri catòlic, gran, ornamental, pulcre, existeix un cementiri 'civil' insignificant, on la brossa es multiplica despietadament contra una dotzena de tombes. Entre maçons i suïcides, una dotzena. (...) Els drangs es repeteixen, feixucs, diàfans, amb una augusta precisió canònica. Tota la nit. (...) A casa hem encès 'minetes': tantes com difunts tenim —recordats— en la família. El mot 'mineta' deu ser una corrupció d"animeta'. En un plat ple d'oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa.

Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres, en sufragi de parents, amics i coneguts. 'Per l'ànima de la tia Presentació... Per l'ànima de la tia Josepa-Maria... Per l'ànima de la meua cosina Maria... Per l'ànima del senyor Llorenç...' ¿Qui fou aquest senyor Llorenç? Metòdica, la meva mare esgota els seus recursos d'evocació. 'Per l'ànima de la sogra del meu germà...' Sobre un fons de campanes tètriques, les pregàries van articulant-se fins a formar un petit mapa de sentiments i de records que jo ja no puc seguir ni gairebé arribo a entendre. (...) Els carrers deuen estar buits, solitaris. No fa fred, però és com si en fes. Una mica de fred arrossega quatre fulles seques...»

En aquestes línies apareix un retrat directe de la situació de Fuster, en aquell temps, ja dedicat a una intensa activitat literària, allunyat de les creences religioses, però al costat dels pares i altres familiars en els costums atàvics d'una religió plena de ritus: «hem encès minetes», diu, amb una primera persona verbal claríssima; i participant, si més no amb la presència, en el rés del rosari. En l'apunt de 1957 hi ha també la relació maurrasiana entre els morts i la col·lectivitat que en prové. La commemoració catòlica és «de tots els difunts», sense exclusió de temps ni d'espai, i Fuster anotava: «L'Església commemora els seus difunts. Que són, ben mirat, els difunts de tot el poble. (...) Els morts són el passat, són un passat indiscernible, opac. Només 'retornen' —si això és retornar— en la ràpida titil·lació de la nostra memòria, mentre dura un parenostre. En cada casa, ara, es practica aquesta breu resurrecció del clan.»

Era el mateix Fuster que pocs mesos abans havia escrit en un diari, descrivint la celebració principal del seu poble: « Una fiesta —una fiesta mayor— es siempre algo puntual con la estirpe y con la tierra. (...) Quien sea de pueblo, lo comprenderá, y lo comprenderá en seguida.» I, més endavant: «Cuando, anochecido, la imagen de la Virgen recorre el trayecto habitual, entre cirios y vítores, el pueblo entero se conmueve con una ilusión piadosa. Incluso los no creyentes no consiguen sustraerse al hechizo del momento: en última instancia, 'aquello' es la sustancia desu tribu, el latido conservado de múltiples generaciones.'»17

www.editorialafers.com

17 J. FUSTER: «Sueca, 8 de setiembre», Levante (7-IX-1957), reproduït a Elogi del meu poble, a cura d'A. Funó, Afers, Catarroja: 1997 (2a ed.),pp. 71-73, amb el títol factici «La nit de Tots Sants».

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

285

L'horari per a Fuster, ja adult, fou quasi sempre el mateix. S'alçava del llit tard, cap a migdia, i també se n'anava a dormir tard. Quan no tenia amb qui parlar, llegia o escrivia, sovint amb l'acompanyament de la música —«els músics italians del XVII i del XVIII tenen una virtut sedant extraordinària», digué en una ocasió. Fora d'algun viatge ocasional i curt —una vegada a l'Alguer, alguna altra a França i, ja molt després, a Alemanya, Grècia, els Estats Units d'Amèrica i Canadà, Itàlia, i nombroses visites pel país—, només eixia de casa per fer alguna gestió pel poble. Dilluns solia ser dia extraordinari. Durant un temps, després de la decisió de continuar vivint a Sueca, el passava a València, on dormia i s'estava fins a dimarts, per veure els amics o fer compres. Però, des de principi dels anys seixanta, l'estada a València es reduïa a unes hores, de matí, o de matí i de vesprada, per assistir a alguna tertúlia, comprar llibres o participar en alguna reunió. L'escurçament de les estades a València, a la primeria dels anys seixanta, fou produït per la necessitat d'atendre els pares, malalts, una ocupació que, segons tots els testimonis, va encarar d'una manera abnegada i completa, d'acord amb els principis més acreditats d'una educació tradicional.

En 1965 va morir Maria Ortells, i un any després, Joan Baptista Fuster. L'enterrament del pare de l'escriptor va ser seguit per una petita multitud, en què es barrejava la gent del poble, companys carlins i gent d'altres ideologies polítiques, que hi eren per tal de mostrar la seua simpatia al fill que, ara ja, quedava com a únic estadant de la planta baixa de la casa número 10, al carrer de Sant Josep. Setze anys més tard, l'escriptor recordava l'enterrament del pare: « Cuando murió, con unparkínson avanzado, deliraba con recuerdos del 36: tiros y cárceles. Cuando le enterramos, sus correligionarios no se atrevieron a ponerse la boina roja. Quizá ya me tenían miedo. Pero me dio mucha pena. El difunto se merecía un 'Oríamendí' de charanga y un telegrama del 'pretendiente'. Diez o doce amigos clérigos —no suyos, míos—, aun siendo posconciliares, le rezaron un responso. Hubo mucha sotana en el acto: sotanas anticarlistas. Insólitas.»18 En general, la vida de Fuster fou molt sedentària, amb una regularitat que s'ajustava bé amb els seus hàbits personals, en què l'escriptura i la lectura li ocupaven moltes hores. Sedentarisme no volia dir aïllament. Fins al final—quan, per exemple, parlava amb Toni Molla sobre la fi dels règims comunistes a l'est d'Europa, en les que rebrien el títol de Converses inacabades—, tingué una extrema curiositat per l'actualitat a través dels diaris, les revistes i la televisió, que consumia.

Malgrat estar immergit en els articles, en els llibres o en altres feines, dedicava una gran quantitat d'hores a conversar amb gent que volia parlar amb ell —molt sovint sense haver-ho demanat. El seu domicili constituïa un punt d'atracció permanent per a escriptors més o menys coneguts o aspirants a fer-se conèixer, polítics en les mateixes circumstàncies, periodistes, investigadors i, simplement, bona gent del país que volia xarrar amb ell, fer-se dedicar un llibre o poder presumir després d'haverhi parlat.

J. FUSTER: «Confesiones de un hijo de carlista», La Vanguardia (10-X-1982). www.editorialafers.com

18

286

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

Tot plegat el situava en aquell espai incomodíssim que s'ha denominat «l'exili interior». Més d'una vegada devia sentir —ja ho hem apuntat— la necessitat d'anarse'n cap a «l'exili exterior», com ho van fer altres escriptors del seu temps, com ara Juan Goytisolo, tips del franquisme per una incompatibilitat política i per l'angúnia de sentir-se perseguits fins i tot en opcions més íntimes. Potser, la declaració més exacta de la frustració aconseguida després d'optar entre marxar o resistir des de dins es troba en la «Carta a Josep Renau, i potser no calia escriure-la», de la qual extraure només allò que duu de confessió personal: «Has patit l'exili. Però n'has tret un rendiment que ací (...) no tenies al teu abast. Tu has fet el que has volgut fer (...) jo, acorralat per la censura de Franco (...) no he pogut escriure el que hauria volgut i pogut escriure. Poc o molt, tu t'has 'realitzat': el verb 'realitzar-se', en reflexiu, està de moda. Jo no: no m'he 'realitzat'. No he escrit els papers que m'urgia escriure.»15 Renau, aquest amic que venia «del fred», féu reviure en Fuster, en la seua ingenuïtat —em sembla que aquesta era la seua manera bàsica de ser— un retrobament de projectes perduts i ja impossibles, com ara el d'anar-se'n.

Infantesa (1922-1936) La família era de llauradors. La primera excepció va ser el pare, que aprengué a València l'ofici de tallista i fabricant d'imatges religioses. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar llunyà, ja que era carií. La dedicació docent del pare facilità a Fuster la gratuïtat d'una part dels estudis mitjans, que l'economia familiar potser no hauria permès. L'adscripció política paterna també l'influí, si bé, com el mateix Fuster va declarar, el seu pare era un carií «prou estrany», «un carií d'extracció popular, que és una forma d'anarquista de dretes» i que, d'una altra banda, li deixà llibertat per a llegir el que pogués trobar i voler, a les biblioteques d'alguns amics, sense restriccions ideològiques.

19

J. FUSTER: «Carta a Josep Renau, í potser n o calía escriure-la», a V ANDRÉS ESTELLÉS:

www.editorialafers.com

Lletra al pintor valencià Josep Renau, Tres i Quatre, València: 1978, i a J. FUSTER: Destinat..., op. c/f., pp. 139-144 (la meua citació, a les pp. 142-143). En 1978, en unes Setmanes Catalanes a Berlín, Fuster passà al Berlín oriental on vivia Renau: «amb uns amics travessàrem la frontera que divideix la ciutat. El Berlín occidental feia l'efecte de compartir l'eufòria corrent de les grans urbs capitalistes, encara no afectades per la crisi econòmica: aparadors brillants, restaurants ben dotats, gent mudada i somrient, locals preparats per a l'amenitat —visual o no— del sexe. A la banda oriental, l'aspecte de la via pública era més aviat trist. Molts edificis continuaven mostrant les ferides de l'altra guerra, la Mundial-II; les botigues eren modestes: resultava difícil trobar un taulell on beure cervesa; els vianants vestien opacament»; J. FUSTER: «Josep Renau», Serra d'Or (novembre 1982), reproduït a Punts de meditació (Dubtes de la «Transición»), Eliseu Climent, València:1985, pp. 167-168.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

287

Molts anys després, en un article, Fuster recordava aquell ambient: «quedamos unos cuantos hijos de carlistas, personal de mí edad, sexagenarios, que fuimos educados con los tópicos propíos de la 'Comunión', que teníamos colgado en una pared de casa un cuadro con Carlos VII, su barba y su perro, que oímos conversaciones persistentes acerca de una inmediata conspiración.,»20 En un altre lloc, declararia: «Mi árbol genealógico no puso demasiado empeño en enriquecerse, o no tuvo suerte, si acaso se lo propuso.

Lo ignoro todo, o casi todo, acerca del particular. Nunca fui muy comunicativo, ni lo fueron conmigo mis parientes: apenas puedo contar algún detalle ancestral.»21 En la vida familiar tenien certa importancia els capellans, autoritats religioses i morals —en algun cas hem de suposar que també coreligionaris en les expectatives polítiques, atesa la importància que el carlisme atorgava al clero— o si més no clients del taller patern. Un d'ells era també tot un personatge a Sueca, «un clérigo amigo de mi familia, franciscano exclaustrado y erudito local, autor de una considerable cantidad delibros: el padre Amado de Cristo Burguera y Serrano»22 —un personatge, segons Fuster, capficat en alguna experiència de sectes místiques, amb aparicions de la Mare de Déu o de Satanàs pel mig. En qualsevol cas, devia tenir alguna capacitat premonitòria, o d'anàlisi política. «Nunca olvidaré—diria Fuster— que, en plena euforia bélica del Eje, el referido cura me avanzó el final de Mussolíní, a tenor de sus 'revelaciones '.»ri «Jo vaig poder estudiar —recordava Fuster— per la senzilla raó que mon pare, a banda de fer sants, feia també classe de dibuix en una escola i, aleshores, els fills dels professors no pagaven.»24 Els canvis i les convulsions que la societat que l'envoltava estava experimentant, no modificaven de moment les idees rebudes a casa: «Per aquells anys, potser afortunadament, m'afectava una desdenyosa aversió a l'èmfasi progressista.»25 Entremig es va produir un canvi de residència decisiu en la vida de l'assagista. El 193 0, en morir l'avi matern, la família deixà el carrer de la Punta i passà a viure al de Sant Josep, en un edifici bastit en 1917 per «un senyor ric que es dedicava a comprar i a vendre cavalleries als hostals», de qui l'avi de Fuster era empleat, «precisament, el que anava pels hostals a portar les cavalleries cap ací per vendre-les als llauradors». La filla del propietari llegà l'edifici a Maria Ortells. La possibilitat de proporcionar el batxillerat al fill i el canvi de domicili eren senyal d'ascens social per a la família Fuster-Ortells.

www.editorialafers.com

20 J. FUSTER: «Confesiones de un hijo de carlista», art. cit. Durant les obres en curs a la casa de Fuster, els obrers van trobar una pistola, probablement d'aquella època, amagada en un forat de l'estructura.

21 J. FUSTER: «Preparativos del verano», Tele/Exprés (11-VI-1973), reproduït a J. FUSTER: Elogi..., op. cit, pp. 239-243 (la citació, a les pp. 239-240).

22 J. FUSTER: «Un episodio entretenido», Tele/Exprés (29-111-1976), reproduït aj. FUSTER: Elogi..., op. cit., pp. 261-265 (la citació, a la p. 262).

23 Ibidem, p. 262.

24 T. MOLLA: Converses..., op. cit, p. 44.

25 J. FUSTER: Figures de temps, ed. a cura de Josep Iborra, IVEI, València: 1993, p. 35 (anotació de l'li de juliol de 1952, quan Fuster tenia 29 anys).

288

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

Esparsos en escrits sobre altres qüestions, es troben en l'obra de Fuster —sobretot als articles— records de la vida infantil o detalls sobre l'existència al poble abans que ell fos adult, però sense que tot plegat puga constituir unes memòries ni tan sols fragmentàries. Abans d'arribar als cinquanta anys, en una sèrie de col·laboracions a Serra d'Or prodigà aquesta mena de notícies. Per exemple, en parlar sobre els canvis en la higiene privada: «La 'higiene' se'ns ha convertit en una ètica rigorosa i indiscutible. La pretensió general és d"anar nets' i que l'asèpsia ens envolti. S'ha avançat molt per aquest cantó, sens dubte. Els nens de la meva generació —vull dir, nosaltres, quan érem nens—, quan tornàvem a casa després d'unes hores d'escola i de joc, solíem fer una impressió lamentable: la cara empastifada de mocs i de llàgrimes, les mans obscures, uns genolls fabulosament densos de matèries estranyes.»26 En un article de la mateixa sèrie i del mateix any, parlava sobre la importància del carrer com a lloc de vida compartida, en el passat, i novament adduïa la memòria pròpia, duta cap al 1927 o 1928: «Quan jo era petit... Em fa la impressió que ho explicaré millor amb un plantejament anecdòtic. Quan jo era petit, no parava a casa sinó a les hores imprescindibles de menjar i de dormir: anava a escola, i en sortir-ne, el meu món era el carrer. Devia tenir cinc o sis anys, a tot estirar, i ja m'hi deixaven córrer. Al carrer, jugàvem, renyíem, apreníem males paraules i secrets increïbles.

Era una altra 'escola', allò: potser no gaire selecta; ben útil, tanmateix (...) La influència de la llar i de l'aula, generalment oclusiva, hi tenia (...) aquest contrapès.»27I ací introduïa, ja que l'anècdota personal, local, era purament il·lustrativa, una de les conseqüències positives d'aquella antiga llibertat. El «contrapès» actuava favorablement, per exemple, amb la qüestió de l'idioma: «En estendre's la moda castellanitzant a les famílies acomodades del món rural, els infants víctimes de la maniobra eren —i són— reabsorbits pel vernacle rutinari en les relacions del carrer.»28 Tampoc l'alimentació no era la mateixa d'abans i una de les grans modificacions a ressenyar-hi era la pràctica desaparició del pa en la dieta quotidiana: «Procedeixo d'un temps en què el pa encara era un menjar preciós. Tenia un valor noble de símbol, sens dubte: per motius de tipus religiós. Però sobretot, ens venia a les mans amb el prestigi esborronador de l'aliment escàs i necessari. Nosaltres, que el trobàvem a taula, havíem de respectar-lo i d'agrair-lo com una sort impagable. Entre les clàusules d'una educació elemental, figuraven preceptes d'estricta reverència: si el crostó o la llesca ens queia a terra, calia recollir-lo i besar-lo, abans de reincidir-hi en el mos. I no ens era consentit de deixar-ne un trosset tan sols residual, per falta de gana: havíem d'acabar-nos-el. (...) Als pobles, era ben corrent de fer almoina als captaires, no amb cèntims, sinó amb un bocí de pa. Un bocí o un canteu, segons els límits dels recursos i de la caritat. De vegades —sovint, ai!— el bocí o el cantell eren durs, de 2Í

J. FUSTER: «Sobre uns determinats excessos», Serra d ' O r (març 1972), recollit a OC, 4, p. 385.

J. FUSTER: «Importància del carrer», Serra d'Or (octubre 1972), recollit a OC, 4, p. 398.

28 Ihidem. www.editorialafers.com

27

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

289

difícil masticació, romanalles tristíssimes; però creien justificar-se amb l'esperança de no defraudar el pobre absolut.»25 Aquesta llibertat no era permanent. En un dels escrits en què Fuster ironitzaria sobre la pedagogia renovadora dels setanta, inclogué dos comentaris autobiogràfics: «Observo que, en la euforia 'progre' de la pedagogía mas de moda, casi nadie habla del árbol.

En mis tiempos, cuando los maestros que sufríamos —el 'maestro' es alguien que el crío ha de sufrir— se contentaban con Pestalozzi, intentaron inculcarnos el 'amor al árbol'. (...) Nuestros 'maestros', mal pagados, sujetos a un hambre 'proverbial', organizaban la 'Fiesta del Árbol'. (...) Recuerdo —tuvo que ser avanzado el 31 o ya entrado el 32— que, en mí pueblo, organizaron la 'Fiesta del Árbol'. Nos llevaron a los escolares a participar en una ceremonia de plantar o trasplantar arbolítos. Eran unas plantaciones sin futuro, pero de buena intención. Volvía casa con una banderola tricolor, de papel, y mi padre, que era más carlista que Don Carlos, me obsequió con un enérgico pescozón. Fue mi primera experiencia política. A mi progenitor no le importaban los árboles, pero sí — 'cruzado de la Causa'— las banderas. Son cosas que ocurrían, y que siguen ocurriendo.»30

Adolescència (1936-1942) Hem vist el Fuster que participa en els jocs de carrer, en les falles, com un xiquet de la seua edat, a Sueca. L'adolescència li va portar canvis de conducta; per exemple, començà a llegir, si bé aquesta afició se li incrementaria per les circumstàncies ambientals durant la guerra d'Espanya. Hi havia els escassos llibres de la biblioteca familiar, els que li deixava algun amic, com ara José Albi, la família del qual s'instal·là el 1932, com a llogaters, al primer pis de la casa de Sant Josep, 10, ja que el pare havia estat destinat a la secretaria de l'ajuntament de Sueca. A través de la seua biblioteca, Fuster tingué accés a clàssics de la literatura popular recreativa del XIX i del XX, però també a autors ambiciosos. I hi hagué també la descoberta del valencià. Fermí Cortès dóna una dada preciosa sobre les primeres sorpreses de Fuster, enfrontat a les diverses formes de plasmar gràficament la seua llengua quotidiana31: «El primer paper escrit en valencià llegit per Fuster, no en tinc cap dubte, fou una edició de La Donsayna> de Bernat i Baldoví, que publicà el setmanari sueca Mosaico32, text que contrastà amb el Valencià' en què estava escrita la producció floralesca que recollien els almanacs de Las Provincias.33 29

J. FUSTER: «Final del pa», Serra d'Or (desembre 1972), recollit a OC, 4, pp. 400-401.

J. FUSTER: «Paisaje con un árbol al fondo», La Vanguardia Española (26-IX-1971), reproduït fragmentànament a J. FUSTER: Elogi..., op. cit., pp. 253-254, d'on prenc la citació.

31 A. FURIÓ (cur.): Escrits de Fermí Cortés, Bromera, Alzíra:1993, p. 26.

32 Mosaico, subtitulat «semanario independíente», va aparèixer en 1934.

33 Val a dir que els almanacs dels anys trenta ja publicaven, en ortografia de l'IEC, narracions i poemes no floralescs de joves escriptors de l'època (Almela, Salvador, Carreres de Calatayud, Navarro i Borràs, etc.). www.editorialafers.com

30

290

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

»La perplexitat que pogueren causar-li aquestes dues maneres d'escriure el Valencià' fou plenament resolta per l'entrada en la seua incipient biblioteca d'un exemplar del petit opuscle que popularitzava les Normes de Castelló34. »Fuster (...) començà a familiaritzar-se amb la llengua comuna a través d'una lectura parcial de LAtlàntída i, qui ho diria, amb els Idil·lis i cants místics de Verdaguer.»

Aquest «qui ho diria», escrit per un amic tan cordial de Fuster després que aquest havia deixat la religió, evoca un temps i un ambient familiar que l'assagista recordava: «Jo, des de petit, he conviscut amb capellans. A casa érem carlins, i, de més a més, el meu pare es dedicava a confeccionar marededéus i nostresenyors amb la gúbia. Tanta sotana al meu voltant, i en una infància perplexa, no fou massa favorable per a la meua salut 'espiritual'. De fet, eren uns capellans joves, incauts, d'una colossal ignorància, però de bona fe. Durant els primers mesos de la guerra d'Espanya, els van assassinar, i algun era de la família. ¿Era imprescindible eliminar-los físicament?»35 A Sueca, el Front Popular va guanyar les eleccions de febrer de 1936. Per a la família Fuster-Ortells, el resultat només podia augurar problemes, a conseqüència de la militància carlista del pare. Pocs mesos després, el fracàs de la conspiració militar al País Valencià complicaria encara més les coses. Segons records de Fuster, «el 1936 —jo tenia tretze anys— la maquinació militar contra la II República era tema de conversació normal al casino carií de Sueca, amb pèls i senyals»36. Amb l'inici de la guerra, la clientela natural del taller familiar —capellans, frares, monges, membres de confraries religioses femenines i masculines— va desaparèixer: uns perquè foren assassinats i uns altres perquè es van amagar o van fugir. En qualsevol cas, les capelles i les esglésies que no foren destruïdes quedaren desafectades del culte i els locals adquiriren destins insospitats. Si per a la família Fuster això suposava un daltabaix econòmic difícil de resoldre, en la vida personal hi hagué encara més complicacions. El 1937, J. Fuster Seguí estigué empresonat vuit mesos. El futur escriptor es quedà en el límit de ser enviat al front; no ho fou perquè el final del conflicte s'esdevingué quan li faltaven vuit mesos per a complir els disset anys, edat llavors suficient per a ser cridat a les armes.

Aquesta guerra fou, «per al nostre amic —diu Pla—37 una etapa boirosa i exasperada. No me n'ha volgut mai parlar en detall: cap al·lusió concreta. A la fam i a la por 34

www.editorialafers.com

Publicat per l'Ajuntament de València en 1933. Vora cinquanta anys després, Fuster en prologà de manera anònima un facsímil, editat per la mateixa institució en 1982. Les dues edicions eren de distribució gratuïta.

35 J. FUSTER: «Nota sobre l'anticlericalisme», Serra d'Or (desembre 1979), recollit aj. FusTER: Punts de meditació..., op. cit, pp. 49-52.

36 J. FUSTER: «La 'Operación Valencia'», Diario de Valencia (28-11-1981), recollit, en traducció catalana —per la qual cite—, a J. FUSTER: Punts de meditació..., op. cit., pp. 86-91, i a J. FUSTER: Elogi..., op. cit, pp. 304-308. Vegeu la coincidència amb el record de V Ventura (A. BELTRAN: Converses amb un ciutadà. Vicent Ventura, Tàndem, València: 1993, p. 86) sóbreles reunions que pel mateix temps i a la seua casa, a Castelló de la Plana, mantenien alguns conjurats carlins amb el seu pare, preparant-se a participar en la insurrecció pròxima.

37 J. PLA: «Joan Fuster», Homenots, OC, 29, Destino, Barcelona:1975, p. 367.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

291

s'afegiren les anomenades crisis de l'adolescència. Per un cabell no el portaren al front; potser no ho hauria suportat ni físicament ni moralment. En aquells anys terribles, Fuster fou un noi anèmic, nerviós i obsedit».

La insurrecció es produí quan Fuster tenia tretze anys; la victòria definitiva de Franco quan en tenia setze. Se sap molt poc sobre la seua vida en aquell període decisiu. Hi ha coincidència, però, en una dada fonamental: mentre continuava els estudis de batxillerat al Centro Politécnico sueca, el jove —d'un caràcter «tímid i introvertit», on ja apuntaven «les primeres manifestacions d'una ironia —la que serà tan d'ell— que només un tímid esbós d'una manera molt personal de defensa i d'inexistent aplom»—38 se submergí en la lectura i començà a adquirir llibres per compte propi. D'acord amb una estadística feta per ell mateix, on registra els volums ingressats en la biblioteca entre 1936 i 19503?, en 1936 comptà 37 volums: 8 en català, 26 en espanyol i 3 traduccions a l'espanyol; en 1937, 15 volums: 1 en català (que ben bé podria ser Històries del País Valencià, d'Igual Úbeda, publicat aquell any), 13 en espanyol i una traducció a l'espanyol; en 1938, 32 volums: 8 en català, 22 en espanyol i 2 traduccions. Pel que fa al 1939, l'estadística no distingeix entre obres adquirides en els mesos inicials, sota l'agònic règim republicà, i les que ho foren després de la «Victòria»; en qualsevol cas, el total fou de 53: 11 en català, 35 en espanyol, 1 traducció al català i 6 a l'espanyol.

Després del 39, l'amplíssima derivació de les seves lectures en cap moment no s'afeblí. «No me'n planyo pas —deia a Pla—. Es molt possible, però, que la meva cultura reposi sobre l'hàbit de la incoherència —si puc dir-ho així— que aleshores vaig contreure. El fet potser explica que la meva cultura sigui caòtica i dèbil»40. Amb l'inventari de la biblioteca de Fuster a la vista, potser serà possible afinar més el coneixement sobre les seues lectures d'aquells anys i dels posteriors, ja que mantenia un registre numèric i cronològic de les adquisicions —més o menys regular i mantingut— i, amb això, aclarir aspectes de la seua evolució intel·lectual.

Cortès fixà el canvi del castellà al català, en l'escriptura de Fuster, durant el curs 1937-1938. Li havia prestat uns estudis d'història local i, quan Fuster li'ls retornà, en un hi havia posat sis notes al marge: les tres primeres en castellà i la resta «ja escrites en un valencià molt correcte, si tenim en compte les circumstàncies»41. Les lectures de tota mena, l'acostament cultural a la llengua del país, devien ser recursos mentals ben útils per a l'adolescent que creixia, unes defenses enfront d'un ambient incòmode i dur. Un record de Fuster, col·locat com a anècdota en un article sobre el canvi dels costums alimentaris, feia referència a la fam del període: «la meva generació —adolescents de la guerra i de la postguerra— encara hem tingut una altra experiència 38 J. ALBI: «Joan Fuster, adolescencia y amistad», a Fuster, entre nosaltres, Conselleria de Cultura, València:1993, p. 279.

39

40

A. FURIÓ: Àlbum..., op. c/f., p. 41.

www.editorialafers.com

J. PLA: «Joan Fuster», art. cít., pp. 367-368.

41 A. FURIÓ (cur.): Escrits..., op. cit., pp. 27-28.

292

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

del pa: la del pa 'inexistent'. No n'hi havia, aleshores. Durant mesos i mesos, gens.

Foren els anys de la carestia total. Devoràvem uns succedanis increïbles: llonguets confeccionats amb farines insòlites, si farines eren, o moniatos, o Déu sap què. Vam pujar amb l'enyorança del pa mític: blanc i tou, amb perfum de forn i d'oracions. I encara no ens n'hem assaciat. De tant en tant em sorprenc de veure'm mastegant supèrf luament una mica de pa: sense apetit, gairebé per vici. Deu ser una reminiscència d'aquella ansietat...»42 Acabada la guerra, el seu pare formà part de la gestora que per ordre governativa dirigí l'ajuntament sueca, fins que en fou apartat. Segons recordava Fuster, «va deixar el consistori per haver defensat els drets d'alguns llauradors contra els propietaris de les terres que cultivaven»43. Per a Furió, «el líder carií, home pacífic i poc inclinat a les exhibicions del nou règim, reticent també a la unificació forçosa amb els carlistes, només durà set mesos en el càrrec: el 16 de novembre d'aquest mateix any [1939] era substituït, com a cap local del movimiento (...) Joan Baptista Fuster, que només aprofità les seues influències polítiques per a intercedir per un parent de la seua dona, encausat per anarquista en un consell de guerra, es va retirar de seguida a l'anonimat de la militància carlina en el casino de 'La Lealtad' i de les classes de dibuix en el Politècnic i en l'Escola Municipal d'Arts i Oficis»44.

En una entrevista de 1982,45 Fuster recordava: «yo era un hijo de carlista, de un carlista bastante extraño. Que había estado en prisión, pero cuando la posguerra ya no le gustaba la tramoya aquella de don Javier y todas estas cosas y fue, no claudicando desde el punto de vista ideológico, pero sí apartándose de todo esto. Ya mi me dejó una cierta libertad, por no decirte toda la libertad, para que leyera libros, que en su casa nunca había habido, pero como artesano que era me construyó una bonita biblioteca.»

I encara el mateix any, en un article, matisava aquests records: «La tradicional 'hambre hispánica'(...) explica muchas cosas. ¿Explica el carlismo? Mi familia era pobre: sin un palmo de campo de su propiedad, criando una cabra y unas gallinas, y una cerda para vender las crías. Y eran carlistas. Cierto: iban a misa. (...) Y de eso deriva uno. Y uno, que, desde que tuvo uso de razón, no pudo ser carlista, por muy hijo de carlista que fuese, nunca ha dejado de estar obsesionado por el hecho. Quizá si mi padre no hubiese sido devoto, habría tendido al anarquismo o al socialismo. Al terminar la guerra de España le hicieron jefe local', y atiborrado de encíclicas y de los 29 puntos', se propuso hacerla 'reforma agraria' en Sueca: le mandaron al carajo rápidamente. Y no se desengañó. Le costó mucho esfuerzo, como carlista, desconfiar de Franco. ¿Fal Conde, Rodezno? ¿La 'reina madre', o sea don Esteban Bilbao?-»^ 42

J. FUSTER: «Final delpa», art. cít., p. 401.

S. VlLAR: Protagonistas de la España democrática. La oposición a la dictadura, Aymà, Barcelona:1976, p. 330 (la ed., Ediciones Sociales/Librería Española, París:1969).

44 A. FURIÓ: Àlbum..., op. cit, p. 42.

45 M. MUÑOZ: «Joan Fuster, un viejo liberal», El País Semanal (17-XI-1982).

46 J. FUSTER: «Confesiones de un hijo...», art. cít. www.editorialafers.com

43

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

293

Fuster fou afiliat de les joventuts del Movimiento i després automàticament inscrit, a l'edat corresponent, en la Falange, però va plegar de seguida. D'altra banda, féu una evolució que el dugué a abandonar la religió catòlica heretada. Lectures, reflexions i observacions de la realitat l'anaren distanciant, doncs, de l'ambient a què semblava destinat, en un procés íntim que no degué resultar-li fàcil ni còmode47.

La Universitat: noves perspectives (1942-1947) Aprovat l'examen d'estat, el 1942 Fuster ingressà a la Universitat de València, gràcies al «moment de relativa eufòria» econòmica que experimentà en la postguerra l'ofici patern —diria després l'escriptor—, quan calgué reposar les imatges destruïdes a les esglésies, entre elles les d'Abdó i Senén, per a l'ermita dels Sants de la Pedra, que des d'un pujolet domina l'arrossar i el terme de Sueca48. L'elecció de carrera, la deixà explicada Fuster en alguna entrevista i, en primer lloc, apareix relacionada en l'«homenot» de Pla: «com que personalment no sabia quina carrera seguir, li aconsellaren la de lleis. Es el que en casos així sol passar quasi sempre. D'aquesta manera, per indecisió, Fuster obtingué la llicenciatura de Dret.» 4? Una versió posterior de l'interessat fa intervenir més la decisió personal i inclou algun projecte professional que després no s'acompliria50.

El posaren a viure en una pensió situada al carrer de la Mar, a molt poca distància del carrer de la Nau, on, a l'edifici de l'anomenada Universitat Literària, coexistien el rectorat, la biblioteca i els estudis de Dret, Filosofia i Lletres i Ciències. La pensió era propietat d'un campaner carií d'Algemesí (la Ribera Alta), coreligionari i potser 47

J. FUSTER: «Nota sobre l'anticlericalisme», Serra d'Or (desembre 1979), recollit a j . FusTER: Punts de meditació..., op. cit., pp. 49-52.

48 J. FUSTER: «L'Albufera de València», reproduït a Elogi..., op. cit, p. 222. «A l'altar de l'ermita, les imatges de sant Abdon i sant Senén fan una impressió relativament trista. Són, per cert, obra del meu pare, que es guanyava la vida —la d'ell i la meva, cal dir-ho tot— treballant fusta amb la gúbia. Durant la revolta del 36 algú va cremar els antics simulacres dels Benissants, i després del 39, quan tot hagué de tornar a ser com sempre, el clero ordenà refer-los. El meu pare reproduí atentament les imatges desaparegudes, valent-se de fotografies més o menys clares. Els models resultaven poc brillants. A la parròquia de Sant Pere, de Sueca, n'hi havia unes altres, barroques, airoses, en actitud intermèdia entre la dansa i el repòs, que resultaven prou elegants. Però s'imposava la retroacció més literal, i en conseqüència, la manufactura hagué de ser anodina.»

49

J. PLA: «Joan Fuster», art. cít., p. 368.

«Vaig haver de triar carrera. I, clar, hi ha unes carreres que tenen molta eixida i unes altres que en tenen poca. Medicina, per exemple, en tenia molta. Però, clar, la medicina no era una cosa que m'entusiasmàs. I vaig triar dret. Vaig fer la carrera pensant sempre en les eixides, com tots els estudiants de totes les èpoques: notari, advocat, etc.»;T. MOLLA: Converses..., op. cit., p. 47. www.editorialafers.com

50

294

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

conegut del pare. Josep L. Bausset, que ja hi vivia, ha recordat així les circumstàncies en què va conèixer l'estudiant: «Fuster, alt i prim, al menjador de la pensió, no parlava, ni entrava en les discussions que, a viva veu, teníem els hostes. Jo (...) era client habitual de les llibreries de segona mà del carrer de la Nau i d'aquell rotgle.

Comprava llibres de Valle-Inclán, Dostoiewski, de Papini, de Shakespeare i altres, i també els pocs fulls en valencià que hi havia. I en una d'aquelles llibreries vàrem coincidir i em parlà de la seua afició per tot el que tenia relació amb la llengua i el País. Aleshores, li vaig dir que jo havia estat soci del Centre d'Actuació Valencianista i de l'Agrupació Valencianista Republicana (...). Això fou el que [produí que] congeniàrem ràpida i totalment. Em digué que ell havia sospitat que jo no era germanòfil, com la majoria dels hostes de la pensió, i que jo desentonava, lleugerament i a sotto voce, del parer de la majoria.»51 Fuster guardava un bon record d'aquell allotjament eventual: «La veritat és que aquella pensió estava molt bé, perquè (...) et donava molta independència i llibertat de moviments. No era d'aquelles pensions o residències en què havies de fitxar a tal hora.»52 La Universitat de València era un establiment devastat per les conseqüències de la guerra. I no perquè les bombes haguessen destruït l'edifici, sinó perquè la vindicta dels franquistes hi havia establert una buidor intel·lectual de grans repercussions.

Fuster no podia adonar-se'n, perquè no tenia cap element de comparació: els descobriria més tard. La impressió que va deixar-li el pas pel vell edifici del carrer de la Nau era en tot cas desfavorable53.

I a la intensa activitat lectora iniciada en l'adolescència, seguí l'escriptura. De 1944 és el primer text publicat de Fuster, segons Furió54: «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants»55. Hi ha l'inevitable plany sobre «la crisi de les valors espirituals ocorreguda en la darrera centúria» i que «ha malaguanyat en part» les antigues tradicions, a més d'una reivindicació del camp en què ressonen no sols ecos tradicionalistes i conservadors, sinó potser també uns altres de les consignes nazis i feixistes sobre el «retorn a la terra» que el franquisme divulgava i del qual hi ha ecos ben visibles al llibre de Martí Domínguez Alma y tierra de Valencia (1941), que Fuster recordaria molt després com una lectura incitant56: «Hem, però, de reco51

J. L. BAUSSET: «In memoriam», Levante (26-VI-1992). Vegeu també S. VALLÉS: Bausset, Tàndem, València:2001.

52 T. MOLLA: Converses..., op. cit, pp. 47-48.

53 Vegeu R PÉREZ I MORAGÓN: «Entre dues dictadures», a Cinc segles i un dia, Universitat de València, València:2000, p. 182, on reproduesc un fragment d'una carta adreçada el 1950 a Vicenç Eiera Llorca, on Fuster caracteritzava l'atonia política del seu curs, amb un comunista, dos o tres falangistes i dos valencianistes entre vuitanta alumnes.

54

A. FURIÓ: «Presentació», a J. FUSTER: Elogi..., op. cit, p. 9.

55

www.editorialafers.com

Es publicà, sota el nom d'un altre, Jacinto Talens, a la Memoria de los VI Juegos Florales convocados por la Jefatura Local del Movimiento y patrocinados por el Excelentísimo Ayuntamiento de Sueca, València:1945, reproduït a J. FUSTER: Elogi..., op. cit., pp. 17-33.

56 Al pròleg a D. VALLS: Els veritables altres catalans, Selecta, Barcelona:1973.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

295

néixer també —deia Fuster en aquell primer article— que en estos últims anys hi ha hagut una revifalla, una reivindicació estimativa de les excel·lències espirituals i econòmiques del Camp, tan oblidades. La vida moderna, per massa asèptica i urbana, patix d'avitaminosi i anèmia: i el que és pitjor, d'avitaminosi i anèmia espirituals. I s'ha convençut que en el camp es troben els gèrmens únics per a un possible redreçament físic i moral de les nacions. Però el camp no deixa d'estar exposat a molts perills: si hom vol que no es faça malbé esta possibilitat salvadora, ha de procurar-se mantindré viu el foc imprescindible de la fe, d'una fe d'entranya religiosa que s'unixca a eixe sentiment elemental de la Pàtria que és el paisatge.»

La religiositat de Fuster, en aquell temps, sembla molt carregada d'elements essencialistes, fins al punt que la religió li serveix per a explicar els grans moviments polítics i socials de l'època: el feixisme i el nazisme, el comunisme, l'anarquisme...: «Ennuestra tierra hemos podido ver cómo iban vacilando, rindiéndose, todos los vehículos ideales, hasta los que parecían más fuertes, como el patriótico, mientras el religioso ha permanecido casi intocado. Y en otros países, donde este sentimiento religioso colectivo parecía ceder, o ha cedido en efecto, se le ha sustituido, no por ideologías —una moral, una política—, sino por nuevos, verdaderos misticismos nacionalistas o intemacionalistas.»57 I convé remarcar que, al mateix escrit, demanava per a certs esdeveniments litúrgics —com ara la processó de la Mare de Déu de Sales— la restauració dels elements folklòrics i locals —danses, misteris... «I cuídese también—deia— que no se acabe por hacer de la procesión algo enjuto, triste, jansenista', rayendo las esencias populares y pueblerinas que la nutren.»58 L'existència a Sueca, com a tot arreu, però especialment als pobles, estava impregnada de nacionalcatolicisme. Molts anys després, l'escriptor narraria una anècdota ben il·lustrativa, que d'altra banda li servia per a un comentari polític: «A mis veinte años, el cura y el alcalde del pueblo, virtuosamente confabulados, tenían prohibido bailar a todo quisque, bajo amenaza de multa. Hasta era arriesgado intentarlo en el área privada de un domicilio particular. Durante las fiestas de Pascua Florida, que en mí país se celebraba con efusivos pactos entre chicos y chicas, los guardias municipales de Sueca espiaban las casas para cazar el leve sonido de una gramola de manivela: donde detectaban algo, llamaban a la puerta, y sanción al canto... »Me permitiré un inciso. Quizá los historiadores que mañana hayan de puntualizar el asunto de la posguerra consideren ridículo tener en cuenta detalles como el que acabo de aducir. Por supuesto, había problemas más importantes: hambre, cárceles, penas de muerte, estraperlo, mordaza general y lo demás. Pero la cosa llegaba más lejos: la pasión de fastidiar autoritariamente al prójimo alcanzó cotas increíbles. De aquellas circunstancias, todos salimos tarados: quién más, quién menos, pero todos. Nunca se podrá valorar el daño que nos hicieron, porque fue un daño sin posibilidad de cuantiñcación por el

58

J. FUSTER: «Tradición mariana de Sueca» [1947], a J. FUSTER: Elogi..., op. cit, p. 52.

Ibidern, p. 49. www.editorialafers.com

57

296

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

sistema de estadísticas. Es probable que los eruditos del futuro precisen cifras, en cuanto a la población penal, los negocios sucios, los papeles censura dos, el cupo de calorías que daba de sí el racionamiento para alimentar a una familia, y lo que los datos de archivo ofrezcan. El miedo, en cambio, no consta en documentos. Ni el fraude cultural. Ni el trágala permanente. Mucho menos, en efecto, la cruzada contra los muchachos: con el bailoteo como síntoma, si me toleran la insistencia. »Bueno. A lo que iba: bailé poco cuando era la ocasión. Vistas las dificultades, mí cuadrilla de amigos nos dedicamos, provisionalmente, a la baraja y a un coñac barato, y sobretodo, a la lectura de autores nefandos y nefastos.-»^ Com durant la guerra, el clima polític dels anys immediatament posteriors el conduïa a la lectura i a la reflexió.

La recerca d'un lloc (1948-1961) Mentre estudiava, havia iniciat la trajectòria literària en Verbo i havia col·laborat a Y Almanaque de Las Provincias, amb un balanç sobre el quart de segle de poesia valenciana precedent i amb «Tres petites elegies». La fi dels estudis de llicenciatura universitària i el temps immediatament posterior van marcar un giravolt significatiu en la vida de Fuster. En uns pocs anys, molt pocs, se li van obrir tot de perspectives i de relacions, moltes de les quals contribuïren a crear el marc enmig del qual viuria.

La integració social i la recerca d'un espai professional, juntament amb el desplegament de les aspiracions com a escriptor, just començades a definir però de seguida reconegudes, són els factors principals d'aquest període, que s'encetà amb bons signes: el maig de 1947, un vell escriptor valencianista escrivia sobre ell amb admiració en un diari de València; el juny, es llicencià en dret; el novembre, féu la seua primera lectura pública de poemes dins el grup Torre.

El primer esdeveniment va ser el més inesperat i en qualsevol cas delatava l'aïllament en què havien quedat els escriptors en català al País Valencià, sense revistes ni altres plataformes de comunicació que no fossen les tertúlies, recloses sovint en relacions tancades per la por a la delació i per la impotència. Així, una mica a les palpentes, Carles Salvador —que només coneixia de Fuster les col·laboracions a Y Almanaque de Las Provincias dels anys anteriors— escrivia sobre ell: «No conocemos personalmente al nuevo poeta valenciano; no sabemos si esjoven —aunque por sus versos asilo parece— o si ha rebasado ya la treintena. Desconocemos otras circunstancias como las de lugar de nacimiento, formación humanística, profesión, que nos ayudarían a considerarle más perfectamente. (...) Este nuevo poeta que se firma Joan Fuster, 'incorpora a un fondo de sencillo —de puro— clasicismo el aliento del lirismo desnudo y extremo 59

www.editorialafers.com

J. FUSTER: «Bañar al son que tocan», Tele/Exprés (21-VI-1976), reproduït a J. FUSTER: Elogi..., op. cit.y p. 281.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

297

de las más recientes experiencias', como él mismo ha escrito refiriéndose a otro poeta contemporáneo, aunque cabe precisar más añadiendo a este juicio que Joan Fuster está entroncado con las escuelas que desprendiéndose del vanguardismo se acercaron por los caminos íntelectualístas al clasicismo formal. »Es un poeta que no se asemeja a ninguno de los actuales valencianos: pero conoce, a buen seguro, la obra poética de López-Pícó y la de Caries Riba, los dos excepcionales poetas catalanes, sin que esto quiera decir que tenga con ellos concomitancia alguna. » Gramatícalmente es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta (...) Joan Fuster, poeta valenciano desconocido personalmente por nosotros, es ya un escritor maduro y hasta sospechamos, dada la manera de aparecer los luceros en nuestro cíelo literario, que Joan Fuster no sea un nombre de pila, sino la vulgaridad de un seudónimo. »¿Fn qué se apoya nuestra sospecha? En que sus vacilaciones lingüísticas [entre les formes orientals i occidentals del català] parecen voluntarias como si el poeta quisiera encubrir su personalidad —posiblemente destacada ya en disciplinas filológicas— sin advertir que así la adquiere mayor.»60 Sembla evident que Caries Salvador devia pensar en Sanchis Guarner, arrecerat des del 1943 a Mallorca després d'uns anys de presó, quan es referia al filòleg encobert.

Tot i les interpretacions sobre la personalitat del nou poeta, i l'excés d'argumentacions gramaticals i dialectològiques que els dubtes l'obligaven a desenvolupar, l'article de Carles Salvador reconeixia un fet difícil d'explicar: un desconegut escrivia uns poemes en català que sobrepassaven de molt el que es podia esperar d'un principiant, i apareixia d'una forma inhabitual—no segons «la manera de aparecer los luceros en nuestro cielo literario»—: com un escriptor format, fins a un cert punt, però amb una qualitat remarcable, i Salvador, puntual comentarista de novetats literàries —sobretot, per raons òbvies, abans del 1936—, li donava la benvinguda. Es podria pensar—coneixent determinats judicis que després manifestaria Adlert, sobre l'excessiva mànega ampla de Salvador i el seu grup—61 que l'entusiasme de l'autor de Vermell en to major davant el nou escriptor era formulari, més basat en una bona voluntat patriòtica que en criteris de qualitat estricta. Tanmateix, la lectura del comentari ja fa veure que està dictat per una impressió sincera i una anàlisi encertada.

Un altre esdeveniment d'aquell 1947 va ser el contacte amb el grup Torre, formalitzat amb una lectura de poemes presentada per Xavier Casp i presidida per Miquel Adlert62. Hi havia establert relació a través de Francesc de Paula Burguera i del jesuïta barceloní Joan B. Beltran, poeta en català i en castellà que introduí els dos 60

C. SALVADOR: «Un nuevo poeta», Las Provincias (10-V-1947).

M. ADLERT: «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», Ariel, 21 (1951), pp. 29-30.

62 J. BALLESTER: Temps de quarantena (1939-1959), Tres í Quatre, Valèncía:1992, pp. 174175. «Fuster (...) començà a vindré en octubre de 1947», confirma Adlert en una entrevista amb Francesc Ruiz, Murta, 19 (1979), p. 13. www.editorialafers.com

61

298

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

suecans en aquella tertúlia on Casp i Adlert pontificaven, envoltats d'antics membres d'Acció Valenciana, el seu partit de preguerra, i també en companyia més o menys ocasional de valencianistes liberals o d'esquerra.

El mateix any, doncs, el jove escriptor es va veure rebut amb interès per dos sectors de la literatura catalana del País Valencià de la postguerra, que arribarien a graus d'enfrontament tragicòmics. Pocs anys després d'acabada la guerra, quan tot just es podia començar a publicar en català, allunyats de nuclis mínimament extensos de lectors, els pocs escriptors que carregaven sobre si la responsabilitat de salvar per a la llengua l'estatus mínim que socialment s'atorga a un instrument de creació literària, s'embrancaren en l'antropofàgia. Aquesta és la literatura valenciana «viva» que trobà Fuster, poc després de donar-se a conèixer. Hi prengué partit, eventualment, però el clima d'exclusions, d'insults i violències morals el va forçar a apartar-se'n per tal de salvar una posició personal independent, una llibertat d'opinió i de pensament que al capdavall resultaria sospitosa per als dos bàndols en conflicte. Quan, en 1963, Almela va escriure una anònima rebentada d'El País Valenciano, publicada a Levante i Las Provincias, de seguida trobà la complicitat d'Adlert i Casp, disposats a remarcar les diferències amb l'autor atacat sense possibilitat de rèplica. I, tanmateix, Fuster tenia una bona opinió d'Almela com a poeta, fins al punt que molts anys després prologaria la reedició de L'espill a trossos. Més encara, el seu allunyament del grup de Torre havia pres com a motiu immediat el fet que Casp li prohibís publicar uns poemes en una revista, Glorieta, que Almela dirigia63.

La relació de Fuster amb el grup de Torre no va ser massa llarga, ni potser tan intensa com es podria imaginar. En les poques actes de reunions del grup fins ara conegudes64 Fuster no hi figura, i Furió recull la notícia que Adlert li retreia la manca d'assistència a les sessions col·lectives65. Després d'una sèrie d'incidents, se'n separà formalment el febrer de 1951. A banda el fàstic moral que Fuster sentia davant les imposicions capritxoses, val a dir que entre ell i Casp i Adlert —els dos provinents del carlisme i després d'Acció Valenciana— hi havia diferències polítiques i ideològiques profundes. Fuster era ja un opositor evident del Régimen, que col·laborava en publicacions de l'exili al costat d'esquerrans conspicus i que, si no era ateu, ho semblava66.

La independència de Fuster, respecte als grups en què estava dividit el valencianisme, unida a l'efecte que anaven causant els seus articles i llibres, li meresqueren de seguida un prestigi real, i no solament a Barcelona, a Mallorca o a l'exili. Fins i tot, aquest prestigi li era reconegut a Lo Rat-Penat, on el 1956 fou convidat a llegir la

www.editorialafers.com

63 J. FURIÓ: Àlbum..., op. cit., pp. 68-74, explica detalls de la difícil relació de Fuster amb el tàndem Casp-Adlert, a partir de textos conservats a l'arxiu epistolar de l'assagista i reprodueix la carta de trencament. ÍA J. BALLESTER: Temps..., op. cit, pp. 175-175. hi Ibidem, p. 68.

66 En un moment que ara no puc datar, durant una conversa que mantinguérem cap al 1974, l'assagista qualificà Casp i Adlert com a «franquistes sociològics».

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

299

conferència de clausura dels cursos de llengua. Sens dubte, es divertia fent aquests papers, que fins a cert punt posaven en evidència la relativa porositat d'una institució que per a Casp iAdlert representava un enemic menyspreable. En una carta a Sanchis Guarner, el conferenciant narrà de manera sarcàstica les interioritats del singular esdeveniment67. El 1958 fou jurat del Premi València de Literatura, patrocinat per la Diputació de València, i començà a ser-ho de molts d'altres, sobretot a Barcelona.

L'Ateneu Mercantil de València el convidava a fer una conferència el 1954. Era acceptat, doncs, i reconegut, pel valencianisme ratpenatista, per les fuerzas vivas de València i, alhora, pels nuclis nacionalistes resistents del Principat, de les Illes i de l'exili.

D'altra banda, el cercle d'amistats de Fuster s'anà ampliant i diversificant també a la fi de la dècada de 1940. Cap al 1948 o el 1949, en alguna tertúlia, potser al Club Universitario, que depenia del Sindicato Estudiantil Universitario, va conèixer el periodista Vicent Ventura. Una mica abans, en una conferència d'algun jerarca falangista vingut de Madrid, a l'hora del col·loqui, Ventura li havia preguntat sense embuts: « Oye, ¿y tú crees que Franco es falangista?»^ La provocació era evident, i degué crear una bona impressió en Fuster, que sens dubte s'estimava aquestes expansions sinceres, que creaven desconcert en l'auditori. A través de Ventura, coneixeria Josep Garcia Richart i Josep Iborra i probablement Josep Espasa, que seria canonge de la seu de València. De la mateixa manera que l'amistat amb Albi li havia proporcionat l'ocasió de fer Verbo, Ventura l'invitaria a escriure a la revista Claustro, de la secció de premsa i propaganda del Frente de Juventudes, de la qual ell va dirigir uns pocs números inicials, i a través de Casp i Adlert seria col·laborador de la breu aventura d'Esclati publicaria alguns llibres en l'editorial que aquell duet comandava. Si feia uns pocs anys Fuster a penes tenia més amics que el grup de Sueca, als que féu mentre estudiava a la facultat n'anà incorporant d'altres.

I encara hi ha un altre fet coincident en aquell temps. A partir del 1950, l'assagista establí contacte amb catalans exiliats a Amèrica des de 1939 (o a Europa, com Jordi Arquer). La relació, com ja ha estat assenyalat per Rafael Tasis, Albert Manent o Santi Cortès65, tingué una especial rellevància en el desenvolupament de l'obra fusteriana, en l'obertura de relacions al Principat i, sens dubte, en la recepció d'idees i punts de vista impossibles d'adquirir a l'Espanya dominada pel franquisme i en una València on l'esforç d'un autodidacte forçat com ell estava ple de dificultats, fins i tot informatives. En revistes publicades per aquells grups d'exiliats, i també en alguna editorial, van aparèixer textos del nostre autor; alguns marquen un canvi de perspectiva en el seu pensament. El fet que paral·lelament anava obrint-se camí com a col·laborador en periòdics de València degué crear-li una mena de doble sistema d'escriptura que caldria analitzar, una hàbil capacitat per a adaptar-se a públics i condicions diversos.

www.editorialafers.com

" Epistolari Fuster, vol. 4, op. cit, pp. 244-245.

68 J. FUSTER: «Quaranta-Í-tants anys de Vicent Ventura», Saó, 152 (1992), p. 34.

69 Aquest recollí i prologà els Textos d'exili fusterians, Comissió per al V Centenari del descobriment d'Amèrica, València: 1991.

300

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

Les perspectives professionals de Fuster s'anaren definint a poc a poc, potser a mesura que abandonà l'horitzó d'unes oposicions o altres, a què els estudis de dret semblaven abocar-lo, i a mesura també que es va descobrir —o suposar— poc hàbil per a l'exercici lliure de l'advocacia70. Va treballar (1949-1950) en una empresa exportadora de cítrics —recordava amb una especial simpatia l'etapa en l'oficina d'exportació de taronges de Norbert Ferrer, un personatge quasi mític en aquesta mena de negoci71, i a continuació obrí a casa dels pares un modest bufet —a la porta, durant molts anys, hi havia una placa de trets modernistes: «Juan de la Cruz Fuster. Abogado»—, però aquesta possibilitat tampoc no va reeixir.

Aquestes dificultats i potser també certa resistència a adaptar-se als horaris rigorosos de les oficines o als trencacolls dels plets, més els bons indicis que l'acompanyaren com a escriptor gairebé des que hi féu les primeres passes, el degueren situar enfront d'aquest horitzó com a única via acceptable i fins agradable de guanyar alguns diners.

Perquè fou llavors que es començà a donar a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alacantina Verbo, de la qual fou codirector entre 19461956, a Y Almanaque de Las Provincias i, ¡a després, als diaris de València Levante i Jornada. Clares que eren coses dis tintes. Verbo era la plataforma per a les inquietuds literàries, sense guanys econòmics, un mitjà per a sentir-se immers i relacionat amb el món de la cultura i dels llibres, en bona manera un món a part. L'almanac de Las Provincias era. una plataforma del mateix estil. Més enllà d'això, col·laborar en diaris, per mísers i provincians que fossen, era una entrada imperceptible en un altre tipus d'àmbits, en què un article podia ser no sols publicat sinó fins i tot cobrat, i les exigències de la periodicitat —amb la necessitat d'ingressos personals— demanava una dedicació estricta i oferia, per a qui volgués pensar en això, certa esperança de professionalització.

D'entrada, en 1952, als trenta anys, una edat més aviat distinta de la imatge que es podria tenir del «jove que comença», guanyà un premi de poesia convocat per Levante, per a un gènere líric molt propi del temps: una «Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desamparados»72. A Levante, a més, li donaren la possibilitat de publicarli algun article. Va acceptar la invitació i es convertí en col·laborador regular del periòdic, particularment del suplement setmanal «Valencia», que coordinava Almela, i també del vespertí Jornada, igualment de la cadena de mitjans de comunicació del Movimiento73.

www.editorialafers.com

70 Es pot pensar, a la vista de la seua trajectòria intel·lectual, que posseïa excel·lents qualitats per a persuadir i argumentar, per a contraargumentar i per a adquirir i fer ús d'uns coneixements adequats a les seues finalitats, unes capacitats que ben probablement haurien fet d'ell un bon jurista.

71 Sobre el personatge hi ha dades a R. BELLVESER: «Norberto Ferrer Marege: 93 años de lucidez», Las Provincias (6-VI-1982), «El Dominical», pp. VII-VIII. 72 A. FURIÓ: Àlbum..., op. cit, p. 84 (facsímil del poema en p. 86).

73 Hi ha un recull de les primeres col·laboracions a J. FUSTER: Llegint i escrivint. Artículos periodísticos en Levante-EMV (1952-1957), ed. d'A. Furíó, Prensa Ibérica, Madríd:1995.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

301

Era, en bona manera, l'inici d'un procés de prof essionalització i, en termes generals, la base d'una recerca de mitjans suficients per a guanyar-se la vida. Una de les qüestions importants que cal esbrinar en la biografia de Fuster és l'econòmica. Ni llavors ni després, les col·laboracions periodístiques, els drets d'autor dels llibres o els premis no devien aportar quantitats notables a la caixa de l'escriptor74. Probablement, la combinació de tot plegat establia un sistema viable per a la supervivència, l'adquisició de llibres, periòdics o discos i poca cosa més. D'acord amb les pautes de les societats preindustrials, les despeses en roba se li devien ajustar a l'estricta necessitat de vestirse o a les exigències d'anar ben presentat —amb corbata només excepcional, a partir d'un determinat moment— en un acte públic o altre. Professionalitzar-se com a escriptor no va ser mai, per a Fuster, una garantia econòmica suficient ni regular, però tampoc no sembla que fos aquest el mòbil principal de la seua activitat75. Tanmateix, ací i allà es referí als seus problemes materials. En un article diria: «Mis antepasados^..) no se distinguieron por las dimensiones de su patrimonio. Otro gallo me cantara sí mí herencia hubiese sido medianamente pingüe: no estaría yo escribiendo para ustedes en este momento, pueden creerlo. Mí ideal de vida ha sido 'vivir de renta': es lo que he visto a mi alrededor, desde mi adolescencia, y voy ya por los cincuenta. Mi mundo, rural y resignado, se contenta con eso: con 'vivirde renta'. Yo no tenía la menor posibilidad de disfrutar de esa ventaja.»76 D'altra banda, els interessos de Fuster no s'adreçaven al periodisme informatiu —únic que podia garantir un sou fix— o a la vida reglada de redacció. Ell volia ser una altra cosa. Alhora que les primeres col·laboracions regulars a la premsa, va iniciar una aventura, com a lector i com a escriptor, que resultaria una de les més fructíferes 74 «Si no treballo, no menjo, tampoc no tinc dret a les vacances. I, veuràs, la vellesa s'acosta», declarava a Montserrat Roig l'agost de 1976; Montserrat RoiG: Retrats paral·lels 3, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), Barcelona:1978, p. 154. I l'entrevistadora afegia pel seu compte (pp. 154-155): «Els amics d'en Joan Fuster diuen que, com és natural, no el deixaran morir de gana. Però el que és cert és que una de les més grans personalitats de la cultura catalana té un futur insegur i un present just, econòmicament parlant (...) sap que si algun dia ja no pot escriure s'haurà de morir.» Recordé que durant un període, entre els darrers anys dels setanta i fins al 1984, si fa no fa, un grup d'amics reuní cada mes una pensió per a mantenir Fuster. En devien formar part Adolf Pizcueta, Enric Beltran, Vicent Ventura —de qui potser va nàixer la idea— i algun altre, de València i potser de Barcelona.

www.editorialafers.com

75 Fuster reconegué sempre la importància que tingué en la seua formació, o potser més en el seu descobriment del català com a llengua de cultura, l'atzar d'haver trobat, sostret i llegit alguns fascicles del Glosari d'Eugeni d'Ors. Es podria pensar que hi havia, i fins a quin punt el va marcar, aquell text del 1909 titulat «On és encara contradit un discurs abominable» i que és l'elogi de l'obra ben feta: «No l'amor a la paga, sinó l'amor a la perfecció, és el principi de l'ètica del treball»; vegeu E. D'ORS: Obra catalana completa. Glosari Í906-Í9Í0, Selecta, Barcelona:1950,pp. 1026-1027.

1(1 J. FUSTER: «Preparativos del verano», Tele/Exprés (11-VI-1973), reproduït a J. FUSTER: Elogi..., op. cit, pp. 239-243 (la citació a la p. 239).

302

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

de la seua vida. L'article «Lectura» del Diccionari per a ociosos17 conté una interessant confessió del Fuster lliurat incansablement a aquesta activitat.

Aquest devia ser ja el Fuster de trenta-i-pocs anys, que entre 1954 i 1962 col·laborà amb articles interpretatius sobre textos i autors medievals en la Revista Valenciana de Filología, a instàncies d'Arturo Zabala, que la dirigia. La redacció dels assaigs sobre Ausiàs Marc, Vicent Ferrer, Jaume Roig o Isabel de Villena li obriren lectures i preocupacions que després es mantingueren fins als darrers anys de l'escriptor. Ja no era només ocupar-se dels escriptors i les escriptores del millor període de la literatura local; era, també, anar interessant-se per l'etapa que anomenem Decadència.

I era, igualment, ingressar al món sorprenent i a banda dels sabers erudits, més apassionants que no la glossa sobre els temes permanents de la poesia, sobre les lectures immediates o sobre els temes que l'actualitat proporcionava. Al suplement «Valencia», va publicar diversos articles relacionats amb la seua immersió en la literatura i la història antigues del país. Els escrits, breus o llargs, amb aparat crític o sense, anaven construint bona part de les inquisicions fusterianes sobre el passat. D'ací eixiria una part important dels seus primers llibres. I el tema d'algun dels darrers.

Però la seua voluntat d'entendre no quedava limitada a això. Practicava alhora l'assaig més general, una mena d'examen intel·lectual a través del qual passen tota mena de fets, sense distinció d'èpoques o de geografies, formant part d'una rica imatge del món. Són els escrits que es troben a El descrèdit de la realitat (1955), Les orígínalíta ts (19 5 6), Figures de temps (1957), Indagacions possibles (19 5 8), o a Judicis ñnals (1960).

Gràcies a la seua magnífica entrada en ambients intel·lectuals de la resta dels Països Catalans —les primeres visites a Barcelona i Palma de Mallorca van ser el 1954—va establir relació d'amistat i laboral amb editors prestigiosos: Josep Maria de Casacuberta78, Josep M. Cruzet i Francesc de B. Moll7?. Havia connectat també amb iniciatives literàries de la resta de l'estat. Així, participà en el III Congreso de Poesía (Santiago de Compostel·la, 1954) i a les Conversaciones Poéticas de Formentor (Mallorca, 1959)80.

www.editorialafers.com

77 «Es llegeix per comprendre's un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat nostre, passat d'avui... I el que no sigui això, serà perdre el temps, és a dir, perdre el nostre temps.». J. Fuster: Diccionari per a ociosos, a OC, 6, Edicions 62, Barcelona:1991, p. 83.

78 Miquel Nicolás prepara un volum de l'epistolari fusteria amb Casacuberta i altres erudits.

79 Vegeu les cartes amb Moll i Sanchis Guarner, entorn d'aquestes col·laboracions a l'editorial del primer, als volums 4 i 5 de la Correspondència de Fuster.

80 Hi ha diverses notícies sobre la participació en els dos esdeveniments al primer volum de la Correspondència.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

303

Una plenitud sota vigilància (1962-1975) El 1962 va ser un annus mirabilisen la vida de l'escriptor, que, amb quaranta-dos anys, passà a ser conegut del gran públic, no ja pels articles sinó per dos textos d'orientació política —Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms— i per una guia de viatges —El País Valenciano— que, si bé van proporcionar-li contrarietats fins i tot materials, també van donar una sòlida projecció a la seua obra.

Des de ben jove, s'havia preocupat pel País Valencià, amb un interès que ell mateix va anomenar «passió» i «obsessió» i que es mostra en bona part dels seus escrits i activitats. Entre els diversos aspectes que meresqueren la seua atenció té un lloc destacat el de l'adscripció nacional del poble valencià, per a ell inequívocament catalana. Reprenia, doncs, una posició defensada per escriptors del primer terç del segle (Eduard Martínez Ferrando, Miquel Duran i Tortajada, Emili Gómez Nadal i d'altres), però la va desenvolupar en diverses direccions, si bé la defensa del fet lingüístic i cultural, en un ambient polític plenament hostil, hi fou predominant. El fet d'optar per escriure en català, en la seua època inicial, ja significava una tria a favor dels drets decapitats del seu poble. Aquest propòsit, el va servir sempre, tot advertint que el seu «nacionalisme» només era un gest mantingut de resistència enfront de nacionalismes agressius i destructors81. «Amb llargues i tedioses meditacions personals», segons expressió d'ell mateix, Fuster es va encarar amb tota mena de problemes que el seu poble tenia plantejats, amb una òptica combinada: des d'una visió directa del fet valencià i des de l'afirmació unitària d'allò que Iborra ha anomenat «la premissa nacional catalana»82.

Els fets han estat narrats diverses vegades, però hi ha diferents explicacions sobre el seu origen: la publicació de la guia El País Valenciano, a la fi de 1962 —coincidint amb les festes de Nadal—, donà lloc a una campanya de premsa contra l'obra i l'autor, que s'inicià a Jornada a final de gener de 1963, però que va prendre tota la seua virulència a partir del 2 de febrer, quan Levanteva. traure una extensa crítica del llibre, confeccionada amb una antologia d'«errors» o de frases poc elogioses, despectives o displicents sobre costums, poblacions o altres temes propis d'una guia de viatge. El comentari i la selecció eren anònims, però s'han atribuït sempre, probable81

Elegir com a marc de referència els Països Catalans responia, entre altres causes, a una voluntat d'eficàcia. Així s'entén el següent paràgraf: «Eúnica perspectiva del prosista valencià és, doncs, haver d'imposar-se, primer, com un escriptor més, sense handicap regional, entre els escriptors de llengua catalana i imposar-se, per tant, al públic que aquests ja tenen. Així s'evadirà de la fatalitat geogràfica, que li impedia créixer i avançar: trobarà editors i podrà permetre's el luxe de sentir-se, modestament, home de lletres.» J. FUSTER: «La narrativa al País Valencià», a OC, 5, pp. 356-357, publicat com a pròleg a l'antologia Recull de contes valencians, Albertí, Barcelona: 1958. Pel mateix cantó anaven, sens dubte, les seues consideracions sobre l'estàndard lingüístic que s'havia d'utilitzar.

J. IBORRA: Fuster portàtil, Tres í Quatre, Valèncía:1982. www.editorialafers.com

82

304

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

ment amb raó, a Francesc Almela i Vives, responsable del suplement «Valencia», on aparegué l'atac, i d'altra banda home ben informat sobre la matèria i ben dotat per a la ironia i el sarcasme. L'endemà, Las Provincias reproduí a tota plana la selecció del diari del Movimiento i el dia 5 una altra selecció de frases igualment descontextualitzades. A més, es publicaren diversos escrits acusatoris en les seccions de cartes al director i, finalment, com també ha estat reiteradament recordat, en alguna falla es va cremar simbòlicament l'escriptor sueca, que havia transgredit les normes no escrites, però intangibles, del més feroç patriotisme local83. Les cartes al director favorables al llibre incriminat quedaren inèdites ja que, deia Levante, «no podemos abrir una taquilla para que cada cual diga su parecer». El 26 de febrer es presentà als directors de Levante—Adolfo Cámara— i Las Provincias—José Ombuena—una carta signada per cent seixanta joves valencians que demanaven un debat obert sobre els temes abordats per El País Valenciano. Finalment només apareixeria a la revista universitària Concret —un butlletí ciclostilat molt pròxim al PSV i, per tant, a bona part dels signants de l'escrit—, al setmanari La Marina i a Serra d'Of1*1.

De tot plegat hi ha dues interpretacions: una, que podríem denominar política, seguida per A. Cucó85, i una altra que descansa, sobretot, en mòbils personals per a l'atac, i que ha estat defensada per Francesc de P Burguera. En la meua opinió, tot i que indubtablement hi havia pel mig factors personals —tots els participants es coneixien i tots coneixien l'autor objecte de la campanya—, la importància del factor polític com a desencadenant de l'atac és absoluta i sens dubte està connectada amb la primera. A una banda hi havia franquistes convençuts —Ombuena, Sevilla Andrés—, al costat de persones que més bé o més malament havien anat adaptantse al règim, dintre d'allò que es denominaria el franquisme sociològic —entre els quals Casp i Adlert, potser un Almela necessitat d'integració. Enfront, un Fuster ja situat inequívocament enfront del règim. I insistesc en el fet que això se sabia, a banda la major eficàcia de la policia —la Brigada Político-Social— i dels serveis d'informació del Movimiento, precisament perquè «tots es coneixien» i perquè, des del franquisme, hi havia llavors una extrema preocupació per l'aparició d'uns opositors que ja no eren els de l'estricta guerra d'Espanya o els de la immediata postguerra.

Fuster, d'altra banda, estava connectat —i això no podien ignorar-ho els promotors de la campanya— amb aquesta petita però sorollosa eclosió de nou antifranquisme i també amb la no més gran, però també important, de l'exili.

El País Valencianova. aparèixer a la fi del 1962, un any marcat per les vagues a les mines asturianes, per un estat d'excepció a Astúries, Biscaia i Guipúscoa, la condemna a mort de l'anarquista Jordi Conill, la detenció del dirigent del PCE Julián Grimau

www.editorialafers.com

83 J. FUSTER: «Reflexions d'un ninot de falla», a El llibre de tothom, Alcídes, Barcelona:1964, i després a Combustible per a falles, Bromera, Alzira:1992, p. 100, introducció i notes d'A. Funó (la ed. Garbí, València:1967).

84 A. Cucó: «Crónica del País Valencià», Cap d'Any. Raixa (1964), pp. 59-62.

85 A. Cucó: País i estat: la qüestió valenciana, Tres i Quatre, València: 1989, pp. 28-297.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

305

(seria executat l'any següent), la primera assemblea d'Euzkadi Ta Askatasuna (ETA) i altres fets que el franquisme rebia refermant totes les forces que el componien i que, alhora, el feien contradictori internament. En 1962 es produí un canvi de govern en què per primera vegada hi havia un vicepresident, Agustín Muñoz Grandes, mentre que Manuel Fraga Iribarne era nomenat ministre d'Informació i Turisme —dues matèries preocupants per al règim. El ministre d'Afers Estrangers Fernando Castiella havia presentat davant la Comunitat Econòmica Europea una petició d'ingrés que seria llargament deixada de costat, mentre es produïen centenars de detencions arreu de l'estat.

A escala valenciana, tot plegat tingué alguna repercussió: al contubernio de Munic va assistir un exfalangista tan notòriament amic de Fuster com Vicent Ventura; arran dels petits moviments locals de solidaritat amb Astúries, van ser detinguts, jutjats i empresonats Màrius Garcia Bonaf è, Jaume Pérez Montaner i Eugeni Boscà, membres del PCE i compromesos amb el nacionalisme emergent de final dels cinquanta; començava a funcionar el que seria finalment el PSV, a partir de la publicació d'un full clandestí, Lluita. I, de tota manera, cal pensar que tot l'aparell de vigilància política del franquisme —incloent-hi la censura de premsa i de llibres— hauria detectat ja en Fuster un enemic evidentíssim, que provenia, d'altra banda, d'un ambient periodístic i polític controlat pel mateix Movimiento. El franquisme es definia per un conjunt de grups de poder entorn del Caudillo, que es vigilaven i s'agredien entre ells, però que també tenien mecanismes de vigilància i agressió interna. A València —on els estudis sobre el franquisme local encara són lamentablement escassos— es devien reproduir, per delegació, els mateixos esquemes de conducta. En 1962 —i ja abans— Fuster només podia ser expulsat de l'àmbit en què es movia: escriure -és a dir, opinar i per tant crear opinió. Era un àmbit reservat per als fidels al franquisme, que d'altra banda publicaven poc —«quien escribe se proscribe»— i renunciaven a expressar qualsevol pensament propi confiats en els articles arribats de Madrid. Ser franquista militant o aprofitar aquella situació consistia, entre altres coses, en una de molt simple: esquematitzar, reduir-se i reduir els contraris —i oblidar també.

Sevilla Andrés havia de fer oblidar el seu passat en les JAP o en la CEDA, com Almela, amb tot el que li degueren fer passar els vencedors després de I'l d'abril de 1939.

www.editorialafers.com

I, al capdavall, el franquisme vigilant ja en devia tenir prou, amb la conducta política de Fuster, que recentment havia signat en 1962 un escrit col·lectiu clarament contrari al Règim, malgrat les cauteles retòriques. Arran de la repressió policial contra els vaguistes d'Astúries, intel·lectuals i artistes espanyols, amb algun polític, s'adreçaren per escrit al ministre d'Inf ormación y Turismo franquista, Fraga Iribarne. Reivindicaven, entre altres drets ciutadans que el Règim teòricament respectava, fins i tot en la seua legislació, l'aclariment sobre rumors de tortures i maltractaments a homes i dones. Això va produir escrits posteriors, un d'ells encapçalat per Ramón Menéndez Pidal, on s'advertia —entre altres denúncies bastant explícites— que «la información a la opinión pública no se practica en España con la debida lealtad> —una observació

306

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

que certament posava en el seu lloc la tasca que feia realment Fraga, presentat per ell mateix, com e¡ non plus ultra de la liberalització del Règim. Al juny, 130 intel·lectuals catalans se sumaren al manifest originat a Madrid amb un altre, en el qual, a les demandes sobre els drets de vaga i d'expressió i la denúncia de la repressió duta a terme a Catalunya «conparticular dureza en algunos casos, entre obreros, estudiantes e intelectuales», exposaven la voluntat a favor ¿'«una completa libertad cultural para las diversas minorías nacionales comprendidas dentro del Estado Español, de acuerdo con los principios de la UNESCO, de los cuales España es signataria». Fus ter era un dels adherits a la declaració86.

Des d'aquell moment fins a molt després, la seua signatura va aparèixer en tota mena d'escrits semblants. A favor de les màximes llibertats. De la llibertat. Signar manifests i peticions era una forma de compromís polític. A partir d'un cert moment, quan hi havia la possibilitat que fins i tot la premsa publicada a Espanya amb autorització del Règim en donés notícia, signar escrits col·lectius denunciant la manca de llibertats, amb algun motiu concret, o denunciant un abús particularment salvatge, era una forma de protesta antifranquista especialment útil, dins i fora de les fronteres de l'estat. El sistema degué començar a la primeria dels seixanta, coincidint amb la Llei de Premsa. Hi havia una certa reiteració en els noms, i qui signava passava directament a ser objecte de persecucions oficials, que podien anar de la retirada del passaport a l'interrogatori policial i encara a tota mena de travetes i obstacles en la vida professional.

La punició contra Fuster, prenent excusa en El País Valenciano, era una resposta absolutament política a posicions polítiques que el franquisme no podia —l'hi anava la vida— consentir que es desenvolupessen lliurement. Ara, també és clar que només podia ser una resposta circumstanciada pel moment: les condicions de 1963 obligaven els franquistes a fingir petits canvis d'actitud, barrejats, com ho van estar fins a l'últim moment, amb la insistència en la pura brutalitat feixista originària. I el franquisme era cruel amb l'enemic, però no podia ser bonancenc amb els qui, havent estat «dins», se n'anaven cap a fora -però no s'exiliaven. En un moment o altre de la dictadura, es va crear un gueto especial on havien de viure «los que se autoexcluyen» —gran troballa de la retòrica—, on forçosament havien d'habitar gent com Fuster.

Ja no els podien eliminar físicament; no sempre era fàcil d'empapelarlos ni d'empresonar-los; reduir-los al silenci destruïa la fantasia d'evolució que una part dels franquistes volien projectar a Europa.

Bí

www.editorialafers.com

El text i el facsímil de les signatures, a España hoy (1963), París, Ruedo Ibérico, pp. 168170. La relació d'adherits era ben significativa. Fins i tot Guillem Díaz-Plaja hi figurava, al costat de Ferran Soldevila, Jordi Rubió, Joan Brossa, Salvador Espnu, Josep Mana Castellet, Alexandre Cinci Pellicer, Joan Oliver, Joan Sales, Tomàs Garcés, Claudi Ametlla, Rafael Tasis, Ramon Aramon i Serra, Jordi Carbonell, Joaquim Molas, Albert Ràfols-Casamada, Maurici Serrahima, Manà Manent, dos dels germans Goytisolo, els germans Lluch, Joan Teixidor, Jaime Gil de Biedma, Romà Gubern o Gabriel Ferrater.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

307

Fuster és l'exemple més clar i prolongat de la concreció a escala valenciana d'allò que s'entenia ací, a partir de la ratlla de 1960, com un «intel·lectual compromès», un espècimen que té les seues arrels modernes en el cèlebre pronunciament de Zola enfront de la injustícia comesa amb Dreyfus, i que es projecta durant bona part del segle XX. Els moments de major incidència d'aquest compromís són les grans lluites de la centúria: socials, colonials o internacionals: les dues grans guerres mundials, l'oposició entre el capitalisme i les diferents ideologies que es reclamen de les classes treballadores —l'anarquisme i el sindicalisme, la socialdemocràcia, el comunisme—, les lluites d'alliberament a l'Àfrica, Amèrica i Àsia —índia, Algèria, Cuba, Vietnam, etc.—, les d'algunes nacions sense estat a Europa —Irlanda, Euskadi, Catalunya; ara les de l'antiga Iugoslàvia... El lloc de Fuster se situa, doncs, en una línia que, en el seu temps, a partir dels anys cinquanta, reuneix els noms de Sartre o de Camus, d'Arthur Miller, de Günter Grass, de Passolini, de García Márquez... El seu compromís té uns vincles locals, en pronunciaments concrets, però no n'eludeix d'altres de més amplis. A més, per a ell, aquest compromís és inseparable d'una certa teorització sobre el paper de l'intel·lectual —és canònic el seu assaig sobre Erasme i són ben aclaridors comentaris més esparsos sobre Silone o Orwell, per exemple.

Fuster era tanmateix una víctima molt fàcil; per atacar-lo, ni tan sols calia argüir motivacions directament polítiques: era prou recórrer a un vell dimoni familiar que Almela, Ombuena, Sevilla o qualsevol jerarca del Movimiento sabien eficaç, a València: l'anticatalanisme. Amb la condemna per aquest pecat s'exorcitzava tot, ja d'entrada, d'acord amb una cadena lògica ben lligada: si era un mal valencià perquè era catalanista —i, per tant, mal espanyol—, també era un mal valencià perquè criticava determinats costums o paisatges: «en un diari —deia Fuster—, un senyor m'acusà textualment d"heterovalenciano'. í'Heterovalenciano'? En principi, vaig dubtar si això s'oposava a 'ortovalenciano' o a 'homovalenciano': no se sap mai. Els esdeveniments posteriors m'aclariren que es tractava, en efecte, d'una denúncia per delictes de ¡esapatria chica.»87 Fuster continuà treballant incansablement. A partir de 1961, inicià una col·laboració regular en diaris barcelonins: El Correo Catalán (1961-1966), El Noticiero Universal(1967-1971),Tele/eXprés(1969-1977), La Vanguardia (1969-1984), [A Serra c/'Or (1959-1983), i, amb més o menys regularitat, en algun diari madrileny: Informaciones (1972-1978).

Cap al 1966-1967 declarava en una entrevista: «el meu socialisme no sé ben bé quin és exactament. En realitat jo m'he trobat massa bé per a ser marxista. Es a dir, el marxisme trobe que és tota una concepció del món tan radicalment distinta a la que estem acostumats els no marxistes que procedim d'una altra formació, que adherir-se en bloc a Marx és com passar de la geometria euclidiana a la geometria no euclidiana. Per tant, jo no seria mai capaç de sentir-me marxista cent per cent. Però hi ha moltes coses del pensament marxista, tan clares i tan útils, siga com a instrument J. FUSTER: «Reflexions d'un ninot de falla», a Combustible..., op. cit. , p. 100. www.editorialafers.com

87

308

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

de comprensió del món i de la societat, i també com a instrument d'acció política, que no diré que les haja fetes meues d'una manera molt ferma, però sí les he assumides prou. En definitiva jo crec que sóc un liberal.»88 La transcendència de la seua obra va obtenir un suport públic irrebatible amb l'aparició del primer volum de les obres completes, el 1968, titulat «Llengua, literatura, història» (Barcelona, Edicions 62), un fet que donà motiu a un homenatge a l'Ateneu Mercantil de València. Fins al 1975 n'apareixerien tres més.

Esperances frustrades (1976-1982) La mort de Franco i l'inici de la Transició política foren un escenari nou per a Fuster, que per primera vegada podia començar a parlar des dels periòdics —i des d'alguna altra tribuna— sense censura administrativa. A les col·laboracions habituals n'afegí d'altres: d'esporàdiques a El País (1979-1986) i ABC, i de regulars a Por Favor (1977-1978), Jano (1977-1981), Qué y Dónde (1979-1984), El Món (19811983) o El Temps (1984-1985). També publicà a Valencia Semanali Diario de Valencia, dues capçaleres innovadores en la premsa valenciana. Les seues opinions eren escoltades. Entre altres motius, perquè alguns dels qui prenien part en la política activa, i fins i tot en el poder, les seguien de feia temps. Tanmateix, la mateixa evolució dels fets, el pes de la continuïtat franquista sota altres formes, les concessions de l'esquerranes restriccions que la Constitució Espanyola del 1978 imposava a les nacionalitats i les peripècies de l'autonomia valenciana decantaren molt les posicions. I Fuster quedaria situat una vegada més als afores del sistema.

En 1979, una revista econòmica de Madrid el situà en una llista dels «100 espanyols més influents». Fuster hi va respondre amb un article irònic: «Jo influent? I tan marcadament influent? No sé qui haurà tingut la generosa idea de col·locar-me entre noranta-nou senyors més, tots ells ministres, directors de consells d'administració, capitans generals, personatges dinàstics, bisbes... Moltes gràcies. Però, pobre de mi!, on arriba la meua suposada 'influència'? (...) De fet, jo només sóc un intel·lectual de poble, considerablement tímid, descarat en rares ocasions, inclinat a la cosa erudita, antimetafísic, i anticlerical —de tots els cleros possibles, i no solament del professional—, i antinacionalista, i... Poques coses més. (...) Si la llista fos dels '100.000 españoles más influyentes', la cosa seria diferent.»85 88

www.editorialafers.com

S. VlLAR: La oposición a la dictadura. Protagonistas de la España democrática, Aymà, Barcelona: 1976, pp. 331-332. Es difícil d'evitar la temptació d'interpretaries repetides declaracions en què Fuster es definia com a «liberal» sense tenir en compte que aquesta mena d'individus eren l'«ennemi à abatre» per al carlisme que havia vist tan de prop. La lluita entre carlins i «liberals» —una etiqueta amplíssima, segons la visió dels primers— va produir algunes guerres civüs a Espanya, entre les quals la de 1936-1939. Tenint en compte això, Fuster es va passar, del bàndol patern, al contrari.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

309

En realitat, Fuster se sabia allunyat del sistema, tal com s'anava configurant a través de la Transició. A la primeria de 1979, Fuster va publicar un article absolutament desdenyés per als polítics en exercici, «un bloc solidari, còmplice i amistós, per sobre la ingenuïtat de la ciutadania que milita seriosament en les discrepàncies, o que les observa amb reticència». Eren una mena d'individus que ho aguantaven tot per tal de tenir un càrrec, que no fóra estrany que no tinguessen vergonya i que, per damunt de les opcions «tots són iguals, i ja s'ho apanyen». Dretes i esquerres «fan el simulacre, alhora, de ser amics i enemics», ficció a la qual Fuster reconeixia, si més no, una utilitat, la d'«ajornar» la guerra civil. La «política» —amb cometes: identificada amb la política parlamentària— si no era una estafa, s'hi acostava: «La imatge que els 'polítics' parlamentaris donen és la d'un tongo idiota i capciós.» Clar és que l'autor reconeixia la seua absoluta incapacitat per a prendre part en aquests exercicis: «Un parell de vegades, i no més, m'he vist embolicat en anècdotes d'aquelles on es pasta i es cou una determinada operació política. M'hi he avorrit tremendament; m'hi he impacientat. Jo no sóc un 'polític' nat. Ja m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: 'Vostè menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític'. Menge poc i sóc antipàtic: d'acord. Però quan els 'polítics' mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El 'poble' (...). Jo no tinc la fusta de 'polític'. M'espanta la possibilitat que em prenguen per 'polític'. Ho sóc a la meua manera, perquè tot és política. (...)

Sempre m'he reservat el dret a fer la contra. ¿Cosa d'intel·lectual? No. Tots els 'polítics' en funcions són també intel·lectuals.»50 Amb els darrers anys de la dictadura i els primers del règim democràtic, el compromís civil de Fuster havia pogut fer-se més públic que abans i, d'alguna manera, confiat en les possibilitats que el canvi de règim previsiblement obriria. Així, va impulsar la redacció d'un projecte d'Estatut d'Autonomia per al País Valencià (simbòlicament datat a Elx i que rep el nom d'aquella ciutat) i va participar en aplecs i altres actes.

En col·laboracions periodístiques i fullets manifestà opinions i dubtes amb una particular contundencia expressiva, especialment àcida quan tractava qüestions valencianes, enmig d'una campanya d'intoxicació informativa que sens dubte l'havia d'irritar.

D'aquell temps, i d'aquesta orientació temàtica, són els escrits recollits en Destinat (sobretot) a valencians (1979), El blau en la Senyera (1977), Notes d'un desfícíós (1980), Ara o mai (1981), Punts de meditació (Dubtes de la «Transición») (1985) i País Valencià, per què? (1982). Hi rebé moltes respostes, entre les quals, a banda els atacs verbals, tres atemptats d'importància creixent.

El primer incident es va produir en 1977, quan uns «incontrolats», al migdia d'un diumenge de juliol —sense amagar-se, per tant—, van omplir la façana de la planta 89

www.editorialafers.com

J. FUSTER: «Qüestió d'ínfluèncíes», Qué y Dónde, 86 (5-11 novembre 1979), reproduït a Notes..., op. cit, p. 37.

90 J. FUSTER: «La dificultat de ser polític», Serra d'Or (abril 1979), reproduït a Punts de meditació..., op. c/f., pp. 20-23.

310

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

baixa de Sant Josep 10 amb pintades contra el propietari i habitant de l'immoble.

L'escriptor va comentar el fet en un article51, on menyspreava el insults —«traïdor», «venut a l'or català», «borratxo», «Fuster Diu que Es català. Per això és Un Traïdor A València» (acròstic, realment forçat, de «f. de puta»)— i denunciava la passivitat —o la «complicitat»— de la policia municipal o governativa de Sueca. «El concepto de 'orden público', en los pueblos—deia—, continúa siendo olímpicamente fascista.»

Segons Manuel Zarzo, un dels protagonistes de l'atac, en la manifestació prengueren part «una quarantena de persones», pertanyents al Grup d'Acció Valencianista, el Grup Cultural il·licità Regne de València, dirigit per Josep Marín Morell, i el Grup Cultural Novelder Regne de València, comandat per Miquel Navarro Sala després implicat en alguns fets violents i a qui, diu Zarzo, «no li feya oix entrar en l'accio fisica radical», fins al punt que en una ocasió s'havia ofert per proporcionar «cartuchos de dinamita per a lo que fera falta»52.

Un any després, la matinada del 18 de novembre de 1978, un explosiu —no massa potent, però amb metralla— va esclatar en la reixa que protegeix un dels finestrals de la mateixa planta baixa. En un article53, la víctima explicava els fets i en treia conseqüències. A l'hora d'assenyalar la procedència ideològica dels inductors, Fuster excloïa els «grupos llamados 'democráticos' que circulan por mi territorio» i explicitava la seua col·laboració independent, amb una declaració que era tot un programa de conducta: «Todos ellos, desde la UCD hasta los extraparlamentarios más rotundos, pasando por mis amigos del Consell preautonómico, ya saben que no coincido con todos, y que voy a la mía, pero saben también que encuentran en mí una comprensión liberal' a la vieja usanza, y una adhesión rotunda en todo lo que puedan hacer por sacar el País Valenciano del provincianismo, del sucursalismo de la inanidad. Sería una estupidez atribuir el estropicio a un ultra. Los ultras están para eso, desde luego.

Pero, ¿quien los manipula?.» L'acusació de Fuster era directa: ell pensava en «7a lista de burgueses, catedráticos, periodistas, y lo que sea, que con la excusa de ser 'anticatalanistas', son 'antivalencianistas'y que, puestos a pagar, sufragarían mi explosivo —lo han sufragado—y mucho más». Amb coneixement de causa, afirmava: «yo deseo que el incidente se olvide. Pero que no se repita», tot i que abans havia pronosticat: «quizá mañana vuelvan a la carga.»

Uns mesos més tard, en un text inserit a la revista El Sueca, òrgan local del Partit Comunista del País Valencià, parlant de les dificultats d'articular una política conjunta antifeixista dels partits democràtics, i fins i tot adduint el precedent del Front Popular de 1936, escrivia: «Jo veig els toros des de la barrera. I tothom em mira malament.

91

www.editorialafers.com

J. FUSTER: «Pintar como querer», Por Favor, 164 (22-VIII-1977), p. 24; reproduït a Elogi..., op. cit., pp. 291-295. A A. FURIÓ: Álbum..., op. cit., pp. 188-189, es reprodueixen algunes de les pintades.

92 M. ZARZO: Valencians front al catalanisme, Valèncía:1995, pp. 134-137.

93 J. FUSTER: «Una bomba en la ventana», La Vanguardia (23-XI-1978), reproduït a Elogi..., op. cit., pp. 277-281.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

311

Però, tant se val. Ja sóc vell. O em sent vell. Qualsevol dia em moriré de qualsevol cosa: d'una bomba, d'un infart, d'una cirrosi hepàtica.»54 L'intent de colp d'estat del 23 de febrer de 1981, amb les accions de Tejero al Congrés dels Diputats, de Milans del Bosch des de la Capitania General de València i d'altres militars i civils que en bona part quedaren sense descobrir ni jutjar, tingueren com a resposta un article de Fuster displicent i allunyat. Tanmateix, la conducta de Fuster la nit del 23-F, negant-se a fugir de casa i a acceptar el recer que alguns amics li oferiren, era d'una coherència completa. Poc menys de tres anys abans ja havia avançat pistes suficients per entendre-la, arran d'un intent anterior de colp de força ultra: « Cuando, semanas atrás, la prensa dio la noticia de un 'golpe de mano' —eufemismo por 'golpe de Estado'—y de diversas anécdotas que el código de Justicia Militar y el Diccionario de la Academia Española calificarían limpiamente de 'sedición \ el vecino vulgar y corriente, por poco observador que sea, se ha encogido de hombros. La alarma cundió entre los circuitos del 'sistema', pero la gente de la calle, que no tiene nada que perder, porque ni siquiera podía perder un mínimo de libertades' que aún no le han sido devueltas, no hizo demasiado caso de la aventura» El raonament de l'escriptor era d'un realisme aclaparador, mentre que —deia— «la ideología del 'golpísmo' (...) es de una inocencia tremenda», perquè els problemes

de la societat espanyola —ja s'havia vist— no els podia resoldre un règim de dictadura com el franquisme, sinó que havien reaparegut intactes després de la mort del Caudillo. Hi havia l'atur, la joventut, els plets nacionals, una certa revolució moral: «con el procedimiento del 'garrotazo y tente tieso' se puede acogotar provisionalmente al personal, pero no se le domestica.» A més, els projectes revolucionaris havien quedat ajornats sine die'i la supervivència de l'economia capitalista estava assegurada per a molts anys. Es per això que, després de relacionar els problemes a resoldre —i que una involució no resoldria—, Fuster acabava dient: «Los aspirantes a dictadores que puedan incubarse en estos territorios habrían de pensárselo bien antes de sacar el sable. La 'patria' es todo eso que acabo de indicar, y mucho más: el comercio exterior, las divisas, la moneda, el contexto internacional diplomático y militar, la sanidad, tan complicada, laenseñanza —no hace falta invocar la 'cultura'—, el campo y sus miserias, lasmígracíones dolorosas... No se trata de un fantasma cuartelero: es una 'sociedad', con sus múltiples contradicciones. Ignoro sí los entusiastas de la Constitución del 78 —unos 'doceañístas' bastante rebajados— se saldrán con la suya. La 'clasepolítica' que sufrimos es inepta y titubeante. Pero desenvainar el alfange, ahora, además de ser grotesco, sería una nueva tragedia. Los banqueros podrían calcular su costo social. Los demás, en la cárcel o en la tumba, no podríamos hacer nada.»95 Hi ha entre els articles de 1978 i 1981 una línia coherent i, alhora, una visió clara de

www.editorialafers.com

94 J. FUSTER: «Ara Í ací, amb l'esperança compartida», El Sueca (Nadal 1978), pp. 3-9, reproduït a Elogi..., pp. 282-286.

95 J. FUSTER: «La inutilidad del franquismo», Destino, 2.150 (21/27-XII-1978), p. 43.

312

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

les possibilitats que el panorama oferia. Un colp militar triomfant hauria suposat sens dubte la presó o la tomba per a Fuster. Ell no ho ignorava. Simplement, se situava en públic davant aquesta eventualitat i, més que res, reflexionava sobre els errors que podrien produir-la. La decisió, tant en 1978 com en 1981 —i com en 1936—, no estava a les mans de la gent com Fuster ni del «vecino vulgar y corriente». La decisió era d'uns altres. Dels banquers, per exemple, ben representats per Rafael Termes al capdavant de la manifestació madrilenya de resposta al colp fracassat de 1981.

El perill feixista no havia passat, per a Fuster. L'intent de suprimir l'intel·lectual es va repetir a la matinada de I'l 1 (Diada de Catalunya) al 12 de setembre de 1981. Els autors mai no van ser trobats per la policia. Més encara avui, catorze anys després, es podia dir en un llibre: «Al principi de l'existència del grup [Grup d'Acció Valencianista] es diu inclus que els del Grup tiren bombes. I per a que aixo tinga visos de realitat mes d'u, com Vicent Ventura, que des de ser un 'primera fila' de la Falange passa, a poc a poc, a ser un dels mes convençuts comunistes del, per ad ells, 'País Valencià', acusa al GAV de posar-li bombes en el seu despaig. Tots hem cregut sempre, no ha hagut mai cap de demostració ni a favor ni en contra, que foren uns 'petarts' que ell mateix es posà i feu explotar. Pràcticament lo mateix passà en casa de Joan Fuster.»56 Es la mateixa acusació cínica de què va ser víctima Sanchis Guarner, per part d'un activista d'extrema dreta, Pasqual Mart in-Villalba, president del GAV, i que no va ser considerada delictiva per un jutge57.

Les vicissituds finals (1982-1992) Fuster tenia ja seixanta anys. Contra el que es podia esperar, la darrera etapa d'un escriptor ja reconegut, estimat per un gran nombre de lectors i de conciutadans, premiat per les institucions (rebé la Creu de Sant Jordi i el Premi de les Lletres del País Valencià el 1983), no fou gens plàcida. Les maniobres polítiques, la anormalitat del país, el continuaran perseguint fins al final. Pedra d'escàndol un dia, pedra d'escàndol per sempre; en una societat en què els valors culturals tenen escassa cotització i on centenars de milers de vots donen suport a opcions electorals que se situen frontalment contra reivindicacions civils que Fuster havia encapçalat —per exemple, i per citar una reivindicació de mínims, la plena normalització lingüística. %

M. ZARZO: Valencians..., op. c/f., p. 118.

Vegeu el dossier amb interpretacions més que interessades: «Proceso a Pascual MartínVillalba», Todos. Tots (10-1-1982), pp. 6-10. Aquesta revista era un òrgan del Círculo Cultural Aparisi i Guijarro, entitat del carlisme íntegrista, en el qual militava el mateix Martín-Villalba i on havien pronunciat conferències els darrers anys Francisco Elías de Tejada, Miquel Adlert, Gustavo Villapalos i altres de la mateixa significació. Al número citat, per exemple, la secció «Recortes de prensa» només reprodueix un article d'El Alcázar contra Omnium Cultural i una carta al director apareguda a Las Provincias. www.editorialafers.com

97

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

313

La dècada última, en la vida de Fuster, està marcada per dos fets relacionats entre si. D'una banda, un canvi de professió, quan, després d'una sèrie d'intents frustrats d'incorporar-se a les tasques docents, I'l d'abril de 1983 fou contractat per la Universitat de València com a encarregat de curs al Departament de Filologia Valenciana; d'una altra, l'abandó voluntari de qualsevol manifestació pública de les seues opinions, amb un silenci força sorollós per contrast amb tants anys de presència periodística i amb les radicals denúncies de la immediata Transició58.

Amb la desaparició de la dictadura, UCD es va enfrontar amb un problema particularment visible a la Universitat espanyola, i que tenia dos vessants: d'una banda, es feia necessari retornar les càtedres a algunes persones que se n'havien vist desposseïdes o que hi havien renunciat perquè havien defensat posicions antifranquistes; d'una altra, calia facilitar l'accés als màxims llocs de la docència a personalitats que, per la política cultural del règim anterior, ni tan sols s'haurien plantejat d'entrar en el magisteri universitari. Es clar que l'extrema durada del règim dictatorial impedia que aquesta operació pogués beneficiar els qui havien patit la persecució o l'exili com a conseqüència immediata de la derrota republicana de 1939. De tota manera, la mesura era útil perquè reingressessen Agustín García Calvo, José L. López Aranguren i d'altres, expulsats de les seues càtedres per haver encapçalat una manifestació d'estudiants a Madrid en 1966, o José Maria Valverde, que havia renunciat a la seua en solidaritat amb els anteriors. En efecte, aquests damnificats de la repressió van retornar, ni que fos per poc temps, al lloc que havien perdut. La segona alternativa, tot i que difícil, si els qui podien no aplanaven el procés, semblava feta a posta per a facilitar que Fuster pogués culminar el seu mestratge, fins en aquell moment exercit amb investigacions i publicacions privades, i mantenint una mena de càtedra independent posada a casa seua.

Vist l'episodi amb certa distància cronològica, resulta massa fàcil deduir com havia d'acabar. Per a Fuster, com per a qualsevol altre en les seues circumstàncies, Yesprít de corps d'una universitat farcida d'anacronismes i d'interessos creats era un obstacle difícil de vèncer. S'hi afegia la seua fama, injusta, de personatge incòmode i indócil i, sobretot, les dificultats es reforçaven per les condicions polítiques del País Valencià, amb una dreta i un centre —dins d'UCD— disposats a impedir que la llengua catalana assolís l'ús social ple, i per als quals Fuster era, precisament, la representació vivent, obstinada i estentòria de la reivindicació d'aquell dret. Potser aquell episodi fou l'últim gran esforç personal de l'escriptor, una vegada més tractat de manera injusta al seu país i, aquesta vegada, per persones obligades —com a universitaris— a calibrar amb estricta equanimitat els mèrits científics de l'aspirant i —com a demòcrates que es deien— a jutjar en la seua alta importància el valor que per a la Universitat havia de tenir la incorporació del nou docent.

La campanya perquè Fuster fos catedràtic de nomenament extraordinari començà a la primavera de 1981 i tenia tots els components d'una mobilització civil, en la Es imprescindible, sobre el període, A. Cucó: Roig i blau, Tàndem, València:2002. www.editorialafers.com

98

314

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

qual estaven implicats molts membres de la comunitat universitària de València, però també molts ciutadans i institucions. En un fullet publicat en aquella ocasió, s'hi deia: «Per la seua formació primera, Fuster és un universitari. Però, la Universitat que ell va conèixer estava, no ja desinteressada per la realitat valenciana, sinó explícitament orientada a diluir aquesta realitat i a soscavar-la. Així, Fuster ha hagut de treballar en bona part amb els seus mitjans, obrint-se ell mateix el camí de la investigació, reprenent idees que la guerra de 1936-39 havia decapitat, establint contacte amb sistemes de pensament que ací estaven absolutament prohibits, forçant portes necessàries, traçant mines inesperades per davall o per damunt de la ideologia oficialment i rígidament establerta. »Alhora que ell feia la seua labor, el producte del seu treball i la seua pròpia influència personal han servit com a indicatius perquè molts universitaris i molts investigadors ja fora de la Universitat treballassen en un cert sentit i amb unes certes perspectives. La historiografia actual sobre temes culturals de distints segles s'ha servit sovint d'aquests indicatius, com ho han fet també nombrosos treballs sobre qüestions polítiques, literàries, sociològiques, econòmiques (...). »La societat valenciana no pot permetre's el luxe de mantenir allunyats del marc docent personalitats tan lúcides i rigoroses com el nostre escriptor.»55 L'I de febrer de 1982 la junta de la facultat de Filologia acordà proposar Fuster com a catedràtic extraordinari de literatura catalana100. Dos dies més tard, el vicedegà Joan Oleza (degà en funcions, perquè el càrrec era vacant des de la jubilació de Sanchis Guarner) remeté un escrit al rector Colomer Sala en què li comunicava la proposta, que s'acollia a la Llei d'Educació i a un decret que preveia el nomenament de catedràtic extraordinari per a personalitats destacades en la investigació científica.

A Filologia es van començar a rebre mostres d'adhesió d'altres facultats. Uns dies després, Colomer comunicà a Oleza que s'havia rebut un tèlex del Ministeri d'Educació segons el qual la comissió permanent de la Junta Nacional d'Universitats, en sessió de 26 de gener, després que el ministre hagués informat sobre les catorze propostes rebudes de catedràtics de nomenament extraordinari, havia acordat, a suggeriment del ministre: «que tanto las propuestas que en este momento ya han sido formuladas, como las que puedan producirse más adelante, serán reconducídas y encauzadas por el decreto 2.259/1974, medíante el cual se regula el nombramiento de catedráticos extraordinarios contratados.» Tot seguit, Colomer indicà a Oleza que Fuster no podia accedir a aquesta nova via, perquè no era doctor.

99

www.editorialafers.com

R PÉREZ I MORAGÓN: L'obra de Joan Fuster, Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, València:1981,s/p.

100 Seguesc una extensa cronologia substanciada de fets i documents, publicada pel periodista Jesús Sánchez Carrascosa. La informació sembla provenir de Joan Oleza, catedràtic de literatura espanyola. J. SÁNCHEZ CARRASCOSA: «Los papeles del asunto Fuster», Noticias al Día (6-X-1983), pp. IV-V del suplement «Campus».

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

315

El canvi de ministeri, amb el triomf electoral del PSOE, deixà sense efecte l'acord esmentat, que no arribà a tenir vigència. L'li de gener de 1983,1a junta de la facultat de Filologia remeté al rectorat una proposta perquè Fuster fos nomenat professor no numerari. El 3 de març, Colomer respongué que sotmetria a estudi la proposta i el 28, en un nou escrit, que Filologia tenia via lliure per a actuar, ja que cap problema no ho impedia. El 16 de juny, la secretària d'Estat per a Universitats, Carmina Virgili, declarava que el ministeri veuria amb bons ulls el nomenament de catedràtic extraordinari, encara possible per haver decaigut el propòsit legislatiu d'UCD plasmat en la proposta ministerial ja al·ludida, de febrer del 1982. El 20 de juny, la junta de Filologia reiterà la proposta de nomenar Fuster catedràtic extraordinari i demanà al rector que la inclogués en l'ordre del dia de la següent junta de govern de la Universitat. Dos dies després, Colomer comunicava a Oleza que la sol·licitud d'inclusió no podia ser atesa, ja que l'ordre del dia de la junta que s'havia de celebrar el 28 de juny estava tancat.

www.editorialafers.com

Seguint la informació periodística que utilitze, el 22 de juny reblà el clau en el procés: «al rechazar Colomer la entrada de la propuesta en la orden del día, se desaprovecha la última oportunidad existente para conseguir que Joan Fuster pueda ser catedrático extraordinario». Segons el periodista, Colomer sabia, com a president de la Conferència de Rectors i per una carta de Carmina Virgili, que el 7 de juliol es reuniria per última vegada el Consell de Rectors, abans de l'entrada en vigor de la Llei de Reforma Universitària (LRU), última oportunitat per a tractar un nomenament com el que es proposava, d'acord amb la legislació anterior. «La carta que Carmina Virgili le dirige al rector—diu Carrascosa— no es dada a conocer ni a los profesores que elevan la propuesta ni al resto de la junta del [sic] gobierno.»

A la reunió de la junta, no es tractà el tema, cosa que provocà la protesta d'Oleza, el qual assenyalà que en altres ocasions s'havien inclòs nous punts a l'ordre de la sessió, fins i tot el mateix dia. Una resposta del vicerector d'Ordenació Acadèmica, Ángel Ortí, en què reiterava que la proposta no havia arribat a temps de ser inclosa, fou també contestada per Oleza, el qual demostrà que el document que la sustentava havia ingressat al registre del rectorat cinc dies abans de la reunió.

Després que el 7 de juliol el tema no fos abordat en l'últim Consell de Rectors, la facultat de Filologia envià un escrit aprovat unànimement en què demanava explicacions i exigia que fos llegit a la pròxima junta de govern de la Universitat, el 15 de juliol. L'escrit, tot i que aquesta vegada havia arribat al registre només quatre dies abans de la junta, fou inclòs a l'ordre del dia. Al segon punt, es preguntava a Colomer: «¿Es cierto que, como se ha informado en TVE y en diversos medios de comunicación escrita, el rector se opuso a la propuesta de nombramiento de Joan Fuster como catedrático extraordinario en el último Consejo de Rectores, conociendo como conocía la propuesta de dicho nombramiento efectuada por la Facultad de Filología en oficio de 3 de febrero de 1982, apoyado entonces por otras facultades? ¿Por qué no se consultó entonces a la junta de gobierno?»101

316

FRANCESC PÉREZ MORAGÓN

La junta posposà la qüestió, ja que el setembre podria haver un altre Consell de Rectors. L'endemà, A/òficiasa/Dia publicà una entrevista amb Colomer, que desmentia la nota del gabinet de premsa del Ministeri d'Educació llegida en TVE i que el nomenament de Fuster fos tractat al Consell de Rectors al·ludit. A més, rebutjava l'escrit de Filologia «por defecto deforma» i indicava que la facultat havia de plantejar la proposta de manera adequada perquè es conegués en tots els centres i una pròxima junta de govern pogués discutir-la i elevar-la a l'organisme corresponent.

El 23 de juliol, el cap del gabinet de premsa del Ministeri d'Educació i Ciència, Miguel Àngel Barroso, dirigia una carta oberta a Colomer, a través de la premsa, recordant-li que era inútil pretendre continuar el procés de nomenament de Fuster com a catedràtic extraordinari, ja que el Consell de Rectors no es tornaria a reunir, tal com Carmina Virgili havia dit al rector en la carta personal ja al·ludida. El que hi hauria, el 28 de setembre, seria una reunió de la Junta Nacional d'Universitats (trobada entre els rectors i representants del ministeri). Dolgut per l'estúpida marxa del procés, Fuster publicà un article titulat «Yo, ex catedrático»102.

Al setembre, Filologia reiterà la proposta de nomenament, pensant que la Junta podria tractar-la. El 14, Colomer adreçà a Oleza un escrit en què li comunicava els requisits que la tramitació exigia. El 15, els membres de la junta de govern de la Universitat rebien una convocatòria de reunió per a l'endemà, on figurava la proposta de nomenament de catedràtic extraordinari per a Fuster, si bé, en el transcurs de la sessió, s'ajornaria aquest punt fins al 20. Abans de començar la reunió, es repartíais assistents xerocòpies de l'article esmentat de Fuster.

Finalment, el 20 de setembre, la junta de govern aprovà la tan reiterada proposta.

Votaren a favor deu representants (Filologia, Matemàtiques, Químiques, Físiques, Biològiques, Geografia i Història, Magisteri de València, Magisteri de Castelló, Institut de Ciències de l'Educació i Escola d'Infermeria); en contra, vuit (Medicina, Dret, Escola d'Empresarials, Farmàcia, Filosofia, Econòmiques i dos membres de l'equip rectoral); en blanc, cinc membres de l'equip rectoral.

Tot plegat era inútil i Colomer no podia ignorar-ho. El 23 de setembre, l'endemà de l'entrada en vigor de la LRU, Ricardo Cid, cap del gabinet tècnic de la Secretaria d'Estat per a Universitats i Investigació, assenyalava a títol personal: «EIrector Colomer no se está comportando correctamente al enviar la documentación al ministerio y permitir que los universitarios abriguen la esperanza de ver a Fuster catedrático extraordinario, cuando él sabe perfectamente y desde hace tiempo que tal extremo es ya del 101

www.editorialafers.com

Al mateix document, la Junta de la Facultat de Filologia demanava «Por qué el rector, sin consultara la junta de facultad de Filología ni a la junta de gobierno, propuso y obtuvo del ministerio (Orden de 22 de abril de 1983, BOE del 23 de junio) el cambio de denominación de la asignatura 'Introducción a la Historia de la Literatura del País Valenciano'por el de 'Introducción a la Historia de la Literatura Valenciana'?»

102 La Vanguardia (9-VIII-1983), p. 5.

ALGUNS MOMENTS DE LA VIDA DE JOAN FUSTER

317

todo imposible.» Efectivament, a la reunió de la Junta d'Universitats del 28 no es tractà —ni s'hi podia tractar— la qüestió. Colomer, que havia quedat al descobert per les declaracions dels portaveus del ministeri, arribà a dir a Carmina Virgili —d'acord amb el testimoni periodístic que utilitze— «me habéis hecho la puñeta».

El propòsit d'integrar Fuster en la docència universitària havia xocat, sens dubte, amb obstacles polítics, i no sols col·locats per la dreta. Mentrestant, I'l d'abril del mateix 1983, Fuster havia signat un contracte com a professor encarregat de curs, un estadi subaltern que, tanmateix, l'incorporava a la Universitat103. Les seues tasques docents es concretaren en una sèrie d'exposicions sobre història cultural i literària del País Valencià entre els segles XV i XIX, dictades durant el curs 1983-1984.

Ja hem vist que el fet de no tenir el doctorat li impossibilitava d'accedir a una càtedra. Tanmateix, la LRU permetia l'exempció d'un altre requisit, si el ministeri li reconeixia suficients mèrits com a investigador: haver exercit tres anys la docència com a professor titular d'Universitat. Hom pensà que un doctorat honoris causa cobriria la primera exigència. Així, el mateix 1984 l'escriptor seria nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona. Calia, però, tenir un doctorat convencional, la qual cosa requeria presentar una tesi. Fuster preparà l'edició filològica i un estudi historicocultural sobre un manuscrit cinccentista de la seua biblioteca: la Regla del convent de Sant Josep de València™. El 1986 va obtenir la càtedra. L'any després, en complir seixanta-cinc anys, li arribà la jubilació i fou nomenat professor emèrit.

Fuster exercí la docència amb el rigor i amb la puntual regularitat que sempre havia posat en els compromisos professionals. Dictava cursos de doctorat, atenia consultes dels alumnes, formava part de tribunals de doctorat i també mantenia un permanent intercanvi d'informacions i punts de vista científics amb altres col·legues.

www.editorialafers.com

103 A. FERRANDO: «La trajectòria universitària de Fuster», Serra d'Or, 395 (1992), pp. 1720, reproduït a Fuster, entre nosaltres, op. c/f., pp. 205-211.

104 Editada el 2002 per la Universitat de València.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

FAUST RIPOLL DOMÈNECH Universitat d'Alacant

El món cultural valencianista a la València dels primers anys de la postguerra

Intentar abraçar el valencianisme de postguerra sembla una tasca complicada atès que el marc cronològic d'aquesta és, dissortadament, molt extens. En aquest treball ens centrarem en la dècada dels quaranta, encara que ens endinsarem puntualment en la dels cinquanta, ja que alguns fenòmens no es poden acabar d'explicar si no projectem una perspectiva de llarga durada. Tampoc no analitzarem tot el valencianisme, sinó solament aquells grups més rellevants, aquells que més influència van tenir en la seua època, i que justament es localitzen a la ciutat de València. De fet, ens centrarem bàsicament en Lo Rat Penat (de caràcter institucional) i en el grup al voltant de l'editorial Torre, de caràcter privat. El mateix Joan Fuster1, en una carta a Riera Llorca del 2 de novembre de 1950, diu sobre això: «Els dos grups valencianistes que avui fan alguna cosa, es limiten a l'estrictament cultural. Un és el del Rat i l'altre Torre. En el Rat et ses envírons hi ha uns quants valencianistes d'esquerra, algun capellà, alguns valencianistes de dreta, un president idiota i alguns regionalistes que no saben el que volen. En Torre s'apleguen gent de dreta, com Adlert i Casp, d'esquerra com Sanchis Guarner, i algú radicalment escèptic en matèria de formes i fons de govern, com jo mateix.»2

www.editorialafers.com

1 Sobre la biografia de Joan Fuster, vegeu A. FuRIÓ: Àlbum Fuster, Alfons el Magnànim, València: 1994; i F. PÉREZ MORAGON: «Fuster: un esquema biogràfic», a Homenatge a Joan Fuster, Generalitat Valenciana, València: 1994. Per a una aproximació a la figura de Fuster, vegeu L'Espill, 10 (2002), 2a època, ij. IBORRA: Fuster portàtil, Eliseu Climent, València: 1982.

2 J. FERRER i J. PUJADAS: Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, Curial, Barcelona: 1993, p. 61.

320

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

Condicionaments polítics La València dels anys quaranta, com a territori roig que havia romàs fidel a la II República, va patir una dura repressió de les noves autoritats franquistes3. L'exili, la presó, la mort, la depuració o el silenci van ser les alternatives a què es van veure abocats els qui estaven vinculats amb alguna institució, partit, entitat o organització de caràcter esquerrà o, simplement, republicà. Aquesta repressió, però, no s'aturà en els primers anys de la postguerra, sinó que també va continuar fins a l'acabament de la dictadura4. El nou estat franquista, dos-cents anys després dels decrets de Nova Planta, va fer una altra vegada taula rasa, amb uns efectes especialment devastadors per al món cultural català, ja que als territoris de parla catalana Vhidra rq/apresentava encara un altre cap en forma de cultura autòctona (associada a moviments nacionalistes o regionalistes), que les autoritats franquistes van voler tallar, emmordassar o, en tot cas, reaprofitar en benefici propi5. En el cas del País Valencià, el redreçament 3

Per a una panoràmica global, vegeu J. A. GÓMEZ RODA: «Investigacions recents sobre el règim i la societat del primer franquisme», Afers, XI: 25 (1996), pp. 675- 699; i també, centrat específicament al País Valencià, A. GÓMEZ RODA i I. SAZ: «Valencia en la etapa franquista: política y sociedad», a De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia (18081975), Biblioteca Nueva/Universitat de Valencia/Fundación Cañada Blanch, València: 2001, pp. 255-283. Ambdós treballs recullen bibliografia.

4 «El aparato represor de la dictadura permaneció en buena medida vigente durante los casi cuarenta años que duró el régimen. Las relaciones entre cultura, ideología, represión y economía política durante el franquismo demuestran que las formas de poder existentes fueron salvaguardadas en gran parte, al tiempo que iba produciéndose una evolución.» Vegeu M. RICHARDS: Un tiempo de silencio. La guerra civil y la cultura de la represión en la España de Franco, 19361945, Crítica, Barcelona: 1999, p. 11. També Ismael Saz comenta pel que faalcas: «Sin embargo, la dictadura franquista, a diferencia de las fascistas, nunca concibió la violencia y la represión como un expediente transitorio a la espera de que los nuevos mecanismos de integración y movilización permitieran ampliar las bases del apoyo popular. (...) la voluntad de revancha, venganza y exterminio del enemigo político, la ausencia de un proyecto integrador y la propia inseguridad de un proyecto puramente reaccionario, se combinaron para hacer de la represión un elemento estructural de la dictadura. (...) Alternativamente, sin embargo, la represión política sobre los propios connacionales alcanzaría en España una extensión y unas cotas de crueldad susceptibles de provocar la estupefacción de los mismísimos Farinacci o Himler.» Vegeu I. SAZ: «Entre la hostilidad y el consentimiento. Valencia en la posguerra», a El franquismo en Valencia. Formas de vida y actitudes sociales en la posguerra, Episteme, València: 1999, pp. 28-29. Vegeu també J. CASANOVA et al.: Morir, matar, sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco, Crítica, Barcelona:2002.

5

www.editorialafers.com

Vegeu, entre altres, J. BENET: L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, PAM, Barcelona:1985; J. FERRER I GIRONÈS: La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, Barcelona: 1985; J. SAMSÓ: La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), PAM, Barcelona: 1995, 2 vols.; S. CORTÉS: València sota el règim franquista (1939-1951). Instrumentalització, repressió i resistència cultural, PAM, Barcelona:1995; J. BALLESTER: Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959), Eliseu Climent,

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

321

de la cultura valenciana, que s'havia consolidat i expandit durant els anys previs a la guerra civil, es va aturar en sec amb l'arribada del franquisme6.

Trobem un exemple de l'actuació de les noves autoritats en la figura del primer governador civil de València i província després de la guerra civil: el militar Francisco Javier Planas de Tovar (governador entre 1939 i 1943), conegut per la seua brutalitat7, no solament —per bé que especialment— amb els rojos enemics del règim, sinó també amb qualsevol que intentés alguna iniciativa de caràcter polític al marge del que marcava la línia oficial del règim, encara que fos del bàndol de la dreta, com podem comprovar en aquest testimoni que ens aporta Xavier Casp: «El dia mateix que en Valencia es donà per acabada la guerra, tres persones: Miquel Adlert, Ricard Santmartí i el meu germà Vicent s'ajuntaren en el local social que havia segut d'Acció Nacionalista Valenciana. (Yo no estava en ells perquè ya portava no se quant de temps tancat al camp de concentració que els nacionals tenien en Torremolinos).

Ells, en un intent de salvar l'entitat, posaren al balcó un llançol en el que havien escrit en grans lletres: 'Acció Valenciana', i penjaren una bandera valenciana i una espanyola. D'alli, se n'anaren al local de Lo Rat Penat, en el Palau de l'Escala, en la Plaça de Manises; la porta estava tancada i entre els tres l'obriren a la força, en realitat, el meu germà que era el mes fort del tres; prengueren possessió mirant lo que hi havia; tancaren com varen poder i anaren a donar la clau al Sr. Casanova Dalfó que era el president quan començà la guerra. Pero al poc, començà la trista novetat dels presidents designats pel Governador Civil i, clar, la 'depuració' en Lo Rat Penat, com en totes les entitats. El Governador Civil que nos tocà en aquella

www.editorialafers.com

València:1992; i J. MASSOT: Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (19301950), PAM, Barcelona:1978.

6 Sobre el valencianisme cultural d'abans de la victòria del franquisme, vegeu R. BLASCO: «El valencianisme cultural durant la guerra civil (1936-1939)», L'Espill, 1 i 2 (1979), pp. 95169; itambé els articles de M. AZNAR: «Redreçament iruptura de la cultura valenciana (19271936)», Els Marges, 12 (1978), i «La ruptura del procés de redreçament cultural al País Valencià (1936-1939)», ElsMarges, 13 (1978).

7 «.Brusco, violento, mal educado, con modales despóticos, sin pelos en la lengua y presto a la acción de su bastón de mando, daba una imagen exacta del prototipo crimimal nazi», a C. LLORENS CASTILLO: La primera década, Fernando Torres, València: 1983, p. 139. Aquest mateix autor, empresonat durant la postguerra al monestir de Sant Miquel dels Reis de València per la seua filiació comunista, ens dóna més mostres del tarannà de Planas de Tovar: «El 'camarada' Planas de Tovar tenía metida en la cabeza una inconmovible creencia: que podía imponer su voluntad y hacerprevalecer sus ideas políticas sobre las leyes económicas de la oferta y la demanda. Órdenes, disposiciones, notas de prensa y alocuciones reflejaban su concepción idealista de los móviles que rigen los actos de la sociedad. Todo su despotismo político se centraba en imponer miles de multas, decomisos, requisas y encarcelamientos» (p. 140). «Otras de las costumbres de Tovar, seguramente en sus horas de aburrimiento, era la de darse un garbeo por las Comisarías de la ciudad [de València], para tener el placer de abofeteara algunos reclusos preventivos que a diario atestaban estos locales o de darles bastonazos con su vara de manda» (p. 142).

322

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

rifa fou un militar al que li dien Planas de Tovar i al que alguns valencians, en conte de Planas de Tovar, li dien 'Ganas de Estorbar' i els altres valencians li diem el 111, perquè començava en u, seguia en u i acabava en u. I a eixe 'exemplar' Governador anaren de Lo Rat Penat a posar una denuncia contra Acció Valenciana. El 111 nos clausurà immediatament l'entitat i no nos tanca en la preso als directius, perquè un canonge li digué que érem tan bons catòlics com bones persones. El Governador digué que nos salvava l'olor a cera [sic].»8 Pel que fa al valencianisme, i al marge de la instrumentalització que en fa el règim d'alguna de les activitats que durà endavant Lo Rat Penat —com veurem posteriorment—, «ni tan sols és possible escriure l'adreça d'una carta en valencià. De fet, una vegada Nicolau Primitiu escriu l'adreça d'una carta en valencià, i això li costa una quantiosa multa.»9 Miquel Adlert, a instàncies de Xavier Casp, que volia publicar una revista literària en valencià, ens narra un episodi significatiu sobre la sensibilitat de les noves autoritats envers la cultura valenciana: «Era maig de 1939. Per cert, intentàrem la revista i m'acompanyà al govern civil el president [d'Acció Nacionalista Valenciana] perquè Xavier [Casp] no podia. Fou inenarrable! Doní la instància al que atenia estes coses i, a mida que llegia, vea que se li encenien els ulls i, en acabar, tirà la instància sobre la taula i, bramant, digué que com se nos ocorria demanar permís per a publicar una cosa en valencià i no sé què més. I en un moment que descansava del furor, el president digué per a què nos salvara l'olor de cera, única defensa que podíem tindré: Es que nosotros somos católicos. I contestà l'altre més furiós encara: ¿ Católicos, Católicos? ¡En esto son peores los católicos! I agarrí la instància en una mà i en l'altra al president, duent-lo a arrastrons poc manco —jo era jove— i ixquérem abans que ell poguera cridar per què nos tancaren; i sense la instància no podia buscar el meu nom [sic].»10

8

www.editorialafers.com

X. CASP: «Parle del meu amic», a Miquel Adlert. Homenage, Lo Rat Penat, València: 1990, p. 64. Casp i Adlert eren militants d'Acció Nacionalista Valenciana, partit fundat el 1933 per dissidents de l'Agrupació Valencianista de la Dreta i un nucli d'escindits del Centre d'Actuació Valencianista. L'orientació ideològica d'Acció Nacionalista Valenciana s'inspirava en la doctrina de l'Església catòlica i en un nacionalisme valencià radical. Entre 1934 i 1936 editaren Acció. Periòdic semanal al servei de la Patria Valenciana, el secretari del qual fou Xavier Casp, qui a més hi publicà poemes i, com també Adlert, articles. Casp, com que havia lluitat en l'exèrcit republicà, fou tancat durant més d'un mes al camp de concentració de Torremolinos, i tornà a València el maig del 1939. Del 29 de juny de 1939 fins al 19 de maig de 1942, Casp féu el servei militar a Madrid.

9 Rosa GÓMEZ CASAN: Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971). Una aproximació a laseua vida, Generalitat Valenciana, València: 1997, p. 120.

10 F. Ruiz LÓPEZ: «DOS hòmens sempre en primera línia del valencianisme. Xavier Casp.

Miquel Adlert Noguerol», ÀíWa, 3 (1978), p. 15.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

323

Condicionaments materials A aquest ambientpolític s'ha de sumar les dures condicions materials, de subsistència, dels valencians. De fet, encara en Y Almanaque de Las Provincias de 1949, referit al 1948, alapàgina26, tot parlant del mes d'abril, hi trobem: «La situación económica del país era poco lisonjera, a causa de la carestía de la vida y de la mala calidad del pan, el cual no podía ser peor. Las quejas y las lamentaciones estaban a la orden del día.»

Trobem documentada aquesta descripció de la situació econòmica en tots els anuaris dels anys quaranta11. Per al món editorial, l'escassesa de paper durant els primers anys de la postguerra fou important, fins al punt que de vegades solament gràcies als amics es poden portar endavant alguns projectes, com podem observar en aquesta carta que envià Miquel Adlert a Francesc de Borja Moll el 19 de febrer de 1946: «Distingit amic: amb aquesta us lliurarà l'amic Sanchis [Guarner] un exemplar de La inquietud en calma, dedicat per l'autor. Això és un pobre testimoni del nostre agraïment envers vós, per haver-nos facilitat el paper de fil per a l'edició especial.»12 A més de la falta de paper i diners, les dificultats per a la distribució i venda dels llibres i revistes en valencià eren notables. Pel que fa a l'editorial Torre, fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, aquesta tenia, sobretot en els primers anys, un caràcter gairebé artesanal, ja que venia directament els llibres als amics o interessats. També alguna llibreria, com ara la Llibreria Rigal13, oferia als seus prestatges els volums de Torre. Una altra manera de vendre llibres era donar alguns exemplars a amics com ara Sanchis Guarner o Moll per tal que els venguessen a clients seus a les Illes. De fet, Adlert venia llibres de l'editorial Moll i a Mallorca se'n venien de Torre14; com a prova citem aquesta carta que Adlert envià a Moll el 17 de setembre de 1952: «No cal dir com celebre que s'hagen venut dues Gramàtiques [la Gramàtica valenciana, de Sanchis Guarner], l'import de les quals he rebut ahir, motiu pel que esperava escriure-us per tal de acusar-vos rebut del gir. »Pel correu a banda i certificat, us enviem contra reembossament Proses en carn, de Xavier Casp. El seu preu és de pessetes 25'—que com veureu és un preu que ens va a fer eixir amb les mans al cap, més encara perquè hem acordat fer als subscriptors de L'Espiga el mateix descompte que si es tractàs de la col·lecció, quan algun subscriptor ho demane.»15 11

Així, per exemple, a la pàgina 24 de VAlmanaque de 1947, referit al 1946, hi trobem el

www.editorialafers.com

següent comentari sobre el mes de març: «.Escaseaban el arroz y el aceite, no había patatas, las verduras, lo mismo que la carne, vendíase a precios m uy elevados.»

12 Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll. El llibre a què fa referència Adlert és el poemari de Xavier Casp editat per Torre el 1945.

13 La Llibreria Rigal (que estava al número 21 del carrer Fèlix Pizcueta de València) era propietat de Joan Garcia Rigal, teòsof i autor de Torre.

14 Sobre la distribució de llibres de Casacuberta pels editors de Torre, vegeu X. FERRÉ: NO tot era Levante Feliz. Nacionalistes valencians 1950-1960, Alambor, Benicarló:2000, pp. 72-74.

15 Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll.

324

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

Unes altres vegades Adlert envia a Moll la nota de liquidació d'alguns dels llibres que li ha venut, com és el cas d'Escumes, de M. Ferrando, del qual n'ha rebut vint, n'ha venut dotze i n'ha retornat vuit16. La tasca de trobar subscriptors per a les publicacions de Torre (en concret per a la col·lecció «L'Espiga») era una obsessió d'Adlert, ja que representaven ingressos fixos per cada llibre17. Per les dades que dóna Joan Fuster a Riera Llorca en una carta del 17 de febrer del 1951, coneixem que «'L'Espiga' té gairebé un centenar de subscriptors»18.

Segons que en tenim notícia, les editorials valencianes no comptaren amb cap distribuïdora fins que el 1958 es va crear a València la delegació de la Distribuïdora General per Francesc Codonyer, tal com podem deduir de la carta que el 15 de maig de 1959 Josep Codonyer (germà de Francesc) va escriure a Moll en què s'oferia a distribuir-li algunes col·leccions: «Des del mes de juny del passat any, existeix a València, la Distribuïdora General, creada amb la finalitat d'expandir les nostres lletres per tot el País Valencià. »Els nostres amics de Barcelona, En Santiago Albertí i N'Alfred Vilaplana ja li hauran informat de la tasca que estem realitzant, per tant no volem extendre-nos en més consideracions sobre el particular. »En tant es trameten els Documents Oficials de la nostra Societat, gira la nostra raó social a nom de Francisco Codonyer Caballero (...) »Nosaltres distribuïm a València (i a la resta del País) en exclusiva: Editorial Selecta, Editorial Barcino, Nova Col·lecció de Lletres, Ocell de Paper, Col·lecció Nova Europa, Editorial Torre, Lletres Valencianes i Arimany, esperant que en breu temps altres Editorials Catalanes ens confiaran la distribució dels seus llibres.»19 Trobem el precedent de la Distribuïdora General20 en la creació, l'any 1957, d'Acció Editorial Coordinada (una iniciativa d'intercanvi de propaganda de novetats editorials entre editorials catalanes, mallorquines i valencianes), que es va gestar a començament de 1956 entre Anna Moll i Santiago Albertí21. Finalment, i amb motiu d'un sopar 16

Nota conservada a l'arxiu de l'editorial Moll.

«Com ja coneixes de sobra l'afany de subscriptors espiguerils que té l'Adlert», carta de Joan Fuster a Bru Vidal (27-X-1950). J. A. MILLÓN: «Empremtes d'una amistat. Epistolari inèdit (1950-70): Joan Fuster-Santiago Bru i Vidal», Abalorio, 26/27 (1999),p. 29.

18 J. FERRER i J. PUJADAS: Epistolari..., op. cit., p. 104.

19 Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll.

17

20

www.editorialafers.com

Sobre la Distribuïdora General, vegeu X. FERRÉ: Abans i després de 'Nosaltres els valencians'.

Moviment polític de construcció nacional als anys seixanta, Curial, Barcelona: 2001, pp. 71-81.

21 Anna Moll envia una lletra a Santiago Albertí el 3 de febrer de 1956, on diu: «Benvolgut company de maldecaps editorials: (...) Jo volia parlar-vos també d'un possible intercanvi de propaganda de les nostres col·leccions. Com que en aquests moments (i segurament per molt temps) les editorials catalanes no estan en pla de competència, sinó que com més llegeix la gent més disposada està a adquirir llibres catalans, he pensat que podria ser convenient per a tots, posar prospectes de Raixa en els vostres llibres. Ja sé que és possible que molts dels actuals subscriptors, sobretot de Barcelona, ho siguin ja de les dues col·leccions, però no dubto que deu haver-hi un contingent interessant que només en coneix una i que seria aprofita-

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

325

celebrat a Barcelona el 2 de març de 1957 entre Joan Crusellas, Santiago Albertí, Francesc de Borja Moll, Joan Ballester i Alfred Vilaplana, es dóna llum verd a Acció Editorial Coordinada i s'acorda incloure-hi València, com ho podem comprovar per la carta de Joan Crusellas del 3 de març de 1957: «Senyors Santiago Albertí, / Francesc de Borja Moll, / Joan Ballester, / Alfred Vilaplana. »Estimats amics: »Em complau manifestar-vos la meva satisfacció per haver sopat amb vosaltres. I no solament per la satisfacció d'haver-vos vist o perquè les faves fossin magnífiques, sinó perquè crec que els acords presos seran de conseqüència. »He elaborat una mica més encara la idea de coordinació publicitària, i aquest és el motiu de la present. Us adjunto un petit esquema de com crec que ha de resultar la cosa. »Com podeu veure, els mots Acció Editorial Coordinada' crec que haurien de presidir el conjunt amb un tipus de lletra adequat a cada col·lecció. I la cloenda hauria d'ésser la llista de telèfons per a informació immediata. (...)

www.editorialafers.com

ble per l'altra (per exemple, suposo que Ralxa està bastant més estesa que Lletresa Mallorca, i estic segura que passa el contrari en altres comarques catalanes). Ja em direu si us interesa i, en cas afirmatiu, quants prospectes de Ralxa necessitaríeu. Nosaltres en necessitem almenys dos mil per al moment mateix de sortir el llibre, i bastants més si voleu que en portin també els que distribuïm a les llibreries. El n° 9 sortirà d'aquívuit dies, de manera que per incloure els prospectes en aquest caldria que els enviéssiu immediatament, però en tot cas poden anar al n° 10, que sortirà a mitjan març.» Santiago Albertí respon a Anna Moll en una carta datada el 5 de febrer de 1956: «Distingida Senyoreta: La vostra carta ha estat per a mi un motiu de veritable satisfacció. En primer lloc, perquè des de bon començament, m'he mostrat fortament partidari d'aquest gènere de col·laboracions. Segonament, perquè pensava fer-vos jo mateix aquesta proposta d'aquí a poc temps. Sens dubte, això es devia al fet de ser la gent de 'RAIXA' —amb la de 'L'OCELL'— l'única que he vista amb l'esperit obert ila ideologia que cal per a aquestes coses. Precisament havíem concertat una entrevista amb l'amic Ballester per a la setmana entrant, de cara a convenir sistemes d'ajuda. Crec que la vostra apreciació és exacta. Segurament, les nostres col·leccions tenen un nombre total de subscripcions molt semblant. Es possible que gairebé la meitat siguin comunes. Però la resta por oferir-nos magnífiques possibilitats. Deixant a part que a la mateixa Barcelona bé podem tenir 200 subscriptors no comuns i que a la regió valenciana m'atreviria a preveure lleugeres descompensacions a favor vostre en la zona de la capital i a favor meu en les castellonenques, no hi ha dubte que les diferències fortes es produeixen on les senyaleu: a les Illes i a les comarques del Principat. En opinió meva, la cosa deu afectar més de 600 subscripcions. Tot plegat, doncs, les possibilitats són grans. Actualment tinc en circulació un únic imprès que, per gruix i tamany potser no és gaire escaient per a ser encartat en llibre. Possiblement seria oportú preparar-ne un altre. De tota manera, com que l'aparició del vostre pròxim volum és immediata, resultarà més assenyat prendre amb més calma aquestes decisions de tipus tècnic i deixar la cosa per al vostre volum de març. (...) Si us sembla bé, us escriuré d'aquí a pocs dies, quan hauré rumiat millor l'aspecte tècnic de la cosa i fet el projectat canvi d'impressions amb en Ballester. La idea queda acceptada, però, sense cap mena de reserva i a termini immediat.» Ambdues cartes es troben a l'arxiu de l'editorial Moll.

326

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

»Com que vàrem decidir ajudar València, envio nota de la present a L'Espiga i el Diccionari de la Rima, que poden ocupar l'espai que fa quatre o un o dos més, sempre que puguem. Aquella quan tregui un volum, i aquest de tant en tant.»22 Pel que fa als tiratges dels llibres, eren bastant curts. Quant als volums de la col·lecció «L'Espiga», segons Fuster, són de dos-cents exemplars23. Segons les dades que ens proporciona M. José Cuesta pel que fa a la producció en català al País Valencià, «elporcentaje del total de obras escritas en esta lengua es el 4,3%, referido al total de la obra catalogada de 1940 a 1960. Teniendo en cuenta que la novela evasiva no es representativa del tipo de novela en que la escrita en catalán podría incluirse, la descontamos del total, y observamos que el porcentaje de aquéllas es entonces del 11,8%. Es interesante observar también el aumento: en la primera década, quitando la evasión, la escrita en catalán es el 3,2%, y en la segunda, haciendo también la misma exclusión, el 17,6%. Es decir: del total de obras escritas en catalán, sólo el 11 '1% corresponde a la primera década; en la segunda se hizo el resto, el 88,8%. Falta por saber el lugar de edición de 22

Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll. Francesc de Borja Moll envia una carta a l'editorial Torre el 5 de març en què els explica l'acord: «En una reunió tinguda a Barcelona el dia 2 d'aquest mes, acordàrem una acció de cooperació publicitària recíproca entre les empreses editorials 'Nova Col·lecció Lletres','Raixa', 'Els Autors de l'ocell de Paper', 'Quart creixent' i 'Nova Europa'», a les quals pertanyien els reunits. Per unanimitat acordàrem també invitar a formar part de la mateixa organització aqueixa Editorial Torre com a empresària de la col·lecció 'L Espiga', i l'empresa del Diccionari de la Rima, perquè hi figurassen elements valencians que tenim en la més alta estima. Em vaig encarregar de formular-vos aquesta invitació, cosa que faig per la carta present. L'organització, que no és cap personajurídica ni cap contracte formal, sinó un simple conveni amical sense compromisos, portaria el nom de Acció Editorial Coordinada' i no tindria (almenys de moment) altra manifestació que posar al final de cada volum que els 'coordinats' publicassen, dues pàgines que contindrien un anunci conjunt de les diferents col·leccions esmentades, cadascuna amb un 'slogan' que en dues ratlles resumeixi el caràcter de la col·lecció, i amb indicació del volum de pròxima publicació, el seu preu i l'adreça de l'editorial o distribuïdora respectiva. Tot això ha d'anar encapçalat amb el títol Acció Editorial Coordinada' i terminat amb la indicació dels números telefònics als quals es puga trucar demanant informació sobre totes les empreses interessades, a Barcelona, a València i a Mallorca. Us agrairé que, a base del facsímil provisional adjunt, examineu la conveniència d'adherir-vos a la dita organització, ens comuniqueu la vostra conformitat o disconformitat i ens digueu, en cas favorable, quin telèfon hem d'anunciar per a la informació a València, quin 'slogan' escolliu i quin és el títol del primer volum que ha d'aparèixer dins la col·lecció 'L'Espiga'. Podeu fer aquesta comunicació a Públia (Consell de Cent, 281, Barcelona), no sols perquè allà radica la centralització de les empreses barcelonines, sinó perquè jo he de passar a Barcelona des del dia 13 fins al 18, i per tant, podré saber allà la vostra resposta demanant a Públia que me n'informi. Crec que aquesta cooperació publicitària ha de resultar profitosa per a tots els elements cooperants i ha de produir en el públic una impressió de solidesa i de cordialitat inspiradora de confiança i, en conseqüència, beneficiosa per a tots.» Carta conservada també a l'arxiu de l'editorial Moll.

23

Carta de J. Fuster a Vicenç Riera Llorca del 17 de febrer de 1951, a J. FERRER i J. PUJADAS: www.editorialafers.com

Epistolari..., op. cit, p. 104.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

327

estas obras: sólo el 8,4% del total de lo escrito en esa lengua está editado fuera de Valencia»161. Durant els primers anys de la postguerra la producció en català al País Valencià és mínima. Entre 1939 i 1945, inclusivament, només tenim notícia de la publicació de setze llibrets, i de caràcter líric25.

Condicionaments ideològics La victòria del franquisme va representar l'extirpació dels corrents de pensament de caràcter liberal, marxista i nacionalista de la vida cultural oficial26, la qual en un primer moment va girar els ulls cap a un passat gloriós portador d'unes preteses essències espanyoles que el règim s'entestava a imprimir en l'imaginari col·lectiu de la ciutadania i s'encarregava de difondre per tots els mitjans possibles. El tall amb el pensament de tradició il·lustrada, la repressió i la propaganda nacionalcatòlica i falangista, conformen el panorama d'aquests anys de plom i de silenci dels primers anys quaranta i influeixen decisivament en l'orientació ideològica i estètica de les produccions literàries.

L'instrument clau de control, la censura, va determinar de manera decidida el ritme d'aparició de llibres, el gènere, òbviament el contingut i, fins i tot, els títols dels volums27. De fet, els dos primers llibres de poemes de Xavier Casp, Volar... (1943) i 24

M.José CUESTA GARCÍA DE LEONARDO: Catálogo de la narrativa editada en el País Valenciano de 1940 a 1960, Alfons el Magnànim/IVEI, València:1986, p. 10.

25 Són els següents: El rose ret de Sant Antoni, de Rubert Candau (1939); Mals consells són els cels, d'Eduard Mallent Albert, obra premiada als Jocs Florals de 1939 convocats per Lo Rat Penat i editada pel mateix autor (1939); Festívoles, de Bernat Artola (1941); Desde San Visènt Ferrer a la Fira de Chuliol, de Paco Lujan i Mondeja (1941); Els sonets de la llar, d'Enric Duran iTortajada (1942); El tòcdeia «Doctrina», de Vicent López Martí (1942); Nadal, ñor cordial, de Carles Salvador (1943); Volar..., de Xavier Casp (1943); Les cançons de l'horta, d'Enric Duran i Tortajada (1944); Gloria Vicentina, de diversos autors (1944); Auca nova vicentina, de Jocabai Anton—pseudònims (1944);/! l'ombra del campanar, de Bernat Artola (1945); La inquietud en calma, de Xavier Casp (1945); Poema de València, d'Enric Duran i Tortajada (1945); Cant i encant de Benassal, de Carles Salvador (1945); i Les Trobes en labors deia Verge Maria—facsímil del llibre original de 1474 (1945). Per a la producció en l'àmbit del País Valencià, vegeu F. PÉREZ MORAGON: Publicacions valencianes (1939-1973), Artes Gráficas Soler, València: 1974. Per a l'àmbit català en general, J. CREXELLÍA. MANENT: Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943), PAM, Barcelona: 1988, i ÍD.: Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946), PAM, Barcelona: 1989. També podeu consultar l'article de J. SAMSÓ LLENAS: «L'activitat editorial en català entre el 1939 i el 1951», Afere, X:22 (1995), pp. 555-569.

www.editorialafers.com

26 Per a la descripció de la cultura espanyola en la postguerra i la gradual recuperació del pensament de caràcter liberal, democràtic i d'esquerra, vegeu E. DÍAZ: Pensamiento español en la era de Franco (1939-1975), Tecnos, Madrid: 1983.

27 Per al tema de la censura, vegeu Maria Josepa GALLOFRÉ: L'edició catalana i la censura franquista (1939-1951), PAM, Barcelona: 1991.

328

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

La inquietud en calma (1945), porten títols bilingües; en principi, els títols proposats per al primer poemari eren Nuesa o Voladissa2^. De vegades obtenir permisos de la censura depenia de consideracions tan arbitràries com el fet que la persona que se n'encarregava a Madrid fos conegut dels sol·licitants. En el cas dels editors de Torre, a més del preceptiu informe que s'havia de presentar a la censura, Xavier Casp aprofitava els viatges que havia de fer a Madrid per motius laborals per entrevistar-se amb els responsables dels quals depenia l'aprovació d'un determinat llibre. Com que el cap de publicacions i edicions era l'exvalencianistaJoanBeneyto Pérez, aellrecorregueren diverses vegades per obtenir l'autorització pertinent29. Vegem-ho, a tall d'exemple, en aquesta carta que Casp envià a Sanchis Guarner el 17 de juliol de 1949: «aquest mes i mig d'anar amunt i avall, m'ha estat variat i, a Madrid, profitós per a Torre i per a Murta. (...) »Del que dius que no serà fàcil l'autorització d'aquest original [conferència de Francesc Navarro], com he parlat amb Beneyto (qui resulta que em té una admiració que va llegint tots els comentaris que troba sobre la meua obra, parlant-me la darrera vegada àdhuc d'un article —esplèndid, segons ell— del P. Batllori en Quaderni, afegint: ' Y lo que dice el P. Batllori debemos aceptarlo como artículo de fe)30, com et deia, com he parlat amb En Beneyto dels nostres projectes editorials, també ell féu orelletes en llegir el títol del treball de Navarro; per cert que, davant meu i referintse als oficis que ens denegaven la publicació dels llibres de Sanç Moià i de Valor amb to prou dur, digué a la seua oficinista: ' Que hagan inmediatamente las tarjetas de aprobación de estos dos libros, y ya les tengo dicho que todo lo que venga solicitado por Xavier Casp que me lo consulten, cosa que no han hecho en este casó1.»31 Altres vegades recorrien a l'aval d'algunapersonalitatper tal d'obtenir l'autorització d'un llibre. Per exemple, per aconseguir l'aprovació de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, Mateu i Llopis va fer una carta de suport32, com ho testimonien 28

www.editorialafers.com

Fins i tot Casp i Adlert tingueren problemes amb la censura per tal que Volar... aparegués firmat per Xavier Casp i no per Javier Casp. Segons el testimoni de Casp, pogueren convèncer la censura perquè comptaven amb un precedent, el del periodista Xabier de Echarri, que firmava amb x.

29 Sobre Joan Beneyto, vegeu el que li comenta Fuster a Riera Llorca en una carta del 17 de febrer de 1951. En aquesta mateixa carta, Fuster hi diu: «En les distintes dificultats que hem tingut amb la censura (una dificultat a cada llibre de prosa: els denegaven automàticament), s'ha recorregut a ell [a Beneyto], i les ha salvades. Sempre és una sort.» J. FERRER i J. PUJADAS: Epistolari..., op. cit, pp. 106-107.

30 No sabem si el pare Batllori i Beneyto es coneixien personalment. Sí que coneixerien l'obra (o part de l'obra) l'un de l'altre, ja que tots dos escrigueren en català abans de la guerra, amb regularitat i durant uns quants anys, als Anales del Centro de Cultura Valenciana. Beneyto hi continuà escrivint (però ara en castellà) després de la guerra (ja al número de 1940 hi trobem la seua firma), i el pare Batllori no ho féu fins al 1951 amb l'article «Antoni Conca, jesuïta valencià en l'exili (1746-1820)».

31 Carta conservada a l'arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

329

aquestes paraules de Sanchis a Mateu i Llopis del 28 de desembre de 1949: «Es tracta del llibre que tu vas recomanar a Beneyto perquè la Censura no ens posara dificultats.»33

Panorama literari La producció literària a la València dels primers anys de la postguerra fou escassa en quantitat i en qualitat, i tant en castellà34 com en català35. Si fem una ullada al que comenten els autors i els crítics, en traiem una imatge més aviat negativa. Vicente Calvo Acacio, autor de les cròniques «El año literario», que publica a XAlmanaque de Las Provincias entre 1940 i 1949, fa una descripció i una valoració de la literatura en castellà i català, any rere any, on predomina aquesta perspectiva pessimista. Sobre el 1942, per exemple, comenta: «A/b debe extrañarnos que en la región valenciana no tuvieran las letras ni un mediano esplendor. (...) Como el año anterior, se reflejó en Valencia la causa general de estas penurias, de estas vacilaciones, de estos estancamientos 32 Mateu i Llopis, Sanchis Guarner i Joan Beneyto eren amics de joventut, ja que tots tres havien pertanyut a Acció Cultural Valenciana (1930). Segons Xavier Casp, a aquest grup, se'l coneixia com «els sabios». També Adlert coneixia Beneyto de l'època d'estudiants universitaris (tots dos estudiaren Dret). Mateu i Llopis va ser director de la Biblioteca Central de Barcelona (antiga Biblioteca de Catalunya) durant la postguerra.

33 A. FERRANDO et al: Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d'un filòleg, Universitat de València, València: 1998, p. 86.

34 En castellà, a més de la literatura que representen noms com Samuel Ros o Vicente Escrivà (sense aturar-nos en els escriptors apologistes del règim), és interessant el grup de poetes que s'apleguen al voltant de la revista Corcel, nascuda a València el novembre de 1942 i animada per Ricardo Juan Blasco. Hi col·laboren, entre altres, José Luis Hidalgo (poeta i pintor de Cantàbria que va residir a València entre 1939 i 1946 i que va morir a Madrid el 1947), José Hierro, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso i Carlos Bousoño. El grup de Corcel es reunia a la tertulia del Bar Galicia de València i a la d'El Gato Negro, que animava Pedro Caba. Hidalgo va publicar a València, el 1944, el llibre de poemes Raiza Ediciones Cosmos.

N o tenim notícia que hi hagués lligams entre aquestes tertúlies i les que tenien els valencianistes. L'única notícia que hem trobat és la que ens proporciona Josefina ESCOLANO: «Los ojos del poeta» (publicat al número de Corcel del 19'47 José Luis Hidalgo. Recuerdo yhomenaje de sus amigos, dedicat al poeta després de la seua mort): «Recuerdo que una noche se sumó Maximiliano Thous, veterano en el ejército de la poesía valenciana.» (p. 380).

www.editorialafers.com

35 Per a la literatura catalana de postguerra al País Valencià, vegeu Caplletra, 10 (1991) (monogràfic sobre la literatura de postguerra al País Valencià); J. BALLESTER: La poesia catalana de postguerra al País Valencià, Eliseu Climent, València: 1995; Assumpció BERNAL i Mavi DOLÇ: «El moviment poètic de la postguerra valenciana», Els Marges, 40 (1989); F. CARBÓ iV SIMBOR: La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-1972), PAM, València-Barcelona: 1993; iF. CARBÓ iS. CORTÉS: El teatre en la postguerra valenciana (1939-1962), Eliseu Climent, València: 1997.

330

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

literarios»36 Sobre el 1945, hi diu: «el año literario 1945 pobre en calidades y hasta en cantidad de publicaciones, aunque sea grato el hecho de haberse dado a conocer nuevos valores.»'61 A partir de les cròniques de 1946 es mostra, però, més optimista: «&/ ambiente literario valenciano, en cuanto a calidad de las producciones, acusó cierta mejoría por haberse dado a conocer valores nuevos, en determinados géneros literarios; en cuanto a cantidad de publicaciones, tal vez fuera menor que la del año anterior.»^ En unes dates una mica allunyades d'aquestes, també trobem una valoració negativa del panorama literari i cultural valencià. A la «Crònica de València» que escriu Xavier Casp per al Cap d'any 1956, hi diu: «He intentat seguir l'any intel·lectual i artístic de València. Déu meu, quina fatiga! ¿Per la quantitat de moviment? Bé, la quantitat pot arribar a fatigar, però el que m'ha fatigat és la monotonia. Conferències, conferències !, conferències!! Concerts, concerts!, concerts!! Exposicions, exposicions!, exposicions !! Massa plurals, senyors, massa plurals entre els que a penes podem trobar la singularitat. Bé, però, ¿i llibres?, ¿i revistes? Poc, poc, massa poc.»39 L'any següent, al Cap d'any 1957, Fuster diu al seu article «Panorama literari valencià durant el curs 1955-1956»: «Quan, en els temps que corren, i per gusto per servei, hom s'obliga a recapitular l'any literari del País Valencià, els resultats a què sol arribar disten prou d'ésser ni modestament satisfactoris. Una quinzena de llibres —terme mitjà optimista, i deixant-ne a banda la valoració— és tot el que podem oferir als lectors de dins i fora de casa.»40 De tota manera, i coincidint amb la fi dels anys cinquanta, trobem indicis d'un reviscolament del món literari en català a València (i també a la resta de territoris de parla catalana), segons el testimoni d'Adlert en una carta a Moll del 24 de novembre de 1959: «El panorama nostre a València és ara molt esperançador pel gran estol de jóvens que anem trobant interessats per aquestes coses; la nostra tertúlia de Torre és ara, en la quasi totalitat, de xicots que volten els vint anys. Entre ells hem 'descobert' tres poetes i un prosista, i ja tenim per a l'Espiga un original del prosista i un d'un dels poetes41. Ja podeu imaginar-vos la satisfacció que açò és per a Xavier i per a mi, que fins la 'descoberta' de Fuster en 1947, vam estar vuit anys creient de vegades que seríem 'els últims romàntics' en no trobar en les generacions següents que s'interessàs per les coses 'nostrades' que diria Sicania. A Casp aterrava la idea de ser ell el poeta que clogués la renaixença iniciada al segle passat. Avui ja podem llançar les campanes al vol —valga el tòpic— perquè 'açò no s'acaba'.»42

36

Almanaque de Las Provincias para 1943, p. 57.

Almanaque de Las Provincias para 1946, p. 49.

38 Almanaque de Las Provincias para 1947, p. 365.

39 «Cap d'any 1956», Raixa, Moll, Palma de Mallorca, p. 47.

40 «Cap d'any 1957», Raixa, Moll, Palma de Mallorca, p. 29.

41 Pensem que podrien ésser Francesc Codonyer, Alfons Cucó i Emili Rodríguez Bernabeu, que publiquen llurs obres en «L'Espiga» entre 1959 i 1964. www.editorialafers.com

37

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

331

La concepció dels valencíanístes sobre la situació de la cultura valenciana als primers anys de postguerra Per als valencianistes de la postguerra, la situació en què es trobava la cultura valenciana no podia ser més difícil i feble. Per a Fuster, i pel que fa al valencianisme de postguerra, «partíem de zero»43. Per a Josep Lluís Bausset, la València de la immediata postguerra era «una ciutat fantasma, en què no es menejava ni el gat sense demanar permís»44. Així mateix, Jaume Bru i Vidal ens comenta: «El curs 42-43, vaig arribar a València. A la Universitat, em vaig fer amic d'un estudiant de primer de Dret amb qui compartia inquietuds literàries. Es deia Joan Fuster i Ortells. Però de literatura, no se'n feia molta; alguna coseta de llibrets de falla i prou. Hi havia uns quants senyors queja havien escrit algunes coses abans i després de la guerra, com Duran i Tortajada, Carles Salvador, Bernat Artola, Almela i Vives, Josep M. Bayarri, Xavier Casp... però eren molt distants i ens miraven per damunt del muscle als més joves: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Burguera, Maria Beneyto, o jo mateix. El cas de Casp era una miqueta diferent, perquè ell estava entre aquests venerables senyors i nosaltres. Xavier Casp i Miquel Adlert, clar! Perquè sempre anaven junts, mai se separaven.»45 Per a Casp i Adlert, com veurem més endavant, fou molt decebedor comprovar que els vells valencianistes d'abans de la guerra als quals es dirigiren per intentar reconstruir un nucli valencianista no volien saber-ne res.

42

Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll. Moll contesta a Adlert en una carta del 29 de novembre: «Em plau tot el que em dieu de les vostres activitats i sobretot de la continuïtat que aneu trobant en els joves. Es un fenomen que també experimentam a Mallorca, on hi ha hagut temporades llarguetes d'estroncament que no era més que aparent. Ara també hi ha promocions noves, i tot fa creure que aquestes també tindran successió. El perill real és el del gran públic, o sia, de la massa, amb la tendència cada vegada més accentuada a usar el llenguatge foraster com a mitjà d'expressió amb els infants.» Compareu aquesta informació sobre l'arribada de noves generacions que donen Adlert i Moll amb la carta de Santiago Albertí a Anna Moll del 15 de maig de 1957 conservada també a l'arxiu de l'editorial Moll: «Sembla que passen els temps d'extrema penúria d'originals i aquells en què m'oferien amb ingenuïtat commovedora novel·les de vuit-cents folis, reculls de rodolins o corals poètiques per a tres-cents personatges. Gent com Pedrolo, Espinas, la Capmany, Benguerel, Folch, Calders, Guansé, etc. m'han format ara una reserva notable. Déu sia lloat. Ara, llevat d'un parell de cosetes que ja tenia aparaulades, em podré permetre el luxe de rebutjar tot el que no faci el pes. Te'n faig especial menció, perquè això deurà augmentar el pelegrinatge d'originals de genis incompresos. Prepara't.» Sembla que en els tres territoris ja s'incubava el gran enlairament de la literatura catalana dels anys seixanta.

43

Vegeu T. MOLLA: Converses inacabades, Tàndem, València:1992, p. 37.

Vegeu S. VALLÉS: Converses amb l'home subterrani, Tàndem, València: 2000, p. 97. * Abalorio, 26/27 (1999), p. 68. www.editorialafers.com

44

332

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

La Universitat de València Amb quasi vint anys, acabat el batxillerat i aprovat l'examen d'estat el 28 de juliol de 1942, Joan Fuster deixà Sueca per començar els estudis de Dret a la Universitat de València durant el curs 1942-1943. El curs acadèmic es va inaugurar a mitjan octubre amb una conferència del cap del SEU —segons era preceptiu des del curs 1940-1941, per ordre del ministre d'Educació, José Ibáñez Martín46— i una altra del cap del claustre de professors sobre la indústria i les propietats químiques del suro47.

La Universitat que trobava Fuster no podia estar més allunyada dels interessos de qualsevol universitari que, amb unes mínimes inquietuds intel·lectuals, aspirés a anar més enllà del cercle ideològic de ferro que imposava el «nuevo estado»48. La Universitat no fou, òbviament, un espai per a exercir la crítica i formar-se amb llibertat. El discurs («oración», destaca el cronista de Y Almanaque de Las Provincias) d'obertura del curs 1939-1940 de la Universitat de València va ser llegit pel «decano de la Facultad de Filosofía y Letras don Francisco Alcayde Villar, quien disertó profundamente sobre 'El concepto de nación en José Antonio'»49. Si el 1942 la conferència d'obertura del curs tractava sobre les propietats químiques del suro, el 1943, per exemple, a més del discurs preceptiu del cap del SEU, el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres Manuel Ballesteros Gaibrois feia un discurs sobre «Valencia y los Reyes Católicos (1479-93) »so. Justament aquell any es va aprovar la L O U (Llei d'Ordenació Universitària) —vigent fins al 1970—, que organitzava la universitat de manera jeràrquica i la sotmetia completament al nou règim i als seus principis ideològics, ja que calia adaptar-la «a las normas y al estilo de un nuevo Estado, antítesis del liberalismo y ejecutor implacable de la consigna sagrada de los muertos: devolver a España su unidad, su grandeza y su libertad»51. La LOU «quiere ante todo que la Universidad del Estado sea católica. Todas sus actividades habrán de tener como guía suprema el dogma y la moral cristiana y lo establecido por los sagrados cánones respecto de la enseñanza. Por primera vez, después de muchos años de laicismo en las aulas, será preceptiva la cultura superior religiosa.» Això sí, sense deixar de banda que la universitat també havia de ser fidel «als ideals de la Falange»52.

46

51

B. SANZ DÍAZ: «Tiempo de silencio...», art. cit., p. 44.

52

Ibidem. www.editorialafers.com

Sobre la situació de la Universitat de València durant els primers anys de la dictadura, vegeu B. SANZ DÍAZ: «Tiempo de silencio: la dictadura franquista sin oposición. Universidad de Valencia, 1939-1965», a Memoria del antifranquismo. La Universidad de Valencia bajo el franquismo, 1939-1975, Universitat de València, València: 1999, pp. 29-74, iM. BALDÓ: «Joan Fuster i la universitat dels anys quaranta», Mètode, 9 (1997).

47 Almanaque de Las Provincias para 1943, p. 34.

48 R. CHUECA i J. R. MONTERO: «Fascistas y católicos: el pastiche ideológico del primer franquismo», Revista de Occidente, 223 (1999), pp. 7-24.

49 Almanaque de Las Provincias para 1940, p. 185.

50 Almanaque de Las Provincias para 1944, p. 34.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

333

En aquest ambient, controlat fèrriament per les autoritats acadèmiques i pel SEU53, difícilment podia prosperar algun espai de llibertat. Si en trobem cap relacionat amb la Universitat de València que s'allunya d'aquests paràmetres són les plataformes culturals que va crear, a partir del 1943, el catedràtic de literatura espanyola l'andalús Francisco Sánchez-Castañer54: la revista Mediterráneo. Guión de Literatura, el 1943, la tertúlia Los Nocturnos de «Mediterráneo»55 i l'Aula Mediterráneo la primavera de 1944 . Durant aquests anys Sánchez-Castañer va desenvolupar una frenètica activitat cultural, especialment en el marc de l'Aula Mediterráneo, que acollí conferències d'escriptors, estudiosos i crítics com, entre molts altres, el pare Miquel Batllori («El lulismo en Valencia desde el siglo XIV hasta el XVIII», el 30 de març de 1944), Carlos Bousoño («La poesía de Vicente Aleixandre», el 21 de març de 1946), Xavier Casp («Literatura catalana moderna», el 28 de març de 1946), Gregorio Marañón («Un proceso ruidoso en tiempos de Cervantes: el proceso de Antonio Pérez», el 23 de novembre de 1946), Dámaso Alonso («España y la novela (Introducción al estudio de la novelística cervantina)», el 5 de desembre de 1946), o Allison Peers («Cervantes en Inglaterra», el 17 de maig de 1947). Sánchez-Castañer també impulsà recitals poètics, on trobem, per exemple, dos de Xavier Casp (un del 10 de gener de 1946 sobre el seu llibre La inquietud en calma, i un altre del 28 de març del mateix any sobre «Antología de la Literatura Catalana Moderna») i un altre de Josep Maria López-Picó del 30 de març de 1946 sobre «Antología de poesías propias e inéditas».

Sens dubte, Sánchez-Castañer té el mèrit d'incorporar autors catalans i valencians d'expressió catalana a aquestes activitats. A més, la revista Mediterráneo va acollir treballs, entre altres, de Bernat Artola, Xavier Casp, J. M. López-Picó, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Jordi Rubió Balaguer, Miquel Dolç, Joan Pons o Miquel Forteza juntament amb altres autors com Gerardo Diego, Dámaso Alonso, José Hierro, Emilio Alarcos o Vicente Aleixandre. El número 9-11 de 1945 (monogràfic) es va dedicar a Jacint Verdaguer amb motiu del centenari del seu naixement, i el número 21-22de 1946 (monogràfic) a Miquel Costa i Llobera amb motiu del XXIV aniversari de la seua mort.

www.editorialafers.com

53 Justament l'octubre de 1942, «.se encargó a la Milicia Universitaria el mantenimiento del orden dentro de la Universidad, en vista de las divisiones que se habían manifestado entre los escolares» {Almanaque de Las Provincias para 1943, p. 34).

54 Vegeu una relació completa de les seues activitats entre 1943 i 1948 al seu llibre Un lustro de actividad literaria en Valencia (1942-43 a 1947-48), Mediterráneo, València: 1953.

55 Xavier Casp (amb el nom poètic de «Sombra»), el pare Joan B. Bertran —que va posar Fuster en contacte amb Casp— (amb el de «Miedo»), Teodor Llorente Falcó (amb el de «Tranquilidad») o Lluís Guarner (amb el de «Recelo»), entre altres, formen part dels components d'aquesta tertúlia poètica que es volia successora de l'Academia de Los Nocturnos del segle XVII i que es dedicava a conversar, segons Sánchez-Castañer, «sobre temas de actualidad literaria» i a llegir poesies, assaigs, obres de teatre o novel·les dels autors que s'hi incorporaven.

334

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

Lo Rat Penat Una institució que havia desenvolupat les seues activitats des del mateix moment que havia finalitzat la guerra va ser Lo Rat Penat. Controlada —i tolerada— per les autoritats franquistes (de fet, els seus presidents eren nomenats pel governador civil), aquesta societat es va convertir en l'única entitat visible i supervivent de la guerra de caire valencianista i de caràcter popular (el Centro de Cultura Valenciana, l'altre supervivent, tenia un caràcter molt més restringit i elitista, com veurem més endavant). El fet que el capità general Antonio Aranda (que va entrar a València al capdavant de les tropes franquistes el 30 de març de 1939) visités Lo Rat al juliol del mateix 1939, o que Carmencita Franco Polo fos reina dels Jocs Florals el 1940, donen una idea del grau d'imbricació entre el règim i la societat valencianista. Aquesta actitud política de Lo Rat ha estat qualificada de «petainisme» per Alfons Cucó56.

No oblidem que la seua junta directiva estava constituïda per antics militants valencianistes de dreta, tant d'Acció Nacionalista Valenciana (partit nacionalista i confessional de dreta), com ara el president de l'entitat entre 1939 i 1941, Josep Monmeneu, com de l'Agrupació Valencianista de la Dreta o de la Derecha Regional Valenciana57, alguns dels quals, a més, ja formaven part de lajunta abans de la guerra. Per a aquests, el franquisme representava, a tot estirar, un entrebanc, però mai un enemic ni un tall radical amb el seu passat. A més, en la mesura que el règim va copsar que el valencianisme de dreta que representava Lo Rat no constituïa una amenaça, sinó més aviat una oportunitat per a consolidar la seua base social i, per tant, que calia «protegir-lo», els dirigents de Lo Rat, ateses les circumstàncies del moment i la seua ideologia ultrac on servad ora, van anar fent amb el seu peculiar valencianisme a base de convocatòries dels Jocs Florals, concursos de «Milacres» de Sant Vicent, de «Llibrets de falla», de «catxerulos», xocolatades, recitals poètics, vetllades en honor de la Mare de Déu dels Dolors, etc. No fou fins uns anys més tard, concretament el 1948, amb motiu del nomenament de Manuel González Martí com a president i la incorporació d'alguns vale ne ian is tes d'abans de la guerra com ara Carles Salvador, que Lo Rat Penat es distancià una mica d'aquesta política servil envers el franquisme.

De tota manera, aquest tímid colp de timó, en un context internacional i nacional diferent del de la immediata postguerra, no implicà de cap manera una reorientació ideològica de fons de l'entitat ni un canvi d'estratègia pel que fa a les seues activitats58.

56

A. Cucó: País i estat: la qüestió valenciana, Eliseu Climent, València: 1989, p. 225.

Sobre la col·laboració de dirigents polítics de la Derecha Regional Valenciana i els llocs que ocuparen en el nou règim, vegeu R. VALLS: La Derecha Regional Valenciana (1930-1936), Alfons el Magnànim-IVEI, València:1992, pp. 243-253.

58 Es interessant comprovar l'opinió d'alguns membres de Lo Rat respecte a la unitat de la llengua catalana i els orígens del valencià durant aquesta data de 1949. Així, aV Almanaque de Las Provincias para 1950, a la pàgina 265 (que recull les activitats del 1948), llegim: «El dia 19 del mateix mes de gener pronunciava una conferència don Josep M. Jiménez Fayos sobre www.editorialafers.com

57

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

335

Hi continuen les xocolatades, els «catxerulos», els Jocs Florals, els concursos de «mones de Pasqua», etc.; això sí, comencen a fer-se cursos de llengua per part de la Secció de Literatura i Filologia que dirigeix Carles Salvador. A més, des de l'entitat, o des dels seus environs, com diria Fuster, es continua encoratjant el retorn al neollorentinisme en literatura, aquell «paisatgisme sentimental» immarcescible i portador dels valors eterns del conservadorisme valencià.

Joan Fuster i el seu amic Fermí Cortés van demanar l'ingrés en Lo Rat Penat el 1939, segons ens consta per la carta de contestació de l'entitat datada el 7 d'agost d'aqueix any, que diu: «Srs. Cortés y Fuster. Sueca. Distinguidos Srs.: En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso medíante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados. Saben pueden disponer de este suyo affmc. y s.s., q.e.s.m., saludo a Franco ¡Arriba España/»59 Finalment, Fuster fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 194360. En una carta a Sanchis Guarner del 19 de desembre de 1949, ens hi explica alguna de les seues activitats: «Un detall ben gràfic: farà uns cinc anys, ens reunírem al Rat Penat una colla d'universitaris, procedents tots de la Facultat de Dret, amb l'optimista intenció de confeccionar —no res!— un vocabulari castellà-valencià. (...) El vocabulari acabà, com diem per ací, a males dinades.»61 En una carta a Carles Salvador del 10 d'abril de 1949, i en resposta a una invitació d'aquest, observem que Fuster es trobavaja ben lluny dels plantejaments ratpenatistes: «El cas és que d'aleshores ençà he pres una por terrible a les vetllades literàriomusicals ratpenatistes —que, segons m'han contat, segueixen idèntiques normes (romances de sarsuela inclusivament) que en l'època a què em refereixo. La meva poesia i jo ens trobaríem relativament incòmodes en la' Casa Pairal'. Incompatibilitat de caràcters, en certa manera. Llegir versos meus, allí, em faria l'efecte d'una irreverènel tema apassionat en els medis lingüístics i que havia estat posat d'actualitat pel filòleg don Manuel Sanchis Guarner. El Sr. Giménez Fayos dissertà 'Sobre els llenguatges hispànics i el llenguatge valencià' anterior a la reconquesta. Les conclusions a què arribà el conferenciant foren. Primer: que els llenguatges hispànics que es parlaven abans de la denominació musulmana subsistiren en la península i resorgiren després de la Reconquista. Segon: que el llenguatge valencià és el parlat pels ibers modificat pel temps i per la influència dels llenguatges dels pobles que vingueren a la nostra terra; per tant que no és portat ací per les tropes del Rei Jaume I, i tercer: que no obstant la unitat lingüística, indiscutible, del parlar de catalans, mallorquins i rossellonesos nosaltres debem nomenar valenciana la nostra llengua vernácula.»

59

Carta mecanografiada. Arxiu Joan Fuster, Sueca.

60

A. FURIÓ: Àlbum..., op. cit, p. 52.

61

www.editorialafers.com

J. FUSTER: Correspondència 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colom, a cura d'A. Ferrando, Eliseu Climent, València:2000, pp. 71-72.

336

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

eia (en particular per allò del catalanisme, que és la 'bèstia negra' del ratpenatisme tradicional). I em penso que totes les regines de la reglnoteca estarien intranquil·les durant la lectura, les pobretes, elles que en sa vida no havien parlat valencià ni interessat per la poesia. Per altra banda, aquells retaules gòtics de cartó-pedra, aquelles xemeneies patriòtiques, (...) allò que fa d'aquesta Casa la falla que inexplicablement encara no han cremat —em posa nerviós.»62

Editorial Torre Xavier Casp i Miquel Adlert començaren les seues activitats en el valencianisme polític i publicaren els primers textos abans de la guerra civil. Es van conèixer al si del partit Acció Nacionalista Valenciana i, des d'aquell moment, fonamentat en la relació d'amistat que forjaren, van actuar com un tàndem en totes les iniciatives de caràcter cultural i cívic que impulsaren. En acabar la guerra, i més concretament el 1942, en tornar Casp de Madrid de fer el servei militar, van començar a posar mà a l'obra als seus projectes, que ja s'havien esbossat als anys anteriors63. Refer un nucli vale ne ian is ta, editar una revista i muntar una editorial són els primers projectes.

El primer objectiu, que ateses les circumstàncies polítiques es redueix a una tertúlia literària i se mielan destina a casa de Casp o d'Adlert, els va costar d'assolir en els primers anys, ja que, a causa de la dispersió que va provocar la guerra en tota una generació i la negativa general dels vells vale ne ian is tes a integrar-se en nous projectes64, només comptaren bàsicament, fins a la incorporació de noves generacions, amb els incondicionals d'Acció Nacionalista Valenciana. A la tertúlia, i a poc a poc, hi van acudint, en un primer moment, tant antics amics o coneguts d'abans de la guerra (com Carles Salvador, Josep Lluís Bausset65 o Manuel Sanchis Guarner), com, 62

Carta mecanografiada. Arxiu Joan Fuster, Sueca.

Adlert, al pròleg al llibre de Xavier Casp, D'arnar-te, amor, 1963, pp. 13-14, hi explica: «[X. Casp] no hi perd el contacte pels permisos que li permeten algunes estades en ella [València], i pels viatges quejo faig a moment i em va enviant tot el que fa en una superació contínua. Alimentem molts projectes il·lusionats —encara som joves— i és en un viatge meu a Madrid en desembre de 1941 quan, passejant pel Retiro i mentre començava a nevar, els hi donem estructura que encara tardarà a materialitzar-se.»

64 Casp comenta sobre la negativa dels vells valencianistes: «Només dos eixemples: un senyor que ostentava els tituls de Lo Rat Penat de Mestre en Gai Saber i d'Honorable Escritor, estranyat de la nostra actitud [voler que torne a participar en el valencianisme]', nos digué a crits: '¿Qué a mi no me furtaren les cadires els rojos? ¡Arriba España!' Gran rao de pesia de les cadires. I un valencianiste molt efervescent abans de la guerra, quan anàrem a vore'l nos sentencià: '¡S'ha acabat per a sempre el jugar a patries i patrietes!'»; vegeu X. CASP: «Parle del meu...», art. cit.

65 Bausset reprèn el contacte amb Casp a partir d'una trobada casual: «A qui primer em vaig trobar va ser a Casp, a la plaça de la Reina. Ens vam abraçar i xarràrem de com estava tot. www.editorialafers.com

63

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

337

en una segona etapa, joves com ara Francesc de Paula Burguera o Joan Fuster66. A més, i a mesura que Casp i Adlert eixamplen la seua influència en els cercles literaris catalans i mallorquins durant els anys quaranta i cinquanta, formaren part de les tertúlies personalitats com, per exemple, Miquel Batllori, Jaume Vidal Alcover o Francesc de Borja Moll quan hi eren a València67.

No va ser, però, fins la publicació de Volar... que s'intensifiquen les relacions i l'interès dels catalans per València i s'esdevé la primera anada de valencians a Barcelona. A la fi d'octubre de 1943, Casp, Santmartí, Adlert i Carles Salvador (el qual acabava de publicar Nadal, ñor cordial) van a Barcelona «per fer una lectura de poemes Casp i jo [Carles Salvador] en la sessió d'octubre dels Amics de la Poesia'. Es féu la lectura i es publicaran uns llibrets.»68 La presentació en Amics de la Poesia anà a càrrec de Maurici Serrahima. Durant aquest viatge («Casacuberta és qui ho ha preparat tot»), coneixen Carles Riba, Clementina Arderiu, Miquel Dolç i Dolç (el qual anà a la lectura poètica a posta des d'Osca), la vídua de Joan Creixells, Miquel Coll i Alentorn69, J. V Foix, Josep Maria de Sagarra, Octavi Saltor, Josep Maria LópezPicó (el qual visiten) i Pere Bohigas, entre d'altres70.

Els comentaris, com era normal, eren molt negatius. Entre les males notícies que intercanviàrem, Xavier em va dir que Bayarrija no volia saber res del valencianisme. Per boca d'ell vaig saber que, com que era molt beat, els del Comité del seu barri li havien fet la vida impossible.

Em digué que, en els primers anys de la guerra, els rojos li llevaren la plaça que tenia de Belles Arts i que l'acovardiren. Estava tan fotut que, a Casp, li comentà que estava fart del d'abans, i que si Franco li diguera que no tornara a parlar valencià, que ell obeiria sense contradir-lo.» Vegeu S. VALLÉS: Converses..., op. cit., p. 97.

66

Sobre com es va produir el contacte entre Fuster i Adlert i Casp, F de Paula Burguera ens diu: «Pel que fa a l'encontre de Fuster amb Miquel Adlert i amb Xavier Casp, hi vaig tenir una certa participació. Al col·legi de jesuïtes, quejo havia deixat el 1942, havia arribat el pare Joan Bta. Bertrán, provinent del Principat i poeta en la nostra llengua. Durant aquest curs de 1946-47, i aprofitant quejo vivia a València pràcticament tota la setmana, anava al col·legi a visitar el pare Bertrán de tant en tant. I en dir-me, una vegada, que li agradaria conèixer Fuster, una vesprada ens acostàrem al col·legi. Va ser en aquella conversa que el pare Bertrán ens parlà d'Adlert i de Casp i la conveniència de conèixer-los. I així va ser. El pare Bertrán s'encarregà de concertar l'entrevista. A la qual jo no vaig assistir perquè, si no recordé malament, aquella entrevista entre Fuster, Adlert i Casp es produiria en passar l'estiu d'aquell any de 1947.1 aleshores jo me n'havia anat ja a Madrid a estudiar Ciències Econòmiques»: vegeu F de P BURGUERA: Es més senzill encara: digueu-li Espanya, Eliseu Climent, València:1991,pp. 70-71.

67 Pel que fa a com s'originen els contactes entre valencians, catalans i mallorquins, vegeu X. FERRÉ: NO tot era Levante..., op. cit.

www.editorialafers.com

68 Carta de Carles Salvador a Enric Soler i Godes datada el 4 de novembre de 1943, a A. Cucó iS. CORTÉS: Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencia durant el franquisme, Eliseu Climent, València:1997, p. 40.

69 Segons X. FERRÉ: NO tot era Levante..., op. cit., p. 51, nota 34, «la relació amb Miquel Coll provenia de l'avantguerra, ja que Unió Democràtica de Catalunya establí relacions amb

338

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

D'aquesta visita dels valencians a Barcelona li arriben notícies a Moll a través d'una carta que li envia Ramon Aramon el 14 de febrer de 1944: «Fa poc vam tenir En Carles Salvador i tres amics més a Barcelona. Ara manca que vingueu vosaltres (En Ferrà, En Massot i algun altre, els primers dies d'abril? Us rebríem amb els braços oberts).» 71 1, així mateix, Maurici Serrahima anota el 30 d'octubre de 1943: «Sopar a Cal Francès —darrera el mercat de la Boqueria— amb uns quants amics, en obsequi a Xavier Casp, Carles Salvador i altres escriptors valencians. Fa alegria de veure que allí també hi ha gent que es mou i que sent la proximitat entre ells i nosaltres.»72 A partir d'aquest viatge, les relacions entre València i Barcelona ja no es van interrompre, i bé de vegades van a València poetes com Riba o López-Picó73, bé els valencians van a Barcelona per fer conferències o lectures poètiques74.

També hi ha documentades estades a Mallorca des de 1944. La dada, ens l'aporta Llorenç Moya: «El 6 de juliol de 1944 vengueren a Mallorca dos poetes i un periodista [Adlert?] valencians, coneguts de Miquel Dolç. A Can Angelí, lloc on estiuegen els germans Massot, donaren el seurecital els dos germans Casp: Vicent i Xavier. L'obra Volar de Xavier, quejo tenia, me la signà amb una bella dedicatòria el poeta. L'endemà ens reunírem a Can Colom per a donar-los a conèixer quelcom de poesia mallorquina,

www.editorialafers.com

nuclis valencianistes d'ideologia pròxima, tal com s'esdevingué amb Francesc Soriano i Bueso».

De fet, a Acció publicà Pau Romeva, diputat al Parlament per Unió Democràtica de Catalunya.

10 Ibidem, pp. 40-41.

71 Carta conservada a l'arxiu de l'editorial Moll.

72 M. SERRAHIMA: Del passat quan era present, Edicions 62, Barcelona:1972, vol. 2, p. 140.

73 López-Picó va fer un recital poètic el 30 de març de 1946 (el que feia tretze) a l'Aula Mediterráneo sobre «Antología de poesías propias e inéditas»; vegeu F. SÁNCHEZ-CASTAÑER: Un lustro de actividad literaria en Valencia (1942-43 a 1947-48), València:1953, p. 40.

74 Per exemple, per una carta que Casp envia a Sanchis Guarner el 9 de desembre de 1946 ens assabentem del següent: «I bé; després, la nostra estada a Barcelona va estar més oficialment triomfal, o siga amb més demostracions d'admiració al poeta i d'apreciació al patriota. No amb l'agradívol tarannà amical teu. Vàrem estar objecte de veritables homenatges, principalment d'una banda per Bertran Oriola i Saltor, i d'altra per Casacuberta, Aramon i Coll Alentorn. Vaig fer uns recitals (seguint la selecció que tu em feres), i els poetes jóvens, sota el guiament d'Aramon, varen fer-me una sessió de llurs produccions a l'Ateneu. Aquesta idea afalagadora que es té allà de mi, m'ha permès d'entrar fins els més extremats punts directoris de tot allò i, tristament t'ho dic, he tret la impressió que hi ha molt més entusiasme, tasca i optimisme que bona orientació.» El 19 d'octubre de 1947, ens assabentem també de la lectura del «poeta català de València» Xavier Casp en la tertúlia del passatge Permanyer. El va presentar Octavi Saltor. Casp va llegir poemes d'Aires de cançó i Jo sense tu. Aquesta estada a Barcelona era la continuació de l'estada a Mallorca en commemoració de l'homenatge a Costa i Llobera.

Així ens ho fa saber Maurici Serrahima en una anotació del 24 d'octubre de 1947: «Dilluns passat, vam dinar a Les Set Portes amb en Xavier Casp i en Miquel Adlert, escriptors valencians —l'Adlert és advocat—, que eren per aquí de tornada de Mallorca, on havien anat per l'homenatge a Costa i Llobera. Eren al dinar en Benet, en Pere Puig Quintana, en Roca Caball, en Duran i Canyameres, en Rosquelles i l'Aramon.»

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

339

però els valencians vengueren tard degut a un retràs inesperat en la seva excursió per l'Illa. No obstant don Miquel Ferrà els llegí una antologia de la seva obra, i després el meu poema Quaresma. Acabada la lectura anàrem al Círcol Mallorquí on obsequiaren als poetes valencians amb un sopar de germanor. Degut a les circumstàncies de l'hora, el brindis es féu a can Colom, dedicant Xavier Casp un bell poema a Mallorca que contestà, amb un altre, el Sr. Colom. Aquestes salutacions s'imprimiren a la carta del sopar i les firmàrem tots per a portar-nos a casa un record perdurable de l'homenatge. »Un cop acabat el sopar recorreguérem la Murada i els carrers senyorials de Palma: Ca La Torre, La Portella, Can Formiguera, foren l'escenari de la nostra eixida, mentre una lluna rodona i resplendent surava dins la volta blanca i diàfana, amarada pels gessamins parfumats que guaitaven per entre els merlets dels murs dels jardins.»75 Malgrat els intents, la iniciativa de la revista tampoc no va tenir èxit fins al 1948 que publiquen Esclat, de la qual només editen tres números durant aqueix any76.

Més èxit, però, malgrat les nombroses dificultats amb la censura, van tenir en la publicació de llibres. El 1943 editen el primer poemari de Xavier Casp, Volar..., i fins a la publicació del primer número de la col·lecció «L'Espiga» el 1949 publiquen diversos llibrets depoesiai/?7aí/uefte,s77. El 1966 van tancar l'editorial a causa, segons els fundadors, de l'entrada en vigor de la Llei de Premsa, la qual els obligava a constituir-se en una entitat comercial.

La publicació de Volar... va obrir una via poètica diferent al neollorentinisme.

Fuster ben aviat es va fer ressò del llibre. A l'article publicat a VAlmanaque de Las Provincias para 1945, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana» (p. 396), hi diu: «En 75 L. MOYA: «Memòries literàries. Primera part (1916-1944)», Lluc (juny 1971), p. 15.; vegeu també X. FERRÉ: NO tot era Levante..., op. cit., p. 77.

76 La revista fou la plataforma de publicació i de llançament dels poetes que s'aplegaven al voltant de Torre com ara Sanç Moià, Emili Roca, Rafael Villar, Lluís Margarit, Bru Vidal o Fuster. Esclat també recull traduccions, articles, estudis sobre la llengua (de Sanchis Guarner, d'Enric Valor) i, com no podia ser d'una altra manera, l'orientació de la poètica del grup, defensada a l'article de Xavier Casp «Sobre València, el valencianisme i llurs coses», publicat al número dos. En aquest número Casp també es burla (i per això empra el pseudònim de Sereneta, queja havia utilitzat al Pensat i Fet per als textos humorístics), en «Cosetes d'ara», del sotmetiment dels intel·lectuals als «ismes» de moda. Sembla que cap al 1950-1951 hi hagué un intent de tornar a publicar la revista, com ho demostren les gestions de Fuster davant Riera Llorca, al qual sembla que li demana en un determinat moment que cerque un mecenes. En una carta del 27 d'agost del 1950, Fuster li diu: «Potser la reprenguem [Esclat] l'any que ve, si hom veu que la nova provatura d"Ariel' no té conseqüències desastroses.» J.

FERRER i J. PUJADAS: Epistolari..., op. cit, p. 32.

77

www.editorialafers.com

Segons Adlert i Casp («Torre, editorial», a Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, vol. 11), l'editorial Torre va publicar 62 títols, dels quals 51 corresponen a la col·lecció «L Espiga». Suposem que Adlert, entre els 62 títols, no hi inclou les plaquettes, ja que els nostres recomptes sumen un total de 72 títols.

340

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

ell [el silenci que imposà la guerra civil], encara, s'ha gestat la darrera promoció poètica, encesa en prometenses. Xavier Casp, un dels més sobresortits d'ella, en Volar... (1943), incorpora a un fons de senzill —de pur— classicisme l'alé del lirisme despullat i estrenu de les més recents experiències.» Fuster, des que va entrar en contacte amb Casp i Adlert, s'implicà en les seues activitats i hi participà activament. De fet, Torre li va servir de plataforma de llançament, ja que hi va publicar els primers llibres de poemes78, algun treball a Esclat19 i, aprofitant la xarxa de relacions que Casp i Adlert teixien, es va donar a conèixer en diversos cenacles literaris i revistes, com ara al número 21 d'Ariel, de gener de 1951, en què publicà un poema de Criatura dolcíssima.

La primera batalla entre valencíanístes de la postguerra Al cap de poc d'acabada la guerra, trobem la primera batalla de València entre els ratpenatistes i el tàndem Casp i Adlert, els quals van ser expulsats de Lo Rat Penat a començament de la postguerra per «separatistes»80. Vegem el resum que Casp fa a Sanchis Guarner en una carta del 12 de setembre de 1951 dels atacs rebuts per part dels ratpenatistes: «I ja ens fa riure bastant l'oir parlar de 'guerra' i nosaltres tan tranquils i àdhuc et diria que sense assabentar-nos. Perquè nosaltres no fem cap de 'guerra', la fan ells i la nostra indiferència i la continuació de la nostra tasca la consideren un 'atac'. (...) Per una vegada, que espere que serà la darrera que parlaré seriosament de la 'guerra', intentaré ésser ordenat i et donaré alguns detalls dels que em molesten però que ara és precís: actes meus en la Universitat (1945 i 1946); sessions de Torre (1947 i 1948); Esclat (1948). Totes aquestes actuacions són anteriors inclús a l'entrada d'ells al Rat, i a totes se'ls va obrir els braços a tothom sense cap mena de distinció. Recorda que en la teua conferència en Torre (30 de juliol del 1948) el Sr. Santmartí et va interrompre perquè vares fer una al- lusió contra el Rat. Posteriorment: lectura meua al Saló de Corts de la Generalitat (no vingué ningú d'ells; menys mal que l'enorme saló hi era ple)81; sessions de Murta82 (tu fores testimoni del sabotatge 78

www.editorialafers.com

Sobre Narcís [plaquette], el 1948, i Ales o mans, el 1949, en la col·lecció «L'Espiga».

També, suposem que amb l'ajuda material (paper, impremta) de Casp i Adlert, va publicaria plaquette Va morir tan bella , però no porta el logotip de Torre.

79 En concret, hi publica «Poemes» (Esclat, 1, p. 9) i l'article «Una primera nota sobre Europa» (Esclat, 3, pp. 41-43).

80 Podem trobar una interpretació del conflicte aF. de P BuRGUERA: Es més senzill encara..., op. cit., pp. 73-83, on n'assenyala com a causa no les diferències sobre criteris estètics (llorentinistes contra moderns) sinó l'afany de protagonisme de Casp i Adlert, que volien liderar en solitari el moviment valencianista. Pel que fa a l'expulsió d'Adlert i Casp de Lo Rat Penat, Adlert comenta: «nos expulsaren de 'Lo Rat Penat' per separatistes als quatre de la directiva d'Acció Nacionalista Valenciana que érem del Rat: el nostre president [Josep Vila Cabanes], Sanmartín, Xavier i io [sic].» Vegeu F. Ruiz LÓPEZ: «Dos hòmens...», art. cit.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

341

en la de Guillem Colom); Col·lecció l'Espiga (no arriben a mitja dotzena —de més d'un centenar— els subscriptors que poden considerar-se vinculats a ells); Gramàtica teua (crec que no cal parlar-te dels atacs, però t'adjunte una estadística interessant)83; Premi de la Diputació (exclusió del meu llibre buscant-li tres peus al gat, petició urgent d'un llibre al Sr. Almela i intent de processar a Miquel perquè restas en vaga de braços caiguts)84; Jocs Florals de Perpinyà (denúncia i sabotatge a l'homenatge); elecció de president d'Amigos de la Poesia', amb possibilitats de molta actuació en profit del valencianisme (em denuncien al governador pels Jocs de Perpinyà). I no et faig relació dels articles i notes, ni tampoc de dites, perquè seria el conte de no acabar i on arriben fins a aquell acte públic al Rat on el Sr. Almela féu un comentari sobre mi no com a poeta sinó com a marit infidel85. Això no és lluita.»86 Aquesta batalla va perjudicar notablement la projecció literària de Casp87 i va ultrapassar les fronteres locals88. Fuster, durant aquests anys, defensava la línia de renovació que representaven els plantejaments poètics de Casp respecte al grup ratpenatista.

81

L abril de 1949, Casp fa una lectura d'On vaig, Senyor? al saló de Corts deia Generalitat.

Recitals poètics que es feien en nom de la Diputació de València.

83 Vegeu la nota 89.

84 L'obra que Casp presentà al Premi València de Literatura (poesia) de 1950, Braçat, fou exclosa pel jurat perquè, segons aquest, no era inèdita. Casp li escriu a Sanchis Guarner: «El meu llibre no ha entrat a concurs, ja que el Jurat 'competentíssim' me l'ha exclòs perquè han trobat en ell dues o tres poesies que havien estat publicades al Almanaque de Las Provincias» (carta a Sanchis Guarner del 30 de juny de 1950, Arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana); vegeu també S. CORTÉS: València sota el règim..., op. cit, pp. 266-268.

85 Aquest atac d'Almela dol moltíssim a Casp. En una carta enviada a Sanchis Guarner el 17 de juliol de 1949 li diu sobre el tema: «M'ha arribat a oïdes que es queixa [Almela] perquè jo parlí malament d'ell en la meua conferència a la Universitat; ell no va assistir-hi i, per tant, s'ha hagut de refiar de qualsevol malintencionat. Done gràcies a Déu que em demanaren que tal conferència fos escrita; ara t'adjunte una còpia del que digui d'ell; tu jutjaràs. (...) ell s'ha llançat a atacar-me barroerament vinga o no vinga a to, fins a l'extrem que en la seua lectura al 'Rot-pagat' digué públicament que l'escandalitzava quejo, essent casat, dediqués el meu darrer llibre a una dona que no és la meua. Creus, amic Manolo, que açò és seriós! Creus que puc fer cas?»

86 Carta conservada a l'Arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana.

87 A I'Almanaque de Las Provincias de 1950 (que recull els esdeveniments de 1949), ja no trobem l'habitual col·laboració de Casp i Adlert (ni tampoc d'altres escriptors catalans i mallorquins, com era habitual fins aleshores), i sí la col·laboració d'escriptors de l'àrea ratpenatista. Això coincideix amb el canvi de director de Las Provincias'. Teodor Llorente Falcó mor el 1949 i és substituït per Martí Domínguez. Tampoc ni Casp ni Adlert no entren a formar part de la comissió del Diccionari català-valencià-b alear a causa de la baralla; i, a l'últim, Casp es desvincula de la seua participació en la revista Raixa i deixa de fer les cròniques de València per al «Cap d'any» que edita Moll (de fet, només hi col·labora en el volum de 1956).

88 Sanchis Guarner i també Josep M. de Casacuberta es convertiren en testimonis i, de vegades, en forçats àrbitres de la situació. www.editorialafers.com

82

342

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

A Y Almanaque de Las Provincias para 1949, a les pagines 200-202, trobem un article de Fuster (amb el pseudònim de «T. Blanch») titulat «Subvencionem la literatura» en què, entre altres coses, diu: «I, per l'amor de Déu! Que no se'ns objecte amb l'argument dels premis als Jocs Florals. Des de que es fundaren els del Rat-Penat —citemlos només per més coneguts— hom ve dient-ne: o renovar-se o morir. I, com és natural, no s'han renovat. Ni s'han mort, segons l'opinió dels organitzadors.» En aquests anys de la fi dels quaranta, segons el comentari anterior i el fragment de la carta que hem reproduït abans adreçada a Carles Salvador, Fuster estava allunyat, si no decididament en contra, dels plantejaments estètics de Lo Rat. De tota manera, a causa de la virulència que va adquirir el conflicte entre els ratpenatistes i Torre89, Fuster es va distanciar a poc a poc de Casp i Adlert no pas sense que aquests li ho retraguessen90.

La unitat de la llengua catalana, per contra, no fou objecte de polèmica durant els primers anys de la postguerra i, de fet, els escriptors seguiren el model de les Normes de Castelló. Solament trobem una nota discordant quan, el 1947, elvell valencianista i anticatalanista Josep M. Bayarri va publicar unes «normes anormals d'ortografia i El vers valencià», en paraules de Xavier Casp91. No va tenir ressò aquesta proposta

89 Com a exemple del mal ambient literari valencianista que es vivia a València a la fi dels anys quaranta i començament dels cinquanta, llegim el que escriu Fuster a Riera Llorca en una carta del 4 d'agost de 1951: «Amb l'ajut d'aquests dos 'escriptors' [Rosa Soriano i González Martí] aconseguiren fer-li la vida impossible a Casp en la Institució Alfons el Magnànim, primer, d'on hagué de dimitir, i ara, quan anava Casp a intervenir en uns Amigos de la Poesía, a fi de convertir-ho en Amics de la Poesia, l'han denunciat per roig i separatista, ja que va anar als Jocs de Perpinyà, etc. El governador ha posat el veto a Casp i la policia li ha fet un parell de visites sense importància. En total resumit: que els del grup Adlert (del qual ja me n'havia separat) han quedat arraconats i ara es limiten ales seues edicions... amb prou feines (perquè quan aparegué la Gramàtica de Sanchis, Salvador s'apressà a publicar-ne una altra —unes «lliçons», molt elementals— que, venent-se a 10 pessetes, ha desbaratat la venda de l'altra, i així l'editorial Torre té un dèficit imponent; un altre detall: Salvador, quan publicà la seua gramàtica declarà a la premsa que no hi havia res en aquest ram abans d'aquella obra mestra, i Sanchis, amb tota la raó, se n'ha molestat moltíssim). El grup Salvador, pel seu compte, es dedica a fer molt de soroll —la Taula de Poesia, els Jocs del Rat, concursos, etc.—; però com que llevat del mateix Salvador, d'Almela i potser d'algun altre, la resta l'únic que fan es posar en ridícul la literatura i el bon nom de València (voldria que veiesses algunes coses!), en realitat llurs activitats són absolutament estèrils.» Vegeu J. FERRER i J.

PUJADAS: Epistolari..., op. cit., p. 130.

90

www.editorialafers.com

Així, Casp, en una carta a Sanchis Guarner, li comenta: «Lactitud de Fuster, malparlant també del caràcter de Miquel, és com la d'ells i, dissortadament, bé a reforçar-la. (...) Lactitud de Fuster és descoratjadora, Manolo, perquè és d'una comoditat (per no dir egoisme) que si tu, Miquel, jo, pensàrem així, no hauria estat possible Fuster en el panorama valencianista perquè el valencianisme seria una cosa museable»; carta conservada a l'Arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana. Vegeu també A. Cucó iS. CORTÉS: Llengua i política..., op. cit., pp. 98-103.

91 Segons explica Xavier Casp a Manuel Sanchis Guarner en una carta datada el 14 de juliol de 1947 i conservada a l'Arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana.

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

343

ortogràfica de Bayarri, encara que Joan Fuster, amb el pseudònim de Llorenç Mariner92, li va replicar amb l'article «Sobre ortografies i coses per l'estil» en què, entre altres coses, afirma: «Es d'una inefable inconsciència no adonar-se que, vui, qualsevol cosa encara que només siga que la prolongació del desori ortogràfic, pot ser perillosa, quasi fatal, per a l'esdevenidor literari de la llengua.»93

El Centro de Cultura Valenciana El Centro de CulturaValencianaJuntamentambLo Rat Penat, fou l'altra entitat que ben aviat començà de nou les seues activitats. El 1939 el governador civil va constituir una junta de govern provisional i va nomenar Teodor Llorente Falcó degà de l'entitat, que ho fou fins al 1941. Aquest any el governador civil va nomenar nou degà Francisco Martínez Martínez94. Sembla, de tota manera, que l'activitat del Centro de Cultura no fou gaire intensa durant aquells primers anys de postguerra, com ho demostra el fet de la poca activitat que s'hi va desenvolupar95. A més, cal destacar que tot i que el 1940 es va tornar a emprendre l'edició de la revista del Centro, els Anales del Centro de Cultura Valenciana, no es publicà cap article en valencià fins al 194996, malgrat que abans de la guerra hi era corrent l'aparició d'articles en aquesta llengua. Entre altres, hi escriviren en català: Miquel Batllori, Josep Beneyto Pérez, Nicolau Primitiu, Santiago Carreres Zacarés, F. Carreres Calatayud i F. Mateu Llopis. De fet, el Centro tenia per objectiu el conreu de la història regional97; i ja abans de la guerra es van crear una sèrie de seccions de treball que estudiaven temes de llengua i literatura, etnografia, folklore, història i arqueologia, prehistòria i antropologia98. Aquest caràcter erudit i tancat del Centro, la junta directiva del qual estava formada pels prohoms de la ciutat de València, va fer que no tingués pràcticament cap impacte en el món valencianista de la postguerra.

92

97

F ROCA TRAVER: La Real Academia..., op. cit., 24.

98

Ibidem, p. 34. www.editorialafers.com

Sabem que Llorenç Mariner és un pseudònim de Fuster per una carta que Xavier Casp envia aSanchis Guarner (datada el 14 de març de 1948 i conservada a l'Arxiu Sanchis Guarner de la Biblioteca Valenciana), en què, en una postdata a mà, escriu: «A VAlmanaque va un article signat per Llorenç Mariner; és seudònim [sic] de l'amic Fuster; així no penses qui serà».

93 Publicat a V Almanaque de Las Provincias para 1948, pp. 451-453.

94 F ROCA TRAVER: La Real Academia de Cultura Valenciana, Generalitat Valenciana, Valéncia:1996, p. 34.

95 «Una de les coses que més sorprèn de les anotacions de Nicolau Primitiu als seus dietaris, especialment les dels anys immediats a l'acabament de la guerra, és la seua presència a les reunions, per ex., del Centre de Cultura Valenciana a les quals només acudeix ell i, com a molt, un altre, durant un llarg període de temps»; vegeu RosaGólvlEZ CASAN: Nicolau Primitiu Gómez Serrano..., op. cit., p. 128.

96 L'article en concret és «De Paleotoponímia Valenciana. Onda i Quartonda», de Nicolau de Sueca (Nicolau Primitiu), pp. 65-99.

344

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

Institució Alfons el Magnànim A l'abril de 1948 es va crear la Institució Alfons el Magnànim, dependent de la Diputació de València. Aquesta Institució, organitzada en diferents seccions (Literatura, Història, Economia, Musicologia i Folklore, Estudis Artístics i Investigació Prehistòrica), va representar per a la vida cultural valenciana disposar d'una plataforma estable, amb recursos econòmics, oberta a la cultura autòctona" i amb una gran projecció, sobretot si tenim en compte que a València no hi havia cap organisme d'aquesta mena. La secció de Literatura i Estudis Filològics va crear la col·lecció «Murta» que, segons la propaganda, «publica textos de poesía contemporánea en castellano, catalán, valenciano y mallorquín». Aquesta col·lecció, portada pel pare Joan B. Bertran i Xavier Casp, va publicar llibres del mateix Casp, de Josep M. LópezPicó, de Francesc Almela i Vives, d'Ernest Martínez Ferrando, de Caries Salvador i de Joan Fuster100; i a partir del 1951 la Revista Valenciana de Filología. El 1950 la Institució va convocar els Premis València en les modalitats de poesia, narrativa i teatre.

Altres plataformes culturals í tertúlies A més de les institucions, altres vehicles que van permetre l'expressió de literatura en català van ser algunes publicacions periòdiques. A més de la revista fallera Pensat 1 Fet, que el 1940 ja es va publicar en valencià, i d'Esclat, destaca 1' Almanaque de Las Provincias, en particular el període que vades del 1940 fins al 1950101. Durant aquests anys, i sota la direcció de Teodor Llorente Falcó, hi publiquen autors valencians, catalans i mallorquins, com ara Josep M. de Casacuberta, Miquel Ferrà, Joan Fuster102, Xavier Casp, Rosa Leveroni, Enric Duran i Tortajada, Carles Salvador, Miquel Dolç o Josep M. López Picó, entre molts altres.

Teodor Llorente Falcó va aixoplugar poemes o treballs d'autors que difícilment podien publicar ales seues terres d'origen, ja siga Catalunya o Mallorca. Ja hem vist 99

www.editorialafers.com

De fet, ja al desembre de 1948, Sanchis Guarner hi va fer quatre conferències sobre lingüística valenciana; Almanaque de Las Provincias para 1949, pp. 41-42.

100 Els títols en català i l'any de publicació són els següents: X. CASP: On vaig, Senyor?Sensacions de la Passió (1949); J. M. LÓPEZ-PICÓ: Tríptic de la fidelitat (1950); F. ALMELA I VIVES: La columna i les roses (1950); E. MARTÍNEZ FERRANDO: Les llunyanies suggestives (1952); C. SALVADOR: El fang i l'esperit (1952); i J. FUSTER: Escrit per al silenci (1954).

101 S. CORTÉS: «Premsa literària valenciana de postguerra: el cas del' Almanaque de las Provincias, Caplletra, 10 (1991).

102 Fuster hi publica: «Alguns poemes» {Almanaque de Las Provincias para 1947, pp. 507508), «Quatre sonets» {Almanaque de Las Provincias para 1948, pp. 241-242), «Dol per a un mort nostre» (poema), i els articles «Subvencionem la literatura» {Almanaque de Las Provincias para 1949) i «Sobre ortografies i coses per l'estil» {Almanaque de Las Provincias para 1948).

ELS PRIMERS ANYS DE LA POSTGUERRA

345

que el seu nom figura en algunes institucions valencianistes, com ara el Centro de Cultura. Llorente Falcó va ser un dels valencians que van fugir en començar la guerra civil a la «zona blanca» (com deia ell mateix) i, en concret a Sant Sebastià, i que van fer campanya per exculpar el País Valencià de qualsevol intent separatista103: «Siendo lo que era natural que ocurriese, que el Gobierno de la ciudad [Sant Sebastià] adoptara medidas para impedir que continuara aquella anomalía [que es parles més català i basc a Sant Sebastià el 1937que castellà], yque siendo en realidad la cruzada contra vascos y catalanes recalcitrantes, vinieran a pagarlo los inofensivos valencianos, que jamás utilizaron su verbo más que para expresar sus sentimientos íntimos y con el que nunca renegaron de la patria común.»m A més, i tot parlant de l'èuscar, aprofità per reivindicar per a la dreta la defensa de la llengua i la cultura autòctones: «Sabía yo que en San Sebastián había, antes del Movimiento, varias entidades con la misión de cultivar y difundir la lengua vasca, como Euzkal-Esnales, que se publicaba una 'Revista Internacional de Estudios Vascos 'y otra escrita en castellano y en vasco titulada Euzkalerriare-Alde', elocuente manifestación de que la lengua euskara se apagaba en la ciudad y del ansia muy natural de impedirlo. Porque yo no puedo creer que los separatistas y los rojos que en tropel abandonaron la capital guipuzcoana, fueran los únicos que hablaran constantemente y en todas partes el vascuence.»10S El fet és que amb la mort de Llorente Falcó el 1949 i el canvi de director de Las Provincias, que passà ara a les mans de Martí Domínguez, Y Almanaque deixà de publicar articles i poemes dels autors de l'òrbita de Caspi Adlert—incloent catalans i mallorquins— i es va nodrir d'escriptors de la tendencia defensada pels ratpenatistes.

D'altra banda, pel que fa a les tertúlies, a més de la que es feia a casa d'Adlert o de Casp, també se'n feia una altra al Cercle de Belles Arts (on acudia Carles Salvador), la dels «Nocturnos», la del Gato Negro (animada per Pedro Caba) i la dels comediògrafs valencians, entre altres106.

El canvi de dècada El 1948-1949, per tant, marca un canvi substancial en el món cultural valencià.

D'una banda, Lo Rat Penat es reestructura, amplia les seues seccions i comença els cursos de llengua; al mateix temps, l'altre gran pol cultural valencianista de caràcter privat, Torre, adquireix més rellevància (mig clandestina amb la revista Esclat, i a la llum amb la col·lecció «L'Espiga») i influència als àmbits culturals catalans i mallor103

S. CORTÉS: València sota el règim..., op. cit, pp. 44-53.

T. LLORENTE FALCÓ: Los valencianos en San Sebastián, Impremta F. Domènech, València: 1942, p. 48.

105 Ibidern, p. 164.

106 V CALVO ACACIO: «El año literario», Almanaque de Las Provincias para 1947, p. 366. www.editorialafers.com

104

346

FAUST RIPOLL DOMÈNECH

quins. D'una altra, la creació de la Institució Alfons el Magnànim representa una important base per a desenvolupar projectes i animar el món literari valencià.

La campanya de promoció del Diccionari català-valencià-balear—que es va exposar del 12 al 23 de desembre del 1951 a l'Ajuntament de València— va representar especialment un fort impuls per al valencianisme, ja que va mobilitzar molts activistes i va rebre el suport dels mitjans de comunicació locals107. A més, continuen les tertúlies com ara les de Torre, les que tenien lloc a les llibreries Dávila i Rigal, l'esmentada dels «Nocturnos», o les organitzades per Mariscal Herrando (pare del dissenyador Xavier Mariscal), on acudien, entre altres, el pintor Pedro de Valencia i el poeta Vicente Gaos108. En altres àmbits culturals, el 23 d'octubre de 1956 alguns intel·lectuals i artistes, amb el patrocini de 1'Instituto Iberoamericano de Valencia, van crear el Grup Parpalló, i la revista Claustro. Portavoz universitario falangista, encara que en castellà, va acollir la firma de Joan Fuster, Francesc de Paula Burguera, Josep Iborra i el pare Juan Bautista Bertran, SJ, entre altres. Els anys cinquanta veuran, a més de la consolidació d'una nova generació d'escriptors (Fuster, Burguera, Jaume Bru Vidal, Rafael Villar, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés), la tornada de Mallorca de Sanchis Guarner i l'arribada a la Universitat de València de Joan Regla i Miquel Tarradell, la creació de l'editorial Sicània i la revista del mateix nom de la mà de Nicolau Primitiu, i la publicació (i, per tant, projecció fora de l'àmbit local) d'obres d'autors valencians en editorials com Moll o Albertí.

107

X. FERRÉ: NO tot era Levante..., op. cit., pp. 97-140.

108

www.editorialafers.com

Per a aquestes dades del món cultural valencià dels cinquanta, vegeu Fernanda ZABALA: La Valencia de los años 50, Carena, Alaquas:1998.

a f e r s 42/43 (2002)

ENRIC PUJOL Historiador

Joan Fuster, símbol de la represa nacionalitzadora dels anys cinquanta

Les raons d'un «miracle» Els anys cinquanta foren per a Joan Fuster els de la seva consagració com un dels nous valors intel·lectuals del moment. Fins i tot hi ha una data concreta que marca el seu ascens al «nucli dur» de la intel·lectualitat de l'època: el 1954, l'any que visita Barcelona i es presenta davant el reduït cercle de les figures capdavanteres de la resistència cultural. La seva renovadora proposta de superació del provincianisme propi (i del de tots plegats), centrada en la definició de quin era l'àmbit nacional comú, creà un tal impacte, ja des de la seva formulació primera exposada en l'article «València en la integració de Catalunya» (1950)', que molts dels seus contemporanis arribaren a considerar-lo, senzillament, un «miracle»; una consideració que es veié acrescuda pel fet que era una veu que provenia de València. El seu gran mèrit fou el d'haver estat capaç de precisar, de manera coherent i brillant, allò que d'altres potser pensaven però que no podien o no s'atrevien a definir obertament.

Per què Fuster va ser capaç de fer-ho? Primerament hi ha, sens dubte, una qüestió de geni personal. La combinació dels seus dots de pensador amb els d'escriptor li

www.editorialafers.com

1 Publicat a La Nostra Revista, Mèxic (juny 1950). Reproduït modernament a J. FUSTER: Textos d'exili, edició i estudi introductori a cura de Santi Cortés, Generalitat Valenciana, València: 1991, pp. 47-49.

348

ENRIC PUJOL

possibilitaren exposar i desenvolupar la seva proposta d'una manera que defugia l'encarcarament dogmàtic i sentimentalista. Va saber utilitzar la raó, amb no poques dosis d'escepticisme metòdic i d'una ironia que podia arribar a ésser sarcàstica2.

Així, evità la rigidesa i aprofundí el rigor de la seva argumentació. Segonament, cal considerar la seva condició de «perifèric», que li possibilità ser més agosarat en els plantejaments i exposar més obertament una problemàtica que la majoria d'intel·lectuals del «nucli central» barceloní defugien (i encara defugen) per pur provincianisme operpor de ser desautoritzats amb expressions com «expansionistes», «pancatalanistes» i d'altres blasmes similars. Gràcies a la seva condició, ell va poder realitzar una proposta clarament unitària i, al mateix temps, respectuosa amb la complexitat nacional de la qual, precisament, partia el seu plantejament. Cal tenir en compte una darrera consideració: la coincidència de la seva maduresa personal (malgrat els condicionaments de tota mena als quals estava sotmès) amb un moment de maduresa col·lectiva, d'inequívoca represa cultural i nacional, després d'una dècada d'angoixós resistencialisme. Això li concedeix avui un inequívoc valor simbòlic, de brillant exponent d'una cultura que no tan sols havia aconseguit subsistir, sinó que a més havia pogut emprendre nous camins de renovació3.

Uns anys paradoxals La dècada dels cinquanta pot ben bé titllar-se de paradoxal. Mentre que, d'una banda, es visqué una evident represa cultural i nacional catalana, d'altra banda fou també l'època de la consolidació del règim franquista. El manteniment de la dictadura del general Franco fou possible per la nova conjuntura internacional provocada per l'inici de la guerra freda, que va reduir pràcticament a la condició de fenomen testimonial les protestes internes contra la dictadura —com ho fou la vaga de tramvies de Barcelona del 1951, que pot ésser considerada com el primer moviment de masses antifranquista d'ençà del final de la guerra d'Espanya. Dos fets de caire diplomàtic foren els que marcaren aquesta nova etapa d'afermament del règim: els pactes amb 2

Recentment, Júlia Blasco ha reivindicat la categoria de Fuster com a pensador a Joan

www.editorialafers.com

Fuster: converses filosòfiques, Tres i Quatre, València:2002.

3 La noció de represa, entesa com a reelaboració del passat orientada al futur, ja es trobava en l'obra del filòsof danès Soren Kierkegaard i Josep Carner l'aplicà al cas català en la presentació que féu, el 1947, de la Revista de Catalunya, quan aquell any reaparegué editada a París.

Com ha explicat Joan Triadú, el grup de la revista clandestina Ariel, de Barcelona, recollí el mot d'ordre de Carner i procedí a realitzar «una anàlisi històrica vàlida de tot allò que era incorporable, integrable, salvable» (Una cultura sense llibertat, Aymà, Barcelona:1978, p.

46). Encara recentment, l'escriptor Alain Robbe-Grilletha defensat aquesta noció de represa com a procediment bàsic de renovació de la cultura europea contemporània (entrevista de Jean-Jacques Brochier, Magazine littéraire, 402, octubre 2001).

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

349

els EUA i amb la Santa Seu, ambdós signats el 1953. El reconeixement del bloc occidental implicà també, però, el final de l'autarquia franquista i, doncs, de la continuïtat de l'etapa d'aïllament polític i econòmic practicat pel règim durant tota la dècada dels quaranta. A partir d'aleshores, encara que en principi fos molt tímidament, començaren a sentir-se les repercussions dels grans canvis que es produïren arreu d'Europa d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial i que a la llarga —especialment durant els anys seixanta— comportaren una modificació profunda de la societat constreta políticament al franquisme. Ja als anys cinquanta, malgrat les limitacions de la dictadura, aquestes importants modificacions d'escala continental començaren a sentir-se en determinats sectors de l'elit cultural.

L'establiment del model econòmic keinesià a la denominada aleshores Europa occidental (base del que s'ha conegut com a «societat de consum» i com a «estat del benestar») fou el punt d'arrencada d'un dels períodes d'auge econòmic més importants de tots els temps, cosa que comportà la formació d'un nou model social dotat d'un seguit de valors i d'una mentalitat que aleshores foren considerats com a «nous» i com l'encarnació mateixa de la «modernitat». Superada la fase inicial de la reconstrucció de les destrosses materials produïdes per la guerra, aquest auge no féu sinó augmentar acceleradament fins a principi dels anys setanta (i va arribar al seu punt àlgid durant la dècada dels seixanta). La idea d'un creixement econòmic sense fi fou assumida col·lectivament i va anar lligada a la noció d'un progrés social també indeturable. En el terreny de les idees, sorgiren nous corrents (com ara l'existencialisme o els neomarxismes) que van somoure profundament el pensament de l'època. De tota aquesta efervescència econòmica i intel·lectual, no n'arribà, als territoris catalans de l'estat espanyol, sinó un ressò força esmorteït per les restriccions del règim dictatorial, per bé que fou transcendental per a la cultura i la intel·lectualitat de l'època4.

La resistència cultural dels anys quaranta havia assolit el seu principal objectiu: evitar la pura desaparició de la llengua i la cultura pròpies. Era molt llunyà, però, l'objectiu de l'oposició política de fer caure la dictadura. Davant aquest doble fenomen d'afermament del règim dictatorial i de contenció del genocidi cultural, s'imposava una nova estratègia: la represa pública. Així ho ha formulat un dels destacats impulsors del moviment (i antic resistent de la dècada anterior), Joan Triadú: «a mesura que el règim subsistia, l'exili i la clandestinitat (cultural) perdien part del seu sentit o esdevenien insostenibles i la tasca principal se centrava en la represa pública i, amb ella, en la dura i llarga resistència contra el descoratjament, la rutina, el tancament en una reserva cultural (...), en definitiva, contra una nova decadència per al ben morir.»5

www.editorialafers.com

4 Cal dir, en aquest sentit, que la intel·lectualitat de l'exili en quedà molt més afectada d'aquests grans canvis culturals (fins i tot la que es trobava al continent americà) per no estar subjecta aun control ideològic tan ferri com el que patia la intel·lectualitat de l'interior.

5 J. TRIADÚ: «La resistència cultural», a Ulisses. Enciclopèdia de la recerca i la descoberta, E. Ulisses, Barcelona: 1978, vol. XI, p. 88.

350

ENRIC PUJOL

Per part del règim dictatorial hi hagué fins i tot cert canvi d'actitud, fruit de la perseverança resistencial, que ha estat registrat per Maria Josepa Gallofré: «Els documents interns del règim parlaven, a la tardor del 1951, de 'nuevas normas sobre idiomas regionales' per referir-se a l'esperit amb què eren tractats; és a dir, que de la prohibició total del 1939, passant per la mínima tolerància del 1946, s'arribà a les 'nuevas normas'. Ara bé, aquestes, igual que les antigues, tampoc no foren mai explicitades, tot i que continuaren sent el resultat de l'aplicació, totalment excloent o simplement molt restrictiva, de la normativa de censura prèvia vigent des dels anys de la guerra. Les 'nuevas normas' van significar una despenalització de l'edició de llibres, sobretot la de textos originals catalans. Però, inicialment, les expectatives eren molt més àmplies.»6 Aquesta mínima «despenalització» no tan sols activà l'edició en català, sinó que a més permeté instituir un seguit de premis literaris que serviren com a plataformes de divulgació i d'estímul i com a testimoni públic de la persistència d'una literatura catalana més o menys adequada als nous temps. Així mateix, es va poder comptar amb eines bàsiques com diccionaris i gramàtiques, ja que, per exemple, foren reeditáis el Diccionari general de la llengua catalana (1954), la Gramàtica catalana (1956) i les Converses filològiques (1954-1956) de Pompeu Fabra7. Malgrat aquests elements clarament positius, existiren encara unes limitacions molt fortes, ja que, com ha explicat la mateixa Gallofré, durant tota la dècada continuà la prohibició de traduir al català obres estrangeres i la publicació legal d'una revista en l'idioma propi fou una empresa «impossible» de dur a terme8.

Els avenços en la recuperació de la cultura pròpia comportaren també una represa en l'articulació de les relacions entre els territoris catalans. Si als anys quaranta les relacions se cenyien bàsicament als vincles estrictament personals (poetes i intel·lectuals de València o de Mallorca que assistien als cenacles culturals barcelonins i viceversa), ja a principi dels anys cinquanta es consolidà una plataforma comuna que serví perquè les relacions entre els diferents territoris prenguessin un inequívoc caire orgànic: l'Obra del Diccionari català- valencià-balear. La iniciativa de reprendre el diccionari concebut per Antoni M. Alcover (abans de la guerra només n'havien sortit dos volums, l'un el 1926 i l'altre —ja adaptat a la normativa de l'IEC—, el 1935) partí del seu deixeble Francesc de Borja Moll, que hi havia col·laborat ja des del 1920 i que des del primer terç dels anys quaranta va poder comptar amb l'assistèn6

www.editorialafers.com

M. J. GALLOFRÉ: «La represa cívica i cultural», a Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, Barcelona: 1997, vol. IX, p. 332.

7 Convé remarcar que fins itot algunes d'aquestes obres eminentment filològiques patiren també els rigors de la censura. Així, al Diccionari general s'hagueren de modificar alguns dels exemples deies veus. Vegeu «Reincorporació al Diccionari general de la llengua catalana de les supressions atribuïdes a la censura», a Documents de la secció filològica I, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona: 1990, pp. 73-75.

8 M. J. GALLOFRÉ: «La represa cívica...», art. cit., p. 348.

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

351

eia d'un altre gran filòleg, el valencià Manuel Sanchis Guarner9. Paral·lelament a aquesta iniciativa globalitzadora, els diferents territoris tendiren a reforçar els nuclis propis per tal d'assajar un intent de represa cultural generalitzada, per bé que en alguns casos començaren a sorgir divergències profundes motivades per imperatius de renovació conceptual i generacional (que no eren aliens al ja esmentat canvi de mentalitat profund que es vivia a l'Europa de l'època). Així, a València, en el grup de l'editorial Torre fundat per Xavier Casp i Miquel Adlert a principi dels anys quaranta (i des d'un primer moment molt ben relacionat amb Barcelona i Mallorca i amb els impulsors del Diccionari català-valencíà-balear) es produí, vers el 1951, una ruptura que va tenir una notable transcendència. El protagonista d'aquesta dissidència era Joan Fuster.

Vigència del món cultural de l'exili Fuster s'havia incorporat al grup comandat per Casp l'estiu del 1947 (quan havia acabat ja els seus estudis de dret i tenia vint-i-cinc anys), cosa que li va permetre, al llarg dels quatre anys següents, no tan sols participar del món literari de la ciutat de València, sinó també connectar amb distingides personalitats d'arreu de l'àmbit lingüístic com F. B. Moll, M. Sanchis Guarner (aleshores resident a Mallorca), Miquel Batllori, Miquel Dolç o Josep M. de Casacuberta10. No en va aquest cenacle ha estat qualificat per Pau Viciano com «el referent més sòlid del valencianisme cultural de la postguerra»''. Així mateix, al si d'aquest grup, Fuster es donà a conèixer com a poeta, ja que l'editorial Torre li publicà els seus primers llibres de poesia: Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949).

Aquesta, però, no era pas l'única plataforma literària de què disposava. Un any abans de la seva incorporació al cenacle de Casp, el 1946, havia participat en la fundació, conjuntament amb José Albi, de la revista Verbo. Es tractava d'una publicació editada a Alacant i redactada en espanyol en la qual Fuster maldava per inclourehi a cada número alguna poesia en català o algun article sobre literatura catalana. Per més que aquesta fos una experiència editorial condemnada a esgotar-se ràpidament 9 L'historiador Xavier Ferré ha fixat el moment de l'inici dels nous treballs a Mallorca el 1948, i ha explicat que el secretariat barceloní es constituí el 1950 (amb Joan Ballester al capdavant, secundat per Manuel Blasi i Joan Mateu) i que el valencià ho féu el 1951 (amb Josep Cano Marquès, Joan B. Carles Llamosí, Leopold Martínez Vidal i Enric Valor —que fou substituït per Emili Beüt el setembre del mateix 1951). Vegeu X. FERRÉ: NO tot era

www.editorialafers.com

'LevanteFeliz'. Nacionalistes valencians (1950-1960), Alambor, Benicarló:2000, p. 98.

10 Sobre les anades de J. M. de Casacuberta a València i, en general, sobre les relacions que aleshores es mantenien entre el nucli barceloní i el valencià, vegeu X. FERRÉ: NO tot era 'Levante Feliz'..., op. cit., pp. 49 i ss. Pel que fa a la relació entre Fuster i M. Sanchis Guarner i F B. Moll, vegeu respectivament els dos volums de Correspondència de l'escriptor de Sueca: vol. 4 (a cura d'Antoni Ferrando, Tres i Quatre, València:2000) i vol. 5 (a cura de Joan Puchades, Joan Ferrer i Josep Ferrer, Tres i Quatre, València: 2002).

11 Josep Pla-Joan Fuster, El Temps, València: 1997, p. 275.

352

ENRIC PUJOL

pel decidit decantament de Fuster envers el conreu de la llengua pròpia, tingué indirectament un paper en la seva descoberta del món intel·lectual de l'exili. Verbo mantenia intercanvi amb la Revista de Indias, on aparegué un article signat pel professor mallorquí Francesc de Sales Aguiló, aleshores exiliat a Colòmbia, que despertà l'atenció de Fuster sobre les activitats culturals realitzades a l'exili i que el va moure a escriure una carta al seu autor el desembre del 194912. En la relació epistolar que s'establí, Aguiló l'informà de la inexistència d'una publicació periòdica en català a Colòmbia i li parlà de la importància de La Nostra Revista, que s'editava a Mèxic13.

Així, a principi de març del 1950, Fuster escriví al director d'aquella publicació, Avel·líArtís i Balaguer, per tal de fer-hi una possible col·laboració i rebé una resposta signada pel secretari de la revista, Vicenç Riera Llorca, en què s'acceptava el seu oferiment. D'aquesta manera s'inicià la seva fructífera participació en la premsa de l'exili (que es perllongà fins ja entrats els anys seixanta), com també una rica correspondència amb Riera Llorca, que es convertí en un interlocutor privilegiat14. Cal tenir present que Riera Llorca estava molt interessat en la participació de gent d'arreu dels territoris catalans en la definició d'un projecte nacional conjunt. Ell mateix havia defensat aquesta opció unitària des de les pàgines dels Quaderns de l'exili (on havia col·laborat amb el nom de Vicenç Llorca), jaque aquesta revista tenia precisament com un dels punts programàtics que «Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació»15. I aquesta concepció bàsica fou una constant de les seves col·laboracions en altres capçaleres i en la mateixa publicació de la qual era secretari aleshores. No ha de sobtar, doncs, que fos Riera Llorca qui proposés a Fuster que, en el seu primer article, tractés aquesta qüestió. Així, es gesta l'escrit «València en la 12

Larticle en qüestió era «Mireya cumple noventa años», aparegut al número 109 (maigjuny 1949). Vegeu J. FUSTER: Correspondència, vol. 2, a cura de Santi Cortés, Tres i Quatre, València: 1998, p. 16. En aquesta obra, Cortés matisa (com s'encarrega d'explicitar ell mateix) la versió dels fets que anteriorment havia donat a Textos d'exili (Generalitat Valenciana, València: 1991). Sobre Francesc de Sales Aguiló existeix una semblança reivindicativa a J. MASSOT

www.editorialafers.com

I MUNTANER: Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona:1992, pp. 181-209.

13 Albert Manent l'ha definida com una «plataforma cultural amb atenció a la política» i l'ha caracteritzada ideològicament d'aquesta manera: «La lluita per la catalanitat sense partit la féu eclèctica en estètica i, fins on és possible, en ideologia, per bé que hi predominava el pensament de figures lligades a Esquerra Republicana i a Acció Catalana». Vegeu A. MANENT: La literatura catalana a l'exili, Curial, Barcelona:1989, 2a ed., pp. 78-79.

14 Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, Curial, Barcelona: 1993.

15 Publicada a Coyoacán —Mèxic— durant el període 1943-1947, fou impulsada sobretot per Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol i Josep M. Ametlla. N'existeix una edició facsímil editada el 1982 pels Estudis Nacionalistes i una breu antologia realitzada per Barcelonesa d'edicions el 1994. Segons Francesc Vilanova, fou la revista de l'exili que «va tenir un ideari més definit i el va defensar fins a les darreres conseqüències». Vegeu F VILANOVA: «Les primeres revistes de l'exili», a Història. Política..., op. cit, vol. X, p. 89).

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

353

integració de Catalunya», aparegut en l'exemplar de juny del 1950, on ja es defineix «d'un cop per sempre —com apuntà Albert Manent— la seva trajectòria patriòtica unitària»16. Efectivament, Fuster hi era clar i contundent, i l'argumentació brillant evidenciava la seva categoria d'alta figura intel·lectual. Hi criticava el catalanisme de preguerra per «la seua incompletud nacional, la seva insuficiència». Així mateix, denunciava que la noció de «Gran Catalunya», que es troba en alguns textos clàssics del catalanisme doctrinal, «era un somni, i com a somni feia bé en determinades circumstàncies i calia prescindir-ne en d'altres». Per això, «la història de València no era la història de Catalunya més que marginalment: tema d'apèndix». La conclusió final era que «mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional (...) el catalanisme no deixarà d'ésser un moviment fracassat en potència».

Després d'aquest article, en seguiren un parell més a la mateixa revista, però la col·laboració de Fuster en la premsa de l'exili se centrà sobretot en les pàgines de Pont blau, nova publicació marcadament literària fundada el 1952, també a Mèxic, i dirigida per Riera Llorca17. Per més que la premsa de l'exili tingués una distribució molt limitada a l'interior, era l'única existent que era redactada i concebuda en català (naturalment, llevat de les iniciatives «alegáis» de l'interior com ara Ariel). Així mateix, era un mitjà plausible perpoder tractar determinats temes i poder expressar obertament certes idees amb una llibertat impensable en la premsa de l'interior.

Aquest requisit devia ésser altament valorat per Fuster, ja que no el tenia en les seves tribunes de premsa valencianes (on començà a col·laborar regularment a partir de 1952)18 i, de fet, constituïa la mateixa base de la seva producció d'aquells moments, perquè fou aleshores que es decantà cap al conreu de l'assaig, cap a una literatura «d'idees». Cal tenir també present que la col·laboració als mitjans de l'exili facilitava el contacte amb una intel·lectualitat d'indubtable categoria que no vivia constreta per les restriccions ideològiques d'una dictadura com la franquista i era més permeable als grans canvis culturals experimentats al món de la postguerra mundial19, i que, 16

A. MANENT: Solc de les hores. Retrats d'escriptors i de polítics, Destino, Barcelona: 1988, p. 182.

A Textos d'exili, Cortès ha aplegat la totalitat deia seixantena llarga d'articles que Fuster hi publicà durant el període 1952-1963. En el volum de l'epistolari entre Fuster i Riera Llorca hi ha una caracterització de l'ideari de la publicació (que defensava explícitament la unitat del conjunt de territoris de parla catalana i que situava en una òrbita políticament esquerrana) i també hi figura una relació dels principals redactors: Riera Llorca, Ramon Fabregat, Abelard Tona Nadalmai, Josep Soler Vidal, Pere Calders i Agustí Bartra.

18 Aquell any inicià la seva col·laboració al diari Levante, l'any següent ho féu a Jornada i el 1954 a València (suplement cultural del primer rotatiu esmentat).

19 Aquesta influència arribà a ésser molt profunda i, per exemple, afectà els models literaris adoptats, com és el cas del mateix Riera Llorca, que en la seva novel·la Tots tres surten per l'Ozama (1946) adoptà molts recursos deia narrativa nord-americana del moment (fragmentarisme, simultaneïtat, objectivisme...), cosa que era totalment impensable per als literats de l'interior d'aquella època. www.editorialafers.com

17

354

ENRIC PUJOL

a més a més, podia tenir una visió de la realitat catalana força diferent de la que tenien els qui hi vivien immersos, cosa que devia ésser mentalment força estimulant.

La relació dels noms amb qui Fuster va mantenir relació epistolar contribueix a reforçar aquest supòsit. A part de l'esmentat Riera Llorca, caldria consignar-hi Agustí Bartra, Domènec Guansé, Ramon Fabregat i Miquel Ferrer, entre d'altres20. No podem menystenir el fet que, al llarg de tota la dècada dels cinquanta, l'exili cultural donà mostres encara d'una indubtable vitalitat que no davallà d'una manera visible fins a la dècada següent21. Per això destacats intel·lectuals de l'interior s'interessaren per establir un vincle permanent amb l'exili i viceversa. La mateixa revista Pont blau tenia aquest propòsit. I aquest era també un dels objectius rectors de l'activitat d'un altre destacat col·laborador de la publicació, Rafael Tasis (que signava molts dels seus articles com a «Blanquerna»). Però, a part dels implicats directament en una participació periòdica en els mitjans de l'exili, d'altres cercaren també interlocutors de l'exterior per tal d'establir-hi un fructífer intercanvi d'opinions. Així doncs, Jaume Vicens Vives va recollir i va integrar, després d'una interessant relació personal i epistolar iniciada el 1954, bona part de les conclusions que Josep Ferrater Mora havia exposat a Les formes de vida catalana (Santiago de Xile, 1944) en la segona edició de Notícia de Catalunya (1960). En la primera carta que Vicens adreçà al pensador exiliat, el 19-III-19 54, deia explícitament: «Combrego absolutament amb el pensament de Trueta que, per a la tasca de Redreç, els catalans ultraatlàntics han de posar a contribució una experiència i uns valors de què els del país n'estem mancats.»22 L'inici de la col·laboració de Fuster amb la premsa de l'exili no fou ben vist pel grup de Casp, ja que tant aquest com el seu més directe col·laborador, Adlert, eren políticament conservadors i veien els redactors de PonfiS/aucomunsesquerranosos de catalanisme dubtós. A partir d'ací s'obrí una escletxa en la relació mútua que no féu sinó aprofundir-se acceleradament fins a convertir-se en una autèntica ruptura irreversible vers el febrer del 195123. Per contra, aquesta intervenció periodística als 20

www.editorialafers.com

La correspondència amb els autors esmentats és recollida al ja citat vol. 2 de la seva Correspondència, en què també es recull alguna carta de Xavier Benguerel, Odó Hurtado, Josep Soler Vidal, Josep Roure Torent, Abelard Tona Nadalmai i d'altres.

21 Riera Llorca mateix féu una lúcida anàlisi d'aquest punt d'inflexió a l'article «El problema de l'exiliat català», Revista de Catalunya, 106 (setembre 1967), pp. 71-75. Cal advertir que tot i que Mèxic hi figura com a lloc d'edició, aquest exemplar de la revista fou «cuinat» a l'interior, com ha explicat A. MANENT: La literatura..., op. cit, pp. 72-73.

22 Epistolari de Jaume Vicens, a cura de Josep Clara, Pere Cornellà, Francesc Marina i Antoni Simón, Cercle d'Estudis Històrics i Socials, Girona: 1994, p. 73. El llibre conté dotze sucoses cartes que Vicens adreçà a Ferrater Mora. L'afirmació de Josep Trueta a la qual al·ludeix l'historiador gironí era extreta de Lesperit de Catalunya (Mèxic: 1950).

23 Pau Viciano ha explicat que a partir d'aleshores es multiplicaren les tensions de caràcter ideològic (com ara la conveniència de fer articles de caràcter polític o el grau de dialectalismes que calia usar en la llengua escrita) i es barrejaren amb una indubtable dosi de recels personals.

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

355

mitjans de l'exili no tan sols li comportà posseir una important tribuna pública i un veritable laboratori d'idees, sinó que a més li serví «d'estratègia de penetració» (com l'ha definida Josep Guia) en l'elit cultural del moment24. La connexió entre l'exili i l'interior es feia, naturalment, a partir del «nucli dur» establert a Barcelona, que també s'encarregava de coordinar els contactes d'arreu de l'àmbit nacional i lingüístic.

Per la via de la intel·lectualitat exiliada i dels encarregats que des de l'interior es preocupaven de mantenir-hi un vincle, Fuster va poder ésser presentat a la flor i nata de la intel·lectualitat resistent en el decurs d'una estada a Barcelona que féu el febrer de 1954. L'excusa de la visita fou propiciada per la presentació del llibre Poesia catalana fins a ¡a Renaixença, que precisament Riera Llorca li havia editat a Mèxic feia poc. Els «padrins» de Fuster foren, per tant, els intel·lectuals vinculats a l'exili cultural. Però a més cal tenir present que va poder comptar amb l'aquiescència del grup de Xavier Casp (que, malgrat que se n'havia distanciat des del 1951, havia contribuït a donar-lo a conèixer a Barcelona com a poeta)2S i amb el suport d'algunes personalitats queja l'havien tractat força, com Jesús Ernest Martínez Ferrando, Miquel Arimany, Octavi Saltor o Josep M. de Casacuberta, que tenien pes en els cenacles culturals barcelonins26. Aquesta circumstància explica la gran expectació que el seu viatge despertà i mereix ésser tinguda en compte perquè ens indica la complexitat del joc d'interconnexions entre els diferents nuclis a què havia arribat la resistència cultural de l'època.

La consagració d'un intel·lectual madur El viatge de Fuster a Barcelona el febrer de 1954 significà la seva consagració com un dels intel·lectuals de referència de la cultura catalana del moment. No en va coincidí —com ja s'ha apuntat— amb un moment de plena maduresa personal, puix El punt de ruptura, però, no es produí fins que Casp pressionà Fuster perquè no publiqués uns versos a la revista Glorieta que dirigia Francesc Almela i Vives; vegeu Josep Pla-Joan

www.editorialafers.com

Fuster, op. cit., p. 279.

24 J. GUIA: «Llibres, camins i dies porten saviesa», L'Espill, 5 (tardor 2000), p. 174.

25 Ja en una carta de Casp a la poeta Rosa Leveroni del 10-IV-l 948 es parla de Fuster com a «nou poeta valencià i bon company» (citada per X. FERRÉ: NO tot era Levante Feliz'..., op. cit, p. 60) i trobem dues mostres de poesia fusteriana a l'exemplar deia revista /Iriei cor responent al gener de 1951 dedicat a la situació literària valenciana.

26 Les cartes amb Martínez Ferrando ocupen tot el volum 3 de la Correspondència, edició a cura de Vicent Alonso, Tres i Quatre, València: 1999. Pel que fa a Miquel Arimany és Fuster mateix que explicà, en una carta a Riera Llorca del 18-11-1954, que anteriorment al seu viatge hi mantenia una correspondència assídua (Epistolari..., op. cit, p. 331). De la seva relació anterior al viatge amb Casacuberta i amb Saltor, vegeu X. FERRÉ: NO tot era Levante Feliz'..., op. cit., pp. 49 i ss.

356

ENRIC PUJOL

que aleshores havia aconseguit una clara posició d'emancipació intel·lectual (com evidenciava la ruptura amb Casp) i havia pogut donar prou mostres de la seva inequívoca voluntat d'incidència pública, que el duia cap a un accelerat decantament envers el periodisme i l'assaig en detriment de la poesia. En aquest sentit, les col·laboracions a la premsa de l'exili i de l'interior n'eren una prova fefaent, com ho era el fet d'haver iniciat, des del 1952, la redacció d'un dietari personal que no era cap mena de registre d'intimitats, sinó un aplec de reflexions «brutes» que podiareelaborar posteriorment en escrits que havia de publicar27.

La principal font sobre la crònica del seu viatge va ser donada per ell mateix a les cartes que va escriure a Riera Llorca28. La intencionalitat de la seva estada a Barcelona era explicitada ben clarament a la carta del 29-1-1954: «no m'interessa fer-hi de vedette per uns dies, sinó conèixer gent i fer-me'n una idea». També hi explicava que els organitzadors dels actes eren Tasis i Casacuberta, que el volia posar en contacte «amb la colla dels més jóvens, de Manent fill i companyia29. Així mateix, manifestava interès per conèixer Joan Triadú, «amb qui vull parlar especialment». No era aliè a aquesta voluntat l'encàrrec que Riera Llorca li havia fet, el 24-1-1954, de redactar per a Pont blau una recensió favorable de Y Antología de la poesia catalana de Triadú per tal de contrarestar les dures crítiques que Antoni Ribera i Rafael Tasis li havien fet arribar perquè les publiqués a la revista. Fuster va acceptar de grat l'oferiment: «Triadú mereix una defensa i els seus llibres també». Així mateix, Riera Llorca li encarregà, el 5-II-1954, que durant l'estada a Barcelona establís contacte no tan sols amb els col·laboradors habituals de Pont blau (com ara Tasis, Ribera o Serrahima), sinó que a més intentés aconseguir la participació de Joan Oliver, els germans Ainaud (Joan i Josep M.), Jordi Carbonell i J. E. Martínez Ferrando30.

Inicialment, el programa del seu viatge contemplava una estada de cinc dies, que finalment s'allargaren un xic més. El dimecres 8 partí de València i el dimecres 15 se n'hi tornà. A la carta del 18-11-1954 a Riera Llorca féu una crònica detallada del seu sojorn i dels contactes que hi féu. Així, sabem que el tren arribà a Barcelona amb tres hores de retard i que l'havien anat a esperar Tasis, Arimany i Ramon Aramon.

L'endemà, va anar amb Casacuberta a la Biblioteca de Catalunya, visità Josep M. Cruzet, de l'editorial Selecta, dinà amb Saltor i féu un parlament i una lectura de poemes a casa de Josep Iglésies davant de Josep Puig i Cadafalch, Carles Riba, Ciernen tina Arderiu i Josep M. López Picó, entre d'altres. D'aquesta primera reunió, 27

www.editorialafers.com

Quan es publicà aquest dietari en forma de llibre (al vol. II de V Obra completa, Edicions 62, Barcelona: 1969), Albert Manent afirmà la seva creença que «del Diari, 1952-1960en surt el chef d'oeuvre del primer assagista català del segle XX».

28 Epistolari..., op. cit., pp. 313-338. Sino es precisa el contrari, totes les citacions d'aquest apartat corresponen al llibre esmentat.

29 Albert Manent ha deixat constància de la visita de Fuster a Solc de les hores.

30 Sobre aquest darrer precisava que la seva col·laboració li interessava molt «si amb el temps aconseguim esvair els seus recels»; Epistolari..., op. cit., p. 328.

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

357

en va treure una molt bona impressió, ja que va poder constatar «com tota aquesta gent, que divergeix en tantes coses, sap 'conviure' almenys durant unes hores», una cosa que ell considerava impossible que es realitzés a la València de l'època. El divendres anà a Montserrat amb Tasis i Aramon, on féu una llarga sobretaula amb Maur Boix, i a la nit féu una lectura del seu llibre en presència de Jordi Rubió, Pere Bohigues, Martínez Ferrando, Triadú, Serrahima, Joan Oliver, Antoni Ribera, Ferran Canyameres i d'altres. D'aquesta jornada, en va treure dues conclusions que convé remarcar.

L'una fou que Aramon, aleshores secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, era «un dels hòmens més interessants i valuosos que he tractat a Barcelona», especialment per la feina que desenvolupava al si de l'Institut (cosa que indicia la puixança que tingué aquesta institució durant la dècada dels cinquanta). L'altra que l'efusió que dos especialistes com Rubió i Bohigues manifestaren envers la seva xerrada nocturna el va dur apensar que hi havia alguna mena de «trampa» que, en una entrevista molt posterior als fets, arribà a formular: «Ací tu ets el valencianet que està salvant la flama d'allà baix que s'extingeix.»31 Aquesta impressió va provocar en Fuster una reacció contundent: «Des d'aquell moment, vaig deixar ben clar quejo volia ser tractat com els altres escriptors, o més valia deixar-ho estar.»32 El dissabte visità juntament amb Saltor el Col·legi d'Advocats, dinà a casa de Tasis, anà a can Casacuberta (on trobà Triadú i Josep Romeu Figueres) i, finalment, féu una xerrada sobre la situació a València a un grup d'universitaris. L'endemà assistí a una ballada de sardanes a la plaça del Rei i féu una visita a Riba, que li serví per redoblar l'admiració per aquest escriptor que no dubtà a titllar d'«home excepcional».

El dilluns veié Martínez Ferrando i assistí a una reunió del grup que editava la revista Ariel, durant la qual Triadú afirmà que considerava que Pont blau era massa «polític», cosa que motivà aquest comentari de Fuster: «Sembla que tenen una certa experiència 'policíaca', que no voldrien veure repetida».

El balanç que el mateix Fuster féu de la seva experiència fou molt positiu, perquè a més dels contactes fets va poder detectar en tothom «un interès clar i sincer per l'estat de València». Naturalment aquest era un punt fonamental, puix que ell s'havia erigit (i tots plegats l'acabaven de ratificar com a tal) en el nou contacte entre el nucli central i les terres del sud. Ell havia d'assegurar una major organicitat de la relació mútua. Però, com ja s'ha dit, havia deixat ben clar d'entrada que no es resignava a fer un paper de delegat regional. La seva proposta anava molt més enllà: era una veritable reformulació del catalanisme que no afectava només una part del territori, sinó tot el conjunt nacional.

31 M. ALBEROLAÍV MARTÍ: Fuster sabàtic, Aigua de mar, Altea: 1994, p. 46. No cal pressuposar, però, que Fuster no tingués en bona consideració aquests dos erudits, precisament al contrari: considerava Jordi Rubió «l'home més important de la cultura catalana des del segle XVI fins el dia d'avui»; ibidern, p. 31.

M. ALBEROLA i V MARTÍ: Fuster..., op. cit., p. 46. www.editorialafers.com

32

358

ENRIC PUJOL

A més dels contactes suara esmentats, el viatge li va possibilitar establir-ne d'altres que tingueren una gran transcendència en la seva trajectòria posterior. Un dels principals fou l'arquitecte Oriol Folch, que li fou presentat per Arimany33. Folch era una mena de delegat a Barcelona del mecenes Rafael Patxot (exiliat a Suïssa) i membre destacat de l'Associació de Cultura Occidental. Ell fou qui posà Fuster en contacte amb Raimon Galí (impulsor dels Quaderns de l'exili que havia retornat de l'exili mexicà el 1948) i amb un nucli d'estudiants que havien assumit la reivindicació nacional unitària, entre els quals hi havia Joan Garrabou, Armand Carabén i Joaquim Maluquer. Aquest fou qui, anys més tard, el 1961, facilità l'entrada de Fuster al Correo Catalán i, doncs, al nucli d'economistes, periodistes i industrials vinculats al món del cotó que donaven suport a aquell diari: Jordi Nadal, Joan Sardà Dexeus, Fabià Estapé, Manuel Ibáñez Escofet, Armand Carabén, Manuel Ortínez... També com a conseqüència directa de la seva estada barcelonina, Fuster va poder tractar Josep M. Cruzet i Josep M. Castellet, que afermaren la seva posició al món editorial de Barcelona.

En definitiva, el viatge del 19 54 possibilità a Fuster establir, d'una manera immediata o en els anys més pròxims a aquest any, una relació aprofundida amb els grans noms i amb els membres més actius del món cultural barceloní. Cal tenir present que al llarg de la dècada entrà en relació amb els principals referents de la intel·lectualitat catalana. Un esment especial mereixen els historiadors Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, per la importància que va ocupar l'argumentació històrica en la formulació fusteriana. Amb Vicens, que arran de l'aparició de la primera edició de Notícia de Catalunya (1954) es convertí en l'indiscutible intel·lectual de referència del període, va mantenir el 1960, just abans de la mort de l'historiador, una polèmica d'una excepcional transcendència. A l'article «Apunts per a una rèplica a Vicens Vives», reclamà als historiadors del Principat que no limitessin llurs estudis al «fragment que s'estén entre els Pirineus i l'Ebre» i analitzessin «el passat complet de les nostres terres»; és a dir, que elaboressin «una síntesi d'història dels Països Catalans»34.

La seva crida anava adreçada als historiadors principatins perquè pensava que estaven més ben preparats que no pas els valencians i els mallorquins per «trencar amb les velles prevencions particular is tes i encetar els criteris unitaris que necessitem». Fou precisament l'absència d'una resposta en aquest sentit que el va moure a escriure Nosaltres, els valencians (1962), per tal de posar les bases a la futura síntesi històrica global que reclamava. El model que havia de seguir l'anhelada síntesi era el que havia establert Ferran Soldevila amb la seva Història de Catalunya (1934-1935), caracteritzat, segons el mateix Fuster, per la lucidesa a l'hora de determinar els grans 33

www.editorialafers.com

Així ho afirma X. FERRÉ: NO tot era 'Levante Feliz..., op. cit., p. 145, en què analitza detalladament la relació entre Folch i Fuster.

34 Serra d'Or (novembre 1960). També reproduït al Diari, 1959-60, El Observador/Edicions 62, Barcelona:1991,pp. 67-76.

LA REPRESA NACIONALITZADORA DELS ANYS CINQUANTA

359

tombants històrics i per una gran capacitat literària35. Devia haver conegut Soldevila ja en la seva estada del 1954 i l'historiador barceloní l'anà a trobar (infructuosament) el 1957 a Sueca36. Entre tots dos s'establí una afinitat amical, però també ideològica que motivà que, en aparèixer Qüestió de noms (1962), on Fuster exposava de manera més elaborada la seva formulació unitària, Soldevila l'escrivís per dir-li «completament d'acord»37.

El final de la dècada dels cinquanta coincidí amb la mort de Carles Riba, que per a Fuster s'havia arribat a convertir, com ja s'ha dit, en una de les màximes figures intel·lectuals contemporànies. Però també el 1959 fou l'any que Josep Pla el va anar a trobar a casa seva per tal de conèixer-lo personalment i iniciar així una sòlida amistat que tingué com a base un acord que l'escriptor empordanès explicità en «l'homenot» que dedica al de Sueca: «Conceptuo l'aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les Illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat (...) a València. Aquesta és la feina decisiva que hi ha de fer: crear la unitat de la nostra àrea lingüística. La finalitat única —encara que sovint inconscient— de l'anomenat renaixement català no és més que aquesta.»38 La «consagració» de Fuster a Barcelona li serví per tenir veritablement una incidència arreu del conjunt nacional. No ha de sobtar, doncs, que el llibre que el donà a conèixer com a assagista, El descrèdit de la realitat (1955), fos publicat a l'editorial Moll de Palma. Ni que també fos aquesta mateixa editorial que, posteriorment, li publiqués Indagacions possibles (1958) i Judicis finals (1960). A València mateix, la seva posició com a gran intel·lectual de referència es veié consolidada en detriment del paper que fins aleshores havien tingut Xavier Casp i Miquel Adlert, cosa que motivà la defecció d'aquests dos intel·lectuals de la causa comuna. La seva clara aposta per la represa interior motivà un distanciament envers algunes de les figures més significatives de l'exili cultural, com fou el cas d'Agustí Bartra, tot i que el contacte amb Riera Llorca es mantingué fins i tot després del retorn del seu exili mexicà, el 1969.

A manera d'epíleg Els anys cinquanta, doncs, foren els de preparació del gran desplegament que experimentaren els pressupòsits fusterians (i la seva figura com a intel·lectual capdavanter) ales dues dècades següents. Els seixanta, amb l'aparició, ja des del 1962, de

www.editorialafers.com

35 Vegeu la crítica que féu Fuster de la col·lecció «Biografies catalanes» a Destino (19-1111960): «Libros catalanes. Los primeros condes reyes».

36 R SOLDEVILA: Dietaris de l'exili i del retorn, Tres i Quatre, València: 2000, p. 354.

37 Arxiu Joan Fuster, Sueca: carta 16-IX-1962.

38 Homenots. Quarta sèrie, vol. 29, Obra completa, Destino, Barcelona:1982, p. 364.

360

ENRIC PUJOL

la trilogia Qüestió de noms, Nosaltres, els valencians i El País Valenciano —en què desenvolupava la noció de «Països Catalans» i argumentava la catalanitat del País Valencià—, fou una etapa d'expansió del seu ideari, que arribà a ésser assumit pel conjunt de la comunitat científica catalana a la segona meitat dels setanta en el decurs del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Els avatars del procés de derogació del franquisme i d'institucionalització autonòmica arreu dels territoris catalans subjectes a l'estat espanyol provocaren l'anatematització de la via unitària defensada per Fuster39. Tanmateix, la tossuda dinàmica dels esdeveniments (amb la consolidació d'Andorra com a estat reconegut per l'ONU, la demanda de relacions de Perpinyà amb Barcelona, l'establiment de relacions institucionals entre els governs autonòmics del Principat i les Illes o la força del moviment nacionalitzador al País Valencià malgrat la bel·ligerància contrària del govern autonòmic) demostra la vigència de la reflexió fusteriana. Una aportació que, naturalment, pot ésser revisada, reformulada, refeta, però que no ha estat, ara com ara, superada perquè senzillament no ha estat assolida. Ens trobem, doncs, encara dins el paradigma fusteria. La cultura i la nació catalana que als cinquanta inicià la seva represa no ha aconseguit, en aquest inici del segle XXI, la normalitat a la qual aspirava. Això no implica, però, que s'hagi renunciat col·lectivament a un tal objectiu. Ens trobem, doncs, encara en un moment de represa, de combat. I en aquesta perspectiva, la reflexió fusteriana constitueix un referent ineludible.

39

www.editorialafers.com

Vegeu els efectes que això provocà sobretot en l'àmbit historiogràfic a E. PujOL: El descrèdit de la història, Llibres del Segle, Girona: 1993.

a f e r s 42/43 (2002)

JOSEP MARIA BUADES I JUAN Historiador

La cultura a Mallorca a la fi del franquisme (1962-1975)

El context polític Durant els anys seixanta la dictadura franquista presenta uns contorns ben diferents dels que havien dominat les dues dècades anteriors. Els ideals de «Croada» i de «Revolució nación als in dic alista» foren relegats a un segon pla. El règim ja no sentia necessitat de justificar-se; la desmobilització política i el benestar econòmic que es generava en àmplies capes de la societat feien que la dictadura no necessitàs fonaments ideològics complexos per explicar la seva raó de ser. El règim es mostrava com un bon administrador de la pau i la tranquil·litat i des de 1959 està ben clar que les prioritats del govern eren el desenvolupament i l'estabilitat econòmica. El lucre dels negocis substitueix els discursos incendiaris i la mateixa figura del general Franco és mostrada d'una manera distinta. El dictador no és ja el Gran Capità de la Croada contra marxistes i maçons, sinó que és presentat com un pare i avi que protegeix la seguretat dels espanyols d'idèntica manera com ho fa amb la seva família.

www.editorialafers.com

El règim desitja treure's de sobre les màcules del totalitarisme falangista i intenta adoptar una imatge de democratització ma non troppo: la democràcia orgànica del discurs oficialista. El reconeixement d'alguns drets humans, sempre mínim i subjecte a arbitrarietats, permetrà que l'activitat intel·lectual pugui dur-se a terme durant els anys seixanta en un clima de llibertat molt superior al dels vint primers anys del franquisme.

Només serà a partir de la fi de la dècada dels seixanta —amb les consegüents incerteses sobre el futur de la dictadura després de la mort de Franco— que el règim

362

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

incrementarà l'activitat repressiva. Aquesta repressió serà acompanyada d'una nova articulació de l'oposició (partits d'esquerra i sindicats) que reclamarà una autèntica democratització del país.

L'entorn econòmic i social

www.editorialafers.com

Els darrers quinze anys de la dictadura foren una època d'optimisme econòmic.

El turisme semblava ser el mannà arribat del cel en vols xàrter. Amb ells, hi venien turistes de pell pàl·lida, amb unes normes de conducta per complet alienes a les de l'encotillada moral catòlica, i —sobretot— amb les butxaques plenes d'unes divises que tanta falta feien a una economia que havia après a superar la seva misèria endèmica per mitjà del contraban i l'emigració.

Es tractava d'un creixement econòmic empès pel sector dels serveis i que començà a donar els primers fruits al llarg dels anys cinquanta, per continuar creixent exponencialment al llarg dels seixanta. Bastaven quatre o cinc anys per duplicar la xifra de visitants, que passaren de 98.081 l'any 1950 a 188.704 l'any 1955 i a 400.029 l'any 1960. Els turistes espanyols, que eren quasi el 70% del total de visitants a les Illes a començament dels cinquanta, passaren a ser menys del 20% en tan sols deu anys.

El sector terciari, que a l'any 1955 representava tan sols el 24% del PIB illenc, assolí al 1973 una quota del 71% sobre el total de riquesa produïda a l'arxipèlag.

Aquesta pujança dels sectors econòmics vinculats al turisme anà en detriment dels sectors tradicionals. L'agricultura passà de representar el 38% del PIB balear de 1955 a un quasi inapreciable 7% el 1973. També la indústria perdé pes relatiu a les dades estadístiques. Del 34% de 1955 passà a un més discret 13% el 1973. Això no significa necessàriament que la indústria perdés producció en nombres absoluts, sinó que simplement el sector terciari creixé a un ritme molt superior al dels altres sectors econòmics, i guanyà terreny any rere any en la quota de creació de riquesa que li corresponia.

Amb el turisme arribaven els diners, i amb els diners una prosperitat no sempre ben distribuïda. El creixement econòmic també comportava noves necessitats de mà d'obra que atengués la demanda dels sectors de l'hoteleria, la restauració i la construcció. Les Balears, tradicional terra d'emigrants, es convertiren en pocs lustres en centres de recepció d'un important contingent immigratori. Durant el període comprès entre 1960 i 1965 el saldo migratori va duplicar el creixement vegetatiu.

L'origen d'aquests immigrants era bàsicament l'Espanya meridional: les regions d'Andalusia (39,76%), Castella-la Manxa (15,8%) iMúrcia (8,67%) són les que proporcionaren un nombre més elevat.

L'arribada sobtada de milers d'immigrants obligà a improvisar àrees urbanes on poguessin residir. Al voltant de la ciutat de Palma i en altres nuclis turístics importants començaren a créixer nous barris habitats per immigrants de baixa renda i que en la

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

363

majoria dels casos no comptaven amb un equipament urbà mínim (zones verdes, escoles, centres de salut). Alhora, aquests immigrants modificaven el panorama lingüístic de Mallorca. Els natius ja estaven acostumats a la diglòssia: aprenien el castellà a l'escola i l'utilitzaven en les seves relacions amb l'administració. Fins i tot n'hi hagueren que optaren per castellanitzar-se per complet i educar els seus fills en castellà, com a mitjà per marcar les diferències amb unes classes inferiors que acostumaven a expressar-se en català. Però fins llavors mai no havien coexistit amb una comunitat lingüísticament castellana. Si bé hi hagué el risc d'una «guetització» per part dels nouvinguts, que conduís a un recel o àdhuc a una oberta oposició entre les dues comunitats, la realitat demostrà que, tot i algunes dificultats, la coexistència fou pacífica. I hi abundaren els matrimonis mixtos entre «forasters» i mallorquins.

Conseqüències del turisme al món de la cultura Tot i que el boom del turisme modificà l'entorn i, de retruc, condicionà l'activitat dels intel·lectuals mallorquins, hi podem trobar algunes influències directes del turisme en l'activitat cultural. En primer lloc, hom percep un renovat interès, tant de les institucions públiques com de particulars, per millorar les infraestructures museístiques de Mallorca. Dels sis museus existents a l'illa el 1955 hom passà als vint-i-dos museus i sis col·leccions privades del 1970. Presentar adequadament al públic la història i l'antropologia de Mallorca era l'objecte d'un ambiciós projecte museístic.

La intenció era establir una xarxa de museus que mostrassin els vestigis de les activitats humanes des de la Prehistòria fins al segle XX. Aquesta xarxa estaria constituïda pel Museu de Mallorca, que allotjaria les peces de la Societat Arqueològica Lul·liana i de l'antic Museu Provincial de Belles Arts; un museu a Pollentia (Alcúdia) centrat en aquesta ciutat romana; un museu de la cultura talaiòtica a Ses Païsses (Artà); el ja existent Museu Marítim; el museu d'antropologia de Muro; i dos museus monogràfics, un dedicat a l'oli i un altre al vi. Aquest pla només pogué dur-se a terme parcialment. També en l'àmbit de la música hom percep esforços, tant des d'instàncies públiques com —en la majoria dels casos— fruit de la iniciativa privada, per oferir una programació de qualitat als turistes. El Festival de Pollença, que encara se celebra avui dia, és una mostra d'aquestes iniciatives reeixides.

www.editorialafers.com

A més del treball per constituir unes infraestructures culturals per atendre els visitants estrangers, el turisme també fou objecte d'anàlisi per part dels intel·lectuals de l'illa. Els articles de tipus econòmic o geogràfic continguts al butlletí de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació ens permeten fer un seguiment dels temes que atreien l'atenció dels investigadors d'aquesta àrea. Però també la narrativa es mostrà aviat interessada a explorar el tema del turisme. Novel·les com Les fures de Llorenç Villalonga, 39° a l'ombra d'Antònia Vicenç, Cròniques de la molt anomenada ciutat

364

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

de Montcarrà de Maria Antònia Oliver aborden, des de punts de vista ben diferents, els canvis provocats pel turisme. En alguns casos l'escriptor coneixia de ben a prop el sector turístic, ja que hi havia tingut alguna experiència laboral. Aquest fou el cas d'Antònia Vicenç, Gabriel Tomàs, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver i Guillem Frontera, que treballaren en l'hoteleria o en activitats relacionades amb el turisme.

Canvis a 1'Església Un dels principals poders fàctics durant el franquisme —santificador de la guerra civil, qualificada de croada— emprengué canvis substancials en el seu tarannà, especialment pel que fa a les relacions amb la societat. Els textos resultants del Concili Vaticà II mostren una nova actitud de la Santa Seu envers els problemes de la humanitat. A la diòcesi de Mallorca tenen lloc alguns símptomes d'aquests canvis, fins i tot abans que el concili fes públiques les seves conclusions. Un cas significatiu fou l'ordre que donà el bisbe Jesús Enciso el 1961 d'ensenyar el catecisme en català als infants que empraven aquesta llengua com a vehicle normal de comunicació.

Una altra mostra d'aquests canvis fou la nova orientació que rebé la revista Lluc, publicació de la Congregació dels Sagrats Cors. A partir de 1962 aquesta revista començà a incloure articles en català, de tipus literari o cultural; i des de 1968 —un cop finalitzades les limitacions governamentals a l'edició de revistes en català— s'edità exclusivament en aquesta llengua. Llueva atreure alguns dels intel·lectuals més importants de les Illes i tingué com a objectiu convertir-se en un referent cultural en llengua catalana, seguint l'empremta oberta per Serra d'Or.

L'Obra Cultural Balear

www.editorialafers.com

Gràcies a una actitud més tolerant de les autoritats franquistes respecte a les activitats culturals autòctones, fou possible la fundació de l'Obra Cultural Balear (1962).

Imitant en part el model d'Omnium Cultural, fundada feia poc, l'OCB tenia com a objecte preservar les senyes d'identitat de les Illes. Entre els fundadors de l'OCB, hi figuraven patums de les lletres illenques, caracteritzades pel seu conservadorisme polític, cosa que feia que aquesta associació fos acceptable pel règim.

El pla d'acció inicial de l'OCB consistia a organitzar cursos de llengua i literatura catalanes, col·laborar amb la revista Lluc en el foment de la cultura illenca, impulsar la normalització lingüística als llocs de culte —una activitat que es portaria a terme amb el vistiplau de l'episcopat— i atreure els joves a les manifestacions culturals del país per mitjà de grups de teatre, publicació d'obres de joves literats, foment de la recerca, organització de cursets, etc.

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

365

La generado literària dels anys seixanta Els nous literats mallorquins no havien conegut la realitat anterior a la guerra i mostraren una actitud crítica envers l'Escola Mallorquina, la qual acusaven d'excessivament conservadora, acrítica i poc compromesa políticament. Si bé aquestes crítiques no sempre eren justes, és comprensible que la preocupació estètica pel paisatge, en què s'havien inspirat tants poetes mallorquins de generacions anteriors, fos vista pels nous escriptors com un elitisme despreocupat de la realitat social. Els autors d'aquesta generació (entre els quals hi comptam, entre d'altres, Bartomeu Fiol, Llorenç Vidal, Baltasar Porcel, Gregori Mir, Miquel Barceló, Josep Melià, Miquel Bauçà i Joan Julià Maimó) foren influïts per l'existencialisme, el cristianisme progressista i un nebulós marxisme.

El contacte amb els escriptors mallorquins de més edat es feia normalment a les tertúlies literàries. Les més conegudes eren la del cafè Riskal i la del cafè Alhambra.

Congruents amb el rebuig a l'Escola Mallorquina, aquests joves autors begueren de les fonts d'aquell que era l'antítesi d'aquest model literari: Llorenç Villalonga. L'autor de Bearn exercí una gran influència sobre els escriptors de les generacions dels seixanta i els setanta i contribuí a la promoció d'algunes de les seves obres. Malgrat que en el passat de Villalonga hi figuras la temptació feixista dels anys trenta —que àdhuc durant la guerra el va portar a fer pública defensa dels ideals falangistes i a criticar agrament els intel·lectuals mallorquins de tendències catalanistes—, la posició crítica d'infant terrible palesa a obres com Mort de Dama i el seu esperit vital de lliurepensador del segle divuit en feren un model a imitar per uns joves escriptors que sentien una rebel·lia envers uns models literaris massa ancorats en el passat. Davant el neutre embadaliment en les descripcions dels paisatges de Mallorca practicat pels poetes de l'Escola Mallorquina, Llorenç Villalonga presentava una dissecció crítica i àcida fins a extrems caricaturescs de la realitat illenca. Encara que defensas posicions políticament conservadores, la seva obra s'endinsava en camins estilístics poc explorats pels autors anteriors i es preocupava per incorporar els models de la literatura francesa, que tant admirava.

Reflexions sobre el fet nacional

www.editorialafers.com

Seran aquestes noves generacions d'escriptors les que reprendran el debat sobre la personalitat col·lectiva dels mallorquins i la seva integració als Països Catalans, a l'Estat espanyol i a l'Europa unida que s'estava construint. I serà precisament un autor valencià, Joan Fuster, qui encengui aquestes inquietuds. Francesc de Borja Moll recorda a les seves memòries la recepció que Nosaltres els valencians tingué entre els intel·lectuals illencs l'any 1962 i els intents de fer-ne un llibre equivalent.

Tant Moll com Josep Maria Llompart van ser temptats d'analitzar el passat i el present

366

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

de la realitat illenca des d'una òptica semblant a la de l'autor de Sueca. Malauradament, els compromisos professionals i les càrregues familiars no els permeteren de fer-ho.

Va ser un jove estudiant d'Artà, anomenat Josep Melià, qui gosà emprendre aquesta tasca. El resultat fou l'assaig Els mallorquins, que romangué censurat durant quasi tres anys. Només el 1967, un cop entrada en vigor la llei Fraga de premsa, fou possible que el llibre sortís a la llum pública.

Els mallorquins és un assaig que vol fer entendre al lector qui són els mallorquins i d'on vénen. Podríem sintetitzar tot el discurs de l'autor en dues idees principals.

La primera és que cap mallorquí no se sent descendent dels primitius habitants de les Illes. La personalitat illenca no es pot entendre sense l'element català que li dóna forma. La segona idea és que les Illes han estat sempre dependents de l'exterior. Els moments d'independència han estat sempre molt breus i fràgils, la qual cosa ha comportat l'acceptació del poder exterior per part de les elits locals com una cosa inevitable i, fins a cert punt, desitjable. A més, Melià contribueix a la desmitificació d'alguns temes defensats per la historiografia romàntica. De fet, la mateixa Renaixença és atacada durament al llibre. L'artanenc qualifica l'actitud dels lletraferits de la Renaixença d'«irresponsable», «producte bord» i «reformisme de via estreta» i els acusa d'excessiu elitisme i de manca de preocupació pels problemes reals del país.

En algunes de les crítiques al passat i sobretot en la descripció «antropològica» que fa dels mallorquins, Melià és massa simplista i moltes vegades cau en el presentisme i el reduccionisme històric. En aquesta obra, hi trobam molts judicis de valor no sempre ben succeïts. En defensa seva, tanmateix, hem de reconèixer que som davant una obra d'un autor de vint-i-pocs anys que escriu un text que no tenia cap precedent pròxim (únicament el llibre de Fuster) i que s'aventura en un terreny per força polèmic.

www.editorialafers.com

A més d'Els mallorquins, Josep Melià investigà les característiques de la societat mallorquina en obres com El dret civil de les Illes, Per una interpretació de la història de Mallorca, Informe sobre la lengua catalana i Estimem la nostra llengua, un volum escrit a mitges amb el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. Altres companys de generació de l'artanenc s'endinsaren en l'estudi de la qüestió nacional i ens oferiren obres avui dia clàssiques. Es el cas, per exemple, de Gregori Mir, qui publicà a París el 1975, sota el pseudònim d'Anselm Llull, l'estudi Elmallorquinismepolític. 18401936. Del regionalisme al nacionalisme, una obra de referència per al coneixement del regionalisme i el nacionalisme mallorquí anterior a la Guerra Civil.

Des d'una perspectiva més filològica també hem de destacar l'aportació de Josep Massot i Muntaner amb Els mallorquins i la llengua autòctona (1971). En aquest estudi, Massot hi dóna resposta a tres qüestions bàsiques sobre la llengua dels mallorquins: el mallorquí és una llengua o un dialecte?, és independent o no del català? i ha de ser tingut en compte o és millor prescindir-ne? Massot continua l'esforç de reconstrucció nacional a través de la pedagogia reiniciat per Francesc de B. Moll (a la tasca del qual Massot ret homenatge) a la fi dels anys quaranta, i que anà aparellada

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

367

a l'enllestiment de l'obra del Diccionari Català-Valen cià-B alear. Així com el llibre de Melià està marcat per un esperit de pessimisme sobre l'ésser col·lectiu dels mallorquins, al llibre de Massot hi trobam optimisme respecte al futur. El benedictí lloa l'activitat editorial de Moll, com també els projectes de l'Obra Cultural Balear i de l'editorial Daedalus, i veu una nova efervescència en el camp de les ciències socials i les humanitats. Aportacions com les de Mascaró Pasarius, Rosselló Verger, Llompart, Antoni Pons, Miquel Forteza, el pare Ginard i el mateix Melià li fan preveure un futur venturós.

Les tesis catalanistes defensades en aquests textos foren contestades des de diferents àmbits. D'una banda, l'estudiós del món islàmic Miquel Barceló brindà en una sèrie d'articles polèmics una interpretació de la història de Mallorca feta des del punt de vista dels pobladors musulmans de l'illa, que foren conquerits i sotmesos al poder dels colonitzadors catalans. Les tesis arabistes de Barceló, llançades a l'opinió pública en uns temps de Guerra Freda i descolonització, van atreure l'atenció d'un grup de joves intel·lectuals d'esquerra, però al cap de poc temps foren oblidades.

D'altra banda, una cosa semblant succeí amb la «Polèmica d'en Pep Gonella», un bescanvi de cartes obertes i articles d'opinió al Diario de Mallorca entorn del tema del secessionisme lingüístic. Els gonellistes, que en tot moment es mantingueren anònims sota un pseudònim que fa referència al protagonista d'una tonada popular, atacaren els defensors de la unitat de la llengua catalana (entre ells, Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart) i defensaren els trets propis dels dialectes illencs. A mesura que avançava la discussió quedava més palesa la feblesa dels arguments dels gonellistes, els quals finalment hagueren de renunciar a part dels seus postulats inicials. Malgrat tot, la polèmica serví per sentir les veus d'alguns dels intel·lectuals més assenyalats de l'illa, com els ja citats Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart, però també Lluís Ripoll, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga i Josep Forteza-Rey.

La polèmica sobre els xuetes

www.editorialafers.com

La llengua catalana no era l'únic punt polèmic en l'anàlisi de la societat illenca.

N'hi havia un altre que encara continuava considerant-se tabú: la discriminació dels descendents dels jueus conversos, coneguts popularment amb l'apel·latiu de xuetes.

Fou a la fi de 1966 quan Miquel Forteza Pinya, membre destacat de la comunitat xueta —havia estat cap d'Obres Públiques de la Diputació Provincial de Balears, pertanyia a una nissaga de significats literats i polítics i era aleshores president de l'Obra Cultural Balear—, publicà Els descendents dels jueus conversos de Mallorca.

Quatre mots de la veritat. En aquest llibre Miquel Forteza fa un periple històric al llarg de cinc-cent anys de persecució i segregació i teoritza sobre les raons que expliquen que aquesta discriminació s'hagi donat només a l'illa de Mallorca i sigui desconeguda tant a la resta d'illes balears com en altres indrets de la Mediterrània.

368

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

Forteza apunta com a responsables tant l'Església catòlica (àvida dels béns confiscats dels conversos condemnats en actes de fe) com l'aristocràcia, que s'aprofità de la posició social intermèdia dels xuetes per ascendir socialment i marcar les distàncies respecte a la pagesia. En aquest punt l'autor posa com a exemple la caricatura vexatòria que Llorenç Villalonga féu de la «poetessa xuetona» Aina Cohen, personatge de la novel·la Mort de Dama.

Aquest assaig ens aporta valuoses dades objectives i experiències personals per entendre el significat i la magnitud d'aquesta segregació. Ara bé, les conclusions a les quals arribà Miquel Forteza no agradaren a tothom i, com a resultat, s'encetà una forta polèmica entorn d'aquest llibre en concret i sobre la qüestió xueta en general. Una de les crítiques més dures a Forteza vingué de Josep Zaforteza (advocat de llinatge nobiliari i futur hereu de Llorenç Villalonga). En canvi, per part de la jerarquia eclesiàstica només li caigueren felicitacions. Així ho feren tant el bisbe de Mallorca com el d'Eivissa, que reconegueren que aquesta discriminació era cosa del passat i que s'havia d'acabar per complet. No obstant això, no era cosa d'un passat massa llunyà; el primer membre xueta del capítol de la seu de Mallorca no fou nomenat fins al 1963, i no sense cert descontentament dels sectors més conservadors de l'Església.

Més enllà de la polèmica, el llibre de Miquel Forteza posava de manifest l'extemporaneïtat d'un preconcepte ètnic que tenia poc a veure amb la nova realitat social de l'illa arran del desenvolupament del negoci turístic. A més, augmentà l'interès per la recerca científica d'una matèria que durant segles havia estat objecte de silenci.

Els mitjans de comunicació i la cultura

www.editorialafers.com

A pesar que les limitacions imposades per la censura continuaven sent grans, la llengua i la cultura catalanes de Mallorca pogueren fer-se lloc als mitjans de comunicació. La fundació de Ràdio Popular contribuí a la presència del català a les ones hertzianes. A partir de 1960 Francesc de B. Moll s'encarregà de formar un grup de teatre per representar les Róndales Mallorquines recopilades per mossèn Antoni Maria Alcover. També Radio Juventud (malgrat formar part de la Cadena Azul de Radiodifusión) mostrà interès a incorporar algun programa en català. Així naixeren les lliçons de llengua i literatura mallorquines, conduïdes per Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart.

Més tardana fou, emperò, la introducció del català a la premsa escrita. Com ja hem apuntat abans, la primera revista cultural íntegrament en català fou Lluc, des de 1968. Amb Lluc hom viabilitzava el malaguanyat projecte de Raixa, que una dècada abans havia estat aturat per les autoritats franquistes. Els diaris, tot i ser publicats íntegrament en castellà, serviren de marc per a aferrissades polèmiques i adquiriren cada cop més pes en l'articulació política, a mesura que s'acostava la fi de

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

369

la dictadura. D'especial importancia foren els diaris Ultima Hora i Diario de Mallorca, que publicaren textos de dissidents —com la plataforma Tramuntana— i obriren debats al si de la societat illenca.

La música Aviat arriba a Mallorca la remor de la Nova Cançó i algunes veus de l'illa no dubtaren d'integrar-se en el moviment liderat pels Setze Jutges. Un dels pioners va ser Joan Ramon Bonet, influït —com tants altres cantautors catalans de la mateixa generació— per l'existencialisme i la cançó francesa, en què destaca la figura de Brassens. A Joan Ramon Bonet, el seguiren poc després la seva germana Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Queta i Teo, Guillem d'Efak, Els Valldemossa, Els 4 d'Assís, Tomàs Horrach, Aina Planes, Esperança Ensenyat, Antoni Parera i Gerard Mates, entre d'altres.

Dins la promoció d'aquesta nova cançó en llengua catalana, s'hi han de destacar els dos festivals a l'hotel Jaume I (1964 i 1968) i les trobades al castell de Bellver (1966 i 1967). Si el fet de cantar en català no estava benvist per les autoritats, el contingut reivindicatiu i de protesta de moltes lletres servia de pretext per a l'actuació de les forces de l'ordre. No era infreqüent la censura de cançons, la intervenció de la policia per recollir els números del DNI dels assistents, o la simple denegació de permís per a l'esdeveniment. Particularment vigilada fou l'actuació de Raimon a la Sala Born de Palma l'octubre del 1967. En aquest recital, la policia hi prohibí al cantautor valencià d'oferir cinc de les cançons programades, entre elles Ahir (diguem no) i He deixat ma mare, per por d'aldarulls a la platea. També Maria del Mar Bonet va experimentar els efectes de la censura. La cançó Què volen aquest gent?, que narra la mort d'un estudiant a Madrid, va aixecar les ires dels censors i el disc va ser retirat del mercat.

Paral·lelament al creixement de la Nova Cançó s'expandiren els nous ritmes de la músicapopular. Començaren a proliferar les discoteques, els disc-jòqueis i les bandes de pop i rock. Ben aviat les emissores de ràdio desplaçaren de les seves programacions els gèneres musicals més tradicionals i s'acostaren als gustos de la població juvenil, a qui oferiren els últims èxits de la música comercial. D'altra banda, en el terreny de la música clàssica, hem d'assenyalar la inauguració de l'Auditòriumde Palma el 1969, fruit de l'empenta personal de Marc Ferragut.

Intel·lectualitat i dissidència política

www.editorialafers.com

Després de quasi vint anys d'absència, el 1968 es reorganitzà el Partit Comunista d'Espanya a Mallorca. Els ideals marxistes es difonien entre els intel·lectuals des d'algunes llibreries, com ara Logos, Tous i Ull de Vidre. Val la pena destacar que les

370

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

llibreries, a més de dedicar-se al negoci de la venda de llibres, solien acollir tertúlies de caràcter literari, erudit i polític. En aquests establiments, hom hi podia adquirir obres de Luckàcs i Gramsci —editades legalment a Espanya—, així com també posarse al corrent d'aquells textos publicats a l'estranger que havien estat prohibits pel règim.

El PCE reclutà alguns militants entre els intel·lectuals illencs. Els més destacats foren Antoni Serra, Ignasi Ribas i Miquel Miravet. Un altre partit d'esquerres que aconseguí tenir una important presència en la clandestinitat va ser l'Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, d'ideari marxis tale ninis ta i maoista, que aconseguí atreure individus que provenien del món catòlic, com ara Antoni Tarabini (exjesuïta) o Francesc Obrador (qui, juntament amb Jaume Santandreu, fou un dels primers exemples mallorquins de capellà-obrer). Persones provinents del catolicisme social també tingueren un paper protagonista en l'articulació del moviment sindical a la darreria del franquisme. L'obrerisme catòlic donà lloc a dos sindicats, Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera, que trencaren el monopoli de què fins llavors gaudia el sindicalisme vertical. El sector de l'hoteleria va ser un dels més actius en la mobilització dels treballadors.

www.editorialafers.com

El moviment veïnal fou una altra mostra del nou dinamisme associatiu a les acaballes de la dictadura. Les associacions de veïns foren un factor d'articulació de moviments de protesta entorn de reivindicacions de millores de les condicions de vida de les barriades. Integraren els conceptes de solidaritat veïnal, juntament amb preocupacions pel medi ambient i per les infraestructures educatives, sanitàries i els mitjans de transport.

El moviment democràtic s'articulà al voltant de diverses plataformes. El 1971 es constituí la Comissió Cívica, integrada per Francesc de B. Moll, Fèlix Pons Irazazàbal, Climent Garau (aleshores president de l'Obra Cultural Balear) i Josep M. Llompart. L'abril del 1972 es creà la Mesa Democràtica de Balears, que comptava, entre d'altres, amb Antoni Tarabini, Climent Garau i Josep M. Llompart. Al juliol de 1974 es formà a París la Junta Democràtica d'Espanya, encapçalada pel PCE i el PSP, que poc després donà lloc a la constitució de la Junta Democràtica de les Illes.

Dins l'àmbit de la plena legalitat, Josep Melià presentà una alternativa política als quadres dirigents del règim. Aprofitant que havia quedat vacant un escó de procurador a Corts pel terç familiar de Balears, l'autor d'Els mallorquins es presentà candidat a aquest càrrec i competí amb altres dos candidats del Moviment. El resultat va ser que aquesta elecció fou molt més que un simple tràmit de renovació de càrrecs.

Amb el suport d'una part dels mitjans de comunicació que no estaven controlats pel partit únic, Josep Melià obrí un debat que conduí a la confrontació de dos idearis clarament definits: el de l'obertura i la democratització que l'escriptor presentava; i el de l'autoritarisme i l'immobilisme de Julio Barrado, el seu principal contrincant.

Les eleccions del 26 de juny donaren la victòria a Melià, que d'aquesta manera accedia a les Corts espanyoles i posava de manifest els anhels de canvi polític d'un sector

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

371

majoritari de la població balear. La reacció del règim, en canvi, va ser ben distinta.

Els partidaris del búnquer guanyaren força a Madrid i el nou governador civil de Balears, Carlos de Meer, era una personalitat marcadament d'extrema dreta. De Meer va encruelir la censura i la persecució política. Amb l'objectiu que cap activitat de tipus cultural no pogués servir d'empara a l'oposició, arriba a prohibir esdeveniments tan innocus com les Serenates d'Estiu, els cicles de concerts de música clàssica que cada any organitzen les Joventuts Musicals.

Era un fet que moltes activitats de tipus erudit en realitat emmascaraven reunions de caràcter polític. I fins i tot, atesa la situació del moment, els mateixos esdeveniments que s'havien organitzat amb una finalitat purament acadèmica o il·lustrada donaven peu a debats polítics i socials. Un exemple d'aquesta desviació de la cultura cap a la política són les aules de poesia, teatre i novel·la, organitzades entre els anys 1966 i 1968. Aquestes aules donaven una oportunitat per a escoltar el pensament de les principals figures de la íntelligentsia aliena al règim, o obertament oposada a la dictadura, com Alfonso Sastre, Joan Oliver o José Luis Aranguren (aquests foren censurats i llurs conferències hagueren de ser cancel·lades o transformades en converses informals). Aquestes aules eren freqüentades per destacats dirigents comunistes, com Francesca Bosch, els germans Ginés i Maria Quiñonero, com també per provocadors d'extrema dreta. Una conferència d'Antoni Serra dins l'aula de novel·la, titulada «La frustración en los narradores españoles», explorà les dificultats que patiren els escriptors espanyols per culpa de la censura, la qual cosa ocasionà un boicot per part d'elements ultradretans. Les provocacions creuades entre els assistents motivaren la intervenció de la Brigada Social, que suspengué l'acte i detingué el conferenciant i alguns dels presents.

www.editorialafers.com

El Seminari de Cultura de Mallorca (Monti-Sion, Porreres, agost-setembre 1974) va ser un altre punt de trobada dels intel·lectuals compromesos amb la democràcia.

Organitzat per l'Obra Cultural Balear i sota la coordinació de Sebastià Serra, aquest seminari comptà amb la participació d'Antoni Serra, Antoni Tarabini, Antoni Ramis, Eduard Berenguer, Vicenç Matas, Andreu Ferret i Román Orozco. Després de cada conferència s'obria un col·loqui amb el públic, que normalment derivava en debats sobre temes polítics polèmics. Les activitats «subversives» es completaren amb la projecció ú1 El cuirassatPotemkín d'Eisenstein o el recital de Julia León, que dedicà un tema a Julián Grimau i Salvador Puig i Antich. Finalment, la distribució de fullets de la Junta Democràtica d'Espanya comportà la intervenció de la policia i la subsegüent multa al coordinador de l'esdeveniment.

Els anys setanta són també el moment d'inici dels moviments socials de la «nova esquerra». Feminisme i ecologisme són conceptes que comencen a tenir presència als mitjans de comunicació i, tot i ser acceptats per una part important dels partits d'esquerres, finalment es consolidaren com a moviments autònoms, deslligats dels axiomes marxistes que serviren de font ideològica a la majoria dels partits socialistes i comunistes durant la transició. L'articulació de moviments d'oposició al franquisme,

372

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

el renaixement del Partit Comunista i l'organització del sindicalisme foren contemporanis a l'inici d'estudis històrics que analitzaren el passat del moviment obrer a Mallorca. En aquest sentit, no podem deixar d'esmentar l'estudi sobre l'obrerisme publicat per Pere Gabriel a Barcelona l'any 1973.

El panorama literari dels anys setanta

www.editorialafers.com

Des dels darrers anys de la dècada dels seixanta una nova collita d'escriptors comencen a mostrar les seves creacions. Són, en general, molt més d'esquerres que els autors de la dècada anterior i introdueixen als seus escrits noves reflexions sobre l'opressió, la revolució, el fet nacional i —val la pena destacar la novetat d'aquest tema— la sexualitat. Podem afirmar que la generació literària dels setanta és filla directa del moviment juvenil nascut del Maig del 68 francès i del festival de Woodstock americà. Tot i que el franquisme es va preocupar per minimitzar la repercussió d'aquests esdeveniments al territori espanyol, la supressió de la censura prèvia, l'augment del poder adquisitiu que permetia viatjar a l'exterior i, sobretot, el contacte amb turistes europeus feren que algunes mostres d'aquest moviment de protesta arribassin també a Mallorca.

La renovació poètica va venir de la mà d'una sèrie de projectes editorials, com foren les col·leccions «Balenguera», «Tomir», «Guaret», «La Baldufa» o «La Sínia», a l'entorn de les quals es reuniren autors com Guillem Frontera, Jaume Pomar, Damià Pons, Bernat Nadal, Josep Albertí, Jaume Santandreu o Damià Huguet. A mig camí entre aquesta generació i l'anterior està l'obra de Miquel Àngel Riera, un autor que escandalitzà amb el primer vers dels seus Poemes a Nai, que deia així: «T'estim, però me'n fot».

En el camp de la narrativa s'ha de destacar que la generació dels setanta comptà amb un important nombre d'escriptores. D'aquesta manera s'iniciava un punt d'inflexió en la trajectòria majoritàriament masculina de les lletres illenques. Des de la fi dels seixanta les dones adquiriran cada cop més pes al nostre panorama literari.

D'aquests anys, n'hem de mencionar les aportacions d'Antònia Vicenç (guanyadora del Premi Sant Jordi de 1967 amb 3&1 a l'ombra), Maria Antònia Oliver i Carme Riera.

El realisme social és present en les obres primerenques dels autors d'aquesta generació. Influïts pel marxisme i molt sovint involucrats en moviments contra la dictadura, les seves novel·les reflecteixen el compromís social. Aquesta voluntat és palesa en les primeres narracions de Gabriel Janer Manila, en els llibres d'Antoni Serra (a qui fins i tot la censura va segrestar la seva novel' la Màrius), Llorenç Capellà (fill del comediògraf Pere Capellà), Guillem Frontera, Gabriel Tomàs i Miquel López Crespí.

Potser és en aquest autor on el compromís amb la problemàtica social és més evident.

D'altra banda, l'homosexualitat és un tema present a la literatura de Biel Mesquida,

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

373

l'obra del qual no pot ser definida exactament ni com a poesia ni com a narrativa.

Textos com El bell país on els homes desitgen els homes i L'adolescent de la sal són creacions literàries amb una gran dosi d'experimentalisme.

Pel que fa als autors més veterans, hom s'adona que la voluntat de reconstruir el passat hi és ben present. La darreria del franquisme propicia, si bé amb limitacions, la reflexió sobre el que avui anomenaríem la «història del temps present». Autors com Llorenç Villalonga, Llorenç Moya, Guillem Colom, Josep Maria Llompart i Francesc de Borja Moll s'endinsen en l'exploració dels records propis i ens ofereixen obres de forma i continguts ben dispars. Villalonga utilitza un joc de màscares per amagar-nos part de la seva biografia i opta per l'autobiografia novel·lada, on realitat i ficció s'entremesclen a parts iguals. Salvador Orlan és la personificació d'aquell segment de la biografia que el narrador vol fer públic. Moya aprofita els apunts d'un diari dels anys quaranta per fer-nos un esbós del món literari mallorquí de la postguerra. Colom i Llompart se centren més en el lirisme que no pas en la indagació històrica i ens ofereixen unes obres de gran riquesa literària, però amb un valor més relatiu per als historiadors. En canvi, Francesc de Borja Moll, a la seva biografia en dos volums, ens mostra el ric panorama cultural de l'illa des de començament del segle XX, amb les seves contradiccions, assoliments i misèries. L'obra de Moll és abundosa en dades i anàlisis, com no podia ser d'una altra manera en un autor que sempre destacà per la pulcritud del seu treball.

L'èxode a Barcelona Des de la segona meitat dels anys seixanta es produeix una fugida d'intel·lectuals mallorquins cap a altres centres de creació, especialment la capital catalana. Això, si bé no era un fet inèdit —recordem que els contactes entre Mallorca i el Principat sempre foren intensos i que literats com Miquel dels Sants Oliver s'havien assentat a Barcelona en el primer quart del segle XX—, s'accentuà durant aquests anys. Hi confluïren diverses causes que expliquen aquest fenomen. La primera era la mancança, o existència encara molt embrionària, d'una universitat a l'illa. A aquest fet, s'hi ha de sumar que el dinamisme cultural d'una ciutat com Barcelona no es podia comparar al clima més de província de Palma i que les oportunitats al Principat eren molt més nombroses que a Mallorca, especialment per als conreadors de les arts musicals o escèniques. Alguns dels més destacats membres de la Nova Cançó, com Maria del Mar Bonet o Guillem d'Efak, optaren per instal·lar-se permanentment a Barcelona.

www.editorialafers.com

També destacats autors teatrals mallorquins trobaren a l'illa poc espai per exercir les seves activitats. El Teatre Líric de Palma fou enderrocat a la darreria dels seixanta i el Teatre Principal tancà les portes el 1970 i no les va reobrir fins vuit anys més tard. La Companyia Artis, agrupació teatral emblemàtica del ressorgiment del teatre mallorquí a la fi dels quaranta, es dissolgué l'any 1969. En conseqüència, els autors millors dotats

374

JOSEP MARIA BUADES I JUAN

per a les arts escèniques es mudaren cap a Barcelona. Així ho féu Jaume Vidal Alcover, a l'any 1968. Allà col·laborà amb Guillem d'Efak en la fundació del cafè teatre La cova del drac, lloc on portaren a terme representacions de teatre experimental que mesclava elements propis del cabaret i de la revista. Seguint les passes d'aquests autors, també Francesc Barceló es decantà per l'entorn barceloní, on s'assentà el 1970.

La cultura popular Les transformacions del turisme posaven fi a tradicions seculars. La Mallorca de la pagesia, que durant segles havia estat el fonament econòmic i social de l'illa, es tornava cada vegada més un record del passat. Simultàniament a aquesta gradual desaparició d'antics costums i tradicions, s'incrementen els esforços per conservar el màxim possible d'aquest llegat. El resultat foren obres cabdals, com El cançoner popular de Mallorca, recopilat pel pare Rafel Ginard, com també altres iniciatives, que tingueren una sort diversa. Hi cal destacar les aportacions de Gabriel Llompart, Andreu Ferrer, Antoni Pou i els estudis continguts a les actes del III Congrés Nacional d'Arts i Costums Populars, celebrat a Palma el gener de 1975.

Quant a la cultura popular viva en aquells moments, els programes de festes conservats a la Biblioteca Pública de Mallorca ens testimonien el tipus d'activitats lúdiques amb més predicament durant els anys finals de la dictadura. La música pop i rock i la influència de la televisió conviuen amb manifestacions culturals més tradicionals de l'illa. Així, hi coexisteixen des dels glosadors i el ball de bot fins a les cançons comercials de Georgie Dann.

La recerca en les ciències socials i les humanitats

www.editorialafers.com

El butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana continuà sent la revista de referència per als estudis locals. En aquesta etapa, hi destaquen sobretot els estudis d'arqueologia —a càrrec de Guillem Rosselló Bordoy, Giovanni Lilliu, Josep Mascaró Pasarius, Gabriel Llompart i Cristòfol Veny entre d'altres—, però també s'hi palesen les inquietuds de la nova fornada d'investigadors, que són atrets per temes poc tractats fins aleshores com ara les Germanies, la història econòmica o la història de l'art del segle XIX. L'altra referència bibliogràfica és el butlletí de la Cambra de Comerç, que principalment publicà estudis d'història contemporània i de geografia. Sota la direcció de Bartomeu Barceló, en aquesta revista col·laboraren, entre d'altres, Isidor Macabich, Cosme Vidal, Joan Pou Muntaner i Vicenç Rosselló Verger. D'altra banda, la represa dels estudis universitaris a l'illa permeté que s'engegàs el projecte editorial de Mayurqa, una revista publicada per la Facultat de Filosofia i Lletres. Mayurqa serví de vehicle per a la divulgació de les recerques de professors i estudiants d'aquestajove institució.

LA CULTURA A MALLORCA A LA FI DEL FRANQUISME

375

Bibliografía sumaría Pilar (1999): Narratívaí turisme a Mallorca (1968-1980), Documenta Balear, Palma.

BENÍTEZ, J., RIPOLL, Antonia i SERRA, S. (coords.) (1994): Turisme, societat i economia a les Balears, Fundació Emili Darder, Palma.

BUADES, J. M. (2001): Intel·lectuals i producció cultural a Mallorca durant el franquisme (1939-1975), Cort, Palma (en preparació).

DELGADO, Matilde (1996): Historia de la ràdio a Mallorca. 1933-1994, El Tall, Mallorca.

FULLANA, M. (1991): Els deu primers anys de l'Obra Cultural Balear, Documenta Balear, Palma.

GINARD i FÉRON, D. (1998): L'oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1977), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.

MANRESA, J. (1987): 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, Ajuntament de Palma, Palma.

MARIMON, A. i SERRA, S. (coords.) (1998): Simposi 25 anys IdEB. La transició a les illes Balears, IdEB, Palma.

PAYERAS, M. (coord.) (1995): Memòria viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui: 1975-1995, Promallorca, Palma.

— (1999): Les utopies esvaïdes. Crònica política de la transició democràtica a les Illes Balears, 1974-1978, Cort, Palma.

www.editorialafers.com

ARNAU,

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

ANTONI FURIO Universitat de València

Notes sobre la correspondència de Joan Fuster

www.editorialafers.com

El dia que Fuster es va quedar a Sueca i no va marxar a París, aquell dia Fuster va triar Montaigne en comptes de Sartre. L'afirmació de Costanzo Di Girolamo, prologuista de la traducció italiana del Diccionari per a ociosos, no deixa de ser enginyosa i suggeridora, recolzada com està sobre un fons de veritat i de complicitats literàries.

Fuster, com el seu admirat Michel Eyquem, senyor de la Muntanya, hauria preferit el distanciament i la serenor fecunds de la província a l'enrenou tèrbol de la capital.

Hauria preferit la reflexió moral i un tant escèptica a la intervenció pública i el mandarinisme intel·lectual. O, en una interpretació menys pietosa, s'hauria resignat a la fatalitat d'un exili intermedi, als afores dels grans centres de presència i projecció cultural. Però, com sol passar amb les afirmacions ocurrents i incisives, aquesta no deixa de ser també una mica enganyosa. Perquè, en tots dos casos, en Montaigne i en Fuster, la renúncia a «París» —al «centre», que en el cas de Fuster no podia ser cap altre que Barcelona— no comportava la reclusió interior i l'apartament absolut de l'esfera de l'actuació pública. Montaigne no sols va ser conseller al parlament de Bordeus i fins i tot alcalde d'aquesta ciutat, sinó que va exercir un paper molt destacat en les guerres de religió del seu temps, gràcies a les bones relacions que mantenia amb els caps dels dos exèrcits contendents, el rei de França i el de Navarra. I els seus Essais, tan personals i, alhora, tan universals, tan atemporals, no deixen d'estar amarats d'una intensa experiència pública, inclosa la vida en la cort. I, pel que fa a Fuster, la seua permanència a Sueca —tan apartada no ja de París i Barcelona, sinó fins i tot de València— no li impedí assolir una enorme projecció sobre el conjunt de la cultura catalana, mantenir estretes relacions amb els grans noms d'aquesta mateixa cultura,

378

ANTONI FURIÓ

exercir un fecund mestratge intel·lectual i contribuir decisivament a la reconstrucció civil, al redreçament cultural i polític, del país.

Però, és cert, Fuster no va marxar mai a «París». Almenys al seu «París» propi i natural, que era Barcelona. Potser hi hauria anat si no hagués hagut d'ocupar-se, fill únic com era, dels seus pares, vells i malalts1. O si, quan aquests van morir, no s'hagués trobat també ell mateix ja massa cansat i vell2. Potser també, si hi hagués anat, s'hauria vist sepultat per les urgències i els compromisos circumstancials de les grans capitals, o atrapat per les trifulgues entre les capelletes literàries i polítiques3.

www.editorialafers.com

1 La salut dels pares apareix com una constant al llarg de tota la correspondència de Fuster, fins a la mort d'aquests a mitjan anys seixanta, en el moment més fecund de la seua activitat literària, i determina no sols la seua residència a Sueca sinó també la freqüència i la durada dels seus viatges, particularment els que requerien un més llarg desplaçament. Les cartes deixen entreveure com de condicionada estava la vida de Fuster per aquesta contingència i com subordinava sempre l'acceptació d'una invitació a Barcelona, Mallorca o altra ciutat que exigís almenys uns dies d'estada, a l'empitjorament o la milloria de l'estat dels pares.

2 Una altra constant en la correspondència són les reiterades al·lusions a la seua edat «provecta», que li impedeix traslladar-se o acceptar invitacions o encàrrecs que ultrapassen les seues ja minvades forces. Encara que aquestes al·lusions són anteriors fins itot a complir els quaranta anys! La decrepitud, més imaginària que real, o en tot cas més una actitud que no un fet contrastat —llevat de quan, ja als anys setanta ivuitanta, l'Eliseu Climent el passejava il'exhibia pel país en suport de la causa nacional, i aleshores sí que haurien estat més justificades les apel·lacions a la decadència física—, va ser una idea que l'acompanyà sempre i que no deixà d'argumentar, ni que fos de manera retòrica, per desistir d'algun projecte o per subratllar la distància cronològica amb amics i deixebles, la majoria més joves, però tampoc no tant. Era una manera, també, d'acreditar, indirectament, la seua autoritat.

3 La correspondència és també, en aquest sentit, un impagable testimoni dels impossibles equilibris que havia de fer Fuster per mantenir relació al mateix temps amb grups igrupuscles que estaven aferrissadament enfrontats entre ells. Per mil raons: literàries, lingüístiques, polítiques i estrictament personals. Joan Sales i molts dels «vençuts» en la guerra no podien suportar la «coronació», ni que fos en els àmbits certament minoritaris de la universitat i el món erudit, de què eren objecte Martí de Riquer i altres «vencedors» de la contesa civil, que havien entrat a Barcelona amb corretjam i la pistola al cinyell, acompanyant les tropes franquistes, ni tampoc el prestigi cultural o els acostaments al catalanisme dels intel·lectuals falangistes que impulsaven la revista Destino o que, com Josep Maria Castellet, acabarien evolucionant cap al marxisme. De fet, molts antics republicans d'esquerres, com el mateix Sales, d'inicis comunistes, feien un camí invers, que els portaria cap a un catolicisme liberal i un anticomunisme vehement. En altres casos, les dissensions o almenys les reticències es produïen dins mateix dels nuclis catalanistes, entre, per una banda, els grups d'activistes que tractaven de conjugar l'humanisme cristià, enlaliniade Mounier, i el nacionalisme, i que, en l'estela de Raimon Galí, s'agrupaven entorn d'Oriol Folch, Joaquim Maluquer ila Fundació Patxot, i, per altra, els joves montserratins de Germinaba, primer, i Serra d'Or, després, com Ramon Bastardes i Max Cahner, l'altre gran interlocutor i amic de Fuster a Barcelona, junt amb Maluquer, i, com aquest, marmessor del seu testament. Les baralles es feien ja interminables quan es tractava de temes lingüístics —el model de llengua literària, especialment sensible a les Illes i al País Valencià— i, sobretot, literaris, amb les infinites capelletes que es disputaven els

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

379

La distancia de Sueca el preservava d'aquestes petites misèries, el protegia de la immediatesa i de les lluites pel poder i la influència en el sempre agitat món de la cultura4, però no li impedia ser present —a través dels seus escrits, publicats majoritàriament en la premsa i les editorials de Barcelona— en aquests mateixos escenaris i fins i tot, gràcies a la força i l'originalitat de la seua obra, especialment a la insòlita densitat de la seua reflexió civil, ocupar un lloc central, protagonista, en l'àmbit de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX. La llunyania física l'obligava, això sí, a mantenir una intensa relació epistolar amb una cada vegada més àmplia i diversa nómina de corresponsals, que li assegurava un contacte discret i suficient amb el món exterior i que, al mateix temps, el deixava en plena disposició per a treballar, per a escriure5. Tancat a la casa familiar de Sueca, d'on només eixia un dia a la setmana, el dilluns, per anar a València, Fuster es passava les hores escrivint6. Escrivint, en primer lloc, i de manera peremptòria, articles per a

www.editorialafers.com

premis que es concedien al Principat i dels quals Fuster n'era invariablement jurat. Lex-centricitat de Fuster, el fet de viure a Sueca i no a Barcelona, i alhora la seua condició rara i exòtica d'interlocutor valencià únic, amb el qual no es podia trencar, l'estalviava d'aquestes amargors, encara que no del tot de les sol·licituds dels diferents bàndols i dels amics i coneguts que havien presentat alguna obra a concurs. També en això, la correspondència resulta deliciosament instructiva.

4 Fins a un cert punt només, perquè tant la seua condició de jurat gairebé permanent i indefugible en els principals premis literaris en català, com el fet de ser un dels pocs crítics professionals en aquesta llengua, primer a Destino i després ala premsa barcelonina, li conferien una autoritat i una influència que, si bé eren generalment acceptades, sobretot en la segona meitat dels cinquanta i primera dels seixanta, també van ser contestades en algun cas, com testimonien molt bé, per exemple, les polèmiques amb Joaquim Molas, Joan Ferraté o Joan Lluís Marfany.

5 Per a escriure, també, a més de llibres i articles, cartes. Centenars al llarg de l'any com testimonia la carta enviada a Riera Llorca el 1965, citada més avant, i uns quants milers en total, segurament moltes més de les dues mil dues-centes conservades a l'Arxiu Fuster de Sueca, que són només aquelles de les quals en va fer còpia abans d'enviar-les al destinatari.

No és estrany que molts interlocutors es queixessen —o que el mateix Fuster es disculpés— pel retard amb què de vegades responia o per les dificultats de mantenir una correspondència regular, i que en molts casos acabà determinant la interrupció de la relació epistolar, represa esporàdicament per algun motiu concret, peròja sense continuïtat o almenys sense l'assiduïtat d'abans. Això fa també que cada correspondència tinga una temporalitat ben definida i permeta situar cronològicament els diferents interlocutors de Fuster, especialment els més pròxims o aquells amb qui va mantenir successivament una relació més intensa.

6 «Escric molt: potser escric massa coses que no m'interessen; però no hi ha més remei.

Visc a Sueca, on la vida és tranquil·la. Cada setmana faig una escapada a València, de vint-iquatre hores, per veure gent i xerrar-hi. De tant en tant, pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics, i no em falten algunes persones que m'odien cordialment, no sé per què. Sóc un gran treballador —aquesta virtut no vull que me la neguin—, i l'únic que lamento és que la necessitat de guanyar-me la vida a força d'escriure em deixi, ara, tan poc de temps per

380

ANTONI FURIO

periòdics i revistes, perquè era d'ací d'on provenia la seua principal i gairebé única font d'ingressos. Més de quatre mil col·laboracions en la premsa de València i Barcelona en poc més de trenta anys donen mostra de la seua enorme capacitat de treball i, també, de l'estat sempre precari de la seua economia, que li impedia relaxar-se i afluixar el ritme. Escrivint també, ja sense retribució, centenars de pròlegs i presentacions a llibres, discs i catàlegs d'art, discursos i parlaments per a tota mena de convocatòries literàries i cíviques, en un país encara tan necessitat d'aquestes convocatòries per a reconèixer-s'hi i resistir, i estudis d'història cultural, a cavall entre l'exigència erudita i l'amenitat divulgadora. Escrivint quan podia, entre foli i foli per als periòdics 0 arrapant hores al son, les pàgines més intenses i personals del seu diari i de la seua creació literària en general, fragmentària, discontínua i plural, en el temps, l'extensió 1 la temàtica7.

I escrivint, també, o sobretot, cartes. Moltes cartes. Ho explicava ell mateix, en una d'elles, adreçada a Vicenç Riera Llorca, l'agost de 1965: «He d'escriure tants papers cada dia —útils o inútils—, que després em fa mandra d'agafar la correspondència i despatxar-la. I no creguis que, tot i això, no hi dedico temps: aquesta és la carta 223 que expedeixo enguany (ho porto controlat), i no tinc secretària!»8 Una al dia de mitjana. De moltes d'elles, les més interessants per la raó que fos o les més elaborades i extenses, en treia una còpia que arxivavajuntament amb les que rebia. Avui, aquest conjunt de cartes, unes vint mil, datades entre el 1939 i el 1992 —que segurament augmentarien d'un terç si hagués fet còpia de totes—, fa de la correspondència de Joan Fuster una de les més importants, pel seu volum i pel seu interès, de la cultura catalana contemporània.

Les cartes, les enviades i les rebudes, corroboren aquella centralitat a què abans em referia de la figura i l'obra de Fuster dins el panorama de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX, malgrat la seua radicació perifèrica, lluny dels centres llegir. Llegir és l'única cosa que m'ha divertit, sempre.» Informe autobiogràfic enviat a Josep Pla per a la confecció de VHomenot dedicat a Fuster, reproduït a J. FUSTER: Correspondència.

www.editorialafers.com

I. Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga, a cura de Francesc Pérez Moragon, Tres i Quatre, València: 1997, p. 277.

7 N'he donat successius avanços del catàleg deia producció literària de Fuster en els homenatges que li han retut la revista Saó (núm. 130, maig 1990, pp. 49-53), la Conselleria de Cultura (Fuster, entre nosaltres, València: 1993, pp. 311-313) i el Consell Valencià de Cultura (Homenatge a Joan Fuster, València: 1994, pp. 365-379) ien prepare actualment la publicació definitiva, que inclou, entre llibres, articles i col·laboracions de tota mena, unes quatre mil cinc-centes entrades. D'altra banda, el setembre de 2002 ha aparegut el primer volum de la nova edició de les Obres Completes, impulsada conjuntament per Edicions 62, la Diputació de Barcelona i la Universitat de València. En total, es preveu que l'obra completa en català ocupe set volums, d'un miler de pàgines aproximadament cada un.

8 Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Josep Pujadas, Curial, Barcelona: 1993, p. 428.

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

381

normals de poder i referencia cultural. I, al mateix temps, aquesta centralitat fa de la seua correspondencia un observatori privilegiat dels avatars de la cultura catalana en el seu conjunt en els darrers cinquanta anys, des dels temps foscs de la repressió i l'exili o els primers intents de recuperació i reconstrucció, encara en la postguerra, a les esperances i les decepcions de la transició democràtica. Amb una especial significació, com és natural, per al País Valencià i la seua història recent, en la qual el protagonisme de Fuster ha estat encara més gran i decisiu. Però també per a la construcció i l'arrelament de la idea mateixa de Països Catalans, de la qual era un dels principals impulsors, convençut com estava que l'única possibilitat de futur per als valencians, per al manteniment de la seua identitat pròpia i diferenciada, implicava precisament reforçar els lligams culturals i lingüístics, nacionals, amb la resta de les terres de parla catalana9.

La correspondència de Joan Fuster, conformada dia a dia durant més de cinquanta anys, constitueix així en primer lloc, pel volum, la diversitat i la qualitat dels seus interlocutors, una font preciosíssimaper al coneixement i l'estudi d'un període particularment difícil de la història, la cultura i la societat catalanes. Hi trobem reflectits, a través de la seua mirada i de la dels seus corresponsals, i expressats en les seues paraules, els principals esdeveniments de l'època, especialment els que afectaven més de prop la cultura catalana, i els sentiments, entre el desànim i l'esperança, que aquests esdeveniments despertaven. Hi ha, així, com a tema obsessionant durant tota la postguerra, la persecució i repressió de la llengua i cultura catalanes. Però també els esforços de reconstrucció: la represa del valencianisme de preguerra, els contactes amb el món català de l'exili i amb els nuclis resistents del Principat, els premis literaris, les trobades d'intel·lectuals castellans i catalans, les editorials i les revistes en català, l'efervescència i la renovació de la universitat, la unitat de la llengua, el model de llengua literària, el sacseig d'una societat «en perpètua somnolència digestiva», el valencianisme i el catalanisme polítics, la fi del franquisme i la transició democràtica, l'estatut d'autonomia, les esperances i els avanços reals en la recuperació cultural i lingüística, i també les dificultats, les regressions i els desenganys.

www.editorialafers.com

9 Aquesta catalanitat bàsica (de fet, més aviat «realista» o «política» —en el sentit de ser, abans que res, una proposta de futur—, que no «essencialista», com de vegades se l'ha volgut desqualificar de forma grollera) de la identitat nacional dels valencians —tan vaporosa com ho pot ser qualsevol altra identitat nacional— li ha valgut sempre l'hostilitat dels sectors més reaccionaris de la dreta local i d'una part de l'esquerra espanyolista, i últimament també de l'anomenat valencianisme polític, que malda per desmarcar-se a corre-cuita de les tesis fusterianes. Sempre he pensat que el valencianisme estricte, el que limita el seu horitzó polític, cultural ilingüístic, és a dir, nacional, a l'àmbit de les tres províncies, no deixa de ser, en el fons, una forma d'espanyolisme, d'acceptació del marc estatal i, amb ell, de la identitat nacional que li és propia. I les recents revisions de la figura i 1'obra de Fuster, que els consideren gairebé una «anomalia» en el que hauria estat l'evolució «normal» del valencianisme i, per tant, un obstacle per a la maduració d'un nacionalisme autòcton, estrictament valencià, no semblen sinó confirmar-ho.

382

ANTONI FURIO

En les seues cartes, Fuster anota i comenta aquests esdeveniments, dóna les seues impressions i demana les dels seus interlocutors, escriu la història del seu temps: una història a fragments i dispersa entre els diferents destinataris de les cartes, però que l'edició en curs de l'epistolari ens permet ara ajuntar i reconstruir, llegir de manera seguida i amb el contrapunt dels seus corresponsals, escriptors i gent de lletres en la seua majoria, però també professors i artistes, polítics i capellans, i en general una nombrosa i variada representació d'allò que en diríem la societat civil.

Hi podem també reconstruir, a través de les cartes creuades i de les referències a tercers, les diverses trames de relacions intel·lectuals i de sociabilitat que configuraven el món cultural català i a les quals havia anat incorporant-se el mateix Fuster10. La seua raresa com a corresponsal valencià, juntament amb la simpatia i el respecte que suscitaven els seus escrits, el convertien en un interlocutor preferent i insubstituïble per a la gent del Principat i de les Illes, mentre que la seua condició un tant exòtica, perifèrica, li permetia mantenir-se lluny o al marge de les inevitables topades entre els diversos grups literaris i intel·lectuals, conservar la seua independència i relacionarse amb tots al mateix temps. Encara que, lògicament, no sempre ho aconseguia. Al País Valencià, per contra, la seua posició era més central, i tot —des dels aspectes més estrictament literaris fins als de caràcter més, diguem-ne, cívic o patriòtic, i en tots els seus vessants, creatiu, acadèmic, periodístic i polític— passava d'alguna manera per ell. A favor o en contra, però sempre amb ell i la seua obra o les seues idees com a referència. D'ací l'interès de la seua correspondència per a la reconstrucció de l'entrellat cultural i polític valencià i del paper del mateix Fuster en la conformació d'aquest entrellat. Un paper certament determinant, com a instigador de tantes iniciatives culturals i literàries i, sobretot, com a referent ètic i civil per a molts valencians. Per bé que ell mateix no deixava de mirar-s'ho tot de manera un tant distant i escèptica, arquejant les celles i arrufant el nas —a la manera de les fotografies fusterianes més tòpiques—, i preferís conservar tota la força d'un pensament crític

www.editorialafers.com

10 Precisament el primer viatge de Fuster a Barcelona, el febrer de 1954, va ser organitzat per Vicenç Riera Llorca i els catalans exiliats a Mèxic, a través de Rafael Tasis. En la preparació del viatge intervingué també l'editor i erudit Josep Maria de Casacuberta, que havia acabat de publicar-li un llibre de versos, Terra en la boca. Tots dos, Tasis i Casacuberta, li confeccionaren un programa ben atapeït, de conferències i lectura de versos, que li permetés connectar amb els diferents ambients literaris de Barcelona. Per una banda, els poetes consagrats: Carles Riba i Clementina Arderiu, Josep Maria López Picó, Marià Manent i Pere Quart; per altra, els historiadors i erudits: Jordi Rubió, Pere Bohigas, Puig i Cadafalch, Jesús Ernest Martínez Ferrando, Miquel Batllori i Josep Maria de Casacuberta; i per altra, la jove i brillant generació de potes i crítics, encapçalada per Albert Manent, Maurici Serrahima i Joan Triadú. A tots ells s'hi afegiran, de seguida, l'arquitecte Oriol Folch, administrador del mecenes Rafael Patxot, i, a través seu, Joaquim Maluquer i els seguidors de Raimon Galí; Josep Maria Castellet i els sectors literaris més progressistes; Joan Sales i els nuclis resistencialistes; i una llarga nòmina d'escriptors, historiadors, erudits i intel·lectuals en general, no sempre ben avinguts i, més aviat, enfrontats permanentment entre ells.

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

383

i independent a veure's encimbellat —i desactivat: neutralitzat— a la venerable condició de pare de la patria.

Al llarg de la correspondencia sura constantment la recança per la sobredimensió política que pateixen la seua obra i la seua figura, i sempre que pot no s'està de reivindicar la seua condició primera d'escriptor. I de moderar també l'abast de les seues propostes polítiques. Com ara, en aquesta carta a Vicent Ventura —un Ventura exiliat a París per la seua participació en el «contubernio» de Munic—, del 30 d'agost de 1962, l'any de la publicació de Nosaltres els valencians i també d'El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans: «Pel que fa a mi, a pesar de tota la meua apariencia d'intel·lectual pur, també estic tocat del mal celtibèric d'arreglar el país. Massa que ho saps. Tant, queja comencé a estar una mica fart que la clientela em considere més 'polític' que 'literat'. En això sí que pateix la meua vanitat. El Pla ha perpetrat un 'homenot' en aquest sentit. I he hagut de fer tots els paperets de l'auca: des d'adoctrinar criatures aparlamentar amb jerifaltes', des d'escriure pamflets a Nosaltres els valencians. No tinc la menor pretensió de passar pel que no sóc, i el fet de no tenir 'seguidors' ni de ser 'líder', sinó simplement allò que diuen 'una autoritat moral', em fa més còmodes les operacions (...). »I pense que la cosa que jo, i gent com jo —per exemple, tu (perquè, no t'enganyes, tu ets tan poc home d'acció com jo)—, podem fer, en uns moments com els que vivim, és, més o menys, crear 'consciència'. La fórmula és pretensiosa: demane les excuses corresponents. Per 'crear consciència' entenc qualsevol mena de labor que tendisca a situar els nostres compatricis davant els termes exactes dels problemes col·lectius. Jo no sé si aquesta 'activitat' —mera irradiació d'influència intel·lectual, si vols— és complementària o contradictòria de l'activitat que realitza el polític professional. Però estic segur que, híc etnunc, és més útil. No m'atreviré a dir que més 'urgent', sí més 'útil' (...). »No em faig il·lusions. Sóc el senyor que mai no es fa il·lusions. A vegades puc fer la impressió de proposar-me, en les poques idees polítiques que confesse professar, unes metes impossibles: per exemple, en això del catalanisme dels valencians. Però, en primer lloc, no les crec impossibles, sinó solament difícils. I en segon lloc, que, pel fet de ser 'impossibles', jo no veig perquè m'hauria de passar a l'enemic. Per altra part, ni aquest país ni cap país del món no poden ser 'arreglats' d'una volta per a sempre. Els 'programes' perfectes mai no es realitzen. Cal tindré un 'programa' —i un programa perfecte: utòpic i tot—,però amb una prèvia renúncia a veure'l realitzat. La contingència de la 'política diària' —quan n'hi haja— permetrà d'aconseguir-ne una o altra mesura de realització parcial. Això és la vida. Per tant, quan et deia allò de 'crear consciència', no vull insinuar que amb això ja n'hi ha prou', ni que 'un dia tothom serà 'conscient'. Tracte d'afirmar que sense això, merda.»11

J. FUSTER: Correspondència 6. Vicent Ventura, a cura d'Adolf Beltran (en premsa). www.editorialafers.com

11

384

ANTONI FURIO

Una mostra de realisme —que estan lluny de concedir-li els seus detractors actuals, entestats a accentuar la distància entre les propostes fusterianes i el país real— i d'insistència en el treball intel·lectual, en la tasca de «crear consciència», que també apareix en la carta i l'informe autobiogràfic enviats a Josep Pla el 13 d'abril de 1962: «No sé, si en realitat, sóc més polític que escriptor: en tot cas, seria un polític sense clientela! Però, bromes a part, estic persuadit que, ara i ací, jo no podia fer sinó el que faig. Que no és massa, sigui dit de passada. S'hi podria fer més, molt més.

Aquest tros de país on visc, passa actualment per una etapa bastant propícia a una 'presa de consciència', que repercutiria favorablement en el seu futur. De més a més, comencem a comptar amb gent útil: jove i encara inexperta, però útil (...). »I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i 'en forma', al País Valencià, uns quants equips d'intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d'intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva.. .»12 La correspondència també permet acostar-nos a un Fuster més inèdit, més personal.

Hi ha tots els ingredients per a una biografia: les relacions amb els pares, la casa, els amics pròxims13, els disgusts i les satisfaccions, les irritacions, les malalties, els viatges, les visites inesperades —com la primera anada a Sueca de Pla—, les bombes imprevisibles, les tertúlies, les hores de treball, les lectures, les preferències musicals, els ocis i, sobretot, les angoixes econòmiques, dominants i peremptòries fins als darrers anys de la seua vida, quan la incorporació a la universitat li proporcionà una seguretat que no havia gaudit mai abans. No hi ha, no n'hi podia haver, correspondència sobre el seu patrimoni, llevat dels rebuts de la contribució per la casa i unes poques fanecades de terra. Tampoc no abunden, i això ja no és tan comprensible, les liquidacions enviades per les editorials per la venda dels seus llibres. Per contra, moltes de les seues cartes reflecteixen la preocupació per la precarietat crònica dels seus ingressos, quan no estan totalment dedicades a precisar la seua retribució per un encàrrec editorial, una traducció o una col·laboració periodística. «Sóc un perjudicat més per les circumstàncies», escriu amb motiu de la riuada que inundà València el 1957. «Com ja saps, una bonapart dels meus mòdics ingressos mensuals procedeix de les col·laboracions als periòdics. L'aigua i el fang han fet malbé la maquinària dels dos diaris que em donaven les pessetes... Això vol dir, senzillament, que estic en 'atur forçós' i sense gaires reserves per a aguantar.»14 No hi havia cap exageració en les seues paraules i la situació es tornaria a repetir més tard algunes altres vegades.

12

J. FUSTER: Correspondència 1..., op. cit., pp. 117 i 277.

13

www.editorialafers.com

Per exemple, aquesta descripció de Josep Palacios, en una carta a Oriol Folch, del 3 de març de 1958: «El meu amic, com veuràs, és un xicot molt tímid i discret. Potser massa i tot: el doctor Riba afirma que, després d'estar dos dies passejant i dinant amb nosaltres, no havia arribat a sentir-li la veu... Riba exagerava; però el noi —no sé si t'he dit que ha nascut en el mateix poble, el mateix carrer, la mateixa casa i la mateixa habitació quejo (a molts anys de distància, però, i naturalment de pares distints...), que comença a escriure coses interessants i que m'és molt addicte— peca més aviat de silenciós...» (Arxiu Joan Fuster, Sueca).

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

385

Les cartes ens introdueixen, doncs, en l'esfera privada de l'escriptor. Però només f ins a un cert punt. Mai no ens deixen penetrar del tot la seua intimitat, el món més secret i interior dels seus pensaments i les seues emocions. Hi ha sempre una certa reserva, una distància púdica, que no deixa lloc a la confidència, a la comunicació dels seus sentiments més personals. Les seues relacions, les seues amistats, estan fundades primordialment sobre afinitats intel·lectuals i literàries i en alguns casos, en els d'altres escriptors, sobre un respecte i una admiració recíprocs. I és sobre això que tracten principalment les cartes. D'altra banda, tancat a Sueca i a casa, Fuster no té apenes «biografia». Una escapada setmanal a València, ja ho he dit, i alguna altra de més esporàdica a Barcelona. I poca cosa més15. I a casa escriu, llegeix o conversa amb els amics que el visiten. La seua és sobretot una aventura intel·lectual, literària, exposada en els seus escrits, les seues converses, i les seues cartes. Són elles les que ens informen del nombre i la diversitat dels seus contactes exteriors, de la geografia i la matèria d'aquests contactes, dels detalls més concrets dels seus interessos i les seues preocupacions. Les que més ens acosten al seu món personal, interior. Però sense deixar-nos-hi entrar del tot16.

14

www.editorialafers.com

Val la pena reproduir in extenso el contingut de la carta, en la qual Fuster descriu de manera corprenedora a Oriol Folch els efectes de la riuada i les conseqüències particulars que ha tingut també per a ell: «Benvolgut Oriol: Súpose que per la premsa t'hauràs assabentat de la trista catàstrofe de què han estat víctimes València i la seua comarca. Fou una cosa, potser no sense precedents en la història local, però sí prou insòlita, i sobretot prou greu, perquè ens haja deixat literalment colpits d'estupor. En unes poques hores la ciutat quedà convertida en una gran bassa creixent i amenaçadora, i avui, que l'aigua ha desaparegut, hi ha carrers en què una capa de fang d'un metre d'espessor revela les proporcions de la inundació. Encara no està massa clar el número de morts que hi ha hagut; els danys materials, en cases i botigues, es poden apreciar a simple vista, però, i seran realment impressionants. La vida de la ciutat ha quedat pràcticament paralitzada per una temporada llarga.

«Afortunadament, el riu de Sueca —el Xúquer— ha estat més benigne que el Túria, i no se n'ha eixit de mare. Jo era a València el dia mateix de la inundació, però tampoc no vaig passar cap altra dificultat que l'angoixa de contemplar aquell terrible espectacle. De tota manera, sóc un perjudicat més perles circumstàncies. Com ja saps, una bona part dels meus mòdics ingressos mensuals procedeix de les col·laboracions als periòdics. L'aigua i el fang han fet malbé la maquinària dels dos diaris que em donaven les pessetes, i probablement durant unes quantes setmanes, si més no, llur publicació no es farà normal. Això vol dir, senzillament, que estic en 'atur forçós' i sense gaires reserves per aguantar. »I se m'ocorre acudir a tu (realment no tinc ningú més a qui acudir amb confiança). ¿No hi hauria manera de poder-me encarregar alguna petita feina —quejo pogués fer, és clar!—, a canvi d'unes poques pessetes? Ja sé que això serà difícil, perquè ni jo mateix no acabe de veure clar quina mena de feina podria ésser: si em treuen de les meues ocupacions habituals sóc un senyor completament inútil. No sé. Hauria d'ésser alguna cosa que pogués fer aquí, a casa, de tipus d'estudi o alguna cosa per l'estil...» (Arxiu Fuster, Correspondència amb Oriol Folch, carta del 23 d'octubre de 1957).

15 Dos o tres viatges a Mallorca, la visita a París, on estava exiliat Ventura, i, ja als anys setanta i vuitanta, alguns viatges més llargs, però igualment excepcionals, a Grècia, Itàlia, Berlín i Nova "ïòrk.

386

ANTONI FURIO

I en això no hi ha massa diferències entre les cartes, els escrits i les converses, publicades o privades. Al capdavall, les cartes no són sinó la prolongació de les converses, interrompudes per la separació o la distància. I tant en les unes com en les altres, el component intel·lectual i literari s'imposa sobre les consideracions més personals. També, però, fins a un cert punt. Disperses, escampades entre milers de cartes, és impossible no trobar-hi notícies de caràcter més privat, petites traces d'una vida, que un bon biògraf sabria reconstruir i aprofitar.

Per contra, la disponibilitat és total pel que fa a la seua obra. La correspondència no sols ens permet datar els seus escrits, el moment en què foren concebuts i redactats, sinó també conèixer les motivacions que l'impulsaven i l'opinió que ell mateix en tenia. Ens permet determinar les circumstàncies concretes de cada llibre o article, la procedència de l'encàrrec i les relacions amb els editors, la lluita amb la censura, la distribució i la venda, les liquidacions, l'acollida crítica, i les seues impressions sobre aquesta acollida, les polèmiques literàries i extraliteràries... Com ara, l'agra discussió amb Joan Ferraté sobre la poesia de Salvador Espriu, vista i comentada a través de la correspondència amb el mateix Espriu17, i la reacció esperpèntica —inclosa la crema en efígie de l'escriptor, a la manera dels antics actes de fe— que va originar la pu16

www.editorialafers.com

Fuster és un home fred, impenetrable. Amb tot, i malgrat el rigorós autocontrol que s'imposa, les cartes no deixen de traspuar de vegades el seu estat d'ànim. Rarament es permet una confidència massa personal o l'expressió d'un sentiment de desànim o melancolia, com ara en algunes cartes a Eulàlia Duran. Més sovint, en canvi, deixa escapar la seua irritació o el blasme, certament poc pietós, contra terceres persones.

17 «Estimat Fuster: Acabo de llegir el vostre paper 'sobre l'art de saber llegir' i agafo de seguida bolígraf per agrair-vos la defensa que hi feu de mi i del sentit de la meva obra poètica, perquè és evident quejo —i no pas vós, encara que en aparença 'rebíeu' més i més en primer terme— era el veritable destinatari de l'atac del professor Ferraté. I no sé què li he fet a aquest senyor, o què he fet al seu germà Gabriel (que es dedica a dir pestes de mi i de la meva obra), o a tants d'altres que em són més o menys obertament contraris, excepte l'insult d'existir, un delicte que es veu que en aquest país no es perdona mai.» Carta de Salvador Espriu a Joan Fuster, del 18 de febrer de 1969, J. FUSTER: Correspondència I..., op. cit, pp. 202203. «La polèmica amb el professor encara pot durar una mica més (...). Al punt que hem arribat, l'amor propi d'aquest distingidíssim crític no es resignarà al silenci (...). El lloc ha esdevingut un intercanvi d'impertinències, entre ell i jo (...). En tot això hi ha ben poca honestedat professional. Davant la vostra poesia no adoptarà l'actitud 'neutra' del crític. Li ho impediria el seu partit-pres d'hostilitat alhora estètica i personal (i fins i tot política, en el sentit més ampli del terme) (...). El que més em fot de tot això, és que aquest fulano s'interfereix en la pobra i anémica literatura catalana 'des de fora'. Ell, remot i subvencionat, posa en el mateix sac Machado i Carner, Espriu i Guillén, A i Z, com si tothom fos tothom. De la 'cúspide' nord-americana en què se situa, segons sembla, 'todo el monte es orégano'. I una literatura és molt més que un entreteniment acadèmic. Potser ara l'ingenu sóc jo. Però, instal·lats a Sueca, a Barcelona o a Reus, l'ofici de viure, i per tant, l'ofici d'escriure, és tot un problema. I no precisament un problema retòric.» Carta de Joan Fuster a Salvador Espriu, del 17 de juny de 1969, Ibidem, pp. 210-211.

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

387

blicació ú1 El País Valenciano, tractada en les cartes amb Josep Pla i Llorenç Villalonga18.

Possiblement tota aquesta informació subministrada per les cartes no aportarà res de substancial a una obra feta, que és absoluta i s'ha de llegir per ella mateixa, en clau estrictament literària. Sí que n'aportarà en el detall: n'il·luminarà la lectura, proporcionarà pistes i nous enfocaments a partir d'un millor coneixement de l'escriptor i del seu entorn. I, sobretot, contribuirà a definir millor el seu perfil humà i intel·lectual.

Ara: les cartes no són només una mina d'informacions. Un excel·lent material documental per a la història de la cultura catalana contemporània o per a la història recent dels valencians. Són també, o per damunt de tot, un producte literari. Petites peces escrites sempre amb una gran exigència estilística, amb la mateixa força i el mateix rigor dels altres escrits. Fuster i els seus corresponsals són i se saben «escriptors», fins i tot, o més encara, quan s'escriuen cartes. No hem de fer cas, per tant, de les protestes, aproximadament retòriques, del mateix Fuster pel to en aparença improvisat de les seues cartes, a causa de la pressa amb què les ha d'escriure, o per la seua infidelitat com a corresponsal, que permet que se li acumule el retard en la resposta. Són també pretexts literaris. Fuster, ho reconeix en la carta citada a Riera Llorca, portava un control tant de les cartes que rebia com de les que expedia.

D'aquestes últimes, ja ho he dit, en feia sovint una còpia, utilitzant a l'efecte un full de paper de calc, motiu pel qual la majoria de les seues cartes estan escrites a màquina.

Cosa que contribueix a diluir encara més els límits entre la correspondència i l'obra literària, a considerar aquella com una prolongació d'aquesta. Si més no, en l'ordre material, físic: les cartes estan escrites en la mateixa màquina i sobre el mateix paper amb què escrivia els llibres i els articles.

I totesjuntes, les originals rebudes i les còpies de les enviades, les guardava, classificades i ordenades alfabèticament en carpetes individuals, en uns grans arxivadors

www.editorialafers.com

18 «Benvolgut amic Pla: D'ençà de fa unes setmanes m'he convertit en un autèntic 'homenot' als ulls dels meus paisans (...). I ara han aprofitat l'ocasió de la 'guia' per desencadenar una ofensiva contra mi i contra el llibre, i sobretot contra la ideologia quejo represento a València'.

Els dos únics diaris del matí de la capital s'han fet solidaris en l'actitud hostil. Han publicat coses com les que ara us adjunto (...) i es neguen en rodó a inserir ni una sola de les moltes cartes favorables que han rebut. A València i als pobles, el tema actual de conversa en cafès, oficines i antesales és el meu llibre. En fi, ja podeu imaginar quin és l'enrenou que s'ha armat, típic d'un ambient provincià com és el d'aquest país.» Carta de Joan Fuster a Josep Pla, del 7 de febrer de 1963, Ibidern, pp. 128-129. «Admirat i benvolgut amic: No vull passar sense dir-li que em trob al seu costat. He llegit els comentaris de Levante i Las Provincias.

Estic segur que els dos periòdics saben que Joan Fuster és el primer crític i el de luxe, primer escriptor de València. I, no obstant, quan el crític ejerceix la crítica, s'indignen... No dubti que molt aviat el públic llegirà El País Valenciano i pensarà: el temps col·loca les coses al lloc corresponent.» Carta de Llorenç Villalonga a Joan Fuster, del 12 de febrer de 1963, Ibidern, pp. 228-229.

388

ANTONI FURIO

metàl·lics. Avui, aquests arxivadors, que continuen dipositats a la casa de l'escriptor, al número 10 del carrer de Sant Josep, de Sueca, contenen, ja ho he dit abans, més de vint mil cartes. No és ja una xifra aproximada, sinó un recompte precís, fruit de l'inventari i catalogació del fons que van fer fa sis anys Antoni Domingo i Luis Pablo Martínez Sanmartín, amb una beca concedida per la Universitat de València, a través de la Càtedra Joan Fuster, i com a base prèvia i necessària per a l'edició de la correspondència19. D'aquestes vint mil, només dues mil, la desena part, són seues, escrites per ell. Són les còpies que el mateix Fuster va tenir la precaució —o l'interès— de fer d'algunes de les moltes cartes que envià. Determinar-ne el volum exacte és ara com ara impossible i caldrà esperar que el treball de preparació de cada volum de la correspondència ens permeta localitzar, com ha estat el cas en els cinc volums ja publicats, les cartes originals de Fuster en els arxius privats dels seus destinataris 0 dels hereus d'aquests.

En principi sembla bastant lògic pensar que el balanç entre les cartes rebudes i les enviades devia estar bastant equilibrat. I així devia ser, si més no, els primers anys, quan totes les cartes rebudes devien tenir la seua resposta, a les quals s'afegien les que ell mateix enviava per iniciativa pròpia. Es també el període més intens i de major interès de la correspondència20. Però després, des de les acaballes dels setanta 1 fins a la seua mort, Fuster segurament devia rebre moltes més cartes de les que enviava21. No teniaja el temps ni les ganes per contestar-Íes. I això s'adverteix també en la menor cura que posava en la conservació i ordenació de les cartes rebudes en aquests darrers anys. A més, moltes d'aquestes cartes són encàrrecs d'articles i conferències, invitacions a actes, salutacions i lletres de compliment, o estan relacionades amb les moltes institucions, cíviques i culturals, que va arribar a presidir.

En conjunt, la correspondència de Joan Fuster cobreix un dilatat període de més de cinquanta anys, que s'estén entre el 1939 i el 1992. La primera de totes és una carta enviada per Lo Rat Penat, quatre mesos després d'acabada la guerra, a uns jo19 Precisament la desproporció entre les cartes rebudes iles enviades per Fuster constitueix un greu entrebanc per a la publicació de la correspondència. En molts casos, l'interlocutor no guardava les cartes rebudes o les ha anat perdent al llarg dels anys, dificultant així la reconstrucció del diàleg escrit entre ambdós corresponsals. Fuster s'intueix, s'endevina, en les cartes dels seus interlocutors, i l'interès documental justifica sovint la publicació d'aquesta correspondència parcial, incompleta. Però es perd la seua veu i també la dimensió literària de l'epistolari. Dos arguments, el literari i el documental, que es contraposen en qui era, abans que res, un escriptor, però també moltes coses més, i que cal sospesar acuradament en la preparació de cada volum.

20

www.editorialafers.com

8.666 cartes entre 1939 i 1970, de les quals 413 abans de 1950, 2.682 entre 1951 i 1960 i 5.571 entre 1961 i 1970.

21 6.604 cartes entre 1978 i 1992, deies quals només 780 enviades per Fuster. Deies rebudes, una bona part són cartes de solidaritat, d'adhesió o de condol amb motiu dels dos atemptats que va sofrir, el 1978 i el 1981, l'homenatge organitzat ala plaça de bous de València el 1981 i la seua mort el juny de 1992.

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

389

veníssims Joan Fuster i Fermí Cortes, de només setze anys encara22. Però la relació epistolar no comença veritablement fins dos anys després, l'estiu de 1941, quan José Albi —el seu veí i amic d'adolescència, amb qui compartia afeccions i projectes literaris, alguns dels quals fructificarien més tard, com la revista Verbo— marxa a Bilbao acompanyant el seu pare, que hi havia estat destinat com a secretari de l'ajuntament. Els Albi es traslladarien de seguida a Alacant, on el càrrec i la influència del pare farien possible la publicació de Verbo en la impremta de la Diputació Provincial.

El projecte d'adolescència, ara ja una realitat, tindria una gran importància en el desenvolupament tant de l'obra literària de Fuster com de la seua correspondència, no sols per la relació més intensa a què estava obligat amb Albi per a dur la revista, sinó també pels múltiples contactes que aquesta li proporcionava o li permetia de reforçar.

Entre ells, a més d'alguns grans noms de la poesia castellana de l'època, com Vicente Aleixandre o Gabriel Celaya, o de laja mig recuperada literatura valenciana de la postguerra, també, de manera casual, amb el món català de l'exili. El punt de partida d'aquests contactes, que de seguida es revelarien tan fecunds i li obririen també les portes de Barcelona, va ser justament una carta de Francesc de Sales Aguiló enviada a la redacció de Verbo a final de 194923.

Mentrestant, la nòmina de corresponsals havia anat ampliant-se amb qualificats representants del valencianisme de pre i postguerra —Carles Salvador, Bernat Artola, Xavier Casp, Miquel Adlert, Manuel Sanchis Guarner, Santiago Bru, Joan Valls Jordà i el jesuïta Joan Baptista Bertran—, tots ells contactáis en la segona meitat dels anys 22 «Lo Rat-Penat. Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes. Valencia a 7 de agosto de 1939. Año de la Victoria. Srs. Cortés y Fuster. Sueca. Distinguidos Srs.: En contestación a la carta del ou del pasado, he de manilestarles que para pertenecer a esta oociedad es indispensable llenarla hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.

Saben pueden disponer de este suyo affmo. y s.s. q.e.s.m. SALUDO A FRANCO. ¡ARRIBA ESPAÑA!» (Arxiu Joan Fuster, Sueca).

www.editorialafers.com

23 « B e n v o l g u t a m i c : A h i r a r r i b a a l e s m e v e s m a n s l av o s t r a a m a b l e c a r t a d e l2 . X I 1 . 4 9 ( . . . ) .

Quina sorpresa i quina alegria m'han donat les vostres paraules. Pensar que heu posat i fixat la vostra atenció en unes humils paraules meves, recordança a 'Mireia', damunt les pàgines de la Revista de las Indias, i que devem a aqueixa circumstància casual el poder conversar ara com a veritables amics i germans espirituals, que parlen i escriuen la mateixa llengua, sota el signe benevolent de la mateixa mar, dels mateixos pins, de la mateixa ànima mediterrània (...). Si vosaltres desitgeu rebre noves d'ací i dels que ens trobem ací, fàcilment podeu comprendre que nosaltres —alguns de nosaltres, almenys— els que 'vivim', en pobresa i soledat, d'enyorança i amb l'esperança del retorn possible, necessitem renovar aquest contacte espiritual i aquesta relació amistosa, queja ens unien de sempre i ara ens uneixen per sempre.»

Carta de Francesc de S. Aguiló a Joan Fuster, del 10 de gener de 1950, J. FUSTER: Correspondència. 2. Agustí Bartra i altres noms de l'exili americà, a cura de Santi Cortés, València, Tres i Quatre, 1998, pp. 51-52.

390

ANTONI FURIÓ

quaranta. El regust encara arqueològic d'aquests anys difícils deixa pas en els cinquanta a una atmosfera més esperançada i fecunda. Són els anys decisius en la trajectòria d'un Fuster ja en la ratlla dels trenta. Hi ha, d'una banda, l'aposta decidida pel catalanisme, tant a través de l'exili —Avel·lí Artís Balaguer, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, entre els principals interlocutors— com, sobretot, de l'interior —Josep M. Ainaud de Lasarte, Santiago Albertí, Ramon Aramon i Serra, Miquel Arimany, Antoni Badia i Margarit, Joan Ballester, Miquel Batllori, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Max Cahner, Josep Carner, Josep Maria de Casacuberta, Josep Maria Castellet, Joan Coromines, Josep Maria Cruzet, Salvador Espriu, Marià i Albert Manent, Joaquim Maluquer, Gregori Mir, Joaquim Molas, Francesc de Borja Moll, Joan Oliver, Josep Pla, Jordi Pujol, Carles Riba, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Joan Sales, Octavi Saltor, Jordi Sarsanedas, Maurici Serrahima, Ferran Soldevila, Josep Tarradellas, Rafael Tasis, Joan Triadú, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Villalonga, entre moltíssims altres i en estricte ordre alfabètic. Però sense perdre de vista la realitat local, la d'un valencianisme encara marginal i no sempre ben avingut —Francesc Almela i Vives, Vicent Andrés Estellés, Vicent Badia Marín, Josep Lluís Bausset, Maria Beneyto, Emili Beüt, Francesc de R Burguera, Josep Antoni Garcia Richart, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Gaetà Huguet, Josep Iborra, Joaquim Maldonado, Jesús Ernest Martínez Ferrando, Felip Mateu i Llopis, Enric Soler i Godes, el grup Torre, Enric Valor i Vicent Ventura. Ni tampoc la referència peninsular: Vicente Aleixandre, Camilo José Cela, Antonio Gala, José Luis López Aranguren, Carlos Edmundo d'Ory, Gregorio Peces Barba, Dionisio Ridruejo i Antonio Saura.

www.editorialafers.com

A partir d'ací, la llista es fa inacabable, impossible ja de sintetitzar en uns quants noms. Hi ha els artistes —Alfaro, naturalment; però també Boix i Heras, Antoni Miró, Arranz Bravo & Bartolozzi, Joan Ponç o Manuel Cusachs— i hi ha Raimon, Eliseu Climent, Lluís V Aracil, Joan Francesc Mira, Valerià Miralles, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragon i tots els joves universitaris dels anys seixanta i setanta, els deixebles més directes de Fuster. I hi ha també, ja als anys vuitanta, els polítics socialistes que protagonitzaren la transició democràtica i l'establiment de l'autonomia: Joan Lerma, Cipria Ciscar, Ricard Pérez Casado, Manuel Girona, Alfons Cucó... Les cartes parlen d'un passat encara recent, immediat, i com les d'èpoques anteriors, constitueixen un material d'indubtable interès per a la comprensió d'un moment certament convuls i decisiu en la conformació actual de la societat valenciana.

Barcelona, Mallorca i València són els principals punts de destinació i procedència d'un epistolari que té com a geografia primordial, bàsica, el món de la cultura catalana. Fins i tot quan les cartes vénen o van fora dels Països Catalans. París, Brussel·les, Londres, són, com Mèxic, Bogotà i d'altres ciutats europees i americanes, escenaris de l'exili català o residència transitòria de professors i escriptors catalans. I la relació epistolar amb els intel·lectuals castellans gira també, en bona manera, sobre les relacions entre ambdues cultures. D'altra banda, com ja he apuntat més amunt, la majoria dels corresponsals són escriptors i gent de lletres —de diverses generacions: des de

NOTES SOBRE LA CORRESPONDENCIA DE JOAN FUSTER

391

les anteriors a la guerra fins a les més recents, formades ja després de la transició democràtica i durant l'autonomia— i, en menor grau, polítics, artistes, periodistes i músics. Gent tota, d'una manera o altra, del món de la cultura. La correspondència de Joan Fuster constitueix així un formidable document per a la història de la cultura catalana contemporània. Tant en els seus aspectes interns, estrictament literaris, com en els més àmpliament extraliteraris, des de la reconstrucció civil del país, dels Països, a la lluita per la normalització cultural i lingüística. Les cartes de i a Joan Fuster, un escriptor excepcional i una figura clau en tot aquest procés de lluita i reconstrucció, ens endinsen en l'avantcambra d'aquest procés, ens revelen els detalls d'un dels períodes més crítics i decisius de la nostra història.

Precisament per aquest interès, alhora literari i documental, la correspondència de Joan Fuster ha començat ja a ser publicada i posada a l'abast de l'estudiós i del lector interessat, a penes cinc anys després de la mort de l'escriptor, gràcies a la implicació i la col·laboració de nombroses persones i institucions. Des de l'hereu, Josep Palacios, i els marmessors, Max Cahner, Eliseu Climent i Joaquim Maluquer, que n'han autoritzat la publicació, fins a la Universitat de València, que en el seu moment decidí la creació d'una Càtedra Joan Fuster, per honorar la memòria i difondre el llegat intel·lectual de l'escriptor, i que ha volgut participar activament en el projecte d'edició de la correspondència. A aquest efecte, ja va consignar el 1996 una beca per a l'inventari i la catalogació del corpus epistolar, punt de partida indispensable per al seu estudi i la seua publicació. I des d'aleshores ha vingut dedicant cada any la dotació pressupostària de l'esmentada càtedra a finançar els treballs preparatoris de l'edició de l'epistolari. La publicació, finalment, és assegurada per l'editorial Tres i Quatre, a través d'un conveni entre les diferents parts implicades, que ha volgut confiar-me la direcció del projecte editorial. Fins al moment han aparegut ja cinc volums, a cura de diferents i competents especialistes — 1 . Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu i Villalonga, a cura de Francesc Pérez Moragon; 2. Agustí Bartra i altres noms de l'exili americà, a cura de Santi Cortés; 3. Ernest Martínez Ferrando, a cura de Vicent Alonso; 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Germà Colon, a cura d'Antoni Ferrando; i 5. Francesc de Borja i Aina Moll, Josep Maria Llompart i Joan Coromines, a cura de Joan Ferrer, Josep Ferrer i Josep Pujadas—, i n'hi ha d'altres cinc en preparació —Vicent Ventura, a cura d'Adolf Beltran; Joaquim Maluquer, a cura de Xavier Ferré; Josep Maria de Casacuberta, Jordi Rubió, Martí de Riquer, Miquel Batllori i altres erudits, a cura de Miquel Nicolás; el valencianisme de la postguerra, a cura de Faust Ripoll; i Xavier Casp i el grup Torre, a cura de Josep Ballester.

www.editorialafers.com

El lector ja s'ha pogut fer, doncs, una idea de quin ha estat el criteri general de selecció i publicació dels materials. Resultava difícil, per moltes raons, limitar l'edició de la correspondència de Joan Fuster només a les cartes escrites per ell. En bona lògica un veritable epistolari hauria d'haver-s'hi limitat. Sobretot quan el corpus epistolar conservat —i passat pel sedàs del mateix Fuster que, en decidir de quines

392

ANTONI FURIÓ

cartes treia còpia, ja estava fent-ne una tria—, d'unes dues mil cartes, ja és prou important per a encarar una edició gruixuda i vigorosa, en quatre o cinc volums. La temptació era gran. Hauria quedat millor definida la dimensió literària de l'escriptor, la qualitat del seu univers interior, la força del seu pensament, transmesa a la seua prosa epistolar. I l'edició hauria estat més delimitada i controlable. Però, a més d'aquesta dimensió purament literària —la que ell reivindicava per a la seua obra per damunt de qualsevol altra—, la correspondència de Joan Fuster té així mateix un valor innegablement testimonial, com a producte i document d'una època històrica.

Un valor que s'ha volgut tenir en compte també en el moment de la seua publicació, i que porta a incloure-hi les cartes dels seus corresponsals. L'«Epistolari» es transforma així en «Correspondència», en edició completa d'aquest «diàleg entre escriptors» que constitueixen les cartes creuades entre Fuster i els seus interlocutors. Es clar que això suposa prolongar en el temps, ien el nombre de volums, l'empresa editorial.

Una empresa que implicarà en els pròxims anys nombrosos col·laboradors i multitud d'esforços, localitzant, establint i anotant les cartes. Però que queda absolutament justificada pel seu interès —insistesc: literari i testimonial— i pel caràcter excepcional, central, de la figura i l'obra de Fuster en la nostra cultura i la nostra història recent24.

24

www.editorialafers.com

Una primera versió d'aquest article, sense notes ni reproducció de documents, va aparèixer com a pròleg a l'edició en el primer volum de la Correspondència, el 1997, pp. 7-26.

a f e r s 42/43 (2002)

FERRAN ARCHILES Universitat de València

Una posteritat de paper Una dècada d'edicions i estudis fusterians (1992-2002)

L'any 2002, com és sabut, es compleixen deu anys de la mort de Joan Fuster, i quaranta anys de la publicació de la seua obra més característica, Nosaltres, els valencians. Per això, aquesta data més o menys rodona s'ha aprofitat per a celebrar l'anomenat «any Fuster». Les commemoracions normalment solen servir per a acomplir diverses funcions, i quan es tracta d'escriptors, no és pas la menor la d'estimular edicions i reedicions de textos de l'autor i fomentar l'aparició d'estudis sobre ell.

En el cas de Joan Fuster, podem dir que aquesta darrera funció s'ha acomplert més que no pas la primera, però en tots dos casos s'ha aprofundit en unes tendències engegades al llarg de la darrera dècada. En realitat, aquest «any Fuster» no ha marcat una data clau de referència, una fita en la producció bibliogràfica sobre l'autor sueca, la qual cosa, sens dubte, ha de ser objecte de reflexions. I no tant en quantitat (no és pas menyspreable el volum d'edició assolit) com sobretot en qualitat, amb algunes excepcions naturalment. El canvi, en definitiva, pel que fa a l'àmbit dels estudis i edicions de l'obra fusteriana, s'havia produït ja als anys anteriors.

www.editorialafers.com

Com veurem tot seguit, en aquests darrers deu anys la producció bibliogràfica sobre l'obra fusteriana s'ha incrementat notablement, fins al punt que no hi ha cap mena de dubtes que ha superat en volum tota la producció prèvia, tota la producció apareguda en vida de l'autor. Però tot i que aquest canvi és ja un fet incontestable, curiosament s'hi arrosseguen algunes característiques de la producció bibliogràfica anterior1.

394

FERRAN ARCHILES

Potser podríem resumir en tres els trets més remarcables d'aquesta producció bibliogràfica fins al 19922. En primer lloc, l'escassetat d'estudis acadèmics produïts sota el format de tesis de doctorat o treballs de llicenciatura3. En segon lloc, el nombre reduït de monografies específicament adreçades a la figura de l'escriptor sueca, i concebudes com a tais4. En tercer lloc, en definitiva, tindríem el predomini de textos breus (inclosos els de format acadèmic), si no estrictament textos de circumstàncies, alguns dels quals són ben suggeridors però la majoria són d'escassa entitat. Caldria afegir, a més, una quarta característica que es deriva de quin ha estat l'objectiu d'atenció prioritari, és a dir, quin Fuster, millor dit, quins textos fusterians han estat objecte d'atenció. Amb molt poques excepcions, el Fuster reflectit en aquests estudis és el que s'obté amb la lectura de la seua obra publicada en format de llibre. Els textos periodístics fusterians, malgrat representar una part decisiva en la seua producció global, han estat sovint negligits. I encara, dels llibres normalment objecte d'anàlisi, una part dels textos més antics —certament menys interessants des d'una perspectiva que no siga estrictament històrica— no han merescut gaire interès. I això, malgrat que alguns d'aquests títols sí que figuraven als sis primers volums de l'obra completa fusteriana.

1 Els balanços bibliogràfics més complets de què disposem fins avui dels textos fusterians són els d'A. FURIÓ: «Bibliografies. (I) Obres de Joan Fuster», a A. GÓMEZ i A. MARTÍ (coords.): Fuster, entre nosaltres, Generalitat Valenciana, València: 1993, pp. 311-313, i «La producció bibliogràfica de Joan Fuster», a J. IBORRA (coord.): Homenatge a Joan Fuster, Consell Valencià de Cultura, València:1994, pp. 365-379. Sobre la producció bibliogràfica dedicada a Joan Fuster, J. BALLESTER: «Bibliografies. (II) Sobre l'obra de Joan Fuster», a Fuster, entre..., op. cit., pp. 315-318. Sobre tots dos aspectes, vegeu també J. BORJA: Els aforismes

de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari, Institut Juan Gil-Albert, Alacant:1996, pp.

213-239. Unes actualitzacions, a Butlletí de l'Associació Joan Fuster, 1 (1994), pp. 5-7, 2 (1995), pp. 6-7,13 (1996), pp. 6-7.

2 Val a dir que estic d'acord amb la valoració que n'ha fet Guillem Calaforra quan afirma que: «En vida de Joan Fuster, les anàlisis sobre la seva obra es podien comptar amb els dits.

Si buscàvem llibres sobre ell, els podíem comptar amb els dits d'una mà. Els escrits circumstancials sobre ell —articles, ressenyes, capítols de llibres— feien una impressió estranya: d'una banda eren textos breus i difícils de trobar, més aviat superficials; al mateix temps i sorprenentment, eren els mateixos textos que exalçaven la figura de Fuster i n'afirmaven repetidament la categoria de clàssic català del segle XX. Que un fet es contradiu amb l'altre, és cosa evident. El que més sorprèn, però, és que cap dels comentaristes no se n'adonés de la paradoxa.» G. CALAFORRA: Paraules, idees i accions. Reflexions «sociolingüístiques» per a lingüis-

www.editorialafers.com

tes, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)/Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), València/Barcelona: 1999, p. 189.

3 Si no vaig errat, només s'han llegit dues tesis doctorals, la de J. IBORRA: «Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster», Universitat de València, Facultat de Filologia, 1984, i la d'Antoni Riera sobre l'assaig fusteria, llegida el 1990, de la qual ignore el títol exacte.

4 Són dues les monografies escrites, les de M. LLORIS: Aproximación a Joan Fuster, Almudín, València: 1979, i J. IBORRA: Fuster portàtil, Eliseu Climent, València: 1982.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

395

En realitat, el balanç dels estudis apareguts fins al 1992 mostra que la figura de Joan Fuster ha estat sobretot estimada i odiada, però en el fons poc estudiada. En aquest sentit, la producció que s'ha ocupat de l'obra de l'assagista està marcada, diguem-ne, per una forta historicitat A grans trets la valoració de la seua producció ha estat intensament influïda per la valoració de la seua figura pública5. L'ascens de Fuster a tòtem (i tabú) de la cultura catalana al País Valencià (en grau menor al Principat) ha afectat en definitiva la qualitat i la naturalesa de la producció analítica dedicada a la seua obra. Així doncs, és absolutament cert que els «crítics» o els adversaris de Fuster no han estat a l'altura de l'assagista, si no s'han dedicat al pur i simple insult6. Tampoc no deixa de ser cert, però, que els qui sí que van dedicar la seua atenció a l'obra de Fuster, escrivint des de l'admiració i el respecte, s'han dedicat a un exercici sovint autocelebratori de la seua figura.

Per tant, no hi ha dubte que els efectes de la transició política van crear un clima molt enrarit i el paper públic assolit per Joan Fuster en aquests anys ha dificultat l'aproximació crítica a la seua obra. En aquest sentit, alguns «fusterians» (una definició difícil, sovint negligida per aquells a qui hauria d'englobar), reals o retòrics, han contribuït a crear una imatge hegemònica de la figura fusteriana, difícilment sotmesa a la crítica i altament patrimonialitzada. Potser era més o menys inevitable, en vista del desenvolupament polític del País Valencià, però els resultats pel que fa a l'obra dedicada a Fuster són els d'una producció visiblement marcada pels desequilibris.

Precisament per això podríem mirar d'interrogar-nos sobre què és el que ha passat amb l'obra més obertament «política» de l'assagista sueca. Lògicament, tenint en compte la situació política a què al·ludit, aquesta obra hauria d'haver merescut un interès primordial atesa la seua transcendència. Quants estudis «analítics», però, quantes recerques (acadèmiques, per exemple) s'hi van dedicar? Quants estudis que regiressen les fonts emprades per Fuster, el context de gènesi de la seua obra?

La resposta és potser sorprenent: pocs, o no cap.

La pregunta s'hi imposa: hi ha hagut una interpretació «ortodoxa» de la figura de Joan Fuster? Em sembla innegable que així ha estat. Com es pot explicar, si no, l'aparició d'una «heterodòxia», d'una «heretgia» des de dins les files del mateix fusterianisme? Vull fer notar, ara, que de nou aquest debat ha tingut una dimensió política absolutament aclaparadora. En 1986 apareixia l'obra de Damià Molla i Eduard Mira De Impura Natíonei en 1988 l'obra col·lectiva Document 88. Aquestes obres van ser qualificades de «revisionistes» i van ser objecte d'una oposició molt intensa

www.editorialafers.com

5 Unes interessants reflexions en aquest sentit, A. SEVA: «La militància independent», L'Espill, segona època, 10 (2002), pp. 31-46.

6 Segons la meua opinió, l'única excepció remarcable ha estat l'obra de Manuel Lloris, ja esmentada. Per més que hom discrepe d'aquest llibre i les tesis defensades, em sembla que el tractament de l'obra fusteriana és molt respectuós. En aquest sentit, no s'entenen gaire els comentaris que va fer Fuster i que comparteix Júlia BLASCO: Joan Fuster: converses filosòfiques, Eliseu Climent, València:2002, p. 24.

396

FERRAN ARCHILES

i contundent (exactament igual de contundent que havien estat les obres que van promoure el debat) per part del fusterianisme7. Naturalment, no és objectiu d'aquestes planes dedicar-se a l'anàlisi d'aquest debat i el seu significat en termes polítics, tot i que cal apuntar que el llegat d'aquest context va ser el trencament —intel·lectual, si més no— més important produït dins les files del nacionalisme polític en molts anys8. El meu objectiu és fer notar com, un cop acabada la transició, el revifament del debat al si de l'àmbit d'influència del fusterianisme va tornar a polaritzarse9. El resultat va ser, de nou, l'enrariment del clima intel·lectual que havia d'ocuparse de l'anàlisi de la figura de Fuster. Aquesta fractura, com veurem, s'ha mantingut viva en anys posteriors i ens ajudarà a entendre la situació present quan arribem a l'anàlisi dels darrers anys.

Cal apuntar, d'altra banda, la importància que va tenir el mateix Joan Fuster en la darrera dècada de la seua vida. Des de 1983, aproximadament, Fuster va entrar en un silenci públic considerable, amb escasses presències a la premsa o al debat polític directe, mentre es concentrava en la seua nova vessant de professor acadèmic tan tardanament assolida, per raons ben conegudes. Però això no vol dir que la seua opinió no fos igualment contundent pel que fa al nou clima intel·lectual. En la meua opinió, cal redordar que Fuster va mostrar sempre el seu rebuig a les tesis polítiques «revisión is tes» de la seua obra.

Al mateix temps, i això és el que m'interessa destacar, Fuster no va voler acceptar cap revisió de les tesis bàsiques de la seua obra quant a la refutació que des de diversos àmbits d'investigació s'havia anat acumulant. Perquè, significativament, l'obra de Joan Fuster va impulsar des de ben aviat l'aparició de recerques i programes d'investigació sobre la història, la societat i l'economia valencianes. Però si al principi les investigacions es feien explícitament des de dins del paradigma fusteria, i encara aprofundint en les línies centrals de la seua argumentació, des de la segona meitat de la dècada dels setanta aquesta perspectiva va anar canviant. Sociòlegs com Josep Vicent Marqués i Damià Molla, economistes com Ernest Lluch i una àmplia nòmina d'historiadors10 van anar mostrant una visió del passat i de la societat valenciana

www.editorialafers.com

7 A. MoLLÀ: La utopia necessària (nacionalisme i societat civil), Bromera/El Mèdol, Alzira: 1994, pp. 163 i 166.

8 Em vaig ocupar breument d'aquesta qüestió a F. ARCHILES: «...O no serà. Vint anys de nacionalisme polític al País Valencià», L'Avenç, 214 (1997), pp. 26-32.

9 Cal apuntar, però, que a partir de 1982 el triomf electoral del socialisme valencià va fer que certs plantejaments derivats del projecte fusteria (certs elements de nacionalisme cultural i un programa de modernització econòmica i social de la societat valenciana) s'intentessen dur a la pràctica. Les propostes polítiques relatives a l'àmbit nacional, però, van ser totalment marginades d'aquesta actuació política. Per això, el debat sobre el significat polític del fusterianisme va quedar a les mans dels àmbits nacionalistes estrictes, mentre que la resta de l'esquerra mantenia un fusterianisme polític retòric per bé que es dedicava a assolir altres objectius.

10 Un balanç per als estudis sociològics, J. Picó: «País Valencià: sociologia de la sociologia», Debats, 17 (1986), pp. 12-18; E. LLUCH: La via valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona:2001

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

397

distinta de la que Fuster havia dibuixat11. I no es tractava només de matisacions i retocs, sinó també de canvis de gran abast. Un exemple ben destacat va ser el debat al voltant de la naturalesa agrària de l'economia valenciana als segles XIX i XX i la mancança d'un procés d'industrialització. Un cop iniciada la revisió dels seus plantejaments, Fuster no va entrar en diàleg amb aquestes discussions i es va mantenir ferm. No em sembla un pur caprici, ja que no es tractava en absolut d'un debat erudit, sinó que Fuster havia abordat aquestes qüestions amb uns altres objectius de més ampli abast. El llegat més clar d'aquesta actitud serà el manteniment d'una imatge del passat valencià i de la societat del present relativament intocada i un replegament cap a posicions defensives. En la meua opinió, cal cercar la raó de l'adopció d'aquesta actitud en la sospita raonable que bona part de la proposta ideològica del programa nacionalista fusteria depenga, en part si més no, de les propostes interpretatives dibuixades per Fuster en la seua concepció global del passat de la societat valenciana. Un cop més la vessant política resulta decisiva per a entendre el manteniment de certes posicions entre els analistes i continuadors de l'obra fusteriana.

Encara restaria per fer una darrera apreciació, relativa a l'atenció dedicada a Fuster a la resta de l'àmbit lingüístic català. Fins ara he dedicat molta atenció a la valoració de la seua figura en l'àmbit i el context valencians fins a la data de la seua mort. La raó no rau en cap intent de sostraure Fuster del seu àmbit cultural natural, que és el conjunt del domini lingüístic. Em sembla incontestable, però, que l'atenció dedicada a la seua obra fins al 1992 fora del País Valencià ha estat molt menor que la dedicada ací. En principi, naturalment, no hauria de tenir cap rellevància si un estudi sobre Fuster és produït al País Valencià o a Mallorca. A la pràctica, però, el tipus d'estudis dedicats sí que depenen molt del context de gènesi. Quantitativament (la qual cosa, a més, no vol dir que alguns dels millors estudis no s'hagen produït fora de les terres valencianes) la diferència hi resta. I més enllà de la mera quantificació, l'atenció en general dedicada a l'obra i la figura de Fuster (malgrat els reconeixements institucionals, i el pes editorial del Principat en l'edició de l'obra fusteriana) tampoc no fa dubtar que, especialment a la darrera dècada, l'interès va decaure. Aquesta tendència, com veurem, s'ha aguditzat als deu anys següents.

Molt més senzill és valorar l'interès que fora de l'àmbit lingüístic català ha merescut l'obra de Fuster: gens. Malgrat que Fuster va escriure centenars d'articles a la premsa i revistes de Madrid (com ara Informaciones), fins al punt que va arribar a ser considerat una de les figures més influents de tot l'Estat espanyol durant els anys de la transició, i que alguns dels seus llibres més importants han estat traduïts al castellà,

www.editorialafers.com

(la ed., Eliseu Climent, València: 1976); E Ruiz TORRES: «Consideraciones sobre la nueva historiografía valenciana de los años 60 y 70», a J. AZAGRA, E. MATEU i J. VIDAL (eds.): De la sociedad tradicional a la economia moderna, Institut Juan GIl-Albert, Alacant: 1996, pp. 15-33.

11 En canvi, ha estat l'àmbit dels estudis literaris i culturals el que ha actualitzat menys la producció segons les revisions dels plantejaments interpretatius bàsics de Fuster.

398

FERRAN ARCHILES

la seua obra no hi ha generat cap interès ni influència visible. Més enllà d'alguna polèmica puntual o del suport donat a Fuster per algunes figures de la cultura espanyola amb motiu d'algun homenatge, la seua presència a l'àmbit cultural espanyol és gairebé inexistent. En certa manera, això no és gaire sorprenent, atesa la poca atenció que sol prestar-se des de la cultura espanyola a les llengües perifèriques. Tampoc no ho és, però, davant el fet constatable que Fuster tenia ben poc a oferir des d'un punt de vista polític, si atenem als seus plantejaments estrictes. Tota una altra cosa, naturalment, és el que s'hi esdevé amb la resta de la seua producció assagística d'abast més general.

Tots aquests elements, en definitiva, conformen el context intel·lectual i analític que el juny de 1992 va envoltar la mort de Joan Fuster. La producció de la dècada 1992-2002 de la qual m'ocuparé tot seguit deriva i transforma al mateix temps aquest llegat. Al meu parer, és precisament aquesta tensió la que caracteritza aquesta dècada d'estudis i edicions. Una tensió que prové d'arrossegar situacions polítiques i culturals molt cristal·litzades en el temps i en el seu tarannà polèmic, i de l'aparició de noves perspectives i interessos. Perquè, al cap i a la fi, el llegat fusteria per al futur, la seua vigència depèn, i molt, no només de la qualitat intrínseca de la seua obra sinó també de la qualitat de la interpretació que ha de fixar-la.

Edicions de textos inèdits i recuperats escrits per Joan Fuster

www.editorialafers.com

Arran de la mort de Joan Fuster, i com apuntàvem més amunt amb un volum molt considerable, es va iniciar una important tasca d'edició dels seus textos. Naturalment no parlaré ací de la reedició de textos de Fuster que estaven al mercat en el moment de la seua mort, però sí d'aquells queja feia temps que romanien fora de circulació i que han estat recuperats12. En primer lloc, s'ha d'apuntar l'edició en 1994 del volum setè de l'obra completa (Obres Completes/7. Llengua, literatura, història, 2, Ed. 62, Barcelona: 1994), un volum que havia estat preparat pel mateix Fuster però que va aparèixer sense cap pròleg seu a diferència dels volums anteriors. Aquest volum estava format per un text no tornat a editar des de 1972 i diversos articles especialitzats apareguts en publicacions acadèmiques13. Com la resta de l'obra com12 No obstant això, cal destacar que en 1992 la Generalitat va editar una edició commemorativa de Nosaltres, els valencians, un llibre reeditat amb molta regularitat. En 1993, s'hi va traure una edició commemorativa del llibre de poemes Terra en la boca, a càrrec de l'editorial Afers i amb el suport de diverses institucions, un bell volum amb il·lustracions de Manuel Boix. A més, el 1999, Península va reeditar el llibre del 1977 Contra Unamuno y los demás, descatalogat feia anys. El mateix 1999, va ser objecte d'una edició especial El descrèdit de la realitat, tant en versió catalana com castellana, que feia molts anys que estava fora del mercat, a càrrec de la Universitat Politècnica de València. També va ser reeditat l'any 2000 la traducció castellana del Nosaltres.

13 Un text inclòs en aquest volum, L'aventura del llibre català, va ser reeditat per Empúries el 1992.

UNA DECADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

399

pleta fusteriana, no estava concebut com una edició crítica, de manera que no hi havia cap indicació ni comentari sobre els textos inclosos al marge dels breus pròlegs elaborats com a presentació. Ni aquest volum, ni cap dels anteriors, no va incorporar un estudi introductori de l'obra fusteriana. Amb aquest volum quedà interrompuda l'edició d'aquesta obra completa, però al 2002 se n'ha anunciat la represa14. Cal dir, però, que aquesta nova edició serà distinta a la iniciada en 1968, amb una ordenació i continguts modificats. No obstant això, continuarà basant-se en l'obra publicada en català; així doncs, els articles escrits en castellà, si no és que han estat republicats en català per l'autor, no hi apareixeran. D'altra banda, el primer volum anunciat incorporarà dos dietaris inèdits dels anys 1954 i 1955 a l'edició completa del dietari fusteriàja conegut. Aquests textos, però, són la transcripció d'uns escrits fusterians no pensats per a l'edició sinó que funcionaven com a banc de proves de l'escriptor.

Cal dir que el primer d'aquests dos volums de dietaris ja era conegut, ja que va ser publicat en edició facsímil en 1994, després d'una sorollosa polèmica15.

Una de les iniciatives més interessants, iniciadaja als darrers anys de vida de Fuster, va ser l'anomenada «Biblioteca Joan Fuster» editada per Edicions Bromera, que s'ha encarregat de la reedició de textos alguns dels quals no s'havien tornat a editar després de la seua primera aparició16. Aquesta biblioteca aparegué amb una marcada voluntat didàctica i adreçada a un públic escolar. Per això tots els volums inclouen una introducció i unes notes didàctiques per al seu aprofitament. Cal dir que, a més de les reedicions estrictes, aquesta biblioteca ha inclòs tres volums creats ex professo per a la col·lecció incloent el primer aparegut, encara en vida de Joan Fuster, el 1991, l'antologia Ser Joan Fuster. Antologia de textos (a cura de J. A. Fluixa i A. Martínez).

Els títols de la col·lecció i els responsables de l'edició són, al marge de la primera antologia: Combustible per a falles (a cura d'Antoni Furió), publicat l'any 1992; L'albufera de València (a cura de Josep Franco), publicat l'any 1993; Sagitari (acura d'Enric Sòria), publicat l'any 1993; Un país sense política (a cura de Joan Francesc Mira), publicat l'any 1995; Misògins i enamorats (a cura d'Albert G. Hauf), publicat l'any 1995; BabelsiBabílòníes (a cura de Vicent Salvador), publicat l'any 1997; Les originalitats (a cura d'Antoni Martí), publicat l'any 2000; i Aforismes (a cura d'Isidre Crespo), publicat l'any 2000. Com es pot comprovar, la nòmina dels col·laboradors és important i diversa, i així ho són les mateixes introduccions, algunes de les quals, però, són vertaderes monografies, de què ens ocuparem més endavant.

www.editorialafers.com

14 Una ressenya avançada del primer volum de la nova edició de l'obra completa, a càrrec de Josep Iborra, ha aparegut a L'Espill, segona època, 10 (2002), pp. 207-212.

15 Aquest dietari, el va publicar Vicent Martí, després de presentar-lo als Premis Octubre de l'any anterior amb la voluntat que el mateix Fuster en resultés guanyador del premi que portava el seu nom. Finalment fou editat com a J. FUSTER: Dietari inèdit (3Í/VII/54-2/X/ 55), Edicions Aigua de Mar, Altea: 1994.

16 Vegeu una valoració global d'aquesta «Biblioteca Joan Fuster» a J. ESPINÓS: «La 'Biblioteca J. F' de l'Editorial Bromera», L'Espill, segona època, 10 (2002), pp. 218-223.

400

FERRAN ARCHILES

Al marge d'aquesta iniciativa, en 1993 es reedità l'obra del 1956 Figures de temps (a càrrec de Josep Iborra, Institut Valencià d'Estudis i Investigacions, València: 1993).

Els continguts d'aquest volum, en realitat, ja havien estat editats entre els volums segon i quart de l'obra completa, però el llibre tal i com havia aparegut en la primera edició mai no havia estat reeditat. S'hi incorporava, a més, un pròleg d'Iborra17. En sentit estricte, l'únic inèdit que s'ha editat com a llibre ha estat el text que Fuster va preparar com a tesi doctoral i que mai no havia vist la llum. No es tracta exactament d'una monografia sinó de l'edició crítica d'un text del segle XVI amb un estudi introductori que ha estat finalment publicat l'any que commemora la mort de l'escriptor {Les constitucions del convent de Sant Josep de València (segle XVI), edició a cura de J. Fuster, Universitat de València, València:2002). D'altra banda, una interessant novetat en aquests anys va ser la traducció a l'anglès i a l'italià d'un dels llibres més interessants de la producció fusteriana, el Diccionari per a ociosos: Dictionary for the idle, Acadèmic Press, Sheffield:1992, traduït per un equip sota la coordinació de Dominic Keown, i Dízíonarío per ozíosí, Tulio Pironte ed., Nàpols:1994, traduït per Donatella Siviero.

Una atenció especial mereix l'edició d'antologies dels textos fusterians. Probablement no trobarem cap altre autor de les lletres catalanes contemporànies que haja estat objecte de tantes i tan diverses edicions amb caràcter antològic. Si en vida de Fuster havien aparegut tres antologies, als deu anys següents n'han aparegut nou.

Tres d'elles són antologies de caràcter general, amb presència de textos de tota l'obra fusteriana, i estan plantejades com a edicions didàctiques {Literatura d'idees, a càrrec d'Antoni Riera, Bruño, Barcelona:1992; Indagacions i propostes: antologia de textos assagístícs, a cura de Josep Ballester, Edicions 62, Barcelona: 1995; i Joan Fuster. Raons i paraules, a cura d'Isidre Crespo, Hermes, Barcelona: 1999). Tres més s'adrecen a temes literaris i culturals, una antologia formada per textos estrictament d'història cultural {Estudis d'història cultural: antologia de textos, a càrrec de Francesc Pérez Moragón, Universitat Jaume I, Castelló: 1992), una altra de textos poètics {Antologia poètica, a cura de Josep Ballester, Proa, Barcelona: 1993) i una darrera sobre qüestions relatives a la llengua catalana {Joan Fuster. Escrits sobre la llengua, a cura de Marisa Bolta i Toni Molla, Tàndem, València: 1994). Les altres tres antologies són les relatives als textos més directament polítics, una d'elles dedicada en exclusiva als textos sobre nacionalisme {Contra el nacionalisme espanyol, a cura de Jaume Pérez Montaner, Edicions 62, Barcelona: 1994) i les altres dues a textos polítics de tot abast {Breviari cívic, acura de Josep Iborra, Edicions 62, Barcelona:1996; i Agitar idees, pensament polític de Joan Fuster, a cura de Pau Viciano, ACPV, València: 1998). Amb molt poques excepcions, aquestes antologies estan fetes a partir de seleccions de textos de l'obra 17

www.editorialafers.com

Tot i que no és estrictament la reedició d'un llibre fusteria, el text que va ser publicat el 1959 dins del volum Un món per a infants (i queja havia estat reeditat uns anys abans) va ser editat novament el 1999 perla Impremta Lluís Palacios, amb il·lustracions de Manuel Baixauli.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

401

publicada per Fuster en format de llibre. No hi han estat incorporats, per tant, els textos periodístics escrits per Fuster i mai recopilats en forma de llibre18. Cal destacar especialment que els textos escrits en castellà no hagen estat considerats. Certament, el fet que totes les antologies estiguen escrites en català és ben simptomàtic (i quan hi ha algun text procedent d'articles en premsa originalment escrits en castellà, han estat traduïts). D'altra banda, tampoc molts dels textos apareguts en català en diverses publicacions, periòdiques o no, no hi han estat incorporats. D'aquesta manera, a través de les antologies es perpetua una imatge del corpus fusteria sensiblement parcial. Si bé és evident que una part decisiva de l'obra de Fuster és la que es troba editada en format de llibre, no ho és menys que els articles de premsa per quantitat i qualitat tenen una importància igualment decisiva (i cal encara recordar que alguns dels llibres ja considerats canònics no tenen el seu origen sinó en textos periodístics).

D'altra banda, cal assenyalar que aquestes antologies han estat compostes segons criteris d'ordenació temàtica o organitzades segons gèneres literaris. Amb la parcial excepció de la compilada per Jaume Pérez Montaner, el criteri d'ordenació cronològica no hi ha estat considerat. L'obra de Fuster ens hi apareix concebuda com un tot homogeni en què la data d'escriptura resulta relativament irrellevant. Si bé això és perfectament justificable atès l'objectiu que aquestes antologies es marquen, dissortadament contribueix aperpetuar una visió ahistòrica de l'obra fusteriana, i en dificulta, en última instància, una correcta comprensió.

Al marge dels textos ja publicats com a llibre, a partir de la mort de Fuster s'han recuperat alguns escrits que, en no haver aparegut en format de llibre, no havien estat mai reeditáis després de la seua primera publicació. Destaca en primer lloc el volum que agrupa els textos publicats per Fuster a les revistes d'exiliats d'Amèrica Llatina, bàsicament mexicanes {Papers d'exili: assaigs, polèmiques i recensions (19501967), a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, Curial, Barcelona: 1995). Aquest llibre mostra textos escrits des de l'inici dels anys cinquanta i al llarg de més de dues dècades. Si en alguns casos es tracta de textos assagístics de gran altura, en d'altres l'interès rau sobretot en l'evolució ideològica mateixa de Fuster al llarg d'una dècada tan decisiva en la seua formació com van ser els anys cinquanta. Una bona part d'aquests textos havien estat ja recopilats uns anys abans19, però la presència de tots en un sol volum ha estat sens dubte una de les iniciatives més interessants.

Així mateix, destaca l'única edició que s'ha fet fins ara de textos periodístics, abans mai apareguts en format de llibre i que mai no havien estat reeditáis després de la seua aparició, elaborada per Antoni Furió amb articles procedents del diari Levante {Llegint i escrivint. Artículos periodísticos en Levante-EMY

1952-1957, Prensa

18

www.editorialafers.com

D'aquests articles periodístics —dels quals ens ocupem tot seguit— només s'han editat una part dels publicats als anys cinquanta al diari Levante.

19 Santi Cortés va recopilar un bon nombre d'aquests papers a S. CORTÉS: Textos d'exili, Generalitat Valenciana, València: 1991.

402

FERRAN ARCHILES

Ibérica, Madrid: 1995). En aquesta edició s'han recuperat els articles publicats entre 1952 i 1956, aproximadament un terç dels més de dos-cents publicats com a col·laboracions a les planes generals del periòdic. Aquesta iniciativa és molt rellevant, ja que ens ha permès disposar de textos que només la recerca en hemeroteques feia assequibles. Cal destacar, a més, que és també l'única edició de textos de Fuster recopilats dels que va escriure en castellà, que és la llengua de la majoria d'aquests escrits. L'interès d'aquests articles evidencia, un cop més, la importància de no marginar la producció fusteriana escrita en castellà.

Un llibre heterogeni, amb textos procedents de publicacions molt diverses, és el que es va confegir, i de nou a cura d'Antoni Furió, amb un bon grapat d'escrits fusterians sobre el seu poble natal {Elogi del meu poble, Sueca, Afers, Catarroja: 1993).

En aquest volum, s'hi inclouen vuitanta-quatre textos pertanyents a tota la producció fusteriana al llarg del temps, i per exemple s'hi inclou el primer text mai publicat per Fuster20. Lògicament, el text té sobretot interès com a testimoni de l'estima de Joan Fuster per Sueca, però és una mostra de la quantitat de recursos que les hemeroteques ofereixen. Cal assenyalar que ha estat el primer volum que ha inclòs textos procedents de la premsa valenciana {Levante, Jornada i els seus suplements) i catalana {Fele/estel, EI Correo Catalán) i de publicacions periòdiques, tant locals com d'àmbit general. Dissortadament, aquesta manera de procedir, com ja he apuntat, no ha sovintejat gaire.

Una altra edició amb textos fusterians exhumats de fons hemerogràfics ha estat també adreçada a un objectiu monogràfic. Es el volum que Isidre Crespo ha dedicat als textos que Joan Fuster i Josep Pla van dedicar-se mútuament {De Fuster a Pla amb camí de tornada, CEIC Alfons el Vell, Gandia:2002). En aquest volum, s'hi han inclòs escrits procedents de premsa i publicacions valencianes (com ara Verbo, Claustro, Jornada...) i catalanes {Destino, La Vanguardia...), la qual cosa ha resultat

un interessant exercici de recuperació de la visió global de Fuster sobre Pla (i a l'inrevés).

Poca cosa més pot afegir-se pel que fa a l'explotació dels recursos que ofereixen premsa i publicacions periòdiques21. Convé no oblidar que els articles de premsa sumen prou més de dos milers, a més dels que es troben esparsos en diverses publicacions. Com ja ha estat dit, la major part d'aquests articles van ser publicats en castellà, però això no hauria de ser un obstacle per a la seua consideració. Alguns dels apareguts a El Correo Catalán i a La Vanguardia, per exemple, estan a l'altura dels millors textos fusterians i caldria recuperar-los. No estic plantejant que s'haja de procedir a una edició exhaustiva de la totalitat d'aquests escrits o d'altres. Per exemple, molts 20

El 1997 l'Editorial Afers va fer-ne una segona edició, afegint cinc textos nous.

Caldria ressenyar, per exemple, els textos inclosos als annexos dels diversos volums de l'epistolari (del qual m'ocuparé més amunt) o els quatre articles reproduïts en facsímil a Por Favor. Una historia de la Transición, Crítica, Barcelona:2000. www.editorialafers.com

21

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

403

dels escrits apareguts als suplements culturals del Levante i de Jornada, com també molts textos de circumstàncies, tenen un interès molt escàs més enllà de l'estrictament erudit. Hauria de ser possible, però, trobar un camí intermedi entre una concepció autocelebratòria que considera digne d'interès gairebé qualsevol text fusteria, i l'oblit de bona part d'aquesta producció, ja siga per criteris lingüístics o qualssevol altres.

D'altra banda, i per acabar amb els textos exhumats de fonts no bibliogràfiques, cal assenyalar un text menor, com ara l'edició dels papers que Fuster va dedicar a les solapes i introduccions de discos {Notes per a ¡a cançó, Associació Joan Fuster, Sueca: 1996), i també l'edició d'un volum singular com ara Trenta vinyetesísís dibuixos 1947-1950 (Associació Joan Fuster, Sueca: 1995). Es recuperava així una faceta menor però molt interessant de l'activitat fusteriana.

Amb tota probabilitat l'aportació de textos fusterians més important que ha vist la llum en aquests darrers deu anys ha estat la publicació del seu epistolari. Es tracta de textos que, llevat de poques excepcions, havien romàs inèdits fins avui i que s'han convertit en una font decisiva per al coneixement de l'obra i la figura de l'escriptor sueca. No és gens exagerat afirmar, atès el volum de cartes que ens són conegudes i l'escàs nombre d'altres textos fins ara inèdits que s'han publicat, que ens trobem davant d'un esdeveniment capital per al coneixement de la producció fusteriana. El primer volum que es va publicar va ser el de la correspondència amb Vicenç Riera Llorca {Epistolari Joan Fuster-VicençRiera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, Curial, Barcelona: 1993). Es tractava d'un volum dedicat a la correspondència amb un dels escriptors catalans a l'exili mexicà amb qui Fuster va mantenir una més estreta relació, i els curadors del volum eren els mateixos que s'havien ocupat d'altres textos fusterians relacionats amb el món de l'exili. Aquest llibre ha evidenciat que moltes de les cartes escrites per Fuster tenen la mateixa coherència i rigor intel·lectual que qualsevol dels seus escrits publicats com a articles o assaigs. Naturalment, això ens dona una pista de la consideració que Fuster donava al seu epistolari, la qual cosa ens fa suposar que es tracta d'una producció que l'autor conservava ben conscientment i amb la voluntat de fer-la pública.

www.editorialafers.com

L'aparició d'aquest volum va encoratjar la decisió de dur endavant una edició el més exhaustiva possible de l'epistolari fusteria. En 1997 aparegué el primer volum i fins avui se n'han publicat quatre més, i encara estan previstos un nombre semblant de volums. Aquest epistolari, sota la direcció d'Antoni Furió, és el resultat de la col·laboració entre l'editor Eliseu Climent i la Universitat de València, a través de la Càtedra Joan Fuster, així com també d'altres suports institucionals. En realitat, l'epistolari ha estat editat com una «correspondència» amb els interlocutors de l'escriptor sueca, de manera que, a més de les dues mil cartes escrites per ell, s'hi inclouen totes les localitzades d'aquells. La cronologia prevista abraça des de 1939 fins a la seua mort, amb la qual cosa es pretén cobrir un espai de més de cinquanta anys. Aquesta «correspondència», en definitiva, és una edició anotada que inclou un estudi introductori a càrrec de l'autor o autors encarregats de preparar l'edició i un índex onomàstic

404

FERRAN ARCHILES

de cada volum. Com es veu, es tracta d'una edició distinta a l'obra completa fins ara publicada, cosa que significa una edició molt més acurada. A més, cada volum incorpora uns annexos en què es reprodueixen diversos textos tant de Fuster com dels altres autors que hi apareixen, relatius a algun dels aspectes esmentats en algunes de les cartes i que complementen l'edició. La correspondència ha estat editada segons una organització «temàtica»; així doncs, la cronologia és l'eix intern de cada volum, però l'edició dels volums no respon a aquest criteri. Els volums editats fins avui (i els seus curadors) són: volum primer (1997): Carner, Manent, Riba, Pla, Espríu, Víllalonga (a cura de Francesc Pérez Moragón); volum segon (1998): AgustíBartra í altres noms de l'exili americà (a cura de Santi Cortés); volum tercer (1999): Ernest Martínez Ferrando (a cura de Vicent Alonso); volum quart (2000): Manuel Sanchís Guarner, Josep Giner, Germà Colon (a cura d'Antoni Ferrando); i volum cinquè (2002): Francesc de Borja Moll i Aína Moll, Joan Coromines, Josep Maria Llompart (a cura de Josep Ferrer i Costa, Joan Pujadas i Marqués i Joan Ferrer i Costa)22.

A més d'aquests volums, s'han publicat també algunes cartes esparses no reproduïdes encara a l'epistolari. En el mateix any que s'iniciava l'edició de la correspondència completa aparegueren 38 cartes en un volum dedicat a cartes d'escriptors valencians en la postguerra {Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià sota el franquisme, a cura d'Alfons Cucó i Santi Cortés, Tres i Quatre, València:1997). Es tractava de cartes escrites per Fuster o adreçades a ell, algunes de les quals (com les de la correspondència amb Riera Llorca) ja eren conegudes. D'altres (com les creuades amb Sanchis Guarner o Moll) no apareixien en l'edició completa fins anys més tard, i un nombre important no han estat encara editades en cap volum d'aquesta.

Tampoc no han estat incorporades fins avui a l'edició completa les tretze cartes aparegudes al monogràfic commemoratiu de la revista LFspíllpublicat l'any 200223.

Són cartes adreçades a Antoni Comas, Joan Triadú, Max Cahner o Ernest Lluch, escrites als anys cinquanta i seixanta, les quals no porten cap estudi introductori ni van anotades, i sembla que es tracta d'un avançament de la seua edició a l'epistolari complet. Finalment, cal assenyalar la publicació d'unes cartes entre Joan Fuster i Jaume Bru i Vidal, i l'edició en facsímil d'unes cartes creuades amb Júlia Blasco, tot i que el seu contingut ja era conegut per una transcripció anterior24.

www.editorialafers.com

22 L'epistolari de Joan Fuster amb Joan Coromines ha estat objecte d'una edició separada i a càrrec dels mateixos curadors de l'edició del volum cinquè deia correspondència fusteria na, i amb un estudi introductori de Jaume Pérez Montaner {Epistolari Joan Coromines & Joan Fuster, Curial, Barcelona: 2002). D'altra banda, en aquest volum cinquè hi ha, a més del text introductori dels curadors, un pròleg d'Aina Moll. Es la primera vegada que un dels corresponsals de Fuster hi ha participat amb un text que no siga l'estrictament epistolar i on recorda les circumstàncies d'aquest intercanvi.

23 «Correspondència inèdita», L'Espill, segona època, 10 (2002), pp. 166-197.

24 Les cartes amb Jaume Bru i Vidal aparegueren a la revista Abalorio, 26-27 (1999); Júlia BLASCO: Joan Fuster: converses..., op. cit, pp. 305-322, l'edició anterior a Júlia BLASCO: «Les filosofies de Joan Fuster», a Miscel·lània Joan Fuster. Vol. VII, PAM, Barcelona: 1993, pp. 325-348.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

405

La publicació d'aquesta correspondència ens mena, en tot cas, a preguntar-nos quants textos de Fuster resten inèdits. D'una banda, em referesc a textos que per una raó o una altra mai no van veure la llum. Espigolant entre entrevistes i algunes referències a l'epistolari, Fuster hi al·ludeix almenys a tres llibres que mai no van aparèixer. Eren simples projectes o és que van romandre inèdits? Hi ha disponibles esborranys25 o materials que podrien il·luminar noves perspectives? No cal exagerar massa per a destacar l'interès que l'edició del «Dietari inèdit» dels anys 54 i 55 ha tingut, i del qual s'ha anunciat l'existència d'un quadern que el continua. D'altra banda, cal saber quants d'aquests textos van poder patir els efectes de la censura26.

Existeixen encara els originals? Si no una edició integral dels textos, sí que caldria, si se'n confirmés l'existència, donar-los a conèixer als investigadors. En tot cas, mentre que no sapiguem més, només ens resta fer conjectures sobre el seu valor.

Per acabar les referències als textos fusterians apareguts a la darrera dècada, quedaria acostar-se a un tipus de materials una mica distints. Es tracta dels dos volums de converses enregistrades amb Joan Fuster publicats en aquest període27. El que va preparar Toni Molla {Joan Fuster. Converses inacabades, Tàndem, València:1992) mostra una edició elaborada de les entrevistes, la qual cosa fa que, si bé es manté el to conversacional, hi haja un grau important de preparació amb vista a l'edició, com el mateix autor reconeix. El que ha elaborat Júlia Blasco {Joan Fuster: converses filosòfiques, Tres i Quatre, València:2002), en canvi, és presentat com la transcripció literal de les converses, i manté una aparença de mostrar el text més cruament. El text de Molla està conformat per unes converses desenvolupades en el darrer any de la vida de Fuster, mentre que en el de Blasco van desenvolupar-se entre el 1979 i el 1981. Els continguts abordats per Molla van desde certes evocacions de la trajectòria vital del mateix Fuster fins a les opinions del present valencià i mundial. Les converses de Júlia Blasco (amb la col·laboració de Josep Lluís Blasco), tot i que amb digressions diverses, tenen la intenció d'ocupar-se de certs aspectes filosòfics del pensament fusteria.

www.editorialafers.com

25 S'ha donat a conèixer l'original, sensiblement diferent al finalment publicat, del text «Països Catalans, entre el problema i el programa», que va ser publicat a la revista Nous Horitzons el 1978 i republicat un any més tard a Destinat (sobretot) a valencians. El text original aparegué a El Temps (5/11-IX-2000), pp. 35-42.

26 Si no vaig errat, només s'ha publicat un text inèdit que hauria d'haver aparegut a Verboi que va donar a conèixer J. PÉREZ MONTANER: «Joan Fuster i l'aventura literària de 'Verbo'», a A. FERRANDO i A. G. HAUF (curs.): Miscel·lània Joan Fuster Vol. V, PAM, Barcelona:1992, pp. 278-281; a més de les parts suprimides del llibre Raimon, que foren reintegrades a la segona edició del 1988 (La Magrana).

27 Caldria, potser, afegir en aquest apartat les entrevistes recopilades, entre d'altres textos periodístics, per M. ALBEROLA i V MARTÍ: Fuster sabàtic, Aigua de Mar, Altea: 1994. Es tracta d'algunes entrevistes molt interessants queja havien aparegut en altres publicacions i que ara han estat reeditades en format de llibre.

406

FERRAN ARCHILÉS

Textos sobre Fuster (1992-2002) La producció bibliogràfica sobre Joan Fuster no ha fet sinó créixer al llarg dels darrers deu anys, i d'una manera molt més intensa del que ho havia fet fins aleshores.

Bona part d'aquesta producció, però, està composta per textos breus, aproximacions menors, amb un interès molt variable. El lector interessat pot consultar, per exemple, els repertoris bibliogràfics elaborats per Antoni Furió (que són l'aportació més sòlida en aquest sentit)28. Jo no m'ocuparé, per tant, més que d'aquells textos que, al meu parer, representen la producció més significativa o més interessant sobra la figura de l'assagista sueca.

He organitzat el comentari al repertori bibliogràfic d'estudis i aproximacions a l'obra de Fuster en aquests darrers deu anys dividint la producció en tres blocs. El primer d'ells correspon als cinc primers anys des de la mort de l'assagista, un període en què la producció va incrementar-se de manera molt notable i que, de fet, presenta la major quantitat de publicacions. El segon bloc arranca amb la celebració el 1997 d'un primer «any Fuster» que va impulsar algunes iniciatives importants. A l'últim, dedicaré una atenció especial a la producció apareguda amb motiu del nou any Fuster, el 2002.

Com era lògic, la mort de Fuster el juny del 1992 va fer que proliferaren una sèrie de textos, sobretot en premsa, com un primer homenatge a la figura de l'assagista, però dels quals no m'ocuparé atesa la seua naturalesa merament ocasional29. Com ja apuntava abans, immediatament després de la desaparició de Fuster, entre 1992 i 1997, es produí un evident salt quantitatiu en la producció fusteriana, i en alguns dels aspectes estudiats també un salt qualitatiu. A més de l'aparició de nombrosos articles, crida l'atenció l'aparició per primer cop d'un elevat nombre de monografies. Malgrat tot, la quantitat d'investigacions acadèmiques continuà sent molt escassa (dues tesis de llicenciatura, si bé les monografies d'Antoni Riera es basen en una tesi doctoral escrita uns anys abans).

www.editorialafers.com

28 Els repertoris bibliogràfics més complets sobre els estudis dedicats a l'obra de Fuster, a més dels ja esmentats en una nota anterior, són: X. LLUNA: «Lestat de la qüestió fusteriana», Llengua & Literatura, 7 (1996), pp. 434-457; iE VICIANO: «Fuster després de Fuster: reedicions i estudis», a Josep Pla/Joan Fuster, El Temps, València: 1997, pp. 449-453. De menor interès és el text d'A. LONCA: «Aproximació bibliogràfica a Joan Fuster d'ençà de la seva mort. Una copiosa posteritat de paper», Serra d'Or, 436 (1996), pp. 28-30, que fou esmenat per G. MUÑOZ: «Bibliografia de Joan Fuster», Serra d'Or, 438 (1996), p. 5.

29 Es pot consultar un ampli repertori d'aquestes publicacions al Butlletí de l'Associació Joan Fuster, 1 (1994), pp. 5-7. Malgrat tot, cal destacar el dossier «Joan Fuster, mestratge perdurable», publicat a Serra d'Or, 395 (novembre 1992), amb articles de Joaquim Maluquer, JoanTriadú, Vicent Simbor, Antoni Ferrando, Francesc Pérez Moragón i Josep Maria Cadena.

A més, la revista Saó va reproduir el juliol del 1992 el dossier «Joan Fuster» que li havia dedicat al número 130 dos anys abans.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

407

Els primers estudis d'ampli abast, que immediatament es convertiren en peces de referència indefugibles de la producció bibliogràfica sobre Fuster, van ser quatre obres col·lectives publicades com a homenatge a la seua figura, totes elles a càrrec d'institucions públiques, un fet que ja no tornaria a repetir-se en anys posteriors (al marge de la Universitat de València)30. Com es podrà comprovar, molts dels noms que col·laboren en aquests volums es repeteixen sovint, però fins i tot així la nòmina de participants és força extensa. Cal destacar, en definitiva, que aquestes obres col·lectives van abordar, sovint per primer cop, l'estudi de diversos aspectes de l'obra fusteriana mal coneguts fins en aquell moment. A més, bona part de la producció més sòlida desenvolupada als anys posteriors es troba entre la nòmina dels qui hi participaren. També és veritat, però, que això ens obliga a reflexionar sobre les possibles conseqüències de certa repetició de noms i, sobretot, de plantejaments. Com podem comprovar, a partir de 1997 es detecta certa caiguda de l'interès per l'estudi de l'obra de Fuster i això, potser, es deu al fet que aquells qui havien aportat la seua contribució ja ho havien fet; així doncs, calia una renovació de noms que, si bé s'ha produït en algun cas, tampoc no ha estat el més habitual. Fet i fet, la major part dels estudis de l'obra de Fuster han estat elaborats per persones que el conegueren directament i que se'n consideren deixebles o mostren una clara acceptació de les seues propostes (i, com l'altra banda del mirall, els desencisats amb la seua figura són conseqüentment els més crítics). L'impacte vital de Fuster en els qui l'ha analitzat és un tret important sobre el qual cal reflexionar, ja que afecta tant el tipus de producció que podem trobar com el futur de les noves generacions que no han tingut contacte directe amb ell.

De les obres col·lectives a què em referia, tres van aparèixer el 1993. Em referiré en primer lloc a Homenatge universitari a Joan Fuster (a cura d'Antoni Ferrando i Manuel Pérez-Saldanya, Universitat de València, València:1993). Aquest volum, a més dels textos de l'homenatge acadèmic a Fuster que la Universitat de València va organitzar, inclou una semblança biogràfica a càrrec de Francesc Pérez Moragón i onze estudis breus sobre diversos aspectes de la seua obra. Bàsicament, els estudis aplegats són aproximacions al Fuster historiador de la llengua i la literatura (a càrrec de Modest Prats, Albert Hauf o Jaume Aulet) o al seu estil i gèneres d'escriptura (Enric Balaguer, Lluís Messeguer, Vicent Salvador), i també algun estudi sobre la seua actitud lingüística (Joan Solà).

La segona de les obres col·lectives apareguda en 1993 va ser el volum coordinat per Antoni Gómez i Antoni Martí (Fuster, entre nosaltres, Generalitat Valenciana, València:1993). Es tracta d'un importantíssim volum, editat en format gran, que 30

www.editorialafers.com

El novembre del 1992 se celebrà a la UIMP de València el seminari «A propòsit de l'obra de Joan Fuster», el qual no ha estat publicat com a volum. Alguna de les comunicacions, però, sí que ho han estat, com ara la de V RAGA: «Joan Fuster: l'estil i la influència», L'Espill, 8/9 (2001), pp. 121-127.

408

FERRAN ARCHILES

compta amb quaranta-cinc col·laboracions de caràcter relativament breu, a més d'un aparell gràfic molt remarcable i unes útils bibliografies de i sobre l'obra fusteriana.

Lògicament, hi va prevaler una participació extensiva, i el lector pot trobar des d'evocacions personals de la figura de Fuster fins a petits estudis de la pràctica totalitat de la seua dimensió intel·lectual. En aquest volum, al capdavall, s'hi apuntaren moltes línies de recerca, algunes de les quals van concretar-se en els anys següents i d'altres no tant, però en tot cas es tracta d'un volum d'obligada referència.

La tercera d'aquestes obres, finalment, és el catàleg de l'exposició (que comptà amb Francesc Pérez Moragón com a comissari) Joan Fuster: dies i treballs (Generalitat Valenciana, València: 1993), un volum bellament editat, de gran format, que compta amb nombroses il·lustracions. El llibre porta nou textos amb aproximacions diverses que van des l'ideal idiomàtic de Fuster (a càrrec d'Antoni Ferrando) fins a l'estudi de l'estil fusteria (de Vicent Salvador), passant per l'assaig (Josep Iborra) o el periodisme (Adolf Beltran), amés d'algunes evocacions personals (per Vicent Ventura) i un esbós biogràfic (per Francesc Pérez Moragón). Com es pot comprovar, en molts casos es tracta d'autors i temes àmpliament representats a la resta de volums a què fem referència.

El 1994 va aparèixer la quarta de les obres col·lectives esmentades, Homenatge a Joan Fuster (coordinat per Josep Iborra, Consell Valencià de Cultura, València).

Aquest volum estava format per vint-i-dos estudis, amb la voluntat d'abraçar gairebé totes les dimensions de la seua obra, de poeta a historiador, passant per l'assagista i l'historiador de la literatura. En la meua opinió, aquesta és l'aportació més sòlida a la producció fusteriana fins llavors, no només per la nòmina dels col·laboradors, sinó també perquè la major part dels textos que hi apareixen són estudis rigorosos i no textos més o menys circumstancials. Si s'hagués de destacar alguns dels escrits d'aquest volum, caldria ressaltar els textos de Vicent Salvador sobre l'escriptura aforística i el d'Enric Sòria sobre l'estil; les interpretacions generals del pensament fusteria de Gustau Muñoz o sobre la seua visió del món de l'art a càrrec de J. A. Blasco Carrascosa; les reflexions d'Alfons Cucó sobre el pensament nacionalitari de Fuster i de Manuel Ardit sobre la història o els textos de Vicent Simbor, Albert Hauf o Joan-Lluís Marfany sobre el Fuster historiador de la literatura.

www.editorialafers.com

Com dèiem abans, una de les novetats més interessants al llarg d'aquests primers cinc anys de producció va ser que, a més d'aquestes importants obres col·lectives, començaren a aparèixer tot un seguit de monografies de gran importància, un fet no gaire habitual fins aleshores. Una novetat que, alhora, s'ha tornat en excepció, ja que en els cinc anys posteriors al 1997 han aparegut només dues monografies més (i encara, com veurem, no es tracta ben bé de monografies en sentit estricte).

En primer lloc, destacarem aquells estudis dedicats a l'anàlisi del pensament fusteria, als continguts de la seua obra i a la recerca en el conjunt de la seua construcció intel·lectual. En aquest sentit, una de les aportacions més sòlides de la bibliografia fusteriana, de la qual —als diversos volums col·lectius esmentats—ja s'havien vist

UNA DECADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

409

algunes mostres31, han estat sens dubte les dues monografies d'Antoni Riera: La raó moral de Joan Fuster (Curial, Barcelona: 1993) i Rellegir Fuster. Textures filosòfiques

de l'assaig fusteria (Bromera, Alzira:1995). Es tracta de dues aproximacions globals al pensament fusteria fetes per un filòsof en què s'estudia, de manera privilegiada, l'articulació i la fonamentació d'aqueix en diàleg amb el debat filosòfic general. Això no obstant, sobretot al segon dels estudis, es dedica també certa atenció a l'estil i les formes d'escriptura de l'assaig fusteria. L'obra fusteriana que ha analitzat Riera es basa sobretot en els textos publicats en forma de monografia, però cal assenyalar que també utilitza altres articles de publicacions diverses, la qual cosa contribueix a arrodonir la interpretació global considerablement. En la meua opinió, dues serien les crítiques més importants que caldria fer a aquests llibres, d'altra banda fonamentals. En primer lloc que, un cop més, el pensament de Fuster tendeix a ser vist de manera una mica ahistòrica. Interessa més mostrar el seu desplegament temàtic que no la seua formació o evolució. No és que Riera no tinga en compte el context intel·lectual en què la seua obra es produeix, però no n'extrau les implicacions per a l'anàlisi de l'obra fusteriana. Així, per exemple, quan Riera comenta el marxisme o l'existencialisme en l'obra fusteriana, el resultat és insatisfactori. Per exemple, respecte del marxisme conclou que Fuster «hi desplega la seua proposta d'independència moral —independència que ja havia reclamat com a requisit del quefer intel·lectual—, tot recusant tant les actituds penedides, a l'entorn del 1968, per exemple, pel pecat d'ingenuïtat que comporten, com les posicions, militantment antimarxistes, desplaçades, aquestes, cap a altres formes d'ideologia, sovint formulades des d'irracionalismes de signe contrari»32. Si bé Riera té una part de raó en aquesta afirmació, em sembla que és una lectura molt selectiva de l'aproximació de Fuster respecte del marxisme. En realitat, sí que és possible trobar textos, sobretot dels anys cinquanta, en què Fuster, apropòsit de la independència de l'intel·lectual, desplega una argumentació anticomunista. De la mateixa manera, i per paradoxal que semble, passats els anys serà possible trobar textos en què la influència del marxisme és molt més intensa, gairebé omnipresent. D'altra banda, com que no s'ocupa de la producció més historiogràfica de Fuster, no detecta el pes extraordinari que l'aproximació marxista va tenir en les seues concepcions del passat valencià i la seua actitud nacional. No cal anar més lluny que constatar la influència del gramscisme en la seua obra a partir de la segona meitat dels anys seixanta, la qual Riera no analitza. No es tracta d'afirmar que Fuster era un «marxista» —d'un o altre dels marxismes possibles—, però tampoc no es pot deduir de la innegable independència de la seua posició intel·lectual una

31

A més, cal destacar l'extensa introducció de l'autor a la seua antologia Literatura d'idees.

Joan Fuster, Bruño, Barcelona: 1992. En aquest text, Riera fa un recorregut pels continguts de l'obra i una anàlisi de l'escriptura fusterianes, i anticipa alguns dels continguts de les monografies.

Vegeu A. RIERA: La raó moral de Joan Fuster, Curial, Barcelona:1993, pp. 72-73. www.editorialafers.com

32

410

FERRAN ARCHILES

presència menor de la que realment va tenir en la configuració del seu pensament.

Aquesta influència, a més, va créixer amb el temps, de manera que mentre podia mantenir, com sempre, la seua distància crítica del «partidisme», també entre les escoles del marxisme, la seua interpretació de la realitat era contundentment de filiació marxista.

Si fa no fa, s'esdevé el mateix amb la influència de l'existencialisme, de la figura de Sartre, per exemple. Un cop més, no és que no tinga raó Riera quan assenyala que Fuster no combrega absolutament amb cap corrent, ni en l'existencialisme. Ara bé, la influència del model d'intel·lectual que Sartre representa fou enorme. De fet, el paral·lelisme és inevitable, ja que, un cop trencat el compromís partidista de Sartre amb els comunistes, Fuster no farà sinó emmirallar-se en ell. Passats els anys, el grau de compromís de tots dos respecte a les posicions més radicals també els aproximarà, amb tots els matisos, és clar. D'altra banda, i ho assenyala Riera com de passada, l'humanisme fusteria no s'entén al marge de la recepció de la cultura francesa de postguerra. De fet, abans d'aquesta, la influència més important en el pensament fusteria era la d'Ortega i la cultura centre europea, un aspecte que tampoc no és analitzat. I és que, sobretot, el que més pesa és la voluntat de l'autor de mostrar la validesa i l'actualitat del pensament fusteria, pecant una mica de presentisme, amb la qual cosa, certes dimensions, vistes amb perspectiva històrica, són menys atractives 0 tenen un grau menor d'interès. Perquè, sens dubte, un dels valors més remarcables del llibre és l'esforç que fa Riera per vincular el pensament fusteria amb el món intel·lectual dels anys noranta. Igual que passa, però, en mirar a certes actituds intellectuals del passat, en mirar a certes actituds del present l'argumentació no és tan convincent, com en el cas de les relacions entre el pensament fusteria i la postmodernitat.

També sobre la construcció intel·lectual fusteriana, si bé no com a monografies, en aquests primers anys després de la mort de Fuster es van publicar uns quants estudis. Així, Francesc Pérez Moragón va agrupar a Joan Fuster El contemporani capital (Germania, Alzira: 1994) diversos estudis sobre l'obra de Fuster, alguns inèdits 1 d'altres publicats. Aquest petit volum aborda l'estudi de diferents aspectes de la producció fusteriana, si bé, atesa la naturalesa de recull de textos del llibre, d'una manera asistemàtica. Així i tot, l'obra té una voluntat reivindicativa clara de la importància de la figura de Fuster, que és el que, en tot cas, li dóna unitat. També Josep Ballester ha assajat, de manera més estructurada, una introducció a l'obra (i també l'estil) de Fuster a la seua introducció a l'antologia Joan Fuster Indagacions i astúcies.

Antologia de textos assagístics (Edicions 62, Barcelona: 1995). Es tracta d'un text no gaire innovador però útil com a introducció a la complexa obra fusteriana33.

Curiosament, altres aspectes de la construcció intel·lectual fusteriana han merescut una atenció molt més limitada. Un tema tan destacat com el nacionalisme ha rebut 33

www.editorialafers.com

Del mateix autor es publicà J. BALLESTER: «Diari (1952-1960): un quadern o un dipòsit fonamental d'apunts literaris», Revista de Catalunya, 79 (1993), pp. 111-123.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

411

una consideració proporcionalment molt menor. En realitat, al marge dels treballs de Josep Iborra i Alfons Cucó, són ben pocs els textos que s'han ocupat d'aquesta qüestió. En tot cas, els comentaristes s'han dedicat a la glossa (a l'elogi o al blasme), però no a l'anàlisi efectiva dels seus continguts, de la seua formació34. Ha predominat, al cap i a la fi, la lectura política immediata, la defensa de la proposta política, l'afirmació de principis, però no l'estudi. En la introducció a l'antologia compilada per ell (Contra el nacionalisme espanyol, Curial, Barcelona: 1994), Jaume Pérez Montaner n'ha fet alguns comentaris, però aquest text està lluny de ser una anàlisi exhaustiva.

D'altra banda, també Joan Francesc Mira li va dedicar un breu article a l'anàlisi de la concepció nacional fusteriana35. En bona manera, pot interpretar-se que alguna de les seues obres posteriors no són sinó un diàleg amb el llegat fusteria.

Un text una mica diferent, ja que aborda l'estudi de la proposta nacional fusteriana des d'una vessant sociològica, és el de Xavier Ferré, que forma part d'una investigació més global sobre el nacionalisme valencià a la postguerra que veuria la llum anys més tard36. Malgrat el seu innegable interès, aquest estudi parteix d'una acceptació acrítica de la posició fusteriana, i encara de la concepció dels subjectes nacionals, la qual cosa fa que la teorització de fons reste afectada. En definitiva, hi ha pocs treballs específicament adreçats a l'estudi d'un àmbit tan absolutament decisiu, una perspectiva que no ha canviat gaire als anys següents37.

A mig camí entre l'estudi del pensament fusteria i el seu estil, Joan Borja va elaborar a Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari (Institut Juan Gil-

Albert, Alacant: 1996) una de les aportacions més sòlides a la bibliografia fusteriana.

Els aforismes han estat un dels àmbits més intensament estudiats de tota l'obra fusteriana i especialment en aquests anys —i no només, com veurem—, en què, a més de l'obra de Borja, trobem els estudis d'Enric Balaguer38 i Xavier Lluna39, sense 34

www.editorialafers.com

Caldria citar com a excepcions parcials, atès que es tracta de textos breus, les interessants reflexions de M. CAHNER: «Com arribà Joan Fuster a plantejar-se la qüestió nacional», Serra d'Or, 401 (1993), pp. 16-19, com també «La gènesi de Nosaltres, els valencians», a Fuster, entre nosaltres..., op. cit., pp. 247-254.

35 Vegeu J. F. MlRA: «Sobre la nació de Joan Fuster», a Hèrcules i l'antropòleg, Fliseu Climent, València: 1994, pp. 159-168. Aquest article, malgrat la brevetat, fa algunes anàlisis suggeridores però que el mateix autor no acaba d'aprofitar. Per exemple, Mira hi reconeix el caràcter essencialista de la concepció nacional fusteriana, però no extrau les conseqüències que, lògicament, se n'haurien de derivar si aquesta afirmació fos certa; cal destacar la importància de J. F MIRA: Sobre la nació dels valencians, Eliseu Climent, València: 1996.

36 X. FERRÉ: «Aportació de Joan Fuster al pensament social: de l'estructura al subjecte de la realitat nacional», Revista de Catalunya, 87 (1994), pp. 11-33.

37 Potser podríem afegir, per la seua representativitat respecte de cert tipus de lectura sobre la reflexió nacional valenciana, J. GUIA: «Joan Fuster i la catalanitat dels valencians», Revista de Catalunya, 76 (1993) pp. 45-60.

38 E. BALAGUER: «La doctrina d'un escèptic: aproximació als aforismes de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 74 (1993), pp. 111-123, i «Desfascinar i altres aspectes de la prosa aforística de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 76 (1993), pp. 131-142.

412

FERRAN ARCHILES

oblidar els queja li havia dedicat Vicent Salvador. Aquesta obra, però, és potser la de més ampli abast ja que, a través de la pluralitat d'aspectes abordats per Fuster, dibuixa en realitat tot un mapa intel·lectual de l'escriptor sueca40. De tota manera, i potser en alguna ocasió per un seguidisme excessiu de la literatura secundària sobre Fuster, l'anàlisi de certs aspectes d'aquest mapa intel·lectual (com ara el marxisme o el nacionalisme) resulten desdibuixats. La cosa no tindria més importància en tractar-se d'un llibre dedicat monogràficament als aforismes. En posar, però, en relació aquests aspectes de la construcció mental fusteriana amb la resta de laseuaobra—un aspecte, d'altra banda, no sempre aconseguit— pot produir-se alguna mala interpretació.

Sobretotperqué, un cop més, la producció aforística i el conjunt dels plantejaments fusterians són tractats ahistòricament, descontextualitzadament, amb el risc de perdre una dimensió important del seu pensament.

Diverses aportacions al pensament i l'obra fusteriana van aparèixer, finalment, dins els volums col·lectius Tres lectures de Joan Fuster (Associació Joan Fuster, Sueca: 1995) i Fusteriana 2 (Associació Joan Fuster, Sueca:1996). Es tracta de volums de petit format basats en conferències; per tant, de vegades mantenen certa oralitat.

Del conjunt deies vuit aportacions, jo en destacaria, per la seua profunditat i perquè són les que tenen un caràcter menys evocatiu i més analític, les d'Antoni Martí sobre la intertextualitat en Joan Fuster, a què em referiré de nou més endavant, i sobretot la de l'historiador Manuel Ardit. En aquest text, titulat «Una lectura historiogràfica de 'Nosaltres, els valencians'», Ardit ens ofereix una de les reflexions més interessants que s'han fet sobre l'obra més emblemàtica de Fuster, i que és, significativament, una rara a vis en la producció bibliogràfica sobre aquest41. Perquè, malgrat la importància sens dubte evident d'aquest llibre, són ben pocs els estudis que s'han dedicat a esbrinar com va ser escrit, amb quines eines, des de quines tradicions.

Ardit aborda una anàlisi dels eixos centrals del llibre i una revisió de les seues insuficiències, mirant de fixar Fuster en el seu context intel·lectual. En realitat, les reflexi-

39

www.editorialafers.com

La tesi de llicenciatura de Xavier Lluna va ser llegida l'any 1994 amb el títol «Els aforismes de Joan Fuster: anàlisi dels marcadors discursius», Universitat de València, Facultat de Filologia. Alguns dels seus continguts estan publicats a «La vella i acreditada fórmula de l'aforisme en Joan Fuster», a Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), PAM, Barcelona: 1995, pp. 194-213, i «Els aforismes (semijinèdits de Joan Fuster», a Miscel·lània Germà Colon, 7, PAM, Barcelona:1996.

40 Aquest autor s'ha ocupat d'altres aspectes del pensament fusteria a J. BORJA: «Joan Fuster i el Levante», aAttidel VI Congresso delí Associazione Italiana di Studi Catalani, Càller: 1995, pp. 248-260.

41 Aquest mateix historiador és autor d'un altre dels textos més rigorosos i suggeridors escrits sobre l'obra de Fuster i la seua relació amb la història, com és «Joan Fuster i la història del País Valencià», a Homenatge a Joan Fuster.., op. cit., pp. 271-284, que anticipa l'altre escrit al qual em referesc.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

413

ons d'Ardit van molt més enllà de l'aspecte estrictament historiogràfic i són una pedra de toc per a la reconstrucció de tot el projecte intel·lectual i també polític de Fuster.

D'altra banda, un dels àmbits que varebre més atencions dels estudiosos de l'obra fusteriana en els primers anys després de la seua mort va ser la producció literària i assagística vista des de l'anàlisi de l'estil i el gènere42. Així, el llibre de Vicent Salvador, Fuster o 1'estratègia del centaure (Edicions del Bullent, València: 1994), s'ha convertit en una de les peces més sòlides de la producció fusteriana. Aquest estudi, que agrupa diversos textos ja publicats per l'autor però que incorpora versions d'articles i textos nous, s'ocupa sobretot de l'anàlisi del discurs fusteria43. Salvador aborda l'estudi de les diverses estratègies discursives de l'obra de Fuster (del jo discursiu al recurs autolegitimador del pròleg, passant pel conversacionalisme), l'estil de la seua escriptura i les implicacions que tot plegat té en els gèneres adoptats per Fuster, de l'assaig a l'aforisme. A més, el text fa interessants incursions en aspectes globals de la construcció intel·lectual fusteriana, la qual cosa demostra que Salvador és un excel·lent coneixedor de l'obra de Fuster. A més d'aquest llibre, Antoni Martí va elaborar a Obagues de l'escriptura. Llegir i escriure segons Joan Fuster (AFLC, Barcelona: 19951996) una interessant aportació sobre la construcció de l'escriptura —en el sentit barthesià— en Fuster i els significats de la intertextualitat en la seua obra44.

D'altra banda, i també en 1995, Jordi Suïls analitzava la crítica literària en Fuster (a Núria Perpinyà (ed.): Lectures al quadrat. Les arts crítiques de J. Molas, J. M. Castellet,]. TríadúíJ. Fuster, Pagès editors, Lleida: 1995). Aquest estudi, que s'ocupa de la concepció de la crítica que tenia Fuster però que també analitza exemples concrets de la seua tasca crítica (d'Ausiàs Marc a Pla, sense oblidar Camus), si bé no té l'extensió d'una monografia, és un dels textos més interessants de tota la producció fusteriana d'aquests anys. L'autor demostra un coneixement molt acurat de l'obra fusteriana i és capaç d'oferir una anàlisi integrada dels plantejaments fusterians i del seu quefer crític amb el context intel·lectual de cada moment. La visió que ofereix

www.editorialafers.com

42 Al marge d'aquest tipus d'aproximacions han aparegut alguns —tot i que pocs— estudis sobre l'activitat literària fusteriana des d'un plantejament més històric. Vegeu el molt interessant estudi de J. PÉREZ MONTANER: «Joan Fuster i l'aventura literària...», art. cit., pp. 259281. Vegeu també J. BALLESTER i L. BALLESTER: «La relació literària entre Joan Fuster i Carles Riba», a A. SCHONBERGER iT. D. STEGMANN (curs.): Actes del Desè Col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, AILLC/PAM, Barcelona:1996, pp. 39-55.

43 Un altre text destacat d'aquest autor és «Els marcadors discursius en l'assaig: algunes estratègies de l'escriptura de Joan Fuster», Catalán Review, VIII: 1-2 (1994), pp. 323-334.

Una aportació també interessant és la de X. LLUNA: «Fuster a través de l'espill», Papers de la Costera, 9 (1994), pp. 42-46.

44 Una altra aportació destacada d'aquest autor és «Les ombres de l'escriptura. Una teoria de la intertextualitat en Joan Fuster», a Tres lectures de Joan Fuster, Associació Joan Fuster, Sueca: 1995, pp. 33-61. Vegeu també el treball de J.-E. ADELL: «Mijaíl Bajtin y Joan Fuster», a J. ROMERA et al. (eds.): Bajtínyla literatura, Visor, Madrid:1995, pp. 141-152.

414

FERRAN ARCHILES

Suïls, inclosa l'evolució, de les concepcions fusterianes a partir d'una activitat tan fonamental en Fuster al llarg de molts anys com fou la crítica literària, fan d'aquest text una aportació que desborda l'àmbit estricte del seu estudi.

Per acabar amb el bloc d'estudis apareguts en els cinc primers anys després de la mort de Fuster, cal assenyalar que la seua dimensió biogràfica, a més dels textos escrits per Pérez Moragón, va ser abordada per Antoni Furió a Àlbum Fuster (IVEI, València: 1994). Aquest volum, editat en petit format (a la manera de la col·lecció que edita Gallimard), està constituït per una àmplia selecció de fotografies i per un text informat que recorre, sobretot, la biografia pública de Fuster. El text de Furió es basa en testimonis molt diversos, des de l'epistolari (pràcticament inèdit en aquella data) i altres materials de l'arxiu personal de l'autor sueca fins a la seua obra i diverses fonts he mero gràfiques, passant pel coneixement de primera mà de l'autor. Es tracta del més semblant a una biografia canònica de Fuster i, per exemple, és clar que ha estat la base d'algunes aproximacions biogràfiques aparegudes als anys següents.

Malgrat tot, per la naturalesa mateixa del text i la seua reduïda extensió, no supleix, ni ho pretén, una biografia en sentit estricte. Cal remarcar la importància i l'interès d'aquest text, però, naturalment, un estudi biogràfic requeriria una consulta de fonts (sobretot externes) molt més àmplia. El text de Furió és, sobretot, un homenatge a la figura de Fuster, la qual cosa explica tant les innegables virtuts com les seues limitacions.

www.editorialafers.com

L'any 1997, en complir-se cinc anys de la mort de l'assagista, va representar un petit impuls per a la producció fusteriana. Però, en toteas, s'hi va començar a evidenciar una davallada quantitativa. Com apuntàvem, resulta significatiu que ja no apareixerà cap altra monografia en cinc anys. Podem parlar d'una pèrdua d'interès? Potser sí, almenys momentània, però també cal atribuir-ho a la relativa manca d'aparició de noms nous en la investigació.

Dues van ser les iniciatives editorials més importants. En primer lloc, destaca el volum Josep Pla/Joan Fuster (Tres i Quatre, València: 1997). Es tracta de dos recorreguts per la biografia i l'obra d'aquests grans escriptors, però que transcorren en paral·lel. La part dedicada a Fuster està coordinada per Eliseu T. Climent i compta amb una àmplia nòmina de col·laboradors, tot i que la part més substancial del treball està redactada per Pau Viciano i pel mateix coordinador. Aquesta obra, estructurada a través d'una ordenació cronològica que recorre la biografia de Fuster, s'ocupa de diversos aspectes de la seua obra, però també del context social i cultural, amb un ús relativament extens de fonts. Es tracta, per tant, d'un esforç molt important d'aproximació a la figura de l'escriptor sueca, sens dubte una de les obres més interessants de la producció bibliogràfica, ja que permet aproximar-se des d'una dimensió més integrada a la relació entre l'obra i la biografia de Fuster. El llibre es completa, a més, amb un interessant aparell gràfic i amb la reproducció de nombrosos documents. A la pràctica, es converteix en la biografia més extensa dedicada a Fuster fins avui. Com era d'esperar, és un volum escrit des d'una perspectiva d'admiració incon-

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

415

dicional per la figura de Fuster, la qual cosa, al meu parer, fa que de vegades es ressenta la redacció d'alguns dels apartats de l'obra.

El mateix any s'engegava també l'edició de la correspondència completa de Fuster amb l'aparició del primer volum. Ja m'he referit abans a aquesta importantíssima iniciativa, però ara cal assenyalar que els pròlegs que cada volum incorpora representen una aportació destacada de la bibliografia apareguda als darrers anys. Atesa l'especificitat de la seua comesa no es tracta de textos d'abast general, ni tampoc d'indagacions que busquen aprofundir un aspecte o altre del pensament fusteria (tot i que de vegades s'hi apunten suggeriments ben interessants), sinó que tenen la finalitat d'aclarir i fixar les característiques dels interlocutors. Són, sobretot, materials per a ser aprofitats en el futur. L'any Fuster 1997 no va deixar gaires aportacions més, llevat d'alguns dossiers en la premsa periòdica i diverses publicacions45. En els cinc anys següents, en definitiva, s'ha evidenciat aquest canvi de tendència en l'interès per l'obra de Fuster al qual em referia abans.

Com es pot comprovar, la producció d'aquests darrers anys mostra el predomini de treballs breus, ja siga en format d'article, capítol de llibre o contribució en congressos científics. Un bon grapat d'aquests treballs s'han dedicat a la producció assagistica fusteriana, bé com a valoració general bé aprofundint en algun aspecte més concret (com ara la influència de la cultura francesa en Fuster)46. Altres estudis, sense centrarse en l'assaig, s'han ocupat de les concepcions literàries de Fuster o d'una reflexió sobre la literatura deljo en la seua producció periodística47. En canvi, no han sovintejat tant els estudis sobre les dimensions estrictament estilístiques, en altres ocasions més intensament treballades48.

www.editorialafers.com

45 Destaquen els dossiers de Lletra de Canvi, 42 (1997), pp. 6-27, de Mètode, 18 (1997), pp. 12-25, titulat «Joan Fuster. El mestratge perdurable», i de Serra d'Or, 436 (1997).

46 Del Fuster dietarista, n'ha parlat E. SÒRIA: «Fuster versàtil», Incitacions, Tàndem, València: 1997 pp. 131-140, i també hi ha algunes planes ben interessants del mateix autor (algunes ja publicades) a L'Espill de Janus, Proa, Barcelona:2000; una destacada aportació és la d'A. MARÍ: «Josep Pla i Joan Fuster: la construcció de l'assaig català contemporani», a Josep Pla, memòria i escriptura, Universitat de Girona, Girona: 2001, pp. 247-260 (el text pertany a un congrés celebrat el 1997). Sobre la influència de la cultura francesa, vegeu els estudis d'I. CRESPO: «Els aforismes, un dels 'encunys' francesos de Joan Fuster», comunicació presentada al Xilè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Université de Paris IVSorbonne (4/10-IX-2000), en premsa; i el text provinent del mateix congrés però publicat ja de M. GARCIA GRAU: «Rabelais, Montaigne, Voltaire i Camus a través de l'obra assagistica de Joan Fuster», a Les suspicàcies metòdiques, PAM, Barcelona:2002, pp. 109-129.

47 Així, L. MESSEGUER: «El viatge de Joan Fuster» i «Les ides literàries d'un assagista», a Literatura oberta, PAM, Barcelona: 1997, pp. 197-232 i 233-264. Sobre la literatura deljo, vegeu l'innovador estudi d'L CRESPO: «Fuster i el jo, un estudi dels seus articles de premsa», comunicació al II Simposi Internacional de literatura autobiogràfica, Universitat d'Alacant (29, 30 i 31-X-2001), en premsa.

48 Vegeu les reflexions sobre la funció dels pròlegs en Fuster d'A. M. DEVIS: El llindar literari, Eliseu Climent, València: 2001. Un altre estudi que aborda aspectes de l'estil del'escriptu-

416

FERRAN ARCHILES

Potser, però, un dels àmbits amb aportacions més interessants ha estat el dels estudis dedicats a aspectes del programa intel·lectual fusteria. Així, per exemple, Xavier Vall ha abordat les relacions de Fuster amb l'existencialisme, Carme Gregori ha elaborat un retrat de la figura intel·lectual fusteriana molt ben travat, i Guillem Calaforra ha construït un estudi molt intel·ligent i suggeridor de diversos aspectes del pensament «sociolingüístic» fusteria, un dels més lúcids dels que han aparegut49.

D'altra banda, cal destacar l'interès d'algunes de les introduccions dels volums de la biblioteca «Joan Fuster» de Bromera. Així, alguns d'aquests textos, són estudis de gran penetració que van molt més enllà de l'interès estricte d'una introducció general, com ara els treballs d'Albert Hauf {Misògins i enamorats), Antoni Martí (Les originalitats) i Isidre Crespo (Aforismes).

Finalment, només restaria assenyalar la publicació d'una petita biografia divulgativa, i amb clara intenció pedagògica, que no pretén ser un estudi biogràfic en profunditat i, doncs, no aporta gaires dades noves a les ja conegudes50. Al marge d'aquesta producció dedicada específicament a l'obra de Fuster, cal esmentar una sèrie d'estudis que han abordat el context històric i intel·lectual d'aparició de l'obra fusteriana pel que fa al País Valencià51. No podré referir-m'hi ací en profunditat, però cal destacar dues característiques: en primer lloc, que omplen uns buits fins ara clamorosos en la comprensió del passat valencià més recent; i, en segon lloc, que ens ajuden a situar Fuster en el seu temps, encara que, en algun cas, aquest no haja estat l'objectiu explícit dels autors. Cal destacar en aquest sentit la contribució de Xavier Ferré, el ra fusteriana és el de Carme GREGORI: «L'humor segons Joan Fuster», Quaderns de Filologia, VI (2001), pp. 101-118. A més, cal esmentar les reflexions lingüístiques de V SALVADOR:

www.editorialafers.com

«Dialectologia fusteriana», a Els arxius del discurs. Episodis valencians d'història social de la llengua i la literatura, IIFV/PAM, València-Barcelona:2001, pp. 199-205.

49 X. VALL: «Joan Fuster i l'existencialisme», a Les literatures catalana i francesa al llarg del segle XIX i Les littératures catalane et française au XIXème siède, PAM, Barcelona:1997, pp.

366-384; Carme GREGORI: «Joan Fuster: el compromís d'un escèptic», a Les literatures catalana i francesa: postguerra i engagement, PAM, Barcelona:2000, pp. 187-212; i G. CALAFORRA: «Sobre Joan Fuster», a G. CALAFORRA: Paraules, idees i accions..., op. cit., pp. 180-212. D'altra banda, cal apuntar també l'estudi de J. BORJA: «Joan Fuster: el descrèdit dels absoluts», Revista de Catalunya, 167 (2001), pp. 22-33.

50 F X. BLAY et al.: Joan Fuster des de Sueca. Setanta anys de vida i obra, Nau Llibres, València: 1998.

51 J. BALLESTER: Temps de quarantena (1939-1959), Eliseu Climent, València: 1992; S. CORTÉS: València sota el règim franquista (1939-1951), IIFV/PAM, València-Barcelona: 1995; B. SANZ i M. NADAL: Tradició i modernitat en el valencianisme, Eliseu Climent, València: 1995; J. A. SoLVES: El pensament nacionalista valencià. Les reflexions sobre el fet nacional valencià: 19621997, tesi doctoral publicada en microfitxa, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona: 2000, de la qual es pot llegir un resum titulat «Pensament social i qüestió nacional al País Valencià» a R. L. NlNYOLES (ed.): La societat valenciana: estructura social i institucional, Bromera, Alzira:2000, pp. 369-387.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

417

qual als seus dos volums sobre el nacionalisme valencià de la postguerra, tot i no ocupar-se explícitament de Fuster, en certa manera el converteix (millor dit, la proposta fusteriana) en el centre de la seua reflexió52. Ferré, a partir de la seua identificació plena amb el projecte fusteria, ens ofereix una interpretació canònica del nacionalisme catalanista al País Valencià, la qual sovint s'acosta al tòpic. Siga com siga, els seus llibres, que fan un desplegament empíric molt considerable i de gran interès, són de gran importància i ens ajuden a comprendre més acuradament el context polític valencià, encara que de vegades no demostren el que l'autor pretén.

L'aparició d'aquestes obres fa pensar, potser, en una creixent consciència de la necessitat de preguntar-nos amb certa perspectiva quin és el lloc que ocupen Fuster i el fusterianisme en el nostre passat i en el nostre present. Lògicament, aquesta reflexió afecta el significat futur, el llegat del pensament fusteria. Res millor per a plantejar aquesta dimensió que un debat al meu parer transcendental com és el pes del passat, de la interpretació fusteriana de la nostra història.

Utilitzaré com a punt de partida l'opinió d'un excel·lent coneixedor de la historiografia valenciana com ho és Pedro Ruiz Torres, el qual ha reflexionat sobre els èxits i les limitacions de l'herència fusteriana en l'àmbit de la recerca històrica. Ruiz parteix de la base del reconeixement a la decisiva importància i la fecunditat de l'obra fusteriana en la renovació de la visió del passat valencià. No ens trobem, en absolut, davant un desconeixedor de l'obra de l'assagista ni de res semblant a un antifusterià.

El que m'interessa destacar sobretot és que, a partir del primer impuls que va donar Fuster, Ruiz detecta que «Mientras la investigación sobre el pasado valenciano transformaba enfoques y problemáticas, introducía nuevos y múltiples factores que no encajaban en puntos de vista demasiado simples o reduccionistas de nuestra historia y situaba los procesos sociales en tiempos y en espacios diversos, la concepción nacionalista clásica de nuestra historia continuaba imaginando las naciones como sí fueran sujetos colectivos situados más allá del cambio producido por la propia historia. De ahí el divorcio creciente entre historia científica y nacionalismo que parece haber creado actualmente una separación entre ambos: un número cada vez más grande de estudios de nuevo tipo se contraponen a ciertas síntesis históricas de carácter nacionalista que apenas toman en cuenta los resultados recientes de la investigación histórica. No es seguro que ello acabe resolviéndose con la aparición, o bien de una nueva interpretación histórica, capaz de reforzar o de provocar otro tipo de conciencia nacionalista, o de un nuevo nacionalismo dispuesto a pensar la historia de una forma distinta. Puede, por el contrario que la historia y el nacionalismo dejen de relacionarse tan estrechamente como lo han hecho a lo largo de los dos últimos siglos.»53

www.editorialafers.com

52 A més de diversos articles que avançaven diferents aspectes, vegeu sobretot X. FERRÉ: No tot era Levante feliz. Nacionalistes valencians (1950-1960), Alambor, Benicarló:2000, i Abans i després de «Nosaltres, els valencians», Curial, Barcelona: 2001.

53 Vegeu E Ruiz TORRES: «Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado valenciano», aE FRESTONÍI. SAZ (eds.): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria.

418

FERRAN ARCHILES

Podem discutir, però no és aquest el lloc, la conclusió final que apunta a la impossibilitat que des de certes posicions inspirades pel nacionalisme siga possible pensar el passat d'una manera no essencialitzant o ahistòrica, o encara que siga possible en absolut pensar el passat sense cap adherència nacionalista de cap mena. Crec, però, que té raó Pedro Ruiz quan assenyala que s'ha produït una dissociació entre la producció historiogràfica que als darrers vint anys s'ha anat acumulant i la elaboració de síntesis que oferien una narració del passat valencià d'inspiració nacionalista. No crec que aquesta dissociació es degà al fet que s'afirmés una noció ahistòrica de la nació54 (tot i que és cert que aquesta és essencialment definida en la tradició del nacionalisme valencià), mentre que estaríem al davant d'una historiografia dels anys posteriors que portaria implícita una impol·luta superació de tot nacionalisme. Més aviat cal buscar-la en el fet de no haver estat capaç d'integrar les noves recerques.

Això és, per exemple, el que s'ha esdevingut amb una obra com la de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians. En realitat, el significat polític del llibre ha enfosquit el fet que, si bé les conclusions pel que fa a la identitat nacional dels valencians s'han transformat, no ha passat el mateix amb els fonaments historiogràfics d'arrel fusteriana, que resten intactes55.

A més, la narració d'inspiració nacionalista sobre el passat valencià té el problema de no haver estat capaç de renovar el repertori de problemes a investigar. Notablement preocupada pels problemes del desplegament col·lectiu identitari (amb les frustracions i les possibilitats de futur incloses) no s'ha reciclat davant una societat que potser no es plantejaja el mateix tipus de preguntes. Res d'això no significa que no siga capaç de fer-ho, però aleshores li caldrà descentrar algunes de les assumpcions bàsiques que organitzen els seus pressupòsits narratius.

Però, a més, em sembla que Pedro Ruiz ens ajuda a detectar el major problema en aquest moment. Per més que es pretenga dissimular, el fusterianisme, o merament la inspiració de tall fusteria, ja no lidera els programes d'investigació ni els grans marcs interpretatius en la historiografia valenciana. Almenys no ho fa en l'àmbit de la història contemporània ni en la modernista (i em sembla que es podria afirmar que tampoc en economia ni en sociologia, que sempre havien estat bastions forts).

El fusterianisme és cada dia més quelcom destinat (sobretot) a nacionalistes valencians, més o menys malavinguts.

www.editorialafers.com

Valencia (1808-1975), Biblioteca Nueva/Universitat de València/Fundació Cañada Blanch, Madrid-València:2001, pp. 19-48 (cit. de les pp. 47-48).

54 No tinc clar si Pedro Ruiz al capdavall invalida una visió nacionalista (que seria equivalent a restar més enllà del canvi històric) —valenciana o no— sinó qualsevol visió que parle del manteniment d'un subjecte col·lectiu en el temps. Si el punt clau és que allunyar-se del nacionalisme és no ser ahistòric, no puc sinó estar-hi d'acord (per al cas valencià o no), però no ho estic si es tracta de negar qualsevol manteniment d'una identitat col·lectiva.

55 En aquest sentit, vegeu les reflexions de M. MARTÍ: «Alternativa nacional i història», Hac, 1 (2001), pp. 23-38.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

419

No seré jo qui afirme que s'ha exhaurit el potencial que l'obra de Fuster va iniciar, ni de bon tros. En la meua opinió, però, resta obert el dubte del futur. Crec que, més que treballar des de dins del paradigma fusteria en exclusiva, cal comptar amb les seues aportacions, però cal mirar d'incorporar problemes i perspectives que permeten una mirada al passat (i al present) valencià diferent. Crec que la llengua i la memòria són dos elements centrals, però no exclusius per a convertir-los en l'eix que fonamenta la interpretació del passat col·lectiu dels valencians56. Cal repensar la identitat valenciana com a subjecte passat i present, però amb una definició que, al mateix temps que contemple la diferència, permeta una concepció no essencialitzant.

Per acabar ja amb aquest repàs bibliogràfic cal referir-se a la celebració de «l'any Fuster» del 2002, que ha significat un darrer impuls a l'aparició de treballs dedicats a l'estudi de la seua obra. Tres han estat les publicacions més re llevants fins al moment, tot i que se n'han anunciades algunes més abans que acabe l'any. Destaca, entre altres coses per haver resultat guardonat amb el premi Octubre d'assaig 2001, Joan Fuster: converses filosòfiques, de Júlia Blasco (Tres i Quatre, València: 2002). El gros del llibre és la transcripció de diverses converses mantingudes entre Júlia Blasco, el filòsof Josep Lluís Blasco i Joan Fuster entre 1979 i 1981. Aquestes converses havien de ser el germen d'una investigació acadèmica posterior sobre el pensament filosòfic de Fuster que finalment no es va realitzar. Les converses, però, inevitablement desborden l'estricta temàtica que les havia originades i s'ocupen de qüestions i reflexions diverses de la política valenciana i d'altres de l'obra fusteriana en general. Abans de la transcripció de les cintes enregistrades, la introducció de Júlia Blasco fa un recorregut per alguns aspectes del pensament de Fuster, lògicament amb un especial èmfasi en els temes filosòfics.

Som davant una aportació cabdal a la bibliografia fusteriana? La resposta, al meu parer, no pot ser positiva. D'entrada, i atesa l'extensió de les converses, la part que hi correspon hauria de ser la més valuosa del llibre. En canvi, i sense negar que hi ha moments d'indubtable interès, no crec que la transcripció literal represente una aportació fonamental ni revele aspectes que no coneixíem de l'obra fusteriana. De fet, moltes vegades la conversa no passa d'un xafardeig amè i distret, el qual potser ajuda a entendre el Fuster oral però no pas a fixar el seu pensament. En aquest sentit, una pregunta capital és saber fins a quin punt es tractarealment d'unes converses filosòfiques. Inevitablement, de la mateixa manera que ho fa l'autora, el lector es veu obligat a qüestionar-se sobre la condició de «filòsof» aplicable a Fuster. Segons la meua opinió, resulta molt instructiu l'intent de Júlia Blasco per relacionar i analitzar el pensament fusteria amb la filosofia del llenguatge, singularment amb l'obra de Wittgenstein. Per més esforços que els interlocutors hi fan (sovint les aportacions 56

www.editorialafers.com

Aquesta és la proposta que fa A. FuRIÓ: «Nosaltres els valencians, la vigència d'una proposta historiogràfica i política», L'Avenç, 251 (2000).

420

FERRAN ARCHILES

de Josep Lluís Blasco són les més aclaridores) resulta clar que Fuster no respira gaire per aquest cantó. Un altre exemple és el que representa la reflexió sobre la tècnica, aquest sí correctament traçat per Júlia Blasco, però que, francament, no sembla cap originalitat de Fuster. Sens dubte, saber quina és la posició fusteriana és interessant, però no representa cap innovació ni cap il·luminació filosòfica de gran abast57. I a la fi, potser, el que resulta més sorprenent és que, en canvi, no s'aborden com caldria l'anàlisi d'aquells autors o corrents que més han influït en el pensament fusteria. Fuster —crec que es pot afirmar sense por d'equivocar-se— era sobretot un homme delettres i la seua formació provenia sobretot de l'àmbit literari. Subsidiàriament, com a intel·ligència inquieta i voraç que era, va absorbir lectures dels aspectes del pensament més diversos. Al meu entendre, hi ha tres grans moments amb influències molt marcades en el pensament fusteria que no apareixen gaire explicitats al llibre. En primer lloc, als anys quaranta i cinquanta, en l'etapa de formació, Fuster va estar marcat per autors com Spengler, i sobretot Ortega, del qual tot just s'hi diu res. De fet, com passava a la majoria dels millors joves de la seua generació, sense Ortega no s'entendria pas el pensament fusteria, incloent-hi els efectes de l'allunyament. En segon lloc, estaria la influència perdurable de la cultura francesa de postguerra, amb l'existencialisme com a signe i la figura de Sartre com a símbol. En tercer lloc, cal esmentar la influència del marxisme, i especialment de Gramsci. Amb tot això no pretenc afirmar que Fuster seguís al peu de la lletra aquests autors, sinó que, distanciant-se'n o aprofundint-hi, va construir el seu món de pensament. D'altra banda, el llibre no mostra massa interès a presentar l'evolució o les etapes de formació del pensament fusteria, sinó que, més aviat, el mostraja madur i tancat, però també una mica ahistòric.

No és massa sorprenent, doncs, que si poc de tot això apareix a les converses, tampoc no ho trobem a la introducció58. Aquesta resulta més aviat prima, bastida fonamentalment sobre el contingut de les converses i un nombre bastant reduït dels llibres i articles de Fuster, i encara menys de la bibliografia existent sobre la seua obra, poc representada. En aquest sentit no supera, ni de bon tros, aportacions com les d'Antoni Riera sobre diversos aspectes del pensament fusteria. En alguna ocasió, a més, l'exageració de la valoració del pensament fusteria arriba a extrems 57

www.editorialafers.com

Potser per a defensar millor aquesta posició, Júlia Blasco ha arribat a afirmar que «Fuster era un entusiasta de les tecnologies i de la ciència. Ara, per exemple, podria ser un fanàtic de Castells i de les noves tecnologies», entrevista de Lourdes Domínguez a Júlia Blasco al suplement Cultura de XAvui (6-VL2002). Una cosa, però, és una actitud general coincident i una altra de molt distinta actualitzar la vigència d'un pensament que caminava en una altra direcció.

No podem oblidar que la visió que Fuster tenia dels mitjans de comunicació de masses (la televisió, sobretot) era molt negativa. Difícil llegat per a l'era de la informació.

58 En realitat, la part més substancial del llibre ja havia estat avançada el 1993 per la mateixa Júlia Blasco a «Les filosofies de Joan Fuster...», art. cit., ones reproduïa la carta més interessant de les que, en facsímil, apareix a l'annex d'aquest volum de converses.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

421

francament compromesos. Per exemple, en parlar precisament de la caracterització de Fuster com a filòsof, després que l'autora carregue, així com el mateix Fuster, contra la «púrria medieval», hom pot llegir: «Així, sentències com ara "hi ha una mena d'escriptors que podrien definir-se com 'senyors que no han llegit mai Plató', per exemple Pío Baraja", amb la qual, per dir-ho de manera col·loquial, mata dos pardals d'un tret: la seua admiració per la prosa platònica, i la ignorància de la patum barojiana. De fet, a parer de Fuster, és imprescindible, per a considerar-se part de la cultura occidental salvar Plató, Aristòtil, sant Tomàs, Descartes, Kant, Hegel. Una vegada assimilat tot això, podem passar a Sartre, Russell, Wittgenstein, perquè en cas contrari, podria entendre's que la 'Història de la Filosofia és aquell capítol de la Història de la literatura on s'arraconen els llibres il·legibles'. Perquè, si el filosofés un literat il·legible, o tracta sobre temes que excedeixen la raó, el producte seran llibres il·legibles i per tant inútils.»59 Al marge que no queda gaire clar que el final del paràgraf es derive del començament, em sembla que resulta del tot excessiu convertir el que és més o menys una boutade de Fuster (intel·ligent i malpensada, com solen ser les seues) en una lliçó d'història de la filosofia.

El segon dels textos més destacats apareguts enguany ha estat el llibre de Josep Maria Muñoz Pujol El falcó de Sueca (Proa, Barcelona:2002). Aquesta obra es presenta com una ficció biogràfica sobre la vida de Fuster, i manté un equilibri inestable entre la condició novel·lística i l'assaig biogràfic, potser no del tot reeixit en termes literaris.

Està construït amb materials que van des de la memòria personal de l'autor sobre Fuster fins a altres testimonis que recull o reprodueix, passant per l'ús de materials provinents de textos del mateix Fuster. Quan se'ns hi ofereix una informació, resulta difícil saber fins a quin punt es prioritza més la versemblança literària que l'exactitud. Certes vacil·lacions en la cronologia i algunes errades alerten el lector que aquesta obra és una ficció que cal llegir sense creure literalment el que s'afirma. No estem, per tant, ni ho pretén l'autor, davant una biografia en el sentit estricte de la paraula.

El problema és que el lector tampoc no acaba d'obtenir la sensació de trobar-se davant una pura ficció, ja que el buscat «efecte» de realitat no deixa de ser un tret present al llarg de la novel·la. En la meua opinió, la crítica més important que cal fer al llibre no rau en el fet de ser una ficció i no una biografia canònica (aquesta és una opció perfectament legítima) sinó a no ser capaç de transcendir, precisament, amb èxit, aquesta dicotomia entre la realitat i la ficció. Malgrat això, no vull deixar de constatar que l'autor fa algunes reflexions i mostra algunes intuïcions ben remarcables, que potser són el millor del llibre.

Muñoz Pujol hi parla —la qual cosa ha estat un dels elements més controvertits del llibre— de certs aspectes de la vida privada de l'escriptor sueca, endinsant-se en dimensions sovintpoc contemplades en altres obres. D'altra banda, però, pel que fa a la figura pública, el llibre queda pres en excés de la visió més tòpica de l'assagista.

Reproduescun paràgraf complet de Júlia BLASCO: Joan Fuster: converses..., op. cit., p. 76. www.editorialafers.com

59

422

FERRAN ARCHILES

Contravenint a una de les normes més importants en l'escriptura d'un text biogràfic, la figura i els pensaments de Fuster semblen estar traçats de manera precisa i inevitable des del primer moment. En lloc d'una evolució, assistim a un desplegament de la figura intel·lectual i, en definitiva, del mite. A més, aquesta caracterització tòpica de Fuster se sustenta sobre una visió acrítica tant de la seua obra com del context valencià en què apareix. La visió que Muñoz Pujol té de les generacions influïdes per Fuster i del País Valencià és ortodoxament fusteríana. Així, per exemple, la valoració de la generació dels anys seixanta és prou ditiràmbica, mentre que el passat valencià (en aquest llibre, gairebé tot el que hi ha abans de Fuster és passat valencià) resulta incomprensible60. Fuster, en alguns moments, sembla literalment un profeta en el desert, com quan s'afirma: «De moment no podia ser guia d'una ciutat que no vol ser-ho, no podia ser Mestre d'un País que es nega a ser.»61 En aquest cas, l'autor de la novel·la comparteix plenament la visió que el mateix biografiat defensava, la qual cosa és legítima però complica encara més el projecte literari. Un altre exemple remarcable és l'aproximació a la transició democràtica valenciana que li resulta a Muñoz Pujol, literalment incomprensible, ja que la resistència o l'allunyament de les posicions fusterianes li semblen purament il·lògics.

Potser, ara com ara, l'aportació més interessant en aquest any 2002 ha estat l'edició d'un número monogràfic sobre Fuster de L'Espill, una revista que va fundar ell mateix.

A més de les cartes inèdites a què ja m'he referit, aquest número destaca per la presència de catorze articles que aborden aspectes ben diversos de l'obra de l'assagista sueca. D'altra banda, aquests textos estan elaborats tant per autors que podem considerar especialistes en l'obra fusteriana com per autors que no s'hi havien dedicat mai. Amb extensió diversa, podem trobar algunes valoracions globals de la seua figura (Antoni Furió, Enric Sòria o Josep Palacios) o bé articles específicament dedicats a la història (Eva Serra) o aspectes de la història literària (Vicent J. Escartí), la crítica literària (Antoni Martí) o l'art (Xavier Antich).

Al meu entendre, entre els estudis més extensos destaquen especialment alguns articles com els d'Antoni Seva, que fa una intel·ligent valoració global de l'obra fusteriana i la permanència de la seua construcció intel·lectual, la imaginativa aportació de Dominic Keown (no exempta de problemes) sobre la «localització» del pensa-

www.editorialafers.com

60 Per exemple, quan ha de dibuixar una conversa entre Eliseu Climent i Maria Consuelo Reina (amb la presència de Vicent Andrés Estellés) per tal de vincular incriminatòriament Las Provincias —quan aquest diari encara no havia entrat en el seu xuclador anticatalanista— amb posicions retrògrades, l'autor la mamprèn amb Teodor Llorente. Aquest, anomenat «don Teodoro», és caracteritzat ni més ni menys que com a «perfecte intrigant i demagog»; ibidern, p 166.

61 Ibidern, p. 92. D'altra banda, en aquest llibre hi ha certa tendència a mantenir un llenguatge religiós, una certa sacralització de diversos aspectes de l'activitat nacionalista fusteriana (vegeu, si no, com estan titulats alguns capítols, com ara «Santuari», «El nou testament», «Dies per creure que hem viscut»).

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

423

ment fusteria, o l'excel·lent lectura poètica que fa Sam Abrams (probablement de les millors que s'han fet mai) farcida d'intel·ligència i sensibilitat.

A més d'aquestes aportacions, al 2002 s'ha editat el volum a càrrec d'Isidre Crespo amb els textos que Joan Fuster i Josep Pla s'hi van dedicar, i al qual ja m'he referit a l'apartat anterior tot assenyalant els materials inclosos. Cal referir-s'hi ara per destacar que el llibre porta un breu pròleg on s'apunten algunes de les característiques que tenia la producció fusteriana respecte de Pla. Dissortadament, es tracta de meres insinuacions, per suggeridors que siguen alguns dels camins traçats. Així doncs, com ja va passar amb el volum Josep Pla/Joan Fuster del 1997, continuem sense un estudi que aborde en profunditat aquest aspecte que pot resultar —atesa la continuada atenció de Fuster per Pla— ben interessant.

Pel que fa a les investigacions acadèmiques, el panorama no ha canviat massa. Hi destaca la tesi doctoral de Joan Borja «Anàlisi del discurs fusteria: teoria del coneixement i estratègies comunicatives en la prosa d'idees de Joan Fuster», llegida a la Universitat d'Alacant l'abril del 2002. Aquesta obra resta encara inèdita, si bé l'autor ens ha donat un brevíssim tast sobre el concepte de ciència en Joan Fuster que fa suposar la qualitat de la resta de la investigació62. A més, hi ha en marxa una altra tesi doctoral sobre l'obra de Fuster63. Cal destacar que aquestes investigacions acadèmiques són dutes a terme per joves investigadors, i seria de desitjar que això fos l'indici de l'aparició de nous temes i enfocaments. Al llarg del 2002 també han aparegut aportacions bàsicament de caràcter més breu en setmanaris i publicacions periòdiques com El Temps o Levante-El Mercantil Valenciano, de les quals, atesa la seua naturalesa, m'ocuparé al darrer apartat64.

A part les publicacions en curs65 i altres aportacions laterals66, aquest és el balanç fins avui. I el balanç és agredolç: d'una banda, hihacertareactivació de la producció, però de l'altra hi ha la sensació que no hi ha hagut un impuls suficient de renovació dels estudis, ni en les perspectives ni en el canvi del clima intel·lectual, amb alguna

www.editorialafers.com

62 J. BORJA: «La ciència segons Joan Fuster», Mètode, 33 (2002), pp. 16-20. A més, en aquest any 2002 s'ha presentat el treball d'investigació de J. VlDAL: «El lideratge de Joan Fuster», al Departament de Dret Constitucional de la Universitat de València (inèdit).

63 F ARCHILÉS: «Nació i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster». A més, Faust Ripoll està elaborant una tesi doctoral sobre el món cultural del primer valencianisme a la postguerra, 64 Dossier «Abans i després de Joan Fuster», El Temps (25/VI-1/VII-2002); dossier «La vigència del pensament de Joan Fuster», Lluita, 225 (juny 2002), amb uns brevíssims articles de Maria Conca i Xavier Lluna i una entrevista, que ocupa la major part del dossier, a Jaume Pérez Montaner; suplement cultural Tosdata del diariLeva/jfe-£'MV'(19-IV-2002), amb articles de Manuel Ardit, Antoni Furió i Ferran Archilés.

65 L'editorial Afers, a més del present número monogràfic de la revista Afers, té en marxa per a aquest mateix any el projecte d'edició d'un volum que recull una àmplia selecció de les entrevistes realitzades a Joan Fuster. D'altra banda, l'autor d'aquestes línies ha preparat l'article «Ni carn ni peix...? Joan Fuster i la identitat nacional dels valencians», El Contemporani, 25 (2002), pp. 70-77.

424

FERRAN ARCHILES

digna excepció, certament. La tensió a qué al- ludia al principi entre les herències del passat en la manera de mirar l'obra fusteriana i els nous interessos no ha acabat de resoldre's, i potser això explica els dubtes que amb vista al futur presenta el llegat de l'obra de Fuster. Perquè encara la recepció d'aquesta depèn massa de polèmiques del passat i la producció que s'ha dedicat a la seua anàlisi pensa més en la defensa de conviccions que no a demostrar que el seu valor no ha estat simplement conjuntural.

En bona manera, la producció sobre Fuster ha estat feta per seguidors fidels seus.

Com va dir un dels seus analistes (i no oposant-se, tot s'ha de dir), la bibliografia que s'ha escrit sobre l'assagista «respon gairebé tota a uns plantejaments crítics anunciats i extrets directament de la seua obra». I és que, afirma Xavier Lluna, «Fuster no necessita intèrprets. D'ell mateix i de les seues idees n'ha parlat ell suficient, i de la manera més límpida. Només cal prestar-li atenció.»67 Naturalment, aquesta afirmació és una exageració, però expressa un punt de vista que, compartit conscientment 0 no, molt sovint ha estat practicat pels estudiosos de Fuster.

Hi cal afegir que, a causa de la confusió de la vessant política amb la resta de l'obra fusteriana, l'anàlisi se n'ha ressentit. Ha dit Francesc de Paula Burguera: «Fuster ens va obrir el camí: l'únic camí possible. No n'hi ha d'altres. (...) Ja sé que Fuster no era pas la Bíblia. Evidentment. En tot cas, però, va deixar escrit el Gènesi, el primer llibre del Pentateuc. Si algú vol negar el Gènesi fusteria està en tot el seu dret. Però haurà d'escriure, a continuació, el seu Gènesi alternatiu. I fins ara, ningú no ha estat capaç de fer-ho.»68 O en paraules de Ferran Garcia-O li ver, les perspectives que va obrir Fuster: «Els Països Catalans, aquella'unitat en tràmit', era una possibilitat, o més aviat l'única possibilitat.»69 Fins a nova ordre, Fuster apareix com l'horitzó insuperable del nostre temps. Una posició legítima, però també problemàtica.

En definitiva, deu anys de producció sobre l'obra de Joan Fuster mostren avanços indiscutibles, però també una valoració global farcida de curiosos desequilibris. Per exemple, s'ha avançat molt en l'estudi dels aforismes fusterians (sens dubte una de les vessants més atractives de la seua obra), i fins i tot disposem de dos estudis sobre els seus pròlegs. També la producció poètica ha merescut un continuat interès, així com també l'aproximació biogràfica. En canvi, hi ha àmbits complets de la seua obra que a penes si han estat tractats, com ara bona part de la producció periodística.

1 encara més sorprenentment, assaigs com Nosaltres, els valencians i bona part de la

www.editorialafers.com

66 Per exemple el llibre d'A. BELTRAN: Els temps moderns. Societat valenciana i cultura de masses al segle XX, Tàndem, València:2002. Aquest és un reportatge entre periodístic i assagístic en què s'aborden diversos aspectes de la societat valenciana del segle XX i en què hi ha un diàleg amb, entre d'altres, l'obra de Fuster, tot i que no es tracta exactament d'un estudi sobre aquesta.

67 X. LLUNA: «Fuster a través...», art. cit., pp. 42-43.

68 Vegeu F. de E BURGUERA: «Fuster indefugible», a A. GÓMEZ i A. MARTÍ (eds.): Fuster, entre nosaltres..., op. cit., p. 245.

69 Vegeu F GARCIA-OLIVER: «Fuster i 'nosaltres'», Caràcters, 5 (1998).

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

425

seua obra política han estat molt citats i molt discutits però no pas analitzats. Quan tindrem una edició anotada del Nosaltres, per exemple?

Epíleg: perill de canonització? Joan Fuster en l'any Joan Fuster La celebració de l'any Fuster ha estat marcada per un clima ideològic i polític que ajuda a conte xtualitzar millor la producció bibliogràfica ja esmentada, però que va més enllà. A partir, sobretot, del mes d'abril i coincidint amb la data de la mort de Fuster, al mes de juny, s'ha anat desenvolupant una polèmica amb molt diverses intervencions. Es tracta bàsicament d'una polèmica desenvolupada des de les pàgines de la premsa o de setmanaris, i bàsicament amb protagonistes valencians70.

El tret que més destaca als textos que s'han creuat i que marca, en definitiva, el context intel·lectual de recepció de l'obra als deu anys de la mort de Fuster, és el to de marcada polèmica política. D'aquesta manera, un cop més, la valoració de l'obra fusteriana depèn d'aquesta dimensió. I no es tracta només de la valoració dels textos «polítics» de Fuster, sinó també del conjunt de la seua producció. Entre altres coses, perquè la major part dels participants en el debat creuen que no és possible separar els textos d'assagisme més genèric dels més marcats pel context polític. A la fi, la conseqüència més directa és que la crítica i l'anàlisi dels continguts de l'obra fusteriana resten supeditats a la dimensió política, reproduint-se un cercle viciós d'afinitats i enemistats gairebé irreconciliables.

El segon tret més remarcable seria, al meu parer, l'adopció de posicions de caràcter defensiu per part d'aquells que consideren que l'obra de Fuster ha estat sotmesa a atacs (lògicament, atacs polítics) inacceptables. Aquestes posicions anirien acompanyades d'un replegament cap a les certeses del discurs i contribuirien de manera considerable, i potser involuntària, a dificultar la renovació dels coneixements i les visions del treball de Fuster. Perquè més enllà de la crítica a les posicions polítiques en debat, a la fi i de manera inevitable, resta també afectada la valoració de qualsevol renovació de caràcter intel·lectual sobre l'obra fusteriana que estiga en joc. Com que el discurs fusteria es cristal·litza sovint de manera granítica, es tanquen les portes de la renovació futura de la recepció del discurs fusteria, ja que, habitualment, aquestes posicions responen al passat, a polèmiques de comportaments i actituds del passat, no pas del futur.

En tercer lloc, però en estreta vinculació amb els dos trets anteriors, caldria mesurar fins a quin punt les reiterades defenses de l'obra fusteriana responen a atacs vertaders.

Com hem vist en analitzar la producció, relativament abundant, apareguda amb 70

www.editorialafers.com

Fins ara els articles apareguts a la premsa catalana han estat molt més escassos, i una mica al marge de la polèmica desenvolupada al País Valencià. Vegeu A. CoLOMINES I COMPANYS: «Deu anys sense Fuster», Avui (24-6-2002).

426

FERRAN ARCHILES

motiu de l'any Fuster, és impossible trobar-hi ni un sol text —ni un article ni un llibre ni fins un article de premsa— hostil amb Fuster. Certament, el silenci ha estat la resposta de les autoritats polítiques valencianes, un fet assenyalat amb tota justícia.

Però, en canvi, s'ha passat d'esquitllentes sobre el fet que l'esquerra valenciana i catalana o els nacionalistes del Principat i els mitjans afins tampoc no han destacat precisament per la seua activitat. Una altra cosa és, naturalment, que, a la fi, l'objectiu últim de la crítica siga estrictament polític i s'haja de llegir en clau valenciana. Això, però, ens porta a la segona conseqüència que voldria assenyalar. Ja l'he apuntada més amunt, però crec que és important reiterar per què la qualitat de la producció sobre l'obra de Fuster és tan limitada. Per què s'han generat tan poques investigacions? Per què hi ha tan poca renovació generacional entre els estudiosos? Per què fora de l'àmbit del País Valencià aquesta atenció és encara més reduïda? Naturalment, el context de producció de qualsevol tipus d'obra no explica ni determina que es produescaono. Però el clima intel·lectual al voltant de l'obra fusteriana, i el manteniment de posicions poc favorables a la recerca, han fet que l'atenció sobre la seua obra decaiga. Tenen raó els qui diuen que Fuster és poc llegit, però potser és per les raons inverses a les que s'afirmen habitualment. Potser el que passa és que Fuster no es llegeix, perquè no «cal». Ja n'hi ha unes receptes bàsiques, una visió preestablerta del que la seua obra vol dir. Sobra la indagació, el dubte, el matís, també.

En aquest sentit, estic d'acord amb les remarques que ha fet Enric Sòria en assenyalar un doble perill respecte de la recepció present de l'obra fusteriana. En primer lloc, que a Catalunya Fuster no passa de ser un mestre «perifèric», i Catalunya és on es concentren la part més important de lectors i indústria cultural en llengua catalana.

Al País Valencià, en canvi, «la presència física de Fuster, sumada al fet que es tractava d'un escriptor únic, tant entre la seua generació com entre les que el voltaven, pels coneixements, l'actitud intel·lectual i la traça literària, l'han convertit en una figura colossal, de dimensions mítiques, respecte de la qual només és acceptada la veneració»71.

Ha estat Joan Francesc Mira qui ha donat el crit d'alerta, davant la possibilitat que Fuster resultés, amb motiu d'aquest any Fuster però no només, «canonitzat». Mira ha denunciat que «volen (ho vol una certa 'esquerra': la dreta l'ignora o se'n fot com ha fet sempre) que ens mirem Joan Fuster com una mena de patró institucional, venerable, intocable, per omplir-se la boca invocant-lo, i poca cosa més. (...) Una imatge per a la beatería, un sant. I els seus llibres com la paraula de Déu, que és intocable, però impracticable.»72 D'aquesta manera, Mira ha cridat l'atenció sobre la possibilitat d'emprar la figura de Fuster com un recurs merament retòric, un dispensador de credencials d'autenticitat, la invocació reiterada del qual justificaria qualsevol pràctica per allunyada que puga estar del significat real del discurs fusteria.

71 72

E. SÒRIA: «La penombra (momentània) d'un dàssic», L'Espill, 10 (2002), pp. 80-85 (cit. p. 81).

www.editorialafers.com

J. F. MIRA: «Fuster canònic», El País (27-VI-2002), d'on provenen les citacions, i també a «Paraules de J. F», El Temps (2/8-VII-2002), p. 98.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

427

Paral·lelament, també Martí Domínguez s'ha pronunciat en un sentit semblant i, com en el cas de Mira, escrivint des de l'admiració a l'obra fusteriana («Per poc que conrees la llengua, per poc que t'estimes el país, has de ser fusteria», ha afirmat).

Això, però, no ha d'implicar per a aquest autor cap mena d'admiració incondicional.

Així doncs, adverteix que «les posicions beatifiques, les adoracions genuflexes, a la llarga condueixen a un anorreament mental d'una esterilitat espaterrant». Per a Martí Domínguez, «Fuster escriu com els àngels, però... no era un sant! Fuster és un dels intel·lectuals més grans que ha donat darrerament aquest país, però... rai si no pensaves com ell! Alerta, si dissenties una miqueta...»73 Segons la meua opinió, Martí Domínguez posa ací el dit a la nafra en advertir que, en realitat, la crítica a Fuster ha estat molt difícil. Criticar la seua obra —millor dit, criticar els seus plantejaments ideològics— immediatament situava a qui formulés una qualsevol posició semblant en el camp de l'enemic. Un enemic que, atesa la recent història valenciana, significava caure en la més gran de les ignomínies. El resultat havia de ser el que va ser, un excés d'admiracions i poca perspectiva crítica.

Davant aquestes opinions, però, s'han alçat diverses veus negant que existesca cap perill de «canonització». De fet, aquests autors prefereixen insistir que el que s'ha produït és justament el contrari: l'oblit de Fuster i una valoració cada cop més a la baixa del significat de la seua obra. En aquest sentit, i amb una argumentació de fons bastant semblant, s'han pronunciat el periodista Jesús Civera74 i Gustau Muñoz, escriptor i cap de redacció de L'Espill En realitat, la posició del darrer és una mica anterior a l'encreuament d'opinions que ens ocupa. Es tracta d'una entrada del seu dietari A ¡'inici del segle datada, el gener del 20017S. Aquest llibre, però, finalista dels premis Octubre d'Assaig del mateix any, ha estat publicat en el 2002. Amés, aquesta entrada del diari fou publicada a part com a article d'opinió a L'Avenç coincidint amb la commemoració de la mort de Fuster, i cal considerar-lo amb caràcter general dins el mateix debat que la resta dels textos que esmentem76.

El text de Gustau Muñoz resumeix a la perfecció els arguments que defensen els qui no només no veuen cap perill real d'exageració de la figura fusteriana sinó que, a més, es mostren preocupats justament pel perill contrari. En realitat, Muñoz es mostra preocupat no per la posteritat literària de Fuster sinó que la clau de la seua argumentació es desplaça obertament a l'àmbit polític. «Es la posteritat política la que és dura», afirma. I es mostra preocupat per una doble font de perills: «No és només la dreta de sempre, defensora de valors eterns, però. Ara, després de les defeccions de la tercera via, assistim a la desqualificació bastant sistemàtica de l'obra 73

M. DOMÍNGUEZ: «Tòtem Fuster», ElPaís (ll-VII-2002).

J. CIVERA: «La canonización inexistente de Fuster», Levante-EMV (13-VII-2002).

75 G. MUÑOZ: A l'inici del segle. Un dietari de reflexions, Eliseu Climent, València: 2002, pp.

24-26, però hi ha més entrades al dietari que insisteixen en alguns dels arguments esmentats en l'escrit datat el 20 de gener del 2001.

76 G. MUÑOZ: «Deu anys sense Fuster», L'Avenç, 270 (2002), p. 5. www.editorialafers.com

74

428

FERRAN ARCHILES

i les propostes de Fuster a càrrec de tota una sèrie de grups i persones adscrites al nacionalisme, que hi veuen la font i l'origen de tots els mals, acceptant o assumint implícitament, d'aquesta manera, el diagnòstic de sempre de la dreta en totes les variants. Es el cas d'alguns plantejaments ideològics de gent que té alguna influència al si del BNV» Muñoz, però, no s'atura ací, i fa un pas més enllà, de manera que també les revisions de caire intel·lectual entren en el seu blasme: «...també d'elaboracions i revisions històriques més sofisticades. De vegades fins i tot es projecten enrere, amb un anacronisme flagrant, visions lligades a percepcions actuals, molt relacionades amb la demonització del nacionalisme, i que prenen Fuster com a objectiu. Injustament.» Muñoz no assenyala quins són els crítics als quals es refereix (uns crítics nacionalistes que, paradoxalment, demonitzen el nacionalisme?), i finalment no queda clar si el que assenyala és que la revisió política i la intel·lectual són totalment equiparables. Tampoc no queda clar si aquesta darrera és finalment equiparable amb el govern de la dreta valenciana, però s'hi insinua. En resum, conclou Muñoz, el «que no s'admet és la significació històrica i política de Fuster, una posteritat difícil»; davant un estat de conformisme cofoi «Fuster continua sent subversiu».

Aparentment, doncs, les crítiques a Fuster «militarien» en el mateix bàndol dels qui l'ignoren, la dreta valenciana77. La subversió fusteriana, per tant, quedaria (intel·lectualment?, políticament?) en altres mans ni dretanes ni nacionalistes. Més enllà de la legítima lectura política que fa Gustau Muñoz, però, aquesta valoració no fa sinó confirmar les dificultats en què pot trobar-se tota crítica als plantejaments fusterians quan la barreja de l'anàlisi i la valoració política és tan intensa.

Amb més extensió, i amb una major amplitud analítica, també l'historiador Pau Viciano, s'ha referit als crítics de l'obra fusteriana78. Aquest autor ha dedicat els seus esforços a defensar la validesa de la proposta nacional, de la proposta política fusteriana. Paradoxalment, Viciano ha insistit a destacar que Fuster no era un polític ni es dedicava —pel que fa a la qüestió nacional— a cap recerca de tipus acadèmic. I dic que resulta paradoxal aquesta afirmació perquè l'objectiu de l'anàlisi que aquest autor emprèn és, precisament, polític, i de nou resulta aquest l'element clau per a jutjar l'obra fusteriana, jaque, com ha afirmat, «malgrat tot, i potser malgrat Fuster mateix, els papers sobre la matèria nacional constitueixen una part indestriable de la seua producció com a escriptor i, al capdavall, són les pàgines que millor o pitjor llegides i compreses han motivat la seua projecció no sols en els cercles de lectors sinó també en el conjunt de la societat». Un cop denunciat l'oblit i el menyspreu que la dreta valenciana ha tingut envers Fuster, queda clar que l'objectiu principal de la seua crítica es refereix a les tres onades «revisionistes» que l'autor detecta. La primera, pels volts dels anys seixanta, seria la protagonitzada per la dreta franquista.

www.editorialafers.com

77 Una argumentació molt semblant és la que manté A. FuRIÓ: «La vigència d'un llegat», L'Espill, 10 (2002), sobretot a les pp. 15 i 16.

78 E VICIANO: «La nació de Joan Fuster i els seus crítics», El Temps (25-VI/l -VII-2002).

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

429

La segona, en canvi, produïda als anys vuitanta i noranta, «eren veritables revisions que provenien de les files dels fusterians frustrats políticament i ben aviat penedits ideològicament». En definitiva, aquesta seria la característica més remarcable de la tercera via, que «podria haver servit per dotar la dreta menys barroera d'un discurs polític capaç de tendir ponts amb el nacionalisme i pacificar el país», però que «ha servit per a minar les posicions del nacionalisme polític, per apartar-lo de la resta de forces d'esquerra i posar-lo en perill de ser satel·litzat pel regionalisme conservador», en la mesura que ha penetrat en sectors nacionalistes importants. La tercera onada revisionista, finalment, s'hauria afegit a aquest context: «A la fi dels anys noranta, se sumava una nova onada revisionista de les idees de Fuster, també sorgida del nacionalisme, però ara en un clima intel·lectual dominat per la satanització dels nacionalismes.» Aparentment, aquesta tercera onada es caracteritzaria per no ser tan directament política com adreçada a una revisió intel·lectual més general: «Encara que en molts aspectes les dues revisions se sobreposen, aquesta darrera no critica el suposat intel·lectualisme de Fuster, sinó que indaga en el seupensament nacional per desconstruir-lo i traure a la llum les seues insuficiències intel·lectuals. El que es critica sobretot és la qualitat del raonament fusteria.» En concret, aquesta crítica s'adreçaria a la concepció «essencialista» de la nació que Fuster defensaria. Davant d'aquesta, la tercera onada defensaria una concepció no «etnicista» (basada en la llengua i la cultura) sinó cívica de la nació, quelcom que Viciano anomena irònicament com una mena de reprovable «patriotisme constitucional» a la valenciana79. Per a aquest autor, ni seria possible ni desitjable l'absència d'aquest contingut fortament culturalista en la definició nacional (catalana, com en qualsevol altre cas). Per això, el manteniment de posicions en aquella direcció no serien sinó potencialment antinacionalistes, fruit d'un clima polític rebutjable. D'aquesta manera, la discussió de la definició nacional fusteriana seria inacceptable i, en lloc de ser vista com una possible alternativa de futur per al mateix nacionalisme, seria convergent amb plantejaments que tracten d'anihilar-lo. En definitiva, la crítica intel·lectual d'aquesta tercera onada no seria sinó política i una modulació de les formulacions de la Tercera Via80. L'argumentació de Viciano es desplega per tant en dues direccions: en primer lloc, defensa la validesa de la proposta nacional fusteriana, basada en la llengua com a criteri definidor

www.editorialafers.com

79 Potser, però, caldria discutir si aquesta atribució que fa Viciano als autors d'aquesta tercera onada revisionista és correcta, ja que no queda clar si el que aquests autors discuteixen és la presència de components «etnicistes» en la definició nacional o que aquests siguen una fonamentació essencialista. El meu punt de vista, a F. ARCHILÉS i M. MARTÍ: «Ethnicity, región and nation: Valencian identity and the Spanish nation-state», Ehtnic and Racial Studies, 24:5 (2001), pp. 779-797.

80 Aquest autor ja s'havia referit en 1997 amb els mateixos termes als crítics del fuste rianisme tant de la dreta com els provinents del nacionalisme, abans doncs que la tercera onada revisionista aparegués, la qual cosa palesa la continuïtat que estableix per al present. Vegeu E VlCIANO: Josep Pla/Joan Fuster..., op. cit, p. 453.

430

FERRAN ARCHILES

bàsic; en segon lloc, apunta que, fins avui, cal afegir totes les revisions al bàndol dels an tifus te rians i dels nacionalistes penedits o disposats a satanitzar el discurs nacionalista. L'objectiu de la posició defensada per Viciano és construir una crítica contra el nacionalisme majoritari. Curiosament, no es fa cap crítica a la resta de sectors de l'esquerra valenciana, potser perquè han mantingut incòlume el discurs fusteria, tot i no aplicar-lo a la pràctica.

En definitiva, per a Viciano —la qual cosa sembla ser la clau final de la seua argumentació—, la revisió de les idees fusterianes pareix supeditada al fet de la validesa de la proposta nacional. Resulten, així, indestriablement unides totes dues dimensions. Curiosament, però, això invalida cap possibilitat que l'actualització o larefutació de la investigació dels temes tractats per Fuster puga resultar efectiva. Perquè aleshores o bé s'ha de desvincular la proposta política de la proposta analítica, o bé hom s'ha de replegar cap a posicions defensives.

En aquest sentit, al mateix número del setmanari El Tempsen què apareixia l'article de Pau Viciano, s'hi publicava la transcripció d'una conversa amb la participació del mateix Viciano, els medievalistes Antoni Furió i Ferran Garcia-O li ver, el filòleg Josep Iborra i l'escriptor Gustau Muñoz. En aquesta conversa, dedicada a la figura de Fuster81, es tracten diversos aspectes de la seua obra, però centrats bàsicament en la validesa que té davant les opinions crítiques.

Resulta molt significatiu que davant la pregunta que fa el periodista Juli Capilla (ja en si plena de curioses ressonàncies retòriques), i que clou la conversa, sobre en què i per què es va equivocar Fuster, la resposta recaiga sobre la història. Més encara, les intervencions deriven cap al debat de la industrialització del País Valencià des del segle XIX i el manteniment d'una naturalesa agrària. Doncs bé, després de més de dues dècades d'investigacions en aquest sentit que han aclarit notablement aquests punts i han refutat bona part de la construcció fusteriana, les intervencions són gairebé unànimes. Així, Garcia-Oliver diu: «Un dels retrets que li fan a Fuster fa referència al fet que es va equivocar radicalment en el tema de la industrialització.

Però quan Fuster parla de la industrialització pensa globalment el país. I el País Valencià, als anys seixanta, des de tots els punts de vista, respira profundament encara, malgrat la incipient industrialització de ciutats com ara València o Alcoi, un ambient fonamentalment rural.» També afirma Antoni Furió: «Es cert que les estadístiques de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, en el moment d'escriure Nosaltres, els valencians, els percentatges de població activa dedicada al sector secundari, a la indústria gairebé igualen els de l'agricultura. Però també és cert que en aquests percentatges s'inclou la petita artesania tradicional, els teulars, els molins, els forns..., i que això pot distorsionar una mica la imatge. El retret que se li fa a Fuster sobre la seua imatge excessivament agrarista del país em sembla, doncs, injust.

Les estadístiques, analitzades en brut, no serveixen de massa, perquè se sobredimen«Fuster, mesura de tot un país» (signada per Juli Capilla), El Temps (2 5-VI/I-VII-200 2). www.editorialafers.com

81

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

431

siona el pes de la industrialització al País Valencià, que es va produir substancialment a partir dels anys seixanta, i, per tant, després de Nosaltres, els valencians:»62 Josep Iborra, més contundent si és possible83, diu: «Quan van reeditar La via valenciana, vaig buscar les possibles discrepàncies de Fuster amb Lluch i no les vaig trobar.

Crec que s'ha creat el tòpic que Fuster es va equivocar en l'anàlisi de la industrialització. A la pregunta de 'en què i per què es va equivocar Fuster?' podríem dir que Fuster en tot cas es va equivocar de país.» Segons Iborra, doncs, és el país el qui es va equivocar, mentre que la proposta fusteriana resulta vàlida en qualsevol cas. Gustau Muñoz, si bé adverteix que no pot pretendre's un Fuster «omniscient», també opina sobre la industrialització que «tot plegat forma part d'aquells petits errors que no afecten el nucli central del seu plantejament». Finalment, Pau Viciano, reprenent una argumentació defensada també per Furió, matisa que la posició fusteriana no ha de ser vista tant respecte a la industrialització com respecte a la presència d'una burgesia al País Valencià i si aquesta era o no nacional. Per a Viciano, en tot cas, al segle XIX, «no hi havia encara una cultura pròpia característica d'una societat industrialitzada»84.

Lògicament, cal plantejar-se el dubte de per què els participants en aquesta conversa mantenen aquestes valoracions. Segons la meua opinió, detecten —i això els mena cap a una actitud de clar replegament— que, amb la revisió d'aquestes posicions, està en joc la fonamentació última del projecte fusteria: del projecte polític85. Aquesta incapacitat per a acceptar les correccions a l'argumentació fusteriana (que, recordemho, comparteixen amb el mateix Fuster) sobre el XIX i XX valencians es deu al fet que resulta funcional per a l'explicació dels comportaments col·lectius i polítics

www.editorialafers.com

82 Resulta sorprenent trobar aquestes afirmacions si es contrasten amb l'opinió del mateix autor quan afirma: «en efecte, moltes de les impugnacions formulades a Fuster ho són a partir de fets verificats després de l'aparició de la seua obra, com l'arrencada industrial i el fort creixement demogràfic derivat de l'altíssima immigració, però d'altres remarquen insuficiències clares de la síntesi fusteriana. Com la poca consideració que hi mereix la trama industrial valenciana des de final del segle XIX o, ben lligada a ella, la presumpció de la inexistència d'una burgesia comme il faut», a A. FURIÓ: «Nosaltres els valencians. La vigència...», art. cit., p. 73.

83 Josep Iborra ja havia mostrat aquesta opinió a la ressenya que va escriure amb motiu de la reedició del llibre d'Ernest Lluch. Vegeu J. IBORRA: «La peripècia econòmica valenciana», Lletres Valencianes, 5 (2001), pp. 81-82. Vegeu una interpretació alternativa ala introducció de V Soler de la segona edició de La via valenciana de Lluch, pp. 11 -54.

84 Paradoxalment, Viciano reconeix que el model fusteria que de l'existència d'indústria i burgesia s'ha de derivar a una burgesia nacional i nacionalisme és massa mecànic, però en canvi afirma que al País Valencià del XIX «la llengua no ha adquirit la funcionalitat que li exigeix una societat moderna». Aquesta afirmació és a la base mateixa de la teoria funcionalista que diu criticar en Fuster, ja que pressuposa una llengua nacional i una societat moderna —és a dir, industrialitzada— amb una estructura social diferenciada.

85 Me n'he ocupat a F ARCHILÉS: «Ni carn ni peix...?...», art. cit.

432

FERRAN ARCHILES

especialment. Abandonar-la hauria afeblit la seua argumentació i hauria fet menys evident la proposta política de futur basada en un nacionalisme catalanista modernitzador de la societat valenciana. En deixar que haja prevalgut una valoració sobre la vigència política de l'obra fusteriana, el resultat és el tancament cap a certes renovacions intel·lectuals que haurien d'haver-se aprofitat per a transformar el discurs fusteria, no per a cloure'l.

Paga la pena de ressenyar ara l'opinió de Ricard Pérez Casado al seu article «Nosaltres, els valencians», el qual està plantejat també com una defensa oberta de la vigència del pensament fusteria i —cal suposar-ho— especialment de Nosaltres, els valencians.

Més que dedicar-se a argumentar en aquest sentit, però, Pérez Casado ho fa contra les posicions adverses o crítiques. Situa la seua posició en assenyalar que «Ara, sota l'onada conservadora que dura dècades, és moda la revisió». Aquesta revisió, però, no afectaria només el País Valencià, sinó també tot Europa. Per a explicar-nos en què està pensant Pérez Casado ens recorda certa trivialització de la història apropòsit del nazisme, amb un exemple italià. La memòria apareixeria com la gran víctima.

Les insinuacions que hom intuïa s'aclareixen quan Pérez Casado explicita que «Els qui saben anticipar-se, sovint, se'ls té per endevinadors de desgràcies, a la manera de Calcas, l'insigne previsor de les desgràcies dels troians. O se'ls té per visionaris, a eliminar, no cal aclarir-ho, i que potser fou el cas de Fuster.»86 Encara més clarament, afirma: «Aquests revisionistes d'ara escriuen la història coneixent-ne el resultat. Es una aportació estèril, miserable. Podem preguntar-los, des de l'extrema esquerra, partidària de la lluita armada, als voluntaris de l'ocupació política i cultural de la transició ençà, què feien, què han fet per superar la incitació al debat de Fuster?

Demonitzar-lo, menystenir la seua capacitat.» Resulta sorprenent que l'historiador Pérez Casado faça una afirmació tan estranya com ara el fet que li sembla deplorable i estèril escriure la història quan hom coneix el resultat final. Això és precisament el que fan els historiadors, ja que en cas contrari viuen els esdeveniments potser com a protagonistes i encara no se sap el desenllaç, i aleshores difícilment poden actuar com a tais. Potser ho poden fer com a cronistes o testimonis, però no pas com a historiadors. Segurament, Pérez Casado tracta d'afirmar que hom no pot escriure la història com si tot hagués de conduir indefectiblement al final, a les conclusions que va tenir. Que hom no pot negligir les solucions eliminades finalment, però presents, possibles molt més enllà de com fos el final.

Potser s'aclareix la posició de Pérez Casado en assabentar-nos que l'enemic que té al pensament és «l'altra via, a la qual alguns ara s'hi apunten, era el ratpenatisme i la seua successió». Aquesta seria, per tant, l'única alternativa a Fuster, amb la qual cosa, i contra el revisionisme, la vigència del pensament fusteria s'hi mantindria.

86

No és la primera vegada que s'insinua un vincle entre la relectura del fusterianisme i el revisionisme tal i com aquest és entès al debat historiogràfic europeu. Això ja ho va fer A. www.editorialafers.com

MOLLA: La utopia necessària..., op. cit., p. 163.

UNA DÈCADA D'ESTUDIS I D'EDICIONS FUSTERIANES

433

Un cop més es tracta d'un article obertament polític, i on les anàlisis del pensament de Fuster resten absents. Tampoc no resulta fàcil saber si els «revisión is tes» són només polítics o intel·lectuals també (el llibre més recent esmentat per l'autor és del 1976, curiosament l'obra de Lluch, i ja no apareix cap referència posterior, llevat d'una sola excepció). El manteniment de la memòria, la vigència del llegat fusteria i la justificació de la política seguida pels fusterians, tot això contra un revisionisme equiparat amb el negacionisme, construeixen una visió monolítica del passat, en què la crítica sembla difícil. Com, si no, s'ha d'interpretar el paràgraf final del text?: «fer País, fer ciutat al país de les ciutats, continua essent molt més interessant que revisar, des de la comoditat dels escons, acadèmics o dels altres, una obra que encara no ha estat superada. Qüestió aquesta que mereixeria alguna atenció addicional per part del revisionisme, que pot arribar, per què no?, a considerar que el franquisme contribuí a conformar una societat més oberta, més pròspera, i possiblement més valenciana.»87 Dissortadament, el manteniment d'una visió auto ce lebrato ría del discurs fusteria que dificulta l'anàlisi serena de la seua obra està més generalitzat del que seria desitjable. Potser qui ho ha formulat amb més contundencia ha estat Jaume Pérez Montaner, president de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), d'altra banda bon coneixedor de l'obra de Fuster. Amb un discurs molt característic, opina que «Els antifusterians i, molts d'ells inconfessos, solen atacar-lo amb frases demagògiques i reduccionistes. Es l'actitud quejo he vist en gent que, en el fons, el que voldrien és substituir Fuster. I és impossible perquè en aquest monja no hi ha Fusters possibles i per ser successor autèntic de Fuster cal treballar moltíssim més i bastir un pensament molt més clar.» Fuster, per tant, és caracteritzat com a insubstituïble i, en el fons, impossible de superar. A partir d'ací es deriva necessàriament la plena validesa del discurs fusteria. Per això, Pérez Montaner afirma que el «de Fuster és un pensament tan sòlid que ningú realment no l'ha pogut rebatre». I es refereix explícitament a la tercera via; però la cosa arriba molt més enllà: «Realment és molt difícil estar en contra de Fuster racionalment. (...) Qualsevol que el llegeix, està d'acord amb els seus raonaments a no ser que tinga un pensament tan integrista i reaccionari que discrepar-hi siga gairebé una qüestió de fe.»88 Però, de fe de qui, podem preguntar-nos. Perquè amb aquest plantejament hom se situa (i hi ha molt d'unapetició de principi en l'argument) en una cadena d'afirmacions molt discutible.

A la fi, però, més enllà de defenses aferrissades i afirmacions contundents, el que continua estant en joc és saber quina serà lapervivència del discurs fusteria, polític i no polític89. Certament, cal lluitar contra tot antifusterianisme primari i, com a mínim, estèril, però repetir com un mantra la validesa de les seues propostes, real87

R. PÉREZ CASADO: «Nosaltres, els valencians», El Temps (23/29-IV-2002), pp. 17-18.

Aquestes citacions provenen de l'entrevista a Jaume Pérez Montaner a càrrec d'Alícia Toledo i Núria Cadenas, cit., pp. 13-15. www.editorialafers.com

88

434

FERRAN ARCHILES

ment, no servirà de gaire si no som capaços de demostrar que la seua obra continua oferint respostes, o plantejant preguntes que interessen la nostra societat. Estic convençut que, com diu Enric Sòria, la de Fuster és a hores d'ara una situació de penombra momentània. També crec, però, que només mirant cap al futur serà possible actualitzar un pensament que està molt marcat per un temps i un país passats.

Acabaré parafrasejant una citació de Karl Marx que em sembla que no hauria desagradat pas a l'escriptor sueca. Fins ara els estudiosos s'han dedicat a interpretar Fuster; el que cal, però, és transformar-lo. Em sembla que aquesta és l'única manera d'assegurar una posteritat de paper (tan permanent però tan fràgil) en la qual deixar d'escriure —més exactament, que escriguen sobre l'obra d'un mateix— no signifique morir del tot.

89

www.editorialafers.com

Em vaig referir a aquesta qüestió a F. ARCHILES: «Per què llegir els clàssics? Per què llegir Joan Fuster?», Avui (1-11-2001).

a f e r s 42/43 (2002)

XAVIER FERRÉ I TRILL Historiador

Lectures de Nosaltres, els valencians (1962-1977)

Introducció Quan Edicions 62 anunciava l'onzena edició de Nosaltres, els valencians1 destacava que «va ser el primer intent seriós de presentar —en una sòlida visió de conjunt, densa d'incitacions civils i intel·lectuals— el passat i el present dels homes que vi-

www.editorialafers.com

1 Segons dades del Dipòsit Legal del Registre de la Propietat Intel·lectual de la Generalitat de Catalunya i d'Edicions 62, Nosaltres, els valencians va tenir una primera edició de 4.000 exemplars, segons consta a Edicions 62. Vint-i-cinc anys (1962-1987), Barcelona:1987, p.

190. Lassaig ha tingut un tiratge total de 13.000 exemplars entre 1962 i 1974. Entre 1974 i 1977 no hi ha dades editorials. Ala sèrie «El Cangur» se n'han editat dinou edicions entre 1977 i 2000, amb un tiratge total de 55.000 exemplars. Ledició de novembre del 2000 va constar d'un tiratge de 1.000 exemplars. Deia primera edició en espanyol de Península (maig del 1967), no n'existeix informació numèrica; mentre que deia segona edició (novembre del 1976) se n'editaren 7.000 exemplars. Joan Fuster reconeixia que, segons els editors, s'havien venut «més de 100.000» exemplars. Això no ho he pogut contrastar amb les dades subministrades per la mateixa editorial; vegeu V MARTÍ: «Fuster incòmode», El Temps, 154 (1/6-VI1987), p. 17. Pel que fa a edicions institucionals, la Generalitat Valenciana en va fer una l'octubre de 1992 per a commemorar els deu anys d'autonomia, amb un preàmbul, «La lúcida veu pública», de l'aleshores president Joan Lerma en què destacava que l'assaig «va saber convertir la paraula en un instrument de la realitat, aprofundint en les arrels d'un poble i abordant al mateix temps l'horitzó del futur amb propostes fecundes, des del compromís de la reflexió polèmica, després d'un llarg període històric d'estancament», p. 5. Per a la gènesi de l'assaig, vegeu M. CAHNER: «Gènesi de Nosaltres, els valencians», El Temps (5-VII-1993), pp. 74-82. Quant a aquesta gènesi, l'assaig de Fuster va superar la censura en les edicions de

436

XAVIER FERRÉ I TRILL

uen entre Morella i Elx. Avui, després de trenta anys, encara és plenament vàlid i continua essent el millor sobre el tema.»2 Aquesta voluntat de mostrar la historicitat de territori obeïa, però, a una màxima de «veure els problemes amb claredat» com a millor opció per a «enfocar llur resolució»3. Però, com es va construir socialment aquesta vigència des de l'àmbit de recepció?4 Com era llegit l'assaig als anys seixanta i setanta en un context de canvi social quant a la configuració industrial del País Valencià? Es tracta de veure ara com aquest assaig ha esdevingut, des del subjecte històric, un «clàssic de la modernitat» en plantejar, com tractarem tot seguit, unes bases crítiques —despreses del seu «racionalisme humanista»5— de consciència històrica de la societat valenciana, i de la resta dels països catalans, inexistents fins aleshores6 : «Joan Fuster no és, doncs, el primer valencià que opta d'una manera decidida 1962 i 1964. L'informe del lector déla primera edició—aprovada el 24-111-1962— destacava: V«.obra en la que el autor trata de las virtudes del pueblo valenciano y de la historia de su formación como parte [é] tnica de España. El autor lamenta reconocer que el valenciano no es como el catalán fuert[e] en sus convicciones lingü [í] sticasy de clase sino m [á] s bien es blando y entregadizo al abandono de lo suyo; espera no obstante que con el tiempo este fenómeno cambie y resplandezca la cultura valencianista. Puede Publicarse. El lector, Edo: José de Pablo Muñoz» (Madrid, 22-111-1962). L'informe del lector deia segona edició observava: «La galerada 166 es el prólogo para una segunda edición de la obra Nosaltres, els valencians, en él el autor se congratula del éxito de la primera edición que dice ha de ser igual en el contenido que la primera sin adiciones. Hace profesión de defender los intereses y lengua valenciana y anuncia un libro suyo ya publicado en castellano. Se ve que es regionalista pero no da pruebas de separatismo.

Creo que se puede permitir su publicación. El Lector, E Aguirre.» (Madrid, 9-III-1964), Archivo General déla Administración: caixa AGA 13.825, exp. 1.345/62. Fuster va atribuir la publicació de l'assaig a un «descuida» de l'aleshores ministre espanyol d'informació i turisme Manuel Fraga, que «no le concedió de inmediato mucha importancia»; «El ensayo incisivo en Joan Fuster», a A. BENEYTO: Censura y política en los escritores españoles, Euros, Barcelona: 1975, p. 225.

www.editorialafers.com

2 Diario de Barcelona (12-V-1962), p. 44, i Grup del llibre (abril-juny 1994), p. 34. L'actualització de l'assaig quant a l'activació de la conscienciació lingüística i el (re) coneixement de la historia de la cultura a través dels clàssics: L'indépendant (Perpinyà, 23-VI-1992 ) i R. TEROL: Ciudad (Alcoi, 7-VII-1992).

3 R. TASIS: «Situació de Joan Fuster», Pont Blau. Literatura. Arts. Informado (octubredesembre 1963), p. 198.

4 Nosaltres... condiciona les bases del «pensament social valencià» a R. L. NlNYOLES: El País Valencia a l'eixmediterrani, L'Eixam, València:1992, p. 15.

5 G. MUÑOZ: «Política i societat en el pensament de Joan Fuster», a Homenatge a Joan Fuster, Consell Valencià de Cultura, València: 1994, p. 157. Per a la dimensió crítica de l'assaig, vegeu J. PLA: Obra Completa. Notes per a Sílvia, Destino, Barcelona:1974, vol. 26, p. 181.

6 Pel que fa a l'orientació de l'obra, J. MlLLÀS: «Joan Fuster, un nacionalista recalcitrante», Triunfo (15-1-1977), p. 36. La consideració de Fuster mateix com a «primer teòric» del valencianisme en plantejar un quadre d'història general, a M. MUÑOZ: «Joan Fuster. Un viejo liberal», El País (17-X-1982), p. 14. Quant a les extrapolacions nacionalitàries de l'assaig a Catalunya i les Illes, B. PoRCEL: «Joan Fuster, indagador», Serra d'Or (desembre 1965), p.

102. Per a l'establiment de la «presa de consciència» en el marc de la tasca dels intel·lectuals

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

437

pel gentilici 'catalans' com a comú a tots els pobles que parlem aquesta llengua; però sí que és el primer a encarar-se lúcidament amb totes les conseqüències implicades en el nom.»7 El setembre de 1967, Fuster va fer unes reflexions al voltant del Nosaltres... Deia que el llibre era «un paper més o menys urgent per la circumstància actual del País Valencià», «un pamflet polític» assumit també com a «compromís històric»: com a conseqüència d'una concepció projectiva i cívica de la història, que esdevenia «simbiosi entre mètode i ideologia». I aquesta vinculació entre objectivitat i projecte fou la que, segons Ernest Contreras, li féu concretar una «tasca creadora d'història» que articulava una «consciència històrica» i/o «la nostra moral com a poble»8. «Es un llibre pensat per a suscitar en els valencians una inquietud per la seva consciència de país». Contreras destacava del seu assaig, i en general de tota la seva tasca intel·lectual, el fet de «poder[-lo] fer des del País Valencià», que els valencians eren «ells mateixos» i que pertanyien al «món cultural i nacional català»9; però «primerament i el fet nacional, M. BALDÓ LACOMBA: «La actividad cultural», a Nuestra Historia, València: 1980, p. 181. Pel que fa a la manca d'elaboracions historiogràfiques, J. FUSTER: Nosaltres, els valencians, «Pròleg a la segona edició», Edicions 62, Barcelona:1964, p. 7. Vegeu també V M[ANSANET]: «Vigència d'un llibre essencial», Presència (22-VI-1997). Una interpretació de la vigència de les tesis de l'assaig de Fuster quant a l'actualització de la memòria històrica (en el context del nacionalisme d'estat), a F TORRENT: «Un llibre», Diari de Barcelona (8-III1992). Fuster mateix també en reconeixia la vigència des de «Jas premisas y lo sustancial del libro, es decir, el análisis de la realidad del País Valenciano» (entrevista de Víctor Mansanet, El Periódico, 14-IV-1992). Qui fou impulsor de l'assaig, MaxCahner, en defineix la significació per al pensament polític català: «Però Fuster, de fet, no va haver de fer altra cosa que posar en ordre les seves idees, molt ben travades i documentades, amb les quals havia contribuït a la renovació del pensament polític català, a través del debat intel·lectual, però també de l'acció pedagògica», a M. CAHNER: «Com va néixer Nosaltres, els valencians», Set Dies (12VII-1992), p. X. Aquesta explicació dels orígens de l'assaig és contextualitzada per Fuster: «En l'origen del llibre hi ha molts anys d'haver anat predicant una miqueta, com fèiem en aquella època, xerrant fent conferències pels pobles, i de reflexionar sobre els problemes del país. Bàsicament, ja tenia clars tant la meua presa de posició ideològica com el material, les referències històriques»; vegeu E. SÒRIA: «Ser Joan Fuster, reflexionar, debatre, donar llum», L'Ma, 6 (hivern 1992), p. 4.

7

www.editorialafers.com

J. VALLÈS (pseudònim de Joan Sales): «Hem guanyat una batalla», Diàleg (París, novembre 1962) ressenya de Nosaltres, els valencians.

8 Vicent Ventura definia l'assaig de Fuster com «un llibre polític, la resposta política de Fuster a una etapa nova del procés del nacionalisme al País Valencià»; V VENTURA: «Notes sobre Joan Fuster i la política», L'Espill, 15 (tardor 1982), p. 122. Vegeu també E. CONTRERAS: Fuster, un clàssic del nostre segle (text íntegre del discurs que va pronunciar en l'homenatge a Joan Fuster que va tenir lloc a l'Ateneu Mercantil el juny del 1968), p. 10.

9 Joan Fuster, tanmateix, volia projectar la concepció nacional de Nosaltres, els valencians nacionalment. Loctubre de 1962 tramet a l'editorial Armand Caraben un «Projecte de llibre sobre 'ELS PAÏSOS CATALANS'». Era una visió que tenia en compte les estructures bàsiques de la

XAVIER FERRÉ I TRILL

haurien de formar, els valencians, una comunitat»10. L'afirmació de Fuster sobre el seu llibre era feta en un moment polític, quan precisament el nacionalisme valencià història dels Països Catalans. L'estructura era la següent: «Introducció / Primera Part, Els fonaments històrics: 1) L expansió de Catalunya i la 'fundació' de Mallorca ideï País Valencià com a països 'catalans'. Procés polític i demogràfic d'aquest 'fet'. La 'indiferenciació' de valencians i mallorquins fins al s. XV La compenetració cultural, econòmica i política dels Països Catalans durant l'Edat Mitjana. 2) Començos del diferencialisme. Quan apareixen els gentilicis 'valencià' i 'mallorquí' amb valor polític. La divergència de la problemàtica socioeconómica interna de les regions. La 'independència' mallorquina. La qüestió del nom de la llengua entre els valencians. La unió amb Castella iles seves repercussions. 3) La disgregació dels segles XVI-XVIII. Els patriotismes locals i l'espanyolisme. Perduració, com a reminiscència, de la consciència unitària. Les relacions efectives entre els Països Catalans, en l'ordre polític, econòmic i cultural durant aquesta etapa. 4) Re descobriment de la unitat, amb la Renaixença. L'ideal 'llemosinista'. La projecció cultural del Principat sobre les Illes i el País Valencià en el XIX. La presència valenciana i mallorquina al Principat. Les resistències particularistes. El pancatalanisme / Segona Part, La versió política del problema: 1) Renaixença i catalanisme polític. Per què la Renaixença prospera al Principat i no tant a les Illes ni al País Valencià. La negativa dels valencians a polititzar-se: polèmica V Balaguer versus Llorente. La passivitat dels mallorquins. 2) La imitació 'regional' del catalanisme històric. El catalanisme, moviment classista: burgesia industrial i proteccionisme com a base. Levolució posterior: les dissidències iles reaccions contra el catalanisme conservador determinen, encara, la limitació 'regional' dels partits catalanistes que se li oposen. 3) La idea de la 'Catalunya Gran'.

Factors que la promouen: a) tradicionalistes (suggestió sentimental de la imatge 'gloriosa' i 'federal' de l'antiga Corona d'Aragó); b) lingüístics (unitat de l'idioma, circumstància de ser els clàssics 'catalans' mallorquins o valencians, en la majoria dels casos); c) polítics (convicció que les tres regions unides —o federades— pesarien molt en la política espanyola). Atenció atribuïda pels polítics del Principat al 'projecte' d'una 'Catalunya Gran'. 4) Les repercussions de la idea de la 'Catalunya Gran' al País Valencià i a les Illes. / Tercera Part: El projecte unitari iles resistències que trobarà. 1) Importància del particularisme regional a cada una de les regions. El concepte de poble (o de nació). Importància del sentiment espanyolista.

El 'sucursalisme'. 2) El problema dels noms. Valoració i abast. Els altres prejudicis: els antagonismes econòmics, les rivalitats de nivell folklòric, etc. Unitat i dialectalització de l'idioma.

3) Raons per a la unitat: a) teòriques o doctrinarles; b) pràctiques. 4) Les solucions possibles.

Els arguments tòpics: a) espanyolista o criptoespanyolista: l'imperialisme (absorcionisme) 'català', projectat sóbreles Illes i el País Valencià; b) comunista: l'imperialisme deia 'burgesia catalana' a través de la idea de la 'Catalunya Gran'. Epíleg. Naturalment, la disposició final dels capítols serà una altra, perquè l'estructuració del material disponible no podrà ser definitiva sinó en l'últim moment. Però el contingut del llibre serà, si fa no fa, el que acabo de traçar. La fraseologia a emprar vindrà condicionada per l'espectre de la censura, no cal dirho: però amb un mínim de cautela es pot dir tot o gairebé tot.» (Arxiu Joaquim Maluquer).

Aquesta vessant de relació entre València i Catalunya, també va ser reflectida com a «.única posibilidad, para quien escribe» a la ressenya de Nosaltres..., Revista Europa, 49 (setembre 1962), p. 25.

10

www.editorialafers.com

Declaracions de Joan Fuster a Lluís Videl Batallé, el setembre de 1967 a Sueca (Obra Cultural de Buenos Aires. Fonoteca de l'Omnium Cultural). Tot i així, aquestes apreciacions

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

439

ja havia adoptat una forma orgànica, directament hereva de la del Moviment Socialcristià de Catalunya: el Partit Socialista Valencià. Aquesta consideració del llibre de Fuster s'emmarcava, doncs, en una progressiva politització envers el fet valencià, que es pot vincular a la fase B, de socialització cultural i política, en l'articulació d'un moviment nacional: «la seva obra restarà com un monument pedagògic, en el qual s'abeuraran les futures generacions, que tindran al seu càrrec la reconstrucció federal dels pobles de llengua catalana»11.

Cal dir que d'aquest context es desprenien unes lectures de Nosaltres, els valencians12. En aquest sentit, es produïa una correspondència entre intel·lectual-teoria (assaig) i subjecte. El receptor de l'assaig procedia majoritàriament dels nuclis universitaris13, que assumien el repte del coneixement crític duts a la idea de País per oposi-

www.editorialafers.com

no eren noves. En una lletra a Vicenç Riera Llorca (Sueca, 9-VI-1962), Fuster reflectia les primeres impressions sobre Nosaltres, els valencians! les motivacions civicopolítiques: «Acaba d'aparèixer, i ha causat una certa sorpresa —benèfica, cal dir-ho— entre el públic barceloní i del Principat en general. S'hi està venent bé, em diuen els editors. Espero que ajudarà a fer 'obrir els ulls' a alguna gent respecte al 'cas valencià'»; vegeu J. FERRER I COSTA i J. PUJADAS I MARQUÈS (eds.): Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, Curial, Barcelona:1993, p. 420.

11 Per a la fase d'intervenció intel·lectual en el moviment de construcció nacional, vegeu M. HROCH: La naturalesa de la nació, Afers/Universitat de València, Catarroja-València: 2001, p. 21. La citació correspon a F SALVAT: «Director de nuclis», Pont Blau, 121 (febrer 1963), p.

38. La voluntat de futur per la qual va ser confegit l'assaig, a «Pròleg a la segona...», cit., p.

11. Aquesta orientació va ser compartida al llarg de la dècada dels seixanta per historiadors com Emili Giralt, qui va referir-se a la definició d'una «comunitat» no com a «realitat eterna o prefabricada» sinó com a perspectiva de «futur» d'acord amb els «mitjans per a continuar essent-ho». Vegeu el discurs d'obertura del curs 1966-1967 a càrrec d'Emili Giralt, pp. 3 i 4 (València, 9-X-1966).

12 Com destaca Josep Iborra, el llibre de Fuster tenia un destinatari: «Relacionats [aquells joves] més o menys personalment amb Fuster, s'identificaven amb la seua proposta cívica — 'fer país'. Ells amb les seues iniciatives —amb pintades i 'rutes', amb papers impressos o ciclostilats, amb la paraula i l'acció— van bombejar la consigna de la 'normalitat', de l'antiprovincianisme, per a un poble, la identitat nacional del qual —catalans— havien descobert, i també un nom inequívoc —'País Valencià'— que des d'aleshores començaria a fer-se habitual com una fórmula —de vegades crit— de reivindicació col·lectiva, de 'decisió de futur'», a J. IBORRA: «Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster», tesi doctoral, Universitat de València, 1984, vol. II. p. 90.

13 Malgrat tot, la interpretació d'aquest assaig també es va fer des de sectors valencianistes dels anys trenta. Va ser el cas del castellonenc Àngel Sánchez Gozalbo amb un comentari del Nosaltres... al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (juliol-setembre 1962), p. 444.

Aquest intel·lectual destacava que es tractava d'una proposta «d'història sociològica» que s'identificava més amb la tradició de Jaume Vicens que no pas amb «l'ortodòxia civil» de Torras i Bages. Sánchez Gozalbo remarcava, però, que l'assaig hauria tingut una altra orientació si hagués existit en la contemporaneïtat valenciana vuitcentista un Claret, un Balmes o un Torras i Bages. Tot i això, el llibre era un «laudable intent en la creació d'un corrent de pensament que amb saviesa constructiva i coherent» posava les bases d'«una autèntica ideólo-

440

XAVIER FERRÉ I TRILL

ció aun «patriotisme quietista i voluptuós»14: «la obra de Fuster es más ambiciosa [en comparació de La llengua dels valencians], pues abarca todas las realidades valencianas, de las que lleva a cabo una completa disección y valoración.»1S El context era, dones, caracteritzat per la cerca de referents culturals que impulsessin el (re) coneixement dels valencians16.

Així doncs, Josep Maria Espinas exposa l'actitud de Fuster en el propòsit de l'assaig: « Queda claro que Joan Fuster reacciona ante esta insatisfactoria situación con la más higiénica de las actitudes; enemigo de la blanda resignación nostálgica, de la irresponsable asepsia y de la simple frivolidad, se enfrenta con el problema de la frustración valenciana objectiva y éticamente; estudia los síntomas de la enfermedad, valora sus aspectos negativos pero también sus aspectos positivos, y propone la necesaria terapéutica. Las características étnicas, lingüísticas, económicas, sociales, todo se ordena según aquel plan de in vestígacíón y de trabajo. Y todo, a priori, iluminado por una 'decisión de futuro'..:» Tanmateix, el llibre servia de referent a la resta del país: «Pero decíamos al principio que esta obra interesará también a los catalanes de aquí y a los baleáricos. En primer lugar, por cuanto tenemos en común en la Historia, en el presente y en el futuro; y luego porque, si bien la realidad valenciana presenta rasgos muy peculiares y marcados, no gia valenciana». Una altra sessió divulgativa del text de Fuster, fora dels àmbits universitaris, va ser feta ala Casa de València de Barcelona el 30-V-1962 («Joan Fuster parlarà de Nosaltres, els valencians»); s'hi destacava: «acaba d'aparèixer un llibre molt important Nosaltres, els valencians. En aquesta obra Joan Fuster, un escriptor que ha posat tot el seu saber al servei de la llengua dels valencians, planteja una sèrie de problemes: ¿què són els valencians? ¿quina és la seva consistència de poble? ¿i quins els problemes que condicionen el seu destí col·lectiu? I com que Joan Fuster a través de Nosaltres, els valencians ha volgut i ha sabut contestar aquestes preguntes, els joves de la Casa de València li hem demanat que vingui personalment a parlar-nos de tot això perquè ens interessa i, perquè ho considerem important i actual.»

(Arxiu Casa de València. Barcelona). En la dissertació Fuster «Acabó lamentándose de que en el siglo actual no haya aparecido aún la tan esperada historia de las tierras valencianas, a pesar de la abundancia de documentos y material existente en archivos y que tanto contribuiría a poner en claro puntos de capital importancia, casi omitidos o ligeramente referidos en los únicos tratados existentes que vieron la luz en centurias pasadas;» («Disertación de Joan Fuster», Boletín Casa de Valencia (agost 1962), p. 2.

www.editorialafers.com

14 La citació és de L. V ARACIL: «Notes sobre un segle de vida valenciana», Serra d'Or (juny 1966), p. 21. D'altra banda, Joan Riera, aleshores universitari, comprenia que «no podem triar l'absurd ni el desconcert. No tenim dret a somiar una pau casolana, còmoda i desficiosa; però tampoc fomentar l'aventura o l'ambició individuals. Hi ha una cosa que es diu fidelitat i coratge...»; J. RlERA: «Parlem d'una Generació», Diàleg. Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret, 3 (abril 1961), València.

15 J. FAULÍ: «Noticia de Valencia», Diario de Barcelona (16-VI-1962), p. 38 (ressenya de Nosaltres, els valencians).

16 «Els valencians necessitem conèixer-nos per a tenir 'una decisió de futur'. I crec que en aquest terreny encara podem avançar molt de camí»; a V MIRALLES: «'Conèixer-nos'», Jornada (2-X-1964),p. 4.

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

441

pocas de las consideraciones que Joan Fuster apunta sobre su pueblo tiene para nosotros una virtud informativa y aleccionadora que sería imperdonable despreciar.» u Josep Pla, coincidint amb la crítica suara esmentada, explicitava que Nosaltres... plantejava «unproblema de conciencia colectivo, es decir social», tot evidenciant les crítiques des del nacionalisme d'estat: «FI libro será combatido, porque el jacobinismo está muy arraigado.» Ara, l'assaig obria perspectives de futur des d'una voluntat de síntesi18 i compromís social: «El libro, escrito pensando en el futuro, está destinado a durar muchos años (...). Es un libro destinado a crear una gran cantidad de posiciones meditativas y producir referencias innumerables (...). Es un libro escrito pensando no en subrayar los méritos del autor, sino pensando en la colaboración con el lector, con el lector de todas las generaciones presentes y futuras a que el libro aspira a llegar. Libro profundamente antiprovinciano, aspira a lograr la esencia de su propósito: suscitar reacciones personales, movimientos mentales.»19 Però l'escriptor també considerava —mostrant cert acord amb les impressions fusterianes esmentades de 1967— que l'assaig era una «espècie de pamflet histórico-polític», adreçat a «espavilar els seus paisans»20.

Introspecció Alfons Cucó a Cataluña Exprés reconeixia que abans de la publicació del text de Fuster, València era, «intelectualmente, la 'hermana pobre' de los países catalanes»11.

A més, situava l'assaig en la línia metodològica definida per Vicens Vives i adoptada per Joan Regla: la història com a decisió de futur. Es a dir, en valorava la innovació que suposava superar el localisme: «Es un hecho comprobado que en el campo histórico las obras de los historiadores valencianos modernos—con alguna escasísima y relevante excepción— han adquirido siempre un tono estrictamente municipal. Planteada así la cuestión resultaba casi quimérica la posibilidad de escribir una historia —una síntesis histórica— aceptable del país valenciano. Y si la Historia viene a ser la búsqueda de un 17

J. M. ESPINAS: «'Nosaltres, els valencians', de Joan Fuster», Destino (16-VI-1962), p. 47.

La valoració de síntesi en l'assaig de Fuster des dels factors estructurals socials, polítics, demogràfics i culturals com a context per a comprendre la crítica al provincianisme, a R. 18

www.editorialafers.com

TASIS: «Recensions» {Nosaltres, els valencians), Pont Blau. Literatura, arts, informació, 115 (juliol-agost 1962), pp . 216-217.

19 J. PLA: «Notas a un libro sobre Valencia», El Correo Catalán (24-VI-1962), p. 18. Pla, a la ressenya del llibre de Fuster Poetes, moriscos i capellans, insistia que Nosaltres, els valencians, «su libro mayor», era el que «resume los primeros años de su experiencia vital»; J. PLA: «El último libro de Joan Fuster», El Correo Catalán (20-X-1962), p. 14.

20 J. PLA: Obra completa. Homenots. Quarta sèrie, Destino, Barcelona: 1975, vol. 29, p. 373.

21 A. Cucó: «Un libro que urgía: Nosaltres, els valencians», Cataluña Exprés (22/28-VI1962), p. 10.

442

XAVIER FERRÉ I TRILL

pasado en función de una problemática del presente, la ausencia de un libro que fuera nuestra definición en el tiempo resultaba entonces trágica: significaba que renunciábamos, en realidad a existir como colectividad en la Historia.» El llibre de Fuster era la concreció valenciana del projecte de Vicens esbossat a «Presencia valenciana»: «Así siguiendo el pensamiento del doctor Vicens Vives, resultaba evidente que no se podía escribir una historia consistente de los países catalanes, sin tener como apoyo la evolución de sus porciones fundamentales.» El llibre de Fuster —segons Cucó— omplia, doncs, el buit valencia. Primer, Vicens havia escrit Notícia de Catalunya, i ara Fuster el corresponia, quant a model, pel que feia a València. Fuster mateix reconeix que el seu llibre seguia un «paral·lel», un referent, en la «intenció última»: conèixer-nos.

L'obra, per a Cucó, era innovadora quant a la manera de plantejar el quadre històric de la societat valenciana: «Pero en realidad más que el trabajo de síntesis, el libro tiene el alcance de una inteligente sugestión, tanto del problema como de posibles soluciones».

No obstant això, i després de fer un recorregut al llarg del volum (en què comenta aspectes de cada part: «els fets», «les indecisions» i «els problemes»), es deté breument en la pugna d'interessos de classe i econòmics que hom suposava que hi havia entre el Principat i el País Valencià, i anota, comentant la manca de projecte —d'«ambiciones»— de la classe dominant, el valor afegit de l'antinòmia tòpica: lliure canvi-proteccionisme, «aunque, naturalmente, ni todo el Principado era industrial, ni todo el país valenciano un vergel agrícola». Per aquesta sèrie d'elements i de plantejaments el llibre «urgía»22.

Però l'assaig fusteria també produïa reflexions que proposaven una anàlisi de la funció social dels sectors universitaris23. Una reflexió d'abast introspectiu sobre el llibre de Fuster, la va fer Ricard Pérez Casado en col·laboració amb Vicent Àlvarez.

A més de preguntar-se quin havia de ser l'objectiu de la seva generació, apuntava l'adscripció de classe dels sectors universitaris més polítics. Ja hi havia, doncs, un aclariment ideològic: intervenir en la societat, sí, però per a qui?: «Per a nosaltres el 22

En una anàlisi actualitzada, Cucó continua pensant que aquell llibre no partia de zero: hi havia una sèrie de trajectòries, de «biografies» que plantejaven l'existència d'«un compromís cívic». El que fa el llibre de Fuster és «clarificar» les idees que s'havien establert amb l'activitat prèvia. D'altra banda, per a Cucó, l'assaig de Fuster creava «un model, un primer aglutinant teòric», la qual cosa no es donava amb el valencianisme dels anys trenta. Cucó interpretava que el llibre de Fuster era una concepció referent, que historiogràficament contribuïa des del projecte de Vicens a la construcció d'una història nacional a partir de cada formació social; A. Cucó: País Valencià. Qüestió d'Estat, Tres i Quatre, València: 1989. Una interpretació sobre la interpretació fusteriana del caràcter «hobbesià» de l'Estat (espanyol), a A. Cucó: «Notes sobre el pensament nacionalitari de Joan Fuster», a Homenatge..., op. cit., p. 267.

23

www.editorialafers.com

Per a una anàlisi de la funció conscienciadora de l'assaig quant a «incitació», R. NlNYOLES: «Una perspectiva de la sociologia valenciana», a Estructura social del País Valencià, Diputació de València, València:1982, pp. 13-31, i J. Picó: «País Valencià: sociologia de la sociologia», Debats, 17 (setembre 1986).

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

443

món ens presenta una sèrie innumerable de relacions humanes, dintre les quals nosaltres també som una petita part, som part de la societat i, per tant, al reflexionar sobre la realitat arribem a la conclusió de que nosaltres també podem representar un paper en eixa societat, perquè som espectadors i actors alhora. Nosaltres ja contemplem el món i prompte advertim que hi han moltes coses que no ens semblen bé, pareix com si les relacions socials no es desenrotUassen tan bé com el que caldria esperar. (...) Al reflexionar sobre la conveniència o la no conveniència d'adoptar una postura sincera i autèntica ens sentim animats perquè notem que som molts els qui, amb humilitat i perseverança, han iniciat el camí d'aquesta autenticitat: la injustícia en les relacions socials no és un mal incurable, els problemes econòmics tampoc no són irresolubles, i una major convivència humana no hi és un mite. Es clar que la posició conservadora a la d'inhibir-se podria agreujar els actuals problemes, i fóra aleshores quan la posició més sincera resultava absurda. Però, mentre siguem molts els qui pensem en la possibilitat de superació, l'utòpic de les solucions serà una excusa per a estar tranquil. Per tant la nostra voluntat de caminar colze a colze respectant-nos els uns als altres crec que deu ésser la més pròpia i sincera, nosaltres devem de responsabilitzar-nos davant tota la societat, davant el nostre poble, del nostre país i davant dels problemes socials i econòmics de les classes menys afavorides. L'actitud conformista dels qui tot ho troben bé és fàcil i per això no ens deu seduir mai, almenys si creguem en algo supra-natural, i més encara si ens considerem i definim com a cristians.»24 Aquesta interpretació depenia, de fet, de dues variables: la pràctica política i la interpretació pròpia de l'assaig. Se'n va fer una abstracció contextualitzada en el sentit del que proposava Fuster: una decisió de futur; intervenir per a transformar la situació25. Així, Marià Manent, des d'una tradició noucentista, va avaluar que: -«El libro de Joan Fuster es un examen riguroso del pasado y el presente de su pueblo, pero no surge de una preocupación histórica o cientíñca, sino de un claro designio transformador El análisis conduce aquí al consejo, al proyecto de acción (...).

Lo importante es saber distinguir y delimitar los núcleos culturales e históricos.»21'

I aquesta transformació s'esdevenia en el context d'una nova concepció nacional que es volia crítica amb el vuitcentisme valencià literari i polític representat per Teodor Llorente27. Així, Vicent Àlvarez comentava els aspectes generals del que 24

R. PÉREZ CASADO: «Nosaltres i el món», Albatros, 8 (1963).

25

www.editorialafers.com

J. FUSTER: Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona:1980, p. 20.

26 M. MANENT: «Crítica» (Nosaltres, els valencians), Revista de Occidente, IV (1964), pp.

120 i 122. Tanmateix, l'objectiu final era presentar aquest assaig com un factor de «buen síntoma» per al diàleg peninsular en el marc d'una «reestructuración» política, p. 123.

27 «.Frente al renacentismo burgués de Teodoro Llorente, que sesteaba silvelísticamente bajóla fronda de su generoso bigote, Joan Fuster opone la nerviosa e irreparable insatisfacción. Llorente era un hombre que se quedó en la mitad del camino que es Valencia, Fuster lo ha seguido todo, y ni Perpinyà ni Alguer tienen secretos para él»; vegeu «Joan Fuster el difícil camino de la cultura», Cataluña Exprés, 20 (16/22-111-1962). Aquesta concepció tenia ressò éntrela intel-

444

XAVIER FERRÉ I TRILL

significativament entenia per «nou valencianisme» i de la incidencia de les idees del Nosaltres... en aquest nou context polític: «Des de fa poc temps estem assistint a una esperançadora evolució entre els joves valencians. Avui estem visquent un moment de ràpida politització i la naixença de formes concretes d'acció i d'integració social. Es un procés en el que l'afirmació de la pròpia personalitat col·lectiva es combina amb la lluita per una societat més justa i per una solució a la qüestió de l'estat espanyol. Les idees de Joan Fuster, desenvolupades en Nosaltres, els valencians han incidit decisivament sobre l'actual generació que entra a la vida política; d'aquesta forma la conformació ideològica d'una generació està marcada pel plantejament de Fuster.»28 Àlvarez explicitava que el «nou valencianisme» incloïa una sèrie de manifestacions civicoculturals, entre les quals calia parlar de les cançons de Raimon.

La ressenya que va publicar aquest cantautor a Destino, amb un títol eloqüent: «Realidades», situava el llibre en l'àmbit del coneixement real del que havia estat el País Valencià. Hi conceptuava la proposta de Fuster com a «llibre-guia» que contestava el tòpic. Raimon situava l'obra d'acord amb el que podia aportar a la societat valenciana dels anys seixanta. Deia, pensant en termes de «nuestro futuro»; «Creo que los valencianos hemos llegado a un punto de nuestra existencia, como colectividad, en que no nos basta ya la retórica del tópico y el elogio patríotardo, a un punto en que no nos interesa 'elJardín de ñores', 'el sol de alegría', ni la tierra de artistas', etcétera, mientras existen unos problemas acuciantes y vivos que nos muerden en la piel de nuestra cotidiana vida. La agricultura valenciana está en un momento crítico, el proceso de industrialización que comenzó una iniciativa privada no parece cuajar por falta de apoyo y de capital.» Raimon, doncs, lligava l'interès del llibre —el marc i l'òptica: l'orientació— cap als problemes, cap a la realitat social d'aleshores. Relacionava el fet de servalencià amb la globalitat social i econòmica. Es a dir, demostrava com una manifestació política de la consciència nacional havia de reflectir també la qüestió social. I concloïa la seva reflexió tenint en compte aquests darrers aspectes: «Què som —què son— els valencians? Es hora de examinar a dónde queremos llegar y cuáles son las razones que nos han empujado a nuestra actual situación. Sólo conociéndonos podremos arribar a mejorarnos, a afirmarnos, a 'ser valencians' en definitiva. En este

www.editorialafers.com

lectualitat europea. Les critiques a la reproducció de les estructures —socials i polítiques— idealitzades que havien de superar els moviments nacionalitaris, a R. LAFONT: «Nouvelles voies pourle regionalisme», Le Monde (31-VII-1968). R. Ninyoles també demanava de desenvolupar una «direcció intel·lectual que done sentit als esdeveniments»; R. NlNYOLES: «Consciència lingüística. Vells tabús, noves exigències», Serra d'Or, 120 (15-IX-1969), p. 32. Semblantment, Salvador Salcedo inclou l'assaig de Fuster com a factor decisori del «canvi de mentalitat» en sectors universitaris quant al fet nacional —cultural valencià (lingüístic, històric) — als anys seixanta; S. SALCEDO: «Confusión en la cultura valenciana», Nuestro Tiempo, 222 (desembre 1972), pp. 106-107.

28 V ÀLVAREZ (pseudònim Joan del Puig): «Realitats i perspectives del nou valencianisme», Endavant, 141 (juny-juliol 1964).

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

445

camino le debemos mucho a Joan Fuster por su seriedad científica, por su posición abierta a cualquier sugerencia y a punto para rectificar sí se le demuestra su error:»29 Des del vessant sociològic, Lluís Aracil aportava una altra concepció del Nosaltres...30 Allò que en centra l'atenció és la historicitat. Es a dir, el que Fuster hagués apostat per «la preocupación por la Historia», cosa que l'havia de portar a veure que per a «Fuster, un país no es un espacio natural, ni tampoco una entidad metafísica, sino un proceso»; aquest procés era el que, segons Aracil, duia a «las presuntas constantes [del país]», les quals han «de ser descubiertas en la línea evolutiva». Així doncs, una de les aportacions de l'assaig era contraposar els interessos polítics i econòmics de «las clases superiores y el pueblo». El marc historie conduiria Fuster a allò que Aracil denominava «elhilo de Ariadna» de l'assaig: la consciència de comunitat dels valencians31 (val a dir que, pera Aracil, el tema de la comunitat nacional, com a contraposició a l'estat nacional i com a proposta estratégica, no era nou32). El tema de la consciència de comunitat: les seves contradiccions en el cas valencià —allò que el mateix Fuster havia reconegut com a «marginalisme»33— fou el tret que més accentuà Aracil, vinculat a la història. Segons aquest assagista, el que Fuster es preguntava en el llibre era com podia ser que, econòmicament, València fos dinàmica i, en canvi, pel que feia a consciència de país hi hagués una evolució estàtica (Aracil citaria del text de Fuster que els valencians eren «indiferentes o mistificados»). Aquesta era la contra29

LA COLUMNA DE RAIMON: «Realidades», Destino, 1.398 (23-V-1964), p. 59. Passats trenta anys de la primera edició, Raimon mantenia la vigència de les idees de Fuster: «ha fet molta via. En alguns punts es nota el pas del temps. Es, però, un llibre magnífic, viu, molt viu encara», a «Commemorar», Diari de Barcelona (1-IIL1992).

30 Es tracta del comentari a la primera edició espanyola de l'assaig de Fuster publicada a Península (maig del 1967), Revista de Estudios Políticos, 156 (novembre-desembre, 1967), pp. 310-312. Una altra nota que anunciava aquesta edició explicitava que Nosaltres, els valencians «.abrió la caja de los truenos del nacionalismo valenciano al proponer un proyecto que favoreciera 'aquella mentalidad común, unitiva, con la lengua de los Países Catalanes' {...). El volumen pretende trazar una historia del pueblo valenciano a partir de su contraposición a la realidad de Castilla. Joan Fuster, junto con el poeta Vicent Andrés Estellés, con el periodista Vicent Ventura y el filólogo Sanchis Guarner, alentó la emergente conciencia nacionalista valenciana desde finales del franquismo.»; Leer, 81 [1967?], Madrid (dossier «.Nosaltres, els valencians», Edicions 62], Cal dir que aquesta primera edició espanyola (la segona consta del novembre de 1976) va ser obstaculitzada pel Ministerio de Información y Turismo, ja que considerà que Edicions Península era una editorial paral·lela a Edicions 62.

31

www.editorialafers.com

L. V ARACIL: [ressenya de Nosotros, los valencianos], Revista de Estudios Políticos (novembre-desembre 1967), pp. 310-312 (la citació és de la p. 311).

32 «.Naturalmente si hemos partido de la idea de una comunidad orgánica y escalonada, que recojay promueva la vida de los individuos en un proceso de integración social, debemos enfocar la cuestión práctica de estructurar las comunidades, y la cuestión estratégica de cómo conseguirlo, a partir de la realidad presente;» L. V ARACIL: «Comunidad nacional, comunidad supranacional», Diàleg, 6 (març 1962).

33 J. FUSTER: Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona:1980, p. 16.

446

XAVIER FERRÉ I TRILL

dicció fonamental del llibre, segons aquest sociòleg. El tema de l'antítesi entre formació social dinàmica i formes de consciència de pertinença no era nou. Aracil deia que Myrdal i Rostow havien plantejat la qüestió: «han subrayado la importancia de la conciencia de comunidad en el desarrollo económico». Tenint en compte aquest aspecte bàsic, Fuster obria aquella «decisió de futur». Segons Aracil —seguint Fuster— existeixen una sèrie de problemes palesos en el decurs de la història que, un cop establerts —mitjançant la introspecció, una manera de qüestionar-se aquestes deficiències—, demanen una decisió. El que destaca Aracil és que el llibre de Fuster, pel sol fet d'incitar a la reflexió sobre el poble valencià en clau històrica, era ja «estructural»: «A/b se trata, sin duda, de ofrecer una caracterización superficial [morfològica], sino profunda [estructural]. Más aun: dinámica. El leitmotiv del libro es justamente la preocupación por la historia». Era a través de la historia que s'arribava a la comprensió d'aquell fenomen de desajust entre una formació socioeconómica i el seu vessant de mentalitat col·lectiva. Aquesta mancança en el poble valencià requería —segons Aracil— una explicació global dels fenòmens socials: «En este caso concreto habrá que relacionar más claramente las descripciones psicológicas con la estructura social.»u Aquest esforç de Fuster per donar una visió estructural del passat valencià feia dir a Aracil que l'assaig del pensador era, fins aleshores, la «única aproximación interesante a la historia del país valenciano», per bé que aquella obra consistia només en « un esbozo susceptible de correcciones y ampliaciones»35. L'eixida d'Aracil era proposar metodològicament una col·laboració entre historiadors i sociòlegs per continuar contrastant dades empíriques com havia fet l'assagista36. Aquestes van ser les lectures dels sectors universitaris sobre el llibre de Fuster37.

34

L. V ARACIL: «Comunidad nacional...», art. cit., p. 312.

Ibidern.

36 Fuster mateix concebia l'assaig obert a noves revisions de sociòlegs i historiadors. Vegeu I. MORA: «Joan Fuster», Dise, 31 (març 1992), p. 20. Aquesta idea també és mantinguda aT. MOLLA: Joan Fuster. Converses inacabades, Tàndem, València:1992, pp. 83-84.

37 Ràdio Túria, una ràdio organitzada pels estudiants valencianistes, va dedicar una ressenya a la secció «El món dels llibres» en què va destacar que el llibre de Fuster era «el primer intent, sòlid i eficaç, de presentar una síntesi de la història completa del País Valencià».

Aquells universitaris també remarcaven el fet que, des d'una «forta homogeneïtzació valenciana», presentava una «interdependència» amb la «història» de les Illes i el Principat. El nom de Nosaltres, els valencians'també va ser referent per al programa de ràdio que va entrar en funcionament des de Vila-real el maig del 1969. Un dels seus impulsors, Vicent Pitarch, vinculava aquesta iniciativa a l'impuls mobilitzador dels nuclis nacionals de la Plana: «Pensem doncs, que el nostre programa podia constituir-se en un cert punt de connexió entre tots els grups o gent aïllada que es preocupen pels autèntics problemes del país. Voldríem arribar a cada poble i oferir la nostra col·laboració a les persones combatives i inquietes. I alhora que els oferim el nostre suport, també els demanem el seu ajut.» El programa s'adreçava a «divulgar la nostra cultura i prendre contacte pels mateixos problemes que nosaltres»; V PITARCH: «.Nosaltres, els valencians», L'Estel, 1 (tercera època, maig 1969). www.editorialafers.com

35

LECTURES DE NOSALTRES,

ELS VALENCIANS

AA7

Des de la historiografia, el text va ser valorat per la seva capacitat de donar una visió global de la formació nacional valenciana. Joan Regla, &Y índice Histórico español, n'extreia la comprensió de les bases del dualisme estructural valencià, que després desenvoluparia a SaitabííZ. Es tractava d'un «ensayo sóbrela mentalidad valenciana» paral·lel al Noticia de Catalunya, encara que apuntava significativament: «no en el plano ni en el criterio, síen la finalidadúltima». La conclusió de Regla era que l'assaig « valora como fundamental la aportación catalana» i «marca un hito en la bibliografía valenciana»39.

La ressenya de Miquel Tarradell a Serra c/'Orreflectia qüestions estructurals, però també aspectes sobre l'ordenació del territori. Insistia en el fet que Fuster oferia per «primera vegada» una visió del passat i de l'immediat present del poble valencià40, però alhora situava l'obra en l'espai català, ja que servia als «altres catalans»41 per tenir «una visió de conjunt» innovadora, atès que el llibre superava la literatura erudita i situava la reflexió en termes històrics, pensant en «un poble amb personalitat pròpia», al mateix temps que acabava amb els «tòpics habituals i la retòrica tradicional». Tarradell entenia que havia de constituir —com també preveia Octavi Saltor42— tot un «examen de consciència col·lectiu» per al Principat, ja que «la majoria de les xacres que Fuster denuncia en la societat valenciana també es troben a la Catalunya estricta o enllà del mar». Calia, doncs, llegir l'assaig des d'una òptica de complementarietat nacional: «El problema, per als uns i per als altres, no és pas d'acceptar en bloc o de rebutjar detalls del llibre de Joan Fuster.» Finalment, també palesava un problema de la realitat d'aleshores: la no-articulació del País Valencià sota el provincianisme i la denominació «Levante». La conclusió a què arribaren la majoria d'intel·lectuals fou que l'assaig fusteria era el reflex d'un procés d'innovació metodològica i historiogràfica: «Un dels assoliments més escaients de la Renaixença ençà en les nostres lletres correspon a la historiografia. Ja veiem com Joan Fuster reïx, sense precedents, a donar-nos una història vivent del País Valencià, a desgrat de les serioses

38

«El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, 18 (1967), esp. pp. 66-69.

R e s s e n y a d e J . R e g l a a í n d i c e H i s t ó r i c o Español, v o l .V I I I ( m a i g - a g o s t 1 9 6 2 ) , p p . 2 1 1 212. Una interpretació historiogràfica posterior—partícip d'aquell nucli universitari vale ncianista a començament dels anys seixanta— que situa Fuster en una concepció introspectiva, a M. ARDIT: «Joan Fuster i la història del País Valencià», a Homenatge..., op. cit., pp. 271-272.

La valoració de la vigència de l'assaig, a A. FuRIÓ: «.Nosaltres, els valencians. La vigència d'una proposta historiogràfica i política», L'Avenç, 251 (2001), esp. pp. 74-75.

40 M. TARRADELL: «Un llibre important», Serra d'Or (juny 1962), pp. 33-35. Joaquim Molas en fa una valoració paral·lela quant al programa d'establir un «plantejament sociològic» no culturalista; vegeu Llibre de l'any 1962, Alcides, Barcelona: 1963, p. 180.

41 ïbidem, p. 34.

42 «Joan Fuster Ortells ha sido, sin duda, el autor valenciano actual que más ha sentido el deber de introspección colectiva»; O. SALTOR: «Examen de conciencia», El Noticiero Universal (2-VIII-1962), p. 3. www.editorialafers.com

39

448

XAVIER FERRÉ I TRILL

dificultats de documentació amb què per força ha topat.»43 Però, què se'n deia, del text, des d'Alacant, pel que feia a la posició de Tarradell sobre «Levante»?44 Des d'Alacant, Josevicente Mateo va incloure una ressenya del llibre al setmanari cultural d'orientació plural La Marina45. En destacava la vinculació entre sociologia i història que hi establia Fuster: «Ha aunado con destreza magistral la investigación y el testimonio, los hechos, del historiador y el sentido interpretativo del sociólogo», amb la conseqüència que 1''assaig «será imprescindible para saber cómo configuraron y realizaron un concreto esquema de vida social e individual los hombres que desde el siglo XIII habitan entre los 'Ports de Morella' y el 'Campd'Elx'». L'aportació del comentari, tanmateix, també raía en la metodologia crítica emprada per l'autor a l'hora d'acararse amb els fets i socialitzar una consciència comunitaria de país: «El análisis de Fuster ha partido de los hechos para atacar los problemas. Justo porque ha ensayado un libro operante y no una suma de sabiduría más o menos erudita. Aspira, es innegable, a trascender la esfera intelectual para incitar a una toma de conciencia, a la adopción de actitudes sociales concretas, a que sus paisanos adquieran o sacudan la responsabilidad histórica que mantienen letárgica y sonámbula desde hace mucho tiempo.» I gràcies a aquesta situació s'adonava de la realitat de la cultura catalana i espanyola a Alacant i a la ciutat de València: «La historia es irreversible y hostil a todo ínmovílísmo. Y la hegemonía catalana, la cultura catalana se repliega paulatinamente, se radica aquí, con exclusividad, en reductos domésticos. El proceso de asimilación castellana es cada día más vigoroso. En particular en ese cruce de caminos que por fronterizo es Alicante, limite Sur (...) y la recatalanización de Valencia parece más que dudosa. Y de ser deseable ¿se toleraría?» Malgrat tot, el crític mostrava un a perspectiva de futur: «Resignémonos todos a esperar que el libro de Fuster, ya que no de terapéutica, sirva a los hombres de estas tierras como instrumento para conocer y explicarse su historia, es decir, ellos mismos.

Siempre será un impulso.»

Aquestes primeres consideracions sobre el llibre de Fuster reflectien el fet que havia estat interpretat sobretot per intel·lectuals46, cosa que explicaria el limitat ressò de la crítica a la ciutat de València. En efecte, una ressenya de l'obra va anar a càrrec dels crítics literaris Jaume Vidal Alcover i Rafael Ferreres a Levanté11. Ferreres explicitava que mantenia uns posicionaments «distintos» als de Fuster, i observa que el llibre era fet amb un punt de vista més «afectivo que objetivo», elaborat com a conseqüència d'una «obsesión», «la de conocer con hondura entrañable la vida y el destino 43

J. TRIADÚ: «A la recerca de nosaltres mateixos», Vida Nova, 28 (juliol 1963), p. 24.

Una crítica explícita de l'àmbit territorial del «Levante», a M. TARRADELL: «El País Valenciano del neolítico a la iberización», Anales de la Universidad de Valencia, XXXVI (19621962) (octubre 1961), pp. 11-12.

45 J. V MATEO: «Carnet de lecturas. Nosaltres, els valencians, por Joan Fuster», La Marina, 130 (8-IX-1962),p. 6.

46 M. ALBEROLA: «Entrevista a Joan Fuster», El Temps (13-1V-1992), p. 22.

47 R. FERRERES: «Hacia una definición de los valencianos», Levante (22-VII-1962). p. 2. www.editorialafers.com

44

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

449

de su pueblo». I preveient «todo lo que pueda provocar», reconeixia que era «el mejor de cuan tos desde hace años se ha preocupado por señalar y definir Valencia y sus hombres, en sus fallos y en sus grandezas». L'assaig destacava la historia dels valencians «no como hechos fijados en un tiempo, sino como materia psicológica» i «7a comprensión del alma valenciana». I des de Valencia Cultural se centrava el comentarien el sentit que Fuster havia apostat per l'adscripció catalana dels valencians a causa d'una manca de confiança en la pròpia capacitat de reacció interna: «El mestre Fuster pot ser haja apel·lat a solució tan radical —que jugula i secciona sense remei la unitat del Reialme— per manca de confiança en la capacitat expansiva dels valencians.»48 Tot i així, eren comentaris que se situaven dins l'àmbit de pertinença valencià, en contraposició a comentaris que qüestionaven el projecte nacional fusteria: «Estos aires nuevos que soplan, cuando se trata de catalanízar nuestra geografía, nuestra cultura y nuestra historia, no podrán significar una 'renaixença' del valencianismo, sino un empeño de integrar estas libres tierras valencianas, en el ámbito y el dominio del país catalán (...). Y contra esta triste empresa, los nacidos en esta vieja ciudad o en este reino de esclarecido linaje, nos proclamamos valencianos de Valencia, porque la historia, la cultura, la lengua, nos impulsan a gritar nuestra independencia, enraizados en esta tierra barrada y azul, dos veces leal y coronada:»^ En un sentit semblant, la «lectura» realitzada per l'alacantí Vicente Ramos observava: «Desmesurado, romántico e inútil nos parece el esfuerzo dialéctico y propagandístico que viene desplegando nuestro admirado y viejo amigo Joan Fuster. Desmesurado y romántico, por cuanto su objetivo primordial sobrepasa, por una parte, los límites de la misma historia, a la que constantemente recurre, a la par que, de otra, aboga, en alarde de transnochados ideales, por una integración de carácter nacionalista de tan estrecho cauce que es más hija de la Edad Medía, que de nuestro tiempo tan universalista. De aquí, su carencia de posibilidad y hasta de sentido. En líneas esenciales [Joan Fuster], basándose en aquellos catalanes que, a partir de 1238, inmigraron al recién nacido Reino de Valencia y menospreciando la influencia de los pueblos aborigen y árabe, aragonés y castellano, sostiene una entitativa cataianidad de este Reino.»50 L'assaig de Fuster, tanmateix, generà també opinions d'intel·lectuals occitans i de la resta dels Països Catalans. Pel que fa a Occitània, Pèire Pessamessa va escriure'n una ressenya a la revista Ocen què deia que trobava en l'assaig de Fuster una aplicació per a Occitània, ja que l'assagista tractava un «tema que sembla ben lò nostre, o fau 48

V BADIA i MARÍN: «No és tòpic, no», Valencia Cultural, 27 (juliol-agost 1962), p. 1.

49

M. MARQUÉS SEGARRA: «Valencianos de Valencia», Las Provincias (23-1-1963), p. 9.

50

www.editorialafers.com

V RAMOS: «NO somos catalanes», Información (12-VII-1964), p. 24. En un mateix sentit de crítica al Nosaltres... pel fet de no reconèixer aquest mestissatge, Diego Sevilla Andrés exposava: «.Nadie pretenderá revivirtristes recuerdos mundiales hablando de razas puras, aunque entre nosotros existe quien [Joan Fuster] señala a los valencianos no catalanes como medios valencianos»; D. SEVILLA ANDRÉS: Unas notas sobre la personalidad valenciana, Escuela Social de Valencia, València: 1970, p. 13.

450

XAVIER FERRÉ I TRILL

diré, que l'autor metéis resumís en doas paraulas: El desfasament entre allò que som i allò que hauríem d'ésser. >>S1 El llibre, que també era entès per Pessamessa com la «cerca d'aquela consciència istorica», és aplicat al cas occità pel que fa a l'espanyolització de Valencia i a la francesització d'Occitània al segle XIX, en contrast —segons l'occitanista— «amb un païs força mai descatalanitzat que lo Principat»: «Benlèu e mai, que vers la fin dau segle passat o a l'acomença d'aqueu, i aguèt una mena de parallelisme perfiech. Dau temps que teniàm un Felibritge pichòt-gorgés encigalat de cançons e de solèus amb copa santa e ideologia neblosa, lo païs valencian s'acontentava dau rat-penat', societat folkloríco-castelhanízats les beusprímíers, d'un localisme ensordissentque, coma uei es limita, de fet, a les tendres in significan ces del folklore, de la rivalitat esportiva e de la ponderació del paisatge familiar '.» Aquest estat cultural tenia una correspondencia amb l'absència d'industrialització a València, i situava la no-industrialització dins el principi de «7a llei dau desvolopament ínegau dau capitalisme en Europa deseuberta per Lenin», la qual cosa havia comportat el naixement d'una burocràcia estatal «céntrala» i una industrialització excèntrica. Aquesta conjuntura era aplicable al cas occità, jaque «podem mirar in vitro quasiment lo debanament de l'experiència». Aquest context comparable feia que l'assaig de Fuster aprofités «força» un «obratge seriós, saupicat d'esperit càustic e de matèria viva», amb el qual «siàm embarcats, dísíá ben Pascal, e la tartaneta de València es benlèu amb aquela que seriàm lo mièlhs per fer viatge ensems».

Des de Ciutat de Mallorca, Josep Maria Llompart emmarcava l'obra en el conjunt català i reconeixia la influència introspectiva de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens, en el cas valencià. En fer un repàs al llarg del volum observava que Fuster era un escriptor que no es deixa entabanar per «cómodos espejismos», perquè «le duele su país y por ello no vacila en someterlo a las más dolorosas disecciones». Llompart explicitava les preocupacions de l'assaig fusteria: «El punto de partida del libro de Fuster estriba en la desazón que todo valenciano siente al interrogarse acerca de su propio ser como miembro de una colectividad diferenciada, su incertidumbre, su conciencia de que tal colectividad falla como pueblo normal...» I es demanava quan sortiria un assaig semblant per a les Illes: «En efecto, la historia de estas tierras y estos pueblos —el Principado, Valencia, nuestras islas— que, aun a riesgo de herir ciertas susceptibilidades de provincia, llamamos 'catalanes', ha sido objeto de deformaciones demasiado grandes, demasiado confusionarias (...) para no justificar sobradamente la urgencia con que Vicens Vives lanzaba su divisa: 'conèixer-nos'. De aquí que Notícia de Catalunya/ Nosaltres, els valencians sean dos libros que se complementan recíprocamente, y que el primero sirva al segundo como punto de partida para establecer, sobre la base esencial de la catalanidad, los rasgos específicos y caracterízadores del país valenciano y analizar los problemas que tales rasgos han planteado a través de la historia y plantean en la actualidad. (...) ¿Cuándo tendremos [en al·lusió a Els mallorquins, de Josep Melià] R PESSAMESSA: «Ressenya de Nosaltres, els valencians», Oc, 226 (1962), pp. 41-42. www.editorialafers.com

51

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

451

en las manos un libro que se titula Nosaltres els mallorquins, o mejor, sí se quiere, Nosaltres els balears ? he aquí una pregunta que debiera ser contestada con urgencia:^2 Aquestes lectures del llibre de Fuster, llevat de les comptades crítiques al marc nacional que s'hi proposa, incideixen, doncs, en la necessitat d'orientar la història cap a la realitat social i, alhora, concretar una línia metodològica que plantegi elements de reflexió sobre el procés de construcció d'una comunitat nacional: «La història dels pobles, en tant que representa la versió nítida dels esdeveniments verídics i nobles, és la manera de posar a l'abast de les generacions posteriors allò que té relació amb la vida d'una col·lectivitat definida al llarg del temps (...). Es que la història per bé que és la lliçó més veraç de l'evolució i fixació de l'esperit material i substancial, també pot ser causa d'erroni capteniment, segons sigui qui faci la pròpia interpretació (...). Nosaltres, els valencians diu coses que, sense gens de dialèctica, no són sinóelresultatjustde capir i d'enfocar larealitat amb trets verídics, descarnáis: entelèquia i pauperisme d'allò que és substancial perquè reïxi i, en harmonia, amb plenitud, l'obra perdurable empresa amb determinació de demà.» I Fuster, com a intel·lectual crític, s'acara amb «el drama del nostre procés històric» i diu «un seguit d'informes de veritats que, posat a donar conclusions, ara són axiomes. Aquestes veritats roents que han estat, en el decurs de tota la nostra història, el llast a què ha hagut de veure's mediatitzada per mor dels factors adversos, que han influït quisap-lo, en les avinenteses de la nostra formació nacional. Es, tanmateix, obrir finestres que, fins suara, havien enterbolit l'enteniment de molts connacionals, enduts amb l'esguard de les glòries verídiques o no, de les gestes dels nostres avantpassats.»

Les perspectives que obria Nosaltres... eren metodològiques: «Cal anar, doncs, nogensmenys, a una revisió que doni a la gent catalana, la posició que li pertoqui, neta de prejudicis però amb la petja ben ferma damunt la terra i amb la convicció de les errors i les qualitats a què es fa creditor tot acoblament d'individus, sigui racial o humà.»53

Perspectives i «crítiques» Pel que fa a les interpretacions ideològiques i polítiques cal esmentar, primerament, la visió crítica d'Antoni Jutglar, en el comentari de la segona edició de l'assaig, escrita a Promos, revista intel·lectual pròxima al Frente de Liberación Popular [FLP]. L'historiador situava el llibre de Fuster dins la «problemática regional española» 52

www.editorialafers.com

J. M. LL[OMPART]: Diario de Mallorca (21-VI-1962). Trenta anys més tard Llompart remarcava que l'assaig de Fuster «tot i ésser un assaig brillantíssim, catecisme de molts nacionalistes, responia més a un desig que a una realitat; responia més a una visió idealitzada que no a una anàlisi rigorosa de la realitat sociològica del País Valencià»; «Entrevista», Diario de Mallorca (26-VI-1992).

53 J. GRAU-ELIES: «Després d'una lectura», Ressorgiment, 567 (octubre 1963), p. 9.107.

452

XAVIER FERRÉ I TRILL

i veient que Valencia «no acaba de aparecer como un conjunto encajado», que es debatia entre un «castellanismo vergonzante y anticatalanismo furibundo», deia que el llibre de Fuster pretenia un «conocimiento auténtico, enlazado con la Notícia de Catalunya, de Vicens Vives». Però aquí començarien les crítiques de Jutglar a Fuster: la manera com era dut aquell coneixement, ja que Fuster no s'alliberava, «como la mayoría de los escritores que han afrontado la problemática catalana o de los 'países catalanes', délos complejos estrechos y particularistas, tejidos no por un pueblo o por una comunidad sino por un pequeño sector privilegiado —vinculado, en su equivalente geográfico más concreto, a encarnaciones y mentalidades burguesas— de manera que, en más de una ocasión, el pasado, el presente y el futuro de una clase o sector pretende ser el pasado, el presente y el futuro de toda la colectividad.» Jutglar, des d'aquesta òptica, diu que els casos que analitza Fuster no superarien aquells complexos, i menysvalora els «factores estructurales» en detriment de la «mitología de las grandes y bonitas ideas, alzadas como airosas banderas, pero desarraigadas de una realidad humana que, de ninguna forma, puede dejar de sustraerse a las relaciones económicas y a las tensiones sociológicas que enmarcan lo que ahora está de moda llamar vida comunitaria». A la base, li feia unaproposta d'anàlisi: «¿no crees que valdría la pena que, todos los que nos preocupamos por los problemas del conjunto sociológico en el que nos ha tocado vivir, hiciéramos un esfuerzo por romper la mitología de las abstracciones y de la acumulación histórica desarraigada de las tensiones socioeconómicas; superar los tópicos manidos y los culturalísmos; reflexionar y analizar acerca de nuestra auténtica realidad estructural y por último, hacer un esfuerzo por huir de elucubraciones inconcretas y para encarnarnos, en cambio, en las circunstancias reales dentro de las cuales —y sólo a través de las cuales— pueden tener valor todos los ensayos intelectuales y políticos que podamos presentar y plantear con respecto a nuestras comunidades?»54 La crítica de Jutglar se centrava, per tant, en el fet que Fuster no havia centralitzat les causes estructurals de classe. Aquesta crítica, però, reflectia la dialèctica entre marxisme i fet nacional quant a posicions que preveien una contraposició entre nació i classe social.

El comentari de Vicent Alvarez —que havia abandonat el Partit Socialista Valencià (PSV) el setembre de 1966 i formava part del Front Obrer de Catalunya (FOC) — a Cuadernos del Ruedo Ibérico55 el 1970 afegia noves valoracions a les aportacions fusterianes. Feia una anàlisi global del moment sociopolític valencià i deia que l'assaig de Fuster era innovador quant a la iniciativa d'analitzar estructuralment l'evolució de la societat valenciana per a comprendre la no-hegemonia d'un procés de construcció nacional. A més, situava el llibre en el context de producció de l'assaig: «El impacto del libro fue un hecho relevante, tanto como para provocar un nuevo replanteamiento del problema político del País Valenciano (...). Es claro que existía un ambiente

www.editorialafers.com

•APromos, 27 (juny-juliol 1964), pp. 39-40.

55 V ÀLVAREZ (pseudònim Juan Ferrer): «El país valenciano como problema», Cuadernos de Ruedo Ibérico, 25 (juny-juliol 1970), pp. 53-57.

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

453

propicio, de gran sensibilización política...» També destacava que al voltant del llibre es van elaborar dues opcions: «Por un lado las clases dirigentes advertidas por sus ideólogos, por otro, las opciones más o menos populares». En aquest cas, Alvarez esmentava el grup de la revista universitaria Diàleg «que se identificó totalmente con el ideario fusteriano», per contra del PCE, que se «mostró muy reacio a admitir incluso el hecho del País». El text, doncs, és un reflex de la conjuntura pel que fa a la realitat nacional: després de l'escissió del PSV, el FOC de Valencia assumia el debat sobre el fet nacional perqué «podía contribuir a politizar el ambiente, estudiando la forma de dar una solución socialista al problema».

El 1972, Vicent Alvarez mateix feia una observació crítica a Nosaltres... en termes d'actualització. Aquest fet, és a dir, llegir el llibre des de «dins» el propi marc, és una característica de militants d'esquerra que consideraven el fil nacional com a conductor de la seva trajectòria política. L'article reconeixia que el llibre de Fuster era «realment important, fora de sèrie», perquè «per primera vegada s'anava a intentar d'analitzar sense tòpics i seriosament què havia estat i què podia esdevindre al País que va de Morella a Elx» i perquè Fuster havia «aconseguit que molts valencians es preocupen seriosament de llur condició com a tais»56. Allò que calia revisar, d'altra banda, eren les explicacions referents als mecanismes de classe, no pas al marc general que denunciava el sucursalisme i el règim de dependència del poble valencià respecte de l'Estat espanyol. Alvarez proposava de revisar el «diagnòstic de la societat valenciana del segle XX»57. Hi plantejava —en la centralitat del debat sobre la revolució burgesa a Espanya— l'anàlisi del sucursalisme endogen a la societat valenciana. Es a dir, més que proposar la interpretació d'aquest fet central en el Nosaltres... com a resultat «dels esquemes de grups de fora», creia que calia centrar l'interès a «assenyalar que es tractava més aviat del trasplant dels interessos i la ideologia de les classes dominats sobre les dominades», que expliquen el desajust entre «centre» i «perifèria»58.

A la base, doncs, calia demanar si el llibre establia canvis d'estructura econòmica, després d'haver transcorregut deu anys, pel que feia al procés d'industrialització.

Fuster, queja havia avisatque les dades sobre la composició dels sectors econòmics eren de la fi dels anys cinquanta59, explicava que el País Valencià era bàsicament

www.editorialafers.com

56 V ALVAREZ (pseudònim Juan Ferrer): «.Nosaltres, els valencians'deu anys després», Gorg, 29 (abril 1972), pp. 6-7. Aquestes interpretacions van ser explicades per l'autor com a actualització de les interpretacions fusterianes davant «la realitat sociològica determinant del País Valencià (...) per a definir una via valenciana cap el socialisme»; V ALVAREZ: «Uns aclariments a Alfons Cucó», Levante (28-XI-1989).

57 Ibidem, p. 6.

58 Ibidem, p. 7.

59 J. FUSTER: Nosaltres..., op. cit, p. 189. Es basava en un treball de F de E Burguera, que va obtenir el premi dels Jocs Florals de 1959. Una defensa de les posicions de Fuster des del vessat d'indicadors econòmics i ideològics, a F de E BURGUERA: Es més senzill encara: digueuli Espanya, Tres i Quatre, València: 1990, pp. 223-235. Fer al debat sobre la industrialització

454

XAVIER FERRÉ I TRILL

agrari. Però el 1972, com diu Àlvarez, la societat valenciana es trobava abocada a la industrialització60. I aquest canvi social era el que calia revisar en el llibre de Fuster61; com també calia pensar si la diferència entre la burgesia valenciana i del Principat no restaria apaivagada si es tenien en compte les «afinitats de classe». De tota manera, aquesta anàlisi demostra que l'assaig continuava essent una «pedra llançada a la polèmica i un vigorós estimulant».

Aquesta polèmica s'explicità en la primera meitat dels anys setanta des de sectors ideològics tradicionalistes. Es el cas de la interpretació carlina del nacionalisme valencià —desprès de les idees contingudes al Nosaltres...— identificat com a«neopositivista», i Fuster conceptuat com a afrancesat (com a sinònim de racionalista): «Aunque parezca absurdo, Joan Fuster pretende completarla obra demoledora de Felipe de Anjou.

Quiere acabar de matar al Reino de Valencia. Y no con mentirosas hipócritas leyes donde el absolutismo cubre su venenosa mercancía bajo el pabellón de supuestas leyes castellanas. Sino de manera más grave todavía: partiendo al Reino para consignarle como apéndice de Cat[a\ luna y de Castilla. En aras de un nacionalismo no ya valenciano, pero hasta pancatalanísta, Joan Fuster aspira a matar a Valencia (...). La segunda misión del Carlismo es defender a Valencia contra los ataques del catalán Joan Fuster, heredero directo de Felipe V el francés:^2 Aquesta concepció cercava un retorn a la idea de comunitat com a societat tradicional oposada a Y associació, reflex de la societat industrial.

Pel que fa a una autocrítica de la trajectòria cultural i política del valencianista conservador dels anys trenta Miquel Adlert, veiem que constatava que «els anys 50, al socaire del Diccionari Català-Valencià-Balear adquirí espenta, a l'impuls de Barcelona, el pan catalanisme, i a partir d'aquell moment no solament lingüístic. I els anys 60 s'inicià l'escalada per les obres de Joan Fuster: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms en 1962 i El País Valenciano en 1963. Fóuquan se m'obriren els ulls del tot i, valencià abans que literat com soc, i en homenage de desgravi a Fullana a més, em dediquí exclusivament a retrobar l'autèntica llengua valenciana, mentres progressava l'escalada del pancatalanisme arribant a l'actualitat, coneguda per tots, en la que no solament es considera el català la llengua valenciana sinó a València catalana.»63 Tanmapreexistent, V SOLER: «Introducció», a E. LLUCH: La via valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona: 2001, p. 19.

www.editorialafers.com

60 El canvi d'estructura econòmica era un debat al si dels primers nuclis d'economistes valencians de la dècada dels anys setanta. Ricard Pérez Casado reconeixia, efectivament, que «ei sistema económico valenciano ha cambiado en el curso de la última década. De un país agrario y con lamentaciones, se ha pasado a un país industrial, urbano y nada rural»; entrevista apareguda a Valencia Fruits (24-1X-1972), p. 6.

61 El context de «canvis estructurals» que contextualitza Nosaltres, els valencians, a V SOLER: «Fuster: eixe referent necessari», Túria Extra, 1.265 (2-8 maig 1988), p. VI. 62 Aparisiy Guijarro, 15 (juliol-setembre 1974).

63 M. ADLERT NOGUEROL: «Racó de l'Olla. M'enganyaren», Jornada (24-IX-1975).

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

455

teix, davant una interpretació passatista hom creia que la societat valenciana havia endegat un procés de transformació econòmica i social amb unes noves estratègies polítiques: -«El proceso de transformación económica, con la movilidad social que provoca y la cohesión que van tomando las diversas fuerzas sociales, están en la base de las nuevas inquietudes culturales y políticas que se detectan.»54 I en el postfranquisme aquestes «inquietuds culturals» es concretaren en la mobilització pel retrobament historie i cultural. En efecte, en acomplir-se els catorze anys de la primera edició, se'n va fer una lectura des de la legitimació d'una practica política recuperadora de la nació cultural, que duia a terme una emergencia del moviment nacional: «Nosaltres, els valencians esdevingueren fa catorze anys la pedra de toc del nostre ressorgiment autòcton.» Aquest fet causà un eixamplament de la seva base «incorporant grups humans de procedència tan diversa que la primitiva dualitat ha esdevingut un clam comunitari de dimensions plurals, dinàmiques i altament populars». Així, la lectura de l'assaig catalitzà «des del 'dèficit de pàtria' que arrossegàvem» la possibilitat de «retrobar unes arrels i uns orígens, una identitat que ens havia estat escamotejada per la història concreta»65.

I, en aquest marc de mobilització política, també es feien lectures de l'obra des de la vinculació cívica de l'intel·lectual. El polític mallorquí Josep Melià destacava en l'avinentesa de l'edició de 1977 que Fuster era «u/7 liberal progresista y antidogmático; un nacionalista racional y levemente agnóstico». I que l'assaig «reconstruye las páginas desconocidas de la historia valenciana con la misma fuerza con la que puede dar un contrapunto venenoso a aquellas otras consumidas por el tópico y elpatrioterismo habitual. El resultado, como no podía ser menos, es un libro de alta conciencia cívica, que hajugado un papel excepcional en el recobramiento de la personalidad política y cultural del País Valenciano, y que incluso a nivel de denominación colectiva o de siembra de una actitud cívica es de esas raras obras que consiguen ganarse a pulso no sólo un lugar en la historia literaria sino en la historia general.»m El marc social general valencià dels anys setanta sembla, doncs, que requeria la necessitat d'articular un espai nacionalitari per a endegar un àmbit propi de coneixement de la realitat. Així doncs, per als nous científics socials dels anys setanta, l'assaig de Fuster (com areferent central d'hipòtesis a desenvolupar o a actualitzar en L'estructura econòmica del País Valencià) «va donar la pauta a seguir en l'esforç comunitari

www.editorialafers.com

64 «La cultura en el País Valenciano. Síntomas de una problemática», Hechos y Dichos, 467 (novembre 1975), p. 13.

65 A. FABREGAT: «Després de Nosaltres, els valencians*», Avui (28-IV-1976).

66 J. MELIÀ: «Escrito en catalán. Nosaltres, els valencians», Abe (13-IV-1978). Val a dir que l'assaig introspectiu de Josep Melià, Els mallorquins (1967), va ser una conseqüència de Nosaltres, els valencians; «Els mallorquins, 25 anys. Josep Melià, la visió crítica i lúcida d'un futur incert», Bellpuig, 470 (6-II-1993), p. 18. Per al text de Melià i la complementarietat entre Nosaltres, els valencians i Notícia de Catalunya, vegeu J. MELIÀ: Els mallorquins, Daedalus, Palma:1967, pp. 16 i 22.

456

XAVIER FERRÉ I TRILL

que calia desenvolupar per a analitzar sense sentimentalismes xenòfobs els esdeveniments històrics i la realitat actual del País Valencià»67. Vicent Ventura exposava en un balanç de l'economia valenciana als anys setanta que, complementàriament a les transformacions econòmiques, calia una consciència de país per a cohesionar una formació social: «a los valencianos nos falta un País, es decir, conciencia del contexto histórico, cultural y político que nos personaliza y, por consiguiente, eso que los sociólogos llaman conciencia de grupo.»68 Aquesta preocupació vehiculada per una relació entre els mecanismes socials i culturals sembla que va guiar el sentit de les lectures de l'assaig de Fuster al voltant d'«una indagació introspectiva del que havíem estat i del que érem els valencians com a poble, un repàs agut i intel·ligent de la nostra trajectòria nacional i històrica»69.

Una indagació que, segons Vicent Ventura, constatava, amb les dades del moment, 1'«endarreriment del procés d'industrialització» i, centralment, establia «què som, què poden ser encara, els que viuen en aquest país»70. Malgrat tot, aquesta hipòtesi de perspectiva nacionalitària ha estat revisada des del mateix fusterianisme, en voler establir una opció política estrictament de nació valenciana71, encara que Fuster

67 X. RIBERA: «Cap a unes comunicacions a nivell del País», Gorg (juny 1971), p. 12. Una visió de conjunt de les aportacions intel·lectuals i nacionals de Fuster en aquest context de noves aportacions metodològiques, a M. DOLÇ: «Tributo de Joan Fuster a Valencia», La Vanguardia española (23-8-1968). Sociòlegs com Amando de Miguel asseguraven que el País Valencià, i més concretament els valencianistes, vivien aleshores una etapa introspectiva identificable com un nou 1898; «El País Valenciano ¿Pueblo decadente? Texto auténtico de la conferencia pronunciada en el Ateneo Mercantil de Valencia por Amando de Miguel, el 21 enero-1975», p. 3. Per a la consideració dels efectes multiplicadors de l'assaig de Fuster en ciències socials vinculat al procés d'institucionalització dels estudis d'economia, V SOLER: «Cap al Primer Congrés d'Economia Valenciana», El Temps, 10 (30-VII/5-VIII-1984), p. 18.

68 F VlDAL: «Recapitulación de diez años: agricultura e industria; factores sociales; universidad; empresariado y cauces. Una charla con Vicente Ventura», Valencia-Fruits (18-VI-1972), p. 8. La centralitat de la identitat nacional sostenia les anàlisis econòmiques de Vicent Ventura en el procés de reforma postfranquista: « Yo diría que el País Valenciano, en la medida en que ha sobrepasado los niveles de subdesarrollo, lo ha hecho merced a la conciencia que le queda de su propia identidad, LLS por eso que con la ambigüedad en que se cae cuando se lalsea la identidad para separarla del tronco común al que pertenece, se está descapitalizando la riqueza básica por la que siempre hay que empezar»; «La identidad como motor del desarrollo económico», La Vanguardia (25-1-1977), p. 14.

69

www.editorialafers.com

A. Cucó: «Dinàmica dels Països Catalans: una perspectiva valenciana», Arguments, 4 (1973), p. 47. Per a la valoració del Nosaltres... des d'«una reflexió nacionalitària» sobre «la trajectòria civil d'aquest poble», A. Cucó: «Sine ira et studio», Levante (25-1-1987), p. 8.

Quant a la hipòtesi de la no-superació de les tesis fusterianes del Nosaltres..., F PÉREZ MoRAGÓN: «País Valencià: un Hamlet que no acaba», Revista de Catalunya, 8 (1987), p. 43.

70 V VENTURA: «Joan Fuster. Mestratge perdurable», Serra d'Or, 395 (1992), pp. 9-11.

71 Per a un estat de la qüestió del debat entorn de Nosaltres, els valencians arran de la posició pública de l'anomenada «tercera via», A. MONZÓN I ARAZO: «Societat valenciana i

LECTURES DE NOSALTRES, ELS VALENCIANS

457

mateix establia l'orientació de l'obra: «tiene una parte afirmativa de la catalanídad del País Valenciano, y otra parte está dedicada a explicar a los valencianos que la evolución del problema nacional allí'[Valencia] no fue la misma que aquí [Principat].»72 Es clar, tanmateix, que aquests renovats debats no haurien estat possibles sense uns contextos i unes lectures que cercaven uns altres camins —a partir de la referència pedagògica de l'assaig fusteria— per al conjunt de la societat valenciana.

www.editorialafers.com

qüestió valenciana: a propòsit de DG Impura Mati on e», Af&rs, IV: 8 (1988-1989), pp. 409-423.

El debat es va reproduir en la convocatòria de les jornades «Nosaltres (i) els valencians», Fundació Acta, Barcelona, 1990. Un dels participants, Vicent Soler, hi delimitava la significació de l'assaig de Fuster, que «cridava a l'especiñcitat del poble, el nostre, per damunt de les moltes consideracions que l'autor fa en les seues pàgines respecte a la identitat nacional compartida amb els catalans». Encara que reconeixia, a la presentació del llibre esmentat, «eixe difícil equilibri entre l'especiñcitat valenciana i els vincles comuns amb els catalans», vegeu V SOLER: «Nosaltres (i) els valencians», Levante. El Mercantil Valenciano (2 3-V-1990).

Una lectura complementària, quant a la ruptura de la identitat entre llengua i nació, a E. LLUCH: «Vosotros, los valencianos», La Vanguardia (6-III-1992): «.Unidad de la lengua con importantes variantes y personalidad política separadas es lo que debe proclamarse con claridad.»

12 La Vanguardia (28-11-1991).

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

FERRAN GARCIA-OLIVER Universitat de València

Una estranya parella Fuster i la universitat

El seixanta-vuit, any insigne i d'estupefaccions, es mire com es mire, a València es feren coincidir en un mateix dia i en un mateix lloc un parell d'actes d'una eminent significació cultural. Com no podia ser d'altra manera, tingueren el valor afegit de la revulsió cívica i de l'agitació de les idees en aquella mesocràtica i franquista fins al moll de l'os capital del país. Amb la presentació del primer volum de l'Obra Completa de Joan Fuster la llibreria Tres i Quatre obria les seues portes. D'un sol colp, i no precisament a causa de les entremaliadures de l'atzar, es produïa la consagració definitiva de l'escriptor de Sueca, en un ambient confiat i d'una alta condensació alternativa, i l'inici de la singladura d'un local que de ben d'hora s'insinuava com alguna cosa més que una botiga de llibres. Ja hi havia aleshores un grup consistent d'intel·lectuals i de treballadors de la cultura que havien cancel·lat l'autarquia cultural i preparaven la batalla final contra el règim, que encara s'allargaria durant set anys més. Entre les novetats que s'hi respiraven allà dins, en l'exultant inauguració de la llibreria, hi havia la d'un nou valencianisme que estenia les seues ales enllà dels cercles restringits dels manobres de la ploma. Professionals de les arts plàstiques també s'incorporaven a poc a poc a les ànsies col·lectives d'un país diferent i possible.

www.editorialafers.com

L'establiment es proposava insòlit fins en la decoració, i així els propietaris l'encarregaren a l'Equip Realitat, els quals triaren Fuster com a motiu, aprofitant l'eixida del primer volum que el convertia en un «clàssic» abans de la cinquantena. Una apoteosi de colors plans i descaradament avantguardistes, totes les estridències del pop art, es posaren al servei de la imatge, o les imatges, de l'home de Sueca. Més pròxim al tractament del còmic i, doncs, a la transgressió dels cànons, Joan Fuster esdevenia llaurador de l'horta i dimoni banyut, jutge i l'as de bastons i altres figures

460

FERRAN GARCIA-OLIVER

més, sempre presidides per unes considerables ulleres que estotjaven aquells ulls incisius i perspicaços. Cardells i Ballester, els pintors de l'Equip Realitat, el representaren també com a catedràtic, abillat amb la toga seriosa universitària i amb el medalló que penja sobre el pit. De les mànigues, amples i balderes, ix una mà que no sabem si vol cofar-se'l o traure-se'l, el birret del cap. Un rostre que sembla tocat per l'enuig, un cert engavanyament del cos, suggereixen més aviat la incomoditat fusteriana, com volent fugir de qualsevol mitificació, bo i rumiant que, al cap i a la fi, «tots els homes són mortals, ijo, més mortal que ningú». Amb tot, les intencions en fer de Fuster catedràtic no eren més que el reconeixement d'un magisteri, d'un magisteri íntegre i benèfic, sobre el conjunt de la societat valenciana. Com qui no vol, però, Cardells i Ballester posaven el dit a la nafra. A pesar del valor de símbol de la pintura, Joan Fuster, el 1968, quedava lluny, molt lluny, de la institució universitària i, si bé es mira, és una de les paradoxes més desconcertants que jalonen les palpitacions culturals del País Valencià —i del conjunt dels Països Catalans, val a dir—, a la vista de les darreres giragonses de la biografia de l'assagista i poeta de la Ribera, quan, per fi, aquesta mena de profetització pictòrica de l'Equip Realitat es farà això mateix: «realitat». Un poc massa tard, però.

Resulta si més no estranya la relació de Fuster amb la universitat, o millor convindria dir entre la universitat i Fuster. Les urgents biografies que s'han confeccionat del nostre escriptor només han subratllat l'etapa d'estudiant de Dret entre 1943 i 1947, i en tot cas l'ingrés el 1983, en el tram final de la seua vida, a la Facultat de Filologia i per la porta del darrere com a modestíssim professor no numerari. En l'endemig queden trenta-cinc anys d'un buit, d'una manca de vincles sòlids i estables, que espanta, perquè tant com esbossar el tarannà, les conviccions i les opinions de Fuster sobre la universitat, radiografien l'estat moral de les diferents universitats catalanes i, en particular, la valenciana. Els biògrafs no han pogut dir-ne res, en efecte. Fuster és el primer a esquivar opinions d'aquests centres productors i inductors de pensament, malgrat que ell parlava de tot, del món i la bolla, i sense pèls a la llengua. Com a «punt de meditació» s'interessa, per exemple, més pels «bisbes» que pels «catedràtics», més per la institució eclesiàstica que la universitària, contemporània s'entén, perquè com a bon indagador del Cinccents Fuster també se n'ocupà de l'Estudi General de València i la recepció de l'erasmisme. Així, doncs, en la seua vasta obra les referències al món universitari que l'envolta i no el reclama es poden comptar amb els dits, o almenys jo he estat incapaç de detectar-les.

www.editorialafers.com

Això no obstant, cal sospitar que la universitat havia d'interessar-lo, i segurament li havia de produir cícliques reaccions fluctuants entre l'atracció i l'aflicció. Les relacions entre l'un i l'altra s'assemblen una mica als personatges de Guerra ípau, que descriuen unes trajectòries aparentment inversemblants, distanciades per prejudicis, odis, fortunes i formes de ser, però que al capdavall s'encreuen i es lliguen com l'escorça a un arbre. La universitat acaba nuant aquell personatge molest, ara i adés refractari a les convencions de l'acadèmia, a les inèrcies burocràtiques de les institucions, a les reduccions de la docència tradicional.

FUSTER I LA UNIVERSITAT

461

El seu pas per les aules de Dret li deixà escassos entusiasmes. «A les escoles i acadèmies —confessarà més tard, el 1950, a Vicenç Riera Llorca—, se'ns donava, i es dóna, assignatures d' educación política y patriótica, i se'ns enrolava en les organitzacions de joves de la Falange i després en el Sindicat d'Estudiants, SEU; però aquesta 'educació' i aquest enrolament a penes ha deixat rastre en ningú. Recordé que en el meu curs, a la Facultat de Dret, de vuitanta alumnes, hi havia un comunista, dos o tres falangistes i dos valencianistes; la resta era una massa amorfa que s'estranyava que hi hagués algú amb preocupacions d'aquesta mena. No cal dir que aquesta massa amorfa —els uns una mica de dretes, els altres una mica d'esquerres— traspua solament d'una manera molt atenuada la ideologia dels pares.»1 Tampoc en la tria de les Lleis no hi estirava cap vocació profunda. La família i ell mateix hi veien l'«eixida» més plausible per a un jove de poble amb què solucionar el futur professional. Quinze anys després d'haver conclòs els estudis, només serà capaç de recordar a Josep Pla dos catedràtics, «un que explicava Penal i que positivament en sabia, i un altre que intentava transmetre el tomisme amb un llenguatge decorativament orteguià»2. A una edat emotivament tendra, receptiva com la de Fuster als estímuls del coneixement, assedegada de saber, com ho proven a bastament les inversions bibliogràfiques malgrat penúries i minsos pressupostos, la topada amb un docent honest i incitador potser hauria canviat de dalt a baix aquest futur que eljove Fuster devia albirar més aviat fosc. En tot estudiant mitjanament bo, i Fuster excel·lia, que creix amb els llibres, les matèries i els professors, hi ha un moment en què en el seu interior s'albira ni que siga fugaçment la possibilitat de vincular-se a una càtedra. Fuster havia de sentir-se més deixeble que mai, però faltava aquest mestre protector capaç d'adonar-se que davant seu hi havia un diamant en brut. La timidesa d'aquell xicot que ja confeccionava versos i papers d'història local degué complicar encara més la captació, al marge de la pròpia voluntat i de si els seus interessos rondaven per altres bandes. Basta la sol-licitació del professor perquè l'alumne silenciós i anònim, però vàlid, es convertesca en deixeble, disposat a engegar un projecte de vida i estudi que no figurava en els seus plans inicials. Aquesta mena de professor que projecta tutela, intuïció i afecte probablement no existia a les aules de Dret a la primeria dels anys quaranta.

A Fuster li mancava l'ingredient principal: les simpaties pel règim o, si més no, la bovina indiferència, el còmode apoliticisme, que preservava la universitat de contaminacions subversives. La universitat de València era una caserna de postguerra, que passava comptes amb l'etapa republicana a frec de depuracions i ajusticiaments infames. El destí tràgic del rector Joan Baptista Peset, afusellat a Paterna el 1941, mostrava el rostre més venjatiu i miserable d'una universitat obedient i d'un col·lectiu de professors addictes, àvids d'escalafó pel ràpid i expeditiu procediment d'eliminar

www.editorialafers.com

1 Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, Curial, Barcelona: 1993, carta del 2 de novembre de 1950, p. 60.

2 J. PLA: Obra Completa. Homenots. Quarta sèrie, Destino, Barcelona:1982, p. 368.

462

FERRAN GARCIA-OLIVER

col·legues amb biografies democràtiques. Fuster s'hi hauria sentit desplaçat, per haver d'engolir-se'n de massa grosses i, sobretot, per les limitacions indefugibles imposades a les idees dins aquell implacable control exercit per les autoritats acadèmiques, gossos guardians de l'ortodòxia franquista. I Fuster necessitava respirar.

L'ambient de decrepitud moral i intel·lectual de l'Alma Mater, corol·lari perfecte del que tot el país respirava, lluny d'enfonsar-lo en l'abdicació dels estímuls que li brollaven alegrement i confusament, com escau al jove que ha de ser autodidacte a la força, l'encoratgen a superar les dificultats i, com aquell qui diu, a dotar-se d'una mena d'universitat pròpia, domèstica i portàtil, a base de llibres, contactes i treballs.

La seua biblioteca es forma i creix esplèndidament gràcies a les llibreries de vell, on han anat a raure carretades de llibres provinents del botí i la represàlia, o bé de vendes precipitades per part de famílies encalçades per la fam. Antoni Furió n'ha establert el cens de les adquisicions a partir de les anotacions minucioses del mateix Fuster: entre 1940 i 1947 compra 971 llibres de tota mena —literatura, història, dret, filosofia—, dels quals 211, un vint per cent, són en català3. Tan urgent com procurar-se una biblioteca convenient es presentaven els contactes amb l'exterior, ja que Fuster ha decidit quedar-se a casa els pares, a Sueca, un poble, com tots els valencians d'aleshores, d'amargues limitacions. Una volta a la setmana es deixa caure en una tertúlia a València, una mena de seminaris on conflueixen idees i es discuteix en amable companyia. Ara bé, és la correspondència el mitjà amb què trencarà el cercle local, inclòs el de la mateixa capital, l'ambient de la qual tampoc no diferia gaire del seu poble. Prompte mantindrà intercanvis epistolars, regulars i recíprocs, amb intel·lectuals del Principat i fins i tot amb els de l'exili. Vicenç Riera Llorca li habilita les pàgines de Pont Blau des del primer número, aparegut a la ciutat de Mèxic el 1952, una oportunitat que Fuster sap ben bé aprofitar per posar a prova els seus coneixements i les seues ja denses lectures. La confiança que de seguida inspiraran els seus escrits als uns i als altres es tradueix en encàrrecs, en la confecció d'articles, ressenyes, opuscles o llibres, de matèria literària prioritàriament. Les reflexions resultants són al capdavall les classes que no donarà. Però Fuster ja ha guanyat una primera partida a la universitat: és ell i no els professors del carrer de la Nau l'interlocutor, l'únic interlocutor solvent, per a projectes d'una cultura catalana que malda per eixir de les catacumbes.

Dos anys abans, en una carta a Riera, Fuster havia descrit amb pinzellades pessimistes la situació de València. En referir-se a la universitat el to encara és més negre: «Si la Universitat de València ha estat sempre una cosa morta, avui ho és més que mai.

Els estudiants no tenen inquietuds polítiques ni culturals: pateixen de conformisme agut. El proselitisme, doncs, resulta dificultós. (Potser en quinze anys no arribarem a mitja dotzena els universitaris que hem vingut al valencianisme).»4 Al cap de dos

4

A. FURIÓ: Àlbum Fuster, Alfons el Magnànim, València:1994, p. 85.

Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, op. cit, carta del 17 de setembre de 1959, p. 43. www.editorialafers.com

3

FUSTER I LA UNIVERSITAT

463

mesos, Fuster insisteix en l'amnèsia dels joves que transiten per les aules i el claustre presidit per la figura de Joan Lluís Vives: «jo m'he trobat amb universitaris —i universitaris no castellanitzats, procedents dels pobles valencians—, que, en parlar-los de valencianisme, confessaven simplement que no se'ls havia ocorregut plantejar-se mai aquests problemes; no sabien que 'València' fos quelcom amb significació espiritual i política.»5 La universitat gira l'esquena al país, o almenys al país que Fuster voldria, però ell és conscient que no es pot fer ni improvisar cap país sense el concurs de la universitat.

Primer de tot pel prestigi de la institució, l'única capaç d'aportar llustre al que fins ara havia estat un valencianisme més voluntarista i espasmòdic que no pas un conjunt d'idees orgàniques, connectades tant al pensament contemporani de la teoria nacional com a les investigacions històriques, sociològiques i econòmiques del territori. La tragèdia contemporània que viu el País Valencià sota la dictadura reclama nous fonaments del pensament valencianista, unareformulació integral, propòsit inviable sense les pertinents recerques d'equips d'investigadors amb estudis superiors. I en segon lloc perquè és del seu si que poden sorgir els futurs quadres dirigents en tots els àmbits possibles, i no solament en el de la cultura. En sengles cartes reconeix a Riera que «a mi m'agradaria veure de preparar una nova generació, a base dels universitaris que poguessen captar-se», i que la creació d'una revista seria un mitjà adequat per propiciar-ho, és a dir, hauria «de ser útil per a la captació de joves, universitaris sobretot, i hem d'anar a ells, perquè ells no vindran a nosaltres (me'ls conec massa) »6.

Va ser un esforç duríssim, fet amb peus de plom ateses les circumstàncies polítiques, amb molta mà esquerra perquè les «captacions» fossen el fruit d'una «persuasió», d'unes d'idees fresques i renovades, i no per mitjà de consignes buides o el foment d'enyorances estan tisses. «Comprendràs —li diu una altra vegada al seu amic establert a Mèxic—, per tot el que en aquesta i en les altres cartes et vinc dient, la meua preocupació per la conquesta d'algun universitari: amb aquest, almenys, ja tenim més de mig camí fet.»7 Fuster se sabia desplaçat absolutament de la universitat, i en tenia una opinió pèssima, però era suficientment lúcid per entendre que hauria estat un despropòsit, un suïcidi fins i tot, engegar la tasca de reconstrucció del país sense comptar amb ella. Sota l'home d'acció nia l'intel·lectual que confia en els poders de la raó i del saber, desplegats en les múltiples irradiacions de l'humanisme. El projecte del país hauria de ser un projecte il·lustrat, i també l'empresa de l'home contra l'estupidesa, la irracionalitat i la ignorància, com bé ha subratllat Antoni Riera8. La «llibertat» que reclamava per al país era la mateixa llibertat que reclamava per a

5

Ibidern, carta del 18 de desembre, p. 86.

Ibidern, cartes del 4 d'agost de 1951, p. 129, ideï 17 de febrer de 1951, p. 105.

7 Ibidern, carta del 16 de novembre de 1951, p. 146.

8 A. RlERA: Rellegir Fuster. Textures filosòfiques en l'assaig fusteria, Bromera, Alzira: 1995, pp. 95-103. www.editorialafers.com

6

464

FERRAN GARCIA-OLIVER

la persona, alliberada de qualsevol dogmatisme: «la nostra 'sordesa' a la llibertat o la manca de llibertat —medita Fuster, a Diccionari per a ociosos— si és crònica ens exposa a una deformació irreversible». La universitat, dipositària al cap i a la fi de les «Llums», era imprescindible.

El miracle es va produir. Els universitaris pels quals s'obsessionava l'home de Sueca començaren a fer sentir la seua veu a les aules i fora d'elles. Era una generació que no havia conegut la guerra, que rondava la vintena cap a la primeria dels anys seixanta i, no cal dir-ho, es beneficiava de les reflexions que regularment Fuster trametia cap a la impremta i els diaris. N'eren pocs encara, però amb una gran capacitat de treball i, per primera vegada, amb interessos per la política. La fantàstica coincidència de l'arribada a València de Joan Regla, Miquel Tarradell i Miquel Dolç, dos historiadors i un filòleg, accelerà la presa de consciència d'aquest col·lectiu dinàmic, trasbalsà les aigües tranquil·les de la Facultat de Filosofia i Lletres i preparà el terreny per a fecundes promocions d'universitaris. En una carta del darrer dia de 1959, Fuster reconeixia a Riera Llorca els canvis positius i encoratjadors: «S'ha produït darrerament una incorporació de joves molt estimable en nombre, tots amb ganes de fer coses, i alguns amb capacitat de fer-ne de bones. El centenari d'A. March ha estat el pretext d'articular algunes manifestacions interessants: un acte acadèmic al paranimf de la Universitat en català, la creació de l'Aula A. March per a conferències i lectures en català a diverses institucions de València, representacions teatrals interessantíssimes en llocs 'clau'; etc. El vell problema valencià de la continuïtat de les minories —és l'única cosa que tenim, encara: minories—, ha rebut una altra solució providencial, quan més desesperat semblava.»9 L'esperança pel redreç d'una situació «desesperada» no el mena ni un instant, doncs, a l'eufòria. Fuster, primer que ningú, sabia quin pa s'hi coïa. Però si obrava és perquè hi creia, perquè sobre aquell país amb un lleu vernís nou dipositava aquell gra d'esperança, «que les permet i les anima» les accions. Al capdavall «tot assaig se causa d'esperar», admetia Fuster, fent valer el versd'Ausiàs Marc que donarà títol a un dels seus llibres d'assaig.

D'aquesta sensació que alguna cosa es movia, que el País Valencià trencava amb una covada letargia, se'n fa ressò Vicens Vives de Barcelona estant. El maig de 1960 escriu l'article «Presència valenciana» a Serra d'Or, i a més de rebre amb entusiasme les notícies que venien del sud de l'Ebre, advoca per una història dels Països Catalans.

Ara bé, hi posa l'objecció que mentre els «nostres col·legues valencians i mallorquins» no hi bastissen els respectius compendis regionals, la síntesi comuna seria inviable.

Els «col·legues» senzillament no estaven per la tasca. El personal de la universitat de València no és capaç ni tan sols de respondre a les incitacions de l'historiador que havia publicat Notícia de Catalunya, un llibre que, sens dubte, reclamava les respectives «notícies» del País Valencià i les Illes. Vicens s'adreça als col·legues, als professionals de la història, als catedràtics i professors avalats per tesis doctorals i tribunals Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, op. cit., p. 411. www.editorialafers.com

9

FUSTER I LA UNIVERSITAT

465

d'oposicions. Ningú no es va prendre la pena de contestar, si és que algun docte acadèmic arribà mai a llegir-lo. Serà, doncs, Joan Fuster qui es veu en l'obligació d'intervenir i dir la seua, això sí, equipat amb el llenguatge de l'historiador i del sociòleg, aqueixa suggestiva combinació amb què és apunt de manufacturar Nosaltres, els valencians. A part de mostrar-se cautelós davant l'efervescència valenciana, Fuster creu en la urgent necessitat de bastir ni que siga provisionalment la història dels Països Catalans, amb totes les rectificacions pertinents que calguessen en el futur10.

La mort de Vicens avortà una discussió profitosa, però l'abstenció universitària palesava com la direcció moral i intel·lectual del país requeia sobre les esquenes de Fuster.

Les seues esperances no s'havien frustrat. Es veritat que no podia confiar en el vell escalafó de docents, impermeabilitzat contra les convulsions ideològiques que sacsejaven Europa, però Fuster continuava aferrat a la causa d'una espera. La mirada alternativa sobre el país només podia provenir d'una generació no contaminada, o poc contaminada, per les estretors del franquisme. I el de Sueca ja no estava tan sol.

Un moviment incipient i encara difús sacsejava els pacífics aularis del venerable casalot de l'Estudi General del carrer de la Nau. La novetat d'alguns dels joves polititzats no rau en el seu presumible esquerranisme, sinó en la voluntat de lligar reivindicació social a reivindicació nacional. Fan viatges formatius a Catalunya, comencen a escriure coses interessants i no sols els poemes indefugibles, organitzen activitats culturals fora i dins del recinte universitari, i n'hi ha que agafen la guitarra i es posen a compondre i cantar cançons engagés, com Ramon Pelegero, un xicot de Xàtiva que es donarà a conèixer amb el sobrenom de Raimon. En un to desimbolt i rialler Fuster refereix l'aparició del cantant: «Ja no recordo qui va ser el primer a parlar me'n. Potser algun dels seus companys d'estudi, potser Miquel Tarradell: no ho sé.

En tot cas, sembla que a la Facultat de Lletres era notícia coneguda i admirada: 'El Pele' s'havia inventat una cançó, precisament, d'aquelles que l'argot expeditiu dels locutors de ràdio sol qualificar de 'modernes'. De moment, la cosa no passava de ser una mera curiositat simpàtica. Fins i tot podia explicar-se, una mica, pel clima que aleshores començava a crear-se en la Universitat: uns grupets, autodefinits ja com a 'catalanistes', hi havia desencadenat polèmiques, preocupacions i fervors, i el problema de la llengua adquiria de sobte una vigència nova entre la inquieta població escolar.

A les conferències i als col·loquis, a les modestes publicacions ciclostilades, amb què el vernacle bivaquejava extraoficialment pels claustres de 1'Alma Mater valentina, s'hi unia una cançó.»11 Les cauteles de 1960 donen pas, tan sols dos anys després, a un moderat optimisme.

En una carta del 13 d'abril del seixanta-dos li parla obertament a Josep Pla de la

www.editorialafers.com

10 J. FUSTER: «Apunts per a una rèplica a Vicens i Vives», Serra d'Or, 11 (novembre 1960), pp. 14-15.

11 Són paraules escrites el 1964, en la biografia que Fuster fa de Raimon, incompleta a causa de la censura i restituïda de manera completa el 1988; J. FUSTER: Raimon, La Magrana, Barcelona:1988, p. 19.

466

FERRAN GARCIA-OLIVER

colla de joves que han abraçat la causa del país. «Són universitaris —li diu— que treballen força i fan coses que semblen impossibles en la València del 1962. Mai no ha fet la impressió, mirada de lluny, de tan 'catalanitzada', la Universitat de València, com avui. Hi ha mesos del curs escolar que gairebé la meitat dels actes para-acadèmics —conferències, col·loquis— s'hi fan en català, a la Facultat de Lletres: no tant per la tríade de catedràtics 'nostrats' que hi ha (Dolç, Regla, Tarradell), sinó per la pressió d'un petit grup d'alumnes. A la Facultat de Dret, l'òrgan oficial de la Cambra Sindical es titula Diàleg, i apareix redactat quasi tot en català. Etc. Aquests nois fan versos, és clar; però fan més coses que versos. Jo hi tinc molta confiança. Però ningú no podria preveure què donaran de si, en el futur... Ara com ara treballen, jaus ho dic.

Dins la Universitat i a fora: als pobles. Hi van a donar conferències; organitzen aquest truc que en diuen 'rutes'; hi fan circular llibres, etc. Una modesta efervescència, que podria multiplicar-se si disposéssim de mitjans.»12 Les autoritats acadèmiques, adherides fervorosament o passivament a Franco, més tard o més d'hora havien de començar a inquietar-se. L'ocasió es presentà amb la publicació de la guia turística de Fuster El País Valenciano, un encàrrec exprés de l'editorial Destino. Diego Sevilla Andrés, catedràtic de Dret i vicepresident de la Diputació de València, encapçalà un atac ferotge i difamador més que contra el llibre contra les idees que professava el qui havia estat antic alumne seu. En qualsevol cas és ben simptomàtic constatar que la primera vegada que un representant de la universitat de València s'acara amb la producció de Fuster no és per discutir-la, com al capdavall hauria desitjat Fuster, sinó per bescantar-lo amb aquelles barroeres diatribesde l'escarransida intel·lectualitat franquista que, sota l'amenaça d'un contubernio, hi veien en l'adversari l'encarnació del dimoni, un dimoni la mar d'estrany per estar al servei de la plutocracia catalana i alhora ser nazi, comunistoide i separatista13.

L'episodi, a més del disgust i la brusca interrupció dels seus articles a la premsa regional, amb els quals es guanyava el pa de cada dia, li ensenyarà, comptat i debatut, que «és perillós de guanyar-se l'enemistat d'un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d'estar fent el ridícul.»

A partir d'ara Fuster veu com li creixen els adversaris, i com el seu nom i la seua obra, que havien passat bastant desapercebuts pels departaments de la Facultat de Lletres, inspiren malfiances. El campus és un món cancel·lat per a Joan Fuster, però les seues indagacions i propostes enlluernen, com ja ho havia fet en els papers d'una impecable erudició relatius a Ausiàs Marc, sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena i al paisatge literari de la València quatrecentista. Joan Regla l'acomboia per a projectes

www.editorialafers.com

12 J. FUSTER: Correspondència, I, a cura de Francesc Pérez Moragon, Tres i Quatre, València: 1997, pp. 123-124.

13 L'atac de Sevilla Andrés aparegué en sengles articles a les pàgines del diari Levante, «Burguesía y separatismo» (22-XII-1962) i «Alerta a los valencianos» (29-XII-1962). Fuster hi replicà en el mateix periòdic amb «Mi vela en este entierro» (5-1-1963).

FUSTER I LA UNIVERSITAT

467

de recerca, i de la unió d'esforços ix una nova mirada sobre el bandolerisme del Barroc. Com un historiador més s'afegeix a l'equip que redactarà la Historia del País Valencià, mentre que el conjunt de les idees fusterianes esperonen noves reflexions, com les d'Emili Giralt relatives a la industrialització o les del mateix Joan Regla, el qual converteix a un llenguatge pròpiament historiogràfic el problema del «dualisme», una de les tesis que sostenen Nosaltres, els valencians^.

Fuster es multiplicava. Per una pura necessitat de viure intensificava les ocasions per escriure papers conjunturáis, que d'una manera o altra li sostreien temps per a projectes més ambiciosos. El pro pane lucrando, com també els mil i un compromisos cívics que el lligaven, el duien per aquell camí infernal tan comú en el món dels intel·lectuals actius de fer no el que vols sinó el que t'encomanen, situacions que poden derivar en la frustració i en la vulgaritat dels treballs. Les urgències, però, mai no es traduïren en una cessió de l'exigència expressiva i conceptual, encara que hagué de rebaixar el ritme de producció dels cinquanta i els seixanta. La solució, sens dubte, era l'entrada en la universitat, allà on podria deslliurar-se del periodisme de supervivència per consagrar-se en cos i ànima a la investigació. Quina universitat, però? El règim entrebancaria la menor vel·leïtat de vinculació acadèmica d'un home corrosiu, altament perillós per la iconoclàstia que brandava i pel moviment de contestació que es generava entorn seu. Sembla que Joan Fuster, en la dècada dels seixanta, rumià la possibilitat de cursar Filosofia i Lletres, per optar en acabar els estudis a un lectorat en alguna universitat europea o americana, però finalment desistí i continuà pres en el remolí de l'article de consum immediat i dels compromisos ineludibles15.

Les distàncies s'abismen entre Fuster i la universitat. Atribuir-ho exclusivament al context hostil és inexacte per defecte. Hi havia també un «estil» que l'allunyava dels departaments, i que ni tan sols en les obres més escrupolosament erudites voluntàriament hi renuncia. Enric Sòria ho ha advertit quan observa que Fuster «accepta, amb una mica de recança, les regles del joc acadèmic i posa sordina als trets més vistents del seu estil. Amb tot, fins en els textos més doctes no pot evitar la digressió, l'estirabot i la humorada.»16 La comparació dels papers que manufacturaven els doctors de la universitat de València i els de Fuster posa en relleu les llunyanies insalvables, i que ell mateix, com un joc verbal que a la fi farà forat, es complau a remarcar i fins a exagerar: a exagerar perquè Fuster també se sent a pler en els laberints de l'erudició i els deleix per l'escrupolosa nota a peu de pàgina, per més que ho servesca en la safata d'una prosa desinhibida que rebaixa premeditadament la circumspecció acadèmica. El seu programa escripturari queda condensat al pròleg d'Heretges, revoltes i sermons, de l'any seixanta-vuit. Admet que a les seues reflexions els manca «rigor 14

J. REGLA: «El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, XVII (1967), pp. 51-69.

F. PÉREZIMORAGON: «Dades en la biografia de Joan Fuster», a Joan Fuster: dies i treballs, Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, València: 1993, pp. 19-22.

16 E. SÒRIA: L'espill de Janus. Notes sobre literatura catalana, Proa, Barcelona: 2000, p. 188. www.editorialafers.com

15

468

FERRAN GARCIA-OLIVER

tècnic» i els sobra una mica de llibertat en l'expressió. Rigor i motle són, fet i fet, condicions inexcusables en el discurs universitari. I Fuster no s'hi veu, no s'hi reconeix, en els procediments formals que dicta l'ortodòxia universitària.

Sens dubte els escrúpols fusterians eren la seua manera subtil de preparar la captatío benevolentia del lector, com demanant excuses de bestreta per si algú es duia a l'engany. Fuster no vol donar gat per llebre i ens avisa que els temes que es proposa examinar mereixien l'ull dels professionals, dels qui tenen accés a revistes especialitzades i disposen d'un utillatge i uns recursos expressius homologats, i que si finalment ell s'hi immisceix és totjust per les inhibicions de l'acadèmia. Les cauteles exornaren també sis anys abans el pròleg de Nosaltres, els valencians. A algú, amb més competència i intenció, i no pas ell li corresponia la temptativa d'assajar un llibre d'aquelles característiques, potser «un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d'historiador i de sociòleg». Amb aquestes modèsties, amb aquestes «reprovacions preventives», Fuster no fa més que una declaració explícita del seu costós encasellament dins les molles mentals, i formals, que organitzen el discurs dels «investigadors barbuts i meticulosos». El dogmatisme i l'ideologisme que impregnen poderosament moltes de les reflexions i dels debats universitaris, dels dos sectors que s'escindien en «marxistes» i «burgesos», passen de lluny en els papers de l'home de Sueca. Fins i tot diria que a Fuster li interessen menys les respostes definitives que el camí, ondulant i dialèctic, farcit de paranys enginyosos i trapelleries del coneixement. Stendhal proposava espills que reflectissen el món que calia trascolar a la literatura. Fuster fa el mateix, però els seus espills són còncaus i convexos, en un joc que deforma les imatges habituals que posseïm de les coses i ens obliga a intensificar la mirada, per detectar tant millor la realitat com les causes de les deformacions.

Ací no hi ha mètodes meticulosos, procediments d'escola, paradigmes consagrats.

Es la raó, sustentada en una «tradició docta i somrient», la que avança lliurement i sense cap partí prís: «La nostra propensió —admet a la clara— és d'imaginar una societat on la dialèctica dels interessos i de les filosofies pot funcionar pacíficament, com en un debat acadèmic, amb l'esperança que donarà un saldo positiu, de distensió i de progrés.»17 Fuster al cap i a la fi no pontifica mai, només «assaja», formula interrogants i proposa solucions indefectiblement provisionals. Allà on els acadèmics hi veuen seguretats monolítiques, ell projecta suspicàcies, els recels d'un racionalista moderadament escèptic, i, a sobre, amb esguits càustics i insolents que desconcerten i irriten els doctes togats, sobretot els que s'han inoculat del marxisme soviètic, que

www.editorialafers.com

17 Fuster, a pesar de la modèstia amb què ha anat presentant al lector la seua obra, quan arribarà l'hora de recapitular i ordenar l'obra completa, reivindicarà aquest saldo positiu per a la seua tasca. En el pròleg ara al volum V de V Obra Completa, la que reuneix assaigs de literatura i llegenda, ens confessa que «el fet és, tanmateix, que, per guanyar-me la vida, he anat publicant una sèrie de coses tan diverses com desiguals, i que, ben mirat, malgrat tot, suposen un treball no exactament menyspreable. Vull creure-ho, almenys. En tot cas, jo hi vaig posar els màxims escrúpols erudits al meu abast i, sobretot, una bona fe radical.»

FUSTER I LA UNIVERSITAT

469

és el que fa forrolla als seixanta i setanta. Fuster planteja un diàleg permanent obert amb els materials que construeix les indagacions, més decantat, com adverteix Sòria, a «denunciar mentides que a descobrir certeses». O «veritats», que són un dels objectius deontologies dels historiadors, perfectament prescindibles per a Fuster. Es per això que mai no es reconeixerà com a historiador, en les seues diverses gammes d'historiador de la societat, de la cultura, de la llengua o de la literatura, sinó simplement com un manobre de l'assaig, especialista en tot cas en idees generals: «quan he publicat papers d'ambició erudita i amb les preceptives notes a peu de pàgina —diu a la introducció del volum IV de l'Obra Completa—, el projecte [escriure assaigs] no variava, i ho he advertit a cada cas —'assaigs d'història cultural'—, i no són més que assaigs, amb una mica de complement informatiu, de tràmit, determinades obres meves que, en la superfície, poden semblar d"història' o de 'crítica'. Tot ve a ser una mateixa cosa. L'actitud intel·lectual implícita és constant i deliberada.»

Aquesta actitud intel·lectual que es desplega en un estil original d'escriure, es fonamenta en l'antidogmatisme i prefereix les visions generals —que de fet sovint esdevenen «globals»— a l'erudita i fragmentada especialització, entropessarà a l'hora de les primeres serioses revisions de Nosaltres, els valencians, en particular quan abordaran el problema complex de la industrialització del país. S'hi oposaven, en efecte, dues maneres d'escriure i, doncs —no puc evitar el causal—, dues maneres d'interpretar la realitat, contemporània o de segles passats. S'hi oposaven el competent acadèmic i l'assagista; s'hi oposaven la universitat i Fuster. Em fa la impressió que, tot i que procurà passar de puntetes pel debat, aquest assumpte el disgustà i no poc, tant per les desavinences conceptuals com per les conseqüències polítiques que se'n derivaven, destinades a sostenir un «paradigma» més, el d'una «via valenciana» gens subsidiària d'altres projectes socials. Els economistes, capitanejats per Ernest Lluch, bombardejaren Nosaltres, els valencians amb una bateria descomunal d'estadístiques. Joan Fuster s'hi aferrà com mai a les seues opinions, condensades en la sinuosa idea que «el camp ho és tot, al País Valencià».

www.editorialafers.com

Més que dirimir ara i ací qui tenia o continua tenint la raó, insistesc que hi hauríem de veure en la controvèrsia la incompatibilitat de dues formes d'aproximar-se a la realitat de les coses. Els professors de la universitat apel·laven a la irrefutabilitat de les fonts, l'home de Sueca a la «globalitat» d'un fet que, en efecte, desborda l'estadística. També les fonts, amb el seu encís falaguer, poden esdevenir un parany, perquè en focalitzar l'objecte d'anàlisi correm el risc d'aïllar-lo d'altres variables menys vistents però igualment decisives, i d'això els historiadors més honestos en són perfectament conscients. A Fuster li penjaren la llufa de l'agrarisme, i l'acusació fregava l'esperpent. Per descomptat que el de Sueca no disposava de les recerques que geògrafs, economistes i historiadors habilitaren en el transcurs d'una dècada, instigades tot siga dit per les suggestions fusterianes, com el mateix Lluch reconeixia sense manies, i l'erudició, no cal dir-ho, desmentia unes observacions que se sostenien en la precarietat dels materials disponibles el seixanta-dos. Ara bé, com ja he

470

FERRAN GARCIA-OLIVER

assenyalat en un altre lloc, convindria llegir cautelosament i no precipitadament la imatge que el camp ho és tot, al País Valencià. Fuster havia de tenir en compte la immensa i mil·lenària llosa agrària que d'una manera o altra havia anant modelant una «mentalitat» col·lectiva, els senyals de la qual s'estenien pertot: el paisatge, la gastronomia, la literatura, el sucre, la morera, la pansa i la taronja, el pes de la senyoria i la Desamortització, el folklore, les rondalles, les carlinades, les xarxes de reg, un país en definitiva de llauradors que encara als seixanta respirava pels quatre costats, malgrat les bases vigoroses ja posades de la industrialització regional.

No havien fet mai lliga la universitat i Fuster. Els anys immediatament posteriors a Franco són els més àcids de l'assagista de Sueca. Moltes de les esperances que havia acumulat pacientment se n'anaven en orris, i la timidesa democràtica i nacional accentuà la seua hostilitat envers les institucions que, en essència, continuaven donant recer als mentors del que havia estat el Movimiento. Conspicus catedràtics d'Història, per si no fos prou, proporcionaven la coartada «científica» al blaverisme que, des de les entranyes de l'estat i amb el suport del franquisme regional passat per les sales de maquillatge democràtic, activava un poderós moviment polític per frenar les expectatives de redreç nacional que auguraven la Transició. L'anticatalanisme al País Valencià esdevenia la versió local de l'espanyolisme de sempre. Fuster, una vegada més en un dels seus pròlegs, ara a la primera traducció de l'obra del pare Burns, reconeixia sense manies que «seria trampa si jo, ara, silenciés les meues suspicàcies respecte als medievalistes universitaris del Franquisme. Abans del 1936, l'erudició local fou deliciosament ingènua: entreteniment de canonges suaus, de capellans de poble, de propietaris rurals desenfeinats. La Universitat n'era absent. La Universitat fou, pel seu mecanisme burocràtic, d'una notòria indiferència respecte a la'història' del País Valencià. O no tant. Hi caldria fer matisacions. L'operació 'trastamarista' que posà en marxa el doctor Manuel Dualde amb els seus deixebles, fou una dolça calcomanía de la 'unidad de destino en lo universal' que aleshores venia fomentada per l'Estat espanyol. Més recent és una altra promoció de càtedra crispada pel doctor Antonio Ubieto, que podríem qualificar, a més d"espanyolista', 'aragonesista'. Eren unes interferències d'una 'ideologia' evident. Els medievalistes valencians que puguen ser viables en el futur haurien de desintoxicar-se, com a higiene prèvia, del virus 'nacionalista' en què s'han vist involucrats, via Dualde, via Ubieto.»18 Costaria d'entendre, vistes les mirades rebeques de Fuster, que cedís a l'operació de vincular-lo orgànicament a la universitat. Però la vida també té les seues més inexorables exigències. Calia posar fi a la bogeria de l'article, a la resposta sempre afirmativa de qualsevol encàrrec peremptori, a les domèstiques limitacions pressupostàries de l'escriptor de minories, que manufactura «tebeos per a intel·lectuals». I hi havia les compulsions de l'edat. Quan per fi el gener de 1983 es converteix en professor, després de salvar argúcies i insídies del que al capdavall era la ranera del R. I. BURNS: Jaume I i els valencians del s. XIII, Tres i Quatre, València: 1981, p. X. www.editorialafers.com

18

FUSTER I LA UNIVERSITAT

471

franquisme, Fuster ja havia optat pel silenci, i voluntàriament es retirava cap a la rereguarda del moviment cívic i cultural que ell havia començat a instigar des de Sueca i sense telèfon feia uns quaranta anys. Joan Fuster, catedràtic i tot, pogué treballar els últims anys de la seua vida amb la tranquil·litat impossible d'antany Probablement és el que li hauria agradat, o li hauria convingut, i per això en algun moment abraçà la idea de marxar fora a temptar la fortuna en alguna universitat estrangera. Un Fuster universitari hauria estat un Fuster distint del que tenim? Cal no descartar-ho. La universitat obliga a complir uns tràmits docents i universitaris, i bona part de les seues indagacions haurien d'haver insistit en l'erudició, en l'especialització, en la competència tècnica, justament en allò que se situa als antípodes del seu estil. Però alhora hauria pogut engegar projectes que ara i adés acaronà, com una història social de la llengua que no passà de l'estat preliminar de recollida de dades. El de Fuster és un cas estrany, que es presta si volem a fantasiejar, amb la certesa que hi perdrem el temps. Hi ha un sol Fuster eficaç, i no en pot ser cap d'altre, i és elquejugàforade la pista universitària i, forçat per les circumstàncies, la primera de les quals era sobreviure, donà el millor de si, quan les energies avalaven la tasca hercúlia d'escriure pels descosits. I després, quan aquestes mateixes circumstàncies foren propícies, apostà per l'assossec, sempre relatiu, de la càtedra universitària que habilitaria unajubilació mancada d'espasmes crematístics, i temps per indagar sense precipitacions el que sempre li havia interessat, els problemes de la Decadència i la història cultural del País Valencià.

www.editorialafers.com

Joan Fuster i la universitat havien format sempre una estranya parella. Mútues atraccions, mútues recances. Quan l'escriptor ingressa al Departament de Filologia ja s'ha acomplert l'etapa fonamental de les interferències encreuades. El magisteri decisiu l'havia exercit fora de l'aula i el seminari, no després, malgrat la direcció de tesis i els cursos de doctorat atapeïts d'estudiants. El 1983, la universitat, o millor dit, una part significativa de la universitat, ja estava «fusterianitzada». Preneu-me la idea amb la major elasticitat possible. No hi havia res d'orgànic, res que s'insinués com grups organitzats sota un paraigua ni molt menys un paradigma fusteria. El «fusterianisme» —un mot absolutament impropi— no té res a veure amb capelles ni escoles i sí amb una multiplicitat d'estímuls intel·lectuals, particularment benèfics en els àmbits de la història i de la filologia. Darrere seu hi ha una obra que causa admiració, manufacturada amb un discurs original, presentada amb una prosa impecable, que unes voltes ha insinuat i d'altres ha obert vies d'estudi i recerca impossibles en la universitat dels cinquanta i dels seixanta. En bona manera la nova història que es cuina als departaments d'història a partir de mitjan anys setanta—una història que descobreix els escenaris locals i els protagonistes subalterns—, parteix d'incitacions d'aquell Fuster rigorós, d'una alta competència tècnica i erudita, d'aquell «científic social» recolzat en la nota a peu de pàgina, però que hi col·loca una adjectivació desconcertant i provocativa com volent escapolir-se d'arrapa i fuig del cànon professoral. No hi fa res que moltes de les seues insinuacions hagen estat posteriorment

472

FERRAN GARCIA-OLIVER

www.editorialafers.com

esmenades o matisades. El coneixement històric sempre és provisional, rosegat pel core de la caducitat generacional. L'important són els estímuls, l'estil de pensament, és a dir, l'aposta per uns àmbits globals de raonament, d'arrels declaradament marxianes, concretats ara i adés en subjectes discernibles que expliciten tot un seguit de conflictes i contradiccions, amb la precaució, però, de distanciar-se'n, per tal de no acabar sent víctima d'una molesta síndrome d'Estocolm pels seus personatges que li malmetrien justament els volantins enjogassats de la ploma.

Aquest és el Joan Fuster que enlluernà els universitaris. Els seus llibres, els seus articles són el cavall de Troia amb el qual s'infiltrà dins una institució que el tenia interdit com un dimoni emplomat. Al Departament d'Història Medieval Nosaltres, els valencians, i la resta de la seua obra, estaven incloses en una mena d'índex inquisitorial d'ús intern, al contrari de totes les edicions d'aquell libel infame de Los orígenes del reino de Valencia perpetrat pel seu director Antonio Ubieto. La penetració de Fuster, no la pogué aturar cap maniobra matussera. Als joves que acudien a l'aula o entraven per primera vegada en un arxiu, i no necessàriament nodríts de valencianisme, els seduí aquesta forma de pensar i escriure allunyada dels excessos florals, dels encaixos xovinistes, del goticisme espanyol asfixiant. Fuster al capdavall representava la modernitat. Aquell vell somni del 1951, que confessà a Riera i Llorca, de preparar una generació d'universitaris, l'havia acomplert amb escreix. El 1986, quan per fi es posarà el birret de catedràtic, pronosticat pictòricament per l'Equip Realitat, el país ben bé ja era un altre, com també la universitat. I Joan Fuster, no cal dir-ho.

a f e r s 42/43 (2002)

PAU VI Cl ANO Historiador

Sobre la nació de Fuster Revisions intel·lectuals i actituds polítiques

Als quaranta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i una dècada després de la seua desaparició, les commemoracions al voltant de la figura i l'obra de Joan Fuster han estat més aviat discretes. Hi ha hagut algun número monogràfic de revistes culturals1, l'edició de la seua tesi de doctorat2, diversos actes minoritaris i voluntariosos i fins i tot una evocació literària del «falcó de Sueca»3. I poca cosa més. Sobretot han estat remarcables els silencis des del món de la política, especialment entre les files del nacionalisme «real», del sud i del nord de la Sénia4. Fuster quasi semblaria un Prat de la Riba del segle passat, més apte com a objecte d'erudició historiogràfica que com a estímul per a la reflexió política actual. I, tanmateix, no han deixat d'alçarse veus alertant dels perills de «canonitzar» l'assagista de Sueca5. En realitat, aquesta

www.editorialafers.com

1 A més del present monogràfic, L'Espill, 10 (2002), també ha dedicat un número especial a l'assagista.

2 J. FUSTER: Les Constitucions del convent de Sant Josep de València (segle XVI), Publicacions de la Universitat de València, València:2002.

3 J. M. MUÑOZ PUJOL: El falcó de Sueca, Edicions 62, Barcelona: 2002.

4 Aquest extrem ha estat destacat amb contundencia per J. ClVERA: «La canonización inexistente de Fuster», Levante (13-VII-2002).

5 Joan F Mira es lamentava de la practica inexistència de la commemoració pública de Joan Fuster, però alhora denunciava «els qui s'entesten a sacralitzar els seus escrits —no tots, és clar: només els que els convenen— com si ja foren paraula intocable de Déu»; J. F MlRA: «Paraules de J. F», El Temps (2/8-VII-2002), p. 98.

474

PAUVICIANO

maniobra preventiva resulta supèrflua: els thínk tanks del nacionalisme majoritari el que tracten precisament és de superar la cultura política de tradició fusteriana, que encara es considera massa arrelada entre les seues mateixes bases6. L'ombra de Fuster —s'ha dit— és allargada. Malgrat que la majoria de la producció assagística i periodística sobre el país, des de fa més de quinze anys, s'ha dedicat a qüestionar —i en casos extrems a satanitzar— d'una o d'altra manera les idees fusterianes, encara sembla que no n'hi ha prou. No és un balanç menyspreable per a un intel·lectual que no va entrar en la política convencional ni fou un especialista en allò que se'n diu «ciència política». Tal com ell mateix remarcava, els escrits sobre la qüestió nacional sols havien representat una part reduïda de la seua obra7, i encara motivada sovint per les urgències del debat civil, més que no pel desenvolupament sistemàtic d'un projecte intel·lectual8.

De fet, quan va haver de triar un llibre per a traduir-se i presentar-se al públic europeu no va ser Nosaltres, els valencians, sinó Diccionari per a ociosos, una de les seues obres més representatives com a assagista literari. Però malgrat tot, i potser malgrat Fuster mateix, els papers sobre la matèria nacional constitueixen les pàgines que, millor o pitjor llegides i enteses, l'han donat a conèixer —encara que sovint distorsionat— més enllà del cercle de lectors d'assaig, fins arribar a sectors socials relativament amplis.

La diversitat de registres temàtics de Fuster permet que puga tractar-se d'escindir l'assagista general o literari de l'ideològic o polític, a fi de salvar el primer com a clàssic mentre es considera superat el segon. L'obra de reflexió sobre el país —s'ha dit si fa no fa— és menor —i no sols en termes quantitatius— comparada amb els estudis d'història de la cultura i els escrits més literaris9. D'altres reconeixen el valor

www.editorialafers.com

6 En la redacció original de la ponència política debatuda en el II Congrés del Bloc Nacionalista Valencià, titulada «Un País per a tots» i coordinada per Vicent Flor, es propugnava «la redefinició de la cultura política del nacionalisme valencià», atès que «En els darrers anys, i malgrat l'aparició de nombroses propostes que van iniciar una reflexió al si de la tradició derivada de l'obra de Joan Fuster, aquesta no ha sigut capaç de fer front als nous reptes polítics i culturals». Pel que fa a Catalunya, les reflexions sobre el futur del catalanisme, tant les provinents de sectors convergents com socialistes, centrades en l'encaix a Espanya, no contemplen, més enllà dels tòpics, l'articulació constructiva del Principat amb el País Valencià; vegeu una ressenya crítica d'alguns d'aquests llibres a J. V BoiRA: «Uns quants llibres recents sobre catalanisme», L'Espill, 8/9, 2001, pp. 177-182.

7 En una conversa de 1979 deia: «he escrit un deu, posa un quinze per cent, sobre el país, només; i la resta fins al cent sobre moltes coses. Quan algú ve cara a mi, jo sóc l'autor del deu o el quinze per cent. La resta queda exclosa.» J. BLASCO: Joan Fuster: converses filosòfiques, Tres i Quatre, València: 2002, p. 123.

8 Parlant del seu paper com a referent cívic, en 1992, poc abans de morir, admetia que «m'he vist obligat a escriure massa coses quejo, pel meu interès intel·lectual o per la meua curiositat, no hauria escrit mai»; T MOLLA: Joan Fuster: converses inacabades, Tàndem, València:1992,p. 37.

9 Sense arribar tan lluny, alguns autors limitarien el Fuster «clàssic» als anys cinquanta i seixanta, deixant de banda, com a caducs, els escrits d'intervenció política de la transició; vegeu F ARCHILÉS: «Per què llegir els clàssics? Per què llegir Joan Fuster?», Avui (1-II-2001).

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

475

cívic de l'assagista, però el circumscriuen als moments de penúria intel·lectual i moral del franquisme, quan el valencianisme tenia un pols imperceptible i, massa sovint, tendia a confondre's amb el regionalisme autosatisfet i inoperant tolerat pel règim. Llavors —diuen— els escrits de Fuster van ser una provocació positiva, un revulsiu necessari per a reactivar la qüestió nacional, però les seues propostes catalanistes havien de resultar forçosament inviables10. Amb l'inici de la transició i la duresa de les baquetes de la realitat —segons aquesta interpretació—, les idees polítiques fusterianes, començant pels Països Catalans, deixaven de ser un estímul per a esdevenir un entrebanc, una «utopia prescindible», que calia arraconar en favor de posicions més realistes i pragmàtiques si es volia «fer política»11.

Per uns motius o altres, en determinats sectors del nacionalisme valencià, s'ha decidit que l'ideari nacional de Joan Fuster i la seua incidència pública és fruit d'un moment molt concret de la història del País Valencià, una mena de desviació desafortunada de la tradició valencianista, un parèntesi queja és hora de tancar. Això és el que més o menys diuen els crítics des del cantó del nacionalisme, pràcticament tots fills desencantáis de Fuster, perquè des de l'altra vora, la de l'espanyolisme més desacomplexat, el de la dreta més grollera, el rebuig de les idees fusterianes no ha necessitat tantes subtileses: senzillament era un separatista, un renegat, un traïdor, un nazi o un comunista, segons convingués12. Recentment, amb l'adopció retòrica del «patriotisme constitucional» i dels valors liberals, la dreta local s'ha vist legitimada per a difamar el projecte

www.editorialafers.com

10 A propòsit d'un debat sobre l'abandó per part del nacionalisme polític majoritari de les tesis fusterianes, l'escriptor Joan Garí afirmava que Fuster, «Enlluernat per Barcelona —i com podria ser d'una altra manera no enlluernar-s'hi, de València estant!—, volia despertar les restes de valencianitat genuïna per la via de la provocació. Fuster va fer bé, però molts dels fusterians no han estat a l'altura.» J. GARÍ: «Un vot de confiança per a la UPV», El Periòdic (gener 1997).

11 L'expressió pot atribuir-se a Joan F Mira, quan afirma: «I hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles»; J. F MlRA: Sobre la nació dels valencians, Tres i Quatre, València: 1997, p. 236. Cal remarcar, però, que el mateix autor hi afirma la conveniència de mantenir el projecte dels Països Catalans com a espai cultural. El problema és com pot aprofundir-se la comunitat cultural sense teixir lligams polítics, i en aquest sentit pot pensar-se raonablement que un catalanisme no tan «rigorós» continua sent una «utopia necessària» per a la supervivència del País Valencià com a col·lectivitat diferenciada.

Pel que fa a la voluntat de «fer política», és a dir, al gir pragmàtic del nacionalisme polític, s'ha de reconèixer que aquest llibre de Mira va constituir l'argument ideològic de fons per a justificar l'abandó (tàctic o estratègic) del projecte nacional dels Països Catalans per part de la Unitat del Poble Valencià en 1997. En una taula rodona recent en què participaren Alfons Cucó, Ramon Lapiedra, Pere Mayor, Vicent Soler i Pasqual Molla, sols aquest darrer, dirigent del corrent nacionalista d'Esquerra Unida del País Valencià, es va mostrar partidari dels Països Catalans com a projecte polític, encara que fos a llarg termini i de manera molt matisada; vegeu-ne les intervencions a Quin espai nacional? quin espai polític?, Quaderns d'Orientació Valencianista, València: 2001.

476

PAUVICIANO

nacional dels Països Catalans titllant-lo de fonamentalista —cosa de «talibans»— i relacionant-lo amb la violència ètnica i el terrorisme13. I no sols la dreta: certa esquerra «no nacionalista» hi veu també els gèrmens de l'exclusió i del fanatisme «etnicista»14.

A diferència d'altres «catalanistes» ja desapareguts, cap a Fuster no s'ha fet el menor gest de reconciliació pública, segurament perquè, malgrat els seus mèrits literaris, se suposa que menyspreava la cultura valenciana en «subordinar-la» a la catalana15. Així doncs, alguna cosa hi deu haver en la nació de Fuster que resulta tan incòmode, que suscita reticències o atacs dels nacionalistes espanyols —constitucionals i preconstitucionals— i, també, dels nacionalistes que promouen la construcció de la «nació valenciana».

De la llengua a la nació «La nostra llengua és la nostra pàtria», va arribar a afirmar Fuster en alguna ocasió16.

Malgrat que no li agradava parlar de pàtries ni dels sentiments inflamats que inspiren, 12

www.editorialafers.com

És conegut l'article de premsa del prohom franquista Diego Sevilla Andrés l'any 1962 en què acusa Fuster —sense esmentar-lo— d'haver creat un moviment separatista i al servei del capital català. L'assagista replicà que «la imagen de un 'separatista-nazi-comunista-alservicio-de-la-plutocracia barcelonesa' [és] auténticamente sensacional: un monstruo de barraca de feria política, acerca de cuya existencia quiero expresar mi más explícito y divertido escepticismo»; vegeu F. de E BURGUERA: ES més senzill encara: digueu-li Espanya, Tres i Quatre, València: 1991, pp^ 126-132, i, més recentment, l'estudi d'A. Cucó: Roig i blau. La transició democràtica valenciana, Tàndem, València:2002, pp. 31-32. Curiosament, unantifusterià (polític) obsessiu com Vicent Martí ha acusat l'assagista d'haver estat còmplice (intel·lectual) dels crims del comunisme soviètic, vegeu «Zones d'ombra», Levante (2-VII-2002), on atribueix a Fuster «una escandalosa defensa de l'ocupació de Txecoslovàquia pels tancs de l'imperi totalitari rus».

13 Aquesta hostilitat contra el fusterianisme —és a dir, el «catalanisme»— ha tingut com a blanc obsessiu Acció Cultural del País Valencià i d'altres institucions i iniciatives relacionades.

Val a dir que, malgrat el seu caràcter polèmic, aquest nacionalisme «cultural» i el moviment per l'Escola Valenciana —la principal organització de masses valencianista—, a hores d'ara tenen major capacitat de mobilització social que no els partits polítics nacionalistes.

14 Vegeu una desqualificació intel·lectual i política del «paradigma fusteria», des de l'àmbit de la sociologia acadèmica, a E J. BENEYTO: El asociacionismo empresarial como factor de modernización. El caso valenciano (1977-1997), Publicacions de la Universitat de València, València: 2000, on es parla de <da ambición esencialista y omnicomprensiva de la populista historiografia de Fuster» (p. 123) i del «nacionalismo excluyante» que representa la proposta fusteriana (p.

124). Sorprenentment, en aquest llibre no es considera el paper —ben poc «modern»— que alguns empresaris significatius tingueren en l'anomenada «batalla de València». En aquesta línia de crítica del «paradigma fusteria», vegeu també J. FANIAGUA: «Un solo territorio y varias identidades. El trauma del nacionalismo valenciano», Historia Social, 40 (2001), pp. 115-136.

15 Aquest era l'argument d'un destacat dirigent «liberal» valencià, amb responsabilitats de govern, per a negar un mínim reconeixement oficial a Fuster.

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

477

aquesta idea de la nació de base lingüística era, certament, una de les seues escasses conviccions «decididament imprescindibles»17. Si hi afegim una altra definició contundent com «Dir-nos 'valencians', en definitiva, és la nostra manera de dir-nos 'catalans'»18, hi trobem sintetitzat en forma d'aforisme el nucli de la seua concepció de la nació dels valencians. No hi ha dubte que aquesta identificació entre llengua i nació és la constant que sustenta tota la seua reflexió sobre la qüestió nacional valenciana. Tampoc no pot dir-se que fos precisament una idea nova: des del romanticisme alemany fins a les definicions marxistes de la nació, el pensament europeu ha considerat el factor lingüístic com un element determinant de la identitat nacional19. No l'únic, però, ni sempre el més important. Això ja depèn dels casos i dels moments concrets. Quan Fuster parla de la nació i del nacionalisme —una altra paraula que li provoca moltes reticències— no ho fa en termes abstractes, com un estudiós científic del fenomen nacional, sinó que sol referir-se al cas que coneix i, sobretot, amb el qual està compromès: el del País Valencià i, en tant que valencià, el del conjunt dels Països Catalans. De fet, Fuster no és un teòric del nacionalisme, fins i tot es complau a subratllar —a vegades divertit— l'ambigüitat del concepte de nació i la multitud de definicions insatisfactòries que se n'han fet20. La seua visió del fet nacional valencià implica, tal com es desprèn de les dues afirmacions aforístiques, que hi ha una identitat —no necessàriament «nacional» en el sentit contemporani— que comença amb la colonització catalana del segle XIII i que es perpetua fins avui sobretot com a fet lingüístic: la llengua catalana és el tret permanent que dóna una identitat individualitzada als valencians desde la seua «acta de naixement» com a poble fins actualment21.

16

www.editorialafers.com

Citat per V PITARCH: «Opressió lingüística, opressió nacional», a Els valencians davant la qüestió nacional, Tres iQuatre, València: 1983, p. 16.

17 Així ho fa notar G. CALAFORRA: «Joan Fuster, sociolingüista?», a Aportacions terminològiques i interdisciplinars de 30 anys de sociolingüística valenciana (1962-1992), València, Estudis del Valencià Actual, 1995-1996, una reflexió crítica on es vincúlala «passió nacional» de Fuster al que es considera «essencialisme» de la seua idea de nació.

18 J. FUSTER: Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona:1989, p. 39 (la ed. 1962).

19 Vegeu, pel que fa al plantejament fusteria, V PITARCH: «Opressió lingüística...», cit., p.

16. En general, els moviments nacionals han passat almenys per una fase de reivindicació centrada en la llengua; vegeu M. HROCH: «La interpretació social de les reivindicacions lingüístiques», a La naturalesa de la nació, Afers/Publicacions de la Universitat de València, Catarroja-València:2001, pp. 69-101.

20 Sovint citava la frase que atribuïa a Eugeni d'Ors: «TV/ el Papa, ni Paul Valéry, ni usted ni yo sabernos lo que es una nación.» Vegeu la seua reflexió sobre el tema, tot just insinuada, a J. FUSTER: «Ara m'agradaria escriure...», a Punts de meditació, Tres iQuatre, València: 1985, pp.

156-159 (la publicació original del text és de 1982).

21 Potser cal recordar que aquesta «acta de naixement» és també la de la destrucció d'una societat i d'una implacable neteja ètnica; vegeu J. TORRÓ: El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), Publicacions de la Universitat de València/ Institut de Cultura Juan Gil-Albert, València-Alacant:1999. Ara bé, això no nega l'alteritat

478

PAUVICIANO

I, en segon lloc, que aquesta identitat —fins i tot en termes nacionals— és una realitat objectiva, independentment de la consciència col·lectiva o individual que se'n tinga. Tal com reconeixen fins i tot els crítics d'aquesta idea de nació, Fuster no afirma que en el passat el substrat ètnic o identitari basat en la llengua hagués tingut una dimensió pròpiament nacional22. N o parla dels Països Catalans com una nació realitzada en el passat, sinó com una proposta de futur, això sí, amb la llengua comuna com a element identitari determinant. Amb tot, la definició de la nació com un fet donat, exterior a l'individu, i la insistència a veure en la llengua un factor que defineix de manera permanent la identitat col·lectiva, han estat criticades com a concepcions «essencialistes»23.

Pot acceptar-se que en Nosaltres, els valencians —i en bona part dels seus escrits anteriors— hi «sura» un cert essencialisme ètnic24, si enteníem l'«essencialisme» com s'ha definit adés. Però aquesta mena d'«essencialisme» —si acceptàvem el ter-

www.editorialafers.com

del món islàmic local respecte als colons catalans que determinaren la identitat de la nova societat valenciana. Els intents, des d'un multiculturalisme una mica beat, per integrar els musulmans locals com uns valencians —o espanyols— més en la història del país han tingut poc d'èxit; vegeu M. BARCELÓ: «1898, a Espanya: segles abans i el dia després», L'Espill, 1 (1999), p. 142, i l'entrevista a Pierre Guichard, «D'al-Andalús al Magrib», El Contemporani, 20 (2000), p. 18. Amb tot, només recentment s'ha fet començar la narració històrica valenciana al segle XIII, amb la conquista i la colonització feudal catalana; vegeu la síntesi d'A. FuRIÓ: Història del País Valencià, IVEI, València:1995.

22 Així ho reconeix F. ARCHILÉS: «Ni carn ni peix...? Joan Fuster i la identitat nacional dels valencians», El Contemporani, 25 (2002), p. 71, en una intel·ligent crítica de les idees fusteria nes que, tanmateix, presenta una argumentació de fons —el rebuig dels Països Catalans com a projecte nacional pel seu caràcter essencialista— que no compartim. Vegeu també, en la mateixa línia, una síntesi històrica alternativa a la de Fuster a J. E. LÓPEZ I CAMPS (coord.): Temps de rebel·lió, Universitat de València, València: 2002, p. 35, on s'afirma que, malgrat el seu essencialisme lingüístic, «Fuster mai no va fer afirmacions historicistes de caire essencialista i mai no va escoltar veus ancestrals».

23 G. CALAFORRA: «Joan Fuster...», art. cit., afirma que «la visió fusteriana de la realitat nacional és bàsicament essencialista, presentada com un fet exterior a l'individu». F ARCHILÉS: «Ni car ni peix...?», art. cit., p. 72, considera que, des dels anys cinquanta i també després, Fuster va mantenir «una concepció de la nació de caire comunitarista (en què la identitat individual queda inexorablement vinculada a la comunitat orgànica, i definida per la seua pertinença) potser arrossegada des d'uns orígens ideològicament tradicionalistes, i essencialista, basada en la llengua».

24 En una reivindicació de les idees fusterianes, A. FuRIÓ: «La vigència d'un llegat», L'Espill, 10 (2002), p. 16, afirma que Fuster va abandonar «l'essencialisme 'etnicista' que sura en Nosaltres —la catalanitat bàsica del país, per raons fonamentalment lingüístiques i culturals, i al marge de la consciència o la voluntat dels mateixos habitants— per un major protagonisme de la consciència i l'acció socials, de les decisions polítiques individuals». Alhora l'autor recorda, com ha remarcat Anthony D. Smith, que «també les nacions 'polítiques' sustenten sobre fonaments ètnics, que els components ètnics i cívics són interdependents».

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

479

me— seria molt diferent del que vincula una llengua a un caràcter nacional, a una psicologia col·lectiva immutable al llarg dels segles. Es cert que en l'extensa obra fusteriana poden trobar-se referències al caràcter col·lectiu dels valencians —normalment en clau negativa—, però aquests trets no es desprenen directament d'un fet psicolingüístic, sinó més aviat sociolingüístic. No és la llengua catalana en ella mateixa el que condicionales actituds col·lectives, sinó la pràctica social i l'experiència històrica lligada als seus usos i a les solidaritats i conflictes que ha generat. «Al capdavall, la unitat lingüística sempre és correlació d'una altra unitat subjacent, fet de societat viva o d'inèrcies no derogades.»25 En aquest sentit, la identitat de base lingüística potser té més trets «existencialistes» o «historie is tes» que no estrictament «essencialistes». Una cosa, doncs, és afirmar que la llengua ha estat el marcador bàsic de la identitat diferenciada i una altra —que Fuster no planteja— és que la llengua determine la psicologia col·lectiva d'un grup ètnic o nacional. Allò que Fuster afirma clarament, tanmateix, és que en el cas català la llengua ha esdevingut el factor més important de la nacionalitat: «jo sempre he confessat, això sí, que nosaltres, ací, tenim la llengua com a ingredient col·lectiu. I s'ha acabat.»26 No es tracta, doncs, d'una visió essencialista com la del nacionalisme de Herder i dels patriotes romàntics, que veien en la llengua la manifestació d'un Volksgeist, un esperit nacional abstracte i preexistent. Poc abans de la seua mort ho deia amb ironia: «essencialista, no. Per una senzilla raó: Déu Nostre Senyor, quan va fer el món, no va fer les nacions una per una. Per tant, les nacions són històriques, són formacions històriques.»27 La llengua, per a Fuster, delimita el nucli de la cultura nacional, que al capdavall és el que dóna contingut a la nació. De fet, en l'ideari fusteria la nació es contempla sobretot des de la perspectiva de la cultura i la llengua. L'assagista no se centra en les construccions polítiques concretes, en els models de ciutadania que van aparellats a les reflexions polítiques sobre la nació, sinó que ressegueix al llarg de la història els elements que configuren la identitat col·lectiva, que al País Valencià s'han reduït sobretot a la llengua pròpia i a la cultura que s'hi vehicula. No debades, el conflicte nacional s'ha expressat sota la forma de conflicte lingüístic. La nació catalana definida així no és una realitat monolítica. Encara que a l'hora de crear una cultura nacional critica durament els «regionalismes» i «particularismes» suïcides, en referir-se a la nació admet la seua diversitat, el pes de les històries particulars de cada territori: la nació catalana «és massa complicada per a ser commemorada 1' 11 de setembre»28.

Definida la nació d'aquesta manera objectiva, la conseqüència lògica és que els individus que comparteixen aquests trets ètnics —llengua i sistema de referències culturals—, en la mesura que són adquirits mitjançant la socialització al si d'una determinada comunitat, formen part de la nació catalana amb independència de la seua cons26

27 28

J. FUSTER: Nosaltres..., op. cit., p. 39.

T. MOLLA: Joan Fuster..., op. cit, p. 93.

Ibidern, p. 92.

J. FUSTER: «Ara m'agradaria escriure...», art. cit., p. 159. www.editorialafers.com

25

480

PAUVICIANO

ciència i de la seua voluntat. «Fins i tot els catalanòfobs valencians, en la mesura que se senten 'valencians', són 'catalans', nacionalment catalans.»29 O més concret: «Nacionalment, ¿per què havia de ser més català Pi i Margall que Blasco Ibáñez? Evidentment, Blasco no hauria admès que li diguessin 'català'. Però això és secundari.»30 Podria acceptar-se —i encara amb algunes reserves, si es va més enllà de la llengua— aquesta pertinença objectiva en el terreny de la comunitat etnocultural. Però si la nació no es redueix a un concepte taxonòmic cultural, sinó que es considera la seua dimensió pràctica, política, en l'àmbit de la ciutadania, poden formular-se severes objeccions, des del punt de vista democràtic, a aquesta definició objectiva de la pertinença nacional31. Però cal remarcar que Fuster, quan parla de la nació, no creua la ratlla de definir drets de ciutadania32. Es més, ja influït pel marxisme i amb l'experiència política de la transició, el seu discurs nacional —segurament sense modificarse en el fons— es fa més sensible als fets de consciència col·lectiva i a la voluntat política dels ciutadans. En 1982, en un dels seus darrers escrits públics, deia: «De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom és català, i molts no saben que ho són.

La majoria. I no saber que ho són, vol dir que no ho són? (...) ¿'Som una nació'?

Parlem-ne.»33 Aquesta invitació al diàleg, però, no suposava que, en termes d'identitat, Fuster hagués renunciat a la concepció cultural de la nació, però el seu sentit democràtic —i pragmàtic, potser— el duia a flexibilitzar el determinisme lingüístic. Poc abans, fent-se ressò del tema de la immigració, a la pregunta «¿Qui és català?», responia que «és català el qui parla català o, a tot estirar, el qui, sense parlar-lo, creu que ha canviat de 'nacionalitat', de 'societat', de 'món'.» I encara afegia que els immigrants «són irreversiblement 'catalans'. I ells ho saben. I més tard o més d'hora el català esdevindrà la seua llengua.» Així, «creure», «saber», tenir consciència en definitiva, esdevenia un element rellevant de la identitat nacional. En aquest sentit, l'accés 29

J. FUSTER: Veure el País Valencià, Destino, Barcelona: 1983, p. 32.

J. FUSTER: «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans», a Els valencians davant la qüestió nacional, Tres i Quatre, València: 1983, p. 52.

31 Val a dir que ja al principi del segle XX, Antoni Rovira i Virgili considerava la identificació entre ètnia i nacionalitat una mostra de «nacionalisme doctrinari». Pel que fa als Països Catalans, afirmava que «València i Mallorca són Catalunya: jo també ho crec. Mes si haguéssim de crear l'Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien formar cadascuna un Estat particular. I no hi hauria més remei que avenir-s'hi.» A. ROVIRA i VIRGILI: Nacionalisme i federalisme, Edicions 62, Barcelona: 1982, p. 46 (ed. orig. de 1917).

32 Amb tot, és just assenyalar elriscpa/ifitd'una nació definida a partir de termes exclusivament ètnics. En aquest sentit, s'ha plantejat la possibilitat de reduir el cens de votants d'una hipotètica consulta sobre l'autodeterminació a la comunitat catalanoparlant, excloent-ne la resta de ciutadans, com ha proposat J. GUIA: «El dret d'autodeterminació aplicat al cas català», El Temps, 942 (2/8-VII-2002), p. 17. Aquesta perillosa deriva, sense haver de rebutjar el projecte nacional dels Països Catalans, ha tingut una resposta oportuna i raonada de R. PLA: «L'autodeterminació dels Països Catalans», El Temps (16/22-VIL 2002).

33 J. FUSTER: «Ara m'agradaria escriure...», art. cit., p. 159. www.editorialafers.com

30

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

481

a la nació, en un acte de voluntat, podia deslligar-se —provisionalment— de la identitat lingüística, com succeeix quan Fuster es referia als «castellanoparlants que se'ns unesquen en una mateixa concepció nacional»34. Senzillament, considerava l'adopció de la llengua catalana com un fet normal en el procés d'integració nacional en la societat d'acollida, tal com passa en qualsevol país.

Però més enllà d'aquestes consideracions sobre la idea de nació de Fuster, cal remarcar que aquesta xoca frontalment amb la tradició del regionalisme valencià, que en definitiva era una forma d'encaix del País en la construcció de la nació espanyola. En primer lloc, l'assagista denuncia el mite del bilingüisme, que ha servit de coartada a la burgesia local i capes creixents de la població per a justificar la dimissió lingüística. En segon terme, la insistència en la llengua com a tret identitari condueix, retrospectivament, a l'afirmació dels orígens majoritàriament catalans del fet valencià, cosa que invalida el mite fundador —i distorsionador— de l'iberisme o laromanitat locals35. I finalment, l'afirmació nacional i cultural catalana, com a alternativa en peu d'igualtat a l'espanyola, trenca la possibilitat de la jerarquia d'usos lingüístics i de pertinences que permetia coexistir, des de la subordinació, una «patria chica» amb una Nació (espanyola), un dialecte —o una llengua vernacla— amb l'idioma oficial. I per si això no fos prou, l'adscripció nacional que reclama per als valencians és la catalana, la que des del naixement del nacionalisme espanyol ha jugat el paper de l'enemic interior, de l'«altre» que cal dominar i neutralitzar. Ara bé, aquesta ruptura amb bona part de la tradició regionalista era una arma de doble tall. D'una banda augmentava el caràcter conflictiu de la idea nacional de Fuster. Però en això no era necessàriament negatiu: dues propostes nacionals per a una mateixa població en un mateix territori necessàriament han de resultar conflictives, els dos processos de construcció nacional han d'entrar en competència, però això no significa que el contrast de pertinences no puga expressar-se de manera democràtica i civilitzada.

El problema, doncs, no és tant de radícalítat de la idea nacional com de qualitat del marc democràtic en què es manifesta. Aquesta ruptura amb l'ambigüitat regionalista —que en els anys seixanta i setanta tenia unes fortes connotacions conservadores i tradicionals— va tenir una eficàcia civil de gran transcendència per a la història del País. Es cert que la contundencia —i la modernitat— de la proposta de Fuster complicava les seues possibilitats per a la mobilització popular —de certs sectors del poble 34

J. FUSTER: Ara o mai, Tres i Quatre, València: 1981, pp. 51, 55 i 58 (ed. orig. 1980).

L'autoctonisme valencià, en el sentit de buscar l'origen ètnic en el passat ibèric local i restar importància a la colonització del segle XIII, sembla sobretot una tendència del segle XX i no tant deia Renaixença. Tot i així, cal assenyalar que l'autoctonisme històric no equivalia al secessionisme lingüístic: alguns autors afirmaven l'origen autòcton del parlar valencià, però consideraven que era la mateixa llengua que la catalana, formada simultàniament als dos costats de l'Ebre a partir d'un substrat ibèric comú; vegeu E VlCIANO: «Erudició i autoctonisme al País Valencià. La història eclesiàstica de Josep Sanchis Sivera (1920-1921)», Afers, 36 (2000), pp. 399-420. www.editorialafers.com

35

482

PAUVICIANO

valencià que s'identificaven amb els tòpics regionals—, però per damunt d'això va permetre de connectar el nacionalisme amb les noves fornades universitàries, de manera que la qüestió valenciana es lligava al futur, a la modernitat i a la voluntat de transformació social. Gràcies a l'ideari fusteria —i no sols al de tema nacional— la qüestió valenciana no va quedar reduïda a un afer casolà i folklòric, sinó que es va situar al centre del debat civil i polític. Una altra qüestió és la immaduresa de les forces socials i polítiques del «fusterianisme» i, sobretot, el poder aclaparador i la manca d'escrúpols del bloc reaccionari que donaria lloc al blaverisme36. Però quan es parla de la derrota de les idees nacionals de Fuster en l'arena política i al carrer, caldria veure quants moviments de construcció nacional —sense presència institucional, sense mitjans de comunicació de masses, sense suport econòmic i moral de sectors influents de la societat— han tingut tant d'èxit com el «catalanisme» valencià.

Però els avanços en la societat civil i la impregnació d'altres partits d'esquerra, de tradició aliena al valencianisme, no són suficients, evidentment. Un procés de construcció nacional ha de tenir un referent polític. I aquesta feblesa del nacionalisme polític exigia una explicació, que alguns van anar a buscar en l'arrel del plantejament fusteria.

Les revisions de Fuster i el seu rerefons Les crítiques que des de mitjan anys vuitanta s'han adreçat a l'ideari nacional de Fuster són diferents de les primeres desqualificacions que va rebre arran de la publicació de Nosaltres, els valencíansi, especialment, d'El País Valenciano. Llavors els atacs provenien de l'espanyolisme més intransigent, d'un franquisme sociològic i polític que es resistia a desaparèixer, i de la reacció d'un valencianisme conservador i tradicionalista que es veia superat per la ràpida evolució de la societat local i l'emergència d'una nova intel·lectualitat de major preparació i més activa37. Fuster serà, així, el separatista i el traïdor, però el pseudovalencianisme regionalista hagué de respondre al repte dels Països Catalans invertint l'argumentació de Fuster, però sense qüestionar-ne els mecanismes: la llengua determina la nació, però la nació valenciana és diferent de la catalana perquè el valencià és una llengua diferent del català. El secessionisme lingüístic, doncs, era l'afirmació retòrica d'una nació valenciana, retòrica perquè —tret d'algunes minories aïllades— el blaverisme no anà més enllà del regionalisme de sempre, però expressat ara amb crispació i violència38. Durant els anys vuitanta 36

www.editorialafers.com

Sobre les mancances de la transició valenciana i les repercussions que encara s'arrosseguen, vegeu l'evocació, de referents viscuts, de F. de P. BuRGUERA: Es més senzill..., op. cit., i l'estudi més detallat d'A. Cucó: Roig i blau..., op. cit. Des de la perspectiva dels mitjans de comunicació, són interessants les reflexions d'A. BELTRAN: Els temps moderns. Societat valenciana i cultura de masses al segle XX, Tàndem, València:2002, pp. 209-220.

37 Vegeu, entre d'altres, F. de E BURGUERA: Es més senzill..., op. cit, pp. 116-136 i 149-191.

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

483

i noranta del segle passat, en canvi, les crítiques del projecte nacional fusteria eren veritables revisions, que provenien de les files deis fusterians frustrats políticament i ben aviat penedits ideològicament. El rerefons en què es produïa aquesta revisió de l'anomenada «ortodòxia fusteriana», a càrrec del que es coneixeria com a «tercera via», era l'èxit electoral dels nacionalismes o regionalismes conservadors: Convergència i Unió al Principat i Unió Valenciana, amb totes les seues diferències, al País Valencià39. Els crítics de Fuster es veien enlluernats per l'empenta política del blaverisme i el fracàs del nacionalisme esquerrà. En un context intel·lectual mundial en què entraven en crisi les certeses de l'esquerra i en què la postmodernitat servia d'excusa per al pragmatisme i el cinisme més descarnáis, els ideòlegs de la tercera via es remuntaren a les fonts del pensament nacional «catalanista» per a trobar el diagnòstic de les limitacions del nacionalisme polític. Fuster era culpable de tots els excessos: un discurs massa intel·lectual, massa crític, massa d'esquerra, en definitiva. Aquest revi sionisme, doncs, tenia un profund caràcter conservador, era una mena de revenja contra totes les ideologies emancipadores que havien confluït en el nacionalisme «catalanista». La solució era construir un valencianisme poc agressiu, que revalorava els mites regionalistes i es desmarcava políticament de l'espai de l'esquerra40. En la seua re interpretació de la història, es remarcava l'hibridisme fundacional del País i la rapidesa de l'aparició d'una identitat valenciana oposada a la catalana. Es rehabilitava el bilingüisme valencià i, òbviament sense passar el límit del reconeixement de la unitat lingüística, es buidava de qualsevol operativitat nacional, per a reclamar una 38

www.editorialafers.com

El mateix Fuster, que en alguns moments podia veure aspectes positius en la reivindicació de la «llengua valenciana» feta pels (escassos) blavers sincers, no dubtava a denunciar el rerefons feixista de la violència anticatalanista i de l'ambient moral que la feia possible: «I entre les complicitats, sume les complicitats morals: les de tots aquells qui, en el fons, han lamentat que les bombes de Sueca no hagen fet el dany que es proposaven fer. Són els qui volen ' extirpar el cáncer del pancatalanismd i' acuchillar no sé què (fàcil d'imaginar): vocabulari que revela fins a quin punt és prima la capa de 'democràcia' amb què tracten de dissimular el seu feixisme originari.» J. FUSTER: «I mai més ben dit, això», a Punts de meditació..., op. cit, p. 112 (ed.orig.de 1981).

39 Eduard Mira, coautor amb Damià Molla del llibre que obria la «tercera via» {De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València: 1986) ho expressava així: «ei nacionalismo necesita a lizondos»; E. MlRA: Las Provincias (10-II-1987). Aquesta revisió de Fuster es prolongaria amb V FRANCH et al.: Document88. Destinat (sobretot) a nacionalistes, Tres i Quatre, València: 1988, i ja des d'una altra perspectiva, la del postblaverisme, amb els pamflets de l'anomenada Joventut Valencianista.

40 Sobre el significat ideològic de la «tercera via», vegeu, entre d'altres, el documentat assaig de V BELLO: La pesta blava, Tres i Quatre, València: 1988, pp. 193-215, on es qualifica de «neoblaverisme». Vegeu també T MOLLA: La utopia necessària (nacionalisme i societat civil), Bromera, Alzira: 1994, pp. 152-166. Sobre la interpretació distorsionada de l'anomenada «batalla de València» que s'ha fet des de la «tercera via», amb la intenció de desqualificar les idees fusterianes, vegeu E VlCIANO: «La batalla imaginada. Una relectura ideològica del passat», L'Espill, 5 (2000), pp. 5-24.

484

PAUVICIANO

«regionalització» de la llengua paral·lela a la reducció de les fronteres de la nació a l'espai autonòmic vigent41. Aquest valencianisme «políticament correcte» i conservador —o «centrista», si es vol— podria haver servit per a dotar la dreta menys barroera d'un discurs polític capaç de bastir ponts amb el del nacionalisme. Però el cas és que ha anat penetrant en sectors importants del nacionalisme, mentre que la dreta no s'ha mogut pràcticament dels seus postulats anticatalanistes. En lloc de servir per a civilitzar el blaverisme i crear un marc de mínims compartits per tothom, sense anul·lar l'especincitat de les propostes nacionals en competència, la tercera via ha servit per a minar les posicions ideològiques del nacionalisme polític, per apartar-lo de la resta de forces de l'esquerra i, en la mesura que dissol el seu missatge «catalanista» i crític, podria posar-lo en perill de ser satel·litzat pel regionalisme conservador42.

A la fi dels anys noranta, se sumava una nova onada revisionista de les idees de Fuster, també sorgida dels medis vale ne ian is tes, però ara en un clima intel·lectual dominat per la satanització del nacionalisme, sobretot de les idees de nació basades en característiques ètniques com la llengua i la cultura43. El context local, però, continuaria sent el mateix: els límits electorals que troba el nacionalisme polític per a convertir-se en una força parlamentària. Encara que en molts aspectes les dues revisions se superposen, aquesta darrera no critica el suposat intel·lectualisme de Fuster, sinó que indaga en el seu pensament nacional per a desconstruir-lo i traure a la llum les seues insuficiències intel·lectuals. El que es critica sobretot és la qualitat del raonament fusteria i no la seua dificultat de generar emocions populistes, com es feia des de la tercera via. En definitiva, es denuncia com a «essencialista» el plantejament nacional dels Països Catalans, en el sentit que una comunitat de llengua no ha de determinar una identitat nacional44. La proposta alternativa és la nació cívica, que no ha de basar-se en una llengua i una cultura determinada sinó en la voluntat dels ciutadans de viure en un territori amb uns mateixos valors i unes mateixes lleis45.

41

La proposta de models de denominació i de normativa particulars per al parlar valencià, com a precedent directe de la polèmica Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja es troben a R. COMPANY: «De impura denominatione», a V FRANCH et al: Document 88..., op. cit, pp. 239374. En certa manera, aquests plantejaments han tingut continuïtat en la proposta d'A. SARA-

www.editorialafers.com

GOSSÀ: El valencià del futur. Una contribució ideológica, Alambor, Benicarló:2000.

42 En certa manera, aquest riseja havia estat denunciat àcidament per Fuster en un article rarament premonitori, però aleshores adreçat contra l'esquerra parlamentària claudicant: «Les 'terceres vies'», Notes d'un desficiós, Almudín, València: 1980, p. 40 (ed. orig. 1979).

43 Vegeu una crítica d'aquest «pensament únic» i de com l'utilitza el nacionalisme espanyol en el monogràfic sobre «Neonacionalisme espanyol» de L'Espill, 3 (1999), amb contribucions de J. S. Pérez Garzón, J. I. Lacasta-Zabalza, C. Nogueira, R. Cotarelo, J. F Mira i J. Ramoneda.

44 Vegeu F ARCHILÉS: «Ni carn ni peix...?», art. cit.

45 Així, cal plantejar «una proposta no directament lingüística, sinó de ciutadania lligada a la salvaguarda del territori (i, per descomptat, no de ciutadania indiferenciada, sinó basada en la preservació de la diversitat cultural)», segons J. E. LÓPEZ I CAMPS (coord.): Temps de..., op. cit, p. 41.

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

485

Seria la versió valenciana del «patriotisme constitucional», però sense Constitució, amb Estatut. El problema d'aquest plantejament és que tota nació necessita un mínim d'identitat cultural i lingüística, en definitiva, una mínim d'«etnicitat» compartida46. Una nació basada purament en el dret i els valors democràtics universals en l'esfera pública i un multiculturalisme radical en la privada resulta difícil d'imaginar.

No hi ha nacions amb una etnicitat zero: això sí que és una utopia prescindible. I més difícil encara és basar un moviment nacionalista reivindicatiu, en el marc d'un Estat relativament modernitzat i formalment democràtic com Espanya, apel·lant a la defensa dels interessos d'un territori, sense cap contingut identitari fort. Ara bé, els valencians se senten espanyols —i segons la visió del nacionalisme cívic, per tant, «són» espanyols— i és dubtós que deixen de ser-ho, que canvien de nació, per a obtenir millores econòmiques o mediambientals. Es la vella història de la reivindicació anticentralista, que no passa de generar un regionalisme pidolaire. La qüestió, en aquestes circumstàncies, és com fonamentar l'especificitat col·lectiva. S'hi presenten dues possibilitats: propugnar una ciutadania clarament diferenciada de la nació «oficial» (independentisme o sobiranisme fort) o reivindicar una identitat cultural (ètnica, si es vol) amb contingut nacional. Aquesta darrera és rebutjada com a essencialistapels crítics de Fuster, però tampoc no es preconitza el sobiranisme, que es considera anacrònic en l'època de la globalització i del multiculturalisme i, en un sentit més pragmàtic, massa conflictiu i allunyat de la realitat espanyolitzada dels possibles electors valencians. Així, s'apel·la a conceptes vagues com el «mestissatge» i els «models d'adscripció nacional múltiples» (Europa, Espanya, País Valencià), que potser no es diferencien gaire del discurs «autonomista» dominant47.

La definició estrictament cívica de l'adscripció nacional presenta una paradoxa: seria possible que en la «nació valenciana» del segle XXI la llengua catalana quedés arraconada en illots rurals, mentre que les ciutats estarien totalment castellanitzades, envoltades de barris obrers on només se sentiria parlar àrab i romanès. Aquesta perspectiva, que teòricament no compromet el caràcter cívic i multicultural de la nació, tanmateix no resulta acceptable per als nacionalistes valencians, per més contraris que siguen a l'essencialisme lingüístic. Com diria Fuster, només podria acceptarse com a «natural» aquest canvi «sociocultural» si es contemplava des del punt de 46

www.editorialafers.com

Convé diferenciar entre l'« ètnic is me», que seria una forma excloent d'etnocentrisme, i 1'«etnicitat» o els trets ètnics d'una nació plenament democràtica; G. BoLJCHARD: La nation québécoise au futur et au passé, VLB Editeur, Montreal: 1999, pp. 20-30. Hi ha en premsa una edició catalana amb el títol El Quebec: passat i present, Catarroja-València, Afers/Publicacions de la Universitat de València.

47 Aquestes idees s'han concretat en les propostes del nacionalisme polític majoritari; vegeu V FLOR (coord.): «Un país per atots»..., cit. Cal remarcar que la compatibilitat de pertinences nacionals i una certa reivindicació del sentiment regional contrasten amb la contundencia amb què el País Valencià es definia des del «valencianisme nacional» com a única nació política, com a «àmbit suprem de lleialtat».

486

PAUVICIANO

vista de Sírius. Així, es considera que el «grup d'origen valencià» —quasi estaríem temptats de llegir: els «valencians ètnics»— és «un element fonamental de la nostra societat. Fer abstracció d'aquest fet és oblidar laraó de ser d'aquesta entitat política.»48 D'aquesta manera es reconeix que, malgrat tot el discurs sobre el nacionalisme cívic i multicultural, la identitat col- lectiva dels valencians necessita, com a tret definidor, el «grup valencià d'origen», és a dir, un llindar d'etnicitat que segurament té en la llengua catalana el seu element més característic. De fet, fins i tot les propostes nacionals que es consideren «postnacionalistes» exigeixen uns ingredients ètnics mínims per garantir la cohesió social, entre ells una llengua compartida i una memòria històrica comuna49. Si, partint d'una concepció de la nació eminentment política, cal reconèixer la necessitat d'una etnicitat compartida, també és cert que la idea d'una nació exclusivament ètnica resulta plena d'incerteses i de derives excloents.

L'avantatge de la llengua és que constitueix un marcador ètnic d'intensitat molt més baixa que la religió o que determinats costums i tradicions, és fàcilment accessible i no exclou l'ús d'altres llengües i la pertinença a d'altres comunitats lingüístiques diferents de la definida com a nacional. Es més, una nació de base lingüística com la de Fuster, en el moment d'afrontar el repte dels immigrants, es remet a models d'integració «republicana» com el francès50.

Al capdavall, en un món en què les identitats es fan més complexes i menys excloents, on els poders i les formes de pertinença tendeixen a perdre el seu referent territorial únic5', les llengües tornen a guanyar capacitat per a crear identitat potencialment nacional52. Evidentment, no és el cas de les grans llengües parlades per 48

Ibidem.

Vegeu les reflexions recollides a N. BlLBENY i À. PES (eds.): El nou catalanisme, Ariel, Barcelona: 2001.

50 Inversament, alguns autors han remarcat de França, el paradigma de la nació cívica, que ha generat una identitat cultural (pràcticament una etnicitat) tan compacta o més que la d'alguns nacionalismes de base etnolingüística; G. BoLJCHARD: La nation québecoise op. cit, pp. 38-42.

51 La multiplicitat d'identitats a què es referia el valencianisme cívic no hauria d'excloure els Països Catalans, entesos com una comunitat cultural que necessita articulacions polítiques per a perpetuar-se, ni deslegitimar-los com a projecte nacional si es propugnen des del respecte a la igualtat dels ciutadans i a les seues decisions. Un exemple, encara que podríem dir que «flàccid» —reduït a la gestió econòmica—, de la consideració dels Països Catalans com un dels marcs de la «interdependència» de Catalunya, a X. RuBERT DE VENTÓS: Catalunya: de la identitat a la independència, Empúries, Barcelona: 1999.

52 Segons Manuel Castells, <da lengua, sobre todo tan plenamente desarrollada, es un atributo fundamental de autorreconocimiento y para el establecimiento de una frontera nacional invisible menos arbitraria que la territorialidad y menos exclusiva que la etnicidad»; M. CASTELLS: La era de la información: economía sociedad y cultura, Alianza Editorial, Madrid:1997-1998, vol. II, p. 75, citat per J. M. TRESSERRAS: «El capitalisme reestructurat: l'era de la informació segons Manuel Castells», L'Espill, 3 (1999), p. 155. Aquesta distinció entre llengua i etnicitat podria tenir desenvolupaments interessants. www.editorialafers.com

49

SOBRE LA NACIÓ DE FUSTER

487

www.editorialafers.com

centenars de milions de persones, en països escampats per tots els continents, sinó el de llengües d'abast més reduït —com el català— que, a més a més, estan amenaçades de desaparició. Entre territoris petits, amb continuïtat espacial, que tenen la mateixa llengua com a element central de la seua identitat, és molt probable que la nova dinàmica mundial afavoresca processos de construcció comunitària i, possiblement, amb lectura nacional. En aquest sentit, una vegada «traduïda» a les condicions intel·lectuals i culturals del segle XXI, la nació de Fuster es presenta a mig camí entre el model descarnat de la nació cívica —una pura il·lusió de l'esperit— i les ambigüitats i els perills de la nació estrictament ètnica. El nucli de la proposta fusteriana és una comunitat nacional, integradora i oberta a totes les aportacions, que té en la llengua catalana —com a primera, segona o tercera llengua dels ciutadans— l'ingredient mínim d'identitat (i pràcticament «no ètnic») que resulta imprescindible per a la cohesió social d'un país.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

VICENT PITARCH Institut d'Estudis Catalans

Joan Fuster, d'esquena als polítics

Si fèiem la prova d'inventariar les etiquetes que porta penjades l'homenàs de Sueca n'obtindríem segurament un resultat suggeridor, potser desconcertant: assagista, escèptic, militant del racionalisme, volterià, dissenyador del catalanisme, moralista, lector voraç, humanista, líder civil, articulista, crític literari, historiador de la cultura, poeta... i, encara, «xarrador empedreït, culturalment polifacètic» (Molla 1992, pp.

16-19). La llista podria allargar-se considerablement. Josep Pla, d'un sol tret, li n'adjudicava tres, d'etiquetes: «vós sou un escriptor, un crític, un historiador», i tot d'una arrodonia el diagnòstic: «Però al meu entendre sou sobretot un polític» (Pérez Moragonl997, p. 116).

En qualsevol cas, a través de la biografia personal i dels escrits de Joan Fuster podem resseguir el prototipus de polític valencià que ell s'havia anat bastint i que alhora considerava com un dels dèficits clamorosos que entrebancaven la marxa del país vers la normalitat. Per cert, em plantege, en aquesta contribució a mantenir encesa la flama de l'ensenyança del Mestre, de traçar el perfil de model de polític que Fuster dissenyà i, en concret, m'agradaria de posar-hi en relleu els trets que haurien de marcar la identitat del polític valencià i que, per cert, els nostres representants en aquest ofici no acaben d'assumir.

El perfil ideològic

www.editorialafers.com

Precisament la condició de polític amb què Pla exemplificava el tarannà de Fuster era la condició que aquest percebia com a menys grata. I m'avance a aconsellar que

490

VICENT PITARCH

tinguem en compte les reticències inicials amb què es captenia envers l'ofici dels qui es dediquen a la política. De fet, refusà en termes oberts de ser incrustat dins la colla, la «fauna», dels polítics: «En tot cas jo no tinc la fusta de 'polític'».

Davant d'una tal eventualitat, Fuster més aviat es considerava liberal, escèptic i, convé no oblidar-ho, profundament apassionat pel seu país, amb el qual mantingué una «meditació» permanent, perquè allò que l'obsedia «és el tema del meu poble».

Amb una insistència sostinguda s'autoproclamava ciutadà nacional, una percepció —remarcada ací mitjançant la cursiva— que emfasitzava la seua aversió oberta a tota mena de nacionalismes. Al capdavall, el seu perfil ideològic queda acceptablement definit en el retrat amb què es presentava davant els lectors de Qué y dónde: «Jo només sóc un intel·lectual de poble, considerablement tímid, descarat en rares ocasions, inclinat a la cosa erudita, antimetafísic, i anticlerical —de tots els cleros possibles, i no solament del professional—, i antinacionalista.»

Això és: antimetafísic, anticlerical i antinacionalista. Ja ho veieu, se sentia, doncs, a gust entre les alternatives morals que comparteixen una desconfiança vigilant i sistemàtica davant l'ordre establert i, en conseqüència, s'autoreconeixen com a propostes situades al marge del sistema o, si es prefereix, obertament antí. En definitiva, Fuster és un ciutadà antisistema. I és així que ens expliquem el seu escepticisme i, per extensió, la seua reticència envers els polítics. De tota manera, el seu és un escepticisme matisat precisament pel sedàs de la seua consciència intensa de ser valencià, de la qual emergeix, més que no pas un compromís cívic per tota la vida, un autèntic imperatiu ètic. Ben clara que ressona ací aquella coneguda proclama que qualsevol lector de l'obra fusteriana sap situar tot d'una entre les primeres pàgines de Nosaltres, els valencians: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi.»

I bé, la representació d'un escèptic abraçat a un compromís pot fer l'efecte d'una contradicció clamorosa. No ho és pas en el cas de Fuster, l'escepticisme del qual no té res de gratuït ni de paralitzant. Es simplement el producte immediat de la seua reflexió crítica i alhoraresponsable sobre el volum de tòpics i prejudicis que enterboleixen el panorama ideològic dominant, davant el qual l'única eixida viable, assenyada, és la coneguda consigna d'aquest creador genial d'aforismes: «Conviccions se n'han de tenir, però poques: les estrictament necessàries per a anar pel món.» En aquest sentit, Fuster és qualsevol altra cosa que un «passota», el terme que circulava amb profusió als anys setanta, fins al punt que va escolar-se entre la terminologia fusteriana: «La meua tendència a cagar-me en la mare que els ha parit, als parlamentaris i als extraparlamentaris, ¿no serà un 'passotisme' suïcida?... Potser sí, però em negué a creure-ho. La 'militància', en les mediocres ofertes que ens proporcionen els partits parlamentaris i les excrescències no parlamentàries, no és una alternativa.»

www.editorialafers.com

Així doncs, és ben lluny de Fuster qualsevol mena d'apatia envers la realitat social.

Es tractava més aviat d'unavisió personal radicalment intransigent que el feia situar-

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

491

se sovint al marge del sistema. I aleshores esdevenia un fustigador implacable de la irracionalitat, una activitat que va desenvolupar sense treva ni condescendències.

De fet, no hi hagué «autoritat» ni «doctrina» que pogués estalviar-se del rigor de les anàlisis fusterianes. Considere, per cert, que entre les insídies que Fuster va atacar amb una acritud més decidida hauríem de situar la colla de fal·làcies que la cultura del nostre entorn ha anat ordint al voltant del fenomen conegut, i demonitzat, com a «nacionalista». La seua independència ideològica, unida al seu escepticisme radical, li permeteren disposar d'una llibertat de judici que ben sovint resulta colpidora. En efecte, mai no va mossegar-se la llengua si considerava que havia de manifestar-se contra els mites posats en circulació —qualsevol que en fos el promotor—, i a fe que hi escometia amb més coratge si era l'esquerra, especialment una patum de l'esquerra ritual, qui hi actuava d'oficiant principal. Una bona perla d'aquest mostrari, pot constituir-la el diagnòstic següent: «La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal (...). Si un dia els Carrillos, els Felipes —incloent-hi els venerables 'felipes', amb minúscula, que passaren per la presó—, i els trostkos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre's del nacionalisme que han mamat de la 'classe dominant' el futur començarà a ser més fluid.» Definitivament, no hi ha intocables per al Fuster crític, el qual es manifesta, si convé, tan incontinent que més aviat pot encomanar la imatge d'un iconoclasta. Ben mirat, sovint s'expressava mitjançant judicis immisericordes, en concret en el seu combat personal i irreductible que menava contra els adversaris del seu poble, els quals passaven a engrossir el grup que identificava sota el pronom entre cometes «ells», el díctic que esdevingué un tret inconfusible de la prosa fusteriana. No em negareu que resulten tan agosarades com lúcides invectives d'aquesta mena: «Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències.»

www.editorialafers.com

Amb aquest caràcter insubornable, Fuster difícilment podia encaixar en cap de les plataformes, dels tinglados, que el sistema tenia disponibles per brindar-li. No sé si ha estat posat en relleu com calia l'elegància moral amb què va renunciar a participar en certes reunions d'altes instàncies de la cultura del país —que arribà a considerar ridícules—, malgrat que podien reportar-li unes gratificacions econòmiques, un subsidi substanciós, a la seua economia desvalguda.

Modelat mitjançant un pessic d'àcrata («qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses») i un altre d'escèptic, a Fuster li plau de reconèixer-se liberal. Un liberal, val a dir, que se sent atret pels valors ètics que reivindica l'esquerra i que, a l'hora d'analitzar certes realitats, hi recorre a pler a l'instrument teòric del marxisme. Fet i fet, el geni fusteria és un empelt encreuat de llibertari i marxista i, en tot cas, marcat amb un segell nítid de personalitat intransferible. El liberalisme fusteria, doncs, implica, per damunt de tot, la defensa a ultrança de les llibertats, d'individus i de pobles, així com també un respecte incondicional a la dimensió humana de les persones; per aquest cantó, el seu liberalisme constitueix un

492

VICENT PITARCH

repte personal per assolir la independència de criteri i de conducta. D'altra banda, aquest zel per la pròpia autonomia personal —això és, la dimensió liberal fusteriana— havia de suscitar les incompatibilitats corresponents en una persona sensible a les adversitats històriques que afecten la mateixa societat, tal com va observar oportunament Vicent Ventura en remarcar la condició de «liberal després de Marx, és a dir, liberal d'alguna manera marxià» i alhora «la inevitable contradicció de la vida d'un Fuster que mai no voldria considerar-se militant de res» (Ventura 1980, p. 9).

Definitivament, l'escepticisme fusteria no condueix pas al derrotisme, sinó que més aviat troba el seu contrapès en l'energia vital que conserva el mateix país, i que per descomptat no va passar desapercebuda per al nostre autor. Hi ha una reflexió seua que és especialment oportuna en aquesta hora present, caracteritzada per l'impacte mundial dels fluxos migratoris. En efecte, recordem que Fuster considerava altament significativa «l'energia social, la fortalesa de 'poble' que hem sabut generar al llarg de la història davant d'un fenomen que ens ha marcat tant com, posem per cas, el de la 'reabsorció continuada d'immigrants'». L'observació no solament ofereix un plus d'interès que deriva de la seua actualitat, sinó que, a més, aquesta energia vital que mantenim com a poble retroalimenta l'estímul per un futur esperançador, precisament «quan podem acusarnos de tantes febleses». Al capdavall, l'escèptic que Fuster mai no deixà de ser tampoc no va arribar a estroncar la seua esperança profunda en el futur del seu poble, «de cara a un demà que tots —¿tots?— voldríem més net, més lliure, més actiu».

Intel·lectual o polític: un dilema fals?

www.editorialafers.com

Més amunt m'he permès d'adduir l'avaluació que Josep Pla feia de l'activitat de Fuster: «sou sobretot un polític». Val a dir que en aquest diagnòstic han insistit analistes de l'obra fusteriana, com ara Josep Iborra, Joan F. Mira, Francesc Pérez Moragon o Joan Borja i Sanz. Fou, en tot cas, una mena de polític singular —polític inorgànic— per tal com no devia la seua capacitat d'incidència social als recursos propis d'alguna plataforma política que tingués al darrere, sinó que l'autoritat fusteriana tenia les arrels precisament en la lucidesa de les anàlisis a les quals sotmetia la realitat social i en l'oportunitat de les reflexions de caire cívic amb què acudia, de manera sistemàtica, a socórrer el veïnat davant les perplexitats que experimentava. I és per aquest cantó que trobarem indissociables, mútuament complementàries, les dues facetes d'intel·lectual i politicen la vida i en l'obra d'un personatge com Fuster que esdevé, fet i fet, «un cas excepcional d'intel·lectual compromès amb la seua societat i el seu temps» (Molla 1999, p. 22). Precisament per això, «Fuster no ha estat només un intel·lectual d'inqüestionable vigor, sinó que ha estat l'intel·lectual de fora del sistema que més poder fàctic ha arribat a acumular al llarg de les últimes dècades», d'acord amb el diagnòstic de Rafael L. Ninyoles, que esmentava Toni Molla (1999, p. 23).

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

493

Es sabut que el veí del carrer Sant Josep, 10, veia de bon grat que se'l considerés el «solitari de Sueca», precisament perquè la seua era una soledat de portes obertes a la gernació d'amics, coneguts i admiradors que hi acudia, cada dia, a experimentar personalment els efectes que produïa una conversa captivadora i lucidíssima. Per descomptat, Fuster no tenia res de l'intel·lectual que es lliura a contemplar-se el melic, amb elucubracions metafísiques o deliris lírics. No sé si és per ací que convindria indagar les causes de la seuaprofunda aversió a la metafísica, o de la seua renúncia a conrear les pròpies habilitats de poeta, o la seua incapacitat per ordir una trama narrativa elemental... Ni metafísic, ni artista, el seu ofici el situa en l'activitat obsessiva d'indagar-se, com a via a la indagació sistemàtica de la realitat col·lectiva, en una operació que no es resol en la simple curiositat intel·lectual, sinó que rep l'estímul de conèixer aquesta realitat per l'imperatiu de transformar-la. Així doncs, el seu exercici mental interrelaciona amb el compromís amb la sort del país que li ha tocat.

Es aquesta la condició pròpia d'un intel·lectual, o més aviat la d'un polític? En la situació fusteriana, si més no, el plantejament disjuntiu esdevé un dilema fals.

En qualsevol cas, a causa de les exigències morals que ell mateix s'imposa en aquesta activitat, cal reconèixer que Fuster distava força —potser se situava als antípodes?— del polític convencional, que ell considera més aviat caigut en el descrèdit. «Es la 'política'. ¿Una estafa? Seria excessiva la qualificació.» Siga com siga, «la imatge que els 'polítics' parlamentaris donen és la d'un tongo idiota i capciós». Al mateix article en què havia deixat anar un judici tan corrosiu, «La dificultat de ser polític», hi anotava Fuster les cinc servituds amb què havia de carregar, segons ell, qui es decidís a «ser un 'polític' com Déu mana»: en primer lloc, «una sensibilitat coriàcia»; segonament, «un pragmatisme elevat»; a continuació, «fer un bloc solidari, còmplice i amistós» amb el conjunt de la classe política i per damunt de discrepàncies, atès que els polítics «són uns individus que ho aguanten tot, a condició de continuar en el càrrec»; la condició quarta implica ser un «poca-vergonya»; i finalment, els polítics han de dedicar temps i paciència a «les seues maniobres, generalment inútils o estèrils, fallides». Davant d'una tal perspectiva, la tria era clara: Fuster no tenia fusta de polític. I per tal que no l'hi confonguessen, reblava el clau: «M'espanta la possibilitat que em prenguen per 'polític'». De fet, de la mateixa manera que en certa ocasió el seu amic Josep Pla li havia detectat alguna vena de polític, en d'altres se n'havia desdit. «Ja m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: 'Vostè menja poc i és antipàtic: no podrà ser un bon polític'.»

www.editorialafers.com

Certament, com a integrants d'un col·lectiu social no podríem estalviar-nos del contacte amb la política, perquè tot allò que ens afecta n'és, de polític. Ara: si el tret diferencial que separa l'intel·lectual del polític, l'ha de constituir la reivindicació de la llibertat d'opinió, això és, una actitud constant de resistència i de reticència davant el sistema establert —«sempre m'he reservat el dret a fer la contra»—, aleshores Fuster emergeix com un intel·lectual estricte. Ben sovint fa l'efecte d'aspirar a esdevenir un polític en negatiu i, en tot cas, la seua biografia admetria d'ésser considerada

494

VICENT PITARCH

com a pròpia d'un polític de carrer, més que no pas d'un polític de carrera. Ell mateix expressava aquesta condició mitjançant uns termes gràfics, ben coneguts: «No sé si, en realitat, sóc més polític que escriptor: en tot cas, seria un polític sense clientela!» Segurament tampoc no el preocupava gens, un dèficit com aquest, perquè els plans de la biografia fusteriana mai no van considerar la disponibilitat de grans masses de seguidors, ni tampoc de votants. Més aviat ell sempre considerà prioritaria la formació d'un estol —ni que fos de dimensions reduïdes però d'eficàcia decisiva— de valencianes i valencians, a partir del reducte universitari, que posés les bases d'unaregeneració en profunditat dels mecanismes de conducta, i dels hàbits d'opinió, del seu propi país. Al capdavall, es tractava de canviar la clientela habitual que mantenen els polítics de torn per uns deixebles selectes que fossen capaços de subvertir la realitat política ambiental. Amb cert toc d'ironia, la realitat va encarregar-se de testimoniar que el «polític sense clientela» que fou Fuster va disposar sovint de clientspolítics de diversa significació, que no solament seguien el mestre mitjançant el conducte de la lectura, sinó que de vegades s'atansaren a la llar de l'intel·lectual de Sueca, talment com si el casalici venerable de llaurador de casa bona s'hagués constituït en una mena de meca valenciana de la política on solien acudir amb certa càrrega de devoció laica líders i militants de coloració variada.

Un país sense polítics

www.editorialafers.com

Un dels grans fils conductors de tota la reflexió civil fusteriana és precisament que el seu és un país sense política, a causa de les tares cròniques que aquest arrossega de societat desvertebrada, desassistida i alienada, una situació que ell esquematitza mitjançant aquella caricatura colpidora: «Som el buit de l'Espanya establerta». Sens dubte, en aquest panorama deprimit hi ha un dèbit considerable de responsabilitat que cal carregar a compte dels polítics.

En teoria, són aquests els qui haurien de redimir la societat valenciana de la seua prostració històrica. Tanmateix s'hi mostren intrínsecament incapacitats, atès que la primera consigna que assimilen, a l'hora d'exercir el seu ofici, és el sucursalisme.

Per contra, l'acció del polític s'ha de dissenyar i concentrar ací, no pas a Madrid, «covachuela cortesana», on la política és marcada pel centralisme i, doncs, per les corresponents derivacions del caciquisme. Definitivament, Madrid domestica els polítics, qualsevol que siga el bàndol de procedència. La situació, d'altra banda, deriva en la paradoxa que «Madrid», «els espanyols» —«ells», en definitiva—, ni ens entenen ni ens entendran mai.

Aleshores, de polítics valencians, no en tenim constància, ni a nivell individual, ni tampoc en el pla de les organitzacions. El resultat de tot aquest dèficit és que, en el panorama valencià, «pràcticament, mai no hi ha hagut partits 'formals'. Aquí hi ha hagut carlins, republicans, monàrquics, dretes, esquerres, tot el que vulgueu: però

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

495

www.editorialafers.com

com a 'dependències' de Madrid». Com a conseqüència, la realitat immediata que pesa damunt la gent de casa, els seus drames materials i espirituals, ha restat històricament distant de l'atenció dels nostres polítics professionals, per als quals les preocupacions centrals no són «les realitats vives del país» —de fet, hi viuen d'esquena—, sinó que més aviat concentren els seus grans esforços a presentar-se a «les eleccions per guanyar-les» i prou. Un tal abstencionisme per part dels clans de la política ha afavorit que la societat valenciana haja exhibit una imatge de poble desassistit, una singularitat que Fuster percep com a intensament amarga («gairebé mai no es parla del 'cas valencià'», «no ens té en compte ningú»), i en la denúncia d'aquesta marginació crònica va esmerçar bona part de les seues anàlisis i propostes.

Per descomptat, en l'òptica fusteriana hi ha un parell de raons que explicarien la misèria que acompanya els polítics valencians: d'una banda, «la manca de sentit nacional» i, d'una altra, l'absència de «visió política», això és, la incapacitat de pensar i actuar en termes de govern. De polítics d'ací que s'hagen mostrat dotats d'un mínim d'aquesta mena de visió política, Fuster només en reconeix un, Blasco Ibáñez, de l'actuació del qual, tanmateix, foren ben minsos els beneficis que se n'havien de derivar per al país, per tal com «sempre milità en l'oposició». Situat en una perspectiva de futur, allà pel 1962 Fuster descobria un parell d'esperances per a la política valenciana en les persones de Martí Domínguez i de Vicent Ventura, però les circumstàncies polítiques de l'esdevenidor tampoc no foren propícies a unes tais expectatives.

Convé recordar ací l'obsessió amb què el nostre autor es movia entre el binomi fer política i manar, un binomi clau per a la normalitat del país i que, tanmateix, difícilment podia escometre's des de la perifèria d'un estat en el qual les forces polítiques i econòmiques competeixen per consolidar-hi l'estructura jacobina. En el foment d'aquesta competència coincideixen, ací, els «polítics» de casa i el conjunt de la burgesia valenciana —o si es vol, els elements susceptibles d'ésser adscrits a aquesta classe, que l'ull fusteria mai no identificà amb nitidesa, com és sabut—, la classe dominant que ha seguit una vella trajectòria de distanciament respecte del seu entorn natural i, encara, de deserció explícita davant qualsevol responsabilitat social que la pogués connectar amb el país. En lloc de situar a casa les seues activitats i de programar-hi l'exercici de la quota de poder que els pogués pertocar, els inversors locals s'inclinen per operar en empreses de fora. Val a dir que, en aquest sector concret, hi constituirien l'excepció digna de ser remarcada dos homes de finances notables, el marquès de Campo i Ignasi Villalonga. Ara: unes mínimes excepcions meritòries no invaliden, ni de bon tros, el fet determinant que «el poder econòmic més decisiu ja no està en mans d'indígenes» i, naturalment, amb ell el poder polític s'ha instal·lat en la distància. Es així que la capital d'Espanya exerceix una atracció morbosa damunt els burgesos i polítics amb aspiracions de fer carrera. Als antípodes de les conductes claudicants que elegeix aquesta extensa fauna de personatges genuflexos davant el poder central, el ciutadà Fuster va optar per la fidelitat més estricta al seu poble, la qual va materialitzar en una passió i en un compromís ètic exemplars, i fins i tot va

496

VICENT PITARCH

exhibir-la en unes pautes de conducta tan expressives com, posem per cas, la decisió d'establir com a definitiu el propi veïnatge a la seua Sueca nadiua.

I del seu poble estant, aquest sueca insubornable ha de tenir una percepció decididament càustica del món de la política local, que «no pot ser més miserable», un món que es belluga conduït per una autèntica «fauna» d'individus que no arriben ni a «classe», sota els quals la política valenciana no tenia cap més alternativa que la d'esdevenir un «pur caos».

Davant d'aquesta situació de tons més aviat desoladors, l'esperança hauria d'emergir per la banda de l'esquerra, una eventualitat, però, que no passa de ser una il·lusió vana, i és amb amargor que ho reconeix Fuster: «Es trist arribar a la vora dels seixanta, i sent esquerra, descobrir que la 'meua' esquerra és una bona merda», o com assegurava en una altra ocasió: «L"esquerra', al País Valencià, és tartamuda, volàtil i hipotèrmica», enfront de la dreta casolana que ell considerava completament burra, pura caverna troglodítica. Naturalment, és de 1'«esquerra» que se'n queixa amb motius —en la mesura que la sent d'«una imbecil·litat gloriosa»— i, doncs, se'n lamenta amb frustració personal el nostre autor. Heus ací un drama que experimenta en les seues carns.

A l'altre costat de l'arc polític, la situació no li devia resultar gaire estranya: «La Dreta fa el seu fet: és una opció de classe, de religió i de flatulències regionalistes».

Fet i fet, «l'escassa serietat de què fa gala la 'classe política' local, de dreta i d'esquerra, tampoc no mereix massa respecte».

Així doncs, parlar de política, de «política valenciana», no podia representar gaire més, en la percepció de Fuster, que prendre consciència d'un drama crònic que manté paralitzat aquest país.

Política per a un país El conjunt de les reflexions que fa l'humanista de Sueca a l'entorn de la política es concentra en un objectiu que, d'acord amb la terminologia fusteriana, coneixem com a cohesionar el país, o si es vol, bastir-lo. Heus ací la fita suprema de l'activitat política, per descomptat una comesa àrdua que reclama, naturalment, una clara «decisió de futur» com a punt de partida d'un compromís militant, atès que «és 'transformar' el que ens interessa». I bé, no és pas una indagació de perfils purament especulatius la faena intel·lectual que Fuster s'imposa, sinó més aviat una decisió explícita d'actuar —de «fer»— damunt la situació concreta del seu poble, amb el benentès que sense aquesta militància activa «tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït». Al capdavall, doncs, la reflexió fusteriana és totalment una acció política; de fet, no hi ha res, de tot allò que cau dins l'activitat humana, que deixe de tenir un caire polític, tal com va reconèixer en termes explícits i més d'una vegada.

www.editorialafers.com

Ras i curt, havent-se imposat amb consciència clara el repte de contribuir a la construcció nacional, tot d'unaplanteja que el repte implica, com és normal, l'exigèn-

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

497

www.editorialafers.com

eia prèvia de desalienar la nació, això és, d'alliberar-la de les nombroses manifestacions de submissió que aquesta pateix i que li barren el pas vers la necessària existència que hauria de viure amb dignitat. Ben mirat, la submissió nacional —exemplificada en la feliç etiqueta de «muelles», que ens aplicà el valido Olivares— en comporta d'altres, com ara l'econòmica, o la cultural, o..., totes les quals constitueixen vexacions decididament ignominioses.

Com a antídot a una tal situació, Fuster es posa a contribuir en un ambiciós projecte de redreçament nacional, al servei del qual articula un cos doctrinal substanciós juntament amb una colla de propostes estratègiques ben suggeridores. De tota manera, no hauríem de perdre de vista que ell reivindicà sempre la condició de militant no adscrit («no sóc un polític») i, doncs, mai no havia de sentir-se amb l'obligació d'elaborar cap programa de govern. Es notori, però, que tot sovint aconsellava polítics en actiu i, d'altra banda, ell mai no va amagar la seua participació personal —com a integrant de la «comissió de tècnics»— en aquella proposta d'organització política del País Valencià que fou enllestida l'octubre del 1975 i que coneixem com a Estatut d'Elx. No descobriré res de nou en assegurar que, entre els pilars que sustenten les grans línies ideològiques de la política que dissenyà Fuster, hi ha els dos fets bàsics següents: «el fet radical de la comarca» i «el fet general de la comunitat idiomàtica i civil»; això és, la llengua catalana com a exponent del col·lectiu nacional i la realitat comarcal.

Així doncs, tot acceptant com a opció estratègica la via autonomista («jo sempre he postulat una altra cosa: no l'autonomia. Però l'autonomia era i és una alternativa»), bé podríem concentrar el «programa polític fusteria» per als temps que corren en els sis punts següents: a) política lingüística, b) política cultural, c) identificació del país, d) comarcalització, e) símbols, i f) utopia nacional. a) Sens dubte, al capdavant dels estímuls que mouen l'obra fusteriana ha de figurar necessàriament la reivindicació de la llengua catalana, «signe diàfan de la nostra identitat de 'poble'», la qual, precisament per aquest motiu, «ha estat objecte de manipulacions estúpides» tot al llarg de la nostra història i, amb graus d'intensitat ascendent, d'ençà que s'afluixaren els nostres vincles de cohesió nacional. En concret, a l'època de la «transició democràtica espanyola», la llengua fou instruirien tali tzada fins al paroxisme, dins d'una campanya global d'intoxicació cívica —titllada, de manera absurda, de «batalla de València»—, de la qual derivaren episodis salvatges del tipus d'atemptats amb bombes, com ara els que patiren el mateix Fuster, o Sanchis Guarner, o llibreries..., o bé la crema en efígie de l'autor de Nosaltres, els valencians al si d'una falla simbòlica. Enfront d'aquella «barbàrie», Fuster no va cessar de clamar perquè fóssem capaços, si no de resoldre el problema, almenys de sotmetre'l a un mínim de racionalitat. Per a desgràcia col·lectiva, la consigna fusteriana, també en aquest punt, continua mantenint un grau considerable de vigència. Pel que fa a l'actuació política, la consigna fusteriana se centrava en la reivindicació de l'oficialitat del

498

VICENT PITARCH

català, per damunt d'una cooficialitat que sempre considerà una opció perversa. Al capdavall, la llengua és la raó última de la nostra condició nacional i la motivació de fons de qualsevol activisme polític consistent a casa nostra: «Sense la llengua, el catalanisme potser hauria estat només això: regeneracionismo.» Si ara descendim al nivell de les aplicacions concretes, l'oficialitat del català obria, en l'òptica fusteriana, unes possibilitats d'eficàcia imprevisibles dins el món de l'ensenyament. La seua eufòria en aquest àmbit puntual queda reflectida en una ben coneguda provocació: «I jo m'estime més una 'escola valenciana', si l'aconseguim, que tres o quatre coalicions —mal coaligades— que seran tan 'nacionalistes' com vulguen però que no alcen un gat pel rabo». b) Naturalment, en relació directa amb la política lingüística Fuster situava la política cultural. I ací paga la pena de remarcar que ell solia insistir, pel que fa a l'àmbit cultural, en l'eficàcia que hi assoleix l'acció civil, fins i tot enfront de la intervenció institucional. Hi ha en aquest sentit un judici seu força contundent, que va emetre en un text en què comentava el moviment renaixentista del Principat: «Ací s'ha 'construït' una cultura de cap a cap, gairebé sense precedents, pas a pas, amb la tenacitat i la il·lusió de la nostra gent com a únics recursos (...). Tot sortí, si bé es mira, de la 'iniciativa privada'.» Es a dir, que en el camp de l'activitat cultural, sens dubte considerat decisiu dins els esquemes de «política» fusteriana, el marge de maniobra més extens hi és atribuït a la societat civil. Les institucions públiques, tot i disposar d'una autonomia considerable en la parcel·la cultural, no estan disposades a dur a terme una política amb cara i ulls. Hi consideren suficient de subvencionar quatre actuacions ostentoses, amb vista a la galeria, i avall. De fet, Fuster solia insistir que els organismes oficials havien de plantejar-se seriosament la promoció del llibre català, atès que Madrid no els permetria gaires actuacions més, fora d'aquesta activitat.

A tot estirar, doncs, podem esperar que les institucions oficials subvencionen algunes publicacions en català, i poca cosa més. Poca cosa, certament, per bé que, com és notori, aquest fill de la Il·lustració conreava una fe extraordinària en la capacitat regeneradora que conté la lectura: «La trinxera del llibre. Jo sóc dels qui hi creuen: dels que creuen que el paper imprès, a la llarga, té les de guanyar.»

www.editorialafers.com

c) L'obra segurament més emblemàtica, i potser més controvertida, de Fuster —no pas la que ocupava les seues preferències personals, tal com recordava a T. Molla (1992, p. 65): «a mi, personalment, m'interessen els petits assajos, el treball sobre el pensament concís, la frase curta i, si pot ser, aguda i suggerent»—, Nosaltres, els valencians, constitueix el replantejament «polític» radical de la societat valenciana, la qual hi és analitzada d'acord amb la seua condició de tija integrant de la mata de jonc, segons la metàfora clàssica de Muntaner. Des d'una tal òptica, el poble valencià és de constitució dual, format, doncs, per una comunitat de nissaga aragonesa —la qual hauria d'optar entre ratificar, o rectificar, la seua pertinença definitiva a la societat valenciana—, i una altra de llinatge català. Aquesta hi és la majoritària i la que marca la dinàmica històrica del país. Per descomptat, l'evolució de la política contemporània

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

499

avala que el corònim adient a aquest col·lectiu social és el de «País Valencià» (País Valencià, per què?), davant el qual l'oficialització de «Comunitat Valenciana» deixa en evidència uns polítics acomplexats i servils. d) Hi ha també el fet de les comarques. Les fronteres interiors figuren entre els factors que han exercit un pes més decisiu en la desvertebració nacional que clivella la catalanitat; en una tal acció disgregadora va actuar l'organització regnícola durant l'època foral, així com avui dia actua la segmentació provincial, originària del segle XIX. L'antídot, doncs, contra aquesta «absurda inadequació de fronteres» no pot ser cap més que la proposta comarcalista, des de la convicció fusteriana que «les actuals 'regions' poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants». e) «En el procés de recuperació de la nostra 'consciència de poble', els 'símbols' no podien ocupar el primer lloc. Hi havia unes estacions prèvies, de lluita i de treball, que calia guanyar», sentencià Fuster. En efecte, la batalla pels símbols no podia ser prioritaria, però així mateix havia d'arribar l'hora de reclamar-los; senzillament, perquè tots els pobles, així que accedeixen a la normalitat, generen els seus símbols de referència i d'adhesió. Sens dubte, a causa d'aquesta mena de mecanismes col·lectius elementals, ens van caure al damunt problemes com els de la senyera (El blau en la senyera) i d'altres; ben mirat, falsos problemes: «mitja dotzena de paranoics s'han dedicat a sembrar-hi la confusió més sorprenent». L'himne o la bandera nacionals constitueixen recursos habituals en les societats estructurades, als quals no podríem renunciar, ni tan sols havent pres consciència de l'ingredient d'irracionalitat que contenen: «Sóc partidari d'una utòpica política sense banderes, sense himnes i sense visques: partidari d'una política sense ingredients irracionals.» Ara: calia deixar assentat, en termes inequívocs, que «'limno' m'horripila» i «ens repugna». Per a Fuster, doncs, el futur de l'himne de l'Exposició hauria de ser la cambra dels mals endreços, a la qual hauria d'anar a raure, agranat per un vast programa de recuperació del folklore nacional, que inclouria la corresponent campanya de desintoxicació de tocates esgarrifoses andalusistes o de jotes aragoneses de xim-xim pum.

www.editorialafers.com

f) Finalment, com a corol·lari del programa polític fusteria hi ha la utopia nacional.

Ningú no ignora que a Fuster li plaïa de declarar-se i presentar-se «com un català nacional del País Valencià». Ara: potser no recorda tothom que, per a ell, escriure sobre política és bàsicament descriure la pròpia nació, els seus drames i les seues esperances. Ben mirat, no hi ha cap ideòleg, al llarg de tot el segle XX, que haja contribuït a la causa de la catalanitat mitjançant unes aportacions tan lúcides, consistents i autoritzades com les del pensador nacional de Sueca, sense el qual la utopia engrescadora dels Països Catalans potser no hauria estat sinó una proposta borrosa i tímida. Fuster va establir-la amb convicció: «Personalment penso que l'acostament del País Valencià al Principat és un punt essencial per al futur dels valencians.» No cal dir que tenia consciència plena de com era d'àrdua la fita que proposava, alhora que admira la profunda confiança amb què Fuster conreava les pròpies conviccions:

500

VICENT PITARCH

«Tenim dret a esperar —per molt llunyana que se'ns presente aquesta esperançaque un dia serà suficient dir catalàper al·ludir a la nostra condició de poble únic.)

Fuster «inèdit»

www.editorialafers.com

Havent transcorregut deu anys des de la mort de Fuster, hem de convenir que el seu llegat «polític», en els temes i aspectes substancials, si més no, roman ocult, o negligit, «inèdit», entre els polítics de casa. Hi ha, d'entrada, en aquest llegat, la vessant personal, ètica, això és, la conducta exemplar que manifestà en tot moment el nostre ciutadà. I bé, considere que aquesta no és l'ocasió propícia per plantejar fins a quin punt la faceta ètica de la biografia de Fuster il·lumina el personal que es dedica al «servei de la cosa pública». Ell, en coherència estricta amb el propi comportament, reclamava que els professionals de la política posessen el bé públic per davant del benefici personal.

En tot cas, la política institucional dels temps que corren es manté a una distància considerable, i ben sovint als antípodes, del programa fusteria que acabe d'enunciar en termes esquemàtics a l'apartat precedent, i no cal dir com és d'insalvable el vall que s'interposa entre el tarannà dels nostres polítics d'ofici i la percepció personal que sobre el fenomen «polític» tenia l'humanista de Sueca, una percepció el perfil de la qual resta esbossat als apartats 2 i 3 de les notes presents.

Es clar que hi ha postulats fusterians que admeten —i àdhuc reclamen— d'ésser revisats, exposats al debat públic, ni que fos en l'aspecte concret de la seua oportunitat en la conjuntura present. Aturem-nos, doncs, tant com convinga davant certes fórmules expositives de la catalanitat, amb el benentès que potser resulta suïcida la demonització que les instàncies oficials, i paraoficials, fan del projecte fusteria, escandalosament marginat, que propugna una cooperació decidida entre els diversos Països Catalans, dins una política conjunta en les àrees de la comunicació (lingüística, cultural, d'infraestructures), l'economia, el turisme, l'assistència, etc.

Segurament és oportú de debatre qüestions com ara el corònim institucional aplicat a la societat valenciana, o la senyera o l'himne... Pel que fa a la peça original del tàndem Serrano-Thous, entenc que difícilment admet un mínim d'indulgència, ni que ens la deixessen muda; ni tan sols el seu to sarsueler no resisteix unes exigències mínimes de sensibilitat auditiva. Al cap i a la fi, el problema dels símbols identitaris del país no ha estat mai un problema de noms, ni de faixes blaves ni de tonades amb un deix més o menys madrileny, sinó de percepció del paper que valencianes i valencians vulguem assignar-nos dins casa nostra i al si de l'Europa del segle XXI. Val a dir que amb els paràmetres ideològics fusterians encaixava perfectament que la «gent de la Dreta Paleolítica» disposés la seua batalla particular en el terreny dels símbols.

Ara: on Fuster va descarregar les seues invectives fou contra la conducta condescendent, pactista, amb què les «esquerres», els «seus», camuflades de terceres vies, s'hi

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

501

van arrupir: «Sembla que els polítics locals d'esquerra, tan conciliadors ells, ja comencen a manifestar una certa tendència a afluixar, en les matèries considerades 'conflictives': el nom, la llengua, la bandera.» Al capdavall, «els polítics locals que, ells sí, han trobat en el 'pactisme' una coartada per a les seues vel·leïtats con fusión àries o per als trucs que anomenen 'pragmàtics'».

Naturalment, la política instal·lada a casa nostra no ignora que és l'adscripció nacional que atorguem a la societat valenciana la que determina la planificació comunicativa tant com la política econòmica i assistencial. En termes crus, el problema pendent de la nostra compactació social i, en definitiva, de la nostra via vers Europa —el tema obsessiu de la indagació fusteriana— descansa damunt el dilema que ens posa l'alternativa per la qual ha d'optar definitivament el País Valencià: espanyolitat o catalanitat. No cal dir per quin cantó s'hi decanta el sistema establert. Ara: tampoc no hi podem menystenir la «utopia» fusteriana de la catalanitat, la qual certament no és pas cap broma, ni ha perdut vigència, malgrat els ressorts colossals posats en circulació per tal de desacreditar-la.

De tota manera, tot fa indicar que el revulsiu que ha provocat el «polític» Joan Fuster damunt la dinàmica actual del país és de dimensions notòries, difícils de quantificar. La mateixa política institucional s'ha deixat orientar, en alguna actuació puntual, per les indicacions del mestre. Paga la pena de recordar, en aquest sentit, l'eufòria mesurada amb què el solitari de Sueca rebia la promulgació de la llei d'Alacant i, en concret, la introducció del català dins el sistema educatiu. Sens dubte les expectatives que unes tais decisions obrien bé invitaven a l'esperança, especialment en un moment en què acabàvem de superar aquella «barbàrie» de la UCD que ens havia instal·lat «en una Conselleria d'Educació una mena de safanòria». Fuster aleshores cedia als estímuls gratificadors que li produïa la política renovadora del conseller Ciscar: «De moment té la meua adhesió». Ben mirat, tanmateix, l'actuació dels polítics valencians —i ací hem de cenyir-nos necessàriament als adscrits a 1'«esquerra»— més que no pas adoptar certes orientacions fusterianes donava la imatge de sentirse atrapada entre l'ombra del mestre i les servituds pròpies de l'ofici, les quals inclouen el xantatge que hi tenen parat les forces vives del sistema.

www.editorialafers.com

Ningú no podrà ignorar l'empremta que ha deixat dins la política valenciana el pas de Fuster entre nosaltres. Com a punt de referència, si més no, ben sovint esdevé clarament indefugible. Pel cap baix, ha estat el toc d'atenció decisiu que ha fet desvetllar la consciència valenciana davant abundants qüestions que manteníem en letargia absoluta. Tot i això, els ritmes que ara mateix manté el procés de desalienació dels valencians no queda clar que responguen a les expectatives que podia preveure Fuster.

Comptat i debatut, el projecte nacional de país que aquest ens va llegar sembla que s'haja reduït a una incidència gairebé imperceptible damunt la política valenciana oficial de les darreres dècades.

Ara: si a nivell institucional els rèdits són escassos, haurem de reconèixer que en l'àmbit civil la doctrina de Fuster ha produït un impacte formidable, que encara no

502

VICENT PITARCH

ha analitzat ningú però que sembla consistent i engrescador. Si aquesta percepció fos correcta aleshores l'anàlisi i el diagnòstic fusterians sobre el país, en definitiva, les seues previsions, no haurien estat desenfocades; en certa manera, fins i tot hem d'acceptar que han reeixit, ara com ara. No oblidem que, l'esperança d'un futur digne per a aquest país, Fuster l'havia dipositada en la xarxa cívica, més que no pas en la institucional. Convé adduir ací, posem per cas, l'entusiasme amb què ell saludà en diverses ocasions l'emergència del «grup impressionant» dels universitaris catalanistes dels anys seixanta. Tinguem en compte, d'altra banda, l'entusiasme amb què contemplava la consolidació d'un altre dels seus projectes civils més prometedors, i que deixà manifest amb aquestes expressions de to testamentan: «I no voldria morirme sense haver deixat en funcionament i 'en forma' al País Valencià, uns quants equips d'intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys intentarho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva.» Per descomptat, la preocupació fusteriana per incorporar els recursos humans més actius de la societat, universitaris i no universitaris, al seu projecte de país forma part de les conviccions que sempre mantingué en l'eficàcia dels dispositius que conserva la catalanitat per adaptarse a les adversitats.

Al capdavall, la intuïció fusteriana que ja preveia el protagonisme creixent que assoliria el teixit cívic en la dinàmica de les societats contemporànies aporta un aval suplementari a l'encert dels seus diagnòstics. Així doncs, en la mesura en què el fusterianisme es manté actiu en sectors d'avantguarda de la catalanitat, ens és permès d'augurar-li un paper rellevant dins els processos socials que es generen per aquestes latituds en la nova era de la globalització.

Bibliografía BOLTA, M. i MOLLA, T. (1994): Joan Fuster. Escrits sobre la llengua, Tàndem, Valencia.

BORJA I SANZ, J. (1996): Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari,

Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant.

A. i MARTÍNEZ, A. (1991): Ser Joan Fuster. Antología de textos fusteríans, Bromera, Alzira.

FUSTER, J. (1962): Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona.

— (1976): Un país sense política, La Magrana, Barcelona.

— (1977): El blau en la senyera, Eliseu Climent, València.

— (1980): Notes d'un desfícíós, Almudín, València.

— (1982): País Valencià, per què?, Eliseu Climent, València.

IBORRA, J. (1982): Fuster portàtil, Eliseu Climent, València.

— (1996): Joan Fuster. Breviari cívic, Edicions 62, Barcelona.

MIRA, J. F (1982): «Joan Fuster, polític», & Joan Fuster en els seus millors escrits, Miquel Arimany, Barcelona, pp. 79-110. www.editorialafers.com

FLUIXA,

JOAN FUSTER, D'ESQUENA ALS POLÍTICS

503

MOLLA, T. (1992): Joan Fuster. Converses inacabades, Tàndem, València.

PÉREZ MORAGON, F. (1982): «Sobre els estudis d'història cultural de J.

www.editorialafers.com

Fuster», a Joan Fuster en els seus millors escrits, Miquel Arimany, Barcelona, pp. 111-156.

— (1997): Joan Fuster. Correspondència, vol. I, Eliseu Climent, València.

VENTURA, V (1980): «Lliçons d'irritació», a FUSTER J. (1980), pp. 5-11.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

VICENT RAGA

L'originalitat de Joan Fuster

«Un home, en tota la seva vida literaria, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l'evolució que, pel temps, s'hi pugui rastrejar, aquesta obra —junta o dispersa— és sempre una... i única. (...) la unitat, en la present ocasió, sóc jo; jo sóc tota la justificació que necessita —i que admet— aquest llibre.» Joan Fuster, Les originalitats.

www.editorialafers.com

L'anunci d'una nova edició de les Obres Completes de Joan Fuster omple d'una satisfacció genuïna els seus lectors més assidus tot i que, aquest mateix fet, pot suscitar-hi una certa perplexitat. L'edició anterior (1968-1994, amb set volums, repetidament reimpresos al llarg d'aquests anys i posteriorment), publicada dins la sèrie «Clàssics Catalans del segle XX», no havia arribat a concloure's ni mai tampoc s'havia tingut notícia de l'abast que hom preveia de donar-li, per bé que aquesta primera edició s'ajustava —segons que era notori— a la idea que al seu moment se'n féu l'autor. Això li donava un prestigi afegit, que ens hauríem estimat de preservar ni que fos pel gust de veure perpetuades algunes decisions que el mateix Fuster hagué de prendre sobre la pròpia obra. Ara, la forma canviant de les estructures de l'edició i les exigències comercials que segons sembla la provoquen, han donat lloc a aquesta nova i més ambiciosa presentació. No s'hauria de deixar passar massa temps, però, entre l'inici d'aquest nou lliurament i la culminació del que ha estat projectat. Hom preveu l'aparició de set volums, aquests d'unes mil pàgines cadascun, per donar cabuda al que els curadors —Antoni Furió i Josep Palacios— consideren que és

506

VICENT RAGA

l'obra consolidada. De l'obra esparsa, se n'hi integra una bona part. Caldria també afegir-hi que, tan afermada com ho està la seua figura com a escriptor de referència en la literatura catalana, s'hauria de recuperar —arbitrant-ne la fórmula adient— la seua ingent producció en castellà. Perquè l'exclusió d'aquesta part, si fos definitiva, suposaria una greu pèrdua: hi ha fins i tot èpoques senceres de la producció fusteriana —per no dir el conjunt de la trajectòria literària de l'autor— que no s'entendran mai del tot si no es consideren aqueixes parts del seu treball que, circumstancialment, es presentaven en castellà i que només en algun cas excepcional han estat reintegrades —traduïdes— al corpus de la seva obra. Siga com siga, el volum que ara s'anuncia té, pel que fa al seu contingut, un interès extraordinari. Curat amb competència i rigor inqüestionables, consta de tres grans seccions —poesia, diaris i obra aforística (amb el complement d'una selecció de dibuixos del mateix autor) — que conformen un conjunt unitari.

L'assaig titulat Les originalitatsforma part idealment d'aquest conjunt i és la conclusió o el punt cimer de l'època de formació de l'escriptor. Per això, la ubicació d'aquest treball en un futur segon volum, juntament amb els assaigs que el seguiren poc després, mantindrà la coherència interna i l'interès que també té aquest. En tots dos plegats es trobaran els trets de la personalitat literària de l'autor que volem repassar en aquesta nota. En l'ordre cronològic de redacció el segueix El descrèdit de la realitat (1954; publicat l'any següent), un text que, tot i preservar el to personal que en endavant caracteritzaria l'autor, té un abast més ampli i objectiu, per tal com Fuster procura ja de proporcionar-se —per sempre més— una forma en la qual el nucli estricte de la seva personalitat s'esvaeix, si més no aparentment, per tal d'enfrontar amb major eficàcia assumptes d'interès públic més ampli i explícit (la fórmula havia estat proposada per Joan Maragall i reiterada amb insistència per Josep Pla). Sota aquesta condició —la de que calia ser eficaç — volgué situar el conjunt de la seua obra posterior. Una decisió que anuncia el mateix Fuster a l'assaig que completa el volum de Les originalitats, «Maragall i Unamuno, cara a cara», i amb el qual li dóna un contrapunt significatiu.

www.editorialafers.com

Les poc més de trenta pàgines que contenen l'assaig titulat «Les originalitats» —escrit el 1952 i publicat quatre anys més tard, del pròleg del qual procedeix la citació que encapçala aquest escrit— són el primer fruit d'un procés d'autocreació intel·lectual, que havia de donar lloc i estendre's tot al llarg de l'obra posterior. Una obra, no cal dir-ho, insòlita entre nosaltres pel que fa a la seua intensitat, el valor i l'oportunitat.

En aquestes pàgines, seguint un corrent consolidat a l'època —el que procedeix del romanticisme i que afavoreix l'aparició de les formes més exasperades de l'individualisme i la subjectivitat (des de l'existencialisme fins al surrealisme)—, Fuster hi desplega la seua pròpia consideració del «jo», del seu «jo» com a escriptor, com la font última de significat i de valor1. Es aquí on l'autor enuncia per primera vegada

L'ORIGINALITAT DE JOAN FUSTER

507

en prosa el que ja havia avançat en la seua obra poètica anterior: la convicció profunda en la universalitat darrera d'aqueix «jo» i la part que atribueix explícitament a aquest mateix «jo» en la seua anàlisi del fenomen cultural en general. Aquesta anàlisi li serveix —almenys en la consideració retrospectiva que ara en podem fer— per reconstruir conceptualment el camí que havia de seguir la seua cultura, el seu país —una suma de jos—, per obtenir la vitalitat que ell jutjava necessària2.

El que pretenem en aquesta nota és, doncs, d'assenyalar-ne el relleu i el sentit que s'ha de donar a Les originalitats dins el conjunt de l'obra de l'escriptor3. Convé 1

www.editorialafers.com

Les originalitats va aparèixer finalment (amb el subtítol «Assaigs») a l'editorial Barcino, dins una col·lecció de difusió força limitada. Antoni Martí n'ha fet una lectura perspicaç i acurada, sensible i alhora intel·ligent, imprescindible per a l'estudi d'aquesta obra germinal.

Martí anota que el tiratge d'aquest llibre en aqueixa primera edició «no va anar més enllà dels 360 exemplars» i que, a més, no es va reimprimir fins al 1975, al volum quart de la primera edició d'Obres completes (OC). El mateix Martí observa que el fet de no haver comptat amb una edició diferenciada al seu moment ha mantingut aquest llibre fins fa poc en «estat d'invisibilitat editorial». Sobre aquests i altres detalls de la peripècia soferta pel llibre, vegeu A. MARTÍ: «Solstici de Joan Fuster», introducció a Les originalitats, Bromera, Alzira: 1999, pp. 1314. Martí, hi veu, al llibre, el relat de «com es constitueix la mirada de (1') escriptor», i hi aporta una visió del conjunt i consideracions de detall que fan el seu estudi imprescindible (pp. 9-39).

2 Sobre el «jo» en Joan Fuster i sobre la seua particular concepció de la «literatura del jo», Josep Iborra ha insistit recentment. Justament a propòsit de Les originalitats, escriu: «Si Montaigne declarava que ell mateix era la matière del seu llibre, crec que Joan Fuster podria haver afirmat que ell n'era la forma. No es tracta, però d'unjo formal. (...) Si unja és original, ve a dir, no cal preocupar-se per ser-ho. El que cal i importa és evidenciar aquesta parcel·la original, gran o petita, que cadascú porta dins la humanitat comuna. Aquesta idea, però, en Fuster, no és pura teoria, sinó una exigència pràctica, moral i estètica alhora. Si més no, ell la va fer seua com un imperatiu que era un imperatiu de fidelitat a ell mateix, al seu jo', integralment entès...» J. IBORRA: «Joan Fuster i la literatura del jo», L'Espill, 2a època, 10 (2001), p. 210.

3 Deixant de banda, expressament, la consideració de l'obra poètica, no perquè és subsidiària sinó perquè això exigiria un plantejament del tot distint del que té aquesta nota. Lautor, d'altra banda, optà per abandonar-ne el conreu ja abans de publicar Les originalitats. Trentatres anys més tard, però, en tindria lloc, significativament, la reedició conjunta (Set llibres de versos, Tres i Quatre, València: 1987). De fet, hi ha motius per creure que —com diu amb perspicàcia Jaime Siles— la «relación [de Fuster] con la poesía está en el centro de su más compacto y completo sentimiento»; J. SlLES: «Joan Fuster lector y crítico de Gerardo Diego», a Fuster, entre nosaltres, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València: 1993, pp. 9397. L'observació resulta pertinent sobretot si es té en compte la importància que Fuster atribueix —en aquest mateix llibre, Les originalitats— al que Siles anomena «sentiment». La poesia de Fuster hauria de veure's, si més no, com una il·lustració —la millor que ell mateix podria adduir en aquell moment— de les idees que defensa a Les originalitats. Per copsar-ne la qualitat i obtenir-ne una consideració crítica, vegeu l'excel·lent treball de Sam Abrams sobre un sol dels seus poemes, «Criatura dolcíssima», publicat el 1954 dins Escrit per al silenci i dos anys posterior, per tant, a la redacció de l'assaig esmentat; S. ABRAMS: «Com s'estimen les coses marcescibles», L'Espill, 2a època, 10 (2001), pp. 92-105.

508

VICENT RAGA

reiterar que aquest és el seu text més personal, on s'ocupa de si mateix de la manera més explícita. Aquesta característica li dóna —com intentarem de fer veure— la particular consistència que aporta al conjunt i a la intenció de l'obra futura. Com havia d'encarar la seva pròpia tasca, l'escriptor? I com ho havien de fer altres que com ell també s'ho proposaven, autors hipotètics al seu mateix medi cultural?

Al temps que Fuster escrivia aquest assaig, que convé de llegir juntament amb aquell altre que va escollir com a «complement» —si volem donar-nos resposta a les dues preguntes que acabem de posar i obtenir-ne una visió global—, la identitat personal de l'autor maldava per prendre forma definitiva. Aquest sentiment d'identitat era però, en el pla col·lectiu, gairebé inexistent. Pocs anys després d'acabada la guerra, l'experiència vital de l'escriptor i el context social en què vivia devien ser desoladores. Als trenta anys d'edat, l'aportació que Fuster en fa té el mèrit que trenca amb les mancances i les servituds que dominaven el seu entorn i obre un horitzó nou. En el centre del seu treball hi ha, des d'un principi, la insistència obsessiva en el valor de l'individu. Es a partir d'aquest reconeixement que proposa de restablir la relació que l'artista ha de mantenir amb ell mateix i amb l'entorn. D'aquest entorn, en parla a l'assaig complementari esmentat, on s'esforça ja per esbrinar alguns dels senyals d'identificació col·lectiva. El conjunt format pels dos textos ofereix, doncs, la primera manifestació del tret que en caracteritzarà l'obra entera: el seu compromís, reiterat fins a l'extenuació, amb els ideals de l'emancipació. Aquests entesos, en primer lloc, en una escala individual i, en segon lloc —tot i que de manera que considera indestriable—, com a constitutius del marc més ampli que configuren els seus conciutadans4. Es tracta, doncs, d'una mena de declaració de principis on es fonen ja d'entrada l'afirmació dels drets que podríem anomenar de primera generació (els que afecten l'individu com a tal) i aquells altres que tenen a veure amb el grup, amb interdependencia inevitable. Sobre aquesta qüestió, que es debat ara amb intensitat, Fuster començava a albirar-hi la seva resposta. Perquè és només des del jo que hom pot aspirar a fer el camí que s'ha de seguir per constituir-se en alguna cosa, i és —com abans apuntàvem— només amb la identificació amb una constel·lació de valors compartits —és a dir, amb significació moral positiva i socialment rellevant (que troba, per exemple, de nou en l'obra de Maragall i en l'actitud d'aquest davant Unamuno)— que un grup pot reconèixer-se.

Ara bé, cal assenyalar que, com a tret distintiu, en els textos a què al·ludim, Fuster no hi dóna cap mostra de conformitat amb el que hi ha. Sinó tot el contrari. El títol mateix del primer assaig, i que acull tots dos, n'és explícit. Si tornàvem a la citació que hi ha al començament d'aquesta nota, hi trobaríem l'expressió del compromís de l'escriptor amb una obra que havia de ser, per sobre de qualsevol altra consideració,

www.editorialafers.com

4 La lectura atenta d'aquest i d'altres llibres seus ens descobreix que Fuster mai no parla — contràriament al que hom vol suposar— de cap subjecte «col·lectiu» si no és introduint-hi matisacions sempre pertinents.

L'ORIGINALITAT DE JOAN FUSTER

509

una i única (OC, vol. 4, p. 162). Aquesta obra, l'havia ja encetada —convé insistirhi— amb els seus llibres poètics, tan injustament tractats per ell (si més no, com apuntàvem abans, en aparença). El que ens interessa veure aquí és com es justifica i com es realitza, ja a partir d'aquest llibre primerenc, la idea anunciada. Avançantnos un moment al final del seu assaig hi trobem, extrets de Carles Riba, uns versos que l'inspiraven: «...No hi ha inútil / cap esperit, si creix lliure en la seua virtut».

El sentit que en desprenia Fuster pot palesar-se tot al llarg de l'assaig, que amb aquests versos arriba a la seua conclusió. Ara bé, poques línies abans de donar lloc a aquesta citació, intercala al seu text —de manera que pot semblar extemporània— una observació que en fa difícil una lectura complaent: «Hi ha —escriu— l'originalitat natural de cadascú. Hi ha encara —nietzscheanament— unajerarquia natural d'esperits.» En nota al peu, postil·la (pensant potser en aquells que, per afectació o mala fe, no voldrien donar-se per assabentats del que acabava d'escriure en un lloc tan destacat com ho és el que precedeix la conclusió del seu escrit): «en referir-me a l'originalitat natural de cadascú, no intente de fer cap democràtica equiparació de valors. Per altra banda, si en dic natural, no és perquè considere l'originalitat com un mer accident biològic: va implícit en això el reconeixement de factors no natius, de formació, d'atzar, de voluntat, que hi contribueixen tant, i a vegades més, que el mateix talent espontani de l'artista.» (p. 194 i n.).

Extreta aquesta citació del context en què la posa Fuster no farà sinó confondre el lector o, pitjor encara, podria contribuir a mantenir-lo instal·lat confortablement en una interpretació superficial o errònia. Donem lloc, doncs, a una exposició una mica més detinguda del contingut d'aquest assaig, intentant d'identificar-hi els elements clau i el sentit que se'n pot desprendre.

D'entrada, Fuster hi constata un fet de cultura que li sembla singular i inquietant: la voluntat que experimenta l'individu contemporani de perseverar en la seua individualitat, l'afany que mostra per distingir-se, «de fer sentir la seua presència, de vèncer l'anònim i el nivell» (p. 165). Hi assenyala, per un costat, la novetat del fenomen i, per un altre, el fet en aparença paradoxal que la singularitat buscada no pot créixer més que al si de la comunitat —ja ho hem vist—, tot i que no floreix sinó en la més estricta solitud. La condició perquè arribe a donar-se té, doncs, una doble i aparentment contradictòria vessant: aquest afany per l'originalitat s'ha fet, al temps que escriu Fuster, per una banda, indefugible5 i, per una altra, ha posat en perill la pervivència del cànon. Aquestes són algunes de les tensions més rellevants que experimenta l'època, tal com la percep l'autor.

5

www.editorialafers.com

Pla mateix n'és un bon exemple: en posar l'èmfasi sobre la vulgaritat no fa —escriu Fuster— sinó assegurar-se l'excentricitat que buscava (OC, vol. 4, p. 166).

510

VICENT RAGA

Tot seguit, Fuster situa la genealogia d'aquest fenomen en el Renaixement i en el que n'ha resultat d'un llarg i penós procés a través del qual s'ha arribat al paroxisme del que ell anomena «la singularització estètica». L'autor contempla tot aquest dilatat període (incloent-hi —com ja s'ha apuntat— el moviment romàntic des del seu inici com un punt d'inflexió decisiva) i hi reconeix el camí que ha conduït a la desintegració d'una forma hegemònica de cultura i a l'aparició d'una multitud d'estils, «plurals, independents, contradictoris» (p. 170). Situa el punt àlgid d'aquest procés —de manera que resulta sorprenent en aquest context— en la reacció que va suscitar l'industrialisme6. L'uniformisme i el sentiment de desarrelament que aquest fenomen imposava fou sentit com una amenaça intolerable, de manera que —escriu— s'hi va produir tot un moviment en reacció: «¿I com no havia d'erigir-se, enfront de l'exasperació uniformista, l'exasperació singularitzadora? La uniformitat s'accepta perquè no hi ha més remei; però el seu territori està ben delimitat. Es al marge d'aquest, en la petita zona lliure —lliure de moment— , que comença la singularització. Ser jo', jo per damunt de tot, jo d'allò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa l'única eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.» (p. 171). L'observació, que se situa així en un pla íntim, personal —el que és el propi de l'artista o del pensador—, deixa explícita també una referència a l'home mitjà pel fet que, a aquest, el fenomen del desarrelament li provoca, si més no de tant en tant, «un calfred d'espant».

En resum en queda la idea que s'ha obert, a mitjan segle XX, una nova època.

L'autor ho anota—cal remarcar-ho, el 1952— avançant-ne l'anàlisi de les conseqüències del que s'havia esdevingutja de manera clara —segons escriu— durant el període d'entreguerres. En la consideració crítica que fa d'aquesta tendència Fuster es manté en l'anàlisi del pla cultural més elitista, aquell on s'havia difós àmpliament el lema «lerare c'estle bon». «Es considerà llavors que un primer —que un sol— precepte obligava l'artista: el de no assemblar-se als seus predecessors ni, si podia, als seus contemporanis. Això significava l'adopció, com a punt de partida, del principi de la novetat permanent: ser sempre nous, infatigablement nous, nous sobre totes les coses.» (p. 172). Ara bé, per si de cas se l'entenia de manera excessivament simplista,

www.editorialafers.com

6 Els darrers anys se n'ha difós aquesta mateixa interpretació. Fuster s'hi avança amb aquesta apreciació. Són aquests mateixos fets de cultura, la tendència i l'orientació que hi detecta, els que —en camps diferents del conreat per ell— han estat assenyalats per diversos autors que s'han proposat de caracteritzar els fenòmens socials i culturals de relleu més ampli i profund que han tingut lloc al segle passat. El comentari de Fuster presenta ja el caràcter intuïtiu i l'expressió fugissera que el caracteritzaran més endavant i pel qual optava ja aleshores amb deliberació. Hom ha tractat indegudament Fuster quan s'ha deixat de prendre en consideració el particular registre en què operava; així, per exemple, quan se l'ha acusat de no veure-hi —el 1962— queia societat valenciana s'havia industrialitzat. Fuster posava les seues observacions, deliberadament i dolorosament reticents, en un terreny que les estadístiques i d'altres apreciacions tècniques sobre el procés seguit no podien desmentir.

L'ORIGINALITAT DE JOAN FUSTER

511

procedeix tot seguit a una distinció —que, segons sembla, li interessa molt de fer— entre «novetat» i «originalitat». Només pot merèixer la qualificació d'«original» la «novetat» que deté valor formal i que és valuosa també pel seu contingut (un contingut que, tan relativament com es vulga, ha de trobar-se «vinculat al permanent humà»). En aquest punt, Fuster es complau a esmentar Ausiàs Marc —que «subsisteix valuós, viu, actual, per a nosaltres com per a la totalitat de la nostra història literària»—justament perquè li serveix de manera exemplar per il·lustrar el que ha establert.

(Com li serveixen també Picasso, Kandinski o Miró.) En l'altre extrem, del costat de la novetat, situa el cas de l'impacte produït per l'estrena de YHernaní i hi afegeix la consideració retrospectiva que en pot fer. El text s'enriqueix —de nou avançantse a aportacions que es generalitzaran dues dècades més tard— amb observacions molt suggeridores sobre el paper de les minories i la significació històrica i social de les avantguardes (pp. 171-173). La conclusió és que la «novetat» ha de passar la prova de c/ir quina és la seua «originalitat». Perquè, de la mateixa manera que «no hi ha dos que 'superposats', coincideixin», tampoc no hi ha dues maneres de dir, de dirse, que siguen idèntiques. «'Únic', és el mot adequat. Tots som únics. Poc o molt, cadascú se sent distint dels altres. (...) La consciència de ser únics (...) se'ns apareix com consubstancial amb l'home, gairebé com una condició d'humanitat —com la pura i estricta condició humana. (...) Tothom —tothom que n'és conscient— té alguna cosa a dir: alguna cosa que no podrà dir mai altri per ell. I, precisament es tracta de dir-nos.» (pp. 178-179).

www.editorialafers.com

Tot seguit s'hi elabora la idea de dicció. La dicció, entesa com un art —i com l'element constitutiu de l'art vertader en general— no és, per a Fuster, tan sols l'expressió d'una emoció, ni tampoc del que podria semblar més ambiciós, la d'una experiència. La dicció és l'encarnació de l'home, de «tot l'home, de tot l'home junt».

Aquí la contundencia retòrica s'imposa per tal de guanyar-hi tota la força que l'autor vol donar a la seua idea (p. 179). Així és com l'home, considerat ell mateix «un fet natural», porta la seua obra a la categoria de fenomen estètic en donar lloc a la manifestació, genuïna i exacta, de si mateix. El que origina aquest procés és la necessitat de reconeixement que sent l'individu —«l'orgull del propi jo»—; i la condició perquè en persistesca el resultat del seu esforç com a obra d'art és que responga amb eficàcia a la necessitat de ser comprès. Darrere d'aquest moment germinal hi ha la convicció que cap autor no escriu per a ell mateix i que l'art —com el llenguatge— és enteniment. «En realitat—escriu—, [la comunicació entre l'autor i el seupúblic] ésl'únic mòbil de la creació artística». Ningú no escriu per a ell mateix (p. 190). Aquesta és la raó per la qual a l'originalitat ha d'atribuir-se-li una naturalesa personal, mentre que la novetat es troba urgida i condicionada pel temps. Per això tot gran artista es veu emplaçat a defugir l'estil consagrat —l'emprat col·lectivament en el seu temps— i a crear-ne un de nou. Fuster excel·leix una vegada més en la imatge que posa en parlar d'«una erupció vertical, isolada, perdurable» que és l'obra de Beethoven. Per fixar-ne definitivament el perfil de la seua idea escriu —en una figuració ben arrisca-

512

VICENT RAGA

da— que l'artista genuí és gran no pel fet que no imite cap altre sinó per no admetre imitadors. Si en veritat s'ha excedit al seu temps, no hi seran possibles les rèpliques (les vàlides, s'entén) (p. 183).

En el cinquè paràgraf del seu llibre, que n'és el darrer i el més extens, l'autor comença amb una impugnació d'Ortega7. Segons la interpretació de Fuster, Ortega s'equivocava en afirmar que la metàfora consistia a eludir el nom habitual d'una cosa emprant un altre mot pel fet de veure-hi una certa semblança i crear, amb això, una certa sorpresa. La idea de Fuster —la intencionalitat de la qual podrà esbrinar fàcilment el lector— és la de que quan l'escriptor se serveix de la metàfora ho fa perquè amb el mot escollit per practicar-la no vol referir-se a la cosa genèrica (que és la denotada habitualment amb el «seu» mot), sinó a l'aspecte concret d'aquesta que hom malda per destacar, segons «la intuïció personal que en té». L'assumpte importa perquè és justament aquí on té lloc, segons ell, el moment crucial de la creació literària, que és el de «la lluita del poeta amb la insuficiència de l'idioma».

Aquest és el camí, recte, esforçat, que ha de recórrer l'escriptor per guanyar l'exactitud, una exigència bàsica del seu treball (p. 184). Aquesta observació li permet de tornar sobre una de les qüestions que l'obsedeixen i a la qual ja ens hem referit: la qüestió de l'estil. La «metàfora» (o la simple catacresi, si és afortunada), entesa de la manera en què ho fa Fuster —i que va, com acabem de veure, més enllà de la idea que en té Ortega i més enllà també del sentit que recullen els diccionaris en la seua definició—, és el nom d'un dels mecanismes en què té lloc aquella lluita de l'escriptor amb el llenguatge. Del seu ús, quan és l'adient, resulta que allò que en principi no pot dir-se amb paraules queda, finalment, dit. Perquè «Transmutar l'inefable en afable és la missió que el poeta cerca d'acomplir» (p. 184). Una vegada més insisteix Fuster que l'estil vigent en una època no serveix —no ha de servir, no ha de poder fer-ho— als designis de l'artista. La forma, la creació de la qual és la tasca principal de l'artista, l'obliga a aquest esforç titànic. Els exemples més reeixits són els d'aquells —Homer, Virgili, Boccaccio; Velázquez, Palestrina, Bach— que més s'han allunyat de la pròpia època, capaços com ho han estat de mantenir, al mateix temps, un rar equilibri entre l'idioma comú, a l'abast de tothom, i el propi llenguatge, el dialectal, ¡'original, el que ells sols han creat.

7

www.editorialafers.com

Fuster ha estat un lector pertinaç i atent de J. Ortega y Gasset. Ho reconeixia emprant el to afectadament displicent que, en ell, no tenia a veure gaire amb el menyspreu. (De fet, aplicava aquest mateix to —com hem dit— a la consideració de la pròpia obra poètica.) La influència que va exercir sobre ell l'autor de La deshumanización del arte i de I'España invertebrada ha estat assenyalada reiteradament (per exemple, encara que de manera informal, ho han fet Adolf Beltran i Pere Maria Orts); convindria, però, examinar-la més a fons. En qualsevol cas, aquesta influència fructifica en la mesura que Fuster se sent esperonat constantment a contradir Ortega. Aquest n'és un exemple, diríem que primari, del tipus de relació establert amb l'escriptor castellà i que és paradigmàtic de moltes altres de les seues relacions intel·lectuals més intenses.

L'ORIGINALITAT DE JOAN FUSTER

513

www.editorialafers.com

Així doncs, per més que «el germen i la determinació de la personalitat sencera» de l'escriptor són presents ja —com dèiem— a l'obra poètica i en altres escrits de l'època (els que ara apareixen ordenats als volums que inicien la nova edició de les Obres completes), és a Les originalitats on trobem el primer desplegament que, de manera explícita, Fuster fa de la seua opció per la crítica. Aquesta és l'opció que, en poc temps, havia d'ocupar tot l'espai en el seu ofici d'escriptor. Les originalitats ha de ser considerat, doncs, no sols com el llibre fundacional de la seua trajectòria ulterior, sinó encara com alguna cosa més. Es també el llibre en el qual es posen els fonaments de Xobra sencera : només amb la contundent afirmació del «jo» que, de manera obsessiva fa al llarg de les pàgines d'aquest assaig, podia donar solidesa a l'obra que tot seguit emprendria. La de parlar de «nosaltres», de la ingent multitud de «jos» que l'envoltava.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

XAVIER SIERRA LABRADO ÍES Joan Fuster (Sueca)

Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels aforismes fusterians

www.editorialafers.com

És indubtable que els reculls d'aforismes han estat una de les parts de l'obra de Fuster que més fascinació han produït entre els seus lectors. Aquest és un fet literari remarcable, perquè en la literatura catalana anterior no hi havia una tradició sòlida de conreu d'aquest gènere a la quall'escriptor de Sueca pogués acudir a la recerca de models orientatius. Naturalment, tampoc no hi havia un públic habituat a aquesta mena de papers.

Fuster tingué sempre la voluntat de fer-se llegir; va voler ser un escriptor clar i amè, assequible a un públic culte corrent, sense caure, però, en la facilitat i en la matusseria. Aquesta orientació bàsica, programàtica, volgué mantenir-la en tots els àmbits del seu treball, tant en els assaigs i articles periodístics més volanders com en els estudis d'història i crítica literària. També a l'hora d'escriure aforismes, és clar.

«Si hi ha alguna cosa que em repugni és semblar sibil·lític o confús», escrivia, precisament, en el pròleg al primer dels seus reculls importants —Judicis finals (1960).

L'aforisme, però, per les seues mateixes característiques formals, pot presentar alguns problemes a l'hora d'aconseguir la claredat desitjada. La concisió extrema que exigeix fa impossible —o pràcticament impossible— matisar les opinions, explicar-les, posar exemples, argumentar... En conseqüència, l'aforisme pot resultar de vegades un petit enigma per al lector.

Hi ha hagut autors d'orientació elitista que han vist en la formulació d'aforismes un mitjà idoni per a practicar l'hermetisme i s'han aplicat a la intencionada ocultació o difuminació del contingut. No és, com hem dit, el cas de Fuster. Els seus aforismes solen ser clars, explícits, fàcilment comprensibles. Amb ells, segons declara manifes-

516

XAVIER SIERRA LABRADO

tament, vol persuadir el lector, no confondre'l o conduir-lo a la perplexitat. De tota manera, de vegades l'enigma hi és. No s'ha pogut evitar. O, fins i tot, s'ha buscat, per joc, o per incitar a la reflexió. Seran gairebé sempre enigmes solubles en ells mateixos, perquè Fuster és un partidari de la intel·ligibilitat. A més, hi ha tota una sèrie de textos més llargs escampats pel conjunt de la seua obra que ens poden ajudar en la interpretació: textos que desenvolupen i expliquen la matèria, el tema, que en l'aforisme, a causa de l'obligat laconisme del gènere, totjust ha estat apuntat.

Així, per exemple, els aforismes següents: «La vigília d'una guerra, sovint, o gairebé sempre, sembla una festa» i «El perill atreu perquè altera la rutina», que pertanyen tots dos al recull Proposicions deshonestes —que va ser publicat juntament amb la reedició de Judicis finals amb el títol general de Consells, proverbis i insolències (1968)—, enuncien de forma sintètica, respectivament, un fet sorprenent, anòmal, extravagant però cert, que demana una explicació i la hipòtesi que tracta d'explicarlo, Yexplicandum i Yexplicans, que constitueixen l'entrellat de l'article «Guerra» del Diccionari per a ociosos: La població dels estats moderns —diu resumidament l'article—, malgrat haver patit, al llarg dels segles XIX i XX, cada cop més directament les conseqüències nefastes de les guerres i disposar de mitjans d'acció civil per a impedir-ho, no s'ha mostrat refractaria a entrar en guerra quan els seus dirigents polítics ho han considerat oportú, i laraó d'aquesta estranya conducta col·lectiva ha de buscar-se en el cansament i el tedi que la vida rutinària provoca indefectiblement.

Cansament i tedi que poden arribar a ser tan insuportables que qualsevol possibilitat d'aventura, per bé que comporte perills, pot ser rebuda com un alliberament i un descans.

www.editorialafers.com

El mateix Fuster, en el pròleg a Judicis finals, ens confessa que els aforismes que recull el llibre no són altra cosa que «minses escorrialles o notes marginals a d'altres escrits més extensos». Aquesta declaració, doncs, ens informaria del modest origen dels aforismes, de la senzilla manera —senzilla en teoria— en què haurien estat concebuts i redactats. Serien: o bé residus d'aquests altres escrits, una mena de síntesis realitzades a posteriori; o bé idees o pensades que, per algun motiu, no han pogut ser encabides en l'escrit que s'estava preparant.

En el cas dels exemples que acabem d'esmentar tot sembla indicar que Fuster, al mateix temps que redactava l'article «Guerra», separava i condensava en unes fórmules sintètiques la informació més sucosa. Fet i fet, un aforisme, tal com aquest terme apareix definit en algun diccionari, no és altra cosa que una «proposició breu que sintetitza una doctrina» {Diccionari Alcover-Moll). Per tant, Joan Fuster tenia dret a construir els seus aforismes d'aquesta manera i haver-ho confessat sense embuts dóna prova de la seua honestedat intel·lectual. Ara bé, això que és aplicable, sens dubte, a molts dels seus aforismes —sobretot als d'aquest primer recull: Judicis finals—, faríem malament de generalitzar-ho i creure, per tant, que tots els aforismes de Fuster han estat construïts de la mateixa manera: a partir d'una senzilla operació de síntesi i fent intervenir una certa dosi d'enginy i d'elegància expressiva en l'enun-

PER A UNA EXEGESI RIGOROSA DELS AFORISMES FUSTERIANS

517

ciació. I ésque, al costat d'aquests aforismes que han estat produïts simultàniament a la redacció d'un altre escrit més extens i del qual condensen el sentit, o en parteixen per tal de disparar-se en una fuga elucubrativa, hi ha aforismes que han aparegut solitàriament, que expressen pensaments que no han tingut mai un tractament paral·lel en un escrit més extens o no n'han tingut fins molt més tard. El següent aforisme —del recull Proposicions deshonestes (1968)— n'és un exemple dels més evidents: «Saintes baïonettes de France... (Michelet). Totes les guerres volen ser guerres de religió.»

El pensament contingut en aquest aforisme no va ser desenvolupat en un escrit més llarg fins al moment —que podem datar amb seguretat entre 1978 i 1981— que Fuster no es va sentir inclinat a introduir una matisació important. Aquesta matisació és introduïda en l'article «Contra les guerres». Allí, Fuster, després d'escriure: «Potser, en definitiva, qualsevol guerra sempre és 'guerra santa', i la història de la humanitat n'és plena d'exemples que ens induirien a creure-ho. Cada exèrcit, en el combat, es pensa que té Déu al seu favor. I si no es tracta exactament del Déu —per dir-ho així— clàssic, un altre mite poderós i excitant hi juga el mateix paper», que, al cap i a la fi, no és altra cosa que una bona explicació de l'aforisme de l'any 1968, fa un pas enrere en l'assimilació o anivellament que havia proposat i afirma que, de tota manera, encara hi ha una diferència important de virulència i de fanatisme en els combatents entre les guerres diguem-ne «seculars» i les «guerres santes» de debò.

Constatem, doncs, que aforismes i assaigs, en Fuster, es troben sovint interrelacionats, que a vegades un mateix afer, una mateixa problemàtica, és tractada per curt i per extens. Ara bé, en aquesta relació i aprofitament no hi ha una regularitat que es complisca sense excepcions, no hi ha un mètode de treball amb uns passos ben definits que siga aplicat sempre. De vegades, la redacció d'un escrit extens, si conté idees inusuals, allunyades del lloc comú, pot donar origen a un o més aforismes; altres vegades, davant de la necessitat de precisar-ne el sentit, o corregir-lo, o matisarlo, o, simplement, de desenvolupar-lo i fer-lo explícit, un aforisme ha donat lloc a un escrit més extens, a un assaig. Hi ha també, és clar, aforismes sense assaig paral·lel i assaigs sense aforisme. Els que ens interessen ara, però, són els aforismes que sí que tenen un text llarg —assaig o fragment d'assaig— associat, perquè aquests textos paral·lels més llargs, més desenvolupats, no sotmesos a l'imperatiu de la concisió, poden contenir indicacions o pistes sobre la manera en què l'aforisme o aforismes associats han estat produïts.

www.editorialafers.com

Així, per exemple, en el mateix recull a què pertanyia l'aforisme que igualava totes les guerres a guerres de religió —Proposicions deshonestes (1968)— trobem un altre parell d'aforismes que tracten el tema de la veritat en les matemàtiques i que han estat també represos, anys després, per donar lloc a un assaig. Els aforismes són aquests: «Hi ha impostures útils. La geometria, per exemple» i «Es una llàstima, però 2 i 2 no fan 4, sinó sobre el paper, i encara no és gaire segur. Potser, sobre el paper, dir que 2 i 2 fan quatre no passa de ser un pleonasme».

518

XAVIER SIERRA LABRADO

I l'assaig on les idees que aquests aforismes expressen sintèticament han estat represes i desenvolupades —assaig que porta el títol de «Geometria, per exemple» i que, de la mateixa manera que «Contra les guerres», ha estat recollit en la secció «Reincidències» del llibre Sagitari (1985)— diu així: «En un punt de lectura trobe una cita que em fa una certa gràcia de recordar. Deu fer molts anys que la tinc anotada. No sé quants. Era una època en què encara un llibre de Poincaré no resultava passat de moda. Henri Poincaré fou un home de ciència il·lustre: em sembla que ben important. La Science etl'Hypothèse es titulava l'obra en qüestió. En conserve una idea vaguíssima. Però la frase, aïllada, com totes les 'frases', sense més context que la pròpia aventura enunciadora, no deixa de ser suggestiva. Potser ho és més i tot que no s'ho proposava l'autor. ¿O si? Diu: 'Lagéometrie n'estpas vraie: elle est avantageuse'. I dit això per un matemàtic...» I més endavant: «¿Es que les 'paral·leles' —dues ratlles que projectades a l'infinit, mai no es troben— són una 'veritat'? ¿Es 'veritat' que dos i dos fan quatre? Potser no. Potser les paral·leles i el quatre no passen de ser convencions lògiques. De segur que ho són. La seva eficàcia ens autoritza a acceptar-les.» En aquest cas, doncs, no trobem en l'assaig únicament una formulació més matisada, més raonada, més explícita, del pensament tancat en els estrets límits de l'aforisme: hi trobem, per poca atenció que hi posem, informació molt precisa i sorprenent, sobre la seua gènesi. Fet i fet, hi trobem una confessió de plagi.

www.editorialafers.com

Efectivament, si en la frase de Poincaré «La geometria no és pas vertadera; és avantatjosa» substituïm «no vertadera» per «impostura» i «avantatjosa» per «útil», el resultat és aproximadament el primer dels aforismes que ara examinàvem. Fuster llegí, doncs, el llibre La Science et l'Hypothèse i va trobar que les idees que s'hi defensaven eren convincents, perfectament assumibles. A més, es fixà en l'esmentada frase de Poincaré i arribà a la conclusió que, treta de context, aïllada, podia constituir un excel·lent aforisme. Després, fa les substitucions escaients per dissimular-ne l'origen i presenta la frase com a resultat —diríem— de la pròpia elucubració, com a troballa personal.

Es de sobres coneguda la posició de Fuster sobre l'originalitat i el plagi. Sense anar gaire lluny, en el mateix recull a què pertany l'aforisme plagiat, hi trobem els aforismes següents: «Tot això quejo ara penso i escric, ho han pensat i ho han escrit molta, moltíssima gent, abans quejo. Si no fos així, no tindria mèrit», o «ORIGINALITAT.- Entre tots ho pensem tot.»

Es malgrat tot el mateix Fuster qui, al cap de més de deu anys, ens confessa el plagi. I dic ens «confessa» perquè sense les indicacions que ens dóna difícilment hauríem pogut detectar-lo —almenys, jo no l'hauria pogut detectar. Aquestes indicacions, a més del contingut mateix de l'article, són: el seu títol —«Geometria, per exemple»—, que en repetir lletra per lletra la segona meitat de l'aforisme ens hi remet directament, i, fins i tot, el títol de la secció del llibre on l'article és reproduït —«Reincidències»—, que podria considerar-se com una inequívoca invitació a descobrir el lloc on el tema havia estat tractat abans.

PER A UNA EXEGESI RIGOROSA DELS AFORISMES FUSTERIANS

519

A més d'aquesta honestedat, no se li pot negar a Fuster un altre mèrit: el d'haver descobert, inserida en el llibre de Poincaré (s/d, p. 114), la perla de l'aforisme. En el pròleg a Consells, proverbis i insolències, diu: «Tothom segrega 'aforismes', de tant en tant, i possiblement sense voler. En la lectura de qualsevol escriptor, solem entropessar amb clàusules rodones, llampants, que, si les trèiem del seu context, podrien passar per màximes, sentències, apotegmes o moralitats de l'espècie més típica.»

Fuster té un gran sentit literari per a la captació d'aquestes frases que, separades del context, esdevenen màximes, sentències, apotegmes... Fet i fet, molts dels seus aforismes no són sinó citacions, frases d'altres autors que, tretes de context, resulten suggestives. En uns casos, la citació va seguida d'un breu comentari que en precisa el sentit, o el qüestiona, o el contradiu; en d'altres, apareix precedida d'un títol que, d'alguna manera, la situa en un context nou; en d'altres, finalment, es dóna la citació neta i pelada, sense cap comentari o afegit. Vegem-ne alguns exemples: «' Was bleibetaber, stíften es díe Díchtef. Que vol dir —diuen— 'Tot allò que perdura, ho han fundat els poetes'. Ho assegura un poeta, naturalment.», «REGLA GENERAL.- 'Alguna vez se contradice Zapata, como todos los escritores llamados ensayistas..' (M. Menéndez Pelayo: Orígenes de la novela, cap. IX)», «CLOV— Tu croís à la viefuture?, HAMM —La míenne Va toujours été (S. Beckett: Fin departie):»

www.editorialafers.com

Ací, i en molts altres casos que podríem adduir —-ja que aquest recurs és bastant utilitzat per Fuster—, les frases emmanllevades apareixen sempre entre cometes o en cursiva i, generalment, van seguides de la indicació del nom de l'autor i del llibre de què han estat extretes. Es el procediment habitual. Ja hem vist, però, que, almenys en un cas —un cas que el mateix Fuster ens revelava—, això no ha estat així: les cometes han estat suprimides; els noms de l'autor i del llibre han estat silenciats; les paraules originals han estat substituïdes per unes altres; la citació, en definitiva, ha esdevingut plagi.

Tampoc no cal, però, que ens posem ara a llegir Fuster per buscar-li els plagis. En molts casos el manlleu tindrà un caràcter del tot diferent. Serà, posem per cas, la condensació en una frase brillant, admirablement escrita, d'una idea continguda en el llibre d'un autor clàssic. No el producte d'una mera substitució de mots. Així, per exemple, qui pot dubtar del ressò clarament nietzschià del següent aforisme: «La capacitat d'oblidar és, sense dubte, un símptoma clar de salut física i moral.» I encara menys si és el mateix Fuster qui, en un altre lloc, ens declara la seua afecció per l'autor alemany: «Personalment, m'agrada repassar Nietzsche de tant en tant: té estones d'aperitiu, i en té d'emètic. No es pot pas dir això del catàleg sencer de les filosofies occidentals, cristianes o anticristianes.» («Es la vida...», a Sagitari, p. 133).

O, qui no pensarà que la confecció de l'intrigant i jocós aforisme de Sagitari: «La tortuga no ha deixat de ser un animal filosòfic. Observeu-la» li va ser suggerida per la lectura d'aquell fragment de L'Anticrist (fr. 14) que diu: «En altre temps es veia en la consciència de l'home, en T'esperit', la prova de la seva procedència superior, de la seva divinitat; per tal de fer perfecte l'home li aconsellaven que, a la manera de

520

XAVIER SIERRA LABRADO

la tortuga, retragués cap a dins d'ell els sentits, que interrompés el tracte amb les coses terrenals, es despullés del seu embolcall mortal: aleshores quedava el principal d'ell, T'esperit pur'.»

Amb plagi o sense plagi la meua idea és que, a banda dels aforismes que se li van acudir mentre elaborava els seus textos, o de les pensades que li venien soltes i sense ordre i que necessitava d'alguna manera fixar, molts dels aforismes de Fuster van sorgir deia seua ploma per un procediment semblant al de l'aforisme de la geometria: simples notes de lectura que, sotmeses a una reelaboració posterior, a una acurada estilització de la forma, a un admirable afuament de l'expressió, haurien esdevingut aforismes. Seria molt interessant, doncs, treballar en aquesta direcció i encetar un treball rigorós d'investigació de les fonts de Fuster. L'accés als seus llibres —que probablement contenen anotacions als marges o punts de lectura on, com en el cas de l'aforisme sobre la geometria, s'hi ha escrit alguna cosa— i als seus papers, seria decisiu en aquest sentit. La biblioteca de Fuster i el seu arxiu personal continuen, però, deu anys després de la seua mort, sent inaccessibles al públic estudiós.

Bibliografía E. (1993a): «La doctrina d'un escèptic. Aproximació als aforismes de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 1A, PP. 11-123.

— (1993¿>): «Desfascinar i altres aspectes de la prosa aforística de Joan Fuster», Revista de Catalunya, 76, pp. 131-142.

BORJA, J. (1996): Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.

CRESPO, I. (2000): «Introducció», a J. FUSTER: Aforismes, Bromera, Alzira.

FUSTER, J. (1960): Judicis finals, Moll, Ciutat de Mallorca.

— (1964): Diccionari per a ociosos, A. C , Barcelona.

— (1968): Consells, proverbis i insolències, A. C , Barcelona.

— (1981): Indagacions i propostes, Edicions 62, Barcelona (aquesta edició conté el recull Consells, proverbis i insolències, pp. 217-316).

— (1991): Obres completes VI Assaigs, 2, Edicions 62, Barcelona (conté el Diccionari per a ociosos, pp. 11-181).

— (1993): Sagitari, Bromera, Alzira (n'hi ha una anterior, avui introbable: Sagitari, Diputació de València, València: 1985).

NIETZSCHE, F (1974): El Anticristo, Alianza, Madrid.

POINCARÉ, H. (s/d): La Science et l'Hypotèse, Flammarion, París (edició definitiva).

SALVADOR, V (1994a): «La sentenciositat: càpsules de doctrina», & Fuster o l'estratègia del centaure, El Bullent, València, pp. 133-143.

— (1994¿): «L'escriptura aforística», a Homenatge a Joan Fuster, Generalitat Valenciana, València, pp. 43-59. www.editorialafers.com

BALAGUER,

www.editorialafers.com

Miscel·lània

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

JUST CASAS Universitat Autònoma de Barcelona

Els mecanismes de mediació, conciliació, arbitratge i consens social de la Generalitat de Catalunya (1931-1936)

Les competències de la Generalitat en matèria social

www.editorialafers.com

Restaurada la Generalitat de Catalunya —com a conseqüència de les atribucions obtingudes pel decret de 21 d'abril de 1931 del govern provisional de la República—, Francesc Macià, mitjançant un decret del 28 d'abril, estructurà el seu govern provisional i inicià la configuració de les institucions jurídiques i polítiques sobre les quals s'havia d'assentar el govern català. A partir d'aquest fet, s'imposava l'elaboració i aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el marc legal que dibuixaria les atribucions, les competències i els límits de l'actuació del govern de Catalunya.

El denominat Estatut de Núria fou aprovat definitivament per les Corts espanyoles el 9 de setembre de 1932, i se signà, simbòlicament, el 15 de setembre a Sant Sebastià.

El text final de l'Estatut, al títol II relatiu a les atribucions de la Generalitat de Catalunya i a l'article 6, especificava: «La Generalitat organitzarà tots aquells serveis que la legislació social de l'Estat hagi establert o estableixi. Per a l'execució dels serveis i aplicació de les lleis socials, estarà sotmesa a la inspecció del Govern, per tal de garantir directament el seu estricte compliment i el dels tractats internacionals.»

La solució donada s'adeia perfectament amb el que disposava l'article 15 de la Constitució espanyola: « Corresponde al Estado español la legislación y podrá corresponder a las regiones autónomas la ejecución, en la medida de su capacitación política, ajuicio délas Cortes, sobre las siguientes materias: Ia Legislación penal, social, mercantil

524

JUST CASAS

y procesal...» —amb el ja especificat també a l'Estatut—, control i inspecció en la seva execució.

El decret de traspàs de l'aplicació de la legislado social El 15 d'abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República catalana i nomenà responsable de la cartera d'Economia i Treball Manuel Serra i Moret, membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC). Dissolta la República catalana, Serra i Moret serà conseller d'Economia i Treball entre el 28 d'abril de 1931 i el 2 d'octubre del 1932 —durant els dos governs provisionals de la Generalitat. Fou substituït en el càrrec per Francesc Xavier Casals i Vidal d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el qual fou successivament conseller de Treball (3-X-32/18-XII-32), de Treball i Assistència Social (19-XII-1932/23-I-1933) i de Treball i Obres Públiques (24-I-1933/3-XII-1932), fins que fou substituït pel també militant d'ERC Martí Barrera i Maresma fins als anomenats Fets d'Octubre del 1934. El posterior Bienni Negre suposà la suspensió estatutària, l'estret control polític de la Generalitat per part del govern de l'Estat, i la imposició a dit, primer per les autoritats militars i després pel Consell de Ministres, dels seus successius presidents fins al retorn a la normalitat democràtica que significaren les eleccions del 16 de febrer de 1936 i el triomf de les candidatures del Front Català d'Esquerres (Front Popular a la resta de l'Estat).

www.editorialafers.com

Durant aquest període de temps, la Conselleria de Treball fou ocupada per membres de les formacions polítiques que donaren suport al nou estat de coses: Àngel Torrens i Dalmau d'Acció Popular Catalana/Confederación de Derechas Autónomas (APC/ CEDA), del 15 de maig de 1935 fins al 13 de novembre del mateix any, i Alexandre Gallart i Folch de la Lliga Catalana (L1C), del 14 de novembre de 1935 fins al 16 de febrer de 1936. Amb la restauració democràtica de la Generalitat, Martí Barrera ocupà de nou el càrrec des del 29 de febrer de 1936 fins que s'inicià la Guerra Civil.

Serà Martí Barrera i Maresma el primer conseller de Treball amb competències departamentals en matèria social: els anteriors consellers ho eren sobre el paper, ja que l'Estat encara no havia traspassat les competències en aquesta matèria.

El decret de traspàs sorgí de l'acord pres el 10 d'agost del 1933 per la Comissió Mixta per a la implantació de l'Estatut de Catalunya i tingué validesa a partir de 1' 1 de setembre; s'hi agrupaven dintre del concepte de la legislació social que la Generalitat havia d'aplicar quatre apartats: a) legislació sobre assegurances socials; b) legislació que regula les condicions i els conflictes de treball; c) legislació que estableix la inspecció de l'Estat sobre les institucions que practiquen les assegurances generals i sobre les d'estalvi i capitalització; i d) legislació sobre el foment de cases barates.

El decret, a més, constava de cinc articles en els quals s'assenyalaven les competències, els serveis i els organismes assumits, començant pels relacionats amb l'elaboració dels pactes col·lectius i les bases de treball i arbitratge, els jurats mixtos i els tribunals

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

525

de treball, la confecció del Cens Electoral Social (CES), i també els organismes que havia de crear la Conselleria per tal de coordinar-los: el Consell de Treball i l'Organisme d'Assegurances Socials de la Generalitat de Catalunya.

També s'hi especificava la relació dels serveis traspassats que havia d'executar la Generalitat: els relatius a col·locació obrera, preferència de treball als obrers agrícoles, associacions professionals de patrons i obrers, jornades i descansos, seguretat i higiene dels treballadors i altres condicions referides a les disposicions dels contractes de treball, vagues i aturs. D'altra banda, es donava un termini d'un mes a la plantilla de funcionaris de l'Estat afectat pels traspassos per a optar per continuar sent funcionaris de l'administració central o dependre de la Generalitat.

Prèviament, davant la proximitat del traspàs dels serveis de treball i mitjançant un decret del 28 d'agost de 1933 ja s'havia creat l'Assessoria Jurídica del Departament de Treball, dirigida de manera interina per Manuel Andreu i Querol, membre dels serveis jurídics de l'antiga Diputació de Barcelona i de l'Acadèmia de Jurisprudència, que confirmà en la provisionalitat els inspectors auxiliars de treball com a inspectors provincials de treball a les províncies de Girona, Tarragona i Lleida, i el 28 de setembre de 1933 la Delegació Provincial de Treball de Barcelona es convertí en Delegació del Treball de Catalunya.

En definitiva, la Generalitat començà a es truc turar-se en matèria d'aplicació de la legislació social vigent a redós dels mecanismes que contemplaven les lleis de la República. Aquests estaven dirigits bàsicament a la mediació, conciliació i arbitratge —però també al control social—, a partir d'una política que en matèria social i sense qüestionar el capitalisme vigent intentava llimar-lo en les seves arestes més punyents, donant un protagonisme més o menys tutelat a les classes treballadores. Posades així les coses i en els períodes democràtics, la Generalitat necessitava en la mesura de les seves possibilitats contribuir a la consolidació i la supervivència del fet nacional català: això passava, inexorablement, per la pau social i, per tant, per aconseguir arrossegar el conjunt del poble català a la plena acceptació del nou règim implicantlo en la seva defensa. El fracàs en aquest sentitpodia arrossegar la caiguda no solament de la Generalitat sinó també de la institució republicana i, doncs, qualsevol projecte nacional per a Catalunya, més o menys radical i més o menys ràpid i/o efectiu.

Mediació, conciliació, arbitratge i control social: aquestes foren les claus de la política que en matèria social dugué a terme la Generalitat. Els seus instruments: el Consell de Treball; l'Institut Contra l'Atur Forçós (ICAF); els jurats mixtos; els tribunals industrials; les oficines de col·locació obrera; i el Cens Electoral Social (CES).

El Consell de Treball

www.editorialafers.com

El naixement d'aquest organisme sorgí com a conseqüència de l'article quatre de l'acord del 10 d'agost del 1933: «s'ha conferit al Conseller de Treball i Obres Públi-

526

JUST CASAS

ques del Govern de la Generalitat de Catalunya la facultat de resoldre els recursos contra les resolucions que, sobre reclamacions individuals o de dret privat, dictin els Jurats Mixtos, amb jurisdicció limitada al territori català.» Així, el mateix acord establia que la facultat resolutiva traspassada seria exercida per un Consell de Treball, que la Generalitat havia d'organitzar d'una manera semblant al Consell de Treball creat pel Ministeri de Treball i Previsió Social del govern de la República.

El Consell estaria format per un president i un vicepresident nomenats lliurement i directament pel conseller de Treball. Aquest, així mateix, nomenaria un secretari que assistiria a les sessions del Consell —amb veu i sense vot— i un assessor —sense vot— que només hi assistiria quan fos reclamat. També formaran part del Consell sis vocals patrons efectius amb sis suplents, i igual nombre de vocals representants obrers efectius i suplents, els quals havien de ser elegits per llurs associacions professionals, després de la confecció prèvia del Cens Electoral Social (CES). Atesa la urgència de crear el Consell per la necessitat de resoldre els recursos pendents per resolucions dels jurats mixtos, s'acordà el nomenament provisional, per part del conseller de Treball i per a un termini màxim de sis mesos, de tots els seus membres vocals i suplents. El nomenament dels primers membres del Consell de Treball de Catalunya s'efectuà el 6 de novembre del 1933. El mateix decret preveia que el nomenament dels vocals, en principi, tingués una durada màxima de sis mesos, i sorgiren dels elements obrers i de la patronal que ja pertanyien a algun dels jurats mixtos vigents llavors.

El Consell de Treball, doncs, s'anirà convertint mitjançant els corresponents decrets, tal i com s'especifica a l'article cinquè, en el «Cos Consultiu Superior del Govern de la Generalitat en tot el que afecti a l'execució de les Lleis del Treball i haurà també d'informar al Conseller d'aquest Departament sobre els recursos interposats contra les resolucions dels Jurats Mixtos i sobre la interpretació o encertada aplicació de les lleis en els recursos contra les resolucions dels dits Jurats, fonamentats en infracció de la Llei»1. D'aquesta manera, també s'especificava que els recursos que estiguessin fonamentats per infracció de la llei serien tramesos directament al Consell de Treball pels corresponents jurats mixtos. En aquest cas, el Consell s'havia de pronunciar si aquests afectaven o no l'encertada interpretació i aplicació d'aquella.

Pel que fa als recursos contra resolucions dels jurats mixtos, havien de ser presentats directament al conseller de Treball i Obres Públiques i als jurats mixtos que haguessin dictat les resolucions recorregudes, els quals enviarien recursos i expedients al Consell de Treball, que finalment informaria el conseller de les confirmacions o revocacions de les sentències. De fet, serà mitjançant el Consell de Treball, interpretant lleis i sentències dels jurats mixtos i tribunals industrials, que la Generalitat de Catalunya i la seva Conselleria de Treball podran fer la seva política. No cal oblidar, però, que entre les atribucions dels jurats mixtos hi havia també l'elaboració dels pactes col·lecButlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (BOGQ,

119 (14-XI-1933). www.editorialafers.com

1

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

527

tius i les bases de treball que la Conselleria i el Consell de Treball podien ratificar o no i, davant un possible conflicte, exercir l'arbitratge mitjançant un laude d'obligat compliment.

La seva constitució efectiva s'havia de produir amb la confecció del CES, però s'endarreria pel lent procés de conformació d'aquest, al qual no era del tot aliena la posició contrària de la CNT, els sindicats de la qual no empadronaren els seus afiliats per a poder elegir els vocals als jurats mixtos. Aquesta actitud, juntament amb la progressiva oposició d'amplis sectors de la patronal, frustrà en gran manera l'intent modernitzador republicà en el camp de les relacions laborals.

D'altra banda, el volum de reglamentacions, impugnacions, laudes, constitució de nous jurats mixtos, de noves seccions d'aquests, etc., canalitzats per l'actuació dels jurats mixtos de treball als quals el Consell havia de fer front provocaren, ja al mes de juny de 1934, un decret de la Conselleria de Treball i Obres Públiques que allargava el període d'interinitat del Consell a causa que el CES no havia estat encara acabat, tot i haver transcorregut, i amb excés, els sis mesos assenyalats com a màxim per a l'actuació interina del Consell. Per altra banda, el mateix decret anunciava l'augment de les vocalies obreres i patronals de sis a vuit2.

L'esmentada manca de representació de grans nuclis obrers responia a la resistència més o menys activa de mols afiliats a la CNT i dels seus sindicats en molts sectors productius on eren majoritaris a integrar-se en el nou model de relacions laborals que s'estava implantant. La seva acceptació significava la renúncia a l'acció directa, una de les peces clau de la seva política sindical.

El 31 d'agost del 1934 tindrà lloc l'escrutini general d'on sorgiran els 24 vocals obrers, els 24 vocals patrons i llurs respectius suplents que permetran la constitució definitiva del Consell de Treball durant el setembre d'aquell mateix any, onze mesos després de la seva constitució interina el novembre del 1933 i cinc mesos després de —finalitzada almenys teòricament— la seva interinitat. L'escrutini general i públic havia d'ésser presidit i fiscalitzat per una junta d'escrutini creada a aquest efecte per la Conselleria de Treball el 17 d'agost del 1934.

El Consell de Treball arribarà a quedar constituït definitivament el 26 de setembre del 1934. Però no de manera completa: de fet, no ho serà mai, almenys durant la Generalitat democràtica, jaque els quatre nous vocals procedents de la darrera ampliació per decret del Consell del mes de setembre no arribaren a prendre possessió oficial del càrrec a causa dels successos i les repercussions dels Fets d'Octubre. El mateix passà amb els nomenaments que el conseller es veié obligat a efectuar en substitució d'aquells vocals obrers i patrons que havien d'haver estat representants dels diversos grups3 del CES, que per boicot de la CNT o de la patronal no havien

www.editorialafers.com

2 BOGC, 170 (18-VI-1934): «Es tracta de l'ampliació del nombre de Vocals en l'actualitat evidentment insuficient, no sols per l'excés de treball que pesa sobre el Consell, sinó també per la manca de representació en què es troben grans nuclis obrers.»

528

JUST CASAS

efectuat les prescriptives inscripcions o no havien participat en les posteriors eleccions de representants. En total quedaren sense ocupar cinc càrrecs de vocals obrers pertanyents als grups 2 (indústries agrícoles), 3 (indústries alimentàries), 5 (siderúrgia i metal·lúrgia), 7 (material elèctric) i 13 (arts gràfiques), mentre que per part patronal en quedaren dos, els pertanyents als grups 1 (indústries del mar) i 18 (aigua, gas i electricitat).

De nou mediació, conciliació, arbitratge i control social. Aquestes eren les pautes.

La Generalitat, mitjançant la Conselleria de Treball amb l'assessorament del Consell de Treball, intentaria avançar-se amb la mediaciói la conciliació als possibles conflictes laborals i socials, i amb l'arbitratge solucionar els que no s'haguessin pogut evitar.

Aquesta seria la política de mediació, que afavoria el màxim acord pactat possible entre patrons i obrers d'una determinada branca de l'activitat econòmica, i de conciliació mitjançant l'elaboració de les normes i reglaments que havien de regir les condicions de treball de sectors sencers de la producció. La Conselleria ho havia de complementar tot amb una visió àmplia pel que fa a la interpretació de les lleis laborals en un sentit afavoridor per als treballadors i una adequada política de nomenaments als jurats mixtos: la Generalitat, de tot aquest conjunt, n'hauria de treure el control social.

Realment, aquesta política funcionà a grans trets a l'inici, malgrat els greus i constants conflictes laborals i socials que esclataren durant el breu període de temps que la Conselleria de Treball exercí les seves funcions. S'endegà una carrera frenètica d'aprovació de pactes col·lectius, bases de treball, resolucions, laudes, etc., fins als Fets d'Octubre de 1934, a partir dels quals el procés de normatització i reglamentació laborals, tot i que no va desaparèixer del tot, sí que es va alentir força, fins al punt que no s'elaboraran ni nous pactes col·lectius ni nous reglaments de treball, llevat només els que podien quedar pendents del període anterior o l'adaptació a les circumstàncies del moment de molts dels ja aprovats, fins que fos recobrada de nou la Generalitat amb les seves competències després del triomf electoral del Front Popular al febrer del 1936. El sollevament feixista i els esdeveniments revolucionaris que tingueren lloc a Catalunya posteriorment deixaren de banda aquest tipus de política social de pacte col·lectiu i crearen noves situacions objectives que empenyeren la resolució dels conflictes i el conjunt de les relacions de poder a Catalunya vers altres sistemes i mecanismes d'actuació, els quals tingueren en compte els canvis de tota mena sobtadament establerts.

3

www.editorialafers.com

1) Indústries del mar; 2) indústries agrícoles; 3) indústries alimentàries; 4) indústries extractives; 5) siderúrgia i metal·lúrgia; 6) petita metal·lúrgia; 7) material elèctric; 8) indústries químiques; 9) construcció; 10) fusta; 11) indústries tèxtils; 12) indústries de la confecció; 13) arts gràfiques; 14) transports ferroviaris; 15) altres transports; 16) transports marítims; 17) aigua, gas i electricitat; 18) comunicació; 19) comerç; 20) hostaleria; 21) serveis d'higiene; 22) banca i oficines; 23) espectacles; i 24) altres.

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

529

Els delegats í inspectors de treball Aquests dos cossos funcionaríais, en el moment del traspàs de competències a la Generalitat, estaven incomplerts en haver desistit molts dels seus membres a formar part de l'administració pública catalana essent substituïts pel Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió Social quan encara tenia competències a Catalunya de manera interina, fins que la Generalitat preveiés definitivament les places mitjançant concurs oposició.

S'ha de considerar també que, quan es traspassen aquestes funcions a la Conselleria, ni el Ministeri de Treball tenia tot l'organigrama dels seus serveis complerts. Així, la Conselleria de Treball hagué d'anar cobrint progressivament les vacants produïdes i fins i tot les que encara no s'havien dotat, tot i estar pressupostades ja a la Comissió Mixta d'Adaptació de Serveis Govern-Generalitat. El que primer féu la Conselleria fou centralitzar aquests serveis a l'antiga Delegació de Treball de Barcelona, així com també reglamentar les atribucions del personal interí mitjançant una ordre circular, fent dependre aquesta delegació directament de la Conselleria4.

Per tant, amb l'assumpció de les delegacions de treball, la Conselleria assumia les seves funcions, que bàsicament eren esdevenir caps provincials de tots els serveis de l'administració encomanats al Ministeri de Treball, actuant com a representants d'aquest en la resolució dels conflictes laborals col·lectius i integrant i desenvolupant les atribucions que en matèria laboral poguessin tenir els governadors civils provincials.

Les funcions concretes dels delegats i inspectors de treball van ser regulades per un decret del 23 de juny del 1932: portar el registre de les associacions professionals obreres i patronals de cada província, el control dels seus reglaments interiors, inspeccionar-les i suspendre-les si no complien la legislació vigent quant a formes o actuacions, així com també controlar el procés de nomenament dels jurats mixtos de treball i la confecció del CES presidint els consells provincials de treball. Hi serien ajudats pels auxiliars de les delegacions de treball en els aspectes executius, i pels inspectors i inspectors auxiliars en les funcions d'inspecció. Aquestes consistien a vetllar als centres de treball per l'observança de les disposicions relatives a la seguretat i a la higiene d'aquests, a les condicions generals de treball, com també pel compliment dels acords laborals i la legislació del treball vigent en qualssevol aspectes.

De tota manera, la Conselleria de Treball tampoc no aconseguí bastir l'organigrama complet del personal necessari per al normal desenvolupament de les tasques encomanades a les delegacions i inspeccions de treball. De nou, els Fets d'Octubre ho impedi4

www.editorialafers.com

BOGC, 98 (28-IX-193): «Els Inspectors auxiliars de Treball amb nomenament interí d'Inspectors Provincials (...) s'abstindran en absolut d'exercir cap de les facultats reservades als Delegats de Treball (...). Tots els expedients, documents i qüestions que hagin d'ésser resolts per les Delegacions de Treball, seran sotmesos immediatament per l'Inspecció provincial corresponent a la Delegació de Barcelona (...) la qual ha de funcionar com a Delegació del Treball de Catalunya.»

530

JUST CASAS

ren. També en aquest aspecte —de la mateixa manera que succeí amb el Consell de Treball, les assegurances socials, amb molts jurats mixtos i tribunals industrials— l'estructura organitzativa no va ser coberta totalment, i la Conselleria no va poder conformar el seu organigrama administratiu i de funcionament durant aquest període: s'anà treballant sobre la marxa i omplint els buits a mesura que es presentaven, i es feia ineludible arbitrar solucions en una situació altament conflictiva.

La confecció del Cens Electoral Social (CES) La seva elaboració era bàsica per a l'estructuració i eficàcia dels organismes d'aplicació de la legislació social: era l'element clau de la seva representativitat social, i aquesta era precisament la justificació de la República i de la Generalitat pel que fa a la seva legitimitat en matèria social. De l'elecció dels representants de les organitzacions obreres i patronals que s'hi havien d'inscriure s'havien de fornir el Consell de Treball, els jurats mixtos, les oficines i els registres de col·locació obrera, l'Institut Contra l'Atur Forçós i en general tots els instruments de la política social republicana: «El Decret del Govern de la República del 2 de setembre d'enguany traspassant a la Generalitat els serveis d'execució i aplicació de les lleis de Treball, estableix en el seu art. 10, que la Generalitat donarà les facilitats necessàries per a la perfecta coordinació dels serveis d'informació i de compensació sobre col·locació obrera i dels d'Associacions professionals de patrons i obrers, Cens Electoral Social i Estadístiques especials de Treball.»5 L'ordre contenia tres resolucions. La primera instava amb urgència totes les associacions, tant obreres com patronals, com també les societats civils i companyies mercantils, que trametessin directament les instàncies d'inscripció degudament emplenades a la Conselleria, fent constar les característiques generals d'aquestes: nom, domicili social, data de constitució, camp laboral de les seves activitats i nombre de membres patrons, d'obrers empleats o bé membres obrers afiliats segons els casos.

La segona feia referència al termini —un mes— del qual gaudien les associacions, societats i companyies ja establertes per fer efectiva l'esmentada ordre. Les entitats que es constituïssin a partir de la data de publicació d'aquesta ordre alBOGC havien de sol·licitar la inscripció dintre dels trenta dies següents a la seva constitució. Finalment, la Generalitat es comprometia a trametre una còpia del CES de Catalunya al Ministeri de Treball i Previsió per tal que procedís a la seva inscripció al Cens Social del Ministeri.

La confecció del CES no era una simple formalització estadística de dades: significava quelcom més. D'una banda, era un referent del grau d'acceptació per part de les forces socials de Catalunya, tant obreres com patronals, del conjunt de la legislació ñ

www.editorialafers.com

BOGC, 137 (19X11-1933).

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

531

social vigent i dels seus sistemes d'implantació. D'altra banda, la Generalitat, com que exercia la seva confecció i aplicació, mostrava alhora, d'alguna manera, la capacitat de poder efectiu i moral sobre gran part del cos social de Catalunya i la seva incidència.

De la rapidesa, participació, exactitud i veracitat de les dades contingudes a les inscripcions enviades al CES, en depenien aspectes com l'acceptació de la política laboral i social de la República, la rapidesa i concreció de la seva aplicació i el grau de representativitat de tots els organismes sobre els quals descansava, i a Catalunya, a més a més, el grau de credibilitat de la Generalitat davant la República per fer complir les seves resolucions i davant la societat catalana com a gestora de gran part dels seus interessos.

Finalment, el 27 de juny foren publicades les llistes definitives del CES en les dues seccions que la componien, obrera i patronal, agrupades però per grups d'activitats, especificant en cada cas el municipi on constava la domiciliació social, les quals llistes van ser ampliades per la publicació el 15 de juliol d'una de nova complementària d'entitats inscrites ja fora de termini, però acceptades per la Conselleria de Treball i Obres Públiques.

La creació de l'Institut Contra l'Atur Forçós (ICAF)

www.editorialafers.com

La primera mesura de la Generalitat per a solucionar el problema de l'atur fou la presentació al Parlament d'un projecte de llei per a la creació de l'Institut Contra l'Atur Forçós (ICAF). El decret de la Presidència que autoritzava el conseller de Treball Francesc Xavier Casals a presentar l'esmentat projecte es produí el 8 d'abril de 1933, cinc mesos abans de l'assumpció plena de les competències en matèria de legislació social. Les solucions al problema, segons la Conselleria de Treball, haurien de ser imposades des de fora, és a dir, com a conseqüència de les mesures adoptades per les economies més avançades les quals, alhora, es veien més afectades per la crisi i el problema de l'atur encara era més greu.

Ara bé, dintre el seu petit àmbit d'actuació i marge de maniobra, la Generalitat sí que es podia endegar tot un conjunt de mesures que, almenys, ajudessin a conèixer millor el problema i el seu abast, en quins sectors econòmics i productius tenia més incidència, i millorar i agilitar la maquinària técnico administrativa en el coneixement de les solucions que calia aplicar i de les mesures, considerades parcials, que calia adoptar. Aquestes mesures, de manera genèrica, consistien en laretribució econòmica de l'aturat a canvi del seu treball en obres d'interès general o de caràcter social, i, d'altra banda, en el foment d'un règim complementari d'assegurances socials de caire mutualista amb bonificacions incloses, sense oblidar, però, la creació del finançament econòmic que ho fes possible. Per tal d'aconseguir aquests objectius sorgiria la iniciativa de crear l'ICAF. LTCAF estava constituït per un ple del qual formaven part: el conseller de Treball,

532

JUST CASAS

que el presidia i que, en la seva absència, podia delegar en un vicepresident nomenat pel Consell Executiu de la Generalitat que podia ser a proposta seva, quatre representants patronals i quatre representants obrers i vuit persones tècniques, expertes o especialitzades en les tasques que calia dur a terme. També en podien formar part, si així ho decidia el ple, representants d'organismes oficials i corporacions públiques amb les quals es mantingués una relació de cooperació, ja fos aquesta puntual o estable.

El ple de l'ICAF havia de nomenar una comissió executiva entre els seus membres, formada per un president, un vicepresident, un representant patronal, un d'obrer i un expert. D'altra banda, un reglament establia el conjunt de seccions que havien d'acollir els diferents serveis de l'Institut: 1) estadística i biblioteca economicosocial; 2) intervenció econòmica i aportacions; 3) coordinació del treball; 4) intervenció social i inspecció; 5) estudi analític de les causes de l'atur i dels mitjans de solució; 6) ordenació financera; i 7) relacions exteriors i serveis comarcals.

El primer ple de l'ICAF es constituí de manera i amb càrrecs provisionals el 20 de juny del 1933 i es mantingué amb algun canvi aïllat fins als Fets d'Octubre, en arribar als quals encara no s'havien produït els nomenaments dels representants obrers i patronals definitius d'acord amb el CES. Durant el Bienni Negre els seus components foren substituïts menys dues excepcions i, en retornar la normalitat democràtica, es tornà a constituir amb tots els seus elements el 6 d'octubre de 1934.

Pel que fa a les oficines i els registres de col·locació obrera (amb implantació en cada municipi amb vocals obrers i patrons i un president designat pel municipi, que la Generalitat havia declarat de creació obligatòria mitjançant el decret del 17 de novembre del 1933), en fou suprimida l'obligatorietat mitjançant un nou decret del 26 de febrer de 1934 en què s'especificava que «han desaparegut els motius que aconsellaren l'adopció de l'esmentada decisió, sens perjudici de declarar d'ara endavant l'obligatorietat d'aquelles Oficines de Col·locació que les circumstàncies facin que siguin d'absoluta necessitat (...) sens perjudici de resoldre els casos que es presentin en endavant, adoptant l'esmentada mesura en cadascun d'ells...» Els motius podien ser diversos. El decret no esmenta cap causa concreta. D'una banda, la majoria dels jurats mixtos —per no dir tots— van constituir les seves borses de treball, com també la majoria dels sectors productius i organitzacions sindicals. També, com que en general no era obligatòria la contractació patronal a les oficines i als registres, esdevenien una càrrega per als pressupostos municipals, i a més la Generalitat havia creat la seva borsa de treball i els esmentats organismes només podien servir com a font d'estadística.

www.editorialafers.com

L'exemple de les oficines de col·locació reblaria la política sovint precipitada i contradictòria que, en matèria d'aplicació de la legislació social a Catalunya, tenia la Generalitat. De fet, rebé les competències en plena crisi econòmica i social i sense experiència pràctica de govern i, en bona part, desbordada per l'agitació social del moment.

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

533

Els jurats mixtos i la reglamentació del món laboral El 27 de maig de 1931 un decret del govern de la República estableix la creació dels jurats mixtos de treball. La seva posada en marxa —un decret del 7 de maig d'aquell any— regulava també l'aparició dels jurats mixtos agraris. Tècnicament els jurats mixtos eren una continuació dels comitès paritaris sorgits durant la Dictadura de Primo de Rivera. Ara bé, malgrat les similituds pel que fa a organització i funcions, hi havia diferències evidents. La primera i fonamental és que responien a dues concepcions ideològiques diferents del que havien de ser les relacions socials: els comitès paritaris formaven part com una peça més d'una determinada concepció de la vida social, el corporativisme, mentre que els jurats mixtos havien estat dissenyats per a exercir funcions de mediació i conciliació en una concepció política liberal d'economia mixta. La segona i no menys important és que, malgrat que les dues institucions tenien com a objectiu fonamental impedir els conflictes, els comitès actuaven com un esglaó més de la política repressiva de la Dictadura sobre el món laboral, mentre que els jurats mixtos, dins un règim de llibertats reconegudes, permetien una ordenació de les relacions laborals basada en el diàleg i el compromís. En el que sí coincidiren fou en el fet que la UGT els va utilitzar per promocionar-se com a organització i legitimar la seva línia d'actuació sindical: «£/ control efectivo de tan importante instrumento de creación y aplicación de normas laborales lo ejerció la UG T, en cuyo favor actuó no sólo el apoyo del Ministerio de Trabajo y Previsión, sino la automargínacíón del otro gran poder sindical, la CNT...»e Largo Caballero, com a ministre de Treball de la República, recollí l'herència dels comitès paritaris de l'època anterior concretant-la en els jurats mixtos, els quals començaren a funcionar, almenys teòricament, durant el desembre del 1931. Els jurats mixtos de treball es classificaren en 24 grups dividits per raons d'activitat econòmica. Aquesta divisió seria utilitzada per la inscripció dins el CES de les entitats obreres i patronals, que en definitiva les havien de constituir de manera paritaria. La presidència i vicepresidència, així com els comitès paritaris, eren nomenades pel Ministeri de Treball, i a Catalunya, apartir del traspàs de competències, pel conseller de Treball. Aquests càrrecs sorgien de diverses propostes efectuades per les parts obrera i patronal i, posat cas que no hi hagués acord, per la Delegació de Treball provincial, mentre que els secretaris formaven part de l'administració i accedien al càrrec mitjançant concurs oposició.

Els acords dels jurats eren presos per majoria absoluta a la primera convocatòria i per majoria simple en una segona. En cas d'empat, el vot de la presidència determinava laresolució final. Les seves atribucions també eren, com en el cas dels comitès, determinar les condicions generals de la reglamentació del treball: salaris, jornada, festes, hores extraordinàries, durada dels contractes etc., que en conjunt conformaven les bases de treball.

6

www.editorialafers.com

A. MONTOYA MELGAR: Ideología y lenguaje en las leyes laborales de España (1873-1978), Civitas, Madrid:1992, pp. 225 i ss.

534

JUST CASAS

D'altra banda, el fet de gaudir de certa independencia econòmica i capacitat recaptadora, la funció de pronunciar-se validant o no acomiadaments, reclamacions sobre jornals i hores extraordinàries fins a una quantitat màxima de 2.500 pessetes, i el fet d'inspeccionar i jutjar el compliment de les bases de treball acordades feia que fossin vistos per amplis sectors de la patronal com un instrument de «control obrer» i d'interferència obrera i institucional en el lliure mercat laboral i de contractació més que no pas el que realment eren: una eina per integrar les classes treballadores dins el marc juridicoinstitucional de l'Estat i no pas per destruir aquest o crear un marc social on la patronal se supedités als treballadors i, menys encara, per abolir les classes. La seva missió era, precisament, evitar «la lluita de classes».

Els jurats mixtos van ésser la peça clau de la política sociolaboral de la República.

La Generalitat, com ja s'ha vist, rebé l'execució de la legislació que regulava les condicions i els conflictes de treball a partir de I'l de setembre del 1933, per acord de la Comissió Mixta d'Adaptació de Serveis del 10 d'agost d'aquell any Pocs dies després, una altra ordre de la Conselleria de Treball, del 6 de desembre, donà compte d'un decret del Ministeri de Treball que autoritzava la Generalitat a nomenar presidents i vicepresidents, secretaris i la resta de personal administratiu dels jurats. Fins als Fets d'Octubre, i en poc més d'un any, els jurats mixtos aprovaren 99 acords de reglamentació del món laboral, la majoria dels quals —56— corresponien a acords de bases de treball. Durant el Bienni Negre foren pràcticament inoperants.

Els tribunals industrials de treball Foren creats per llei el 19087 i reformats el 19128. Sorgiren de la voluntat interventora de l'Estat en la resolució dels conflictes de tipus civil, privat i individual entre els patrons i els treballadors. L'esfera del conflicte col·lectiu quedava al marge de la seva intervenció, la qual erajurisdicció primer dels comitès paritaris creats el 1922 i en part dels jurats mixtos sorgits amb la República el 1931.

La seva aparició a les capitals de província i als caps de partit judicial també fou vista pels patrons des d'un bon principi com una amenaça: en primer lloc, perquè empenyia els obrers a exigir contractes de treball, un fet que no es donava aleshores en la gran majoria de les relacions laborals, i en segon lloc perquè els tribunals fomentaven la seva extensió per tal de justificar-ne l'existència9. Una funció bàsica dels tribunals era solucionar els conflictes laborals individualitzats abans que esdevingues7

Ley de Tribunales Industriales de 19 de mayo de 1908.

Ley de reforma de Tribunales Industriales de 22 de julio de 1912.

9 Sobre l'inici i el funcionament dels tribunals industrials, vegeu J. MONTERO AROCA: LOS Tribunales de Trabajo (1908-1938). Jurisdicciones especiales y movimiento obrero, Universitat de València, València: 1976; i G. GREAL: «La ley sobre Huelgas y Tribunales Industriales», El Trabajo Nacional, 40 (1908), Barcelona. www.editorialafers.com

8

ELS MECANISMES DE MEDIACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

535

www.editorialafers.com

sin col·lectius, tot concedint capacitat processal als treballadors majors de divuit anys sense distinció de sexes.

Estaven formats per un president designat pel govern, sempre pertanyent a la carrera judicial, que regularment corresponia al jutge de primera instància del partit judicial on radicava, i per un nombre igual i variable en el temps de vocals patrons i obrers efectius i suplents designats per llurs associacions. Durant la República, a partir de la confecció del CES, dels tribunals sorgiran les designacions obreres i patronals per formar-ne part, les quals eren remunerades econòmicament per dies d'assistència.

La tasca burocraticoadministrativa era realitzada per auxiliars i subalterns contractats i remunerats essent-ne gratuït el procés, que contemplava un acte de conciliació prèvia i les seves resolucions apel·lables al Tribunal Suprem. Les sentències eren preses mancomunadament per tots els membres del tribunal, i era el jutge i cap d'aquest l'element director dels aspectes tècnics instructors i processals, així com també de moderació i equilibri entre les parts obrera i patronal representades en el tribunal.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera foren reformades, sistematitzades i clarament fixades les seves competències, que no foren objecte de modificació per la República: qualsevol tipus de reclamació civil que sorgeixi entre patrons i obrers o entre els mateixos obrers sobre l'incompliment o rescissió unilateral de contractes d'arrendament de serveis i de contractes de treball, ja sigui a nivell individual o collectiu, així com també dels contractes d'aprenentatge. A més, s'ocuparan dels plets que sorgeixin de l'aplicació de les lleis sobre accidents de treball en empreses privades 0 de qualsevol organisme de caire oficial, com també de qualsevol aspecte que afecti reclamacions per incompliment de les lleis i disposicions de caire social que no tinguessin assenyalat cap procediment especial, ja sigui governatiu o judicial.

Durant la proclamació de la República, els tribunals tenien una disminuïda composició pel que fa al nombre de membres, la qual cosa n'entrebancava l'operativitat i amenaçava el col·lapse. En aquesta situació, i davant l'amuntegament de les causes pendents de resolució i l'augment de la conflictivitat social en aquells anys de crisi, la Generalitat, fent ús de les prerrogatives competencials quant a legislació social a Catalunya, promulgà un decret de la Conselleria de Treball i Obres Públiques, signat pel conseller Martí Barrera, per solucionar la interinitat permanent dels tribunals industrials per manca de la preceptiva renovació.

El decret del 15 de juny de 1934 tenia un doble sentit. En primer lloc, havia de renovar i dotar completament els tribunals malgrat que fos provisionalment a partir de representants d'associacions obreres i patronals inscrites al Cens Electoral Social 1 a l'espera de la confecció definitiva del cens, d'on havien de sorgir els seus membres obrers i patrons definitius per un nou període de quatre anys mitjançant el procés electoral corresponent. En segon lloc, utilitzant la llei del 1909, havia d'implantar la seva constitució en aquelles localitats cap de partit judicial on encara no s'havien

536

JUST CASAS

www.editorialafers.com

constituït mai. D'altra banda, a més dels objectius de tipus pràctic, s'aprofità l'avinentesa per introduir-ne d'altres de caire politicomoralpropagandístic, especificats al mateix decret: «La justícia popular no és un professionalisme, sinó que, perquè sigui popular, és precís que es regeixi periòdicament per les persones que siguin elegides, i no fer-ho així, fóra tant com negar l'origen legítim de la seva funció democràtica, raó per la qual es fa necessari que els Jurats Populars siguin renovats (...) cal ampliar i intensificar la tasca dels Tribunals Industrials...» De fet, molts dels tribunals pràcticament no van poder exercir llurs funcions, perquè a principi del 1935, durant el Bienni Negre, van ésser directament suprimits.

Els tribunals industrials de Catalunya emeteren des del principi del 1933 (quan la Generalitat es fa càrrec del conjunt de la legislació social republicana) fins als Fets d'Octubre del 1934 (per tant, en un període lleugerament superior als 21 mesos) un total de 1.584 edictes de sentència publicats al BOGC, dels quals 1.077, el 68%, estan relacionats amb l'incompliment del contracte de treball principalment quant a l'impagament del salari pactat, però també amb les indemnitzacions per acomiadament injustificat, reclamació d'hores extres impagades, cessament de les activitats laborals per part de l'empresa, etc.; mentre que la resta, 507, el 32%, estan relacionats amb el pagament de salaris per baixa d'accident, indemnitzacions per incapacitats parcials definitives i absolutes, com també amb els salaris per malaltia professional i pensions per invalidesa. En conjunt, malgrat que les seves resolucions fossin majoritàriament de caire individual, però també de petits grups de cinc, sis o set treballadors en cas de tancament d'empreses, el cert és que els tribunals industrials eren de gran importància per a la Generalitat per mantenir una mínima pau social o, si més no, per intentar evitar que la conflictivitat social la desbordés.

a f e r s 42/43 (2002)

LLUÏS DURAN Historiador

Arrelament i expansió de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1914-1923)

La Protectora, les administracions públiques i la formació dels mestres La projecció de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC) no es limitava a les escoles. Des de la seva independència, també volia incidir en els grans organismes públics dedicats a l'ensenyament. Atesa la seva naturalesa privada, la col·laboració amb els poders públics, habituals en una administració «prima» com la Mancomunitat, era per a l'APEC una porta oberta envers sectors més amplis. A aquests poders públics, no se'ls demanava adhesió sinó coresponsabilitat davant un objectiu concret: impulsar el català a tot l'ensenyament. Sens dubte, doncs, cal destacar la relació que va mantenir la Protectora amb l'administració mancomunal, la qual actua durant un període estable d'hegemonia catalanista.

D'entrada, les expectatives no hi eren gaire bones, atès que la prioritat política de la Mancomunitat eren els ensenyaments superiors o professionals1. Al desinterès de la Mancomunitat per intervenir en l'escola, hi cal sumar les males relacions que tenia amb els mestres públics, una situació que l'APEC volia millorar. Aquesta relació

www.editorialafers.com

1 Afirmava Josep Grant i Sala: «Encara que sembli una gosadia, mirant cap a la nostra modèstia, ens aventurarem a senyalar el fet que, de vegades sembla que les corporacions oficials catalanes no donguin remarcables preferències a l'ensenyament primari en català, tenint-los, però, a benefici d'ensenyaments superiors o tècnics», «Memòria de tresoreria», Memòria APEC 1922.

538

LLUÍS DURAN

difícil es reflecteix en una carta del mestre Tomas Vicens en què manifesta la diferencia que hi ha entre el seu col·lectiu professional i els catalanistes; també hi esmenta els endarreriments de nòmina per part de les diputacions provincials on els catalanistes governaven (la Protectora s'adreçà a la Mancomunitat perquè això es resolgués). A més, hi cal afegir que, en general, els ajuntaments desatenien l'ensenyament primari, com també el fet que els polítics catalanistes locals adoptaven una actitud dirigista vers els mestres2.

La carta va provocar la poc habitual resposta del president de l'APEC Manuel Folguera i Duran. L'opinió del president sobre els mestres públics partia, com la dels representants de la Mancomunitat, d'una prevenció contra l'estament docent oficial que subratllava el paper dels mestres com a agent descatalanitzador i com a element de l'estat centralista. Malgrat tot, Folguera no deixava de donar la raó a Vicens: «Si alguns titulats nacionalistes, fins entre els més caracteritzats, sembla que menyspreïn el problema de la cultura primària, i si algunes corporacions oficials catalanes (...), no han atès els mestres oficials, com ells i nosaltres hauríem desitjat, no és això prou motiu perquè els mestres catalans sien contraris a les reivindicacions nacionals del país.»3 A més, Folguera sabia que les iniciatives de l'administració local per la catalanització escolar eren migrades4. L'APEC, doncs, restava al bell mig del desinterès dels uns i la crítica al catalanisme dels altres.

Dos anys més tard, tot i que l'APEC maldava per trobar un marc de relacions positiu amb els mestres «nacionals», el panorama no havia canviat gaire. Per exemple, per a Jesús Sanz, no calia crear un cos de mestres catalans diferenciat de l'estatal (que es podien fàcilment contraposar), sinó millorar les condicions econòmiques de tots els mestres i oferir-los cursets normals complementaris, els quals s'iniciaren 2

«Algunes de les Diputacions catalanes, desde fa molt temps tenen atrassats els pagaments d'augments graduals de sou als mestres. Això crea per part d'aquestos funcionaris un recel envers les dites corporacions, qual recel tendeix a originar dintre'l Magisteri corrents d'opinió contràries a l'implantació de l'autonomia en l'ensenyança.» M. ROSSELL I VlLÀ: «Memòria», Memòria APEC 1917. Vegeu també BAPEC, 8 (XI-1918). Trobem la mateixa perspectiva en articles de l'òrgan dels mestres públics catalans El Magisteri Català; L. DURAN: Pàtria i escola.

www.editorialafers.com

LAssociació Protectora de 1 Ensenyança Catalana, Afers, Catarroja:1997, p. 116.

3 Afirmava el president de l'entitat: «L'amor a la Pàtria deu estar molt per damunt de les misèries dels homes; és per això que quan ella perilla li ofereixen igualment la vida els rics que els pobres, sense amidar els avantatges que cada un d'ells n'aprofita». M. FOLGUERA I DURAN: «Carta oberta», BAPEC, 9 (XII-1918).

4 Entre 1917 i 1923 hem esmentat les poblacions de Vic, Sant Carles de la Ràpita, Vilafranca i Falset. A Pau Romeva, li correspongué continuar la millora de les relacions amb els mestres públics. Per això, durant la campanya en favor de l'autonomia, destacà els avantatges que podien aconseguir els mestres amb aquest nou règim, com ara un estatut concret per a l'ús del català a l'escola i per a la normalitat cultural catalana, a més de la integració del mestre en el «patrimoni cultural nacional» i, per tant, l'eixamplament de l'acció social de l'escola. P RoivlEVA: «Els mestres oficials catalans», BAPEC, 9 (XII-1918).

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

539

el 1917S. L'any següent, 1' APEC realitzà un curs de Gramàtica —a cura de Pompeu Fabra—, un de Nocions de Fonètica, un de Geografia i Historia de les Llengües Romàniques i un d'Història de Catalunya6. Paral·lelament, el 1917, a les primeres edicions del BAPEC, s'hi anuncià la convocatoria del Premi República Argentina, que s'adjudicava a un projecte per a cursos normals complementaris als oficials7; el premi va ser atorgat a Josep Palau i Vera, qui poc després morí8. Aquesta proposta permetia, dins la formació complementària, una lenta i voluntària catalanització de sectors de l'ensenyament oficial, sempre que fos possible —cal tenir en compte el risc que suposava apartar-se de la norma ministerial. Els cursos s'adreçaven a un públic ampli: tant als futurs mestres d'escoles catalanes com a la resta de professionals. Anomenats Estudis Normals, començaren l'octubre de 1920 fets per la Mancomunitat de Catalunya9.

La relació de l'APEC amb la Mancomunitat no es limità a aqueixos cursos. La connexió entre totes dues s'incrementà especialment des que Eugeni d'Ors va marxar de la institució el 1920. Col·laboraren, per exemple, en la Comissió Inspectora d'Ensenyament del Català, en l'Obra de Biblioteques Populars, en la representació en la 5

J. SANZ: «Envers una veritable política catalana», BAPEC, 1 (1-1919).

BAPEC, 4 (IV-1918); els cursos es feren al local del Centre Excursionista de Catalunya; hi participaren Barnils, Montoliu i Valls i Taberner.

7 Es premiava «el millor Projecte de creació d'un curs complementari a les Escoles Normals, destinat principalment als Mestres i Mestresses de terres de llengua catalana que desitgin aconseguir una preparació completa i adequada per a regentar establiments d'ensenyança en català». «Premi República Argentina», BAPEC, 2 (XI-1917). Entre els aspectes que havia de tractar calia «consignar-se les assignatures que ha de comprendre el Curs, els esquemes essencials dels programes de cada una d'elles, els professors necessaris i els llibres de text més indicats, la forma més convenient d'instal·lació i un pressupost general de despeses i ingressos».

8 El jurat, d'alta qualificació, estava format per Eugeni d'Ors, director d'Instrucció Pública deia Mancomunitat, Pompeu Fabra, del'IEC, Manuel Ainaud, de l'Ajuntament de Barcelona, Llorenç Jou, president de la comissió tècnica, Pau Romeva, assessor tècnic, Felip Solé i Oliver, director de l'Escola Normal de Lleida, i Anna Canalias, professora de l'Escola Normal de Girona; BAPEC, 6 (VI-1918). Vegeu també «Premi República Argentina», BAPEC, 7 (X-1919), 6 (VI-1918) i 4 (IV-1919). El projecte de Palau i Vera incloïa dues grans línies d'estudi: un grup d'estudis complementaris i un grup de pràctiques i educació física. En conjunt, incorporava assignatures com ara psicologia, història de la cultura, filosofia i pedagogia, geografia i història de Catalunya, català i estudis de la localitat, instrucció cívica i dibuix.

9 «Curs complementari a les escoles normals», BAPEC, 9 (XII-1919). La implicació de l'APEC en el projecte, malgrat que fos regentat per la Mancomunitat, va portar-la a sostenir els estudis en el període dictatorial. BAPEC, 7 (X-1919), 6 (VI-1920) i7 (X-1920). Aquests s'estructuraren a partir de tres grups de matèries: humanitats catalanes, matèries professionals i matèries diverses. J. CARBONELL: L'escola normal de la Generalitat (1931-1939), Edicions 62, Barcelona: 1977, pp. 135-136. La Protectora aconseguí un lloc en la direcció dels Estudis Normals— BAPEC, 8 (XI-1921)— i convocà concursos per a beques, BAPEC, 9 (XI-1921) i Memòria APEC 1922. La quantitat esmerçada per aquests suports fou de 2.000 pessetes anuals, i se'n realitzaren dues convocatòries. www.editorialafers.com

6

540

LLUÍS DURAN

Comissió de l'Escola d'Estiu i, sobretot, en la Comissió d'Educació General10. A més, a l'assemblea de la Mancomunitat, a partir de la Ponència d'Estudis Normals, es proposà constituir el Patronat de l'Escola Catalana, un organisme que, ultra formar mestres i confeccionar llibres i programes, havia de promoure les escoles catalanes i distribuir-hi els mestres formats als Estudis Normals. La Dictadura, però, n'impedí el desenvolupament11.

A més dels Estudis Normals, la Protectora volgué incidir en la resta d'àmbits de formació de futurs professionals, ço és, en els inscrits a les Normals de l'Estat.

D'aquesta manera, es possibilitava el pas de mestres de l'escola estatal als cursos complementaris de la Mancomunitat. Les primeres passes s'iniciaren el 1915, quan hom es proposà garantir l'ensenyament del català als alumnes normalistes (en aquest any, aquesta és l'activitat més destacada de la Protectora). La proposta de fer un curs de català a les escoles estatals de mestres sorgí d'Ermengol Puig i Sais i de Tomàs Carreras i Artau, i fou ratificada en un consell general de la Protectora. Un cop obtingut el vistiplau oficial, es convocà un concurs per proveir-se de professor i, inicialment, es cobriren les places de Barcelona i Lleida12.

Per tal de legalitzar la «intervenció» d'una entitat privada en el camp de l'administració pública, el consell directiu de l'APEC encarregà al seu secretari, Frederic Culí, un «Dictamen sobre la situació legal de l'ensenyança catalana a l'escola pública»13.

10

La comissió era un punt de confluència entre l'administració i la societat civil. El seu objectiu era fomentar l'educació física, la moral, la natalitat i la puericultura per aconseguir «l'enaltiment i la dignitat de la Raça». M. FoLGUERA I DURAN: Una ñama de la meva vida, memòries, Col·legi de Doctors i Llicenciats, Sabadell: 1996, p. 208. El president de l'APEC formava part de la direcció. En les activitats del «Servei de Conferències Populars», hi destaquen dos conferenciants: Tomàs Iduarte i Pau Romeva, tots dos assalariats de l'APEC. Els dos càrrecs de la Protectora van elaborar un cicle complet de conferències amb projeccions sobre història de Catalunya, amb títols d'innegable significació catalanitzadora com ara «Les colonitzacions de Catalunya», «Catalunya romana», «Orígens i formació del poble català», «El compromís de Casp», «Decadència de Catalunya», «Significació de la Mancomunitat», «Catalunya aràbiga i visigòtica», «Els primers reis de Catalunya», «Els grans reis catalans», «Pere I de Catalunya», «Jaume I el Conqueridor», «Pau Claris i la Guerra de Secessió»; vegeu MANCOMUNITAT DE CATALUNYA: L'obra realitzada (cultura i instrucció) 1914-1923, Barcelona: 1923, pp. 57-73.

11

www.editorialafers.com

L. DURAN: Pàtria i escola..., op. cit, p. 58. L'avenç que esmentem hauria significat un canvi important en la funció de l'APEC, que hauria vist retallada la seva tasca en benefici d'un organisme públic superior. Ateses les dificultats que havia tingut la Protectora amb Acció Catalana per la qüestió dels grups escolars barcelonins iles seves relacions amb l'ensenyament oficial, no creiem que fos simplement una manera de promoure l'ensenyança catalana (tenint en compte que ho proposava el grup nacionalista) sinó un projecte que tenia la perspectiva d'absorció de la iniciativa privada.

12 Gestionaren entrevistes amb el rector de la Universitat i amb el director de l'Escola Normal. «La càtedra de català a la Normal», Memòria APEC 1915, i «Càtedres de normals», Memòria APEC 1916.

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

541

Malgrat el caràcter optatiu dels cursos de català, la Protectora procurà d'implicar-hi diversos sectors del sistema educatiu per proveir-se de suports davant una possible negativa de l'administració. Per exemple, 1' APEC ratificava el nomenament del mestre designat, que pertanyia al sector públic14, i les administracions locals col·laboraven en el sosteniment de les classes a les Normals, com s'esdevingué a les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona. D'aquesta manera, com que la Protectora aportava tots els fons15, ja que comptava amb el suport de les administracions locals, les escoles no assumien cap cost en el desenvolupament dels cursos. Malgrat això, no hi hagueren gaires facilitats. Segons Folguera, per exemple, el director de l'Escola Normal de Barcelona va posar «dificultats a les lliçons de Gramàtica Catalana»16.

D'altra banda, si bé la Protectora manté contactes més o menys intensos amb l'Estat i molt estrets amb la Mancomunitat, té poca relació amb l'Ajuntament de Barcelona. L'Ajuntament feia escoles noves, modernes, que usaven el català, la gratuïtat de les quals topava amb les escoles de la Protectora17. Al BAPEC, hi trobem diverses referències sobre les iniciatives de l'Associació per vetllar per la catalanitat de les escoles municipals. Hi apareix l'aprovació que fa l'Ajuntament d'una declaració en què s'indica que l'ensenyament hi serà fet en català i amb matèries humanístiques 13 Al document es responien, afirmativament, les següents preguntes: «Es pot usar el català en l'escola pública?», «S'hi pot ensenyar?» i «S'hi poden usar llibres en català?», Memòria

APEC 1916.

14 Quan Anna Canalias, professora de la Normal de Girona, és traslladada, la Protectora es posa en contacte amb la direcció de la Normal per buscar-ne la substituta, BAPEC, 8 (XI1921) i 1 (X-l 917), i M. FOLGUERA I DURAN: «Lletra de la Protectora al Ministre d'Instrucció»,

www.editorialafers.com

BAPEC, 3 (XII-1917).

15 BAPEC, 1 (X-l917). Segons Folguera: «Foren molt laborioses les gestions per assolirne l'autorització de l'Estat, que fou condicionada amb el detall que havia de ser la Protectora que pagués als mestres i les despeses extres.» M. FoLGUERAI DURAN: Una ñama..., op. cit, p.

226.

16 «Grups escolars», Memòria APEC 1921. També la Normal femenina de Barcelona va suspendre les classes durant un període {BAPEC, 8, XI-1921). El professorat va ser: a Barcelona masculina, Pere Barnils; a Barcelona femenina, Emili Vallès; a les dues de Lleida, Enric Arderiu; a Girona masculina, Mn. Jordà; a Girona femenina, Anna Canalias; a les dues de Tarragona, Montserrat Bertran. Al llarg dels anys, s'hi van produir canvis: en morir Arderiu, va ser substituït per Jesús Sanz, i Carme Julià substituí Canalias. El 1922 Barnils fou substituït per Manuel de Montoliu, i Josepa Potau substituí Bertran, Memòries APEC 1917, 1921 i 1922.

17 H i ha una qüestió que també cal tenir en compte: el 1922, en un lloc tan destacat com ara la Via Laietana de Barcelona, s'hi inaugurà el Grup Baixeras. El mateix any es tancaren escoles catalanes certament pròximes: les del districte II i VI. Així mateix, és curiosa la relació entre l'obertura del Grup Pere Vila i el tancament de l'escola Verdaguer (la Verdaguer era situada al número 359 del carrer Aragó). Vegeu A. GALÍ: Història de les institucions culturals i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936). La llengua, Fundació AG, Barcelona: 1979, p. 207.

542

LLUÍS DURAN

relacionades amb el país18. En canvi, Galí ens diu que els reials decrets de 1919 i 1922, en què s'establia la formulació del Patronat Escolar de Barcelona i els grups escolars municipals, no feien cap referència a l'ús del català. Sembla, doncs, que l'Ajuntament practicava una política lingüística amb vista a l'Estat i una altra amb vista a l'opinió pública catalana19. Aquesta era una clara diferència que la Protectora i la Mancomunitat tenien respecte de l'Ajuntament de Barcelona: mentre que les primeres manifestaven públicament la seva catalanitat, el segon, no.

Allí on es palesà més clarament la divergència entre els models educatius de l'APEC i l'Ajuntament fou en la creació del Grup Escolar Baixeras. Aquesta difícil relació s'havia iniciat amb motiu de la negativa municipal a subvencionar les colònies de la Protectora. El 1921 l'Associaciójahaviaprotestatper la intencióque el grup Baixeras passés a ser gestionat com a annex a la Normal estatal20. Segons la Memòria de l'APEC del 1922, l'enfrontament entre el nounat partit Acció Catalana a l'Ajuntament i l'Associació era clar: «No s'ha oblidat tampoc el problema que han suscitat els Grups Escolars convertits exclusivament per l'Ajuntament i, malgrat el qual, aquest els entrega a mestres de l'Estat.» Sens dubte, s'hi palesa la vella aspiració de la Protectora, ja esmentada per Flos i Calcat el 1886, de mantenir de totes totes la independència respecte de l'administració educativa estatal i les seves estructures21.

www.editorialafers.com

18 Amb motiu de la primera pedra de les escoles Baixeras, la Protectora insisteix que se'n promogui el «caràcter catalanesc», BAPEC, 3 (XII-1917). Vegeu també BAPEC, 8 (XI1918); el document sencer és a J. MONES: La llengua a l'escola (1716-1939), Barcanova, Barcelona:1984, pp. 256-258.

19 A. GALÍ: Història de les institucions culturals i del moviment cultural a Catalunya. Ensenyament primari, Fundació AG, Barcelona:1978, pp. 221-222. Del conjunt d'escoles que crea entre 1914 i 1923 l'Ajuntament de Barcelona, que són la del Bosc, la del Patronat Domènech, la Baixeras, la Farigola, la del Mar i Pere Vila, Galí només qualifica d'escoles catalanes la del Mar, la Baixeras i la Farigola; A. GALÍ: Història de les institucions... (La llengua), op. cit., pp.

209-210.

20 BAPEC, 9 (XII-1921); Galí en transcriu tota la documentació a A. GALÍ: Història de les institucions... (La llengua), op. cit. Anteriorment, l'Ajuntament ja havia manifestat la seva predisposició que l'Estat n'exercís l'alta inspecció, A Galí: Història de les institucions... (Ensenyament primari), op. cit, p. 214.

21 L'enfocament de Nicolau d'Olwer des de l'Ajuntament de Barcelona divergia totalment de la perspectiva de la Protectora: «Si nosaltres, de la Comissió estant, no cerquéssim altra cosa que un èxit personal i una satisfacció d'amor propi. Escoles municipals model (...) ben instal·lades, amb bon professorat, bon material, bons mètodes pedagògics (...) al costat d'elles, les Escoles nacionals en pisets bruts, foscos (...). Sol·licitud de les institucions populars, incúria de l'Estat!» Aquesta era la diferència amb la trajectòria deia Protectora, que no volia reformar l'ensenyament estatal ni intervenir-hi. La filosofia dels regidors d'Acció Catalana es concretava, doncs, en el següent: «El nostre deure de regidors de Barcelona, que és el de vetllar per tots els ciutadans amb una mateixa cura (...) [ens duu a] intentar avenir-nos amb l'Estat per organitzar l'ensenyament de tal manera, que aquella Escola nacional arcaica i nefasta desaparagués de Barcelona, i això és el R. D. de 17 de febrer. Decret que posa ampla-

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

543

Els concursos escolars

Els concursos de lectura i escriptura, els quals porten sovint l'afegitó «història de Catalunya», s'iniciaren el 1902 amb el que organitzà la Lliga Regionalista de laBarceloneta, i ja el 1913 s'aconseguí un dels certàmens més estables d'abans de la Dictadura: el concurs de l'Orfeó de Sants (també n'hi hagué un a Sabadell el 1914). Als concursos de lectura i escriptura, s'hi manifesta la senzillesa del missatge patriòtic: conèixer la llengua i generar una adhesió patriòtica. A més, el concurs escolar era una tarja de presentació d'un grup local en favor de l'escola catalana; per això esdevenia un acte de propaganda22. Així mateix, era una oportunitat per al mestre i per a tota la comunitat educativa local per declarar-se en favor de l'aprenentatge del català i de la cultura catalana, com també era una forma de recollir suports entre personalitats i grups locals, un acte patriòtic que, de passada, apropava la Protectora a la ciutadania.

Des del 1913, i sobretot des del 1917, hom s'entusiasma per la realització dels concursos. Això és lògic, ja que les escoles catalanes encara tenen un arrelament limitat, la Protectora té pocs socis i la difusió de les Normes Ortogràfiques és tot just a les beceroles. La tasca a fer és, doncs, immensa. Tant en l'elaboració dels concursos impulsats per la Mancomunitat com en la difusió de les Normes, no només hi col·laborà l'APEC sinó també la major part de la premsa catalana, els escriptors (amb les festes de la poesia), els governs i les entitats (molt assenyaladament Nostra Parla). Segons Galí: «Només la modestíssima Associació Protectora (...) tota sola sense gairebé auxili de ningú, va proposar-se la tasca ingent i poc lluïdora d'ensenyar a llegir i a escriure el poble català. Es a dir, mentre els homes de l'Institut d'Estudis Catalans feien el veritable miracle d'aixecar unes grans teulades a l'aire, la Protectora mirava d'anar posant els invisibles i indispensables fonaments.»23

www.editorialafers.com

ment en mans del Patronat que crea (...) la formidable facultat de triar els seus mestres entre tots els d'Espanya.» Així mateix, garantia la catalanitat de totes les institucions creades pel patronat escolar. Vegeu Correspondència entre Lluís Nicolau d'OIwer i Jaume Bofill i Mates, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), Barcelona:1999, pp. 228-229. Jaume BofÜl ens recorda el canvi de perspectiva que s'havia consolidat dins Acció Catalana després de la Dictadura, queja no volia intervenir en el camp públic sinó accentuar la intervenció en el camp privat, cosa que marcà el suport clar d'AC a la Protectora durant la República: «¿No és la orientació d'ara la de sostenir les institucions lliures, espontàniament creades o millorades, més que no esmerçar els cabals en una xarxa de creacions oficials que, en canviar la política, són les primeres que es tornen aiguapoll?», Ibidem, p. 207.

22 Així ens ho assenyala Josep Miracle referint-se al concurs de l'Orfeó de Sants: «En aquella època, pràcticament tots els nois i totes les noies de l'Orfeó estàvem engrescats en uns concursos que anualment convocava l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

Es tractava d'uns concursos de lectura, d'escriptura i d'Història de Catalunya, que se celebraven en les entitats culturals com ara l'Orfeó, i que eren una gran manera de captar lajoventut cap als ideals de la Protectora.» J. MIRACLE: Quatre coses del meu temps, La Paraula Viva, Barcelona: 1976, p. 138.

544

LLUÍS DURAN

D'altra banda, les denominacions dels concursos són diverses: «lectura i història de Catalunya», «d'ensenyança catalana» o «de lectura i escriptura i història de Catalunya». Les bases dels concursos no són gaire complexes, atès el públic a qui s'adrecen i el poc coneixement que hom té d'unes Normes Ortogràfiques acabades d'aprovar.

Per exemple, en el cas del concurs de lectura catalana i història de Catalunya de Vilassar, hi ha un premi de lectura i un altre d'història: «L'exercici de lectura catalana consistirà en llegir en veu alta la composició o el fragment d'una obra facilitada en aquell acte pel Jurat (...). L'exercici d'Història de Catalunya, d'una sola secció, consistirà en respondre a les preguntes que faci el Jurat als concursants, a la lliure elecció d'aquells.» Es premiaven tant el mestre com els alumnes, els quals es dividien amb el tall dels deu anys. El mateix plantejament s'especifica a les bases del concurs de llengua i història catalanes de l'Orfeó de Sants, però s'hi afegeix un dictat i preguntes d'història sobre un període determinat, en aquest cas de Guifré a Martí l'Humà. El concurs de Lleida canvia la normativa i hi introdueix la prova de dictat i preguntes sobre gramàtica24.

El 1920 no apareixen més bases de concursos al BAPEC, i el 1921, des que hi intervé Galí com a cap de la comissió tècnica, les noves bases comencen a tenir una orientació distinta, com si l'any vint hagués estat un temps de reflexió amb vista a una nova orientació dels concursos; no debades, llavors ja era possible que un primer contingent d'alumnes hagués après les Normes Ortogràfiques. Aquest aprofundiment pedagògic es reflecteix, per exemple, en el concurs de Vilafranca, en el qual es desenvolupa un grup només de lectura fins als dotze anys, i de lectura i escriptura fins al catorze. També es pot accedir a un premi extraordinari llegint un fragment literari i escrivint una carta o preparant un text. En el cas de Mataró, es fa un exercici de lectura fins als deu anys, i a partir d'aquesta edat, un dictat en què es valora el nombre de faltes ortogràfiques comeses. Al dictat que es fa al concurs de les Borges Blanques hi ha també una gradació general més clara d'acord amb l'edat dels alumnes.

I al concurs del Poblenou, de Geografia, Història i Llenguatge, es demana als alumnes dibuixar en un mapa mut els principals accidents de Catalunya; en el d'història, s'estableixen dues seccions: una de coneixements generals i una altra de civilització.

Al concurs de llenguatge es tenen en compte nocions de llenguatge, lectura, dictat i redacció. En general, hi ha un perfeccionament creixent en la graduació i la qualitat de les proves, fruit d'una major exigència escolar i pedagògica, i també com a conse23

A. GALÍ: Història de les institucions... (La llengua), op. cit, p. 213.

«Concurs de lectura catalana i història de Catalunya a Vilassar de Mar», BAPEC, 1 (I1918). «Concurs de llengua i història catalanes de l'Orfeó de Sants», BAPEC, 5 (V-1918).

S'utilitza el mateix plantejament al concurs de Lleida, però s'hi afegeixen nocions de geografia i s'hi accepta la normativa no fabriana; BAPEC, 3 (III-1918). «IV Concurs Anual d'Ensenyança Catalana», BAPEC, 1 (1-1919). Es publiquen les bases d'un concurs a Vic i a Olost amb poca concreció pedagògica. Vegeu també R. SOL i C. TORRES: Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924), Virgili i Pagès, Lleida: 1989, pp. 67-71. www.editorialafers.com

24

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

545

qüència de l'expansió de 1'escola catalana i del major coneixement de les Normes Ortogràfiques25.

Des del 1915 podem començar a perfilar l'evolució del nombre de concursos. A més de l'antic de l'Orfeó de Sants, sabem que se'n fan al Centre Català de Sabadell i a l'Ateneu Montgrí. L'any 1916, ultra els concursos de Lleida i de l'Orfeó de Sants, se'n fan a l'Associació Regionalista de Terrassa i al Centre Sang Nova d'Hostafrancs26.

El 1917, segons la Memòria de l'APEC, se'n fan a Lleida, a l'Orfeó Gracienc, al'Escola Choral Martinenca, a Balaguer, a l'Orfeó de Sants i a Vilassar, i també a Perpinyà i a Valencia. L'any 1918, segons la Memoria anual, se'n fan a Centelles, a Vilassar, al Centre Sang Nova, a l'Orfeó de Sants i a Olost de Lluçanès (en aquest cas, no s'hi esmenta el concurs que de nou es fa a València)27. L'any 1919 es mantenen, com apunta la Memoria, els concursos de Lleida, d'Olost i de Vilassar, i s'hi afegeix el de Vic. El 1920 se'n fan a Vilassar —és ja el tercer any—, a Mataró, a l'Orfeó de Sants, al Casal Nacionalista Martinenc i a l'Associació de Professors de Centres de Cultura de Catalunya28. Destaca, però, el que organitzà Abelard Fàbrega, que és el primer i únic d'àmbit comarcal dels que hem trobat fins al 1939: el de la comarca selvatana29.

25

www.editorialafers.com

«Concurs de lectura i escriptura (Vilafranca del Penedès)», BAPEC, 2 (11-1921). «Concurs de lectura i escriptura d'història de Catalunya a Mataró», BAPEC, 5 (V-1921). «Concurs d'ensenyança catalana a les Borges Blanques», Ibidern. «Comissió Delegada del Poblenou», BAPEC, 3 (IIL1922).

26 El 1915 hi ha molts projectes que no tenim constancia que s'arribin a concretar, com el de l'Associació Regionalista de Terrassa, el Casal Catalanista delDte. III, l'Agrupació Feminal Catalanista i l'Associació Catalanista de Valls. Al barri barceloní, hi assisteixen 170 alumnes i a la vila empordanesa, 20; «Concursos per a infants», Memòria APEC 1915. Vegeu també «Concursos escolars», Memòria APEC 1916. A Sants, hi assisteixen 160 alumnes, a Lleida 47, i a Terrassa entre 125 i 150.

27 El concurs de l'Escola Choral Martinenca es mantingué fins a la República; per tant, fou un dels que més continuïtat tingué, aleshores ja amb la denominació d'Orfeó Martinenc. El concurs de Balaguer va ser organitzat pel Centre Nacionalista Català local; BAPEC, 1 (X1917). El de Vilassar és sota la protecció de l'Ajuntament (BAPEC, 1,1-1918). El de Lleida és convocat pel Consistori dels Jocs Florals, la delegació local i el Centre Excursionista (BAPEC, 3, III-1918). Com diu la Memòria, a València, els concursos són realitzats per la Joventut Valencianista, i a Perpinyà, per la Societat d'Estudis Catalans. El concurs de València compta amb la col·laboració de la Joventut Nacionalista de València i Nostra Parla; BAPEC, 7 (X-1918). Vegeu I. GRANA: L'acciópancatalanista i la llengua: Nostra Parla (1916-1924), PAM, Barcelona: 1995, pp. 72-7'4. El de Centelles, l'organitza l'Agrupació Regionalista.

28 El concurs de Lleida era convocat per les entitats de l'any anterior. Al concurs de Lleida, hi són presents 42 alumnes. A Olost era convocat per l'Ateneu i l'Ajuntament; el de Vic, en canvi, correspon ala delegació local iaia Revista de Vic (BAPEC, 1,1-1919, i 6, VI -1919). El concurs de Mataró és impulsat per la delegació local; BAPEC, 6 (VI-1920).

29 Fàbrega té un interès especial per aplegar tots els sectors; per això recull Antoni Sansalvador, diputat de la Lliga i membre de la Protectora, el diputat republicà Salvador Albert i el clergue gironí Josep Pou, a més dels professors de les Normals. Tot i que intenta que s'hi afegeixi el Centre de Fraternitat Republicana de Llagostera, a la fi té el suport del Centre

546

LLUÍS DURAN

El canvi general de les bases deis concursos, coincideix, doncs, amb una convocatoria més àmplia, una tendencia que, amb petits alts i baixos, ja no es modifica. El 1921 se'n fan a Vilafranca, a l'Orfeó de Sants, a Mataró, a les Borges Blanques, a la barriadadel Pedró, a Sant Feliu de Guíxols (la segona edició del concurs de la comarca selvatana, ampliat al Baix Empordà), a Castelló d'Empúries, a Gràcia, a Caldes de Montbui, a l'Escola Choral Martinenca i a Sant Andreu. Fora del Principat, es fa el III Concurs de Lectura Valenciana. L'augment del nombre de concursos, per tant, comporta la implicació de noves entitats; de fet, es produeix un creixement doble: s'amplia el territori i es guanya més suport social. Així, doncs, creix el nombre d'entitats catalanistes que volen fer concursos30. D'altra banda, hi ha concursos que assoleixen el suport de l'ajuntament i, a partir d'aquí, el d'entitats locals, com ara el de les Borges Blanques, la comarca selvatana i Mataró (i possiblement el de Sant Feliu)31. L'any 1922 es manté l'estabilitat del creixement. Se'n fan al Poblenou, a Vilafranca del Penedès, a Igualada, a les Borges Blanques, a Perpinyà, a l'Orfeó de Sants, a Sant Martí de Provençals i a la barriada del Pedró32. El 1923 es consolida plenament la tendència iniciada el 1921. L'any del cop militar, es fan concursos a Vilafranca, al Poblenou, a Sabadell, a Figueres, a Valls, a l'Orfeó de Sants, a Manresa, a Sitges, a Arenys de Mar, a Sant Cugat del Vallès, a Horta i a la B arce loneta33. Entre 1915 i 1923, se'n fan un total de més de 60.

Els resultats d'un concurs no són mesurables només pel nombre d'alumnes inscrits —caldria tenir-hi en compte anàlisis detallades a nivell local. El que sí que es pot copsar és l'impacte que generen en la marxa del moviment per l'ensenyança catalana.

En un 90% hi ha coincidència entre els llocs on es fan concursos i on s'ha establert o s'establirà una delegació. Pel que fa a la relació entre realització de concursos i establiment d'escoles catalanes, no és tan mecànica, perquè l'esforç de constituir una escola és molt diferent; ara bé, podem afirmar que també hi ha certa coincidència, perquè en un 20% de llocs on es fan concursos s'hi farà, després, una escola34. Hi Regionalista, del Casino i del Sindicat Agrícola, a més d'un nombre inusual d'ajuntaments de poblacions de dimensions mitjanes: Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d'Aro, Cassà de la Selva, Caldes de Malavella i Llagostera. BAPEC, 8 (XI-1920) i6 (VI-1920).

30

www.editorialafers.com

«Concursos», Memòria APEC1921. Les entitats que n'organitzen són: el Centre Nacionalista Català de Castelló d'Empúries, l'Associació Catalanista de Gràcia, l'Associació Catalanista de Caldes de Montbui, el Centre Popular Catalanista de Sant Andreu, amés dels habituals de l'Orfeó de Sants i de l'Escola Choral Martinenca. BAPEC, 7 (X-1921) i9 (XII-1921).

31 Aconsegueix l'adhesió del Centre Demòcrata Republicà, el Centre Jaumí (carií), la Joventut Catalanista, el Foment Borgenc i el Sindicat Agrícola; BAPEC, 5 (V-1921). A més, a la capital del Maresme s'hi adhereixen les entitats locals.

32 Memòria APEC 1922. Tenim notícia, no confirmada a posteriori, de concursos a Figueres i a Girona; BAPEC, 3 i 4 (III-IV 1922).

33 BAPEC, A, 5 , 7 i 8 (IV V X, XI-1923).

34 Vilassar, les Borges Blanques, Vilafranca del Penedès, Plaça del Pedró, Centre Sang Nova, Igualada, Manresa, Vic, Sant Martí, Gràcia, Sabadell i el Poblenou.

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

547

ha, però, un aspecte que hom no pot obviar: el pes de l'organització de concursos recau sobretot en entitats locals —no pas com a partir del 1930, que recaurà en les delegacions—, perquè la seva expansió territorial encara no s'ha consolidat prou i, tot i que es creen delegacions, poques n'arriben a arrelar.

El Concurs Nacional d'Història de Catalunya El Concurs Nacional d'Història de Catalunya (CNHC) era un acte públic per a divulgar la història de Catalunya. Els CNHC van celebrar-se des del 1913 i van tenir com a seus Barcelona (1913, 1914, 1916, 1918 i 1921), Lleida (1915), Girona (1917), Tarragona (1920) i Sabadell (1922). Galí no s'està de concretar la diferència d'aquests concursos respecte als de llengua: «La tasca dels tribunals, havent de valorar uns coneixements purament memorístics, era tan defectuosa i ingrata com la de qualsevol tribunal d'exàmens dels que s'estilen en el règim docent espanyol.» Per tant, fins a cert punt, el major grau de dificultat era compensat pel valor afegit que significava l'afirmació patriòtica35. Pel que fa als coneixements d'història, les bases especificaven el següent: «Els inscrits a les dues primeres seccions hauran de demostrar coneixements sintètics i conjunts d'Història de Catalunya, especialment de la successió cronològica dels seus sobirans.

Podran consultar els compendis de Mossèn Norbert Font i Sagué, Antoni Bori i Fontestà (...). Els inscrits a les segones deuran donar detallades explicacions sobre els fets més remarcables de cada època i regnat (...). Els que figurin en les terceres seccions tractaran dels fets, costums i civilització de l'antiga Nacionalitat Catalana, des de sa fundació fins a la pèrdua de les seves llibertats.»36 El concurs s'adreçava a nois de 10 a 18 anys i a noies de 10 a 20. Se subdividia en seccions (nivells) segons les següents edats: 10-12 anys, 12-15 anys i 15-18 o 15-20 anys. Per a cada secció s'establia un primer i un segon premi; hi havia, paral·lelament, un premi al millor mestre i al millor alumne, tot i que la generositat dels donants o les circumstàncies podien establir més premis o bé distribuir-los. Al llarg del temps, la matèria a avaluar va ésser la mateixa, tot i que s'hi van afegir uns qüestionaris de diferents nivells. La manera d'avaluar va millorar; de fet, ja avançava l'orientació que prengué el concurs durant la República, el qual es va centrar en el treball d'aula.

www.editorialafers.com

35 A. GALÍ: Història de les institucions... (La llengua), op. cit, pp. 216-218. Ja ho diu força clarament Folch i Torres: «Als concursos escolars s'hi va generalment amb la intel·ligència en funció, però els nostres concursos és amb el cor bategant i amb l'esperit ple d'afanys, que hi anem, i molt sovint també, amb els ulls plens de ñames o amarats de llàgrimes, segons hi hagi estat més pertinaç la visió de les jornades glorioses de la vida d'or de Catalunya, o les ombres paoroses de l'esclavitud que encara dura.» «Memòria de J. M. Folch i Torres del VIII Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 6 (VI-1921).

36 «VI Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 3 (III-1918), i «X Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 2 (11-1923).

548

LLUIS DURAN

Així doncs, des del vuitè C N H C , el 1922, el premi al millor mestre ja no és per la quantitat d'alumnes que porta al concurs sinó per la qualitat de la memòria que hi presenta per a l'ensenyament de les matèries37. El 1923 aquesta tendència s'accentua, i allò que era una demanda per al mestre esdevé una demanda per a l'alumne, que des d'aleshores s'examina i aporta els seus treballs38. El 1923 també s'incorpora un nou element: el I Concurs de Geografia de Catalunya, que havia de tractar dels aspectes més usuals de l'estudi de la geografia física però també «de la Geografia de Catalunya, estudiant els centres agrícoles, industrials i les riqueses del país»39.

Quin era el resultat d'organitzar el CNHC? 4 0 Segons la presència d'escoles i el nombre d'assistents, el C N H C no era un acte de masses sinó de militància. Per exemple, al concurs de Girona, hi assisteixen alumnes de sis escoles, de les quals cinc corresponen a la demarcació41. El 1918, a Barcelona, hi són presents setze escoles, de les quals set no són subvencionades per la Protectora ni poden ser considerades catalanes; el nombre d'inscrits és de cent setanta. El 1920, a Tarragona, les escoles tampoc no hi són gaire nombroses (vuit)42 i s'hi inscriuen vuitanta-cinc alumnes,

www.editorialafers.com

37 En aquest sentit, s'afirmava: «Serà concedit un Premi en efectiu de 500 pessetes i Diploma d'Honor, al professor que, a judici del Tribunal, hagi demostrat amb la presentació dels seus alumnes més entusiasme i intel·ligència en respondre a la present crida; essent necessari per a optar-hi que 15 dies abans de la data del concurs [es presenti] una Memòria exposant el mètode seguit en l'ensenyament d'Història de Catalunya i els resultats obtinguts», «IX Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 1 (1-1922).

38 «Els concursants de totes tres seccions hauran de presentar, quinze dies abans de la data designada per al concurs, els estudis, treballs, mapes, etcètera que hagin fet durant l'any», «X Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 2 (11-1923). El concurs anava aparellat a una altra activitat: un curs d'història de Catalunya. El 1917 és impartit pel Dr. Pou, el 1918 per Ferran Soldevila, el 1922 per Antoni Riera a Barcelona, i el 1923 per Romeva a Sabadell. «El Concurs Nacional d'Història de Catalunya», BAPEC, 2 (XI-1917). «Cursets de l'any 1918», BAPEC, 2 (XI-1917), i «Cursets de l'any 1918», BAPEC, 4 (IV-1918).

BAPEC, 4 i 3 (IV-1922, III-1923).

39 BAPEC, 2 (11-1923).

40 Repassar la llista de premiats en el concurs ens ofereix força casos de precocitat, com ara Osvald Cardona, Pere Calders, Jordi Arquer (fill del mestre catalanista Jaume Arquer), Sempronio, els seus germans Víctor i Octavi, Eduard Nicol i Josep Soler Vidal. Els mestres que obtenen premi són Carme Auguet i Sebastià Pla (V CNHC), M. Ventura Martí, Maria Carbonell, Pere Vergés, Antoni Riera i el pare escolapi Lluís Vergés (VI C N H C ) , Enriqueta Sèculi i Jaume Arquer (VII i VIII CNHC), Josep Parunella, Lluís Rodés, Joan Trigo (IX C N H C ) , J. Parunella i C. Magrinà (X CNHC).

41 Es tracta d'alumnes de dues escoles diferents de les Dominiques; de l'escola de Sebastià Pla; de l'escola de Pere Blasi, de Torroella de Montgrí; de l'escola de Mn. Miquel Boada, de Sant Feliu de Guíxols; i de l'Escola Nacional Catalana, de Bellcaire d'Urgell.

42 Les escoles presents són: les Escoles Catalanes del Districte VI, l'Escola Pia de Sabadell, l'Escola Nacional Catalana de Bellcaire, l'Escola Catalana del Districte III, l'Escola de Banyeres del Penedès, l'Escola de Maria Baldó, l'Escola Benèfica de Tarragona i l'Escola Catalana Verdaguer, BAPEC, 6 (VI-1920).

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

549

amb un mateix nombre d'escoles catalanes i no catalanes. El 1921, a Barcelona creix el nombre d'inscrits (cent noranta-dos)43 i, en canvi, són poques les escoles assistents (vuit), sis de les quals són catalanes44. A Sabadell, malgrat l'evident proximitat de Barcelona, el 1922 només hi assisteixen sis escoles i pomells de joventut locals45.

L'últim any de celebració, el 1923, el creixement de la Protectora era força rellevant; en canvi, el nombre d'escoles encara és minso (nou)46. A diferència d'altres iniciatives de l'APEC, aquesta té uns resultats discrets, tot i el suport que li donaven els millors professionals del ram47. D'altra banda, quin ajut rebia dels donants particulars? Les grans entitats del catalanisme (el CADCI, els orfeons, l'excursionisme) no hi són presents, llevat d'excepcions. Sí que és més clar el suport d'entitats catalanistes locals com ara el Centre Català de Sabadell, el Foment Republicà Nacionalista de Reus, la Lliga i la Unió Nacionalista Republicana de Tarragona. Un indicador d'aquest poc creixement és el nombre de donatius per als dos grups de premis, que entre 1918 i 1923 passa de 28 a 17 i de 38 a 14. El C N H C no aconseguí, doncs, un bon nivell de realització48.

43

BAPEC, 6 (VI-1921).

Són l'Escola Nacional Catalana de Bellcaire, l'Escola del Districte III, l'Escola Catalana del Districte VI, l'Escola de l'Ateneu Democràcia, la Mossèn Cinto, la de l'Ateneu Vilassanès de la Classe Obrera i l'Escola Pia de Sabadell, BAPEC, 6 (VI-1921).

45 BAPEC, 7 (X-1922); les escoles inscrites són l'Escola Verdaguer, la del Dte. III, l'Escola Mossèn Cinto, la del Dte. VI, la del Poblenou i l ' E N C .

46 BAPEC, 6 (1918, 1920, 1921 i 1923). Els alumnes procedien de l'Institut Feminal, de l'Escola del Districte III, de l'Escola Mossèn Cinto, de l'Escola Prat de la Riba, de l'Escola Sang Nova, de l'Escola del Poblenou, de l'Escola Pia de Castellar del Vallès, de l'Escola de Santa Eulàlia i el Casal Català de Caldetes; BAPEC, 5 (V-1923).

47 El jurat del concurs del 1923 estava format per Rosa Sensat, Celestina Vigneaux de Coromines, Ferran Valls i Taberner, Francesc Martorell, Artur Martorell i Francesc Flos {BAPEC, 6, VI-1923). En edicions anteriors hom havia rebut el suport de Joaquim Miret i Sans, Ferran de Segarra, E. Martínez Ferrando, F. Soldevila, E. Cubas, Ramon d'Abadal i Josep M. de Casacuberta {BAPEC, 6, VI-1918), i el pare Joan Profitós, el doctor Cardó, F Flos i Manuel de Montoliu {BAPEC, 6, VI-1921).

48 Fora de l'àmbit públic, la Protectora va convocar concursos per a professionals de l'ensenyament; a més del que es féu per a constituir els Estudis Normals, hi ha el concurs per a un recull de jocs d'infants, que es féu gràcies al donatiu de Julià Pujol {Memòria APEC 1918).

Fou també el II Premi República Argentina (el primer havia estat dels Estudis Normals) que compartiren Danés i Serra i Boldú {Memòria APEC 1919); L. DURAN: «Editorial Pedagògica.

Empresa Catalanista», Afers, XIII:31 (1998). Finalment, aquest projecte es concretà així: «El present estudi, inèdit fins al moment, constitueix la primera part d'un recull sobre cultura popular infantil encarregat a Ramon Violant i Simorra per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Quedà enllestit durant els mesos de juliol i agost de 1937, i, molt possiblement, al llarg de 1938 se'n preparava l'edició...»; R. VlOLANTlSlMORRA: La joguina tradicional, Altafulla, Barcelona: 1996, p. 7. En relació amb el premi República Argentina per a Estudis Normals, es convocà el I Premi Mendoza per a la certificació d'estudis primaris {Memòria APEC 1919). El premi es declarà desert. D'altra banda, els diferents premis Pi i Sunyer www.editorialafers.com

44

550

LLUÍS DURAN

L'expansió de la Protectora De quins mecanismes es basteix l'APEC perquè les circumstàncies favorables no se'n vagin en orris? El suport a les escoles catalanes, a les que es catalanitzaven, als concursos per a escolars i ais cursos per a mestres, tot plegat s'havia de fonamentar des d'una estructura que necessitava el suport individual i el col·lectiu. Així mateix, calia respectar la pluralitat del catalanisme per recollir-ne totes les aportacions possibles. També calia trobar un nou líder amb prou ascendent per superar les baralles i que es pogués imposar per la seva independència i patriotisme, com ara Manuel Folguera. Per poder recollir fons calia ésser independent, justament perquè no es donés prioritat a cap tendència. Ampliant el suport al màxim, a partir de les petites quotes dels socis de la Protectora, s'evitava el favoritisme. La diversificació, doncs, era garantia d'independència. Ara bé, el mecanisme indiscriminat de recaptació i de distribució posterior podia crear dificultats, com ara no poder realitzar un projecte en l'àmbit local49. Per això calia apropar-se com a grup amb l'activitat dels concursos, els quals feien present l'entitat arreu amb un cost moderat.

Com es podia desenvolupar la Protectora al territori? Com s'hi desenvolupaven giraven al voltant de la millora personal en l'educació; la primera convocatòria tractà sobre «Lequilibri que deu existir entre l'educació espiritual i el foment del desenvolupament somàtic dels infants, per tal d'assolir el millorament integral de la raça», BAPEC, 8 (XI-1920). En la primera edició es declarà desert. La nova convocatòria versava sobre «el millor equilibri entre els aspectes, físic, cultural i patriòtic de la seva funció educativa», BAPEC, 8 (XI1921). Certament, era un tema complex de desenvolupar. L'últim, el tercer, sí que va reeixir, iva tractar sobre «la millor cartilla contenint una sèrie de preceptes sobre higiene i educació física a les escoles», Memòria APEC 1922. Tot això originà, finalment, el llibre de Fagella Salut, editat per l'Editorial Pedagògica. Hi ha també dos concursos Aleu, un per a un mapa dels Països Catalans —BAPEC, 8, (XI-1920) — i un altre pera petites biografies patriòtiques; L. DURAN: «Editorial Pedagògica...», art. cit., i Memòria APEC 1921. Altres mapes editats per l'Editorial Pedagògica foren, ultra el de Mallorca, un planisferi, del Mediterrani, de la península Ibèrica, d'Europa, d'Àsia, d'Amèrica, del Principat i d'Oceania (vegeu web del Consorci Bibliotecari de les Universitats de Catalunya, veu «Editorial Pedagògica»). Pel que fa a les biografies, el projecte era antic en els objectius del catalanisme, del 1889: «Un altre premi declarat desert (...) fou l'ofert per la Lliga de Catalunya 'a la millor col·lecció de biografies populars', en forma concisa i animadora, de personatges de l'antiga història de Catalunya...»

R. TASIS: Els Jocs Florals de Barcelona en l'evolució del pensament de Catalunya, Diputació de Barcelona, Barcelona: 1997, p. 177.

www.editorialafers.com

49 Aquest és un dels motius que es percep en la discussió oberta en la delegació de Buenos Aires, quan alguns socis reclamen capacitat de decisió per a l'ingrés de socis i autonomia per a administrar les quotes locals; BAPEC, 3 (III-1918). Una mateixa percepció s'extreu de la carta de R. Godó a Folguera del 19 de setembre del 1929 (Arxiu de l'IEC: Fons Editorial Pedagògica, 1924-1930), quan aquell afirma: «Creiem senzillament que les Delegades tenen l'obligació de conèixer l'obra deia Protectora per estimar-la (...). Serviries Delegades exclusivament per cobrar les quotes, és senzillament una trista missió.»

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

551

les comissions delegades?50 Les dues primeres foren les de Sabadell i Manresa, a les quals s'afegiren el 1916 Girona i Lleida. El 1917 són presents en sis poblacions51.

L'any de la fi de la I Guerra Mundial les delegacions són cinc52. El ritme creixent de delegacions fundades disminueix el 1919: només se'n funden tres53. El 1920, només se'n constitueixen dues54. El suport de les institucions polítiques es concreta en la Mancomunitat, les quatre diputacions provincials i els ajuntaments de Barcelona, Lleida, Girona i Reus. El nombre total de socis passa de set-cents el 1917a dos mil el 192055.

Quina era l'evolució de les entitats adherides a l'Associació? El 1917 les entitats de la Lliga Regionalista són clarament minoritàries respecte a les del catalanisme d'esquerra o de la Unió Catalanista56. El 1919, en canvi, es percep clarament l'entrada d'entitats vinculades a la Lliga57. Com més va més, la Protectora es distancia de la 50

www.editorialafers.com

No hem recollit l'evolució de les delegacions americanes, atès que la seva dinàmica i els seus condicionaments eren ben diferents dels continentals. Apuntem només que a l'inici del període de creixement, el nombre de delegacions americanes representen el 50% del conjunt de l'entitat, i esdevenen, doncs, un important impuls per al creixement general. Així mateix, el període republicà, després del crac del 29, significà l'assumpció plena per part de les delegacions catalanes de la marxa de la Protectora.

51 Reus, Tarragona, Vilafranca, Olot, Balaguer i Igualada. Memòria APEC 1917. A Balaguer es demana a l'Associació Catalanista i al Centre Nacionalista Català que creïn la delegació local, BAPEC, 3 (XII-1917). Al'acte inaugural de la delegació de Reus, hi va Ignasi Iglésies (BAPEC, 1,1-1918).

52 Mataró, Badalona, Terrassa, Bellcaire d'Urgell i Mallorca. Fabra és l'encarregat de constituiria delegació badalonina i n'és el primer president {BAPEC, 3, III-1918). La delegació de Mallorca és presidida per Mn. Antoni M. Alcover; BAPEC, 5 (V-1918). Jaume Arquer constitueix la de Bellcaire (BAPEC,%, XII-1918).

53 Hi ha delegacions a Figueres, Sarrià i Vic. Memòria APEC 1917. A Sarrià la reunió constitutiva de la delegació es fa al Centre Regionalista (BAPEC, 8, XI-1919).

54 Són les de la Barceloneta i Mollerussa, BAPEC, 7 (X-1920).

55 El 1918 són 1.200 socis i el 1919, 1700. Gràfic a la Memòria APEC 1921.

56 Així, doncs, podem establir les següents adscripcions d'entitats adherides a l'APEC. Vinculades a la Lliga, hi trobem el Centre Regionalista (Badalona), l'Ateneu Democràtic Regionalista (el Poblenou), el Centre Catalanista de Girona i sa Comarca i Lliga Regionalista (Reus). I sense relacions amb la Lliga, hi trobem Gent Nova (Badalona), Centre Nacionalista Català (Balaguer), Unió Catalanista, CADCI, Cooperativa Mutual Catalana, la Coronela, Joventut Escolar Nacionalista, Agrupació Nacionalista Republicana, Ateneu Democràcia, Centre Nacionalista Català, Secció de Propaganda del Casal Nacionalista Martinenc, Centre Nacionalista Radical (Mataró), Foment Republicà Nacionalista (Reus) i Centre Català (Sabadell) ; Memòria APEC 1917.

57 Per aquest temps, entra a formar-ne part l'Associació Autonomista del Dte. V la Lliga Regionalista de Gràcia, la Lliga Regionalista de Barcelona i el Casal Popular Catalanista de Sant Andreu, a més de les entitats per a joves, molt sovint vinculades a les entitats locals de la Lliga, com ara la Joventut Nacionalista de la Barceloneta, del Districte V i de Sant Gervasi, però també l'entitat nacionalista independent Pàtria Nova, Memòria APEC 1919.

552

LLUÍS DURAN

Unió58. Això és lògic, ja que el creixement de la Protectora passava per un distanciament clar vers la Unió, que, bé que estava força debilitada, encara era una rèmora per a la independència de l'APEC, més encara si tenim en compte que els joves de la Unió, superada ja l'etapa de Martí i Julià, s'emmirallaven en noves organitzacions com ara la Federació Democràtica Nacionalista o l'Estat Català, d'inspiració proirlandesa59. Aquesta orientació radical ensopegava amb la tàctica moderada i possibilista de l'APEC. El 1921 es manifesta amb tota claredat l'entrada d'entitats adherides al programa de la Lliga Regionalista60, mentre que la Protectora abandona el local de la Unió i s'instal·la pel seu compte en un pis al número 1 del carrer dels Arcs.

Tornant al nombre de delegacions constituïdes, el 1921 no sembla un any gaire pròdig. Malgrat els encàrrecs per crear representacions de l'APEC, només se'n fan en tres localitats, un resultat ben migrat61. Després d'un període discret quant a augment de socis i de delegacions, a partir del 1922 el creixement de la Protectora esdevé imparable; només cal comprovar el nombre de poblacions noves on és present: vint-i-tres62. Aquest creixement és provocat per l'impacte del cartell de propaganda

www.editorialafers.com

58 En la documentació conservada per Jordi Flos es comprova que el 19151a documentació interna de l'APEC encara porta segells de la Unió Catalanista. Tot i que Grant i Sala el 1918 assisteix al consell de representants de la UC com a dirigent de l'APEC, aquesta ja havia donat suport a un missatge de lajunta de l'entitat que demanava que la Unió s'apartés «de la política militant per atendre sols els aspectes culturals i socials del moviment nacionalista» (BAPEC, 3, XII-1917, i 8, XI-1918). Malgrat tot, devia haver-hi un lligam difícil de trencar o afluixar perquè es prengués una decisió radical. El 1919 no assisteix ja al consell de representants de la veterana associació (BAPEC, 8, XI-1919). Aquest any la UC fa una col·lecció de targes postals entre les quals n'hi ha una de dedicada a la Mancomunitat, n'hi ha una altra amb el motiu central de la bandera de l'entitat i les efígies de Guimerà i Folguera i Duran, sota la qual hi ha el nou logotip de la Protectora.

59 D. CARDONA: La batalla i altres textos, introducció a cura d'Enric Ucelay da Cal, La Magrana-Diputació de Barcelona, Barcelona:1984, pp. XXII-XXIV 60 Tot i que s'hi adhereix la Falç, hi trobem les adhesions de les entitats lligaires: Ateneu Nacionalista Verdaguer, Ateneu Obrer Català de Sant Martí, Casino de Sants, La Veu de Catalunya, el Casal Nacionalista de la Barceloneta i els centres regionalistes de Llagostera, Sarrià i Manresa; Memòria APEC 1921.

61 Les delegacions constituïdes són el Poblenou, Sant Feliu de Guíxols i Llagostera. Ben minsos es devien considerar els resultats quan no se'n feia esment a la memòria del 1921, atès que, malgrat intentar-ho, no es constitueixen delegacions a Linyola, les Borges Blanques, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols i Tortosa. BAPEC, 2 (11-1921), 3 (III-1921), 5 (V-1921), 6 (VI-1921), 7 (X-1921), 8 (XI-1921) i 9 (XII-1921).

62 Es tracta de les poblacions de Caldes de Montbui, Arenys de Mar, Valls, Montblanc, Sallent, la Bisbal d'Empordà, Berga, Sant Martí de Provençals, Vilavert, Tortosa, Canet de Mar, Caldetes, Palamós, Sant Boi de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Cornellà, Capçanes, Cardedeu, Granollers, Sant Carles de la Ràpita, Santa Coloma de Queralt, Blanes i Sant Andreu. Hom encarrega fer les gestions a l'Associació Nacionalista de Caldes; BAPEC, 3 (III1922). Hom encarrega fer les gestions a l'Associació Catalanista de Valls; BAPEC, 5 (V1922). Vegeu també Memòria APEC 1922. El BAPEC recull les gestions que es fan per

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

553

de l'entitatque vafer Obiols?63 El 1923, un any d'exercici incomplet, ja es consolida el creixement, i trobem vint-i-una delegacions (no sabem, però, si se n'arribaren a constituir quatre més)64.

Segons aquestes dades, el missatge de la Protectora començava a tenir ressò. Els ajuntaments també s'hi anaven adherint, en part gràcies a la comunicació que havia fet la comissió de foment a totes les delegacions perquè en cerquessin l'ajut65. El 1921 apareixen noves corporacions com ara la de Sabadell, Vilafranca, Vic, Molins de Rei, Figueres, Igualada i Badalona. Un any després, s'hi sumen els ajuntaments de Balaguer, Berga, Blanes, Cassà de la Selva, Lloret de Mar, Manresa, Monistrol de Montserrat, el Prat de Llobregat, Sallent, Sant Feliu de Llobregat, Santa Coloma de Farners, Tarragona, Terrassa, Torroella de Montgrí, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Vilassar66. Alhora que creixien les delegacions ho feien els socis, que passaven de tres mil el 1921 a vuit mil cinc-cents l'inici del 192367.

Així, doncs, podem fer tres observacions generals. En primer lloc, cal dir que el creixement de la Protectora es dispara el 1922-1923, després de l'increment que s'havia produït als anys anteriors; a tot estirar, la meitat dels seus socis poden tenir una antiguitat de dos anys en iniciar-se el Directori. En segon lloc, cal dir que les entitats de la Lliga i el catalanisme no polític anaven creixent, mentre que no es produïa cap adhesió d'Acció Catalana (ben diferentment del que passà durant la República). Cal destacar que entre les adhesions d'entitats catalanistes polítiques, hi ha un important grup d'entitats nacionalistes independents que mantenen sempre la categoria de «coixí» entre tendències oposades, que encaixaven amb l'APEC pel seu caràcter especialment cultural. El 1917, de les trenta-una entitats adherides, catorze corresponen a una categoria independent68. Els anys 1921 i 1922 hi ha, en constituir una delegació a Palafrugell (2, 11-1922); en canvi, no esmenta la constitució de la delegació del Clot ni la de Sentmenat (2, 11-1922, i 9, XII-1922).

63

www.editorialafers.com

Durant el viatge a Itàlia Obiols va ser substituït per J. V Foix en el càrrec d'assessor artístic de l'Associació; Correspondència Foix-Obiols, Quaderns Crema, Barcelona: 1994, pp.

39, 50 i 228.

64 Les delegacions constituïdes són les de Sant Celoni, la Seu d'Urgell, Santa Coloma de Gramenet, Camprodon, Palafrugell, Tàrrega, Malgrat, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Bàrbara, Capellades, Santa Cristina d'Aro, Bellpuig d'Urgell, Móra d'Ebre, Sant Just Desvern, Cabrils, Castelló d'Empúries, Monistrol, Gandesa, Torroella de Montgrí, Sant Cugat del Vallès i Molins de Rei. BAPEC, 1-8 (I-XI-1923). Es tracta de les delegacions d'Amposta, Sants, Súria i Port Bou; ibidem.

65 BAPEC',4 (IV-1920).

66 Memòria APEC 1921 i 1922.

67 Ibidem. Hom parla de 10.000 socis durant el 1923, una xifra lògica d'assolir si s'haguessin mantingut els paràmetres de creixement de l'any anterior; vegeu la referència que s'hi fa a l'acte d'homenatge del XXV aniversari del CSJ {BAPEC, 6, VI-1923). Ala veu «Protectora» del Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana, Salvat, Barcelona:1930-1935, s'eleva a 12.000 el nombre de socis a la tardor del 1923.

554

LLUÍS DURAN

termes generals, una bona presencia d'entitats catalanistes independents69. Malgrat tot, dins la Protectora, encara hi havia un gruix considerable d'entitats catalanistes d'esquerra i radicals. La presència d'un grup d'entitats nacionalistes i d'esquerra va ser per a l'entitat una garantia de futur quan l'hegemonia del catalanisme passà a aquest sector polític. I, en tercer lloc, cal dir que el 1923 la Protectora és present en gairebé totes les comarques catalanes, llevat del Pallars Sobirà, el Jussà, la Cerdanya, el Solsonès, la Segarra i la Vall d'Aran.

La millora de l'organització Després del marc definit el 1912 i 1914, la Protectora continuà la reforma interna de la mà de Folguera. Sembla que després d'un primer èxit constatable (1915-1917), que permet un primer creixement, l'APEC pot aventurar-se en nous projectes que, sens dubte, milloren l'organització interna. La voluntat de dinamització interna per preparar-se millor per al creixement social, a partir de la propaganda i de la recerca de nous recursos, es concreta el 1917 en noves mesures, un nou impuls que donava una imatge de dinamisme. La primera mesura d'aquesta etapa d'expansió és l'edició d'un butlletí propi: el Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

Els Estatuts del 1915 ja deien que la Protectora havia de publicar una «revista difusora de l'ensenyança catalana, que puga ésser orgue de propaganda dels fins socials i guia per als mestres en la moderna pedagogia». Amb només mil socis, la Protectora tan sols podia optar per una mena d'eina que servís «de llaç de comunicació al miler de socis»70. Lògicament, optava pel butlletí social en lloc del pedagògic. Folguera i Duran indicava que la necessitat de disposar d'un butlletí es produïa perquè, sovint, no apareixien les notes que freqüentment enviava la Protectora a la premsa, la qual cosa provocava incomunicació amb el soci i el públic en general71.

www.editorialafers.com

68 Entre els quals cal tenir en compte el Centre Excursionista de Catalunya, els orfeons Català, Gracienc i de Sants, el CADCI, Nostra Parla i la Cooperativa Mutual Catalana.

69 El 1921, d'un total de vuitanta-quatre, trenta-tres no tenen vinculacions partidistes; mentre que el 1922, d'un total de cent cinquanta-dos, seixanta no tenen altres dependències.

70 «Modestes aspiracions», BAPEC, 1 (X-1917).

71 Indicava el president: «I així no podíem seguir, mig aïllats del públic, quan el nostre èxit s'ha de basar principalment en la divulgació, en la constant comunicació dels directors amb els dirigents, en el contacte incessant amb el poble, per crear un ambient de catalanitat no assolit encara...», M. FOLGUERA i DURAN: «El per què del nostre 'Butlletí'», BAPEC, 1 (X-1917). Malgrat tot, íü BAPEC, sempre s'hiva publicar la nota «Un prec i un aclariment» en què es deia: «Autoritzem tots els periòdics que vegin el nostre Butlletí a reproduir allò que del mateix els interessi publicar; i no solament els autoritzem a fer-ho, sinó que expressament els preguem que en benefici de l'ensenyança catalana facin públiques les dades que es refereixen a l'actuació de la Protectora.» El volum d'informació al període 1917-1923 inclosa al .HAPÍJCera molt superior que la del període republicà. N'era director Llorenç Jou {BAPEC, 2,11-1918).

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

555

Entre l'«esclat públic» que representa el BAPEC (1917) i les bases que havia establert Folgueraper al nou funcionament de l'entitat (1914), hi ha una petit període de temps en què coexisteixen dues comissions permanents: la tècnica (responsable del suport a les escoles) i la de propaganda, amb dues comissions especials, l'editorial pedagògica i la de catàleg i biblioteca, i un organisme no gaire definit com ara l'obra de biblioteques populars72. Sembla que, fins que no s'aclareixen les pretensions de la Mancomunitat en el camp editorial, l'APEC no tira endavant la comissió editorial pedagògica. La comissió editorial, com la tècnica, també té caràcter permanent.

L'estructura editorial estable facilitava el creixement de les escoles catalanes: era possible fer escola catalana amb caràcter general sense tenir llibres ad hoc? El cercle es tancava amb la comissió de propaganda (també permanent), que passà a denominar-se de foment, la qual tenia comissions delegades que n'havien de permetre el creixement73. No ens sembla casual que el creixement de la Protectora s'associï al fet que millora la comunicació amb la societat quan disposa de butlletí i comença a editar llibres.

La comissió tècnica, que havia de fer un seguiment de les escoles catalanes que volien o ja eren subvencionades, s'havia reforçat amb la creació de l'assessor tècnic, que correspongué durant tot el període que estudiem a Pau Romeva. Les seves tasques eren inspeccionar les escoles, examinar els alumnes, contestar les consultes a particulars, continuar l'elaboració del catàleg bibliogràfic, mantenir l'estadística d'escoles i despatxar, quan n'hi hagués, les preguntes sobre el consultori d'escriptura catalana74.

Un altre pilar en què se sustentava el bon acompliment de les tasques tècniques i administratives era la secretaria. La primera persona nomenada per a aquest càrrec va ser Manuel Alcántara i Gusart, qui va ser substituït per Tomàs Iduarte i Aragonès qui, des d'aleshores, mantingué en ple funcionament la complexa màquina administrativa de la Protectora i de l'editorial pedagògica75. Els grans objectius d'Iduarte van ser, ultra elaborar les dades per al pressupost i mantenir amb regularitat l'estat de comptes, garantir el funcionament de l'editorial, fer els encàrrecs als autors, trame-

www.editorialafers.com

72 Memòria APEC 1916. Són membres d'aquesta obra Albert Bastardas, Joaquim Folguera i Francesc Layret (Memòria APEC 1915).

73 Quant a les funcions atribuïdes a les comissions permanents, vegeu els estatuts del 1922. BAPEC, 2 (11-1918) iL. DURAN: Pàtria i escola..., op. cit, pp. 63-67.

74 «Concurs per al nomenament d'un tècnic assessor (annex)», Memòria APEC 1916. Al llarg del període que va del 1914 al 1923 el càrrec de secretari de l'entitat (noia secretaria habilitada que correspon a Iduarte) és ocupat per personalitats que foren rellevants a la Catalunya republicana com ara Pere Màrtir Rossell i Vila, Martí Esteve, Andreu Nin, Josep M. Folch i Torres o Frederic Culi i Verdaguer; vegeu Memòries de 1APEC 1915, 1916, 1917, 1918, 1920, 1921 i 1922.

75 BAPEC, 1 i 2 (X i XI-1917). Es creava una comissió per nomenar-lo, formada pel president, el secretari i el tresorer. Es podien fer proves o demanar informes. BAPEC, 3 (XII1917). Sobre Iduarte, vegeu L. DURAN: «Editorial Pedagògica...», art. cit.

556

LLUÍS DURAN

tre galerades, fer les compres de paper, encarregar-se de l'estampació de cobertes i de la impremta i conservar la xarxa comercial arreu del país. A més, per al bon funcionament de l'entitat, s'havien de cobrar les quotes mitjançant les delegacions foranes i atendre les seves demandes més immediates. Així, a més del president i el secretari, sempre hi havia dos càrrecs fixos responsables. Entre 1915 i 1917, els canvis havien estat importants: canvis de denominació de comissions permanents, creació de nous càrrecs i noves comissions. Tot plegat significava que, a la millora de la comunicació, s'hi afegia el desplegament pel territori: millorant la comunicació, cercant més diners, invertint en serveis i en les escoles i fent «agitació» amb els concursos.

Calia reformar els estatuts del 1915 per adaptar-los a un creixement més sòlid. El projecte d'estatuts fou tramès a tots els socis; d'aquesta manera, hom volia assolir un suport molt més ampli que el que podia significar una simple aprovació en un consell general76. La presidència, inicialment, proposà que es portés a terme «la moció presentada en el darrer Consell General sobre el nomenament d'una Comissió de Dones adjunta a la Comissió de Foment, amb certa autonomia per a poder actuar isoladament d'ella quan s'estimi convenient». Al capdavall, es proposava una duplicació de funcions de la comissió de foment77. Paral·lelament, de bell nou la presidència recollí una demanda del consell general mitjançant la qual es convocava metges «per a dictaminar sobre la millor forma d'organitzar un servei d'inspecció sanitària en les escoles catalanes subvencionades per la Protectora»78. Finalment, s'acordà «facultar a la presidència per nomenar i constituir una nova Comissió Permanent en la Protectora titulada d'Higiene Escolar». Els Estatuts foren aprovats a la fi de 1921, després que es recollissin totes les aportacions i esmenes. Així doncs, van quedar establertes les cinc comissions permanents: la tècnica, la de foment, l'editorial pedagògica, la de dames i la d'higiene escolar79.

www.editorialafers.com

76 «També manifesta que essent ja difícilment aplicables els estatuts de la Protectora a la creixença que aquesta ha anat experimentant se sent la necessitat de redactar-ne uns de nous, i amb l'objecte que es pugui conèixer l'opinió dels socis residents fora de Catalunya proposa que s'enviï una circular a tots ells demanant-los que indiquin llurs parers sobre els punts dels estatuts actuals que s'estimen reformables a fi de servir de base a la Ponència que's nomenarà oportunament per presentar sa modificació...», BAPEC, 3 (III-1920). Amb un text que havien redactat Albert Bastardas, Santiago Andreu, Pere Corominas, Antoni Salvador i Frederic Culi i Verdaguer. BAPEC, 1 (1-1921).

11 BAPEC, A (IV-1921).

78 Els metges que van fer les primeres gestions per formar aquesta nova comissió permanent foren Jacint Laporta, Ermengol Puig i Sais, Eduard Xalabarder i Narcís Fuster i Domingo.

BAPEC, 7 (X-1921).

19 BAPEC, 7 (X-1921).

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

557

La propaganda per 1 'escola catalana

Per a 1'escola catalana, la propaganda era una eina fonamental en la consolidació del pagament de la quota (d'una pesseta mensual durant els anys trenta). La quota —base del finançament de l'APEC— era un acte voluntari en què calia tenir en compte dues qüestions: en primer lloc, com que es volia projectar sobre tot el territori, localment no oferia un resultat concret a curt termini; en segon lloc, es projectava en un àmbit, com ara l'escola, que no s'entenia com un servei públic, perquè totjust aleshores es despertava, com deia Galí, l'interès col·lectiu per l'educació. Hom no pot oblidar, a més, que les escoles de la Protectora acostumaven a ser populars, la qual cosa podia generar un impacte públic més tebi. Al cap i a la fi, la quota de soci de l'APEC no era per un servei tangible i material sinó per un compromís cívic amb els més desatesos.

Fet i fet, hem d'entendre les demandes de la Protectora en clau patriòtica: «La magnitud de la tasca que ens hem imposat i la inajornable obligació en què ens trobem els catalans de palesar la nostra voluntat en matèria tan trascendental com l'ensenyament en el propi idioma, migren, per comparació, la ufania que va atenyent la Protectora, i ens fa albirar aquesta creixença com un inici tan sols de aqueixa obra grandiosa i urgentíssima.» Com que l'objectiu era aconseguir unaxarxa escolar nacional, la corda havia d'estar contínuament tibada, i això no era tan fàcil80. Sens dubte, hi era imprescindible disposar d'una bona propaganda. Concretament, es féu necessari la confecció d'un cartell publicitari que difongués pertot arreu una imatge atractiva de la Protectora. Per aconseguir aquest cartell es comptà amb l'aportació econòmica del II Premi Mendoza. Aquest concurs, però, es declarà desert i s'acordà «encarregar directament la confecció del referit Cartell de Propaganda deixant a dita Comissió Editorial l'elecció de l'artista que se n'hagi de cuidar»81. En aquestes 80

www.editorialafers.com

Memòria APEC 1919. Fins i tot quan el cicle de creixement dels socis està plenament consolidat, com afirma Frederic Culi: «Si d'uns quants anys ençà es repassen les memòries de la Protectora s'observarà un fet interessant, acaronador i altament suggestiu. Consisteix en el creixement enorme, veritablement important, de la nostra entitat.» F CuLÍ I VERDAGUER: «Memòria del Secretari», Memòria APEC 1921; podem trobar altres versions com la de Foix, que s'oposava a un plantejament cofoi: «Una entitat com l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana en un país qualsevol amb mitjana possessió d'una consciència ciutadana hauria atès l'adhesió de més de la meitat del cens dels súbdits del país. Ací, entre nosaltres, una educació ciutadana deficient permet que aquest tant per cent visqui allunyat d'aquestes organitzacions que, tanmateix molts d'ells en llurs converses reclamen...» J. V Foix: «Lentitud», BAPEC, 9 (XII-1922).

81 BAPEC, 7 (X-1919). El plec de condicions per a l'elaboració dels projectes concretava: mides de 100 x 65, llibertat per a l'autor per a determinar la llegenda que acompanyi el cartell, on ha d'aparèixer el nom sencer de l'entitat. Tot plegat amb un màxim de cinc tintes.

«Premi Mendoza», BAPEC, 8 (XI-1919). El jurat estava format per Miquel Utrillo, Joaquim Folch iTorres, Josep M. Junoy Josep Aragay i Josep Obiols. BAPEC, 3 (III -1920).

558

LLUÍS DURAN

circumstàncies, s'acceptà el cartell que presentà Josep Obiols, tècnic artístic de l'entitat82. El resultat fou reeixit: «Sense aquesta valuosa ajuda entusiàsticament secundada per les càlides campanyes de la nostra Comissió de Foment, sense els bells cartells que tothora pregunten arreu de la Pàtria i fora d'ella 'Ja sou de la Protectora?' ben segur que l'augment de socis no seria de bon tros tan considerable.»83 El 1917, després del canvi de logotip —el de Flos pel d'Obiols—, el cartell marcà definitivament la imatge de l'APEC. No debades, es convertí en el «primer cartell de masses que va tenir un gran ressò a Catalunya»84. El cartell es presentà en dues versions, de despatx i d'aparador o paret; amés, s'editaren dos opuscles, Breu Historial de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i els estatuts socials, i poc després la comissió de foment donà a conèixer les postals i els segells85 amb la figura de l'infant86. Ultra la Festa d'Infants i Flors organitzada pel CADCI i altres entitats 82

BAPEC, 7 (X-1921). En un primer intent, com diu Pilar Vélez i la Correspondència Foix-Obiols, op. c/f., pp. 75 i 214, l'encàrrec va ser per a Xavier Nogués. La imatge del cartell, amb fons quadribarrat, s'oferia com a síntesi perfecta d'un protagonista ideal, l'infant, que es definia així: «Es el noi català! Un noi bell, sanitós, bon estudiant, amb els vestits molt nets, tot polit que es pot mirar, amb un capet de perfecta configuració, front ample, cararodó, bonic perfil, faccions nobles, tot ell ple de gràcia candorosa i de simpatia. Aquest noi és pintat per en Josep Obiols, l'admirable, que mai no ha fet una ratlla vulgar i que mai no ha caigut en cap snobisme ni ximpleria ultraïsta, perquè té el seny i la noblesa i la normalitat de la nostra raça, germana de la grega...», EL GUIA JOAN: «De vuit en vuit», La Mainada (24/ III /1922). Al llarg de la seva història aquest no seria l'únic cartell deia Protectora: n'hi ha un del 1930-1931, de propaganda conjunta amb Palestra, un altre de fons vermellós que incentiva l'alta de soci, del 1934-1935, i el del I Congrés Nacional de l'entitat.

83

J. GRANT I SALA: «Memòria de tresoreria», Memòria APEC 1922.

84

www.editorialafers.com

P VÉLEZ: Josep Obiols, 1894-1994, obra cívica, Generalitat de Catalunya-Departament de Cultura, Barcelona:1994, pp. 30-34.

85 També edità un carnet amb propostes de socis —BAPEC, 3 (III-1922)— i poc després la comissió de foment donà a conèixer les postals i els segells amb la figura de l'infant.

86 El text de la tarja situava la relació entre escola i Renaixença i l'elevat grau de compromís moral que comportava ser soci de la Protectora: «Fomentar l'ensenyament català és una cosa essencial per a la Renaixença de Catalunya. L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana fou instaurada a aquest fi. Subvenciona escoles, convoca concursos i, sobretot, edita llibres docents (...). Pera aquesta obra calen cabals. Els cabals els proporcionen els socis. Ésser soci esdevé, doncs, un deure. L'apòstol en el soci és una conseqüència.» BAPEC, 2 (11-1920).

Fins i tot Grant i Sala demana que els infants catalans, com havien fet les dones catalanes amb la UC, oferissin una bandera a la Protectora i J. B. Alà presenta un projecte de distintiu de l'entitat. L'esposa d'Alà va fer unes banderetes amb motiu de 1' 11 de setembre (BAPEC, 8, XI-1918). Pilar Vélez, al llibre citat, recull uns anells en forma de segell de la comissió de foment. Guillem d'Oloró féu també mocadors decoratius amb l'infant d'Obiols. Aquesta acció propagandística arribà fins tot just abans de la revolta militar del 1936. En trobem un detall inaudit en un poema de M. Pepa Alcover i Gralla publicat a En Patufet, el 7 de setembre del 1935, amb el títol «¿Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana?» : «Fent la sesta reposada / sota el meu Uençolet blanc / he vist que al mur dibuixada / groga franja

LA PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA (1914-1923)

559

catalanistes, la festa de suport a l'APEC també era un acte de propaganda, el qual representa el vessant lúdic de l'escola catalana, així com ho era Flos i els alumnes del CSJ des del 1898. Finalment, cal dir que també s'organitzen actes de propaganda amb els millors oradors catalanistes87, festivals de cultura catalana en favor de la Protectora, festes per l'arribada de delegacions de catalans d'Amèrica —que vénen, de fet, a veure en què s'esmercen llurs esforços econòmics—, etc. Totaixò, juntament amb els concursos escolars, constitueix el vessant pedagògic i propagandístic de l'APEC.

www.editorialafers.com

n'ha quedada / amb quatre ratlles de sang. / / De nostra ensenya barrada / n'ha sortit un bell minyó / cartera al costat penjada, / i deia amb veu assenyada: / ¿Ja sou de l'Associació? / / L'Ensenyança Catalana / necessita el nostre ajut, / donem-li de bona gana/ per la llengua sobirana / que enaltir sempre hem volgut. / / Per segell de nostra raça, / el bon Déu ens la donà; / prenem-la, doncs, per cuirassa / i del risc que l'amenaça / nostra Pàtria lliurarà. / / I mentre el minyó s'allunya / esborrant-se la visió / la veu encara retrunya: / Nois, i noies de Catalunya: / ¿Ja sou de l'Associació?».

87 Una visió expressionista d'aquests actes, malgrat algun error cronològic, al capítol «L'equip d'oradors de la 'Protectora'» de D. DE BELLMUNT: Anecdotari inèdit de cinquanta anys de periodisme català (1920-1978), El Pilar d'Almenara, Barcelona:1978, pp. 23-28.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

GIOVANNI C. CATTINI Universitat de Barcelona

Una lectura franquista de Prat de la Riba

Aquest estudi planteja seguir el debat polític cultural que s'ofereix als mitjans de comunicació, tant del règim franquista com de l'oposició, amb motiu del 50è aniversari de la mort de Prat de la Riba I'l d'agost de 1967. La nostra intenció és registrar l'intent de l'aparell propagandístic cultural de la dictadura d'utilitzar i rellegir l'experiència del president de la Mancomunitat de Catalunya com a expressió històrica afí que podia ésser assumida pel Nou Estat espanyol en la seva recerca de consolidació en els sectors socials del catalanisme polític conservador. Aquesta iniciativa es pot enquadrar en una línia interpretativa franquista que pretenia uniformar el passat català i que es traduïa, des de mitjan anys quaranta, en certa permissivitat cap a les celebracions i els homenatges tributáis a personatges de la cultura catalana. Amb aquesta estratègia el règim podia demostrar una tolerància rendible que, juntament amb la intenció d'evitar contrasts entre els mateixos falangistes, li atorgava el suposat dret de fer propaganda amb un nou discurs cultural on la història, la cultura i la mateixa llengua de Catalunya no eren més que expressions regionals dins una Espanya unida i uniforme1.

En aquest marc analitzem l'intent de la dictadura d'apropar-se a aquell sector del catalanisme conservador que en la seva majoria no podia encaixar activament en la nova realitat, com han argumentat Borja de Riquer, al seu estudi sobre l'actuació 1

G. LARIOS, X. PUJADES i C.

SANTACANA:

«Els intel·lectuals catalans durant la dictadura

www.editorialafers.com

franquista», aj. CASASSAS (coord.): Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975), Pòrtic, Barcelona:1999, p. 342.

562

GIOVANNI C. CATTINI

d'en Cambó i de la dreta catalanista davant del primer franquisme2, i Carles Santacana, al seu assaig sobre els informes del Consejo Nacional del Movimiento3. Aquesta àrea política s'hauria pogut considerar un element de suport factible del règim i, si això no es donava, era per la naturalesa «espanyolista» de la dictadura. Un apropament impossible, una arítmia l'essència de la qual brinda un dels nodes fonamentals del franquisme, que basava els seus programes, des del principi i amb clarividència, en l'aniquilació de tota identitat que no fos espanyola, ultracatòlica, antiliberal, antimarxista i antidemocràtica. La vella tendència centralista i «castellanitzadora» arriben al punt més àlgid en el «Nou Estat», que treu per decret totes aquelles coses que puguin fer referència a les identitats basques, gallegues i catalanes4.

A l'àmbit català, cal destacar que els estudis de Josep Benet5, Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villaroya6, o Francesc Ferrer i Gironès7 ens il·lustren i matisen allò que ha estat un «intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya». En aquest quadre observarem que les celebracions de Prat de la Riba, que coincideixen amb la publicació del polèmic llibre Catalanisme i revolució burgesa de Jordi Solé Tura8, representen una anomalia més al context cultural franquista i ens donen el senyal d'un vigorós despertar d'una cultura nacional catalana que celebrà l'aniversari en clau contestatària a les directrius de les institucions.

Antecedents í quadre històric Els elements clau que ens ajuden a evocar el context en el qual es realitza l'homenatge a Prat de la Riba són els que troben, el 1967, un any de ruptura9. Des del punt de 2

www.editorialafers.com

B. DE RIQUER: L'últim Cambó (1936-1945). La dreta catalanista davant la guerra civil i el primer franquisme, Eumo, Vic: 1996, explica la rotunda contradicció i manca de possible comunicació entre els sectors franquistes, genèticament anticatalanistes, i la majoria de la dreta catalanista.

3 C. SANTACANA: El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1961-1971), Afers, Catarroja-Barcelona-Palma:2000.

4 B. MUNIESA: Dictadura y monarquía en España, Ariel, Barcelona:1996, p. 23.

5 J. BENET: L'intent franquista de genocidi cultural contra Cataluña, Publicacions de l'Abadia del Montserrat (PAM), Barcelona: 1995.

6 J. M. SOLÉ i J. VILLARROYA: Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975), Curial, Barcelona:1993.

7 F. FERRER GIRONÈS: La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, Barcelona: 1985.

8 J. SOLÉ TURA: Catalanisme i revolució burguesa, Edicions 62, Barcelona: 1967.

9 Si tota la periodització és convencional —com ens recorda A. BALCELLS: El nacionalismo catalán, Historia 16, Madrid: 1999, pp. 171-172—, aquí s'assumeix, per enquadrar l'esdeveniment de l'aniversari de Prat de la Riba, la divisió temporal de dit autor, que situa l'evolució política de la Catalunya antifranquista entre 1962 i 1975 en tres períodes: 1) 1962-1967, d'articulació d'un naixent moviment de massa i de recuperació de la identitat i cultura catalana;

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

563

vista institucional, el desembre de 1966 es vota el referendum que sanciona la Ley Orgánica del Estado, per la qual s'introduïen unes exigües reformes d'estil liberalitzador que, sense posar en discussió l'essència de la dictadura, dibuixaven el futur de l'estat sota una monarquia amb el suport d'un govern fort i unes Corts legislatives fiscalitzadores. Tant la cambra alta com la baixa es caracteritzaven per la consuetudinaria representació «orgànica», on l'element que més sobresortia era el canvi de llenguatge, que passava d'una retòrica feixistitzant a un argot funcionalista, aparentment asèptic10. En aquesta tendència pseudoemancipadora, però vista amb esperances per l'oposició, estava la Ley de Prensa e Imprenta, obra de Manuel Fraga Iribarne, ministre d'Informació i Turisme des de 1962, any en el qual havia succeït Arias-Salgado. La llei (que passà a la història com a «llei Fraga») havia estat votada el 18 de març de 1966 i establia la fi de la censura prèvia, en vigor des de 193811. A més, garantia teòricament la llibertat d'expressió, malgrat que fos subordinada a Y «acatamiento a los principios del Movimiento Nacional y demás leyes fundamentales»12 i a altres restriccions que contemplaven la moral i l'«ordre públic». El decret incloïa sancions administratives, civils i penals, per a autors, directors i editors que fossin manifestament inorgànics al règim. Ambdues normes es traduïen en un trastorn del marc jurídic, en particular la Ley Orgánica que, publicada el 10 de gener de 1967, 2) 1967-1971, de crisi de l'organització de l'oposició per la repressió i l'elecció continuista del règim; i 3) 1971-1975, de recuperado massiva de l'antifranquisme impulsat perl'Assemblea de Catalunya i a causa de la percepció difosa de l'esgotament del règim. Altrament, a G. LARIOS, X. PUJADES i C. SANTACANA: «Els intel·lectuals catalans...», art. cit., la divisió temporal utilitzada, per raons de síntesi, reparteix l'experiència dels intel·lectuals en quatre períodes: de 1939 a 1945, en què destaca la forçada implantació d'una nova dinàmica cultural; de 1945 a 1954, quan emergeixen els límits del model cultural oficial i la recerca d'espais alternatius d'expressió; la llarga dècada 1954-1966, d'articulació d'un ric entramat cultural que obre escletxes en el monolític món cultural del règim; i finalment, de 1966 a 1975, amb l'eclosió d'una cultura de massa antifranquista, en un arctemporal divisible en dos subperíodes connectats per l'any 1970, quan es confírmala direcció de les opcions elegides pels intel·lectuals als anys anteriors. Finalment, recordem que a B. DE RlQUER i J. B. CULLA: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), vol. VII de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, Edicions 62, Barcelona:2000 (la ed. 1989), el període considerat ha estat dividit en tres fases: una que abraça de 1959 a 1964, on l'enfocament és sobre les grans transformacions socials en un règim que no intenta reformar-se; una altra de 1964 a 1970, de creixements materials i d'explosió dels moviments antagònics a la tirania; i finalment, la dels anys 19701975, de crisi i fi del franquisme. Tant la cronologia de Balcells com la de Larios, Pujadas i Santacana, i la de Borja de Riquer i J. B. Culla, ens serviran per enquadrar l'objecte d'aquest estudi.

10

11

B. MUNIESA: Dictadura y monarquia..., op. cit, p. 99.

www.editorialafers.com

Malgrat l'enfocament a vegades excessivament estructuralista, ens sembla molt útil recordar l'anàlisi detallada de la llei i del seu context històric i periodístic feta per J. TERRÓN MONTERO: La prensa de España durante el régimen de Franco. Un intento de análisis político, Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid:1981.

12 Carme MOLINERO i P YsAs: Catalunya durant el tanquisme, Empúries, Barcelona: 1999, p. 100.

564

GIOVANNI C. CATTINI

permetia els «contrastes de pareceres» i, a més, contenia un article —el núm. 45— pel qual es donava la possibilitat d'establir agrupaments territorials que abracessin algunes províncies. En certa manera hi havia una institucionalització del concepte de «regió» i se'n reconeixia l'existència real, històrica, cultural i econòmica, però no jurídica. D'aquesta manera, l'estat franquista intentava dibuixar un «nou regionalisme» que pogués integrar les diferents identitats presents sota el seu domini13.

Per aquest tomb liberalitzador, el 1967 és l'any en què l'oposició, i només l'oposició, comença a debatre temes als mitjans de comunicació, que aviat s'enfrontaran a les disposicions repressives. Però, altrament, aquest període es caracteritzarà per la vertebració d'una cultura catalana antagonista a la dictadura. Després d'una llarga dècada (1954-1966) —durant la qual es posen les bases de la cultura del' antifranquisme, fruit de la trobada de diferents factors—, la intensificació de les prohibicions i dels abusos policíacs del règim —que cauen tant sobre els estudiants de la Caputxinada com sobre la manifestació de sacerdots14—, sembla indicar-nos l'any 1967 com una etapa d'inflexió i d'obligada recuperació de les forces.

Aquest any és també de «prova» de la «llei Fraga» sobre la premsa que, malgrat els segrests preventius, les multes i el pes de les represàlies de tota mena, inaugura una nova etapa en el tractament de la informació i en els continguts permesos a la premsa diària i periòdica. En aquest marc, una de les publicacions que més destaca és El Correo Catalán, que des de mitjan anys seixanta és el diari més llegit pels universitaris crítics contra 1'«ordre de les coses». El Correo, antic portaveu de l'entorn carlista i reaccionari, s'apropa a unes posicions progressistes i regionalistes sota la direcció d'Andreu Rosselló Pàmies i la sotsdirecció de Manuel Ibáñez Escofet15. Aquest

www.editorialafers.com

13 M. PARÉS I MAICAS: La ideologia regional de la premsa espanyola, Edicions 62, Barcelona: 1982, pp. 5-6; el text ofereix un interessant ventall de les diferents ideologies expressades pels mitjans de comunicació davant el tema de la regionalització des del 1967 fins al 1973.

14 Tant de la Caputxinada com de la manifestació dels capellans hi ha una rica bibliografia.

Si la Caputxinada comença com una reunió il·legal d'una multitud d'estudiants preocupats per crear un sindicat democràtic, en obert contrast amb el falangista Sindicato Estudiantil Universitario, assumeix en perspectiva el paper d'aglutinador significatiu de les forces democràtiques. Tindrà també una funció dinamitzadora entre els sectors de cristians progressistes, i serà el primer antecedent unitari de l'oposició catalana; vegeu J. CREXELL: La Caputxinada, Edicions 62, Barcelona: 1987. Altrament és molt important no oblidar el pes del catolicisme progressista al si del món cultural català de l'època. En un context de profunda renovació «socialreformista» oberta pel Concili Vaticà II de 1962-1965 deixaran una empremta les encícliques Mater et Magistra contra les desigualtats econòmiques de 1961, i la Pacem in Terris de defensa de les minories nacionals de 1963.

15 A. J. GuiLLAlvlET: Premsa, franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995), La Flor del Vent, Barcelona: 1996, p. 94. El paper d'Ibànez Escofet és subratllat en tota la bibliografia, de manera destacada a J. M. CASASSÚS: Periodisme que ha fet història, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona:1991, pp. 145 i ss., a més de la interessant autobiografia La memòria és un gran cementiri, Edicions 62, Barcelona: 1990.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

565

tindrà un paper decisiu en la creació de les pautes del nou periodisme sota la dictadura, com també —com veurem— en la celebració de l'aniversari de Prat de la Riba. Ibáñez Escofetés al darrere de la important experiencia de Tele/eXprés, creat el 1964 i dirigit per Caries Sentís. Més significativa és la lliçó de Tele-estel, el primer setmanari en català que apareix després de la Guerra Civil, el juliol de 1966, i que obrirà les seves pàgines a la col·laboració de diferents periodistes anteriors a la contesa de 19361939, amb la qual cosa permet el contacte entre aquests professionals, silenciats pel franquisme, i les noves generacions d'operadors de la informació. Entre les noves revistes cal destacar Presència que, nascuda el 1965 sota la direcció de Carmen Alcalde i M. Rosa Prats, es caracteritzà per la seva incompatibilitat amb el règim, que la perseguirà amb sancions fins a la seva suspensió. A més d'aquestes publicacions el referent més significatiu per a tota la cultura antifranquista continuava sent el mensual Serra d'Or11' de l'Abadia del Montserrat, creat el 1959. D'altra banda, diaris com Solidaridad Nacional o La Prensa, portaveus del règim, viuen períodes difícils amb eloqüents disminucions de les vendes. Així, és suggeridor evidenciar l'evolució cap a un catalanisme possibilista de la revista Destino, nascuda a Burgos durant la Guerra Civil i el director de la qual, Néstor Lujan, arribà a ésser processat el maig de 1968 per «atacar a la unidad de la nación española o promover o difundir actividades separatistas»11. Això ocorre després que el 1967 la publicació hagi sofert deu expedients (dos més li'n cauran l'any següent) i dos mesos de suspensió per haver publicat, a l'octubre, una carta amb el títol «El catalán se acaba»18.

Les commemoracions de personatges de la cultura catalana per part del règim L'específica naturalesa de la dictadura franquista d'imposar una espanyolització uniforme a tota la península, però enriquida amb les varietats regionals, és la clau per entendre la permissivitat relativa amb la qual el règim promogué la celebració de personatges de la cultura catalana des dels anys quaranta. En particular, la derrota de les potències nazifeixistes a la Segona Guerra Mundial obrí un període de gran expectació en l'oposició antifranquista que, aviat, es desil·lusionà per la manca de 16

Per a la història de Serra d'Or, una font copiosa de dades és la tesi doctoral de C. FERRÉ «Serra d'Or Intel·lectualitat i cultura resistents al segon franquisme (1959-1977)», Universitat Autònoma de Barcelona, Bellatera: 1998. La tesi ha estat publicada amb el títol PAVIA:

Intel·lectualitat i cultura resistent «Serra d'Or», 1959-1977, Galerada, Barcelona:2000.

17

C. GELI i J. M. HUERTAS CLAVERIA: Las tres vidas de «Destino», Anagrama, Barcelona: 1991,

www.editorialafers.com

p. 134.

18 Per a una anàlisi del període i els consegüents canvis en la premsa, G. LARIOS, X. PUJADES i C. SANTACANA: «Els intel·lectuals catalans...», art. cit., en particular el capítol 4rt, «La cultura de l'antifranquisme (1966-1975)», pp. 369-392, i P GABRIEL (cur.): Història de la cultura catalana, Edicions 62, Barcelona: 1998, vol. X, pp. 85-92.

566

GIOVANNI C. CATTINI

voluntat de les nacions democràtiques d'aplicar resolucions concretes que poguessin acabar amb el Règim. Altrament, aquests anys determinen uns canvis de trajectòria en la dictadura que, per intentar adaptar-se a la nova diplomàcia internacional hostil, comença un procés de recanvi del seu personal polític per apropar-se cada cop més al Vaticà i a la democràcia cristiana europea, i finalment poder jugar un paper de baluard anticomunista en un context mundial dividit per la guerra freda.

En aquest marc, com ens recorda Joan Samsó19, la dictadura percebia la impossibilitat de continuar, a Catalunya, amb la seva política educativa d'«unitat», que es traduïa en una rígida imposició d'una cultura i una llengua. Per això es difongué l'opció d'una política «contemporitzadora», que pogués assumir en clau espanyolista tant els coneixements com els personatges il·lustres de la història catalana. El primer probi viri que sofrí aquest tracte fou Jacint Verdaguer, el centenari del naixement del qual se celebrà al maig de 1945, i va ser utilitzat pel règim com a exemple de la seva nova política normalitzadora d'un fet cultural català que es podia inscriure en el marc unitari de la literatura espanyola. En aquest context, L'Atlàntida, escrita en català, era interpretada com una de les obres que millor immortalitzà la nació espanyola i que, a més, fou escrita «en una lengua española»20.

D'una manera encara més explícita, el 1948 se celebrà el centenari de la mort de Jaume Balmes, convertit en apologista de l'ortodòxia catòlica i autor clàssic de la tradició espanyola. Mentre que l'evocació de Verdaguer havia estat celebrada en una situació de legalitat però sense remarcables actes commemoratius per part de les institucions, l'aniversari de Balmes fou objecte de la màquina propagandística de la dictadura, que organitzà actes amb la participació de les màximes autoritats, entre les quals destacava la de Joaquim Buxód'Abagair, president de la Diputació de 1949 a 1967. Aquest subratllà que l'obra delfilòsof representà una «defensa solida y tenaz

de la verdad católica, que es la verdad secular de España», i donà suport a « una idea política cuyo objetivo sustancial no era otro que aquella unión efectiva de los españoles (...), integrando en el país a toda la masa de opinión católica y conservadora». Buxó acabà la seva dissertació reconeixent a Franco haver realitzat aquests projectes21.

Si per un costat aquests actes es poden interpretar segons la política vaticanista, per l'altre destaca l'interès que la dictadura posava a ressaltar l'obra d'una personalitat catalana com Balmes, un pensador que escrivia en castellà i que, inclòs a la tradició espanyola, podia reforçar-ne i legitimar-ne la política d'imposició d'una cultura unitària a tot l'Estat22.

www.editorialafers.com

19 J. SAMSÓ: La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública, PAM, Barcelona: 1994, p. 58.

20 Ibidem, pp. 58-60.

21 Carme MOLINERO i E YsAs: «La Diputació de 1949 a 1977», a B. DE RIQUER: Història de la Diputació de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona: 1994, p. 55; per ala interessant figura de Joaquim Buxó i la seva obra de govern, vegeu les pp. 45-78.

22 J. SAMSÓ: La cultura..., op. cit, pp. 107-109.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

567

Així, des de 1949 es pot registrar un tímid procés despenalitzador i de parcial reaparició pública de la literatura catalana com de revaluació dels seus diferents exponents. A més, des de 1948, la llengua catalana havia tornat a ésser admesa als Jocs Florals; fins i tot es podien premiar composicions en «llengua regional». Si la celebració de figures de la intel·lectualitat catalana era permesa en cert grau, la dels polítics resulta d'una naturalesa molt més complexa.

En 1946 apareix el llibre La unidad hispánica. España y Cataluña (1892-1939)2'6

l'autor del qual, Pelayo Meléndez Solà, il·lustra eficaçment la que pot ser la posició oficial més dialogant de la dictadura franquista cap al catalanisme polític. Meléndez, «de sangre castellana por parte de padre y de sangre catalana por parte de madre»,

pretén revelar als nacionalistes catalans els seus errors i la impossibilitat de dur a terme els seus projectes perquè, segons ell, «las lecciones al enemigo se dan en tono de superioridad, y no para enseñar ningún camino, y el que las recibe las ha de tomar como lección de arrepentimiento; pero no se han de dar ni se han de recibir para cumplir o llevar a cabo nuevas empresas»24.

Amb aquesta premissa suggeridora i en un quadre historie que inicia a l'Edat Mitjana i conclou en la dictadura franquista, Meléndez esbossa la importancia i el pes adquirits pels nacionalistes catalans, i reafirma el perill que l'estat espanyol havia corregut davant la deflagració del problema català. En particular, l'obra i la política de Prat de la Riba són les que canvien la configuració i la capacitat de pràctica del nacionalisme català, o segons paraules de Meléndez: «durante la actuación de la Mancomunidad bajo su presidencia, y haciendo un abuso de las atribuciones que le eran conferidas por las leyes del Estado, al margen de los gobiernos que parecían dormidos, Prat de la Riba empezó por crear un sinfín de instituciones de carácter cultural de tipo 'nacionalista'», tant que «en aquellos tiempos, al entrar en territorio catalán, parecía que uno entraba en un territorio extranjero»25. Meléndez no amaga el fet que «haciendo honor a la realidad, a la verdad de las cosas y a la idea de los hombres, los españoles estuvimos de enhorabuena con la muerte prematura del primer presidente de la Mancomunidad. Este hombre supo levantar la bandera de la cultura recogiendo el ambiente sentimental del pueblo, con fines políticos trascendentales de carácter muy profundo, cosa que ningún hombre político de Cataluña ha sabido ni comprender ni superar.

Para la unidad de España este hombre era un peligro. El autor de La Nacionalitat catalana supo hacer el milagro de desenterrar un muerto y hacerlo andar:»2B

Ens hem aturat a analitzar aquest text perquè, amb les obligades matisacions, es pot considerar com una bona mostra del pensament dels intel·lectuals orgànics del franquisme. Aquesta percepció —que troba en els exponents del catalanisme polític 23

E MELÉNDEZ SOLA: La unidad hispánica. Españay Cataluña (1892-1939), s/e, Barcelona: 1946.

Ibidem, p. 10.

25 Ibidem, pp. 45-46.

26 Ibidem. www.editorialafers.com

2i

568

GIOVANNI C. CATTINI

uns enemics derrotats però, en certa manera, potencialment presents— fou constant a les altes esferes del règim. Aquestes no tardaran a assabentar-se de no haver aconseguit l'hegemonia dins del món conservador català i, des de principi dels anys seixanta, intentaran noves estratègies d'integració, condicionades així mateix —com veurem de seguida— pel Zeítgeíst europeu de l'època, favorable a una regionalització. Es significatiu comprovar com aquests replantejaments, en el cas català, foren condicionats també per les cerimònies d'homenatge a Joan Maragall, a la primavera de 1960, que van assumir un emblemàtic valor per la coneguda contestació al Caudillo al Palau de la Música de Barcelona. Una afirmació d'oposició a la dictadura per part d'una nova àrea política catalanista que, el bienni 1959-1960, protagonitza campanyes com la d'escriure la lletra «P» de protesta als pobles o la mobilització ciutadana que porta al desplaçament de Galisonga, director de La Vanguardia, culpable d'un obtús anticatalanisme27. Aquests esdeveniments podrien demostrar a la dictadura que els seus intents d'apoderar-se de la cultura catalana, proposant lectures alineades a les seves directrius, són cada vegada més lluny d'aconseguir el seu objectiu. Així doncs, a les celebracions, Joaquim Buxó presenta Joan Maragall com a sostenidor d'una monarquia nacional, amb posicions d'un «regionalismo fervoroso» però lligades a un «españolismo sin tacha», pel qual l'exèrcit és «7a única institución fiel a la realidad nacional y la única por tanto, que ha movido y puede mover los destinos de España»731.

Poder local i recerca del consens Des d'aquesta perspectiva de recerca del consens és important mencionar l'eficient paper desenvolupat per les articulacions de l'estat, subordinades al centralisme franquista que arremetien, des de les seves albors, la totalitat del poder al Ministeri de Governació, responsable de tota l'estructura del poder local des del governador civil fins als ajuntaments i les diputacions, en un marc paradoxal determinatper una «democràcia orgànica» fonamentada en les eleccions amb el «sistema de terç»29. En particular assumia rellevància el tall social, polític i econòmic, ocorregut els anys 1957-1959, i el parcial recanvi de classe política, representat per l'arribada dels tecnòcrates de l'Opus Dei i el conseqüent conegut Pla d'Estabilització. Les novetats repercutien a Barcelona ja el 1957 quan fou nomenat batlle José María de Porció les Colomer, per voluntat de la sotspresidència del govern personificada per Carrero Blanco i el seu fiduciari, el català Laureà López Rodó. Aquesta elecció traduïa l'intent del 27

B. DE RIQUER i J. B. CULLA: El franquisme..., op. cit, p. 301.

28

www.editorialafers.com

Carme MOLINERO i R YsAs: «La Diputació...», art. cit., pp. 65-66.

29 Ibidern, p. 43. Els autors expliquen la naturalesa de la Ley de Bases del Régimen Local de 1945, en la qual sobresortia la total manca de democràcia en l'elecció del «sistema de terç», per la qual els regidors eren elegits en una tercera part pels «veïns caps de família», un altre terç per l'Organització Sindical, i l'últim pels regidors votats dels dos terços anteriors.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

569

nou ministeri de desenvolupar una política d'integració dels sectors empresarials catalans en una activa col- laboració filogovernativa, una línia que havia estat perseguida també pel governador civil Felipe Acedo, el candidat del qual es trobava ara desplaçat30.

L'alcaldia de Porcioles es caracteritzà per una política de façana de «regionalisme ben entès», simbolitzada per la política de les tres C (Carta Municipal, Compilació del dret civil català, devolució a la ciutat del Castell de Montjuïc), i substancialment per una fase de descontrolada urbanització i reestructuració de l'àrea urbana barcelonesa, en una febre especulativa sense precedents. Per això, la Carta Municipal serví a Porcioles per tenir les mans lliures al govern ciutadà, per crear-se un espai de maniobra on la compilació del dret civil va tenir poques conseqüències pràctiques, com tampoc la cessió del castell no tingué cap transcendència. Aquests fets de «sa regionalisme» foren instrumentalitzats per l'alcalde, que els presentava com un èxit polític31.

Cal destacar que la dècada dels seixanta s'obria en un marc d'atenció al concepte de regió a Europa —en la seva perspectiva tècnica, econòmica i administrativa— i que aquesta suggestió arribà a l'estat espanyol en una fase de profunda transformació social i de ràpida urbanització i industrialització de l'àrea barcelonesa. Els mateixos mitjans de comunicació de la Falange s'interessaven pel tema i publicaren articles sobre un possible desenvolupament regional a Espanya32. Aquesta propensió fou compartida per les més altes esferes del Movimiento, tant que al seu novè consell nacional dues de les quatre ponències desenvolupades expressaren aquestes inquietuds. El tercer informe tingué com a tema la política d'unitat i l'estudi del separatisme, i el quart, les mesures polítiques i culturals per a superar els conceptes nacionalistes disgregadors. La comissió, amb l'encàrrec d'estudiar el cas català, presentà a les seves conclusions la persistència d'una identitat regional malgrat la retòrica del règim.

Aquesta consciència regional, problema latent a Espanya, s'aguditzà amb l'acció de l'antifranquisme catalanista i per les expectatives d'integració europea. La solució d'aquest problema consistia —segons l'informe— en noves polítiques que poguessin 30

Per a una descripció més detallada, M. MARTÍN CORBERA: «Dels '25 años de paz' a la crisi de la dictadura», a Carme MOLINERO i R YsAs: De la dictadura a la democracia (1960-1980), vol. XI ú' Historia. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, dirigida per B. de Riquer, Enciclopèdia Catalana, Barcelona:1992. Martín ofereix una interpretació del «porciolisme» llunyana d'aquells que han volgut veure en Porcioles el defensor d'una política catalanista i oberturista, i ens parla del Porcioles especulador la finalitat del qual era «capitalitzar una nova etapa en la vida económica d'una ciutat en plena expansió» (p. 263); vegeu també M. MARTÍN CORBERA: Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep María de Porcioles, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona:2000.

31

C. SANTACANA: El franquisme..., op. cit., p. 29.

32

www.editorialafers.com

Ibidem; Santacana, a les pp. 30-31, assenyala que a la revista Clímax, I (gener 1962), aparegué com a monogràfic amb l'insinuant tema «Las regiones: actualidad y futuro de la sociedad española», i les mateixes Ediciones del Movimiento publicaren un llibre titulat El desarrollo regional de España, Madrid: 1962.

570

GIOVANNI C. CATTINI

integrar el «fet català» però que no donessin pretexts a cap reconeixement jurídic de la regió. S'establien unes estratègies que determinaven una revitalització de les províncies en detriment de la subversiva capital barcelonesa i una admissió de les «peculiaritats» catalanes amb la finalitat de difondre-les al conjunt de l'estat perquè frenessin les tendències separatistes. Així mateix, es va considerar com a prioritat la importància de no criminalitzar la llengua i la cultura catalanes per no oferir armes a l'oposició i es va proposar que l'idioma fos estimulat literàriament i acadèmicament. El Movimiento havia d'assumir els aspectes positius de les tradicions pròpies de la regió. Finalment s'avançà la proposta de promoure catalans per a càrrecs de responsabilitat a Madrid33.

Seguint aquestes pautes intentà actuar la presidència de la Diputació de Barcelona de José María Muller de Abadal, successor d'en Joaquim Buxó que, després de 17 anys de «compromís» amb les institucions, caigué per un enfrontament d'interessos: Buxó havia apostat per controlar els treballs per a l'obertura dels túnels del Tibidabo i havia perdut. La contraposició entre els grups de poder de Joaquim Buxó amb els de Porcioles s'havia solucionat amb la victòria del batlle, que podia col·locar un familiar seu a la direcció de la Diputació.

Muller de Abadal pertanyia a una família de l'oligarquia catalana coneguda en la producció vinícola, i era el nebot de l'historiador i exdirigent de la Lliga Regionalista Ramon d'Abadal. A més, en el seu currículum destaca: la participació a la Croada franquista, la presidència de la Creu Roja, la vinculació al Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, a les Congregacions Marianes i a l'Escolania de Montserrat. Altrament, la seva activitat econòmica l'enllaçava a interessos propers a Porcioles, com ara la seva proximitat al Banco Condal, a la Unión Condal de Seguros i a la immobiliària Spai, i també estava vinculat a La Maquinista, La Seda, Autopista del Mediterrani i Enher. Com han subratllat Carme Molinero i Pere Ysàs, no era gens estrany la perfecta sintonia que es donava entre Muller de Abadal i Porcioles34. De tota manera, el nou president de la Diputació suscità notables expectatives entre els opositors de la dictadura per les seves paraules pronunciades al discurs de presa de possessió i dedicades a la defensa de la llengua i de la cultura catalanes35. El seu primer acte oficial fou confirmar la celebració de l'aniversari de la mort de Prat de la Riba, establerta per l'anterior administració36, i, per no espatllar les relacions amb persones 33 C. SANTACANA: El franquisme..., op. cit., pp. 51-58. El text íntegre de la ponència, a les pp.97-111.

34

Carme MOLINERO i R YSÀS: «La Diputació...», art. cit., pp. 78-79.

35

www.editorialafers.com

Ibidem, p. 80. El discurs fou publicat a la revista San Jorge, 67-68 (1967), i apareix com a annex 1 a la presentació de J. Ma. MULLER Y DE ABADAL: Un lustro de Gestión Corporativa 21 de junio 1967-31 dejunio de 1972, Diputació de Barcelona, Barcelona:1972.

36 El Diario de Barcelona (18-VI-1967) anunciàalap. 21: «.Cincuentenario de la muerte de Prat de la Riba. Será conmemorado por la Diputación con diversos actos, exaltando la figura y la obra del primer presidente de la Mancomunidad de Cataluña», i, el mateix dia, La Vanguardia

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

571

clau del règim, a principi de juliol Muller va anar a explicar les seves intencions a Fraga. El llavors ministre d'Informació i Turisme, en les seves memòries, anotava quasi desinteressat: «miércoles 12: entre las numerosas audiencias, recibo a Muller y A badal, nuevo presidente de la Diputación de Barcelona; aristocrático, treinta trajes, sesenta corbatas, pariente de los Abadal, etcétera; viene a hablarme del cincuentenario de Prat de la Riba.»zl El primer a destacar la importancia de l'acte fou el diari Tele/eXprés, que s'avançà a la resta de la premsa en dedicar un espai al primer president de la Mancomunitat; ja el 20 de juny38 publicava la primera part d'un reportatge en el qual s'exaltaven les qualitats de Prat de la Riba. En particular, s'evidencià la dècada 1907-1917 per la «labor cultural extraordinària», que es traduïa en la creació de diferents instituts, com ara l'Institut d'Estudis Catalans, i en 1'importantíssim treball d'homogeneïtzació lingüísticarealitzatper Pompeu Fabra. El periodista continuava analitzant la capacitat de Prat d'envoltar-se de les persones més vàlides sense prejudicis ideològics, entre les quals Joan Maragall fou de gran ajuda en la tasca de crear la Biblioteca de Catalunya. La segona part del relat aparegué el 21 de juny39 i aprofundia en el trienni 19141917, quan Prat treballà a favor de les institucions i entitats culturals catalanes.

Contemporàniament, el polític de Castellterçol es dedicava juntament amb Jaume Bofill i Mates a edificar la Mancomunitat, que es constituí el 6 d'abril de 1914, un mes després de la important creació de l'escola de funcionaris, fundada amb la finalitat d'aportar personal competent a les administracions. El cronista finalment destacava la importància de valorar i reconèixer l'experiència de les actuacions de Prat de la Riba i remarcava que «aquelgobierno no tuvo enemigos a nuestra tierra».

La notícia del canvi de línia de la Diputació retronà entre l'oposició i arribà fins i tot a l'Amèrica del Sud. Un exemple fou una carta publicada a Ressorgiment, portaveu dels catalans exiliats a Buenos Aires, on es comentà la notícia amb amargor: «El titulat marquès de Castell-Florite ha estat substituït per Josep Maria Muller d'Abadal a la presidència de la Diputació Provincial de Barcelona. En la presa de possessió, ha fet unes declaracions que han estat interpretades com catalanistes. I com que aquest canvi de col·laboradors ha coincidit amb els preparatius de l'homenatge a Enric Prat de la Riba amb motiu de commemorar-se el cinquantenari de la seva mort, més de quatre catalans els ha semblat veure en l'excombatent de les forces franquistes un nou 'seny ordenador' de Catalunya.» L'autor de l'article continuava reportant les

www.editorialafers.com

Española, a la p. 27, informà: «.Exposición sobre la obra de don Enrique Prat de la Riba. Con motivo del cincuentenario de su muerte y dentro de un programa de actos en su memoria;» Tele/ eXprés (19-VI-1967) publicà la noticia a la p. 3: «La diputación provincial conmemora el 50 aniversario de la muerte de Prat de la Riba.»

37 M. FRAGA IRIBARNE: Memoria breve de una vida pública, Planeta, Barcelona: 1980, p. 204.

38 FIGUERAS: «¿Quién era Prat de la Riba?», Tele/eXprés (20-VI-1967), p. 3.

39 Ibidem.

572

GIOVANNI C. CATTINI

paraules de suport al fet català del nou president, i li recorda que com «el seu antecessor havia programat els actes d'homenatge a Prat de la Riba, si vol donar-se satisfacció a si mateix té molta feina a fer». Acabà fent-li present la prioritat de tornar el bust del president de la Mancomunitat al seu lloc, reintegrar a la vida pública barcelonina l'Institut d'Estudis Catalans i, finalment, substituir el nom de Biblioteca Central per l'original de Biblioteca de Catalunya40. Aquest canvi de la guàrdia suscità molta expectativa tant en Jordi Rubió com en Ramon d'Abadal, oncle del nou president de la Diputació; ambdós esperaven que l'arribada de Muller representés un tall en la gestió de l'administració franquista i pogués, a més, permetre la legalització de l'Institut d'Estudis Catalans41.

El 50è aniversari de Prat de la Riba i la producció bibliogràfica La proximitat de l'aniversari de la mort de Prat de la Riba no es reflectí únicament a la premsa sinó també a la producció d'un parell de textos que es plantejaren la difusió i el coneixement de la vida i obra del primer president de la Mancomunitat.

El primer fou l'àgil text firmat per Xavier Fort i Bufill42, publicat el mes de maig, en el qual s'intentava oferir una imatge no èpica d'aquella història més propera —«d'un quart de segle ençà»— que les noves generacions desconeixien pel procés de relegar a l'oblit el passat més immediat com a conseqüència de la dictadura. Altrament, allò que sobreviu dels records dels testimonis d'aquells temps es troba afectat per una polarització que o mitifica o aniquila. En aquest marc, Xavier Fort es proposà matisar latrajectòriavitaldePratde la Riba, responsable d'haver dotat el país d'unes «institucions bàsiques que encara avui dia en regeixen la vida cultural»43. Aquestes entitats eren «l'única cosa que ens ha quedat després de les sotragades del segle actual. Ell ha estat el primer governant amb sentit modern que ha regit, tan precàriament com es vulgui, però amb eficàcia, el poble»44. L'autor finalment va subratllar que molts dels aspectes de Prat eren encara ben actuals: «si més no, perquè ell, actuant com a veritable president de Catalunya des de la institució que va saber crear-se, ajuda a desmentir,

www.editorialafers.com

40 INDIBIL: «Cartes de Barcelona. Canvi de guàrdia a la Diputació», Ressorgiment, 6/12 (1967), Buenos Aires.

41 F. VILANOVA: Ramon d'Abadal: entre la història i la política, Pagès, Lleida: 1996, pp. 634638. Per a la trajectòria de l'Institut d'Estudis Catalans durant el franquisme, A. BALCELLS: «L'institut d'Estudis Catalans i la Diputació de Barcelona sota el règim franquista», Afers, XVI:39 (2001), pp. 413-436.

42 X. FORT BUFILL: Prat de la Riba, Bruguera, Barcelona: 1967. Destaquem que tres anys abans s'havia publicat una altra biografia de Prat de la Riba amb motiu del cinquantenari de la Mancomunitat de Catalunya; vegeu R. OLIVAR BERTRAND: Prat de la Riba, Aedos, Barcelona: 1964.

43 Ibidem, p. 7. u Ibidem, p. 109.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

573

una vegada més, la llegenda de la incapacitat de la nostra gent per exercir amb encert les funcions de govern. Si, ara com ara, la figura de Prat de la Riba servia per a fer prendre consciència d'aquest sol fet, tot treball que s'emprengui per tal d'actualitzarla esdevindria absolutamentjustificat.»45 Fort escrigué una síntesi clara tot apropantse a l'obra social del polític de Castellterçol, en què afegí apreciacions amb una manifesta finalitat militant.

D'un altre caire fou el llibre de Jordi Solé Tura —Catalanisme i revolució burgesaAB—, que es publicà el juny del mateix any, un treball d'una profunda transcendència que obrí un aspre debat entre les files de l'antifranquisme català. En particular, els nacionalistes el consideraren «un atac directe al seu nacionalisme i, en general, com un atac directe a la pàtria catalana»47. De fet, el text, rellegit avui, ens mostra perfectament el Geístzeít d'una època i de les seves aspiracions conceptuals: per això hi trobem un producte que és fruit de la barreja de la cultura i de l'anàlisi marxista amb l'estudi de la gènesi del catalanisme modern que es vinculava a la burgesia i al fracassat intent de fer la seva revolució a Espanya. La impossibilitat de la consolidació d'aquesta revolució burgesa determinà la deflagració de nacionalismes centrífugs, entre els quals el cas català s'assumia com a prova paradigmàtica del sistema. L'onada de crítiques a aquest mecanicisme interpretatiu de Solé Tura farà que l'autor rectifiqui les successives edicions del seu assaig48. Ell mateix, en la seva autobiografia i naturalment a posteriori, reconeix que el llibre fou una síntesi dels seus interrogants sobre el futur de Catalunya, en particular de les relacions entre una lluita per a l'autonomia i les llibertats del país en el context de l'estat franquista. La seva preocupació es traduïa, doncs, en unareflexió sobre el paper de les diferents classes socials i finalment sobre les estratègies utilitzables per a implicar una classe obrera castellanoparlant en aquesta pugna. El seu estudi sobre la Catalunya moderna desembocava en una síntesi de la naturalesa dialèctica del fet nacional i la necessitat d'establir qui havia d'ocupar el paper dirigent en els processos polítics i socials i en els grans canvis49.

Segons aquestes tesis, «la conclusió a què arribava era que calia reconèixer l'aportació política i doctrinal de Prat de la Riba i els nacionalistes de primer de segle però que ales altures de la segona meitat del segle la lluita per la nova Catalunya (...) havia de ser dirigida per un altre sector social queja no seria aquella burgesia inicial ni cap força política que es proclamés la continuadora d'aquella.»50

45

Ibidern.

46

J. SOLÉ TURA: Catalanisme..., op. cit.

J. SOLÉ TURA: Una història optimista, Edicions 62, Barcelona: 1996, p. 255.

G. LARIOS, X. PUJADES i C. SANTACANA: «Els intel·lectuals catalans...», art. cit., pp. 384-

47 48

49

J. SOLÉ TURA: Una història..., op. cit., pp. 256-259.

50

Ibidern, p. 260. www.editorialafers.com

385, analitzen el debat entre marxisme i discurs nacionalista i subratllen el paper del text de Solé Tura.

574

GIOVANNI C. CATTINI

La polèmica que envolta el llibre de Solé Tura —i que es plantejà sobretot a Serra d'Or— tenia com a crític implacable Josep Benet, que redactà un llarg article en el qual volia demostrar la confusió i les mancances científiques que caracteritzaven l'obra en qüestió: li reprotxava una falta de criteri en seleccionar les fonts, un tractament superficial d'aquestes, i fins i tot posava en dubte la preparació acadèmica de l'autor51.

De tota manera, ja a la vigília de I'l d'agost, data de l'aniversari de la mort de Prat de la Riba, es publicaren unes notes sobre catalanisme i revolució burgesa de Wilfredo Espina a El Correo Catalán, que eren el presagi de futures polèmiques. El periodista, comentarista polític del diari, parafrasejava el pròleg de Solé Tura i acabava amb la interrogació retórica: «Pero ¿es lícito y correcto —preguntamos— 'Interpretar a un hombre y un movimiento' de hace medio siglo 'con ojos de 1966'?»''2

La iniciativa Els homenatges de I'l d'agost53 tingueren lloc al matí amb una missa a la Reial Capella de Sant Jordi del Palau de la Diputació, a la qual assistiren Muller de Abadal i tota la corporació: directors de les institucions provincials i funcionaris. En representació de l'ajuntament assistí l'alcalde accidental Beltran Flórez, i es registrà la presència de la filla de Prat, el secretari de l'Orfeó Català i el secretari de l'Institut d'Estudis Catalans. A la tarda s'inaugurà, al Saló de Tapissos de la Biblioteca Central, una exposició bibliogràfica d'escrits i documents que Prat havia donat a la institució, i hi va tenir lloc una conferència en la qual intervingueren Muller de Abadal i el professor Guillermo Díaz-Plaja, membre de la Reial Acadèmia Espanyola i director de la revista San Jorge. Díaz-Plaja posà èmfasi en el llegat de l'obra cultural del primer president de la Mancomunitat, que no fou « un conspirador, sinó un institucionalizador>yA. Després d'enumerar totes les entitats culturals creades, l'historiador 51 C.FERRÉ PAVIA: «Serra d'Or. Intel·lectualitat...», cit., pp. 191-192 i 231-232, tracta de les crítiques suscitades pel llibre de Solé Tura. L'article de J. BENET: «Sobre una interpretació de Prat de la Riba», Serra d'Or, 100 (1968), pp. 39-43, ha estat reeditat a Afers, VIII: 16 (1993), pp. 531-541.

www.editorialafers.com

52 W ESPINA: «Una interpretación de Prat de la Riba», a la secció «El hombre —las ideas — los hechos. Cada cual con su opinión, publica un article», El Correo Catalán (diumenge 30VII-1967).

53 Tots els periòdics presentaren la ressenya de Tacte; aquí seguim la crònica «Homenaje de la Diputación a Prat de la Riba», San Jorge, 67-68 (1967), pp. 113-118. El discurs fou reeditat el 1969 per la Casa Provincial de Caritat, i finalment sortí com a annex 2 al llibre Un lustro de gestión..., op. cit., pp. 206-210. Una descripció de Tacte, a Carme MOLINERO i P YsAs: «La Diputació...», art. cit., pp. 80-81.

54 «Homenaje de la Diputación...», art. cit., p. 113.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

575

de la Reial Academia evidenciava que l'actual Diputació de Barcelona continuava en la mateixa direcció i recordava el paper de l'Institut d'Estudis Catalans en l'activa col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya de la Diputació Provincial, amb l'esperança -«puramente personal» de poder restablir «aquellos vínculos queia historia paralela parecía reclamar, (...) en una atmosfera de mutua consideración y respeto, al servicio del bien común»55.

Tot seguit, l'acte de cloenda fou el parlament del president de la Diputació: des d'una perspectiva quasi apologètica Muller de Abadal reivindicava l'experiència de Prat i, contemporàniament, en matisava aquells elements i idees que podien enfrontar-se amb la «filosofia franquista». La seva anàlisi anacrònica arribava a establir punts de contacte entre el primer president de la Mancomunitat i la dictadura militar.

Així doncs, obria el seu discurs recordant el lloc de Prat «al acervo histórico común de la Patria España». Continua la seva presentació del personatge amb aquestes eloqüents paraules: «cuando uno quiere verdaderamente aproximarse a un hombre creador, de talla excepcional, sus ideas importan poco, (...) lo que importa, para las generaciones actuales como para las del futuro de nuestro país, es la Obra, la obra ingente, en este caso, de Prat de la Riba.» I com que, segons Muller de Abadal, les «idees importen poc», la seva narració passava a evocar les circumstàncies familiars de Prat de la Riba i, citant Vicens Vives, posava èmfasi en la importància de l'entorn —on la muntanya era vertebradora de la mentalitat catalana— en la configuració del «seny» del jove Prat.

Però el quid de la intervenció de Muller era aclarir les causes del «radicalismo de las posiciones adoptadas por el regionalismo a lo largo de todo un siglo». La dilucidació es trobava en una profunda i visible «desconfianzay desilusión que se experimentaba en todas las capas de la sociedad catalana, especialmente entre los intelectuales y la burguesía, más sensibles al hecho político, a consecuencia de la espantosa desorganización del Estado, la ineficacia de la Administración, la farsa de las elecciones con el turno de los partidos y la inanidad del régimen parlamentario; el predominio del caciquismo y, sobre todo, la incompetencia en materias económicas, industríales y financieras, lo que nos ponía siempre a merced de los intereses económicos extranjeros»^. En un context de crisi de l'estat, de desastre colonial i de pessimisme intel·lectual, condemnat fermament per l'actual Movimiento Nacional i el seu cap d'estat, el Generalísimo Franco, Muller d'Abadal justificava com a conseqüent i patriòtica l'obra de Prat, que sempre s'havia plantejat salvar Espanya partint de l'exemple i de les virtuts del poble català.

El president de la Diputació continuava il·lustrant el projecte re generación is ta del patrici de Castellterçol, la filosofia econòmica del qual era fins i tot anticipadora dels moderns dirigismes i dels plans de desenvolupament franquistes. Dues intervencions, la pratiana i la franquista, agermanades —sempre segons Muller— per la volun-

56

Ibidern, p. 115.

Ibldem, p. 116. www.editorialafers.com

55

576

GIOVANNI C. CATTINI

tat de reformar l'Estat espanyol «con equidad y justicia, con una organización más adecuada y perfecta»11 Muller acabà el seu parlament repassant l'actualitat i tocant l'espinós tema que havia costat l'encàrrec al seu immediat antecessor, Joaquim Buxó: «en un orden de ideas, no ajeno al que vengo exponiendo, deseo expresar aquí, públicamente, lasatísfaccíón que me ha producido la extraordinaria acogida que, por parte del Ayuntamiento barcelonés, ha tenido la iniciativa de colaboración y de coordinación en problemas y necesidades comunes. Días pasados dábamos feliz formulación a un acuerdo coordinativo, en lo concerniente a los túneles de Barcelona, que puede ser el inicio de otras colaboraciones en terrenos de mayor interés social y comunitario.» Per això Muller agraïa a Tomás Garicano Goñi, el governador civil, la gestió «serena i equànime» i expressava la seva admiració al batlle Porcioles, definit com a nou «seny ordenador de Barcelona».

Les últimes paraules que segellaven el seu discurs anaven dirigides al «cariño y profunda comprensión hacía los problemas de Barcelona y de Cataluña, en todo momento mostrados por S. E. el Jefe del Estado, Generalísimo Franco. Al Caudillo envío, en esta hora solemne, el testimonio de fidelidad y de gratitud de la provincia barcelonesa, por cuanto representa aquella Espanya gran' que tanto pedían y solicitaban Prat de la Riba y los hombres de su generación. Un Estado fuerte, creador, dinámico, bajoelcual pudieran sentirse libres y en paz todos los españoles.»1* Com han subratllat Carme Molinero i Pere Ysàs59, l'entusiasme mostrat per Muller no fou compartit pels altres representants franquistes; a les cerimònies no participaren ni el batlle Porcioles ni tampoc el governador civil Garicano Goñi, un contrast evident amb les anteriors participades celebracions amb motiu de l'aniversari del cardenal Isidre Goma.

L'I d'agost, l'ambient era força tens: les autoritats que vigilaven l'acte deixaren entreveure senyals de nerviosisme, com es pot deduir d'una carta enviada a Destino, en la qual un jove denuncià haver estat interrogat i haver sofert un escorcoll per part de dos suposats inspectors a la sala de Tapissos de la Biblioteca. Per la carta sabem també que les autoritats, al dia següent, suprimiren l'exposició «per falta de públic»60.

El mateix dia també Ràdio Barcelona s'afegí als actes i dedicà els seus espais a glossar la personalitat de Prat de la Riba, amb intervencions de Muller de Abadal, Pablo Roig, vicepresident de la Cambra de Comerç, Felip Lagarriga Eixarxh, secretari del Col·legi d'Advocats, i el periodista Manuel Vigil61.

^ Ibidem, p. 117.

58 Ibidem, p. 118.

59

Carme MOLINERO i P. YSÀS: «La Diputació...», art. cit., p. 81.

60

www.editorialafers.com

J. CARDONA: «Carta al director», Destino (19-VIII-1967), p. 3.

61 Vegeu «Emisión extraordinaria en Radio Barcelona», La Vanguardia Española (I -VIII 1967), p. 19.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

577

Tractament de l'aniversari a la premsa diària La premsa diaria recollí àmpliament el controvertit aniversari. Solidaridad Nacional, òrgan dels falangistes barcelonins, obria les seves columnes de I'l d'agost amb l'editorial, sense firma, «Per Catalunya i l'Espanya gran»62. El text es desmarcà de les citades posicions d'en Meléndez Solà —«los españoles estuvimos de enhorabuena con la muerte prematura del primer presidente de la Mancomunidad»— i oferí un exemple manifest d'aquella línia del règim de rellegir el passat català per emmarcarlo en els seus esquemes culturals. L'article feiareferència a la possibilitat d'interpretar el polític de Castellterçol com a «hombre eficaz» o «ideólogo», però sempre com a home de «nuestro 98». Si per un costat es realitzava una captati o bene volen tiae idealitzant el treball de creador d'instituts i d'organitzador de cultura, altrament s'afirmava que «bastantes de sus ideas, a la luz de los actuales acontecimientos históricos, aparecen caducadas y con una carga inhabilitadora de romanticismo». Però el nucli interpretatiu del periodista era posar en evidencia les presumptes afinitats entre el règim franquista i l'homenatjat: «Sin embargo, y es un hecho curioso, que en otras de sus posiciones intelectuales, Enrique Prat de la Riba se adelanta a nuestro tiempo y hasta coincida con él: por ejemplo, su desdén por los partidos políticos. (...) Su defensa del 'voto corporativo 'y del sufragio orgánico; es decir, el ejercido a tra vés de la familia, el Municipio, las instituciones profesionales y culturales, en lo que coincide con Maragally con las tesis joseantoniana» Així continuava reportant les idees socials de Prat, les que menys s'apropaven al liberalisme i que contribuïen, segons l'autor de l'article, a fer que el proletariat català se sentís més aviat espanyol com a contraposició a la burgesia catalanista, una burgesia que el text acusava d'haver fet proclamacions contra l'exèrcit i haver tingut sentiments antimonàrquics. I acabava: «cuando se analizan los actos, de determinados miembros de algunas clases sociales, a la luz de nuestros días, se observa que toda inconciencia tiene su antecedente histórico.»

Si Solidaridad Nacional era el portaveu explícit del règim i per això era natural que fes una interpretació filofranquista d'en Prat, és interessant analitzar el Diario de Barcelona i La Vanguardia Española, premsa igualment conservadora però amb un altre tarannà a l'hora d'analitzar el llegat del polític de Castellterçol. Octavi Saltor, al Diario de Barcelona1'3, subratllà la importància del cinquantenari i, citant Y Itinerario histórico de la España contemporánea del català Eduardo Aunós, ministre durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, recordà que en l'evolució de «lapolítica hispana de fin del pasado siglo y de la primera década del XX, la concepción y la actuación de Prat de la Riba, tendieron a evitar, en el país, el desbordamiento írresponsa62

www.editorialafers.com

«Hoy se cumple el 50 aniversario de Prat de la Riba. 'Per Catalunya i l'Espanya gran'», Solidaridad Nacional (I-V1U-IQ6T), p. 1.

63 O. SALTOR: «Prat de la Riba, prototipo del gobernante», Diario de Barcelona (1 -VIII1967), p. 5.

578

GIOVANNI C. CATTINI

ble, masivo y gregario, de los fermentos disolventes, y a comunicar, por educación ciudadana, a la opinión media, una conciencia solidaria de resistencia al desorden». En aquest sentit, Saltor interpretava i exalçava l'obra de govern del polític de Castellterçol, capaç d'aconseguir el suport de tot el ventall polític —de la dreta monàrquica a l'esquerra—, deixant com a herència una política de fets admirables.

La Vanguardia Española dedicà a l'aniversari dues pàgines amb quatre articles, que repassaren el context de les obres i de la ideologia del primer president de la Mancomunitat. Claudi Ametlla64 n'evidenciava la capacitat d'envoltar-se de «tota la jove intel·lectualitat catalana», sense cap distinció que no fos la meritòria «ciència posseïda». A més, Prat destacava, en el seu guiatge de la Mancomunitat, per no haver actuat mai com a home de partit: «hizo el milagro de realizar algo que pareció un pequeño Estado, porque logró que todos, gobernantes y gobernados, lo juzgaran así: porque logró que los catalanes amasen su gobierno, lo que no había sucedido desde siglos». A la mateixa pàgina Luis Valeri65 delineava les analogies entre el pensament de Prat de la Riba i Torras i Bages, en un article que, pels primers paràgrafs, podia considerar-se en la línia de les interpretacions franquistes sobre el «fet diferencial català», i que acabava amb una ambigüitat considerable. Així l'escriptor66, autor de Beatituds, perfilava l'estreta relació entre el polític i el bisbe de Vic, que anava més enllà de l'amistat per consolidar-se en la compartida weltanschauungcatòlica i tradicionalista. Valeri remarcava que tant Torras i Bages com Prat de la Riba no havien desenvolupat les seves teories sobre el fet català en un sentit separatista, i admetia que el president de la Mancomunitat, d'acord amb les teories explicades a la Nacionalitat Catalana, «supo encauzar, dentro de los límites que la realidad imponía, la política de nuestro pueblo. Su actuación en el ámbito cultural es la herencia más preciosa que nos ha dejado aquel genio propulsor de nuestra tradicional ideología, que junto con la expuesta sabiamente en 'La Tradició Catalana' de Torras y Bages, constituyen dos monumentos excepcionales de grandeza y de amor patrio.» Malgrat que Valeri acabés fent un paral·lelisme entre la ideologia dels dos catalans i l'actualitat, les referències d'exaltació als dos textos cabdals del catalanisme resultaven força llunyanes de les directrius franquistes d'un «sa regionalisme».

També a La Vanguardia Española del mateix dia aparegué un article de De Camps Arboix67 que perfilava tres aspectes de Prat: la seva capacitat d'ésser «definidor de doctrina, el mentor de un partido político y el gobernante». De Camps en subratllava 64

C. AMETLLA: «El primer presidente de la Mancomunidad de Cataluña», La Vanguardia Española (\-Vlll-1967), p. 18.

65 L. VALERI: «Ideologías paralelas. Prat de la Riba y Torras y Bages», La Vanguardia Española (l-VIII-1967), p. 18.

66 L. Valeri guanyà el 1954 el premi Ciutat de Barcelona amb Beatituds; vegeu G. LARIOS, X. PUJADES i C. SANTACANA: «Els intel·lectuals catalans...», art. cit., p. 347.

67

www.editorialafers.com

J. CAMPS ARBOIX: «Un esquema sobre el personaje», La Vanguardia Española (l-VIII1967), p. 19.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

579

« una frase lapidaría que no ha sido debidamente valorada por la incomprensión o la malicia de sus debeladores: 'el nacionalismo catalán que nunca ha sido separatista...' [cap. VIII] ^ para terminar el párrafo con una exaltación déla unidad ibérica», en una evolució política que —segons l'autor de l'article— portava Prat de la Riba a escriure el manifest «Per Catalunya i l'Espanya Gran». De Camps recordà també els elements negatius del president de la Mancomunitat, com ara el rebuig a la publicació d'una carta de clemencia de Joan Maragall per a Ferrer i Guardia. En aquest sentit, De Camps saludava la nova historiografia catalana que, amb el llibre de Josep Benet, Maragall i la Setmana Trágica, i l'últim de Solé Tura, demostrava, amb els matisos interpretatius fins i tot divergents, l'interès de lajove generació pel passat català, en el qual l'obra presidencial de Prat era fonamental. Tancaven els reportatges de La Vanguardia unes notes de Juan Maragall69 que ressaltaven la saviesa i la maduresa de l'homenatjat.

Sempre en un marc de legalitat però amb un tarannà més modern i progressista eren els diaris Tele/eXprés i sobretot El Correo Catalán, que en aquest aniversari destacà per les crítiques implícites al règim. Tele/eXprés dedicà al cinquantenari un espai relatiu: -«dos amplios y completos reportajes a la gran figura de Prat de la Riba, tan pronto como fue anunciada la conmemoración por parte de la Diputación Provincial del medio siglo de su fallecimiento». Aquesta política editorial provocà unes quantes crítiques entre els lectors, com es dedueix d'una carta que afirmava: «en la fecha de la conmemoración, todos los periódicos glosaban la obra de Prat de la Riba con diversos artículos y trabajos, excepto Tele/eXprés. Yes esto lo que me causó extrañeza. Porque, 'haberse ocupado de él hace dos meses', es como el que prepara una gran boda y luego no está presente en el día de su celebración.» La redacció li contestà que l'homenatge «debía abarcar a todo el año, como han sido siempre las grandes conmemoraciones, actos de los que, por lo demás, Tele/eXprés se ocupó ampliamente aquel día. El símil de la boda, por lo demás, no creemos pueda ser acertado, por que ésta se celebra sólo una vez y todavía resultarán oportunos y plenamente vigentes los homenajes y actos que en el transcurso de este año se celebren en honor de Prat de la Riba.»10 El Correo Catalán fou el gran protagonista entre els diaris per portar una veu crítica al si de les celebracions. En particular destaca l'article d'opinió de Manuel IbáñezEscofet71que, com ha evidenciat Josep Maria Casassús Hurí, «pel seu contingut i la seva extensió, excepcional respecte a la que emprava l'autor en aquella època, 68

www.editorialafers.com

Aquesta és la frase més citada pels que volien oferir la visió «espanyolista» de Prat de la Riba; vegeu E. PRAT DE LA RIBA: La nacionalitat catalana, Edicions 62, Barcelona: 1978 (la ed. 1906), p. 105.

69 J. A. MARAGALL: «Al servicio de una ideología», La Vanguardia Española (l-VIII-1967), p. 19.

70 Ambdós texts a «Los lectores nos escriben», Tele/eXprés (9-VIII-1967), p. 3.

71 M. IBÁÑEZ ESCOFET: «Prat de la Riba cincuenta años después», El Correo Catalán (1VIII-1967), p. 7.

580

GIOVANNI C. CATTINI

van atorgar a la peça una recepció molt especial, tant entre els lectors d'aquell diari com entre les autoritats que esguardaven la premsa»72. Casassús recorda que la ressenya d'Ibáñez Escofet suscità una reacció indignada del govern, fins al punt que Fraga Iribarne amonestà Rosselló Pàmies, director ú1 El Correo Catalán, i l'advertí que el diari estaria vigilat més atentament a partir d'aleshores73. L'article es dividia en dues parts. A la primera es reconstruïa el context i l'actuació històrica del primer president de la Mancomunitat, obligada pel fet que «es imprescindible devolverlo al patrimonio común, a la conciencia del pueblo. Es inaplazable dar a conocer en toda su dimensión el hombre y la tarea, independientemente de los pequeños regateos de quienes quedaron a su derecha —los que suprimieron el busto del Patío de los Naranjos de la Diputación— o a su izquierda —los que han emprendido una labor crítica, oportuna, pero acaso injusta, de su positiva gestión—. Prat de la Riba, afortunadamente, estápor encima.» Aquestes paraules sonaven a polèmica oberta contra l'administració franquista i contra la línia revisionista, capitanejada per Jordi Solé Tura, al qual no li estalviava les crítiques més directes: «Al cabo de medio siglo es muy fácil criticar. El mundo nuestro es distinto al de Prat deia Riba y nos gustaría ver como habrían obrado en 1915 los críticos de hoy. Posiblemente trabajarían en el 'Institut d Estudis Catalans' y serían pratistas convencidos.» Ibáñez Escofet ressaltava la tenacitat i la capacitat de Prat de la Riba i n'evidenciava la immensa càrrega espiritual: «hay algo que no puede someterse a una interpretación materialista de la historia y es el escalofrío, esta conmoción íntima ajena a la voluntad que deja en la piel y en el alma una señal pasajera, pero indeleble. El hombre se explica cada vez más cosas, vence a la naturaleza y cree que su mundo puede regirse por leyes nuevas, las leyes que ha descubierto. Pero sigue siendo un arcano la capacidad de emoción, esa frontera ante la que unos se paran, porque no pueden explicarla, y otros atraviesan confiadamente, irreflexivamente, irracionalmente.»

A continuació, Ibáñez Escofet destacava els temes de la revolució burgesa present en Prat i la seva obra de govern. Després d'aquesta unitat ens trobem davant una altra en la qual Ibáñez decidia comprometre's: «Prat de la Riba forma parte de mi vida. Yo nací en el día que murió. Los cincuenta años de su muerte son los cincuenta de mi vida.» Amb una lírica intimista, el periodista recordava el significat en la seva «geografia familiar» de l'obra del «senyor Prat» i, amb un to in crescendo, afirmava que «todos llevamos un poco del alma de Prat. Aunque no queramos. Aunque nos pese.

Aunque dedicándonos al deporte nacional de Catalunya, la antropofagia, intentemos devorar a nuestros hombres representativos. Creo que ha llegado el momento de prohibir el bocadillo de hombre ilustre, porque es malo para la salud pública.» Ibáñez podia així concloure, amb les paraules pronunciades en una conferència seva en la qual demanava llum verd per a una premsa catalana a l'Ateneu de Madrid: «Sé que en un mundo que busca la luna, que rompe las leyes físicas, que tritura viejos conceptos, parece un

1Z

J. M. CASASSOS: Periodisme..., op. cit., p. 146.

Ibidem, p. 147. www.editorialafers.com

72

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

581

anacronismo hablar como lo he hecho yo. Pero, precisamente por eso, creo firmemente que no hay más garantía de supervivencia del hombre en su escalofriante magnitud que la defensa del palmo de tierra nutricio que será su tumba: en Galicia, en Castilla, en Aragón, en Cataluña...»

Al mateix número ú1 El Correo Catalán aparegué un article de Serrats Ollé74 que tractava l'obra de govern de Prat de la Riba. El dia següent El Correo dedicà un ampli espai a ressenyar la iniciativa de l'homenatge institucional75 i afegia un article, fruit dels records dels col·laboradors de Prat76. Claudi Ametlla en recordava així l'evolució política i la capacitat de diàleg, el doctor Agell, un dels fundadors de l'Escola d'Indústries Químiques, n'evidenciava la tasca en suport de la recerca científica, mentre que el dr. Rubió, president de l'Institut d'Estudis Catalans, en subratllava l'aportació inoblidable al món de la cultura.

L'homenatge a la premsa periòdica: Destino i Serra d'Or Entre les publicacions que dediquen un especial a l'aniversari destaquen, sens dubte, Destino i Serra d'Or11. El 29 de juliol, Destino lliurà als lectors un especial sobre el gran polític català, que li costà el sisè expedient78. L'article incriminat, obra de Xavier Fort, reportava les opinions sobre la mort de Prat expressades pels diaris de 1917.

L'àmplia sèrie de reportatges s'obria amb un article de Jordi Rubió79 sobre els dos equips de Prat: el primer dels joves intel·lectuals, que treballaren a la Diputació i foren elegits per les seves capacitats i no per adhesions a programes polítics, i el segon pels seus coreligionaris amb els quals escrivia periòdics i organitzava mobilitzacions amb una finalitat política. L'èxit del president de la Mancomunitat fou, segons Rubió, mantenir separats aquests dos equips. Hi seguien unes notes biogràfiques i un article de Ramon d'Abadal80, que il·lustrava la relació de Prat de la Riba amb les disciplines històriques, tant perquè feia referència a la «pagesia ancestral» com als antecedents del poble català des de l'època romana. La importància d'aquests elements portaren a la creació de l'Institut d'Estudis Catalans el 18 de juliol de 1907, que actualment vivia —segons l'amarg comentari d'Abadal— «del caudal acumulado 74

J. SERRATS OLLÉ: «La obra de gobierno de Prat de la Riba», El Correo Catalán (I -VIII1967), p. 8.

75 La portada ressalta àmpliament, amb fotos a tota pàgina, i a la p. 18 es ressenyava Tacte, El Correo Catalán (2-VIII-1967).

76 «La generación de Prat de la Riba. La opinión de sus colaboradores», p. 20.

77 Una ressenya de breus opinions fou publicada per Tele/estel (4 i 11-VIII-1976).

78

C. GELI i J. M. HUERTAS CLAVERIA: Las tres vidas..., op. cit., pp. 128-129.

79

www.editorialafers.com

J.RUBIO: «LOS dos equipos de Prat de la Riba», Destino, 1564 (29-VII-1967), p. 26.

80 Les «Notas biográficas» són a les pp. 30-31, i l'article deR. D'ABADAL: «Prat y la Historia», a les pp. 32-34.

582

GIOVANNI C. CATTINI

en aquellos primeros años» i -«sigue viviendo con cierta languidez a través de todos los nefastos avatarespolíticos». D'altra banda, José María Pi Suñer81 explicava la gènesi de 1'escola de funcionaris —que fou possible per la brillant intuïció de Prat, que transformà l'«empleat» de la Diputació en un modern «funcionari»—, i Noguer i Comet, com a membre del consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya, en comentava l'escassetat de resultats en polítiques socials82.

Altrament, Octavi Saltor delineava la ideologia de Prat de la Riba83, que es traduïa en la deducció del -«derecho de su país al ejercicio del propio gobierno». Saltor acabava l'escrit amb un record autobiogràfic de quan era veí de la casa de l'homenatjat: «en mí infancia, pude auscultar, por así decirlo, el latido doméstico de la família de Prat de la Riba, y que me pareció siempre (a mí y a todos) tan ejemplar, armónico, metódico, natural, discreto y sincero como su ejecutoría pública». Amb un to autobiogràfic estava escrit també el següent article de Claudi Ametlla84.

El procés que portà a la constitució de la Mancomunitat era estudiat per Camps Arboix85, amb una anàlisi que començava amb la Solidaritat Catalana de 1907 i la presidència pratiana de la Diputació de Barcelona i arribava fins al gran èxit del 13 de desembre de 1913. La dictadura de Primo de Rivera posava fi a aquesta experiència; el seu últim acte, en relació amb Prat, fou «7a disposición de quitar el busto levantado en su memoria en el Patio de los Naranjos de aquel antiguo palacio de la Generalidad de Cataluña, de cuya restauración fue Prat de la Riba iniciador entusiasta y motor principal».

Enric Jardí86 analitzava les aportacions de l'homenatjat a la secció «Miscelánea jurídica» de la Revista Jurídica, Santiago Nadal87 evidenciava la doble naturalesa del polític català com a doctrinari (per les seves especulacions teòriques) i com a possibilista (per la seva obra pràctica de govern), i Jordi Solé Tura88 n'explicava les idees socials. L'últim assaig era el citat inicialment de Xavier Fort i Bufill89, que determinà el sisè expedient per a Destino, per conculcar els principis del Movimiento Nacional en un punt tan sentit com el de la «unión de los hombres y de las tierras de España»90.

Fort havia recopilat retalls de premsa de l'època de la mort de Prat; d'aquests fragments, el de Joan Esterlich molestà les autoritats, publicat a La Veu de Mallorca el 2 d'agost de 1917, qui després havia evolucionat fins a arribar paradoxalment a donar 81 82

C. Pi SUÑER: «Prat de la Riba y los funcionarios», pp. 35-38.

R. NOGUER COMET: «La política social de la Mancomunidad de Cataluña», p. 39.

83 O. SALTOR: «Prat de la Riba, ideólogo», pp. 40-44.

84 C. AMETLLA: «Mis recuerdos personales de Prat de la Riba», p. 45.

85 J. CAMPS ARBOIX: «El arduo proceso de la Mancomunidad», pp. 46-48.

86 E. JARDÍ: «Prat de la Riba, jurista», p. 49.

87 S. NADAL: «Doctrinario y posibilista», pp. 50-51.

88 J. SOLÉ TURA: «Las ideas socials de Prat de la Riba», p. 52.

89 X. FORT BUFILL: «La prensa en la muerte de Prat de la Riba», p. 53.

La citació a C. GELI i J. M. HUERTAS CLAVERIA: Las tres vidas..., op. cit, p. 129. www.editorialafers.com

90

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

583

supórtala Croada de Franco91. De tota manera, Esterlich escrigué: «Prat de ¡a Riba es el Moisés de la Nueva Cataluña. Como libertador, legislador y conductor del pueblo judío hacía la tierra de promisión:» A més, remarcà que havia alliberat «su pueblo de la esclavitud de una cultura forastera» i l'havia conduït «por la áspera ruta de la lucha continua hasta la victoria final». Com «Moisés había de morir sin haber podido entrar, con el pueblo escogido, en la tierra de Canaán... Y el Moisés de Cataluña ha tenido que morir, también, por ley inexorable, cuando su pueblo se halla a punto de alcanzar la deseada autonomía. (...) Pero antes de morir ha podido ver la victoria de Cataluña y admirar la maravillosa y amplía perspectiva, pletóríca de luz y de esperanza, de todo un pueblo que se mueve al unísono a fin de liberarse, de toda una tierra poblada de lleialtat 'que experimenta en sus entrañas los estremecimientos precursores de una nueva y más potente vida...»

Aquestes línies parlen per si mateixes i no és gens estrany que desencadenés una irada resposta dels censors del règim. El número de Destino tancava el monogràfic amb un apartat dedicat a l'obra realitzada per Prat de la Riba i un altre a la seva bibliografia92. També Serra d'Or celebrà l'homenatge amb una sèrie de textos que, segons la intenció dels redactors, eren una «invitació a un diàleg seriós i aprofundidor»93. Miquel Coll i Alentorn94 n'analitzava el treball començant des de la Diputació provincial de Barcelona fins a la presidència de la Mancomunitat; des d'aquell 9 de gener de 1914, «Prat és més que mai l'home de tots els catalans». Coll i Alentorn insistia en la capacitat de Prat d'engegar les institucions i polítiques culturals, que es dedicaren tant a la llengua catalana com a l'educació de la classe treballadora. Les seves últimes paraules evocaven, seguint la línia d'Esterlich, una comparació entre aquella enyorada Catalunya i la construcció de l'estat d'Israel. L'obra cultural de Prat era objecte específic de l'estudi d'Enric Jardí95 —que subratllava la naturalesa extraordinària de les realitzacions d'uns projectes quasi visionaris—, mentre que Solé Tura96 en delineava la ideologia, recordant-ne la barreja d'aspectes reaccionaris i progressistes. Solé Tura desenvolupava les conegudes tesis sobre el fracassat intent de la burgesia catalana, i afirmava que «en definitiva, Prat de la Riba esdevingué el dirigent polític i ideològic de la burgesia catalana perquè li donà el programa i la visió del món que aquesta esperava, el programa i la visió que més s'adeien amb la seva realitat social. En això radicava la seva força i la seva feblesa. La seva força, perquè es basava en el fonament sòlid d'una classe social hegemònica. La seva feblesa, perquè sempre fou presoner dels límits i les contradiccions que reduïen aquesta classe a la impotència.»

91

Ibidem.

«La obra realizada», p. 58, i «La bibliografia de Prat de la Riba», p. 59.

93 Editorial: «Prat de la Riba cinquanta anys després», Serra d'Or (agost 1967), p. 15.

92

M. COLL I ALENTORN: «Prat de la Riba governant», pp. 16-21.

95

E. JARDÍ: «L'obra cultural de Prat de la Riba», pp. 21-23.

96

J. SOLÉ TURA: «Prat de la Riba l'ideòleg», pp. 24-25. www.editorialafers.com

94

584

GIOVANNI C. CATTINI

El monogràfic de Serra d'Or acabava amb les reflexions de Rovira i Virgili97, que veien en Prat de la Riba un record «més intel·lectual que cordial». Si reconeixien l'insuperable «organitzador de la cultura» i l'«estructurador de la vida col·lectiva», no podien amagar la responsabilitat de «la coloració burgesa, conservadora, clerical i plutocrática que als ulls d'una gran part del nostre poble prengué el catalanisme (...). Abans de la Lliga, l'element popular mirava al catalanisme com una extravagància, però no el mirava amb odi. L'odi nasqué per l'oposició que es creà entre la massa republicana i la Lliga.» Els mesos següents, Serra d'Ortingué l'oportunitat de tornar a parlar de Prat a causa de les polèmiques que involucraren el llibre de Solé Tura, una discussió que rebotava també a les pàgines de Destino95.

Conclusions A l'hora d'avaluar el sentit de la celebració del cinquantenari de la mort de Prat de la Riba és lícit ressaltar els diferents significats que assumeix. En aquest marc, l'homenatge institucional resultà una paradoxa sense els èxits esperats: fou una commemoració de segona categoria que exemplifica bé —com han evidenciat Carme Molinero i Pere Ysàs"— l'etapa d'«assaig de regionalisme franquista», que, iniciada el 1967, es quedà a la superfície i no canvià la naturalesa espanyolista i centralista del règim.

Les crítiques a aquest acte ja es manifestaren en l'opinió dels seus contemporanis, com testimonia la carta —citada anteriorment— enviada a Destino, que revela com les autoritats feren desaparèixer sense pretext l'exposició. Josep Melià, a Y Informe sobre la lengua catalana100, feia referència al tema: «7a exposición ni siquiera fue abierta al público. El mismo día de su inauguración se empezaron a poner pegas al público visitante. Después, la 'mostra 'fue clausurada sin más explicaciones.» Podem llegir una altra valoració negativa de l'acte en una irónica carta de Pere Bosch-Gimpera a Rafael Olivar Bertrand, en la qual Bosch es mostra sorprès d'haver rebut el discurs de Muller i Abadal «acompanyat d'una tarja en la qual havia escrit a mà en català: Amb cordial afecte'». Bosch-Gimpera satiritzà el contingut de la conferència i l'actuació del president de la Diputació de Barcelona, «l'home es ve a presentar com inspirat en la seva gestió provincial per les directrius d'en Prat!»101 97 «Prat de la Riba vist per un adversari polític: Rovira i Virgili», fragments seleccionats d'A. ROVIRA i VIRGILI: Els polítics catalans (1929), p. 26.

98 Per a Serra d'Orvegeu la citació feta a l'apartat dedicat al text de Jordi Solé Tura, que és el text de C. Ferré Pavia. Altrament, a Destino, 1.566 (12-VIII-1967), aparegué una llarga carta del fill de Prat en què criticava les interpretacions de Solé Tura.

99

Carme MOLINERO i P YSÀS: «La Diputació...», art. cit.; amb ells concorda C. SANTACANA: El

www.editorialafers.com

franquisme..., op. cit., p. 63, iB. DE RlQUERiJ. B. CULLA: El franquisme..., op. cit, els quals subratllen el fet que la commemoració fos «plena de cauteles», mirall d'un «esvaït 'catalanisme'», p. 318.

100 J. MELIÀ: Informe sobre la lengua catalana, Edasa, Madrid: 1970, p. 237.

UNA LECTURA FRANQUISTA DE PRAT DE LA RIBA

585

Una altra significativa font de l'època, el butlletí SINC (Servei d'Informació Nacional Català), editat pel Consell Nacional Català amb seu a Londres, feia una síntesi política de l'acte en un article102. Aquí s'insinuava que la commemoració del cinquantenari havia estat «permesa fins a cert punt, i fins i tot instigada en certs aspectes per les autoritats espanyoles», i s'insistia a reforçar la catalanitat de Prat de la Riba, el qual havia estat «barroerament tergiversat a la major part dels discursos i dels articles que aquests dies s'han pronunciat o s'ha publicat, amb comptades excepcions que honoren els qui n'han estat els autors». Altrament, constatem que els mitjans de comunicació introduïen un debat que, a la llarga, fou totalment incompatible amb les directrius culturals del franquisme, caracteritzades per una immobilitat de llac parmenià103. Els censors del règim vigilaren, detalladament, tots els articles que es publicaren en homenatge al líder del catalanisme, amonestaren el director ú1 El Correo Catalán per l'escrit d'Ibáñez Escofet, i obriren un expedient a Destino pel text de Fort i Bufill. L'eco d'aquestes preocupacions arribà fins a la població de Manresa, on el cronista local, Josep Maria Gasol, escrigué una peça que suscità les vehements protestes del Movimiento, que respongué que era «indigno, escandaloso eintolerante que el cronista de la ciudad [fes] propaganda

separatista»104.

Així doncs, les noves possibilitats obertes per la Llei de Premsa determinaren que es pogués recuperar un personatge eminent de la cultura catalana que, al capdavall, assumia un manifest valor antifranquista. A aquesta tasca contribuïren, de manera important, els professionals de la cultura d'anteriors generacions, l'aportació dels quals es consolidà pel contacte amb la nova generació d'intel·lectuals compromesos.

Finalment, destaquem l'editorial firmada per Babel105 publicada a la revista Xaloc de juliol-setembre de 1967, en la qual es reflexiona sobre el cinquantenari de Prat per criticar «qui està convençut que hem de tornar a començar pel començament i això els fa fer gestions, regionalistes o provincianes, els fa enquadrar entre els sectors polítics minimalistes i els fa criticar els discrepants i més optimistes, acusant-los d'entrebancar llurs relacions diplomàtiques confidencials amb monàrquics o llurs diàlegs amb republicans i socialistes espanyols». La crítica als epígons de l'obra de Prat no pot ser més contundent, com també a les pretensions de tornar a donar vida a les antigues institucions. L'autor de les notes reporta amb amargor que uns sectors catalanistes es volen posar «al costat del nou president de la Diputació de Barcelona» i «que hi ha qui el pren per un nou Prat de la Riba, per les seves primeres declaracions 101 R BOSCH-GIMPERAÍR. OLIVAR BERTRAND: Correspondència, 1969-1974, Proa, Barcelona: 1974, pp. 21-22.

102

104

J. M. SOLÉ i J. VILLARROYA: Cronologia de la repressió..., op. cit., p. 215.

105

BABEL: «Editorial», Xaloc, 20 (juliol-setembre de 1967), Mèxic DF. www.editorialafers.com

«Recordant Prat de la Riba», SINC, 57 (25-VIII-1967).

103 Amb aquesta definició B. MuNIESA: Dictadura y monarquia..., op. cit., pp. 79, i passim, sintetitza eficaçment la política cultural del franquisme.

586

GIOVANNI C. CATTINI

www.editorialafers.com

públiques de tipus cultural». Babel prosseguia: «en aquest cinquantenari de la mort de Prat de la Riba, cada dia som més els que valorem l'esforç gegantí d'aquell català, teoritzador d'un nacionalisme amb pretensions imperialistes —aleshores i ara inadmissible—, que va morir quan encara no tenia 47 anys i després d'haver bastit, damunt la sorra, un edifici que era simplement provincià espanyol i que no va treure cap a res». Finalment, subratllava la necessitat de subordinar qualsevol pacte polític a l'acceptació d'unes garanties d'autodeterminació del poble català, i amb una capacitat de previsió de futur sentenciava: «no som pas pocs els que més aviat som partidaris d'una integració directa a la nova Europa de les nacionalitats, que, tard o d'hora, haurà de substituir a l'actual Europa formada per Estats plurinacionals.»

a f e r s 42/43 (2002)

JOSEP FERNANDEZ TRABAL Universitat de Barcelona

El conflicte remença a la Catalunya del segle XV (1388-1486)

Quan el mes de juliol de 1448 el rei Alfons el Magnànim legalitzà els sindicats integrats específicament pels homes propis, sòlids i de remença del Principat de Catalunya, el procés d'emancipació de la condició servil protagonitzada per un sector molt important —però no majoritari— dels camperols catalans va assolir segurament un punt de no-retorn. Tanmateix, i a despit del suport de la monarquia i d'un grup molt consistent de juristes, l'anomenat conflicte remença es va allargar durant quatre dècades i va originar dues guerres camperoles de continguts clarament subversius en els anys 1462 i 1484. Tenint en compte que l'existència d'una agitació constant que tendia a l'alliberament dels mals usos està documentada des de la dècada de 1380, resulta que el món rural català va experimentar un dels processos emancipadors més llargs de l'Europa baixmedieval, allò que Pierre Vilar va anomenar «la Guerra dels Cent Anys del camp català»1.

L'origen i la generalització dels anomenats mals usos ha merescut en els darrers anys l'atenció de diversos historiadors. Paul Freedman i Gaspar Feliu han insistit que, a la fi de l'Edat Mitjana, la remença, la intestia, l'eixorquia, la cugucia, l'àrsia, la ferma d'espoli forçada i el dret de maltractar constituïen els senyals inequívocs de la condició servil, és a dir, de l'especial situació de degradació jurídica d'una bona part 1

www.editorialafers.com

E FREEDMAN: «Dues guerres pageses: remenees catalans i camperolas alemanys», Pedralbes, 14 (1994), p. 50.

588

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

del camperolat de la Catalunya Vella2. Correspon a Paul Freedman, particularment, la presa en consideració de la crisi demogràfica i econòmica del segle XIV com un dels factors clau que conduïren a la definitiva fixació de l'estatut servil3. Aquest estatut, ben establert a mitjan segle XIV sobre la base de la remença i els mals usos, no identificava la majoria de pagesos que poblaven els camps catalans, ni menys encara del conjunt de la Corona catalanoaragonesa4. Com a conseqüència de les circumstàncies que van presidir la instauració i l'expansió del feudalisme a la Catalunya medieval, les formes que va prendre la servitud catalana al nord del Llobregat van ser peculiars en comparació de les condicions de dependència que també caracteritzava la resta de poblacions dels camps catalans, valencians i mallorquins, que vivien immerses en el mateix ordre feudal. La situació dels altres pagesos, simples emfiteutes, no era tampoc envejable, tenint en compte que també havien de pagar delmes i censos i estaven sotmesos igualment a un elevat grau d'arbitrarietat senyoria!

Aquest fet explicaria la participació d'altres pagesos en la lluita remença, i que finalment la sentència arbitral afectaria tres categories diferents: els remenees, els subjectes a mals usos i els altres pagesos5. Allò que separava els homes propis i sòlids catalans dels camperols valencians i mallorquins —recordem que aquests darrers també es van rebel·lar l'any 1450— era una qüestió jurídica, mentre que les condicions materials tendien a la unificació6.

L'estatut servil català era plenament homologable a Europa. Catalunya, tanmateix, no es va afegir a l'onada de revoltes camperoles de la fi del segle XIV sinó que entrà en un llarg conflicte que desgastà el camp durant més d'un segle. La classe senyorial catalana —endurida per una crisi econòmica llarga i persistent, però eficaçment protegida per lleis incrustades en l'edifici constitucional del país— va resistir el doble embat dels moviments camperols i de l'actuació política d'una monarquia 2 E FREEDMAN: Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval, Eumo, Vic: 1993; G. FELIU: «El pes econòmic de la remença ideïs mals usos», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 145-160.

3 L'estat de la qüestió sobre les imbricacions entre pesta negra i conflicte remença es troba a J. M. SALRACH: «La pesta negra i els orígens deia problemàtica remença», a Pere el Cerimoniós i la seva època, CSIC, Barcelona: 1989, pp. 13-34.

4 Tot i que la submissió als mals usos afectava en principi pagesos de tot el Principat, a la baixa Edat Mitjana el seu àmbit s'havia reduït als bisbats de Girona, Vic, Urgell i Barcelona;

vegeu G. FELIU: «El pes econòmic...», art. cit., pp. 147 i 151.

5 G. FELIU: «El pes econòmic...», art. cit., p. 149.

www.editorialafers.com

6 Alguns autors han cercat equivalències entre els remenees i la situació jurídica de les comunitats mudèjars de l'Ebre i del regne de València, particularment a partir de les prestacions de treball obligatori (sofres) i de les limitacions a la mobilitat que imposaven els senyors de les aljames. Sobre aquesta qüestió, vegeu E. GuiNOT: «Sofras y prestaciones personales en los mudejares valencianos», a VI Simposio Internacional de Mudejarismo, Instituto de Estudios Turolenses, Terol: 1993, pp. 329-356; i F GARCIA-OLIVER: Terra de feudals. El País Valencia en la tardor de l'edat mitjana, Alfons el Magnànim, València: 1991.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

589

emergent interessada a rompre el poder dels estaments privilegiats. L'escenari resultant fou un llarg espai dilatori de gairebé cent anys, que va sumir el món rural català en la crisi més greu de la seva història. El nostre interès se centra en l'anàlisi de les claus interpretatives del moviment remença en el segle XV que des dels seus plantejaments inicials reformistes —abolició pactada de les servituds personals— evolucionà fins a plantejaments radicals obertament revolucionaris i subversius.

Un problema de dret constitucional Basta una ullada a les Constitucions de Catalunya, on s'hi troben dos títols dedicats específicament als camperols sotmesos a la servitud («De hòmens propris, amasats 0 borders y de remensa», Lib. IV Tit. XXXII; i «De hòmens propris e de remensa», Lib. IV de les Pragmàtiques, Tit. XIII), per a entendre que l'anomenada condició remença s'havia concretat a començament del segle XIV en una legislació positiva emanada de les Corts catalanes, és a dir, del caràcter contractual que determinava les relacions dels estaments privilegiats del Principat amb el príncep. Després de la promulgació per Pere II en la cort de Barcelona de la constitució «En les térras o llocs» (1283), que fou confirmada en successives corts, l'edifici constitucional català va admetre i assimilar un conjunt de prerrogatives molt dures que els senyors s'atorgaven sobre els seus camperols sotmesos, a les quals havia de sumar-se el ius maletractandio dret de maltractar reconegut molt clarament a la cort de Cervera (1202). La constitució ítem ordinamus et statuimus (cort d'Alfons II a Montsó de l'any 1289) prenia mesures contra els pagesos que abandonaven masos i bordes. La constitució ítem quod alíquís homo (cort de Jaume II a Barcelona de l'any 1291) confirma la situació adscripticia dels pagesos i renova la prohibició de sortir de la potestat del senyor sense llicència d'aquest. La constitució Statuimus et etiam ordinamus (cort de Jaume II a Girona, de l'any 1321) reconeix de nou el ius maletractandi establint que ningú, ni el mateix rei, no pot defensar els pagesos de remença contra els seus senyors. La pragmàtica reial de Pere III, del 9 d'agost de 1339, prohibeix que als llocs reials i als eclesiàstics s'hi acullin pagesos de remença fugitius7.

Les corts catalanes sancionaren un cos legislatiu repressiu, que tenia un triple objectiu: la protecció al màxim nivell institucional del conjunt d'usos i consuetuds que definien les relacions socials agràries; l'impediment del rei i dels seus oficials per a interposar-se entre senyors i camperols en les anomenades causes emfitèutiques; 1 la implicació d'aquestes mateixes autoritats per a perseguir els pagesos fugitius.

Malgrat el fracàs reiterat dels senyors per obtenir una solemne constitució que definís explícitament la condició servil i tanqués definitivament les portes als intents 7

www.editorialafers.com

J. M. PONS I GURÍ: «Motivacions jurídiques de la sentència arbitral de Guadalupe», a Recull d'estudis d'història jurídica catalana, Fundació Noguera, Barcelona: 1989, vol. III, pp. 264-265.

590

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

emancipadors8, el sistema jurídic emanat de les corts oferia al bloc senyorial una base defensiva prou sòlida, car no podia ser revocat per la sola voluntat del rei, per pragmàtiques ni per sentències de l'audiència regia. Com ha afirmat Pons i Guri, el dret agrari català va romandre estancat durant més de dos segles9.

La imbricació entre dret i servituds va tenir moltes conseqüències. Com que el dret català digerí el conjunt d'usos i costums que definien la condició servil a Catalunya, les ànsies emancipadores de la població sotmesa havien de topar permanentment amb l'estructura legal que garantia les llibertats del Principat. Els grups socials i econòmics dominants no dubtaren a recórrer al dret i a la història per a defensar llurs privilegis de classe. Els arguments a favor i en contra de les servituds s'estructurarien com a mites contraposats d'origen històric i els mals usos es justificarien d'acord amb la història de la nació10. Aquests arguments van servir de fonament al greuge presentat a Ferran el Catòlic a la cort de Barcelona de 1480-1481, que va obtenir la revocació de les sentències i disposicions reials favorables als remenees: «des que la ley de la pàtria foren conditas, foren hòmens propris ab les dites servituts reyals y personals, les quals vuy volen apellar mals usos, y ab aquelles los senyors conserven lurs alous, lo que fet no hagueren, y aquelles són aprovades per la majestat reyal y com acte deduydes y jurades, y qui dites servituds vol metre en dispensa és disputar e confondre totes les leys cathalanes.»11

La crisi baíxmedíeval i les relacions socials agràries La crisi demogràfica i econòmica va tenir efectes contraposats. D'una part promovia la recopilació i sistematització dels drets senyorials, una estratègia que es va plasmar en la fixació definitiva dels drets de propietat sobre la terra i —a la Catalunya Vella— de la condició servil. D'altra part fomentava les contradiccions internes del sistema feudal i els afanys alliberadors de la pagesia. Les modificacions que, arran de les epidèmies, es van introduir en les relacions socials agràries al capdavall van configurar el mapa de les servituds catalanes caracteritzat per la concentració dels mals usos en determinats territoris situats al nord i a l'est del Llobregat12. A la Catalunya 8

Com la petició continguda als Capítols de Justícia de les Corts de Tortosa de 1429-1430: «Que los pageses de reemença e altres visquen axí com han acustumat de viure e que no hagen facultat de aiustar-se ne proclamar altra libertat» {Cortes de los antiguos reinos de la Corona de Aragón, XII, pp. 349-350).

9

J. M. PONS I GURI: «Motivacions jurídiques...», art. cit., p. 264.

10 11

P FREEDMAN: «Dues guerres pageses...», art. cit., p. 52.

Arxiu Històric Municipal de Barcelona (AHMB): Processus familiaris curie generalis

www.editorialafers.com

Cathalonie per magestatem regiam Barchinono convocare quinta die novembris anni millessimiCCCCLXXXJ. 191r.

12 No tota la Catalunya Vella va ser escenari dels mals usos. En alguns territoris pirinencs afectats per una pèrdua demogràfica constant (Cerdanya, Urgell, Pallars) els mals usos també van recular ràpidament.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

591

Nova la desaparició dels mals usos es va produir majoritàriament a través de redempcions col·lectives. Gaspar Feliu, a partir de les cartes de població, ha fet notar que gairebé havien desaparegut al segle XIV fins al punt de fer perdre pràcticament la memòria que també aquesta zona es regia pels Usatges. A la Catalunya Vella, en canvi, predominaven els alliberaments individuals. Les permutes de mals usos en pagaments en diner o en espècie hi van ser més freqüents després de la Pesta Negra, particularment per part d'una elit pagesa que s'havia beneficiat del buit causat per les epidèmies, ampliant les explotacions amb la integració dels masos i terres abandonades i millorant la seva qualitat amb la permuta de les terres mediocres per altres de millors13. Es cert que també es troben alliberaments universals que podien efectuar els senyors recorrent a determinades estratègies per a retenir la mà d'obra i atreure nous pobladors14, però en general els propietaris de la Catalunya Vella van ser absolutament contraris als alliberaments servils. La interdicció dels enfranquiments es convertí en dogma de les grans institucions monàstiques, com ho proven les visites canòniques dels cenobis de la congregació benedictina tarraconense, que els consideraven actes de malversació patrimonial i de pèssima gestió15. La constatació de Gaspar Feliu resulta particularment suggestiva per entendre les diferents evolucions del règim senyorial català i l'impacte desigual de les servituds. Allà on els mals usos pertanyien al senyor territorial, és a dir, al titular del conjunt de drets de la senyoria castral, havien anat essent suprimits perquè eren prescindibles. I ho eren perquè l'expansió feudal del segle XII es plasmà a la Catalunya Nova en un règim senyorial planificat i ben arrelat sobre la base d'àmplies senyories econòmicament i demogràfica viables, amb forts poders jurisdiccionals i amb una major integració de les viles dins 13 En aquest context de millora selectiva de les explotacions crec que s'han de situar les nombroses renúncies als predis poc fecunds, tot al·legant que les parcel·les relinquides eren

www.editorialafers.com

«inutilia et dampnosae atque magisprofítosae» i que els censos eren excessius; A. RlERA: «El bisbat de Girona al primer terç del segle XV Aproximació al context sòcio-econòmic de la sèrie sísmica olotina (1427-1428)», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), p. 175.

14 Lany 1383 Ramon de Torrelles, senyor del castell de Rubí, enfranquívint-i-quatre pagesos i els seus descendents de la remença, l'eixorquia i la cugucia; J. OLLÉ: «Rubí medieval, segles X-XV», a Aproximació a la història de Rubí, Ajuntament de Rubí, Rubí: 1986, p. 85. Els senyors del castell de Sant Marçal, a la mateixa comarca del Vallès Occidental, havien commutat remença i mals usos per censos en diner en una data desconeguda de mitjan segle XV; M. SÁNCHEZ: «El domini del monestir de Sant Cugat al territori de Sant Marçal (s. X-XV). Una aproximació al problema de les jurisdiccions compartides», a XL·IlAssemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Arxiu Nacional de Catalunya, Sant Cugat del Vallès:2000, p. 234.

15 Ala visita canònica de Sant Benet de Bages (21 de febrer de 1441) hom denuncià l'abat perquè «.per suam malam sugestionen! et caliditatem, absolvit et relaxavit ab omni servitute et dominio quendam hominemproprium vocatum en Riudor. qui eratheresetprincipalis cuiusdam mansi dicti monasterii, et hoc fecitin máximum dampnum etpreiudicium iam predicti monasterii»; Arxiu de Montserrat: Col·lecció de capítols provincials de la Congregació Benedictina Tarraconense (acta de 3-V-1441).

592

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

la xarxa senyorial. En canvi, allà on els mals usos s'havien «privatitzat», és a dir, havien quedat en mans dels senyors alodials de la terra —no necessàriament grans nobles o eclesiàstics, ni tampoc els senyors dels termes castráis—, els havien afegit a l'obligació de tenir afocat el mas16. La remença, particularment, collava el conjunt de drets alodials sobre la terra i en garantia la permanència. Per això la redempció obligatòria era vital a la Catalunya Vella, on les circumstàncies en què es desenvolupà el feudalisme desembocaren en un tipus de senyoria dispersa, amb els drets jurisdiccionals fragmentats i fortament mediatitzada per una atapeïda xarxa de ciutats i vil·les privilegiades que es podien convertir en el refugi de la població sotmesa.

La resposta dels grans propietaris rurals —la noblesa i l'Església— als reptes plantejats per la nova conjuntura demogràfica i econòmica planteja encara interrogants i ombres. S'ha acceptat generalment l'òptica indiscriminada d'una classe senyorial amenaçada en les bases econòmiques per la caiguda sobtada de les rendes i la pèrdua de tinents, que va protagonitzar una furiosa reacció contra els camperols sotmesos, incrementant el poder de coerció i fent ús de les prerrogatives jurisdiccionals per tal d'aturar la lògica del mercat que jugava a favor de les capes més pròsperes de la pagesia. Aquest« durcíssement féodale», emprant la coneguda expressió de Jean Pierre Cuvillier17, utilitzà les pràctiques de submissió ja conegudes abans i molt odiades pels pagesos —el dret de maltractar i la redempció obligatòria— i conduí a la darrera i definitiva expansió de la servitud ala Catalunya Vella18. Caldria, tanmateix, estudiar a fons fins a quin punt els senyors van ser incapaços d'aturar el descens de la renda.

Una institució prou significativa com la Pia Almoina de Barcelona neutralitzà l'impacte de la crisi amb una gestió intel·ligent dels seus dominis, utilitzant a fons les possibilitats del contracte emfitèutic per assegurar el conreu de les terres per tinents estables i desarticulant, mitjançant compres, les senyories mitjanes que una cadena de subestabliments havia creat des de començament del segle XIV En el vast domini de l'Almoina, només 87 famílies eren homes propis i sòlids d'un total de 2.500 capbrevadors. Els gestors d'aquella institució, però, s'havien avançat als esdeveniments catastròfics de 1348 perquè feia dècades que les propietats de l'Almoina patien els efectes d'abandonament de terres i la institució va canviar de política molt abans de la Pesta Negra19. L'Almoina del Pa de Girona també va superar l'impacte de la crisi gràcies a una gestió encertada. Segons Christian Guilleré, el canvi de la recaptació directa dels batlles pel seu arrendament i l'àmplia base territorial de 16

17

G. FELIU: «El pes econòmic...», art. cit., p. 148.

J. E CUVILLIER: «Les communautés rurales de la Plañe de Vich (Catalogne) au XIIIe et

www.editorialafers.com

XIVe siècles», Mélanges de la Casa de Velázquez, I (1968), p. 94.

18 E FREEDMAN: Els orígens de la servitud..., op. cit, pp. 177-195.

19 T. LÓPEZ FIZCUETA: La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d'un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval, Fundació Noguera, Barcelona: 1998, p. 312; i ÍD.: «El uso del contrato enfitéutico en la gestión del dominio territorial de la Fia Almoina de Barcelona (siglos XIII-XIV)», Cuadernos de Investigación Histórica, 17 (1999), pp. 155-189.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

593

la institució li van permetre fins i tot augmentar els ingressos20. Com ha afirmat Ferran Garcia Oliver, les senyories que realitzaren les adaptacions oportunes resistiren millor els embats de la pesta i fins i tot obtingueren balanços positius21. L'anàlisi del comportament de les rendes de la institució gironina a la parròquia de Camós (Gironès) mostra que el descens aproximat d'un 20% dels censos després de l'epidèmia fou àmpliament compensat per l'increment enorme delslluïsmes —de 216 sous a 1.371 sous—, és a dir, de les taxes que ingressava l'Almoina per autoritzar la mobilitat de les tinences camperoles. A diferència de l'Almoina barcelonina, la institució homònima de Girona no va afluixar cap dels lligams dels seus tinents i continuà exigint els pagaments derivats de la remença i els mals usos —particularment la ferma d'espoli— que en la comptabilitat s'integraven al capítol dels foriscapis. Rosa Lluch ha trobat que els ingressos per aquest concepte no augmentaren, sinó que van disminuir lleugerament després de la Pesta Negra (de 568 sous a 504), mentre que els lluïsmes —un dret derivat de l'emfiteusi— van experimentar un increment espectacular que va compensar amb escreix el descens dels censos22. L'estudi efectuat per la mateixa autora sobre la política de redempcions de l'Almoina gironina en la totalitat del seu domini mostra que el cobrament de redempcions no es va aturar fins a l'any 1457, després de la sentència reial que suspengué els mals usos, però que davallà significativament a partir de 1425. Els ingressos per redempcions no van experimentar variacions sobtades després de la Pesta Negra, com tampoc els preus.

L'anàlisi del comportament d'aquella institució benèfica denota una gestió dels drets sense defalliment i que entra dins la normalitat més absoluta. Les redempcions forneixen ingressos econòmics i no s'observa que sigui utilitzada per a frenar les migracions ni forçar la residència. A Sant Boi de Llobregat, una població molt allunyada del nucli gironí i molt propera a Barcelona, el senyor del castell va continuar cobrant els mals usos fins que van ser definitivament suspesos pel rei l'any 145723.

Tot i admetre que no tots els senyors, particularment la petita noblesa, tenien els ressorts de les grans institucions eclesiàstiques urbanes, els esmentats treballs ens adverteixen sobre la necessitat de mesurar adequadament la reacció senyorial que hom suposa després de les epidèmies, i que el comportament de la classe senyorial catalana, després de la crisi, no s'adequa del tot a la pauta acceptada de brutalitat i irracionalitat. D'una banda, intentaren recuperar les terres abandonades per tal d'esta-

www.editorialafers.com

20 Ch. GuiLLERÉ: Diner, poder i societat a la Girona del segle XIV, Ajuntament de Girona/ Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), Girona: 1984, pp. 176-188.

21 F. GARCIA-OLIVER: «Estructura agrària i crisi rural. La Corona d'Aragó en el tombant de l'Edat Mitjana», a E. SARASA iE. SERRANO (coords.): La Corona de Aragón y el Mediterráneo, SiglosXVyXVI, Institución Fernando el Católico, Saragossa:1997, p. 55.

22 Rosa LLUCH: «Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399)», a Rosa CONGOST i L. To (eds.): Homes, masos, Historia. La Catalunya delNord-Est (seglesXI-XX), Universitat de Girona/PAM, Girona-Barcelona:1999, pp. 151-184.

23 J. CODINA: A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII), Columna, Barcelona: 1999, p. 166.

594

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

blir-les a nous possessors, seguint el procediment legal establert en els costums del bisbat de Girona24. A partir de 1349 els senyors de la Catalunya Vella iniciaren la tramitació dels expedients judicials amb la publicació de crides públiques que demanaven la compareixença dels possessors útils25. D'altra banda, intentaren preservar la unitat jurídica del mas —la cèl·lula bàsica de les prestacions reals i personals—, contra els efectes disgregadors dels subestabliments i la tendència constant a la seva ampliació amb l'annexió de masos i terres d'altres senyors directes. Els costums gironins entenien unides al mas originari o caput mansum (capmàs) les terres adquirides pels pagesos i posseïdes durant trenta anys. Dintre dels trenta anys de l'adquisició, el pagès podia vendre-les sense el consentiment del senyor directe del mas on radicaven. Passat aquest període, les terres s'entenien com a pertinences del mas i s'havien d'alienar juntament amb aquell, salvant els lluïsmes dels diferents propietaris.

Tanmateix, si el senyor directe del mas demostrava que sense les possessions annexionades no es podien pagar els censos i les servituds, en podia prohibir la venda26.

L'esmentada pràctica s'invocava també en moltes comarques del bisbat de Barcelona i fou qualificada de «laudabilís consuetudo» pel monjo de Santes Creus que, a començament del segle XV redactà el memorial de drets i rendes del monestir al terme de Castellvell de l'extrem de la Marca (Penedès)27. A les corts de Tortosa de 14291430, els tres braços intentaren convertir el costum en constitució elevant-lo al rang de dretpaccionat, però el rei no va creure oportuna la proposta28. Els propietaris directes gaudien a més de dos mitjans molt eficaços per a controlar l'evolució de les explotacions: el dret a nomenar el jutge en les causes emfitèutiques que els enfrontaven amb llurs tinents29; i el deure dels senyors útils a capbrevar les possessions sempre que fossin requirits pels senyors directes, els quals a més tenien l'obligació de provar la possessió presentant les corresponents escriptures. A partir de 1348, la capbrevació es convertí en una pràctica habitual dels propietaris, els quals feien constar als capbreus, a més de les rendes i servituds, els censos que percebien els tinents com a conseqüència dels subestabliments. La Sentència Arbitral de 1486 reafirmà aquest dret, convertit en un dels fonaments del règim senyorial.

24 Capítol 31 «ítem si aliquis mansui»; J. M. PONS I GURÍ: Les col·leccions de costums de Girona, Fundació Noguera, Barcelona:1988, p. 43.

25 A. PLADEVALL: «La disminució de poblament a la Plana de Vich a mitjans del segle XIV», Ausa, 44 (1963), p. 362.

26

J. M. PONS I GURÍ: Les col·leccions de costums..., op. cit., p. 39.

27

E. FORT I COGUL: El senyoriu de Santes Creus, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona:1972, pp. 145-148.

28 Lítem 43 dels Capítols de Justícia s'intitulava «Que les peces de terra qui han stat ultra XXX anys no^spuixen separar de la gleva del mas»; Cortes de los antiguos reinos..., op. cit, pp. 363-365.

29 Tots els ordenaments basats en el dret emfitèutic reconeixien aquest dret. Els furs de València atorguen als propietaris el poder «donarjutge no sospitós ijutge d'apel·lacions», i a més regulen les causes i les circumstàncies en què el jutge assignat pot ser recusat per alguna www.editorialafers.com

de les parts; vegeu G. COLÓN i A. GARCIA: Furs de València, IV pp. 230 i 231.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

595

Els grans propietaris també van prendre mesures per a frenar la fugida il·legal dels camperols a les ciutats i viles i, en general, els territoris de reialenc. Aquest objectiu devia ser més fàcil quan els propietaris directes eren alhora els senyors jurisdiccionals dels termes d'on fugien els pagesos. El baró de Mataplana als anys 1357 i 1358 imposà multes als fugitius i nomenà procuradors especials per obligar els emigrats de la Cerdanya a retornar a la baronia o pagar la redempció30. Tanmateix, la majoria de propietaris rurals eren membres de la petita noblesa de cavallers i donzells titulars de quadres, torres, cases alodials, forces o, simplement, del domini directe de masos i bordes esparses, que no podien beneficiar-se de l'exercici dels dretsjurisdiccionals que es reconeixia únicament als castells termenats i que havien de recórrer per força a l'autoritat dels oficials reials o de les cúries senyorials. La proposició que el braç militar va presentar a les corts de Perpinyà de 1350-1351, en què exigia al rei mesures efectives per evitar que els pagesos desertors es refugiessin als llocs reials, indica si més no que les disposicions de les corts en aquesta matèria no es complien31.

Després de la Pesta Negra es van desenvolupar normes molt estrictes per a controlar les famílies camperoles sotmeses, regulant el matrimoni dels pagesos —la via normal d'entrada i sortida del mas— i reforçant el domini personal sobre la totalitat dels seus membres. Vers el 1380 s'havia generalitzat al bisbat de Girona la pràctica d'alliberar les donzelles, és a dir, de les dones que deixaven el mas patern per entrar al del seu marit, en la quantitat de 2 sous i 8 diners, una suma moderada que convenia a tots els senyors, atès que el matrimoni constituïa l'element clau de reproducció de la força de treball de les explotacions. El preu de la redempció dels altres membres de la família podia ser fixat lliurement pel senyor, mentre que no excedís del valor d'una tercera part dels béns del pagès, un costum que s'observà als bisbats de Girona, Vic i Barcelona. Els senyors també van exercir una severa vigilància dels anomenats íuvení homo, nom amb què es coneixien a la Catalunya Vella els barons que, sense ésser hereus o titulars de la senyoria útil, estaven sotmesos a la prestació de l'homenatge, la remença i els mals usos. Si el propietari els autoritzava a treballar fora de l'explotació, els podia exigir un cens simbòlic d'un parell de gallines, o el seu valor equivalent, en prova de reconeixement de la relació de dependència personal32.

30 J. SERRA i VILARÓ: Baronies de Pinós i de Mataplana, Biblioteca Balmes, Barcelona: 1930, vol. 2, p. 343.

31 Els membres del braç militar van demanar que els remenees fugitius fossin lliurats a llurs senyors per les autoritats urbanes i forçats a pagar la redempció, les intesties i les eixorquies: «Perquè sia supplicat al senyor rey que sia provehit de aquestes aytals [els remenees] haien ésser remeses a lurs senyors per los officials de les dites ciutats, viles ho lochs, tota veguada que^n sien requests, no contrestants temps lo qual haguessen habitat en les dites ciutats, viles ho lochs, e si és cas que muyren entestats ho axorchs, que dret d'entestia haien lurs senyors entegrament, segons que haurien si morien fora les dites ciutats, viles ho lochs»; Cortes de los antiguos reinos..., vol. 1 (2a part), pp. 418-419 i 445-447.

J. M. PONS I GURÍ: Les col·leccions de costums..., op. cit, p. 45. www.editorialafers.com

32

596

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

Després de la Pesta Negra, a més de la supervisió constant de les rendes, els senyors directes van exercir una estricta comptabilitat dels homes. Comptant amb l'activa col·laboració de notaris i de juristes —els funcionaris clau de les administracions senyorials— es va generalitzar un tipus molt perfeccionat d'escriptura de reconeixement i homenatge, en la qual l'exigència dels mals usos i la remença es fusionaren com a senyes d'identitat de la servitud. Aquell recurs jurídic s'utilitzà com a mecanisme jurídic de renovació dels vincles servils, de la mateixa manera que l'obligació de capbrevar era l'element clau de la reproducció dels drets de propietat. La praxi jurídica de la segona meitat del segle XIV va fusionar els mals usos i la remença, com a senyes de la servitud, amb els drets del domini directe i la relació personal de dependència feudal. Malgrat que alguns juristes haguessin insistit que no eren serfs ni esclaus33, basant-se en els Usatges i les constitucions aprovades a les Corts la major part dels jurisconsults, des de Pere Albert fins a Joan de Socarrats, tendiren a unificar els lligams de dependència personal i la redempció, com afirmà clarament Joan de Socarrats al segle XVI34. Poc importa la distinció entre homes propis, sòlids i afocats i homes de remença, és a dir, sobre l'abast dels termes affocatus, amansatuso borderíus que apareixen repetidament als documents. En moltes comunitats situades fora del bisbat de Girona, i per tant de l'àmbit d'aplicació dels costums gironins, el terme afocat s'admetia com a sinònim de la condició remença. Així ho afirma Jaume Codina, que a la fi del segle XV troba vint-i-cinc famílies subjectes als mals usos a Sant Boi, que van pagar els talls del gran sindicat, sense que es faci menció de la seva condició de pagesos remenees35. Com constaten els historiadors de l'edat moderna, un cop abolida la remença per la sentència arbitral de 1486, els camperols van continuar prestant sagraments i homenatges i confessant la seva condició d'homes afocats davant els senyors, sense que aquella condició comportés ja l'obligació de redimir-se.

L'Església catalana va acceptar la situació degradada dels camperols i s'avingué a sancionar canònicament la remença i els mals usos a l'interior dels dominis eclesiàstics. Les constitucions de Contra invasor!bus, aprovades pels sínodes de la província eclesiàstica tarraconense a partir de 1239 contra els defraudadors dels béns i les rendes eclesiàstiques, s'utilitzaren per a fulminar amb excomunions els pagesos contumaços. L'any 1355, un sínode de l'Església gironina havia disposat que els 33

www.editorialafers.com

El principal dels juristes contraris a la servitud fou Tomàs Mieres, que condemnà els mals usos per ser contraris a la llei natural; T. MlERES: Apparatus súper constitutionibus curiarum generalium Cathalonie, Barcelona:1621, vol. 2, collatioXl, p. 514.

34 «Homines solidi qui non sunt milites sunt sic astricti dominis suis, quod filii eorum sunt nomines dominorum suorum, sic quod non possunt contrahere matrimonia nec de mansi recedere; quod si fecerint, oportet quod redimant se»; J. DE SOCARRATS: lohannis Socarratis lurisconsulti Cathalani in tractatum Petri Alberti canonici Barchinonensis, de consuetudinibus Cathalonie inter dominós et vassallos..., Barcelona: 1551, p. 501.

35 J. CODINA: Els santboians de 1490. Com es vivia fa 500 anys a la vila de Sant Boi de Llobregat, Ajuntament de Sant Boi/PAM, Barcelona:1990, p. 65.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

597

homes propis de les dignitats i beneficis del bisbat no podien redimir-se si no era per matrimoni o després del pacte previ de redempció36. El concili provincial de Tarragona de 1369 va intentar tallar una de les vies de sortida de la condició servil, prohibint l'ordenació dels pagesos de remença sense l'autorització prèvia dels senyors37. Tanmateix, la mesura no va ser efectivament complerta i diferents prelats conferien els ordes sagrats a camperols de remença, en greu perjudici dels senyors laics. La inclusió d'aquest greuge als capítols elevats pel Parlament de Barcelona de l'any 1416 al rei Alfons el Magnànim indica, si més no, que no existia unanimitat a l'interior de l'Església en aquesta qüestió38.

Pagesos de mas í pagesos de vila

La consolidació econòmica, social i institucional de les petites viles semirurals, tan importants als grans dominis monàstics i aristocràtics de la Catalunya Vella, obrí profundes esquerdes, no únicament entre els senyors i llurs vassalls, sinó també a l'interior de la pagesia. La confusió interessada de l'homenatge personal, és a dir, de l'acte de constitució i reconeixement de la relació de vassallatge feudal, amb les servituds i particularment la remença, va servir als senyors per a coartar la llibertat de moviments dels habitants de les viles, molts dels quals eren camperols. A l'entorn dels sagraments i homenatges va transcórrer bona part de la lluita entre senyors i pagesos. L'any 1333 els habitants de Banyoles mantingueren un llarg enfrontament amb l'abat del monestir respecte de l'obligació de prestar-li homenatge de fidelitat, justificant la negativa en el fet que darrere aquesta exigència s'amagava el propòsit de sotmetre'ls als mals usos. Un grup de pobladors van abandonar Banyoles per establir-se a la parròquia immediata de Mata, on compraren al rei les terres d'un mas en lliure i franc alou per a construir les seves cases. La concòrdia de l'any 1335 confirmà als habitants de Banyoles la franquesa de remença, intestia, eixorquia i cugucia, però el conflicte no es va apaivagar fins que una sentència definitiva de la cort reial, de l'any 1355, establí que els vilatans havien de prestar homenatge a l'abat, el qual, emperò, no els podia exigir els mals usos39.

La victòria dels vilatans en moltes poblacions de la Catalunya Vella comportà, tanmateix, el sacrifici dels anomenats pagesos forans. L'any 1336, per exemple, l'abat 36

F. ROMAGUERA (comp.): Constitutiones synodales diòcesis gerundense, Girona: 1961, lib.

III, tit. Y cap. 2.

37 J. M. PONS I GURÍ: «Relació jurídica de la remença i els mals usos a les terres gironines», Revista de Girona, 118 (1986), p. 40.

38 Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XVI, pp. 45-46.

39

A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 176; J. VICENS VIVES: Historia de los remensas,

www.editorialafers.com

Vicens Vives, Barcelona:1960, p. 33; E ALSIUS I TORRENT: Ensaig històrich sobre la vila de Banyolas, Estampa de F. Mateu y Vilardell, Banyoles:1895.

598

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

de Santa Maria d'Amer alliberà els habitants de la vila d'Amer de la remença, la intestia i l'eixorquia, atenent que la llibertat era una aspiració natural dels homes, un tresor que no es pot comparar a cap altre («cum homines appetant naturaliter libertatem que thesauro alícuí non potest ullatenus comparan»), però també amb el càlcul més prosaic que molts homes que fugien de la servitud d'altres senyories s'establirien a la vila en lloc d'anar a llocs de jurisdicció reial. L'abat féu constar, tanmateix, que de cap manera no podien beneficiar-se de la franquesa els remenees del monestir que abandonessin llurs predis: «nec in homíníbus nostros qui de condítíone síntredímendí sí adpopulandum venerínt ad díctam víllam.»40 Es troben enfranquiments semblants al segle XV com la carta de franqueses concedida pel bisbe de Vic als habitants de Sallent (1436) i laque va concedir, l'any 1450, el noble Galceran de Pinós als pobladors de la seva vila del castell de Gironella (Berguedà), alliberant-los de la remença i els mals usos. El noble, que no dubtà a qualificar els mals usos de «multum odíosi», va excloure de l'enfranquiment els homes propis residents als masos de fora la vila: «Retinemus tamen, nobís et nostrís, et a presentí franquítate excludímus et exceptamus, omnes alíos homines et femínas nostros propríos qui sunt vel fuerunt populatí extra díctum lochum, víllam seu castrum Girondelle.»41 Les conseqüències de l'expansió de les llibertats municipals a petita escala sobre el món rural immediat i les relacions socials agràries van ser per tant molt greus, perquè molts pagesos supervivents refeien la vida a les viles atrets per l'alça dels jornals i per les oportunitats de treball, sense haver obeït les lleis que obligaven abans a pagar la redempció i a retornar els predis als propietaris directes. Tenint en compte que molts dels habitants de les viles eren també pagesos i possessors de masies, el procés emancipador dels petits municipis senyorials va provocar a l'interior de la pagesia la distinció de dues categories radicalment diferents des del punt de vista de la condició jurídica personal. Les famílies pageses que habitaven a les parròquies rurals estaven plenament sotmeses als mals usos i la remença, com a senyals inequívocs de servitud. La condició degradada dels pagenes o rustícus, segons eren anomenats pels habitants de les ciutats, es traduïa en una in fr aval oració per part de les altres classes i estaments. Contrastant amb ells, els pagesos que havien aconseguit traslladar llur domicili a les viles privilegiades podien disposar sense limitacions de llurs explotacions i gaudien d'absoluta llibertat personal. L'evolució del segle XIV establí un solc entre els habitants de la vila i els ocupants dels masos, que enlairava els primers i sotmetia els segons. La concentració de riquesa s'aplegava en els residents a la vila, que també retenien la incidència social i política, mentre que els ocupants dels masos entraren en via de dependènciajurídica i de creixent submissió exactora.

40

E. PRUENCA: Diplomatari de Santa Maria d'Amer, Fundació Noguera, Barcelona:1995, pp. 351-353.

41

www.editorialafers.com

J. M. FONT i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, CSIC, Madrid-Barcelona: 1969, vol. I, pp. 566-569.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

599

Flocel Sabaté ha analitzat els conflictes entre els habitants de Piera (Anoia) i els camperols forans («hominum comorantium in termino dicte ville in diversos mansis separatis») al llarg del segle XIV provocats per l'injust repartiment de la càrrega fiscal, en una situació que recorda la dels forans mallorquins revoltats l'any 1450.

Mentre que la vila tenia ressorts per apaivagar els efectes de la crisi econòmica i demogràfica, molts pagesos del terme es van arruïnar sota els efectes de l'endeutament generalitzat i crònic. S'entrà aleshores en la dinàmica dels masos rònecs i en la transferència constant de la terra als residents urbans. A la fi del segle XV la població dispersa del terme de Piera es mostra com un poblament escampat, disgregat, fracturat i sota clara dependència de la vila42.

S'hauria d'examinar amb deteniment l'actitud dels diferents sectors de la pagesia en els aixecaments camperols. Durant la primera guerra remença consta que els camperols forans del terme de Ripoll van adherir-se a Verntallat, mentre que els pobladors de la vila —entre els quals s'hi trobaven pagesos— s'hi van oposar amb les armes43. Caldria considerar també fins a quin punt els pagesos residents a les viles van exercir drets de reprès en tati vi tat política a través dels síndics de les petites universitats reials, que començaren a ser convocades a corts precisament al segle XV com varecordar Santiago Sobrequés44. El problema de les migracions camperoles, sense el qual no es pot entendre la gran crisi social del camp català, originà un greu problema polític perquè les viles de senyoria on s'acollien els immigrants, malgrat que gaudissin de franqueses atorgades pels senyors, es volien passar a la jurisdicció reial. Propietat i jurisdicció eren els dos vectors del conflicte que enverinà les relacions socials agràries en els dos segles baixmedievals.

Conñíctívitatpagesa i emancipació dels vincles servils. Els orígens del moviment remença Existia al món rural català una llarga tradició de denúncia de les coercions i violències senyorials, que s'adreçava particularment contra el dret arbitrari del maltractament i contra un conjunt d'exaccions anomenades genèricament pels pagesos malos usaticos o parvas consuetudines*5. La violència senyorial va crear un vocabulari de 42

F. SABATÉ: «Història medieval», a Història de Piera, Pagès, Lleida: 1999, pp. 169, 214 i 238.

Carta dels cònsols de Ripoll als diputats del General (1-VIII-1462): «Carlos pagesos de aquest terme no si són gens recullits, abans són tots ab en Verntallat de pochs en fora, no obstant que lo dit dissabte de gran matí ab so de via fora fossin cridats per ajustar-se en aquesta vila, e de fet se ajustaren però defora»; M. DE BoFARULL Y DE SARTORIO: «Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempos de don Juan II. Tomo IX», Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, XXII, Imprenta del Archivo, Barcelona: 1862, pp. 333-337.

44 S. SOBREQUÉS: «La política remença de la monarquia en temps d'Alfons el Magnànim», a S. SOBREQUÉS i J. SOBREQUÉS: La guerra civil catalana del segle XV. 1/ Causes i desenvolupa43

www.editorialafers.com

ment de la crisi, Edicions 62, Barcelona: 1973, pp. 11-39.

600

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

gests opressius que es perllongaria en el temps46. El malestar originat pels efectes de la crisi econòmica originà un estat de tensió latent del camp català —molt perceptible als segles XIV i XV— que explotava en forma d'aixecaments esporàdics i aïllats. La presència reiterada de moviments rústics d'àmbit local sembla confirmar que el món rural del Principat a la baixa Edat Mitjana es caracteritzava pel fràgil equilibri i l'estat de violència soterrada. Des de començament del segle XIV s'han documentat diversos avalots de pagesos provocats pels abusos dels oficials senyorials, és a dir, per la presència reiterada del conegut dret de maltractar, que es manifestava sovint en confiscacions indiscriminades dels béns dels camperols47.

Tanmateix, després del «mal any primer» i de la Pesta Negra, les notícies d'aixecaments rurals sovintegen molt més i apareixen provocades per una diversitat més gran de causes relacionades amb la crisi econòmica, com poden ser les caresties, l'endeutament i la pressió fiscal. No és un fet casual que la inquietud dels pagesos forans de Piera, manifestada l'any 1333, provoqui la intervenció reial per a protegir els jueus de la vila, durant la Setmana Santa, i fer que els jurats distribuïssin la càrrega fiscal amb major equitat48. Una menció especial mereix la participació de grups de camperols en les revoltes protagonitzades per les classes baixes urbanes. Els pagesos de la Plana de Vic tingueren part activa en l'assalt i l'incendi de l'arxiu de la pabordia de Palau —el centre administratiu del monestir de Ripoll a la Plana de Vic—, de l'any 1353, en els de Girona i en els pogroms antijueus de 1391, en què destruïren els registres judicials on s'inscrivien les penes de terç49.

La institució del sagramental, una milícia popular sostinguda per l'autoritat reial que tenia la missió fonamental de perseguir els malfactors i de mantenir l'ordre en 45 Sobre aquest tema, vegeu T. H. BlSSON: «The crises of the Catalonian franquises (1150-1200)», a La formació i expansió del feudalisme català, Estudi General, 5-6 (1985-1986), pp. 153-172.

46 E F R E E D M A N : « D u e s g u e r r e s p a g e s e s . . . » , art. c i t . , p . 5 1 .

47 La causa de la revolta dels camperols del terme del castell del Far (Vallès Oriental), de l'any 1319, era que el batlle senyorial els havia requisat les falçs; Coral CUADRADA: «Els greuges del sagramental en les corts catalanes (segles XIV-XV)», a Les Corts a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona: 1991, pp. 208-209; M. Riu: «La primera revolta dels segadors i la justícia a la Catalunya del segle XIV», a Studia Històrica et Philologica in honorem M. Batllori, Instituto Español de Cultura, Roma: 1984, pp. 411-416. Lany 1332, un grup de pagesos de la vall d'en Bas van assaltar i destruir els molins del vescomte perquè aquest els havia confiscat blats, polls, objectes de la llar i utillatge agrícola sense causa justificada; vegeu M. SÁNCHEZ MARTÍNEZ: «Violencia señorial en la Cataluña Vieja: la posible práctica del ius maletractandi en el término de Castellfollit (primer tercio del siglo XIV)», Miscel·là-

nia de textos medievals, 8 (1996), pp. 199-229.

48

F.SABATÉ: « H i s t o r i a m e d i e v a l » , art. cit., p . 2 1 1 .

A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 177. R. D'ABADAL: Pere el Cerimoniós i els orígens de la decadencia de Catalunya, Edicions 62, Barcelona:1972, p. 56; F FITA: «Estrago de las juderías catalanas en 1391. Relación contemporánea», Boletín de la Real Academia de la Historia, XIV-XVII (1840), pp. 432-445. www.editorialafers.com

49

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

601

els districtes rurals propers a les grans ciutats, va canalitzar en bona part el malestar social50. Al llarg dels segles XIV i XV consta que grups de camperols de les vegueries de Barcelona, Vallès i Maresme, emparats pels privilegis i les ordinacions del sagramental, feien ús de la facultat de congregar-se en situacions de legítima defensa i, amb els estendards reials alçats, defugien el control de les autoritats i atacaven els béns i les possessions dels senyors, arribant a assaltar castells i fortaleses, com succeí a la Roca del Vallès (1386), Far (1413), Mataró (1390, 1419) i Torre Burgesa de Viladecans (1425)51. Malgrat que els privilegis insistien que el sagramental havia d'actuar d'acord amb els senyorsjurisdiccionals, en molts casos les seves actuacions prengueren un marcat to an tino biliar i. El braç militar va incloure sistemàticament les denúncies contra les actuacions del sagramental als capítols de greuges de les corts de Perpinyà (1350-1351) i Barcelona (1412-1413 i 1454-1458)52. En lareforma del sagramental arrencada a Ferran I a les corts de Barcelona de 1412-1413, un dels cavalls de batalla fou la participació dels homes propis i sòlids en les milícies i la prohibició formal de la integració dels pagesos en el sagramental sense l'autorització de llurs senyors. Tanmateix, en el delicat joc de poders que caracteritza la Catalunya baixmedieval, el rei i les ciutats van coincidir en la defensa del sagramental, com una regalia bàsica de la corona i com una poderosa arma de repressió de la violència nobiliària. El sagramental es va estendre a les vegueries del Moianès a la fi del segle XIV a la tant decisiva de Girona l'any 1430, i al Penedès l'any 145453. L'existència d'una milícia ben organitzada, present en tot el territori, dirigida per capitans o

www.editorialafers.com

50 Sobre els orígens i la trajectòria del sagramental, vegeu J. M. MADURELL: «Els sagramentals del Vallès, Maresme i Llobregat. Contribució a la seva història», a VII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, Imp. Vda. de Fidel Rodríguez Ferran, Barcelona: 1962, vol. III, pp. 183192; Coral CUADRADA: «Els greuges del sagramental...», art. cit., pp. 208-216; M. T. FERRER MALLOL: «El sagramental: una milícia camperola dirigida per Barcelona», Barcelona. Quaderns d'Història, 1 (Barcelona, 1995), pp. 61-70.

51 Coral CUADRADA: «Els greuges del sagramental...», art. cit., pp. 210-211; R. SALICRÚ: «A foc, A foc. Assalt, incendi i destrucció del castell de Mataró per part del sagramental a mitjan segona dècada del segle XV», Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 60 (1998), pp. 6-14. J. FERNÁNDEZ TRABAL: «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l'espai a la baixa edat mitjana», Acta històrica et archaeologica mediaevalia, 10 (1989), pp. 216-217.

52 A les corts de Perpinyà de 1350-1351, el noble Berenguer de Sant Vicenç, en nom dels cavallers de les vegueries de Barcelona i el Vallès, es queixà del perill que representava la milícia armada de camperols, denunciant que «en la dita vegueria ha un malvat i terrible ús ho ley, que apellen sagramental, lo qual és contra Déu, el senyor rey e contra tota bona costuma, e per lo qual són seguits molts e fats e cru ells damnatges axí com avalots, sens tota raó, queds pageses del dit sacremental fan soven e envés los hòmens de paratge e encara clergues e altres bones persones»; Cortes de los antiguos..., op. cit., vol. XI, pp. 226-227, ivol.

XXIII, pp. 231-252.

53 Coral CUADRADA: «Els greuges del sagramental...», art. cit., pp. 211 i 213.

602

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

sobreposats nomenats entre la mateixa pagesia i amb la facultat de congregar-se i formar sindicats per defensar-se judicialment i imposar i recaptar talles entre els camperols, fou un element decisiu per al desenvolupament del conflicte agrari català.

L'actuació del sagramental es troba íntimament imbricada amb el moviment remença.

Com afirmà Vicens Vives, el sagramental donà als camperols una eficaç experiència d'organització i d'actuació armades i oferí als cabdills remenees la suposició de legalitat en virtut de l'apel·lació constant al sometent54.

Estem mancats d'un estudi global de la conflictivitat pagesa als segles baixmedievals, que permetria identificar, en el conjunt de les manifestacions pageses, les reivindicacions específicament remenees. Les dades documentals indiquen que, durant el darrer quart del segle XIV la contestació camperola es transformà: d'un moviment espontani i desvertebrat passà a ser un autèntic front que perseguia l'abolició dels mals usos. Sens dubte, en l'aparició d'un moviment remença estructurat i amb objectius ben definits hi van jugar diversos factors. A la fi del segle XIV era evident l'existència d'un sector de la pagesia que no havia pogut traduir el benestar econòmic en un estatut personal més favorable. Els projectes emancipadors de la monarquia recolliran únicament les peticions dels pagesos benestants, que no buscaven desmuntar el sistema feudal sinó reinstal·lar-s'hi amb millors condicions55. Un altre factor fou la influència d'un nucli de juristes, molt escoltats a la cort reial, que eren contraris a les servituds i que havien entrat en contacte amb els anteriors arran dels sindicats que impulsava la monarquia per a sufragar el retorn al patrimoni reial de les jurisdiccions alienades. No es pot afirmar l'existència d'una reivindicació específicament remença fins als darrers anys de la dècada de 1380, quan la monarquia va impulsar diversos projectes d'abolició pactada dels mals usos. A la fi de 1388 el rei Joan I, persuadit pels representants dels remenees queja no tenien vigència a Catalunya les servituds a què, segons les cròniques, foren sotmesos els pobladors dels comtats carolingis, ordenà al batlle general de Catalunya que busqués a l'arxiu reial els testimonis documentals de l'abolició dels mals usos56. La iniciativa del monarca indica que en aquells moments es començaven a rebatre les justificacions historicistes dels orígens de la servitud. D'acord amb el discurs que afirmava la superioritat de l'autoritat reial, hom creia que els comtes sobirans de Barcelona havien suprimit els costums indignes imposats per Carlemany, i que era la noblesa la responsable de la seva injusta perpetuació. Per això el rei creia que es podien trobaren l'arxiu reial els vells privilegis de franquesa que justificaven l'abolició57. Atès que el rei no tenia autoritat sobre 54 55

J. VICENS VIVES: Historia de losremensas..., op. cit, pp. 54 i 65.

A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 177; J. M. SALRACH: «La pesta negra...», art.

www.editorialafers.com

cit., p. 34.

56 «E com hajam entès que-1 temps de la servitut en la quan foren estrets e obligats tots los habitands e habitadors de Cathalunya la Veyla, ço és, dellà llobregat, de pagar exorquia, intestia, cugucia e altres drets, segons les cròniques, és ja passat e axò deja ésser en lo nostro arxiu...»; A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., pp. 178 i 198.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

603

l'Església, sol·licità la intervenció del papa per a forçar la conversió dels mals usos en censos perpetus. El 20 de gener de 1395, atiat pel descontentament popular que havia esclatat en els fets sagnants dels assalts als calls hebreus, va proposar al tot just consagrat Benet XIII, l'aragonès Pere de Luna, una abrogació general, als dominis eclesiàstics, de la cugucia, l'eixorquia, la intestia, l'àrsia i la remença a canvi d'una indemnització de deu lliures per foc i el cens perpetu de quatre florins anuals, que s'havien de repartir el papa i el rei. Es important aquest document perquè quantifica per primera vegada les llars remenees catalanes, que situava entre 15.000 i 20.000 focs58.

El 1402, mentre que Martí l'Humà impulsava un ambiciós programa de recuperació del patrimoni reial alienat als nobles, eclesiàstics i burgesos, la seva esposa Maria de Luna va reprendre els contactes diplomàtics amb la cúria d'Avinyó, presidida encara pel seu parent Benet XIII59. La iniciativa de la Corona perseguia una vegada més que la jerarquia eclesiàstica, sota la pressió conjunta del papa i del rei, acceptés la permuta de les càrregues servils per rendes en metàl·lic, amb el convenciment que l'alliberament dels homes de l'Església portaria inevitablement a l'enfranquiment dels camperols dels altres propietaris rurals, que no podrien resistir la pèrdua de la mà d'obra. En la petició, la reina es cuidà de fer constar que restarien indemnes el dret de propietat, els censos i el vassallatge. La nova ofensiva de la cort es feia en un moment de greu alteració del camp català que preocupava molt la corona60. Aquest nou intent de la reialesa no va reeixir, no únicament per la debilitat del papa d'Avinyó, sinó més probablement perquè la Corona es malfiava de les assemblees de camperols que, amb el pretext de constituir els sindicats i recaptar els diners de les redempcions jurisdiccionals, es decantaven sovint vers actituds subversives molt allunyades de les iniciatives més moderades de permutar les servituds per censos

57

www.editorialafers.com

Segons el mite de l'origen carolingi dels mals usos, les servituds eren el càstig imposat per Carlemany als cristians covards que no lluitaren contra els musulmans en el temps de la conquesta de la Catalunya Vella. Fou donat per bo i recollit en moltes cròniques catalanes medievals, com la Històries e conquestes delsreys de Aragó e comtes de Cathalunya de Pere Tomich. Vegeu E FREEDMAN: Els orígens de la servitud..., op. cit., pp. 214-219.

58 A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., pp.178 i 198.

59 Sobre això, vegeu F. FlTA: «Lo papa Benet XIII y los pagesos de remensa. Abolició dels mals usos intentada per lo rei d'Aragó don Joan i la reina dona Maria de Luna», La Renaixensa.

Revista catalana de literatura, ciencias i arts, any V-II (1875), pp. 11-16, 81-85 i 122-130; A. L. JAVIERRE: Maria de Luna, reina de Aragón, CSIC, Madrid: 1942, doc. 87, p. 255. A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., pp. 185-188 i doc. 4.

60 La reina manifestà que no la movien interessos econòmics, sinó la intenció legítima de restaurar la pau i la tranquil·litat al camp: «per foragitar e exterpar diverses inconvenients qui'S són seguits d'aquest fet e^s poden seguir, per indegudes opressions que moltes de vegades són stades fetes a mà de les dites males servituts, de què'S són fetes nafres, morts, bandos e altres grans mals»; A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 186.

604

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

pecuniaris61. Un exemple de les forces contradictòries que el programa de recuperació del patrimoni reial desfermava entre la pagesia, es troba en la negativa dels camperols de remença de Llançà («homines redemptionis seu de remença ac proprios et affocatos») de capbrevar les possessions, censos i serveis, i de prestar l'homenatge de fidelitat a l'abat de Sant Pere de Rodes. El moviment dels remenees, que va tenir lloc l'any 1404, dos anys després de la incorporació del comtat d'Empúries a la corona, no va ser acollit favorablement pel monarca: l'any 1405 el rei donà la raó a l'abat i condemnà els pagesos a procedir a la capbrevació62.

La percepció de desordre social del camp va incrementar-se entre els senyors catalans, els quals iniciaren, des del mateix moment de l'entronització de la nova dinastia castellana, una dura ofensiva parlamentària. L'aristocràcia aprofità el canvi de dinastia i les dificultats inicials del nou sobirà per a arrencar-li, a les corts de Barcelona de 1412-1413, un seguit de mesures legislatives que intentaven posar ordre en el camp, refermar els drets dels propietaris directes i frenar l'estat d'anarquia63. La constitució «Com a molt entenents» no s'adreça especialment als remenees, però indica un estat d'extrema agitació i violència latent de lasocietatrural. Els camperols s'oposaven frontalment a les causes emfitèutiques menades pels jutges senyorials, que finalitzaven sovint amb el decomís de les terres per part dels senyors, i resistien les execucions judicials instades pels creditors, que solien tancar-se també amb el seu embargament64.

Cal recordar que després dels pogroms de 1391, la majoria dels creditors dels camperols ja no eren jueus, sinó famílies de la burgesia urbana que, amb una encertada gestió del censal i el debitori a curt termini, teixien la teranyina de deutes on quedava atrapada la pagesia. Davant l'expropiació de les terres, els pagesos proferien amenaces contra els nous possessors, depredaven els fruits de les collites que consideraven seves i —fent ús d'elements simbòlics— plantaven creus i excavaven fosses en senyal de possessió65.

61 Davant el caire revolucionari que prenia el procés assembleari de la pagesia, el rei havia revocat el febrer de 1401 tots els sindicats, prohibint les reunions espontànies de camperols sense la presència d'oficials reials i restringint la temàtica a debatre al rescat de les jurisdiccions; A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 183; M.T. FERRER I MALLOL: «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 7 (1970-1971), p. 427.

www.editorialafers.com

62 M. T. FERRER I MALLOL: «Llançà, senyoriu del monestir de Sant Pere de Rodes en els segles XIV-XV», a II col·loqui d'història del monaquisme català, Sant Joan de les Abadesses, 1972, Abadia de Poblet:1972, p. 225.

63 El context i el desenvolupament d'aquestes corts han estat estudiades per J. SoBREQUÉS: «El pactisme en l'origen de la crisi política catalana: les Corts de Barcelona de 1413», a Les Corts a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona:1991, pp. 79-85.

64 Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XI, pp. 226-227.

65 «De fet o de paraula no dupten a fer manasses, per les quals a los fruyts per provisió celestial als camps donats destruir o aquells camps en moment dels dits fruyts despoblar e despullar no dubten, o fosses, creus o altres senyals mort designants en los dits camps fer e posar assagen»; Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XI, pp. 226-227.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

605

La constitució facultava les autoritats per a perseguir els pagesos delinqüents com a foragitats de pau i de treva, declarant que no podien trobar refugi en cap indret de Catalunya de la jurisdicció reial o baronial. Una segona constitució, «Als scàndols via precloents», intentava frenar el frau dels traspassos del domini útil sense el coneixement i l'autorització dels propietaris directes i afegia a les penes habituals la de pagar doble lluïsme66.

El moviment remença va rebre un nou impuls quan Alfons el Magnànim va rescatar el programa de redreç del patrimoni reial del punt mort en què es trobava i, novament amb el concurs dels pagesos, reinicià la recuperació de rendes i senyories. Al Parlament de Barcelona de 1416, els braços intentaren convertir en greuge la protecció i salvaguarda que el rei oferia als habitants dels termes que volien retornar a la corona.

A les corts de Sant Cugat del Vallès de 1419-1420 protestaren expressament perquè els oficials reials incloïen pagesos de remença en els sindicats que havien de recaptar els diners de les lluïcions67. La primera ofensiva del Magnànim per a recuperar el patrimoni alienat va haver de temperar-se a les Corts de 1421-1423, quan la reina hagué de transigir davant els braços nobiliari i eclesiàstic per obtenir el subsidi, però el camp català vivia immers en un clima molt enrarit. L'increment de la tensió anava acompanyat d'un empobriment real de les condicions de vida d'àmplies capes del camperolat, com a conseqüència de la duresa senyorial, la sobrecàrrega fiscal i el cost de les redempcions jurisdiccionals. De la documentació privada que ens ha arribat es desprèn que, en el primer quart del segle XV van ingressar en la servitud molts més camperols que no pas en van sortir68. Les condicions de vida dels camperols eren força més dures a les contrades muntanyenques que no pas a les terres planes.

La situació era especialment greu a la Vall d'Hostoles, on la població va experimentar una forta caiguda i la manca de recursos no permetia als pagesos pagar les pensions dels censáis. En aquesta conjuntura adversa, Alfons el Magnànim pressionà els creditors el mes de febrer de 1427 perquè els concedissin una moratòria69. Les especials circumstàncies del món rural a la Garrotxa, la Selva i les Guilleries són a la base de la futura aparició, a les terres de la Muntanya gironina, de l'epicentre de la revolució pagesa.

Els primers anys de la dècada de 1430 marquen l'apogeu de la pressió dels senyors sobre la Corona per tal de conservar la iniciativa i el control del conflicte agrari. A les corts de Tortosa de l'any 1429, presidides per la reina Maria com a lloctinent del m 67

Ibidem, vol. XI, pp. 226-227.

«Com per vós e officials vostres sien stades dades licencies a alguns vassalls de fer sindicats e manleutes de monedes, e forçats vassalls propris o de remenses»; ibidem, vol. XII, p. 75.

68 Pot servir d'exemple la gestió del patrimoni rural dels Farners, castlans de Santa Coloma de Farners (la Selva) en aquest període. Fins a la dècada de 1430, l'arxiu d'aquesta famüia conserva un elevat nombre de capbrevacions i homenatges, mentre que els enfranquiments són realment escassos; E GlFRE iS. SOLER: Els Farners: vassalls de senyors i senyors de pagesos, Centre d'Estudis Selvatans, Santa Coloma de Farners:1996.

A. RIERA: «El bisbat de Girona...», art. cit., p. 192 i doc. 5. www.editorialafers.com

69

606

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

Magnànim, els eclesiàstics, els nobles i els patricis van presentar al monarca un projecte legislatiu que reflectia fidelment el punt en què es trobava la qüestió agrària a Catalunya70. Els «Capítols de Justícia» de l'any 1429 constitueixen un veritable programa conservador, on confluïen els interessos dels senyors alodials i dels jurisdiccionals. Un primer bloc de capítols demanaven al rei que es declarés perfecte en els terrenys civil i criminal els drets jurisdiccionals dels senyors dels castells termenats, fora dels casos de pena de mort i mutilació de membres, i que en conseqüència es llevés a la corona la facultat d'autoritzar sindicats i d'autoritzar la recaptació de talles i altres imposicions a les comunitats vilatanes dels termes castráis71. El capítol XXIV, intitulat significativament «Que los pageses de reemença e altres visquen axí com han acustumat de viure e que no hagen facultad de ajustar-se ne proclamar altra llibertat», contenia l'al·legat més dur en contra dels intents emancipadors de la pagesia servil i posava de manifest l'existència d'un moviment molt considerable d'opinió al camp. Segons els senyors, «alguns sediciosos e concitadors de pobles», amb doctrines estranyes («fingint e pretenent haver títols de París e de Roma») incitaven a l'abolició de les servituds72. Després de fundar la legalitat de la remença i els mals usos en les lleis positives del regne, els braços proposaven al rei una constitució que vedés perpètuament als pagesos «provocar llibertat alguna de les servituts e usos dessús dits, ans hagen a viure sots la condició, stament, servituts e ussos en la possessió dels quals o de les quals vuy se troben» i castigués amb presó perpètua tots aquells que es reunissin per a aquest fi. Un darrer grup de capítols pretenia enfortir els drets dels propietaris directes sobre la terra, obligant els camperols emigrants a treballar les terres que posseïen en alou dels senyors i a reconèixer totes les prestacions i serveis, remença inclosa, o bé avendre-les apersones no prohibides, és a dir, que no fossin eclesiàstics i cavallers; en cas contrari, serien desposseïts dels seus béns i restituïts a llurs senyors directes73. Un altre capítol establia que, en el cas de restitució de les masies, els camperols havien de deixar a la disposició dels senyors les bótes i els vasos de fer vi74. Amb la intenció d'obligar els conreadors a residir a les explotacions, els propietaris directes s'atorgaven també la facultat de nomenar un jutge especial per a declarar si els pagesos podien viure de llurs possessions i per

70

Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XII, pp. 334-365.

«Que tot castell termenat haia tota jure dicció civil» (cap. XI). «Que en los dits castells termenats no^y hage batle reyal, ans la juredicció criminal hage ésser regida per lo veguer» (cap. XIII). «Que en los dits castells termenats lo senyor rey no puixe atorgar licencia de aiuntar-se» (cap. 14). «Que los dits castells lo senyor rey nol-s puixa atorgar imposicions» (cap. XIX); Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XII, pp. 340-345.

72 Ibidem, vol. XII, pp. 349-350.

73 Sobre aquesta qüestió vital, el braç militar puntualitzà «que^y sia anadit que ultra les coses damunt dites los de reemença hagen a reembrelurs persones»; ibidem, vol. XII, p. 371.

74 El braç militar pretenia que els camperols lliuressin també als senyors «los scrinys a tenir blat e los truylls aptes al fet del oli»; ibidem, vol. XII, p. 371. www.editorialafers.com

71

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

607

tant «fer foch e estada». Si la sentència era favorable al senyor, el pagès restaria obligat a residir al mas encara que als capbreus no consti la seva condició d'home afocat. Finalment, el capítol XLIII demanava elevar al rang de constitució els costums locals que entenien unides permanentment a la gleva del mas, i per tant posades sota el control del propietari directe d'aquell, les peces de terra adquirides pel titular del domini útil un cop transcorreguts trenta anys.

D'aquest conjunt de reivindicacions senyorials, que els braços presentaren novament a la consideració del rei ales següents corts de Barcelona (1431)7S, sols aconseguiren la constitució «Commemorants», confirmada pel rei el 29 de maig de 1432 a canvi d'un donatiu de 80.000 florins76. La nova constitució tenia un àmbit d'aplicació universal perquè s'adreçava als «homes de reemença e no de reemença». A més de renovar els acords de les corts anteriors, i en particular la constitució de l'any 1413, disposava la immediata recuperació pel propietari directe del domini útil de les terres del mas, al cap d'un any d'haver estat abandonades pels pagesos de remença. Es posava un èmfasi especial en la qüestió dels títols dels béns, perquè s'obligava els pagesos a restituir els documents probatoris del domini útil o, en el cas de no conservar-se, a declarar sota jurament que no existien. Així mateix, la constitució declarà que els camperols que fossin requerits per llurs senyors amb carta o crida pública en el termini d'un any, i no retornessin al lloc de partida, podien ser perseguits pels veguers amb clam de pau i de treva com a malfactors.

La via del sindicat í de l'audiència regia La legislació repressiva aprovada a les Corts, immediatament abans que el rei abandonés definitivament Catalunya, empitjorà la situació social del camp català. Seria, tanmateix, la darrera constitució que els senyors aconseguirien de la Corona durant mig segle. L'agitació agrària va experimentar un canvi qualitatiu a la Catalunya Vella a partir de 1445, quan la monarquia reprengué les gestions per activar la lluïció de les jurisdiccions empenyorades, encomanant la tasca revisionista de l'statu quo jurisdiccional a Pere Besalú, secretari i conservador del patrimoni reial77. L'impuls dels lluïsmes jurisdiccionals en una escala desconeguda des dels temps del rei Martí no responia únicament a les necessitats financeres de la Corona, sinó també a una pe75

Ales corts de 1431 els braços van afegir el capítol «Dels delmes e altres drets de explets o blats», que pretenia convertir en universal i obligatori el sistema de pagar els delmes, les primícies, les tasques i els agrers en garba; ibidern, vol. XVIII, pp. 197-198.

76 J. VICENS VIVES: Els Trastàmares (segle XV), Vicens Vives, Barcelona: 1988, p. 123.

77 Entre 1445 i 1453 uns trenta pobles de l'Empordà estaven en litigi contra els seus senyors; S. SOBREQUÉS: «L'alta noblesa del nord de Catalunya», a S. SOBREQUÉS i J. SOBREQUÉS: La

www.editorialafers.com

guerra civil catalana del segle XV. 2/La societat catalana durant el conflicte, Edicions 62, Barcelona:1973, pp. 36-37.

608

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

remptòria necessitat política. Es altament significatiu que Alfons el Magnànim emprengués el gir decisiu de la seva política agrària qüestionant en primer terme, i frontalment, l'equilibri de poders existent al camp català, la ruptura del qual era imprescindible per avançar en la solució del plet social. La reintegració de les jurisdiccions a la Corona ensorrava les pretensions del baronatge d'aconseguir la plena jurisdicció civil i criminal, tal i com es va plantejar als capítols de justícia dels anys 1429 i 1431, i obria una via que havia de conduir, necessàriament, a la qüestió remença.

L'acció debel·ladora dels mals usos, empresa tot seguit per l'elit remença, lluny d'optar per l'acció revolucionària es decantà per la via judicial. Si els pobles podien lluir les jurisdiccions acudint al tribunal del rei, per què no utilitzar el mateix camí per alliberar-se dels mals usos, fent ús dels mateixos mètodes i instruments, és a dir, del sindicat i els «talls»? En contrast amb la cautela mostrada enfront del moviment sindical de començament de segle, aquesta vegada la corona no s'atemorí i reconegué l'existència d'un moviment adreçat específicament a l'emancipació dels vincles servils. A partir de l'any 1447 la reina autoritzà els homes propis i sòlids per aplegarse, elegir síndics i fer talles per a recollir diners, no tan sols als llocs reials sinó també als de jurisdicció baronial, que eren la majoria. La nova de les congregacions pageses fou rebuda pels braços de les corts catalanes amb gran alarma. A la sessió del 8 d'abril de 1448, van presentar un greuge relatiu a les reunions remenees: «ítem, plàcia a vos, senyora, sobreseure en manar sobreseure per spai al menys de sis mesos en qualsevol causes e processos de luïcions fets e fahedores, e per lo dit temps sobreseure e no permetre per via alguna als homes propis de poder-se ajustar per lo perill que se'n poria seguir.»78 La llicència de les corts de Barcelona sense cap acord sobre el subsidi (11 de maig de 1448) activà l'entesa de la Corona amb els camperols.

El mes de juny de 1448 quatre síndics del bisbat de Girona oferiren a la reina, en nom de les universitats subjectades alluïsme, el pagament conjunt de 64.000 florins per la intervenció de la Cort en l'assoliment de llurs reivindicacions. Els artífexs de la negociació foren els notaris Jaume Serolí i Miquel Ombert, de Vic i Girona, respectivament. Com ha afirmat Santiago Sobrequés, la qüestió de la remença i els mals usos, que està íntimament relacionada amb la de les lluïcions jurisdiccionals, formava part de les negociacions i no va trigar gaire a merèixer l'atenció del rei79. L'I de juliol de 1448, Alfons el Magnànim confirmà les disposicions de la reina Maria i atorgà una autorització general als pagesos per aplegar-se i crear sindicats. La transcendental provisió capgirava totalment el pronòstic del conflicte, perquè legalitzava les reunions dels homes propis i les encarrilava definitivament per la via tradicional del sindicat. El rei donava llicència als pagesos «dictorum vulgaríterpropríí et solide síve de redimençia, qui sub íugo solídatís et multíplícís servitutis diversorum preiatorum et alíorum ecclesíastícorum atque baronum, mílítum et alíarum personarum postí estís,

79

Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XXI, p. 347.

S. SOBREQUÉS: «La política remença...», art. cit., p. 19. www.editorialafers.com

78

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

609

guí malí usus vulgaríter nuncupatur de remença», perquè es poguessin congregar en un nombre no superior a cinquanta homes —sempre amb la presència d'un oficial reial— «pro tractando de libértate et inmunitate predíctorumjudícíalíter seu per Justicíam, seu alias modo lícito, legítimo et honesto obtinenda»w. Els sindicats així constituïts podien nomenar síndics que els representessin davant la justícia reial, signar concòrdies, imposar talles, distribuir les imposicions per focs i embargar béns dels contribuents morosos. A canvi els camperols prometien al rei un donatiu de 100.000 florins. Així mateix, el rei ordenava als seus oficials que donessin suport a l'acció dels síndics i exigia als senyors jurisdiccionals de no impedir el dret de reunió, obligant-los a signar un compromís de no maltractar els pagesos; tot això sense perjudici dels homenatges i sagraments que no entenia disminuir ni perjudicar de cap manera.

El 16 de gener de 1449 la reina Maria féu pregonar un edicte requerint «tots los hòmens de remensa e qui són retinguts sota servitud de mals usos» a pagar un tall de tres florins per foc per a fer front a les despeses del plet que s'albirava81.

En sis mesos el capteniment de la monarquia respecte de les reivindicacions pageses havia experimentat un viratge fonamental. En reconèixer l'existència d'una litis, la Corona reconduïa cap a l'esfera judicial la solució del conflicte agrari, limitant l'objecte de la controvèrsia al fet de la remença i dels mals usos i deixant de banda altres reclamacions. El programa de la monarquia Trastàmara era essencialment reformador i no qüestionava cap element fonamental del règim social i econòmic vigent al camp català. Tampoc no afegia res de nou als projectes ja existents de bescanvi de les servituds per rendes en diner, que foren elaborats durant els regnats de Joan I i Martí l'Humà. Tanmateix, en erigir-se ell mateix en jutge suprem i descartar larecerca de suports externs per a l'abolició de les servituds, com ho havien intentat els esmentats monarques a la cort pontifícia d'Avinyó, Alfons el Magnànim afirmava els drets de sobirania de la Corona82. Per això la qüestió agrària, tot i el seu contingut bàsicament social, era també una qüestió política i l'oposició a la política reial no fou encapçalada per un partit de propietaris sinó pel bloc integrat pels grans senyors jurisdiccionals laics i eclesiàstics, que eren alhora els principals propietaris directes83.

Amb el suport de la Diputació del General i del Consell de Cent barceloní, els barons catalans van obstruir permanentment la tasca dels síndics remenees. En un 80

J. VICENS VIVES: Historia de los remensas..., op. cit, p. 51.

81

S. SOBREQUÉS: «La política remença...», art. cit., pp. 11-39.

Per als consellers reials, la mediació en el conflicte agrari era un afer de regalia. El rei estava obligat a impartir justícia, com va escriure el monarca als consellers de Barcelona el 29 de febrer de 1449: «e en ésser administrada justícia, per exhibició de la qual són constituhits los regnes e senyories, e que axí egualment sie tratat lo pobre com lo rich e lo chich com lo gran»; F. CARRERAS CANDI: La ciutat de Barcelona, a Geografia General de Catalunya, Ed. Albert Martín, Barcelona:1912-1918,p. 504.

83 El caràcter polític del conflicte remença també ha estat copsat per F. GARCIA-OLIVER: «Estructura agrària...», art. cit., p. 59. www.editorialafers.com

82

610

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

memorial que van presentar a lareina lloctinent, els diputats van denunciar el caràcter revolucionari de la tasca dels síndics, erigint-se en defensors de la llei i l'ordre i denunciant els objectius radicals del moviment camperol, que era presentat sistemàticament com a subversiu84. Per això els dirigents camperols negaren la legitimació de la Diputació del General per a intervenir en el conflicte i en denunciaren la parcialitat i manca de representativitat85.

El conjunt de mesures adoptades per la monarquia en els anys 1448 i 1449 i les que, a pesar dels dubtes i les vacil·lacions, vindrien a continuació, van atorgar a la casa reial un ascendent ferm sobre el moviment camperol que li seria decisiu en el futur. La legalització dels sindicats remenees provocà una onada d'entusiasme al camp, sobretot al bisbat de Girona, que emergia com el nucli director i més ben organitzat de la lluita abolicionista. Els retòrics preàmbuls de les actes de constitució dels sindicats gironins, alguns dels quals ens han pervingut, mostren fins a quin punt els plantejaments emancipadors d'arrel bíblica i evangèlica, basats en el concepte de radical igualtat del gènere humà que es derivava del sacrifici de la creu i del baptisme, suplantaven les argumentacions tècniques, molt més sofisticades, dels juristes i penetraven amb força als medis rurals86. Tanmateix, caldria interrogar-nos fins a quin punt determinats sectors de la pagesia es van resistir a la políticareial i particularment a la provisió de la reina lloctinent que imposava el tall de tres florins per foc, que de fet afegia noves exaccions a l'elevada càrrega fiscal queja suportava el camp català i s'allunyava de les seves pretensions d'emancipació absoluta. Sembla que els homes propis i afocats, la condició remença dels quals no constava expressament als contractes i capbreus, es resistien a la integració en els sindicats i a la satisfacció del tall, al·legant diferents causes d'exempció. A la vegueria de Barcelona, on la definició de la condició remença de molts camperols era dubtosa, la reina Maria va notificar al veguer, Joan de Sabastida, que considerava compresos en el tall tots els homes propis, solius i afocats «no obstant que en las cartas que mostren no sia feta mentió de la intestia, cugucia e exorchia»87. De fet, si el moviment sindical i la recaptació del donatiu avançà ràpidament va ser gràcies al suport decidit de l'administració

84

www.editorialafers.com

«Aixequen els pobles amb sediciosos scàndols y predican la llibertat dels pagesos y abollició de juraments y homenatges; (...) diuen, divulguen y publiquen que no seran més tenguts ja els dits pagesos a pagar censos i altres servituds»; J. PELLA Y FORGAS: Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya, Au bert Impressor, Olot: 1980, p. 667.

85 «Que no pagaran els tributs de la Diputació perquè tindrien el govern a llurs mans, escollint un, dos o tres diputats del General perquè ells són més que tots els altres staments»; ibidem, p. 667.

86 Sobre el contingut de les actes dels sindicats, vegeu E FREEDMAN: Els orígens de la servitud.., op.cit, pp. 210-214 i 247.

87 E. HlNOJOSA: El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media, Librería General de Victoriano Suárez, Madrid: 1905, p. 302.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

611

reial. A la fi de 1449, prop de 23.000 llars pageses s'havien integrat en els sindicats i el rei havia rebut uns 36.000 florins. Les nòmines de contribuents elaborades en aquest període van servir posteriorment de punt de partida de la tasca del Gran Sindicat Remença que es constituí per a fer complir les clàusules pecuniàries de la sentència arbitral de Guadalupe de 1486. Els dirigents sindicals van creure que el moment era prou oportú i van formalitzar a l'audiència reial una demanda contra els senyors per obtenir la sentència d'abolició dels mals usos. Admesa la demanda, la reina va citar públicament la part demandada —els propietaris directes— el 21 de gener de 1450, la qual cosa va obrir una profunda esquerda entre els senyors, perquè mentre que els petits propietaris es van mostrar en general disposats a seguir la via judicial, els barons no van reconèixer l'existència del plet i es van negar a respondre a les requisitòries reials. El clima d'alta tensió al nord de Catalunya va provocar esclats de violència, com els intents de rebel·lió dels pagesos d'Osona, a Gurb, i l'enfrontament de dos bàndols de camperols vallesans a Sant Andreu de Palomar.

Aquest incident, que va tenir lloc el 25 de febrer de 1450, va inquietar molt els consellers de Barcelona, els quals advertiren la reina «que assò són primicias de tot mal, car après del tro ve la gran pluja»88. La situació al migdia del riu Llobregat és molt desconeguda, tot i que algunes dades —com l'anada de l'escrivà de la Diputació Jaume Safont a Piera, el mes de desembre de 1448, per l'afer remença— indiquen que el malestar havia arribat també a aquells territoris89.

A partir de 1450, la conducció del plet agrari va dependre de les cada vegada més difícils relacions del rei amb els estaments del Principat. La reina esperava obtenir de les Corts inaugurades a Perpinyà, la primavera de 1450, un important ajut econòmic per a les guerres italianes del seu reial consort. Tot just obertes les sessions, els braços van recollir les protestes de la Diputació del General de Catalunya sobre l'afer remença en forma d'un greuge solemne («com a hoïda de la dita Cort sia novellament pervengut que per exequtar cert dotzè [tall] imposat als hòmens de remença e de mals usos asserts se fassen alguns enantaments e greuges, e en lo procés iniciat a instància dels asserts síndichs dels dits hòmens se fan algunes assignacions e procehiments...»), que feia recaure el fracàs de les negociacions parlamentàries sobre els mals consellers del rei90. El novembre de 1452 les Corts oferiren un subsidi de 400.000 florins i, per aconseguir-lo, els reis van sobreseure temporalment el plet remença almenys dues vegades. Els propietaris directes aprofitaren les crides públiques, que renovaven l'obligació de prestar sagraments i homenatges, per a recuperar les posicions perdudes.

La llicència de les Corts de Perpinyà el mes d'octubre de 1453, sense l'anhelat acord sobre el subsidi, deixà el camí obert a la Corona per a emprendre mesures 88

Rúbriques de Bruniquer, 2, pp. 298-299.

J. M. SANS I TRAVÉ (dir.): Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum I, anys 1411 a 1539, Generalitat de Catalunya, Barcelona:1994, p. 108.

90 Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XXII, p. 205. www.editorialafers.com

89

612

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

molt més enèrgiques i doblegar l'oposició dels braços. El mes de novembre del mateix any el nou lloctinent general del Principat, el cavaller Galceran de Requesens, seguint instruccions precises de la cort napolitana, va suspendre les eleccions dels consellers de Barcelona i va lliurar el govern de la capital de Catalunya al partit antioligàrquic de la Busca. Amb aquest acte de força el rei esperava alterar l'equilibri polític de les Corts, que van ser convocades a la ciutat comtal l'octubre de 1454, i decapitar l'oposició dels estaments dirigents del Principat encapçalada per Barcelona.

Com va copsar Santiago Sobrequés, les Corts de 1454-1458 corresponen a un període democratitzant, car hi van assistir —gràcies al suport del municipi buscaire— un gran nombre de petites viles rurals de reialenc, que mostraven clarament el nou mapa polític provocat per les redempcions del patrimoni reial, particularment al nord de Catalunya. El desenvolupament tan conflictiu de les darreres Corts del regnat d'Alfons el Magnànim era la translació al nivell institucional de les diferències insuperables que separaven el rei de les classes dirigents catalanes i que conduirien finalment a la guerra civil. Els greuges elaborats per les Corts es feien ressò de l'estat d'extrema agitació i desordre en què, segons els braços, s'havia precipitat el Principat per culpa de l'autoritarisme monàrquic, l'incompliment de les lleis i la passivitat del tron davant dels moviments de contestació social que prenien un caire clarament subversiu91. Diversos greuges es referien a la qüestió agrària. Un dels més durs (-«Súper homíníbus de redímentía») denunciava les actuacions de la Corona en el plet agrari per ser contràries a les constitucions («moltes provisions e rescrits molt contràries e totalment contràries a mols usatges de Barchinona, constitucions de Cathalunya, capítols de cort, usances e consuetuts e altres leis e drets de la terra»), negava la jurisdicció del rei en el conflicte i demanava la revocació de les provisions emanades sobre la matèria: «suplica la dita Cort sia mercè Vostra revocar e anullar o nullas declarar totes qualsevol provisions, anantaments, processos e qualsevol actes en lo dit negossi fetes e fets». La part més ofensiva de l'exposició era la denúncia del donatiu secret dels 100.000 florins («e entre lo senyor rey e los ditspajesos és stada feta certa avinença o empraniment, segons se diu, que donant ells al senyor rey cent mília florins fosen desliurats de les dites servituts e senyoria») que, segons els braços, bastava per a desqualificar la política reial malgrat l'aparença de legalitat («prenent sobre açò certes maneras e colors de justícia»)92. Alfons el Magnànim, tanmateix, no compartia el mateix pronòstic ni tenia la mateixa percepció del problema. El 4 d'octubre de 1455 féu publicar una sentència interlocutòria, que condemnava els senyors per contumàcia i suspenia provisionalment la remença i els mals usos fins que aquells no responguessin judicialment a la demanda dels pagesos93. Després de

91

Sobre el desenvolupament de les corts i en particular els greuges, vegeu S. SOBREQUÉS: «Los orígenes de la revolución catalana del siglo XV Las Cortes de Barcelona de 1454-

www.editorialafers.com

1458», Estudios de Historia Moderna, II (1952), pp. 3-96.

92 Cortes de los antiguos reinos..., op. cit., vol. XXIII, pp. 231-252.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

613

noves vacil·lacions, el 9 de setembre de 1457 el rei va confirmar la sentencia interlocutòria, revalidà la suspensió provisional de la remença i els mals usos i restituí plenament la llibertat als camperols, com a mesura de força per obligar els senyors a prendre part en el plet. Les noves disposicions de la Corona foren immediatament pregonades per ordre del lloctinent general, Joan de Navarra, el 27 de juny de 145894.

A partir d'aquell any les comptabilitats senyorials enregistraren el cessament total de la satisfacció dels mals usos, segons es troba als registres de l'Almoina del Pa de Girona o als protocols notarials de Sant Boi de Llobregat95. Quan Alfons el Magnànim morí poc temps després a Nàpols, els pagesos podien ben creure que llurs demandes havien obtingut una victòria gairebé completa.

Les guerres camperoles de 1462 í 1484 Joan II continuà la política traçada pel seu germà i va mantenir en vigor la suspensió de la remença i els mals usos. De la seva cancelleria s'expediren diferents ordres als oficials reials i als senyors que insistien sobre la validesa dels decrets d'Alfons el Magnànim96. El príncep Carles de Viana, actuant com a lloctinent general del seu pare, també expedí un decret que renovava els termes de la sentència interlocutòria de 145597. La Corona, tanmateix, va ser incapaç de forçar els senyors a pledejar i de treure el plet del punt mort en què es trobava, com tampoc d'avançar en el cobrament dels 64.000 florins que els remenees devien a la cort. La solució judicial, tal com l'havien plantejada els consellers del rei Alfons, era inviable des del punt de vista 93 Per a Santiago Sobrequés era evident la relació directa de la sentència de 1455 amb les greus dificultats de la Corona per a obtenir una pròrroga de la data del retorn del rei a Catalunya, que era la condició imposada pels braços per a concedir el subsidi de 400.000 florins; vegeu S. SOBREQUÉS: «La política remença...», art. cit., pp. 33-34.

94 «Per ço lo dit senyor rey de Navarra, loctinent general damunt dit, volent-se conformar ab la voluntat del dit senyor rey e per exequció de aquella, a gran instància e requesta dels síndichs dels dits pagesos, sospèn e interdiu ara de present les servituts que-ls dits senyors pretenen e dien haver sobre los dits pagesos, ço és, de redempció de persones, de exorquia e intestia e cugucia e de àreina e de entrades e ferma de espoli volents, fins per los dits senyors la dita lur contumàcia sia purgada o en altra manera hi sia per sa magestat proveït»; J. CoROLEU: El Feudalismo y la servidumbre de la gleba en Cataluña: ensayo histórico-jurídico, Imprenta y Librería de Vicente Dorca, Girona: 1878, pp. 63-65.

95 Rosa LLUCH: «Remenees redimits...», art. cit., p. 880.

96 J. VlCENS VlVES: Historia de los remansas..., op. cit., p. 62. La reina Joana Enríquez també va revalidar les disposicions reials sobre el conflicte agrari, dictant dues provisions que mantenien la suspensió dels mals usos i obligava els pagesos a pagar els censos i les tasques; vegeu N. COLL JULIÀ: Doña Juana Enríquez, lugarteniente real en Cataluña, 1461-1468, CSIC, Madrid:1953, vol. II, p p . 290-292.

J. VICENS VIVES: Historia de los remensas..., op. cit, pp. 62 i 68. www.editorialafers.com

97

614

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

jurídic i polític, perquè emparats per les constitucions els senyors mai no van admetre la legalitat de la demanda ni van reconèixer el rei com a jutge competent.

La duplicitat de poders existent a Catalunya amb motiu de l'empresonament del príncep Carles de Viana obrí una nova situació política en la qual els remenees van ser l'objecte de propostes diferents per part de les dues institucions rivals, la monarquia i la Diputació del General. Mentre que la Corona perseverava en la seva posició tradicional, els diputats i el consell assessor van assumir la direcció de la qüestió camperola a través d'un arbitratge que s'obrí pas molt dificultosament i que finalment no va reeixir perquè la major part dels pagesos dirigits per Vern tallat es decantaren pel partit reialista. S'ha perdut el text de la sentència arbitral, que es promulgà a Barcelona el 8 de juny de 146398. El seu contingut essencial es coneix per l'acta d'una concòrdia preliminar, que va ser pregonada a Vic el 29 de maig de 1462, en els moments més incerts de la revolta agrària". Segons l'esmentat document, els representants dels senyors es mostraren inicialment d'acord en l'abolició de la remença i els mals usos («sien lavats remença de hòmens e de fembres, intestia, cugucia, exorquia, àreia, ferma d'espoli»), sempre que es pugui fer amb certes condicions i garanties. La intestia, l'eixorquia, la cugucia i la ferma d'espoli es mantenien en casos excepcionals i la seva taxació es limitava a dos sous sobre el valor en lliures dels béns mobles dels pagesos100. La remença forçada i l'àrsia desapareixien a canvi d'indemnitzacions pecuniàries101. Els senyors admetien la relaxació de les prestacions de treball obligatori (joves, batudes, llaurades, femades, tragines, podades, veremades i cavades), condicionant el seu consentiment a la quantia de la indemnització. Alguns drets que també foren reclamats pels pagesos, com el de la primera nit i l'obligació dels fills dels pagesos de servir el senyor sense paga, no van ser reconeguts pels senyors atès el seu caràcter deshonest i infamant102. Els propietaris es van reservar

www.editorialafers.com

98 Ibidern, pp. 88-97; C. FORT MELIÀ: «La Diputación de Cataluña y los payeses de remensa: la sentencia arbitral de Barcelona», a Homenaje a Jaime Vicens Vives, Barcelona: 1965, vol. I, pp. 203-226.

99 E. HINOJOSA: El régimen señorial.., op. cit., pp. 361-374.

100 La intestia es limitava als casos que el pagès morís intestat i sense fills i néts; l'eixorquia únicament tenia vigència per als pagesos que morissin amb més de trenta anys i sense haverse casat i no podia exigir-se si el pagès no havia contret matrimoni a causa d'una malaltia incurable; la cugucia i la ferma d'espoli només es podien exigir quan el senyor donava expressament béns al pagès per a constituir-los en dot; en tots aquests casos, els senyors podien cobrar els mals usos sobre els béns mobles dels tinents, a raó de dos sous per lliura.

101 Làrsia es relaxava totalment. Sobre la remença forçada, es pactà que «de gràcia sia remesa e relexada ab alguna deguda compensació, la qual compensació és remesa als senyors de consellers e consell de Barchinona e deputats e consell lur del Principat de Cathalunya».

102 Sobre el primer, els senyors declararen que «no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia mai per algun senyor exhigida; si així és veritat com en lo dit capítol és contingut, renuncien, cassen e anullen los dits senyors tal servitut com sie cose molt injusta e desonesta».

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

615

per a una ulterior concordia la resposta sobre algunes prestacions que els pagesos també van presentar amb la finalitat d'obtenir la seva abolició103. Dues clàusules —molt favorables als camperols— impedien als propietaris directes de renovar els vincles servils sobre masos enfranquits aprofitant nous establiments, i es permetia als camperols que havien pactat redempcions particulars de servituds a canvi de censos perpetus de beneficiar-se de la concòrdia i permutar els esmentats censos per indemnitzacions104. Els senyors prou que vetllaren per excloure els drets jurisdiccionals de la controvèrsia i aconseguiren deixar-ne fora de la concòrdia alguns de molt dubtosos, com les obres de castells enderrocats i el dret de la mesada del vi, que posteriorment la sentència arbitral de 1486 va anul·lar105. En contra de l'opinió de Vicens Vives, segons el qual l'intent de conciliació impulsat per la Diputació era oportunista i perseguia únicament separar els pagesos moderats del partit reialista, cal valorar positivament alguns dels plantejaments de l'arbitratge que contenia disposicions més favorables als pagesos que la sentència arbitral de Guadalupe106. Algunes poblacions s'hi van acollir, com feren els habitants de la baronia de Centelles l'any 1471 en un memorial de peticions adreçat al baró Bonfill de Iudice107. El projecte de concòrdia de la Diputació del General seria el fonament de la futura solució arbitral del conflicte agrari, que seria adoptat com a propi per la Corona a partir de 1481, un cop derogada formalment la sentència interlocutòria de l'any 1455108.

A la fi de l'any 1461 el conflicte agrari es va precipitar al nord de Catalunya pel camí de l'aixecament armat. Aprofitant la debilitat de la monarquia, els senyors gironins donaren per morta la suspensió de les servituds i començaren a reclamar als pagesos tinents els homenatges i les prestacions senyorials, sense distingir entre 103 Es tracta dels ous xarbots, els pollets d'astor, les cossures, la brocadella, la flassada del cap de casa i el blat d'acapte, que els propietaris van deixar de banda fins «seran per los dits hòmens ben declarades e per los dits senyors enteses».

104 «Moltes cases de pagesos són stades del tot reduïdes de ramença e dels mals usos e totes altres servituts personals. E après vents en los masos novéis posaïdors no sabents tais reduccions e quitatments fossen fets, capbrevant los senyors los dits masos ab los capbreus antichats, han-los tornar subjugar aquells mansos e térras en aquella remença, mals usos e servituts personals o altres censos que eren ans de lla reductió e liberació (...). Com molts dels dits mals usos són reduïts a certa peccúnia en loch dels dits usos, així mateix demanen e suppliquen sia levat si'S vulla se prenga en loch de cens, car axí com són impertinents lo dits usos axí matex pretenen e dien ésser en possessió o quasi de no pagar e fer la dita declaració.»

105 Els drets que els senyors consideraven de jurisdicció, i que per tant no van acceptar de negociar, eren el lloçol, el mes de la veda del vi, obres de resclosa i moles, censos de castlanies, guaites i obres de castells enderrocats.

106 E. SERRA RÀFOLS: Femando el Católico y los payeses de remensa. La solución del pleito agrario en Cataluña, Tipografía Mariana, Lleida:1925, p. 15.

107 J. M. FONT I Rius: «De l'antiga senyoria de Centelles. Les aspiracions d'enfranquiment de les col·lectivitats populars», Centellas, Fiesta Mayor (Centelles: 1966), pp. 41-47.

J. M. PONS i GURÍ: «Motivacions jurídiques...», art. cit., p. 281. www.editorialafers.com

108

616

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

les rendes de la terra i les prestacions que derivaven de les servituds personals i els mals usos. Això enervà els ànims i es produí un gran aixecament dels pagesos de l'Empordà que s'estengué ràpidament pel vescomtat de Bas i els altres territoris muntanyencs del bisbat de Girona. L'alçament camperol recollí la llarga tradició militar del sometent i els pagesos s'organitzaren en capitanies, segons comunicà el baró de Llagostera el mes de febrer de 1462: «convoquen pobles, fan capitanies, no dubten res dir ni executar.»109 El caràcter subversiu de larevolta, que des del començament desbordà el marc estricte de la lluita contra les servituds per a reclamar l'abrogació general de càrregues senyorials, i el gran perill que representava per a la jerarquia social, fou copsat immediatament pels propietaris laics i eclesiàstics del bisbat de Girona que s'havien reunit a la capital de la vegueria110. A Barcelona, l'escrivà major de la Diputació del General, Jaume Safont, escrigué al seu dietari: «Molts pagesos s'eren levats mà armada contra lurs senyors denegant-los pagar censos, delmes e altres rendes; e anaven per tot Empurdà e altres parts del dit Principat combatent viles e castells, axí com són Castellfollit, Sancta Pau, Banyoles e altres lochs molts.

E prenien los cavallers e gentils hòmens, entrant-los per força per lurs cases, e robantlos tots los béns mobles que^y trobaven, axí com són roba, argent, diners, sclaus, sclaves, mules e cavalls, e tot se'n ho portaven, e metien-los groça cadena pel coll e stacaven-los a la paret.»111 Les autoritats barcelonines veien la monarquia com a instigadora de l'aixecament. L'esmentat cronista no s'oblidà d'anotar «que tots aquests excessos feyen aquests pagesos, segons molt e molts d'ells deyen públicament, per spatles que havien del rey e de la reyna, qui'ls prometien que si ells ajudaven metra lo rey en Cathalunya que d'aquí avant no pagarien censos ne delmes ne negun altre dret a senyor»112. Per això, al pregó dels diputats i consellers de juny de 1462, que declarava el rei Joan enemic del Principat de Catalunya, hom va esmentar entre els càrrecs imputables al monarca la seva aliança amb els remenees113.

109

J. VICENS VIVES: Historia de los remansas..., op. cit, p. 72.

110

www.editorialafers.com

Narració dels esdeveniments de 1462 pel canonge gironí Andreu Alfonsello: «A causa dels homes vulgarment anomenats de remença, els quals obtingueren una sacrílega petició de la sereníssima reina Maria, ja fa XIII anys aproximadament, contra els senyors, proclamant la llibertat i pretenint ser absolts de cinc usos o costums, tota la pàtria fou commugada i torbada; els quals, no contents de l'esmentada provisió, fins i tot pretenien ésser exempts del pagament de tasques i altres drets eclesiàstics subvertint totalment l'estat de l'Església; i per aquesta causa fou iniciada una guerra crudelíssima en el Principat de Catalunya...»; F. FlTA: LOS reys de Aragó i la Seu de Girona desde l'any 1462 fins al 1482. Col·lecció de actes capitulars escritas per lo doctor Andreu Alfonsello, vicari general de Girona, Estampa Catalana de L. Obradors iE Sulé, Barcelona:1873, p. 4.

111 J. M. SANS I TRAVÉ (ed.): Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont, Fundació Noguera, Barcelona:1992, p. 164.

112 J. M. SANS I TRAVÉ (ed.): Dietari o Llibre de Jornades..., op. cit, pp. 158-159.

113 Ibidem, pp. 158-159.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

617

La revolta dels pagesos gironins va ser àmpliament superada per les circumstàncies polítiques i els continguts específicament socials restaren subordinats a les peremptòries necessitats militars i estratègiques dels dos partits enfrontats durant la guerra civil.

Per això l'alçament remença de l'hivern de 1462 restà aviat fortament mediatitzat per l'actuació d'un partit reialista —organitzat pel donzell Francesc de Vern tallat entorn de la reina Joana Enríquez assetjada a la força gironina— i degenerà en una llarga contesa que, a la pràctica, convertí el bisbat de Girona en un front intern de la guerra entre les institucions catalanes i el rei. El rerefons social del conflicte al nord de Catalunya féu que, a les terres gironines, la guerra tingués les característiques d'un moviment guerriller amb un clar component de lluita antifeudal. Per això el final de la guerra civil no va comportar la pau social al territori remença. La capitulació de Pedralbes (el 8 d'octubre de 1472) tancà el conflicte polític i militar entre el rei i les institucions, però deixà sense solucionar el problema agrari, que es trobava en l'arrel del gran alçament camperol de 1462 i de la mateixa guerra civil. Tanmateix, per a molts dels coetanis la victòria militar i diplomàtica de Joan II sobre les institucions catalanes representava al mateix temps el triomf de la causa remença. Per això es veié com a imminent la represa del plet introduït a l'audiència regia pels síndics dels camperols, l'any 1450, i la publicació de la sentència reial que havia d'abolir definitivament els mals usos. Així doncs, quan l'any 1473 la senyora Francesca de Rajadell va acordar amb els prohoms de la baronia de Castellgalí (Bages) la reducció dels mals usos i d'altres càrregues senyorials, es va incloure a la concòrdia la clàusula següent: «Que si per lo senyor rey era declarat ésser nullos [de la remença i els mals usos] los dits hòmens del dit castell se'n puxen alegrar.»114 Per entendre el retard en la liquidació d'un conflicte tan antic, cal considerar el caràcter persistent de la crisi econòmica que va paralitzar el país durant una llarga postguerra115. De la victòria reial contra les institucions que li havien discutit el paper d'àrbitre suprem en el conflicte remença, Joan II no va extreure les conseqüències que podien semblar lògiques, de manera que la monarquia triomfant no va liquidar definitivament les diferències entre senyors i pagesos. L'actitud dubitativa del rei tenia l'arrel en el joc polític i diplomàtic que féu possible el seu triomf, i particularment la trama d'aliances i pactes que aconseguí de posar sota la bandera reial els principals barons i senyors de remenees. Joan II morí el 19 de gener de l'any 1479 mantenint en tot el seu vigor la sentència interlocutòria de suspensió dels mals usos, proclamada per ell l'any 1458, és a dir, sense desdir-se de la línia tradicional de la monarquia, però sense donar cap pas decisiu per avançar en la solució del plet agrari. Les gestions de l'administració reial s'adreçaren a recuperar el control 114

www.editorialafers.com

A. VlLA: El feudalisme de remensa ab notes referents a Castellgalí, Impremta i Enquadernacions de Sant Josep, Manresa: 1911, pp. 12-13.

115 Sobre la situació catalana al final de la guerra civil, vegeu M. J. PELÁEZ: Catalunya després de la guerra civil del segle XV Institucions, formes de govern i relacions socials i econòmiques (1472-1479), Curial, Barcelona:1981; Eulàlia DURAN: «La difícil sortida a la crisi del segle XV», a Les Germanies als Països Catalans, Curial, Barcelona: 1987, pp. 83-140.

618

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

de les fortaleses ocupades pels remenees, com el castell de Finestres que pertanyia als Oms, però no es va produir cap mesura efectiva de desmobilització de l'exèrcit camperol que havia actuat durant la guerra civil. El sobirà recompensà els serveis prestats per Francesc de Verntallat amb la donació en alou del vescomtat d'Hostoles, amb el títol del seu nom i la plena jurisdicció civil i criminal sobre els castells d'Hostoles, Pujalder i Rocacorba i un elevat nombre de parròquies rurals situades al cor del territori remença (el 23 d'octubre de 1474)116. Més enllà de la lectura estrictament política, com a premi dels serveis militars prestats a la Corona, la mesura reial tenia una evident transcendència per a l'ulterior desenvolupament del conflicte, car concedia al sector més afí a la reialesa el control d'un ampli territori refugi, un reducte gairebé feudal a la «muntanya», on la reivindicació remença es mantindria viva i on els cabdills camperols podien actuar amb llibertat117. Es evident que la forma com es liquidà la primera revolta remença no va contribuir en absolut a la pacificació de l'agre gironí. La pervivència d'un poder camperol militar i autònom a les regions muntanyoses, fou sempre percebuda com una amenaça per part dels estaments privilegiats del bisbat. El sínode diocesà de Girona de l'any 1474 decretà l'interdicte contra les bandes remenees que ocupaven els béns eclesiàstics, acusant Francesc de Verntallat de convocar un nou sagramental contra els senyors i l'Església: «Pregonant un nou sacramental en què hi poden ser tots els vassalls del rei, l'Església i els barons; amb tal finalitat que, si els senyors reclamen llurs drets, els dits vassalls i persones clamin Via Fora Sacramental!, i així puguin envair els llocs dels senyors i altres persones, procedint segons la seva lliure voluntat i sense pagar els drets capbrevats.»118 Les forces remenees van provocar nombrosos incidents, com l'ocupació del castell i la vila de Corçà (març de 1475), que fou el punt de partida d'un moviment subversiu dirigit pels cabdills remenees des dels seus bastions de la «muntanya»119. El mes de juny de 1475, Francesc de Verntallat publicà una crida a Sant Vicenç de Constantins en què incitava els remenees a no pagar cap mena de prestacions. Al final de 1476, tropes pageses havien ocupat diverses poblacions a l'Alt Empordà120. A mesura que la resolució de la crisi social agrària s'endarreria, augmentà la inquietud dels camperols i el temor dels propietaris.

116

L. G. CONSTANS I SERRATS: Diplomatari de Banyoles, Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, Banyoles: 1991, vol. Y pp. 350-352.

117 J. CANAL I ROQUET: «Els remenees a les valls d'Hostoles i d'Amer», Revista de Girona, 118 (986), pp. 50-56; J. CANAL I ROQUET i M. HOMS BRUGAROLAS: «Verntallat i la Muntanya remença», L'Avenç, 202 (1996), pp. 62-67, i «Cronologia del procés remença», Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca. Annals (Olot, 1996-1997), pp. 73-97.

118 El braç eclesiàstic exposà al rei, a la Cort reunida a Cervera, la pobresa dels clergues perquè no es pagaven els delmes: «e axí són venguts molts dels preveres a cerquar la miserable vida sua, logant-se a segar e a batre e cultivar de ses mans»; F. FlTA: Los reys de Aragó..., op. cit., p. 24; J. PELLA Y FORGAS: Historia del Ampurdán, op. cit, p. 691.

119 p FITA: Los reys de Aragó..., op. cit, pp. 23-66.

J . V I C E N S V I V E S : Historia

de los remensas...,

op. cit, p p . 1 1 9 i 1 2 2 . www.editorialafers.com

120

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

619

La qüestió agraria es va convertir en el principal dels esculls de les primeres Corts del regnat de Ferran el Catòlic, de les quals el monarca esperava obtenir la pacificació del Principat i un important donatiu per a defensar el reialme de Nàpols contra els turcs. El suport dels síndics de Barcelona a les reivindicacions dels estaments militar i eclesiàstic —l'oligarquia havia recuperat el govern de la capital catalana i l'etapa democràtica de la Busca restava enrere— obligà el monarca a doblegar-se davant l'ofensiva senyorial. El 5 de març de 1481, els braços presentaren un duríssim greuge que plantejava obertament la inconstitucionalitat de la sentència interlocutòria de 1455 i advertien el rei que mai no consentirien a aprovar el donatiu si aquella no era formalment derogada. Veient perillar l'obra de les Corts, el rei catòlic aprovà la constitució «Com per lo Senyor» (8 d'octubre de 1481), per la qual es derogava la sentència interlocutòria d'Alfons el Magnànim i es restituïa als propietaris alodials el pleníssim ús de les servituds i drets sobre els remenees121. La llei pactada entre el sobirà i els estaments aniquilava totes les disposicions favorables als remenees i feia retrocedir el conflicte a l'estat en què es trobava trenta anys enrere. Immediatament després d'obtenir el donatiu de 300.000 florins, el rei abandonà el Principat deixant l'agre gironí en un estat de commoció de conseqüències funestíssimes. Els senyors van tenir enormes dificultats per fer aplicar la nova constitució perquè els camperols tenien el suport d'un moviment remença fort, estructurat i ben dirigit des del reducte de la «muntanya». A partir de 1481, a mesura que la constitució «Com per lo Senyor» era imposada amb violència, s'anaren formant les condicions d'una segona revolta rural a la Catalunya Vella.

El fet determinant del nou esclat subversiu es va produir a l'interior del moviment camperol, progressivament desdoblat en una facció moderada i una altra de radical.

La primera era integrada pels síndics remenees, és a dir, pels representants tradicionals nomenats a les assemblees de pagesos legalment convocades, que mantenien l'objectiu de tancar el conflicte a través de l'arbitratge del sobirà i no havien perdut el contacte amb la cort reial. Al costat dels defensors de la via política, existí sempre una facció remença partidària de l'acció militar i de la revolta, com a únic mitjà per a forçar una negociació en termes favorables a la causa camperola. A desgrat de l'intent del monarca de mantenir expedita la via del compromís, autoritzant de nou l'acció dels sindicats per a reactivar les negociacions (Salvaguarda de Còrdova del 24 d'agost de 1483), les circumstàncies concretes que es donaren a Catalunya l'any 1484 van silenciar al capdavall les opcions polítiques a favor de la revolta armada.

Aquesta esclatà la tardor de 1484, arran de la victòria militar de Pere Joan Sala, antic 121 «Ab la present constitució revocam e anullam la dita sentència, e volem e ordenam que los senyors alodiaris e directes de les dits remenees sien tornats e de present tornam aquells en aquella possessió e recepció de tots censos, tasques, jornades, servituds e altres drets, ús e exercici de aquells, e en què eren abans de la promulgació de la dita sentència»; J. VlCENS

www.editorialafers.com

VIVES: Historia de los remensas..., op. cit., p. 127.

620

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

lloctinent de Vern tallat, contra l'expedició repressiva de l'algutzir reial Gilabert Salbà, a Mieres (el 22 de setembre de 1484).

La segona guerra remença, com l'han anomenada els historiadors, fou un ampli moviment subversiu del sector radical remença contra els fonaments de l'ordre feudal, que féu cruixir durant uns mesos tota l'estructura política del Principat. La simplicitat del missatge de Pere Joan Sala, resumit en la proclama que els seus seguidors serien «franchs e liberts de qualsevols servicis, drets e responcions a les quals fossen en qualsevulla manera obligats», bastava per encendre de nou el foc de la revolta, que no s'havia apagat mai del tot des del 1472122. Tot i que l'alçament s'inicià a la «muntanya», la guerra no es va desenvolupar als tradicionals «feus» remenees, perquè els objectius estratègics de Pere Joan Sala eren els centres de poder polític i per això l'exèrcit camperol combatia les fortaleses, les ciutats i les viles clau del territori123. A mitjan desembre de 1484 s'inicià a Osona una segona revolta dirigida per Bartomeu Sala, de Montornès del Vallès, nebot de Pere Joan. El mes de gener de 1485, els dos cabdills van caure amb llurs forces sobre el Vallès i van ocupar diferents viles de la comarca amb la col·laboració evident de part de la població (Caldes de Montbui, Granollers, Terrassa i Sabadell) i amenaçaren les vies de comunicació del Maresme i Llobregat, que eren vitals per a Barcelona. La derrota del veguer Antoni de Rocacrespa a Montornès (el 3 de gener de 1485), en el curs d'una operació en què l'exèrcit de peons reclutat als pobles de la vegueria mostrà molt poc entusiasme, va alarmar extraordinàriament les autoritats barcelonines. L'exèrcit, format per més de mil camperols, amenaçava directament la capital del Principat en un moment especialment crític, car els consellers mantenien un fort enfrontament amb el rei a causa de la introducció forçada de la Inquisició a la ciutat, es malfiaven del monarca i temien no sense fonament que el poble menut de la capital i de les poblacions de la rodalia fessin costat als rebels124. Una vistosa host integrada i mantinguda per la flor i nata de les classes dirigents (Consell de Cent, nobles i eclesiàstics), sota el comandament del conestable d'Aragó —un fill del comte de Cardona—, derrotà i féu presoner Pere Joan Sala a Llerona el 24 de març de 1485. Conduït a Barcelona, el cabdill remença fou degollat i esquarterat i la seva testa penjada en una de les torres de la

122

Ibidem, p. 146.

En una carta de novembre de 1484, adreçada pel lloctinent Enric d'Aragó al governador de Catalunya, Requesens de Soler, l'infant resumia l'acció de Pere Joan Sala: «seduhint pobles, prenent viles e castells e posant capitans e fahent altres coses indebites a gran deservey del senyor rey metent en gran revolució lo dit Principat». Vicens Vives féu notar que era la primera vegada que apareixia als textos la paraula revolució en el sentit modern {ibidem, p. 156).

124 Alguns historiadors van interpretar la indecisió de Ferran II com la prova que la Corona estava al darrere dels remenees o que utilitzava la revolta per a pressionar els consellers de Barcelona perquè acceptessin els inquisidors. Sobre això, vegeu S. SANPERE I MlQUEL: «L'Alsament de Mieres», a Jochs Florals de Barcelona, any XXI de llur restauració, Estampa de la Renaixensa, Barcelona: 1879, pp. 121-153. www.editorialafers.com

123

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

621

muralla per a l'escarment públic. El perill s'allunyà de Barcelona, però la revolta remença va persistir encara durant mesos i va sumir el Principat en un estat d'emergència social i política125.

Els esdeveniments de l'any 1485 evidenciaren que la simple repressió no servia per a retornar l'ordre i frenar l'anarquia i van posar de manifest el fracàs de la via de la restauració autoritària de la legalitat feudal, representada per la constitució de l'any 1481. La radicalització del conflicte era el resultat, també, de la impotencia de les forces socials implicades i la incapacitat política de les institucions pròpies del país per forçar una sortida negociada del conflicte. Els dirigents remenees van considerar sempre les Corts com un organisme contrari, perquè van ser precisament els estaments que hi tenien representació els qui arrencaren del monarca la constitució «Com per lo Senyor», i la resta de disposicions contràries als plantejaments emancipadors126. Així doncs, l'any 1485, la monarquia emergia com l'única institució amb la necessària autoritat per imposar una sortida consensuada i tancar definitivament el contenciós social i polític. Prova de l'activitat de la cort en aquell temps fou el projecte de concòrdia emès a Sevilla el 13 de gener de 1485, que preveia la supressió definitiva dels sis mals usos i el manteniment íntegre de la resta de drets senyorials.

L'esmentat projecte fou la base de la sentència arbitral promulgada al monestir extremeny de Santa Maria de Guadalupe el 21 d'abril de 1486. Ferran el Catòlic va emetre la declaració no solament en virtut del poder conferit pels senyors i els pagesos, és a dir, fent ús d'una facultat pròpia del dret privat català, sinó també d'acord amb la seva suprema potestat de sobirà. El text consta de dues parts diferents. D'una banda, la sentència reglamentava les relacions jurídiques i socials del camp (capítols 1 a 17). Es tracta de la part més coneguda que no creiem necessari comentar perquè ha sigut objecte de nombroses valoracions. La segona part (capítols 18 a 24) tenia un contingut més contingent, perquè en ella es troben les mesures per a restaurar el principi d'autoritat, castigar els culpables de les revoltes agràries i pacificar el camp català. El rei ordenava la restitució dels castells i fortaleses retingudes pels cabdills remenees, l'alliberament dels pagesos detinguts en presons privades i el pagament de 6.000 lliures en concepte d'indemnització als propietaris pels estralls de la segona guerra remença. El sobirà condemnava a mort i confiscació de béns uns 60 pagesos 125

www.editorialafers.com

«Vehem despullades les esglésies e necessàriament se ha de lexar lo servey a Nostre Senyor Déus; vehem destroïts tots los hòmens de honor, vehem perduts tots los censáis, car silos senyors no reebenles rendes no poden pagarlo que fan als altres (...). No fou mai vista ni legida tant gran confusió en una terra, que par stigam sens rey e sens ley»; J. VlCENS VlVES: Ferran IIi la ciutat de Barcelona 1479-1516, Universitat de Catalunya/Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia, Barcelona: 1936, vol. III, pp. 160-162 i 360.

126 El rei va fer constar la parcialitat de la màxima institució representativa del Principat al capítol primer de la sentència arbitral, quan afirmà que els pagesos no en reconeixien la legitimitat «majorment dient que no eren part en la Cort»; Constitucions de Catalunya, Llibre IV de las Pragmáticas y altres drets de Catalunya, p. 128.

622

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

identificats en una cèl·lula annexa a la sentència, que es consideraven els capitosts radicals remenees i els principals autors o inductors dels crims perpetrats durant l'alçament de Pere Joan Sala, però no per això es donaven per extingides les responsabilitats criminals col·lectives. Als altres pagesos —tots els qui eren afectats per la sentència— els eren commutades les penes i sobresegudes les causes criminals per una multa de 50.000 lliures, que havien de lliurar al tresor reial en el termini de deu anys. Aquesta quantitat corresponia, com va indicar Vicens Vives, als 64.000 florins que els sindicats encara devien a la Corona de l'època d'Alfons el Magnànim127.

Conclusió La lluita social va continuar després de 1486, atès que els senyors interpretaren abusivament alguns aspectes de la sentència en interès propi i diversos cabdills radicals continuaren les accions armades. Van caldre dues declaracions reials sobre els dos punts més conflictius: el contingut dels sagraments i homenatges i l'obligació dels pagesos de redimir els mals usos dels masos rònecs128. Llevat d'algunes operacions importants com l'assalt del castell de Santa Coloma de Farners, el moviment remença radical degenerà en bandolerisme afavorit per la proximitat de la frontera amb el regne de França, que en aquell temps ocupava el Rosselló. N o es coneixen les xifres exactes de la repressió, que fou dirigida pel lloctinent Enric d'Aragó fins a l'extirpació gairebé total de la resistència organitzada, però segurament fou superior a la que la majoria dels historiadors han considerat tradicionalment. Per fer front a les indemnitzacions i la multa es va constituir l'any 1488 l'anomenat per Vicens Vives Gran Sindicat Remença, una organització absolutament controlada per l'administració reial d'una naturalesa molt diferent als sindicats camperols de 1448. Aquest sindicat fou l'encarregat d'elaborar les nòmines de les llars contribuents a partir de criteris força pragmàtics: els focs que es van inscriure en el sindicat d'Alfons el Magnànim i els qui havien homologat la sentència arbitral, fossin remenees o no. Segons Vicens Vives, van ser obligades apagar la multa unes 8.900 famílies camperoles distribuïdes entre els bisbats de Girona, Barcelona, Vic i Urgell, que l'autor considera el cens efectiu de la població antigament subjecta als mals usos129. Cada família va satisfer entre multes i indemnitzacions uns 156 sous de mitjana —més del doble dels 60 sous que costava la redempció dels mals usos— distribuïts en vuit talls o derrames,

127

J. VICENS VIVES: Historia de los remensas..., op. cit, pp. 256-264; V GUALVILÀ: «El món

128

J. VICENS VIVES: El gran sindicato remensa..., op. cit, pp. 287-288.

129

Ihidem, pp. 5 i 82. www.editorialafers.com

pagès a la Catalunya Nova i a la Catalunya Vella (1480-1530)», a E. BELENGUER (coord.): De la unión de coronas al imperio de Carlos V, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V Madrid:2001, vol. I, pp. 334-335.

EL CONFLICTE REMENÇA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XV

623

que van significar una recaptació total de 58.000 lliures, de les quals 47.700 van anar a la reial tresoreria130. El personatge clau del sindicat fou el notari Antic Mateu, escrivà de la Batllia General de Catalunya, que va comptar amb el suport de les autoritats reials. La liquidació del conflicte remença derivà finalment en una enorme operació fiscal i financera a favor de la monarquia, que serví per a finançar la política exterior de la Corona a Itàlia i Granada.

La significació de la sentència arbitral ha rebut diverses interpretacions. Vicens Vives hi veié la substitució del pagès remença pel camperol emfiteuta i el triomf de la llibertat personal sobre la servitud feudal. Paul Freedman, tot i reconèixer que el règim senyorial no fou completament suprimit i que la sentència no va millorar significativament la situació econòmica dels sectors camperols inferiors, insisteix novament en el fet que el laude reial de 1486 és l'única abolició oficial de la servitud a Europa131. Contra aquestes visions, Eva Serra ha opinat que fou una eina de recomposició i reorganització del sistema feudal i un instrument de reforçament dels pagesos grassos de mas; una visió que qüestiona fortament el concepte de Guadalupe com una victòria de la pagesia132. Gaspar Feliu ha resituat la importància del plet remença en el conjunt del panorama agrari català i ha recordat que fou un conflicte parcial que afectà una part certament significativa però no pas majoritària de la pagesia catalana133. Recentment, i prenent com a base l'evolució del domini de l'Almoina del Pa de Girona al terme de Brunyola (Selva) als segles XV i XVI, Pere Gifre i Rosa Lluch han constatat les enormes continuïtats del règim senyorial català abans i després de Guadalupe: continuïtat de les prestacions i dels pagaments per la terra, persistència de les obligacions del sagrament i homenatge personal, i supervivència dels altres drets feudals com la fàbrega i la castlania. El cas de Brunyola condueix els autors a qüestionar radicalment la consideració que la sentència arbitral de Guadalupe hagués estat un triomf del pagès134. Els darrers estudis posen de nou sobre la taula la sobrevaloració de què ha estat objecte la sentència reial de Guadalupe per part dels historiadors del dret i la necessitat de jutjar adequadament la seva significació.

Si allò que ha estat valorat com un triomf pagès, la llibertat, era quelcom aconseguit des de mitjan segle XV què foren en realitat les guerres pageses de 1462 i 1484 i quin sentit tingueren? Com a conclusió, emergeix la necessitat de replantejar la totalitat del procés remença i revisar de nou l'obra de Vicens, rellegint les nombroses fonts treballades per ell i incorporant-ne de noves, particularment les contingudes 130

J. VICENS VIVES: Historia de losremensas..., op. cit, pp. 320-328.

131

P. FREEDMAN: «Dues guerres pageses...», art. cit., p. 39.

Eva SERRA I PUIG: «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe», Recerques, 10 (1980), pp. 17-32.

133 G. FELIU: «El règim senyorial català als segles XVI i XVII», Pedralbes, 16 (1996).

134 P GlFRE i Rosa LLUCH: «Continuïtats del mas català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe (segles XV-XVI)», a El mas català durant l'edat mitjana i la moderna (segles IX-XVIII), CSIC, Barcelona:2001, p. 610. www.editorialafers.com

132

624

JOSEP FERNÁNDEZ TRABAL

www.editorialafers.com

als arxius municipals, senyorials i eclesiàstics que s'han obert als darrers anys. Afegeixo únicament que en aquest ambiciós programa l'objecte d'investigació hauria de ser prioritàriament la pagesia. Si Jaume Vicens Vives estudià el comportament de la monarquia en el conflicte agrari —no es pot oblidar que el seu objectiu era la rehabilitació dels Trastàmara i que el seu esturi és en el fons un treball d'història política—, en un futur immediat s'hauria de reprendre el procés remença com una qüestió bàsica d'història agrària.

www.editorialafers.com

Posts criptum

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

NURIA SALES

Templers, croats i excomunicats Notes desordenades de lectura entorn d'Oliver de Termes, «mestre de ginys» a la conquesta de Mallorca

Fundat cap al 1118-1120 i abolit el 1307-1312, l'orde del Temple no durà gaire, a escala d'altres ordes militars (mil·lenaris, quasimil·lenaris o plusquammil·lenaris).

Hi ha una extensissima bibliografia sobre ordes militars en general, però cap d'ells no sembla haver-ne suscitat tanta com «la Cavalleria», o «la Milícia», com sovint en deien els coetanis, dels templers, i com es reflectí a la toponímia: de «La Cavaleria» al Larzac, a 1'extorre de «la Milícia» prop de Tortosa, evocada per Antoni Virgili1.

L'interès suscitat pels templers ha conegut alts i baixos, però no correspon a una moda passatgera i recent. Ja al segle XVIII, R. R Mansuet es planyia d'allaus d'escrits de tema templer poc fiables: «Ces chevalíers ne semblent avoír figuré dansle théatre du monde pensant 184 ans que pour ètre un écueíl perpétuel à l'Hlstoire.»2 Hi ha la massa de llibres i d'articles sensacionalistes, esotericoperiodístics i de quarta mà, centrada en els suposats secrets, tresors o clandestines continuïtats templeres, però en el camp de la historiografia seriosa també trobem, entre especialistes de l'orde, freqüents febleses. Així, a causa de coneixements insuficients de llatí medie-

www.editorialafers.com

A. VlRGILi: Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200), Universitat Autònoma de Barcelona/Universitat de València, València: 2001, 258 pp., p. 200.

2 Citat per J. SlMON: Templiers du Pays d'Oc et du Roussillon, Loubatières, Portet-surGaronne:1998, p. 7.

628

NURIA SALES

val, de paleografia... o d'història (i geografia) de les terres on s'implantaren i actuaren els templers, monografies que altres especialistes del Temple ens presenten com a «rigoroses» i d'obligada referencia van plenes de mals plantejaments, males transcripcions i pèssimes traduccions: els uns, naturalitzant retrospectivament francesa tota província templera del segle XII que s'estenia, en tot o en part, per terres més endavant —sovint segles després d'extingit l'orde— absorbides pel Regne de França, van repetint que el Regne de França era el de màxima implantació, densitat i extensió templera a Occident; d'altres —i també, de vegades, els mateixos— tradueixen, també referint-se al segle XII, l'«i/? Províncíe et ad partes Yspaníe» de l'àmbit d'actuació del mestre templer corresponent, per «Provença i Espanya». En l'expressió —i demarcació— original, «Provença» era la part principal, i les «partes Yspanie» l'annex una mica indefinit —però no gens panpeninsular—, la llenca de terres sarraïnes per on Ramon Berenguer I de Provença i III de Barcelona, o Ramon Berenguer II de Provença i IV de Barcelona, podien eixamplar-se amb l'ajut, entre altres, dels templers: un sentit d'«Yspanie» prou acostat al d'«Ad detrímentum Yspaníe»z.

Nombrosos semblen els especialistes del Temple que ignoren les declinacions llatines. Altrament no s'entén que sovint deixin en el datiu, ablatiu o genitiu de la frase on els troben els cognoms que hauria calgut reduir a l'indicatiu. Afegim-hi la freqüent resistència a utilitzar els noms en la llengua original (quan aquesta, al segle XX, no correspon a la llengua estatal) i tenim estrambòtics noms de templers catalans: «Raymond de Laurono» (Ramon de Llauro), «William Folz» (Guillem Folch), «Peter of San Justo» (Pere de Sant Just), «Arnaud de la Tour Rouge» (Arnau de Torroja), «Geoffrey of Castrinovi» (Jaspertde Castellnou), «Rostagno Walter» (Rostany Gualter), «R. de Bacho» (R. Desbac o Dez Bach) o «Fierre Rubei» (Pere Roig), sense parlar d'algun «Pierre, comte de Salses» (Pere Comte, de Salses) i de les infinites variants del «Núñez Sánchez» en què és convertit Nunó Sanç (o Nunyo Sanç). Rar és que els autors de treballs sobre els templers i hospitalers rossellonesos procurin donar també en català els noms de lloc. Però un dels pocs que, recentment, ho ha fet, converteix «Bayullis de Asperis» (Banyuls dels Aspres) en «Bajóles on the river Asper», i «Villarnaldo» (Vilarnau, futur descampat però perfectament documentat en treballs d'Alart i d'Aymat Catafau) el dóna com a «unidentified»4.

3

A. VIRGILI: Ad detrímentum Yspanie..., op. cit, p. 21.

A. LUTTRELL: «The hospitaller commanderies in Roussillon: 1373», a L'Orde de Malta, el regne de Mallorca i la Mediterrània, Palma: 2000, p. 98. Entre altres treballs d'Aymat Catafau on trobem l'« unidentified» 'Vilarnaldo' rossellonès, tenim Les celleres et la naissance du village en Roussillon, El Trabucaire/Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà: 1998, p. 671. Un llibre recent, basat en fonts templeres on, a més d'estranys híbrids i de cognoms deixats en llatí sense traslladar-los tan sols a l'indicatiu, trobem nombrosos exemples de crassa ignorància en matèria historicogeograficoinstitucional, és el de L. VERDÓN: La terre et les hommes en Roussillon aux XIIe et XUT sièdes. Structures seigneuriales, rente et société d'après les sources templières, Publications de l'Université de Provence, Ais de Provença:2000, on l'emfiteusi www.editorialafers.com

4

TEMPLERS, CROATS I EXCOMUNICATS

629

I què pensar d'«homes propis i solius» rossellonesos, serfs del Mas Déu, que pagarien en moneda anglesa els tres sous anuals que els pertoquen? Més d'un —i més de quatre— especialistes interpreten així els «Illsterüngos [o sterlinos, stellinos] argentí finí» dels textos. Però l'expressió —i les seves variants— s'aplicava també en aquells segles a moneda de Flandes, Colònia, Xipre i molts altres llocs. I podia voler dir moneda de bona plata, senzillament. Els templers en manipulaven de tota mena, de moneda, i de tot trobem als seus textos: besants, masmudines, morabatins, lliures i sous melgoresos, barcelonins, jaquesos, tornesos, angevins, tolosans, i un llarguíssim etcètera. El que resulta poc creïble és que fos un serf (o suposat tal) rossellonès qui pagava en moneda anglesa: l'argument, reiteradament adduït, és la suposada proximitat amb l'«Aquitània anglesa», ignorant doncs que els dominis dels Plantagenet tenien, cadascun, la seva pròpia moneda —com tenien les seves pròpies institucions— i tenien com a duc el rei d'Anglaterra, però no eren pas «anglesos»5. («l'acapte») hi és definida (a partir de manuals de dret civil francesos dels segles XIX-XX?) com un arrendament, si bé perpetu; dels Vernet (de qui sembla ignoraria condemna i la despossessió, les parcials recuperacions, «canvieres» i definitives pèrdues de jurisdicció i patrimoni) en diu, per exemple, «les vrais maítres du Roussillon sont les seigneurs de Vernet» (p. 48).

5 L explicació més plausible dels «solidos sterllngorum boni argenti et finí» prevists en matèria de censos, als mateixos documents del Mas Déu del darrer terç del segle tretze on 1'«intrata» 0 altre pagament inicial s'estipula en sous barcelonins, la suggerí Brutails fa més d'un segle, 1 la retrobem en obres recents d'història monetària medieval com les de Peter Spufford: el cens que s'hauria de pagar, indefinidament, cada any era estipulat en la moneda més forta —la de llei suposadament inalterable—, sense que això volgués dir que s'hagués de pagar precisament en aquesta moneda, sinó en el seu equivalent segons les cotitzacions del moment d'ulteriors terminis, en la moneda corrent que fos. Vegeu, per ex., E SPUFFORD: Money and its use in Medieval Europe, Cambridge University Press, Cambridge: 1988; R. WEILLER: La circulation monetaire et les trouvailles numismàtiques en Pays de Luxembourg, Luxemburg: 1975; M. BOMPAIRE i F. DUMAS: Numimastique médiévale, Brépols, Turnhoot:2000; T. LAMBROS:

Monnaies inèdites du Royaume de Chypre, Bolonya:1876. Sense que, en casos individuals com el de Guillem Bonet que el 1282 prestà sagrament i homenatge al preceptor del Mas Déu com a «hominem proprium et solidum» (com aoblat o com a confrare), quedi exclòs que es pogués tractar de gent relacionada amb la importació-exportació de llana o de drap i que manipulés esterlins anglesos o flamencs efectius, com també suggereix R. VlNAS: L'Ordre du Temple en Roussillon, Trabucaire, Canet: 2001, 220 pp., pp. 64-65, 181, 197-198. La referència esterlina hauria estat una peculiaritat dels templers rossellonesos? N o la trobem als cartularis templers de la Selva i de Dozencs, objecte d'edició modèlica (P GERARD i E. MAGNOU: Cartulairesdes TempliersdeDouzencs, CDIHF, París: 1965; P OURLIAC iA. M. MAGNOU:

www.editorialafers.com

Le Cartulaire de la Selve. La terre, les hommes etle pouvoir en Rouerge auXIT siède, CNRS, París:1985); les referències monetàries hi són a sous raimondencs (tolosans), caorcencs, melgoresos, rodanesos —i al marc d'or fi— en el segon cas, i també a «morabatinus marinus etmelechinos» en el primer, al costat de sous diners narbonesos, melgoresos i de Carcassona.

Tampoc no trobem esterlins a A. UBIETO: Cofrades aragoneses y navarros del Temple (siglo XIII), vol. III de l'obra Aragón en la Edad Media, Anubar, Saragossa:1980, pp. 24-91 Ni tampoc, d'altra banda, en el capbreu de 1264 publicat per Cebrià Baraut en el volum d'Etudes

630

NÚRIA SALES

De vegades, és l'historiador amateur local qui corregeix el gruixut error de tir de l'especialista confirmat. Així, Jean Simón interpreta correctament Y «in partes Yspanie» de Y«in Províncíe et ad partes Yspanie» com «7a zone de combats». En suggerir que era en dominis del rei d'Aragó que cal buscar «7a plus imposante des provinces templières d'Occident», potser en comet també, d'extrapolacions abusives, però ens ajuda a relativitzar-les totes: tant les seves com les dels tòpics historiogràfics habituals6. Ell ens recorda que és Ramon IV de Barcelona i II de Provenga, vescomte de Millau, el Carladès i qui-sap-lo, qui, deu o dotze anys després de la conquesta de Tortosa, cediria als templers les terres del Larzac, des d'on dominarien immensitats transhumants actualment travessades per la més moderna de les autopistes franceses, l'euroautopistade Montpeller a Clermont-Ferrand, on el viatger pot aturar-se a «La Cavalerie», «La Couvertoirade» i «Le Caylar» templers i, fent marrades, arribar-se a l'Aubrac dels hospitalers. Una visió, la dels territoris ramonberenguerians com els de màxima implantació templera a les «parts cismarines», no gaire desmentida —encara que l'autor no s'ho plantegi en aquests termes— per algun dels mapes publicats per Malcom Barber. D'aquest autor, queja el 1970-1972 havia publicat articles sobre templers als Studia Monàstica monserratins, ha estat publicat un recull d'articles7 en què trobem, entre altres, el liminar «Supplying the Crusader Kingdoms».

Si bé el «Llibre de la Creu», o cartulari templer del Mas Déu, continua deplorablement sense editar, col·leccions diplomàtiques d'enorme interès, corresponents a comandes templeres de la Catalunya Nova, han estat publicades recentment. Es el cas de la Col·lecció Diplomàtica deia Casa del Temple de Barberà (945-1212), a cura de J. M. SansiTravé8, o deia Col·lecció Diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200), a cura de Ramon Sarobe i Huesca9. Tenim també Els templers de les

www.editorialafers.com

Roussillonnaises, ofert a E Ponsich (Le Publicateur, Perpinyà:1987, pp. 175-180), on trobem en canvi freqüent referència a sous i diners melgoresos, però sobretot a sous i diners inespecificats. Com que l'època i l'àrea abastades prou concorden, en part, amb les del «Llibre de la Creu», la impressió és que la referència monetària triada —si més no, en els resums constituïts en capbreus— devia dependre del preceptor o del claver locals —o encara, de l'autoritat que demanava comptes.

6 J. SIMÓN: Templiers du Pays d'Oc..., op. cit.

7 M. BARBER: The New Knighthood, Cambridge University Press, Cambridge:1994, p. 22, iíD.: Crusaders and Herètics, 12th-14th centúries, Variorum, Aldershot:1995. «Supplying the Crusader Kingdoms» és el número XII del recull, on cada article conserva la paginació original. El número XI, també molt interessant, és «Catharism and the Occitan Nobility the lordships of Cabaret, Minerve and Termes...», que conté referències a Oliver de Termes, de qui també parlava J. VENTURA: «El catarismo en Cataluña», Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona (1959-1960), Barcelona, pp. 75-169.

8 «Textos Jurídics Catalans», Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: 1997.

9 Fundació Noguera, Barcelona:1998, 2 vols. Els coetanis, però, Jaume I inclòs, no en deien més aviat «maisó» o «masó». La paraula ha donat lloc a un gran nombre de topònims

TEMPLERS, CROATS I EXCOMUNICATS

631

terres de l'Ebre (Tortosa) de Jaume I a l'abolició de l'orde (1213-1312), de Laureà Pagaro las i Sabaté10, que inclou una part d'estudi (vol. I) itotun volum de transcripció documental a partir de les fonts arxivístiques més diverses11. Laureà Pagarolas, que coneix molt bé les terres i els llocs de què parla, «uneix a les seves qualitats de recercador nat una sòlida formació en arxivística, paleografia, diplomàtica i llatí medieval» —escriu Manuel Riu al pròleg12— i és director de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. El 1984 ja havia publicat La Comanda del Temple de Tortosa: primer període (1148-1213).

Les templiers enpayscatalanl?> recull les actes d'un col·loqui de 1997, coordinades per Aymat Catafau, que en fa balanç (pp. 7-12), i encapçalades per la intervenció de Robert Vinas, «Coup d'oeil sur l'histoire de l'ordre du Temple dans les pays catalans au nord des Pyrénées» (pp. 13-38)14. Entre altres contribucions al col·loqui, el recull inclou la de Joan Fuguet, «L'arquitectura dels templers catalans a la Catalunya Nord» (pp. 159-213), la de J. M. Sans i Travé, «El procés dels templers catalans (13071312)» (pp. 131-158), i la de R V Claverie, «'La cristiandat en mayor peril' ou la perception de la question d'Orient dans la Catalogne de la fin du XI1T siècle» (pp.

91-130). A «Unebastide templièreen Fenolhedes...?» (pp. 59-80), Gauthier Langlois sembla haver identificat una implantació dels templers del Mas Déu a les Fenolledes, fins aleshores desconeguda; l'annex documental que acompanya aquesta contribució conté, per error, alguns documents que no corresponen ni a la Bastida de Camps ni als templers, sinó a Oliver de Termes i els seus (pp. 72-75 i 77-79).

Benvinguda badada —prou significativa de la fascinació que «n' Oliver» exerceix sobre l'autor— per al lector que, havent tingut ocasió, després, de llegir la documentadíssima i apassionant biografia del mateix G. Langlois —Olivier de Termes, le cathare etle croisé (vers 1200-1275)—, s'hagués quedat tanmateix amb les ganes d'algun acompanyament documental15. Malgrat el subtítol, poc sembla que «n' Oliver» n'hapotser relacionats amb antigues implantacions templeres? Ni més ni menys que en el cartulari, en occità, de la Selva?

10 Diputació de Tarragona, Tarragona:1999, 2 vols.

11 Inclosos alguns documents d'època anterior a l'indicat al títol; ibidern, vol. II, pp. 261-272.

12 Ibidern, vol. I, p. 11.

13 Trabucaire, Canet:1998, 216 pp.

14 Robert Vinas, que el 1961 ja havia presentat una tesina pionera basada en el «Llibre de la Creu», la reprendrà en part a L'Ordre du Temple..., op. cit. Després d'haver escrit que el «Llibre de la Creu» continuava «deplorablement sense publicar», rebo una nota de Christine Langé, directora dels Archives Departementales des Pyrénées-Orientales, de Perpinyà: «Le

www.editorialafers.com

Cartulaire du Mas Déu doit étre edité par la Fundació Noguera. C'est unjeune historien d'ici, Rodrigue Treton, qui devreit d'en charger...»

15 Privat, Tolosa de Llenguadoc: 2001, 288 pp.

632

NÚRIA SALES

gués estat, de càtar (pp. 29-31). Al terrible setge de Termes, l'any 1210 (pp. 39-61) poc sabem si s'hi trobà, però fill, nebot i cosí de faidits pel costat patern, la croada dels albigesos el deixà orfe, desheretat i fent olor de socarrim per sempre més (pp.

14-54). En créixer, prou reprengué el castell de Termes, situat al cor del Termenès, on els seus tenien disputats i imbricats sotsfeus i consenyories, que havia estat de la seva família, i n'expulsà la guarnició reial el 1226-1227, però el perdé definitivament el 1228 (pp. 73-81). Alguns autors han descrit Oliver de Termes com un traïdor que oposen a la figura de Jacbert o Xabert de Barbairan (pp. 145-153 i 249-256). G. Langlois divideix la vida de «n'Oliver» —i divideix el llibre— en una primera part «Au service des princes occitans et catalans», fins a 1243, una part «Au service du roi de France», de 1247 a ca. 1260, i un final «Au service de Dieu», des de ca. 1260 fins a la seva mort, a Sant Joan d'Acre, el 12 d'agost de 1274, data ben ponderada i establerta per G. Langlois (pp. 232 i 269, n 506). Es certament del costat del rei de França que actuàaQueribus, i contra Xabert de Barbairan, el 1255-1256, com també en el moment del traçat de la nova frontera, arran del tractat de Corbeu de 1259: tractat que inclogué, del costat francès, alguns dels castells i termes centrals de la família de Termes. Però el 1262, Oliver de Termes és un dels principals testimonis del casament de l'infant Pere amb Constança de Hohenstaufen, i el 1269, a Terra Santa, és amb els contingents enviats per Jaume I que el trobem, tot i que la majoria dels seus múltiples «passatges a Oltramar» —a Damieta com a Terra Santa— ho són en el seguici, o en iniciatives, de Sant Lluís. I mentre visqueren els últims raimondins, mentre quedà un «vescomte natural» de Besers i un «comte natural» de Tolosa, Oliver de Termes els seguí en els seus intents de recuperació del territori, guerres i revoltes contra el rei de França o contra els seus representants i aliats, inclosa la guerra de Ramon VII de Tolosa contra Berenguer Ramon V de Provença, l'últim comte de Provença del casal de Barcelona, amb la mort del qual la dinastia s'extingeix a la mateixa època que laraimondinaaTolosa, respectivament el 1245 i el 1249.

Oliver de Termes participà als intents de 1224, 1228, 1230, 1234-1236 (guerra de Narbona) i 1240-1241, congriant-se cada vegada conjuminades ires papáis i reials, amb conseqüents excomunicacions i confiscacions de l'intermitentment parcialment recuperat patrimoni (pp. 71, 80 i 90-114). «Prendre la creu» i anar a combatre a Terra Santa (o «ad partes Yspanie») serà requisit previ indispensable, després de cadascun d'aquests episodis, a remissions i rerecuperacions patrimonials, el 12461250 (pp. 121-137) com potser ja el 1229-1230, quan efectivament ell i el seu germà participaren en la conquesta de Mallorca? (pp. 83-97). Evocant les penes a què foren sotmesos els revoltats (contra la Inquisició, entre altres) de Narbona el 1237 (havien de «prendre la creu», fos a Terra Santa, fos al setge de València), l'autor es pregunta si Oliver de Termes no hi hauria participat també, a aquest darrer i en la mateixa ocasió (p. 101).

www.editorialafers.com

El cas és que si, fins a 1249, com a condició síneí/uae.nanalallevad'excornunicacions i de confiscacions, «prendre la creu» —anar en croada— pogué ser imposició

TEMPLERS, CROATS I EXCOMUNICATS

633

externa, a partir de 1260 es converteix en activitat voluntaria i favorita d'Oliver de Termes, que acabà dedicant-hi la més gran part del producte de successives vendes de possessions re-re-recuperades, o recentment adquirides per primera vegada (pp.

180-185 i 201-211) i deixant desheretat de fet el seu fill (pp. 185-192).

La mare d'Oliver de Termes era Ermessenda de Cortsaví, i en segones núpcies s'havia casat amb Bernat Hug de Serrallonga, de qui tingué cinc fills sobrevivents, a més dels quatre que havien sobreviscut del seu casament amb Ramon de Termes (pp. 18-21 i 64-65). En els seus cinc o sis «passatges a Oltramar», a Terra Santa o a Egipte, i també, ben abans, a la conquesta de Mallorca, acompanya o és acompanyat de germans i de mig germans, de cunyats, de nebots, de marits de nebodes i d'altres parents del costat matern (Canet, Saguàrdia, altres Serrallonga, i també algun Urtx i algun Pinós). L'autor subratlla els lligams, particularment forts, d'Oliver de Termes amb la seva família catalana (pp. 83, 128, 192, 195-197, 219 i 221-225) i creu que actuà com a autèntic cap de clan, i que com a cap de clan el succeí el seu nebot preferit, Guillem de Canet (p. 197). L'hauria precedit, com a cap del clan, Bernat Hug de Serrallonga, de qui ja trobem el nom en conspiracions dinasticonobiliàries contra Jaume I i contra el vescomte de Castellnou, senyor major dels Serrallonga i dels Cortsaví el 1223 (p. 71), com trobem el de Guillem de Canet a les de 1275?

Curiosament, si el setge de Queribus el 1255 oposà Oliver de Termes a Xabert de Barbairan, el setge de Perpinyà de 1223, en tot un altre context, oposavaja aquest darrer a Bernat Hug de Serrallonga.

www.editorialafers.com

Per què Oliver de Termes, que havia fet testament demanant ser enterrat en capella o cementiri templer si moria a Terra Santa, i al monestir cistercenc de Fontfreda si moria «en parts cismarines», va ser enterrat probablement a Fontfreda, tot i haver mort a Terra Santa? (pp. 207-232). I per què, sobretot, va ser enterrat a Fontfreda, a la Narbonesa, el vallespirenc Bernat Hug de Serrallonga, tenint com tenia a les seves terres Santa Maria de Serrallonga, on serien enterrats descendents seus? O al monestir de Vallbona, a l'Albera, de què ell i Ermessenda de Cortsaví havien estat benefactors? Em pregunto si la resposta, o part de la resposta, no rau en l'amenaça que la Inquisició significava no sols per als vius, sinó també per als morts. Viu o mort, tot ex-excomunicat, si ho havia estat per heretgia o per tractes amb «faidits» —companyonia d'armes en combats dinástico territorials inclosa—, corria el risc de nous processos, o revisions de processos, inquisitorials. I tant Bernat Hug de Serrallonga com Oliver de Termes ho havien estat encara, d'excomunicats, la dècada dels anys quaranta del segle XIII, arran del setge de Carcassona (pp. 105-107). Prescindint ara de la principal amenaça que pogués pesar sobre els ossos de«n'Oliver» si l'enterraven els templers de Terra Santa (la inexorable progressió sarraïna) i encara que els templers prou s'avinguessin a donar terra sagrada a excomunicats (vers i falsos faidits inclosos), un enterrament en capella o cementiri templer no oferia cap garantia contra fúries inquisitorials. Robert Vinas prou ho recorda en el cas de Ponç de Vernet, Arnau de Mudagons i Pere de Fenollet16. Pere de Fenollet, parent llunyà i sobretot

634

NÚRIA SALES

company d'armes el 1228-1229 i el 1240-1242 de Bernat Hug de Serrallonga i d'Oliver de Termes, havia mort en hàbit templer al Mas Déu el 1243, però dinou anys després els seus ossos eren exhumats i cremats, i el patrimoni transmès als seus néts confiscat17. Un orde aleshores tan influent com el cistercenc —i amb olor de pontifícia santedat— i especialment els seus monestirs més importants, oferien potser més garanties, si més no pel que fa a ossos desenterráis i cremats?

Impressionant en tot cas és l'exemple dels Foix-Castellbò. Mentre Arnau i Ermessenda de Castellbò són objecte de procés inquisitorial quaranta anys —i més— després de morts, i els seus ossos, enterrats a la sotscomanda o comanda templera de Costoja, exhumats i cremats, el gendre i el marit respectiu, comte de Foix, enterrat al monestir cistercenc de Bolbona i ni més ni menys «faidit» —i enemic del bisbe d'Urgell—, pel que sembla, que els anteriors, descansarà en pau18.

16

R. VINAS: L'Ordre du Ternple..., op. cit, pp. 112-115.

Com recorda, entre d'altres, Pere Ponsich a Catalunya Romànica, XXV (1996), p. 287.

Claudine Pailhès, en la seva introducció al segon volum del Cartulari del monestir benedictí de la Grassa —de què els Termes eren principals feudataris, i sucessivament benefactors i «usurpadors» o rivals—, defineix la cistercenca Fontfreda com a «citadelle de l'orthodoxie».

Modèlica edició, i riquíssim contingut, el del Cartulari de la Grassa, que —com els de Dozencs i la Selva— no hauria de faltar en cap biblioteca universitària, ni mitjanament important, d'aquestes terres: Recueil des Chartes de l'abbaye de la Grasse, vol. I acurad'ElisabethMagnouNortier i d'A. M. Magnou (documentació fins a l'any 1119), vol. II a cura de Claudine Pailhès (documentació fins a 1279), CTHS i CDIHF, París: 1996 i 2000, respectivament.

18 Ja el 1748 s'hi referia A. Fiter i Rossell, al seu ManualDigest Andorrà, recentment reeditat per la Fundació CaixaBank i el Consell General del Principat d'Andorra, Andorra:2000, 668 pp., pp. 522-525. Que els ossos dels comtes de Foix hi descansessin en pau (fins al saqueig i la destrucció del monestir, cap al 1567-1569, en plenes «guerres de religió») no vol pas dir que la vida hi transcorregués gaire pacíficament, a Bolbona: els conflictes hi foren constants —i sovint, armats— amb els monestirs benedictins i agustinians, i amb els senyors laics —faidits o croats— d'una vastíssima rodalia. Exemples a \'Histoire Genérale du Languedoc, Privat, Tolosa de Llenguadoc: 1885, vol. VIII, cols. 1.883-1.992; R. ARMENGAUD: Boulbonne, le Saint-Denis des comtes de Foix, Mairie de Mazeres, Mazeres:1993, i, amb anàlisis de les moltes imbricacions, en treballs de Claudine PAILHÈS: «Moines et chanoines du pays de Foix pendant et après la Croisade contre les Albiieois», a Montségur. La mémoire et larumeur, Foix:1995, ialtres. www.editorialafers.com

17

a f e r s 42/43 (2002)

Recensions

El País Valencià en el cens d'Aranda, Universitat de València/Universitat Jaume I, València:2001, 464 pp.

El cens d'Aranda, realitzat al darrer terç del segle XVIII, va ser el primer recompte estadístic d'Espanya fet amb dimensió estatal, que ha merescut el qualificatiu de cens demogràfic modern.

Es fonamentà per primera vegada en el concepte d'habitants, agrupats d'acord amb la seva edat, sexe i estat civil, i no en el de veïns, l'usat fins llavors. Pretengué recollir la població total sense deixar de banda grups socials que en anteriors recomptes no interessaren per no afectar la finalitat de la seva realització: nobles, clergues, militars, vídues, pobres, etc.

Com que fou el primer cens espanyol i un dels primers europeus —anterior als francesos i als anglesos— presenta nogensmenys les mancances pròpies de la

inexperiència. L'elaboració d'aquest cens fou encarregada a l'Església, com a institució amb una organització considerada superior a la del mateix estat.

L'ordre de confecció de Carles III fou tramesa pel comte d'Aranda, aleshores president del Consell de Castella, als arquebisbes i bisbes de la monarquia espanyola I'l de setembre de 1768. Els prelats enviaren els detalls d'estat i unes instruccions a cadascun dels seus rectors, els quals, entre la fi de 1768 i principi de 1769, els van tornar omplerts a les respectives seus episcopals, des de les quals passaren a la secretaria de la presidència del Consell de Castella.

Gairebé tota la documentació original de les parròquies ha desaparegut, però afortunadament a la Biblioteca de la Reial Acadèmia de la Història s'ha conservat una còpia dels detalls de la majoria de les diòcesis existents aleshores, transcrita el 1772 per tres dels seus acadèmics. www.editorialafers.com

M. ARDIT, M. A. BADENES i J.S. BERNAT:

AFERS

El territori del País Valencià ala darreria del segle XVIII estava distribuït en quatre demarcacions eclesiàstiques: l'arquebisbat de València i els bisbats d'Oriola, Sogorb i Tortosa. Les diòcesis

d'Oriolai Sogorb excedien les fronteres actuals del País Valencià i comprenien alguns pobles de províncies limítrofs, aragoneses en el cas de Sogorb i una vila manxega en el d'Oriola, mentre que la diòcesi de Tortosa era a cavall entre València i Catalunya. D'altra banda, existien enclavaments dins València de les mitres de Saragossa, Terol, Cartagena i Conca. A laBiblioteca de la Reial Acadèmia de la Història es troben els detalls corresponents ales diòcesis de València, Oriola, Sogorb, Cartagena, Terol i Saragossa, però hi falten els de Tortosa i Conca. La manca de dades del bisbat de Tortosa és la maj or limitació que presenta el cens d'Aranda per al coneixement de la població valenciana de l'època. La zona valenciana dependent del prelat tortosí comprenia al cens de Floridablanca, el 1787, vuitanta-cinc parròquies, que suposaven llavors el 14,72% de la població de tot el País Valencià d'aquell moment. La manca de dades de l'altiplà de Requena-Utiel és menys greu, no sols pel menor nombre de parròquies —set— i habitants, sinó també per la seva tardana incorporació al territori valencià. Per altra part, és interessant assenyalar que no hi manca cap de les parròquies que van pertànyer als ordes militars de Montesa i Santiago, que suposaven cap a 1760 el 7,95% de la població valenciana. Per tant, no és certa per al País Valencià l'afirmació que el cens no recollia informació dels pobles sotmesos als ordes militars ojurisdiccions nullius.

Els resultats globals del cens de 17681769 foren inclosos en la publicació del cens de Floridablancael 1787. Allàs'ofewww.editorialafers.com

Les dades de cadaparròquia són recollides en un imprès que té tres parts diferenciades. La primera és l'àread'identificació, en la qual s'indica el nom de la parròquia, la localitat i el seu rang jurídic (ciutat, vila, lloc, reialenc, senyoria laica 0 eclesiàstica), així com també el bisbat 1 la província o el corregiment al qual pertanyia. La segonaésl'àread'informació estadística, que està dividida en: a) distribució de la població per sexe, estat civil (solters i casats) i edat (pàrvuls fins a 7 anys, de 7 a 16 anys, de 16 a 25, de 25 a 40, de 40 a 50 i de 50 endavant) amb els seus respectius totals; i b) el nombre de veïns exempts (per noblesa, reial servei, reial hisenda, croada i inquisició) . La tercera és l'àrea amb altres dades complementàries, com les següents: eclesiàstics i servents d'església; convents de religiosos; convents de monges; hospitals; hospicis i cases d'expòsits; jutjats; estudis; col·legis; edificis notables; santuaris; ermites; administracions de rendes i estancs; almodins; mines; fàbriques; boscos i boscatges; muntanyes; rius; llacunes; produccions naturals; mercats; fires; hostals; deveses, etc. Aquesta part només està omplerta majoritàriament pel que fa a les dades eclesiàstiques, mentre que les notícies dels altres apartats apareixen més esporàdicament. El títol del màxim responsable de la parròquia i la data en la qual va signar el document és una informació habitual.

riren, desglossats per bisbats, el nombre de pobles i parròquies que comprenien la població, distribuïda per sexe i estat civil, els dependents de l'Església (eclesiàstics i llecs) i els exempts. Aquesta informació es presentà també en un altre estat per a la població total espanyola, en què es detallava la distribució per edat, sexe i estat civil. La informació del cens d'Aranda que es publicà quasi dues dècades després de realitzar-se al cens de Floridablanca es dóna amb uns criteris que la fan pràcticament inutilitzable en molts estudis d'àmbit regional, comárcalo local, per la manca de coincidència dels límits de les diòcesis amb els utilitzats després de províncies.

Atès que avui disposam dels suficients mitjans analítics per valorar el grau de fiabilitat d'aquests tipus de fonts, els autors del llibre han considerat que no és acceptable no realitzar una anàlisi críticade les seves dades mitjançant l'ús de diferents proves de validació. Conèixer si la font abraça la totalitat o només part de la societat, la data més exacta de la seva realització i l'espai geogràfic que cobreix, corregir els possibles errors matemàtics comesos pels seus autors i provarlacoherència interna de les dades són anàlisis que s'han de realitzar abans de l'ús de qualsevol cens, i que els autors d'aquest llibre s'han proposat efectuar per al País Valencià.

Un repàs de la bibliografia històrica que més s'ha emprat en les darreres dècades ens confirma lamolt escassa utilització que s'ha fet del cens d'Aranda i la creença predominant de la incorrecció dels seus resultats, amb uns casos per considerar que pecaven per excés i en altres per defecte. Desde 1985 hi ha una tendència reivindicativa en la qual cada vegada són més nombrosos els historiadors que l'han anant rehabilitant com a document històric vàlid per al coneixement de la realitat demogràficadel segle XVIII espanyol, encara que amb diferents matisos. La utilització del cens d'Aranda per part de la historiografia valenciana ha estat semblant a la de la resta de l'Estat, tardana i amb escassa anàlisi crítica. L'opinió majoritària fou que el cens d'Aranda oferia resultats acceptables, però patia una ocultació que, per compensar-la, calia incrementar les seves dades entre un 5 i un 15,7%, amb un percentatge global probable del 8,6%.

El cens d'Aranda és laprimera estadística en la història de lapoblació valenciana de la qual ha estat possible fixar la cronologia exacta de la seva elaboració.

La majoria dels detalls parroquials de Sogorb i València se signaren l'octubre de 1768 i els d'Oriola el novembre del mateix any. Només sis fulls es van omplir abans d'octubre, i tretze entre desembre i els dos primers mesos del 1769. Aquestes notícies permeten fixar amb absoluta seguretat que el cens d'Aranda al País Valencià es va confeccionar en l'últim trimestre de 1768. El fet que la unitat bàsica d'informació fos la parròquia significa molts avantatges.

Es aquest el cens en què es compten amb més dades desagregades de tots els del segle XVIII. A les ciutats es poden diferenciar el nucli urbà del seu terme. El grau de concreció de les informacions és molt elevat. Són més detallades al cens d'Aranda que en qualsevol altre cens o recompte valencià del segle XVIII. www.editorialafers.com

RECENSIONS

AFERS

Una altra de les proves de coherència interna consisteix aexaminar lapossible coincidència del nombre d'homes i dones casats per grups d'edat: la major precocitat de les dones en el casament, la mortalitat diferencial i altres factors

produeixen importants divergències entre les xifres de casats per sexe en tots els grups d'edat. Quan les xifres de tots els grups d'edat en un detall d'estat són idèntiques reflecteixen una manipulació. En les dades parroquials del cens d'Aranda aquest fet només apareix en setze ocasions, un excel·lent resultat que torna a mostrar la meticulositat del treball de camp i el bon coneixement dels rectors valencians de la realitat social dels seus feligresos. La prova de la sex-ratío, o la proporció establerta entre els dos sexes d'una comunitat, tant per al seu conjunt com per als diferents grups d'edat, mostra que les dades valencianes del cens d'Aranda són molt coherents. Les possibles ocultacions selectives afectarien una xifra inferior al 2,5% del total de la població valenciana d'aquell moment.

Un dels problemes que plantegen els detalls d'estat parroquials del cens d'Aranda és que no expliciten si la xifra que ofereixen com a total de l'estructura per edat, sexe i estat civil, inclou tots els habitants o si s'hi han d'afegir les persones que apareixen en altres apartats dels documents. Els autors creuen que a les dades d'estructura per edat, sexe i estat civil no s'han d'afegir els exempts ni la població comunitària no conventual, i que aquelles xifres s'han d'augmentar amb els membres del clergat secular i les poblacions conventuals, independentment del seu estat religiós. Serien 7.850 clergues i religiosos i 1.799 religioses les que s'haurien d'afegir als totals.

La comparació de les dades de població dels censos d'Aranda i de Floridablanca ens dóna un creixement anual www.editorialafers.com

De la prova dels dígits finals de les dades delrecompte es dedueixen resultats molt bons. En cas d'haver-se produït algun arrodoniment, només s'hauria operat en una desena d'informacions parroquials. Es constata així que el cens fou realitzat mitjançant un treball de camp. Una de les proves de coherència interna del cens és la detecció de possibles errors de sumes. Fou un mig miler el nombre de rectors que ompliren els impresos originals, amb gran disparitat de formació i coneixements. Cada feligresía fou distribuïda en sis grups d'edats, dos sexes i dos estats civils, de manera que es compta amb vint-i-quatre dades individualitzades, i altres vint-iset totals deduïdes d'aquelles. Amb tantes sumes és lògic que es produïsquen molts errors que, encara que siguen menors, es van arrossegant fins a l'obtenció de les quantitats globals. S'han detectat i corregit les deficiències d'addició que apareixen en 115 localitats.

Aquestaxifravoluminosanohad'induir a creure en la manca de qualitat de la font, ja que en seixanta-vuit casos les divergències són inferiors a deu persones, en altres vint-i-quatre no arriben a la mitja centena, i en deu es tracta d'un error de suma en assignar una unitat de més o de menys en les centenes. Els errors més greus s'observen només en onze parròquies d'un total de quatrecentes cinquanta set.

RECENSIONS

La comparació de les dades dels dos censos amb les sèries sacramentals de batejos de més d'un 25% de parròquies valencianes representatives de les diferents àrees delpaís dóna una taxa mitjana de natalitat per al cens d'Aranda d'un 45 per mil, i d'un 42 per mil per al de Floridablanca. Admetent que hi va haver una davallada de la natalitat al darrer terç del segle XVIII i pensant en possibles taxes de natalitat d'un 42 per mil per a 1768 i d'un 40 per mil per a 1787, els autors creuen que els dos recomptes patirien ocultacions, un 7,4% per al cens d'Aranda —una xifra que donen com a definitiva— i un 4,2% per al de Floridablanca. Sens dubte, la possessió de dades locals hauria permès als autors seleccionar les parròquies amb dades més fiables de les menys fiables, i deduir amb conclusions i no només amb estadístiques, on precisament es dóna amb més força la subinscripció i

on és millor el cens, segons el treball acurat o no dels diferents autors d'aquest. El 1994, Bernat i Badenes havien arribat a la conclusió amb el maneig de dades de batejos, inferiors en nombre a aquestes, que el cens d'Aranda pecava al País Valencià d'omissions compreses entre el 15,7 i el 5%, amb una xifra probable del8,6%, mentre que elde Floridablanca es movia entre I'l 1,4 i el 0,8% amb un percentatge probable del 4,4%.

Ara rebaixen lleugerament aquests dos percentatges.

D'acord amb aquesta conclusió, que el cens pateix una ocultació d'un 7,4% al País Valencià pel que fa a les seves dades, aquestes s'han manipulat en aquest percentatge per tal d'obtenir lapoblació absoluta el 1768. Segons les dades conservades, la població valencianasum aria un total de 588.609 habitants. En aquesta quantitat, ni hi són tots els valencians de l'època, en haver-se perdut els documents de la diòcesi tortosina, ni tots els que s'hi inclouen eren aleshores valencians, ja que hi havia localitats que pertanyien ala Corona de Castella. Per resoldre el problema de la mancança dels detalls de la diòcesi tortosina, s'haacudit a la hipòtesi que el seupes al conjunt del territori valencià seria el 1768 molt semblant al que tenia en 1787. Segons aquest recompte, ales 85 entitats que depenien del bisbe tortosí vivien 115.229 persones, la qual cosa suposava el 14,72% dels valencians. En cas d'haver-se mantingut la mateixa proporció, en 1768 hi viurien 110.111, iper tant el total d'habitants seria de 682.822. Per tal d'obtenir el total d'habitants del marc territorial actual cal afegir la població de les viles www.editorialafers.com

acumulatiu de la població valenciana pròxim al 0,8%, una taxa elevada que, segons els autors, és perfectament raonable per a una societat de la fi del XVIII, la qual cosa els permet deduir que la validesa del cens d'Aranda no queda allunyada de la del de Floridablanca. Crec que és un creixement prou important, que podria haver fetreflexionar als autors que es tracta d'un índex indiscutible que les xifres que serveixen de punt de partida estan in fr aval or adés en comparació de les del punt d'arribada, en una època de reducció de la fecunditat i de l'increment de les mortalitats extraordinàries i que posa en relleu que els dos censos nopresentenelmateix índex d'ocultació.

AFERS

La població valenciana havia assolitja en aquesta època una densitat elevada properaa uns 35 h/km 2 , gairebé el doble de l'espanyola. Ara bé, les diferències comarcals eren força importants. L'existència de dades locals permet als autors agrupar-les per comarques i realitzar una distribució espacial de la població.

En aquesta es detecten forts contrastos entre el nord i el sud i una important dicotomia entre l'interior i la costa. Les sis comarques més poblades estaven situades al sud del Camp de Morvedre i quatre d'elles eren banyadesperlaMediterrània. Les comarques menys habitades pertanyien a l'interior central i septentrional, en concretles muntanyes de València i Castelló. Les terres de l'interior mostren densitats al voltant dels 10 h/km 2 , mentre que una dotzena de comarques de les valls i planes centrals i meridionals se situen entre els 40 i els 50 h/km 2 , i alguna els supera com ara la Safor, de les quals destaca l'Horta de València amb 74,4 h/km2. Aquestasituació havia estat producte de la tendència a la concentració del poblament, iniciada amb l'expulsió dels moriscos, que va conèixer un fort impuls en els dos pri-

mers terços del segle XVIII. A l'època del cens d'Aranda l'expansionisme demogràfic del sud i la costaja començava a frenar-se.

Els 588.609 habitants comptabilitzats es distribuïen en 457 nuclis, d'una grandària mitjana de 1.300 habitants. Aquesta és una xifra elevada per a l'època, ja que per al conjunt de la monarquia espanyola era inferior als 600 habitants.

Les entitats que tenien menys de 1.000 habitants eren un 70,2%, però en aquestes poblacions només vivien el 24,3% dels valencians. Els municipis mitjans, entre 1.000 i 5.000 habitants, arribaven a 124 —el 27,1%— i concentraven al 43,9% de la població. Les de més de 5.000 habitants eren tan sols 12 —el 2,6% de les entitats— però agrupaven el 31,8% de la població. Malgrat que el poblamentvalenciàen 1768 es pot considerar predominantment rural, té uns nivells d'urbanització gens menyspreables per a l'època. S'ha comprovat que, al llarg del segle XVII i els dos primers terços delXVIII, es concentraren cada vegada més valencians en poblacions progressivament majors, sobretot al sud del país, a la diòcesi d'Oriola. Entre les ciutats, destaca València, que amb 76.904 habitants ocupava el quart lloc del conjuntespanyol, darrere de Madrid, Barcelona i Sevilla. El 1768, a València vivien, aproximadament, un de cada deu valencians. Superaven els 10.000 habitants quatre nuclis: Oriola amb 17.703, Alacant amb 17.170, Elx amb 16.600 i Xàtiva amb 10.785, mentre que set es trobaven entre els 5.000 i els 10.000: Alcoi, Alzira, Ontinyent, Llíria, Sagunt, Gandia, Monòver, Vila-real i Vinaròs. www.editorialafers.com

pertanyents a altres diòcesis conegudes i, per a les desconegudes, utilitzar el mateix sistema que per a les comarques septentrionals. Això ens dóna una població total de 703.459 habitants. Finalment, si aquestes xifres pateixen una ocultació del 7,4%, deduïda de l'aplicació del test de natalitat, caldria incrementar-les amb aquest percentatge, i així arribem als 755.515 habitants que, segons els autors, seria la població del País Valencià el 1768.

RECENSIONS

Pel que fa a l'estructura per edat, el cens proporciona la piràmide que era esperable obtenir, és adir, lacaracterística d'una demografia tradicional, amb una àmplia base, conseqüència d'una elevada fecunditat i una ràpida, encara que irregular, disminució en les generacions posteriors. Lapoblació eramajoritàriamentjove, amb excepcions comarcals com les muntanyes meridionals, que semblen pròximes a la fase de transició cap a una població envellida, així com també les Marines i les Planes centrals, que manifesten aquesta tendència, encara que de manera molt menys acusada. Sembla observar-se la influència de la immigració masculina fins a 1760, però aquest corrent disminuïa, o àdhuc canviava de sentit, al mateix decenni de confecció del cens. La natalitat eraelevada, però començava a davallar, com es desprèn de la comparació amb els censos de Floridablanca i de Godoy. Aquest fenomen només pot explicar-se per l'elevació de l'edat nupcial femenina, que ha estat documentada en altres estudis de reconstrucció de famílies valencianes. Aquest fet seria la típica resposta maltusiana, connectada amb el fort aug-

ment de la població a la primera meitat del segle, els límits al creixement que imposava l'estructura socioeconómica delpaís i les dificultats del darrer terç de lacentúria. El càlcul de l'edat del primer matrimonide les dones, seguint el mètode de Hajnal, mostra un augment superior a un any entre els censos d'Aranda i Floridablanca. De tota manera, és destacablelarelativaprecocitat de Is valencians, i en especial de les dones a l'hora d'esposar-se, i les elevades taxes de nupcialitat. La comparació amb les dades mitjanes d'Espanya mostra que les dones valencianes es casaven gairebé un parell d'anys més joves.

Finalment, tenim la publicació de les dades del cens perquè siguin a l'abast de tothom. Els estats parroquials estan ordenats per municipis i comarques. La informació s'ha agrupat amb el següent ordre: 1) l'encapçalament amb el municipi i el lloc al qual correspon, l'advocació sota la qual estava aleshores la parròquia i el bisbat i el corregiment al qual pertanyia; 2) el quadre estadístic dels grups d'edat, sexe i estat civil, amb els possibles errors de sumes de l'original corregits; el total general que es dóna al final de tots els quadres correspon a la suma del quadre anterior més els membres del clergat secular i la població conventual, que no consten en aquest quadre; 3) quadre estadístic dels exempts per noblesa, reial servei, reial hisenda, croada i inquisició; 4) la resta d'informacions que contenen els detalls d'estat han estat reorganitzades per tal de mantenir un ordre: entitats i membres vinculats a l'Església, agrupats per clergat secular, clergats regular masculí www.editorialafers.com

Un de cada tres valencians vivia en nuclis amb població superior als 5.000 habitants. Gairebé tots aquests nuclis eren pròxims a la costa i eren més abundants al sud. De tora manera, les ciutats eren molt diverses i s'han detectat comportaments demogràfics molt variables: des de ciutats relativament grans amb característiques demogràfiques rurals, com Oriola o Elx, fins a nuclis més petits amb comportaments netament urbans, com Gandia, Alzira o Xàtiva.

AFERS

Josep Juan Vidal Uní versítat de les Illes Balears

Núria SALES: De Tiïïra Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d'Aragó (seglesXV-XVII), «Recerca i Pensament/14», Afers, Catarroja:2002, 229 pp.

Hi ha historiadors que publiquen la seua producció fonamentalmenten forma de llibres, d'altres que ho fan per mitjà d'articles i uns darrers, la majoria, que fan servir ambdós vehicles d'expressió. Núria Sales és d'aquests darrers, però la seua producció dispersa, consistent en articles publicats en revistes especialitzades o contribucions a congressos, és abundant. Només per aques-

ta raó ja s'ha d'agrair la publicació del llibre que comente, ja que la major part dels treballs de l'autora que recull es troben disseminats en revistes de difícil accés o en actes de congressos més difícils encara d'aconseguir. El títol del llibre, De Tuïr a Catarroja, reprodueix el d'uns dels assaigs recollits, el primer, i d'alguna manera simbolitza l'abast territorial dels treballs publicats i també de l'obra historiogràfica de l'autora. El subtítol és menys exacte. Efectivament hi haarreplegats estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d'Aragó, però d'altres ultrapassen amb escreix l'àmbit de lahistòria institucional. Des del meu punt de vista Núria Sales és una historiadora excepcional, atorgant a la paraula el seu significat etimològic, és a dir, que es tracta d'una classe d'historiadora que no és gaire fàcil de trobar. D'una banda és una historiadora erudita, molt preocupadaper l'exactitud conceptual i la crítica de les fonts, que domina a la perfecció les tècniques tradicionals de ladisciplina. Ben difícil serà, sino impossible, trobar un error en la seua obra, si no és atribuïble a la impremta. Però al mateix temps és una historiadora que es plantejaproble mes inolasimple reconstrucció positivista de fets. Tenim bons historiadors positivistes i tenim també bons teòrics, però un que siga les dues coses alhora és difícil de trobar. Núria Sales és un d'aquests, com comprovarem en repassar les contribucions arreplegades al llibre que ara comentaré.

El primer assaig, «De Tuïr a Catarroja», és una reflexió sobre la riquesa d'informació que pot trobar-se habitualment en les fonts locals, tant si es www.editorialafers.com

i femení, germans de religions, demandants, síndics, etc.; i entitats com ara hospitals, hospicis, col·legis, etc. i les pe rsones vinculades aaquestes, administració civil, economia, senyoria, organització territorial, municipal iparroquial, notícies diverses (geografia, història, edificis, sanitat, toponímia, etc.), i la data en què l'encarregat local va omplir el full.

Aquest treball ens il·lustra sobre la població i les seves característiques demogràfiques d'una comunitat autònoma actual sobre la base d'unafont demogràfica estatal del darrer terç del segle XVIII, que pot encoratjar altres investigadors que segueixen el mateix camí que ells han intentat obrir.

RECENSIONS

Aquesta mateixa és l'orientació, si bé no exactament igual, de l'assaig titulat «Imposts municipals, muralles iremen-

ces», conjunt de reflexions ben enriquidores sobre el tema de les finances locals, molt àrid, com diu l'autora, si el reduïm a les sèries de xifres, però ben ric si es tenen en compte les seues innombrables imbricacions. Imbricacions amb la històriamonetària, els projectes d'obres públiques, la història del paisatge agrari i urbà, la guerra i amb tants altres aspee tes. Però no totes les imposicions municipals eren en moneda. L'emmurallament es feia sovint mitjançant serveis personals, moltes vegades rebutjats, igual que els jornals de vila per a la composició de camins, escurament de sèquies i altres obres. Finalment unareflexió sobre les grans senyories, aquests petits estats que tenien les seues petites corts, tan semblants a les grans, amb els seus braços i les seues assemblees. En ocasions aquests senyors tenien baronies esteses per diversos regnes, com seria el cas, analitzat amb detall, de la baronia de Cabrenç.

En aquest exemple l'autora assenyala lanecessitat d'evitar l'aplicació retroactiva de demarcacions històriques actuals en història. La mateixa reflexió apareix, més desenvolupada, en el següent article, «Les vegueries del Rosselló-Vallespir i el Conflent-Capcir dins de monarquiespluriestatals (seglesXIII-XVII)».

Els historiadors francesos, amb el seu jacobinisme habitual, proporcionen exemples abundants d'aquests anacronismes, com aquell passatge de Calmette quan deplorava que sant Lluís no hagués reclamat el 1258 els comtats del Rosselló i la Cerdanya «redonnant à la France ses fron tíères na turelles». Aque s tes identificacions retrospectives dels www.editorialafers.com

tracta de l'arxiumunicipal de la localitat rossellonesa de Tuïr com del llibre de comptes del consell catarrogí, que en 1985-1986 van publicar i estudiar Vicent S. Olmos i Tamarit i Antoni López Quiles. Es tracta de la vella, i aparentment inacabable discussió sobre la gran i lapetita història. Es història gran aquella que tracta de localitats grans o de personatges grans? O potser és més gran aquella petita història que parla de la gent sense història? L'autora diu en l'advertiment del llibre que, quan va publicar el volum titulat Els segles de la Decadència de la Història de Catalunya dirigidaper Pierre Vilar, algú li varetraure que s'hi parlava més de Tuïr i de Santa Coloma de Queralt que nopas de Barcelona i que mai no anomenava la capital de la monarquia. Es gran, doncs, la història de Madrid i de Barcelona, i petita la de Tuïr i la de Catarroja? La història és història, tout court, i tant se val que s'adopte la perspectiva de Tuïr com la de Barcelona. Tan locales la història de Catarroja com la de Madrid, perquè ambdós són llocs, punts d'observació, perspectives historiogràfiques. El reguitzell de petits esdeveniments que podem trobar tant al llibre de consells de Catarroj acornar 7/7 ve/7faire5o/mnaire des Archives Communales de Thuír, forma en el seu conj unt una gran història perquè hi trobem els homes, les seues expectatives i misèries, els seus problemes quotidians, la vida mateixa, com diu l'autora, que batega constantment entre línies.

AFERS

després de la fixació definitiva dels estats moderns. Com que s'ignora la realitat d'unes unions de corones o unapluralitat d'estats diferents, molts autors en trauen la conclusió de la inexistència de l'estat o que sí existia però descentralitzat o fins i tot amb «autonomies».

Molt important és sens dubte l'assaig «Guadalupe. Un cop d'ull a uns quants malentesos». En 1980 Eva Serra va modificar, en un article fonamental, la interpretació que fins aleshores s'havia fet de la sentència arbitral de Guadalupe de 1486. Núria Sales amplia i enriqueix, en aquesta aportació, la innovadora interpretació de Serra. En primer lloc proporciona abundants proves que l'engrandiment dels masos és un fenomen anterior a Guadalupe, dels segles XIV iXV, produït per l'adquisició de masos rònecs.

Es tracta en bona manera d'un procés de concentració que jugà a favor dels masos grans en detriment dels petits, ja que no tots els «masos rònecs» eren realment rònecs i deshabitats o, si ho eren, no fou exclusivament a conseqüència de les grans mortaldats. En aquesta matèria la sentència de Guadalupe, en donar tres mesos de termini al pagès per tal de reocupar el mas «abandonat», significà un pas enrere en matèria de seguretat en la tinença de la terra.

No perdia, però, el seu domini eminent o directe el senyor que tenia el seu castell enrunat ni deixaven de cobrar drets derivats del domini jurisdiccional els senyors que no impartien justícia.

Fins i tot l'emfi te usiperpètuai transmissible sembla anar perdent terreny en molts indrets després de Guadalupe. I no parlem dels títols VII, XI, XIII i www.editorialafers.com

antics territoris amb els estats actuals són molt abundants en la historiografia francesa i britànica, especialment quan es refereix als regnes i corones hispàniques. Saint-Simon confon, per exemple, regne i corona d'Aragó, i estén lajurisdicció de l'Audiència de Saragossa a tota la corona quan tan sols la tenia al regne estricte. Més greus són encara aquestes identificacions quan es confon Espanya amb la corona de Castella, errors que podem trobar d'altra banda en historiadors espanyols, com Maravall. Igualment podríem dir de les transcripcions incorrectes de noms catalans: un Eiximenis transformat en Ximénez o una Càller del segle XVI convertida en Cagliari. Gravíssima és la ignorància de les fronteres dels regnes hispànics i els seus espais legislatius, com quan algun hispanista francès pensa que la A/uevai?ecOjCy7acid/7castellanaera d'aplicació al regne de València. Aquest desconeixement ha fet que algú afirmés que 1' Usatge Stratae era al Capcir, del segle XVII al XIX, «un droítpaysan et populaireopposé au droit de l'Etat»,ignorant que es tracta d'una constitució catalana i, per tant, un «droít d'Etat» ben pur. Són tants els exemples d'anacronismes adduïts, potser en alguns casos gens innocents, que seria molt llarg enumerar-los, però en tot cas considere aquest article de lectura imprescindible.

Reflexions semblants són les que podem trobar al'estudi titulat «On raul'estatalitat en monarquies plurals?». De nou trobem les incorreccions i els anacronismes resultants d'aplicar al passatremot esquemes que en tot cas tan sols serien escaients en moments molt posteriors,

RECENSIONS

«Naturals i alienígenes» és el curiós títol d'un altre treball que ens parla d'extraterrestres, d'estranys a la terra, de l'estatut d'estrangeria a les edats mitjana i moderna, i del procés assimilador contrari, la naturalització. Hihavia una estrangeria lleu, la de l'estrany al regne, i una altra d'agreujada, la de qui no era ni tan sols súbdit del monarca comú. Laseuaposicióeramésdèbilien ocasions aquests col·lectius van ser objecte d'expulsions ignominioses, sobretot en moments d'hostilitats bel- liqües.

L'autora ens dónanotícia de naturalitzacions angleses, i sobretot franceses, entre els segles XIV i XVI, així com també del seu complicat procés. Es llarga, i molt interessant, la llista de demandes de naturalització presentades a les corts catalanes de 1599, on els demandants addueixenraons com el seuorigen

català, el fet d'estar casats amb una catalana o la seua llarga residència al Principat, elogiant de vegades la terra d'adopció. En trobem uns quants de valencians, com aquell Joan Jeroni Nunyes, nebot de Pere Joan Nunyes, residenta Catalunya des de feia setze anys, lapse en què «havia cobrada tantaaffició ad aquesta nació»; un membre de l'extensafamíliaCentelles, Cristòfol, descendent per tant «de la casa y solar dels barons de Centelles del present Principat de Cathalunya»; Jeroni Santàngel i altres. No erafàciladquirir lanaturalització catalana, ja que en aquelles corts tan sols està documentada la d'un dels demandants, Diego de Covarrubias, i probablement rebutjada la del prestigiós jurista d'origen aragonès Jaume Càncer, que vivia a Catalunya des de feia més de vint anys i era casat amb catalana. Una cosa era la naturalesa catalana, que generalment implicava ser natural del territori o com a màxim de territoris sufraganis de diòcesis catalanes, i una altra la «nacionalitat», un concepte molt lligat a la llengua comuna. Sant Vicent Ferrer, Ramon Muntaner i Anselm Turmeda eren «de nació catalana», i els valencians i mallorquins depenien a l'Orient dels «cònsols de la nació catalana». De totamanera, els conceptes van anar variant a l'Edat Moderna.

Contra les males interpretacions del llenguatge, amés de moltes altres coses, ens prevé un altre i ben interessant article, «'Torbacions' populars (segles XV-XVII)». Com diu l'autora, i d'això té experiència qui escriuaquestes línies, és ben difícil interpretar i fins i tot detectar allò que en diríem torbacions www.editorialafers.com

XIV de la sentencia que estipulen que al senyor no li calen títols per tal de demostrar els seus drets sobre el pagès, però sí a l'inrevés. I què hi ha de l'abolició de la remenea i dels mals usos? D'entrada, la sentència no els aboleix sinó que els declara redimibles. A més a més, no eren els sis mals usos redimibles els únics que implicaven condició servil. Molts altres continuaren vigents després de Guadalupe, igual que els sis mals usos clàssics si no van ser redimits. Tampoc no podem dir que la sentència instaurés la pau al camp català. En coneixem, de torbacions posteriors, i no s'haurien d'oblidar les penes de mort a Sala o als parents i seguidors de Verntallat. Prou n'hi ha, de mostres de lluites pageses als segles XVI i XVII! Curiosa victòria pagesa la de Guadalupe!

AFERS

la pretesa connivencia, com quan en 1587 els canonges de la Seu d'Urgell es van negar a contribuir per tal de perseguir els bandolers i hugonots, o altres resistències semblants d'Osca, Montearagón o San Victorián. En altres casos els testimoniatges no són gens clars, com els dels cònsols de Bagà. En moltes ocasions es va tractar de simples lladres, convertits en suposats hugonots. Però aquesta versió dels fets va ser creguda a Madrid, d'on deriva la coneguda interpretació de Regla d'una ménade «quintacolumna de la pressió calvinista a la frontera». S'ha arribat apensar, i aquesta hipòtesi va ser sostinguda pel mateix Regla, que el bandolerisme català ajudà a finançar les guerres de religió franceses. Això tampoc no està gens clar.

Com diul'autora, d'aquestes connivències abunden els rumors però en manquen les proves. De segrests de capellans, va haver-n'hi molt abans que haguessen nascut Luter i Calví. El contraban de cavalls era tradicional a la frontera, com també la importació d'aquests animals. Els processos per luteranisme de la Inquisició de Barcelona entre 1560 i 1600 són bàsicament contra estrangers, la qual cosa evidencial'escassa rellevància dels «contagis». Tampoc els historiadors aragonesos no han trobat proves de la suposada infiltració protestant per la frontera. Són moltes més les informacions i reflexions del més alt interès que podem trobar en l'article, però en toteas l'autora demostra la complexitat del tema i la impossibilitat de reduir-lo en uns esquemes simplistes.

La història del bandolerisme català del Barroc haestat profundamentrenowww.editorialafers.com

populars a l'Antic Règim. Entre altres coses perquè el llenguatge de l'època no era com el nostre, ni pel seu significat ni pel seuèmfasi. De vegades algunes frases als nostres ulls grandiloqüents poden amagar en realitat un petit avalot o fins i tot una discussió alsi del consell municipal; al contrari, una simple referència sense epítets pot fer al·lusió a un greu aldarull. Cal parar atenció a les paraules que han canviatde significat. Terratinent, al'Antic Règim, eraelpropietari foraster, que no era vassall del senyor però tenia terra a la baronia, ni que fos un quartó de fanecada. Subversió tampoc no significavael mateix que ara, malgrat que implicava l'incompliment de la norma. Per a la corona significava fonamentalment usurpació de regalies, una cosa ben llunyana de la torbació popular. Això pot confondre l'historiador, un fet que s'agreujasovintperlamancaoprecarietat de les fonts. Amb algunes torbacions s'hi comptava, potser perquè no eren del tot il·legals, com les captures de forment o les banderes alçades d'unes ciutats contra altres o contra senyories. Les constitucions de Catalunya reprimien la rebel' lió però les normes són molt disperses, fins i tot en ordinacions locals. L'autora en dóna uns quants exemples així com també una llarga llista de turbulències dels anys 1580 i següents, de caràcter polifacètic, i del darrer terç del segle XVII. «'Bandoliers espaignols' i guerres de religió franceses» ens parla de les connivències entre els protestants francesos i els bandolers catalans. Els testimoniatges documentals en són nombrosos i l'autora ensproporcionaunaextensarelació. No sempre aquests documents confirmen

RECENSIONS

cífic de Catalunya ni de la Corona d'Aragó sinó més aviat europeu.

Una ben característica barrejade reflexions interessants, de vegades inquietants, podem trobar al curt assaig titulat «La Catalunyadel Barroc dins la Corona d'Aragó». Els territoris de la Corona d'Aragó tenien, al seu darrer segle d'existència, lligams molt forts, però de vegades els contrasts interiors eren més grans que les diferències externes i l'autora ens en dóna uns quants exemples: guerres de pastors, monedes, pesos i mesures, províncies eclesiàstiques, jurisdiccions senyorials. La mateixa Catalunya no es pot estudiar tancada en ella mateixa. Les solidaritats ultrapassaven freqüentment el marc territorial català i les tensions eren sovint internes, especialment en temps de guerra, de fam o d'epidèmia. Una Catalunya on predominaven les classes mitjanes, si fem abstracció d'una alta noblesa reduïda, castellanitzada i absentista, un país de menestrals i pagesos, gent que no era «de qualiténi condítíon», paraules que l'autora reprodueix procedents de la correspondència Trobat-Noailles de 1689. Extraordinàriamentsuggestivaés la reivindicació de la literatura popular per tal de conèixer lamultifacèticarealitat de la Catalunya barroca, la reflexió sobre la música o el paràgraf que dedica a l'art barroc del XVIII o a l'opció gòtica popular que encara es manifesta al segle XVII o fins i tot al XVIII. Els darrers treballs publicats són més pròpiament institucionals. «Diputació, síndics i diputats. Alguns errors evitables» és un escrit polifacètic ple, com sempre, d'idees i d'avisos per a navewww.editorialafers.com

vadaen els darrers anys, bàsicament des de l'aparició dels llibres de Xavier Torres. En l'article «Existí un bandolerisme català del Barroc?» Núria Sales aporta nous elements de reflexió. L'existència de nombroses quadrilles de bandolers a la Catalunya dels segles XVI i XVII és un fenomen indubtable, però encara ens hem de preguntar si era un fenomen característic i per què. Algunes hipòtesis, com diul'autora, aforçade repetides acaben acceptant-se com a veritats demostrades. S'ha dit moltes vegades, basant-se en la terminologia dels documents, que les guerres privades eren gairebé universals. Un altre tòpic és que el canvi de la ruta Laredo-Anvers, per tal de portar el metall preciós americà als Països Baixos, per la ruta Barcelona-Gènova va fomentar el bandolerisme català, i això tampoc no està gens clar.

Tan sols es coneix un robatori de moneda del rei de 1613, quan feia gairebé mig segle que els combois travessaven Catalunya. Tampoc no era el mot «bandoler» el que s'utilitzava en els segles XV o XVI per tal de designar el que ara entenem com a tal, sinó més aviat vagabunds, mals homes o males gents, persones al servei dels senyors en les seues conteses privades que cometien malifetes. Un bandoler era específicament un home de bàndol i bandolejar era participar en la guerra privada, entre senyors o entre comuns. Sembla que fou al llarg de la segona meitat del segle XVI quan el mot adquirí el seu sentit actual, però sense perdre l'antic. El fenomen, tant si l'entenem en el seu sentit antic com en el modern, no és dels segles XVI i XVII sinó ben anterior, ni tampoc no és espe-

AFERS

malament. De nou trobem en aquest assaig una llista d'errors evitables. En els darrers temps les coses han començat a canviar i l'autora es felicita per la publicació d'algunes obres interessants i estimables, com el llibre de Víctor Ferro sobre el dret públic català, però l'edició d'aquells textos continua essent urgent.

La ràpida lectura que l'autora en fa en poques pàgines és un autèntic projecte d'investigació ben atractiu. Ple de suggeriments és també el darrer article del llibre, «Abans del 1714», un text d'una conferència —sermó, en diu l'autora— feta un 10 de setembre, on Núria Sales repassa un bon grapat de tòpics sobre la Guerra de Successió.

Manuel Ardit Universitat de València

Francisco CARLES, Isabel MUÑOZ, Carmen LLOR i Pedro M ARSET: Psicoanálisis enEspaña (1893-1968), «Estudios/26», Asociación Española de Neuropsiquiatría, Madrid:2000, 341 pp.

Lapsicoanàlisi és un fenomen cultural que ha marcat el segle XX. La superació d'una psiquiatria biologicista per una altra de psicològica, que explorava en les profunditats més incomodes i fosques de la realitat humana, exhibia els fantasmes que tots portem dins de nosaltres i que sovint no volem acceptar, i va remoure profundament les consciències benpensants, que veien com afloraven al primer rang de l'estudi psicolòwww.editorialafers.com

gants. L'autora lamenta, malgratl'existència d'investigacions ben estimables, el dèficit d'estudis sobre les institucions catalanes anteriors a 1714, i molt especialment les corts. Però al mateix temps adverteix dels perills que planteja el desconeixement del tema i de la terminologia. Com escriu Núria Sales, la manca de coneixements porta a una general i constant impropietat de llenguatge. I no tan sols això, sinó que fins i tot podem trobar errors terminologies i conceptuals en manuals i monografies.

L'autora hi ha trobat la confusió entre la defensa de la res publica amb la proclamació de la república, o entre lluïsme i lluïció, errors francament imperdonables. I com aquests, ens proporciona molts altres exemples, d'idèntica o major gravetat. I alguns procedents d'autors de vàlua reconeguda, com Bennassar o Artola. Com conclou l'autora, molts són els paranys que aguaiten aqui s'endinsa en els processos de cort catalans i que tan sols són evitables amb un profund coneixement del llenguatge i de l'època. Per a qui pretenga endinsarse en aquest terreny historiogràfic, el petit article que comente és un indispensable manual de navegació. Una caracte rització semblant s'hauria de fer del següent assaig publicat al llibre que comente. En «Les institucions polítiques catalanes en vigílies de la seva abolició» l'autora reivindica—cosa que ha fet en moltes altres ocasions— la necessitat de publicar la compilació de les Constitucions de 1588-1589 i els Processos de Corts de 1585-1705, ja que molts autors citen aquests texts de segona o tercera mà, interpretant-los

RECENSIONS

La introducció de la psicoanàlisi al nostre país va centrar l'interès de ThomasF. Glick, quidesdel982hapublicat diversos treballs sobre el particular, per il·lustrar la seua proposta metodològica d'un model d'expansió de les grans teories científiques i la seua assimilació per part de comunitats científiques marginals als grans centres de producció de novetats científiques. Aquest projecte d'investigació és articulat a partir de les tres grans teories de la ciència contemporània: el darwinisme, la psicoanàlisi i elrelativisme als àmbits hispà i hispanoamericà. Per això, els estudis de Glick són de caràcter fonamentalment interpretatiu, mentre que el llibre que ara ressenyem ens ofereix l'estudi positivista, el bastiment que pot ajudar a proposar noves interpretacions i fins i tot a obrir noves línies de recerca. En efecte,

aquest llibre recull les síntesis atapeïdes de les tesis doctorals de F. Carles, I. Muñoz i C. Llor, elaborades sota la direcció de l'historiador valencià, a més de polític i europarlamentan, P. Marset, catedràtic d'història de la ciència a la Universitat de Múrcia. Així, la decisió de l'AEN de reunir els tres treballs en un sol volum ens permet de fer-nos una idea cabdal de les vicissituds de l'assimilació de les teories de Freud al nostre país, on podríem pensar d'antuvi que el gran pes social i polític de l'Església catòlica n'hauria constret la difusió.

La introducció de la psicoanàlisi va produir-se en una data sobtadament precoç amb la traducció a la Revista de Ciencias Médicas de Barcelona d' un ar ti ele de Josef Breuer i Sigmund Freud —que fou reproduït simultàniament a la Gaceta Médica de Granada—en 1893, el mateix any en què haviaestatpublicat al WíennerMed. Blátt. Fins al 1897 no tornem a trobar una altrareferència a la qüestió; aquesta vegada fou Luis Dolsa, qui vaescriure el primer treball autòcton que s'ocupava de la psicoanàlisi, encara que ho feia críticament, jaque defensava el biologicisme determinista des de la perspectiva degeneracionista de Morel.

De nou segueix un llarg silenci, que correspon a l'època de major activitat de Freud, i en 1908elprestigióspsiquiatre César Juarros publicà els seus primers treballs, inspirats també per la teoria de la degeneració mental, en què refereix les propostes de la psicoanàlisi i començà així una important tasca de difusió d'aquesta teoria al nostre país.

A partir de llavors, els principals metges van conèixer lespropostespsicoanalítiwww.editorialafers.com

gic confidències que fins llavors havien quedat relegades a l'ambient secret del confessionarii només escoltaven i interpretaven persones amb formació moral i religiosa reconeguda: els capellans.

Precisament, aquest caràcter ideològicament revolucionari i les exigències de la pràctica psicoanalítica han marcat el seu desenvolupament i han viciat la seua difusió, ja que aviat va transcendir la discussió acadèmica i impregnà el debat ideològic i polític, a més d'influir molt decisivament en l'activitat creativa de totes les arts. En resum: la psicoanàlisi és un fenomen històric determinant i, per tant, l'historiador no pot ignorar.

Es per això que m'he deciditde ressenyar aquest llibre en una revista d'història general, però que també és una publicació molt preocupada pel pensament.

AFERS

El debat obert va aprofundir-se amb l'arribada de la República, quan les propostes freudianes sobre sexualitat foren esgrimides pels defensors de les posicions ideològiques més progressistes i l'Esglésiaadvertia del perill de la difusió social de lapsicoanàlisi, car amenaçava els fonaments de la moral catòlica. Al mateix temps, la psiquiatria viurà els anys de màxima esplendor i la pràctica psicoanalítica va ser impulsada per l'acció del primer psicoanalista ortodox: Àngel Garma, format a Berlín, l'únic espanyol reconegut per l'Associació Psicoanalítica Internacional, el qual intentà seriosament formar una escola.

Durant aquest període, la psicoanàlisi penetrà completament en la psiquiatria espanyola, tant doctrinalment com a la pràctica, i així s'observa en l'actitud de personatges com Sanchis Banús, qui va acollir Garma al seu servei, o Lafora, que se n'havia distanciat però que tornà a interessar-s'hi i, si bé mantingué una actitud eclèctica, començàarecomanarla com a mètode terapèutic. Paral·lelament, observem la desaparició dels autors que fins llavors s'havien mostrat asèptics o contraris, com és el cas de Vallejo-Nàjera, qui maino va interessarse per la psicoanàlisi. Entre els crítics, podem recordar López Ibor, qui, amb un bon coneixement de la bibliografia sobre el particular, desaprovava el dogmatisme de Freud, el qual hauria desencadenat una heretgia, per la qual cosa calia derivar els fonaments psicoanalítics vers una anàlisi antropologicofenomenològica.

Després de lacontesa, la creació d'una psiquiatria d'acord amb el nou règim, www.editorialafers.com

ques, especialment a través de lapsiquiatria alemanya i francesa, i adoptaren habitualment una actitud crítica, però pocs rebutj aren lapsicoanàlisi totalment; per exemple, un dels principals censors, Fernández Sanz, l'acceptava teòricament encara que no ala pràctica. L'escola de Cajal va adoptar una actitud oberta, tot i que, com refereix Glick, van llegir Freud com si fos un biòleg; així doncs, entengueren la seua teoria com una especulació ideològica i no els interessà gaire. Però la teoria ja era coneguda i començàa ser debatudaen publicacions i reunions científiques, alhora que en 1918 apareix a El Soléis primers articles divulgadors de metges que s'ocupaven de temes psicoanalítics, i així comencen a infiltrar-se als cercles intel·lectuals, especialment a partir de la traducció de les obres completes de Freud, a iniciativa d'Ortega, entre 1922 i 1925. En aquesta època, a més, la psicoanàlisi marcà una frontera ideològica, ja que fou vista com una amenaça pertorbadora de l'ordre científic establert. Personatges com araVillaverde hi iniciaren una autèntica croada en contra, mentre que augmentava el nombre de metges de prestigi que acceptaren més o menys críticament la teoria: Lafora, Sanchis Banús, Mira i López o Marañón. Ara bé, la interpretaren com un sistema complementari a la visió biologicista i el resultat fou la incorporació dels seus pressupòsits a la pràctica clínica, encara que es féu de manera heterodoxa en la major part dels casos, fins i tot Mira, un dels introductors més destacats de les innovacions de la tècnica psicoanalítica, tant als seus escrits com en la clínica.

RECENSIONS

especialment des de 1962, quan en companyia de diversos col'legues de l'exèrcit vaformar la primera comunitat terapèutica: la clínica Peña Retama a la localitat madrilenyad'Hoyo de Manzanares, seguidora del model psicodin amic, que va vincular amb l'Institut de Psicoteràpia Analítica, que havia de proporcionar la formació psicoterapèuticateòricaipràctica. Aquest grup heterodox i seguidor de Laforge, qui sempre mantingué una actitud de distanciament de l'API, va aconseguir una empenta internacional amb motiu del IV Congrés Mundial de Psiquiatria (Madrid 1966), presidit per López Ibor —qui els havia posat en contacte amb Laforge—, durant el qual donaren a conèixer les seues experiències i la constitució de l'Associació Espanyola de Psicoteràpia Analítica, que publicàunarevistaapar tir de l'any següent.

A partir de 1968, però, les diferències internes donaren lloc a les primeres escissions i, el 19 71, al trencament definitiu.

A Catalunya, el Centre d'Estudis Antropològics i Humanístics Erasme va fundar-se el 1947. En formaren part alguns metges d'ideologia progressista, que a més trobaren en la figura de Sarró unaactitud més oberta respecte a la psicoanàlisi que els seus col·legues de Madrid. P. Bofill, P. Folch i J. Corominas iniciaren les anàlisis didàctiques apartir de 1950. Amés, ambfinançamentprincipalment de l'OMS, in vitaren psicoanalistes a fer conferències i el 1958 van organitzar a Barcelona el IV Congrés Internacional de Psicoteràpia com a reconeixementalaseua tasca, que rebé un fort impuls al'any següent, quan l'Associació Psicoanalítica Internacional acwww.editorialafers.com

que marcà com a valors màxims la religiositat i el militarisme i imposà doctrinalment la filosofia escolàstica, resultava incompatible amb els fonaments de la psicoanàlisi, la qual serà «adaptada», però, a la idiosincràsia espanyola per la psiquiatria oficial. Mentre que Àngel Garma va exiliar-se a Buenos Aires, on organitzà un moviment psicoanalític, i Miguel Prados va ser el fundador de la Societat Canadenca de Psicoanàlisi, la tendència organicista pròpia de la psiquiatria acadèmica i la filosofia escolas tica deixaven insatisfets molts estudiants, que paradoxalment acudiren alapsicoanàlisi i fins i tot posaren en marxa el movimentpsicoanalític. J. Molina, metge militar que s'havia format a la Residencia de Estudiantes i havia contactat amb Garma, al final dels quaranta va marxar a Buenos Aires, on va acabar la seuaformaciójuntamentambell. Director del manicomi de Guadalajara, va convèncer el seu col·lega R. Portillo, qui s'havia format al servei de Lafora, per marxar aBerlín, on entren en contacte amb l'Associació Psicoanalítica Alemanya, i tots dos convencen Margarita Steinbach perquè vinga a Madrid com a analista didacta, la qual comença la seua tasca en 1951 i té entre els seus alumnes Rof Carballo i la catalana J. Corominas.

Però morí de manera estranya en 1954 i estengué una imatge encara més negativasobre la psicoanàlisi; al mateix temps, Molina i Portillo s'enfrontaren i tot plegat va dificultar la institucionalització de la psicoanàlisi. Molina, al cap i a la fi, és expulsat de l'Associació Psicoanalítica Alemanya, però va animar una activitat heterodoxa de la psicoanàlisi,

AFERS

Vicent L. Salavert Fabiani Universitat de València

Santiago LA PARRA LÓPEZ (coord.): La

memòria amagada. Dones en la història de Gandia, Ajuntament de Gandia, Gandia:2002, 275 pp.

La història de les dones —o millor, la història del gènere, en un sentit més ampli i precís alhora— és en el moment actual un actiu referent de renovació historiogràfica, que s'ha desenvolupat a partir de l'evolució de la història social i del qüestionament de les perspectives més rígidament estructuralistes de la disciplina. La reflexió crítica sobre el caràcter androcèntric i genèricament esbiaixat del coneixement històric —tant del tradicional com del derivat de la història social clàssica— és una de les aportacions més innovadores i fructíferes de la història del gènere, dintre la discussió teòrica sobre els «prejudicis» de la disciplina històrica i dels seus paradigmes clàssics. Així, des de la història del gènere es tracta d'avançar en aquest coneixement històric tot partint d'un subjecte d'estudi tan significatiu —ni més ni menys que altres, i amb unes limitacions ni majors ni menors que altres— com són les dones, o com són les relacions de gènere —és a dir, les relacions socials entre dones i homes— tant en les pràctiques socials com en les representacions culturals. Es a dir, les relacions de gènere són una variable més en el procés d'explicació i de comprensió històrica, tan important com les altres, i que, com qualsevol d'aquestes altres, no ho explica tot —perquè res no ho explica tot si no es vol caure en esquematismes o simplificacions—; però que, tot al contrari, permet desenwww.editorialafers.com

ceptà la Societat Lusoespanyola de Psicoanàlisi, proposada per ells, en què també s'integraren alguns membres de Madrid, la qual tingué un paper decisiu en la difusió de la psicoanàlisi al nostre país.

Així doncs, la psicoanàlisi va seguir una trajectòria difícil a Espanya i no gaudí de plena normalització fins als setanta, quan va aparèixer una generació de nous psiquiatres d'idees més obertes que, especialment a partir de l'arribada de la democràcia, pogueren desenvolupar la seua activitat en un ambient més normalitzat i de llibertat de pensament.

Els autors, que exposen clarament tota aquesta història complexa, fan un ús molt adequat de les tècniques historiogràfiques i dels nous mètodes de treball, com els corresponents a la història oral, sense els quals no haurien pogutreconstruir el període més contemporani, del qual queda molt poca documentació escrita, precisament per la feblesa institucional. A més, aquestrelat ens trenca esquemes apriorístics i ens ofereix una imatge molt complexa de la constitució de la psiquiatria espanyola del franquisme, en què observem un cos poc homogeni. Així, la Universitatva tenir un paper important en la constitució del grup de Barcelona, mentre que el de Madrid estava format per metges militars, amb bones relacions amb els representants més preclars de lapsiquiatria franquista.

Un cop més, les visions maniquees i acrítiques s'ensorren davant una realitat moltméscomplexaipolièdrica. En resum: unllibrepledereferènciesid'ensenyances.

volupar una història més complexa i amb major capacitat explicativa del conjunt de les relacions i dels processos de canvi social.

Així doncs, la història de les dones, entesa no com un «tema més» puntual 0 escindit de la història amb majúscules, sinó com un observatori privilegiat de la història social tàntal món públic com a l'espai privat, cal anar desenvolupantla a partir d'investigacions concretes.

Investigacions històriques com les que poden trobar-se als diversos estudis que conformen el llibre coordinat per Santiago La Parra La memòria amagada.

Dones en la història de Gandia, publicat per l'Ajuntament de Gandia, que recull una primera aproximació microhistòrica —des d'un àmbit comarcal i des d'unes interessants fonts i documentació arxivis tica— aunaproblemàticahistoriogràficapràcticament inèdita dintre la historiografia específica saforenca.

considerades aptes per a procrear, per a ser «esposes» d'un home, o bé «esposes de Déu». Fora d'aquestes situacions, les dones, ipertantelsexe,són«elmal» i potencials prostitutes, i la millor mane ra d'impedir que «facen maldat» és enquadrar-les dins d'un ordre. A partir dels segles baixmedievals, en què es fomenta la virginitat com a valor de les dones amb vista a la seua funció d'esposes i mares, la prostitució es consolida com unapràctica «útil» per al funcionament del sistema, com a mecanisme de canalització de les «passions virils» perquè aquestes no suposen un perill per a l'equilibri del sistema. La prostitució oficial, propiciada pel poder polític i administrada des dels municipis, es presenta com un «servei» necessari per a garantir la pau social, de tal manera que a la Gandia del segle XIV el bordell entra a formar part de les «ordinacions» i els «establiments» locals.

Elprimer dels cinc estudis que conformen el llibre és un ampli treball de Vicent Olaso, que amb el títol «La dona com a mercaderia. Sexe i prostitució a Gandia» presenta un extens repàs cronològic del tractament jurí dic, ideològic 1 moral de la qüestió de la prostitució al municipi de Gandia des de l'Edat Mitjana fins al segle XX. L'estudi parteix d'una anàlisi de la misogínia des de l'època medieval, des de la qual pot explicar-se tant la marginalitat com el reconeixement precari de la prostitució.

Les dones, tractades sempre com a menors d'edat, i qualificades dicotòmicament bé com a «àngels» o bé com a «dimonis» —«lúbriques auxiliars del dimoni», com deia l'Església—, només eren

Davant aquesta situació inicial de la prostitució com a ofici regulat públicament, l'estudi de Vicent Olaso mostra com al llarg de l'Edat Moderna es va produir la decadència de la visibilitat de la prostitució com a «servei públic», a causadelaprogressiva reacció virulenta dels moralistes, a partir del Concili de Trento i la Contrareforma, davant el «mal exemple» que podia representar per a la resta de les dones la llibertat de les meretrius i el dret a l'amor «natural» enfront dels límits marcats per les exigències matrimonials. El Concili de Trento de 1563 suposarà un punt d'inflexió definitiu que vaportaralaprohibició dels bordells i a la degradació accelerada de la prostitució. A partir de la www.editorialafers.com

RECENSIONS

AFERS

Com l'altra cara dicotòmica dels models tradicionals de feminitat —«donaàngel» versus «dona-dimoni», «donapecat»—, l'article de Santiago La Parra analitza la situació de les dones recloses com a monges al convent de Santa Clara, dintre el context històric de la Gandia dels Borja. L'estudi d'aquest «espai femení» tradicional mostra la vessantd'espai de control sobre les dones, però alhora de poder d'unes dones sobre altres, i a més a més el mostra com una alternativa vital a manera de refugi, decidida per

les famílies —particularment pels pares— sobre les filles. Així, siper aMargaret L. King la història dels convents femenins és la història de l'empresonament femení, juntament amb aquesta visió excessivament esquemàtica la documentació històrica mostra que algunes dones de l'alta societat no es privaven de les seues comoditats habituals pel fet d'entrar al convent, o que les pràctiques de vida de vegades no es corresponien necessàriament amb les regles morals imperants. La vida a l'interior del convent no era exactament, en aquest sentit, una vida a banda de l'exterior.

Tanmateix, i com es pot trobar a les conclusions de l'estudi de Santiago La Parra, això no significa en absolut que el convent fos una opció de vida alternativa i menys encara voluntària o lliure per ales dones, les quals en molts casos entraven al convent des de petites —de vegades amb set o vuit anys, o fins i tot amb tres. El convent, fins i tot per a una famílianoble com els Borja, es convertia en una eixida per a les filles, a les quals no sempre es podiapagar un dot escaient al rang social. I, d'altra banda, l'estudi de La Parra mostra com les diferències socials pròpies de la societat estamental de l'Antic Règim es reproduïen al convent, de tal manera que tot el temps que va durar l'hegemonia sociopolítica dels Borja a Gandia, el convent de Santa Clara va estar dirigit per una dona d'aquesta família. Es a dir, una vegada més es comprova que cal parlar de dones en plural i no de dona en singular, o dit d'altra manera, que cal interrelacionar en la investigació històrica la variable gènere amb la variable classe o pertiwww.editorialafers.com

Il·lustració s'intentaria de nou la reglamentació —que comptaràamb partidaris i detractors, fins arribar en 1847 al primer reglament espanyol específic —«para la represión de los excesos de la prostitución en Madrid»—, que significarà un provisional triomf del reglamentisme sobre l'abolicionisme, en què es tolerava la prostitució però se 'n reprimia el lliure trànsit. Sols al Sexenni Democràtic, en 1869, es redacta un primer reglament en el qual es recull la imatge de la prostituta com a víctima i no com aculpable, perquè la prostitució era una font complementar iad'ingressos davant l'empobriment de les dones treballadores. De qualsevol manera, les contradiccions polítiques i ideològiques al voltant d'aquesta pràctica seran sempre evidents, perquè la suposada «transgressió» en realitatreforçalaideologia dominant al voltant de la sexualitat masculina i la doble moral vigent, de tal manera que, fins actualment, cap de les velles posicions —reglamentisme o abolicionisme— no hasolucionat aquest tema, enquadrat profundament dintre l'imaginari simbòlic patriarcal.

RECENSIONS

l'associacionisme confessional va in tentar fer front a un associacionisme de classe, present cada vegada amb una major força també entre les dones treballadores de Gandia, particularment en el context de la II República.

D'altra banda, l'estudi d'Àngels Moreno «La dona invisible» analitza les manifestacions i expressions del règim franquista com a règim fortament patriarcal que radicalitzà fins a extrems esperpèntics l'ideal femení de «dona domèstica» imare. L'article estudiacom aquestes pràctiques normatives formaven part de la vida diària de la Gandia de l'època franquista. El patriarealisme franquista —entre altres qüestions— va restringir, frenar, controlar i fins i totprohibir l'activitat laboral de les dones, en funció del cicle vital femení o de la pertinença a una classe social o altra, i en funció també de la limitació a aquells treballs considerats «típicament femenins»: modistes, dependentes de comerç, mà d'obra del servei domèstic, a més de treballadores als magatzems de taronja, a la fàbrica de seda o a la fàbrica de sucs La Vital. Però tots aquests treballs «subalterns», realitzats sols per «necessitat» econòmica, estaven subordinants a la funció prioritaria de dona domèstica i al matrimoni. En aquest sentit, és molt significativa la citació arreplegada per Àngels Moreno de la frase irònica d'una dona de Gandia, relativa al matrimoni com a únic i inevitable destí femení: «Vull casar-me amb un aviador», i davant l'estranyesa de la gent, afegia: «Sí, amb un home que 'm'avie' la casa».

Finalment, el treball de Gabriel Garcia Frasquet «La Dona recreada. Literatura www.editorialafers.com

nençasocial, per tal de poder fer explicacions més acurades de les relacions socials.

Pel que fa als treballs d'història contemporània recollits al llibre, el de Lluís Sevilla sobre les treballadores a Gandia durant el primer terç del segle XX s'emmarca dintre la reflexió general sobre la renovació dels estudis sobre el treball femení. En efecte, les dones, amb la seua participació en els processos productius o en accions reivindicatives, han estat tan presents al món del treball com al món de la domesticitat, una experiència històrica que ha estat conceptualitzada com a «doble presència». Així, les dones han treballat sempre, tant en el treball remunerat com en el treball no remunerat, tant a l'època preindustrial com al'època in dus trial, en tallers, fàbriques o a domicili. L'especificitat d'aquest treball femení a la societat contemporània es troba en el fet que esdevindrà més visible —amb la fàbrica com a espai laboral separat de l'espai domèstic—, i aquesta «visibilitat» és la que fou analitzada al seu moment des dels feminismes, però també des de l'Església i els sindicats catòlics, que la consideraran com un perill amb funestes conseqüències per a la institució familiar i per al manteniment de l'ideal de dona domèstica. Lluís Sevilla estudia totes aquestes qüestions dintre el marc de la Gandia de les primeres dècades del segle XX, tot analitzant en concret la creació per part del catolicisme social d'entitats per atraure les treballadores i allunyar-les del sindicalisme de classe: associacions de dames catòliques, premsa com ara LaRevísta de Gandía, etc. En definitiva, tots aquells instruments amb els quals

AFERS

En definitiva, treballs com els que podem trobar en aquest llibre, coordinat per Santiago Laparra, són els que proporcionen la investigació empírica necessària, i encara escassament desenvolupada, per a poder avançar en la reflexió teòrica i metodològica que proporciona la historia del gènere a la disciplina històrica.

Anna Aguado Universitat de València

Youssef RAGHEB: Lesmessagers volants en terre d'Islam, CNRS, París:2002, 346 pp.

Impressionant és la quantitat, varietat i minúcia de dades, tretes de pluridisciplinàries (historiogràfiques, literàries, arqueològiques i columbòfiles) i plurilingües fonts, reunides en aquest volum

per Y. Ragheb, director de recerques al Centre National de laRechercheScientifique i autor —entre altres treballs— d'estudis sobre ritus funeraris, mercats d'esclaus imarxants, en terres de l'Islam.

Contràriament a alguna definició d'enciclopèdia, el «colom missatger» no constitueix cap raça específica: diverses races (l'autor parla de vegades de «races» i de vegades d'«espècies») poden produir bons coloms missatgers, després de llarguíssim aprenentatge (pp.

66-67 i 113-122); en tot cas, molt més que d'aquestes races, l'autor ens parla de la importància i varietat dels colors (pp. 83-85), dels pedigrís (pp. 68-72), de les característiques individuals més estimades (pp. 90-92), dels preus excepcionals assolits pels millors coloms, molt més alts que els cavalls de pura raça i que cap altre animal: un ou de bon colom podia costar tant com un esclau (pp. 70-72). Els coloms blancs o blanquinosos eren els menys apreciats, perquè «atreien l'ull de l'enemic» (pp. 61 i 87, notes 76-78).

El Bagdad abbàssida, «el centre del món», el «melic de la terra» (p. 5), era el centre de veritables xarxes postals aèries: gràcies als coloms gent de Bagdad sabia al vespre les notícies del matí a Besora, RaqqaoMossul(a400,600opropde800 km) i viceversa (p. 5). Segons l'autor, i malgrat molt grans diferències individuals, el colom seria, en vol sostingut, el més ràpid dels ocells (pp. 184-187, 195). Del MediterraniarEufrates, d'AlepaBagdad o, encara, del Mar Roig al Golf Pèrsic, missives alades trigaven dos dies, quan la posta de dromedaris en trigava 15 o 20, i les caravanes d'1 a3mesos (pp. 184-187). www.editorialafers.com

ala Safor (1833-1936)» fa un recorregut per la literatura saforenca contemporània, des de principi de la Renaixença fins a la Guerra Civil, tot cercant el tradicional discurs androcèntric i dicotòmic sobre la dona, concretat bé en el model de la sublimació bé en el model de la misogínia i de la inferioritat femenina. Així, als textos analitzats es pot comprovar com aquestes visions dicotòmiques sobre les dones estan reproduïdes constantment en la producció literària fins alpunt que, efectivament, contribueixen a crear ideologia i no sols a reproduir-la, és a dir, contribueixen a conformar les representacions culturals i l'univers simbòlic androcèntric al voltant de la feminitat.

RECENSIONS

Naturalment, el colom era un missatger força vulnerable. Els perills que l'aguaitaven, les maneres d'esquivar-los, el cas de missives interceptades i falsificades per l'enemic, són tractats en pàgines de palpitant interès (pp. 195-200 i 252-275). Una notícia particularment urgent i greu era enviada per diferents coloms —en diferents vols— i a intervals. Entre els molts relats fascinadors que el llibre conté, hi ha els que tracten dels coloms missatgers al setge d'Acre de 1190-1191 (pp. 217-218), dels mil dos-cents coloms que dugueren les primeres cireres de l'any, de Damasc al Caire, al califa fatimita Aziz (p. 116), dels missatges alats escrits en sang amb què Roger I de Sicília sembrà la desolació intramurs de Palerm l'any 1068 (p. 220).

A l'Imperi otomà, durant segles, els mercaders d'Alep mantingueren «línies aèries» particulars que els permetien saber el contingut i les cotitzacions d'expedicions marítimes arribades d'Orient a la Meca i d'Europa a Alexandreta/Iskenderun, dies abans —en el segon cas— o mesos abans —en el primer— de l'arribadaefectivade les mercaderies.

Bandits kurds, impacients per saber

quines riqueses contindrien o deixarien de contenir les caravanes procedents de la Mediterrània o de l'Índic, n'escopetejaren tants, de coloms missatgers, que feriren de mort aquestes connexions regulars, definitivament interrompudes cap al segon quart del segle XVIII. Es també al segle XVIII que les xarxes de correu alat d'estat, a l'Imperi otomà, semblen declinar (p. 52).

Núria Sales RABLB

Pierre GUICHARD: Al-Andalús frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XII I), «Història/16», Biblioteca Nueva/Universitat de València, Madrid-València:2001, 782 pp.

Vaig llegir el llibre de Guichard poc després que es publiqués (a Damasc, per l'Institut Francès) en 1990. M'ha sorprès, en rebre la traducció que ara comente, recordar la data de la publicació original. Això és així perquè l'ombra de Guichard és allargada i la seua obra de fa quinze o vint anys sembla encara molt fresca avui i continua influint en la recerca actual. Es realment un paradigma (en el sentit de Kuhn, és a dir, un conjunt d'hipòtesis que guien la recerca normal), i efectivament aspectes de la seua obra han atès un estatus paradigmàtic. Aqueix paradigma és el que descriu els assentamentsrurals aXarq-al-Àndalus i alregne de Granada, els dos territoris en què els assentaments rurals han www.editorialafers.com

Aquestes xarxes serien destruïdes, així com també les torres-colomar, pels seljúcides al segle XI, reconstituïdes —amb altres centres i àmbits— abans de la primera croada, i destruïdes en part pels mongols el 1258 (pp. 7-10).

Els croats se n'inspirarien, i els fatimites i altres dinasties també, però haurien estat sobretot els mamelucs que haurien dut el correu alat —paral·lelament a la postade cavalls i de dromedaris— als seus màxims perfeccionaments (pp. 216 iss.).

AFERS

Han estat suggerides variacions del paradigma. El grup de la Universitat Autònoma de Barcelona (Barceló, Kirchner i els seus col·legues) han descrit sistemes d'alqueria sense «husun» (a les Balears) i han proposat (correctament, des del meu punt de vista) un paradigma en què l'aigua és la variable independent i el «hisn» i les alqueries les variables dependents. La variant de Cressier (que no ha estat provada, pense) és que la funció del «hisn» és protegir la font d'aigua. Es tracta, de tota manera, de variacions sobre el tema de Guichard.

Als anys vuitanta i els primers noranta vaig tenir dificultats amb la hipòtesi de Guichard perquè aquest paradigma estava massa fermament ancorat en la meua ment, ja que havia arrelat a les universitats. No estic segur de si abans de Guichard existia en la forma «preparadigmàtica» o era, al contrari, en un sentit formal, un paradigma ben definit. Allò que va precedir el paradigma de Guichard fou la noció d'unes àrees rurals controlades per, i en constant tensió amb, les ciutats. Els orígens d'aquest concepte estan claramenten l'experiència dels administradors colonials france-

sos a l'Àfrica del Nord i al Pròxim Orient, els quals van experimentar aquesta situació a la fi del segle XIX i començament del XX. Va ser d'aquesta experiència d'on va procedir la dicotomiaentrebledal-makhzen/bledal-siba, exposada per Henri Terrasse, en la qual hi havia un Estat (el makhzen) en tensió permanent amb una «terra de dissidència», el bled al-siba. Aquesta noció, tan òbvia, per exemple, en les tensions entre berbers i àrabs al Marroc i especialment a Algèria durant el període colonial, es va traslladar amb molta facilitat al passat per Terrasse i altres autors que havien tingut experiències semblants, com Evariste Lévi-Provençal.

Però és important entendre, per tal d'avaluar la contribució de Guichard, que els historiadors maíno han fet cap intent de provar o refutar el model bled almakhzen/bled al-siba en períodes que no fossen moltrecents. Ací està el nucli de la discussió i l'explicació de la impotència dels oponents espanyols de Guichard.

Vaig conèixer Guichard per primera vegada en una reunió científica sobre al-Àndalus aRiyadh en 1993. No sabia què n'esperava, però sentia certa aprensió. Després de tot vam discutir sobre una mitja dotzena de qüestions, amunt i avall, principalment sobre notes a peu de pàgina publicades durant un període de deu anys. Ell havia estat demonitzat pels historiadors tradicionals com aneomarxista —signifiqués això el que signifiqués— i jo esperava trobar un enfant terrible agressiu. Per descomptat, ell era tot el contrari: reflexiu, de parla suau i fins i tot cavallerós. Enfront dels seus crítics vamostrarunamenad'atorwww.editorialafers.com

estat estudiats sistemàticament. He anomenat «complex hisn-qarya» elparadigma de Guichard Jaque prediuassentaments formats per un grup d'alqueries reunides entorn d'unaestructuradefensiva (hisn), les quals inclouen una font d'aigua usada per al reg. Aquesta construcció és paradigmàtica perquè ara els investigadors es dirigeixen rutinàriament al seu camp de treball esperant trobar una estructura com aquesta.

RECENSIONS

Alprimer capítol de la seua obra discuteix tot un conjunt de temes teòrics, en particular la noció d'una societat tributària —com la va definir Samir Amin—, en què els camperols controlen la terra de manera col·lectiva i no hi ha una noblesa que tinga drets sobre aquesta.

Hi ha, com ell observa, un acord general sobre aquesta definició de la societat islàmicaentre historiadors tan diferents com Barceló, Reyna Pastor i Pedro Chalmeta. Ell diu que és estructuralista, no pas marxista. Així, és interessant quan al- lude ix ala construcció de Claude Cahen de la ciutat com la seu de totes les institucions, no per criticar el vell paradigma de l'assentament rural sinó per reafirmar l'advertència de Cahen sobre el fet que les fonts literàries són deformades per l'origen urbà dels seus autors. En el context de l'obra de Guichard, aquestaconfessió és unajustifica-

ció natural de lanecessitat de l'arqueologia extensiva.

En una discussió sobre la naturalesa de l'Estat islàmic, Guichard mostra el poder de la seua anàlisi (que de passada direm que és més «funcionalista» que «estructuralista»). El paper dels ulemes i fuqahas (la classe jurisprudencial) en el govern és interpretada de manera típica pels arabistes occidentals segons la tensió entre din (religió) i da wla (Estat) que és, des d'aquesta perspectiva, inherent a la teoria social islàmica. Allò que argumenta Guichard és, en contrast, que els ulemes, encara que no desenvoluparen cap ofici, eren un element del sistema estatal (p. 61). Aquesta és una perspectiva funcionalista. S'ha de mirar allò que els ulemes fan realment, no pas allò que la seua teoria del reialme públic pot haver-hi estat.

Així mateix, presenta un a perspectiva penetrant del jurisconsult de l'Àfrica del Nord al-Mawardi, que va teoritzar, si no sobre un estat secular, sí sobre un de laic al cap i a la fi, després dels desordres de la dissolució del califat abbassí.

La propagació de les idees de Mawardi (de la seua legitimació de plantejaments polítics ja existents) va significar una legitimació de les autoritats locals independents, com les dels regnes de taifa.

En un estat així els ulemes devien actuar al servei de l'Estat (p. 86). Destaque aquests temes per mostrar la profunditat, varietat i multifocalitat de la visió de Guichard de l'Islam en acció, per subratllar la insipiditat absoluta dels seus crítics, que s'han centrat, fins a la nàusea, en trivialitats com arala identificació de tal tribu o tal topònim, per bé www.editorialafers.com

diment sorneguer, en gran contrast amb el verí d'aquells que l'atacaven. Clarament estaven equivocats els que s'havien sentit ofesos d'alguna manera per una percebuda agressivitat de Guichard.

No l'havien entès bé.

Per què? Simplement, crec, perquè ell havia transitat un territori familiar amb mètodes nous, amb una nova perspectiva, fonamentada en el correntprincipal de la ciència social, que era totalment estranya als arabistes tradicionals.

Es més, en tant que els berbers jugaven un paper essencial en els punts de vista de Guichard sobre els assentaments musulmans, havia reivindicat un territori que era totalment més enllà de la competència de l'elit dels arabistes, i ells ho sabien.

AFERS

Thomas F. Glick Boston Uníversíty

Carles MARISTANY I TIÓ: El «Dietari» del rector Pra delí i altres cinc estudis (segles XVI-XVI I I), Associació d'Estudis Reusencs, Reus:2001, 154 pp.

Montserrat Bertran, rector del Pradell de 1684-1685 fins al 1722, probablement (pp. 15-30), no és cap glòria de les nostres lletres, per més que mal podríem retreure-li l'ús del passat perfet en lloc del perifràstic com a exemple de les seves «grans limitacions de llenguatge» (p. 18). No manca, però, ocasional força expressiva a les notes profanes que intercala en diferents llibres sacramentals que Carles Maristany ha tingut la bona idea de reunir, transcriure i analitzar (pp. 11-93).

Mossèn Bertran evoca el Camp de Tarragona tot nevat dins del seu «de cap a cap de roques» (l'arc de muntanyes que el delimita, p. 48), o «Sant Miquel que isqué a redolí» per combatre la plaga, en ser detectadala«festa de la llagosta» al'arxidiòcesi (pp. 49-50). Pel que fa a les rogatives de pluja de la primavera de 1705 a «el Camp, Ribera, Montanya, Aragó [que peramossènBertran sembla incloure Morella, p. 82], Urgelly altres parts», amb les «prop de deu mil persones y moltes de penitentes (...) crech que hi havia gent de cinquanta viles», que s'haurien aplegat el 13 de maig d'aquell any pels volts de l'ermita de la Mare de Déu de Puigcerver, «que era un terratrèmol de crits de misericòrdia, que retumbava tota aquella montanya» (pp. 66-67), el més eloqüent no seria el silenci? D'altres romiatges i ermites ens consta, aquell mes de maig de 1705, que serviren també de punt i excusa de reunió de conspiradors —o preconspiradors— austriacistes. Però les al·lusions a fets polítics o a la mateixa guerra, tot i no ser totalment absents (pp. 51, 54,58,62), hi són breus, cautes iescadusseres en contrast amb l'omnipresent meteorologia i les conseqüents bones o males collites i devocions propiciatòries.

A més d'aquest fins ara inèdit «dietari», el recull engloba cinc articles de Carles Maristany, publicats entre 1984 i 1989, basats en bona part en dues menes de fonts manuscrites locals no prou utilitzades en historiografia: els «Llibres de Stims» (o d'«Estimes») i els «Llibres del blat de la botiga». Indispensables són per al coneixement d'aquesta institució de previsió documentada a www.editorialafers.com

que molt d'allò que ofereix encaixa directament amb les grans tradicions de l'arabisme occidental, defensat tan egrègiament pels seus oponents.

Cal dir que aquest és un llibre que demana una lectura en la plenitud dels estudis islàmics, més que no pas lectures parroquials, que són les que han estat corrents en el debat sobre les seues idees. Finalment, cal remarcar l'esplèndida traducció de Josep Torró, com també el seu profund coneixement de la matèria, que ha contribuït a aconseguir una claredat d'expressió inusual en aquesta mena de llibres traduïts d'una altra llengua.

RECENSIONS

Nuria Sales

RABLB

Josep A. ALCOVER, Damià RAMIS, Jaume COLL iMiquelTRIAS: «Basesper al coneixement del contacte entre els primers colonitzadors humans i la naturalesa de les Balears iPitiüses»,£ftaíms, 24 (2001), pp. 5- 57.

La prehistòria de les illes té la virtut de plantej ar qüestions molt interessants als investigadors. Quan arribaren els primers humans? Des d'on arribaren?

Per què es decidiren a navegar des dels seus llocs d'origen? En el cas dels arxipèlags, per quina illa començà la colonització? O va ser simultània?

Si ara traslladam aquest seguit de preguntes a les illes Balears i Pitiüses, ens trobam que la historiografia clàssica parlava d'una arribada molt tardana, de l'època del bronze per ser més concrets. Així ho publicà Colomines els anys 20 del segle XX en excavar Vernissa (Santa Margalida) , Els Antigors (Ses Salines) i Capocorb vell (Llucmajor). Quan l'americà Waldren va publicar a final dels seixanta/principi dels setanta les seves troballes als jaciments de Moleta (Sóller) i Son Matge (Valldemossa) vamodificarel que se sabia fins en aquell moment i situà l'arribada en el VI millenni abans de la nostra era.

D'aleshores ençà, el coneixement de la prehistòria de les illes Balears iPitiüses s'haconstruït apartir d'aquestes datacions. L'article que ara comentam revisa, precisament, les datacions que ara donàvem com a certes i amb aquest exercici resitua gairebé tot el coneixement sobre la primera colonització de les illes Balears i Pitiüses.

Josep Antoni Alcover, paleontòleg, Damià Ramis i Jaume Coll, arqueòlegs, www.editorialafers.com

les nostres terres si més no des del segle XV-XVI, la «botiga del blat comunal», els treballs de Ramon Planes i Albert i els de Carles Maristany aquí reeditáis (pp. 111-118 i 145-153) o indicats (p. 91).

Aquest bon mostrari de treballs de Carles Maristany, que també és l'autor de Senyoria 1 població al Camp de Tarragona: la vila de Cambrils (segles XIIXVII), publicat el 1986 i que convindriareeditar, constitueix el número 106 de les publicacions de la benemèrita Associació d'Estudis Reusencs, que l'any 2002 fa cinquanta anys. De la riquesa —i de la varietat— d'aquestes publicacions, així com també de la diversitat en la gamma dels autors que inclou (entre altres Josep Iglésies, monsenyor E. Junyent, R. Violant i Simorra i Pere Anguera), donaran idea alguns dels títols: XAmor a patria y reí de CeledoniFilà (1952), el Díplomataríde Sant Bernat Calbó (1956),els,4.na7&sila Guerra Civil de los Siete A ñosd' Andreu i d'Anton de Bofarull respectivament (1959 i 1999-2000), Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus de Lluís Vilaseca (1964), on veiem moriscos del regne de València i la Ribera d'Ebre refugiant-se a Reus, abans i arran de l'expulsió final, la reedició facsímil de La Veu del Campde 1885-1890, amb estudi i índex de Mercè Costafreda (1993-1998), o els treballs toponímics —o onomasticotoponímics— de Ramon Amigó (1957, 1985, 1990).

AFERS

A més, s'han interrogat sobre lafiabilitat de les sincronies que s'han deduït en un mateix nivell estratigràfic. Això vol dir que no és necessari considerar culturalment coetànies dues restesprocedents d'un mateix nivell, bé perquè la sedimentació pot haver-hi estat lentíssima, bé perquè el jaciment ha viscut intensaactivitathumanaquehamodificat els estrats.

Aquestes dues revisions —el rebuig dels carbons i la interrogació sobre la sincronia cultural d'un mateix estrat— són part important de tot l'estudi, però el gruix de la investigació consisteix en una nova lectura i, sobretot, una nova interpretació de les datacions de carboni 14 que es coneixien fins ara.

Per entendre-ho correctament, és necessari saber interpretar els resultats que ens fan arribar els laboratoris quan els enviam restes. El primer que ens fan

notar els autors és que les datacions són probabilístiques. De cada resta s'obtenen diferents intervals de datació; en definitiva, una peça no dóna mai una data concreta, sinó que dóna diverses datacions. Els valors obtinguts per a cada cas es representen gràficament en una corba de Gaus que té valors modals i valors extrems. Dels valors obtinguts, quins tenen més probabilitat de ser certs?

Doncs no els modals, sinó els extrems.

La nova lectura d'aquesta informació és el que permet als nostres autors plantejar una hipòtesi sobre el primer poblament que difereix substancialment del que s'havia publicat des del 1970 fins ara. En boca d'Alcover, Ramis, Coll i Trias els intervals de datació són exactament això, intervals de probabilitat. Els autors, per donar solidesa ala seva aproximació, es basen sols en dates per a les quals existeix més del 95% de probabilitat de ser certes. Aquestes dates són molt més recents que les aportades fins ara i permeten als autors fixar un termínus ante quem, és a dir, una data en la qual sabem que ja hi havia humans en cadascuna de les illes Balears i Pitiüses.

Aquesta data no és data d'arribada, és la data de les evidències més antigues. Els humans hi arribaren abans, però quant abans?

Per respondre plantegen el següent: sabem quan hi ha humans (2030 aC a Mallorca, 1930 aC a Menorca i 1880 aC a Eivissa), doncs fixem ara quan no hi havia humans; és a dir, tractem de datar l'absència d'humans. Això pot semblar ridícul dit així, però té l'avantatge científic que permet situar el marge cronològic d'arribada dels humans. Establir www.editorialafers.com

i Miquel Trias, espeleòleg, han tornat a visitar i han tornat a estudiar desset jaciments prehistòrics, tretze a Mallorca, dos a Menorca i dos a Eivissa. D'això els autors en diuen realització d'higienes cronològiques i documentals fent servir un terme anglosaxó. En principi han rebutjat totes les datacions realitzades sobre carbons vegetals per considerar que datar fustes condueix a resultats incerts, puix no sabem si les dates es refereixen a fusta d'un arbre viu, d'un arbre mort o a fusta amarada d'aigua de la mar. L'exclusió s'ha fet perquè els autors consideren que si es tracta de datar un moment tan crucial per a la prehistòria com l'arribada dels primers humans, aquestes mostres han d'anar acompanyades d'altres evidències.

RECENSIONS

norca hi ha indicis d'absència el 3000 aC i a Eivissa devers el 4500 aC. Ves per on de la investigació es dedueix que Mallorcai Menorca forenpoblades tardanament i l'explicació en la tardança segurament s'ha d'anar a cercar en el que passava al continent entre el 3000 i el 2000 aC. Antoni Quintana Historiador

www.editorialafers.com

aquest marge és important no sols per saber quan arribaren els humans sinó també per explicar-ne l'arribada, perquè haurem de veure què passa al continent en aquest marge cronològic que força l'emigració d'humans cap a illes.

I com ho fan per determinar l'absència humana? Doncs a través d'indicis paleocul turáis, paleofaunístics, paleobotànics i sedimentològics. El consens en aquestes dades els indica que a Mallorca i Me-

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

Ressenyes culturals

La recerca sobre el període franquista i l'etapa democràtica avança abon ritme a les universitats espanyoles. A la Universitat Autònoma de Barcelona s'apleguen un bon nombre de professors i investigadors que estudien aquestperíode històric des de diferents disciplines i això va permetre crear el CEFID el passat mes de juliol. El Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica és un centre especial de recerca de la UAB format per més de vuitanta investigadors de diferents disciplines —historiadors, filòlegs, politicòlegs, comunicòlegs, sociòlegs, economistes— especialitzats en l'estudi d'aquest període històric; la majoria estan adscrits a diversos departaments o grups de recerca de la UAB, però també en formen part professors i investigadors

d'altres universitats catalanes i espanyoles.

El CEFID té diferents objectius. D'una banda, vol bastir la infraestructura bàsica per a la recerca del seu àmbit d'especialització amb tot un seguit de projectes, complementaris els uns dels altres.

D'altra banda, els investigadors del CEFID consideren que la universitat s'ha de comprometre en l'extensió i divulgació dels coneixements acumulats en la recerca; així doncs, el Centre impulsa el debat cívic sobre la nostra història immediata, tan preséntala societat actual.

El CEFID està estructurat en seccions tot i que un bon grapat d'investigadors s'han incorporat a títol individual, ja que alhora formen part de grups que tenen àmbits de recerca parcialment diferents al del CEFID. Les seccions més nombroses són el Grup de Recerca sobre l'Època Franquista (GREF) i el Grupo de Estudios del Exilio Literario www.editorialafers.com

CENTRE D'ESTUDIS SOBRE LES ÈPOQUES

FRANQUISTA I DEMOCRÀTICA (CEFID)

AFERS

El Grupo de Estudios del Exilio Literario és un grup d'investigació de la UAB, que treballa en l'estudi, l'edició i la divulgació del patrimoni cultural i literari de l'exili republicà de 1939.

Des de l'octubre de 1994 prepara, amb

finançament institucional, un «Diccionari biobibliogràfic dels escriptors, editorials i revistes de l'exili republicà de 1939», que es publicarà durant l'any 2003, on col·laboren investigadors del GEXEL id'universitats d'arreu delmón.

Ha organitzat dos congressos internacionals sobre les literatures de l'exili, celebrats a Bellaterra durant els anys 1995 i 1999, i va coordinar el congrés plural «Sesenta años después», celebrat en dotze universitats de l'Estat. Amb la col·laboració de l'Asociación para el Estudio de los Exilios y Migraciones Contemporáneos, organitzàaBellaterra l'any 1998 un seminari internacional sobre «Literatura y cultura del exilio español de 1939 en Francia». El GEXEL disposa de publicacions pròpies i actualment impulsa, amb les editorials Renacimiento i Ediciós do Castro, lapublicació d'una nova col·lecció editorial: la «Biblioteca del Exilio».

L'equip d'investigació sobre partits polítics de 1TCPS té com a objectiu l'estudi de la creació i la institucionalització dels partits polítics a Catalunya des del període de transició a la democràcia fins actualment. Ha posat èmfasi especial en l'estudi de les elits dirigents, membres dels governs, parlamentaris, etc. A hores d'ara es desenvolupa un estudi sobre els congressistes dels partits catalans i n'està pendent de publicació un altre sobre els dirigents de les joventuts d'aquests mateixos partits. Es desenvolupen també estudis en profunditat de cadascun dels partits amb representació parlamentària. En cada curs es realitza un seminari, amb l'assistència d'investigadors espanyols i estrangers, on es repassen www.editorialafers.com

(GEXEL). També està integrat en el CEFID l'equip d'investigació sobre partits polítics de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. D'altra banda, el CEFID té relacions de col·laboració permanent amb el Servei d'Història Local de Catalunyaiel Centre Documental de la Comunicació, tots dos de la UAB. El Grup de Recerca de l'Època Franquista és un grup d'investigació constituïtper historiadors de laUAB i d'altres universitats catalanes iper altres investigadors. El GREF desenvolupa diferents tipus d'activitats. D'una banda, té com a objectiu donar suport al treball d'investigació dels seus membres i impulsar el debat historiogràfic sobre l'època franquistai la transició; en aquest sentit, manté un seminari permanent de debat sobre el franquisme, on investigadors espanyols i estrangers han presentat moltes de les recerques més innovadores dels darrers anys. D'altrabanda, assessora projectes de recerca externs i organitza o col-laboraen l'organització de congressos, simpòsiums, jornades, etc. de caràcter científic i de debat social sobre la nostra història immediata. Entre les activitats més recents cal destacar el simposi «El franquisme. Un balanç des de la fi del segle» (20-22 de novembre de 2000), o el congrés «Els camps de concentració i el món penitenciari durant la guerra civil i el franquisme» (2123 d'octubre de 2002).

RECENSIONS

El Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) aplega des de fa tres dècades totamena de materials impresos sobre la història polític a i social catalana i espanyola del 1939 ençà. Entre els seus fons, hi destaquen uns 5.000 llibres i unaxifra similar de cartells, 7.700 títols de revistes de temàtica política, sindical i associativa (tant clandestines com legals, de l'interior i de l'exili), materials de totes les campanyes electorals democràtiques, documentació congressual dels partits, un arxiu de fulls solts i volants, com també un altre d'enregistraments videogràfics. A més, promou l'elaboració de catàlegs de premsa i altres estudis sobre els fons que posseeix.

Actualment, el CEFID desenvolupa diferents projectes. En particular treballa en la creació d'una base de dades do-

cumental sobre el període franquista a Catalunya. La base de dades «Catalunya durant el franquisme» està conformada per quatre bases de dades relacionades, amb un tesaurus específic, que abraçaran diversos camps ifuncions per al coneixement històric de la Catalunya de l'època franquista. Les bases són les següents: biogràfica i institucional, bibliogràfica, fonts documentals i de terminologia historicopolítica. Cada una d'aquestes bases s'elaboraràautònomament, en diverses fases del projecte, i són independents entre si, tot i que finalment s'articularan en una base únicaiinterconnectada. L'articulació d'aquesta base de dades permetrà, per tant, agrupar i trac tar la ingent informació existent, en aquests moments dispersa documentalment i bibliogràfica, en una sola eina de treball elaborada per centralitzar i accedir al coneixement sobre l'època franquista a Catalunya. Pensem que la base de dades esdevindrà una eina indispensable per accedir en millors condicions a la investigació, economitzar els temps de recerca per a futures investigacions, relacionar camps de larecercaen l'àmbit de les ciències humanes i socials, i establir una infraestructura que permeti investigacions de llarg abast inassumibles amb les condicions actuals. No es tracta només, doncs, de millorar l'accés a la informació bibliogràfica i documental, sinó també d'elaborar-la de manera que permeti un salt qualitatiu en les investigacions que des de diversos camps abordin el període franquista a Catalunya.

Carme Molinero Directora del CEFID www.editorialafers.com

els aspectes teòrics de les noves recerques en matèria de partits i d'elits polítiques.

D'altra banda, el Servei de Documentació d'Història Local de Catalunya, creat el 1987 dins del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha elaborat una base de dades que ha permès centralitzar bona part de la informació bibliogràfica dispersa en biblioteques i centres d'informació de tot Catalunya. Actualment, aquest fons d'història local (http://www.diba.es/ fonshl.htm) contémésde82.000registres que responen a un ampli ventall de tipologia documental (monografies, manuscrits inèdits, publicacions periòdiques, articles de revista, parts de monografies, tesis i tesines, biografies, memòries, etc.). La informació no té limitació cronològica.

www.editorialafers.com

a f e r s 42/43 (2002)

English Summaries

Thinking Fuster today, by Vicent S.

OLMOS I TAMARIT

In the presentation of the dossier devoted to the figure of Joan Fuster, one of the most important intellectuals in Valencian Country and of Catalan culture, Olmos makes an assessment of his figure while demanding greater attention to the intellectual aspects of his works, which during the last years have been losing the strength they had in former decades. That, according to the author, is due among other things to the poli tic isation of the figure of the author of Nosaltes, els valencians (1962), a work that is the reference for the Valencianist resumption of the last fifty years.

Some moments of Joan Fuster s life, by Francesc

PÉREZ MORAGÓN

www.editorialafers.com

This paper suggests, as a working hypothesis, a periodization of phases in the life of the Valencian essayist Joan Fuster (1922-1992), one of the thinkers who in his day most influenced the intellectual and political life of Valencian Country and Catalan Countries. Besides, the article develops some of these phases, or either pauses to pay special attention to some moments that, according to Pérez i Moragón (author of various related contributions), can be considered decisive in the development of the writer's career. Thus, this paper is meant to be a general introduction to readers for the rest of studies in this monograph.

670

AFERS

The cultural Walencianist world during the first post-war years in Valencia, by Faust RIPOLL DOMÈNECH

This paper gives a description of the groups and entities with a Valencianist character as well as the cultural activities (edition of books and magazines in Catalan, conferences, poetry readings, courses of Catalan language, etc) that took place in the post-war years in the city of Valencia, specially during the period 1939-1949, though references are made to the 1950 decade. This analysis reflects the political coordinates of the historic context, in which any initiative with a liberal, Marxist or nationalist orientation was subject to the hard repression of Franco's regime. The author also studies the relationships among the groups themselves, between the groups and the authorities and also between the groups and other nationalist groups from other Catalan-speaking territories, particularly from Catalonia and the Balearic Islands.

Joan Fuster, symbol of the 1950s national resumption, by Enric

PUJOL

The 1950s were for Joan Fuster the years of his establishment as one of the intellectuals of reference for the contemporary Catalan culture. That makes Fuster a real symbol of the cultural and national resumption that took place during those years.

There is a particular fact and date that mark his rise to such a condition: his trip in 1954 to Barcelona. Thanks to a large extent to the contacts made, his definition of the national scope (the «Catalan Countries») —already outlined though not explicitly in an article published in 1950 in an exile magazine (La Nostra Revista)—, became accepted by an increasing amount of people, to the extent that it was ratified in the 1970s by the own scientific Catalan community in the Conference of the Catalan Culture (1975-1977).

Culture in Majorca at the end of Franco s regime (1962-1975), by Joan Maria BUADES I JUAN

www.editorialafers.com

The author shows us the political contextduring the 1960s in the Balearic Islands, when the regime, facing the uncertainties about the future of dictatorship after Franco's death, increased repressive activity. Repression was combined with a new approach of the opposition (left-wing parties and trade unions), which demanded

ENGLISH SUMMARIES

671

the democratisation of the country. He shows us the cultural world of the islands and the changes that the emergence of massive tourism provoked, or the role that Obra Cultural Balear (Balearic Cultural Organisation) played in the cultural unbending of the islands. Likewise, the author brings us closer to the 1960s literary generation that most identify with Fuster's proposals, orto the reception in 1962 that Nosaltres, els valencians had among island intellectuals and the attempts to write an equivalent work: Els mallorquins of Josep Melià.

Notes about Joan Fuster's correspondence, by Antoni

FURIÓ

This essay constitutes a first approach to Joan Fuster's correspondence, around twenty thousand letters from 1939 to 1992. Despite Fuster's peripheral location, far from the centres of power and cultural reference, his letters, the ones he sent as well as those he received, prove the centrality of his figure and work within the Catalan literature during the second half of the 20th century. At the same time, that centrality turns his correspondence into a privileged observatory for the ups and downs of Catalan culture for the last fifty years, from the obscure age of repression and exile or the first attempts of recovering and reconstruction, still in the post-war period, to the hope and disappointments during the transition period towards democracy. The amount, diversity and quality of his interlocutors makes his correspondence, beyond its literary dimension, a very interesting source of knowledge and study for a particularly difficult period of the Catalan history, culture and society.

A posterity made of paper. A decade of editions and studies about Fuster (1992-2002),

by Ferran ARCHILÉS

www.editorialafers.com

The author makes some remarks about the writings of Fuster —books, collected letters, etc— that appeared during a period of ten years after his death, as well as other bibliographic production published during that time. The article finishes with an analysis —which does not attempt to be exhaustive— of the reception context of the works of Fuster during the decade after his death, while describing the political and cultural context in which his work was received. One of the conclusions of this revision is that the political dimension of his works has clearly conditioned the assessment and analytical approaches applied to the whole of his production.

672

AFERS

Readings of Nosaltres, els valencians, by Xavier FERRÉ I TRILL When Edicions 62 announced the 11th edition of Nosaltres, els valencians it emphasised that the book was the first serious attempt to present —in a solid, allembracing view, full of civil and intellectual incitements— the past and present of people living between Morella and Elx. Today, after 30 years, the book is still completely valid and keeps on being the best about the matter. Yet, this will to show the historicity of territory arises from looking with clarity at problems as the best option to focus on their solving. But, how was this validity socially built from the reception sphere? How was the essay read during the 60s and 70s within a context of social change as regards the industrial shaping of Valencian Country? This article attempts to analyse how Nosaltres, els valencians has become, from the historic subject, a classic of modernity by laying critical bases —derived from its humanist rationalism—for the historic awareness of Valencian society and the rest of, till that moment non-existent, Catalan countries.

An odd couple. Fuster and the University, by Ferran

GARCIA-OLIVER

Should an academic Fuster have been different from the one we have? Perhaps. For the university some educational and academic procedures are binding, and a great part of his investigations should have put emphasis on erudition, specialisation, and technical competence, just on that at the antipodes of Fus ter's style. But at the same time he would have been able to undertake projects he always had in mind, such as a social history of the language that never went beyond the preliminary stage of capturing data. When finally he became a professor in January 1983, after the typical nit-picking and snares of the last years of Franco's regime, he had already opted for the silence, and voluntarily chose to move back to the rear of the civil and cultural movement he had begun inciting from Sueca. Joan Fuster could work during the last years of his life with the tranquillity unreachable in former times. The professorship offered him a retirement without financial spasms, and time to research without haste into that he was always interested in, the Decadence problems and the cultural history of the Valencian Country.

The nation of Fuster. Reviews and persistence, by Pau

VICIANO

www.editorialafers.com

In a world in which identities become more complex and less excluding, where powers and ways of pertaining tend to lose their unique territorial reference, languages are recovering their ability to create a potentially national identity.

ENGLISH SUMMARIES

673

Obviously, this is not the case of big languages spoken by hundreds of millions of people, but of languages with a more limited extent—like Catalan— that, moreover, are threatened with extinction. Within small territories, with spatial continuity, which have the same language as a central element of their identity, it is very likely that the new dynamic of the world favours processes of community construction and, possibly, with a national reading. In this sense, circumscribed to the intellectual and cultural conditions of the 21 st century, Fuster's nation locates midway between the gaunt model of civic nation —apure illusion of the spirit— and the ambiguities and dangers of the strictly ethnic nation. The core of Fuster's proposal is a national, integrating, open to every contribution community, which finds in its Catalan language —as a first, second or third language of citizens— the minimum ingredient of identity essential for the social cohesion of a country.

Joan Fuster, turning away from politicians, by Vicent

PITARCH

Joan Fuster, with an incorruptible character and a caustic mood, recognises himself as sceptical but at the same time profoundly committed to society and hopeful of the future. For that reason, he bitterly states and fiercely denounces the great lack of politicians from which Valencian society suffers, that means, professionals working by facing the reality of the country (with a national sense) instead of acting kneeled down before Madrid. In general, he considers that politics has fallen into disrepute. In any case, the challenge of giving support to the country (the decision with the best prospects) claims for political activity, which must be based on militant compromise, like in the case of Fuster. In this sense, «Fuster's political programme» focuses on six main spheres: language, culture, country identification, comarcas layout, symbols and national awareness. Here there is a programme that seems not to be outdated, despite the official demonisation it has always undergone.

Joan Fuster's originality, by Vicent

RAGA PUJOL

www.editorialafers.com

Fuster's essay Les originalitats—written in 1952— is an unusual work for us because of its intensity, value, and relevance. Following a consolidated trend at that time —which comes from romanticism and favours the emergence of the most exasperated ways of individualism and subjectivity (from existentialism to surrealism)—, Fuster unfolds his consideration of the «self», his «self» as a writer, as the final source of meaning and value.

674

AFERS

Here he states for the first time in prose what he had already put forward in his previous poetic works: the deep conviction about the universality of that «self» and the part that explicitly he attributes to it when he analyses the cultural phenomenon in general. Thus, in Les originalitatswe find the first display Fuster does about his option for the critique.

This essay has to be considered, therefore, as the foundational book of his subsequent career: only with such a determined assertion of the «self» could Fuster initiate and consolidate his «collective» work.

Suggestions for a rigorous exegesis of Fuster's aphorisms, by Xavier

SIERRA LABRADO

In this paper the author underlines some aspects that any study about Fuster's aphorisms should take into account. First, the author argues that some of the ideas expressed in his aphorisms are very frequently part or the focus of some of his essays.

Attention to these other writings, therefore, may facilitate our task of interpretation, but also provides us with information about the way that aphorisms were written.

In this paper the author analyses cases that range from those aphorisms that came out while the writing of a longer text was taking place to the hidden plagiarism, going through cases in which the influence of authors who are not usually related with Fuster is evident. The latter confirms the need of further, more rigorous research of the sources used by Fuster.

The mechanisms of mediation, conciliation, arbitration and social consensus of Generalitat de Catalunya (1931-1936), by Just CASAS

www.editorialafers.com

Following the decree of April 21st 1931 from the Republic provisional government and the Statute of Autonomy in September 1932, the Generalitat de Catalunya was restored and powers regarding social legislation were transferred from the state to the Generalitat.

The latter focused on four questions: a) social insurance; b) regulation of working conditions and conflicts; c) setting-up of state inspection over institutions dealing with general insurance and those concerning with savings and capitalisation; and d) promotion of low-cost houses. Concerning social issues, mediation, conciliation, arbitration and social consensus were the keyaspectsofthepoliticalframeworkdeveloped by Generalitat de Catalunya, its instruments being the Work Council; the Institute Against Forced Unemployment (ICAF); industrial tribunals; employment offices; and the Social Electoral Census (CES). This paper analyses the areas of competence of these institutions.

ENGLISH SUMMARIES

675

Consolidation and expansion of the Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, 1914-1923, by Lluís DURAN In this paper the author examines the mechanisms used by the Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (Association for the Protection of the Teaching in Catalan) to take roots and expand in the Catalan society. Support to Catalan schools, to those that were becoming Catalan, to competitions for schoolchildren and training for teachers had to be promoted from a structure that needed individual as well as collective support. Likewise, the plurality of Catalanism had to be respected in order to gather all kind of contributions. It was also necessary to find a new leader with enough ascendancy to overcome fights and who could impose himself thanks to his independence and patriotism, such as Manuel Foguera, etc.

Diversification was indeed a guarantee of independence. Political institutional support came from the «Mancomunitat», the four provincial governments («Diputacions») and the local governments of Barcelona, Lleida, Girona and Reus.

A pro-Franco reading of Prat de la Riba, by Giovanni C.

CATTINI

The author revises the political debate in pro-Franco media and the opposition on the occasion of the 50th anniversary of the death of the catalanist leader Enric Prat de la Riba. Particularly, he underlines the attempt of the dictatorship to use the experience of Mancomunitat de Catalunya to reread the meaning and promote a conservative regionalism within a united, uniform Spain. The purpose was clear, to attract some sectors of the conservative catalanism towards the regime: an impossible approach given the centralist, ultracatholic, anti-liberal and undemocratic character of the dictatorship.

The Remença Conflict in 15th century Catalonia (1388-1486), by Josep

FERNÁNDEZ

TRABAL

www.editorialafers.com

The study of the Remença Conflict has a long historical tradition in Catalonia, from the contributions made by law historians in the 19th century up to the current analyses on society, economics and micro-history. This article offers a synthetic view of the key moments in the farmers' movement from the middle of the 15th century until the Legal Sentence in 1486, putting a special emphasis on the two wars

676

AFERS

of 1462 and 1484. The author introduces results from the most recent studies and locates the conflict in the context of the early medieval agrarian crisis, providing some of the keys that may help understand the development of such a long conflict.

In conclusion, the author asks for a deep review of the analysis of the Remença Conflict, since even today there is a lack of a comprehensive interpretation able to update the one done by Jaume Vicens Vives more than half a century ago and purely based on political assumptions.

Templars, crusaders and excommunicated people. Jumbled reading notes around Oliver de Termes, «master of war machines» in the conquest of Majorca, by Núria SALES

www.editorialafers.com

Founded around 1118-1120 and abolished 1307-1312, the Templar order did not last very long in comparison with other military orders. The interest aroused by Templars has faced ups and downs but it is not a fleeting, recent fashion. Setting aside the mass of books and articles that focus on Templar secrets and treasures, in the field of rigorous historiography we also find, among specialists of the order, frequent weaknesses. Thus, due to apoor knowledge of Medieval Latin, palaeography or history (and geography) of the lands where Templars settled into and acted, monographs that other specialists of the Templar order present us as accurate and essential reference are full of weak approaches, bad transcriptions and awful translations. Dealing with these questions, the article of Núria Roca concentrates on the figure of Oliver de Termes, master of war machines in the conquest of Majorca.

a f e r s 42/43 (2002)

Publicacions rebudes

na:2001,560pp.

AGULHON (Maurice): De Gaulle. Histoire,

symbole, mythe, «Pluriel/1008», Hachette, París:2001,166pp.

ALCOVER (AntoniM.): Dietaris de leseMdes (1900-1902), «Biblioteca Marian Aguiló/33»,PubHcacionsderAbadiade Montserrat (PAM), Barcelona:2002, 216 pp.

ALFORD (Stephen): Kingshíp and Polítics in theReign ofEdward VI, Cambridge University Press, Cambridge:2OO2, 234 pp.

(Jennifer), SAUER (Elizabeth), eds.: Books andReadersinEarlyModern England. Material Studies, University of Pennsylvania Press, Philadelphia: 2002, 306 pp.

AND RIEU (Claire): Pourl'amour de la République. La Club Jean Moulin, 19581970, «Pour une histoire duXXe siècle», Fayard, París:2002, 608 pp.

ANGOSTO VÉLEZ (Pedro L.): Sueño y pesadilla del republicanismo español. Carlos Esplá: una biografía política, Biblioteca Nueva/Universitatd'Alacant/Asociación Manuel Azaña, Madrid:2002,430 pp.

AQUERRETA (Santiago): Negociosy finanzas en el siglo XVIII: la familia Goyeneche, Ediciones Universidad de Navarra, Pamplona:2002, 354 pp.

ANDERSEN

ASSOCIACIÓ CATALANAD'EXPRESSOS POLÍTICS: Notícia de la negra nit. Vides i veus

a les presons franquistes (1939-1959), Diputació de Barcelona, Barcelona: 2001, 430 pp. www.editorialafers.com

ABU-LIGHOD (Lila), ed: Feminismo y modernidad en Oriente Próximo, «Feminismos/70», Càtedra/Publicacions de la Universitat de Valencia (PUV), Madrid:2002,426pp.

Acta Histórica et Archasologíca Medíaevaiza, 20-21, vol. 1 (1999-2000), «Homenatge al Dr. Manuel Riu i Riu», Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 766 pp. ÁGUILA (Juan José del): Larepresíón déla líbertat (1963-1977), Planeta, Barcelo-

AFERS

LemétissageculturelenEspagne,Presses de la Sorbonne Nouvelle, París:2001, 338 pp.

AZPIAZU (José Antonio): Picas vascas en Flandes. Historias de armas de Euskal Herria, «Estudios», Ttarttalo, Donostia:2002, 220pp.

BARBER (Malcom): Leprocèsdes Templiers, Presses universitaires de Rennes, Rennes:2002, 308 pp.

BARÓN (André): Menéndez Pelayo, son Espagne, etla France. Quands 'íncubaít laguerrecivilede 1936- ./&?£, L'Harmattan, París: 2001, 206 pp.

BAS (Nicolás): El cosmógrafo e historiador JuanBautistaMuñoz (1745-1799), «Cinc Segles/11», PUV, Valencia: 2002,254 pp.

BATTILOSSI (Stefano), CASSIS (Youssef), eds.: European Banks and the American Challenge, Oxford University Press, Nova York:2002, 228 pp.

BECHTLOFF (Dagmar): Madagaskarunddie Missionare. Technisch-Zivilisatorische Transfersin derfrüh- undendphaseEuropáischer Expansionsbestrebungen, Franz SteinerVerlaf,Stuttgart:2OO2, 258 pp.

BELL (David A.): TheCultoftheNationin France. Inventing Nationalism, 16801800, Harvard University Press, Londres: 2001, 304 pp.

BEN-GHIAT (Ruth): FascistModernities.

Italy, 1922-1945, University of California Press, Berkeley-Los Ángeles-Londres:2001,318pp.

BERARDI (Roberto): LascuolanelSettecento. Ricerche e documenti sulla provincia di Cuneo, «Storia e Storiografia/ XVIII», Societàper gli studi storici, archeologici ed artistici della provincia di Cuneo, Cuneo:2001, 294 pp.

(Roberto): La scuolanella prima repubblica. Dai taccuini di un ispettore céntrale, «Scaffale aperto», Armando, Roma:2001,318pp.

BEREND (Nora): At the Cate of Christendom. Jews, Muslims and «Pagans» in Medieval Hungary, c. 1000-c. 1300, Cambridge University Press, Cambridge:2001,340pp.

BERNAL (Assumpta), COPERÍAS (María José), GIRONA (Núria), eds.: Narrativa i historia, «Quaderns de Filologia. Estudis Literaris/7», PUV, València:2002, 202 pp.

BERNERI (Carnüló) \ Mussolinialia conquista delle Balean, Galzerano, CasalvelinoScalo:2002, 170pp.

BESSIE (Dan), ed.: AlvahBessie'sSpanish Civil War, The University Press of Kentucky, Lexington:2002, 156 pp.

BIANCHI (Paola): Onoreemestiere.Lariforme militar! nel Piemonte del Settecento, Silvio Zamorani Ed., Torí:2002, 338 pp.

BILLER (Peter): The Waldenses, 1170-1530 BetweenaReligiousOrderandaChurch, Ashgate, Aldershot:2001, 320 pp.

BONAZZA (Marcello): II fisco inunastatualità divisa. Impero, principi e cetiin área trentino-tiroles nella prima età moderna, II Mulino, Bolonya:2001, 530 pp.

BONNÍN (Pere): Sangre judía. Españoles de ascendencia hebrea y antisemitismo cristiano, Flor del Viento, Barcelona: 2001, 382 pp.

BORGOLTE (Michael), dir.: Daseuropaïsche Mittelalterim Spannungsbogen des Vergleichs. ZwanzinginternationaleBeitrage zu Praxis. Problemen und Perspektiven deshistorischenKomparatistik, «Europa im Mittelalter/1», Akademia Verlag, Berlín:2001,422pp.

BERARDI

www.editorialafers.com

AYMES (Jean-René), SALAÜN (Serge), eds.:

PUBLICACIONS REBUDES

CASASSAS (Jordi), GHAMINE (Albert): Ho-

menatge a Francesc Pi i Margall, 18241901. Intel·lectual i política federal, Generalitatde Catalunya, Barcelona: 2001, 260 pp.

CASTAGNARI (Giancarl): L'uomo il foglio ilsegno.Studidistoriadellacarta,«.Co\[a.nadistoriadellacarta/8»,PiaUniversità dei Cartai, Fabriano:2001, 350 pp.

CAVELL (Stanley): En busca de lo ordinario.

Líneas del escepticismo y romanticismo, «Frónesis/33», Cátedra/PUV, Madrid: 2002, 280 pp.

CAVICCHIOLI (Silvia): L eredita Cadorna.

UnastoríadífamíglíadalXVIIIalXX

secólo, Carocci/Comitato di Torino deiristitutoperlastoriadelrísorgimento italiano/XXIII», Roma-Torí:2001, 404 pp.

CERUTTI (Mauro), GUEX (Sébastien), HuBER (Peter), eds.: LaSulsseetVEspagne deia Républíque à Franco (1936-1946), Antípodes, Laussana:2001, 604 pp.

CHACHOUA (Kamel): L'íslam kabyle (XVIIF-'-XX siècles). Religión, Étatet sociétéenAlgérie, seguit de 1 'Epitre (Rissala), d'IbnouZakñ (alger, 1903), Muñi déla GrandeMosqueed'Alger, Maisonneuve/Larose, París: 2001, 448 pp.

CHASTANG (Fierre): Lire, écrire, transcrire.

Le travail des rédacteurs de cartulaires enBas-Languedoc (XVa-XVIIIs siècles), ÉditionsduCTHS,París:2001,460pp.

CIRIACONO (Salvatore): La rivoluzione industríale: dalla proto-industrializzacione alia produzione ñessibile, «Testi e pre testi», Bruno Mondadori,Milà:2000, 224 pp.

COHN (Samuel K.),Jr.: The Black Death Transformed: Disease and Culture in EarlyRenaissanceEurope, Arnold, Londres:2002, 318 pp.

COLLADO SEIDEL (Carlos): Angst vordem

«Vierten Reich». Die Alliierten und die AusschaltungdesdeutschenEinñussesin Spanien, 1944-1958, Ferdinand Schòningh, Padeborn:2001, 508 pp.

Comprendre. Revista catalana de filosofía,

IV: 1 (2002), Facultat de Filosofia, Universitat Ramon Llull, Barcelona, 116 pp.

CONNELL (William J.): Lacittà dei Crucci.

Fazioni échentele in uno stato repubblicanodel '400, NuovaToscanaEditrice, Florència:2000, 318 pp.

CORREIA FERNANDES (Maria de Lurdes): A biblioteca de Jorge Cardoso (1669), www.editorialafers.com

(Fernand): Las ambiciones de la historia, Crítica, Barcelona: 2002, 504 pp.

BREMMER (Jan N.): The Ríse and Fall of theAfterlife. The 1995 Read-Tuckwell Lectures at the University of Bristol, Routledge, Londres-Nova York:2002, 238 pp.

BURLEIGH (Michael): El TercerReich. Una nueva historia, Taurus, Madrid:2002, 916 pp.

CANFORA (Luciano): Critica dellaretorica afemocratíca,Laterza,Roma-Bari:20021 120 pp.

CANTIER (Jacques): L'Algériesouslerégime de Vichy, «Histoire», Odile Jacob, París: 2002, 418 pp.

CAPATTI (Alberto), MONTANARI (Massimo): Lacuisineitalienne. Hístoired'une cultura, Le Seuil, París:2002, 422 pp.

CARRARD (Philippe): Poétique de la Nouvelle Histoire. Le discours français de Braudel à Chartier, «Sciences humaines», Payot, Lausana:1998, 254 pp.

CASANOVA (Julián), comp.: Guerras civiles en el siglo XX, Ed. Pablo Iglesias, Madrid:2001,112pp.

BRAUDEL

AFERS

CRESPO REDONDO (Isidre): De Fuster a

Pla amb camí de tornada, CEIC Alfons el Vell, Gandia:2002,416pp.

DEMARCO (Domenico): II crollo del regno delle Due Sícílíe. La struttura socíale, «Opere didomenico Demarco/8», EdizioniScientificheItaliane,Nàpols:2000, 234 pp.

DEMARCO (Domenico): Storícíedeconomísti tra due secolí, I: 1750-1900, II: 1900-1950, «Opere di domenico Demarco/9», Edizioni Scientifiche Italiane, Napols:2001, 284 i 330 pp.

DESSERT (Daniel): Tourville, Fayard, París:2002, 372pp.

DÍAZ (Furió): Scríttí e díscussíoní storíografíche, Scuola Nórmale Superiore, Pisa:2000, 306 pp.

DOMÈNECH I CASADEVALL (Gemma): Els

oficis deia construcció a Girona, 14191833, Institut d'Estudis Gironins, Girona:2001,428pp.

DOMÈNECH SAMPERE (Xavier): Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), «BibliotecaSerrad'Or/ 289», PAM, Barcelona:2002, 390pp.

DOUBLEDAY (SimonR.): The Lara Family.

Crown andNobility in Medieval Spain, Harvard University Press, Londres: 2001, 198 pp.

DREYFUS (Michel), GROPPO (Bruno), INGERFLOM (Claudio), LEW (Roland), PENNETIER (Claude), PUDAL (Bernard), WOLIKOW (Serge), dirs.: Le siècle des

communismes, Les Editions de l'Atelier, París:2000, 542 pp.

(Simón): Les dreyfusards sous l'Occupation, «Biblothèque Albin Michel Histoire», Albin Michel, París:2001,360pp.

ESPONA i BAYÉS (Candi): Entre el roig i el blau. Memòria de la guerra i altres coses: 1934-1942, «Biblioteca Serra d'Or/ 285», PAM, Barcelona:2002, 334 pp.

ESTEBAN (León): Cultura yprehumanísmo en la curia pontíñcía del papa Luna (13941423), PUV, Valencia:2OO2, 238 pp.

Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XLIII (2001), «Miscel·lània Giuseppe Tavani», PAM, Barcelona, 336 pp.

Europa de les Nacions, 48 (2002), «Dossier: Pobles, estats i nacions en la nova Europa», Ciernen, Barcelona, 52 pp.

FARINÓSDASÍ (Joaquim),coord.: Geograña regional d Espanya. Una nova geograñaperalaplaníñcacíóí el desenvolupament regional, PUV, Valencia:2002,482 pp.

S FERRO (Marc): Le choc del Islam, XVIII a XXI siècle, Odile Jacob, París:2002, 267 pp.

FERRO (Marc): Les tabous de 1'Histoire, Nil,París:2002, 156pp.

FIOR (Michel): Lesbanquessuísses, le franc etl'AUemagne. Contributíon à une histoire de la place financiare suísse (19241945), Droz, Ginebra:2002, 174 pp.

FIUME (Giovanna): II Santo Moro. I processi di canonizzazione di Benedetto da Palermo (1594-1807), «Storia», Franco Agneli, Milà:2002, 302 pp.

FRANCHINI (Silvia): Edítorí, lettrící e stampa di moda. Gíornalí di moda e di famíglía a Milano dal «Corriere della Dame» aglí edítorí dell Italia uníta, Franco Angeli, Milà:2002, 336 pp.

FRESQUET (José L ) , LÓPEZ (M. Cruz), dirs.: Archivo Rodrigo Pertegás. Siglo EPSTEIN

www.editorialafers.com

autor do Agiológico Lusitano. Cultura, erudíçàoesentimento religioso no Portugal Moderno, Universidade do Porto, Porto:2000, 294 pp.

PUBLICACIONS REBUDES

GARCIA GRAU (Manel): Les suspicàcies

metòdiques, «Biblioteca Serra d'Or/ 287», PAM, Barcelona:2002, 132 pp.

GARCÍA MARSILLA (Juan Vicente): Història de l'art medieval, PUV, València: 2002, 404 pp.

GARCÍA Rico (Eduardo): Vida, pasión y muerte ate Triunfo. De cómo se apagó aquella voz del progresismo español, Flor del Viento, Barcelona:2002, 240 pp.

GATES (David): TheSapnish Ulcer.AHístory of the Peninsular War, Da Capo Press, Cambridge:2001, 556 pp.

GAVALDÀBATALLA (Jordi), ed.: PauNuet, records i vivències de l'exili a l'alcaldia de Valls, Fundació d'Estudis Locals Josep Recasens, Reus: 2002, 174 pp.

GEARY (PatrickJ.): TheMyth ofNations.

The Medieval OriginsofEurope, Princeton University Press, Princeton:2002, 200 pp.

GEE (Malcom), KIRK (Tim), eds.: Prínted Matters. Printing, Publishingand Urban Culture in Europe in the Modern Períod, «Historical Urban Studies», Ashgate, Aldershot:2002, 210 pp.

GOFFMAN (Daniel): TheOttomanEmpíre and Early Modern Europe, «New Approches to European History», Cambridge University Press, Cambridge: 2002, 274 pp.

GOLDMAN (Wendy Z.): Women at the Gates. GenderandIndustryinStalín's Rússia, Cambridge University Press, Cambridge:2002, 294 pp.

GOMMEL (Rainer), DENZEL (Markus A.),

dirs.: Weltwirtschañund Wírtschañsordung. Festschríñ fur Jürgen Schneíder zum65. Geèurfefag; FranzSteinerVerlag,Stuttgart:2002,410pp.

GossiAUX (Jean-Francois): Pouvoírsethníques dans les Balkans, «Ethnologies», PUF, París: 2002, 224 pp.

GUHA (Ranahit): Las voces de la historia y otros estudios subalternos, Crítica, Barcelona:2002, 114 pp.

GONZÁLEZ-AGÀPITO (Josep), MARQUÈS

(Salomó), MAYORDOMO (Alejandro), SUREDA (Bernat): Tradició i renovado pedagògica, 1898-1939. Historia de l'educació. Catalunya, Illes Balears, Pais www.editorialafers.com

XIX, PUV/Fundación Marcelino Botín, Valéncia:2002, CD. Fusi (Juan Pablo): Espagne: Nacions, natíonalítés et natíonalísmes du Roís CatholiquesàlaMonarchieConstitutionelle, Presses Universitaires de Rennes, Rennes:2002, 222 pp.

FUSTER (Joan): Les Constitucions del convent de Sant Josep de València (segle XVI), «Fonst històriques valencianes/11», Servei de PUV,València:2OO2,114 pp GALLANT (Thomas W.): Experiencing Dominion. Culture, Identity, andPower in theBrítishMedíterranean, University of Notre Dame Press, Notre Dame: 2002, 252 pp.

GARCIA (Xavier): Història i cultura local a Catalunya al segle XX, El Mèdol, Tarragona:2002, 128pp.

GARCÍA-ARENAL (Mercedes), dir.: Conversions islàmiques. Identítés relígieuses en Islam médíterranéen, «Individu et societé dans le monde méditerranéen musulmán», Maisonneuve/Larose, París:2001,460pp.

GARCÍA FERNANDEZ (Ernesto), coord.: La tierra de Ayala, actas de lasjornadas de estudios históricos en conmemoración del 600aniversario de la construcción de la Torre de Quejaría, Arabako Foru Aldundia, Gasteiz:2002, 340 pp.

AFERS

GORDON (Bruce), MARSHALL (Peter),

eds.: The Place ofthe Dead Death and Remembrance in Late Medieval and Early Modern Aurope, Cambridge University Press, Cambridge: 2000,3 24 pp.

GRENDLER (PaulF.): The Uníversítíes of the ItalíanRenaíssance,The}o\ms\-{apkins University Press, Baltimore-Londres:2002, 592 pp.

GROSSBOLTING (Thomas): SED-Diktatur undGesellschaft. Bürgertum. Bürgerlichkeít undEntbürgerlíchungin Magdeburg uns Halle, «Studien zur Landesgeschichte», Mitteldeutscher Verlag, Halle:2001,518pp.

GUERREAU (Alain): L'avenir d'un passé íncertain. Quelle hístoire du Moyen Age au XXIS siècle?, Seuil, París: 2001, 350 pp.

GUGERLI (David), SPEICH (Daniel): Topo-

grafíen derNation. Polítik, kartograñsche OrdnungundLanschañím 19. Jahrhundert, Chronos, Zuric:2002, 264 pp.

GUGLIELMOTTI (Paola): Comunita e territorio. Villaggi delPiemontemedievale, Viella,Roma:2001,254pp.

GUZMAN (Eduardo de): El año deia victoria, Vosa, Madrid: 2001, 398 pp.

HALL (Jonathan M.): Hellenicity. Between Ethnícíty and Culture, The University of Chicago Press, Chicago-Londres: 2002, 312 pp.

Hérodote, 105 (2002),«LanguesetTerritoires», La Découverte, París, 204 pp.

HIGHAM (John): HangingTogether: Unity andDíversítyin American Culture, The Johns Hopkins University Press, Baltimore:2001,334pp.

Historia, Antropología y Fuentes Orales, 27 (2002), «Aparienciay compromiso»,

Asociación Historia y Fuente Oral, Barcelona, 192 pp.

Historia Contemporánea, 23-II (2001), «Nuevos estudios sobre las élites», Euskal Herriko Unibersitatea, pp. 413-894.

IMIZCOZBEUNZA (JoséMaría), dir.: Redes familiares y patronazgo. Aproximación al entramado social del País Vasco y Navarra en el Antiguo Régimen (s.XVXIX), Euskal Herriko Unibersitatea, Bilbao:2001,302pp.

JAMES (Harold), TANNER (Jakob), eds.:

Enterprise in the Períod of Eascism in i?urope,Ashgate,Aldershot:2002,284pp.

JENSEN (Geoffrey): Irrational Triumph: CulturalDespaír, MilitaryNationalism, and Ideological Origins of Franco s Spain, University of Nevada Press, Reno-Las Vegas:2002, 238 pp.

KAPLAN (Alice): The Collaborator. The Trial andExecution ofRobertBrasillach, The University of Chicago Press, Chicago-Londres:2000, 308 pp.

KELFF (Patrice): Ceux de Verdun. Les écrivains et la Grande Guerre, «Etonnants Clàssiques», Flammarion, París: 2001, 126 pp.

KERROU (Mohamed), dir.: Public et privé en Islam. Espaces, autorítés et libertes, Maisonneuve et Larose/Institut de recherche sur le Maghreb contemporain, París:2002, 344 pp.

KIAN-THIÉBAUT (Azadeh): Les femmes íraniennes entre Mam. Etat etfamille, MaissonneuveetLarose,París:2002, 318pp.

KIRSHNER (Julius), MAYALI (Laurent): PrivüegesandRíghtsofCítízenshíp.Law and the Jurídícal Construction of Civil Society «Robbins Collection Publications», University of California at Berkeley, Berkeley:2002, 300 pp. www.editorialafers.com

Valencià, «Biblioteca Abat Oliba/233», PAM, Barcelona: 2002, 738 pp.

PUBLICACIONS REBUDES

LUDWIG JANSEN (Katherine): Preaching

and Popular Devotionín the LaterMíddle Ages, Princeton University Press, Princeton (NJ):2001, 390 pp.

LUSTIGER (Arno): ¡ Shalom libertad¡Judíos en la Guerra Civil española, Flor del Viento, Barcelona:2001, 492 pp.

MACCLANCY (Jeremy): The Decline of Carlísm, University of nevada Press, Reno:2000, 392 pp.

MAITTE (Corine): La trameíncertaine. Le monde textile de Prato, XVIS-XIXS síècles, «Histoire etcivilisations», Presses Universitaires du Septentrión, Villeneuve d'Ascq:2001, 494 pp.

MARÍ I GARCIA (Enric): Documents per a

la historia de Benifaió: els Falcó deBelaochaga (1612-1872), Edicions de la Biblioteca Municipal de Benifaió, Benifaió:2002, 228 pp.

MARTÍ FERRÁNDIZ (José J.), ed.: Antoni

LlidóMengual. Unes mirades retrospectives, «Fòrum de Debats/7», PUV, València:2002, 210 pp.

MARTÍNEZ ESTÉVEZ (Aurelio): La concen-

trado del poder econòmic, lliçó magistralllegidaenelsolemneacted'obertura del curs 2002-2003, Universitat de Valencia, Valencia:2002, 60 pp.

MARTÍNEZ HEREDIA (Fernando), SCOTT

(RebeccaJ.), GARCÍA MARTÍNEZ (Orlan-

do F.), coords.: Espacios, silencios y los sentidos de la libertad, Cuba entre 1878 y 1912, Unión, El Vedado-l'Havana: 2001, 360 pp.

MASSOT I MUNTANER (Josep): Aspectes de

la Guerra Civil a les Illes Balears, «BibliotecaSerrad'Or/288»,PAM,Barcelona:2002, 356 pp.

MASSOT I MUNTANER (Josep): Els viatges

folklòrics de Marià Aguiló, Discurs llegit el dia 6 de juny de 2002 en l'acte de recepció públicade Josep Massó i MuntaneralaReialAcadèmiadeBones Lletres de Barcelona i contestació de l'Acadèwww.editorialafers.com

KOSTO (Adam J.): Making Agreements in Medieval'Catalonia. Power, Order,andthe Written Work, 1000-1200, Cambridge University Press, Cambridge:2001, 366 pp.

KROES (Rob): dudadaníayglobalización.

Europa frente a Norteamérica, «Frónesis/32», Cátedra/PUV, Madrid:2002, 286 pp.

LAFUENTE (Isaías): Esclavos por la patria.

La explotación de los presos bajo el franquismo, Temas de Hoy, Madrid: 2002, 344 pp.

LAGUEUX (Maurice): Actualitédelaphilosophiedelhistoire,PressesdeYUni\ersité de Laval, Québec:2001, 230 pp.

LATINI (Carlotta): II privilegio dell'immunità. Diritto d'asilo e giurisdizione nell'ordinedell'etàmoderna, A. Giuffrè Editore, Milà:2002, 480 pp.

L Avenç. Revista d'Història i Cultura, 271 (2002), «Dossier: La nova Alemanya», L'Avenç, Barcelona, lOOpp. L Avenç. Revista d'Història i Cultura, 272 (2002), «Dossier: Barcelona 19052004. La perspectiva urbana d'un segle», L'Avenç, Barcelona, 84 pp.

LE BOTERF (Hervé): La Bretagne dans la guerre (1938-1945), France-Empire, París:2000. 612 pp.

LOMBARDI (Daniela): Matrimoni di antico regime, IlMulino, Bolonya:2001, 514 pp.

LONG (Pamela O.): Openns, Secrecy, Authorship, Technical Arts and the Culture of Knowledge from Antiquity to the Renaissance, The Jhons Hopkins University Press, Baltimore-Londres: 2001, 364 pp.

AFERS

MATAS (Josep), PRATS (Enric), VILA (Pep),

eds.: Les cartes de les famílies Roger i Rosés. Notícies de Palafrugell dels segles XVIIIíXIX, Centre d'Estudis del Bages, Manresa:2002, 122 pp.

MAYORDOMO GARCÍA-CHICOTE (Francis-

co) : La Taula de Canvis. Aportación a la historia de la contabilidad valenciana (siglos XIII-XVII), «Oberta/82», PUV,Valencia:2002, 260 pp.

MCCORMICK (Michael): Origins of the European Economy. Communications andcommerce, A. D. 300-900, Cambridge University Press, Cambridge:2001, 1.102 pp.

MOEGLIN (Jean-Marie): Les bourgeois de Calais. Essai sur un mythe hístoríque, Albin Michel, París:2002, 462 pp.

MOHAMMAD-ARIF (Aminah): Salam America. L'islam indien en diàspora, CNRS, París:2000, 392 pp.

MOLLA (Toni), ed.: Llengües globals, llengüeslocals, «Graella/4», Bromera, Alzira:2002, 184 pp.

MONTANARI (Daniele), cur.: Monti dipieta e presenza ebraica ín Italia (secolí XVXVIII), «Quaderni di Cheiron/10», Bulzoni, Roma:1999, 284 pp.

MONTANARI (Daniele), ONGER (Sergio), dirs.: I ricoveri delia città. Storía delle ístítuzioní di assístenza e benefícenza a Brescía (secolí XVI-XX), «Grafostorie», Grafo Fondazione civitàbresciana, Brèscia:2002, 352 pp.

MUCHEMBLED (Robert): L'ínventíon de la France. Monarchíe, cultures etsocíétés (1500-1660), «U-histoire», Armand Colin, París:2002, 272 pp.

MUSET i PONS (Assumpta): Una empresa

sedera catalana del segle XVIII Ignasi Parera i Cía, de Manresa, Centre d'Estudis del Bages, Manresa:2002, 122 pp.

PABLO (Santiago de), MEES (Ludger), R O -

(José Antonio): El péndulopatriótico. Historia del Partido Nacionalista Vasco, 11:1936-1979, Crítica, Barcelona:2001, XV+484 pp.

PAIVA (Eduardo Franca): Escravídào e universo cultural na Colonia Minas Gerais, 1716-1789, UFMG,Belo Horízonte:2001,286pp.

DRÍGUEZ RANZ

PASCUET (Rafael), PUJOL (Enríe), coords.:

Caries Fages de Climent (1902-1968).

Poètica i mítica de 1 Empordà, Ajuntament de Figueres, Figueres:2002,226pp.

PAVAN (liaría), SCHWARZ (Gurí), curs.: Gliebreíin Italia trapersecuzione fascista e reintegrazione postbellica, Giuntina, Florència:2001,200pp.

PEIRÓ MARTÍN (Ignacio), PASAMAR ALZURIA (Gonzalo): Historiadors españoles copntemporáneos (1840-1980), Akal, Madrid:2002, 700 pp.

PESCHANSKI (Denis): La France des camps.

L'internement, 1938-1946, Gallimard, París:2002,456pp.

PITARCH (Vicent): Converses amb Joan Simón, Enríe Valor í Rafael Súria. Homenatgea lesNormes de Castelló, Alambor, Benicarló:2002, 158 pp.

PLOUX (François): Guerrespaysannes en Quercy. Violences, conciliationsetrépression pénale dans les campagnes du Lot (1810-1860),LaBoutiquedeVhistoire, París:2002, 376 pp.

Quaderni Ibero-Americani, 90 (2001), Associazione Studi Iberíci, Torí, 138 pp.

REIG (Ramiro): VicenteBlasco Ibáñez, «Biografías», Espasa, Madrid:2002, 274 pp. www.editorialafers.com

mic numerari Joaquim Molas i Batllori, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona:2001, 96 pp.

PUBLICACIONS REBUDES

SAUMELL SOLER (Antoni): Viticultura i

associacionisme a Catalunya. Els cellers cooperatius del Penedès (1900-1936), Diputació de Tarragona, Tarragona: 2002, 418 pp.

SIMEÓNRIERA (J. Daniel): El mite d'Àfrica.

Els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana, «Oberta/ 79», PUV, València:2002, 306 pp.

(Arlette): Les parlamentaires de laSeinesous laTroisième République, 2. Dictionnaire biographique, «Histoire de la France aux XIXe et XXe siècles/ 55», Publications de la Sorbonne, París:2001,638pp.

SCOTT (Hamish M.): The Emergence of the Eastern Powers, 1756-1775, Cambridge University Press, Cambridge: 2001, 286 pp.

SEIDEL MENCHI (Silvana), QUAGLIONI (Diego), dirs.: Matrimoni in dubbio.

Unioni controverse e nozze clandestine in Italia dal XIVal XVIIIsecólo, II, / processi matrimoniali degliarchivi ecclesiastici italiani, II Mulino, Bolonya: 2001, 580 pp.

SMITH (Anthony D.)\ La nació en la història, «El món de les nacions/7», Afers/ PUV, València:2002, 132 pp.

STARCK (Rodney): One True God. HistoricalConsequencesofMonotheism,Princeton University Press, Princeton-Oxford:2001,320pp.

Stvdia Històrica. Historia Moderna, 21 (2000), «Informe: Tiempo de penumbra: España, 1500-1521», Universidad de Salamanca, Salamanca, 314 pp.

SUCKER (Ulrich): Das Kaiser- EilhelmInstitut für Biologie. Seine Gründungsgeschichte, seine problemgeschichtlichen und wissenschaftstheoretischen Voraussetzungen (1911-1916), Franz Steiner Verlag, Stuttgart:2002, 228 pp.

TALAMONI (Jean-Guy): Cequenoussommes/Ciò che no simu, DLC/Ramsay, París:2001,258pp.

TER (Philipp), SUNDHAUSSEN (Holm), dirs.: Nationalitàtenkonflikte im 20.

Jahrhundert. Ursachen voninter-ethnischerGewaltim Vergleich, «Forschungen SCHWEITZ

www.editorialafers.com

REY-GOLDZEIGUER (Annie): Auxorigines de la guerre dAlgéríe, 1940-1945. De Mers-el-Kebir aux massacres du nordConstantinois, «Textes à l'appui», La Découverte, París:2002, 402 pp.

RIVET (Daniel): LeMaghrebàl'epreuvede la colonisation, Hachette, París:2002, 460 pp.

ROBIN (Florent): Les representants en mission dans l'Isère. Chronique d'une Terreur «douce», 1793-1795, «Historiens de demain», ADHE, París:2002,462 pp.

ROMEO (M. Cruz), SAZ (Ismael), eds.: El siglo XX. Historiografía e història, «Oberta/80», PUV, València:2002, 278 pp.

Ros MIRAGALL (Anna): Una veu solidària, Ajuntament de Xeraco, Xeraco: 2002, 184 pp.

SALES (Núria): «Lallenguadelsdocuments baronials.Uncopd'ullapapersrossellonessos de l'arxiu del marquès d'Alfarràs (c. 1660-1860)», a Miscel·lània d'homenatge a Modest Prats, I, Estudi General, 21 (2001), Universitatde Girona, Girona, pp. 261-281.

SÁNCHEZ SOLER (Mariano): Ricos por la Patria, Plaza & Janés, Barcelona:2001, 384 pp.

SANTASUSAGNA (Joaquim): Els editorials de Les Circumstàncies (1931-1933), edició a cura de X. Ferré i Trill, Associació d'Estudis Reusencs, Reus:2001, 326 pp.

AFERS

centrales (XIII -XVI siècles),«Histoire ancienne et médiévale/67», Publicacions de la Sorbonne, París:2001,426 pp.

VIALLANEIX (Paul): Michelet, les travaux et lesjours, 1798-1874, «Bibliothèque des Histoires», Gallimard, París: 1998, 592 pp.

VICIANA (Martí de): Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, ed. a cura de Joan Iborra, «Fonts històriqesvalencianes/9», PUV, Valencia:2002, 482 pp.

WEIS (Rene): Glí ultimí catarí. La repressíone di un'eresía. Montaillou, 12901329, Mondadori, Milà:2002, 444 pp.

WIEBE (Robert H.): Who WeAre. A HistoryofPopular Nationalism, Princeton University Press, Princeton-Oxford: 2002, 282 pp.

WITTKE (Margarete): Mord und Totschlag?

Gewaltdelíkte im Eürstbistum Münster, 1580-1620 Táter, Opfer undjustiz, Aschendorff Verlag, Münster: 2002,356 pp.

WOLVERTON (Lisa): Hastening Toward Prague. Power and Societyinthe Medieval Czech Lands, University of Pennsylvania Press, Philadelphie:2001,406 pp.

YARDENÍ (Myriam): Le Refuge huguenot.

Assimilationet culture, «Vie des huguenots/22», Honoré Champion Editeur, París:2002, 232 pp.

Zeítschrift fur Katalanistík, 15 (2002), Romanisches Seminar der Universitat Freiburg, Friburg im Breisgau, 232 pp.

ZÚÑIGA (Jean-Paul): Espagnols d"outremer. Emigratíons, métíssageetreproductíon socíale à Santiago du Chílí, au 17S síècle, EHESS, París:2002, 448 pp.

ZYSBERG (André): La monarchíe des Lumières, 1715-1786, Le Seuil, París: 2002, 552 pp. www.editorialafers.com

zur osteurapàischen Geschichte/59», Harrassowitz Verlag, Wiesbaden-Berlín:2001,268pp.

THIESSE (Anne-Marie): La création des identitésnationales.EuropeXVIIIs-XXs síècle, «Points Histoire/296», Seuil, París:2001,314pp.

TODESCHINI (Giacomo): I mercantí e íl tempío. La socíetà cristiana e íl circolo virtuoso delia ricchezza fra Medievo ed Età moderna, «Collana di storia deH'economiaedelcredito»,IlMulino, Bolonya:2002, 532 pp.

TORAN (Rosa): Vida i mort dels republicans als camps nazis, «Temps d'Història/33», Proa, Barcelona:2002, 348 pp.

Torrens. Estudis i investigacions de Torrenti Comarca, 12 (2000), Arxiu, Biblioteca i Museu de l'Ajuntament de Torrent, Torrent, 294 pp.

TOURAULT (Philippe): La résistance bretonne du XV siècle à nosjours, «Pour l'histoire», Perrin, París:2002, 310 pp.

TRUXILLO (Charles A.): By the Sword and the Cross. The Històrica! Evolutionof the Catholic WorldMonarchyinSpainandthe New World, 1492-1825, Greenwood Press, Westport-Londres:2001,124 pp.

VALE (Malcom): ThePrincelyCourt. Medieval Courts and Culture in NorthWestEurope, 1270-1380, Oxford University Press, Oxford:2001, 422 pp.

VAN DER VEER (Peter): Imperial Encounters. Religión and Modernity in índia and Britain, Princeton University Press, Princeton-Oxford:2001,206pp.

VAQUER BENNASAR (Onofre): El comerç marítim de Mallorca, 1448-1531, ElTall, Mallorca:2001,456pp.

VERNA (Catherine): Le temps des moulines.

Fer.techniqueetsociétédanslesPyrénées

Normes de presentado d'originals

2. Els articles no podran excedir de 20 pàgines DIN-A4, mecanografiades per una sola cara, a doble espai (30 línies per 70 espais). En aquests límits s'inclouen les notes, quadres, gràfics, apèndixs documentals, etcètera.

3. Les col·laboracions destinades a les seccions Postscriptum, Documenta, RecensionsiRessenyesCulturalsnopodran superar el límit de 5 pàgines, amb les dimensions anteriorment indicades.

4. Els originals es lliuraran per duplicat i aniran acompanyats de l'adreça i el número de telèfon de l'autor o autors. En una de les còpies no ha de constar el nom de l'autor. Afersno es compromet a retornar els originals acceptats per a la seua publicació.

5. Afers presentarà els originals a l'arbitri dels seus especialistes. Les indicacions apuntades per l'àrbitre i pels assessors lingüístics, cas que n'hi hagen, seran sotmeses al parer de l'autor i en cas d'arribar a un acord, la revista agrairà la tramesa de la versió definitiva en disquet, en qualsevol programa de tractament de textos compatible amb el sistema DOS d'IBM, així com les dues còpies impreses. Seguirà un resum en anglès, d'un màxim de 150 paraules, precedit per la traducció del títol. Si

l'autor estructura el treball en apartats, el títols aniran en minúscula cursiva al marge esquerre.

6. Les notes aniran numerades de forma correlativa a peu de pàgina, sempre que el programa emprat ho faça automàticament, i s'hauran de referenciar en el text amb números volats. Els quadres i els gràfics s'hauran de presentar, per separat, igualmentnumeratsien condicions clarament reproduïbles.

7. Les abreviatures seran coherents al llarg de tot el treball i identificables amb facilitat. En cas de considerar-se necessari s'inclourà una llista final amb el significat de cadascuna.

8. Per a les referències bibliogràfiques, els autors podran optar per incloure en la nota les dades completes de l'obra citada, com és tradicional en les publicacions d'història, o per la menció del cognom de l'autor, la data i la pàgina o pàgines, tot remetent a una bibliografia final d'obres citades, segons el sistema habitual en d'altres ciències socials.

8.1. En cas d'optar per la primera fórmula, cal incloure el títol i les dades de localització completes de cada publicació o document citat per primera vegada, en l'ordre i forma que s'especifica a continuació, segons es tracte d'un llibre, d'un article o d'un document d'arxiu: 8.1.1. Llibre: Inicial(s) i cognom(s) de l'autor: Títol del Llibre, Editorial, lloc www.editorialafers.com

1. Les col' laboracions, redactades en català, hauran de versar sobre qualsevol aspecte de la recerca i el pensament en el camp de les humanitats.

AFERS

S.

GARCIA MARTÍNEZ: Els fonaments del País Valencià modern, Lavínia, Barcelona: 1968, pp. 32-38.

8.1.2. Article: Inicial(s) i cognom(s) de l'autor: «Títol de l'article», Títol de la Revista, volum: número (mes i any), pàgines. Exemple: T. F. GLICK: «Molins d'aigua a l'Horta Medieval de València: observacions a un article de Vicenç M. Rosselló», Afers.

Fulls de recerca i pensament, Vr:9 (1990), pp. 9-22.

8.1.3. Document: Arxiu on és dipositat: Nom de la secció, número de la caixa i/ o del lligall, folis o pàgines (data). Exemple: ARV: Governació, Litium, 2221, llig. 6, ff. 15-16 (27-LV-1419).

Les remissions successives a les mateixes obres es faran de forma abreujada, amb el cognom de l'autor (si n'hi ha) i una o dues paraules inicials o més significatives del títol (sempre en cursiva si es tracta de llibres i entre cometes quan siguen articles o documents d'arxiu).

Per tal d'evitar confusions no s'han d'usar les expressions loe. cit. o oh. cit.; pel que fa a Xihid. o ihidem, sempre en cursiva i només en el cas de repeticions absolutament immediates.

8.2. Per als articles en què predomine la discussió teòrica o bibliogràfica, a judici de l'autor, pot optar-se pel segon sistema. En aquest cas, en les referències (siga en forma de notes o, preferiblement, en

elmateixtext, entre parèntesi) es faran en l'ordre i forma següent: cognom (s) de l'autor(s) any de la publicació, pàgina o pàgines de què es tracte. Exemple: (VlLARl964,pp. 132-138).

Les referències aniran, en aquest cas, complementades per una llista bibliogràfica final, per ordre alfabètic d'autors i, dintre de cadascun d'ells per ordre cronològic. Quan dues obres d'un mateix autor siguen del mateix any, s'afegirà a la data una lletra (a, h, c, etc.). L'ordre i la formad'especificació de les dad es d'aquesta llista seran similars als exposats al punt 8.1., però s'hi destacarà, immediatament després del nom de l'autor, l'any d'edició (i, en el seu cas, la lletra afegida) que és, en aquest sistema, fonamental per poder identificar la publicació.

9. La transcripció de documents es farà d'acord amb les normes seguides per les edicions dels textos clàssics catalans de l'Editorial Barcino en la seua col·lecció Els nostres clàssics. Els castellans s'ajustaran als criteris utilitzats per l'editorial Espasa Calpe en la seua col·lecció Clásicos Castellanos. En el cas d'altres llengües, s'aplicaran les normes més usualsper a cadascuna. Per a la traducció de textos clàssics, s'utilitzaran, preferiblement, traduccions normalitzades, essent les preferibles per al català les publicades per la Institució Bernat Metge.

10. L'autor o autors tindran dret a un exemplar de la revista i a quinze separates. En cas de necessitar un nombre major de separates o de revistes, li seran facilitades apreu de cost, prèvia demanda a la revista durant el període de redacció i una vegada acceptat el pressupost corresponent. www.editorialafers.com

d'edició:any, pàgines a què es fa referència. Exemple:

www.editorialafers.com

Aquest número d'Afers s'acabà d'imprimir el 23 de novembre del 2002, 80è aniversari del naixement, i any del 10è aniversari del traspàs de Joan Fuster.

• 1992-2002 •

www.editorialafers.com