Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 14 de octubre de 2005
pd
1 Novetat
p o s d at a Suplemento Cultural
Sis periodistes i escriptors denuncien els estereotips i les caricatures de «ser valencià» en «Nosaltres exvalencians» (pàg. 3)
Un estudi analitza la revista «La República de les Lletres», publicada entre 1934 i 1936
Cultura i valencianisme dels anys 30 País Valencià, per damunt d’aquelles divisions, i amb tota la cautela que es vullga, contra els localismes mal entesos, contra l’esperit provincià sostingut amb la irritació madrilenya i amb el goig que dóna vore unes oficines d’Hisenda i uns senyors que ostenten càrrecs oficials». Als diferents números s’hi troben també poemes d’autors en actiu com Miquel Duran de València, Lluís Guarner o Carles Salvador i de clàssics com Ausiàs Marc o Teodor Llorente; alguna traducció d’autors estrangers com Frederic Mistral i obres de poetes bascos, gallecs o portuguesos.
Ana Gimeno
Al 1936 es va truncar a València el somni de la revista La República de les Lletres, un projecte editorial del nacionalisme valencià nascut dos anys abans amb l’objectiu de defensar la crítica racional, rigorosa i militant, la llibertat i la sobirania dels idiomes i un eficaç i pròsper desenvolupament de les lletres, les arts i la cultura sense deslligar-les de la vida política del país.La revista, de la qual es publicaren 8 números, es va definir com una República Literària Federativa de la qual formaven part Catalunya, Mallorca, Rosselló i València. A més, en les seues planes s’expressa la voluntat de constituir la Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria amb Euzkadi, Galícia, Aragó, Castella i Andalusia, entre altres, perquè, con denunciava l’editorial del número 1, «en tant Espanya contiuï essent absolutament Castella —i una Castella unitarista i unificadora, dominadora, monàrquica o monarquitzant—, Catalunya, València, Euzkadi, Galícia no seran mai Espanya. És un crim contra natura voler sotmetre a un sol idioma i una sola cultura pobles diversos, amb llengua i cultura pròpies». La col·lecció completa d’aquesta revista, fundada entre altres per Miquel Duran de València, Adolf Pizcueta, Carles Salvador i Emili Gómez Nadal, ha sigut reeditada, quasi setanta anys després de l’aparició del seu primer número, per Faximil Edicions, en un disc compacte que permet la recerca seqüencial en els exemplars i la interrogació a text complet en les més de 300 pàgines que varen ser publicades. L’edició, dirigida per Alfonso Moreira, conté també una acurada descripció bibliogràfica dels articles, que permet la recerca per autor, matèria i títol i un estudi previ a càrrec de Romà Seguí, bibliotecari-documentalista de la Generalitat Valenciana. Anys després de la seua última edició, Joan Fuster va trobar en La República de les Lletres un precedent de L’Espill, revista que llavors encetava, perquè «a diferència d’altres títols, la militància i rigorositat de La República de les Lletres permet que les diferents branques del valencianisme palesen els seus parers». El seu subtítol: Quaderns de literatura, art i política, assenyala una concepció unitària de la cultura i un desig manifest de recuperar la consciència nacional, integrar les noves generacions literàries
Crítica i creació literària
LEVANTE-EMV
PORTADA. Un dibuix de Josep Renau il·lustra la major part dels números de «La República de les Lletres».
❙❙❙
La col·lecció completa d’aquesta publicació, fundada per M. Duran de València, A. Pizcueta, C. Salvador i E. Gómez Nadal, s’edita en un disc compacte
i les activitats artístiques que es produeixen arreu de l’àrea lingüística catalana. El penúltim número està dedicat monogràficament a Teodor Llorente i un altre, tot i no ser un monogràfic, tracta extensament la figura de Vicent Blasco Ibáñez, però a la resta de números es barregen qüestions d’actualitat com l’Estatut d’Autonomia, la Revolució d’Octubre de 1934 a Barcelona, les eleccions legislatives de 1936, l’educació en valencià o la determinació del dia de la festa nacional, i tots s’obrin amb un editorial o articles de marcat caràcter polític, que inci-
ten a crear un discurs cap a la unitat lingüística, cultural i política de la República Literària Federativa de Llengua Catalana i sobretot «Per la República, contra la monarquia». Articles com el d’Adolf Pizcueta «Condicions especials de l’Estatut del País Valencià» són d’indubtable interés. Pizcueta estima qüestions que encara hui en dia estan sobre la taula com que la divisió territorial per provincies, un invent administratiu del segle XIX, havia de suprimir-se perquè «el nostre Estatut s’ha de basar necessàriament en la personalitat històrica i espiritual del
La secció de ressenyes anomenada «Paradisos de paper» recull noticies crítiques de llibres publicats en català en l’any en curs o l’anterior i les seccions «L’art i els artistes» i «Diversa» mostren un interés pels esdeveniments culturals del moment, informen de les activitats artístiques i culturals, exposicions i conferències, entre altres, que havien tingut lloc principalment a València de forma que permet conéixer l’agenda cultural dels esdeveniments d’aquells anys. Entre els col·laboradors de La República de les Lletres es troba Josep Renau, que va realitzar la majoria de les cobertes i varen escriure articles per a la revista autors com Enric Navarro i Borràs, Francesc Almela i Vives, Doménech Fletcher, Martí de Riquer, Eduard López Chavarri o Nicolau Primitiu. D’altra banda, varen escriure ressenyes Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador, Francesc Bosch Morata i Enric Valor. En el número 4, d’abril-juny de 1935, Carles Salvador va signar un article titulat «El valencià a les escoles» reivindicant l’ensenyament en llengua materna. Salvador explica que mentre el primer ensenyament arreu de tot Europa es realitzava en llengua materna, el cas valencià era al contrari, l’ensenyament es rebia en l’idioma oficial que no es corresponia amb la llengua materna dels xiquets. Al número 6, d’octubre-desembre de 1935, Adolf Pizcueta contribueix a un tema de debat amb el seu article «Centenari de la fundació del País Valencià: commemoració del 9 d’octubre de 1238» i fa una reflexió al voltant de la diada en un moment en
>>
2
Viernes, 14 de octubre de 2005 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
pd
>> ENTREVISTA què el valencianisme es trobava immers en la polèmica sobre la commemoració del 9 d’octubre com a festa nacional. Calia organitzar una efemèride que servira per reagrupar les forces valencianistes, per consolidar un moviment cultural i polític, explica Romà Seguí. Calia trobar una data simbòlica que permetera la reunió de tots els valencians, amb la tendència política que fóra i sobretot calia projectar l’efemèride amb tranquil·litat per tal d’aconseguir un estadi superior, un estat de consciència nacional. Pizcueta s’adona que la manca de previsió juga a favor dels antinacionalistes, afegeix l’autor de l’estudi previ. I la proposta concreta de Pizcueta és, a més, l’organització d’un congrés sobre la llengua, amb par ticipants estrangers, i altres actuacions pertinents, alguna de les quals ja havia plantejat Sanchis Guarner en un article anterior, com ara la creació de la Biblioteca de València, projecte que tindrà cabuda en la Conselleria de Cultura de Francesc Bosch Morata amb el nom de Biblioteca del País Valencià, la restauració del monestir de Santa Maria
Jorge Juan Martínez
ESCRITOR
«El humor es el mejor antídoto contra la vanidad» Ana Gimeno
Escenas cotidianas, personajes al límite, historias sin fortuna y mucho sentido del humor son los ingredientes de los dos últimos libros de relatos publicados recientemente por Jorge Juan Martínez (Valencia, 1966). En Mundo Bizarro (Rialla), galardonado con el Premio Otoño de Narrativa Breve Villa de Chiva 2004 y Un maestro del soborno (Ayuntamiento de Sevilla), Premio de Relatos Alfonso Grosso 2003, el autor ha buscado el máximo rigor estilístico al servicio de buenas historias. Martínez obtuvo en 2002 el Goya al mejor Guión adaptado por Salvajes, y todas sus obras, hasta ahora un libro de poemas y una novela, han sido premiadas en distintos certámenes literarios.
■ «Un maestro del soborno», premio Alfonso Grosso
2003, y «Mundo bizarro», premio Otoño Villa de Chiva 2004, de Jorge J. Martínez, coinciden en las librerías: dos libros de relatos en los que el autor retrata personajes al límite, pero con gran sentido del humor.
LEVANTE-EMV
Monogràfic sobre Teodor Llorente.
del Puig i del Palau de la Generalitat o la creació d’un museu de Ceràmica. Un altre dels temes que van ser tractats extensament a la publicació va ser el de l’autonomia valenciana, la necessitat d’aconseguir un Estatut, segons conclou la revista, semblant al de Catalunya. Tot i que hi ha col·laboradors que empren diversos arguments i expliquen models internacionals, es fa evident la proposta d’imitació a Catalunya per ser aquest un cas amb una experiència real i pròxima. En les darreres planes de l’últim número de La República de les Lletres, el d’abril-juny de 1936, s’anuncia la transformació de la publicació en editorial i mai més no tornen a eixir exemplars amb col·laboracions però «la figura del conseller de Cultura, el malaurat Francesc Bosch Morata, qui va crear l’Institut d’Estudis Valencians o la Biblioteca del País Valencià, va reclamar la cooficialitat de les llengües i va crear una infraestructura científica que procurava la unitat de l’idioma, és incomprensible sense les reivindicacions que es palesen a La República de les Lletres», explica Romà Seguí. I més enllà dels papers va romandre la petjada que havien deixat els fundadors i col·laboradors de la revista La República de les Lletres.
-¿Sus historias proceden de la observación de su realidad cotidiana?
-Una clave es por supuesto la mirada. Si intentas que lo que cuentas tenga que ver con lo que vives, con lo que observas, encuentras un material mucho más rico. -Usted ha escrito poemas, novela y relatos. ¿En qué género se siente más cómodo?
-Estoy intentando romper la distancia entre el relato y un texto más largo. Estoy terminando de escribir una novela porque cuando uno está cómodo en un género le apetece ir un poco más allá, donde se tiene oportunidad de aprender. -¿De dónde provienen sus personajes?
-Son una mezcla de elementos de tu experiencia que transformas. Surgen de cosas muy inesperadas, de quedarte mirando a alguien por la calle, inventarte biografías de los vecinos. El material de trabajo de un escritor por un lado es el lenguaje y por otro la imaginación y cuanto más los ejercitas mejores frutos obtienes. -¿Porque los nombres de sus personajes en «Mundo Bizarro»: Tati, Toti..?
-Es un guiño, pensar que los personajes pueden ser intercambiables. En todas las personas se da en cierto modo la ambigüedad y cuando nos ponen en una situación límite es cuando aflora la verdad del personaje.
-¿De qué modo ha influido en sus relatos la práctica de la escritura de guiones?
-Influye mucho porque al margen de que escribir guiones te dé soltura a la hora de escribir diálogos o descripciones de personajes, que tiene valor en sí mismo, lo que me ha influido es la capacidad de síntesis, decir mucho con poco; algo que tiene que ver también con la poesía, algo fronterizo. En el cuento no cabe la pirotécnia estilística. El guión me ha enseñado también la importancia de las estructuras, eso de que el arte de narrar es el arte de narrar a tiempo. Lo cierto es que del guión al relato hay un trasvase contínuo. Estoy escribiendo una historia y a veces lo hago sin saber si va a acabar siendo un guión o un relato.
-¿Está trabajando en algún nuevo libro?
LEVANTE-EMV
GUIONISTA. Jorge J. Martínez colaboró en la adaptación al cine de «Salvajes».
-Escribí poemas de muy pequeño y gané un premio pero decidí pasarme a la narrativa, porque creo que la poesía es una especie de don natural y mis poemas son además narrativos, torrenciales. La narrativa deja más espacio para el aprendizaje. El género en el que me siento más cómodo es el relato, entre dos y veinte folios. Todo lo que sea irme más allá, en principio, me cuesta. Es también una cuestión
❙❙❙
«El guión me ha aportado capacidad de síntesis y me ha hecho valorar la importancia de la estructura»
-La ambientación de sus relatos se encuentra en la vida cotidiana, escenas y espacios reconocibles. ¿Busca especialmente este realismo?
de costumbre y me decanto por el relato entre otras razones porque también es lo que más he escrito. De todos modos, lo que más me interesa en cualquier género es que haya una buena historia detrás. Hay escritores que escriben novelas donde no cuentan nada, con estructuras endebles, confiando en que el estilo lo es todo. Pero confiar en que sólo funcione con el estilo está únicamente al alcance de los genios que, si existen, son pocos cada siglo. Cada vez me interesan más los contadores de historias, aunque una buena historia, bien contada, soportada en una estructura potente y con buen estilo es muy difícil, eso es la bomba.
Me interesa la experiencia de la vida cotidiana a ras de suelo, las necesidades más comunes de la gente, el sexo, la muerte, el amor, la ambición. El exotismo no me interesa nada. Algunos de mis cuentos son precisamente reales, historias que he presenciado o que me ha contado la gente y quizá por eso resultan tan cotidianos. El material que me interesa es el de la vida en la que está presente la fatalidad, la crueldad; son materiales que en la literatura me interesan mucho, en la vida no, porque son sentimientos o pulsiones venenosas.
-¿Es eso lo que ha buscado en su trabajo?
-Sé que son personas que de alguna manera tienen afinidades conmigo. Intento que el humor esté presente, humor entendido como la capacidad de reírse de uno mismo, no de los demás; es el antídoto contra la vanidad, el mejor espejo que nos devuelve la dimensión exacta de lo que somos.
-Literariamente es difícil conseguir lo que uno se propone. Yo me proponía tratar de conjugar una exigencia alta a nivel estilístico y un afán de contar una historia lo más interesante posible para el lector.
-¿Se imagina como son sus lectores?
REVISTAS Sphera
Eñe
Dir.: Q. Cuevas / F. Escalada Edita Revista Sphera, Valencia Número 3
Dir.: Camino Brasa Edita La Fábrica, Madrid Número 3, Otoño 2005
El nuevo número del «Magazine de arte, diseño y cultura emergente», como se autodefine esta revista gratuita de cuidada y novedosa maquetación, trata la arquitectura de ANZ, la fotografía de Bteam y de María Sainz, la pintura de Martiki, Dani Vilches, Luis Gans Sanmartín y Javier Moreno, el dibujo de Maikel y los collages de Bru Soler. Además de los espacios sobre cómic y graffiti, moda y el diseño industrial del colectivo argentino Crisis Diseño, destaca el reportaje sobre Los Amazight, el pueblo bereber que intenta mantener su identidad bajo la hegemonía árabe del estado marroquí.
Bajo el título «En la cocina», Eñe publica textos inéditos de Julian Barnes, Manuel Rivas, Julio Llamazares y Mariano Barroso, junto a los trabajos de Antonio Colinas o Daína Chaviano, entre otros catorce autores de actualidad. El «Diario» corre a cargo de Laura Freixas —viajes, conferencias, lecturas y una constante actitud crítica— y Rosa Regàs cuenta cómo es su «Biblioteca particular». Además, la prepublicación de la Antología de W. B. Yeats realizada por el Nobel de literatura Seamus Heaney. Las ilustraciones son de Alfredo Alcain.