Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 2 de febrero de 2007
pd
1 Llibres Philip Roth reflexiona sobre la vellesa, la memòria i la mort a «Elegia», la seua última novel·la (pàg. 5).
p o s d at a Suplemento Cultural
DISSENY. Dalt, els números de maig, desembre i octubre de 1971. Baix, coberta d’un dels exemplars de la sèrie Els Quaderns de «Gorg» amb il·lustració de Tàpies.
Un estudi de Pérez i Moragón analitza la revista «Gorg», publicada entre 1969 i 1972, que ara es recupera en CD
Un intent de normalitat cultural Ana Gimeno
El mes de juny de 1969 es va publicar el primer número de Gorg, revista bibliogràfica en valencià que va nàixer per donar resposta a una necessitat informativa, cultural i lingüística que no trobava cobertura en els mitjans de comunicació de l’època. La publicació, promoguda per Joan Senent Anaya, amb Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó al capdavant, va ser un element de modernització cultural i un banc de proves per a signatures que començaven llavors a donar-se a conéixer com Rafael L. Ninyoles, Trinidad Simó, Carme Miquel, Rodolf Sirera, Vicent Soler, Ricard Pérez Casado i Rafael Ventura Melià, entre altres. L’editorial Faximil ha volgut recuperar aquella experiència i ha publicat en un disc compacte la col·lecció completa de la revista, els números 1 al 29, en un format que permet la recerca seqüencial en els exemplars, la interrogació a text complet en les més de 1500 pàgines que formen la col·lecció, així com la recerca per autor, matèria i títol dels articles. L’edició és especialment valuosa perquè a més s’acompanya d’un estudi de Francesc Pérez i Moragón, titulat «Gorg, una possibilitat decapitada», fruit d’una recerca sobre la història d’aquesta publicació periòdica i el context polític, social, lingüístic i cultural en què va sobreviure al llarg de tres difícils anys. Resulta sorprenent que Gorg aconseguira el permís de les au-
toritats per a publicar. Eren els últims anys del franquisme, moments encara de censura i manca de llibertats, tot i que la dictadura mirara de maquillar-se per a l’Europa occidental i Nord-Amèrica. En aquells dies escriure en una llengua diferent de l’oficial era una opció sospitosa de dissidència i el valencià estava exclòs de l’àmbit docent. En aquell ambient va nàixer la revista, amb una «pretensió
❙❙❙
Resulta sorprenent que «Gorg» aconseguira el permís de publicació de les autoritats franquistes
d’interessar tothom en el contingut dels llibres, a fi d’estimular-los a llur adquisició, i en les manifestacions del sentiment artístic dels nostres dies —expressió d’una nova sensibilitat—; tot, esforçadament, dirigit a elevar el nivell cultural del nostre poble», segons es podia llegir al primer editorial. Si als primers anys trenta havien pogut eixir revistes com Acció Valenciana, El Camí, El País Valencià, Timó o La República de les Lletres, als anys següents només dos aconseguiren sobreviure algun temps, Sicània (1958-59) fundada per Nicolau Primitiu Gómez Serrano i València Cultural (1960-64). Els llibres en valencià havien tingut més sort, dins del marc d’una sempre present censura. L’administració franquista havia acabat autoritzant l’edició bibliogràfica en la nostra llengua, amb la convicció, això sí, que tindria una difusió molt reduïda. Aquesta creença no era compartida en el cas de les publicacions periòdiques, que al parer del Règim podien guanyar una fidelització de lectors, procurar la difusió d’idees i espais per a nous escriptors. Tot i això, «la necessitat d’una publicació periòdica era un tema recurrent en els cercles més conscients de la necessitat de conquistar espais de normalització en l’ús públic de la llengua», diu Francesc Pérez i Moragón. En la Universitat i en altres àmbits, explica l’autor de l’estudi sobre Gorg, «s’estaven consolidant noves fornades de joves que unien als seus
pressupòsits polítics reivindicacions molt precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals». I aquestes generacions, afegeix, «que renovaren el panorama social, en bona part ideològic, del país, no podien expressarse de manera regular en mitjans de comunicació, ni tan sols amb circumloquis, sinó que havien de fer-ho molt sovint a través de butlletins ciclostilats clandestins o semiclandestins». Paradòjicament la idea de publicar Gorg va nàixer a la presó, en una de les entrevistes que Joan Senent i Anaya, promotor i patrocinador de la publicació, valent-se del seu títol d’advocat, va mantenir amb Enric Valor, quan aquest estava tancat i sense recursos econòmics per a sobreviure quan finalitzara el seu captiveri. Senent era un empresari inquiet, havia donat suport econòmic a alguns joves que volien difondre el llibre en català i havia impulsat un premi literari des de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València. Va donar també suport material a Brot, una empresa distribuïdora de llibres en català i va col·laborar en algunes iniciatives polítiques de la democristiana Unió Democràtica del Poble Valencià. Segons explica Francesc Pérez i Moragón, «sembla que Senent, amb qui Valor col·laborava com a autor i corrector en les tasques editorials, va voler amb la revista donar al seu amic uns ingressos regulars». El primer número de la revista no va tenir una resposta massa significativa però amb els se-
güents números Gorg va anar consolidant un espai propi. Un dels seus objectes era «informar els seus lectors sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unitàries (incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.) que puguen interessar-los per a la coneixença, com més completa millor, dels corrents de cultura de les societats actuals, així com dels esdeveniments, problemes i progressos del nostre temps». Entre els seus continguts es trobava informació sobre llibres així com fragments de texts literaris, autors, premis, concursos, comentaris i informacions d’art no literari i, entre altres, una secció de cartes al director. Des dels principi, la revista va excedir el localisme, i encara que «es pren especialment com a missió la d’introduir el lector en la profunda coneixença de les nostres coses», també afirmava que «no pot desconèixer la consideració acurada, des del nostre punt de vista, dels esdeveniments, progressos i problemes del nostre món i del nostre temps en general». El projecte de Gorg anà molt més lluny del que els seus creadors arribaren a pensar. Volgué fer vore als seus lectors «que en la seua llengua, condemnada a la domesticitat, hi havia tots els mecanismes necessaris per a expressar tota mena d’idees i sentiments», explica Pérez i Moragón. Fins i tot es va fer ressò de les versions catalanes, novetats bibliogràfiques,
>>