Levante EL MERCANTIL VALENCIANO ■ Viernes, 2 de febrero de 2007
pd
1 Llibres Philip Roth reflexiona sobre la vellesa, la memòria i la mort a «Elegia», la seua última novel·la (pàg. 5).
p o s d at a Suplemento Cultural
DISSENY. Dalt, els números de maig, desembre i octubre de 1971. Baix, coberta d’un dels exemplars de la sèrie Els Quaderns de «Gorg» amb il·lustració de Tàpies.
Un estudi de Pérez i Moragón analitza la revista «Gorg», publicada entre 1969 i 1972, que ara es recupera en CD
Un intent de normalitat cultural Ana Gimeno
El mes de juny de 1969 es va publicar el primer número de Gorg, revista bibliogràfica en valencià que va nàixer per donar resposta a una necessitat informativa, cultural i lingüística que no trobava cobertura en els mitjans de comunicació de l’època. La publicació, promoguda per Joan Senent Anaya, amb Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó al capdavant, va ser un element de modernització cultural i un banc de proves per a signatures que començaven llavors a donar-se a conéixer com Rafael L. Ninyoles, Trinidad Simó, Carme Miquel, Rodolf Sirera, Vicent Soler, Ricard Pérez Casado i Rafael Ventura Melià, entre altres. L’editorial Faximil ha volgut recuperar aquella experiència i ha publicat en un disc compacte la col·lecció completa de la revista, els números 1 al 29, en un format que permet la recerca seqüencial en els exemplars, la interrogació a text complet en les més de 1500 pàgines que formen la col·lecció, així com la recerca per autor, matèria i títol dels articles. L’edició és especialment valuosa perquè a més s’acompanya d’un estudi de Francesc Pérez i Moragón, titulat «Gorg, una possibilitat decapitada», fruit d’una recerca sobre la història d’aquesta publicació periòdica i el context polític, social, lingüístic i cultural en què va sobreviure al llarg de tres difícils anys. Resulta sorprenent que Gorg aconseguira el permís de les au-
toritats per a publicar. Eren els últims anys del franquisme, moments encara de censura i manca de llibertats, tot i que la dictadura mirara de maquillar-se per a l’Europa occidental i Nord-Amèrica. En aquells dies escriure en una llengua diferent de l’oficial era una opció sospitosa de dissidència i el valencià estava exclòs de l’àmbit docent. En aquell ambient va nàixer la revista, amb una «pretensió
❙❙❙
Resulta sorprenent que «Gorg» aconseguira el permís de publicació de les autoritats franquistes
d’interessar tothom en el contingut dels llibres, a fi d’estimular-los a llur adquisició, i en les manifestacions del sentiment artístic dels nostres dies —expressió d’una nova sensibilitat—; tot, esforçadament, dirigit a elevar el nivell cultural del nostre poble», segons es podia llegir al primer editorial. Si als primers anys trenta havien pogut eixir revistes com Acció Valenciana, El Camí, El País Valencià, Timó o La República de les Lletres, als anys següents només dos aconseguiren sobreviure algun temps, Sicània (1958-59) fundada per Nicolau Primitiu Gómez Serrano i València Cultural (1960-64). Els llibres en valencià havien tingut més sort, dins del marc d’una sempre present censura. L’administració franquista havia acabat autoritzant l’edició bibliogràfica en la nostra llengua, amb la convicció, això sí, que tindria una difusió molt reduïda. Aquesta creença no era compartida en el cas de les publicacions periòdiques, que al parer del Règim podien guanyar una fidelització de lectors, procurar la difusió d’idees i espais per a nous escriptors. Tot i això, «la necessitat d’una publicació periòdica era un tema recurrent en els cercles més conscients de la necessitat de conquistar espais de normalització en l’ús públic de la llengua», diu Francesc Pérez i Moragón. En la Universitat i en altres àmbits, explica l’autor de l’estudi sobre Gorg, «s’estaven consolidant noves fornades de joves que unien als seus
pressupòsits polítics reivindicacions molt precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals». I aquestes generacions, afegeix, «que renovaren el panorama social, en bona part ideològic, del país, no podien expressarse de manera regular en mitjans de comunicació, ni tan sols amb circumloquis, sinó que havien de fer-ho molt sovint a través de butlletins ciclostilats clandestins o semiclandestins». Paradòjicament la idea de publicar Gorg va nàixer a la presó, en una de les entrevistes que Joan Senent i Anaya, promotor i patrocinador de la publicació, valent-se del seu títol d’advocat, va mantenir amb Enric Valor, quan aquest estava tancat i sense recursos econòmics per a sobreviure quan finalitzara el seu captiveri. Senent era un empresari inquiet, havia donat suport econòmic a alguns joves que volien difondre el llibre en català i havia impulsat un premi literari des de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València. Va donar també suport material a Brot, una empresa distribuïdora de llibres en català i va col·laborar en algunes iniciatives polítiques de la democristiana Unió Democràtica del Poble Valencià. Segons explica Francesc Pérez i Moragón, «sembla que Senent, amb qui Valor col·laborava com a autor i corrector en les tasques editorials, va voler amb la revista donar al seu amic uns ingressos regulars». El primer número de la revista no va tenir una resposta massa significativa però amb els se-
güents números Gorg va anar consolidant un espai propi. Un dels seus objectes era «informar els seus lectors sobre llibres editats o per editar i altres publicacions unitàries (incloent-hi les musicals: cançons, discs, partitures, etc.) que puguen interessar-los per a la coneixença, com més completa millor, dels corrents de cultura de les societats actuals, així com dels esdeveniments, problemes i progressos del nostre temps». Entre els seus continguts es trobava informació sobre llibres així com fragments de texts literaris, autors, premis, concursos, comentaris i informacions d’art no literari i, entre altres, una secció de cartes al director. Des dels principi, la revista va excedir el localisme, i encara que «es pren especialment com a missió la d’introduir el lector en la profunda coneixença de les nostres coses», també afirmava que «no pot desconèixer la consideració acurada, des del nostre punt de vista, dels esdeveniments, progressos i problemes del nostre món i del nostre temps en general». El projecte de Gorg anà molt més lluny del que els seus creadors arribaren a pensar. Volgué fer vore als seus lectors «que en la seua llengua, condemnada a la domesticitat, hi havia tots els mecanismes necessaris per a expressar tota mena d’idees i sentiments», explica Pérez i Moragón. Fins i tot es va fer ressò de les versions catalanes, novetats bibliogràfiques,
>>
2
Viernes, 2 de febrero de 2007 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
pd
PUBLICACIONES >>
d’algunes obres clàssiques del pensament marxista. Però per a funcionar d’una forma més professional calia un periodista i Senent demanà opinió a Vicent Ventura, qui li recomanà que Josep Maria Soriano Bessó, un home lligat a plataformes de catolicisme social, clarament antifranquista, es posara al càrrec de la publicació. I ho va fer amb la condició que no hi apareguera el seu nom enlloc i signant amb el pseudònim Josep Puig-Alt. Soriano va introduir modificacions importants, una renovació gràfica, un canvi del disseny i una nova organització de continguts en seccions. També va introduir col·laboradors nous que portaren una ampliació dels continguts cap a qüestions d’actualitat i en determinats casos, la denúncia implícita de determinades situacions, i va donar més espai a l’opinió. «Les idees que aquells nous escriptors aportaven, les tendències estètiques de què eren vehicle, no es podien trobar en cap altre mitjà de comunicació valencià», afirma Pérez i Moragón. A Enric Valor, Gorg li deu haver sigut com «una lliçò de llengua permanent per al lector i, d’altra banda, el fet que el model general escollit constituïra una renovació ben remarcable respecte del que havien fet, o pogut fer, altres plataformes precedents», assenyala l’autor de l’estudi.
❙❙❙
L’últim número de «Gorg» aparegué en abril de 1972, data en què la revista fou tancada per la censura
Cobertes d’alguns exemplars de «Gorg» publicats els anys 1969 i 1970.
Potser el secret de l’autorització de Gorg per part de les autoritats es trobava en què aquestes no van creure que la revista aconseguiria la popularitat que finalment va assolir. L’últim número es va publicar a l’abril de 1972, data en que Gorg, com diu l’autor de l’estudi, va ser decapitada per la censura. En desaparéixer la publicació, l’advocat i escriptor Gonçal Castelló va proposar donar-li una continuïtat a través d’una col·lecció anomenada Els Quaderns, en què van aparèixer llibres o miscel·lànies monogràfiques i que es va sostenir onze números. L’edició de Gorg per part de Faximil en disc compacte també inclou els onze números de Els Quaderns així com un llibre pòstum de Senent, amb pròleg de Manuel Sanchis Guarner, que reuneix diferents materials que el propi Senent va recollir i sistematitzar per a fonamentar la defensa de la revista en contra de la suspensió del permís de publicació imposada per la censura del Ministeri d’Informació i Turisme. La reunió d’aquests material permet conéixer en profunditat no solament la publicació sinó les inquietuds polítiques i culturals d’aquell moment, així com els mecanismes de què es valien els repressors de la llibertat d’opinió en aquells moments.
Media Vaca recibe varios premios
Libros ilustrados para niños Tomás Gorría
Cuando Vicente Ferrer comenzó su andadura como editor y fundó la otra parte de la Media Vaca, allá por 1998, tras algunos años dedicados a la edición alternativa, no tenía muy claro en qué libros quería trabajar, pero sí tenía bastante claro cuáles no quería hacer. Y entre ellos, y según sus propias palabras, el más conocido y editado de los cuentos infantiles, el clásico texto de Perrault, Caperucita Roja, no estaba entre sus planes. Pero la ortodoxia no es el camino elegido por editores como el que nos ocupa y ante la ocasión que se propició durante un taller para ilustradores que tuvo lugar en el Museo Itabashi de Japón durante el verano de 2003, que impartió el mismo Ferrer, no dudó en contradecirse. En él se pidió a los participantes, cuyos trabajos se reproducen íntegramente en el libro Érase 21 veces Caperucita Roja, que no se limitaran a poner sus dibujos junto a las palabras de Perrault, sino que se sintieran libres para hacer todos los cambios que desearan en función de sus propios intereses. El resultado fue tan variado como sorprendente, tanto en diversidad estilística como temática: veintiuna historias distintas que utilizan como punto de partida el cuento clásico de Perrault, pero que son autónomas y llenas de sorpresas. Al final, el libro salió a la luz y ha sido recompensado con una mención en el prestigioso premio dedicado al diseño editorial Daniel Gil, en su apartado de libros infantiles.
Ilustración de «Érase 21 veces Caperucita Roja», galardonado en los premios de diseño editorial Daniel Gil 2006.
Obra de Isidro Ferrer para «El libro de las preguntas», de Pablo Neruda, que ha obtenido el premio Cálamo al mejor libro 2006.
Preguntas de Neruda y Ferrer
Otra de sus obras premiadas recientemente (Media Vaca lleva una fulgurante carrera de reconocimientos, entre los que hay que destacar dos Bologna Ragazzi Word, una especie de Óscar a los libros para niños) con el premio Cálamo al mejor libro de 2006 es el dedicado a una de las obras menos conocidas de Pablo Neruda: El libro de las preguntas. Éste es, quizás, uno de las más singulares obras del poeta chileno, publicada por primera vez por la editorial argentina Losada el año 1974, un año después de la muerte del poeta en la Isla Negra. García Lorca, las greguerías ramonianas, los juegos de palabras o los experimentos vanguardistas pueden rastrearse en este libro para el que Media Vaca pensó en Isidro Ferrer (Premio Nacional de Diseño en 2002) como ilustrador. El peculiar estilo de Isidro Ferrer en este trabajo combina aspectos como la pequeña escultura, (o microinstalaciones), la composición al estilo del collage, en el que importan las formas tanto como las texturas o las metáforas visuales (algunas tan logradas como la camisa de papel impreso colgada de una percha) y final-
Portada del volumen «Tokio» de Taro Miura, en la colección que combina las letras del alfabeto con las ciudades.
mente la fotografía (siempre en blanco y negro) que aporta unidad plástica a unas composiciones en las que la sugerencia es el principal argumento. Ciudades de la «z» a la «a»
Entre las novedades que Media Vaca presentó el pasado mes de diciembre a un grupo de amigos e incondicionales de la editorial en Valencia (un acto, entre entrañable y surrealista, que sirvió también para que El Persa, colaborador de la editorial, explicara a los presentes la teoría de las Esferas Postales Descascarillables), también se encontraba la nueva colección dedicada a las ciudades, con el hilo conductor del alfabeto, pues se dedica una sola urbe a cada letra del abecedario. De momento, ya esta en la calle la dedicada a la T, la de Tokio, ilustrada por Taro Miura. También la de Zaragoza, con ilustraciones y textos de Juan Luis Cano. Ya casi ultimada está la dedicada a Buenos Aires y aunque parece asegurada que la V corresponderá a Valencia, todavía no está claro los autores elegidos para la misma. El marketing editorial aconsejaría que el libro dedicado a nuestra ciudad saliera durante este 2007 de la Copa del América, pero nos tememos que Media Vaca tiene un concepto más singular de la mercadotecnia. En el momento en que se escriben estas líneas se esta trabajando en la edición del último libro de la colección Libros para niños, la versión Media Vaca de Robinson Crusoe, uno de los clásicos indiscutibles de la literatura infantil y juvenil, y sin embargo, una de las obras peor conocidas de todos los tiempos. Poca gente conoce el texto original, que lleva por título Vida y extrañas y sorprendentes aventuras de Robinson Crusoe escritas por él mismo, que escribió Daniel Defoe (1660?-1731) en 1719. Sin embargo, todo el mundo conoce alguna de las múltiples versiones adaptadas en función de su mayor facilidad de lectura. Algo similar a lo que le ocurre a Jonatahn Swift y su Gulliver, cuya versión completa sorprendería a más de un lector por su crudeza y su posición de denuncia social y política. En esta ocasión la singularidad de la edición estriba en que se trata de una versión sin palabras, ilustradas por Ajubel, artista cubano afincado en Valencia y premio nacional de Ilustración, en la que intenta ofrecer una versión respetuosa con el espíritu de la novela, en la que aparecen naufragios, cangrejos y piratas, en un contexto marcado por la aventura.
DANIEL GARCÍA-SALA
NOVEDADES. Vicente Ferrer y Begoña Lobo, responsables de Media Vaca.