“El valencià ha de tindre projecció de mercat”, assegura, en una entrevista, Diego Gomez, president d’Escola Valenciana 쎲 Amb el seu disc ‘Metamorfosis’, el pianista Albert Sanz consolida una veu pròpia en l’escena del jazz Q U A D E R N
Número 427, dijous 28 de febrer de 2008
Q Una perfídia indecorosa JOAN F. MIRA
L
Cobertes del setmanari Valencia Semanal del 29 d’octubre al 5 de novembre de1978, i del 7 al 14 i del 21 al 28 de gener del 1979.
Història
a pintura abstracta es gira d’esquena a la realitat; el surrealisme, no; el surrealisme la presenta amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança”. Això escrivia Fuster en El descrèdit de la realitat, un llibre increïble del 1955, que no s’entén com el pogué escriure, aquells anys, un jove advocat de Sueca. Cinquanta anys després, el surrealisme, al país de Fuster, ha passat directament a la política, i a la visió que el país rep de si mateix. M’explicaré. Les xifres són un reflex de la realitat, i les xifres nostres són pèssimes. El 2006, els índexs del PIB respecte a la mitjana espanyola eren els següents: Madrid 130, País Basc 128, Navarra 126, Catalunya 118, les Balears 110, Aragó 107, la Rioja 106. Aquests són els “rics”, els que superen la mitjana. Vostés hi han vist el País Valencià?: jo tampoc. Aquest detall, però, no és un obstacle perquè els dirigents valencians del PP, des del temps de Zaplana fins a Francisco Camps, passant pels mítings de Mariano Rajoy, pels noticiaris de Canal 9, o per tota la premsa de dreta (que és molta premsa), afirmen de manera solemne, permanent i emfàtica, que la “Comunitat Valenciana” és líder a Espanya i a Europa, la millor, la que avança en una marxa triomfal imparable, la que els altres envegen (sobretot Catalunya, ja se sap) perquè és la que més creix i progressa. Passem als no tan rics, segons les xifres crues: Cantàbria i Castella i Lleó, per exemple, se situen en els índexs 98 i 95 respectivament. I ara sí, ara ve el País Valencià: amb el 91, tres dècimes per damunt de Ceuta. Ceuta, doncs, és el nostre nivell. Per sota, hi ha només els “pobres” clàssics: al nord, Galícia, i al sud, tota la resta. Els valencians, cada any que passa, som més lluny dels rics, i cada any més prop dels pobres. Això és progrés, això és triomfar, això és ser líders i envejats per tothom. La realitat no compta, al costat de la propaganda, la realitat no té cap crèdit, comparada amb l’al·lucinació. Reculem, reculem, mentre la propaganda afirma que avancem i avancem. Aquest és el nostre surrealisme, que presenta la realitat “amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança”. I els ciutadans, al·lucinats, voten per la perfídia. Indecorosa.
El passat en la pantalla El segell Faximil Edicions Digitals rescata col·leccions completes de revistes valencianes de referència
FRANCESC PÉREZ I MORAGÓN
J
a fa uns quants anys que Faximil Edicions Digitals treballa, amb una admirable tenacitat i un rigor tècnic igualment digne de ser subratllat. Aquestes dues qualitats deuen ser, si no m’enganye, les que caracteritzen les editorials petites i especialitzades, juntament amb l’encert pel que fa a la formació del seu catàleg, fet a força de conéixer el mercat i buscar un àmbit de lectors propi i fidel. El tret distintiu de Faximil és, sens dubte, haver vist les enormes possibilitats que obrin les noves tecnologies per a la producció de còpies estretament fidels, i de vegades milloradores, de textos i documents gràfics impresos o manuscrits, especialment si tenen una certa antiguitat. Tenint tot això en compte, Faximil treballa en la publicació de llibres antics, col·leccions de revistes, bases de dades i altres materials, en format de discos compactes, per fer accessible a un públic ampli la consulta ràpida i sense dificultats d’un material bibliogràfic, hemerogràfic o documental d’utilitat per a les seues investigacions o, simplement, com una manera nova de llegir-los i conservar-los, d’imprimirne parts, d’incloure’n il·lustracions en textos propis, en presentacions de PowerPoint i, en fi, una gamma extensa d’usos possibles. Passa a la pàgina 2
Número especial de Falles de la revista Nueva Cultura de l'any 1937, en plena Guerra Civil. Al costat, caricatura d’Unamuno feta per Pérez Contel per a la revista.
EL PAIS, dijous
2 / QUADERN
28 de febrer de 2008
Ve de la pàgina 1
En la sèrie de revistes hi ha Arquitecturas Bis, amb cinquanta-dos números (1974 i 1985), sota la direcció de Rosa Regàs i acompanyats ara d’un estudi d’Amando Llopis; Cuadernos de Ruedo Ibérico, amb els seixanta-sis números publicats a París (1965-1979) —inclosos els darrers, ja apareguts a Barcelona després de la mort de Franco—, orientats per l’editor José Martínez Guerricabeitia; Gorg, editada (1969-1972) per Joan Senent Anaya i dirigida per Josep M. Soriano (29 números), fins que fou suprimida per la censura governativa del franquisme; Hora de España, que havia aparegut durant la Guerra Civil, successivament a València i a Barcelona, entre el 1937 i el 1939, amb vint-itres números, acompanyats ara d’un pròleg de Pau Rausell; la primera època de L’Espill, dirigida per Joan Fuster, i que abasta des del 1979 fins al 1991, presentada en aquesta reedició per Josep Sorribes; els vuit quaderns de La República de les Lletres, editada el 1934-1936 sota l’orientació de Miquel Duran de València i prologada ara per Romà Seguí; Métodos de Información (1994-2002), cinquanta números d’una interessant publicació especialitzada en biblioteconomia, arxivística i documentació; Valencia Semanal, editada a València entre el 1977 i el 1980, analitzada per V. Navarro de Luján; Estudios (1928-1937), la gran revista d’inspiració àcrata, amb un estudi de J. Martí Boscà; Butlletí de la Casa Verda (1984-2007), un referent fonamental de l’ecologisme al nostre país, amb estudis previs d’Arantxa Sarrià i Carlos Pérez; i els cinquanta primers números de la revista de difusió científica Mètode (1992-2006), editada per la Universitat de València i dirigida ara per Martí Domínguez, amb una introducció d’Anna Mateu. En l’apartat de llibres antics i obres de consulta hi ha títols clàssics del botànic i geògraf Antoni Josep Cavanilles —Icones et descriptiones plantarum, Monadelphiae classis dissertationes decem i les Observaciones del Reyno de Valencia, prologats per José María López Piñero i Francesc Ferrando—, a més del Catálogo de la biblioteca de Salvá, de Pere Salvà i Mallén, amb una introducció de Romà Seguí, i el Viaje literario a las iglesias de España, dels germans Joaquim i Jaume Villanue-
Es tracta d’un conjunt d’edicions molt ben resoltes tècnicament va, un Atlas histórico de la ilustración anatómica, de López Piñero i Felipe Jerez Moliner, i Los saberes morfológicos y la ilustración anatómica desde el Renacimiento al siglo XX, de López Piñero, i un Atlas y diccionario histórico de las plantas medicinales, del mateix autor, a més d’un primer volum de la Cartografía histórica de la ciudad de Valencia, d’Amando Llopis, Luis Perdigón i Francisco Taberner. Tot plegat constitueix un conjunt d’edicions molt ben resoltes tècnicament, la utilitat de les quals augmenta perquè, a més dels pròlegs contextualitzadors, porten índexs que permeten manejar-les amb eficàcia.
Cobertes de Valencia Semanal del 8 al 15 d’abril i 22 al 29 de juliol del 1979 i del 3 al 9 de febrer del 1980.
Coberta del número 2 d’Hora de España, de febrer de 1937.
Una de les il·lustracions que va fer Ramon Gaya per al número 10 de la revista Hora de España, d’octubre de 1937.
Número 24 de Gorg, d’octubre de 1971.
Tota ‘Nueva Cultura’ F. P. M.
E
l dia 15 passat, Alfons Moreira, promotor de Faximil, va reunir en un magnífic sopar una trentena llarga de persones per celebrar la ja molt positiva trajectòria d’aquesta editorial. Com que la festa coincidia amb l’aparició de la reproducció de la revista Nueva Cultura, amb altres documents complementaris, el lloc escollit va ser el bar El Polp, situat al carrer de la Reina, al barri marítim del Cabanyal, de València, amenaçat, com bona part de l’entorn, per la fúria destructora dels conservadors de les essències valencianes. En aquell local, que no deu haver modificat massa l’estructura, es reunien fa més de setanta anys Josep Renau, director de la revista, i una colla dels seus col·laboradors, amb la participació en les discussions, espontània i sens dubte entusiasta, d’alguns veïns. Després —el mateix Renau ho contà— els qui hi vivien, tornaven cap a València en un dels primers tramvies, de matinada, acompanyats d’un acordionista cec que, en canvi d’uns cèntims, anava tocant durant el trajecte, camí del Grau amunt, himnes i cançons revolucionàries. Però, és clar, no tot eren xales i viatges en tramvia; Nueva Cultura va ser una plataforma ben vertebrada d’aplicació a la situació cultural de l’època d’alguns paradigmes ideològics llançats des dels moviments intel·lectuals i artístics orientats per l’URSS i, en definitiva, pel moviment comunista internacional.
Caràtula del disc compacte que conté la col·lecció completa de la revista Nueva Cultura (1935-1937).
La revista tingué dues èpoques. En la primera n’aparegueren tretze números, entre el gener del 1935 i l’inici de la guerra d’Espanya, al juliol de l’any següent. Durant el conflicte, amb nova numeració, n’isqueren vuit més, durant el 1937. A més, amb el nom de la publicació, aparegueren fulls dedicats al combat en el front i en el camp, un fullet sobre Problemas de la nueva cultura (1936) i un especial per a les Fa-
lles del 1937, amb el títol “Els enemics del poble a l’infern”. Tota aquesta col·lecció de materials està inclosa ara en un CD, amb el complement informatiu d’una valuosa introducció de Manuel Aznar Soler, especialista en la literatura del període, uns índexs de sumaris, autors i temes i un llarg escrit de Josep Renau, “Notas al margen de Nueva Cultura”, escrit per a l’edició facsimilar en paper del 1977. Les
col·laboracions escrites o gràfiques de Renau, Ángel Gaos, Emili Gómez Nadal, Manuela Ballester, Rafael Pérez Contel, Francesc Carreño, Pasqual Pla i Beltran, i altres, en una clara i eficaç maquetació del primer, fan de la revista un element imprescindible per a comprendre les expectatives i les preocupacions d’un grup generacional irrepetible, en unes circumstàncies històriques que cal conéixer amb profunditat.