V-3955-2010
00
EL CABANYAL: UN BARRI EN RESISTÈNCIA CONTRA L'ESTUPIDESA PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL-CANYAMELAR-CAP DE FRANÇA
A la barca de la defensa del barri seguim enrolats els ciutadans que integrem la Plataforma Salvem El Cabanyal, galiots al temps forçats i voluntaris. Forçats perquè mai no hauríem volgut trobar-nos davant d'aquest projecte demolidor, davant d'aquests polítics que manen a l'Ajuntament de València, privats de cap consideració a la ciutadania, de respecte al patrimoni valencià, d'humanitat front el patiment que produeix la seva ocurrència lletja, cara, brutal i desfasada. Voluntaris perquè tenim la ferma voluntat de continuar impedint la destrucció del Cabanyal i aconseguir més prompte que tard l`inici de la rehabilitació que li cal urgentment, que li cal ja.
arquitectònica, urbanística, n`érem conscients de viure a un “lloc especial”; és una sensació que percep qualsevol viatger, qualsevol vianant. Sensació que prové de la privilegiada situació entre l'horta i la mar, de la disposició dels carrers de nord a sud i travessies que busquen de front la mar, del teixit social que genera la tipologia de les cases d'una o dues plantes en la seva majoria, de la bellesa colorista de les seves façanes irrepetibles, tot açò alçat per les mans dels nostres avis, econòmicament humils però dotats d'una saviesa natural per a construir amb il·lusió i esforç enamorat un lloc per a viure en aquest tros de terra que fou poble i avui és València: el Cabanyal.
Desprès de 12 anys llargs de lluita, el 2010 ha estat i és un any per l'esperança; també un any que hem viscut perillosament.
A poc a poc hem anat descobrint que no som els habitants del barri els únics que gaudim d'aquest lloc singular: fotògrafs, periodistes, escriptors, arquitectes, urbanistes, sociòlegs, gent d'altres barris i pobles que han vingut a parar al Cabanyal, expressen benestar, sorpresa, admiració i es tornen solidaris amb la lluita contra la destrucció que ens amenaça. Avui som conscients que quan pintem la casa, arreglem la teulada, fem cuina nova... estem conservant un Bé d'Interès Cultural, un Conjunt Històric Protegit, patrimoni de tots els valencians, avui, alçant la veu per rehabilitar el barri, li ofrenem a València una part del seu si que li retrà beneficis i orgull quan el barri siga endreçat i tornen la calma i l'alegria.
Resumint aquest període vertiginós, recordem com el 4 de Gener el Ministeri de Cultura, a instància del Tribunal Suprem i a partir d'informes independents i qualificats, publica l'ordre de paralització del pla de prolongació de Blasco Ibañez (PEPRI) declarant espoli la destrucció del barri i de la seva trama urbana. Eixe dia marca un abans i un desprès en el decurs de la lluita per la conservació del barri. Havíem aconseguit el reconeixement de les instàncies de l'Estat garants de la protecció del patrimoni espanyol. No és l'Estat l`únic que se n'adona de l`existència d'aquests valors. Nosaltres, molts de nosaltres veïns sense formació artística,
Les autoritats valencianes però, no veuen la bellesa, no estimen l'herència del passat, no valoren
5
aloren informes acadèmics, no reflexionen ni per un moment. Coberts amb orelleres, no acaten, ataquen l'Ordre ministerial i, contra tota lògica democràtica, inicien una ofensiva de destrellats legals per a eludir la llei i prosseguir el seu viatge en tren en via morta. A corre cuita promulguen un Decret amb el qual pretenen donar cobertura als enderrocs i quan el Decret és recorregut pel Govern d'Espanya, se'n trauen una Llei, atenció, que desprotegeix el barri en tot allò que s`opose al projecte de prolongació. Aquesta Llei de la Generalitat, feta a mida dels desitjos de l'Ajuntament d`enderrocar quant més millor, d'aplanar el barri, entra en vigor el dia 6 d'Abril i eixe mateix dia de bon de matí ja hi són al barri excavadores i policies per a deixarnos ben clar “qui mana ací”. Eixe matí i abans que puguen començar els enderrocs hi som al carrer un bon grapat de veïns que, atònits davant la deriva de l'Ajuntament, temíem l'arribada de les màquines i farts de veure com poc a poc, casa a casa, han anat farcint d'absències doloroses, de solars, els carrers, havíem pres la decisió de fer valdre l`Ordre ministerial d'evitar més destrucció. El que passà entre el dia 6 i el 8 d`abril al Cabanyal ha travessat fronteres. Eixos dies, la Policia Local, ajudada (davant el nostre estupor) per la Policia Nacional, carregà brutalment contra els veïns que, asseguts a la calçada, mans obertes en l`aire, obstaculitzàvem el pas de la màquina d`enderrocs. Carregaren sense mitjançar paraula... Aquells dies el Cabanyal va obrir els informatius de televisió, de ràdios, de diaris. Tal era la força de les imatges, tal fou la violència policial. Desgraciada celebritat varem cobrar.
6
Desenes de ferits, el barri commocionat, fou la collita d`aquells dies que la veu popular va batejar com “la setmana negra”. Avui encara cueja, veïns del Cabanyal, amics i familiars, pares i fills, polítics solidaris de diferents partits són citats als jutjats en un degoteig de causes judicials on les persones agredides son acusades d'agressors en un procés kafkià. Davant cada judici evidenciem amb la presència col·lectiva que: no jutgen una persona, jutgen la ciutadania organitzada que defensa els seus drets, jutgen el barri que no acotxa el cap front el poder, jutgen, això sí, la resistència (no cap delicte), la resistència davant la injustícia; d`això sí que en som responsables.
La sensibilitat social davant aquella mostra de defensa pacífica del Cabanyal i la violència policial que patirem ha fet que al llarg d'aquest any que venim relatant ens arribés la solidaritat de mil maneres: ens han concedit premis organitzacions ciutadanes, hem estat convidats a prendre la paraula a molts barris i pobles, hem explicat la nostra lluita en ràdios, en revistes, en festes, en trobades; han vingut a visitar el barri associacions veïnals, grups d`arquitectes, de València, de Madrid, d`Alemanya, del Japó... Avui ens sentim més recolzats que mai, veiem com la raó s'estén i la consciència cívica de València i de tot arreu és al nostre costat i exigeix, com nosaltres, salvar el Cabanyal, rehabilitació sense destrucció, participació ciutadana, posar fi a la confrontació entre el poder nu i la ciutadania vestida de coratge i sensatesa. Per esmentar uns fets: el 31 de gener Salvem el Cabanyal convoca una manifestació al barri, el barri s`ompli, una marea humana de joves, de majors, dolçaines, batukades, desenes de milers, una demostració massiva, alegre i vitalista passeja pels carrers il·luminant els rostres d'aquells que resisteixen, d'ancians que un dia van haver d'organitzar-se per a defensar sa casa i que dotze anys desprès continuen lluitant exhibint a la cara un posat de dignitat. Mai no agrairem prou la calor, l'energia que ens conferí la multitud diversa que vingué aquell diumenge a fer-nos sentir molts. Més coses han passat: el 28 de març la Ministra de Cultura visita el barri, recorre la zona amenaçada, veu els forats oberts, la brutícia escampada, famílies d'al·luvió amuntegades en cases infrahumanes, delinqüència permesa.... i es compromet a fer el que siga possible per a insuflar al barri la vida que any rere any l'Ajuntament li lleva per acció i omissió. El 22 de maig la “Directora General de Arquitectura y Política de Vivienda”, s'acosta al barri i al Teatre la Estrella i insta a l'Ajuntament i a la Generalitat a complir el conveni per a la Rehabilitació d'Habitatges que, signat en febrer, dorm en algun calaix del nostre consistori. Diners que es van perdent, veïns als quals l'ajuda se'ls hi nega, cases que es deterioren, triomf de la política del PP vers el barri. Més coses han passat, però què passa ara?...
ara?... Ara l'Ajuntament no pot enderrocar més res, La Llei de la Generalitat que desprotegeix el barri recorreguda pel govern de l`Estat al Tribunal Constitucional, l'Ordre Ministerial que paralitza el PEPRI recorreguda per l'Ajuntament davant l`Audiència Nacional condemnen a l`espera a un barri que ja ha esperat massa. És saber popular que “las cosas de palacio van despacio”, però mentre tant, l'Ajuntament - o jo o el caos, o prolongació de Blasco Ibañez o política de terra cremadanega el pa i la sal al barri sencer. Des que no se'ls deixa destruir, neguen llicències d'obra de nord a sud i d'est a oest, de La Cadena al Grau, d'Isabel de Villena a Serreria, El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França està sotmès a la paràlisi, objecte d'una venjança que pretén allargar l'agonia del barri, confondre als ciutadans en intentar que pensen que l'ordre que declara espoli patrimonial el PEPRI obliga a la paràlisi; no es cert i ho saben. L'Advocacia de l'Estat, al seu informe de 15 de Setembre de 2010, deixa ben clar que sols cal denegar aquelles llicències d'obra que posen en perill els bens patrimonials objecte de l'espoli; la resta han de ser atorgades com cal des de l`Ajuntament. Avui al barri no pots pintar ta casa, ni arreglar la teulada, ni posar un negoci. La mà municipal al coll del Cabanyal ofega el barri, impedeix el comerç, mata la vida. I és estúpid malbaratar diners que no tenim en un projecte que no necessitem. I és estúpid destruir unes cases precioses a canvi d'unes finques que res no aportaran al barri ni a València. Estúpida la destrucció d'un barri per a construir vials quan està assegurada la comunicació de la ciutat amb el barri per tres grans avingudes. Estúpid i cruel desallotjar a la gent del lloc on és feliç, on ha viscut sa vida a canvi d`un dolor que no tindrà consol. Estúpid, perillós i maligne l'intent de provocar un conflicte social, d'enfrontar als veïns, de sembrar discòrdia.
Per contra, és necessari asseure's a pensar i a escoltar, a proposar idees i reformar el barri sense sacrificar res ni a ningú en el procés. Perquè és necessari renovellar el barri desprès de l'abandonament patit. Per què València serà més atractiva amb El Cabanyal socialment i físicament rehabilitat: el barri mariner íntegre, memòria del passat en un present dinàmic. Perquè és més ecològica i sostenible la rehabilitació que no la destrucció i haver de construir. Perquè és econòmicament viable i ho podem dur a terme en tres o quatre anys. Perquè així fet, serà beneficiós per al xicotet comerç, per als autònoms i els veïns. Avui concorre la necessitat de rehabilitació i les condicions que la fan possible. Sols la burrera cega de l'Ajuntament de València separa el Cabanyal del futur que es mereix i l'espera al cantó. Una vegada més - i ja estem roncs- demanem al poder reflexió, respecte i sensatesa. Que els qui manen ho facen respectant el que som, no parint a sobre de nosaltres un cementeri per damunt de les cases, de somnis i de records. Aquest novembre, a la 12a edició de Portes Obertes, les cases del Cabanyal tornen a obrir les portes i, com abans artistes, poetes, fotògrafs o escriptors, enguany autors de còmic recolzen la nostra lluita, obres originals que ens han cedit vesteixen les parets de les cases obertes a tots els visitants. A ells i a elles el nostre agraïment. Una forta abraçada a totes les persones i entitats que ens han donat suport en aquests temps obscurs. Us convidem a seguir a bord d'aquesta nau que avui navega impulsada pel vent de l'esperança, amb un passatge que, ja ple de coneixences, ha d'arribar a Ítacai resistint tot el temps que faça falta.
7
8
MAQUETA REALITZADA PELS ESTUDIANTS DEL LABORATORI DE PLANIFICACIÓ URBANA DE LA UNIVERSITAT MEIJI Professor: Toshiya Yamamoto. Alumnes: Fujiga, Ishikawa, Katagiri, Okawa, Kaga, Ito, Kajino, Takagi, Takaoka, Nomura, Motoki, Sun, Ikebe, Tokushima, Saito, Tani, Katayama, Ogawa, Shibuta, Suzuki, Onozuka, Kuwayama, García. Coordinació UPV: Isabel González Galindo i Aitor Varea Oro. Escala: 1/1000. Dimensions: 2,3x 1,7 Esta maqueta va ser oferida als organitzadors del Workshop Internacional "En3barrios" sobre permanències i transformació en teixits històrics, celebrat en l'ETS d'Arquitectura de València i dirigit per Luis Fco. Herrero, que va congregar a experts de l'urbanisme i l'arquitectura de les ciutats de València, Tòquio i Hamburg durant la setmana del 9 al 12 de Juny del 2010.
ALS NOSTRES POLÍTICS. PORTES OBERTES DOTZE ANYS EMILIO MARTÍNEZ
Anem per la dotzena edició de Cabanyal Portes Obertes, enguany dedicada al còmic. Quaranta dibuixants, bona part dels millors del panorama nacional des dels 80 fins a l'actualitat i alguna contribució local i internacional necessària. L'aportació local pertany a un grup de jóvens dibuixants que s'han anat instal·lant des de fa uns anys en el Cabanyal, independents, procedents de la contracultura, àcrates o indefinits, en definitiva gent jove, amb ganes i bon rotllo, bones notícies per al Cabanyal. Kiwa Irie i Ulrich Thormann, una jove dibuixant japonesa i un experimentat arquitecte alemany són les nostres dues xicotetes aportacions internacionals, molt significatives per a nosaltres. Kiwa Irie procedix de Mukojima, un barri als afores de Tòquio, de construccions humils, representatives de l'arquitectura tradicional japonesa. Una arquitectura fràgil, humil i sofisticada al temps, en la que la naturalesa, les formes d'ús i els costums culturals es presenten formant part fonamental de la construcció, creant un ambient únic, una forma cultural pròpia enfront de la uniformització de la cultura moderna tan present en la imatge de les ciutats japoneses actuals. Mukojima, un barri, una forma de cultura que es va veure amenaçada fa anys per l'urbanisme depredador, hui afortunadament fora de perill gràcies al valor d'alguns dels seus habitants, entre ells Kiwa Irie, hui en dia una de les més interessants figures del manga, que ha reflectit el seu barri en bona part de la seua obra.
Ulrich Thormann, és arquitecte, el seu currículum pot ser tot menys convencional, ha treballat en projectes de regeneració urbana, vivenda alternativa, centres socials, disseny, art en espais públics i algunes altres coses. Els seus dibuixos tampoc podem considerar-los convencionals en un arquitecte, més que dibuixos són reflexions sobre l'arquitectura, la ciutat i el que ocorre en ella. Procedix del barri d'Ottensen a Hamburg, també amb problemes urbanístics en el passat, hui afortunadament superats, en un exemple de rehabilitació i regeneració urbana. Kiwa Irie i Ulrich Thormann, Mukojima i Ottensen, saben de què parlem quan esmentem el Cabanyal, ells van passar per açò i ho van superar, saben que és difícil però que és possible i que és molt important, per això estan ací amb nosaltres i per això són tan importants per a nosaltres. Objectiu: Cabanyal Portes Obertes, un any més i en van dotze, no està mal per a un esdeveniment que mai va tindre l'ambició d'anar més enllà de l'edició que ens ha ocupat cada un d'eixos anys. Un esdeveniment que sempre ha desitjat no tindre necessitat de tornar a celebrar-se. Que el seu objectiu fonamental, mostrar l'absurd dels plans que promouen la destrucció d'este barri i sensibilitzar enfront d'estes amenaces, haja desaparegut junt amb eixos plans i a eixes amenaces. Però l'amenaça esta ací, enquistada en la voluntat d'uns polítics, els que governen en esta ciutat, que no admeten una
9
altra opinió que no siga la seua, que no saben d'una altra forma de governar que no siga la d'imposar la seua voluntat, que no dubten a deixar la gent en el carrer, arrabassar-los les seues vivendes, la seua dignitat, arrasar la seua cultura, només pel fet que ells hui en són més i els que hui en són menys han de sotmetre's a la seua voluntat. Però s'han equivocat. Pensaven que s'enfrontaven a un grup de veïns que no tardarien a cansar-se de lluitar contra els molins de la política. Després van pensar que la degradació de les seues condicions de vida, del seu entorn, dels seus carrers, seria suficient i durant més de deu anys van permetre la degradació urbanística, l'assentament de col·lectius problemàtics en el barri i de grups socials desfavorits esperant la deserció i l'aniquilació de qualsevol resistència, però es van tornar a equivocar. Què estava fallant en la seua estratègia, com és possible que a pesar de comptar amb mitjans polítics, econòmics, mediàtics ingents, insuperables, aclaparadors, no aconseguien imposar la seua voluntat sobre un grapat de veïns. I resulta que del que no es van adonar és que segons creixia la intensitat de la seua violència, segons deixaven que la degradació humana, social, urbanística s'apoderara del barri es feia mes visible no sols per als que la patien sinó també per als que la miraven, i cada vegada més gent ho mirava, mirava el Cabanyal, mirava esta lluita desigual, i molta gent va començar a indignar-se amb el que estava ocorrent i cada vegada és més gent i ara ja és tanta gent, cada vegada més gent, del Cabanyal, de València, d'Espanya i de tot el món que no entenen com en un país europeu, desenvolupat, un dels països més rics del món, puga ocórrer un cas com este. I per això estem contents amb el paper que ha jugat Cabanyal Portes Obertes en este context, per que el seu objectiu va ser i és mirar, fer mirar, fer girar la mirada, per que mirar és participar, reflexionar. Mirar és el contrari de ficar el cap baix terra. “La percepció requerix participació” va escriure sobre els murs del Cabanyal l'artista Antoni Muntadas, Premi Velàzquez 2009 i Premi Nacional d'Arts Plàstiques 2005, en la quarta edició de Portes Obertes en 2001. 10
El cas Cabanyal ja no és una qüestió local, no és només un grup de veïns enfrontats als plans de
l'equip de govern d'un ajuntament, per molt dolorós que siga el patiment de les persones que han sigut sotmeses a esta situació. És també una pregunta sobre els límits del poder polític, sobre els valors d'una societat, sobre el valor del patrimoni històric, sobre el concepte de ciutat, de convivència, d'urbanitat, de civitas. És, en definitiva, una pregunta sobre el valor i sobre la pròpia definició de cultura. Esta clar que per a alguns la cultura és quelcom supeditat als interessos polítics i econòmics d'ells mateixos, mentre que per a altres la cultura ha d'estar fora de perill d'eixos mateixos interessos, dels interessos immediats, de l'especulació, de la ignorància, per que és un bé col·lectiu que no pot ser dilapidat pel governant de torn. Per això potser ha sigut des del món de la cultura des del que en un primer moment es va percebre la gravetat del cas, per això la mobilització del món de la cultura ha estat present, per això des de la primera edició de Cabanyal Portes Obertes comptem amb la solidaritat i la col·laboració de tot el món de la cultura i, en primer lloc, dels artistes de totes les disciplines, arquitectes, urbanistes. Recentment, el propi Ministeri de Cultura ha qualificat el cas del Cabanyal com una mostra d'espoli del patrimoni cultural. Però tot això no ha sigut suficient, no és suficient. La vanitat d'alguns dels nostres polítics els fa refractaris a una altra cosa que no siga el seu propi discurs i res els va a fer canviar d'opinió mentres estiguen en el poder, així entenen la democràcia. I es tornen a equivocar. Forma En estos dotze anys, dotze edicions de Portes Obertes, no hi ha guió previ, cap edició és igual a l'anterior, només algunes idees: La primera, ensenyar el barri des de dins, evitar estereotips externs, portar al públic al Cabanyal i oferir el que tenim. Proposem les nostres pròpies cases com a llocs, espais per a visitar en els que exposem les obres que els artistes ens cedixen, volem que la gent ens mire, que veja que el lloc on vivim té una identitat que ens pertany a tots perquè forma part fonamental de la nostra cultura, que una casa no sols parla de si mateixa, parla del món i que les nostres cases parlen d'un món, dels seus millors valors. La segona, fem Portes Obertes amb les nostres
pròpies forces i no demanem diners a ningú, només se'ls demanem a tots aquells que volen solidaritzarse amb nosaltres perquè este esdeveniment no li deu diners a ningú, li deu i li dóna agraïment a tots aquells que participen, se solidaritzen i col·laboren amb nosaltres i ens compren una samarreta o un catàleg si fa falta per a pagar les despeses de l'esdeveniment. La tercera, volem que Portes Obertes tinga la major repercussió possible. Portes Obertes és un altaveu fet per tots nosaltres, humilment, amb els nostres propis mitjans i volem que es faça sentir tan lluny com qualsevol altre. Més enllà de l'àmbit merament artístic, no aspirem a una pàgina en el suplement cultural de cap periòdic, només volem la primera plana del mitjà de comunicació de màxima audiència. La quarta, Portes Obertes és aliena a la política cultural institucional, el descrèdit de la política cultural de la ciutat de València és tal que només pot estar a l'altura del descrèdit d'algun dels nostres polítics. En estos dotze anys, dotze edicions totes diferents, la primera, 1998, vint cases, més de cent jóvens artistes de distintes disciplines, la major part d'art contemporani. La segona, 1999, participació d'artistes de l'àmbit nacional. La tercera, 2000, “Renau“, exposició monogràfica de Josep Renau, un dels més importants artistes valencians de tots els temps i l'artista espanyol amb un compromís social més destacat de la història. La quarta, 2001, participació d'artistes locals, nacionals i internacionals. La quinta, 2002, “Museu del Cabanyal“, construcció d'un museu del Cabanyal en una casa de tres plantes en el Carrer de la Reina, amb la participació dels veïns del barri,
diverses seccions: vida del barri, futbol, escola, etc. La sexta, 2003 “art, política i participació social“, monogràfica sobre el tema proposat i la seua vinculació amb la problemàtica del Cabanyal. La sèptima, 2004, “Agustí Centelles”, més de duescentes fotografies d'Agustí Centelles, primer fotoreporter espanyol, realitzades durant la guerra civil espanyola i cedides per la seua família per a esta ocasió. L'octava, 2005, “art i ciutadania“, instal·lacions d'art contemporani especialment projectades i realitzades en setze vivendes del Cabanyal. La novena, 2007, “Trobada d'escriptors pel Cabanyal, El compromís de l'escriptor”, trobada d'escriptors i publicació de la recopilació de 149 articles publicats en premsa des del 1998 fins al 2006 escrits per importants arquitectes, sociòlegs, juristes, professors i professionals de distintes disciplines sobre el Cabanyal. La desena, 2008, “Els primers 10 anys (1998-2008)”, doble exposició, la primera “Art, resistència i participació ciutadana“, reunix alguns dels millors treballs realitzats en edicions anteriors de Portes Obertes, la segona “10 anys de mobilització ciutadana a València: Reporters gràfics” és una recopilació dels treballs de fotoreporters que treballen en la premsa diària en la ciutat de València sobre els moviments ciutadans en els últims 10 anys. L'onzena, 2009, “Cases del Cabanyal. Maneres de viure”, commemoració del centenari de la construcció de l'edifici denominat “la llotja dels pescadors“, amenaçat pel projecte de l'ajuntament, exposició en un edifici annex i publicació d'un llibre d'arquitectura sobre les cases actuals del Cabanyal rehabilitades pels seus propietaris. Dotzena edició, 2010, “Un Cabanyal de vinyetes“, mostra monogràfica sobre còmic amb la participació de prop de quaranta dibuixants a nivell nacional exposats en vint-i-quatre cases particulars del barri del Cabanyal.
11
13
VINYETES DE BARRI ÁLVARO PONS
No, no és estrany relacionar el Cabanyal amb el còmic. Em perdonaran vostés l'atreviment, però és que es podria dir que quasi són cosins germans perquè, segons molts textos, ambdós van veure la llum a finals del segle XIX, el barri perdent la seua autonomia en 1897 i annexant-se a València, el còmic començant un nou camí uns pocs mesos abans, en 1896, quan Richard Fenton Outcault decidia que en el seu famós Yellow Kid un lloro isquera parlant d'un gramòfon amb els famosos entrepans de text. Encara que còmic i Cabanyal existien de molt abans: el primer amb una llarga tradició que començava en les tradicions de narrativa gràfica a les què autors com William Hogarth, Rodolphe Töpffer o Wilhem Busch van modelar fins a arribar a eixe moment on la premsa americana li donara la seua forma definitiva al nové art. El barri, com a poble de pescadors que se va anar formant sobre el Cabanyal, Canyamelar i Cap de França durant segles, nascut a l'ombra de les muralles del Grau i adquirint a poc a poc eixa distribució i aspecte peculiar molt abans de ser annexat al “cap i casal”. Al llarg del segle XX, el Cabanyal ha sigut un exemple màxim de l'expressió del popular, de la calidesa del barri de “tota la vida” enfront de la freda ambició de la “city”, la ciutat fagocitadora d'allò humà. Igual que el còmic ha sigut la manifestació més evident de la cultura popular, sobretot eixe còmic produït a València que va saber alimentar els desitjos d'evasió i entreteniment de milions de persones durant la dura postguerra. Barri que
mira a la mar igual que eixa renovació del còmic que va nàixer a la vora del Mediterrani i que es va anomenar “Nova Escola Valenciana”, nascuda d'eixos fanzines rebels on autors com Mariscal, Sento, Micharmut, Manel Gimeno o Daniel Torres abandonaven l'exotisme dels seus antecessors perquè els seus personatges patejaren els carrers de la ciutat, sempre amb les ensenyances del gran Miguel Calatayud en ment, que en la seua renovació estètica i formal de línia clara i colors pop s'atrevia a convertir a la mar en escenari inconfusible de les seues obres. Com després faria Torres amb l'aventurer Roco Vargas, d'ínfules galàctiques, però que es refugiava al costat de la mar en la seua altra personalitat d'Armando Mistral. Mentre el Cabanyal ha hagut d'aguantar els envits de la ciutat, desesperada per expandir-se a costa del que fóra, el còmic ha patit l'atac continuat de l'alta cultura, encabotada a humiliar i denigrar un art popular. Amb eixos antecedents, era lògic que, quan més ho necessita el barri, el còmic mostrara el seu suport amb les aportacions d'un grup tan heterodox i ric en l'aspecte gràfic com el propi Cabanyal ho és en l'arquitectònic i vital. Autors com els valencians Micharmut o Sento Llobell, màxims exponents d'aquella renovadora Nova Escola Valenciana que seguix hui marcant pautes de modernitat i innovació amb eixe discurs radical vorejant tots els límits imposats que practica Micharmut o la sàvia fusió de tradició i modernitat aportada des de sempre per Sento, exemples que va saber seguir amb
19
atreviment l'aragonés Calpurnio amb la síntesi narrativa extrema que suposa El bueno de Cuttlas, capaç de transformar un gènere clàssic com el western en intel·ligent fusió de mass-media. Seguixen en la llista de luxe i d'esplendor autors com Max, Martí, Miguel Gallardo o Miguel Ángel Martín, formats en l'altra escola triomfant dels anys 80, la de la línia "xunga" que practicava El Víbora, demostrant que era possible un còmic underground a l'espanyola que sabia provocar i incitar a la rebel·lió amb la mateixa força que els seus col·legues americans, però amb un ull posat sempre en la sàtira burlanera dels mestres de Bruguera, d'eixos Vázquez, Escobar, Conti o Cifré que van dibuixar amb vidriol l'Espanya de la postguerra. Autors que han sabut reescriure's i evolucionar cap a nous reptes: Gallardo buscant en la il·lustració l'elegància dels dibuixants del The New Yorker al mateix temps que no abandona la historieta sense por a exposar-se públicament contant la història de la seua filla en María y yo; Max explorant camins ignots amb el seu Bardín el superrealista, iconoclasta versió dels còmics d'humor de Bruguera passada per un tamís de nihilisme escèptic amb ecos de l'hiperdisseny de Chris Ware; Martí tornant anys després a un Taxista que obri les portes del seu vehicle al més fosc i sòrdid de l'espècie humana mentres que Martín continua provocant a ments estretes amb la seua visió demolidora de la cibercultura obsessionada del segle XXI. Un quadre de “veterans” que tancaria el gallec Das Pastoras, mestre del color capaç de mostrar la transparència de l'aigua amb la mateixa facilitat que els seus volums orgànics prenen vitalitat innata.
20
Després d'ells, que no per darrere en qualitat, sinó només en orde cronològic, un grup d'autors que va haver de torejar amb el crash del còmic viscut en els anys 90: després d'una dècada vivint en la fantasia que el còmic era de veritat una indústria, l'embruixament es va desfer per a mostrar com el còmic espanyol es moria enfront de les poderoses indústries americana, gal.la i nipona. L'abans frondós jardí del còmic patri es va convertir en erm de què era impossible alimentar-se i autors com Rafa Fonteriz i Salvador Larroca van buscar la via de l'exili. L'elegant traç de Fonteriz va trobar allotjament en el mercat americà i després en l'europeu, mentres que Salvador Larroca, conquis-
tava el mercat americà dels superherois amb contundència, col·locant-se com a “hot” entre els “hot” que transforma qualsevol sèrie en èxit. Spiderman, X-Men, Iron Man… les grans franquícies del còmic americà es rifen el seu potent traç, reconegut dellà de la mar amb ni més ni menys que el prestigiós premi Eisner. Altres com Gerard Miquel, Incha, Calo, Paco Roca, Cristina Durán i Miguel Ángel Bou trobaven en la il·lustració un lloc on sobreviure, però sense oblidar mai el còmic, amb insistència, fins a aconseguir quasi vint anys després trobar el seu lloc. I amb força, que no es diga, que Paco Roca va enlluernar a propis i estranys amb eixa visió esperançadora de l'Alzheimer que és Arrugas fins a alçar-se ni més ni menys que amb el Premi Nacional de Còmic, mentres Cristina i Miguel Ángel aconseguien l'èxit amb Una oportunidad entre mil, on compartien les dificultats viscudes amb la complexa malaltia de la seua filla. Un grup en què es podria incloure a l'inclassificable Santiago Sequeiros, enfant terrible argentí de naixement i nòmada per obligació que des d'aquells fundacionals Nostromo quebranto o Ambigú dels 90 ha deixat constància de la seua vocació de franctirador irredempt durant les dues dècades següents. El nou segle es va obrir per al còmic valencià amb nom grupal, els 7 monos, un grup d'estudiants de Belles Arts i Arts Oficis que van intentar sortejar la impossibilitat de trobar on publicar les seues obres convertint-se en autoeditors. Set que en realitat eren huit, que van trencar motles jugant amb el format americà del còmic-book per a contar històries d'ací i per a gent d'ací. Jordi Bayarri, Sergio Còrdoba i Jesús Huguet són els seus representants en el Cabanyal, cada un d'estil diferenciat, cada un exponent d'una carrera molt diferent: Bayarri convertit ara en un dels grans del còmic eròtic amb la seua saga de Mágia y Acero, Còrdoba resguardat en l'animació mentre es deixa caure en el còmic de tant en tant -massa poc per als que l'admiren/admirem- amb la seua personalíssima Malas Tierras, mentres que Huguet s'atrevia a adaptar al còmic al clàssic dels clàssics de la literatura valenciana, el Tirant lo Blanc de Martorell. Una llarga llista d'autors que es tanca, com no podia ser d'una altra forma, amb l'aposta pel futur, per autors que estan demostrant que l'esperit de
rebel·lia dels fanzines de sempre no sols seguix intacte, sinó que multiplicat i potenciat per les noves tecnologies, per allò que els media anomenen la “Societat 2.0” i que en el que ens ocupa suposa globalitzar la sempre sana ambició de l'artista, trencar fronteres a través del ciberespai perquè el còmic arribe a qualsevol racó del món, però sense renunciar al paper que tant estimem i a eixe esperit combatiu de la fotocòpia. Com en el seu dia van demostrar autors com Luis Demano i Jorge Parras, primer en eixa meravella amateur que va ser Fanzine Enfermo, reconvertida després a meravella oficial amb ARGH!, o Esteban Hernández amb Usted, Martín López amb Kovra i Álvaro Nofuentes amb Buen Dolor, xicotetes publicacions
que obrien portes a un grup d'autors que feien olor a futur de tinta i bones històries. Ben acompanyats en esta mostra per altres noms com Pau Valls, Lydia Sánchez, Mireia Pérez, Carla Berrocal, Pablo Soto o David Belmonte, sense oblidar a un dels grans diamants que atresora el còmic valencià, Carlos Maiques, explorador incansable de noves possibilitats del llenguatge de la historieta i el suport internacional d'Irie Kiwa i d'Ulrich Thormann. Ahir, hui i demà del còmic valencià que es refugien en el Cabanyal per a demostrar que còmic i barri no sols van tindre vida en el passat, sinó que reivindiquen el seu dret a existir i cridar als quatre vents que estaran ací, lluitant i resistint tot el temps que faça falta.
21
COM UN GOS VAGAMÓN MAC DIEGO
Hace algún tiempo, acompañé a mis amigos Paco Roca y Nuria Vera en su visita al colectivo Salvem el Cabanyal, con la idea de dedicarle la próxima exposición de portes obertes al mundo del cómic. O mejor: del “tebeo”, tal y como se dicho siempre, ya que lo tradicional es justamente lo que intentamos defender aquí. Reconozco que tengo una especial sensibilidad por este tema. Durante algunos años, en mis inicios, trabajé en una agencia de publicidad ubicada en una de las casas dónde ahora se exhibirán los trabajos de la expo. Así tuve la oportunidad de disfrutar del barrio, de sus calles, sus gentes, su música y sus olores. Por aquel entonces, vivía en uno de los distritos acomodados de la ciudad, y me sentí atraído por la vitalidad y el ambiente de ese barrio que para mí era tan diferente. Desde hace unos años, he redescubierto el gran atractivo de esta zona. Me gusta pasear en bicicleta como un perro vagamundo por sus callejuelas, el mercado o la playa; algo saludable y a la vez agradable para los sentidos. Aunque en esta segunda ocasión también he podido percibir la degradación cada vez más acentuada que está castigando la zona. Me contaron que, hace tiempo, algún avispado arquitecto del consistorio, con el afán de remodelar y modernizar el centro de Valencia presentó un proyecto donde la actual Avenida del Oeste se estiraba hasta el Turia, desembocando en las Torres de Serranos, cepillándose nada menos lo que ahora es conocido como Barrio
del Carmen. Menos mal que no se le hizo mucho caso. Y menos mal que tampoco se le hizo mucho caso a aquel otro proyecto, no menos cenizo, que pretendía convertir el cauce del río en una fantástica autovía o algo similar. ¡Menos mal! Me cuesta imaginar que lo que actualmente es un barrio de casas modestas, pero con encanto y raíces, estratégicamente situadas entre las universidades y la playa, a las que sólo les falta un pequeño impulso para convertirse en unas viviendas deliciosas, alguien empeñe en transformarlo en un inodoro, incoloro e insípido paseo de cemento, hormigón y jardinzuelos. Prefiero mil veces otro Barrio del Carmen, con lugares para el ocio, restaurantes, actividades culturales, y el colorido de sus habitantes, a otro terra mítica de las ciencias insulsas, donde no podríamos aspirar a nada mejor que a comprar una carísima plaza de garaje. Por desgracia, Paco y Nuria, aunque sé que lo han intentado, tienen agendas excesivamente apretadas y se han visto obligados a traspasarme el peso de toda la organización del evento. Por mi encantado, ya que no hay cosa que más me satisfaga que buscar cualquier excusa para relacionarme con dibujantes, charlar con ellos, asomarme a sus estudios, insultar a sus editores, y especular sobre el futuro de la edición digital entre las cañas de cerveza y el picoteo variado. Sin duda el reto me parece agradable: conseguir que 50 dibujantes de tebeos me presten unos
23
ocho originales cada uno para exponerlos en 25 casas repartidas por todo el barrio del Cabanyal. Casi ná. Y cual es mi sorpresa que absolutamente todos con los que me pongo en contacto acceden sin ningún tipo de duda a participar en el evento. ¡Absolutamente todos!, ya sean valencianos o foráneos. Todos estaban enterados de la problemática que nos reúne, lo que evita tener que dar demasiadas explicaciones. Así que pongo la máquina en marcha e inicio la segunda fase de la operación: conseguir los originales... Y amigo, esto es algo más complicado. Todos los prestan encantados, sí, pero la selección de tanto material en unos casos, y la distancia en otros, empieza a ser un handicap que obliga a decantarme por una exposición en la que la mayoría de los autores sean de nuestra ciudad. Y en eso creo que he acertado de pleno. A medida que voy recogiendo las obras mi satisfacción va en aumento, ya que la mayoría son de una calidad tan extraordinaria que te obliga a la observación detenida de cada viñeta. Lástima que la exposición de originales del tebeo esté limitado, en muchos casos, por la cantidad de páginas que contiene una historia, así que estoy obligado a ser muy selectivo, lo que redundará en la exquisitez de la exposición. Los originales se van acumulando en mi estudio, y así empieza la tercera fase del trabajo: el enmarcado. La cara de los compañeros de Salvem el Cabanyal cuando aparezco con el enorme mamotreto de páginas es todo un poema. Ahora tienen que enmarcar más de 300 originales, uno a uno, y con toda la delicadeza que obliga el proceso. Pero ¡oh, sorpresa!, en apenas un fin de semana ya estaba todo preparado. Tengo que reconocer que son un gran equipo, y que cuando hay trabajo por delante todos, como uno solo, se ponen manos a la obra. El respiro que yo pensaba que tenía mientras ellos se ocupaban de todo eso no ha durado más que el famoso pastel de la puerta del colegio. Así que debo entregar más material. Lo consigo y la respuesta vuelve a ser la misma. 24
Y comienza la cuarta fase del proyecto: repartir a los autores por las diferentes casas y colgar y
fotografiar las piezas para el catálogo. Y aparece un dilema: ¿mostramos las páginas de cada autor en toda su grandeza o buscamos alguna fórmula en la que, además, nos descubra la casa en la que se exponen los originales? Teniendo en cuenta el origen y el sentido de esta muestra, estaba claro que nos decidiríamos por la segunda opción. Al fin y al cabo, cada página sólo representa un pequeño porcentaje del total de la historia, así que poco sentido tendría presentarla de forma aislada sin las que la acompañan. Ha sido un gran esfuerzo y espero que haya valido la pena. Seguro que sí. Mi sorpresa, la cantidad de grandes dibujantes y contadores de historias que trabajan en nuestra ciudad. Muchos, muchos, y muy buenos, se han quedado fuera. He contactado con un gran número de ellos, pero no ha sido posible tenerlos a todos. A algunos, ni siquiera me ha dado tiempo de contarles todo el proyecto, y lo lamento. Pero la respuesta a la convocatoria ha sido tan entusiasta que por algún punto tuve que cortar. Y este ha sido el resultado, y creo que es muy bueno. Por cierto, un par de reflexiones para terminar: Señores del consistorio, ¿podrían dotar al actual barrio de el Cabanyal de los medios necesarios para que se reafirme tal y como los propios vecinos están pidiendo? Y dos: ¿los tebeos se leen o se escuchan?