Pensat i Fet en la festa de les Falles, per l’Associació d’Estudis Fallers

Faxdocs 32/202012 Documents de treball Faximil Edicions Digitals

Pensat i Fet en la festa de les Falles Associació d’Estudis Fallers de València

faximil edicions digitals www.numerossueltos.com

Pensat i Fet en la festa de les Falles Associació d’Estudis Fallers1 La cultura, al servici de les Falles. Eixa va ser la gran aportació de la revista Pensat i Fet des de la seua aparició en 1912. No va ser la primera publicació dedicada a la cultura en valencià, ni va ser la primera revista popular escrita en la llengua dels valencians. Ni tan sols ha passat a la història per ser la primera el contingut de la qual ha estat dedicat íntegrament a la festa de les Falles o per ser pionera a reproduir els esbossos de les falles que es plantaven cada any. El mèrit de Pensat i Fet va ser combinar magistralment estos quatre elements (cultura, humor, sàtira i falles) en les justes proporcions fins a aconseguir un producte de qualitat que, des del començament, va connectar amb un públic cada vegada més nombrós que gaudia amb els continguts generats al voltant d’una manifestació popular, les Falles, que just en eixos anys es convertia en la festa més representativa de la ciutat de València.

Pensat i Fet és tot un referent per la seua prolongada continuïtat al llarg de 60 anys, per haver involucrat en les seues pàgines un planter de destacats representants de les lletres valencianes (erudits, escriptors, poetes, periodistes...) perquè parlaren de les Falles, per la seua pluralitat ideològica i de continguts, i per una aposta decidida per la il·lustració i la tipografia més avançades per a la seua època amb la participació dels creadors plàstics més destacats de cada moment.

Però, a més, des dels seus inicis, Pensat i Fet va contribuir d’una manera decisiva a involucrar el món intel·lectual valencià i del valencianisme en l’exaltació, difusió i promoció de les Falles.

Progressivament, la revista va anar adquirint un prestigi derivat de la defensa de la dignitat del valencià i d’un tractament integral de la festa fallera. Esta doble orientació, alhora culta i popular, es mantingué al llarg de tota la trajectòria de la publicació, sent respectada per tots els sectors de la societat fallera i valenciana.

La premsa en el tombant de segle El naixement de Pensat i Fet com a revista fallera s’ha d’inscriure en la confluència dels diversos corrents editorials que caracteritzaven la premsa en valencià de l’època. D’una banda, hi havia el referent de les revistes satíriques que arrancaren a mitjan segle xix amb El Mole, creada el 1837 per Josep Maria Bonilla, i La Donsayna, fundada el 1844 per Josep Bernat i Baldoví. A estes capçaleres inicials se sumarien tota una sèrie de publicacions que, per mitjà de la sàtira i l’humor, constituïen vertaders instruments d’agitació i adoctrinament de les classes populars urbanes i camperoles, amb l’expressió d’una implacable crítica política i social en un període de gran descontent (revoltes socials, enfrontament entre conservadors i liberals, republicans i monàrquics, catòlics i laics...). La Llei de Policia d’Impremta del 1883 i els avanços tècnics en la impressió afavoriren la proliferació de revistes de signe variat. Per a tindre una idea de la difusió d’este tipus de publicacions resulta paradigmàtic el cas de l’anticlerical La Traca, fundada en 1884 i que un any després ja anunciava una tirada de 12.000 exemplars.

L’altra gran referència de la premsa en valencià era la de les revistes culturals i literàries sorgides en l’últim quart del segle xix gràcies a l’impuls de la Renaixença (El Pare Mulet i El Bou Solt, del 1877 i dirigides per Constantí Llombart, o Lo Rat Penat, del 1884). Però estes publicacions van rebre una espenta important amb l’aparició d’una nova generació de plantejaments progressistes i valencianistes que superaven els vells patriarques del moviment renaixentista i que ja en la primera dècada del segle xx van posar en marxa projectes editorials amb vocació d’arribar a un públic més ampli, com ara Valencia Nova (1906), Renaixement (1908), El Cuento del Dumenche (1908) o El Cuento Valenciá (1910).

1 L’equip de redacció està integrat per Josep Lluís Marín i Garcia, Javier Mozas Hernando, Joan Castelló Lli, Gil Manuel Hernàndez i Martí(Universitat de València), Rafael Solaz Albert, Jesús Peris Llorca (Universitat de València), Antoni Colomina Subiela i Jesús I. Català Gorgues (Universidad CEU Cardenal Herrera), tots ells membres de l’Associació d’Estudis Fallers.

Les Falles, per la seua part, no eren alienes a esta eclosió de la premsa. D’una banda, alguns grups de fallers havien adoptat des del 1888 el format de les revistes satíriques per a difondre els versos de l’explicació de la seua falla. Si bé no podem parlar encara d’una premsa fallera com a tal (entenent per esta la que informa de manera especialitzada sobre les Falles), sí que testimoniaven la voluntat dels fallers d’utilitzar els recursos de la premsa per aconseguir una difusió més àmplia dels continguts crítics i els versos satírics dels cadafals que plantaven als carrers del cap i casal. A tall d’exemple, podem esmentar publicacions com ara L’Araña Negra (dels fallers del carrer de Maldonado, 1888), Reunió del Trull (òrgan dels fallers d’Adreçadors i Escolano, 1891), Chaucha (dels fallers d’Espartero-Aragó, 1891), El Fem (dels fallers del carrer de la Beata, 1892), La Falla (dels fallers dels carrers Gràcia-En Sanz, 1892), La Perolá (dels fallers del carrer de Sant Gil, 1893), El Enredro (per a la falla del carrer de les Carabasses, 1894) i La Carabassa y el Margalló (de la plaça de Sant Jordi, 1894).

En tot cas, major influència tingué l’aparició, ja en els primers anys del segle xx, de les primeres iniciatives editorials específiques sobre les Falles, que eren conseqüència de l’interés que cada volta més despertava la festa i de l’existència d’un públic potencial que anava creixent amb el pas del temps. La majoria consistien en una relació i descripció dels cadafals plantats cada any: Les Falles de Sén Chusep (de Josep Navarro Cabanes, 1906), Les Falles (1907) o Las fallas de este año (1909). Va ser la revista Impresiones (fundada per Manuel González Martí) la que el 1908 hi dedicaria un número especial que contenia la reproducció dels esbossos de les falles d’aquell any, acompanyats de diverses col·laboracions literàries. Una fórmula d’èxit que va fer esgotar ràpidament els 2.000 exemplars de la tirada i que van seguir altres publicacions, com la ja esmentada de Navarro Cabanes, o Diario de Valencia (el 18 de març de 1911, data en què reapareixia en el mercat), publicació on, per cert, coincidien el mateix Navarro i Josep Maria Esteve i Victòria, com vorem, figura cabdal en la creació de Pensat i Fet. Els orígens de Pensat i Fet La revista Pensat i Fet va nàixer l’any 1912, però el grup que la va posar en marxa ja s’havia format el 1904. Durant estos primer anys del segle xx, la festa de les Falles ja s’havia consolidat i estava a punt de convertir-se en la festa major del cap i casal. Ben bé es pot dir que en eixos anys es tractava ja d’una celebració capaç de combinar l’afirmació orgullosa de certa identitat valenciana amb l’expressió casolana de la cultura popular. Això sí, sota la supervisió de les classes dominants locals, que veien en les Falles un vehicle privilegiat per a difondre simbòlicament el seu model de societat.

De fet, a la darreria del segle xix, la iniciativa de la burgesia local va impulsar la modernització artística de les falles en sintonia amb els seus valors culturals. Es tractava de potenciar-les com una festa de la modernitat valenciana. No és gens estrany, per tant, que la forta espenta de la falla política2 a final de segle provocara l’actitud repressora de les autoritats, que van potenciar una modalitat de falla menys agressiva i més laudatòria. Així, l’any 1900 s’obrí una nova etapa més en la festa, amb l’aparició regular de falles apologètiques i les recomanacions de l’autoritat per a definir el marc legal en què es podia moure la crítica. Així i tot, encara predominaven els cadafals senzills i amb una forta càrrega crítica.

Una conseqüència lògica de la neutralització de la falla política fou la potenciació i consolidació de la falla artística,3 amb la desaparició de les falles de trastos vells, en un període que va del 1901 al 1920. La transformació estètica dels monuments va lligada, a més, als canvis temàtics d’estos i a l’articulació social de la festa. Durant esta etapa, l’Ajuntament va atorgar els primers premis oficials a les falles més artístiques (1901). La nova estratègia de reconversió 2 �������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Per falla política s’entén aquell tipus de cadafal amb un contingut satíric adreçat a fer una crítica del sistema polític vigent o de qualsevol comportament polític explícit. La falla política va gaudir de gran predicament en la darrera dècada del segle xix. Vegeu. A. Ariño, La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Barcelona - Madrid, Anthropos - Ministerio de Cultura, 1992, pp. 69-114.

3 La falla artística es caracteritza per la seua monumentalitat i pel conreu dels valors artístics per si mateixos, amb especial èmfasi en les formes, el gust pel virtuosisme i, fins i tot, l’atreviment constructiu. Vegeu Ariño, op. cit. [nota 1], pp. 115-154.

artística, amb un suport ampli de la burgesia local i l’autoritat oficial, va generar un dispositiu de transformació, i els fallers hi van respondre bé incorporant artesans i especialistes a les comissions, bé remunerant-los per la construcció d’un nou tipus de falles.

Una altra de les transformacions destacables va ser l’augment de comissions falleres. En les dues primeres dècades del segle es detecta nítidament la constitució de nuclis formalitzats, dotats de certa continuïtat i netament diferenciats al si del veïnat, que s’especialitzaran funcionalment, centrant la seua acció més en la gestió organitzativa i en la celebració que no en la confecció i construcció de la falla, que passa a ser encomanada gradualment a especialistes o a artistes fallers considerats públicament com a tals. Això va repercutir en l’expansió del programa d’actes, amb l’aparició de vocables nous com ara mascletà, plantà i cremà. En definitiva, soroll, música i cercaviles, contacte democràtic al carrer i simbolització de les solidaritats veïnals, es van convertir en els components bàsics del programa comú dels dies fallers. Alhora, la comissió fallera es vincula creixentment a l’afirmació de l’expressió valencianista o identitària.

En estes circumstàncies, el veïnat és el subjecte celebrant immediat de la festa. En paga l’organització, s’identifica i expressa amb el monument erigit al centre del barri, i es constituïx en subjecte actiu mitjançant les cercaviles, ornamentacions de façanes i carrers, i també a través de la intensificació i estretiment de les relacions socials. La geografia fallera d’este període mostra un eixamplament de la festa per les zones de recent urbanització, una tònica que ha continuat fins a l’actualitat.

Coincidint amb la progressiva consolidació i expansió de la festa de les Falles, especialment entre final del segle xix i començament del xx, a la ciutat de València es van crear diferents penyes d’amics dedicades a fomentar bàsicament reunions, excursions, tertúlies literàries, representacions teatrals, musicals, activitats esportives, festives i altres de caràcter humorístic.

En el primer terç del segle xx van quedar per a la història societats com ara la Societat Coral els XX, la Penya Tot i no Res, la Penya El Cueter (que va arribar a editar una revista el 1902), Els Gloriosos, la Penya del Bote (excursionista i humorística), L’Antigor (famosa pels seus jocs florals), El Cantó, El Cabàs i altres de permanència efímera o que desconeixem per la falta de notícies. Esta efervescència associativa no es pot deslligar de la que experimentaven les Falles, ni d’un moment de creixent politització de la vida social i d’una eclosió d’activitats culturals lligades a la pròpia obertura de nous horitzons polítics i existencials, a què no era aliena una certa convergència de la cultura popular, el valencianisme emergent i el gust per la festa.

El grup Pensat i Fet es va fundar el 24 d’abril de 1904, però com una reunió d’amics, una penya humorística, sense tindre una organització definida. Simplement s’ajuntaven una colla d’amics i gaudien d’allò que ells deien «bon humor, vida perfumada per l’amor a les glòries regionals, sentit después de cada excurció», tal com recollia el seu llibre d’actes. 4 Les excursions eren unes de les activitats importants del jove grup. Sabem que anaven a la costa, al Saler i a les poblacions properes que tingueren un fil d’interés.

En aquells dies van adoptar el nom de Societat Humorística Pensat i Fet de Valensia. Amb este títol la veiem reflectida en un segell de cautxú que acompanya un inestimable manuscrit titulat «Crítica d’una falla rusafeña», de Francesc Peris, en aquells dies component del grup i qui després aplegaria a ser-ne president. Sens dubte este seria el document més antic, el segell primigeni de la societat i, el que és més important, la primera menció a les Falles documentada en les activitats del grup.

L’any 1910 el grup adquiria aspectes formals amb la constitució d’una junta directiva i comença a recollir els acords de cada reunió en el corresponent llibre d’actes. Un nou impuls i un nou caràcter de dedicació festiva i, com vorem, inclinació fallera. Els directius d’aleshores eren Francesc Ramil López, Eduard Abarca i Masià, Josep Maria Esteve i Victòria i un quart personatge, amb cognom Sanz, que fins ara no s’ha pogut identificar amb més precisió. Els fulls preliminars d’este llibre d’actes recullen les veritables intencions de l’agrupació, tota una clara manifestació patriòtica i fallera, que defensava un valencianisme que combinava la cultura amb l’esperit popular, començant d’aquesta manera: 4 [Llibre d’actes del grup Pensat i Fet], arxiu particular.

La Agrupació «Pensat y Fet» ha donat un pas de progres, un pas de vida, un pas d’activitat en l’acció cap al històrich Ideal del Valencianisme. […] L’agrupació serà per dalt de tot valenciana, será caball espill del genit de la rasa: culta, artística, emprendedora y, com tot bon valenciá tindrá també en l’esperit, lo seu poquet d’humorisme sa y sanser; eixe humorisme satirich y valent que repta sense ofendre, que crítica sinse humillar, al que fa objecte de les sehues sátires, eixe humorisme que tan real encarnació té tots els añs en les famoses Falles de San Chusep.

El 17 de març de 1910 El Mercantil Valenciano donava notícia de la constitució de l’agrupació Pensat i Fet, formada «por jóvenes amantes de nuestras costumbres y de nuestro arte». En la reunió de la junta del dia 11 de maig s’aprova «la confecció d’un reglament del grup, donat la clara necesitat d’ell». El president i el secretari serien els encarregats de confeccionar-lo, ja que es requeria que la redacció fora ràpida i, segons fan constar, «el presenten lo mes pronte posible a la aprobació de la Junta». També en esta sessió es parla d’un fet important que fa referència a la data de la fundació del grup: «El President esposa que habent transcurrit ya el dia 24 d’Abril fecha de la fundació de la Agrupació Pensat y Fet, es de pareixer que se celebre enguany, com atres anys, el sest (6º) aniversari de tal fundació en un acte íntim y coral.»

Al juny d’eixe mateix any van entaular contactes amb la societat valencianista Lo Rat Penat perquè el grup participara en els Jocs Florals d’aquell any, col·laborant amb la compra d’un objecte artístic per a lliurar a un dels premiats, així com presentant algun treball a este certamen. Finalment, va resultar impossible perquè no hi havia temps material per a donar-lo a conéixer als socis.

En la reunió de la junta del 28 de febrer de 1912 es recull l’acord que seria fonamental per a la creació de la revista fallera Pensat i Fet. Diu així: «Se posa a discusió el crear un folleto exclusivament pera les festes de San Joseph, sense perjudici que de tindrer exit ixca a la llum en les festes mes señalaes y que la junta acorde. S’acorda conforme.»

A començament del març de 1912, València aparegué coberta amb pasquins que anunciaven: «Pensat y Fet en la festa de les Falles». Pocs dies després aparegué el primer número de la revista Pensat i Fet, amb els esbossos de les falles d’eixe any i amb nombroses col·laboracions literàries d’intel·lectuals valencians del moment, obrint així un model de revista fallera que es prolongaria en el temps.

L’any següent, en la reunió de la junta del 4 de gener de 1913, a causa de l’èxit que va tindre la revista, van aprovar editar novament el «folleto», com en principi el van titular, i van acordar igualment concedir un estendard a la falla més enginyosa. Esta vegada hi assistiren els components de la directiva: Sanz, Ramil, Abarca, Esteve i Ricard Sanmartín i Bargues. En la reunió del 24 de juny, el tresorer presentà els comptes relatius a la revista Pensat i Fet, i es va proposar que els guanys del fullet s’utilitzaren en memòria de Tomàs Trènor, adquirint una corona de flors i anant una comissió del grup al cementiri de Madrid per col·locar-la en la seua sepultura.

Caracterització i evolució formal de la revista Al març de 1912 apareixia el primer número de Pensat i Fet, una publicació de 21 per 15,5 centímetres i 22 pàgines (les quatre últimes de publicitat) al preu de 10 cèntims. A vista de hui pot semblar una iniciativa editorial modesta, però va ser tot un luxe per a l’època, ja que allò més habitual eren els fulls solts, els diaris de dos, quatre o huit pàgines, i les revistes de no més enllà de huit o dotze pàgines. Pensat i Fet va emprendre així una singladura fructífera que es prolongaria durant seixanta anys, només interrompuda pel parèntesi forçós provocat

pels tres anys de guerra civil en què no hi hagué falles (1937-1939) i el 1946 pels problemes amb la censura per la publicació de textos en prosa escrits en valencià.

El seu primer director va ser Josep Maria Esteve i Victòria. Sens dubte, era el membre del grup que tenia més experiència en el camp editorial per a assumir este càrrec, pel seu treball de tipògraf en La Voz Valenciana i Diario de Valencia (diaris en l’òrbita de la dreta catòlica).

En este últim també publicava una secció diària en vers sobre temes d’actualitat sota el pseudònim de Pep. A més, el mateix 1912, Esteve fundaria també el setmanari Foc y Flama i la revista literària Rondalles Noves.

L’èxit de la revista, amb tirades que van aconseguir en un primer moment els 10.000 exemplars (una cosa excepcional en l’època) i que van arribar fins als 20.000 exemplars entre 1920 i 1930, va fer que els seus promotors tractaren d’exportar el model a altres festes de la ciutat de València. Així, es van editar números especials amb motiu de la Fira de Juliol (els anys 1914, 1915 i 1923), de la festa dels miracles de Sant Vicent (1915) i amb motiu de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats (1923).

La primera seu de la revista va estar situada en el número 7 de la plaça dels Serrans (on es reunia el grup Pensat i Fet), encara que el 1920 va traslladar la redacció i l’administració de la publicació al número 6 del carrer de la Sabateria dels Xiquets. Després de la Guerra Civil, l’any 1940, va estar situada al carrer dels Cavallers número 3 (al local que havia sigut seu del partit Acció Valenciana) i, des del 1941 fins al 1972, al número 2 del carrer de la Tapineria (on Ricard Sanmartín tenia el seu taller d’orfebreria, que també va servir per a acollir tertúlies literàries i com a administració de l’editorial Lletres Valencianes).

El preu de la revista va anar augmentant des dels 10 cèntims inicials fins a les 20 pessetes del 1972, la qual cosa permet fer-nos una idea prou aproximada de com va anar evolucionant el cost de la vida en les dos terceres parts del segle xx en què va estar present Pensat i Fet. A més de concedir des de la seua creació un premi a la falla mes enginyosa, la revista va introduir el 1916 el costum de resumir l’argument de cada falla per mitjà de tercets que redactaria Ricard Sanmartín i Bargues. L’any 1917 va incloure-hi un itinerari per a visitar totes les falles plantades, el 1926 va publicar per primera vegada els esbossos d’algunes falles de pobles de la província de València (Xest, Mislata, Vilamarxant i Bunyol) i el 1956 va donar compte de les falles plantades «en tot el món»: l’Uruguai, Santiago de Xile i l’Argentina.

La vocació literària de la revista va quedar de manifest l’any 1924 amb la convocatòria d’un concurs de contes fallers. El 1925, la segona i última edició del concurs va imposar com a lema l’origen de les falles. En els anys següents, no n’hi hagué convocatòria, però Pensat i Fet va continuar publicant tant relats de ficció com estudis de caràcter històric sobre les Falles.

Va ser també una revista capdavantera en la inclusió en les seues pàgines d’anuncis en valencià i en vers, alguns a tota pàgina. Com a exemples de publicitat poètica es poden citar la ferreteria La Cadena (1927), la fàbrica de gèneres de punt El As de Oros (1928), Calzados Mira (1930), Loteria Bello (1931), el café El Siglo (1931) i l’orxateria Santa Catalina (1931).

Destaca també la inclusió d’esbossos de falles infantils el 1933, una iniciativa que donarà peu a incloure en el número de l’any 1935 una secció específica titulada «Pensat i Fet Infantil», que tanmateix només va estar vigent eixe any.

Unes altres peculiaritats de la revista van ser les seus dimensiones més prompte reduïdes (usualment 24 x 17 centímetres, a mitjan camí entre el foli i la quartilla) i un nombre de pàgines creixent a mesura que anava introduint-se nova tecnologia en les arts gràfiques. Així, va passar de les 18 pàgines inicials (publicitat a banda) del 1912 a les 26 de mitjana en la dècada dels vint i a les 38-44 del anys trenta. Les 44 planes només les va superar amb posterioritat el 1962 (52 pàgines amb motiu del cinquanta aniversari) i en els any finals de la publicació (48 planes entre els anys 1968 i 1972).

A partir dels anys seixanta i coincidint amb el gradual declivi de la publicació, la maquetació va quedar un poc desfasada, ja que mantingué les tintes planes i no va incorporar-hi les noves tècniques per a la fotografia, com ara la quadricromia (tret d’algunes portades).

Un altre exemple indicatiu de la decadència va ser la tardana introducció de les seccions per a presentar els esbossos de les falles (la primera vegada va ser el 1963), un aspecte que la revista va desatendre en anys posteriors fins a quedar reduït a les falles fora de concurs i de la secció especial.

Les Falles: la festa de la llengua Des dels seus inicis, les planes de Pensat i Fet es fan ressò d’un valencianisme fonamentat en la llengua i la cultura, per al qual la comunitat lingüística és la base d’una identitat compartida. Seguint estes idees, la defensa del valencià, plasmada en el coneixement de la llengua i l’extensió del seu ús a tots els àmbits de la societat, seran idees motrius de la revista. Així ho expressava el mateix Ricard Sanmartín, un dels fundadors, en una entrevista publicada l’any 1959 en la revista Sicània: El Pensat i Fet nació en 1912, con la ambición ya entonces de llegar a ser la revista del pueblo, con la ilusión de llegar a hacerle comprender la necesidad del cultivo de su lengua materna que siempre, para Pensat i Fet, ha sido considerada como la propia y, por tanto, ha mirado siempre como un acto vergonzoso que todo valenciano o residente no haya sabido leerla ni mucho menos escribirla.5 Les Falles, que en el moment en què veu la llum la revista encara s’articulaven com un espai compartit de valencianitat, eren per als impulsors de Pensat i Fet el terreny ideal per a transmetre i fer arribar eixes idees als sectors més populars de la societat valenciana. I ho faran amb una actitud coherent de lleialtat irrenunciable al valencià al llarg de tota la seua trajectòria. La revista serà sempre monolingüe (fet que, com vorem més avant, li ocasionà problemes amb la censura franquista) i en valencià s’expressaran les figures més destacades de la societat valenciana: erudits, pintors, escriptors i periodistes, però també polítics o persones vinculades a espectacles populars com ara els bous, el teatre o el futbol. També el valencià serà la llengua que, des del 1917, triaran algunes marques comercials per a anunciar-s’hi. És a dir, Pensat i Fet farà una defensa de la llengua mitjançant una posició activa i de normalitat en l’ús.

Al mateix temps, la revista també intenta combatre certes actituds negatives envers el valencià, com ara la baixa consideració social de la llengua i els prejuís lingüístics que tenen, en primer lloc, els mateixos parlants i, en general, la resta de la societat valenciana. Amb este objectiu, Pensat i Fet acostuma a posar d’exemple l’actitud d’aquells valencians que, havent aconseguit una certa projecció internacional, mantenen la seua fidelitat a la llengua, que apareix així associada a referents amb prestigi social que poden constituir models positius per als parlants. És el cas, per exemple, del pintor Lluís Felip Usabal, qui en els anys trenta vivia a Nova York i tenia una gran popularitat perquè havia pintat retrats d’estrelles de Hollywood contractat per uns estudis cinematogràfics. La imatge de cosmopolitisme que identificava Usabal no estava renyida amb la fidelitat a la llengua, com es posa de manifest en l’entrevista que l’any 1934 li va fer Josep Maria Esteve Victòria:

5 Viator, «Ricard Sanmartí, el Pensat i Fet y los Cursos de llengua valenciana», Sicània, 16 (octubre 1959), p. 16.

Ell [Usabal], que fa casi vint anys ja que falta de Valencia, parla la nostra llengua com tú i jo, lector; i al dir-li de atres, ¡tants!, que «emigren» a Castella, posem per país apartat, y als dos mesos «ya han olvidado el valenciano», diu Usabal socarró: — Perque son uns tontos i uns coents. Jo, que he tengut que dependre, anant pel mon, cinc o sis idiomes, ¿per qué tenía que olvidar el meu?6 O la nota necrològica de Marià Benlliure publicada el 1948, que destaca que «es va criar parlant la nostra llengua que no oblidà mai» i que «escrivia en valencià en la seua intimitat, i sobre falles, quan ja era una glòria universal». Acompanyava esta necrologia la reproducció d’una nota manuscrita en valencià de l’artista, en què explica la portada que va fer per a Pensat i Fet l’any 1927.

Una idea semblant tornem a trobar en un altre valencià que havia triomfat en Hollywood amb la seua participació en diversos films musicals en la dècada dels quaranta, el pianista Josep Iturbi. Així, l’entrevista que Pensat i Fet li fa l’any 1950, destaca que el músic parla en valencià, «cosa que ens aproximava espiritualment», segons deia l’autor, el periodista Salvador Chanzá.

Però al mateix temps són constants en la revista, en els textos en prosa o en els poemes humorístics, els retrets a aquells que practicaven la deserció lingüística, unes crítiques que s’accentuaran a partir de la dècada dels quaranta, de manera paral·lela a la progressiva castellanització de la societat valenciana. La majoria, en forma de burla, s’adrecen a aquells que canvien de llengua perquè consideren el valencià una llengua menor, de poc prestigi. L’any 1942 ja trobem una quarteta dels «Bunyols quadrats» que diu: «Com vols ser tan elegant / ens parles d’una manera / que dins, fora i allà on vas / te prenen per forastera». I trenta anys després, en l’últim número de la revista, Ricard Sanmartín, Ric, escriurà: «Del valencià que el malparla / per creure-lo poc “siñor” / es diu que el seu fi és l’infern, / però en sabates i tot.»

Per a Pensat i Fet, les Falles eren la «Festa del Sant Patriarca / que també es deu declarar / festa de la nostra llengua / ja que en ella és tot cantat», tal com escrivia Ricard Sanmartín l’any 1948. I si bé és cert que en temps del franquisme, de prohibició i de repressió de la llengua, les Falles eren un dels pocs àmbits de la societat on el valencià podia tindre una certa presència pública i utilitzar-se com a llengua de relació, els col·laboradors de Pensat i Fet també veuen amb preocupació el progressiu abandó del valencià per part de fallers i falleres, fet que criticaran perquè constituïx una desnaturalització de la festa. Així, Faust Hernández Casajuana (1950) subratlla que «Un president fallero que no sap parlar en valencià, ha perdut quinze i ratlla i tindrà sempre la pilota encalà». Per la seua part, Josep Rodrigo Alamar (1952) parla dels «fallanquers», que són aquells fallers desnaturalitzats com «El que diu que és valencià / i del seu parlar renega, / per la finor que ara hi ha /en la gent que no el rosega.»

Però les crítiques arribaven també a les joves falleres, les quals anaven tenint una presència cada vegada més destacada com a icones de la festa. Una volta més, l’humor serà el vehicle triat. Per exemple, Salvador Verdeguer (1952) recrea una reunió d’una comissió de falla on un dels participants apunta que «és una cursileria molt absurda anar vestides de llauradores valencianes, i no parlar en l’idioma que fan per costum: el valencià». Sanmartín, Ruc, (1961), parla d’una comissió que abans de triar la seua fallera major la sotmet a un examen de valencià: «en la nostra falla no es permet com la raó més natural, que les xiques que vistent el nostra trage de valenciana, parlen en foraster i [...] per això la Comissió les examina abans i com la Niña no va saber dir Setze jutges i un jutjat mengen fetge d’un penjat, puix el tribunal la va deixar per a setembre». El mateix Sanmartín, Ruc, (1970) rebla el clau en una quarteta apareguda en un dels últims números de la revista: «Si parles en foraster / i ser fallera, no va, / ja que lo propi en la festa / és parlar en valencià.»

6 J. M. Esteve i Victòria, «Lluis Usabal. Lo que diu de Valencia i les falles un pintor ausent vint anys d’ací», Pensat i Fet, 1934, pp. 11-12.

Esta sàtira de la coentor i el canvi lingüístic podria semblar que connecta amb l’ambigüitat i complicitat amb l’statu quo que caracteritzava les crítiques a la deserció lingüística de la classe mitjana que era habitual en els sainets d’Escalante, on constituïen també un recurs humorístic. Però la burla i crítica que s’expressa en les planes de Pensat i Fet va acompanyada d’una reivindicació ferma de la dignitat de la llengua i d’una defensa activa del seu ús en tots els àmbits. Ho dirà en els primers anys de la postguerra l’escriptor Josep Sanç Moia (1944), a qui la censura no va permetre publicar el seu recull de narracions Raïmet de pastor fins a cinc anys després pel fet d’estar en prosa: «No és la nostra llengua sols per a fer acudits de barraca, que també ella es presta al més elevat i bell dir, sense necessitat de fer riure quan no cal». I com ell, molts altres col·laboradors de la revista. També, per descomptat, Sanmartín, Roc el Vell, (1970), qui torna a triar el vers per a expressar-se: «Ser dia València [...] / És la signatura / d’una llengua pròpia / que estudia i expressa / amb pròpies raons / de l’art i les ciències, / treball i cultura, / amb totes les seues / manifestacions.»

A més, en la dècada dels seixanta i setanta, apareixeran en la revista crides a l’ús del valencià en l’ensenyament i en l’Església, en connexió amb les campanyes per a demanar la presència de la llengua en estos àmbits que diversos sectors del valencianisme van posar en marxa arran de les recomanacions de la UNESCO (1953) i del concili II del Vaticà (1962-1965) per a introduir les llengües maternes en l’ensenyament i en els oficis religiosos, respectivament.

Recordem, a tall d’exemple, que en aquella època una altra publicació, la revista d’informació general Valencia Cultural (1960-1964), molts dels col·laboradors de la qual també participaven en Pensat i Fet (Josep Mascarell, Enric Soler i Godes, Emili Beüt, Josep l’Escrivà, Lluís Lluch i Garín, Carmelina Sánchez Cutillas o Nicolau Primitiu Gómez i Serrano), animava preveres i laics a celebrar la litúrgia en valencià. També l’any 1965 s’esdevenen dos fets clau: la publicació del llibre L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, en què Vicent Miquel i Diego aportava arguments sociològics, històrics i de magisteri eclesiàstic a favor de l’ús del valencià en l’Església, i l’aparició d’un manifest a favor de la incorporació de la llengua a la litúrgia i la predicació que va rebre el suport de més de vint mil valencians. Pensat i Fet estarà al costat d’estes demandes.7 Amb posterioritat, trobarem veus com ara la de Vicent Genovés (1968), qui parla de «l’eficàcia propedèutica del parlar natiu, per a poder llençar-se amb eficàcia a l’ús d’altres idiomes». O la reivindicació del valencià i del seu ensenyament (en el batxillerat), que fa Antoni Igual i Úbeda (1970), per al qual gràcies al fet «de què l’idioma valencià siga l’expressió “oficial” de la festa de les falles i de què les falles seguixquen sent la manifestació més genuïna del poble valencià, podem estar ben segurs [...] que els valencians seguiran parlant i escrivint el nostre idioma. Perquè, ¿és acàs un disbarat pretendre que els valencians sapien parlar —i escriure— el valencià?». També D’Aliell (1971) parlarà de la defensa dels drets del valencià com a llengua materna i, sobretot, l’ús per l’Església. Però, com hem vist, també els poemes humorístics serviran per a canalitzar estes demandes. És el cas dels «Bunyols de vent» de Sanmartín (1971), amb la quarteta: «”A la misa en valenciano / no voy, no la entiendo.” Sí... / Es coneix que abans la gent /naixia sabent llatí».

L’altra línia de defensa del valencià que recorre la revista al llarg de tota la seua trajectòria és la dignificació de la llengua escrita. Hem de recordar que, en el moment que Pensat i Fet veu la llum, no hi ha encara un model de referència per als escriptors valencians. De fet, la revista naix un any abans que l’Institut d’Estudis Catalans aprovara les seus normes ortogràfiques (24 de gener de 1913). Així, els primers anys de la nostra publicació es desenvolupen en paral· lel a les iniciatives de les diferents entitats valencianistes per a adaptar l’ortografia de Fabra a la realitat lingüística valenciana, que culminaran l’any 1932 en l’acceptació pels principals intel·lectuals i associacions de les «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana», les conegudes com a Normes de Castelló.

7 Sobre les campanyes de reivindicació de l’ús del valencià en la litúrgia desplegades en estos anys, vegeu A. Colomer Ferrándiz, Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició, València, Saó, 1996, pp. 35-48.

D’una manera ben coherent amb l’actitud de defensa i promoció del valencià, Pensat i Fet va ser una de les primeres publicacions —i la primera revista fallera— que va adoptar les Normes de Castelló, apostant per la dignificació del valencià en els àmbits de la festa i la cultura popular. De fet, cal recordar que un dels seus fundadors i directors, Ricard Sanmartín, va ser un dels signants de l’acord ortogràfic del 1932, en què va estar acompanyat de molts dels qui al llarg dels anys van ser col·laboradors de la publicació, com ara Salvador Carreres Zacarés, Josep Sanchis Sivera, Teodor Llorente Falcó, Leopold Trènor, Lluís Cebrian Mezquita o Lluís Fullana Mira, entre d’altres.

L’adopció de les bases ortogràfiques del 1932 per part de Pensat i Fet va ser un fet d’una importància especial si pensem que es tractava d’una revista adreçada a un públic popular, amb tirades de desenes de milers d’exemplars, cosa que afavoria l’extensió del model normatiu consagrat en les Normes de Castelló entre amplis sectors de la societat que anaven més enllà del reduït públic lector de literatura en valencià.

Així ho fa notar ben prompte, l’any 1936, Nicolau Primitiu, figura de prestigi i referència per al conjunt del moviment valencianista (fins al 1935 havia sigut president de Lo Rat Penat i en eixe moment era membre d’altres entitats valencianes com ara el Centre de Cultura Valenciana, Acció Bibliogràfica Valenciana o la institució cívica i cultural Proa). En el seu article «Pensat i Fet en la llengua valenciana», el patrici valencià subratlla la cura i el respecte a la llengua, i el sentit literari que identifiquen la revista: Pensat i Fet vingué a demostrar que la sàtira i la joia devien produir-se esprement l’ingeni de l’escriptor i no el lèxic i què retòrcer l’idioma, cercant la riallada del públic senzill, no era necessari i sols propi del pallasso i medi que l’escriptor que s’estimara devia rebutjar.

Repassar la col·lecció de Pensat i Fet es adonar-se’n del seu progrés en la depuració de la llengua emprada; pas a pas, cada any es veu major cura normativa, ço que és d’admirar en el medi ambient tan poc propici especialment per a la literatura festiva.8 A banda de seguir des del 1933 les Normes de Castelló, Pensat i Fet també feia una tasca de difusió entre les falles, conscienciant-les de la necessitat d’observar la cura en l’ortografia dels seus llibrets. És el cas de l’autor d’un de les «Dos dotzenes de conselles dictats per uns fallers vells» (1947), qui diu ben clarament en forma de tercet: «Si vols ton Llibret premiat, / escriu-lo en molta alegria / i ben ortografiat».

En altres ocasions, Pensat i Fet destacarà la correcció ortogràfica que es va estenent entre els llibrets de falla i subratllarà el paper que hi té la tasca de Lo Rat Penat (que a partir del 1954 inclou en el seu concurs una clàusula que indica que «deuran ésser escrits en correcta llengua valenciana») i l’acció divulgadora dels cursos de valencià organitzats per esta institució. Així ho subratllen Carles Salvador (1955), Enric Matalí (1963), Soler i Godes (1969) o el mateix Sanmartín (1971), persones que al llarg dels anys van ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en l’organització d’estos cursos (recordem que Sanmartín va actuar-hi de mecenes amb els guanys obtinguts amb la publicació de Pensat i Fet).

Finalment, l’aposta per la dignificació del valencià es vorà reforçada per la inclusió d’articles divulgatius i didàctics que tractaven aspectes diversos. Destaquen el publicat per Carles Salvador (1943), llavors director de número del Centre de Cultura Valenciana, qui aplega 100 paraules que rimen amb el mot falla, com a ajuda als poetes i aficionats a la rima. O els escrits per Josep Giner i Marco (filòleg valencià difusor del fabrisme a casa nostra, col·laborador de Joan Coromines, president de la Secció de Filologia de lo Rat Penat a començament dels seixanta), qui 8 Nicolau Primitiu Gómez Serrano, «Pensat i Fet en la llengua valenciana», Pensat i Fet, 1936, p. 12.

va publicar tres articles sobre l’origen i etimologia d’altres tantes paraules imprescindibles en la festa fallera: falla (1947), traca (1956) i bunyol (1964). És important subratllar que, en estes col·laboracions de Giner, amb tota normalitat, el valencià s’emmarcava en l’àmbit lingüístic comú amb Catalunya i les Illes Balears.

Pensat i Fet, una revista literària La literatura va ocupar una posició central en les pàgines de la revista durant tota la seua existència. El primer text del primer número, el del 1912, està signat per Santiago Rusiñol.

I això era ja tota una declaració d’intencions. Per a la literatura en valencià, Pensat i Fet va esdevindre, com en altres aspectes de la cultura valenciana, un vertader intermediari cultural d’extraordinària importància. De fet, després de la seua desaparició, tardarà molt a sorgir —si és que ho ha fet— un òrgan d’expressió que puga aspirar a assolir una condició semblant.

D’una banda, la revista servix d’intermediari entre els escriptors valencians i un públic ampli, que la compra atret per la informació fallera, especialment la publicació dels esbossos de les falles i que hi troba, de passada, poemes i textos en prosa d’autors com ara Bernat Morales Sanmartín, Josep Maria Bayarri, Carles Salvador, Xavier Casp o Maria Beneyto, per posar exemples de diferents moments de la vida de la revista. Això, en un principi, al servici de tot un projecte de creació d’un espai cultural valencià, funcionant com una mena de posada en pràctica d’allò que els assajos de caràcter valencianista publicats en les mateixes pagines plantejaven. Una literatura culta, d’inspiració popular, era possible en valencià, en la llengua pròpia i natural dels valencians, i cadascun d’estos textos n’era una bona prova.

Després de la Guerra Civil, quan el franquisme vaja arraconant el valencià de tots els usos públics, Pensat i Fet sostindrà com una mena de baluard este conreu culte del valencià mentre continua reclamant-ne la idoneïtat com a vehicle de literatura i com a senyal d’identitat.

D’altra banda, la publicació servix també d’intermediari entre estos autors i els escriptors satírics i festius. Així, juntament amb els poetes anteriors, un lector de Pensat i Fet hi pot trobar textos d’Eduard Escalante, de Pepico Eve (Josep Maria Esteve i Victòria), de Roc (Ricard Sanmartín), de Faust Hernández Casajuana, de Maties Ruiz o, fins i tot, d’Anfós Ramón, en un fenomen gairebé únic que semblava tancar les velles polèmiques entre un model lingüístic arcaïtzant i un altre més popular. L’adopció immediata de les Normes de Castelló unificant ambdós tipus de textos sembla un pas decisiu en esta direcció. Tot, sota el patronatge de Ricard Sanmartín, qui com a autor es mou amb molta desimboltura entre ambdós gèneres.

I, encara d’altra banda, Pensat i Fet desenvoluparà una incansable tasca pedagògica en defensa de la dignitat de l’idioma. De manera paral·lela, la revista inserirà anuncis que puntualment ens informen dels textos en valencià disponibles en les llibreries, oferint al lector una nòmina molt significativa d’autors i publicacions: des de les obres noves del pare Fullana, en el número del 1922, fins a les obres de l’editorial Sicània, ja en els anys seixanta. Des del 1949, la secció «Flames cordials» oferirà als lectors una breu crònica dels fets esdevinguts al llarg del darrer any en el món de la cultura i la literatura. Fins i tot l’aparició del Diccionari català-valenciàbalear serà saludada amb entusiasme, amb la seua ressenya corresponent.

Pel que fa als autors, hi ha la presència de les figures més importants i significatives de cadascun dels moments en què es publica la revista, amb Ricard Sanmartín com a nexe d’unió.

Abans de la guerra, hi col·laboren escriptors que provenen d’un moment anterior, dels jocfloralistes del segle xix i els seus hereus, com ara Lluís Cebrian Mezquita, Leopold Trènor i Palavicino o Bernat Morales Sanmartín. La publicació en diferents moments de textos de Constantí Llombart o de Teodor Llorente faran també explícit el lligam amb la Renaixença.

Els autors modernistes, com ara Daniel Martínez Ferrando, Jacint Maria Mustieles, Josep Maria Bayarri o Eduard López-Chávarri, seran també habituals, abans i després de la guerra en alguns casos. I passarà igual amb els escriptors de la promoció següent, com ara Joan Lacomba, Carles

Salvador, Bernat Artola, Francesc Almela i Vives, Vicent Casp, Enric Soler i Godes, Maximilià Thous i Llorens, Enric Duran i Tortajada o Lluís Guarner, amb col·laboració d’altres firmes de la resta del domini lingüístic, com per exemple el mallorquí Miquel Dolç.

Després del 1939, fins al 1949 trobarem els joves autors encapçalats per Xavier Casp i Miquel Adlert, els mateixos que fundarien el 1943 l’Editorial Torre i el 1948 la revista Esclat.9 Són els anys en què Pensat i Fet publica amb freqüència textos de Xavier Casp i en què un joveníssim Joan Fuster publica el seu sonet «Falla encesa» (1948).

Pel que fa a l’estètica, es pot afirmar en general que la gran referència per als poemes de to líric és el modernisme. Tota mena de textos, especialment sonets, faran glosses líriques de les flames, dels coets, de la cendra després de la crema, dels ninots que esperen l’arribada del foc com a símbols de la condició humana, de l’arribada de la primavera amb tota l’habitual seguida de flors i cels blaus anunciada per la festa (ací cal destacar l’excel·lent sonet de Carles Salvador «L’estudiant en març», 1956), del pas del temps amb la festa de les Falles com a element cíclic d’ancoratge subjectiu identitari personificat en una parella d’ancians que contemplen la crema i recorden el mateix moment de fa molts anys quan va començar el seu amor.

Dins d’este repertori temàtic és molt interessant comprovar que el motiu de la dona valenciana, representada per la fallera major, vorà augmentar progressivament la seua importància, quasi inexistent al principi, molt freqüent al final, acompanyant el procés de desplaçament de la festa cap a estos aspectes socials. Igualment ocorre amb el tema religiós, inexistent en la primera època. A partir del 1940 sovintejaran els poemes en honor de sant Josep i, en menor mesura, de la Mare de Déu dels Desamparats. I l’Ofrena s’hi incorpora com a motiu l’any 1951, amb el poema homònim de Carles Salvador.

A més, com ja s’ha esmentat, molts dels poemes tindran un abrandat to patriòtic, cridant primer a la construcció nacional, fins a arribar als al·legats independentistes de Josep Maria Bayarri («Els focs patris», per exemple, ja el 1914). Després de la guerra, adoptaran un estratègic to menor, reclamant el manteniment de les tradicions com a manera de preservar la identitat valenciana: «¡¡T’he vist passar!!» (1952) o «El Micalet» (1968), de Ricard Sanmartín, o el curiós «València i no Llevant» (1967), de Josep Rosell Baron.

Estèticament, però, tota esta vessant literària es mantindrà fidel al modernisme, plenament vigent al començament de la revista, creixentment epigonal durant la seua trajectòria, fins a arribar inclús a cert cultisme manierista no exempt de qualitat, com per exemple en els textos de Xavier Casp («Tres temps de la nostra falla», 1949), Prudenci Alcon («S’acosten les falles», 1945), Vicent Casp («En jeure la falla», 1943) o l’insòlit «El rizoma de la festa», de Maria Ibars (1964). Només alguns intents de poesia lleument avantguardista com ara els poemes monosíl· labs de Josep M. Bayarri (per exemple, «Chispa», de 1919), algun romanç de filiació lorquiana («Festa», d’Enric Soler i Godes, 1940) o amb ecos de Rafael Alberti («Jo he segut mig mariner...», d’Emili Gascó Contell, 1960), o el to intimista i de conversa assajat per Ramon Codoñer («La despertá i jo», 1961) i molt reeixit en els textos de Maria Beneyto («Un dels motius», 1954), en seran excepcions remarcables. Este sostingut conservadorisme estilístic es pot relacionar amb el caràcter creixentment defensiu de la poesia en valencià. L’anhel de fer del valencià un vehicle d’expressió literària elevada serà durant molt del temps de publicació de la revista un fi en si mateix.

D’altra banda, hi trobem la poesia satírica i popularitzant, molt abundant en tots els números de la revista, amb autors omnipresents, especialment Faust Hernández Casajuana i els seus «Bunyols quadrats» i de nou Ricard Sanmartín, a més d’altres que van intervenint en diferents moments: Pep Eve (Josep Maria Esteve i Victòria), Estanislau Alberola, Francesc Andrés, Ramon Codonyer o Anfós Ramon. Destaca l’intercanvi de poemes que apareix en el número del 1960 entre Roc (en este número Vicent Andrés Estellés, qui utilitzava també este pseudònim en Las Provincias) i Roc el Vell (Ricard Sanmartín, l’habitual Roc de Pensat i Fet).

9 Per a una visió global de les activitats literàries i editorials del grup aglutinat al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, vegeu F. Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Catarroja - Barcelona, Afers, 2010, pp. 86-136.

Podem distingir tota una sèrie de composicions de caràcter narratiu i costumista, que es detenen en aspectes de la vida popular, especialment de la festa. Són representatius en este sentit els diferents poemes que fingixen reproduir converses captades «al vol», tot un subgènere, present en moments molt diferents: es pot esmentar, per exemple «Lo que s’ou prop de la falla», de Vicent Caro Adam; «Peixcat al vol», de Josep Maria Juan i Garcia (1925), o «Festa en l’aire», de Ruc (1951).

Els versos pròpiament satírics poden ocupar-se d’elements característics de la festa, moltes vegades per celebrar-los de manera festiva i sorneguera. Es podria fer un volum amb tots els poemes dedicats en diferents tons a les bunyoleres, als bunyols i als seus consumidors. A voltes, però, n’hi ha que critiquen determinats aspectes de la festa i evolucions indesitjades: l’aparició de la falla artística, ja abans de la guerra, els excessos en la indumentària, la colonització adulta de les falles infantils, la desaparició de la crítica, la pèrdua del valencià en la festa, la disminució de la potència ritual dels actes de la plantà i la crema, o el gegantisme.

Abans de la guerra, amb els vaivens originats per les alternatives polítiques durant les diferents crisis de la monarquia, però especialment en els anys de la Segona República, podem trobarhi sàtira social (un tema recurrent serà la crítica a l’abandonament del valencià com a marca d’ascens social) i, fins i tot, explícitament política. Cal esmentar, per exemple, el poema «Lo que habien de cremar», de Rafael Gayano Lluch (1932), o el premonitori «Bunyols calentets», de Francesc Roig Bataller (1936). Per cert, que l’enumeració de fets i persones que mereixen el foc de la falla constituïx tot un altre subgènere transversal en la revista, tant en vers («Aute de fe», de Josep Maria Bayarri, 1918) com en prosa («A la falla...! A la falla...!», de Francesc Almela i Vives, 1933).

També, per descomptat, hi ha des del principi crítica de costums: a les noves modes, per exemple. Esta es farà més abundant relativament durant el franquisme, en què apareixen fins i tot alguns poemes nítidament conservadors en el seu to premodern, com ara «¡Si el vells alçaren el cap...!», d’Anfós Ramon (1965). Però, així i tot, alguns col·laboradors de la revista trobaran la manera de dedicar quartetes populars als estraperlistes, a les cartilles de racionament, al bandejament del valencià, a l’especulació urbanística sobre el barri del Carme arran de la riuada del 1957 («Flames d’un prec popular / a la Divina Clemència / per què ajude a conservar / tot lo castís de València», firmades per Roc, 1958) o al projecte de l’avinguda de l’Oest («El tio Pep i Nelet», també signades per Roc, 1961). Uns versos de Ricard Sanmartín i Peris apareguts l’any 1950 («Bunyols sense forats») ens donaran fins i tot una clau de lectura de les falles, i potser del mateix Pensat i Fet: «La substància de la falla / s’encontra en allò que calla».

En la frontera entre la literatura satírica i l’obra gràfica hi ha les auques, que no defugen els temes d’actualitat. Així, per exemple: «Mentres els pares disputen / un punt constitucional / una parella de novios / se declara cantonal», de Pepico Eve (versos) i Vidal (dibuixos) (1931); «Una, que en l’orgull de ser, / secrets negocis baralla / i en descobrir-se l’afer / me la planten en la falla», de Roc (versos) i Anton (dibuixos) (1942), o «Veterana Comissió / que per assunts de la falla / se diu: “Trucos” a mi, no» de Ric (versos) i Anton (dibuixos) (1954), sobre l’arribada de Dalí al món de les falles.

Pel que fa a la prosa de ficció, la immensa majoria dels textos s’adscriuen a un costumisme popular, que pretén il·lustrar els vells costums que estan en risc de perdre’s, moltes vegades amb un component més o menys autobiogràfic. Encara que de qualitat desigual, alguns són de lectura deliciosa. De tots, destaca el relat «Un poeta desairat pel jurat del Rat Penat; pero que, al fi, triomfador lográ vore’l seu amor», de Ricard Sanmartín (1933), pel seu caràcter representatiu tant del to d’estos textos, com del seu esperit. Un jove poeta faller no pot festejar amb la seua estimada perquè el pare d’ella no l’accepta. Ell es proposa, per impressionar-lo, guanyar el Plat de Glòria de Lo Rat Penat. Encara que no ho aconseguirà, el pare de la xica el convidarà oficialment a berenar bunyols quan s’assabenta que era l’únic de tots els poetes que havia fet servir les noves regles ortogràfiques de Castelló.

A banda d’estos, de tant en tant apareixen textos al límit entre el relat i la prosa poètica de clara filiació modernista, que mostren una tendència a fossilitzar-se semblant a la ja esmentada quan hem parlat de la poesia: «Cansóns del mes de Mars», de Conrat A. Cardona Garcia (1917), o «La rosa i el xiprer», d’Antoni Lanzuela Alvaro (1955).

Finalment, una constant al llarg de tota la vida de la revista és la important presència de dones escriptores, que obeïx, sens dubte, a un propòsit explícit dels seus directors. Ja el 1914 hi apareix una secció que porta per títol «València sentida per elles». Després, al llarg de les dècades, hi trobarem les signatures d’autores com ara Teresa Calatayud, Maria Ibars, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Maria Mulet, Amèlia Comba, Matilde G. de Llòria, Carme Iranzo, Sofia Salvador, Carmelina Sánchez Cutillas... Es tracta d’una presència transversal, amb textos firmats per dones en totes les categories esmentades. Des de reflexions al voltant de la representació de les dones en les falles («El feminisme en les falles», de Teresa Calatayud, 1935) fins als poemes cultistes i modernistes epigonals de Maria Ibars («Herald de primavera», 1942) i Matilde G. de Llòria («Ha mort la rosa blanca», 1953), o els contes costumistes, com ara «La més bella entre les belles», de Beatriu Civera (1956), i «La falla infantil», d’Amèlia Comba (1966). És a dir, estes dones, en un nombre elevat, s’inseriren amb plena naturalitat en la resta del camp cultural valencià durant tota la vida de la revista. En tot moment, malgrat els vaivens socials i polítics, trobaren espai en les pàgines de Pensat i Fet. I, és clar que no es tracta d’un fet casual, sinó d’una conscient política editorial. Els articles de Carmelina Sánchez Cutillas (per exemple, el del 1967) fins i tot documenten com el mateix Ricard Sanmartín li demanava la seua col·laboració. Tot plegat resulta un instrument ben important per a repensar el paper i el lloc de les dones en la cultura valenciana durant el cor del segle xx. A més, mostra una altra vessant de l’extraordinària importància de la revista, que va ser filla del dinamisme social de la seua època i de l’eclosió del valencianisme en 1912, però que va arribar a esdevindre un vertader espai de resistència cultural durant els foscos anys del franquisme.

La il·lustració gràfica, una nova forma d’expressió Anàlogament a la qualitat literària de què feien gala les pàgines interiors de Pensat i Fet, els seus fundadors no sols van parar esment als textos, sinó que, a més, entenien que l’èxit de la publicació residia també en la importància del contingut plàstic que havia d’acollir els treballs escrits.

No debades, va ser Manuel Sigüenza, reconegut pintor i professor d’art, el més important conseller, preceptor i guia del grup editor en els seus primers anys. Va ser Sigüenza qui va rubricar la primera portada de Pensat i Fet, qui va dissenyar la característica capçalera tipogràfica que lluirien quasi una trentena de números i qui va servir de connexió per a aconseguir la participació de col·laboradors il·lustres com és el cas del seu amic Santiago Rusiñol o el seu mestre Ignasi Pinazo. Tota esta entrega va meréixer dignes elogis per part dels seus deixebles, com ara les floretes arreplegades en el número del 1936: En Manuel mos alentá desde’l primer moment a traure al carrer Pensat i Fet, i fon ell el que demprés, a lo llarc d’estos vinticinc anys, ha continuat essent el mestre amable i sempre carinyós —verdader pedagogo de l’esperit— l’amic desinteressat i fratern a t’hora [sic] i el conseller acertat i ple d’experiencia, en qui sempre havem trobat el camí lluminós de la seua paraula categòrica guiant o contenint els nostres impulsos, allavors jovenils i hui, ai!, més sossegats i reflexius.10

10 «Don Manuel Sigüenza», Pensat i Fet, 1936, p. 11.

Precisament la capçalera de Sigüenza ens parla de l’estil que marcaria l’aspecte visual de la publicació en un primer moment, amb clares referències als recursos de l’art nouveau que van inundar la quotidianitat estètica des de final del xix, rebutjant el gust pels estils històrics. La tipografia de portada es val de la línia corba i la asimetria per evocar perfils orgànics inspirats en la naturalesa, que contrasten sobre un fons trossejat que emula el trencadís emprat en l’arquitectura modernista. Davall les grafies, Sigüenza representa una escena altament evocadora i idíl·lica: uns bunyols pengen de les branques d’un llorer, atapeït d’abelles.

El modernisme gràfic també queda palés en les pàgines interiors, que fan valdre lletres capitulars profusament decorades i una tipografia abundant i rica en gràcies o serifs, adorns menuts situats generalment als extrems de les línies dels caràcters. Cal ressenyar, a més, la fileteria que acompanya i ornamenta durant estos anys els articles i, fins i tot, l’anunci comercial, que d’esta manera queda elevat a vertadera categoria artística. Filets amb arabescos, vinyetes florals i orles curvilínies són emprats per les cases comercials, que en molts casos recorreran a l’assistència d’artistes acreditats per enriquir amb els seus dibuixos les proclames publicitàries. Així ho demostren especialment els treballs de Lluís Dubon, com per exemple la il·lustració per al sabó Las Torres del 1924. També abracen este moviment, sense desdenyar altres influències, dibuixants com ara Joan Garcia Morellà, Antoni Vercher Coll, Pla o el popular Ricardo García López (K-Hito), qui s’hi acosta en les seues vinyetes per a «Una obra de caritat» (1917) o en el seu propi autoretrat aparegut en el número del 1930.

A poc a poc, sobretot des dels anys trenta, la fantasia i llibertat formal es van simplificant.

Les línies esdevenen més humils, dures i rectes, i les formes, més sòlides; els filets decoratius florals són substituïts per senzills marcs rectilinis i angulosos. Esta variació formal respon a la irrupció de l’art déco, un moviment que germina des del modernisme, però que evoluciona considerant les ensenyances promogudes per la Bauhaus i que adopta peculiaritats pròpies del cubisme, el constructivisme i el futurisme. Trobem clares marques d’este estil en el dibuix del marqués de Sotelo fet per Manuel Anton (1929); en les exagerades formes d’Emili Panach, Milo, que confirmen els retrats de Josep Monmeneu Gómez (1940), Josep Vila i Cabanes (1940), Martí Domínguez Barberá (1941) i Josep Iturbi (1950); en els de Francisco Gamborino que representen el pintor Segrelles i Josep Capuz (1933), o en els de G. Martín que caricaturitzen Benlliure, Serrano, Pinazo, Capuz i Rodrigo Pertegàs i que servixen per a il·lustrar els sonets de Josep Maria Bayarri arreplegats sota el títol «Cinc Pepes valencians» (1927). En tots estos s’observa la contundència formal, l’assistència d’una pronunciada simetria i la preponderància de la línia geomètrica com a fruit de la influència de l’arquitectura monumental incipient i de l’autoritat marcada pels nous temps maquinistes i industrials.

Fins a l’impàs que va representar la Guerra Civil podria concretar-se que els primers 25 números de la revista configuren l’època daurada de la il·lustració a Pensat i Fet. La riquesa plàstica d’esta primera etapa va vindre acompanyada d’altres intents de superació gràfica, com ara la incorporació de la imatge fotogràfica des del 1930 o la temptativa de millorar la reproducció dels esbossos de les falles, que des del 1932 fins al 1934 van arribar acolorits a la redacció de la revista, encara que després s’imprimiren en escala de grisos.

La simplificació gràfica que té lloc durant la postguerra posa fi a tot indici de sinuositat modernista i fa desaparéixer el disseny d’ornament; la rudesa en la maquetació s’evidencia. Açò no significa que després de la contesa no hi trobem excel·lents treballs d’il·lustració, però la veritat és que el nou règim polític danya la lògica evolució i, encara que no aconseguix desestabilitzar els pilars fonamentals que regien Pensat i Fet, arriba a infondre-hi una certa adaptabilitat a les noves circumstàncies. Les seues intencions eren declarades en el número del 1940, en què es comprometia a unir-se a l’afany de «fer desaparèixer de la falla tota irreligiositat, irreverència, immoralitat o simplement xabacaneria».11 La il·lustració mostra compliments inequívocs cap al dictador Francisco Franco i exalça el caràcter religiós de la festa. La portada d’este primer número del nou règim mostra sant Josep com a màxim protagonista, icona que apareixerà des 11 «En aquest renaixer d’Espanya», Pensat i Fet, 1940, p. 8.

d’aleshores amb major profusió; dignes de menció són els dibuixos dedicats al sant fuster fets per Francesc Ramil López al llarg de tota la dècada. De Ramil López també eixirà el retrat de Franco que arreplega la portada interior del 1940, adulacions a què s’unirà Joan Josep Barreira amb el retrat de Carmen Franco Polo, filla del dictador, del 1941.

En definitiva, la difusió dels corrents artístics d’avantguarda i l’obertura ideològica fruit de la implantació de la Segona República forgen uns anys prodigiosos per a la cultura gràfica valenciana. No obstant això, enfront de les tendències més innovadores, en tot cas sempre minoritàries, reivindiquen la seua generalitat artistes arrelats en el costumisme i amb una marcada formació academicista o moderadament progressista. Els seus convencionalismes trobarien durant el període franquista major acceptació que mai, especialment pel foment dels gustos aferrats a la tradició i sovint amb signes inequívocs de religiositat i patriotisme.

Les pàgines de Pensat i Fet ens parlen sovint de l’evolució estilística d’importants artistes, la dualitat dels quals podria exemplificar la contínua lluita entre tradició i avantguarda. Un d’estos exemples l’il·lustra perfectament el cas de Pasqual Llop; el sintetisme dels seus dibuixos per a «Dança del foc» (1931) o per a «Una nit…» (1932) revelen un esquematisme que reduïx les figures fins a convertir-les en simples geometries allargades, res a vore amb la prudència de formes mostrada amb posterioritat en els seus dibuixos i auques.

A banda de la qualitat plàstica de les seues pàgines interiors, el tret artístic més significatiu, marca identificativa de Pensat i Fet, el conforma l’elevada qualitat de les il·lustracions de portada. No debades, la coberta és l’únic element que disfrutava de la impressió en color, si deixem de banda comptats anuncis que figuren en la contraportada i que també gaudien d’este privilegi.

Fins al 1929 la primera plana responia a una estructura amb dos camps clarament diferenciats i que infonien a la revista una identitat pròpia. D’una banda, la capçalera dissenyada per Sigüenza, que es repetia amb la mateixa forma en tots els números; davall d’esta, un quadrant era l’espai reservat per a l’il·lustrador protagonista. S’ha d’excloure d’esta relació la portada del 1927, obra de Marià Benlliure, que prescindix de la tipografia habitual i que incorpora un grafisme inèdit que contrasta enormement amb la tinta plana que havia caracteritzat les cobertes anteriors. En el dibuix, tal com explicava el mateix artista en una nota manuscrita, «SAN JUSEP Y ELS ANGELETS Entusiasmas aplaudixem desde el Micalet l’idea de les dos Falles representan el Foot-Ball (peu-pilota) y el Blact-Bottom (cul-negre) y esclamen ¡que ven cremaes estan!».12 També caldria fer una apreciació sobre la portada del 1914, en què s’aprofita una concessió de l’il·lustre pintor Ignasi Pinazo. El resultat va ser una plana que trenca desmanotadament l’elegància de l’esquema original, perquè es tracta d’una pintura emmotlada, no feta expressament i que, a més, va haver de ser impresa exempta de color, amb la consegüent pèrdua d’atractiu. L’assumpte va ser referit en primera persona per un dels responsables de la publicació: «En 1914, alguns components del Grup Pensat i Fet visitaren al gran pintor Ignaci Pinazo en sa casa de Godella, per a solicitar del insigne mestre el dibuix per a la portada que publicarem aquell any. Pinazo ens feu l’obsequi d’un dels seus meravellosos “apunts”, pres prop d’una falla plantá anys enrere en la plaça de Serrans.»1313 D’esta primera etapa cal ressenyar la capacitat de síntesi dels treballs d’Artur Ballester (1916), Lluís Beüt (1917), Lluís Dubon (1918), Joan Josep Barreira (1923, 1926) o Francesc Ramil López (1928), en què la imatge apareix de manera tan simple com impactant gràcies a la força expressiva de la tinta plana, amb la utilització com a màxim de tres o quatre matisos, i a la neteja suscitada pels contorns nítids. Una altra tendència esgrimida per artistes com ara Josep Benlliure (1915) o Francesc Gras (1920), busca este realisme sintètic amb la potent vehemència plàstica dels traços del dibuix a tinta.

12 «Marian Benlliure», Pensat i Fet, 1948, p. 9.

13 «Al arribar a l’any vint-i-cinc de vida», Pensat i Fet, 1936, p. 10.

La puresa dels grans camps de color i el descompassament del dibuix esbossat va reclamant l’adopció de formes més abreujades i el concurs de nous recursos gràfics, que serien possibles també gràcies al desenvolupament dels mètodes d’impressió. La portada de Vorín del 1930 implanta estos conceptes inèdits; la utilització de l’estergit per a aconseguir superfícies degradades s’articula afinadament amb els perfils geomètrics d’una nova figuració. Una cosa semblant ocorre en les formes difuminades d’Amadeu Roca (1931), en els marcats contrastos entre llums i ombres dels personatges fantàstics de Josep Segrelles (1935) o en el característic modelatge de Josep Mateu (1932 i 1936) on el volum ve definit per mitjà d’un ratllat que es modula estratègicament i que recorda els models populars de la taulelleria valenciana del xviii.

Altres il·lustradors se serviran de les avantguardes artístiques per imprimir en els seus treballs una marca personal, moltes vegades eclèctica, com a conseqüència dels seus coquetejos amb diferents corrents i estils. La portada de Josep Capuz del 1933, d’ascendència déco, planteja una escena de traç rigorós on el volum s’advertix amb un marcat degradat; el seu esquematisme de caire neocubista ens recorda escenes pròpies de Cézanne o Modigliani. Altres treballs, com per exemple els de Francesc Ramil López (1942 i 1960) denoten vincles expressionistes, igual que ocorre amb les portades de Francisco Lozano (1944) i Alfons Ramil (1951, 1965), que, si bé seguixen estos mateixos patrons tan personals i intuïtius, pareixen atorgar major protagonisme al color, moltes vegades buscant forts contrastos i estridències més pròpies del corrent fauvista, en detriment del dibuix.

Les millores en els mètodes d’impressió possibiliten la reproducció de treballs en què es posa de manifest la riquesa gestual de diferents tècniques artístiques. Il·lustradors com ara Lluís Felip Usabal (1934), Salvador Tuset (1943), Enric Navas (1948) o Vicent Navarro (1955) exploten les possibilitats que oferixen l’aquarel·la, el pastel i els llapis de colors per a experimentar nous registres, posats de manifest, especialment, en les portades dels anys quaranta i cinquanta.

Altres grafistes com ara Rafael Raga imprimixen als seus treballs un toc colorista, d’impacte immediat sobre l’espectador o lector, molt d’acord amb la seua tasca com a reconegut cartellista. Les seues portades del 1956 i 1968 manifesten un fort contrast entre els personatges principals, ben definits exclusivament en un to negre, i els fons de color sobre els quals es retallen. Resulta ressenyable esta última en concret, en què, fugint del costumisme faller, recorre a una temàtica genuïnament modernista: Le Chat Noir, amb unes línies ondulants que, a més, ens retrotrauen al cartell art nouveau. Esta força expressiva pròpia del món del cartell, encara que basant-se en un altre tipus de recursos gràfics, també queda evidenciada en les il· lustracions de l’alboraier Josep Peris Aragó, qui es va encarregar de les portades dels anys 1958 i 1972. De temàtica molt semblant, un poc més patriòtica la primera, es val de la rata penada com a símbol de valencianisme, si bé hi imbuïx un misteriós caràcter, irreal i fantàstic, amb clares reminiscències de la coberta de Josep Segrelles del 1935.

No obstant això, l’adopció de tipus circumspectes, independentment de la tècnica i la temàtica emprades, es mantindria inalterable fins als últims números de la publicació. Si bé és cert que la il·lustració còmica es deixava albirar de tant en tant entre les pàgines interiors de la revista, no pareix que gaudira de massa acceptació a l’hora d’executar la imatge principal de la portada. Esta tendència quedaria trencada sobretot en la plana d’Emili Panach, Milo, del 1969, que mostra grans similituds amb la historieta gràfica o el còmic. Esta predisposició havia sigut ja assajada, encara que tímidament, en la primera plana del 1964 i va ser arreplegada amb posterioritat per l’artista Àngel Villena (1970).

Durant estos últims anys d’existència s’advertix una pronunciada tendència degenerativa que anuncia la desaparició imminent de la revista. Comencen a repetir-se les il·lustracions d’anys anteriors i, llevat de la creació inèdita mostrada per les auques de Vicent Monzó, en tot cas amb una marcada ingenuïtat, la reiteració i la falta de noves inventives predisposen un rumb definitiu que queda afirmat de manera patent en les seues seccions gràfiques.

El valencianisme en les planes de Pensat i Fet Més enllà de la seua vinculació directa a la festa de les Falles, la revista Pensat i Fet ha de considerar-se també com una revista de caràcter cultural i literari. Com a tal, el fet que presente una continuïtat tan elevada en el temps li conferix una singularitat dins del món de les publicacions en valencià i valencianistes. Hem de pensar que Pensat i Fet abraça un període pràcticament ininterromput de 60 anys, per això constituïx també un interessant testimoni de l’evolució del valencianisme cultural i polític al llarg d’eixos anys.

De fet, el naixement de la revista coincidix pràcticament amb l’eclosió del valencianisme contemporani, que té com a fites fundacionals l’Assemblea Regionalista Valenciana (1907) i la publicació del discurs de Faustí Barberà «De regionalisme i valentinicultura» (1910), qui reivindicava la plurinacionalitat d’Espanya, defensava els usos públics i cultes del valencià, i demanava un autogovern per als valencians. Este nou valencianisme superava l’imaginari de valencianitat regional que havien construït els liberals romàntics i renaixentistes i tota la generació d’erudits a cavall dels segles xix i xx.

Així, ja des del primer número de Pensat i Fet (1912), serà habitual la participació com a col· laboradors d’escriptors i activistes que pertanyien a les diverses organitzacions i publicacions culturals i polítiques que anaven sorgint en el camp del valencianisme, com ara Francesc Puig i Espert, Joan Senent Ibáñez, Francesc Caballero Muñoz, Antoni Senent Micó, Eduard Buïl, Nicolau Primitiu, Angelí Castanyer o, fins i tot, Josep Maria Bayarri. Ja en la dècada dels trenta, tot i l’adscripció dels fundadors de la revista Ricard Sanmartín i Josep Maria Esteve Victòria a Acció Nacionalista Valenciana (un partit de caràcter nacionalista i democratacristià fundat l’any 1933, i que a partir del 1935 s’anomena Acció Valenciana), Pensat i Fet va donar cabuda a la pluralitat ideològica del moviment valencianista: regionalista, autonomista, nacionalista, d’esquerres, conservador, republicà... I l’efervescència que el valencianisme polític visqué en els anys de la República també té el seu reflex en les pàgines de la revista: l’any 1932, Pensat i Fet va donar veu als nous regidors valencianistes Joaquim Reig (Unió Valencianista), Enric Duran i Tortajada (Agrupació Valencianista Republicana), Josep Monmeneu (Dreta Regional Valenciana) i Francesc Soto (Agrupació Valencianista Republicana). També la revista es farà ressò de les discrepàncies sobre l’estatut d’autonomia en l’auca del 1933, en què els versos d’Esteve i Victòria fan una crida a la unitats dels partits.

Acabada la Guerra Civil, amb la consegüent desfeta de l’incipient valencianisme polític i cultural, Ricard Sanmartín afronta la represa de la publicació amb el drama personal de la pèrdua del seu company Josep Maria Esteve, qui havia sigut assassinat per militants de la FAI a causa de la seua militància en l’obrerisme catòlic (presidí la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant i altres entitats semblants).14 Així les coses, la intenció de Sanmartín confluirà amb els intents de Xavier Casp i Miquel Adlert de reconstruir Acció Valenciana com a societat tipicofolklòrica per aconseguir que les autoritats franquistes autoritzaren les seues activitats. Estos van vore en Pensat i Fet, pel seu caràcter popular i la gran difusió que havia tingut en èpoques anteriors, un instrument idoni per als seus interessos, més encara quan havien rebut la negativa a permetre la publicació d’una revista.

Cal recordar que els mecanismes de censura implantats per la dictadura franquista incloïen unes dures restriccions a la publicació d’obres en «lenguas regionales». Precisament, els textos festius i folklòrics constituïen unes de les poques excepcions a esta prohibició, ja que servien al règim per a instrumentalitzar els elements de la cultura popular valenciana.15 El caràcter de publicació fallera que tenia Pensat i Fet facilità reprendre’n la publicació l’any 1940. A més, la mort d’uns dels seus fundadors, Josep Maria Esteve, al començament de la Guerra Civil degué 14 Pel que fa a les circumstàncies de la mort d’Esteve i Victòria, vegeu S. Cortés, «El periòdic faller Pensat i Fet a la postguerra». Dins Miscel·lània Joan Fuster, V, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 250.

15 Sobre l’actuació de la censura envers les publicacions en valencià i l’actitud tolerant d’acord amb els interessos de la dictadura, vegeu S. Cortés, València sota el règim franquista (1939-1951), València - Barcelona, Institut de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pp. 173-186 i 274-277, J. Ballester, Temps de quarantena, València, Universitat de València, 1996, pp. 58-72, i F. Ripoll, op. cit. [nota 8], pp. 34-44.

contribuir a aconseguir l’autorització. En tot cas, a més, s’ha d’anotar que els primers números publicats (1940 i 1941) inclogueren, com ja s’ha dit, diversos textos i il·lustracions d’adhesió al franquisme, que cal interpretar com a avals per a facilitar la publicació de la revista i davant possibles acusacions de separatisme.

Certament, la permissivitat de la dictadura s’explicava pel caràcter innocu que, en principi, tenia la publicació d’un anuari faller. Òbviament, Pensat i Fet no constituïa cap amenaça cap al nou ordre ni el qüestionava, però també és cert que esta innocuïtat que li conferia el seu caràcter popular va ser aprofitada com una peça més en les estratègies de supervivència que el valencianisme va desenvolupar en la postguerra com un moviment estrictament literari i cultural. Així, la revista intentarà pal·liar la falta d’uns canals regulars i normalitzats de distribució i comunicació entre autors i lectors, donant veu als escriptors en valencià i fent publicitat dels llibres publicats en esta llengua. En un context desfavorable, de repressió de la llengua i de substitució cultural i lingüística, Pensat i Fet recuperarà els autors d’abans de la guerra independentment de la seua posició ideològica, tant de les generacions més velles (Jesús Morante, Ramon Cabrelles, Enric Duran i Tortajada, Prudenci Alcon o Francesc Caballero Muñoz), com de l’anomenada generació del 1930 (Bernat Artola, Joan Lacomba, Carles Salvador, Almela i Vives o Vicent Casp), però també ajudarà a emergir la generació de la postguerra (Santiago Bru, Xavier Casp, Josep Sanç Moia, Joan Fuster, Josep Mascarell, Maria Ibars, Matilde G. de Llòria o Carmelina Sánchez-Cutillas) i recuperarà autors que havien patit la presó (Maximilià Thous i Llorens o Antoni Igual i Úbeda) o havien sigut depurats (Enric Soler i Godes). D’esta manera, la pràctica totalitat dels autors que van escriure i publicar en valencià en la postguerra col·laboraran amb Pensat i Fet. Però, a més, s’ha destacar el caràcter monolingüe de la revista, la publicació d’articles en prosa escrits en valencià, la participació d’autors catalans i balears (Joan Amades, Miquel Dolç o Manuel Bertran), el manteniment de l’ortografia moderna i unitària, la publicació de notícies culturals i literàries, la defensa de l’ús del valencià i les crítiques a la castellanització de la societat. Es tracta, en tot cas, de continguts i temes que tenien problemes per a aparéixer en altres publicacions, diguem-ne, convencionals. Això feia que Pensat i Fet vorejara i, en ocasions, sobrepassara els límits establits per la censura per a les publicacions en «lenguas regionales».

Recordem que les autoritats franquistes eren especialment estrictes amb la publicació en valencià de textos en prosa, mentre que eren més permissives amb els poemes. Així, en els llibrets de falla només es permetia publicar en valencià els versos de l’explicació i relació. De la mateixa manera, en altres anuaris i publicacions falleres, només es publicaven en valencià els poemes i era esporàdica l’aparició de textos en prosa.16 Però Pensat i Fet destacava precisament per publicar també en valencià els textos en prosa, dels gèneres més variats (articles, contes o textos dramàtics). Fins i tot, sorprenentment, trobem alguns anuncis en valencià en els números dels anys 1940, 1941 i 1942 (l’any 1943 desapareix la publicitat en valencià, que no tornarà fins al 1963).

Però l’any 1944 la censura s’endurí i Pensat i Fet va ser l’única publicació fallera que va ser autoritzada a incloure prosa en valencià. Un any més tard el setge es va estretir i ni tan sols la nostra revista pogué defugir la prohibició. Davant este fet, Sanmartín va decidir publicar tot el número del 1945 en vers, fins i tot, de manera significativa, el saluda inicial. La persistència de la prohibició l’any següent va motivar que la revista no es publicara el 1946. Sanmartín va preferir no traure a la llum Pensat i Fet abans que incloure-hi textos en castellà. Justament, serà a partir del 1946, arran de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial i l’aïllament internacional d’Espanya, quan la dictadura té la necessitat d’oferir una imatge més tolerant i una certa obertura cultural, fet que comportarà un canvi d’actitud en la censura a la publicació d’obres en català-valencià. D’esta nova conjuntura es beneficiarà Pensat i Fet, que reapareix l’any 1947 i tornarà a publicar col·laboracions en valencià en prosa, ja sense cap interrupció.

16 Quant a les restriccions a la publicació de prosa en valencià en les publicacions valencianes, especialment les falleres, vegeu F. Pérez Puche - V. Lladró, Fallas en su tinta (1939-1975), València, Prometeo, 1978, p. 327 i F. Ripoll, op. cit. [nota 8], pp. 57-61.

Com ja hem dit, en els primers anys de la postguerra, la participació de Casp i Adlert resultarà fonamental en la represa de Pensat i Fet: no sols es van encarregar de corregir, juntament amb Sanmartín, els textos dels col·laboradors, sinó que gestionaren l’aparició de la revista i convidaren alguns escriptors a participar-hi. Fins i tot, com hem vist, l’any 1940 la redacció i administració de la revista estarà al local que havia sigut seu d’Acció Valenciana. Això explica (a banda dels mateixos Casp i Adlert) la presència d’altres antics membres d’este partit com a col·laboradors habituals en la dècada dels quaranta: Josep Sanç Moia, Vicent Sanz Castellanos, Vicent Casp, Josep Vila Cabanes, Vicent Nàcher i Todo o Francesc Esteve i Genovés. En estos primers anys, la revista era considerada una activitat més d’este grup, que hi veia un instrument per a la represa del valencianisme cultural i literari. Així, l’any 1943, Sanmartín va dedicar els beneficis obtinguts amb la venda de la revista a publicar el poemari Volar, de Xavier Casp, i a sufragar una expedició valenciana a Barcelona integrada per Carles Salvador, Casp, Adlert i el mateix Sanmartín. Però este viatge de propaganda literària fou causa de desavinences personals entre Salvador i Adlert, i una de les primeres conseqüències va ser la desvinculació progressiva de Casp i Adlert de la revista Pensat i Fet. Les discrepàncies i divisions motivades per l’oposició entre les estratègies, les tendències estètiques, els respectius interessos editorials i les rivalitats personals, conduïren a un distanciament cada volta major a final dels quaranta entre els dos grups: el dels vells valencianistes, aglutinats al voltant de Sanmartín i Carles Salvador, i la nova generació, que s’articulava al voltant del tàndem CaspAdlert. L’enfrontament va anar més enllà dels límits de la querella literària i entrà en els terrenys de les obsessions personals, sens dubte, amplificat per la migradesa del món literari valencià de l’època i el caràcter dels seus protagonistes.

L’any 1951 la polèmica desborda els cenacles valencians. El gener d’aquell any, Miquel Adlert escriu en Ariel, una revista literària i artística publicada a Barcelona, un article titulat «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», on titla de «subespècie infraliterària» la literatura fallera, «que té la seva expressió en les revistes falleres i llibrets de falla, on tothom es creu autoritzat a escriure, i que és la manifestació escrita del fallerisme, que en conferència recent, ha qualificat de “negació de l’art”, el degà de la nostra Facultat de Filosofia i Lletres, Dr. Alcayde». La reacció del grup de Sanmartín i Salvador no es faria esperar: l’editorial de Pensat i Fet del 1951, signat per Sanmartín, constituïx una dura resposta que incloïa una al·lusió indecorosa a Adlert i Casp («el famós Compromís amb aquella diversitat d’opinions desviades»), perquè s’ha de recordar que en determinat cercles Adlert era anomenat «el compromís de Casp» (un joc de paraules amb l’acord firmat l’any 1412 que representà la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara) en referència a l’ascendent ideològic i personal que Adlert exercia sobre Casp. L’editorial de Pensat i Fet es rematava amb un contundent «¡Prou de la iniquitat de Casp!».

Trencades les relacions amb el grup de Casp i Adlert, Ricard Sanmartín i Carles Salvador duran a terme el seu treball de reconstrucció del valencianisme cultural i literari des d’instàncies com ara els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat o la plataforma editorial Lletres Valencianes, que Sanmartín contribuirà a finançar amb els diners obtinguts de les vendes de Pensat i Fet. A més, la revista mantindrà obertes les seues planes a la participació dels escriptors valencians i la col·laboració amb altres cercles, com ara els autors de l’editorial Sicània (promoguda per Nicolau Primitiu).

El del 1951 no serà l’única ocasió en què el saluda de la revista reflectix moments transcendentals del valencianisme i de la societat valenciana en general. És el cas de l’article que obri el número del 1960, escrit per Martí Domínguez Barberà. Més enllà del contingut de l’article en qüestió, el fet destacable és que Pensat i Fet va oferir les seues pàgines a este periodista que, després d’haver hagut de dimitir de la direcció de Las Provincias per la pressió de les autoritats franquistes, vivia en l’ostracisme.17 Donar a Martí Domínguez una plataforma d’expressió en una publicació d’àmplia tirada i ressò popular tenia un fort caràcter simbòlic que 17 �������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Podem trobar les circumstàncies que envoltaren esta dimissió i les conseqüències que tingué en la trajectòria professional del periodista en N. Pelliser, Martí Domínguez i barberà: la passió per la paraula, Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, 2004, pp. 95-112.

no podem passar per alt. Una intenció semblant de reconeixement a una persona destacada de la cultura i societat valencianes és la que trobem en el número del 1972, en què l’article d’obertura de la revista està escrit per Manuel Sanchis Guarner. Una volta més, l’elecció no és casual, hem de recordar el lamentable episodi de la proposta frustrada per a nomenar el professor cronista oficial de la ciutat de València. Després d’un oferiment inicial del regidor d’Arxius i Monuments, la tardor de 1970, finalment, el ple de l’Ajuntament va rebutjar-la el 2 de novembre de 1971, arran d’una campanya de desprestigi de Sanchis Guarner, amb acusacions de «roig» i «catalanista». Només cinc mesos després d’aquella campanya de descrèdit, Pensat i Fet reconeixia la figura del filòleg oferint-li que obrira la revista.18 Ja hem vist que el saluda del 1951 reflectia amb una posició bel·ligerant la querella literària i personal que sacsejà els cercles valencianistes. Amb un to ben diferent, l’any 1964, la revista publica un saluda (sense signatura, però escrit per Sanmartín) titulat «Les falles, els fusters i la unió dels valencians» que constituïa una crida a la unitat i a la superació de les divisions internes (amb clares referències, en el títol, a l’assagista Joan Fuster i, en el text, al seu opuscle Qüestió de noms, publicat dos anys abans): No fora mal que tal sentiment d’unitat [de les falles] s’estengués a tota altra manifestació ciutadana i que cada moment de la nostra vida estigués presidit per aquell potencial comunitari, precís a tota obra duradora: agermanant els nostres esforços, ajuntant-nos tots els qui tenim el denominador comú de valencians, acoblant-nos entusiàsticament en l’obra del retrobament de la nostra espiritualitat, ben calafats perquè no es produesca cap fissura, embeguts de la seriosa responsabilitat del moment i llençant al foc de les falles tot allò que ens separa, tot allò que és motiu de disconfomitat i tota discussió pueril sobre coses intranscendents (qüestió de noms, moltes vegades), que ens puga conduir a la dissociació, a la fracció entre els valencians.19 Hem de recordar que el 1963, tot just un any abans d’este saluda, una comissió fallera de la ciutat de València cremava una imatge de Joan Fuster en la Cavalcada del Ninot com a crítica a algunes de les afirmacions expressades per l’escriptor en el seu llibre El País Valenciano (1962) i que constituïen una revisió desmitificadora de certs tòpics locals (la indumentària folklòrica, la pirotècnia o la música) que per a amplis sectors dels fallers constituïen un atac a les «essències valencianes». En tot cas, cal assenyalar que algunes de les afirmacions expressades per Fuster en el seu llibre (com ara quan parla dels «grupos de muchachas vestidas de llauradora [...], en realidad, jóvenes de ciudad que hablan en castellano, y que llevan ese atuendo porque es un atavío lujoso y porque hemos convenido que sea el uniforme femenino para las festividades locales»)20 no estaven molt allunyades de les crítiques de coentor que Pensat i Fet feia a les falleres per parlar en castellà i que, com ja hem vist, són contínues en la revista, o de la queixa expressada per Beatriu Civera l’any 1958 (en un article titulat «De què va disfressada aquesta valenciana?») sobre les mixtificacions i alteracions que patia, desfigurant-lo, el vestit de valenciana. Sanmartín utilitzava el saluda de la revista per fer una crida a la unitat en un moment en què començava a visualitzar-se públicament una fractura entre la generació hereva del valencianisme anterior a la Guerra Civil i un nou nacionalisme que nega aquesta herència i es bastix a partir d’uns patrons ideològics, culturals i estètics nous, de confluència catalanista no sols en l’àmbit cultural, sinó també en el polític.

18 Els fets que constituïren este desgraciat episodi en la vida de Sanchis Guarner estan recollits en S. Cortés, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Una vida per al diàleg, València - Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, pp. 287-290.

19 «Les falles, els fusters i la unió dels valencians», Pensat i Fet, 1964, p. 3.

20 J. Fuster, El País Valenciano, Barcelona, Destino, 1962, p. 66.

Aquesta fractura tindrà el seu reflex en l’evolució de Pensat i Fet en els seus últims anys d’existència. La revista va quedant progressivament reclosa a la generació de valencianistes i lletraferits per als quals les Falles havien format part de la seua experiència vital. Unes Falles que havien sigut un espai de valencianitat que, a poc a poc, havia anat esvaint-se i sent reemplaçat per una festa reflex de la progressiva transformació i castellanització de la societat valenciana. Molts d’ells havien pres part de manera activa en la festa des de les planes de Pensat i Fet o, de manera més directa, escrivint llibrets de falla o formant part de comissions falleres. La majoria, en un sentit ampli, al llarg de la seua vida, havien participat en altres manifestacions populars i de massa vehiculades en valencià. Per contra, la nova generació de nacionalistes universitaris d’arrel fusteriana mostrarà una actitud distant cap a una festa que els resultarà estranya i aliena, que és ja fruit del modelatge a què les autoritats franquistes l’han sotmesa llevant-li el seu antic caràcter popular i valencianista. Les noves plataformes culturals i polítiques que es posaran en marxa a partir dels anys seixanta prendran un camí diferent i això afeblirà els ponts i el diàleg que podrien haver permés la renovació dels col·laboradors i la continuïtat de la revista, que de manera quasi simbòlica desapareixerà a les portes de la transició i de la nova etapa que s’obrirà.