València 1808-1991: En trànsit a gran ciutat by Faximil Edicions Digitals

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 3

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 4

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 5

Biblioteca

Valenciana

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

JOSEP SORRIBES (COORD.) RAMIR REIG VETGES TU I MEDITERRÀNIA

2007 CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORT

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 6

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORT

Biblioteca

Valenciana

Director Vicente L. Navarro de Luján Edició a càrrec d’Ana de Miguel Canuto Revisió lingüística a càrrec d’Àngel Montesinos López Monestir de Sant Miquel dels Reis Av. de la Constitució, 284 46019 València – Espanya <http://bv.gva.es> ISBN: 978-84-482-4653-2 Depósito legal: V-1974-2007 Imprés a Espanya – Printed in Spain Nova Servicios Gráficos. Valencia Està prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre, la inclusió en un sistema informàtic, la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, registre o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 7

Índex

LIMINAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . PRIMER CAPÍTOL VALÈNCIA 1808-1874. VETGES TU I MEDITERRÀNIA . . . . . . . . . . . 1. Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Evolució política . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Ascens de la burguesia al poder, 1833-1843 . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Consolidació de la burguesia moderada, 1843-1868 . . . . 2.3. La crisi política, 1868-1874 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Demografia i base econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. El creixement demogràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. Els sectors productius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. Propietat i producció immobiliaria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Les transformacions urbanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.1. Conseqüències de les desamortizacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.2. Primeres operacions residencials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.2.1. Construcció del Mercat Nou i de la Plaça Redona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.2.2. La Puritat, primera gran promoció privada . . . . . . . 4.2.3. Noves promocions residencials unitàries . . . . . . . . . . 4.3. Els intruments d’intervenció pública . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.4. Privatització de les obres públiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.5. Els agents de la reforma urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4.6. La gestació de l’Eixample i de la Reforma Interior. La demolició de les muralles medievals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5.1. La utilització de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

17 19 20 20 22 23 25 25 26 28 29 29 30 30 31 31 32 34 36 37 40 41

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 8

5.2. Els conflictes socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5.3. Manifestacions culturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5.3.1. Literatura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5.3.2. Pintura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5.3.3. Arquitectura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

41 43 43 44 45

SEGON CAPÍTOL VALÈNCIA 1875-1930 RAMIR REIG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . I. LA VALÈNCIA DELS NOTABLES, 1875-1898 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. Sota el signe de la moderació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. La restauració econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. La banca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. La terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.5. La indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.6. Els serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les tranformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Il·lusions i limitacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Els projectes de reforma i la seua realització . . . . . . . . . . . . . . 2.3. L’actuació municipal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. L’arquitectura urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. El to de l’època . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. La vida obrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. Les idees i les institucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.4. Problemes i conflictes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . II. CAP A LA SOCIETAT DE MASSES, 1898-1914 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. La crisi del 98 i la invasió dels bàrbars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. La situació econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. Una ciutat comercial mal comunicada: el port . . . . . . . . . . . 1.4. El “directo” a Madrid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Els plans d’Aymaní i de Mora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Repercussions econòmiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. Els conflictes d’un Ajuntament rumbós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. Inversions i serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.5. L’estètica dels reformadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

46 51 51 52 53 54 55 57 58 59 60 62 65 67 70 70 71 76 79 83 83 83 88 91 94 98 99 102 107 111 117

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 9

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. Anys de joventut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. Botiguers i hortalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. Montescos i capuletos, güelfs i gibel·lins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.4. Valencians de València . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.5. El discret encant dels obrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.6. La cultura general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.7. La cultura popular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.8. L’agricultura de l’Exposició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . III. LA CONJUNTURA BÈL·LICA, 1914-1923 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. El torn inestable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. La incapacitat de les alternatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. Expansió, crisi i consolidació econòmiques . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. Les possibilitats del bloc industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Plans i edificis públics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. L’estil internacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. Els habitatges per a obrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. Riquesa i frivolitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. Els altres ciutadans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. La crisi de les subsistències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.4. La radicalització del conflicte social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.5. Vell i nou valencianisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.6. Conclusió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . IV. LA DICTABLANA, 1923-1931 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. El colp d’Estat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Adhesió inviolable i consens passiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. Els dissidents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. L’economia de la taronja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.5. Petita i gran indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. L’orientació de la despesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. L’obra del Marqués de Sotelo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. Els serveis i la iniciativa privada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. L’estil del poder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

121 121 124 126 129 131 134 137 140 145 145 146 148 151 154 157 158 162 165 169 169 172 175 179 183 186 189 189 189 192 198 204 206 209 209 213 216 219

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 10

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. L’ocupació dels homes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. El quefer de les dones . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. La vida quotidiana oficial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.4. El llançament de les falles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.5. Cines, teatres, cotxes, avions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.6. Alguns conflictes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

221 222 226 229 232 235 237

TERCER CAPÍTOL VALÈNCIA 1931-1959: DE L’ESPERANÇA A LA POR RAMIR REIG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . I. LA VALÈNCIA REPUBLICANA, 1931-1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. La proclamació de les il·lusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. L’extensió de les decepcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. La desintegració del blasquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. La corporització del valencianisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.5. Els problemes de l’exportació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.6. Els sectors industrials i l’atur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. La repetició del model . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Les bones obres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. L’estil republicà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. Coses que passaven . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. Vagues i gresca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. El combat cultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . II. LA CAPITAL DE LA REPÚBLICA, 1936-1939 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . III. LA VALÈNCIA AUTÀRQUICA, 1940-1959 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. Els anys blaus: la por . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Els anys sense color: la fam . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.3. Els anys celestials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.4. El “Levante Feliz” i la ciutat inquieta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.5. Les persones i les seues ocupacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.6. Els jerarques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.7. Els excel·lentíssims senyors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. Les transformacions urbanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. Per l’avinguda que porta a l’oest . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

241 243 243 243 246 250 253 258 261 265 265 268 271 274 274 275 283 289 299 299 301 302 305 307 310 313 316 321 321

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 11

2.2. A gran mals, grans plans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. A mitja llum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. La política d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La vida quotidiana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.1. La lluita per la vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.2. La gent de casa bona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3.3. Les diversions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

323 327 329 331 332 332 334

QUART CAPÍTOL VALÈNCIA 1960-1979: PEL SIS-CENTS CAP A DÉU JOSEP SORRIBES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. L’amic americà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. L’Obra i els grisos: els camins del desenvolupament . . . . . . . 3. Créixer, créixer, créixer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4. Sofrir la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Reformes, grans obres i… projectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. El gran acolliment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. El picot sense escrúpols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8. Alguns negocis menuts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9. Pla, per a què et vull? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Endevina qui paga la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11. Municipis corporatius. Tot per València . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

339 341 343 350 353 354 365 366 369 371 373 375

CINQUÉ CAPÍTOL VALÈNCIA 1979-1991: JUGANT-SE EL FUTUR JOSEP SORRIBES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.1. El marc polític . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1.2. Economia i demografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. La transformació de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.1. L’herència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.2. Plans i fets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.3. València i el Mar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.4. El fracàs metropolità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.5. Voracitat immobiliària i boom immobiliari . . . . . . . . . . . . . . . 2.6. Els grans projectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.7. Cotxes, cotxes… i més cotxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2.8. De finances i gestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

377 379 379 385 391 391 393 395 397 398 399 400 402 403

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

EPÍLEG

19/4/07

11:26

Página 12

....................................................................................

..................................................

411

........................................................................

439

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC BIBLIOGRAFIA

407

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 13

Liminar

’ASSAIG que té vosté, estimat lector, a les seues mans té una

petita història. El text fou redactat el 1986-1987 per tal de ser publicat amb motiu de la cel·lebració del 750 Aniversari de l’entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València el 9 d’Octubre del 1238. Dins del programa d’actes que s’aprovà amb aquest motiu, la història de la ciutat tingué un paper destacat com ho demostra tant la cel·lebració del Primer Congrés d’Història de la Ciutat de València –les actes del qual foren editades– com la confecció d’aquest assaig que duia el nom de València 1808-1987: en trànsit a gran ciutat. Títol que era un homenatge explícit al ja desaparegut professor Manuel Sanchis Guarner que utilitzava aquesta expressió (“En trànsit a gran ciutat”) per titolar el darrer capítol del seu inestimable llibre sobre la ciutat. Els deus de la ciutat tenien, però, un altre pensament sobre aquest assaig. Quan ja s’havien fet les proves d’impremta, la dimissió de Ricard Pérez Casado el 28 de desembre de 1988 canvià la cursa dels esdeveniments. Malgrat el seu avançat estat d’el·laboració, en absència del qui havia fet la comanda ningú es féu càrrec i les circumstàncies singulars d’aquell moment polític determinaren que el llibre no s’editara. Tampoc reeixí l’intent de la seua publicació per l’Institut Valencià d’Estudis i Investigació (l’IVEI) i el treball passà a ocupar un dels innumerables calaixos predestinats a aquest fi. Quan els autors ja s’havien ressignat, l’edició facsímil de la cartografia històrica de la ciutat (un afortunat remake del llibre editat per l’Ajuntament el 1985) mampresa per Faximil Edicions Digitals ens oferí altra oportunitat: publicar l’assaig com si fos una mena de catàleg de l’exposició que la Universitat de València decidí fer al voltant de l’edició

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 14

LIMINAR

en format CD de la cartografia històrica de la ciutat (Representar la ciutat: València entre 1563 i 1929, exposada a La Nau entre maig i setembre del 2005). Però, de nou, les penúries econòmiques s’interposaren. L’exposició –feta amb molts pocs diners– fou un èxit al qual no fou aliè el treball, la dedicació i la generositat de Tito Llopis, Luis Perdigón, Evarist Caselles, Javier Esparza i Alfonso Moreira (director de Faximil Edicions Digitals). Com si els deus de la ciutat volgueren recompensar d’alguna manera aquest darrer esforç, la generosa acceptació de la Biblioteca Valenciana –i molt en particular del seu Director Vicente Navarro Luján, del Cap de Gestió Econòmica i Administrativa Vicent Monfort i de l’editora Ana de Miguel Canuto–, ha permés que per fi aquest text siga publicat i, per tant, accessible per a tots els valencians. De seguida es plantejà el dubte de si calia o no “revisar” el text després dels 27 anys transcorreguts. Sense gaire discussions arribàrem fàcilment a l’acord que no havíem de fer cap “revisió” perquè el text era quasi un document històric en ell mateix i perquè, en el fons, confiàvem que el temps hauria tingut el mateix efecte que té amb els bons vins. Llevat de correcions estrictament ortogràfiques i d’alguna errada detectada, el text que ara s’edita és, per tant, el mateix que estigué a punt d’editar-se el 1988, amb algunes raonades i raonables modificacions. En primer lloc, en l’original de 1988 hi havia uns quants fulls de “crònica d’urgència” sobre el període 1979-1987. Però ara ja són no 8 sinó 25 els anys transcorreguts des de les eleccions democràtiques d’abril del 1979. Calia reescriure el darrer capítol i fer-ne un epíleg de nou. Això és el que hem fet amb la important matització que tot i que hi ha alguna referència molt puntual a fets posteriors al 1991, hem optat per finalitzar l’anàlisi aquest any, coincidint amb el canvi del cicle polític. El que ha succeït a la ciutat des del 1991 ençà és massa recent i temps hi haurà de sotmetre aquest període a una valoració amb més perspectiva que la que podem gaudir ara. En segon lloc, per causes aleatòries, a l’original del 1988 no hi havia cap referència a la Guerra d’Espanya, per la qual cosa hem considerat necessari introduir uns fulls redactats per a l’ocasió per Ramir Reig. Per últim, hem afegit una bibliografia relativament completa i actualitzada. Confiem que el resultat d’aquesta petita revisió haja estat satisfactori i que el lector disfrute de la lectura d’aquest assaig fet (el 1988 i ara) amb el propòsit explícit de contribuir al millor coneixement de la nostra història contemporània, de fer un exercici conscient de divulgació rigorosa. Tan de bo ho hàgem aconseguit.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 15

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

No podem ni hem de posar fi a aquest liminar sense agrair, de nou, l’interés de Vicente Navarro Luján. Josep Sorribes i Nuria Sanchis s’han encarregat de la darrera revisió i han recomposat els textos escanejats a partir de las proves d’impremta de l’original. Com ja hem dit, l’edició d’aquest llibre ha estat tota una aventura que ha posat a prova la tenacitat, la paciència i l’entusiasme d’un petit però valuós col·lectiu de persones que mantenen encesa la flama de l’amistat. A tots ells, el nostre sentit agraïment. Juny del 2006. ELS AUTORS

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 16

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 17

CAPÍTOL I VALÈNCIA 1808-1874

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 18

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 19

Introducció

La morfologia i l’estructura urbana de la València moderna procedeix essencialment del període de cent anys que transcorre des de finals del segle XIX. La demolició de les muralles medievals, l’inici de l’Eixample i de la Reforma Interior, són els fets que simbolitzen el principi de les profundes modificacions que duen des de la ciutat històrica, amb un perímetre permanent i una estructura urbana que no havia sofert canvis durant més de quatre segles, fins a la ciutat actual. La dinàmica urbanitzadora engegada a partir de 1874 permet considerar la Restauració Borbònica com l’inici d’aquest període d’expansió i de transformació de la ciutat i de la base econòmica que la sustenta. Durant els anys immediatament anteriors a la Restauració es van desenrotllar els gèrmens que van donar lloc a aquest període de canvis profunds. Amb la desaparició de l’Antic Règim, especialment a partir de la mort de Ferran VII, es va produir un procés de formació i recomposició dels diferents grups de la burgesia, bé amb el suport o bé enfrontats amb uns altres grups socials. Aquest procés conclou a finals del segle XIX, amb la consolidació com a grup dominant de la burgesia dominant, de capital terratinent i financer, i orientació capitalista. Aquesta burgesia elabora un model de ciutat més adequat als seus requeriments simbòlics, estètics i funcionals, en el qual ideològicament se la defineix com un “espai nou, sa, còmode, decorós i segur”, que pot i ha de ser rendiblement aprofitat. Aquest nou concepte de ciutat es va formant al llarg del segle XIX, al mateix temps que es desenrotllen els procediments legals i econòmics d’intervenció en la ciutat, s’institucionalitzen els camps d’actuació pública i privada i es desenvolupen els sistemes alternatius i complementaris de la renovació urbana: Eixample exterior i Reforma interior.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 20

CAPÍTOL I

2. 20

Evolució política

Després de la guerra amb els francesos, Ferran VII (1784-1833), rei nominal d’Espanya des de 1808, va tornar a Espanya per tal de fer-se càrrec de la Corona. Sense tenir en compte la Constitució que el poble havia aconseguit en el 1812, publicà el Manifest de València, pel qual abolia aquella i instaurà l’absolutisme en el país. El monarca, amb el suport dels grups absolutistes, defensors del poder reial il·limitat, va iniciar una dura persecució dels partidaris de les Corts de Cadis, va desterrar els afrancesats, va restablir la Inquisició i va autoritzar el regrés dels jesuïtes. Els liberals es van sentir profundament desenganyats per aquesta actitud i esclataren algunes insurreccions militars amb la fi d’enderrocar el règim absolutista. Una d’elles, la del comandant Riego, va aconseguir, el gener de 1820, el restabliment de la Constitució de 1812. L’actitud del rei durant els tres anys de règim liberal coneguts com Trienni Constitucional, consistí a entrebancar al màxim el funcionament del Govern establert. Encoratjava als promotors dels desordres i enviava agents seus a l’estranger per tal d’aconseguir l’ajut de la Santa Aliança, la qual cosa li permetria, amb la intervenció de l’exèrcit francés (Los cien mil hijos de San Luis), instaurar de nou el poder absolut i anul·lar totes les lleis dictades durant aquests anys. Més tard, en contradicció amb les seues promeses, va prosseguir la persecució dels liberals creant les Juntes de la Fe, i castigant durament aquells que no acceptaven el seu poder absolut. En 1833 va morir Ferran VII. Després d’un desastrós regnat deixava el país en una vertadera guerra civil entre carlins, absolutistes seguidors del seu germà Carles Maria, i isabelins, liberals partidaris de la seua filla Isabel. En aquesta guerra es dirimia no solament un assumpte de legitimitat dinàstica sinó també un més profund d’ideologia política entre els defensors de la tradició o de la renovació.

2.1.

Ascens de la burgesia al poder, 1833-1843

Després de la mort de Ferran VII, els absolutistes proclamaren monarca a Carles V a Morella. La reina regent, María Cristina, es va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 21

VALÈNCIA 1808-1874

haver de procurar l’ajut dels grups liberals davant la necessitat d’afrontar el conflicte bèl·lic. Arribaren d’aquesta manera al govern uns homes lligats als sectors de la burgesia que reclamaven la fi de les institucions feudals i la instauració de la llibertat de mercat. Els absolutistes valencians s’incorporaren als partits carlins de Maestrat, mentre la Milícia Urbana, formada per liberals, es va fer càrrec de la defensa de la ciutat. Els esdeveniments bèl·lics s’aproximaren a València en diverses ocasions durant el període 1835-38, provocant la radicalització dels liberals, que proclamaren l’abolició dels senyorius i la clausura dels convents. En el 1836 es van acceptar en part aquestes propostes quan el govern d’Álvarez Mendizábal va procedir a la desamortització dels béns de les ordres religioses extingides, amb una doble finalitat de recollir fons amb els quals afrontar el conflicte armat i de facilitar la reforma urbana, permetent l’assentament de les institucions del nou Estat burgés. La desvinculació dels patrimonis nobiliaris dinamitzava encara més el procés de redistribució de la propietat, del qual l’aristocràcia cortesana i la burgesia urbana foren els màxims beneficiaris. La llei d’expropiació, aprovada aquest mateix any, consagrava el valor suprem de la propietat privada i deixava les possibilitats d’expropiació limitades únicament a les obres estatals d’interés general (camins, canals i ponts), excloent-hi les obres de reforma urbana. A l’any següent s’aprovà una nova Constitució de caràcter liberal. Fins el 1839 continuaren les guerres carlines amb els episodis sagnants en el territori valencià, protagonitzats per tots dos bàndols. La firma de l’acord de Vergara va significar la fi de la guerra en el nord d’Espanya, encara que al Maestrat va continuar fins a l’any següent. Aquest esdeveniment augmentà el prestigi i el poder de l’exèrcit, amb el general Espartero al capdavant, amb la seqüela de la intervenció directa dels militars en la direcció de l’estat, que perduraria sense interrupcions durant tot el període. Durant aquests anys es van ampliar les diferències entre els grups liberals, dividits en moderats, progressistes i demòcrates. La Justícia Nacional havia anat canviant la seua base social incloent-hi cada vegada més liberals d’ideologia republicana, i augmentant la desconfiança de l’exèrcit, que donava suport als moderats. Aquests, en el poder des de 1837, aprovaren en 1840 la nova Llei d’Ajuntaments, que va reforçar el poder central i va consagrar l’empobriment municipal. A València, l’oposició de l’Ajuntament progressista va obligar a suspendre els actes programats per la visita de la reina. L’oposició dels liberals progressistes

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 22

CAPÍTOL I

es va convertir en una clara revolta i la reina, des de València, va cedir el poder al general Espartero i va abandonar la nació. L’arribada del general, que significava l’ascens dels grups progressistes al poder, va ser rebuda de manera entusiasta en la ciutat. A l’any següent Espartero fou nomenat regent, i a València es va iniciar la demolició de la Ciutadella, símbol de l’opressió borbònica. No obstant això, ben aviat començaren les diferències entre els progressistes i els demòcrates, aquests d’orientació republicana. En 1841, 1842 i 1843 es van produir motins republicans a València, reflex dels esdeveniments de Barcelona, que provocaren a l’últim any l’assassinat del cap polític de la província, Camacho, partidari d’Espartero. Els esdeveniments van acabar amb la formació d’una Junta de Salvament, en la qual el secretari fou Vicent Boix. Immediatament es van celebrar eleccions municipals, en què va eixir escollit alcalde el regidor moderat Josep Campo. Dies més tard Espartero va marxar a Anglaterra, després de fracassar en el seu intent d’ocupar Valéncia.

2.2.

Consolidació de la burgesia moderada, 1843-1868

Quan Espartero va ser destituït en el 1843, es va crear una coalició de moderats i progressistes que va decidir la majoria d’edat de la princesa Isabel, de tretze anys d’edat, i la seua proclamació com a reina. La coalició, sense cap ajut, fou dissolta al poc de temps i es va instaurar un govern moderat. Com a conseqüència, la Llei d’Ajuntaments fou imposada de nou; es va crear el cos de la Guardia Civil per a substituir la Milícia Nacional i en 1845 es va promulgar una nova Constitució, de caràcter marcadament conservador. Així es va instaurar un període de deu anys de relativa tranquil·litat en què els homes vinculats al sistema moderat es convertiren en uns actius homes de negocis, connectats fortament al poder polític. A València l’alcaldia de Josep Campo va començar un procés de suport a la iniciativa privada, a la qual va cedir la gestió del sòl municipal i la instal·lació dels serveis públics, amb una mentalitat de reducció de l’activitat de la Corporació i d’afavoriment dels interessos de la burgesia valenciana, a la qual pertanyien els homes clau en els assumptes municipals. Les activitats de Campo, centrades inicialment en l’obtenció per a les seues empreses de les concessions municipals i les constants denúncies sobre irregularitats en les adjudicacions, són representatives de la utilització del poder polític per a la consolidació i la reorganització del poder econòmic.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 23

VALÈNCIA 1808-1874

En 1854 es va interrompre aquest període d’estabilitat, lleument alterat abans per les repercussions dels fets europeus del 48, en haver recuperat el poder els progressistes després del pronunciament militar que dugué de nou a Espartero al govern. El Bienni Progressista va dur a terme, entre altres mesures, la desamortització general de Madoz (1855), que arribà als béns públics (Estat i municipis) a més dels de l’església, i la desaparició de la nova Junta Central de Policia Urbana, que imposava les seues condicions als ajuntaments. A més, s’intentà aprovar una nova Constitució, la qual cosa va ser evitada per la nova ocupació del poder pels moderats en el 1856, donant fi al denominat bienni progressista. De nou es va iniciar un període d’estabilitat amb l’ajut de la supremacia moderada, consolidada a través de l’alternativa entre O’Donnell i Narváez en el cap del govern. A partir de 1860 s’inicià un procés en el qual es van aguditzar els conflictes socials, agreujats per un cert deteriorament econòmic que va acabar en els successos revolucionaris de 1868. En aquest període es va desenrotllar a València un gran esforç per ampliar la superfície de la ciutat mitjançant l’intent d’aprovació del primer projecte d’eixample, el qual no fou acceptat pel govern central. Les necessitats d’expansió urbana, agreujades pels problemes de densificació i amuntegament, acabaren en l’inici de la demolició de la muralla en 1865, amb el pretext de donar ocupació als treballadors en atur procedents de la gairebé extingida indústria sedera.

2.3.

La crisi política, 1868-1874

En 1867 el general Prim, que ja conspirava amb els militars progressistes valencians des de dos anys arrere, va intentar sense èxit un pronunciament a València. A l’any següent, després de l’inici a Cadis de la “Gloriosa Revolución”, el capità general de València cedí el comandament a una Junta Revolucionària presidida per Peris Valero. Prim vingué a València i s’hi instal·là en Capitania General. Després de la fugida d’Isabel II, Serrano passà a presidir, l’octubre de 1868, el govern provisional. En 1869 es va aprovar una nova Constitució monàrquica i, a falta de rei, el general Serrano va ser proclamat regent, mentre que Prim s’encarregà de la presidència del govern. A València els revolucionaris es van comportar amb una gran moderació, sense protagonitzar incidents violents. La Junta Revolucionària tornava a emprendre l’activitat urbanística i demolia diversos convents amb la finalitat, entre altres, d’iniciar l’apertura del carrer de la Pau,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 24

CAPÍTOL I

l’operació més ambiciosa de reforma interior realitzada fins aquell moment. El poder central va entrar en una situació crítica a causa dels enfrontaments entre els progressistes, que juntament amb els militars donaven suport a una monarquia nova, democràtica i unitària, i els republicans perifèrics, grups burgesos, obrers i camperols, que advocaven per un nou règim. A València els quatre diputats eren federals. En 1869, quan l’exèrcit va intentar desarmar la Milícia Nacional, que havia estat restablerta i enquadrava als republicans, esclataren les hostilitats que portaren una guerra oberta als carrers de la ciutat. Els gràfics representatius del conflicte realitzats per Amali Gimeno, separen la zona republicana de l’ocupada per l’exèrcit mitjançant una línia aproximada que des de la porta de Sant Vicent en direcció nord arribava fins a la de la Trinitat. En no poder ocupar la ciutat, l’exèrcit inicià un bombardeig fins a la cessació de les hostilitats. A començament de 1871 s’inicià el regnat d’Amadeu I, a qui els progressistes havien proposat com a monarca. La inestabilitat política europea tenia la seua continuació a Espanya, i l’assassinat de Prim va ser la manifestació de l’exaltació dels enfrontaments. En considerar impossible la seua mediació entre els diversos grups de la coalició governamental, Amadeu I va abdicar en 1873, moment en què es va proclamar la República. Durant la breu experiència republicana els esdeveniments es van desenrotllar amb rapidesa, car als problemes derivats de les proclamacions cantonals es va unir la intensificació dels conflictes obrers i la reactivació dels partits carlins. A València es va proclamar el Cantó el 22 de juliol entre l’entusiasme popular. La radicalització de la Junta Valenciana va provocar un nou setge de la ciutat per l’exèrcit comandat per Martínez Campos. Els quatre presidents de la República –Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar– es van succeir en el termini d’alguns mesos. Després de la dimissió de Castelar en 1874, atesa la pèrdua de confiança del seu govern que no havia pogut aprovar la nova Constitució, el general Pavia va ocupar violentament el Parlament, desallotjà els diputats i formà un govern republicà amb vells progressistes, radicals i republicans. L’ascens de Serrano, el febrer de 1874, a la condició de vertader president de govern semblava entreveure una possible recuperació del progressisme republicà. Però la reacció conservadora, gràcies al retrocés de la burgesia cap a posicions moderades, es dirigí cap a la restauració de la dinastia borbònica com a mitjà per a eixir de la crisi.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 25

VALÈNCIA 1808-1874

A finals de 1874, Martínez Campos vingué secretament a València i s’entrevistà amb els partidaris de la restauració monàrquica en la figura d’Isabel II, alguns dels quals, fonamentalment Cánovas del Castillo, desaconsellaren el colp d’estat. Tanmateix, el següent 29 de desembre, va ser proclamat a Sagunt Alfons XII com a rei constitucional. El dia 30 entraren les tropes a la ciutat de València, al mateix temps que a Madrid es reconeixia oficialment la restauració de la monarquia. Com encertadament assenyalà en el seu dia el professor Sanchis Guarner: La restauració de la dinastia borbònica, producte de la reacció pel cansament general originat pel desordre que la República no havia pogut dominar, fou una solució tan eclèctica com escèptica, per bé que no desproveïda d’efectes positius (la burgesia va compensar el seu desengany ideològic esmerçant el seu dinamisme en una dedicació plena a l’activitat econòmica, llavors molt lucrativa). Significava el restabliment, sense represàlies, de la convivència política, però també de la continuïtat del doctrinalisme de la llarga època moderada que havia omplert el segon terç del Vuit-cents, amb el retorn al poder de la burgesia agrària latifundista, per bé que ara ja amb plena supremacia de l’element civil.

3. 3.1.

Demografia i base económica El creixement demogràfic

Durant el segle XIX la ciutat de València va experimentar uns profunds canvis demogràfics relacionats directament amb les èpoques d’expansió econòmica. Durant el període 1830-1850 la població apareixia pràcticament estancada. En 1830 hi havia en el municipi 118.952 habitants, dels quals 65.036 corresponien al recinte d’intramurs. En 1849, Vicent Boix dóna les xifres de 112.799 habitants per al municipi i 62.608 per a l’interior de la superfície murallada, sense que la possible imprecisió de les xifres signifique una pèrdua de valor quant a la interpretació global. Tanmateix, a partir de la meitat del segle s’experimentà un considerable creixement demogràfic. En 1857 es va realitzar el primer cens oficial que va donar un total de 103.557 habitants per a la ciutat.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 26

CAPÍTOL I

En 1860, la població d’intramurs era de 87.770 persones i 19.848 als ravals, amb un total a la ciutat de 107.618 habitants. En 1888 les xifres són de 126.806 per a la ciutat, que ja inclou extenses zones d’eixample, i 170.763 per al total del municipi, al qual s’havia incorporat el barri de Russafa. A més d’aquest creixement cal considerar l’efecte negatiu de les epidèmies de còlera, que van produir cada cinc anys uns 5.000 morts en la ciutat, a causa fonamentalment de les deficiències en les condicions higièniques i de salubritat. En el pla administratiu la ciutat estava dividida en quarters i barris. Els quarters eren quatre: Serrans, Mar, Sant Vicent i Mercat, cadascun dels quals estava dividit en barris, amb un total de 26 intramurs i 7 en els ravals exteriors. El quarter de Sant Vicent, amb un terç de la població intramurs, era el més poblat. Les xifres de densitat en 1857 (88.057 habitants en les 158 hectàrees del recinte murallat) eren superiors a les de les capitals europees i solament les superaven en l’àmbit nacional Barcelona i el casc vell de Bilbao. Aquesta densitat, 558 hab/ha, unida a les característiques de la xarxa viària i de l’edificació preexistent donen una idea dels grans problemes d’amuntegament amb el qual es trobava València a meitat de segle.

3.2.

Els sectors productius

L’economia valenciana tenia durant el segle XIX un caràcter predominantment agrari. La propietat de la terra i la seua explotació mitjançant censals era a principis de segle la principal font de formació de rendes. La desamortització de les propietats religioses i la desvinculació dels patrimonis nobiliaris provocaren una profunda transformació fundiària en permetre l’accés a la propietat als antics censalistes i als nous propietaris urbans, i també en substituir les relacions feudals amb els propietaris per arrendaments lliures. Aquests fets estigueren en la base de la modernització de l’agricultura valenciana que va fer possible modificar els conreus i orientar-los cap als mercats exteriors. Les zones incultes dels maresmes litorals i els vinyers de la Ribera passaren a dedicar-se al conreu de tarongers des de la meitat del segle. En 1872 ja hi havia 2.765 hectàrees de tarongers, que arribaren a 37.500 en 1915, mentre es disparava l’exportació d’aquest cítric, amb 9.000 tones en 1849, enfront de 110.000 en 1882. A l’horta de València els esforços innovadors es dedicaven a la utilització del guano i dels adobs químics des de 1844, amb la qual cosa els sols s’enriquiren i els rendiments

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 27

VALÈNCIA 1808-1874

augmentaren en abandonar els cicles tradicionals. A la zona de l’Albufera es va produir l’extensió desmesurada del conreu de l’arròs, de manera que la superfície del llac es va reduir de 16.000 hectàrees a 3.000 entre 1861 i 1912. En un sentit contrari va disminuir dràsticament la plantació de moreres i la sericultura davant la greu crisi de la indústria sedera. A la ciutat de València hi havia un nou teixit industrial, l’activitat principal del qual havia estat el tèxtil seder, complementat amb el lli i l’espart. La dependència de les activitats agràries en aquest sector es fa evident si tenim en compte que es recollia dels camperols la seda ja filada. Aquesta indústria, florent durant el segle anterior, va patir un dur colp en el segle XIX a causa de les guerres, la forta competència exterior, les epidèmies i la pèrdua del mercat colonial. Així, dels 3.000 telers existents a la ciutat a començaments de segle baixaren a 1.000 en 1850, i van desaparèixer totalment en 1865. En aquest, com en altres sectors industrials, la mancança de capitals va ser un factor molt negatiu. La insuficiència de la inversió ha estat reconeguda com la causant principal a València del raquitisme industrial del segle passat. Les rendes produïdes per l’activitat agrícola es van reinvertir en l’extensió i la millora dels conreus o en activitats financeres, sense que arribara a formar-se un vertader empresariat industrial valencià. D’aquesta manera els altres productes com el tèxtil, la ceràmica o el paper no superaren una producció limitada, desmentint les expectatives obertes amb la introducció de la màquina de vapor 1837, i no s’hi van adaptar al ritme de les transformacions tècniques. Únicament la indústria del moble, on es van realitzar les majors innovacions, va experimentar un desenrotllament important aprofitant el període d’expansió econòmica iniciat en la dècada 18401850 i que va arribar, amb la interrupció deguda a la crisi centrada en 1866, fins als anys vuitanta. Enfront de la feblesa industrial València tenia un fort paper comercial. Per un costat el caràcter de la ciutat com a centre comercial i de serveis d’una àmplia comarca agrícola, va convertir a la zona veïna al Mercat en una àrea de forta especialització. D’altra banda, el desenrotllament del comerç de productes agrícoles, fonamentalment a través de l’exportació i del subministrament a Madrid, fou un estímul important per al creixement urbà i la base de la creació de grans infraestructures. D’aquesta manera el plantejament de les obres del port i el traçat ferroviari (Grau de València-Almansa i València-Tarragona) responen a la comercialització dels productes agraris, centrada inicialment en l’arròs i desplaçada posteriorment als cítrics.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 28

CAPÍTOL I

El desenrotllament de les activitats comercials i immobiliàries i les perspectives de grans inversions en infrastructures exigiren la creació d’uns instruments financers adequats. La Societat Econòmica d’Amics del País, en la qual s’agrupaven els sectors més dinàmics de la burgesia i que protagonitzava les majors iniciatives pel desenrotllament de l’activitat econòmica i els negocis urbans, va crear en 1842 la primera Caixabanc, encara que amb uns fins molt limitats. El primer banc efectiu de la ciutat va ser la Societat Valenciana de Foment, creada per Josep Campo en 1846, transformada en 1856 en Societat Valenciana de Crèdit i Foment per adaptar-se a la Llei bancària, i les activitats de la qual continuarien fins al 1880, sent la més activa de les societats financeres valencianes fins al 1865. Una altra societat puixant va ser la Societat de Crèdit Valencià, creada en 1858 i que es va limitar al descompte de lletres i a la realització de les obres del port. Tanmateix, i malgrat la creació de les noves societats, al final de període els bancs valencians entraren en crisi i pràcticament van desaparéixer en 1885.

3.3.

Propietat i producció immobiliària

La importància econòmica de l’agricultura feia d’aquest sector un dels principals camps d’inversió i producció de beneficis. Això no feia més que incrementar les aspiracions de la burgesia per tal d’accedir a la propietat agrària, especialment a partir de la desamortització d’importants superfícies d’aquest tipus de sòl (el clergat posseïa en la Particular Contribució de València el 20 % de la terra) i que la desvinculació dels patrimonis nobiliaris (17 % del sòl) permetera l’alienació de les terres de propietat senyorial i fera possible el canvi del sistema d’arrendaments. Un procés semblant es va donar en el sòl urbà, on la concentració de la propietat era encara major (a principis de segle a València, el 54 % dels habitatges pertanyia a l’església i el 23’5 % a la noblesa). Com a conseqüència de la desamortització un nombre important d’edificis passaren a mans burgeses. Mentre en el sòl rústic s’havia establert des de 1813 la llibertat de contractació d’arrendaments, a les ciutats subsistien les normes de l’Antic Règim (taxació de lloguers, preferències en les adjudicacions, limitació dels desnonaments...). Atesa aquesta situació la nova burgesia propietària va reclamar la modificació d’aquest sistema, amb més força a mesura que el mercat d’habitatges augmentava les seues possibilitats.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 29

VALÈNCIA 1808-1874

La Llei de 1842 establí la desitjada llibertat d’arrendaments que a partir d’aquest moment podrien pactar-se de forma voluntària. Aquests fets, units a les dificultats d’ampliació de la ciutat, a la possibilitat de reutilitzar el sòl dels antics convents, al creixement demogràfic i a una certa expansió econòmica, són la base de la creació d’un nou mercat de l’habitatge, caracteritzat per la restricció de l’oferta i la importància de la demanda. La reutilització dels edificis existents i la creació d’un nou espai residencial lucratiu (les rendes urbanes són en aquest període a València tan importants com les agrícoles) són elements bàsics per a entendre la magnitud de les transformacions urbanes que es van a donar en la segona meitat del segle XIX.

Les transformacions urbanes

Durant el primer terç del segle les úniques operacions puntuals de reforma urbana van ser les obertures de la Plaça de la Duana i el carrer de San Ferran. La primera es va realitzar pels francesos amb uns procediments que, tot i amb l’ajut en la força de l’ocupació, responien a uns sistemes d’indemnització propis de la societat liberal. Solament a partir de 1833 poden trobar-se actuacions de major envergadura i amb unes conseqüències importants en l’estructura de la ciutat, a mesura que els grups liberals arriben al govern i plantegen la inadequació del marc urbà segons les seues necessitats.

4.1.

Conseqüències de les desamortitzacions

Les mesures desamortitzadores de 1836 van tenir inicialment unes conseqüències limitades sobre l’estructura urbana: tan sols tres dels vint-i-set convents intramurs van ser demolits (la Puritat, La Merced i Santa Maria Magdalena), sent reutilitzats la resta com a quarters (Sant Domènec, la Congregació, el Pilar, Sant Carles, Sant Fulgenci i Sant Francesc), presons (Sant Agustí i Santa Anna), museu i acadèmia (el Carme), institucions assistencials (la Corona), oficines de l’Estat (el Temple i Jesuïtes), obrador (Trinitat descalça) i conservant el seu ús la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 30

CAPÍTOL I

resta (deu de monges i per excepció expressa les Escoles Pies, de frares). El primer plantejament de la desamortització, a més d’atendre a les necessitats de recaudació derivades de les guerres carlines, significava la consolidació dels nous valors: predomini de l’Estat i l’exèrcit sobre l’església, nova definició de la marginalitat social a través de la beneficència i el sistema de les presons, desenrollament de centres culturals i educatius laics, etc... Tot i les possibilitats derivades de la utilització d’uns espais històricament immobilitzats, l’increment constant de l’amuntegament, insalubritat i conflictes socials en la ciutat, la nova distribució de la propietat, l’existència d’una capitalització incipient d’origen agrícola i comercial i les possibilitats de rendibilitat de les operacions de nova edificació residencial van donar a la desamortització un paper històric fonamental en la renovació interior de València.

4.2.

Primeres operacions residencials

En els quinze anys següents a la desamortització de Mendizábal es van engegar una sèrie d’operacions de reforma urbana que mostren exemplarment l’evolució dels plantejaments de la burgesia, pel que fa a la renovació i millora de la ciutat, a mesura que l’espai urbà es configura com a mercat lucratiu.

4.2.1.

Construcció del Mercat Nou i de la Plaça Redona

Les dues primeres accions dutes a terme en l’interior del recinte urbà, el Mercat Nou i la Plaça Redona, tingueren la finalitat del sanejament i la millora del centre comercial de València. El Mercat, equipament explícitament assenyalat com a objectiu de les mesures desamortitzadores, es va construir en 1839 sobre els terrenys del convent de les Magdalenes, al qual se li va afegir més tard la nova pescateria. Sobre els terrenys ocupats per la pescateria i l’escorxador, ja sense cap ús, es va iniciar en 1837 la construcció de la Plaça Redona, conjunt residencial caracteritzat per la seua uniformitat formal, a partir del projecte normatiu de l’arquitecte Salvador Escrig que definia en el seu interior, mitjançant una estricta ordenança de façana, un nou espai públic, unitari, circular i tancat. En aquest cas les limitacions imposades a la propietat privada coexisteixen amb el necessari recurs al sòl públic per tal de dur a terme aquesta singular plaça, la situació de la qual en el centre geomètric de la ciutat dotava a la seua forma d’un fort contingut simbòlic.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 31

VALÈNCIA 1808-1874

4.2.2.

La Puritat, primera gran promoció privada

Sobre els terrenys de l’antic convent de les monges de La Puritat, un grup promotor privat, en el qual figurava l’important arquitecte Antoni Sancho, va promoure en 1839 allò que sens cap dubte constitueix el projecte més important de reforma urbana de la primera meitat del segle XIX: la construcció d’un barri residencial unitari. Aquesta promoció d’habitatges, dissenyada amb l’ajut d’ordenances dibuixades i amb uns plantejaments altament especulatius (no s’ha d’oblidar que el convent va ser adquirit inicialment per a la instal·lació d’una indústria, i que en obrir els nous carrers Moro Zeit, Conquesta i Rei En Jaume no es va fer cap concessió a l’espai públic) revela, tant per la singularitat de la seua gestió com pel tractament compositiu de les seues façanes i la seua situació privilegiada en la ciutat (al costat del carrer Cavallers i de la plaça del Mercat), la seua destinació a un públic eminentment burgès. La falta d’instruments legals que regularen aquest tipus d’activitats d’edificacions va retardar el començament de les obres fins al 1846, dos anys després de la promulgació del Reglament de Policia Urbana.

4.2.3.

Noves promocions residencials unitàries

A partir de l’èxit obtingut després de l’inici de la construcció de la promoció d’habitatges de La Puritat, es desenrotllaren altres operacions residencials privades amb unes característiques diverses: – Hort d’En Cendra, realitzada sobre propietats del Comte de Ripalda i del gremi dels soguers en les proximitats del Portal Nou (cal recordar que a finals del segle XVIII es va projectar la creació en aquesta zona d’un barri residencial burgés) amb promotors i tipologies heterogenis, i un procés d’execució molt fragmentat (18501859). La seua situació, característiques estètiques i funcionals es corresponen amb el caràcter específic de barri artesano-comercial. Els espais lliures es van mantenir en el seu ús privat com a hort de soguers. – Convent de la Mercé, actuació residencial unitària d’obertura del nou carrer de Liñán (1848), situat vora el Mercat i sobre uns terrenys desamortitzats venuts per l’ajuntament en no poder fer front als pagaments derivats de la seua adquisició. – Barri de la Saidia, projecte ambiciós d’edificació residencial a l’altra banda del riu, enfront del Portal Nou, promogut pel Marqués de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 32

CAPÍTOL I

Campo en l’exterior de la muralla medieval en esgotar-se les possibilitats d’alliberament del sòl originades després de la desamortització. Pot considerar-se com a precedent dels eixamples, aquesta vegada amb un caràcter industrial i d’habitatge obrer. Malgrat el seu ambiciós plantejament, solament es va realitzar una petita part en l’inici del Camí de Barcelona, probablement situada sobre terreny municipal.

4.3.

Els instruments d’intervenció pública

La substitució de l’Antic Règim va produir una redistribució de les competències municipals quan va desaparéixer la imposició de les institucions monàrquiques i estamentals. Les expectatives inicials d’increment de les possibilitats d’actuació dels ajuntaments es van veure frustrades per dos fets diferents: la centralització del poder econòmic i de decisió en l’estat burgès i la inclusió de les operacions renovadores (infrastructures, edificació, etc.) en l’esfera privada. La nova institucionalització de les atribucions va reservar als ajuntaments l’establiment de les normes generals de regulació del mercat de l’edificació i la urbanització que evitaren l’aparició de conflictes i disfuncionalitats greus, tot comptant amb les consegüents distorsions produïdes per les fortes connexions entre el poder econòmic i el poder polític. Hem pogut veure com la desamortització no permeté la creació d’un patrimoni municipal considerable. La seua escassa capacitat econòmica no permeté a l’ajuntament valencià ni tan sols la conservació de les propietats inicialment atribuïdes. Les Lleis Municipals (1838-1840) i la segona desamortització de Madoz (1854) no van fer més que prosseguir el camí de passivitat i pobresa dels ajuntaments i obligaren a vendre els béns públics, accelerant la desaparició de les seues propietats i amb això les possibilitats materials i financeres d’intervenció en la ciutat. D’altra banda, es feia necessària la regulació de l’activitat d’edificació en la ciutat a fi de donar estabilitat a un mercat en procés de formació. Dos instruments diferents, però complementaris entre si, respondran a aquest objectiu: el Reglament de Policia Urbana i el Pla Geomètric. El Reglament de Policia Urbana, promulgat acceleradament per l’ajuntament de Campo en 1844, va abandonar la limitació als criteris de “benestar comú”, característics de les disposicions anteriors, i va constituir l’acta que legitimava l’exercici del dret de propietat, al qual va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 33

VALÈNCIA 1808-1874

concedir llibertat absoluta a canvi de petites prestacions en sòl públic i de l’obligatorietat de sol·licitar llicències d’obra mitjançant la presentació dels projectes corresponents. El “Pla Geomètric i Topogràfic”, realitzat per V. Montero de Espinosa en 1853, responia a la Reial Ordre de 1846 que obligava a la formació de plànols geomètrics que serviren de base per a la planificació del futur de les ciutats. Havia de completar d’aquesta manera al Reglament en permetre el traçat d’alineacions de forma fiable, i així es definien les possibilitats d’edificació i es delimitaven els espais públics i privats. De tota manera no es va realitzar la transcripció al plànol de les noves alineacions que s’anaven establint, amb la qual cosa la modificació de traçat viari continuava com una operació discontinua i descoordinada. Tot i així, la concessió de llicències permet fer efectiva la modificació viària de manera puntual, i, mitjançant el disseny de la composició de façanes, el control de les característiques de l’escena urbana. La falta d’ambició d’aquests documents, conseqüència del marc legal que els havia generat, no solament va impedir el desenrotllament d’operacions de promoció pública, com l’iniciat amb la Plaça Redona, sinó que va distorsionar i va posar en dificultats uns altres projectes més limitats, com els situats en les places de la Duana i de la Constitució. En la primera d’elles, la més gran de la ciutat en l’època, l’ajuntament va pretendre, mitjançant un projecte que fóra respectat per totes les edificacions, aconseguir una plaça nova i homogènia, amb un caràcter d’espai residencial i simbòlic de la burgesia acomodada. Tanmateix, als pocs anys els edificis que s’hi construïen ja no respectaven l’alçada prescrita i presentaven “una gran varietat en el caràcter de les decoracions i una desigualtat repugnant en els extrems”. A la plaça de la Constitució, la ruïna de l’edifici de l’ajuntament (situat en l’actual jardí de la Generalitat) va plantejar, la seua possible reconstrucció, i la realització d’un nou edifici a l’illa que enfrontava amb la Basílica, de manera que s’ampliarà i regularitzarà la plaça segons un projecte de 1854. Per l’oposició dels propietaris a l’expropiació, l’ajuntament es va mostrar incapaç de dur-la endavant. Aquestes dificultats, unides a propostes posteriors sobre la creació d’un nou centre urbà, dugueren posteriorment al traslladament definitiu de la seua ubicació. Hem de recordar que la Llei d’Expropiació forçosa, vigent des de 1836, excloïa en la pràctica la declaració d’utilitat publica per a les matèries relatives a l’ornament, millora i reforma de les poblacions.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 34

CAPÍTOL I

4.4.

Privatització de les obres públiques

Coherentment amb les postures liberals les obres de creació d’infrastructures, importantíssimes en una època de grans avanços tècnics, necessàries per a crear el nou marc urbà que es pretenia, foren deixades en el camp de la inversió i l’execució privada. La concessió de les obres de serveis públics, amb les corresponents garanties de rendibilitat oferides per l’Administració va ser un factor ben important en la formació dels capitals financers. A València aquestes activitats foren la base al voltant de la qual s’organitzaren les accions dels homes que pertanyien a societats com l’Econòmica d’Amics del País o la Valenciana de Crèdit i Foment. Les primeres concessions eren buscades per francesos i anglesos que exportaven les seues tecnologies a canvi d’assegurar-se l’exclusivitat i rendibilitat dels serveis. Posteriorment les concessions passaren preferentment a mans de la burgesia financera nacional, a través d’adjudicacions, vendes o transaccions que sovint exigien la intervenció de l’Administració, o com va succeir amb la propietat immobiliària, les concessions es convertiren en un nou element amb el qual es podia negociar en el mercat liberal. A València les úniques actuacions directes de l’ajuntament es van dirigir al pavimentat de carrers cèntrics (Saragossa, Sant Vicent, Sant Ferran), mentre que la resta de serveis urbans es deixaren en mans privades. En 1842 es concedí la instal·lació del sistema d’il·luminació amb gas a una Societat Anònima formada pels enginyers francesos Lecoq i Lebón (en la qual Campo, regidor de l’ajuntament, ja figurava). Després d’una venda posterior i d’una subhasta, Campo es va apropiar d’ella i instal·là la fàbrica en el Pla del Remei inagurant la il·luminació de la Glorieta en 1844. L’èxit del gas, les expectatives de noves operacions immobiliàries com La Puritat i l’aparició imminent d’altres instal·lacions menà Campo a fundar la Societat Valenciana de Crèdit i Foment en 1846, i un mes després la Societat Anònima de Conducció d’Aigües Potables, tot utilitzant com a base una donació testamentària del Pare Liñán. En 1850 s’inaugurà la primera font pública d’aigües potables a la plaça del Negrito. Les mateixes vicissituds de les concessions a nivell local ocorrien en l’àmbit nacional ampliades d’escala, donant lloc a polèmiques i escàndols per les actuacions fraudulentes produïdes a causa de les fortes connexions entre polítics i financers. En el cas del ferrocarril ValènciaMadrid, la primera concessió es va adjudicar a una companyia amb una

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 35

VALÈNCIA 1808-1874

forta presència anglesa, la “Madrid and Valencia Railway Company”, en 1845, la qual va quedar finalment reduïda al primer tram des del Grau de València fins a Xàtiva. En 1850, Campo aconseguí l’adjudicació, i va constituir una societat en la qual figuraven destacats homes de la nova burgesia valenciana. En 1852 s’inaugurà el primer tram Grau-València, i la primitiva estació situada en l’hort del convent de Sant Francesc. Amb aquesta localització es va produir d’igual manera a la revalorització d’una zona de la ciutat anteriorment paralitzada per l’existència del convent, on posteriorment se situaria el centre localitzador de l’activitat institucional i comercial de la ciutat burgesa. Dos anys després es va posar en servei el recorregut fins a Xàtiva, ampliat posteriorment fins a la connexió amb Almansa (completant així el traçat València-Madrid) i en altra direcció fins a Tarragona, a través de la nova Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona, fundada en 1861. Les obres realitzades en el Port de València, justificades per les necessitats del comerç agrícola i la seua configuració com el port més pròxim a Madrid gràcies al ferrocarril, també passaren per diverses alternatives que reflecteixen els canvis en les relacions de poder que es donen durant el període. A les dificultats tècniques, degudes al problema dels aterraments, s’unien els conflictes derivats de les competències administratives, dels sistemes d’execució i del difícil finançament. Del plantejament il·lustrat del segle XVIII, amb projecte de Mirallas i finançament a càrrec de la Monarquia, passaren les competències a la Diputació i finalment a l’Estat Central. Les obres s’executaren inicialment per l’Administració fins que la seua paralització va fer canviar al sistema de contrata. Malgrat els esforços de Campo per fer-se amb l’encàrrec de les obres, aquestes foren adjudicades a Carriquiri en 1850 i a la Societat de Crèdit Valencià, formada per membres destacats de la burgesia valenciana, en 1859, i en tots dos casos es va arribar a la rescissió anticipada dels contractes. Les obres executades sobre la base del projecte de l’enginyer J. Subarcase (1852) prefiguraren el traçat del port actual, i es va canviar radicalment la raquítica capacitat del port històric. De tota manera el principi de solució no arribaria fins a maig del 1880, és a dir, amb la Restauració Borbònica, amb la declaració del Port del Grau com d’interès de primer ordre i, consegüentment, a càrrec de l’Estat a través dels pressupostos generals.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 36

CAPÍTOL I

4.5.

Els agents de la reforma urbana

1. Les operacions de transformació de la ciutat, com un nou aspecte de l’activitat econòmica, apareixen promogudes per diverses societats creades per a actuacions específiques o que responien a fins diversos. Els seus promotors, de procedència heterogènia, representen el nucli dirigent de la nova burgesia fonamentalment vinculada als grups liberals moderats, i simultanejaven l’activitat política amb l’econòmica com un mitjà per tal d’assegurar el seu ascens i la seua consolidació social. Els seus capitals procedien bàsicament de les rendes agràries o comercials, reforçades per l’exportació, a les quals s’afegiren els beneficis derivats de l’especulació urbana i de les activitats financeres i creditícies. Coexisteixen així representants de la nova classe burgesa amb alguns propietaris d’origen senyorial que s’adaptaren a la pràctica capitalista. Josep Campo pot simbolitzar el gran desenrotllament aconseguit per les activitats d’aquest sector i les vinculacions entre l’activitat pública i la privada. Com a regidor i alcalde de l’ajuntament de València pot considerar-se com el gran promotor de la reforma urbana en el període d’estabilitat que va seguir a la proclamació d’Isabel II. En 1846 fundà la Societat Valenciana de Foment, dedicada a la construcció d’obres públiques o particulars, a l’adquisició i alienació d’edificis i solars i a la pràctica estrictament bancària. Amb aquesta i altres societats dirigides per ell va estar present en les principals obres d’infrastructures (gas, aigua, ferrocarril, port). Va completar la seua activitat política i econòmica amb la creació del diari La Opinión com un òrgan d’expressió de les seues idees i interessos. La ràpida expansió dels seus negocis el va fer traslladar-se a Madrid en 1860, tot mantenint una forta presència política i econòmica en la societat valenciana. 2. En el camp de les reformes urbanístiques l’arquitecte Antoni Sancho pot considerar-se com el principal protagonista d’aquest període, en haver participat en les propostes renovadores més significatives i formular el primer projecte d’intervenció global sobre la ciutat històrica. Va estar unit als sectors més dinàmics de la burgesia a través de la seua participació en les activitats de la Societat Econòmica d’Amics del País, animadora de les iniciatives renovadores en el camp econòmic i del seu treball en la Societat Valenciana de Foment. Durant els seus tre-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 37

VALÈNCIA 1808-1874

balls en la Direcció General de Camins i en el Port de València va col·laborar amb diversos tècnics (Ramón del Pino, Elias Aquino, Lucio del Valle...) que tindrien un paper d’avantguarda en la formulació de les teories urbanístiques i en les transformacions de les principals ciutats espanyoles. També va intervenir com a promotor i dissenyador d’operacions immobiliàries importants, com ara la Puritat o “La Compañia Anónima de Barrios Obreros”. Va formular a través dels seus escrits (Mejoras materiales de Valencia, 1855) una anàlisi global de la ciutat i una sèrie de solucions concretes per a cadascun dels temes analitzats: instruments de planejament i gestió, reestructuració funcional i administrativa, establiments industrials, habitatge obrer, reforma i eixample de la ciutat. Aquest complet programa de necessitats el va menar, des d’una òptica globalitzadora, a proposar un “Plan General de Reformas”, en el qual es coordinaven les actuacions públiques amb l’engegada dels recursos necessaris per tal de fer-los viables. En aquest pla Sancho planteja la millora de la ciutat històrica (“el gran problema de la ciudad radica en el casco antiguo y el ensanche no se puede concebir separado de la reforma profunda de aquél”) mitjançant la prèvia realització de dos eixamples: un interior, entre el llit del riu Túria i la muralla medieval; i un altre exterior al recinte urbà existent. El seu treball com a arquitecte municipal i provincial li va permetre dur a la pràctica les actuacions, la base teòrica de les quals havia definit prèviament, entre les que figuren el trasllat de l’Ajuntament al seu emplaçament actual i la seua intervenció directa en la redacció del primer Projecte d’Eixample de València (1858).

4.6.

La gestació de l’Eixample i de la Reforma Interior. La demolició de les muralles medievals

El procés de creixement demogràfic havia augmentat a mitjan del segle XIX les seqüeles d’una desmesurada densitat, l’aglomeració i el deteriorament de les condicions de vida en la ciutat. Les conseqüències de les noves obertures viàries, generades després de la desamortització, no s’havien traduït en una oferta suficient de sòl i havien incrementat encara més la població en l’interior del recinte murallat. L’ampliació de la ciutat s’havia convertit en una necessitat vital.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 38

CAPÍTOL I

En 1856 l’ajuntament volgué iniciar la demolició de les muralles medievals amb la intenció de dur a terme un projecte de millores, basat en el “Plan General de Reformas” d’A. Sancho, en el qual es complementaven les operacions d’eixample interior amb l’obertura de nous carrers en l’interior del recinte urbà. El projecte es va abandonar com a conseqüència de les dificultats en l’obtenció de les propietats presumptament militars i en vista de la impossibilitat legal de realitzar unes transformacions importants en la zona d’intramurs. A l’any següent la corporació municipal, estimulada per les experiències positives de Barcelona i Madrid, va optar decididament pel començament de “l’eixample exterior”. A finals de 1858, la Comissió d’Eixample presentava el Proyecto de Ensanche de Valencia que havia redactat l’equip format per l’historiador Vicent Boix, el metge higienista Manuel Encinas i els arquitectes Antoni Sancho, Sebastià Monleón i Timoteu Calvo Calvo. En aquest projecte es considerava el creixement de la ciutat pel sud i l’oest mitjançant la construcció d’un nou mur fiscal i defensiu. L’ordenació, amb evidents referències barroques en la concepció i el traçat, es reforçava en el perímetre de la ciutat històrica tot mantenint les propostes d’eixample interior, encara que no incloïa unes actuacions específiques de reforma interior. El finançament de l’operació es realitzaria mitjançant la venda en pública subhasta de les parcel·les delimitades en els terrenys prèviament expropiats i urbanitzats per l’ajuntament. El projecte no va ser aprovat pel Ministeri de la Governació, que en 1862 el tornava per estimar insuficient l’àrea de creixement prevista i amb la finalitat que l’ajuntament resolguera els problemes legals existents, adoptara uns models geomètrics d’ocupació del sòl coherents amb la repetició del tipus d’edificació i incorporara l’avantprojecte de reforma interior. L’informe de la Junta Consultiva de Policia Urbana, que va servir de base per a la decisió ministerial, és una mostra de l’adopció a Madrid de les postures innovadores acords amb els dissenys de les trames rectangulars il·limitades i homogènies que sustentaven el model paradigmàtic de Cerdà. En vista de les dificultats aparegudes, que obligaven a reconsiderar en profunditat el Projecte d’Eixample, l’ajuntament decidí abordar de nou la reutilització de la zona murallada en el tram situat vora el riu. Sancho va redactar en 1860 el projecte del Passeig d’Isabel II, que recollia les directrius del seu eixample interior. Les obres necessàries per a l’execució d’aquest projecte permeteren iniciar en 1865 l’històrica demo-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 39

VALÈNCIA 1808-1874

lició de la muralla en el tram immediat a la Porta del Reial, justificada per la necessitat social d’ocupar els treballadors en atur. Aquest projecte es va paralitzar momentàniament en 1867, a causa de les dificultats econòmiques sorgides en haver d’afrontar les necessàries expropiacions i atès el conflicte amb els propietaris per les modificacions que el disseny del Passeig introduïa en les alineacions existents. Mentrestant en la legislació urbanística s’abandonava la visió de conjunt sobre les operacions de reforma i eixample, alhora que es produïen unes normes específiques amb l’ànim de regular el tema que es considerava més urgent. A València el projecte d’Eixample es va tornar a formular en 1868, tot recollint algunes de les observacions de la Junta Consultiva madrilenya. Tanmateix, l’absència de la cartografia bàsica exigida pel Reglament i l’especial conjuntura política derivada dels fets revolucionaris impedí la seua aprovació definitiva, encara que previsiblement les correccions aportades sobre el traçat del 58, que abandonaven les referències barroques i regularitzaven la trama urbana, serviren de base efectiva per a l’ocupació posterior dels terrenys inclosos en ambdues propostes. El fracàs dels Eixamples va fer tornar l’atenció cap a la reforma interior, possibilitada després del nou impuls desenrotllat en 1868 per la Junta Revolucionària amb la demolició, per raons urbanístiques, dels convents de Santa Tecla, Sant Cristòfol i Santa Anna. La desaparició dels dos primers va permetre a l’any següent la redacció del Projecte d’obertura del carrer de la Pau, les obres del qual començarien posteriorment. Aquest mateix any es redactaren els projectes de vies-ronda entre la Porta de Quart i el pont del Mar. Havia arribat el moment de formular unes propostes ambicioses de carrers regulars i espaiosos que conduïren a un centre transformat, i de convertir l’espai ocupat per la muralla en via de circulació i enllaç amb els futurs barris de l’Eixample. La falta d’aprovació d’aquest nou projecte d’Eixample no va ser obstacle per al desenrotllament irregular de l’edificació en la zona d’ampliació de la ciutat. A partir de la Restauració es va produir, atés l’enfonsament de les societats valencianes de crèdit, una recuperació de l’interès pels negocis urbans centrats en les àrees d’eixample. Entre 1874 i 1883 s’aprovaren diversos documents urbanístics que, amb la denominació de projectes d’alineacions, evitaven complir amb les condicions del Govern Central i les exigències de la renovada legislació d’Eixample (1876-1877). L’aplicació de les noves alineacions aixecà irades protestes de ciutadans i de membres de la Corporació Municipal, i condicionà

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 40

CAPÍTOL I

poderosament el definitiu Projecte d’Eixample. Les irregularitats augmentaren, s’atorgaven nombroses llicències en la zona exterior (124 llicències entre 1874 i 1879, i 206 entre 1879 i 1882) i es construïen edificis sense llicència sobre carrers que no disposaven de projecte aprovat. En 1883, amb més d’un terç de la superfície consolidada, es va convocar un concurs limitat, del qual el projecte resultant va obtenir l’aprovació municipal en 1884 i la del Govern Central en 1887.

5. 5.1.

Vida cotidiana La utilització de la ciutat

L’estructura de la ciutat de València en el segle XIX conservava les característiques pròpies de la seua formació històrica. El centre cívicoreligioso-representatiu (Seu, Ajuntament, Audiència, Capitania) se situava al voltant de la plaça de la Constitució o de la Seu i en la confluència dels quatre eixos viaris més importants de la ciutat (S. Vicent, Cavallers, Serrans i Mar). Molt pròxima i fortament unida a l’àrea central es trobava la zona comercial, desenrotllada amb un caràcter comarcal entorn a la placa del Mercat. La indústria es concentrava en el barri de L’antic hospital (seda) i al costat nord de la ciutat, entre els ponts de Sant Josep i Serrans (adobats). La residència senyorial es localitzava al voltant del centre i al llarg del carrer Cavallers, mentre que el bordell ocupava el barri de Pescaters, vora la plaça de Sant Francesc. En les zones pròximes a les muralles quedaven extenses superfícies sense edificar, corresponents generalment als horts dels convents. La desigual distribució de les activitats i persones es traduïa en fenòmens d’especialització i segregació en les distintes zones de la ciutat. Al llarg del segle algunes d’aquestes zones consoliden el seu caràcter específic, mentre que en altres casos es produeixen uns canvis molt significatius. La zona comercial reafirma la seua potència amb la construcció del Nou Mercat i Pescateria, la Plaça Redona i l’obertura i pavimentació dels seus carrers. Pel contrari a l’àrea central es produeix un des-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 41

VALÈNCIA 1808-1874

plaçament de les seues funcions en aprofitar les possibilitats dels convents desamortitzats. D’una banda, de Capitania General i el Govern Civil es traslladen a Sant Domènec (1840) i el Temple (1865), respectivament. D’altra, es produeix una concentració nova al voltant de la plaça de Sant Francesc en situar-se en ella l’Estació de Ferrocarrils (1852), l’Ajuntament (1859) i construir-se al seu costat la Placa de Bous (18501860). Així mateix, es consolida el nucli ajardinat format per la Glorieta, Parterre, Pla del Remei i, a l’altra banda del riu, l’Alameda. La utilització de la ciutat responia a les seues característiques formals. Les places de la Constitució, Santa Caterina i Mercat, eren els principals escenaris de les manifestacions populars. En la primera, que freqüentment canviava de nom (Ferran VII, Constitució, República Federal...) s’hi celebraven els esdeveniments institucionals i religiosos. Les altres dues tenien un caràcter més festiu i reivindicatiu i en elles es generaren les revoltes de 1843, 1854 i 1869. A la plaça de Sant Domènec tenien lloc els actes relacionats amb els militars o les visites dels monarques que acostumaven a localitzar la seua residència en el Palau de Cervelló. La plaça de la Duana i l’Alameda eren llocs de passeig i relació de les classes benestants. En la resta del teixit urbà predominaven els carrers “estrets i tortuosos”, amb un sòl de terra i edificacions obsoletes en molts casos. Les descripcions procedents de l’època coincideixen en accentuar el caràcter pintoresc i desballestat de la ciutat, on una multitud de persones ocupaven el carrer per a les més diverses activitats.

5.2.

Els conflictes socials

Durant aquest període, com a conseqüència del creixement demogràfic i la incipient industrialització, es produeixen els primers intents d’organització dels sectors obrers. A mesura que s’aproximava la primera meitat del segle, els treballadors urbans abandonaren els grups liberals progressistes i s’adheriren al republicanisme, propugnat per part de la petita burgesia. Abans de la meitat de segle es formaren les primeres Societats Obreres Cooperatives, afavorides pel bienni progressista i la revolució del 68, donant lloc a la creació a València dels primers grups internacionalistes. En 1870 es va constituir a Barcelona la Federació Regional Espanyola de la Internacional. El fracàs del Republicanisme i l’oposició entre els objectius dels treballadors i de la petita burgesia, dugué a uns grups

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 42

CAPÍTOL I

obrers a separar-se dels partits liberals i incorporar-se a l’anarquisme. Els fets d’Alcoi de 1873 demostraren el creixement d’aquests grups. El mateix any es va organitzar a València el sector marxista, derrotat en el III Congrés de la Federació Regional Espanyola de la Internacional, que serviria de base per a la futura organització socialista espanyola. Mentrestant, la burgesia desenrotllava la seua ideologia paternalista, identificant els seus interessos amb els de la societat. Enfront de la conflictivitat social i les reivindicacions dels treballadors es va establir una nova institucionalització de la repressió i la marginació. El creixement i localització dels quarters, la creació de la Guàrdia Civil i la renovació de les presons foren les mesures destinades a controlar les activitats considerades com socialment perilloses. El desenrotllament de la beneficència pública i privada, fonamentada generalment en institucions religioses, revela el sentit dels centres assistencials com a correctors de les deficiències socials. En aquest període es van crear la casa de la Beneficència, la casa de la Misericòrdia, els asils del Marqués de Campo i del Marqués de Romero, La Gran Associació de Nostra Senyora dels Desemparats, la Congregació de les germanetes dels pobres, etc. La ubicació preferent d’aquests centres en la zona nord-est de la ciutat, al costat dels barris obrers, vinculà aquests serveis a la crisi constant per la qual travessa la indústria sedera local. Una actitud semblant es revela en el plantejament de l’habitatge obrer. L’amuntegament, la insalubritat i les condicions dolentes d’habitabilitat dels habitatges eren evidents a finals de la primera meitat del segle XIX, tal com arreplega la mateixa Memòria del Projecte de l’Eixample, que parla de les cases fundades sobre solars molt reduïts, on s’hi observen vells casots humits mig enrunats, de molta probresa, preus alts i subarrendaments dels inquilinats. Davant d’aquesta situació el govern va proposar en 1853 la creació dels barris obrers en zones allunyades del centre urbà. Antoni Sancho va recollir aquesta proposta en el seu llibre en considerar com a primordial la construcció de “grandes casas de vecindad, susceptibles de poderse acomodar cincuenta, sesenta o más vecinos independientes entre sí, y de casas de corto número de habitaciones de bajo precio, reducidas pero cómodas y decentes, para artesanos y clases medias”.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 43

VALÈNCIA 1808-1874

5.3.

Manifestacions culturals

En el camp cultural coexisteixen durant aquest període tres tendències diferents: el neoclàssic, que procedia de la reacció antibarroca iniciada en el segle anterior; el romanticisme, que venia dels països europeus; i l’eclecticisme, que acabaria sent el llenguatge generalment acceptat per la burgesia.

5.3.1.

Literatura

La literatura és el camp que rep abans i en major grau la influència del romanticisme, amb el seu caràcter historicista i nostàlgic i sense la força revulsiva que tenia en altres llocs. Es van produir nombroses novel·les i poemes històrics a partir de 1823, i Vicent Boix, historiador i cronista de la ciutat, va ser el seu millor exponent, en aquest cas vinculat a més a les disputes polítiques i moviments socials. Relacionades amb els corrents romàntics apareixen les primeres manifestacions d’allò que posteriorment es va denominar Renaixença, amb l’ús de la llengua vernacla (llemosí en la versió culta) com a mitjà d’expressió literària, encara que limitada bàsicament a una poesia d’enyorances del passat, melangiosa, autocomplaent i immobilista. En la segona meitat del segle Teodor Llorente i Wenceslau Querol foren els seus millors representants en consolidar definitivament la Renaixença valenciana com un moviment erudit i elitista, sense el suport burgés o popular. Si bé la poesia culta no va arribar a connectar amb el públic, les publicacions satíriques i les representacions de sainets en valencià gaudien de gran èxit. En 1837 es va crear el primer diari en llengua vernacla, El Mole, al qual seguirien uns altres. En la segona meitat del segle les sàtires costumistes d’autors com Bernat i Baldoví i Escalante es van representar amb un gran èxit popular. Entre la burgesia, pel contrari, el castellà s’havia convertit en llengua habitual, tot adquirint el seu ús un significat de diferenciació social. Els seus gustos es van dirigir cap a les obres realistes, deixant el romanticisme per a les classes populars, que el rebien a través de les novel·les publicades freqüentment en fascicles. Es van crear diverses societats literàries, com el Liceu, que a més de les conegudes tertúlies promovien la publicació de revistes. L’antic Teatre de la Banda fou reemplaçat pel Teatre de la Princesa (1853) on es representaven sainets, mentre que el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 44

CAPÍTOL I

Teatre Principal (acabat finalment en 1854) es va dedicar als drames i a les representacions d’òpera.

5.3.2. 44

Pintura

L’orientació academicista es va veure mantinguda i reforçada mitjançant la pervivència i l’adaptació de la pintura d’història a les noves circumstàncies polítiques. Tanmateix, els temes d’història clàssica i bíblica són progressivament substituïts pels d’història nacional i local. De fet, tots els pintors de la segona meitat del segle XIX es van donar a conéixer com a pintors d’història, tot i que posteriorment cadascun seguirà camins més personals. L’activitat acadèmica d’aquests anys està centrada en els deixebles i seguidors de Vicent López, ara convertits en professors de l’Escola de Sant Carles, alguns dels quals, com és el cas de Salustiano Asenjo, alternaren la pintura d’història amb el retrat. En les primeres dècades del segle XIX encara es considerava el paisatge com una especialitat menor en l’escala acadèmica (història, retrat, costums i paisatge), i no seria fins la segona meitat del segle quan els paisatgistes valencians optaren decididament pels temes de paisatge pur. És en la dècada dels 60 quan els intents de modernització artística prenen un fort impuls, gràcies a l’ajut addicional de determinades institucions de la ciutat (Ateneu, Liceu, Societat Econòmica...) que, a més de l’Escola i Acadèmia de Sant Carles, organitzaven exposicions periòdiques de pintura i artesania, així com l’establiment, a partir de 1863, de la pensió de la Diputació per ampliació d’estudis artístics a l’estranger. Determinats pintors no són aliens, a finals del període que ens ocupa, a les inquietuds polítiques i socials que acabaren en la revolució del 68 i el federalisme, i contestaren amb les seues obres concretes demandes ideològiques de la societat valenciana. És el cas de dos renovadors de la tradició pictòrica local, Antoni Gisbert i Bernat Ferrándiz. El primer es va servir dels paisatges de la història d’Espanya que podien ser interpretats en un sentit liberal per a contribuir a la consolidació de la ideologia progressista (El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros, Suplicio de los Comuneros...), mentre que el segon va buscar, a partir del costumisme inspirat en temes de l’horta valenciana, les arrels locals dels sentiments nacionalistes i autonomistes (EI Tribunal de las Aguas...). .

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 45

VALÈNCIA 1808-1874

5.3.3.

Arquitectura

L’arquitectura realitzada a València durant les primeres dècades del període 1833-1874 romania vinculada als corrents classicistes, elaborats a través de l’Acadèmia de Sant Carles i presentava en molts casos influències barroques. Persistia la importància dels tractadistes com Manuel Fornés i Gurrea, director d’arquitectura de l’anomenada Acadèmia i autor dels llibres Arte de edificar (1841) i Album de proyectos originales de Arquitectura (1845). A començaments de la segona meitat del segle XIX es van introduint nous elements compositius, agafats dels nous edificis aixecats a Madrid i Barcelona, que impliquen crítiques a l’academicisme imperant i arrepleguen diversos llenguatges històrics. La presència d’aquestes referències lingüístiques, utilitzades alternativament o successiva pels mateixos arquitectes classicistes, ha dut a incloure en l’esfera de l’eclecticisme l’arquitectura més representativa del XIX valencià. Un altre aspecte important de l’arquitectura d’aquest període és el fort sentit “constructiu”, que redueix al màxim l’ornamentació, tal vegada per raons econòmiques, i que, unit a la major claredat distributiva de les plantes dels habitatges i al millor aprofitament de l’espai, ha fet relacionar aquesta arquitectura amb el denominat “racionalisme acadèmic”. Aquest predomini, criteris constructius i funcionals sobre els arquitectònics o d’estil, és especialment evident en els projectes de les noves promocions residencials, dissenyades després de la definició d’una nova tipologia de l’edificació: la casa burgesa de renda. La nova casa burgesa, si bé procedeix de les cases palatines del segle XVIII, és en essència un edifici entre mitgers, de diverses plantes, en el qual a més del propietari viuen altres famílies, normalment en règim de lloguer. L’habitatge principal, de major alçada i superfície que la resta, ocupa la primera planta, de manera que la resta es jerarquitzava segons la condició social de l’inquilí. L’accés des del carrer es realitza a través d’un forat de grans dimensions, sovint amb arcs de mig punt, que s’obre a un ampli vestíbul de doble alçada. L’estructura encara és de fusta, i la cobertura inclinada de teula aràbiga sense baranes. Les façanes, enlluïdes i pintades en tons ocres, són llises amb l’única ornamentació d’unes senzilles motllures. Entre els llenguatges historicistes, arreplegats molt lliurement pels dissenyadors valencians, apareixen els primers neogòtics en edificis religiosos, i neoaràbigs en edificis residencials, i es difon el neogrec en l’ar-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 46

CAPÍTOL I

quitectura funerària. A més també perviuen encara edificis tardobarrocs, i a l’extrem contrari apareixen els primers exemples de l’arquitectura del ferro. El tècnics –arquitectes, enginyers i mestres d’obra– més importants d’aquest període, tots ells amb els estudis realitzats en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, són: Antoni Sancho, autor del projecte normatiu de la promoció d’habitatges de La Puritat (1839) i de l’Asil de Pàrvuls del Marqués de Campo (1862); Salvador Escrig, autor del projecte normatiu de la Plaça Redona (1837) i d’habitatges en la Puritat (1850); Timoteu Calvo, autor del Seminari Conciliar (1853); Franc Calatayud, autor de la Casa del Repeso (1839) i del Mercat Nou (1839); Josep Zacarías Camaria, autor del Teatre Principal (1854), la casa Ballester en Mar 96 (1858), del Panteó de l’Institut Mèdic Valencià en el Cementeri General (1860) i del projecte d’un mercat cobert de ferro per als terrenys de l’exconvent de Sant Cristòfol (1874); Ramon M. Ximénez, autor del Palau del Comte de Carlet (1859) i del Projecte de decoració de les façanes del Palau del Marqués de Dos Aigües (1863); Carles Spain, autor del projecte normatiu de l’operació residencial de l’Hort d’En Cendra (1850); Salvador Monmeneu, autor de la reforma de la façana del convent de Santa Clara (1861), del Palau Román en Mar, 100 i de la fàbrica de filatures de seda en S. Guillem, 14 (1869); Sebastià Monleón, autor de la remodelació interior del Teatre Principal (1854), remodelació de façanes de la Plaça Redona (1859), Plaça de Bous (1859), Gran Associació de Nostra Senyora dels Desemparats (1864), Claustre de la Universitat Literària (1871), Asil de Sant Joan Baptista (1873), Casa Oliag en la plaça de Tetuán (...) i fàbrica en Sant Guillem, 2 (1871); James Beaty, autor de l’Estació de Ferrocarrils de València (1851); i Vicent Alcayne, autor de l’edifici neomudèjar de Russafa, 39 (1859).

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 47

CAPÍTOL II VALÈNCIA 1875-1930

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 48

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 49

A història que comentarem comença en desembre de 1874 amb el pronunciament d’un general impacient que, muntat en un fogós corser, proclama Alfonso XII com a rei d’Espanya a Sagunt, i acaba en abril del 1931 amb el poble sobirà en els carrers de València aclamant gojosament la república. És un llarg trajecte que va des de l’últim acte protagonitzat per un espadón del dinou a l’afirmació coral i multitudinària de la moderna democràcia. En aqueixos cinquanta-cinc anys han passat moltes coses. El país ha canviat, la gent segurament pensa d’una altra manera, la ciutat és distinta. Molt distinta. Si el lector està disposat per acompanyar-nos en el recorregut, haurà de preparar-se per tal d’efectuar diversos transbordaments: de la tartana a l’automòbil, del tramvia de cavalls a l’elèctric. Els carrers no només han canviat diverses vegades de nom, segons els avatars de la política municipal, sinó que alguns han desaparegut i s’han obert “grans vies”. El vell velluter que encara treballava la seda en un taller artesà del carrer l’Hospital en 1876 és ja una relíquia històrica en 1930 i no s’hi reconeixeria en l’obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Levante. Amb el temps, la gent fina ha esdevingut més informal i les dones ja no utilitzen capells de flors perquè siguen retratades per Pinazo o Muñoz Degrain, sinó atrevits casquets que Derrey, el fotògraf de la bona societat, immortalitzà en uns pocs minuts. No tot ha canviat, però. En alguns aspectes València és la ciutat inacabable. Cada alcalde nou, i n’hem tingut quasi tants com anys, promet acabar l’avinguda de l’Oest, projectada per Aymaní en el 1907, o iniciar el famós bulevard cap al mar, imaginat a la fi del segle XIX, i els deixa intactes per al següent. Els estudiosos de l’urbanisme Valencià es troben contínues dificultats per saber si estem davant d’un projecte nou o si es tracta del mateix, inacabat, reformat, oblidat i reactualitzat. Els cinquanta-cinc anys han vingut justets per a dur a terme plans concebuts, en la seua majoria, al voltant de 1890. En aquest sentit València és un dels models més fidels al guepardisme urbanístic, segons el qual les coses canvien per a restar igual. Amb això volem advertir al lector que al mateix temps que ha de disposar el seu ànim per assistir a transformacions notables, és convenient també que no tinga pressa en veure-les acabades. Si ningú no s’ofén, direm que la nostra ciutat és l’única en el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 50

CAPÍTOL II

món on un miracle, que sempre és sobtat, s’ha realitzat en diferents temps, ja que com és sabut, el nostre volgut patró Sant Vicent, va deixar a l’obrer suspés en l’aire i se’n va anar al convent per demanar permís. Quant més parsimoniosos havien de ser els miracles d’un Ajuntament que havia de parar les obres per a anar a buscar crèdits. Transformacions i inèrcies, conflictes i il·lusions col·lectives, passions polítiques, projectes econòmics. Els carrers, els teatres, el port, els passeigs, les cases. Els seus habitants, la seua cultura, les diversions, els costums, la forma en què guanyaven els diners i perdien la salut. Com el personatge d’un conte de Borges, hom voldria fer un mapa a escala real de tot això, però a la vista del fracàs de l’intent, hem optat per un mètode més modest. La nostra exposició estarà dividida en quatre apartats que s’hi corresponen amb períodes que, segons el nostre criteri, ofereixen una certa homogeneïtat. En cadascun d’aquests tractarem, primer dels trets generals de caràcter econòmic i polític que l’unifiquen, després dels canvis realitzats en la ciutat i, per finalitzar, del que podríem anomenar vida ciutadana, incloent-hi tant la cultura com les relacions socials. Aquest esquema el seguirem amb alguna llibertat per tal de subratllar en cada moment allò que ens semble més rellevant. Igualment, per evitar repeticions molestes d’algun tema, oferirem una visió panoràmica i no parcel·lada per períodes. D’aquesta manera, combinant el seguiment del fil cronològic amb alguna parada explicativa de Cicerone il·lustrat donarem compte de la història, amb menys detall del que desitjaríem, però segurament fidel als fets. Per començar, algunes dades referides a la població i a l’activitat econòmica del període de la Restauració, poden ajudar el lector a situar-se (veure annex, quadres 1, 2 i 3).

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 51

I. LA VALÈNCIA DELS NOTABLES, 1875-1898

El marc polític i econòmic

Conten les cròniques que quan Cánovas s’assabentà de l’eixida al camp de Sagunt de l’impacient general, va expressar un visible tret de contrarietat. Pel que es veu l’estadista volia acabar tot d’una amb l’era dels pronunciaments i que Alfonso XII tornara, cridat pel govern de la nació. En qualsevol cas és cert que el projecte canovista es basava en la idea de dotar al país d’una constitució orientada per aconseguir l’estabilitat política. El que va passar és que tan lloable propòsit estava hipotecat al manteniment i consolidació de les forces econòmicosocials que es distingiran per un immobilisme accentuat. La Restauració és la reacció de la burgesia a l’experiència que ella mateixa ha intentat en el sexenni. En el 68, la incapacitat i la corrupció dels governs isabelins unida a una crisi agrària i financera, ha dut els sectors més dinàmics de la burgesia a sostenir un canvi radical. En el 74, després de sis anys d’inestabilitat, el millor seria oblidar l’aventura com a un error de joventut. La burgesia revolucionària, si és que alguna vegada n’hi va haver, esdevé definitivament conservadora. Açò vol dir que el projecte canovista més que un marc per al joc lliure de les forces polítiques, és un sistema de seguretat per a les forces econòmiques. L’invent no dóna més de si. Costa ho va resumir en una frase citada un miler de vegades: oligarquia i caciquisme. En la mesura en què l’oligarquia tem perdre la més mínima parcel·la de poder, cal mantenir un sistema polític controlat i açò es realitza mitjançant el falsejament de les eleccions. No han faltat, ni falten els que veuen en aquest muntatge un enginy polític intel·ligent que aguantà durant quaranta-vuit anys i proporcionà al país el període més llarg de democràcia de tota la seua història. Són més els que pensen, però, que va separar l’Espanya oficial de la real; bloquejà, al servei de les classes dominants egoistes i cegues, les possibilitats de reforma i modernització de la societat i, marginant de la participació política àmplies masses, va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 52

CAPÍTOL II

contribuir a la seua radicalització. En suma, el sistema, al mateix temps que superava, cada vegada amb major dificultat, successives crisis, anava acumulant problemes sense resoldre que després carregarien sobre l’esquena de la jove república.

1.1. 52

Sota el signe de la moderació

A València, el funcionament del “tinglado”, tal com l’anomenava la premsa republicana, tingué algunes peculiaritats. En la seua primera etapa, del 76 fins a la crisi del 98, va respondre amb bastant fidelitat al projecte canovista de democràcia restringida. Aquells que assumeixen la representació de la ciutat són, bàsicament, els antics moderats i unionistes, als quals s’anomenarà conservadors. Amb la voluntat de Cánovas i del seu gran elector Romero Robledo, es permet d’incloure en algun lloc els “oposicionistes” i, a partir del 81, alternaran fraternalment en l’“encasellat”, puntes de coixí fetes a mà pel ministre de la Governació per tal de contentar tothom. Els conservadors, els quals Las Provincias acostuma a anomenar “patricis”, són en la seua majoria personatges de la noblesa i terratinents, amb algun financer important del grup Campo, com ara F. Domènech, o aliens a ell, com ara Rubio i Laiglesia. Els “oposicionistes” constitueixen un trencaclosques format pels liberals, democrates-progressistes, demòcrates d’esquerra, possibilistes i republicans despistats que no saben on situar-se. No tenen nobles però sí terratinents (Lázaro, Iranzo) i financers (Sarthou) als quals s’afegeixen qualificats professionals, sobretot metges que, per mitjà del cientificisme positivista o de l’humanitarisme laic, solien ser gent progressista. Sense ser molt rotunds, podria dir-se que en un bàndol predominava el capital rendista i en l’altre el mercantil i que ambdós representaven als 12.000 electors que en la ciutat tenien un nivell d’ingressos més elevat. Fins a 1890, en què s’amplia el sufragi, els diputats per la ciutat són sempre dos prohoms conservadors als quals acompanya, com a vigilant “carabina” l’inefable Cristino Marcos, republicà convers al monarquisme, col·locat com a ham per a atraure als titubants. En el terreny municipal no pot donar-se un repartiment tan exacte i els llocs dels regidors són ocupats per tot el ventall de forces polítiques, inclosos els diversos grups republicans, encara que aquests no arribaran mai a tenir la majoria. Entre els diferents alcaldes, designats pel governador, no poden faltar el Vescomte de Bétera (1879), el Baró d’Alcahalí (1883), el Marqués de Cáceres (1895) i el Comte de Bunyol (1896), encara que solen ocupar el seu càrrec amb

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 53

VALÈNCIA 1875-1930

caràcter interí, reserven les seues forces per a les Corts i no es mesclen en els avatars de la vida municipal que abandonaran per complet en l’etapa blasquista. En 1890, s’amplia el sufragi per a tots els varons majors d’edat i votaran 39.430 persones a la ciutat. Malgrat que la intenció del gran timoner de l’Estat, el senyor Cánovas, no era ni de bon tros que les eleccions transparentaren la voluntat popular, i la prova és que va reforçar el mecanisme de l’“encasellat”, a les grans ciutats la tupinada era molt més difícil i començaren les sorpreses. En les eleccions generals de 1891 i 1893 isqueren elegits diputats dos republicans i els dinàstics s’hagueren de conformar amb el tercer lloc. En les municipals de 1891 els republicans aconseguiren la majoria de l’ajuntament. El sistema demostrava la seua debilitat, ja que en el moment que havia iniciat una mínima obertura, la voluntat popular es mostrava esquiva i amenaçava amb desbordar-lo. De moment, però, l’alarma no tenia fonament. Els republicans, dividits en quatre fraccions subtilment diferents, eren incapaços de posar-se d’acord i en les eleccions municipals immediates, les de 1893, tornaven a ser minoria. En les generals encara es mantingueren units, però per a les de 1896, els més radicals van predicar la “doctrina del retraïment” o l’abstenció, la qual cosa els va valer per no traure cap diputat. Caldrà esperar al 1898, quan un líder de tan gran atractiu popular, Blasco, serà capaç de reunir a les bases del republicanisme i obrir una nova etapa política. Així, de 1876 a 1898, València està sota el signe polític del moderantisme. Manen els que tenen prosàpia i diners, amb l’absència notable dels industrials que semblen inhibir-se de la política. Dissenyen la ciutat, imposen una cultura, exemplaritzen una forma de vida. La València dels notables és el reflex del seu elitisme mediocre i filisteu. Per dir-ho a l’estil de Proust, la ciutat es l’espill d’una classe dominant les pretensions de la qual no estaven “du coté de Guermantes”, sinó que aspiraven a fer el paper de Verdurin.

1.2.

La restauració econòmica

En 1876 el que principalment es “restaura” són els negocis. La revolució Gloriosa, la del 68, ha servit per a desfogament de les classes populars, ha calmat el pànic financer i ha donat temps perquè milloren les collites. Fins i tot el seu jacobinisme ha estat útil per acabar el procés de venda dels béns eclesiàstics i nacionals. És veritat que el seu impuls

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 54

CAPÍTOL II

reformista i el d’alguns dels seus ministres, com ara Figuerola, podia haver empentat l’economia espanyola cap a l’exterior, però tampoc cal dur les coses massa lluny. Es l’hora de recollir els fruits amb governs estables que puguen oferir un bon paraigua protector. A partir del 1870, l’economia espanyola torna a prendre un ritme intens de creixement que s’interromprà breument en el període 86-87 i es restablirà durant els primers anys del segle, en què comença a perdre gas.

1.3.

La banca

Les repercussions d’aquesta onada de prosperitat sobre l’economia valenciana són dispars. La crisi financera del 67 s’ha dut per davant les Societats de Crèdit ubicades a València: la Societat Valenciana de Foment, del grup Campo, i la societat de Crèdit Valencià que hi eren les més importants. El fenomen és general, com també ho és que, restablerta la confiança, a partir de 1880, comencen per crear-se bancs nous. A València, Campo, altra vegada, posa dret el Banc Peninsular Ultramarí amb un capital de 12’5 milions, destinat perquè li done suport en la seua batalla per controlar el ferrocarril d’Almansa. L’any 1881, es funda el Banc Regional de València amb un capital de 6’5 milions amb el propòsit de finançar el ferrocarril de València fins a Terol. A l’any següent naix el Banc Provincial de València amb un capital curt d’1’5 milions. Cinc anys després el Regional fa fallida i el seu promotor Jaumandreu és processat i a l’escàndol se l’anomena “el Panamà valencià”. També liquida el Peninsular i Campo és acusat, com en l’altra ocasió, de transferir els diners als seus negocis, descapitalitzar el Banc i deixar als petits accionistes sense un clau. Però és molt marqués aquest Campo i la seua figura de benefactor de la ciutat resta intacta i és possible contemplar-la avui en una glorieta on juguen xiquets innocents. El tercer i el més menut dels Bancs, desapareix sense pena ni glòria. Ens trobem, doncs, en la pista d’envol i amb els dipòsits buits. L’experiència ha hagut de ser tan traumàtica que no torna a repetirse fins al 1927 en què un grup caracteritzat de financers (Noguera, Casanova, Mompó, etc.) es fa amb la gran part de les accions del Banc de València i decideix donar-li impuls. Entremig hi ha una tímida experiència supletòria de la banca estrangera (Banc de Londres, del Riu de la Plata). La mancança d’institucions financeres pròpies, en un moment importantíssim del rellançament econòmic, es deixarà sentir en molts aspectes. Probablement, en les oportunitats de traspassar l’estalvi cap a

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 55

VALÈNCIA 1875-1930

la indústria i, amb tota seguretat, en el sosteniment a la comercialització dels productes agraris que quedava moltes vegades en mans alienes. La transformació de la ciutat també es va veure afectada tant en la creació de societats de serveis com el recolzament al deute municipal, encara que la Caixa d’estalvis, creada en 1878, col·labora d’alguna manera. No deixa de ser significatiu que una emissió de deute de 15 milions per al mercat Central haja de ser absorbida en gran part per un particular, Enrique Trénor, al qual se li fa un homenatge per aquesta raó. El problema és que a colp d’homenatge es fa molt lent transformar una ciutat. En comptes de Bancs, hi havia banquers (Aznar, Roglà, Trénor, Rubio, Carles, Sancho...) fortunes amb solvència que es podien dedicar, entre altres coses, al préstec però que no podien oferir la massiva solidesa d’una institució financera consolidada.

1.4.

La terra

Com pensava el balzaquià pare d’Eugènia Grandet, els diners de la ciutat estaven en el camp. En 1861, quan els efectes de la desamortització estan en la seua fase final, la propietat de la terra que envolta la ciutat (Alboraia, Russafa) es distribueix aproximadament així: un 10 % de la noblesa, un 60 % de propietaris de la ciutat, un 15 % dels llauradors i un 1 % de l’Estat. En els primers anys de la Restauració s’intensifica el procés de compres de terres per part de la burgesia i, segons J. Romero, el 86 % del terme de Russafa està en mans de propietaris de la ciutat. Un fenomen semblant pot observar-se en l’horta sud (Picanya, Picassent) on, segons els estudis de Burriel, al voltant d’un 60 % de la terra està en mans de persones de la ciutat que inverteixen en obres per a millorar el reg del taronger i preparar la seua expansió posterior. Si ens endinsem per la resta del país, per la Ribera, Camp del Túria o la Plana d’Utiel, ens trobaríem amb una realitat semblant. La llista de la contribució territorial ho demostra. Si exceptuem alguna presència estranya que encara perdura (les cases nobiliàries de Pastrana i Llíria) els noms són de persones de la ciutat, les mateixes que veurem comprar i vendre quan es realitzen les reformes urbanes: els marquesos de Malferit, Dos Aguas, Tremolar, Montortal, Sant Joaquim i al seu costat els Carruana (“el falcó maltés” que vingué d’aquella illa i es va fer ric ací amb el comerç de l’exportació), els Trénor, Causa, Camanyas, Pedrer, Calabuig, Moroder, Bou, Oliag, Lázaro, Iranzo, G. Berlanga, G. Monfort, Lassala (que comprà al duc de Medinaceli una extensa finca a Xiva).

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 56

CAPÍTOL II

Aparentment la noblesa es fragmenta i es dilueix en successius testaments, però la veritat és que ret les seues armes a l’amor. L’historiador de l’economia tem endinsar-se en el frondós terreny de les revistes del cor, però no té un altre remei que deixar constància d’un fet, per altra banda comú en les classes dominants d’altres latituds. La burgesia s’ennobleix i l’aristocràcia s’enriqueix unint els seus hereus. El cas més paradigmàtic és el dels Trénor, família molt nombrosa i activa en el comerç del guano i de les exportacions agràries, financers i els més destacats en les inversions urbanes, els quals són fets, per mèrits propis, comtes de Trénor i marquesos del Túria i que varen emparentar amb els marquesos de Mirasol i de Cerdanyola. Els diners que vénen de la terra tornen a ella, anecdòticament mitjançant els matrimonis i econòmicament per mitjà de contínues inversions. De 1870 a 1900 la superfície conreada dedicada a la vinya va passar de 59.845 Ha a 108.300 en la província. La famosa febra de l’or de l’època, esdevé ací, puix que no hi ha inversions en borsa, en febre de la terra. No és estrany que el periòdic de la ciutat que millor representa aquests interessos, Las Provincias, transforme habitualment el seu article de fons en un informe meteorològic, més preocupat de si plou o fa sol que d’altres temes. Els interessos agraris passen a un primer lloc i li donen a la ciutat un to especial a canvi dels diners que li proporcionen. Durant aquests anys les exportacions de vi van experimentar un creixement espectacular, afavorides per la fil·loxera estesa en la vinya francesa, i permeteren a la nostra economia sortejar amb beneficis l’anomenada “gran depressió” mundial dels preus agraris. De 1878 a 1882 augmentaren en 145 % i de 1882 a 1886, un 325 %. Encara continuaran amb un ritme expansiu fins al 1900. Recuperada la producció francesa, la nostra, que no s’ha preocupat de comercialitzar adientment el seu excés d’oferta, entra en crisi. Però en aquest temps es disparen les exportacions de taronja, com desprès veurem, i la primacia del camp segueix inamobible. La situació de l’arròs és més problemàtica, ja que amb l’obertura del canal de Suez, ha de suportar la competència de l’arròs asiàtic. Açò porta als propietaris arrossers a afegir-se al bloc proteccionista, capitanejat pels industrials catalans, en clara contradicció amb els interessos dels vinaters i, després, dels tarongers. El pitjor del cas és que no hi va haver una guerra oberta entre uns i altres, en la qual hi haguera vencedors i vençuts, ja que eren els mateixos, sinó reclamacions corporatives contradictòries que donaren, des del començament, a la classe dominant de la Restauració una notable falta de cohesió i, quan aquesta s’aconsegueix, de pes.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 57

VALÈNCIA 1875-1930

1.5.

La indústria

La imatge agrarista que acabem d’oferir sembla conformar-se amb el tòpic de la ciutat de les flors i, en particular, de la flor del taronger, de les llauradores dels versos d’En Teodor Llorente. Tanmateix, una cosa és la utilització ideològica que se n’haja fet i una altra la realitat econòmica que no pot negar el pes de l’agricultura. I una tercera el que aquesta realitat amague la importància relativa d’altres sectors productius. Existien en la ciutat nombroses fàbriques i tallers del moble, tèxtil, metall i adobament de pells. Seria un error, consegüentment, afirmar que no teníem una base industrial sòlida o que aquesta tenia un simple caràcter artesanal. Al costat d’una quantiosa proliferació de tallers i petites indústries adients als béns de consum que produïen, trobem importants fàbriques amb més d’un centenar de treballadors: Suay, Trobat i V. Feliu en el moble, que van ser els primers en introduir el moble vienés a Espanya; l’adoberia d’Esteve Martínez; la foneria de Manuel Gómez, que amb el temps serà la Unió Naval de Levante; els tallers Gens i els de Nicolau Gómez (després Imad), dedicats a la fabricació de bombes hidràuliques i material per a l’agricultura; la Maquinista Valenciana, on es va fer l’estatua del rei don Jaume de la Glorieta; la sederia de Pampló, les fàbriques de guanos químics de Trénor i Noguera, per citar les més conegudes i assentades als voltants de 1880. El professor Nadal ha remarcat, en un estudi basat en l’impost fiscal de fabricació, que llevat de la siderúrgia i el tèxtil, que no s’han de magnificar com a indicadors únics de la industrialització, el País Valencià estava en una posició molt propera a Catalunya. Encara que fragmentaris, tenim dades que la maquinària agrícola de Gens i N. Gómez, es venia a Múrcia, Aragó i Catalunya i s’exportava a l’Argentina. Aquest panorama industrial, més ric del que s’acostuma a dibuixar, no invalida dues afirmacions convencionals sobre la nostra estructura econòmica. Una, que el tipus d’indústria petita i de béns de consum no requeria una inversió molt elevada, per la qual cosa no va haver un estímul a la creació d’institucions financeres. I l’altra, que la mancança d’aquestes institucions va frenar les possibilitats d’expansió que tenien algunes indústries clau, fins al punt que la seua consolidació com a grans empreses es farà molt més tard amb capital de fora.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 58

CAPÍTOL II

1.6.

Els serveis

Aquesta falta de capital disponible, absorbit per l’agricultura, és notòria en la creació d’empreses de serveis per a la ciutat. El grup de Campo, que abans de la revolució del 68 havia dedicat una especial atenció al tema amb la instal·lació del servei d’aigua potable i de gas, i l’intent d’urbanització del Pla de Zaidia, vol seguir en la mateixa línia, pero no ho aconsegueix. La Societat d’Aigües potables passa a estar controlada per la banca Arnús, de Barcelona, i la de gas, després de la mort de Campo, la compra o es cedeix a un tal Touchet i en no poder continuar avant, ocupa el seu lloc la companyia francesa Lebón. Alguna cosa pareguda ocorre amb les companyies de tramvies. La primera que va obtenir una concessió, en 1875, és la Societat Catalana de Crèdit per a una línia de València al Grau. Com que ja hi existia el ferrocarril València-GrauTarragona, en el qual el grup Campo tenia interessos, es veu obstaculitzada en el seu desenvolupament fins que aquest grup crea en 1885 la Societat Valenciana de Tramvies, impulsada per Navarro Reverter i el Marqués de Colomina, i desplaça a la catalana. Els seus ambiciosos plans avancen molt lentament i l’Ajuntament concedeix noves línies a la Societat General de Tramvies, companyia creada en 1891 sota la presidència de F. Domènech amb participació majoritària de capital francés. El predomini d’aquest i de la societat de tramvies de Lyon va augmentar no només en la seua apadrinada sinó també en la valenciana i ja a la fi del segle controla ambdues i més endavant, en 1909, té lloc la seua fusió amb el nom de CTFV, Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València. Finalment, en 1917, la rescatarà el grup Villalonga. En resum, el sector dels serveis ofereix una trajectòria poc brillant de deixadesa o incapacitat per part del capital valencià. Perquè la història es repetesca, veurem que passa el mateix amb el servei d’enllumenament elèctric. De moment parem-nos ací. Restaurat l’ordre polític, recuperat el pols econòmic, és l’hora de transformar la ciutat.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 59

VALÈNCIA 1875-1930

Les transformacions de la ciutat

València, segons deien les cartilles escolars, era en 1876 la tercera capital d’Espanya i se suposa que una gran ciutat. Tanmateix vista de prop semblava més una ciutat mitjana envoltada per molts pobles. En el centre, un nucli antic, bigarrat i envellit, que els contemporanis comparaven amb un soc, i envoltant-lo uns afores que creixien caòticament al voltant d’antics nuclis de població (Morvedre i el Plà de Zaidia a l’esquerra del riu; Quart, S. Vicent de la Roqueta, Russafa i S. Tomàs per la dreta). Finalment, entre bancals, sèquies i alqueries, es podia arribar als pobles menuts que anaven sent annexionats al terme municipal (Orriols, Campanar, Beniferri, etc.). A un esperit antic i benigne potser li suggeresca la imatge d’una Venècia hortolana creuada per nombroses sèquies, en comptes de canals, i igualment insalubres i pudents. Els esperits moderns i zodiacals afirmen que la nostra ciutat ha crescut sota el signe de Saturn, amb un nucli impenetrable i successius anells de circumval·lació. És difícil trobar un model urbanístic amb tanta circumferència i tants pocs radis, encara que la intenció no fóra aquesta. El nucli urbà, malgrat la bona voluntat d’alguns projectes, no s’articula amb l’eixample a causa d’obstacles jurídics, físics i financers amb els quals ja tindrem ocasió de trobar-nos, i la ciutat creix per superposició. Situem-nos en el centre. En un perímetre de 4.600 m es concentra el 80 % de la població. No són exagerats, per tant, els judicis dels contemporanis sobre l’excessiva densitat del teixit urbà que ells atribuïen a la sàvia predisposició dels nostres avantpassats per a protegir-se del sol, però que s’havia fet incompatible amb el creixement demogràfic. Tot i així, no va faltar algun crític que vaticinara que els vianants no utilitzarien el carrer de la Pau, ja que la seua excessiva amplària la feia molt vulnerable als raigs solars. Afortunadament els reformistes eren la majoria i manejaven dades de pes. En 1877 en el casc hi havia 5.906 edificis, dels quals 3.820 de tres pisos. En 1888 s’havia passat a 7.807 edificis i 6.173 en tenien 3 o més. Solament restava el 23 % de la superfície per a carrers, places o jardins. Es feia, doncs, imprescindible créixer cap a fora i sanejar l’interior. El creixement cap a l’exterior de la ciutat vella havia estat realitzat d’una forma natural i desordenada en les zones immediatament pròxi-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 60

CAPÍTOL II

mes a les muralles antigues o al llit del riu. En 1877 en el raval de Morvedre hi havia 395 edificis, en el de Quart i St. Vicent 323, en Russafa 237 (sense contar les alqueries i les barraques escampades), dels quals molt pocs arribaven als tres pisos. Els intents de planificar aquest creixement, primer cap a Zaidia, després en direcció contrària, cap a Quart i Russafa, no hi havien quallat, la qual cosa repercutia no solament en el desordre urbanístic que anava creant-s’hi, sinó també en el poc al·licient que oferien aquestes zones per a construir. En 1883, quan Ferreres presenta el pla de l’Eixample, en la zona delimitada per aquest, que tindrà una superfície un poc superior a la meitat del nucli (un 66 % per a ser exactes) només hi havia 623 edificis enfront dels més de 7.000 del recinte urbà. Calia, ineluctablement, fer alguna cosa.

2.1.

Il·lusions i limitacions

Segons com es mire es va fer molt poc o potser massa. Les noves construccions avançaren amb bastant lentitud si s’atén al nombre de llicències d’obra, però el que s’havia projectat i no realitzat, i el que es feia improvisadament sense cap projecte, configuraren un model sobre el qual es basaran els successius plans de l’època blasquista i de la dictadura. Podríem esquematitzar-ho en tres punts: el pla de l’Eixample de 1884-1887, el projecte de la Gran Via interior de 1891 i les alineacions dels carrers del centre, als quals caldria afegir la reforma del carrer Major del Grau. Els projectes esmentats s’inscriuen en un marc ideològic i jurídic comú que respon als afanys de la burgesia de la Restauració, interessada i cauta i, per tant, moderadament reformista. Ho trobem expressat en els llargs exordis dels projectes, en els insistents articles de la premsa, en els informes mèdics amb preocupacions higienistes, com ara el del Dr. Peset, de 1878 o dels regidors amb aspiracions d’urbanista, com C. Navarro Reverter (germà del que fou ministre). Els tòpics barallats es resumeixen en els punts següents: l) Higiene i sanitat. València és una de les ciutats amb un índex més alt de malalties infeccioses o contagioses (tifus, tisi i per a acabar-ho d’arreglar el còlera de 1885) i açò es degut en part a l’aglomeració del nucli i a les dolentes condicions dels seus habitatges. 2) A més de dolentes, escassegen. Segons les dades del projecte de l’Eixample, el terme mitjà de pisos que setmanalment es trobaven per llogar baixa de 206, en 1879, a 97, en 1883. 3) El fantasma de l’atur obrer, que va convertint-se en una realitat als voltants de 1885-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 61

VALÈNCIA 1875-1930

1890, comença a preocupar, i la millor forma de tallar-lo és amb un projecte ambiciós que incentive la construcció. 4) Cal transformar València en una ciutat moderna que estiga a l’altura que li correspon. Ací la poesia patriòtica es barreja amb la prosa d’una burgesia que, en un moment de consolidació, aspira a construir la seua ciutat, és a dir, un espai qualificat per a l’edificació d’habitatges on l’ostentació siga l’espill de la riquesa. Tan confortable propòsit està lligat a la segregació i revalorització de l’espai urbà i, lògicament, obri un lucratiu camp d’inversió. Aquestes idees que, amb diferents matisacions, eren les de la burgesia de totes les grans ciutats, havien estat recollides ben de pressa per la legislació dels primers governs de la Restauració. En 1876 s’aprova la llei per a l’eixample de les ciutats, en 1879 la de l’expropiació forçosa i en 1895 la de la reforma interior, anomenada de “sanejament i millora de les poblacions”. Deixant a banda aspectes particulars de cadascuna, ens interessa conéixer aquells que van tenir una repercussió especial en els projectes de l’Ajuntament de València. En primer lloc, per tal d’acollir-se a determinats avantatges fiscals, havia de ser aprovat el Projecte a Madrid. El de 1887 no va ser aprovat fins a 1900 i el projecte posterior d’Aymaní sobre la reforma interior no s’aprovarà mai. Calia utilitzar aleshores, la llei d’expropiació forçosa, la qual requeria una tramesa més lenta i no preveia el cessament de la renda generada pel nou edifici, la que corresponia a l’Estat, a favor de l’ajuntament. Açò implicava un problema greu, ja que, per a expropiar, l’Ajuntament havia de fer un fort desemborsament si volia realitzar els projectes amb rapidesa i recórrer a les emissions del deute. Amb el pressupost ordinari prou feia amb pagar els seus empleats i els serveis més indispensables. En no comptar amb un potencial recolzament al deute, perquè l’Estat no li cedia la part dels seus ingressos per contribució territorial, les emissions havien de fer-se amb precaució i, per tant, les obres amb parsimònia. Aquesta situació provocava un cercle viciós que va transformar uns plans concebuts per a un termini de quinze anys en una obra mai no acabada i sempre tornada a començar durant cinquanta. L’Ajuntament feia castells en l’aire amb els comptes. Les parcel·les cedides gratuïtament pels propietaris als que s’expropiava (del cinqué a la meitat d’allò expropiat, segons la llei) es podrien vendre revaloritzades i d’aquesta manera poder compensar el desemborsament. Així, es raona en els diferents projectes amb una lògica irrefutable sobre el paper, però desmentida en la pràctica. L’Ajuntament expropiava molt lentament, amb la qual cosa a penes tenia per a revendre i damunt els compradors escas-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 62

CAPÍTOL II

sejaven. Conclusió: els projectes esdevingueren una obra d’artesania realitzada solar per solar. A aquesta lentitud també va contribuir la discreta resposta de la burgesia. Els projectes de reforma i eixample estaven pensats per i per a la burgesia, sense cap dubte, i mobilitzaren una important suma de capital cap a la inversió immobiliària. Per evitar repeticions, tractarem aquest tema d’una forma conjunta en el capítol del blasquisme, però des d’ara convé d’advertir que els projectes no suscitaran un mercat del sòl altament competitiu amb alces de valor. En la meua opinió, açò va ocórrer bastant més tard, al voltant dels anys 20 i certament en la dictadura de Primo de Rivera, quan, després de molts anys d’anar construint sense presses, començaven a escassejar els terrenys i la renda diferencial havia esdevingut molt acusada. Açò no vol dir que, en el període que ens ocupa, no es produïra la revalorització del sòl buscada per les reformes ni que no hi haguera un cert dinamisme inversor. Però va ser proporcionalment molt inferior, com tindrem ocasió de comprovar, al de Madrid o Barcelona. De moment, amb aquesta constatació, n’hi ha prou. Les lleis d’Eixample i reforma interior preveien la possibilitat que es constituïren societats privades per a l’expropiació, i la venda posterior dels terrenys, substituint en aquesta tasca a l’Ajuntament i controlant així el negoci immobiliari en totes les seues fases. Fins a 1903 no tenim notícies de l’existència d’algun tipus de societat dedicada a la promoció immobiliària.

2.2.

Els projectes de reforma i la seua realització

El “Projecte d’Eixample per a la ciutat de València” va ser presentat en 1884 pels arquitectes Calvo, Ferreres i Arnau i era aprovat en 1887. Les línies fonamentals són conegudes: Les dues grans vies, formant angle a Russafa, delimitaven els dos espais nous assenyalats per a l’ordenada expansió de la ciutat. En un primer moment el traçat dels carrers havia d’articular-se amb els del casc, buscant la continuïtat, però açò va resultar quasi impossible en l’Eixample-Oest (el de la part de Quart) que estava ja mig edificat. L’Eixample-Est (el que ara anomenem Eixample) restava vertebrat internament per tres eixos que confluïen en el pont del Mar, la qual cosa demostra la preocupació de connectar la ciutat amb el port: L’actual carrer de Navarro Reverter, la continuació de Joan d’Àustria (avui Sorní) i el carrer Ciril Amorós que significativament s’anomenà del Port en aquell moment. En aquesta zona es pogué dur a terme el traçat reticular característic del model Cerdà.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 63

VALÈNCIA 1875-1930

Hui, el famós Eixample ens sembla una miniatura, però si ens fixem en les forces que va demostrar tenir la burgesia, en aquells temps els pareixeria un dels treballs d’Hèrcules. El projecte oferia un pla d’actuació sobre 413.803 metres quadrats que era un terç del terreny edificat en el casc. Proposava passar dels 693 edificis existents a 2.069, la qual cosa suposava l’habitatge per a 41.380 persones (en la hipòtesi de 4 pisos i 5 persones). Aquesta xifra representava aproximadament el creixement de tota la ciutat durant 13 anys. Es tractava d’una utopia constructora que responia d’un sol colp a tots els problemes plantejats i, a més, en un termini previst de 10 a 15 anys. Però oferir habitatge a tots els ciutadans és un bell propòsit, bastant distint de l’interès en qualificar un espai, revaloritzar-lo i atraure una forta inversió per a habitatges de renda alta. Lògicament l’Eixample-Oest no suscità cap interès i va ser la zona Est la que a poc a poc s’edificà com a nova residència de la burgesia adinerada. A açò cal afegir que el projecte representava una despesa de l’Ajuntament per a expropiacions i infrastructura d’11.271.647 pessetes, que a milió per any, si volia realitzar-se en el temps previst, era deu vegades el pressupost municipal dedicat a obres. Els autors no es tornaven enrere davant aquesta dificultat puix que preveien uns ingressos de 14.790.094 pessetes provinents en gran part de la cessió, per part de l’Estat, de la contribució. Segurament per a passar a la història com a homes de bona voluntat calculaven una contribució que era més del doble de la mitja o potser implicava que tots els edificis serien de renda alta. En resum el projecte de l’Eixample va funcionar com cabia esperar: amb una desesperant lentitud per mancança de recursos i limitat a la zona Est per a l’habitatge ric. Per a la reforma interior no existia cap projecte global, sinó idees, més o menys coincidents, que anaven portant-se a la pràctica mitjançant l’aprovació de noves alineacions en els carrers que es suposava que calia adreçar. L’objectiu era crear un centre un poc més clar que reunira habitatges i botigues de luxe tal i com es pensava que havia de tenir una ciutat moderna. S’abandonava la plaça del Mercat que fins aleshores havia estat el nucli de la vida ciutadana tal i com ocorre en els pobles grans. La senyora del ric burgés havia aprés, en algun viatge fugaç a París, que allí les dames distingides no anaven al mercat sinó a les botigues de modes. Molt prompte podrà comprar teixits selectes a casa de Sánchez de León, sedes en Pampló, pastissets de Lyon de la confiteria de Burriel. Però per a això calia acondicionar els carrers. La idea era ampliar la plaça de la Reina i la de St. Francesc com a punts de referència i obrir

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 64

CAPÍTOL II

els carrers adjacents, Pau, S. Vicent i Lauria, aprofitant la demolició del Convent de St. Francesc (en l’actual plaça de l’Ajuntament) i enderrocant el barri dels Pescadors, a la cantonada de l’actual carrer de Pintor Sorolla. Les places es resistiren com si foren ciutadelles. Pel que fa als solars de l’ex-convent de St. Francesc, l’Ajuntament va projectar una plaça-jardí abans d’haver adquirit els terrenys. Però ni el seu propietari, el Ministeri de la Guerra, ni Hisenda, estaven disposats a cedir-los, sinó a parcel·lar-los i vendre’ls. Aleshores comença, en 1880, un contenciós entre el Govern i la ciutat, un de tants, que encara durava en 1904. Al llarg de tant de temps l’Ajuntament ho intenta tot, demana que almenys li donen debades el terreny dels carrers, presum de voler-lo comprar per tres milions, regateja fins que li’l deixen a la meitat de preu (i a terminis!) i, com no paga, el Govern trau a subhasta les parcel·les. Per fi en 1897, quan era ministre Navarro Reverter, Hisenda regala a l’Ajuntament la part dels carrers i aquest a poc a poc torna a comprar les parcel·les als particulars per fer la desitjada plaça, que és quasi un fet en 1904. L’alineament dels carrers es fa més de pressa i no amb menor desordre, ja que són els particulars els que prenen la iniciativa de comprar, demolir i edificar d’acord amb plans imprecisos. Quan s’aprova el projecte definitiu per al carrer la Pau, en 1889, ja està a mig fer. Açò du a l’Ajuntament a l’elaboració d’un pla global de Reforma interior i en 1891 es discuteix i està a punt d’aprovar-se el projecte d’una Gran Via interior, realitzat per l’arquitecte Ferreres. Si hem qualificat l’Eixample d’utopia constructora, aquest mereixeria el títol d’utopia destructora, ja que es proposava expropiar i demolir, per tal d’obrir nous carrers, 143.670 metres quadrats, és a dir, un 12 % d’allò edificat. El projecte consistia en una gran avinguda que creuava el nucli en diagonal, de cap a cap, des de Russafa al pont de St. Josep. Actuant com a eix ordenador obligava a remodelar l’espai interior d’una manera bastant radical i servia per a comunicar l’horta Nord i la Sud, Zaidia amb Russafa. Les despeses previstes eren de 44 milions i els ingressos amb la venda de les parcel·les, de 27. El pla va quedar sobre la taula i algunes de les seues idees seran recollides per Aymaní en 1907. EI balanç de les transformacions urbanes durant aquest període cal fer-lo en dues pàgines per separat, una amb la perfecció del tiralínies i l’altra plena d’esborraments. Pel que fa als projectes, es tracen les bases sobre les quals s’havia de construir la València que coneixem avui. En el terreny pràctic i concret, la falta de recursos de l’Ajuntament i la dubto-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 65

VALÈNCIA 1875-1930

sa resposta de la burgesia, porten a un creixement lent i desordenat. En el nombre de llicències d’obra, que ha estat quantificat per J. Sorribes (veure annex gràfic 1 i quadre 4), s’observa una tendència a l’augment de 1876 a 1886, amb una sensible disminució al voltant de 1890, potser per la crisi econòmica o per una espera prudent fins que acabarà la discusió del projecte de reforma. El dinàmic mandat en l’alcaldia de J. Reig en 1893, durant el qual s’aprova un emprèstit de tres milions, torna a reanimar l’edificació que donarà un bot significatiu cap endavant en el període següent. Pot observar-se també que el nombre de llicències és lleugerament superior en el nucli que en els eixamples, la qual cosa ens indicaria que l’Eixample-Est tardarà encara en qualificar-se com un espai per a la inversió i edificació de la burgesia adinerada. En un recompte no exhaustiu, però suficientment significatiu, realitzat pel col·legi d’Arquitectes, s’arrepleguen els principals edificis construïts durant aquests anys. Llevat d’algunes excepcions es troben tots en els carrers de la Pau, St. Vicent (cantons Reina i P. de la Pilota), St. Francesc, Lauria i En Joan d’Àustria, és a dir en l’espai que es perfilava com el nou centre de la ciutat. Paral·lelament s’observa un altre circuit que ix de la plaça de Tetuan i segueix pel carrer la Mar i compta amb algun edifici important en el Mur de Sta. Anna. Sembla com si encara es dubtara entre construir en la part noble i tradicional de la ciutat o en la part nova. Tanmateix, els eixos de Lauria i Joan d’Àustria, amb gran dinamisme constructiu, decanten l’equilibri cap a la segona.

2.3.

L’actuació municipal

Dins de les seues limitacions l’Ajuntament va fer el que pogué no només per a impulsar les millores urbanes, sinó per dotar a la ciutat dels serveis que havien de convertir-la, segons l’obsessió de l’època, en una ciutat moderna. Deixem el tema pressupostari per a tractar-lo desprès amb una perspectiva global i recordem les principals realitzacions. Una de les més importants, per a la qual es va emetre un emprèstit de 269.000 pessetes, va ser l’acabament de les obres del “Valladar”, és a dir, aquella part del col·lector que en la zona de l’Eixample no estava encara coberta. Com és sabut, el gran nombre de séquies que creuen la ciutat ha fet que el clavegueram del desguàs es realitzara de forma caòtica aprofitant els conductes naturals. Per a la capacitat dels ajuntaments contemporanis ha constituït un veritable repte el fet de posar en ordre tan intricada xarxa i, des del Plan Sud, venim fent col·lectors i no aca-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 66

CAPÍTOL II

bem mai. Per a l’historiador els valladars i els col·lectors són uns dels majors enigmes dels quals mai no es pot afirmar amb certesa quan estan acabats. Així, constatem simplement que es comença per cobrir el “Valladar”, que les edificacions de l’Eixample-Est van avançant a compàs d’aquesta obra i que en 1903 la majoria blasquista afirma rotundament que l’acabarà. Caldrà creure’ls perquè ja no es torna a parlar del tema, però en aquesta criptològica qüestió mai no està dita l’última paraula, ni col·locada l’última pedra. El servei d’aigües potables va millorar amb la construcció d’un dipòsit nou, la qual cosa va exigir un altre emprèstit d’1.625.000 pessetes, però la qualitat de l’aigua deixava molt a desitjar. El servei d’enllumenament va seguir igual, és a dir, en mans de Campo. En acabar-se en 1888 el contracte que tenia en exclusiva per a la ciutat, mentre que Lebón abastia els poblats marítims, l’Ajuntament amagà un lleuger coqueteig amb la competència amb la finalitat que Campo baixara els preus. Però aquest no havia gastat els seus diners en restaurar la monarquia, ni li havia regalat un asil gòtic a la ciutat perquè ara un alcalde posara entrebancs als seus negocis. S’ofereix per donar l’enllumenament públic debades a canvi de quedar-se amb el monopoli privat i les coses segueixen com estaven. La imatge més deliciosament moderna d’una ciutat és, sense cap dubte, la del vell tramvia de cavalls solament comparable, com a signe de l’avanç de la civilització, a la del senyor amb grans bigotis i un vestit de bany ratllat. A València ambdues imatges se superposen en el daguerreotip de l’avi, ja que el primer tramvia va ser el de València-Grau per a portar el personal a la platja, en 1876. Dos anys més tard, funciona una altra línia de la plaça del Temple al camí de Burjassot, que després es perllongarà fins aquest poble. Es tracta de concessions per a particulars, com ara la que es fa per a En Rafael Mata en 1883 per al tramvia de circumval·lació, que més tard anirà absorbint la Societat General de Tramvies o la Valenciana. En el 85 trobem ja el tramvia per antonomàsia, el precursor del 7, eixe fabulós Orient-Exprés d’ús domèstic que va de Russafa a Quart. En 1891 comença la instal·lació de dues línies noves, del Centre a l’Eixample i de S. Agustí al Cementiri, en 1893 de la plaça de Tetuán a l’Estació d’Aragó, i en 1896 la més al·lucinant, la que per cinc cèntims ofereix un viatge amb més emocions, de l’Estació Central a l’Estacioneta passant pels carrers estrets del barri vell amb tot tipus d’obstacles animats i inanimats. En un termini de vint anys han quedat instal·lades les set línies que creuen i uneixen la ciutat de cap a cap. Però

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 67

VALÈNCIA 1875-1930

no és tot: mentre han anat modernitzant-se. En 1892 els ciutadans contemplaven astorats com els cavalls eren subtituïts en les línies del Grau per la màquina de vapor. Era un colp fort per als castissos que veien desaparéixer del paisatge urbà els entranyables rossins, però la modernitat tenia un preu. València es fa sorollosa i perillosa encara que els seus habitants estaven ja acostumats a tenir el ferrocarril en el dormitori des de 1852 en què la primera línia València-Xàtiva havia instal·lat l’estació en el centre, enfront del que seria l’Ajuntament. Però on la familiaritat dels valencians, amb l’invent, s’ha fet més íntima al llarg dels anys, és amb els tramvies de rodalies, els quals afectuosament anomenen “el trenet”. En 1886, una companyia belga inaugurava la línia València-Lliria que prompte adquiriria la Valenciana de Tramvies. En pocs anys es posarien en funcionament per aquesta companyia les línies cap a La Pobla de Farnals i Rafelbunyol i la de Bètera. En 1892 es construïa l’Estacioneta. Diferents concessions havien engegat els tramvies a Catarroja, Burjassot i Torrent. Aquesta intensitat de comunicació entre la ciutat i els seus voltants constitueix una de les particularitats més notables de València. Voltada de pobles amb els quals està en contínua comunicació i amb els quals ha establert una activa relació comercial, la ciutat ha tingut una tendència per autonomitzar-se i deslligar-se de la resta del país. València ha estat més la capital de l’horta que de la regió. Són els mals dels ferrocarrils de via estreta. També ha de ser recordat el que no es va fer, no per a carregar-li-ho a l’Ajuntament, sinó perquè forma part del caràcter de la ciutat. En 1880 els regidors consideraven imprescindible el trasllat de la Fàbrica de Tabacs, ubicada en l’edifici de la Duana, tan imprescindible que en 1985 es va cremar en un “horrible incendi”. Pensaven que calia construir un gran mercat central que evitara que els carrers d’enfront de la Llotja feren les seues funcions i es discutia sovint sobre el trasllat de l’estació. Tenien idees fixes aquells regidors. La fàbrica de tabacs s’inaugurà en 1909, l’estació en 1917 i el Mercat en 1923, encara que cal reconéixer que en 1880 ja estava tot pensat, fins i tot el Passeig de València al Mar que segurament s’acabarà en la propera legislatura..

2.4.

L’arquitectura urbana

Les transformacions de la ciutat no es van limitar als projectes urbanístics i a la modernització dels seus serveis, sinó que afectaren també al decorat. La burgesia de la Restauració, com les classes dominants de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 68

CAPÍTOL II

tota la vida, anhelava passar a la història de l’arquitectura amb un estil que reflectira la seua forma de veure la vida. La confortable seguretat, el desig conservador de no trencar de colp amb el passat, afegit a la pruïja d’aportar alguna cosa pròpia, l’ostentació de la riquesa adquirida, entre vanitosa i discreta, la confirmació de l’estatus davant la societat, constitueixen algunes de les pautes de conducta de la burgesia valenciana de final de segle que troben la seua formulació en pedra. El primer desig sembla haver estat el de reafirmar el conservadurisme moral i religiós com a resposta als agitats dies del sexenni. De 1876 són els enormes edificis de la Beneficència i la Misericòrdia, als quals el gran patrici i exemple viu del que havia de ser un burgés, el Marqués de Campo, afegí el seu monumental asil. Llevat de l’Asil que és de Camaña, o més aviat del mateix Campo, que el va obligar a carregar la mà en les ogives, els altres són de Belda, arquitecte que projectava tots els grans edificis públics. Ja que del que es tractava era de demostrar que els mals de la societat, els xiquets desemparats i d’altres, tenien la solució en la caritat cristiana, res millor que el gòtic anacrònic. El que ja no s’entén molt bé és per què les capelles eren bizantines. D’aquesta època són també l’església dels jesuïtes, el seu col·legi que pareix una pressó, el de les Carmelites en Mur de Sta. Anna i l’Asil de Germanetes dels pobres. L’arquitectura dels edificis privats d’aquesta època ha estat qualificada pels entesos en la matèria, Benito Goerlich i T. Simó, d’eclecticisme historicista. Per al profà es tracta d’un estil vacilant que tracta d’incorporar amb precaució elements diversos, amb predomini dels acadèmics i clàssics. La novetat rau en l’estructura de l’habitatge burgés, amb l’entresol, la seu principal amb un gran balcó o miradors, i un parell de pisos més, estructura que es simplifica en els casos dels habitatges de lloguer. El seu aspecte és eixut, un poc avorrit i monòton per la repetició dels elements, sobretot en els destinats per llogar. L’arquitecte capdavanter, com ara Belda per als edificis públics, és ací Martorell que els feia quasi en sèrie posant un balcó al costat d’un altre i afegint-los uns dintellets helènics d’algeps. Caldria destacar, entre un to general discret, la casa Cuñat, al carrer Isabel la Catolica, de Belda, que deixa el gòtic per a un altra ocasió i es llueix amb un cert aire del París del II Imperi, i el Passatge Ripalda d’Arnau. Segons sembla aquest senyor estigué a Roma com a “arquitecte dels llocs piadosos” i es quedà enlluernat pels profans, especialment per la magnificència de l’arquitectura “risorgimentale” i de les galeries de Milà i Torí. El nostre passatge és elegant i nou, però si realment va voler imitar les galeries italianes resulta d’un raquitisme alarmant.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 69

VALÈNCIA 1875-1930

Cap a 1890 els arquitectes van prenent confiança i el seu eclecticisme historicista va esdevenint cosmopolita, abandona els elements del passat i incorpora ornaments capritxosos i materials nous. L’únic que no ho fa és Cortina que, posats a ser gòtics, quasi arriba al flamíger i, en la meua opinió, amb bastant encert. La seua casa dels Dracs, en el carrer Jorge Juan, té un no sé què de Gaudi i el palauet que va construir per a la seua família, seria l’escenari ideal per a un crim o un segrest gòticoromàntic estil Hawthorne. Si deixem Cortina surant per l’espai, el batalló dels eclèctics avança pel carrer de la Pau amb algun edifici notable. La casa Sanxo, cantonada Pau-Comèdies, amb uns bells miradors, obra d’Arnau i la “casa de ferro” també en el carrer la Pau, on el seu autor, Camaña, va voler fer una obra de síntesi entre els bustos i les estatuetes clàssiques de la part de baix i el rigor racionalista de la resta, són les més significatives. No obstant això, en un moment d’exaltació de la façana i del “melting-pot” crec que cal destacar les més pastisseres, que foren realitzades per lírics mestres d’obres. Si la burgesia paga, com va dir A. Loos, per escometre el delicte de l’ornamentació cal lloar als transgressors. Aqueix palauet de Pescara, de P. Mustieles, que sembla un casino, o la casa de l’illa de Cuba, en el cantó Reina-St. Vicent, de Lucas Garcia, avui encara no superada quant a les columnes, ferros retorçuts i colorins, o la gran mansió per a M. Gómez del mateix mestre, en la plaça de Tetuán, que hui és el Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis, aqueixes són les obres en les quals l’eclecticisme arriba al seu màxim esplendor de la confusió dels estils. Si jo haguera estat burgès en 1890 hauria pujat aquests imaginatius mestres d’obres a la categoria d’arquitectes, i hauria degradat a l’imponent Belda que seguia fent edificis públics avorrits (L’Estació de FEVE) o al pragmàtic Ferreres que va projectar el funcional i en idèntiques proporcions lleig, Escorxador Municipal.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 70

CAPÍTOL II

3. 3.1. 70

La vida ciutadana El to de l’època

La vida en la ciutat era tranquil·la, la qual cosa no vol dir que tothom arribarà sense sobresalts a la fi de mes. Amb l’excepció d’algun avalot aïllat, només els crims apassionats i la vaga dels “petrolers” d’Alcoi feien parlar. Era una vida respectable, o el que és el mateix, un poquet hipòcrita. Les classes adinerades complien amb el seu deure d’exemplaritat de manera que les classes populars no tenien cap altre remei que ser industrioses. Solament alguna vegada esclatava l’escàndol, com ara en el famós plet Royo-de la Figuera que pareix una autèntica novel·la de “feuilleton” de les que feien plorar al servei domèstic (7.000 persones a la ciutat) i riure als anticlericals. El marqués agraciat i calavera, que dilapida la seua fortuna, l’esposa jove que mor pels disgustos i uns xiquets tendres que es queden sense patrimoni i que han d’acollir els oncles. Entre aquests, hi ha un, burgés riquíssim, que més que oncle és pare o iaio i que, amb el temps, aspira a convertir-se en el marit de la major de les pupil·les. La diferència d’edat, més de cinquanta anys, desaconsella el projecte, però reunit el consell familiar li demana a la jove candidata que ho faça pels seus germans. Es casen, el vell marit està feliç i prompte naix l’hereu de la fortuna. Aleshores entren en l’escena els malvats criats del senyor i l’astut confesor que sembren el seu esperit de terribles dubtes sobre la paternitat de l’afortunat xiquet i li recorden un misteriós viatge de la dona a França, que és d’on vénen els xiquets. El vell, desesperat, deshereta la mare i el fill i mor ple de dolor deixant els seus béns a l’Església, encara que sembla que en els seus últims moments canvià el testament. La història, com es veu, és més exagerada que L’Aranya Negra, però així consta en els autos. Fou un plet sonat que commogué els fonaments de la bona societat, però no cal exagerar. Senyorets calavera els hi ha hagut sempre i de que no ho foren s’encarregaven els jesuïtes que acabaven d’obrir l’esplèndid col·legi per a la gent rica on podia llegir Pequeñeces i se li llevava les ganes de ser dolenta. D’altre banda, també hi havia obrers desencaminats com ara el terrible Juan José de Dicenta que aleshores es representava a l’escena. Així que, llevat dels casos aïllats, qui tenia mitjans acomplia amb els manaments de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 71

VALÈNCIA 1875-1930

l’Església i amb els seus deures socials i la vida seguia tranquil·la i respectable. Tanta respectabilitat o, diguem-ho clarament, tanta tranquil·litat i provincianisme haguera avorrit a joves de tarannà sthendalià que després ho criticarien en les seues memòries, però no era aquest el cas dels hereus de la Restauració. Ací hem d’atenir-nos a les cròniques dels testimonis i cap altra millor que la crònica sentimental, memòria fidel del cor, que el fill d’En Teodor va traçar quan ja era septuagenari amb els records de família. Ells eren feliços. Els “happy few” es coneixien tots i es veien en algun dels dos cafès, el “Siglo” o “L’España”. La vida era peripatètica i ritual, estava feta per a passejar, veure’s i sobretot ser vist. El carrer de la Pau s’obrí perquè tornaren a casa els carruatges que havien passejat per l’Albereda en l’acte culminant de la vida social. Tots recordaran que la protagonista d’una novel·la de Blasco, esposa d’un ric comerciant del Mercat, imitant el Ricard III shakesperià que haguera donat el seu regne per un cavall, sacrificà la seua vida per una tartana que la portara a la fira perquè la veren. Sense arribar a la tragèdia, las señoritas del entresuelo d’Escalante estaven també obsessionades per fer-se veure i aquesta espècie de consens general en l’adorn, propi de qui ha trencat l’espill i oblidat el seu rostre, ha donat lloc a una categoria estètica específica de la nostra ciutat, la coentor. A cada temps, calia ferse veure en el lloc oportú. L’hivern en el Principal per a aplaudir a la Patti o al gran Gayarre o estremir-se amb un dramot d’Echegaray. En Carnestoltes, en els balls del Casino. En Quaresma en el repartiment de roba als pobres. Quan venia el bon temps en Les Arenes. En juliol en les desfilades de la fira. En agost la gent fina se n’anava fora per fer veure la seua absència. La ciutat, deia la premsa, restava buida, encara que en aquell temps només estiuaven els rics. Així era la València dels notables, quan ells se n’anaven, s’apagava el quinqué.

3.2.

La vida obrera

També hi havia a la ciutat bronzistes, assanadors de pells, ebenistes, costureres i cigarreres, sabaters, barreters i fonedors. Els homes vestien una brusa ampla, com pot veure’s en les fotos de manifestacions de l’època; vivien en la part oest del nucli urbà als districtes de l’Hospital, Misericòrdia i Museu. Dir que vivien malament semblarà un tòpic i és una afirmació que en altres latituds, per exemple Anglaterra, ha dut a inacabables polèmiques. Els obrers de la ciutat no es morien de fam,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 72

CAPÍTOL II

vivien millor que els llauradors de l’horta, però eren pobres. La seua dieta era escassa i l’habitatge insalubre tal i com consta en els nombrosos escrits sobre la “qüestió obrera” formulats tant per reformadors com per conservadors als quals començava a preocupar-los el problema. Amb dificultat cobrien les despeses de subsistència i qualsevol accident imprevist els obligava a empenyorar el poc que tenien. La casa d’empenyorament era una institució familiar de la vida obrera. Constatada la precarietat general de la seua existència podem introduir algunes matisacions. En el període d’expansió econòmica que va de 1876 a 1886, sembla no haver-hi un greu problema salarial. Distintes fonts (informe del cònsul general de França, Hevollée, 1883; enquesta de l’lnstitut de Reformes Socials, 1884) ens indiquen que els salaris oscil·len entre 2’50 i 3’50 pessetes per deu hores de treball. Encara en un informe de la Societat Econòmica d’Amics del Pais (1894) apareixen les mateixes xifres, però repetides notes d’alarma ens avisen que la vida ha empitjorat. Amb tota seguretat la baixa dels preus agraris ha anat reduint els salaris i la crisi ha obligat a reduir la producció (i, per tant, les hores treballades i pagades). De fet, en 1900, les reivindicacions de les Societats Obrers parteixen d’un nivell més baix. Podríem, doncs, afirmar que els últims vint-i-cinc anys del segle tenen dues cares, la primera d’una discreta millora, la segona d’un empitjorament preocupant. Els sectors als quals calia una menor qualificació, com ara el de la construcció, són els més afectats, ja que en aquests acudeix la mà d’obra desocupada del camp. L’acceleració dels plans de reforma urbana és, en bona part, una resposta a l’augment de la desocupació. Ara també és quan s’obrin dos menjadors per a pobres on se servien unes 2.000 racions diàries. La mendicitat ha augmentat i preocupa. En 1896 s’acaba el padró de pobres del municipi, en el qual solament s’inclou als veïns. En total són 9.489 distribuïts segons el seu domicili, de la forma següent: Mercat, 292; Audiència, 611; Universitat, 652; Teatre, 668; Hospital, 990; Escoles Pies, 681; Misericòrdia, 1.007; Museu, 1.341; Russafa, 1.542; Vega, 1.715. No hem de pensar que València havia esdevingut una ciutat de la misèria ni que anys abans ho fóra de la prosperitat. Les famílies obreres vivien sempre amb un pressupost molt just, sense cap consum superflu, però no en la misèria. En la seua vida quotidiana no faltava mai un plat de calent en la taula, roba gastada, però neta, els diumenges i es desenvolupava amb dignitat. És, més aviat, en les conseqüències d’aquesta vida estreta on cal veure la precarietat de la vida treballadora.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 73

VALÈNCIA 1875-1930

L’analfabetisme (prop del 60 %) estava lligat a la necessitat de posar-se a treballar d’aprenents per ajudar a la família quan encara eren uns xiquets. La dolenta alimentació i les condicions de l’habitatge els feien especialment sensibles a les malalties. Els barris obrers tenien una mitjana de mortalitat superior en 10 punts a la dels districtes d’Audiència i Universitat i resulten impressionants les dades dels afectats per l’epidèmia del còlera en 1885: jornalers, 1920; artesans, 1.239; llauradors, 1.200; empleats, 42; propietaris, 76, i d’altres, 442. No és massa cert que la mort fóra igual per a tots, puix que no tots tenien els mateixos mitjans per a fer-li front. Amb pressupostos tan ajustats, bastava amb la malaltia del pare perquè la família es vera angoixada de necessitats. Els treballadors no aconseguien ni tan sols sobreviure quan les coses els anaven malament, però vivien amb dignitat, idea central de la cultura obrera de l’època, en circumstàncies normals. La classe obrera encara no estava organitzada per a “resistir al capital”, però pensava vagament que era necessària una altra organització més justa de la societat, ideal que havia començat a identificar amb l’arribada de la república. Els treballadors havien donat suport al Cantó i no havien d’haver-se desenganyat, ja que en el moment que els deixaren, tornaren a votar republicà. Precisament el blasquisme arreplegarà aquesta “massa federal” de trets imprecisos i amb influències de la I Internacional. Fins aquells moments, resumim la situació organitzativa de la ciutat. Immediatament després del I Congrés Obrer, celebrat a Córdova en 1869, es constituiex la Societat de blanquers o de pells, que desapareix amb el decret del general Serrano de 1874. Quan en 1880 Sagasta torna a permetre l’associacionisme obrer, reapareix la Societat de blanquers i es constitueixen també la de Fonedors i la de obrers de vila, amb el nom de “La constructora”. A poc a poc, van formant-se d’altres (cadirers, ebenistes, barreters, tenyidors...) que protagonitzaren la primera manifestació de l’1 de maig de 1890. Però la persecució governamental sobre els obrers sospitosos d’anarquisme, com a conseqüència dels atemptats de Barcelona i la clausura del seu centre de reunió en el carrer de Xàtiva, fa que vagen minvant fins a pràcticament desaparéixer. En conjunt el moviment obrer apareix encara amb una inconsistència notable organitzativa, en un procés de filar i desfilar renovat més pel voluntarisme de grups convençuts i entusiastes que pel seguiment de la resta. Llegint les revistetes obreres de l’època (El chornaler, La cuestión social) es percep l’eufòria dels que escriuen i la llunyania dels que la lligen.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 74

CAPÍTOL II

Escoltem-los: El ofisi d’abaniste ha quedat organisat Els forners un atre forn - en breu comensaran. En Russafa s’organisen - els treballadors del camp. Carreters y peixcadors - en el Grau y Cabañal. En España tots s’asosien - En Fransia no cal parlar.

Tanmateix, la consolidació d’aquest procés ensopegava amb moltes dificultats i no tindrà lloc fins al principi del segle, sostinguda per la indubtable capacitat organitzativa del blasquisme. En l’antologia, recentment publicada per Piqueras i Paniagua, hi ha uns textos preciosos sobre una reunió de forners en els quals s’expressa amb tota evidència l’oposició entre la vella concepció del gremi i la societària i obrerista: l’ofici de forner donà mostres en aquesta reunió que no vol aparéixer a València com a una cofradia religiosa... Estem, doncs, en un moment de transició, en el qual la consciència difusa de patir l’explotació no ha arribat a una expressió orgànica. El 3 de desembre de 1886, en el café Industrial del carrer Roteros s’havia creat l’Agrupació Socialista de València, i el seu fundador va ser Garcia Quejido, però la seua influència va ser poca durant llarg temps. Lògicament, corresponent amb la debilitat organitzativa, el moviment reivindicatiu va ser escàs. Entre les diferents vagues, caldria destacar la dels blanquers, el sector més combatiu de la ciutat, i la dels fonedors, ambdues en 1881, que esdevingueren en un enfrontament radical amb la patronal i acabaren amb l’abandó de la ciutat de bastants treballadors de l’ofici que no acceptaven tornar sota condicions. Destaquem també l’intent de vaga general que van promoure els anarquistes arran del primer de maig de 1890, al qual es va respondre amb l’estat de setge durant 3 dies, i una imponent manifestació de mes de 1.000 obrers de la construcció demanant treball, en 1891. Quant a si els obrers a més de pobres eren honrats, bons o dolents, savis o ignorants, les respostes dels contemporanis no són de fiar perquè estan fetes de generalitzacions i llocs comuns. En l’enquesta de l’lnstitut de Reformes Socials s’insisteix, amb la millor bona voluntat, en les conseqüències morals de la misèria obrera: la taverna, la violència en família, la ignorància i aquestes coses. No tenim estadístiques sobre l’alcoholisme, ja que en els Butlletins Municipals sobre sanitat l’inclourien en algun altre apartat. En el periòdic EI Mercantil Valenciano apareix una referència fugaç en un extens article titulat “Estadísticas sanitarias” que ofereix diversos quadres elaborats amb les dades del municipi de l’any 1899. De 4.637 casos, solament hi ha 4 d’alcoholisme al costat, per

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 75

VALÈNCIA 1875-1930

exemple, de 339 de tisi pulmonar. Es a dir que més matava la fam que el vi. Pel que fa a la ignorància, ja hem esmentat anteriorment que l’índex d’analfabetisme era molt alt, al voltant del 60 %, la qual cosa va dur que un grup de burgesos platònicoreformistes, creara la Lliga contra la Ignorància, completament ineficaç. Tanmateix, si en aquest tot indiscriminat de les classes populars férem estudis per sectors, els índex serien molt variats i entre els obrers d’ofici sensiblement més baixos. L’Escola d’Artesans teia una matrícula anual de 1.000 alumnes per a l’ensenyament primari i uns 500 per allò que avui anomenaríem formació professional de primer grau. A més sostenia 12 escoles d’adults, amb uns 600 alumnes, la qual cosa ens indica que enfront de la ignorància hi havia afany per saber. L’Ajuntament va voler respondre a aquest desig i improvisà, en 1880, 14 aules per a l’ensenyament nocturn que van desaparèixer un parell d’anys després, i passà llavors a subvencionar les iniciatives privades, política que accentuarà el blasquisme. No han d’idealitzar-se aquestes experiències educatives fragmentàries i d’abast reduït. Si les recordem no és perquè pensem que contrarestaren eficaçment l’analfabetisme, sinó perquè revelen un sector del proletariat instruït o amb desitjos de ser-ho, és a dir, conscient. Un element essencial de la cultura obrera naixent, era que el fet de saber no consistia a l’adquisició d’alguns coneixements, sinó la capacitat de reflexió i judici i que açò s’adquiria en la pràctica societària. Com deia un pamflet obrer: En la unió s’ensenya a l’obrer a discutir i tractar als seus companys com a germans en la desgràcia, mentre que sense la unió no se sap si està en el mon per fer el paper de bèstia o de persona, no pot saber quins són els seus deures i quins els seus drets. Els anarquistes estaven tan convençuts que, encara que no tingueren instrucció posseïen la veritable ciència social, que sense cap temor llançaven reptes desafiadors i emplaçaven als burgesos a discussions públiques. A València es celebrà un d’aquests torneigs en desembre de 1883 i dos anarquistes d’ací, reforçats amb dos de Barcelona, s’enfrontaren al catedràtic Pérez Pujol, al director de l’Ateneu-Casino obrer, a un redactor de Las Provincias i a un altre de El Mercantil. Bé, bons i dolents, savis i ignorants, anarquistes i societaris, els treballadors formaven part d’aqueixa multitud de valencians que, quan la calor de l’agost era forta, agafava el trastets i se n’anava a berenar a la platja. Els dies de festa arribaven a 50.000, segons la premsa. Durant l’any hi havia per a tots els gustos. Es plantaven unes 25 falles, menys

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 76

CAPÍTOL II

en 1885 i 1886 quan per culpa dels impostos no n’hi hagué cap. Hi havia festes de carrer i miracles de St. Vicent. En el teatre Colon actuaven senyores a les quals s’anomenava “gimnastes”. En la plaça de bous tocava la banda militar quan torejaven Lagartijo i Frascuelo. I el primer de maig, els obrers endiumenjats anaven a l’Albereda, després de la manifestació “per alternar amb els burgesos” que òbviament aquest dia no hi eren. La gent es divertia, però com en tot, cadascú en el seu lloc.

3.3.

Les idees i les institucions

El pitjor dels conservadors de l’època no és que tingueren idees conservadores, ja que aquest valor se’ls suposa, sinó que tingueren molt poques. L’ordre i, com a fonament d’aquest, la religió i l’autoritat. La moral o la falta d’aquesta, com a solució dels mals socials. El paternalisme com a forma d’actuació i el passat com a legitimació. Tres o quatre llocs comuns més i tindrem l’equipatge per als propers vint anys. Sobre els conservadors valencians, en particular, caldrà afegir, amb el respecte degut, que eren més tancats que Cánovas, amb el qual van tenir les seues diferències i que s’inclinaren majoritàriament pel seu “dofí” Silvela que això de l’autoritat s’ho prenia més seriosament. Havien acceptat el “civilisme” canovista però en el cas de problemes aplaudien l’actuació del capità general que posava ordre en el carrer. Las Provincias, amonestava freqüentment els governadors per la seua debilitat i aplaudia els capitans generals, com ara En Manuel d’Azcárraga per la seua fermesa. Tanmateix, cal reconéixer que aquest pietós conservadurisme va servir per marginar l’ultramuntanisme carlista que, de moment, quedà en la reserva. A una partida carlista l’havia agafada la Guardia civil a Catadau menjant-se una paella, la qual cosa poc tenia a veure amb les gestes del “tigre del Maestrat”. Els representants del carlisme en la ciutat eren personatges molt pintorescos. L’arquebisbe Monescillo que deia que l’església no havia de ficar-se en política i obligà a subscriure’s tots els rectors a la revista El Zuavo, tal com sona. El P. Corbató, una espècie de Savonarola mig tocat que es clavà en una guerra santa contra la mateixa Església perquè aquesta no era carlista. I el més entranyable i simpàtic, M. Thous, que publicava un setmanari satíric, El Palleter, de gran acceptació popular. Està clar que en l’assossegada València dels notables desentonaven aquestes rogalloses veus. El conservadurisme dels patricis tenia una vessant, l’historicisme, que donava molt de joc. Ja ho hem vist en la decoració de les façanes.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 77

VALÈNCIA 1875-1930

Però també en la pintura. Els artistes valencians, Muñoz Degrain, Pinazo, començaven a guanyar medalles amb quadres com ara “Otelo i Desdèmona” o “La mort del rei Jaume I el Conqueridor”. Els pobles redescobrien la seua història i la seua llengua. En 1878, C. Llombart fundava “Lo Rat-Penat” on es reunien els “amadors de les glòries valencianes” per desfogar-se en vers. Llombart havia escrit la Crònica de la revolució cantonal i era republicà, però la institució va ser aclaparada per Llorente, C. Amoros, el Baró de Cortes, Félix Pizcueta i d’altres prohoms conservadors que li donaren un aire arqueològic i nostàlgic, sense cap operativitat política. Cal dir que el pitjor poeta del grup, Aguirre Matiol, era el millor exportador de taronges i cebes, la qual cosa no és anecdòtica, sinó que suggereix que el moviment, amb més perspicàcia i menys por, podia haver-se assentat sobre una base socioeconòmica polititzable. S’imposà el vers, però. En 1879 es celebraven els primers Jocs Florals i el valencianisme es dedicà a conrear i regar l’hort dels bons sentiments, de l’entranyable, i s’especialitzà en els diminutius: “la paraeta, l’estacioneta, la botigueta, la terreta”. Els entesos afirmen que la marginació de Llombart i el triomf de l’orientació consevadora trencà les possibilitats d’un valencianisme popular, però més aviat, el que es produí va ser un trencament entre un valencianisme gongorí i afectat i un altre vital i mal parlat, commemoratiu un, quotidià l’altre; tan quotidià que el poble el parlava i el llegia en El Bou Solt, El Saltamartí, El Palleter, i l’aplaudia en les obretes del Russafa. En 1887, la diglòssia entre el castellà i el valencià encara era salvable, ja que en els barris populars el 85 % havia nascut en la ciutat o la província (en Russafa el 91 % i el 84 en la ciutat) i parlava la llengua materna. Però el que difícilment podia arreglar-se era aquesta nova diglòssia entre dos valencians propiciada pel ratpenatisme. A l’hora d’intentar una síntesi política que fora al mateix temps síntesi cultural, s’ensopegava amb una situació esquizofrènica. El blasquisme, com veurem, agafà amb força singular la tasca política, però davant les dificultats que oferia la recuperació de la cultura valenciana, va tallar en sec i, com va dir Hegel, en tirar l’aigua bruta de la banyera va tirar també el xiquet amb aquesta. Dins de l’ordre establert circulaven també per la ciutat les idees liberals. Als liberals valencians no se’ls pot acusar de tenir poques idees, sinó de mesclar-ne tantes i tan dispars que ni ells mateixos s’aclarien i, a la fi, es quedaven amb les més còmodes. Els liberals eren krausistes, la qual cosa tampoc no ens acaba d’orientar ja que a Ortega, que era molt llest, se l’acusava de no haver entés a l’alemany. Com més els senyors

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 78

CAPÍTOL II

Pérez Pujol i Garcia Monfort. Ser krausista en l’Espanya del XIX era com ser amic de la Unesco sota el franquisme, un pietós cobertor on s’amagaven funestes novetats. Entre aquestes destaquem la idea de l’autonomia del pensament i de la societat i conseqüentment l’afirmació dels individus enfront de qualsevol altra instància, especialment enfront de l’Estat. Tant d’individualisme podia arribar a una desarticulació completa de la societat i com els liberals, en el fons, eren gent d’ordre, van recórrer a l’institucionalisme. A València, ells foren els principals impulsors dels gremis, sindicats i cambres, que sembla més una idea organicista i conservadora que liberal i que estava destinada a tenir una gran influència. El gran ideòleg era Pérez Pujol que va escriure un llibre indigest La cuestión social, en el qual veia la cosa bastant fàcil d’arreglar si s’arribava a una mena de gremialisme adaptat als nous temps. En 1883 va organitzar un congrés sociològic que volia ser la rèplica del congrés de l’AIT, celebrat el 69 a Barcelona, però al qual els obrers no prestaren gaire atenció. Per aqueix camí no hi havia molt a fer i per això els deixebles de Pérez Pujol, Castro i Garcia Monfort, optaren per organitzar la burgesia. En 1887 es va fundar la Cambra d’lndústria, Comerç, Navegació i Agricultura en la qual entraren a formar part els principals comerciants i industrials. La secció d’agricultura es dividí molt prompte i la Cambra quedà com a portaveu més qualificat i actiu dels interessos de l’exportació, la qual cosa no és d’estranyar si repassem les seues Juntes Directives o les llistes dels socis. El seu tema preferit i recurrent és el dels aranzels i els tractats comercials exposats en formulacions no sempre coherents. Paral·lelament a la Cambra s’havien anat creant els Sindicats de Viticultors, arrossers i tarongerers que donaren lloc a la Federació Agrària de Llevant. Encara que ambdós organismes tingueren certa estretor de mires excessivament corporativa i la presumpció, no discutida per ningú, de representar en exclusiva els interessos de tota l’economia valenciana, foren l’intent més seriós d’organització de la classe dominant en la nova conjuntura econòmica que s’obria a la Restauració. Impulsades, de primeres, pels liberals, integraren també als conservadors, i desplaçaren altres institucions (La Reial Societat Econòmica d’Amics del País i la Lliga de Propietaris) que s’havien quedat antiquades en la seua obsessiva preocupació per la defensa de la propietat. La propietat ja no cal defensar-la, sinó fer-la rendible, ni valia només cultivar-la o conservar-la, sinó que calia exportar i rendabilitzar els seus productes. Amb aquestes institucions noves, la burgesia, a la manera leninista, dóna dos passos avant, però també un cap arrere, ja que haurem

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 79

VALÈNCIA 1875-1930

d’esperar més de 30 anys perquè siga creada una Federació de la Industria igual que el Foment català, aleshores ja quasi centenari. Els republicans d’aquest temps eren bona gent si els comparem amb els que vindrien. La voz de Valencia, el periòdic catòlic, els enyorarà anys més tard recordant un fet admirable. En plena defensa del Cantó, els valerosos “voluntaris de la llibertat” havien deixat les barricades i suspés el seu patriòtic ardor per agenollar-se davant del pas del viàtic. Els republicans de la primera etapa de la Restauració eren així de respectuosos i damunt estaven desarmats. Respectaven i se’ls respectava. Pasqual i Genís havia estat degà del Col·legi d’Advocats, En Rufino Ferrando era un sant, el metge dels pobres, el doctor Peset, era tres vegades doctor, una eminència. Tenien idees avançades, creien en la religió de la humanitat i no feien mal a ningú. Tingau en pau la festa sentencià Llorente en assabentar-se que el promés de Vicenteta, la neta del seu fidel Batiste, era republicà. Vicentet el meu promès, senyor, és un bon xic i és bon cristià. Així doncs, tinguem la festa en pau en la mesura del possible. “Tout est calme, douceur et voluptuosité” en aquesta València dels notables. Bé, tot no. Vegem-ho.

3.4.

Problemes i conflictes

Sense cap dubte l’esdeveniment que va quedar més traumàticament gravat en la memòria dels valencians, de tots els que va succeir en aquells vint-i-cinc anys, va ser el còlera de 1885. Un dia de St. Josep, precisament, arribà la noticia a València, que a Xàtiva hi havia nombrosos i sospitosos casos de gastroenteritis. Es va atribuir als excessos en el menjar propis de les festes. Els comerciants i l’Ajuntament amb ells, van protestar de l’intent de sotmetre la ciutat a la quarantena. En una ciutat voltada de sèquies on anaven a parar els pous negres i amb un servei d’aigua molt deficient, açò era suicida i quan es va voler detenir, era ja impossible. En març morien 74 persones, en juny 1.945. A la fi se’n comptabilitzaren 4.919 en la ciutat i 12.940 en la província. En mig de la tragèdia es produí la famosa polèmica sobre la vaccina del Dr. Ferran que, a banda del seu contingut científic, va dividir l’opinió en apassionats bàndols. La conflictivitat politicosocial va ser escassa. Els enemics del règim restaurat, carlistes i republicans “enragés”, feien córrer que hi havia “partides” en els pobles del voltant però la gent optà per no fer-los cas i desaparegueren. Més greu va ser l’agitació que va recórrer l’horta en

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 80

CAPÍTOL II

1879. Els propietaris, la gran part resident a la ciutat, en veure’s mínimament pressionats per la reorganització de la Hisenda intentaren pujar les rendes als seus masovers o arrendataris i aquests reaccionaren cremant els pallars. Els historiadors difereixen a l’hora de jutjar els fets. Hi ha qui diu que els masovers s’havien endeutat i estaven en mans dels prestadors, que acabaven per quedar-se amb les terres. Altres ho jutgen a l’inrevés, que havia anat produint-se un procés de transmissió de l’arrendament pel qual els masovers es consideraven els veritables propietaris. Probablement ambdues coses són certes i consoliden una nova realitat en l’horta, la del petit propietari que viu en el poble i la del terratinent que viu a la ciutat i vol cultivar la terra de forma directa mitjançant els jornalers. La revolta va aclarar la situació, a penes inquietà a la ciutat, excepte a la Lliga de Propietaris que demanà més Guardia civil. A partir d’ara els conflictes en el camp tindran dues característiques que denoten les noves relacions socials. Per una part seran les vagues de jornalers per qüestions salarials i, per l’altra, conflictes dels petits propietaris que porten les seues mercaderies per vendre-les diàriament a la ciutat. Si el lector te paciència podrà comprovar-ho més endavant. Els conflictes específicament ciutadans es polaritzen en dues direccions amb innegable color local: el petardisme anticlerical i la matuta en el consum. Darrere d’aquesta folklòrica vestimenta s’amagaven veritables problemes davant dels quals es prenia la via del consol inoperant. La cosa començà amb les empentes i garrotades en els rosaris de l’aurora que es celebraven en les parròquies. Després, al voltant de 1892, com un eco de les bombes del Liceu i del carrer de Canvis, comencen per esclatar alguns petards, en la porta de St. Nicolau, en la Mare de Déu. Però o ací no hi havia kropotkians o eren molt matussers, perquè ni tan sols donen algun esglai. El que està arrelat no és l’atemptat nihilista, sinó la gresca vitalista i de carrer. En 1890, amb motiu de les primeres eleccions amb sufragi ampliat, els republicans comencen per traure el cap, desafiadors. Blasco i un grup d’amics, al voltant dels vint anys, han fundat la Bandera Federal. Irreverents, iconoclastes, inofensius. Aleshores arriba a València el marques de Cerralbo, d’allò més carlista. Es reparteixen colps i s’acaba intentant assaltar la residència dels jesuïtes. En 1893 furten el fèretre de Llombart per evitar que se li dediquen exèquies religioses. En 1894 es rep amb la mateixa vehemència i sonoritat a la peregrinació catòlica a Roma. El carrer comença a ser un escenari polític.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 81

VALÈNCIA 1875-1930

Una altra tradició molt arrelada en la protesta popular era la d’anar contra els burats. Com sabem, i ho conta Galdós en els seus Episodios, els avalots de carrer del XIX resumien el seu ideari en a baix les quintes i els consums!, la qual cosa té més substància del que sembla. El poble sentia que el tipus d’impost indirecte gravava el consum dels pobres, en recaure sobre els productes de primera necessitat eren aquests els que principalment ho pagaven. No obstant això, els qui notaven diàriament les molèsties econòmiques de l’impost eren els comerciants al detall, els quals interessadament, donaren vida a un personatge singular: el matuter, el que entrava les mercaderies en la ciutat sense pagar. Segons l’Ajuntament, València era especialment apta per a practicar aquest esport, ja que tenia un enorme perímetre de cases disperses que era impossible de controlar. Vista la seua impotència, l’Ajuntament ajustava un tant a pagar pels gremis de comerciants que s’encarregaven del control de l’entrada de les mercaderies i de cobrar el sobrecàrrec. Com el preu ajustat amb l’Ajuntamente era molt baix, els gremis feien la vista grossa als matuters de forma que fins 1887, en què va funcionar d’aquesta manera, no hi va haver especials problemes. En aquesta data l’Ajuntament, com necessitava diners per a les reformes urbanes, va decidir de convertir els consums en un negoci i els va traure a subhasta. Un tal Benvenutti va licitar molt alt per tal d’emportar-se’l, la qual cosa l’obligava a extremar el rigor en el control del que entrava. Llavors esclatà el conflicte. Un conflicte sorollós i violent per part dels que anaven a cremar les casetes dels burots, però que va comptar amb l’adhesió de la ciutadania, en general, i dels comerciants, en particular, que tancaren les botigues. “Grups de xicons alentats i dirigits per gent que no donava la cara” buscaren Benvenutti per totes les fondes i afortunadament no el trobaren. L’episodi, malgrat el que té d’anecdòtic, marcà una fita en la vida ciutadana. En primer lloc perquè significa una mobilització col·lectiva i interclassista, fet insòlit a la València de la Restauració que després, en l’època blasquista, va ser habitual. En segon lloc, perquè a partir d’aleshores és l’Ajuntament el que s’encarrega de cobrar l’impost i adquireix amb això una figura real davant els ciutadans. Si fins aquell moment era una figura borrosa, uns senyors dels que no es sabia molt bé el que feien, ara estava clar que servia per a cobrar i era el responsable de tot. Blasco ho va expressar amb gràcia en aquells borratxos d’Arroz y Tartana que acabaven la festa de les falles cagant-se en l’Ajuntament. Ara ja hi ha a qui tirar-li la culpa. El sistema canovista segueix girant en

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 82

CAPÍTOL II

una òrbita allunyada de la realitat, però d’aquesta nebulosa ha eixit un cos tangible, la figura del “gran cobrador”, una mena de “big brother” a qui demanar-li comptes. La Restauració, en la mesura que buidava l’espai polític fent-lo fantasmal i llunyà, el deixava lliure per a la presència de cossos estranys. L’Ajuntament esdevé el gran antagonista de la vida ciutadana. La gràcia del blasquisme estarà en convertir-lo en el protagonista únic. Amb això ens trobem ja en 1897. Ha mort el torero Fabrilo. L’inconsolable dol popular es desborda en una impressionant manifestació que acaba en visques i a baix! de caràcter polític. De Cuba arriben els ferits d’una guerra absurda i el poble plora les seues pròpies morts. El carrer esclata per qualsevol motiu. La tranquil·la València dels notables ha arribat a la fi. Es l’hora del blasquisme.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 83

II. CAP A LA SOCIETAT DE MASSES, 1898-1914

1. 1.1.

El marc polític i econòmic La crisi del 98 i la invasió dels bàrbars

Domando caballos o asesinando tigres, el Riflero terrible, primitivo y moderno ens havia vençut. Menys emfàticament que als versos de Rubén, la notícia arribà a València el 5 de juliol i sumí la ciutat en un total abatiment. L’esquadra havia intentat eixir de Santiago, plantar-hi batalla, i l’havien enfonsat amb quatre canonades, tot i deixant-li el temps just al valerós Almirall per a pronunciar una frase cèlebre, aquella dels vaixells i de l’honra. Sorprén una mica el fet que, després d’haver perdut tot Amèrica, després d’haver escoltat tant Quevedo, Gracián i d’altres pessimistes, i d’haver estat educats al llarg de tres segles en la cultura de la decadència, la pèrdua d’unes remotes illes i d’una guerra impopular deixara el país atònit i paralitzat. Açò, però, no és estrany. S’hi havia tocat fons. De sobte la gent va comprendre tota la veritat: no érem ningú dins el món modern, Espanya era una nació de tercer o de quart ordre. Sola, perduda, abandonada, com Manon al desert. El 98 no fou una derrota més sinó “el Desastre”, així, amb majúscula. Era la fi d’una certa idea d’Espanya, el seu enterrament definitiu, i no hi valien cobles. Una vegada passat el primer moment, els intel·lectuals començaren a dir que calia enfrontar-se amb l’Espanya real i tot el món es llançà a descobrir allò que tenia més a prop. Els castellans descobriren que Castella era austera i àrida, Unamuno trobà l’essència metafísica d’Espanya, els catalans recrearen la idea de Catalunya, alguns descobriren Nietzsche i l’anarquisme, i nosaltres, els valencians, descobrirem València o, millor dit, la ciutat de València. L’any 1898, cèlebre per la seua collita literària, és una fita en la història de la nostra ciutat ja que assenyala l’inici de la seua obsessió capitalina, per a bé o per mal, que hi ha de tot, com veurem de seguida.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07