València 1808-1991: En trànsit a gran ciutat

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 3

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 4

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 5

Biblioteca

Valenciana

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

JOSEP SORRIBES (COORD.) RAMIR REIG VETGES TU I MEDITERRÀNIA

2007 CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORT

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 6

© Dels autorsdro López Elum, 200 © De la present edició, Generalitat Valenciana, 2007

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORT

Biblioteca

Valenciana

Director Vicente L. Navarro de Luján Edició a càrrec d’Ana de Miguel Canuto Revisió lingüística a càrrec d’Àngel Montesinos López Monestir de Sant Miquel dels Reis Av. de la Constitució, 284 46019 València – Espanya <http://bv.gva.es> ISBN: 978-84-482-4653-2 Depósito legal: V-1974-2007 Imprés a Espanya – Printed in Spain Nova Servicios Gráficos. Valencia Està prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre, la inclusió en un sistema informàtic, la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, registre o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 7

Índex

LIMINAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

PRIMER CAPÍTOL VALÈNCIA 1808-1874. VETGES TU I MEDITERRÀNIA . . . . . . . . . . .

1. Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Evolució política . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. Ascens de la burguesia al poder, 1833-1843 . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. Consolidació de la burguesia moderada, 1843-1868 . . . .

2.3. La crisi política, 1868-1874 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. Demografia i base econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. El creixement demogràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. Els sectors productius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. Propietat i producció immobiliaria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4. Les transformacions urbanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.1. Conseqüències de les desamortizacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.2. Primeres operacions residencials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.2.1. Construcció del Mercat Nou i de la Plaça Redona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.2.2. La Puritat, primera gran promoció privada . . . . . . .

4.2.3. Noves promocions residencials unitàries . . . . . . . . . .

4.3. Els intruments d’intervenció pública . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.4. Privatització de les obres públiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.5. Els agents de la reforma urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4.6. La gestació de l’Eixample i de la Reforma Interior.

La demolició de les muralles medievals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5. Vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5.1. La utilització de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13

17 19 20 20 22 23 25 25 26 28 29 29 30 30 31 31 32 34 36 37 40 41

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 8

5.2. Els conflictes socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5.3. Manifestacions culturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5.3.1. Literatura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5.3.2. Pintura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5.3.3. Arquitectura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

41 43 43 44 45

SEGON CAPÍTOL VALÈNCIA 1875-1930 RAMIR REIG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

I. LA VALÈNCIA DELS NOTABLES, 1875-1898 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. Sota el signe de la moderació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. La restauració econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. La banca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.4. La terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.5. La indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.6. Els serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les tranformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. Il·lusions i limitacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. Els projectes de reforma i la seua realització . . . . . . . . . . . . . .

2.3. L’actuació municipal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.4. L’arquitectura urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. El to de l’època . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. La vida obrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. Les idees i les institucions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.4. Problemes i conflictes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

II. CAP A LA SOCIETAT DE MASSES, 1898-1914 . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. La crisi del 98 i la invasió dels bàrbars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. La situació econòmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. Una ciutat comercial mal comunicada: el port . . . . . . . . . . .

1.4. El “directo” a Madrid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. Els plans d’Aymaní i de Mora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. Repercussions econòmiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. Els conflictes d’un Ajuntament rumbós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.4. Inversions i serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.5. L’estètica dels reformadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

46 51 51 52 53 54 55 57 58 59 60 62 65 67 70 70 71 76 79 83 83 83 88 91 94 98 99 102 107 111 117

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 9

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. Anys de joventut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. Botiguers i hortalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. Montescos i capuletos, güelfs i gibel·lins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.4. Valencians de València . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.5. El discret encant dels obrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.6. La cultura general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.7. La cultura popular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.8. L’agricultura de l’Exposició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

III. LA CONJUNTURA BÈL·LICA, 1914-1923 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. El torn inestable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. La incapacitat de les alternatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. Expansió, crisi i consolidació econòmiques . . . . . . . . . . . . . . . .

1.4. Les possibilitats del bloc industrial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. Plans i edificis públics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. L’estil internacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. Els habitatges per a obrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. Riquesa i frivolitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. Els altres ciutadans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. La crisi de les subsistències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.4. La radicalització del conflicte social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.5. Vell i nou valencianisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.6. Conclusió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

IV. LA DICTABLANA, 1923-1931 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. El colp d’Estat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. Adhesió inviolable i consens passiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. Els dissidents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.4. L’economia de la taronja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.5. Petita i gran indústria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. L’orientació de la despesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. L’obra del Marqués de Sotelo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. Els serveis i la iniciativa privada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.4. L’estil del poder . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

121 121 124 126 129 131 134 137 140 145 145 146 148 151 154 157 158 162 165 169 169 172 175 179 183 186 189 189 189 192 198 204 206 209 209 213 216 219

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 10

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. L’ocupació dels homes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. El quefer de les dones . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. La vida quotidiana oficial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.4. El llançament de les falles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.5. Cines, teatres, cotxes, avions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.6. Alguns conflictes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

221 222 226 229 232 235 237

TERCER CAPÍTOL VALÈNCIA 1931-1959: DE L’ESPERANÇA A LA POR RAMIR REIG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

I. LA VALÈNCIA REPUBLICANA, 1931-1936 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. La proclamació de les il·lusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. L’extensió de les decepcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. La desintegració del blasquisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.4. La corporització del valencianisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.5. Els problemes de l’exportació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.6. Els sectors industrials i l’atur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les transformacions de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. La repetició del model . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. Les bones obres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. L’estil republicà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. Coses que passaven . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. Vagues i gresca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. El combat cultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

II. LA CAPITAL DE LA REPÚBLICA, 1936-1939 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

III. LA VALÈNCIA AUTÀRQUICA, 1940-1959 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. Els anys blaus: la por . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. Els anys sense color: la fam . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.3. Els anys celestials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.4. El “Levante Feliz” i la ciutat inquieta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.5. Les persones i les seues ocupacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.6. Els jerarques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.7. Els excel·lentíssims senyors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. Les transformacions urbanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. Per l’avinguda que porta a l’oest . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

241 243 243 243 246 250 253 258 261 265 265 268 271 274 274 275 283 289 299 299 301 302 305 307 310 313 316 321 321

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 11

2.2. A gran mals, grans plans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. A mitja llum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.4. La política d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. La vida quotidiana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.1. La lluita per la vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.2. La gent de casa bona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3.3. Les diversions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

323 327 329 331 332 332 334

QUART CAPÍTOL VALÈNCIA 1960-1979: PEL SIS-CENTS CAP A DÉU JOSEP SORRIBES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. L’amic americà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. L’Obra i els grisos: els camins del desenvolupament . . . . . . .

3. Créixer, créixer, créixer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

4. Sofrir la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5. Reformes, grans obres i… projectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

6. El gran acolliment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7. El picot sense escrúpols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

8. Alguns negocis menuts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

9. Pla, per a què et vull? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

10. Endevina qui paga la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

11. Municipis corporatius. Tot per València . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

339 341 343 350 353 354 365 366 369 371 373 375

CINQUÉ CAPÍTOL VALÈNCIA 1979-1991: JUGANT-SE EL FUTUR JOSEP SORRIBES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1. El marc polític i econòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.1. El marc polític . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

1.2. Economia i demografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2. La transformació de la ciutat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.1. L’herència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.2. Plans i fets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.3. València i el Mar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.4. El fracàs metropolità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.5. Voracitat immobiliària i boom immobiliari . . . . . . . . . . . . . . .

2.6. Els grans projectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.7. Cotxes, cotxes… i més cotxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

2.8. De finances i gestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

3. La vida ciutadana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

377 379 379 385 391 391 393 395 397 398 399 400 402 403

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

EPÍLEG

19/4/07

11:26

Página 12

....................................................................................

..................................................

411

........................................................................

439

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC BIBLIOGRAFIA

407

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 13

Liminar

L

’ASSAIG que té vosté, estimat lector, a les seues mans té una

petita història. El text fou redactat el 1986-1987 per tal de ser publicat amb motiu de la cel·lebració del 750 Aniversari de l’entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València el 9 d’Octubre del 1238.

Dins del programa d’actes que s’aprovà amb aquest motiu, la història de la ciutat tingué un paper destacat com ho demostra tant la cel·lebració del Primer Congrés d’Història de la Ciutat de València –les actes del qual foren editades– com la confecció d’aquest assaig que duia el nom de València 1808-1987: en trànsit a gran ciutat. Títol que era un homenatge explícit al ja desaparegut professor Manuel Sanchis Guarner que utilitzava aquesta expressió (“En trànsit a gran ciutat”) per titolar el darrer capítol del seu inestimable llibre sobre la ciutat.

Els deus de la ciutat tenien, però, un altre pensament sobre aquest assaig. Quan ja s’havien fet les proves d’impremta, la dimissió de Ricard Pérez Casado el 28 de desembre de 1988 canvià la cursa dels esdeveniments. Malgrat el seu avançat estat d’el·laboració, en absència del qui havia fet la comanda ningú es féu càrrec i les circumstàncies singulars d’aquell moment polític determinaren que el llibre no s’editara. Tampoc reeixí l’intent de la seua publicació per l’Institut Valencià d’Estudis i Investigació (l’IVEI) i el treball passà a ocupar un dels innumerables calaixos predestinats a aquest fi.

Quan els autors ja s’havien ressignat, l’edició facsímil de la cartografia històrica de la ciutat (un afortunat remake del llibre editat per l’Ajuntament el 1985) mampresa per Faximil Edicions Digitals ens oferí altra oportunitat: publicar l’assaig com si fos una mena de catàleg de l’exposició que la Universitat de València decidí fer al voltant de l’edició

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 14

LIMINAR

14

en format CD de la cartografia històrica de la ciutat (Representar la ciutat: València entre 1563 i 1929, exposada a La Nau entre maig i setembre del 2005). Però, de nou, les penúries econòmiques s’interposaren.

L’exposició –feta amb molts pocs diners– fou un èxit al qual no fou aliè el treball, la dedicació i la generositat de Tito Llopis, Luis Perdigón, Evarist Caselles, Javier Esparza i Alfonso Moreira (director de Faximil Edicions Digitals). Com si els deus de la ciutat volgueren recompensar d’alguna manera aquest darrer esforç, la generosa acceptació de la Biblioteca Valenciana –i molt en particular del seu Director Vicente Navarro Luján, del Cap de Gestió Econòmica i Administrativa Vicent Monfort i de l’editora Ana de Miguel Canuto–, ha permés que per fi aquest text siga publicat i, per tant, accessible per a tots els valencians.

De seguida es plantejà el dubte de si calia o no “revisar” el text després dels 27 anys transcorreguts. Sense gaire discussions arribàrem fàcilment a l’acord que no havíem de fer cap “revisió” perquè el text era quasi un document històric en ell mateix i perquè, en el fons, confiàvem que el temps hauria tingut el mateix efecte que té amb els bons vins. Llevat de correcions estrictament ortogràfiques i d’alguna errada detectada, el text que ara s’edita és, per tant, el mateix que estigué a punt d’editar-se el 1988, amb algunes raonades i raonables modificacions. En primer lloc, en l’original de 1988 hi havia uns quants fulls de “crònica d’urgència” sobre el període 1979-1987. Però ara ja són no 8 sinó 25 els anys transcorreguts des de les eleccions democràtiques d’abril del 1979. Calia reescriure el darrer capítol i fer-ne un epíleg de nou.

Això és el que hem fet amb la important matització que tot i que hi ha alguna referència molt puntual a fets posteriors al 1991, hem optat per finalitzar l’anàlisi aquest any, coincidint amb el canvi del cicle polític.

El que ha succeït a la ciutat des del 1991 ençà és massa recent i temps hi haurà de sotmetre aquest període a una valoració amb més perspectiva que la que podem gaudir ara. En segon lloc, per causes aleatòries, a l’original del 1988 no hi havia cap referència a la Guerra d’Espanya, per la qual cosa hem considerat necessari introduir uns fulls redactats per a l’ocasió per Ramir Reig. Per últim, hem afegit una bibliografia relativament completa i actualitzada. Confiem que el resultat d’aquesta petita revisió haja estat satisfactori i que el lector disfrute de la lectura d’aquest assaig fet (el 1988 i ara) amb el propòsit explícit de contribuir al millor coneixement de la nostra història contemporània, de fer un exercici conscient de divulgació rigorosa. Tan de bo ho hàgem aconseguit.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 15

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

No podem ni hem de posar fi a aquest liminar sense agrair, de nou, l’interés de Vicente Navarro Luján. Josep Sorribes i Nuria Sanchis s’han encarregat de la darrera revisió i han recomposat els textos escanejats a partir de las proves d’impremta de l’original. Com ja hem dit, l’edició d’aquest llibre ha estat tota una aventura que ha posat a prova la tenacitat, la paciència i l’entusiasme d’un petit però valuós col·lectiu de persones que mantenen encesa la flama de l’amistat. A tots ells, el nostre sentit agraïment.

Juny del 2006.

ELS AUTORS

15

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 16

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 17

CAPÍTOL I VALÈNCIA 1808-1874

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 18

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

1.

19/4/07

11:26

Página 19

Introducció

La morfologia i l’estructura urbana de la València moderna procedeix essencialment del període de cent anys que transcorre des de finals del segle XIX. La demolició de les muralles medievals, l’inici de l’Eixample i de la Reforma Interior, són els fets que simbolitzen el principi de les profundes modificacions que duen des de la ciutat històrica, amb un perímetre permanent i una estructura urbana que no havia sofert canvis durant més de quatre segles, fins a la ciutat actual. La dinàmica urbanitzadora engegada a partir de 1874 permet considerar la Restauració Borbònica com l’inici d’aquest període d’expansió i de transformació de la ciutat i de la base econòmica que la sustenta.

Durant els anys immediatament anteriors a la Restauració es van desenrotllar els gèrmens que van donar lloc a aquest període de canvis profunds. Amb la desaparició de l’Antic Règim, especialment a partir de la mort de Ferran VII, es va produir un procés de formació i recomposició dels diferents grups de la burgesia, bé amb el suport o bé enfrontats amb uns altres grups socials. Aquest procés conclou a finals del segle XIX, amb la consolidació com a grup dominant de la burgesia dominant, de capital terratinent i financer, i orientació capitalista. Aquesta burgesia elabora un model de ciutat més adequat als seus requeriments simbòlics, estètics i funcionals, en el qual ideològicament se la defineix com un “espai nou, sa, còmode, decorós i segur”, que pot i ha de ser rendiblement aprofitat.

Aquest nou concepte de ciutat es va formant al llarg del segle XIX, al mateix temps que es desenrotllen els procediments legals i econòmics d’intervenció en la ciutat, s’institucionalitzen els camps d’actuació pública i privada i es desenvolupen els sistemes alternatius i complementaris de la renovació urbana: Eixample exterior i Reforma interior.

19

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 20

CAPÍTOL I

2.

20

Evolució política

Després de la guerra amb els francesos, Ferran VII (1784-1833), rei nominal d’Espanya des de 1808, va tornar a Espanya per tal de fer-se càrrec de la Corona. Sense tenir en compte la Constitució que el poble havia aconseguit en el 1812, publicà el Manifest de València, pel qual abolia aquella i instaurà l’absolutisme en el país.

El monarca, amb el suport dels grups absolutistes, defensors del poder reial il·limitat, va iniciar una dura persecució dels partidaris de les Corts de Cadis, va desterrar els afrancesats, va restablir la Inquisició i va autoritzar el regrés dels jesuïtes. Els liberals es van sentir profundament desenganyats per aquesta actitud i esclataren algunes insurreccions militars amb la fi d’enderrocar el règim absolutista. Una d’elles, la del comandant Riego, va aconseguir, el gener de 1820, el restabliment de la Constitució de 1812.

L’actitud del rei durant els tres anys de règim liberal coneguts com Trienni Constitucional, consistí a entrebancar al màxim el funcionament del Govern establert. Encoratjava als promotors dels desordres i enviava agents seus a l’estranger per tal d’aconseguir l’ajut de la Santa Aliança, la qual cosa li permetria, amb la intervenció de l’exèrcit francés (Los cien mil hijos de San Luis), instaurar de nou el poder absolut i anul·lar totes les lleis dictades durant aquests anys. Més tard, en contradicció amb les seues promeses, va prosseguir la persecució dels liberals creant les Juntes de la Fe, i castigant durament aquells que no acceptaven el seu poder absolut.

En 1833 va morir Ferran VII. Després d’un desastrós regnat deixava el país en una vertadera guerra civil entre carlins, absolutistes seguidors del seu germà Carles Maria, i isabelins, liberals partidaris de la seua filla Isabel. En aquesta guerra es dirimia no solament un assumpte de legitimitat dinàstica sinó també un més profund d’ideologia política entre els defensors de la tradició o de la renovació.

2.1.

Ascens de la burgesia al poder, 1833-1843

Després de la mort de Ferran VII, els absolutistes proclamaren monarca a Carles V a Morella. La reina regent, María Cristina, es va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 21

VALÈNCIA 1808-1874

haver de procurar l’ajut dels grups liberals davant la necessitat d’afrontar el conflicte bèl·lic. Arribaren d’aquesta manera al govern uns homes lligats als sectors de la burgesia que reclamaven la fi de les institucions feudals i la instauració de la llibertat de mercat.

Els absolutistes valencians s’incorporaren als partits carlins de Maestrat, mentre la Milícia Urbana, formada per liberals, es va fer càrrec de la defensa de la ciutat.

Els esdeveniments bèl·lics s’aproximaren a València en diverses ocasions durant el període 1835-38, provocant la radicalització dels liberals, que proclamaren l’abolició dels senyorius i la clausura dels convents. En el 1836 es van acceptar en part aquestes propostes quan el govern d’Álvarez Mendizábal va procedir a la desamortització dels béns de les ordres religioses extingides, amb una doble finalitat de recollir fons amb els quals afrontar el conflicte armat i de facilitar la reforma urbana, permetent l’assentament de les institucions del nou Estat burgés. La desvinculació dels patrimonis nobiliaris dinamitzava encara més el procés de redistribució de la propietat, del qual l’aristocràcia cortesana i la burgesia urbana foren els màxims beneficiaris. La llei d’expropiació, aprovada aquest mateix any, consagrava el valor suprem de la propietat privada i deixava les possibilitats d’expropiació limitades únicament a les obres estatals d’interés general (camins, canals i ponts), excloent-hi les obres de reforma urbana. A l’any següent s’aprovà una nova Constitució de caràcter liberal.

Fins el 1839 continuaren les guerres carlines amb els episodis sagnants en el territori valencià, protagonitzats per tots dos bàndols. La firma de l’acord de Vergara va significar la fi de la guerra en el nord d’Espanya, encara que al Maestrat va continuar fins a l’any següent.

Aquest esdeveniment augmentà el prestigi i el poder de l’exèrcit, amb el general Espartero al capdavant, amb la seqüela de la intervenció directa dels militars en la direcció de l’estat, que perduraria sense interrupcions durant tot el període.

Durant aquests anys es van ampliar les diferències entre els grups liberals, dividits en moderats, progressistes i demòcrates. La Justícia Nacional havia anat canviant la seua base social incloent-hi cada vegada més liberals d’ideologia republicana, i augmentant la desconfiança de l’exèrcit, que donava suport als moderats. Aquests, en el poder des de 1837, aprovaren en 1840 la nova Llei d’Ajuntaments, que va reforçar el poder central i va consagrar l’empobriment municipal. A València, l’oposició de l’Ajuntament progressista va obligar a suspendre els actes programats per la visita de la reina. L’oposició dels liberals progressistes

21

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 22

CAPÍTOL I

22

es va convertir en una clara revolta i la reina, des de València, va cedir el poder al general Espartero i va abandonar la nació. L’arribada del general, que significava l’ascens dels grups progressistes al poder, va ser rebuda de manera entusiasta en la ciutat. A l’any següent Espartero fou nomenat regent, i a València es va iniciar la demolició de la Ciutadella, símbol de l’opressió borbònica. No obstant això, ben aviat començaren les diferències entre els progressistes i els demòcrates, aquests d’orientació republicana. En 1841, 1842 i 1843 es van produir motins republicans a València, reflex dels esdeveniments de Barcelona, que provocaren a l’últim any l’assassinat del cap polític de la província, Camacho, partidari d’Espartero. Els esdeveniments van acabar amb la formació d’una Junta de Salvament, en la qual el secretari fou Vicent Boix. Immediatament es van celebrar eleccions municipals, en què va eixir escollit alcalde el regidor moderat Josep Campo. Dies més tard Espartero va marxar a Anglaterra, després de fracassar en el seu intent d’ocupar Valéncia.

2.2.

Consolidació de la burgesia moderada, 1843-1868

Quan Espartero va ser destituït en el 1843, es va crear una coalició de moderats i progressistes que va decidir la majoria d’edat de la princesa Isabel, de tretze anys d’edat, i la seua proclamació com a reina. La coalició, sense cap ajut, fou dissolta al poc de temps i es va instaurar un govern moderat. Com a conseqüència, la Llei d’Ajuntaments fou imposada de nou; es va crear el cos de la Guardia Civil per a substituir la Milícia Nacional i en 1845 es va promulgar una nova Constitució, de caràcter marcadament conservador. Així es va instaurar un període de deu anys de relativa tranquil·litat en què els homes vinculats al sistema moderat es convertiren en uns actius homes de negocis, connectats fortament al poder polític. A València l’alcaldia de Josep Campo va començar un procés de suport a la iniciativa privada, a la qual va cedir la gestió del sòl municipal i la instal·lació dels serveis públics, amb una mentalitat de reducció de l’activitat de la Corporació i d’afavoriment dels interessos de la burgesia valenciana, a la qual pertanyien els homes clau en els assumptes municipals. Les activitats de Campo, centrades inicialment en l’obtenció per a les seues empreses de les concessions municipals i les constants denúncies sobre irregularitats en les adjudicacions, són representatives de la utilització del poder polític per a la consolidació i la reorganització del poder econòmic.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 23

VALÈNCIA 1808-1874

En 1854 es va interrompre aquest període d’estabilitat, lleument alterat abans per les repercussions dels fets europeus del 48, en haver recuperat el poder els progressistes després del pronunciament militar que dugué de nou a Espartero al govern. El Bienni Progressista va dur a terme, entre altres mesures, la desamortització general de Madoz (1855), que arribà als béns públics (Estat i municipis) a més dels de l’església, i la desaparició de la nova Junta Central de Policia Urbana, que imposava les seues condicions als ajuntaments. A més, s’intentà aprovar una nova Constitució, la qual cosa va ser evitada per la nova ocupació del poder pels moderats en el 1856, donant fi al denominat bienni progressista. De nou es va iniciar un període d’estabilitat amb l’ajut de la supremacia moderada, consolidada a través de l’alternativa entre O’Donnell i Narváez en el cap del govern. A partir de 1860 s’inicià un procés en el qual es van aguditzar els conflictes socials, agreujats per un cert deteriorament econòmic que va acabar en els successos revolucionaris de 1868. En aquest període es va desenrotllar a València un gran esforç per ampliar la superfície de la ciutat mitjançant l’intent d’aprovació del primer projecte d’eixample, el qual no fou acceptat pel govern central. Les necessitats d’expansió urbana, agreujades pels problemes de densificació i amuntegament, acabaren en l’inici de la demolició de la muralla en 1865, amb el pretext de donar ocupació als treballadors en atur procedents de la gairebé extingida indústria sedera.

2.3.

La crisi política, 1868-1874

En 1867 el general Prim, que ja conspirava amb els militars progressistes valencians des de dos anys arrere, va intentar sense èxit un pronunciament a València. A l’any següent, després de l’inici a Cadis de la “Gloriosa Revolución”, el capità general de València cedí el comandament a una Junta Revolucionària presidida per Peris Valero. Prim vingué a València i s’hi instal·là en Capitania General. Després de la fugida d’Isabel II, Serrano passà a presidir, l’octubre de 1868, el govern provisional. En 1869 es va aprovar una nova Constitució monàrquica i, a falta de rei, el general Serrano va ser proclamat regent, mentre que Prim s’encarregà de la presidència del govern.

A València els revolucionaris es van comportar amb una gran moderació, sense protagonitzar incidents violents. La Junta Revolucionària tornava a emprendre l’activitat urbanística i demolia diversos convents amb la finalitat, entre altres, d’iniciar l’apertura del carrer de la Pau,

23

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 24

CAPÍTOL I

24

l’operació més ambiciosa de reforma interior realitzada fins aquell moment.

El poder central va entrar en una situació crítica a causa dels enfrontaments entre els progressistes, que juntament amb els militars donaven suport a una monarquia nova, democràtica i unitària, i els republicans perifèrics, grups burgesos, obrers i camperols, que advocaven per un nou règim. A València els quatre diputats eren federals. En 1869, quan l’exèrcit va intentar desarmar la Milícia Nacional, que havia estat restablerta i enquadrava als republicans, esclataren les hostilitats que portaren una guerra oberta als carrers de la ciutat. Els gràfics representatius del conflicte realitzats per Amali Gimeno, separen la zona republicana de l’ocupada per l’exèrcit mitjançant una línia aproximada que des de la porta de Sant Vicent en direcció nord arribava fins a la de la Trinitat. En no poder ocupar la ciutat, l’exèrcit inicià un bombardeig fins a la cessació de les hostilitats.

A començament de 1871 s’inicià el regnat d’Amadeu I, a qui els progressistes havien proposat com a monarca. La inestabilitat política europea tenia la seua continuació a Espanya, i l’assassinat de Prim va ser la manifestació de l’exaltació dels enfrontaments. En considerar impossible la seua mediació entre els diversos grups de la coalició governamental, Amadeu I va abdicar en 1873, moment en què es va proclamar la República. Durant la breu experiència republicana els esdeveniments es van desenrotllar amb rapidesa, car als problemes derivats de les proclamacions cantonals es va unir la intensificació dels conflictes obrers i la reactivació dels partits carlins. A València es va proclamar el Cantó el 22 de juliol entre l’entusiasme popular. La radicalització de la Junta Valenciana va provocar un nou setge de la ciutat per l’exèrcit comandat per Martínez Campos.

Els quatre presidents de la República –Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar– es van succeir en el termini d’alguns mesos. Després de la dimissió de Castelar en 1874, atesa la pèrdua de confiança del seu govern que no havia pogut aprovar la nova Constitució, el general Pavia va ocupar violentament el Parlament, desallotjà els diputats i formà un govern republicà amb vells progressistes, radicals i republicans.

L’ascens de Serrano, el febrer de 1874, a la condició de vertader president de govern semblava entreveure una possible recuperació del progressisme republicà. Però la reacció conservadora, gràcies al retrocés de la burgesia cap a posicions moderades, es dirigí cap a la restauració de la dinastia borbònica com a mitjà per a eixir de la crisi.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 25

VALÈNCIA 1808-1874

A finals de 1874, Martínez Campos vingué secretament a València i s’entrevistà amb els partidaris de la restauració monàrquica en la figura d’Isabel II, alguns dels quals, fonamentalment Cánovas del Castillo, desaconsellaren el colp d’estat. Tanmateix, el següent 29 de desembre, va ser proclamat a Sagunt Alfons XII com a rei constitucional. El dia 30 entraren les tropes a la ciutat de València, al mateix temps que a Madrid es reconeixia oficialment la restauració de la monarquia.

Com encertadament assenyalà en el seu dia el professor Sanchis Guarner: La restauració de la dinastia borbònica, producte de la reacció pel cansament general originat pel desordre que la República no havia pogut dominar, fou una solució tan eclèctica com escèptica, per bé que no desproveïda d’efectes positius (la burgesia va compensar el seu desengany ideològic esmerçant el seu dinamisme en una dedicació plena a l’activitat econòmica, llavors molt lucrativa). Significava el restabliment, sense represàlies, de la convivència política, però també de la continuïtat del doctrinalisme de la llarga època moderada que havia omplert el segon terç del Vuit-cents, amb el retorn al poder de la burgesia agrària latifundista, per bé que ara ja amb plena supremacia de l’element civil.

3.

3.1.

Demografia i base económica El creixement demogràfic

Durant el segle XIX la ciutat de València va experimentar uns profunds canvis demogràfics relacionats directament amb les èpoques d’expansió econòmica. Durant el període 1830-1850 la població apareixia pràcticament estancada. En 1830 hi havia en el municipi 118.952 habitants, dels quals 65.036 corresponien al recinte d’intramurs. En 1849, Vicent Boix dóna les xifres de 112.799 habitants per al municipi i 62.608 per a l’interior de la superfície murallada, sense que la possible imprecisió de les xifres signifique una pèrdua de valor quant a la interpretació global. Tanmateix, a partir de la meitat del segle s’experimentà un considerable creixement demogràfic. En 1857 es va realitzar el primer cens oficial que va donar un total de 103.557 habitants per a la ciutat.

25

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 26

CAPÍTOL I

26

En 1860, la població d’intramurs era de 87.770 persones i 19.848 als ravals, amb un total a la ciutat de 107.618 habitants. En 1888 les xifres són de 126.806 per a la ciutat, que ja inclou extenses zones d’eixample, i 170.763 per al total del municipi, al qual s’havia incorporat el barri de Russafa. A més d’aquest creixement cal considerar l’efecte negatiu de les epidèmies de còlera, que van produir cada cinc anys uns 5.000 morts en la ciutat, a causa fonamentalment de les deficiències en les condicions higièniques i de salubritat.

En el pla administratiu la ciutat estava dividida en quarters i barris.

Els quarters eren quatre: Serrans, Mar, Sant Vicent i Mercat, cadascun dels quals estava dividit en barris, amb un total de 26 intramurs i 7 en els ravals exteriors. El quarter de Sant Vicent, amb un terç de la població intramurs, era el més poblat. Les xifres de densitat en 1857 (88.057 habitants en les 158 hectàrees del recinte murallat) eren superiors a les de les capitals europees i solament les superaven en l’àmbit nacional Barcelona i el casc vell de Bilbao. Aquesta densitat, 558 hab/ha, unida a les característiques de la xarxa viària i de l’edificació preexistent donen una idea dels grans problemes d’amuntegament amb el qual es trobava València a meitat de segle.

3.2.

Els sectors productius

L’economia valenciana tenia durant el segle XIX un caràcter predominantment agrari. La propietat de la terra i la seua explotació mitjançant censals era a principis de segle la principal font de formació de rendes. La desamortització de les propietats religioses i la desvinculació dels patrimonis nobiliaris provocaren una profunda transformació fundiària en permetre l’accés a la propietat als antics censalistes i als nous propietaris urbans, i també en substituir les relacions feudals amb els propietaris per arrendaments lliures. Aquests fets estigueren en la base de la modernització de l’agricultura valenciana que va fer possible modificar els conreus i orientar-los cap als mercats exteriors.

Les zones incultes dels maresmes litorals i els vinyers de la Ribera passaren a dedicar-se al conreu de tarongers des de la meitat del segle. En 1872 ja hi havia 2.765 hectàrees de tarongers, que arribaren a 37.500 en 1915, mentre es disparava l’exportació d’aquest cítric, amb 9.000 tones en 1849, enfront de 110.000 en 1882. A l’horta de València els esforços innovadors es dedicaven a la utilització del guano i dels adobs químics des de 1844, amb la qual cosa els sols s’enriquiren i els rendiments

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 27

VALÈNCIA 1808-1874

augmentaren en abandonar els cicles tradicionals. A la zona de l’Albufera es va produir l’extensió desmesurada del conreu de l’arròs, de manera que la superfície del llac es va reduir de 16.000 hectàrees a 3.000 entre 1861 i 1912. En un sentit contrari va disminuir dràsticament la plantació de moreres i la sericultura davant la greu crisi de la indústria sedera.

A la ciutat de València hi havia un nou teixit industrial, l’activitat principal del qual havia estat el tèxtil seder, complementat amb el lli i l’espart. La dependència de les activitats agràries en aquest sector es fa evident si tenim en compte que es recollia dels camperols la seda ja filada. Aquesta indústria, florent durant el segle anterior, va patir un dur colp en el segle XIX a causa de les guerres, la forta competència exterior, les epidèmies i la pèrdua del mercat colonial. Així, dels 3.000 telers existents a la ciutat a començaments de segle baixaren a 1.000 en 1850, i van desaparèixer totalment en 1865. En aquest, com en altres sectors industrials, la mancança de capitals va ser un factor molt negatiu. La insuficiència de la inversió ha estat reconeguda com la causant principal a València del raquitisme industrial del segle passat. Les rendes produïdes per l’activitat agrícola es van reinvertir en l’extensió i la millora dels conreus o en activitats financeres, sense que arribara a formar-se un vertader empresariat industrial valencià. D’aquesta manera els altres productes com el tèxtil, la ceràmica o el paper no superaren una producció limitada, desmentint les expectatives obertes amb la introducció de la màquina de vapor 1837, i no s’hi van adaptar al ritme de les transformacions tècniques. Únicament la indústria del moble, on es van realitzar les majors innovacions, va experimentar un desenrotllament important aprofitant el període d’expansió econòmica iniciat en la dècada 18401850 i que va arribar, amb la interrupció deguda a la crisi centrada en 1866, fins als anys vuitanta.

Enfront de la feblesa industrial València tenia un fort paper comercial. Per un costat el caràcter de la ciutat com a centre comercial i de serveis d’una àmplia comarca agrícola, va convertir a la zona veïna al Mercat en una àrea de forta especialització.

D’altra banda, el desenrotllament del comerç de productes agrícoles, fonamentalment a través de l’exportació i del subministrament a Madrid, fou un estímul important per al creixement urbà i la base de la creació de grans infraestructures. D’aquesta manera el plantejament de les obres del port i el traçat ferroviari (Grau de València-Almansa i València-Tarragona) responen a la comercialització dels productes agraris, centrada inicialment en l’arròs i desplaçada posteriorment als cítrics.

27

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 28

CAPÍTOL I

28

El desenrotllament de les activitats comercials i immobiliàries i les perspectives de grans inversions en infrastructures exigiren la creació d’uns instruments financers adequats. La Societat Econòmica d’Amics del País, en la qual s’agrupaven els sectors més dinàmics de la burgesia i que protagonitzava les majors iniciatives pel desenrotllament de l’activitat econòmica i els negocis urbans, va crear en 1842 la primera Caixabanc, encara que amb uns fins molt limitats. El primer banc efectiu de la ciutat va ser la Societat Valenciana de Foment, creada per Josep Campo en 1846, transformada en 1856 en Societat Valenciana de Crèdit i Foment per adaptar-se a la Llei bancària, i les activitats de la qual continuarien fins al 1880, sent la més activa de les societats financeres valencianes fins al 1865.

Una altra societat puixant va ser la Societat de Crèdit Valencià, creada en 1858 i que es va limitar al descompte de lletres i a la realització de les obres del port. Tanmateix, i malgrat la creació de les noves societats, al final de període els bancs valencians entraren en crisi i pràcticament van desaparéixer en 1885.

3.3.

Propietat i producció immobiliària

La importància econòmica de l’agricultura feia d’aquest sector un dels principals camps d’inversió i producció de beneficis. Això no feia més que incrementar les aspiracions de la burgesia per tal d’accedir a la propietat agrària, especialment a partir de la desamortització d’importants superfícies d’aquest tipus de sòl (el clergat posseïa en la Particular Contribució de València el 20 % de la terra) i que la desvinculació dels patrimonis nobiliaris (17 % del sòl) permetera l’alienació de les terres de propietat senyorial i fera possible el canvi del sistema d’arrendaments.

Un procés semblant es va donar en el sòl urbà, on la concentració de la propietat era encara major (a principis de segle a València, el 54 % dels habitatges pertanyia a l’església i el 23’5 % a la noblesa). Com a conseqüència de la desamortització un nombre important d’edificis passaren a mans burgeses.

Mentre en el sòl rústic s’havia establert des de 1813 la llibertat de contractació d’arrendaments, a les ciutats subsistien les normes de l’Antic Règim (taxació de lloguers, preferències en les adjudicacions, limitació dels desnonaments...). Atesa aquesta situació la nova burgesia propietària va reclamar la modificació d’aquest sistema, amb més força a mesura que el mercat d’habitatges augmentava les seues possibilitats.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 29

VALÈNCIA 1808-1874

La Llei de 1842 establí la desitjada llibertat d’arrendaments que a partir d’aquest moment podrien pactar-se de forma voluntària.

Aquests fets, units a les dificultats d’ampliació de la ciutat, a la possibilitat de reutilitzar el sòl dels antics convents, al creixement demogràfic i a una certa expansió econòmica, són la base de la creació d’un nou mercat de l’habitatge, caracteritzat per la restricció de l’oferta i la importància de la demanda. La reutilització dels edificis existents i la creació d’un nou espai residencial lucratiu (les rendes urbanes són en aquest període a València tan importants com les agrícoles) són elements bàsics per a entendre la magnitud de les transformacions urbanes que es van a donar en la segona meitat del segle XIX.

4.

Les transformacions urbanes

Durant el primer terç del segle les úniques operacions puntuals de reforma urbana van ser les obertures de la Plaça de la Duana i el carrer de San Ferran. La primera es va realitzar pels francesos amb uns procediments que, tot i amb l’ajut en la força de l’ocupació, responien a uns sistemes d’indemnització propis de la societat liberal. Solament a partir de 1833 poden trobar-se actuacions de major envergadura i amb unes conseqüències importants en l’estructura de la ciutat, a mesura que els grups liberals arriben al govern i plantegen la inadequació del marc urbà segons les seues necessitats.

4.1.

Conseqüències de les desamortitzacions

Les mesures desamortitzadores de 1836 van tenir inicialment unes conseqüències limitades sobre l’estructura urbana: tan sols tres dels vint-i-set convents intramurs van ser demolits (la Puritat, La Merced i Santa Maria Magdalena), sent reutilitzats la resta com a quarters (Sant Domènec, la Congregació, el Pilar, Sant Carles, Sant Fulgenci i Sant Francesc), presons (Sant Agustí i Santa Anna), museu i acadèmia (el Carme), institucions assistencials (la Corona), oficines de l’Estat (el Temple i Jesuïtes), obrador (Trinitat descalça) i conservant el seu ús la

29

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 30

CAPÍTOL I

30

resta (deu de monges i per excepció expressa les Escoles Pies, de frares).

El primer plantejament de la desamortització, a més d’atendre a les necessitats de recaudació derivades de les guerres carlines, significava la consolidació dels nous valors: predomini de l’Estat i l’exèrcit sobre l’església, nova definició de la marginalitat social a través de la beneficència i el sistema de les presons, desenrollament de centres culturals i educatius laics, etc... Tot i les possibilitats derivades de la utilització d’uns espais històricament immobilitzats, l’increment constant de l’amuntegament, insalubritat i conflictes socials en la ciutat, la nova distribució de la propietat, l’existència d’una capitalització incipient d’origen agrícola i comercial i les possibilitats de rendibilitat de les operacions de nova edificació residencial van donar a la desamortització un paper històric fonamental en la renovació interior de València.

4.2.

Primeres operacions residencials

En els quinze anys següents a la desamortització de Mendizábal es van engegar una sèrie d’operacions de reforma urbana que mostren exemplarment l’evolució dels plantejaments de la burgesia, pel que fa a la renovació i millora de la ciutat, a mesura que l’espai urbà es configura com a mercat lucratiu.

4.2.1.

Construcció del Mercat Nou i de la Plaça Redona

Les dues primeres accions dutes a terme en l’interior del recinte urbà, el Mercat Nou i la Plaça Redona, tingueren la finalitat del sanejament i la millora del centre comercial de València. El Mercat, equipament explícitament assenyalat com a objectiu de les mesures desamortitzadores, es va construir en 1839 sobre els terrenys del convent de les Magdalenes, al qual se li va afegir més tard la nova pescateria. Sobre els terrenys ocupats per la pescateria i l’escorxador, ja sense cap ús, es va iniciar en 1837 la construcció de la Plaça Redona, conjunt residencial caracteritzat per la seua uniformitat formal, a partir del projecte normatiu de l’arquitecte Salvador Escrig que definia en el seu interior, mitjançant una estricta ordenança de façana, un nou espai públic, unitari, circular i tancat. En aquest cas les limitacions imposades a la propietat privada coexisteixen amb el necessari recurs al sòl públic per tal de dur a terme aquesta singular plaça, la situació de la qual en el centre geomètric de la ciutat dotava a la seua forma d’un fort contingut simbòlic.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 31

VALÈNCIA 1808-1874

4.2.2.

La Puritat, primera gran promoció privada

Sobre els terrenys de l’antic convent de les monges de La Puritat, un grup promotor privat, en el qual figurava l’important arquitecte Antoni Sancho, va promoure en 1839 allò que sens cap dubte constitueix el projecte més important de reforma urbana de la primera meitat del segle XIX: la construcció d’un barri residencial unitari. Aquesta promoció d’habitatges, dissenyada amb l’ajut d’ordenances dibuixades i amb uns plantejaments altament especulatius (no s’ha d’oblidar que el convent va ser adquirit inicialment per a la instal·lació d’una indústria, i que en obrir els nous carrers Moro Zeit, Conquesta i Rei En Jaume no es va fer cap concessió a l’espai públic) revela, tant per la singularitat de la seua gestió com pel tractament compositiu de les seues façanes i la seua situació privilegiada en la ciutat (al costat del carrer Cavallers i de la plaça del Mercat), la seua destinació a un públic eminentment burgès. La falta d’instruments legals que regularen aquest tipus d’activitats d’edificacions va retardar el començament de les obres fins al 1846, dos anys després de la promulgació del Reglament de Policia Urbana.

4.2.3.

Noves promocions residencials unitàries

A partir de l’èxit obtingut després de l’inici de la construcció de la promoció d’habitatges de La Puritat, es desenrotllaren altres operacions residencials privades amb unes característiques diverses: – Hort d’En Cendra, realitzada sobre propietats del Comte de Ripalda i del gremi dels soguers en les proximitats del Portal Nou (cal recordar que a finals del segle XVIII es va projectar la creació en aquesta zona d’un barri residencial burgés) amb promotors i tipologies heterogenis, i un procés d’execució molt fragmentat (18501859). La seua situació, característiques estètiques i funcionals es corresponen amb el caràcter específic de barri artesano-comercial.

Els espais lliures es van mantenir en el seu ús privat com a hort de soguers.

– Convent de la Mercé, actuació residencial unitària d’obertura del nou carrer de Liñán (1848), situat vora el Mercat i sobre uns terrenys desamortitzats venuts per l’ajuntament en no poder fer front als pagaments derivats de la seua adquisició.

– Barri de la Saidia, projecte ambiciós d’edificació residencial a l’altra banda del riu, enfront del Portal Nou, promogut pel Marqués de

31

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 32

CAPÍTOL I

Campo en l’exterior de la muralla medieval en esgotar-se les possibilitats d’alliberament del sòl originades després de la desamortització. Pot considerar-se com a precedent dels eixamples, aquesta vegada amb un caràcter industrial i d’habitatge obrer. Malgrat el seu ambiciós plantejament, solament es va realitzar una petita part en l’inici del Camí de Barcelona, probablement situada sobre terreny municipal.

32

4.3.

Els instruments d’intervenció pública

La substitució de l’Antic Règim va produir una redistribució de les competències municipals quan va desaparéixer la imposició de les institucions monàrquiques i estamentals. Les expectatives inicials d’increment de les possibilitats d’actuació dels ajuntaments es van veure frustrades per dos fets diferents: la centralització del poder econòmic i de decisió en l’estat burgès i la inclusió de les operacions renovadores (infrastructures, edificació, etc.) en l’esfera privada. La nova institucionalització de les atribucions va reservar als ajuntaments l’establiment de les normes generals de regulació del mercat de l’edificació i la urbanització que evitaren l’aparició de conflictes i disfuncionalitats greus, tot comptant amb les consegüents distorsions produïdes per les fortes connexions entre el poder econòmic i el poder polític.

Hem pogut veure com la desamortització no permeté la creació d’un patrimoni municipal considerable. La seua escassa capacitat econòmica no permeté a l’ajuntament valencià ni tan sols la conservació de les propietats inicialment atribuïdes.

Les Lleis Municipals (1838-1840) i la segona desamortització de Madoz (1854) no van fer més que prosseguir el camí de passivitat i pobresa dels ajuntaments i obligaren a vendre els béns públics, accelerant la desaparició de les seues propietats i amb això les possibilitats materials i financeres d’intervenció en la ciutat.

D’altra banda, es feia necessària la regulació de l’activitat d’edificació en la ciutat a fi de donar estabilitat a un mercat en procés de formació.

Dos instruments diferents, però complementaris entre si, respondran a aquest objectiu: el Reglament de Policia Urbana i el Pla Geomètric.

El Reglament de Policia Urbana, promulgat acceleradament per l’ajuntament de Campo en 1844, va abandonar la limitació als criteris de “benestar comú”, característics de les disposicions anteriors, i va constituir l’acta que legitimava l’exercici del dret de propietat, al qual va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 33

VALÈNCIA 1808-1874

concedir llibertat absoluta a canvi de petites prestacions en sòl públic i de l’obligatorietat de sol·licitar llicències d’obra mitjançant la presentació dels projectes corresponents.

El “Pla Geomètric i Topogràfic”, realitzat per V. Montero de Espinosa en 1853, responia a la Reial Ordre de 1846 que obligava a la formació de plànols geomètrics que serviren de base per a la planificació del futur de les ciutats. Havia de completar d’aquesta manera al Reglament en permetre el traçat d’alineacions de forma fiable, i així es definien les possibilitats d’edificació i es delimitaven els espais públics i privats.

De tota manera no es va realitzar la transcripció al plànol de les noves alineacions que s’anaven establint, amb la qual cosa la modificació de traçat viari continuava com una operació discontinua i descoordinada. Tot i així, la concessió de llicències permet fer efectiva la modificació viària de manera puntual, i, mitjançant el disseny de la composició de façanes, el control de les característiques de l’escena urbana.

La falta d’ambició d’aquests documents, conseqüència del marc legal que els havia generat, no solament va impedir el desenrotllament d’operacions de promoció pública, com l’iniciat amb la Plaça Redona, sinó que va distorsionar i va posar en dificultats uns altres projectes més limitats, com els situats en les places de la Duana i de la Constitució. En la primera d’elles, la més gran de la ciutat en l’època, l’ajuntament va pretendre, mitjançant un projecte que fóra respectat per totes les edificacions, aconseguir una plaça nova i homogènia, amb un caràcter d’espai residencial i simbòlic de la burgesia acomodada. Tanmateix, als pocs anys els edificis que s’hi construïen ja no respectaven l’alçada prescrita i presentaven “una gran varietat en el caràcter de les decoracions i una desigualtat repugnant en els extrems”. A la plaça de la Constitució, la ruïna de l’edifici de l’ajuntament (situat en l’actual jardí de la Generalitat) va plantejar, la seua possible reconstrucció, i la realització d’un nou edifici a l’illa que enfrontava amb la Basílica, de manera que s’ampliarà i regularitzarà la plaça segons un projecte de 1854. Per l’oposició dels propietaris a l’expropiació, l’ajuntament es va mostrar incapaç de dur-la endavant. Aquestes dificultats, unides a propostes posteriors sobre la creació d’un nou centre urbà, dugueren posteriorment al traslladament definitiu de la seua ubicació. Hem de recordar que la Llei d’Expropiació forçosa, vigent des de 1836, excloïa en la pràctica la declaració d’utilitat publica per a les matèries relatives a l’ornament, millora i reforma de les poblacions.

33

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 34

CAPÍTOL I

4.4.

34

Privatització de les obres públiques

Coherentment amb les postures liberals les obres de creació d’infrastructures, importantíssimes en una època de grans avanços tècnics, necessàries per a crear el nou marc urbà que es pretenia, foren deixades en el camp de la inversió i l’execució privada. La concessió de les obres de serveis públics, amb les corresponents garanties de rendibilitat oferides per l’Administració va ser un factor ben important en la formació dels capitals financers. A València aquestes activitats foren la base al voltant de la qual s’organitzaren les accions dels homes que pertanyien a societats com l’Econòmica d’Amics del País o la Valenciana de Crèdit i Foment. Les primeres concessions eren buscades per francesos i anglesos que exportaven les seues tecnologies a canvi d’assegurar-se l’exclusivitat i rendibilitat dels serveis. Posteriorment les concessions passaren preferentment a mans de la burgesia financera nacional, a través d’adjudicacions, vendes o transaccions que sovint exigien la intervenció de l’Administració, o com va succeir amb la propietat immobiliària, les concessions es convertiren en un nou element amb el qual es podia negociar en el mercat liberal. A València les úniques actuacions directes de l’ajuntament es van dirigir al pavimentat de carrers cèntrics (Saragossa, Sant Vicent, Sant Ferran), mentre que la resta de serveis urbans es deixaren en mans privades.

En 1842 es concedí la instal·lació del sistema d’il·luminació amb gas a una Societat Anònima formada pels enginyers francesos Lecoq i Lebón (en la qual Campo, regidor de l’ajuntament, ja figurava). Després d’una venda posterior i d’una subhasta, Campo es va apropiar d’ella i instal·là la fàbrica en el Pla del Remei inagurant la il·luminació de la Glorieta en 1844.

L’èxit del gas, les expectatives de noves operacions immobiliàries com La Puritat i l’aparició imminent d’altres instal·lacions menà Campo a fundar la Societat Valenciana de Crèdit i Foment en 1846, i un mes després la Societat Anònima de Conducció d’Aigües Potables, tot utilitzant com a base una donació testamentària del Pare Liñán. En 1850 s’inaugurà la primera font pública d’aigües potables a la plaça del Negrito.

Les mateixes vicissituds de les concessions a nivell local ocorrien en l’àmbit nacional ampliades d’escala, donant lloc a polèmiques i escàndols per les actuacions fraudulentes produïdes a causa de les fortes connexions entre polítics i financers. En el cas del ferrocarril ValènciaMadrid, la primera concessió es va adjudicar a una companyia amb una

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 35

VALÈNCIA 1808-1874

forta presència anglesa, la “Madrid and Valencia Railway Company”, en 1845, la qual va quedar finalment reduïda al primer tram des del Grau de València fins a Xàtiva. En 1850, Campo aconseguí l’adjudicació, i va constituir una societat en la qual figuraven destacats homes de la nova burgesia valenciana. En 1852 s’inaugurà el primer tram Grau-València, i la primitiva estació situada en l’hort del convent de Sant Francesc. Amb aquesta localització es va produir d’igual manera a la revalorització d’una zona de la ciutat anteriorment paralitzada per l’existència del convent, on posteriorment se situaria el centre localitzador de l’activitat institucional i comercial de la ciutat burgesa. Dos anys després es va posar en servei el recorregut fins a Xàtiva, ampliat posteriorment fins a la connexió amb Almansa (completant així el traçat València-Madrid) i en altra direcció fins a Tarragona, a través de la nova Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona, fundada en 1861.

Les obres realitzades en el Port de València, justificades per les necessitats del comerç agrícola i la seua configuració com el port més pròxim a Madrid gràcies al ferrocarril, també passaren per diverses alternatives que reflecteixen els canvis en les relacions de poder que es donen durant el període. A les dificultats tècniques, degudes al problema dels aterraments, s’unien els conflictes derivats de les competències administratives, dels sistemes d’execució i del difícil finançament. Del plantejament il·lustrat del segle XVIII, amb projecte de Mirallas i finançament a càrrec de la Monarquia, passaren les competències a la Diputació i finalment a l’Estat Central. Les obres s’executaren inicialment per l’Administració fins que la seua paralització va fer canviar al sistema de contrata. Malgrat els esforços de Campo per fer-se amb l’encàrrec de les obres, aquestes foren adjudicades a Carriquiri en 1850 i a la Societat de Crèdit Valencià, formada per membres destacats de la burgesia valenciana, en 1859, i en tots dos casos es va arribar a la rescissió anticipada dels contractes. Les obres executades sobre la base del projecte de l’enginyer J. Subarcase (1852) prefiguraren el traçat del port actual, i es va canviar radicalment la raquítica capacitat del port històric. De tota manera el principi de solució no arribaria fins a maig del 1880, és a dir, amb la Restauració Borbònica, amb la declaració del Port del Grau com d’interès de primer ordre i, consegüentment, a càrrec de l’Estat a través dels pressupostos generals.

35

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 36

CAPÍTOL I

4.5.

36

Els agents de la reforma urbana

1. Les operacions de transformació de la ciutat, com un nou aspecte de l’activitat econòmica, apareixen promogudes per diverses societats creades per a actuacions específiques o que responien a fins diversos. Els seus promotors, de procedència heterogènia, representen el nucli dirigent de la nova burgesia fonamentalment vinculada als grups liberals moderats, i simultanejaven l’activitat política amb l’econòmica com un mitjà per tal d’assegurar el seu ascens i la seua consolidació social. Els seus capitals procedien bàsicament de les rendes agràries o comercials, reforçades per l’exportació, a les quals s’afegiren els beneficis derivats de l’especulació urbana i de les activitats financeres i creditícies. Coexisteixen així representants de la nova classe burgesa amb alguns propietaris d’origen senyorial que s’adaptaren a la pràctica capitalista.

Josep Campo pot simbolitzar el gran desenrotllament aconseguit per les activitats d’aquest sector i les vinculacions entre l’activitat pública i la privada. Com a regidor i alcalde de l’ajuntament de València pot considerar-se com el gran promotor de la reforma urbana en el període d’estabilitat que va seguir a la proclamació d’Isabel II. En 1846 fundà la Societat Valenciana de Foment, dedicada a la construcció d’obres públiques o particulars, a l’adquisició i alienació d’edificis i solars i a la pràctica estrictament bancària. Amb aquesta i altres societats dirigides per ell va estar present en les principals obres d’infrastructures (gas, aigua, ferrocarril, port). Va completar la seua activitat política i econòmica amb la creació del diari La Opinión com un òrgan d’expressió de les seues idees i interessos. La ràpida expansió dels seus negocis el va fer traslladar-se a Madrid en 1860, tot mantenint una forta presència política i econòmica en la societat valenciana.

2. En el camp de les reformes urbanístiques l’arquitecte Antoni Sancho pot considerar-se com el principal protagonista d’aquest període, en haver participat en les propostes renovadores més significatives i formular el primer projecte d’intervenció global sobre la ciutat històrica. Va estar unit als sectors més dinàmics de la burgesia a través de la seua participació en les activitats de la Societat Econòmica d’Amics del País, animadora de les iniciatives renovadores en el camp econòmic i del seu treball en la Societat Valenciana de Foment. Durant els seus tre-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 37

VALÈNCIA 1808-1874

balls en la Direcció General de Camins i en el Port de València va col·laborar amb diversos tècnics (Ramón del Pino, Elias Aquino, Lucio del Valle...) que tindrien un paper d’avantguarda en la formulació de les teories urbanístiques i en les transformacions de les principals ciutats espanyoles.

També va intervenir com a promotor i dissenyador d’operacions immobiliàries importants, com ara la Puritat o “La Compañia Anónima de Barrios Obreros”. Va formular a través dels seus escrits (Mejoras materiales de Valencia, 1855) una anàlisi global de la ciutat i una sèrie de solucions concretes per a cadascun dels temes analitzats: instruments de planejament i gestió, reestructuració funcional i administrativa, establiments industrials, habitatge obrer, reforma i eixample de la ciutat. Aquest complet programa de necessitats el va menar, des d’una òptica globalitzadora, a proposar un “Plan General de Reformas”, en el qual es coordinaven les actuacions públiques amb l’engegada dels recursos necessaris per tal de fer-los viables. En aquest pla Sancho planteja la millora de la ciutat històrica (“el gran problema de la ciudad radica en el casco antiguo y el ensanche no se puede concebir separado de la reforma profunda de aquél”) mitjançant la prèvia realització de dos eixamples: un interior, entre el llit del riu Túria i la muralla medieval; i un altre exterior al recinte urbà existent.

El seu treball com a arquitecte municipal i provincial li va permetre dur a la pràctica les actuacions, la base teòrica de les quals havia definit prèviament, entre les que figuren el trasllat de l’Ajuntament al seu emplaçament actual i la seua intervenció directa en la redacció del primer Projecte d’Eixample de València (1858).

4.6.

La gestació de l’Eixample i de la Reforma Interior.

La demolició de les muralles medievals

El procés de creixement demogràfic havia augmentat a mitjan del segle XIX les seqüeles d’una desmesurada densitat, l’aglomeració i el deteriorament de les condicions de vida en la ciutat. Les conseqüències de les noves obertures viàries, generades després de la desamortització, no s’havien traduït en una oferta suficient de sòl i havien incrementat encara més la població en l’interior del recinte murallat. L’ampliació de la ciutat s’havia convertit en una necessitat vital.

37

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 38

CAPÍTOL I

38

En 1856 l’ajuntament volgué iniciar la demolició de les muralles medievals amb la intenció de dur a terme un projecte de millores, basat en el “Plan General de Reformas” d’A. Sancho, en el qual es complementaven les operacions d’eixample interior amb l’obertura de nous carrers en l’interior del recinte urbà. El projecte es va abandonar com a conseqüència de les dificultats en l’obtenció de les propietats presumptament militars i en vista de la impossibilitat legal de realitzar unes transformacions importants en la zona d’intramurs.

A l’any següent la corporació municipal, estimulada per les experiències positives de Barcelona i Madrid, va optar decididament pel començament de “l’eixample exterior”. A finals de 1858, la Comissió d’Eixample presentava el Proyecto de Ensanche de Valencia que havia redactat l’equip format per l’historiador Vicent Boix, el metge higienista Manuel Encinas i els arquitectes Antoni Sancho, Sebastià Monleón i Timoteu Calvo Calvo. En aquest projecte es considerava el creixement de la ciutat pel sud i l’oest mitjançant la construcció d’un nou mur fiscal i defensiu. L’ordenació, amb evidents referències barroques en la concepció i el traçat, es reforçava en el perímetre de la ciutat històrica tot mantenint les propostes d’eixample interior, encara que no incloïa unes actuacions específiques de reforma interior. El finançament de l’operació es realitzaria mitjançant la venda en pública subhasta de les parcel·les delimitades en els terrenys prèviament expropiats i urbanitzats per l’ajuntament.

El projecte no va ser aprovat pel Ministeri de la Governació, que en 1862 el tornava per estimar insuficient l’àrea de creixement prevista i amb la finalitat que l’ajuntament resolguera els problemes legals existents, adoptara uns models geomètrics d’ocupació del sòl coherents amb la repetició del tipus d’edificació i incorporara l’avantprojecte de reforma interior. L’informe de la Junta Consultiva de Policia Urbana, que va servir de base per a la decisió ministerial, és una mostra de l’adopció a Madrid de les postures innovadores acords amb els dissenys de les trames rectangulars il·limitades i homogènies que sustentaven el model paradigmàtic de Cerdà.

En vista de les dificultats aparegudes, que obligaven a reconsiderar en profunditat el Projecte d’Eixample, l’ajuntament decidí abordar de nou la reutilització de la zona murallada en el tram situat vora el riu.

Sancho va redactar en 1860 el projecte del Passeig d’Isabel II, que recollia les directrius del seu eixample interior. Les obres necessàries per a l’execució d’aquest projecte permeteren iniciar en 1865 l’històrica demo-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 39

VALÈNCIA 1808-1874

lició de la muralla en el tram immediat a la Porta del Reial, justificada per la necessitat social d’ocupar els treballadors en atur. Aquest projecte es va paralitzar momentàniament en 1867, a causa de les dificultats econòmiques sorgides en haver d’afrontar les necessàries expropiacions i atès el conflicte amb els propietaris per les modificacions que el disseny del Passeig introduïa en les alineacions existents.

Mentrestant en la legislació urbanística s’abandonava la visió de conjunt sobre les operacions de reforma i eixample, alhora que es produïen unes normes específiques amb l’ànim de regular el tema que es considerava més urgent. A València el projecte d’Eixample es va tornar a formular en 1868, tot recollint algunes de les observacions de la Junta Consultiva madrilenya. Tanmateix, l’absència de la cartografia bàsica exigida pel Reglament i l’especial conjuntura política derivada dels fets revolucionaris impedí la seua aprovació definitiva, encara que previsiblement les correccions aportades sobre el traçat del 58, que abandonaven les referències barroques i regularitzaven la trama urbana, serviren de base efectiva per a l’ocupació posterior dels terrenys inclosos en ambdues propostes.

El fracàs dels Eixamples va fer tornar l’atenció cap a la reforma interior, possibilitada després del nou impuls desenrotllat en 1868 per la Junta Revolucionària amb la demolició, per raons urbanístiques, dels convents de Santa Tecla, Sant Cristòfol i Santa Anna. La desaparició dels dos primers va permetre a l’any següent la redacció del Projecte d’obertura del carrer de la Pau, les obres del qual començarien posteriorment. Aquest mateix any es redactaren els projectes de vies-ronda entre la Porta de Quart i el pont del Mar. Havia arribat el moment de formular unes propostes ambicioses de carrers regulars i espaiosos que conduïren a un centre transformat, i de convertir l’espai ocupat per la muralla en via de circulació i enllaç amb els futurs barris de l’Eixample.

La falta d’aprovació d’aquest nou projecte d’Eixample no va ser obstacle per al desenrotllament irregular de l’edificació en la zona d’ampliació de la ciutat. A partir de la Restauració es va produir, atés l’enfonsament de les societats valencianes de crèdit, una recuperació de l’interès pels negocis urbans centrats en les àrees d’eixample. Entre 1874 i 1883 s’aprovaren diversos documents urbanístics que, amb la denominació de projectes d’alineacions, evitaven complir amb les condicions del Govern Central i les exigències de la renovada legislació d’Eixample (1876-1877). L’aplicació de les noves alineacions aixecà irades protestes de ciutadans i de membres de la Corporació Municipal, i condicionà

39

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 40

CAPÍTOL I

poderosament el definitiu Projecte d’Eixample. Les irregularitats augmentaren, s’atorgaven nombroses llicències en la zona exterior (124 llicències entre 1874 i 1879, i 206 entre 1879 i 1882) i es construïen edificis sense llicència sobre carrers que no disposaven de projecte aprovat.

En 1883, amb més d’un terç de la superfície consolidada, es va convocar un concurs limitat, del qual el projecte resultant va obtenir l’aprovació municipal en 1884 i la del Govern Central en 1887.

40

5.

5.1.

Vida cotidiana La utilització de la ciutat

L’estructura de la ciutat de València en el segle XIX conservava les característiques pròpies de la seua formació històrica. El centre cívicoreligioso-representatiu (Seu, Ajuntament, Audiència, Capitania) se situava al voltant de la plaça de la Constitució o de la Seu i en la confluència dels quatre eixos viaris més importants de la ciutat (S. Vicent, Cavallers, Serrans i Mar).

Molt pròxima i fortament unida a l’àrea central es trobava la zona comercial, desenrotllada amb un caràcter comarcal entorn a la placa del Mercat. La indústria es concentrava en el barri de L’antic hospital (seda) i al costat nord de la ciutat, entre els ponts de Sant Josep i Serrans (adobats). La residència senyorial es localitzava al voltant del centre i al llarg del carrer Cavallers, mentre que el bordell ocupava el barri de Pescaters, vora la plaça de Sant Francesc. En les zones pròximes a les muralles quedaven extenses superfícies sense edificar, corresponents generalment als horts dels convents. La desigual distribució de les activitats i persones es traduïa en fenòmens d’especialització i segregació en les distintes zones de la ciutat.

Al llarg del segle algunes d’aquestes zones consoliden el seu caràcter específic, mentre que en altres casos es produeixen uns canvis molt significatius. La zona comercial reafirma la seua potència amb la construcció del Nou Mercat i Pescateria, la Plaça Redona i l’obertura i pavimentació dels seus carrers. Pel contrari a l’àrea central es produeix un des-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 41

VALÈNCIA 1808-1874

plaçament de les seues funcions en aprofitar les possibilitats dels convents desamortitzats. D’una banda, de Capitania General i el Govern Civil es traslladen a Sant Domènec (1840) i el Temple (1865), respectivament. D’altra, es produeix una concentració nova al voltant de la plaça de Sant Francesc en situar-se en ella l’Estació de Ferrocarrils (1852), l’Ajuntament (1859) i construir-se al seu costat la Placa de Bous (18501860). Així mateix, es consolida el nucli ajardinat format per la Glorieta, Parterre, Pla del Remei i, a l’altra banda del riu, l’Alameda.

La utilització de la ciutat responia a les seues característiques formals. Les places de la Constitució, Santa Caterina i Mercat, eren els principals escenaris de les manifestacions populars. En la primera, que freqüentment canviava de nom (Ferran VII, Constitució, República Federal...) s’hi celebraven els esdeveniments institucionals i religiosos.

Les altres dues tenien un caràcter més festiu i reivindicatiu i en elles es generaren les revoltes de 1843, 1854 i 1869. A la plaça de Sant Domènec tenien lloc els actes relacionats amb els militars o les visites dels monarques que acostumaven a localitzar la seua residència en el Palau de Cervelló. La plaça de la Duana i l’Alameda eren llocs de passeig i relació de les classes benestants. En la resta del teixit urbà predominaven els carrers “estrets i tortuosos”, amb un sòl de terra i edificacions obsoletes en molts casos. Les descripcions procedents de l’època coincideixen en accentuar el caràcter pintoresc i desballestat de la ciutat, on una multitud de persones ocupaven el carrer per a les més diverses activitats.

5.2.

Els conflictes socials

Durant aquest període, com a conseqüència del creixement demogràfic i la incipient industrialització, es produeixen els primers intents d’organització dels sectors obrers. A mesura que s’aproximava la primera meitat del segle, els treballadors urbans abandonaren els grups liberals progressistes i s’adheriren al republicanisme, propugnat per part de la petita burgesia.

Abans de la meitat de segle es formaren les primeres Societats Obreres Cooperatives, afavorides pel bienni progressista i la revolució del 68, donant lloc a la creació a València dels primers grups internacionalistes.

En 1870 es va constituir a Barcelona la Federació Regional Espanyola de la Internacional. El fracàs del Republicanisme i l’oposició entre els objectius dels treballadors i de la petita burgesia, dugué a uns grups

41

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 42

CAPÍTOL I

42

obrers a separar-se dels partits liberals i incorporar-se a l’anarquisme.

Els fets d’Alcoi de 1873 demostraren el creixement d’aquests grups.

El mateix any es va organitzar a València el sector marxista, derrotat en el III Congrés de la Federació Regional Espanyola de la Internacional, que serviria de base per a la futura organització socialista espanyola.

Mentrestant, la burgesia desenrotllava la seua ideologia paternalista, identificant els seus interessos amb els de la societat. Enfront de la conflictivitat social i les reivindicacions dels treballadors es va establir una nova institucionalització de la repressió i la marginació. El creixement i localització dels quarters, la creació de la Guàrdia Civil i la renovació de les presons foren les mesures destinades a controlar les activitats considerades com socialment perilloses.

El desenrotllament de la beneficència pública i privada, fonamentada generalment en institucions religioses, revela el sentit dels centres assistencials com a correctors de les deficiències socials. En aquest període es van crear la casa de la Beneficència, la casa de la Misericòrdia, els asils del Marqués de Campo i del Marqués de Romero, La Gran Associació de Nostra Senyora dels Desemparats, la Congregació de les germanetes dels pobres, etc. La ubicació preferent d’aquests centres en la zona nord-est de la ciutat, al costat dels barris obrers, vinculà aquests serveis a la crisi constant per la qual travessa la indústria sedera local.

Una actitud semblant es revela en el plantejament de l’habitatge obrer. L’amuntegament, la insalubritat i les condicions dolentes d’habitabilitat dels habitatges eren evidents a finals de la primera meitat del segle XIX, tal com arreplega la mateixa Memòria del Projecte de l’Eixample, que parla de les cases fundades sobre solars molt reduïts, on s’hi observen vells casots humits mig enrunats, de molta probresa, preus alts i subarrendaments dels inquilinats. Davant d’aquesta situació el govern va proposar en 1853 la creació dels barris obrers en zones allunyades del centre urbà. Antoni Sancho va recollir aquesta proposta en el seu llibre en considerar com a primordial la construcció de “grandes casas de vecindad, susceptibles de poderse acomodar cincuenta, sesenta o más vecinos independientes entre sí, y de casas de corto número de habitaciones de bajo precio, reducidas pero cómodas y decentes, para artesanos y clases medias”.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 43

VALÈNCIA 1808-1874

5.3.

Manifestacions culturals

En el camp cultural coexisteixen durant aquest període tres tendències diferents: el neoclàssic, que procedia de la reacció antibarroca iniciada en el segle anterior; el romanticisme, que venia dels països europeus; i l’eclecticisme, que acabaria sent el llenguatge generalment acceptat per la burgesia.

5.3.1.

Literatura

La literatura és el camp que rep abans i en major grau la influència del romanticisme, amb el seu caràcter historicista i nostàlgic i sense la força revulsiva que tenia en altres llocs. Es van produir nombroses novel·les i poemes històrics a partir de 1823, i Vicent Boix, historiador i cronista de la ciutat, va ser el seu millor exponent, en aquest cas vinculat a més a les disputes polítiques i moviments socials.

Relacionades amb els corrents romàntics apareixen les primeres manifestacions d’allò que posteriorment es va denominar Renaixença, amb l’ús de la llengua vernacla (llemosí en la versió culta) com a mitjà d’expressió literària, encara que limitada bàsicament a una poesia d’enyorances del passat, melangiosa, autocomplaent i immobilista. En la segona meitat del segle Teodor Llorente i Wenceslau Querol foren els seus millors representants en consolidar definitivament la Renaixença valenciana com un moviment erudit i elitista, sense el suport burgés o popular.

Si bé la poesia culta no va arribar a connectar amb el públic, les publicacions satíriques i les representacions de sainets en valencià gaudien de gran èxit. En 1837 es va crear el primer diari en llengua vernacla, El Mole, al qual seguirien uns altres. En la segona meitat del segle les sàtires costumistes d’autors com Bernat i Baldoví i Escalante es van representar amb un gran èxit popular.

Entre la burgesia, pel contrari, el castellà s’havia convertit en llengua habitual, tot adquirint el seu ús un significat de diferenciació social. Els seus gustos es van dirigir cap a les obres realistes, deixant el romanticisme per a les classes populars, que el rebien a través de les novel·les publicades freqüentment en fascicles. Es van crear diverses societats literàries, com el Liceu, que a més de les conegudes tertúlies promovien la publicació de revistes. L’antic Teatre de la Banda fou reemplaçat pel Teatre de la Princesa (1853) on es representaven sainets, mentre que el

43

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 44

CAPÍTOL I

Teatre Principal (acabat finalment en 1854) es va dedicar als drames i a les representacions d’òpera.

5.3.2.

44

Pintura

L’orientació academicista es va veure mantinguda i reforçada mitjançant la pervivència i l’adaptació de la pintura d’història a les noves circumstàncies polítiques. Tanmateix, els temes d’història clàssica i bíblica són progressivament substituïts pels d’història nacional i local.

De fet, tots els pintors de la segona meitat del segle XIX es van donar a conéixer com a pintors d’història, tot i que posteriorment cadascun seguirà camins més personals.

L’activitat acadèmica d’aquests anys està centrada en els deixebles i seguidors de Vicent López, ara convertits en professors de l’Escola de Sant Carles, alguns dels quals, com és el cas de Salustiano Asenjo, alternaren la pintura d’història amb el retrat.

En les primeres dècades del segle XIX encara es considerava el paisatge com una especialitat menor en l’escala acadèmica (història, retrat, costums i paisatge), i no seria fins la segona meitat del segle quan els paisatgistes valencians optaren decididament pels temes de paisatge pur. És en la dècada dels 60 quan els intents de modernització artística prenen un fort impuls, gràcies a l’ajut addicional de determinades institucions de la ciutat (Ateneu, Liceu, Societat Econòmica...) que, a més de l’Escola i Acadèmia de Sant Carles, organitzaven exposicions periòdiques de pintura i artesania, així com l’establiment, a partir de 1863, de la pensió de la Diputació per ampliació d’estudis artístics a l’estranger.

Determinats pintors no són aliens, a finals del període que ens ocupa, a les inquietuds polítiques i socials que acabaren en la revolució del 68 i el federalisme, i contestaren amb les seues obres concretes demandes ideològiques de la societat valenciana. És el cas de dos renovadors de la tradició pictòrica local, Antoni Gisbert i Bernat Ferrándiz. El primer es va servir dels paisatges de la història d’Espanya que podien ser interpretats en un sentit liberal per a contribuir a la consolidació de la ideologia progressista (El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros, Suplicio de los Comuneros...), mentre que el segon va buscar, a partir del costumisme inspirat en temes de l’horta valenciana, les arrels locals dels sentiments nacionalistes i autonomistes (EI Tribunal de las Aguas...). .

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 45

VALÈNCIA 1808-1874

5.3.3.

Arquitectura

L’arquitectura realitzada a València durant les primeres dècades del període 1833-1874 romania vinculada als corrents classicistes, elaborats a través de l’Acadèmia de Sant Carles i presentava en molts casos influències barroques. Persistia la importància dels tractadistes com Manuel Fornés i Gurrea, director d’arquitectura de l’anomenada Acadèmia i autor dels llibres Arte de edificar (1841) i Album de proyectos originales de Arquitectura (1845).

A començaments de la segona meitat del segle XIX es van introduint nous elements compositius, agafats dels nous edificis aixecats a Madrid i Barcelona, que impliquen crítiques a l’academicisme imperant i arrepleguen diversos llenguatges històrics. La presència d’aquestes referències lingüístiques, utilitzades alternativament o successiva pels mateixos arquitectes classicistes, ha dut a incloure en l’esfera de l’eclecticisme l’arquitectura més representativa del XIX valencià.

Un altre aspecte important de l’arquitectura d’aquest període és el fort sentit “constructiu”, que redueix al màxim l’ornamentació, tal vegada per raons econòmiques, i que, unit a la major claredat distributiva de les plantes dels habitatges i al millor aprofitament de l’espai, ha fet relacionar aquesta arquitectura amb el denominat “racionalisme acadèmic”.

Aquest predomini, criteris constructius i funcionals sobre els arquitectònics o d’estil, és especialment evident en els projectes de les noves promocions residencials, dissenyades després de la definició d’una nova tipologia de l’edificació: la casa burgesa de renda.

La nova casa burgesa, si bé procedeix de les cases palatines del segle XVIII, és en essència un edifici entre mitgers, de diverses plantes, en el qual a més del propietari viuen altres famílies, normalment en règim de lloguer. L’habitatge principal, de major alçada i superfície que la resta, ocupa la primera planta, de manera que la resta es jerarquitzava segons la condició social de l’inquilí. L’accés des del carrer es realitza a través d’un forat de grans dimensions, sovint amb arcs de mig punt, que s’obre a un ampli vestíbul de doble alçada. L’estructura encara és de fusta, i la cobertura inclinada de teula aràbiga sense baranes. Les façanes, enlluïdes i pintades en tons ocres, són llises amb l’única ornamentació d’unes senzilles motllures.

Entre els llenguatges historicistes, arreplegats molt lliurement pels dissenyadors valencians, apareixen els primers neogòtics en edificis religiosos, i neoaràbigs en edificis residencials, i es difon el neogrec en l’ar-

45

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 46

CAPÍTOL I

46

quitectura funerària. A més també perviuen encara edificis tardobarrocs, i a l’extrem contrari apareixen els primers exemples de l’arquitectura del ferro.

El tècnics –arquitectes, enginyers i mestres d’obra– més importants d’aquest període, tots ells amb els estudis realitzats en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, són: Antoni Sancho, autor del projecte normatiu de la promoció d’habitatges de La Puritat (1839) i de l’Asil de Pàrvuls del Marqués de Campo (1862); Salvador Escrig, autor del projecte normatiu de la Plaça Redona (1837) i d’habitatges en la Puritat (1850); Timoteu Calvo, autor del Seminari Conciliar (1853); Franc Calatayud, autor de la Casa del Repeso (1839) i del Mercat Nou (1839); Josep Zacarías Camaria, autor del Teatre Principal (1854), la casa Ballester en Mar 96 (1858), del Panteó de l’Institut Mèdic Valencià en el Cementeri General (1860) i del projecte d’un mercat cobert de ferro per als terrenys de l’exconvent de Sant Cristòfol (1874); Ramon M. Ximénez, autor del Palau del Comte de Carlet (1859) i del Projecte de decoració de les façanes del Palau del Marqués de Dos Aigües (1863); Carles Spain, autor del projecte normatiu de l’operació residencial de l’Hort d’En Cendra (1850); Salvador Monmeneu, autor de la reforma de la façana del convent de Santa Clara (1861), del Palau Román en Mar, 100 i de la fàbrica de filatures de seda en S. Guillem, 14 (1869); Sebastià Monleón, autor de la remodelació interior del Teatre Principal (1854), remodelació de façanes de la Plaça Redona (1859), Plaça de Bous (1859), Gran Associació de Nostra Senyora dels Desemparats (1864), Claustre de la Universitat Literària (1871), Asil de Sant Joan Baptista (1873), Casa Oliag en la plaça de Tetuán (...) i fàbrica en Sant Guillem, 2 (1871); James Beaty, autor de l’Estació de Ferrocarrils de València (1851); i Vicent Alcayne, autor de l’edifici neomudèjar de Russafa, 39 (1859).

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 47

CAPÍTOL II VALÈNCIA 1875-1930

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 48

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 49

L

A història que comentarem comença en desembre de 1874 amb el pronunciament d’un general impacient que, muntat en un fogós corser, proclama Alfonso XII com a rei d’Espanya a Sagunt, i acaba en abril del 1931 amb el poble sobirà en els carrers de València aclamant gojosament la república. És un llarg trajecte que va des de l’últim acte protagonitzat per un espadón del dinou a l’afirmació coral i multitudinària de la moderna democràcia. En aqueixos cinquanta-cinc anys han passat moltes coses. El país ha canviat, la gent segurament pensa d’una altra manera, la ciutat és distinta. Molt distinta. Si el lector està disposat per acompanyar-nos en el recorregut, haurà de preparar-se per tal d’efectuar diversos transbordaments: de la tartana a l’automòbil, del tramvia de cavalls a l’elèctric. Els carrers no només han canviat diverses vegades de nom, segons els avatars de la política municipal, sinó que alguns han desaparegut i s’han obert “grans vies”. El vell velluter que encara treballava la seda en un taller artesà del carrer l’Hospital en 1876 és ja una relíquia històrica en 1930 i no s’hi reconeixeria en l’obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Levante. Amb el temps, la gent fina ha esdevingut més informal i les dones ja no utilitzen capells de flors perquè siguen retratades per Pinazo o Muñoz Degrain, sinó atrevits casquets que Derrey, el fotògraf de la bona societat, immortalitzà en uns pocs minuts.

No tot ha canviat, però. En alguns aspectes València és la ciutat inacabable. Cada alcalde nou, i n’hem tingut quasi tants com anys, promet acabar l’avinguda de l’Oest, projectada per Aymaní en el 1907, o iniciar el famós bulevard cap al mar, imaginat a la fi del segle XIX, i els deixa intactes per al següent. Els estudiosos de l’urbanisme Valencià es troben contínues dificultats per saber si estem davant d’un projecte nou o si es tracta del mateix, inacabat, reformat, oblidat i reactualitzat. Els cinquanta-cinc anys han vingut justets per a dur a terme plans concebuts, en la seua majoria, al voltant de 1890. En aquest sentit València és un dels models més fidels al guepardisme urbanístic, segons el qual les coses canvien per a restar igual. Amb això volem advertir al lector que al mateix temps que ha de disposar el seu ànim per assistir a transformacions notables, és convenient també que no tinga pressa en veure-les acabades. Si ningú no s’ofén, direm que la nostra ciutat és l’única en el

49

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 50

CAPÍTOL II

50

món on un miracle, que sempre és sobtat, s’ha realitzat en diferents temps, ja que com és sabut, el nostre volgut patró Sant Vicent, va deixar a l’obrer suspés en l’aire i se’n va anar al convent per demanar permís.

Quant més parsimoniosos havien de ser els miracles d’un Ajuntament que havia de parar les obres per a anar a buscar crèdits.

Transformacions i inèrcies, conflictes i il·lusions col·lectives, passions polítiques, projectes econòmics. Els carrers, els teatres, el port, els passeigs, les cases. Els seus habitants, la seua cultura, les diversions, els costums, la forma en què guanyaven els diners i perdien la salut. Com el personatge d’un conte de Borges, hom voldria fer un mapa a escala real de tot això, però a la vista del fracàs de l’intent, hem optat per un mètode més modest. La nostra exposició estarà dividida en quatre apartats que s’hi corresponen amb períodes que, segons el nostre criteri, ofereixen una certa homogeneïtat. En cadascun d’aquests tractarem, primer dels trets generals de caràcter econòmic i polític que l’unifiquen, després dels canvis realitzats en la ciutat i, per finalitzar, del que podríem anomenar vida ciutadana, incloent-hi tant la cultura com les relacions socials. Aquest esquema el seguirem amb alguna llibertat per tal de subratllar en cada moment allò que ens semble més rellevant. Igualment, per evitar repeticions molestes d’algun tema, oferirem una visió panoràmica i no parcel·lada per períodes. D’aquesta manera, combinant el seguiment del fil cronològic amb alguna parada explicativa de Cicerone il·lustrat donarem compte de la història, amb menys detall del que desitjaríem, però segurament fidel als fets. Per començar, algunes dades referides a la població i a l’activitat econòmica del període de la Restauració, poden ajudar el lector a situar-se (veure annex, quadres 1, 2 i 3).

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 51

I. LA VALÈNCIA DELS NOTABLES, 1875-1898

1.

El marc polític i econòmic

Conten les cròniques que quan Cánovas s’assabentà de l’eixida al camp de Sagunt de l’impacient general, va expressar un visible tret de contrarietat. Pel que es veu l’estadista volia acabar tot d’una amb l’era dels pronunciaments i que Alfonso XII tornara, cridat pel govern de la nació. En qualsevol cas és cert que el projecte canovista es basava en la idea de dotar al país d’una constitució orientada per aconseguir l’estabilitat política. El que va passar és que tan lloable propòsit estava hipotecat al manteniment i consolidació de les forces econòmicosocials que es distingiran per un immobilisme accentuat. La Restauració és la reacció de la burgesia a l’experiència que ella mateixa ha intentat en el sexenni.

En el 68, la incapacitat i la corrupció dels governs isabelins unida a una crisi agrària i financera, ha dut els sectors més dinàmics de la burgesia a sostenir un canvi radical. En el 74, després de sis anys d’inestabilitat, el millor seria oblidar l’aventura com a un error de joventut. La burgesia revolucionària, si és que alguna vegada n’hi va haver, esdevé definitivament conservadora. Açò vol dir que el projecte canovista més que un marc per al joc lliure de les forces polítiques, és un sistema de seguretat per a les forces econòmiques. L’invent no dóna més de si. Costa ho va resumir en una frase citada un miler de vegades: oligarquia i caciquisme. En la mesura en què l’oligarquia tem perdre la més mínima parcel·la de poder, cal mantenir un sistema polític controlat i açò es realitza mitjançant el falsejament de les eleccions. No han faltat, ni falten els que veuen en aquest muntatge un enginy polític intel·ligent que aguantà durant quaranta-vuit anys i proporcionà al país el període més llarg de democràcia de tota la seua història. Són més els que pensen, però, que va separar l’Espanya oficial de la real; bloquejà, al servei de les classes dominants egoistes i cegues, les possibilitats de reforma i modernització de la societat i, marginant de la participació política àmplies masses, va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 52

CAPÍTOL II

contribuir a la seua radicalització. En suma, el sistema, al mateix temps que superava, cada vegada amb major dificultat, successives crisis, anava acumulant problemes sense resoldre que després carregarien sobre l’esquena de la jove república.

1.1.

52

Sota el signe de la moderació

A València, el funcionament del “tinglado”, tal com l’anomenava la premsa republicana, tingué algunes peculiaritats. En la seua primera etapa, del 76 fins a la crisi del 98, va respondre amb bastant fidelitat al projecte canovista de democràcia restringida. Aquells que assumeixen la representació de la ciutat són, bàsicament, els antics moderats i unionistes, als quals s’anomenarà conservadors. Amb la voluntat de Cánovas i del seu gran elector Romero Robledo, es permet d’incloure en algun lloc els “oposicionistes” i, a partir del 81, alternaran fraternalment en l’“encasellat”, puntes de coixí fetes a mà pel ministre de la Governació per tal de contentar tothom. Els conservadors, els quals Las Provincias acostuma a anomenar “patricis”, són en la seua majoria personatges de la noblesa i terratinents, amb algun financer important del grup Campo, com ara F. Domènech, o aliens a ell, com ara Rubio i Laiglesia. Els “oposicionistes” constitueixen un trencaclosques format pels liberals, democrates-progressistes, demòcrates d’esquerra, possibilistes i republicans despistats que no saben on situar-se. No tenen nobles però sí terratinents (Lázaro, Iranzo) i financers (Sarthou) als quals s’afegeixen qualificats professionals, sobretot metges que, per mitjà del cientificisme positivista o de l’humanitarisme laic, solien ser gent progressista. Sense ser molt rotunds, podria dir-se que en un bàndol predominava el capital rendista i en l’altre el mercantil i que ambdós representaven als 12.000 electors que en la ciutat tenien un nivell d’ingressos més elevat. Fins a 1890, en què s’amplia el sufragi, els diputats per la ciutat són sempre dos prohoms conservadors als quals acompanya, com a vigilant “carabina” l’inefable Cristino Marcos, republicà convers al monarquisme, col·locat com a ham per a atraure als titubants. En el terreny municipal no pot donar-se un repartiment tan exacte i els llocs dels regidors són ocupats per tot el ventall de forces polítiques, inclosos els diversos grups republicans, encara que aquests no arribaran mai a tenir la majoria. Entre els diferents alcaldes, designats pel governador, no poden faltar el Vescomte de Bétera (1879), el Baró d’Alcahalí (1883), el Marqués de Cáceres (1895) i el Comte de Bunyol (1896), encara que solen ocupar el seu càrrec amb

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 53

VALÈNCIA 1875-1930

caràcter interí, reserven les seues forces per a les Corts i no es mesclen en els avatars de la vida municipal que abandonaran per complet en l’etapa blasquista.

En 1890, s’amplia el sufragi per a tots els varons majors d’edat i votaran 39.430 persones a la ciutat. Malgrat que la intenció del gran timoner de l’Estat, el senyor Cánovas, no era ni de bon tros que les eleccions transparentaren la voluntat popular, i la prova és que va reforçar el mecanisme de l’“encasellat”, a les grans ciutats la tupinada era molt més difícil i començaren les sorpreses. En les eleccions generals de 1891 i 1893 isqueren elegits diputats dos republicans i els dinàstics s’hagueren de conformar amb el tercer lloc. En les municipals de 1891 els republicans aconseguiren la majoria de l’ajuntament. El sistema demostrava la seua debilitat, ja que en el moment que havia iniciat una mínima obertura, la voluntat popular es mostrava esquiva i amenaçava amb desbordar-lo. De moment, però, l’alarma no tenia fonament. Els republicans, dividits en quatre fraccions subtilment diferents, eren incapaços de posar-se d’acord i en les eleccions municipals immediates, les de 1893, tornaven a ser minoria. En les generals encara es mantingueren units, però per a les de 1896, els més radicals van predicar la “doctrina del retraïment” o l’abstenció, la qual cosa els va valer per no traure cap diputat. Caldrà esperar al 1898, quan un líder de tan gran atractiu popular, Blasco, serà capaç de reunir a les bases del republicanisme i obrir una nova etapa política.

Així, de 1876 a 1898, València està sota el signe polític del moderantisme. Manen els que tenen prosàpia i diners, amb l’absència notable dels industrials que semblen inhibir-se de la política. Dissenyen la ciutat, imposen una cultura, exemplaritzen una forma de vida. La València dels notables és el reflex del seu elitisme mediocre i filisteu. Per dir-ho a l’estil de Proust, la ciutat es l’espill d’una classe dominant les pretensions de la qual no estaven “du coté de Guermantes”, sinó que aspiraven a fer el paper de Verdurin.

1.2.

La restauració econòmica

En 1876 el que principalment es “restaura” són els negocis. La revolució Gloriosa, la del 68, ha servit per a desfogament de les classes populars, ha calmat el pànic financer i ha donat temps perquè milloren les collites. Fins i tot el seu jacobinisme ha estat útil per acabar el procés de venda dels béns eclesiàstics i nacionals. És veritat que el seu impuls

53

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 54

CAPÍTOL II

reformista i el d’alguns dels seus ministres, com ara Figuerola, podia haver empentat l’economia espanyola cap a l’exterior, però tampoc cal dur les coses massa lluny. Es l’hora de recollir els fruits amb governs estables que puguen oferir un bon paraigua protector. A partir del 1870, l’economia espanyola torna a prendre un ritme intens de creixement que s’interromprà breument en el període 86-87 i es restablirà durant els primers anys del segle, en què comença a perdre gas.

54

1.3.

La banca

Les repercussions d’aquesta onada de prosperitat sobre l’economia valenciana són dispars. La crisi financera del 67 s’ha dut per davant les Societats de Crèdit ubicades a València: la Societat Valenciana de Foment, del grup Campo, i la societat de Crèdit Valencià que hi eren les més importants. El fenomen és general, com també ho és que, restablerta la confiança, a partir de 1880, comencen per crear-se bancs nous.

A València, Campo, altra vegada, posa dret el Banc Peninsular Ultramarí amb un capital de 12’5 milions, destinat perquè li done suport en la seua batalla per controlar el ferrocarril d’Almansa. L’any 1881, es funda el Banc Regional de València amb un capital de 6’5 milions amb el propòsit de finançar el ferrocarril de València fins a Terol. A l’any següent naix el Banc Provincial de València amb un capital curt d’1’5 milions. Cinc anys després el Regional fa fallida i el seu promotor Jaumandreu és processat i a l’escàndol se l’anomena “el Panamà valencià”. També liquida el Peninsular i Campo és acusat, com en l’altra ocasió, de transferir els diners als seus negocis, descapitalitzar el Banc i deixar als petits accionistes sense un clau. Però és molt marqués aquest Campo i la seua figura de benefactor de la ciutat resta intacta i és possible contemplar-la avui en una glorieta on juguen xiquets innocents. El tercer i el més menut dels Bancs, desapareix sense pena ni glòria. Ens trobem, doncs, en la pista d’envol i amb els dipòsits buits.

L’experiència ha hagut de ser tan traumàtica que no torna a repetirse fins al 1927 en què un grup caracteritzat de financers (Noguera, Casanova, Mompó, etc.) es fa amb la gran part de les accions del Banc de València i decideix donar-li impuls. Entremig hi ha una tímida experiència supletòria de la banca estrangera (Banc de Londres, del Riu de la Plata). La mancança d’institucions financeres pròpies, en un moment importantíssim del rellançament econòmic, es deixarà sentir en molts aspectes. Probablement, en les oportunitats de traspassar l’estalvi cap a

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 55

VALÈNCIA 1875-1930

la indústria i, amb tota seguretat, en el sosteniment a la comercialització dels productes agraris que quedava moltes vegades en mans alienes. La transformació de la ciutat també es va veure afectada tant en la creació de societats de serveis com el recolzament al deute municipal, encara que la Caixa d’estalvis, creada en 1878, col·labora d’alguna manera. No deixa de ser significatiu que una emissió de deute de 15 milions per al mercat Central haja de ser absorbida en gran part per un particular, Enrique Trénor, al qual se li fa un homenatge per aquesta raó. El problema és que a colp d’homenatge es fa molt lent transformar una ciutat.

En comptes de Bancs, hi havia banquers (Aznar, Roglà, Trénor, Rubio, Carles, Sancho...) fortunes amb solvència que es podien dedicar, entre altres coses, al préstec però que no podien oferir la massiva solidesa d’una institució financera consolidada.

1.4.

La terra

Com pensava el balzaquià pare d’Eugènia Grandet, els diners de la ciutat estaven en el camp. En 1861, quan els efectes de la desamortització estan en la seua fase final, la propietat de la terra que envolta la ciutat (Alboraia, Russafa) es distribueix aproximadament així: un 10 % de la noblesa, un 60 % de propietaris de la ciutat, un 15 % dels llauradors i un 1 % de l’Estat. En els primers anys de la Restauració s’intensifica el procés de compres de terres per part de la burgesia i, segons J. Romero, el 86 % del terme de Russafa està en mans de propietaris de la ciutat.

Un fenomen semblant pot observar-se en l’horta sud (Picanya, Picassent) on, segons els estudis de Burriel, al voltant d’un 60 % de la terra està en mans de persones de la ciutat que inverteixen en obres per a millorar el reg del taronger i preparar la seua expansió posterior. Si ens endinsem per la resta del país, per la Ribera, Camp del Túria o la Plana d’Utiel, ens trobaríem amb una realitat semblant. La llista de la contribució territorial ho demostra. Si exceptuem alguna presència estranya que encara perdura (les cases nobiliàries de Pastrana i Llíria) els noms són de persones de la ciutat, les mateixes que veurem comprar i vendre quan es realitzen les reformes urbanes: els marquesos de Malferit, Dos Aguas, Tremolar, Montortal, Sant Joaquim i al seu costat els Carruana (“el falcó maltés” que vingué d’aquella illa i es va fer ric ací amb el comerç de l’exportació), els Trénor, Causa, Camanyas, Pedrer, Calabuig, Moroder, Bou, Oliag, Lázaro, Iranzo, G. Berlanga, G. Monfort, Lassala (que comprà al duc de Medinaceli una extensa finca a Xiva).

55

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 56

CAPÍTOL II

56

Aparentment la noblesa es fragmenta i es dilueix en successius testaments, però la veritat és que ret les seues armes a l’amor. L’historiador de l’economia tem endinsar-se en el frondós terreny de les revistes del cor, però no té un altre remei que deixar constància d’un fet, per altra banda comú en les classes dominants d’altres latituds. La burgesia s’ennobleix i l’aristocràcia s’enriqueix unint els seus hereus. El cas més paradigmàtic és el dels Trénor, família molt nombrosa i activa en el comerç del guano i de les exportacions agràries, financers i els més destacats en les inversions urbanes, els quals són fets, per mèrits propis, comtes de Trénor i marquesos del Túria i que varen emparentar amb els marquesos de Mirasol i de Cerdanyola. Els diners que vénen de la terra tornen a ella, anecdòticament mitjançant els matrimonis i econòmicament per mitjà de contínues inversions. De 1870 a 1900 la superfície conreada dedicada a la vinya va passar de 59.845 Ha a 108.300 en la província. La famosa febra de l’or de l’època, esdevé ací, puix que no hi ha inversions en borsa, en febre de la terra.

No és estrany que el periòdic de la ciutat que millor representa aquests interessos, Las Provincias, transforme habitualment el seu article de fons en un informe meteorològic, més preocupat de si plou o fa sol que d’altres temes. Els interessos agraris passen a un primer lloc i li donen a la ciutat un to especial a canvi dels diners que li proporcionen. Durant aquests anys les exportacions de vi van experimentar un creixement espectacular, afavorides per la fil·loxera estesa en la vinya francesa, i permeteren a la nostra economia sortejar amb beneficis l’anomenada “gran depressió” mundial dels preus agraris. De 1878 a 1882 augmentaren en 145 % i de 1882 a 1886, un 325 %. Encara continuaran amb un ritme expansiu fins al 1900. Recuperada la producció francesa, la nostra, que no s’ha preocupat de comercialitzar adientment el seu excés d’oferta, entra en crisi. Però en aquest temps es disparen les exportacions de taronja, com desprès veurem, i la primacia del camp segueix inamobible. La situació de l’arròs és més problemàtica, ja que amb l’obertura del canal de Suez, ha de suportar la competència de l’arròs asiàtic. Açò porta als propietaris arrossers a afegir-se al bloc proteccionista, capitanejat pels industrials catalans, en clara contradicció amb els interessos dels vinaters i, després, dels tarongers. El pitjor del cas és que no hi va haver una guerra oberta entre uns i altres, en la qual hi haguera vencedors i vençuts, ja que eren els mateixos, sinó reclamacions corporatives contradictòries que donaren, des del començament, a la classe dominant de la Restauració una notable falta de cohesió i, quan aquesta s’aconsegueix, de pes.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 57

VALÈNCIA 1875-1930

1.5.

La indústria

La imatge agrarista que acabem d’oferir sembla conformar-se amb el tòpic de la ciutat de les flors i, en particular, de la flor del taronger, de les llauradores dels versos d’En Teodor Llorente. Tanmateix, una cosa és la utilització ideològica que se n’haja fet i una altra la realitat econòmica que no pot negar el pes de l’agricultura. I una tercera el que aquesta realitat amague la importància relativa d’altres sectors productius.

Existien en la ciutat nombroses fàbriques i tallers del moble, tèxtil, metall i adobament de pells. Seria un error, consegüentment, afirmar que no teníem una base industrial sòlida o que aquesta tenia un simple caràcter artesanal.

Al costat d’una quantiosa proliferació de tallers i petites indústries adients als béns de consum que produïen, trobem importants fàbriques amb més d’un centenar de treballadors: Suay, Trobat i V. Feliu en el moble, que van ser els primers en introduir el moble vienés a Espanya; l’adoberia d’Esteve Martínez; la foneria de Manuel Gómez, que amb el temps serà la Unió Naval de Levante; els tallers Gens i els de Nicolau Gómez (després Imad), dedicats a la fabricació de bombes hidràuliques i material per a l’agricultura; la Maquinista Valenciana, on es va fer l’estatua del rei don Jaume de la Glorieta; la sederia de Pampló, les fàbriques de guanos químics de Trénor i Noguera, per citar les més conegudes i assentades als voltants de 1880.

El professor Nadal ha remarcat, en un estudi basat en l’impost fiscal de fabricació, que llevat de la siderúrgia i el tèxtil, que no s’han de magnificar com a indicadors únics de la industrialització, el País Valencià estava en una posició molt propera a Catalunya. Encara que fragmentaris, tenim dades que la maquinària agrícola de Gens i N. Gómez, es venia a Múrcia, Aragó i Catalunya i s’exportava a l’Argentina. Aquest panorama industrial, més ric del que s’acostuma a dibuixar, no invalida dues afirmacions convencionals sobre la nostra estructura econòmica. Una, que el tipus d’indústria petita i de béns de consum no requeria una inversió molt elevada, per la qual cosa no va haver un estímul a la creació d’institucions financeres. I l’altra, que la mancança d’aquestes institucions va frenar les possibilitats d’expansió que tenien algunes indústries clau, fins al punt que la seua consolidació com a grans empreses es farà molt més tard amb capital de fora.

57

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 58

CAPÍTOL II

1.6.

58

Els serveis

Aquesta falta de capital disponible, absorbit per l’agricultura, és notòria en la creació d’empreses de serveis per a la ciutat. El grup de Campo, que abans de la revolució del 68 havia dedicat una especial atenció al tema amb la instal·lació del servei d’aigua potable i de gas, i l’intent d’urbanització del Pla de Zaidia, vol seguir en la mateixa línia, pero no ho aconsegueix. La Societat d’Aigües potables passa a estar controlada per la banca Arnús, de Barcelona, i la de gas, després de la mort de Campo, la compra o es cedeix a un tal Touchet i en no poder continuar avant, ocupa el seu lloc la companyia francesa Lebón. Alguna cosa pareguda ocorre amb les companyies de tramvies. La primera que va obtenir una concessió, en 1875, és la Societat Catalana de Crèdit per a una línia de València al Grau. Com que ja hi existia el ferrocarril València-GrauTarragona, en el qual el grup Campo tenia interessos, es veu obstaculitzada en el seu desenvolupament fins que aquest grup crea en 1885 la Societat Valenciana de Tramvies, impulsada per Navarro Reverter i el Marqués de Colomina, i desplaça a la catalana. Els seus ambiciosos plans avancen molt lentament i l’Ajuntament concedeix noves línies a la Societat General de Tramvies, companyia creada en 1891 sota la presidència de F. Domènech amb participació majoritària de capital francés.

El predomini d’aquest i de la societat de tramvies de Lyon va augmentar no només en la seua apadrinada sinó també en la valenciana i ja a la fi del segle controla ambdues i més endavant, en 1909, té lloc la seua fusió amb el nom de CTFV, Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València. Finalment, en 1917, la rescatarà el grup Villalonga. En resum, el sector dels serveis ofereix una trajectòria poc brillant de deixadesa o incapacitat per part del capital valencià. Perquè la història es repetesca, veurem que passa el mateix amb el servei d’enllumenament elèctric. De moment parem-nos ací. Restaurat l’ordre polític, recuperat el pols econòmic, és l’hora de transformar la ciutat.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 59

VALÈNCIA 1875-1930

2.

Les transformacions de la ciutat

València, segons deien les cartilles escolars, era en 1876 la tercera capital d’Espanya i se suposa que una gran ciutat. Tanmateix vista de prop semblava més una ciutat mitjana envoltada per molts pobles. En el centre, un nucli antic, bigarrat i envellit, que els contemporanis comparaven amb un soc, i envoltant-lo uns afores que creixien caòticament al voltant d’antics nuclis de població (Morvedre i el Plà de Zaidia a l’esquerra del riu; Quart, S. Vicent de la Roqueta, Russafa i S. Tomàs per la dreta). Finalment, entre bancals, sèquies i alqueries, es podia arribar als pobles menuts que anaven sent annexionats al terme municipal (Orriols, Campanar, Beniferri, etc.). A un esperit antic i benigne potser li suggeresca la imatge d’una Venècia hortolana creuada per nombroses sèquies, en comptes de canals, i igualment insalubres i pudents. Els esperits moderns i zodiacals afirmen que la nostra ciutat ha crescut sota el signe de Saturn, amb un nucli impenetrable i successius anells de circumval·lació. És difícil trobar un model urbanístic amb tanta circumferència i tants pocs radis, encara que la intenció no fóra aquesta. El nucli urbà, malgrat la bona voluntat d’alguns projectes, no s’articula amb l’eixample a causa d’obstacles jurídics, físics i financers amb els quals ja tindrem ocasió de trobar-nos, i la ciutat creix per superposició.

Situem-nos en el centre. En un perímetre de 4.600 m es concentra el 80 % de la població. No són exagerats, per tant, els judicis dels contemporanis sobre l’excessiva densitat del teixit urbà que ells atribuïen a la sàvia predisposició dels nostres avantpassats per a protegir-se del sol, però que s’havia fet incompatible amb el creixement demogràfic. Tot i així, no va faltar algun crític que vaticinara que els vianants no utilitzarien el carrer de la Pau, ja que la seua excessiva amplària la feia molt vulnerable als raigs solars. Afortunadament els reformistes eren la majoria i manejaven dades de pes. En 1877 en el casc hi havia 5.906 edificis, dels quals 3.820 de tres pisos. En 1888 s’havia passat a 7.807 edificis i 6.173 en tenien 3 o més. Solament restava el 23 % de la superfície per a carrers, places o jardins. Es feia, doncs, imprescindible créixer cap a fora i sanejar l’interior.

El creixement cap a l’exterior de la ciutat vella havia estat realitzat d’una forma natural i desordenada en les zones immediatament pròxi-

59

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 60

CAPÍTOL II

60

mes a les muralles antigues o al llit del riu. En 1877 en el raval de Morvedre hi havia 395 edificis, en el de Quart i St. Vicent 323, en Russafa 237 (sense contar les alqueries i les barraques escampades), dels quals molt pocs arribaven als tres pisos. Els intents de planificar aquest creixement, primer cap a Zaidia, després en direcció contrària, cap a Quart i Russafa, no hi havien quallat, la qual cosa repercutia no solament en el desordre urbanístic que anava creant-s’hi, sinó també en el poc al·licient que oferien aquestes zones per a construir. En 1883, quan Ferreres presenta el pla de l’Eixample, en la zona delimitada per aquest, que tindrà una superfície un poc superior a la meitat del nucli (un 66 % per a ser exactes) només hi havia 623 edificis enfront dels més de 7.000 del recinte urbà. Calia, ineluctablement, fer alguna cosa.

2.1.

Il·lusions i limitacions

Segons com es mire es va fer molt poc o potser massa. Les noves construccions avançaren amb bastant lentitud si s’atén al nombre de llicències d’obra, però el que s’havia projectat i no realitzat, i el que es feia improvisadament sense cap projecte, configuraren un model sobre el qual es basaran els successius plans de l’època blasquista i de la dictadura. Podríem esquematitzar-ho en tres punts: el pla de l’Eixample de 1884-1887, el projecte de la Gran Via interior de 1891 i les alineacions dels carrers del centre, als quals caldria afegir la reforma del carrer Major del Grau.

Els projectes esmentats s’inscriuen en un marc ideològic i jurídic comú que respon als afanys de la burgesia de la Restauració, interessada i cauta i, per tant, moderadament reformista. Ho trobem expressat en els llargs exordis dels projectes, en els insistents articles de la premsa, en els informes mèdics amb preocupacions higienistes, com ara el del Dr. Peset, de 1878 o dels regidors amb aspiracions d’urbanista, com C. Navarro Reverter (germà del que fou ministre). Els tòpics barallats es resumeixen en els punts següents: l) Higiene i sanitat. València és una de les ciutats amb un índex més alt de malalties infeccioses o contagioses (tifus, tisi i per a acabar-ho d’arreglar el còlera de 1885) i açò es degut en part a l’aglomeració del nucli i a les dolentes condicions dels seus habitatges. 2) A més de dolentes, escassegen. Segons les dades del projecte de l’Eixample, el terme mitjà de pisos que setmanalment es trobaven per llogar baixa de 206, en 1879, a 97, en 1883. 3) El fantasma de l’atur obrer, que va convertint-se en una realitat als voltants de 1885-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 61

VALÈNCIA 1875-1930

1890, comença a preocupar, i la millor forma de tallar-lo és amb un projecte ambiciós que incentive la construcció. 4) Cal transformar València en una ciutat moderna que estiga a l’altura que li correspon. Ací la poesia patriòtica es barreja amb la prosa d’una burgesia que, en un moment de consolidació, aspira a construir la seua ciutat, és a dir, un espai qualificat per a l’edificació d’habitatges on l’ostentació siga l’espill de la riquesa. Tan confortable propòsit està lligat a la segregació i revalorització de l’espai urbà i, lògicament, obri un lucratiu camp d’inversió.

Aquestes idees que, amb diferents matisacions, eren les de la burgesia de totes les grans ciutats, havien estat recollides ben de pressa per la legislació dels primers governs de la Restauració. En 1876 s’aprova la llei per a l’eixample de les ciutats, en 1879 la de l’expropiació forçosa i en 1895 la de la reforma interior, anomenada de “sanejament i millora de les poblacions”. Deixant a banda aspectes particulars de cadascuna, ens interessa conéixer aquells que van tenir una repercussió especial en els projectes de l’Ajuntament de València. En primer lloc, per tal d’acollir-se a determinats avantatges fiscals, havia de ser aprovat el Projecte a Madrid. El de 1887 no va ser aprovat fins a 1900 i el projecte posterior d’Aymaní sobre la reforma interior no s’aprovarà mai. Calia utilitzar aleshores, la llei d’expropiació forçosa, la qual requeria una tramesa més lenta i no preveia el cessament de la renda generada pel nou edifici, la que corresponia a l’Estat, a favor de l’ajuntament. Açò implicava un problema greu, ja que, per a expropiar, l’Ajuntament havia de fer un fort desemborsament si volia realitzar els projectes amb rapidesa i recórrer a les emissions del deute. Amb el pressupost ordinari prou feia amb pagar els seus empleats i els serveis més indispensables. En no comptar amb un potencial recolzament al deute, perquè l’Estat no li cedia la part dels seus ingressos per contribució territorial, les emissions havien de fer-se amb precaució i, per tant, les obres amb parsimònia.

Aquesta situació provocava un cercle viciós que va transformar uns plans concebuts per a un termini de quinze anys en una obra mai no acabada i sempre tornada a començar durant cinquanta. L’Ajuntament feia castells en l’aire amb els comptes. Les parcel·les cedides gratuïtament pels propietaris als que s’expropiava (del cinqué a la meitat d’allò expropiat, segons la llei) es podrien vendre revaloritzades i d’aquesta manera poder compensar el desemborsament. Així, es raona en els diferents projectes amb una lògica irrefutable sobre el paper, però desmentida en la pràctica. L’Ajuntament expropiava molt lentament, amb la qual cosa a penes tenia per a revendre i damunt els compradors escas-

61

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 62

CAPÍTOL II

62

sejaven. Conclusió: els projectes esdevingueren una obra d’artesania realitzada solar per solar.

A aquesta lentitud també va contribuir la discreta resposta de la burgesia. Els projectes de reforma i eixample estaven pensats per i per a la burgesia, sense cap dubte, i mobilitzaren una important suma de capital cap a la inversió immobiliària. Per evitar repeticions, tractarem aquest tema d’una forma conjunta en el capítol del blasquisme, però des d’ara convé d’advertir que els projectes no suscitaran un mercat del sòl altament competitiu amb alces de valor. En la meua opinió, açò va ocórrer bastant més tard, al voltant dels anys 20 i certament en la dictadura de Primo de Rivera, quan, després de molts anys d’anar construint sense presses, començaven a escassejar els terrenys i la renda diferencial havia esdevingut molt acusada. Açò no vol dir que, en el període que ens ocupa, no es produïra la revalorització del sòl buscada per les reformes ni que no hi haguera un cert dinamisme inversor. Però va ser proporcionalment molt inferior, com tindrem ocasió de comprovar, al de Madrid o Barcelona. De moment, amb aquesta constatació, n’hi ha prou. Les lleis d’Eixample i reforma interior preveien la possibilitat que es constituïren societats privades per a l’expropiació, i la venda posterior dels terrenys, substituint en aquesta tasca a l’Ajuntament i controlant així el negoci immobiliari en totes les seues fases. Fins a 1903 no tenim notícies de l’existència d’algun tipus de societat dedicada a la promoció immobiliària.

2.2.

Els projectes de reforma i la seua realització

El “Projecte d’Eixample per a la ciutat de València” va ser presentat en 1884 pels arquitectes Calvo, Ferreres i Arnau i era aprovat en 1887.

Les línies fonamentals són conegudes: Les dues grans vies, formant angle a Russafa, delimitaven els dos espais nous assenyalats per a l’ordenada expansió de la ciutat. En un primer moment el traçat dels carrers havia d’articular-se amb els del casc, buscant la continuïtat, però açò va resultar quasi impossible en l’Eixample-Oest (el de la part de Quart) que estava ja mig edificat. L’Eixample-Est (el que ara anomenem Eixample) restava vertebrat internament per tres eixos que confluïen en el pont del Mar, la qual cosa demostra la preocupació de connectar la ciutat amb el port: L’actual carrer de Navarro Reverter, la continuació de Joan d’Àustria (avui Sorní) i el carrer Ciril Amorós que significativament s’anomenà del Port en aquell moment. En aquesta zona es pogué dur a terme el traçat reticular característic del model Cerdà.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 63

VALÈNCIA 1875-1930

Hui, el famós Eixample ens sembla una miniatura, però si ens fixem en les forces que va demostrar tenir la burgesia, en aquells temps els pareixeria un dels treballs d’Hèrcules. El projecte oferia un pla d’actuació sobre 413.803 metres quadrats que era un terç del terreny edificat en el casc. Proposava passar dels 693 edificis existents a 2.069, la qual cosa suposava l’habitatge per a 41.380 persones (en la hipòtesi de 4 pisos i 5 persones). Aquesta xifra representava aproximadament el creixement de tota la ciutat durant 13 anys. Es tractava d’una utopia constructora que responia d’un sol colp a tots els problemes plantejats i, a més, en un termini previst de 10 a 15 anys. Però oferir habitatge a tots els ciutadans és un bell propòsit, bastant distint de l’interès en qualificar un espai, revaloritzar-lo i atraure una forta inversió per a habitatges de renda alta.

Lògicament l’Eixample-Oest no suscità cap interès i va ser la zona Est la que a poc a poc s’edificà com a nova residència de la burgesia adinerada. A açò cal afegir que el projecte representava una despesa de l’Ajuntament per a expropiacions i infrastructura d’11.271.647 pessetes, que a milió per any, si volia realitzar-se en el temps previst, era deu vegades el pressupost municipal dedicat a obres. Els autors no es tornaven enrere davant aquesta dificultat puix que preveien uns ingressos de 14.790.094 pessetes provinents en gran part de la cessió, per part de l’Estat, de la contribució. Segurament per a passar a la història com a homes de bona voluntat calculaven una contribució que era més del doble de la mitja o potser implicava que tots els edificis serien de renda alta. En resum el projecte de l’Eixample va funcionar com cabia esperar: amb una desesperant lentitud per mancança de recursos i limitat a la zona Est per a l’habitatge ric.

Per a la reforma interior no existia cap projecte global, sinó idees, més o menys coincidents, que anaven portant-se a la pràctica mitjançant l’aprovació de noves alineacions en els carrers que es suposava que calia adreçar. L’objectiu era crear un centre un poc més clar que reunira habitatges i botigues de luxe tal i com es pensava que havia de tenir una ciutat moderna. S’abandonava la plaça del Mercat que fins aleshores havia estat el nucli de la vida ciutadana tal i com ocorre en els pobles grans.

La senyora del ric burgés havia aprés, en algun viatge fugaç a París, que allí les dames distingides no anaven al mercat sinó a les botigues de modes. Molt prompte podrà comprar teixits selectes a casa de Sánchez de León, sedes en Pampló, pastissets de Lyon de la confiteria de Burriel.

Però per a això calia acondicionar els carrers. La idea era ampliar la plaça de la Reina i la de St. Francesc com a punts de referència i obrir

63

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 64

CAPÍTOL II

64

els carrers adjacents, Pau, S. Vicent i Lauria, aprofitant la demolició del Convent de St. Francesc (en l’actual plaça de l’Ajuntament) i enderrocant el barri dels Pescadors, a la cantonada de l’actual carrer de Pintor Sorolla. Les places es resistiren com si foren ciutadelles. Pel que fa als solars de l’ex-convent de St. Francesc, l’Ajuntament va projectar una plaça-jardí abans d’haver adquirit els terrenys. Però ni el seu propietari, el Ministeri de la Guerra, ni Hisenda, estaven disposats a cedir-los, sinó a parcel·lar-los i vendre’ls. Aleshores comença, en 1880, un contenciós entre el Govern i la ciutat, un de tants, que encara durava en 1904. Al llarg de tant de temps l’Ajuntament ho intenta tot, demana que almenys li donen debades el terreny dels carrers, presum de voler-lo comprar per tres milions, regateja fins que li’l deixen a la meitat de preu (i a terminis!) i, com no paga, el Govern trau a subhasta les parcel·les. Per fi en 1897, quan era ministre Navarro Reverter, Hisenda regala a l’Ajuntament la part dels carrers i aquest a poc a poc torna a comprar les parcel·les als particulars per fer la desitjada plaça, que és quasi un fet en 1904.

L’alineament dels carrers es fa més de pressa i no amb menor desordre, ja que són els particulars els que prenen la iniciativa de comprar, demolir i edificar d’acord amb plans imprecisos. Quan s’aprova el projecte definitiu per al carrer la Pau, en 1889, ja està a mig fer. Açò du a l’Ajuntament a l’elaboració d’un pla global de Reforma interior i en 1891 es discuteix i està a punt d’aprovar-se el projecte d’una Gran Via interior, realitzat per l’arquitecte Ferreres. Si hem qualificat l’Eixample d’utopia constructora, aquest mereixeria el títol d’utopia destructora, ja que es proposava expropiar i demolir, per tal d’obrir nous carrers, 143.670 metres quadrats, és a dir, un 12 % d’allò edificat. El projecte consistia en una gran avinguda que creuava el nucli en diagonal, de cap a cap, des de Russafa al pont de St. Josep. Actuant com a eix ordenador obligava a remodelar l’espai interior d’una manera bastant radical i servia per a comunicar l’horta Nord i la Sud, Zaidia amb Russafa. Les despeses previstes eren de 44 milions i els ingressos amb la venda de les parcel·les, de 27. El pla va quedar sobre la taula i algunes de les seues idees seran recollides per Aymaní en 1907.

EI balanç de les transformacions urbanes durant aquest període cal fer-lo en dues pàgines per separat, una amb la perfecció del tiralínies i l’altra plena d’esborraments. Pel que fa als projectes, es tracen les bases sobre les quals s’havia de construir la València que coneixem avui. En el terreny pràctic i concret, la falta de recursos de l’Ajuntament i la dubto-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 65

VALÈNCIA 1875-1930

sa resposta de la burgesia, porten a un creixement lent i desordenat. En el nombre de llicències d’obra, que ha estat quantificat per J. Sorribes (veure annex gràfic 1 i quadre 4), s’observa una tendència a l’augment de 1876 a 1886, amb una sensible disminució al voltant de 1890, potser per la crisi econòmica o per una espera prudent fins que acabarà la discusió del projecte de reforma. El dinàmic mandat en l’alcaldia de J. Reig en 1893, durant el qual s’aprova un emprèstit de tres milions, torna a reanimar l’edificació que donarà un bot significatiu cap endavant en el període següent. Pot observar-se també que el nombre de llicències és lleugerament superior en el nucli que en els eixamples, la qual cosa ens indicaria que l’Eixample-Est tardarà encara en qualificar-se com un espai per a la inversió i edificació de la burgesia adinerada. En un recompte no exhaustiu, però suficientment significatiu, realitzat pel col·legi d’Arquitectes, s’arrepleguen els principals edificis construïts durant aquests anys. Llevat d’algunes excepcions es troben tots en els carrers de la Pau, St. Vicent (cantons Reina i P. de la Pilota), St. Francesc, Lauria i En Joan d’Àustria, és a dir en l’espai que es perfilava com el nou centre de la ciutat. Paral·lelament s’observa un altre circuit que ix de la plaça de Tetuan i segueix pel carrer la Mar i compta amb algun edifici important en el Mur de Sta. Anna. Sembla com si encara es dubtara entre construir en la part noble i tradicional de la ciutat o en la part nova. Tanmateix, els eixos de Lauria i Joan d’Àustria, amb gran dinamisme constructiu, decanten l’equilibri cap a la segona.

2.3.

L’actuació municipal

Dins de les seues limitacions l’Ajuntament va fer el que pogué no només per a impulsar les millores urbanes, sinó per dotar a la ciutat dels serveis que havien de convertir-la, segons l’obsessió de l’època, en una ciutat moderna. Deixem el tema pressupostari per a tractar-lo desprès amb una perspectiva global i recordem les principals realitzacions. Una de les més importants, per a la qual es va emetre un emprèstit de 269.000 pessetes, va ser l’acabament de les obres del “Valladar”, és a dir, aquella part del col·lector que en la zona de l’Eixample no estava encara coberta. Com és sabut, el gran nombre de séquies que creuen la ciutat ha fet que el clavegueram del desguàs es realitzara de forma caòtica aprofitant els conductes naturals. Per a la capacitat dels ajuntaments contemporanis ha constituït un veritable repte el fet de posar en ordre tan intricada xarxa i, des del Plan Sud, venim fent col·lectors i no aca-

65

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 66

CAPÍTOL II

66

bem mai. Per a l’historiador els valladars i els col·lectors són uns dels majors enigmes dels quals mai no es pot afirmar amb certesa quan estan acabats. Així, constatem simplement que es comença per cobrir el “Valladar”, que les edificacions de l’Eixample-Est van avançant a compàs d’aquesta obra i que en 1903 la majoria blasquista afirma rotundament que l’acabarà. Caldrà creure’ls perquè ja no es torna a parlar del tema, però en aquesta criptològica qüestió mai no està dita l’última paraula, ni col·locada l’última pedra.

El servei d’aigües potables va millorar amb la construcció d’un dipòsit nou, la qual cosa va exigir un altre emprèstit d’1.625.000 pessetes, però la qualitat de l’aigua deixava molt a desitjar. El servei d’enllumenament va seguir igual, és a dir, en mans de Campo. En acabar-se en 1888 el contracte que tenia en exclusiva per a la ciutat, mentre que Lebón abastia els poblats marítims, l’Ajuntament amagà un lleuger coqueteig amb la competència amb la finalitat que Campo baixara els preus. Però aquest no havia gastat els seus diners en restaurar la monarquia, ni li havia regalat un asil gòtic a la ciutat perquè ara un alcalde posara entrebancs als seus negocis. S’ofereix per donar l’enllumenament públic debades a canvi de quedar-se amb el monopoli privat i les coses segueixen com estaven.

La imatge més deliciosament moderna d’una ciutat és, sense cap dubte, la del vell tramvia de cavalls solament comparable, com a signe de l’avanç de la civilització, a la del senyor amb grans bigotis i un vestit de bany ratllat. A València ambdues imatges se superposen en el daguerreotip de l’avi, ja que el primer tramvia va ser el de València-Grau per a portar el personal a la platja, en 1876. Dos anys més tard, funciona una altra línia de la plaça del Temple al camí de Burjassot, que després es perllongarà fins aquest poble. Es tracta de concessions per a particulars, com ara la que es fa per a En Rafael Mata en 1883 per al tramvia de circumval·lació, que més tard anirà absorbint la Societat General de Tramvies o la Valenciana. En el 85 trobem ja el tramvia per antonomàsia, el precursor del 7, eixe fabulós Orient-Exprés d’ús domèstic que va de Russafa a Quart. En 1891 comença la instal·lació de dues línies noves, del Centre a l’Eixample i de S. Agustí al Cementiri, en 1893 de la plaça de Tetuán a l’Estació d’Aragó, i en 1896 la més al·lucinant, la que per cinc cèntims ofereix un viatge amb més emocions, de l’Estació Central a l’Estacioneta passant pels carrers estrets del barri vell amb tot tipus d’obstacles animats i inanimats. En un termini de vint anys han quedat instal·lades les set línies que creuen i uneixen la ciutat de cap a cap. Però

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 67

VALÈNCIA 1875-1930

no és tot: mentre han anat modernitzant-se. En 1892 els ciutadans contemplaven astorats com els cavalls eren subtituïts en les línies del Grau per la màquina de vapor. Era un colp fort per als castissos que veien desaparéixer del paisatge urbà els entranyables rossins, però la modernitat tenia un preu. València es fa sorollosa i perillosa encara que els seus habitants estaven ja acostumats a tenir el ferrocarril en el dormitori des de 1852 en què la primera línia València-Xàtiva havia instal·lat l’estació en el centre, enfront del que seria l’Ajuntament.

Però on la familiaritat dels valencians, amb l’invent, s’ha fet més íntima al llarg dels anys, és amb els tramvies de rodalies, els quals afectuosament anomenen “el trenet”. En 1886, una companyia belga inaugurava la línia València-Lliria que prompte adquiriria la Valenciana de Tramvies. En pocs anys es posarien en funcionament per aquesta companyia les línies cap a La Pobla de Farnals i Rafelbunyol i la de Bètera.

En 1892 es construïa l’Estacioneta. Diferents concessions havien engegat els tramvies a Catarroja, Burjassot i Torrent. Aquesta intensitat de comunicació entre la ciutat i els seus voltants constitueix una de les particularitats més notables de València. Voltada de pobles amb els quals està en contínua comunicació i amb els quals ha establert una activa relació comercial, la ciutat ha tingut una tendència per autonomitzar-se i deslligar-se de la resta del país. València ha estat més la capital de l’horta que de la regió. Són els mals dels ferrocarrils de via estreta.

També ha de ser recordat el que no es va fer, no per a carregar-li-ho a l’Ajuntament, sinó perquè forma part del caràcter de la ciutat. En 1880 els regidors consideraven imprescindible el trasllat de la Fàbrica de Tabacs, ubicada en l’edifici de la Duana, tan imprescindible que en 1985 es va cremar en un “horrible incendi”. Pensaven que calia construir un gran mercat central que evitara que els carrers d’enfront de la Llotja feren les seues funcions i es discutia sovint sobre el trasllat de l’estació.

Tenien idees fixes aquells regidors. La fàbrica de tabacs s’inaugurà en 1909, l’estació en 1917 i el Mercat en 1923, encara que cal reconéixer que en 1880 ja estava tot pensat, fins i tot el Passeig de València al Mar que segurament s’acabarà en la propera legislatura..

2.4.

L’arquitectura urbana

Les transformacions de la ciutat no es van limitar als projectes urbanístics i a la modernització dels seus serveis, sinó que afectaren també al decorat. La burgesia de la Restauració, com les classes dominants de

67

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 68

CAPÍTOL II

68

tota la vida, anhelava passar a la història de l’arquitectura amb un estil que reflectira la seua forma de veure la vida. La confortable seguretat, el desig conservador de no trencar de colp amb el passat, afegit a la pruïja d’aportar alguna cosa pròpia, l’ostentació de la riquesa adquirida, entre vanitosa i discreta, la confirmació de l’estatus davant la societat, constitueixen algunes de les pautes de conducta de la burgesia valenciana de final de segle que troben la seua formulació en pedra.

El primer desig sembla haver estat el de reafirmar el conservadurisme moral i religiós com a resposta als agitats dies del sexenni. De 1876 són els enormes edificis de la Beneficència i la Misericòrdia, als quals el gran patrici i exemple viu del que havia de ser un burgés, el Marqués de Campo, afegí el seu monumental asil. Llevat de l’Asil que és de Camaña, o més aviat del mateix Campo, que el va obligar a carregar la mà en les ogives, els altres són de Belda, arquitecte que projectava tots els grans edificis públics. Ja que del que es tractava era de demostrar que els mals de la societat, els xiquets desemparats i d’altres, tenien la solució en la caritat cristiana, res millor que el gòtic anacrònic. El que ja no s’entén molt bé és per què les capelles eren bizantines. D’aquesta època són també l’església dels jesuïtes, el seu col·legi que pareix una pressó, el de les Carmelites en Mur de Sta. Anna i l’Asil de Germanetes dels pobres.

L’arquitectura dels edificis privats d’aquesta època ha estat qualificada pels entesos en la matèria, Benito Goerlich i T. Simó, d’eclecticisme historicista. Per al profà es tracta d’un estil vacilant que tracta d’incorporar amb precaució elements diversos, amb predomini dels acadèmics i clàssics. La novetat rau en l’estructura de l’habitatge burgés, amb l’entresol, la seu principal amb un gran balcó o miradors, i un parell de pisos més, estructura que es simplifica en els casos dels habitatges de lloguer.

El seu aspecte és eixut, un poc avorrit i monòton per la repetició dels elements, sobretot en els destinats per llogar. L’arquitecte capdavanter, com ara Belda per als edificis públics, és ací Martorell que els feia quasi en sèrie posant un balcó al costat d’un altre i afegint-los uns dintellets helènics d’algeps. Caldria destacar, entre un to general discret, la casa Cuñat, al carrer Isabel la Catolica, de Belda, que deixa el gòtic per a un altra ocasió i es llueix amb un cert aire del París del II Imperi, i el Passatge Ripalda d’Arnau. Segons sembla aquest senyor estigué a Roma com a “arquitecte dels llocs piadosos” i es quedà enlluernat pels profans, especialment per la magnificència de l’arquitectura “risorgimentale” i de les galeries de Milà i Torí. El nostre passatge és elegant i nou, però si realment va voler imitar les galeries italianes resulta d’un raquitisme alarmant.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 69

VALÈNCIA 1875-1930

Cap a 1890 els arquitectes van prenent confiança i el seu eclecticisme historicista va esdevenint cosmopolita, abandona els elements del passat i incorpora ornaments capritxosos i materials nous. L’únic que no ho fa és Cortina que, posats a ser gòtics, quasi arriba al flamíger i, en la meua opinió, amb bastant encert. La seua casa dels Dracs, en el carrer Jorge Juan, té un no sé què de Gaudi i el palauet que va construir per a la seua família, seria l’escenari ideal per a un crim o un segrest gòticoromàntic estil Hawthorne. Si deixem Cortina surant per l’espai, el batalló dels eclèctics avança pel carrer de la Pau amb algun edifici notable.

La casa Sanxo, cantonada Pau-Comèdies, amb uns bells miradors, obra d’Arnau i la “casa de ferro” també en el carrer la Pau, on el seu autor, Camaña, va voler fer una obra de síntesi entre els bustos i les estatuetes clàssiques de la part de baix i el rigor racionalista de la resta, són les més significatives. No obstant això, en un moment d’exaltació de la façana i del “melting-pot” crec que cal destacar les més pastisseres, que foren realitzades per lírics mestres d’obres. Si la burgesia paga, com va dir A. Loos, per escometre el delicte de l’ornamentació cal lloar als transgressors. Aqueix palauet de Pescara, de P. Mustieles, que sembla un casino, o la casa de l’illa de Cuba, en el cantó Reina-St. Vicent, de Lucas Garcia, avui encara no superada quant a les columnes, ferros retorçuts i colorins, o la gran mansió per a M. Gómez del mateix mestre, en la plaça de Tetuán, que hui és el Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis, aqueixes són les obres en les quals l’eclecticisme arriba al seu màxim esplendor de la confusió dels estils. Si jo haguera estat burgès en 1890 hauria pujat aquests imaginatius mestres d’obres a la categoria d’arquitectes, i hauria degradat a l’imponent Belda que seguia fent edificis públics avorrits (L’Estació de FEVE) o al pragmàtic Ferreres que va projectar el funcional i en idèntiques proporcions lleig, Escorxador Municipal.

69

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 70

CAPÍTOL II

3.

3.1.

70

La vida ciutadana El to de l’època

La vida en la ciutat era tranquil·la, la qual cosa no vol dir que tothom arribarà sense sobresalts a la fi de mes. Amb l’excepció d’algun avalot aïllat, només els crims apassionats i la vaga dels “petrolers” d’Alcoi feien parlar. Era una vida respectable, o el que és el mateix, un poquet hipòcrita. Les classes adinerades complien amb el seu deure d’exemplaritat de manera que les classes populars no tenien cap altre remei que ser industrioses. Solament alguna vegada esclatava l’escàndol, com ara en el famós plet Royo-de la Figuera que pareix una autèntica novel·la de “feuilleton” de les que feien plorar al servei domèstic (7.000 persones a la ciutat) i riure als anticlericals. El marqués agraciat i calavera, que dilapida la seua fortuna, l’esposa jove que mor pels disgustos i uns xiquets tendres que es queden sense patrimoni i que han d’acollir els oncles. Entre aquests, hi ha un, burgés riquíssim, que més que oncle és pare o iaio i que, amb el temps, aspira a convertir-se en el marit de la major de les pupil·les. La diferència d’edat, més de cinquanta anys, desaconsella el projecte, però reunit el consell familiar li demana a la jove candidata que ho faça pels seus germans. Es casen, el vell marit està feliç i prompte naix l’hereu de la fortuna. Aleshores entren en l’escena els malvats criats del senyor i l’astut confesor que sembren el seu esperit de terribles dubtes sobre la paternitat de l’afortunat xiquet i li recorden un misteriós viatge de la dona a França, que és d’on vénen els xiquets. El vell, desesperat, deshereta la mare i el fill i mor ple de dolor deixant els seus béns a l’Església, encara que sembla que en els seus últims moments canvià el testament. La història, com es veu, és més exagerada que L’Aranya Negra, però així consta en els autos. Fou un plet sonat que commogué els fonaments de la bona societat, però no cal exagerar. Senyorets calavera els hi ha hagut sempre i de que no ho foren s’encarregaven els jesuïtes que acabaven d’obrir l’esplèndid col·legi per a la gent rica on podia llegir Pequeñeces i se li llevava les ganes de ser dolenta. D’altre banda, també hi havia obrers desencaminats com ara el terrible Juan José de Dicenta que aleshores es representava a l’escena. Així que, llevat dels casos aïllats, qui tenia mitjans acomplia amb els manaments de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 71

VALÈNCIA 1875-1930

l’Església i amb els seus deures socials i la vida seguia tranquil·la i respectable.

Tanta respectabilitat o, diguem-ho clarament, tanta tranquil·litat i provincianisme haguera avorrit a joves de tarannà sthendalià que després ho criticarien en les seues memòries, però no era aquest el cas dels hereus de la Restauració. Ací hem d’atenir-nos a les cròniques dels testimonis i cap altra millor que la crònica sentimental, memòria fidel del cor, que el fill d’En Teodor va traçar quan ja era septuagenari amb els records de família. Ells eren feliços. Els “happy few” es coneixien tots i es veien en algun dels dos cafès, el “Siglo” o “L’España”. La vida era peripatètica i ritual, estava feta per a passejar, veure’s i sobretot ser vist. El carrer de la Pau s’obrí perquè tornaren a casa els carruatges que havien passejat per l’Albereda en l’acte culminant de la vida social. Tots recordaran que la protagonista d’una novel·la de Blasco, esposa d’un ric comerciant del Mercat, imitant el Ricard III shakesperià que haguera donat el seu regne per un cavall, sacrificà la seua vida per una tartana que la portara a la fira perquè la veren. Sense arribar a la tragèdia, las señoritas del entresuelo d’Escalante estaven també obsessionades per fer-se veure i aquesta espècie de consens general en l’adorn, propi de qui ha trencat l’espill i oblidat el seu rostre, ha donat lloc a una categoria estètica específica de la nostra ciutat, la coentor. A cada temps, calia ferse veure en el lloc oportú. L’hivern en el Principal per a aplaudir a la Patti o al gran Gayarre o estremir-se amb un dramot d’Echegaray. En Carnestoltes, en els balls del Casino. En Quaresma en el repartiment de roba als pobres. Quan venia el bon temps en Les Arenes. En juliol en les desfilades de la fira. En agost la gent fina se n’anava fora per fer veure la seua absència. La ciutat, deia la premsa, restava buida, encara que en aquell temps només estiuaven els rics. Així era la València dels notables, quan ells se n’anaven, s’apagava el quinqué.

3.2.

La vida obrera

També hi havia a la ciutat bronzistes, assanadors de pells, ebenistes, costureres i cigarreres, sabaters, barreters i fonedors. Els homes vestien una brusa ampla, com pot veure’s en les fotos de manifestacions de l’època; vivien en la part oest del nucli urbà als districtes de l’Hospital, Misericòrdia i Museu. Dir que vivien malament semblarà un tòpic i és una afirmació que en altres latituds, per exemple Anglaterra, ha dut a inacabables polèmiques. Els obrers de la ciutat no es morien de fam,

71

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 72

CAPÍTOL II

72

vivien millor que els llauradors de l’horta, però eren pobres. La seua dieta era escassa i l’habitatge insalubre tal i com consta en els nombrosos escrits sobre la “qüestió obrera” formulats tant per reformadors com per conservadors als quals començava a preocupar-los el problema. Amb dificultat cobrien les despeses de subsistència i qualsevol accident imprevist els obligava a empenyorar el poc que tenien. La casa d’empenyorament era una institució familiar de la vida obrera.

Constatada la precarietat general de la seua existència podem introduir algunes matisacions. En el període d’expansió econòmica que va de 1876 a 1886, sembla no haver-hi un greu problema salarial. Distintes fonts (informe del cònsul general de França, Hevollée, 1883; enquesta de l’lnstitut de Reformes Socials, 1884) ens indiquen que els salaris oscil·len entre 2’50 i 3’50 pessetes per deu hores de treball. Encara en un informe de la Societat Econòmica d’Amics del Pais (1894) apareixen les mateixes xifres, però repetides notes d’alarma ens avisen que la vida ha empitjorat. Amb tota seguretat la baixa dels preus agraris ha anat reduint els salaris i la crisi ha obligat a reduir la producció (i, per tant, les hores treballades i pagades). De fet, en 1900, les reivindicacions de les Societats Obrers parteixen d’un nivell més baix. Podríem, doncs, afirmar que els últims vint-i-cinc anys del segle tenen dues cares, la primera d’una discreta millora, la segona d’un empitjorament preocupant.

Els sectors als quals calia una menor qualificació, com ara el de la construcció, són els més afectats, ja que en aquests acudeix la mà d’obra desocupada del camp. L’acceleració dels plans de reforma urbana és, en bona part, una resposta a l’augment de la desocupació. Ara també és quan s’obrin dos menjadors per a pobres on se servien unes 2.000 racions diàries. La mendicitat ha augmentat i preocupa. En 1896 s’acaba el padró de pobres del municipi, en el qual solament s’inclou als veïns. En total són 9.489 distribuïts segons el seu domicili, de la forma següent: Mercat, 292; Audiència, 611; Universitat, 652; Teatre, 668; Hospital, 990; Escoles Pies, 681; Misericòrdia, 1.007; Museu, 1.341; Russafa, 1.542; Vega, 1.715.

No hem de pensar que València havia esdevingut una ciutat de la misèria ni que anys abans ho fóra de la prosperitat. Les famílies obreres vivien sempre amb un pressupost molt just, sense cap consum superflu, però no en la misèria. En la seua vida quotidiana no faltava mai un plat de calent en la taula, roba gastada, però neta, els diumenges i es desenvolupava amb dignitat. És, més aviat, en les conseqüències d’aquesta vida estreta on cal veure la precarietat de la vida treballadora.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 73

VALÈNCIA 1875-1930

L’analfabetisme (prop del 60 %) estava lligat a la necessitat de posar-se a treballar d’aprenents per ajudar a la família quan encara eren uns xiquets. La dolenta alimentació i les condicions de l’habitatge els feien especialment sensibles a les malalties. Els barris obrers tenien una mitjana de mortalitat superior en 10 punts a la dels districtes d’Audiència i Universitat i resulten impressionants les dades dels afectats per l’epidèmia del còlera en 1885: jornalers, 1920; artesans, 1.239; llauradors, 1.200; empleats, 42; propietaris, 76, i d’altres, 442. No és massa cert que la mort fóra igual per a tots, puix que no tots tenien els mateixos mitjans per a fer-li front. Amb pressupostos tan ajustats, bastava amb la malaltia del pare perquè la família es vera angoixada de necessitats. Els treballadors no aconseguien ni tan sols sobreviure quan les coses els anaven malament, però vivien amb dignitat, idea central de la cultura obrera de l’època, en circumstàncies normals.

La classe obrera encara no estava organitzada per a “resistir al capital”, però pensava vagament que era necessària una altra organització més justa de la societat, ideal que havia començat a identificar amb l’arribada de la república. Els treballadors havien donat suport al Cantó i no havien d’haver-se desenganyat, ja que en el moment que els deixaren, tornaren a votar republicà. Precisament el blasquisme arreplegarà aquesta “massa federal” de trets imprecisos i amb influències de la I Internacional. Fins aquells moments, resumim la situació organitzativa de la ciutat. Immediatament després del I Congrés Obrer, celebrat a Córdova en 1869, es constituiex la Societat de blanquers o de pells, que desapareix amb el decret del general Serrano de 1874. Quan en 1880 Sagasta torna a permetre l’associacionisme obrer, reapareix la Societat de blanquers i es constitueixen també la de Fonedors i la de obrers de vila, amb el nom de “La constructora”. A poc a poc, van formant-se d’altres (cadirers, ebenistes, barreters, tenyidors...) que protagonitzaren la primera manifestació de l’1 de maig de 1890. Però la persecució governamental sobre els obrers sospitosos d’anarquisme, com a conseqüència dels atemptats de Barcelona i la clausura del seu centre de reunió en el carrer de Xàtiva, fa que vagen minvant fins a pràcticament desaparéixer. En conjunt el moviment obrer apareix encara amb una inconsistència notable organitzativa, en un procés de filar i desfilar renovat més pel voluntarisme de grups convençuts i entusiastes que pel seguiment de la resta. Llegint les revistetes obreres de l’època (El chornaler, La cuestión social) es percep l’eufòria dels que escriuen i la llunyania dels que la lligen.

73

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 74

CAPÍTOL II

Escoltem-los: El ofisi d’abaniste ha quedat organisat Els forners un atre forn - en breu comensaran.

En Russafa s’organisen - els treballadors del camp.

Carreters y peixcadors - en el Grau y Cabañal.

En España tots s’asosien - En Fransia no cal parlar.

74

Tanmateix, la consolidació d’aquest procés ensopegava amb moltes dificultats i no tindrà lloc fins al principi del segle, sostinguda per la indubtable capacitat organitzativa del blasquisme. En l’antologia, recentment publicada per Piqueras i Paniagua, hi ha uns textos preciosos sobre una reunió de forners en els quals s’expressa amb tota evidència l’oposició entre la vella concepció del gremi i la societària i obrerista: l’ofici de forner donà mostres en aquesta reunió que no vol aparéixer a València com a una cofradia religiosa... Estem, doncs, en un moment de transició, en el qual la consciència difusa de patir l’explotació no ha arribat a una expressió orgànica. El 3 de desembre de 1886, en el café Industrial del carrer Roteros s’havia creat l’Agrupació Socialista de València, i el seu fundador va ser Garcia Quejido, però la seua influència va ser poca durant llarg temps. Lògicament, corresponent amb la debilitat organitzativa, el moviment reivindicatiu va ser escàs. Entre les diferents vagues, caldria destacar la dels blanquers, el sector més combatiu de la ciutat, i la dels fonedors, ambdues en 1881, que esdevingueren en un enfrontament radical amb la patronal i acabaren amb l’abandó de la ciutat de bastants treballadors de l’ofici que no acceptaven tornar sota condicions. Destaquem també l’intent de vaga general que van promoure els anarquistes arran del primer de maig de 1890, al qual es va respondre amb l’estat de setge durant 3 dies, i una imponent manifestació de mes de 1.000 obrers de la construcció demanant treball, en 1891.

Quant a si els obrers a més de pobres eren honrats, bons o dolents, savis o ignorants, les respostes dels contemporanis no són de fiar perquè estan fetes de generalitzacions i llocs comuns. En l’enquesta de l’lnstitut de Reformes Socials s’insisteix, amb la millor bona voluntat, en les conseqüències morals de la misèria obrera: la taverna, la violència en família, la ignorància i aquestes coses. No tenim estadístiques sobre l’alcoholisme, ja que en els Butlletins Municipals sobre sanitat l’inclourien en algun altre apartat. En el periòdic EI Mercantil Valenciano apareix una referència fugaç en un extens article titulat “Estadísticas sanitarias” que ofereix diversos quadres elaborats amb les dades del municipi de l’any 1899. De 4.637 casos, solament hi ha 4 d’alcoholisme al costat, per

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 75

VALÈNCIA 1875-1930

exemple, de 339 de tisi pulmonar. Es a dir que més matava la fam que el vi.

Pel que fa a la ignorància, ja hem esmentat anteriorment que l’índex d’analfabetisme era molt alt, al voltant del 60 %, la qual cosa va dur que un grup de burgesos platònicoreformistes, creara la Lliga contra la Ignorància, completament ineficaç. Tanmateix, si en aquest tot indiscriminat de les classes populars férem estudis per sectors, els índex serien molt variats i entre els obrers d’ofici sensiblement més baixos. L’Escola d’Artesans teia una matrícula anual de 1.000 alumnes per a l’ensenyament primari i uns 500 per allò que avui anomenaríem formació professional de primer grau. A més sostenia 12 escoles d’adults, amb uns 600 alumnes, la qual cosa ens indica que enfront de la ignorància hi havia afany per saber. L’Ajuntament va voler respondre a aquest desig i improvisà, en 1880, 14 aules per a l’ensenyament nocturn que van desaparèixer un parell d’anys després, i passà llavors a subvencionar les iniciatives privades, política que accentuarà el blasquisme. No han d’idealitzar-se aquestes experiències educatives fragmentàries i d’abast reduït. Si les recordem no és perquè pensem que contrarestaren eficaçment l’analfabetisme, sinó perquè revelen un sector del proletariat instruït o amb desitjos de ser-ho, és a dir, conscient. Un element essencial de la cultura obrera naixent, era que el fet de saber no consistia a l’adquisició d’alguns coneixements, sinó la capacitat de reflexió i judici i que açò s’adquiria en la pràctica societària. Com deia un pamflet obrer: En la unió s’ensenya a l’obrer a discutir i tractar als seus companys com a germans en la desgràcia, mentre que sense la unió no se sap si està en el mon per fer el paper de bèstia o de persona, no pot saber quins són els seus deures i quins els seus drets. Els anarquistes estaven tan convençuts que, encara que no tingueren instrucció posseïen la veritable ciència social, que sense cap temor llançaven reptes desafiadors i emplaçaven als burgesos a discussions públiques. A València es celebrà un d’aquests torneigs en desembre de 1883 i dos anarquistes d’ací, reforçats amb dos de Barcelona, s’enfrontaren al catedràtic Pérez Pujol, al director de l’Ateneu-Casino obrer, a un redactor de Las Provincias i a un altre de El Mercantil.

Bé, bons i dolents, savis i ignorants, anarquistes i societaris, els treballadors formaven part d’aqueixa multitud de valencians que, quan la calor de l’agost era forta, agafava el trastets i se n’anava a berenar a la platja. Els dies de festa arribaven a 50.000, segons la premsa. Durant l’any hi havia per a tots els gustos. Es plantaven unes 25 falles, menys

75

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 76

CAPÍTOL II

en 1885 i 1886 quan per culpa dels impostos no n’hi hagué cap. Hi havia festes de carrer i miracles de St. Vicent. En el teatre Colon actuaven senyores a les quals s’anomenava “gimnastes”. En la plaça de bous tocava la banda militar quan torejaven Lagartijo i Frascuelo. I el primer de maig, els obrers endiumenjats anaven a l’Albereda, després de la manifestació “per alternar amb els burgesos” que òbviament aquest dia no hi eren.

La gent es divertia, però com en tot, cadascú en el seu lloc.

76

3.3.

Les idees i les institucions

El pitjor dels conservadors de l’època no és que tingueren idees conservadores, ja que aquest valor se’ls suposa, sinó que tingueren molt poques. L’ordre i, com a fonament d’aquest, la religió i l’autoritat. La moral o la falta d’aquesta, com a solució dels mals socials. El paternalisme com a forma d’actuació i el passat com a legitimació. Tres o quatre llocs comuns més i tindrem l’equipatge per als propers vint anys. Sobre els conservadors valencians, en particular, caldrà afegir, amb el respecte degut, que eren més tancats que Cánovas, amb el qual van tenir les seues diferències i que s’inclinaren majoritàriament pel seu “dofí” Silvela que això de l’autoritat s’ho prenia més seriosament. Havien acceptat el “civilisme” canovista però en el cas de problemes aplaudien l’actuació del capità general que posava ordre en el carrer. Las Provincias, amonestava freqüentment els governadors per la seua debilitat i aplaudia els capitans generals, com ara En Manuel d’Azcárraga per la seua fermesa.

Tanmateix, cal reconéixer que aquest pietós conservadurisme va servir per marginar l’ultramuntanisme carlista que, de moment, quedà en la reserva. A una partida carlista l’havia agafada la Guardia civil a Catadau menjant-se una paella, la qual cosa poc tenia a veure amb les gestes del “tigre del Maestrat”. Els representants del carlisme en la ciutat eren personatges molt pintorescos. L’arquebisbe Monescillo que deia que l’església no havia de ficar-se en política i obligà a subscriure’s tots els rectors a la revista El Zuavo, tal com sona. El P. Corbató, una espècie de Savonarola mig tocat que es clavà en una guerra santa contra la mateixa Església perquè aquesta no era carlista. I el més entranyable i simpàtic, M. Thous, que publicava un setmanari satíric, El Palleter, de gran acceptació popular. Està clar que en l’assossegada València dels notables desentonaven aquestes rogalloses veus.

El conservadurisme dels patricis tenia una vessant, l’historicisme, que donava molt de joc. Ja ho hem vist en la decoració de les façanes.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 77

VALÈNCIA 1875-1930

Però també en la pintura. Els artistes valencians, Muñoz Degrain, Pinazo, començaven a guanyar medalles amb quadres com ara “Otelo i Desdèmona” o “La mort del rei Jaume I el Conqueridor”. Els pobles redescobrien la seua història i la seua llengua. En 1878, C. Llombart fundava “Lo Rat-Penat” on es reunien els “amadors de les glòries valencianes” per desfogar-se en vers. Llombart havia escrit la Crònica de la revolució cantonal i era republicà, però la institució va ser aclaparada per Llorente, C. Amoros, el Baró de Cortes, Félix Pizcueta i d’altres prohoms conservadors que li donaren un aire arqueològic i nostàlgic, sense cap operativitat política. Cal dir que el pitjor poeta del grup, Aguirre Matiol, era el millor exportador de taronges i cebes, la qual cosa no és anecdòtica, sinó que suggereix que el moviment, amb més perspicàcia i menys por, podia haver-se assentat sobre una base socioeconòmica polititzable. S’imposà el vers, però. En 1879 es celebraven els primers Jocs Florals i el valencianisme es dedicà a conrear i regar l’hort dels bons sentiments, de l’entranyable, i s’especialitzà en els diminutius: “la paraeta, l’estacioneta, la botigueta, la terreta”. Els entesos afirmen que la marginació de Llombart i el triomf de l’orientació consevadora trencà les possibilitats d’un valencianisme popular, però més aviat, el que es produí va ser un trencament entre un valencianisme gongorí i afectat i un altre vital i mal parlat, commemoratiu un, quotidià l’altre; tan quotidià que el poble el parlava i el llegia en El Bou Solt, El Saltamartí, El Palleter, i l’aplaudia en les obretes del Russafa. En 1887, la diglòssia entre el castellà i el valencià encara era salvable, ja que en els barris populars el 85 % havia nascut en la ciutat o la província (en Russafa el 91 % i el 84 en la ciutat) i parlava la llengua materna. Però el que difícilment podia arreglar-se era aquesta nova diglòssia entre dos valencians propiciada pel ratpenatisme. A l’hora d’intentar una síntesi política que fora al mateix temps síntesi cultural, s’ensopegava amb una situació esquizofrènica. El blasquisme, com veurem, agafà amb força singular la tasca política, però davant les dificultats que oferia la recuperació de la cultura valenciana, va tallar en sec i, com va dir Hegel, en tirar l’aigua bruta de la banyera va tirar també el xiquet amb aquesta.

Dins de l’ordre establert circulaven també per la ciutat les idees liberals. Als liberals valencians no se’ls pot acusar de tenir poques idees, sinó de mesclar-ne tantes i tan dispars que ni ells mateixos s’aclarien i, a la fi, es quedaven amb les més còmodes. Els liberals eren krausistes, la qual cosa tampoc no ens acaba d’orientar ja que a Ortega, que era molt llest, se l’acusava de no haver entés a l’alemany. Com més els senyors

77

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 78

CAPÍTOL II

78

Pérez Pujol i Garcia Monfort. Ser krausista en l’Espanya del XIX era com ser amic de la Unesco sota el franquisme, un pietós cobertor on s’amagaven funestes novetats. Entre aquestes destaquem la idea de l’autonomia del pensament i de la societat i conseqüentment l’afirmació dels individus enfront de qualsevol altra instància, especialment enfront de l’Estat. Tant d’individualisme podia arribar a una desarticulació completa de la societat i com els liberals, en el fons, eren gent d’ordre, van recórrer a l’institucionalisme. A València, ells foren els principals impulsors dels gremis, sindicats i cambres, que sembla més una idea organicista i conservadora que liberal i que estava destinada a tenir una gran influència. El gran ideòleg era Pérez Pujol que va escriure un llibre indigest La cuestión social, en el qual veia la cosa bastant fàcil d’arreglar si s’arribava a una mena de gremialisme adaptat als nous temps. En 1883 va organitzar un congrés sociològic que volia ser la rèplica del congrés de l’AIT, celebrat el 69 a Barcelona, però al qual els obrers no prestaren gaire atenció. Per aqueix camí no hi havia molt a fer i per això els deixebles de Pérez Pujol, Castro i Garcia Monfort, optaren per organitzar la burgesia. En 1887 es va fundar la Cambra d’lndústria, Comerç, Navegació i Agricultura en la qual entraren a formar part els principals comerciants i industrials. La secció d’agricultura es dividí molt prompte i la Cambra quedà com a portaveu més qualificat i actiu dels interessos de l’exportació, la qual cosa no és d’estranyar si repassem les seues Juntes Directives o les llistes dels socis. El seu tema preferit i recurrent és el dels aranzels i els tractats comercials exposats en formulacions no sempre coherents. Paral·lelament a la Cambra s’havien anat creant els Sindicats de Viticultors, arrossers i tarongerers que donaren lloc a la Federació Agrària de Llevant. Encara que ambdós organismes tingueren certa estretor de mires excessivament corporativa i la presumpció, no discutida per ningú, de representar en exclusiva els interessos de tota l’economia valenciana, foren l’intent més seriós d’organització de la classe dominant en la nova conjuntura econòmica que s’obria a la Restauració.

Impulsades, de primeres, pels liberals, integraren també als conservadors, i desplaçaren altres institucions (La Reial Societat Econòmica d’Amics del País i la Lliga de Propietaris) que s’havien quedat antiquades en la seua obsessiva preocupació per la defensa de la propietat. La propietat ja no cal defensar-la, sinó fer-la rendible, ni valia només cultivar-la o conservar-la, sinó que calia exportar i rendabilitzar els seus productes. Amb aquestes institucions noves, la burgesia, a la manera leninista, dóna dos passos avant, però també un cap arrere, ja que haurem

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 79

VALÈNCIA 1875-1930

d’esperar més de 30 anys perquè siga creada una Federació de la Industria igual que el Foment català, aleshores ja quasi centenari.

Els republicans d’aquest temps eren bona gent si els comparem amb els que vindrien. La voz de Valencia, el periòdic catòlic, els enyorarà anys més tard recordant un fet admirable. En plena defensa del Cantó, els valerosos “voluntaris de la llibertat” havien deixat les barricades i suspés el seu patriòtic ardor per agenollar-se davant del pas del viàtic. Els republicans de la primera etapa de la Restauració eren així de respectuosos i damunt estaven desarmats. Respectaven i se’ls respectava. Pasqual i Genís havia estat degà del Col·legi d’Advocats, En Rufino Ferrando era un sant, el metge dels pobres, el doctor Peset, era tres vegades doctor, una eminència. Tenien idees avançades, creien en la religió de la humanitat i no feien mal a ningú. Tingau en pau la festa sentencià Llorente en assabentar-se que el promés de Vicenteta, la neta del seu fidel Batiste, era republicà. Vicentet el meu promès, senyor, és un bon xic i és bon cristià. Així doncs, tinguem la festa en pau en la mesura del possible. “Tout est calme, douceur et voluptuosité” en aquesta València dels notables.

Bé, tot no. Vegem-ho.

3.4.

Problemes i conflictes

Sense cap dubte l’esdeveniment que va quedar més traumàticament gravat en la memòria dels valencians, de tots els que va succeir en aquells vint-i-cinc anys, va ser el còlera de 1885. Un dia de St. Josep, precisament, arribà la noticia a València, que a Xàtiva hi havia nombrosos i sospitosos casos de gastroenteritis. Es va atribuir als excessos en el menjar propis de les festes. Els comerciants i l’Ajuntament amb ells, van protestar de l’intent de sotmetre la ciutat a la quarantena. En una ciutat voltada de sèquies on anaven a parar els pous negres i amb un servei d’aigua molt deficient, açò era suicida i quan es va voler detenir, era ja impossible. En març morien 74 persones, en juny 1.945. A la fi se’n comptabilitzaren 4.919 en la ciutat i 12.940 en la província. En mig de la tragèdia es produí la famosa polèmica sobre la vaccina del Dr. Ferran que, a banda del seu contingut científic, va dividir l’opinió en apassionats bàndols.

La conflictivitat politicosocial va ser escassa. Els enemics del règim restaurat, carlistes i republicans “enragés”, feien córrer que hi havia “partides” en els pobles del voltant però la gent optà per no fer-los cas i desaparegueren. Més greu va ser l’agitació que va recórrer l’horta en

79

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 80

CAPÍTOL II

80

1879. Els propietaris, la gran part resident a la ciutat, en veure’s mínimament pressionats per la reorganització de la Hisenda intentaren pujar les rendes als seus masovers o arrendataris i aquests reaccionaren cremant els pallars. Els historiadors difereixen a l’hora de jutjar els fets.

Hi ha qui diu que els masovers s’havien endeutat i estaven en mans dels prestadors, que acabaven per quedar-se amb les terres. Altres ho jutgen a l’inrevés, que havia anat produint-se un procés de transmissió de l’arrendament pel qual els masovers es consideraven els veritables propietaris. Probablement ambdues coses són certes i consoliden una nova realitat en l’horta, la del petit propietari que viu en el poble i la del terratinent que viu a la ciutat i vol cultivar la terra de forma directa mitjançant els jornalers. La revolta va aclarar la situació, a penes inquietà a la ciutat, excepte a la Lliga de Propietaris que demanà més Guardia civil. A partir d’ara els conflictes en el camp tindran dues característiques que denoten les noves relacions socials. Per una part seran les vagues de jornalers per qüestions salarials i, per l’altra, conflictes dels petits propietaris que porten les seues mercaderies per vendre-les diàriament a la ciutat. Si el lector te paciència podrà comprovar-ho més endavant.

Els conflictes específicament ciutadans es polaritzen en dues direccions amb innegable color local: el petardisme anticlerical i la matuta en el consum. Darrere d’aquesta folklòrica vestimenta s’amagaven veritables problemes davant dels quals es prenia la via del consol inoperant.

La cosa començà amb les empentes i garrotades en els rosaris de l’aurora que es celebraven en les parròquies. Després, al voltant de 1892, com un eco de les bombes del Liceu i del carrer de Canvis, comencen per esclatar alguns petards, en la porta de St. Nicolau, en la Mare de Déu.

Però o ací no hi havia kropotkians o eren molt matussers, perquè ni tan sols donen algun esglai. El que està arrelat no és l’atemptat nihilista, sinó la gresca vitalista i de carrer. En 1890, amb motiu de les primeres eleccions amb sufragi ampliat, els republicans comencen per traure el cap, desafiadors. Blasco i un grup d’amics, al voltant dels vint anys, han fundat la Bandera Federal. Irreverents, iconoclastes, inofensius.

Aleshores arriba a València el marques de Cerralbo, d’allò més carlista.

Es reparteixen colps i s’acaba intentant assaltar la residència dels jesuïtes. En 1893 furten el fèretre de Llombart per evitar que se li dediquen exèquies religioses. En 1894 es rep amb la mateixa vehemència i sonoritat a la peregrinació catòlica a Roma. El carrer comença a ser un escenari polític.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 81

VALÈNCIA 1875-1930

Una altra tradició molt arrelada en la protesta popular era la d’anar contra els burats. Com sabem, i ho conta Galdós en els seus Episodios, els avalots de carrer del XIX resumien el seu ideari en a baix les quintes i els consums!, la qual cosa té més substància del que sembla. El poble sentia que el tipus d’impost indirecte gravava el consum dels pobres, en recaure sobre els productes de primera necessitat eren aquests els que principalment ho pagaven. No obstant això, els qui notaven diàriament les molèsties econòmiques de l’impost eren els comerciants al detall, els quals interessadament, donaren vida a un personatge singular: el matuter, el que entrava les mercaderies en la ciutat sense pagar. Segons l’Ajuntament, València era especialment apta per a practicar aquest esport, ja que tenia un enorme perímetre de cases disperses que era impossible de controlar. Vista la seua impotència, l’Ajuntament ajustava un tant a pagar pels gremis de comerciants que s’encarregaven del control de l’entrada de les mercaderies i de cobrar el sobrecàrrec. Com el preu ajustat amb l’Ajuntamente era molt baix, els gremis feien la vista grossa als matuters de forma que fins 1887, en què va funcionar d’aquesta manera, no hi va haver especials problemes. En aquesta data l’Ajuntament, com necessitava diners per a les reformes urbanes, va decidir de convertir els consums en un negoci i els va traure a subhasta.

Un tal Benvenutti va licitar molt alt per tal d’emportar-se’l, la qual cosa l’obligava a extremar el rigor en el control del que entrava. Llavors esclatà el conflicte. Un conflicte sorollós i violent per part dels que anaven a cremar les casetes dels burots, però que va comptar amb l’adhesió de la ciutadania, en general, i dels comerciants, en particular, que tancaren les botigues. “Grups de xicons alentats i dirigits per gent que no donava la cara” buscaren Benvenutti per totes les fondes i afortunadament no el trobaren.

L’episodi, malgrat el que té d’anecdòtic, marcà una fita en la vida ciutadana. En primer lloc perquè significa una mobilització col·lectiva i interclassista, fet insòlit a la València de la Restauració que després, en l’època blasquista, va ser habitual. En segon lloc, perquè a partir d’aleshores és l’Ajuntament el que s’encarrega de cobrar l’impost i adquireix amb això una figura real davant els ciutadans. Si fins aquell moment era una figura borrosa, uns senyors dels que no es sabia molt bé el que feien, ara estava clar que servia per a cobrar i era el responsable de tot.

Blasco ho va expressar amb gràcia en aquells borratxos d’Arroz y Tartana que acabaven la festa de les falles cagant-se en l’Ajuntament.

Ara ja hi ha a qui tirar-li la culpa. El sistema canovista segueix girant en

81

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 82

CAPÍTOL II

82

una òrbita allunyada de la realitat, però d’aquesta nebulosa ha eixit un cos tangible, la figura del “gran cobrador”, una mena de “big brother” a qui demanar-li comptes. La Restauració, en la mesura que buidava l’espai polític fent-lo fantasmal i llunyà, el deixava lliure per a la presència de cossos estranys. L’Ajuntament esdevé el gran antagonista de la vida ciutadana. La gràcia del blasquisme estarà en convertir-lo en el protagonista únic.

Amb això ens trobem ja en 1897. Ha mort el torero Fabrilo.

L’inconsolable dol popular es desborda en una impressionant manifestació que acaba en visques i a baix! de caràcter polític. De Cuba arriben els ferits d’una guerra absurda i el poble plora les seues pròpies morts.

El carrer esclata per qualsevol motiu. La tranquil·la València dels notables ha arribat a la fi. Es l’hora del blasquisme.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 83

II. CAP A LA SOCIETAT DE MASSES, 1898-1914

1.

1.1.

El marc polític i econòmic La crisi del 98 i la invasió dels bàrbars

Domando caballos o asesinando tigres, el Riflero terrible, primitivo y moderno ens havia vençut. Menys emfàticament que als versos de Rubén, la notícia arribà a València el 5 de juliol i sumí la ciutat en un total abatiment. L’esquadra havia intentat eixir de Santiago, plantar-hi batalla, i l’havien enfonsat amb quatre canonades, tot i deixant-li el temps just al valerós Almirall per a pronunciar una frase cèlebre, aquella dels vaixells i de l’honra. Sorprén una mica el fet que, després d’haver perdut tot Amèrica, després d’haver escoltat tant Quevedo, Gracián i d’altres pessimistes, i d’haver estat educats al llarg de tres segles en la cultura de la decadència, la pèrdua d’unes remotes illes i d’una guerra impopular deixara el país atònit i paralitzat. Açò, però, no és estrany.

S’hi havia tocat fons. De sobte la gent va comprendre tota la veritat: no érem ningú dins el món modern, Espanya era una nació de tercer o de quart ordre. Sola, perduda, abandonada, com Manon al desert.

El 98 no fou una derrota més sinó “el Desastre”, així, amb majúscula.

Era la fi d’una certa idea d’Espanya, el seu enterrament definitiu, i no hi valien cobles. Una vegada passat el primer moment, els intel·lectuals començaren a dir que calia enfrontar-se amb l’Espanya real i tot el món es llançà a descobrir allò que tenia més a prop. Els castellans descobriren que Castella era austera i àrida, Unamuno trobà l’essència metafísica d’Espanya, els catalans recrearen la idea de Catalunya, alguns descobriren Nietzsche i l’anarquisme, i nosaltres, els valencians, descobrirem València o, millor dit, la ciutat de València. L’any 1898, cèlebre per la seua collita literària, és una fita en la història de la nostra ciutat ja que assenyala l’inici de la seua obsessió capitalina, per a bé o per mal, que hi ha de tot, com veurem de seguida.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 84

CAPÍTOL II

84

El període s’emmarca entre dues crisis, la que acabem d’esmentar del 98 i la que esclata en la Setmana Tràgica de 1909 i adquireix una nova dimensió dins del context de la guerra mundial. Per tal d’evitar-li al lector les molèsties del suspens resumiren ací l’argument. El 98 provoca, una crisi general de la consciència col·lectiva, a la qual es fa front amb el regeneracionisme ètic, i una crisi del sistema polític, a la qual s’intenta donar una eixida amb el joc net electoral. El sistema polític, però, és incapaç de democratitzar-se i de respondre a les demandes de la societat. Són massa les forces socials que pugnen per entrar en lliça, massa les veus per al duet bipartidista que havia concebut Cánovas. Les creixents masses urbanes, que comencen a inquietar-se a les grans ciutats; i a les perifèries, especialment Catalunya, que reclamen una part en el poder; les classes mitjanes professionals, reformistes, ateneistes, que discuteixen; la petita burgesia, que escolta desconcertada les discussions al taulell de la botiga. A cadascú, cal fer-los lloc, però, tants no hi caben. El pare Marx haguera dit que existia una inadequació entre l’aparell estatal, que és incapaç d’harmonitzar els interessos oposats de les diferents classes, i la realitat social. Els germans del mateix nom ho haurien expressat més gràficament amb la imatge de la caòtica cabina del barco plena de gent. La nau de l’Estat, com deia Cánovas, ofereix al llarg d’aquests quinze anys eixa imatge d’animada comèdia política, on una colla de caciquets pugnen pel poder, però el seu rumb comença a anar cap a la deriva. Les forces contràries al sistema tracten d’organitzar-se amb notable imperícia sense arribar a articular una alternativa, ni des de dins, com alguns desitgen, ni des de fora, com altres postulen. Quan esclate la crisi l’any 1909, el règim podrà suportar-la i, amb continus reajustaments, prolongarà el que ja no és sinó una insuportable angoixa.

Però no és d’un malalt de qui hem vingut a parlar-hi, sinó d’uns joves pletòrics de vida que, en aquest mateix moment (i avui és un xafogós dia de juliol de 1898), corren pels carrers de València cridant i apagant fanals.

El lector, a qui suposem tothora còmplice d’aquesta història, està assabentat del fet que no es tracta de bandarres ni d’agitadors professionals a sou de la subversió, sinó d’homes trempats, extremistes, baladrers i coneguts veïns de la ciutat, els quals rebran el nom de blasquistes. La incorrecció de presentar-los en un acte tan poc acadèmic com és el de trencar fanals, està justificada. Com diu la cançó: a ti te encontré en la calle. El blasquisme és un fenomen urbà i el seu gran mèrit (temps n’hi haurà per a contar els seus pecats) és haver-ne fet, de la ciutat, no

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 85

VALÈNCIA 1875-1930

només un lloc de residència sinó un mitjà de comunicació, una nova forma de vida, una cultura. Canviar els noms dels carrers, obrir-ne de nous, organitzar festes i manifestacions a la via pública. El canvi, no sols d’escenari sinó d’argument i de protagonistes, és palés. La València dels notables, dels salons, dels cercles polítics tancats, és arraconada per la València popular.

Tanmateix, no ens enganyem. Encara que no falten els aldarulls i s’apedreguen els aparadors, fins i tot sone algun tret, València no és una ciutat envaïda pels revolucionaris. Eixos joves que apaguen els fanals no són uns desesperats nihilistes, uns destructors de la societat sinó tot el contrari, són ciutadans amb una decidida vocació de mestre d’obres que aspira a dur a terme des del càrrec de regidor. Es tracta de rebels, l’objectiu dels quals és guanyar la majoria a l’Ajuntament per reposar tots els fanals trencats i molts més. Segurament, no passaran a la història dels heterodoxos, però sí que es situaran a la capçalera de la de la crònica local com a inventors del patriotisme municipal. La desfeta de Cuba, que ha deixat tothom aclaparat, ha despertat en aquests joves la passió regeneracionista d’allò que està més a prop. En bona hora. Cal salvar la pàtria deshonrada en un moment que València es troba sense llum per raó d’un complicat plet de l’Ajuntament amb els hereus de Campo.

L’elecció és clara. És el nas de Cleopatra, com deia Pascal, aquell qui s’interposa als destí dels pobles. O el malefici moro, que apareix a les cròniques del rei En Jaume, i que fa que aquesta ciutat estiga tan enamorada de si mateixa. Tot el capital polític acumulat per aquests rebels regeneracionistes s’inverteix a solucionar els problemes urbans i a edificar allò que ells creien una república municipal. En part, són els inspiradors de la consciència ciutadana moderna i, també, els culpables de l’estretor de mires dels habitants de la capital.

Els nostres reformadors eren faixadors i somniadors, baralladissos i durs a les distàncies curtes, al carrer, i romàntics idealistes en el llarg camí cap a la llunyana república. En canvi, es perdien a les distàncies mitges, al camí d’anar i tornar a Madrid, o el que és igual, en l’articulació d’una política valenciana dins el conjunt de l’Estat. El projecte blasquista està materialitzat en dos articles famosos del seu líder (“La Unión Valenciana” i “La revolución de Valencia”) on es marquen les línies mestres del consens municipal, i el trobem idealitzat en nombroses metàfores sobre la València laica, culta, popular, republicana, de les quals podem destacar com a cèlebre, aquella on ens compara amb Atenes i Florència. Millor o pitjor, ja ho veurem, dugueren el projecte a la pràcti-

85

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 86

CAPÍTOL II

86

ca. Dominaven els extrems, allò xicotet i allò gran, el que era concret i el que era vaporós, i discutien amb la mateixa passió per una llamborda mal col·locada que per la guerra del Transvaal. Hölderlin, a la capçalera del seu Hyperion, va escriure que aquest era el gest dels déus i ells, segurament, com tenien gustos grandiloqüents i wagnerians, quan guanyaren les eleccions i s’instal·laren com a amos i senyors de l’Ajuntament, pensaren que allò era el Walhalla. No eren, però, més que uns xicotets déus domèstics o, segons altres, uns dimonis familiars que van saber encarnar millor que ningú les virtuts jacobines dels seus conciutadans.

No deixa de ser paradògic que tan terribles iconoclastes sacralitzaren el sentit de la ciutat i el mitificaren, però així és i eixe serà a la fi, el balanç del seu pas per la nostra història.

Ja que aspirem a ser l’Atenes de la Mediterrània res no és millor que un començament hel·lènic. El mateix dia que els esvalotadors, despreocupats del desastre cubà, apedreguen els fanals, el seu cap es troba a la presó pels seus articles polítics tan escandalosos. Inevitablement ens ve a la memòria el record d’Alcibíades, aquell atenenc amic dels embolics a qui s’acusava d’haver trencat les estàtues dels déus. La ciutat en perill va tindre que fer-lo cridar perquè era l’únic capaç de galvanitzar l’entusiasme popular. Contempleu la comitiva de senadors i de patricis, però no d’atenencs sinó d’indígenes, camí de la presó per traure a Blasco al qual reclamen les masses. Es aleshores, quan ell llança la seua famosa crida “als valencians” que ressona a tots els racons de la ciutat però que no arriba més lluny. El motiu no és un problema dels mitjans de comunicació sinó del fet que Blasco i els seus menyspreen el camp i els seus habitants. Tot comença i acava a la ciutat. El nostre líder urbà és triat diputat a corts pel districte de la capital repetidament, els anys 1898, l899, 1901 , 1903, 1905 i 1907, hasta que me cansé de serlo.

L’eixelebrat Alcibíades s’ha convertit (perquè no oblidem que no sols som Atenes sinó que també som Florència) en un respectable Dux que senyoreja, però que no governa, ja que aquestes menudeses les deixa en mans dels seus amics. Aquests ocupen l’Ajuntament, s’hi instal·len com a sa casa, obrin les portes i les finestres i ho converteixen en la plaça major. A les eleccions municipals de 1901 aconsegueixen la majoria al Consistori. En successives convocatòries la van consolidant i ampliant, malgrat la lluita fatricida que mantenen amb els republicans sorianistes.

No importa, en algunes ocasions guanyen tots els llocs i fins a l’any 1909 són, com ells diuen i els seus enemics repeteixen, els amos. Però, 1909 és l’any de la setmana tràgica i se celebren convocatòries d’eleccions, abans

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 87

VALÈNCIA 1875-1930

i després dels esdeveniments. A les segones sofriran un notable retrocés i només poden conservar la majoria aliant-se amb els seus enemics, els sorianistes. Els esdeveniments de Barcelona han tingut una repercussió escassa a València, però han provocat un moviment general d’alarma, un intent de recomposició de les forces polítiques. Els blasquistes suporten la primera envestida de la reacció. El 1911, per raó de la guerra d’Àfrica, ocorren uns sagnants esdeveniments a Cullera, i al poc de temps se celebren eleccions municipals. L’amenaça de la revolució a les portes de València decanta el vot cap a la dreta. És la gran desfeta blasquista que perd la majoria i el govern de la idealitzada “república municipal”. Ho recuperaran l’any 1916, però ja en un context completament diferent.

La derrota blasquista suposa la fi del període més apassionat i intens, superficialment turbulent i espectacularment renovador, de la història de la ciutat. Cal subratllar que s’hi acaba no per imperícia o per malignitat dels seus dirigents, sinó perquè ja no hi ha lloc per a la fantasia dels prestidigitadors que foren capaços de convertir el desastre de Cuba en la fantasia de la ciutat. En la crisi de la Setmana Tràgica, els joves trenca-fanals es reuneixen a la Glorieta i, quan la Banda Municipal toca l’Himne de l’Exposició i arriba allò de “cants d’amor, himnes de pau”, hi prorrompen crits subversius contra la guerra de l’Àfrica. És la manera blasquista d’agitació ciutadana on tot es queda a casa. Les coses, però, han canviat, els escapen de les mans. A Cullera les protestes per l’assumpte d’Àfrica acaben tirant pel balcó el jutge. Ja no es tracta de “fematers” aïrats que tiren pels carrers els llegums, sinó de jornalers que reclamen justícia. El fantasma de la revolució veritable vaga pel camí de trànsits, i ja no se li pot entretindre amb la crema d’alguna caseta de consums. València no pot seguir per més temps entre parèntesi, aïllada.

Quan està a punt d’esclatar una guerra a Europa, ací no podem continuar jugant acarnissats partits amistosos. Per als temps difícils que s’aproximen ja no serveixen regidors festius. Els blasquistes no poden, o no saben, dirigir les noves forces que s’hi agiten. S’ha acabat la representació. ¿Ha merescut la pena? L’historiador té el privilegi, avui democratitzat per la moviola, de veure desfilar les imatges del passat tantes vegades com vulga i amb el ritme que estime adequat. El període blasquista cal veure’l com una gran representació operística, con un espectacle total on participa la ciutat sencera, com un melodrama apassionat. Amb poques, però fermes idees, i amb molts sentiments, amb freqüent participació del cor i amb finals airosos dels solistes per alçar aplaudiments. Amb més fusteria que arquitectura. Però també podia ser

87

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 88

CAPÍTOL II

vist com un videoclip extravagant, com un fragment de la nostra història que irromp a la programació sense que hom sàpiga el per què, de forma estrident, innocentment procaç, amb fugitiva bellesa i amb insuportable sonoritat. En qualsevol cas, sota la llum de la nostàlgia o de la provocació apareix per primera vegada la ciutat moderna.

1.2.

88

La situació econòmica

Ara resulta que el tremend i famós “desastre” no ho va ser tant, si més no, en l’aspecte econòmic. Costa creia que era la gran ocasió per a tancar amb set claus el sepulcre del Cid i trobar les del rebost i les de l’escola. No hi anava desencaminat. Els historiadors estimen que hi hagué un repatriament abundant de capital que vingué a consolidar el sistema financer, el qual, restava quasi complet amb la fundació de l’Hispano, del Vizcaya i de l’Español de Crédito, els anys 1901 i 1902. L’economia valenciana no havia tingut una especial articulació amb les perdudes colònies pel que fa a les exportacions agràries. Tan sols aparegué una xicoteta fricció, quan el govern volgué fomentar les importacions d’arròs cubà. No vol dir això que no hi haguera capital valencià vinculat a negocis amb Cuba. No tenim estudis sobre el tema, però no manquen una sèrie de referències que l’apunten. En les licitacions per a les subhastes de tabac antillà, publicades al B.O.E., apareix amb freqüència algun testaferro de Campo o de Navarro Reverter. En tot cas, la nostra economia, considerada globalment, no va patir un enfonsament greu ni experimentà un estímul notable, però va haver d’enfrontar-se, dins el marc de l’economia espanyola, amb l’imperatiu d’una reorientació. La hipòtesi sobre la qual s’ha discutit, suposa que la burgesia valenciana no encertà a cohesionar-se políticament de forma que fera valdre el seu pes a les decisions de l’Estat i va haver d’acceptar una política perjudicial per als interessos del país. Aquesta senzilla proposició ha suscitat una interminable i acarnissada casuística que, de la mateixa manera que les discussions nominalistes de l’edat mitjana acabaven amb un debat sobre si el tauler dels escacs era blanc amb quadres negres o al contrari, ens ha dut, en el nostre cas, del contingut a la forma, fins acabar en una discussió sobre els colors de la bandera. És cert que tot està relacionat, però articular una proposició amb una altra, com causa i efecte, ofereix uns marges d’error sobre els quals no voldríem incórrer.

Constatem-hi per separat allò que és evident. Sembla obvi que la burgesia valenciana no aprofità la crisi del 98 per a prendre posició com un

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 89

VALÈNCIA 1875-1930

grup amb interessos regionals definits políticament amb claredat.

Tindrem ocasió de veure-ho el 1907, quan s’hi plantege la constitució de l’Assemblea regionalista. En segon lloc és un fet que, quan s’hi configuraven els grups financers més importants, el capital valencià no s’orientà en aquesta direcció i de nou es reafermà l’absentisme bancari que ja varem veure als inicis de la Restauració. És també constatable, sense subestimar el pes de la indústria, el fet que la nostra economia accentuà el seu caràcter agrari i exportador, de manera no només beneficiosa sinó autocomplaent, tal com ho mostra l’apoteosi hortofrutícola que la mateixa burgesia s’hi dedicà en l’Exposició de 1909. I, finalment, no està molt clar que aquesta opció econòmica es veiés perjudicada per la política dels distints governs malgrat a que, com ja és conegut de sobra, estigué orientada per un proteccionisme molt accentuat. El professor Tortella aconsella prudència a l’hora de tractar els problemes aranzelaris ja que les tarifes elevades de 1896 i de 1906 no semblen haver frenat, tot i comptant amb represàlies dels països mes afectats, l’expansió comercial dels nostres productes. En aquest punt caldria corregir la imatge beòcia que la mateixa burgesia hi donà i per a això és inevitable recórrer a la imatge del marit burlat a qui la comèdia clàssica considera, a més, apallissat. No s’ha demostrat que sempre haja estat així, de fet, els hi ha hagut la mar de feliços. El fet que políticament la classe dominant valenciana fóra un cos erràtic i volàtil, sense cap pes en la direcció de l’estat, no significa que es veiés perjudicada econòmicament. Deixem, però, la política i continuem amb l’economia.

L’any 1898 els rics eren els mateixos que vint anys abans però eren millors, això és, més rics. Com ja vàrem dir, al període anterior es produí una forta expansió del conrreu de la vinya i de les exportacions de vi. Segons T. Carnero “els beneficis obtinguts, basant-nos en suposicions mínimes, amb unes taxes del 15 % sobre el total exportat, estarien al voltant dels 400 milions de pessetes, només en el decenni 1879-88. La xifra és significativa si la comparem amb els beneficis obtinguts pel capital basconavarrés amb les exportacions del mineral de ferro. Segons les estimacions de J. Nadal per a un període tres vegades més gran, de 1881 fins a 1913, acaçaran la xifra de 571 milions”. És cert que, en acabar eixos deu anys, ebris de guanys, els preus comencen a descendir, però el que ací volem subratllar és el fet que s’arriba al 98 amb un compte important de capital acumulat. Eixa potencialitat econòmica no s’ha esvaït. D’una banda, s’han reinvertit en l’ampliació del mateix conreu, fins arribar a l’excés, i d’altra banda, s’ha de pensar que se n’anà cap a la

89

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 90

CAPÍTOL II

90

taronja, la qual, paral·lelament als problemes del vi, experimenta un notable creixement al voltant de 1900, i es converteix en el nou eix de l’economia valenciana. Les xifres d’exportació canten l’irresistible ascens taronjaire a partir d’aquesta data (veure annex, quadre 8).

Sembla indubtable que la classe dominant valenciana sentia el seu futur assegurat en l’explotació de la terra i hom pot suposar que no li’n faltaven raons, ja que no cessa d’augmentar l’àrea cultivada. Al llarg dels trenta últims anys del segle XIX, la vinya passà de 59.545 Ha a 108.300 Ha en la província de València, i el taronger de 1.497 Ha a 11.350, i aquest cultiu es va situar en 20.000 Ha el 1922. Els historiadors insisteixen en la idea que la part del lleó dels beneficis de l’exportació restava a mans dels estrangers, els quals eren qui proporcionaven l’embarcament, posaven el producte als mercats i avançaven part dels diners als venedors valencians. Lògicament, si el producte aconseguia cotitzacions més altes als mercats estrangers eren ells els que eixien beneficiats, encara que també tenien un major risc. Tanmateix, no havien de ser exagerades les conseqüències negatives d’aquest muntatge per als venedors valencians, ja que n’estaven assabentats, com ho prova el detallat seguiment de la Cambra de Comerç dels preus dels mercats principals.

En tot cas, ens trobem de nou amb la debilitat de la nostra estructura financera, pràcticament inexistent i, per això, incapaç de sostenir el negoci exportador en totes les seues fases.

En aquest període que, recordem-ho, és el de la formació de la gran banca, es creen a València dos bancs que tracten de suplir els que s’havien fundat, i havien desaparegut quasi de seguida, a l’etapa anterior. Es tracta del Banco de Valencia (1900) i del Banco Comercial Español (1907), als quals, com a mínim, cal agrair-los el fet que no tingueren una trajectòria tan catastròfica com la dels seus predecessors. El primer, malgrat el seu nom «de València», fou creat per l’asturià Tartiere i amb capital (10 milions) del nord. El segon, malgrat el seu nom «Español», era de capital franco-belga-alemany. La confusió dels adjectius és jocosa, peró no el fet que denoten. Altra vegada el capital valencià es resistia a entrar pel camí de les activitats financeres i aquesta mancança es faria notar en alguns projectes on sols els interessos econòmics valencians podien trobar al·licient. Els dos bancs esmentats havien estat creats per a donar suport a unes activitats molt concretes dels seus fundadors i, ateses les limitacions del seu capital, difícilment podrien embarcar-se en altres aventures. El de València es limità a ajudar l’empresa La Aceitera Española i els negocis relacionats amb l’arròs i l’oli, els quals constituïen

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:26

Página 91

VALÈNCIA 1875-1930

els focus d’atenció de Tartiere i els seus amics asturians en aquesta zona.

Com diu C. Ròdenas, amb uns comptes corrents que no ultrapassaven, en total, les 200.000 pessetes es podien permetre pocs luxes. El Comercial Español se centrà en la comercialització del vi ja que per això ho havien creat uns accionistes francesos. Tanmateix, les seues majors disponibilitats de capital (uns comptes corrents al voltant dels dos milions i mig) i el fet que hi haguera al seu cap F. Laurens, el qual ja duia molts anys a València, el portaren a participar en algun projecte urbà, primer en el projecte frustrat de la Cooperativa de Gas i després en el de la Hidroelèctrica del Túria.

1.3.

Una ciutat comercial mal comunicada: el port

L’escassa disponibilitat de capital incidí sobre dos projectes relacionats estretament amb el desenvolupament de la ciutat: el port i el ferrocarril directe a Madrid. Tenint en compte que València era una ciutat eminentment comercial salta als ulls la importància d’ambdos projectes i és lògic que preocuparen constantment l’opinió pública. El que ja no és tan lògic és que es materialitzaren amb tanta lentitud fins al punt que es poden obrir toms de l’Hemeroteca per a un període de cinquanta anys i, amb tota seguretat, hom trobarà aquests dos títols; La cuestión del Puerto i Hablemos del directo. Fellini deia que no l’importava arribar tard a l’òpera perquè, siga com siga, sempre es trobava amb la mateixa escena: un vell amb veu de baix que es queixa, la soprano a tall d’apunyalar-se, el cor planyent-se a tot volum. Amb això ens hi trobem.

Hablemos del directo devia de ser una falca que garantia una vesprada animada a les tertúlies dels cafés. El que és negatiu és que aquestes qüestions passaren a simbolitzar dues actituds dels valencians a les quals s’atorgava una entitat metafísica. El problema del Port representava, segons aquesta concepció tan arrelada, la incapacitat dels valencians per a posar-nos d’acord. El tren directe a Madrid representava la impotència per a fer valdre els nostres drets. És indubtable que hi hagué d’ambdues coses en aquests i a d’altres problemes, però si nó es professa una concepció idealista de la història, no són en absolut atribuïbles als vicis o les virtuts dels pobles. Més aviat cal explicar-les a partir d’unes situacions, d’uns interessos, d’una opció política i d’una ideologia. Marx va escriure un fullet titulat La lluita de classes a França, adreçat als no creients en les lluites ni en les classes, on demostra que entre els de dalt també hi ha desavinences. Això és el que passava amb la qüestió del Port. Pel

91

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 92

CAPÍTOL II

92

que fa a l’inacabat projecte del directe a Madrid recordem que hi ha ciutats, com Roma, on abunden les relíquies del passat i altres, com la nostra, plena de ruïnes del futur i d’obres a mig fer. En cap cas, però, es tracta d’un destí inexorable.

En la qüestió del Port s’entrecreuen diversos problemes. Un problema tècnic davant el qual es desperten vocacions d’enginyer de saló que arbitren les més curioses solucions, com per exemple canalitzar el Túria perquè els vaixells, riu amunt, arriben als camps i així, de passada, ens estalviem el ferrocarril. Recorde el lector que hi havia un altre projecte anterior que proposava la desviació del riu, la qual cosa vol dir que el Túria ha fet parlar molt al llarg de la història i que encara hi ha tema.

Sobre el Port pesava, a més, un problema administratiu o de competències ja que la Diputació volia tenir-les totes. Les contínues disputes d’aquesta institució amb la Direcció General d’Obres Públiques primer, i amb la Junta d’Obres del Port després, contribuïen a paralitzar els projectes. Finalment hi havia l’inevitable problema econòmic, el qual provocava agres tensions entre els creients i els pagans, això és, entre els que propagaven la necessitat de les obres però no donaven diners, i els ciutadants del carrer i d’esquenes a la mar, a qui calia que els tragueren els diners amb impostos.

En un llibre-memòria de qui fou enginyer en cap d’obres als anys 40, L. Dicenta, se’ns conten les set etapes o estacions que, com a proves proposades a un esforçat paladí, va haver d’anar superant la Diputació i després la Junta, per a acabar una obra colossal. La lectura d’aquest llibre de cavalleries tan amé haurà d’acompanyar-se de l’informe realitzat per la Cambra de Comerç el 1909, i que més bé sembla una novel·la picaresca per les anomalies que s’hi registren. Les set etapes tenen, pel que es veu, un significat cabalístic ja que a les de nombre parell s’avança i a les de nombre senar es discuteix. Si passem la primera fase en què es fan els treballs preparatoris i que podem situar al voltant de 1800, ens trobem ja a la segona etapa caracteritzada per una activitat fecunda. Comprén de 1852 a 1869, els anys daurats de la burgesia, de la Sociedad Valenciana de Fomento i del Crédito Valenciano, dels inicis del ferrocarril la primera línia del qual és, precisament, la de València al Grau. En aquest període es du a terme el dic de llevant, segons el projecte de Llovera, es draga i es tanca la primera dàrsena. S’ha donat un pas de gegant el qual haguera estat més gran si la Societat de Campo no haguera obstaculitzat el seu rival, El Crédito Valenciano, que aconseguí la concessió. Hem advertit, però, que entrem a un port minat.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 93

VALÈNCIA 1875-1930

El projecte es reinicia amb la tercera etapa, a la qual correspon una aferrissada i llarga discussió que dura els deu primers anys de la Restauració. Hom critica acerbament el projecte Llovera ja que, si bé protegia el Port del mar per la banda de llevant, concentrava els aterraments que transportava el Túria per la banda de ponent. Hom discuteix un projecte del català Cerdà que sembla massa ambiciós. I es planteja amb cruesa el problema de fons, el qual presenta dues vessants d’interés. Una, política. La Diputació, malgrat la nova llei de ports, ha aconseguit retenir el control de les obres i pretén que se li aprove un emprèstit de 18 milions. L’ajuntament i la premsa progressista-republicana s’hi oposen perquè la garantia de l’emprèstit es suporta pels recàrrecs sobre el comerç local i perquè d’eixos diners només es gastaran 7 milions en el Port i la resta servirà per a fer favors als cacics dels pobles. L’altra raó de l’oposició és econòmica i enfronta el capital financer amb el comercial. La Diputació necessita l’emprèstit per a reconvertir el deute que té amb els obligacionistes de l’antic Crédito Valenciano la qual cosa, com és lògic, molesta els comerciants, els quals han de donar-li suport amb un percentatge sobre els embarcaments. Aquest és el punt feble i el que explica el desinterés de la ciutat i de l’Ajuntament pel Port, convertit en l’època blasquista en franca animadversió. Les obres no s’hi realitzaven mitjançant el finançament directe d’una entitat de crèdit sinó al contrari, és a dir, mitjançant l’ajuda dels fons de la Diputació als qui es quedaven amb la concessió de les obres. No és que això siga una cosa insòlita, de fet és el que havia d’haver fet l’Ajuntament per a les seues obres, pero ja li costava massa faena dur endavant els seus emprèstits per a donar suport als dels altres.

Dels 18 milions, se n’aproven 7 i amb això entrem en la quarta etapa que va des del 1888 fins al 1898, i que gira al voltant del projecte Maese.

Aquest és, amb alguns retocs i modificacions, el que ara coneixem.

Fonamentalment es basava en la construcció del mur de ponent o del Túria per a tancar el port per eixe costat i evitar els aterraments del riu, en la prolongació del moll Llovera o de llevant, formant així entre ambdós un avantport que havia de restar tancat per allò que anomenem l’escullera. Al llarg dels deu anys no es feu més que començar les obres del mur del Túria i es tornà a produir la discussió, a criticar el projecte, a proposar-ne altres, i a demanar comptes a la Diputació de les 500.000 pessetes anuals que recaptava pel recàrrec sobre el comerç. Aquesta cinquena estació, a la qual correspon el caràcter purificador, s’allarga fins al 1903. En eixe any la Junta d’Obres, constituïda pels representants de

93

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 94

CAPÍTOL II

94

diverses entitats, desplaça la Diputació i aconsegueix que el recàrrec sobre el comerç, les famoses 500.000 pessetes, que sempre treia a col·lació la premsa republicana, siguen pagades per l’Estat. La tensió port-ciutat desapareix, però no la malvolença que l’Ajuntament blasquista professa a tot allò que no controla i que s’escapa al poder municipal. El Pueblo utilitzarà el tema de les obres del port, on no hi havia una administració molt transparent (segons la Cambra de Comerç, el 1909 constaven com a empleats més del doble dels qui treballaven), per a enaltir l’administració que els republicans duen a l’Ajuntament. En conclusió, millor o pitjor, al llarg d’aquests anys van avançant les obres i ja a la setena etapa, de 1923 a 1936, poc resta per discutir i es remata la faena. Amb els diners invertits en una travessia tan llarga, els molls, segons El Pueblo, haurien de ser d’or.

1.4.

El “directo” a Madrid

Hablemos del Directo a Madrid, repetia contínuament la premsa de l’època i, davant una insistència tan morbosa, ens recorre un calfred i pensem en els crims de l’exprés d’Andalusia o en l’assalt al tren de Glasgow. Però en el directe a Madrid no podien ocórrer unes coses tan horroroses perquè senzillament no existia. El tan esmentat ferrocarril era un fantasma que turmentava persistentment la vida dels valencians sense que pogueren acaçarlo. Aquesta famosa història que llevava la son als nostres avantpassats és d’allò més rocambolesc que puga pensar-se, ja que, a l’embolic que envolta la construcció de cadascuna de les línies espanyoles, cal afegir un matís surrealista de fabricació casolana.

El lector ha de recordar que, encara que Euclides demostrà que la línia recta és la distància més curta entre dos punts, Santa Teresa aconsellà imitar la divinitat i escriure recte amb renglons torts. La xarxa espanyola s’estengué d’acord amb un criteri no geomètric sinó ascètic.

El viatger que volia anar de València a Madrid havia d’agafar l’exprés d’Andalusia, baixar fins a Almansa, continuar a Albacete, arribar a Alcázar de San Juan i, quan ja creia que s’havia confós de tren, veure amb sorpresa que el tren pujava cap a Madrid. Es tractava d’un autèntic viatge iniciàtic on es feien mèrits suficients (100 kilòmetres de més i tres transbordaments) perquè a Madrid estiguera esperant-nos la mateixa Beatriu. És cert que, darrer d’aquest estrafolari traçat hi havia raons econòmiques, unes de bones, i d’altres inconfessables. Línies més rectes que un pal haurien travessat la meseta sense trobar una ànima i per això

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 95

VALÈNCIA 1875-1930

sembla lògic que, en ocasions, es tractara d’unir poblacions més importants a costa de fer algun rodeig. Però a més, el que passava, com han subratllat tots els estudiosos del tema, era que, per raó del sistema de finançament suportat per l’Estat, la mera concessió d’una línia es convertia en un gran benefici per a aquell que l’aconseguia. Consegüentment es produí una acarnissada competència entre societats financeres per rebre concessions, de qualsevol tipus, provocant així un traçat irregular, arbitrari i molt discutible.

En aquesta guerra incivil entre persones educades el poderós Campo va perdre la batalla davant l’omnipresent Salamanca i hi ha alguns que opinen, un poc exageradament, que Madrid derrotà València. Entre murris anava el joc, Salamanca i Campo eren l’un per a l’altre, però és ben cert que els interessos valencians n’isqueren perjudicats. Campo tenia la concessió de la línia Almansa-València-Tarragona (que després passarà a Ferrocarriles del Norte) i tractà d’aconseguir la d’AlacantAlmansa-Madrid, la qual li fou arrabassada pel seu competidor (que després serà MZA). D’aquesta forma les mercaderies que anaven de València cap a Madrid havien de passar, en arribar a Almansa, per les forques caudines de les tarifes diferencials que l’imposava l’altra companyia. Segons un informe de la Sociedad Económica de Amigos del País, el transport des d’Alacant a Madrid costava, el 1901, 30 pessetes menys per tona que des de València, ja que en el primer cas ho feia la mateixa companyia, mentre que en el segon intervenien dos (de passada direm que, aquesta pot ser una de les raons del madrilenyisme d’Alacant i de la seua desvinculació del conjunt del país, la qual cosa induirà a la seua Cambra de comerç a oposar-se al primer projecte de Mancomunitat).

En aquesta situació no resulta estrany que, des dels inicis de la Restauració, es plantejara la necessitat d’una línia directa ValènciaMadrid. El pitjor va ser que, des del principi, es plantejà malament i quan l’opinió pública es llançà ofensivament a reclamar-la, ja no hi havia res a fer. Al voltant de 1885, En Josep Jaumandreu crea el Banco Regional Valenciano amb l’objectiu, quasi exclusiu, de realitzar la construcció del ferrocarril Valencia-Conca i del Conca-Terol. Aquest senyor Jaumandreu devia ser una persona molt audaç ja que als anys 60 s’hi havia enfonsat amb la Caja Mercantil i ara embarcava el seu nou banc en una operació que clarament superava les seues forces. L’emissió d’obligacions per al ferrocarril es féu amb la garantia de la hipoteca de la línia a construir i, com aquesta no passà d’Utiel, La Banque Parisiense

95

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 96

CAPÍTOL II

96

es queda amb l’emissió i amb la concessió de la línia, i la vengué a la Compañía Norte. A banda de l’estrepitós fracàs del banc, el que ens interessa ací és destacar el problema que les qüestions esmentades creaven a l’afany de construir el directe. Immediatament ens trobarem en una situació molt semblant a l’anterior ja que Rostchild i la MZA adquireixen la concessió de la línia Madrid-Conca. La possibilitat que les dues companyies, MZA i Norte, s’hi posen d’acord per a construir el tram d’Utiel a Conca, tancant així tota la línia, planeja com una fosca amenaça sobre «el directe» i frena qualsevol iniciativa seriosa i eficaç per a durlo a terme. El govern, amb l’estil xiroi de Romanones, contesta el 1908 a la petició formal de l’Ajuntament de València, que, «veu amb simpatia el projecte». Pressionat pel descontent que es produeix a la ciutat, promet una subvenció, la suprimeix i la torna a prometre. Però les forces econòmiques no baden boca i són declarades desertes tres subhastes.

Ningú no s’hi atreveix, amb un projecte calculat en més de 50 milions, per al qual no hi ha un suport clar del govern i que es troba amenaçat per la presència de les dues grans companyies que, de moment, no mostren gens d’interés a portar-lo endavant. Açò és el que més enutja. El projecte, plantejat en principi com un afer de racionalitat econòmica, es converteix en una qüestió d’amor propi. La ciutat se sent ofesa pel «menyspreu als valencians», demostrat en els titubeigs del govern que es trobà pressionat per les grans companyies. Des del 1908 fins al 1914 és aquest un dels temes que provoca més reunions de les forces vives (l’Ateneu, la Cambra...), més tel·legrames i viatges a Madrid dels reprentants de l’Ajuntament. En una ocasió es troben a la capital del Regne la comissió que demana la continuïtat de l’Exposició i la que exigeix “el directe”. Cadascuna ha estat citada per un ministeri i, segons la premsa, decideixen anar a dinar junts i contar-se les seues penes, suposem, a un restaurant especialitzat en plats valencians. El tema no es queda a l’esfera de la protesta oficial sinó que salta al carrer amb prou violència.

Fins i tot el 1913 s’arriba a esglaiar el govern, el qual té por que una vaga general, a tall d’esclatar amb la complaença de la gent d’ordre i dels poders locals, puga anar més lluny del què s’havia previst. En aquesta ocasió, es promet la subvenció pero no acudeix ningú a la subhasta i l’Ajuntament es compromet a municipalitzar la idea. Aquesta proposta disbaratada, d’un ajuntament que no era capaç de fer municipals els tramvies de la ciutat, ens indica el clima d’apassionament exasperat que es creà. Però no només esclata la passió, també es desencadenà la imaginació ja que hi hagué tres projectes sobre la mateixa línia «directa». El

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 97

VALÈNCIA 1875-1930

tercer, obra d’un tal Hilarión González del Castillo, deixeble d’Artur Sòria, no passa de ser un esbós i actualment el qualificaríem d’assaig de ciència-ficció. Hi pretenia que la línia es construïra en combinación con grandes explotaciones industriales. Supondría un capital inicial de mil millones de pesetas, trabajo para más de 100.000 obreros y una exportación anual de mineral que no bajaría de 300 millones de pesetas. El capital sería aportado por un consorcio bancario extranjero, Rothschild, Baring, Morgan... Després d’aquesta introducció, un poc dura d’empassar, el projectista ens anima amb la descripció d’allò que ell anomena en honor al seu mestre Artur Sòria, «ciutat-jardí» o «ciutat campestre», la qual hauria de nàixer al llarg de la línia. La colonización de toda esta región de 336 kilómetros se podría llevar a cabo creando a derecha e izquierda de la vía férrea infinidad de ciudades jardín. De este modo el ferrocarril directo Madrid-Valencia sería poderosísimo elemento de reconstitución económica nacional. En arribar a aquest punt, el qual pertany ja al regne de la faula, el lector ha comprés que el tema s’ha esgotat. D’altres problemes ocupen l’atenció de la gent i «el directe» només ix a relluir rarament, a les hores de melangia, com una ferida que no ha estat curada, com la història d’una traïció, perquè no es vol confessar que és la història d’una frustració conclosa de manera radical el 1924 pel Consejo Superior Ferroviario de la Dictadura de Primo de Rivera, el qual donà carpetada a aquell afer. El pitjor d’aquesta llarguíssima història és que el breu trajecte de Conca a Utiel, amb el qual s’haguera tingut una línia alternativa a la d’Almansa, no es construí fins els anys 40, ja en la dictadura franquista. I atés que se’ns diu que de la història hem de traure lliçons profitoses, és convenient que el lector dedique uns breus minuts a meditar sobre la raó dels nostres mals, dels quals pot trobar-hi un variat asortit. Madrid i la seua perversitat centralista, Barcelona, perquè com sap tothom els catalans no ens poden veure i tenien por de la competència del nostre port en cas que s’hi construïa la línia; la prepotència de les grans companyies ferroviàries, la impotència de la nostra classe dominant, la incompetència dels nostres polítics... En fi, hi ha on triar, però es veu que no resulta fàcil perquè al cap de tants d’anys estem en les mateixes amb motiu de l’AVE.

97

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 98

CAPÍTOL II

2.

98

Les transformacions de la ciutat

Hi havien promés “la revolució a València” i acompliren allò promés, encara que es pot posar en dubte que allò fóra una revolució. Al cap i a la fi el que s’havia proposat en l’article tan celebrat de Blasco, que El Pueblo va publicar amb molt de soroll en març de 1901 com a programa municipal del partit, no era més que la repetició del què s’havia dit des de feia vint anys, una reforma urbanística. Hi sonava, però, de forma distinta. Ells no tenien la culpa que el fet de canviar quatre pedres de lloc els semblara als ajuntaments anteriors la gesta de Sísif. S’hi havien aprovat molts plans i encara es mantenien les velles cases, els antics carrers torts, els projectes sobre el paper. De manera que si ells s’hi creien revolucionaris hem de respectar la seua bona fe. Haussman els haguera anomenat artisans demolisseurs (petits artesans, per a no exagerar). Davant nostre apareixen com uns executius agressius, valents agents immobiliaris empenyorats, coste el que coste, a revaloritzar el sòl de la ciutat encara que, no per això, desproveïts de bones intencions. Volien embellir la ciutat, enriquir els rics i donar treball als pobres. No confiaven en el refrany napolità que presumeix de poveri ma belli i com es creien, a l’estil de Scott Fitzgerald, bells i maleïts, moderns i rebels, volien que València fóra una ciutat “guapa”.

Les reformes urbanes de l’època s’articulen al voltant de dos plans, el d’Aymaní, per a la reforma interior, i el de Mora per a l’Eixample. En veure a la premsa i a les actes de la Corporació les prolixes discussions que els van precedir, sembla que assistim al traçat dels plans del laberint de Dèdal. Si ens atenem als resultats, arribem a la conclusió que, efectivament, els déus ens havien triat per a aquesta prova. Només els afortunats mortals que hem nascut ací sabem que per anar de València a la mar, cal agafar el camí Fondo, el camí Vell, el d’Algirós, el del Cabanyal, el de la Malva-rosa, o el de Vera, però mai, sota pena de no arribar-hi, l’avinguda de València a la mar. Només nosaltres coneixem el secret que l’avinguda transversal, projectada per a creuar tota la ciutat i comunicar els extrems nord i sud, anomenada avinguda de l’oest, és en realitat un engany per a dur-nos al centre, d’on per més voltes que li donem no podem eixir-nos-en. I si no fóra per la condemnada publicitat sols nosaltres, i no tota Europa, sabríem que l’autopista Barcelona-Alacant incloïa,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 99

VALÈNCIA 1875-1930

fins fa poc, un passeig per la ciutat. Açò, però, és una altra història.

Tornem als plans de la dècada d’or que lluiten per obrir-se pas entre els carrers, intent que aconsegueixen a mitges, però als quals devem el traçat que encara gaudim.

2.1.

Els plans d’Aymaní i de Mora

La reforma interior estava orientada, com ja hem vist abans, per la idea d’esclarir el centre i de vertebrar-lo al voltant d’uns carrers-eix. Calia enderrocar el barri dels pescadors, solucionar el contenciós del solar de Sant Gregori i traslladar l’Estació perquè poguera existir la desitjada plaça central. D’altra banda era precís ampliar la plaça de la Reina i alinear els dos carrers que articulaven el conjunt, el de Sant Vicent i el de La Pau. Els blasquistes, en ocupar l’Ajuntament, es llançaren amb un ímpetu imparable a la tasca de dur a terme aquestes obres i, en gran part, ho aconseguiren. L’inevitable defensor de la propietat, un catedràtic de la facultat de dret, va escriure la defensa d’aquells que es creien pejudicats per les expropiacions: Hamlet ha muerto. Parece que se ha entronizado un Macbeth sin alma, audaz, déspota y dictador. Aquí se ha confundido el deseo de la reforma urbana con el delirio del derribo, apoderado de tal modo de la muchedumbre que cualquiera diría, al verla convulsa agitada, pedir la caída de los escombros, que se había convertido en una turba milenaria. Personas que parecen cultas, hombres que dirigen la opinión, periódicos de importancia, unen su voz a tal griterío con tal ceguera que no quieren oír la observación más ligera y toman por enemigo del progreso y hasta por traidor a Valencia al que intente poner freno a su locura. La cuestión es derribar. La llei permet certes llicències retòriques als defensors de les causes perdudes, però és clar que aquest senyor catedràtic exagerava. Malauradament els Hamlets valencians eren poc donats a reflexions filosòfiques, però molt dubitatius a l’hora de subscriure obligacions dels emprèstits. I els cecs demolidors no eren obtusos i enfebrits mil·lenaristes, sinó persones entusiastes i, a la fi, mitjanament eficaces. Dugueren a terme, amb rapidesa, allò que els seus antecessors s’havien pres amb calma.

Eren ambiciosos i volgueren anar més lluny. Hi havia un antic projecte, del qual ja hem parlat, que pretenia una reordenació radical del nucli urba en funció d’una gran via que el travessava de Russafa al pont de Sant Josep. En base a aquesta idea l’arquitecte municipal Aymaní presenta un nou, i més ampli, projecte de remodelació interior l’any 1908.

99

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 100

CAPÍTOL II

100

Les seues línies fonamentals semblen prou raonables. Un gran carrer que a partir de Sant Agustí i eixint del carrer de Sant Vicent continuara fins al pont de Sant Josep. La idea era la mateixa, però tenia més possibilitats la seua realització que l’esmentat projecte de la Gran Via Interior.

Era, també, més racional perquè, si hom pretenia comunicar-hi els extrems de la ciutat, era millor no fer passar la circulació pel centre i disposar-la, pel contrari, de forma tangencial, per darrere del projectat mercat. L’altre eix del projecte d’Aymaní el constituïa l’obertura de l’avinguda del Reial la qual, partint d’una plaça de la Reina ampliada eixia del carrer del Mar fins a entroncar amb el pont del Real. Mentre que la primera s’hi concebia amb una funció comercial, en connectar les hortes nord i sud amb el mercat, aquesta segona avinguda estava pensada com un alleujament del tràfic o com un gran passeig de la burgesia ja que havia d’unir el centre amb l’Albereda.

A més d’aquests dos eixos, el primer projecte d’Aymaní incloïa el traçat d’alguns altres carrers complementaris: la prolongació de BarquesPintor Sorolla fins a la Glorieta; un altre, una mica estrany, que anava en diagonal des de la Glorieta al barri del Carme; un tercer que partia del pont de la Trinitat i acabava a la Llotja, tot i passant per la plaça de la Verge, i, finalment, la prolongació del carrer de La Pau fins al Mercat, passant pel costat de Santa Caterina. Tant de carrer hagué de marejar els qui, a Madrid, havien d’aprovar el projecte, perquè s’acollira als beneficis de la llei de 1904, i fou remés per a la seua modificació.

Després de moltes anades i tornades el projecte s’enllestí el 1912 reduït als seus dos eixos fonamentals, l’avinguda de l’Oest i la del Reial.

Profunda fue la impresión que produjo la grandiosidad de la reforma projectada a la qual Aymaní havia subtitulat símbolo de la concordia y de la paz social. Tampoc, però, hi anà avant, encara que restaria com una pauta de referència d’intents successius. El 1912 els blasquistes ja havien donat la seua primera ensopegada, havien perdut la majoria a l’Ajuntament i els concejals dinàstics estaven en pla estalviador, posanthi ordre, segons deien, a la dilapidació dels seus oponents. Això era impossible perquè les obres costen cares, encara que, en teoria, el projecte s’autofinançava. Per dur-lo a terme es preveien unes despeses en concepte d’expropiacions i de reparacions de 41 milions i es calculaven uns ingressos, per la venda de solars i pel cobrament de les rentes, de 50 milions. A banda que aquests calculs eren prou irreals, no obviaven la necessitat que l’Ajuntament havia de disposar d’una quantitat de capital per posar en marxa el projecte, i que per aconseguir-lo havia de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 101

VALÈNCIA 1875-1930

recórrer una vegada més a l’emissió de deute. Açò, el 1911 resultava un poc compromés. L’any anterior un emprèstit per al nou mercat, previst en 5 milions, havia quedat reduït a 3 i s’havia subscrit amb dificultat, la qual cosa indicava que el mercat de deute públic estava saturat o que els potencials compradors començaven a desconfiar del crèdit de l’Ajuntament. A partir de 1911 l’impost de consums, que constituïa la font principal d’ingressos ordinaris de la hisenda municipal, restaria reduït de forma dràstica i no estava clar que els ingressos alternatius pogueren compensar-lo.

En aquestes condicions un nou emprèstit, que atés la magnitut del projecte d’Aymaní havia de ser molt quantiós, no deixava de ser una acció arriscada encara que no impossible i, segons les condicions, gens desgavellat. Tot depenia del marge de maniobra que concedira l’Estat, cedint part dels seus ingressos, com feia amb Madrid i amb Barcelona, i de la capacitat que hi tinguera l’Ajuntament per a negociar-lo amb les institucions financeres (l’Ajuntament de Barcelona havia negociat amb l’Hispano un emprèstit de 125 milions). Per a ambdues coses València es trobava en una situació molt feble. En qualsevol cas, no sabem el que hagueren fet els blasquistes si hagueren tirat pel dret amb l’objecte de dur endavant un pla tan desitjat. La nova majoria dinàstica congelà la realització del projecte al mateix moment que va ser aprovat. En lloc d’això uns mesos després proposà un emprèstit de 25 milions per a reconvertir la massa de deute en circulació i eixugar els dèficits acumulats. La cuantía e importancia de las reformas urbanas y servicios públicos, llevados a cabo en nuestra ciudad en los últimos años, han motivado un exceso en el presupuesto de gastos y consiguientemente una desnivelación en la liquidación de los diferentes ejercicios cuyas resultas han ido aumentado hasta llegar a gravar y comprometer de un modo alarmante el crédito municipal. De ello se deduce la necesidad de realizar alguna operación encaminada a satisfacer tan ineludibles atenciones, normalizando la Hacienda Municipal. Aquest plantejament aparentment tan raonable de la nova corporació va ser violentament impugnat per la premsa republicana que el presentà com un negoci fraudulent. Al fons d’aquest assupte no hi havia un tal frau ni tampoc, com afirmaven els dinàstics, l’oposició entre una política de dispendi duta fins aleshores, i una altra de seriositat administradora. El problema era que els ajuntaments disposaven d’una molt escassa capacitat d’autofinançament i l’única possibilitat que tenien de fer alguna cosa era embarcant la ciutat en obres i en deutes, obtenint així el suport ciutadà amb el qual pres-

101

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 102

CAPÍTOL II

102

sionaven l’Estat. Consegüentment hi havia demagogia en els blasquistes quan llançaven l’opinió pública contra la proposta de l’ajuntament monàrquic sobre la normalització de la hisenda municipal, però era més demagògic parlar-ne, com ho feia aquest consistori, del dispendi quan tots sabien que sense deutes no hi havien obres. La prova més flagrant és que tan cauts administradors acceptaren, en temps de Primo de Rivera, dues emissions de deute que superaran el total de les del cinquanta anys precedents. El que passà és que aleshores l’Estat prometia transferir recursos i no hi havia necessitat de pressionar-lo. En resum, podem dir que el projecte d’Ayrnaní es quedà el 1912 amb un pam de nas, acabat, aprovat, lloat, aclamat i sense diners per a la seua realització perquè els representants de la nostra tranquil·la burgesia reprenen la direcció de la ciutat i li compren la vidriola a l’ajuntament perquè estalvie.

Les obres de l’Eixample no oferien tants problemes. Estava el famós Valladar pel mig, el qual havia estat cobert en una primera fase (1884) per la zona limítrof amb Colom i que ara s’enterra definitivament al seu pas per la Gran via. Amb això, quedava el terreny apte per a edificacions de luxe. Existía un pla aprovat i en marxa, el de Calvo-Ferreres del 87, el qual a poc a poc s’hi anava edificant. Era el moment de donar-li una empenta i l’Ajuntament encarregà un nou projecte, el qual fou presentat per l’arquitecte Mora el 1907. Es tractava d’una ampliació de l’antic de Calvo i se centrava sobre la zona est, la qual, per no estar edificada, era més fàcil d’urbanitzar. Aquesta zona, per la seua vinculació al centre, a través de la continuació de Russafa-Lauria i don Joan d’Austria , atreia les noves construccions de la burgesia. Atés que es preveia que l’espai comprés entre Colom i la Gran Via s’aniria ocupant, el pla Mora traçava un nou eix d’expansió (l’Avinguda del Regne actualment) el qual havia de vertebrar l’espai entre la Gran Via i Trànsits. Com era de rigor, el pla presentat el 1907 va ser aprovat l’any 1912, però aquest retard no entrebancà el creixement paulatí del primer eixample i al final del període ens trobem ja edificis importants (la casa Noguera, per exemple) a l’altra vora de la Gran Via.

2.2.

Repercussions econòmiques

En arribar a aquest punt és una norma obligada, diguem-ne, de bona educació intel·lectual parlar un poc de les repercussions econòmiques de les reformes urbanes. Des de Zola, el qual ens pinta en La fortuna dels Rougon els maneigs d’un especulador haussmanià, fins al cinema de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 103

VALÈNCIA 1875-1930

denúncia representat per Le mani sulla città és un tema que ha donat que parlar i que, en recordar l’epoca franquista, ocuparà pàgines i pàgines. El lector té dret a esperar que tants plans urbanístics suscitaren una esborrajada febre del sòl i estarà desitjós per conéixer els especuladors astuts. Tal vegada es quede decebut. Les notícies de l’època trauen, de tant en tant, el tema. Els defensors de les reformes, especialment els regidors blasquistes, per pressumir del fet que gràcies a ells s’ha mobilitzat el capital, s’hi ha invertit profitosament i s’han guanyat diners. Els enemics, per donar-li èmfasi, amb malícia i dir que se han hecho grandes fortunas. Quan acaba el boom apareix un home, en un xalet pròxim a Burjassot, mort al llit amb les seues dues amants i la premsa ens informa que aquest home suïcidat i arruïnat, havia fet molts diners en negocis de construcció. El xalet sembla el Mayerling del príncep dels constructors quan ja l’imperi s’enfonsa. Però no, és un pobre diable i no hi ha hagut un tal imperi. Aquell qui pense trobar-hi terrenys que es compren a preu de saldo, perquè era una zona edificable, i que després es vénen pels núvols, perquè ha estat declarat urbanitzable, s’equivoca.

Igualment, qui espere veure que els terrenys són comprats i es revénen fins a dues vegades s’equivoca també. Les dades que hem pogut recollirhi són les següents.

Al quadre adjunt a l’annex gràficoestadístic, el qual devem al treball de J. Sorribes (veure gràfic 1 i quadre 4), es pot apreciar el moviment de llicències dels nous edificis. Les puntes més significatives s’hi troben en torn al 1880-85, els anys immediatament posteriors a l’assentament del règim restaurat i que culminen amb el pla de l’eixample i el projecte de la Gran Via Interior; en el període 1902-1907, els anys que coincideixen amb l’embranzida del blasquisme que alhora es plasma als plans d’Aymaní i de Mora; i en 1920-24, els anys en què es recullen els fruits de la forta acumulació de capital realitzada al llarg de la guerra i que propiciaran els plans urbanístics dels alcaldes de la dictadura primoriverista. Hi ha una certa relació amb el cicle econòmic general, però discutir ací aquesta qüestió, ens duria massa lluny. Només ens interessa destacar dos aspectes. El primer, que les febres constructives precedeixen els plans, donant la impressió que, aquests vénen a posar un poc d’ordre sobre el que s’hi està fent i sorgeixen, per això, condicionats. Aquest aspecte podria interpretar-se maliciosament en el sentit que es demanava la licència abans que el pla haguera revaloritzat el terreny i, una vegada aprovat el pla, s’obtenien vendes molt superiors. No pareix, però, haver estat aquesta una realitat generalitzada. La veritat és que les línies

103

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 104

CAPÍTOL II

104

fonamentals de la reforma estaven traçades des de l’inici i van romandre inalterades al llarg dels cinquanta anys que tractem ací. La vàlua de certs carrers s’havia previst i s’havia donat d’avantmà, amb un preu teòric més aviat alt, la qual cosa revaloritzava els terrenys, pero no afavoria l’especulació a curt termini. En aquest sentit, i és el segon aspecte que volia subratllar com a comentari del gràfic, és clar que la política blasquista dedicada a la reforma de la ciutat estimulà el dinamisme constructor assegurant el valor del sòl i de les rendes urbanes de determinades zones. Obviament, aquells que invertien en la construcció no ho feien per donar gust als regidors entusiastes promotors de les reformes, sinó perquè era una bona inversió a llarg termini. A més, no estarà de sobra aclarir per què, amb unes poques xifres i alguns noms i cognoms.

Hem compulsat els preus del sòl oficials, és a dir, els indicats en els plans com a preus per a les expropiacions, amb els pagats de fet pel mateix Ajuntament o pels particulars. La comparació ens du a les següents conclusions: a) El projecte general d’abordar la transformació de la ciutat, llançat des dels inicis de la Restauració, revaloritza els carrers afectats, a la qual cosa contribueix la generositat de l’Ajuntament fixant amb prou detall els preus de les suposades expropiacions.

Aquests preus no varien en un període ampli, de més de vint anys, des dels primers plans, i amb notable exactitud són els pagats al mercat.

Quan experimenten una alteració forta és als anys vint com a conseqüència de la inflació postbèl·lica i del fet que la reforma ha avançat, se n’ha construit molt i les rendes diferencials, com diria Ricardo, han de pujar-hi; b) Atesa una estabilitat de preus al llarg de tot el període els guanys estaven a favor dels vells propietaris, fet que vindria a confirmar la tesi que afirma que les fortunes sòlides es configuren a l’època isabelina (1855-65, desamortització, ferrocarril, banca) i després tendeixen a consolidar-se. Són els que compraren terrenys de convents o d’edificis públics, és a dir, l’aristocràcia de la ciutat i la burgesia de negocis del període isabelí, els qui ara es troben amb unes possibilitats revaloritzades. O bé venen o, el que és més freqüent, edifiquen cases de prestigi i de sòlides rendes.

A l’Eixample, el mecanisme és un poc diferent ja que es tracta de terrenys d’horta i no edificats. El sòl té, en principi, un valor d’horta i així apareix als testaments o als llegats, com el que es va fer a favor de les adoratrius, al carrer Isabel la Catòlica, pels Marquesos de Montortal.

Una part d’aquests terrenys valorats en 0’50 pessetes el metre quadrat, igual que els que aquest senyor tenia a l’horta de Russafa o d’Alboraia,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 105

VALÈNCIA 1875-1930

són expropiats per l’Ajuntament a 4 pessetes el metre quadrat.

Aproximadament aquesta mateixa diferència regeix totes les transaccions. Hi ha, però, un segon esgraó que correspon a aquells carrers on la urbanització ha anat desplaçant a l’horta. Aleshores, els terrenys es paguen al voltant de les 40-60 pessetes el metre quadrat, molt més barats que a qualsevol lloc del centre, però molt superiors al seu punt de partida. Si tenim en compte que la renda de les cases edificades, com es pot comprovar al registre fiscal, era comparable a la del centre, s’hi arriba a la conclusió que l’eixample era un bon negoci per als posseïdors de terrenys i per als compradors o constructors. Una mostra d’això és que apareixen a aquests carrers prou terrenys que paguen contribució com a solars edificables i que pertanyen a la mateixa persona. També és constatable, encara que cal ser previnguts respecte a l’exactitud del registre, que no es dóna cap mobilitat en la propietat i que són els mateixos propietaris del solar els que després apareixen com a amos de l’edifici, si més no, al període observat des de 1901 a 1914. En resum: des del començament de la Restauració fins al període de la guerra del 14, es produeix una revalorització global del sòl que té un caràcter estable, però que és molt elevada a l’interior respecte als períodes d’adquisició (post-desamortització) i a l’Eixample quant als preus de l’horta. Atés que la mobilitat de preus era escassa, la tendència general no sembla haver anat en la línia de l’especulació o de compra-venda de terrenys, ni haver donat entrada a noves fortunes. Els vells propietaris realitzaven la pujada de valor mitjançant la construcció i ho transferien a la renda de l’edifici. Aquest fet té una gran importància sòciopolítica ja que significa la consolidació de la classe dominant a la ciutat mitjançant el prestigi i el poder econòmic que li donaven els nous edificis.

Com a confirmació de les conclusions a les quals hem arribat, podeu veure a l’annex els quadres 5, 6 i 7. És un llistat amb la relació dels cent majors propietaris urbans al 1866, 1897/98 i 1930/31, amb l’especificació del nombre d’immobles que són propietaris i la renda líquida.

Alguns estudis més especifics on es mostra el registre fiscal entre 1901 i 1914, amb els edificis que posseeixen al centre (tant el tradicional, Cavallers, Avellanes, etc. com el reformat Pau, Reina...), a la resta del nucli, a l’Eixample, els solars i el total ens permet establir diversos grups: a) la noblesa tradicional amb més presència al nucli antic, però que no menysprea construir als terrenys que posseeix a l’Eixample, b) el grup dels comerciants-financers (els Trénor, Caruana, González Hervàs, Navarro, Sancho, Penalva, Moroder, Llario, Narvon, Serratosa), dels terra-

105

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 106

CAPÍTOL II

106

tinents-comerciants (Lázaro, Montesinos, Mompó, Lassala) o dels industrials-financers (Gómez, Noguera, Bonora, Roglà, Martínez Lechón), encara que aquesta separació es bastant gratuïta i seria més convenient considerar-los com un sol bloc, c) els comerciants forts de la ciutat amb botigues de renom (Sánchez de León, Conejos, Pampló, Burriel), d) els professionals amb rendes més baixes però propietaris d’una casa sumptuosa, el que demostra que ho han considerat una inversió valuosa. És el cas dels Gil i Morte, Peset, Gómez-Ferrer (metges), Adriansens i Tasso (notaris) , Llorente (poeta llorejat i artífex del periòdic per antonomàsia), e) els que semblen haver dedicat una atenció preferent al negoci immobiliari si ens atenem al nom de solars que posseeixen. És el cas de Ramiro Pedrer i de l’arquitecte Cortina.

El quadre no pot ser més espectacular, hi són presents tots, i si el comparàrem amb els dels contribuents per rústica o per industrial, veuríem que una gran part dels que hi apareixen als primers llocs són els que han vingut ací a fer-se la foto amb la casa o amb les cases. A més, però, d’aquesta interrelació entre propietat urbana i propietat rústica o industrial, la llista és un seguit fastuós de personatges vinculats entre si que sembla més una revista del cor que un registre fiscal. Les jovenetes núbils de la bona societat havien de triar, i en triaven, galants que les dugueren a l’altar entre aquestes cent famílies; per tant, els Noguera es casaven amb els Puchol o els Bonora, i aquests amb els Casanova, una marqueseta de Caro amb el señor Sousa, posteriorment marqués de Sotelo, i l’altra, amb un López Chichari, els comtes de Bunyol i els marquesos de Malferit s’unien i es desunien, la nissaga dels Martínez Estebán i Martínez Lechón entroncava amb els Montesinos i aquests amb un Trénor, els Sancho amb els Lleó i amb els Monforte i aquests amb els de Montortal, els Villalba amb els Iriarte i aquests amb els Mazarredo, els quals tornaven a entroncar amb algun Trénor. El cognom White es relacionava amb els famosos Martínez i, és clar, amb un Trénor, els Colomina amb els Jaudenes, els Mompó amb els Merita, llinatge també meritori. No hem d’oblidar que Sarthou estava relacionat amb els Puchol, als quals ja hem vist decantar-se pels Noguera, i que una Amorós (filla de don Ciril) es casava amb un Manglano, dels barons de Càrcer.

En fi, que tots es casaven entre si, i un de cada família ho feia, o bé amb un Trénor o bé amb un Gómez, dels molts Gómez que hi havia (Gómez Miranda, Gómez Fos, Gómez Torrent...) amb diverses al carrer de les Comèdies, de la Pau i a la plaça de Tetuán. La família i la propietat són sagrades.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 107

VALÈNCIA 1875-1930

2.3.

Els conflictes d’un Ajuntament rumbós

L’Ajuntament paga com a regal de noces, des de 1898 a 1914, la suma de deu milions, quantitat que representava anualment un 10 % del pressupost. En realitat en va gastar prou més, si no considerem únicament el que s’havia invertit directament a l’Eixample, la zona on les parelles riques i famoses es compraven la gran casa per a viure feliços, sinó que afegim les despeses de moltes altres obres que repercutien en el valor de la propietat urbana. O en va gastar molt menys si tenim en compte, com també és cert, que les millores revertien en bé de la mateixa ciutat i, per tant, de tots els ciutadans. No ho discutirem. El fet és que per a bé d’uns o d’altres, l’Ajuntament, al llarg d’aquests anys, va gastar, va mendicar, va extorsionar i s’arruïnà. Al quadre 9 de l’annex, tret del treball impecable de J. J. Martínez Hernando sobre la hisenda municipal, es pot veure la inversió realitzada. L’estirada que s’experimenta durant el govern blasquista és tan clara (es passa d’un 10 % a un 35 % sobre el pressupost) que no cal que hi insistim. El problema radicava que a més d’haver de pagar les despeses de la reforma urbana, l’Ajuntament era generós en festes i es veia entrampat per la necessitat de millorar els serveis d’una ciutat en creixement. Les úniques solucions eren l’emprèstit per a les despeses extraordinàries, l’augment dels impostos per a les ordinàries, i ambdues coses per al manteniment dels serveis.

L’emprèstit i l’emissió de deute és una de les drogues més psicodèliques amb la qual els governs petits i els grans viuen moments feliços, però també és la que crea més adicció. Tanmateix, és difícil pensar que s’hauria pogut fer una altra cosa. D’alguna forma s’havia de trobar diners per a continuar endavant, ja que encara no s’havia inventat la manera de «reconvertir» una ciutat, com ara fan les fàbriques amb el tancament de la meitat dels barris i amb el trasllat de la gent a una altra banda. La ciutat, per més que diguen els neoruralistes o els bucòlics, és l’última cosa que ens queda quan es han fet fora de tots els llocs. Per això, cal que siguem tolerants amb els dispendis dels alcaldes i considerar el deute de la ciutat com una manifestació solidària dels seus habitants. És bonic això de passejar per València i poder dir que coses que es feren fa quasi cent anys les hem pagat entre tots. En cas que algú volguera demanar comptes, adjuntem el quadre de tots els emprèstits, des de 1880 fins a 1930 (veure quadre 10 de l’annex). Els hi ha de dues classes. Els que tenen per objectiu obres concretes (l’Eixample, l’Escorxador, el Mercat), i els que es realitzaven per a reconvertir o per a pagar els deu-

107

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 108

CAPÍTOL II

108

tes dels anteriors. Els primers són més simpàtics que els segons i, encara que no siguen sempre més raonables econòmicament, denoten de vegades una major sensibilitat social. Si dividim el quadre d’acord amb els grans períodes de la nostra exposició, ens trobem el següent. En el primer període de, aproximadament, uns vint anys, l’emissió de deute és més aviat moderada (sis milions i mig) i perfectament equilibrada entre la dedicada a inversió i la dedicada a endarreriments. En el segon període, que correspon al llançament municipal blasquista (1901-1911) el deute emés sobrepassa els disset milions, dels quals només tres es destinen a la reconversió i la resta a obres. Tot i això, caldria advertir que dels cinc milions previstos per al Mercat no s’emeten, de moment, més que tres i, com el Mercat es retarda, no està molt clar en què es gasten.

Això reduiria les despeses en obres a dotze milions i el que correspon a endarreriments es quedaria en sis, mantenit-se la diferència encara que no siga tan exagerada. En el tercer període (1911-1923), la quantitat de deute emés és aproximadament la mateixa, uns dèsset milions, però l’orientació és sensiblement distinta. Just al contrari que a l’etapa anterior, ara els cinc milions són per a obres i els dotze per pagar els deutes.

Ja hem comentat abans el fet que des de 1911 fins a 1916 governen a l’Ajuntament els partits dinàstics obsedits pel desequilibri de la hisenda municipal. El retorn dels blasquistes l’any 1917 i la necessitat de tornar a dinamitzar les obres per a calmar el descontent obrer, impulsa nous emprèstits amb aquesta finalitat i un projecte, que no arriba a quallar, d’emissió de, ni més ni menys, que vint milions per a renovar el clavegueram i la pavimentació de la ciutat. I, per últim, en els breus anys de Primo de Rivera, els alcaldes, General Avilés i Marqués de Sotelo, tiren pel dret i emeten paper per valor de cent seixanta milions, dels quals cinquanta es dedicaven a la reconversió de totes les emissions anteriors que no s’havien amortitzat encara. No té massa sentit pronunciar-se sobre una política de la hisenda, condemnada inexorablement a un endeutament progressiu per a poder subsistir, ja que no estava al seu abast la solució, ni tan sols l’atenuació del problema. En tractar aquesta qüestió referida a l’Estat, on encara s’hi agreuja més, els especialistes remeten al baix nivell de recaptacions, a la pèssima distribució de la càrrega fiscal, al frau consentit, etc. Els ajuntaments no tenien art ni part en aquesta història i es limitaven a recollir allò sobrer del deficient plantejament estatal.

A més de projectar per al futur calia viure cada dia, pagar l’escola dels xiquets, atendre la seua salut i dur-los els dies de festa a jugar a marro a

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 109

VALÈNCIA 1875-1930

qualsevol lloc que se semblara a un parc. Només en obrir la porta cada matí i sostenir la paradeta sense fer-hi res, li costava anualment a l’Ajuntament entre el 35 % i el 40 % del seu pressupost. Dins aquesta quantitat s’incloïen les despeses de personal, les quals, a l’època blasquista pujaren d’un 5 % a un 10 %; l’amortització d’emprèstits, amb una tendència imparable a l’alça; el contingent que s’havia de recaptar per a l’Estat,; i finalment, el manteniment de les presons, la correcció pública, segons s’anomenava l’apartat que, curiosament, s’incloïa dins del bloc de despeses fixes, no fóra cas que, per manca de diners, deixara d’haverhi presos. Amb el 60 % que restava, d’un pressupost més aviat exigu, calia atendre les necessitats dels ciutadans. El problema era, i encara ho és, com obtenir diners per atendre una població creixent i amb més exigències socials. En aquest punt, cal seguir el consell de Baudelaire i ser un lector hipòcrita, creure’s el bell exercici comptable que consisteix a quadrar els pressupostos, o condemnar-se per desconfiat a formar-se un veritable embolic. Es mentira –escrivia El Mercantil– que el Ayuntamiento haya recaudado las cantidades presupuestadas, i calculava que, de 1910 a 1912, cada exercici deixava un dèficit de més d’un milió. No es tracta d’una afirmació demagògica ja que per aquest temps s’obri un debat molt intens, entre la corporació i l’opinió pública, sobre la forma d’eixir del forat. Tots coincideixen a assenyalar que aquest és molt pregon i la situació bastant complicada d’aclarir. Un regidor n’opinava, d’una forma una mica divertida, que no era conveniente publicar la relación de los créditos pendientes contra el Ayuntamiento porque habría muchos de ellos cuya existencia no era conocida por los acreedores i sería poner en aviso a quien no hay necesidad de ello. Resulta simpàtic aquest retrat del nostre Ajuntament tan semblant a eixos personatges galdosians que viuen de la picaresca i ixen fugint quan veuen venir a qui els deixà dos duros per anar tirant. D’on traure diners? La font dels ingressos municipals era, com en general la dels ingressos de l’Estat, la imposició indirecta, la qual representava prop del 90 % de la seua recaptació. El cobrament es materialitzava en una gran part mitjançant els consums que gravaven els «artículos de comer, beber i arder», els quals gaudien de la més fervent antipatia popular. Els avalots i les guerres dels burots, que el lector ja coneix, havien inspirat algun poeta o filòsof, el qual va escriure: Impuesto tradicional, la tradición lo abomina Impuesto empírico, la ciencia lo condena.

Impuesto vejatorio, el pueblo lo aborrece.

109

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 110

CAPÍTOL II

Impuesto vicioso, la moral lo rechaza.

Impuesto arbitrario, la justicia lo repudia.

Impuesto de la holgura, lo odia la pobreza.

Impuesto desigual, la equidad lo rehúsa.

Impuesto perturbador, la sociedad lo reprueba.

Impuesto antihigiénico, la vida lo maldice.

110

Impost segur, els ajuntaments no poden viure sense ell, hi caldria afegir. Las rebajas parciales del impuesto de consumos, –llegim en un informe municipal de 1905– cuando son pequeñas y aisladas, ni mejoran sus condiciones generales, ni alivian al contribuyente, sacrificando inútlilmente una parte del rendimiento del tributo. L’Ajuntament opinava, amb raó, que mentrestant no s’establira un sistema impositiu consistent i que garantira uns ingressos suficients, la rebaixa dels consums només serviria per a crear un caos autèntic en la hisenda municipal. Tanmateix, fou això el que es va fer. A partir de 1901, s’assagen una sèrie de rebaixes en el vi i en les farines i s’autoritza els ajuntaments a què compensen les seues pèrdues amb arbitris extraordinaris. La majoria blasquista, sense pensar-s’ho dues vegades, envesteix contra tot el que és susceptible de tenir un recàrrec (carruatges i entrada de carruatges, cadires dels cafés, aparadors, balcons i miradors...) i, amb això, aconsegueix equilibrar la caiguda d’alguns consums i s’hi guanya l’enemistat dels comerciants i, especialment, de la Liga de Propietarios que, dirigida pels elements reaccionaris de la Liga Católica es converteix en la gran antagonista de la política municipal dels republicans. Els memorials de protesta dels propietaris són incessants i picallosos. Hi detallen allò que han de suportar, però s’hi obliden i callen el fet que, en un moment de revalorització de la propietat, allò més lògic fóra crear un impost sobre les plusvàlues del sòl, acció que el govern no gosa dur a terme. No tenen raó, pero sí un poc de gràcia quan diuen que, en comptes de posar impostos als balcons, caldria posar-ne, per antihigièniques, a les cases que no disposen dels esmentats balcons. En tot cas, l’oposició tancada d’aquesta Liga de Propietarios, utilitzada per la Liga Católica per a desacreditar la majoria blasquista, va servir-li com a boc expiatori de la seua política fiscal i li la facilità. L’oposició clerical pretenia demostrar que els enemics de Déu eren, també, enemics de València, uns mals administradors i uns recaptadors d’impostos odiosos, en la línia argumental del cèlebre llibret del P. Rico, Paso a paso, on el protagonista, el primer de la classe i molt virtuós, portat per les males companyies deixa un diumenge d’anar a misa, damunt no s’hi confessa, després el sexe, les dones de mala vida.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 111

VALÈNCIA 1875-1930

Lògicament haurà de robar perquè també ha caigut en el joc, i finalment el veem i no el reconeixem a la presó. Aquest és el destí dels impius que governen la ciutat. Una argumentació tan truculenta permet a la majoria blasquista camuflar el problema real de la pujada dels impostos rere l’atapeït fullatge de les grans paraules sobre la València republicana i lliure. Ja en parlarem. Quedem-nos ací amb la idea que l’Ajuntament esquiva com pot, a base d’arbitris extraordinaris, la disminució deis ingressos per consums. Les dificultats recaptatòries s’hi van accentuant i al final del període s’arriba a una situació insostenible.

2.4.

111

Inversions i serveis

Trobant-se amb tants destrets, l’Ajuntament no podia dur a terme els miracles que havia promés i, a banda de les reformes urbanes que ja hem esmentat on demostrà audàcia, se centrà en els aspectes més espectaculars i en els que podien animar propagandísticament. Duplicà la consignació per a les fires i les festes, suprimint la que es donava a les festes religioses. D’aquesta forma va propiciar que la dreta clerical el presentara com l’encarnació de Neró, el qual entretenia el poble al circ alhora que immolava els cristians i deixava que es cremara Roma. S’hi havia abandonat la cura de la ciutat i s’havia convertit, segons la premsa de l’oposició, en un abocador de fem intransitable. Molt neta, sens dubte, no devia estar, ja que cada dos per tres, hi havia una vaga de fematers, als qui donava suport la Liga católica. En el camp de l’ensenyament, on l’Ajuntament tenia la responsabilitat de la infraestructura, els grups escolars que havien estat promesos es reduïren a un, encara que s’augmentà considerablement l’assignació per a lloguers i les subvencions a les escoles laiques, les quals, millor o pitjor, funcionaven als casinos. Les pretensions de modernitat, una veritable obsessió de la majoria blasquista, hi restaren prou oblidades, ja que si hi havia alguna cosa primitiva i vella això eren les escoles instal·lades en bruts i raquítics pisos de lloguer. Per contra, en el camp de la salut pública enllestiren el nou escorxador i continuaren la tasca començada anteriorment, abans de dotar la ciutat de cases de socors de les quals podem contabilitzar, al final del període, fins a quatre (Glorieta, pont de Sant Josep, Russafa i Marítim). Pel que hem pogut esbrinar disposaven d’uns mitjans més que acceptables. D’aquesta època és també l’Asil de Lactància, una institució molt interessant i que es va fer popular amb el nom de “Casa de la llet”. En principi s’hi havia pensat per a atendre els fills de les cigarreres,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 112

CAPÍTOL II

112

que sumaven més d’un miler (les cigarreres, perquè els xiquets no ho sabem), però aviat es convertí en un centre d’assistència matenoinfantil.

Recordem, també, que ara és quan es funda l’Associació Valenciana de Caritat, per iniciativa privada i amb el suport de l’Ajuntament. Els seus locals, a la vora del riu, són ben coneguts durant els temps de crisi per les persones que l’economia considera insignificants, però que cada dia han de menjar, com tots. Finalment, hem d’apuntar, en aquest panorama succint d’iniciatives municipals, la compra de terrenys per a ampliar els Jardins del Reial i la reivindicació de la Devesa. La primera s’inscriu dins un pla més ample de proporcionar a la ciutat una zona de boulevards ajardinats de luxe, un projecte tan ambiciós i tan contradictori que estava condemnat al fracàs. Hom volia unir el nucli de la ciutat amb eixa zona de passeigs mitjançant l’avinguda del Reial, dissenyada en el pla Aymaní, per una banda, i per l’altra mitjançant la passarel·la de l’Exposició. Ambdues desembocarien a l’Albereda, passeig tradicional de les classes acabalades des de l’època isabelina del Marqués de Campo.

El problema era que l’Albereda estava molt bé, les senyores quedaven estupendes passejant en els seus carruatges, havia merescut l’elogi d’un emperador, Maximilià, encara que el pobre fóra destronat i afusellat a Mèxic. Tenia, però, l’inconvenient que desenbocava al camí del Grau de manera que si les senyores volien allargar el seu passeig ensomniador havien d’alternar amb la xusma de carreters que anava al port. Solució: un gran passeig paral·lel que arribara al mar, el qual crearia una zona intermitja de gran valor urbanístic. La idea venia dels primers anys de la Restauració (el 1888 apareix aquest projecte a les Actes), Blasco la recull al seu somni de bulevard eliseo. De 1905 a 1910 s’hi donen els primers passos, i els últims o els penúltims, per a aconseguir-ho. D’una banda es tanca definitivament l’expansió de l’Albereda cap a la mar, ja que les obres al camí del Grau potenciaven, com era lògic, el seu caràcter de trànsit comercial. D’altra banda s’intenta obrir el nou espai projectat. La idea era bona perquè d’aquesta forma València tindria una eixida al mar pel pont que du aquest nom i el camí del Grau, de caràcter comercial, i altra pel pont del Reial i el gran passeig, de caràcter recreatiu. El nou passeig, però, només podia realitzar-se si es reomplia l’espai comprés entre el seu traçat i l’Albereda, la qual cosa era absolutament contradictòria amb l’expansió de la ciutat en direcció oposada, això és, per la zona de l’Eixample. Al menys no sembla que hi haguera demanda d’habitatge ric per ocupar els dos espais. D’aquesta manera, el passeig de València a la mar queda com un projecte cap a l’horitzó, eixa

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 113

VALÈNCIA 1875-1930

línia que mai s’assoleix i féu bo el teorema de Gödel i la tortuga que, per més que avance sempre es troba a la mateixa distància. I l’Albereda es convertí en una cosa que no se sap molt bé quina cosa és i per què serveix; ni és un jardí, ni és un passeig, i cada alcalde s’inventa alguna cosa per reanimar-la: curses de patins, parades militars, castells de focs, batalles de flors, aparcament d’autobusos, finalment, a veure quina cosa és la que fem amb l’Arbereda (després d’haver escrit aquestes ratlles l’avinguda de França sembla que està configurant-se com la seua continuació).

La Devesa és tota una altra història. Ningú no hi havia pensat mai que poguera ser un parc per a la ciutat i fins i tot hom veia amb bons ulls els aterraments que llauradors tenaços, com el protagonista de Cañas y Barro, realitzaven per a augmentar l’àrea de conreu de l’arròs.

Mentre no es carregaren els ànecs i no es pogueren celebrar les tirades, cosa que aleshores era lluny d’ocórrer, ningú no hi havia mostrat cap preocupació ecologista. De sobte, però, arribà la notícia que el govern tenia previst concedir aquells terrenys a una empresa, El Papiro, la qual pensava dedicar-los a l’explotació industrial. I esclatà l’escàndol. Ens furten la Devesa, València necessita un gran parc, la Devesa pertany a la ciutat, etc. Som al 1910 encara que els titulars dels periòdics són idèntics a les pintades i a les pancartes que les associacions de veïns utilitzaven en 1975. Hi hagué, aleshores, una gran mobilització ciutadana, una assamblea de les forces vives, acusacions contra foscos interessos que hi havia al darrere, una manifestació al carrer, tel·legrames a Madrid, una interpel·lació a les Corts del diputat blasquista senyor Barral i, finalment, el govern es féu enrere en les concessions i la privatització i prometé que la cediria a la ciutat, encara que una tal cessió no es formalitzà fins a l’època de Primo de Rivera. El descobriment de la Devesa féu veure la possibilitat de crear un parc a Nassaret perquè servira de pont. De moment és una idea, certament, una bona idea.

L’últim capítol de la història municipal, que no hem d’oblidar que només és una part de la història de la ciutat, es refereix als serveis. Hem dit al començament que per a fer front a aquest problema l’Ajuntament utilitzava la via del compromís o, més planerament, del tripijoc amb les grans companyies. Municipalitzar els serveis, com es feia a les grans capitals europees, era un repte per al qual és dubtós que estiguera preparat. Atorgar el servei públic de l’aigua, de la llum o del transport a companyies privades era l’única forma que hi havia perquè serveis fonamentals, els quals demanaven inversions molt altes, funcionaren, enca-

113

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 114

CAPÍTOL II

114

ra que suposava unes concessions que posaven l’Ajuntament i els ciutadans en mans d’eixes companyies. El quid de la qüestió era que les empreses arrendatàries del servei exigien una concessió en règim de monopoli i una volta aconseguit eren absolutament invulnerables.

L’Ajuntament els imposava sancions, però com generalment els devia diners, no les pagaven i, com deien els regidors més bruscs, damunt se’n riuen. A principis de segle, segons la premsa, els valencians bevien fang i no perquè els agradara una tònica tan singular sinó quasi per llei. A les clàusules del contracte deia: El Ayuntamiento proporcionará el agua potable en las mejores condiciones posibles; pero si por causas de fuerza mayor u otras ajenas a su voluntad, las aguas no fueran en cantidad o en calidad como de ordinario, el abonado no tendrá derecho a reclamación alguna. Damunt d’això s’hi estava realitzant el canvi dels tramvies de tracció animal als elèctrics amb unes instal·lacions tan improvisades que, en frase de El Pueblo, cualquier día moriremos electrocutados al cruzar la calle. I, per si encara no hi ha prou, en fer-se càrrec Lebón de l’enllumenat públic, en substitució de la companyia de Campo, no tenia prou capacitat i havia disminuït la intensitat lumínica dels fanals. Així és que bé per l’aigua o pel foc, la vida dels valencians s’aguantava d’un fil. Tal vegada, l’únic avantatge, entre tants mals, fou la il·luminació deficient que tant agrada els carteristes i els enamorats. És evident que l’exageració d’aquestes afirmacions de la premsa reflecteixen un malestar creixent i una situació bastant deficient.

Puntualitzem alguns extrems. L’abastiment d’aigües estava en poder de la Sociedad de Aguas Potables i de Mejoras de Valencia, creada cinquanta anys abans pel Marqués de Campo i que havia abandonat durant una de les crisis de les seues societats financeres. El capital era majoritàriament català i de la societat d’aigües potables de Lió. La situació del servei a finals de segle deixava prou a desitjar ja que les instal·lacions, que ja tenien cinquanta anys, eren dolentes i insuficients. La pressió de l’aigua era molt baixa, els filtres roïns, les canonades velles, era necessari, per tant, construir un nou dipòsit i renovar el servei de distribució. La inversió que calia superava els cinc milions i, per aquesta raó, l’empresa la condicionava a la concessió d’un arrendament llarg, de 99 anys, amb la finalitat d’amortitzar-la. L’Ajuntament venia retardant la decisió des de 1899 fins que el 1902 la majoria blasquista talla pel sec i renova el contracte amb l’empresa perquè se’n faça càrrec, de les obres. Aquest acte fou criticat durament per l’oposició, especialment per la Liga de Propietarios, la qual el considerava una claudicació davant la companyia

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 115

VALÈNCIA 1875-1930

que anava a tindre llibertat per a imposar les tarifes. La Lliga desafià jactanciosament l’Ajuntament (seguiremos usando los pozos particulares) però de 1906 a 1911 el nombre d’abonats passà de 2.000 a 4.000. S’hi construïren nous dispòsits i la majoria blasquista ho presentà com una fita històrica (a partir de ahora podrán beber agua limpia los obreros, els quals, de passada direm que no tenien pous particulars). Al marge de les paraules, tot aquest afer exemplifica magníficament el problema dels serveis públics.

Una cosa semblant, per tant, és el que ens trobarem en el tema de l’enllumenat. El 1900 va extenent-se per les cases particulars la llum elèctrica. Sembla que existeix un gran interés i s’albira el futur que tindrà aquesta classe d’energia ja que constitueixen societats per a la seua producció, la Hidroelèctrica del Cabriel i la del Túria, i d’altres per a la seua distribució, la Valenciana de Electricidad i la de Gas Lebón, que diversifica la seua oferta, a més de l’omnipresent Hidroelèctrica que arriba a València el 1901. El cronista d’un periòdic escriu entusiasmat, davant de les obres del pantà de Xulilla, que València serà aviat no només la ciutat de les flors sinó també la de la llum, però elèctrica. El 1900 s’inaugura la primera línia de tramvies amb tracció elèctrica.

Entrem dins el segle XX per la gran via del progrés. Tanmateix l’enllumenat públic trigarà encara uns anys a canviar. València en caure la nit era una ciutat amb la llum parpellejant d’un quadre de ToulousseLautrec, amb fanals que inspiren els suïcides i donen a les façanes una tènue gasa que oculta el seu rostre. Tindre cura d’aquesta bella mise en scène, aquesta subtil sfumattura de la nit transfigurada, li costà a l’Ajuntament molts mals de cap. Perquè el gas, com hom pot suposar, també era del marqués de Campo. Cinquanta anys abans havia aconseguit el monopoli de l’enllumenat públic i privat, i havia relegat la companyia Lebón als afores. Aquest negoci li anava molt bé al marqués i, per res del món estava disposat a deixar-lo. L’any 1888, en cessar la concessió i com siga que l’Ajuntament es mostra reticent a renovar-li-la, el Marqués, amb una jugada mestra, ofereix gratis l’enllumenat públic a condició que li mantinguen el monopoli del privat i la instal·lació dels primers transformadors elèctrics. Era una fura aquest Campo i les veia vindre. Açò, però, és aigua passada el 1898. El Marqués havia passat a una millor vida (és un dir), els seus hereus no volien acomplir el contracte i l’Ajuntament planejava la seua venjança contra mig segle de suportar favors. És l’afer Touchet, el representant dels Campo, amb la gent als carrers protestant i demanat un escarment. L’Ajuntament es

115

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 116

CAPÍTOL II

116

creix amb el suport de tota la ciutat i en un gest insòlit mai més repetit, expropia, o es queda amb la garantia d’uns deutes, la xarxa de distribució. I ara, qui els dóna el gas? Al llarg d’uns dies la gent no s’ho pren seriosament, els botiguers posen ciris als aparadors, però finalment cal recórrer a la fàbrica de Lebón. I així, d’un monopoli s’hi passà a un altre i després no hi ha manera de llevar-se’l de sobre. El 1904 un grup financer de pes (Doménech, Rubio, Moroder, Mompó, Laurens), formen una societat per a donar suport a una nova fàbrica de gas, però es fan enrere ràpidament. El 1906 l’Ajuntament aprova un emprèstit de sis milions amb la mateixa finalitat, però tampoc va endavant l’empresa. Així, quan s’hi acosta l’Exposició, per a la qual es vol estrenar l’enllumenat elèctric en alguns carrers, es decideix fer un contracte amb la Hidroelèctrica i se li entrega l’exclusiva. Després vindran les queixes i les afliccions, però ¿qui talla la llum a la Hidroelèctrica, si és ella la que té la clau del commutador? Sobre algunes de les peripècies esdevingudes entre aquesta il·lustre companyia i la ciutat serà informat el lector oportunament.

Pel que fa al transport públic, el qual també controlaven les empreses privades, les hostilitats van ser contínues. En aquest cas l’Ajuntament no emprà la via de concessions en exclusiva, sinó que va entregar les línies a diferents companyies, però molt prompte s’hi trobà amb una situació de monopoli enfront de la qual no podia fer res, només tirar-se a la via. Això és el que proposà un regidor blasquista de geni curt, el senyor Bru, desesperat pel cas nul que la companyia feia a les reclamacions dels usuaris i de l’Ajuntament: Salgamos todos los concejales a la calle y pongámonos delante de un tranvia. El camí fins a aquesta situació de suïcidi col·lectiu de tot un ajuntament, que haguera estat únic en la història, comença a finals de segle quan dues companyies, la Valenciana i la Sociedad General, van absorbint totes les petites empreses incapaces d’afrontar l’electrificació. La segona, constituïda amb capital francés (en el registre de societats consta una ampliació de capital de 1.300.000 francs realitzada a Lió) controlarà paulatinament la Valenciana i encara que la fussió es realitza el 1911, molt abans, el 1905, ja tenim notícia del fet que és la societat lionesa la que pren les decisions.

Davant d’aquesta situació de progressiva monopolització l’Ajuntament, de majoria blasquista i a través de El Pueblo, el qual ha estat durant aquests anys el seu butlletí oficial, pren una postura de gran agressivitat verbal encara que de cap eficàcia pràctica. Denúncies, acusacions, improperis, fins i tot provocacions, tot i donant suport des de la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 117

VALÈNCIA 1875-1930

corporació a la vaga dels treballadors o a les protestes dels usuaris.

“Assassins!”, arriba a escriure El Pueblo després d’un accident. La Companyia, com Don Tancredo, ni es meneja. Realment, si l’Ajuntament haguera dut a la pràctica alguna cosa així com una vaga de zel administratiu exigint que cada pal mal col·locat, cada cable estés sense permís, cada vagó deteriorat, es posaren en ordre, els tramvies haurien deixat de funcionar, tal era el descontrol i l’abús. Aleshores, però, ens hi trobem amb la mateixa situació que amb l’enllumenat i l’aigua: qui posa en marxa el servei? Altres vindran que ens en faran de millors. Quan el 1917 el grup de Villalonga compra la majoria d’accions de la Companyia no canviaran les coses. A hores d’ara, el cronista s’ha contagiat del pessimisme impotent dels regidors i ha perdut el sentit crític.

2.5.

L’estètica dels reformadors

El projecte de construcció d’una ciutat moderna havia d’anar acompanyat per un estil modern. En realitat, no s’hi arribà a tant i ens hi quedàrem en el modernisme, però el que s’aconseguí no és gens rebutjable ja que tota Europa discutia sobre gusts i estils sense posar-s’hi d’acord.

L’art modern és ruptura total amb l’art figuratiu, dodecafonisme, parets nues. L’any 1900, les avantguardes ja van en aquesta direcció però són lluny d’imposar-s’hi. Pugnen, es manifesten, provoquen, busquen i s’hi expressen, amb una confusa mescla d’elements antics i nous i amb estils contraposats. El paradigma d’aquest formidable embolic és Mahler, les simfonies del qual constitueixen un interminable mal de cap on el compositor ha volgut incloure tot allò anterior i d’on ha eixit tot allò posterior (Schömberg, Berg...). Així era l’art a principis de segle, escindit entre diverses temptatives que sota les aparences més oposades tractaven d’expressar la crisi de la cultura europea. Tal com va escriure Adorno, sota les formes tradicionals, les del cavaller de la rosa straussià per exemple, s’expressa la mateixa consciència de la crisi, del final d’un món i de la inquietant presència d’un altre. Com va dir Hoffmansthal, els miradors modernistes són fets per a acomiadar una època. “El cavaller d’or” de Klimt està anunciant el final del patró or. Parafrasejant Argan direm que el modernisme es la supervivència de la forma quan la substància s’acaba. Per això no va ser un moviment d’avantguarda, però sí actual i contemporani alhora que volgué destacar pel fulgor de la decadència, això és, per la façana. En el modernisme tot és façana, decoració, joc d’espills.

117

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 118

CAPÍTOL II

118

A València, de 1903 a 1910 tots vam ser modernistes. Hi començaren els joves en pla sezessió vienesa, trencant motles. En lloc d’insultar-los tots els seguiren, des dels arquitectes més reverenciats i establits, com Martorell i Alcayne, fins els mestres d’obres, com Mustieles que fou el primer a passar-se de bàndol amb la casa Grau situada al carrer de la Pau. És cert que els veterans continuaren fent obres convencionals, perquè si la comtessa de Bunyol volia un palauet on semblara una rància comtessa i no una dama sospitosa, calia fer-li’l. Les obres principals del període, però, foren modernistes, sense que ningú ho poguera impedir perquè, com aquella amiga anglesa d’Oscar Wilde que parlava de música en alemany, la ciutat estava entusiasmada per la música de les obres i buscava un llenguatge actual, a la moda europea. Per una vegada vam estar, com diria Machado, a l’altura de les circumstàncies, i en això tingué molt a veure el blasquisme amb la seua admiració per allò novedós i el seu menyspreu per allò castís. No oblidem que la crisi del 98 provocà, a l’Espanya de l’interior, una perillosa tornada a l’element castís, al costumisme i la sarsuela, mentre que obri la perifèria als corrents europeus, al cosmopolitisme i a les gales wagnerianes del Liceu. A Madrid, els únics modernistes foren alguns bohemis i Valle Inclán, que era gallec, i hagué de passar-se a l’esperpent. A Barcelona fins i tot ho eren els rètols de les farmàcies. Entre nosaltres, el blasquisme, que tenia una simpatia ingènua per l’element forà, va acollir amb els braços oberts els joves profetes que venien de l’Escola de Barcelona i duien a les carpetes el missatge modernista. Mora i Carbonell foren nomenats el 1901 i el 1902 arquitectes municipals tot i que, paradoxalment, quan els encarregaren el projecte del nou Ajuntament es posaren solemnes i realitzaren una façana que només es pot veure amb ulleres bifocals, ja que és barroca per un costat i clàssica per un altre. Però deixem aquestes pedres pesants tirades sobre el propi terrat, les quals anuncien les futures desercions, i vivim estèticament els breus anys de pompa i circumstància que ens va concedir el modernisme.

El nostre desmesurat elogi del període modernista no ignora les seues debilitats i mancances. En primer lloc, València, com el seu nom indica, no era Viena, ni tan sols Barcelona. Ací vam tenir modernisme, però molts pocs i fràgils modernistes, i, és clar, no hi va haver un moviment que poguera meréixer aquest nom. Blasco, la figura que domina aquests anys la nova cultura ciutadana, que els seus seguidors impulsen des de l’Ajuntament, s’estimava el segle XX, amb el tarannà romàntic del segle XIX, i escrivia com Zola, com un periodista d’esdeveniments. En ell

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 119

VALÈNCIA 1875-1930

no hi ha res del refinament d’un Xenius. La seua familiaritat popular és allò més oposat a la sofisticació dels modernistes selectes. En la plàstica, Sorolla o Benlliure no són Gaudí, i no per la seua qualitat artística, com pel seu geni innovador. Sorolla rep l’impacte del 98 i arracona la pintura històrica, amb els seus bells quadres impressionistes mariners. Però no se n’adona dels canvis que estan ocorrent a la pintura. Quan a l’art contemporani, s’han acabat ja els tranquils dejeuners sur l’herbe, el nostre estimat pintor acudeix puntualment per fer impressionisme tolerat per a menors, amb xiquets i barques. Ni escriptors, ni pintors, ni ideòlegs, únicament arquitectes i decoradors. Si el moviment modernista recorria a subvencions, hauria acudit a la regidoria de vies i d’obres, no a la de cultura.

Almenys, però, hi haguè edificis i això en una ciutat és important. No tots foren encertats; alguns, pobres i lleigs; uns altres, bonics. Entre els més bells se citen normalment les dues cases Sagnier, de Mora, al carrer de la Pau. Al mirador que dóna a la cantonada del carrer Comèdies és impossible que traga el cap una fallera. Està expressament dissenyat perquè lady Whindermare ens conte com va perdre el seu ventall. En altres edificis l’estilitzat aprimament es bomba, com en un joc d’espills, amb un refinament sensual i un matís àrab. D’aquests finestrals, els quals semblen extrets d’una il·lustració de Beardly, no hi pot sorgir més que una terrible Salomé per a llançar el cap del Baptista a les masses anticlericals que bramen a la plaça. És curiós que destacara en aquestes sinuositats el, en altre temps, “supergòtic” Cortina, que ens va deixar com a mostra la casa Ferraz, a la plaça de Tetuán, i el teatre Eslava, qualificat pels entesos de modernisme com neonassarí. Ignore si aquest polifacètic senyor tornà a la religió vertadera. Hi hagué, també, un modernisme democràtic, on els elements més característics es donaven en sèrie. L’exemple més notable d’aquest tipus de modernisme és el de la casa Chapa, a la plaça de Cánovas, obra, és clar, de l’especialista en cases de renda, Martorell. I per últim tenim el modernisme autòcton.

Sobre un mur blanc de la Secessió vienesa més pura, la nuda veritas de Klimt, s’hi van penjant sanefes i garlandes en les quals apareixen les inevitables taronges, amb discreta elegància al principi (casa de les taronges, de Ferrer, situada al carrer de Ciril Amorós), en abundant collita al final (és el cas de l’Estació del Nord, de Demetri Ribes). Diguem que es tracta d’un intent meritori i assolit d’europeïtzar el tradicional món de l’horta, d’elevar l’element castís a una categoria estètica més àmplia. L’Estació és l’única de totes les de Nord o MZA que no imita la

119

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 120

CAPÍTOL II

120

d’Austerlitz, la més original i, alhora, la més contemporània al llenguatge de la seua poca, la qual cosa ens porta a pronunciar una sentència agosarada: que cosmopolitisme i recuperació nacional van units, com ho va entendre Barcelona, i que el valencianisme hi va tenir la gran ocasió per a deixar de ser una indesxifrable polèmica pobletana.

Va ser una possibilitat evanescent que hauria pogut canviar no sols l’estil de les cases sinó el dels ciutadans. Perquè si ho analitzem, el modernisme és un dels pocs estils que es pot portar al damunt. Madame Tellier i d’altres senyores de la Convenció van voler posar de moda el fet d’abillar-se amb toques i pèplums egipcis, però ho van aconseguir amb dificultats, i vestir-se de barroc, si un no és cardenal, resulta impossible.

El modernisme, en canvi, com bé va dir Baudelaire, és una filosofia del mobiliari, una exaltació de l’heroisme de les corbates, un càlcul matemàtic sobre la caiguda del pentinat. Parlem-ne clar, el modernisme és pur disseny, i per aquesta raó a Viena no es va crear una acadèmia, sinó una Wiener Werksttäte, això és, una escola d’oficis. Per això, hi ha llums de peu i penjadors, taules de café i sifons, cambres de bany (que Mora col·locà audaçment a la façana d’una de les seues cases) i flascons de perfum, rètols i aparadors, marquesines i marcs, bates, coixins, vitrines i, en general, tot allò que pot trobar-se en uns grans magatzems. El modernisme és l’estat de benestar dels objectes, i no és casualitat que les seues millors obres siguen mercats, el de Colom i el Central. Aquest afany decoratiu per dissenyar tot allò que estiguera al seu abast li va llevar el caràcter aristocràtic que en principi tenia i el democratitzà. Fins els fanals del carrer podíen ser modernistes. La reacció no s’hi va fer esperar. El dret de propietat dels rics sobre la bellesa exigeix obres cares, solemnes i acadèmiques, que marquen les distàncies. Caldrà complaure’ls.

L’Exposició de 1909 assenyalà també, des del punt de vista estèticoarquitectònic, el moment d’inflexió d’un període. Creuem la passarel·la modernista i ensopeguem amb l’arc d’entrada d’un clar estil Caterina de Rússia, a la qual, segons diuen, quan visitava les ciutats del seu inmens país, li posaven sempre el mateix arc que l’acompanyava i la precedia de poble en poble. Possiblement aquest arc menyspreat anirà després, com un vedell torejat, a una altra exposició o a una altra fira de rang menor.

A partir d’ací ningú pot al·legar engany: entrem a Cinecittà, dins d’un recinte atapeït on una sèrie d’edificis de diferents estils rivalitzen en pretenciositat, escaiola i falsedat. Es inútil buscar filiaciones estilísticas, confessava amb sinceritat la Revista Oficial de l’Exposició. T. Simó parla de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 121

VALÈNCIA 1875-1930

pseudo-modermismo asociado al lenguaje pomposo del Imperio de Napoleón III, i jo diria que el denominador comú de tots els edificis és l’element pseudo, allò artificial: el palau de Belles Arts al gust clàssic, el Casino d’estil Costa Azul i per acabar-ho d’arreglar, el Palau Municipal que imita el gòtic de la Llotja, tot ben carregat pour épater le bourgeois.

Indubtablement allò més sagnant d’aquesta Disneylandia arquitectònica és eixe palau firmat per Mora, l’introductor del modernisme sis anys abans. Es tracta, però, d’un símbol. S’hi tanca poc a poc el parentesi de creativitat i entusiasme, els blasquistes perdran les eleccions i tornarem a la monotonia avorrida de la Restauració. Això es reflecteix als llenguatges del edificis. El mateix Mora, traïdor, inconfés i màrtir, construeix eixes afrentes gòtiques de la plaça de l’Ajuntament per als Noguera. Un nou i jove arquitecte, F. Almenar, més mal·leable als gustos de la burguesia, es converteix en l’àrbitre de l’evolució que es realitza en aquests anys, 1910-14, del modernisme a l’estil internacional, que acabara per imposar-se en el període d’entreguerres. La casa Peñalva al carrer de les Barques, model Segon Imperi, és un dels edificis més representatius. No està malament del tot, fins i tot jo diria que està bé, però això no hi té res a veure. Totes les ciutats aspiren a tindre un faubourg Segon Imperi, un Arc de Triomf i uns Camps Elisis. El que passa és que tanta cosa no hi cap i la majoria es queda amb uns quants pegats sense cap significat.

3.

3.1.

La vida ciutadana Anys de joventut

Hi van ser deu, quinze anys vibrants, apassionats, sorollosos, intensos. Un diputat carlista afirmà a les Corts que a València les senyores no podien anar pel carrer. Certament la ciutat estava de cap per avall amb tanta obra com els regidors blasquistes havien engegat, però el senyor diputat no feia referència als problemes del tràfic. El que passava era que el poble ocupava el carrer. La fera ferotge, com diu la cançò de Ll. Llach, caminava solta. El populatxo, com escrivia la premsa catòlica

121

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 122

CAPÍTOL II

122

copiant Taine, ebri de desordres i llançat a la revolta. Altres han considerat que, pel contrari, es tractava d’una petita fera domada i que el blasquisme va convertir els seus exaltats seguidors en jacobins inofensius als quals se’ls anava tota la força per la boca. No hi va ser ni una cosa ni l’altra. La imatge perfecta de la ciutat, agitada i revoltada, la tenim en la deliciosa pel·lícula de H. Hawks titulada La fiera de mi niña. La inoblidable Katherine Hepburn hi juga amb un tigre domèstic i familiar, el qual confon amb altre, ferotge i autèntic, que s’ha escapat del circ, confussió que provoca equívocs de continu i situacions divertides. Així va ser si us sembla. La situació a València al llarg d’aquests anys (18981910) no té res a veure amb el que passarà el 1920 quan l’enfrontament apareix ja d’una forma cruel i irreconciliable. El poble, malgrat els nombrosos enganys i desenganys que ha patit, conserva la innocència.

Aplaudeix, crida, insulta, reclama, però confia que vindrà la República i ho repararà tot. Això no vol dir que no siga savi. Els polítics li ensenyen que hi ha una dreta i una esquerra, ell, però, sap que, des de sempre, hi ha els de dalt i els de baix. Per aquesta raó, a les contínues i agitades mobilitzacions d’aquests anys no arriba la sang al riu, encara que les senyores s’esglaien, però s’hi realitza una pràctica política i social que contribuirà a enfortir i organitzar les classes populars. La petita fera domèstica i la selvàtica van soltes i confoses provocant-hi ensurts, corregudes i escenes còmiques. La política, que mai se va prendre tan seriosament com en aquests anys, és la més divertida de les activitats i la diversió es polititzà fins a l’extrem que moltes festes es converteixen en manifestacions populars. ¿És un motí?, hauria demanat Lluís XVI. No, però tampoc una revolució. Una festa, tal vegada, si li hi donem el sentit transgressor i alliberador que té quan el protagonista és el poble.

Així, doncs, al principi no hi hagué la paraula sinó l’acció. El blasquisme, com la resta dels populismes, necessitava tenir la gent en continu moviment. Que la festa no hi decaiga, que la desfilada comence. La pàtria es troba en perill, com va dir el cèlebre alcalde, i la ciutat sencera ix al carrer l’any 98. La gent tenia ganes de desfogar-se, de dir col·lectivament el que pensa. La pàtria, però, és una cosa molt abstracta i a més ja s’han perdut les colònies. Són, ara, els botiguers els que es troben en perill per la pujada dels impostos de Villaverde. S’hi tanquen les botigues i altra vegada al carrer. Després els obrers, la vaga dels curtidors i dels tramviaris que els blasquistes converteixen en un assumpte que interessa a tots. I ja ens trobem al cor de la qüestió repetida fins a la sacietat pels regidors de la nova majoria blasquista: València es una ciu-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 123

VALÈNCIA 1875-1930

dad republicana y libre que alza su frente altiva.... Tot s’hi redueix a això i el moviment comença a girar sobre ell mateix en una gran roda festiva que atrau l’atenció dels esbalaïts ciutadans fins que aquests se n’adonen que és el món el que dóna voltes, alié i indiferent a les coses que passen a València. La il·lusió funciona durant un deceni màgic i encoratja milers d’il·lusions, fins i tot la dels enemics del blasquisme que s’hi veuen obligats a situar-se al mateix terreny per combatre’l. Fuera de Valencia ya no hay más Valencia, proclama el líder de la Liga Catòlica davant d’unes eleccions, per a impulsar els seus seguidors a la conquesta de la ciutat, ja que si perd aquesta poc li interessen altres triomfs.

El fet que, amb una majoria de regidors, s’hi pensara que s’hi havia fet la revolució política sembla, sens dubte, desproporcionat, però ja hem dit que existia una raó de pes que ho justificava. El sistema tancat de la Restauració imposava el seu domini sobre tot el país i únicament a les grans ciutats és possible trencar el torn bipartidista. Trenta anys després, la República vindria perquè els seus partidaris guanyaren la majoria a les principals ciutats en unes eleccions municipals. Aleshores el plantejament no era tan disbaratat.

Per aquests anys es feien a Anglaterra les primeres i felices experiències de municipalisme laborista, que molt més tard s’imitarien de forma exemplar a la Viena roja, i encara que amb tota seguretat els blasquistes no en sabien res perquè el seu univers cultural es limitava a França, era una cosa que començava a notar-se en l’ambient.

Blasco havia visitat Brussel·les on, gràcies a la tasca dels regidors socialistes, la municipalitat havia construït una Casa del Poble esplèndida que li impressionà profundament i va voler imitar en la nostra ciutat. Sense anar més lluny, a la propera Catalunya, Gabriel Alomar contraposava al nacionalisme pairal basat en el conservadorisme rural, el paper progressista de la ciutat com eix d’un nacionalisme modern. La nación florecerá en ciudad, va sentenciar en una bella frase. Aquesta idea d’autonomia de les ciutats com alternativa, no només al poder dels governs centrals, sinó a l’emergència dels nacionalismes exacerbats, ha tornat a cobrar actualitat i ha estat teoritzada, entre altres, pel filòsof Eugenio Trias, i en un discurs inoblidable als alcaldes europeus pel professor Tierno Galván. La centralitat municipal del blasquisme, malgrat la sobrecàrrega de narcisisme ridícul, va tindre una eficàcia política indubtable i oferí un horitzó ambigu, però gens menyspreable, molt més obert que el que proposava el regionalisme ruralista.

123

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 124

CAPÍTOL II

3.2.

124

Botiguers i hortalans

Tothom sap que en aquesta vida ningú no és completament feliç i, fins i tot, hi ha gent que no només és desgraciada sinó que s’enutja moltíssim. I és una cosa admesa comunament que no hi ha res que enutge tant a la gent com els impostos. És més fàcil ser indulgent amb un parricida que amb un ministre d’Hisenda. En aquest tema els ciutadans de València s’havien mostrat particularment iracunds i no anaven a canviar un costum tan arrelat per estima cap a l’Ajuntament. Una cosa és l’obligació i una altra és la devoció, més encara quan l’Ajuntament no s’hi mostrava massa inclinat a perdonar-li un duro al contribuent. Així, les protestes pels consums continuaren amb idèntica passió que abans, encara que amb una diferència singular. L’Ajuntament va tenir la rara habilitat de passar com un contribuent més del tresor de l’Estat i s’hi afegí a la protesta popular. Ja hem vist que, en la consulta realitzada pel govern a diverses institucions públiques sobre la supressió dels consums, la seua opinió fou més aviat moderada, ja que endevinava que les fonts de finançament alternatives no arribarien a cobrir les despeses.

Tanmateix, en públic sempre es mostra enardidament en contra. Estar a favor dels consums era com defensar l’esclavatge i ningú no s’atrevia a un tal barbarisme. El 1906 se celebrà un míting grandiós on es va exigir que la comissió del govern es pronunciara sobre la qüestió, i a l’acte participà, d’acord amb l’estil blasquista, tot el món: les societats obreres en representació del proletariat, l’Ateneu en nom del comerç, un metge progressista en el de la ciència (perquè els consums eren anticientífics).

I, al bell mig de tots, els regidors, els quals no volien quedar-se enrere en la denúncia.

Tanmateix, malgrat aquest alleujament solemne i institucional, el ritu de cremar, de tant en tant, les casetes dels consums, no va ser abolit sinó consentit. Per a l’ocasió, l’Ajuntament tenia una coartada perfecta: el culpable, com a les novel·les del gènere, era el majordom.

L’arrendatari s’havia excedit en el seu zel i no estava de sobra donar-li una petita lliçó, en la qual també participaven totes les classes socials.

Els xavals amb ganes de fer broma trencaven la línia de vigilància, s’organitzava un terrible aldarull i fins i tot senyores envanides deixaven de posar per un moment per a Pinazo i eixien al carrer, segons Las Provincias, per a matutear. Així tots s’alleujaven en aquests festeigs de transgressió social que, segons la medicina de l’època, era millor que una sagnia a temps. De vegades, però, les coses es complicaven i alesho-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 125

VALÈNCIA 1875-1930

res no hi havia més remei que traure la caixa de trons dels “enemics de València”. Però, qui poden ser els enemics de València si, com diu l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, tots els valencians són bons valencians? Quina vergonya més gran ser qualificat d’enemic de València.

Mireu-los. ¿Hi ha algú més valencià i més bona persona que un botiguer? Des que obrin la tenda al matí no semblen fer una altra cosa que despatxar valenciania, com si fóra orxata. I, tanmateix, el seu treball els ha costat. L’any 1902 i el 1904 van ser qualificats d’enemics de València.

Ells havien estat els més fidels seguidors del blasquisme en els seus primers anys de lluita i ascens. Els atreia l’ideal republicà, el radicalisme jacobí, el llenguatge directe, el municipalisme. Després es van veure abandonats, preterits pels amors dels blasquistes cap al proletariat i la burgesia inversionista. Pitjor encara, s’hi van veure fregits a impostos.

Hi protestaren. Es negaren a pagar-los i El Pueblo va traure els seus noms i cognoms, exposats d’aquesta manera a la ignomínia, en ser considerats enemics de València. Van escriure cartes amb professions de fe enceses.

El seu premi va ser rebre més impostos. S’hi rebelaren, tancaren les botigues i així entre mútues protestes d’amor i d’odi entre l’Ajuntament i els seus seguidors més fidels es va forjar la singular idiosincràsia del ciutadà de València, el qual, com el ciutadà romà de l’antiguitat, és una cosa molt distinta al comú dels ciutadans. A cap altra ciutat del món, tret de Viena potser, es dóna una fidelitat tan estreta amb una vinculació tan complexa d’amor i d’odi.

La culpa, li la podríem atribuir a l’horta. València no és una ciutat envoltada d’horta sinó penetrada d’horta (o era, fins a la invasió francoimmobiliaria dels seixanta). Això és el que hi va veure En Jaume quan pujà a la torre del moro i aquest li assenyalà la ciutat conquerida: cases amb horts. És per això que, quan s’hi ve de fora, l’estranger començà a demanar des de molt abans si això ja és València i quan hi som dins ens costa explicar que això ja és la ciutat. Per aquests anys hom esperava les personalitats a Silla o a Catarroja, perquè no es baixaren del tren abans d’hora, i només quan eren dins de l’Ajuntament se’ls deia: ja hi hem arribat. Aquest problema s’aguditzà quan la ciutat fou definint els seus perfils funcionalment i culturalment. Dins es trobaven els senyorets i els obrers, els comerços, “els teatres”, i els que hi manaven. Fora hi havia els que treballaven subjectes a la terra, els que abastien la ciutat, eren clients polítics dels cacics i vivien arrelats a la cultura tradicional. La dependència mútua i l’oberta diferència anà convertint-se en profunda

125

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 126

CAPÍTOL II

126

hostilitat. Cada matí una filera llarga de carros, carregats d’aliments per al mercat, entrava pels ponts d’Alboraia i de Sant Josep, per a proporcionar a la ciutat la seua subsistència diària. Les dones es quedaven a les parades, ben arromangades i disposades al regateig, i els homes, els fematers, recollien el fem de la ciutat, rica en guarets ja que hi havia una gran quantitat de carruatges, tartanes i ripperts. Així cada matí, fins que un bon dia l’Ajuntament els pujava l’impost d’entrada a la ciutat i els hortalans reaccionaven amb un primitivisme admirable. Les batalles de les venedores amb la guàrdia municipal escampant i trepitjant tomaques i encisams pels voltants del Mercat Central són plenes de color i de flaires múltiples. La negativa dels fematers a recollir el fem, allargada en una ocasió durant mesos davant l’entossudiment de l’Ajuntament per a negociar, obliga aquest a improvisar els serveis de neteja i provoca moltes molèsties. València s’havia convertit en un abocador de fem, deia el diari Las Provincias. Entre la ciutat i els que l’envoltaven, al quals El Pueblo anomenava despectivament “tribus de huertanos”, no reinava la fraternitat republicana. Hi tenia molt a veure la política, ja que eren criticats de forma irada els pobles de l’Horta Nord (Alboraia, Carpesa, Foios,...) on era molt clara la influència clerical, però no els del Sud (Catarroja, Massanassa, Torrent...) on hi havia una activa presència blasquista. Pesaven, però, especialment les relacions de dependència, molt més amb els del nord. La ciutat, amb aires europeus i aspiracions cosmopolites, havia de posar-se al davant cada matí de l’espill i reconéixer què era en realitat: un gran poble hortalà. Dependència i odi tornaven a aprofundir en la neurosi d’una ciutat obsedida per ser algú i per no saber molt bé qui.

3.3.

Montescos i capuletos, güelfs i gibel·lins

Els blasquistes posaren en peu el mite de la ciutat del Renaixement, el qual, enmig de l’Espanya medieval, feia de València una nova Florència, i l’invent funcionà tan bé al llarg d’aquests anys que no faltaren els terribles enfrontaments entre Montescos i Capuletos i entre güelfs i gibel·lins. Blasquistes i sorianistes representaren a la perfecció el paper de famílies rivals que s’odien a mort encara que no hi haguera pel mig cap romanç tipus Romeu. Tot va ser més prosaic, encara que no menys agressiu. Com és sabut, Soriano, que era el delfí de Blasco, es va separar després d’escriure un article insultant contra el seu mestre. Des de 1902 fins a 1912, l’any que el sorianisme començà a decaure, els dos

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 127

VALÈNCIA 1875-1930

grups es van enfrontar contínuament. A l’agitació del carrer ja esmentada (anticlerical, promunicipal, contragubernamental) a les alteracions de l’ordre dels hortalans, a les vagues dels obrers, cal afegir les demostracions dels dos bàndols en brega. Tot parodiant Eugeni d’Ors, caldria dir que a València, de vesprada “dónes un míting o te’l donen”. La premsa reaccionària anava més lluny i afirmava que “a València s’ha d’anar armat perquè o dónes un tret o te’l donen”. Evidentment és una denúncia, més que exagerada, falsa. Els dos grups tenien alguns perdonavides a sou que provocaren alguna escena de Xicago als anys vint, però en setze milímetres. A la tornada d’un míting a Benimaclet, Soriano és atacat a trets des d’un hort. Es dispara sobre Blasco quan aquest es troba arreglant el món a la porta d’un café. En ambdues ocasions amb una punteria dolenta. D’altres vegades el joc té conseqüències dramàtiques.

Una persona cau morta quan els blasquistes canten el gori-gori a les portes del Casino sorianista. «Los Moscas», probablement a sou dels blasquistes, s’enfronten amb perdonavides sorianistes i donen mort a un d’aquells. Són fets greus però, al meu parer, aïllats. L’enfrontament estigué carregat d’apassionament, però en les seues manifestacions més odioses, sobretot en la ferocitat verbal amb que s’atacaven als diaris, restava restringit als cercles partidaris. Les topades entre els simples seguidors tenien un caràcter pintoresc i divertit: tirar un regidor a la sèquia, assaltar una falla que ridiculitzava l’adversari, no deixar parlar al contrari tot portant als mítings xiulets i trompetes. En definitiva, allò que passa en una final esportiva entre eterns rivals. Els uns als altres s’acusaven d’enemics de València i rivalitzaven per ser més valencians que ningú. Després d’haver-se cridat lladres, mentiders, hipòcrites, venuts..., l’insult més contundent el va pronunciar Blasco, quan, cansat de la lluita, va amenaçar amb deixar-ho tot: “Como ese señor Soriano no es de Valencia no le importa lo que pase”.

Un altre laberint de passions (per si de cas n’hi havien pocs) fou l’obert per la lluita entre “güelfos” i “gibel·lins” de la pròpia collita. En aquesta època, els partits dinàstics exerceixen molt limitadament la política, desconcertats i impotents davant l’avanç del blasquisme. Els liberals simpatitzaven amb la defensa de la societat laica que porten endavant els blasquistes, encara que no participen de la seua fogositat, i els conservadors posen entre parèntesi els seus principis perquè, al cap i a la fi, els seus enemics no són mals gestors municipals. Els prohoms dels dos partits es reserven per ocupar els escons al Parlament i deixen que a la ciutat se les apanyen els blasquistes. En aquesta situació les tendèn-

127

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 128

CAPÍTOL II

128

cies polítiques més integristes, els carlistes i els clericals en Santa Aliança, prenen el relleu de l’oposició. Ells creuen en una espècie de govern teocràtic, en una societat conformada pels principis catòlics i, llavors, no estaven disposats a cedir en els principis. Als partidaris d’aquesta concepció Dante els anomena güelfos, i als que defensen l’autonomia de la societat civil, gibel·lins, i, malgrat que el poeta envià molts dels primers a l’infern, encara quedaven alguns a la València de 1900. Es prenien la política molt seriosament i contínuament intentaven de plantar cara als blasquistes amb gestos de bravesa. A Las Provincias li molestava que volgueren arrossegar a tots a la lluita frontal i es queixava, molt discretament, d’algunes exageracions, com que les dones de bona societat boicotejaren les festes de Carnestoltes. Però, al fons, no hi havien tantes diferències. Els carloclericals eren més antics, parlaven dels gremis de l’edat mitjana i de coses així de llunyanes, però en un altre sentit eren molt més moderns perquè entenien que l’hora dels partits de notables havia passat i que calia arribar a les masses. Sabien que existia una clientela potencial entre els fidels catòlics que restaven adormits i no veien l’onada revolucionària, la torxa incendiària, el caos social, la depravació dels costums i d’altres moltes coses que es conten al llibre de l’Apocalipsi. La qüestió era despertar i organitzar els fidels que tenen el son més lleuger. Les campanyes clericals mobilitzaven les senyores de la bona societat que, a més de sentir-se responsables dels bons costums, estaven un poc desocupades. La novetat era que, en lloc d’entretenir-se amb el rober dels pobres, incordiaven els enemics de la religió que havien pres possessió de l’Ajuntament. Xicotetes coses, però que, com elles deien, “sirven para hacer ambiente”, pressionar les tendes, sota l’amenaça de no comprar, perquè no donaren suport a les subscripcions de El Pueblo, no assistir a les sessions d’abonament del Principal, en represàlia per l’estrena de Electra, despenjar domassos als balcons d’una forma provocadora en les jornades religioses; al cap i a la fi, fer-se notar.

Molière haguera escrit una entretinguda comèdia sobre els maldecaps i tragins d’aquestes devotes que no tenien una transcendència major que exasperar els blasquistes accentuant el seu anticlericalisme, que era allò que pretenien demostrar.

En tot aquest aldarull catòlic que no quallarà en un poderós partit (la Dreta Regional Valenciana) fins més tard, hi ha un intent de respondre al problema de la identitat de la ciutat per la via de la fe, de la mateixa manera que els blasquistes responien per la via de la il·lusió. Aquests volien una València republicana i lliure, els catòlics una ciutat levítica.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 129

VALÈNCIA 1875-1930

Com és obvi, una ciutat no pot definir-se partidistament, però, a hores d’ara, sabem que allò que estava en joc era quelcom més seriós. Es tractava del projecte d’una nova ciutat que no consistia solament en obrir carrers sinó en modernitzar-la en tots els seus aspectes, obrir-la, democratitzar-la i fer-la cosmopolita, culta, contemporània al seu propi temps.

Durant aquests anys es va avançar prou, dos o tres segles almenys, però el procés restà frenat perquè el sistema restauracionista en lloc d’evolucionar es tancava, i fins als anys de la República no tindrà ocasió la ciutat de redefinir el seu projecte.

3.4.

129

Valencians de València

En arribar a aquest punt el cronista té l’obligació, molt valenciana segons diuen, d’encendre la metxa al petard més conflictiu i eixir corrent perquè és dels anomenats “borratxos”. La qüestió és aquesta: ¿podia la ciutat tenir un projecte específicament valencià que s’articulara amb la resta del país per configurar un projecte polític i cultural autònom? El 1907 van ocórrer alguns fets que fan pensar que pogué i no volgué, perquè no ho volgueren així alguns poderosos grups. Aquest any se celebrà l’Assemblea Regionalista, que fou un absolut fracàs i determinà la sort del valencianisme per molts anys. Tothom coneix el que passà en la interessada versió que donaren els blasquistes. Vingueren els representants catalans amb fums annexionistes i se n’hagueren d’anar corrents sense que l’Ajuntament els rebera, sense poder portar la corona a En Jaume, sense que ningú no els fera cas excepte aquells que intentaven agredir-los. Aquests fets vergonyosos han passat a la història local com un acte d’independència i fomentat una de les manies més arrelades i amb menys fonaments lògics: la de definir el que som no des de nosaltres sinó contra els catalans. Nogesmenys, en allò que menys pensaven els catalans que vingueren el 1907 era en annexionar-se la Glorieta i atribuir-se la paternitat de la paella o Ausiàs March. En realitat havien estat invitats pels diputats valencians, ja que aquests eren conscients que s’estava desenvolupant un procés de reequilibri entre centre i perifèria del qual eren pioners els catalans. De la Renaixença cultural dels anys 80 s’estava passant a la plasmació d’un projecte polític. Per tant, el que ocorre el 1907 no és que vinguen o no els catalans sinó que la cosa va seriosament i cal anar definint-se sobre el que avui anomenen model autonòmic i, aleshores, encara era com una nebulosa.

La burgesia valenciana té por de seguir els catalans ja que tem que amb

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 130

CAPÍTOL II

130

això es trenque l’autoritat de l’Estat. Aquest és el primer problema. El segon, que ací ningú no s’ha cregut mai, que el valencià tinga una entitat cultural comparable a les grans cultures contemporànies, el francés, l’anglés, el castellà, per la qual cosa no pagava la pena ressuscitar-lo sinó conservar-lo com a quelcom entranyable, de la família. Els blasquistes menyspreaven el romanticisme historicista i arqueològic que tractava de ressuscitar “antigalles”, tot i que estimaven el valencià popular, d’anar per casa. D’ací que en el terreny polític no veieren la necessitat de definir-se com una entitat diferenciada i es conformaren amb un procés que anava de la descentralització a un federalisme municipal de caire pimargallià. Els conservadors volien “un regionalisme ben entés”, sense passarse’n. Els blasquistes defensaven un “regionalisme pràctic”, que es basava en problemes concrets. Culturalment, els primers eren castellanistes i els segons cosmopolites. Sentimentalment, tots valencianistes. Sols una minoria molt reduïda, el grup València Nova, pensava per aquell temps, i no amb massa claredat, que el fet valencià tenia entitat cultural suficient com per a constituir la base d’un projecte polític propi.

Ni l’annexionisme català, com es va dir aleshores, ni la torpesa dels blasquistes, com s’ha dit després, féu fracassar l’Assemblea Regionalista sinó que la societat valenciana pensava, en açò sí, el mateix que els seus representants d’esquerra i dreta. Al meu entendre, el plantejament blasquista no era tan disbaratat. Una potenciació del federalisme municipal, com pensaven els anarquistes, la consolidació d’una cultura oberta i cosmopolita i un valencianisme sentimental-popular de base urbana no ens haguera portat cap al nacionalisme pur, “comme il faut”, però hauria acabat de perfilar la nostra personalitat col·lectiva. Aquesta línia es fou perdent en la confusió que es va produir arran l’Assemblea. Tothom volia ser valencianista i regionalista, però no de qualsevol forma, sinó de la “bien entendida”, tothom s’esforçava a demostrar que havia entés allò bé. El valencianisme s’atrinxerava en l’exaltació de l’agrarisme, l’exercici de l’autocomplaença, i l’amorosa i despitada queixa. El camp havia vençut a la ciutat i els blasquistes, que s’havien cregut l’encarnació dels Medici, Colonna, Sforza i la resta de condottieros de la modernitat, es convertiren al petrarquisme dolent i al sonet bucòlic. “Oh bello campo de dorado fruto henchido”.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 131

VALÈNCIA 1875-1930

3.5.

El discret encant dels obrers

El lector ha de pensar que amb tanta manifestació, festa, avalots al carrer, saraus polítics, mítings, cridòries a l’enemic, etc..., a la gent no li quedava temps per a res. Doncs, no. És un antic saber que en la vida hi ha temps per riure i per plorar, estimar i perdre l’amor, gaudir i patir, hi ha temps per a quasi tot. A la València d’aquells anys la gent tenia, sortosament, menys probabilitats de morir-se, ja que, com pot veure’s al gràfic demogràfic (gràfic 2 de l’annex), és ara quan les taxes de mortalitat minven i el creixement de la població té un ritme estable. Però el temps, aquest concepte tan modern, era desigualment repartit, perquè –com diuen els anglesos– és or. Les classes benestants podien malbaratar-lo amb tranquil·la voluptuositat, i no poques vegades amb avorriment; els treballadors haurien de guanyar-se’l. El jove recluta que passejava el diumenge lliure per la Glorieta no podia usar la infalible frase que posteriorment ha servit per encetar tans apassionats o efímers romanços “Senyoreta, estudia o treballa?”. Cap senyoreta no estudiava aleshores, i estava ben clar que la jove, a la qual el soldat s’adreçava, vestia almidonat uniforme, es dedicava tot el dia a treballar o, com es deia, “a servir”. En les cases de certa presumpció hi havia institutriu o governanta, cuinera, donzella, mainaderes o mestresses, cotxer; un petit exèrcit sobre el qual les senyores podien exercitar els seus desaprofitats dots de govern. A les cases humils la dona havia d’esforçar-se per ajudar l’escàs jornal del marit, anava a llavar a les cases o feia de costurera i repassadora.

Els homes començaven a reclamar els tres vuits, una de les consignes més belles i justes que mai no s’ha escoltat i que havia estat llançada en la constitució de la II Internacional l’any 1889. Vuit hores per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a la família, la cultura, la política. En quasi tots els oficis de la ciutat es treballaven deu hores, els tramviers dotze. Els jornals havien minvat de 2’5 pessetes diàries a 2. Els obrers volien recuperar el poder adquisitiu perdut i disminuir la jornada de treball. Per a això, s’organitzaren. En 1889 existien a la ciutat quatre Societats Obreres de resistència al capital, en 1899 es crearen altres quatre, en 1900 vint-i-una, en 1901 quatre, tres en 1902, vuit en 1903 i sis en 1904. Aquestes societats eren sindicats d’oficis, amb una certa tradició gremial, que anava essent desplaçada per una molt viva consciència de classe. Havien sorgit arran del I Congrés obrer, celebrat a Barcelona en 1869, de la difusió de les idees anarquistes i dels socialistes utòpics.

131

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 132

CAPÍTOL II

132

La seua vida havia estat accidentada i trencadissa, unes desapareixen, d’altres portaven una esmorteïda existència, de manera que podem parlar d’una etapa fundacional i d’assentament al voltant de 1900 i fins a 1910, quan s’hi celebra el I Congrés de la CNT. El primer objectiu d’una societat en fundar-se era ésser reconeguda per la patronal com l’única representant dels treballadors de l’ofici, ja que sols el control del mercat de treball podrà donar-li força davant els empresaris. Obtindre aquest reconeixement els va costar als treballadors una esforçada lluita per a la qual comptaren amb un sòlid recolzament en el partit republicà blasquista. Els blasquistes no sols desitjaven guanyar-se els treballadors, per eixamplar la seua base electoral, sinó que tenien una idea progressista i moderna de l’equilibri social. Pensaven que en una societat industrial el conflicte és inevitable i positiu i la forma de resoldre’l no era ignorar-lo o avortar-lo sinó reconéixer-lo. Unes Societats Obreres fortes plantejarien reinvidicacions i generarien conflictes però permetrien que les justes reclamacions dels obrers foren ateses i que millorara d’eixa forma l’estabilitat social. Ben al contrari dels catòlics, personificats en la figura del P. Vicent, que propagaven la idea de l’harmonia social mitjançant el regrés al corporativisme gremial, els blasquistes creien en el conflicte. Açò no vol dir que foren partidaris de la revolució social, ni molt menys. Simplement confiaven en la capacitat d’una societat democràtica per a solucionar els enfrontaments i absorbir-los. Per això es pot dir que existeix un pacte implícit entre els blasquistes i el moviment obrer d’aquells anys: “Ajudeu-nos a portar la República, a ampliar la democràcia perquè en un marc politic obert podreu resoldre els vostres problemes. Nosaltres ajudarem les vostres Societats perquè s’afermen i siguen fortes ja que són institucions necessàries per a l’equilibri democràtic”. Aquest és el fons de la qüestió que els blasquistes mai no varen ocultar (n’hi ha nombrosos articles de El Pueblo en aquest sentit) encara que utilitzen de vegades una retòrica exagerada i agressiva per atraure’s els obrers. Com a resultat d’açò, les Societats Obreres trobaren un important recolzament en l’aparat propagandístic i organizatiu del partit republicà que facilità el seu desenvolupament. L’Ajuntament pagava el lloguer de la Casa del Poble on es reunien les Societats Obreres, i va intervindre en alguna vaga en favor dels treballadors tot argumentant que defensava uns ciutadans als quals s’estava atropellant. Però, sobretot, el diari El Pueblo va contribuir en popularitzar i fer simpàtiques algunes vagues entre la gent, tot demanant el recolzament ciutadà, fent col·lectes i subscripcions, desacreditant el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 133

VALÈNCIA 1875-1930

Governador quan enviava la força pública i fent veure la intransigència de la Patronal.

Gràcies a les seues cròniques revivim moments de la vida obrera de l’època plens d’emoció. Veiem els curtidors ficats fins als genolls en l’aigua del riu, vora el mur de Blanqueries, per tal de netejar les pells, assistim a l’entusiasta festival celebrat en el seu favor al Principal, els acompanyem en una vaga que es prolongarà fins l’esgotament i escoltem el seu patètic acomiadament “al generoso pueblo de Valencia”, al qual confien els seus fills quan decideixen marxar a buscar treball a un altre lloc abans que acceptar les condicions de la patronal. Una altra vegada són els tramviers, “esclaus blancs” com els anomenava el diari, que amb les seues dotze hores de treball no tenen temps ni per a dinar. Cada dia la dona acudeix a la parada de la fi del trajecte amb el mocador tapant el menjar calent. Somriures i llàgrimes perquè la crònica ens conta també les angoixes dels esquirols que a punt estan d’atropellar una persona o ensopegar contra la paret. Els usuaris comprenen la raó de la vaga perquè saben que “estas Compañías extranjeras nos tratan como si fueramos zulúes”. Aquesta vegada s’obté el triomf i el menjar de germanor per a celebrar-la s’acaba amb estupends discursos sobre la unió.

Els estibadors del port són un dels col·lectius més lluitadors en defensa de la seua Societat i, enfront d’una mutualitat que vol introduir la patronal, es mostren intransigents. La vaga té un impacte elevadíssim als poblats marítims, les dones es mobilitzen per a recollir els aliments que no pocs comerços ofereixen gratuïtament. Una vegada més els esquirols són ridiculitzats, els veiem arribar protegits per la Guàrdia Civil que no pot impedir que siguen llançats a l’aigua. El Pueblo denuncia el lloc on es contraten els trenca-vagues i la prepotència d’algun navier (Mc Andrews) i responsabilitza el governador de tot el que passa.

També hi ha vaga dels treballadors dels forns de pa, en la qual l’Ajuntament fa una broma pesada als amos. Ja que no volen cedir a les reclamacions dels obrers, envia una inspecció municipal perquè comprove el pes de les barres. Encara més? Doncs, sí, però el lector no s’ha d’esglaiar. Ens referim a un període de quatre o cinc anys, de 1900 a 1904, en què les Societats Obreres es constitueixen i busquen el seu reconeixement. A les ja esmentades adés, caldria afegir les vagues dels tonellers del Grau, els constructors de carruatges, els bronzers, els fogoners del Gas Lebón, els ebanistes i fusters. El procés és sempre el mateix: constitució de la Societat, exigència del seu reconeixement i plantejament d’unes reivindicacions elementals, negativa patronal, conflicte. La

133

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 134

CAPÍTOL II

134

solució esdevé relativament senzilla en el tema salarial i es complica amb el reconeixement de la societat. Per això certes vagues són de pocs dies, d’altres s’allarguen i endureixen, però, en conjunt, no es té la impressió d’un caos social. Els obrers es presenten en societat, per a la qual cosa compten amb les eficaces pàgines de El Pueblo. Reclamen els seus drets de ciutadans, el reconeixement de les seues societats, el fet de poder portar una vida decorosa. El diari blasquista subratlla amb insistència aquells aspectes: els líders de les societats són persones conegudes i estimades (un és president del Casino Republicà del Grau, altre l’operari més estimat professionalment de la fàbrica de gas) el seu comportament és sempre assenyat, el que demanen no pot ser més just. Una ciutat que no reconeix i articula la participació de les masses, que no és sensible als problemes de bona part dels seus ciutadans, no és una ciutat moderna, il·lustrada i justa. La incorporació d’aquests elements a la cultura de la ciutat, impulsada pel blasquisme, és de gran transcendència. L’autor d’aquestes línies no creu que els valencians siguen d’una determinada manera (bulliciosos, superficials, emprenedors, què més?) perquè no creu que existisquen les ànimes col·lectives, les virtuts racials o, con deien els romàntics, un Volkgeist. Però sí que ocorre que, en la història d’un poble o d’una ciutat, es van incorporant elements i es va configurant una cultura que, en major o menor grau, contextualitza l’actuació dels individus. No crec que els ciutadans de València siguem més justos que els d’altre lloc però sí que, en aquest temps, es va teixir i s’incorporà a la ciutat un cert radicalisme justicier i jacobí. Així que, per acabar, podríem parlar un poc de cultura.

3.6.

La cultura general

Perquè hem d’enganyar-nos? València el 1900 era una ciutat inculta, amb un 35 % d’analfabets. Tampoc era una ciutat amb una gran tradició cultural o patrimoni artístic. L’Ajuntament actual ha arribat a la saludable conclusió que la ciutat es pot visitar en tres hores i així ho adverteix al turista, el qual suposa cansat de monuments. Ací podrà descansar, amb un parell de torres que veja ja s’haurà guanyat la reconfortadora paella. Hi ha ciutats en les quals no es pot fer una potada a les pedres sense que boten trossos de la Via Apia. D’altres després de veure-les és obligat morir-se, tan encisadora és la seua bellesa. Ciutats on va tocar l’orgue Bach, on s’enamorà Schumann, es cabrejà Wagner i on tots els xiquets van a l’escola amb violí. Canetti conta a les seues Memòries que

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 135

VALÈNCIA 1875-1930

agafant el tramvia de Grinzig a Viena es topava amb quatre o cinc genis, cosa que, acceptem-ho, no sol ocórrer en el trajecte de Mislata a València.

No és que siga millor, inclús resulta altament incòmode viure en la contínua sospita que el silenciós veí puga ser un espia internacional o Kafka, la senyoreta del bar l’amant de Baudelaire, i aquella gent rara segur que és el grup de Bloomsbury. Ací tots ens coneixem.

Sobre la base de la modèstia podem afirmar amb orgull que en aquesta època es va gestar entre nosaltres una interessant i apassionada cultura que tenia l’avantatge, a més a més, d’ésser viva. A la València de 1900, no podíem trobar-nos amb Victor Hugo, però a les taules dels casinos, entorn a la taula del dòmino i amb una copeta d’aiguardent davant, es parlava de Los Miserables, del proper fascicle de la història de la Revolució Francesa de Michelet, de Darwin, de l’affaire Dreyffus, de Garibaldi, Tolstoi, Donizzetti, Zola, com si foren personatges de la tertúlia o assumptes municipals. Tothom en volia estar assabentat, conéixer les grans lluminàries del progrés de la humanitat, saber, opinar, prendre partit per les noves idees, agranar les tenebres de l’obscurantisme.

L’apassionada politització del moment portava a un desordenat amor a la cultura.

La seu del saber i els seus sacerdots, com es deia amb tota naturalitat, no semblava haver-se instal·lat a la Universitat sinó tenir càtedres volants. “No hi ha catedràtics nodrits de modernitats i d’alés, ni que sustenten teories que interessen al poble i el criden. Des del rector, suprema nul·litat, fins a l’últim auxiliar, no saben viure la ciència moderna ni les conclusions sociològiques que apassionen als il·lustrats professors dels claustres estrangers”, així opinaven un grup d’anarquistes proclive a l’exageració. El diari blasquista quan llança la idea de la Universitat Popular, més aviat es dedica a lloar alguns eminents catedràtics (els qui col·laboraran amb el projecte) però afegeix que cal traure les ciències de les aules i portar-les on el poble puga tenir accés. No entrarem ací en la cèlebre polèmica de la ciència a Espanya, airejada pels institucionistes, de la qual sembla deduir-se que la Universitat no era precisament un factor del progrés. La major part dels fills de papà estudiaven Dret i en aquesta Facultat es trobaven els senyors Rodríguez de Cepeda o Gadea, d’ideologia plenament tradicional. Havia mort ja Pérez Pujol, les idees del qual sobre la qüestió social eren prou sumàries i ingènues, malgrat que el seu llibre era molt gros, però era una persona competent i estava en l’onada moderadament renovadora de l’institucionalisme. De totes formes ningú no anava a la Facultat a aprendre sinó solament per obtin-

135

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 136

CAPÍTOL II

136

dre un títol universitari que el legitimava com a una persona rica i, suposadament, instruïda. No cal lamentar-se, doncs, de la inanitat de l’ensenyament sinó que fóra tan avorrit que obligara els estudiants a cercar altres diversions. De vegades, hi havia algun aldarull estudiantil contra els plans d’estudi del ministre de torn, perquè segons norma inveterada i encara vigent, la primera decisió de tot ministre d’lnstrucció Pública és la reforma del pla d’estudis. L’avalot no passava de ser una alegre distracció (una solemne pitada a Romanones, per exemple) excepte en 1903 en què, inexplicablement, foren apallissats per la policia. Els pares dels fills de papà i les mares que, fins aleshores, havien besat la mà del governador com es besa un sant, segons la dita del poeta, s’indignaren moltíssim de l’atropellament dels seus hereus i demanaren el cap de l’imprudent governador. Ajudats pels seus respectables progenitors, els estudiants intensificaren els aldarulls que acabaren, de nit, amb sorolloses perolades des dels terrats. Als pocs dies vingué el cessament del senyor Martos, que així s’anomenava el temerari governador, que no sabia distingir entre les manifestacions del poble i les dels fills dels pares de la pàtria. Els llicenciats per reial decret, com els anomenava irònicament El Pueblo, tornaren a les classes tranquils.

A Medicina era una altra cosa, sempre havia existit una tradició de bons metges que es remuntava, potser al fet que fou la primera ciutat que va prestar assistència als malalts mentals. Si bé es mira, la patrona de la ciutat, a la qual se l’anomena “dels desemparats” ho és, en realitat, dels dements ja que la seua imatge fou escolpida a l’hospital dels folls.

Ja que aquests patrocinis pretenen jugar com a símbols de la preocupació de la col·lectivitat que els adopta, és bonic pensar que la principal preocupació dels valencians ha estat guarir els qui, en altres llocs, tenien per folls. La cultura de la nostra ciutat està impregnada de quelcom semblant a un humanisme mèdic. No ho sé. Tradició mèdica certament hi ha hagut, i no deixa de ser ben curiós, a través de la mania pedagògica de la nostra nomenclatura de carrers, que precisa la professió dels honorables (erudit, literat, periodista, primat), la gran quantitat de doctors als quals s’ha dedicat un carrer com a tribut d’admiració. Recordem que cap a finals del segle passaren per la nostra Facultat de Medicina Ramon i Cajal, Peset Cervera, Simarro, i que en l’època que ara ens preocupa, ens trobem amb els Constantí Gómez, Peset Aleixandre, Bartual, GómezFerrer, Sanchís Bergón, entre altres. El fet més interessant és que, tot i la seua vàlua professional, o precisament per ella, foren persones preocupades per la millora de la societat i van posar el seu saber al servei

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 137

VALÈNCIA 1875-1930

d’aquesta, contribuint així a que la cultura popular s’impregnara d’admiració per la ciència i d’un sentiment profund d’humanitarisme redemptor. A Constantí Gómez el veiem al Patronat de cases per a obrers, a Gómez-Ferrer en un míting contra els consums, a Bartual donant conferències en la Universitat Popular sobre higiene al treball i Peset serà el candidat més votat del Front Popular en les eleccions del 36. Cas a banda és el del Doctor Moliner, personatge inquiet i embolicador tot i que la causa a la qual donava suport, la construcció d’un sanatori per a tuberculosos a Portaceli, fóra encertada i noble. Per donar-la a conéixer es va presentar com a diputat independent en 1903, i va eixir elegit. Més tard, el 1914, els conservadors que abans l’havien menyspreat (Las Provincias el considerava poc seriós per al càrrec de Rector, perquè era amic de toreros) el van incloure en la seua candidatura per aprofitar la seua popularitat. La seua obra, almenys, sí que arribà a ser molt popular i la “subscripció del cèntim” tenia al voltant de deu mil cotitzants, la major part de les classes populars. Ciència i humanisme, dos ideals especialment vigents en la cultura popular de l’època, apareixen encarnades en les actituds obertes i properes d’aquests metges. En conjunt, no pot dir-se que la Universitat fora l’alma mater d’un renaixement cultural, si exceptuem la Facultat de Medicina, que era un reducte d’un acceptable nivell científic i un dels punts de referència de la cultura progressista en plena ebullició durant eixos anys. Un símbol d’aquesta doble vessant del saber va ser l’homenatge a Darwin celebrat el 1909, que fou el primer en la Universitat Espanyola i que tingué una gran ressonància en la ciutat entre “el públic de cotxers i taverners” per als qui el científic anglés era un ídol.

3.7.

La cultura popular

L’originalitat i la força creadora estaven en el poble que va configurar una cultura prou “sui generis”, confusa i vulgar, però rica i viva.

Resumida en dues paraules, fou una cultura d’allò cuit, per usar un terme de Levi-Strauss, i una cultura de “la modernor”. L’afany de saber que tenia la gent, una estranya dèria que en altres temps hagués tallat Ferran VII creant una Escola de Tauromàquia, no podia ésser satisfeta d’altra manera. La gent volia saber el que es deia a Europa, le dernière cri, i el volien conéixer en viu i directe. L’experiència “Extensión universitaria”, iniciada a València a imitació de la portada endavant a Oviedo per Álvarez Buylla, havia fracassat perquè a la gent no li interessava una

137

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 138

CAPÍTOL II

138

cultura freda, apresa a “palo seco”, en cru, sinó un saber calent, participat, viu, una cultura de la llibertat. Blasco posà en marxa el 1902 la Universitat Popular, amb la qual es pretenia d’arribar d’una forma directa al públic, i tot i que tenia els mateixos defectes que criticava (el seu caràcter de “rotllo”) era un exemple de l’esforç per democratitzar la cultura. Per això estaven, sobretot, els Casinos i el diari. En realitat, si els entusiastes ciutadans de 1900 hagueren estat capaços de retindre els coneixements que es vessaven pels Casinos en contínues conferències, de vegades amb programa doble, s’hagueren convertit en enciclopèdies vivents o, com deia amb ironia un diari catòlic, s’haurien d’haver trencat el cap contra un mur per no tornar-se bojos. Sthendal conta amb admiració la forma en què Rossini composava les seues òperes. Pel que es veu, el mestre italià es posava al piano improvisant els aires que li venien, mentre discutia acaloradament amb els seus amics de qualsevol cosa. Després se n’anaven tots plegats al carrer i mentre feien la ronda de cafés i festejaven les amigues, entonaven les tonadetes inventades. I ja a altes hores de la nit quan tornava solitari a casa, passava tot allò al pentagrama. “Si non è vero è ben trovatto”, ja que, a judici de Sthendal, aquest desordre del compositor és el que fa vibrar la seua música. Doncs, més o menys, així era la forma d’assimilació cultural de la gent que assistia als Casinos. D’un llarguíssim discurs sobre les ciutats del Renaixement o sobre l’emancipació de la dona, devotament escoltat entre els poemes recitats pels xiquets de les Escoles Laiques i el cant d’algun soci amb bons pulmons, no havien entés de la missa la meitat. En aquest sentit tenia raó el diari catòlic quan deia que la barreja i confusió que s’ensenyava als Casinos era tal que la gent confonia “los ángulos de un triángulo” amb el pressumpte assassí de Prim, Paul i Angulo. Però no era la qüestió. Com en el cas relatat de Rossini, als Casinos la gent discutia de tot allò diví i humà amb notable superficialitat i confusió, després al carrer defensava alguna d’aquelles idees i al pentagrama de la consciència quedaven, finalment, gravades les notes essencials d’una cultura de la llibertat. Tan culta que de vegades resultava com l’arròs “un poquet esclatat”, la qual cosa ja no és una recepta de Levi-Strauss sinó de la cuina del país.

La modernor és l’aportació de les classes populars a la cultura de la ciutat, el mateix que la coentor havia estat l’aportació de la burgesia de la Restauració triomfant, i la picor és el que queda de la cultura rància del passat. Si deixem les dues últimes categories per assenyalar-les amb el dit, quan ens les trobem, per exemple, a una estrena al Principal, explicarem quina cosa és, aporta i comporta la modernor. Hom diu que

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 139

VALÈNCIA 1875-1930

és l’afany exagerat d’estar a l’última “dernière”, o siga, a l’ultimíssim. En l’argot familiar serà la passió boja per estar sempre a l’aguait. Si bé ho mirem, la cultura de la modernor té una arrel científica i, fins i tot filosòfica, ja que prové de la fe en el progrés de la humanitat basada en la raó i la ciència. El paradigma d’allò popular-valencià, durant aquesta època, era el d’una societat oberta a tot allò nou i, per tant, allò més oposat a la “cultureta” que després es voldrà potenciar com a signe d’identitat. L’aspecte negatiu d’aquesta actitud és que no poques vegades traspassa la frontera de l’aristotèlica admiració, que diuen que és l’origen de la saviesa, i cau en l’enlluernament dels taujans. “Che vuol dire cotesta suonata? La gran nuova! Venite, venite a vedere. In carrozza dorata è arrivato un signor forestiere. Certo, certo, egli è un gran personaggio!”.

Aquesta divertida escena en la qual el xarraire Dulcamara, “dottore enciclopedico”, ven meravelles de tota classe, i fins “l’elisir d’amore”, podria ser l’altra cara d’una ciutat sensible als prodigis no sobrenaturals, sinó del progrés. Però no per ingènua ha de ser desqualificada. Als xiquets d’Esparta els educaven en el més durs exercicis gimnàstics per prepararlos per a la guerra. Als xiquets valencians, segons una tradició que no sé fins on es remonta i que, qui escriu, encara arribà a conéixer en la seua infantesa, davant l’espectacle meravellós del globus de Milà. A la plaça de l’Ajuntament contemplàvem com s’unflava un globus enorme, com si fora un monstre vivent, un diplodocus terrible, o una altra cosa semblant, el sentíem bramar i aixecar-se amenaçador i en aquell moment terrible, quan semblava que anava a esclatar i devorar-nos a tots els xiquets de València, arribava el valerós Milà. Anava vestit de pilot o submarinista, no sé, o de dimoni sense banyes, i sense matar el monstre, com ho hagués fet Sant Jordi, pujava en una xicoteta cistella penjant, soltava les amarres, ens saludava a tots els xiquets de València mentre anava enlairant-se, enlairant-se fins perdre’s en l’espai, penjat de l’artefacte, com Faetó, el cotxer del sol. Aquella nit els xiquets de València no podíem dormir pensant en Milà, si hi hauria arribat a l’Àfrica o hauria caigut al mar, fins que venia l’avi majestuós i savi a dir-nos que, des què ell era xicotet, l’intrèpid Milà mai no havia faltat a la cita. Una vegada a l’any els xiquets de València llegíem Juli Verne i viatjàvem en els seus meravellosos aparells gràcies que els nostres avis, allà pel l900, havien cregut, com ximples i com hereus de la Il·lustració, en els prodigis humans.

La gent volia saber-ho tot i, a més a més, imitar-ho. Farem una avinguda com els Camps Elisis, anuncià Blasco. Muntaren una Exposició com la de París, replicà Trénor. Era una febre, ja ho hem dit, de moder-

139

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 140

CAPÍTOL II

140

nitat. El resultat no podrà esdevindre un altre que una estètica i una cultura del pastitx. Sobre això s’ha afirmat que València és una ciutat sense gust, però no és cert. Ací el que passa és que u no demana un gelat de xocolata o de vainilla o de maduixa, sino que sempre es tria “el tres sabors”. Quant més sucre més dolç, quants més serem més riurem, “más madera”, és la modernor. Els regidors blasquistes volien enderrocar la torre de Santa Caterina per tal de prolongar el carrer de la Pau. És més bell un cotxe a cent quilòmetres per hora que l’estàtua de la Victòria de Samotràcia, va escriure Marinetti. Més bell un carrer que una torre vella.

La cultura no s’entén com a contemplació del passat sinó com a gaudiment del present, és d’ús efímer perquè la seua essència és ser contemporània, rabiosament actual. L’estètica és un envàs no retornable, la pròxima vegada ho farem “més carregat de bombo”. Aquesta espècie de frenesí heraclitià, de compulsió al consum de novetats fa que la València de l’època siga un enorme basar on es pot trobar quasi tot, començant per idees de segona mà: des de les idees de Nietzsche interpretades per un anarquista del barri de l’Hospital, fins a un camisó disseny Fortuny per a digníssimes dones de l’Eixample. Confusió, embrollament, empanada mental, a la cultura popular-modernista se l’acusava de tot, especialment de superficial, quan l’únic que volia era ser actual. El problema és que mantenir-se actual no és tan difícil com romandre sempre jove, però quasi. Quan hom deixa de llegir el diari tres dies comença a perdre peu, és com allò d’Orfeu o de Lot, quan es mira cap enrere es perd Eurídice o es converteix en estàtua de sal. En 1909 el blasquisme, que havia demostrat ser un magnífic sprinter, no tenia la resistència d’un corredor de fons i començava a mirar cap enrera en veure que l’agafaven. No podia fallar: a part de perdre la majoria a l’Ajuntament, quedà petrificat per sempre en aquell monument grandiós que fou l’Exposició, culminació i, a la vegada, desmentiment del sentit d’una època.

3.8.

L’agricultura de l’Exposició

De l’Exposició, com deien els teòlegs tocant els dogmes més enrevesats, “numquam satis”. Sobre l’Exposició els valencians no hauríem de cansar-nos de parlar ja que es tracta d’una de les nostres gestes col·lectives. “Al sabero al sigüent día tota València aplaudia”, diu l’auca. La gent s’ho va prendre com la gran obra de desenvolupament de la ciutat i no sols va aplaudir, sinó que xiulà i escridassà aquells que com el diari El Mercantil es mostraven reticents. Encara, després de cinquanta anys, el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 141

VALÈNCIA 1875-1930

1959, l’Ateneu, que havia estat el seu impulsor, publicava una revistahomenatge en la qual significatius personatges de la ciutat es desfeien en elogis emocionats. En una crònica dels fets, per més iconoclasta o “enfant terrible” que pretenga ser el que escriu (cosa que no és el cas), cal reconéixer que l’Exposició va entusiasmar els nostres conciutadans encara que miraven amb certa sorneria la grandiloqüència amb què es presentava. “Hi ha moltes instal·lacions que pareixen panteons”, “La gran cascà lluminosa, quant més fosca mes hermosa”, deia l’auca sense poder amagar el seu espant estètic davant aquella Disneylàndia d’algeps i massapà. Però la broma no era més que un orgull mal dissimulat: “Des de París a Torrent, acudeix tota la gent”, havia pagat la pena l’esforç. “Los que vivimos recordaremos con gusto el espectáculo febril de la ciudad ante la cercanía de la inauguración”, es diu a la Memòria, que passa a enumerar les millores que el conjunt de la ciutat experimentà amb aquest motiu. “El Llano del Remedio fue jardín antes concluido que proyectado, abriéndose en su lado más amplio la avenida que une la Pasarela con la Glorieta. La Gran Vía sustituía señorialmente al viejo e infecto Valladar; adquiría efectividad el bulevard, rival de la Rambla de Barcelona, de la calle de Alcalá de Madrid, de la calle de las Sierpes de Sevilla...”. En una altra memòria paral·lela a aquesta, l’Ajuntament dóna compte de les 900.000 pessetes que ha gastat en la millora dels carrers i serveis. Les obres, a més de millorar la imatge de la ciutat i atraure gent de fora, amb el benefici consegüent per al comerç, donaren ocupació a centenars de treballadors. Acudiren 1.032 expositors a les Seccions d’Agricultura i Indústria, 280 a la primera i 752 a la segona. La major part eren de la regió, ja que en principi es va pretendre que fóra així, contant amb escassa participació forània. Això mostra que la pretensió de convertir l’Exposició en un esdeveniment d’interés nacional i internacional era completament il·lusòria i desproporcionada. Va costar molt que el Govern accedira a la continuació, el 1910, de la mostra amb rang d’Exposició Nacional i en aquest sentit fou un fracàs. No així la mobilització dels interessos específics de la regió, que es van veure representats àmpliament: maquinària agrícola, interessants novetats en el terreny del moble, mostres d’abonaments químics, nombrosos estands de confecció. “Els industrials valencians no són nanos, són gegants”, lloava l’Auca.

L’Exposició venia a demostrar que al voltant del tradicional predomini agrari s’havia articulat un dinàmic teixit industrial, però malauradament, aquest esforç col·lectiu quedà atrapat per un projecte polític subordinat i per un projecte econòmic bucòlic. Com hem escoltat i can-

141

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 142

CAPÍTOL II

142

tat milers de vegades: el projecte d’una regió de flors i fruites que no crea cap problema sinó que ofereix glòries i avança en marxa triomfal.

La fracció més conservadora del bloc dominant, l’aristocràcia i la burgesia agrària, recuperaven l’hegemonia ideològica, tot desplaçant l’intent blasquista de potenciar un bloc urbà-industrial de caire progressista que comptava amb el suport popular. Allò no vol dir que el desenvolupament industrial quedara avortat, ja que, com veurem, tindrà bones oportunitats d’avançar, sinó que el conjunt quedava idealitzat sota un prisma ben determinat i orientat cap a unes preconcebudes pautes de conducta política, les del grup més immobilista i amb actituds més aduladores i a la defensiva. Conten les cròniques que el dia que l’Exposició s’inaugurà, “La srta. de La Figuera, en nombre de las mujeres valencianas, dirigió a S. M. sentida salutación, ofreciéndole una corbeille que era un primor, ofrenda de los vergeles de la huerta a S. M. la Reina. El Rey agradeció el regalo, disponiendo su inmediata remisión a Madrid y conversó afable con las bellezas, que vestían de labradoras antiguas y besaron reverentes la regia mano, saludando con la gracia y distinción de damas habituadas a los usos cortesanos”. Que ningú no diga que som de poble: el Rei, comentava el cronista amb orgull, “creería hallarse en una de las grandes fiestas de su palacio de Madrid”. Com a colofó un solemne ball en el qual el Rei ballarà amb la senyora de Trénor, En Antonio Maura amb l’esposa de l’alcalde, i, atenció perquè entrem en el món de l’alta diplomàcia del braç de les nostres il·lustres dames, l’embaixador d’Anglaterra amb la Baronessa de Vallvert i el de França amb la comtessa de Montornés. Més no es podia demanar. València no era un poble, sols que, la ciutat republicana i lliure es dedicava ara a fer la cort. Però no siguem excessivament durs en la crítica. A l’Exposició es va coronar Llorente, es jugà per primera vegada al futbol i s’estrenà l’himne de Serrano. Poques ciutats hi haurà que tinguen un poeta del qual, com en el cas dels sants, no es pot dubtar que no estiga oficialment al Parnàs.

Sols les grans ciutats tenen un equip de futbol com el nostre València F. C. I, en efecte, no hi ha cap amb un himne com el nostre. Sols per aquestes tres aportacions ja pagà la pena el muntatge.

Començarem el període amb una guerra i, pel que sembla, el tanquem cantant himnes de pau i d’amor. Blasco escriu A los pies de Venus.

Però un cec toca l’orgue de maneta a les cantonades i canta un negre pressentiment: “Soldado de Nàpoles que vas a la guerra”. Els soldats pobres, que no poden pagar la quota, els fills dels que van agafar la malària a Cuba, aniran a morir a l’Àfrica per a defensar la Companyia de fos-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 143

VALÈNCIA 1875-1930

fats del Rif. Les mares (sempre hi ha hagut mares coratge, mares de maig) es posen davant els vaixells que se’ls enduen de Barcelona. La Setmana Tràgica a penes passa de 48 hores en la nostra ciutat, però dos anys després l’agitació social ronda pel camp. En arribar a Alzira un tren de soldats és aturat: No anem o que hi vagen tots! En mig d’una gran confusió són assassinats el jutge i el secretari de jutjat de Sueca. Però, què és això al costat de la gran guerra que crida ja a les portes d’Europa?

Blasco abandona a Venus i escriu Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Vuit milions de persones segur que no podran llegir-la. S’han acallat els himnes de pau també a l’alegre i confiada ciutat que, de sobte, bruscament ha descobert que no és una illa sinó una part, encara que mal comunicada, del territori de la lluita de classes. Ja sé que això sona mal, però els anys que vindran no poden entendre’s sinó diem les coses pel seu nom.

143

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 144

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 145

III. LA COJUNTURA BÈL·LICA, 1914-1923

1.

El marc polític i econòmic

Res no serà igual en el món després de 1918. Fins i tot una persona que eixia tan poc de casa com Proust va poder constatar en tornar als salons, després de la contesa, que tot era distint. Havien mort els éssers volguts, regnaven per tot arreu els arribistes i fins i tot la bellesa inassequible d’Oriana de Guermantes s’havia estimbat. L’enfonsament d’aquest eteri microcosmos tan sols és una magnitud insignificant, encara que simbòlica, de l’amplitud dels canvis. Desaparegueren tres imperis, sorgiren nacions noves i el primer Estat proletari. La revolució dels pobres havia tingut èxit per primera vegada en la història i els núvols rojos, que a l’horabaixa anuncien el vent, s’estenien per tota Europa. Les notícies arribaven a les poques hores per telèfon a les redaccions dels periòdics i, per un quinzet, els xiquets podien veure les imatges en moviment dels reis destronats. Es diu que en el Sud, per Antequera o Puente Genil, a milers de quilòmetres del Palau d’Hivern, els jornalers més entusiastes es feien anomenar amb noms russos.

Espanya s’havia mantingut, afortunadament, neutral i aliena a la contesa, però va rebre els seus impactes. La guerra desarticulà el comerç internacional i dificultà algunes de les nostres exportacions tradicionals, estimulant-ne d’altres i creant una escassesa en els productes de primera necessitat. Aquest marc complex va donar peu al creixement d’alguns sectors i al ràpid enriquiment de moltes persones i empreses i provocà una desmesurada pujada dels preus. L’eufòria econòmica dels que es feien rics amb guanys fàcils apareixia als ulls de les classes populars com una provocació. Els intents dels distints governs per pal·liar els desequilibris van ser inútils, de forma que la crisi social començà per desbordar les possibilitats d’integració oferides pel sistema. Si els succeïts de la Setmana Tràgica havien estat un crit d’atenció però no havien passat d’una crisi de govern, els esdeveniments del 17 poden qualificar-se d’una crisi d’Estat que exigia un canvi profund en els seus fonaments i el seu funcionament.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 146

CAPÍTOL II

1.1.

146

El torn inestable

El paisatge abans de la batalla pot ser contemplat des de diferents angles. En la interpretació més benigna, la crisi oberta amb caràcter endèmic a partir de 1909 podia haver-se resolt des de dins o, millor dit, des dels pressupostos del sistema. El torn dels partits no estava exhaurit, més aviat al contrari, era el mecanisme més adient per mantenir l’estabilitat política. Les noves personalitats, Maura i Canalejas, eren els encarregats d’actualitzar les actituds de Cánovas i Sagasta. El primer recolliria l’espectre polític conservador i d’ordre, al qual aportaria els seus plantejaments modernitzadors de l’Administració de l’Estat; al segon se li encarregà la tasca d’orbrir-se socialment per atraure’s a les classes populars, segons el model Lib-Lab anglés. Però Maura es retira orgullós de la política i Canalejas és assassinat en 1912, de tal manera que la hipòtesi salvadora no té l’ocasió de demostrar la seua viabilitat.

De totes formes resulta difícilment creïble que un personatge tan reaccionari com Maura poguera representar el centredreta i bascular amb un centreesquerra personificat en Canalejas que, en aquests moments, ja no exercia cap atracció sobre les classes populars.

Una altra hipòtesi més plausible és la presentada per M. Suàrez en el seu llibre sobre el partit reformista. Segons aquest autor, la realitat social reclamava un equilibri polític nou que representara de veritat, i no sobre el paper del Ministeri de Governació, les forces socials. El partit reformista de Melquíades Álvarez actuaria com a punt d’atracció de la burgesia progressista, tant de la que acceptava el marc dinàstic (el partit demòcrata) com dels republicans més moderats de l’antic partit de Salmerón. Als republicans radicals i lerrouxistes els corresponia la tasca de representar les masses populars mitjançant el pacte amb els socialistes, que havien començat per consolidar-se a partir de 1910. Així podria establir-se un equilibri polític que, en aquest cas, respondria a la realitat social. Aquest plantejament expressa, al meu entendre encertadament, l’orientació d’una gran majoria de ciutadans que en les vespres de la guerra europea no desitjaven una ruptura del consens social, sinó una reformulació d’aquest més d’acord amb la realitat. La prova està que la crisi del 17 s’allunya de ser una crisi revolucionària com ho demostra el que l’Assemblea de parlamentaris plantege una reforma profunda de l’Estat amb la convocatòria de les Corts Constituents, però no vol saber res d’una vaga general revolucionària. Un altre tema és si, a desgrat de fer-se eco de les necessitats del país, era possible aquesta reforma en el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 147

VALÈNCIA 1875-1930

marc polític vigent o si les resistències de la classe dominant i la seua por de perdre el control de la situació ho feien inviable, com de fet va ocórrer. Qualsevol que siga la resposta, el cert és que la incapacitat del sistema, com també de les forces polítiques i socials, per trobar una fórmula nova de consens i equilibri, augmentà les tensions i les portà a una situació no d’impossible, però sí d’eixida difícil. En compte de trobar un centre nou on la dreta i l’esquerra tendiren a apropar-se, les possibles alternatives anaren allunyant-se i radicalitzant-se pels extrems. A partir de la crisi del 17 el sistema restauracionista, no ho oblidem, que estava pensat per garantir el domini oligàrquic, actua com un nàufrag a la deriva i ja exhaust que recorre als anomenats “governs de salvació” o “d’unitat nacional” fins que, esgotat i impotent, opta per donar pas a la solució militar-autoritària.

En aquest capítol ens toca assistir al trist espectacle d’allò que J. L. García Delgado ha qualificat de pèrdua d’una oportunitat històrica.

Durant aquests anys decisius el país es fa ric, però la vida d’una gran majoria dels seus ciutadans es deteriora; l’economia millora i en alguns sectors experimenta un boom espectacular però no s’aprofita la conjuntura favorable per a posar remei als mals estructurals que l’afligeixen; la vida política ix del letarg, s’agita, tracta de reorganitzar-se però no troba vies. De 1914 a 1923 l’egoisme i l’estretor de mires de l’oligarquia econòmica i la falta d’altura de la classe política que la representa entrebanquen les vies del canvi i, en comptes de deixar el camp lliure, el bloquegen “manu militari”. Una vegada més, com en el segle XIX, el espadón ha de venir per ajudar, amb la qual cosa només s’hivernen els problemes. Quan es descongelen, alguns en seran ja indigeribles. Resumint amb dates i noms, el procés resta així: després de l’assassinat de Canalejas en 1912, govern Romanones en 1913, Dato en 1914, Romanones en 1915 i altra vegada Dato en 1916. Assassinat de Dato i govern de concentració en 1918 amb García Prieto al front, govern nacional encapçalat per Maura en 1920, recomposició d’aquest amb el nom de bloc de dretes en 1921 i ja l’últim intent del bloc d’esquerres, en 1923, amb García Prieto i En Melquíades Álvarez. Com es veu, el torn sembla una porta giratòria per on entren i ixen els presidents del govern passant-se la creïlla calenta sense que ningú tinga temps o ganes de fer alguna cosa seriosament.

147

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 148

CAPÍTOL II

1.2.

148

La incapacitat de les alternatives

La nostra ciutat va viure sota el mateix influx lunar que provocava tan persistents com inútils pujades i baixades de la marea política.

València havia estat una de les primeres ciutats on es trencà el torn i es materialitzà una alternativa política a banda del sistema amb consistència i recolzament popular. Potser per això també va ser un dels llocs on més prompte es topà amb les dificultats per a la recomposició i, consegüentment, on aviat es polaritzaren les postures. El blasquisme creà, en la dècada del 98, com hem vist en el capítol anterior, un poderós moviment de masses i d’opinió que defensava una altra política. Era un moviment interclassista en el qual cofluïen sectors de la burgesia-liberal-progressista i un ampli espectre de les classes populars que arribava fins als treballadors amb simpaties anarquistes. Demanar-li que, com el cap de Zeus, engendrara un partit de centre i un altre d’esquerra que desplaçara al torn dinàstic és massa. Cal dir en favor seu que l’olímpic cervell blasquista va concebre aquesta idea i no falten escrits on s’expresse amb tota claredat. Quant al Congrés Socialista d’Amsterdam, en 1903, El Pueblo afirma la necessitat per a Espanya d’anar tots junts a la revolució política, però preveu la necessitat d’un partit socialista fort i a la seua esquerra, ja que ells són només un partit de centre. Tanmateix, una cosa és fer afirmacions lúcides en els moments de “sobria ebrietas” demagògica i una altra practicar-les. En la pràctica, el blasquisme volia anar a la processó i repicar ocupant tot l’espectre polític de centreesquerra, la qual cosa va ser positiva en un principi per la seua capacitat dinamitzadora, però després es convertí en un element de distorsió. Perdut el seu liderat, en certa manera totalitzador de la realitat política de la ciutat, ni fa ni deixa fer. Aquesta incapacitat per tornar al seu lloc i l’obstinat entossudiment perquè ni en el centre ni en l’esquerra s’afiancen opcions que puguen fer-li ombra, no cal atribuir-la únicament a la malaptesa dels seus dirigents, sinó a raons més complexes. La primera prové que el blasquisme més que un partit, que s’adreça a un determinat sector i pretén representar-lo, és un moviment aglutinador del conjunt. És, o creu ser, el representant de la ciutat i difícilment pot cedir aquest paper. La segona raó, conseqüència de l’anterior, és que arriba un moment en el qual no s’hi pot fer política només en la ciutat, cal fer una política d’Estat, centralista o autonomista, amb plantejaments que vagen més enllà dels límits municipals. Ser el Partit-de-la-ciutat (amb majúcula i guions) i haver d’actuar com un partit de l’Estat resulta contradictori o,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 149

VALÈNCIA 1875-1930

almenys, massa complicat. D’ací resulta una actuació esquizofrènica: en la ciutat segueix comportant-se amb la seua habitual prepotència, amb un menyspreu olímpic a les noves ofertes polítiques, mentre que en el marc de l’Estat esdevé fidel seguidor dels avatars del lerrouxisme, amb alguns espais breus de distanciament. No cal dir que el lerrouxisme anirà arrossegant-lo fins a la seua total perdició. Però no ens avancem als esdeveniments. El que ara ens interessa observar és la política de la ciutat de 1914 a 1923 en la qual el pes del blasquisme segueix essent un dels elements determinants. I aquesta és la tercera causa perquè no s’adopte una actitud més oberta a les noves alternatives. No ho fa, senzillament perquè pot permetre’s el luxe de l’obcecació.

L’hegemonia blasquista pateix un eclipse fort que es manifesta en les eleccions generals de 1910 i 1914 on es veu sobrepassat pels dinàstics, i en les municipals de 1911, 1913 i 1915, en les quals perd la majoria en la Corporació. Aquest colp no representa que l’esquerra estiga perdent força, sinó que el seu avanç ha provocat una reacció dels partits dinàstics. Aquesta és la causa que en el conjunt del país s’afiance la idea que ja ha arribat el moment de consolidar alternatives polítiques al sistema. Aquestes es concreten en tres direccions: el partit reformista de Melquíades Álvarez, la conjunció republicanosocialista i l’autonomisme català. Doncs bé, el blasquisme pretén ser en la ciutat l’àrbitre d’aquestes combinacions amb la qual cosa assoleix que cap d’aquestes es consolide. En primer lloc rebutja, com ja venia fent des de l’Assemblea regionalista, als menuts però vivaços grups regionalistes amb la pretensió que tot el valencianisme es tanca en el seu partit i en les noves sigles pel les quals s’anomena PURA, Partit de la Unió Republicana Autonomista. En segon lloc menysprea, i ni tan sols es planteja unir-se amb ell, el partit reformista, error bastant seriós, ja que cap al reformisme confluïen els sectors més a l’esquerra del partit liberal i els republicans de Salmerón amb persones de gran prestigi en la ciutat, com ara els doctors Gil i Morte i Peset, o de pes econòmic, com ara García Berlanga.

Finalment accepta o refusa com i quan vol la conjunció republicanosocialista.

El més notable d’aquesta forma de procedir és que als blasquistes, de moment, a penes els va perjudicar, encara que va tenir d’altres conseqüències que és important d’assenyalar. Diem que no els va perjudicar perquè el seu avanç o retrocés no depenia del fet que anaren sols o en coalició, sinó de la capacitat dels partits dinàstics per a presentar-se units i atraure’s els indecisos del centre. De fet ells no perdien vots, sinó

149

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 150

CAPÍTOL II

150

que els augmentaven els seus oponents, la qual cosa té un significat i unes conseqüències rellevants en la vida política de la ciutat. Significa el buit del centre, el seu progressiu esvaïment i la polarització de les alternatives, dreta i esquerra, sense possible mediació. La dreta carlista i clerical demostra a València una notable capacitat per unir al cos electoral de caràcter conservador i pacta amb els partits dinàstics o els substitueix en la representació electoral. En les últimes eleccions de 1923 aquesta opció es presenta amb el significatiu nom de Defensa Social i el seu candidat és García Guijarro, un dels homes forts de la futura Dreta Regional Valenciana. No podem oblidar que la DRV serà el grup més fort de la CEDA. En el període anterior vam veure la ciutat convertida en un gran escenari polític. De 1914 a 1923, les coses canvien i València esdevé un agitat escenari social que els partits polítics contemplen sense tenir un paper destacat en la representació. El blasquisme actua com si fóra la mare de l’artista i ocupa la primera fila. “Està lliure aquest lloc?”, pregunta un senyor del centre. “No, està ocupat.” També estan reservats els seients de l’esquerra per quan els actors socials es cansen i vinguen a asseure’s al costat de la que els va veure nàixer, la matrona republicana, ja un poc entradeta en carns, però que encara continua embadalint aquells durs obrers. En els entreactes de l’agitació social, se celebren eleccions i els obrers tornen a donar-li el vot al republicanisme blasquista. En 1918, el socialista Anguiano ix elegit diputat i també Azzatti, però a les següents eleccions se separen i els socialistes només trauen 300 vots, uns poquets més dels que va aconseguir el company Pablo lglesias vint-i-cinc anys abans. Aparentment les coses no han canviat i el blasquisme segueix capitalitzant els vots de la classe obrera. Les coses estan canviant i molt, tanmateix. A partit de la Setmana Tràgica i de la fundació de la CNT, en 1910, comença un procés ascendent d’organització autònoma de la classe obrera, palés igualment pel creixement numèric de la UGT. Els treballadors se senten forts, exigeixen, no estan disposats a suportar que l’augment del cost de la vida provocat per la guerra el tinguen que pagar ells, mentre molts fabricants estan fent-se rics. La lluita social desplaça la política, es radicalitza. La ciutat viu situacions de gran tensió que no tenen res a veure amb els avalots d’altres temps.

L’enfrontament del decenni anterior, les empentes i reculades en les processons, fins i tot els trets creuats pels blasquistes i sorianistes algunes vegades, eren imitacions florentines, odis entre Montescos i Capuletos.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 151

VALÈNCIA 1875-1930

El que passava abans podia ser descrit amb la metàfora machadiana de les dues Espanyes, com un combat entre la xaranga, la pandereta i el cisell, entre retard secular, obscurantisme, reacció, per una banda i progrés, il·lustració, llums per l’altra. O si es prefereix la metàfora de Costa, una lluita entre el fantasma del Cid i el rebost i l’escola. Per a descriure la situació dels anys 20 no fan falta tantes metàfores, n’hi ha prou amb una frase: lluita de classes. D’això es tracta i açò serà el que faça callar la Dictadura de Primo de Rivera i el que irromprà de forma descarnada durant la República. En el decenni de 14 al 23, els treballadors prenen consciència que no solament són els desposseïts, els marginats, “els miserables” segons l’expressió de Víctor Hugo, el llibre del qual havien llegit molts entre vius sentiments de rebel·lia i autocompassió. Eren tot això i alguna cosa més. Formaven un grup social amb interessos idèntics que podia organitzar-se solidàriament i col·lectiva i que tenia el projecte d’una societat diferent. El consens ideat per la burgesia, on tots tenien els mateixos drets i deures, s’esquerdava perquè els treballadors creien que en aquesta societat no tots tenien els mateixos drets i deures, almenys no tots disposaven de les mateixes possibilitats per a exercirlos. Però s’enfonsava també el consens idealitzat del blasquisme, el d’una València reformista, progressista, justa, en la qual tots els seus ciutadans havien trobat un acomodament digne.

L’espill s’havia trencat. Disraeli, quan encara era jove i tan sols coneixia de vista a la reina Victòria, va escriure una novel·la, Sybil, que subtitulà “història de dues nacions” i es referia a l’Anglaterra dels rics i dels pobres. De la mà de tan il·lustre conservador no hi ha més remei que subtitular així els records d’aquesta època: València 1914-1923 o la història de dues ciutats.

1.3.

Expansió, crisi i consolidació econòmiques

La culpa de tot, com sempre, la tenia l’economia. En 1914, l’economia espanyola vivia en una mena d’internat per a orfes de la revolució industrial. Com havia aconsellat List, als que havien arribat tard a la festa calia protegir-los per educar-los i perquè aprengueren prompte a fer un bon paper en el mercat internacional. Però entre nosaltres la protecció era tan forta que els pobrets orfes, que per cert eren senyors granats de Bilbao i de Barcelona, en comptes d’educar-se es malcriaren, esdevingueren consentits i eren incapaços de vendre res en el mercat internacional. Així estàvem quan va esclatar la guerra europea i com, d’acord

151

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 152

CAPÍTOL II

152

amb el refrany, cal dedicar-se als canons o a la mantega, nosaltres vàrem tenir la gran oportunitat, mentre els grans països industrials estaven ocupats pels canons. El professor García Delgado, distingeix dos moments clarament diferenciats. El primer, iniciat a partir de 1915, es caracteritza per una forta expansió que afecta a la gran part dels sectors i que es deu tant a la demanda creixent del mercat mundial com a la necessitat de substituir importacions per la dificultat en realitzar-les.

Aquest procés expansiu de la nostra economia es veu afectat per una sèrie d’elements que el deformen. L’escassetat de matèries primes i la dificultat dels nòlits eleven enormement els costos, la qual cosa, de moment, no té repercusions negatives per als productors espanyols (sí per als consumidors) ja que la conjuntura internacional els permet de vendre al preu que siga. Aquesta possibilitat d’elevar els preus davant l’augment de la demanda exterior du, segons García Delgado, a l’economia espanyola a una imparable inflació en l’interior que agreujarà la crisi social i, sobretot, que farà que el seu creixement siga més especulatiu que productiu. Es realitzen grans guanys, és un temps de nous rics, fortunes fàcils, negocis poc clars, barons de König falsos i belles Dorites autèntiques, casinos, luxe. Però també és el temps dels rics antics, l’ampliació de les Societats per accions, la expansió de l’aparell productiu. La consequència és òbvia. Acabada la guerra i el desgavell que la segueix, es rearticula el mercat internacional del qual serem desplaçats una altra vegada per falta de competitivitat. Es produeix el tancament de bastants empreses, muntades en l’aire durant el boom, i creix el malestar obrer.

Seria erroni afirmar, però, que tot el sistema econòmic s’esfondra. Els nous rics han envellit i mort en pocs anys, però els vells de tota la vida han eixit rejovenits. Existeixen disponibilitats de capital, s’han creat grans empreses que exigeixen el de sempre, la reserva del mercat interior, la protecció de l’Estat. El senyor Cambó puja una vegada més els aranzels, crea el Consell Superior Bancari, dissenya un plan d’actuació en els ferrocarrils. I com no n’hi ha prou, ha de venir Primo de Rivera per posar l’Estat a la seua plena disposició.

En aquest context s’inscriuen les transformacions de l’economia valenciana encara que amb algunes particularitats, no tan notòries com de vegades s’ha dit. Es subratlla en excés que la nostra economia va estar absent del boom expansiu de la guerra per la caiguda tant del preu com del volum d’exportació de la taronja, que constituïa la principal font de riquesa. Aquest fet és evident, però no la generalització de les seues conseqüències. En 1913 havien eixit pel port de València 180.732 tones de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 153

VALÈNCIA 1875-1930

taronja, en 1918 només 34.000. Ja en la temporada de 1919 s’ha produït la recuperació i en 1920 s’han superat les quantitats exportades abans de la guerra. No s’ha de minimitzar la importància de la crisi que donarà a les comarques valencianes l’índex més alt d’emigració i que repercutirà no solament en els jornalers, recollidors i dones dels magatzems de la Ribera, sinó també en els carreters, estibadors i treballadors de les fàbriques d’envasaments de fusta, habitants en la seua majoria dels poblats marítims. Constatada aquesta realitat no es pot reduir l’economia valenciana a la taronja per molt de suc que se’n vulga traure.

En primer lloc, durant els anys de la guerra, per les dificultats del transport mitjançant el canal de Suez de l’arròs oriental, augmenta la demanda del nostre. Com ha assenyalat J. Piqueras les exportacions d’aquest producte solien ser molt baixes, entre un 3 i un 5 % de la collita, excepte en 1897 i 1915 en què sobrepassen el 15 %. Açò provoca, com veurem després, fortes tensions en la ciutat que es troba desabastida perquè els comerciants, malgrat les limitacions legals, reserven la collita per al mercat exterior. També apareixen protestes en la premsa contra l’extensió de l’àrea de conreu en els terrenys de la Devesa que, com ja sabem, des de 1911 la ciutat considera de la seua propietat. Tot això ens indica que en aquests anys l’arròs ès una font d’ingressos encara que es tracta, certament, d’una situació conjuntural.

D’altra banda les indústries valencianes (veure quadres 11 i 12 de l’annex) participen del procés expansiu general que afecta a l’economia espanyola de 1915 a 1920 i, tot i que pateixen també una caiguda idèntica i per les mateixes raons, no cal menysprear l’esdeveniment. Segons V. Soler Marco ens trobem també amb una oportunitat perduda, ja que, per falta d’una renovació adequada, les nostres indústries són incapaces d’adaptar-se a les noves condicions del mercat de la postguerra, però al mateix temps podem trobar, canvis d’una singular importància. En l’estudi de V. Soler al qual ens referim, es pren com a índex explicatiu la creació de societats mercantils i s’hi observa allò que hem indicat, un creixement, parada i descens del nombre d’aquestes. Però açò no ho és tot. El nombre de societats anònimes creades és sensiblement superior al de comanditàries a partir de 1914 i el capital de les primeres supera al de les altres en una relació de 40 a 10 i de 140 a 10 en 1920. Açò significa que al costat d’una proliferació de petites empreses de caràcter familiar, producte del boom, que adopten la forma jurídica tradicional de societat en comandita, han sorgit d’altres més sòlides i amb més gran recolzament de capital que adopten la forma moderna de societat anò-

153

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 154

CAPÍTOL II

154

nima. Aquesta afirmació pot confirmar-se si comparem la corba del creixement del capital invertit i la de les societats creades, ja que la primera és molt més pronunciada que la segona, la qual cosa vol dir que el capital mitjà per empresa tendeix a ser major.

Alguns noms sobresurten del conjunt. En 1917 els tallers Gómez firmen un contracte amb la Transmediterrània per a proveir-la de vaixells.

Aquests tallers, fundats en 1878 per En Manuel Gómez per a la reparació de motors i calderes de les embarcacions de la Companyia Valenciana de Navegació de J. Sister, s’hi havien desenvolupat vigorosament. En 1906 s’havien traslladat a la platja de Ponent, on ocupaven un solar de 15.000 m2 i s’hi dedicaven a la construcció de remolcadors.

Treballaven en aquests al voltant de 500 obrers. La seua expansió els porta a sol·licitar de l’Ajuntament la possibilitat d’ampliar-se fins al dic del Túria per construir-hi uns grans drassanes. En 1924, del treball de Gómez per a la Transmediterrània naix la Unió Naval de Levante amb un capital inicial de 30 milions. Quan les Drassanes s’acaben ocupen 2.500 obrers i un espai de 75.000 m2.

També en aquesta època es constitueix la Companyia Siderúrgica del Mediterrani (1917) encara que entre els accionistes majoritaris que formen el Consell d’Administració no figure cap valencià. En canvi constitueixen grans iniciatives dels homes d’empresa valencians la Companyia Valenciana de Ciments Portland de Bunyol i la Societat Portlux, també dedicada al ciment, a Burjassot, els Docks Comercials, la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, la Llevantina de Navegació i la ja esmentada Transmediterrània, creades entre 1917 i 1921. Aquests sonors noms descobreixen la punta de l’iceberg d’un moment expansiu que afecta a tota la indústria valenciana i que du en 1918 a la creació del Foment Industrial i Mercantil del Regne de València, institució que pretenia d’assumir un paper semblant a aquell que exercia a Catalunya el Foment del Treball. L’any anterior s’havia celebrat la I Fira de Mostres amb un caràcter bastant encaminat cap a la indústria que la diferència de l’Exposició de 1909, tan marcadament agrarista. En 1918 València és organitzadora del III Congrés d’Economia Nacional.

1.4.

Les possibilitats del bloc industrial

Tot això fa pensar que estava forjant-se la possibilitat d’un bloc industrial amb una política econòmica pròpia que es traduiria en una

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 155

VALÈNCIA 1875-1930

política valenciana més seriosa i consistent de la que fins aleshores havia portat el bloc agrari-exportador. Certament, durant aquests anys hi ha una efervescència notable, autonomista i valencianista, reflex de l’ambient general. Recordem que en el projecte d’Assemblea Constituent del 17, els parlamentaris catalans proposen una reforma constitucional en la qual es contemple la descentralització de l’Estat i que Cambó entra en el govern Maura per a intentar-la. En aqueix clima, tots tornen a parlar a València de regionalisme pràctic i ben entés, però no s’avança gaire en la clarificació de les idees. Villalonga que és el cap del poderós grup financer que en pocs anys controlarà el Banc de Valencia, funda, en 1918, la Unió Valencianista i manté estretes relacions amb Cambó. ¿Existia en els nous grups financers i en l’incipient bloc industrial la capacitat de vertebrar un valencianisme que isquera de la seua malatissa subordinació política? The answer is in the wind.

Tanmateix no cal oblidar que la gran part d’aquests personatges que estan darrere de la Fira de Mostres o de la Federacio Industrial són els mateixos d’abans, els Ventura, Noguera, Mompó, Serratosa, Dómine i d’altres, però ara l’expansió econòmica ha despertat en alguns d’ells la necessitat d’organitzar-se, modernitzar el país i assumir un protagonisme sociopolític. ¿Estaven disposats a anar molt lluny en la seua voluntat d’afirmació, en l’afiançament de la seua identitat com a grup dirigent? El cronista no pot exercir d’endeví i ha de limitar-se a la modesta tasca de contar el que va passar. La Unió Valencianista no passà de ser un grup molt secundari en un panorama polític en el qual tots deien ser més valencianistes que els altres sense que cap encertara a dir en què.

El grup industrial no va aconseguir desplaçar el grup agrarista, ni probablement ho va pretendre. Ací solament es parla de taronges, durant la guerra perquè el negoci va malament, després perquè va bé però el govern no li dóna tanta atenció com es mereix, després perquè ha nevat molt, unes vegades perquè Hamburg, unes altres perquè Liverpool, les taronges són l’opi de la classe dominant i no deixaran de complir aquesta alienant i dolça funció fins la dècada dels setanta.

Però deixem les subtils hipòtesis polítiques. Durant aquests anys la nostra realitat econòmica es fa més complexa, l’estructura industrial s’amplia, el suport financer es consolida. Al portaveu de la prudència, el periòdic Las Povincias, se li escapa dir en 1919 que “els grans negocis donaven la sensació d’una riquesa bastant general”. Però el clima optimista es veu pertorbat per algúns núvols negres. Les dues empreses més grans (Unió Naval i Altos Hornos) a penes creades, tenen dificultats i

155

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 156

CAPÍTOL II

156

falta de comandes. A partir de 1920 assolir l’encàrrec d’un vaixell per a la drassana requereix múltiples processons de precs. Aquest any fatídic les fletxes ascendents de les variables econòmiques zigzaguegen amenaçadores com un raig. Tanmateix, en febrer Las Provincias escriu “malgrat la situació especialíssima que travessava la ciutat, s’advertia l’abundància de diners”. I un poc més avant es sorprén perquè, en un emprèstit de l’Estat, València haja subscrit bons per valor de 147 milions, xifra opulenta si recordem que abans de la guerra les emissions de 5 milions li costaven a l’Ajuntament sang, suor i llàgrimes llevar-se-les de damunt.

En 1920 l’economia trontolla, però no s’enfonsa. És impossible que s’enfonsen les elèctriques que durant la guerra, en una situació de quasimonopoli, han multiplicat per deu els seus beneficis i s’han convertit en les protagonistes de l’escenari econòmic, festejades per tots els governs fins als nostres dies. O les empreses químiques, de les quals a la ciutat i els seus voltants tenim una bona mostra (Cross, Unió Espanyola, les fàbriques de Noguera, Trénor i Niederleyner) que durant el conflicte bèl·lic han pogut triplicar el preu dels seus productes (per exemple els guanos fosfatats passen de 52 ptes/tm a 150 ptes/tm). És veritat que ara no podran competir amb la indústria química alemanya, però per això està la protecció. No cal tindre por i la sibilina frase de Las Provincias ho expressa molt bé: malgrat la situació especialíssima, abunden els diners.

Nosaltres afegirem que el capitalisme té una llei, més fèrria i immutable que les del mercat, i és que els grans i els forts han de ser, a més, immortals. Superada una certa altura, la llei de la gravetat ja no regeix, adquirint un cert pes, ja no pots afonar-te. En 1920 es produeix un ajust de comptes en la nostra economia que, després de la seua aventura exterior, ha de tornar a casa perquè ha perdut l’ocasió de fer-se competitiva, però que ja no és el que era abans de la guerra. Cauen les exportacions: en el moble es passa de 809 mil pessetes en 1916 a 332 mil en 1920, en el taulellet de 1.148 en 1916 a 515 en 1919, en productes químics de 4.072 en 1916 a 159 en 1919, xifres referides al port de València. No obstant això, no es cau al buit perquè per evitar-ho està la xarxa salvadora d’un mercat interior protegit i bastant més dinàmic gràcies a l’acumulació de capital realitzada. De 1913 a 1923 la contribució industrial de la ciutat s’ha triplicat, la qual cosa vol dir que tot i haver-se interromput el ritme de creixement dels anys de la guerra, València és diferent des del punt de vista econòmic.

També ho és en el seu aspecte, costums, idees, modes. Fem un passeig per la ciutat començant, això faltava, per l’Ajuntament. Escoltem la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 157

VALÈNCIA 1875-1930

gent que discuteix acaloradament, perquè uns són germanòflis i altres aliadòflis, i fins i tot arriben a les mans per aclarir la supremàcia de Joselito sobre Belmonte, o viceversa. No serà un passeig tranquil, però tampoc esvalotat ni joiós, com en altres temps. Els ciutadans semblen nerviosos, tensos, ens miren amb desconfiança. Potser pensen que entre nosaltres s’oculta un terrible sindicalista que ha vingut de Barcelona amb l’encàrrec de carregar-se un patró. O potser tenim l’aspecte de persones satisfetes, ben menjades i vestides, als qui els beneficis extraordinaris de la guerra ha enriquit, i a les quals la gent empobrida contempla amb enveja i odi. Travessem una ciutat ferida pel rancor.

2.

Les transformacions de la ciutat

La primera sorpresa que ens espera és que l’Ajuntament està buit.

Acostumats a les sessions tumultuoses de l’època blasquista, la reunió del Consistori municipal pareix una escena a la qual se li haja llevat el so. És un d’aqueixos dies en els quals els blasquistes, des de 1911 en minoria, han agafat una enrabiada i han decidit declarar-li el boicot a l’alcalde i absentar-se de la sala. ¿De què parlen amb cara tan preocupada els regidors amics de l’ordre? Una altra sorpresa: de deutes. Durant més de deu anys les parets que els allotgen només han sentit discutir de despeses, obres, projectes. Ara, a la nova majoria sembla que solament li preocupen els deutes. Exageren la magnitud del dèficit, parlen d’un Ajuntament en fallida, del caos que els han deixat, de la malversació dels seus antecessors. En el capítol anterior hem comentat amb certa extensió aquest assumpte i hem arribat a la conclusió que el problema no estava en el dèficit acumulat, sinó en el marge de maniobra del pressupost municipal que anava reduint-se en suprimir-se l’impost de consums i no aconseguir una font alternativa d’ingressos. En qualsevol cas l’orientació del nou Ajuntament es centra en la reducció de la despesa, cosa veritablement impossible, puix que es gastava menys del que calia estrictament. El percentatge dels pressupostos destinat a obres disminueix de forma apreciable i fins a l’any 1920 els emprèstits s’orienten per reconvertir i amortitzar el deute pendent. No pot estranyar-nos la

157

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 158

CAPÍTOL II

158

ruptura amb la política d’estalvi que es produeix en 1920, ja que en les eleccions municipals celebrades a la fi del 17 els blasquistes han recuperat la majoria i fins i tot l’alcalde, que ha deixat de ser nomenat per dessignació governativa, pertany a aquest partit. No únicament la tendència haussmaniana, tan arrelada en la seua ideologia del progrés, sinó també la intranquil·litat social regnant en la ciutat, els du a rellançar la política d’obres públiques. Així doncs, el període, pel que fa a l’activitat del piquet municipal, ens ofereix uns primers anys de repòs i unes postrimeries d’intent de rellançament, en les quals es dissenyen les línies d’actuació dels alcaldes primoriveristes. La divisió és vàlida en relació als grans plans d’actuació que, com diem, no hi hagué fins 1920, però no pot ser tallant quant a les obres aïllades, ja que aquestes anaren acabantse, comencant-se o deixant per acabar al llarg de tot el període. És una mostra de bona criança entre nosaltres, perquè els alcaldes es mostren humils, el que solament puguen atribuir-se un pis o un gran balcó dels edificis públics, que constitueixen amb la seua perllongada gestació, l’obra més solidària de la ciutat.

2.1.

Plans i edificis públics

Vegem primer per quin pis anem en els principals edificis. En fotos de 1907 trobem les obres del l’Ajuntament amb la bastimenta posada en la planta baixa que és la més ciclòpia, ja que es volgué que estiguera feta amb pedres grans de “la Regió”, concretament d’Alcalà de Xivert. Ja en fotos de 1915, la bastimenta està ja en l’última planta al voltant dels airosos cupulins que el flanquegen, la qual cosa vol dir que està quasi acabat. Quasi. El “the end” oficial, el moment feliç en el qual es besen l’alcalde i la fallera i la pel·lícula s’acaba, és de 1952. Que jo sàpia, de l’Ajuntament hi ha quatre projectes, de 1904, 1906, 1910 i 1924. Sort que sempre els feia el mateix (F. Mora) sobre la base del primer que havia dissenyat amb Carbonell i, a més, segons la seua pròpia confessió, en el temps lliure, de manera que són prou semblants excepte l’últim de 1924 que hi afegia una planta. L’afegit es devia segurament al fet que les Dictadures sempre volen dir l’última paraula.

Un altre edifici, aquest sí, s’acaba en 1917, el de l’Estació del Nord projectat per D. Ribes en 1906 i del qual ja hem parlat. El curiós del cas és que, a causa de la famosa vaga revolucionària d’aquest any, no es va poder inaugurar en la data prevista, la qual cosa va fer pensar als supersticiosos. Un cas a part de mèrit excepcional és el Mercat de Colom, cons-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 159

VALÈNCIA 1875-1930

truït en un temps record i al qual no li faltava cap detall. El va projectar Mora en 1913 i s’inaugurà solemnement la nit de Nadal de 1916. “La votació per a escollir reina del Mercat, diu Las Provincias, va ser molt disputada i arribà a l’honor de ser triada la senyoreta Elena Durà que va obtenir prop de 40.000 vots”. Tenint en compte que els diputats a les Corts elegits aqueix any van traure 15.000 vots cal descobrir-se davant aquesta senyoreta. També va recórrer els carrers de la ciutat una artística cavalcada en la qual se representaven els principals articles que es venen en els mercats, és a dir, melons, taronges, lluç fresc, filet de primera, maduixes amb nata, etc. Tanta rapidesa en les obres, tan mal gust en la inauguració i tal entusiasme en la crònica de Las Provincias ens fa sospitar que no era obra de l’Ajuntament, i hem encertat. Del pressuport total, calculat en 900.000 pessetes, l’Ajuntament passà directament a 300.000 i la resta ho va fer mitjançant subscripcions de particulars. La burgesia de l’Eixample s’ho va prendre com a cosa pròpia i en realitat ho era. Es va designar una Comissió promotora que publicava una revista, Mercado Colón, i en poc temps l’obra va ser acabada. Del seu bell estil modemista ja hem parlat, però no hem de passar per alt la riquesa de la seua fàbrica i de la seua ornamentació. Es recolza en unes columnes de ferro de 8’40 m d’altura, les més grans realitzades llavors a València, i du mosaics de Noia i Maujean, vidrieres de la casa Prats, marbres, escultures de Tàrrega, una dilapidació pagada al comptat.

Una sort ben distinta va córrer el Mercat Central que comptava amb un antic projecte des de 1884 presentat per Adolfo Morales i aparcat a l’espera de la seua oportunitat. En 1910, la majoria blasquista es va comprometre per fer una obra amb tota mena de luxes. Es convocà un concurs de projectes i s’aprovà un opulent emprèstit de 5 milions. Quan en 1914 es lliurà el premi a favor del projecte de A. Soler i F. Guardia, l’Ajuntament ja s’havia gastat el milió i mig, emés en bons. S’inaugurà en 1928. L’edifici, també modernista, és realment bonic, a mi m’ho sembla, i les dues casetes adossades que imiten el gòtic civil europeu, contribueixen perquè forme un conjunt amb la Llotja. La llarga demora la causà no només la fidelitat a la tradició i a les dificultats de finançament, sinó també que el projecte incloïa uns soterranis amplíssims i, com sabem, els valencians hem hagut de lliurar amb el subsòl, amb una tenacitat digna d’holandesos, la batalla contra la invasió del mar.

Per acabar citem, entre els edificis públics que comencaren o acabaren en aquest període, el de Correus i Telègrafs. Com el del Mercat, s’aprovà la seua construcció en 1910, el projecte de M. Navarro és de

159

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 160

CAPÍTOL II

160

1914 i s’inaugurà, a la major brevetat, en 1922. Com molts dels edificis que imiten l’estil pompós francés, en faltar-los els diners els falta pompa, que és l’única cosa ressaltable d’aquest estil i semblen maquetes més que obres reals. El veritablement “chic”, com deien les senyoretes dels anys 20 mentre aprenien a jugar a tennis, era la porta giratòria que t’introduïa en una rodona amb fums de gran “hall” internacional, on es posaven els cablegrames i es rebien els telefonemes. És evident que per una porta així no podien passar les imponents matrones de principis de segle sense que se’ls enganxara la llarga faldilla i que estava feta per a l’escorç fugitiu del nous models femenins dels anys 20.

Fet l’aclariment d’aquesta edificant activitat, l’actuació global restà relegada durant bastants anys, el que no vol dir que remetera la construcció privada. Els plans municipals en vigència, els d’Aymaní i Mora, encara que deixats a mitges per l’Ajuntament permetien una àmplia activitat dels agents privats que en alguns anys va ser molt intensa. Les llicències de construcció comencen per pujar a partir de 1918 i amb un ritme vertiginós en 1921 i 1922. S’han fet grans negocis i la gent vol lluir-los. En aquest context l’Ajuntament torna a llançar un nou «Plan de reformas urbanas», elaborat per C. Carbonell i que du data de desembre del 1921. El projecte estava pressupostat en 25 milions, xifra modesta si la comparem amb els 41 de la reforma Aymaní, però dura d’engolir després de la reiterativa campanya d’estalvi duta a terme per la majoria dinàstica durant els anys en els quals va governar l’Ajuntament (191117). Els blasquistes tracten de revifar la passió urbanista dels bons temps, però amb poc èxit. L’Alcalde republicà R. Samper s’adreça a l’opinió (“un alcalde popular no pot viure aïllat del poble, necessita el seu contacte per assabentar-se dels seus problemes”) i tracta d’explicar que la situació no és tan dolenta i permet una expansió raonable. La seua argumentació és com segueix: l’Ajuntament de Barcelona amb uns ingressos de 60 milions té un deute consolidat de 300. El de València amb uns ingressos de 12 milions té un deute de 20 i, per simple regla de tres, podia tindre’l de 60. Més encara: l’Ajuntament de Barcelona arrossega un dèficit de 138 milions (són les seues paraules i els seus comptes) i el de València tan sols 5 quan per la mateixa regla de tres comparativa podria suportar un dèficit de 27. El que passa i també ho diu l’Alcalde, és que el problema no està en aquesta aritmètica tan simple, sinó en la capacitat de l’Ajuntament de Barcelona per a generar recursos extraordinaris i negociar amb ells, la qual cosa és un problema polític i ciutadà.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 161

VALÈNCIA 1875-1930

Amb tan succints comptes i una bona dosi de voluntarisme l’Ajuntament torna a llançar la reforma urbana. El pla de Carbonell no contenia novetats transcendentals, però sí algunes ampliacions interessants. Reitera l’obertura de les avingudes del Real i de l’Oest que ja coneixem. En el nucli reincideix en l’ampliació de les Places de la Reina i St. Francesc en dues direccions, fins ara poc treballades i que seran el centre d’atenció de l’època del Marqués de Sotelo: l’obertura cap al Mercat per María Cristina i la comunicació amb l’estació nova pels tres carrers que avui coneixem com a Russafa, Ribera i Marqués de Sotelo.

Així mateix preveu l’obertura de Poeta Querol per a comunicar el carrer La Pau amb Barques. Es tracta de donar alguns passos més en l’ordenació del centre que, sobre les bases de Plan Aymaní, està configurant-se com a centre de negocis, serveis i nucli de la vida urbana. El trasllat de l’edifici del Banc d’Espanya, de la placeta dels ànecs al carrer de les Barques, podria ser un símbol de la utilització d’espais nous on van situant-se els edificis públics abans esmentats i alguns teatres i hotels.

Més enllà del centre i de l’Eixample el Pla Carbonell preveia l’acabament de la Ronda de Trànsits i la construcció d’un pont sobre el riu. Es dedicava una quantitat de l’emprèstit a la urbanització i construcció d’un parc a Natzaret que havia d’unir-se per mitjà d’una carretera amb la Devesa projectada com a ciutat-jardí. Aquesta mateixa idea de ciutatjardí es pensava aplicar a l’altre extrem de la ciutat ampliant Vivers i unint-los a l’Av. de València al Mar que ja es veia florida d’hotelets i arbres. La sequetat de l’Eixample de Mora restava així emmarcada per aquestes dues zones verdes que ampliaven la ciutat amb boscos encantats. Cal reconéixer que es tractava d’un pla d’abast llarg que completava la visió de futur dels plans anteriors. Però els dies estaven comptats.

El 15 de desembre del 1921 es presentava la Memòria i el 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera pegava el colp d’Estat. No s’hi havia fet res, però els Alcaldes del general es trobarien amb el pla traçat.

El ritme de la construcció aportat per la iniciativa privada no es va veure frenat pels avatars municipals. Es va construir molt i més alt perquè els edificis amb molts pisos infonen més respecte i donen més diners. Els preus del sòl, que durant els anteriors anys s’havien mantingut estables, experimentaren pujades notables que calia compensar amb les altures. Tenim referència d’expropiacions pagades en Barques, Pintor Sorolla i St. Vicent a 700 i 980 pessetes el metre quadrat on sabem que deu anys abans, en 1911, el preu màxim pagat no hi havia passat de 500 ptes/m2. Lògicament els lloguers s’havien triplicat, segons podem llegir

161

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 162

CAPÍTOL II

162

en diverses referències de premsa. L’augment general del cost de la vida, unit a la progressiva ocupació del sòl edificable en el centre, estimulà l’especulació. “Construesca en aquest solar –li digueren a Goerlich quan li encarregaren el projecte del Trianon Palace en la cantonada de RussafaSanta Clara-, un edifici que pensem derrocar als deu anys, una vegada revaloritzat l’espai”. Amb una perspectiva tan curta el senyor Goerlich es va lluir en el mal gust i va fer, segons les seues paraules, “una ostentació de pastisseria”, però l’edifici va resistir amb el nom de Cine Líric i els xiquets de la postguerra encara vam veure calvalcar Gary Cooper per la seua pantalla, fins que la imparable onada dels 60 l’arrossegà.

2.2.

L’estil internacional

Llevat d’algunes excepcions, els edificis nous no ofereixen la temptadora fragilitat dels modernistes, sinó una sòlida imatge de robustesa.

Estem, segons diuen els entesos, davant l’estil internacional, “apoteosi del decorativisme eclèctic». Les cases parlen diversos idiomes, no solament el francés del II Imperi, un poquet d’anglés, un toc centreeuropeu, sempre una mica italianitzant. El que podríem considerar com a manifest del nou estil, l’edifici Olimpia del carrer S. Vicent, de V. Rodríguez, any 1914, té la sumptuosa severitat de la mansió de Manderle on Rebeca fou tan desgraciada. Una nova generació d’arquitectes entra en l’escena al voltant d’aqueix any amb el propòsit de realitzar “edificis de caràcter singularíssim que donen a la nostra ciutat el caràcter d’urbs moderna”.

Göerlich, Viedma, Dicenta, Gómez-Ferrer, Artal, Donderis, són alguns dels noms d’aquests “internacionalistes”, la secreta inspiració dels quals és fer coses que se semblen a l’hotel Ritz (com ara la casa Edo, de V. Rodríguez, 1918, a Alfons el Magnànim) i que tinguen ascensor.

L’ascensor no és solament una comoditat imprescindible en els edificis de 5 plantes, sinó una declaració de principis: en aquesta casa es viu amb els refinaments del progrés. Aqueixos ascensors dels nostres avis eren petites obres d’art aplicades sobre les lleis de l’electromecànica.

Tenien un reixat de molt de treball, portes amb vidres en els quals s’havien gravat les inicials de l’amo de la casa i en l’interior mai no faltava una banqueta encoixinada, molta catifeta, i un espill. La diferència amb les càpsules dels astronautes, dotades dels avanços més incòmodes del segle XX, és abismal encara que els seus eventuals passatgers experimentaven el mateix pessigolleig dels viatges a l’espai. Les cases amb ascensor tenien, evidentment, com les d’abans, un saló amb piano en el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 163

VALÈNCIA 1875-1930

qual les senyoretes tocaven “per a Elisa”, però la novetat residia als banys, amb aigua corrent i calenta. La gent rica es distingia per la higiene i d’això tenim notícies (ja que l’historiador no té accés al bany) per l’acurament extern. Desaparegueren les selvàtiques i poc higièniques barbes i es substiuïren primer per l’imperatiu bigoti estil kàiser i després pel més dialogant bigoti príncep de Gal·les. El tocat femení, aclaparador, s’alleugerí. Les faldilles llargues, tan donades a arrossegar els miasmes ambientals, van reduir les seues pretensions i dimensions, fet al qual no cal agrair que els rics es moriren menys en l’epidèmia de grip de 1918, però va contribuir perquè no es contagiaren amb tanta facilitat. La moda era un poc més frívola, les cases més confortables i la vida, per a aquells que s’ho podien permetre, més perfumada.

Altres novetats arquitectòniques, reveladores dels canvis en la forma de viure, foren les construccions de garatges, cinemes i magatzems comercials. Els automòbils aparegueren als carrers de la nostra ciutat poc abans de la guerra com a un capritx de potentat d’utilitat bastant imprecisa, ja que calia un ritu complicat i un vestuari adient: gorra, ulleres, guardapols de tall clerical i un vel de bacant de la velocitat per a les excitades passatgeres. Però el seu ús es va estendre prompte entre les classes adinerades que amb les luxoses limousines ja no veien perillar la seua integritat i podien lluir una forma nova de riquesa. De 1920 a 1923 es van construir quatre garatges amb una capacitat d’uns trenta cotxes cadascun, dos en C. Amorós, un altre en G. Esteve i l’últim en la Gran Via, és a dir, tots en la zona de l’Eixample.

Els cinemes no pareixen lligats, a jutjar per la seua localització, als plaers de la burgesia, sinó a la desperta curiositat del poble i a les diversions dels xiquets. La primera vegada que els ulls atònits dels valencians contemplaren sessions cinematogràfiques va ser en 1892, però es va popularitzar amb l’Exposició de 1909. Immediatament un empresari espavilat, el senyor Caro, encarregà a l’arquitecte Gómez-Ferrer un gran saló en l’Hort dels Soguers, en el barri del Carme, que s’inaugurà en l910. En 1915 s’obria en l’Av. del Port el cinema Líric i, en 1919, l’ideal en el carrer de Zapata-Rojas-Zorrilla. Com s’observa, els cinemes eren de barriada encara que el que s’hi projectava era d’una innocència angelical. Al voltant dels anys 20 arriben les primeres pel·lícules de “Charlot” i els xiquets es riuen dels guàrdies de Nova York, li xiulen al gegant que s’emporta a la xica, lletregen els rètols a l’uníson, mengen sense parar cacaus i tramussos, acompanyen sobre els seients les cavalcades de Tom Mix. D’aquest temps són també les grans obres dels expressionistes ale-

163

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 164

CAPÍTOL II

164

manys, El gabinet del Dr. Caligari, Nosferatu i El Dr. Mabusse, però si van ser projectades a València, la gent assabentada pensaria que eren contes de por per a entretenir els xiquets. Els grans no aniran al cinema fins que en 1925 aparega el rostre de la Garbo plantejant en les pantalles l’enigma indesxifrable de la Mona Lisa. De moment la burgesia benpensant es culturitza en el teatre on Benavente desgrana facècies que passen com a frases intel·ligents. En 1914 es construeix el Teatre Olímpia, dotat d’una marquesina elegant que serveix de reclam a la falta de façana, el mateix any el Trianon Palace i, en 1915, el Teatre Martí, aquests dos en el carrer Russafa que va configurant-se com un petit Broadway de l’espectacle i la nit valenciana. Però no només la gent de diners vol teatre, sinó també la gent de missa, així que els Sindicats catòlics que tenen la seu en el carrer dels Cavallers, es fan edificar allí el Teatre Talia, i el Patronat de la Juventut obrera es construeix l’Escalante. En el primer s’alternaven obres instructives amb sainets en valencià i el segon es va especialitzar en la sarsuela i va fer famosa la representació del Pesebre.

Amb el mateix afany pedagògic, encara que fóra laic, les societats obreres encarregaren a Göerlich, autor del teatre catòlic, la construcció de la Casa del Poble en Guillem de Castro, cantonada Quevedo. No sabem si el pluriempleat arquitecte transpaperà els plànols o si amagava una intenció perversa, però la veritat és que el projecte de la Casa del Poble, que no acabà de fer-se, és la viva imatge del palau d’Herodes, un retallable al qual tan sols li falten els reis mags en la porta. No poques vegades l’arquitectura és una arma carregada de passat.

En els anys d’expansió és lògic que es desenvolupen les construccions industrials i comercials per a les quals es busca algunes vegades l’arquitecte que, de la funcionalitat, sàpia traure un cert partit estètic. Al voltant de l’Av. del Port hi ha alguns magatzems, com ara el construït per D. Ribes per a J. Campo, que imita la decoració de l’Estació del Nord, i els inacabats Docks Comercials, obra de Gozálvez. El més interessant, no únicament per la seua originalitat arquitectònica, sinó perquè mostra una forma més avançada de les relacions comercials, és el d’Ernesto Ferrer, construït en 1918 també per Ribes en la plaça Rodrigo Botet.

Mentre que els magatzems abans esmentats estaven destinats a la funció tradicional del comerç d’exportació, el d’Ernesto Ferrer servia per a l’emmagatzemament de mercaderies per a la distribució als comerços al detall, per això la seua ubicació en el centre de la ciutat. Es tracta d’un magatzem a l’estil americà per a proveir al comerc al detall, que ha augmentat considerablement el consum i requereix aquests centres inter-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 165

VALÈNCIA 1875-1930

mediaris. Ribes tingué l’encert de simbolitzar la nova funció en l’“estil Xicago” de l’edifici. El llenguatge de l’arquitectura s’adequava a les noves funcions de la vida econòmica i social i ens deixava escrit en els edificis que la gent d’aquesta ciutat passejava en cotxe, començava per interessar-se pel cinema i consumia més.

2.3.

Els habitatges per a obrers

Hem parlat de la història de dues ciutats i aquesta crua realitat, palesa en els enfrontaments socials, havia de manifestar-se també en la morfologia urbana. Mentre que per a uns es construïen presumptuosos edificis en el centre o l’Eixample, per a altres s’agreuja el problema de l’habitatge degut més a la pujada general dels lloguers que a la mancança d’habitacions. De 1914 a 1920 els salaris dels treballadors s’havien duplicat, encara que amb diferències segons els sectors de producció (per terme mitjà de 0’50 hora a 1’10 hora, segons l’institut de Reformes Socials). Per informacions esparses de la premsa sabem que els pisos barats del nucli, per tant de zones amb població de classes populars, com ara els districtes de l’Hospital, Misericòrdia i Museu, s’havien triplicat passant de 50 pessetes a 150 pessetes al mes. Els comentaris de premsa no ho atribueixen a la mancança d’habitatges, que haguera produït la pujada de preu, més aviat al contrari, creuen que la desmesurada pujada dels lloguers està provocant l’abandó per part dels que no poden pagar-les i produeix la paradoxal situació que sobren i hi haja gent que no tinga casa. Tanmateix, tot i que la culpa es carregue a la pujada general del cost de la vida i als perniciosos efectes d’arrossegament produïts per la construcció d’habitatges cars, es reconeix amb certa impotència que no hi ha forma de tallar aquest mal i que cal fer construccions d’habitatges barats per als obrers. En aquest context sorgeix en 1919 la iniciativa de l’Ajuntament d’impulsar la construcció de 3.000 habitatges. Com des de 1885 en què es va crear, per proposta del metge En Rufino Ferrando, la Comissió Municipal de Barris Obrers, no havíem sentit parlar d’aquest tema, és el moment de fer un repàs succint de la qüestió. Hem vist fer plans de reforma, demolir, expropiar, construir i potser hem passat per alt amb excessiva lleugeresa “les doloroses escenes” que segons l’article de EI Mercantil de 1884 han de contemplar els agents municipals quan desallotgen una casa expropiada i els seus pobres inquilins els pregunten: On anirem ara nosaltres?

165

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 166

CAPÍTOL II

166

Cal reconéixer que aquesta burxant pregunta va preocupar un poc als reformadors des del començament, encara que no es traduïra en una pràctica gaire eficaç. En les primeres hores de la Restauració, en 1877, un tal R. Sociats, publicà un extens fullet sobre La indigencia en las ciudades en el qual tractava, segons les seues paraules, del “fonament racional de les ciutats obreres”. El degueren de llegir bastant perquè, quan al voltant de 1884 es plantegen els primers plans de reforma de la ciutat, El Mercantil reprodueix els seus arguments i crida l’atenció sobre la necessitat de compaginar la millora del centre amb la construcció de cases barates. Ambdós escrits citen l’exemple de la ciutat de Mulhouse on s’ha dut a terme amb èxit un experiment de cases per a obrers.

A l’any següent, es constitueix una Comissió municipal per ocupar-se d’aquest assumpte, la qual llança la idea d’un barri en Quart extramurs i després s’enfonsa en un silenci de quasi quaranta anys. Tan llarg oblit cal atribuir-lo a raons teòriques i pràctiques. Entre les primeres comptava que no es tenia molt clar com havien de ser aquests barris. La situació d’una ciutat en la qual s’ha produït un ràpid i concentrat creixement de grans fàbriques amb una important població obrera al voltant, és molt diferent d’una, com la nostra, on els treballadors es troben dispersos per barris distints. En les primeres, la construcció de barris obrers naix amb una lògica immediata, en les segones, el procés de segregació és lent i es creu encara que en les construccions noves conviuran convenientment escalonats per la categoria de les plantes d’un mateix edifici, les diverses classes socials. Recordem, en aquest sentit, una famosa novel·la de Zola Octavio, la trama de la qual s’articula al voltant de les històries dels llogaters dels diferents pisos que constitueixen una mena de mostratge de l’estratificació social. Encara que als pisos alts dels edificis nous no habitaven famílies de la classe obrera, sinó de la petita burgesia, els nostres teoritzadors de cases per als obrers, no creien convenient ni necessari la construcció de barris proletaris, sinó que proposaven ubicar-los de forma dispersa per tota la ciutat. D’altra banda hi havien raons pràctiques que abonaven la inèrcia. L’escassa capacitat financera de l’Ajuntament el duia a concentrar-se en la reforma burgesa ideologitzant-la com a solució global. De fet l’Eixample de 1887 va ser concebut, com vam veure, per tal de respondre al creixement de tota la ciutat durant bastants anys. Per últim, i aquesta raó és la de més importància, les expropiacions afectaven escassament les zones d’habitatge dels treballadors i les construccions noves a penes tenien repercusió en l’augment del preu del sòl d’aquestes zones i, per tant, no dificultaven el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 167

VALÈNCIA 1875-1930

seu creixement autònom. Si exceptuem la reforma del Barri dels Pescadors, que suposà la demolició i el desallotjament d’unes cent cases pobres, l’actuació municipal i la realització dels plans implicaren un procés molt lent de segregació espacial i social. A més, la estadística de les llicències d’obra permet afirmar que el creixement de les zones privilegiades per la reforma no minvà el ritme de construcció en la resta.

Açò no vol dir que l’habitatge obrer no fóra un problema, però ho era sempre i independentment de la reforma. Les cases dels barris pobres eren pobres, petites, mal ventilades, humides i hi vivia més gent de la que raonablement cabia. Metges coneguts de la ciutat, com ara Ferrando o Peset, ens han deixat testimonis interessants sobre la questió. D’ací que la preocupació per la construcció de cases per als obrers estiguera motivada per raons sanitàries, humanitàries i fins i tot morals i no pel fet de la seua escassetat. Aquest punt de partida du que les iniciatives estiguen deslligades de la dinàmica del creixement urbà i tinguen un caràcter parcial. El problema de l’habitatge s’inscriu dins els “mals de la societat” als quals les persones de bona voluntat tracten d’aportar algun lenitiu, o pegat, i està lluny de considerar-se com una qüestió del desenvolupament de la ciutat. Una de les primeres iniciatives que coneixem, la Societat Constructora de cases per a obrers, de 1902, té aquest marcat caràcter benèfic, ja que s’adreça “a l’obrer treballador, als quals pel nombre de fills i per acompliment del seus deures es facen creditors d’aquest benefici”. Va ser iniciativa del capità general, senyor Pando, que reuní un grup de persones importants, Castro, president de la Cambra de Comerç, el baró de Terrateig, En Constantí Gómez, metge, l’arquitecte Martorell, el senyor Conejos, del comerç, i així fins a vint. Amb el capital reunit i les successives aportacions es construïen les cases, que es pagaven sense interés i passaven a ser propietat de l’obrer en un termini aproximat de 15 anys. Entre 1903 i 1909 aquesta bondadosa Societat va construir 144 habitatges, la qual cosa no està gens malament com a mostra de bona voluntat, però haguera necessitat més de dos-cents anys per solucionar el problema de l’habitatge. Encara podem veure darrere del carrer Jesús les casetes d’un d’aquests grups, i més aviat semblen casernes de soldadets lil·liputencs. Però no volem llevar-los mèrit. Castro que, en anar-se’n el general Pando, restà com l’abanderat de la idea, va tenir una ben pensada intervenció en el Senat on es lamentava de la falta d’interés de les institucions financeres, com ara la Caixa d’Estalvis, per la carència de suport estatal, i demanà una llei de cases barates. Aquesta llei s’aprovà en 1911.

167

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 168

CAPÍTOL II

168

Les coses no canviaren molt. La iniciativa privada no podia interessar-se, més enllà de les vaguetats benèfiques, si no existia una demanda massiva i rendible, com la que es donà en els anys 60 amb el franquisme. Així, els efectes de la llei tan sols es feren notar en la constitució de Cooperatives i Mútues. Peñín calcula que entre la primera llei de cases barates, 1911, i la de 1921, aquestes Cooperatives construirien uns 500 habitatges. La Mutualitat Obrera de Tramviaris en promou 13 en Catarroja i 24 en Nazaret; la Cooperativa de Cases Barates, 32 en Dr. Pallarés i 48 en Marqués de Montortal; l’Habitació Obrera, 33 en la Font de St. Lluís; la Propietat, 20 en Benimaclet; la Mútua de Dependents dels Mercats, 14 en Benicalap. No només ens trobem amb un augment considerable del nombre, respecte de l’època anterior sinó també de la qualitat. Encara avui n’existeixen moltes i són casetes presentables que, comparades amb els blocs dels anys 60, semblen la zona residencial del barri on han quedat encaixonades.

Tanmateix aquest meritori esforç era, en 1920, clarament insuficient.

El procés de segregació espacial estava desplaçant els habitatges barats del centre en la mesura que aquest quedava petit, tenia tendència a expansionar-se i encaria els terrenys i els edificis que queien sota la seua òrbita. La demanda havia pujat, no únicament per l’augment de la població sinó, sobretot, com a demanda social. Els treballadors començaven a sentir-se membres d’una altra societat, d’una altra ciutat, desplaçats de l’ostentós enriquiment que la guerra havia produït i marginats també de l’espai urbà. No hi havia prou amb la resposta benèfica o l’aïllada tasca de les Mútues, per a integrar-los. Es discutiren alguns projectes que l’Ajuntament es proposava portar a cap sense mesurar gaire les seues dèbils forces. El primer pas, trobar uns terrenys amplis i barats per expropiar, esdevé el primer ensopec, ja que es trien uns terrenys de la Companyia Nord de Ferrocarrils, prop del carrer Gibraltar, i aquesta no solta un mos tan valuós situat en la zona de l’Eixample.

L’Ajuntament amenaça amb l’expropiació forçosa i els del Nord segurament dirien: “ai, quina por!”. Total que entre discussions i amenaces passaren tres anys i el colp de Primo de Rivera els agafà en apassionada conversa. Dels 3.000 habitatges tornarà a parlar-se, encara que reduïts a 2.000 i ubicats al costat de l’avinguda de l’Oest, en l’època republicana.

Enmig sorgiran projectes de ciutat-jardí i d’altres boniques utopies de les quals ja parlarem. Deixem les cases i mesclem-nos amb la gent. Demà hi ha bous, despús-demà vaga general. Participem-hi.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 169

VALÈNCIA 1875-1930

3.

3.1.

La vida ciutadana Riquesa i frivolitat

En l’agost de 1917, la situació del país sembla abocada a una crisi revolucionària. El President del Consell de Ministres, senyor Eduardo Dato, apareix davant la premsa per explicar la posició del govern. No el sentim, solament el veiem voltat d’algun membre del seu gabinet i de periodistes que prenen àvides notes. Suposem que estarà dient el que s’acostuma en aquests casos, que els ciutadans poden estar tranquils, etc. No cal que cride, la imatge val més que cent paraules. Només ell du cobert el cap amb el sever barret de copa alta. També veiem algun joiós barret fort, la resta són capells de feltre flexible de la tessitura més variada. Ningú va descobert, perquè com més tard se diria, solament els rojos no porten capell, però l’anarquia en el barret és tan evident que, per molt que ens ho diga el vell polític, sabem que la situació, encara que estiga controlada, és ja incontrolable. El país està canviant a més velocitat que la política oficial. Repasem altres targes postals de l’època. Ací veiem una filera de cavallers tots amb l’enginyós jipi-japa. El de la vora es posa la mà a la cintura amb un picardiós somriure, el del costat vol mostrar-nos els seus elegants botins, altres juguen amb el seu lleuger bastó. Hom diria que tots aquests informals cavallers, disposats alegrement en fila, estan esperant Maurice Chevalier per acompanyar-lo en una despreocupada “chanson”; ningú no s’atreviria a creure que són parlamentaris i encara menys, catalans. Però són ambdues coses i a més membres de l’Assemblea dissident que es va reunir a Barcelona. El país està canviant i alguns polítics intenten d’aproximar-lo.

Les velles fotos mostren l’escuma mutable dels dies en la qual la “beautiful people” de l’època es banya sense voler veure la seua profunditat. Les revistes il·lustrades, La Esfera, Blanco y Negro, donen testimoniatge del canvi experimentat. En 1918 l’estil Gatsby encara no ha envaït Europa, però és evident que ens trobem en la tardor de l’imperi austrohongarès i de la seua moda de vint-i-un botó, amples pameles, litúrgiques capes, encimbellades ombrel·les, apropiada per a passeigs acompassats. Dintre de poc arribarà el demolidor xarleston i les jovenetes de bona família alleugeriran el seu armari amb certa discreció per tal

169

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 170

CAPÍTOL II

170

d’assajar els primers foxtrot que toquen les gramoles. Ceteris paribus, com diuen els economistes partidaris de l’equilibri general, és a dir, tenint clar que es té cognom i diners, serà imprescindible el loock Chanel per aconseguir un bon partit. Però no tinguem por, en València els Trénor seguiran casant-se amb els Gómez, aquests amb els Martínez, els Martínez amb els Boluda i així successivament, com abans de la guerra. Les modes canvien però la bona societat roman.

Els teatres aporten perilloses novetats. Una actriu jove que amb el temps esdevindrà la musa dels poetes del 27, Margarita Xirgú, debuta en 1914 en la nostra ciutat amb obres dures, corrosives, desafiadores, però ho farà en l’Eslava i no en el Principal. La Salomé, de Wilde, l’Electra, de Hofmansthal. El teatre és el reflex de la societat i en la nostra, certament, no haguera pogut satisfer les seues ànsies de bellesa la inquieta madame Bovary. Per a conéixer la burgesia valenciana res millor que repassar el repertori del Principal. Tota la primera etapa de la Restauració està dominada per Na Maria Guerrero, especialista en doña Elvira i doña Sol i altres personatges clàssics que alternava amb drames d’Echegaray i Tamayo en els quals sempre hi havia una herència pel mig (tema fonamental de la consolidació de la burgesia i que corre paral·lel a l’aprovació del Codi Civil en 1883). En la primera dècada del segle, els aires de llibertat i modernitat que el blasquisme porta al poble, trasllada la burgesia a l’anomenat «teatre del tresillo». Un teatre en el qual els personatges s’asseuen per passar la vesprada i creuen frases enginyoses i malicioses amb la complicitat de l’espectador, senyor i senyora, que d’aquesta manera tenen ocasió de participar en una conversa, amb “esperit”, amb classe, com a ells i a elles els agrada. No cal dir que el seu autor preferit és Benavente i el seu intèrpret la senyora Pino. A la fi, l’impacte de la guerra sembla que trencarà aquesta manera de mediocritat i la Xirgú tempta la sort amb alguns estrangers. Impossible. Wilde i Shaw són com Benevante però el seu àcid corroeix i, per tant, serà millor deixar-los. Per a triomfar en el Principal la Xirgú porta un repertori galdosià. El amigo manso, Doña Perfecta, adaptades al teatre són peces que avorreixen mortalment a qualsevol però que el públic aplaudeix perquè a hores d’ara don Benito és ja un autor consagrat i de prestigi.

Tanmateix, en el context de canvis de moda que es viu, Galdós resulta bastant feixuc i molt poc “xic”. Per a la cosa espanyola, la nostra burgesia prefereix els Quintero i per a cosmopolitisme, Martínez Sierra, en les obres del qual sempre hi ha un personatge que diu coses boniques sobre la “Costa Azul” que sonen molt poètiques. A la Xirgú se li té respecte,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 171

VALÈNCIA 1875-1930

encara que s’obstina en representar les extravagàncies de Valle-Inclán o el pesat del Guimerà de la mà del senyor Enrique Borrás, però l’actriu preferida del nostre públic és, en aquests temps de canvi d’imatge, Catalina Bàrcena, que ix a l’escena amb bossa de mà (res de ventalls, a aquestes altures), lluïx cabells curts i ratlla a un costat (fora les grans castanyes, per favor), es mou amb agilitat i fa evident l’absència del corsé, s’asseu i creua amb mirament però amb resolució les cames i guaita amb mirades de Greta Garbo (seixanta segons sense parpellejar) a l’home que parla, sens dubte un home templat (que ja no estan de moda els seriosos sinó els bells) amb aspecte d’aventurer, que ha vist molt de món i ha conegut les més belles dones de la Rivière i la Costa Azul, però que està ací per a dir-li: senyoreta, es vosté la dona dels meus somnis. Bé, així era el teatre de gran món que agradava a la nostra burgesia en acabar la guerra, en el qual el tresillo benaventià havia estat substituït per la terrassa del Ritz, i la rèplica curta i enginyosa per la frase llarga poèticofilosòfica.

No s’ha d’oblidar que durant aquests anys Ortega, a qui han qualificat de filòsof mundà, embadalia les dones en l’Ateneu de Madrid. La mundanitat, aquest toc de saviesa, d’elegància, d’experiència, de luxe, de distància, captivava els esperits i es feia irresistible baixant d’un automòbil. Si hom era ric, s’havia de ser mundà, però no era una tasca fàcil en una ciutat com València. La premsa ens conta que a un prometedor jove, oculista per a més detalls i de família notòria, cavalcant un dia per la Glorieta se li encabrità el corser i en eixir corrent llançà el genet al riu a l’altura del pont del mar. Tot sembla indicar que, imbuït de desigs mundans, havia confós la Glorieta amb el Central Park. Aquesta tragèdia és insignificant quan ens movem en dimensions culturals. Les convulsions de la guerra i el frenesí de la pau havien deixat les grans ciutats europees, inclosa Barcelona i bastant menys Madrid, envaïdes per comtesses russes, agents internacionals, poetes sudamericans, milionàries de Boston, pintors cubistes, jugadors de la Borsa i ballarines de diversos estils. Ací després de passar fugaçment el ballet de Fokhine, l’única ballarina russa coneguda de nom era la Matahari i l’èxit més clamorós l’obtingué l’espectacle de Raquel Meller en la seua presentació en el Principal en 1922. El crític teatral de El guante blanco anomenava Majakovski, senyor Majaderovski, i el mestre Pennella va ser esbroncat pel públic selecte del nostre primer teatre perquè s’havia atrevit a dir que Serrano estava passat de moda. Els actes de desagreujament, als quals tan acostumats ens tenen certs sectors de la societat valenciana, no

171

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 172

CAPÍTOL II

172

són nous i provenen del tancament progressiu en el qual aquesta va incorrent. Sempre no va ser així, però en el decenni anterior el protagonisme de les classes populars i la seua desmesurada admiració per saber, havien fet de València un interessant centre de producció i consum culturals. La pressió cultural de les classes populars creà una ambient general obert, cosmopolita, i serà bo recordar que el mateix Llorente havia traduït Heine i que en 1905 el gran tenor Viñas cantà el “racconto” de Lohengrin en valencià, traduït pel mateix Llorente, en un temps que Wagner difícilment eixia del cercle de Bayreuth. No podem dir que a principis del segle València fora una ciutat il·lustrada, però almenys, sí informada. L’agudització de la crisi social, palesa en el decenni 19141923, produeix una fractura en la dinàmica de la ciutat amb clars reflexos en la seua cultura. Els treballadors concentren l’atenció en l’especificitat de la cultura proletària, de marcat signe revolucionari a partir del 17, i la burgesia intenta de formular un discurs propi amb els elements més antics i coents de la seua tradició defensiva sota la forma d’una elegant mundanitat. Las Provincias celebra el repertori del Principal “net de procacitats”, i suposem que d’idees, i esmenta agradosament les festes de societat del Casino de l’Agricultura on es reuneix la flor i la nata de cada casa. Els joves canvien l’assilvestrat esport de la caça d’ànecs en l’Albufera per la més elegant del tir al colom, i aquest club esdevé en un altre dels vedats de la gent adinerada. Els joves li diuen a la seua senyora mamà “anem a l’skating”, “hem pres un vermouth en eixir de misa 12”, “ens ha portat Frederic en la seua limousine des de Rocafort”, “m’he comprat un maillot per a aquest estiu”, perquè saben idiomes (almenys les paraules de la tribu són mundanes i esportives). La reina dels Jocs Florals, vestida de llauradora per a l’acte, després de rebre els elogis del poeta i entregar-li la flor, corre de pressa per vestir-se d’europea per donar-li un ramell al suorós pilot que acaba de véncer el rayllie. La mundanitat no dóna per a més, no passa d’una frívola manera de comportarse cultivada per les elits tradicionals de la ciutat. També aquestes han canviat però continuen completament alienes a les commocions que estan produint-se en el món real

3.2.

Els altres ciutadans

Fem una petita parada enmig de tantes novetats, un descans breu a l’ombra del que roman inamobible: Els carrers de València en un dels dies en els quals va ser declarat l’estat de setge. Tant fa que la foto siga

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 173

VALÈNCIA 1875-1930

de 1890 o de 1920, hi ha alguna cosa que no ha canviat en quaranta anys i que el lector pot veure ampliada i en color en els quadres de R. Casas: l’estampa de la guàrdia civil muntada a cavall i amb el seu original tricorni vigilant per les cantonades. Estampa familiar, foto fixa, encontre repetidament inevitable. No es tracta que ens desagrade el tricorni i que haguérem desitjat que també la Guàrdia Civil canviara i es vestira a la moda de la policia muntada de Canadà. Desgraciadament és molt més seriós. Aquesta imatge repetida una i una altra vegada davant qualsevol amenaça d’alteració de l’ordre mostra que el sistema de la Restauració ha estat incapaç, al llarg de 40 anys, d’integrar el conflicte social, més aviat al contrari, la mesquinesa de les seues reformes l’han exacerbat fins a extrems difícilment suportables. En el fons qui no canvia no és la Guàrdia Civil sinó la realitat socioeconòmica, la distribució de la terra i de la renda, no canvia l’explotació de les classes treballadores. No només no canvia sinó que empitjora i de 1917 a 1921 produeix una situació altament conflictiva.

En algunes fotografies de principi del segle XX es poden veure grups de treballadors. La seua estatura mitjana és de 1’60, segons pot llegir-se en un estudi sobre el tema, el que significa que el vers de Machado (“españolito que vienes...») era exacte i que l’alimentació no donava per a més. El seu aspecte bastant ferreny i el rostre rude i malcarat. Però allí estan els homes amb la gorra i la brusa dels diumenges tot esperant el personatge que ve carregat de bones paraules. En canvi mirant altres fotografies de 1917 potser la moda haja canviat o serà una altra cosa.

Porten una jaqueta sòbria que no pot botonar-se, el pantaló subjecte amb una corda, la camisa tancada fins al coll sense corbata, no vesteixen de festa. És un dia de vaga general i formen grups amenaçadors, o més aviat amenaçats pel canó que ha col·locat la tropa en l’encreuament dels carrers. No semblen els mateixos, abans tan endreçats, amb les seues gorres i espardenyes netes, en aquesta ocasió tan desagradables que Las Provincias creu que “la xusma ha eixit del seu cau”. Però no, són els mateixos i no han eixit del seu cau, sinó de les fàbriques i tallers. El que passa és que s’ha trencat la il·lusió i ara ja no es manifesten els dies de festa per a sostenir reformes generals, sinó que lluiten cada dia pels seus propis drets. En el quadre 13 de l’annex es pot veure l’augment del nombre de vagues a partir de 1913, i amb una punta destacada en 1918-1919 i 1920.

Les causes d’aquest increment de la conflictivitat han estat molt discutides i cal atribuir-les, en principi, a la consolidació de les organitza-

173

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 174

CAPÍTOL II

174

cions obreres i a la deterioració del nivell de vida. El creixement de la CNT des de la seua fundació en 1910 (en el Congrés va estar present la representació de la Societat de Barreters de València i s’afegiren les dels ebenistes, ventallers i forners) es dispara espectacularment a partir dels anys de la guerra. Les Societats Obreres de la ciutat de València representades en el Congrés cenetista celebrat en Sants en 1919, tindrien, segons les seues dades, 40.500 afiliats. La xifra hem de prendre-la com a simplement indicativa ja que, per exemple, hi ha més afiliats en el ram de la fusta que treballadors, però tot i amb aquestes evidents inexactituds, indiquen una realitat de fons. La presència de la UGT en la ciutat sembla que és, en aquesta època, escassa i la del PSOE, insignificant. Encara que Ovejero i Anguiano isquen escollits diputats per la ciutat en 1916 i 1918 en la candidatura de l’aliança d’esquerres que recolzen els blasquistes, els efectius socialistes no passarien de 200, com a màxim 300 persones. Pel contrari, la implantació ugetista en el camp és molt forta, ja que segons les dades del Congrés de la Federació del Camp, celebrat a Alzira en 1920, arriba als 35.000 afiliats, tots dels pobles de l’Horta Sud i de la Ribera, ja que els de l’interior (Bunyol, Pedralba...) estan sota la influència cenetista. Qualsevol que siga la credibilitat atorgada a aquestes xifres, no pot negar-se l’espectacular creixement fet per les organitzacions sindicals, la seua notable influència sobre el moviment obrer durant el període que ens ocupa, i la seua presència organitzada en la ciutat i el camp que l’envolta.

Pel que fa a la deterioració del nivell de vida de les classes populars, la qüestió és més complexa. La premsa es mostra preocupada i perplexa per la situació conflictiva de la ciutat, en un moment en què els salaris han millorat. Ho podem comprovar en el quadre 13 en el qual la gran part dels oficis mostren augments de 100 a 180, de l’any 1914 a 1920, amb una tendència a l’estabilització a partir d’aquesta data. Però com sap tothom, aquestes xifres caldria contrastar-les amb les de la pujada dels preus per arribar a una conclusió positiva. Els preus al detall pagats en la ciutat. Excepte el vi i el pa (augments de 125 i 150 respectivament) i del carbó que experimenta una pujada brutal, la resta d’aquesta llista de productes bàsics puja entre un 200 i un 215 %, és a dir, bastant més que els salaris. A partir de 1920, els preus semblen estabilitzar-se al nivell dels salaris, fins i tot lleugerament per sota d’aquests. Com s’explica el descontent dels treballadors? Al meu parer, cal tenir en compte altres elements i no solament l’índex de preus i salaris. La mà d’obra empleada augmenta considerablement de 1914 a 1919 en algun sector

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 175

VALÈNCIA 1875-1930

aïllat, com ara la construcció, però la tendència general assenyala tan sols lleugers increments en el període expansiu i una disminució quan comença a sentir-se la recessió. Açò vol dir que l’expansió s’ha realitzat bàsicament augmentant les hores de treball, el que ha permés als obrers incrementar els seus ingressos fins que, en començar la crisi de la postguerra, s’acaba la faena. Podríem dir que, durant els anys de la guerra, el nivell de vida dels treballadors no va empitjorar, però les seues condicions de vida esdevingueren més tenses, dramàtiques i explosives, i que, en acabar la guerra, encara que els salaris es mantingueren, els ingressos disminuïren dràsticament per la falta de faena. Els obrers havien vist com es realitzaven esplèndids negocis basats en l’especulació, que encarien brutalment els preus de les subsistències, com les empreses creixien amb una demanda inusitada que carregava damunt les seues esquenes amb l’augment de les hores de treball, i com en acabar la festa dels bons negocis els uns es quedaven en les butxaques plenes, i ells se n’anaven al carrer. Aquest contrast tan brutal els portà, primer, a intensificar la lluita reivindicativa i, a poc a poc, a convertir-la en un atac frontal al sistema.

3.3.

La crisi de les subsistències

En aquest quadre general, el problema que va contribuir a enrarir més l’ambient de la ciutat va ser el de les subsistències, ja que era on es veia més palesament la quantitat d’abusos dels poderosos i les dificultats dels pobres. La guerra, com hem dit al començament del capítol, desarticulà els mercats i provocà en el nostre país el desabastiment d’alguns productes bàsics, oferint, al mateix temps, l’oportunitat que nosaltres esdevinguérem abastidors de l’exterior. Successius governs intentaren posar un poc d’ordre en aquest desconcert sense assolir-ho, no tant perquè les mesures foren desencertades, sinó perquè les resistències, de vegades feroces i sempre incontrolables, se’ls oposaren. A més, evidentment, per la debilitat en aplicar-les que feia que foren canviants i contradictòries. Unes vegades el govern se les donava de dur i imposava taxes fortes a l’exportació perquè el mercat interior estiguera abastit, però no podia controlar l’acaparament dels especuladors.

D’altres vegades accedia per ser comprensiu i alçava la prohibició d’exportar davant les pressions dels productors. D’altres intentava d’exercir de paternal benefactor i comprava blat i carbó de fora perquè no gosava expropiar o, almenys, comprar a preus de taxa el del mateix país. Una

175

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 176

CAPÍTOL II

autèntica ostentació d’impotència en el qual, quan algun ministre, com ara el senyor Urzáiz, tractava de posar ordre entre els especuladors, havia de dimitir immediatament.

Aquest desconcert planejà sobre la ciutat de molt diferents maneres i sobre distints productes. Una mirada al menú ens ofereix els plats següents:

176

1) Verdures cultivades per petits propietaris en l’horta nord. La capacitat de maniobra dels llauradors per a l’especulació estava limitada al mercat de València, al qual abastien, ja que per operacions més grans depenien dels comerciants. Tot i que no cal minimitzar la seua astúcia per fer pujar els preus, aquests eren els únics que podia controlar la Junta de Subsistències municipal, la qual cosa portà a accentuar el tradicional odi entre l’horta i la ciutat i a diversos insubordinaments i vagues, sempre dins de la mateixa tradició d’hostilitat.

2) El blat i la farina. Ací es plantejà el conflicte més greu ja que, des dels temps d’Esquilache, el preu del pa és el que més enardeix la multitud. Els forners afirmaven que no podien vendre al preu de taxa perquè la farina escassejava i l’havien de comprar mol més cara. Una inspecció de l’Ajuntament va descobrir que existien emmagatzemats a la ciutat 5.700.000 quilos de farina dels quals un poc més de 5 milions estaven en mans de sis acaparadors. Els noms i cognoms dels espavilats s’ofereixen al públic sense que tinga majors conseqüències, llevat de la vergonya que pogueren sentir aquests senyors que, probablement, no en seria molta. Després d’aquests primers aldarulls, esdevinguts en 1915, esclatà un conflicte gros en febrer de 1916, una vaga general d’una setmana en la qual es produeixen assalts als forns. En 1918 hi haurà un altre intent de vaga general per aquest motiu, però no es durà a terme per les gestions de l’Ajuntament. Amb aquesta finalitat, cal remarcar el paper jugat per la corporació municipal que des de 1917 tenia altra vegada, no només majoria blasquista sinó l’alcalde d’aquest partit.

L’Ajuntament ho intentà tot i, encara que les seues limitacions no li permetien anar molt lluny, es mostrà bon defensor dels ciutadans. Incautà forns, va promoure una gran subscripció i amb una part d’aquests diners i del seu pressupost va comprar un carregament de blat. A més, sostingué les manifestacions obreres en les quals s’exigia del govern mesures eficaces contra els acaparadors. Especialment notòria fou una manifestació de dones al front de la qual anava l’alcalde Faustino Valentín. Potser el més revelador de la inextricable trama d’interessos siga el fet que el mateix Ajuntament va caure en la trampa dels especu-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 177

VALÈNCIA 1875-1930

ladors. En un moment d’especial esgotament de la població, a causa d’una alça sobtada dels preus, l’Alcalde va comprometre una partida de 2.854 Tm de blat a 60 ptes/quilo pensant que pujaria més. Al poc temps baixava a 48 pessetes. En aquest context, no podia faltar tampoc la típica fanfarronada del regidor blasquista, el senyor Beltrán, que proposà noliejar un vaixell cap a l’Argentina.

3) L’arros i la taronja. Aquests dos productes típics de la nostra taula causaren molts trastorns. La batalla contra les taxes limitades a l’exportació va ser el principal objectiu dels arrossers i es donà la curiosa paradoxa que la premsa que representava els seus interessos (no cal ser indiscret i citar els noms) clamava contra l’egoisme, l’especulació i el tracte benevolent que rebien els bladers i demanava el mateix per als arrossers de casa. En qualsevol cas no sembla que la normativa canviant els anara malament, ja que quan estava limitada l’exportació, els nostres honrats comerciants es dedicaven al contraband i ni l’oferta per al mercat interior augmentava ni baixaven els preus. “Hom parla, deia la premsa, de molt d’arròs embarcat de contraband en bocois i bótes que contenien aqueixa gramínia en comptes de vi i oli”. Ja veus! “i després diuen que l’arròs és car”, amb els perills que implica. Per poder pintar aquest edificant quadre no calia l’esperit compasiu de Sorolla, sinó el llapis demolidor de Grosz. No mancarà, tanmateix, algun neoliberal dels que ara assenten càtedra que responguen als nostres sarcasmes dient que sense limitacions a l’exportació s’haguera evitat el contraband.

Efectivament i per això, l’Ajuntament en la seua sessió de 4 de febrer de 1918 ens dóna una bonica lliçó d’economia social. S’hi proposa suprimir les limitacions exportadores amb la condició que els arrossers venguen a la Junta de Subsistències els 9.000 quilos diaris que la ciutat consumia, al raonable preu de 0’45 ptes/kg (abans de la guerra es venia a 0’30 i el preu va arribar a 0’80). La Federació arrossera es va negar ja que volia o llibertat total o taxes amb contraband. Davant aquesta actitud només cabia recórrer a la Guàrdia Civil que, com es recordarà, estava molt ocupada reprimint les vagues que provocava la pujada de preus. Certament havia per aquest temps, dues ciutats, dues classes de ciutadans i una única Guàrdia Civil.

Els tarongerers, en canvi, no podien exercir de contrabandistes, no per falta de vocació, sinó de carbó, que els impedia el trasllat del producte a l’exterior, i perquè la guerra havia castigat tots els xiquets anglesos a gitar-se prompte i sense postres. Els problemes de la taronja emmagatzemada no tingueren repercussions greus en la ciutat però sí en el

177

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 178

CAPÍTOL II

178

camp pròxim a aquesta en provocar una forta crisi de treball. En el període 1914-1918 dels 125.835 emigrants espanyols, 85.457 eren del País Valencià, és a dir, el 67 %. Era la primera vegada en la història, i l’única, que ocupàvem aquest lloc. 20.470 pertanyien a la província de València i la gran part eren de les zones de tarongers de la Ribera. Cal tenir en compte que no es tractava de l’habitual eixida que efectuaven molts jornalers a França, sinó d’un viatge sense retorn. D’aquests 20.470 compatriotes solament en tornaren 5.450. Estaven molt prop Carcaixent, Alzira, la Vall de Tavernes, i molt ben comunicats amb la ciutat, perquè no es notara la inquietud i la tristesa que l’envoltaven.

4) El carbó. “Pagant els preus nou vegades més que els que regien abans de la guerra, pagant nòlits fabulosos, hem pogut fins ara dur el carbó a València”. Així s’expressava el gerent de la Fàbrica de gas i electricitat, Lebón i Cia., a la fi de 1917. Escassejava el carbó i ja feia temps que la gent tirava mà de la llenya. Els pobres guisaven amb el que podien, assecaven corfes de taronja, que recollien i les tiraven al foc, produint un olor aromàtic. Guardaven amb cura d’un dia a l’altre el caliu dels brassers, la cendra calenta, com si es tractara d’un tresor o del foc arrabassat a Prometeu. S’apropava un dur hivern. “El dia 30, (desembre de 1917) a les 10.45 del matí, el veïnat es va veure sorprés per una abundosa nevada que es perllongà fins a la una i mitja. En aquest espai de temps la ciutat restà coberta per una densa capa blanca que en alguns punts arribava a mig pam”. El que faltava. En aquestes circumstàncies s’acabà el carbó, definitivament. Es trobava el veïnat, com diu el florit llenguatge de la premsa, contemplant des dels terrats l’insòlit paisatge de la ciutat nevada, desconegut i nou per a molts, quan en baixar es trobà que el gas no funcionava. Al dia següent la Companyia Lebón comunicà que es veia obligada a tallar el fluid fins i tot per a l’enllumenament públic. València restava completament a fosques. “Fins avui havíem pogut véncer totes les dificultats. Contra els elements no podem lluitar”, confessava patèticament el senyor Santomà, gerent de Lebón.

Primerament es va pensar que els elements eren, com en el cas de Felip II, de caràcter atmosfèric i que el temporal de neu havia impedit l’arribada del carbó. Molt prompte es va saber que aquests elements eren molt menys eteris i que la Companyia tenia contractades unes quotes de carbó a Astùries. A última hora, mans ocultes se n’havien apropiat de la càrrega. L’Alcalde va fer una crida als veïns perquè posaren ciris en els balcons, però el veinat no estava per a bromes, com en el 98 amb l’assumpte Touchet, i es ficava a casa embolicat amb una manta, parlava del

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 179

VALÈNCIA 1875-1930

temps i de com estaven les coses de malament. Certament, pitjor no podien estar. L’Ajuntament tractà d’instal·lar alguns focus elèctrics, però Hidroelèctrica Espanyola demostrà que les grans companyies no són institucions de benificència. En comptes d’ajudar, va reclamar 600.000 pessetes que li devia l’Ajuntament i obsequià la ciutat amb alliçonadors talls de fluid. Sembla ser, encara que no podem saber amb certesa que les denùncies de El Mercantil i El Pueblo siguen exactes, que amb l’excusa dels deutes la Hidro disminuïa l’enllumenament públic i transferia el fluid a la seua filial Electra Valenciana que abastia els particulars als qui, mentrestant, se’ls havia pujat les tarifes. Però no deixem el lector a fosques. Després de més de 20 dies, exactament el 26 de gener, la llum tornà als carrers.

3.4.

La radicalització del conflicte social

Els habitants d’aquesta ciutat estimada havien aprés a posar bona cara al mal temps i prendre’s a broma els problemes. Al cap i a la fi es tractava d’embolics municipals i ja estaven acostumats. Però prompte no tindrien més gana de riure’s. L’any 1914, com era habitual, començà amb una pujada dels impostos. Res no feia presagiar mals majors. El nebot de l’emperador Francisco José passejava despreocupat per Sarajevo, ignorant de la bala assassina que tenia preparada; una gavarra passava baix del pont de Londres, el capità dels granaders de S. M. assistia al canvi de guàrdia i l’alcalde d’una ciutat mediterrània era esbroncat. Més normalitat no es podia demanar. Març havia començat bastant calorós i per la nit la gent pujava als terrats, tocava les cassoles i cantava aquestes cobletes: Qué Alcalde es más pedestre Maestre Quien aquí nos hace daño Centaño Comprenda el señor Gobernador que esto se pasa de la raya que se vaya ese señor que se vaya, que se vaya.

Es tractava d’una vaga de tota la ciutat contra els arbitris municipals iniciada pels comerciants amb el tancament de les botigues, a la qual s’havien afegit els treballadors, que agradava a les senyores, els xiquets i els militars sense graduació i que acabava en esquellotada a l’autoritat

179

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 180

CAPÍTOL II

180

incompetent. L’acomiadament de la “belle époque” el feien amb acompanyament de platerets.

Tres mesos més tard començava la gran guerra, de la qual ens arribarien seqüeles importants, ja esmentades abans. Observem ara la reacció dels ciutadans davant d’aquestes. De moment es dividiren en partidaris dels Imperis Centrals, admiradors del canó Berta i de la serietat prussiana (de la precisió dels prismàtics Zeiss, de la puntualitat de les oficines i coses per l’estil) enfront dels partidaris dels aliats, als quals es considerava, com als exèrcits de Valmy, coratjosos defensors de l’Europa de “las luces”. Però aquestes discussions eren pur entreteniment al costat de la fractura real produïda per les dificultats econòmiques. La societat es va corporativitzar i sorgiren unes anomenades “Juntas de Defensa”, per imitació de les que havien creat els militars, que revelaven la vitalitat dels cos social, però també d’una perillosa desconfiança en les solucions polítiques. A València van crear la seua Junta de Defensa els gremis de comerciants i els usuaris d’energia elèctrica, i l’Ajuntament inicià també una Junta de Defensa de la ciutat en la qual tractava d’unir els interessos de tots, inclosos els obrers. Aquests participaren en les dues grans manifestacions de 1916 i 1918, que acabaren enviant un telegrama contundent a Madrid subscrit per totes les entitats, però decidiren actuar pel seu compte. Aquesta és la impactant novetat del període: la creixent autonomia del conflicte social, cada vegada menys integrable, i la seua progressiva radicalització.

A la fi de febrer del 1916 es produí una vaga general en la ciutat que va durar una setmana i, pel seu aspecte esquerp, va fer entendre que no s’estava per orgues. “S’apagà el foc, però la sacsejada ha estat tremenda”, comentava El Mercantil. Del nerviosisme de la Guàrdia Civil que ocupava la ciutat, en estat de setge, ens fa una idea el que una patrulla, en veure que s’apropava un paisà que duia al braç un altre, disparà i matà al paisà, que era un guàrdia que actuava per lliure. Al poc temps es declaraven en vaga els ferroviaris de la Companyia Nord i el pes cada vegada més gran d’aquest sector arrossegarà en juliol de 1917 a una nova vaga general de tots els oficis de la ciutat. Sobre aquests fets s’ha escrit i discutit molt, ja que trencà el moviment previst a tota Espanya per la reunió de l’Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, en agost, i no falta qui parle d’infiltració, provocació o almenys, precipitació. Sense entrar en aquestes qüestions, cal constatar que la de juliol va ser molt violenta mentre que la d’agost, que havia de recolzar a la iniciada en tota Espanya, resultà un fracàs. No es poden sostenir dues vagues generals

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 181

VALÈNCIA 1875-1930

en tan curt termini, sobretot si la primera ha acabat amb el saldo tremend de quatre morts, vint ferits greus i quaranta-cinc despatxats entre els ferroviaris.

A partir d’aleshores, les vagues dels diferents sectors adquireixen un to dur, d’irreconciliable hostilitat, que no poques vegades acaba amb atemptats als caps visibles de la patronal. En octubre del 1918, en una vaga d’ebenistes, és assassinat un empresari del sector. Al llarg de 1919 es succeeixen els atemptats i els enfrontaments armats. En el mes de març es produeix l’assalt d’uns vaguistes famolencs a uns ultramarins, es creuen trets i mor un guàrdia civil i set civils no guàrdies, és a dir, vaguistes. En juny, durant la processó del Corpus, esclata una bomba en l’urinari de la plaça Emilio Castelar, i causa cinc ferits. En juliol moren tres obrers esquirols de la Unió Espanyola. En setembre, tiroteig en la carretera real de Madrid on mor un guàrdia i un líder sindicalista conegut per “el Roget”. Aquest mateix mes un tramvier acomiadat i desesperat apunyala, a les onze del matí en el carrer del Micalet, el gerent de la Companyia, senyor Blanco. En octubre són ferits tres patrons ebenistes en el transcurs d’una vaga d’aquest sector que adquireix una violència dramàtica. La patronal declara el lock-out i els obrers, exasperats, assalten alguna fàbrica i trenquen els mobles. I en desembre un vigilant que s’havia distingit per la seua diligència en els descobriments de complots “sindicalistes” és abatut en eixir de sa casa, en el barri de Russafa.

Observem com la mateixa premsa conservadora reconeix que es tracta d’empresaris que s’han distingit per la seua intransigència o d’esquirols o delators. La patronal adopta una posició de duresa tancada i contracta esquirols dels sindicats agraris catòlics que es presten al joc. En el camp abunden els parats a causa de la crisi de la taronja, i la fam, més que la ideologia, du a molts a col·laborar amb aquests sindicats catòlicopatronals, la qual cosa contribueix encara més a enrarir l’ambient. Açò explica que en gener de 1920, quan es dirigeix a València un alt dirigent de la Confederació catòlicoagrària, un desconegut l’espera a Almansa i l’apunyala.

No començaven bé les coses en el nou any i no millorarien en el seu transcurs. Disminuïren un poc les vagues en la ciutat (de 39 passaren a 24, xifra encara molt alta) però es no calmà la tensió social. En gener s’atemptà contra un agent de duanes del port “que s’havia distingit per no voler sucumbir a les exigències de les societats obreres”. En febrer hi hagué cinc morts, quatre empresaris i un esquirol. En la manifestació del primer de maig, es cridava: “Visca la revolució russa! A baix la bur-

181

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 182

CAPÍTOL II

182

gesia!” La Guàrdia Civil contestà amb trets que abateren un sabater i un assaonador de pells. La tensió puja alguns graus més. Els patrons mantenen la seua intransigència, les forces conservadores demanen una actuació més ferma al governador i als agents de l’ordre, mentre que la població veu desconcertada aquesta lluita sense quarter. Una bona prova d’això és que en el judici celebrat contra el presumpte culpable de l’atemptat al cap de l’estació del Nord (a qui Las Provincias en una relliscada tauròfila anomena “el matador”) el jurat es llava les mans i el declara innocent. Tot i l’escàndol que açò suscita, la majoria republicana de l’Ajuntament es negarà i no aprovarà una moció conservadora que demanava la supressió del jurat i el reestabliment del sometent. El periòdic blasquista, El Pueblo tracta de mantenir el rumb enmig la tempesta.

Condemna els il·luminats i messiànics que arrosseguen els honrats treballadors valencians al crim, però es mostra ferm en la denúncia de la repressió i les detencions injustificades que solament aprofiten per augmentar la irritació dels treballadors. Açò fa que els il·luminats li posen una bomba i que el governador ordene la detenció d’uns dels seus regidors més baladrers, el senyor Bort. La desorientació és total. A més de l’atemptat a El Pueblo han esclatat bombes en La Voz de Valencia i en La Correspondencia, en el Teatro Apolo, en un parc públic i als cafés “Suizo”, “La esfera” i “España”. En plena fira de juliol, en agafar el tramvia per a Catarroja, és cosit a trets l’alcalde d’aquest poble, empresari de la plaça de bous i enemic destacat dels sindicats del camp. Els treballadors no perdonen i, malgrat que no s’estiga d’acord amb aquests procediments, cal reconéixer que la seua llista de greuges, patiments i morts sense nom i sense causa és més llarga. Mentre estiueja tranquil·lament l’exgovernador de Barcelona, En Francisco Maestre, Comte de Salvatierra de Álava, que en aquella ciutat es va distingir per la seua persecució als sindicalistes, té un atemptat i mor. Poc després que aquest altiu senyor de bona soca fóra plorat per tota la bona societat valenciana, era assassinat un jove estrany, Domingo Martínez, al qual no se li ha dedicat com al desafortunat comte, un carrer de la ciutat. Havia estat un actiu sindicalista i un apassionat del progrés científic a l’estudi del qual dedicava les hores lliures del seu treball. Es va enamorar bojament d’una jove que pel que sembla li demanà que no es clavara en embolics i que estalviara per comprar-se un pis i poder-se casar. Aquest home abandonà el Sindicat però no la seua passió per la ciència, ja que presentà al Rector de la Universitat un treball on deia demostrar la quadratura del cercle i demanava que al seu sensacional descobriment l’anomenaren

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 183

VALÈNCIA 1875-1930

amb el nom de la seua estimada. Els antics companys de sindicat pensaven que els havia denunciat i el mataren. Ningú no el va plorar excepte la seua núvia i sa mare, si es que la tenia. Probablement molts es van riure dels seus disbarats i pretensions científiques i encara produeix en nosaltres un tendre somriure. Pobre babau enamorat, que havia lluitat amb els seus companys, que els abandonà perquè havia de comprar-se un pis i treballar molt, que pensava tenir dret a saber encara que no havia anat a la universitat i que, aparentment, va caure víctima dels seus companys quan, en realitat, havia estat condemnat des del seu naixement a ser víctima d’una societat injusta.

Aquest dramàtic any va acabar amb una nova vaga general convocada a tota Espanya per CNT i UGT que havien arribat a l’acord d’unitat d’acció i amb això es tocà el sostre de la capacitat ofensiva de la classe obrera. La divisio sindical, el desgast patit, les creixents dificultats en el treball que feia als obrers molt més vulnerables i sobretot la repressió iniciada brutalment per Martínez Arrido a Barcelona amb la famosa “ley de fugas”, van assetjar el moviment obrer i el portaren a una situació de total indefensió. Durant 1921 només es registraren a la ciutat 5 vagues.

Tres sindicalistes cauen morts en gener, quan pretenien “fugir-se’n”, un altre en febrer, un altre en juny. Els sindicats ja no tenen capacitat de resposta, l’anomenat trienni bolxevic s’ha acabat. Havien estat uns anys de dura confrontació, segons l’opinió, sens dubte exagerada, del que fóra Ministre de la Governació, senyor Burgos i Mazo “més temibles i difícils de véncer” que a Barcelona. Però a la fi, la ciutat havia recuperat la calma i tot tornava al seu lloc. O almenys això deien els que tenien por que els llevaren el que era seu.

3.5.

Vell i nou valencianisme

D’altres molts succeïts alegres i luctuosos esdevingueren durant aquests anys, tants que seria impossible relatar-los. L’agost de 1923 va morir Sorolla i açò causà molta pena puix que a més de bon pintor i glòria local era una persona entranyable i molt volguda. Però afortunadament l’altra glòria de la terra es conservava més forta i robusta que mai i no parava de pegar voltes al món. En 1921 don Vicent havia tornat a València i se li va tributar un homenatge apoteòsic. Un gran arc de triomf, situat al carrer La Pau, li donà la benvinguda en nom de la ciutat que isqué al carrer per aplaudir-lo i reverenciar-lo. L’Ajuntament orga-

183

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 184

CAPÍTOL II

184

nitzà una setmana de festes “fastuoses” en la qual el gran home inaugurà dos grups escolars, assistí a banquets, va repartir abraçades, pronuncià grans frases i profetitzà per a molt prompte la proclamació de la República, va rebre les claus d’or de la ciutat i presencià somrient una cavalcada en la qual les carrosses representaven les seues novel·les.

Després se’n tornà a anar i prometé que sempre duria València en el seu cor.

Aquest tema de València i del cor dels valencians va eixir a relluir amb freqüència i sempre d’una forma pascaliana. Hom ja sap que el cor té raons que la raó no entén i així ocorria que, de tant en tant, venia una onada d’emoció valencianista, a tot el món se li posava el cor en un puny, però no s’arribava mai a raonar què es volia assolir. D’aquesta manera cadascuna d’aquestes onades no ens duien, com va dir Lenin, dos passos endavant i un darrere, sinó tres o quatre endavant i exactament els mateixos, potser algun més, cap arrere. Repassant els fets esdevinguts es pot comprovar que el valencianisme es plantejà tres problemes bàsics i hi ha raons per dubtar que els resolgué adequadament: el de la mancomunitat i l’autonomia, el de la llengua i el de consolidar un partit polític de caràcter netament nacionalista. En les tres direccions es va produir tal i com diu el refrany popular “arrancà de cavall i parà de burro”. Vegem-ho.

En 1913 el govern central va aprovar la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, fruit d’un llarg procés impulsat per Prat de la Riba i la Lliga, al qual els valencians havien vist primer amb animadversió (recordem el fracàs de l’Assemblea Regionalista de 1907), després amb una enveja dissimulada i un creixent interés. En veure que anava de debò i que els catalans havien aconseguit l’ansiat decret que els facultava per constituir-se unitàriament com a Mancomunitat, ací es produeix el “Desperta ferro!” de les grans ocasions. Las Provincias llança una mena d’enquesta-debat sobre el tema, s’envien emissaris a les altres Diputacions, es realitza un acte d’afirmació en el teatre Eslava en el qual Marco Miranda, pels blasquistes, i Simó, pels carlistes, es donen una abraçada simbòlica. “En lo que toca al regne Valencià, escrivia el setmanari Patria nova, s’acabà tota lluita entre germans; tots som iguals, tots som uns. Res importa que sigam blancs o negres, d’un o altre partit, hi ha un altre interés molt més alt i més gran: València, la mare de tots”. En arribar a aquest clímax emocional comencen les discussions, les reticències, les inèrcies, i la qüestió resta restringida a alguns actes aïllats de la Joventut Valencianista o de “Lo Rat Penat” sense que les institucions o els grans partits (dinàstics i blasquistes) donen passos eficaços per

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 185

VALÈNCIA 1875-1930

aconseguir objectius concrets, excepte queixar-se dels problemes de la taronja. En 1918, la Mancomunitat Catalana, després d’assolir el vot favorable de 98 % dels municipis, demana al govern la concessió de l’Estatut d’Autonomia. L’emoció valencianista esclata de bell nou. Totes les institucions, entitats i partits rivalitzen per demostrar que no hi ha qui els guanye en amor a València i demanen a la Diputació que reclame també l’Estatut. I així queda fins al pròxim infart.

També en el terreny lingüístic es produeixen oscil·lacions semblants.

En 1914 trobem al tenaç P. Fullana que treballa amb els de “Lo Rat Penat” per fixar unes normes ortogràfiques, en 1918, es crea, per a ell, la primera càtedra de llengua valenciana a la Universitat. Sembla haver-se despertat en tothom un interés gran per normalitzar i dignificar l’ús del valencià. En els Jocs Florals de 1915 s’esbronca el mantenidor perquè fa el discurs en castellà (el bon senyor era andalús) i a l’any següent s’ovaciona el senyor Ventosa, terrible català, que parla en català, i dos anys més tard, en 1918, s’aplaudeix el senyor Alcover, bondadós mallorquí, que s’adreça a la reina, la senyoreta Filomena Bernal i Llorente, d’indubtable arrel valencià, en mallorquí i aquesta l’entén perfectament.

Però atenció, la Joventut valencianista demana l’oficialitat del valencià i els blasquistes organitzen un míting d’exaltació castellanista en el qual es crida “Viva Cervantes!”. Ve el senyor Cambó a València, convidat per Villalonga i pel seu partit la Unió Valencianista, i no el deixen parlar en català, cridant-li un dels rebentadors de l’acte: “que parle en espanyol!”.

I ja el súmmum dels despropòsits, l’Alcalde senyor Valentín demana que l’ensenyament del valencià siga obligatori en les escoles municipals, i el seu partit l’obliga a dimitir. El que s’ha d’ensenyar a l’escola, escriu pomposament Azzati en El Pueblo, es l’anglés. Si posem en paral·lel aquestes oposades actuacions, llàgrimes d’emoció en els Jocs Florals encara que parlaren en mallorquí, i crits airats quan es tractava d’oficialitzar la llengua encara que fóra la valenciana, s’arriba a la conclusió que el problema no estava en si el valencià era diferent o no, sinó en l’entitat cultural que se li atribuïa. És curiós d’observar en aquest respecte que el bon P. Fullana volia unes normes lingüístiques que, mantenint algunes característiques pròpies, foren homologables amb les catalanomallorquines.

Pel contrari Villalonga, l’amic de Cambó i dels catalans, afirmava que “el valenciano era anterior a la conquista d’En Jaume I”, és a dir, defensava les tesis «mossàrabs”. Tanmateix al primer se li aplaudia i a l’altre se li xiulava. Modestament opine que el problema no ha estat mai el de la nostra identitat amb referència a la dels catalans, sinó a la de nosaltres

185

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 186

CAPÍTOL II

186

mateixos, ni la dualitat ha estat entre les comarques valencianoparlants i les de l’interior. Ha estat un conflicte entre les comarques interiors del cor, que cadascun de nosaltres manté internament regides per l’amor a allò valencià, i el devenir històric dominat pel castellà. I si quan es tracta el tema, els habitants d’aquesta ciutat semblen una mica neuròtics és perquè, com diria un psiquiatre, el nostre “ello” (el fons espontani, natural, viu) és ric, fantàstic i valencià, mentre que el superego (el normatiu, educat, cultural) hem acceptat que siga el castellà. Determinar si aquest conflicte de personalitat col·lectiva té solució no és faena d’aquesta crònica que solament té l’obligació de constatar que en aquests anys es manifestà amb tota claredat.

3.6.

Conclusió

Si haguérem de fer un balanç d’aquest període, probablement resultaria negatiu, ja que per a una gran part de la població hi hagueren penes i disgusts. A les que ja s’han relatat caldria afegir l’epidèmia de grip que va contagiar la ciutat a la fi de 1918 i part del 19 i a la qual popularment s’anomenà “la cucaracha”. De 5.372 defuncions anuals en 1917 es passa a 7.481 i 6.800 en els dos anys següents, la qual cosa representa un increment del 21’8 al 30’2 i 27’3 per mil. No va faltar tampoc el dol lorquià perquè fins i tot els bous anaven al cos i no a l’engany en aquests anys de crues realitats. “Bailaor”, tal i com s’anomenava el criminal bou, va segar, en Talavera de la Reina, la vida del gran “Gallito”, el mausoleu del qual el va realitzar el nostre Benlliure i pot ser contemplat en maqueta en el Museu de St. Pius V. I “Pocapena” en la plaça de Madrid, va acabar amb la del prometedor Granero, torero de la terra, en el qual l’afició valenciana havia dipositat tantes esperances. També hi hagué el corresponent crim passional amb tots els ingredients del gènere, és a dir, senyoret “perdis”, cupletista descarada que juga amb els homes, artista gelós, tret de pistola final. Pel que es veu, els protagonistes eren molt coneguts entre la bona societat, el xiquet era Fernandito Hernández Ferrer de Plegamans, fill únic dels comtes de Ferrer i Plegamans, que s’havia descarrilat i anava molt a l’Apolo en compte d’alternar honestament amb les senyoretes de la seua classe en els garden party (sic en Las Provincias) que oferia la comtessa Ripalda. La cegadora bellesa pertanyia a la popular cupletista Rosita Rodrigo i l’enganyat En Tadeo Villalba, artista decorador, el qual, “en un moment d’inconcebible ofuscació” va disparar sobre el comtet i el deixà sec. No faltà algun

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 187

VALÈNCIA 1875-1930

periòdic que volgué veure en açò una mostra de corrupció de les classes altes, alimentada pels guanys fàcils que estaven realitzant-se, mentre que per a uns altres era un exemple edificant, una demostració que els rics també pateixen, estimen i ploren, encara que cadascú a la seua manera.

A banda de penes greus i d’alegries festives de quantia menor cal incloure com a esdeveniment de la història de la ciutat, la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, en maig de 1923, amb l’assistència dels Reis i entre els vítols de la multitud que ocupava una gran esplanada vora el pont del Real. Oblidem la desafortunada manipulació política dels sentiments religiosos i que el senyor García Guijarro demanara el vot a la dreta “en nom de la Mare de Déu dels Desemparats”. ¿En quina casa d’aquella València, que volia ser laica i republicana, no hi havia una “Amparito” que celebrara aquest dia la seua festa? Així, doncs, celebrem ací aquell acte com a un fet significatiu en la vida de la ciutat. Pel contrari, si van haver tan fortes tensions va ser perquè la ciutat, les dues ciutats, sabien que el món havia canviat. Els condemnats de la terra, com anys més tard diria F. Fanon, havien trencat les cadenes a Rússia i s’havien produït intents de revolució socialista a Alemanya, Hongria i el nord d’Itàlia, la qual cosa no vol dir que el capitalisme, com pensava la III Internacional, s’haguera debilitat. S’havia concentrat en grans corporacions financeroindustrials que exigien la creixent intervenció de l’Estat i confiaven en ell per a una nova era d’expansió. La guerra havia destruït un món i estava per veure qui i com anava a construir un altre.

No, no foren temps de desesperança, sinó de crisi. En 1920 tots creien tocar el cel amb les mans i sentien tremolar el terra sota els seus peus.

València no estigué aliena a tan tremendes commocions.

187

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 188

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 189

IV. LA DICTABLANA, 1923-1931

1.

1.1.

El marc polític i econòmic El colp d’Estat

“El dia 14 (setembre de 1923) circulà per València la sensacional notícia que el Capità General de Catalunya, En Miquel Primo de Rivera, s’havia alçat contra el Govern, el convidava que es retirara i sol·licitava l’adhesió de tot l’exèrcit”. Pel que sembla, la gent es va quedar de pedra, i al mateix Capità General de València el va agafar desprevingut, i com a estratega prudent va donar una nota a la premsa tot afirmant que la seua guarnició estava amb el poder constituït. Las Provincias, a l’infatigable Almanaque al qual cal retre un homenatge d’agraïment ja que és la millor recopilació de les xafarderies de la bona societat i un arsenal magnífic de dades, reconeix amb malícia que no aclaria bé a quin poder constituït es referia, i que calia esperar a veure qui guanyava per saberho. Tanmateix, perquè no hi haguera cap dubte el governador militar, En Balbino Dolz del Castellar, va ocupar la Capitania i va consumar el colp a València. Sense grans dificultats el mateix va passar a la resta d’Espanya, de manera que el espadón decimonònic, encara que no tan passat de moda com tot seguit es veurà, va assumir el poder i va instaurar una dictadura militar amb l’aprovació del monarca.

Si els primers moments havien estat de sorpresa, sembla cert també que no pocs van veure amb gust el colp i que va regnar una passivitat general davant del mateix. Des de l’entrada de Pavía, en 1874, i la proclamació del rei Alfons XII, a Sagunt, per Martínez Campos, a l’any següent, s’havien acabat els pronunciaments. Això no significa que haguera disminuït el pes de l’exèrcit sobre la societat, sinó que estava totalment integrat al sistema. Allò del general progressista s’havia acabat. En el segle anterior la gent es llançava al carrer, armava barricades en pro o en contra del general pronunciat i amb quatre trets s’acabava

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 190

CAPÍTOL II

190

l’assumpte. En 1936 no n’hi hagué prou que el poble, que s’oposava als generals rebels, sortira al carrer i l’enfrontament es va convertir en una guerra cruel. Doncs bé, el colp de 1923 participa en la forma del vell estil decimonònic, però anuncia ja l’assalt al poder de les dictadures del segle XX, amb un control absolut dels instruments de coerció i amb la pretensió d’un canvi radical en el model d’Estat. La sorpresa vingué no perquè es reproduïra el que es va produir, sinó perquè s’anunciava quelcom distint que la població no sabia com agafar.

Tanmateix, en 1923 un colp d’Estat contrarrevolucionari, ja que d’això es tractava, podia semblar innecessari. La inestabilitat dels governs successius havia trobat el contrapés buscat amb l’acceptació del partit reformista a entrar en el joc. La tensió social havia disminuït notablement. Si li hagueren preguntat a Martínez Anido, com a Narváez en el seu llit de mort, si perdonava als seus enemics, els sindicalistes als quals tant havia perseguit, amb tota certesa hauria respost com el de Loja: “No puc perquè ja no en queda cap”. D’altra banda els negocis tornaven a anar bé, passat el mal glop del reajustament de l’economia internacional. ¿Per quins cinc sous aquell bon senyor donava un colp d’Estat?

Estava l’assumpte del desastre de l’Annual en el qual podia veure’s implicat el propi rei i que, suspenent les garanties constitucionals, es deixava per a una millor ocasió. Pesava també la guerra d’Àfrica per a la qual un militar en el poder oferia majors garanties d’una fi pròxima.

Però hi havien raons de més pes que convé tenir presents. Primera, el desenrotllament del gran capital industrial i financer requeria un Estat que no sols intervinguera legislant sinó que actuara directament en l’economia. Segona, l’ona revolucionària s’havia parat però podia tornar en qualsevol moment, i era necessari no sols acabar amb els líders sindicals com ja s’havia fet, sinó integrar el moviment obrer. Tercera, el model d’Estat liberal amb el seu joc de petits partits havia demostrat la seua incapacitat per representar els interessos dels grups socials i d’aquesta idea participaven des dels conservadors fins als socialistes. En el suport d’aquests a Primo de Rivera no s’ha de veure solament l’oportunisme, sinó el pes d’una tradició institucionalista-corporativa que els feia veure amb bons ulls un tipus de representació i organització de l’Estat basat en els grups econòmicosocials més que en els partits. Quarta, el colp, com deia el general, tindria un caràcter transitori, el temps necessari per remodelar l’Estat i la seua capacitat d’intervenció, passat el qual tots pensaven que la situació els afavoriria. La dreta perquè creia que l’ordre s’hauria aposentat amb tanta fermesa que ningú no seria capaç d’alterar-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 191

VALÈNCIA 1875-1930

lo; l’esquerra perquè pensava que la monarquia s’hauria desacreditat i el general colpista deixaria a la república un Estat més modernet i eficaç.

“El colp de Primo de Rivera”, va escriure J. Maurín, “no fou fortuït, casual. Responia totalment a l’estat d’esperit i a la dinàmica de la burgesia nacional. Primo de Rivera fou l’instrument de què se serví la dialèctica històrica per acabar amb una confusió inextricable creada per les pròpies contradiccions capitalistes”. Les frases són una mica ampul·loses però correctes. Un any abans Mussolini havia marxat sobre Roma, quan les ocupacions de fàbriques ja havien acabat, però urgia la concentració i expansió del gran capital, mitjançada per l’Estat, i la necessitat de tenir a ratlla el moviment obrer.

No anem ara a dir que al capitalisme valencià no li interessava la política econòmica preconitzada per la dictadura. En 1927, Noguera, Villalonga, Casanova, Hernández Lázaro, Mompó, Civera, Boluda, Navarro, Romaní, Galindo, Simó, Mayans i Janini passen a ser accionistes majoritaris del Banc de València amb la voluntat de convertir-lo en un banc d’abast nacional. A aquests noms es podrien afegir uns altres, els de sempre, que formen allò que Lluch anomenà l’“aristocràcia financera”. Són persones lligades a molts negocis, navieres, construccions urbanes, olis, adobs químics. Seria, així, ridícul afirmar que a aquests personatges, que tenien una ben diversificada inversió i una no gens menyspreable capacitat financera, no els va afavorir la politíca d’obres i d’expansió del deute públic preconitzada pel nou govern. L’estalvi disponible va trobar una discutible, però rendible, sortida en les monumentals emissions de deute a les quals va anar a parar el 58 % d’aquest.

Des d’aquest punt de vista no tenien motius de queixa. Tanmateix, en la mesura que aquests senyors i, sobretot l’economia valenciana en el seu conjunt, estructurada al voltant de la petita indústria de béns de consum, estava prou allunyada dels grans nuclis del poder econòmic, no pot dir-se que la política primoriverista els afavorira. I això no obstant, aplaudiren feliços el seu adveniment, continuaren aplaudint en rebre notoris menyspreus, que després no li van perdonar a la República, i s’estremiren d’esglai en quedar orfes de pare. Tanta perseverància i fidelitat ens duria a pensar que estem davant d’un cas exemplar de masoquisme si no hi haguera unes altres raons que ho expliquen.

La burgesia espanyola en general, i la valenciana en particular, sempre han cregut que la política quan més conservadora, autoritària i de dretes, millor. A favor d’aquesta política cal sacrificar-ho tot, començant per l’honor i la fama, que és el més barat, i acabant, si fóra necessari,

191

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 192

CAPÍTOL II

192

amb la fortuna. No tota, és clar, però un tant per cent raonable de perjudicis econòmics pot resultar rendible si existeix la garantia d’una política autoritària i ferma. Aquesta convicció és tan forta que la frase de Goethe «preferesc la injustícia al desordre” sembla el seu emblema.

Suportaria que li feren un poquet d’injustícia, no massa, però, per tal que foren inflexibles contra el desordre social. Naturalment no es tracta d’una passió filosòfica sinó d’un càlcul d’interessos que globalment es creuen així millor protegits. Un càlcul raonable tot i que siga el fruit de l’ampla i vasta incultura de la nostra classe dominant. La senyora Dollaway, aquest personatge deliciós creat per V. Woolf, quan volia descriure un “bon partit”, jove eixerit, ric, noble, respectuós, d’irreprotxable fama i coneguda família, afegia com a colofó: “A més, ha llegit Keats”.

Aquesta és la diferència. Els nostres bons partits, sense res a envejar en comptes corrents, solament havien llegit un resum de Menéndez y Pelayo. No és estrany que amb una perspectiva de perversos heterodoxos aguaitant onsevulla, creient de debò en un món de bons i dolents, aplaudiren Primo de Rivera, que venia a posar-los a ratlla. Encara que hagueren d’empassar-se alguns gripaus, què hi anem a fer, la seguretat davant l’amenaça revolucionària ho compensa tot. A don Miguel, que havia restablert el sometent per acabar amb la insobordinació dels jornalers de la Ribera i que havia aconseguit que a l’any hi haguera un parell de vagues sense importància (en 1925, ni una en tota la província!

Un rècord mundial), a un senyor de tan provada eficàcia antidisturbis se li podia perdonar tot. “El públic (el públic del diari conservador que ho escriu) veia amb simpatia el que passava, màxim quan això anava encaminat a llevar el poder de les mans dels polítics, els quals per debilitats, covardies i corrupteles, havien portat la nació a una situació dificilíssima, estenent-se per totes bandes la indisciplina i el relaxament”.

1.2.

Adhesió inviolable i consens pasiu

Les primeres mesures no es van fer d’esperar i revelen des del principi el tarannà del nou Règim. Dissolució de les Corts i dels Ajuntaments i actuació per decret, censura de premsa, supressió del Jurat, destitució de tots els empleats públics que no anaven a les oficines i exigència de puntualitat a les mateixes. Aquestes mesures, preses el primer dia de reunió del Directori militar, no poden ser més variades i demostra la simplicitat d’idees amb que aquells generals abordaven els mals del país. Dissoldre les Corts i governar autocràticament per acabar, com sol

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 193

VALÈNCIA 1875-1930

dir-se, amb la ineficàcia i la corrupció dels partits és el primer que pensa un bon colpista. La supressió del Jurat reforçava la idea d’autoritat i ordre que és la que es pretenia des del principi. El lector recordarà que sobre aquesta questió va haver una agra discussió a València a propòsit de l’absolució del sindicalista Lluch i de la negativa de la majoria blasquista a aprovar una moció per la qual l’Ajuntament demanava la seua supressió. I estem cansats de llegir i escoltar que la causa de la inseguretat ciutadana és la lenitat de la justícia com si la fam, la desocupació i altres mals socials, no comptaren per a res en la desesperació dels delinqüents. En aquest sentit el simplisme dels nous governants no era distint al dels pensaments conservadors tradicionals. Molta gent degué aplaudir quan a uns pobres diables, que atracaren al comptador de l’Arquebisbe i en el forcejament el mataren, els agafaren i amb rapidesa els condemnaren a la pena capital. Ja se sap que en les dictadures hi ha menys robatoris i més penes de mort i no falten els qui consideren això just. Aquest sentit “justicier” es plasmava igualment en la pintoresca mesura presa contra els funcionaris públics poc puntuals. A València sembla ser que el nou alcalde, general Avilés, hagué de tranquillitzar-los perquè es temia una neteja general.

Tanmateix cal reconéixer que les actuacions coercitives de la Dictadura, comparades amb les que haurien de venir amb l’altre general, foren molt febles i, en aquest sentit, s’ha d’acceptar l’adjectiu de “dictablana”. L’arbitrarietat del poder personal no es va manifestar de manera sagnant sinó tan sols a través de capricioses prohibicions i destitucions que afectaren als propis partidaris. Las Provincias fou suspés un dia, perquè va gosar criticar l’alcalde. I al governador, que també tenia les seues diferències amb la primera autoritat municipal, se li va enviar un “ukasse” i el van destituir sense més explicacions. Açò per citar alguns exemples pròxims, perquè en la política nacional ja sabem com les gastava el general amb els seus companys d’armes, els artillers, cos que va dissoldre sense pensar-s’ho. Brenan, en El laberinto español, va traçar una suggestiva imatge d’aquest singular personatge, a qui li feien nosa les camises de seda, que menyspreava els senyorets de la seua terra natal, intuïtiu per captar els problemes i eficaç a l’hora de resoldre’ls, bon coneixedor del vi i de les dones, amb un sentit elemental i popular de la justícia, que pretenia govemar tot un país patrimonial i paternalment com si fóra un mas i ell l’amo i generós senyor, i que, tanmateix, plasmava la seua política en unes mesures molt més modernes que els anteriors governants. El règim de Primo de Rivera és una desconcertant

193

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 194

CAPÍTOL II

194

barreja de casticisme arcaic, amb ribets esperpèntics, i de modernitat, encara que el primer és de la seua incumbència exclussiva i el segon és en gran part conseqüència de les transformacions que la societat espanyola havia experimentat des de la guerra del 14. En qualsevol cas, cal advertir que anem a entrar en un període de contrasts. La determinació infantil d’exigir puntualitat als funcionaris vé acompanyada de l’aprovació de l’Estatut Municipal de 1924, i de la creació del Banc de Crèdit local que treien els ajuntaments de l’embús en què es trovaven. La pintoresca campanya per la dignificació del piropo trasllueix la idea masclista de la dona, pota trencada i en casa com a reina de la llar. Però per a l’Assemblea Nacional es nomenen dones, Na Natividad Domínguez de Roger i la senyoreta Maria López Monleón, de València, i encara que es tracta d’una mesura paternalista, és la primera vegada que les dones accedeixen a formar part del cos legislatiu del país. El mateix Govern que es dedica a promocionar coples i apariats (“los productos nacionales son mejores y vitales”) és qui signa un contracte amb la multinacional ITT i crea la CAMPSA. I en una Espanya on comença a funcionar la ràdio cal escoltar les frases de don Miguel, divertides, fanfarrones, en les quals discuteix amb els seus adversaris com si estiguera dogmatitzant en el casino militar. No hem de perdre de vista aquests contrastos perquè ens anem a trobar que, sota unes formes arcaiques i de tornada al passat, aquest és un període de canvis profunds en la societat que continua un procés iniciat anys abans.

Aquells que per sota el General ens governen són les persones més caracteritzades de la vida econòmica, amb la qual cosa es descobreix quines són les intencions de tornar a l’ordre i a l’autoritat. La supressió del joc polític té com a primera finalitat oferir el protagonisme als interessos econòmics. El nou règim no disposa d‘un personal polític propi, i l’intentarà reclutar posteriorment en la Unió Patriòtica, de manera que ha de tirar mà de les dues forces que el justifiquen: l’ordre i el gran capital. La llista de regidors de l’Ajuntament, nomenats a dit per substituir els deposats, és el quadre d’honor més aconseguit d’aquests dos components. Un grup de nobles, de vell encuny o de títol recent però arrelat en la tradició conservadora, i un grup qualificat del món dels negocis, fins ara absents de tota intervenció política directa, es posen a les ordres d’un alcalde-general. Paga la pena repassar els seus noms: Ricardo Trénor, Marqués de Mascarell, Enrique Trénor Montesinos, comte de Montornés, Vicente Castillo Crespí de Valldaura, marqués de Llanera, Antonio Mercader Tudela, marqués de Malferit i comte de Bunyol, Luis

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 195

VALÈNCIA 1875-1930

de Jándenas Lozano, comte de Zanoni, Nicolás García-Caro, marqués de Caro (per cert, emparentat amb el pròxim alcalde, el Marqués de Sotelo), Joaquín Rovira Merita, comte de Rótova. Allò vertaderament significatiu d’aquesta llista no és el seu llinatge sinó que, representant la fidelitat conservadora, estan relacionats per parentesc i negocis comuns amb la segona llista, i junts formen l’anomenada aristocràcia financera de la ciutat. Així, per exemple, l’últim nom, Rovira Merita, ens recorda la unió d’aquest llinatge amb els Mompó i el Banc de València. O el primer nom de la segona llista, Gómez Foz, un dels principals propietaris urbans, ens adverteix que està casat amb la filla del citat comte de Montornés.

Donem un colp d’ull a la resta dels regidors que, per la seua ressonància, més semblen membres d’un consell d’administració que d’una corporació municipal: J. A. Noguera Pla, Puchol Sarthou, Moroder Penalva, Sancho Lleó, Laurens, Oliag, Ernesto Ferrer, Berruezo, dos White i tres Montesinos. Com digué Marx dels notables del II Imperi, els representants del primoriverisme són en primera instància una societat anònima amb els vestits de cavallers de la Taula Rodona. Més endavant, la Dictadura intentarà reclutar la seua pròpia elit políticoadministrativa, entre tècnics de la Administració i joves mauristes, però de moment els que responen per ella són l’autoritat i els diners o, millor dit, els diners que demana l’autoritat. Allò típic de la Dictadura, com digué Poulantzas del bonapartisme i es veu clar en la composició de l’Ajuntament de València, és l’abolició de l’espai polític com un camp relativament autònom, la seua homogenització autoritària i l’ocupació pels representants directes del capital.

L’actitud de la classe dominant de la ciutat respecte del Règim fou decididament obsequiosa i aduladora, complaent i complaguda. Don Miquel que, això si, era planer i tractable, en les seues visites a València passava bones estones xarrant amb els amics valencians en el Casino de l’Agricultura, del qual havia estat soci en els seus temps de Capità General, inaugurava o posava tres o quatre primeres pedres, era cortejat en el ball de Capitania per les senyores dels notables, i deixava a tots més feliços que unes pasqües. Que llunyans semblaven els temps en què el governador fou tirotejat a l’eixir de l’Olímpia. Tornava el món, el seu món, a girar ordenadament, i vivien en la perfecta beatitud dels benaurats. No era possible més que la submissió deferent i la lloança.

L’Ajuntament va declarar-lo fill adoptiu de la ciutat i, quan es va inaugurar el nou Servei de telèfons, la primera cridada fou per parlar directament amb el general i donar-li les gràcies. Convé anotar que aquesta

195

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 196

CAPÍTOL II

196

actitud no estava exempta de crítiques moderades i objeccions a aspectes parcials de la gestió econòmica del Govern o a la política urbanística dels alcaldes, ja que la Dictadura, com ja hem dit, permetia un cert marge de maniobra i fins i tot es presumia d’això, encara que arribat el moment tallava arbitràriament en sec. Bon exemple d’això és el carteig públic del Dictador amb Cambó i, a València, la polèmica de Las Provincias amb l’alcalde General Avilés. Amb la tossudesa insistent que sempre l’ha caracteritzat, aquest diari va començar a criticar el pla de reformes urbanes. L’alcalde-general va mostrar un lleuger empipament castrense: “he de pensar que aquells que s’expressen tan categòricament creuen de bona fe el que afirmen, pero jo entenc que l’únic que fan és interpretar el parer d’un reduït nucli d’amics”. El diari es va donar per al·ludit, però no per vençut. “La reforma que ha de transformar València la deurà la ciutat al General Avilés, la poderosa activitat del qual i la no gens comuna competència han estat disposades al servei dels valencians. Però creiem el nostre deure aportar un gra d’arena. Jutjàvem digna i lleial la nostra actitud, però vet ací que l’alcalde pensa, són les seues paraules, que llançàvem pedretes en el camí per afavorir l’entrebanc”. Malgrat això, i entre noves mostres d’adhesió, l’editorialista no renunciava a donar lliçons d’urbanisme fins que l’alcalde-general es cansà, deixà la munició de fogueig i atacà al cor: “Agraesc molt que cadascú, i per consegüent aquest diari, definesca la seua posició. No ens pertoca més que aprendre i resignar-nos que s’encenga la discòrdia en les nostres files. Però em sorprén un poc que un diari, que en anys passats guardava silenci i era molt mesurat en el comentari en referir-se als assumptes municipals, ara precisament haja prés una actitud francament hostil a l’Ajuntament. Algun motiu hi haurà per això, és indubtable, i el temps ho aclarirà”. Touché. Com es pot suposar Las Provincias no resisteix aquest atac que posa en dubte la seua adhesió inviolable al principi d’autoritat. “Som un diari de dretes, no per necessitat o conveniència sinó per convicció. La finalitat de la nostra campanya és clara: res de dividir l’Ajuntament, tot el contrari, tenir un alcalde del prestigi social i cultural del senyor Avilés no sempre és donable. Té la nostra campanya un sentit col·laboracionista encara que no s’aprecie”. Encara va seguir el diari plantejant dificultats però, com en el conegut sonet, ja havia estat posat l’estrambot clarificador: “Se caló el sombrero, envainó la espada, fuese, y no hubo nada”. Quan la discrepància era de fons no hi havia més remei que obeir o anar-se’n a casa. És el que va fer el Marqués de Caro quan el ple municipal aprovà llevar el nom de Blasco

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 197

VALÈNCIA 1875-1930

al carrer que se li havia dedicat anteriorment. Va dimitir del càrrec de regidor. Però aquests casos eren rars entre les classes conservadores.

Les classes populars callaven i atorgaven. La desmobilització dels treballadors havia començat un parell d’anys abans, esgotats per les dures lluites del trienni bolxevic, desorientats pel terrorisme i encerclats els seus sectors més combatius per la repressió. Ara sembla com si s’aprofitara la pau imposada per descansar dels cansaments passats i recuperar les forces. En les primeres setmanes, després del colp, Primo de Rivera s’havia dirigit als obrers i a la patronal. “Una forma de fort governamentalisme, com la que representa el Directori, no necessita declarar que està disposada a mantenir l’ordre en les lluites socials i a defendre en la seua justa mesura l’autoritat patronal. Però al mateix temps cal tenir en compte les conquestes socials modernes…”. En la pràctica això volia dir, autoritat i oferta de col·laboració, mà dura per a la CNT i mà oberta per a la UGT. La CNT va passar a tenir la meitat dels afiliats que tenia en 1919, mentre que la col·laboració de la UGT amb el govern li va permetre augmentar considerablement els seus efectius que, com és lògic, no orientà cap a la lluita sinó a la resolució pactada dels conflictes.

No tenim estudis pormenoritzats sobre la conducta dels treballadors en aquesta època i ens hem d’acontentar amb uns indicis aïllats. Sorprén un poc que el nombre de reclamacions als Comités Paritaris, en els últims anys de la Dictadura, i als Jurats Mixtos, en els primers de la República, siga pràcticament el mateix, i bastant elevat. Aquesta dada desmentiria un tant l’afirmació que els treballadors no confiaven en els instruments mediadors de la Dictadura i ens orientaria en la direcció que va apuntar Tuñón. Segons aquest autor, la radicalització dels anys 20 havia deslligat els dirigents cenetistes de les seues bases que, per tradició, eren més proclius a l’acció sindical concreta que a l’extremisme. El col·laboracionisme de la UGT –que globalment considerat s’ha de jutjar equivocat– va tenir tanmateix l’encert d’arreplegar aquest estat d’ànim dels treballadors i orientar-lo, no al derrotisme, sinó al pacte social. No s’ha d’oblidar que en la CNT es va plantejar una discussió sobre aquest tema entre Pestaña i Peiró. Oficialment no va guanyar el primer però, pel que fa a València, es pot afirmar que alguns sindicats únics van ser duts per líders anarcosindicalistes a inscruire’s com a Societats Professionals. Això es percep clarament quan, amb el retorn de la legalitat constitucional, es planteja per part de la direcció de la CNT la seua destitució (per exemple en les Societats del Port) i quan, en triomfar la línia radical en el Congrés de 1931, alguns dirigents s’escindeixen per

197

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 198

CAPÍTOL II

198

formar els més moderats Sindicats de l’Oposició i s’enduen tots els afiliats (com és el cas dels rams del Transport o de l’Aigua, Gas i Electricitat).

En resum, la Dictadura va practicar una política, enfront del moviment obrer, de repressió-integració, que mereix el qualificatiu d’arcaica i reaccionària, però també és cert que dugué a terme unes reformes amb un caire modern (llei del contracte de treball, formació dels comités paritaris, foment de l’ocupació). El moviment obrer va estar coaccionat, d’una banda, i incentivat a la participació d’altra, de manera que no crec que es puga parlar d’intimidació i amansiment, sinó d’una recuperació de forces mitjançant una pràctica sindical reformista. De fet, les conspiracions o rebel·lions contra la Dictadura no tingueren cap repercussió entre els treballadors de la ciutat malgrat que les dues més importants tingueren el seu focus a València. Igualment va passar desapercebuda la fundació de la FAI, en una reunió en la platja de la Malva-rosa, i no perquè fóra clandestina sinó per la seua escassa operativitat fins l’època republicana. Si a aquesta inhibició de la classe obrera, en relació amb la política, afegim l’ampli conjunt de persones que en les enquestes “no sap / no contesta”, podem aplicar a la situació general el concepte gramscià de consens passiu. En setembre de 1926, després de l’avortat complot de juny, el dictador proposa una espècie de plebiscit, sense cens ni altres menudeses, amb una recollida de signatures de tot aquell que volguera fer-ho. A la província de València es recolliren al voltant de 500.000 signes, que és un nombre lleugerament superior als majors de 21 anys que sabien llegir i escriure, encara que això poc importa, perquè podien signar amb una creu. Però deixant la broma del plebiscit, en 1926, acabada la guerra de Marroc, revaloritzada la pesseta, amb un nivell estable de preus i reparant carreteres sense parar, la Dictadura passava per les seues millors hores i molts li hagueren donat el vist-iplau. Però no tots.

1.3.

Els dissidents

Els diaris republlicans, El Pueblo i El Mercantil,, dissolts els partits, mantingueren una postura honorable, sense adulació i sense entrar en conflictes. Pensaven que allò no anava a durar i que el següent capítol seria, per fi, l’anhelada república per a la qual conservaven el foc encés.

Inquietaven el censor però no així al poder que no els feia massa cas. Del president de l’Ateneu, Mariano Gómez, catedràtic de Dret Penal i Civil

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 199

VALÈNCIA 1875-1930

es va dir que havia recomanat als empleats del centre no signar la carta d’adhesió al dictador. No ho sabem, però en 1929 se li va obligar a dimitir. Fins ara no s’ha fet un estudi de la dissidència, probablement perquè es va limitar a ser expressada amb el silenci. A la resta del país l’oposició més molesta vingué de tres o quatre grups que era difícil fer-los callar: els intel·lectuals, els catalans, els artillers i els conspiradors. A València no hi havia intel·lectuals de rumb, dels que es reunien en “la cacharrería”, armaven molt de soroll quan se suspenia una conferència i escrivien en els diaris de gran tiratge. Una conferència, com la lliçó inaugural pronunciada en 1924 pel Dr. Peset, amb un títol ben significatiu (“Amemus patriam, veritati serviamus”), hauria fet coïssor a Madrid. Ací sols meresqué un sopar d’homenatge pels seus amics metges. Quant a catalans és obvi que a València no n’hi havia, però podien haver complit la seua funció opositora els valencians i no ho van fer. Villalonga, de qui es diu que tenia idees clares, es va limitar a llegir diverses vegades el seu cèlebre discurs estàndard sobre l’economia valenciana, el contingut econòmic del qual, amb una lleugera variació de les dades, era sempre el mateix i la seua intenció política d’una ambiguitat notable. Ni ell ni Manuel de Torres, Sarthou, García Guijarro i altres regionalistes dugueren les seues crítiques (a la protecció del mercat interior i a la desprotecció de l’exportació) al terreny polític, cosa que sí que faran amb una agressiva intemperància a través de la Dreta Regional Valenciana durant la República. Villalonga dirà en 1934 que fins llavors podien coexistir dues polítiques econòmiques distintes, i per això no havia dit res, però la veritat és que amb la Dictadura havia de ser complaent, i amb la República podia ser valent (son els avantatges de la democràcia). Ni els regionalistes, ni la Cambra de Comerç, ni la sempre anguniosa Cambra Agrària, faran oposició al règim. Eren amics que es prenien confiances i als quals els n’eren permeses. De manera que per a incordiar solament ens queden els artillers i els conspiradors.

Els conspiradors eren un grup heterogeni en el qual hi havia de quasi tot llevat d’algun conspirador de soca, a l’Avinareta, que tinguera una certa idea del que s’havia de fer. Repartits entre Madrid i Barcelona, i amb connexions a València, tenim anarquistes, de la sèrie “aurora roja”, als quals la policia detenia just abans d’agafar el tren. “Dos agents de la policia, fingint ser sindicalistes convenientment disfressats, diu una nota oficiosa, manifestaren a l’interfecte que volien prendre part en el complot”. En agafar-lo li trobaren “una pistola amb carregadors Dumdum i dos pantalons perfectament planxats”. Trobem complicat en el

199

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 200

CAPÍTOL II

200

complot que havia d’esclatar en la nostra ciutat, en juny del 26, a l’ancianíssim general de qui El Pueblo havia dit en 1898 que era a Sagunt “per portar la República”, i que no és un altre que En Valeriano Weyler.

També comptem amb un expert funambulista de la vella política, el comte de Romanones, que arrossegà al senyor Manteca, ex-diputat a Corts per Xelva, “moltes vegades escollit en aquell districte i amb grans influències en ell”, és a dir, un nostàlgic de l’antic cacicat. Al costat de Marañón conspira a Madrid una de les nostres glòries més estimades, Mariano Benlliure, i a tots dos els hi cau una bona multa.

Fracassat el primer intent, que no va poder planejar-se en un moment pitjor, ja que uns mesos abans s’havia de realitzar el desembarcament d’Alhucemas i Primo gaudia d’una gran popularitat, per al segon es busca millor ocassió. En gener del 29 la Dictadura es troba en un compromís i els que l’havien donat suport estan fets un embolic amb el projecte de Constitució. Al senyor Cambó no li agrada, però aconsella acceptar-la perquè “tot menys tornar a la situació de 1923”. A El Debate i el seu acòlit El Diario de Valencia tampoc no li agrada perquè no és del tot clerical-corporativa, però encara no té les seues hosts organitzades.

Allò no pot continuar perquè el poder personal de don Miquel s’ha convertit en l’extravagant “tardor del patriarca” en el qual el dictador, desbordant de loquacitat, cada dia trau una nota de premsa tot convertint el govern en una miscel·lània d’anècdotes. No pot seguir però s’ha de suportar perquè la burgesia conservadora sap que la sortida serà una república democràtica i popular que no podrà controlar. Així estaven les coses quan a Sánchez-Guerra –que va ser ministre de la Governació de Dato en 1917–, se li va ocórrer la idea de tornar cap enrere i desembarca a València. Es dirigeix al Quarter d’Artilleria amb la finalitat de revoltar la guarnició, però els braus artillers, malgrat estar molt enfadats amb el lleó africà, prefereixen quedar-se a casa. Segons la nota del govern aquell dia els valencians estaven més pendents de la final de futbol que es celebrava en el Mestalla que d’un complot. No cal dir que no va tenir cap ressò popular, i la burgesia de la ciutat, que és va veure sorpresa per la detenció del cap local del partit conservador Hernández Lázaro, s’apressà a testimoniar la seua adhesió al Govern.

Com es veu, entre els conspiradors hi ha on escollir, els qui intrigaven menats per la nostàlgia del antic règim caciquil, i els qui amb la seua actitud gallarda i irreductible mantenien vius uns principis. En aquest punt s’ha de citar a Blasco. L’ídol dels nostres conciutadans es va portar esplèndidament i, amb Unamuo, es va convertir en l’enemic més acar-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 201

VALÈNCIA 1875-1930

nissat del Règim. Per fi aconseguia la seua secreta aspiració d’identificarse amb Víctor Hugo i com aquest, en l’exili de Guernessey, dedicà el seu art literari a combatre Napoleó, Blasco consagrà els últims anys de la seua vida a lluitar contra la Dictadura. Aquesta actitud noble i valenta va fer créixer encara més el seu prestigi a la València republicana i lliure que ell hi havia contribuït a configurar, però també li va costar unes furibundes campanyes de desprestigi. En el conegut fullet Lo que será la República española va escriure: «Podia haver-me mantingut indiferent davant els mals de la meua pàtria. Per a alguns espanyols a la manera de Sancho Panza açò hauria estat l’oportú. Els grans diaris de Madrid, al servei del Rei, m’haurien declarat geni a l’envellir, els honors oficials haurien plogut sobre mi… Però en tal cas, la gent hauria recordat la meua ignomínia fins després de la meua mort, dient així: Hi hagué un escriptor que en ple despotisme pogué protestar. Tenia tot el necessari per a complir aquest deure patriòtic: vida independent, fortuna, un nom conegut en el món. Els seus escrits eren traduïts als idiomes més importants, podia comptar amb el suport de milers i milers de diaris estrangers i, tanmateix, va romandre callat, indiferent als mals del país. Va ser un mal espanyol, un individu d’egoismes cruels, tal vegada va actuar així per por.» Deixem a banda el novel·lista i diguem que l’home va ser digne d’etern menyspreu. Això dirien. Però no, passe el que passe, estic tranquil i observe sense por l’avenir perquè sé què es dirà de mi: Pogué mantenir-se al marge del combat i, tanmateix, es va llançar a ell tot convençut que no anava a guanyar res i, en canvi, anava a perdre molt. S’hi uní sense vacil·lar amb Miguel de Unamuno, amb Eduardo Ortega, que lluitaven valerosament per la dignitat espanyola, sense fixar-se en si els seus nous companys de combat eren pocs o molts. Va dedicar la resta de la seua vida a la resurrecció d’Espanya, al triomf de la República i solament va tenir una ambició: ocupar l’extrem més sortint de la primera línia d’assalt, on es reben els colps més terribles, on poden tornar-se més directes i certers». En resposta, l’Ajuntament de la ciutat arrencà el seu nom del carrer que el duia. Tres anys més tard, sense haver pogut veure la seua idealitzada república, moria a Menton. Milers de persones van desfilar en silenci, molts amb llàgrimes, per la porta d’Editorial Prometeo en la que va ser, sens dubte, la més gran manifestació de masses que hagué de veure el règim en contra seu. I això és el millor que pot dir-se del poble valencià durant aquests anys: que anava fluix de voluntat però no havia perdut la memòria.

201

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 202

CAPÍTOL II

1.4.

202

L’economia de la taronja

Hi ha almenys dos models de teoria econòmica: el que compta les mongetes i el que compta les penes, i tots dos són usats indistintament segons convinga als interessos dominants. Actualment, per exemple, és lamentable que hi haja un 20 % d’aturats, tothom ho sent molt però els grans “patums” de l’economia li donen escassa rellevància en aquest terreny. Les possibilitats de creixement estan perfectament quantificades i això són “faves comptades”, la resta són històries i no cal lamentarho massa. En canvi, durant la República, com més tard veurem, tot eren penes i dolors. Les tribulacions dels empresaris es van convertir en el fet econòmic fonamental encara que si comptàrem les faves, les mongetes, o les vendes, es podria comprovar que havien augmentat. Aquests alternatius canvis de model, segons a qui li toque plorar, no significa cap altra cosa que també en economia es compleix que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, però tenen importància per tal d’aclarir la situació de l’economia valenciana d’aquests anys.

Si escoltem els exportadors i cultivadors de la taronja no tenim més remei que acceptar que el pitjor que li podia passar a un valencià de l’època era haver de dedicar-se a aquestes sofrides feines. Així mateix, si ens atenem al tòpic, mai la gent que vivia d’un sou no s’ho va passar millor que durant la Dictadura, i no solament ells, les classes mitjanes, els empleats, els botiguers, els rendistes, les viudes, la gent rica, els empresaris, el jugadors de borsa, els oficiants dels consells d’administració, en fi, en aquest temps hi havia per tothom. Aquest clixé, bastant en desacord amb la realitat empírica, es va imposar perquè durant les dictadures no es fan nombres sinó propaganda, i va actuar subconscientment durant la República tot evocant la nostàlgia dels bons temps perduts. D’aquest conglomerat confús d’economia des del cor, com l’anomena Samuelson, a la qual en ocasions caldria posar més atenció i que altres vegades és hàbilment manipulada, ens interessa allò que la referència al País Valencià.

Eixuguem, en primer lloc, les llàgrimes dels tarongers. Els seus habituals laments s’intensifiquen atesa l’accentuació de proteccionisme i de la reserva del mercat interior que consideren perjudicial per a les seues exportacions. Tot això està molt bé, però els nombres diuen el contrari de les llàgrimes. En el quinquenni 1920-1924 les exportacions del daurat fruit, que així cal anomenar-lo, es recuperaren en un 12 % sobre el crític quinquenni anterior que coincidia amb la guerra. Però és que en els cinc

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 203

VALÈNCIA 1875-1930

anys següents, de 1925 a 1930, l’increment és d’un 404 % sobre els anys precedents. La situació del sector no sembla molt crítica sinó més aviat bona, i així devien estimar-ho aquells que es queixaven, perquè la superfície conreada passa a 20.000 ha en 1920, a 35.000 en 1930, en la província de València. O bé aquests senyors eren uns suïcides que es dedicaven a invertir bojament on no hi esperaven cap rendibilitat o bé les coses funcionaven d’altra manera a la que deien. La veritat és que funcionaven molt bé i que els guanys no anaven a parar a mans angleses, sinó que es repartien per les butxaques valencianes. L’afirmació anterior va ser formulada per Bellver Mustieles en una cèlebre conferència, “Esbozo de la futura economía valenciana”, en la qual arreplegava l’extesa idea que el negoci de la taronja funcionava sobre la base de tres cercles concèntrics, una cosa com els laborantes, militantes i orantes de l’Edat Mitjana. El més ampli englobava els propietaris i cultivadors que se’n duien un guany mínim, sotmesos als preus que els hi oferien els del segon, el dels comerciants, més estret que l’anterior i amb uns guanys superiors. Finalment ens trobem amb el sancta sanctorum, el petit cercle dels escollits, un grup molt reduït de valencians lligats al capital anglés que era, en definitiva, qui finançava tota l’operació mitjançant el sistema dels avançaments. Que el negoci de la taronja s’havia articulat d’aquesta manera en els seus principis ningú no ho nega. Foren els comerciants anglesos els que, per tal d’aprofitar les tornades dels seus vaixells, entraren en contacte amb alguns consignataris valencians i sostingueren amb les seues avançades de capital una roda que s’estava posant en marxa. Però això ja no pot dir-se a partir de 1920, quan l’estructura financera del país ja és tan forta com per garantir el muntatge del negoci. En l’estudi de C. Ródenas es pot veure que l’expansió de la banca madrilenya i basca troba un lloc preferent per l’establiment de sucursals al País Valencià. De 1919 a 1926 el nombre de sucursals repartides per la província de València passa de 14 a 57. A l’activitat creixent d’aquests bancs, i a la paral·lelament decreixent dels estrangers (del Río de la Plata, Anglo-American Bank, Crèdit Lyonnais), cal afegir la dels, més o menys, valencians. El Comercial Espanyol, que tenia limitada la seua intervenció al comerç dels nostres vins i els de Jerez, sembla orientar-se i créixer amb la taronja, ja que obri sucursals a Alzira, Castelló, Gandia, Sueca, Cullera i Oliva. A aquest s’afegirà, després de la seua compra pel capital valencià, realitzada en 1927, el Banc de València. En 1928 obria les sucursals d’Alzira, Algemesí i Benifaió i en acabar 1929 comptava, en tot el país, amb 15 sucursals i 14 agències. Amb una estructura

203

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 204

CAPÍTOL II

204

financera no solament bastant densa sinó que, a més, es densifica en funció la comercialització i la captació de fons de la taronja, no té sentit seguir parlant dels tres cercles concèntrics. A juí de J. Palafox el sistema d’avançaments per part dels anglesos va caient en desús i desapareix arran les gelades de 1925, quan els “avançadors” de capital es van veure obsequiats amb unes taronjes immenjables. Caldria parlar ara de dos grans cercles assecants, el dels propietaris i el dels comerciants-financers, que s’entrecreuen i perfilen un grup que és les dues coses. En l’estudi citat, de J. Palafox, es desmenteix la idea que els propietaris estigueren dominats pels comerciants, que serien aquells que obtindrien la part del lleó dels guanys. Segons els seus càlculs, en aquests anys d’expansió, la rendabilitat neta del capital invertit en la terra seria d’un 200 % i la del capital comercial d’un 40 %, tot i que el volum de les transaccions i el marge de maniobra d’aquest fóra més gran. En ambdós casos els beneficis es poden considerar substanciosos i expliquen que, malgrat els laments, comprar terres i vendre taronges fóra en aquesta época un negoci magnífic.

Llavors, de què i per què es queixen aquests bons senyors? Perquè el govern no els fa cas i porta una política de protecció a la indústria, encara que en cap cas presenten les proves que els seus interessos siguen perjudicats. Que el govern no comptava amb els tarongers és clar i, ben mirat, un poc ofensiu. Però així era. En constituir-se els organismes corporatius la Cambra Agrària valenciana fou completament ignorada i, després de viatges a Madrid i moltes converses, s’aconsellà als seus portaveus que formaren una Unió Nacional d’exportadors i sota aquesta denominació foren admesos en el Consell Nacional d’Economia. Tanmateix el que menys volen els nostres exportadors o propietaris és que el govern, tan afeccionat a intervenir en tot, els protegesca posant els nassos en l’assumpte. D’això és bona prova que quan li demanen que ature per uns dies les exportacions, perquè es tem que haja taronges en mal estat, el govern s’ho pren seriosament i decideix crear una estació fitopatològica amb funcions de control. Fins ací podíem arribar, que munten totes les estacions que vulguen, però que a ells els deixen en pau. Tal com anaven les coses, amb una demanda exterior en augment, a la taronja no li va perjudicar en absolut que el govern posara unes limitacions a la compra de carbó anglés. Però els tarongers se n’adonaven, precisament en el moment que se sentien més forts, que políticament no pesaven res, i amb ells tancaren files la burgesia financera lligada estretament als seus interessos per formar un bloc agrari amb pretensions polítiques.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 205

VALÈNCIA 1875-1930

Aquest pas és d’una importància trascendental. N’hi ha prou amb escoltar els freqüents pronunciaments dels líders de la Cambra Agrària, de la de Comerç i de la Unió d’Exportadors, per adonar-se’n que alguna cosa havia canviat. Tots giren al voltant de la necessitat de formar un bloc agrari que represente els interessos de la regió valenciana i és important fer notar que l’expressió “bloc agrari”, utilitzada per ells, té totes les connotacions que Gramsci li donava. Es tracta de cohesionar un grup d’interessos econòmics com un grup de pressió amb una projecció política, i es pretén que aquestos interessos i aquesta política vertebren els del conjunt del país, que ha d’integrar-se o supeditar-se als del bloc agrari. Cohesionar el grup d’interessos ho aconsegueixen, encara que no així imposar una disciplina dins d’aquest. Les veus d’alarma dels comerciants sobre la necessitat de frenar l’augment incessant de les terres cultivades, sota pena de tenir un excés d’oferta, són desoïdes pels propietaris però, al mateix temps, aquests no poden dur avant la seua petició al govern, que en el cas d’excés els garantesquen uns preus mínims perquè els comerciants s’hi oposen. Això ja ens avança que les contradiccions internes del bloc no el trencaran sinó que el tornaran més agressiu cap a fora quan comencen a aparéixer les dificultats. En segon lloc, atraure o supeditar als altres grups d’interessos també ho aconsegueixen. El grup financer, sense descurar altres inversions, articula el seu creixement amb el “boom” taronger i contribueix així a consolidar la preeminència del bloc agrari. L’inefable Villalonga, president aquests anys de la Cambra de Comerç i a qui vam veure en els anys 14 com abanderat de l’industrialisme, és ara l’element aglutinant de l’operació tarongera i encara l’hem de veure diputat de la Dreta Regional Valenciana. D’aquest senyor, convertit en mite progressista per la historiografia dels anys 60 com imatge perfecta del bon burgés, lúcid i nacionalista, cal dir el mateix que de Curro Romero: que destapava “el flascó de les essències” en discursos sense compromís però que, quan es trobava amb un murri seriós o amb un problema davant el qual havia de definir-se, la “fugida” era de les grosses. El bloc agrari, amb la seua benedicció, arremet des dels primers dies de la Dictadura contra la Federació Industial i Mercantil, a la qual margina de tota representació i aquesta, en 1928, s’autodissol, per a ressorgir en els anys republicans.

205

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 206

CAPÍTOL II

1.5.

206

Petita i gran indústria

No tenim les dades suficients per conéixer com li va anar a la petita indústria de béns de consum tan abundosa en la ciutat. Sabem que des de 1920 a 1924 el consum privat es manté en el mateix índex, però de 1925 a 1929 baixa sensiblement i passa de 80 a 76. Són unes dades del conjunt de l’Estat que ens fan sospitar del tòpic sobre el benestar en què es vivia durant la Dictadura i que tenen el seu correlat en l’estancament comprovat dels salaris. D’ací tal vegada hauria de deduir-se que les nostres indústries, dirigides cap al mercat interior, no tingueren un bon moment malgrat la protecció i la propaganda, expressada en flagrants versos, feia que es compraren els productes espanyols. La protecció del mercat és útil als que poden tenir competència de l’exterior, però a les cadires o als mosaics allò que els interessava era que els ciutadans espanyols tingueren diners per comprar i aquest sembla que no era abundós en les butxaques, però sí en els bancs. Aquesta no és una frase demagògica d’un sindicalista, sinó l’essència de la política econòmica de la Dictadura, la quarta pota per sostenir la taula i realitzar la quadratura del cercle. Per mantenir dos objectius tan diferents com contenir la inflació i revaluar la pesseta, per un costat, i augmentar la despesa pública, per l’altre, es va optar pel mecanisme del deute pignorable pels bancs. L’absorció de diners per les despeses de l’Estat, que hauria colapsat les disponibilitats monetàries dels bancs, quedava compensada per les possibilitats de pignoració del deute, en el cas que els bancs necessitaren diners en efectiu. Encara que no ho feren, el deute no minvava sinó que mantenia les reserves intactes. D’aquesta manera quedava garantida la capacitat financera dels bancs, imprescindible perquè les grans empreses participaren en el creixement dels sectors animats per l’Estat, es mantenia solapada la inflació i, com a conseqüència, hi havia menys disponibilitats de diners en circulació. D’aquest muntatge orientat cap al consum públic no s’hi beneficiaven les petites empreses necessitades de consums privats. La Federació Industrial i Mercantil va percebre amb tota claredat que quedava marginada de les grans línies de promoció econòmica marcades per la Dictadura i va iniciar una tímida protesta que va ser acallada per la cridòria del bloc agrari. A més hi havia el de sempre, la Dictadura garantia la contenció salarial i la pau social i davant aquest dogma de fe de tot bon empresari més valia callar. És curiós i del tot alliçonador que aquesta Federació Industrial reorganitzada en arribar la República, celebra la dinamització del mercat inte-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 207

VALÈNCIA 1875-1930

rior, provocada per les pujades salarials, però quan veu que augmenta el moviment social es deslliga de la seua adhesió a la República. Els salaris i l’ordre són les dues úniques variables econòmiques que de veritat entenen els empresaris i, com va dir aquell Almirall, prefereixen morir amb honra que viure amb vilipendi, car vilipendi és que els treballadors li responguen a u i demanen més sou. La Dictadura havia posat en el seu lloc els empresaris, què més podien demanar aquests petits grans homes? De tota manera, per a ser exactes, cal dir que la depressió del mercat interior no degué ser tan gran com indiquen els índexs, abans exposats, per dues raons. Una, pels efectes induïts per les grans obres, i altra perquè encara que els salaris no pujaren la situació de l’ocupació va millorar, i això era tant com pujar els salaris i possibilitar d’aquesta manera el consum. O siga que, a més d’aquest camp de l’honor, a aquests empresaris calderonians tampoc no els va anar del tot malament en el de la hisenda, encara que no tant bé com després dirien.

A aquells que sí els va beneficiar ostensiblement la política econòmica de la Dictadura va ser a les grans empreses lligades a l’expansió del sector públic, estatal o municipal. No caldrà que tornem a repetir tots els seus noms i cognoms: les elèctriques, de les quals parlarem en l’apartat dels serveis urbans; les dels béns d’equip lligades als plans ferroviaris, les cimenteres i totes les relacionades amb les obres públiques. Menció especial mereix la creació de la societat “Regadíos y Energías de Valencia” (REVA) en 1928 amb un capital de quaranta milions de pessetes, dedicada a la “instal·lació i desenrotllament d’indústries agrícoles, agropecuàries i hidroelèctriques a la regió valenciana, i com a fi principal la transformació de terres de secà en regadiu”. En 1930, la Societat posseïa 18 tractors “Cartepillar” de 60 HP i 22 de 15 HP. El nombre d’obrers agrícoles i dels tallers sumava 865. Entre les concessions hidràuliques de les quals era propietària aquesta Societat citem la de l’aprofitament dels brolladors “Els Ullals”, amb els quals es pensava regar 6.000 ha en els termes de Massalavés, Montortal, Alcúdia de Carlet, Llombai, Benimodo, Alfarp, Carlet i Alginet. En les obres d’execució de la presa de bombament hi treballaven 800 obrers. Tenia una altra concessió aprovada per tal d’aprofitar les aigües de l’Albufera i cinc projectes més que configuraven un vastíssim pla equiparable al de les famoses confederacions hidrogràfiques i relacionat amb la utilització hidroelèctrica. Es tractava d’una línia de pantans sobre el riu Túria (el pantà del Marqués, el de Benagéver i de Loriguilla) amb els seus corresponents salts. Entre tots ells es pensava produir 105.000 HP d’energia elèctrica i es projecta-

207

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 208

CAPÍTOL II

208

va la irrigació de 100.000 ha en els termes de Llíria, Casinos, Villar del Arzobispo, Losa del Obispo, etc. “A més d’aquests cinc grans projectes, ens informa el Butlletí de la Cambra de Comerç d’on hem recollit aquestes dades, aquesta empresa hi té presentat un altre, en competència amb la Hidroelèctrica Espanyola, per a l’aprofitament integral dels rius Xúquer i Cabriel, per a la regulació, producció d’energia elèctrica i regs”.

El conjunt d’aquests projectes tan ambiciosos no podria dur-se a terme fins molts anys després, però, de tota manera, la magnitud de l’empresa és una mostra singular i gairebé única de capitalisme agrari planificat, articulat i en gran escala, dins d’un marc on predominaven les petites iniciatives amb un finançament curt.

Amb els mercats exteriors en alça per al comerç taronger; amb el motor del gast públic que arrossegava a les grans indústries; i amb l’honor empresarial ben assentat davant les realitats reivindicatives, l’economia visqué un bon moment, caracteritzat per l’artificialitat o excepcionalitat No es pot esperar que una demanda exterior per damunt del normal es mantinga eternament, ni evitar que apareguen competidors; no és possible, com va advertir Keynes, estar “nodrint la bomba” ininterrompudament sense que el motor s’engegue i funcione per si mateix; i no es pot mantenir indefinidament la població despistada i el moviment obrer reprimit. L’estat d’excepció polític assumit per les dictadures comporta un estat d’excepció econòmic que tard o d’hora comença a esquinçar-se. El que passa és que els miratges enllumenen i ceguen, embadaleixen, atordeixen, obliguen a cloure els ulls sota la frescor de les palmeres. En aquesta migdiada reconfortant i somniadora els nostres bons burgesos eren capaços de perdonar-li tot al Sultà, fins i tot uns actes que perpretrats per uns altres hagueren estat considerats de lesa traïció. L’obsessiu desig pel directe a Madrid va quedar curat d’un colp pel cirurgià de ferro que va aprovar la seua no-inclusió en el pla de millores ferroviàries. Llavors a les forces vives els vingué la idea d’una autopista València-Madrid. Viatjaren a la Cort, s’entrevistaren amb el director general d’il·lusions, a qui van confondre amb el de carreteres, celebraren una magna Assemblea en el Teatre Principal, reberen promeses, proferiren algunes velades amenaces i, al final, es quedaren tots tan contents quan se’ls va dir definitivament que no. En les dictadures es compleix al peu de la lletra allò que va dir el Guerra: “Allò que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible». A veure qui és el valent que demostra el contrari. Aquests senyors, que tant li protestaran a la República, ben segur que no.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 209

VALÈNCIA 1875-1930

2.

2.1.

Les transformacions de la ciutat L’orientació de la despesa

“La forme d’une ville change plus vite que le coeur d’un mortelle”, sentencià Baudelaire, i així havia de ser en les grans capitals europees on els cors s’havien endurit i les obres anaven ràpides, però per descomptat no era el cas de València. Ací passava a l’inrevés: el cor sensible dels nostres conciutadans s’alterava i canviava d’humor molt ràpidament, mentre que la forma de la ciutat romania fidel a si mateixa, inalterable, parsimoniosa, “nonchalante”. Els alcaldes de la Dictadura van comprendre que devien invertir els termes i abans que la gent se’ls posara en contra, com és norma amb tots els alcaldes, volgueren demostrar la seua eficàcia transformadora. Als pocs mesos del colp, en març de 1924, s’aprovava l’Estatut Municipal i immediatament l’alcalde, General Avilés, feia aprovar un emprèstit de 60 milions i reunia els periodistes per explicar els seus plans de reforma urbana. Abans d’entrar-hi recordem que l’esmentat Estatut permetia un marge de maniobra als ajuntaments que fins ara no havien tingut. S’ampliava el concepte de reforma interior i d’Eixample de la ciutat a d’altres obres d’infrastructura i serveis, alliberant-les dels complicats tràmits administratius als quals havien de sotmetre’s per a la seua execució. Al mateix temps s’arbitraven tota una sèrie de recursos amb els quals dur-los a terme, alguns ja coneguts (com la cessió de tributs de l’Estat al municipi), altres coneguts però fins llavors no aprovats (com l’arbitri sobre solars no utilitzats o sobre l’augment de les rendes urbanes) i, finalment, alguns altres innovadors i que no arribaren a ser utilitzats (com el Banc de Crèdit Local i la possibilitat de municipalitzar els serveis). Com ja és conegut, la meitat de les reformes de l’administració ha estat elaborada tècnicament per Flores de Lemus i l’altra meitat pels seus deixebles, de manera que en l’Estatut aquesta espècie de nen prodigi del Butlletí Oficial recollia les propostes més progressistes de Canalejas i González Besada, que havien estat arraconades i que també eren seues, i perfilà una cosa bastant apanyada. A juí d’un especialista en Hisenda municipal, J. J. López Hernando, la incapacitat financiera en què se sumiren els ajuntaments franquistes provingué en gran part de la derogació d’aquest Estatut en 1945.

209

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 210

CAPÍTOL II

210

Bé, doncs ací tenim ja al general-alcalde amb l’Estatut sota el braç i disposat a fer grans obres. Nomenà una Comissió de regidors, entre els quals estava l’arquitecte Martorell, perquè elaboraren una ponència i amb tota celeritat la presentà a l’opinió pública. En realitat no es tractava d’un projecte com els que hem vist en èpoques anteriors, sinó d’una bigarrada declaració d’intencions bastant confusa i en la qual es barrejaven els escorxadors amb les escoles i la ciutat-jardí amb uns estranyíssims “allotjaments col·lectius transformables per a uns altres usos”. Las Provincias que, no sabem per què, la va prendre amb aquest senyor, que no era precisament un Descartes, sempre que parle de la reforma tirarà mà de sinònims com perplexitat, incertitud o confusió. El cert és a que a hores d’ara no feien falta més projectes, l’últim de Carbonell (1921) estava encara amb la tinta fresca, i el que calia era definir unes línies d’actuació i dur-les a terme. Del confús discurs de l’alcalde i de la seua actuació es poden traure en clar alguns punts clau del seu programa que passem a assenyalar.

1. Era un programa arbitrista. El general-alcalde havia desplegat el mapa del camp d’operacions i havia assenyalat ací, allà, això o allò altre.

“Necessite el meu temps per a treballar i servir al públic, per la qual cosa, diga el que vulga aquest diari (es refereix a Las Provincias) em serà impossible, sentint-ho molt, tornar a ocupar-me del que escriga” L’alcalde reunia les forces vives i contava allò que anava a fer sense que se sabera quan ni com. En una d’aquestes ocasions el representant de la Federació Industrial i Mercantil tingué a bé dir-li que sense plànols ni pressupostos, malament podien opinar. Aquest estil el perfeccionaria el seu successor, el marqués de Sotelo, qui inmediatament a la presa de possessió va reunir els informadors. Aquests comprovaren estupefactes com l’alcalde invitava l’arquitecte municipal senyor Carbonell perquè explicara el seu projecte de 1921, i sobre la marxa introduïa “cardinals modificacions”. L’estil del programa quedava perfectament definit.

2. A diferèncla dels seus antecessors i del seu successor, el General Avilés sembla haver estat molt moderadament haussmanià, la qual cosa és una novetat. En l’exposició dels seus heterogenis projectes reconeix la necessitat de millorar el centre i acabar l’Eixample, però insisteix en que no solament no és prioritari sinó perjudicial dedicar-s’hi. La demolició de cases en el nucli provoca escassesa d’habitatges i encareix les noves, diu aquest bon senyor que evidentment s’havia equivocat de número. El marqués de Sotelo mantindrà algunes de les seues innova-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 211

VALÈNCIA 1875-1930

dores propostes, però, com és lògic, no aquesta que contradia els interessos dels constructors i de la burgesia acabalada. En les dictadures sempre hi ha algun despistat que es creu que ocupa el càrrec per al benestar general i al qual aviat trauen del seu error.

3. Coherent amb l’orientació anterior l’alcalde despistat proposa la construcció de cases per a obrers i, en concret, una fabulosa ciutat-jardí que hauria de situar-se en el camí a la Devesa. «Que això no és una utopia, deia el senyor Avilés, sinó un fet real, ho demostra que fins les famílies relativament benestants busquen als voltants de la capital habitatges en els quals troben un tros de jardí, unes quantes flors i uns quants arbres». Però és obvi que sí era una utopia en una societat l’incentiu bàsic de la qual per al funcionament econòmic és el benefici. L’alcalde raonava encertadament quan deia que aquella ciutat-jardí per a obrers, allunyada de la ciutat, revaloritzaria els espais intermedis i, així, les obres d’infraestructura que l’ajuntament projectava (pont i parc de Natzaret) beneficiarien també la inversió en habitatges de luxe. Però de moment ningú no es creia que això fóra possible i d’ací que es considerara un deliri somniador o un gran malbaratamet a favor de les classes més modestes. Las Provincias, que era partidària de la ciutat-jardí per a rics projectada en el passeig de València al mar, va publicar un demoledor article titulat significativament: “De la vida municipal: cap a Sagunt està la riquesa, cap a l’Albufera la manera de gastar-la”. Amb una sorna mal dissimulada escrivia: “en els jardins del passeig es procurarà aclimatar el major nombre de plantes i arbres de la flora mundial”. No cal dir que de tot aquest projecte no es va fer res, llevat d’iniciar el pont de Natzaret, i que el Marqués de Sotelo el va oblidar en favor de la ciutat-jardí de València al mar. Tanmateix, la urbanització i creixement d’aquest passeig tampoc no va avançar després que vinguera Primo de Rivera a posar la primera pedra. A l’Ajuntament li venia gran i la iniciativa privada no ho devia considerar rendible, ja que tan sols s’hi construeixen els «xalets dels periodistes”. Al final del període s’aprova la construcció de la Facultat de Medicina i aquesta iniciativa serà el començament de la conversió del passeig en campus universitari. Però açò ja se n’ix dels anys que estudiem i de les preocupacions del general Avilés.

4. El decidit general, confús projectista, paternalista alcalde i despistat representant de la burgesia local, que de tot això tenia un poc el senyor Avilés, va creure també, i molt encertadament, que s’havia d’impulsar abans que res les obres d’infraestructura i la millora de serveis.

“Les obres d’ornat, de conveniència i d’esbarjo, han de ser postposades

211

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 212

CAPÍTOL II

212

en l’ordre de prelació a les d’higiene i benestar”. Per aquest camí el va seguir el marqués de Sotelo i cal reconéixer que dedicaren atenció i diners a unes obres imprescindibles que els seus antecessors no saberen o no pogueren realitzar. L’obsessió “haussmaniana” dels blasquistes, el seu afany per demolir i edificar, la seua inquietud per projectar i obrir carrers no aconsegui urbanitzar-les i dotar-les. En canvi això passa ara a primer terme. És difícil desglossar amb precisió les despeses o inversions en obres, ja que no sempre es troben les justlficacions d’obra i cal operar sobre les assignacions pressupostàries. A més, moltes vegades es dissimulen unes amb altres. Tot i comptant amb aquests inconvenients hem fet un càlcul succint de la destinació dels dos grans emprèstits, el primer de 44 milions (ja que no es van emetre els 60) durant el govern del general Avilés (any 1924) i el segon de 125 milions, durant l’alcaldia del Marqués de Sotelo (any 1928). Com siga que pràcticament totes les iniciatives urbanes anaven per la via de l’emprèstit i dels pressupostos extraordinaris, tot seguint el model del ministre Calvo Sotelo (res a veure amb l’Alcalde Marqués de Sotelo), el seu desglossament resulta bastant significatiu.

Dels 140 sobre els quals disposem d’informació, 60 es van dedicar a reconvertir i amortitzar un deute pendent: 10 milions d’emprèstits passats, 44 de l’anterior (la qual cosa vol dir que ho tornava a finançar en la seua totalitat) i 6 per a deutes corrents. Aquest pes mort representa el 42 % de l’operació. Aproximadament uns 15 es van dedicar a obres d’edificis: 3 a l’acabament de l’Ajuntament, 7 a mercats i escorxadors (Mercat Central, del Cabanyal, solars del Mercat d’Abastos), 2’5 a escoles (tres grups escolars, Institut, inici de la Facultat de Medicina). En total representen un 10 %. Al clavegueram, pavimentat i asfaltat de moltes zones de la ciutat es van dedicar uns 50 milions. Cal assenyalar que a la vegada que les sempre presents i interminables obres de clavegueram del centre (València i no Viena és la ciutat ideal per a perseguir el malvat Orson Welles en el seu paper de tercer home) s’acometeren millores en els camins suburbials i d’entrada a la ciutat (Trànsits, Patraix, Arrancapinos, Moncada, Camí Fondo...). En gran part la polèmica de l’Alcalde amb Las Provincias es basava en la discrepància sobre aquest punt, ja que el diari s’obstinava que havia d’acabar-se abans el clavegueram i no tenir el centre de la ciutat tant de temps en obres.

L’Alcalde opinava que “els més necessitats de reforma són els que menys s’agiten i els que menys parlen i poguera donar-se el cas que s’imposaren els menys en perjudici de la resta”. En conjunt, aquest

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 213

VALÈNCIA 1875-1930

apartat representa el 35 % dels emprèstits. Finalment, a les tradicionals expropiacions en els carrers de sempre (Baixada de Sant Francesc, Comèdies, Pintor Sorolla, Sant Vicent) als quals ara s’afegeixen les de la plaça Cajeros per a possibilitar l’obertura del carrer de María Cristina, es dedicaren uns 15 milions, o siga un 10 %. Com veiem, el desglossament dels 140 milions d’aquests quatre grans apartats assenyala una notable inflexió de les prioritats. Deixant de banda la càrrega financera, molt menys del que sembla ja que si resulta tan voluminosa (un 40 %) és perquè el segon emprèstit arreplega el primer, la novetat està en aquest fort contrast entre el 10 % dedicat a expropiacions i el 45 % a obres, infrastructures i serveis. Òbviament, aquestes obres afavorien el conjunt de la ciutat i, així, també servien a les finalitats del capital immobiliari revaloritzant les seues inversions i propietats. No s’ha de pensar que aquests alcaldes foren uns tribuns de la plebs però se’ls ha de reconéixer que saberen captar la deterioració d’una gran ciutat que havia crescut en excés, i a la qual s’havia de contemplar amb una mirada més ampla. València començava en el centre però ja no acabava en l’Eixample.

2.2.

L’obra del marqués de Sotelo

Entre l’alcalde-general i l’alcalde-marqués, deixant el pas breu del senyor Oliag entre tots dos, hi ha una clara continuïtat en alguns punts i una ruptura evident en altres. L’estil “decisionista” s’accentua encara més en el segon, davant el qual poc valgueren les cobles dels comerciants dels carrers afectats per les demolicions, o de l’Ateneu, que els donava suport. Ell tenia les coses ben clares i ni tan sols es parava a justificar-les com va fer el seu antecessor. Els periodistes es queixen perquè no tenen informació i no poden objectar ni aportar suggeriments als projectes, va dir en una ocasió. Mentre ho sàpia l’alcalde ja n’hi ha prou, es va contestar. També es patent la continuïtat pressupostària i la coincidència en l’atenció als equipaments i serveis. El que s’ha dit en els paràgrafs anteriors per al general val també per al Marqués. Les diferències rauen que aquest, més conscient dels interessos que representava, abandona els somnis paternopopulistes del seu antecessor i torna a impulsar la reforma del nucli. La utopia de la ciutat del sol, a l’estil Campanella, amb platja, pins i obrers feliços, queda abandonada per a una millor ocasió i tornem al centre de la ciutat. El sismògraf de les llicències d’obra arreplega aquesta tornada a casa de l’alcalde pròdig i

213

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 214

CAPÍTOL II

214

torna a pujar, després del clot iniciat en 1922, que l’arribada de la Dictadura no havia contrarestat. La celebrada activitat constructora del període no va ser tan intensa com sol dir-se, almenys pel que fa al centre on va estar limitada als dos darrers anys i, per descomptat, va ser inferior a la del període blasquista.

En 1928 era impossible ser original a València en matèria d’urbanisme. Com en aquell joc dels xiquets de barri, el “furtaterreny”, en el qual es clavava la navalla i es guanyava o perdia espai, sobre el nucli de la ciutat els arquitectes, els periodistes, alcaldes, diletants i comerciants havien clavat el tiralínies i l’havien deixat més tatuat que el pit d’un mariner. Sobre el paper estaven ja inventats els carrers i sols era possible l’especialització. Això és el que va fer el marqués de Sotelo, especialitzar-se en tres carrers un dels quals du avui, merescudament, el seu nom. Aquests van ser el de Ribera, el d’Amalio Gimeno (avui marqués de Sotelo) i el de María Cristina. Com podem obsevar seguia així les línies del projecte Carbonell de 1921, que s’havia orientat en aquesta direcció, donant per impossible la resta. El carrer d’Amalio Gimeno era un d’aquests anomenats carrers, especialitat de l’urbanisme valencià, que no se sap exactament què són. Encara a mig construir, amb alguns solars que donaven a ambdos costats, al de Ribera i al de l’antic Col·legi de St. Pau, el mateix podia considerar-se el «hall» de l’Estació, la parada de cotxes que esperaven els viatgers, el pati de l’esbarjo de l’Escola Industrial o la continuació de la Plaça de Castelar, de tot un poc. Com es recordarà, entre les diverses avingudes pensades per travessar València de part a part (cap de les quals s’ha fet realitat) estaven: la Gran Via de Russafa al Pont de Sant Josep, l’avinguda de l’Oest i aquesta que ara ens ocupa. La idea dels projectistes d’aquesta tercera via era que l’Estació estiguera per fora de la confluència de les Grans Vies del Marqués del Túria i Germanies i que d’una gran plaça, allí situada, isquera una avinguda, travessara la Baixada de Sant Francesc, enllaçara amb el carrer de Sant Vicent i arribara, si no a Barcelona, almenys al Pont de la Trinitat. En posar l’estació on actualment està quedava tapada la seua eixida pel nord i ja ningú no va pensar que havia de ser una avinguda cap a l’altre costat. Fins que vingué el senyor Sotelo i es va adonar que allò era molt ample i molt curt per a ser un carrer normal i decent i que tampoc no era cosa de fer una altra plaça, just al costat de la plaça de Castelar. Però alguna cosa s’havia de fer, perquè aquells terrenys estaven en un lloc immillorable i eren cobdiciats pels constructors. Un Trénor, que per a aquestes coses eren unes fures,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 215

VALÈNCIA 1875-1930

havia construït allí el Gran Teatre i s’estava edificant al costat la gran casa de la Caixa de Previsió Social. De manera que el Sr. Alcalde agafà el llapis i paper i alineà els contorns de la zona, el carrer de Ribera, el de Convent Santa Clara i el del Col·legi de Sant Pau, i a més es va inventar la continuïtat del discutit carrer de don Amalio Gimeno. Jo crec que solament la imaginació fèrtil d’un alcalde pot pensar que el carrer de María Cristina siga una continuació del d’Amalio Gimeno, però així la va presentar la nostra primera autoritat tal vegada pensant que els carrers, com el Guadiana, s’amaguen i reapareixen. Siguen o no continuació, que tot és qüestió de perspectiva, és cert que d’aquesta manera es donava sortida a la Plaça del Mercat, tapada per un dèdal de carrers, cap a l’estació. Aquesta va ser la gran obra del senyor Sotelo, per la qual ha passat a la història de la ciutat, encara que en el seu temps va aixecar una forta oposició dels comerciants que tenien les botigues pels voltants de la Plaça de Cajeros, el quals van ser desallotjats entre les protestes de la premsa, la mateixa que després l’ha considerat l’alcalde ideal. Ni en la crítica ni en la lloança meresqué tant. Fou simplement un alcalde que va tenir la paella pel mànec ben agafada, la cartera plena, encara que fóra d’emprèstits, els projectes mastegats i la virtut de no perdre el temps desaprofitant una conjunció astral que li era favorable. En un parell d’anys va expropiar més de cent cases.

Hem tractat de ser objectius amb els alcaldes per obra i gràcia de la Dictadura reconeixent que, malgrat el seu caràcter poc democràtic, tingueren una atenció destacable als equipaments i una preocupació pel conjunt de la ciutat. Si exceptuem algunes obres del període blasquista per a la urbanització del carrer Major del Grau, els ajuntaments anteriors el més lluny que arribaren va ser a l’Eixample, i foren més “monumentalistes” que els deixebles de Primo de Rivera, als quals se’ls hauria de suposar aquesta vocació. A aquests els va donar per un altre tipus de monumentalisme, el de la gran ciutat, i es podria dir que la idea de “la gran València” i d’una gran àrea metropolitana es cova en el cap del senyor Sotelo. En 1928, l’Ajuntament “sol·licita l’annexió a la ciutat de València de 13 pobles situats en els quatre quilòmetres de distàncla del Camí de Trànsits”, sol·licitud que és acceptada admetent l’agregació de Benetusser, Alfafar, Paiporta, Xirivella, Sedaví, Mislata, Quart de Poblet, Godella, Paterna, Burjassot, Bonrepós, Mirambell, Tavernes Blanques i Alboraia. En realitat no es dugué a cap atés els recursos interposats pels pobles afectats, però les intencions del Marqués de Sotelo eren evidents. Aquests deliris de grandesa, tanma-

215

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 216

CAPÍTOL II

216

teix, no invaliden la seua tasca de peons caminers per la perifèria de la ciutat.

Reconegut el mèrit, constatem també que, com tota la política econòmica de la Dictadura, la seua tasca no va ser de pur altruisme patriòtic. Les obres públiques, els emprèstits i, en general, la despesa de l’Estat o del municipi oferien bones ocasions perquè les grans empreses feren bons negocis. Per exemple: El primer emprèstit de 44 milions va ser negociat pel Banc de Catalunya que, a canvi d’una bestreta de 7 milions, va exigir i va aconseguir de l’Ajuntament la facultat d’imposar el contractista de l’obra. Després ens trobarem amb que tres o quatre empreses monopolitzen quasi totes les obres: Construcciones y Pavimentos, S. A.; Pavimentos Asfálticos, S. A.; Porta y Sanmartí, i una societat anomenada Warrenite Bitulithic amb la qual es firma un contracte tan lleoní i tan ben agafat que l’Ajuntament republicà se les veurà per tal de llevar-se’l de sobre.

2.3.

Els serveis i la iniciativa privada

El servei seguia en mans de la Sociedad de Aguas Potables y Mejoras de Valencia, en la qual era majoritària la Banca Arnús. La Cambra de Comerç, en el seu informe sobre la situació econòmica en 1929, es desfà en elogis a la perfecció de les seues intal·lacions i afirma, amb dades, que València és la capital on es dóna l’aigua més barata. En 1930 tenia 31.500 abonats, 132 fonts i 160 km de xarxa d’alta pressió. La ciutat consumia diàriament 22.000 m∆, als quals s’han d’afegir els 12.000 m∆ per a reg. Recordem que, quan s’inauguren les instal·lacions, en 1903, els abonats eren 2.038, i que passen a 3.700 en 1911. En 1930, els abonats s’han multiplicat per 10. No hem de pensar per això que la gent es passara el dia sota la dutxa, sinó que el punt de partida era molt baix. En 1903 hi havia un abonat per cada 79 habitants, i en 1930, 1 per cada 10.

Si assignem a cada familia, o casa, una mitja de 6 persones, veiem que encara l’aigua corrent no havia arribat a totes les llars.

El consum de gas havia disminuït, ja que havia deixat d’usar-se per a l’enllumenat, substituït per l’electricitat, i solament era utilitzat per a la cuina. Comptava amb 30.700 abonats, gairebé els mateixos que l’aigua, i aquesta xifra podria prendre’s com la de famílies amb un nivell de vida passable, encara que les hi hauria que no pagarien el compte algun mes. Els abonats a companyies elèctriques són més, 46.000, probablement perquè s’han d’incloure les empreses que utilit-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 217

VALÈNCIA 1875-1930

zen aquesta energia. La producció elèctrica estava controlada per dues grans companyies, Hidroelèctrica Espanyola i la Societat Valenciana d’Electricitat, que no tenia molt de valenciana, ja que depenia de la belga Sofima, de la Banca Arnús i del Banc de Catalunya, fins que el grup del Banc de València crea Lute i passen a ser associades. En realitat la ciutat estava en mans d’Hidroelèctrica, ja que l’altra societat es dedicava quasi en exclusiva a abastir la societat d’explotacions agràries REVA. La Hidro tenia dues grans distribuïdores, Electra Valenciana, per a la ciutat, i Volta per als pobles de la província. Durant els anys 20, a la vista dels abusos de la Hidro, s’havia constituït una Cooperativa de distribució que s’assortia de l’altra gran societat productora. Però, o bé no li podien proporcionar més energia, o no volien entrar en guerra amb la poderosa Hidro, i preferien repartir-se les zones. El cert és que en 1930, la Cooperativa no tenia més que 6.000 abonats enfront dels 40.000 de la Hidroelèctrica. Encara així la Hidro s’obstinava a fer desaparéixer tan petita competència i obligava els propietaris de nous immobles que s’abonaren tots o, en el cas contrari, a ningú no se li donaria llum. La Cambra de Comerç, tan lliurecanvista ella, es mostra escandalitzada d’aquesta “guerra immoral” i confia que la nova creada Lute li pare els peus. Cosa que, per descomptat, no va ocórrer, ja que es repartiren el mercat com a bones germanes i a l’hora de pujar les tarifes estigueren sempre d’acord.

Els transports urbans havien augmentat considerablement la seua capacitat. El nombre de passatgers transportats a l’any era de 52 milions, la qual cosa representa una mitja diaria de 114.000. Suposant dos viatges per persona, ja que qui anava a algun lloc normalment en tornava, resulta que 1 de cada 5 ciutadans agafava cada dia el tramvia, gust que sembla un tant excessiu. El “trenet” portava i duia diàriament dels pobles limítrofs de l’Horta unes 10.000 persones (7’5 milions a l’any) convertint el pont de fusta en el carrer principal de València. Les dades de les que disposem no ens permet desglossar els que entraven per l’estació Central amb el mateix caràcter d’anada i tornada diària, però tal vegada no seria exagerat atribuir als pobles de l’Horta sud una relació semblant amb la ciutat i afirmar que prop de 20.000 persones venien diàriament a treballar, comprar o vendre.

En 1924, l’arquitecte municipal F. Mora presentava al Marqués de Sotelo, que acabava de ser nomenat alcalde, el plànol da València tal i com es trobava en aquells moments. En ell apreciem, en un resum gràfic, els resultats de la política urbanística seguida fins ara. La zona com-

217

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 218

CAPÍTOL II

218

presa entre Guillem de Castro i la Gran Via, que en principi havia estat concebuda com eixample bessó al de Colom-Gran Via, segueix el mateix camí desordenat i a mig fer. En canvi, l’altra part apareix ja urbanitzada i ocupada per complet. L’Eixample s’endinsa per l’espai situat entre Gran Via i Avinguda Diagonal (Reina Victòria o del Regne) però encara s’hi observen nombrosos solars per alinear. Hem pogut comprovar, pels anuncis de premsa que oferien pisos, que les rendes de les ubicades en la zona de Cirilo Amorós, Hernán Cortés, Isabel la Católica, oscil·len prop de les 15.000 i 20.000 pessetes quan fins al 1914 no passaven de les 5.000. Si les comparem amb les rendes del carrer més representatiu del centre, el de la Pau, veiem que ja abans del 1914 les grans cases d’aquest carrer arribaven a aquest nivell però que, en el segon període, no han multiplicat per tres o per quatre la seua rendibilitat sinó que, el màxim, l’han duplicat. Aquestes dades suggereixen algunes consideracions.

En primer lloc, que en 1924, en quedar totalment conclosa l’operació del primer eixample, aquest ha adquirit una consideració que el fa equiparable, en valor, al centre. Ara sí que comprar o vendre en aquesta zona val un ull de la cara. Així, es confirma que la rendibilitat de la inversió immobiliària no té el caràcter alcista de l’especulació immediatista sinó que és el resultat acumulatiu, amb algunes excepcions puntuals, d’una sèrie de factors: el pla general que promet revaloritzar l’espai, l’actuació municipal que ho va fent realitat a poc a poc, la conjuntura econòmica que ha permés acumular i incita a invertir i, finalment, l’escassesa d’espai que aquesta activitat tendeix a produir. A la València de la Restauració el cicle abarca 1890 a 1930, i té el seu punt culminant en els anys 20. És llavors quan hi ha fortes disponibilitats de capital i quan es produeix la inflexió cap a l’escassesa d’espai, el moment oportú per construir. Així ho demostra la gran alça de llicències d’obra, les quals cauran bruscament a partir de 1922 i no es recuperaran fins l’any 26 o 27 i amb menys intensitat. Volem dir amb això, per concloure el raonament, que és prou inexacte afirmar que l’Ajuntament de la Dictadura incentivà amb els seus plans i intervencions la inversió. Pel que fa a l’Eixample no tingué cap altre pla i es va limitar a preparar la zona entorn a l’Avinguda Diagonal (del Regne) perquè així poguera iniciar-se a poc a poc un nou cicle de construccions. Cal insistir en això de lentament, perquè així va ser, i era lògic que fora, ja que la rendibilitat d’aquella zona no s’asoliria d’inmediat sinó a mig termini.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 219

VALÈNCIA 1875-1930

En el nucli el procés és semblant, en la mesura en què la reforma es fa carrer per carrer, però divergeix radicalment quant que, a l’operar en espais limitats, ben aviat es densifiquen i acceleren la renda a l’alça.

Arriba un moment, al voltant dels anys 20, que és pràcticament impossible trobar una zona barata del centre per tal d’encarir-la. Llavors una operació demolidora i replanificadora, com la que es va fer al carrers de Amalio Gimeno i María Cristina si que té uns efectes elevadament rendibles per a la inversió privada. En una zona on no n’hi ha espais es creen, mitjançant la intervenció municipal, solars de gran valor. Ací és on la intervenció del marqués de Sotelo, que demolia i urbanitzava zones ja supervalorades, tenia uns efectes especuladors. Era deixar ben fàcil una operació de gran rendibilitat, segura i inmediata. Estava ja tot fet i edificat llevat d’aquells pocs forats que obria la benefactora intervenció de l’alcalde. La cosa més lògica no era plantar arbres, malgrat tanta festa de l’arbre com n’hi hagué, sinó uns edificis enormes com els que ens trobem en el carrer al qual després donaren el nom del marqués.

2.4.

L’estil del poder

Els arquitectes o filòsofs de l’art parlen de continuïtat de l’estil internacional dels anys 20 amb afegits neoclàssics, guarniments neobarrocs i alguna coseta més. És un estil car. Les cases més representatives del moment són patracols en tres toms, amb tres cossos i sis pisos, amb un posat de forçut invencible, amb cara de Banc i balcons de processó del Corpus, amb les columnes de Samsó als costats i alguna estàtua ballant pel sostre, és a dir, amb tots els elements per a ser car. Una cosa com el Titànic en dic sec, l’estil de la Gran Via de Madrid. Cal alçar la mirada per contemplar allà dalt de la casa Ortiz, de Carbonell (en St. VicentMestre Clavé), un grec fent equilibris o streaptease. Cal passejar la vista de banda a banda per veure la casa Payá, de L. Criado (en Marqués de Sotelo-Sta. Clara). I cal posar-se dessota el rellotge de l’Estació per admirar l’edifici de La Unión y el Fénix, de Viedma, construït ja fora d’aquest període, en 1933, però culminació d’un estil i coronament gloriós del carrer del marqués en el seu encruament amb el de Xàtiva. Deixem-ho clar: no és el mateix l’estil internacional dels anys 20, que és un estil luxós, per a “épater” i desprendre, que aquest d’ara que és un estil costos, per convéncer i vendre. Aquell pertany als anys d’inflació, aquest és un estil forjat amb pessetes revaluades. Cada temps té la seua expressió

219

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 220

CAPÍTOL II

220

i per això, en aquesta època d’exaltació corporativa, els notaris s’hi van fer construir l’edifici del seu col·legi, en Isabel la Catòlica, que té la façana més estirada i amb les línies millor planxades de tota València, amb dues estatuetes allà dalt que representen ni més ni menys que les virtuts notarials, la justícia i la fe.

Temps de sòlids principis materials i espirituals, de tornada al patró or però també, no ho oblidem, de reencontre amb les essències, sobretot l’essència més pura que és la de l’arbre de la pàtria. Temps patriòtics que requerien una expressió castissa. El pitjor de l’estil castís és que el mateix pot eixir andalús que gallec, i el primer edifici d’aquest estil, el Banc Hispano Americano, al carrer de les Barques, semblava la casa de la Cofradia de pescadors de Santander. Per cert, que el seu arquitecte, el senyor Mora, és un cas de ductilitat portentosa. Va projectar el primer edifici modernista, es va passar al neogòtic i, abans de l’arribada de la Dictadura, ja havia acabat l’esmentat Banc obrint la porta al casticisme. Després, aquest estil castís, s’intentarà valencianitzar un poc, com es pot veure en la “casa del xavo”, i es convertirà en l’estil emblemàtic dels edificis de la Caixa d’Estalvis, a més de servir per a l’apoteosi del Banc de València. Però aquestes són obres més tardanes, la qual cosa no ens ha d’estranyar, perquè els sòlids principis, i el sòlid diner que els mantenia, es conservaren durant la República malgrat les males llengües que diuen que llavors tot el món furtava i es drogava.

Els edificis públics estaven ja tots projectats, de manera que sols s’esperava acabar-los (finalment, en 1928, es va acabar el Mercat!) o retocarlos per dins, que és el que es va fer amb l’Ajuntament. El senyor Mora va dissenyar una escala de marbre estil “violetes imperials”, que no sols imposa molt al contribuent sinó que, en dividir-se, crea la subtil incertesa imprescindible amb què hom ha de presentar-se a l’Administració.

També va dissenyar el Saló de Sessions amb el seu hemicicle com un petit parlament d’art i assaig, i el versallesc i imponent Saló de festes que s’acabaria en l’època jacobina. Què més? Ah, la Plaça. Per a la plaça, Goerlich, un altre dels polifacètics arquitectes municipals, va projectar una plataforma enorme, desmesurat templet, implacable solari, i àrida terrassa, que avui hauria fet les delícies de jubilats, parelles o grups, fotògrafs i vianants sense cap altre títol que el d’estar cansats de caminar.

Més aviat era poc agraïda però creava un espai d’esbarjo en el centre mateix de la ciutat i això, crec jo, era bona cosa. El franquisme la va demolir i en el seu lloc ha quedat un estrany cràter. Però que bonica estava la plaça amb aquella cosa tan lletja al mig, amb l’Ajuntament i

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 221

VALÈNCIA 1875-1930

Correus mirant-se l’un en l’altre amb aquesta coqueteria dels edificis pompier, amb la telefònica i el seu estil ITT a un costat, com un símbol del progrés, i a l’altre costat les puntes neogòtiques de la casa Noguera, com a símbol del regrés. En 1929 quasi està acabada, i solament li falta la representació d’una de les institucions de més tradició de la ciutat: l’Ateneu. Per al nou edifici es va convocar un concurs i es va premiar el projecte més clàssic, però com va tardar bastant li llevaven i posaven adorns, i al final el van deixar amb aquests finestrals verticals que no tenen mala intenció però que resulten torbadors pels seus mil reflexos.

Al llostrejar sembla que duen el segell estirat nacional-sindicalista, la façana de la fira de mostres tot esperant l’hora de la inauguració. A la vesprada es converteixen en la més grandiosa escaparata de jugadors de dòmino. Al capvespre estan posant per a una pintura de Chirico. Era imprescindible aquest decorat ambigu com a fons d’una plaça que no se sap si és bonica o lletja, alta per uns costats, baixa per uns altres, circular, triangular, de pas a l’Estació, d’encontres multitudinaris, inacabada sempre i recarregada, amb encant, desbaratada, vulgar, com nosaltres que tant l’estimem.

3.

La vida ciutadana

Ens trobem ja en una gran ciutat. En 1901, els blasquistes havien accedit a l’Ajuntament amb el propòsit de canviar-la de dalt a baix i convertir-la en una urbs moderna. No es pot dir que aconseguiren els seus ambiciosos propòsits: els boulevars somniats quedaren per fer i València era una cosa gran i desordenada. Però com va dir el clàssic: “fluit inexorabile tempus”, el temps no passa en va. En vint-i-cinc anys la ciutat havia passat de 200 a 300 mil habitants. Més d’un terç de la població havia vingut al món després de la guerra de Cuba, i Cánovas i Sagasta, els pares de la Restauració, eren per a ells uns avis passats a millor vida. Havien nascut, com va escriure Rafael Alberti, amb Buster Keaton i el cinematògraf, pertanyien a la generació del 27 sense saberho i sense poder exercir, car les dictadures són poc complaents amb el vers lliure i amb les vagues. Però tampoc no podien evitar l’inevitable,

221

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 222

CAPÍTOL II

ni que el temps torne a uns més vells i a uns altres els convertesca en joves. Agradara o no, la gent vivia, pensava i fins estimava de manera diferent. La imatge de la dona del poble embolcallant amb el seu xal una criatura de pocs mesos i amb dos o tres més agafats a les faldilles, algun dels quals segur que no arribaria a gran, tendia a desaparéixer. Les famílies disminuïren la seua prole, i si aquesta seguia igual de nombrosa era perquè es morien menys. En 1900, la natalitat era d’un 28 per mil, en 1929 d’un 20, i la mortalitat havia minvat del 27 al 17.

222

3.1.

L’ocupació dels homes

El treball dels que vivien en la ciutat havia canviat prou. Del total dels treballadors actius (un 30 % sobre el conjunt) tan sols un 9 % pertanyia al sector primari, la qual cosa suposa una transformació radical de l’estructura social de la ciutat si recordem que en 1900 la xifra superava el 40 %. Grans zones, abans ocupades per alqueries, com Arrancapins o Patraix, han deixat el lloc a fàbriques i tallers que s’han desplaçat dels barris tradicionals (Museu, Hospital, Misericòrdia) cap a la perifèria i que absorbeixen mà d’obra en un procés de creixement industrial no molt intens però apreciable. Al sector secundari pertanyen ara el 40 % dels actius enfront del 22 de 1910 i al de serveis el 44 enfront del 33. Si ens atenem a les xifres és indubtable que València ha deixat de ser una ciutat eminentment agrària, i que la seua activitat productiva es basa en la indústria i els serveis. Però tampoc no convindria exagerar les dades. El creixement dels serveis, comercials, financers i de transports i comunicació, es produeix fonamentalment provocat per l’entorn agrari al qual la ciutat serveix de pont i, en aquest sentit, la seua base econòmica segueix sent la mateixa. No ocorre el mateix amb el seu entramat o teixit social en el qual el gran retrocés del treballador del camp, i la seua tendèncla a la desaparició de l’escenari ciutadà, assenyalen unes importants transformacions en les relacions socials. Sobre aquesta qüestió importa que ens aturem un moment, ja que sembla que l’hem agafada amb els llauradors i que el simple augment del percentatge d’obrers ja ens du a entonar el “proletaris del món uniu-vos”.

Deixem ben clar que ací no es discuteix la capacitat revolucionària dels camperols, tema del qual es pot opinar i sobre el que els jornalers de l’Horta i la Ribera es van pronunciar amb contundència en els anys 17 a 20. Simplement ens interessa constatar que el predomini de les rela-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 223

VALÈNCIA 1875-1930

cions industrials (en les quals s’ha d’incloure no solament el treball assalariat sinó la disciplina, l’ofici, la distribució del temps, la concentració espacial, etc.) genera actituds, hàbits, aspiracions, formes d’organització i de lluita, en fi, una cultura específica que configurarà, com l’altra cara de la cultura burgesa, allò que s’anomena una ciutat moderna. Per això, esbrinar quin tipus de canvis s’han produït en les relacions industrials és el camí obligat per tal de conéixer l’evolució històrica de la ciutat.

En el quadre 14 de l’annex, el lector trobarà el nombre de treballadors que, segons el cens de 1930 i per tant en el darrer any del període estudiat, pertanyien a cada ram de l’activitat. Per si de cas la música pitagòrica dels nombres no li suggereix excessives claredats li afegirem unes lletretes. Sembla bastant sorprenent que el sector de la fusta ocupe gairebé tants treballadors com el que es considera més modern, el del metall, i encara ho és més que aquest presente una gran fragmentació i es compose de petits grups entre els quals llauners i lampistes són el doble que els dedicats a aparells de precisió. El mateix podria dir-se dels sectors tèxtil i confecció, amb una relació molt baixa d’ocupats en el teixit, que se suposa tecnològicament més avançat, i un gran nombre de dones dedicades a modisteria. Podria replicar-se que precisament perquè són sectors més avançats ocupen menys mà d’obra, la qual cosa és certa però no convincent quan la desproporció és tan manifesta. La conclusió més lògica és que la classe obrera de la ciutat segueix treballant en oficis i sectors del tipus tradicional, la qual cosa no és cap obstacle, com veurem tot seguit, per a la seua progressiva prolerització. Ja vam tenir ocasió d’assenyalar que durant el boom de la guerra del 14 es creen noves empreses, es modernitzen i tendeixen a la concentració, però que tota aquesta evolució és bastant moderada i es realitza sobre les bases de la mateixa estructura productiva. Si exceptuem la Unión Naval de Levante, que es crea sobre la base dels poderosos Talleres Gómez, i si deixem les indústries de fora de la ciutat (Port de Sagunt, Cementos de Bunyol…) les grans empreses, com la Primitiva o Talleres Devís, procedeixen de finals del segle passat. Volem dir amb això que la distribució ocupacional dels treballadors de la indústria no ha experimentat uns grans canvis i roman dispersa i heterogènia. La mitja de treballadors per empresa és molt diversa segons els sectors: de 2’5 en els tallers de fusteria a més de 50 als d’ebenisteria i moble corbat, de 1’5 en manyeria a uns 50 en foneria, de 3 o 4 en el ram de l’alimentació a més de 100 en les empreses d’adobs químics.

223

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 224

CAPÍTOL II

224

Expliquem-nos de forma pràctica. Entre els primers i més famosos curtmetratges del cine espanyol es troba el “Obreros saliendo de una fábrica de Sants”. Filmat a València solament hauria donat per a un spot, ja que quan eixia el quint o el sisé ja no hi quedava ningú en molts tallers. Tanmateix, i malgrat d’aquestes evidències que hem volgut constatar per no desfigurar la realitat i creure’ns que aquest 44 % d’obrers industrials havia convertit València en Detroit, la classe obrera de la ciutat s’havia homogeneïtzat ideològica i culturalment durant els anys del trienni bolxevic i ja no se li podia anomenar, com feia el diari blasquista a principis de segle, “la massa federal”, o amb el vaporós títol de “poble”. Ens trobem amb un proletariat fet i dret. La història del moviment obrer, que constitueix una de les parts més apasionants de la història de la ciutat, ha avançat fins adquirir una consistència social. I ho ha fet no tant a causa d’una modificació radical de l’estructura productiva quant per la seua activa articulació en les canviants relacions socials, polítiques i ideològiques. No ha estat el resultat reflex i mecànic d’unes formes de producció arquetípiques, que tal i com es postulen perquè poguera existir no es donaren a València ni en altres molts llocs, sinó que s’ha configurat a si mateixa en una llarga i complexa pràctica social en la qual es barregen els sòlids elements de la tradició amb els nous impactes rebuts. Sense les Societats de Resistèncla de 1900 no haurien sorgit els grans sindicats en 1910, i sense les lluites dels anys 20 aquests no s’haurien enfortit. Però tot aquest procés no es produeix en abstracte, sinó en el marc de la unificació creixent i la concentració de mercats i interessos que conforma el capitalisme. Per això, durant la Dictadura, el moviment obrer es veu reprimit i frenat, però uns importants elements configuradors de la seua consciència segueixen actuant sobre ell, fins i tot amb més força. La globalitat del sistema capitalista es percep d’una manera molt més impositiva i, d’altra banda, la reducció corporativa a la qual se somet els treballadors els hi torna, sense pretendre-ho, als orígens de la seua consciència diferenciada: el treball, l’ofici, el salari, el company. Entre les normes del ram del metall encara vigents en 1931 llegim: «Pel fet de l’admissió de l’aprenent, el patró s’obliga a procurar enèrgicament que els operaris del taller proporcionen a l’esmentat aprenent els ensenyaments de la professió amb cura i estima. Al mateix temps l’aprenent es presentarà perfectament net, practicarà les regles d’higiene més escrupuloses, es produirà amb la major educació i tractarà a tots amb el major respecte.»

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 225

VALÈNCIA 1875-1930

Qualsevol diria que aquestes recomendacions són una herència del paternalisme primoriverista, però no és així. Pertanyen a la més pura tradició obrerista, tant o més que els textos incendiaris. Perquè la consciència obrera és, abans de tot, consciència de la pròpia dignitat i de la dignitat del treball. Que València en aquesta època estiguera plena d’ebenistes, manyers, marbrers, soldadors de primera i segona, aprenents, en lloc de disposar d’un nombrós planter d’obrers fordistes, denota que la distribució d`ocupació de la indústria havia canviat relativament poc en vint-i-cinc anys, però no significa que la classe obrera romanguera endarrerida. La formació històrica de la classe obrera, per usar el cèlebre títol de Thompson i les seues idees, no és uniforme ni està mecànicament prefixada i el que els treballadors valencians configuren la seua conscièncla col·lectiva des de l’arrel a diversos oficis constitueix la seua peculiaritat. En 1925 ens trobem amb un moviment obrer reprimit però ja format, i tan sols així s’explica la seua ràpida organització amb la República.

Una novetat trascendental, sobretot per a les classes populars que eren les que havien suportat la seua mancança, es refereix a les millores aconseguides en l’escolarització i, com a conseqüència, en la disminució de l’analfabetisme. La Dictadura, s’ha de reconéixer i així ho hem consignat anteriorment, va dedicar una lloable atenció a la construcció d’escoles però els resultats que ara passem a constatar no se li poden atribuir en exclussiva sinó que són el resultat d’un lent i llarg camí en resposta a una de les demandes més sentides de la població. En 1930 assistiren a escoles públiques o privades un total de 18.949 xiquets i 16.446 xiquetes la qual cosa representa un percentatge del 83 % i el 78 % sobre el grup de 7 a 15 anys estipulat en el cens. No sabem fins a quin punt responen les dades a la realitat o si molts xiquets farien “fugina”, però sobre el paper és un índex bastant elevat. Els resultats d’aquests progressos en l’escolarització es poden apreciar perquè fins els 15 anys no s’aconsegueix el nivel òptim d’alfabetització que, per cert, és més elevat que el dels que han anat a l’escola. Aquesta notícia sorprenent no crec que es puga atribuir a una dotació especial de ciència infusa en els valencians sinó a que, entre els 14 i 15 anys, les xiques podien aprendre en les cases on “servien” i els xics en alguna escola del mateix ofici on treballaven com aprenents. El quadre número 15, adjunt a l’annex, ens permet a més constatar l’evolució històrica de l’alfabetització.

El grup intermedi, que segueix immediatament al nivell òptim, és el dels compresos entre 20 i 30 anys, és a dir, els que anirien a l’escola entre

225

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 226

CAPÍTOL II

1910 i 1920, etapa en què es donaren ja uns progressos significatius.

Aquestes xifres són més esclaridores si es comparen amb les d’abans.

Entre els joves de 20 anys hi havia en 1900 un 16 % d’analfabets homes i un 36 % de dones, mentre que entre joves de la mateixa edat hi havia en 1930 un 7 % homes i un 16 % dones. La disminució és més evident en les dones, encara que partien d’uns índexs molt baixos.

3.2.

226

El quefer de les dones

Encara hauran de passar molts anys perquè la dona ocupe un paper en la societat. Primo de Rivera presumia que per primera vegada, a través de la representació corporativa, hi havia dones regidores i citava sis o set ajuntaments. No va ser el cas de València, on el general Avilés i el marqués de Sotelo s’envoltaren d’homes conspicus, encara que foren designades en 1927 una senyora i una senyoreta per a l’Assemblea Nacional Consultiva. La bona voluntat del dictador quedava bastant minvada en un sistema que mancava de representativitat i no passava del terreny anecdòtic. En el terreny real la dona burgesa complia amb el rol que se li havia assignat d’estar en el seu lloc; la classe mitjana tenia poques oportunitats de canviar de lloc, i la dona treballadora, doncs, treballava molt. La seua activitat es concentrava en sectors molt determinats (ensenyament, comerç, modisteria i servei domèstic) que, pel distint nivell de qualificació i les possibilitats d’adquirir-lo, cal suposar que s’abastirien de persones de burgesia mitjana els primers i per dones d’obrers els segons. En conjunt treballava un 10 % del total de dones que representaven el 15 % dels actius, uns índexs que poden semblar elevats per a l’època però que queden debilitats en comprovar que la majoria es dedicava al servei domèstic. La incorporació de la dona al treball com a magnitud socialment significativa era, per consegüent, baixa. Tanmateix, hi ha una peculiaritat destacable. Dels 1.144 mestres de la ciutat 619 eren homes i 525 dones, i aquesta devia ser l’única sortida per a les senyoretes de classe mitjana que volgueren emancipar-se. Com a dependents de comerç hi ha un bon nombre, encara que en proporció 1 a 14 respecte els homes, i la major part figuren en els apartats “gèneres alimentaris” i “despatx de begudes”. En els bancs, farmàcies, ultramarins i botigues de teixit, amb ben poques excepcions, seguien despatxant els homes. Una dona podia ser confitera i orxatera, però no podia usurpar a l’home altres tasques més complexes. Hi havia “dependents” de farmàcia però no dependentes. A les botigues de teixits o de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 227

VALÈNCIA 1875-1930

moda, com Sánchez de León o Conejos, atenien a la selecta clientela homes fets i drets. Es requeria un vigor físic acreditat per baixar les peces dels prestatges, una pacièncla il·limitada per desplegar-les i tornarles a plegar fins trobar el color buscat pel client de la casa, i era imprescindible aquell posat de confiança que donava haver estat en la casa tota la vida. Qualitats que se suposava, era un suposar, no posseïa la dona.

Estaven també les modistes, protagonistes d’incomptables sarsueles i fins i tot d’alguna opera de finals de segle, la pobra Mimí i l’alegre Musette puccinianes a les quals l’arriscat Miguel Fleta cantava romances, “oh che gellida manina” i coses molt apassionades. Personatges alegres, tendres i entranyables que acompanyaven a la bohèmia estudiantina, “guapetonas” de tota una peça que posaven gelós a Felipe en la verbena, floretes tendres que algun desaprensiu duia a la perdició, sobre les quals el mateix Marx va escriure un al·legat filosòfic on ens contava els amors de Rodolf i Fleur de Marie i Blasco, per a no ser menys, un al·legat literari en Arroz y Tartana. En fi, així eren sobre el paper. En la realitat sabem, per les protestes i les reivindicacions d’un grup de senyores catòliques que crearen el Sindicat de l’Agulla, que eren filles d’obrers que necessitaven que entrara en sa casa un complement del seu pobre jornal. La faena d’aquest sindicat meresqué els elogis de l’Institut de Reformes Socials per la qualitat de la seua informació i, certament, en un sector que es caracteritzava pel que avui anomenen “treball submergit”, posar en clar les coses era una faena de gran importància. Els resultats semblen haver estat òptims, però no ho podríem garantir, ja que aquest caràcter submergit feia difícil el control perquè es complira l’estipulat. De tota manera, és important constatar les tasques d’aquest sindicat que era un model per a tota Espanya i que ofereix aquests resultats magnífics: en 1914 la “cosidora” cobrava aproximadament la meitat que una dona que treballava en una fàbrica de teixits, mentre que en 1925 el salari-hora s’havia equiparat. València és l’única província que presenta uns augments significatius en aquest sector, ni més ni menys que del 206 %, seguida de Biscaia (156), Barcelona (129), La Corunya (123) i Madrid (114). Felicitem a les modistes valencianes i el seu Sindicat de l’Agulla, una de les poques mostres de sindicalisme lliure que va demostrar ser eficaç encara que, repetim, les dades sempre es refereixen als tallers de costura d’una dimensió i nombre d’operàries que es podien controlar, i no sabem de quina manera funcionaria el mercat de treball negre, el de la “cosidora” que se’n duia la faena a casa o la modista amb dues ajudantes. En el cens de 1930 apareixen 1.700 dones

227

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 228

CAPÍTOL II

228

dedicades a la costura, i això és el que podem dir. És significatiu que el major nombre (el 82 %) es concentrava entre els 15 i els 30 anys, amb un elevat percentatge (el 15 %) de menors de 15 anys. Devia ser un treball que agafaven ben aviat les filles de les famílies obreres, fins i tot abans d’acabar l’escola que les preparava especialment per a això (popularment es deia “anar a la costura” per designar l’escola). Ouan es casaven ho deixaven, com així es pot comprovar en el nombre minvant de treballadores per blocs d’edats, pràcticament irrellevant a partir dels 30 anys.

Si fóra cert allò que diu el cuplé, “pobres xiques les que han de servir”, el panorama d’aquesta època no seria gens falaguer. El servei domèstic acapara, amb 10.694 dones dedicades, la major part del treball femení de la ciutat. Com en el cas anterior es concentren entre els 15 i els 30 anys, la qual cosa ens ha suggerit comparar-les amb el total de les dones d’aquesta mateixa edat. Resulta impressionant constatar que, entre els joves, un 25 % feren de minyones. Això vol dir que gairebé totes les famílies obreres posaven una filla a servir. Una boca menys per alimentar i vestir, i els petits estalvis que la xica poguera fer amb les estrenes simbòliques que li donaven per quan arribara el moment de casar-se, representava un alleujament a les estretors del salari. Però vista la qüestió des d’un altre angle resultava que no solament l’amo d’una fàbrica treia la plusvàlua de l’obrer sinó que en aquesta noble faena col·laborava la seua santa esposa tot dirigint l’exèrcit domèstic de reserva. Es pagava poc al pare però es donava de menjar a la filla. En 1925 encara anaven les coses així.

I ja per acabar amb aquesta sociografia de la ciutat diguem que hi havia un mestre per cada 279 habitants, un metge per a 237, un guàrdia civil o municipal per a 182 i un rector o monja per a 156. La salut de l’ànima i l’ordre públic estaven millor assegurats que la salut del cos o l’ensenyament, cosa bastant normal en la societat espanyola. En conjunt el recorregut que hem fet pels principals grups socials ens confirma que ens trobem amb una societat frenada políticament però en un moment decisiu d’inflexió social. És una societat en gran mesura moderna en els seus comportaments, amb una creixent influència de la cultura de masses i dels mitjans de comunicació d’avançada tècnica (telèfon, ràdio, cotxe), però en la qual encara queden molts elements tradicionals. La Dictadura va fomentar aquests darrers, però no va poder evitar que el procés de modernització econòmica repercutira en les maneres de pensar, de viure i fins i tot de divertir-se que, de forma més o menys dissimulada, emergien i que trobarien la seua plena eclosió en els anys d’en-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 229

VALÈNCIA 1875-1930

tusiasme creatiu de la República. No podia impedir que joves escriptors i artistes llegiren La Gaceta Literaria, on l’extravagant Giménez Caballero o Guillermo de Torre els informaven de les avantguardes europees. Max Aub, Gil Albert, Renau, van realitzar per aquests anys, contracorrent, unes experiències temptatives de nous estils que més tard s’haurien de plasmar en revistes com Nueva Cultura. La Dictadura tolerava la ruptura esteticista sense adonar-se’n que s’estava iniciant l’art i la literatura compromeses del decenni posterior. No podia evitar-ho ni, en altres casos, tampoc no ho volia. Les noves formes de la cultura de masses servien esplèndidament als fins de distracció que tant agraden als règims autoritaris. El futbol i el cine es perfilen com els grans espectacles que després han estat. La premsa ens informa del clima de passió suscitat pel “match”, així havia de dir-se, en el qual el Levante i el València disputaven la final del campionat regional. Es percep un moderat trasllat de l’apagada lluita de classes en aquesta rivalitat entre el “grauers” de l’equip del Camí Hondo i els més senyorets del Mestalla. En el futbol se sublimaven, com després ha vingut a ser el costum habitual, altres passions reprimides i el mateix Dictador va advertir una vegada als catalans que no convertiren els partits del Barcelona en un vehicle de la seua protesta. Eliminar al Madrid en les semifinals de 1927 i ser golejats després per la Real Sociedad eren ja qüestions importants a debatre entre els honrats ciutadans de València.

3.3.

La vida quotidiana oficial

La vida quotidiana sota una Dictadura ha de ser obligatoriament feliç, i resulta, com a mínim, inevitablement avorrida. En quedar la societat sota la tutela directa de l’Estat aquest s’ha de convertir en una mena d’empresari d’espectacles educatius i festes pàtries amb què entretenir l’oci dels ciutadans. La llibertat dels aplecs col·lectius i de la comunicació espontània s’ha posat entre parèntesi, i cal celebrar els actes programats o permesos, demostrant així que s’és un poble obedient i educat. La vida entra en un període d’atonia col·lectiva, estreta moderació, monumental badall. Com als malalts que estan a règim, tot allò que li agrada a la gent està prohibit. Llavors les dictadures s’inventen i fomenten diversions extralitúrgiques, normals i populars, inofensives, en les quals el personal puga desfogar l’avorriment, la líbido reprimida, la frustració política, en fi, tot el que du dins. Inefable futbol, ha arribat la teua hora! Però ni així poden evitar que la gent intente

229

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 230

CAPÍTOL II

230

viure a la seua manera i vulga divertir-se com déu o el diable li donen a entendre. Un dels fenòmens més típics d’una societat controlada és el floriment de l’engany, la doble vida, la doble moral, com en els períodes de racionament sorgeix el mercat negre. Conten les cròniques que la bona societat acudia al Principal en família, institució molt prestigida per totes les dictadures, i que en acabar la funció els joves plançons se n’anaven a veure les varietés del Bataclán o l’Edén Concert. Res de particular, d’altra banda, si no fóra per l’apocament amb què era contemplat i dissimulat. El general, contestant els bisbes que li exigien posar fre a “l’onada d’immunda pornografia que envaeix la nostra pàtria” (textual), feia aquestes simpàtiques declaracions: “Fins fa poc, quan apareixien en escena quadres i grups, el públic aspre, poc domada la voluntat, mal continguts els instints, pot dir-se que bramava. Avui la presència d’aquestes dones, polidament abillades, realçades les seues naturals belleses amb les quals l’Art les afegeix, no desperten cap altra cosa que un sentiment d’admiració, prova inequívoca que el gust es va depurant”.

Com aquells censors, de tots coneguts, que tapaven els escots de les vedets, el dictador s’atribuïa també l’educació sexual dels espanyols sense adonar-se’n que els costums i les mentalitats d’aquests evolucionaven per la seua banda. I, com si de joves reclutes es tractara, els ciutadans rebien instruccions precises sobre com comportar-se en públic: “L’amoreta fina, discreta, madrigalesca, no mortifica ningú ni pot considerar-se una falta digna de sanció. Però molts confonen l’amoreta amb la frase immoral, que es dirigeix a la dona com un insult i, en aquest cas, per desgràcia molt freqüent, haurà d’intervenir l’autoritat per posar-li remei”. De la mateixa opinió era el capità general de Catalunya, l’excel·lentíssim senyor Milans del Bosch, qui sentenciava amb indiscutible autoritat: “No es pot suprimir quelcom que és nostre, que va contra la nostra manera de ser i de pensar. Ha de castigar-se l’amoreta quan siga grollera”. Així doncs, res de “rugits” a l’eixir a escena les «vicetiples» sinó senzilles paraules d’encomi, com davant d’un quadre de Rubens. Res de “frases inconvenientes” a les senyores sinó un sonet de Garcilaso per lligar amb l’estanquera. Com deia don Friolera, ací no tenim dret a filosofar com a França. “Teniu esposes honrades i heu d’estimar-les. No consentiu mai l’adulteri en el Cos de Carabiners!” Tanmateix, a esquenes de papà i del cos de carabiners, els joves ballaven tangos-canalla apresos de Rodolfo Valentino i don Juan March feia contraban.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 231

VALÈNCIA 1875-1930

La vida aparent de la ciutat estava jalonada de festes oficials i oficioses, algunes de nova invenció, unes altres tradicionals que havien rebut un impuls renovat. La festa de l’arbre, amb la participació dels xiquets de les escoles, el dia de l’estalvi, la festa dels mercats, amb l’elecció de reina i cort d’honor, la de les creus de Maig, i la de la raça, especialment estimada de l’Iberoamericanisme del Dictador i que va tenir la seua apoteosi en els vols intercontinentals dels nostres agosarats aviadors. Quan es va saber a València la feliç arribada a Buenos Alres del Plus Ultra hagué alegria general. L’Ajuntament va organitzar una gran manifestació que, presidida per l’Alcalde i els regidors, es va dirigir a la Catedral, on es va cantar un solemne Te Deum. Llavors un aviador valencià que no volia ser menys, el capità En Rafael Llorente, d’il·lustre i coneguda família com així indica el seu cognom, va prometre que en una fràgil avioneta aniria sense parar en cap lloc a Guinea i li duria una garlanda de flors a la Verge dels Desemparats. Pilotant “La Atlàntida” ho va aconseguir i la ciutat li tributà un homenatge menys espectacular que l’anterior però, sens dubte, més sentit.

El sentiment regional també es va cultivar molt en aquests anys, i era tant l’enrenou que es va haver de brodar una Senyera de recanvi per durla a les nombroses festes que la sol·licitaven. Els nous carrers de l’Eixample rebien els noms de Dénia, Alcoi, Alacant, Castelló..., i l’apoteosi va venir en maig de 1925, en una gran festa celebrada en la Plaça de Bous amb l’assistència dels alcaldes de les tres capitals de província, amollament de coloms, pluja de pètals i fugida de coets. L’himne de l’Exposició va ser declarat Himne Regional. En el cim del fervor valencianista, el mestre Padilla va compondre quelcom més manejable, cantable i ballable, el pasodoble “València” que es va fer mundialment famós.

Allò més curiós de tot és que don Miquel, de sobte, va canviar de política, enutjat per les reticències que trobava a Catalunya, va dissoldre aquella Mancomunitat i va frenar les il·lusions que ací ens estàvem fent. La Mancomunitat de les tres Diputacions valencianes va quedar una vegada més aparcada i quan les forces vives proposaren que en la Plaça del marqués d’Estella s’erigira un monument a la Regió, l’alcalde, senyor marqués de Sotelo, va contestar que hauria d’estar dedicat a la Província.

Aquesta eixida “causà profund pesar entre els valencians”.

Les festes cíviques, a les quals s’hauria d’afegir la de la Pau per commemorar el final de la guerra d’Àfrica, la de la Bandera i alguna més que no recordarem, no bastaven per entretenir el personal i per això es fomentaren les tradicionals, molt arrelades en el poble. Es restauraren

231

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 232

CAPÍTOL II

232

les Roques, s’assistia oficialment als «miracles de Sant Vicent» i s’impulsaren les Falles. Les primeres, per estar lligades a esdeveniments religiosos, havien estat deixades pels ajuntaments blasquistes, però la gent gaudia amb aquelles carraques i amb l’«agüelo del colomet», Josué aturant el sol, i els «cirialots» en lluita titànica per sostenir les torxes sense cremar-se les barbes. Quant als «miracles», jo els tinc per una de les mostres més simpàtiques de la cultura popular. Blasco va escriure una vegada que detestava, pel seu primitivisme, les expressions de la tradició popular que consistien en maltractar els animals i competir aixecant pedres i no va tenir l’oït atent per aquests simpàtics sainets representats per xiquets que són una barreja de «titelles» i d’acte sacramental, de candor i gravetat. Entre les històries de Sant Vicent les hi ha de terrorífiques però altres són retalls preciosos de la València urbana a les albors de l’edat moderna amb un heroi que, en lloc de matar dracs o moros, igual arranja noces de reis que de menestrals, amonesta un sastre i salva un obrer. De Sant Vicent, que tenia el geni de Savonarola i l’astúcia de Maquiavel, es pot dir quasi tot però és l’única personalitat valenciana que, entrevistat per televisió, hauria contestat impertèrrit en valenclà car, com tots sabem, el seu miracle més famós és que, en qualsevol lloc d’Europa on estiguera, predicava sempre en la nostra llengua i realitzava així grans conversions. La representació dels «miracles» és una de les expressions de cultura popular-tradicional més entranyable que posseeix aquesta ciutat.

3.4.

El llançament de les Falles

Les Falles adquiriren en aquesta època el significat que ara coneixem.

Sense deixar de ser populars (encara avui, darrere dels milions que manegen hi ha un teixit associatiu vertaderament notable) es convertiren en una festa cap a l’exterior i per atreure gent. L’Ajuntament va instituir uns premis per tal d’estimular la qualitat dels “llibrets” amb la discutible intenció de dignificar-los artísticament. Diem discutible perquè hi haurà qui pense que les falles eren més genuïnes quan constaven de quatre taulons i tres ninots que amb les pretensions artístiques, i que perderen el seu caràcter en passar de ser una diversió del veïnat d’un barri a convertir-se en una atracció de forasters. Altres pensaran el contrari o que tots dos extrems són compatibles. En qualsevol cas l’evolució és perceptible i el lector pot veure-la reflectida en la relació oferida al final del capítol. L’autor d’aquestes pàgines no és un especialista en un

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 233

VALÈNCIA 1875-1930

tema tan vast i complex, de tal manera que s’ha hagut de limitar a la informació succinta de l’Almanaque de Las Provincias, arreplegant tan sols les dades més significatives.

Les Falles vénen de lluny i segons diuen antropòlegs, sociòlegs i alguns altres, estaven relacionades amb els ritus del foc purificador i amb els gremis, en concret amb el de fusters. Per tal de no fer-ho massa llarg, podem veure que encara en 1891 són considerades com un costum de “la gent popular”, una festa de carrer dels barris populars (cronologia fallera 1891–1929 situada al final del capítol). Si partim d’aquesta data constatem que s’inicia un procés d’integració en la vida de la ciutat.

S’allarguen a dos dies i dues institucions “cultes”, lo Rat-Penat i el Cercle de Belles Arts, estableixen uns premis per a les millors. El seu nombre oscil·la bastant, enlre 15 i 25, i si exceptuem unes quantes que es troben en llocs cèntrics de la ciutat (Baixada de Sant Francesc, plaça de l’Aduana i de M. Benlliure) la resta apareixen en el casc, però en carrers populars (Sant Bult, Maldonado, Mossén Sorell, Correjeria, etc) o en les fronteres del nucli i la perifèria, en el que s’anomena les Vares. A Vara de Quart trobem una freqüentment premiada (Quart-Dr. Monserrat) i a Vara de Sant Tomàs, espai entre el casc i Russafa, l’altra (la de Russafa-Cirilo Amorós). Els temes són molt variats i reflecteixen bastant la realitat del moment, encara que la satira passe de vegades a ser lloança, per exemple en homenatges a l’Alcalde Reig o al Quixot. Aquest darrer tema, tan estrany a les falles, no ens ha de sorprendre, ja que, com el de la guerra del Transvaal o la russojaponesa, eren uns fets popularitzats pel diari blasquista El Pueblo. Els arguments més repetits són la guerra de Cuba i d’Àfrica, els inevitables consums, rics i pobres, picardies de cupletistes, carestia de la vida... Pel que sembla, el to espontani i populatxer es va anar polint, ja que el diari conservador observa en 1912 que la nota humorística és absorbida pel desig artístic. Això no obstant, el 1921, any culminant de les tensions i els enfrontaments socials, es queixa perquè gairebé totes feien referència al problema social i eren molt crues. Per fi, amb l’arribada de la Dictadura, el procés d’integració dóna un salt espectacular, tant en el sentit negatiu de la domesticació (la censura regna i impera) com en el positiu de l’assumpció de la festa popular pel conjunt de la ciutat i de projecció cap a l’exterior. El nombre de falles creix d’any en any, i passa de les 30-35 habituals a les 100. Apareixen moltes en carrers de l’Eixample i se’n duen els primers premis, la qual cosa sembla indicar que la qualitat i la monumentalitat i, en el fons, el diner que les fa possibles, desplacen el muntatge barat i popular. El primer premi que

233

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 234

CAPÍTOL II

234

era de 250 pessetes en 1912 és ara de 1500 pessetes. Les Falles ja no són una “festa de carrer” sinó la festa valenciana per excel·lència, la que identifica a la ciutat. L’Ajuntament i la premsa així ho entenen, i de no ocupar més que un racó, difícil de trobar en la gasetilla de notícies de la ciutat, en 1905 ó 1910, passen a ser la notícia preferent a partir de 1923.

S’anuncia a so de bombo i platerets l’arribada de trens especials de Madrid i Barcelona, s’esgoten totes les places en pensions i hotels, es converteix en un ritu “anar a veure falles” fins al punt que “es feia difícil la circulació per la ciutat”. És possible que en aquest canvi influïra la crisi del Carnestoltes al qual Primo de Rivera li va llevar la careta (en el sentit exacte de prohibir que es duguera la cara tapada). I també el fet que la Fira de Juliol tinguera un caràcter elitista, refractari a integrar les demandes populars, i que es notara que algunes famílies distingides, tot faltant als deures de la seua classe, l’abandonaven per les estacions estiuenques. En juliol tothom preferia les Arenes a les assolellades planures de l’Alameda i l’esplendor de la Fira quedava enclaustrat en els balls del Real a la frescor de la nit, els bous i la batalla de flors, fecunds oasis en una ciutat que s’anava quedant deserta per la competència dels banys de mar. Les Falles, en canvi, estaven en temps i lloc oportuns, en el solstici de primavera més o menys, obertes a tots, i solament necessitaven una empenta de prestigi. Finalment, també va influir, i no poc, la política turística iniciada per la Dictadura. La millora de les carreteres menà a un creixement del parc automobilístic i es pot dir que és per aquests anys quan comença a haver unes relacions fluïdes entre les distintes regions i deixa de ser una aventura anar a Madrid o Barcelona.

També es va millorar el ferrocarril i els hotels perquè el govern va preveure amb encert que viatjar podia ser un plaer i un consum, si no de masses, que això encara trigarà, sí de més gent. Per a un decisiu partit de futbol es començaven a desplaçar centenars d’afeccionats d’una ciutat a altra, cosa inaudita, i en aquest context, en el qual els sedentaris “urbanícoles” tornen a ser transhumants per uns dies, es potencien les falles com atracció. Ara ja no s’hi planten per a diversió dels veïns d’un carrer sinó per a divertir a la resta. Probablement ni millor ni pitjor sinó un signe dels temps. Ja no hi ha “festes de carrer”, sinó festes de la ciutat perquè en les grans ciutats els carrers tradicionals, amb vida pròpia, van desapareixent. La gran ciutat s’homogeneïtza, es despersonalitza, com diuen els nostàlgics, o simplement canvia de personalitat. Les falles havien de canviar.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 235

VALÈNCIA 1875-1930

3.5.

Cines, teatres, cotxes, avions

El cine deixà de ser cosa de xiquets. A partir del final de la guerra europea les barraques de fira, que havien tingut el paper dels Nickel Odeon americans, són substituïts per uns locals dedicats específicament a la projecció de pel·lícules. En 1924, els més importants eren el Benlliure, Marina, Moderno, Sorolla, Romea, El Cid, als qual s’afegien, aprofitant els forats de la seua programació, alguns teatres com el Lírico o l’Olímpia. La relativa normalització dels cotxes va provocar l’admiració pels avions i el desig de volar. Un matí va aparéixer sobre els teulats de la ciutat un monstre enorme que es passejava pel nostre cel majestuós i solemne. Es tractava del famós Zeppelin que s’exhibia en l’Exposició de Barcelona i havia volgut fer-nos una visita. Però zeppelins i dirigibles eren, com els diplodocus, un error de la naturalesa que per la seua grandària i lentitud estaven condemnats a l’extinció. El futur era dels micos saltadors i dels avions o del que es pensava aleshores que seria el súmmun del progrés, dels hidroavions, que volaven i nadaven.

Inmediatament es va parlar d’establir una base d’hidros a la Devesa i un servei regular de passatgers entre València i Madrid. Mentrestant, un particular va portar una avioneta que es llogava per a passejar sobre la ciutat i que sempre tenia llargues cues de viatgers intrèpids. Per fi els xiquets de València podien seguir els passos volàtils del valerós Milà, encara que aquest no va perdre gens del seu prestigi. Volar en globus és quelcom que solament els elegits gosen fer, mentre que amb l’avió ja es veia que anava a passar com amb el cotxe, amb el temps seria una “horterada” més.

El dia 12 d’abril de 1924 a les 8.30 hores de la vesprada i des del seu despatx, Primo de Rivera es dirigia a tot el país per ràdio: “Per primera vegada em veig davant l’aparell de meravellosa invenció que ha d’arreplegar les meues paraules per difondre-les potser pel món. Les primeres que he de pronunciar són un rotund, categòric i entusiasta Visca Espanya! Voldria que milions d’ésers escoltaren i saberen d’una vegada per totes que la més injusta imputació que s’ha fet a aquest poble es dirli ingovernable, quan és tan dòcil i perspicaç, tan sagaç i de bon sentit, que es governa tot sol…”. Però no tots pensaven com el general. Un any abans la revista Ibèrica escrivia “Els Pirineus són impotents per a resistir aquest allau de civilització. La radiació elèctrica, tot burlant la vigilància de les fronteres, salta els pollegons pirenàics, per tal de portar les palpitacions de la cultura actual als pocs aparells instal·lats per alguns

235

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 236

CAPÍTOL II

236

afeccionats, les antenes dels quals s’enlairen com si desafiaren a aquells que ho prohibeixen oficialment”. La ràdio es convertiria en un instrument fantàstic de comunicació com així comprovaria anys més tard Orson Welles amb la seua famosa emissió sobre l’atac dels extraterrestres. La Dictadura es va trobar amb algunes petites emissores (Ràdio Ibérica, Unión Radio de Madrid, Ràdio Barcelona) i va legislar perquè s’establira un consorci quasi-monopolístic, el de Unión Radio, darrere del qual estaven les grans empreses productores d’aparells, AEG, Lámparas Metal, Electrodo, etc. A València la primera emissora s’establí en l’Hotel Palace, en març de 1925; tenia 0’5 kws de potència, i immediatament va sorgir altra instal·lada en l’edifici de l’Hotel Reina Victòria.

Van desaparéixer al cap d’un any, i fins 1931 no tindrem una emissora estable, Ràdio Grao, convertida en Ràdio València i adscrita a la cadena d’Unión Radio, encara que es realitzaren diverses temptatives experimentals com la iniciada en l’Ateneu. Malgrat aquesta mancança proliferaren els «galenistes», que eren una espècie singular i digna d’estudi, una barreja de colombaires reconvertits que es podien passar hores intentant captar el vol de les ones, de clandestins que volien saber el que passava a Espanya per emissions angleses, de melòmans que ara tenien ocasió d’escoltar les grans dives, a la Lotte Lehmann, ni més ni menys, sense haver d’anar a Bayreuth. Els “galenistes” encara sobreviuen en l’esperit dels ràdioaficionats, però foren a poc a poc desplaçats pels “lampistes” que es compraven aquelles prodigioses caixes de fusta amb sis làmpades i l’entronitzaven en la sala d’estar. Aquests “lampistes” eren gent més vulgar, no tenien cap mèrit, allò que els agradava eren les retransmissions dels combats de Paullno Uzcudun i les violetes imperials de Raquel Meller.

I ja, per acabar amb els avenços del futur, amb aquest dualisme permanent que va ser la Dictadura entre tradició imposada i modernitat encobrida, ix al nostre encontre Pepita Samper, senyoreta d’enlluernadora bellesa, reconeguda en disputat concurs per un jurat ad hoc. A la València de les reines dels Mercats, de l’Estalvi, la poesia i la bandera, promogudes oficialment, va sorgir de sobte aquesta nova nissaga de sang plebea i dominis universals, promoguda pels diaris francesos L’intransigent, Le Journal i l’hispànic ABC, la Reina de la Bellesa mundial.

La nostra inigualable Pepita va derrotar amb els seus encants a les de totes les regions espanyoles però a París, tal vegada a conseqüència d’una conjura masònica, fou vençuda per una molt misteriosa hongaresa. «Aquesta decisió va causar gran decepció a València on havia moti-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 237

VALÈNCIA 1875-1930

vat gran interés l’esmentat concurs. Pocs dies després tornava la senyoreta Samper a València i era rebuda d’una manera molt entusiasta. Era tan gran el concurs de gent que es va acumular als voltants de l’Estació que va haver d’intervenir la força pública. A partir d’aquest dia, l’esmentada senyoreta fou molt sol·licitada perquè acudira a festes i altres actes, constituint una constant i molt simpàtica mostra d’actualitat».

3.6.

Alguns conflictes

Durant els sis anys de Dictadura el pols social de la ciutat va ser com el d’un convalescent al qual es vigila constantment perquè no caiga en excessos. Sotmés el moviment obrer, les alteracions de l’ordre establert vingueren d’on menys s’esperaven. La ciutat i l’horta protagonitzaren un enfrontament simbòlic per la qüestió de les aigües. El creixement de la ciutat havia anat creant un anguniós problema d’abastiment i l’Ajuntament pretenia que s’augmentara a 19.000 m3 la concessió que la Societat d’Aigües Potables tenia sobre el caudal del riu Túria. Els hortalans es posaren en peu de guerra i acudiren en massa a una assemblea de protesta convocada pel Tribunal de les Aigües. N’eren tants que no caberen en el local assignat, el Gran Teatre, i des d’allí es traslladaren a la Plaça de Bous i l’ompliren. Enviaren una delegació a Madrid i el conflicte es va posar lleig i va dividir l’Ajuntament, del qual dimitiren vinti-tres regidors i el propi alcalde, En Luis Oliag, els quals opinaven, enfront del governador, que no era qüestió de donar tantes facilitats a la Societat d’Aigües Potables sinó d’exigir-li un servei millor, amb la qual cosa s’evitarien les dilapidacions en el subministrament. Els regidors foren substituïts amb tota facilitat i assumí l’alcaldia el cap de la Unión Patriótica, el senyor Sousa, després anomenat Marqués de Sotelo, persona de la màxima confiança del cap del Govern. El més xocant del cas, perquè deixa veure les venjances internes de les Dictadures, és que el nou alcalde va arribar per donar suport a la política dura del Governador, però va acceptar una transacció entre els regants i la Societat d’Aigües, que era el que propugnaven els dimissionaris. Com el senyor Governador es va quedar, segons es diu en un conte de l’infant Don Juan Manuel, amb el cul a l’aire, tingueren “algunes diferències”, segons la traducció de Las Provincias. Va marxar el Governador a Madrid en busca d’ajut i li degueren donar unes bones raons perquè, en tornar, va reunir tots els seus amics en un gran banquet a Les Termes en el qual als postres serviren el cap de l’alcalde. Aquest, com aquell qui res, men-

237

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 238

CAPÍTOL II

238

tre els altres sopaven i ja el donaven per mort, va agafar el tren cap a la Cort i es va assegurar el càrrec. Al cap de dos dies «sense que se sabera la causa», encara que tots la sospitaven, el Governador va viatjar altra vegada a Madrid, però aquesta volta amb la família i per no tornar. Entre la gent d’ordre les navalles no són d’Albacete sinó dagues repussades de Toledo, però no perdonen.

A última hora foren els estudiants aquells que més nerviós posaren a Don Miguel. Durant els darrers anys de la Dictadura, el buit polític i la calma absoluta de la ciutat dugué els joves a fer-se notar amb aldarulls d’alegre estudiantina. Els més bulliciosos sembla ser que es dividiren en dos bàndols, els partidaris de restablir l’ús de la rància capa espanyola i els amics de modernitats en la neteja personal. Aquestes qüestions de vestuari preocupaven prou els fills de papà que, a través d’elles, pensaven donar lliçons als seus grans. Uns anys abans, durant la guerra europea i a la vista de la crisi d’abastiment, volgueren posar de moda l’espardenya. Després la polèmica es va centrar en dur o no dur, “it is the question”, una gorra de legionari en homenatge als soldats d’Alhucemas.

Ara, puix que el nacionalisme espanyol estava en alça, res més indicat que la capa del gentilhome. Tanmateix, darrere d’aquestes bromes insignificants es gestava un nou model d’universitari que volia participar políticament en la societat. Els estudiants catòlics s’estaven organitzant, així com els republicans en allò que després seria la FUE, i les ganes contingudes de protagonisme esclataren, arran de la concessió de títols oficials a Deusto i El Escorial, en vagues i altercats.

Estem en 1929. En Astilleros Unión Naval de Levante hi ha crisi de treball i s’anuncien comiats, la qual cosa no és més que un reflex de la crisi de la política econòmica del Govern. Primo de Rivera insisteix que el règim està més fort que mai, que el pressupost no té forats ocults sinó que tancarà l’any amb superàvit. Però la pesseta a la qual, com va dir Keynes a Mussolini, no se li podia donar oli de ricí sí es portava malament, està baixant, la qual cosa no hauria tingut importància si no s’haguera convertit en una qüestió d’honor mantenir la seua estabilitat. És simplement un símbol de que la Dictadura ja no controla la situació. Ni tan sols se sap el que vol amb el seu projecte de Constitució que després retira. Els amics busquen les portes d’eixida, perquè allo s’ensorra a ulls vista, i comencen a sorgir demòcrates entre aquells que havien donat suport al colp i tornaran a donar suport al següent quan els faça falta.

Se li agraeixen els serveis prestats però se li dóna el comiat perqué no es pot ser dictador en va. Aquest imperatiu categòric no s’esmenta ací

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 239

VALÈNCIA 1875-1930

per tal de constatar el cinisme del gran capital, que va abandonar Primo de Rivera quan li donava més problemes dels que resolia, sinó perquè l’obsessió de la burgesia per l’ordre pesarà com una amenaça permanent sobre la vida de la jove república. Al marge d’aquests interessos, el poble ressorgeix experançat disposat a viure una experiència històrica decisiva.

Cronologia de les Falles (1891-1929) 1891: “Per a la gent popular hi hagué l’acostumada festa de les falles.

Arribaren a una dotzena”.

1893: 21 falles. Exposades, per primera vegada, dos dies.

1895: 14 falles. «Lo Rat-Penat i el Cercle de Belles Arts s’interessaren en la seua modificació en el sentit artístic i culte, donant premis a les que oferiren una major novetat i bona presentació». Premi a plaça Pelota sobre l’alcalde per les seues millores urbanes.

1896: Prohibides per «estat de guerra».

1897: 11 falles. Premi a plaça Pelota sobre els ianquis.

1898: Premi a Hort de l’Ensendra sobre les dones que juguen al billar.

1899: Premi a plaça Pelota altra vegada sobre els ianquis.

1900: Premi a plaça Aduana sobre la guerra del Transvaal.

1901: 16 falles. Premi, per primera vegada, de l’Ajuntament al carrer Russafa.

1903: 16 falles. Premi a Baixada de Sant Francesc sobre la tabacalera i a Maldonado sobre la cançó de “la puça”.

1904: 23 falles. Premi a Correjeria sobre “I pagliaci” i la política.

1905: 14 falles. Premis a Russafa sobre Centenari del Quixot, Mossén Sorell sobre consums i plaça Pelota sobre guerra russojaponesa.

1906: 12 falles. Premis a plaça Sant Miquel sobre la sarsuela i Pelayo sobre la guerra de Marroc.

1907: 19 falles. Premi a Mossén Sorell sobre «escenes d’opulència i misèria».

1908: 17 falles. Premi a carrer Gràcia sobre la guerra de Marroc.

1910: 7 falles. Premi a plaça Pelota sobre l’aeroplà.

1912: 25 falles. “Va dominar en elles la nota artística a costa de l’humorisme propi d’aquesta festa popular. Tanmateix algunes s’ajustaren bé al caràcter de la festa com la de la plaça del Collado, que feia referència a una cupletista molt de moda en el teatret de

239

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 240

CAPÍTOL II

1914: 1915: 1916: 1918: 240

1919: 1921:

1923: 1924: 1925: 1926: 1927: 1928: 1929:

Novedades. Malgrat que l’Ajuntament adjudicà el premi de 250 pessetes a la falla de la plaça Mariano Benlliure que es titulava “Estragos del tabaco», el veredicte del públic fou favorable a l’anteriorment esmentada de la plaça Collado”.

30 falles. Premis a plaça Pellissers, Mar i Quart.

40 falles, xifra rècord fins ara. Premis a M. Ripoll, Quart i St. Bult.

32 falles. Premi a Molino de Robella sobre preus i problemes de subsistència.

29 falles. Premis a la del Cercle de Belles Arts, Rodrigo Botet i Pellissers. Tema dominant, les subsistències.

23 falles. Premis a carrer Gandia, Sant Gil i Ángeles.

28 falles. Premis a Collado, Baix i Sant Gil. «Gairebé totes amb al·lusions al problema social; en algunes es va censurar la seua cruesa i immoralitat».

42 falles. Premis a Trinitaris, Jordana i Cocinas.

45 falles. Premis a Collado, Baix i Sta. Teresa. Novetat: una falla portàtil del Cercle de Belles Arts.

49 falles. Premis a les del Círculo de Belles Arts i de l’Ateneu.

40 falles. Premis (des de 1.500 ptes.) a Calatrava, Sorní i Collado.

51 falles i, per primera vegada, durant tres dies. Premis a plaça Mariano Benlliure, Tetuán i don Joan d’Àustria.

62 falles. Premis a plaça Tetuán, Mariano Benlliure i Pau. Més de 100 falles! Premis a plaça del Mercat, Mariano Benlliure, Tetuán i Gran Via. “Va dominar l’enginy i el bon gust”.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 241

CAPÍTOL III VALÈNCIA 1931-1959: DE L’ESPERANÇA A LA POR

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 242

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 243

I. LA VALÈNCIA REPUBLICANA, 1931-1936

1.

1.1.

El marc polític i econòmic La proclamació de les il·lusions

“Por las calles de la ciudad la gente se abraza, se besa, sin conocerse, sin haberse visto jamás”. Es formen grups, s’escolten vítols, flamegen els mocadors, es llancen les gorres a l’aire. Ja és tard però ningú sembla tenir ganes de tornar a casa. Tots volen viure aquelles hores inoblidables, brindar, comunicar-se l’alegria. El cronista no pot contenir-se i escriu en contemplar l’espectacle amb fervor quasi místic: «¡Bendita fraternidad altísima de las almas!». El lector no pot equivocar-se: és la nit del 12 d’abril de 1931 i comencen a conéixer-se els resultats de les eleccions municipals que donen un clamorós triomf a les candidatures republicanes. Fins als districtes tradicionals de la dreta, a Universitat i Audència, hom ha superat el 50 %. Al Port s’ha assolit el 83 %.

Indubtablement tenen raó els historiadors en afirmar que aquelles no foren unes eleccions si no un plebiscit sobre la continuïtat del règim. A València havia vençut la República amb un 71 % de vots favorables als seus representants, i pels carrers, com ens conta El Mercantil, es veien homes abracant-se, joves que pujaven als farols per donar «visques», infants que preguntaven a l’avi per què plorava, i era d’alegria. Les tantes vegades somniada, esperada, cantada República anava a venir, aquesta vegada era segur. València sencera ho havia dit a les urnes.

Què hauria passat, però, a la resta d’Espanya? L’endemà de matí, dia 13 i festa de Sant Vicent, la gent anà concentrat-se enfront de la Casa de la Democràcia i a la porta de les redaccions de El Pueblo i El Mercantil.

Hi anaven arribant comissions dels pobles on havia triomfat la candi-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 244

CAPÍTOL III

244

datura antimonàrquica i es rebien notícies de tot Espanya que confirmaven la victoria en les grans ciutats i en 41 de les 50 capitals de província. Després de cansar-se d’aplaudir, la gent comencà a inquietar-se en veure que no passava res i els líders republicans van haver d’eixir al balcó per demanar calma a l’espera dels esdeviments que sense cap mena de dubte anaven a produir-se. Se sabia que el Govern no volia oposar-se per la força a la voluntat popular, que el Rei vacil·lava, que existia un Govern provisional negociant el canvi de poders. Calia esperar i la gent anà marxant a les seues cases, cansada, feliç, potser una mica inquieta. Els més entusiastes encara tingueren ganes de passejar un taüt improvisat i la guàrdia civil carregà per última vegada per defensar un cadàver.

En apuntar l’alba del dia 14, la República havia estat proclamada des del balcó de l’Ajuntament d’Eibar. Hores més tard ho seria a Barcelona.

L’espera no podia prolongar-se indefinidament i que la victòria li fos arrebatada al poble. ¡A l’Ajuntament, a l’Ajuntament! Una inmensa gentada empenyia els seus representants cap a la Casa de la Ciutat perquè hi prengués posessió en nom de la República. En arribar a la plaça veieren que ja onejava la bandera tricolor a l’edifici de Correus. Minuts més tard, serien les 3 hores, era hissada al balcó de l’Ajuntament entre aclamacions delirants de la multitud. La frase encunyada més de trenta anys enrere, per fi es feia realitat: València era una ciutat republicana i lliure.

A les poques hores ho seria oficialment tot Espanya.

Aquestes jornades compendien anticipadament i a la perfecció el que va a oferir la República durant els seus dies solejats i feliços, tot el que volgué ser i no pogué, en gran part perquè no la deixaren: il·lusió i bona voluntat. La il·lusió desbordada del poble, dels “trabajadores de todas clases”, que hi havien dipositat esperances i somnis des de feia tants anys i que, ara, eixien al carrer amb l’absoluta convicció que anaven a complir-se. I el reformisme moderat, prudent, savi, contingut, tal vegada en excés, d’uns dirigents que aspiraven a modernitzar les arcaiques estructures socioeconòmiques del país. La República vingué sense que es disparés un sol tret, sense una sola víctima, al bell mig de l’alegria rondadora i popular. “No aparece por ninguna parte el comunismo con todos los horrores de la Rusia Soviética, ni nada de lo que esperábamos horrorizados, creyendo a pie juntillas las afirmaciones de la prensa dinástica”, escriu aqueix dia El Mercantil. I, per la seua banda, El Pueblo insisteix: “Hay que hacer una nueva afirmación de lo que la República significa. Su esencia la constituye la moralidad. Queremos que la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 245

VALÈNCIA 1931-1959

República sea una garantía de paz, de progreso y de bienestar».

Aquestes són les coordenades que emmarquen el començament de la jove República i que millor la defineixen. Ningú no pensava, en aquella plaça plena de gom a gom de gent i desbordant d’entusiasme, que anara a esclatar una Revolució, probablement ni tan sols la vintena de joves comunistes que cridaven “visca la república dels soviets!” sense que se’ls hi fes la més mínima atenció. Tots, però, creien que les seues il·lusions d’una vida més justa i més digna anaven a veure’s satisfetes perquè estaven convençuts que una República democràtica i popular podia portar a terme les reformes anhelades. Mai un fet històric no concità tantes alegries col·lectives. Mai una ciutat no fou tan feliç com València aquell 14 d’abril.

Després vindrien les dificultats, els errors, tal vegada els excessos, i per damunt de tot la decidida oposició dels sectors més reaccionaris i poderosos de la societat espanyola entestats a fer inviable l’experiència reformista. La desvergonyida justificació dels que dugueren el país a la guerra, argumentant que calia salvar Espanya del caos, no pot ocultar que foren els poderosos grups que reclamaven ordre els que d’una manera sistemàtica es dedicaren, com ha demostrat P. Preston en un brillant llibre, a la “destrucción de la democracia”, fent fracassar l’obra dels governants i empenyent les masses a l’exasperació. Qualsevol judici que pretenga fer-se del període ha de partir d’aquest fet incontrovertible. El fracàs de la República fou degut a variades i complexes causes, de les quals n’assenyalarem algunes, però tingué uns culpables: l’oligarquia terratinent i financera que donà suport a un partit polític, la CEDA, encabotat a boicotejar tots i cadascun dels avanços socials; l’Església que donà alé i cobertura ideològica a les posicions més reaccionàries; l’Exèrcit, o una part, amb el qual comptaven els enemics de la República per protegir, arribat el cas, les seues accions. No s’escriu per acusar ningú sinó per tal que altres raons que seran adduïdes a continuació no desdibuixen el fet fonamental. Els privilegiats, els poderosos, “los dueños de la tierra” no estaven disposats a cedir ni un sol milímetre. En assenyades ponències de professors de vegades s’oblida i es silencia el principal, i són els irascibles anarquistes, els despistats governants, els impacients catalanistes o els famolencs en vaga, els causants de totes les trencadisses. Doncs no, vaja, que no.

Aclarit amb nitidesa el nostre punt de partença, estem disposats a atendre altres raons. Als pocs mesos d’instaurat el nou règim, els esperits àtics i selectes, per boca d’una de les seues egrègies figures, senten-

245

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 246

CAPÍTOL III

246

ciaven: “No es eso, no es eso”. Ells havien esperat una república platònica en la qual els conflictes es resolguessen a l’Acadèmia o, com a molt, peripatèticament, però no en manifestacions en què s’enfrontaven jornalers i números de la Guàrdia Civil i, de vegades, hi corria la sang. S’havia torçat la República? En tan poc de temps, havia caigut en mans d’incompetents i exaltats? El dotze de maig, just al mes de les eleccions municipals, «las turbas desenfrenadas asaltaban un gran número de conventos». Un fet allïat que, no obstant això, havia de quedar als ulls dels sectors més conservadors com un símbol de la imperícia dels governs republicans per a controlar la situació i de les perverses intencions de les masses. “La tea incendiaria”, i “la hidra revolucionaria” havien entrat en acció des del primer moment amb la complicitat dels governants. Avui sabem que aquests clixés interessats són falsos, que València del 1931 al 36 fou una ciutat normal i pacífica i que hi hagué menys disturbis que durant la dècada blasquista i prou menys que durant el trienni bolxevic. Estadísticament, en nombre de vagues, de jornades de treball perdudes i d’enfrontaments violents o atemptats de caràcter políticosocial, el període republicà no fou pitjor que d’altres. Ho veurem amb més detall en parlar de la vida quotidiana de la ciutat però convé tenir-ho present per tal d’abordar la història d’aquests anys, lleugers d’equipatge i sense gaires tòpics.

1.2.

L’extensió de les decepcions

Parlar malament del govern és un dels deures del contribuent, de manera que no ens pot sorprendre que es malparlés dels governs de la República. El que crida l’atenció, però, és la ràbia amb que la dreta bombardejà els reformistes del primer bienni atribuint-los tots els mals i impedint-los que dugueren a cap una obra moderada que, d’haver-se realitzat sense entrebancs, hauria suposat un notable apaivagament de les tensions. Per a la Dreta Regional Valenciana, a la qual feren ressò els blasquistes, el Ministre d’Agricultura era el culpable de les dificultats que els taronjaires tenien en l’exportació. L’acusaven de ser un mestre d’escola incompetent. Els empresaris l’empregueren amb Largo Caballero el qual no era més que un «estuquista», els financers amb Prieto que havia confessat no entendre res d’Hisenda, els patriotes amb Azaña el qual menyspreaven per “ateneista” i maçó. Qualsevol diria que ser advocat i terratinent, que eren les úniques habilitats conegudes dels ministres de la Restauració, capacitava per al càrrec. A banda d’això,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 247

VALÈNCIA 1931-1959

però, els estudis que han anat enllestint-se demostren que la gestió governamental del primer bienni fou, en conjunt, molt més seriosa i coherent que no la dels ministeris de l’època monàrquica. J. Palafox ha aclarit que la política salarial de Largo Caballero, lluny d’enfosar les empreses, contribuí a reactivar la demanda interior i Santiago González i M. Redero han posat de manifest que l’obra legislativa del ministeri socialista, tan furiosament blasmada, no anava més enllà del que es feia a la major part dels països industrials. P. Martín Aceña i F. Común han demostrat que la política monetària duta a cap pels diferents ministres d’Hisenda (àdhuc Prieto que no feia més que seguir els consells de Carabias, Governador del Banc d’Espanya) fou correcta i que és fals que propiciassen una notable contracció de la despesa pública amb repercussions negatives sobre el dinamisme econòmic. Malefakis, Jackson i Tamames coincideixen a afirmar que la reforma agrària, inspirada en un projecte tècnic de Flores de Lemus, no pecà per excés sinó per defecte, per lentitud i per concessions a les pressions dels terratinents compensades demagògicament amb alguna mesura absurda. Alpert ha assenyalat que la reforma militar d’Azaña significà el primer pas seriós per modernitzar i professionalitzar l’Exèrcit. Ballbé alaba el fet que en la política d’ordre públic la República es dotés de la Guàrdia d’Assalt tractant així d’evitar la intervenció de la Guàrdia Civil o de l’Exèrcit a les ciutats. I quant a l’articulació de l’Estat, cal rellegir el discurs d’Azaña en el debat sobre l’Estatut de Catalunya en el qual s’avançava cinquanta anys a les solucions de l’Estat de les autonomies. Podríem seguir enumerant aspectes de la gestió governamental i veuríem que, revisada amb un mínim de rigor, ofereix un balanç clarament positiu. El mal fou que la tasca reformista es veié assetjada i boicotejada, fent estèrils moltes de les seues mesures, i el pitjor que durant el segon bienni els governs lerrouxistes-cedistes es dedicaren a tombar les més progressistes.

No volem dir que durant el període republicà no hi haguessen tensions socials, n’hi va haver i de molt fortes, ni tampoc que els Governs reformistes del primer bienni fossen perfectes. El que sí que volem destacar, però, és que la idea de caos social, d’una república encesa en flames i sense timó, dirigida per demagogs destrellatats és completament falsa. Hi hagué un bon govern de la cosa pública, com poguérem apreciar els valencians que tant ens queixàvem del govern reformista i que, després, amb tres o quatre ministres contribuïren al gir reaccionari. Hi hagué en les masses més paciència i moderació de la que calia esperar.

Es donà, però, un progressiu divorci entre l’acció del govern i la societat,

247

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 248

CAPÍTOL III

248

que anà derivant fatalment cap a un buit de representació i cap a una reorganització de la societat al marge del sistema establert de manera cada vegada més polaritzada.

L’àmplia majoria de vots que forçà l’adveniment de la República reflectia una voluntat estesa de canvi però no significava una adhesió convençuda de tots els votants al nou régim. El consens social al voltant de la República, calia anar forjant-lo car sense aquest consens no podia funcionar d’una manera correcta un sistema democràtic amb pretensions d’àmplia participació. Justament, però, ocorregué el contrari en la mesura en què des del primer moment hi hagué grups socials influents entossudits a aconseguir el dissens. Els qui amb major o menor renuència havien acceptat el canvi de règim però, per interessos personals o per hàbits mentals, mai no hi havien confiat, transpassaren immediatament algunes actuacions desafortunades, o simplement aquelles que molestaven els seus interessos, al compte general de càrrecs contra la República.

A aquesta entitat, que d’altres havien mitificat com a font de tots els béns, atribuïen ells tots els mals. La República és dolenta (ataca la religió, desintegra la pàtria, no promou la vertadera llibertat sinó el llibertinatge, etc.) i els fets concrets no fan sinó confirmar aquest pressupòsit. En aquest sentit cal no deixar-se enganyar per declaracions de financers, militars, polítics de la dreta i eclesiàstics, sobre la seua acceptació del règim. Es tracta, en principi, com resumí Gil Robles, d’un “mal menor” que ells s’encarregaran de convertir en un mal insuportable. Per a un sector de la societat la República com a tal, abans que els seus govenants començassen a fer-ho bé o malament, era digna de tota sospita.

Representava tot el que ells no volien. Per a aquets sectors hi existia un buit de representació, un desgovern, perquè un règim de participació popular, laic, progressista, no representava els seus interessos econòmics o les seues justificacions ideològiques.

Una àmplia majoria de la població es sentia, pel contrari, totalment identificada amb el que la República significava. Per a aquest bloc social, integrat pels treballadors, les classes populars, intel·lectuals i professionals, el problema de representació es plantejà en sentit invers. Per a aquests, l’acció de govern no confirmava la sospita sobre la maldat del règim sinó que plantejava d’una manera constant la idea d’altra República, diferent i millor a la realment existent. Alguns grups més dèbils ideològicament o sociològicament, de la petita burgesia, trobaren acomodació en l’ambigüitat lerrouxista, però les classes populars es sentiren cada vegada més escindides entre la seua fidelitat a la República,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 249

VALÈNCIA 1931-1959

per la qual molts donarien, arribat el moment, la seua vida, i el desengany davant del que els anava oferint. La decepció es tornaria insuportable amb l’entrada de la CEDA en el govern, que, com és conegut, provocà els successos del 34, els quals d’una manera impròpia s’anomenen revolució. En realitat, el seu objectiu era la defensa d’una República que els treballadors creien que havia de ser social i no un règim que, sota aqueix nom, tornara a la situació d’abans.

En qualsevol cas el ben cert és que la República realment existent representava cada vegada menys la societat, anava surant en el buit desproveïda del consens de la població. Els uns no la volien, “tout court”, per més que hi fessen sibil·lines declaracions de fidelitat. Quan el feixista José Antonio digué, amb la fatxenderia pròpia de la seua ideologia, “no cabe diálogo ni convivencia con la Anti-España. O ellos o nosotros” estava expressant el que en el fons pensava Gil Robles i apuntava el seu cèlebre eslògan: “A por los trescientos. Dadme la mayoría absoluta y yo os daré un gobierno fuerte”, yo seré el Dollfuss español. Els altres, però, els fidels, tampoc no volien aquesta república per més que estimasen amb desmesura la República idealitzada. La conseqüència inevitable fou que entre la representació política (Estat, govern, partits) i el moviment social anà produint-se una creixent dissociació i l’amenaça d’un sotract definitiu. Les aspiracions i els interessos dels diferents grups socials no trobaven una via orgànica i política que els articulés amb l’Estat, i aquest difícilment podia representar el paper d’harmonitzador dels interessos del conjunt. La societat es fraccionà i es corporativitzà en múltiples i oposats focus d’interessos i damunt d’aquesta base desagregada i desorientada actuaren ideologies de fort poder cohesionador que polaritzaren les alternatives en extrems irreconciliables. Cal afegir que la crisi econòmica del capitalisme havia plantejat en tota Europa amb dramatisme inusitat, la crisi de les formes tradicionals de l’hegemonia burgesa. És molt possible que en 1930 la revolució socialista, fracassada els anys 20 a Alemanya, tingués ja poques oprtunitats d’arribar a terme.

Però el crac econòmic havia reavivat el temor, encoratjant el feixisme com a instrument de control de la societat i com a braç de ferro per al reajustament de l’Estat al servei del capital monopolista. No oblidem que la nostra revolució del 34 es produeix l’any següent al colp d’Estat de Hitler i en aquest context la presència de la CEDA en el govern no era una amenaça infundada. Europa es trobava polaritzada per alternatives extremes i Espanya anava a ser, com es demostraria en la guerra civil, el reflex dels conflictes dels grans països industrialitzats. L’assalt a la raó,

249

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 250

CAPÍTOL III

com diria Lukacks, s’estava donant en tots els racons del vell continent en crisi i el nostre país anava a tenir la glòria de resistir-lo amb la vida dels seus millors fills.

1.3.

250

La desintegració del blasquisme

En la nostra ciutat es reflectiren amb intensitat les contradiccions i problemes que hem apuntat. València fou protagonista i testimoni de totes les vicissituds de la dramàtica història de la República, de l’entusiasme i la decepció, del desconcert però també de la fidelitat de les masses populars, del poder de la dreta, dels fanatismes i dels odis que anaren ofegant tantes esperances, de la feixuguesa política d’alguns dirigents. En aquest marc general, la història de la València republicana ofereix alguns trets singulars que mereixen ser destacats.

València és un lloc on la desarticulació del consens republicà i la consegüent polarització dels extrems tardà més a produir-se, no obstant ser la ciutat on la dreta s’organitza amb més rapidesa i facilitat: Aquesta aparent contradicció s’explica per la presència d’un partit republicà, el blasquista, amb una enorme capacitat de lideratge i amb un capital acumulat de credibilitat que li permeté cohesionar, durant més temps del raonable, la gran massa dels seus seguidors. Tanmateix, l’existència d’aquesta poderosa mediació resultà catastròfica, no només per al partit, que s’enfonsà de la forma més aparatosa, sinó per a tota la política valenciana. El blasquisme capitalitzà les il·lusions posades en el canvi republicà per una gran majoria de ciutadans, les dilapidà amb una torpesa política fora de la normal, contribuí a l’enfortiment de la Dreta, i, en enfonsar-se, deixà el terreny completament calcinat per a tot el que fossen opcions o alternatives de centre. Lògicament, si tenim en compte que la polarització venia de lluny i es donava a més en un context general, hispànic i europeu, no podem carregar-li les culpes d’aquesta, però si de l’espectacular forma en què es produí.

Seguint l’itinerari del blasquisme ens podem fer una idea prou exacta de l’evolució política de la ciutat, ja que hi actua com a referent privilegiat. En les eleccions municipals, convocades en abril del 31 pel Govern Aznar, els blasquistes foren, sense cap mena de dubte, l’eix aglutinador de l’aliança antimonàrquica que obtingué el ressonant triomf que ja hem assenyalat. L’actitud crítica de El Pueblo, durant la dictadura de Primo de Rivera, i sobretot el prestigi de Blasco, crescut encara més per la seua actitud combativa contra el règim del general, ha tornat a

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 251

VALÈNCIA 1931-1959

situar el seu partit en el centre del canvi. Com ha demostrat L. Issern, els blasquistes aprofitaren amb habilitat el seu regrés a l’Ajuntament, que els havia permés les disposicions transitòries del Govern Berenguer, per convertir-se en la caixa de ressonància de les lluites obreres d’aquest període caracteritzat per la reorganització de les forces socials. Com en els anys joves, es converteixen en els impulsors de la reorganització de les Societats Obreres o, per dir-ho millor, dels Sindicats Únics anarquistes, calculant, tal com fou, que aquest suport es traduirà en vots dels treballadors. En les primeres eleccions a Corts Constituents, el mateix any 31, el seu triomf és indiscutible. La coalició republicanosocialista, de la qual són l’ànima, obté els cinc llocs assignats a les majories i dobla en nombre de vots al primer elegit per les minories, que en aquest cas estan representades per dissidents del blasquisme. En certa forma es torna a repetir la mateixa situació de la dècada gloriosa (1900-1910) quan blasquistes i sorianistes copaven tots els llocs i la representació de la ciutat, per les majories i per les minories, estava en mans dels republicans.

Això feia bo l’adagi tantes vegades repetit per El Pueblo que València era una ciutat republicana però es prestava a exageracions il·lusòries. En 1910 es reorganitzà la dreta, impulsada per la Lliga Catòlica, que equilibrà les tendències electorals, i el 1933 tornà a ocórrer el mateix o encara pitjor.

Per a les legislatives del 33 ja s’havien afiançat la Dreta Regional Valenciana i la CEDA i s’havia trencat la coalició republicanosocialista.

Els resultats foren molt diferents dels anteriors. Els blasquistes, anant sols, tornaren a acaparar els cinc llocs de la majoria. Això ens indica que malgrat les seues crítiques al govern azanyista i socialista, o precisament per aquestes, mantenien ferm l’electorat. La seua credibilitat republicana no s’havia entelat. Les crítiques havien estat tintades de demagògia, per tal de no perdre prestigi entre els treballadors, i de valencianisme, per atraure’s les capes mitjanes. De fet, quasi triplicaven en vots als primers republicans d’altres grups o al socialista més votat. A aquest triomf degué contribuir l’apoteòsica recepció del fèretre de Blasco en vespres electorals amb motiu del qual la ciutat revisqué d’una manera emocionada el seu passat. La Dreta, però, havia aconseguit traure els dos diputats per les minories amb una diferència de menys de deu mil vots (65.000 sobre 57.000). Aparentment es continua mantenint l’hegemonia blasquista sobre la ciutat i amb això el consens republicà en la major part d’aquesta. Hi ha, però, dues novetats que anuncien la ruptura i la consumació d’aquest drama en tres actes o en tres eleccions. La prime-

251

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 252

CAPÍTOL III

252

ra és el notable ascens de la Dreta. La segona que el blasquisme s’ha mantingut conjugant demagògia i dretanisme i la combinació va quedar al descobert. Convé recordar ací que aquesta frustrant combinació és nova en el blasquisme. Aquest partit sempre cultivà una veta demagògica, com hem tingut ocasió de veure, en la seua juventut, però mai en la seua trajectòria passada no havia fet el joc a la dreta. Es confessava un partit reformista-radical de centre, la qual cosa significava, en el context de la Restauració, fer un paper d’esquerra. No només mai renuncià a aquest paper sinó que el sabé portar amb extrema dignitat. Ara tirava tota aquesta tradició per la borda i es dedicava a fer una política clarament reaccionària ocultant-la, mentre li fou possible, amb la demagògia habitual. El seu fracàs estava cantat i el fet que es produí d’una forma tan manifesta prova que el blasquisme no enganyà mai les classes populars, com s’ha dit de vegades. Aquestes l’havien seguit i votat mentre defensava els seus interessos i deixaren de fer-ho quan es convertí en un partit de dretes.

No ens podem estendre en l’explicació d’aquest gir que tant havia de pesar sobre la vida de la ciutat, però cal advertir que no era inevitable, encara que tingués moltes probabilitats de produir-se. Els populismes, com ha explicat Laclau, poden tenir en principi un caràcter progressista però constitueixen, políticament parlant, un grup d’elevat risc, exposat amb molta facilitat al contagi dretà. La raó rau en la seua debilitat i inconsistència ideològica i en la dificultat per a renunciar a l’espai polític que en un determinat moment han monopolitzat en exclusiva i que no accepten de compartir amb altres opcions a la seua esquerra.

Ambdós objectius operen sobre el blasquisme, el qual viu de les quatre idees que li deixà Blasco abans de marxar pel món i que, com ja hem vist amb motiu de l’escissió sorianista, es regira furiós contra el més mínim intent de competència en el seu propi terreny, en el domini de la ciutat.

El republicanisme a València “c’est moi” i qui pretenga una altra cosa està condemnat d’avançada a les tenebres exteriors.

Aquest plantejament d’anar per casa amb quatre idees, útil en un primer moment com a aglutinador, es va tornant ineficaç a partir de la guerra del 14 i ja no té res a fer en el complicat, dinàmic i canviant panorama polític de l’època republicana. Ara cal abandonar tant l’estret municipalisme, com el seguiment dels lerrouxistes de cara a l’exterior. És necessari unir-se als partits republicans amb una certa claredat ideològica, disposats a portar una tasca de reformes en aliança amb els socialistes. Els personatges més prominents del Partit ho entenen així però

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 253

VALÈNCIA 1931-1959

ensopeguen, com ha explicat V. Franch en un interessant estudi, amb la vella guàrdia municipal. Aquesta creu que el vell paraigües lerrouxista li permet inhibir-se de seriosos compromisos amb la política estatal, donada la superficialitat de les seues propostes, concentrant d’aquesta forma les seues forces en el terreny de sempre: València. El mal és que aquesta disbaratada divisió del treball polític ja no funciona o, per dirho millor, funciona en sentit contrari al previst. El lerrouxisme es veu obligat a definir-se i ho fa manifestament a la dreta, en contra de la política de reformes dels governs azanyistes. La pendent de caiguda el porta a assumir el Govern en 1933, amb el suport de la CEDA, i finalment a donar-hi entrada a persones d’aquest partit. El blasquisme recolça aquesta política suïcida, primer amb la seua característica inconsciència, després renuentment, al final descomposat i sense forces. El 31 de desembre de 1935 Sigfrid Blasco, com a cap del Partit, comunica que aquest ha decidit deslligar-se de Lerroux. Les paraules són patètiques: “El mismo dia que nombró Ud. un ministro de la Derecha Regional (Lucia) perdió a Valencia y destrozó nuestro partido”. És massa tard. Des de 1931 el partit ha vist com anaven abandonant-lo els seus millors elements: l’escissió del grup de Varela el mateix any, la de F. Valentín i J. Just en el 34, i al final marxa fins i tot Samper, qui havia tret la cara per Lerroux presidint un dels seus Governs. En 1936, el blasquisme, no el vol ningú.

Demana entrar en el Front Popular i no el deixen, i per tal de presentarse en solltari a les eleccions li cal tirar mà de les glòries ja retirades, de don Joan Barral, aquell xicot que en 1890 anava amb Blasco a armar aldarull als Rosaris de l’Aurora i hui és un prestigiós advocat, de García Ribes, un d’aquells “regidors obrers” de l’època de fulgor municipal, la reserva sentimental que és l’únic que resta. És inutil. En les eleccions de febrer del 36 el primer candidat del Front Popular, el Doctor Peset Aleixandre, obté 84.106 vots, el primer de la Dreta, Lluís Lucia, 68.227 i el primer blasquista, J. Barral, 15.758. Roma no paga traïdors.

1.4.

La corporativització del valencianisme

Aquest procés de desintegració té particular importància contemplat des de la ciutat perquè genera, donat el pes polític del blasquisme, un procés paral·lel de desagregació social. Hem dit que els blasquistes delegaven en el lerrouxisme per tal de concentrar les seues forces en el terreny que dominaven: la ciutat. En aquest sentit, la gestió municipal fou, com veurem després, acceptable i, en temps de notables dificultats,

253

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 254

CAPÍTOL III

254

hàbil i digna. La maquinària de l’Ajuntament i els ressorts de la ciutat, els coneixien massa bé perquè se’ls escapassen de les mans. Per fer valencianisme emocional i barat, que és el que a ells els agradava i els anava, la ciutat era la base però no bastava. La Dreta utilitzava l’Horta i la Ribera i el seu daurat fruit per fer campanya de valencianisme, valenciania, valencianitat, o com es diga. De manera que els blasquistes, que detestaven tot l’hortolà, tingueren que cedir i des d’aquells primers temps en què només anaven a Madrid per demanar algun regalet per a la ciutat, com la Fàbrica de Tabacs o els solars de Sant Francesc, havien passat a ser els acompanyants de les forces vives en continuades anades i tornades a la Cort a queixar-s’hi perquè no s’atenia l’agricultura valenciana. Encara que el seu fort era posar fanals grossos i obrir carrers de la ciutat, si volien aparéixer com els capdavanters de València i les seues glòries davant d’una burgesia en la qual el bloc agrari mantenia l’hegemonia, no tenien més remei que esprémer moltes taronjes. Aquest anar a remolc de la burgesia agràrioexportadora no havia tingut greus conseqüències mentre la política espanyola se la menjaven els mateixos que la guisaven i, hui per tu, demà per mi, les classes dominants de la Restauració se suportaven mutuament. “Los agricultores valencianos estaban muy descontentos”, “nuestros exportadores andaban muy revueltos”, repeteix sense parar Las Provincias, però després resulta que tots estaven encantats, vivien feliços i anaven a caçar ànecs a l’Albufera amb el Ministre del ram. En aquest context de disidents de pacotilla, els blasquistes no perdien res aprofitant el viatge per a llançar un discurs a l’aire contra “lo existente” i després tornaven als seus fanals i als seus carrers.

Aquest idíl·lic statu-quo canvià totalment amb l’adveniment de la República. Els agricultors estaven descontents, els exportadors, com sempre, anaven capgirats, però, a més, no vivien feliços en aquella república de descreguts ni anaven a caçar ànecs a l’Albufera amb el Ministre del ram. El bloc agràrioexportador ja no tenia l’obligació de contenir-se per no desestabilitzar el sistema que el protegia, ans al contrari, podia atacar-lo, amb raó o sense, car aquells senyors del Govern semblaven disposats a donar-los corda als obrers i a realitzar coses perverses contra la propietat, la religió i la pàtria. La Dreta política, clerical i antirepublicana, comprengué de seguida que en aquest tema de l’agricultura tenia un filó inesgotable el qual, ben explotat, assolia un elevat nombre de gent.

El nou partit, la Dreta Regional Valenciana, constituïda per a reagrupar les forces conservadores, a les quals els vells partits de la Restauració no

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 255

VALÈNCIA 1931-1959

podien representar en el nou règim, adoptà aquest tema com a banderí d’enganxament i es llançà a defensar-lo amb incontenible demagògia.

Els interessos de l’agricultura i de l’exportació, els interessos de València descurats pel poder central, la vella cançó que tantes vegades havien entonat els nostres bons burgesos, posant bona cura de no desentonar, es convertia ara en un ariet demolidor contra el Govern de la República.

Els blasquistes, arrossegats des d’antany pel joc, caigueren totalment en el parany. Per tal de competir amb la dreta en el terreny del valencianisme, de la valenciania, de la valencianitat, o com es diga, assumiren idèntiques propostes en una febril carrera per veure qui es queixava o atacava més el Govern per la seua poca atenció als interessos valencians, identificats amb els taronjaires. Insistim en aquesta identificació perquè també eren interessos valencians els dels jornalers i obrers, als quals les mesures de Largo Caballero permeteren una pujada salarial. No és que els blasquistes estiguessen, en principi, en contra d’aquestes mesures sinó que no disposaven d’un discurs valencianista propi, de tipus popular, i no tenien més remei que assumir el de la burgesia si no volien que els arrabassassen la bandera dels sentiments. Només en el terreny municipal havien elaborat una mena de federalisme popular, però amb això no es podia anar gaire lluny. Per tal de competir amb la dreta assumiren totalment el seu discurs de tal manera que els odiats enemics de tota la vida pogueren programar una gran campanya conjunta pels pobles de la província reivindicant l’Estatut d’Autonomia. Val la pena contar aquesta història en la qual la qüestió valenciana es defineix més com a queixa d’un grup corporatiu que com un projecte global d’un poble encara que, no cal dir-ho, es presenta embolicat en banderes molt antigues i acompanyat de músiques que entendreixen el cor més dur. Paga la pena contar la història pequè un no sap si ja ha acabat o si torna a començar.

Recordem que el mateix dia de la proclamació de la República es constituïa l’Estat Català, una presa de posició provocadora i insostenible que va ser reconduïda amb l’aprovació de l’Estatut per les Corts Constituents. Aquest fet despertà les nostres ensopides aspiracions. A primers de juliol, una comissió de tots els partits elaborava un Avantprojecte d’Estatut i l’Ajuntament de València l’enviava als d’Alacant i Castelló per tal que fos sotmés a l’aprovació dels municipis de les respectives províncies. La iniciativa no prosperà (l’Ajuntament de Castelló contestà que no era «cuestión fundamental ni urgente»).

Bloquejada aquesta iniciativa, des de baix, els partits de l’aliança repu-

255

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 256

CAPÍTOL III

256

blicanosocialista van engegar-ne una altra que havia de ser activada des del Govern. D’una manera sorprenent els blasquistes es neguen a donarli suport i conjuntament amb la Dreta Regional Valenciana comencen una campanya d’explicació de l’Estatut pels pobles de la províncla de València. L’1 de novembre de 1932 els blasquistes i la Dreta Regional convoquen una Assemblea d’Alcaldes en la qual, segons El Pueblo, 230 sobre 260 es mostren favorables a l’Autonomia. D’aquesta forma el tema queda en disposició de seguir el mateix procés en les províncies de Castelló i d’Alacant. Prompte, però, passa a un segon plànol i ràpidament s’oblida. A partir de 1933 a aquests fervents autonomistes els toca governar. Els blasquistes es troben emparedats en el Govern Central entre Lerroux, visceralment antiautonomista des dels temps de “Solidaridad”, i la CEDA, foralista però sense passar-se’n i que, després dels esdeveniments del 34 a Barcelona, no vol parlar de cap cosa que qüestione l’autoritat de l’Estat ni la sagrada unitat de la pàtria. De manera que els que tant havien reivindicat “una València autàrquica (sic) i autónoma, con capacidad para poder gobernarse y para dictar leyes”, afegien amb prudencia: «pero siempre sin perjuicio de los derechos que al Estado corresponden”. La iniciativa autonòmica no serà represa fins que retorne al poder l’esquerra després del triomf del Front Popular. Com tothom sap, quan es produí la rebel·lió militar, l’Estatut valencià estava preparat per passar a les Corts.

Al marge de la crònica històrica convindria que el lector es detingués uns moments per esglaiar-se una vegada més i reflexionar sobre el que ens ha costat als valencians trobar les bases d’un govern autònom. El que ací sembla demostrar-se és que no és un bon camí aquell que, en lloc de lluitar per un model d’Estat, el que pretén és oposar-se a un Govern que no controla. No s’aconsegueix una àmplia base de sustentació per a una nova configuració de l’Estat magnificant els interessos econòmics i corporatius d’un sector com si en fossen els únics. Ni, finalment, s’aglutina la ciutadania i se li dóna un sentit de poble, despertant-hi emocions primitives i irracionals. “Se quiere alimentar la industria del carbón a costa de las naranjas”. “La agricultura levantina sacrificada a les regiones industrializadas”. “Sólo los malos valencianos se someten a que se sacrifique y destruya la riqueza de nuestra región”. “Gobernantes enemigos de Valencia, apoyados por serviles traidores, intentan arruinar a la región más próspera”. Titulars d’aquesta índole són estúpids i dretans, encara que els llance un diari d’esquerres, com El Pueblo, no només perquè intenten despertar les baixes passions del poble sinó perquè abo-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 257

VALÈNCIA 1931-1959

quen un enfrontament estèril que portaria a la desintegració de l’Estat, en lloc d’una nova articulació més lliure i solidària. I la dreta no està ni per una cosa ni per l’altra, sinó per fer una mica de soroll quan el Govern no és dels seus. Però, en fi, açò no són més que consideracions personals al marge del que s’ha esdevingut. Cadascú hi tindrà la seua interpretació.

Tornem a la història de la ciutat i resumim, després del que hem dit, la seua situació política. L’entusiasme republicà de la majoria de la població es troba canalitzat pel partit que al llarg dels últims quaranta anys millor havia interpretat les aspiracions populars. El blasquisme, però, en lloc de complir la tasca reformista que hi calia esperar, es veu arrossegat per Lerroux a pactar amb la dreta en el Govern Central. I, no només això, sinó que en el seu propi terreny, en la ciutat, on sempre s’havia desimbolt lliurement, s’alia amb la Dreta Regional Valenciana per portar una campanya de valencianisme irracional, corporatiu i limitat a la defensa dels interessos de la burgesia agroexportadora. Aquesta doble relliscada es converteix en una patinada monumental. L’abandonen fins els més fidels i en 1936 sofreix una de les derrotes més espectaculars que mai ho haja experimentat cap partit: d’aconseguir tots els llocs a no aconseguir-ne cap, ni tan sols per les minories. Aquesta mort anunciada des que en 1932 inicia la seua separació de l’aliança republicanosocialista no ens interessa ací per entonar-li un rèquiem, o utilitzant el seu estil, cantar-li el gori-gori, sinó perquè provocà una profunda distorsió política en la ciutat. El fenòmen de desagregació social i la progressiva polarització dels extrems tingué en València un caràcter estrepitós en enfonsar-se el referent polític que havia representat les aspiracions populars. S’accentuà d’aquesta manera l’autonomia del sindicalisme, i la seua radicalització, en bloquejar-se les mediacions polítiques d’esquerres durant el segon bienni. La Dreta Regional, amb el suport indirecte del blasquisme, s’afiançà. En 1931 tenia agrupacions locals en 28 pobles, en 1933 en 360 i controlava una part important del teixit social mitjançant els Sindicats i Cooperatives agràries i de les parròquies catòliques disposades a jugar a fons la carta de la reacció. En 1935 Gil Robles i Lucia ompliren de públic la Plaça de Bous i Mestalla. Per a les eleccions de 1936 els partits obrers i republicanoprogressistes s’agruparen en el Front Popular per defensar-se del demolidor avanç de la dreta cada vegada més feixistitzada. Guanyaren netament. S’havia salvat la noble causa de la llibertat i de la justícia que defensava la República, la qual estava disposada una altra vegada a dur endavant les reformes amb el renovat

257

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 258

CAPÍTOL III

suport popular. Les classes dominants, l’Església i una gran part de l’Exèrcit no ho acceptaren. Ni més ni menys.

1.5.

258

Els problemes de l’exportació

Del 1929 al 1931 descendí la producció industrial als USA en un 50 %, l’atur assolia entre un 20 i un 30 % en els països industrialitzats i a Alemanya arribaria a la fantasmal xifra de 6 milions. Les exportacions caigueren entre un 60 i un 70 % als països exportadors de productes primaris, i en 1931 la lliura esterlina, l’últim baluard del sistema monetari basat en el patró or, fou devaluada. Al bell mig de la major crisi econòmica vingué al món la República espanyola. No obstant, l’aïllament tradicional de la nostra economia, el seu baix nivell d’integració en el mercat internacional, actuarien en aquesta ocasió de matalàs esmorteïdor i Espanya no va patir directament els greus desequilibris que afligien el sistema capitalista. Això no vol dir que fóssem completament immunes a la crisi. D’acord amb els historiadors econòmics, la situació podria resumir-se així: 1. La tradicional orientació de la industria espanyola cap al mercat interior no es veié afectada per les dificultats del comerç internacional.

La indústria de béns de consum experimentà un cert creixement que fou degut als augments salarials el primer bienni i a la preocupació dels governs de la República per millorar la qualitat de vida de les classes populars. La gran indústria, en canvi, sobretot la siderúrgia i la naval, travessà una clara recessió com a conseqüència d’una reorientació de la despesa pública.

2. Les exportacions agràries es veieren dificultades per les polítiques proteccionistes dels països importadors. Les concessions que calia fer en els tractats comercials es veieren fortament condicionades per les elevades tarifes duaneres que imposaven quasibé tots els països. Trobar un equilibri adequat entre els distints sectors de manera que tots hi isqueren guanyant era gairebé impossible. Ho havia estat sempre, però molt més en un moment de proteccionisme generalitzat. Quan Villalonga, en una sonada conferència dictada en 1934 en el cercle de la Unió Econòmica (“El actual momento de la economia valenciana y su relación con el conjunto de la economia española”) descobria la mediterrània del lliure comerç, s’equivocava manifestament de data. Fins ara, deia el prohom, han pogut coexistir dues polítiques, l’exportadora i

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 259

VALÈNCIA 1931-1959

la de protecció del mercat. És arribat el moment, concloïa, d’optar per la primera i suprimir totes les barreres que posem als altres països per tal que així ens compren taronges. Com si estiguéssem a mitjan segle XIX, en els feliços temps del lliurecanvisme. Realment, un es queda atònit en sentir aquest personatge, carn i ungla amb Cambó, el ministre aranzelari per antonomàsia, postulant la supressió de tarifes quan tots els països les elevaven. La seua frase no hauria d’haver estat “hasta ahora... pero ha llegado el momento de cambiar” sinó la contrària: en altres temps no hauríem de ser tan proteccionistes, ara no podem canviar i no tenim més remei que defensar la pobra indústria que hem creat. No era, però, la ignoràncla el que el duia a dir semblants disbarats sinó la demagogia dels interessos corporatius. Darrere d’ell hi eren els exportadors de taronges que demanaven la lliure importació de carbó anglés, encara que s’enfonsàs la mineria asturiana, pensant que d’aquesta forma els anglesos ens rebaixarien la tarifa del 3’6 sobre les nostres exportacions. A bona hora. Aquests bons senyors no volien assabentar-se de la crisi internacional. Enfront d’aquesta no es podia anar a plorar al ministre.

3. Els desequilíbris monetaris que la crisi arrossegà no causaren els devastadors efectes que, per exemple, sofriren Alemanya o Àustria, perquè la nostra dependència de crèdits estrangers era gairebé nul·la. Les fluctuacions en els canvis de la pesseta foren escassament pertorbadores i que, al principi, se’n produís una lleu depreciació fou positiu per a les nostres exportacions. Indirectament, però, i sense que n’hi hagués cap possibilitat de control, la devaluació de la lliura i la caiguda dels preus internacionals afectà el valor dels nostres productes venuts a l’exterior, i, en concret, les taronges, les quals experimentaren una sensible baixa.

Assenyalades aquestes tres línies de tendència de l’economia espanyola, vegem-ne les repercusions concretes en la valenciana. Comencen per la catàstrofe taronjaire. La caiguda de les exportacions de 1931 a 1935 és evident, però, atenció, resulta que han anat en augment fins al 1933, mentre els tenaços taronjaires martiritzaven el Ministre d’Agricultura per la seua incompetència i oblit de València. També és cert que el valor del producte exportat ha començat a caure abans. I finalment s’adverteix que, a pesar de tot, la superfície cultivada ha anat augmentant fins al 1934. L’explicació d’aquest galimaties ens mostra el comportament contradictori d’una classe social que reclamava la repre-

259

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 260

CAPÍTOL III

260

sentació exclusiva dels interessos valencians. Repasem una mica la història. Durant la dècada dels 20, paral·lelament a la recuperació de les economies europees, es produeix una expansió creixent de les exportacions. Bons guanys, euforia, ampliació de les terres cultivades i de l’oferta, i cap preocupació pel futur. Es pensa que va a durar sempre. En 1930 s’observen alguns síntomes d’alarma, els anglesos descobreixen la taronja de Jaffa, els preus semblen detenir-se. No cal alarmar-se, García Guijarro, que passa per un dels més assabentats i que més endavant serà el diputat més votat de la Dreta Regional, sentencia amb optimisme: no hi haurà mai crisi taronjaire perquè per als anglesos la taronja no és un luxe sinó un producte de primera necessitat. Com el te, vaja. I a més, hi afegeix, poeta, les nostres taronjes sempre seran millors i més barates. No cal preocupar-se, que no decaiga l’alegria, l’ampliació de cultius, l’anarquia; ací cada exportador és un geni, ho duem en la sang, els valencians. En això, que ve la República. Els salaris dels jornalers pugen un 30 % aproximadament i amb gran sorpresa els exportadors comproven que no ho poden repercutir en els preus car l’oferta és molt abundant i la demanda no tan elàstica com es pensava. Tot això es culpa de Largo Caballero, que n’és l’impulsor de les pujades salarials, i no sembla tenir res a veure amb el fet que es plantassen tants tarongers, ni amb les limitacions monetàries de les butxaques angleses. És igual, Largo Caballero en té la culpa. Els beneficis d’altres temps s’han reduït i la solució és augmentar l’anarquia. Cadascú cerca posar en el mercat la major quantitat de taronja possible, sense preocupar-se de la qualitat, per tal de rescabalar-se de la disminució del marge de beneficis. El Ministeri d’Agricultura es veu venir la catàstrofe i intenta posar una mica d’ordre i control en les exportacions. Fins ací podríem arribar.

Els taronjaires reclamen “la facultat omnímoda que cada cual tiene para producir, para vender y para desenvolverse libremente”. Magnífic, només que els anglesos també tenen semblants facultats a l’hora de comprar.

En 1931, Anglaterra devalua la lliura i s’inicia una imparable caiguda de preus. Per acabar-ho d’arregiar, en la Conferèncla d’Otawa, de 1932, Anglaterra decideix protegir el seu sistema comercial i imposar tarifes a les seues importacions. Els nostres exportadors exigeixen al Ministeri d’Agricultura que aconseguisca dels anglesos que, des de maig fins a novembre, no estiguen en vigor per a les taronges. Una cosa així com “Gibraltar español”. I com no ho aconsegueix, el converteixen en el buc expiatori de tots els mals. “Si hubiéramos tenido hombres capaces”,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 261

VALÈNCIA 1931-1959

dirà en 1934 Villalonga, quan ja hi ha un ministre afí que tampoc no ha aconseguit la supressió de les tarifes. Pel que fa a aquesta qüestió escriví amb sensatesa en El Mercantil el diputat radical-socialista F. Varela: “De toda aquella bullanga naranjera ¿qué ventajas objetivas ha obtenido la producción? Era un problema planteado en falso desde sus raíces y no podia menos de ser falso en sus soluciones. Falso que al Gobierno le cupiese responsabilidad alguna en el desastre. Falso el ambiente pasional que chispeaba intervenciones de ciego separatismo y de estólida vanidad regional. ¡Había quien afirmaba a gritos que los valencianos estábamos dando de comer a toda España!”

1.6.

Els sectors industrials i l’atur

Afortunadament no només de taronges viu l’home, ni tan sols els exportadors o els fallers, i la nostra economia tingué d’altres sectors que funcionarem bé durant aquesta etapa. El tèxtil, vestit i calçat duplicaren el seu capital, i el moble el triplicà, segons llegim en un estudi de J. Palafox. En canvi les grans empreses del metall travessaren penoses dificultats. La premsa ens informa amb una assiduïtat preocupant de les gestions per tal que Campsa o Transmediterrània encarregassen algun vaixell a les drassanes de la Unió Naval. L’atur parcial afectava d’una forma regular 300 i, de vegades, 500 treballadors. També la siderúrgia de Sagunt hagué de reduir la plantilla en més de 600 treballadors i a Construccions Devís, dedicada a material d’equip per als ferrocarrils, en treballaven 150 sobre una plantilla de 300. Inclús els sectors que havien rebut una forta embranzida els primers anys amb l’augment del consum en el mercat interior comencaren a sentir restriccions en la demanda. En part perquè durant el bienni negre la política salarial fou de contenció, en certa mesura perquè en l’Espanya d’aquells anys els béns de consum no es renovaven amb la facilitat actual, probablement també per l’empobriment dels que vivien al camp. A partir de 1934 l’atur s’ha convertit en un problema seriós en els sectors tradicionals de la petita indústria, a més de ser-ho entre els treballadors del camp. En un “Proyecto de Ley contra el Paro Forzoso”, aprovat pel Consell de Ministres el 2 de maig de 1935, hi trobem dades sobre la situació en les diferents províncies encara que hi són oferits en tants per mil sobre la població total i no només sobre l’activa, com és habitual en l’actualitat. En l’atur agrícola hi destaquen Jaén (56 per mil), Badajoz (48) i Còrdova (32), però Castelló (30) i València (28) hi ofereixen també una elevada xifra, en contrast

261

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 262

CAPÍTOL III

262

amb Alacant (15). En l’atur industrial sobresurt Biscaia (45), però València també hi és entre les primeres amb un 24 per mil, al mateix temps que Madrid (23) i Guipúscoa (23). En canvi, és relativament baix a Castelló (8) i a Alacant (7), que apareixen al costat de Barcelona (7). El document que comentem afegeix un concepte anomenat “paro virtual” en el qual combina el total i el parcial, l’agrícola i l’indústrial, encara que sense explicitar clarament amb quins criteris. La província de València surt en quart lloc amb un 40 per mil, darrere de Jaén (54), Badajoz (43) i Cadis (43), i per davant de Sevilla (36), Còrdova (36), Biscaia (35) i Càceres (35). Així, doncs, en el context general, la situació de València potser que no fos tan explosiva com la d’Andalusia i la d’Extremadura pel que fa al camp, ni tan preocupant com la de Biscaia en la indústria, però en conjunt, era prou compromesa. Per a més enteniment, hem traduït les dades d’aquest projecte a índex en tants per cent sobre la població activa (confer. quadre 16 de l’annex).

Com s’hi pot veure, els percentatges són inferiors als actuals i als que per aquells anys suportaven quasi tots els països europeus. De totes maneres les xifres, per molt afinades que fossen, i aquestes no ho eren, poden desfigurar la realitat concreta. Tinguem en compte que per primera vegada existien oficines de col·locació on anava a apuntar-se la gent. És cert que hi existia més atur que en l’època d’expansió econòmica de Primo de Rivera, però no podem saber si era major que en els anys anteriors senzillament perquè aleshores no es comptabilitzava. És a dir, que en aquests anys no només hi havia atur, sinó que aflorava, la qual cosa era bona per tal de poder posar-hi remei, però augmentava la psicosi entorn del problema. La novetat de les Oficines de Col·locació, que amb laudable intencló reformista creà Largo Caballero, provocà una allau de sol·licituds, per part dels que les veien com un mecanisme automàtic da solució dels seus problemes, i una tendència a inflar les xifres per part dels Ajuntaments per tal de rebre majors subvencions. Amb això no volem disminuir la gravetat del problema, molt més agut que no en l’actualitat en la mesura que no hi havia esmorteïdors que en pal·liassen els efectes. En 1932, quan era ministre de Treball Largo Caballero, s’havia instituït l’Assegurança de desocupació sota una modalitat summament prudent. L’Estat subvencionava amb el 50 % les entitats d’assegurances en les quals havia d’inscriure’s i cotitzar qui volgués percebre una subvenció. La novetat del sistema i el fet que els salaris, molt ajustats, no permetessen detraure quantitats per altra qüestió que no fos la subsistència, propicià que la resposta obrera fos molt baixa. En 1933 hi

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 263

VALÈNCIA 1931-1959

havia inscrits i amb dret de percebre una subvenció en cas d’atur 1.137 en tota la província de València, és a dir, al voltant d’un 4 i un 2 % de la xifra d’aturats totals o parcials. L’únic recurs dels que no tenien treball era el tradicional de buscar els famosos “volants” de l’Ajuntament i col·locar-se un temps en alguna obra municipal.

La situació de la ciutat no era més agradosa que la de la província.

Disposem de les dades de l’oficina municipal de col·locació sobre les quals caldrà fer una matisació. Segons aquests, el 1934, havien anat enregistrant-se 10.180 en atur complet, que representa l’11 % sobre la població empleada. Per sectors es distribuïa de la forma següent: Fusta, 3.500 (61 %); Construcció, 3.000 (58 %); Agricultura, 700 (7 %); Comerç, 800 (6 %); i Banca i Oficines 650 (31 %), i en quedaven 1.530 sense especificar que caldria, probablement, adscriure al Metall. Les dades semblen un tant anòmales, especialment l’elevat nombre del sector de la Fusta, el qual no concorda amb el normal funcionament de les empreses del Moble, o el de Banca i Oficines del qual no tenim notícies que es produïssen tan dràstiques reduccions d’ocupació. Ja hem advertit que les Oficines de Col·locació apuntaven a qui ho demanava amb escàs rigor tècnic. És possible que les xifres d’oficinistes aturats es referissen a joves que sortien de l’Escola de Comerç i no trobaven col·locació per la nul·la ampliació de sucursals bancàries i per la caiguda de l’activitat exportadora, la qual repercutiria en els empleats als nombrosos despatxos de Consignataris del Port. Les xifres de la Fusta tal vegada s’expliquen per la disminució del treball en els tallers de fabricació d’envasaments i caixes de taronges, situats al Port, que baixà dels 900.000 en 1932 a 700.000 en 1934. Les de Construcció pel fet de ser el Sector que sol recollir els desocupats, sobretot del camp, a part que en 1934 hi hagué una disminució notable en l’activitat constructora, com veurem després. Deixant suposicions més o menys plausibles, però, dues coses semblen clares. La primera, que l’empenta que havia experimentat la indústria de béns de consum durant el bienni reformista es deté precisament en fer cas els governs dretants als empresaris i banquers. Tant el rigor salarial, reclamat pels primers, com el monetari, amb què Chapaprieta vol demostrar la seua eficàcia, frena el dinamisme econòmic de tal manera que el 1935 hauran de plantejar-se una política d’inversions públiques en la construcció (llei Salmón) o en ajudes a les grans empreses. La segona explicació del creixement de l’atur en la ciutat caldria trobar-la en la proporció de gent vinguda de fora com a conseqüència de la crisi en el camp i de la impossibilitat d’un drenatge cap a

263

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 264

CAPÍTOL III

264

l’emigració, vista la crisi en els països europeus. Així ens trobem que, mentre el saldo migratori en les dècades de 1900 a 1910 i de 1910 a 1920 no arriba a 1.000 persones, en la de 1920-1930 passa a 5.000, i en 19301940 és d’11.000. A la premsa llegim que calgué regular l’assistència al menjador de l’Associació Valenciana de Caritat, que no podia donar abast a l’afluència de persones, gran part de les quals vingudes de fora.

No podem saber en quina quantitat, però no sembla que manque de fonament el fet de suposar que part dels aturats no procedia de les indústries de la ciutat sinó dels qui, vinguts de fora, hi cercaven treball.

Fent una valoració dels diferents aspectes considerats, no es pot dir que la situació econòmica de la ciutat fos agradosa però era lluny de ser catastròfica. Era una mica confusa, tal com calia esperar enmig de les convulsions de l’economia mundial i de les lògiques inseguretats del canvi de règim. Oferia clarobscurs, contradiccions que, amb la perspectiva del temps, ens semblen menys acusats que als qui els visqueren apassionadament i, en alguns aspectes, de signe contrari a com els interpretaren els crítics de la dreta. La crisi citrícola no fou greu fins al 1935 i el 1936, causada en part per les fortes gelades i, per tant, amb una certa capacitat de recuperació. La petita indústria, majoritària en la ciutat, funcionà bé fins aquestes mateixes dates en què es va iniciar una desacceleració preocupant. La gran indústria experimentà dificultats des del principi encara que, per a ser justos, caldria assenyalar que ja al final de la Dictadura de Primo de Rivera tant la Unió Naval com Sagunt començaven a queixar-se del descens de la demanda. En l’índex dels valors valencians, elaborat d’acord amb els resultats de 12 grans empreses pel Centre d’Estudis Econòmics, s’observa un descens de prop de 20 punts de 1931 a 1934. El panorama bancari denota un cert estroncament en les principals partides i una reducció dels guanys en la mesura que els seus actius hi són lligats al sector industrial de béns de producció. Com observa C. Rodenas, però, som molt lluny d’una crisi financera. La taxa mitjana de beneficis de la banca espanyola baixa del 15 al 10 %, però la del Banc de València puja del 7’3 a l’11’3 %. No li anaven tan mal les coses, al senyor Villalonga, a qui tant li agradava representar el paper de Casandra de l’economia valenciana.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 265

VALÈNCIA 1931-1959

2.

2.1.

Les transformacions de la ciutat La repetició del model

Passada la primera setmana, durant la qual els regidors estigueren alegrement ocupats a sortir al balcó per correspondre a l’entusiasme popular, els representants del poble es posaren mans a l’obra. Havien trobat l’Ajuntament una mica canviat des que en 1923 hagueren d’abandonar-lo per la força arran del colp d’Estat. Una gran escala de mabre, realitzada durant la seua absència donava accés a una mena de saló dels espills i, sortejant un llocs de mala tributació, s’arribava al saló de plenaris, en forma d’hemicicle, com en un parlament autèntic.

Immediatament donaren la seua aprovació i disposaren l’acabament de les obres projectades en 1924 per Mora, un arquitecte de la casa. Perquè el ben cert és que aquella tropa de regidors, la majoria blasquistes, que anaven esvalotant i donant ordres, es trobaven en l’Ajuntament igual com en la seua casa. Allí havien estat prop de vint anys com a amos i senyors, amb algun petit eclipsi, i, en tornar-hi, trobaren les coses al seu lloc. Com hem tingut ocasió de veure, si hi ha alguna cosa que oferesca una continuïtat ininterrompuda i sense trencaments en la nostra història, això és la política urbanística. Els ferotges regidors que substituïen els obedients satèl·lits del marqués de Sotelo obriren les carpetes disposats una vegada més a canviar València i es trobaren amb el projecte de reforma que havia fet Goerlich per al Marqués, traçat sobre el de Carbonell de 1920, el qual, al seu torn, havia calcat les diferents propostes de reforma interior d’Aymaní, que els nostres regidors se sabien de memòria perquè els somnis de jovenesa no s’obliden. Aquest model urbanístic que sembla tret d’un conte de Borges en el qual una imaginació al·lucinada es perd sempre en el mateix laberint, també té els seus avantatges. Demostra, en negatiu, que els projectes dels uns i dels altres partien dels mateixos pressupostos ideològics, els del cèlebre «artisan demolisseur» de París, mestre del gust burgés pels carrers rectes i les places redones. Té, però, l’avantatge que, encara que canviassen els governants, es continuava la inacabada simfonia sense tenir la pruïja de començar per un altre lloc. Fa prou anys, quan a França hi havia freqüents crisis de Govern, solia dir-se que allí no tenia importància dona-

265

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 266

CAPÍTOL III

266

da la sòlida i inamovible permanència de l’aparell administratiu. Entre nosaltres podien canviar els governs, l’administració i fins el règim polítíc, i no una sinó dues vegades, i els projectes urbanístics seguien el seu lent caminar impertorbables. El monàrquic deixava el carrer a mitges, el continuava el blasquista, l’asfaltava el liberal, expropiava el dictador i construïa el republicà. Es podrà ironitzar sobre l’assumpte pero no cap el menor dubte que pitjor hauria estat que cadascú dugués un projecte en el seu senderi i que tots es quedassen en la primera pedra. Així, almenys, en 1936 eren finides la major part de les obres, encara que no totes, començades poc abans de la guerra de Cuba. Els inversors sabien a què atenir-se i això facilità la construcció de residències de la poc animosa burgesia de la nostra ciutat. Resulta curiós que el clima d’incertesa que retragué la inversió en el camp industrial no es produís en el terreny urbanístic. El ritme de construcció, que havia caigut al final de la Dictadura, es reanima en arribar la República. Els blasquistes, àdhuc abans de la seua conversió a la dreta, inspiraven confiança com a constructors. Las Provincias ho reconeix amb la seua llengua d’escorpí: «El Alcalde desde que tomó posesión dio grandes muestras de impulsar todas las reformas. La opinión pública recibió bien todos estos buenos deseos. En cambio, lo que no produjo tan buen efecto fue el propósito de cambiar los nombres de algunas calles para dar satisfacción a los elementos sectaristas republicanos». No hi manquen els qui, amb més malícia que el periódic conservador, hi dedueixen que les grans polèmiques per les quals s’acaloren els nostres conciutadans són les nominalistes. “En el nombre de la rosa”, o pel nom d’un carrer hi ha hagut més discussions que pel carrer mateix.

La novetat estigué aquesta vegada en la utilització del cinematògraf.

L’alcalde participava de l’arrelada idea blasquista que les coses de la ciutat entusiasmaven els seus habitants i els feien oblidar-se de problemes que no estaven al seu abast. Amb aquesta fi disposà que es projectassen en els principals cinemes diapositives dels projectes urbans de manera que la gent associàs el món màgic de la pantalla a les meravelles somniades per a València. La gent, però, tenia ara horitzons més amplis, sabia que el món era ample i aliè, i, encara que la cosa li agradà, no despertà l’arravatador entusiasme d’altres temps. En 1901 havia bastat un article titulat “La Revolución en Valencia” per remoure les pedres de la ciutat. Ara, la gent havia sentit parlar de la revolució a Rússia i el que volia era que les pedres es convertissen en pans. No obstant això, cal lloar aquest alcalde amb vocació de Cecil B. de Mille i amb el bon desig

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 267

VALÈNCIA 1931-1959

que els ciutadans participassen en els projectes municipals. El lector recordara aquella escena en la qual el marqués de Sotelo reuneix tols els periodistes i davant l’astorament dels presents va donant ordres a l’arquitecte sobre les modificacions que ha d’introduir als plànols. La diferència entre la democràcia i la dictadura rau en el fet que la primera s’explica i la segona ordena i mana.

Fora d’aquestes sessions cinematogràfiques no s’hi presentaren majors novetats. Les línies dels projectes eren les mateixes, la filosofia sobre la que descansava, idèntica, amb algunes matisacions, i les possibilitats de portar-los a terme prou menors. Sobre les línies proposades no cal que ens detinguem: per una banda l’avinguda de Sant Agustí al pont de Sant Josep, anomenada hui de l’Oest, per altra banda la prolongació del carrer de la Pau fins a Guillem de Castro, i al mig la reforma de la Plaça de la Reina, amén d’algun retoc per ací i per allà a la Baixada de Sant Francesc i els seus diferents carrers de sortida. Els infants de les escoles laiques recitaven aquesta lliçó a la carrera: la reforma urbana limita al Nord amb la Plaça de la Reina, al Sud amb l’Estació, etc.

Suposem que a aquestes altures el lector en tindrà apresa la lliçó. La filosofia o, si es prefereix, ideologia de les obres havia quedat definida anys enrrere, raó per la qual a El Pueblo no li calia estendre’s gaire a explicarla: «Las reformas tienen dos finalidades que ningún buen valenciano puede desconocer ni combatir: la higienización, la urbanización y el embellecimiento de la ciudad vieja y olvidada, y crear fuentes de trabajo, que es vida y que es riqueza». A banda de la ramalada populista i emocional que introduí el blasquisme per a sempre en la política de la ciutat (l’apel·lació als bons valencians) ens tornem a trobar amb la concepció haussmaniana (una ciutat com més aparatosa més “hermosa”) i amb la idea de mobilitzar capital, crear riquesa i donar treball als obrers.

Ambdós postulats havien estat fins aleshores incontrovertibles i Goertich, autor del projecte, ho expressa amb humor. No em detindré a justificar-ho, diu, perquè hui els mitjans de comunicació ens proporcionen el coneixement d’altres ciutats. Quan érem de poble, Blasco, que havia vist molt de món, ens havia d’explicar tot allò dels Camps Elisis, la Unter del Linden, el Prater i la resta. Ara tot el món els coneix pel cinema i està desitjant que s’hi faça alguna cosa semblant, a València. No obstant això, pel que sembla, els arquitectes no anaven gaire al cinema, però llegien alguna revista especialitzada, i en aquesta ocasió oposaren un demolidor informe contra el projecte. L’escrit del Col·legi està molt bé, hui mateix passaria per avançat, donat que planteja un urbanisme en

267

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 268

CAPÍTOL III

funció de l’aprofitament dels espais existents, que tinga en compte la millor perspectiva dels edificis antics, que cree places menudes, que prioritze l’habitabilitat en lloc de la grandiloqüència. Ningú no li feu cas i en certa manera s’explica car, entre una ciutat haussmaniana a mig fer i una moruna a meitat caure, la gent prefereix la primera.

2.2.

268

Les bones obres

En el marc ideològic de «grandeur parisienne» s’introduiren alguns traços propis dels nous temps socialitzants: «El Ayuntamiento republicano lastimará el menor número de intereses; no es su propósito hacer daño sino convertir a Valencia en una gran ciudad en el término de cinco años, escalonando la reforma y procurando que se vaya habilitando sitio donde poder establecerse aquellos que se vean obligados a desplazarse. Este Ayuntamiento, que tendrá en cuenta todos los intereses, no ha de reproducir lo ocurrido con ayuntamientos de la dictadura, con la Bajada de San Francisco, de donde fueron desalojados industriales y comerciantes sin antes abrir una calle comercial». Aquests voluntariosos propòsits intentaren plasmar-se en la construcció de 2.000 cases barates que patrocinaria l’Ajuntament amb l’ajut de l’Estat. El projecte ja havia aparegut en temps de la Dictadura (aleshores eren 3.000) i quedà en la primera etapa de cerca de solars apropiats. El 1930 es convoca concurs al qual concorren cinc empreses i ja en temps de la República s’adjudica a CISA amb un projecte signat per Valls Gadea que s’havia de situar, no sabem ben bé com, entre l’Avinguda de l’Oest i Guillem de Castro. Connectada amb això estava la demolició de l’Hospital Provincial, propietat de la Diputació, per al qual Albert féu un projecte que es realitzaria, com és sabut, en l’època franquista. Tinguem en compte que la Diputació estava ara, per primera vegada en la seua història, en mans blasquistes i el seu president era l’impetuós senyor Bort, aquell que una vegada proposà que els regidors es posassen davant d’un tramvia per a protestar del mal servei. No és estrany, doncs, que aquest estantís organisme dedicat en altres temps a atendre les peticions dels cacics dels pobles es decantés ara en la capital posseït d’una autèntica febre demolidora. Res més que volia carregar-se la Plaça de Bous, per a la qual cosa s’encarregà al citat Albert el nou projecte, i traslladar el Manicomi del carrer de Jesús a Portaceli. Deixem tranquil·la, però, la Diputació les intervencions de la qual en la ciutat tenen un caràcter puntual.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 269

VALÈNCIA 1931-1959

Tornant a l’Ajuntament, el trobem feliçment obsessionat per la promoció de residències socials encara que amb idees prou confuses al respecte. A més de les 2.000 esmentades, plantejà la utilització del Passeig al mar. Aquest somni de Blasco s’havia convertit en un malson que no se sabia com llevar-se del damunt. La Dictadura havia inaugurat una hipotètica ciutat-jardí sense que la resposta s’hagués fet notar i només s’havien construït els anomenats “xalets dels periodistes”. Ara l’Ajuntament aprova un projecte de Pedrós vertebrat per la idea de l’interclassime. En el centre de l’enorme calçada prevista anirien grans xalets de luxe i als costats les casetes barates. Els dies de festa la gent travessaria d’un costat a l’altre i es donaria la mà. Com en el teatre, el passeig tindria el seu pati de butaques i el seu galliner. Tan disbaratada idea, encara que fos molt bonic l’assumpte de la integració social, no podia prosperar. No només perque els temps no eren molt conciliadors sinó perquè topa amb un principi bàsic de l’urbanisme burgés que s’assenta en la qualificació dels espais. Quedà, per consegüent, sobre el paper i únicament es construïren uns xalets de la Cooperativa d’Arts Gràfiques a continuació dels de periodistes. També quedà damunt del paper l’aprofitament i urbanització dels solars de la Companyia del Nord, darrere de l’Estació, encara que es presentaren al concurs municipal dos avantprojectes de Pecourt i Liern.

Ni el pla de 2.000 residències per a obrers, ni els projectes d’urbanització per tal de satisfer la demanda de les capes mitjanes, no es dugueren a terme. Tampoc no s’avançà, però, en les reformes tradicionals del centre orientades a la burgesia. Per a tot això hi mancaven diners i entusiasme. Ja sabem que per a les obres l’Ajuntament havia de recórrer a l’emissió de deute, procediment totalment cremat després de l’ús o de l’abús que havien fet els alcaldes de la Dictadura. Els 150 milions emesos aleshores, més altres escaigs d’emprèstits anteriors encara sense amortitzar, constituïen una autèntica llosa posada damunt de qualsevol iniciativa. El fet que no totes les obligacions estiguessen en circulació, i que l’Ajuntament encara retingués en cartera unes 100.000, de les 250.000 de l’últim emprèstit (per valor de 500 ptes. cadascuna), per anar negociant-les, el descarregava d’interessos però no ampliava el seu marge de maniobra. Els diners negociables amb tals obligacions ja estava compromés com a pagament de certificacions d’obra o assignat a pressupostos anteriors. En la preciosa informació que ens proporciona l’estudi de J. J. López Hernándo sobre la Hisenda municipal podem consultar i descobrir que els cinc pressupostos extraordinaris de l’època

269

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 270

CAPÍTOL III

270

republicana són dedicats a obres d’infraestructura i serveis (enllumenat i asfaltat, camins veïnals, Mercats Central i d’Abastiments, Serveis Sanitaris i d’incendis). Açò no vol dir que els Ajuntaments republicans s’orientassen, donada la seua major sensibilitat social, als projectes útils tot rebutjant-ne els nous. Res d’això. Ells consideraven l’obertura de l’avinguda de l’Oest tan útil com un camió de bombers. El que passa és que no tenien diners per a noves obres. Negociant, bescanviant o subhastant les obligacions del gran emprèstit del marqués de Sotelo, que encara els quedava en cartera, estaven obligats a acabar les obres d’infraestructura pressupostades i contractades anteriorment. Per als projectes que l’alcalde havia passat pels cinemes, l’Ajuntament no només no tenia un duro, la qual cosa era normal, sinó que a més ni tan sols tenia la possibilitat de demanar-lo prestat. En aquestes condicions arremetre amb l’obertura d’una avinguda, que requeria expropiar i indemnitzar 699 propietaris, era totalment utópic.

A més de diners, pero, hi mancava estusiasme. La reforma urbana estava ja molt vista i bastava llegir i comparar la premsa de 1900 i la de 1931 per tal de percebre un clima totalment distint. Aleshores concità l’adhesió popular i les espectatives de la burgesia en la il·lusió de fer una València moderna. Ara s’entrecreuaven els problemes i les tensions de la política estatal arraconaven a un segon plànol les il·lusions municipals. La burgesia, si volia invertir en construccions urbanes, ja tenia l’Eixample, i els treballadors volien que els donassen treball però que no els contassen històries de ciutats. La majoria blasquista no es dividí, com en l’època de la baralla sorianista que li donà més cohesió, sinó que s’anà descomponent fins a esdevenir una ombra de si mateixa. La reforma no podia convertir-se en el poderós element aglutinador dels diferents estaments de la ciutat al voltant de l’Ajuntament. Els blasquistes ho intentaven però estaven ja molt migrats de forces per aconseguir-ho. El seu fracàs en aquest terreny, el qual constituïa la seua especialitat, és un símptoma més de l’esgotament de la seua política.

Nogensmenys es feren coses i alguna d’importància. S’acabà la plataforma de la plaça de Castelar (enfront de l’Ajuntament) amb el mercat de les flors en els seus soterranis, a la qual plataforma la gent l’anomenà «l’escopidor». S’inaguraren l’aeroport de Manises i els ponts de la Gran Via, anomenat d’Aragó, i el de les Drassanes, encara que aquestes obres no eren municipals. El Pont d’Aragó propicià que es convertís en peatonal el tradicional Pont de la Mar al qual se li adossaren les escales amb que hui el coneixem. El tràfic de la ciutat al port es desplaçava cap

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 271

VALÈNCIA 1931-1959

a fora i és una mostra de la densificació de la zona de l’Eixample. La peatonalització del Pont de la Mar, que desembocava en l’Albereda, configurava aquesta d’una manera definitiva com un espai tancat per a passeig i esplai tallant la temptació de convertir-lo en una via d’accés de la ciutat al mar. La zona d’Eixample entre la Gran Via i l’Avinguda Diagonal (actual avinguda del Regne) fou asfaltada i dotada d’enllumenat i atragué un gran nombre d’edificacions, algunes de vuit altures. Al final del període, volent recuperar el prestigi perdut per la seua participació en els governs dretans de Lerroux, l’Ajuntament blasquista llançà un gran pla de construccions escolars. Per a això es requeria un emprèstit de 60 milions que fou molt durament criticat per la dreta. Las Provincias ens ofereix aquesta perla informativa: «continuaba retirada del Ayuntamiento la Derecha Regional Valenciana y sólo acudió para combatir un projecto de escuelas, presupuestado en 60 millones de pesetas, por considerarlo lesivo para los intereses de la ciudad». No ens diu quins interessos lesionava pero és segur que no eren els dels infants sense escola. Per fi, en plena campanya electoral del 36, el Govern li tirà un baló d’oxigen i intervingué per tal de garantir l’emprèstit. El Pueblo anunciava d’una manera triomfal: “El programa de Blasco se cumple.

Valencia tendrá escuelas para 50.000 niños. Habrá trabajo para 5.000 obreros durante 5 años”. Massa tard. Uns mesos després esclatava la guerra.

2.3.

L’estil republicà

La manca d’empenta en els projectes de reforma no frenà l’activitat privada en la construcció d’habitatges. Tant les línies del centre com les de l’Eixample hi eren definides suficientment i permetien que l’activitat immobiliaria seguís el seu curs. Es produeix un ascens de llicències a l’any 1931, un fort descens en els tres anys següents i una clara recuperació en 1935. Aventurar una interpretació d’oscil·lacions produïdes en terminis tan breus, en base a un indicador que pot dependre de causes diverses, resultaria perillós. Un símptoma de salut excel·lent, que contradiu els que només veien amenaces a la propietat, és que durant aquests anys es construí amb encert, racionalitat i d’acord amb les necessitats dels temps que es vivien. Durant les epoques d’optimisme històric col·lectiu sembla com si l’entusiasme de tots empenyés els arquitectes a posar-se al dia i a expressar-se amb un llenguatge contemporani. En les èpoques de triomfalisme oficial, l’arquitectura recorre a models de pas-

271

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 272

CAPÍTOL III

272

sats gloriosos per tal que els guanyadors s’hi contemplen. Els hem pogut veure al llarg de la història de la nostra ciutat. El triomf de la burgesia en la Restauració s’expressa en un arquitectura neoclàssica, quan no medievalitzant, i l’opulència dels anys de la postguerra i de la Dictadura recorre a l’estil Segon Imperi i al dels luxosos hotels internacionals. En canvi l’entusiasme regeneracionista dels anys del blasquisme s’obri al contemporani i ens ofereix el modernisme. El fet que en els anys de la República cap arquitecte fera art pompier i treballés amb formes expressives autènticament modernes demostra que es vivien temps de recerca, de creació i de sinceritat.

L’arquitectura d’aquests anys es sol adscriure al corrent racionalista.

Els estudiosos l’anomenen “racionalisme heterodox” no perquè els seus representants trencassen motles en el realisme constructiu sinó perque no s’arribaven a aclarir, mesclaven elements, en fi, feien el que sabien.

Alguns sabien bastant, com Pecourt que havia estat en contacte amb els del GATEPAC català. D’altres sabien el que els havien dit, eren les “patums” de la professió, els Mora, Almenar, Goertich, però la versatilitat era la seua principal virtut. Aquesta vegada Mora no fou l’introductor, com ho havia estat del modernisme, del neogòtic i del casticisme, però l’Escola Industrial demostra que podia ser racionalista si s’ho proposava. D’ací dedueixen els crítics que el moviment racionalista valencià fou una mica de boqueta, per quedar bé, i no un llenguatge propi, i és possible que siga cert. Però, en fi, tampoc tots podien ser Gropius i els resultats no són desdenyables. Sobretot els del grup més jove, els quals no feia molt que havien sortit de l’Escola, els Rieta, Borso, Albert, Artal, que ens han deixat obres ben interessants. Diguem, per tal que el lector no fuja davant d’algunes de les façanes que anem a indicar, que el racionalisme en arquitectura té una doble faceta, econòmica i ètica, ambdues íntimament lligades. Es tracta, en primer lloc, d’utilitzar d’una forma correcta i funcional els materials, de distribuir racionalment els espais, de fer l’edifici i no altra cosa. Si s’ha de fer un cinema no fer un teatre, si es tracta d’una casa per viure-hi, no quedar-se en la façana i pensar la distribució interior, si és per a oficines millor posar-hi finestres que balcons. Si cal utilitzar el ferro, que siga per tal de sostenir la casa i no tenir por que es vegen les rajoles. I per damunt de tot, evitar el superflu, oblidar les estàtues i, com diria Alberti, enamorar-se dels triangles isòsceles.

Aquestes propostes, basades en l’economia del llenguatge, la sinceritat dels materials i l’autonomia dels volums (que deu ser alguna cosa així com que no calia posar un mirador per donar-li gust al propietari de la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 273

VALÈNCIA 1931-1959

casa), tenien al darrere tota una ètica, o una filosofia. La crítica del llenguatge de Wittgenstein i la demolició del vell llenguatge arquitectònic de Gropius estan estretament lligades per identica preocupació. Es tracta de saber el que es diu, i quan no es té res a dir, el millor és el silenci.

Aquest famós aforisme del filòsof vienés conté la més profunda crítica a la retòrica burgesa i resumeix les pretensions ètiques de l’arquitectura racionalista. La nuesa de les façanes enfront de la pompositat dels grans edificis. Sobre les façanes en blanc s’escriu un manifest revolucionari contra la superficialitat, la buida pompa i la mentida del vell món burgés. Sóm a l’Europa inquieta i revolucionària dels anys 30 i les innovacions arquitectòniques cal cercar-les en Steglitz i no en la Unter den Linden, en els barris obrers promoguts per la municipalitat socialista de Viena i no en la majestuosa Ringstraße de l’emperador de la barba florida que dugué el país a la guerra.

Aquestes inquietuds arriben a Espanya al bell mig de l’entusiasme renovador i creatiu que ha despertat la República, i València no roman aliena al moviment. Per desgràcia les iniciatives municipals d’habitatges per a obrers no poden dur-se a terme i tot el que es fa en aquest camp prové de les Cooperatives i és molt limitat. Encara així Artal ens ha deixat en la Finca Roja un magnífic exemple del que ha de ser un bloc d’habitatges barats. Del mateix Artal és el gran edifici de Germanies, 10-16, amb 228 residències de tipus mitjà. En honor d’aquest senyor cal dir que devia ser bastant coherent ja que es va exiliar al final de la guerra i en tornar continuà amb els seus plantejaments, tal com es pot veure a l’edifici Ferca que reprodueix el model de la Finca Roja. Fora d’açò les cases barates es basen en el patró establert de petites cases unifamiliars que, quan la Cooperativa és de més possibles com en els casos de la Dependència Mercantil o d’Arts Gràfiques, introdueixen un jardinet menut. Exemple de les primeres serien els barris de Don Bosco i Maria Auxiliadora (de Peris) i de les ajardinades el, abans citat, de València al Mar, el del carrer Tres Forques (d’ Artal) i el de la Cooperativa Infanta Isabel, en el camí Vell del Grau (de Pecourt).

En el centre i Eixample de la ciutat els racionalistes, o els seus imitadors, hi deixaren sentir la presència innovadora. En la plaça de Castelar, escullera de tots els estils, ens han llegat dos edificis emblemàtics, el Rialto (de Borso) i la casa Quilis (de Rieta). En el cantó de Sant VicentXàtiva, Albert construí una enorme casa en la qual les línies de cristall i ciment combinades amb senzillesa embelleixen més la façana que mil estàtues. Rieta dissenyà la façana del Capitol i Goertich la del Metropol

273

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 274

CAPÍTOL III

i el Jerusalem. Serà per això que jo associe sempre el racionalisme als cinemes i a aqueixos rètols amb lletres retallades, estil Art déco, que amaguen la mirada d’una dona fatal cantant amb veu ronca la fi d’un món vell. És ací on es decobreix per què la gent bé odiava tant la República, perquè posseïa la perversitat de la innocència. Tal vegada temessen que el món canviara de base però el que no podien suportar és que canviàs de façana. Per això nosaltres l’estimem. No només perquè fos roja i anunciés la justícia sinó perquè hi volaven àngels multicolors que posaven al descobert la mentida.

274

3.

3.1.

La vida ciutadana Coses que passaven

De 1931 a 1936 els trens arribaren a València amb el retard habitual.

S’inaugurà una línia aèria Madrid-València-Palma, i el nombre de cotxes i la seua velocitat augmentaren tant que l’Ajuntament hagué de fer un ban prohibint que els infants caçassen papallones per tal d’evitar que fossen atropellats en acte de servei a la ciència i a la poesia. Per la ciutat circulaven lliurement els maçons i els lliurepensadors sense que atropellassen ningú i el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats se celebrava cada any amb l’entusiasme dels fidels. Els jesuïtes foren expulsats i es quedaren a la ciutat vestint de particular, mentre que dominics, franciscans, agustins i servites premonstratés podien lluir els seus variats ornaments. El cementeri fou secularitzat en una cerimònia que consistí a llevar el reixat que separava el civil del religiós, i tots els valencians foren declarats iguals en l’últim moment. En les caloroses nits d’estiu no pocs republicans tenien el costum de prendre’s una orxata en Santa Caterina com si res no hagés passat. Per al gelat hivern seguien existint els cafés i alguns tenien un piano pero ningú disparava sobre el pianista perquè, com confessà Oscar Wilde, ho feia el millor que podia. Durant l’any, sense distinció de classes pero sí d’edat i d’estat civil, cadascú complia amb els ritus establerts: comprar l’escuradeta el dia de Corpus o empinar el catxerulo el dia de Pasqua si un tenia obligacions d’honrat

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 275

VALÈNCIA 1931-1959

pare de família, regalar el mocador el dia de Sant Donís si era fadrí.

També hi havia divorciats per als quals encara no existien tradicions establertes, però que podien refer les seues vides sense hipocresia i amb totes les de la llei. Els infants seguien esperant els Reis, que compraven les joguines en el basar Giner del carrer de Saragossa. I cada diumenge devoraven les aventures de Colilla i del seu ànec Banderilla que sortien al suplement d’ El Mercantil , “Los chicos”, i si la vesprada era molt llarga li demanaven a l’avi que els contés la història del drac del Patriarca.

En arribar les vacances bastants més podien gaudir-les anant a les colònies escolars. Els infants rics es posaven una gorra, com Zamora, i els pobres un mocador nugat amb un nuc, com Quincoces. I tots es reien molt amb Miguel Ligero i Morena Clara i ploraven amb les desgràcies de la filla de Juan Simón.

Ningú no ho diria, però coses així passaven a València del 31 al 36. ¿Seria açò la revolució? Qui ho sap. Per anar a l’Avinguda de María Cristina calia preguntar per Pablo Iglesias, però la gent continuava dient “porte’m al mercat” on les verdureres d’Alboraia, que des de sempre havien exercit el seu dret a crits, podien ara votar “als catòlics”, mentre que les pescateres del Grau ho feien massivament al partit de Don Vicent. Els fallers feien broma sobre la revolució dels sexes i recordaven l’ Auca d’«el món al revés», i hi havia una cobla que es cantava molt dedicada a donya Victòria Kent. El món, però, no caminava del revés, a quin sant; simplement es volia que anàs una mica més dret i la gent senzilla només demanava a la República que li permetés viure en pau i amb dignitat. Un poeta de l’època escriví que en temps de crisi calia viure perillosament, però aquest era un lema feixista per a pinxos i senyorets amb cotxe esportiu. El poble no estima el perill ni crida visques a la mort, i València del 31 al 36 no era una ciutat perillosa, un Xicago Bolxevic, per més que hi hagués tensions i conflictes, sinó un poble que fins a l’últim moment confià en la pau. Aquest any s’havia batut el rècord en nombre de falles plantades, 120, i “la asistencia de forasteros fue grande aunque pudo observarse que la calidad de ellos no era la de otros años”. On aniríem a parar si ja tots podien divertir-se i ser feliços?

Això sí que era la revolució.

3.2.

Vagues i gresca

El quadre costumista i deliberadament naïf que hem pintat no oblida que durant aquests anys passaren moltes altres coses, que hi hagué

275

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 276

CAPÍTOL III

276

durs conflictes socials i que la passió política aflorà en algunes ocasions amb violència. Però en la seua innocència és més fidel a la realitat que l’apocalíptica visió que traçava la dreta i que de tant de repetir-la enfosquí la comprensió de la realitat als mateixos que la vivien. La lectura de la premsa conservadora de l’època recorda el conegut acudit en el qual dos filòsofs de café van fent comptes dels que treballen a Espanya i al final resulta que només ho fan ells dos que ja duen tres hores discutint.

Vaga rere vaga, ahir els fusters, hui els enllustrabotes, demà les telefonistes, ens anem assabentant que sota la República només treballen els empresaris, l’especificitat dels quals, certament, mai no havia estat aquesta. El mal és que, per a aquesta premsa, tan singular història no era un acudit i, per als seus lectors, un dogma de fe.

Els informes de la Cambra de Comerç ens fan saber que en 1931 hi hagué 15 vagues en la ciutat de València, el mateix nombre en el 32, 10 en 1933, 17 en 1934 i 3 en 1935. En 1919 se’n comptabilitzaren 39 i en 1926 i 1927 no n’hi hagué cap. Aleshores és greu el que tinc, doctor?

Doncs veurà, si consultàssem un sociòleg funcionalista, el doctor Dahrendorff, per exemple, persona no gens sospitosa d’extremisme, ens diria que és tan roí que el conflicte social estiga reprimit, car és a través del conflicte que la societat troba el seu equilibri, com que desborde les possibilitats d’integració. En el nostre cas seria aventurat dir que la conflictivitat dels anys republicans estigué en el punt mitjà donat que la temperatura social no es mesura matemàticament pel nombre de vagues. El que sí que es pot afirmar és el següent: l’elevada conflictivitat del trienni bolxevic no anunciava una revolució, perquè era evident que el moviment obrer no hi era organitzat, però denotava amb tota claredat la descomposició de l’Estat de la Restauració, definitivament incapaç de garantir el consens social. La crisi d’aquells anys feia inevitable el canvi de règim polític, el remodelatge de l’aparell de l’Estat, tal i com ho faria la República, i que en no dur-se a terme abans, requerí l’ortopèdica solució de Primo de Rivera. En qualsevol cas és evident que la descomposició social d’aquells anys no tenia més sortida, encara que es postergàs i posàs entre parèntesi, que la modernització i democratització de l’Estat.

La crisi social de la República és, en principi, completament diferent perquè no evidencia una descomposició de l’aparell de l’Estat ni una desintegració de la societat sinó un intent d’articulació d’ambdós en la forma en què ho fan totes les societats modernes, és a dir, a través del conflicte i de la integració d’aquest. Com hem dit al primer apartat, els sectors econòmics més poderosos bloquejaren totalment les possibili-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 277

VALÈNCIA 1931-1959

tats de dur a terme aquesta articulació inutilitzant la capacitat integradora de l’Estat. A diferència de la crisi dels anys 20, en què era imprescindible el recanvi, ara hi eren tots els elements per a una resolució positiva del conflicte social. Però cas de no donar-se, a diferència d’aquells anys, ara el moviment obrer hi era preparat per imposar la seua alternativa. Fent un seguiment dels conflictes socials de la ciutat es pot veure que hi ha tota una primera fase, del 31 al 34 en què són integrables, un any crític, el 35, en què s’ofeguen per la força, i uns mesos del 36 en què cal preguntar-se si la República reformista era salvable o l’enfrontament entre revolució i reacció era ja inevitable. Vegem-ho. El lector ha de tenir en compte que ens referirem a la conflictivitat de la ciutat que difereix bastant de la del camp. En aquest s’observa una generalització major de les vagues, un esgotament més ràpid (en el 34 baixen notablement) acompanyat d’espasmes revolucionaris en alguns pobles (Simat, Pedralba, Sollana) que pel seu compte proclamaven el comunisme llibertari per unes hores, i una radicalització més agressiva en els primers mesos del 36. No anem a estudiar-ho però convé constatar-ho perquè a Valencia el camp és més prop de la ciutat que a d’altres indrets. Ací vivien molts propietaris als quals les notícies que els arribaven dels pobles els intranquil·litzaven més que no calia i proporcionaven arguments a la dreta política que es feia forta en la seua defensa.

A la ciutat els conflictes són definits per tres elements. 1) Solen ésser motivats pel contracte de treball en el qual no només es busca millorar les condicions económiques sinó arribar a alguna mena, encara que siga mínima, de control de la contractació. El primer aspecte no ocasiona grans dificultats mentre que el segon es converteix en font contínua de conflictes entre una patronal que no accepta interferències en les seues omnímodes atribucions i uns treballadors acuitats per l’augment de l’atur. 2) La motivació laboral s’insereix en el moment polític i queda amplificada per les seues especials circumstàncies. És lògic que en maig i juny del 31 esclaten els conflictes perquè els treballadors pensen que en alguna cosa ha de notar-se l’arribada de la República. I lògic, tanmateix, que es tornen a incrementar a mitjan del 34 quan els governs dretans comencen a arrabassar-los les seues conquestes. 3) En últim extrem els conflictes depenen de la implantació sindical i de l’actitud patronal tal com veurem en casos ben significatius. En aquest sentit, cal fer unes observacions sobre la tan gastada radicalitat cenetista. Segons dades de l’estudi d’E. Vega, un 30 % de treballadors de la ciutat eren afiliats a la CNT i un 16-18 % a la UGT, cosa que, a banda d’una xifra molt elevada

277

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 278

CAPÍTOL III

278

de sindicació, ens mostra el clar domini anarquista, tradicional de la ciutat. Doncs bé, als pocs dies de proclamar-se la República, la Federació local cenetista publicà un manifest, «La misión de la clase obrera en esta hora» en el qual es deien coses com aquesta: “Mañana estaréis en el taller, en la fábrica, en el puerto, en los ferrocarriles, y la situación será la misma, angustiosa, como será desesperada la situación de miles de parados que no tienen de qué vivir. Nosotros decimos a la clase obrera que donde tiene su baluarte es en la organización de su propia clase que aspira a cambiar todo lo actual, y donde no existirán policías, ni polizontes, ni aspirantes a tales”. Deduir d’ací que des del començament la CNT aspirava a enfonsar la República és absurd. Aquest no és més que un pamflet típic anarquista en què, com era lògic, es repeteix una vegada més la idea de l’autonomia obrera i el rebuig general de l’Estat.

Que la CNT actuà d’una manera més radical que la UGT i en ocasions amb imprudència, la qual cosa conduí a inútils enfrontaments entre ambdues, no ens ha de dur a carregar-los, els anarquistes, amb el cartell de provocadors, i menys encara els de València que, com és sabut, pertanyien a la tendència moderada o sindicalista que forma els anomenats “sindicats d’oposició”. Ells van a ser els protagonistes de quasibé tots els conflictes que veurem i que ofereixen característiques molt diverses.

A l’entorn de juny del 1931 diferents rams es declararen en vaga. Els treballadors volien fer valdre els seus drets en la naixent República, no hi havien lluitat perque tot continuara igual. El conflicte de la Telefònica, plantejat com una vaga general en tot l’Estat, tipifica l’actitud més sectària de la CNT. Segons els professor Santos Julià, la central anarquista intenta forçar el Govern que intervinga contra la poderosa multinacional i, cas de no fer-ho com era previsible, desemmascarar el seu caràcter burgés. És el típic conflicte “exemplar” en el qual no es cerquen objectius sindicals sinó ideològics, elevar la consciència de classe.

Sol tenir pèssimes conseqüències perquè es va podrint sense assolir res de tangible, es radicalitza i serveix de pretext per a la repressió. Així va ocórrer, encara que València no fos dels llocs on més es va extremar. Els treballadors s’hi enfrontaren entre ells, segons Las Provincias s’intenta despullar en el carrer unes treballadores per esquiroles, hi hagué intents de sabotatge i es produí una pèssima impressió entre la població.

A l’altre extrem ensopeguem amb els conflictes provocats no només per la intransigència espontània dels patrons, que sovint es dóna en petites empreses, sinó per una estrategia intencionada d’intransigència.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 279

VALÈNCIA 1931-1959

Dintre d’aquesta línia sobresurt Hidroelèctrica. Forta per a resistir, lligada al capital financer i als sectors ideològics més reaccionaris, sembla entestada a fer que esclaten els confictes i que no es resolguen. Formada per diverses societats filials i amb múltiples situacions laborals, des d’oficinistes a reparadors, vigilants i, més que res, contractats eventuals per a diferents treballs, aquesta situació li permetia tota mena d’abusos, favoritismes, discriminacions, coaccions de tipus polític, acomiadaments. En 1931, davant d’una brevíssima vaga de quatre dies, Hidro promet al Sindicat negociar el punt clau dels contractes laborals i dedica els tres anys restants a incumplir-los. En 1932, 33 i 34 hi ha llargues vagues, de més de dos mesos, a alguna societat vinculada a l’Hidro i sempre pel mateix motiu, els acomiadaments. La de 1934 serà el detonant d’una vaga general en abril. Les coses, peró, no acaben ací. Després del triomf del Front Popular el Govern decreta una amnistia laboral. L’Hidro es posa d’una forma provocadora, igualment que la Telefònica, al cap de les empreses que no ho accepten.

Enmig d’aquests dos extrems trobem dues noves tipologies que es corresponen amb el conflicte sindical més clàssic, dur o tou segons les circumstàncies que el rodegen. Conflictes tous, resolts a poc d’esclatar la vaga, serien els de les grans empreses, com ara Cross o Lebón, on bé els sindicats, bé la patronal semblen tenir capacitat negociadora. I sobretot els dels Tramvies, amb una empresa difícil, però amb un sindicat que, des dels seus inicis en 1900, havia donat mostres d’una gran habilitat per a comprometre l’Ajuntament i guanyar-se la simpatia i el suport de la població. Com ja féu en una famosa vaga en 1902 posposada per tal de no perjudicar la Fira de Juliol, ara l’interromp per tal de no pertorbar les eleccions. Solucionat el conflicte, amb la mediació municipal, ja no tornarà a esclatar fins al 1936. Conflictes durs, però dintre de l’órbita sindical tradicional, serien els del ram de la fusta. En aquest sector trobem dues llargues vagues en el 31 i el 34. Hi ocorre que existeix un Sindicat molt fortament cohesionat i que actua amb una gran disciplina i solidaritat. A través dels informes de la Cambra de Comerç es pot veure que no és tot el sector el que es fica en vaga, sinó que allò que aconsegueixen els fusters s’intenta atényer després pels ebenistes, o que el comiat en una fàbrica de xapes comporta que s’hi solidaritzen els d’aquesta especialitat. Aquest model de lluita es practicava des que es crearen les societats obreres de manera que es pot dir que el Sindicat de la Fusta, que era, també amb les Societats del Port, el més cenetista de la ciutat, actuava de forma més combativa i, també, més sindical.

279

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 280

CAPÍTOL III

280

Finalment cal citar una vaga que s’emmarcaria en el model de les anomenades “salvatges” perquè en aquestes, una base radicalitzada i poc organitzada desborda el Sindicat i du el conflicte a un carreró sense sortida. Ens referim a la de cambrers i empleats de fondes i hotels que començava a primeries de juliol, en 1931, i acabava a primers d’octubre.

Entre les reivindicacions la més conflictiva, i que la patronal considerava innegociable, exigia la supressió de les propines, que havien de ser substituïdes per una partició en els beneficis. Encara que semble anecdòtic aquesta reivindicació podria simbolitzar les actituds del moment entre les forces socials. El desig dels treballadors per afirmar la seua dignitat més que no per aconseguir diners, suprimint allò que consideraven humiliant dàdiva dels senyorets, la intransigència de la patronal davant del que suposàs la més mínima ingerència en el control de l’empresa (contractació, beneficis, etc.) i la manca d’experiència sindical i de flexibilitat patronal per trobar una sencilla fórmula de solució (alguna mena de plus sobre el salari). La combinació d’aquets tres elements és el que donava lloc a les diferents tipologies conflictuals que hem anat veient. Quan apareixia la prepotència empresarial (casos Hidroelèctrica i Telefònica) o la inexperiència i manca de cohesió sindical (cas dels cambrers) el conflicte s’enraria i s’allargava, com aquest dels bars i hotels que durà 94 dies i causà una autèntica distorsió en la vida ciutadana.

Els dos anys següents, 1932 i 1933, ens ofereixen una baixa conflictivitat no només perque descendeix el nombre de vagues, a 10 en 1933, sinó per la seua menor importància. En el 32, si exceptuem l’inevitable i crònic conflicte de l’Hidro, només hi destaquen les del metall i de la construcció, els dos rams forts que faltaven per replantejar les noves condicions del contracte de treball. Són vagues d’una duració mitjana i del més pur caràcter sindical. La del metall es resol en quatre dies en el mes de juliol, i es torna a plantejar, amb més d’un mes de duració, en desembre, en veure els treballadors que no es complien les condicions pactades. Cas a banda, dintre del metall, és la de la Unió Naval que arrossega conflictes intermitents per la inestabilitat que pateix l’empresa per manca de comandes. Això es tradueix en confusos torns de treball i en interrupcions temporals de contractes que el sindicat intenta controlar.

I aquest any, no hi ha gaire més. Menys encara ens ofereix 1933 relativament tranquil i no només en comparació amb el trienni bolxevic sinó a un any normal i corrent del període restauracionista. Exceptuades Hidro i Unió Naval les poques vagues que hi ha són en fabriques de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 281

VALÈNCIA 1931-1959

menor importància o en sectors amb poca incidència ciutadana, com és el cas dels enllustradors.

En 1934 el panorama canvia per complet amb l’arribada al poder de la coalició lerrouxista-cedista, definitivament consumada en octubre.

Les il·lusions i les esperances reformistes s’han acabat i s’inicia el procés de disgregació social, tot just quan la dreta pensa que la situació torna a ésser sota control. Els treballadors tracten de defensar les seues conquestes, de frenar el camí de Lerroux cap als braços de la CEDA. A la ciutat l’endèmic conflicte d’Hidroelèctrica torna a sorgir amb major duresa, com no podia ser menys, i s’hi uneix el d’una altra gran Companyia, la Societat d’Aigües, que no vol ser menys en demostrar que s’ha d’entrar pel camí de la mà dura. Començant ambdues en març es perllongaran fins a primers de maig. No obstant la intervenció de l’Exèrcit, en substitució dels vaguistes, les deficiències en aquests dos serveis fonamentals es deixen sentir en la vida de la ciutat. Mitjançat el conflicte, la CNT crida en abril a una vaga general, a la qual es suma la UGT, i és un èxit car hi participen les més de 1.000 operàries de la Fàbrica de Tabacs, tradicionalment aïllades i poc combatives. En aquesta vaga general, que dura una setmana, apareixen per primera vegada els joves de la Dreta Regional conduint els tramvies protegits per la força pública. El fet parla per si mateix del tipus d’organització de què està dotant-se la dreta.

Aquesta no és la vella dreta conservadora a la qual calia donar les eleccions preparades sinó un partit disciplinat, disposat a guanyar els vots mitjançant la propaganda i l’acció, i amb simpaties creixents cap al feixisme. Aquest mateix mes d’abril, 5.000 joves valencians assisteixen al gran míting d’El Escorial en el qual la CEDA fa una exhibició de la seua força per tal d’aconseguir l’entrada en el Govern, i on Gil Robles hi és aclamat amb crits de “¡¡jefe, jefe!!”, que traduït a l’italià es diu “duce” i a l’alemany “führer”.

Les prolongades vagues d’aquests mesos i el fracàs de la vaga general, que no aconseguí que cediren les empreses, deixà sense alè els treballadors. La vaga revolucionària d’octubre té escassa repercussió en la ciutat i es limita a un atur, amb seguiment desigual, a l’espera de veure que és el que passa en la resta d’Espanya. I el que passa és que el Govern controla la situació, excepte a Astúries on la reprimeix amb extrema brutalitat. A València els locals obrers són clausurats, les empreses aprofiten l’ocasió per acomiadar els líders sindicals i durant tot l’any 1935 la conflictivitat és practicament nul·la. Això, però, no és un símptoma de pacificació social, més aviat la calma abans de la tempesta. Després

281

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 282

CAPÍTOL III

282

de les eleccions del 36 i el triomf del Front Popular, els treballadors ja no accepten demores i es crea una situació caracteritzada per la urgència.

Les espectatives renascudes no esperen a veure’s una altra vegada defraudades i en no pocs llocs la iniciativa de la gent s’anticipa a l’acció del Govern. En Andalucia s’ocupen les terres promeses en la reforma agrària i, com és habitual en les situacions de canvi, a alguns llocs esclaten desbordaments d’odi innecesaris i cridaners. Las Provincias ens ofereix una llista de pobles de la província de València on ha estat expulsat el rector de la parròquia al llarg del mes de març. En maig es produeixen seriosos incidents a Alzira, Pobla Llarga i Carcaixent, amb agressions personals, assalt als locals de la Dreta i l’intent de crema d’algunes esglésies. Sense dubte la situació al camp, castigat per les gelades dels anys anteriors i per l’atur, era greu i donava peu a aquestes explosions d’ira a l’estil de les antigues «jacqueries». En canvi la ciutat apareix tranquil·la. El Govern ha donat un decret d’amnistia laboral pel qual han de ser readmesos els acomiadats per motius polítics arran dels successos d’octubre del 34. Els Sindicats ho exigeixen, les empreses donen llargues i, com era d’esperar, Hidroelèctrica i Telefònica es neguen. Els Sindicats amenacen amb una vaga general. “Todo en este mundo tiene un límite y nosotros ya hemos llegado a él. No queremos indemnizaciones sino trabajo y si no nos lo dan nos lo tomaremos”. I com que es tracta d’un pamflet cenetista acaba amb un simpàtic desplant del Tenorio: «pues si sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra, responda Electra, no yo».

En els discursos de 1’1 de maig es diuen coses fortes: «Romperemos el Frente Popular cuando estemos preparados para tomar el poder». En la pràctica, però, els dos Sindicats es mostren summament prudents. La vaga general es posposa i es demana als acomiadats que passen pels locals del Sindicat per tal que aquest els negocie la readmissió. En tots aquests mesos trobem molt poques vagues. La de tramvies que es resol, com és habitual, als quatre dies amb la intervenció de l’Ajuntament i la frase de rigor: «no queremos perjudicar a Valencia ni mostrarnos intransigentes». La de la Construcció dura una setmana i aconsegueix les seues reivindicacions. I la dels treballadors del Ferrocarril d’ Aragó que, segons diuen, no han tingut augments salarials des de 1920. Tan just devia semblar el que demanaven que fins El Pueblo, no gens sospitós en aquests temps d’encoratjar la revolta, dóna suport a una subscripció per a les famílies dels vaguistes que ja duen més de vint dies sense cobrar.

Encara hi havia qui passava fam i qui menjava tres vegades al dia.

Aquesta era una injustícia antiga que molts creien que calia, i es podia,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 283

VALÈNCIA 1931-1959

arreglar. El clima era molt calid. Res, però, no indica que s’estigués enfonsant València a primers de juliol del 36.

3.3.

El combat cultural

Entre les aportaciones de la II República, que ningú gosa discutir, hi ha la d’haver estat una «república d’intel·lectuals». Basta repassar la nòmina de l’exili i constatar el buit total en què quedaren la Universitat i la cultura espanyoles després de la contesa. Els anys de la República foren un dels moments més rics, més creatius, intel·lectualment més pletòrics. Indubtable glòria, el pes excessiu de la qual alguns creuen que incidí negativament, perquè mai els intel·lectuals no han estat hàbils governants, ni els més indicats per a dirigir un poble endarrerit i inculte en un dels moments més dificils de la seua història. No crec que siga justa aquesta apreciació. Precisament el més admirable és que, al costat de doctes catedràtics de la “Institución Libre de Enseñanza”, hi havia autodidactes anarquistes, tipògrafs ugetistes, pèrits en llunes i en la reforma agrària, noies de la FUE que fumaven i cigarreres que trevallaven, ferroviaris, universitaris i fins algun torero que escrivia versos, i tots volien saber, assabentar-se’n del que passava, opinar, estar a l’altura dels temps. Si la cultura és comprensió de la realitat per poder transformar-la (altra cosa és arqueologia del saber), aleshores “república de treballadors de totes classes” i “república d’intel·lectuals” volien dir el mateix i significaven idèntica aspiració.

En fer la història d’aquells encrespats anys els problemes econòmics, els conflictes socials i les passions polítiques absorbeixen la nostra atenció i esta bé que siga així. En el rerafons de tot, però, hi havia un problema cultural. No es podia transformar una Espanya retardada i ignorant perquè no era el poble, desitjós d’aprendre, l’incult, sinó les classes dominants. Des que Ferran VII féu de la ignorància una virtut, des que l’Església condemnà totes les idees modernes sense deixar-ne una, pensar era funest i la llibertat de consciència un vici condemnable. Els fills de la burgesia educats en aquesta tradició eren autèntics beocis i, el que és pitjor, partidaris encesos de l’analfabetisme militant. Estaven disposats a morir per la ignorància o, si més no, a fer la vida impossible als qui no s’hi resignaven. De tots els enfrontaments haguts durant aquests anys el més patètic és el combat cultural. Fou el més bell i el més desolador.

Un animat punt de fricció fou la Universitat on els xicots de la FUE estaven a matar amb els joves catòlics que operaven com a activistes de

283

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 284

CAPÍTOL III

284

la Dreta. Per a la primera inauguració de curs s’havia suprimit la missa oficial, tal com corresponia a l’Estat laic definit per la Constitució, encara que el Rector, don Marià Gómez, republicà tan convençut que s’exilià en el 39, assistí amb d’altres catedràtics a la celebrada en el Patriarca.

S’havia ordenat també, en un gest democràtic ingenu, la supressió de birrets i almusses. La lliçó inaugural estigué interrompuda una llarga estona a causa del tumult organitzat pels estudiants de dretes.

Finalment el doctor Castán Tobeñas pogué llegir el discurs que aquells joves no volien ni deixaven escoltar i que oportunament es titulava: “Los sistemas sociales contemporáneos y sus direcciones convergentes”.

L’estupidesa mental és impossible que convergesca amb ningú. De xocs d’aquest tipus n’hi hagué més. “Los estudiantes católicos (diu Las Provincias), daban frecuentes muestras de su disgusto” i aprofitaven qualsevol avinentesa. En març del 32 es produí un incendi en la Universitat i els fills de papà «orquestraren» (mai millor dit) una campanya contra el rector i l’alcalde, a la qual s’uniren les seues estimades mares. L’aldarull diürn es continuava de nit amb una xiulada nocturna i, des dels terrats més distingits de la ciutat, mans blanques, que no ofenen però que obliguen a dimitir, feien sonar les cassoles. També es barallaven els xics de la FUE i els joves catòlics en les estrenes de teatre, els uns aplaudint Lorca i xiulant el Diví Impacient, i els altres al contrari. O en els mítings. Tampoc no hem de pensar, però, que estiguessen barallant-se tothora. Hi havia temps per a tot i cadascú anava a la seua, els de la FUE a la cultura, una cultura apassionadament polititzada, els de la dreta a la política, una política desoladorament inculta. I de tant en tant, es trobaven.

Jo he conegut els xics de la FUE ja majorets pero n’estic segur que de joves eren com apareixen a les fotografies, amb la cara divertida i entremaliada de compondre madrigals als billets del tramvia, ells amb uns jerseis en els quals han cosit les lletres, efa, u, e, FUE, elles amb el vestit de faena per enganxar cartells anunciant el retaule de les meravelles. De bona tinta sé que als xics de la FUE els agradava la música negra, el cinema francés, tots els estils literaris menys la poesia pura, Margarida Xirgú, l’Argentinita, les reunions del Comité que acabaven a mitjanit, les patinadores i les xiques de la FUE, entre les quals tenien més èxit, segons Max Aub, les de veu profunda a l’estil de Joan Crawford.

L’educació sentimental, l’havien rebuda del llibre de capçalera de la seua generació La conspiració de Paul Nizan, i per això uns es farien comunistes, com l’autor, i d’altres s’armarien un embolic, com el protagonis-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 285

VALÈNCIA 1931-1959

ta, entre el seu origen de classe i el seu compromís polític. A les xiques de la FUE, els agradava escriure a màquina ordres del dia, déjeuner sur /’herbe en el cinema i en la realitat, participar en les missions pedagògiques com la nostra Natatxa, tots els estils menys el ploró de Madame Bovary, fer la Margarida Xirgú en La zapatera prodigiosa, patinar, els arcàngels i els xics de la FUE. Ells i elles s’ho passaven bomba en aquella València desbordant d’inquietuds culturals, de grups literaris, revistes, experiències teatrals, que nostàlgicament ens ha recordat Gil-Albert.

Existia un grup d’artistes, que es feia anomenar “Acció d’Art”, entestat a trencar amb el sorollisme i apropar-se a les avantguardes del moment. Disposaven de la Sala Blava on Pedro de València i Jenaro Lahuerta, als quals caldria anomenar renovadors més que no avantguardistes, hi realitzaren les seues primeres exposicions. També en l’escultura s’estava lliurant batalla contra el «benlliurisme». Don Marià, o Marianet com li deia Sorolla, tenia més de setanta anys però seguia treballant i, com no podia ser menys, li encarregaren el monument a Sorolla i el mausoleu de Blasco. L’Escola de Sant Carles comptava amb una nodrida nòmina d’antics alumnes que no aconseguien anar més enlla de l’academicisme. Fins que no arriba la generació de la República, com ha escrit el professor Blasco Carrascosa, “con el sello de un izquierdismo radical militante, siempre atentos a los avances de la vanguardia europea”. Pérez Contel, que fou fundador de la «Unión de Escritores y Artistas Proletarios», el qual és adjectivat de postcubista, Badia que es decantava cap al surrealisme, Boix amb un inconfusible toc «déco». El seu famós “Arquer” no és la clàssica escultura per al hall d’un Ministeri sinó un peu de làmpada de saló a la llum de la qual es pot parlar de constructivisme rus, escoltar una cançó de Kurt Weill i esperar que se’ns aparega Marlène. Una obra exacta de l’època. Encara que el més de l’època, el més in, fou sense cap mena de dubte, J. Renau, els fotomuntatges del qual són comparables als del mestre Hearthfield. Els seus cartells tenen tal impacte visual i tanta força expressiva que encara hui, quan la publicitat sembla insuperable, ens sorprenen.

Es publicaven moltes revistes. La República de les Lletres, dirigida per M. Duran, que aglutinava els valencianistes que havien trencat amb el llorentinisme, com ara Carles Salvador. Orto, dirigida per Marín Civera i maquetada per Renau, d’orientació anarquista. Estudios, en l’òrbita del socialisme i en la qual també Renau cuidava de la part gràfica.

I la més coherent, Nueva Cultura, òrgan de la “Unión de escritores y artistas proletarios”, impulsada per F. Carreño, Ángel Gual, R. Pérez

285

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 286

CAPÍTOL III

286

Contel, B. Gómez Nadal i J. Renau «Hay que ganar una vida nueva, una nueva cultura. Nuestra humilde hoja, mínima isla en el archipiélago de las publicaciones revolucionarias, es un pañuelo que saluda a los trabajadores españoles hacia la nueva sociedad común, justa y creadora».

Davant de les eleccions del 36 publicaren un Manifest que és un document exemplar i preciós d’això que hui ja no es porta però que alguns seguim creient, el compromís polític dels intel·lectuals. «Actores y no meros espectadores queremos ser, influir en las cosas desde dentro mismo de su proceso vivo. Porque ahora más que nunca necesitamos gritar lo que pensamos, lo que entendemos por Cultura: un sentido poco corriente en la España intelectual divorciada de su pueblo... El labrador, el obrero, el hombre de la mina, el artesano son también fenómenos cargados de experiencia humana, que viven y sueñan en el ritmo histórico de la cultura. Ya estamos en la calle, junto con los demás hombres de la calle, con nuestro cartel de lucha por el Frente Popular».

Si aquest formidable combat cultural s’hagués enfrontat amb idees hauria estat possible, almenys, de discutir-les. Pero a l’altre costat només hi havia el privilegi, la por a perdre’l, la força per defensar-lo i quatre tòpics per a justificar-lo. Al cap d’un any d’instaurada la República es produïa el colp de Sanjurjo. A València el Governador ordenava la detenció de persones sospitoses de connivència amb la rebel·lió: els marquessos de Sotelo i de Cerdanyola, el baró de Carcer, els senyors Lassala, Adrién, Moròder, Selva Mergelina, alguns caps militars i diversos sacerdots. No sabem si hi eren implicats però, de ganes, no els en havien de faltar. Fracassat l’intent, la dreta orientà totes les seues forces a la formació d’un gran partit de masses que poguera recuperar el poder a les urnes. Els joves catòlics, com a perfectes boy-scouts, acompanyaven els ancians de l’ Asil i les monges de clausura a votar, traient-les del seu retir secular. En el cotxe de papà duen gent dels pobles per omplir el Mestalla i la Plaça de Bous en el gran míting doble de Lucia i Gil Robles. Les senyores distingides desfilaven en manifestació davant del govern Civil per tal de protestar pel sacrilegi que uns desconeguts havien perpetrat contra una imatge de la Catedral, ignorants que la imatge de Déu és el pobre o, almenys, així ho digueren els primers Pares de l’Esglèsia. Tant fa. Un diputat de la dreta en ser interpel·lat per un socialista que li recordava que la participació en els beneficis l’havia recomanada Lleó XIII en la Rerum Novarum, contestà que, si era així, ell es faria protestant. ¿Com els volia convéncer Azaña, que era un maçó, o els vots del Front Popular, que eren tots bolxevics? En febrer de 1936 València afirmà en eleccions

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 287

VALÈNCIA 1931-1959

lliures i democràtiques que volia que la República dugués endavant el seu programa de justícia i pau social amb un govern d’esquerra. A partir d’aquest moment, com ha demostrat en un interessant estudi R. Valls, persones clau de la direcció de la Dreta Regional Valenciana entraren en la conspiració. “En las reuniones preparatorias del golpe militar, durante los meses de junio y julio de 1936, que tuvieron lugar casi exclusivamente en casas de destacados miembros de la DRV, el Secretario General de ésta, J. M. Costa Serrano, ofreció a los militares de la UME valenciana un contingente considerable de militantes de su partido que apoyarían con armas el levantamiento militar: 1.250 para el momento de la declaración del estado de guerra, 10.000 para cinco horas después de la declaración y 50.000 en un plazo de cinco días a partir del estado de guerra. En estas mismas reuniones los tradicionalistas valencianos ofrecieron 5.000 requetés». L’11 de juliol un grup de senyoretspistolers de Falange assaltaven l’emissora “Unión Radio” i anunciaven que en breus dies es duria a terme la Revolució-nacional-sindicalista. Els caps militars encarregats de la insurrecció arriben clandestinament a València i romanen amagats en cases de membres de la DRV que constitueixen la trama civil del colp. Tot esta preparat. Ací la historia s’interromp i comença la destrucció i el dolor.

287

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 288

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 289

II. LA CAPITAL DE LA REPÚBLICA, 1936-1939 Les notícies sobre l’alçament de l’exèrcit d’Àfrica es van difondre ràpidament per la ciutat deixant-la en suspens. Per als conspiradors era el senyal esperat del colp d’estat. Pocs dies abans havia estat a València un dels caps entrevistant-se amb membres destacats de les joventuts de la Dreta Regional Valenciana. Estos li havien promés la col·laboració incondicional dels seus militants, 10.000 per al moment del colp, uns cinquanta mil, si feren falta, en els dies següents. Així, doncs, tot estava preparat. El general González Barba, arribat la vespra i amagat en una casa del carrer de Cavallers, era l’encarregat d’assumir el comandament de la rebel·lió, en substitució del general Goded a qui, a última hora, es va destinar a Barcelona. El govern estava advertit d’aquestes anades i vingudes, encara que ignorava la gravetat i l’abast de la conxorxa.

González Barba es trobava vigilat des de la seua arribada a la ciutat, però no es va creure necessari prendre mesures més dràstiques. El governador civil va recomanar als caps dels partits del Front Popular esperar fins que es tingueren notícies més clares dels fets. En qualsevol cas la gravetat dels esdeveniments exigia una resposta que no es fera esperar i els sindicats, CNT i UGT, van convocar una vaga general per a l’endemà. El somni d’aquella nit d’estiu, tan shakespeariana per les seues terribles conseqüències, va deure ser curt i lleuger, sumits tots en l’inquietant sotsobra del que podia passar.

El matí següent, 18 de juliol, la ciutat va aparéixer paralitzada per la vaga, tensa i acovardida per les notícies que anaven arribant d’altres punts d’Espanya. Segons semblava, la rebel·lió militar havia triomfat en algunes capitals de Castella la Vella, però havia trobat una forta resistència a Madrid i Barcelona, on els militars lleials a la República i el poble, que s’havia llançat al carrer, l’estaven sufocant. El govern afirmava que tot estava sota control i que, en breu termini, es restabliria la normalitat. La situació a València es va fer cada vegada més confusa. En els quarters de l’Albereda els implicats en el colp esperaven l’arribada del general González Barba per proclamar la rebel·lió i eixir al carrer a ocupar els llocs estratègics, però el general va començar a titubejar i va deixar passar tot el dia sense decidir-se a l’acció. La tropa va romandre aquarterada, sense pronunciar-se a favor o en contra del colp, mentre

289

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 290

CAPÍTOL III

290

començaven a afluir als locals sindicals un gran nombre d’afiliats que demanaven armes per assaltar els quarters. El governador no va accedir a la petició, prometent dialogar amb els aquarterats, però l’espera es va prolongar de forma feixuga perquè el capità general, Martinez Monje, va romandre expectant sense pronunciar-se pel ban rebel ni prendre mesures contra la insurrecció. El dia 23 va arribar la notícia que el quarter de Paterna s’havia insurgit i es proposava dirigir-se cap a València. Un petit destacament, reforçat amb voluntaris, ho va impedir. La tensió es va fer insuportable. A primeres hores del dia 1 d’agost, centenars de persones, armades amb pals i escopetes de caça, van anar congregant-se en l’Albereda i pel seu compte i risc (que certament hi havia) van decidir entrar en els quarters. La tropa i un grup de militars lleials, es van posar immediatament de la seua part, amb abraçades i vítols a la República, i els rebels van ser capturats sense gran resistència. El colp havia estat derrotat i València romania del costat del govern legítim.

El paper decisiu jugat pels sindicats en l’impediment de la rebel·lió va tenir conseqüències importants en l’esdevenir dels pròxims mesos.

Havia sigut “el pueblo en armas”, com es deia en la guerra de la independència, qui amb decisió i coratge havia sufocat el triomf dels colpistes, en obert contrast amb l’actitud cauta i lenta de reflexos de les autoritats republicanes. El poble, per tant, havia de garantir el control de la situació. Es va crear un Comité Executiu Popular, on els sindicats portaven la veu cantant, i que donava ordes i exercia el poder en paral·lel al govern civil. El pitjor del cas no va ser la situació de doble poder que es va crear, en certa manera explicable pel moment d’extrema gravetat, sinó que l’exemple va ser seguit per les organitzacions de base que van crear una gran varietat de comités disposats a actuar pel seu compte.

Alguns van actuar amb encomiable entusiasme revolucionari i van contribuir que la ciutat es posara ràpidament en peu de guerra, organitzant milícies per al front. Altres van confiscar les empreses, assumint amb responsabilitat la continuïtat del seu funcionament. Però va haver-hi també, per desgràcia, qui es va dedicar al pillatge d’esglésies i, cosa més greu, a l’assassinat de persones. Nicolau Primitiu Gómez, conegut empresari, valencianista, i bibliòfil apassionat, conta en els seus apunts personals que, quan va passar l’avalot dels primers mesos, es dedicava a anar per les draperies buscant manuscrits antics que els saquejadors havien venut a pes, creient que no tenien valor. L’alcalde republicà, Cano Coloma, va aconseguir salvar els tresors artístics de la Catedral i la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, guardant-los en l’ajuntament, on

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 291

VALÈNCIA 1931-1959

van romandre fins a la fi de la guerra. Molt pitjor va ser l’atac a les persones. Grups formats per individus de l’hampa i per fanàtics justiciers, en una estranya barreja, es van dedicar a netejar la ciutat dels qui ells anomenaven elements indesitjables. La ràbia acumulada durant tants anys pels atropellaments patits, l’anticlericalisme, les sospites sobre connivències amb el colp, raons i passions afloraven amb inusitada força i confusió buscant justícia i venjança. Es detenia persones sense cap acusació concreta, i sense cap autorització legal, per ser capellà, registrador de la propietat, ric o d’un partit de dretes. I a la nit, en una cerimònia sinistra que anomenaven jocosament “dar el paseo”, se’ls anava a buscar a la presó i se’ls liquidava expeditivament en la carretera del Saler. En una nit, especialment sinistra, la del 30 de setembre, van entrar en el cementeri municipal 250 cadàvers de persones assassinades. És una pàgina negra, per què negar-ho, en la qual van participar grups reduïts que escapaven al control de les autoritats governatives i del propi Comité Executiu Popular, però que aombra la memòria de moltes altres pàgines de generositat i heroisme.

El descontrol i, al mateix temps, el desig d’impedir aquests fets criminals queda patent en allò que va ocórrer a l’empresa Construccions Devís. En una assemblea de treballadors, el 28 d’octubre, un grup informa que certs ciertos individuos fueron a buscar en un coche a Raurell (director general destituït del càrrec) con propósitos ignorados y tal vez malsanos (sense cap dubte per a matar-lo) diciendo que iban en nombre del Comité de la Empresa, por lo que piden que esto se aclare. El Comité nega tenir alguna cosa a veure en l’assumpte, obri una investigació, descobreix l’inductor de la malifeta i l’expulsa de la fàbrica. Un cas semblant va ocórrer en l’empresa Mariner. Quan l’amo, Martínez Gurrea, va ser detingut per una d’aquelles sinistres brigades de la mort, tots els treballadors van signar un document, que es conserva en l’arxiu de l’empresa, en el qual afirmaven no tenir cap queixa de la seua conducta i demanaven la seua immediata llibertat, cosa que van aconseguir. Molts altres no van ser tan afortunats, entre ells el president de la Federació Industrial, V. Noguera, que va ser assassinat els primers dies. A partir d’octubre, el nou govern, presidit per Largo Caballero, va decidir tallar enèrgicament amb aquell caos i fer valer l’autoritat i la legalitat. El dia 30 la columna de hierro, famosa pels seus excessos, va abandonar el front, i es va presentar en la ciutat amb el propòsit de realitzar una de les seues acostumades i temibles operacions de neteja. Per ordre del governador va eixir a la seua trobada un escamot de guàrdies d’assalt,

291

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 292

CAPÍTOL III

292

reforçat amb les milícies populars, organitzades pel Partit Comunista.

Després d’un violent tiroteig, en la Plaça de Tetuán, la columna va haver de retirar-se i va tornar al front on se la va obligar a integrar-se en l’Exèrcit regular. La ciutat va recobrar la calma i la República va poder afrontar el vertader problema, guanyar la guerra en els camps de batalla on tants dels seus fills deixarien la vida defenent la llibertat.

Havia començat una guerra que marcaria per sempre els qui la van viure. Però, de moment, la vida continuava. Mentre les primeres quintes anaven al front, a la ciutat es reprenia el treball. El sistema productiu es va trobar sotmés a una doble pressió, les exigències d’una economia de guerra i les de la revolució que els grups més radicals volien dur a terme.

En un primer moment els sindicats van decidir la confiscació de les empreses, com a pas previ per a la gestió col·lectiva. En la pràctica, en un gran nombre de petites empreses va continuar al front el seu propietari, sotmés al control obrer, i només en llocs amb major tradició sindical, com Alcoi, van ser col·lectivitzades. Les grans empreses, Altos Hornos, a Sagunt, Astilleros, Talleres Devís i algunes altres, van passar a la propietat col·lectiva o sindical i van estar dirigides, i raonablement ben gestionades, per un comité obrer. És absolutament fals que “la incuria roja”, com deia la propaganda franquista, arruïnara les fàbriques.

Quan, en acabar la guerra, es va fer un inventari en els Talleres Devís, es va comprovar que no sols no faltava res sinó que, a causa de la seua importància estratègica, s’havien comprat algunes màquines. Molts xicotets tallers van funcionar desordenadament, però açò es va deure a la falta d’inputs i a la desarticulació del mercat que la guerra provocava.

El camp es va enfrontar a altres problemes. La confiscació de terres pel sindicat local o el municipi anava seguida moltes vegades de l’expropiació, o apropiació, de camps o parcel·les de petits propietaris, la qual cosa va suscitar irades protestes. El govern va establir unes bases reguladores en què s’establia que només podien ser expropiades propietats d’un certa grandària, o les que hagueren sigut abandonades.

Aquestes terres es lliuraven per a ser conreades en règim col·lectiu i, segons les estimacions realitzades es va expropiar un 13 % de la superfície cultivada, i un 30 % d’elles es va explotar de forma col·lectiva. Per als productes d’exportació (la taronja) es creà un organisme coordinador, el CLUEA, a qui els agricultors privats o les col·lectivitats havien de vendre-li la collita. Cometen sabotaje los que impiden que la naranja se convierta en dinero, proclamava un eloqüent cartell, i no tenim notícia que açò ocorreguera segurament per l’efecte dissuasiu dels innumera-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 293

VALÈNCIA 1931-1959

bles comités de vigilància. La resta de productes es podien vendre lliurement en el mercat, encara que a vegades eren requisats, arbitrària o legalment, per a l’abastament de la població. Els fruits de l’horta eren els més conreats i els més cobejats. La gent de la ciutat acudia als pobles pròxims per aprovisionar-se d’una xicoteta cistella de tomaques o cebes amb què alleugerir la sòlida dieta de llentilles proporcionada pel racionament. En els llocs més imprevistos de la ciutat van aparéixer xicotets horts, on picotejaven les gallines, açò confirmava l’adagio que la necessitat agusa l’enginy. L’escriptor rus Koltsov, acostumat al silenci de les estepes, es va veure sorprés pel guirigall matutí de la ciutat: El calor no deja respirar. Por la ventana abierta penetra el escándalo de los gallos.

Los valencianos se han dedicado a criar gallos y gallinas en todas las casas. Los tienen en los balcones, donde han puesto enrejados de madera. En todos los patios hay gallineros de, al menos, cinco o seis pisos. Calia aprendre a conviure amb la guerra.

Al novembre del 36, quan s’acostaven les tropes franquistes a Madrid, el govern de la República es va traslladar a València, para organizar desde aquí la victoria definitiva, com deia el periòdic El Mercantil Valenciano. Antics i venerables casalots o palaus de la burgesia van ser ocupats pels ministeris: Presidència es va instal·lar en el del Marqués de Caro (c. Pintor Sorolla), Governació en el del baró de Llaurí (c. Samaniego), Hisenda en el dels Moroder (plaça de Tetuán), Agricultura i Justícia en el dels Trénor (c. Cavallers), Sanitat en el dels Montenegro (c. Sorní), Instrucció Pública en la Universitat, i Comunicacions en Correus. Les reunions oficials del Govern se celebraven en el Palau de Benicarló, actual seu de les Corts. La fisonomia de la ciutat va canviar, refractant-se en múltiples ciutats. Apareixia, en primer lloc, la ciutat oficial, la dels ministeris, amb la seua cohort de comissions, delegats, secretaris i secretàries, mecanògrafes i telefonistes, darrere de la qual s’agitava sigil·losament la ciutat de la intriga. La de les intrigues i conciliàbuls per a destituir a Prieto o Largo Caballero, les acalorades discussions entre cenetistes sobre la seua permanència en el govern, les consignes i les ordes de Moscou, cuinades en l’Hotel Metropol, seu de l’ambaixada russa. La València dels grans misteris polítics, alguns dels quals encara no s’han pogut desxifrar. D’aqueixa València ens ha deixat un negre retrat J. Dos Passos que va venir a la recerca d’un amic, desaparegut en una porga política.

De totes les que van ser i van desaparéixer la que més es recorda és la València cosmopolita, habitada per periodistes de les grans cadenes

293

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 294

CAPÍTOL III

294

internacionals, brigadistes de pas cap al seu destí, assessors soviètics i poetes anglesos que, com Byron a Grècia, venien a defendre la llibertat i la bellesa amenaçada per la barbàrie. Todos en Oxford queríamos ir a luchar a España y aquí vino a morir el mejor de todos nosotros, va escriure Spender a propòsit del seu amic Caudwell. La guerra d’Espanya es va convertir en el punt de referència de l’atenció mundial, el lloc on s’estava jugant el futur. Mentre que pels carrers de Salamanca es deixaven veure feixistes italians i alemanys, uniformats amb arrogància, als cafés de València persones amb estranys vestits discutien en totes les llengües i es donaven les mans amb determinació abans de partir cap al front: No pasaran. En les seques terres de la nostra pàtria jóvens americans, que portaven en la seua bandera el nom de Lincoln, van deixar la vida lluitant per un poble que a penes coneixien, però que amaven, perquè havia decidit morir de peu abans que viure de genolls.

València, capital de la República de les armes i de les lletres, estava poblada d’escriptors, intel·lectuals i artistes. En l’Hotel Palace, situat en el número 42 del carrer de la Pau i convertit en Casa de la Cultura, s’hostatjaven E. Prados, R. Chacel, M. T. León, J. Bergamín, C. Barga, R. Dieste, A. Machado, J. Diaz del Moral, V. Macho, J. Moreno Villa, León Felipe, per citar alguns. Entrar por la tarde en el Ideal Room (carrer de la Pau, cantonada amb Comèdies) no era como entrar en la Granja, en el Lyon o en el Regina, cafés literarios y artísticos madrileños. Era como entrar en esos tres cafés a la vez, va escriure Max Aub. Amb la diferència afegida que els contertulians de café eren militants de la cultura. En un cadafal disposat en la plaça d’Emilio Castelar, davall d’un gran cartell d’A. Ballester que cobria la façana de l’Ateneu i cridava a donar sang per al front, Antonio Machado recitava les seues poesies a un públic de milicians i milicianes. Un altre dia ho va fer León Felipe. Ellos tienen la tierra, el caballo y el fusil, a nosotros nos queda la palabra. L’esdeveniment cultural més important va ser la celebració, al juliol de 1937, del Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, a què van assistir figures de renom mundial: A. Malraux, J. Benda, Tristan Tzara, I. Ehrenburg, A. Seghers, H. Aden, S. Spender, O. Paz, A. Carpentier, N. Guillén, J. Marinello, V. Huidobro, P. Neruda, C. Vallejo, a més dels espanyols abans citats. Van enviar telegrames d’adhesió A. Einstein, T. Mann, Romain Rolland, Rabindranath Tagore. Els va donar la benvinguda, en el Saló d’Actes de l’Ajuntament, el president del Govern J. Negrín. Estoy bien seguro que todos los que estáis aquí, y otros que no han podido asistir, estáis íntimamente identificados con la causa que España defiende.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 295

VALÈNCIA 1931-1959

En los frentes tendréis ocasión de comprobar el elevado espíritu que anima a nuestros soldados. Ellos saben que defienden una noble causa, la causa de España; pero también saben que luchan por la causa de la Humanidad. Les comunicacions i discussions van girar entorn del compromís de l’intel·lectual i van acabar amb una solemne declaració: Los escritores de veintiocho naciones, reunidos para su II Congreso Internacional, que ha tenido lugar en Valencia, Madrid y Barcelona y ha terminado sus trabajos en París, proclaman: Primero, que la cultura que se han comprometido a defender tiene por enemigo principal al fascismo.

Segundo, que están dispuestos a luchar por todos los medios de que disponen contra el fascismo, ya cuando muestre su rostro destructor, o adopte, para lograr sus fines, formas desviadas; en una palabra, declaran estar dispuestos a luchar contra los autores de la guerra. Tercero, que en la guerra efectiva que el fascismo ha abierto contra la cultura, la democracia, la paz y, en general, la felicidad y el bienestar de la Humanidad, ninguna neutralidad es posible, ni puede pensarse en ella, como han comprobado en dura experiencia los escritores de numerosos países en donde todo pensamiento está limitado a las terribles condiciones de la ilegalidad. Por los referidos motivos, hacen un llamamiento solemne a los escritores de todo el mundo, a todos los que creen profunda y honradamente, desde una visión humana, en la eficacia de la expresión escrita, y les invitan a fijar su posición sin tardanza ante la amenaza que se cierne sobre la cultura y la humanidad.

Ningú ho havia proclamat oficialment, és més, els anarquistes i els comunistes discutien encoratjadament sobre si el primer era guanyar la guerra o fer la revolució, però el poble pla tenia la impressió que el món estava canviant de base, i ho cantava a ple pulmó. Es palpava en l’aire, es veia en els gestos resolts, el puny tancat i enlaire, salut company, la granota blava i la gorra casernària exhibits amb orgull. En els grans tràngols la primera cosa que es començava per canviar era el nom dels carrers. La República havia canviat María Cristina per Pablo Iglesias.

La revolució, que encara no se sabia si seria anarquista comunista, va donar el nom de Durruti a la Gran Via Marqués del Túria, i el d’Avinguda de Moscou a la del Port. A l’Avinguda del Mar se li va posar el nom de Lenin, la qual cosa no era una mostra de menor estima, ja que a penes estava en els seus inicis, sinó de confiança ja que només sota el seu ferri patrocini aconseguiria abastar el mar. Un Comité del Cabanyal en un gest, entre demoníac i faller, va canviar el nom del carrer dels Àngels pel de carrer dels Iconoclastes. Però per molt iconoclasta que

295

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 296

CAPÍTOL III

296

siga, el poble té afecció a les seues coses i en arribar al carrer del Miracle de Sant Vicent no es va atrevir a condemnar-lo a l’oblit i el va anomenar carrer del Mocadoret. Algú en el Comité hauria representat el miracle sent xiquet. Pels carrers circulaven els cotxes amb grans lletres pintades en els costats, UHP, Unión de Hermanos Proletarios, i de les façanes penjaven cartells amb consignes peremptòries, dissenyats per un grup d’artistes gràfics que hui es disputarien les agències de publicitat per la seua impactant visualitat: Arturo i Vicente Ballester, Manuel Monleón, Luis Dubón, Jorge Bardasano. Les dones pareixien més jóvens, amb la gorra de miliciana decantada amb coqueteria, la mateixa granota blava dels hòmens, i la mateixa llibertat.

Es va difondre la llegenda que València era una ciutat alegre i confiada, despreocupada de la guerra, enfront de Madrid, la ciutat assetjada i màrtir. És veritat que, fins a la caiguda de Castelló, al juny de 1938, el front va estar lluny, però València va viure molt de prop la tragèdia de la guerra. En els primers mesos, quan s’acostaven les tropes rebels a Madrid i intensificar-se els bombardejos, el govern va recomanar l’evacuació dels xiquets. Diversos centenars van venir a València i van ser atesos en colònies infantils. Poc després, després de la caiguda de Màlaga i l’enfonsament del front del sud, milers de persones, es calcula que unes 50.000, van arribar a la ciutat a la cerca de refugi, i la ciutat es va mostrar, com corresponia, generosa i hospitalària. Els bombardejos no van ser tan freqüents com a Madrid o Bilbao, però van deixar també la seua empremta de sang. Primer es van limitar a la zona del Port, on es concentraven els objectius militars (els dipòsits de CAMPSA, Astilleros) però després van ampliar el seu radi d’acció a la ciutat amb el propòsit d’acovardir la població. De sobte, en la ciutat alegre i confiada, però no immune, sonaven les sirenes d’alarma, se sentia el característic soroll de “les paves” acostant-se, l’esclat de les bombes, després es feia un gran silenci, fins que tornaven a sonar les sirenes indicant que el perill havia passat. El mismo día que llegamos a Valencia, conta el poeta cubà Nicolás Guillén, al anochecer sonaron las sirenas: la ciudad fue bombardeada.

Bonita recepción.... A Marinello y a mi nos habían instalado en una misma pieza de hotel, un hotel que estaba situado en la muy valenciana calle de la Paz. Nos apresuramos a vestirnos, pues alguien nos tocó a la puerta mientras gritaba “¡Al refugio, al refugio!”. Cuando salimos nos dimos cuenta que la gente corría en una misma dirección, lo que nos hizo pensar que el refugio, como así fue, se encontraba en ella. Entramos de inmediato, y el espectáculo que se nos ofreció no era de los más tranqui-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 297

VALÈNCIA 1931-1959

lizadores. Sobre todo llamaba dolorosamente la atención los niños menores, apretados compulsivamente por sus madres. Al cabo de cierto tiempo –en este caso pudo haber sido una hora- sonaron las sirenas nuevamente, lo cual quería decir que el peligro había cesado. En la madrugada volvieron las sirenas a sonar y se repitió el espectáculo, sólo que en condiciones más modestas, pues sin duda la gente tenía mas sueño que por la tarde. Mientras la alarma duró, se oyeron los disparos de las antiaéreas y, a espacios regulares y profundos, los de las bombas fascistas.

Certament no van ser bombardejos com els que, en la guerra mundial van patir Coventry o Dresde, perquè la capacitat ofensiva de l’aviació en la nostra guerra era molt limitada, però suficient per a matar i sembrar el pànic en la població civil. Azaña, president llavors de la República, ens ha deixat un testimoni atroç. Estuve en el refugio un rato y, a poco, apareció Casares que venía a saber de nosotros. Nos comunicaron que habían caído bombas en la plaza contigua donde hay algunos ministerios, dos de ellas muy cerca del Ministerio de Marina. El despacho de Prieto quedó averiadísimo. Casualmente en aquel momento Prieto estaba en otro aposento hablando con el Ministro inglés. Estando aún en el refugio se presentó mi sobrina Anita, deshecha en llanto. Yendo con su marido en un autobús, una bomba estalló cerca; su marido cayó herido y estaba desangrándose en la casa de Socorro, donde no había medios para atender a tantas personas como llegaban. La pobre Anita había venido como loca a pedirme auxilio. No sabía por donde ni con quien había hecho el camino. Quiso tomar un taxi y se encontró dentro con un niño sin cabeza. El espanto la tenía medio trastornada. Antonio, su marido, tenía una herida junto a la cadera. Tendido en el suelo entre muertos y heridos estaba en peligro de morir por falta de asistencia. Salieron inmediatamente Bolívar y un ayudante mío para la Casa de Socorro... Murió en la noche del martes al miércoles... En Valencia ha habido muchas víctimas. La indignación es grande.

A pesar de la mort calia mantenir-se vius. Aquesta va ser la gran batalla de la República, mantenir l’esperança en la vida, sostenir el bell somni d’un món en pau. Calia tenir cura dels xiquets, educar els jóvens per a aqueix món sense odis i sense injustícies. Les escoles no van deixar de funcionar i es van fer experiències pedagògiques, com la de l’Institut Obrer, que mereix ser recordat per la il·lusió posada en elles.

Calia mantenir el cor alegre dels majors, que no sols foren a temperar l’ànim heroic amb les pel·lícules soviètiques que es projectaven en el Rialto, que rigueren també amb les peripècies d’Imperi Argentina i

297

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 298

CAPÍTOL III

298

Miguel Ligero, en Morena Clara. Que no sols cantaren A las barricadas sinó les cobles de Miguel de Molina. Quan s’acostaven les falles, en 1937, un grup d’artistes de l’Associació per a la Defensa de la Cultura va pensar que calia fer-les. Es van dissenyar quatre esbossos, un es titulava “La Catedral”, com la novel·la de Blasco, i representava l’enfonsament del vell món, un altre, “La Balança del Món”, en un platet els banquers, els militars, els bisbes, en l’altre el poble treballador. No van arribar a plantar-se, però els ninots es van exposar en la Llotja. Es conserva la foto d’una figura impressionant per la seua bellesa plàstica, un llaurador en escorç sostenint en una mà el fusell, abraçant amb l’altra un xiquet.

Altres fotos ens mostren grups de falleres barrejades amb milicianes, abillats cadascú amb la corresponent indumentària, somrients i amb el puny enlaire, pensant en la victòria de l’alegria sobre el plor.

La situació va començar a canviar al gener del 38 amb la caiguda de Terol i l’avanç de les tropes franquistes cap al mar. A l’abril van entrar a Vinaròs i Benicarló, tallant la comunicació amb Barcelona, el 15 d’abril a Castelló, i van intentar seguir fins a València, però van ser detingudes a Viver. El front estava ara a 50 quilòmetres, no a 150, com deia un cartell dels primers mesos, i, a partir de llavors, la ciutat, va viure en l’angoixa de la imminent caiguda. El comandament republicà va preparar una gran ofensiva en l’Ebre, en un últim intent desesperat per donar-li la volta a la guerra. Partien les noves quintes, jóvens amb a penes divuit anys, entonant cançons burlesques, Los cuatro generales, d’amor i heroisme, Ai Carmela, d’heroisme i mort, Si te dicen que caí no busques mi paradero. Molts van caure i va ser impossible trobar el seu parador, ofegats en el riu que va ser la tomba de la República. Al gener l’exèrcit franquista va entrar a Barcelona i el 28 de març les tropes del general Aranda, apostades des de feia uns dies a Sagunt, entren a València. Poc abans d’abandonar la ciutat per unir-se a la llarga fila d’exiliats, Antonio Machado ens va deixar uns versos: Valencia de finas torres / y suaves noches. Valencia / estaré contigo / cuando mirarte no pueda / donde crece la arena del campo / y se aleja la mar de violeta.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 299

III. LA VALÈNCIA AUTÀRQUICA, 1940-1959

1.

El marc polític i econòmic

El matí del 29 de març de 1939 el vol lleuger d’una avioneta va sobresaltar els habitants de la ciutat. Una pluja de fulls anunciava l’inevitable.

La 83 Divisió era ja a Sagunt i al dia següent les tropes dels generals Aranda i Orgaz entrarien a la ciutat. “València es va incendiar, brollaven pertot arreu brases roges i flames grogues, en els vestits, en els cotxes, en els balcons i finestres. En menys de mitja hora les banderes nacionals cobrien la ciutat”. Així ho conta «Avance», la fulla informativa de les tropes victorioses, i així hagué de ser. Com en un ràpid entreacte el canvi de vestuari es va realitzar vertiginosament. Els carrers s’inundaren amb els nous vestits. Senyoretes, amb un aire inconfusible de bona família que duien unes boines roges ben bufones, persones que recuperaven la seguretat en el caminar mentre s’ajustava l’impossible corretjam, portador de valors eterns i de camises blaves, sotanes, banderes nacionals a les quals havien arrancat la franja natzarena. De la resta res en sabem i sobre ells caurà un silenci d’anys. Ens els podem imaginar, en aquests primers moments, rebuts a les seues cases, mastegant l’amarg pa de la derrota, amb el record de la terrible imprecació d’un dels ideòlegs del nou règim (“ninguna piedad para el vencido”). Buscaven en els calaixos el carnet de la CNT i despenjaven de la paret el retrat de Largo Caballero i el del fill vestit de milicià en el front, i tot ho llançaven al foc, els records i les esperances.

Al dia següent, 30 de març, es feia carrec de la ciutat la “Jefatura de Orden y Policía de ocupación” al comandament del coronel Aymat, mentre es concentraven les tropes a l’Albereda per tal d’iniciar la primera desfilada de la victòria. “Encapçalada per camions amb joves valencianes, esquadres de la Falange i Margarides tradicionalistes, seguides del general Aranda en cotxe descobert i de la imatge de Nostra Senyora dels Desemparats que fou col·locada al balcó de l’Ajuntament”. Des d’allà es resaria un respons pels caiguts per Déu i per Espanya, fórmula tremen-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 300

CAPÍTOL III

300

da i excloent que es va ordenar gravar sobre les façanes de totes les esglésies. L’Estat Nou havia buscat des del primer moment la legitimació de l’anticonstitucional alçament en la religió, rebent la cruel guerra entre germans l’apel·latiu de Croada. L’Església reconqueria per la força el lloc que havia anat perdent en la societat. La policia es dedicarà a fer complir els deu manaments, no blasfemar, no treballar en diumenge, no fornicar, o almenys evitar-se la imparable temptació del ball agafat, tot fent els ulls grossos pel que fa al seté, no furtaràs. Però tot això vindrà amb el temps. Per ara la Policia d’Ocupació està completament absorbida en la caça del roig.

Tràgic destí el de la ciutat ocupada per uns vencedors disposats a donar un escarment exemplar. De totes les etapes de la seua història aquesta és sens dubte la més trista, fosca i menyspreable. En la guerra, el dolor i la por anaven acompanyats de l’heroisme, ara eren perseguits per la vergonya. L’article primer del ban signat el mateix dia d’entrada de les tropes pel general Orgaz decretava que “tots els delictes comesos a partir del 18 de juliol de 1936, siga qualsevol la seua natura, s’ajustaran al procediment sumaríssim d’urgència i seran pronunciats davant els Consells de guerra permanents”. El dia 2 es celebrava el primer, en el qual eren condemnades a mort 20 persones. La població civil era comminada, sota l’amenaça de penes severes, a denunciar davant l’autoritat competent “qualsevol delicte dut a terme durant l’època de la dominació roja”. N’hi havia prou amb fer memòria dels greuges patits i assenyalar amb el dit. L’acarnissament justicier impulsava a la vilesa. Aquell va ser de la FAI, aquests m’expropiaren el pis, aquell presumia de maçó.

L’acudit de moda expressava jocosament la terbolesa i el sotsobre d’una situació en què les motivacions patriòtiques i religioses es barrejaven amb venjances personals i obscurs interessos. “Qui és maçò?, es deia.

Aquell que estiga davant a l’escalafó”.

El zel denunciatori i purificador va contaminar especialment les institucions. En la Diputació van ser sotmesos a expedients 328 funcionaris, més de la meitat del total, 196 dels quals foren expulsats i 90 sancionats.

Però tampoc uns altres col·lectius es mostraren més benevolents. La Junta del Col·legi d’advocats, després de refermar la seua adhesió al Cabdill d’Espanya i nomenar membres d’honor a perpetuïtat José Antonio i Calvo Sotelo, decidia procedir a la depuració dels seus membres. Encara tres mesos després de l’entrada de les tropes el Governador Civil, senyor Planas de Tovar, “estimava de gran necessitat en defensa de la nostra causa la depuració dels porters, car la majoria d’ells durant la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 301

VALÈNCIA 1931-1959

guerra han donat la seua col·laboració al govern marxista i, en conseqüencia, han estat la causa de molts afusellaments. Malgrat això encara hi ha propietaris encobridors”. Al cap dels mesos encara no s’havia extingit la repressió ferotge, i el 1941 era afusellat el senyor Peset Aleixandre, doctor en dret, medicina i filosofia pel delicte d’haver encapçalat el 1931 la candidatura de l’aliança republicanosocialista, en la qual va obtenir el 80 % dels vots, i al 36 la del Front Popular. No insistim, però sí volem deixar ben clar quelcom que no ha de ser oblidat. El 30 de març hi havia a la Càrcer Model, amb una capacitat per a 500 presos, 235. L’1 d’abril sumaven 15.210 i encara en 1941 eren més de 10.000. No n’hi havia prou. Hi havia centenars de presos amuntegats a Sant Miquel dels Reis i fins i tot en els vells i sinistres calabossos de les Torres. No tots isqueren per continuar vivint. Al cementeri de Paterna queda el record d’aquells que foren afusellats per ordre del Jutjat núm. 8 de l’Auditoria de Guerra. Segons l’estudi de V. Gabarda foren 2.338 persones entre les quals, 28 menors de 21 anys, 2 majors de 70 i 811 de Valencia i l’Horta.

1.1.

Els anys blaus: la por

Dir que la situació es normalitzava amb el temps semblaria un sarcasme. Les dictadures ho són fins al final, i el franquisme va donar prova d’això, amb la repressió del moviment obrer (procés 1.001 en 1973) i utilitzant amb ferocitat la pena de mort (procés de Burgos, en 1970; afusellaments de setembre, en 1975). Però com no podia ser menys, va evolucionar tot donant mostres d’una capacitat d’adaptació singular. El franquisme desenrotllista, que s’inicia a partir dels anys 60, era distint al del període anterior que ací estudiem, i fins i tot en aquests primers vint anys poden distingir-se tres moments diferents. Al primer se l’ha anomenat el període blau, tot i que amb més propietat se l’hauria de dir negre. Xicotassos amb la camisa blava arromangada, lluint pistoles i amenaçadores polaines, metamorfosen la seua aparença jovenívola i fanfarrona amb el revestiment de la funerària sahariana negra dels nous jerarques. A l’ambient s’imposa un clima de poesia forçada, de sonets garcilasians sobre l’imperi, la primavera i els estels, amb el permanent estrambot del ¡present! als caiguts. La ideologia del “visca la mort” que el cap legionari va proclamar a Salamanca davant l’escàndol d’Unamuno, tenyeix de dol tots els racons i, el que és pitjor, es converteix en la justificació dels vencedors. Totes les vesprades la corneta de

301

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 302

CAPÍTOL III

302

Capitania dóna el toc d’oració pels caiguts i els que per allí passen estan obligats a parar-se en actitud respectuosa. Mutilats, excombatents, vídues de caiguts, excaptius i alferes provisionals, configuren una nombrosa nòmina que ocupen estancs, porteries, substanciosos llocs en delegacions d’Abastos o càtedres de filosofia de la història. El jovent falangista reclama per a ell el títol de vella guàrdia, i en realitat tot és molt vell en el Nou Estat: no sols manen els mateixos de sempre sinó que ho fan de la manera més primitiva i arcaica, mitjançant el principi elemental del “trágala”.

Sobre aquest període blau, tirant a negre, els falangistes opinen que mai no va existir, i per això s’atenen al Decret d’Unificació en el qual Franco va imposar els seus criteris particulars sobre el nou règim. Això és dir molt. Que Franco refermà un sistema de poder personal, al qual incorporava les ideologies que li interessaven i diluïa les que no li convenien, és indubtable. Però dissimular que la Falange va imposar la seua llei és simplement una falsedat. Durant els primers anys la societat va viure no solament sota un sistema dictatorial sinó totalitari i feixista amb totes les connotacions que açò implica: brutalital repressiva, arbitrarietat en l’exercici del poder, i un tarannà, en aquells que l’exercien, basat en la vulgaritat senyoritil; una estranya barreja de prepotència, ressentiment i menyspreu. L’enemic, figura clau de l’univers feixista, era a casa; eren tots aquells que havien votat el Front Popular, de la qual cosa era sospitós el 50 % de la població. No se’ls podia fer desaparéixer a tots pero sí anihilar-los moralment. L’anguniosa atmosfera imposada a tota pressió pels vencedors va exercir sobre la gent una coacció interna molt més devastadora que les presons. La ferocitat repressiva d’aquests primers anys complirà a la perfecció l’objectiu de deixar absolutament buida la consciència ciutadana, arrancant de la memòria del poble els records més bells de la seua lluita per la llibertat i la justícia.

1.2.

Els anys sense color: la fam

El 1945 el nazisme va ser derrotat a Europa i el franquisme hagué de temperar les seues manifestacions externes. Per aleshores els falangistes valerosos ja havien posat en peu un immens aparell burocràtic des del qual controlaven unes parcel·les importants de poder (diputacions, municipis, sindicats). Les coses es posen lletges per als antics amics del feixisme, pero l’impassible General no s’acovardeix, ans el contrari, es referma en la inamovible posició de salvador de la pàtria. La retirada

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 303

VALÈNCIA 1931-1959

d’ambaixadors li serveix per tancar files enfront dels enemics seculars d’Espanya, als quals s’uneixen, en singular conjura cosmològica, els elements atmosfèrics, com en el celebrat cas de Felip II. La “pertinaz sequía” és combatuda amb la construcció de pantans i l’aïllament amb la política autàrquica. Tot menys baixar-se de l’ase. Algun dia plourà, algun dia el món reconeixerà que teníem raó. El sentinella d’occident disposava de nombrosos guaites locals que participaven de la mateixa visió de futur. Així, per exemple, el senyor Dupuy de Lome, d’acreditada nissaga valenciana, afirmava: “Per damunt de tot és necessari que es convencen, principalment aquells que encara somnien amb reprendre el passat, considerant que això seria el retorn a la normalitat, que cometen un error gravíssim, car el món forçosament ha d’encarrilar-se per aquests camins. I això ho va exposar clarament el nostre Cabdill en dir que l’orientació del món es produiria en aquest sentit i no hi ha elecció possible: o el sistema totalitari corporatiu o el sistema estatal comunista”. No sembla que encertaren però, en fi, va acabar per ploure, tant que al 1949 hi hagué una riuada que s’emportà centenars de barraques instal·lades al riu. I acabaren per tornar els embaixadors perquè en el context de la guerra freda fins i tot un dictador podia passar com amic.

De 1945 a 1951, mentre tot Europa es recuperava amb el pla Marshall, nosaltres ens enfonsàvem un poc més gràcies a la tossuda clarividència del General. És el període autàrquic, miserable i pintoresc, famolenc, corrupte per dalt i picaresc per baix, redundant en l’ús d’una retòrica ja gastada, convertit en una vinyeta immensa d’humor negre que la nostàlgia dels que llavors visqueren bé recorden amb els colors d’un sainet costumista, i no com en realitat va ser, barroer, opac i cínic.

No hi ha color en aquest període, sinó olor. Olor a moniato rostit, amb el qual es matava la fam a falta de pa; a humitat, que traspassava les parets de les barraques; a serradures i escòria cremades en els brasers per acabar amb el fred. L’autarquia va ser per a milers de persones un retorn a l’economia de subsistència. El racionament no donava per viure i els diners no arribaven per comprar en el mercat negre, de manera que la gent se les havia d’enginyar per subsistir. Entre les escombraries deixades al riu podien veure’s habitualment buscadors de ferralla; els diumenges, en acabar el futbol, una colla de xiquets envaia les graderies del vell Mestalla i arreplegaven avidament les burilles que després trituraven i canviaven per uns ous; quan el tren que venia de la Ribera per l’estació del Nord s’aturava a l’entrada per demanar via, es despenjaven a tota pressa una infinitat de dones amb grans bosses per tal de no passar

303

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 304

CAPÍTOL III

304

pel control i vendre els productes de l’horta. Es contava l’acudit del geperut al qual la Guàrdia Civil guaria ràpidament dels seus mals quan li llevava el sac que duia amagat a l’esquena. Eren detinguts com a estraperlistes, encara que tothom sabia que no eren més que pobra gent famolenca: la venedora de llumins de Mogambo que amagava el ros americà, l’enllustrador de Barrachina que oferia unes mitges de niló, la criada que cisava per al nuvi, els xiquets mig tísics que s’apuntaven al Front de Joventuts per menjar bé quinze dies a l’any.

L’estraperlo començava molt més a dalt, en aquells que podien acumular i revendre fraudulentament quantitats considerables, i la Comisaria d’Abastos era el seu quarter general. Allà s’expedien les «guies» per al tràfic de productes que, en teoria, havien de ser els excedents de la quota, però que en la pràctica eren els que es treien d’aquesta. La producció de blat a la província de València durant el 1945 era gairebé el doble que durant el 1931 (375 mil Qm sobre 226 mil) a les terres de regadiu, encara que notablement inferior a les de secà. En conjunt, tanmateix, i pel que fa a la nostra província, la producció mai no va ser inferior si comparem els pitjors anys de la postguerra amb els millors d’abans de la guerra, gràcies al canvi de la superfície conreada.

Això vol dir que la carestia de pa, que es va convertir en un cobdiciat luxe, era deguda a la secada que patien les terres castellanes i, sobretot, a la falta d’importacions de l’exterior amb les quals tradicionalment es remeiava. Els agricultors valencians, com hem vist, disposaven d’uns excedents i estaven en una posició immillorable per tal de servir patriòtricament el país, del qual tant presumien, pero el cert és que amb la complicitat dels jerarques els duien al mercat negre.

El cas de l’arròs és, si més no, més espectacular. Des de finals del segle XIX la superfície de conreu d’aquest producte s’havia ampliat suficientment per tal d’abastir el mercat interior, fins i tot amb excés. Aquest fet, unit a la competència dels arrossos asiàtics en el mercat internacional, havia dut els propietaris a reclamar constantment la intervenció proteccionista de l’Estat. Ves per on, la política autàrquica feia de barrera de la competència exterior, però al mateix temps exigia l’entrega d’unes quotes a preus baixos. Els propietaris reaccionaren amb allò que els economistes anomenen un comportament racional i no és cap altra cosa que un abús. Reduïren la superfície conreada en unes cinc mil hectàries, amb la qual cosa la producció va baixar, respecte a la dels anys 30, en unes 700.000 Qm. D’aquesta manera un bé que podia haver tingut una venda normalitzada es va convertir en escàs i en objecte del mercat

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 305

VALÈNCIA 1931-1959

negre. El 1947, quan la gent senzilla havia de menjar moniatos, el Sindicat Arrosser demanava una amnistia per a 800 propietaris sancionats per no haver entregat la quota i, òbviament, n’era concedida.

Aquesta és l’altra cara de l’agricultura valenciana que tantes llàgrimes de cocodril va vessar per la desconsideració que patia el comerç de la taronja. Tot i que als taronjaires, com després veurem, tampoc no els va anar gens malament.

Mentre passaven aquestes coses, el General i el seu govern es dedicaven a cantar les glòries de l’autarquia i a desafiar la conjura internacional juevo-maçònica-comunista. Nosaltres sols podíem contra tots. El juliol de 1947 es va celebrar el Referèndum en el qual es votaven unes coses que ningú no entenia (la conversió d’Espanya en un Regne sense rei o quelcom paregut), però que es resumien en un eslògan insistentment repetit: Franco Sí, comunisme No. El resultat a la ciutat va ser: un 85 % de participació i un 90 % de vots afirmatius, per a ser exactes 264.925 votaren sí i 14.337 votaren no. En alguns pobles de la província els vots afirmatius superaren el 97 %. La credibilitat del referèndum era nul·la i tots els historiadors estan d’acord a considerar que el franquisme, a diferència d’altres feixismes, no va suscitar la més mínima adhesió de les classes populars. Eren franquistes les classes altes, tradicionalment conservadores, a les quals la insurrecció militar havia vingut a defensar, i les classes mitjanes per l’efecte de la subordinació ideològica que les caracteritza. Els treballadors i les classes populars no sentien ni fred ni calor, sinó indiferència tenyida d’impotència i desengany.

Votaven perquè s’havia de votar, callaven perque era perillós parlar, es mostraven submisos perque havien perdut irremeiablement la partida.

El maig de 1947 el Cabdill vingué a la ciutat, la primera vegada des del 39, i fou rebut amb entusiasme. La gent s’acostumà a mentir.

1.3.

Els anys celestials

Malgrat tantes mostres contínues d’adhesió i que els xicots del SEU organitzaven unes manifestacions sorolloses les quals acabaven davant el Consolat dels EEUU, a la cantonada del carrer de la Pau, amb un borrec que simbolitzava el pervers maçó senyor Truman, l’aïllament polític i econòmic portava el país a un autèntic desastre. Per sort per al franquisme el canvi en la política internacional, amb l’inici de la guerra freda i de l’enfrontament dels dos blocs, vingué en la seua ajuda. El 1951 es produeix una remodelació del govern amb la qual s’intenta una rela-

305

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 306

CAPÍTOL III

306

tiva obertura. Els propagandistes catòlics controlen els Afers Exteriors i Educació. El 1953 es firma el Concordat amb el Vaticà i els pactes amb USA que suposen una legitimació del Règim de cara a l’exterior que abans no tenia. Del moniato passem a la llet americana. Però tampoc es tractava que anàrem a vendre les nostres essències per un plat de llentilles, ni tan sols americanes, de manera que en el fons continuem igual, encara que es canvie un poc en la forma. Per exemple, els jerarques del Règim canvien la sinistra sahariana negra per una sahariana blanca, la qual cosa els dóna un aire estiuenc fins i tot a l’hivern cru. Els més tenaços conserven dessota la camisa blava, però de ben poc els val. El Règim s’ha lliscat cada vegada més baix el paraigua (el pal·li, per a ser exactes) vaticà i els anys 50 es caracteritzen per l’apogeu clerical.

Entenguem-nos, l’Església va legitimar des del primer moment el Nou Estat, i va rebre immediatament una desorbitada quota de poder.

Però d’alguna manera, en la societat, la moral del sisé manament hagué de competir, primer, amb la fanfarroneria fatxendosa i “donjoanesca” dels falangistes i conviure, després, amb la immoralitat dels jerarques i autarques de l’estraperlo. Tal i com es destinyen i es taquen les flamants camises blaves Franco es decantà cada vegada més cap a la justificació clerical. Pot semblar paradoxal, però era lógic, que l’ocupació sense competidors de tot l’espai social permetera a l’Església un marge d’autonomia que fins llavors no tenia. L’Església ocupa la societat una vegada s’ha demostrat la incapacitat del feixisme per configurar-la a la seua imatge. És l’època dels Congressos Eucarístics, de les pelegrinacions a Santiago, dels Seminaris abarrotats, de l’Acció Catòlica i les Congregacions Marianes, que han desplaçat totalment les organitzacions oficials en la salvació de la joventut, i fins i tot d’allò que llavors s’anomenava “moviments especialitzats” (HOAC, JOC, JARC) amb els quals l’Església intentava penetrar en el món del treball.

Aquesta expansió protegida, identificada amb el Règim però autònoma alhora, amb la qual l’Església tractava de construir el seu propi regne, va tenir entre nosaltres una significació especial en comptar amb una forta personalitat per tal d’impulsar-la. El 1946 don Marcelino Olaechea substituí el difunt Melo com a Arquebisbe de València i en el seu discurs d’entrada es dirigia “a tots els valencians, als rics i als pobres”. Era el típic discurs interclassista, però marcava una notable diferència amb la primera al·locució del seu antecessor, el 1939, dirigida a “l’invicte Cabdill, enviat del cel”. A l’any següent, el 1947, i amb motiu del referèndum, va topar amb el governador Laporta en dir públicament

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 307

VALÈNCIA 1931-1959

que com arquebisbe s’havia d’abstenir de votar. El 1950 publicava un document detonant, “graves preocupaciones sociales de nuestro Arzobispo”, en el qual comentava una enquesta realitzada per l’ISO en el món del treball i arribava a la conclusió que el salari mínim, llavors en 28 pessetes, devia estar en 50 pessetes. Això no vol dir que el descarat Arquebisbe fóra antifranquista, sinó simplement que anava a la seua i que havia comprés els canvis que s’estaven produint. Marcelino havia signat la carta col·lectiva de l’Episcopat en suport de la insurrecció, quan era auxiliar de Mújica que, amb Vidal i Barraquer, foren els únics que no ho van fer. Com tots els bisbes, era franquista, però, a l’inrevés que la majoria d’ells, era intel·ligent i astut i, cal dir-ho en el seu honor, del seu origen salesià conservava una sensibilitat social i popular que el portaren a unes iniciatives interessants. En el buit ideològic i sociològic deixat per l’esvaïment progressiu del falangisme, l’Església entra amb la seua poderosa maquinària per tal d’articular el teixit social. L’originalitat de Marcelino es troba en l’amplitud i en la forma que ho va fer. Tot deixant a banda la varietat d’obres que va emprendre (Institut Social Empresarial, Institut Social Obrer, el Banc de N. Sra. dels Desemparats per a la construcció d’habitatges, el desmesurat Seminari, etc.) el que ací ens interessa, per la repercussió que va tenir en la vida ciutadana, és la seua estratègia de l’espectacularitat i de la mobilització. En una societat àtona i desmoralitzada l’Arquebisbe entroncà amb l’escarafall populista al qual tan afeccionats som en aquesta ciutat, encara que, lògicament, amb una orientació cap a uns objectius religiosos. Durant un temps limitat però intens els trasllats de la Verge pels distints barris significaren un element festiu i de participació en què traques, concentracions massives, mostres desmesurades d’emoció col·lectiva servien de via a les emocions reprimides.

1.4.

El “Levante feliz” i la ciutat inquieta

A la vegada que es produïa la consolidació del bloc catòlic en el Govern, i Artajo i Ruiz-Jiménez intenten obrir-nos pas a través del Vaticà en el terreny de les relacions diplomàtiques, l’entrada d’Arburúa en el nou Ministeri de Comerç pretenia obrir-nos pas en el camp de les relacions econòmiques. La nova política comercial venia a satisfer les queixes dels taronjaires. Aquests personatges, autèntics protagonistes de la nostra vida social i aspirants meritoris a un serial freudià, no havien deixat de lamentar-se (dins d’un ordre) dels inconvenients que els causava

307

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 308

CAPÍTOL III

308

la política autàrquica i el manteniment d’un sistema de canvis fixos.

Segons uns càlculs de l’Institut Valencià d’Economia, arreplegats per Ernest Reig, aquests obstacles retreien l’exportació en una quantitat pròxima a les 100.000 tm, ja que el sistema de canvis suposava un gravamen sobre el producte brut exportat que podia arribar al 40 %. Una vegada més, i van quantes?, tenim la impressió que en aquest país, on tot el món ha aspirat a tenir un hort de tarongers, tal obstinació era una autèntica ruïna. Però no n’hi havia per a tant. En el període autàrquic la superfície dedicada al conreu de cítrics era pràcticament la mateixa que als anys 30 (aproximadament unes 40.000 ha), la qual cosa du a pensar que no era mal negoci. Certament, la producció va baixar a causa de la impossibilitat d’importar adobs, i també és cert que, per causa de la guerra mundial, hi hagué un retrocés en el volum de les exportacions, que d’unes 700 mil tm, en els anys 30, baixen a 200 mil Tm. en els 40. Però ni el conreu de la terra era ruïnós, donats els baixos salaris que hi havia, ni menys encara l’exportació que procurava uns guanys suculents per una via indirecta. Consistia en els coneguts «comptes de compensació» pels quals els exportadors aconseguien permisos i divises per a la importació. Per aquest procediment uns aconseguien camions, uns altres maquinària, i el Banc de València, a través de FESA, engrossia les arques que li permeteren, entre altres coses, crear MACOSA, a partir dels antics Tallers Devís, o Cervezas Túria.

No els hi havien anat tan malament les coses als nostres estimats amics taronjaires durant l’autarquia, però l’obertura comercial promoguda per Arburúa els tornà bojos d’entusiasme. Tothom volia comprar terres i el seu preu es va disparar. El mateix Arburúa, que en qüestions d’inflació tenía la mànega ampla, va amonestar severament els inversos valencians amb l’ocasió d’una visita que va realitzar a la nostra ciutat el 1953.

Amb aquest ritme, opinava el ministre, l’exigència de rendibilitzar la inversió portaria a uns preus que no podrien ser competitius, a més que s’estava drenant en excés la capacitat d’inversió industrial. Les dues advertències eren pertinents, encara que pel moment les exportacions pujaren al nivells dels anys 30, és a dir, entorn les 700.000 tm, la qual cosa feia pensar que aquest somni de la lletera no tindria fi. Al final del decenni l’excés de la capacitat productiva començava ja a evidenciar-se en la congelació dels preus de venda a l’exterior, encara que no per això s’acabaria amb la idea de continuar amb les plantacions de tarongers. Ací molts volen tenir un fill, pocs desitgen escriure un llibre (ni llegir-lo encara menys), però indefectiblement tots aspiren a plantar un arbre; sens dubte, un taronger.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 309

VALÈNCIA 1931-1959

En el període de 1951-58, vigilia del Pla d’Estabilització, l’economia espanyola i la valenciana havien eixit del seu estancament. Tot agafant com a base 1935 (= 100), per primera vegada, des de llavors, la renda per càpita era lleugerament superior en 1951 (=104). El 1958 aconseguia un índex percentual de 140. La província de València havia passat del lloc 8 al 6. Tanmateix, les tensions inflacionistes que al principi havien pogut contenir-se es desorbiten el 57 i 58. D’altra banda, l’obertura a l’exterior havia posat de relleu els desajusts interns de la nostra economia i la seua incapacitat de seguir el ritme accelerat de l’europea. Que existira malestar en la població no era una novetat, però sí que ho era la presència d’una nova generació que no estava disposada a suportar-ho tot amb la desesperançada passivitat dels seus pares. Havien començat a sorgir uns nuclis inquiets a la Universitat i a les fàbriques, impulsats per Déu i el diable, la qual cosa confonia bastant al Govern i dificultava la tasca repressiva del terrible ministre de la Governació, el senyor Blas Pérez.

Ja hem dit que l’Església, en el seu afany de construir-se un espai propi i de guanyar-se els treballadors, havia creat l’HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) i que es va convertir en un pol d’atracció, donat que gaudia de gran immunitat, dels obrers amb inquietuds.

L’HOAC creia en la posibilitat d’una harmonia cristiana interclassista, en empresaris paternals i obrers complidors, però davant les situacions evidents d’injustícia treia el fuet justicier i llançava terribles denúncies.

El seu Setmanari TU va ser obligat a desaparéixer després de publicar, en 1947, l’“enquesta de la lletuga”, en la qual es demostrava que el salari dels treballadors no arribava per a poder viure. El mateix va passar amb FORJA, que es publicava a València i on van aparéixer fortes denúncies sobre la situació dels tramviaires i de les fàbriques d’Alcoi. A més d’això, l’HOAC incitava els seus pocs, encara que fervents, militants a donar la cara al tall, i que es presentaren al càrrec d’enllaç sindical.

Paral·lelament a aquest procés, el Partit Comunista havia començat a partir de 1948 un canvi de tàctica, amb la dissolució dels nuclis guerrillers i el plantejament d’una lenta penetració en l’interior tot utilitzant les possibilitats que el mateix sistema oferia. Hem de recordar que durant els primers anys de la postguerra cenetistes, ugetistes i comunistes havien intentat posar en peu petits nuclis de direcció, amb els pocs militants que no eren a la presó, i havien fracassat. Tots ells eren gent coneguda que la policia detectava amb facilitat. El 1941 foren afusellats tres cenetistes acusats de reorganitzar el comité directiu, el 1944

309

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 310

CAPÍTOL III

310

quatre comunistes del Comité Regional patiren la mateixa sort i el 1945, al cap d’uns pocs mesos d’eixir de la presó, tornaven a ser detinguts un grup de socialistes quan intentaven restablir contactes. Això va portar a la direcció del PSOE a esperar uns temps millors a Toulousse i a la del PC a un canvi de tàctica. Es tractava de connectar amb persones noves que no estigueren “cremades” i de penetrar en el teixit social mitjançant l’ús de les plataformes legals. Això suposava un canvi radical de plantejaments que el PC va realitzar en el seu Congrés de 1954, on es va llançar la consigna de la Reconciliació Nacional. El sentiment antifranquista de les noves generacions ja no es basava en la rancúnia, en el desig d’oblidar i en la impossibilitat malaltissa de fer-ho, sinó en la percepció del caràcter insuportable i absurd del sistema i en la voluntat de canvi.

El projecte constructiu de la Reconciliació Nacional entroncava amb aquesta nova sensibilitat i unit a la capacitat organitzativa i militant del PC explica que es convertira en l’eix unificador de la lluita antifranquista en la qual, evidentment, col·laboraren grups d’altres procedències.

En 1954 les primeres eleccions per a jurats d’empresa a les grans fàbriques proporcionaren una bona ocasió per tal d’ocupar posicions que ben aviat es farien notar. El 1956 la preparació d’un Congrés Nacional d’Estudiants que es plantejà com una democratització del desacreditat SEU produeix una sèrie de baralles a la Universitat de Madrid, on es deté el fill d’un exministre falangista i alguns altres amb aspiracions a ser-ho en un futur democràtic. A València no passa res.

Tantmateix, per aquest temps un grup de joves entren a Lo Rat Penat on, com era costum inveterat, uns quants versificadors es dedicaven als jocs florals, i amb ocasió de l’enterrament de Carles Salvador (com en altre temps en el de Llombart) donen a conéixer el manifest d’un nou valencianisme. Ben aviat evolucionaran cap a posicions marxistes i seran el precedent immediat del PSV que naixerà al final de la dècada a la Universitat. El 1958 esclaten les primeres vagues a la mineria asturiana amb repercussions en altres zones. Entre nosaltres apareixen conflictes a MACOSA, Unión Naval, Elcano, la Papelera i Altos Hornos. El moviment obrer s’ha posat en marxa..

1.5.

Les persones i les seues ocupacions

Durant els anys que hem descrit la ciutat va créixer relativament poc.

El 1940 érem 450.750 habitants i el 1960, 501.480. El creixement real en

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 311

VALÈNCIA 1931-1959

el primer decenni (1940-50) va ser de l’1’4 % i en el segon (1950-60) del 0’07 %, que comparats amb el 2’3 dels anys 20 o el 3’4 dels anys 30 resulta molt baix (encara que aquest darrer és anòmal, ja que inclou la gran afluència de refugiats que es va produir durant la guerra). L’estancament demogràfic del període que estudiem es degué sobretot a raons migratòries. La ciutat expulsava gent en lloc d’atraure-la, ja que hi havia poca oferta de treball i la vida era molt més cara que en el camp, on l’accés als aliments era més fàcil. Resulta significatiu el fet que siguen els barris rics els que reben un fluix migratori més gran i que siguen dones en la seua majoria. Es tracta, naturalment, de les xiques que venien a “servir”.

En el districte de la Gran Via representaven aproximadament el 10 % dels seus habitants, la qual cosa vol dir que més de la meitat de les famílies tenien una criada en sa casa. Pel que fa a 1930 el total de les persones dedicades a aquest servei augmenta de 10.600 a 11.600, quan la tendència de l’evolució social era la contrària. Però ja se sap, el 1940 anàvem per l’Imperi cap enrere.

També hi havia durant els primers anys un gran nombre de servents masculins, encara que aquests es dedicaven a servir a la pàtria. El franquisme va obligar, com si d’una assignatura suspesa es tractara, que els joves que havien estat amb l’exèrcit roig repetiren la mili amb el nacional. La permanència al servei s’allargava a tres anys, la qual cosa va fer que fins més allà de 1945 es juntaren diverses quintes i que als quarters de la ciutat i dels voltants arribara a haver més de 25.000 soldats. Per sort no pocs dels alferes provisionals havien optat per continuar en l’exèrcit, de manera que no va haver problemes de comandament. Uns altres escolliren la carrera de Magisteri, on s’acolliren a una llei de gener de 1940, el preàmbul de la qual deia així: «Els alferes provisionals d’Espanya han sabut reconquerir quelcom més que les terres i els horitzons dels nostres perfils geogràfics. Ells saberen demostrar, en el silenci de la seua abnegada missió de dolor i de risc, que una generació nova creixia a Espanya com a exponent d’unes virtuts que durant segles semblaren adormides i que avui són altra vegada l’honor i la gala de la nostra raça. Importa a l’Estat empeltar aquest provat esperit jovenil en la seua pròpia vida administrativa i política, però de manera singular en l’àrea de l’educació on l’exemplaritat del patriotisme, els dots morals i l’estil àgil i renovador són condicions indispensables en els formadors de l’infant, que ha de ser fecundada joventut de demà, base fonamental de la grandesa d’Espanya». Amb aquests eminents pedagogs el primer que es feia a l’escola era hissar la bandera i cantar el Cara al Sol braç en alt.

311

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 312

CAPÍTOL III

312

Fora d’això, deixant a part professions o professionals atípics, l’estructura productiva de la ciutat ens ofereix el perfil característic que ja coneixem amb alguna novetat que cal assenyalar. Recordem que el salt de la ciutat cap a la seua completa urbanització o desruralització es produeix de 1900 a 1930, període en què el sector primari passa del 43 % al 8’9 %. El cens de 1940 ens ofereix una distribució molt semblant dels tres sectors: 7-49-43. En canvi, en el de 1950 observem un lleuger però signiticatiu augment del sector primari que passa del 7 % al 10 % sobre el conjunt de la població ocupada. Aquesta marxa cap enrere es deu a la mancança d’aliments, que la postguerra i l’autarquia provocaren, obligant que la gent de la perifèria de la ciutat es dedicara al conreu de la terra. A partir de 1950, la situació torna al punt de partida i el 1960 el sector primari, amb tan sols un 5 %, mostra ja una tendència imparable a quedar reduït a la mínima expressió.

Pel que fa a la indústria ens trobem amb els trets que foren i, en certa manera continuaran sent, típics de la nostra estructura productiva: predomini del taller o la petita empresa i primacia dels sectors de béns de consum. El petit metall és el que té un major nombre de treballadors (12 %), seguit de la fusta (9 %), la construcció (7 %) i el tèxtil-confecció (7 %). Es tracta en general, d’empreses familiars que donen una mitjana de 4 a 5 treballadors, encara que lògicament hi havia de més grans. Tot comparant els censos de 1940 a 1960 s’observa una tendència a l’augment del que allí apareix com a fàbrica en contraposició al taller artesà.

Però més aviat sembla un canvi de nomenclatura que del tipus d’empresa. La informació que tenim sobre la creació de societats en aquest període ens ofereix unes aportacions de capital molt per dessota de la mitjana espanyola, aproximadament la meitat. L’activitat del Banc de València és il·lustrativa, ja que mentre multiplica per 7 el capital dedicat a crèdits, ho fa per 23 en l’apartat de descomptes i operacions de capital circulant. Els representants dels empresaris manifestaren repetides vegades les dificultats que tenien per accedir al crèdit i és possible que així fóra, ja que el fluix de capital disponible es dirigia cap a la inversió agrícola. Però, tot i ser cert, més aviat sembla que les petites empreses de la ciutat no aspiraven a fer grans transformacions, ni el mercat interior al qual estaven orientades li ho demanava, de manera que fins als anys 60 seguien funcionant al tran-tran acostumat i sense experimentar uns canvis notables. Encara durant el 1954 hi havia restriccions elèctriques en vista de les quals un petit taller de quatre o cinc operaris podia adaptar-se amb més facilitat.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 313

VALÈNCIA 1931-1959

El tret més característic de la distribució de la població, perquè defineix cada volta amb més precisió el paper de la ciutat, és la tendència al creixement del sector terciari. El 1960, que podem agafar com l’any frontissa, observem que a la província hi ha un cert equilibri entre l’agricultura (30 %), la indústria (32 %) i els serveis (32 %), mentre que als pobles que envolten la ciutat la distribució de les activitats crida l’atenció en ser tan distinta: l’agricultura té un índex molt alt (45 %), segueix la indústria (30 %) i són els serveis els que ocupen menys gent (24 %).

Aquest desequilibri en relació amb la resta de la província s’explica per la relació estreta de la ciutat amb el seu entom de l’horta. València s’alimenta dels pobles del seu voltant, realitza per ells la funció comercial i els ofereix serveis. En el següent període l’impuls del desenrotllisme canviarà la fisonomia de l’horta en la mesura que l’expansió industrial de la ciutat es desplaça cap a ella. Aquesta invasió acabarà amb l’horta però no amb la relació de la ciutat amb els pobles del seu voltant. Venir a comprar a València és la tradició més arrelada dels pobles de l’horta, que no desapareixerà en industrialitzar-se, i el somni del cap i casal ha estat des de sempre convertir-se en un gran Corte Inglés. Tal vegada siga un dels pocs que s’ha complert.

Després d’haver constatat que 12.000 persones treballaven en la metal·lúrgia, 10.000 en la fusta, 9.000 en la construcció, i així successivament, el lector se sorprendrà si li diem que entre la nombrosa població no n’hi havia un sol obrer. L’alquímia lingüística del franquisme els havia convertit a tots en productors. Tampoc no n’hi havia entre els 450.000 habitants de la ciutat ni un sol ciutadà. La dictadura ens havia convertit a tots en súbdits. Proliferava, en canvi, una espècie nova, programada en principi perquè els seus exemplars foren meitat monjos i meitat soldats, però amb uns resultats més aviat pobres. Eren els jerarques del Moviment Nacional encarregats de vetlar per l’ordre, la seguretat, l’abastiment, els transports, la moralitat i el bon nom de la nostra pacient ciutat.

1.6.

Els jerarques

Comencem per «los Poncios», com en el seu temps deien els blasquistes. El primer governador civil fou, com el seu nom suggereix, un militar, el coronel Planas de Tovar. Personatge atrabiliari i capriciós, amb un sentit elemental i primitiu de l’autoritat, del qual li agradava de fer gala, personifica el tarannà justicier i venjatiu dels vencedors. A ell se li

313

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 314

CAPÍTOL III

314

deu l’ordre sobre la depuració dels serenos i una altra amb la qual amenaça els especuladors amb penes severes entre les que inclou l’afusellament. Però que se sàpia cap especulador va patir aquests càstigs i, en canvi, sota la seua autoritat es cometeren els pitjors abusos contra els «rojos». El que feia aquest senyor era posar multes als acaparadors de segona o tercera fila que destinava a la construcció de l’Escola-Llar Sant Xavier, per a xiquets del Tribunal Tutelar de Menors, un vast conjunt d’edificis d’estil àrab, en record del seu comandament al Marroc. Això li va donar, entre la gent conservadora, fama d’incorruptible i segurament ho va ser en el mateix grau que arbitrari i brutal. Es conten moltes anècdotes sobre els seus procediments. Una nit càlida i sensual d’agost, durant la Fira de Xàtiva, estava assegut a la terressa del casino conversant en amigable tertúlia amb uns coneguts. De sobte va escoltar les notes d’una cançó de moda, el “Tiro-liro”, de la qual sembla que tenia uns informes desfavorables. Es va aixecar com un llamp, va entrar en la sala i en veure les contorsions dels dansainers, que va jutjar d’immorals, va manar parar la música i detenir, in situ, tots els membres de l’orquestrina, inclosa l’animadora, els quals van passar una nit en la presó i a més els hi van tallar la cabellera al zero, començant per la de l’animadora.

Així d’expeditiu era el senyor Governador i així anaven les coses en els primers anys.

El 1942 canviàrem per a pitjor. A Planas de Tovar el va substituir el camarada Ramón Laporta, els únics mèrits del qual per ocupar el càrrec eren, segons es deia, haver delatat una conjura contra Franco en els anys de Salamanca. Si l’estrafolari coronel havia personificat els anys de la depuració, Laporta representa els de corrupció. Aquest senyor va entendre que li havien donat el carrec perquè es fera ric, i s’hi va dedicar amb una particular atenció. Conjuminat amb el cap superior d’Abastos participava alegrement dels negocis de l’estraperlo despreocupat d’allò que passava al seu voltant. Això li va costar el càrrec. El 20 de setembre de 1949 una riuada del Túria s’emportà les barraques que, a falta d’alguna cosa millor, s’havien aixecat en el llit del riu, des de Mislata a Natzaret.

En alguns punts constituïen uns autèntics poblats on s’amuntegaven més de 10.000 persones. L’Arquebisbe, en emprendre la seua política de construcció d’habitatges, havia denunciat el fet sense que les autoritats li feren cas. La catàstrofe i el desemparament d’aquella pobra gent, que de la nit al matí s’havien quedat sense el miserable sostre que ells mateixos havien construït, provocà la indignació de la ciutat. Al cap d’uns mesos, com era normal en el franquisme, al governador se li va

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 315

VALÈNCIA 1931-1959

donar un càrrec superior a Madrid, cessat per incompetent i ascendit per corrupte.

Al camarada Laporta el va substituir un altre camarada. Aquest es creia aquelles coses inversemblants de l’imperi cap a Déu, la unitat del destí en allò universal, la revolució pendent, etc., i es deia que era un home honest. Qualitats, com s’hi veu, que no quadraven amb el que es vivia per 1950 quan els ideals s’havien marcit bastant. Tal vegada per això el senyor Diego Salas Pamba, que així es deia el nostre home, tenia una cara de senyor a qui li fa mal Espanya, i no poc, i un paregut sorprenent amb el rostre compungit d’Alberto Sordi. Es va dedicar sobretot a visitar els campaments del Front de Joventuts, on tractava d’animar els marrecs famolencs amb els 33 punts de la Falange. La seua figura trista provocava la simpatia que es té cap als vidus, però la solidesa de la seua doctrina no interessava ningú. Això no acovardia el missatger, que aprofitava qualsevol ocasió per filosofar en profunditat, en competició deslleial amb un altre dels mestres de l’època, el professor Corts Grau. Col·locava la medalla al Mèrit en el treball a l’últim velluter i a continuació dissertava sobre la «voluntat de Ressorgiment». Per a la Llar Gallega i la Casa de Catalunya va escollir els temes «Espanya a Amèrica» i «Muntaner i els almogàvers» i a Benimar va parlar ni més ni menys que d’“Arrio i la decadència d’Orient”, enllaçant el tema amb el comunisme. A la ciutat proliferaven per aquest temps les conferències sobre qüestions allunyades de la realitat, de manera que no estranyava que el Governador estiguera a la lluna, però pels pobles començaren a odiar-lo a partir d’una ordre que prohibia que li donaren banquets. Llavors, ¿per què estava aquell senyor si ni tan sols es podia aprofitar la seua visita per menjar-se una bona paella? Doncs per allò que estan tots, per fer complir les ordres de Madrid, solament que aquest les hi transmetia amb pesada convicció.

Finalment, el 1956 el van substituir per una persona més d’acord amb els nous temps que es veien venir. Posada Cacho no era un doctrinari sinó un pragmàtic, de l’escola dels Solís, per a qui la permanència en el càrrec es convertia en l’objectiu prioritari de la seua gestió. Per aquells temps estava de moda la sèrie de pel·lícules sobre l’Emperadriu Sissí, i la gent començà a dir-li el governador Sí-Sí. El seu paregut amb la Romy Schneider deixava molt a desitjar, ja que es tractava d’un senyor de Soria d’espesses celles i rostre de color d’oliva, però amb això es volia al·ludir al seu costum de resoldre tots els assumptes tot dient d’entrada: Sí-Sí. Que després es resolguera o no era una altra qüestió que

315

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 316

CAPÍTOL III

depenia de Madrid. Durant aquests anys el més pràctic era cridar a Manolo, terme col·loquial per designar la via directa al ministre de Comerç, i aconseguir algun permís d’importació substanciós.

1.7.

316

Els excel·lentíssims senyors

Els alcaldes eren una altra cosa. La diferència d’un alcalde sobre un governador, amb la dictadura, és que el primer solament manava en la policia municipal i sols podia especular sobre el sòl, amb la qual cosa les seues facultats repressives i possessives quedaven bastant minvades. I la diferència d’un alcalde de València, sota qualsevol règim polític, és que resulta impossible delimitar què és el que va fer o va deixar de fer, ja que, com hem pogut comprovar, hi ha una continuació en els projectes de la ciutat que a tots pertany i ningú no acaba. De les ciutats grans es diu que sempre estan en obres. La peculiaritat de València com a gran ciutat és que sempre són les mateixes obres. Això converteix els alcaldes en l’objecte predilecte de la crítica dels ciutadans mentre exerceixen el càrrec, peró els immunitza de la crítica històrica, ja que tots participaren del destí no acabat i inacabable de la ciutat. Gairebé tots els nostres alcaldes aspiren a ser gestors de la cosa pública, però en el fons del seu cor saben que allò seu és exercir de dissenyadors, d’aparadoristes: canviar uns fanals, tallar alguns arbres, afinar la Banda Municipal i acompanyar la Fallera Major. És evident que en aquestes feines poden tenir un major encert o un pitjor gust, segons els casos, i no és el mateix ampliar els Vivers que demolir l’Església de Sant Bartomeu per tal de construir pisos en una zona cèntrica. En aquest sentit els alcaldes franquistes, sense cap oposició que els inquietara, tingueren més facilitats per a la demolició que els d’altres èpoques, encara que la permissió que dugué a la destrucció de la fisonomia urbana (per exemple, del carrer Colom) es desencadenara en el període desenrotllista. En els anys que ens ocupen les operacions urbanístiques que es realitzaren, com l’obertura de l’Avinguda de l’Oest, estaven programades des de feia molt de temps, i contar-ho és fer la crònica d’una destrucció anunciada. En el terreny urbanístic els alcaldes del primer franquisme no es diferenciaren molt dels seus antecessors, per a bé o per a mal de la ciutat, que d’això doctors té el Col·legi d’Arquitectes que ho podrien dir.

A part d’això, els alcaldes tenien una significació política i tots ells foren addictes al règim, la qual cosa no vol dir que foren sempre exaltats falangistes. L’alcalde, a diferència del governador, havia de ser valen-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 317

VALÈNCIA 1931-1959

cià, i a més, persona coneguda i significada, i l’stock de patricis amb camisa blava no era molt abundós, de manera que s’hagué de tirar mà dels reaccionaris locals amb camisa blanca i corbata. Seria massa dir que tenien una procedència ideològica diversa (tradicionalista, Renovació espanyola, Ceda, Falange), ja que el denominador comú era el conservadurisme reaccionari i la seua identificació amb la insurrecció, considerada com la Croada salvadora, i amb la dictadura. Això no obstant, del primer a l’últim hi ha, tal vegada per l’evolució dels temps, algunes diferències, El primer alcalde (1939-43) fou el Baró de Càrcer i de Llaurí, o siga, el senyor Joaquín Manglano y Cucaló de Montull. La seua fitxa no era molt encoratjadora: pertanyia a la noblesa terratinent, era carlí i d’allò més integrista, havia estat empresonat durant el període republicà acusat de conspirar contra el govern legítim i després ho va fer de veritat com a membre de la Junta de Guerra Carlina. En resum, un senyor adequat per contemplar sense remordiments de consciència la repressió brutal que va sofrir la ciutat en acabar la guerra i per contribuir des de l’Ajuntament a la creació del clima d’exaltació fanàtica amb el qual els vencedors celebraven el seu triomf. Va depurar l’Ajuntament, va canviar el nombre de quatre-cents carrers, l’agafà amb els porters que, com el seu amic el governador, considerava sospitosos i solament en un mes els va imposar més de mil multes per no netejar bé les voreres. Al front de la corporació va participar en totes les misses pels caiguts i en totes les desfilades commemoratives que s’organitzaren, que no foren poques. Si de cas havia algú més convençut que ell d’allò sublim del nou règim aquest era el senyor Adolfo Rincón de Arellano, falangista de la primera hora i de l’última, secretari provincial del Moviment del 39 al 44, president de la Diputació del 44 al 49 i alcalde de la ciutat del 58 al 59.

Al Baró de Carcer el va substituir en l’alcaldia José Antonio GómezTrénor, comte de Trénor (1943-47), que estava casat amb Elvira Trénor Moroder. Aquesta Doña Elvira era filla de Francisco Trénor i Palavicino i neboda de Don Tomás Trénor, l’impulsor de l’Exposició Regional i primer Marqués del Túria, pare, a la vegada, d’un altre alcalde. Si continuàrem desembolicant la troca ens trobaríem amb dos o tres títols més entre la parentela, la qual cosa vol dir que ens trobem, com diria Madame de Verdurin, en pleno «cogollito», i, el que és més trist però no sorprenent, significa també que les millors famílies (així, almenys, eren anomenades) no sols acceptaren la dictadura sinó que es prestaren a representar-la, legitimar-la i aclamar-la. No hi ha més que llegir les llistes dels regidors per comprovar-ho. Desiderio Criado, Vicente Garrigues,

317

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 318

CAPÍTOL III

318

José Duato, Alfredo Giner Torres, el Marqués de Sardañola, José Sirera, Juan Colomina, Emilio Puchol, Enrique Tamarit, Enrique Casanova, Manuel Casanova, Vicente Noguera de Roig, Vicente Santonja, Mauro Lleó, per citar els més coneguts. Cal dir-ho ben clar, ells ho havien volgut i ara ho gaudien, encara que alguns reconegueren més tard el seu error. Avui sembla com si el franquisme haguera estat un fenomen estrany que va advenir per art d’encantament i es va mantenir per la màgia del general. I no va ser així. El franquisme fou l’instrument de les classes dominants per tal de recuperar un poder que creien amenaçat.

No resulta, per consegüent, estrany veure que els seus representants més qualificats ocupen unes posicions de poder i uns càrrecs públics. En definitiva el franquisme són ells.

El 1947 el Comte de Trénor cessa en l’alcaldia, per tornar a ocupar la presidència del Sindicat d’Arrossers i el substitueix el senyor José Manglano Selva Núñez de Haro y de Mergelina, que com pot deduir-se del seu llarg cognom pertanyia “a una familia muy vinculada a la nobleza valenciana, siendo caballero gentilhombre de la nobleza de Madrid y caballero de la Real Hermandad del Santo Cáliz de la nobleza valenciana”. Malgrat l’afalagadora frase del diari degà, en el ranking del Gotha valencià no ocupava unes posicions molt altes (no és el mateix ser gentilhome que tenir un títol, diuen els entesos). Però els Manglano, els Selva, els Núñez de Haro, els Mergelina, i tota la parentela representaven adequadament el grup social que Cánovas anomenà conservadorsconservadurs. Durant el seu mandat es celebraren les primeres eleccions municipals amb el procediment pintoresc dels tres terços. Els representants del terç sindical i els de les corporacions els designaven els respectius organismes, mentre que els del terç dels caps de família eren elegits pels paterfamílies. Diuen que va votar un 60 % del cens, que els elegits reberen 77.000 vots i els postergats no arribaren a 5.000, però el més curiós del cas és que mai es va saber quins eren aquests senyors.

F. Puche, que ha estudiat aquesta història per arxius i hemeroteques, confessa que en cap lloc ha trobat els noms d’una candidatura alternativa a l’oficial.

El 1951 Manglano demanà la substitució per motius de salut i ocupa el carrec Baltasar Rull Villar (1951-55), natural d’Onda i de professió magistrat. Ningú no s’esperava aquest nomenament que trencava la tradició patrícia, encara que per pocs anys, i caldria preguntar-li al senyor Salas Pombo, governador en aquells moments, els motius.

Probablement s’havien conegut en la Secretaria General del Moviment,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 319

VALÈNCIA 1931-1959

on el magistrat ocupà un càrrec. De totes maneres aquest bon senyor, tot i ser falangista, va introduir l’ús del jaqué en les solemnitats arranconant l’esportiva sahariana dels jerarques del Moviment. Cal tenir en compte que per aquest temps començaven a arribar els americans que comptaven amb trobar-se toreros i “manolas”, però als quals hauria estranyat l’abillament feixista. A més d’aquest toc d’elegància el magistrat tenia afeccions historicistes: col·locà una làpida en memòria d’Ausiàs March en la Catedral, col·lecionà obres de ceràmica que desprès passarien el Museu de Dues Aigües, organitzà una exposició sobre el Diccionari Català-Valencià-Balear, i per donar més realç a la «pasegiatta» del 9 d’Octubre dugué personalment l’espasa de Jaume I. Emportat per aquest afany va comprar el Palau de Parcent per instal·lar-hi el museu históricomunicipal, cosa que no es va poder dur a terme perquè les obres se retardaren i Rincón de Arellano, en la seua època d’alcalde, manà demolir l’edifici. El voluntariós magistrat va tenir la idea de proposar que les ordenances municipals assenyalaren una distància mínima, com és nomal per a les farmàcies, en la instal·lació dels ultramarins, les barberies, les drogueries, les carboneries, etc, Norma que, lògicament, no va ser aprovada pels regidors. Però no el jutgem malament. En la nostra ciutat sol passar que quan un alcalde du uns quants mesos en el càrrec, desesperat en veure que segueix embrancat en els projectes de sempre, aspira a passar a la història municipal amb alguna decisió ben singular.

Desprès del parèntesi del magistrat, el 1955 es restablia la dinastia i tornava un patrici a l’alcaldia, el senyor Tomás Trénor i Azcárraga, segon Marqués del Túria, fill, com ja hem assenyalat, de l’impulsor de l’Exposició i emparentat per línia materna amb qui fóra capità general de València a finals del segle, i desprès ministre de la Guerra, el general Azcárraga, Si allò que es buscava era el prestigi d’un nom, cap altre més representatiu? Don Tomás Trénor era addicte al Règim, com els que el precediren i succeïren, hi havia assentit com a tinent alcalde del primer consistori als abusos de la reconquesta. Però fou l’únic que en un moment determinat va gosar plantar-li cara i això mereix un reconeixement. Alié a l’oportunisme dels camises velles, en el fons era un senyor fet a l’antiga que se sentia lligat pel pes del seu cognom a la ciutat, a la qual el seu pare li havia dedicat molts esforços i part de la seua fortuna.

Pel que fa a això convé subratllar un punt d’interés. La historiografia d’esquerra ha prestat una atenció particular i ha tractat amb una barreja d’admiració i crítica a persones com el Marqués de Campo i Villalonga

319

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 320

CAPÍTOL III

320

per considerar que sobresortien sobre la mediocritat de la burgesia valenciana. Financers espavilats, promotor, el primer, del ferrocarril i dels moderns serveis públics de la ciutat (gas, aigua); impulsor, el segon, de múltiples empreses des del Banc de València. Especialment hàbils per disfressar els seus interessos rere l’interès públic, que els feia passar per uns prototips de valenciania, tingueren una visió de futur i gosadia emprenedora. Posats a elegir capitalistes ens quedem amb aquests.

Doncs bé, els Trénor mereixerien ser inclosos en aquest panteó reduït de capitalistes il·lustres dotats d’un sagaç progressisme en el terreny econòmic, no en el polític.

Des de l’arribada del primer d’ells d’Irlanda saberen enriquir-se i multiplicar-se amb uns matrimonis afortunats, amb la compra de convents de la desamortització i terres, amb la fabricació d’adobs, amb els préstecs de diners, amb les exportacions i, sobretot, amb les inversions en la ciutat. Si hi ha un prototip de burgesia urbana, lligada al desenrotllament de la ciutat des de l’últim terç del segle XIX, sens dubte és aquesta família. Valga això com a resum de les moltes vegades que ens l’hem hagut de trobar i com a marc del que va passar el 1957 amb l’alcalde.

La història és coneguda. Arran de la riuada de 1957 València és «adoptada» pel Cabdill, però dels 300 milions promesos pel Govern no arribà ni un duro. Després de molt de demanar i suplicar i, com siga que corria la sospita que els diners s’estaven desviant cap a uns fins més lucratius, Martí Domínguez, llavors director de Las Provincias, mantenidor aquell any dels Jocs Florals, pronuncià un discurs detonant, intitulat: «Quan emmudeixen els homes, parlen les pedres».

El discurs, que avui passaria com un desfogament, cau com una bomba. S’envien a correu seguit 100 milions, però se la guarden a l’autor. Las Províncias veu que misteriosament li redueixen les quotes de paper, fins que Martín Domínguez dimiteix com a director. Enmig de tot aquest rebombori, l’Alcalde, davant del Ple de la Corporació, denuncia la desatenció que pateix la ciutat per part del govern. La resposta no se fa esperar, la vigília del 9 d’Octubre és cessat agraint-li els serveis prestats. Ningú no diu per què, encara que tots ho saben.

Per ocupar el seu lloc es busca una persona de fidelitat provada als principis del Moviment que demostrarà complidament la seua flexibilitat per adaptar-se als del desenrotllisme. Això, però, pertany ja a un altre capítol de la nostra història.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 321

VALÈNCIA 1931-1959

2.

Les transformacions urbanes

La guerra, per la forma en què es va desenvolupar, tot just va causar desperfectes materials en els edificis de la ciutat, amb l’excepció del districte marítim, que va sofrir diversos bombardeigs. Però la ciutat i els seus habitants estaven exhausts i haurien de passar gairebé quinze anys perquè comence a recobrar-se el ritme normal. En un marc de penúria econòmica generalitzada l’actuació específica de l’Ajuntament es va adreçar, amb més o menys fortuna, a tres objectius: l’ordenació urbana, la recomposició dels serveis i l’habitació dels ciutadans.

2.1.

Per l’avinguda que porta a l’oest

La primera corporació, presidida pel Baró de Carcer, s’entestà a demostrar, a banda del seu patriotisme encés, que en el camp de les realitzacions urbanes l’ímpetu del nou Estat era capaç de transformar la ciutat de dalt a baix. Els poblats marítims foren “adoptats” per l’invicte Cabdill i el pla de reconstrucció d’aquesta zona s’aprofità per traçar un Anteproyecto de Reforma Ferroviaria, en què s’apuntaven les solucions al problema anguniós dels passos a nivell, que després arreplegaria el pla de 1946 i reprendria el pla Sud. Vint anys per executar un projecte era el que manava la tradició, de manera que en això l’Estat Nou i el Novíssim Ajuntament no feren honor al seu nom. Però l’alcalde, que no feia més que parlar de la «incúria republicana» i del «terror roig» com a raons per les quals els carrers no foren rectes, volia lluir-se i per això va escollir el carrer més llarg. El que sobre el paper travessava mitja València, disposat com Hèrcules a posar en el pont de Sant Josep les famoses columnes: non plus ultra, ho aconseguí. Com és sabut, des de 1908 hi havia un projecte d’avinguda transversal elaborat per Aymaní que eixia del carrec Sant Vicent, vora Sant Agustí, travessava el Barri del Carme i arribava fins l’esmentat pont de Sant Josep. El 1928 havia estat retocat per Goerlich sense que tampoc llavors començaren les obres. Ara o mai, es va dir el Baró. El projecte, previst en tres fases, es xifrà en 115 milions i entre 1940 i 1941 s’aprovaren diversos pressupostos extraordinaris per valor de 50 milions que cobrien les dues primeres fases. Les obres es dugueren amb rapidesa i el 1957 la somniada avinguda, jalo-

321

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 322

CAPÍTOL III

322

nada de grans edificis i desproveïda dels «squares» ajardinats del primer projecte, havia arribat al mercat. Llavors s’havia de començar la tercera fase, per a la qual s’aprovà un nou pressupost de 60 milions, peró es va quedar on avui encara hi és. Se la bateja amb el nom del Baró de Càrcer, però avui se la coneix pel que en veritat és: l’Avinguda del «middlewest».

A banda d’aquest opus magnum el primer ajuntament volgué, com els que el precediren i el succeiran, fer-ho tot: fer les clavegueres i l’enllumenat, edificar, embellir, ajardinar, escombrar, repicar, anar a la processó i fins i tot espollar i enterrar. Es restablí el servei de fematers, es crearen diversos centres de desinfecció personal i es proposà municipalitzar el servei de pompes fúnebres. Per a tal desori de coses es va aprovar un pressupost extraordinari de 50 milions que sumats als de l’Avinguda de l’Oest fan cent. Doncs bé, malgrat tanta despesa, el baró presumia que, al contrari que als temps del caos republicà i maçònic, el pressupost municipal se saldava amb superàvit. Un miracle tan important no pot ser atribuït ni a la protecció divina, més aviat cauta en matèries d’Hisenda, ni al restabliment dels consums que proporcionava moltes molèsties i pocs diners. El secret està en Calvo Sotelo. El nostre alcalde era admirador i amic del seu antecessor en el càrrec, el Marqués de Sotelo, i aquest alhora ho era del senyor Calvo Sotelo. Aquest va utilitzar el procediment d’equilibrar els pressupostos ordinaris transferint les grans inversions als pressupostos extraordinaris, que saldava mitjançant el recurs del Deute. Cosa que no està malament sempre i quan no es presumesca massa. Així, doncs, les despeses esmentades s’afrontaren mitjançant un emprèstit de 125 milions.

L’Ajuntament es va trobar, quan el baró ho va deixar, amb dos problemes. Un era que el nou deute municipal se sumava al que encara quedava per amortitzar, 110 milions, dels daurats temps de Sotelo i Calvo Sotelo. S’optà, llavors, per fondre’ls i reconvertir-los mitjançant el finançament d’un crèdit de 202 milions del Banc de Crèdit Local, entitat a la qual es recorreria a partir d’ara. L’altre problema era que l’ordenació urbana del centre es tornava a fer pel procediment de les alineacions, amb la demolició de tot el que es posava per davant sense cap pla. La veritat és que en aquests primers anys es va derrocar molt poc perquè mancaven els diners i les ganes d’edificar, peró es va amenaçar amb demolir les esglésies de Sant Andrés, Sant Bartomeu, Sant Joan de I’Hospital i Santa Caterina per obrir pas als carrers corresponents. Que uns senyors supercatòlics amenaçaren amb aquesta crema incruenta

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 323

VALÈNCIA 1931-1959

d’esglésies no ens ha d’escandalitzar, ja que pensaven reedificar-les en un altre lloc, però causa una certa sorpresa el fet que persones, a les quals se les suposava cultes, es mofaren del patrimoni artístic de la ciutat. S’armà un cert renou i s’insistí que era imprescindible traçar prèviament un nou Pla de Reformes. I el pla es féu el 1944 i s’aprovà el 1946.

2.2.

A grans mals, grans plans

El Plan General de Ordenación de Valencia y su cintura era, si ens atenem al juí dels entesos, més ambiciós que els anteriors (Aymaní-MoraCarbonell-Goerlich) i més raonable que el posterior (pla Sud) i pecava, com tots, de manca d’instruments aptes per dur-lo a terme. Fou elaborat per l’anomenat «equip de Madrid» (Muguruza, Gamazo, Muñoz Monasterio) molt actiu per la seua vinculació a l’Administració i autor de plans per a Madrid (1939), Bilbao (1943) i Barcelona (1953). A l’oficina tècnica del de València s’incorporaren els arquitectes dels País, Lleó, Bueso i Gómez Llopis. Allò que el distingia dels projectes anteriors era que es proposava un pla d’acció metropolità, articulant l’ordenació de la ciutat amb la del seu entorn, amb el seu cinturó, com es diu en el títol.

Ni més ni menys que 30 municipis i 41.924 ha s’havia de fer passar per l’adreçador. La idea de la Gran València, que ara es plasma, ja l’havia tingut el marqués de Sotelo quan fou alcalde i sera duta a l’extrem pels deliris de grandesa del pla Sud. Tal vegada perquè es parteix d’aquesta referència ha estat molt criticada, però serà més adequat afirmar que depén dels criteris que la dirigeixen. Encara que els somnis de la raó engendren uns monstres “goyescos” cal concedir al projecte de 1946 un plantejament seriós i raonable, encara que oferira també importants llacunes. Assenyalem les seues característiques principals. El pla proposava: 1) Dirigir el creixement urbà a través d’uns eixos de caràcter especialitzat, residencial (NO, Burjassot i SO, Torrent), industrial (N, Carretera de Barcelona; S, camí Reial de Madrid, i O, Quart de Poblet-Manises) o mixt residencial-industrial (E, en la direcció al port). 2) Limitar el creixement de la ciutat de València, per a la qual s’establia una previsió d’1.000.000 d’habitants el 1990, i la potenciació, per contra, dels municipis del cinturó exterior que haurien d’arribar en conjunt als 500.000 habitants.

3) Millorar les comunicacions, amb supressió de passos a nivell, enllaçant de manera subterrània les línies de FEVE, amb la creació d’uns anells concèntrics de circumvalació i amb l’establiment de variants per als accessos de Barcelona, Alacant, Madrid, Burjassot.

323

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 324

CAPÍTOL III

324

Fins ací es pot dir que el Pla havia donat un salt qualitatiu, respecte al projecte de l’Eixample de Mora, plantejant per primera vegada els problemes en termes de gran ciutat i afrontant d’una manera conjunta les qüestions gravíssimes que venia arrossegant València i que amb el temps es faran insuportables, com ara els passos a nivell i els accessos.

D’altra banda, es buscava un equilibri entre la ciutat i el seu entorn, plantejament ben distint al que la concepció desenrotllista del Pla Sud durà a terme amb l’absorció de l’Horta per la ciutat. Ací, per contra, es pensava en el manteniment d’un cinturó verd, oferit naturalment per l’horta, que limitaria el creixement desmesurat de la ciutat i la uniria als pobles circumdants. En aquesta concepció es barrejaven idees de l’avantguarda funcionalista, de la qual procedien alguns dels seus autors, amb un toc de retòrica agrarista, típica del Règim durant els seus primers anys. Però el resultat és bastant acceptable sobre el paper. El pitjor de tot era que un pla, previst per a 50 anys, no comptava amb els mínims instruments per dur-lo a terme. Mancava d’un estudi econòmic i financer, no definia els mecanismes de gestió ni establia una programació temporal de les actuacions. Segons F. Gaja «les qüestions administratives són completament posposades per aquest pla, que ignora l’existència d’uns termes municipals en uns aspectes com ara la classificació de sòls o el traçat de les infraestructures». El seu destí no podia ser altre que la inoperància, però se l’ha de reconéixer la visió de futur. Per més que urbanistes crítics i ecologistes bucòlics pensen el contrari, entrar a València per l’Avinguda de Castella, la Pista de Silla, d’Ademús o de Puçol és més raonable que fer-ho pel carrer Major de Benetússer o d’Almàssera. Això és el que per primera vegada delinea el pla del 46 encara que, amb l’excepció de l’obertura de l’Avinguda de Castella, tot quedarà per a la dècada dels 60.

Un judici menys benèvol mereix el pla pel que fa a l’interior de la ciutat. Ací es repetien les idees de sempre: les dues diagonals que es creuen, la de l’Oest i la prolongació del carrer de la Pau, l’ampliació de la Plaça de la Reina, l’alineació de Poeta Querol, en fi, tot el que ja sabem de memòria. Introduïa alguna proposta nova, com el traçat de l’Estació més allà de les Grans Vies de manera que aquestes pogueren unir-se (proposta que ja es va tractar quan es féu el primer trasllat a principis de segle), la connexió subterrània de les estacions de FEVE i la desviació del Túria i el seu aprofitament per a jardins i vies ràpides de comunicació.

Aquests projectes eren tan desmesurats i increïbles en un temps de greus dificultats econòmiques que si en lloc de desviació s’haguera par-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 325

VALÈNCIA 1931-1959

lat de canalització del Túria a tothom li hauria semblat magnífic. El resultat d’aquestes vaguetats fou que la premsa tinguera de què parlar en uns temps en què no sobraven els temes permesos. La crítica municipal, en tons suaus, és de les poques qüestions tolerades en una dictadura, no sabem si perquè és inòcua o perquè està tan arrelada que és impossible suprimir-la. Mentrestant l’Ajuntament continuava la tàctica del talp rosegador, caseta a caseta fins a redreçar el carrer. Al final es va derrocar Sant Bartomeu, el que restava de la Ciutadella i la Casa de la Misericòrdia. Després vingué el gran debat. ¿Plaça gran o dues petites?

La ciutat es va dividir a propòsit de la reforma de la Plaça de la Reina entre els partidaris d’una o altra solució. La premsa publicava les opinions enfrontades, però totes començaven i acabaven amb allò de l’amor a València. És encoratjador contemplar que allò que més ens uneix és la discussió sobre el sexe de les places. Es va convocar un concurs. El president del jurat era el venerable Mora, autor del projecte de l’Eixample, amic de les grans dimensions. Com és logic, tots els concursants es decantaren pel format gran, amb l’intent de pal·liar-lo amb dos subconjunts diferenciats, i el premi se l’adjudicà a la de Figuerola, que era d’una grandària considerable, encara que no tan enorme com la que després feren els desenrotllistes. Després del veredicte va créixer la polèmica, però com l’Ajuntament expropiava molt lentament va passar molt de temps fins que es descobriren les seues intencions malèvoles, a saber, convertir la plaça en un camp ras gegantesc. Tanmateix, en just càstig a la seua perversitat estètica, un grup de cases davant de la catedral es va resistir a l’expropiació i allà van quedar durant anys com si es tractara del ninot indultat. Allò semblava un magatzem de mudances on s’havien deixat oblidats uns armaris vells. Com que tot en aquest món té fi, la plaça, o allò que siga, es va acabar. Tot millorant allò que els arbres no deixen veure el bosc ací és la plaça mateixa la que no permet veure res, tal és la seua desproporció i falta de perspectiva, i hom no sap si la Catedral entra o ix de la fotografia.

Passats els anys 50 l’economia va millorar un poc i l’Ajuntament va pensar que havia arribat l’hora. Va demanar 80 milions al Banc de Crèdit Local i es va posar mans a l’obra, encara que solament l’havien prestat 40. Es va reformar la Glorieta, s’ampliaren els Vivers en 33 fanecades i tot seguit es va pensar a instal·lar-ne un auditori i un restaurant de luxe, i es va començar a parlar de la urbanització de la Devesa del Saler, l’últim termini de compra de la qual a l’Estat s’havia pagat el 1941 i ja era nostra. De moment no es pensava en grans blocs sinó en menjadors a

325

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 326

CAPÍTOL III

326

l’aire lliure, molts menjadors a l’aire lliure, i algun templet de música. ¿Per què estan els jardins sinó per a berenar’? A mitjan dels anys cinquanta, quan ja havien desaparegut les barraques del riu i es començà a normalitzar la situació alimentària, la gent envaïa el llit els dies de Pasqua per a “regolar la mona” i fer volar el catxerulo. Llavors l’Ajuntament, en un gest de bona voluntat, va enviar uns tècnics, més pareguts a l’agrimensor kafquià que a uns autèntics perits agrícoles, els quals començaren a fer unes proves de distints arbres en el llit com si per a desviar el riu n’hi haguera prou amb una sentència contundent del Tribunal de les Aigües.

De moment hi havia problemes més urgents. Un dia trist de setembre de 1952 el tren de Llíria xocà amb un tramvia de Torrent, amb cinc morts i 21 ferits. La ciutat més ferroviària del món es va alarmar. La creuaven nou línies, que eixien de quatre estacions diferents, i les vies públiques estaven tallades per 263 passos a nivell. Com que Renfe no estava per la faena i no tenia cap intenció de traslladar l’Estació, que impedia la comunicació de les dues Grans Vies, l’Ajuntament es va haver d’encarregar de la construcció d’un túnel, tot i saber que deixaria la pell en l’intent. Un túnel a València és molt més complicat que al Mont Blanc, si hem de jutjar pel temps que es tarda a construir-los. Com era d’esperar no es va acabar fins passats els anys 60 i encara llavors estigué bastant de temps sense poder-se utilitzar perquè s’inundava d’aigua.

Ara, per fi, la venjança d’Abenamar s’ha aconseguit véncer, mitjançant un conjur que congela l’aigua, en la construcció del metro. El nivell d’obres que requeria una ciutat que començava a recuperar-se sobrepassava els exigus recursos del municipi. El nou alcalde, el Marqués del Túria, va propassar un recàrrec sobre solars i edificacions. La Cambra de la Propietat ho va impugnar i els tribunals dictaren la sentència en contra de l’Ajuntament. La veritat és que hauria solucionat ben poca cosa però no deixa de ser significatiu de l’actitud dels propietaris. Per als 45 projectes que l’Ajuntament tenia pendents es necessitava, segons l’alcalde, un emprèstit de 600 milions. Abans que no es sabera com acabaria la disputa vingué la riuada. Comerços i tallers arrasats per les aigües, mobles que suraven pels carrers, fang per tot arreu, desolació i pèrdues incalculables. Però la riuada, com la bomba de neutrons, llevat d’alguns barris (Natzaret, Marxalenes...) de cases baixes, va destruir l’interior però va deixar els edificis tan ben plantats com abans. Amb allò que no va poder la riuada ho va aconseguir el nou alcalde, el senyor Rincón de Arellano, inspirat en la següent reflexió filosòfica: des de 1887 s’havien

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 327

VALÈNCIA 1931-1959

repetit incessantment uns projectes de reforma de la ciutat sense que aquesta canviara. Derroquem-la i fem altra. El vell velluter, a qui el 1950 li donaren una medalla, havia conegut de xiquet la mateixa València. No sabem si va viure deu anys més per a perdre’s en l’altra. El 1960 va començar la destrucció de Troia.

2.3.

A mitja llum

Imaginem el cas, no hipotètic sinó freqüent, d’una persona que vinguera de Xàtiva a València i per això agafara el tren que eixia d’allà a l’1 del migdia i tenia anunciada la seua arribada, d’acord amb la velocitat de l’època, a les 2’30. Podia estar segur que arribaria passades les 3 de la vesprada. A l’estiu se li oferia l’oportunitat de viatjar assegut en una espècie de vagons-terrassa que s’anomenaven “imperials” i on únicament els més resistents a la carbonissa s’atrevien a pujar. A l’hivern havia de lluitar com una fera per aconseguir un seient i, naturalment, ningú que pujara a Carcaixent o Alzira ho aconseguia. En arribar a València, si havia de traslladar-se a certa distància, era millor que abandonara la possibilitat de trobar un taxi amb gasogen. Llavors havia de caminar fins l’Institut Lluís Vives i agafar una de les tartanes que allà s’alineaven o bé lluitar amb bravura per enganxar-se al marxapeu d’un tramvia. Realitzades les gestions que l’havien dut a la capital podia tornar a l’estació passejant tranquil·lament, però havia d’estar atent de no entropessar, ja que la ciutat estava pràcticament a les fosques.

Els records de la infantesa no tenen validesa científica, pero són fidels com la memòria d’un investigador. Totes les dades que tenim ens indiquen que l’estat dels serveis de la ciutat era deplorable. El diari Las Provincias anuncia a principis de 1953 restriccions elèctriques dos dies a la setmana, després passen a ser tres i a novembre s’amenaça amb que seran tots els dies de la setmana i únicament la indústria disposara de fluid durant 5 hores al dia. Apressat per aquest problema l’Ajuntament dictà una sèrie de normes sobre les restriccions en l’enllumenat d’aparadors i reduí al màxim la dels carrers. Per fi, a partir del 54, comença a normalitzar-se una situació que, amb distintes oscil·lacions, es prolongava des de 1946. Els problemes de fluid elèctric devien repercutir en el servei de tramvies, com així va ser. N’hi ha prou amb veure les fotografies amb persones arraïmades a les plataformes per convéncer-se. A açò s’afegí el nul interés de la companyia (controlada pel grup Villalonga) a renovar l’antiquat parc de vehicles. La incorporació d’unes poques uni-

327

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 328

CAPÍTOL III

328

tats noves (l’«ocell blau» de la línia 5) va constituir un vertader esdeveniment. A l’estiu la companyia treia uns remolcs descoberts, anomenats «jardineres», de l’època en què Sorolla anava a la platja, que eren unes autèntiues delícies. Fins i tot es va permetre una ostentació tècnica, l’anomenat tramvia-talgo, que era de color verd i encara més llarg que l’ocell blau, ja que consistia en la unió de dos vells trastos que s’articulaven en el centre, com en el famós tren de Goicoechea. Circulava en la línia 7 perquè, segons es deia, estava especialment dissenyat per adaptar-se a les tortuositats d’aquest trajecte. El cert és que tan gran baluerna armava un estrèpit horrorós i en arribar a la pujada del Tros-Alt li costava més superar-la que les Roques de la processó del Corpus. Per sort solament es fabricaren dues unitats i es retiraren prompte. El 1953 el parc es va modernitzar un poc amb la incorporació dels trolebusos. Però la companyia ja tenia la idea de passar-li el mort a l’Ajuntament i, encara que aquest insistia perque “mantinguera els serveis a l’altura que exigeix la categoria de la ciutat de València”, va deixar que es deterioraren fins que arribara el moment de desfer-se’n de la pesada càrrega.

L’evolució dels Serveis d’Aigües Potables ens ofereix una seqüència distinta de fets. En realitat no es va deteriorar, com els abans esmentats, i València va ser una de les poques ciutats d’Espanya on no hi hagué restriccions en el subministrament d’aigua, la qual cosa diu molt en favor de les instal·lacions de la companyia. Paradoxalment va ser la companyia la que va patir les conseqüències del deteriorament general del nivell de vida. En el contracte de concessió otorgat per l’Ajuntament a la Societat d’Aigües Potables s’estipulava que durant el període de 99 anys que durava aquesta no s’alterarien les tarifes. El càlcul financer de la companyia suposava que l’augment dels abonats compensaria les despeses de les noves inversions. Així va passar, excepte en el període que ara tractem. De 1926-35 el nombre d’abonats puja a una mitjana de 2.500 per any, de 1940-57 solament a 2.000 per any, de 1957-67 a 7.000 per any i de 1963-82 a 11.500 per any. La baixada experimentada des dels anys 40 va impulsar la societat a pujar les tarifes, la qual cosa volia dir una alteració del contracte de concessió. Això dugué a una forta polèmica amb l’Ajuntament que es va saldar amb mútues concessions i que no interessa detallar. L’interessant del cas és que revela indirectament la degradació de la qualitat de vida. No és que els valencians es rentaren menys en aquests anys, encara que tampoc molt més, i això ja és un indicador. L’augment en el consum sol prendre’s com una mostra de la modernització de la societat, i en aquest sentit les xifres són ben elo-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 329

VALÈNCIA 1931-1959

qüents. L’evolució del consum d’aigua per abonat i dia és la següent: any 1927=44 litres; 1935=364; 1940=390; 1965=556; 1975=655. Com es pot veure els dos salts qualitatius estan al final de l’època republicana i en el centre del desenrotllisme. El lleuger augment dels anys 40 cal posarlo, a més, en relació amb l’estancament del nombre d’abonats. Un creixement menor dels abonats en relació al creixement del consum de l’aigua, sent ambdós baixos, no solament vol dir que la gent es rentava poc sinó que ho feia en la mateixa aixeta. I això no és una broma, sinó una mostra de la situació dels habitatges en què vivien més persones de l’habitual.

2.4.

La política d’habitatge

El gran problema de l’època, junt a l’escassesa d’aliments, fou el de l’habitatge. Hem citat les 2.000 barraques que fins a la riuada de 1947 s’amuntegaven en el llit del Túria, però cal afegir que aquest quadre de misèria no era més que la punta de l’iceberg d’un problema més profund. Segons un estudi de A. Peñín, aproximadament un 10 % de la població, és a dir, unes 50.000 persones, no tenien habitatge o vivien en unes condicions inacceptables, com rellogats o acollits al sostre familiar. Encara el 1956, quan es reanima el sector de la construcció impulsat per la modificació de la Llei del Sòl i per la llei sobre habitatges de Renda Limitada, el dèficit d’habitatges a la ciutat es xifrava en uns 11.000. A partir d’aquesta data les expectatives de guanys per al capital privat augmenten, l’escassesa de materials se soluciona a poc a poc i comença a intuir-se el boom immobiliari que va caracteritzar els anys 60. D’ací deduirà algun neoliberal contemporani que el dirigisme estatal que coartava la iniciativa privada va ser el culpable de la manca d’habitatge. Açò és del tot inexacte. El dirigisme estatal feixista fou nefast per la seua incompetència i la seua corrupció, tenia un caràcter propagandístic i clientelar, però de cap manera va ofegar la iniciativa privada. Hi havia una llei d’habitatges bonificables als quals aquesta es podia acollir i, a sobre, els anomenats habitatges lliures rebien per unes vies paral·leles, basades en les amistats i el suborn, materials escassos, com el ciment i el ferro, destinats als habitatges de protecció oficial. Si la iniciativa privada no es va moure va ser perquè la penúria de l’època no oferia uns marges amplis de guanys i, en aquest sentit, el dirigisme i la protecció oficial, si hagueren funcionat, eren l’única manera de resoldre el problema. Passa que funcionaren molt malament, fins al

329

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 330

CAPÍTOL III

330

punt que el seu grau de compliment en relació a les previsions va ser d’un 30 %.

Deixant de banda els diversos organismes de promoció per la seua presència nul·la o escassa en la ciutat, com el Instituto Nacional de Colonización, que actuava en el camp, o el de Regiones Devastadas, que sols va tenir incidència en la zona del port, la política d’habitatge depenia de l’Obra Sindical el Hogar i de l’Instituto Nacional de la Vivienda.

Aquest actuava com a promotor, però era l’Ajuntament qui devia proporcionar el sòl, la qual cosa va ser un autèntic maldecap per a un municipi escàs de recursos. Els patriotes amb diners no estaven per la faena i en tres ocasions, 1946, 1952 i 1954, quan s’obrí un concurs per a l’adquisició de solars per part de l’Ajuntamenl s’hagué de declarar desert per falta d’ofertants. A més de les institucions oficials col·laboraren en la política d’habitatge institucions de l’Església, concretament el Patronat de N. Sra. dels Desemparats, promogut per l’Arquebisbat i el Patronat Felip Rinaldi, pels Salesians. El resultat d’aquest entramat complex va ser bastant pobre. Si ens atenem a les xifres, al final del període les diverses institucions havien construït uns 8.000 habitatges, incloenthi els 1.826 dels grups de la riuada, encara que aquests responen a unes circumstàncies extraordinàries. Aproximadament uns 3.000 havien estat promocionats per l’Obra Sindical del Hogar i uns 5.000 per l’Instituto Nacional de la Vivienda, en col·laboració amb l’Ajuntament, l’Església o grans empreses, com ara Elcano i Unión Naval de Levante. L’Ajuntament va gestionar 1.242 habitatges amb una inversió de 58 milions de pessetes. La tipologia dels grups construïts és ben diversa, però tenen un denominador comú, amb alguna petita excepció com el primer grup Elcano per a empleats qualificats que s’assembla als xalets dels periodistes. Gairebé tots són estrets, de 60 a 90 metres, anguniosos, perquè l’escassesa de sòl portava a l’amuntegament, i pobres pels materials utilitzats. Eren productes de la pobresa i per a gent sense recursos, la cual cosa desfigurava les bones intencions expressives dels arquitectes.

De fet, és bastant curiós que els arquitectes es doblegaren al mal gust imperant en l’habitatge burgés, i assajaren, en canvi, les fórmules de la tradició racionalista i avantguardista dels anys 30 per a l’habitatge popular, al qual en alguns casos afegien uns tocs de ruralisme castís que tant agradava els jerarques falangistes. En teoria es tractava d’uns complexos veïnals als quals se’ls volia dotar d’una unitat obrint-los a un gran pati interior que, tanmateix, desprovist de serveis es convertia en un camp ras inhòspit.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 331

VALÈNCIA 1931-1959

Fora d’això, es construïren en aquests anys moltes esglésies, perquè a la gent de casa bona li agradava molt eixir de missa de dotze (parròquia del Socors, del Bon Pastor, de Gràcia en el Camí Reial, de Patraix, de St. Pasqual Bailon, de l’Àngel Custodi, de St. Andrés, de Crist Rei i de N. Sra. del Rosari al Canyamelar, el Palau Arquebisbal i un seminari gegantesc). No pocs col·legis religiosos (Maristes, Escolapis, Loreto, Esclaves, Salesians de Russafa). Alguns edificis públics (la Misericòrdia, l’Hospital Provincial, l’acabament de les Facultats de Ciències i Medicina). Una Creu dels Caiguts, imitant la porta d’Alcalà.

Innombrables disbarats privats. Cases no faltaren per a aquells que podien pagar-les.

3.

La vida quotidiana

“Dicen que la distancia es el olvido”, i així ha de ser si el tanguista ho afirma amb tant aplom. Aquells que vam nàixer amb la guerra i ens va tocar viure aquells anys terribles que seguiren com uns xiquets innocents, i que després de tot hem quedat per contar-ho, tendim a seguir el consell de la cançó. Oblidar, deixar que en el riu de la memòria suren solament els moments feliços. Ah, “the old good time”, en el fons que bé ens ho passàvem. Però l’historiador no es pot deixar arrossegar per la nostàlgia edulcorada d’un passat falsejat. Aquells vells temps no van ser feliços per a tots. És difícil admetre que els xavals de la colla d’Oliver Twist s’ho passaren tan bé, per molt que Dickens ens ho presente amb uns tons amables i divertits. El que tenien era fam i fred, i això és el que els passava a la gran part dels fills dels treballadors de la València dels anys 40. Tots fórem xiquets, però els de família rica anaven al col·legi, berenaven pa blanc i els diumenges, amb les tres pessetes que els hi donaven, es podien comprar un tebeo del Guerrero del Antifaz, prendre un gelat i passar la vesprada en el cine, on veien com Errol Flyn, gràcies al seu valor, conqueria Olivia de Havilland. Però n’hi havia d’altres, els fills dels treballadors, que no berenaven mai i, a vegades, ni menjaven, que duien els jerseis vells dels altres, aconseguits per sa mare en la casa de la senyoreta on anava a fer faena, i que l’únic cine que coneixien era el de les pel·lícules de Charlot que feien en el Catecisme, on acudien per

331

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 332

CAPÍTOL III

passar la vesprada calents. Les coses foren així i a mi, almenys, no m’ho han contat. En un col·legi de molt esplendor es recollien les sobres dels berenars per dur-les els diumenges, dures com les pedres, als xavals de la catequesi i era de veure l’ànsia amb què les rebien.

3.1.

332

La lluita per la vida

Les famílies treballadores no podien arribar, no a la fi del mes com se sol dir, sinó a la fi del dia. La corba dels salaris ens indica unes alces que avui ens semblarien tremendes: Sobre una base de 100 el 1940, estem en 250 el 1945 i en 350 el 1952. Els preus tingueren pujades, en alguns productes bàsics, de 100 a 800. En teoria hi havia uns preus de taxa per als productes racionats (pa, oli, creïlles, arròs), però segons uns informes dels mateixos organisrnes oficials allò distribuït no arribava a cobrir més allà d’un 30 % del que ells mateixos havien previst. Si el previst per racionar ja era el mínim, jutge el lector el que suposa en la vida real un 70 % de carestia. Hi havia el recurs al mercat negre, però aquesta solució era impensable amb el salari d’un obrer. Els preus d’aquest mercat havien pujat, el 1945, un 650 % el pa, 500 % l’oli, 300 % l’arròs.

Els dels productes no racionats i que es venien legalment en el mercat lliure encara eren més descoratjadors: 677 % els ous, 750 % la carn, 80 % la fruita, 100 % la llet. En vista d’aquesta perspectiva la revista Alimentación Nacional, òrgan de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes, va tenir la idea original de proposar unes receptes de cuina a les mestresses de casa. Les dues primeres eren: moniatos en salsa, i truita de moniato sense ou. No n’hi havia cap altra cosa al rebost. El consum de carn per habitant, respecte al de 1936, baixà de 100 a 36 a l’any 1947, la qual cosa vol dir que molta gent no va veure un filet en tot l’any. El 1952 les coses començaren a millorar, primer amb la llet i el formatge americans que motivava molt més els xiquets per anar a l’escola que el cant del Cara al Sol que es feia en el pati. Més tard va créixer un poc l’economia i el 1954 es varen suprimir les cartilles del racionament i també els cants patriòtics.

3.2.

La gent de casa bona

Les tres notes més destacades de la moda de l’època van ser la reaparició del barret, el «arriba España» i una discreta però atrevida minifaldilla que encara recordava el senyor Fernández Miranda en un discurs

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 333

VALÈNCIA 1931-1959

de 1975, quan ens animava a construir una Espanya alegre i “faldicorta”.

Els rojos no portaven barret, deia un anunci, de manera que aquesta restauració estava plenament justificada. Això no obstant, Humphrey Bogart portava barret quan ajudà Ingrid Bergman a escapar-se dels nazis, que era un poc roja i cantava la Marsellesa; però la gent de casa bona no veia aquestes pel·lícules, sinó Raza on Alfredo Mayo eixia amb un bigoti fi de falangista. El “arriba España” era un pentinat amb un gran tupè cap a dalt amb el qual les senyores volien demostrar el seu suport incondicional al ressorgiment de la pàtria. Per un d’aquests atzars del destí era molt semblant a aquell altíssim tupé que duia Evita, quan vingué al nostre país carregada de blat. L’arribada de pel·lícules americanes durant els anys 50 marcà el seu declivi, ja que les senyores, un poc debilitat el seu patriotisme, començaren a imitar el pèl curt de Claudette Colbert i a ferse la permanent. Pel que fa a la faldilla curta (pel genoll, que tampoc s’ha d’exagerar) la portaven les senyoretes de l’Auxili Social que havien estat madrines de guerra d’algun alferes provisional i usaven els mitjans de seducció permesos per l’Església per dur-los a l’altar. Això sí, sense deixar que se sobrepassaren, per molta guerra que hagueren guanyat, que elles eren molt decents i ja hauria temps per a tot. Les senyoretes de l’Auxili Social feren bones noces perquè eren de bona família i a més també havien guanyat la guerra brodant els “detente bala”. Foren substituïdes per les xiques de l’Acció Catòlica, que també eren de bona família i venien bitllets en la tómbola de don Marcelino. Les xiques d’Acció Catòlica tenien nuvis de les Congregacions Marianes que no havien fet la guerra però que tenien establerta una batalla personal amb el dimoni i la carn, sobretot amb la segona, si apareixia sota el subtil vestit de ball de Gilda. Al CEM donaven conferències d’altura universitària, que no era molta, per tal d’influir en els estudiants, perquè els deixebles dels jesuïtes, com a l’època següent els de l’Opus, sempre han estat molt preocupats per això de captar i influir a les elits. Cap a 1955 arribà el llibre de Moehler Literatura contemporánea y cristianismo, que va ser el primer intent seriós de diàleg amb el pensament modern des de posicions catòliques, com un preanunci del Concili, i alguns d’aquests joves es feren maritainians a l’espera que arribara Thaillard, ja durant els anys 60, i tirara les portes avall. Però tota aquesta evolució fou molt lenta i la veritat és que els xics i xiques catòlics ho passaren malament durant la dècada dels 50 lluitant amb el sisé manament.

Els costums de la gent de casa bona eren els propis d’un poble gran on tots ens coneixem i no els d’una urbs moderna, on hi ha uns cercles

333

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 334

CAPÍTOL III

334

variats de referència. Els diumenges anaven a missa de 12 al centre, provistos els senyors del corresponent òbol per a la col·lecta proseminari i les senyores, si era estiu, d’uns maneguins que es col·locaven, a mode de panòplies en els carnals braços. Després passejaven amb solemnitat relaxada i passaven pel Postre Martí per comprar uns dolços, feien una parada per mostrar als xiquets el pobre cocodril que tenien exposat a l’aparador d’una botiga del carrer Correus, i acabaven en Navarra o en Lara, per prendre el vermut. Aquell dia els joves passejaven per l’Albereda mentre que entre setmana ocupaven el carrer de la Pau, de 8 a 10, amunt i avall com si fóra el carrer Major de Soria.

Però, ¿què pensava la gent de casa bona d’aquests anys? La gent de casa bona, la de totes les èpoques (per exemple, la gent “guapa” dels nostres dies) no pensa res sinó allò que li donen precuinat els idiòlegs del moment. Les recomanacions del maître eren ben clares: soufflé, sorbette de xampany i peix els divendres. El soufflé es feia batent molta estona quatre tòpics “menendezpelayescos” sobre els Reis Catòlics, l’Imperi, la decadència borbònica, el caos republicà i la perversitat comunista.

Desprès se servia ben unflat i s’acompanyava d’un brindis al salvador d’Espanya. Pot semblar exagerat, però si es repassen els llibres de text o es remira el fecund almanaque de Las Provincias per buscar els títols de les conferències pronunciades als centres culturals es veurà que ens quedem curts en la constatació. Pel que fa als brindis aduladors no havia reunió o acte de certa importància, ja fóra del Sindicat d’Arrossers o de la Cambra de Comerç, que no acabara amb una adhesió al Cabdill. Fins i tot el marqués del Túria, quan ja havia cremat les naus amb el seu discurs de denúncia, organitzà una manifestació d’agraïment al General per haver-nos enviat a corre-cuita els 100 milions dels 300 que s’havien promés. Però el més descoratjador d’aquesta ideologia de la buidor i de l’acatament que practicava la classe dominant és que, a més, era hipòcrita i es feia passar per cristiana. Ni tan sols necessitava menjar peix els divendres perquè tenia butla per a ser egoista i mesquina.

3.3.

Les diversions

La gent de casa bona i la gent de casa no tan bona tenien algunes diversions comunes, d’entre les quals el futbol creixia en importància.

El València d’aquells anys era sensacional i va guanyar vàries Copes.

Qui no ho recorda? Eizaguirre, Alvaro, Juan Ramón, Bertolín, Iturraspe, Lelè, Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza. ¡Quin equipàs! I, sobretot,

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 335

VALÈNCIA 1931-1959

¡quina davantera! L’anomenaven «la davantera elèctrica!», i dubte que ningún haja igualat l’habilitat del menut Epi, els colps de cap de Mundo i les centrades des de la banda de l’avi Gorostiza. Després Asensi va passar a la defensa i davant el va substituir Igoa, i encara va ser millor. Fins que vingué la gran traïció. Un “nou ric” de San Sebastián s’endugué a colps de talonari Eizaguirre, Epi i Igoa. Els vells afeccionats encara no li ho hem perdonat.

En qüestió de bous ací som molt nostres. Primer els de la casa, després els toreros amb molta traca i ja, finalment, els que s’anomenen els mestres. Durant l’època de Manolete i Arruza el triomfador era El Choni, un xic valent i de la terra. Després, molt per sobre de Manolete, el mexicà que feia coses com “el telèfon”, tot parlant tan tranquil amb el bou, i en una correguda de Fira, alternant amb Parrita, va tallar fins a dues potes del mateix bou. Als 50, mort Manolete i retirat Arruza, va sorgir una nova rivalitat entre Aparicio i el Litri. No cal dir que la nostra plaça era litrista fins a la bandera, perquè amb aquelles cites a vint metres era el millor i perquè, a més, era valencià. Bé, no ho era del tot, havia nascut a Huelva, però es deia que s’havia criat a Gandia. Toreros estetes per a Sevilla, mestres per a Madrid. Ací els parim i els volem ben bragats.

Al cine la gent anava per patriotisme. Raza, amb guió del general invicte, Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde. Els que no eren tan espanyolíssims per suportar aquests empastres, tenien pel·lícules d’acudits aragonesos amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Així estaven les coses fins que va arribar Cifesa en pla Hollywood, amb superproduccions i estrelles, sols que en comptes del lleó de la Metro eixia el Miquelet als acords de l’himne regional. Als xiquets d’aleshores, que érem els que més anàvem al cine acompanyats de l’avi, les pel·lícules de Cifesa ens semblaven una llauna i les anomenàven despectivament «espanyolades». Al principi eren dramons decimonònics, El escándalo, El clavo i després es passaren a la història, Locura de amor, Agustina de Aragón, Alba de América, on tothom parlava molt petulant, però almenys eixien batalles com a les americanes. A finals dels 50 les pellícules del Hollywood vertader havien guanyat la partida a Cifesa i en això tinguérem nosaltres la culpa, que ens enamoràrem de Maureen O’Hara en compte d’Amparito Rivelles; i elles, que li resaven a Gary Cooper que estàs en els cels i deixaren plantat Alfredo Mayo, amb el seu bigoti, i Fernando Rey amb la seua barba.

El teatre no ens ofereix unes obres dignes de consideració però sí alguns esdeveniments per a la reflexió sociològica. Entre el Principal i

335

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 336

CAPÍTOL III

336

l’Eslava es repartien les restes del naufragi de Benavente i els èxits de l’autor de moda, un tal Torrado de qui pocs se’n recorden. Però els triomfs clamorosos foren per a La cotorra del mercat i per a la companyia dels vienesos. La Cotorra era una obra en valencià, amb un humor elemental tirant a bast, amb un poc de crítica municipal i quatre acudits innocents sobre l’estraperlo. Els diàlegs alternaven amb números de revista en els quals unes xiques, capaces de desmotivar el mateix Don Juan, aixecaven les cames. Aquesta síntesi, pretingudament valenciana, d’humor bròfec i bellugueig d’odalisques un poc pansides, va batre tots els rècords de taquilla, encara que els entesos en la matèria reconeixien que per a revistes el Ruzafa, on Queta Claver va eclipsar per complet Carmen de Lirio. Perquè, com amb els toreros, per a vedettes, valencianes i valentes. La “Cotorra” va compartir l’èxit amb els vienesos, la primera aplaudida per un públic petit burgés, els segons per la gent fina que creia que assistia a un ball en la Cort de Sissí. La gent fina s’extasiava amb els valsos mentre que les senyoretes vieneses feien uns esforços increïbles per no eixir-se’n de l’escenari de l’Apolo. El número més aplaudit era un on una senyoreta, que s’anomenava si no recorde malament Mignon, baixava del cel en un gronxador mentre tocava amb un acordió unes melodies tiroleses i era rebuda per uns xicotassos que es donaven unes palmellades terribles als darreres, segons un costum inveterat d’aquella regió próxima als Alps. La gent fina sabia distingir molt bé entre aquelles palmellades al cul, carregades de cultura europea, i les que es pretenien donar a les coristes del Ruzafa, carregades de lascívia.

I sense dubte, baixar algú del cel solament ho havien vist en el Pessebre del Patronat encara que, tot s’ha de dir, l’àngel no tocava l’acordió. La gent fina sempre s’ha distingit pel seu bon gust.

Per acabar, sols ens quedaria parlar de les falles, però aquest és un tema que requereix un llibre a part. Simplement dir que durant aquests anys, tot seguint la línia començada a l’època de Primo de Rivera, les falles s’oficilitzaren. Es va crear una Junta Central Fallera, en el vèrtex de la qual estava l’alcalde, a través del qual s’exercia el control i la manipulació política de les Comissions. Aquestes es convertiren en el cor obligat de tots els esdeveniments del Règim. En segon lloc, s’aristocratitzaren.

La Fallera Major era designada entre les famílies de l’alta societat i, a meitat dels 50, començaren a funcionar els paradors com alternativa dels rics als modestos i populars “casalets”. Tercer, es vulgaritzaren. Com que no es podia parlar de res la crítica va derivar a poc a poc cap a la insinuació escatològica. Quart, es desvalencianitzaren i s’orientaren

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 337

VALÈNCIA 1931-1959

a l’atracció del foraster en comptes d’orientar-les a la diversió de la indígena. I, malgrat tot, les falles continuaren sent el vehicle més poderós de participació popular i d’expressió col·lectiva. Dubte que en altre lloc existesca un teixit social tan ampli com el que constitueixen aquests centenars de persones que durant tot l’any venen loteria, pugen a les cases, posen llums i banderes, organitzen festes en el barri, i sols per tenir l’excusa d’estar tres dies tots junts en el carrer. Tal vegada siga perquè els habitants d’aquesta ciutat allò que de veritat els agrada és reunir-se tots a la lluna de València per tal de veure bocabadats un bon castell, reunir-se tots al sol de València per tal de sentir com tremola el sòl de la plaça de l’Ajuntament, mentre es dispara la “mascletà”, i aplaudir al final. Que cadascú faça el que vulga però per divertir-nos hem d’estar tots junts, i quants més serem més riurem. No sé si som així però ho semblem, i no és petita la virtut que per a l’alegria, almenys, ens necessitem.

Així estàvem, sense assabentar-nos de la sort que el Cabdill i el cel ens tenia reservada, i cadascú s’entretenia com podia. Els xiquets anant a les processons i al cine Sant Vicent on feien pel·lícules de Fumanchú i es podia menjar “cacaus i tramús”. Les mestresses de casa plorant mente escoltaven el serial d’En Guillermo Sautier Casaseca. Els homes matant el temps en silenci mentre lligaven la “picadura” amb paper Bambú. Qualsevol cosa, enmig d’una vida tan esmortida, servia de diversió i un fum de gent acudia a admirar-la. Un paracaigudista que es llançà des de dalt d’un edifici del carrer Xàtiva, la inauguració dels semàfors, el fabulós San Lorenzo de Almagro, el primer portaavions americà que arribà al port, la tòmbola, el misteriós mag Fassman que amb el ulls tancats recorria en cotxe la ciutat, gesta especialment meritòria en tractar-se de València. A la fresqueta de l’estiu, pels barris de Sagunt o Patraix, encara es treien les cadires al carrer després de sopar i, mentre les dones feien la xarrameca, els homes jugaven una partideta al truc.

Amagat a la cuina algú s’atrevia a escoltar la Pirenaica que anunciava triumfalment que els guerrillers ja estaven a Utiel. “Apaga això, tanca, tanca, que ens portaran a la presó”. Llavors a la ràdio es sentia una trista cançó de Conxita Piquer sobre amors contraiats. En un món aïllat i ofegat, com el que es vivia, sense il·lusions ni esperances, a la gent li agradava parlar de prodigis i de crims, del fong i la gelea reial que ho curaven tot, d’una minyona del carrer Sagunt que s’havia carregat, enverinant-les, les quatre o cinc senyoretes de les cases on havia servit. De política, ni una paraula. Els qui havien patit la guerra, i a més l’havien

337

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 338

CAPÍTOL III

338

perduda, sempre estaven amb la mateixa cançó: no et claves en embolics. Una vegada en la seua vida cregueren en somnis i, en despertar, els havien humiliat, aterrits, arraconats. Allò era un malson que mai arribarien a llevar-se de damunt i que pesaria com una llosa de silenci sobre els fills. Hauria de passar molt de temps perquè els morts s’oblidaren i els vius tornaren a la vida. Al final dels anys cinquanta les ferides de la por i de la fam es mantenien obertes, l’escenari, però, de la representació anava a canviar de dalt a baix obligant els actors a assumir altres papers. La invasió dels turistes, l’èxode a l’Alemanya de milers de treballadors, la emigració massiva de famílies del camp a les grans ciutats on de la nit al matí nasqueren barris enormes, els inicis enlluernadors de la societat de consum. S’obria pas a l’Espanya del 600 que poduiria un doble i contradictori moviment, d’integració dels que fins llavors havien viscut dominats per la rancúnia, i d’oposició dels qui, aleshores, començaven a viure i desitjaven fer-ho en llibertat. S’acabava el temps del silenci i, com un dramàtic símbol, la ciutat s’enfonsava sota les aigües aquell terrible 14 d’octubre de 1957.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 339

CAPÍTOL IV VALÈNCIA 1960-1979: PEL SIS-CENTS CAP A DÉU

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 340

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

1.

19/4/07

11:27

Página 341

L’amic americà

Deia el professor Richard Hen, en la conferència inaugural de les activitats de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo a València el 1984, que el creixement econòmic, el procés d’urbanització i, en definitiva, la modernització que havia tingut lloc a Espanya sota el franquisme –fonamentalment a partir dels 60– havia permés la ruptura de la històrica aliança entre la gran “tradició conservadora” i les masses rurals que li aportaven el sustent sociològic i electoral i que tal ruptura havia fet possible la transició a la democràcia. El franquisme, per tant, hauria cavat la seua propia fossa i, en el context de la intervenció del professor Hen, hauria estat una etapa històrica “necessària” des d’una perspectiva a llarg termini de la història contemporània d’Espanya.

Aquesta interpretació és, com a mínim, molt suggerent vist que, en principi, sembla prou raonable pensar que l’afany de desenvolupament impulsat pel règim a partir de 1960 per assegurar la seua supervivència anava a propiciar profunds canvis en l’estructura social de país: provocar l’emigració massiva del camp a la ciutat, estendre la condició d’assalariat, substituir la petita burgesia tradicional per una altra de nou encuny, incrementar el nivell d’informació i potenciar, en definitiva, sense voler, una cultura urbana que questionaria progressivament un règim nascut de l’afirmació de la gran tradició i de la negació de les llibertats.

En aquest context general, que és el que determina les transformacions profundes que experimenta la ciutat de València entre 1960 i 1979, convé subratllar, si volem ser rigorosos, el paper bàsic que en tot el procés acompliren els Estats Units: l’amic americà.

La intervenció dels USA, com és ben conegut, pràcticament començà de forma immediatament posterior a la «recomanació» realitzada per l’ONU en 1948 d’establir un bloqueig diplomàtic a Espanya. Seguint el conegut adagi de “l’ONU proposa i els USA disposen”, en 1950 s’inicien els contactes entre els governs de Washington i Madrid i en 1951 s’in-

341

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 342

CAPÍTOL IV

342

tercanvien ambaixadors entre els dos països i es restableixen així les relacions diplomàtiques. Estàvem en plena Guerra Freda i de segur els estrategues del Pentàgon pensaren que Espanya valia ben bé una missa, i que el perill roig justificava sobradament el manteniment d’una dictadura en un país llunyà que l’opinió pública nordamericana difícilment sabia ubicar al mapa i en el qual podien situar-se unes bases militars d’allò més “guai”. En açò foren quasi tant precoços com la Santa Mare Església que ja havia estrenat el 1939 el seu idil·li amb el règim i a la qual, la temptació d’una Espanya catòlica per obligació i necessitat, reserva de valors espirituals, seduïa tant com per a oblidar “petiteses” i excessos del règim.

Després de l’intercanvi d’ambaixadors vingué la signatura de l’Acord d’Amistad i Cooperació el 1952; l’ingrés a l’ONU en 1955, organisme que per obra i gràcia dels Estats Units, considerà, pel que es veu, que entre 1948 i 1955 s’havien produït canvis substancials en la política del règim; la distribució massiva de llet en pols el 1955; la inoblidable pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall; la visita dels portaavions americans als ports espanyols amb considerables mostres de curiositat i admiració per part dels soferts ciutadans, etc.

Aquesta etapa de “calfament” en les relacions entre Espanya i Estats Units, donaria pas a un fet trascendental en la història econòmica espanyola: El Pla d’Estabilització de 1959, al qual no foren aliens els informes del Fons Monetari Internacional, controlat pels Estats Units, informes que diagnosticaven els límits i rigideses del model de desenvolupament autàrquic –fet palés per la recuperació econòmica de l’últim quinquenni– i que proposaven la progressiva integració econòmica d’Espanya en el món occidental mitjançant un procés d’ajust i liberalització. Gràcies al Pla d’Estabilització, Espanya pogué aprofitar l’onada expansiva dels països europeus que, iniciada el 1945 i sostinguda per polítiques keynesianes –pensades paradoxalment per a la crisi de 1929– es perllongà fins a la crisi del petroli de 1973 i la subsegüent crisi econòmica generalitzada.

El turisme i l’emigració proporcionaren les divises necessàries per a permetre un ritme sostingut d’importacions i la modernització –”ma non troppo” com hem pogut comprovar gràcies a la crisi– de l’aparell productiu, mentre que el creixement de la demanda interior i exterior va permetre un procés accelerat d’industrialització i urbanització que s’autoalimentaven mútuament. Som a l’Espanya dels 60, del 600 i del desenvolupament. La llarga mà de l’amic americà ens ha acompanyat i continuarà amb nosaltres.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 343

VALÈNCIA 1960-1979

2.

L’obra i els grisos: els camins del desenvolupament

Com és ben sabut i demostrà sobradament Max Weber, l’expansió del protestantisme i, per tant, dels valors ètics i culturals que l’acompanyaven jugà un paper no secundari en el desenvolupament del capitalisme a l’Europa Anglosaxona i als Estats Units. El puritanisme, l’ascetisme i la moral kantiana, la relació directa amb Déu sense la còmoda mediació de sants i verges, etc., coadjuvà positivament a l’expansió del capitalisme. La terra promesa –Estats Units– fou recipiendària en la seua etapa “constitutiva” d’una important immigració d’europeus que a més de la seua força de treball aportaren el seu ascetisme i el seu espèrit de superació.

Res d’açò succeí als països del Sud d’Europa on l’arrelament multisecular del catolicisme –amén de tradicions culturals mediterrànies qualitativament distintes– féu que les creences religioses s’orientaren més a la prèdica de “la vall de llàgrimes”, la submissió i el conformisme que no pas a l’esperit luterà de lluita i superació individual.

Tanmateix, i a mode d’expressió tardana, deformada i “autònoma” d’aquesta relació històrica entre creences religioses i creixement econòmic, l’Espanya dels seixanta va veure com naixien, es desenvolupaven i aconseguien llocs prominents de responsabilitat política i de direcció del procés de desenvolupament econòmic els membres d’una peculiar secta religiosa: l’Opus Dei. L’”Obra”, barreja de secta religiosa molt conservadora en els seus propis valors religiosos –i també en els socials i polític– i de grup de pressió, aconseguí “col·locar” a poc a poc els seus qualificats peons a la piràmide de comandament del franquisme i, sobretot, a l’àrea econòmica a la qual aportaren una visió tecnològica del desenvolupament. Ens trobem a l’època de la nissaga dels López (López Rodó, López Bravo...) i dels Plans de Desenvolupament, espècimen “sui generis” de planificació indicativa que proporcionà una coartada de racionalitat al franquisme en un punt de la seua història en què necessitava guanys més materials, tenint en compte l’esgotament del missatge feixista i l’onada de materialisme i laïcitat que ens envaïa com a consequència de l’explosió industrial i urbana i de l’efecte de demostració del turisme i la televisió.

343

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 344

CAPÍTOL IV

344

L’Opus fou, per tant, un bon aliat del franquisme, amb un patent i poc dissimulat disgust d’unes altres “famílies” del règim que veuran així retallada la seua porció del pastís. Manuel Fraga Iribarne i –molt més a prop– Adolfo Rincón de Arellano poden ser exponents d’aquest esperit de “resistència” que tingué en la fosca història del “cas Matesa” la seua expressió més àlgida.

Els espanyolets que anem a peu recorreguérem els camins del desenvolupament ben acompanyats: l’amic americà i Monsenyor Escrivà de Balaguer vetlaven per nosaltres i corregien les nostres malifetes. Aquest era el “camí”. L’arribada de la democràcia inorgànica suposà un alt al camí per a l’Opus que, tanmateix, segueix treballant abnegadament i amb molta discreció per aconseguir la direcció de les nostres ànimes i de les nostres butxaques. No apaguem la llum per si de cas.

L’Obra tingué també especial debilitat per les obres públiques. De la seua mà s’esdevè a tota Espanya un creixement considerable de les infraestructures viàries, element bàsic del model de desenvolupament proposat. La presència de Vicente Mortes a la Direcció General de Carreteres des de principis dels 60 –després seria Comissari Adjunt del Pla de Desenvolupament i Ministre de l’Habitatge– és una dada a remarcar. Els valencians coneguérem de prop el fenomen: la pista de Barcelona, els nous accessos d’Ademús i Alacant, i l’ampliació i perllongació de l’Avinguda de Castella, etc. són testimonis de la voluntat “modernitzadora” de l’Obra. Primer fou el Pla Redia, després les autopistes. Enmig els pantans. El tren no és «modern». Som a l’estat d’obres, en just homenatge a la Dictatura de Primo de Rivera que serveix com a model històric. Modernització i tecnocràcia paternalista, aquesta és la recepta.

El gris fou el color de l’època. El gris del ciment, el gris de la repressió, el gris de la vida quotidiana. Del ciment, ja n’hem parlat: urbanització, carreteres, pantans, autopistes per a major glòria de la banca, les grans empreses d’obres públiques i el capital immobiliari. El gris de la repressió. Qui no es recorda dels «grisos»? La democràcia canvià l’uniforme de la policia nacional per intentar esborrar el record. Els qui hem passat els cinquanta no ho oblidarem mai. Els omnipotents grisos. El desenvolupament vigilat. Grisos al Mestalla, grisos als parcs per a vigilar els enamorats, grisos al carrer, grisos a la Universitat, grisos a cavall, grisos amb casc, grisos amb pilotes de goma. Grisos anti-disturbis, tancats, a les “youghourteres” que miraven amb odi quan rebien l’ordre de carregar. Des que començà el «desenvolupament» fins al procés de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 345

VALÈNCIA 1960-1979

Burgos (1970), la repressió fou, és clar, menys salvatge i cruel que en la immediata postguerra. Les successives agafades de “comunistes” com la que es produí el 1968, recordaven, però, que una cosa era la llibertat i una altra el llibertinatge, en feliç expressió de l’època. Sabíem que no podíem i pocs ho intentaven. El procés de Burgos donà la pistoletada d’eixida, la societat es desemperesí. El desenvolupament havia provocat efectes no volguts pel règim: l’emigració havia debilitat el pes del món rural, la població s’apinyava com podia a les ciutats i els aires de llibertat del carrer circulaven malgrat els grisos i la televisió. A partir de 1970, la conflictivitat anà “in crescendo” i la faena se’ls acumulava als grisos.

Relatar els conflictes ressenyats per una font tant poc sospitosa com l’Almanaque de Las Provincias seria llarg i tediós. La prohibició d’actes culturals era l’esport preferit del governador civil Oltra Moltó, conegut per “Altra Multa”. L’extrema dreta l’ajudava: atemptat al Teatre Principal on es representava una obra de Brecht (Abril, 1975); atemptat contra la llibreria Universal (Juliol, 1975); provocacions a les facultats (Octubre, 1975); “petard” en la projecció de El ultimo dictador (Maig, 1976); bombes a la llibrería Araña i al bar Racó del barri del Carme (Agost, 1976); Comando Cazarojos (Setembre, 1976); bomba a 3 i 4 (Novembre, 1976); assassinat d’Atocha (Gener, 1977); assalt a la seu del PSOE i metrallament d’un local del PC (Abril, 1977); novena bomba a 3 i 4 (Agost, 1977); bomba en Acció Cultural del País Valencià (Agost, 1977); assassinat de Miquel Grau a Alacant (Octubre, 1977); bomba al taller que imprimia Cal Dir i València Semanal (Desembre, 1977), bomba a casa de Joan Fuster (Novembre, 1978), paquet bomba enviat a Sanchis Guarner (Desembre, 1978) ...

Però Oltra Moltó i la ultradreta anaven contracorrent: treballadors, estudiants, professionals i veïns s’ocupaven de demostrar-ho unint sempre les seues reivindicacions concretes amb la restauració de la democràcia. “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” era la consigna. La manifestació del 12 de juliol de 1976 fou el primer avís seriós que els valencians tampoc estàvem per la continuïtat del règim, per molts “espèrits del 12 de febrer” amb què ho adornaren. Les execucions de setembre de 1975 –en plena agonia física del general– havien marcat un punt de no retorn iniciat amb la mort de Carrero Blanco, malgrat que alguns com Miquel Ramón Izquierdo convocaren (9 d’octubre de 1975) manifestacions d’adhesió al règim. El 94 % de “sí” en el Referèndum de la Reforma Política del 15 de Desembre de 1976, amb un 85 % de participació del cens electoral, deixà, pel que fa als valencians, l’assumpte tan-

345

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 346

CAPÍTOL IV

346

cat, tot i que els Tejero, Milans del Bosch, etc. persistiren uns anys més tard en l’intent de restaurar l’Espanya eterna.

Del gris del ciment i del gris de la repressió al gris de la vida ciutadana. Si exceptuem l’”animació” dels carrers en la dècada dels setanta, caldrà reconéixer que la vida ciutadana discorregué en un to prominentment gris, sense pena ni glòria. El “món oficial” es muntava els seus propis actes d’autojustificació i autobombo davant la indiferència general del personal. De les reunions nacionals i internacionals sobre els temes més esotèrics (el Primer Congrés Internacional de Xiquets en 1961 presidit per Francis Franco, al qual li regalaren els 100 millors joguets de 1963, és només un exemple) a la tradicional nominació de les falleres per afalagar els poderosos amb inclusió d’alguna xiqueta òrfena (1961), passant pels Congressos dels Empresaris Catòlics de l’Institut Social Patronal i les Cartes Pastorals de L’Arquebisbe que abordaven temes trascendents: la fraternitat en les Societats Anònimes, els problemes morals de la Integració Supranacional, els continguts de l’Encíclica Mater et Magistra, la incorporació de la joventut en la direcció de l’empresa, etc. Per cert, que en l’assumpte de les falleres majors, D. Miguel Ramón Izquierdo tingué la idea de nomenar Fallera Major a Sonsoles Suárez Iliana en 1977 i pare i alcalde s’endugueren un considerable esbronc. Eren uns altres temps.

Els valencians tampoc no vibren amb els esdeveniments internacionals. L’aïllament i la fòbia a allò que prové de l’estranger, potenciada pel règim –amén de l’escassa informació– tindran els seus efectes. La tramesa del primer home a l’espai (1961), l’assassinat de Kennedy (1963), el maig del 68 o la Guerra del Vietnam tingueren una repercussió ciutadana ben modesta.

Aliens a les pompes oficials i als successos que commovien el món, els valencians s’afanyaven a treballar i millorar el seu nivell de vida, seguint, això sí, el model establert: el cotxe, el pis i, els més afortunats, el xalet. Les diversions eren les permeses –futbol, bous, “catch”, varietés, cinemes i discoteques– i no serà fins ben entrats els setanta quan augmente l’oferta cultural “alternativa”. Malgrat el creixement dels consumidors de televisió –la gran novetat– la ràdio (amb els clàssics anuncis publicitaris cantats, les cançons dedicades i els dramots de Guillermo Sautier Casaseca) ocupava també un lloc important al treball i a casa.

L’anecdotari tampoc no fou molt variat, si atenem a la informació subministrada per l’Almanaque de Las Provincias i a la propia memòria.

La nevada de 1960; l’arribada a les llars dels programes de televisió grà-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 347

VALÈNCIA 1960-1979

cies al repetidor d’Aitana (1960); la instal·lació d’aire condicionat als cinemes d’estrena (1960); la inauguració del restaurant de Viveros (1960); la implantació del nou horari per tal d’aprofitar més la llum solar (1961); la psicosi que es generà per les proves atòmiques dels russos (1961); la gran gelada de la taronja que féu augmentar l’atur (1963); l’inici de l’èxode pasqüer (1963); la pujada del Levante a Primera (1963); l’assecament de l’arrós a l’Albereda i al Passeig al Mar (1963); el nou enllumenat del carrer de la Pau, pagat per veïns i comerciants i celebrat amb un castell de focs artificials a la Plaça de la Reina (1963); l’estrena de la pel·lícula Franco, ese hombre i la inauguració dels cinemes Martí (1964); l’inici de la lectura en llengua “vulgar” de les epístoles i els evangelis (1964); les inundacions endèmiques (1965 i 1971); l’inici de la desviació per dins d’El Saler els diumenges (1966); la matricula del V-200 000 (1967); la desaparició de l’últim tramvia després de 94 anys de presència als carrers (1970); la inauguració de El Corte Inglés (1971); el València campió de la Lliga (1971); l’inici de les activitats de la grua (1973); la venda de la llissa de l’Albufera a 15 ptes. kg (1975) i la baixada del preu del pa (1976); la inauguració de Galerias i dels cinemes ABC Park (1977); la inauguració del primer hipermercat a Alfafar (1976)...

La celebració dels 25 anys de pau amb l’erecció de l’estàtua equestre de Franco (1964); el Referèndum del “Sí” (1966) i la visita de Franco de 1970, foren també obviament esdeveniments de multituds.

Gris fou també, l’actuació de la nostra classe empresarial, oficialitzada com totes les institucions. Es limitaren a demanar –amb gran perspectiva històrica– la instal·lació de la siderúrgia integral a Sagunt i a celebrar entusiàsticament el “manà americà” corporitzat en la Ford i la IBM. El fracàs de l’intent de creació en 1978 de la Corporació Financera del País Valencià (Banex, Banco de Alicante, PromoBanc, Caja de Ahorros) és una dada que il·lustra prou bé la secular incapacitat de la burgesia local.

No convé, però, accentuar massa el gris de l’època. Estem –no ho oblidem– en la dècada daurada dels seixantes. Tot i que esmorteïts, els Beatles també ens arriben. La música “moderna” és una vertadera invasió i als conjunts foranis s’afegeixen els de collita pròpia: l’irrepetible Duo Dinámico, Los Bravos, Los Brincos, Los Pekeniques.... El rock, el twist –i les faldes, curtes com mai, per a escàndol dels propensos i deler dels mascles reprimits que erem quasi tots– invadeixen “guateques” i balls de tota mena. Les ràdios incrementen dia a dia els espais musicals i les cançons “dedicades” omplin el temps en absència d’informacions

347

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 348

CAPÍTOL IV

348

que passaren la censura i que, a més a més, tingueren interés. Erem encara lluny de la ràdio de la democràcia, de les baralles per l’audiència, de les tertúlies maratonianes. Música, música i més música. Moderna, menys moderna i “espanyola”. Els festivals d’Eurovisió i de Benidorm, el primer Julio Iglesias, Karina, Salomé, Micky, els malaguanyats Nino Bravo i Bruno Lomas... La llista es fa llarga, molt llarga.

Tanmateix, no tot era música. A la década dels seixantes el cinema era una activitat cultural de primer ordre. Si el lector consulta els primers números de la, per moltes raons insòlita, Cartellera Túria (tota una institució nascuda el 1964) es trobarà amb una llargíssima relació de sales de cinema moltes de les quals estaven ubicades en barris perifèrics o en zones relativament allunyades del “carrer dels cines”, el carrer Calvo Sotelo, avui Passeig de Russafa. La crisi d’espectadors dels anys 70, deguda al creixement de l’oferta televisiva i, sobretot, a l’aparició del vídeo, ens deixà sense aquella doble llista de “cinemes d’estrena” i “cinemes de reestrena”. Recordem “in mortis causa” algunes d’aquestes sales on podíem anar amb pocs diners, veure dos o tres pel·lícules i menjar neules i d’altres llaminadures la qual cosa, en aquell temps, que no pas ara, era cosa de cines de “barri”. El Torrefiel, el Boston a l’avinguda de Burjassot, el Roma a Benicalap, el Samoa a Campanar, el Español, el Túria, el Versalles, el València i el Princesa a la barriada de Quart, el Museo al barri del Carme, el Palacio i el Colón al barri de Velluters, el Rosaleda a la Saidia, l’Avenida i el Goya a l’avinguda de Jose Antonio (avui Antic Regne), el Alameda a “La Cigüeña”, el Triunfo.... Alguns d’estrena també acabaren per desaparéixer (l’Oeste, el Paz), d’altres es recovertiren al seu ús inicial –el teatre– com el Princesa i el València i d’altres com el Xerea i el Museo resistiren amb heroïcitat i especialització el pas del temps i la crisi d’espectadors fins que els arribà l’hora (al Museo a principis dels vuitanta i al Xerea uns anys després).

Hi havia molts cinemes a la ciutat (i això que ens hem deixat les nombroses terrases d’estiu) i la gent hi anava molt. L’obligat “Nodo” donava pas a pel·lícules majoritàriament nord-americanes (una contraprestació com altra qualsevol de la llet en pols) però també d’espanyoles.

Al principi encara es veien amb freqüència les pel·lícules “ambientades” als anys 50 i principis del seixantes on els problemes de subsistència i la picaresca donaven peu a històries que, vistes ara per segona vegada, tenen prou d’interés. Els Isbert, Ozores, Fernando Fernán Gómez, Tony Leblanc, etc., interpretaven un cinema “realista” que, a poc a poc, donaria pas a centenars de pel·lícules on el “shock” produït pel turisme

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 349

VALÈNCIA 1960-1979

i l’emigració es barrejava amb la moda de la minifalda i el “destape”, donant com a resultat del “cocktail” uns subproductes culturals de gran consum i on molt bons actors i actrius es guanyaven la vida lluitant amb uns guions de pecat mortal. Això per no parlar d’un altre tema molt socorregut com el contrast camp/ciutat de les pel·lícules de l’inefable Martínez Soria.

Westerns, bèl·liques i policíaques “made in USA” es combinaven en les proporcions adequades amb aquest cine espanyol del Plans de Desenvolupament oferint als ciutadans uns “menús” profusament consumits. L’oferta mana. Cert que des de principis dels setanta es pogué veure a la ciutat un cinema de més qualitat de la mà d’un gran invent de l’època: els cineclubs. Rojos i retors competien per un mercat creixent compost per gent jove, majoritàriament universitaris, que cercaven alguna cosa més que distracció. El cinema d’autor, el cinema de compromís. Amb més presència europea i menys nordamericana. El Magister, l’Imagen, St. José de Calasanz, St. Francisco Javier, Salesianos, etc., compartien amb les sales dites “de arte y ensayo” com el Xerea, el Museo i l’Artis aquesta nova demanda (es pot consultar un llistat de cinemes, ja desapareguts, de València al quadre 17 de l’annex).

Música, cinema... També als anys 70 recitals de cantautors i teatre de “vanguardia” (amb el precedent, en aquest darrer cas, del Teatre Universitari de València) de la mà d’un altre invent de l’època malauradament desaparegut. Parlem, és clar, de Studio S. A. A finals del seixantes, mitjançant el típic procediment de la suscripció d’accions pel personal més concienciat i amb l’impuls i notori protagonisme d’alguns membres de la família Noguera (símbol de l’escassa burgesia liberal “autòctona”) es creà l’esmentada societat que, primer als locals de Taquígrafo Martí i després des del València Cinema, féu possible consumir una cultura d’innegable qualitat que com els cineclubs i les sales “de arte y ensayo” alimentaven la flama de la llibertat.

Tornem, però, a la cultura de “masses” per invitar a aquesta petita excursió a l’autèntica reina de l’oci, de la informació (i desinformació) i de la cultura del nostre període: la televisió. No és aquest un fet “autòcton” o “local”, com no ho és el de la música, però no per general té menys importància. Amb la Televisió Espanyola –que, com tothom sap, era la millor televisió d’Espanya– es produí una vertadera revolució social que era més gran a mesura que anaven ampliant-se horaris d’emissió i àrees territorials de cobertura. Els telediaris, l’home del temps, Cesta y Puntos, Reina por un día, Bonanza, els rombos.... i els partits de futbol. El cotxe,

349

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 350

CAPÍTOL IV

350

la casa i el xalet ja tenien un company en l’Olimp dels Deus que ens tenien agafat el cor. La televisió, l’oci amb majúscules, fou vehicle d’importants canvis en les relacions familiars (el famós xssss...) i també, malgrat els intents –reeixits– de control i manipulació, de culturització en el sentit més ample del terme i d’informació exterior. Era, si més no, la fi de l’autarquia mental. No estàvem sols, les imatges ens ho demostraven més enllà de la sempre discutible i poc freqüentada lletra impresa.

Les altres manifestacions del “panem et circenses” no presentaren al nostre període variacions d’especial interés. Les Falles oficialitzades, bròfegues, àgrafes i coentes que era el que tocava. Els bous per als addictes i el futbol com a teràpia col·lectiva de desfogament, motiu de coversa setmanal i il·lusió monetària permanent (la quiniela). Per cert que llevat d’algún que altre triomf del “primer” equip en la Lliga i del curt peregrinatge del Llevant per la primera divisió si que hi hagué un esdeveniment futbolísticourbanístic que es mereix un petit comentari. No se sap ben bé com, amb quines legalitats i benediccions, però sí es coneixen els resultats. A finals dels seixantes la ciutadania assistí a la desaparició de l’antic camp del Llevant el “Vallejo” confinant amb l’estacioneta de trenets i amb la construcció del “Nou Estadi”, prop de St. Miquel dels Reis, al bell mig d’una flamant zona verda dibuixada al Pla General de l966, sols uns pocs anys abans de “l’operació”. Una petita irregularitat a afegir a la llista i, probablement, una operació immobiliària (l’ocupació residencial dels terrenys de Vallejo) que mereixeria un estudi monogràfic semblant al que requereix l’enderrocament i reedificació privada de la Ciutadela o l’utilització privada dels terrenys de l’antiga Estació d’Aragó.

Sòl públic (o d’ús públic) “versus” interessos immobiliaris. Una vella història.

3.

Créixer, créixer, créixer

En aquest marc general de l’Espanya del desenvolupament la regió valenciana –després Regne, País, Comunitat– experimenta un procés de creixement accelerat. La industrialització de l’Horta, l’Alacantí, el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 351

VALÈNCIA 1960-1979

Vinalopó, l’Alcoià i la Plana Baixa, provocà unes transformacions territorials profundes, no sols dins de la regió sinó també a les províncies limítrofes (Conca, Terol i Albacete) i no limítrofes (Andalusia), de les quals s’abastí de mà d’obra. La població es concentrà a les àrees urbanes –fonamentalment costaneres– mentre que amples zones de l’interior es queden buides o semibuides. Es segueix un model de desenvolupament descrit molt encertadament pel professor Bemardo Secchi per a la Itàlia dels anys 50 i que s’ajusta amb una gran precisió a allò que ocorregué al País Valencià entre 1960 i 1975. Secchi ho anomena “model extensiu de creixement” i es basa, com indica la seua pròpia definició, en la utilització “extensiva” de la mà d’obra com a recurs més abundant. En el cas del País Valencià, les característiques de la industrialització (sectors productors de bens de consum, amb molta utilització de la mà d’obra i baixa tecnologia), la urbanització accelerada –amb el consegüent desenvolupament de la indústria de la construcció– i el desenvolupament turístic són tres factors que coincideixen en el temps, es retroalimenten i generen un model de desenvolupament dual, fortament desequilibrat des del punt de vista territorial i que propicia un fort creixement del sector immobiliari, amb efectes possitius (llocs de treball, demandes directes i indirectes a altres sectors...) però també negatius (redistribució de la renda a favor dels propietaris de sòl urbà i habitatges, disminució de la inversió productiva...) sobre el creixement econòmic del conjunt.

Si analitzem les dades d’evolució de la població; les estadístiques de concentració territorial de producció i la renda; la inversió –a mode d’exemple– destinada a la compra de solars de la ciutat de València i la comparació amb les xifres d’inversió industrial; el creixement territorialitzat del parc d’habitatges i unes altres informacions estadístiques, podem caracteritzar adequadament el model de desenvolupament valencià entre 1960 i 1975, com a un model de desenvolupament “extensiu” que serà fortament qüestionat quan l’encariment dels costos de producció –entre ells la mà d’obra–, la competència creixent d’altres països productors del mateix tipus de productes (moble, tèxtil, calcer, etc.) i la paràlisi del procés d’urbanització plantegen la necessitat de la modernització, el disseny i la tecnologia com a úniques formes de supervivència d’una activitat industrial que, a més a més, presentava –i presenta– clars trets de minifundisme empresarial i escassa capacitat de gestió.

Hem parlat d’estadístiques però no les hem donades. No avorrirem innecessàriament el lector. Tan sols caldrà fer esment d’algunes xifres indicatives. La població passa dels 501.777 habitants de 1960 als

351

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 352

CAPÍTOL IV

352

744.748 habitants de 1981 amb un increment del 29’14 % en la dècada dels seixantes i del 14’93 % en la dels setantes. Part d’aquest fort increment demogràfic es deu al creixement vegetatiu, que provoquen taxes de natalitat entorn del 18 % i de mortalitat lleugerament inferiors al 10 %. L’altre component del creixement demogràfic és, obviament, un saldo migratori net possitiu que explica el 66’33 % del creixement en la dècada dels seixantes, el 45’88 % entre 1970 i 1975 i sols el 5’16 % entre 1975 i 1981. La població creix i canvia també l’estructura ocupacional.

La població ocupada a l’agricultura passa del 5’54 % en l960 a l’1’72 % en 1981 mentre que els serveis donen treball a una proporció creixent dels ciutadans: del 51’79 % de 1960 al 61’80 % en 1981.

El fort increment poblacional té una clara traducció en l’expansió residencial. La mitja anual de nous habitatges construïts entre 1960 i 1979 és de 8.886 amb un màxim de 11.627 en 1971 i xifres modestes (entorn dels 6.000) entre 1960 i 1964. La crisi deixarà la mitja anual entre 2.500 i 3.000 habitatges per any i la recuperació enonòmica de mitjans dels vuitanta suposarà forts augments de preus però no d’habitatges construïts. Aquest increment constructiu fa que el stock d’habitatges de la ciutat passe de 132.339 en 1960 a 213.296 en 1970 i 301.812 en 1981. Entre el 1960 i el 1979 es varen construir a la ciutat al voltant de 180.000 habitatges nous amb molts anys que superaven les 10.000 vivendes anuals.

Tal vegada no s’haja insistit prou en el caràcter vertaderament “revolucionari” que suposen aquests increments poblacionals, residencials i productius. En un període de tan sols dues dècades l’esquelet de la ciutat cruixirà pels quatre costats i l’ocupació de nous espais es farà amb uns modes el resultat dels quals és ben palés: la destrucció de la ciutat, el xabolisme vertical.

Aquest fort creixement no serà, però, esclussiu de la ciutat. El creixement poblacional, residencial i productiu dels municipis de l’Horta serà igualment fort i, a partir dels 70, s’iniciarà un procés de descentralització que incrementarà el dinamisme de la “corona” ralentitzant-se el de la ciutat central. Estem davant de la conformació real –si bé formalment no s’hi reconeixerà fins a 1986– de l’àrea metropolitana de València que es consolidarà com a nucli central del sistema de ciutats de la Comunitat Valenciana. Un àrea metropolitana bastant caòtica, sense infraestructures de comunicació eficients, sense cap instància coordinadora supramunicipal –Gran València és absolutament estèril excepte per a aprovar planejaments especulatius– però que constitueix la major aglomeració

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 353

VALÈNCIA 1960-1979

de població i de producció del territori valencià. Una àrea que abasta cotes significatives d’especialització funcional (agrícola i turística, l’Horta Nord; residencial, l’Horta Nord-est; industrial l’Horta Oest i l’Horta Sud amb algunes diferències tipològiques; creixement terciari a la ciutat central) i que es perllonga a través de les principals vies de comunicació cap al Nord-est (Pobla de Vallbona, Llíria), Oest (Xest) i Sud-oest (Carlet), això sense tenir en compte els espais afectats per la segona resisdència i que són funcionalment dependents de l’àrea com la serra Calderona i, en part, la Ribera Baixa.

Un model territorial –el de la ciutat i la seua àrea metropolitana– que patirà els efectes de la crisi econòmica i immobiliària del període 19781984 i que, amb la superació d’aquesta, deixarà a la clara les seues pròpies insuficiències derivades del caràcter especulatiu i caòtic del període de desenvolupament seguit en l’etapa franquista.

4.

Sofrir la ciutat

Immersa en aquest accelerat procés de desenvolupament la ciutat de València canvià més entre 1960 i 1979 que en tot el llarg procés que, des de mitjans del segle XIX, anava transformant la ciutat i fent-la canviar, no només la seua estructura física, sinó també la seua funcionalitat i raó de ser. De gran ciutat provinciana, abastidora de serveis a un puixant entorn agrícola, a ciutat central d’una àrea metropolitana industrial i d’una regió econòmica moderna. “En trànsit a gran ciutat” com assenyalarà el professor Sanchis Guarner.

La ciutat veu multiplicar-se els seus habitants, estendre’s caòticament la seua perifèria urbana, motoritzar-se progressivament la seua població.

Observa com van separant-se els llocs de treballs dels de residència i aquestos dels d’oci i comerç. Com milers de ciutadans dels municipis de l’Horta acudeixen o creuen diàriament la ciutat. Com es generen creixents problemes de congestió de trànsit. Com van desapareixent els espais lliures –intramurs i extramurs– i com van fent-se escassos o inexistents els equipaments, les zones verdes, les escoles, les instal·lacions esportives. Com van envaint els bancs, les oficines i els comerços, el

353

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 354

CAPÍTOL IV

354

Barri de Sant Francesc i com la resta del centre històric experimenta una degradació progressiva. Com la indústria i els col·legis privats es traslladen a uns altres municipis. Com naixen com a bolets els edificis en espais d’horta –des de la perllongació del Passeig València al Mar fins a Arxiduc Carles– sense que la providència s’haja dignat a urbanitzar prèviament. Com les sèquies i el Túria s’utilitzen com a albellons i com es destrueix el Saler i es contamina l’Albufera. La ciutat, vella matrona, observa silenciosament allò que fan d’ella els seus habitants. Es una epidèmia. És la destrucció de la ciutat.

Enfront de tot açò hi ha evidentment dues respostes: la dels successius ajuntaments franquistes que, sempre escassos de recursos, intenten pal·liar la situació per bé que en més d’un cas, són els artífexs directes de la destrucció i la de la població que sofreix el deteriorament de la ciutat, a la qual no es permet de parlar, “representada” orgànicament pels individus que representen els interessos de les minories que tenen el poder polític i econòmic. La resposta dels primers és, ho comprovarem de seguida, insuficient si utilitzem un adjectiu generós. La dels segons és clara: exigir representativitat democràtica i solució als problemes.

5.

Reformes, grans obres i... projectes

Conéixer i entendre la resposta al caos per part dels ajuntaments franquistes és necessari per a mantenir un mínim rigor històric. De no fer-ho se’ns podria acusar, amb raó, d’ometre la realitat, de carregar les tintes negres. No és convenient ni necessari. La demagògia dels fets és suficient.

Comencem per aquelles qüestions més qüotidianes: la xarxa viària, el trànsit i els transports, els equipaments... les reformes, en suma, excepte les que afecten el centre històric que tractarem en un altre apartat.

Parlem de la xarxa viària. En aquest apartat i gràcies tant a la situació de crisi que provocà la riuada com a l’empenta que, a dues bandes, posaren Rincon de Arellano i Vicente Mortes, cal reconéixer que, entre 1960 i 1969, la xarxa viària experimenta una profunda modificació, sempre dins del model de predomini de l’automòbil privat com a mitjà de

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 355

VALÈNCIA 1960-1979

transport hegemònic. A partir de la dimissió de Rincón de Arellano, la paràlisi serà la nota dominant i les insuficiències s’agreujaran a poc a poc. En efecte, entre 1960 i 1969, i financiat en bona mesura per l’Estat central (Decreto de Adopción del Caudillo per la riuada i Direcció General de Carreteres), la xarxa bàsica d’accessos per carretera a la ciutat i alguns viaris interurbans importants experimenten una substancial reforma. Són d’aquest període l’ampliació i perllongació de l’avinguda de Castella, el nou accés d’Alacant per Silla, l’accés a Ademús, la pista de Barcelona fins a Puçol, la reforma de l’avinguda del Port, la reconstrucció dels camins Vell i Fondo del Grau, la urbanització de Trànsits des del nou accés a Barcelona fins a la pista de Silla, l’ampliació dels ponts del Real i de l’Àngel Custodi, l’acondicionament de la Passarel·la de l’Exposició al trànsit rodat, la urbanització de la carretera de Barcelona des de Saidia fins a Trànsits, etc. També és d’aquest període l’adjudicació el 1967 del pas elevat que havia de donar continuïtat a Trànsits per superar la via fèrria, encara que en 1970 la premsa denuncià la paralització de les obres.

La història de la xarxa viària entre 1969 i 1979 és, pràcticament el revers de la moneda. En 1970 s’adjudica l’autopista València-Saler; en 1971 s’adjudica la construcció de l’autopista València-Tarragona i..., pare vosté de comptar. En 1975 la premsa pregunta què passa amb el by-pass (com tots saben, un Reial Decret “dispensà” l’empresa d’executar-lo); el 1977 es subscriu el Conveni per a l’execució del Tercer Cinturó de Ronda entre l’Ajuntament, la Diputació i el MOPU; al desembre de 1978 el MOPU afirma que el Tercer Cinturó (després conegut per Corredor Comarcal) començarà a construir-se el 1980 i... fins ara. La paràlisi és evident i a aquesta paràlisi seguiren els dubtes i indecisions del període 1979-1988 (es mirava amb lupa i es desconfiava –amb raó– de totes les propostes anteriors), per la qual cosa els dèficits de la xarxa viària prompte anaren acumulant-se amb la lògica obsolescència de les inversions realitzades en la dècada del seixanta.

De la xarxa viària a la xarxa ferroviària. Ja diguerem en parlar de l’Opus i la seua política econòmica i territorial que el tren no era «modern». La repercussió pràctica d’aquesta singular teoria tingué greus conseqüències per a la ciutat. Tan sols s’aconseguí la desviació de la línia de Tarragona per la Font de St. Lluís, la qual cosa eliminaria uns quants passos a nivell i, això sí, permeté d’eliminar l’Estacio d’Aragó, perllongar el Passeig València el Mar i urbanitzar la zona a dreta i esquerra de l’avinguda en l’operació probablement més especulativa (per la

355

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 356

CAPÍTOL IV

356

quantitat de terrenys afectats per la revalorització) de la història recent de la ciutat.

La història de RENFE –i de patrimoni de l’Estat– amb la ciutat és una història de dificultats. No únicament no s’acometen les importants propostes ferroviàries contingudes en els diferents Plans (Pla del 46, Pla Sud, Pla del 66) sinó que, a més a més, s’incompleix l’establert per la Llei del Pla Sud sobre cessió a la ciutat dels terrenys ferroviaris desafectats, i se signa el 1969 un conveni lesiu per a la ciutat. S’especula amb els terrenys de l’Estació d’Aragó i, fins i tot, s’ha de comprar a Patrimoni de l’Estat terrenys com els del Dr. Lluch que haurien d’haver suposat per a la ciutat un cost zero. Per a completar la desgràcia, el 1964 els trenets de FEVE passen a dependre de l’Estat, produint-se fins al seu traspàs a la Generalitat Valenciana el 1987 un procés continu de descapitalització i pèrdua de viatgers.

Si hi ha algun tema que es pot posar com a exemple del fracàs de la política ferroviària, aquest és, sense dubte, el del metro. La història comença el maig de 1966, quan s’insisteix a la Direcció General de Transports sobre la necessitat d’unir de forma subterrània les dues estacions de FEVE. Cinc anys després (el gener de 1971) es crearà una comissió especial per a la creació del metro a València i el mateix any D. Vicent López Rosat presentarà al ministre del ram el projecte del metro.

Com que no hi ha pressa caldrà esperar a 1974 perquè el ministeri plantege estudiar el conjunt de problemes de transport de l’àrea metropolitana, incloent-hi el metro, decissió que donarà pas al famós Estudi Integral de Transport, entregat l’abril de 1977 i que amb un cost de 77.000 milions preveia diverses línies de ferrocarril subterrani, nous accessos per a la ciutat i una “doble opció” per al llit del Túria. Grans projectes per a l’oblit. Després ja se sap: la provisionalitat de l’últim ajuntament franquista, les eleccions, l’aterratge, la desconfiança –merescuda– cap a les propostes de l’època anterior, la discussió metro sí/metro no, tres i no res: l’enllaç subterrani entre les dues àrees de servei del trenet, el «minimetro», s’inaugurà el 9 d’octubre de 1988, data del 750 aniversari de l’entrada del Rei En Jaume a la Ciutat de València. Autobombo per victòries pírriques que recorden, després de més de quaranta anys, la història del famós ferrocarril directe Madrid-València (el TAV o AVE en versió actual i inacabada).

Seguim amb el transport. La València del desenvolupament ens llegà una joia inapreciable: SALTUV. En 1963 les Corts aproven una llei que permet el rescat per l’Ajuntament de la concessió de CTFV i autoritza

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 357

VALÈNCIA 1960-1979

l’Ajuntament per atorgar la concessió sense les formalitats (sic) del concurs-subhasta. Era una llei “ad hoc” per a un invent nacional sindicalista: l’autogestió del servei pels treballadors, això sí, dins d’un ordre. Era la resurrecció del vell esperit joseantonià, auspiciat per Juan Velarde, promogut amb entusiasme per Rincón de Arellano (Cap de la Falange en finalitzar la guerra) i que rebé tota mena de benediccions oficials.

SALTUV es constitueix amb bombo i platerets en l’octubre de 1963, en gener de 1964 són beneïts per l’Arquebisbe els primers trenta autobusos a la Plaça del Caudillo i en febrer l’Ajuntament acorda concedir a SALTUV la concessió, per cinquanta anys, del transport urbà de superfície i paga quaranta milions pel rescat de la concessió. La flamant empresa de la mà de brillants estrategues com Macario Bolado es desenvolupà per canals netament paternalistes, amb una gestió deficient i amb decisions tan “encertades” com ara procedir a la massiva substitució de tramvies per autobusos passant per l’etapa del trolebús. En novembre de 1975, SALTUV demana ja 200 milions per a “restablir” l’equilibri financer de la concessió i en novembre de 1977 comencen les converses entre l’Ajuntament i l’empresa per tal de crear una societat mixta. La sentència està dictada però haurà de ser la nova corporació democràtica qui agafe el bou per les banyes.

Insuficiència de la xarxa viària, fracàs de la política ferroviària, lentitud exasperant pel que fa al metro, deficient gestió del transport urbà de superfície, creixent motorització,... el còctel està servit. La congestió de trànsit serà creixent i en juny de 1973 i octubre de 1974 la premsa donarà notícia dels primers assaigs de l’embossament general.

Tanquem el tema de les comunicacions parlant de tres temes importants: les estacions d’autobusos, el port i l’aeroport. La construcció de les dues estacions d’autobusos –nord i sud– fou una de les prioritats del comandament de Rincón de Arellano. En 1965 s’atorga la concessió de la S. A. d’Estacions Terminals d’Autobusos. En 1966 entra en funcionament l’Estació Sud en l’Avinguda del Dr. Waksman i en 1970 l’Estació del Nord al Polígon de Campanar. Al marge del conflicte suscitat en 1970 per la limitació de les parades en el terme municipal, allò més destacat de l’operació fou el tancament de l’Estació Sud i la deficient gestió –que subsisteix en l’actualitat– de l’Estació Nord. Un èxit més.

Pel que fa al port i l’aeroport, és aquest últim el que porta la palma de la ineficiència. El 1965 s’inaugurà una nova terminal realitzada segons un projecte dels anys quaranta i que naix obsoleta. Caldrà esperar a 1979 perquè comence l’execució d’un projecte de remodelació valo-

357

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 358

CAPÍTOL IV

358

rat en 1974 en 650 milions i que s’ha finalitzat recentment sense que estiga encara resolt el vital tema de les comunicacions de l’aeroport i això sense parlar de les fortes limitacions –no sempre justificades– imposades per IBERIA i que repercuteixen negativament en la competència nacional i intemacional de la ciutat. Afortunadament el port oferí un major dinamisme i s’adjudicaren en 1967 obres importants de reforma per valor de 700 milions, política que ha continuat amb èxit des de la transformació del port de València en port autònom.

Com pot comprovar el lector, la història de les comunicacions, el transport i el trànsit de la València del desenvolupament és, substancialment, una història trista que continua, amb matitzacions que caldrà fer, en la València posterior al 1979. L’Ajuntament pateix una crònica insuficiència de recursos i ni l’Administració Central ni l’autonòmica han apostat per València fins a finals dels vuitanta. Feblesa de la classe dirigent, seria potser la resposta.

Però canviem de terç a la recerca de realitats més gratificants. Afany va. El sanejament de la ciutat és un altre sorollós fracàs. Els plans a banda, els vint anys del període que intentem explicar, es liquiden amb un balanç pobre en extrem. Unes obres de la xarxa d’albellons al districte Marítim a principis dels seixanta que com es pot comprovar serveixen de ben poc; la construcció d’algun tram del col·lector nord i, en els setanta, la construcció del col·lector sud i l’estació depuradora que s’inaugurà amb un terç d’utilització de llur capacitat per la inexistència de col·lectors. En aquest tema, l’aportació de l’Estat fou molt inferior a l’observada en la xarxa viària en els anys seixantes, i el 1969 s’inicià la imposició d’un cànon de 2 ptes./metre cúbic per tal de finançar la xarxa de col·lectors. Aquesta manca d’inversió coincidí en el temps amb el creixement exponencial de les necessitats derivades del procés de creixement urbà, amb la qual cosa el deteriorament mediambiental i els riscs sanitaris augmentaven. Malgrat l’esforç –innegable– realitzat des de 1979, el sanejament és, amb la xarxa de comunicacions, una de les grans assignatures pendents de la ciutat i la seua àrea metropolitana.

De l’abastiment d’aigua, més val que no en parlem. Només senyalar que sols la intervenció decidida del nou ajuntament democràtic va fer possible la construcció de la planta depuradora de Picassent i l’ampliació de la xarxa arterial. I els ajuntaments franquistes? Molt bé, gràcies.

Seguim a la recerca de la justícia històrica. Per exemple, analitzant l’actuació pública en la direcció i control del procés de creixement.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 359

VALÈNCIA 1960-1979

Sense entrar –de moment– en l’edificant tema del planejament urbanístic, es pot afirmar, sense temor d’enganyar-se, que l’actuació de l’Ajuntament es va limitar –a banda de permetre el més absolut descontrol del procés de creixement– a ser subjecte passiu d’algunes actuacions sectorials del Ministeri de l’Habitatge prou discutibles –els polígons de Campanar, Vara de Ouart i Font de Sant Lluís– i a promoure el desenvolupament dels eixos d’Ademús i Passeig al Mar, mitjançant la ubicació de les Facultats Universitàries: Dret (1963), Agrònoms i Pèrits (1964-65), Universitat Politècnica (1970), Facultats de Ciències (1974).

Sempre en un forçat i forçós resum, la política d’equipaments municipals s’hi centra en una “generosa” política de cessions de sòl (Piscina Vedri, Hípica, Arxiu del Regne, Institut Benlliure, Escola d’Arts i Oficis, Escola Oficial d’Idiomes, Escola de Mestratge Industrial...) complementada amb alguns equipaments generals (Mercat de Rojas Clemente, instal·lació “provisional” del zoològic a Vivers, parcs de bombers del Cid i Avinguda de la Plata, MercaValencia), algunes adquisicions lligades al patimoni artístic (Convent del Carme, Berbedel) i una deseperada política al final del període de reforma i ampliació de jardins (Vivers, Aiora, adquisició dels terrenys del parc de Benicalap). No s’inicia pràcticament cap actuació en matèria d’instal·lacions esportives, si excloem el Parc Sindical inaugurat per Franco en 1970 a l’uníson amb la Universitat Laboral de Xest, el IATA i el Politècnic, en una de les freqüents concentracions inaugurals que solien fer-se el 18 de juliol.

Aquest ràpid repàs de la política urbana –el centre històric, la urbanització bàsica i el planejament seran objete de tractament posterior–, ens permet valorar la radical insuficiència de l’actuació pública, si com és raonable la confrontem amb les necessitats existents i el seu ritme de creixement.

De la dura realitat de la gestió diària i acuitant passem a les grans obres i als grans projectes: la València del futur. Iniciem el nostre recorregut pel Pla Sud. Darrere la valent actitud d’exigència davant Madrid de Tomàs Trénor Azcárraga –actitud que li costà la dimissió– Adolfo Rincón de Arellano pren les regnes de la ciutat i per fi el govern de Madrid es decideix a impulsar la solució sud. El projecte s’aprova en desembre de 1961 i és celebrat el dia 22 amb carcasses, himnes, discursos i concentracions a la Plaça del Caudillo. Després d’uns menuts retards, en juny de 1964, s’adjudiquen les obres de la primera fase a Cubiertas y Tejados y MZOV, per un pressupost, excloses les expropiacions, de 1.292 milions que financia l’Estat en un 75 %, l’Ajuntament en

359

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 360

CAPÍTOL IV

360

un 20 %, i la Diputació en un 5 %. El terme d’execució és de 60 mesos i s’instrumenten els coneguts recursos especials (el “segell” del Pla Sud és el més conegut) que es perllongen el 1969 i seran suprimits el 1975. El cost de l’obra es dispara a 5.500 milions d’obra i 1.500 d’expropiacions –un bonic treball d’investigació per a qui gose– i les obres de la primera fase s’inauguraren el 29 de desembre de 1969. De la segona i tercera fase no sap, no contesta. En setembre de 1975 es dissol la Comissió del Pla Sud. S’ha desaprofitat una oportunitat històrica. El Pla Sud es limità a la construcció del Nou Llit i els seus marges. Pobre resultat per a tanta carcassa.

L’altra “gran obra” del període fou la urbanització de la Devesa, projecte inicialment proposat per Baltasar Rull en maig de l954, i que Adolfo Rincón de Arellano desenpolsegà “ad majorem gloria” seduït pels cants de la sirena del puixant desenvolupament turístic del qual Manuel Fraga Iribarne fou portaveu qualificat. En 1961 encara es parla de sanejament i repoblació de la Devesa però en juliol de 1963, aprofitant la celebració del dia de València en l’Expotur de Madrid, Rincón de Arellano presenta a totes les forces vives de València, i alguns ministres invitats per a l’ocasió l’avantprojecte de creació del “magno complejo turistico”: grans hotels, aeroport, canals navegables, edificacions de diversos tipus,... tot un primor.

Rincón de Arellano no perd el temps. A la recerca del beneplàcit i col·laboració oficial s’afanya a oferir terrenys de la Devesa per a un Parador Nacional de Turisme (setembre de 1963), i 250.000 metres quadrats per construir la Universitat Laboral, Universitat que afortunadament s’acabarà construint a Xest. El mateix any es cedeixen també terrenys per a la construcció d’un camp de golf. Rincón de Arellano aconsegueix que en desembre de 1964 les Corts autoritzen l’Ajuntament de València a disposar de la Devesa com a un “bé de propis”, és a dir, vendible. El 4 de maig de 1963, el Ministeri de l’Habitatge aprova el projecte d’urbanització i el Pla d’Ordenació de la Devesa i en Maig de 1966, l’Ajuntament aprova per unanimitat (sic) un pressupost extraordinari de 887 milions per a procedir a la urbanització de la Devesa, pressupost aprovat en juny del 1966 per la delegació d’Hisenda. En el mateix any s’inaugurà el Parador Nacional i en Març de 1967 s’adjudicaren a TEVASA les obres d’urbanització de la Devesa, per un montant de 643 milions i cinc anys per termini, adjudicació un tant confusa si es té en compte que fins a 1974 la Caixa d’Estalvis no concedí un préstec de 500 milions per financiar el pressupost extraordinari.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 361

VALÈNCIA 1960-1979

A principis dels setanta comença ja la polèmica d’El Saler, i en agost de 1970 l’Ajuntament fa una declaració pública en “defensa” de la Devesa i l’Albufera, insistint en els aterraments, vessaments, etc. i declarant solemnement que “natura i turisme són compatibles”. De fet, Vicente López Rosat, no gosà paralitzar el projecte malgrat que els suports oficials comencaren a aflebir-se –Sanchez Bella se n’allunyà ràpidament– i que la polèmica al carrer era creixent, atiada a més per la ubicació de l’hipòdrom al Racó de l’Olla en substitució de la Universitat Laboral.

Quan Miguel Ramón Izquierdo assumeix l’alcadia (setembre del 1973) encara ressonaven les protestes per les pseudoexplicacions fetes per Luis Puig –responsable del tema– a la conferència de premsa del 30 de juliol de 1973. Miguel Ramón Izquierdo –prudent i intel·ligent– s’afanyà a anunciar un “reestudi del tema”. El juny del 1974 s’aprovà una remodelació que no satisfà ningú i que es remesa en 1975 al Consell d’Estat per decisió del Ministeri de l’Habitatge. En juny de 1976 el Ministeri de l’Habitatge torna el Pla remodelat per l’Ajuntament amb modificació de determinants “extrems” i en març de 1977 l’Ajuntament aprovà el Nou Pla modificat, que ja ens costa als valencians 1.700 milions. El Pla és aprovat el 28 de juliol de 1978 per la Comissió Provincial d’Urbanisme que en desembre del mateix any “aclarí” que la concessió de llicències ha de supeditar-se a l’estudi ecològic preceptiu “cas per cas”. Es produeix, en definitiva, una paralització del procés com a conseqüència tant de raons legals com de la pressió popular creixent que tingué en la “mani” del Saler del dia 15 de setembre de 1974, la seua pistoletada d’eixida.

El balanç del segon gran projecte de la València del Desenvolupament no pot ser més trist. Un espai natural seriosament danyat, un cost superior a 2.000 milions (en pessetes de 1979) per a “rescatar” les parcel·les venudes, una urbanització deficient i obsoleta... Una vegada més seran els nous ajuntaments democràtics els qui hagen de traure les castanyes del foc, aprovant un nou planejament, recuperant els terrenys de l’hipòdrom, impulsant la regeneració de la flora i la fauna, declarant l’àrea Parc Natural, etc. El mal ja estava fet i els pegats són lents i costosos amb la lògica impaciència d’aquells als quals el trànsit se’ls fa etern.

Aquests foren els dos grans projectes “executats” de la València dels Plans de Desenvolupament. Jutge el lector per ell mateix. Parlem ara dels grans projectes que s’executaren en època posterior o que, simplement, no arribaren a nàixer seguint la natural pauta d’elevada mortalitat dels projectes urbans en aquesta València que tant ens dol. Al primer

361

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 362

CAPÍTOL IV

362

bloc –els projectes realitzats amb posterioritat– hauríem de citar per la seua trascendència el Jardí del Túria, encara que no siga l’únic: el Parc de Benicalap, la restauració de Berbedel, i uns quants més poden també incloure’s en aquest grup.

L’ús públic del vell llit del Túria és més que un projecte un contraprojecte, ja que els successius documents de planificació li assignaven una funció molt més “moderna”: eix bàsic de comunicació i terreny edificable. Recordem la història menuda. Finalitzades les obres del Pla Sud, el vell llit del Túria podia destinar-se a usos alternatius, sempre que, en qualsevol cas, deixara de ser l’albelló principal de la ciutat, cosa que com hem vist ni fou en el període analitzat ni trigà poc precisament en ser una realitat. En qualsevol cas, el Pla Sud, el Pla del 66 i els enginyers d’Obres Públiques ho tenien molt clar: el Túria com a eix bàsic de comunicació Est-Oest de la ciutat (autopista, trens) funció a la qual s’afegia una pintoresca edificabilitat dins el mateix llit que d’haver-se executat hauria estat un bon exemple d’aberració urbanística que hauria facilitat les tasques docents. Clar que el pas de l’autovista per dalt del port (travessant en superfície els poblats marítims) també és una imatge antològica per a la memòria.

Tanmateix, des del principi dels setanta, en un clima d’incipient “apertura” a l’opinió pública i de mal dissimulat oportunisme, l’Ajuntament –de la mà del regidor Higinio Pérez Arce– començà a fer les seues tentines reivindicatives. Primer s’inauguraren en setembre de 1970 sis camps de futbol, per a clubs modestos. Després, en juliol de 1973, l’Ajuntament sol·licità la propietat del llit per realitzar un parc mitjançant un concurs internacional de projectes. En 1974, el MOPU trenca el silenci i es desempallega amb una críptica frase “el destí del Túria serà la solució més convenient, d’acord amb els valencians”. A partir d’aquest moment, i de la mà de la sempre «prudent» actitud de Miguel Ramón Izquierdo –al qual li vingué molt bé l’Estudi Integral de Transports com a instrument dilatori– començà una etapa de corteses i indefinides declaracions. El mateix Ajuntament el 9 de gener de 1976, sol·licita la modificació del Pla Sud perquè el Túria siga verd, “complementant amb els serveis i accessos que els afanys comunitaris demanen”, declaració de voluntat nítida i clara tal com es pot veure. Mentre es desfulla la margarida i es fan aquestes maniobres de camuflatge, l’oposició popular creix . El crit de guerra “El Túria és nostre i el volem verd”, s’extengué com la pólvora a l’igual que el de “El Saler per al Poble” (gràcies, Just) i l’oposició democristiana a Ramón Izquierdo en les

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 363

VALÈNCIA 1960-1979

pseudoeleccions de 1976, Serafín Rios Mingarro, convocà un “aplec” al llit mateix per reivindicar-ne l’ús públic mentre el mateix mes de gener de 1976 set “associacions polítiques” reivindiquen el Túria verd.

Per fi, en novembre de 1976 el Rei anuncia la cessió del llit i en desembre del mateix any es publica el Reial Decret de Cessió que encara conté elements de preocupació: se n’exclou el tram final, es destina també a xarxa viària urbana i no inclou els terrenys pertanyents a Quart i Mislata. A partir de 1977 s’inicia per Gran València l’expedient de modificació del Plan General per declarar tot el Túria com a zona verda i en novembre de 1978 la Comissió Central d’Urbanisme aprova la modificació i es convoca de forma immediata un concurs d’idees. No donà temps a més. Seria la nova corporació d’abril de 1979 la que encarregarà l’avantprojecte a R. Bofill Levi i redactarà el Pla Especial iniciant-se en el període 1983-97 la construcció de dos trams. La resta de la història ja la coneix el lector. Jardí o bosc. Ciment o no ciment. Obra de prestigi o obra faraònica. El fi espèrit crític que sempre ens acompanya. No tenim pressa. Estem acostumats que els grans projectes no s’executen o triguen dècades a fer-ho. Així ens va.

Els altres grans projectes, simplement no nasqueren. Heus ací una xicoteta relació d’aquests per si la curiositat condueix algun incaute investigador a capbussar-se en les hemeroteques i arxius. Projecte de Variant Nord i Sud del Port (1963), Projecte elaborat per RENFE d’enllaços subterrànis de la ciutat (maig de 1975); Estudi Integral de Transports (1977); Ciutat satèl·lit de Vilanova (1971); Projecte de la Marina del Túria al Saler (1975); Projecte d’urbanització residencial de la marginal esquerra del Túria a l’àrea del Camí Fondo del Grau (1975); Projecte de guanyar al mar 450.000 m2 al Nord del Port per a zona industrial i residencial (1975); proposta de Luis Merelo “València hacia el mañana” (1976); projecte de Parc Zoològic-Forestal a Portaceli (1976)...

Tot i que no nasqueren, convindrà retindre que el projecte d’urbanització residencial de la marginal esquerra del Túria és el precedent inmediat de l’actual projecte de l’avinguda de França i dels “espais de l’est” contemplats al Pla General de 1988. Així mateix el projecte de ciutat satèl·lit de Vilanova té un indubtable interés. Tant per la seua inserció en el Decret d’Actuacions Urbanístiques Urgents de 1970 (ACTUR) –que, al capdavall, suposa el reconeixement per part de l’Administració Central del fracàs de la planificació– com pel tractament “teòric” que es dóna a l’àrea urbana de València pot ser siga interessant detindre’ns una mica en aquest projecte no executat.

363

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 364

CAPÍTOL IV

364

En el marc de l’esmentat decret, el 28/7/1972 té lloc l’aprovació inicial del projecte de delimitació de l’Àrea d’Actuació Vilanova als termes de Ribarroja, Loriguilla i Xest. Vilanova és concebuda com una ciutat satèl·lit de 100.000 habitants, autònoma i integrada amb dotació de sòl no sols residencial sino també industrial i de serveis per tal d’evitar que puga esdevenir una ciutat dormitori. Estem, és clar, dins la tradició de les “new towns” anglosaxones. La raó principal del projecte no és una altra que la “descongestió” de l’àrea urbana de València adduint la manca de sòl de reserva urbana (que no existeix si es llegeix el Pla de 66) i la necessitat d’impedir la destrucció de l’Horta, la qual cosa és un tòpic que es repeteix a tots els documents d’ordenació.

L’anàlisi feta al projecte del “caos” urbanístic de la comarca de l’Horta i, especialment, de la manca d’habitatges “assequibles” es prou simplista i ideològica. Es torna a utilitzar el lèxic “higienista” i en lloc d’analitzar les causes reals dels problemes es pren l’opció de “desviar” les corrents migratòries cap a Vilanova. Amb aquesta opció es renuncia a la potenciació de nuclis urbans de l’àrea que amb una correcta planificació podrien absorbir la pressió demogràfica de forma més equilibrada. Es venia la utopia com a remei. Utopia per la dificultat d’arbitrar i coordinar els grans recursos financers necessaris per a l’operació i utopia per la contrastada dificultat de crear “ex novo” una ciutat que no siga ciutatdormitori dependent del nucli central de l’aglomeració. Crear el joc d’economies externes i d’aglomeració que fan que l’activitat productiva es localitze a les ciutats és un objectiu ben difícil d’aconseguir. Sols la història crea aquests artefactes que són les ciutats.

El plantejament “social” del projecte transpira paternalisme pels quatre costats. Vilanova fou un intent de “fuite en avant” que –com li passà al Pla General del 46– pot considerar-se un intent utòpic en la mesura que no es donaven les condicions perquè la seua execució fos possible.

Tot això, al marge de la crítica teòrica que es puga fer a aquesta mena de projectes urbanístics

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 365

VALÈNCIA 1960-1979

6.

El gran acolliment

La ciutat cresqué i es féu més inhòspita i injusta. El creixement especulatiu proporcionarà a la nova perifèria urbana un aspecte sòrdid.

Elevades densitats, absència d’equipament escolar, sanitari, cultural i social. Els espais lliures eren un luxe asiàtic, els arbres destorbaven les grans avingudes fetes per a cotxes. El pavimentat, l’enllumenat eren una loteria. Els constructors cedien vials i gràcies. Els habitatges tristos, de roïna qualitat, escatimant materials. L’edificació oberta com a norma, com a degeneració màxima de l’ideari racionalista. Aquesta fou la perifèria que ens llegaren els ajuntaments del desenvolupament. I la que subsisteix malgrat els esforços per mitigar els dèficits. Aquests és el gran acolliment que proporcionarem als immigrants. Una perifèria que mereixeria en més d’un cas ser, simplement, volada.

No és imaginació febrosa. Es pot comprovar simplement passejant per Torrefiel, Barona, Malilla o Campanar. O per on vostés els agrade. La premsa de l’època en dóna testimoni. En 1970 es reconeix a l’Almanaque de Las Provincias que més de cinc-cents carrers manquen de paviment, albellons, voravies i quasi de llum i en 1975 la mateixa publicació torna a descriure un panorama ombrívol.

En aquest context, la resposta del moviment veïnal fou absolutament moderada encara que Don Miguel només veia –i tenia raó– rojos infiltrats. Les associacions de veïns, com els sindicats i els estudiants, acompanyaren les seues reivindicacions concretes amb unes altres generals directament polítiques, cosa que s’intentava utilitzar pel franquisme com a desautorització i desprestigi sense gaire èxit. A més de participar activament en les campanyes reivindicatives d’El Saler o del Túria, les associacions de veïns protagonitzaren una conflictivitat creixent entre 1973 i 1979: conflicte de l’ensenyament a Orriols (1973); conflicte per la contaminació de l’Avinguda del Port (1974, 1975, 1976); conflicte dels semàfors de Barona (1975); conflicte de l’enllumenat a la Fuensanta (1976); conflicte de la taxa del fem (1977-78). Paral·lelament i malgrat els obstacles i la repressió governamental, les associacions de veïns anaven consolidant-se, creant la seua coordidadora, organitzant la setmana ciutadana de desembre de 1977, organitzant l’aplec d’El Saler de juny del 1978, imposant-se com a interlocutors d’un poder polític que es

365

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 366

CAPÍTOL IV

366

sabia provisional i que intentava aguantar l’arruixada, nostàlgic d’èpoques més tranquil·les.

Però, al marge d’aquest moviment reivindicatiu que sempre fou, lògicament, minoritari, la gran majoria de ciutadans de la perifèria –immigrants molts d’ells– eren víctimes del gran acolliment que els dispensava la ciutat sense que, d’altra banda, trobaren amb facilitat motius –a part del clima– per identificar-se amb una ciutat els propis aborígens de la qual estaven sumits en la major de les perplexitats: no sabien quina llengua parlaven, tenien complex de culpa de ser “de la capital”, seguien ancorats al Micalet, les taronges i les falles com a referents bàsics, i no podien contagiar a ningú alguna cosa semblant a la pròpia estima de la seua ciutat, perquè, senzillament, no practicaven aquest esport. Sort que el caràcter mediterrani dels valencians i un cert pòsit històric ens ha fet hospitalaris –amb freqüència un poc servils amb els de fora– i els immigrants no ho tingueren tan difícil com les condicions econòmiques, urbanes i culturals de la ciutat receptora podien fer pensar.

7.

El picot sense escrúpols

Entre 1960 i 1979, el centre històric sofreix un accelerat procés de «renovació» en alguna de les seues zones i de degradació en la resta. Les causes han estat freqüentment explicades i són fàcils d’entendre. Davant un procés de creixement econòmic com l’experimentat en el període i en un context autoritari i, alhora “respectuós” amb els interessos immobiliaris, era lògic que el centre de negocis es desenvolupara i estenguera a partir de la seua ubicació inicial, que, després d’un llarg procés històric (carrer Cavallers, Plaça del Mercat,...), era a principis dels 60 a la Plaça del Caudillo i la seua àrea immediata d’influència. Com en altres tantes ciutats europees el centre de negocis de les quals ocupa part de la trama del centre històric, l’expansió d’aquell es fa a costa de la “renovació” d’aquest. Així, el que en l’actualitat coneixem com a Barri de Sant Francesc experimenta en els anys 60 i 70 un procés de forta terciarització i important substitució de vells edificis per uns altres de nova planta.

Aquest procés s’estén també a la Ronda de Circumval·lació (carrers

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 367

VALÈNCIA 1960-1979

Colón i Xàtiva) i a l’Eixample de l’Est comprés entre el carrer Colón i la Gran Via del Marqués del Túria, zona lògica d’expansió del centre de negocis, tant per la dificultat per part de les activitats terciàries d’envair les àrees més degradades del centre històric com per l’efecte “spread” o expansió que suposa la polèmica instal·lació de grans magatzems (El Corte Inglés, Galerías Preciados, Lanas Aragón) al carrer Colón.

Assistim, per tant, a un procés d’expansió notable en aquesta àrea d’oficines bancàries, comerços, activitats de gestió, cinemes, restaurants, etc. que ve acompanyada per la “substitució” dels edificis prexistents –alguns de gran qualitat arquitectònica i valor històric– per horrorosos edificis “moderns”.

A la resta del centre històric, el procés és el revers de la moneda.

Excepte algunes operacions de renovació especulatives als marges (àrea de la plaça de Vicente Iborra, carrer de l’Hospital, marginal del Túria) que actuen com el clàssic efecte de “pantalla” que amaga la misèria immediata posterior, la resta del centre històric sofreix un fenòmen de desinversió i degradació. No s’invirteix ni un duro en conservació. El patrimoni edificat es degrada notablement, i provoca l’expulsió de les capes populars que tradicionalment residien en aquestes àrees i la seua progressiva substitució per població marginal en un clàssic procés que la literatura anglosaxona coneix amb el significatiu terme de “filtering”, és a dir, filtratge. L’assentament de la població marginal i la generalització del “terciari degradant” (prostitució, pubs, etc.) provoca l’acceleració del procés de degradació, d’inseguritat ciutadana i d’emigració a la perifèria. Paral·lelament decau l’activitat productiva (artesania, tallers i comerç tradicional) en aquestes àrees degradades (Carme i Velluters fonamentalment, però també la Seu-Xerea i el Mercat).

Considerant com a un conjunt el Centre Històric –sense oblidar mai el binomi renovació/degradació– el període se salda amb una voluminosa pèrdua de població, un envelliment sensible d’aquesta, un increment notable de la terciarització, una profunda degradació immobiliària i una renovació que posa en perill fins i tot la memòria històrica dels valencians.

Parlem un poc de la piqueta. Sense oblidar (i aquest és un tema que mereix ser investigat amb major profunditat) que entre 1940 i 1960, la destrucció d’edificis és també molt important com pot veure’s consultant la premsa de l’època. Pel que fa al període que ens ocupa –el de la València del desenvolupament– referirem només, sense pretensions d’exhaustivitat, alguns casos coneguts de “substitució”: el palau de Par-

367

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 368

CAPÍTOL IV

368

cent; els edificis la demolició dels quals fou l’origen del Col·legi Santo Tomàs d’Aquino, del Banc de l’Exportació, del Banc Exterior, del Banc Hispano Americà, de la Caixa d’Estalvis; la “renovació” pràcticament total de Colón, Xàtiva i part de Guillem de Castro; les cases del xamfrà Sorni/Salvatierra; la demolició del palau dels Comtes de Bunyol; el «mos» de l’àrea de l’entorn de les alberedes de Guillem de Castro; la marginal esquerra del carrer Hospital; l’edifici “Kolster”; l’edifici «Santo Domingo»; els teatres Russafa, Apolo i Serrano; el Col·legi dels Xiquets de Sant Vicent Ferrer; el Convent de Santa Caterina (on s’instal·là el Corte Inglés), etc.

En dades quantitatives, entre l968 i 1979, en aquesta àrea central es registren 212 llicències de construcció de nova planta, 295 llicències d’enderrocament i 129 declaracions de ruïna. No està mal el balanç i sols són els darrers deu anys. ¿Quina fou la política del Centre Històric dels ajuntaments franquistes del període? Fonamentalment, el més estricte respecte al lliure joc de les forces del mercat i als interessos immobiliaris. Les llicències de construcció i edificació de nova planta ho testifiquen sobradament.

Només en els últims anys del període, quan bufaven aires predemocràtics, assistim el 1976 a l’aprovació d’un pla especial de Caudillo i Pau i a la declaració com a zona d’interés històricoartístic de l’espai interior a la primera ronda, dels marges del riu des d’Ademús al Pont de l’Angel Custodi i de Sant Vicent de la Roqueta (1978). Massa tard.

Aquest “respecte” de l’Ajuntament possibilità també la ubicació al carrer Colón dels tres grans magatzems citats en clar incompliment de les normes vigents i amb uns efectes determinants sobre la congestió del trànsit i l’extensió dels moviments especulatius a l’àrea. La tímida polèmica ciutadana i la negativa de l’Ajuntament a permetre l’accés en túnel a Galerías Preciados foren elements d’ornament que no variaren el curs dels esdeveniments.

A banda de la passivitat municipal, poca cosa, i a més, roïna. En setembre de 1961 comença la reforma de la plaça del Caudillo que la convertiria en una plaça funcional per a la circulació rodada, vertader déu de l’época. Al pas procediren al “desmuntatge” del mercat de flors, odiat pels escriptors feixistes de la immediata postguerra per haver estat escenari –la plataforma elevada– d’abundants mítings “rojos”. Per cert que la premsa de l’època informà que es numeraren totes les pedres per a tornar a reconstruir la rotonda en un altre lloc. S’admiteixen apostes sobre la possibilitat o impossibilitat de localitzar les peces de la rotonda.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 369

VALÈNCIA 1960-1979

Una altra actuació municipal fou l’execució del vell i gastat tema de la reforma de la plaça de la Reina, objecte de polèmica ciutadana en la dècada dels cinquanta. En 1963 es demoliren les darreres cases entre el carrer Punyaleria i la Plaça del Miquelet i en 1970 s’inaugurà la nova configuració de la plaça amb el seu corresponent aparcament subterrani. El resultat fou brillant com es pot observar, i no deixa de ser curiós que el dia 14 de setembre de 1988, el primer exercici d’oposició d’arquitectes de l’Ajuntament fora, precisament, elaborar una proposta d’ordenació de la plaça. Veurem si hi ha sort.

La plaça de la Verge també fou objecte de preocupació municipal. En 1971 s’aprovà el projecte i en 1976 s’inaugurà l’actual configuració de la plaça i del carrer del Miquelet, sense prendre’s la molèstia de comprobar que a un metre de profunditat es trobaven les restes arqueològiques més valuoses de la ciutat, com han demostrat les excavacions de la Plaça de l’Almoina.

L’ordenació de Poeta Querol possibilitada per les demolicions de les cases existents entre Ballesteros i Barques (1963) i l’ordenació de la placa dels Comtes de Parcent amb el seu corresponent aparcament, possibilitada per la demolició del Palau prexistent, completen una curta i discutible actuació municipal que contrasta clarament amb la importància de la destrucció permesa.

8.

Alguns negocis menuts

El desenvolupament urbanístic de la ciutat entre 1960 i 1979 fou el causant directe d’un notabilíssim enriquiment del capital immobiliari i dels propietaris de terra urbana. Es generà així un procés d’acumulació de capital de gran envergadura. Com que la rendibilitat que s’obtenia al sector immobiliari era superior a la que es podia obtenir en unes altres utilitzacions alternatives dels diners, es produí un considerable fluix de capital cap al sector en detriment d’uns altres sectors productius. A més a més, els beneficis obtinguts en els negocis immobiliaris, o bé es reinvertien en el sector “inflant el globus” i generant pressions especulatives, o bé es destinaven a l’increment del consum dels afortunats, o a la com-

369

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 370

CAPÍTOL IV

370

pra de propietats agrícoles que seguien sent motiu de valoració social positiva com a herència mental d’una societat rural. En molts pocs casos els beneficis es reinvertien en unes altres activitats productives. Una història que es repetirà entre 1986 i 1991 i, encara amb més força, a partir del 1998.

Enriquiment generalitzat, per tant, del capital immobiliari i de la propietat de la terra, amb fortes tensions especulatives i efectes negatius sobre el creixement econòmic d’altres sectors, tot i que els efectes importants d’“arrossegament” de l’expansiu sector de la construcció mitigaren els aspectes negatius del procés. La conversió del sòl agrícola en urbà i la substitució d’edificacions de baix aprofitament per nous edificis d’altes densitats d’ocupació, foren els mecanismes bàsics d’aquest enriquiment que, en una primera etapa, beneficià més els propietaris de la terra, els menuts promotors i constructors i el menut capital patrimonial adventici (professionals, comerciants etc.) però que a partir de 1970, començà a apropiar-se, de forma creixent, pels grups oligopolistes de la promoció immobiliària –en els quals, per cert, participà amb entusiasme la burgesía local– lligats en alguns casos i dependents en altres del capital financer.

En aquest context general, pot ser interessant detenir-se en algunes operacions «exemplars» que pel seu volum i els autors implicats poden ser considerades emblemàtiques sense oblidar que el «gota a gota» diari, silenciós i constant té també importància encara que siga menys espectacular.

La necessitat d’ampliar les instal·lacions de la Fira de Mostrari portà a l’Ajuntament a adquirir en 1964 209.300 m de l’exèrcit ubicats a Benimàmet per a construïr les noves instal·lacions ferials. En 1968 s’adjudicaren les obres per valor de 660 milions més 80 d’urbanització i en 1970 ja funcionen les noves instal·lacions.

En 1971 comença la demolició del Palau de Mostres –aprofitant l’oportunitat per a enderrocar el confrontant Palau de Ripalda i construïr la “Pagoda”– i se’n subshasten els terrenys. La intenció expresada per Melià de construïr un hotel de luxe –amb presentació de maqueta inclosa en 1974– féu que els terrenys li foren venuts a preus moderats. En una jugada intel·ligent Melià refusa en 1977 construïr l’hotel i ven la propietat a Jardins del Real, S. A. i Torres del Real, S. A. els quals edifiquen les actuals torres de luxe. Com el lector pot suposar, en el procés es produïren abundants guanys especulatius i escassos beneficis públics.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 371

VALÈNCIA 1960-1979

Una altra operació “exemplar” fou la derivada de la urbanització dels antics terrenys de l’Estació d’Aragó que, en bona llei, i segons la llei del Pla Sud, haurien de revertir a l’Ajuntament una vegada desafectats.

RENFE i Patrimoni de l’Estat no opinaven el mateix, i els terrenys foren venuts a EDINVASA. El resultat final és palpable i visitable malgrat la reducció d’aprofitament introduïda pel PERI n.º 12 aprovat per la primera corporació democràtica.

L’edificació de les Torres del Túria per PLAFISA, confrontant a l’Estació del “Trenet”; de l’illa de cases del Banc Central a Pasqual i Genis/Pérez Bayer per COPRASA o l’“affaire” mateix dels grans magatzems són també temes d’interés com ho és tot el procés de creixement de la zona de Jaume Roig o la proverbial densificació de l’àrea del Passatge del Dr. Bartual Moret. Uns altres negocis menuts –ja esmentatsde l’época són la promoció immobiliària derivada de la desaparació del camp de futbol de Vallejo o l’operació Cronista Carreres als terrenys de la Ciutadella. Les memòries de D. Salvador Pascual Gimeno i d’algun altre arquitecte municipal reconvertit a la democràcia podríen aportar molta llum sobre alguns d’aquestos temes. Com també ajudaria el fet que l’arxiu urbanístic dels expedients posteriors a la Guerra Civil fora degudament catalogat.

9.

Pla, per a què et vull?

Sembla raonable jutjar la planificació urbanística pels seus resultats pràctics. Això ens alliberaria d’abusar de l’atenció del lector donat que, després de la narració/explicació més o menys detallada que hem realitzat en aquestes pàgines, el juí és prou senzill de fer: el Pla del 66 (adaptació del Pla General del 46 a la solució sud) fou un pla especulatiu, si atenem a la generositat de les classificacions de sòl i a l’elevada densificació i manca d’equipaments dels plans parcials que el “desenvolupen”.

Servisca com a prova d’aquesta generositat una simple dada quantitativa. Al Pla de 1966 el sòl urbà i urbanitzable abasta 7.030 ha mentre que al Pla de 1988 aquesta xifra és tan sols de 4.447 ha i això que, lògicament, recull com a sòl urbà tots els nous espais urbanitzats des de 1966

371

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 372

CAPÍTOL IV

372

ençà, que no són pocs. Fou un pla subjecte a contínues modificacions, a “estudis de detall” que eren en realitat vertaderes modificacions del Pla i a una transgressió sistemàtica que els ajuntaments franquistes no impedien. Hagué de ser “Madrid” qui, –en nombroses ocasions, en el tema dels jesuïtes o en el desenvolupament de l’àrea de les facultats, per posar només dos exemples–, cridara a l’“ordre”. Una pla les propostes d’ordenació del qual –gens originals per cert, atés que eren en molts casos còpia mimètica del Pla del 46 o de les determinacions del Pla Sud– quedaren, en alguns casos, afortunadament, en paper mullat. Un pla que proclamava demagògicament la defensa de l’horta i altres boniqueses que el curs dels esdeveniments s’encarregaren de contradir. Una pla sense a penes memòria justificativa ni, sens dubte, cap estudi de viabilitat. Un Pla que era realment un plànol les confuses trames del qual foren objecte de múltiples “equívocs” i fins i tot –diuen les males llengües– d’alguna que altra correcció “ad hoc”, la qual cosa suposaria, de confirmar-se, l’existència de més d’un original. L’espessa cortina que en aquest, com en uns altres temes de la gestió municipal, s’establí per part dels qui coneixen els detalls dificulta una major precisió dels comentaris i haurem d’esperar pacientment que la investigació històrica vaja posant els punts sobre les is.

En qualsevol cas, per la informació disponible i per l’aplicació del conegut refrany bíblic de “pels seus fruits els coneixereu”, no sembla arriscat afirmar que el Pla del 66 fou un document que salvava la imatge de “l’important que és planificar”, però que o no s’executà o fou transgredit o contenia per ell mateix plantejaments urbanístics aberrants. Si el Pla del 46 –millor elaborat i pensat– pot considerar-se utòpic per no adequar-se a les necessitats i possibilitats del capitalisme de l’època, el pla de 66 pot considerar-se una paròdia tenint en compte el pes dels interessos immobiliaris protegits i defensats pels ajuntaments franquistes. El simple fet que un càlcul aproximat, realitzat en 1980 per l’Ajuntament xifrara en 100.000 milions de pessetes el cost del sòl necessari per a posar al dia la ciutat en matèria d’equipaments, és per ell mateix suficientment explicatiu de l’eficàcia de la planificació urbanística.

Tan sols afegir que durant el període es produeix també una contínua confluència de la planificació municipal amb els plans sectorials que els distints ministeris anaven realitzant amb una clara supeditació del planejament municipal als plans de carreteres o als polígons del Ministeri de l’Habitatge per citar els dos exemples més rellevants, sense

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 373

VALÈNCIA 1960-1979

oblidar l’“autonomia” amb què actuaven la Confederació Hidrogràfica del Xúquer o la Comandància Provincial de Costes. L’Estat era molt Estat i els municipis corporatius poc podien fer encara que hagueren volgut, si bé tampoc és el cas. Confiem que el Pla de 1988 tinga millor sort en la “coordinació i cooperació interinstitucional” i que Generalitat, Diputació i Administració Central acomplesquen raonablement amb la seua quota de responsabilitat, és a dir, de financiaciació.

373

10.

Endevina qui paga la ciutat

No crec que ningú es sorprenga davant de l’afirmació que la hisenda local de l’Ajuntament de València –igual que molts altres municipis– patí i pateix una endémica insuficiència financera. Basta per cerciorarse d’això comprovar l’escàs pes relatiu de les administracions locals en el conjunt de les despeses públiques en un contrast ben clar amb altres països del nostre entorn europeu. També és util seguir any rere any les queixes d’aquesta espècie d’ordre mendicant d’alcaldes que és la FEMP o, de forma més anàlitica, constrastar els recursos disponibles amb les competències que la llei o l’inveterat costum dels veïns d’adreçar-se a l’administració més propera imposen en la pràctica als ajuntaments.

El tema, pet tant, no és novedós encara que de rabiosa actualitat, en totes les accepcions del vocable “rabiosa”. Els anys 60 i 70 no foren, sens dubte, una excepció. L’afirmació que a la ciutat li calia el doble de pressupost per tal d’atendre les necessitats es repeteix enutjosament.

Certament la fiscalitat municipal era com un acudit, tal com pogué comprovar-se a partir de 1979 en revisar les freqüents omissions de les matrícules fiscals o l’existència de preus oficials del sòl –base de l’impost de plusvàlues i solars– que farien enrojolar qualsevol, atés el seu paregut amb la realitat. L’escassa capacitat impositiva autònoma es combinava amb un variat elenc de figures impositives que justificaven el sou dels funcionaris. I això malgrat que, afortunadament, en 1963 es realitzà una reforma que entre altres, suprimí l’impost de consums que exigia el treball de 400 empleats (sic) i proporcionava uns ingressos anuals de 60 milions.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 374

CAPÍTOL IV

374

A l’escassa capacitat recaudatòria autònoma s’afegia la parquedat de les aportacions de l’Estat –amb majúscules–, molt menors que les actuals si, com és de rigor, es deflecteixen les sèries per allò de la inflació. A més, i com a conseqüència de la participació de l’Ajuntament en la financiació de les obligacions derivades d’algunes grans obres municipals (Pla Sud, Saler, Fira Mostrari, Politècnic, MercaValència, etc.) el nivell d’endeutament era creixent.

La suma dels tres components (escassa capacitat impositiva autònoma, insuficiència de les transferències corrents de l’Estat i creixent endeutament) i el fet que el capítol de personal suposara, tal com afirma l’Almanaque de Las Provincias de 1970 “con toda justicia, mas del 50 % del presupuesto” ens dóna una idea dels destrets financers de l’Ajuntament davant d’una realitat de creixents necessitats com a consequència del procés de creixement urbà. Aquesta situació va agreujantse i arriba a ser angoixosa els últims anys del període. En 1975 es fan públics els deutes contrets amb algunes empreses concessionàries (FOCSA, 40 milions; SAV, 100 milions, FERVASA, 40 milions; SALTUV, 41 milions) que serien creixents fins al final del període. En 1976 es produeix un desequilibri financer de 1.100 milions entre els 3.200 previstos d’ingressos i els 4.300 de despeses, estant el nivell d’endeutament al límit i es planteja recórrer a l’escassament recomanable política de finançar amb préstecs el desequilibri del pressupost ordinari. En 1977, calgué un préstec de 1.292 milions per a eixugar deutes pendents i un altre de 665 milions per a equilibrar un pressupost de 5.531 milions, entrant en execució el pressupost quinze dies abans de finalitzar l’exercici. El pressupost de 1978, 5.570 milions, només pogué aprovar-se a finals d’any, gràcies a una moratòria del Banc de Crèdit Local. El 4 d’octubre de 1978 el regidor delegat d’Hisenda informava a la premsa que, tècnicament, l’Ajuntament estava en suspensió de pagaments. Aquesta fou, en síntesi, la situació hisendística. Els plats trencats –com no– els pagaren, especialment, els ciutadans de segona, habitants de les noves i tercermundistes perifèries on mancava estrepitosament la mínima urbanització i dotació d’equipaments.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 375

VALÈNCIA 1960-1979

11.

Municipis corporatius. Tot per València

L’epígraf, que ben bé podria titular-se “benvolguts botxins” en homenatge a Lluís García Berlanga, té, com pot endivinar el lector, molt de trellat, però en pro de la ja impossible brevetat, ens limitarem a subratllar les característiques més prominents de les distintes corporacions franquistes que es succeeixen des d’octubre de 1958 fins a abril de 1979, no sense abans recomanar la lectura del llibre de Francisco Pérez Puche «cinquanta alcaldes», del qual aquestes línies són en gran mesura deutores.

El comandament de Rincón de Arellano (octubre del 1958, novembre del 1969) és, amb diferència, el més llarg i monolític. Rincón comptà amb importants suports a Madrid, es portà bé –cosa fonamental a l’època– amb el Governador Civil Antonio Rueda i Sanchez-Malo i imprimí al govern municipal “l’estil” propi del “jefe”. Això féu que els regidors corporatius estigueren molt en segon lloc i que la seua figura personal destacara. La seua debilitat per les “grans obres” no seria motiu de crítica –bona falta li fan a la ciutat– si no fóra pel caràcter nefast d’algunes d’elles com el Saler o per la corrupció generalitzada del règim del qual formava part i n’era representant i que permeté el creixement anàrquic i la degeneració del teixit urbà. Tampoc poden computar-se precisament com a èxits alguns temes bàsics com ara el transport ferroviari, el sanejament o l’abastament d’aigües. Fou, en qualsevol cas i analitzant la seua figura en el context històric, un personatge que deixà una empremta indiscutible a la ciutat i que hauria d’analitzar-se amb una major precisió. Dimití –amb una clara actitud d’exabrupte– pocs mesos abans que s’inaugurara la seua gran obra: el Pla Sud. L’irresistible ascens de l’Opus sembla que n’és, en l’opinió de Francisco Pérez Puche, la causa, permetent-se afirmacions de comiat que causen estupor, com ara que era necessària una oposició crítica al règim, se suposa que des de dins del règim.

Li substitueix, per nomenament diví, Vicente López Rosat, que ja havia estat regidor i estava ben relacionat amb el règim a través de l’associacionisme familiar. Vicente López Rosat, una personalitat molt més grisa que la de Rincón de Arellano, s’avançà a l’espèrit del 12 de febrer d’Arias Navarro i inicià una tímida obertura (plens públics, visites als

375

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 376

CAPÍTOL IV

376

barris). Les “alegríes” de Rincón de Arellano havien deixat un fort endeutament i la seua gestió, amb excepció del tema del metro, al qual intentà donar impuls, és modesta i un tant pusil·lànime, tot i que en un tema ja polèmic com el Saler permetera no sols la continuïtat del procés sinó dubtoses modificacions del planejament vigent. Víctima del seu moderat oberturisme, patí una certa oposició crítica d’alguns regidors.Tingué la mala sort de no caure bé a Enrique Oltra Moltó que aprofità les seues discrepàncies en el tema de la intervenció de la Força Pública en el conflicte de les escoles d’Orriols per a cessar-lo. Després de la dimissió “per motius de salut” de tres regidors disconformes amb el cessament de Vicent López Rosat, prengué possessió el nou alcalde Miguel Ramón Izquierdo, un franquista sociològic, en expressió encertada de Francisco Pérez Puche, que provenia del Col·legi d’Advocats, del qual era president, i del Sindicat del Metall.

A Ramón Izquierdo, del qual es deia que usava tirants i cinturó alhora per a reflectir d’aquesta manera la seua prudència, li tocà, com sol dirse, ballar amb la més lletja: la creixent oposició al règim, en general, i a la política local en particular. Practicà amb habilitat el regateig, però li creixien els nans per tots els costats. Amb una gran visió de futur comprengué el paper estratègic de la llengua i els símbols per a parar o deteriorar l’avanç de l’esquerra i col·laborà activament en la defensa de la “valencianidad”. Es presentà a les pseudoeleccions de 1976 al caliu de la llei de règim local que va permetre que l’alcalde fora elegit pels regidors.

La llei nasqué vella i el nou govern de Ramón Izquierdo –després d’una fàcil victòria sobre el democristià Serafín Rios Mingarro,– nasqué amb els dies comptats. Navegà com pogué entre aigües turbulentes mirant de reüll als “líders rojos” de les associacions de veïns i intentant confondre els barbamecs parlamentaris sorgits de les eleccions de 1977. Intentà buscar «terceres vies» en el tema d’El Saler i el conflicte del Túria, i no tingué més remei que pujar-se –amb prudència– al carro de la reivindicació popular. Tractà de millorar la imatge de la corporació amb una política de reforma i creació de nous jardins, cobriment de séquies, pavimentats... Tot en un clima de conscient provisionalitat. Fou, en definitiva, un bon membre de la resistència franquista. Darrere d’ell vingué l’enyorada democràcia. Però aquesta ja és un altra història.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 377

CAPÍTOL V VALÈNCIA 1979-1991: JUGANT-SE EL FUTUR

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 378

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

1.

1.1.

19/4/07

11:27

Página 379

El marc polític i econòmic El marc polític

Finalitzàvem el capítol anterior en les eleccions democràtiques del 1979 dient la típica frase que “aquesta és una altra història”. I efectivament ho fou. Un altra història que es desenvolupà en un context polític democràtic amb el qual això suposà de canvi en les regles del joc, i una altra història també perquè no és especialment exagerat afirmar que en aquest període hi hagueren “nous aires a la ciutat” recordant el vell adagi alemany que deia que “l’aire de la ciutat feia lliure”. A la ciutat començà a respirar-se d’una altra forma perquè hi hagué més oxígen, més idees, més esperançes... i també prou canvis.

Per tal de continuar l’esquema general de l’obra –modificat una mica al capítol anterior per exigències de guió– començarem per parlar una mica del marc polític i econòmic que està al rerefons –molt determinant– d’aquest darrer període. Un període no massa llarg però sí molt distret com tindrem ocasió de comprovar.

Comencem pel marc polític. Malgrat el triomf en les eleccions generals del 1978 de l’UCD, a València ciutat –com a tantes altres– les primeres eleccions democràtiques que es celebraren en Abril de 1979 ja anunciaren que a més de combregar en allò de la “voluntad sin ira” i acceptar una transició en lloc de la (per molts) desitjada “ruptura”, l’esquerra política volia encapçalar la democràcia local. I ho féu d’acord amb els desitjos expressats a les urnes per la població que permeté un govern de coalició del PSPV-PSOE i del Partit Comunista. València tornava a ser “d’esquerres” tot i que més tard es comprovaria que ja no ho era tant com en els temps de la II República. 40 anys no havien passat debades. Però, comptat i debatut, la ciutat s’estrenava amb un govern d’esquerres, tan ple d’inexperiència com de bona voluntat i amb el recolzament explícit de les combatives associacions de veïns (i, també

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 380

CAPÍTOL V

380

del món de la cultura i la universitat) que tants i tants esdeveniments havien protagonitzat en la transició.

Fou nomenat alcalde el socialista Fernando Martínez Castellano que pertanyia a una escassa colla de gent que mantenia “la marca” de Pablo Iglesias (els dels PSPV de Vicent Ventura i Cia, acabaven tot just de “fusionar-se” amb el PSOE de Suresness). Castellanoparlants i un xic populistes en honor al pes històric del blasquisme a la ciutat, el socialistes que entraren al govern de la ciutat hagueren de cedir importants parcel·les de poder al més experimentat i disciplinat Partit Comunista amb les peces claus de Pedro Zamora, Ximo Romero, Carmen Arjona i Julián de Marcelo. El PSOE, a més de l’alcaldia, mantingué les àrees d’urbanisme (on s’havia d’ubicar Ricard Pérez Casado, el més expert –amb diferència– en aquests temes), l’estratègica de cultura amb Vicent Garcés (ja implicat en el corrent d’Esquerra Socialista i al qual tampoc li mancava mà esquerra i argúcies de polític professional) i la de personal amb Joan Ballester –provinent del PSPV– com a responsable. En la resta de les delegacions es col·locà gent de menys pes polític.

Constituït el nou Ajuntament, mentre s’intentava avaluar i veure com fer front a l’herència deixada per 20 anys de desenvolupament salvatge i antidemocràtic de la ciutat, sorgí, en el curt termini de cinc mesos, un important sobresalt: Martínez Castellano fou acusat pel PSOE de Madrid de malversació de fons en la campanya electoral, privat de la militància i destituït d’Alcalde, sent sustitut pel segon de la llista, Ricard Pérez Casado. Fou aquell un assumpte tèrbol de baixa política perquè ni a Martínez Castellano (emparentat amb la família de Martínez Colomer) li calien els famosos quatre milions, ni hi hagué malversació (al marge de les possibles ineficiències comeses). El comité de disciplina ho reconegué passat el temps però ni es féu públic ni canvià per a res la situació política: ja havia plogut molt.

Objectivament i malgrat el lamentable procediment emprat, la ciutat guanyà en tenir com a alcalde a Ricard Pérez Casado, home d’ampla experiència política (provenia del PSV dels seixantes on estigué amb els Alfons Cucó, Eliseu Climent, Raimon i tants altres), catalanoparlant i amb fermes idees al respecte, un considerable bagatge cultural i experiència de gestió. Poc populista, amb fama de persona educada i distant, però amb un carisma personal indubtable. La dreta ja havia instrumentalitzat el fantasma del “catalanisme” i el 1979 i el 1980 el Nou d’Octubre fou testimoni dels primers altercats. Però l’esquerra encara tenia prou pams de corda, molta faena a fer i moltes ganes de demostrar que

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 381

VALÈNCIA 1979-1991

“nosotros somos quien somos” com cantava Paco Ibáñez les lletres de Gabriel Celaya.

L’exposició sobre la Guerra Civil a la Llotja fou un éxit però eren temps de democràcia feble i vigilada i a l’espasota decimonònica no li agradava gens ni mica la desmembració de la pàtria que suposava la “España de las Autonomías” que començava a pendre cos ni la presència dels comunistes legalitzats el 1977 per Adolfo Suárez. Les tensions havien forçat la dimissió d’aquest darrer i la seua substitució per Calvo Sotelo i l’afebliment de l’UCD (per la dreta i per l’esquerra) fou aprofitat pels Tejero, Milans del Bosch, Armada i... per a tractar de tornar cap enrere el rellotge de la història. Els tanques es passejaren la nit de 23-F pels carrers de València deixant les seues ombrívoles petjades en el paviment de la ciutat i la ciutat de València tornà a ser, com en temps de la Segona República, una ciutat clau per a la democràcia. Ací es jugaren no poques mans d’aquella partida de cartes d’incert resultat i gran trascendència. Sense caure en un excés de solemnitat, aquella nit no es pot ni s’ha de frivolitzar. El telèfon roig entre l’Ajuntament i Capitania General fou testimoni de la resistència del poder civil a la rendició que se li demanava i això no fou, precisament, un element secundari en el desenrotllament de la crisi i dels esdeveniments que l’acompanyaren.

Els manuals d’història haurien de parlar-ne. L’esglai general fou majúscul: es temia el pitjor i molts no dormeren aquella nit a casa. Sortosament, ara i ací, podem contar-ho.

Superada aquesta greu crisi, de nou a la faena, a apagar focs i tapar forats mentre es pensava el futur (l’exposició a la Llotja del projecte de Bofill per al rescatat llit del Túria es celebrà el 1982 i anava per aquest segon camí). Felipe González fou escollit nou president del govern el 1982 i la gent tenia ganes i necessitat que les aigües tornaren al seu lloc i la democràcia es “normalitzara”. Els socialistes eren la millor opció i l’efecte d’arrossegament de la victòria a les generals i la bona actitud i no poca faena (amb pocs recursos) feta pel govern municipal foren suficients perquè a les eleccions de 1983, Ricard Pérez Casado fora de nou nomenat Alcalde, aquesta vegada amb majoria absoluta del PSPVPSOE. Comptat i debatut, tal vegada no fou una gran sort que el PSPV-PSOE assolira la majoria absoluta, sobretot perquè optà per governar en solitari, convertint el Partit Comunista i les Associacions de Veïns que controlava en gran mesura aquest partit, d’aliats a aliats però menys. A més ja hi havia Estatut de Autonomia i Govern Autonòmic (presidit per Joan Lerma) i al si del PSPV-PSOE començaren les discrepàncies internes

381

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 382

CAPÍTOL V

382

entre Ajuntament i Generalitat, discrepàncies que anirien a més i passarien factura.

A més del PSPV-PSOE, al consistori hi eren l’Alianza Popular, el CDS de Suárez, hereu de la desfeta de l’UCD i també una novetat: aparegué la ventruda figura de Lizondo que inaugurava la presència del blaverisme actiu (Unió Valenciana) al govern municipal. Errors propis, conflictes interns i, sobretot, el “todos a una, Fuenteovejuna” marcaren el fort desgast del partit governant. Desgast que obeí a causes diverses entre les qual cal destacar uns mitjans de comunicació –amb l’excepció d’El País– hostils (Las Provincias, off course, però també les virulentes campanyes de Ferran Belda des del Levante) i una operació d’entourage (una mena de Santa Alianza per motius tàctics) on sovint es trobaven els antics companys de govern, les cada vegada més crítiques associacions de veïns envers el suposat faraonisme i l’inefable i histriònic Martín Quirós ajudat per la crítica pueril i violenta d’un Lizondo disposat a tot, això sí, sempre pel bé de València.

Per cert que, parlant del tan criticat “faraonisme” de Ricard Pérez Casado amb motiu d’obres con el Jardí del Túria, el Palau, o, fins i tot, el Nou Ajuntament, cal dir que amb la perspectiva que donen els esdeveniments, aquells atacs no deixen de provocar, com a mínim, un somriure irònic: les dites obres queden d’un discret i d’un moderat aclaparador. Però, a força de cops mediàtics, l’imaginari popular arribà a interioritzar aquesta grollera falòrnia. Dit això, tampoc no seria però honest menysvalorar la decisiva col·laboració que prestà el propi partit governant en fer explícites les baralles internes (tant entre l’Ajuntament i la Generalitat com dins del propi grup socialista municipal) per a delícia de l’oposició de dreta i la seua Brunete mediàtica.

Molt abans però que aquest desgast començara a fer-se evident, la rocambolesca retirada de l’estatua del general Franco de la Plaça del País Valencià el 9 de Setembre del 1983, tornà a calfar els ànims, amb el ram de flors del regidor Gimeno dipositat al pedestal i els encaputxats i inexperts militants d’esquerres (als quals la feina els vingué molt gran) com a imatges per al record. De nou, no cal frivolitzar massa. Les errades comeses en l’operació material i el desacord de “Ferraz” amb l’oportunitat de l’acció no haurien de servir d’excusa per amagar el profund significat polític d’aquella decisió presa per la primera autoritat municipal en compliment d’una promesa electoral. La democràcia –com la dictadura del general– té la seua simbologia, els seus referents urbans. I no cal dir que l’estatua eqüestre del general al bell mig d’una plaça que lla-

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 383

VALÈNCIA 1979-1991

vors es deia “del País Valencià” no era el millor referent per als nous temps que es desitjaven.

Si la primera legislatura bé podria anomenar-se (com la pel·lícula) “Los años que vivimos peligrosamente”, la segona –amb majoria absoluta inclosa– no fou tampoc gens avorrida. El conflicte (real o virtual) i les baralles de campanari s’instal·laren a la ciutat i tot, tot, era motiu de gresca (la llengua –per suposat–, les ruïnes del Real, l’excés de ciment del tram de Veges Tu del Jardí del Túria, el faraonisme del Palau i del Jardí del Túria, la revisió del PGOU... ). Seria erroni, tanmateix, pensar que aquest “ambient” –a la creació del qual es dedicaren amb passió M.ª Consuelo Reyna i alguns altres– arribà a contagiar la vida municipal fins al punt d’impedir que el segon mandat de l’esquerra fos un període fructífer tant des de la perspectiva de la “ciutat pensada” (es pot parlar d’una miniprimavera de Praga a la llum dels papers i les reflexions vessades) com des de la perspectiva de l’obra feta. La dreta aconseguí entre 1983 i 1987 desgastar prou la bona imatge del govern d’esquerra però ni de bon tros el paralitzà. Malgrat els migrats recursos, la ciutat començava a canviar d’aspecte.

El PGOU s’aprovà inicialment el 1985 (el 1988 tornaria a aprovar-se inicialment per segona vegada) i el 1986 –tot just abans de les eleccions del 10 de Juny de 1987– s’obria l’esperança metropolitana al constituirse el Consell Metropolità de l’Horta. A més, com tindrem ocasió de comprovar, es pensà molt i es treballà més encara. Una discutible decisió judicial tancà a la primavera del 1987 una exposició feta a la Llotja sota el lema “València, la mar de bé” on es feia palesa prou exhaustivament i sense mentides la faena feta. Però el jutge considerà –tot i que encara no havia començat el període electoral– que l’exposició “incitava al vot” i aquesta sols romangué oberta un dia i la gent no pogué disposar de la informació. A més, sols el fet que es tancara l’exposició féu que el govern municipal apareguera davant l’opinió pública com a “sospitós de mala fe”. Aquest incident tingué tal vegada més pes del que pot semblar en la pèrdua de la majoria absoluta del 1987 (amb l’increment molt important de la representació d’Unió Valenciana), pèrdua que suposà l’inici del cant del cigne del govern d’esquerra de la ciutat.

Cal afanyar-se en aclarir que aquest cant del cigne podria haver estat neutralitzat amb facilitat. Pérez Casado demostrà prompte la seua habilitat per governar amb majoria relativa. És clar que la dreta posà més foc a la foguera –ja veien més prop la reconquesta del poder– i que, Ferran Belda (per una estranya animadversió personal vers l’alcalde que resta

383

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 384

CAPÍTOL V

384

per explicar), M.ª Consuelo Reyna i la resta d’acòlits treballaren de debò.

Tanmateix, fou el propi partit governant el que ho posà més fàcil. En perdre la majoria absoluta hagués estat lògic esperar una “recomposició”, un “prietas las filas”. Doncs no, tot el contrari, la lluita interna continuà amb escreix i les discrepàncies (tant en el tema de l’ajut financer de la Generalitat com en el tema metropolità) es feren notòries i transparents.

La celebració el 1988 del 750 anniversari de l’entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València fou un exemple paradigmàtic d’incomunicació i incapacitat d’arribar a acords operatius. A la tardor del 1988, Ricard Pérez Casado féu públiques (¡¡¡a la premsa!!!) les seues condicions per no dimitir i, és clar, ho féu tot just abans de cap d’any.

La gota que feu vessar el got té la seua gràcia: després de duríssimes negociacions amb l’oposició s’aprovà provisionalment (per fi) el Pla General d’Ordenació Urbana. Però l’aprovació definitiva depenia del Consell i Rafael Blasco –amb l’aquiescència del president Lerma i de tot el Consell– l’aprovà “amb modificacions”. L’excusa (tècnica, jurídica i políticament aberrant) fou mantenir l’ús escolar del famós solar dels jesuïtes quan hi havia un conveni aprovat per unamimitat per rebaixar unes densitats monstruoses fruit d’una llicència anterior al 1979 que donava drets a la propietat. Era una desautorització expressa. Ricard Perez Casado aconseguí “in extremis” que el Ple de l’Ajuntament recurrira l’acord del Consell (les sentències li donarien la raó) i se’n anà a casa establint un precedent poc comú. És clar que la consolidació de la Generalitat feia normal que hi hagueren tensions de poder entre ambdues institucions i els seus caps. No és tan normal que aquestes tensions afavoriren de forma tan evident l’ascens de la dreta. La història –amb més dades i perspectiva– posarà les coses al seu lloc.

Fora de joc Ricard Pérez Casado, Clementina Ródenas fou l’escollida per substituir-lo. Entre el 28 de Desembre de 1998 i la primavera de 1989 els pocs ciutadans que entenien aquest galimaties pogueren assistir a un espectacle no massa gratificant. Calia “desmarcar-se” el més aviat possible de l’anterior responsable i es pogueren llegir coses un tant al·lucionants com foscos interessos econòmics del dimitit en el solar de la disputa, atacs de “somniador” (total per haver pensat en clau de conjunt i futur) o “doctes” afirmacions que li retreien que el seu model urbanístic era del segle XIX. Per suposat, amb la Generalitat cap problema ni mig i per demostrar-ho es signaren en pocs mesos un grapat de convenis amb prou calés quan a principi de desembre de 1998 el pressupost en elaboració estava sota mínims. Coses que passen.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 385

VALÈNCIA 1979-1991

Clementina Ródenas es dedicà en cos i ànima a un frenesí d’obres (algunes com el soterrament de les vies i el Passeig Marítim amb financiació heretada, altres com els tres trams nous del Jardí del Túria amb el nou ajut de la Generalitat…) i, segons expressió pròpia “a posar oli a la màquina”. També llançà la iniciativa de fer-ne alguns polígons d’habitatges socials acollint-se a la nova llei del sòl aprovada per Borrell que permetia la utilització de sòl no urbanitzable (expropiat a preus baixos) per a fer habitatges assequibles en un mercat que vivia un “boom immobiliari” que també el “boom” actual ha fet bo o quasi. Ironies de la història, que diria Isaac Deustcher, alguns d’aquells polígons es convertirien en els nous Plans d’Actuació Integrada (PAI’s) però no precisament per a fer habitatge assequible.

Cal reconéixer que, a banda d’alguns excessos verbals comesos per justificar el canvi en l’alcaldia, en els dos anys i mig que durà el mandat de Clementina Ródenas es treballà de valent. Havia de convéncer a la població que s’havia iniciat una nova època més tranquil·la, més eficient. No ho aconseguí perquè les cartes ja estaven massa marcades i la gent no vota en proporció al ciment que li pertoca sinó per raons més sibil·lines (la imatge, la confiança…). A més, el PSOE de Felipe González estava ja molt tocat (el punt d’inflexió de la popularitat fou la vaga general del 1988) per allò de la corrupció i del “váyase Sr. González” i això tampoc ajudava precisament.

Arribà l’hora de la veritat el 1991 i succeí allò que hom temia: la dreta recuperà el poder polític de la ciutat i Rita Barberà fou nomenada alcaldessa de la ciutat amb el recolzament dels vots d’Unió Valenciana que malgrat haver baixat en escons en relació al 1987, encara arribà a ser decisiu perquè el nou i flamant PP aconseguira la governació de la tercera ciutat del país després d’una llarga travessia pel desert. Ara sí que es tancava una època i s’obria una altra en la història política de la ciutat. Altra època que ja dura 16 anys per voluntat popular i que té nom i cognoms: Rita Barberà Nolla.

1.2.

Economia i demografia

En parlar del marc econòmic en el qual ha viscut la ciutat des de 1979, convé que diferenciem amb suficient claredat allò que és el “marc econòmic general” de quina ha estat l’evolució econòmica de la ciutat.

Com veurem de seguida, hi ha importants interrelacions però barrejar ambdós aspectes dóna lloc més prompte a la confusió que a l’enteni-

385

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 386

CAPÍTOL V

386

ment. Pel que fa a l’evolució del marc econòmic general, sortosament aquest és un aspecte prou treballat i conegut i això ens permet ser breus.

La segona pujada dels preus del petroli el 1979 marca l’inici d’una profunda crisi econòmica amb destrucció masiva de l’empleament que afectà al conjunt de l’estat. De fet, la crisi ja havia començat a tot el món occidental uns anys enrere, el 1973, quan la primera pujada del preus del petroli suposà un shock d’oferta amb increment de costos generalitzats i pèrdua de rendibilitat en molts sectors ja “madurs”. Però a Espanya, la transició política i el buit de poder que l’acompanyà, impedí que es prengueren mesures, la qual cosa agreujà els efectes del shock de 1979. Els famosos Pactes de la Moncloa foren la primera decisió seriosa per a fer front a la crisi però no l’evitaren. Fins a 1985 es visqueren a Espanya (i a la ciutat) anys molt durs: una mala companyia per a una democràcia acabada d’estrenar. El govern del PSOE de 1982 hagué de ballar amb la més lletja i fer front a l’onada de tancaments i reconversions que havia de compatibilitzar, forçosament, amb reformes en profunditat de les obsoletes estructures heredades. A la ciutat, la dràstica reconversió de la siderúrgica de Sagunt provocà un fort conflicte amb el lògic seguit de manifestacions i protestes i els ciutadans s’assabentaren bé d’aquest i d’altres episodis. Tanmateix, el crèdit polític i alguns encerts indubtables li van permetre surtir-se’n i la milloria experimentada a partir de 1985 es va veure refermada per l’ingrés el 1986 en la C.E.E. Fou una data històrica i una aposta de futur: ja érem Europa a efectes polítics i econòmics (la contrapartida de l’OTAN vingué de seguida).

L’impacte de l’ingrés en l’economia real i en les expectatives fou espectacular i entre 1986 i 1991 assistim a una etapa de fort creixement econòmic, amb molta creació d’empleament però amb alguns punts febles: una taxa d’atur encara molt elevada (creix més de pressa la població activa que la creació neta de llocs de treball), una taxa d’inflació superior a la mitja europea i un elevat dèficit públic que obligava a tenir un tipus de canvi sobrevalorat per poder financiar el deute. El diferencial d’inflació i el tipus de canvi sobrevalorat perjudicaven la competitivitat i les exportacions. A més, la creació d’empleament tenia més a veure amb el desenvolupament de l’estat del benestar i en el creixement dels serveis privats que no pas amb una productivitat que creixia a taxes moderades, molt inferiors a les enregistrades entre 1960 i 1975. El 1991 (quan es signen els acords de Maastricht per assolir la Unió Econòmica i Monetària a partir del 2001) ja hi havia símptomes de crisi però la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 387

VALÈNCIA 1979-1991

Expo de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona permeteren aguantar una mica més. Al segon semestre del 1992 s’inicià, però, una profunda caiguda de les taxes d’activitat i un fort increment de l’atur. Europa ben val una missa però no vacuna contra les crisis.

Aquest context econòmic general tingué algunes concrecions òbvies en l’economia de la ciutat de València. Pel costat negatiu, la crisi de principis dels vuitanta suposà increments d’atur a la ciutat i féu augmentar les despeses vinculades al benestar social. Podria haver suposat també una disminució dels ingressos fiscals però l’impacte fou poc significatiu per dos motius: en primer lloc, perquè els ingressos locals són molt rígids i s’adapten mal a la variació de la renda disponible i, en segon lloc, perquè l’eficiència del sistema tributari local deixa molt a desitjar. Val a dir: vaja millor o pitjor l’economia, els ingressos locals no ho reflecteixen massa.

En canvi, la interrelació pel costat positiu entre conjuntura econòmica general i activitat econòmica a la ciutat sí que és òbvia, important i mesurable gràcies a la gran sensibilitat que té el sector immobiliari als canvis de conjuntura. Ja en parlarem de “booms” i voracitat immobiliària però si més no podem avançar ara que entre el 1986 i el 1991 els preus dels habitatges es duplicaren en pessetes corrents, encara que l’oferta augmentà moderadament. Des de 1998 estem vivint un nou Eldorado que, com és evident, ha superat amb escreix l’experiència anterior. Aquesta fou, sens dubte, la major i més important interrelació entre el cicle econòmic general i l’evolució de l’activitat econòmica a la ciutat de València.

La segona vessant a la qual féiem referència és l’evolució de la “base econòmica de la ciutat” en aquest període a la recerca de canvis quantitatius i qualitatius d’interés i transcendència. Encara que semble mentida, no hi ha cap estudi rigorós sobre aquesta qüestió. Hi ha articles, alguns indicadors, sospites. En 1981 començà la meritòria tasca de l’Oficina d’Estadística Municipal però el sistema d’indicadors disponibles deixava i deixa molt a desitjar. Tampoc la base de dades municipals i comarcals del IVE permet estirar-se massa. I on no hi ha dades –o prou dades– el buit és plenat per la intuïció i l’observació.

Hi ha de tota manera algunes evidències que podem oferir a la reflexió.

La primera és que la ciutat començà a terciaritzar-se a taxes galopants després que la indústria ocupara primer a la posguerra i després al període 1960-1975 nombrosos indrets urbans. Però el 1991 la ciutat ja s’havia terciaritzat força i sols romanien alguns teixits industrials obso-

387

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 388

CAPÍTOL V

388

lets en espera de reconversió rendible (immobiliària) com ara Sant Vicent Màrtir o alguna deixalla en Campos Crespo, prop del camí de Vera o en les immediacions del Port, al Grau de València. La indústria de Serradors passà a millor vida coincidint amb el soterrament de les vies i la construcció del mal anomenat “boulevard” (en tot cas, és un simulacre) i el mateix passà amb la indústria que hi havia al Camí Fondo del Grau (l’Avinguda de França). El Pla General aprovat el 1988 deixava ben clar que aquesta darrera zona industrial seria una nova zona residencial com així fou. Avui, algunes xemeneies són els únics testimonis d’una realitat oblidada. Comptat i debatut, no és exagerat afirmar que al 1991 la indústria a la ciutat ja era residual. La indústria s’havia anat des de la dècada dels setanta a les perifèries metropolitanes, en part per exigències de localització, en part per rendibilitzar els terrenys i en part expulsada per una normativa urbanística grollerament funcionalista.

Abans de continuar, però, en aquest fil argumental hem de deixar ben clar que parlar del dinamisme econòmic de la ciutat de València entre el 1979 i el 1991 planteja un greu problema metodològic: ¿parlem de la ciutat administrativa o de la real? No és aquesta una qüestió nominalista perquè la unitat d’anàlisi lògica hauria de ser la ciutat real, el conjunt dels 68 municipis que componen l’àrea urbana (o metropolitana) de València. I posats en aquesta òptica, caldria veure com evolucionà la competitivitat de la important indústria ubicada en l’àrea, quin fou el grau de dinamisme del sector de serveis a empreses (que no es troba sols a la ciutat central), els avantatges o desavantatges de l’important creixement del sector de la construció i immobiliari, si el turisme urbà representà una font significativa de generació de renda i si la participació de l’Àrea urbana de València als sistemes urbans valencià, espanyol i europeu li reportà un plus de dinamicitat i competitivitat.

Aquestes serien algunes dels qüestions claus i totes elles requereixen estudis d’una suficient profunditat que no són a l’abast. Reduir el tema del dinamisme econòmic a la ciutat administrativa és una simplificació perillosa i comprendrà el lector que fugim d’ella.

Dit això, tornem a les intuïcions però situant-les en el context espacial adequat. Si fem la salvetat de l’indubtable augment de la competitivitat del Port de València i, en menor mesura, de la Fira, la impressió que hom trau de les altres possibles fonts de dinamicitat econòmica de l’àrea urbana són menys afalagadores. En primer lloc, alguns estudis realitzats sobre el sector dels “serveis avançat a empreses” demostren que l’àrea d’influència de les empreses dedicades a aquests menesters i

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 389

VALÈNCIA 1979-1991

ubicades a l’àrea de València era i és més bé minsa. Ni tan sols cobreix l’àmbit del País Valencià i, per suposat, la taxa d’exportacions és molt feble. Una debilitat estructural de la qual prendre nota. En segon lloc, el pes de la construcció i del sector immobiliari s’incrementà al període 1979-1991 gràcies a l’expansió experimentada des del 1986. Però aquesta no és una bona notícia des de la perspectiva de la dinamicitat econòmica perquè no es tracta precisament d’un sector capdavanter des del punt de vista de la innovació i els beneficis obtinguts o bé es reinverteixen en el mateix sector o alimenten un creixement del consum d’ostentació dels agraciats. Fins i tot és demostrable que –sempre que hi ha un conjuntura expansiva– els beneficis d’altres sectors es desvien cap al sector immobiliari, ateses les més elevades taxes de rendibilitat del capital.

Pel que fa a l’evolució de la competitivitat de les empreses ubicades a l’àrea, el diagnòstic és molt més difícil perquè aquesta competitivitat és més una qüestió d’empresa que de sector i la barreja és molt intensa.

Malgrat l’indubtable encert de la formulació de la política industrial a mitjans dels vuitanta (el complex IMPIVA - Parc Tecnològic - Instituts Tecnològics) la realitat fou més modesta, com modestes foren les transferències útils de tecnologia des de les Universitats a les empreses.

Modestes no equival a escasses o inexistents però insistim que cal fer estudis més aclaridors.

Com pot observar el lector, poques afirmacions contundents i molts interrogants. Com que la base de partida és considerable (un milió i mig d’habitants i més del 25 % del PIB regional), taxes de creixement modestes permeten una millora gradual però no cap “miracle” econòmic.

I entre el 1979 i el 1991 assistirem a una forta crisi seguida d’una també forta recuperació però l’efecte net sobre la base econòmica de la ciutat d’aquests dos elements contraposats encara està per quantificar i explicar.

Deixem el tema una mica farragós de la dinamicitat econòmica per a deturar–nos una mica en com ha anat en aquest període la qüestió demogràfica. Finalitzades amb la crisi econòmica les grans migracions interprovincials i intraprovincials, entrem en la dècada dels vuitanta en una fase d’estancament demogràfic, amb taxes molt baixes de creixement vegetatiu. Aquest estancament i aquesta disminució de la natalitat fou perfectament compatible tant amb la reestructuració de la demografia metropolitana derivada de la descentralització (la ciutat central perd població mentre que la primera i, a poc a poc, la segona coro-

389

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 390

CAPÍTOL V

390

na en guanyen) com amb l’aparició sobtada de fortes necessitats educatives derivades del baby-boom dels setanta. La bombolla demogràfica es traslladà en el temps i primer foren les escoles infantils, després les unitats d’EGB, després la demanda de places d’Institut i, per últim, l’esclat de la demanda universitària.

Des de el punt de vista agregat, la ciutat experimentà un lleuger descens de la població entre el cens de 1981 (751.734 habitants de fet) i el padró de 1986 (738.575). Descens que en part es degué a deficiències en l’operació padronal (que serviren a Martín Quirós per montar un escàndol demanant un empadronament a l’estil romà en la plaça de l’Ajuntament) i en part a un lògic procés de “fugida” de la població als municipis metropolitans. Aquesta pèrdua es convertí en un estancament tant el 1991 (777.472) com el 1996 (764.924): el petit creixement vegetatiu de la ciutat alimentava un èxode metropolità modest però constant i la població de la ciutat romania estabilitzada. En canvi, a partir del 1996, la població de la ciutat ha experimentat un creixement significatiu: el plenari del 25 de Juliol del 2003 aprovà una població de dret de 782.846 persones i cal recordar que la població de fet sempre supera en uns quants milers a la de dret. És a dir, a hores d’ara estaríem acostant-nos als 800.000 habitants de fet a la ciutat. La causa no cal cercar-la a casa nostra en el conegut procés de “gentifrication” (la tornada dels “yuppies” a la ciutat central) sinò en dos fenòmens més senzills: el repunt de la taxa de natalitat i un increment de la immigració que comença a créixer a taxes molt elevades a finals de la dècada. Com que les previsions sobre la immigració són prou taxatives (la cosa no ha fet més que començar), totes les projeccions demogràfiques s’han rectificat cap a dalt. De fet, el canvi del patró demogràfic és molt recent. En dates tan pròximes com el 1997 tant el creixement vegetatiu (neixements menys defuncions) com el saldo migratori (emigracions menys immigracions) eren negatius: -405 i -2.665 respectivament. És a dir, la taxa de natalitat era molt baixa i es mantenia el fluix cap a municipis de l’àrea metropolitana, la qual cosa feia negatiu el saldo migratori. Sumats els dos components la ciutat perdia uns 4.000 habitants per any des que el 1994 un i altre eren negatius. Tanmateix, en un tres i no res les coses canviaren. El 2001 ja s’enregistrà un saldo vegetatiu tímidament positiu (149) i un ferm saldo migratori a favor (14.021). El 2002 la tendència es confirma (254 i 12.179). Hi ha un evident repunt de la taxa de natalitat (en part explicada també per la nova població immigrada) i un fluix d’immigració que compensa sobradament la “fugida” d’habitants de la

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 391

VALÈNCIA 1979-1991

ciutat cap a l’àrea metropolitana. Tot fa indicar que la tendència continua i continuarà i per això parlar de 800.000 habitants com a xifra probable per al padró del 2006 és una previsió fins i tot modesta.

Per cloure aquest apartat, cal dir que, desde el punt de vista tant dels serveis públics que ofereix la ciutat com del mercat de treball i habitatge i els valors culturals dominants, el fenòmen de la immigració té una importancia cabdal: incrementa la demanda de serveis públics (transport, salut, serveis socials, educació), incrementa (en un context desfavorable de boom immobiliari) la població amb problemes d’accés a l’habitatge i alimenta fenòmens de “filtrat” i de degradació dels barris pitjors i, a més, és el brou de conreu apropiat per a màfies de tot tipus.

Tanmateix es desconeix l’existència de cap document sensat de caire “previsor”. És fácil mirar a l’altre costat com si no hi hagués cap problema.

2.

La transformació de la ciutat

Entre 1979 i el 2004, la ciutat de València ha canviat podríem dir que d’una forma radical, sense que la utilització d’aquest objectiu implique “a priori” cap valoració positiva o negativa. Temps hi haurà per matisar.

Fer la crònica d’aquests canvis en unes poques pàgines no és tasca fàcil i els oblits involuntaris poden sovintejar. Caldrà, però, intentar-ho i per reeixir en l’empresa convindrà que fraccionem una mica l’exposició.

A nosaltres ens surten amb certa immediatesa vuit apartats diferenciables. Al lector li pertoca jutjar si la decisió de fragmentar i l’agregació temàtica practicada són correctes.

2.1.

L’herència

Tot i que al capítol anterior ja férem algunes referències sobre com es trobava la ciutat el 1979, sembla obligat insistir una mica més en el tema. La ciutat de València el 1979 podia haver estat sense cap problema el lloc de rodatge dels exteriors de aquelles fantàstiques pel·lícules del neorealisme italià. És més fàcil parlar del que hi havia en termes d’urbanització i equipaments (que era ben poca cosa) i dir allò de:

391

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 392

CAPÍTOL V

392

i prou. L’urbanització bàsica (clavegueres, voreres, asfaltat, llum, jardins, etc.) era un bé de luxe del qual pocs indrets de la ciutat gaudien. La norma era l’absència. Qualsevol ratio de qualitat d’urbanització i, –no cal dir-ho– de disponibilitat d’equipaments oferia uns resultats aclaparadorament ridículs. No fou casualitat que només estrenar-se el nou Ajuntament democràtic s’aprovara un document de “Mesures Urgents”, ni que Salvador Blanco i l’ínclit Fernando Millán es botaren alegrement els pressupostos aprovats a l’hora de, respectivament, cobrir les perilloses sèquies que funcionaven com a clavegueram i tractar que les escoles no s’enfonsaren. Però els problemes es multiplicaven com bolets a la tardor: els deutes de les concessionàries, la vaga del fem, el rescat de les parcel·les d’El Saler, les inexistents escoles infantils, la dotació de capital humà qualificat (el 1979 no hi havia cap economista a la plantilla, per posar un exemple), la creació d’un Centre d’Informàtica, la imprescindible presència cultural als barris o el teatre infantil als Vivers. A més, D. Ramón ens havia deixat una magnífica prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez on ja s’havien alçat a dreta i esquera els edificis però encara romanien horts i alqueries al bell mig del passeig i, no cal dir-ho, sols amb llanterna i anant amb molta cura es podria arribar als patis. Hi havia que urbanitzar de pressa aquell desastre i l’obra costà (inicialment) 500 milions de ptes. de l’època. Els terrenys de Benicalap ja eren de l’Ajuntament però el parc estava per fer i, a més d’una promesa electoral, era una obra “testimonial” i necessària en un dels barris més necessitats de la ciutat. Però calia tornar també els préstecs, incloent els 500 milions demanats per TEVASA per a destrossar El Saler (cap al 2.000 tingué que ser la Jefatura de Costes la que demolira el Passeig i regenerara les dunes). Com es pot comprovar, tot era “suma y sigue” i les feixugues finances locals (amb unes matrícules fiscals de riure i una gestió de l’antic règim) no donàven precisament la cobertura necessària. Algun dia d’aquests, l’Ajuntament tindrà l’amabilitat d’editar les inversions realment executades en el període 1979-2007 (confiem que en pessetes corrents per això de la il·lusió monetària) i així podríem parlar amb coneixement de causa tant d’aquells temps heroics com dels menys heroics. Paciència. No insistirem més en l’herència però podem tranquil·litzar el personal: els socialistes no tenen la culpa de tot. Abans hi hagueren altres que ens deixaren un ciutat de regal que era tota una joia.

Amb amics com aquests no calen enemics.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 393

VALÈNCIA 1979-1991

2.2.

Plans i fets

Si d’una cosa es donaren pressa els nous governants democràtics fou en dedicar prou hores a pensar què calia fer a la ciutat des del punt de vista del planejament urbanístic, primer, i de les línees de futur de la ciutat, després. El Pla General del 1966 era vigent i l’anquilosada Corporación Administrativa Gran València encara trigaria alguns anys a desaparéixer. No tenia autoritat democràtica ni moral però aquí estaven el Capità General, l’Arquebisbe i tota la resta, incordiant i proposant estranyes revisions i adaptacions d’un Pla que ningú volia. Tampoc hi havia encara cap possibilitat de plantejar la qüestió en termes metropolitans. La paràlisi no era un perill fictici i s’optà pel camí –il·legal– del mig. L’Ajuntament, amb els recursos humans d’un invent de Ricard Perez Casado anomenat GEUT (Grup d’Estudis Urbans i Territorials), quan encara no era alcalde i sí regidor d’Urbanisme, començà a redactar Plans Especials de Reforma Interior (PERI’s) per als barris més “perillosos” (aquells que els plans parcials vigents permetien densitats desaforades) i Plans Especials de Protecció i Reforma Interior (PERI-PEP’s ) per als sis barris del Centre Històric: calia aturar la picola. El 1981 s’aprovà la nova divisió de la ciutat en districtes i barris i el territori ja tenia noms. És clar que tant els PERI’s com els PERI-PEP’s eren instruments urbanístics il·legals perquè no hi havia ordenació de rang superior que els recolzara. Però no hi havia una altra eixida. Es féu molta faena i la crisi econòmica immobiliària ajudà en el tall de les expectatives. Fins el 1983 no s’obtingué el permís perquè cada Ajuntament dels integrats en la “Gran València” redactara el seu Pla General. Es renunciava al planejament metropolità però es podia caminar. La redacció del Pla General fou –com sol passar– més llarga que un dia sense pa i farcida de discussions (procedents i improcedents). S’aprovà dues vegades inicialment (el 1985 i el 1988) i ja hem comtat el que succeí en el seu tram final. Pel que fa als plans del centre històric, la primera fornada de plans era –la llei del pèndol– molt “proteccionista”, però el nou regidor d’urbanisme el 1987 (Fernando Puente) tingué la desencertada idea de redactar de nou els plans en lloc d’introduir modificacions puntuals.

Això suposà que fins el 1990 no pogué començar-se a actuar, si excloem les rehabilitacions fetes la segona meitat dels vuitanta fruit d’un conveni a Madrid per impulsar la vivenda social i que permeté rehabilitar i posar en lloguer prop d’una vintena d’edificis (alguns de gran interés com el “Punt de Ganxo”) així com projectar un conjunt d’habitatges de

393

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 394

CAPÍTOL V

394

nova planta al carrer Alt que a González Lizondo no li agradaven gens però que el temps ha demostrat que eren necessaris i que la seua estètica austera es preferible al conegut anacronisme casticista de “fer-ho com era abans”.

A banda dels plans d’urgència del principi, dels plans del centre històric i del propi Pla General cal esmentar el Pla Especial de la Devesa del Saler i l’Albufera, el Pla Especial del Jardín del Túria i el Pla Especial del Passeig Marítim, tots ells aprovats abans del 1991 i que eren documents de planejament imprescindibles per poder acometre les obres en els tres casos.

Pla i fets. Pel que fa al Pla General, la seua execució (amb nombroses modificacions que caldria veure si sols han estat “formals”) ha estat la tasca bàsica del 1991 encà. Abans de parlar del grau d’execució i de l’estratègia de desenvolupament, cal dir que com a document de planejament, el Pla General fou un document bàsicament correcte que preveia una expansió del sòl urbanitzable molt moderada (ubicada a Ademús i França) en fort contrast amb l’expansionisme especulatiu el Pla de 1966.

En aquest sentit les xifres són millors que qualsevol comentari. Al Pla General de 1966 el sòl qualificat com a urbà a la ciutat assolia la xifra de 6.200 ha Mentre que l’urbanitzable era de 830 ha I hi havia 6435 ha de sòl no urbanitzable. Ja el 1983 l’esquerra procedí a aprovar un instrument jurídic transitori (la Delimitació de Sòl Urbà) i les xifres eren de 4.016, 2.000 i 7499, respectivament. I al Pla General de 1988 les xifres definitives foren 3.632, 815 i 9.018. És a dir, el sòl urbà es va reduir en 2.568 ha, l’urbanitzable es matingué al voltant de les 800 ha i el no urbanitzable pujà més de 2.500 ha. Pels seus fets els coneixereu.

Per un altre costat, el Pla General del 1988 combinava l’urbanisme d’austeritat i “d’acabar la ciutat” amb un “model” de ciutat definit per la famosa T (el Jardí del Túria i la façana marítima), model que està desenvolupat de forma comprensible en un llibre que s’edità el 1987 sota el títol La València dels 90 i que molts pocs citen. Un llibre on es pot llegir i entendre amb claredat tota la “filosofía” de la ciutat que anà perfilantse entre el 1979 i el 1988 i que, com els bons vins, aguanta molt bé el pas del temps. A l’esquerra que governà la ciutat entre el 1979 i el 1991 se li podrà fer una sempre saludable crítica. Però aquesta crítica no pot amagar algunes evidències, com ara la qualitat i actualitat de la reflexió feta sobre la “ciutat que volíem”. Qualitat que, lògicament també és present en el Pla General, plasmació “física” de moltes d’aquelles idees. La darrera afirmació és compatible amb el reconeixement que el Pla

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 395

VALÈNCIA 1979-1991

General tenia algunes debilitats cridaneres encara que la majoria d’aquestes debilitats es degueren a impossibilitats “de facto” (fou un pla de la ciutat administrativa però no de la real) i a l’existència de temes per resoldre però que no justificaven retardar més l’aprovació del Pla. Més discutible fou la decisió de deixar com a sòl no urbanitzable els dos “forats” del nord-oest (entre l’actual Parc de Capçalera i el terme de Paterna i el sud-est de la ciutat (entre l’autopista del Saler i la Pista de Silla), espais sense valor agrícola d’horta o d’horta molt degradada, i que més valia haver ordenat, no necessàriament com a sòl urbanitzable però sí tal vegada com a grans parcs urbans. Pel que fa a l’existència de tres àrees de “planejament diferit” que ajornava les solucions de tres àrees molt delicades i estratègiques (el centre històric –amb els “nous” plans en redacció–, els poblats marítims i el parc central) ja hem dit adés que aquesta feblesa era el cost de no trigar més en l’aprovació del Pla. Molt pitjor haguera estat ajornar-ho. ¿S’han executat les previsions del Pla General? Aquesta és una bona pregunta per al govern sorgit de les urnes el 1991.

2.3.

València i el Mar

Hi ha pocs dubtes sobre la vigència al llarg de la història contemporània de la ciutat d’una paradoxa ben cridanera: el Mar (és a dir, el Port) és tant important des del punt de vista econòmic per a la ciutat com font de conflicte urbanístic i social. La primera part de l’asserció no necessita més comprovació que la lectura de les xifres. I la segona era certa tant el 1898 (data de l’annexió manu militari dels Poblats Marítims), com cent anys després, com demostrava fins fa poc una pancarta penjada en la façana posterior d’un edifici confrontant al modernista bar Calabuig on es podia llegir: 1898-1998: 100 anys sent el femer de València. Tal vegada el lletrer no era massa “just” perquè el govern d’esquerra posà vertader interés, idees, obres i diners als Poblats Marítims però no hi ha dubte que el cartell reflecteix un estat d’ànim que és present entre la població. Tanmateix, com ja hem dit, des de l’endemà del retorn de la democràcia, la façana marítima esdevingué peça clau en l’estratègia, en el “model de ciutat” i motiu de reflexió i preocupació per a l’esquerra governant que –cal dir-ho ben alt– fou la que planificà i executà el Passeig Marítim, soterrà les vies que eren una mena de mur de la vergonya que separava la ciutat dels Poblats Marítims, recolzà el rellançament del Port, intentà que el Parc de Dr. Lluch fóra un element de rege-

395

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 396

CAPÍTOL V

396

neració urbana, etc. Caldrà recordar que el 1987 s’aprovà en Plenari que el lema de la ciutat –previ concurs públic– fora el de “València, la mar de bé”. ¿Algú creu que la paraula “mar” dins del lema és casual?

Rescatat el Jardí del Túria com a un espai verd d’ús públic (en lloc d’autovies, ferrocarrils i habitatges com preveien el Pla Sud i el Pla del 1966) i conjurat el perill d’una autopista prevista també al Pla de 1966 i que passava tot just per dalt del Port i es duia per davant el que fera falta, es tenia l’oportunitat de configurar un eix, una T, entre el 8 km de Jardí i una façana marítima recuperada. Pel que fa al Jardí del Túria, el seu desenvolupament ha estat ple d’incidències i l’únic consol és que, a hores d’ara (tot i que roman per finalitzar), és un fet irreversible. A més, el tram central ha esdevingut lloc de trobada els diumenges de la nombrosa colonia latinoamericana. Bon ús, no hi ha dubte.

El projecte uniforme i neoclàssic de Bofill despertà moltes il·lusions quan fou esposada la maqueta a la Llotja el 1982. A més d’un no li agradava “l’estil” però tothom reconeixia els avantatges d’un disseny uniforme que era el que donava personalitat i feia “llegible” el projecte. Just això és el que no es va fer. La penúria econòmica i les opinions a favor de “donar joc”, determinaren que el projecte es fraccionara en molts trams i que cada tram fora projectat per equips diferents. No se’ls podia demanar que “copiaren “ el disseny de Bofill (encarregat de fer el tram davant del Palau), amb la qual cosa al Jardí del Túria hi ha de tot com a la botiga: uns trams “definitius” i diversos en el seu disseny (alguns de gran qualitat com el de Veges Tu), altres “provissionals” –per molts anys– i altres per fer. Un puzzle i una llàstima però no serveix de res lamentar-se: podia haver estat millor i prou. Per cert que la “filosofia” d’un Jardí que travessava la ciutat d’oest a est, els límits del qual estaven farcits d’equipaments culturals, museus i monuments és també d’aquella època.

A més del Jardí, abans del 1991 o, segons els casos, del 1996, es van fer un munt de coses vinculades a l’estratègia esmentada: la construcció de l’IVAM; la construcció del Palau de la Música i la prolongació de l’Albereda; el conveni amb el MOPT de Sáez Cosculluela per a soterrar les vies i fer el Passeig Marítim; el conveni amb la Cross que obria les portes al desenvolupament dels Espais de l’Est; el tramvia a la Malvarosa; el projecte (rebutjat i després modificat) de la tríada Torre de Comunicacions –Hemisfèric – Museu de la Ciència. També hi hagueren alguns fiascos com el benintencionat però ineficient Parc de Dr. Lluch que no aconseguí “contagiar” l’entorn sinó a l’inrevés o l’accés sud al

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 397

VALÈNCIA 1979-1991

Port que –tot i que fos necesssari– obligà a suprimir la platja de Natzaret fent el parc com a “compensació”.

Per finalitzar aquest breu comentari cal dir que els deures a la façana maritima son encara, malgrat la feina feta abans i després del 1991, ingents. La Malva-rosa té problemes de degradació més seriosos que el Cabanyal, el Pla del Passeig Marítim està a mig fer i les cases que fan front als restaurants de la platja (i al flamant i penós nou Balneari de Les Arenes) estan en ruïna. L’espai comprés entre l’Avinguda del Port, Serrería i Joan Verdaguer no és precisament una pera en dolç i de Natzaret més val que no parlem. Manca un plantejament global i consensuat on es contemple tot l’espai des de Vera fins al Saler.

2.4.

El fracàs metropolità

En aquest obligat recorregut pels temes que més han condicionaren l’evolució de València en el període estudiat, ens pertoca ara donar compte d’un fracàs de relativament escasa repercusió mediàtica però de conseqüències potencialment greus per a l’esdevenidor de la ciutat. Com ja hem comentat adés, el 1986 es creà el Consell Metropolità de l’Horta amb el laudable propòsit d’iniciar un camí d’estricta racionalitat com és la introducció en l’agenda política d’una realitat inqüestionable: la ciutat real feia ja prou anys que era, com a mínim, tota la comarca de l’Horta. L’anàlisi dels fluixos de mobilitat i tot un seguit d’estudis així ho reconeixien i calia que des de la política i la gestió també es tinguera en compte. De no fer-ho el desori en materia de planificació d’usos del sòl, infraestructures i grans equipaments seria creixent i els costos del conjunt de l’aglomeració pujarien innecessàriament afectant tant la competitivitat de l’espai com el benestar social de la seua població.

Malauradament, una vegada més, la raó “científica” i l’oportunitat política no arribaren a donar-se la mà. O millor dit, se la donaren però l’alegria durà poc, massa poc. La llei pactada pel llavors Conseller d’Administració Pública Vicent Soler i l’Alcalde Ricard Pérez Casado era prou ambiciosa quant a competències del nou ens tot i que deixava molt poc definit el tema cabdal de la financiació. La curta vida del CMH no fou precisament fàcil. La COPUT aprovà pel seu compte les Normes de Coordinació Metropolitana (limitant-se a “consultar” al CMH) i, des del principi, el tema del transport metropolità fou controlat per la Conselleria. Sense control de l’urbanisme i el transport, la tasca del CMH es centrà en els clàssics temes del cicle de l’aigua i dels residus on

397

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 398

CAPÍTOL V

398

FERVASA i EMARSA (empreses que la ciutat va transferir al nou ens) es feren càrrec de la gestió metropolitana. Amb això i les nombroses picabaralles entre els alcaldes representats al Plenari de l’organisme ja hi hagué prou. La Generalitat es negà a transferir recursos corrents al CMH i, en temps de Clementina Ródenas, l’utilitzà sovint com una mena d’organisme executor d’inversions a la ciutat (per exemple, la urbanització de l’eix Serrería-Manuel Candela). L’autonomia de l’ens era molt reduïda i encara ho fou més quan el 1993, el govern socialista va traure una nova llei que retallava substancialment les competències del CMH. Zels i recels, incredulitat del propi conseller Eugenio Burriel envers la conveniència de disposar d’un ens metropolità fort, el desig poc dissimulat de no donar poder polític al president de l’ens que era l’alcalde de la ciutat... Tot plegat, el CMH ja era ferit de mort el 1995 i la seua dissolució cinc anys mes tard era previsible L’esquerra no estigué a l’altura de les circumstàncies i ho hem pagat molt car: es renunciava a controlar el procés metropolità en les seues variables bàsiques –com ara l’estructura d’usos– i l’àrea metropolitana de València (de fet, uns 68 municipis ) quedava sotmesa al diktat d’alcaldes amb mentalitat cantonal i a les poderoses forces del mercat immobiliari. Difusió dispersa, motorització privada creixent, extensió de l’ús, residencia de baixa densitat (vaja, adossats a manta), localització irracional de centres comercials i usos terciaris i, en definitiva, caos generalitzat. El taifïsme municipal, deixat al seu lliure albir, dóna sempre els mateixos fruïts. Amb això, podem vanagloriar-nos de ser una de les àrees metropolitanes la gestió de les quals es situa a les antípodes d’allò recomanat ja fa més d’una dècada per la Unió Europea.

2.5.

Voracitat immobiliària i boom immobiliari

El període 1979-1991 fou també testimoni de com canviava el cicle immobiliari i de com la voracitat immobiliària era capaç de capgirar la ciutat. Al principi del període de la crisi econòmica fou, com ja hem dir, especialment forta i en el primer quinquenni dels vuitanta a la ciutat es construïa poc i quasi tot eren habitatges protegits (VPO) de 90 metres útils. A cavall entre el període recessiu i la recuperació, destaca la promoció de Bancaixa al camí de Vera –obligada pel Banc d’Espanya per raons de risc i liquidesa– d’uns dels pocs barris ben dissenyats de la ciutat. Promoció que anunciava la fi de les vaques flaques. L’economia donà símptomes de millora el segon semestre del 1985 i la integració

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 399

VALÈNCIA 1979-1991

d’Espanya a la CEE el 1986 ajudà de forma important a consolidar un període de forta expansió econòmica que tingué –cóm no– la seua traducció quasi immediata al mercat immobiliari. Millora de la renda disponible i de les expectatives, baixada significativa de l’atur, empenta del mercat d’oficines i del mercat turístic... El cercle viciós de: pressió de la demanda-rigidesa de l’oferta-increments de preus-atracció de capitals per la major rendibilitat-major demanda-increments de preus-més atracció cap al sector immobiliari de les inversions, explica que –malgrat els encara elevats tipus d’interés– els preus dels habitatges es duplicaren en pessetes corrents en el curt període de 6 anys. A diferència però del que passaria uns anys després, l’oferta d’habitatges no experimentà un creixement sostingut però la promoció immobiliària féu l’agost.

L’Ajuntament no tenia recursos (patrimoni del sòl) ni competències i intentà promoure els ja esmentats polígons de vivendes socials. Era una política benintencionada però errònia com se demostrà en l’operació de La Coma, promoguda per la Generalitat a principis dels 90.

Acabats els fastos del 92 patirem un curta però forta crisi i, de nou, el sector immobiliari tancà l’aixeta a l’aguait de temps millors que arribaren el 1998. Però aquesta és un altra història...

2.6.

Els grans projectes

El lector haurà pogut comprovar en la lectura d’aquest assaig que, en una perspectiva històrica, la ciutat de València sempre ha tingut greus problemes a l’hora d’executar el que podem anomenar “grans projectes urbans”. Pot ser que el cas de l’Avinguda de València al Mar siga el més paradigmàtic però hi ha un munt de projectes mai executats (com, entre molts altres, el de “la Hamburgo europea” de Bellver Mustieles o la ciutat satèl·lit de Vilanova) i altres que s’han executat en contextos històrics ben diferents quan es projectaren i, sovint, de forma incompleta (com ara, l’Avinguda de l’Oest).

Tanmateix, cal reconéixer el poder catalitzador dels grans projectes i la seua potencialitat per a canviar les dinàmiques de creixement econòmic i urbà d’una ciutat. No es tracta de contraposar “pla” i “projecte “ perquè un projecte que no responga a un pla més o menys global de la ciutat té moltes possibilitats d’esdevenir una illa, una fita inconnexa. Passa una mica igual que amb els edificis “singulars” o “d’autor”.

Dit això, caldrà reconéixer que, des de la perspectiva dels grans projectes urbans, el període 1979-1991 fou un període molt dinàmic, amb

399

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 400

CAPÍTOL V

400

un elevat nombre de “novetats”, en el qual també poguérem tornar a constatar les dificultats endèmiques a les quals féiem referència D’alguna manera i salvant totes les diferències, aquest darrer període té més d’una semblança amb el període 1874-1898 quan la burgesia restauradora “formula” un model i un conjunt de projectes que marcarien l’evolució de la ciutat fins fa molt poc, per no dir que alguns encara continuen “vigents”.

Com que ja han eixit a col·lació en apartats anteriors ens limitarem ara i ací a fer algun comentari addicional. Mereixedors de l’adjectiu de “grans projectes urbans” –molts d’ells previstos o anunciats al Pla General del 1998– hi ha un grup d’una certa rellevància numèrica. Cal tenir en compte que, de vegades la creació ex novo d’alguns grans equipaments té efectes semblants a altres projectes més específicament urbans com ara una nova avinguda o una remodelació portuària. Amb aquesta precisió el llistat és considerable: el Jardí del Túria, l’IVAM, el Palau de la Música, el Boulevard de Serrería, el Passeig Marítim...).

Alguns grans projectes previstos en el Pla General com ara el Parc Central encara no han començat a caminar. Altres com el “tram de Calatrava” al Jardí del Túria varen sofrir profundes modificacions. Hi ha altres elements puntuals d’interés com ara els nous contenidors culturals de l’Almodí, les Drassanes, el Palau de Berbedel, la Beneficència...

Però aquests elements puntuals, malgrat el seu interés, no tenen caràcter estructurant, de modificació de l’estructura urbana, com no ho tenen parcs de segon ordre com el ja històric de Benicalap. De segur menys que el que suposà Nuevo Centro al començament dels vuitanta.

Si ens quedem, per tant, amb el primer llistat, ja en tenim prou. De fet resulta ara i ací impossible abordar un per un cadascú dels projectes ja realitzats, en curs o previstos amb probabilitats raonables d’execució a curt i mig termini. Sols direm que molts dels que ja són fet accompli es mereixen l’adjectiu de manifestament millorables i que, per aquesta mateixa raó, tant la remodelació de la façana marítima com l’estratègic projecte del Parc Central (ací sí que ens la juguem) haurien de tenir el grau d’informació, participació i consens que es mereixen.

2.7.

Cotxes, cotxes... i més cotxes

Camí ja de la recta final d’aquesta crònica, no podem deixar fora el vertader rei de la ciutat: el cotxe. Des que Rincón de Arellano decidí que el tramvia no era “modern” i començà a tallar arbres i a eixamplar el

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 401

VALÈNCIA 1979-1991

viari (l’avinguda del Port, el carrer Colón i tants altres), el tràfic privat no ha deixat de créixer a la ciutat i a l’àrea metropolitana. Algunes xifres ens serviran de teló de fons. Sols a la ciutat de València els turismes han passat de 202.091 el 1981 a 262.922 el 1989 i 293.368 el 1996. Som tan moderns que ja tenim una ratio de 0’44 cotxes per habitant. Llibertat, llibertat.

Pel que fa a l’àrea metropolitana, no cal ser premi Nobel per entendre que en absència d’un pla d’usos metropolità s’ha imposat allò de la “difusió dispersa”: la ciutat real cada vegada arriba més lluny i els nous usos poden ubicar-se allà on hi haja una carretera millor o pitjor. Així, polígons industrials, centres comercials i d’oci, centres esportius, escoles, urbanitzacions de baixa densitat i tutti quanti esguiten el territori metropolità i fan materialment impossible l’existència d’un sistema de transport públic que no pot prestar servei a activitats de localització dispersa. De res serveix que la gestió de l’Entitat Metropolitana de Transport siga correcta. El percentatge de viatges mecanitzats fets en cotxe particular ja era el 1991 de més del 65 % i a hores d’ara haurà crescut amb tota seguretat. Un suïcidi si algú es detura una mica a avaluar els enormes costos socials d’aquesta insostenible pràctica: congestió, contaminació, malbaratament energètic, destrucció del medi, increment de les despeses en sanitat i seguretat... Anem tot just pel camí equivocat.

I com que hi ha més cotxes, calen noves infrastructures viàries que generen més tràfic privat. I, per si tot açò no fos suficient, ens gastem milers de milions d’euros a mantenir i millorar un sistema de transport públic (autobusos, tramvies i metro) que no pot competir amb el rei de la ciutat.

Pel que fa la la ciutat de València, cal començar dient que al govern d’esquerra li tocà municipalitzar la falangista i descapitalitzada SALTUV (convertida en l’EMT) i dedicar prou diners a la modernització de la flota. També es varen construir –en règim de concessió– els aparcaments de Porta Mar i Sant Agustí però ni la política de peatonalització ni l’extensió del carril bici tingueren la suficient espenta, la qual cosa no era precisament massa coherent amb l’ideari. Clar que Victoriano Sánchez Barzcaitegui, enginyer en cap de tràfic de l’Ajuntament manava més que els regidors però aquesta no és cap excusa.

Comptat i debatut, ni abans ni després del 1991 s’ha fet massa per detenir la boja cursa de la motorització privada, vertader càncer de la ciutat. Ja es veu que limitar la circulació no és una política popular, independentment del color polític.

401

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 402

CAPÍTOL V

2.8.

402

De finances i gestió

En comparació amb l’esquifida hisenda de la València del 600, incapaç de fer front als reptes que plantejava la urbanització accelerada de la ciutat, cal reconéixer que, des del 1979 fins al 1991, el salt fou qualitatiu i, a poc a poc, s’anà disposant de més recursos. No cal dir que també anaven augmentat les necessitats i que no ens alliberàrem en cap moment de la crònica i endèmica insuficiència financera com ho demostra l’habitual recurs a les operacions extraordinàries de liquidació de deutes o l’endeutament per tal de financiar les inversions .

El judici sobre les finances locals sempre serà, necessàriament, molt matisat perquè és una mica complicat destriar quina és la part de la “culpa” que té la inflexibilitat i insuficiència dels ingressos i quina l’escassa eficiència en el procés d’ingrés i despesa. Aquesta “matització” ens la podem estalviar, en canvi, quan parlem de la qualitat de la gestió.

Ací el suspens és nítid i merescut. És cert que al principi, en el període 1983-1988, hi hagueren alguns intents de “racionalitzar” la gestió: aprovada el 1981 la divisió de la ciutat en districtes i barris que proporcionava unitats espacials d’anàlisi, es creà el Gabinet d’Alcaldia, es desenvolupà la informatització, es féu un Pla d’Actuació Quatriennal 1983-1987, s’establiren alguns criteris de selecció d’inversions, es tractaren d’introduir “indicadors de gestió”, es féu un intent de planificació financera a mig terme amb diferents escenaris, s’arribà a aprovar una “reforma administrativa”, es començà la tasca d’obtenir dades municipals mitjançant l’Oficina Municipal d’Estadística, es feren algunes publicacions quantitatives... En fi, amb molt de voluntarisme s’intentà que la gestió quotidiana assolira uns nivells de productivitat presentables. Cal dir-ho amb radicalitat: ja en temps de les preteses “reformes”, les resistències foren notables i, a més, l’excessiu protagonisme dels “companys” de UGT i Comissions en els temes claus de gestió de personal foren un entrebanc de primer ordre. Malgrat els esforços, ni abans del 1991 ni després del 1991, la gestió municipal suportaria quasevol auditoria operativa. Però la gent del carrer mai ha tingut una opinió massa favorable del funcionariat i no li té per què preocupar que bona part del pressupost es gaste amb tan poc de fruit en la famosa nòmina. Tots paguem –més o menys– els tributs locals i la resta ho percebem com un mal necessàri, com alguna cosa que no té remei.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 403

VALÈNCIA 1979-1991

3.

La vida ciutadana

És arribada l’hora de parlar breument de “la civitas”, del personal, de les seues percepcions i preocupacions. És aquest un terreny que professionalment pertany als sociòlegs i, de vegades, algú com Rafa Ninyoles ho fa amb trellat i profit. Nosaltres farem humilment d’outsiders i ens limitarem a subratllar les permanències i els canvis que s’han produït en la ciutadania més enllà del registre demogràfic.

Malgrat el perill de caure massa vegades en els tòpics, no ens sembla ociós tornar a preguntar-nos (¡¡tants anys després!!) si els ciutadans de València encara palesen un grau de perplexitat semblant al que en el seu dia detectà Josep Vicent Marqués. Doncs, de 1979 ençà no es podria afirmar que la cosa haja experimentat grans canvis. El problema identitari roman (castellanització i conflicte lingüístic inclosos) i no hi ha cap símptoma que els ciutadans tinguen ni tans sols un grau de consciència feble que pertanyen al “cap i casal”. Seria ben dificil demanar-ho quan de fet la ciutat no exerceix com a tal .

Per un altre costat, la percepció i identificació de la ciutadania amb algún referent col·lectiu és encara poc nítida tot i que sembla que ja hem abandonat el Micalet i, després d’un breu període on el Palau de la Música hi era present, ara, encara que siga per escalfament, València és igual al complexe calatravià. És una identificació que té molt de provinciana, però bé, això és el que hi ha.

Parlant d’identificació sempre hi seran les Falles. Els tímids intents de “modernització” d’estètica i guió (recordeu les Falles del 1987 com a fita i la Falla King Kong com a experiència novedosa) són llacunes en l’ample mar i el ritual continua inalterat. Sense allunyar-nos del terreny de les “creences”, hi ha símptomes que els ciutadans de València persisteixen en el seu progressiu laïcisme però aquest no és un tret que s’haja d’assimilar a l’avanç del pensament progressita. Es tracta tan sols d’un desinterés guanyat a pols per la pròpia Església, la qual cosa no fa sinó que les bodes i comunions (de blanc i per l’església) hagen recuperat més protagonisme que mai. Els valors dominants són –no cal anar a Oxford per adonar-se’n– els valors d’El Corte Inglés. Consumir i no pensar. Heus ací la recepta.

403

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 404

CAPÍTOL V

404

Deturem-nos una mica en la cultura “oficial”, és a dir, aquella promoguda i impulsada per les institucions. Malgrat que en aquest terreny el perill de la dependència dels agents culturals sempre hi és present, l’esquerra que governà la ciutat des del 1979 tingué sempre molt clar que, més enllà de les urgències, calia estendre i popularitzar la cultura, sense adjectius. Això féu l’Ajuntament i també la Diputació i a aquest esforç es sumà la Generalitat després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i a mesura que tingué competències i recursos. No farem ací cap llistat exhaustiu ni caurem en la lloa injustificada: sempre es podien haver fet les coses millor. Però, si més no, recordarem alguns ítems significatius. De la mà de l’Ajuntament es féu l’exposició ja esmentada de la Guerra Civil i el 2n Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes en memòria del celebrat el 1937; es dignificaren els premis literaris; s’encetà el programa “mediterrani” (La Mostra, els Encontres d’Escriptors, la Trobada de Música); es feren campanyes culturals als barris i teatre infantil als Vivers; s’incrementà el volum i qualitat de les publicacions municipals; s’edità la cartografia històrica de la ciutat i es reedità el Sanchis Guarner; es rehabilitaren el Palau de Berbedel, l’Almodí i les Drassanes; es construí el Palau de la Música i Congressos; s’aprovà per concurs públic el lema de la ciutat (“València la Mar de Bé”) i una campanya de difusió popular que es truncà malauradament per la ja esmentada prohibició judicial; es féu un ambiciós programa per al 750 aniversari amb la celebració del Primer Congrés d’Història de la Ciutat, la celebració de més de 100 debats i d’unes sonades Carnestoltes, es publicà el llibre de La València dels 90 etc.

La Diputació posà en marxa la programació infantil del Teatre Escalante.

Convertí la Sala Parpalló en un important referent artístic i cultural abans que la Generalitat construïra l’IVAM i que la mateixa Diputació rehabilitara a principis dels 90 la “Bene”. A la Sala Parpalló i als que prengueren cura de la seua trajectòria caldria fer-los un merescut homenatge per la qualitat i coherència de la programació. La Diputació també revifà els museus de la prehistòria i etnogràfics i li donà nous aires a la Institució Alfons el Magnànim que, més tard, per Conveni amb la Generalitat esdevingué l’IVEI amb nombroses publicacions i una revista de gran qualitat com Debats (que després ha continuat completament desvirtuada). La Generalitat aportà a la ciutat el prestigiós IVAM i féu possible la implantació de la UIMP, instal·lada primer a l’antic Hospital i després al restaurat Palau de Pineda... Ho deixarem ací malgrat que de segur hi ha abundoses absències. Però ja hem dit que açò no era cap llistat telefònic sinó un intent de fer memòria.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 405

VALÈNCIA 1979-1991

Deixem per raons d’espai el tema de la cultura “oficial”. La qüestió dona per a prou més informació i moltes matitzacions però tot arribarà.

Pel que fa a la cultura “civil”, aquesta patí l’excessiva dependència de les institucions oficials però també és cert que proliferaren amb força les activitats culturals no oficials gràcies a l’efecte benèfic dels nous aires de la ciutat.

En un altre ordre de coses, el futbol i la tele ompligueren –com no podia ser d’altra forma– molts espais d’oci, complementats pel “botellón”, les sorolloses zones de pubs i la creixent afició al cinema. De la tele, no és fàcil dir coses originals. El Canal 9 dels vuitanta no era precisament TV3 però es podia veure a estones malgrat les malifetes d’Amadeu Fabregat i els concursos del Monleón.

Parlar de la tele exigeix traure a col·lació els altres “media”. Pel que fa als diaris, el Levante –El Mercantil Valenciano, deixà de ser del Movimiento i guanyà adeptes però feu gala d’una zigzaguejant línea editorial. Las Provincias (capitanejada per Consuelo Reyna) jugà el paper que li pertocava i continuà sent “el diari” per a molta gent. El País fou, afortunadament, l’excepció amb una informació més objectiva i una crítica constructiva. Malgrat el poc espai destinat al País, aquest diari desenvolupà un paper clau gràcies al seu prestigi entre els grups més progressistes.

Les revistes foren un altre al·licient cultural del període 1979-1991: Arguments, Gorg, l’Espill, València Semanal, Saó, Debats, la cartellera Túria, etc. varen contribuir a una certa renaixença cultural en un entorn difícil.

La història del cinema dona per a prou. València és, sens dubte una plaça forta on l’afició pel cinema no fa més que créixer i créixer. Entre el 1979 i el 1991 , la ciutat pogué gaudir d’una elevada oferta de sales d’exhibició on no faltaren les ofertes de qualitat del Artis, el Jerusalem, el Xerea, el Martí, l’Aula 7, l’Acteón, el Museo, la pròpia Filmoteca, etc.

Deixem aquest entremaliat món de la cultura i la picaresca amb el desig que la informació i el judici subministrats siguen d’utilitat per compendre una mica millor el pols de la ciutat en aquell període. Però el pols el donaven els 750.000 habitants de la ciutat administrativa i el milió i mig de la ciutat real en el seu quefer diari. Un quefer vitalista, mogut, ple de viatges, amb les butxaques plenes de forats i dificultats d’arribar a final de mes perquè els salaris són els que són, la hipoteca cal pagar-la i cal fer-se roba per als molts compromisos anuals en forma de batejos, bodes i comunions. A més, la proliferació de centres comercials

405

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 406

CAPÍTOL V

406

en l’extraradi de la ciutat i l’aclaparador predomini d’El Corte Inglés de portes endins demostra que o bé roman una certa capacitat de compra o bé la bogeria és més greu del que pensàvem. Els més majors fent honors a la societat de consum que cantava el Raimon i els més joves, sense valors on agafar-se, oscil·lant entre el consum d’alcohol en proporció inversa a l’edat, els llocs de marxa i les colles d’amics que és on poden exercir de persones.

Aquestes són sols algunes de les moltes coses que es podrien dir d’aspectes lligats a allò que s’entén per “vida quotidiana”. A poc que es pense, sempre surten més i més temes. Però tant al terreny de la vida quotidiana com pel que fa als apartats anteriors, ens sembla que ja hem donat algunes claus per entendre aquest període. És clar que caldrà tornar-hi i reescriure’l d’açí un temps. Entre altres coses per tal de restablir el discurs conjunt dels dos subperíodes: el del 1979-1991 i el que comença el 1991 i estem encara vivint. Però això, de nou, serà una altra història.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 407

Epíleg

E

N aquest assaig hem tractat de fer la crònica del que ha succeït a la nostra ciutat des de la “guerra del francés” fins al 1991.

Crònica de vegades amarga però on sempre hi hem posat una mica d’humor, si més no per fer més agradable la lectura i perquè ens servira d’element mínimament distanciador. És clar que, tanmateix, les fílies i les fòbies són follets rebels que no es deixen controlar amb facilitat.

En aquesta crònica han anat desfilant personatges, conflictes, festes, costums, paisatges i entorns que proporcionen material abundós per a atrevir-se en la novel·la històrica o per escriure el llibret d’un sainet, tragèdia o tragicomèdia (segons l’enfocament). El final d’aquesta crònica historiada no ens acaba d’agradar als autors i, posats a escriure unes ratlles de cloenda, el pessimisme de la raó ens aconsella escriure’n un però l’optimisme del cor ens fa dubtar.

Amb totes le matisacions que calga, l’estat d’ànim dels cronistes no és precisament d’exultació. Veure el darrer acte d’aquesta representació col·lectiva és, per utilitzar un eufemisme, poc gratificant i no és fàcil resistir la temptació de pensar que aquests dos segles transcorreguts han servit, entre altres coses, perquè la ciutat de València faça honor a un dels seus trets característics: una certa incapacitat col·lectiva per a dur a terme en terminis raonables el grans projectes urbans. El miracle en dos temps de Sant Vicent continua mereixent un lloc a l’ensenya de la ciutat.

No seria aquesta percepció, però, totalment justa. La ciutat de València ha estat –com totes les ciutats– una realitat dinàmica, un microcosmos que ha experimentat canvis profunds i la València d’avui

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 408

EPÍLEG

408

causaria de segur estupor a un hipotètic viatger de la màquina del temps de Julio Verne que hagués iniciat el seu viatge quan el General Elio urbanitzà el Parterre i es construí l’edifici de la Duana i que, de sobte, fos traslladat a la València de la imminent Copa d’Amèrica.

Aquest il·lustre viatger es sorprendria, déiem, dels profunds canvis experimentats. Probablement el vell llit del Túria i la ronda deixada per l’enderrocament de les muralles li servirien de punt de referència per a iniciar excursions transversals que li descobririen espais tan desconeguts que de no tornar al capvespre al mateix lloc correria un seriós perill de perdre’s amb l’angúnia que suposa sempre aquesta sensació.

Cotxes per cavalls, edificis per horts…, quasi res era al seu lloc i quasi tot era nou amb l’excepció dels quatre ponts històrics i de les dues torres romanents (les de Quart i Serrans). Els pobles de l’horta havien estat en alguns casos fagocitats i en altres havien esdevingut ciutats de tamany considerable on no sempre era fàcil arribar a la plaça de l’església.

Ens duria prou de temps explicar-li al nostre improvisat turista tots els canvis econòmics, demogràfics, urbanístics, socials i polítics que separen la nostra ciutat de la seua i com s’havien concatenat les situacions. Per contra, exercir de guia de tan singular personatge ens permetria copsar millor els canvis però també adornar-nos de l’existència d’algunes constants que pertanyen més a l’àmbit de psicosociologia que de l’economia o l’urbanisme. Són en definitiva els trets de l’estructura social de la ciutat, el seu tarannà col·lectiu i el comportament de les seues elits polítiques i econòmiques el que millor expliquen més d’una constant com ara la històrica incapacitat per a exercir la capitalitat més enllà del Camí de Trànsits; el sucursalisme i la castellanització protagonitzada per la classe dominant amb la correspondent feblesa del valencianisme cultural i polític i el predicament del “sano regionalismo”; la tardana maduració del moviment obrer i la influència del republicanisme blasquista; l’elevada dificultat per assolir nivells de consens social que permeteren acurtar la desesperant parsimònia amb la qual s’executaven (o no) el grans projectes urbans; el freqüent recurs la victimisme i l’enemic exterior (bàsicament els expansionistes catalans als quals, tot siga dit, els importem ben poca cosa); la reinterpretació localista de corrents i moviments d’avantguardia i l’exercici generalitzat de l’eclecticisme; la inexistència d’un ben entés patriotisme urbà que fos capaç de capitalitzar les individualitats i projectar-les a l’exterior sense sacralitzar mitja dotzena de Patums (els Sorolla, Benlliure i quatre més )…

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 409

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

Aquests són, entre altres, alguns trets de la psicosociologia col·lectiva de la ciutat que no semblen haver canviat de forma contundent els dos darrers segles. Fer aquesta afirmació no suposa necessàriament caure en una interpretació idealista de la història, atribuint a una mena d’esperit col·lectiu o “destí” totes les ventures i desventures de la ciutat.

Tanmateix, que després del gran parèntesi de la Guerra d’Espanya i de la Dictadura s’hagen tornat a reproduir algunes d’aquestes constants quan el fenomen de la industrialització ha capgirat l’estructura social fa pensar, si més no, en una certa permanència dels valors culturals i en l’autonomia relativa que gaudeix la psicosociologia col·lectiva.

L’anterior afirmació pot i ha de ser qüestionada. Tal vegada no siga necessari recórrer a la història anterior al 1936 per a explicar comportaments posteriors al 1979 i siga menys arriscat i productiu pensar en l’herència cultural i política dels quaranta anys de pau i silenci. Tal vegada les reminiscències blasquistes d’Unió Valenciana i les semblances entre el “Directe a Madrid” i l’autovia (o el TAV) Madrid-València siguen pura casualitat. Tal vegada la continuïtat del familiar estil periodístic de la crítica municipal, i el gust per les baralles de campanari siguen sols producte d’una imaginació febril desitjosa d’encaixar –encara que siga a martellades– les peces d’aquest puzzle. Tal vegada.

Malgrat tot, no estem per la desesperança i la melangia, inclús quan aquesta ens es servida –ja fa un grapat d’anys– per la fàcil ploma d’Amadeu Fabregat que ens avisava des de la revista Batlia: “més dificultós resulta encara parlar del futur de València, la més preclara encarnació de l’antifutur... València mira contínuament el passat, fascinada per les seues restes, com si tingués capgirada la fletxa del temps. Ciutat sobrevivent d’ella mateixa, de la seua voracitat autodestructiva i caníbal, zombie i simulacre… El present, en canvi, li és dificultós, potser per la incapacitat notable de València de construir quelcom de sòlid i durador.

I el futur, fins i tot com a simple perllongació sistemàtica del present, li resulta obscur i impensable, estrany…”.

Pel contrari, subscriuriem de bon gust un altre pensament més engrescador. Sense deixar-se dur per l’apologètica, el llavors alcalde de la ciutat, Ricard Pérez Casado, era menys càustic però no menys clarivident i plantejava uns reptes als quals encara estem a temps de respondre. En un article publicat a Las Provincias (“Valencia: un reto a su alcance”) les opcions queden damunt la taula: “Ciutat articuladora de l’espai regional, punt de confluència i referència per identificar les aspiracions d’una comunitat. Ciutat mitja, capaç de

409

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 410

EPÍLEG

410

desenrotllar les seues potencialitats i difondre-les sobre l’espai regional.

Ciutat mediocre, reclinada sobre els seus defectes, submergida en el morb dels seus enfrontaments. Ciutat amb futur en el context de la recuperació, de rellançament de la idea d’Europa. Ciutat colonial, subalterna, seu d’una comunitat regional en retrocés en raó de la dinàmica que altres desenvolupen. Ciutat crítica, capacitada per a la difusió de la crítica creativa, estimulant, acollidora d’iniciatives múltiples dels seus habitants, solidària amb un projecte de llarg abast, conjugant l’absorció dels dèficits del passat i que assenta les bases del benestar d’avui i demà. Punt de referència per a l’orgull de pertànyer a una comunitat regional, més enllà dels distinguos prescindibles del passat. Ciutat acollidora de la saba profunda i nutrícia que del millor del seu passat pot ser decantada. Ciutat per a viure i ser viscuda, en les seues contradiccions i conflictes, però al voltant d’un avenir millor i en absolut subaltern. Són opcions, en definitiva, i no depenen de l’actitud d’un o altre enemic exterior ni tampoc de l’amistat generosa de ningú, que ningú no és procliu, en aquests menesters, a la generositat, així com tampoc en altres. Depén de nosaltres mateixos.

Més que mai. Ho he repetit fins a la sacietat i el cansament però són aquests els dilemes, les opcions i no altres foteses que ens entretenen en el camí”.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 411

Annex gràfic-estadístic

QUADRE 1: POBLACIÓ 1787–1930 Any

Població (hab.)

N.º Index

1787

68.548

100

1847

66.355

97

1860

107.618

157

1873

143.861

210

1887

170.763

249

1900

215.687

314

1910

233.348

340

1920

251.258

366

1930

310.185

467

J. AZAGRA, E. MATEU y J. VIDAL: De la sociedad tradicional a la economía moderna, Instituto Juan Gil Albert, Alicante, 1996, pág. 171.

QUADRE 2: HABITANTS EN L’ÚLTIM TERÇ DEL S. XIX 1873

1887

1900

Tasa media anual

Casco Urbano

108.817

126.806

154.954

1,51

Extrarradio

35.044

43.957

60.733

2,71

Total

143.861

170.763

215.687

1,84

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 412

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 3: EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA DE L’ÀREA URBANA DE VALÈNCIA Àrees urbanes

1860

Casc Urbà

1887

136.207

163.678

233.618

–

0,87 %

0,8 %

1,79 %

17,4

18,5

18,5

22,4

12.547

16.910

19.773

27.956

–

1,10 %

0,68 %

1,74 %

20.141

39.320

49.897

58.621

–

2,51 %

1,04 %

0,81 %

140.418

192.437

233.348

320.195

–

1,17 %

0,84 %

1,59 %

Índex centralitat prov.

Zona portuària Taxa anual acumulativa Resta del terme Taxa anual acumulativa Total terme municipal

1930

107.703

Taxa anual acumulativa

412

1910

Taxa anual acumulativa

J. AZAGRA: Valencia, 1850 - 1930: Acotaciones al proceso de urbanización. En J. AZAGRA, E. MATEU y J. VIDAL (ed.): De la sociedad tradicional a la economía moderna, Instituto de Cultura Juan Gil Albert, Alicante, 1996, pág. 233.

QUADRE 4: RESUM DE LES TRANSFERÈNCIES DE FINQUES I SOLARS EN EL TERME DE VALÈNCIA ENTRE 1870 I 1895 Fincas Urbanas Zona

Fincas Rústicas Número Casas Solares (m2)

Hectáreas

Otros*

Valencia: centro y rondas

969

951

54.869

–

12

Santo Tomás

308

93

146.116

34,25

66

Cuarte-Patraix

282

227

51.707

79,75

21

Russafa

233

112

27.602

61,74

33

San Vicente

419

352

75.376

180,15

41

Norte: Sagunto y S. Esteban

591

403

72.634

175,71

38

2.792

2.138

428.304

531,6

211

TOTALES

* Incluye solares sin especificar dimensión, alquerías residenciales no vinculadas a explotación agraria, solares y/o instalaciones, de las que consta su posterior uso industrial o comercial, molinos, hornos, cuadras, etc. (Fuente: Refundición del Mejoramiento de Valencia. Altas y Bajas. A.R.V.) J. AZAGRA: Valencia, 1850 - 1930: Acotaciones al proceso de urbanización. En J. AZAGRA, E. MATEU y J. VIDAL (ed.): De la sociedad tradicional a la economía moderna, Instituto de Cultura Juan Gil Albert, Alicante, 1996, pág. 233.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 413

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

GRÀFIC 1: EVOLUCIÓ TEMPORAL DE LES LLICÈNCIES DE CONTRUCCIÓ D’HABITATGES DE NOVA PLANTA TOTAL 650 600 550 500

413

450 400 350 300 250 200 150 100 50 0 1875

80

85

90

95

1900

05

10

15

20

25

1930 AÑOS

J. SORRIBES (1983): Crecimiento económico, burguesía y crecimiento urbano en la Valencia de la Restauración (1894-1931), Serie Universitaria 204, Fundación Juan March.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 414

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 5: RELACIÓ DELS CENT MAJORS PROPIETARIS (1866) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (reales)

25

123.648

5

98.865

45

90.098

4 José Campo Pérez

5

80.250

5 Gabriela Forquet

6

76.615

6 Gaspar Dotres

9

64.228

7 Conde de Ripalda

11

62.400

8 Salvador González

6

59.613

9 Hnos. Comín, cía

6

56.250

10 Marqués de Benemegís y Sistallo

15

53.426

11 Pedro Salvá Mallén

21

52.448

12 Colegio Corpus Christi

25

50.757

13 Conde Cervellón

11

47.500

14 Marqués de Castellfort

4

44.250

15 Santiago García Clavero

8

39.600

16 Vicente Lassala Palomares

13

38.108

17 Vicente Berard

10

37.425

3

37.100

19 Conde Cirat y Villafranqueza

14

37.088

20 José Pizcueta Donay

11

36.750

21 Leonor Fortuny

11

36.300

22 Barón de Llauri

12

36.298

23 José Moróder

5

33.600

24 Purificación Rincón de Orellana

9

33.581

25 Emilia Caruana Gimeno

6

33.563

26 Marqués de Dos Aguas

6

33.270

27 Conde de Parcent y Contamina

5

31.900

1 Juan Bautista Romero 2 Hnos. Bertrán de Lis, Cía.

3 Marqués de Malferit

414

18 Hospital General

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 415

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 5: (continuació) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (reales)

28 Jorge Miralles

7

31.728

29 Bernardo López Real

6

30.462

30 Juan Martínez Vallejo

11

30.330

31 Marqués de Cruilles

5

29.850

32 José Gascó Echeveste

8

29.700

33 Mariano Royo Aznar

14

29.220

34 Salvador Castillo Madroño

16

28.988

35 Luis Rovira

6

28.875

36 Sociedad La Peninsular

3

27.000

37 Vicente Oliag Carrá

5

26.655

38 Salvador Oliag Canet

16

26.444

39 Conde de Faura

9

26.100

40 Juan Bautista Janini Valero

5

25.725

41 Vicenta Laguarda

5

25.418

42 Herederos de Cecilio Núñez

4

24.900

43 José María Bordalonga

5

24.225

44 Matilde Ludeña

6

24.215

12

24.188

46 Conde de la Alcudia

6

24.150

47 Javier Paulino

4

24.000

48 Teresa Casalís

13

23.738

3

23.250

50 Pedro Enríquez Herrando

13

23.146

51 Blas Santonja

12

22.875

52 José Domínguez Beltrán

19

22.803

53 Vicente León Frías

11

22.538

1

22.500

45 Pedro Ariño

49 Carlos Caro

54 Conde de Orgaz

415

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 416

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 5: (continuació) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (reales)

55 Peregrín Martínez Guzmán

13

22.478

56 José María Caruana Gimeno

4

22.375

15

22.299

58 María Barrichina Cebrián

2

22.200

59 Antonio Ordóñez

7

22.148

60 Rosa Puig Castillo

11

21.788

61 Antonio Torres Alandi

11

21.750

62 María Sacristán

5

21.544

63 Ramón Torréns

9

21.450

64 Francisco Ordeig

6

21.090

65 Marqués de la Escala

5

20.726

66 Fca. Parellada (vda. De Pujals)

6

20.588

67 José Serret

5

20.326

68 José Sanchís

4

20.085

69 Vicente Sanchís

4

20.042

70 Vicente Minguet

12

19.950

71 Francisco Royo Fernando

9

19.598

72 Ramón Roncal

7

19.275

73 Salvador Monmeneu

16

19.200

74 Agustín Borja Duatis

7

19.035

75 Ana Pober

4

18.816

76 Banco de España

1

18.750

77 Luis Santonja

1

18.750

78 Leopoldo Sequera

1

18.750

79 Antonio Errando

4

18.654

80 Marqués de Serdanyola y Boil

7

18.559

81 Barón de Uxola

7

18.402

57 Carmen Puig Castillo

416

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 417

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 5: (continuació) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (reales)

11

18.180

83 Timoteo Calvo

4

18.150

84 Marquesa de San José

6

18.113

85 Félix Lozano

7

18.090

86 Fulgencio Palucié

2

18.075

87 José María Vallterra

1

18.000

88 Conde de Roure

2

18.000

89 Sixto Burguet

2

18.000

90 Mariano Cruz

4

18.000

91 Barón de la Toga

5

17.925

92 Barón de Cortes de Pallás

4

17.850

10

17.835

7

17.663

10

17.475

96 Marqués de Viver

2

17.438

97 Salvador Rubert

4

17.415

15

17.367

82 Mariano Candel

93 Pedro Pons Llorens 94 Marqués de León 95 Antonio de la Cuadra

98 José Cabrera Torres

J. AZAGRA (1993): Propiedad inmueble y crecimiento urbano en Valencia 1800-1931, Ed. Síntesis.

417

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 418

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 6: RELACIÓ DELS CENT MAJORS PROPIETARIS URBANS (1897-98) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (pesetas)

6

65.620

10

55.176

8

30.086

17

28.441

5 Condesa de Cervellón

6

27.602

6 Eduardo González Hervás

8

26.435

17

25.440

8 Escolástica Miranda Forquet

3

25.118

9 Condesa de Ripalta

2

24.450

10 Enrique Trénor Bucelli

7

23.882

11 Santiago García Clavero

11

23.110

12 Antonio Lázaro Ferrer

18

21.373

6

20.885

14

20.867

15 Marqués de Monistrol

4

19.869

16 Fernando González Hervás

5

18.951

17 Ricardo Trénor Bucelli

7

17.897

28

17.895

6

17.887

20 Pedro Enríquez Ilario

15

16.510

21 Vicente Lassala Camps

26

16.370

22 Vicente Cubells Dasí

10

16.404

23 Manuel Gómez Gómez

4

16.170

24 Hnos. Villacampa Causa

3

16.062

25 Francisca Tarrandell

5

15.867

11

15.400

9

15.310

1 Hospital General 2 Rafael Narbón Grasa 3 Marquesa de Benicarló 4 Test. Marqués de Dos Aguas 418

7 Hnos. Sancho Conchés

13 Francisca Navarro Navarro 14 Hnos. Pons Forés

18 Herederos de Elías Martínez 19 Test. Marqués de Campos

26 Francisco Ordeig Espinet 27 Francisco Tatay Mandigorra

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 419

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 6: (continuació) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (pesetas)

28 Barón de Llaurí

9

15.057

29 Matilde Ludeña Fos

7

14.693

30 Marqués de Malferit

11

14.635

4

14.575

14

14.261

1

14.260

13

13.980

8

13.835

19

13.471

6

13.463

38 Hnos. De la Cuadra

14

13.327

39 Luis Vergés Trives

7

13.290

40 Faustino Pérez Hernández

4

13.096

41 Federico Trénor Bucelli

8

12.698

42 Tomás Trénor Bucelli

2

12.600

43 Condesa de Rótova e hijo

10

12.561

44 Gerano Corrons Martínez

3

12.510

45 Ascensión Pedrer Serrano

5

12.505

46 Conde de Zanoni

2

12.267

47 Marqués de Santa Marta

5

12.162

48 Ramón Batllés Feliu

3

12.047

49 Conde de Parcent

2

11.730

50 Marqués de la Escala

5

11.618

13

11.531

5

11.285

53 Elena Trénor Palavicino

11

11.057

54 Rafael Cuñat Carruana

3

10.992

31 Fernando Ibáñez Pagés 32 Herederos de Marqués de González 33 Hermanos Pampló Balader 34 Merceder Oliag e hijos 35 Emilia Carruana Gimeno 36 Test. De Juan Bautista Whitte 37 Vicente Tatay Mandingorra

51 Barón de Cortes de Pallás 52 Purificación González Hervás

419

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 420

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 6: (continuació) Propietarios

420

Inmuebles

Renta líquida (pesetas)

55 Carolina Cosunach Bayarri

9

10.975

56 Eleuterio Albors

3

10.942

57 Juan Janini Valero

3

10.860

58 Emilia González Hervás

5

10.636

59 Carmen Ortells

3

10.575

60 Ricardo González Hervás

3

10.540

61 Enirque González Hervás

3

10.520

62 Vicente Martínez Catalá

3

10.505

63 Edmundo Betel Zanig

2

10.455

64 Hnos. Caro Caro

9

10.401

65 José Jaumandreu

3

10.387

66 Pablo Orellana Rincón

6

10.228

67 Hnos. Grau Tamarit

4

10.115

68 María Gómez Torrent

5

10.088

15

10.045

70 Hnos. Conejos de la Llave

4

10.020

71 Ignacio Vela Vicente

7

10.001

72 Francisco Gimeno Gali

6

9.989

73 Desamparados Sebastián Esteban

5

9.921

74 Joaquín García Salellés

4

9.944

75 Eugenio Burriel Calderón

3

9.900

76 Marqués de Cruilles

9

9.815

77 Baltasar Settier Aguilar

1

9.660

78 Dolores Berruezo Colás

10

9.627

79 Ramón Martínez Vallejo

16

9.391

80 Francisca Garcés de Marcilla

3

9.280

81 Eduardo Giménez Marín

4

9.263

69 J. y Fco. Piscopo y Gil del Castillo

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 421

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 6: (continuació) Propietarios

Inmuebles

Renta líquida (pesetas)

82 Julia Montesinos Sacristán

5

9.215

83 Conde de Orgaz

7

9.195

84 Vicente María Ordóñez Septien

4

9.107

85 Joaquín Cortés Aliaga

3

9.063

86 Test. Ramón Fortuny

2

9.054

87 Dolores Falcó Dupuy de Lôme

6

9.016

88 Enirque de Julián Núñez-Robres

2

8.976

89 José Cayot Deidier

3

8.867

90 Jacinto Quinzá Coll

10

8.855

91 Condesa de Buñol

7

8.690

92 Vicenta Peñalver

2

8.656

93 Cristina Izquierdo Belenguer

9

8.624

94 Alberto Lozano Almunia

12

8.374

95 Mariano Frigola Alcedo

5

8.255

15

8.231

97 Test. Marqués de Colomina

4

8.160

98 Hnos. Settier Ortiz

6

8.105

99 E. Salinas Pizcueta

2

8.043

2

8.021

96 V. Castillo y Crespí de Valldaura

100 Luis Alberto Reig Forquet

J. AZAGRA (1993): Propiedad inmueble y crecimiento urbano en Valencia 1800-1931, Ed. Síntesis.

421

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 422

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 7: RELACIÓ DELS CENT MAJORS PROPIETARIS URBANS (1930-31) Propietaris

Immobles

Renda líquida (pessetes)

27

139.508

5

134.098

24

121.191

4 Isidro Payá García

3

113.352

5 Hospital Provincial

8

100.305

6 José Noguera Bonora

6

81.150

7 Vicente Noguera Bonora

7

74.754

8 Banco Hispano Americano

3

69.300

9 Francisco Navarro Navarro

6

58.200

10 María Chapa Esteban

8

57.582

11 Test. De Esteban Martínez Boronat

7

56.387

12 Damián Moróder Peñalba

3

55.500

15

55.290

14 F. Trénor Palavicino y D. Moróder

5

53.710

15 Hnos. Martí

6

52.340

16 Rafael Narbón Grasa

5

51.814

17 C. Carbonell Penella y A. Hurtado

5

51.225

18 Manuel Sánchez de León

7

48.500

15

48.410

20 José Moróder Peñalba

5

47.991

21 Julio Campoy Méndez

18

44.456

22 Condesa de Cervellón

6

44.325

23 F. Antolí Candela

4

43.500

24 José Serratosa Mir

8

42.507

25 Luis Suay Borona

25

42.477

26 César Santomá Albaigne

15

42.390

27 Hnos. Whitte Martínez

38

40.482

1 Enrique Trénor Montesinos 2 Manuel Galindo Escuder 3 Test. José Antonio Noguera Pla

422

13 Santiago García Clavero

19 Emilio Baixauli Ibor

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 423

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 7: (continuació) Propietaris

Immobles

Renda líquida (pessetes)

28 Vicente Navarro Bonet

8

40.107

29 Agustín Marco Pérez

5

38.730

30 Marqués de González

9

38.108

31 Julio Císcar Pérez

8

37.159

32 Elvira Oñate Ariño

4

35.892

33 Mercado Central

14

35.159

34 Vicente Puchol Sarthou

14

34.763

35 P. Sánchez de León

2

34.500

36 Franciso Gómez Fos

2

34.047

37 Sociedad Electra Valenciana

7

33.939

38 Bando de España

1

33.750

39 V. Pampló Balader

1

33.750

40 Antonio Gamborino Pellejero

1

33.750

41 Hilaturas Navarro Cabedo, S.A

13

33.628

42 Joaquín coloma Fortis

2

33.624

43 Antonio Noguera Bonora

2

32.640

44 Benito gómez Úbeda

5

32.490

45 Marqués de Malferit

11

31.842

46 Emilia Fontanals Pujol

5

31.793

47 Emilio Díez Ruiz

3

31.755

22

31.720

49 Bernardo Gómez Igual

1

31.500

50 Federico Trénor Palavicino

8

31.452

51 Manuel Peris Ferrando

6

31.371

52 Conde de Zanoni

5

30.728

53 F. Tarín Ibáñez

2

30.675

54 Conde de Ripalda

2

29.599

48 José María Navarro Igual

423

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 424

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 7: (continuació) Propietaris

Immobles

Renda líquida (pessetes)

1

29.500

11

29.450

57 Salvador Zaragozá Ripollés

3

29.283

58 Luis Vergés Trives

3

29.178

59 R. Puig González

8

28.506

60 María Irene Noguera

1

28.500

61 Luis de Córdoba Ballesteros

1

28.350

11

28.323

63 R. Díaz Torres

4

28.255

64 Joaquín Montesinos Martínez

2

28.225

10

28.009

66 E. Fernández de Córdoba

3

27.651

67 Felipe Ibáñez Pagés

3

27.558

68 Hnas. Villacampa Causa

5

27.488

69 Vicente Crespo Carbonell

5

27.433

70 F. Ramón Ginez

3

27.299

71 Francisco Pastor Comín

7

27.148

11

26.976

73 Federico Lis Rausell

2

26.715

74 Luis Cervera Mandingorra

2

26.450

75 C. Ripoll Vallterra

2

26.250

76 Marqués de Monistrol

4

26.167

77 R. Albiñana Marín

5

26.128

14

26.089

79 F. Font de Mora

6

25.917

80 José Burriel Benlloch

5

25.785

81 F. Ramos Mas

3

25.530

55 J. Marquina 56 Vicente González Blanch

424

62 Hnos. Piscopo Gil del Castillo

65 Ángela Grau Tamarit

72 Alberto Monforte Sancho

78 Excmo. Ayuntamiento

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 425

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 7: (continuació) Propietaris

Immobles

Renda líquida (pessetes)

82 Joaquina Edo Zamora

4

24.810

83 Test. Escolástica Miranda

2

24.750

84 Mariano Reig Borrull

2

24.650

85 Amadeo Mortes Lerma

3

24.570

86 Matías Romero Brugues

3

24.525

87 Matilde Pons Gómez

3

24.280

88 Luis Santonja Faus

1

24.000

89 Gabriel Tarín Aznar

1

23.813

90 Vicente Ferrer Rodríguez

5

23.799

91 José Chiarri Gómez

4

23.400

92 Eduardo Wieden Viñarta

2

23.250

93 J. Mestre Laborda Boix

3

23.034

94 Ramón Sánchez Bondía

8

22.875

95 Juan García Mustieles

9

22.586

96 Marqués de Dos Aguas

9

22.347

97 Francisco Gimeno Vázquez

3

22.300

98 Ramón Martínez Vallejo

17

21.979

99 Emilia Carruana e hijos

5

21.756

3

21.730

100 José Mompó Sales

J. AZAGRA (1993): Propiedad inmueble y crecimiento urbano en Valencia 1800-1931, Ed. Síntesis.

425

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 426

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 8: EXPORTACIONS (PER LES DUANES VALÈNCIA-CULLERA-GANDIA)

426

Anys

Vi (Hl.)

Taronja (Tn.)

1875

155.644

43.527

1880

622.628

60.605

1885

1.087.193

31.084

1890

2.128.628

35.639

1895

1.275.247

108.457

1900

638.140

125.157

1905

282.905

133.152

1910

592.077

216.276

1915

301.995

215.627

QUADRE 9: PRESUPUESTOS MUNICIPALES DE ENSANCHE (1897-1930)

Años

Presupuesto Ordinario (A)

Presupuesto Ensanche (B)

% B/A

% Gasto Reforma Urbana en el Pto. Ordinario

% Total

1897

5.269.562

200.676

3,8

6,6

10,4

1898

5.782.430

180.676

3,1

7,1

10,2

1899

5.868.802

172.676

2,9

5

7,9

1900

5.868.802

172.676

2,9

1901

5.826.819

114.676

1,9

5,4

7

1902

6.322.585

142.676

2,2

9,6

11,8

1903

4.121.831

878.676

21,3

14,4

35,7

1904

4.529.232

694.646

15,3

14,9

30,2

1905

4.684.641

660.146

14,1

10,2

24,3

1906

4.597.556

499.646

10,8

16,7

27,5

1907

4.517.478

586.146

12,9

12,1

25

1908

4.607.249

559.646

12,1

12,1

24,2

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 427

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 9: (continuació)

Años

Presupuesto Ordinario (A)

Presupuesto Ensanche (B)

% B/A

% Gasto Reforma Urbana en el Pto. Ordinario

% Total

1909

5.202.757

1.509.146

29

12,5

41,5

1910

7.829.389

906.189

11,5

27

38,5

1911

7.010.302

974.382

13,9

11,3

25,2

1912

7.628.197

721.062

9,4

13,7

23,1

1913

7.241.765

590.582

8,1

8,4

16,5

1914

7.703.251

583.103

7,6

16,1

23,7

1915

7.430.918

722.168

9,7

7,3

17

1916

7.540.880

6,5

6,5

1917

7.981.372

638.903

8

7

15

1918

7.977.842

648.940

8,1

6,9

15

1919

7.977.842

648.940

8,1

6,9

15

1920

11.407.312

840.607

7,3

10,6

17,9

1921

15.226.548

1.006.420

6,6

15,1

21,7

1922

16.990.434

847.684

5

11

16

1923

20.119.437

833.116

4,1

8,3

12,4

1924

16.072.125

891.517

5,5

7,8

13,3

1925

17.227.876

942.389

5,4

7,9

13,3

1926

19.066.343

1.287.713

6,7

7,3

14

1927

19.569.936

1.167.183

6

7,6

13,6

1928

20.259.609

1.198.711

5,9

8,8

14,7

1929

19.525.292

1.335.027

6,8

6,1

12,9

1930

21.958.893

1.439.671

6,5

8,3

13,8

J. J. LÓPEZ HERNANDO (1983): Hacienda Local en Valencia 1800-1930. Presupuestos, Reforma Urbana y Deuda Municipal, Tesis Doctoral Inédita, Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales, Universitat de València.

427

1882 1890 1894 1895 1898 1902 1906

1909 1909 1910 1916 1917

1.ª Aguas Potables

2.ª Atrasos a Hacienda

3.ª Valladar

4.ª Mejoras Urbanas

5.ª Matadero

6.ª Ensanche 1.ª Serie

7.ª Amortizables Ciudad Valencia

8.ª Obligaciones Ensanche 2.ª Serie

9.ª Pueblo Nuevo del Mar

10.ª Mercado Central

11.ª Deuda Consolidada Resultas

12.ª Resultas Ensanche

Fecha

4%

4%

5%

5%

5%

5%

5%

1.000.000

1.170.500

100%

100%

100%

100%

100%

1.000.000

6.250.000

5.000.000

1.801.994

1.000.000

97% 15.000.000

100%

100%

3.000.000

269.000

500.000

1.625.000

Capital

Deudas Ensanche

Deudas Corrientes

Mercado Central

.../...

Saneamiento Pubelo Nuevo del Mar

Ensanche

Conversión obligaciones. Reforma interior (no tiene lugar la construcción de la Fábrica de gas).

Exposición Regional

Ensanche

Matadero

Reforma Interior y en menor medidad, Camino de Tránsitos

Cubierta Valladar-Saneamiento Ensanche

Deuda Encabezamiento Hacienda

Deuda Sociedad Aguas Potables

Destino

11:27

5,5%

90%

100%

90%

100%

Tipo

19/4/07

5%

5%

5%

5%

Interés

428

Emisiones

QUADRE 10: EMPRÉSTITOS MUNICIPALES 1880-1930

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK Página 428

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

1919 1920 1920 1921 1921

1922 1924

1924 1928

13.ª Bonos Ciudad Valencia 1.ª Serie

14.ª Bonos Ciudad Valencia 2.ª Serie

15.ª Obligaciones Ensanche 3.ª Serie

16.ª Alcantarillado y Pavimentado Grao y Vega Baja

17.ª Alcantarillado y Pavimentado Ciudad

18.ª Deuda por Resultas capital 2.ª Emisión

19.ª Obligaciones Ciudad Valencia 6%

20.ª Obligaciones de Ensanche 6%

21.ª Obligaciones Amortizables de Valencia 5%

5%

6%

6%

4.500.000

1.000.000

700.000

700.000

Capital

2.912.000

2.000.000

95% 125.000.000

96%

96% 44.500.000

100%

95% 20.000.000

100%

100%

100%

100%

Tipo

Conservación obligaciones, Reforma Interior, Pavimentado Ciudad, Tráfico, Extinción de Incendios, Acceso ciudad.

Ensanche

Deudas Corrientes. Accesos a la ciudad, Escuelas, Centros Sanitarios, Reforma Interior, Mercado y Mataderos.

Deudas Corrientes

Alcantarillado y Pavimentado ciudad.- Prácticamente se reduce el capital suscrito a 300,000 ptas

Alcantarillado y Paviementado Grao y Vega Baja

Ensanche

Deudas Corrientes

Deudas Corrientes

Destino

11:27

5%

5%

5%

5%

5%

5%

Interés

19/4/07

J. J. LÓPEZ HERNANDO (1983): op. cit.

Fecha

Emisiones

QUADRE 10: (continuació)

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK Página 429

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

429

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 430

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

GRÀFIC 2: NATALITAT I MORTALITAT A VALÈNCIA 0/00 35 30 25 20 15

430

10 5

1871

1880 1875

1890 1885

1900 1895

1910 1905

1920 1915

1930 1925

1940 1935

1950 1945

1960

1967

1955

Natalitat (amb índexs corregits des de 1951) Mortalitat J. SORRIBES (1983): Crecimiento económico, burguesía y crecimiento urbano en la Valencia de la Restauración (1894-1931). Serie Universitaria 204. Fundación Juan March.

QUADRE 11: EVOLUCIÓ DELS ESTABLIMENTS INDUSTRIALS Activitats

1913

1927

1941

Alimentació

386

684

744

Tèxtil

196

366

260

Fusta

583

1.235

1.554

Pell

241

327

392

Química

122

198

289

Construcció

180

219

349

Metalúrgia

429

888

1.396

Electricitat

37

46

126

Diverses

72

71

119

2.246

4.034

5.229

Totals

M.ª Jesús TEIXIDOR DE OTTO (1976): Funciones y Desarrollo Urbano de Valencia, Dist. Alfonso el Magnánimo, Valencia, pág. 187.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 431

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 12: EVOLUCIÓ

DELS ESTABLIMENTS COMERCIALS

Activitats

1913

1927

1941

Alimentación

267

474

2.666

Serv. Públicos

301

350

1.824

Confección

541

607

968

Muebles

21

29

225

Droguerías

70

121

357

Comercio vario

96

173

328

Maquinaria

155

409

802

Serv. Comerciales

494

947

2.112

Serv. Culturales

104

94

217

2

2

80

2.051

3.206

9.579

Varios Totales

M.ª Jesús TEIXIDOR DE OTTO (1976): op. cit., págs. 90-91.

431

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 432

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 13: NOMBRE DE VAGUES (1905-1931) Capital

432

Província

1905 1906 1907 1908

3 2 4 0

2 1 1 1

1909 1910 1911 1912 1913 1914 1915 1916 1917 1918 1919 1920 1921 1922 1923 1924 1925 1926

3 5 7 7 16 14 5 12 14 24 39 24 5 16 8 2 6 –

1 – – 4 3 9 1 9 17 5 27 11 15 18 6 3 1 2

1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935

– 3 2 12 15 15 10 17 3

– 3 6 19 7 21 34 8 3

Elaboració pròpia.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 433

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 14: DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ ACTIVA EN 1860 I EN 1930 1860 Categories socio-ocupacionals

1930

Nombre

%

Nombre

%

Propietaris, hisendats i rentistes

1.875

3,7

2.788

2,2

Professions liberals i enseñança

1.138

2,2

8.003

6,3

970

1,9

1.882

1,5

Culte i Clericat

1.077

2,1

2.539

2,0

Exèrcit i Policia

3.813

7,5

5.647

4,5

984

1,9

4.168

3,3

Comerciants i dependents

1.861

3,6

12.629

10,0

Alimentació i Hosteleria

1.216

2,4

4.755

3,7

Transports i Serveis

1.132

2,2

7.951

6,3

Servei domèstic

9.715

19,1

11.857

9,4

Indústries tèxtil i de fibres

5.344

10,5

33.843

2,7

Indústries metall i joieria

1.023

2,0

6.407

5,1

Indústries fusta i moble

1.958

3,8

5.725

4,5

Indústries pell i adobades

2.152

4,2

1.723

1,3

Indústries i oficis diversos

5.627

11,1

28.885

22,9

Construcció

2.682

5,3

5.119

4,0

Jornalers

4.531

8,9

–

–

Lauradors

2.630

5,2

9.652

7,6

Diversos i sense classificar

1.058

2,1

4.168

3,3

Població activa censada

50.786

100

126.291

100

% sobre població total censada

47,5%

39,4%

71.214

205.625

66,1%

64,2%

Empleats en Administració Pública

Estudiants (+15 anys)

Població entre 15 i 60 anys % sobre població total censada

433

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 434

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 15: % ANALFABETISME (NO SABEN LLEGIR I ESCRIURE) Edats

434

% sobre homes

% sobre dones

7

54

54

8

38

46

9

28

32

10 a 13

13

20

14

9

16

15 a 20

7

16

21 a 30

7,5

19

31 a 40

10,5

24,5

45 a 50

13

30,5

51 a 60

16

36,5

61 a 70

21

43

71 a 80

26

45

QUADRE 16: ATUR (MAIG, 1935) Agr. Complet

Comp. + Parcial

Indústria Complet

Comp. + Parcial

Agr. + Ind. Comp. + par.

Alacant

5.298 (6,7)

8.669 (11,0)

2.393 (2,3)

3.911 (3,8)

12.580 (6,9)

Castelló

4.202 (5,2)

9.373 (11,6)

1.709 (5,7)

2.735 (9,2)

12.108 (11,0)

València

14.398 (8,8)

29.956 (18,5)

17.156 (9,9)

25.009 (14,4)

54.965 (16,4)

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 435

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

GRÀFIC 3: DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ EN LA CIUTAT I MAPA DE DENSITATS DE POBLACIÓ (1930)

435

AZAGRA ROS, J. (1998): “Urban Growth and “Ensanches”: Neighbours and Householders in 1930s Valencia; BHS, LXXV.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 436

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 17: LLISTAT DE CINEMES JA DESAPAREGUTS DE VALÈNCIA A.B. DUPLEX (c/ Cuenca, 64) AEC XEREA (c/ En Blanch, 6) ALAMEDA (c/ Palacio Valdés, 9) ALBORADA (c/ Divino Maestro, 17 – Cardenal Benlloch,105) ALIATAR (c/ Av. Cid, 14) 436

ARTIS (c/ Calvo Sotelo, 20) ASTORIA (c/ San Vicente, 148) ALKAZAR (c/ General Sanmartín, 17) AUTOCINES STAR 2 (Crta Paterna – La Cañada) AVENIDA (c/ Antic Regne, 20) AULA 7 (General Sanmartín, 15) BOSTON (Av. Burjassot, 134) B. DUPLEX (Cuenca, 64) CAPITOL (c/ Ribera, 16) CASTILLA (Avda. Cid, 132) COLISEUM (Gran Vía Germanías, 30) COLON (c/ Carniceros, 27) CONCORDE (c/ Arquitecto Rodríguez, 54) CULTURAL (Avda Gregorio Gea, 16 – Mislata) ESPAÑA (Av. Puerto, 48) ESPAÑOL (Pz. Del Socorro, 7) ESLAVA (c/ Calvo Sotelo, 17) FLUMEN (Avda. Gregorio Gea, s/n) GOYA (c/ Burriana, 2) GRAN VÍA (Gran Vía Marqués del Turia, 53) IMPERIAL (c/ Escalante, 221) JERUSALEN (c/ Convento Jerusalén, 61) JUNIOR (c/ Sueca, 22)

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 437

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

QUADRE 17: (continuació) LAURIA (c/ Colón, 20) LEONES (c/ Los Leones, 27) LEVANTE (Avda. del Puerto, 288) LIDO (Crta. San Luis, 78) LIRICO (Av. Puerto, 273) MALVARROSA (Cª Malvarrosa, 84)

437

MAVIS (Rvdo. Rafael Trasoyeres, 7) MAJESTIC (c/ Pepita, 7) MERP (c/ José Benlliure, 111) METROPOL (c/ Hernán Cortés, 9) MONTESOL (c/ Escultor José Capuz) MONTERREY (Crta. Torrente, 70) M. LEVANTE (Av. Puerto, 308) MUNDIAL (c/ Maestro Aguilar, 38) MUSEO (c/ Marqués de Caro, 7) MUSICAL (Pz. Del Rosario, 3) NUEVO CENTRO (Local 187. Nuevo Centro) OLORIZ (c/ Doctor Oloriz, 36) OESTE (c/ Hospital, 1) OLYMPIA (c/ San Vicente, 44) PALACIO (c/ Maldonado, 14) PAZ (c/ Ruzafa, 44) PATRONATO (c/ Landerer, 5) PATRONATO JUAN XXIII (c/ Isabel la Católica, 38 – Burjassot) POMPEYA (Av. Gaspar Aguilar, 60) PRICE (c/ Cuenca, 25) PRINCESA (c/ Rey Don Jaime, 3) REX (c/ Marqués de Sotelo, 6)

.../...

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 438

ANNEX GRÀFIC-ESTADÍSTIC

QUADRE 17: (continuació) RIALTO (Pz. Ajuntament, 17) RIBALTA (c/ Gaspar Aguilar, 17) ROMA (c/ Pintor Matarana, 12) ROSALEDA (c/ José Grollo, 29) SALA X – 1 y 2 (Cuenca, 64) 438

SALA X – 4 (Carniceros, 21) SAN MIGUEL (c/ San Juan Bosco, 89) SAVOYA (c/ Angel Guimerá, 59) SERRANO (c/ Calvo Sotelo, 20) SAMOA (Avda. Campanar, 8) SUIZO (Pz. Caudillo, 11) SUR (c/ Valencia, 22 – Mislata) TORREFIEL (c/ Onésimo Redondo, 8) TRIUNFO (c/ Muñiz y H. de Alba, 8) TYRIS (Avda. José Antonio, 10) TURIA (Turia, 37) VALENCIA-CINEMA (Quart, 23) VERACRUZ (c/ San Vicente, 305 – Cruz Cubierta) VERSALLES (c/ Juan de MENA, 12) Elaboració pròpia a partir de les dades de l’exposició sobre el 40 aniversari de la Cartelera Túria, Universitat de València, 2004.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 439

Bibliografia

ALMELA I VIVES, F. (1930): Valencia, Ed. Cervantes, València.

AJUNTAMENT DE VALÈNCIA (1999): Valencia en marcha, Asociación Valencia Plan Estratégico 2015.

—– (2000): Valencia, modelo de ciudad, Asociación Valencia Plan Estratégico 2015.

—– (2004): Valencia. Ciudad para crear, invertir, visitar y vivir, Centro de Estrategias y Desarrollo de Valencia (CEyD), València.

—– (2004): Anuari Estadístic 2004. Ajuntament de València, València.

ARIÑO, A., i M. GARCÍA FERRANDO (2001): Postmodernidad y autonomía. Los valores de los valencianos 2000. Ed. Tirant lo Blanch, València.

AZAGRA, J. (1993): Propiedad inmueble y crecimiento urbano en Valencia 18001931. Ed. Síntesis.

—– (1996): “Valencia 1850-1930. Acotaciones al proceso de urbanización” dins J. AZAGRA, E. MATEU i J. VIDAL (eds.): De la sociedad tradicional a la economía moderna. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant.

BELLVER, R. et al. (1993): Valencia 1991: ciudad, población y sociedad.

Ajuntament de Valencia, València.

BELTRÁN, A. (2005): La València Lletja . Àmbits Serveis Editorials, Barcelona.

BLAT, J. (2000): Vivienda obrera y crecimiento urbano. Valencia 1856-1936.

Generalitat Valenciana-COACV, València.

BOIRA, J. V.: “El centro urbano subjetivo de la ciudad de Valencia. Percepción, delimitación y caracterización de un espacio céntrico”. Ciudad y Territorio, Ministerio de Administraciones Públicas. n.º 90. 4/91. 1991, pp. 353-364, Madrid.

—– La ciudad de Valencia y su imagen pública. Universitat de València, València, 1992.

—– El port de València i el seu entorn urbà. Ajuntament de València, València, 1997.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 440

BIBLIOGRAFÍA

440

BOIRA, J. V.: “Les relacions entre València i Barcelona. El redescobriment d’una agenda geopolítica”. L’Espill, núm. 6, pp. 150-164, 2000. Edicions Tres i Quatre-Universitat de València.

—– “El puerto de Valencia en el siglo XX. Paisaje portuario e historia económica”, Cien años de la Asociación Naviera Valenciana. Asociación Naviera Valenciana, 2003.

— “La perspectiva interregional i l’economia i el territori d’Espanya. L’eix del mediterrani”. Memòria Econòmica de Catalunya 2003. Cambra de Comerç de Barcelona, 2003, pp. 303-315.

— “Science, politics and image in Valencia: a review of urban discourse in the Spanish City”. Cities, vol. 20, n.º 6, 2003.

— “L’Euroregió de la Mediterrània. Una aposta des de València”. L’Avenç, 278, 2003.

— València i Barcelona. Retorn al futur (2006). Ed. 3 i 4. Col·lecció Euram.

BONET CORREA, A. (1991): Cartografía militar de plazas fuertes y Ciudades españolas, siglos XVII-XIX, Eds. Ministerio de Cultura-Instituto de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, Madrid.

DIRECCIÓ GENERAL D’URBANISME (1986): La Gran Valencia. Trayectoria de un Plan General. COPUT. Generalitat Valenciana, València.

DIRECCIÓ GENERAL DE TRANSPORTS (1992): El transporte en el área Metropolitana de Valencia. COPUT. Generalitat Valenciana, València.

DIRECCIÓ GENERAL DE PATRIMONI (2002): Rutas de Acercamiento al Patrimonio Artístico Valenciano I: Ciudad de Valencia. Generalitat Valenciana, València.

FABREGAT, A. (1985): “Lletra exculpatòria per una comanda imposible”, Revista Batlia, núm. 7, 1985, pp. 112-117.

GAJA, F. (1989): La promoción pública de vivienda en Valencia 1939-1976. COPUT. Generalitat Valenciana , València.

—– (1996): “La transformación de Valencia I i II”. Urbanismo. Revista del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid, n.º 28 i 2, Madrid.

HERRERA, J. M.ª et al. (1985): Cartografía Histórica de la Ciudad de Valencia 1714-1910. Ajuntament de València, València.

GIMÉNEZ, E. i T. LLORENS, (1970): “La imagen de la ciudad, Valencia”, ap. rev. Hogar y Arquitectura, n.º 86, Eds. Ediciones y Publicaciones Populares, Madrid.

LAGARDERA, J. i A. LLOPIS, (eds.) (1998): La Ciutat Moderna. Arquitectura Racionalista a València I i II. IVAM, València.

LLOPIS, A., L. PERDIGÓN, i F. TABERNER (2005): Cartografía histórica de la ciudad de Valencia. Del Padre Tosca al siglo XX. Faximil Edicions Digitals, València.

LLUCH, E. (2003): La via valenciana. Ed. Afers, València, 3.a edició revisada i ampliada.

LÓPEZ HERNANDO, J. J. (1983): Hacienda Local en Valencia 1880-1930.

Presupuestos, Reforma Urbana y Deuda Municipal. Tesis doctoral inédita.

Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales. Universidad de Valencia.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 441

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

LÓPEZ HERNANDO, J. J. (1991): Hacienda Municipal y Construcción de la Ciudad 1940-1980. Conselleria d’Economia i Hisenda. Generalitat Valenciana, València.

MERELO, L. (1975): Valencia hacia el mañana. Colegio Oficial de Ingenieros Industriales, València.

MARQUÉS, J. V. (2000): País Perplex. Edicions 3 i 4, València. 3.a edició.

MONFORT, V. i J. SORRIBES (2004): Asertos incómodos. A contra corriente. Col·leció Papers del Roure, núm. 2, València.

MUÑOZ IBÁÑEZ, M. (1997): El modernisme a la Comunitat Valenciana. Generalitat Valenciana, València.

NINYOLES, R. (1996): Sociologia de la ciutat de València. Ed. Germania, Alzira.

PECOURT, J. i J. L. PIÑÓN (dir.) (1997): La València Marítima del 2000. COACV, València.

PEDRO, A. (2000): Espacio Urbano y Política de la Vivienda. Perspectiva histórica y Análisis Comparado. COPUT Generalitat Valenciana-COACV, València.

PEDRO, A. i J. SORRIBES (2004): “El filtrat: un output no desitjat del boom immobiliari. València 1998-2003”, Arxius núm. 10, juny, pp. 107-119.

PEÑÍN, A. (1978): Valencia 1874-1959. Ciudad, Arquitectura y Arquitectos. ETSAV, Valencia.

PERDIGÓN, L. et al. (1997): “València” dins Atlas Histórico de las Ciudades Europeas. Tomo I, Península Ibérica. Ed. Salvat, Barcelona.

PÉREZ PUCHE, F. (1979): 50 Alcaldes. El Ayuntamiento de Valencia en el siglo XX. Ed. Prometeo, València.

PICÓ, J. i R. REIG (2004): Feixistes, rojos i capellans. Universitat de València, València, 2.a edició revisada.

PIÑÓN, J. L. (1987): Los Orígenes de la Valencia Moderna. Ed. Alfons el Magnànim-IVEI, València.

PONS, A. i J. SERNA (1991): La propietat a subhasta. La desamortització i els seus beneficiaris: inversió i mercat. València 1855-1867. Universitat de València, València.

—– (1992): La ciutad extensa. La burguesía comercial-finaciera en la Valencia de mediados del XIX. Diputació de València, València.

—– (1996): “En buena compañía. Los burgueses valencianos a mediados del siglo XIX)” dins J. AZAGRA et al. (ed.): De la sociedad tradicional a la economía moderna. Instituto de Estudios Juan Gil-Albert, Alacant.

RAUSELL, P. (2005): “The City of Valencia ¿Marca cultural global? Reflexiones sobre la Valencia empaquetada”, Innovación tecnológica y turismo cultural.

UIMP Valencia. 21 de Juliol.

REIG, R. (1982): Obrers i Ciutadans. Inst. Alfons el Magnànim, València.

—– (1986), Blasquistas y clericales. Ed. Alfons el Magnànim-IVEI, Valencia.

—– (2002): Blasco Ibáñez. Ed. Espasa-Calpe.

ROSELLÓ, V. M. i J. ESTEBAN CHAPAPRÍA (2000): La fachada septentrional de la ciudad de Valencia. Fundación Bancaja, València.

441

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 442

BIBLIOGRAFÍA

442

SANCHIS GUARNER, M. (1983): La Ciutat de València. Sintesi d’Història i Geografia Urbana. Ajuntament de València, València.

SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO (1976): Catálogo de Mapas y Planos. Volumen III: Región Valenciana. Siglos XVI a XIX, Eds. Instituto de Geografía Aplicada-Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid.

SIMÓ, T. (1973): La arquitectura de Renovación Urbana en Valencia. Ed. Albatros, València.

SOLAZ, R. (2004): La Valencia prohibida. Sexo vigilado en la ciudad. Ed. Pentagraf, València SORRIBES, J.: Crecimiento urbano y especulación en Valencia. Editorial Almudín, València, 1978.

—– “Proceso de Urbanización y promoción inmobiliaria en la comarca de L’Horta 19601975”. Investigaciones Económicas, n.º 8, julioagosto, 1978.

—– “El papel del suelo urbano en el proceso de desarrollo capitalista reciente del País Valenciano”. Panorama Bursátil, n.º 9, 1978.

—– “Proceso de Urbanización y promoción inmobiliaria en la comarca de L’Horta 19601975”. Investigaciones Económicas, n.º 8, julioagosto, 1978.

—– “El papel del suelo urbano en el proceso de desarrollo capitalista reciente del País. Valenciano”. Panorama Bursátil, n.º 9, 1978.

—– “El planejament urbà i les àrees metropolitanes al País Valencià” (col·laboració amb Gaspar Jaén Urban, Vicente González Móstoles i Ricard Pérez Casado). Butlletí del CEUMT, núm. 6, Barcelona, 1978.

—– “Burgesia i creixement urbà a la ciutat de València: notes per a una anàlisi històrica”. Arguments, núm. 4, Ed. L’Estel, València, 1979.

—– Los nuevos distritos de la ciudad de Valencia (en colaboración con M. García Lliberós, Ernest Moltó, Alejandro Pons, Enrique Tamarit , Joaquin Tormo).

Ajuntament de València, València, 1980.

—– El Libro de la Ciudad (en colaboración). Ajuntament de València. Març 1983.

—– Crecimiento económico, burguesía y crecimiento urbano en la Valencia de la Restauración 18741931. Fundación Juan March, Serie Universitaria.

Madrid, 1983.

—– Desarrollo capitalista y proceso de urbanización en el País Valenciano (19601975). Col·lecció Politècnica 17. Institució Alfons el Magnànim.

Institució Valenciana d’Estudis e Investigació. València, 1985.

—– La Valencia de los 90. (en col.laboració): Ajuntament de València. 1987.

—– “Planificación territorial y crecimiento económico de las áreas urbanas: El caso de Valencia”. Actas del I Congreso Europeo de Ordenación del Territorio.

Generalitat Valenciana, 1988.

—– “Valencia: un proyecto de ciudad”. Actes del I Congreso Europeo de Ordenación del Territorio. Generalitat Valenciana, 1988.

—– “Transformaciones demográficas en la Valencia de la Restauración 18741931”. I Congrés d’Història de la Ciutat de València. Ajuntament de València, 1988.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 443

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

SORRIBES, J.: “Una aproximació al model de creixement econòmic de València” (en col·laboració amb Carlos Escribà i Octavi Vila). I Congrés d’Història de la Ciutat de València. Ajuntament de València, 1988.

—– “Crecimiento urbano: tendencias y desarrollo de la renta 1878-1931”.

I Congrés d’Història de la Ciutat de València. Ajuntament de València, 1988.

—– Conflictividad y transformaciones urbanas en la Valencia de la Restauración 18741931. I Congrés d’Història de la Ciutat de València. Ajuntament de València, 1988.

—– “A la recerca de l’arca perduda”. Extra “València 750 anys”. El País, 7 de Octubre 1988.

—– “La transición urbana: método y resultados. Valencia 1974-1931” dins GARCÍA DELGADO, J. L. (ed.) Las Ciudades de la Modernización de España.

Siglo XXI Eds. 1992.

—– “Impacto ambiental y áreas metropolitanas. El caso de Valencia” (en col.laboració amb Francisco Higón Tamarit) en AAVV. Actas del IV Congreso Nacional d’Economia. Aranzadi Editorial, Pamplona, 1992.

—– “El área metropolitana de Valencia: Estructura Metropolitana y Crecimiento Económico” en VVAA: L’Economia Valenciana en el llindar del segle XXI, 2n Congrés d’Economia Valenciana. Generalitat Valenciana, 1993.

—– “Cambio económico y crecimiento urbano” dins J. AZAGRA y otros. (editors).

De la sociedad tradicional a la economía moderna. Instituto de Cultura Juan Gil Albert. Diputació d’Alacant, 1996.

—– “Estructura urbana , planificación urbanística y transporte en el Área Metropolitana de Valencia: un ejercicio de prognosis”, Revista O.P., n.º 36, 1996.

—– Comprendre i Gestionar la Ciutat: un Assaig d’Economía i Política Urbana.

Universitat de València. Col.lecció Materials, núm. 22, 1997.

—– La Ciutat Desitjada. València entre el passat i el futur. Ed. Tàndem. València, 1998.

—– “Compendre i gestionar la ciutat: un assaig d’economia i politica urbana” en VVAA. Universitat i Empresa al Segle XXI. Fòrum de Debats. Universitat de Valencia, 1999.

—– “La Base Econòmica de la Ciudad a la entrada del siglo XX” en VVAA. Història de la Ciutat de València. Editorial Prensa Valenciana S.A. Fasc. 53.

Valencia 1999.

—– Las Áreas Metropolitanas. Análisis teórico y experiencia comparada. Consell Metropolità de l’Horta. Quaderns de l’Horta núm. 1, València, 1999.

—– “La Renuncia Metropolitana” dins VVAA. Història de la Ciutat de València.

Editorial Prensa Valenciana S.A. Fasc. 54. Valencia 1999.

—– “Las perspectivas de crecimiento urbano de Valencia y su área metropolitana”. Estudios Regionales. Impactos Regionales de la Integración Europea.

Associació Valenciana de Ciència Regional, València, 1999, pp. 32-34.

443

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 444

BIBLIOGRAFÍA

444

SORRIBES, J.: Las Ciudades del Siglo XXI: el reto de la sostenibilidad. Colección Interciencias n.º 12. Centro Francisco Tomás y Valiente. UNED AlziraValència, 2001.

—– “El Futuro de las Áreas Metropolitanas”. III Jornada Valencia Sociedad de la Información Museo de Las Ciencias Príncipe Felipe, València, 17 de mayo del 2001.

—– “Dinámica reciente de las áreas metropolitanas” (conjuntament amb Juan Romero) en Juan ROMERO et al. (coord.). La Periferia Emergente. La Comunidad Valenciana en la Europa de las Regiones. Ed. Ariel Geografía.

Madrid 2001.

—– “El malestar urbà a València. A propòsit dels “salvem”. Mètode. Revista de Difusió de la Investigació. Universitat de València. Tardor del 2001.

—– Un País de Ciutats o les Ciutats d’un País, Universitat de València. Col·lecció Assaig núm. 5, 2002.

—– “L’engoliment del Camp del Túria en el àrea metropolitana de València”.

Lauro. Quaderns d’Història i Societat núm. 10, 2002.

—– “La Construcció de la Ciutat. Diagnosi i Perspectives” dins VVAA. València.

La Difícil Modernitat. L’Avenç núm. 278, Març 2003.

—– “Un País de Ciutats” dins VVAA. València , un país també en una cruïlla econòmica, Serra d’Or, núm. 533. Maig 2004.

—– “El model valencià (1995-2003)” (conjuntament amb Joan Romero) en VVAA. Construcció, economia i territori: un model sense futur? L’Espill, 2.a Època, núm. 16, Primavera 2004, pp. 47-58.

—– “El ‘boom’ immobiliari al Pais Valencia (1996-2003). Les bases d’un bloc social hegemònic” (conjuntament amb Aurora Pedro) en VVAA. Construcció, economia i territori: un model sense futur? L’Espill. 2.a Època, núm. 16, Primavera 2004, pp. 60-69.

—– “Economia i Territori: l’organització del territori”, en Soler V. (ed.). Economia Espanyola i del País Valencià. PUV. Sèrie Educació/Materials, n.º 79.

València, 2004.

—– “El fracaso de las experiencias de gobierno metropolitano en España” (conjuntament amb Joan Romero), en ROMERO, J., FARINÓS, J. (eds.). Gobernanza Territorial en España. PUV (IIDL). València, 2006.

—– Les Valències: l’urbs polièdrica. Faximil Ediciones Digitales. http:// www.faximil.com. 2007.

TABERNER, F. (1986): “La revolución en Valencia: consecuencias urbanas del programa blasquista” dins VVAA. Vicente Blasco Ibáñez. La aventura del triunfo.

1867-1928. Diputació de València, València.

—– (1987). Valencia entre el Ensanche y la Reforma Interior. Ed. Alfons el Magnànim-IVEI, València.

TEIXIDOR DE OTTO, M.ª J. (1976): Funciones y desarrollo urbano de Valencia.

Ed. Alfons el Magnànim, València.

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 445

VALÈNCIA 1808-1991: EN TRÀNSIT A GRAN CIUTAT

TEIXIDOR DE OTTO, M.ª J. (1982): València, la construcció d’una ciutat. Ed. Alfons el Magnànim/IVEI, València.

VETGES TU I MEDITERRÀNIA (1982): “Antonio Sancho y las transformaciones urbanas en Valencia, previas a las propuestas del Ensanche. 1836-1858.”

Arquitectos, n.º 59, Madrid.

VILLENA, M. A. (1992): Imagen de Valencia. Ed. El País. Madrid.

VALLÉS SANCHIS, I. (1979): Cartografía Histórica Valenciana, Eds. Alfons el Magnànim-Diputació de València, València.

VV.AA. (1983): “Valencia conjunto histórico-artístico a favor de seis Zonas de la ciudad”, ap. Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana, t. II. Eds. Generalitat Valenciana-Conselleria de Cultura, Educación y Ciencia, València.

—– (1984): El Ensanche de Valencia de 1884. COAZV, València.

—– (1985): València, els darrers 150 anys. Batlia n.º 8. Diputació de València, València.

—– (1990): Les vistes valencianes d’Anthonie van del Wijngaerde (1563), Eds. Generalitat Valenciana-Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia, València.

—– (1996 y 2001): Conocer Valencia a través de su arquitectura. Eds. Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana-Ajuntament de València, València.

—– (1997): Cartografía Valenciana (siglos XVI-XIX). Eds. Diputació de València, València.

—– (2003): El plano de Valencia de Tomás Vicente Tosca (1704), Generalitat Valenciana, València.

—– (1999): Historia de Valencia, 61 fascículos. Eds. Universitat de ValènciaLevante/El Mercantil Valenciano, València.

—– (2000): Historia de la Ciudad I. Recorrido histórico por la arquitectura y el urbanismo de la ciudad de Valencia. Eds. Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia-ICARO, València.

—– (2001): Arquitectura del siglo XX en Valencia, Eds. Institució Alfons el Magnànim-Diputació de València, València.

—– (2002): Historia de la Ciudad II. Territorio, sociedad y patrimonio. Una visión arquitectónica de la historia de la ciudad de Valencia. Eds. Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia-Ajuntament de València-Universitat de València, València.

—– (2002): Registro de Arquitectura del s. XX, Comunidad Valenciana. Eds. Generalitat Valenciana-Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana-Instituto Valenciano de la Edificación, València.

—– (2004): Historia de la Ciudad III. Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de Valencia. Eds. Colegio Territorial de Arquitectos de ValenciaAjuntament de València-Universitat de València, València.

—– (2004): L’Horta. El paisatge de la memòria. Afers, núm. 47.

445

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 446

BIBLIOGRAFÍA

VV.AA. (2005): Los límites del territorio. El País Valenciano en la encrucijada.

Universitat de València.

—– (2005): Historia de la Ciudad IV. Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de Valencia. Eds. Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia-Ajuntament de València-Universitat de València, València.

—– (2007): De la Exposició Regional a la Copa del Amèrica. “Economía Valenciana en el siglo XX”. Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Valencia.

446

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 447

0997 BIBLIOTECA - En trànsit-OK

19/4/07

11:27

Página 448