afers, 60 (2008)
EL FONS D’ART D’AFERS
497
NARCÍS SELLES I RIGAT Historiador de l’art
El fons d’art d’Afers
L’any 1991, els responsables de la revista d’història Afers van decidir introduir en la publicació diversos canvis formals que, en bona manera, eren l’expressió de l’obertura d’una nova etapa derivada del procés de creixement i consolidació del volenterós projecte editorial que havien iniciat sis anys abans. Era un projecte de recerca i pensament que va néixer molt arrelat a la realitat local, altament compromès en el repte d’acarar-se críticament i constructiva a la seva societat i, cada vegada més, en estreta sintonia amb les dinàmiques historiogràfiques nacionals i internacionals. Un d’aquests canvis formals que recollia el progressiu afermament i expandiment del projecte va ser la inclusió en la portada de cada número de la revista d’una imatge que reproduïa en color una obra d’art cedida desinteressadament per un/a artista. Fins en aquell moment, la pàgina de la coberta repetia amb petites variacions un disseny, en negre i gris sobre fons blanc, de J. Manuel Perales, que destacava per la seva gran funcionalitat i concisió, on els únics elements gràfics corresponien al títol de la publicació, el número de la revista i la llista de col·laboradors. Es tractava d’una estètica volgudament freda i informativa que pretenia posar-se enterament al servei del mitjà. La nova imatge es va materialitzar en un número doble, l’11-12, en què Rosa Muñoz va passar a encarregar-se del disseny de la revista, i que incloïa a la portada la reproducció d’una peça de Josep Sanleón, el conegut artista de Catarroja. Aquesta fructífera relació amb el món de la creació s’ha mantingut fins ara mateix i res no fa suposar que deixi de produir-se en el futur immediat. La persistent complicitat dels artistes al llarg de tots aquests anys ha possibilitat que avui Afers disposi d’una notable col·lecció on s’evidencien alguns dels principals camins que, en paral·lel a la
498
NARCÍS SELLES I RIGAT
producció historiogràfica, ha seguit la producció artística al nostre país. En la tria dels autors representats no s’hi endevina cap afany de tendència: tant podem trobarhi l’ús de llenguatges i plantejaments artístics de la contemporaneïtat més estricta com referències a corrents que van aparèixer en moments pretèrits, sigui per perllongar les seves bases i valors estètiques sigui per anar més enllà. Les disciplines i les tècniques també són diverses: al costat dels mitjans més tradicionals —pintura, escultura o dibuix— n’hi conviuen d’altres que han experimentat una important expansió en les darreres dècades, en especial la fotografia; mentre que en altres casos hi ha una voluntat d’experimentar en formes diverses d’encreuament, contagi o mixtura entre diferents mitjans. La major part dels treballs correspon a obres úniques, però ocasionalment també hi són presents les produccions seriades. Els artistes col·laboradors obeeixen a un ampli i variat espectre, tant generacional com pel que fa al seu reconeixement artístic, projecció social o orientació esteticoideològica: joves quasi inèdits al costat de trajectòries llargues i sòlidament consolidades, autors ben inserits en el mercat artístic juntament amb pràctiques que se’n situen al marge, aportacions que formen part dels cànons establerts per l’artigrafia o la institució museística al costat de propostes extramurs, de formalitzacions entotsolades a realitzacions estètiques receptives al fluir del món. Per tot plegat, podem inferir que el conjunt d’obres vol oferir, sense cap afany d’exhaustió ni voluntat valorativa, certa mirada a la creació visual d’aquests darrers anys. I, de la mateixa manera que en una societat trobem diferents grups i ideologies socials o en l’àmbit historiogràfic diferents corrents i tendències amb una preponderància canviant fruit d’unes relacions dinàmiques, a les portades de la revista Afers també es materialitza una rica multiplicitat estètica. Hi trobem obres que pugnen per emergir i fer-se presents en l’arena artística al costat d’opcions que hi ocupen un lloc altament rellevant o amb planteigs que, després d’un estat d’hegemonia, han caigut en certa posició residual o amb aquelles altres aportacions que vetllen pacientment les seves armes en espais no centrals del camp artístic. Talment la vida i les seves conteses, en efecte. Una bona part dels autors representats en aquest fons estan vinculats al País Valencià, per bé que també n’hi ha de Catalunya i de les Illes Balears. No casualment, la majoria de treballs d’investigació apareguts a les pàgines d’Afers, que es defineix com una revista valenciana dels Països Catalans, també es localitzen al mateix espai territorial. Aquesta coincidència ens parla tant d’una intenció de vincular la investigació històrica amb la producció esteticosimbòlica contemporània com d’una voluntat de fer-les confluir en la construcció d’un marc analític específic, un àmbit referencial d’articulació d’una complexa i variada xarxa d’interrelacions socials, polítiques, econòmiques i culturals. De fet, l’escriptura de la història i la pràctica de l’art, malgrat obeir a criteris de fonamentació, maneres de procedir i finalitats diferents, no deixen de tenir certs punts de proximitat. D’una banda, una i altra són formes de representació que, des d’una
EL FONS D’ART D’AFERS
499
multiplicitat de perspectives, aspiren a eixamplar la nostra comprensió del món i de la vida. Fins i tot, l’apreciació baudelaireana segons la qual les obres d’art contenen un component de temporalitat juntament amb un d’atemporalitat, podria tenir per a alguns historiadors una mena d’equivalència en llur disciplina, en el sentit que de l’acció dels individus i dels grups en diferents situacions i contextos espaciotemporals fóra possible extreure certes ensenyances sobre les actituds i els comportaments més permanents i constants de les persones. D’altra banda, ni la creativitat ni la preocupació formal són elements aliens al treball de l’historiador, ni el rigor ni l’aspiració cognitiva resten al marge de l’afany de l’artista. Però, a més, el vessant històric forma part dels interessos propis de l’artista, ja que una obra d’art dels nostres dies és el resultat de cert diàleg, més o menys soterrat més o menys explícit, amb línies estètiques, universos iconogràfics i corrents de pensament que vénen de lluny, que s’han projectat i transformat en el temps fins adoptar configuracions inèdites en el seu contacte amb noves realitats i noves maneres de veure. Fins i tot en les propostes estètiques on alena un esperit de ruptura amb el passat es dóna una inevitable consideració prèvia d’allò que vol ser objecte de negació; ni hi ha ni pot haver-hi oposicions virginals, antítesis sense tesis amb què confrontarse. Avantguardes i neoavantguardes no deixen de respondre, des de la seva aspiració antagònica i dissident, a determinades tradicions i referents històrics. El mateix podríem dir de les formes artístiques imbricades amb processos de canvi social, com ara la construcció del socialisme; i en aquest cas no ens referim exclusivament als usos instrumentals més obvis del realisme vuitcentista, sinó a tots aquells planteigs de radicalitat esteticoideològica i compromís sociopolític que, lluny de les tendències involutives dominants, acabaren cristal·litzant molt més enllà del mer funcionalisme doctrinari. Quant a l’historiador, i no només pel que fa a l’historiador de l’art, hi ha, cada vegada més estesa, una consciència de l’interès que poden arribar a tenir les imatges per ajudar-nos a entendre determinades realitats socials. En efecte, avui resulta evident, tal com han remarcat nombrosos estudiosos, que determinades obres estan en condicions d’aportar no només un color epocal, sinó fins i tot un valuós testimoniatge simbòlic, de manera que poden ser vistes i interpretades com el centre d’una acumulació o el fruit d’un encreuament d’elements històrics significatius. Ara bé, cal no caure ni en planteigs ingenus que interpretin de manera mecànica aquesta relació, segons una simplista idea de reflex, ni en planteigs escèptics que refutin la possibilitat d’establir-hi cap mena de connexió. Per contra, l’analista ha de començar reconeixent l’ambigüitat i la multiplicitat de sentits que caracteritza l’obra d’art, ha d’estudiar els seus usos dins i fora del camp artístic, la manera com es produeix i es projecta en l’esfera pública, la seva inserció en la dialèctica social, i ha de tenir en compte, sempre que no siguin produccions anònimes, és clar, la posició de l’artista i la seva cosmovisió. Finalment, si és possible, ha d’atendre altres fonts per tal d’acotar i precisar eficientment els seus significats en un determinat context.
500
NARCÍS SELLES I RIGAT
Si d’aquestes reflexions generals passem al cas concret que ens ocupa, podem afirmar que la relació que es dóna entre les imatges de la portada d’Afers i els temes centrals de la revista no sol respondre a una finalitat il·lustrativa, ni es dóna en general una voluntat de supeditar una cosa a l’altra. Ara bé, aquesta tendència té les seves excepcions, com per exemple el dibuix de Joan Fuster a cura d’Andreu Alfaro, que anuncia des del primer moment el tema monogràfic del volum; o bé la figura del sembrador de Lídia Izaola, l’aparent naïvité del qual sembla extret d’una estampa popular, que s’utilitza per presentar el número dedicat al passat agrari. Tampoc no hi ha una intenció patent d’establir vinculacions de caire metonímic o metafòric entre els significats específics aportats pels diferents mitjans, tot i que en aquest cas el lector té molt de camp per córrer i pot exercir il·limitadament la seva creativitat personal i fer-hi troballes més o menys originals. Així, posem per cas, en el fotocollage d’Eduard Ibàñez, que encapçala el dossier «Sobreviure al franquisme», és difícil no veure en la seva escenografia desballestada i cataclísmica, en l’atmosfera rònega i trista, i especialment en els penosos esforços dels personatges que hi apareixen, una al·lusió a una voluntat de supervivència davant quelcom de terrible i anihilador com fou la dictadura franquista. O, en fi, el dibuix d’una armadura en l’obra de Ximo Amigó tampoc no sembla aliena a la temàtica medievalista de què tracta el recull. Malgrat les nombroses associacions que puguem establir entre representació visual i text, allò que preval és, inicialment, una forma d’autonomia entre l’una i l’altre, la qual cosa, val a dir, és una conseqüència de la manera com es va dur a terme l’encàrrec, ja que l’artista no acostumava a ser informat dels continguts específics del número per al qual se sol·licitava la seva col·laboració. Ara bé, l’autonomia de què es parteix no és estàtica, atès que la temporalitat i certa mena d’afectivitat poden acabar per transformar aquesta relació original. En efecte, tots aquells que s’hagin familiaritzat amb la col·lecció de revistes acabaran per interioritzar un vincle entre unes determinades imatges i uns determinats temes. Així doncs, per dir-ho a la saussureana, l’arbitrarietat inicial deixarà el lloc a un lligam de sentit entre les formalitzacions visuals de la portada i els continguts de cada número, i així les imatges passaran a funcionar com a signes. Un lligam que, com és evident, només estarà en condicions de percebre una comunitat específica d’interpretants, la que en aquest cas correspon al grup més atent i perseverant de lectors d’Afers, aquells que hagin fet passar pels seus ulls i les seves mans, una vegada i una altra, amorosament i pausada, les pàgines de la revista. Aquesta vinculació és, en definitiva, la que farà possible omplir les obres dels diferents artistes reproduïdes a la plana inicial de la publicació, més enllà dels sentits que denotin o connotin les imatges per elles mateixes, d’un cúmul de significats nous, derivats de les aportacions intel·lectuals concretes que allotja cada exemplar de la revista. En el meu cas, per exemple, quan vull consultar el número d’Afers dedicat a les qüestions de gènere en la història i en la historiografia, la meva memòria visual i associativa em porta, com un acte reflex, a buscar la portada de Rosa Muñoz,
EL FONS D’ART D’AFERS
501
o el tema del mil·lenarisme i la utopia no puc deixar d’identificar-lo amb l’obra abstracta de Doro Balaguer, que des del seu refús de la figuració mimètica sembla anunciar un món altre, o, en fi, el roig d’Antoni Durà em condueix inequívocament a les rutes plurals de la historiografia catalana recent, com si les connotacions igualitaristes d’aquest color n’avalessin la rica diversitat de corrents i tendències. Per acabar, només em resta insistir en l’interès d’aquesta iniciativa, que contribueix al coneixement i la divulgació de la producció artística en portar-la fora dels seus reductes habituals, i sol·licitar l’atenció dels lectors perquè es deturin en aquests treballs i constatin la rica pluralitat de motius i poètiques que s’hi fan presents, el devessall de suggeriments visuals i conceptuals que posen en circulació o les diverses temporalitats implícites en la mateixa formalització de les obres. Catalogació de les obres de la col·lecció Afers OLGA ADELANTADO: Sense títol, 1996, pigment i làtex (30,00 x 30,00 x 9,00 cm) [XII:28 (1997)]. ANDREU ALFARO: Joan Fuster, 2002, dibuix (36,00 x 51,00 cm) [XVII:42/43 (2002)]. UISO ALEMANY: Sense títol, 1997, acrílic sobre llenç (49,00 x 35,50 cm) [XIII:29 (1998)]. XIMO AMIGÓ: Sèrie Ullar, 2002, tècnica mixta i collage sobre metracrilat (50,00 x 50,00 cm) [XVII:41 (2002)]. RAFA AMORÓS: Okcident, 2001, acrílics i oli sobre paper (46,00 x 32,00 cm) [XVI:39 (2001)]. DORO BALAGUER: Sense títol, 2000, oli sobre fusta (45,00 x 62,00 cm) [XV:37 (2000)]. JOSEP BASSET: Braç, 2003, ferralla soldada (74,00 x 40,00 x 29,00 cm) [XVIII:46 (2003)]. PACO BENAVENT: Naufragi, 1992, encaix (41,00 x 23,00 x 24,00 cm) [XX:51 (2005)]. ENRIC BOFÍ PLANES: Motes, 2003, aiguafort (62,00 x 57,00 cm) [XIX:49 (2004)]. RAMON BORRÀS: Geometria gris, 2003, acrílic i paper sobre paper basik (49,00 x 49,00 cm) [XVIII:45 (2003)]. CARME CALVO: Sense títol, 1992, tècnica mixta (51,00 x 64,50 cm) [VII:14 (1992)]. JORDI COLOMER: Sense títol, 1995, tinta sobre paper (27,50 x 37,00 cm) [X:20 (1995)]. ANTONI CUCALA: Mai més!, 1996, oli sobre paper (50,00 x 65,00 cm) [XI:25 (1996)]. DAIA, ARQUITECTES: Sense títol, 1994, tècnica mixta sobre fusta (27,00 x 40,00 cm) [IX:17 (1994)]. MARCEL DALMAU BRUNET: Antropofàgia, 2003, fotografia assistida per ordinador (22 x 22 cm) [XXIII:60 (2008)]. JÚLIA DÍAZ DEL CAMPO: Influències, 2008, oli sobre llenç, tècnica mixta (71,00 x 71,00 cm) [XXIII:59 (2008)]. JOAN DOLÇ: Leningrad 1991, 1991, fotografia (20,00 x 29,50 cm) [XV:35 (2000)]. ANTONI DOMÈNECH ALCOVER: Dibuix d’una planta, 1993, monotip (53,00 x 37,50 cm) [XIX:47 (2004)].
502
NARCÍS SELLES I RIGAT
ANTONI DURÀ: Roig, 2005, acrílic sobre llenç (92,00 x 65,00 cm) [XX:50 (2005)]. ÀNGEL ECEIZA: Llum canviant (díptic), 1998, tècnica mixta (70,00 x 36,00 x 15,00 cm) [XIII:31 (1998)]. BETTY GLICK: Esquitx roig, 2006, oli sobre llenç (30,00 x 30,00 cm) [XXII:56 (2007)]. ARTUR HERAS: Atlant, 2007, acrílic sobre paper (56,00 x 76,00 cm) [XXII:57 (2007)]. ALFONS HERRAIZ: Belfegor o la Pereza, 1998, fotografia sobre taula (100,00 x 91,00 cm) [XIII:30 (1998)]. TERESA HERRERA: Plany de la terra, 2007, acrílic sobre llenç (70,00 x 100,00 cm) [XXII:58 (2007)]. EDUARD IBÁÑEZ: Sense títol, 1989, fotocollage (50,00 x 50,00 cm) [X:22 (1995)]. JOSÉ MARÍA YTURRALDE: Sense títol, 1997, serigrafia i cera sobre paper (63,00 x 90,00 cm) [XII:26 (1997)]. LÍDIA IZAOLA: 2000, Sense títol, dibuix sobre paper (21,00 x 29,50 cm) [XV:36 (2000)]. FRANCESC JARQUE: Exparadís terrenal (díptic), 1995, fotografia (150,00 x 150,00 cm) [XVI:38 (2001)]. MIREIA JUAN CUCÓ: Sense títol, 2007, collage digital (8,00 x 10,00 cm) [XXI:55 (2006)]. ÁNGELES MARCO: Sense títol, 1992, oli i tinta sobre tela (56,00 x 76,00 cm) [VIII:15 (1993)]. EMILI MARTÍNEZ: Sense títol, 1993, alumini fos (40,00 x 28,00 x 19,00 cm) [IX:19 (1994)]. MIREIA MATEO: Els treballs d’Hèrcules, 2003, oli sobre fusta (60,00 x 70,00 cm) [XVIII:44 (2003)]. ENRIC MESTRE: Sense títol, 2004, gres (30,00 x 30,00 x 41,00 cm) [XX:52 (2005)]. ENRIC MIRALLES I MOYA: Sense títol, 1997, llapis de color sobre paper (21,00 x 29,70 cm) [XII:27 (1997)]. ANTONI MIRÓ: Tuteig, 2001, serigrafia (70,00 x 90,00 cm) [XVI:40 (2001)]. JOSÉ MOREA: Sense títol, 1994, oli sobre fusta (50,00 x 50,00 cm) [X:21 (1995)]. ROSA MUÑOZ IZQUIERDO: Sense títol, 1999, tècnica mixta (62,00 x 60,00 cm) [XIV:33/ 34 ( 1999)]. JUAN CARLOS NADAL: Gàrgoles, 1996, tècnica mixta (25,00 x 60,00 cm) [XI:23/24 (1996)]. MIQUEL NAVARRO: Sense títol, 1898, aquarel·la (28,00 x 35,50 cm) [VII:13 (1992)]. JOAN M. PERALES: Sense títol, 1990, tècnica mixta (130,00 x 100,00 cm) [XIV:32 (1999)]. JAUME PLENSA: 1993, Sense títol, cartró i paper encunyat (60,50 x 44,50 cm) [VIII:16 (1993)]. LLUÍS ROMERO: Diagonals, 2004, fotografia digital (45,50 x 33,50 cm) [XIX:48 (2004)]. JOSEP SANLEÓN: Sense títol, 1990, lona sobre fusta (50,00 x 51,00 cm) [VI:11/12 (1991)]. ANTONI SOCIAS: Bangkok, Banyalbufar, 1990, tècnica mixta sobre paper d’arròs (85,00 x 54,00 cm) [IX:18 (1994)]. FRANCESC VERA: Taxidermotaxonomia, 2006, aglutinants de color sobre paper sistema Lambda (36,00 x 24,00 cm) [XXI:53/54 (2006)].
EL FONS D’ART D’AFERS
503
504
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
505
506
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
507
508
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
509
510
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
511
512
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
513
514
NARCÍS SELLES I RIGAT
EL FONS D’ART D’AFERS
515
516
NARCÍS SELLES I RIGAT