Llibret Falla Barri La Mercè 2017 by Federació Falles de Burriana

interiorismo & arquitectura

Proyectos de Interiorismo & Arquitectura

C/ Santísima Trinidad, 54 - 12.600 La Vall d´Uixó (Castellón) - Telf: 964 666 111 - 629 378 843 vivasinteriorismo@gmail.com - www.vivasinteriorismo.com

Edita:Associació Cultural Falla Barri La Mercè Dipòsit legal: CS 81-2017 Coordina: Delegació del llibret Redacció: Vicent Blasco i Miró, Neus Rufino i Isach, Jordi Bort i Castelló, Josep Nos i Garcia. Portada: Héctor Borja i Sánchez Fotografia: OPG Fotogràfic, Alberto Navarro i Cantavella, Belén Palomero i Blesa, Neus Rufino i Isach,Vicent Blasco i Miró. Disseny i maquetació: El Peludet Normalització lingüística: Sonia Navarrete Imprimeix: Gràfiques Ventura Agraïments: Quino Puig i Safont, Guillem Rios Canós, Manuel Lahuerta Fernández Difusió digital: www.issuu.com/fallabarrilamerce www.federaciofallesburriana.com La comissió és la comissió i el llibret és el llibret i encara que el llibret l’edite la comissió, la comissió no es responsabilitza de les opinions manifestades en el llibret. Que quede clar! El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

A SANT JOSEP Beneït Sant Josep de les falles patró el nostre amor rep amb gran devoció. Tu sempre ben fidel i exemple de virtut ens guies des del cel oferint-nos ajut. Quan la primavera renaix al carrer la festa fallera t’ofereix son voler. Esta Veterana no perd l’ocasió i així, com Déu mana, et ret veneració. És l’estima tant gran pel nostre sant fuster que li enllestim un cant en aquest full primer. Beneït Sant Josep de les falles patró el nostre amor rep amb gran devoció.

LA MERCÉ 2017

Pregó Blai Martí i Romero

Escolteu la meua veu, doncs em mana l’autoritat que pregone pels carrers de la ciutat que el moment ja és arribat de fer present la nostra festa, de proclamar per tot arreu que l’hivern ja ens ha deixat i en renàixer la primavera traiem al balcó la senyera per fer-li així costat a la gran festa fallera. La pólvora sone a tota hora, la música siga la companyia per omplir nostres cors d’alegria, mentre llueix de valenciana la joiosa dona borrianenca, taronja dolça dels horts de la Plana que la nostra festa il·lumina i perfumada per la tarongina anuncia a la ciutat de Borriana que la falla ja s’endevina. La Mercé festa esdevé i ja el barri s’engalana per acompanyar La Veterana que omplirà de nou la placeta amb un satíric monument per complir amb la tradició; el foc serà l’alliberació i les guspires portades pel vent llançaran al cel la proclama que crida ja tota la gent: Visca les falles! Visca Borriana!! LA MERCÉ 2017

Comissió

Falla Barri La Mercè 2017

Abaso Rochera Inmaculada - Vocal Alós Ribes Richard - Delegat de carrosses Aparici Tamayo Rafael - Vocal Arenós Dosdà Emma - Delegada Cort d’Honor Argandoña Haro Javier - Delegat de seguretat Besabés Moner Luis - Vocal Blasco Garcés Diego J. - Secretari, delegat de comunicació i xarxes Blasco Guinot Miguel Àngel - Delegat de carrosses Blasco Miró Raúl - Vicepresident, representant legal, delegat en la JLF Blasco Miró Vicent - Delegat de llibret, comunicació i xarxes socials, delegat en la FFB Boluda Boix Noelia - Delegada Cort d’Honor Borja Chordà Maria - Vocal Borja Sánchez Héctor José - Delegat artístic, delegat de lLibret Bort Castelló Jordi - Secretari, delegat de llibret Cabedo Ruiz Lorena - Delegada de comparsa infantil Capdevila Tomás Joaquina - Vocal Castelblanque Mateo Mercedes - Delegada de recompenses, falleres i de comparsa Castelblanque Pérez Arturo - Vicepresident, delegat de cartilles i paiportes Castelblanque Pérez Joan Manuel - Delegat artístic, delegat de carrosses i creus Carda Isach Inmaculada - Delegada de comparsa infantil Chiva Sanchis Pascual - Delegat pirotècnic i de transport del Campillo Arenós Maria Rosa - Presidenta Durà Saura Alexia - Delegada Cort d’Honor Durà Vives Josep Antoni - Delegat exaltació El Khayati Laidouni Bilal - Delegat de falleres Enrique-Tarancón Gallego María - Delegada de comparsa Escrivà Alemany Salvador - Vocal Fernández Almagro Natividad - Vocal

Fornés Vivas José Javier - Vocal Gallén Hermoso Nieves - Delegada Fallera Major Gallén Sánchez Tomás - Vocal García Almela Hugo - Vocal García Fernández Míriam - Delegada Cort d’Honor Granel Cabedo Vicent - Delegat a l’ajuntament Guerrero García María - Delegada Cort d’Honor Guillamón Silvestre María - Presidenta, delegada de música Hidalgo Manzano María - Delegada Cort d’Honor Hermoso Braceros Nieves - Vocal Ibáñez Sorribes Esther - Vocal Isach Franch Vicenta - Vocal Ivanovicci Liliana Mihaela - Delegada Fallera Major Infantil Ivanovicci Robert Constantin - Delegat Fallera Major Infantil Jiménez Hermoso Antonio - Vocal Lahuerta Villar Gemma - Delegada d’infantils, delegada de comparsa infantil Leal Corrales Antonio José - Delegat en la JLF López Salido Rocío - Delegada de comparsa Lucha Molina Rosa María - Delegada de comparsa infantil Manzano Luján Clara - Delegada Cort d’Honor Manzano Mollar Vicente - Delegat de Falleres, delegat artístic i de carrosses Martí Barreda Loles - Delegada d’exaltació i flors Martínez Giménez David - Vocal Martínez Giménez Dolores - Vocal Martínez Heredia Francisco - Vicepresident, delegat artístic Martínez Heredia Sonia - Vocal Marañón Rives Jorge - Vocal Mateo del Olmo Ulpiana - Delegada de bunyols Melià Hidalgo Stella - Vocal Miró Torres Lorena - Vocal

Molina Ramírez Valentín - Delegat de comparsa Montagut Borillo Alejandro - Delegat de carroses, delegat de Pare Noël Mundina Méndez María Luisa - Vocal Muñoz Ríos Amelia - Delegada de comparsa infantil Navarro Romero Antonio - Delegat artístic i de carrosses Nos García Josep - Delegat de llibret, delegat en la FFB Olivas Masip Héctor - Delegat d’aprovisionament de melons Palmer Boix José - Vocal Palomero Blesa María Belén - Delegada d’Infantils Palos Cardona Fermín - Vocal Pitarch Ferreres Lorena - Vocal Porter López Sergio - Delegat de carrosses Raduta Mirela Anabela - Vocal Ríos Abella Vicente José - Vocal Rodríguez Ortega Noelia - Vocal Rodríguez Ortega Silvia - Vocal Romero Gutiérrez Lorena - Vocal Romero Ferrandis Ana Lourdes - Delegada d’infantils Rosell Tena Sonia - Vocal Rubert Rhein Susan Laura - Vocal Rueda Muñoz Noelia - Vocal Rufino Isach Mercé - Delegada Cort d’Honor Rufino Isach Neus - Delegada de Xarxes Socials, comunicació i llibret Ruiz Nieto Francisco Javier - Vocal Ruiz Traver Lorena - Vocal Sabater Fuster Núria - Delegada Cort d’Honor Salinas Sánchez Esther - Vocal Salinas Sánchez Fernando - Vocal Sanchis Ferrandis Andrea - Delegada Cort d’Honor Sánchez Beltrán Susana - Presidenta, delegada de loteries Sánchez-Cambronero Marín Julián - Delegat de carroses

Sánchez-Cambronero Marín Vanessa - Delegada de casal Sánchez Tercero María - Vocal Saura Fausto Minerva - Delegada d’exaltació Sendra Berlanga Sergio - Delegat de carrosses Segarra Juan Lorena - Delegada de comparsa infantil Sierra Monsonís Míriam - Vocal Tena Batalla Rubén - Vocal Tornador Barrachina Estela - Vocal Torres Chordà Marta - Delegada Cort d’Honor Vidal del Campillo Marta - Vocal Vidal del Campillo Paula - Vocal Vidal Moreno Juan Enrique - Vicepresident Vidal Moreno Laura - Presidenta Villanueva Marín José - Vocal Zorío Clemente Santiago - Delegat a l’ajuntament

LA MERCÉ 2017

Veïns, fallers, amics, benvolgut barri: enguany som nosaltres les que ens dirigim des de les pàgines del llibret com a presidentes de la falla. Som quatre dones amb molt de respecte pel càrrec i a la vegada amb molta il·lusió per encapçalar el projecte de la nostra falla de sempre. Comptem amb l’ajuda de les nostres presidentes infantils, Emma i Ana, i amb un gran equip de treball com és la gent de la comissió als que agraïm la confiança dipositada en nosaltres per presidir el col·lectiu. Volem donar les gràcies pel recolzament obtingut tant pels comerços, com per la gent del barri que mai ha deixat de col·laborar per treure endavant la falla. En segon lloc volem estendre per tot arreu i cridar ben fort, que us apropeu als casals fallers a viure la festa que des de ben menuts corre per les nostres venes: Les falles.

Pocs dies queden ja perquè tot estiga a punt. Els carrers faran olor a pólvora, les nostres falleres majors Nieves i Rebecca i les seues dames corresponents, onze falleres majors i deu fallerets infantils que ens donen la vida, lluiran els vestits, les pintes i els monyos tradicionals de les valencianes i la música es farà l’ama dels carrers de la nostra ciutat. Així que des del cor de la Veterana fem una crida a que tot el món, grans i menuts, isquen al carrer amb un gran somriure i visiten la festa fallera: els monuments, l’ambient i les carpes per gaudir i gravar en les seues retines qualsevol detall d’esta meravellosa festa. Rebeu una cordial salutació i el desig d’unes bones festes de part de les presidentes d’esta modesta falla de barri. Susana Sánchez Beltrán Mª Rosa del Campillo Arenós Laura Vidal Moreno María Guillamón Silvestre Presidentes 2017

Estimats veïns, amics i membres de la Veterana: Quan agafe boli i paper i em dispose a escriure açò em done compte de com passa de ràpid el temps. Les nostres volgudes festes, les falles, ja estan molt prop. Enguany, tinc la sort de representar a La Veterana, i açò em fa molt feliç, ja que per a mi són una família. Pareix ahir quan vam fer la reunió de començament d’any, i ja estem a mitat camí, un preciós camí. Recorde la cara d’emoció de les xiques que formarien part de la meua cort d’honor, onze xiques meravelloses, amb ganes de gaudir i de viure este 2017 de la meua mà. Elles donen màxim sentit a esta preciosa aventura. Gràcies perquè sou amigues, gràcies per les mirades còmplices, i gràcies per viure al meu costat açò i tot el que vindrà. Us estime. I si elles són alegria, que us vaig a contar de les xiquetes i del xiquet que formen la cort d’honor infantil, són riallers, afectuosos, i tenen il·lusió, una il·lusió que transmeten i contagien. I és que ells, són el futur de les falles, i que meravella de futur!! Xiquets, ja sabeu que sou la meua debilitat, només puc dir-vos que no perdeu eixes ganes de viure dins d’esta festa, i que mai deixeu de somniar, que el somnis, es complixen. I si parle d’ells, falta la peça fonamental dels xiquets, la xiqueta que amb ganes i amb el cor faller va a representar junt amb mi este 2017, ella, Rebeca és fallera de cap a peus, enara no sabia caminar i ja portava el vestit posat. Rebeca, espere que enguany siga inoblidable per a les dues, i no oblides estrènyer la meua mà cada vegada que ho necessites, ací estaré jo per cuidar-te. Tot açò va presidit per sis presidentes. Algun dia us contaré aquella reunió meravellosa... un «Tenim una proposta» eixa frase sens dubte ha marcat el meu any. I és que Susana, Rosa, Laura i Maria, falleres de tota la vida de la Veterana han agafat el comandament, i

us promet que girar-me i veure-les sempre prop de mi em fa immensament feliç. Sé de bona font, estimades «presis», que per a vosaltres no és sempre com pareix de fàcil, però així i tot gràcies, per l’esforç i dedicació i sobretot per estimar-me tant i tan bé, és totalment mutu. I elles, Emma i Ana, dues xiquetes precioses, de somriure fàcil i abraç preciós. Gràcies perquè ho esteu fent de meravella. Per veure-vos créixer així de bé. Us estime. I per últim, i no per això menys important, Gràcies a la meua família , sense ells açò, no seria possible, gràcies per complir els meus somnis i voler formar part d’ells. GRÀCIES!! Però esta festa, i especialment la de La Veterana no seria possible sense una comissió entregada per la festa, que lluiten per ella i s’esforcen per aconseguir l’impossible. I és què vosaltres, la meua estimada Veterana, m’heu ensenyat moltes moltes coses, i entre d’altres a esforçar-se perquè les coses isquen cap avant. Ara sí, benvolguts veïns i amics, les nostres falles ja estan ací, us convidem a gaudir amb nosaltres, que isqueu al carrer, que balleu quan escolteu una xaranga, que gaudiu de la pólvora, i que sens dubte, sigueu igual de feliços que jo ho seré eixos quatre dies. Així que, GRÀCIES! Visca La Mercè, la Veterana i les falles!

LA MERCÉ 2017

Entrevistem Nieves Per Neus Rufino Isach

Amb la cremà del 19 de març, s’enceta un nou exercici faller. Somniaves amb ser la fallera major de La Veterana?

Els somriures i les rialles, les grans aliades de Nieves Gallén Hermoso. Aquesta jove de 25 anys, arrelada a l’activitat social del nostre municipi, és nervi pur. Aficionada a la música, les persones que l’envolten també la defineixen com familiar, activa i, alhora, molt treballadora.

La veritat és que sí! Quan va arribar la nit de la cremà estava trista perquè finalitzaven les falles, però, d’una altra banda, estava contenta pel que s’iniciava a partir d’aquell moment. Hi va haver, amb un parell de persones, unes mirades còmplices de dir: Ai mare, que açò comença ja!

Des de ben menuda ha mantingut una estreta relació amb el món faller, sent comissionada de La Falla la Bosca. Aquests primers passos l’aproparen a la tradició valenciana i participà en diverses activitats vinculades directament o indirectament amb la festa. L’any 2010, s’incorporà com a comissionada de La Veterana, però la indumentària fallera va captar la seua atenció. Al 2013, ja com a Cort d’Honor de la Mercè, acompanyà el regnat de Mercé Rufino i Fàtima Belhocine i, un any més tard, a Míriam García i Ainara Caballero.

Qui et va recolzar en la teva candidatura? Òbviament, sense cap tipus de dubte, la família. Després, la gent de la falla i els amics. Junt a la xiqueta Rebeca Estefania Ivanovici representes al Barri La Mercè. Què destacaries d’ella? És una xiqueta molt somrient i, sobretot, el que més destacaria és que du molts anys en la falla sent fallera des de ben menuda. Viu la festa intensament!

El 2017 té una gran representació femenina. T’esperaves tindre 4 presidentes? No m’imaginava el que anava a ocórrer. La primera reunió que férem per a nombrar-nos, tant a Rebeca com a mi, vaig escoltar la veu de Susana, que és la meua perruquera a més a més d’amiga, dient que tenia una proposta. En aquell moment ja sabia que alguna cosa tramaven, però segur que acabava sent positiu. Vaig baixar el cap i em vaig posar a plorar d’emoció! I escoltar el nom de les onze joves que t’acompanyen en el regnat? Va ser també molt emotiu perquè en aquest grup hi havia amigues de sempre, amigues que m’ha donat la falla i gent que viu la festa d’una forma especial. Pràcticament amb totes havia compartit ja diferents moments. El més important de tot és que en forma part Mercé, una amiga meua de tota la vida, perquè gràcies a ella vaig començar a ser fallera per un somni que compartíem des de ben menudes.

Com recordes els mesos previs al teu nomenament? Molts nervis i pensant: què ràpid passa el temps! Quan va arribar novembre va ser increïble, sobretot, la setmana d’exposició del vestit. Tornaria a viure-ho sense pensar-ho! Què vas sentir quan la banda de fallera major et va creuar el pit? Una sensació bonica i diferent a la de fallera, més encara quan era ma mare qui m’imposava la banda de fallera major. El conjunt fou perfecte. Del calendari d’actes fallers, quin esperes amb més ganes? No espere cap en concret, perquè els estic vivint tots intensament. El Llibret d’aquest any tracta de reivindicar l’essència dels barris en les falles. Què significa per a tu pertànyer a un #barrifaller?

Escollir els complements, els detalls i la tela de fallera fou una tasca complicada?

És un conjunt de coses molt bones com esforç, dedicació i treball. Sentir al barri molt prop.

Va ser prou complicat. Encara que tenia clar el color que volia, no estava segura al cent per cent... estava indecisa. Una volta que vaig veure el model de la tela, els dubtes se’n varen anar. El segon vestit també va ser amor a primera vista.

Quin missatge llançaries al barri? I a la comissió?

Quina és la peça més t’estimes?

Al barri l’animaria a que s’apropen a la falla sempre que vulga -perquè la falla és del barri-, que col·laboren i visquen les falles. D’una altra banda, a la comissió li diria que els considere com una segona família. Són la millor comissió que es podria tindre!

És difícil escollir-ne una, em quedaria amb el conjunt de la manteleta i la tela. I especialment les sinagües que estan fetes amb molta estima.

LA MERCÉ 2017

Nieves Gallén Hermoso Fallera Major 2017

Nit d’estels lluminosos invocant a l’albirada. Estimada tu, estimada, vessant moments gojosos en el cor que a tots empara. Sempre de festa preparada. Naix de tu com un torrent impetuós i ple de vida el somrís que en estampida vull recollir cada moment, ell que és tot un sentiment sempre amanit, sense mida.

LA MERCÃ&#x2030; 2017

Alexia Durà Saura

Andrea Sanchis Ferrandis

Clara Manzano Luján

Marta Torres Chordà

Mercé Rufino Isach

Míriam García Fernández

Emma Arenós Dosdà

María Guerrero García

María Hidalgo Manzano

Cort major 2017

Noelia Boluda Boix

Núria Sabater Fuster LA MERCÉ 2017

Falla

Barri La MercĂ¨

Lema: Tres vegades coronada Artista: Loren Fandos Ayoro GuiĂł i versos: Amics del Got

El lema que hem escollit enguany per a la falla no és cap motiu de rialla ni és un fet divertit ni tampoc una endevinalla.

Tots et deien que t’estimaven: «Per a Borriana lo millor» «Esta ciutat és un tresor». Però els anys passen i passen i cada vegada estem pitjor.

Compromís està cansat d’haver d’apagar el foc cada vegada en un lloc veient com el temps va passant i els canvis van a poc a poc.

Com s’ha de fer justícia, en el lema hem reflectit un honor aconseguit per mèrits i sense avarícia treballant-lo dia i nit.

En el nostre monument t’hem volgut representar com a una jove «templà» a la que un nou perruquer està intentant arreglar.

Podem, ara és un món a part on regna la transparència i no poden negar l’evidència de que enfrontar-se a la realitat els ha fet perdre la seua essència.

Tres corones a l’escut i altres tres en la senyera et varen fer capdavantera amb un orgull merescut per ser ciutat de primera.

El perruquer és el govern que mana ara en la ciutat i creu tindre-ho tot arreglat tant sols fent-se el modern amb transparència i igualtat.

El tripartit de la dreta ara ho veu tot obscur diu que farà falta un conjur doncs se’ns ha assecat l’aixeta i que no tens cap futur.

Però els anys han anat passant i tot allò que foren glòries han passat a ser històries que els més vells van contant com si foren jaculatòries.

Per retornar-te l’alegria tres partits s’han ajuntat però veiem que la realitat és que es passen tot el dia renyint com el gos i el gat.

El PP dos anys després continua remugant, tot el sant dia lamentant que el govern no encerta res, i tot és roín i delirant.

Qui t’ha vist i qui et veu ciutat ben estimada, tres vegades coronada, i sense llustre ni relleu t’han deixat abandonada.

El PSOE preocupat mira als socis de reüll doncs pensa que no recull prou per al que ha sembrat i l’assumpte està que bull.

Els altres dos de l’oposició que són Cibur i Ciutadans, les coses els vénen grans i no tenen altra opció que mantindre’s expectants.

LA MERCÉ 2017

I així és com ens trobem en esta estimada ciutat amb el galliner escarotat tirant per la boca fem i aliens a la realitat.

Així tenim el panorama en esta beneïda ciutat amb el futur hipotecat la ciutadania està que brama sense poder eixir del forat.

Llauradors ja no hi ha i està el terme abandonat ja que els amos han optat per enviar-ho a fer la mà doncs no treuen ni un pa ratllat.

Nosaltres al monument per complir amb la tradició farem una reflexió i cremarem sense mirament tot lo roín, guardant lo bo.

Indústria poca en tenim això va passar per alt i està al poble del costat on tots els dies acudim per poder omplir el plat.

Fins ací l’explicació de l’argument principal, ara com sol ser normal pegarem un «repassó» a l’actualitat municipal.

En turisme hem fracassat 50 anys de retard portem i pense que ens morirem sense un projecte acabat per fer que vinga la gent.

En les diferents escenes podreu vore retratats assumptes més o menys delicats i que han deixat ben plenes pàgines de paper i digitals.

El comerç menut ha de lluitar contra les superfícies grans que amb els horaris fan i desfan obligant als altres a treballar festius, diumenges i fins malalts!

Escena primera La Borriana antiga... per criticar que no siga. Trobem en un selecte ambient tres personatges ben mudats que sempre estan «estarrufats» criticant en tot moment al govern de la ciutat.

Les dues dones de l’escena Mar-i-ola i Mari-xus consideren un abús no tindre la cartera plena per no poder cobrar un plus.

Enyoren els temps antics quan tenien el mànec de la paella i cantaven «la vida es bella» rodejats dels seus amics i xuplant de la mamella.

L’home és principal cap del tripartit de l’oposició és un xic que sap a muntó però encara no s’ha enterat que al govern no te funció.

Ara es troben enclaustrats amb un luxe decadent, ja no els alaba la gent i viuen obsessionats en governar l’ajuntament.

Fuster i la seua quadrilla amb la «teniente» Montagut ara veuen tot fotut el que abans era «maravilla» i un paradís benvolgut.

LA MERCÉ 2017

Escena segona La Borriana actual... cadascú estira el seu ramal. Tres socis mal avinguts estirant cadascú del seu costat són els que governen la ciutat. Es fan passar per sabuts i no s’enteren de la mitat!

El mòbil és l’instrument al que treu millor partit i al Facebook ho veiem reflectit doncs utilitza aquest invent a totes hores, dia i nit.

Són normals les tensions quan cada soci és d’un partit i el govern s’ha dividit prenent les decisions en funció del seu profit.

Trobem ací el primer tinent que ens va ficar al mig del Pla un cremaor i xatarra «escampà» i ens volia vendre, innocent, que era una exposició d’art urbà.

L’alcaldessa vol estar en el plat i les tallades sempre ben retratades per que tothom tinga clar qui mana en estes contrades.

A “Sant Cristòfer Transparent” els fallers hem hagut de pregar i després de molt demanar el miracle és ja patent i un museu podrem inaugurar.

Escena tercera La Borriana fallera... la Federació accelera. En el temps de les eleccions és a dir, en període electoral, els partits veien fenomenal traspassar les obligacions que actualment te Junta Local.

Després de moltes reunions s’arribà al consens per fi i ara tractem d’unir el camí entre les dos institucions lligades pel mateix destí.

Tots oferien a la Federació, formada íntegra per fallers, lliurar per conveni els diners i que assumira la gestió, ja que som nosaltres els festers.

Salvador, el nostre president, tenim ací representat amb roba de feina preparat doncs és un home «com-petete-nt» que en un punt té, tot arreglat.

El problema vingué després quan anàrem a reclamar i els costava escoltar que allò que havien promès ara no volien amollar.

La regidora pel seu costat la veiem ben abillada, ja no està tant despistada, i en nosaltres ha trobat tindre la festa preparada.

LA MERCÉ 2017

Escena quarta La Borriana de la mar... serà polp o calamar? Dos sirenes i un «sireno» representen nostra mar tots la volen estimar, cap ha fet encara «pleno» i no hi ha forma d’encertar.

El turisme és una qüestió que esdevé fonamental per això li paguem un jornal amb mitja dedicació a un regidor municipal.

Allí tenim l’arenal que a la gent fa riure ja. L’etern projecte per demà que si no és any electoral envien tots a fer la mà.

Els efectes són evidents i els diners molt ben pagats doncs no hi ha millors resultats que unes platges excel·lents per gaudir-les quatre gats!!

Ara al Port mana Aparisi que és el tinent dels poblats. Que Déu ens pille confessats! Esperem que ens siga propici deixant els problemes solucionats.

Hem de sentir-nos afortunats d’estar tant tranquils a la mar i ben a gust poder nadar menys quan venen a grapats els xicots del festival.

Escena cinquena La Borriana tarongera... ni està, ni se l’espera. Paradoxes del destí! Ara que el Cercle Fruiter ressuscita Franch i Ferrer el que trobem per ací és la taronja al femer.

És així com haurem perdut el cultiu tradicional i a alguna multinacional la terra li haurem venut per explotar-nos més si cal.

Tenim el terme perdut i el llaurador ofegat. Eixe és el trist resultat després d’haver-nos fotut els que controlen el mercat.

Eixe el panorama obscur de la nostra fruita daurada cada dia més menyspreada a la que se li nega el futur i acaba per terra tirada.

Quin serà el pas següent? Doncs el llaurador arruïnat i amb l’hort abandonat potser trobe de sobte qui li compre la propietat.

Reflectit al monument trobareu el soterrar de la fruita que ens va elevar a ser coneguts mundialment i per la que sols ens queda plorar.

LA MERCÉ 2017

Alós Palomero Anne - Vocal Alós Palomero Emma - Presidenta Aparici Mundina Julia - Vocal Argandoña Sánchez Candela - Vocal Blasco Martí Joan - Vocal Blasco Romero Ana - Presidenta Blasco Romero Martina - Vocal Chiva Rodrigo Iker - Vocal Doñate Segarra Ainhoa - Vocal Doñate Segarra Miguel - Vocal Escrivà Montoro Ángela - Vocal García Ariadna - Vocal García Hugo - Vocal Garrido Salinas Pablo - Vocal Gaya Miró Pau - Vocal Gaya Miró Lucía - Vocal Imbernón Raduta Paula - Vocal Ivanovicci Kevin Andrés - Vocal Ivanovicci Rebeca Estefanía - Vocal Jiménez Martínez Hugo - Vocal Jiménez Martínez Pablo - Vocal Marañón Meliá Balma - Vocal Martínez Rodríguez Miguel - Vocal Molina Carda Marta - Vocal Moreno Enrique-Tarancón Laura - Vocal Murciano Martínez María - Vocal Murciano Martínez Ángela - Vocal Nebot Lahuerta Xavi - Vocal Olivas Vidal Ana - Vocal Olivas Vidal María - Vocal Pallarés García Iván - Vocal Palos Rueda Lucía - Vocal Palos Rueda Víctor - Vocal Porter Cabedo Mélani - Vocal

Comissió infantil Falla Barri La Mercè 2017

Porter Cabedo Sofía - Vocal Robles Chiva Joel - Vocal Rodríguez Ibáñez Irene - Vocal Rodríguez Ibáñez Valeria - Vocal Romay Pitarch Lucía - Vocal Salinas Rubert Alejandra - Vocal Salinas Rubert Daniela - Vocal Sánchez-Cambronero López Ainhara - Vocal Sánchez-Cambronero López Marc - Vocal Sanchis Miralles Sofía - Vocal Sendra Muñoz Laura - Vocal Sendra Muñoz Pablo - Vocal Tena Rosell Carmen - Vocal Tena Rosell Lola - Vocal Villanueva Soler Arnau - Vocal Villagrasa Rodríguez Lucía - Vocal Villagrasa Rodríguez Diego - Vocal Zorío Lucha Irune - Vocal

LA MERCÉ 2017

Benvolguts fallers i falleres de la nostra comissió, som Emma i Ana i enguany tenim el privilegi de saludarvos des d’aquesta pagina del nostre llibret faller. Ens sentim orgulloses de poder representar tota la xicalla de la nostra falla en el càrrec de presidentes infantils. Formar part de nostra falla la Mercè, La Veterana, sempre ha estat un honor, però representar-la com a presidentes infantils completa el nostre somni des de que vàrem començar ja fa uns anys com dues falleretes molt il·lusionades. Ja s’apropa la setmana més esperada per tots els fallers i esperem viure-la amb la mateixa emoció amb la que hem viscut els actes fins ara representats. Per aquest motiu us convidem a eixir als carrers de la nostra ciutat i a gaudir de les falles al nostre costat. Visca les falles, Visca Borriana. Emma Alós Palomero Ana Blasco Romero Presidentes Infantils 2017

Benvolguts veïns, fallers i membres de La Veterana: M’adrece a vosaltres amb orgull i amb estima, perquè tots junts som barri. Un barri més viu que mai, que obri els seus carrers i la seva plaça a tot aquell que vulga participar. Un barri que du al seu ADN: tradició i costums. Amb les mans obertes, la comissió em va acollir quan tan sols tenia quatre anys. Potser fóra menuda, però tenia ben clar que volia pertànyer a aquest fantàstic món de brillantina, colors, pólvora, música i foc. Els membres m’ensenyaren a entendre el sentit de les falles, ja que la meua procedència em feia desconèixerho tot per complet. Amics, no es pot explicar amb suficients paraules què és per a mi formar part d’aquesta segona família! Aquest any, per fi ha arribat el moment de representar a La Mercè. Una tasca de molta responsabilitat, que podré compartir amb la meua cort d’honor i les meues dues presidentes. De la cort d’honor infantil destacaria: Ainhara, el somriure i la inquietud permanent; Ángela, la dolçor personificada; Anne, tant màgica i força riallera; Marta, sempre amb una bona història que contar; Mélani, divertida i companya de malifetes; Irune, festa i responsabilitat a parts iguals; Laura Moreno; innocència i bondat; Laura Sendra, simpàtica i balladora; Sofia, el xicotet terratrèmol i amb gran sentiment faller i, per últim, Kevin, el meu entremaliat germà a qui estime moltíssim. Respecte a les meues dues presidentes, quin honor poder comptar amb vosaltres, Emma i Ana! Sempre pendents que no em falte res en cap desfilada, acte o moment. Menció especial a Emma, qui va ser la meua fallera infantil l’any 2016 i m’ha donat molts bons consells. Gràcies pel vostre temps xiques! I què dir de les onze joves que ens malcriaran durant tot l’any? Sou un vertader encant: Alexia, Andrea, Clara, Marta, Mercé, Miriam, Emma, María. G, María.H, Noelia i Núria. No et penses que m’oblide de tu, Nieves, la meua fallera major. Tu fas possible que el somni siga complet i quasi etern. El 2017 ens donarà una de les millors experiències que podrem viure, i he tingut la gran sort de tindre’t al meu costat per immortalitzar-lo. Juntes guardarem un record difícil d’esborrar. Si aquesta falla segueix plantant, cada any, a la plaça La Mercè és gràcies al treball incansable de la comissió, aquest any encapçalada per Susana, María, Rosa i Laura. Pulmó i motor de La Veterana, referent faller per a molts de nosaltres. Per seguir apropant la festa a tots els indrets, als nostres veïns i amics! Al meu barri, al de tots. Visquen les falles! Visca la Falla Barri la Mercé!

Rebeca Estefanía Ivanovicci Fallera Major Infantil 2017

LA MERCÉ 2017

Entrevistem Rebeca Per Neus Rufino Isach

Enèrgica, alegre i fallera de ‘cap a peus’. Així és Rebeca Estefanía Ivanovici, la fallera major infantil de l’exercici 2017. Estudiant de 4t de primària al col·legi públic Novenes de Calatrava i amb coneixements en l’art marcial ‘Mugendo’ i en la pràctica esportiva Kangoo Jumps. Una vertadera apassionada no sols de l’esport, sinó també de la lectura que somnia amb ser modista quan siga gran. Amb tan sols nou anys d’edat, Rebeca compta amb un estès currículum faller. La seua aventura mercedària començà l’any 2011 com a cort d’honor infantil de Miriam Peris i amb Paula Vidal com a fallera major. L’any 2012, acompanyà Cristina Rodríguez i Lara Di Vico i, seguidament, Fátima Belhocine i Mercé Rufino en 2013. No obstant això, els arrels en La Veterana no acaben ací. La seua trajectòria continua l’any 2015, exercici representat per Gisela Fuentes i Marta Vidal. I, per últim, formant part del 88é aniversari amb Emma Alós i Merche Castelblanque.

Cinc anys com a cort d’honor de La Veterana i, ara, arriba el teu moment. Has complit el teu somni? Després de tants anys esperant, ara ja puc dir que sí! Comparteixes l’any faller amb Nieves Gallén. Què és ella per a tu? Nieves és com una germana gran. És molt divertida, em dóna consells i m’ajuda moltíssim. T’imaginaves tindre una cort d’honor infantil tan nombrosa? No, ha sigut una vertadera sorpresa! Em sent molt ben acompanyada i em fan feliç.

Com foren els preparatius abans del nomenament? Per exemple, a l’hora de buscar quina tela volia, vaig tindre l’ajuda de Toni Leal, qui em va acompanyar per a l’elecció. En el moment de triar-la, em vaig adonar que no tenia cap dubte. Ho vaig saber immediatament. Ja m’imaginava el resultat final! Em vaig posar molt contenta! Què vas sentir el dia de l’exaltació al Teatre Payà? El moment que més em va agradar va ser quan vaig eixir de casa i m’esperava la falla fora per a replegar-me. Vaig sentir que era el primer dia d’una gran somni, que volia gaudir-ho per no perdre’m res. Si hagueres d’escollir un acte, amb quin et quedaries?

Dels deu membres, un n’és el teu germà. Què et sembla que en forme part? Estic molt contenta que Kevin haja volgut participar i compartir amb mi un any tan especial. També t’acompanyaran durant tot l’any Ana Blasco i Emma Alós com a presidentes. Quina relació teniu? Molt bona! L’any passat vaig compartir l’exercici faller amb elles, ja que formava part de la cort d’honor d’Emma i, aquest 2017, tinc la sort que també estiguen al meu costat en tot moment. Em guien i em donen consells quan he de desfilar.

Amb la cavalcada del ninot, perquè és molt divertida! M’encanta tirar caramels! Què significa per a tu formar part del Barri La Mercè? Em sent estimada, feliç i he conegut grans amics. Quin missatge llançaries als xiquets del barri? I a la comissió? Els xiquets del barri, els convidaria a unir-se a la festa de la Falla Barri La Mercè i a la comissió li agrairia la seua implicació.

LA MERCÉ 2017

Rebeca Estefanía Ivanovicci Fallera Major Infantil 2017

Rialla i encís, xiqueta, encant que amb dolçor brilla en la nit com l’or encetant la nostra festa. Cada moment es manifesta amb tu un preuat tresor. Res és prou i sols mirar-te encén la llum dintre del cor bategant ràpid, sense por, esperant acaronar-te, com filla estimar-te amb la força de l’amor.

LA MERCÃ&#x2030; 2017

Ainara Sánchez-Cambronero López

Marta Molina Carda

Ángela Murciano Martínez

Mélani Porter Cabedo

Anne Alós Palomero

Irune Zorío Lucha

Laura Moreno Enrique-Tarancón

Laura Sendra Muñoz

Cort Infantil 2017

Sofía Porter Cabedo Kevin Andrés Ivanovicci LA MERCÉ 2017

Falla infantil

Barri La MercĂ¨

Lema: Mr. Sugar Artista: Paco MartĂnez Versos: La Calavera Coquis

Si us agrada la dolçor; un poquet de paciència, comprendreu que l’evidència retratada amb molt d’amor en esta falleta fa presència.

Pregona per tot arreu que el sucre és una delícia que se menja sense avarícia, que ha d’estar a bon preu sinó, és una injustícia.

És ben cert que pels xiquets allò que els ompli d’alegria sol tindre forma de llepolia. Pregunteu per tots els indrets que la resposta ja es sabia.

No li tingueu malícia doncs és un bon xicot, pot ser un poc animalot però no te cap cobdícia i comparteix tot el que pot.

Parlant correcte és llaminadura però el mot present hui en dia és el que l’anomena «xuxeria» i en la «paraeta» es mesura en unitat i a pes, més caldria.

Sol lluir un llarg bigot i va vestit amb jaqueta, (no se la passa perquè li apreta) sembla ser modern Quixot sense fer cap malifeta.

Nosaltres hui presentem en esta falleta infantil un personatge amb estil que com voreu retratem més recte que un fil.

Ens dóna gràcies de bestreta per oferir-li l’oportunitat d’aparèixer retratat al mig de la nostra falleta com un personatge il·lustrat.

Mr. Sugar és el nom seu, podria ser un empresari o tal vegada un corsari, sabem que té bona veu i és del sucre l’emissari.

Ell és qui amb sa bondat a tots els menuts convida, és generós sense mida i fa els somnis realitat amb una «xuxe» sempre amanida.

LA MERCÉ 2017

Unes bruixetes s’ha trobat que els agraden les llepolies elles en mengen tots els dies doncs un conjur han preparat per evitar les malalties.

Hi ha de dolces i picants, de les formes més variades unes rodones, altres quadrades, hi ha de farcides, brillants, més o menys elaborades.

Mr. Sugar que és espavilat les ha fitxades de comercials doncs són bones professionals i igual en venen al mercat que a les tendes d’animals.

Totes tenen bon sabor que per això son llepolia i són motiu d’alegria doncs les mengem sense por igual per la nit que de dia.

Junt a elles uns donyets que són els operaris selectes i extraordinaris i encara que xicotets resulten molt necessaris.

A la falleta no podien faltar les xiquetes i els xiquets que coneixen tots els secrets que en les llepolies podem trobar per deixar-nos satisfets.

Són llépols com el que més i mentre es troben treballant alguna se’n van menjant perquè la temptació és com podeu vore, molt gran.

Els trobem representats en el nostre monument amb un rostre sorprenent doncs han quedat meravellats amb tot el que estan veient.

Els ous de xocolate «chupa-chups» i regalíssies ens fan mil i una delícies encara que el sucre desbarate el mantindre bé les línies.

Tot un món de llepoleria com en un paradís somniat que han vist fer-se realitat amb un conjur de bruixeria però sense ninguna maldat.

Falla infantil

Suplement gràfic d’un any faller

Falla gran Ninot indultat

Lliurament de premis

2016

LA MERCÉ 2017

Pregรณ

Cavalcada del ninot infantil

Presentaciรณ del llibret

Pa-i-porta faller

Fallers d’Honor

Ball de disfresses

L’ofrena

Nit de la cremà

LA MERCÉ 2017

El cabĂ s Creus de maig

Alacant

La Traca

La traca

Batalla de flors

El porrat

LA MERCÃ&#x2030; 2017

Acomiadament Acte de proclamaciรณ

Dinar de Nadal

Essència de Barri Barri La Mercè

Pròleg Essència de Barri Essència [esÉnsia] 1.Allò per què una cosa és el que és, que constituïx el fons de l’ésser o la naturalesa pròpia d’una cosa. Barri [bári] 1.Divisió d’un nucli de població relativament gran. Per què no parlem del barri? Al cap i a la fi, la falla va nàixer del barri, de l’esforç i la il.usió de la seua gent. El barri és qui sempre ha emparat la falla i, a pesar dels canvis en la societat, encara queda molta gent que es sent identificada amb la falla pel fet de pertànyer al seu barri. Eixa va ser la conclusió a la que vàrem arribar els membres de l’equip llibreter de la falla en les reunions que mantinguérem per donar forma al llibret del 2017. Quina és l’essència d’un barri? Ho varem tindre clar de seguida: La gent que forma part d’ell d’alguna o altra manera i les seues vivències i allò que al llarg del temps ha anat motlurant-lo per donar-li forma. Com parlem del barri? De quina manera el reivindiquem i a la vegada li retem homenatge? Estes preguntes troben resposta en les pàgines següents a esta. Enguany a més d’escriure nosaltres, hem obert el llibret a un bon grapat de persones vinculades d’alguna forma al nostre barri. Els records seran part fonamental del llibret, perquè la memòria

més pròxima, aquella que portem més a dins i forma part dels nostres sentiments és, sense dubte, l’essència i la història del barri. Farem repàs per les manifestacions culturals, festives i religioses que al llarg del temps s’han desenvolupat en la nostra porció de ciutat. Entrarem al mercat, al convent, a l’església, als comerços i recorrerem els carrers que en conjunt donen nom a la nostra falla. I ho farem de la mà de veïns i veïnes, fallers, escriptors, mestres, empresaris i polítics que han volgut deixar constància escrita de la seua estima al barri. I també ho farem amb els ulls fotogràfics del nostre amic Alberto Navarro qui, una vegada més, ha sabut interpretar magistralment amb la seua càmera tot allò que representa el nostre barri. «Essència de barri» és el particular homenatge de la falla al seu barri i a les seues gents. Passeu i gaudiu d’esta essència.

LA MERCÉ 2017

Sumari Essència de Barri Records del meu barri impregnats de falla

Per Vicent Blasco i Miró

Les tradicions religioses i festives del barri de la Mercè

Per Joan Josep Montoliu i Aymerich

Sant Nicolau

Per Octavi Monsonís

El porrat de la Mercè, 50 anys després

Per Jordi Bort i Castelló

Un barri per “cultivar” la cultura

Per Vicent Granel i Cabedo

La roda del temps

Per Jordi Bort i Castelló

El barri, passat, present i futur

Per Quino Puig i Safont

Magatzems de taronja al barri de la Mercè

Per Vicent Blasco i Miró

Supernaranjas, el magatzem del barri

Per Paco Usó i Girona

Comerç i barri

Per Josep Nos i García

Tornar al barri

Per Rafael Marañón i Cardet

Les falles de barri i la il·lusió

Per Carme Rufino i Bey

D’on venim i cap on anem

Per Joan Pla

Una vida de treball: La paradeta d’Hermi i Mari

Per Jordi Bort i Castelló

Les altres falles del barri

Per Vicent Blasco i Miró

LA MERCÉ 2017

Records del meu barri impregnats de falla Per: Vicent Blasco i Miró Tots els diumenges de matí, el soroll metàl·lic de la música que emanava d’uns altaveus, era la senyal inequívoca que els fallers havien arribat al meu carrer. Al moment sonava el timbre i de seguida un parell de joves, a vegades falleres, i d’altres, membres de la comissió, pujaven a l’escala per oferir la rifa. Cinc o deu «duros» queien la majoria de setmanes. Eren tiretes de paper amb deu números cadascuna. A l’endemà ja podíem passar per la placeta on en una pissarra estava apuntat el número afortunat al sorteig. Allò va començar a perdre’s a inicis dels anys 90 del segle passat. A ma casa mai vàrem tindre sort. Sempre era a poqueta nit, generalment dimecres o dijous, després vaig entendre per què: els divendres era la liquidació. A la primera que recorde li diuen Esther Feliu, després venia Isabel Fuentes «la vaquereta» o el seu marit, Pedro Cano. L’últim a vindre va ser Vicent Ferrer, després ja la portava jo. Totes les setmanes la mateixa cançoneta: «No ens ha eixit res» «tornen els diners d’un número». Molt poquetes vegades la cosa canviava: « Ens han eixit dos pessetes per pesseta» i les menys: «Ha tocat duro per pesseta». Era el ritual de la loteria setmanal, principal eina de finançament de les falles de barri. Ma mare es quedava dues paperetes.

Juan Luis i Carlos vivien a l’Escorredor, però feien vida al carrer dels Àngels, doncs ací vivien els seus avis i sa tia. Paquita, vídua de «El Moso» i la seua cunyada Elvireta, que era fadrina, al número 36 i Fina i Aurelio al número 42. Parle de mitjans dels anys 80. Juan Luis i Carlos eren de Chicharro que en aquella època era junt a la Mercè una de les falles capdavanteres de la ciutat. Juan Luis va ser reinet de Chicharro l’any 1986 quan la comissió va aconseguir el primer premi amb la magnífica falla de la lluna de «Regino». En arribar març l’esperit faller ho envaïa tot. El meu germà era aquell any falleret de La Mercè i com no, les converses al carrer mentre jugàvem tenien la falla com element principal, cadascú volia que guanyara la seua. Ells tingueren el primer, nosaltres el segon. El meu germà i jo eixíem de casa a les nou menys quart, giràvem cap al carrer Sant Victorià i al cantó del carrer de Lourdes ens trobàvem amb Maria José, Amparo, Silvia i Salvadorin. Raul i jo entràvem a la tenda de mon tio Miguel on, quan no portàvem entrepà, agafàvem l’esmorzar, uns dies rosquilletes, altres «Bollycao», allí moltes vegades ens esperava el meu cosí. Al cantó amb el carrer Jardí quasi sempre ens ajuntàvem amb Cristina, Roberto i Esther, a mitat del carrer, concretament al número 55, era on vivien Sonia, Estela i Paco

LA MERCÉ 2017

que s’unien a la comitiva. El meu germà, Paco i jo sempre pegàvem ullada al magatzem que hi havia davant de casa de Paco on per aquell temps feia les seues falles, Santiago Ferrer «El Gato». En arribar al cantó en la confluència amb l’aleshores carrer Lepanto, se’ns afegien Álvaro, Gustavo i Amadeo. Ja estava tota la colla al complet per anar-nos-en cap a l’escola. Estudiàvem al Pare Vilallonga. Els dimarts teníem festa. El mercat setmanal era tot un esdeveniment per a nosaltres. Quan a les dotze eixíem d’escola sempre anàvem corrents a perdre’ns entre les parades. A l’encreuament del carrer La Tanda amb el carrer Lepanto un home major, gitano, muntava sobre una tauleta la seua parada de monedes i bitllets antics, d’altres països i segells. Quan teníem alguna «perra» li compràvem, no obstant totes les setmanes li fèiem visita per si portava alguna novetat. Després entràvem dins del mercat a beure a la font. Assegut en un caixó junt a la parada de les seues ties, Enrique Lozano venia loteria de la falla de l’Escorredor. Les parades de la fruita i la verdura eren taules de pedra separades per uns reixats de forja. Els palcs de les carnisseries estaven entaulellats i la peixateria estava separada amb entrada pel carrer Colón. Aquell mercat era molt més bonic que el d’ara. Quan tocava la una, tots a casa a dinar.

El 23 de març de 1990 era divendres i jo em vaig alçar nerviós. El dia anterior Vicente Ferrer havia vingut a ma casa per dir als meus pares que si jo volia pertànyer a la comissió de la falla, m’esperaven a l’endemà a les deu de la nit al casal on s’havia de celebrar la reunió per encetar un nou exercici. Els meus pares mai havien segut fallers ni teníem a la família tradició fallera, no obstant això tant el meu germà com jo havíem sigut fallerets de La Mercè. Jo als anys 1982 i 1983 i Raúl al 1986 i 1987. No em va costar obtindre el beneplàcit dels meus progenitors. La invitació la va fer Vicente també el meu veí de dalt i amic, Raül Rosell. Eixa nit vàrem acudir els dos al casal del carrer Maestrat. Erem molta gent en aquell local i hi havia molt de fum. Juan Saborit «Cordell» va resultar reelegit president. Seria l’última vegada que ostentaria la presidència de la falla. El meu amic Raül i jo vàrem eixir amb 41 paperetes setmanals baix del braç d’aquella reunió. El diumenge 25 jo complia 14 anys. La «sinyo» Rosa se’n quedava una, Antonieta «La xurra» tres, la «sinyo» Natalia una, Rosario «la pescatera» una, Rosita Montoro cinc, la sinyo Carmen «dels Tormos» una, Lolita «La monravala» una, la «sinyo» Anita dues, Antonieta «la vaquera» tres, Laura dues, ma mare dues, Tonica dues, la «sinyo» Rosita «la

maganya» tres, Paquita «la brodadora» una, Paquita i Elvireta «La Mossa» dues, Vicente Jarques i Tere, dues, Amalieta dues, Fina dues, Regina una, Fina Rambla una, Carmencita «la de Roque» una i Vicentica «la del Poseidón» dos. Eixa era la loteria que fèiem totes les setmanes als nostre carrer, el dels Àngels, al tram comprés entre els carrers Tarancón i Sant Victorià. A l’estiu moltes abonades se’n anaven a la mar. Raül, Carlos, Jonathan i jo vàrem ser nomenats ajudants de Francisco Martínez Valero al que tothom coneixia com «Paquito el del merendero» en la delegació d’infantils de la falla. Cada vegada que la falla tenia un acte oficial i acudien tots els fallerets i falleretes s’anava desfilant. Paquito duia als xiquets i xiquetes més rectes que un fil. S’estimava molt el càrrec i sempre pensava en el lluïment de la falla, a l’hora de desfilar era molt seriós però després era un tros de pa amb els fallerets i falleretes. Un any, en acabar l’exercici i durant un dinar que pagava la falla al complexe MonMar de Moncofa, els pares dels infantils varen regalar a Paquito un rellotge. Ell, el va lluir orgullós fins el dia que va morir. Els estius eren per fer carrossa. El disseny era sempre de Joaquin, la fusteria era obra de Javier, Vicente i Enrique eren experts del

paperet. Joaquin era molt ràpid apegant i amb dues persones donant-li paper de vegades no era suficient. «Eixes manetes que no paren» solia dir ell que sols parava quan apareixia pel casal Enrique Sales, aleshores president de La Vila, amb la seua filla menuda. «Ja està ací la meua «pequeñita»» deia Joaquín que era el padrí d’Elena i sentia devoció per ella. Moltes nits fèiem pa-i-porta a la fresca i Javier i Laura baixaven del masset de Vila-real on estiuejaven per vindre a fer carrossa. Jo, que estiuejava al port, vaig pegar la tabarra als meus pares per tal que em compraren una moto per anar a fer la loteria al poble i després a les nits a fer carrossa a la falla. Tenia quinze anys i em compraren un Vespino NLX negre. En cremar-se les falles de 1992 la comissió va escollir president Javier Vidal. Javier em va confiar el càrrec de vicesecretari. La meua feina consistia en ajudar tots els divendres en la liquidació al secretari. Tots els apunts es feien a mà en un llibre de comptes. Jo era l’encarregat de comptar les paperetes retornades per descomptar l’import del premi a la liquidació total i també entregava als fallers el talonari de loteria per a la setmana següent. Quan tots havien liquidat, tancàvem la porta del casal amb clau per comptar els diners i quadrar els comptes. Els dissabtes de matí Javier anava a les administracions a treure els dècims i al

LA MERCÉ 2017

mercat a la parada de Finita Seores que ens canviava les monedes per bitllets. El primer ordinador i amb ell un programa de liquidaciรณ, el va portar a la falla Juanma Guillamรณn en 1995.

Les tradicions religioses i festives del barri de la Mercè Per: Joan Josep Montoliu i Aymerich El temple de la Mercè és, sense dubte, l’edifici més emblemàtic amb què compta el barri i el que li dóna nom. L’essència del barri per tant podríem dir que naix precisament entre les parets d’este edifici, actualment de planta neoclàssica i del convent annex, hui reconvertit en Casa de Cultura.

en el seu ambient més pròxim, és a dir, en la pròpia ciutat i al barri. L’objectiu del present article és fer un repàs de les diferents manifestacions i tradicions nascudes a l’empar del temple mercedari que dóna nom al nostre barri.

De l’església de la Mercè i pel fort caràcter religiós de la societat en els segles passats és d’on han eixit, llevat de la festa fallera, les principals manifestacions de cultura popular que encara avui en dia es celebren al barri. Algunes com la festa de la Mercè en setembre, la processó de Setmana Santa o la cercavila de Sant Antoni encara comptem amb gran participació i són cita obligada en el calendari festiu de la ciutat i del barri. Altres com el pa beneït de Santa Llúcia, l’oli de Sant Serapi, els dilluns de Sant Nicolau o la devoció a Sant Ramon Nonat a poc a poc han anat perdentse en el temps i algunes formen ja, part de la història pretèrita del barri. Hui en dia, la societat compta amb infinitat de mitjans per a la seua distracció a més d’una sobrada capacitat per a desplaçar-se i viatjar per gaudir i conèixer altres festes. Antigament açò no succeïa, i les festes pròpiament dites per a la gent, eren aquelles que es desenvolupaven Vetlla a la Mare de Déu

LA MERCÉ 2017

La festa de La Mercè i la seua confraria Molt va arrelar entre el poble de Borriana la devoció a la Mare de Déu de La Mercè, quan ha sobreviscut en més de dos segles als frares que la varen promoure, a més d’haver resistit algunes guerres civils i importants canvis culturals. Ni la guerra civil del 36 en la que va ser destruït tot vestigi mercedari va poder amb ella. La forma popular en la qual es varen recuperar, en els anys durs de la postguerra, els elements imprescindibles per reiniciar el culte i poder celebrar de nou les seues festes, vé a confirmar fins a quin punt havia arrelat la devoció. Perquè aleshores, i açò mereix ser destacat, la tradició mercedària no va ser propiciada per ninguna institució eclesiàstica o política, ni cap mecenatge. Varen ser els veïns del barri de La Mercè, fonamentalment les seues dones, les quals mitjançant, col·lectes o rifes varen aconseguir reposar ornaments, altars, imatges, peanyes i material litúrgic o festiu. Precisament un grup d’estes dones, amb el propòsit de dignificar la celebració de la festa de la Mare de Déu i propagar la seua devoció, varen fundar de nou, a principis dels anys 40 del segle passat la Confraria de la Mare de Déu de la Mercè. Cal recordar que a Borriana ja havia existit amb anterioritat des de l’any 1764.

Els festejos en honor a la patrona del barri, i des de que va ser creada al 1973, també de la parròquia, a més dels actes religiosos habituals, novena, vetlla la vespra de la festa, missa solemne i processó tenen un element peculiar que els converteix en únics dins de l’intens món festiu local: els gegants i cabuts. La història dels gegants i cabuts de la Mercè mostra una vegada més, el nom de Carlos Romero Vernia, «El liante» sagristà de l’església a principis del segle XX i iniciador també de les falles de la ciutat al 1928. El seu caràcter emprenedor va ser el qui va aconseguir embolicar un grup de veïns per dur a terme la confecció dels primer gegants i cabuts del barri amb l’excusa de que la Mare de Déu de la Mercè era la patrona de Barcelona i si allí la festejaven amb gegants i nanos ací no anàvem a ser menys. Des d’aleshores els gegants i cabuts han anunciat cada 23 de setembre la

Passacarrer dels cabuts

festivitat de La Mercè i han encapçalat el dia de la festa la processó solemne pels carrers del barri. A més de l’encapçalament folklòric de la processó que fan els gegants i cabuts junt a la música de la dolçaina i el tabal, cal ressenyar també un altre element que fa més singular encara esta manifestació religiosa i que actualment ja quasi ha desaparegut: els captius. Els captius eren uns xiquets vestits de presos, amb una de les seues mans encadenada als peus, i amb l’altra mà agafava una cinta blanca que subjectava la mà de la imatge de la Mare de Déu. Era esta una bella representació plàstica del títol amb la qual es venera la Mare de Déu: el de «redemptora de captius», primitiu significat de «mercè». Esta costum s’inspirava en la tradicional iconografia mercedària en la que la Mare de Déu apareix mostrant a uns esclaus un escapulari blanc, signe d’alliberament. De fet eixa era l’actitud que adoptava la imatge barroca que va presidir l’església fins l’any 1936.

Xiquet captiu

LA MERCÉ 2017

La germandat de la Santa Faç Novament el barri i els seus veïns són els protagonistes de la història que anem a relatar. Poc de temps abans que l’església de la Mercè es convertira en parròquia, un grup de gent del barri va decidir constituir una confraria per participar en els actes religiosos i les processons de la Setmana Santa de la localitat. Va ser a l’any 1967 quan s’iniciaren els preparatius per donar forma a la nova associació i es feren els tràmits necessaris per contractar els serveis d’un esculptor que seria l’encarregat de donar forma a les imatges del nou pas processional dedicat a la Santa Faç; el relat bíblic que narra el moment en que durant el camí de Jesucrist al calvari, una jove li eixuga la suor, i el rostre de Crist queda imprès en el pany. L’artista saragossà Mariano Urdáiz va ser l’autor de les imatges de pas. La primera junta directiva de la Germandat de la Santa Faç estava composada per Francisca Marzal de Oliver, presidenta d’honor, Manuel Bernat Cerezo, president i Manuel Montoliu Enrique, Vicente Diago Bodí, Vicente Blasco Bernabeu, Salvador Martí Ferrer, Joaquín Tornador Llácer, Dolores Monsonís Ripollés i Dolores Bodí Vicent, exercint de padrina del nou pas Constantina Mañez de Gil Calavia. El diumenge de rams de l’any 1968 es va fer la

benedicció del pas i va desfilar en processó per primera vegada pels carrers del barri que l’havia sufragat. En el present 2017 es celebra el 50 aniversari de la seua fundació i la Junta directiva de la Germandat de la Santa Faç està formada actualment per: Vicente Diago Bodí, president d’honor, Juan Abaso Feltret, president, Enrique Monsonis, Vicente Fandos, Juan Francisco Fandos, Joaquín Tornador, Pascual Chiva, Raul Blasco, Vicent Blasco, Ana Agustí, Candelaria del Olmo, Carlos Panis i Rubén Lahuerta. La Germandat de la Santa Faç va ser també en 2008 la iniciadora de la celebració d’una «tamborada» a la ciutat i fruit d’aquella iniciativa va nàixer, en el si de la germandat, la secció de Bombos i Tambors de la Santa Faç.

Pas processional de la Germandat de la Santa Faç

La cercavila de Sant Antoni No hauria de resultar estranya la presència d’una imatge de Sant Antoni «pare de monjos» en una església conventual de frares com era la de La Mercè, i sobretot, si estava en una població eminentment agrícola com era la Borriana del segle XVIII. I no és cap casualitat que tinguera el seu lloc de veneració just enfront de la porta principal del temple que donava al carrer. Així, els amos dels animals podien arrimar-se a demanar al sant la seua protecció sense cometre la irreverència d’entrar amb ells a l’església. Esta costum va donar origen, i forma, a la popular cercavila que tradicionalment es celebrava la vespra de la seua festa, a poqueta nit del 16 de gener i que en l’actualitat s’ha desplaçat al diumenge més pròxim a la festa que és el 17 de gener. Antigament la cercavila era organitzada pel gremi de carreters, als que es sumaven tots aquells que volien que els seus animals domèstics foren també beneïts. Els cavalls lluïen majestuosos els seus aparells més luxosos portant els seus genets a les grupes uns, i altres arrossegant carros engalanats amb palmes i rams per a l’ocasió. La cercavila acabava en la Plaça de La Mercè quan els animals passaven per davant de la porta del temple per «saludar» al sant.

El rector beneïa amb aigua les bèsties, al temps que els seus propietaris llençaven al vent el crit de «Visca el pare Sant Antoni». També s’acostumava a repartir entre els participants el «rotllo de Sant Antoni» que solia ser sufragat per algun dels propietaris dels animals en compliment d’alguna promesa. Amb la disminució del transport animal la festa va anar perdent força fins desaparèixer. Després d’uns quants anys va ser L’Agrupació Borrianenca de Cultura qui la va tornar a impulsar i en l’actualitat és l’ajuntament per mig de la Regidoria de Festes qui se’n fa càrrec de la celebració introduint fa uns anys la novetat de la cremà d’una foguera i encapçalant la cercavila amb balls tradicionals.

LA MERCÉ 2017

El pa beneït de Santa Llúcia Santa Llúcia va ser una jove màrtir que va morir a finals del segle III en la ciutat siciliana de Siracusa. El seu nom significa «lluminosa» «plena de llum» i està considerada protectora dels ulls, per això és patrona de professions que necessiten especialment de la vista com modistes, brodadores, ferrers o estudiants. No resulta estrany doncs que una devoció tants estesa arribara també a Borriana. La imatge que es venera a l’església de la Mercè és, des d’antic, objecte d’una atenció especial per part dels seus nombrosos invocadors. Sols així s’explica que en les restauracions de la postguerra, no es recurrira a substituir la primitiva esculptura a una pobra imatge de gix com era llavors habitual. La seua va ser de les primeres talles de fusta amb que es va enriquir el patrimoni mercedari; i l’ornamentació que l’emmarca, projectada pel decorador local Joaquín Ortells, és de les més luxoses de quantes decoren el temple. De Santa Llúcia és, a més, l’únic reliquiari que conserva la parròquia. La tradicional veneració a Santa Llúcia en la seua capella de La Mercè porta implícita la costum del pa beneït. Cada 13 de desembre, festivitat de la santa i sempre que hi haja

alguna família o persona que haja de complir una promesa per un favor sol·licitat o rebut, es procedeix al repartiment d’un menut pa beneït a tots els assistents a la missa. Segons els rituals dels sacramentals, el sentit de la benedicció dels pans, i el seu repartiment, és donar gràcies a Déu pels béns, simbolitzats en el pa, que ens concedeix i comprometre’s a usar-los amb generositat. L’oli de Sant Serapi Tindre una imatge en el temple i un carrer dedicat al barri, indica haver tingut, almenys durant un temps, una popularitat considerable i això és el que passa a Sant Serapi. Sant Serapi va viure al Segle XIII, era un jove cavaller anglés que impressionat per la tasca humanitària que portaven a terme els primers frares mercedaris va canviar les armes pels hàbits. En una de les missions que va participar va caure pres i després de ser torturat, va morir màrtir. La manera com va sofrir la tortura, després de ser nugat a una creu de Sant Andreu, li varen desconjuntar les articulacions, raó per la qual se’l considera intercessor celestial en les fractures, entortellaments i dolor d’ossos. Intercessió que es sol·licitava mentre es realitzaven fregues i massatges mitjançant un oli que havia sigut beneït el dia

de la seua festa el 12 de novembre. Eixe dia era costum acudir amb garrafes d’oli al patí del convent perquè els frares el beneïren. L’oli es guardava a les cases i s’utilitzava com eficaç remei, almenys calmant per als problemes dels ossos. També era utilitzat per al temut còlic «miserere», l’actual apendicitis. La tradició de l’oli de Sant Serapi es va perdre en marxar els frares del convent. Als anys 50 del segle passat alguns veïns del carrer varen pagar una estupenda talla de l’escultor valencià J. Bayarri, venerada en l’actualitat al mateix altar que ja ocupava l’anterior des del segle XVIII. Des d’allí ens recorda els temps en els quals els nostres majors no tenien traumatòlegs al seu abast i acudien a pregar a fi que els ajudara a solucionar els seus problemes d’ossos. Els dilluns de Sant Nicolau Quan al 1967 s’iniciaren les obres de restauració de l’església de El Salvador, el culte parroquial va ser traslladat al de la Mercè i amb ell varen arribar també dos imatges de les allí sobrants. On abans es venerava a Sant Pere Nolasc, fundador de l’Ordre Mercedària, va ser col·locada una senzilla imatge de Sant Vicent Ferrer que havia sigut substituïda a El Salvador per una moderna talla de l’esculptor Acosta. El nínxol que antigament va ocupar Sant Agustí va ser reutilitzat per posar la imatge d’un altre sant bisbe, Sant Nicolau.

Sant Nicolau va ser bisbe de Mira en l’actual Turquia al Segle IV i les seues restes reposen des del Segle XI a la ciutat italiana de Bari. La seua fama de sant «milagrer» es va transformar aviat en llegenda i va anar propagant-se per tota Europa, adaptant-se a les més diverses tradicions, des del Sant Claus nòrdic al Sant Nicolau de les nostres eixides campestres infantils; aquelles en les quals armats de sabres de fusta, cantàvem la popular marxa, més ancestral que militar: Sant Nicolau, santo bendito/ confesor de Jesucristo./ ¡Viva el Rey! ¡Muera el gallo!/ Cuatrocientos para un caballo/¡Tris, tras! Llonganissa menjaràs!/ ¡Tris, tras! A l’espassa moriràs! Però el fervor que inspira entre els seus devots la imatge que actualment es venera al temple de La Mercè, no té res a vore amb este arcaiques tradicions més bé relacionades amb la infantesa. Si que té, en canvi, un curiós paregut amb el costum local, vigent encara, de visitar els divendres l’ermita de l’EcceHomo, amb la diferència, en el cas de Sant Nicolau, d’anar els dilluns. A la nostra ciutat al menys, la única campanya publicitària que ajuda a divulgar la fama de taumaturg de Sant Nicolau és que cada dilluns, els llums del seu altar són encesos pel sagristà del temple; ja que en Borriana, almenys, ni tant sols està a la venda la butlleta divulgadora dels seus precs, butlleta que porta el curiós títol de «Caminata

LA MERCÉ 2017

de los tres lunes de San Nicolás, abogado de los casos difíciles». La propagació doncs, d’esta devoció entre les nostres gents, encara té totes les característiques de la més pura tradició popular: de boca en boca, de mà en mà, de còpia en còpia... La devoció a Sant Ramon Nonat Sant Ramon és un altre dels sants pioners de l’Ordre de la Mercè dels Segle XIII i va destacar perquè va saber compaginar la seua gran pietat, era molt devot de l’Eucaristia, amb una enorme generositat. En un dels seus viatges al nord d’Àfrica va arribar a entregar-se a canvi d’un captiu per qui no tenia suficients diners per pagar el rescat. La seua fama es va propagar inclús en vida, fet que va motivar que fora anomenat cardenal. La iconografia tradicional del sant recull estos tres aspectes: Vestit de cardenal, porta a les mans una custòdia i la palma, símbol de les penalitats que va sofrir durant el seu captiveri. Però si va alcançar una popularitat llegendària, més que per les seues heroïcitats, és per la tradicional creença de que va nàixer de cesària, després de morir sa mare. Tradició que unida al seu mateix nom: Nonat= no nascut. És per això que se l’ha considerat especial protector de les dones embarassades, intercessió

molt apreciada quan els riscos del part eren enormes. La seua imatge ocupava a l’església de la Mercè un lloc preferent, la part dreta del creuer. I davant d’ella han sol·licitat ajuda del cel, dècada rere dècada, multitud de dones de la nostra ciutat per als crítics moments del part. Esta tradició ha quedat reflectida en el refranyer popular amb la picant pregàriarefrany: Gloriós Sant Ramon Nonat/ que ixca tant dolç com ha entrat. Amb la millora de les condicions sanitàries, la devoció al sant protector de les embarassades ha anat perdent un poc de popularitat i això va quedar reflectit en la reconstrucció del retaule que va presidir abans de la Guerra Civil, ja que a l’any 1944 es va alçar al seu lloc un de nou dedicat al Cor de Jesús, però a la part superior de l’esmentat retaule es va col·locar una xicoteta imatge de Sant Ramon en record de la seua antiga fama.

Reflexió final En l’essència del barri, malauradament, pesen més ja els costums i tradicions perdudes o pràcticament en desús que les que encara perviuen. La nostra tasca per mantenir viu al barri passa indubtablement per treballar en el manteniment de tot allò que ha servit per a bastir la nostra identitat, no obstant això, tampoc no estaria de més, intentar recuperar algunes de les tradicions ja perdudes per deixar a les generacions futures un exemple d’orgull per tot el que representa per a nosaltres el barri. És cert que l’evolució de la societat cada vegada deixa menys lloc per a costums o tradicions religioses com les que hem descrites, però si més no com a referent de la cultura popular i reivindicació de la nostra essència, no estaria gens malament tornar a promoure-les.

Interior del temple de La Mercè en l’actualitat

LA MERCÉ 2017

Sant Nicolau Per: Octavi Monsonís Ha anat a cal fuster. Mire vosté, que no tinc espasa i sant Nicolau ja ve. Diu el xiquet. Estira la mà. Tinc una pesseta, li la pagaré. El fuster se’n riu. Demà tindràs l’espasa lluent que et farà vencedor en tots els destrets. I la pesseta? Per a llepolies, jas, a la butxaca i compte amb no perdre-la.

grosses, gira el cantó; ja es veuen perduts i vençuts pels grandessos que els amenacen i mamprenen la correguda fins on són ells. No hi haurà més remei que fer-los front, xicots, si no voleu passar per gallines i que tots a l’escola es mofen de vosaltres. Alcen més la veu en el cant que han començat:

És sant Nicolau que arriba, amb el bàcul, la mitra i l’anell, voltat de gelors i humitats, a primers de desembre. On aneu, sant gloriós, amb aquest fred que fa? De darrere del sant guaiten els tres marrecs, esblanquits i nuetets. Què heu fet avui, pare Nicolau? Ah, l’hostaler malànima, quina menja em volia fer! Fuig, diable mentider, aparta aquesta és carn de marrec.

...viva el rey, muera el gallo, cuatrocientos para el caballo...

Els xiquets s’han ajuntat al cap del carrer. Tots amb l’espasa de fusta enlairada. És hora de batre’s com uns valents. No criden ni tremolen, el cuc de la por va per dins. Canten:

És sant Nicolau que arriba, amb el bàcul, la mitra i l’anell. Digues on tens els marrecs, hostaler del dimoni. Dins el cossi són, albins i trossejats, coberts de sal, menys aquella punteta del dit que en sobresurt. A l’infern faràs cap, hostaler, perquè has matat els xiquets i per fer-ne mengívola carn els has adobat. El sant estira el dit que la sal no ha cobert i els tres xiquets es posen drets, els ulls salobrencs enganxats, i aquell somriure joiós que els confereix tornar a alenar, i palpen el sant i criden, tenim fam, bisbe sant!

Sant Nicolau, santo bendito, confesor de Jesucristo...

...tris tras, llonganissa menjaràs...

I si bé els crits reboten en les oïdes infantils, se’ls inflama el cor de valentia i temor. Tot alhora. Miren i remiren, esguarden i guipen la colla dels més grans que, amb espasses més

Alcen l’espasa de fusta. La seua refulgeix com l’acer i tots se la queden mirant meravellats i, per un moment, es queden suspeses en l’aire les espases, ell aprofita per colpejar-les amb

destresa i tota la seua colla colpeix igualment l’enemic poderós de grandassos que sempre guanyen amb els punys i a l’harca també i cauen derrotats, vençuts i humiliats. Ah, sant Nicolau, quina victòria ens has dat! ...tris, tras, en l’espasa moriràs. És sant Nicolau que arriba, amb el bàcul, la mitra i l’anell. Els tres marrecs arrosseguen el cossi, ara es llancen dins, ara s’encavallen i fan que cavalquen en la seua nova cursa vital acabada d’encetar. Què ha estat de vosaltres, marrecs renascuts? Acompanyen el sant gloriós allà on va, ells, esblanquits i nuetets, com acabats d’eixir de la sal, i el cossi que ara els fa de jaç. Les espases s’abaixen, quantes n’hi ha de trencades, el fustam estellat i les tatxes escampades entre el fangar del carrer.

Els vençuts, grandassos, inicien la retirada sense orgull. Però allà hi ha el sant, majestuós, i els marrecs albins i la capa pluvial d’en Nicolau, protector d’infants, de donzelles i de mariners en mar alterada i retrona el llamp. Els uns als altres es miren esglaiats. No inicieu la retirada, demanen als vençuts, que ara toca llonganissa; obrin el saquet, en trauen el pa i les llonganisses fregides i la sarsa que han comprat amb la pesseta que el fuster no ha volgut cobrar, i se la passen i tothom en beu i ja no compta ni qui ha guanyat ni qui ha perdut. I els xiquets d’ara, encara enlairen l’espasa cada sis de desembre? Ja assagen la cançó, encara honoren el sant? Ai, gloriós Nicolau, qui celebrarà el teu jorn? Ai, Nicolau gloriós, quina pena si retornen al cossi els tres marrecs, qui els alliberarà si no hi ha qui se’n recorda de tu? Au, correu, xiquets, aneu a cal fuster, que ja arriba sant Nicolau i l’espasa encara no hi és.

LA MERCÉ 2017

El porrat de la Mercè, 50 anys després Per: Jordi Bort i Castelló Com tots els anys el barri La Mercè va celebrar la seua festa amb la tradicional novena, la processó i el cercavila de gegants i cabuts. És esta una festa popular de barri que congrega xiquetes i xiquets de tot el poble. Els membres de la nostra falla sempre han participat activament d’esta festa. Bé, desfilant en la processó, juntament amb falleres i fallers, col·laborant en els preparatius de la festa, com posar la imatge dalt la peana o fent de portadors de la Mare de Déu quan ha sigut necessari, si més no, quan no s’han trobat hòmens disposats a fer eixa tasca. En definitiva, sempre que s’ha demanat ajuda des de la confraria de la Mercè, els fallers han acudit. Tradicionalment els noms dels carrers de la nostra ciutat han estat sota l’advocació d’un sant o d’una santa, d’una Mare de Déu o també d’alguna seqüència de la vida de Jesucrist. Hui en dia encara podem contemplar esta realitat. El fet és que en molts carrers s’organitzaven les seues particulars festes, obertes a tots: eren els anomenats porrats. Fins i tot, hi havia rivalitat entre ells. La imatge presidia la festa i més enllà de les celebracions religioses, també s’engalanaven els carrers d’enrramades, gallardets, banderoles, cobertors i domassos. Els veïns es reunien al

carrer, que era una prolongació de les llars, i organitzaven sopars, balls, teatre popular o jocs per als més menuts. Hui en dia podem dir que moltes imatges del nostre poble s’han pogut salvaguardar, malgrat els avatars de la història. Fins i tot places i carrers que han canviat la seua denominació primitiva, han conservat la iconografia devocional original, com a testimoni silenciós d’un passat no massa llunyà, que marca l’evolució urbanística d’este element patrimonial. Estos fets són testimonis de vida de generacions de borrianenques i borrianencs, i per això mostren la manera tant diferent de viure que tenien els nostres avantpassats. El carrer era un espai de joc per a les xiquetes i xiquets, de reunió dels majors, de prendre la fresca a l’estiu o del treball quotidià. Enguany la Falla del barri La Mercè ha volgut possar l’accent en esta tradició i recuperar el porrat del carrer de la Mare de Déu de la Mercè. Aprofitant que el nostre casal es troba en este carrer i que la festivitat de la Mercè era dissabte, eren condicions propícies per afavorir la il·lusió per tirar endavant el projecte. Veritablement ser un autèntic èxit, desbordant-se totes les previsions. Més de 400

LA MERCÉ 2017

Doser al casal de la falla

persones van presenciar esta festa popular i de carrer, que fa que les persones es troben i d’eixa manera puguen compartir experiències, jocs i conversa. I és que la festa al carrer, siga quina siga, és la invitació general a dir que l’acolliment és bàsic per fer poble. Es va vestir de festa el casal amb banderes i domassos i es va il·luminar el carrer, que quedà adornat de gallardets. Este mateix carrer tenia una imatge de la Mare de Déu de la Mercè que ja feia anys estava guardada en una caixa de fusta. Cal recordar que el carrer de la Mercè no celebrava el porrat des de 1966. Per això, curiositats de la història, justament 50 anys després de l’últim porrat i processó, el 2016 es recuperà de nou el porrat i la imatge tornà a eixir al carrer. Segons ens explica el veïnat, hi havia processó de matí fins

a l’església de la Mercè per assistir a missa, i després es portava la imatge fins a la casa del veí que se’n faria càrrec d’ella fins a l’altre any. La festa la celebraven el dissabte anterior o posterior al dia 24 de setembre. Els vestits de la imatge son els autèntics i les manilles que porta a la mà la Mare de Déu daten del dia de la Mercè de l’any 1939. Com a curiositat, la imatge no porta en braços el seu fill Jesús, i disposats a rememorar la història i recordar fets, la casa número 12 del carrer de la Mercè va ser la seu oficial de l’Ajuntament de Borriana des de l’estiu de 1938 fins a 1939. Amb motiu del desús de la imatge, els veïns del carrer van decidir fer donació a l’Església de Sant Blai. En la falla vàrem pensar a fer un dosser a la imatge i expossar-la, com antigament es feia, per què la gent disfrutara d’ella i rememorarem els costums. Així, gràcies a la col·laboració i implicació de la confraria de Sant Blai de Borriana se’ns va deixar la imatge que es va posar en una xicoteta peana cedida per la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. Es va fer un trasllat en pelegrinació des de l’església del patró fins al casal on vàrem participar falleres, fallers i membres de la confraria de Sant Blai. Va amenitzar l’acte l’agrupació de bombos i tambors de la Santa Faç. L’esdeveniment va ser un autèntic èxit de convocatòria que va

comptar amb el goig i la satisfacció de la gent. Després, la falla, com cada any, va participar en la processó i tot seguit vam gaudir de la festa del porrat. Una sensació d’alegria i plenitud ens va omplir a tots i des d’ací volem donar les gràcies a tots els qui féreu possible esta festa. Queden les fotos com a testimoni de la història i una estampeta de la imatge que va visitar el nostre casal per al record. Bona part d’esta imatgeria popular té dos o tres segles d’història i algunes imatges

fins i tot en tenen quatre. No sabem com es tractarà esta vessant patrimonial, atesa la desacralització de la societat, però cal fer una reflexió profunda i no menysprear este agent sociològic, fruit d’una època, i que explica part de l’essència, vertebració i autenticitat d’un poble. El que ha de quedar clar, si més no, és la conscienciació i la importància per conservar el patrimoni col·lectiu que ens ha d’omplir de joia, d’esperança i de confiança. Una vegada més, la nostra falla va fer història i tots en som protagonistes.

Trasllat de la imatge

LA MERCÉ 2017

Un barri per “cultivar” la cultura Per: Vicent Granel i Cabedo El barri de la Mercé és un barri viu que ha anat evolucionant alhora que la societat i el poble ho ha fet possible, amb un destí comú per a tots els borrianencs i borrianenques, el cultiu de la cultura. D’un costat a l’altre del barri creua el carrer Ausiàs March, i al mig d’ell, Artur Perucho i Badia, els divideix per la meitat. No és una casualitat que aquests dos noms siguen presents al barri i que es creuen entre ells. Un barri on es “cultiva” la cultura des d’una punta fins a l’altra. Els nostres carrers han vist créixer en les últimes dècades els centres culturals i socials de la població. El Centre Municipal de Cultura La Mercé i el Centre Municipal de les Arts Martí de Viciana s’han convertit en molt poc de temps en la casa d’associacions, músics, i artistes. Junt a ells, el Mercat Municipal roman com a font principal de la cultura popular de Borriana. Aquest triangle de cultures; la formativa, popular i tradicional, ha fet que la plaça de la Mercé i els seus carrers s’hagen convertit en escenaris o sales d’exposicions improvisades, acollint els moviments socials més importants de la nostra ciutat.

L’acció de “cultivar” la cultura no ha sigut un camí curt, ni fàcil. La història del barri de la Mercé va lligada al que avuí coneixem com Casa de la Cultura. En 1594, i a petició dels jurats de Borriana, es va construir un pati claustral per dependències, que completava l’ermita de Sant Mateu, el que ara coneixem com l’església de la Mercé. L’edifici, des de la seua construcció, ha sofert moltes modificacions degut a la situació del terreny, passant a assumir el model de la casa mare del Puig, amb galeries claustrals a dos nivells, tal i com el coneixem en l’actualitat. El convent passa a tenir el caràcter cultural a partir del 1842, quan l’edifici es cedit a l’Ajuntament de Borriana per la Junta Superior de Venda de Béns Nacionals. A partir d’aquesta data, la Mercé va tindre moltes utilitats, com ara l’escola pública del poble, amb la casa del mestre. Després de la Guerra Civil, l’edifici va tindre els episodis més negres i obscurs com a presó, per a després passar a albergar les dependències municipals de l’ajuntament, el jutjat comarcal, seu del “Frente de Juventudes” i de la “Sección Femenina”, magatzem municipal i per últim, biblioteca pública. És en aquest període dels segle XX quan La Mercé comença a pensar com espai cultural. Encara que l’edifici va ser declarat en ruïna el 1963,

acollia les activitats de la radio del poble, la sala d’assajos per a la Banda Municipal, i les acadèmies de música, dansa i dibuix, tal com ara coneixem el Centre de les Arts Martí de Viciana. La història cultural del nostre poble va lligada al barri de la Mercé, i és en l’última remodelació que es fa de l’antic convent, quan rep definitivament el nom de Centre Municipal de Cultura La Mercé. El nou edifici compta amb la Biblioteca Pública Municipal, el Museu Arqueològic, dues sales d’exposicions, una sala d’audicions i conferències al claustre i un jardí on es mostren algunes peces arqueològiques. El 19 d’abril de 1991 obri les portes el nou centre, que a més a més, acull totes les classes que fins al moment s’impartien en el CME Martí de Viciana situat a l’entrada de Nules al poble. Les aules de música, art i dansa donen un salt vertiginós en les seues instal•lacions, i fa que es multipliquen els veïns i veïnes que busquen formació en qualsevol dels tres arts. El moviment cultural de la nova casa concentra tota la seua activitat al barri de la Mercé, tant és així, que en poc més de deu anys, el centre es queda menut per a totes les activitats que es realitzen, i es crea un nou centre cultural just al costat.

A l’any 2007, obri les portes el Centre Municipal les Arts Rafel Martí de Viciana, conegut col·loquialment en la mentalitat de molts veïns i veïnes com, la nova Casa de la Cultura. Fins al nou edifici es traslladen totes les activitats formatives de música, art i dansa, i les instal•lacions del CMC La Mercé passen a allotjar associacions culturals com el Grup de Danses l’Arenilla, les dos corals de la ciutat, el Grup de Dolçainers i Tabaleters de Borriana, l’Associació de Gegants i Cabuts, el Centro Aragonés, aules d’informàtica per a formació, i es crea l’oficina del Museu Arqueològic. La biblioteca experimenta una ampliació ocupant algunes aules adjuntes, i en poc temps, la utilitat de la Casa de la Cultura canvia, per allotjar la cultura popular del nostre poble. Tots aquests canvis es produeixen en poc més de quinze anys, el que suposa que el barri de la Mercé ha estat canviant en una sola direcció, la del “cultiu” de la cultura a Borriana, on grans i menuts, s’acosten per a crear noves inquietuds mitjançant l’art. Aquestes inquietuds han aflorat en els últims anys amb iniciatives que s’han dut a terme a les places i carrers de la Mercé. Els nostres veïns i veïnes han vist com han aparegut noves propostes com xicotets bolets que estan creixent per tindre la recompensa final.

LA MERCÉ 2017

L’Emac, el festival de danses, concerts, conta contes, Fira de les Lletres, teatre... Són moltes les activitats que han donat la vitalitat a un centre i carrers, que respira cultura pels quatre cantons.

la nostra ciutat. Per les seues sales han passat veïns i veïnes que han compartit la cultura popular, formativa i tradicional, i que encara ho fan avui en dia. Un quart element cultural que es suma al moviment que el barri la Mercé té a la nostra població.

I a uns dels cantons del barri que el va veure nàixer, es troba el centre de la cultura popular més important del nostre poble, el Mercat Municipal. Des de la seua obertura, i posterior remodelació, el mercat ha sigut i serà font de la cultura popular d’un poble, i Borriana compta amb una història arrelada amb el seu mercat i mercaders. El moviment sociocultural que mou un mercat, és el “cultiu” de la cultura del poble. A més a més, de ser un referent com temple gastronòmic del nostre poble, la història que aporta a la nostra societat, és l’element més important en el que compta el barri de la Mercé.

I no podem deixar de costat, la cultura religiosa. La confraria de la Mercé i el moviment que comporta en la seua festivitat no és fútil a la nostra població. Borriana s’apropia de la Mercé com una festa gran, on els gegants i cabuts passen a un primer plànol de la cultura tradicional, i és des d’aquesta confraria d’on han eixit part de les tradicions i festivitats culturals que ara en l’actualitat coneixem. No ha de ser casualitat que la festa fallera nasquera del barri de la Mercé, i és que la conjunció cultural fa que les inquietuds dels veïns i veïnes es moguen més ràpidament.

La Mercé constitueix la barreja de cultures sense les que un poble no podria tindre història, tant és així, que contem amb un quart element cultural i social, es tracta d’una de les entitats socials més antigues que té Borriana, com és la Caixa Rural Sant Josep. Les renovades instal•lacions del centre social de l’entitat bancària i social han fet que l’antiga casa Reig es convertesca en un centre social que ha mogut en el seu passat a músics i artistes de

L’escriptor medieval en valencià més important creua de costat a costat el barri de la Mercé. Ausiàs March ha vist passar la història del nostre barri durant molts anys. El poeta medieval més important de la nostra llengua, dóna peu a la vertebració del barri, obrint camins a carrers amb noms com carrer dels Furs, Santa Cecilia i Artur Perucho i Badia. Des de la llei més antiga valenciana, fins al periodista borrianenc exiliat a Mèxic, passant

per la patrona dels músics. Carrers on els nostres veïns i veïns passegen i viuen el dia a dia. El barri de la Mercé “cultiva” la cultura per les seues places i carrers. La conjunció cultural formada entre la Casa de la Cultura, el Martí de Viciana, el Mercat i el Centre Social de la Caixa

Rural fa que es cree un teixit social i cultural oportú per a que els seus carrers siguen testimoni de l’acció cultural més important del nostre poble. Al barri de la Mercé naix la cultura del nostre poble, i d’ell la creació d’iniciatives, de pensaments, d’idees, que es transformen en propostes culturals que fan pensar i reflexionar a la gent de Borriana.

LA MERCÉ 2017

La roda del temps Per: Jordi Bort i Castelló El tòpic diu que els valencians som gent festera, efusiva, i que ens enamora el carrer. Son característiques pròpies de la Mediterrània i que certament, s’aguditzen i es manifesten entre nosaltres. Borriana n’és un exemple, i si ens parem a pensar, no hi ha un mes a l’any que no tinga una festa temptadora o suggeridora per eixir al carrer. Hi ha festes sorolloses, hi ha de silencionses, hi ha de cadencioses i hi ha de confessionals. Certament el poble valencià està molt ben organitzat de cara a la festa i això és un motor econòmic i de vertebració del nostre país. Moltes d’elles marcades pel calendari religiós i d’altres pel calendari històric. Si més no, cert que podem gaudir d’un ampli calendari lúdic destacable. Les festes són un dels signes de la col·lectivitat humana i l’acolliment és un element bàsic per a la vertebració. El nostre barri ha sigut sempre un punt neuràlgic de la nostra ciutat i un punt de trobada del comerç, de la cultura, de la religiosistat i de la festa. En este cas, han segut molts els carrers del barri La Mercè que han celebrat un porrat que en la majoria d’ocasions es realitzaven a l’estiu: carrer de la Mare de Déu d’Agost, carrer de la Mare de Déu de la Mercè, carrer de Sant Isidre, carrer de la Beata Mariana, carrer de Guillem de Vinatea, carrer de Sant Felip, carrer

de Santa Cecília, carrer de La Carrera, carrer de la Mare de Déu dels Àngels i carrer de la Mare de Déu de Lourdes. Són festes que durant anys van ser sufragades pel veïnat del carrer i que mereixen un record digne d’elogi fent esment de la familiaritat que existia entre la gent. Amb ingeni, gràcia i treball van ajudar a dinamitzar els carrers durant molts anys. Menció especial mereix el porrat del carrer de la Beata Maria, que als anys 50, es va convertir en un dels porrats més famosos de Borriana que omplia la festa de traques, castells de focs d’artifici, cucanyes, xocolatada, curses de sacs, concurs de mantons de Manila, teatre en valencià o bou pel carrer de fusta amb esquellot inclòs. Fins i tot varen torejar un xoto que es va tancar en un dels corrals d’una casa del carrer. Abans dels canvis polítics, econòmics i socials este carrer tenia molta activitat comercial; hi havia tres tendes, un forn de pa, una carboneria, una lleteria, una verduleria, una garroferia i una barberia. A més, era via principal de pas de cavalleria i carros per dirigir-se als magatzems de taronja més pròxims al camí del grau. Hi havia carrers que eren més pobres com el carrer de Santa Cecília que no feia orquestra ni dosser, i amb un piano de manilla feien la festa. Hi havia carrers més folclòrics i entusiasmats com el de la Mare de Déu dels Àngels on la

LA MERCÉ 2017

processó requeria pinta i mantellina llarga, encapçalada de coets i tronaors, i es feien rifes per contractar l’orquestra que amenitzava el porrat amb una serenata. O el porrat del carrer de la Mare de Déu de Lourdes que feia processó i missa en els frares, i el veïnat parava taula amb cacaus, tramussos, coques i pastes. Cada any es decidia per sorteig qui organitzava la festa de l’any vinent. Hi havia d’altres carrers més seriosos i cerimoniosos com el carrer de La Mercè que hi havia traca i música de banda pel carrer, missa i processó, però no organitzava ball. O el de la Carrera que honrava al sant amb una missa a l’església de la Mercè. El nom de la Carrera (entre algunes alternances de titolaritat) li vé per la Carrera de Sant Pere Nolasc, ja que testimonia l’itinerari que realitzaven els frares mercedaris per eixir del convent i bescanviar-se per un presoner per salvar-li la vida o donar-li la llibertat. Els porrats eren una forma de viure. Una manera de fer societat i entendre el món, que aportaven llum, bellesa, màgia, vida, història, música i calor a Borriana. Era una ciutat que el seu esperit estava als barris i el seu cor bategava al carrer. Les borrianenques i borrianencs de l’època respiraven el carrer i esta essència és la que hem de mantindre en l’actualitat i no deixar en l’oblit. Molts costums s’han perdut i altres tradicions han quedat arraconades,

però els ciutadans hem de fer nostre el carrer, com a espai de convivència. Les nostres places i carrers han sigut testimonis de molts esdeveniments socials. Som un poble fet al carrer, que viu a la plaça i estima el barri. La Borriana dels nostres avantpassats vivia entre sèquies que travessaven el poble i unien el terme, entre cavallons i fraus. Una concepció de la societat que envoltava el poble d’un determinat caràcter i comportament públic. Però el que ha de ser l’eix que ens unix a tots és la familiaritat i l’acolliment. Durant molts anys els porrats van ser una realitat, i ara cal saber transmetre a les futures generacions el do de l’acolliment. Els carrers eren com un casino a l’aire lliure on es vivia i es participava de la vida quotidianament. Precisament per això l’església impulsava la col·locació de sants i santes als carrers amb un objectiu catequètic, i animava les manifestacions populars per mantindre viva la religiositat entre la gent. De la cultura tradicional en forma part la imatgeria popular que encara es manté en les façanes de les cases. Una iconografia que parla a l’ànima senzilla i ingènua de la gent amb tanta eloqüència com aquella que puga parlar el llibre a l’èsser humà més erudit. El costum i la tradició està consignat per les creences, les preocupacions, les supersticions, els refranys, les cançons i les

danses que en moltes ocasions l’enmarquen, l’enquadren i el fan viure o reviure. Borriana ha de pendre consciència del valor que té la cultura tradicional i de la importància excepcional dels seus costums. Açò que ací escrivim i contem és el que feien els nostres avis i pares. Nosaltres ho fem de manera excepcional i possiblement aquells que vinguen darrere ja no ho faran. La comissió de la falla la Mercè vol ser, si més no, far en mig la nit. Aquella llum que busquem en la foscor que ens recorda el dia i la vida. Sé que este és un article incomplet i que només és una aportació a la divulgació dels valors de la cultura tradicional del nostre poble. Però amb estes paraules el meu propòsit és ajudar a salvar de l’oblit la tradició popular festiva per què este record no siga només passat, sino present i futur d’allò que ens envolta sense oblidar d’on venim.

LA MERCÉ 2017

Falla de la Mercè 1967 Foto: Joaquín Bosch Arxiu Magnífic Ajuntament de Burriana

El barri, passat, present i futur Per: Quino Puig i Safont Era la vesprada del dia 16 de març de l’any 1967, en plenes falles els carrerons del barri respiraven la tradicional olor de pólvora. Un grup de xiquets jugàvem en el carrer Serafin d’Assís (Els Furs en l’actualitat), i per la megafonia que havia instal·lat la comissió per animar les festes amb música popular es va comunicar la notícia, la falla del barri de la Mercè havia sigut guardonada amb el primer premi de falles grans de Borriana, deu anys feia que “La Veterana” no aconseguia el màxim guardó, i açò era motiu gran de celebració. Els xiquets en escoltar la notícia ens vam posar a botar d’alegria, era la nostra falla, jo tenia set anys i en eixe moment dues emocions es van apoderar de la meua ment, d’una banda era la meua primera relació directa amb el món faller, fins llavors havia viscut allunyat d’ell, ni antecedents familiars ni vocació personal, i per una altra rebia el sentiment patriòtic de barri com a lloc on es viu, i per tant s’ha d’estimar. Borriana per les seues característiques demogràfiques és la clàssica ciutat repartida per zones clarament delimitades, pels barris, i en això les falles han tingut en el segle XX una influència destacada. Les falles naixen d’ells, i en ells creixen i agafen protagonisme. El sentiment de barri del borrianenc té en les falles una clara zona de cultiu, en ella es

desenvolupa la rivalitat, la lleialtat i l’orgull de la teua barriada, les falles et recorden durant dotze mesos on vius, durant eixe temps es recapta, es treballa i es col·labora per a quan arriben les festes falleres pugues ser el millor, el del “palet” amb el numero u. En això el barri de la “Mercè” era expert, de la seua plaça va nàixer la primera falla, i des de llavors no havia parat de viure per elles. La competència amb La Vila, L’Escorredor, el Garbo, la Ravalera o el barri d’Onda tenia quaranta anys de vida, i això era molt de temps perquè no hi haguera fets destacats, i això era molt de temps perquè la gent del barri, a més de sentir-se orgullosa pels seus carrers, també ho fora pel seu “pedigrí” faller, i això els més jóvens el detectàvem immediatament. El barri de la Mercè de la década dels seixanta era sinònim de proximitat de les seues gents, casa baixes amb les portes obertes, carrers relativament amples on era típic “prendre la fresca” a l’estiu i omplir-les de brasers flamejants a l’hivern. Era un barri clàssic i amb història i al mateix temps de clara progressió urbanística, molts carrers s’havien creat eixos anys per a rebre agricultors vinguts molts ells de les pròximes Alqueries de Santa Bàrbara, per això els llaços familiars eren comuns, era

LA MERCÉ 2017

un barri rodejat encara d’horts de tarongers, on els més jóvens teníem el lloc ideal per a les nostres maldats, i era un barri treballador, ple de magatzems de taronja on durant uns quants mesos a l’any l’anar i vindre de dones expertes en la manipulació de la fruita era constant. El barri de la Mercè de la década dels seixanta era un barri viu, i això per sort contínua fins als nostres dies encara que el creixement i la massificació l’han despersonalitzat en excés, com ha ocorregut en la societat en general. En la ciutat de Borriana les falles no s’entendrien sense els barris, ni estos sense les seues festes. Durant diverses dècades el finançament de les comissions es basava practicament en l’aportació econòmica de les seues gents, rifes, cartilles i loteries eren bàsiques per l’economia de les falles, però un fet ocorregut en les falles de l’any 1943 canviaria la tendència, amb el naixement de la primera comissió fallera sense demarcació, la de la societat de Caçadors, açò va motivar que els clàssics “casinos” Borrianencs, on la gent es reunia diàriament, començaren a agafar pes en les festes falleres. Després dels “Caçadors”, l’any 1955 apareixen la societat “Filharmònica” i el “Sport Ciclista”, i en el 1956 el “Centre Espanya”, ja són quatre comissions alienes als barris, i que durant diversos anys competixen amb ells amb diferents armes. Açò va motivar altresn aixements de falles de societats en la

década dels setanta i huitanta, el “Club 53”, el “Club Ortega” i “Don Bosco” es van pujar al barco faller, formant un grup de falles que han dominat els primers premis els últims anys. Molts us preguntàreu per què estes observacions històriques, simplement per a intentar fer comprendre que els casinos a Borriana han agafat el relleu dels barris en la supremacia de les falles de Borriana per una raó molt senzilla, s’han convertit en motors diaris de festa, els barris de Borriana no han sabut imitar l’exemple de les falles de la ciutat de València, on els casals fallers són un lloc de reunió, activitats i distracció tots els dies de la setmana, on els veïns tenen el nexe ideal per sentir-se identificats. Els barris de Borriana tenen el potencial necessari per a convertirse novament en forces renovades, Només es necesita obrir les portes dels casals i fer comprendre la gent dels seus carrers que hi ha més relació entre ells que la que dóna les paperetes de loteria o els bunyols de la nit de la plantada. El barri de la Mercè té tot el que és necessari: grandària, història, tradició per a tornar a recuperar l’orgull de pertànyer a la barriada on es va parir les falles de Borriana, recuperem este costum, el futur ens ho agrairà.

LA MERCÉ 2017

Magatzems de taronja al barri de la Mercè Per: Vicent Blasco i Miró No descobrim res si diem que el comerç de la taronja ha sigut el fet més important, tant històricament com econòmica i cultural, que ha esdevingut en la ciutat de Borriana en la seua història moderna. Des de mitjans del Segle XIX fins ben avançat el Segle XX, la ciutat viu el seu particular segle d’or, gràcies a la taronja. Ni anys de mal oratge, ni guerres, poden amb un cultiu i un comerç que es converteix en la principal senya d’identitat de Borriana. El fet que hui estiguem escrivint estes ratlles per un llibret de falla és, en bona mesura, gràcies també a la prosperitat i riquesa que la taronja va donar a la ciutat. Eixa «fanfarroneria» i orgull que feien del borrianenc una persona capaç de portar a bon terme qualsevol repte, i si eixe incloïa fer el mateix que a València (espill on es mirava la societat borrianenca d’aquella època) encara més. El benestar assolit a finals dels anys 20 del segle passat, una vegada superats els entrebancs de la Primera Guerra Mundial, a bon segur van afavorir que la festa fallera arrelara des dels seus inicis al nostre barri de La Mercè. Enguany, a la falla hem considerat que el nostre barri mereixia un xicotet reconeixement, hem volgut fer patent un poc la seua història i perque no, reivindicar-lo també com a

Magatzem als anys 20

element indispensable en la cohesió de la societat. Parlar i escriure del nostre barri sense fer referència al comerç de la taronja, seria deixar coix el treball que ens hem proposat, doncs com més endavant vorem, la taronja va estar present durant molts anys al nostre barri convertint-se en el vertader motor del mateix. El barri de La Mercè compta amb dues parts clarament diferenciades. L’una, la més antiga, és aquella que formen el convent i l’església amb la seua plaça, la Carrera de Sant Pere Nolasc i els carrers Sant Pere Pasqual, Beata Mariana, Maria Rosa Molas, Sant Llorenç, Sant Isidre, Sant Serapi, Mare de Déu d’Agost i Mare de Déu de la Mercè. Posteriorment, a principis del segle vint s’obrin molts carrers que passen

LA MERCÉ 2017

a formar part del barri, com Mare de Déu dels Àngels, Mare de Déu de Lourdes, Jardí, Colom, Sant Victorià o Mare de Déu dels Dolors que s’uneixen a altres com Santa Cecília, Sant Felip, Ausiàs March, Mare de Déu del Bell Amor, Mitja Galta i la part de baix del carrer La Tanda, hui Artur Perucho o Tarancón que varen ser creats entre mitjans i finals del Segle XIX. És precisament en esta zona on comencen a edificar-se magatzems que seran utilitzats per al comerç de la taronja. Cal recordar que en aquells temps el nostre barri era el més proper a la mar i des d’allí la distància fins al Grau primer i posteriorment al Port per carregar els vaixells amb la taronja, resultava més curta. Posteriorment el canvi en el transport de la taronja, generalitzant-se l’ús del tren i per carretera va ser un principals motius, junt amb el creixement de la ciutat que va deixar molts magatzems dintre de l’entremat urbà, els qui van provocar el declivi del comerç de taronja al barri. Pel que hem pogut esbrinar, gràcies a la col·laboració dels veïns i veïnes més majors del barri, trobem que l’activitat comercial del conreu de la taronja va arribar a comptar amb una vintena de magatzems als carrers del barri de la Mercè.

Per fer un recorregut per estos magatzems que tanta vida li varen donar al barri començarem pel carrer de la Mare de Déu dels Àngels. Allí trobàvem en primer lloc el «Magatzem de la caragola» del qual era propietari, Jose Sanz. L’edifici donava en la seua part posterior al carrer de la Mare de Déu de Lourdes. En finalitzar en ell l’activitat tarongera des de la dècada dels 60 fins l’any 1988 va ser llogat a l’ajuntament que va instal·lar allí la Llar Fallera de la ciutat. Al 1989 es va enderrocar per construir l’actual edifici destinat a garatge de vehicles. Creuant el carrer Sant Victorià i fent cantó també amb L’Escorredor trobem hui un edifici d’habitatges que anteriorment era el magatzem del «Sinyoret», malnom del seu propietari que cognom era Llopis. Posteriorment va treballar també José Traver «El Canasto» qui el va cedir a un nebot per ser taller de vehicles i concessionari de la casa Renault. En finalitzar eixa activitat el magatzem va romandre un bon grapat d’anys tancat fins el seu enderrocament. Paral·lel al carrer de la Mare de Déu dels Àngels trobem el Carrer Mare de Déu de Lourdes que va arribar a acollir, en el tram comprés entre el carrer Sant Victorià i l’actual Avinguda Corts Valencianes, fins a cinc magatzems dedicats al

comerç de la taronja, tres d’ells compartits amb el paral·lel carrer Jardí. El primer que podíem trobar era el magatzem de Durán que donava també al carrer Jardí. En acabar l’activitat dedicada al comerç de la taronja, l’edifici va acollir l’obrador faller de l’artista Santiago Ferrer «El Gato» i durant algun temps també a Vicente Francisco Ripollés «Ripo». En la actualitat dos edificis d’habitatges, cadascun amb entrada per un carrer diferent, ocupen el lloc de l’antic magatzem. Paret mitgera amb el magatzem de Durán es trobava el magatzem de «Veneno» malnom del seu propietari, Bautista Enrique Planelles. Este edifici era cantoner pel qual a més de donar als carrers de Lourdes i Jardí , donava també al carrer Sant Carles. En este magatzem va treballar posteriorment Francisco Ros. Des de finals dels anys 70 fins mitjans dels 80, una vegada acabat allí el comerç de la taronja, va acollir l’obrador faller de l’artista Vicent Tornador Pascual. En ser enderrocat el magatzem es varen construir sobre el solar resultant dos edificis d’habitatges. Creuant el carrer Sant Carles trobem el magatzem de Gascó, posteriorment de Piquer. Este és un dels pocs magatzems del barri que encara roman en peu i conserva quasi intacta la seua estructura original. Cal destacar

també d’este magatzem que va ser l´últim en mantindre l’activitat tarongera al barri, fins a finals dels anys 80 del segle passat. Actualment el seu ús és com a garatge de vehicles i l’edifici dóna a quatre carrers: Lourdes, Jardí, Sant Carles i Ausiàs March.

Temporada 1953-54, magatzem Manuel Gascó Peris Foto: Vicente Melchor Arxiu museu arqueològic

Cantoner amb el carrer Ausiàs March estava el magatzem d’Avellana i Llueca. En desferse la societat que formaven els propietaris, es va partir l’edifici. La part que feia cantó va ser utilitzada com a magatzem de melons, posteriorment es va enderrocar i ara és un edifici d’habitatges. L’últim magatzem de taronges que trobem al carrer de Lourdes és el de Rios (Vicente Rios Enrique). En aquella època acabava ja en els

LA MERCÉ 2017

horts i en obrir-se la ronda, just enfront es va instal·lar el magatzem de fertilitzants de Carratalà. El magatzem de Rios encara es conserva en part i actualment és un garatge de vehicles. L’actual Plaça Iturbi és el resultat de l’enderrocament de l’escorxador municipal a principis dels anys 70 del segle passat. L’escorxador es trobava envoltat pràcticament de magatzems de taronja. En la seua part davantera estava el magatzem «Agruna», en la posterior el magatzem de Franch i en el lateral limítrof amb el mercat municipal, el magatzem de Violeta. El magatzem «Agruna» pertanyia als germans Simarro i era dels més grans del barri, era limítrof amb el convent de la Mercè i va ser enderrocat a mitjans dels anys 70 del segle passat, actualment és un edifici d’habitatges que fa cantó al carrer La Tanda (abans Iturbi) amb Ausiàs March (abans Lepanto). El magatzem de Franch, en deixar la seua activitat tarongera va romandre tancat durant uns anys i posteriorment va ser habilitat com a supermercat. La primera cadena d’alimentació en instal·lar-se allí va ser «Mas y Mas» i actualment es troba llogat per la cooperativa «Consum». L’edifici conserva tota la seua estructura exterior, recentment rehabilitada,

i a l’igual que el magatzem de Gascó/Piquer, dóna a quatre carrers: Plaça Iturbi, Sant Carles, Jardí i Ausiàs March. El magatzem de Violeta es va enderrocar a finals dels anys 90 del segle passat i actualment és un edifici d’habitatges. Donava al carrer Iturbi, Sant Carles (actualment Plaça Iturbi) i carrer Colom. Abans de ser enderrocat va acollir durant alguns anys el parador faller de diverses comissions de la ciutat. El carrer hui en dia dedicat a l’insigne cavaller i poeta valencià, Ausiàs March, anteriorment va estar dedicat a la famosa batalla de «Lepant» i va ser quan portava eixe nom que hi es varen edificar alguns magatzems. El primer de tots que ens trobaríem entrant pel carrer de la Misericòrdia seria el magatzem «Samcal» propietat de dos socis de cognom Saborit

Activitat en un magatzem als anys 50 Foto: Vicente Melchor Arxiu museu arqueològic

i Calpe. Este magatzem va ser venut a la Congregació de Germanes de la Consolació que a finals del segle passat varen construir sobre el solar una ampliació del col·legi que regenten just enfront. Com a curiositat podríem destacar que ambdós edificis, col·legi i ampliació, es troben units per un passadís subterrani que creua el carrer. Al cantó del carrer Ausiàs March amb el de Sant Pere Pasqual estava situat el magatzem de Conde, família provinent de la localitat valenciana de Guadassuar. Durant uns anys la família Conde va formar societat amb la família Gallén. El magatzem es va enderrocar als anys 90 del segle passat i va romandre allí el solar resultant durant uns quants anys fins

que el va adquirir l’ajuntament per construir el Centre Especialitzat d’Atenció als Majors (CEAM) i el Centre Municipal d’Estudis «Rafel Martí de Viciana». Al final del carrer Ausiàs March, cantó amb l’actual Plaça de la Generalitat es trobava el magatzem de Mingarro «el Saboner». En ser enderrocat a mitjans dels anys 70 del segle passat, es va construir un edifici d’habitatges. A la Plaça Generalitat, coneguda encara entre la gent més major com plaça de la «Gi-Vi» en record de la benzinera que hi havia just al mig, hi havia també dos magatzems més pertanyents a l’àmbit del barri, però ningun dels dos es dedicava al comerç de la taronja. Un d’ells, el de Vicente Guinot «Goleta» limítrof amb el magatzem del «Saboner» i estava dedicat al comerç d’adobs i fertilitzants. L’altre el va construir a la postguerra, el polític borrianenc, Juan Granell, i estava llogada per a diversos menesters. No hem pogut esbrinar si relacionats o no amb el comerç taronger. L’Avinguda Corts Valencianes, antigament denominada Ronda Escalante, forma el límit est del barri després de la segregació que l’any 1992 es va fer per delimitar el nou barri de Quarts de Calatrava. Esta és una via relativament jove en el temps, que fins fa uns 30 anys encara contava en la seua part

Etiqueta SAMCAL. S.L.

LA MERCÉ 2017

més pròxima a la Plaça Generalitat amb horts de tarongers. Els magatzems que trobem a l’avinguda Corts Valencianes estan localitzats en la seua part més pròxima al camí del Grau, principal via del transport de la taronja a inici del segle XX, quan els carros carregats amb les caixes de fusta, anàven fins el Grau per carregar la mercaderia en les barques que la portarien mar endins on es trobaven els vaixells de vapor que després la distribuirien al Regne Unit, principalment. En esta avinguda i dins dels límits del barri hem aconseguit localitzar quatre magatzems dedicats al comerç de la taronja. Magatzem de Manuel Monsonis, situat al cantó del carrer dels Furs (antigament carrer Serafí d’Asís) amb l’avinguda. Actualment este magatzem conserva l’estructura original encara que la seua façana ha estat remodelada. L’activitat que es desenvolupa ara al magatzem és la de concessionari i taller de cotxes. Just al costat del magatzem de Monsonís, creuant el carrer, ens trobaríem amb el magatzem de Vicent Monfort, on posteriorment va treballar José Peirats Tejedo a qui tot el món coneixia com «El pollo Peirats» i finalment va acabar amb l’activitat tarongera de l’edifici un altre comerciant de cognom

Felis. En ser enderrocat el magatzem es va construir un edifici d’habitatges. Donava a tres carrers: Corts Valencianes, Furs i Vinatea (abans Mare de Déu del Bell Amor). Continuant per l’avinguda Corts Valencianes i emmarcant els carrers Vinatea i la Mitja Galta estava el magatzem de Dosdà que en l’actualitat és un edifici d’habitatges. Si entrem al carrer Vinatea per l’avinguda Corts Valencianes, a mitat carrer a l’esquerra estava el magatzem de López Ballester. Este magatzem posteriorment va ser una fusteria i en ser enderrocat es va començar a construir un edifici que roman ja quasi una dècada paralitzat. Per últim i en la mateixa avinguda, just on actualment hi ha un comerç de distribució de begudes, cantoner amb el carrer Mitja Galta, es trobava el magatzem d’Alfonso Monsonís. Els últims dos magatzems que hem localitzat dedicats al comerç de la taronja, hui en dia ja no pertanyen als límits del barri, no obstant com en el moment de la seua activitat si que ho feien, hem cregut convenient fer-ne també la seua descripció. Es tracta del magatzem de Cabedo, situat quasi al costat de la carretera del Grau i en la part de baix de l’Avinguda Corts Valencianes. En l’actualitat encara conserva la seua façana i s’ha modificat la seua estructura

interior per acollir una tenda de sanejament i ceràmica. Finalment és necessari fer referència a la nostra casa, el lloc on els fallers ens reunim i portem a terme la majoria de les activitats que desenvolupem: el casal. Doncs bé, el nostre casal, ubicat al carrer de la Mare de Déu de la Mercè número 17 va ser construït al 1924 originàriament com a magatzem de taronges de la família Monfort i en el que posteriorment creiem que va treballar Manuel Capella Vicent, doncs fent neteja del casal vàrem trobar dues etiquetes d’este comerciant pegades en una paret. L’edifici dóna també al carrer de la Misericòrdia on estava el magatzem pròpiament dit, ja que pel carrer de la Mercè era també l’ habitatge dels propietaris. Amb el temps va esdevindre un taller de cotxes i des de juny de 2014 és el casal de La Veterana. Fins ací el recorregut pels magatzems de taronja que hi va haver al nostre barri de La Mercè. Hui eixa activitat ja ha desaparegut, sols queda una xicoteta reminiscència, sorgida fa quatre anys al carrer de la Mare de Déu dels Àngels. És tracta del comerç «Supernaranjas» que regenta Paco Usó, un jove empresari que es dedica a la venda de taronges per Internet i que té en el carrer esmentat un xicotet magatzem per al tractament i envàs de la fruita. Hem volgut fer-ho constar com apunt nostàlgic d’una activitat que va ser el principal motor econòmic del barri.

Etiqueta marca “Sergio” de J.B. Enrique Planelles

Este article sobre els magatzems de taronja al barri, no haguera sigut possible sense el testimoni d’un bon grapat de veïns del barri als que passem a enumerar, alhora que agraïm la seua col·laboració: Enrique Cerezo, Marisa Gómez, Encarna Rubert, Vicente Jarques, Tere Sanchis, Quino Puig, Guillem Rios, Manuel Lahuerta, Regina i Manolo Fortea, Paco López, Vicente i Miguel Blasco, Ricardo Viñes i Paco Monfort.

LA MERCÉ 2017

Supernaranjas, el magatzem del barri Per: Paco Usó i Girona www.supernaranjas.com És per a mi un plaer i un orgull poder dir que he nascut, he viscut i seguisc vivint al barri La Mercè. Serà perquè encara queden encants com abans hi havia pertot arreu: tendetes de barri, gent que pren la fresca a l’estiu, dones que encara arruixen els carrers de matí i, com no, el Mercat Municipal, que dinamitza l’activitat comercial i què, poc a poc, va modernizantse cap al concepte del “gastromercat” i, per tant, s’adapta a les noves tendències dels consumidors. La societat que ens envolta està canviant més ràpid del que ens pareix i és fonamental que ens adaptem a eixos canvis, però sense perdre la nostra identitat, mirant sempre d’on venim, els nostres arrels, la gent més pròxima… el barri. Al barri La Mercé sempre hi ha hagut molts magatzems de taronja. Jo de menut recorde, sobretot, l’“almacén de Ríos” i l’“almacén de Piquer”. Serà perquè les tenia al costat de casa i ma mare treballava allí. Està clar que per l’evolució de la societat i de l’entorn urbà, aquests tipus d’activitats han d’eixir del poble i establir-se en les zones industrials, però el que no està tant clar, és que cada volta també en queden menys fora

del poble. El sector agrícola deu (devem) ferse mirar què passa; no es pot viure del record, de la inèrcia d’un comerç que ha sigut el motor del nostre poble. Si fou tan gran és perquè els nostres avantpassats van ser capaços d’adaptar-se a les necessitats del mercat de principis del segle XX, no van tindre por de viatjar per trobar nous clients, de construir naus on treballar la taronja per enviar-la en les millors condicions. Tanmateix, en els últims anys estem afonats i només lamentem la situació a la que hem arribat: als nostres joves els fomentem que no es dediquen a la terra, els horts els abandonem perquè no som capaços de traure’ls cap rendiment econòmic, en definitiva, estem en un punt d’inflexió que, com deia aquell, “renovarse o morir”. En eixe punt resulta que neix el projecte Supernaranjas en 2012, tractant de posar en valor allò més preuat que tenim: la taronja. Però amb una visió molt diferent del sector, treballant de baix cap a dalt, amb respecte pel medi ambient, la natura, la defensa del nostre territori microfundista, de les varietats autòctones, amb la cooperació per bandera i no la competitivitat.

I direu, “què pinta ací ara Supernaranjas?” Doncs, l’altre dia, gràcies a Vicent Blasco, em va fer veure que l’únic magatzem de taronja que queda en l’actualitat al barri La Mercé és el de Supernaranjas. Bé, arribat a aquest punt s’ha de dir que tots entenem per magatzem de taronges una gran nau amb maquinària i molta activitat industrial, impensable dins del nucli urbà. Però dins d’aquesta adaptació al nou mercat que deia abans, les noves tecnologies ens permeten canviar el concepte de magatzem i, efectivament, nosaltres només necessitem un local on ficar la fruita de l’hort en caixes i enviar-la. Per tant, efectivament podem afirmar que al barri La Mercé encara hi ha un local on es treballa la taronja i amb molt d’orgull, pel que fem i per on estem.

LA MERCÉ 2017

Comerç i barri Per: Josep Nos i García El comerç és una peça clau per a la vertebració social. Tota societat està construïda per un teixit variat de relacions interpersonals, de proximitats que afavoreixen la comunicació entre persones i que acaben creant, així, un sistema de convencions a les pràctiques més quotidianes. Estes pràctiques compartides fan sentir a eixes persones que són part d’una mateixa realitat, part d’una mateixa comunitat humana; d’un mateix grup que comparteix uns costums, uns valors i unes creences, part d’una mateixa cultura. Per tant, qualsevol vertebració social i cultural necessita de la comunicació entre persones i en eixe aspecte el comerç serà un dels nexes comunicatius més poderosos. L’intercanvi comercial serà, per tant, una eina molt potent de consolidació de les societats humanes i per a la posada en contacte d’unes societats amb les altres, creant connexions cada vegada més riques, més àmplies i més complexes. Amb el comerç viatgen entre llocs distants i entre cultures diferents no només les mercaderies, sinó també les idees, les diverses maneres de veure i explicar el món, les llengües, els mites, les llegendes, les religions o els avenços científics.

més antigues, especialment al jaciment de Vinarragell. Aquest jaciment és un poblat amb una finalitat comercial molt marcada, donada per oferir una zona de fàcil i segura navegació. Vinarragell va ser un important punt de contacte de poblacions de la zona amb la cultura fenícia, primer, i amb la cultura romana després. I amb eixe contacte comercial s’intercanviaven idees amb una intensitat tan forta que la societat resultant d’eixe contacte esdevenia una altra, esdevenia una societat nova amb nous trets adquirits que s’assumeixen com a propis i que es trameten com a tals cap al futur. Els arrels de la romanització, que hui són un tret central de la nostra cultura, viatgen amb eixe comerç i penetren per eixos contactes.

A Borriana podem veure com els primers contactes comercials entre cultures ja es documenten a les restes arqueològiques

També a la Borriana moderna podem veure exemples de com el canvi social té com a eix principal el comerç. Serà en aquest cas un nou

La pràctica quotidiana de comerciar, com es veu, resulta un eix central de la comunicació i per tant de la societat en el seu conjunt. No sense raó una de les peces més representatives de l’època romana al nostre museu arqueològic és una figura d’Hermes (Mercuri per als romans) que era el Déu del comerç i dels intercanvis comercials. Des d’allí aquest Déu pareix voler recordar-nos aquesta cabdal importància.

LA MERCÉ 2017

comerç, el de la taronja, introduït a la segona meitat del segle XIX. Podem dir que Borriana es modernitzarà definitivament gràcies a un nou intercanvi comercial marítim semblant a aquell que havia portat segles enrere la romanització. La ciutat canviarà físicament al camp amb la substitució de l’arròs, el raïm o el cereal per la taronja; també canviarà físicament dins la població amb projectes com la pavimentació de carrers, el clavegueram, el port o el tramvia que la unirà amb diverses poblacions veïnes. Però, sobretot, la ciutat canviarà socialment amb la creació d’una nova burgesia comercial que la modernitzarà amb noves idees, amb noves iniciatives i amb noves maneres de viure. El segell urbà d’aquella burgesia seran les cases modernistes on vivia i les diverses seus socials on es reunia. Precisament a una d’eixes seus, a l’anomenat Círculo FruteroBurrianense, es construí una ostentosa escala i, decorant la base del seu passamà, es col·locà una moderna i valuosa figura d’Hermes. Evidentment, no era una casualitat que l’antic Déu tornara a aparèixer allí, tornava per recordar la importància social del comerç. Un dels projectes que aquella nova Borriana burgesa i comercial veurà nàixer a finals del segle XIX serà el de l’edifici del mercat.

No és d’estranyar que amb la reconeguda importància del comerç en els impulsos modernitzadors de la ciutat, aquest sector estigués considerat com de vital importància per a la societat de l’època. La millora de les comunicacions amb el tramvia o el port responien al desig de la millora de les relacions comercials amb diferents poblacions, ja foren properes o llunyanes. De igual manera, portes endins, el projecte del mercat exemplificava el desig de millora del comerç intern de la ciutat, del comerç més proper entre els veïns, perquè aquest comerç era ja vist com una peça clau de la vertebració de la nova societat. Es va estudiar primer construir l’edifici del mercat al Pla, però poc després ja es va fixar com a possible ubicació un solar que llavors s’anomenava Pati de Monraval, al mig del barri de La Mercè. Es pot dir que hi ha una història comuna entre el mercat i el barri des del mateix moment de nàixer com a projecte. Així mateix, eixa història és igual de comuna entre el mercat i les falles, que també són una iniciativa nova d’aquella renovada Borriana.Ja la falla de La Mercè de 1930, quan la comissió sols comptava amb dos anys de vida,basava la seua crítica en el projecte del mercat i en la pugna per on construir-lo, defensant la ubicació per a ell dins el barri.

La falla estava composada per una façana de mercat de tipologia modernista, amb dos ases als costats que l’estiraven amb cordes cadascun cap a un costat, un cap al Pla i l’altre cap a la Mercè. El mercat i les falles, com es veu, naixen a l’hora a Borriana, naixen com dos expressions diferents del canvi social produït a la ciutat a finals de segle XIX i inicis del segle XX amb el comerç de la taronja, i curiosament les dos arrelaran amb força al mateix barri. Finalment va ser a La Mercè on es va construir el mercat i la seua inauguració oficial va tenir lloc el dia 8 de maig de 1933. L’edifici presenta, tipològicament, una mescla d’elements racionalistes i modernistes, ambdós triats especialment per a posar de manifest que el mercat era una fita de la modernització i del progrés al terreny social. Les línies de l’edifici mostren les avantguardes del moment per expressar que el mercat és producte d’una societat nova. Als vitralls, per exemple, es poden veure elements que fan referència a l’avanç social sempre lligat al comerç: figures al·lusives a la república, al sector de la taronja i al sector de la indústria apareixen juntes com una mostra que el progrés polític, l’econòmic i el social van sempre units. Enrique Pecourt, a qui es deu el projecte, sabia que aquell edifici del mercat seria un centre de serveis per a la població però també que, sobretot,

seria un centre de socialització on els veïns es trobarien, es comunicarien, establirien nexes entre ells i així vertebrarien millor la societat de la ciutat. La nova societat d’una nova ciutat que progressava. I així va ser, els nexes entre comerciants i entre veïns es van anar fent forts al mercat, un centre de comerç i de vida que va vertebrar el barri de La Mercè i la ciutat sencera. Allí la gent compra però sobretot exerceix una comunicació propera, es relaciona, i això és un valor molt important per a la vertebració. Fruit d’eixes relacions als anys seixanta, quan el mercat comptava sols amb trenta anys de vida, els comerciants que allí compartien espai van decidir crear una agrupació amb l’objectiu de plantar una falla pròpia. El 1965 tots els venedors i treballadors del mercat formaven una comissió de falla que estaria ubicada al centre del barri de La Mercè. El monument seria confeccionat i plantat pel gran artista local José Pascual, Pepet, al març de 1966 i aconseguiria a més a més el primer premi d’aquell any. La falla, com no podia ser d´altra manera, mostrava diversos elements relacionats tots amb el comerç. El seu remat estava format, com no, per una gran figura d’Hermes, un enorme Mercuri que tornava a aparèixer a Borriana per posar de manifest la

LA MERCÉ 2017

importància dels nexes socials que el comerç havia creat a aquell barri i a aquella ciutat. Com si fóra un record eixit de la nit dels temps de la història de la nostra vila, aquella figura recordava que tant la Borriana més antiga com la més moderna havien crescut al caliu de les relacions humanes que el comerç havia provocat. El mercat, amb el pas del temps, s’ha anat convertint en un referent social per al barri i per a tota la ciutat. És un edifici pensat en primer terme per donar un servei al ciutadà com és posar a l’abast tot tipus de mercaderies de primera necessitat, i segueix evidentment fent eixa funció. Fins i tot darrerament s’ha reinventat com a centre de locals d’oci que complementen l’oferta lúdica i gastronòmica de la població, oferint una nova possibilitat en un sector diferent al tradicional. Però, per damunt de tot això, el mercat està pensat per agrupar comerciants i veïns, i fer que es troben i operen unes relacions més properes entre ells. És un escenari pensat perquè els seus usuaris tornen més forts els nexes socials que posseeixen entre ells, nexes que són la base de la pròpia ciutat entesa com a grup humà, com a part d’una cultura.

El mercat fa una funció comercial, però també fa una funció social molt important. Eixe és el valor que té i que podem observar, de la mà d’Hermes, des dels temps dels romans, passant pels temps de l’eclosió de la burgesia dedicada a la taronja i passant per l’esclat de la flama fallera. Passant, en definitiva, des dels temps més antics fins a hui mateix.

Tornar al barri Per: Rafael Marañón i Cardet El primer record de ma vida que tinc és el d’un dia d’hivern en què vaig acompanyar la meua àvia des del carrer Colom, on vivia, al pis nou que s’havia comprat en un edifici de sis plantes en travessar l’Escorredor. La nova casa reunia tota la sèrie dels avantatges populars que l’incipient progrés d’aquella època oferia: ascensor, bany amb calefacció, cuina de gas, banquet i safareig de marbre, etc. Avantatges que es completaven amb la instal·lació del telèfon, de la televisió i la d’uns pràctics mobles que proporcionaven un àmbit domèstic ben diferent del conegut. La vida havia canviat molt en molt pocs anys i les tradicionals cases de primeries del segle passat, en gran mida cases de llauradors, s’anirien abandonant progressivament. Enrere, la meua àvia deixava un dels barris i un dels carrers més populars de Borriana, carrers i places on van créixer els seus quatre fills entre la fi de la Guerra Civil i els anys seixanta del segle passat. Uns carrers molt a prop de tot, i a no res del mercat i del carrer La Tanda, que era i continua essent, part de l’espina dorsal del poble. Enrere deixava uns anys difícils i obria, amb la nova casa, la porta a una nova vida. La Mercé no va ser el barri de la meua infantesa, però era un barri veí al qual acudia quasi a diari com qualsevol altra persona del poble. Per a

mi, encara que hi havia moltes altres coses, dir “la Mercè” era dir el “Mercat Municipal i els comerços del voltant”. En ells sempre hi havia algun encàrrec que recollir o alguna compra que fer i, com a primogènit que era, ma mare m’emprava de continu en aquests quefers. Recorde especialment el Mercat Municipal abans de la seua reforma. Al bell mig de tot es situava una font blanca amb uns baixos relleus d’unes deesses sobre els quals es sostenia un remat escalonat. Al fons d’aquest, alineades, estaven les pescateries on s’estenien ordenades als seus taulells les caixes plenes de galeres, llucets, mollets, polps, rajades i morralla que es netejaven contínuament. Les aixetes no paraven de gotejar aigua, i l’olor dels llegums cuits i del peix es barrejava amb la de les diverses carns, la de les verdures i les dels encurtits i dels formatges. Personalment recorde el somriure de Manolita la Xinela que venia vedella i que era sempre tan afectuosa amb mi. També recorde Genoveva, molt coneguda per les seues llonganisses i sempre tan pintada i polida amb el seu davantal midonat. Recorde l’intens olor de l’abadejo de la tenda d’ultramarins de Palomero, els fesols i les lentilles cuites de Trini i les parades del formatge i de l’Olivero. I en eixir al carrer, al costat de la porta principal, mai faltava l’home dels “iguales” en el seu carret de rodes, amb

LA MERCÉ 2017

aquell bigotet antiquat i la seua mirada de bona persona. Al pit, amb agulles d’estendre, sostenia les tires de participacions que una vegada ens van tocar. Fora del mercat hi havia altres establiments que també freqüentàvem i que m’encisaven, com ara Cafés Almela o la parada de Consuelo la Xurrera, parada que era tot un deliri de flaires a sucre i fregitó. I el de Berdet, al qual, a l’estiu, no deixàvem mai d’anar, entremig de les compres, a refrescar amb la líquida, la canella o els seus polos o “mantecaos”. Dels dimarts, dies del mercat ambulant a la rodalia, me’n recorde especialment dels estius en què, ja que no anàvem a l’escola acompanyàvem ma mare per ajudar-la a carregar els melons, i també els cabassos plens d’albergínies, enciams, pebreres, tomates, carabassetes, cebes i altres fruites i verdures. Igualment de la parada de les plantes, de la que sempre se n’emportaven alguna, i que sempre tenia gesmilers i “galans de noche” i, a més a més, roses, papaver, clavells i esparreguera. Per altra banda, des del Pla, i cap al Mercat Municipal pel carrer La Tanda, s’anaven enfilant els comerços populars de La Mercé. El primer amb el qual ens trobàvem a la dreta era el de la drogueria dels Apegats amb la seua particular olor a desinfectant. Als amos,

germans fadrins, els recorde alts, solemnes, nets com una patena amb la bata blanca de dependent i molt atesos amb tots els clients. Un poc més enllà, i fent cantó, estava la tenda de Manolo el Vilo on em van comprar el “trage de mariner” per fer la comunió i on ma mare anava tots els anys per la tela perquè una modista em fera el “bavero” de l’escola. Davant mateix del Vilo teníem la paqueteria de Maruja on, de tant en tant, anaven les meues ties per calces i també per fils, agulles, botons i altres coses de costura. Baixant, i en la vorera d’enfront, et trobaves amb la ferreteria de Garcia on pare i fills et surtien de tota la sèrie de ferramentes i també de claus, gots, tatxes, poals de plàstic, foguers, cassoles... Unes cases més enllà, encara es troba la Farmàcia de Santàgueda on ben sovint la meua àvia es prenia la tensió, anava per aigua del Carmen, esparadrap, mercromina o aspirines. Al costat mateix, Discos León, en el seu menut aparador exposava tots els discs de les últimes novetats musicals. No cal dir que era el meu aparador favorit i que setmana rere setmana esperava a veure els discs que m’avançava la ràdio a través d’aquells meravellosos programes populars. La sabateria d’enfront tenia un aire d’haver-se quedat congelada en el temps amb les seues parets brutes de pols on s’estenien les tires de sabates ja reparades

i en la que l’olor de pell i a betum ho envaïa tot. Contrastava amb la cristalleria del costat sempre tan neta i ordenada i en la qual des de la finestra s’exposaven els marcs a l’estil de l’època. El forn de davant, el forn de Garcia, era conegut per tothom per les seues rosquilletes i delicioses ensaïmades. Al seu costat mateix, Pipa, Vicent, tenia una perfumeria, que en el seu temps va ésser drogueria familiar, i on es podien comprar mocadors i ulleres de sol de marques de conegudes. Un poquet més baix estava Consuelín que plegava punts de calça a la vista de tots i a qui veies ja des de molt bon matí amb les agulles i els seus utensilis. Al davant, Jarques mantenia el petit magatzem de llanterner en una filera de cases totes iguals, si la memòria no en falla, on també es trobava una sucreria que no oblide per les seues boles de vidre plenes de fruita confitada, bombons i “peladilles”. Tancaven el carrer, a la vora ja del mercat, les tendes de roba dels Grans i la de la Esperanza, tendes de “tota la vida” que encara hui en dia porten els fills o els néts dels antics amos. Com he dit abans, he tornat a La Mercé molts anys després, vora cinquanta d’ençà que la meua àvia es va canviar de casa. I si he de descriure breument el que m’he trobat no ho puc fer amb aquells ulls de xiquet en què

elaborava tot el que anava descobrint. Res és igual, i hem canviat els nostres costums i les nostres necessitats. El progrés i l’economia que fonamenta la societat en la qual vivim ha anat transformant inexorablement tot allò que comentava i que en gran mesura forma part important dels meus records. Fins i tot han canviat les relacions socials i les personals de sempre. Ja no comprem només al mercat o als comerços més pròxims, i la vida social continua molt més enllà del mateix poble a través de diverses maneres. Però, el cas és que, paradoxalment, observe que davant de tot això, davant d’allò que ens allunya del més proper i a la vegada ens tanca a casa, el que impera és la nostàlgia. I la nostàlgia és la que ens ha tornat el carrer. Un carrer diferent i un entorn divers que mai haguérem pensat, però amb unes formes genuïnes de relacionar-se que es resisteixen a dissoldre’s. Així, aquest barri al qual he vingut ara a viure quan tots fugen cap a nous indrets m’ha fet retrobar el cau del més sociable de la meua ànima. La Mercé es reinventa i reviu de forma incessant amb els seus restaurants, cafeteries, supermercats, tendes de roba i esport, joieries, equipaments culturals, acadèmies, convents, i també dels pescaters, carnissers, cambrers, patinadors, gitanes que van a captar, xiquets que juguen a futbol, casaments i soterraments,

LA MERCÉ 2017

festes, concerts i balls... en què cada dia es barregen amb la gent que va a comprar, o a prendre un café o a la biblioteca, a parlar per mòbil amb l’altra part del món, a passejar mirant aparadors o a creuar el barri per anar a resar a poqueta nit. Després del recorregut que un dia vaig fer amb la meua àvia a fi d’abandonar el barri on vivia, n’he fet un altre diríem que d’invers. El cas és que mai havia pensat que això poguera passar i l’atzar em retorna, a una de les parts intactes de la meua memòria, al barri dels meus avis paterns. Tot el que he descrit abans ja no existeix, o existeix d’una altra manera que fa que ja no siga el mateix. Els establiments, les persones que els regentaven, les seues olors, les coses particulars que protagonitzaven la vida del poble d’aquells anys s’emmagatzemen en capes intactes de la meua memòria. Són com sediments que es resisteixen a desaparéixer. Imatges i fets que construeixen el mapa íntim de les coses més estimades que atresore ja per sempre i que continuen desenvolupantse, concebent-se, obrant-se i representantse només eixir a La Carrera i acostar-se a La Mercé.

Les falles de barri i la il·lusió Per: Carme Rufino i Bey Bé se porten els falleros de la Plasa del Convent. Dehuen ser tots ingenieros com bé pot vore la chént. Llibret de la falla de la Mercé de l’any 1929 Era diumenge al barri i la xicalla esperàvem amb deler que esclatara la música, per poder fer un poc de festa al carrer. I de lluny la sentíem acostar-se a poc a poc a la nostra llar. Es tractava d’un carret amb rodes que portava enganxat un casset i uns altaveus, un enginy tan senzill i improvisat que permetia recórrer el barri còmodament i de forma barata, tot anunciant a crits que havia arribat la falla i que calia que els veïns es regiraren les butxaques per tirar al cabàs una moneda. “La voluntat per a la falla” ressonava ací i enllà mentre s’obrien la majoria de les portes. Totes, no; sempre en restava alguna impertèrrita, estranyament muda, deliberadament sorda enfront d’aquell guirigall matutí. Per a nosaltres, aquella visita esperada, que trencava la monotonia quotidiana dels diumenges, anava acompanyada d’un altre al·licient desitjat: les falleres. Era un diumenge qualsevol de l’hivern i el dia de Sant Josep no ensenyava encara el rostre al nostre

calendari, un d’aquells de fulls mensuals que eren arrencats de manera inclement per les nostres mans, cobejoses de volar a través dels nombres i dels dies. I elles ja estaven ací, al nostre portal. Les falleres eren com les oronelles que anunciaven la primavera i ens feien sentir més a prop el foc de la cremà. Ens encisaven amb l’elegància dels seus vestits d’or i les perles, però en el fons, infants com érem, el que admiràvem era la bellesa i l’empenta de la joventut. Ara bé, les finques de pisos eren menys devotes als encants fallers i, emparant-se en l’anonimat que els oferia la mateixa estructura de la vivenda, solien mantenir les portes tancades a la diversió amb pany i forrellat. El treball de les comissions falleres de barri demanava molt d’esforç i voluntarisme. Calia fer carrer, trepitjar-lo físicament, per poder aconseguir recursos econòmics que els ajudaren a plantar la falla i contribuïren al lluïment de la festa. I això quasi totes les setmanes de l’hivern. Actualment una falla de barri no difereix tant d’una de societat en la manera de finançar-se: es nodreix de les quotes dels comissionats, de les insuficients subvencions municipals i de les loteries, i a més, com que pertanyen a un barri, de les aportacions que fan els veïns per les cartilles.

LA MERCÉ 2017

101

Les eixides per la barriada també s’han reduït a les justes: passar el cabàs, repartir els llibrets i les banderetes i alguna improvisació, com la voluntat a canvi d’una rosa, el dia de la celebració de la festivitat de la mare. Però al darrere, a l’ombra, hi ha un treball continu en la preparació dels diferents actes, els quals aparentment semblen sorgir de forma espontània i natural, com brollen els bolets després de dies de pluja. Hores i hores esmerçades a retòrcer paperets de coloraines, perquè esdevinguen esclatants roses en el món de fantasia que recreen les carrosses, i tot el temps dedicat a l’organització dels actes al carrer, les negociacions amb les xarangues, els floristes i els coeters, el lloguer dels tractors i de la grua, la compra de l’arena, i tantes altres tasques que resten ocultes davant l’exuberància d’una bona falla plantada i d’una cremà espectacular. En aquell temps d’infantesa de jocs als carrers, les falles organitzaven la vida festiva de Borriana durant bona part de l’any; de la resta s’encarregava l’església i les devocions. Com que l’atzar t’havia deparat per naixement una determinada demarcació de la ciutat, semblava també haver-te assignat una falla. Així, les primeres que es plantaren a Borriana havien nascut dels barris i en prengueren el seu nom amb la mateixa naturalitat que els veïns se’n

sentien membres, tot i que no formaren part de les respectives comissions. Evidentment els preparatius festius els suportaven amb afany els fallers, però els membres del barri hi participaven en la mesura de les seues possibilitats o de la seua generositat, i en compartien els èxits. I cal reconèixer que els veïns complien els seus deures fallers de participació. Avui en dia és possible, amb els canvis que s’han produït en les relacions socials, sentir traques i no eixir ràpidament al carrer, o com a mínim sols guaitar per la finestra, però abans, no. La major part dels veïns li retien homenatge a la fallera quan venien a recollir-la o desfilava pel seu barri amb el cabàs o celebrant la rifa: perquè aleshores la vida de portes enfora era molt important, perquè els veïns compartien àdhuc l’hora d’agranar el carrer o la mitja hora de sol abans de dinar. La falla de barri, doncs, els permetia compartir la il·lusió de preparar una festa que semblava i sentien de tots. De vegades, els marges fronterers entre dos falles de barri s’esborraven i els seus carrers s’imbricaven per sota terra, endinsant les arrels en el territori de l’altra. La sana rivalitat entre elles es mantenia, clar, i amb ella la identificació natural amb sols una d’elles, però molts veïns acabaven contribuint a les dues;

alguns adquirint la cartilla anual i d’altres, col·laborant més o menys esporàdicament en les loteries o les rifes. A canvi, la recompensa pagava la pena: ser espectadors i acompanyants dels preparatius de la festa. La voluntat per a la falla era realment un bitllet que comprava il·lusió, el somni d’una

vida millor que permetia aparcar les tasques quotidianes i llançar a volar els sentits. Els fallers venien porta a porta participacions de rifa, però el que de debò aportaven al barri eren bocins de felicitat.

Passant el cabàs pel barri

LA MERCÉ 2017

103

D’on venim i cap on anem Per: Joan Pla Una tasca ben difícil i compromesa la que m’han encomanat. I més a una persona que, a causa de no haver viscut el món faller fins passats els trenta, no ha pogut impregnarse d’aquells sentiments que creixen en el teu interior durant la infantesa i la joventut com a part essencial de la teua cultura. Tot i criar-me a pocs quilòmetres de Borriana, a causa que el transport, en aquells anys, no era el que és hui dia. En casar-me i fer cap a Borriana, a principis dels setanta, em vaig posar a viure al barri de la Mercé. En aquells anys, la falla del barri era ben activa i renovadora, com a primera falla que es va plantar a Borriana en els primers anys del segle passat. Una de les innovacions que van implantar va ser l’ús de la brusa tradicional, fet que va impactar en la societat borrianenca. El naixement de la falla de la Mercé, a la qual van seguir la resta, de barri o de societats, anava lligat a una colla de gent del barri amant de les festes, que va copiar i introduir a la nostra ciutat la festa emblemàtica de la ciutat de València. No sé si van ser conscients de la transcendència que tindria la seua iniciativa. Tant festera com econòmica. I els borrianencs, en implicar-s’hi, van acabar assumint-ho com una iniciativa pròpia. Els primers anys que jo

vaig viure, des de fora, la festa, es vivia amb alegria. Fallers i falleres, acompanyats del tabal i la dolçaina, eixien sovint al carrer, amb el cabàs, a replegar els donatius casa per casa. I la gent els obria les portes. Hi havia la sana competició per veure qui era la Reina de la seua falla, Infantil o Major, o la la Reina del poble, també Infantil o Major. Però a més, la festa podia estar al carrer, en els porrats, en la confecció de les carrosses, en les presentacions. No hi faltaven mai els voluntaris. Però alguna cosa ha canviat, em diuen. Des de la crisi que estem patint (maleïda crisi), la participació de la gent en les falles, els seus membres, ha caigut en picat. La gent ja no obri les portes quan vas a recaptar diners casa per casa, moltes falles ja no reuneixen els seus membres per a fer i adornar la pròpia carrossa. Alguns la lloguen directament. Els sopars, els porrats, han decaigut. Això diuen. A més, amb el creixement del nombre de falles que hi ha hagut els darrers anys, a costa de traure terreny i recursos a les altres, la crisi s’ha accelerat. Però jo observe que no en el nombre de falleres, si més no infantils. Les presentacions en van plenes. I què caldria fer, es pregunten aquells fallers i falleres que voldrien recuperar l’essència de les

falles? I ells mateixos es responen: retornar les falles, acostar-les, als barris, d’on van nàixer. Fer-les més participatives a fi que tornen a augmentar els seus membres. Com? Fer actes, al llarg de l’any, aprofitant certes festivitats, que tornen a aplegar la gent. Quins actes? A més de recuperar, per exemple, algun porrat, reunir-se als casals per a decidir o confeccionar carrossa, la resta va en la idiosincràcia de cada falla. Complicat, però possible. La falla, de primera, segona o tercera categoria, sempre depenent dels propis recursos, que siga l’excusa per a unir els veïns, no una fi en si mateixa. Què és el que jo miraria de millorar? “Largo me lo fiáis!” Però les presentacions de les reines falleres, les trobe monòtones i avorrides. Molt cansades de cara als fallerets i falleretes que, al final, no saben estar-se quiets. Ja sé que als pares els agrada que cada fill o filla siguen per un moment els protagonistes, que tots admiren els costosos vestits que porten… Però a banda que podrien continuar sent per un moment protagonistes, potser caldria alleugerir l’acte fent-lo més amé. Savis té Roma.

ha hagut sempre els casals on reunir-se, fer els treballs i sopars. Últimament, s’estan plantant les carpes al mig del carrer, a pocs metres dels habitatges. No tenen protecció acústica, i posen la música a uns decibels insuportables per als veïns fins a altes hores de la matinada, veïns amb dret fonamental al descans. Caldria regular-ho. Fer possible la diversió i el descans. No siga cosa que aconseguim el contrari del que volem: que els veïns molestos es giren contra la falla. I llavors, tot allò que volem aconseguir traient la falla al carrer, ho llancem a perdre. Borriana necessita les seues falles. Han sigut motor econòmic i ho han de continuar sent. Potser siga el moment de plantejar-se canvis, de fer-les de ‘tot el poble’, que tots tornem a sentir-les com a pròpies i col·laborar-hi econòmicament. OBRIR LES PORTES quan, amb el tabal i la dolçaina, els fallers i falleres, amb el cabàs ple d’il·lusions, truquen a la porta. Vinga, a pensar-hi!

Tots els veïns sabem que la Nit de la plantà i la Nit de la cremà cal tindre paciència sobre les molèsties que es puguen produir ja que forma part de la festa. En la tradició fallera, hi

LA MERCÉ 2017

105

Una vida de treball: La paradeta d’Hermi i Mari Per: Jordi Bort i Castelló Enguany la falla, fa un bon recorregut per la cultura, la història, la festa, l’activitat comercial, i les tradicions del nostre barri. Un barri que té molt de suc!!! Hem intentat fer-li una radiografia per donar el sentit i explicar la seua essència a tots vostés. Tot això no seria possible sense la seua gent, que és el principal motor per donar vida i activitat: les persones que han nascut al barri i han crescut jugant als seus carrers, els qui ací tenen llaços familiars i d’amistat, els qui treballen o han treballat en els seus magatzems o en algun negoci, o els qui l’han vist evolucionar i vore a poc a poc, i al cap dels anys, ha anat canviant el seu aspecte. La paradeta d’Hermi, és un d’eixos negocis que han fet història al barri. Ha sigut un establiment que ha ajudat a vertebrar la nostra convivència i ha definit la personalitat i la idiosincràsia del barri de la Mercè i de la seua gent. Hermi (q. e. p. d) va tindre la idea l’any 1965 d’obrir una tenda, però “la mare Teresa”, és a dir, l’àvia d’Hermi i Mari, que són germanes, no volia que a sa casa hi haguera establiment, que era al carrer d’Ausiàs March. Aleshores Hermi se va fer càrrec de la tenda d’ultramarins de la Caliua, que estava al mateix carrer, al costat de l’actual paradeta. Quan “la mare Teresa” va pegar la cabotà i acceptà obrir sa casa,

la tenda d’ultramarins va passar al número 36 que és on vivia, i ara viu la centenària Herminia Arnandis, filla de “la mare Teresa” i mare d’Hermi i Mari. Però l’afany de superació i de millora és innat en totes les persones, i Hermi, juntament amb la seua germana Mari, van obrir davant del col·legi de la Consolació una tenda de joguets i ultramarins que va tindre un gran èxit. L’empresarial idea es va reconvertir en paradeta i combinaven les diferents activitats comercials fins que es van obrir els gran magatzems i centres comercials. La societat canviava i es va passar de comprar al xicotet comerç local, a obrir espectatives i nous horitzons que farien canviar la mentalitat de la gent, amb l’aparició dels economatos, és a dir, els actuals supermercats o els centres comercials. Però les dues germanes van saber mantindre’s i estar de cara al públic. Amb un caràcter obert i rialler, familiar i càlid, i amb un tracte de confiança i personalitzat, Hermi i Mari van mantindre la clientela, ja convertida en paraeta, en l’actual ubicació. Tots al barri hem sabut que en un moment d’urgència allí estaven elles per oferir-te una dinaeta de safrà per a la paella del diumenge que se’ns havia oblidat comprar, o dos ous per fer una morteraeta d’allioli, o un “…vés a casa Hermi

LA MERCÉ 2017

107

i compra un pot de fesols…”, o “…ai!..se m’ha oblidat comprar papes per fer la picaeta…”. Tres generacions hem conegut el caràcter de les seues propietàries, del seu compromís amb el treball, de la seua tenacitat en el bon tracte i de la seua implicació amb el barri. Ara Mari ens recorda el canvi i l’evolució del barri. Sobretot amb el perfil de gent. Ha vist com ha vingut gent estrangera, o com aquella població que van ser els primers clients ha anat desaparaixent per llei de vida, com per exemple els meus avis. Tinc records personals de quan era xiquet i acompanyava el meu avi Pepe a comprar el diari, amb la meua àvia Pepica a comprar un quilo d’arròs o amb la meua àvia Vicentica que em va comprar un tren de joguet. Aquelles compres eren curtes, però les converses es feien llargues. De vegades es juntava el veïnat en l’establiment, i allò es convertia en un mercat. Fins i tot es deixaven passar uns a altres per continuar la conversa, i Hermi i Mari atenien a qui més presa tenia. Era una vida pausada i sense pressa. Era un caldo de cultiu, que jo sense saber-ho, estava vivint l’experiència de barri i amarant-me de vivències que m’han format com a persona i estructurat la meua infància.

Esta trajectòria comercial va començar per una tenda d’ultramarins, passant per la venda de joguets i finalment acabar en la paraeta. Ens apropem a la realitat i Mari ens manifesta com reconeix que és un bon carrer, per al seu tipus de venda. El col·legi és clau, i el barri la Mercè és un punt neuràlgic de la nostra ciutat i queda comprovat amb la proximitat que té al CEAM o a la casa de la cultura fa de la paradeta un punt de trobada per adolescents i punt de referència per a mares i pares. Per a ella este barri és la seua vida, i encara que visca tot l’any a la mar nota que els seus arrels estan ací. Quan tenia catorze anys el primer treball que va tindre va ser al mateix carrer Ausiàs March, al magatzem de taronges de Piquer. Pràcticament tota la seua vida laboral l’ha passada en este carrer. Este barri el viu, tot i que el seu horari laboral no li permitix participar en molts dels actes. Tot i això, ella ens diu que “jo no sóc de res però si el barri entra per la porta i demana col·laboració ajude i arribe on puc”. Al mes de maig de 2015 Hermi cau greument malalta i ens deixa per a sorpresa i commoció de tots els qui la vam conèixer. Una persona, que a la seua manera, també havia fet barri. Però la seua germana Mari, continua endavant amb la paradeta oberta tots els dies de l’any.

Només tanca el dia de Nadal i el dia de Cap d’Any. Com ens diu en l’entrevista: “este és un negoci de pobres perquè és de pesseta, però amb coneixement se pot passar bé”. Mari ja es jubila i veu el seu negoci amb un futur pròsper. Arriba la seua edat i enguany serà l’últim any de falla que el negoci estarà regentat per ella. Sense cap dubte, amb les germanes Hermi i Mari se’n van dos rostres que ens han ajudat a compartir i conviure en el barri com a persones civilitzades i arrelades a les seues conviccions. Ara a Mari, li desitgem un merescut descans, i un record que quedarà en la ment d’este barri. En definitiva, el món globalitzat que ens envolta, comença pel nostre xicotet món. El nostre carrer, el nostre barri, la nostra falla, i la nostra gent. Totes aquelles coses que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i ens fan ser com som. No oblidem mai quin és el nostre barri i on ens sentim identificats: La Mercè, un barri emblemàtic.

LA MERCÉ 2017

109

Les altres falles del barri Per: Vicent Blasco i Miró Quan parlem de falles a Borriana, la nostra, la del barri de la Mercè, sempre sol eixir a la conversa pel fet d’haver sigut la pionera, la que va iniciar el camí allà pel llunyà any 1928. Eixe fet que als fallers de la Veterana ens fa sentir-nos tan orgullosos i el record continu de vore (excepte en contades ocasions) la falla plantada cada març davant de l’església, ha deixat quasi en l’oblit el fet de que al nostre barri, al llarg del temps, s’han plantat altres falles per comissions o simples veïns que varen escollir algun carrer o plaça de la nostra demarcació per erigir els seus monuments.

ja estava ocupat per les obres del mercat, que s’inauguraria poc després. No serà fins el 1966 que tornarem a vore una falla gran plantada dins de la demarcació dels nostre barri. Abans d’arribar a eixe any ens pararem per fer un xicotet repàs a les falles infantils , prou nombroses per cert, que es planten al barri de la Mercé des de 1932 fins a 1945.

No varen passar molts anys des de l’inici de la festa fallera el 1928 per vore un altra falla plantada dins del nostre barri. Va ser l’any 1932 i a escassos metres d’on estava també plantada la de la Plaça Mestre Selma (nom de la falla La Mercè en aquells anys), al pati de Monraval, solar que en poc de temps es convertiria en l’actual Mercat Municipal, que es va plantar la falla del «Barrio Tarancón». Un monument a l’estil de l’època amb base rectangular i una única escena dalt que en este cas criticava la nova xarxa d’aigües potables de la ciutat pels grans defectes que tenia. Esta comissió, de la qual no conservem noms dels seus fallers, sols va plantar eixe any. Cal fer constar que al març següent el lloc on es va plantar esta falla Falla Mercat-escorxador 1966

LA MERCÉ 2017

111

La festa fallera infantil a Borriana s’oficialitza l’any 1950 amb el nomenament de la primera Reina Fallera Infantil, però prou abans d’això, els xiquets de la ciutat ja estan plenament integrats en la festa i porten quasi vint anys plantant els seus propis monuments. Pel que respecta al barri de la Mercé, nou són les falles infantils que hem aconseguit documentar. Es tracta de falletes elaborades amb il·lusió pels xiquets de diferents carrers i amb l’ajuda segur d’algun major, que varen agafar prou rellevància dintre de la festa ja que fins i tot l’ajuntament va instaurar premis per a elles. La primera que trobem al barri és a l’any 1932 i plantada al carrer dels Àngels per un grup de xiquets. Centrava la seua crítica en la fallida expedició d’un vaixell científic a l’Amazones. El 1933 les falles infantils es fan més presents que mai al barri i en trobem tres. Son les del carrer Sant Serapi, carrer Sant Llorenç i Plaça Viciana, constituint així un terç del total de les plantades en tota la ciutat que en foren nou. Cinc d’elles varen tindre un premi per part de l’ajuntament de 50 pessetes mentre que les quatre restants es van haver de conformar amb sols 30 pessetes. L’any 1934 l’ajuntament sembla que anava més justet de diners ja que l’única falla infantil plantada dins de la demarcació del barri va ser al carrer de Lourdes i malgrat obtindre el tercer premi, sols va ser recompensada amb quinze pessetes. No serà

fins l’any 1944 que tornem a trobar una falla infantil dintre del barri. Serà una vegada més al carrer dels Àngels on el 1945 els xiquets tornarien a plantar falleta i d’esta manera van convertir este carrer on més monuments infantils es van plantar. El 1945 a més del carrer dels Àngels es varen plantar també falles infantils al carrer de Lourdes i al carrer Lepanto. La següent que tenim documentada va ser en l’any 1950 però ja com a primera falla infantil oficial de La Mercè, la història de la qual vàrem referir al llibret de l’any 2003.

Falla Barri Tarancón 1932

Falla infantil del carrer dels Àngels 1932

Falla infantil del carrer Sant Llorenç 1933

L’any 1966 els venedors del Mercat Municipal formen la comissió Mercat-escorxador i planten el seu monument en la confluència del carrer La Tanda (abans José Iturbi) amb el carrer Ausiàs March (abans Lepanto) just enfront de l’aleshores escorxador municipal. La falla portava per lema: «Practique l’elegància social del regal», tota una declaració d’intencions com a bona campanya de màrketing per part dels venedors del mercat. El monument va ser obra de l’artista José Pascual Ibáñez «Pepet» i va aconseguir el primer premi. La comissió no va tindre continuïtat i va desaparèixer amb les flames de la nit de Sant Josep. Les últimes falles que trobem plantades dins dels límits del barri de La Mercè varen ser les de la falla Societat de Sant Josep als anys 2009 i 2010. Esta comissió planta els seus dos primers monuments a la Plaça de la Generalitat, una plaça compartida entre els barris de La Mercè, L’Escorredor i Quarts de Calatrava, si bé les falles que durant eixos anys va plantar la comissió de la Societat de Sant Josep varen ser dins dels límits de la plaça pertanyents al barri de La Mercè.

LA MERCÉ 2017

113

Les xarxes ens ho conten...

“Una falla de barri, ha d’estimar el barri que l’acull, una falla de barri pense que és l’essència de la festa, primera eixa comissió es nodreix del barri, igual que eixe barri gaudeix de la comissió. Ser faller d’una falla de barri és ser doblement faller, tindre un doble sentiment i llavor de seguir les seues tradicions! Jo sóc de #barrifaller i no tinc cap altra visió d’estar més a gust i feliç en una comissió així. Perquè fallers de barri som més, i no perguem mai eixa satisfacció de dir-ho ben alt!” Carlos Ventura Estellés Falla Barri València

“Una falla de barri és història, és tradició, és treball, és orgull... Sentir com a teu un barri i entendre els seus carrers com el teu camp de batalla, és una sensació única. Estar pendent de cada racó quan arriba la festa per què cada veí s’ompliga d’alegria quan escolte la xaranga. Cuinar amb el major amor els millors bunyols i oferir-los de bona gana. Escoltar els comentaris de la gent que s’apropa al monument per llegir la crítica o fer-se fotos. Notar el suport de la gent quan els comissionats ens passem la nit en vetlla construint i decorant el jardí de la creu. Il·lusionar-te quan tens la carpa plantada i s’apropa la gent a visitar-nos a “casa nostra”. Fer la vista enrere i veure un mar de gent minuts abans de encendre la traca, que posarà punt i final a tot un exercici d’incansable treball al moment de la cremà. Escoltar amb orgull quan els veïns et donen l’enhorabona per la carrossa, la creu, la falla o qualsevol activitat que fem. Gaudir d’un teatre “abarrotat” de gent que ha acudit a presenciar un treball de mesos i mesos d’assajos i treball al casal, encara que hàgem sigut pesats més d’una vegada...Tot això i molt més és el que significa per a mi formar part d’una falla de barri, un sentiment borrianer, un sentiment de ser part de la història de les falles, però sobretot, un orgull que es veu recompensat amb l’alegria de tota una comissió quan es sent reconeguda com a tal. Mai serà possible explicar amb prou paraules el sentiment de ser faller de barri. #barrifaller” Jose Poveda Chabrera Falla Quarts de Calatrava

“La història de la falles de Borriana passa inescrutablement per unes agrupacions veïnals de barris per celebrar la festivitat de les falles a Sant Josep. Des de 1928 fins a 1942 les falles de Borriana solament es nodrien de comissions falleres de Barri, aqueix any va ser quan una agrupació no veïnal sinó d’una de les societats privades que existien en la localitat, la “Sociedad de cazadores i tiro de pichón” de Borriana irromp en el món de les falles. Les falles de barri es finançaven amb les donacions dels veïns en forma de loteries, rifes, passant el cabàs etc.... cal destacar que, antigament, hi havia un vincle molt estret entre la falla i el seu barri, la comissió fallera tenia l’obligació moral de plantar un monument faller d’acord a la capacitat econòmica del barri i la seua gent se sentia plenament identificada amb la seua falla. De fet les comissions històricament a Borriana sempre han sigut d’una quantitat de membres reduïda que eren els que executaven i repartien les dotacions econòmiques obtingudes per les donacions del barri. Aquest moviment veïnal va ser el que va fer gran la falles de Borriana. Encara que aquest vincle s’ha anat perdent en el temps per la situació socioeconòmica de la localitat, crec que actualment s’està recuperant a poc a poc aqueixa identitat veïnal, aqueixa dependència del barri i el treball dels fallers per al barri, tornant així als arrels essencials de les falles de Borriana. #barrifaller.” Sergio López Tomás Falla Barri d’Onda

“Falles de barri significa germanor, convivència, sentir que es forma part d’un col·lectiu que treballa incansablement per mantindre unes tradicions que de generació en generació s’han transmès i han donat més identitat si cap al barri.” Silvia Rodríguez Ortega Falla Barri La Mercè

“Les falles de barri es poden definir en tres paraules, són l’esforç per poder fer gaudir a tot el món de les festes any rere any, esforç en cada paperet, en cada planta.... i encara que siga petita poder dur la il·lusió a tot el barri, perquè la il·lusió és la segona paraula que ens defineix, eixa alegria quan t’emportes algun premi i que te dóna l’espenta per tornar a començar un exercici nou. I finalment, l’orgull, eixe sentiment que t’ompli el cos en qualsevol desfilada portant la seua banda al pit i sabent que sempre formaràs part de la història de la teua falla. Perquè les falles de barri són història i pertànyer a alguna d’elles és el millor que et pot passar.” Cristina Marco Falla Barri la Mota LA MERCÉ 2017

115

Guia comercial La falla La Mercè agraeix la col·laboració dels comerciants que ací s’anuncien. No oblideu: El comerç fa barri.

LA MERCÉ 2017

117

info@alvol.es | www.alvol.es

Reportatges i cerimonials Fotografia aèria Cinema i publicitat Inspecció d’instal.lacions...

CENTRE AUTORITZAT PER LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT VALENCIANA AMB EL Nº DE REGISTRE 12007978. TOTES LES NOSTRES PLACES ESTAN SUBVENCIONADES PARCIALMENT AMB EL BO INFANTIL.

Dietas para perdida/aumento de peso, embarazo, fitness Paseo San Juan Bosco, 4 12530 Burriana, Castellรณn

964 838 330 nutricentre@hotmail.com Facebook: Nutricentre Burriana

Tarancรณn, 21 Burriana. Tfno: 964 511 908