L’anècdota grana de...
Temporada 1971-72. A l’esquerra amb la samarreta del Nàstic d’aquell curs i a la dreta en els actes per l’ascens a 2a divisió. La temporada 1965-66 jo jugava amb el R. Madrid amateur, l’equivalent al Castilla d’avui en dia. Tots els dijous des que era juvenil feia el partit d’entrenament amb el primer equip blanc. Quan em necessitaven anava convocat amb ells i si no, que era la majoria de les vegades, jugava amb l’amateur. En finalitzar aquella campanya, Miguel Muñoz em va recomanar que sortís cedit, perquè jo era un noi de 19 anys i el R. Madrid acabava de guanyar la 6a Copa d’Europa i era complicat tenir minuts de joc en aquestes circumstàncies. Durant l’estiu jo estava de vacances a Punta Umbría amb la família i vaig tenir una conversació telefònica amb el mateix Miguel Muñoz i em va dir que Josep Juncosa, nou entrenador del Nàstic, li havia demanat informació sobre jugadors que pertanyien al R. Madrid i que jugaven al mig del camp i que li va donar el meu nom. Així que vaig parlar amb l’entrenador Josep Juncosa i em va donar el telèfon del president del Nàstic, Joan Juncosa. El vaig trucar i de seguida ens vam posar d’acord, així que van quedar les dues directives a les oficines del Santiago Bernabéu uns dies més tard per signar el meu contracte. Després de la signatura i ja com a jugador grana de cara a la 1966-67 realitzaria el viatge cap a Tarragona amb el pre64 Força 64 Força
àstic àstic
sident sr. Juncosa i els directius Sr. Aranaz, Sr. Garrido, Sr. Solé i Sr. Freixas en un 1500, però abans aniríem a sopar al restaurant La Ostreria del carrer Alcalá, on també va venir el meu germà Pedro. El menú fou bo i abundant però jo, que acabava de fitxar i era molt jove, em vaig conformar amb un consomé i una truita de gambes. Després vam “agafar” la carretera i cap a la 1 h de la nit van dir de passar-la a l’hotel Alama de Aragón i així ho vam fer. Cap a les 10 h del matí del dia següent ens posàvem en camí, però a l’hora de dinar ens vam tornar a aturar, en aquesta ocasió a Saragossa i així el Sr. Solé podia veure al seu fill (l’avui prestigiós doctor Solé) que en aquells moments estudiava allí. A les 14 h començàvem a dinar a un restaurant de la zona del Tubo i vam fer una bona tertúlia que es va allargar més del compte. Cap a les 20 h de la tarda vam tornar al cotxe i com que en aquella època no hi havia autopistes, vam fer dues aturades més. A les 12 h de la nit arribàvem i així és com sis persones, cinc directius i un futbolista van fer el viatge de Madrid a Tarragona en un 1500, en...26 hores, ni més ni menys!
García-Ramos
