Solidaritat #20

Ni oprimides pel patriarcat, ni explotades pel capitalisme

Infografia: Com està afectant la crisi als Països Catalans

Avancem amb el suport mutu en l’àmbit educatiu

pàgina 5

pàgina 9

pàgines 12 i 13

butlletí informatiu de la Coordinadora Obrera Sindical

#20 Tardor 2013

2

editorial

La lluita de classes, l’única via cap a la independència Edita: Coordinadora Obrera Sindical (COS), 4a època / número 20 / tardor 2013.

Consell de redacció: Centre Estudis Sindicals de la COS i Àrea de Comunicació de la COS. Disseny i maquetació: Àrea de Comunicació de la COS Han col·laborat en aquest número: Les àrees de relacions polítiques, relacions internacionals, de gènere, acció sindical, antirepressiu, comunicació i el Centre Estudis Sindicals de la COS, la secció sindical de la COS a, TMB, l’assemblea de la COS a l’Horta les sectorials del Lleure Educatiu i Sociocultural i Educació de la COS i l’organització juvenil Arran.

Impremta: Imprenta Prims (el Maresme).

Redacció: Coordinadora Obrera Sindical (COS) (Casal Obrer i Popular - Francesc Santacatalina) C/ Salvador Ferrandis Luna, 42 baix esquerra, 46018, València (l’Horta).

Administració: Coordinadora Obrera Sindical (COS) Avinguda Martí Genís, 4, 08500, Vic (Osona).

info@sindicatcos.cat facebook.com/COSnacional twitter.com/COSnacional www.sindicatcos.cat

Sumari Editorial.................................................2 La fera ferotge.....................................3-4 Cau de llunes.........................................5 L’Estaca..........................................6-10 Setze jutges..........................................10 Parlem clar.......................................11-13 Visions del món..............................14-15

Als Països Catalans només avançarem a través de l’empoderament de la classe treballadora.

En parlar d’independència, normalment, es relaciona amb la formació d’un estat propi. Des de l’òptica burgesa, la independència s’entén com la consecució d’un estat propi on la classe dominant segueix sent la mateixa que abans. Per a la classe treballadora però, la independència no és la formació d’un estat propi on la classe hegemònica siga l’opressora, sinó la formació d’un estat que va acompanyada de l’emancipació de la classe obrera des d’una perspectiva no patriarcal, l’assoliment del poder obrer.

Analitzant com s’han format els estats al llarg dels darrers segles se’ns mostren diferències clares entre ells, segons com i qui ha encapçalat la iniciativa. Podem veure els casos del segle XIX a l’Amèrica del Sud, encapçalats pels sectors més desfavorits. Tot i triomfar en molts casos les revoltes, aquestes no van aportar canvis socials profunds degut a què les elits locals van seguir tenint el control dels nous estats que es formaren.

Si mirem els episodis d’alliberament nacional africans de finals del segle XX, veiem com molts d’ells es materialitzen a través de processos revolucionaris de transformació social. Però gràcies a les polítiques de l’FMI, OMC o el BM, aquests nous estats africans tornen a restar dominats pels mateixos colonitzadors blancs que segueixen tenint a les seues mans els mitjans de producció, i on la població negra segueix vivint en condicions d’esclavitud.

Al segle XXI és el torn de formació de nous estats a Europa. En aquests casos però, la diferència rau en què els processos independentistes són encapçalats per qui no vol alhora una transformació social, sinó que aquests nous estats tenen el suport de l’antic bloc capitalista, que buscarà el desmembrament de l’antic bloc socialista de l’est d’Europa. En aquests casos, la burgesia va ser qui encapçalà els processos d’independència i qui va controlar les estructures d’estat, portant a un retrocés en drets a la classe treballadora.

El projecte hegemònic actual de les burgesies europees, recau en la defensa d’una sobirania comuna emmarcada dins la Unió Europea. El paper residual en el qual han quedat les burgesies dels estats més dèbils, els hi obliguen a cedir sobirania deixant l’economia dels seus propis estats al servei de les burgesies europees capdavanteres. Estats que antigament eren colonitzadors, avui dia tenen tan debilitades les seues estructures d’estat que ni tan sols tenen la possibilitat de decidir sense el vistiplau de la Troika. Parlem d’Itàlia, Grècia, Portugal o l’Estat espanyol, on qui pren les decisions respecte a les polítiques econòmiques i socials no són les burgesies pròpies sinó les burgesies dominants de la Unió Europea.

La majoria d’estats europeus no són independents sinó que estan al servei d’estats més poderosos que han pres la seua sobirania nacional amb el consentiment de la seua burgesia estatal, que busca mantenir una quota de poder siga com siga. Només un procés revolucionari encapçalat per la classe treballadora que s’allibere del projecte de les burgesies europees i de la seua burgesia estatal, pot portar a recuperar la seua independència.

Als Països Catalans només avançarem a través de l’empoderament de la classe treballadora, a través de l’organització de base assembleària, la solidaritat i el suport mutu, tot denunciant i combatent el racisme i masclisme imperants actualment a la societat. Les propostes d’estat propi perpetrades des d’opcions neoliberals o socialdemòcrates, ideologies que només volen gestionar l’actual sistema econòmic sense qüestionar-lo, no són capaces de garantir les necessitats de les treballadores.

Cal un canvi de paradigma que situe les necessitats i els drets de la classe treballadora dels Països Catalans al centre del debat polític, un canvi que només el pot impulsar i aconseguir la mateixa classe treballadora organitzada. La independència, la real, la que ens puga garantir una sobirania econòmica, alimentària, energètica…, per canviar-ho tot, només podrà arribar per la via de la lluita de classes, als nostres llocs de treball i al carrer, mai per la via de la concertació i el pacte social amb les elits que ens exploten.

Juntes poden construir l’alternativa al model sindical existent, juntes i organitzades podrem fer front a la situació desprotecció, precarietat, retallades, temporalitat... Amb la COS tu decideixes, tu eres i fas el sindicat.

3

la fera ferotge

Continuem de camí al segle XIX amb més precarització del treball El govern espanyol, de la mà de la patronal CEOE, reduirà de 41 a 5 els models de contractes laborals.

La ministra espanyola de treball, Fátima Báñez, mentre defensava la nefasta contrareforma laboral de Rajoy el passat 29 d’agost, va anunciar la reducció a 5 models de contracte, des dels 41 actuals... cosa que podria ser positiva, si no fos pels ‘aplaudiments’ immediats de la CEOE (els veritables impulsors d’aquesta mesura), i si servís, exclusivament, per a simplificar els models contractuals i per fer la contractació més entenedora a la classe treballadora Els tipus de contracte quedaran llavors en: contracte ‘indefinit’, contracte temporal, contracte ‘de relleu’ contracte ‘de pràctiques’ i contracte ‘de formació i aprenentatge’. Un sol tipus de contracte de treball ‘estable’, i quatre modalitats diferents de treball precari, és a dir, un nou ‘regal’ a la patronal, i un nou clau en el taüt dels drets de les persones treballadores. Segons la ministra (tal i com porta anys reivindicant la CEOE, i tal i com va reclamar la Comissió Europea fa uns mesos en demanar el ‘contracte únic per combatre l’atur’), l’existència d’un elevat nombre de tipus diferents de contractes i el * La setmana anterior a la compareixença de la ministra espanyola de treball, la CEOE anunciava, entre d’altres, aquests 10 punts com a ‘proposta negociadora amb els agents socials’: · Canviar contractes a temps complet en parcials a plaer de l’empresari, o com des de la CEOE (i des del PP i el PsoE) diuen, ‘quan existisquen causes que ho justifiquen, evitant acomiadaments objectius’. · Ampliar del 15% al 30% el marge d’hores complementàries, tal com s’indica actualment a l’Estatut dels Treballadors. La CEOE no té prou amb què la contrareforma laboral de Rajoy (i les dues de Zapatero) introduís una ‘petita flexibilitat’ en la contractació parcial (permetent cobrar les hores extres a preu d’ordinàries) · Que una part dels sous siga variable i depenga de la situació de l’empresa. Que un determinat percentatge dels sous tinga un complement variable, depenent de la situació i el resultat de les empreses. És a dir, cobrar a gust de l’empresari. · Més traves als jutges perquè no puguen ‘tombar’ els ERO. · Reduir les modalitats de contractes. Ja ho han aconseguit.

“complex” sistema de bonificacions, causava greus problemes als petits empresaris a l’hora de contractar.

Però com no... amb aquesta nova mesura, el que van a fer és igualar a la ‘baixa’ de mica en mica, adornant-ho tot plegat d’avançar en la ‘contractació estable’. No creen cinc modalitats contractuals més estables i amb majors drets (socials, salarials, de cotització i prestacions…), sinó que precaritzen encara més el ja extremadament precaritzat ‘mercat laboral’, beneficiant en realitat a la gran patronal (de nou), qui seran els màxims beneficiats dels contractes precaris. Si açò ho acompanyem de les ‘propostes’ de noves reduccions salarials i ‘flexibilitzacions’, veiem en què pot acabar tot plegat: Més ERO, més acomiadaments, més precarietat... en definitiva, menys drets, més deures i més misèria.

Segons la ministra, i els seus amos de la CEOE, de l’FMI i de la Comissió Europea, la contrareforma laboral Rajoy està aconseguint que l’acomiadament ja no siga una prioritat per les empre· Minijobs. ‘A un aturat, si se li pot oferir un contracte de quatre hores i treure-li de les llistes de l’atur, doncs és millor que estar en la desocupació’, com va dir un dirigent patronal... i de pas no se li paga prestació. · Limitar les pensions de viduïtat a les persones sense recursos. La patronal dels empresaris vol que les cotitzacions dels empresaris i treballadors deixen de finançar-les i canviar el seu caràcter ‘contributiu’ a ‘no contributiu’, és a dir, a la caritat. · Ampliar el límit d’edat per als contractes de formació. Encara que la reforma laboral va ampliar el límit d’aquest tipus de contractes dels 25 als 30 anys, la CEOE creu que l’edat de contractació ha de ser els ‘suficientment àmplia’ perquè beneficie tant a joves parats com a desocupats que han d’adaptar-se professionalment. Així, poden contractar per quatre cèntims a qui vulguen. · Els metges de les Mútues haurien de donar les altes mèdiques. Açò implicaria la privatització de l’atenció mèdica... i de pas, extingir al dret fonamental a la protecció de la salut de les persones treballadores.

Poder concatenar contractes temporals, de nou i ara ja legalment, i impossibilitant definitivament l’accés a un contracte estable.

ses. Però ‘obliden’ explicar que, amb la creixent precarització d’una banda, i amb la legalització de l’augment d’hores extres (cobrades a preu d’hora ordinària), el que en realitat estan fent les empreses és adoptar “mesures temporals” que, acabant en frau de llei en força ocasions, només pretenen l’empitjorament de les condicions laborals per garantir el manteniment o, fins i tot, l’augment dels beneficis de la patronal.

A més, la ministra va anunciar que aquesta iniciativa, junt amb els incentius en matèria contractual, i junt amb d’altres com les que ja està posant damunt la taula la CEOE, es refondran en la nova Llei d’Ocupació... llei que cada dia s’assembla més al ‘Código del Trabajo’ franquista.

Una vegada més queda molt clar cap on ens porta la política marcada pel capital, i els seus fidels administradors. No només no s’ataca l’ús fraudulent i abusiu de la legislació laboral contra les persones treballadores per part de la patronal, sinó que es legalitza de nou l’statu quo existent, per facilitar la tasca explotadora.

4

la fera ferotge

Si lluitem, podem guanyar, si no lluitem, ja hem perdut La lluita sindical és l’eina que tenim les treballadores per fer respectar els nostres drets socials i laborals.

La lluita sindical i la solidaritat són la primera pedra per a l’emancipació de classe i són eines necessàries per obrir i despertar consciències a persones que, fins ara, no es qüestionaven l’actual model de les relacions laborals. Per això, l’agenda capitalista ha estructurat dues formes d’aplicar la seva repressió i la classe treballadora és objecte de repressió per part de l’estat, repressió institucional, i objecte de repressió al lloc de treball, repressió laboral, per mitjà de represàlies empresarials.

El concepte més clàssic i comú de repressió és aquell que definim com el que pateix una classe oprimida per part d’una classe opressora que se serveix d’unes eines que ella mateixa ha creat per aquesta funció. Aquesta repressió té una funció essencial i prioritària: el manteniment del capitalisme com a sistema econòmic, social i polític de l’Estat. Així, la classe opressora, la burgesia, se serveix de les eines creades sota una suposada legitimitat democràtica per a mantenir el seu ‘statu quo’ dominant.

Aquesta repressió, la repressió institucional, és aquella que és executada sistemàticament d’una forma molt generalitzada contra aquelles persones que aspiren amb les seves accions a canviar en sentit global l’’statu quo’ actual, és a dir, és l’aplicada per intentar aturar o desmotivar aquelles iniciatives que apostin per canvis de tal cabal que posen en risc i/o en contradicció el propi model capitalista en el seu conjunt.

D’altra banda, en el terreny sindical el concepte més clàssic de repressió ha de ser interpretat en un sentit més ampli. Així, repressió també són les represàlies que adopten les empreses contra la classe treballadora quan aposta per canviar l’’statu quo’ a petita escala, és a dir, modificant les condicions de treball al seu lloc de treball i motius no els hi falten: la lluita sindical al lloc de treball és la més propera, és on més es pot incidir, és on es fan més visibles les seves victòries i els seus efectes en el dia a dia i és l’avantsala de qualsevol canvi a gran escala perquè converteix en realitat allò que de vegades ens fan creure que és una utopia, l’emancipació de classe, sent l’espurna que desperta la pròpia consciència de classe per anar més enllà. En aquest terreny l’empresa té ben apresa la lliçó i mitjançant la repressió laboral aplica acomiadaments, modificacions unilaterals de les condicions de treball, sancions, ‘mobbing’ empresarial i d’altres mecanismes per intentar aturar o eliminar les iniciatives de lluita al lloc de treball, és lluita de classes a petita escala, ni més, ni menys.

La lluita sindical és l’eina de la qual disposem els treballadors i les treballadores per fer respectar els nostres drets socials i laborals, conquerir-ne de nous i iniciar el camí per obrir consciències i apostar per canviar l’ordre de les coses en un sentit més ampli, sempre amb la premissa de què qui lluita pot guanyar i qui no lluita ja ha perdut.

No són pocs els casos repressius i les lluites que hem tingut últimament les militants de la COS: · Un company de la COS va ser acomiadat per ser el propulsor d’una assemblea de treballadores al seu centre de treball. Vam impugnar l’acomiadament i vam guanyar. Ha estat readmès i ha sigut el principal impulsor de la creació de la secció sindical a TENO, del sector del lleure. Ara treballa per millorar les condicions laborals de les seves companyes. Al no haver-hi predisposició al diàleg per part de l’empresa, la secció sindical de la COS a Escolarest, del sector del lleure, va convocar el passat juny una vaga indefinida perquè els seus contractes temporals en frau de llei s’acabaven en pocs dies. La vaga ni va començar. L’empresa va cedir i va convertir els seus contractes en indefinits. Aquest setembre tenen assegurada la feina i, per tant, continuar la lluita. · Un company d’autobusos de TMB va ser acomiadat per denunciar públicament la corrupció que hi ha a TMB i un cas d’assetjament laboral de caire sexista. Es va impugnar l’acomiadament i ha estat readmès al seu lloc de treball. · TMB va intentar, pagant amb recursos públics, que es declaressin com abusives les vagues convocades per diferents seccions sindicals, entre elles la secció de la COS. Han perdut. Han fet recurs, pagant, evidentment, amb recursos públics. · TMB va portar, amb recursos públics, a judici (penal) a dos companys de TMB per difondre un cas d’assetjament laboral. Han perdut, van ser absolts.

Algunes seccions sindicals de TMB, entre elles, la de la COS, van portar a judici la pausa de l’entrepà que TMB havia suprimit. Vam guanyar.

Ara gaudeixen d’aquest descans. · La secció sindical de la COS a la Universitat de Barcelona ha realitzat una campanya de denúncia de la contractació laboral fraudulenta al professorat associat sense rebre suport de cap altra secció sindical. S’ha iniciat una recollida de signatures històrica entre el professorat associat que ha permès fer una reclamació col·lectiva. · La sectorial del Lleure de la COS ha creat un projecte assembleari, de base, participatiu, mobilitzador i trencador en un sector molt precari on no s’observava activitat de cap altre sindicat, malgrat haver-n’hi. Ara resulta que sí que hi són i fan alguna cosa. · La sectorial d’Educació de la COS ha començat a caminar participant de la marxa per l’educació i convocant concentració al departament d’educació.

5

cau de llunes

Parir és un dret, no una imposició Campanya conjunta de l’esquerra independentista a favor de l’avortament lliure i gratuït.

Des de l’esquerra independentista s’iniciarà enguany una campanya pel dret a l’avortament lliure i gratuït. Una reivindicació de classe i una declaració de guerra contra la dreta catòlica.

Per fer front a l’ofensiva patriarcal i capitalista amb les seues mesures de violència institucional, prendrem els carrers i portarem la desobediència feminista al centre del debat polític.

La reforma prevista pel govern espanyol, es llança enmig d’un moment socioeconòmic en el qual la classe treballadora, i les dones en particular, veiem com la nostra situació empitjora dia a dia, i segurament intenta passar desapercebuda enmig de tantes altres mesures de maltracte a les treballadores, però significa una agressió flagrant i de les més agudes que s’estan duent a terme, alhora que representa un salt enrere de 30 anys pel que fa a les petites victòries que, en matèria d’avortament, s’havien assolit després de lluites històriques del feminisme.

Les retallades en sanitat, educació i drets socials i laborals, fan encara més precàries les nostres vides; i les dones ens veiem doblement afectades i maltractades. Els sectors més retallats estan altament feminitzats (la major part de treballadores són dones); perquè les tasques assistencials i de cura que, tot i que en menor mesura, assumia l’estat, estan tornant a recaure en les dones i això propicia l’anomenat retorn a la llar. Cada cop més hem d’assumir el treball assalariat i alhora les tasques de la llar, en unes dobles jornades laborals cada dia més dures; perquè som les que patim més la temporalitat laboral, els contractes escombraria i les que estem en el centre de l’economia submergida…

Enmig d’aquesta situació, tornar la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) a una situació legal en pitjors condicions que en el 1985 en la llei de supòsits, propiciarà la reproducció obligada; tindrà un cost molt elevat per a les dones, tan emocional-

ment (dependència de terceres persones en una conjuntura en què mantenir fills i filles es fa més difícil que mai), com materialment (dificultat de conciliació amb la vida laboral, intensificació de la ja esmentada doble jornada laboral...).

Així, es fomenta que les dones posem la nostra vida en perill quan decidim exercir el dret al propi cos, i en aquest sentit es perpetra de nou un greuge de classe: les dones amb menys recursos econòmics ho tindrem molt més difícil, per no dir impossible per avortar en condicions (quan les intervencions siguen clandestines o si han de recaure a mans privades) i haurem de posar en perill la nostra salut sometent-nos a intervencions voluntàries de l’embaràs en condicions precàries.

Els nostres cossos, desitjos i maternitats ens seran usurpats mentre som testimonis de la seva fal·làcia: mentre legislen sobre la propietat privada inalienable, fan dels nostres cossos una extensió de la propietat de l’estat; som lliures per poder decidir fer-nos un augment de pit o retocar-nos el nas, però no ho som per poder decidir si volem ser mares o no.

Ni oprimides pel patriarcat, ni explotades pel capitalisme Abans i durant la jornada del 8 de març, als Països Catalans es multiplicaren els actes organitzats amb motiu del dia internacional de la dona treballadora. Ciutats com Barcelona, València, Tarragona o Alacant registraren manifestacions on l’esquerra independentista participa activament.

Alícia Moragues, la responsable de l’àrea de gènere de la COS va participar en un dels parlaments de l’acte de l’esquerra independentista de Mallorca. En ell, va esbossar que les dones constitueixen la meitat de la població mundial, realitzen les dues terceres parts del treball que es fa al món però només guanyen el 10% dels salaris totals. Va criticar les polítiques dels estats europeus que que exclouen a la major part de la seua ciutadania de l’accés a condicions de vida dignes i a la igualtat. També va destacar l’increment de la feminització de la cura de la infància i de les persones majors en situació de dependència, a conseqüència de les retallades dels serveis públics, degut a l’ofensiva neoconservadora i patriarcal sobre els rols familiars i els drets sexuals i reproductius, que ataquen la igualtat i el dret de les dones a decidir.

La campanya pel dret al propi cos, va convocar escarnis feministes al davant de les seus del PP arreu dels Països Catalans, el passat 16 de maig. Se’n celebraren a Palma, Tarragona, Reus, Barcelona, Sabadell, Mataró, Xàtiva, València i a Alacant, on la policia van identificar algunes de les concentrades. Aquests escarnis foren convocats per protestar contra contrarreforma de la llei de l’avortament impulsada pel govern espanyol, ja que suposa un endarreriment de trenta anys en les lleis que regulen la reproducció i l’avortament.

Manifestació del 8 de març a Barcelona

6

l’estaca

Seguiment elevat de la vaga general del 14N arreu dels Països Catalans

Les conseqüències de la darrera Reforma Laboral

Les mobilitzacions al voltant de la vaga general del passat 14 de novembre tingueren un ampli seguiment arreu dels Països Catalans. Les accions convocades per l’esquerra independentista conjuntament amb altres organitzacions a través d’espais anticapitalistes també tingueren una bona resposta. La vaga general es va notar sobretot en el sector industrial, s’aturà del tot la factoria de Ford a Almussafes (la Ribera Baixa) per exemple.

Ara que recentment hem traspassat el primer any de vigència de la Reforma Laboral, en la redacció definitiva que li donava la Llei 3/2012, publicada al BOE de 7 de juliol, podem fer un balanç del període arribant a conclusions que de fet ja podíem avançar en el moment de l’entrada en vigor de la norma.

En els barris de les ciutats més poblades del país, Barcelona, València, Tarragona o Alacant, es multiplicaren els piquets, amb una notable participació popular a través de comités de vaga unitaris. La jornada de vaga general del 14N al sud de l’Albera va significar un avenç important de la lluita i l’autoorganització de la classe treballadora dels Països Catalans a l’hora de defensar els seus drets.

Tot i l’èxit de la convocatòria, no podem passar per alt la repressió i brutalitats exercides pels cossos policials durant la vaga general. No podem oblidar el que li va passara l’Ester Quintana a Barcelona, quan per culpa d’una bala de goma llançada per un agent dels Mossos d’Esquadra va perdre un ull, el menor agredit per un altre agent dels Mossos a Tarragona, el xiquet agredit per la policia nacional espanyola a València o les nombroses detencions i identificacions que patiren diverses companyes a Benimaclet (València), Barcelona, Girona…

València

Caldes de Montbui

Ha esdevingut un mecanisme d’abaratiment de l’acomiadament i de devaluació interna de salaris.

Molesta perdre tan sols un minut a rebatre l’argument donat pels ideòlegs de la reforma (i de les anteriors realitzades sota l’auspici del socialiberalisme), manifestant el caràcter contracíclic de la Reforma Laboral, afirmant que es facilita l’ocupació de les treballadores un abaratiment dels costos laborals (deixant de banda els eufemismes discursius de rigor) mitjançant la possibilitat de facilitar els sistemes de rebaixa salarial (entre altres condicions) i rebaixant el preu de l’acomiadament, i diem que no cal perdre un minut a rebatre aquests arguments perquè s’han demostrat no ja com a obertament falsos sinó una transgressió oberta i permanent de la realitat més elemental i del nostre sentit comú, entrant discursivament en l’esfera que l’actualitat política institucional on competeixen obertament el cinisme, la mentida desacomplexada o fins i tot el sainet (La compareixença del President del Govern al Parlament Espanyol el passat 01.08.2013, pel cas Bárcenas, llegint l’absoluta literalitat del discurs que portava preparat fins a límits delirants el famós ‘fin de la cita’, i a més de manera reiterada, ens remet a límits de vergonya aliena difícilment imaginables).

La primera obvietat que nega la incidència favorable de la Reforma Laboral són la mera adveració de les dades. La persistència del creixement de l’atur, amb 798.500, aturats més, només el 20% dels aturats que s’han donat de baixa del Servei Públic d’Ocupació ha estat per haver trobat feina, només un 6’8% dels contractes signats aquest últim any han estat indefinits (un 8% menys que el juny del 2012), i dels quals la meitat han estat a temps parcial, devaluant-se els salaris un 6’1 % essent l’Estat Espanyol el membre de l’OCDE que ha rebaixat més els seus salaris des del 2010. Les declaracions de la Ministra conforme s’ha desacceleretat la destrucció d’ocupació i que, si no hagues estat per la Reforma Laboral,

encara hauria estat pitjor, arguments inadmissibles, atés que contradiuen els propòsits que la pròpia Fatima Báñez va traslladar en el moment de la tramitació de la norma dient explícitament que crearia ocupació ‘La Reforma del Empleo’, i perquè en segon lloc, ens ubiquen en el terreny de la ucronia i de la ciència-ficció, àmbit on la gent mundana que es mou en aspectes d’estricta materialitat com la supervivència diària.

En realitat la Reforma Laboral és un mecanisme d’abaratiment de l’acomiadament i de devaluació interna de salaris, on si s’ha mostrat exitosa sense pal·liatius, no així en la creació d’ocupació, dins d’una lògica que David Harvey ha anomenat acumulació per despossesió on els processos d’acumulació del Capital no es produeixen ja només en la generació de la plusvàlua, sinó també directament en l’apropiació de les rendes dels treballadors, ja siga salari directe -la ja esmentada devaluació salarial- o indirecte -privatització i retallades dels serveis públics.

En segon lloc un dels aspectes de la Reforma és precaritzar les condicions dels treballadors per laminar els processos d’acció col·lectiva dins d’una òbvia pretensió de refermament del poder de classe empresarial l’evident ambigüitat i inseguretat jurídica creada per la pèrdua de vigència dels Convenis Col·lectius fruit del decaïment de la ultractivitat, acompanyada dels mecanismes alternatius que dona la Reforma Laboral per devaluar les condicions de treball, ha generat una incertesa, buscada sens dubte pels propis ideòlegs de la Reforma als efectes d’afavorir Convenis regressius. Un despropòsit que evidencia que tot el discurs vinculat a la seguretat jurídica i la mateixa coherència interna de l’ordenament jurídic els importa un rave. És un govern d’obedients funcionaris lobbistes de les classes dirigents, que tenen claríssima una agenda, que ja no és oculta, i la Reforma Laboral és una prova evident, i cal per a revertir aquesta situació alguna cosa més que una reposta indignada davant l’evidencia ja coneguda que el capitalisme neoliberal és incompatible ni tan sols amb les formes més moderades de la democràcia liberal i començar a vertebrar respostes des de dins i fora dels centres de treball.

laccent.cat @laccent

7

l’estaca

Un any de la secció sindical de la COS a Autobusos de TMB Crònica de les accions i mobilitzacions dutes a terme al llarg del darrer any a Autobusos de TMB. A principis de l’any 2012 tot el Comitè d’empresa d’autobusos de TMB signava la retallada del conveni i la congelació salarial per tres anys.

Alguns treballadors i treballadores, afiliats d’ACTUB i CGT i altres sense afiliació, no enteníem com els delegats sindicals d’aquestes dues opcions havien defensat aquesta mesura en una Assemblea General.

Un més després, la Direcció acomiadava l’exdelegat sindical de CGT, Andreu de Cabo, i aquí s’acabava el somni de la tranquil·litat que alguns s’havien cregut. En la primera Assemblea que es va realitzar contra l’acomiadament va quedar ben clar que CGT no estava disposada a convocar aturades pel seu propi afiliat.

Veient el panorama amb desesperació, diversos companys i companyes vam decidir formar la COS com a eina per poder convocar aturades.

El mateix dia que informaven a la Direcció de la creació de la secció sindical també informaven de la primera convocatòria de vaga pel dia que tenia Andreu de Cabo el seu CEMAC. Vam interposar denuncies a Inspecció de treball sobre les diferents irregularitats que anàvem trobant i que el Comitè d’empresa no denunciava.

A l’agost ja vam detectar que la Direcció anava a per la segona retallada, en forma de Paga extra de Nadal. En els últims mesos de l’any, junt amb ACTUB, CGT i PSA, vam estar fent aturades durant 28 jornades. No vam votar a favor de l’acord econòmic acceptat perquè no portava la readmissió d’Andreu de Cabo.

Conjuntament amb CGT vam guanyar, a finals del 2012, el judici penal contra els companys Mercader i Garganté, que la Direcció de TMB

havia interposat per haver realitzat una roda de premsa. Mesos després, va venir la nostra major alegria, la sentència d’acomiadament nul del company Andreu de Cabo. Per arrodonir el triplet vam guanyar el judici per les 28 jornades de l’any anterior que la Direcció havia intentat il·legalitzar.

Després de cinc anys, quan encara estàvem a CGT, el Tribunal Suprem va confirmar que la Direcció havia de pagar quasi un milió d’euros a 672 conductors i conductores d’ACTUB, CGT i PSA. Això implicava un revés molt fort pels sindicats de la Patronal: CCOO, UGT i SIT. Per evitar una fugida d’afiliats dels sindicats grocs, la Direcció, amb la signatura de CGT i PSA, va decidir gastar-se més de dos milions d’euros per cobrir les vergonyes de CCOO, UGT i SIT que, òbviament, també van signar. ACTUB no va voler signar, com els hi demanava la COS, i el mateix dia de la signatura la Direcció va informar de l’acomiadament del seu afiliat Antonio Bonilla.

Veient com la Direcció ens retallava les condicions laborals i salarials mentre malbarata els diners públics, la COS vam exigir la dimissió del President i del Vicepresident de TMB, amb el suport explícit de la CUP a Barcelona i al Parlament de Catalunya.

Per últim, un cop vam saber l’acomiadament de Bonilla, com a secció sindical estem enfeinats en la sociabilització del cas i davant la desconvocatòria de tot el Comitè d’empresa de les aturades decidides en Assemblea General vam continuar amb elles fins que el treballador afectat ho va trobar convenient. Al setembre s’ha de tornar a la càrrega amb noves aturades per la readmissió d’aquest conductor, la COS allà estarem.

Concentració solidària amb els dos treballadors de TMB jutjats el 19 de desembre

Secció Sindical de la Coordinadora Obrera Sindical d’Autobusos TMB tb@sindicatcos.cat

costb.wordpress.com

@cos_tb

Avançant en el camí de la unitat popular i d’acció anticapitalista Des de fa uns mesos, a la comarca de l’Horta, i més concretament a la ciutat de València, s’han anat fent passes en la constitució i organització del Bloc Unitari Anticapitalista de València.

Aquesta plataforma per la unitat d’acció anticapitalista, està configurada actualment, i de moment, ja que esperem poder comptar aviat amb la incorporació de noves companyes i col· lectius, per tres organitzacions sindicals, la CNT-AIT, la COS i el SEPC, per l’organització juvenil Arran, per l’organització política Endavant-OSAN, pel col·lectiu contra la privatització de la sanitat pública, CAS-PV, pel CSA–Terra de Benimaclet, per la Plataforma d’Aturats de Montcada, l’Ateneu Popular de Montcada…

Aquest espai començà a articular-se tímidament arran de les accions unitàries, piquets i manifestació alternativa de la vaga general del passat 14 de novembre, i tingué la seua màxima expressió en l’exitosa convocatòria alternativa del passat 1r de maig a València. A més, s’han desenvolupat accions solidàries, com la concentració de solidaritat amb la darrera vaga general a convocada al País Basc, o la seua presentació oficial en públic, mitjançant un debat obert a la passada edició de la Fira Alternativa de València.

Aquesta tardor tindrem nous reptes als quals fer front, com l’ampliació del Bloc a més col· lectius, persones i organitzacions; la seua major i millor visualització al màxim possible de mobilitzacions, i el fet d’avançar en una major consistència en el discurs. Ara, per primera vegada en molts anys es donen unes mínimes condicions per poder comptar amb un espai solidari, de suport mutu i combatiu ample i plural a la nostra comarca.

8

l’estaca

Un 1r de maig amb un notable increment de mobilitzacions arreu de les comarques ‘Nosaltres produïm, nosaltres decidim’ fou el lema escollit per l’esquerra independentista per la passada diada del 1r de maig als Països Catalans.

Les manifestacions del passat 1r maig registraren un augment de participació i es multiplicaren els actes del país, demostrant que la feina feta durant els darrers anys a través d’espais anticapitalistes comença a donar fruits. Durant els darrers dies d’abril, l’assemblea de la COS al Barcelonès va realitzar unes jornades prèvies al 1r de maig. Es van iniciar amb dos actes internacionalistes, en els que van participar un membre de LAB (País Basc) i un membre del SAT (Andalusia). Dies més tard fou el torn de debatre sobre la unitat d’acció sindical, en una taula rodona a Ateneu La Flor de Maig, amb representants de la CNT, CoBas i COS. Les jornades es van cloure en un debat al voltant de l’educació pública amb la participació de membres de COS UB, COS educació, COS UPV, SEPC i l’Assemblea del Raval.

El matí del 1r de maig, unes 500 persones van respondre a la convocatòria de la COS i l’esquerra independentista i es manifestaren pels carrers del centre de Barcelona per acabar davant de la placa d’homenatge a Salvador Seguí al Raval. A la tarda, milers de persones participaren en la manifestació unitària, convocada amb el lema ‘Ni UE, ni capitalisme: poder popular’.

Abans de començar, ja es podia veure el desplegament exagerat de dispositius policials, que van provocar les manifestants des d’abans de què comencés la marxa. Càrregues policials pels carrers de l’Eixample i Gràcia van acabar amb alguns companys detinguts, entre ells un militant d’Arran. A València la COS també va organitzar un acte previ abans del 1r de maig. Fou en COiP Francesc Santacatalina i en ell es va desglossar la

feina del sindicat a l’Horta en els diversos fronts on treballa l’assemblea comarcal. El 1r de maig, el Bloc Unitari Anticapitalista, espai on participa la COS, va aplegar unes 1.500 persones en la manifestació del matí per València, que acabà a la Plaça del Patriarca, amb un recorregut final alternatiu a la convocatòria oficial.

Barcelona

Barcelona

Castelló de la Plana

A Tarragona l’EI va aplegar unes 600 persones.

A Sabadell, la manifestació anticapitalista va convocar 1.500 persones, acte on van convergir les marxes de Ripollet, Cerdanyola i Terrassa. A Mataró, Gandia, Castelló de la Plana, Alacant o Elx, la COS va participar a través d’espais unitaris, destacant la de Gandia, on el Bloc Anticapitalista de la Safor realitzà la seva primera convocatòria amb un gran èxit d’assistència

València

Mataró

Tarragona

Gandia

9

l’estaca

Com està afectant la crisi sistèmica a la classe treballadora dels Països Catalans Als Països Catalans hi ha almenys

Andorra 1.185 aturades Les dades del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra enumeren les demandants d’ocupació registrades

Nombre de persones aturades i evolució des de 2010

Catalunya Nord 41.335 aturades 15,30 %

1.844.710 persones aturades

Franja de Ponent 3.390 aturades Dades ponderades segons el pes de les catalanoparlants en les seves respectives comarques

Catalunya 902.300 aturades 24,53% Illes 169.000 aturades 28,56%

un

29,3%

ha crescut l'atur des de 2010 fins ara

País Valencià 727.500 aturades 29,19 %

Font dades atur: Joan Vila i Triadú @Joanvilaitriadu www.media.cat

Els procediments de desnonaments acordats pels jutjats de primera instància als Països Catalans van assolir l’any 2012 la xifra de 41.640.

Respecte a la Catalunya Nord, el departament dels Pirineus Orientals no informa dels desnonaments.

La Fundació Abbé Pierre calcula que durant els anys 2010-2012 s’han produït gairebé 4.000 desnonaments a la Catalunya Nord.

Més de

Més de

desnonaments durant el 2012 als Països Catalans

desnonaments cada dia durant el 2012

Desnonaments per territori Catalunya

País Valencià

desnonaments

desnonaments

25.422

13.199

Illes

3.019

desnonaments

1r trimestre 2010 2n trimestre 2010 3r trimestre 2010 4t trimestre 2010 1r trimestre 2011 2n trimestre 2011 3r trimestre 2011 4t trimestre 2011 1r trimestre 2012 2n trimestre 2012 3r trimestre 2012 4t trimestre 2012 1r trimestre 2013

1.426.350 1.437.052 1.401.337 1.430.278 1.511.421 1.436.761 1.510.046 1.605.617 1.726.210 1.671.261 1.710.026 1.720.406 1.844.710

41.000

Desnonaments per trimestre

gener, febrer i març

abril, maig i juny

11.694

12.145

de 2012

115

de 2012

juliol, octubre, agost novembre i setembre i desembre de 2012

7.902

de 2012

9.899

10

setze jutges

No calles davant les modificacions de les condicions laborals…

Discriminació laboral per identitat sexual

Amb la que ens està caient, davant la fi de la vigència dels convenis col·lectius, no podem romandre de braços plegats. Màxim quan des del passat juliol moltes empreses han lliurat cartes a les persones treballadores, comunicant-los que el conveni de referència fins eixe moment (‘provincial’, ‘autonòmic’, o d’empresa), havia perdut la seua vigència i que, en el seu lloc, les condicions laborals serien regides pel conveni d’àmbit ‘superior’ o per l’Estatut del Treballador (òbviament sense comentar enlloc la pèrdua real i directa de drets adquirits fins eixe moment).

Imagina’t que a les ‘categories’ més baixes, ens podrien rebaixar el sou fins al Salari Mínim Interprofessional. En aquestes cartes, les empreses arriben a indicar que es mantindran temporalment les condicions actuals (de moment, les de jornada i sou), fins a una data determinada.

En alguns casos aquests escrits arriben a ser molt més concrets, detallant imports de baixada de sou i augment de jornada.

Quan es parla de discriminació per identitat sexual es fa referència a l’exercida contra aquelles persones que, bé per les seues pràctiques sexuals i/o per la seua assignació social de sexe, gènere, orientació… tenen una percepció de si mateixes que no encaixa amb l’hegemònica heterosexual (persones que se solen etiquetar com a gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals…) Aquestes discriminacions s’enquadren en el sistema d’opressió heteropatriarcal, que uneix la ‘normativitat’ heterosexual amb el patriarcat. Així, es pot identificar l’origen comú amb la doble i triple discriminació i violència que pateixen les dones treballadores, i compartir estratègies de lluita i solucions a aquestes agressions quotidianes.

Si has rebut una d’aquestes cartes... no ho dubtes ni un moment. Posa’t en contacte immediatament amb el sindicat per tal de poder organitzar la defensa dels teus drets i pels dels teus companys i companyes de feina. Tot i així, si un conveni col·lectiu incorpora una clàusula en el seu contingut en la que s’estableix que la vigència del seu contingut perdurarà fins que es pacte un nou conveni, això impossibilita que l’empresa puga modificar unilateralment les condicions de treball pactades en conveni.

Els terminis són prou curts per això, no deixes passar ni un sol dia més. I no ho oblides. Si una cosa estem demostrant, és que, qui lluita, qui dona la cara amb honestament, té més possibilitats de mantenir i, fins i tot millorar les seues condicions, que qui roman callat i de braços plegats.

Avui en dia, encara no són reconeguts plenament de forma legal els drets sexuals de les persones.

A més de què dins de la identitat sexual s’engloben multitud d’opcions, la discriminació no es dóna només sobre aquesta base, sinó que sol afegir-se a d’altres molt diverses (per edat, origen, religió, situació administrativa, (dis)capacitat…). Més encara si volem treballar aquestes problemàtiques també des d’una perspectiva de classe.

Als Països Catalans, tot i l’estesa percepció que no hi ha gaires casos de discriminació laboral per identitat sexual, segons els estudis de l’Observatori contra l’Homofòbia de Barcelona, al voltant del 16% dels casos de discriminació denunciats es produeixen al lloc de treball (considerant la dificultat per denunciar aquest tipus de casos). La realitat, però, és que les poques denúncies, igual que en els casos de les discriminacions contra les dones o contra les persones migrants, tenen el seu origen en la dificultat per demostrar els fets (igual que passa amb el mobbing).

Ara, la dificultat de trobar proves dels fets no és l’únic motiu de la poca visibilització d’aquestes discriminacions, ja que, una de les ‘tàctiques’ més comunes entre les persones amb pràctiques homosexuals habituals és la de l’ocultació de la seua identitat sexual per evitar el risc de ser discriminades. Així es renuncia a la pròpia llibertat per no perdre la feina. D’aquesta forma s’acaba renunciant a drets socials i/o laborals bàsics (permisos o excedències per cures de parella, fills i filles…)

Cal recordar que encara avui no es reconeixen plenament de forma legal els drets sexuals de les persones en general, i menys encara en el cas trans i intersex. I tot això quan perviuen un important grau de fòbies en la nostra societat, que porten a discriminacions i violències quotidianes contra les persones amb identitats sexuals diverses.

La invisibilitat i/o autoexclusió és una de les formes de discriminació al costat d’altres com l’assetjament laboral (mobbing), les que es donen en l’accés a l’ocupació, o les dels processos de selecció (més freqüents en persones trans, bé perquè és evident la seva diversitat identitària, o bé per raons administratives la seua identitat no coincideix amb la que apareix al seu DI o targeta de la Seguretat Social) No obstant això no sempre és tan evident la discriminació a les entrevistes, ja que s’introdueixen preguntes personals (hàbits, preferències…), per filtrar candidates i candidats. En el cas de les dones el més freqüent seria el de si tenen previst ser mares.

D’altra banda, el mobbing es tracta d’un ambient de treball en el qual s’assetja, per qualsevol prejudici basat en la identitat d’aquesta persona (homo-lesbo-transfòbia). Els promotors de la discriminació poden ser la pròpia empresa, els i les ‘companyes’ de feina, o les i els clients.

Pel que fa a les persones trans en l’accés a l’ocupació, fan front a taxes moltíssim més elevades d’atur i precarietat que la resta de la població treballadora, veient-se en molts casos abocades a la prostitució (activitat no reconeguda i molt vulnerable). També és molt particular la situació de les persones amb VIH/SIDA que pateixen greus intromissions en la seua intimitat, marginació dels i les companyes per falses percepcions de risc de contagi i estigmatització. Són molt sensibles a la modificació de les seues condicions de treball (canvi de lloc, tasques no vinculades amb atenció al públic, etc.); o a acomiadaments per baixes o per, suposadament, no fer bé la seua feina a causa de la seua malaltia, si per exemple ja han desenvolupat SIDA. Així doncs, davant d’aquesta terrible precarització i discriminació, devem reivindicar la importància cabdal que l’organització i l’acció sindical pot tenir per a l’eradicació d’aquestes formes d’opressió, i fent-ho horitzontalment, en col·lectiu, entre iguals.

parlem clar

11

Prou agressions volem un conveni i el volem digne: S’ha acabat el joc, el lleure en combat Fa 5 mesos érem treballadores precàries i isolades. Avui seguim sent treballadores precàries però ja no ens sentim soles i estem convençudes que lluitant tenim futur.

Assemblea oberta a la Plaça de Catalunya de Barcelona

El lleure educatiu i sociocultural som un sector jove, feminitzat i poc sindicalitzat; tres característiques que expliquen la precarització del sector. Com a tants altres sectors el lleure patim la crisi sociolaboral en forma de precarietat, externalitzacions, retallades, temporalitat, contractes en frau de llei, no dignificació de la nostra tasca, privatització... I la crisi sindical que suposa la total inactivitat de CCOO i UGT, una pau social consistent en la renúncia a defensar els nostres drets laborals, la institucionalització del sindicalisme que comporta la delegació i professionalització. En definitiva la manca de perspectives agreujada per la manca de cap proposta per millorar la nostra situació.

Aquesta és la realitat que ens trobem quan decidim organitzar-nos i creem la Sectorial del Lleure Educatiu de la COS. Creiem en l’assemblearisme, la mobilització, la lluita de base i col·lectiva com a pilars de la nostra praxi sindical. Busquem generar dinàmiques sindicals àmplies, transparents i participatives i fugim del sindicalisme passiu i desmobiltzador. Repetim una vegada i una altra que no lluitem per unes sigles, que defensem un model de lluita concret.

Des del sindicalisme institucional se’ns diu que no hi ha alternativa i que la gent no vol lluitar. Nosaltres estem convençudes que som un sector potencialment actiu, assembleari i sensible en la defensa dels drets humans i

universals. Ens preguntem com fer créixer la lluita, com moure’ns i activar mecanismes engrescadors i que sumin. Finalment, i sense enganyar, hem decidit avançar amb aquest model i la gent ha respost i ara som moltes més.

Hem anat creixent i alhora dotant-nos d’aquelles estructures que necessitem per estendre la lluita. Primer ens vam ajuntar unes treballadores del sector i vam crear l’assemblea de la COS Lleure al Barcelonès. Parlant amb les companyes i formant-nos vam anar creixent.

Llavors vam veure la necessitat d’activar-nos als respectius centres de treball i vam crear les seccions sindicals del Grup Teno, Tuti, Pere Tarrés i Scolarest. Hem realitzat assemblees obertes del sector i assemblees de treballadores a les empreses. També vam veure la necessitat d’estendre la lluita arreu dels Països Catalans i així hem començat una gira d’expansió que ja ens ha dut a fer assemblees a: el Camp, el Garraf, el Baix Llobregat, Mallorca, l’Empordà, el Pla de l’Estany, el Maresme i el Vallès.

Avui en dia hi ha dues territorials funcionant, la del Barcelonès i la del Baix Llobregat, i de ben segur que ben aviat n’hi haurà més.

El millor exemple de la utilitat de les seccions sindicals són les millores en les condicions laborals assolides per les treballadores del Grup Teno i Scolarest. En el cas del Grup Teno hem estat capaces de revertir una situació negativa com és l’acomiadament del company Josep

Sectorial del Lleure Educatiu i Sociocultural coslleure.wordpress.com lleure@sindicatcos.cat facebook.com/cos.lleure @CosLLeure

Jornada de lluita del 23 de maig pels carrers de Barcelona

Maria degut a la seva defensa dels drets laborals. Hem aconseguit no tan sols la readmissió d’en Josep Maria sinó que a més hem creat una potent secció sindical que mitjançant la lluita ha aconseguit millores com el canvi del tipus de contracte. A Scolarest les treballadores de la COS vam convocar una vaga indefinida, fartes de la passivitat de l’empresa davant les nostres demandes: adequar els contractes a la legalitat passant-los a fixe discontinu i que s’acabessin les irregularitats en les nòmines.

Durant la mediació amb l’empresa, aquesta va accedir a satisfer les nostres reclamacions i vam poder desconvocar la vaga.

Des del primer dia hem concentrat els nostres esforços en la lluita per un conveni digne. L’actual conveni del lleure a la CAC és insuficient i precari. No obstant això, la patronal ha intentat rebaixar-lo amb l’amenaça de deixar que caduqui aprofitant la darrera reforma laboral i la inacció del sindicalisme institucional. Nosaltres hem empès amb la convocatòria d’una jornada de lluita del sector i una assemblea oberta del sector on vam acordar emprendre més accions com l’acampada a Plaça Sant Jaume. Al juliol, com era d’esperar, CCOO i UGT van pactar amb la patronal la pròrroga del conveni. Nosaltres seguim compromeses amb l’extensió i manteniment de la lluita, acumulant forces per forçar la Patronal i Administracions a signar un conveni digne. El joc està servit, sols hi faltes tu, ens hi ajudes?

ACTE NACIONAL

Dissabte 5 d'octubre 19.00 h Espai Jove Fontana (Vila de Gràcia) Barcelona

12

parlem clar

En marxa la sectorial d’educació de la COS per avançar en el suport mutu en l’educació Neix amb la voluntat d’unificar totes les lluites de l’àmbit educatiu i desenvolupar la unitat d’acció nascuda a les assemblees de treballadores.

La sectorial d’Educació de la COS es constitueix per donar-nos suport mútuament a escala territorial i agrupant-hi totes les lluites lligades a l’àmbit educatiu, des de les escolesbressol fins a les universitats (des del setembre del 2012 està constituïda la secció sindical de la Universitat de Barcelona i des del gener d’enguany, la de la Universitat Politècnica de València). Volem aplegar-hi, efectivament, Escolesbressol, Infantil i Primària, Educació Especial, Educació Secundària (ESO, Batxillerat, Cicles Formatius), Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI), Escoles d’adults, centres en ‘Règim especial’ i tot (Escoles d’idiomes, Música, Dansa, Art dramàtic, Conservació i Restauració), i, com dèiem, Universitats.

A Catalunya, situacions com les que es produeixen a les escoles-bressol, a infantil i primària o a secundària són significatives quant a la brutalitat del procés en què ens trobem immergides.

Qüestions que els sindicats majoritaris estan obviant. En el cas de les escoles-bressol, la Generalitat apel·la a la ‘davallada demogràfica’ com a pretext per dur a terme el tancament de 61 línies de primer d’infantil, entre les quals set han de tancar el curs vinent o progressivament. En el cas de l’educació primària, la disminució de plantilles s’afegeix a les retallades que ja vénen dels cursos anteriors. Al curs 2012-13, els centres d’una línia han perdut una mestra, els de dues línies una i mitja, i els de tres línies n’han perdut dues. A més, topem amb una reducció de

jornada i sou del personal interí i substitut de prop del 15%, a més d’aquelles retallades implícites en l’aplicació de la reforma laboral.

Les places vacants (tot el curs) s’han cobert amb personal substitut i no amb interines.

Això implica que totes aquestes treballadores s’incorporaren el mateix dia en què es van començar les classes, sense poder fer la feina prèvia de preparació del curs, precaritzant més les treballadores, estalviant així la paga dels mesos d’estiu i de la primera quinzena de setembre. A més, els substituts han vist retallada la seva jornada laboral i el salari en un 15%, per tant no poden assumir totes les tasques de la persona substituïda, de manera que les escoles han de cobrir aquestes hores amb personal funcionari. També es retalla la contractació d’auxiliars i vetlladores per a l’alumnat amb necessitats educatives especials, i es disminueix el nombre d’hores que aquestes destinen als centres. Tot plegat, paral·lelament a l’augment del nombre d’alumnes per aula.

Estem davant de la reducció de beques (de menjador, llibres i transport), de l’anul·lació de programes en marxa, (biblioteques, reutilització de llibres, equipaments TIC, 2.0), de la reducció de les assignacions econòmiques als centres; i de la reducció no sols del sou del professorat, sinó dels programes de formació que reben. Davant d’això, els sindicats majoritaris han continuat negociant amb el Depar-

Concentració per denunciar la precarietat laboral de les docents, el 30 d’agost a Barcelona

Sectorial d’educació coseducacio.wordpress.com educacio@sindicatcos.cat @COSEducacio

tament d’Educació de la Generalitat dins de la Mesa Unitària de la Comunitat Educativa, i han basat la seva lluita a convocar una vaga a final de curs i una manifestació cada trimestre, provocant que la majoria de treballadores de l’ensenyament acabin cremades veient que no es porta a terme un calendari de lluita per tot el curs sinó mobilitzacions aïllades que no pretenen confrontar amb aquells que volen destruir l’educació pública.

En el cas del País Valencià la situació del professorat interí i substitut és especialment dramàtica. Des del decret del conseller Vela en 2012 totes les interines, unes 6.000 al País Valencià, són acomiadades el 30 de juny, quedant a l’atur durant el període de vacances. Però aquest any s’hi suma la renegociació per part de la Generalitat Valenciana amb els sindicats pactistes de l’acord pel qual es regia la borsa d’interins. Les noves condicions deixen 1.400 interines sense lloc a la borsa, moltes d’elles persones amb una llarga experiència docent.

Aquest curs la situació laboral dels docents al País Valencià s’agreuja amb les retallades en despeses de la Conselleria d’Educació i l’augment de les ràtios fins a 30 en educació infantil i primària, 36 a l’ESO i 42 a Batxillerat. L’augment en el nombre d’alumnes per aula es veu traduïda en la supressió de llocs de treball de mestres i professors que podria sobrepassar les 8000, les quals seran difícilment cobertes

13

parlem clar

Les joves ho tenim clar; Només lluitant tenim futur Article d’Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, sobre la situació laboral de les joves. per les de nova creació, ja que en 2014 no hi haurà oferta pública d’ocupació. Les retallades en despesa es tradueixen en la disminució de les beques menjador, l’impagament de les ajudes als llibres de text i el manteniment de 900 barracots per endarreriments en la construcció de nous centres. Cal afegir que aquest any la Conselleria torna a incomplir la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Aquest any, de les 43.000 xiquetes de tres anys que comencen l’escola, 14.000 no podran rebre l’educació en català tot i haver-ho demanat com a primera opció per manca d’oferta pública, com a conseqüència del model educatiu ‘plurilingüe’ de segregació per llengua.

En qualitat de professorat, nosaltres som agents de canvi, com ho són totes les treballadores del camp de l’educació. Nosaltres posem en marxa les polítiques educatives preses a diferents nivells, i a través de les nostres pràctiques i omissions als centres d’ensenyament generem realitats socials per transformar una societat o bé per perpetuar-la. No volem esdevenir esclaves ni educar en l’esclavatge, sinó en l’emancipació social, la llibertat i la creativitat, aquella en què tothom pugui aspirar a desenvolupar el seu potencial com a ésser humà. Ateses les problemàtiques greus que estem afrontant el conjunt de professionals dels centres escolars, l’alumnat i les famílies, només la lluita solidària i conscient ens donarà l’oportunitat de guanyar.

La sectorial d’educació de la COS mostra el seu total suport a la lluita de l’Assemblea de Docents de les Illes.

L’Assemblea de Docents de les Illes està treballant i estenen la proposta de vaga indefinida per al curs que ara comença. Una proposta valenta i plenament justificada, ja que surt de la necessitat de les treballadores de l’educació per defensar els seus interessos després de dos anys d’agressions, retallades i humiliacions per part de la Conselleria d’Educació del govern Balear.

Es tracta, doncs, d’una experiència única i valuosa, organitzada des d’una base participativa, horitzontal i democràtica. No ha estat un estiu fàcil ni de descans per l’Assemblea de Docents de les Illes. Desitgem que aquesta gran plantada tingui conseqüències importants i positives per al sistema educatiu de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Estem en una situació de crisi econòmica asfixiant, en un moment de retrocés dels drets individuals i col·lectius del conjunt de les classes populars, però sobretot, estem en un moment en què els pilars discursius de l’estat del benestar es fonen a les forges del liberalisme.

Aquells arguments venuts per la socialdemocràcia i comprats acríticament per una majoria social del nostre país fan aigües i es mostra la cara més sincera del sistema econòmic imperant. En la conjuntura actual, els veritables directors d’orquestra es treuen les respectives mascaretes, i el paradigma liberal d’oferta i demanda, així com el de productivitat i competitivitat s’obren pas davant d’aquelles mesures, millor dit pedaços, que maquillaven les relacions laborals inundant-nos en un cúmul de reformes legislatives. Una majoria social ha estat molts anys assumint les crues situacions en les quals el capitalisme ens abocava, entenent-les com un mal menor o mirant a una altra banda amb la complaent i emmetzinant consciència de formar part de la ‘classe mitjana’. Ens han educat per a empatitzar des de la distància, solidaritzar-nos des de la indiferència i en el fons, construir-nos com a persones fent dels problemes una intimitat i de les solucions un pacte.

Per aquest camí s’han anat normalitzant situacions d’alarma social que, en el cas dels joves, s’han consolidat en l’imaginari col·lectiu com una etapa passatgera on la precarietat esdevé la norma, la reivindicació és efímera o immadura i, en tot cas, la solidaritat per part de la resta de la societat passa pel ‘ja et faràs gran’ o ‘jo això també ho vaig viure’.

En matèria d’atur, hem passat de ser els ‘ni-ni’ als emprenedors, o dit d’una altra manera, ens han de responsabilitzar de la nostra situació de precarietat, per no assumir que és el sistema el principal responsable de la nostra misèria. Tot i així, apliquen les receptes liberals per a incentivar l’ocupació juvenil, de manera que fomenten el contracte de pràctiques, el de formació, el d’emprenedoria, desregulen el de temps parcial, bonifiquen les quotes a la Seguretat Social, engreixen el negoci de les ETT, treuen els salaris de tramitació en els acomiadaments improcedents, i una inacabable llista d’atemptats terroristes a les relacions laborals del jovent que afinen la guillotina de l’empresari, alhora que, com ja sabíem totes, no han alterat una engruna les xifres sobre ocupació juvenil.

Tinguem-ho clar, quants més joves precaris convisquin als Països Catalans, més capacitat d’explotar mà d’obra barata tindran, i per tant, més s’ompliran les butxaques els de sempre. I és evident que no podem confiar la sortida de la crisi actual a aquells que se’n beneficien i clamen per aprofundir en els camins que porten a la destrucció absoluta de qualsevol bri de dret social.

A partir d’aquí, només lluitant tenim futur, o dit d’una altra manera, només dinamitant des dels fonaments la lògica capitalista i liberal podrem aconseguir una vida digna, i per tant, cal que les organitzacions revolucionàries esdevinguem eines al servei de les oprimides per a colpejar amb força els interessos polítics i econòmics de la classe dirigent fins a vèncer.

Cal sortir al carrer a evidenciar el conflicte social amb més legitimitat que mai i amb les eines que siguin necessàries, cal que totes, però principalment les joves, prenguem consciència del camí que ens dibuixa el liberalisme per a esdevenir el pitjor dels seus malsons, i per fer-ho cal utilitzar les eines que, des de sempre, han estat a l’abast del conjunt de les classes populars, la desobediència, la consciència de classe, l’acció col·lectiva, el suport mutu o en altres paraules, L’ORGANITZACIÓ.

Hem de fer que les seves polítiques d’emprenedoria passin, de fer que més joves emprenguem el camí cap a l’estranger a buscar feina, per a emprendre amb totes les forces contra el sistema i els seus dirigents. No tenim res més a perdre que les cadenes, perquè ja estem al dia en què no podem més i és el moment de voler-ho tot. Només organitzades podem respondre, només formades podem construir.

14

visions del món

Expliquem al món els Països Catalans i l’Esquerra Independentista

La COS participarà en dues conferències a Irlanda

L’àrea de Relacions Internacionals de la COS ha elaborat un document per a explicar el context del sindicat i de l’esquerra independentista dels Països Catalans.

La COS assistirà a la tardor a dues conferències sindicals a Irlanda organitzades per la joventut d’ICTU (Irish Congress of Trade Unions) i Trademark. La primera tindrà lloc a Dublín el 16 i 17 de novembre i el tema serà joventut i precarietat. Uns dies després, del 21 al 23, a Fermanagh (Nord d’ Irlanda) es parlarà de la lluita contra la discriminació a la feina i sobre com combatre l’aplicació de polítiques neoliberals, especialment en el context de societats pots-conflicte. ICTU és una coordinadora de sindicats que aplega gairebé totes les centrals d’Irlanda. Per la seua banda, Trademark és una branca d’ICTU que treballa per la justícia social i per evitar la discriminació sectària i racista (sobretot pel conflicte entre la comunitat protestant i catòlica).

al carrer. Fent èmfasi en la primera trobada, sobre jovent i precarietat, en l’afectació que aquestes tenen sobre la joventut del país.

Els dos actes pretenen ser un punt de trobada per a sindicalistes irlandesos (a Dublín hi assistiran vora 100 joves sindicalistes), però també per a centrals d’altres indrets del món (entre ambdós actes s’esperen almenys delegacions de 5 països). A més, també hi assistira professorat universitari, escriptors, periodistes i persones especialitzades en temes com ara economia feminista, creixement sostenible, història del sindicalisme…

També es comptarà amb Conor McCabe (historiador i escriptor) que parlarà de la crisi capitalista a Irlanda, Kerry Fleck (membre del Sindicat de Treballadors/ores de Comunicació a Irlanda del Nord) que tractarà la mobilització i organització sindical o Zak Cope que és investigador del sindicalisme a Irlanda, Polònia i Sud-Àfrica.

Aquests són temes desconeguts internacionalment, i cal aprofitar que el nostre país és a l’agenda política i informativa internacional —gràcies al possible referèndum d’independència de Catalunya i a la recent entrada de la CUP al Parlament— per a fer saber que el país va més enllà de la Comunitat Autònoma i que la nostra lluita com a poble i com a classe treballadora ve de lluny.

Per això, ara que Europa està pendent del possible referèndum al Principat de Catalunya, és important fer aquesta explicació i aclarir també quin és el posicionament de la COS i de l’EI en tot aquest procés. El document consta de tres parts. En la primera s’explica la realitat dels Països Catalans: geografia, territorialitat, història, llengua i bandera. En la segona es parla de l’Esquerra Independentista: història i organitzacions que en formen part. I la tercera se centra en la COS: història, eixos de lluita i objectius.

L’àrea de RRII està treballant en aquest document des del juny i confia que cap al setembre es farà públic en cinc versions: català, francés, anglés, castellà i esperanto, la llengua internacional. Aquest document serà d’ara endavant la carta de presentació del sindicat i una oportunitat per a obrir-nos portes i establir lligams amb altres organitzacions i moviments polítics i sindicals.

ICTU i Trademark, organitzacions sindicals d’Irlanda, conviden el sindicat a dos actes al novembre.

Pel que fa a la COS, l’objectiu serà mostrar que és una organització catalana, que actua als Països Catalans, però que com a nació dins l’Estat espanyol i de la UE les seues polítiques neoliberals afecten el nostre poble treballador.

Per tant, un punt clau serà explicar com el sindicat lluita contra elles als centres de treball i

Participació irlandesa i d’arreu.

Els actes estaran estructurats en tallers, xarrades i debats. Així, un dels pilars de les conferències serà la participació de persones especialitzades en diferents temàtiques per fer formació i crear les bases del posterior debat. Per tal que açò siga possible parlaran membres de la comunitat universitària com ara: John Barry (professor a Belfast) sobre creixement sostenible; Mary Mellor (professora a Anglaterra) sobre economista feminista; i Kathlyn Lynch (professora a Dublin) sobre polítiques d’igualtat.

Quant a les delegacions de sindicats internacionals, hi assistirà un o una representant del PAME de Grècia, Ainhoa Etxaide (secretaria general de LAB) i representació de la Federació General de Sindicats de Palestina (PGFTU) i del Sindicat de l’ensenyament de l’Iraq. Internacionalitzar la imatge de la COS com a sindicat de classe i combatiu, aprendre de les experiències d’altres lluites d’arreu i establir contactes seran els objectius del viatge.

visions del món

15

Jornades solidàries amb els sindicats de classe d’Andalusia, del País Basc i d’Astúries Uns actes organitzats amb la intenció d’estrényer vincles entre sindicats de base i conéixer realitats organitzatives i combatives que s’ha desplegat en altres països.

Del 21 al 23 de març se celebraren unes jornades solidàries amb el poble treballador andalús i amb el SAT (Sindicato Andaluz de Trabajadores/as). Durant aquests dies, Andrés Bódalo, membre del secretariat nacional del sindicat andalús, va oferir xerrades a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana (un acte de les 10s jornades contra la hipocresia política organitzades per la SEPC) a València i Montacada (l’Horta) i Pedreguer (La Marina Alta). Les jornades van comptar amb el suport d’Arran, SEPC, COiP Francesc Santacatalina, Ateneu Popular de Montcada i Plataforma d’Aturats de Montcada.

En aquestes xerrades, Andrés Bódalo va oferir una radiografia sobre el què ha fet i vol fer el SAT i la situació sociolaboral a Andalusia, on destaquen dades com la taxa d’atur està per sobre del 37% i que des d’uns anys ençà ha crescut i molt, l’índex de persones en situació d’exclusió social.

Davant tot això, el SAT ha encapçalat moltes lluites, ja que sempre s’ha ofert com a eina al servei del poble treballador andalús, un sindicat present en la majoria de sectors laborals. Unes accions moltes vegades conjuntes, sobretot en la reclamació de terres per ser conreades, davant la injusta apropiació de propietats agrícoles per part de terratinents capitalistes, que les obtingueren durant la dictadura franquista i que s’aprofitaren i s’aprofiten encara, tot i la reforma agrària, de la suor de les treballadores del camp.

La crisi sistèmica no ha impedit l’increment de les mobilitzacions en la majoria de pobles i ciutats andaluses, on des del treball de base, s’ha aconseguit avançar en l’empodarament de la classe treballadora andalusa. La línia totalment combativa del SAT queda palesa en les seues accions, tot i les criminalitzacions patides per accions com la de repartir aliments a les persones més necessitades a través d’incursions en superfícies comercials. Bódalo va argumentar que aquests tipus d’accions, tot i la repressió, conten amb un gran suport popular.

Un any de la vaga minera a Astúries i un mes de la darrera vaga general al País Basc.

Els passats dies 21 i 22 de juny a Tarragona, Castelló de la Plana i València tingueren lloc un seguit d’actes internacionalistes per explicar les experiències sindicals d’Astúries, del País Basc i dels Països Catalans. De forma molt especial, despertava un gran interés l’explicació en primera persona de la vaga minera d’Astú-

ries, ara farà un any, a càrrec d’Iván Martínez, membre de l’executiva de la CSI (Corriente Sindical d’Izquierda) i la de les sis vagues generals que han sacsejat els darrers anys el País Basc meridional (els territoris d’Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra), a càrrec d’Urtzi Ostolozaga, membre del comité nacional de LAB (Langile Abertzaleen Batzordeak). Per organitzar aquestes xerrades va comptar amb la col·laboració d’Endavant OSAN (la Plana), el Casal Popular de Castelló de la Plana i el COiP Francesc Santacatalina de València (l’Horta).

Iván Martínez de la CSI va donar testimoni de la duresa de la passada vaga minera a Astúries, aportant antecedents per recalcar la confluència de diverses lluites que va suposar la vaga minera, entre transportistes, aturades, desnonades, mineria, ensenyament i altres sectors.

També va donar a conéixer la repressió política que ha suposat aquesta lluita, així com el paper desmobilitzador que hi van jugar els sindicats majoritaris SOMA-UGT i CCOO, criminalitzant els talls de carreteres i els enfrontaments amb la policia. En aquest context cal entendre que la marxa minera a Madrid (Castella), convocada unilateralment per aquests sindicats, que, tot i haver portat moltes coses positives, va servir per treure les mineres dels talls de carreteres i trencar aquesta unitat de lluites, posant fi a la vaga del sector, i sense aconseguir res a canvi.

Tanmateix, i per aquest motiu, exposà la situació crítica que continuen vivint moltes famílies mineres, i la lluita que continua oberta en diversos pous; la lluita obrera a Astúries pot esclatar altre cop en qualsevol moment.

Urtzi Ostolozaga, del Comité Nacional de LAB, va exposar durant les diverses xerrades, l’aposta estratègica abertzale per a la constitució de la majoria sindical basca, que des del 2009 ha aconseguit agrupar sindicats com ELA, ESK, STEEEILAS, EHNE, Hiru, i la mateixa LAB. Aquesta majoria sindical ha convocat sis vagues generals molt secundades als territoris bascos del sud, recollint els anhels de la majoria social del país, i demostrant que és possible un sindicalisme combatiu i rupturista més enllà del sindicalisme pactista de CCOO i UGT. Va posar èmfasi, també, en la impossibilitat de separar la lluita social i de classe de la lluita per l’alliberament nacional d’un poble, desmitificant el que s’ha anomenat ‘unitat obrera’ i recalcant que el projecte polític d’alguns sindicats és incompatible amb la lluita per la llibertat, la superació del model capitalista i l’emancipació de les persones i dels pobles.

Andrés Bódalo (SAT) a Montacada

Martínez (CSI) i Ostolozaga (LAB) a Tarragona

La xerrada al Casal Popular de Castelló

16 Si estàs interessat/da en afilar-te o rebre informació sobre la COS, pots omplir aquesta butlleta i enviar-la a: Avinguda Martí Genís 4, 08500, Vic (Osona) També ho pots fer a través del web del sindicat.

Dades bancàries Banc / Caixa: .................................................................................................

Agència: ........................................... Número: ............................................

Nom: .............................................................................................................

Adreça postal: ..............................................................................................

Cognoms: .....................................................................................................

Municipi: .................................................... Codi postal: ............................

Adreça postal : ..............................................................................................

Correu electrònic: ........................................................................................

Sr/a director/a; Us pregue que amb càrrec al meu compte corrent/llibreta d’estalvi, número:

Municipi: .................................................... Codi postal: ............................

Entitat: ........... Oficina: ............ DC: ....... Número de compte:...................

Comarca: ......................................................................................................

Atenga el pagament dels rebuts presentats per la COS

Estic interessada en: Afiliar-t’hi

Rebre informació

Col·laborar

info@sindicatcos.cat facebook.com/COSnacional twitter.com/COSnacional www.sindicatcos.cat

quota normal 30€ trimestrals

quota aturades, pensionistes… 15€ trimestrals