Solidaritat #19 Tardor 2012

L’estratègia d’acció col·lectiva per un nou sindicalisme

Instruments de subversió contra la reforma laboral

L’educació pública als Països Catalans

pàgina 4

pàgines 14 a 16

pàgines 18, 21 i 24

butlletí informatiu de la Coordinadora Obrera Sindical

#19 Tardor 2012

Davant la guerra social declarada;

REVOLTA OBRERA i POPULAR

2

hostes vingueren

Necessitem amb urgència clarificar definitivament els terrenys de lluita i els enemics a batre Edita: Coordinadora Obrera Sindical (COS), 4a època / número 19 / tardor 2012 Consell de redacció: Pau Tobar, Gonçal Bravo, Pep Giner, Cesc Blanco, Agustí Domènec, Jordi Aldeguer i Andreu Bautis.

Disseny i maquetació: @fotlifoc Han col·laborat en aquest número: Lídia, Jordi Aldeguer, Andreu Bautis, Gonçal Bravo, Pep Giner, Agustí Domènech, Josep Garganté, Roger Sabà, Quico Sanç, Elisabet Bermejo, Josep Maria, Jordi Juan, Àlex Tisminetzky, Àrea relacions sociopolítiques COS, Dani Ferrer, Xavi Milian, Salvador Escrig, Carles Miret, Fermí Marí, Hèctor Montaner, Jaume Palmer, Ernest Rodrigo, Manuel Barrera, Daniel Buñuelo, Josep Maria Millà, Raül Montfort, Josep Enric Peres, Cesc Blanco, COS Sénia i COS l’Horta.

Impremta: Gràfiques Istar, Moià (el Moianès).

Redacció: Coordinadora Obrera Sindical (COS) (Casal Obrer i Popular - Francesc Santacatalina) C/ Salvador Ferrandis Luna, 42 baix esquerra, 46018, València (l’Horta).

Administració: Coordinadora Obrera Sindical (COS) Avinguda Martí Genís, 4, 08500, Vic (Osona).

Línia directa amb la COS: Tel. 622 901 212 (dilluns a divendres de 9.00 h a 21.00 h) Per a subscripcions o informació sobre les publicacions: premsa@sindicatcos.cat info@sindicatcos.cat

Sumari Hostes vingueren...............2-3 La fera ferotge......................4 Cau de llunes.....................5-6 L’Estaca.............................7-12 No hem oblidat....................13 Setze jutges.....................14-17 Els crits de la terra............18-19 Parlem clar.....................20-25 Visions del món.............26-27

Ja cap persona treballadora dubta de què actualment, el poble treballador, ens trobem en un moment d’emergència total, a causa de la crisi que ens han provocat El rescat de la Comunidad Valenciana (després de 16 anys de “govern exemplar”, segons Rajoy) a mitjans de juliol passat... i els rescats que dissortadament seran inajornables a les Illes i al Principat, no fan més que demostrar-nos que no podem posar cap confiança en “pactes fiscals”, “transversalismes” o “terceres vies”. Les persones treballadores dels Països Catalans, si volem tenir un futur realment digne, just i lliure com a persones, com a classe i com a poble, només tenim un camí viable al davant... el de la independència i el socialisme.

Portem anys patint polítiques antiobreres a mans del PSOE o del PP, de CiU, del PP “valencià”, o dels tripartits, mitjançant tota mena de retallades, reducció conscient dels pressupostos socials, empitjorament de les condicions i serveis de la sanitat, l’ensenyament i el transport públic (per forçar i justificar l’actual procés privatitzador), l’atenció a la dependència, el medi ambient...

Portem anys i panys patint polítiques cada cop més reaccionàries, quan no directament feixistes, per atacar les persones treballadores migrants. Per atacar el dret a decidir i viure lliurement la sexualitat; per atacar amb un terrible acarnissament. Per atacar finalment el dret fonamental a decidir sobre el propi cos de la dona, amb la “contrareforma Gallardon”, que impedirà l’avortament en cas de malformacions del fetus (mentre impedeixen l’accés a les ajudes a les persones dependents i els i les seues cuidadores)... i empitjora els supòsits de penalització; mentre laboralment és força, i gairebé s’incentiva, que la dona treballadora torne a la “llar”.

I no oblidem, en absolut, la cadena de contrareformes laborals que ens han portat a la situació actual, amb “contractes” sense garanties ni els més mínims drets, amb una desprotecció gairebé absoluta, amb un acomiadament no només lliure, sinó ja pràcticament gratuït; amb la pràctica legalització de l’esclavatge, sobre tot entre el jovent treballador.

Mentrestant només es fa que retallar l’accés als serveis sanitaris pels joves professionals (quedant pràcticament sense atenció sanitària), s’apuja l’IVA i les taxes a preus desorbitats que només condueix al treball en negre, etc., per després criminalitzar els i les treballadores irregulars encara més. Es parla de sacrificis de tothom, però continuem veient com les persones treballadores migrants veuen enormement empitjorades les seues condicions de vida, augmentant inexorablement el retorn cap als seus països d’origen; i al mateix temps, milers de joves treballadors i treballadores es veuen forçades a deixar els seus pobles per provar de guanyar-s’hi la vida... revifant-se el procés de l’emigració! I tot plegat mentre veiem que el frau fiscal “oficial” s’enfila als 85.000 milions d’euros, al conjunt de l’estat espanyol, però ja hi ha xifres que s’arrimen als 250.000 milions d’euros. Mentre tenim comarques amb un atur que supera de llarg el 30% del conjunt de la població activa (igual que els índexs de pobresa), etc. És a dir... no només el fracàs absolut de l’estat espanyol com a estat, sinó també com a garant i gestor del capitalisme en aquest tros de món.

No hi ha solució amb confiar en un “canvi de govern” que ens porte el PSOE de nou... ni podem confiar de cap forma en què les cúpules i burocràcies de CCOO i UGT, de la ma de les seues “megaplataformes” (farcides d’organitzacions policials i d’altres “esquerranoses”), sota suposats càntics de sirena “d’unitat”, ens porten cap millora ni avenç.

Companys i companyes, ens han declarat la guerra. Ara més que mai cal que totes ens hi sumem a la lluita. Cada persona treballadora hem de sumar-nos a la massa crítica que comença a plantar cara, no només a les retallades, sinó al veritable problema d’arrel, el capitalisme! En paraules d’Argala; “totes hem de donar un poc per a que unes poques no ho hagen de donar tot”.

Afilia’t, organitza’t i lluita amb la COS. Avancem vers la Vaga General Indefinida.

3

hostes vingueren

Contra la destrucció desbocada del PP, CiU...

Posem en marxa la vaga general indefinida Davant la guerra social declarada: Organització, vaga i revolta obrera i popular Les retallades de 65.000 milions d’euros, que el Govern del PP (amb el suport de CiU, UPN, etc.) va a dur a terme en les properes setmanes i mesos (i els milers de milions d’euros més que retallaran a partir de setembre), suposen el major robatori des que Zapatero inaugurés la política d’austeritat contra la crisi al maig de 2010. Què ens han aplicat? · Salvatge pujada de l’IVA (del 8% al 10%, del 18% al 21%, i fins i tot alguns productes i serveis del 8% al 21%). · Atac a les condicions laborals del personal funcionari (supressió de l’extra de Nadal d’enguany, eliminació dels dies de lliure disposició, moscosos...). · Destrucció desenfrenada de llocs de treball de personal interí i substitut (a l’ensenyament públic del País Valencià, per exemple, han estat més de 2.200 companys i companyes les que es quedaran sense plaça, d’un total de més de 4.600 en els darrers tres cursos). · Retallada de les prestacions de la desocupació (des del setè mes es cobrarà el 50% de la base de cotització, en lloc del 60%, solament es cobrarà subsidi de desocupació a partir dels 55 anys, bastarà la “sospita de frau” per part del Servei d’Ocupació per a la suspensió de la prestació o subsidi de desocupació). · Retallada del FOGASA (els topalls del qual tornen a 120 dies en lloc de 150 i el doble de l’SMI en lloc del triple).

Rajoy i els seus justifiquen aquestes polítiques a favor de la patronal (com qualsevol política que no fem nosaltres) amb l’excusa de “crear ocupació”. I açò ho han dit sempre des de la PPSOEvergència i les cúpules de CCOOUGT quan han aprovat qualsevol contrareforma en els darrers 35 anys.

Què volen realment Rajoy i els seus? Destruir ocupació, precaritzar la que quedi, eliminar el màxim possible de drets socials, laborals i sindicals. Per a què? Doncs per a poder continuar acumulant capitals i beneficis, cada cop més concentrats en menys mans. És a dir, en una línia clara a la monopolització/militarització de la societat, seguint els dictats de la UE, el Banc Central Europeu, l’FMI, el Bundestag, o la Reserva Federal dels Estats Units.

Amb tot plegat sortirem de la crisi?. L’experiència de més de dos anys de política d’austeritat és eloqüent: més recessió econòmica, més atur, més pobresa…

Estem enmig d’una autèntica guerra social. És una guerra de desgast en la qual el capital, amb la col·laboració de les diverses instàncies polítiques, des de les d’àmbit internacional (Brussel·les, Berlín, Paris, Londres, Washington o Nova York), fins a les d’àmbit estatal, autonòmic i local, ha decidit imposar una derrota sense precedents a la majoria social, a la classe treballadora.

· Retallades en les jubilacions anticipades i la disminució d’anys per a l’entrada completa en vigor de la jubilació als 67 anys (ara establerta l’any 2027), la reducció i eliminació d’empreses públiques, la previsió de privatitzacions de serveis associats als transports ferroviaris, portuaris i aeroportuaris…, constitueixen una agressió sense precedents a la majoria de la societat.

Totes les contrareformes estructurals que ens han fet i que venim suportant, i totes les retallades socials, tenen com a objectiu provocar una reculada històrica en els drets laborals i socials. Tornar-nos a una situació salarial, social, política, etc., més semblant a la de 1912, que a la del 2012. Acabar amb les conquestes d’anys i anys de lluites socials terribles. Desfer la societat, fent que la precarietat, la pobresa i l’individualisme, ens converteixin a tots i totes en persones temoroses, submises i disposades a acceptar qualsevol tipus d’explotació i d’indignitat.

Una agressió sense precedents contra la classe treballadora.

Contra la guerra social, vaga i revolta social continuada.

Mentrestant, els causants i responsables de la crisi (especuladors, banquers, corruptes i capitalistes en general), continuen sense patir en absolut aquestes salvatjades. És més, el món empresarial aconsegueix una rebaixa de dos punts en les seves cotitzacions a la Seguretat Social (un punt en 2013 i un altre en 2014).

Des de la vaga e TMB del passat agost, fins la vaga dels interins a la CAC i les seves mobilitzacions al País Valencià i les Illes. Des de les lluites unitàries i populars contra les retallades dels serveis públics, com a la sanitat, mitjançant la jornada europea de lluita convocada al PV pel CAS-PV.

· Rebaixa en despeses d’atenció a la dependència.

Des de lluites internacionals coordinades per les companyes i companys de la FSM pel 3 d’octubre. Des de tots els fronts i racons dels Països Catalans la COS proposem la convocatòria urgent, per part de tots els sindicats de classe que actuen als diferents territoris del nostre país, d’una Vaga General de 48 hores a primers d’octubre. I amb ella, assentar les bases per la Vaga General indefinida per capgirar la situació actual. I tot plegat a partir d’assemblees unitàries als centres de treball i els barris, des de la base, sense sectarismes i per avançar honestament.

La Vaga ha de ser una demostració clara i sense tornada, mostrant que el conjunt de la classe treballadora pren en les seves mans la situació sense remissió ni descans. Una revolta que ha d’anar-se construint dia a dia i en la qual han de participar les organitzacions sindicals combatives, l’esquerra independentista, les organitzacions socials i polítiques veritablement de classe, i el conjunt dels moviments socials del nostre país. Avançant doncs, vers la unitat obrera i popular dels Països Catalans.

Aquesta revolta ha de marcar la seva empremta amb lluites en els centres de treball i arreu dels nostres barris i carrers, des de tots els fronts possibles. Una revolta que ha d’anar dotant-se d’un programa que partint de reivindicacions contra les imposicions que venim patint, vagi aportant idees per caminar cap a una societat més justa, lliure i solidària. Un programa que ajudi a fer una societat que sigui capaç de lliurar-se d’aquest sistema capitalista que ens condueix a la barbàrie i la mort, i ens nega el futur.

Que ens porti a la veritable llibertat com a persones, com a classe i com a poble.

Si els “grans sindicats” no assumeixen aquesta convocatòria haurem de ser uns altres, els insignificants, els que iniciem el camí com a poble treballador que més que mai necessita iniciatives clares.

4

la fera ferotge

L’estratègia d’acció col·lectiva per un nou sindicalisme Des de fa un temps, la COS defensa una nova pràctica de fer sindicalisme, eixint de la lluita exclusiva als centres de treball, inserint-la i arrelant-la en els diferents espais on treballen els diferents moviments socials: als barris, als espais de debat i lluita col·lectiva Partim de l’anàlisi que a dia d’hui, i especialment amb les successives reformes laborals, els governs liberals han propiciat un mercat laboral que ha generat una gran massa de treballadores a les que se les hi nega l’oportunitat de la defensa dels seus drets laborals i, per tant, de l’acció sindical col·lectiva dins els seus centres de treball.

Així doncs, s’ha de trobar la manera de què les treballadores, especialment aquelles persones que venen la seua força de treball en empreses dels nous sectors econòmics eixits de les darreres formes de producció i consum -repartidores, tele-vendes, tele-operadores, sector serveis-, puguen defensarse tan individualment com col· lectivament davant els atacs de la patronal dins i fora del treball.

Per poder trobar aquesta nova manera d’acció sindical, hem de replantejar-nos quines són les eines i els procediments adients en cada moment i lloc. Sense caure en la retòrica postmoderna, hem d’analitzar correctament el mercat laboral, i entendre que si la tipologia dels treballs ha canviat, han de canviar conseqüentment les formes de lluita. La vella imatge de les massives vagues en grans centres de treball cada cop ens queden més llunyanes en un país com el nostre, on el teixit industrial -sense oblidar que un % percentatge prou significatiu de la producció econòmica continua essent bàsicament agràriaha estat deslocalitzat cap a Estats del sud-est asiàtic. També hem de treure’ns del cap el sindicalisme de delegació, on el delegat sindical es reunia a porta tancada amb l’empresariat per a pactar el que des de les cúpules burocràtiques es decidia, anul·lant així l’acció de les treballadores en defensa dels seus interessos.

Per acabar, hem de combatre el concepte que la majoria de treballadores tenen del sindicat com a estructura: el sindicat no és una

gestoria ni un centre d’assistència psicològica. Malauradament, moltes companyes s’adrecen al sindicat un cop el seu acomiadament ja ha estat executat, i sovint es pren un posicionament totalment passiu, evitant reclamar la seua readmissió i esperant del sindicat una resposta màgica als seus problemes. Aquesta visió assistencialista és totalment contrària a l’esperit rebel i emancipador de l’acció sindical. Així doncs, què proposem des de la COS? Eixir del sindicalisme de delegació i de l’assistencialisme, retornar a la mobilització i la solidaritat de classe, i fer una passa endavant per buscar les eines que ens siguen més vàlides, utilitzant totes les formes legals i de lluita al nostre abast.

Quan parlem de sindicalisme del segle XXI no ho fem per fer servir l’afegitó que sembla apanyar-ho tot: parlem d’adaptar la lluita sociolaboral al nou mercat laboral.

Un mercat que, paradoxalment, s’assembla més al del segle XIX que al del XX. Així doncs, com es pot lluitar pels nostres drets laborals en unes feines precaritzades i temporals? El primer pas és saber què volem exactament. La COS, com a sindicat revolucionari, entén la lluita sindical com un pas necessari per la presa de consciència de classe de les masses de treballadores agrupades i organitzades. Volem acabar amb el capitalisme, i doncs, amb el treball assalariat. Entenem que la millor forma d’atacar-lo és defensar els interessos de la classe treballadora allà on són sistemàticament violats: el lloc de treball. Deixar palès aquest posicionament demarca la diferència entre sindicalisme reformista, sempre desviant els objectius últims de dinamitar el treball assalariat i el capitalisme a les xicotetes lluites economicistes, i sindicalisme revolucionari. Tanmateix demarca la voluntat d’utilitzar diferents i variades formes de lluita més enllà de les mobilitzacions sectorials o d’empresa.

A la COS apostem per tres vies complementàries: · L’acció dins l’empresa, seguint els procediments legals establerts, recolzada en la mobilització de les treballadores de l’empresa. · El “sindicalisme pirata”, basat en el decàleg d’insurgència laboral kalashnikitty i que intenta donar eines d’autodefensa a les treballadores més precàries. · Portar la lluita fora del lloc de treball, cercant noves maneres d’apoderament obrer i de lluita. Aquesta darrera via l’hem d’utilitzar per portar la conflictivitat a un punt on l’empresari no se senta còmode, on no puga “jugar” fàcilment, forçant tota forma de pressió, atacant allà on al patró li pot fer mal, apel·lant a l’actitud activa i crítica de cada afiliada, estenent la solidaritat activa entre totes les treballadores, siguen o no afiliades.

Un exemple que ens pot servir de guia és la Xarxa de Suport de Seattle (EUA), impulsada per militants del sindicat Industrial Workers of the World (IWW). Aquesta xarxa s’assenta sobre uns principis bàsics d’acció i funcionament que podríem resumir en: Pressionar l’amo / encarregat / propietari al seu barri. Endinsantnos en la nostra proposta de lluita fora del lloc de treball, s’ha d’atacar el prestigi social dels amos en el seu propi terreny, pressionant-los per arribar a acords satisfactoris.

Petites accions col·lectives. La força d’aquestes accions és la sorpresa i atacar on li fa mal: la butxaca o el prestigi.

Accions “escalades” en el temps. Saber mesurar quina acció pot ser més efectiva per cada conflicte i en cada moment del mateix.

“Banc de solidaritat”, on es practica la solidaritat directa i efectiva. La xarxa (en el nostre cas, el sindicat) no és una gestoria, ni molt menys un gabinet psicològic! La solidaritat s’ha de retornar un cop s’ha rebut.

Agitar, educar, organitzar. Premisses bàsiques per formar la nova militància.

“Guanyabilitat” de la lluita.

Reclamacions clares i concises.

No endinsar-se en discussions bizantines que no aporten res a la lluita concreta.

Adaptar aquesta eina a les nostres realitats - nacional, comarcal o local- pot ser una forma de lluita que aporte avanços concrets que ajuden a visualitzar que mitjançant l’acció coordinada, unida i planificada les treballadores podem tindre èxit en les nostres reivindicacions. Superar el descrèdit del sindicalisme és al nostre abast si retornem a plantejar la lluita en tota la seua dimensió, rebutjant institucionalitzar el sindicat per mantindre’l com a ferramenta de confrontació, útil i directa.

Xarxa de suport mutu de Seattle (enllaç en castellà): http://es.scribd.com/doc/82994838/Guia-Para-Red-de-Apoyo-Mutuo-Seattle

5

cau de llunes

La COS ha editat una guia sobre drets laborals a l’hostaleria Engegant una campanya informativa adreçada als i les treballadores del sector

El passat dilluns 16 de juliol la COS vam presentar la campanya informativa pels i les treballadores del sector de l’hostaleria a la localitat de Calella (l’Alt Maresme). Possiblement aquest sector sigui el que registra un índex més elevat de precarietat laboral (temporalitat, contractes fraudulents, frau fiscal, jornades inacabables...). Els objectius d’aquesta campanya són: · Facilitar tot un seguit d’informació bàsica de gran importància per les persones treballadores del sector. · Animar a formar-se, informar-se i organitzarse, sobretot en un sector on la precarietat és allò habitual, fonamentalment entre el jovent, les dones i les persones emigrants (horaris fora de tota reglamentació, acumulació d’hores extres, manca de seguretat i higiene al treball, treball en negre...). · Promoure l’acció col·lectiva, tant dins com fora dels centres de treball, per a poder fer front a aquesta precarietat.

Aquesta campanya informativa va ser presentada a Calella i es va escollir un lloc molt emblemàtic, al mig del Carrer Església, per a fer-ho. Ja que a Calella, així com molts municipis de l’Alt Maresme i altres llocs turístics dels Països Catalans, bona part dels seus habitants depenen laboralment de l’Hostaleria.

Per ajudar a difondre tota la informació sobre drets laborals que els i les treballadores del sector disposen, s’ha editat una guia on hi queden reflectits i explicats. Gonçal Bravo, portaveu nacional de la COS, fou l’encarregat de presentar el document.

Podeu trobar la guia al web del sindicat, o demanar-nos-la enviant un correu electrònic a: info@sindicatcos.cat

Contra la nova llei “Gallardón”: avortament lliure i gratuït Cal tornar als carrers... Nosaltres parim, nosaltres decidim El passat mes de juliol, el ministre espanyol de “justícia”, el “liberal” Gallardón, feia públiques les intencions del govern del PoPus de reformar la Llei Orgànica 2/2010 de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs; llei que en el seu moment ja fou molt criticada per la COS, donat que continuava castigant l’avortament com a delicte penal, etc., tot i el suport de molts grups feministes propers al PSOE. Ara bé, si la llei 2/2010 de 3 de març ja era molt limitada, i no millorava la situació de les dones treballadores, aquesta nova aposta del PP (de la ma dels sectors més ultres de l’església catòlica i altres grups de pressió ultraconservadors), és un colp a la línia de flotació dels drets més elementals de les dones treballadores. Seria el clau que reblaria la tapa del taüt dels drets de les dones treballadores, tapa que es va posar definitivament amb la darrera contrareforma laboral del PP (amb el suport, com no, de CiU), així com les retallades de serveis elementals com l’atenció a les dependències, la privatització dels serveis sanitaris, l’eliminació dels serveis de menjador en molts centres escolars, la retallada dels serveis públics de planificació familiar... Amb tot plegat, el que en realitat pretén aquest nou govern espanyol nacionalcatòlic (de la ma dels ultres de CiU, UPN...), és forçar la tornada de les dones treballadores a la “llar” patriarcal...

Aquets posicionaments ultraconservadors, reaccionaris, patriarcals i feixistes de molts sectors del PP, de la jerarquia catòlica, i d’altres sectors de la “caverna”, busquen imposar per la política dels fets consumats un nou integrisme religiós, de caire “nacionalcatòlic” per la via de l’imperatiu legal.

El control dels nostres cossos sempre ha estat la principal obsessió del patriarcat, intentant inculcar per tot arreu que les dones som propietat dels homes, i que no estem capacitades per decidir i prendre decisions per nosaltres mateixa. Les dones treballadores volem decidir per nosaltres mateixa. El cos és nostre, triem nosaltres, doncs. Ja estem fartes de continuar sent considerades, en molts aspectes, com a persones “sense criteri”. Volem decidir sobre el nostre cos, sobre la nostra vida reproductiva i sobre quan, i com, volem ser mares. És que amb aquesta nova llei del PP, fins i tot ens volen obligar a portar endavant un embaràs encara quan “el fetus tingui greus minusvalideses o malformacions”... i açò quan gairebé s’han carregat l’atenció pública a la dependència.

Si bé és cert que en els darrers anys la major part de la lluita ha quedat “limitada” a la defensa dels del dret bàsic a l’avortament, els drets reproductius inclouen molt més que posar fi a un embaràs no desitjat. Els drets reproductius també comprenen la decisió de tenir fills o no.

Per això, és imprescindible recuperar les polítiques de planificació “familiar”, que han estat eliminades tant pel PP, com pel PSOE, o CiU. Aquesta “nova” llei, significa perdre drets fonamentals i llibertats elementals, i posar en perill la vida i la seguretat de les dones. A més, eliminar del dret a decidir, de les joves de 16 i 17 anys suposarà abocar-les als avortaments clandestins, cosa que incidirà negativament en la salut i seguretat de les dones treballadores... i reforçarà les xarxes provades i/o clandestines de “qualitat”, que només quedaran a l’accés de les dones de classe alta.

Aquesta nova llei és un atac directe i sense precedents a la nostra autonomia, un atac de la caverna nacional-catòlica i ultraconservadora, a qui només interessa controlar la capacitat reproductiva que posseïm.

Davant tot aquest greu despropòsit, des de la COS exigim: · Que les dones tinguem dret a elegir lliurement sobre el nostre cos (sense “sobres informatius”, ni períodes de reflexió). · Poder disposar dels mateixos drets elementals en el diferents territoris dels Països Catalans, al nord i al sud de l’Albera. · Que es posin en pràctica polítiques anticonceptives eficaces, incloses en la seguretat social, públiques, gratuïtes i universals. · Que realment s’incloguin matèries afectivosexuals en els currículums de tots els nivells obligatoris. · Que es doni una formació específica per al per- sonal sanitari i educatiu i pels serveis socials. · Que es garanteixi una seguretat jurídica real tant per a les dones que decideixen avortar, com per al personal sanitari que el realitza.

6

cau de llunes

Reforma laboral en clau de gènere Tots els temes tractats en aquest resum de en quins aspectes afecta la darrera reforma laboral i de pensions, són àmbits, tipus contractual, o circumstàncies laborals que afecten a les dones directament Contracte a Temps parcial.

Amb aquesta reforma:

Se segueix cotitzant igual (per hores treballades, no per dies). Abans els contractes a temps parcial podien ser el 50% de la jornada laboral + hores complementàries. Ara, el 50%+ hores complementàries + hores extra. Això comporta que les dones, que són el col·lectiu per excel· lència que s’inclou dins d’aquest tipus contractual, puguin arribar a treballar gairebé les hores que corresponen a una jornada laboral completa, però sense els drets de cotització per dies.

· Canvia l’edat de jubilació: als 67 anys (aplicable a partir del 2027). · Canvia la base reguladora: darrers 25 anys (abans eren 15) (aplicable a partir del 2022).

Tot i que apunta que això tendeixi a aplicar-se a partir del 2015. · Canvia el percentatge aplicable: 37 anys (abans 35).

Treball a distància.

Amb la reforma laboral s’està fent una aposta per aquest tipus de treball. Tot i que el treball a distància és considerat com una eina per tal de poder conciliar la vida laboral amb la familiar, el cert és que amb la incentivació d’aquest tipus de treball, el que fa és potenciar els rols culturals establerts, de “dones a casa, dones dins de l’àmbit privat i conciliació com a cosa de dones” doncs són qui estan disposades a agafar aquest tipus d’opció de treball i a més hi és en feines molt feminitzades. Altres problemes que afecten directament a les dones derivats del treball a distància o teletreball, són el fet que treballar a casa perjudica a la promoció laboral, crea alienació obrera, sobreexplotació, la no possibilitat de fer vaga, problemes de salut, derivats del no control de les condicions laboral dins de casa, com poden ser mals d’esquena, problemes de vista... Que no seran considerades malalties produïdes per riscos laborals, amb els conseqüents problemes de prestacions per baixa que això comporta (no es cobra el 100%).

Conciliació vida laboral i familiar.

No és possible acumular el permís de maternitat i el de paternitat (ni en famílies monoparentals).

Els convenis poden limitar els horaris necessitats organitzatives i de producció, no pas per millorar la conciliació de la vida de la plantilla.

Jubilació / incapacitat permanent Amb la reforma de pensions, L 27/2011 les dones que hagin tingut fills o filles nascudes a partir de 1967 poden computar 112 dies per maternitat a efectes de cotització per a gaudir de la prestació. (actualment són necessaris tenir cotitzats 38 anys i 6 mesos).

Aquestes mesures a part de ser un clar potenciador de la creació i contractació de plans de pensions i la sanitat privada, el fet que la base reguladora es fixi en en 25 anys treballats, perjudica a les dones de forma molt clara. Per una banda, pel fet que són treballadores potencials a temps parcial, amb els problemes que ja hem esmentat a efectes de cotització que comporta i sobretot també afectarà al jovent, doncs s’està parlant de tota la vida laboral i l’edat d’inserció dins el món laboral cada cop s’està endarrerint més.

64 ERO a les TE afecten a 657 persones fins el mes de març Segons el darrer butlletí de conjuntura local de la Universitat Rovira i Virgili aquesta xifra representa aproximadament un 40% dels ERO presentats durant tot l’any 2011 i que van afectar a prop de 1.200 persones En concret al gener es van presentar vint expedients amb 167 treballadors afectats; al febrer 28 ERO amb 337 treballadors afectats; i al març 16 expedients amb 153 treballadors afectats. Com a detall significatiu cal assenyalar que al més de febrer les persones afectades per expedients de regulació d’ocupació són més, en valor absolut que els treballadors afectats per ERO al camp de Tarragona. Cal tenir present que aquesta xifra d’afectats per ERO no contempla la gent que s’ha quedat a l’atur per acomiadaments individuals, com ara les persones afectades per les retallades del sector públic.

Creixement de l’atur.

Quin sector surt beneficiat? Les persones prejubilades de la banca.

Permís de lactància.

Surt modificat a la reforma laboral. Abans parlava de treballadora, ara de treballadors. El TS no considera la lactància com a tal, sinó com a cura del menor. Ara només en pot gaudir un dels progenitors o progenitores, abans podien ambdós.

Reducció de la jornada per cura dels fills i filles i familiars.

La novetat amb la Reforma laboral és que ara no es pot acumular i utilitzar per exemple un dia lliure a la setmana. Ara és diària. S’aplica a cada dia (sortint una mica abans o sortint una mica més tard de la feina) això és un parany.

Perquè deixarà de ser utilitzada. Aquesta reducció es pot gaudir fins els vuit anys de nen o nena. Els dos primers anys cotitzen al 100% però els altres sis anys es cotitzen al 50%, cosa que fa enfonsar la base reguladora amb la Reforma de Pensions.

En canvi, les persones jubilades de forma parcial treballen al 50% però cobren. Hi havia moltes dones que demanaven canvi de torn, ara ja no es pot. És sense cap tipus de dubte un facilitador de la gestió empresarial. També aplicable a l’Administració pública.

L’atur continua creixent, incrementant durant el febrer en un 6’1% respecte al gener, situant les Terres de l’Ebre com el territori amb l’augment percentual interanual més alt de tot el Principat amb un 9’2%. Així si a principis d’any el nombre d’aturats era de 15.230 persones, al moment d’acabar aquest informe de la URV, hi havien 932 aturats més. I pel que fa als contractes, el butlletí assenyala que s’hi produeix una caiguda de contractes d’un 10’81% en termes mensuals. En xifres anuals, la contracció cau al voltant del 7’34% i s’han perdut, 1.145 contractes (fins el març, darrer trimestre avaluat per aquest informe) I per tipologia de contractes es signaren només 1.193 contractes fixes, d’un total de 14.454. Si fem memòria, una de les darreres Reformes Laborals es justificava ja que incentivaria el treball estable...

Destrucció de llocs de treball.

Un dels fets més destacables d’aquest informe de la URV, és que els darrers tres mesos (genermarç) es produeix una acceleració de la destrucció de llocs de treball, sobretot, en el sector públic. Pel que fa al comportament per municipis, el butlletí també recull que durant el darrer trimestre de 2011 l’ocupació ja va caure en 44 de les 52 poblacions de les Terres de l’Ebre, respecte a l’informe anterior. La Sénia o Roquetes van ser els municipis del territori on més va caure l’ocupació, un 13’1% i un 11’9% respectivament.

l’estaca

7

Continua la lluita i la mobilització a València

Segueix la feina del sindicat a Vinaròs i la Sénia

La veritat és que en aquestes darreres setmanes, malgrat l’arribada de l’estiu, el nivell de lluita, organització i confrontació a la comarca de l’Horta, i principalment a la ciutat de València no ha deixat de créixer

Els companys i companyes de la COS a Vinaròs i la Sénia, continuem fent feina de valent

La COS hem organitzat actes de solidaritat amb els territoris ocupats i els campaments de refugiats de la República Àrab Sahrauí Democràtica; amb els i les companyes de l’EMT de València, que porten ja mesos en lluita contra l’ERO que pretén acomiadar a més de 200 d’aquests companys. Per no parlar del manifest unitari contra el colp d’estat al Paraguai.

Així doncs, i malgrat les dates, la COS ens hem posat en marxa i hem entrat a formar part del Grup d’Extensió de la Lluita–GEL, conformat per diversos col·lectius i organitzacions socials de la ciutat, i que ja compta amb el concurs i participació de companys i companyes de diverses empreses i comitès en lluita (EMT, FGV, RTVV, Teletech, At Home…). Així, s’ha passat de participar i ajudar en la lluita de l’EMT, a sumar la resta de col·lectius en lluita, en manifestacions combatives, piquets informatius, etc., de la mà de les companyes i companys del Militante, CGT, COiP–Francesc Santacatalina, 15M… Igualment, s’ha tingut una presència destacada a les mobilitzacions contra la privatització dels sectors públics, i contra les retallades i mesures econòmiques del PP, del passat 19 de juliol. De la mateixa forma, la COS vam participar activament de la gran manifestació convocada per la Plataforma d’Afectades pels Incendis el 27 de juliol a València, amb els companys i companyes de l’esquerra independentista, així com amb companys i companyes de la comarca dels Serrans.

Sense oblidar en absolut la feina desenvolupada per companys i companyes del sindicat contra diversos desnonaments, mitjançant la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques, arreu de la comarca, com el que tingué lloc a Burjassot a primers de juliol, i on més de 150 persones solidàries, entre ells més de 60 companyes i companys de la COS, Ca Bassot, Plataforma d’Aturats de Montcada, Endavant… Aconseguiren frenar-lo. Tampoc podem oblidar en absolut la feina desenvolupada en suport, i per impulsar, la dinàmica unitària per preparar la setmana europea d’acció per la sanitat pública, que al País Valencià està organitzant el CAS-PV. Ni tampoc, la feina en algunes empreses, on comencem a implantar-nos de mica en mica, i de les quals esperem poder-vos parlar ben prompte Així doncs... la lluita continua. Ni un pam de terra, ni una gota d’aigua: estem abandonats, retallats i cremats. Fora capitalistes i especuladors de la nostra terra.

Endavant amb la unitat popular a Montcada La Plataforma d’Aturats i Aturades de Montcada (l’Horta Nord), comença a posar en marxa el seu projecte de Cooperativa d’Agricultura Ecològica

Aquest passat mes de juny, el punt d’informació laboral que la COS vam posar en marxa a Vinaròs, feia 2 anys. Allà, afiliats i militants COS de Vinaròs, desenvolupen permanències d’atenció al públic. En aquestes permanències s’ofereix un servei d’assessorament laboral, sindical i jurídic gratuït per a qualsevol treballadora o treballador de les nostres comarques. Aquest servei de la COS ha estat i romandrà obert tots els dimecres de 17.30 h a 19.00 h, a la casa de la cultura de Vinaròs.

Un fet significatiu d’aquest servei és que està gestionat per treballadores i treballadors a temps complet, és a dir, que s’hi dediquen a aquestes tasques de forma solidària. Per altra banda, i encara més significatiu, és que el servei que s’hi dona és totalment de gratuït independentment de l’origen, afiliació (o no) al sindicat, etc. Aquest fet tan poc usual, per no dir únic, doncs no coneixem cap sindicat que faça açò, es basa en la concepció solidària de la COS. Des del nostre sindicat entenem que tal i com estan les coses als centres de treball contra aquelles i aquells que gosen badar boca i, davant les injustícies que s’escometen contra totes i tots els treballadors (fonamentalment pel desconeixement que tenim dels nostres drets laborals) necessitem que fer arribar aquestes informacions, formació legal en matèria laborals, etc., arribe al màxim possible de companyes i companys. I tot açò independentment dels colors polítics perquè només els i les treballadores, informades i unides, podrem defensar els nostres drets i la nostra dignitat. A més, amb el suport de companys del Secretariat Nacional hem començat a parlar amb els companys de la nostra secció sindical a CEMEX d’Alcanar, per tractar diferents temes de l’acció sindical que desenvolupem a la cimentera de les Terres de l’Ebre (l’impagament a una companya, intents de modificació substancials de les condicions contractuals i de treball de la plantilla...), sobre les quals, us anirem mantenint informats.

A més, ens mantenim en contacte directe amb la companya Nabu, companya de Vinaròs i membre dels dimonis de Vinaròs, dels balls de dansants… Que va patir una brutal agressió racista fa unes setmanes.

Aquesta agressió no és l’única, de fet, altres companys n’han patit... amb la qual cosa caldrà anar posant les coses clares, per poder aturar els feixistes que fan i desfan amb total impunitat a la nostra ciutat.

Contra el feixisme i el racisme, ni un pas enrere. Contra les agressions, unitat de classe, solidaritat i suport mutu. De la terra o estrangera, la mateixa classe obrera.

Després que el ple de l’ajuntament de Montcada (localitat d’uns 27.000 habitants a l’Horta Nord) aprovés el programa integral presentat, i iniciats per fi els tràmits legals necessaris, les companyes i companys de la Plataforma d’Aturats han començat la primera setmana d’agost, les tasques de condicionament dels camps destinats al seu projecte. El projecte consisteix a posar en marxa una cooperativa d’agricultura ecològica, amb el suport tècnic i formatiu de companys i companyes de la Plataforma d’Aturats de Paterna (també a l’Horta Nord, junt al parc del Túria) Durant aquestes setmanes posaran en marxa els camps, i després destinaran un any a tasques de formació, preparació i qualificació, on s’hi han implicat cinc famílies de la Plataforma. Una vegada tot en marxa, s’efectuaran altres avenços. Les taques que han començat a l’agost, han consistit en l’adequació de les primeres terres que han rebut cedides per llauradors del poble, dues fanecades i mitja. A més hi haurà altres parcel·les de quatre i dues fanecades respectivament. Somriures, il·lusió i ganes de treballar la terra.

8

l’estaca

29M i 1r de Maig 2012: Creix la lluita, l’organització i la solidaritat arreu dels Països Catalans Durant la Vaga General del passat 29 de març, la COS vam fer un salt endavant de gran importància, augmentant de forma més que considerable la nostra presència arreu del país Així, i per primera vegada en la nostra història, realitzàrem difusió, agitació i piquets informatius a Falset i a Eivissa, per exemple. De fet, i per primera vegada en la història de la capital del Priorat, es va realitzar una manifestació obrera a Falset (de la ma de totes les organitzacions de l’esquerra independentista de la comarca); a la tarda, els i les companyes s’hi van sumar a la gran manifestació unitària de Tarragona, junt a les companyes de l’EIC. Mentrestant, a Eivissa, s’hi participà en els piquets del matí, junt a companys i companyes interines de l’illa, i també a la manifestació de la tarda, on s’hi va poder organitzar un Bloc unitari Alternatiu al bloc oficial convocat per CCOO, UGT i STEi. Cal destacar la feina, més que considerable, de difusió i agitació desenvolupada arreu de l’illa, durant els dies previs a la Vaga General, encartellant bona part de la Vila, en llocs molt visibles i estratègics. Per altra banda, a Mallorca, l’esquerra independentista, aconseguia esdevenir un dels principals elements cohesionadors del Bloc Unitari Anticapitalista.

Al Barcelonès, cal destacar molt especialment l’excel·lent feina desenvolupada pel Comitè de Vaga Anticapitalista de Gramenet de Besòs, on la COS participà al costat de l’Assemblea de Joves de Gramenet de Besòs, l’Associació de Veïns Riu Nord, el Centre d’Acolliment per a Estrangers Santa Rosa, la Comissió Antifeixista 27 de Gener, la CGT, la CNT, Gent de Gramenet, el Lokal Social Krida, Maulets o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAHVG). En aquesta localitat del Barcelonès Nord es va realitzar una ingent feinada durant els dies previs a la Vaga General, amb piquets informatius, concentracions, manifestacions, xerrades…

repartint fulletons als comerços, encartellant...

Fins que el 29M es va poder organitzar un piquet informatiu de bon matí a l’estació, i després una concentració a la plaça de l’ajuntament amb unes 500 persones, amb manifestació pel poble fins tallar el pont d’accés a Molins de Rei durant tres quarts d’hora. En general força positiu.

Al mateix temps, a les comarques nord-orientals del Principat, s’hi desenvoluparen accions, piquets i mobilitzacions a Girona, Salt, Celrà, Figueres, Arbúcies o Olot... amb un salt molt important i significatiu de la presència de la COS, amb el suport de Maulets i de la CUP. Grans encartellades, penjades de pancartes i repartiment de propaganda, foren el to principal dels dies previs, així com una gran feinada i presència al carrer el mateix dia de la Vaga General. Cal destacar també, la presència de la COS a Celrà, on per primera vegada s’hi realitzava una mobilització obrera, així com la nostra presència per primer cop a Figueres i a Olot, on s’hi ha posat en marxa un nou nucli del sindicat.

A Berga, també s’hi va realitzar una gran feinada, i cal destacar que el piquet central de la Vaga, que a la vaga general del 29S de 2010, tenia poc més de 30 participants, en aquesta ocasió va arribar a aplegar més d’un centenar de persones, malgrat la pressió policial. Igualment a Anoia els dies previs a la Vaga s’hi van encartellar els polígons d’Igualada, Òdena, Capellades, Piera i Vilanova del Camí, així com diversos punts de la C-15. També es van encartellar les poblacions d’Igualada, la Torre de Claramunt, Vallbona d’Anoia i Capellades. També és van anar a repartir octavetes a totes les indústries de Capellades i al CEIP Marqués de la Pobla i l’Institut Moli de la vila de Capellades. Es van penjar pancartes anunciant la Vaga i les mobilitzacions.

El mateix dia 29 a primera hora del matí es va tallar la C-15 a l’altura de Vallbona d’Anoia i es va fer un piquet pel centre d’Igualada. En aquest vam ser perseguits pels Mossos i un company de l’AJI va rebre una denúncia per desordres públics i talls en el trànsit. Al mateix temps a Molins de Rei es va realitzar una important feina prèvia mitjançant la Plataforma Molins en Vaga,

A Tortosa, el principal acte del 29M fou la concentració convocada pels sindicats grocs CCOO i UGT. A la mateixa hora i lloc la Plataforma per la Salut de les Terres de l’Ebre, l’Acampada Tortosa-15M, Assemblea Amposta, Maulets, SEPC, Panxampla, la COS, CATAC i USTEC-STES, vam convocar una manifestació ja que els sindicats grocs CCOO i UGT no anaven més enllà de la concentració i es negaven a fer cap activitat per la vesprada. Així aconseguírem que unes 2.000 persones recorrerien els principals carrers de la ciutat i arribaren davant de la delegació del govern de la Generalitat. Durant el recorregut es va fer una seguda al pont de l’estat per denunciar la política del govern estatal i català contra els nostres drets socials. Per la tarda es va convocar una cassolada a la plaça Alfonso, on malgrat el poc temps de difusió que es pogué fer, hi assistiren unes 200 persones.

Cal destacar també la presència de piquets informatius durant tota la jornada als polígons, centres educatius, grans superfícies i comerços del centre. Per altra banda diversos col·lectius i persones han denunciat la desproporcionada presència policial durant la nit anterior i tot el dia. En plena època de retallades entre sis i vuit cotxes camuflats dels mossos van circular per la ciutat tota la nit, nombroses patrulles... i fins i tot els Mossos que van ser cridats a casa per incorporar-se al servei ja avançada la matinada. Durant la matinada qualsevol persona que

Falset

Eivissa

Vilanova i la Geltrú

València

9

l’estaca Mataró

caminés sola o acompanyada per la ciutat fou identificada, i fins i tot intimidada tot i no tenir cap indici. A Amposta un militant de la COS fou “convidat” a anar a comissaria per estar informant sobre la vaga. Al voler posar una denúncia a la mateixa comissaria no el deixaren i un dels policies locals no s’identificà. Al dia següent dos policies de paisà tornaren a identificar aquest militant mentre encartellava.

Dels dos policies locals de paisà només un d’ells s’identificà correctament.

Mentrestant a la Plana es va encartellar en diversos dies gràcies a companys d’Endavant, afiliats de CGT, militants antifeixistes i de la COS. La mobilització dels piquets va començar a les 5.00 h de la matinada, malgrat l’intens seguiment policial. A més de les concentracions a les portes de Radiadores Ordóñez, Garaje Castellón, etc., a les 7.30 h es va fer un bon piquet a l’accés del polígon Serrallo, on es troba la petroquímica de la Plana, allà i junt a alguns companys membres dels comitès de les empreses que allí operen vam fer un bon piquet informatiu i vam aconseguir que un bon nombre de companys decidiren sumar-se a la vaga. Això sí, la nostra labor va estar en tot moment coaccionada per la policia. També s’hi va anar a l’UJI, on els companys del SEPC havien muntat piquets a les portes d’accés, recolzantlos en la seua tasca. També caldria destacar altres accions al Corte Inglés, Mercadona… fins arribar a la manifestació unitària de la vesprada.

Al Camp de Morvedre, també per primer cop, i gràcies al col·lectiu Joves Sense Futur–JSF, on tenim companys de la COS, s’ha impulsat el Bloc Crític de Morvedre, amb persones a títol individual, CGT, CNT, COS, Esquerra Anticapitalista… Així es van fer encartellades unitàries, Girona

Castelló de la Plana

Barcelona

pintades, etc., i el 29M un important piquet unitari que va arribar a tallar durant força temps el trànsit a la N-340 a l’alçada de Sagunt.

A la Safor la Vaga General també fou un èxit de convocatòria, tant a la manifestació unitària del matí, com al conjunt del sector industrial de la comarca (al sector comercial encara ens manca molt per arribar-hi); destacant no només el treball de les companyes i companys de la COS, sinó també d’Endavant de la comarca. A l’Horta, així com a la resta de comarques properes (Camp de Túria i la Ribera Alta), s’hi van estar fent encartellades en diverses localitats de l’Horta Nord, Camp de Túria i la Ribera, així com en almenys set barris de la ciutat de València (en aquesta vaga s’ha arribat al doble de barris i localitats que en la del 29S de 2010). La nit de la Vaga General, diversos piquets de la COS vam estar repartint informació als barris de ponent de la ciutat de València, així com diverses accions. Al matí de la Vaga, els companys i companyes del sindicat vam participar dels diferents piquets anticapitalistes convocats als tres campus universitaris de la ciutat, així com a les columnes i piquets del Barri de Benimaclet, així com al barri de l’Olivereta. Així es va anar confluint fins el centre de la ciutat, on inicialment i amb companys d’Endavant, es van estar realitzant accions amb companys de la Intersindical i de CCOO, com el tancament de la seu del Banc d’Espanya a València. Després, i junt als companys i companyes de la CNT-AIT, vam fer un bon piquet a la porta del Corte Inglés amb unes 60 persones, cal deixar clar que mentre els representants de CCOO i UGT es mantenien sense fer res a 100 metres de nosaltres, el nostre fou un dels piquets sindicals amb més ganes, que es van veure durant tot el matí. Finalment ens vam poder juntar amb els i

les estudiants, i els piqueters dels barris del nord de la ciutat, marxant junts en un bloc unitari anticapitalista, fins la plaça de l’ajuntament, on ens vam poder sumar a la columna de les companyes de Benimaclet. Llavors, s’hi va posar en marxa una manifestació improvisada que va durar més de dues hores, marxant per tot el centre de València, i que va aplegar a més de 3000 persones.

Ja per la vesprada, la COS vam organitzar un bloc propi de la ma de les companyes i companys del SEPC, amb el suport de totes les organitzacions de l’Esquerra Independentista i d’ERPV. El nostre bloc va anar dins del Bloc Crític, bloc ample unitari format per diferents assemblees i comissions del 15M de València i comarca, amb el suport de la CGT, CNT i la COS, així com altres col·lectius socials com la Koordinadora de Kol·lectius del Park Alkosa, Sàhara Acció Solidària –Silla…

Al Maresme s’hi va sortir a encartellar a Mataró, Argentona, Vilassar de Mar, Arenys de Mar, Pineda de Mar i Calella. També s’hi van penjar pancartes, a l’hora que s’organitzaven punts informatius a les estacions de trens. A Mataró el dia de la vaga la COS participà amb CGT, Maulets i IAC-CATAC, agrupats sota el nom #Maresme29M. A les 5.00 h s’hi va anar a les cotxeres de Mataró Bus. La manifestació d’estudiants pels carrers del centre es va convertir en el piquet central de la vaga a la capital del Maresme, on hi confluïren. diversos sectors en lluita.

Al migdia a la Plaça de Santa Anna tingué lloc l’acte unitari, amb intervencions de col·lectius afectats per la crisi; estudiants, pagesos, funcionaris, aturades… Cal destacar també la gran presencia durant tot el dia a les accions organitzades a Barcelona, tant als piquets i columnes organitzades pel matí, com durant la manifestació unitària anticapitalista de la tarda.

Més de cent casos repressius arran de la Vaga General Igualment, volem destacar l’enorme feinada desenvolupada per les companyes i companys d’Alerta Solidària, assegurant la defensa de les companyes i companys represaliats... Així, entre els centenars de companyes represaliades, detingudes, multades... cal destacar molt especialment la bruta acció ordenada per Felip Puig, en publicar una pàgina web de delació de militants i activistes que van participar del 29M, així, Alerta Solidària, amb el suport de la COS i tota la resta de l’esquerra independentista, va convocar una roda de premsa a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Allà, dels tres companys identificats de l’esquerra independentista (cal recordar les dues setmanes d’empresonament del company Rubén de Negres Tempestes, i les tres setmanes d’empresonament del company Andreu de Maulets), un dels que va parlar fou el nostre company Roger Sabà, membre del Secretariat Nacional de la COS, que com a un dels identificats en aquest pàgina web van fer una enorme mostra de dignitat, honestedat i valentia llençant un clar desafiament a Interior i anunciant que serien elles les que portarien la pancarta unitària del bloc de l’esquerra independentistaal 1r de Maig de Barcelona.

10

l’estaca

Una diada del 1r de maig molt concorreguda arreu del país Pel matí a Barcelona, malgrat el confusionisme i la desmobilització generada per la desconvocatòria unilateral de l’altre sindicat convocant, la I-CSC, al voltant de 150 persones van marxar pels carrers del centre de Barcelona.

La manifestació, convocada per la COS i amb el suport de les organitzacions de l’esquerra independentista del Barcelonès, va sortir de plaça Universitat i va baixar per la Rambla. Després d’uns parlaments davant l’espai Santa Mònica a càrrec de Jordi Juan, membre de la COS, i Lluís Blanco, de la IAC, on es va ressaltar la necessitat d’incrementar la unitat d’acció del sindicalisme alternatiu, la manifestació va seguir per la rambla del Raval fins al carrer on va ser assassinat en Salvador Seguí. Allà va concloure amb un acte d’homenatge a en Salvador Seguí i a Francesc Layret, assassinats per ordre de la patronal als anys vint del passat segle. La manifestació anticapitalista unitària de la tarda a Barcelona, va estar massiva. Més de 20.000 persones van marxar sense deixar-se intimidar per l’enorme desplegament policial amb milers d’efectius, que va realitzar un total de quatre detencions (a més d’una brutal agressió a un company de la I-CSC). Tal i com estava anunciat, el bloc de l’Esquerra Independentista, amb milers de manifestants, va estar encapçalat per 4 de les companyes que apareixien a la web de delació del departament d’Interior.

A Alacant, milers de persones es van manifestar en un fort ambient combatiu, al voltant de la Plataforma de Lluita Contra les Retallades. Pancartes de les organitzacions de la Plataforma, com l’Assemblea de Treballadores per la Vaga General, els CUO, l’Associació d’Amistat amb Cuba Miguel Hernández, el PCPE-CJC, l’Associació veïnal de Divina Pastora i l’esquerra independentista, integrada per Endavant, Maulets i el Sepc, i amb

el suport de companys i companyes de la COS a les comarques del sud del país. A Castelló de la Plana, unes 800 persones formaren part de la manifestació anticapitalista organitzada per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa a Castelló de la Plana, on hi participen els companys de la COS a la Plana. Una manifestació amb un recorregut alternatiu al de les cúpules sindicals de CCOO i UGT, va comptar amb més suport que mai. A Sabadell, com altres vegades, el Gremi de Fabricants, la seu de Convergència Democràtica de Catalunya i de PIMEC i totes les entitats bancàries del recorregut foren el blanc dels càntics i les accions de la mobilització que a nivell local convocava la coordinadora Sabadell Lluitant i a la qual també s’ha adherit finalment l’EI com a membre de les CAV. Així, la COS, la CGT, la CNT, candidatures alternatives i un ampli ventall de col·lectius de l’esquerra transformadora de la comarca secundaren la convocatòria. El passat 30 d’abril a Cornellà de Llobregat, centenars de persones de diferents organitzacions i col·lectius combatius i anticapitalistes del Baix Llobregat, entre ells les organitzacions de l’esquerra independentista de la comarca, ens vam manifestar contra les privatitzacions encobertes com a retallades, contra la pèrdua dels drets laborals que estem patint la classe treballadora dia a dia.

Milers de persones es van manifestar a València aquest 1r de Maig, en una jornada marcada per la crisi del sistema capitalista, per les terribles retallades i privatitzacions dels serveis públics (com l’anunciada privatització de la sanitat pública valenciana el gener de 2013) que estan duent a terme els governs del PP de Rajoy i Fabra, de Mas de CiU… I per la nova contrareforma laboral. Malgrat la successió de convocatòries dels darrers dies la resposta social va ser positiva i nombrosa. Es va aconseguir organitzar un

front de classe i combatiu de la ma de les companyes i companys de la CNT-AIT de València, que obriren la marxa, seguits per les companyes del CAS-PV. Seguidament la pancarta de la COS, amb el suport de tota l’esquerra independentista, i molt especialment als companys i companyes del SEPC, i de les companyes i companys de la Plataforma d’Aturades de Montcada.

Unes cinc mil persones recorrerien pels carrers de Tarragona. Amb la presència de tots els sindicats però també de moviments socials i de partits, la marxa s’ha dividit entre la capçalera i el Bloc Anticapitalista, aquest darrer que va aplegar la meitat de les assistents. A Girona, durant el matí desenes de persones van participar a l’esmorzar popular que havien organitzat la COS i la IAC, després, des d’allà mateix va arrencar la tradicional manifestació del 1r de maig. També tingueren lloc diversos actes després, com una xerrada sobre història i vigència del cooperativisme, i unes xerrades a Celrà, dins del marc de les jornades organitzades per les companyes de Cuineres i Cuiners Solidaris de Celrà. Enguany s’ha aconseguit recuperar la diada de l 1r de maig a Mataró, per la solidaritat amb les represaliades i empresonades per la vaga general del 29M i per la voluntat de millorar la coordinació i eixamplar la mobilització social contra les retallades de drets socials, laborals i nacionals que imposen els mercats financers i que executen els governs de CiU i del PP. A Vinaròs, èxit de la convocatòria unitària, amb centenars de participants recorrent els carrers de la capital del Sénia, per primera vegada en molts anys. A Granollers, el company Jordi Aldeguer, secretari d’Organització de la COS, va participar en el parlament dels sindicats convocants, denunciant la situació de retallades socials i laborals, així com la repressió viscuda en aquests últims mesos.

Barcelona

València

Mataró

Granollers

Sabadell

Girona

11

l’estaca

Neix l’alternativa sindical a Transports de Barcelona El 7 de juliol es crea la secció sindical de la COS a busos de TMB. L’acceptació de la retallada que suposa l’incompliment del conveni 2012 per part de tots els sindicats de l’empresa fa que treballadores disconformes amb aquest canvi d’estratègia optin per crear una nova estructura sindical. La COS de Transports de Barcelona pren el compromís de no negociar ni acceptar retallades i de continuar mobilitzant per aconseguir unes millors condicions laborals per la plantilla i un servei públic de qualitat.

No ens sorprèn que l’empresa plantegi incompliment del conveni 2012 i amb l’allargament del conveni (amputat) fins el 2014 amb la conseqüent congelació i pèrdua de poder adquisitiu. Com tampoc ens sorprèn l’empitjorament del servei que suposa aquesta retallada amb l’eliminació de quatre línies de bus, del servei de Bus de Barri en diumenge i festiu amb la reducció de quasi totes les línies, que la Direcció pot utilitzar en un futur com argument per reduir la plantilla. Fins i tot era d’esperar que a pesar de la negativa inicial a negociar aquestes retallades els sindicalistes de CCOO, UGT i SIT acabessin defensant la retallada durant l’Assemblea de treballadores del maig a la cotxera d’Horta. El que moltes treballadores no ens esperàvem és que els sindicalistes de CGT, ACTUB i PSA acabessin fent exactament el mateix, sota l’argument que “la gent no vol moure’s”.

Tota la informació sobre la Coordinadora Obrera Sindical d’Autobusos de TMB

la trobaràs a

costb.wordpress.com

L’Acomiadament de l’Andreu de Cabo.

Transports de Barcelona acomiada l’afiliat de CGT Andreu de Cabo el 15 de juny aprofitant el context de desmobilització propiciat per CGT, ACTUB i PSA, amb l’assumpció de que la plantilla no es vol mobilitzar. Andreu treballava des de fa més de nou anys a l’àrea de Telecomunicacions de Transports de Barcelona, va ser delegat del Comitè d’empresa per CGT i ha denunciat públicament varis casos de “corrupteles” en la prefectura.

Vaga a Autobusos de TMB per la readmissió d’Andreu de Cabo.

Davant la tímida resposta a l’acomiadament de la resta de sindicats, la COS convoca el 8 d’agost una aturada per la readmissió de l’Andreu coincidint amb l’acte de conciliació al SMAC. També es convoca una concentració davant del Servei Territorial del Departament d’Empresa i Ocupació a la qual hi assisteixen unes 150 persones entre les quals hi ha una nodrida representació de l’Esquerra Independentista. Els sindicats CGT, ACTUB i PSA donen suport tant a l’aturada com a la concentració i representants d’aquests intervenen durant la concentració.

L’empresa Transports de Barcelona vulnera el dret a vaga de les treballadores d’autobusos de TMB titllant la vaga d’il·legal, incomplint

la seva obligació d’informar a les treballadores afectades pels serveis mínims i a les usuàries mitjançant els pertinents cartells a les parades de busos. La COS ha denunciat a Inspecció de Treball la Direcció de Transports de Barcelona per no donar correctament la informació dels serveis mínims decretats pel Departament de Treball. El desconeixement de les treballadores sobre si estan o no afectades pels serveis mínims impossibilita poder valorar adequadament els motius de l’escassa incidència d’aquesta.

L’Andreu ha assistit a l’acte de conciliació arropat per 150 persones que reclamaven la seva readmissió. La Direcció de Transports de Barcelona no ha ofert cap solució a l’acomiadament del treballador i, per aquest motiu, l’Assemblea realitzada aquest mateix matí ha decidit que els sindicats ACTUB, CGT, COS i PSA convocaran un dia de vaga el proper 26 de setembre, coincidint amb les Festes de la Mercè i amb la Vaga General al País Basc. Durant aquest dia es portaran les signatures que exigeixen la readmissió del treballador i que han estat recollides pel Comitè de conveni. En aquesta mateixa Assemblea s’han recollit per aquest mes d’agost 1250 euros aproximadament pel company Andreu. Per finalitzar tots els presents s’han compromès a seguir mobilitzant-se i a fer noves aturades coincidint amb un possible judici si abans no es produeix la readmissió de l’Andreu.

LA NOSTRA LLIBERTAT NO POT DEPENDRE DE LA SEUA INFORMACIÓ

Llegeix-lo, difon-lo, subscriu-t'hi

12

l’estaca

Què és un ERO Temporal de suspensió?

Ens ho explica l’Agustí Domènech i Auquer d’Acció Sindical de la COS

Un expedient de regulació d’ocupació (a partir d’ara ERO) Temporal de suspensió, és un procediment administratiu que es demana a l’autoritat laboral competent. Que en el cas dels Països Catalans al sud de l’Albera, és la Generalitat de la Catalunya a la CAC, a la Generalitat Valenciana al País Valencià, i al Govern de les Illes Balears a les Illes. Aquest procediment administratiu es fa per tal d’aconseguir l’autorització per a poder suspendre temporalment els contractes de treball.

Actualment, després de la reforma laboral del febrer del 2012, aquest procediment, passa a ser pura tramitació. Ja que aquesta reforma deixa de banda l’arbitrarietat que aquestes administracions competents podien donar en la revisió dels informes que presentaven les empreses.

Així doncs, les empreses, actualment, pel fet de no tenir els mateixos guanys en els últims tres trimestres, ja poden presentar un ERO. Encara que tinguin beneficis multimilionaris!! O fins hi tot si preveuen que també tindran menys beneficis en els pròxim mesos. Només cal veure en diverses notícies i articles laborals i es pot veure com del gener al febrer del mateix 2012, mes en què es va aprovar la contrareforma laboral, i moltes empreses ho estaven esperant, el nombre d’EROs es va triplicar.

En les empreses, aquesta contrareforma, genera una gran arbitrarietat en donar o no el vist-i-plau als informes presentats per les empreses. Açò fa que molts comitès d’empresa i/o representats dels treballadors ja no tinguin l’oportunitat de poder negociar, amb unes mínimes garanties, les condicions laborals en el període afectat per l’ERO. Per aquest motiu, és importantíssim que els i les representants dels treballadors estiguin al dia dels comptes de la mateixa empresa (i si no els tenen, que els exigeixin). Bàsicament per poder impugnar la sol·licitud d’ERO, o entrar a “negociar” tot el possible entre els mateixos representants i la direcció de l’empresa.

Aquí volem fer un recull de preguntes freqüents sobre els ERO, en especial el temporal, ja que és el que s’està tramitant amb més freqüència. Les respostes que es donen, són a nivell “legal”, és a dir, com es pot veure en altres articles publicats en aquesta mateixa revista, no són les úniques opcions, i la COS apostem obertament per les solucions imaginatives, l’acció col·lectiva i l’extensió de les lluites també fora dels centres de treball.

En quines circumstàncies es demana?

L’empresa pot demanar-lo per causes econòmi-

ques (menor benefici en els tres últims trimestres o previsió de baixa de beneficis), tècniques (rehabilitació de les instal·lacions, per exemple), productives (menys comandes), i/o organitzatives.

Quins efectes té pel treballador?

Tot i que els i les treballadores afectades, continuen sent de l’empresa, el principal problema és que el treballador obre la borsa de treball durant els dies que se suspèn el contracte. El treballador pot elegir o no la sol·licitud de desocupació. Si finalment se sol·licita, s’aniran consumint dies de la prestació d’atur.

ha pogut reinvertir per continuar produint, i que per tant, no es pot sagnar ni deixar sense la nostra font d’ingressos (i aquí, aquest 30% que ens mancaria, ens l’ha de pagar l’empresa). També és important tenir en compte que la prestació d’atur és sol cobrar al dia 10 de cada mes i amb dos mesos de retard. Cosa que s’ha de tenir molt present, ja que la immensa majoria dels i les treballadores vivim al dia. Per tant, és convenient que la direcció de l’empresa estipuli un calendari d’afectats per tal que els treballadors sapiguem quan, i en quin període, ens tocarà estar en estat de suspensió.

Què passa amb les vacances?

Quins requisits necessita el treballador per a cobrar l’atur en aquestes condicions?

Es necessita haver cotitzat 360 dies en els últims 6 anys.

Durant els dies de regulació, què cobres de l’atur?

El que es cobra en situació de regulació, és el 70% del coeficient de dividir per 180 els últims 180 dies de salari. O sigui el 70% de la mitja dels últims 6 mesos cotitzats. S’ha de tenir en compte que per “salari”, s’entén la base reguladora de cotització. Que consta del salari mensual i la prorrata de les pagues extres. Ara bé com tota prestació, té un topall que va entre els dos llindars següents: Import mínim mensual de la prestació: · Si no té fills a càrrec: 497 €. · Si té almenys un fill a càrrec: 664,74 €.

S’ha de tenir en compte que mentre un treballador està en suspensió, no acumula vacances.

Per tant cada mes que està en suspensió es perd 2,5 dies de vacances. (2.5 dies*12 mesos=30 dies naturals. Això com a regla general, després caldria mirar cada conveni segons sector). Açò és una altra cosa a tenir molt present en les “negociacions” (en la nostra plataforma reivindicativa). Hem de garantir que no ens descomptin els dies de vacances i poder-los gaudir tots.

En cas de què t’afecti l’expedient, quina disponibilitat has de tenir?

Hem de tenir clar que mentre estem en suspensió, no estem de “vacances”. És a dir, estem obligats a tornar a la feina si ens ho demanen.

Per tant, cal fixar un mínim d’hores o dies per la incorporació al treball a partir de l’avís (i incloure-la d’antuvi a la plataforma reivindicativa). Si no et presentes a la feina passat el període negociat, es pot considerar baixa voluntària. Cosa que suposaria la fi del contracte sense indemnització, ni prestació d’atur.

Import màxim mensual de la prestació: · Si no té fills a càrrec: 1087,20 €. · Si té almenys un fill a càrrec: 1242,52 €. · Si té dos o més fills a càrrec: 1397,83 €. Es consideren fills a càrrec el menors de 26 anys o majors amb discapacitat que convisquin en el mateix domicili i no tinguin rendes superiors als 641€ mes.

Per tant una cosa que la secció sindical o els representants dels treballadors han d’exigir, i per la qual han de lluitar, és la diferència del 30% de salari restant. No pot ser que l’empresa no entengui que estalviant-se el 70% dels salaris ja ha fet més que bon negoci amb els nostres jornals,

Pots treballar en una altra feina mentre estàs en suspensió?

No. Ja que mentre cobres una prestació d’atur, no pots estar treballant al mateix temps. Açò seria un frau, a més d’una mostra d’insolidaritat amb altres companys aturats. Una altra cosa seria, si mentre estàs en suspensió no demanes la prestació, llavors la resposta podria ser una altra; ja que l’empresa que t’ha suspès temporalment el contracte, continua pagant temes de seguretat social. Per tant, des de la seguretat social veurien que t’estan pagant per dues bandes. De totes maneres, si es dóna aquest cas, pregunteu-nos-ho i estudiarem el cas concret. S’ha de tenir en compte que tot i que no calgués avisar l’empresa que te té sus-

13

no hem oblidat

Acomiadat per fer vaga…

I sis detingudes a Sabadell Article de Josep Maria Martorell, afiliat de la COS a Tarragona pès, com et poden demanar la reincorporació en “qualsevol moment”, si no els aviséssim, i no ens presentéssim, llavors ens podrien donar la baixa “voluntària”.

Es poden fer hores extres mentre hi ha companys en contracte en suspensió?

Mai es poden fer hores extres, a no ser que sigui per motius d’urgència extrema i puntual. Cal saber que les hores extres, si s’han d’acabar fent per motius de força major, es poden bescanviar per hores de descans, en compte de ser pagades. És més, si es paguen, és que hi hagut un acord entre empresa i treballador. En cas de desacord, sempre es canviaran per hores de descans.

Aquest, a més a més, ja és un tema de solidaritat amb els companys i companyes que estan en contracte de suspensió. Com més hores extres es fan més temps estaran en suspens. Fer hores extres és denunciable i cal denunciar-ho.

Què passa si t’acaben acomiadant mentre estàs en suspensió? Quina serà la base de cotització?

La cotització mentre estàs en suspensió, és la mateixa que tenies en els sis mesos anteriors a haver demanat la prestació. Per tant, perquè fa a possibles acomiadaments, la indemnització es calcularà sobre la mateixa base reguladora.

En termes generals, seran vint dies per any treballat amb un màxim de dotze mensualitats, gràcies a les darreres contrareformes laborals.

Cal tenir en compte que si l’expedient de regulació ha estat presentat durant l’any 2012, i t’acomiaden o l’empresa acaba tancant al 2013, recuperes fins a 180 dies d’atur que has anat gastant durant la suspensió. Per això és importantíssim que a la Plataforma Reivindicativa, quedi clar que cap treballador podrà estar més de 180 dies en estat de suspensió. Així, en cas de tancament de l’empresa o acomiadament, tothom recuperarà els dies que ha gastat.

He estat acomiadat de l’empresa Grup TENO per haver animat els meus companys a fer vaga el passat 29 de març. Grup TENO és una empresa amb un marcat compromís social i mediambiental, o almenys això és el que afirma la seva web. Aquest marcat compromís social, tanmateix, no li ha impedit de fotre’m una puntada de peu al cul quan el meu, ara sí, compromís social, els ha suposat una incomoditat. Grup TENO és una empresa que subcontracta el prestigiós col·legi Elisabeth de Salou, per tal que organitzi les tasques de monitoratge i animació a les hores del pati i menjador. Segons la supervisora, m’han acomiadat perquè jo havia fomentat un ambient de crispació i malestar en el grup de monitors, que no s’adequava a la filosofia de l’empresa. Però la realitat és que gairebé la totalitat del grup de monitores i monitors (format per 26 persones) vam asseure’ns al voltant d’una taula dos dies abans de la vaga per parlar-ne obertament. I que més de la meitat de monitores i monitors d’aquesta plantilla vam estar d’acord en fer arribar una carta a la direcció exposant educadament certes demandes de millora de les nostres condicions, i explicant els nostres motius per fer vaga, d’aquelles que finalment en vam fer (onze persones). En efecte, sóc culpable de proposar als meus companys de fer aquesta reunió, així com de prendre acta personalment.

Aquesta notícia, tot i així, queda empetitida per les sis detencions que s’han practicat a Sabadell, en el marc d’enduriment de la repressió política als vaguistes del 29M i, en general, de tothom qui gosa protestar contra l’especulació, la corrupció, i la privatització dels serveis públics.

Una i altra cosa, però, tenen una gran relació.

Ja no només es carreguen els drets socials i econòmics; cosa que venien fent des dels 80 amb el triumvirat Thatcher-Reagan-Wojtyla.

Aquests drets socials són els anomenats drets humans de segona generació, aquells que van reconèixer-se i aplicar-se amb l’estat del benestar després de la segona Guerra Mundial: dret a l’habitatge, al treball, a l’educació... No; per poder carregar-se’ls ara fins i tot ens prenen els drets civils i polítics, aquells que van conquerir-se amb les revolucions burgeses del segle XVIII, i que van enterrar l’absolutisme de l’Antic Règim. Són els drets de lliure expressió, d’igualtat davant de la llei, d’associació, de manifestació, de participació política...

Ja no només ens prenen el dret a viure dignament i sota un sostre; ara fins i tot ens han prohibit queixar-nos. Queixa’t, i et farem fora de la feina. Protesta, i et detindrem a la porta de casa.

I depèn de com, fins i tot t’apallissarem. Potser també difamarem una miqueta i penjarem la teva cara a internet, perquè el veïnat t’assenyali amb el dit... La llei tampoc és igual per a totes: pots anar a la presó per tombar un contenidor, o bé anar-te’n a casa per robar milers de milions des del Palau de la Música o bé des de Bankia. Per a ells és una solució a curt termini. Però la contradicció política és important. Sense ni tan sols els drets civils, el nostre règim ja no és ni una “democràcia” (entesa en el sentit burgès), sinó quelcom més semblant al feixisme.

I més quan els estats deixen de ser sobirans, i cada cop tenen més poder òrgans de la UE no escollits “democràticament”, com el Consell de Ministres i la Comissió Europea; que a base de cop d’estat imposen governs de tecnòcrates a tercers països des d’Alemanya i Brussel·les.

Però estem immunitzats contra això. Des de ben petits van inocular-nos certes vacunes, com aquella cançó d’Inadaptats que deia: El capital torna a fracassar i davant d’això torna el feixisme. Cada cop més policia als carrers, més retalls socials i fent lleis més repressives... Feixisme. No és cap exageració. Anem cap al feixisme. I la responsabilitat perquè això no passi, és de totes i tots. Tots estem cridats a sortir al carrer a protestar. Perquè aquesta és l’única solució contra el feixisme. A protestar contra aquests governs corruptes, despòtics, autòcrates, violents, que darrere la màscara de l’europeisme aixequen un Imperi de misèria i d’arbitrarietat. Un altre consell d’Inadaptats: Davant d’ell no hem de tenir por; les nostres pors són el que el fan fort… Efectivament, no ens fan por.

Sortirem al carrer. Ells són els qui tenen por; i per això reaccionen així davant la protesta. El feixisme no és més que una ideologia que sorgeix de la por. En aquest cas, de la seva por a perdre el “tinglado” que s’han muntat i que els va tan bé per a fotre’ns el que és nostre.

No volem ser una regió d’Europa. No volem ser una regió del vostre imperi. No volem estar sota el jou de potències estrangeres i de la corruptela local. Volem ser un país lliure, on les persones que l’integrem puguem decidir sobre la totalitat de les coses que ens afecten. És així de senzill.

14

setze jutges

Petit decàleg d’instruments de subversió contra la reforma laboral Article de Jordi Juan, de l’àrea d’assessorament i formació de la COS El present article té la pretensió de donar uns mínims eixos confrontats, molt primaris cal dir-ho, que permetin subvertir la franca situació de asimetria i arbitrarietat que deixa la nova reforma laboral pel govern del Partit Popular operada pel RDL 3/2012 de 10 de febrer, a la vegada, que conscientment, per l’abast que excedeix amb molt les possibilitats del present article, ometem altres claus analítiques com són, les motivacions ideològiques i la correlativa divergència entre el discurs formal i real de més de tres dècades de reformes laborals a l’estat espanyol, les noves dinàmiques de redistribució regressiva de la renda i d’acumulació del capital que ampraren aquestes reformes laborals, la imperativa necessitat del canvi sistèmic cap a un model econòmic socialista, tant a nivell dels Països Catalans, com a nivell dels estats espanyol i francès, entre molt d’altres elements cabdals, ja reconeixent d’antuvi, la limitació del present anàlisi que deixa fora persones i col·lectius que resten al marge del mercat laboral com aturats, jubilats, estudiants, persones, essencialment dones...

En aquest apartat donarem un seguit d’instruments que ens serviran per gestionar el conflicte en el nostre centre de treball, la tesi és clara, la significació individual i col·lectiva en la defensa dels nostres drets laborals, és una garantia, o como a mínim un tallafoc de rellevància, respecte l’exercici de dinàmiques d’arbitrarietat empresarial, principalment l’acomiadament que la nova reforma laboral facilita enormement. La postulació i construcció del col·lectiu de treballadors com a subjecte polític, és un primer pas, perquè la democràcia, entès en el sentit que les organitzacions que entenen aquest concepte dins d’una òptica de classe, no resti fora dels centres de treball.

La introducció de lògiques vindicatives per part dels treballadors, com tot seguit posarem en evidència, lluny de ser una opció fruit d’un exercici de voluntarisme militant, esdevé des d’una mera perspectiva funcional i pràctica la tria més assenyada, no només, per mantenir el lloc de treball sinó també per a millorar les condicions contractuals col·lectives, en un context on la reforma operada pel RDL 3/2012 de 10 de febrer per part del govern del Partit Popular legitima de manera lacerant la asimetria i la violència empresarial. Tot açò traduït essencialment en: · Lògiques d’individualització de la relació laboral (la pèrdua de vigència dels convenis col· lectius al cap de 2 anys de la seva finalització i la primacia dels convenis d’empresa...).

· La des-regulació dels sistemes de fiscalització administratives (els acomiadaments col·lectius, els anomenats ERO ja no necessitaran l’aprovació dels governs autonòmics).

de l’acomiadament i la recuperació del lloc de treball. I açò amb la càrrega simbòlica que això implica tant per l’empresa com pel col·lectiu de treballadors en lluita.

· L’afebliment, fins a límits ínfims, de la justificació i motius que legitimen als empresaris per emprar tants mecanismes de flexibilitat interna (modificacions sobrevingudes i unilaterals de les nostres condicions contractuals sota una mer prisma de conveniència empresarial) o flexibilitat externa (acomiadament, bàsicament amb el seu abaratiment, quasi eliminació dels salaris de tràmit i generalització de 33 dies per any treballat en detriment dels 45 dies, com un greu afebliment de la causa determinant per la seva procedència, un descens de tres trimestres de facturació o vendes).

Aquesta situació és més factible que es doni, paradoxalment, amb una normativa com l’actual, que vol ser clarament pro empresa. Ja que ara el treballador en haver de presentar les proves pel judici, li seria més senzill presentar els antecedents de conflictivitat laboral. Així, jugar la lliga de “l’empleat del mes” és una aposta pròpia de losers, quan en el context actual és realment senzill facturar un acomiadament o variar sobre la marxa les condicions laborals, i amb milions d’aturats pressionant salaris a la baixa. D’acord amb aquestes premisses tot seguits donarem una sèrie d’instruments de lluita, que sense ànims de ser exhaustius, ni estandarditzar dinàmiques de lluita, poden ser una petita guia per mantenir línies de confrontació fructíferes i sostingudes:

· Una reducció dels costos laborals establint mecanismes perquè els aturats, criminalitzats com a paràsits a traves de les ETT (que assumiran la gestió dels serveis d’ocupació), pressionin per entrar en el mercat amb salaris a la baixa, i els ocupats, per tal de mantenir-s’hi, i amb la pressió dels aturats i els titllats de privilegiats pel discurs dominant, acceptin per a poder mantenir el seu lloc de treball rebaixar, o contenir, els seus salaris; en una doble pressió que porta a la precarització de les condicions de treball. Tot plegat amb una clara pretensió en base a aquesta mateixa pretensió d’enervar les dinàmiques d’acció col·lectiva dels treballadors fet que reforça la asimetria i el desequilibri en la correlació de forces i que legitima a l’empresari per a pressionar novament amb unes condicions laborals a la baixa.

Davant d’aquesta situació, la resposta és la significació i singularització dels treballadors elevant a les seves màximes quotes el conflicte laboral, com a la mesura cabal-ment més assenyada.

Açò, paradoxalment, va en contra del discurs dominant, que fomenta actituds pusil·lànimes, per a conservar el lloc de feina. Pertoca, per tant, com ja s’ha dit, significar-se i destacar-se en la defensa dels nostres drets laborals, en detriment, de la inhibició i la submissió, atès que qualsevol mesura empresarial davant d’un precedent individual o col·lectiu de significació de lluita individual i col·lectiva dels treballadors inequívoc, estableix una presumpció en favor/ defensa d’aquests. Així, davant d’un acomiadament, per exemple, l’empresari es veuria forçat a demostrar que aquesta mesura està absolutament exempta de qualsevol ànim discriminatori... Així, indefectiblement, la resposta judicial davant d’aquesta insuficiència probatòria per part de l’empresari, es donaria la nul·litat

El blindatge del teu lloc de treball: La Garantia d’indemnitat.

El primer objectiu és la preservació del lloc de treball, mitjançant l’acolliment a la garantia d’indemnitat, la vulneració del qual comporta la declaració de nul·litat de l’acomiadament, si s’ha donat, i el retorn al lloc de treball. Per a que concorri aquest dret és necessari adreçar una reclamació d’un dret laboral a l’empresari (el pagament d’hores extraordinàries, el caràcter indefinit de la relació laboral atès que la majoria dels contractes temporals són en frau de llei...).

Cal que d’aquesta queixa resti documentada (correu electrònic, telegrama, burofax), amb això s’aconsegueix l’establiment d’un precedent de queixa o reclamació que trasllada l’obligació a l’empresari per tal de demostrar que un eventual acomiadament produït en dates pròximes a la queixa, no té res a veure amb l’esmentada reclamació o queixa. Sinó, l’acomiadament es declara nul i el treballador tornaria al seu lloc de treball en virtut, precisament, de l’esmentada garantia d’indemnitat, que significa que un treballador no pot ser represaliat per haver realitzat una reclamació raonable dels seus drets laborals ja sigui formalment, reclamació judicial, o a traves de qualsevol mecanisme informal (queixa verbal, molt poc recomanable, no obstant per la seva dificultat probatòria-, enviament de carta, telegrama, burofax).

D’aquesta forma, una norma pensada per precaritzar les condicions laborals dels treballa-

setze jutges

dors i desmobilitzar-los pot esdevenir, indirectament, un element galvanitzador per tal que aquestes lluites es mantinguin de manera perdurable en el temps. Arribats a aquest punt la dialèctica és simple: mantenir el lloc de treball comporta indefectiblement una millora de les condicions de treball, ja que cal mantenir una lògica de reivindicació sostinguda per a mantenir aquesta presumpció de manera perdurable en el temps. És necessari, per tant, desenvolupar una acció sindical col·lectiva i concertada amb els nostres companys de treball. La lògica de la garantia d’indemnitat i les dinàmiques de presumpció que hem esmentat opera en la sèrie d’instruments que tot seguit explicitarem.

Encetar dinàmiques d’acció col·lectives. La construcció del subjecte polític als centres de treball.

El segon objectiu, és precisament augmentar el nombre de persones que participen d’aquesta acció col·lectiva. Cal visibilitzar una dinàmica confrontativa absolutament desenvolta respecte als empresaris. El següent tram per aquest propòsit és demanar una reunió en el centre de treball. L’Estatut dels treballadors atorga aquest dret al col·lectiu de treballadors d’un determinat centre de treball, una vegada acabada la jornada laboral, si així ho demanen com a mínim un 33% de la plantilla preavisant l’empresari amb 48 hores d’antelació i adreçant el contingut de l’ordre del dia de la reunió.

Els treballadors tenen dret a reunir-se en el centre de treball una vegada acabada la jornada de treball sense la presència de l’empresari. Aquesta reunió en el centre de treball té una càrrega simbòlica molt forta i genera dinàmiques d’empoderament col·lectives, atès que l’empresari ha de cedir un espai sotmès a la seva supervisió jeràrquica perquè el col·lectiu de treballadors planegin situacions de ruptura respecte a les lògiques unilateralistes que plantegen els empresaris.

Vertebrar la lluita i concretar els eixos de reivindicació col·lectiva.

El següent objectiu és traslladar reivindicacions concretes a l’empresa. És important que aquestes reivindicacions no siguin gaire nombroses i estiguin presidides per una evident concreció, i el més important, que siguin guanyables i factibles a curt termini. Primer perquè la lluita pels drets laborals no es pot convertir en un acte de fe, en una mística voluntarista que produeixi un esgotament del col· lectiu dels treballadors i que afavoreixi estratègies de divisió promogudes per l’empresari.

I en segon lloc, d’acord amb la premissa prèvia, és necessari mantenir una estratègia o un full de ruta sostingut en el temps, i per això és molt important llaurar el camí de petites victòries. Un exemple d’un element reivindicatiu accessible i punyent seria acabar amb la temporalitat fraudulenta a l’empresa, aconseguint que el màxim possible de companys esdevinguin indefinits, ja que la gran majoria dels contractes temporals són fraudulents.

Una eina per consolidar la lluita: La constitució de la secció sindical a l’empresa.

Un dels elements que ens permet consolidar les nostres lluites i tenir una estructura permanent en el centre de treball, i que ens dona una cobertura legal afegida, és la constitució d’una secció sindical a l’empresa o centre de treball, que és l’eina de representació dels afiliats del sindicat. La secció sindical ens permet lliurement, dins del centre de treball, fer difusió de la nostra lluita, cercar afiliats, promoure vagues, eleccions o conflictes col·lectius de naturalesa judicial, donant-nos cobertura el dret fonamental a la llibertat Sindical.

La seva constitució és tan simple com enviar un burofax o una notificació formal amb acús de recepció en l’empresa,

on s’esmenta que d’acord

amb els Esta-tuts del Sin- dicat constitïu Secció Sindi

cal, designant a l’efecte un Delegat Sindical i els càrrecs que conformen la Secció, per evidenciar que tots teniu la pretensió de significar-vos exteriorment en l’exercici dels vostres drets sindicals. És evident que la conseqüència, clarament volguda, dels processos de concertació sindical per part dels sindicats majoritaris ha estat la desmobilització. El discurs de la traïció de les grans centrals sindicals, tot i ser incontestablement cert ha comportat, a vegades un derrotisme que s’ha traduït en una barreja d’apatia i cinisme, arribant a concebre el sindicalisme com una sort de servei públic, al que només s’acut quan sorgeix un problema.

Aquesta situació no ens exonera de la nostra responsabilitat ja que tenim eines per canviar la nostra realitat laboral, o com a mínim incidir-hi favorablement. De fet, a les empreses on hi ha més tradició de lluita hi ha unes condicions laborals millors respecte a la resta d’empreses.

15

Eleccions a òrgans de representació dels treballadors.

Una altra eina que cal emprar són els òrgans de representació unitària dels treballadors, que a diferència de les Seccions, que només representen als afiliats d’un determinat Sindicat, ostenten la representativitat de la globalitat de la plantilla. Per a poder obtenir delegats de personal o membres del comitè d’empresa (depenent del nombre de treballadors), cal promoure eleccions sindicals. Açò pot fer-se per decisió majoritària dels treballadors o per la mateixa secció sindical constituïda. Fins i tot si el comitè o els delegats de personal actuals no agraden al col·lectiu de treballadors, en assemblea convocada per un 33% dels treballadors i si ho decideix la majoria, poden revocar-lo. La candidatura pot no tenir adscripció sindical, i ser promoguda per l’assemblea de treballadors. L’existència d’òrgans unitaris dels treballadors, sempre que s’utilitzi dins d’una lògica contra-hegemònica, poden ser un interdicte claríssim contra l’arbitrarietat del poder empresarial, primerament, perquè tenen dret a informació sobre qualsevol matèria econòmica, empresarial o contractual relacionada amb l’empresa o el sector econòmic al qual pertanyi aquesta, i això ja dificulta per si mateix, dinàmiques d’ocultació i impunitat de l’empresari.

En segon lloc, l’empresari cal que, en determinats casos, exigeixi preceptivament informe al comitè d’empresa. I en tercer lloc, la suma de les dues matèries anteriors permet acotar i direccionar de manera més eficient les dinàmiques de confrontació amb l’empresa.

16 Els delegats de personal i membres del comitè tenen dret de preferència en el manteniment del lloc de treball, garantia que es perllonga fins a un any després de la finalització de la relació laboral, i en el cas que el seu acomiadament sigui declarat improcedent ells tenen la tria d’optar per la indemnització per improcedència, o bé per ser readmès a l’empresa. Les funcions del comitè d’empresa i de la secció sindical són complementàries i sinèrgiques ja que representen lògiques diferents: la primera consolida i concreta les dinàmiques mobilitzadores, mentre que la segona representa una estructura més flexible.

Denúncies a inspecció de treball i conflictes col·lectius.

La secció i/o el comitè d’empresa poden, davant una pràctica empresarial que vulneri la normativa vigent, interposar un conflicte col· lectiu, que es traslladaria a un Jutge que resolgui si aquella pràctica empresarial és contrària a la legalitat. També pot adreçar una denúncia a Inspecció de Treball en cas d’incompliment de determinada normativa (normativa de salut laboral per exemple). Cal anar amb força cura amb aquestes estratègies, ja que hi ha el risc d’una “judicialització” del treball sindical, fet que comporta la introducció de dinàmiques desmobilitzadores delegant en els Sindicats o els òrgans de representació dels treballadors responsabilitats que competeixen al col·lectiu de treballadors de l’empresa.

Per una reformulació dels conflictes col· lectius, aprenent del 15M, i de les xarxes socials i del nostre ric i heterogeni bagatge històric.

Finalment, cal incidir en què cal reformular els tradicionals plantejaments de lluita de la classe treballadora, entre els quals el més conegut i punyent: La vaga. La tradicional dinàmica plantejant el conflicte/vaga/negociació, és a vegades excessivament previsible per a l’empresa que pot trobar maneres per criminalitzar-la. És important, doncs, que no apliquem les eines de conflicte de manera mecànica, cal introduir-hi variants sabent cercar què és més lesiu per l’empresari. Atacar l’esfera econòmica assegurant l’èxit de la vaga en aquells sectors claus de l’empresa, o directament una lesió en la imatge de l’empresa, típic de les grans empreses o corporacions. Per exemple, en els petits pobles i ciutats, és més important portar les dinàmiques de lluita fora dels centres de treball, reforçant les dinàmiques de control social i de repudi comunitari contra l’empresari, o en las vagues, introduir en el piquet mobilitzador a l’àvia, els germans, o els col·legues, i també dels punts d’informació laboral o oficines de drets socials. També cal analitzar el format i cercar tècniques de confrontació diferents, pròpies de la guerrilla de la comunicació, ja que una de les bases de la victòria és tornar el conflicte imprevisible per l’empresari.

setze jutges

Contrareforma laboral: Més desprotecció del treball i més poder empresarial Veiem alguns dels punts d’aquesta contrareforma S’aprova un nou contracte per un any, sense causa i sense indemnització, presentat com a indefinit però que serà temporal, ja que compta amb 12 mesos de període de prova per a empreses de menys de 50 treballadors (més del 95% de les empreses dels Països Catalans): Açò és l’acomiadament gratuït. S’aprova el contracte d’aprenentatge amb formació en l’empresa i sense limitació fins als 33 anys amb retribució de 481 € si l’activitat laboral és diferent. És a dir, es legalitza l’esclavatge juvenil.

Es facilita l’acomiadament objectiu en les empreses que hi hagi reducció d’ingressos o vendes durant 3 trimestres a 20 dies per any amb topall de 12 mesos. Es modifiquen les causes d’acomiadament per evitar el control judicial. Es podrà acomiadar amb 20 dies per any per acumular individualment períodes d’incapacitat temporal i altres faltes d’assistència justificatives.

S’elimina la intervenció de l’autoritat laboral en extincions de contractes de caràcter col·lectiu.

Es facilita causa econòmica amb 3 trimestres de disminució d’ingressos i vendes. Es generalitza la indemnització per acomiadament improcedent, injustificat sense causa a 33 dies per any amb topall de 24 mesos (abans era de 45 dies/ any amb topall de 42 mesos). Es facilita la mobilitat funcional i geogràfica, la modificació de la jornada de treball, horari, salari i sistema de rendiment i la possibilitat de modificar la quantia salarial. Es preval el conveni d’empresa sobre el sectorial. Es promou la negociació individual sobre la col·lectiva. Es permet la inaplicació dels convenis mitjançant arbitratge obligatori.

S’acaba amb la prorroga automàtica dels convenis col·lectius als dos anys de la seva vigència inicial (pèrdua d’ultractivitat). Es desregularitza el contracte a temps parcial a la possibilitat de realitzar hores extraordinàries. Es regula el treball a distància (a casa). És a dir, es podran fer jornades de vuit hores, però amb contracte de quatre hores. Es facilita l’actuació de les ETTs com a agències privades de col·locació. És a dir la privatització real dels serveis públics d’ocupació. S’eliminen les bonificacions a la reincorporació d’empleades en baixa per maternitat o en excedència per la cura dels fills. És a dir, les dones treballadores “a casa”. Es possibilita l’aplicació al sector públic d’acomiadaments objectius.

Principi de privatització de tots els sectors públics. S’introdueixen bonificacions i subvencions a la contractació, canvis institucionals en la formació, la qual cosa produirà un traspàs

de prestacions socials a l’empresari. Més diners pels patrons, menys pels i les treballadores.

Aquesta contrareforma s’inclou en l’estratègia general de les anteriors reformes laborals des dels 80 i que bàsicament ataca a la protecció al treball deteriorant el mercat laboral. És més, aquesta reforma se centrarà en la protecció dels interessos de l’empresari enfront dels treballadors que veurà augmentada la flexibilitat interna de l’empresa amb un poder de decisió major que el que tenien.

Així doncs, el que aquesta reforma busca no és un mercat de treball més flexible per crear ocupació, sinó desregular-lo i potenciar el poder de l’empresa davant el treballador en la presa de decisions, ja que el govern no va a ser capaç de millorar les condicions econòmiques a curt i mig termini i això acabarà a la llarga en una especialització de serveis de baixa qualitat a l’altura de les economies més pobres. Aquesta reforma no crearà més ocupació ni de millor qualitat, tampoc farà disminuir la temporalitat ni la dualitat (temporals i fixos), ni millorarà la formació per a l’ocupació, ja que amb aquestes polítiques d’austeritat i de concessions a les empreses hi haurà menys demanda i activitat productiva per a la creació d’ocupació. Per aquest motiu la contrareforma va encaminada a donar prioritat als convenis d’empresa, a la modificació unilateral de les condicions individuals dels treballadors i condicions laborals i salarials de convenis col· lectius, sense oblidar l’eliminació de la pròrroga automàtica indefinida dels convenis.

Aquesta reforma modificarà l’Estatut dels Treballadors perquè l’empresa pugui canviar les condicions de treball quan hi hagi raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, com són competitivitat, productivitat o organització tècnica o de treball i aquestes afectaran a jornada, horari i distribució del temps de treball, torns, sistema de remuneració i salaris, sistema de treball i rendiment, funcions... Aquesta contrareforma és una reculada en la contractació de treballadors, que ens porta de cap a una situació cada cop més semblant a la del segle XIX que deteriorarà més el mercat laboral, i per tant, l’economia. Amb aquest panorama tan desigual hi haurà menys normes protectores del treballador davant el poder de l’empresa.

Malgrat tot... es pot actuar contra aquesta barbàrie. Perquè sí podem defensar el que és nostre.

17

setze jutges

Els aturats que no signin a l’INEM estan en risc de perdre l’assistència sanitària Escrit per Àlex Tisminetzky, advocat laboralista especialitzat en Seguretat Social. Publicat al número 227 de L’Accent Que no escandalitzi quasi a ningú només s’explica perquè l’estómac dels ciutadans s’està acostumant a les continues polítiques de retallades de l’executiu espanyol. I és que, enmig dels milionaris rescats bancaris, el proper 1 de setembre entrarà en vigor el Real Decret Llei 16/2012, capgirant un dret que semblava fins ara tan nostre com intocable, l’assistència sanitària gratuïta i universal, i que era reconeguda legalment fins ara al conjunt de la societat. Però passat el proper estiu un nombrós col·lectiu de persones es poden veure fora d’aquesta assistència sanitària. A la premsa s’ha remarcat el greu cas dels treballadors immigrants sense permís de residència, però del redactat de la nova norma es desprèn que molts altres col·lectius de ciutadans de l’estat espanyol poden perdre aquest dret que fins ara era universal.

El món torna a girar-se al revés, quan més i més persones tenen menys diners, el govern espanyol imposa la salut per uns pocs, obrint la veda a deixar cada vegada més i més col· lectius fora d’una assistència, fins ara pública, i cada vegada menys universal. En aquesta primera reforma n’exclouran uns quants, en les properes de ben segur que en seran més. Així ho denuncia, entre d’altres experts, el darrer i contundent informe de l’Associació per a les Nacions Unides de l’Estat espanyol (ANUE).

Ciutadans de l’Estat espanyol aturats majors de 26 anys.

Semblava impossible, però el govern del Partit Popular ha trencat el principi d’assistència sanitària salut per a tots els ciutadans de l’estat espanyol, fins i tot pels “nacionals del Regne”. Els col·lectius que es poden veure afectats són variats, però amb l’element comú de la precarietat laboral. Els primers afectats serien els estudiants universitaris majors de 26 anys, que no s’hagin incorporat encara al mercat laboral, i en conjunt tots els joves que en aquesta edat no hagin encara aconseguit el seu primer treball. Amb un atur juvenil que supera en les xifres oficials el 50%, salta a la vista que els afectats són molts, i en seran encara més, si no canvien molt les coses.

Alhora, la reforma pot afectar l’ampli col·lectiu de treballadors aturats, que si no signen cada ve-

Si un aturat ja ha esgotat la seva prestació, i desesperat per la manca de possibilitat de trobar feina deixa d’anar a ‘firmar’ podria perdre l’assistència sanitària

gada que els citi l’INEM (a pesar de no percebre cap prestació) es considera que no estan ni en situació “assimilada a l’alta”, i per tant podrien restar fora de l’assistència sanitària universal.

En resum, si un treballador aturat ja ha esgotat la seva prestació i tots els possibles subsidis, i desesperat per la manca de cap possibilitat de trobar feina per la via de l’INEM, deixa d’anar a “firmar” cada vegada que és requerit per l’administració, podria perdre fins i tota l’assistència sanitària. Aquesta situació no és gens hipotètica, en un context de més d’1 milió d’aturats als Països Catalans, mentre que a l’estat espanyol prop de 2,5 milions de persones estan aturades sense percebre cap prestació ni subsidi.

Finalment, aquesta reforma pot afectar (com és dramàtic costum en les darreres reformes) especialment a les dones, no només per ser les més precàries entre les precàries, i les que compten amb les taxes més altes d’atur, sinó que a més amb la nova normativa podrien restar fora si no treballen, i tenien assistència sanitària només per ser les esposes d’un treballador, i s’han divorciat sense cap compensació per part del seu ex marit.

Treballadors immigrants sense permís de residència.

Un cas més publicitat mediàticament, tot i no menys escandalós, és l’exclusió dels estrangers procedents de països no comunitaris, persones que si han complert 18 anys i resten en situació administrativa irregular deixen de tenir el dret a l’assistència sanitària. Aquesta dràstica exclusió afectarà també a aquelles persones que patint aquesta situació irregular fins ara tenien tarja sanitària, o a persones que tot i estar en situació regular fins al moment vegin denegat el permís de residència, normalment per haver esgotat les prestacions d’atur i no haver trobat feina.

Dret únicament en cas d’urgència.

Per a tots aquests col·lectius la llei únicament preveu la possibilitat d’assistència sanitària en cas d’urgència per malaltia greu o accident, sense poder accedir a cap seguiment mèdic regular que no es consideri “urgent”. Es deixa doncs fóra l’assistència, per exemple, en casos

Els primers afectats serien joves majors de 26 anys, que no hagin aconseguit encara la seva primera feina

tan dramàtics de tuberculosis, SIDA, diabetis o anèmia, entre molts d’altres.

Els analistes ja han destacat que un primer efecte de la norma serà el col·lapse de les urgències, atenent a què un col·lectiu important de persones només podran accedir a l’assistència sanitària per aquesta via, a pesar de patir patologies cròniques o necessitar revisions mèdiques regulars. Alhora, tots els ciutadans podran comprovar com a partir de l’aplicació de la norma, totes les persones hauran de mostrar la seva documentació administrativa com a requisit previ per a poder accedir a l’assistència sanitària.

Aplicació en debat per les competències autonòmiques.

L’aplicació als Països Catalans de la norma estatal aprovada per l’executiu de Rajoy compta encara amb un grau d’incertesa a causa de les competències d’algunes comunitats autònomes, sobretot al Principat. Així, el propi Estatut de Catalunya estableix literalment el dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta, i s’ha desenvolupat amb una normativa que faria impossible teòricament cap exclusió, com les determinades en la normativa espanyola, fet que ha causat algunes declaracions públiques de dirigents convergents en aquest sentit.

Però aquest fet en cap cas pot assumir-se com a obstacle per a la normativa espanyola. Primerament perquè serà aplicable probablement de forma directa pels governs autonòmics “populars” de les Illes Balears i el País Valencià (a pesar de comptar amb competències en la matèria).

I en segon lloc s’ha de recordar que és l’Estat espanyol el que aporta els ingressos per a poder portar a terme les despeses en assistència sanitària, també a Catalunya, i la quantia de les aportacions es calculen segons els beneficiaris que calcula l’estat que atendrà la comunitat autònoma. Si l’executiu espanyol cada vegada aporta menys ingressos a l’executiu d’en Mas, argumentant que està prestant assistència a més persones de les que li correspon, es pot arribar fàcilment a concloure que el govern de CiU en poc temps “assumirà” les ordres de Madrid, i es veurà “obligat” (oh, un cop més, contra el seu esperit tant “social”) a aplicar una nova i dràstica retallada.

Més informació: · Informe de l’Associació per a les Nacions Unides de l’Estat espanyol (ANUE): http://www.anue.org/catala/indexV.htm · BOE: Real Decreto-ley 16/2012 de 20 de Abril, “De medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones”

18

els crits de la terra

Es posa en marxa la nova organització juvenil unitària de l’esquerra independentista: ARRAN La COS vam tenir l’ocasió de ser-hi presents, el passat 14 de juliol a Berga, en l’acte públic de presentació d’ Arran

Amb aquestes breus línies, voldríem exposar-vos a grans trets el parlament que va fer el company Roger Sabà, com a responsable de relacions polítiques del sindicat, i aprofitar-les igualment per felicitar els i les joves organitzades dels Països Catalans, per l’enorme pas endavant que han fet aquest estiu. No cal ni dir, que ens trobem immersos a la força en un dels moments més durs i difícils per la classe treballadora dels Països Catalans en tota la nostra història. La situació actual de retallades de drets socials, laborals, etc., i privatitzacions de serveis públics (ensenyament, sanitat, dependències, transport, etc.), ens està portant a un atzucac sense eixida com a classe i com a país... I no hi ha cap mena de dubte que un dels actors més terriblement perjudicats per tota aquesta barbàrie capitalista desenfrenada són els i les joves treballadores d’arreu dels territoris dels Països Catalans.

Dades d’atur i precarietat esgarrifoses, que a casa nostra superen de llarg el 70% del jovent menor de 25 anys. Indefensió creixent. Dificultats que cada cop són més i més insuperables per molts joves, per poder accedir a una educació superior de qualitat. Una impossibilitat gairebé total d’accedir a un lloc digne de treball... Amb falsos contractes de formació, beques, etc., que gairebé legalitzen l’esclavatge laboral del jovent. En conseqüència, doncs, unes dificultats cada cop més i més irresolubles per independitzar-s’hi dignament.

Tot plegat fa que cada cop sigui més i més urgent la presència a tot el territori nacional, d’una organització juvenil unitària, anticapitalista, socialista, feminista i netament independentista. Una organització que ja es Arran.

Una organització que sigui una peça clau del procés de construcció nacional i d’alliberament de gènere, de classe i nacional de tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Una organització que des dels nostres barris, viles i comarques, lluiti des de tots els fronts que afecten al conjunt del jovent treballador del nostre país, des de les reivindicacions per la nostra llengua i cultura nacional, per l’ecologisme i la defensa del territori, des del feminisme i la lluita antipatriarcal, als casals i ateneus d’arreu del país, a les aules... i també als centres de treball.

Perquè una organització com Arran és el millor exemple a seguir per centenars, milers de joves treballadores de tot el nostre país, per entendre clarament que només organitzades, i des de la solidaritat i el suport mutu, podem fer front a tots els atacs que el capitalisme espanyol, francès i internacional llença contra tots i totes nosaltres. Una organització com Arran pot ser una peça clau en la construcció del gran sindicat d’alliberament de gènere, de classe i nacional, que el poble treballador dels Països Catalans necessitem amb urgència.

Des de la COS us donem l’enhorabona pel gran salt qualitat i quantitatiu que heu fet. I sobre tot, per la valentia, l’honestedat, el compromís i la generositat encomiable que els i les joves lluitadores d’arreu dels Països Catalans, feu cada dia, donant el bo i millor de vosaltres millors per avançar totes juntes cap a l’horitzó final que totes i tots tant desitgem un país lliure, en un món lliure, de dones i homes lliures.

Companyes i companys... ara és hora de dir ben alt i clar que no anem a donar ni un pas enrere. Ara ja és hora de segar Arran.

L’educació pública a les Illes Un anàlisi de Dani Ferrer, membre de COS a Eivissa

El curs escolar que ara comença serà un dels més moguts dels darrers anys a les escoles i instituts de les illes ateses les retallades previstes i també per les mobilitzacions dels docents que es visqueren durant el darrer any acadèmic com un primer intent d’aturar el que ens ve a sobre. L’atac espanyolista i neoliberal al sistema educatiu destaca per l’acomiadament d’entre 600 i 1.000 mestres i professors (això vol dir, per exemple, que hi ha instituts que perden fins a 25 docents o que se suprimeixen modalitats de batxillerat amb menys demanda) i l’entrada en vigor del nou model bilingüe (que es carrega de facto la immersió lingüística i posa en perill la cohesió social). Però el llistat de retallades és ben llarg: augment de ràtios a les aules, la no cobertura de les baixes laborals de menys de 30 dies, la reducció notable de partides pressupostàries i el retard en els pagaments de conselleria -que dificulten greument el funcionament dels centres-, l’eliminació de personal d’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials, les retallades de sou i l’augment d’hores lectives, precarització de la situació laboral dels interins i interines, congelació de l’oferta de treball públic i un llarg etcètera.

Aquesta situació obliga a una resposta continuada i contundent. Com hem dit, el curs passat ja va estar carregat de mobilitzacions. Prendrem a Eivissa com a exemple paradigmàtic d’aquesta realitat. A l’illa pitiüsa s’han constituït col·lectius com l’Assemblea de Mestres i Professors en Català d’Eivissa i Formentera o la Coordinadora de Professorat Preocupat, que s’han mostrat molt actius amb diverses manifestacions al llarg de l’any.

També s’han realitzat cassolades a les portes dels centres i s’han penjat llaços pel català, cartells que indiquen els diners que deu la conselleria, o pancartes contra les retallades.

Un dels actes més destacats fou l’ocupació de la conselleria el dia de la vaga general del 29 de març per part d’un piquet alternatiu format exclusivament per mestres i professors, que portava per lema “llengua i retallades, la mateixa lluita”. Tot plegat, un ambient de lluita que feia temps que no es veia a l’illa.

19

els crits de la terra

Més agressions al territori i a les classes populars Després d’anys de mobilitzacions a comarques gironines, Osona, el Pallars i diverses comarques del País Valencià, ara REE vol imposar la línia MAT de 400kv a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Cal pensar que només a les Pitiüses se’n van al carrer uns 200 interins, molts d’ells valencians o mallorquins que havien gaudit d’una certa estabilitat laboral.

Des del moment del coneixement de la possible execució el passat mes de juny de 2012 l’esquerra independentista i diversos moviments populars ens vam començar a mobilitzar per a oposar-nos al projecte en tant que comportarà la destrucció del territori i problemes de salut per a les veïnes, així com legitimar l’energia nuclear com a font important del subministrament elèctric.

El projecte.

Per al curs que s’enceta, alguns docents ja parlen de vaga indefinida, de dimissions d’equips directius en bloc, o d’elevar el to de la protesta. De moment, cal assenyalar que el govern Bauzà, a través del conseller Bosch, no se’n surt amb el seu atac al català: només un 14% de famílies d’alumnes de 3 anys han triat l’espanyol com a llengua d’ensenyament per als seus fills, la qual cosa demostra l’incansable tasca dels docents en explicar a les famílies els beneficis de la immersió lingüística (en un territori on prop del 60% de la població és immigrada). Aquesta primera victòria (reforçada per la condemna que ha fet el Parlament Europeu a la política lingüística de Bauzà) s’ha donat malgrat tota la maquinària publicitària del govern balear, que ha portat a l’allargament de terminis de matrícules, canvis de procediments i tot un seguit de despropòsits que han ocasionat el caos als centres i que no fan res més que demostrar l’anticatalanisme i la xenofòbia del PP balear.

Aquestes protestes s’han repetit a les altres illes. Mallorca, com a illa més poblada, ha viscut manifestacions històriques en defensa de la llengua i contra les retallades com la del 25 de març; campanyes com A Mallorca en Català! amb xiulades i esbroncades a Bauzà en els seus recorreguts pels pobles; les tancades, els vídeos i les cançons de protesta als instituts... que exemplifiquen la unió de les famílies, estudiants, docents i, en general, de la societat civil. Tot això no ha estat exempt de casos de repressió, com els que han patit els universitaris que ocuparen la Conselleria d’Educació o els joves que esbrocaven Bauzà i que eren detinguts arbitràriament i vexats a les comissaries de la Guàrdia Civil. La ràtzia repressiva suma multes per valor de 70.000 euros. Tanmateix, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs tenen ben clares quines són les línies vermelles del seu sistema educatiu: una educació pública, en català i de qualitat.

Des del govern de l’Estat espanyol, en el Consell de Ministres del 18 de novembre de 2011 (PSOE), van decretar la declaració d’utilitat pública de la construcció d’una subestació elèctrica i la implementació d’una línia de 400kv (MAT). La línia Sentmenat-Santa Coloma de Gramenet, passaria, entre d’altres, per les poblacions de Castellar del Vallès, Santa Perpètua de la Mogoda, La Llagosta i creuant el Parc de la Serralada de Marina per Sant Fost de Campsentelles, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.

Diferents governs, però, en són els responsables ja que va ser en un consell de ministres de Zapatero (PSOE) l’any 2008, i al darrer de 2011, quan es donà llum verda al projecte i donant peu a l’execució amb la declaració d’utilitat pública, així com l’aplicació per part del govern Rajoy (PP). S’ha dut el projecte endavant amb total opacitat per part de l’administració i una manca d’informació total als veïns i veïnes dels municipis afectats, que no han tingut coneixement ni del projecte en si, ni tampoc del seu abast, efectes i conseqüències.

Oposició i mobilització.

El poble de Santa Coloma de Gramenet ha mostrat un rebuig generalitzat al projecte amb diferents postures. La resposta popular s’està organitzant a través de la Plataforma per a la Defensa de la Serralada de Marina i Can Zam que actua com a espai de coordinació i impulsor de les mobilitzacions. El discurs és clar:

“No a la MAT”, en cap de les seves variants o solucions parcials.

La resposta ciutadana ha fet que el govern local reculi, almenys de moment, en la proposta de soterrament i se sumi a l’objectiu d’aturar l’execució de la construcció de la subestació elèctrica. Així doncs, amb l’eslògan “Aturem la MAT”, s’estan aplegant les institucions i una quantitat notable d’entitats amb l’objectiu concret d’aturar l’execució immediata de les obres tot aconseguint amb diferents mobilitzacions haver aplaçat la signatura pel traspàs de terrenys a REE per construir la subestació.

Ni progrés, ni necessitat.

L’estat i Red Eléctrica Española defensen que la MAT és necessària per al nostre futur elèctric i per poder alimentar el consum energètic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, així com un fet de progrés social. S’amaga, però, la relació que s’ha mantingut amb l’Estat francès, i les empreses energètiques d’aquest país, i com tant aquestes com REE en surten altament beneficiades. En segon lloc, s’amaga l’efecte d’aquest alt voltatge a la nostra salut, tenint en compte que la línia passaria a només 75 metres d’habitatges, quan el que està estipulat són almenys 400m segons normatives i recomanacions europees. També s’amaga la reducció del consum energètic que hi ha hagut a l’AMB els darrers temps. I, per últim, s’amaguen els efectes mediambientals i paisatgístics del projecte. Es tracta, per tant, d’una agressió de l’estat i els capitalistes contra les treballadores.

El conjunt de la classe treballadora ha de decidir sobre el territori, sobre el model de societat i sobre el model energètic, tenim clar que la MAT és un problema que ens afecta de ben a prop. Cal que estiguem totes unides per fer front a aquestes agressions i per avançar en la construcció d’una societat lliure i energèticament sobirana.

NO a la MAT, ni aquí ni enlloc.

Ni aèria, ni soterrada.

20

parlem clar

“S’han practicat retallades indiscriminadament amb l’excusa de la crisi” Entrevista al company Salvador Escrich, treballador de l’EMT de València, sobre el conflicte i vaga contra l’ERO i la privatització del transport públic a la ciutat de València Bé, suposem que aquesta lluita no ve de fa unes setmanes o mesos, no? Quins són els precedents del procés actual de lluita? Hem tingut al llarg del temps diverses lluites i mobilitzacions entorn de negociacions de conveni col·lectiu, eliminació de combois, quadres d’horaris, reclamació de béns socials… Però la que a dia d’avui tenim activa va començar al novembre de 2011. L’empresa es mantenia en silenci mentre des del comitè d’empresa se li instava a començar les negociacions per al nou conveni col· lectiu. Al gener d’aquest any acollint-se a la llei de pressupostos l’empresa deixa de pagar-nos la prima de diferència de vacances. Ens diu que no té diners i que la farà efectiva al febrer. Quin és la nostra sorpresa que al febrer inicia el despengi i el pagament no apareix en les nostres nòmines.

Comencen llavors una sèrie de reunions en les quals l’empresa a través del seu cap de recursos inhumans, Andrés Bernabé, solament posa en la taula negociadora les seves imposicions i amenaces ignorant amb prepotència les propostes alternatives que li planteja el comitè d’empresa.

A partir d’ací començaren les mobilitzacions per part dels treballadors i treballadores.

En quin estat es troba actualment la lluita?

Després de mesos, cinc en concret, de manifestacions, concentracions, denúncies a l’empresa i vagues hi ha treballadors que estan començant a desanimar-se. Hem vist com se’ns han practicat mes retallades indiscriminadament amb l’excusa de la crisi. Se’ns ha deixat de pagar part de la paga de març, no han pagat la borsa de vacances, no han pagat els dies de conveni; com tot això no sorgia l’efecte de submissió que l’empresa i les seues sequaces de l’Ajuntament esperaven, van afegir una nova mesura de pressió; Amenaça d’un ERO de 210 treballadors si no accedíem a una rebaixa propera al 9%, fet que es farà efectiu el dia 7 d’Agost. A això caldria afegir una congelació per dos anys consecutius que ja portem a l’esquena i la seva ultima gesta que ha estat deixar de pagar part de la paga de juliol. Fins avui calculem que se’ns deuen uns 3.000 euros per treballador. Després de les últimes retallades d’aquest senyor que es fa cridar president del govern molt ens temem que l’úni-

ca paga que esperàvem cobrar íntegrament desaparega. Amb tot, seguim en lluita i personalment crec que ha arribat el moment d’endurir-la de forma molt contundent i organitzada.

Quina estructura té el comitè d’empresa, quins són els seus components? Quin paper juguen els grans sindicats al comitè? El Comitè està representat per tots els sindicats que actualment hi ha en EMT (UGT, CCOO, APTTUV, TUC-Intersindical i CGT), i aquesta mateixa llista està ordenada per nombre d’afiliats i representació en el comitè d’empresa. Consta d’un president, Vicente Moreno d’UGT i un secretari de CCOO, la resta fins a un total de 23 el formen els vocals dels diferents grups sindicals.

El paper dels sindicats majoritaris, igual que en els grups polítics, fa de filtre a l’hora de considerar les propostes de la resta de sindicats. Cert és que, si bé s’intenta arribar a un consens en el qual isquen beneficiats els i les treballadores, si algunes de les propostes no entren en la línia dels majoritaris solen ser rebutjades de ple, i de vegades la lluita comença tard i massa feble. A títol personal pense que els sindicats haurien d’estar “despolititzats” totalment i com antany dependre de la quota dels seus afiliats, al mateix temps que encara que deguen disposar d’hores per fer el seu treball, no siguen tan abusives. Àdhuc amb tot això seguiria existint l’intercanvi de favors, que per mi, és la pitjor xacra que pot tenir un sindicat perdent força i capacitat de lluita davant l’empresari. Les assemblees estan funcionant prou bé, fins i tot, arribant a pressionar en alguns moments al comitè.

Quin és el paper real del comitè? Com es podria reforçar l’assemblea? Si, la veritat és que les assemblees que s’han dut a terme per part del Grup per a l’Extensió de la Lluita (GEL) han tingut un efecte afavoridor molt gran en la consciència de la plantilla així com en l’ànim per seguir lluitant. Quan l’obrer veu un possible suport des de l’exterior sens dubte li ànima moltíssim. En aquest sentit vull ressaltar el paper que ha jugat en tot això el Sindicat d’Estudiants de València així com el grup del Militant, pilars bàsics de forma col·lateral en aquesta lluita. Han estat

amb nosaltres en tot moment des del principi repartint fulles, assistint a les manifestacions, a les convocatòries d’aturs i vaga, actuant com a piquets informatius, han expressat el seu suport a la plantilla fins i tot participant en les diferents assemblees de treballadors que s’han celebrat, sent reclamada la seva presència per part dels treballadors. Som pocs encara en el grup, és cert, però val més la qualitat que la quantitat i crec que s’està fent un treball excel·lent en aquest sentit. Com bé dius, en diverses ocasions el comitè s’ha vist pressionat pel GEL per apropar postures amb companys d’altres empreses en lluita tals com RTVV, FGV… Fins i tot participant en les manifestacions d’estudiants. També dir-vos que lamentablement part del Comitè ha intentat fer callar a aquest grup i fins i tot menysprearlo de forma directa, cosa que per descomptat no ha aconseguit gràcies a la força i la insistència de la plantilla que no fos així. Quant al paper del comitè, sé que volen lluitar per aconseguir el millor per al col·lectiu però crec que a l’hora d’informar d’una manera objectiva no ho fan.

En aquest moment i amb el descontentament que hi ha per part de la classe obrera després de les últimes retallades anunciades el 13 de juliol, sumat a l’agressió dictatorial i caciquista que suposa una amenaça d’ERO a canvi de renunciar als nostres salaris dignes i als nostres drets guanyats a pols amb suor i sang literalment, el comitè d’empresa hauria d’oblidar les sigles, apartar la por a l’ERO i fer-li veure a la plantilla que cedir a aquest xantatge bast és cedir a xantatges esdevenidors que amb total seguretat arribaran.

Han de transmetre confiança, força, unitat, ganes de lluita, organització i per descomptat col· laboració amb altres companys. Han de transmetre que l’acceptació de la rebaixa serà pa per avui i gana per a matí... i el pitjor, pèrdua total de drets laborals i socials. Per reforçar les assemblees del GEL hem d’arribar a altres companys en lluita, a la base, a l’obrer per conscienciar-lo de la necessitat d’unitat, de suport mutu i de lluita.

Teniu pensades accions més contundents?

Penseu comptar amb companys i companyes de fora de l’empresa? De moment no. Es parla d’una possible vaga indefinida en cas que el dia 7 d’agost l’ERO es faça efectiu. També crec que en aquest sentit el comitè aposta per arribar a una negociació per evitar l’ERO, una derrota sens dubte si pensem que si aquesta mesura de la vaga indefinida ben organitzada i sense mínims abusius, combinada amb caixes de resistència, bona informació i extensió de la lluita s’hagués dut a terme de forma contundent d’en-

21

parlem clar

El professorat interí i substitut del Principat en lluita Durant el juliol s’han multiplicat les mobilitzacions i les protestes del professorat interí i substitut. Ens ho explica Elisabet Bermejo, membre de l’Assemblea de Personal Interí i Substitut de Barcelona trada de l’empresa, potser avui no estaríem parlant d’ERO. La gran majoria de companys/as estem oberts al suport d’altres companys de fora de l’empresa, de fet ja t’he comentat que tenim contactes amb part de components de comitès d’empresa com FGV, RENFE, AENA, RTVV, Unió Naval, educació, sanitat, 15M…, per descomptat comptem amb ells però cal seguir treballant. Si es vol suport cal buscar-lo i treballar-ho perquè sol no va a venir. Allò lamentable del cas és que el Comitè d’empresa no està per la labor i així us ho puc confirmar de bona font.

En aquest sentit... coneixeu la lluita i la victòria del Comitè de Descansos pels 2 dies, a TMB de Barcelona? Si, efectivament la coneixem. A través del meu sindicat, el TUC, coneixem aquesta notícia. Ells van saber jugar bé la seva basa i la van llançar en el moment decisiu.

Voldria aprofitar per felicitar-los perquè tota victòria obrera és motiu de celebració i màxim sent del mateix gremi. Ací podríem haver fet alguna cosa semblant en aquest moment però la majoria del comitè va tirar a baix aquesta possibilitat fa algun temps.

Creus que es fa necessari anar reforçant espais d’unitat d’acció a nivell sociolaboral, però en clau netament anticapitalista? El capitalisme és el que ens ha portat a la situació actual, els grans interessos econòmics a costa del menyspreu per la classe obrera, el gran egoisme de pensar en si mateixos, a enriquir-se fos com fos sense tenir en compte que sense la base, sense el treballador que és el veritable generador de riquesa d’un país, perquè la produeix i la consumeix, en la seua majoria no serien res. Per tant, sí cal treballar en aquest sentit, el més units possibles i al mateix nivell, per aconseguir aquesta meta en temps no gaire llunyans. Crec que s’està donant el brou de cultiu molt ràpidament i cal aprofitar al màxim tota aquesta consciència emergent.

Bé, açò seria tot. Voldries afegir alguna cosa més? Doncs m’agradaria donar-vos les gràcies per haver-nos brindat l’oportunitat de donar a conèixer la nostra lluita. També agrair-vos el suport que ens heu brindat així com la vostra decidida col·laboració. M’agradaria invitar-vos també a l’assemblea de treballadors i treballadores del 24 de juliol per tal que podeu escoltar en primera persona la decisió tan delicada que caldrà prendre a partir d’ella. Moltes gràcies Gonçal, a tu i a tots els membres de la COS. Ànim i seguim lluitant pels nostres drets.

Al llarg del passat curs en l’àmbit de l’ensenyament, al Principat, han dominat les protestes tímides en forma de xiulades, cassolades, cercaviles, tancades als centres i actes descentralitzats. Tanmateix han servit per a dues coses: La primera i fonamental crear una xarxa de suport a l’educació pública en alguns barris, comarques i pobles que formada per veïns indignats, AMPA, professorat, estudiants i sindicats ha omplert de samarretes grogues i pancartes de “No a les retallades” bona part dels centres educatius Aquestes tímides protestes també han servit per fer aflorar la realitat immobilista dels centres educatius i adonar-nos que en moltes escoles el professorat té por, no parla amb llibertat, no qüestiona les direccions ni la seva gestió i mira cap a una altra banda quan li retallen el salari o li empitjoren les condicions de treball. El professorat sembla estar disposat a fer grans sacrificis personals sense tenir en compte que obre de bat a bat la porta al desmantellament de l’ensenyament públic.

Hi ha hagut però honrades excepcions. Com és el cas de les companyes de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona que han dut a terme una lluita per les seves condicions de treball exemplar i dura que incloïa tres dies de vaga consecutius i que va seguir aproximadament un 40% de la plantilla. Per evitar la privatització dels centres i l’augment de les ràtios i defensar el personal de suport que ha estat dràsticament minvat, en les noves propostes de gestió municipal del govern de CiU. Val a dir que un altre dels moments àlgids ha estat la jornada de vaga a l’ensenyament que van convocar tots els sindicats de manera unitària el passat 22 de maig que va concentrar desenes de milers de persones al centre de Barcelona contra les retallades en tots els nivells educatius, des de la bressol a les universitats i a la qual també va donar suport la Federació d’Associacions de Mares i Pares.

Les coses s’han accelerat aquest final de curs amb els darrers decrets del Departament d’Ensenyament que afecten al personal docent interí i substitut, a qui redueixen les possibilitats de tenir feina el curs vinent (amb l’increment de ràtios, no cobrint substitucions fins al 10 dies

lectius d’absència, no reposant les vacants per jubilació, eliminant línies i centres) i empitjorant les condicions de treball eliminant el salari que els correspondria pel mes de juliol, anunciant la doble escala salarial que suposa cobrar només per les hores d’atenció directe a l’alumnat o finalitzar els contractes de substitucions per reducció de jornada el 30 de juny.

El personal interí i substitut, molt tard, però val més tard que mai, ha respost organitzant el col· lectiu i plantejant mobilitzacions pel primer trimestre. I aquest juliol s’han multiplicat els actes de protesta que perseguien la consellera Irene Rigau. Així, a la CECOT (seu de la patronal egarenca) la Rigau es trobà assetjada per un grup de 200 persones membres de la comunitat educativa que clamaven contra la seva gestió. Tampoc no s’escapà d’una monumental xiulada en la cloenda del curs al Col·legi de Llicenciats de Barcelona on va quedar clar que les samarretes grogues no se li posen bé i que necessita suport policial per sortir dels actes i esdeveniments de la seva agenda. Les properes protestes són dues concentracions que coincideixen amb els primers nomenaments, els dies 29 i 31 d’agost al Departament d’Ensenyament. Mentre es consoliden assemblees d’interins, també a Tarragona i Lleida.

La vaga esperada.

La urgència i la radicalització de les mobilitzacions que algunes zones demanaven s’ha materialitzat en una convocatòria de vaga pels primers dies de curs. Els dies 12 i 13 de setembre per a primària i secundaria, el dia 19 de setembre per als cicles formatius i dos dies setmanals de forma indefinida. Aquesta convocatòria que compta amb el suport legal de la CGT d’ensenyament ha estat formalitzada el passat dimarts 10 de juliol, a petició de la Coordinadora Interzones que representa majoritàriament escoles i instituts de les comarques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Actualment la coordinadora Interzones i membres del col·lectiu d’interins i substituts, estan treballant per tal que altres organitzacions sindicals s’uneixin a la convocatòria de vaga i cerquen el suport i la solidaritat de les organitzacions, partits, entitats i associacions d’esquerres per a tirar-la endavant amb suficients garanties.

PER UN SINDICALISME COMBATIU, AFILIA’T A LA COS 622 901 212 | info@sindicatcos.cat | www.sindicatcos.cat

22

Any Fuster

parlem clar

“La desocupació ens afecta el doble que a les persones no discapacitades” Entrevista a Manuel Barrera i Daniel Buñuelo, president i secretari del Centre de Persones Sordes del Maresme a Mataró (CPSMM)

Joan Fuster (nat a Sueca (la Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922 i mort al seu poble el 21 de juny de 1992), fou un dels principals escriptors del segle XX del país. Tot i que fonamentalment és conegut per la seua principal i més influent obra, l’assaig històric “Nosaltres els valencians” (1962), la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l’assagista valencià més important de la història i en un país normal ja hauria rebut el premi Nobel de literatura. Va ser l’assagista valencià més important de les generacions d’intel·lectuals sorgides després de la guerra i revolució del 3639, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica de tots els Països Catalans, en esdevenir el seu principal defensor.

Enguany, 2012, 90 anys després del seu naixement, 20 després de la seua mort i 50 anys després de la primera edició del “Nosaltres els valencians”, esdevé més important que mai. Fuster és la peça clau que possibilità, des dels àmbits intel·lectuals, fer visible una realitat social i econòmica (molt més importants que la “històrica”), que gairebé ningú entenia com a tal, ja que es vivia amb una gran naturalitat. Ja que mitjançant les relacions comercials, laborals... existents entre diferents ciutats i localitats dels Països Catalans (des de Cocentaina, Ontinyent o Vinaròs, passant per Rubí, Sabadell, Maó...) els Països Catalans eren una realitat que ell va saber mostrar i racionalitzar als ulls de tothom. Una realitat que porta anys patint una dinàmica destructora i desnacionalitzadora brutal per part dels estats espanyol i francès, dinàmica centrada no només en la destrucció del català, sinó també i sobre tot, en la destrucció del nostre teixit industrial i socioeconòmic.

A la COS no l’hem oblidat mai, creiem que cal reivindicar-lo més que mai.

Recordant-lo... O ara, o mai. Avancem des de tots els fronts en la construcció del nostre país; complet, lliure i socialment just. Som Països Catalans.

Què és una persona sorda? No totes les persones Sordes són iguals: ètnies, vivències personals, tipus de sordesa, edat, sexe, orientació sexual, etc. configuren la pròpia identitat personal, però al mateix temps comparteixen un denominador comú: els aspectes visuals configuren, en major o menor mesura, el seu contacte amb el medi, i troben barreres de comunicació en la seva vida quotidiana. Hi ha persones Sordes profundes i els qui tenen restes auditives funcionals; persones que són Sordes postlocutives i prelocutives; persones amb audiòfons o implants coclears o sense ells; persones que han aprés la Llengua de Signes dins del context familiar i persones que l’han aprés en l’entorn escolar o en la seva associació…

Quines barreres troba una persona sorda en la seva vida diària? La nostra principal barrera de comunicació és l’accés a la informació en tots els àmbits, com el servei d’intèrprets i mediació social.

Com valoreu la inserció laboral de les persones sordes? En la nostra situació actual, la desocupació ha augmentat el doble que les persones no discapacitades. I a més s’incompleix la legislació respecte a la inserció: 5% de reserva de llocs de treball pels discapacitats en l’administració pública, i un 2% de reserva de llocs de treball per a discapacitats en les empreses amb més de 50 treballadors. Molts empresaris desconeixen la realitat de les persones sordes, per falta de sensibilitat i informació.

Com valoreu l’escolarització dels nens sords?

Creiem que la millor opció per a educar els nens sords és l’educació bilingüe en llengua oral i Llengua de Signes Catalana (LSC) perquè permet l’accés als estudis superiors i a l’àmbit laboral, segons cada situació personal per grau de sordesa, edat d’aparició de la sordesa i el context.

Com s’organitza la comunitat sorda? La nostra prioritat és atendre les necessitats de persones sordes, i famílies amb membres sords: servei d’atenció al públic en diferents àmbits com orientació familiar, assessorament general, inserció laboral, accessibilitat, àmbit educatiu…

Què demana la comunitat sorda a la societat i als polítics? Les persones sordes paguem els impostos per a cobrir els serveis bàsics. A Mataró i al Maresme, molts funcionaris desconeixen la comunitat sorda i la llengua de signes. Sol·licitem un curs de formació continuada per a la comunitat sorda i un curs de llengua de signes específic per a poder comunicar amb les persones sordes dirigit als funcionaris de diferents entitats publiques, preferentment en els àmbits d’atenció al ciutadà i benestar social.

La nostra prioritat, és crear un protocol sanitari per a persones sordes en centres de salut i hospitals.

El reconeixement de la llengua de signes ha millorat la situació general de les persones sordes?

Ha millorat un poc més en l’àmbit educatiu, amb la incorporació d’intèrprets en centres educatius però es troba centralitzat a Barcelona i falta descentralitzar a altres zones de Catalunya.

Quins projectes té el centre de persones sordes del Maresme a Mataró? Treballem en l’àmbit de la política social i mantenim relacions i contactes amb diferents institucions, públiques i privades, alhora que formem part com a membre ordinari de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA).

Ens plantegem com a prioritats d’actuació el foment del moviment associatiu impulsant i potenciant la participació en tots els àmbits d’actuació. Un dels problemes de les persones amb sordesa és la invisibilitat de la seva discapacitat, cosa que provoca el desconeixement de la realitat d’aquest col·lectiu tant per la societat en general com per part dels poders públics. Per això organitzem cursos i tallers de Llengua de Signes Catalana (LSC) i considerem l’espai de la participació ciutadana com l’instrument idoni per a l’expressió de les nostres necessitats, demandes i aspiracions. En l’ àmbit laboral hem format una aliança amb la Casa Social del Sord de Manresa i Confins (CASMACS) com a socis cofundadors de l’empresa Sords en Gestió Agroambiental S.L. (SOGAM S.L.) amb la col·laboració de la Fundació Antonio Jiménez, la Fundació Mercè Fontanilles i Art Integrat E.I, amb l’objectiu de formar laboralment i crear llocs de treball per a les persones amb discapacitat auditiva.

La situació de crisi actual com afecta la comunitat sorda? Les retallades i la disminució dels serveis bàsics afecten totes les persones sordes en tots els àmbits: sanitari, educatiu, laboral, social… Provoca un augment de les barreres, precarietat laboral de persones amb discapacitat i disminució de drets. Al Maresme s’incompleix la llei de dependència quant a l’assistència de les persones sordes per ajudes socials i intèrprets. Un altre problema greu és que la crisi actual ha provocat un augment de les consultes de psicologia, les persones sordes patixen complexos diferents. Necessitem amb urgència incorporar dues figures importants: mediador social i intèrpret de llengua de signes per a tot Mataró i Maresme.

23

parlem clar

Privatitzen per enriquir-se Xavi Milian, militant de la CUP de Reus i afiliat de la COS, narra la campanya per denunciar el procés encobert de privatització de la sanitat pública al Principat Amb aquest lema, la CUP ha iniciat una campanya per tal de denunciar el procés encobert de privatització de la sanitat pública a la Comunitat Autònoma de Catalunya i la gestió, més que presumptament irregular, realitzada per diferents alts càrrecs de les institucions públiques i de càrrecs directius de la sanitat privada. A partir de la feina diària de les diferents CUP arreu del territori, hem anat descobrint com l’externalització i privatització dels serveis públics juga al servei dels interessos privats i particulars de diferents persones ben col·locades en les institucions, enlloc de beneficiar-ne la seva gestió i millorar-ne el servei, com repeteix el dogma neoliberal. A Reus, la CUP ho ha comprovat en primera persona. El deute de l’Ajuntament de la capital del Baix Camp és un dels més alts de l’estat espanyol. I, aquests resultats, gràcies a ser el laboratori de les polítiques neoliberals de la CAC. Des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat, l’Ajuntament ha creat –amb l’ideòleg Josep Prat al capdavant- més d’una vintena d’empreses amb capital públic que controlen més de 75% del pressupost municipal. Empreses dedicades a inversions de capital de risc, a la suposada investigació dels valors nutricionals de la fruita seca... Que poca cosa tenen a veure amb un servei públic i sí en interessos particulars, tal i com ja ha reconegut el “Tribunal de Cuentas” que ho està investigant a instància de la CUP. Empreses dedicades a la gestió de residències geriàtriques, CAPs, hospitals i d’altres serveis sanitaris des del Francolí fins al Sènia, produint-se la situació que un regidor de l’Ajuntament de Reus té més poder sobre l’hospital d’Amposta (el Montsià) que un regidor del propi consistori d’aquest municipi. Tot un seguit desgavells, que un cop acabada l’etapa de “progrés”, o millor dit, d’especulació, s’ha posat de manifest.

Els partits d’”esquerres” (PSC, ERC i ICV) que van crear aquest monstre, continuen defensant aquesta estructura argumentant que aquesta facilitava disposar d’infraestructures sense dependre directament de la Generalitat i que garantia la titularitat pública dels serveis. Ara, el nou govern de CiU i PP (que tampoc qüestionen INNOVA com a model) ha posat

La COS de la SaforValldigna, per la unitat d’acció anticapitalista La Coordinadora Obrera Sindical nasqué l’abril del 1987.

Com a sindicat hereu de la tradició de la lluita obrera de classe, sempre ha prioritzat una acció col·lectiva i una forta implicació en la participació en l’organització interna de les empreses, així com en l’estructura territorial i sectorial del treball. Els seus objectius són garantir la llibertat d’expressió, la lliure circulació d’informació i formació sindical, l’assessorament jurídic i la solidaritat efectiva del sindicat cap a qualsevol treballadora. És així com un grup inicial de gent amb diferents sensibilitats però amb unes mateixes metes, decidírem afiliar-nos el febrer del 2009 i crear la secció territorial de la COS, Safor-Valldigna. Aquest fet culminava amb un llarg procés de desencant amb el “sindicalisme” professionalitzat (CCOO i UGT), aristocratitzat per una estructura ben organitzada de subvencions que els governs de torn han utilitzat amb la finalitat d’anul·lar la seua combativitat i reduir la conflictivitat social sense que mai hagen desaparegut les injustícies en el món laboral.

en venda la funerària. I, tots, compartien fins fa pocs dies la professionalitat del senyor Josep Prat i Domènech.

Josep Prat Domènech, fins al gener gerent d’INNOVA, que dimití arran d’una denúncia de la CUP a la fiscalia que s’està investigant i fins al juny president de l’Institut Català de la Salut, és l’ideòleg de tot aquest exercici “d’enginyeria financera”, com han batejat ells mateixos, que aprofita el millor del dret públic i el millor del dret mercantil. Els nostres impostos com a aval i el dret mercantil per estalviar en personal, en salaris, en concursos de contractació d’obres i serveis...

Privatitzant els beneficis i socialitzant les pèrdues i les despeses. Amb l’entrada del nou govern d’Artur Mas, i del senyor Boi Ruiz com a Conseller de Sanitat, el senyor Prat va acceptar l’encàrrec de convertir l’ICS i la sanitat catalana, en una INNOVA a nivell autonòmic. Des de la CUP hem avortat aquest primer intent, però cal continuar treballant. La CUP de Barcelona ha presentat una denúncia contra el senyor Ramon Bagó, un empresari que s’atorgava serveis auxiliars a la sanitat a través de diferents consorcis. Diferents persones han aprofitat els serveis públics per al seu benefici privat. Cal denunciar aquesta malversació i cal demostrar que la externalització i la privatització només juga a favor dels interessos privats, i que cal construir uns serveis públics universals i gratuïts, que garanteixin els drets universals de tots i totes les ciutadanes.

D’avant d’aquestes traïcions reiterades en el que s’ha anomenat calendari negre dels drets laborals, només restava apostar per l’autoorganització de la classe treballadora.

Aquesta unitat d’acció s’ha d’emmarcar en una lluita global i en un context de fallida del miratge de les socialdemocràcies europees sota la pressió de la cleptocràcia (“govern de lladres”) dels mercats financers. Volem traduir aquesta unitat d’acció en reivindicacions reals, com ara les 35 hores de jornada laboral, un salari mínim interprofessional digne i la defensa dels llocs de treball independentment del lloc de provinença. Però no ens conformem només amb açò. La nostra militància sindical i política està caracteritzada per la necessitat de fer visibles quins són els culpables de la crisi del capitalisme, o del capitalisme simplement, per mostrar que el model econòmic liberal camina progressivament cap la destrucció total de qualsevol tipus d’activitat que no comporte benefici econòmic especulatiu, fins i tot a costa de la salut, el benestar i el medi ambient.

L’erosió de les polítiques socials i del sistema de pensions, l’atur permanent, l’empobriment democràtic, la desregulació financera, les guerres estratègiques… són fenòmens intrínsecs del capitalisme que hem de combatre des de la construcció d’un bloc crític. Hem de ser capaços de crear alternatives des de la base, dels dels moviments socials, veïnals, antipatriarcals, solidaris, ecologistes… Per això és fonamental la participació en totes les mobilitzacions del bloc anticapitalista que formen diverses forces sindicals i polítiques, entre elles la COS. Pensem que les reformes són intents keynesians que tracten d’estabilitzar el sistema sense qüestionar els veritables fonaments. Però està més que demostrat que la crisi és inherent al sistema capitalista i que només un canvi profund de les estructures socials, econòmiques i polítiques pot tornar a mostrar la cara amable de la humanitat.

24

parlem clar

50 xavals Reflexions de Pau Tobar de COS - Ensenyament, sobre la lluita per l’ensenyament públic al País Valencià La lluita per l’ensenyament públic al País Valencià ha viscut el seu corol·lari en les convocatòries de vaga convocades pels sindicats majoritaris (STEPV, CCOO, UGT, CSIF i ANPE) els dies 16, 17 i 22. En un context d’atac sense precedents a l’escola pública, el fracàs d’aquestes jornades i la consegüent desconvocatòria de les vagues programades per als dies 23, 30 i 31, ha tingut importants efectes que convé analitzar. El fracàs de la vaga discontínua en ensenyament ha deixat el camí expedit a les retallades. Si la vaga es convoca com un pols a l’administració, cal dir sense embuts que el professorat valencià hem perdut aquest pols. Les conseqüències per tant són desastroses per als interessos dels i les treballadores de l’ensenyament, i per al futur de l’escola pública en general.

Però a banda d’això, el fracàs de la vaga ha provocat també altres nocius, com ara la desmoralització de bona part del professorat mobilitzat.

En aquest sentit cal destacar que la mobilització, i molt especialment la vaga com a instrument de lluita, han caigut en descrèdit i una futura convocatòria de vaga tindrà moltes dificultats per ser exitosa. La gravetat de la situació ens obliga a fer una anàlisi del per què de tot plegat. En primer lloc, des de la secció d’Ensenyament de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), volem deixar una cosa clara: considerem que amb 52.000 professors/es en l’ensenyament públic valencià, dividits en centenars de centres de treball, la resposta col·lectiva és més difícil però alhora resulta indispensable. En aquest context professional continuem pensant que la vaga és la nostra arma més efectiva. Volem remarcar això perquè la nostra crítica no pretén altra cosa que pensar què ha fallat i com podem fer per tal de solucionar-ho.

La unió dels treballadors/es és sempre una premissa bàsica en afrontar qualsevol conflicte laboral. La nostra professió per molts anys ha viscut en una bombolla d’aburgesament i individualisme. No es tracta d’autoflagelar-nos (una pràctica també habitual en el sector) perquè la tendència ha sigut social i ha afectat diferents sectors. El resultat és una pèrdua de consciència de classe.

En tot cas, l’individualisme en la nostra professió és el nostre càncer. Als centres de treball, el

liberalisme s’ha escampat fins al punt que la tendència majoritària és a considerar la vaga com a opció personal, i per tant fer-la o no una decisió individual. Aquest individualisme extrem ens ha portat a situacions tan paradoxals com el fet que companys de treball, pretesament conscienciats no facen la vaga sota “arguments” diferents: “són massa dies”, “vull una vaga discontinua per sectors”, “si no és indefinida res”,... Plantegen la resposta com si a un restaurant hi hagueren de triar què volen per sopar. És bàsic saber que sense una acció col·lectiva la nostra força és igual a zero, i per tant els nostres interessos -els dels qui lluita i els dels qui no ho fa- queden malmesos.

La lluita, ara i sempre, ha sigut una qüestió dialèctica. Evidentment es comença per les accions més senzilles per anar acumulant forces, un fet que permetria incrementar progressivament la pressió. Fins aquest punt està tot clar, hem passat dels “dilluns de dol” a les “concentracions setmanals a les portes dels centres”, d’aquí a les grans mobilitzacions de principis d’any, i d’allí -passant per una vaga general en la qual el professorat valencià es va mobilitzar com feia temps que no es veia- a les vagues discontinues. El que no es pot pretendre és passar dels “dilluns de dol” a la vaga revolucionària d’un sol pas, és senzillament irreal. Si aquesta passada vaga haguérem mantingut la unió i la força durant els sis dies potser es podria plantejar una vaga indefinida, però el resultat ha forçat a fer moltes passes enrere en la lluita. De la mateixa manera quan es plantegen solucions imaginatives que es queden en solucions individuals, el resultat és igualment zero. En altres paraules, el que hi ha juga.

El professorat en conjunt hem de plantejar-nos realment què volem i què estem disposats a fer per aconseguir-ho. Si el que volem és deixar testimoni de la nostra protesta, cap problema, per això no cal fer vaga. Si el que volem és guanyar, llavors convé que comencem a apostar fort per les mesures col·lectives, les seues derrotes i les seues victòries són les de tot el professorat. Caldrà doncs que actuem en conseqüència. En l’extens moviment assembleari format arreu dels centres educatius en torn a les retallades, no hi ha hagut una clara consciència d’aquest fet. Però més enllà d’això el liberalisme i l’individualisme, objectivament perniciós per als interessos comuns en aquesta lluita, ha estat una constant en les pròpies assemblees. Per tant, convé fer un canvi de xip.

En primer lloc no és possible garantir l’èxit d’una vaga sense uns piquets eficients, que controlen l’esquirolatge i informen els companys més “despistats”. Sense aquests piquets no es pot garantir una resposta col·lectiva eficient. És necessari subratllar que l’actitud “d’ordre” dels sindicats majoritaris no ha promogut aquesta necessària cul-

tura vaguista, per això els pocs piquets que s’han conformat han estat impulsats des de les pròpies assemblees, des dels centres de treball. En tot cas, cal generalitzar-los per properes ocasions, cada assemblea ha de formar el seu propi piquet, o en el seu defecte, unificar-se amb assemblees de centres de treball veïns.

En segon lloc convé que les assemblees facen una caixa de resistència per tal d’ajudar els companys i companyes que opten per la vaga, tot i trobar-se en una situació objectivament difícil.

Per trobar-se en una situació difícil, òbviament, no entenem no poder anar-se’n de sopar els dissabtes, sinó no poder afrontar els pagaments (llum, aigua, hipoteca,...) o la pròpia manutenció. Es tractaria de recollir petites quotes (si són quinzenals amb 1 o 2 € per persona a cada assemblea podria servir) per tal de fer un fons solidari que estaria gestionat per la pròpia assemblea.

D’aquesta manera eliminarem així el xantatge econòmic en cada convocatòria de vaga.

En tercer lloc cal que adoptem una actitud més combativa en la defensa dels nostres llocs de treball. Durant la primera jornada de vaga, el dia 16 de maig, el professorat va fer una autèntica demostració de força amb la mobilització de 20000 professors/es en horari lectiu als carrers de València. Tanmateix, la mobilització va passar tristament desapercebuda. Cal que el professorat, i per extensió la resta de la societat, prenga consciència de la gravetat de la situació. Ens estem jugant el present i el futur de l’ensenyament públic, ens estan atacant amb tota l’artilleria i nosaltres responem amb pistoles d’aigua. Sempre diguem que els atacs contra l’escola pública, i els serveis públics en general, estan destruint allò que ha costat molts sacrificis aconseguir. En aquest sentit, si tants sacrificis humans (acomiadaments, detencions, ferides, morts,...) ens costat a la classe treballadora aconseguir aquests mínims drets socials, què ens hauria de fer pensar que la seua defensa, en aquest precís moment, no hauria d’implicar el mateix?. El títol d’aquest article va en aquesta mateixa línia. Al mes de febrer 50 xavals de l’IES Lluís Vives van oferir-nos tota una demostració de com es lluita. Davant les amenaces, agressions i detencions policials prengueren l’humil decisió de no retrocedir. El seu exemple va donar la volta al món, 50 xavals van aconseguir -mitjançant la desobediència- que es parlara de les retallades a l’ensenyament públic valencià més que 20000 professors als carrers de València.

I el que és més important, 50 xavals encengueren una veritable revolta estudiantil arreu del territori que comptava amb la simpatia i la comprensió de la majoria social valenciana. Alguna cosa podem aprendre doncs el professorat valencià del nostre alumnat. En matèria de lluita som nosaltres els que no estem al nivell apropiat.

parlem clar

Què haguera passat si el dia 16 a València som nosaltres, els 20000 professors, els que decidim tallar el tràfic indefinidament a les principals artèries de la ciutat?. Què haguera passat si la subdelegació de govern haguera enviat a la policia contra el professorat?. Segurament la nostra transcendència mediàtica, el nostre suport social, el suport dels companys/es indecisos/ es, i les nostres capacitats de guanyar en aquesta lluita, hagueren incrementat. Insistim en la nostra pregunta: Volem fer una protesta testimonial o volem guanyar la partida?

En quart lloc, si bé és cert que la vaga ha aconseguit mobilitzar al carrer amples sectors del professorat, també és cert que, en aquestes jornades, no hem comptat amb molts més suports. Les retallades sobre l’ensenyament públic afecten el conjunt de la comunitat educativa (professorat, estudiants, mares i pares), però no hem aconseguit arribar a ells d’una manera efectiva, de manera que moltes famílies consideren la nostra lluita una qüestió únicament laboral -en el millor dels casos- o salarial. Cal, però, diferenciar entre les jornades del 16 i 17 i la jornada de vaga del 22. En aquesta darrera, el suport social i la combativitat fou major (ocupacions de rectorats i facultats, conselleries, serveis territorials i Canal 9 a Alacant,...). Des de la COS pensem que no es tracta d’una qüestió merament mediàtica -els mitjans solen posar més atenció a allò que passa a nivell estatal que a les “províncies”. En efecte, la vaga del 22 era general d’ensenyament, i per tant l’estudiantat estava cridat a participar-hi, una situació que fa que la nostra lluita -que és la de tots/es- repercutisca en gairebé tota la societat.

Per abundar en aquesta línia, cal que les assemblees comencen a informar realment les famílies de l’efecte que tindran les retallades sobre el futur acadèmic dels seus fills i filles. Cal que l’acció de les assemblees travesse les portes dels centres de treball i que s’informe l’estudiantat (en primer lloc) i els pares i les mares de cada barri. En el moment actual, una paradeta a la porta de cada supermercat amb octavetes pot fer més que les declaracions d’un líder sindical en un gran diari.

Per últim, des de la secció d’ensenyament de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), volem fer algunes crítiques a l’acció dels sindicats majoritaris en aquestes jornades de maig. Pensem que qualsevol sindicat amb un mínim de credibilitat hauria de basar la seua acció en un contacte directe amb les assemblees de cada centre. No pot ser que un alliberat sindical no sàpiga exactament quines assemblees estan funcionant en cada localitat, quines són les persones que les dinamitzen en cada centre, amb quina periodicitat es reuneixen. Si hom vol convocar una vaga en condicions pensem que aquestes premisses són bàsiques. Per altra banda, sospitem que la vaga va ser més plantejada com un “farol” que com una acció de lluita destinada a obtenir objectius concrets. No s’ha fet cap discurs en relació a les sortides individuals, sinó que en alguns casos s’ha promogut la vaga rotatòria, tot i saber que era absolutament inútil per obtenir cap mena de victòria. En aquest sentit la vaga s’havia marcat des dels sindicats majoritaris com a protesta testimonial, o en el millor dels casos, com a element que previnguera futures retallades. Pensem que, en part, aquesta concepció derrotista de la vaga prové d’aquesta “unitat sindical” que inclou la pròpia dreta sindical, els grocs més grocs: CSIF i ANPE. Considerem molt desencertada la política comunicativa duta a terme durant les jornades de vaga ja que ha deixat molts clarobscurs sobre la pròpia marxa d’aquesta -no emeteren cap valoració en profunditat ni cap explicació sobre la desconvocatòria dels tres darrers dies- i sobre el resultat dels referèndums sobre les retallades.

Una foscor informativa que té com a corol·lari el fet que no és fins la vesprada del dia 21 quan es desconvoquen les vagues del 23, 30 i 31, quan ja moltes assemblees no podien reunir-se i no podia informar-se als companys dels centres.

Malgrat tot, des de la COS-Ensenyament no compartim les crítiques sobre la manca d’oportunitat d’aquesta vaga i la convocatòria “unilateral” per part dels sindicats. Malgrat que puguem qüestionar les dates concretes de la convocatòria, pensem que la vaga era oportuna

25

i que els sindicats majoritaris prengueren la decisió després de fer un ample sondeig de l’opinió als centres educatius. En definitiva, nosaltres hem donat suport a la vaga i l’hem impulsada a través de la Xarxa per l’Escola Pública del País Valencià, un moviment que pretén coordinar les accions de les assemblees de centre, és a dir, des de la base cap a tot el territori. Pensem que en el reforçament de l’assemblearisme està la clau de la lluita per l’ensenyament públic al País Valencià. Aquest assemblearisme que és massiu i que ha brotat sense l’impuls dels grans sindicats a la majoria de centres del País Valencià, ha possibilitat el manteniment d’una lluita permanent a nivell de base. Allà on han funcionat les assemblees el seguiment, tant de la vaga general com de les vagues sectorials, s’ha deixat sentir. Si podem qualificar de derrota relativa les convocatòries de vaga del mes de maig, podem assegurar que sense les assemblees la situació haguera sigut molt pitjor. Per exemple, sense l’existència de l’assemblearisme al centre mai s’haguera pogut mobilitzar 20000 persones a València el 16 de maig, ja que van ser els propis col·lectius de centre els que van organitzar autònomament les desenes d’autobusos concertats.

En definitiva, des de la secció d’ensenyament de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) considerem que l’assemblearisme generat durant el present curs s’ha de fer permanent i estable a tots els centres de treball. Pensem que des d’aquestes assemblees, s’ha de reconstruir la unitat i l’esperit de lluita -malmès per la recent derrota-, i treballar en la línia de fer una vaga indefinida a tots els nivells de l’ensenyament. Una vaga indefinida que ha d’implicar les mares i pares i els i les estudiants i que ha de ser necessàriament combativa si és que es vol guanyar aquesta batalla. Una vaga que es transforme en una acció col·lectiva incontestable i que, per això, compte amb l’organització des de les assemblees de centre de caixes de resistència i piquets efectius.

Que aquesta derrota col·lectiva ens servisca per millorar allò que hem fet, sense idealisme, però sense fer cap pas enrere sinó molts endavant.

26

visions del món

La COS edita Brigada solidària de Castelló una gramàtica amb la lluita minera Raül Monfort, militant de la COS a la Plana, explica l’experiència viscuda d’esperanto trajecte de la marxa fins al Ministeri d’Indústria. A A les conques mineres. en català El passat divendres 6 de juliol un grup de persones de diferents moviments socials de Castelló partíem cap a Llangreu (Astúries) per solidaritzar-nos i conèixer de prop la lluita minera. Després de moltes hores de viatge vam arribar a aquesta localitat de les conques mineres on ens esperaven altres companys i companyes del País València que també havien pujat per recolzar la lluita.

El passat mes de maig l’àrea de relacions internacionals de la COS, amb la col·laboració de diversos companys esperantistes, va editar el primer quadern de la Gramatiketo, gramàtica d’esperanto en català, seguint els cursos que al local del sindicat a València, portàvem impartint des de feia mesos.

La importància de l’esperanto és que es tracta d’una llengua franca internacional. És a dir, una llengua que no s’imposa a cap cultura ni poble, sinó que podria esdevenir la millor eina per compartir a nivell internacional espais comunicatius comuns per tota la classe treballadora i per tota la humanitat, sense cap mena d’imposició cultural, opressió nacional… Açò, pels pobles oprimits, podria ser d’una enorme força, ja que ens ajudaria a reforçar les nostres cultures nacionals, i comptar amb una llengua franca de comunicació amb la resta de pobles del món.

Si vols saber-ne més sobre l’esperanto, et recomanem que visitis les següents pàgines web: Europa Maldekstro www.europamaldekstro.wordpress.com Associació Catalana d’Esperanto www.esperanto.cat I si vols obtenir un exemplar en paper del quadern, demana’l enviant un correu electrònic a: internacional.cos@gmail.com (te’l faran arribar per via postal, al preu de 4 € l’exemplar)

Els nostres amfitrions eren gent del “Frente de la Izquierda de Llangrueu” (marca electoral del PC a Astúries, creada el 2011 quan aquesta formació abandonà EU i que compta amb dos regidors a la localitat on ens trobàvem), aquestos ens van donar allotjament a tota la gent del País Valencià a la seu local del partit. Dissabte ens desplaçàrem fins al pozu Candín on es trobaven diversos treballadors tancats feia 41 dies en defensa dels seus llocs de treball i per un futur digne a les conques mineres, persones del poble vinculades a la lluita ens van ensenyar les instal·lacions i vam poder veure el precari estat en el qual es troben les infraestructures però també tots els murals i pancartes reivindicatives que decoren els murs del pozu. Així mateix vam participar en diferents concentracions que es van portar a terme durant la jornada en suport a la lluita minera i vam poder escoltar diversos parlaments explicatius de com s’està portant a terme el procés i de tota la repressió a la qual aquesta està sotmès.

A les concentracions va acudir molta gent i van tenir lloc moments molt emotius. Militants del Partit Comunista asturià ens van convidar a dinar a un centre social que tenen a prop de Llangreu on vam poder compartir taula amb els dos regidors del “Frente de la Izquierda de Llangreu” i amb persones ja veteranes en la lluita social a la localitat. Compartiren amb nosaltres les seves experiències i ens van donar la seva visió del conflicte, fonamentada en una llarga experiència de lluita i resistència que ha passat de generació en generació (la revolució d’octubre del 1934, la primera Vaga General contra el franquisme a la primavera del 1962 i tots els conflictes recents que han protagonitzat). Després de dos dies a Astúries vam marxar cap a Lleó, on es troben tancats diversos miners en la Diputació provincial. Allà també vam fer contacte amb persones vinculades amb la mineria i ens van parlar de la lluita que s’estava portant com també vam percebre tot el suport que està rebent la lluita per part de la població lleonesa, comerços, bars, restaurants, etc mostraven cartells en solidaritat amb la causa dels miners.

La Marxa Negra arriba a Madrid.

El dimecres 11 de juliol diversos autobusos i cotxes surten del País Valencià cap a Madrid per solidaritzar-se amb l’arribada dels miners aragonesos, lleonesos i asturians, etc i acompanyar-los en el seu últim

la manifestació acudim milers de persones i aquesta transcorre en un ambient molt reivindicatiu i emotiu.

No tingué lloc cap aldarull i no es produí cap incident fins arribar a l’alçada del Ministeri d’Indústria, el qual estava tancat i fortament protegit pels cossos repressius de l’estat. Abans d’arribar la capçalera de la manifestació comencen els primers enfrontaments entre antiavalots i manifestants, els primers despleguen tot el seu material repressiu i prenen posicions estratègiques, però els enfrontaments s’endureixen i la policia es desplega per tot el recorregut de la manifestació intentant trencar-la en diversos blocs i atemorir els manifestants. Pretenien crear diversos fronts de lluita amb aquestos, tanmateix n’hi ha moments en els que els cossos repressius es veuen rodejats per grups i són quasi “absorbits” per la quantitat de gent.

En un moment donat, com que la tensió havia anat en augment, els antiavalots carreguen contra manifestants sense ningun tipus de mirament, amb molta contundència i desproporcionalitat. Càrregues policials, carreres, molts trets de pilotes de goma, comencem a veure ferits per contusions i pilotades, els antiavalots no paren de carregar fins que la manifestació es trenca del tot i la gent dispersa i desorienta. És aleshores quan s’enceten les detencions, la gent marxa cap als autobusos en els que ha vingut però els antiavalots també carregen en eixa zona i es crea un caos generalitzat. Comencem a veure més detencions arbitràries i decidim fugir de la zona com podem.

Per la vesprada hi ha convocada un altra manifestació pel centre de Madrid en solidaritat amb la lluita minera a la que nosaltres assistim. Aquesta transcorre sense ningun tipus d’incident i la gent s’hi va sumant durant el transcurs de la mateix, l’ambient es molt reivindicatiu. A l’arribada a porta del Sol ens espera un altre grup molt nombrós de gent que allí es concentra i a través de megafonia parlen diverses persones, entre elles militants del sindicat Asturià Corriente Sindical de Izquierdas, que mostren el seu agraïment a tota la gent que s’ha solidaritzat amb la lluita minera. Al acabar la manifestació comencen enfrontaments amb la policia a la porta el Sol que s’estenen per tot el centre de Madrid fins les 23.30 h de la nit aproximadament, enfrontaments en els quals un company de Castelló es ferit per la policia per un fort colp. La lluita minera és un referent per a la classe treballadora, tots i totes tenim que prendre’n exemple, organitzem-nos i lluitem. Contra el capitalisme acció directa.

27

visions del món

La COS assisteix per primera vegada Amb un peu dins a un congrés de LAB la FSM i L’àrea de relacions internacionals ens ho explica la PSNSE Enguany ha estat la primera volta que una delegació de la COS assistia a un congrés del sindicat abertzale LAB. L’esdeveniment, el vuitè en la història de l’organització abertzale, es va celebrar el 20, 21 i 22 de juny a l’auditori municipal de Barañain, a tocar de Pamplona.

Hi van assistir una trentena de delegacions de sindicats internacionals, i més de 500 delegats i delegades de la central basca. El primer dia es va celebrar una conferència internacional titulada “Resposta sindical a la crisi capitalista mundial”, on totes les delegacions van fer un parlament per mostrar la realitat dels seus respectius països i on totes aprofitaren per felicitar LAB per la celebració del congrés.

La COS hi va parlar junta a sindicats de primer ordre com el PAME grec, la CTA argentina, la CTB brasilera, la CTC cubana, la USB italiana, el VGCL vietnamita... Com no podria ser d’altra manera, també hi assistiren delegacions de nacions sense estat com ara la CUT gallega, el SAT andalús, la USTKE de Nova Caledònia, el SIK groenlandès, el CSS sard... Més tard, per aprofundir en l’ambient distés entre delegacions i la bona sintonia amb els i les sindicalistes basques, un militant de LAB va fer una visita guiada per diferents punts de Pamplona per mostrar-nos a

La Federació Sindical Mundial convoca la jornada internacional de lluita d’enguany La data escollida és el 3 d’octubre El 3 d’octubre de 2012 la Federació Sindical Mundial (FSM), de la qual la COS ha passat a formar part recentment, ha convocat la jornada de lluita a nivell mundial com ha fet els darrers anys.

La jornada d’enguany porta el lema “Aliments, aigua, medicaments, llibres, habitatge per a tots els pobles, per a totes les persones. Contra les transnacionals i la barbàrie capitalista”.

Darrera d’aquesta pàgina podeu veure el cartell de la jornada d’enguany. I al web del sindicat, podreu trobar, traduïda al català, la declaració de la diada amb tota la informació al respecte. Des de la COS us encoratgem a totes i tots a treballar per fer una gran diada de lluita obrera als Països Catalans, màxim quan ens trobarem a tocar de la nova Vaga General i en el marc de la Setmana Europea de Lluita per la Sanitat Pública (convocada al nostre país, per exemple, pel CAS-PV).

les delegacions estrangeres la història de lluita i resistència de les classes populars de la ciutat.

L’endemà, ben d’hora, va començar la part més feixuga de la trobada, el congrés on els delegats i delegades van debatre les ponències d’organització i la político-sindical, la trentena de delegacions hi van ser presents. Després d’un llarg matí es va realitzar un multitudinari dinar de germanor al frontó de Barañain per a passar, en acabar, a una reunió bilateral entre les delegacions internacionals i diversos col·lectius que explicaren la nova etapa del conflicte basc i les perspectives futures. Finalment, el divendres al matí es féu l’acte de clausura a l’auditori amb presència d’altres sindicats bascos i de l’esquerra abertzale.

Per a la COS assistir a aquest esdeveniment fou d’immensa importància. Per una banda, per la referencialitat internacional que atorga mostrar l’opinió i les vivències del sindicat al davant de més de trenta centrals sindicals més.

Per altra banda, per les relacions bilaterals i els contactes que es porten a terme amb les delegacions internacionals. En definitiva, fou una experiència força profitosa per la qual s’ha d’agrair amb intensitat la invitació de LAB.

Cuiners i cuineres solidaries de Celrà donen 1000 euros a la COS

La Federació Sindical Mundial (FSM) és una organització sindical internacional de classe que aplega vuitanta milions d’afiliats distribuïts en 120 estats. Fundada a París el 3 d’octubre de 1945, és una de les organitzacions sindicals internacionals més antigues. Durant els primers mesos d’enguany hem iniciat els tràmits per a adherir-nos a aquesta federació, tràmits que ja estan molt avançats. Des de feia anys tenim a la FSM com a referent d’organització internacional, així doncs, hem seguit les seues accions i les hem secundat en la mesura de les nostres possibilitats. Però darrerament, com a conseqüència del creixement del sindicat hem cregut que calia esforçar-se per formar-hi part. Trobem que a més de ser espai per guanyar referencialitat (tan necessària quan la identitat del nostre poble malauradament està, a nivell internacional, dissolta en els estats espanyol i francès), pot ser un lloc immillorable on afegir valuosos aliats en la nostra lluita sociolaboral i nacional, ens pot servir per fer ben visibles els Països Catalans a nivell internacional, i finalment, i modestament, creiem que podem aportar la nostra experiència com a sindicat de classe que lluita no sols per l’alliberament social, sinó també per l’alliberament de gènere i nacional (amb l’agreujant de tenir el territori esquarterat sota diverses administracions).

Solidaritat Obrera als Països Catalans i arreu del món, va ser el lema del menjador solidari durant la festa major de Celrà d’enguany

Ateses aquestes raons, de bon principi vam comprovar les condicions d’entrada a la FSM i més tard, mitjançant l’ajuda del sindicat basc LAB, vam enviar la sol·licitud d’admissió i afiliació que va ser resposta positivament. Actualment, només cal l’últim pas: enviar els estatuts de la COS (traduïts a l’anglès) per tal que es puguen entendre als òrgans de la FSM, i formalitzar el pagament de la quota. És previst que aquest esglaó se supere al mes d’agost i en breu anunciem el nostre ingrés a la federació internacional.

Aquest any els Cuiners i cuineres solidàries de Celrà han destinat 1000 euros que van ser recaptats al menjador solidari durant la festa major de Celrà. Des de la COS agraïm aquesta aportació i la destinarem a la nostra incorporació a la FSM (Federació Sindical Mundial). Ja que com a sindicat de classe que som, pensem que la lluita internacionalista i comunicació entre els diferent sindi-

cats de classe de món, és vital per tal d’alliberar la nostra classe treballadora del capitalisme i l’imperialisme i així aconseguir una societat sense explotats.

Per altra banda, actualment estem esperant la pròxima assemblea general de la Plataforma de Sindicats de Nacions sense Estat (PSNSE), que es preveu que tindrà lloc a la Vall d’Aosta (nació sense estat ocupada per Itàlia), durant la tardor, per a incorporar-nos també a aquesta organització que integra sindicats de països colonitzats per la república francesa, el regne d’Espanya i la república Italiana (majoritàriament). Els quatre eixos que inspiren els principis de la Plataforma és que la constitueixen sindicats de classe, estructuralment independents de partits polítics, que lluiten contra la globalització capitalista i que vinculen de manera indissoluble i complementària l’alliberament social i l’alliberament nacional.

Per tant, els interessos per entrar-hi són similars als argüits per formar part de la FSM.