Llibret 2024 Falla Plaça Major by Falla Plaça Major Carcaixent

Edita: Associació Cultural Falla Plaça Major de Carcaixent

Portada: Manuel Camacho

Equip coordinació: Susi Oliver Borràs Patricia Sabater Alabor Pascual Talens Alberola

Impressió: setisetimpressors la Pobla Llarga | 96 297 02 01 Dipòsit legal: V-647-2017

Correcció lingüística: Susi Oliver Borràs Disseny i maquetació: setisetimpressors la Pobla Llarga | 96 297 02 01 Imatges: Comissió Falla Plaça Major, Manuel Camacho, Bernardo Darás, aportacions varies.

Tirada impresa: 350 exemplars Col·laboradors: Jaume Bifante, Eva Ferri, Magali Llácer Borràs, Silvia Borràs, Rafael Benavent Vidal, Adela Ruiz Sancho, Macarena Tabacco Vilar, Fina Picot, Vicente Liern Carrión, Susi Oliver Borràs, Ihssan Jabrou, Hanane Hrouza, Pura Santacreu, fallers de la falla Plaça Major, Bernat Darás, Oscar Giner, Ester Puertos, Marian Candel, Andreu Roig.

Difusió electronica: @falla_la_major_de_carcaixent

Falla Plaça major de carcaixent

Concursos: El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià de l’any 2024

Este llibre ha participat en diferents convocatòries que s’inclouen en els premis de les lletres falleres. www.lletresfalleres.com

La Falla Plaça Major no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors en els articles publicats, ni les comparteix necessàriament. Queda totalment prohibida l’utilització de cap part d’aquesta publicació, sense l’autorització prèvia i escrita del editor, excepte la citació en llibres, revistes o articles de premsa si s’esmenta la procedència.

Falla Plaça Major

C/ Santissim nº 7 – 46740 Carcaixent (La Ribera Alta)

secretaria@lamajor.com

Protocol President. Fallera Major. La Comissió. Recompenses. Millors fallers de la falla. Explicació falla. Presentació. Falleta. Llibertat és valentia. Ser dona i... fallera. Un “sevillano” a València.

Xicalla President Infantil. Fallera Major Infantil. Recompenses. Comissió Infantil. Explicació falla infantil. La llibertat de ser cadet. La llibertat, quin regal més preciós!!. Llibertat en un món globalitzat? Llegir i riure. Jocs per a la xicalla.

Articles La llibertat en les falles. Ελευθερία ή θάνατος (Llibertat o mort). Llibertat, llibertat, no gens! Reflexions sobre la llibertat. Siguent d’ací.. sóc discriminada, tan còmic... La llibertat, un hàbit?. Apunts sobre la llibertat. Llibertat d’expressió, però amb cometes. Ciència i Llibertat: És possible l’una sense l’altra?. Carcaixent es queda sola, lliure!.

Sainet

Àlbum fotogràfic

Programació

Guia Comercial

La paraula llibertat ve del llatí com la majoria de les nostres paraules, libertas libertatis (liber + tat) amb el mateix significat. El diccionari arreplega moltes accepcions de la paraula i ací en teniu un tastet: 1. f. DRET Estat o condició de qui és lliure, de qui no és esclau o no està empresonat. Parlar amb llibertat. El detingut ha quedat en llibertat. Viure en llibertat. 2. f. DRET Falta de subjecció i subordinació. 3. f. pl. DRET Prerrogatives, privilegis, llicències. 4. f. FILOS. Capacitat de la voluntat humana d’elegir entre diverses possibilitats. M’ha concedit la llibertat de fer-ho. M’he pres la llibertat de decidir per tu. 5. f. CUINA Bloc de merengue, en forma de piràmide truncada, muntat sobre una base de bescuit, aromatitzat amb canella i torrat lleugerament al forn. (Diccionari normatiu, AVL)

Pròleg Això era i no era un dret, un concepte, una paraula: llibertat. Forma part (o no?) de les nostres vides des de fa milers d’anys. Ha estat (és encara i sembla que ho serà molt de temps més), una conquesta humana que, dissortadament, no pot ser gaudida per tota la població d’arreu del món. Un món, el nostre, on no té cabuda plena l’exercici d’aquest dret humà que hauria de ser universal. La llibertat és constantment qüestionada, apallissada, menyspreada i robada a milions de vides de dones, homes i infants que no saben què és, ni què representa ni quan la podran ni tan sols tastar. Des del seu origen, la humanitat camina a la recerca de la llibertat i la privació d’aquest dret ens impel·leix a valorar-la en la seua justa mesura i ens fa conscients del seu valor. On hi ha guerres, fam, misèries, discriminació, vulneració dels més elementals drets humans, en definitiva, no hi ha llibertat. En aquestes circumstàncies, és tan sols una quimera, un somni, un anhel a fer realitat. Vet aquí un gran repte, un autèntic desafiament per a dirigents mundials, però també per a tots i cadascun de nosaltres. Tots podem treballar sense treva per estendre-la, per gaudir-ne d’una forma real i constatable cada dia. En les nostres mans està aportar un bri d’arena per poder edificar una LLIBERTAT, en majúscules, que derruïsca barreres, ature guerres, elimine prejudicis, obri ments, desperte solidaritat entre els pobles. En definitiva, per donar genuí sentit a un dret fins que ja no siga necessari reivindicar. Adriana Pastor

DESCANSA ARTISTA Descansa artista, descansa no t’angoixes més i pensa que la feina ben feta sempre té recompensa descansa artista, descansa portes massa temps lluitant i els molins ja són massa grans la incertesa augmenta amb els anys i la frustració apareix de tant en tant però no sempre fou així recorda com començàrem a caminar la il·lusió en la cara dels fallers quan veien els seus somnis realitzar

sempre s’ha de valorar per menuda, mitjana o gran una falla plantada al carrer per tot el que porta al darrer falles, artistes i fallers quin triangle més meravellós si van tots junts de la mà no hi ha res més poderós senyal d’identitat de la festa en art efímer transformeu tot allò que el foc es menja deixant bocabadat a tot el qui ho veu

en la ment muntaves castells donaves vida al fang i al paper il·luminaves places i carrers que meravellaven el món sencer

compartim un mateix voler mantindre viva està festa falleres, fallers no deixeu sol a l’artista només ell pot traure als carrers el que més volem els fallers

sempre amb un somriure a la cara afrontaves tot allò que et passara amb esforç, suor i feina i les teues mans, la millor eina

llarga vida a les falles i als fallers als artistes i als seus tallers que mai pergam l’esperança i ara, descansa Artista, descansa.

no sols Carcaixent fou bressol de tarongers que també ho fou d’artistes fallers els més grans han tingut ací sa casa i els que encara estan als nostres carrers omplin d’orgull tota la gent

Eva Ferri Climent

Protocol 9

PABLO ANTONIO PEÑACOBA POLICARPO PRESIDENT

Després d’uns quants anys de faller en aquesta comissió, vaig pel 35 i sembla ahir quan em vaig apuntar, on he participat en tota mena d’activitats prenent la responsabilitat corresponent en cada secció (activitats diverses, femenina, infantils, secretaria, festejos, presentació, crítica i vicepresidència), no he pogut escapar de la primera i última en tota Comissió: la de la presidència. I des d’ací, em dirigisc a vosaltres fallers, col·laboradors i simpatitzants. En veritat, no hi ha una altra comissió a Carcaixent on l’experiència pot ser més repte que en la de la Falla Plaça Major de Carcaixent. Si ens enfoquem en el lema actual del llibret que és la llibertat, certifique que estem davant un grup social que ha donat sempre l’oportunitat a tot aquell que s’ha oferit a expressar, experimentar, proposar i executar diferents idees sense restriccions, lligams ni censures. Hem pogut mostrar i il·lustrar en diferents àmbits com presentació, llibret, escenes de monument, i així mateix, a les xarxes socials, crítiques populars que reflexionen sobre la nostra ciutat, la nostra regió, el nostre país, de manera transgressora però amb ironia, sarcasme i molt d’humor. La nostra falla és un mitjà per al nostre grup que lliurement vol exercir amb total llibertat el seu dret d’expressar-se artísticament i intel·lectualment, sempre amb respecte, i més encara, inten-

tant col·laborar socialment, demostrant clarament la nostra etiqueta d’associació cultural i social. Veníem de la celebració d’un 50 aniversari, compartint la solera d’aquesta entitat amb la població de Carcaixent, fent un gran esforç tant econòmic com d’activitats, on tots els membres van donar molt de si, contribuint exhaustivament durant tot l’any; així que aquest nou exercici ha sigut un rellançament per a mi i per a tots aquells que m’acompanyen en la direcció del gran grup faller de la Plaça Major, havent de cercar alternatives per a mantenir la nostra integració en la societat, i expandir el nostre nivell participatiu social, cultural i sobretot faller. Crec que ha sigut un any molt productiu, elevant la nostra visibilitat a Carcaixent. Gràcies a tota la comissió per l’esforç a reinventar-se, el qual, no ha de cessar durant els pròxims anys. No oblidem mai, el sentit popular i revolucionari de la festa de les falles. La improvisació nostra és un art, sensual i crític, del qual, hem d’intentar fer partícips al major nombre de persones del nostre Carcaixent. Omplim els dies i les nits de març de riures, somnis i el desig d’una societat millor. Si creus en la llibertat, la cultura, la llengua, la igualtat, el respecte i la festa, tindràs un lloc entre nosaltres, en la Falla Plaça Major de Carcaixent. Bones festes falleres 2024.

ANA ARBONA PICOT

FALLERA MAJOR Estimats fallers i falleres. Hui em dirigeix a vosaltres com a Fallera Major, però després de tants anys en aquesta comissió, no puc evitar sentir-me una fallera més. Un faller o fallera és una persona que treballa els 365 dies per la festa fallera, ja siga fent teatrets, fent festes, fent llibret, fent crítica o inclús algo tan senzill com parar taules al casal. Tots som importants, així que vos anime a participar en cada esdeveniment que propose la comissió per fer aquesta festa fallera més gran i bonica. Des que em van nomenar Fallera Major el passat 19 de març, no he parat de gaudir en cada acte. La demanà va ser molt especial per a mi, però si he d’escollir un moment en què m’he sentit més emocionada, seria la presentació, ja que eixe dia va ser màgic, malgrat el canvi de

lloc d’última hora que va obligar la comissió a treballar de valent perquè tot eixira bé. Gràcies a tots i totes per lluitar fins a l’últim moment! Queda poc per als dies més desitjats per qualsevol faller. Ja s’escolten els coets, les xarangues i les dolçaines, així que no deixeu de gaudir al màxim cada dia, i ompliu els carrers d’art, llum i pólvora. Només em queda dir que junt amb els meus càrrecs, Alba, Joel i Pablo, us esperem al casal per gaudir de tot allò que més ens agrada i que res ens farà perdre la il·lusió per la festa fallera. Gràcies a tots els que esteu formant part d’aquest any tan màgic, família, amics, amigues, els que estan lluny i els que ja no estan, i sobretot a la meua comissió. Una forta abraçada a tots.

COMISSIÓ

Fallera Major: Arbona Picot, Ana · President: Peñacoba Policarpo, Pablo Antonio· Vicepresidenta 1a: Vargas Monteagudo, Laura · Vicepresidenta 2a: Puertos Ahuir, Esther · Vicepresidenta 3a: Sabater Alabor, Patricia · Vicepresident 4t: Lledó Talens, Juan Vicente · Vicepresident 5é: Fombuena Adsuara, Hilari · Vicepresident 6é: Bifante Marcos, Jaume · Secretari: Cumplido Mira, Daniel Miguel · Vicesecretària: Muela Mata, Alba · Tresorer: Perpiñá Úbeda, Jorge · Comptadora: Alberola Pérez, Noelia · Vicecomptadora: Daroca Martínez, Sabina · Delegada de Recompenses: Albelda Roselló, Ángeles · Delegada de Loteries: Martí Durá, María José · Bibliotecària-Arxivera: Penadés Giner, Laura · Delegades de Protocol: Perpiñá Úbeda, María Teresa · Penadés Giner, Elena · Estrada Flores, Lorena · Delegades d’infantils: Roig Ferri, Paula · Albero Perpiñá, Laura · Delegades de Cadets: Casassús Pérez, Lola · Casassús Pérez, María · Delegades/delegats de Llibret: Oliver Borrás, Asunción · Talens Alberola, Pascual · Delegats de Publicitat: Roch Mata, Miguel · Olcina Rodas, José Francisco · Perpiñá Úbeda, Pascual Daniel · Delegades/delegats sopar amics de la falla: Salom Benito, Míriam · Acosta Tortajada, Marta · Fernández Casas, Juan · Delegades de Festejos: Perpiñá Caballer, Eugenia · García Armengol, Silvia · Delegades d’activitats diverses: Ferri Climent, Eva · Morant Méndez, Carmen · Delegades de mig any: Pachés Pascual, Sandra · Peñalva Vargas, Claudia · Delegades de Cavalcada: Ramírez Rodríguez, Alicia · Andrés Palomares, Raquel · Albelda Andrés, Silvia · Torres Climent, María · Cruz Pons, María · Muñoz Sáez, María Teresa · Delegada ús del valencià: Murillo Hernández, María Antonia · Delegats de falla: Roig Pelufo, Roberto · Castelló Vayá, Fernando · Delegats de Crítica: Camacho Cogollos, Manuel · Giner Oliver, Óscar · Peralt Sampedro, Vicente · Delegats de Plantà: Tortosa Estrada, Samuel · Albero Fresquet, Guillermo · Mejías Melero, Antonio · Delegats de Presentació: Durá Martínez, Antonio · Tortosa Estrada, Edgar · Poquet Tormos, Loles · Delegats de Casal i suport activitats: Ribera Castelló, Alberto · Peris Fons, César · Roch Martí, Ismael · Clavier Suñer, Jeremías · Peñalva Caprio, Jérôme · Daroca Martínez, Rubén · Villalba Oltra, Miguel Ángel · Vocals: Acosta Sabater, Nacho · Acosta Tortajada, Juan Manuel · Aguilar Chelvi, Sara · Agulló Oroval, Mireia · Albelda Alcaraz, Diego · Albelda Alcaraz, Lucía · Albelda Andrés, Silvia · Alberola Escandell, Ana · Alberola Escandell, Carmina · Alfosea Esteve, Cristina · Alves, Philippe · Alves Penadés, Alberto · Alves Penadés, Cristina · Andrés Palomares, Ana · Andreu Cortell, Isabel · Arbona Picot, Eva · Arbona Vicente, Maribel · Avendaño Sebastiá, Esther · Barea González De Eiris, José Manuel · Belda Ferrer, Adriana · Belda Pla, Jesús · Beltran Lledó, Rafael · Bermell Ferrer, Jesús · Biosca Boluda, Balbino · Blasco Blasco, Joel · Blasco Pons, Inmaculada · Boscá Juárez, Lara · Bosch Perucho, Vicente · Caballer Climent, María Eugenia · Caballero Mas, Inmaculada · Cabanes Sotorres, Ana · Cabanes Sotorres, Marta · Calatayud Canet, Joana · Calatayud Canet, Noa · Calatayud Herreros, Diego · Candel Monrós, María Antonia · Candel Tudela, Francisco · Canet Albert, Nieves · Casassús Pérez, Enric · Clavier Suñer, Marcos · Climent Laporta, Sonia · Cogollos Úbeda, Eva · Colomina Peris, Enrique · Cortell Corts, Inmaculada · Cumplido Ferragud, Neus · De La Resurrección Pérez, Claudia · De La Resurrección Pérez, Pau · Domínguez Oroval, Àngela · Durá Blasco, Marcos · Escandell López, María Del Carmen · Estarelles Fillol, Àngela · Estrada

2O23/2O24

Chico, Bernardo · Estrada Chico, Juani · Estrada Flores, Patricia · Estrada Romero, María José · Expósito Moya, María Amparo · Faus Vidal, Álex · Ferragud Ferrer, Ana Isabel · Ferrando Fernández, Juan Miguel · Ferri Penalva, Francisco · Flores Serrano, Inés · García Martínez, Salvador · García Morant, Judit · García Picot, Núria · García Sanz, Ana · Gimeno Pons, Carles · Gimeno Valle, Ángel · Giner Revert, Hugo · Giner Revert, Lucas · Giner Vañó, María · Gironés Molines, Concha · Gomar Vayá, Consuelo · Gómez Gómez, Óscar · Gómez Pérez, Pepa · Gomis Talens, Ángela · Gonga Fayos, María · González Carrelero, Carmen · Grande Catalán, Andrea · Guarner Tudela, Javier · Hermano De La Concepción, Judith · Ibáñez Camarena, Mireia · Jiménez Rodríguez, Vanessa · Jordán Pellicer, Caterina · Jordán Sola, Susana · Juan Calabuig, Daniela , La Fuente Reyes, Vicente · Lledó Andrés, Héctor · Llorens Pastor, Óscar · Llorens Ramírez, Óscar · Llorens Ramírez, Paula · Lluesma De La Concepción, Juan · Lluesma Requena, Andrea · Lozano Poquet, Jordi · Lozano Poquet, Marc · Martí Arbona, Alejandro · Martí Borrás, Carla · Martí Durá, Vicente · Martínez Andrés, Alex · Martínez Bádenes, Paula · Martínez Cobo, José Carlos · Martínez Gómez, Laura · Martínez Gómez-Mora, Pablo · Martínez Martí, Óscar · Montagud Murillo, Joan · Montagud Murillo, Pepe , Montagud Talens, José · Montero Sanchis, Rubén · Morant Alberola, Carlos · Morant Alberola, Clara · Morant Méndez, Cristina · Morillo Darás, Ariadna · Morillo Darás, Mara · Navarro Martínez, Antonio · Navarro Roldán, María · Nicolás García, Silvia · Olaso Cervero, Blanca · Olcina Expósito, Cristina · Oliver Penadés, Clara · Oliver Penadés, Isabel , Oliver Roig, Antonio · Oltra Borrás, Asunción · Oria Albelda, Laura · Oroval Santamaría, Carlos · Oroval Vila, Carlos · Orts Domenech, Natxo · Orts Morant, Álvaro · Pau Camarena, Judith · Pau Camarena, Laura · Penadés Ferrer, María · Peñacoba Alberola, Pau · Peñalva Vargas, Jérôme · Peralt Sotorres, Clara María · Pérez Hill, Lluís · Pérez Sanjuan, Lidia · Pérez Sanjuan, Marta · Pérez Sanjuan, Silvia · Pérez Soler, Emilio · Peris Ferrando, Aina · Perpiñá Brines, Victoria · Perpiñá Caballer, Sandra · Picot Armengol, Diana · Picot Olmos, Josefina · Pla Esparza, María Amparo · Pla Llopis, Alejandra · Pla Rubio, Isabel · Pla Salom, Adrià · Pomares Pla, Laura · Pomares Pla, Marina · Pons Albelda, Aigúes Vives · Pons Albelda, Guillem · Pons Garrigós, David · Pons Pons, Amparo · Pons Tudela, Nicolás · Pons Tudela, Sergio · Prego Landarte, Agustín · Puig Benítez, María Del Carmen · Puig Olcina, Laura · Ramos Catalán, Arantxa · Requena Zornoza, Antonia · Revert Gomar, César · Revert Gomar, Marta · Revert Sanjuan, Emilio · Ribera Castelló, Clara · Ribero Calatayud, Carla · Roch Martí, Tatiana · Rosell Calatayud, Cristina · Rodríguez Pascual, Ana · Roig Ferri, Andreu · Rubió Pla, Mireia Empar · Rubió Sanvalero, Carlos · Salom Giménez, Helena · Salom Ribera, Sandra · Sanchis Picot, Benito · Sanchis Richart, Maribel · Sanz Zaragoza, Lydia·, Sola Oltra, Raquel · Solà Ribas, Alejandro · Soler Oltra, Pepa · Soler Ortega, Sergio · Suárez Torres, Fernando · Suñer Gómez, Ana · Talens García, Ignacio · Talens Gómez, Iván · Tormos Calatayud, Lluna · Tormos Salom, María · Tortosa Belda, Juan Fermín · Vallés Puertos, Rafael · Valls Castells, Martina · Vargas Monteagudo, Isabel · Vayá Giner, Pau · Vidal Albelda, Juan Antonio · Vidal Carañana, Luis Javier · Vidal Cortell, Alba · Vidal De La Natividad, Raquel · Vidal Soler, María · Vila Sanmiguel, Patricia · Villar Picot, María · Vives Rubio, Natalia · Yuste Tormos, Óscar · Yuste Valero, Emilio · Zurita Copovi, Lucía

RE COM PEN SES BUNYOLS D’OR AMB FULLES DE LLORER i BRILLANTS

Juan Manuel Acosta Tortajada

BUNYOL D’ARGENT Ana Andrés Palomares Rafael Beltrán Lledó Inmaculada Caballero Mas Marcos Durá Blasco Caterina Jordán Pellicer Mieria Empar Rubió Pla Isabel Vargas Monteagudo Miguel Ángel Villalba Oltra

Patricia Sabater Alabor

BUNYOL D’OR

Cristina Alfosea Esteve Ana Arbona Picot Balbino Biosca Boluda María Antonia Candel Monrós Daniel Miguel Cumplido Mira Eugenia Perpiñá Caballer María Vidal Soler

Raquel Andrés Palomares

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Edgar Tortosa Estrada

MILLOR FALLERA Millor fallera de la Falla Plaça Major… Laura Vargas Monteagudo I jo pense… eixa soc jo? Dec ser, no recorde més dones amb eixe nom. I de sobte em ve la pregunta… i per què jo? No dic que no ho meresca, no simularé una falsa modèstia que no sent, però…, tanta gent vàlida a la meua falla i han pensat amb mi? A algú li dec un esmorzar, xe! I de sobte em ve una paraula a la ment… LLIBERTAT. Eixa és la clau de tot aquest embolic, la paraula per la qual acabe de sentir el meu nom. Llibertat és la que sent per a poder ser allò que vull dins de la falla, sols possible amb l’ajuda que em donen els meus fills i el meu home per a poder deixar-me la pell i mitja vida en ella. Sense la seua paciència i complicitat no seria lliure per voler fer. Eixa paciència que portes, Jerôme, ja tants anys que m’han fet ser millor persona. No tindré prou vida per a agrair-t’ho. Llibertat és la que em dona la Falla Plaça Major per fer i desfer les ocurrències que tinc. I aquesta llibertat la valore d’una manera molt especial. M’explique… no perquè et donen un càrrec executiu deus pensar que ja la tens, ni pensar-ho. És la gent la que té dona eixa llibertat amb el seu suport en allò que fas. Així és com l’aconsegueixes.

Llibertat per poder iniciar un nou camí dins la falla, de la mà de la confiança donada pel meu president i l’executiva de la qual forme part (i mira que els vaig dir… soc nova gestionant, esteu segurs??, i, així i tot, mai he perdut eixa confiança que m’ha donat ales, m’ha donat llibertat). I la millor llibertat, poder triar estar envoltada de gent tan vàlida, tan treballadora, tan disposada a donar-ho tot en cada moment. Sense aquesta gent cap reconeixement existiria. Són el cor de la falla, l’ànima, encara que de vegades pareguem ‘las niñas del exorcista’. Per què la gent em mira?? No entenc… Ai sí, redeu, acaben de dir el meu nom… baixe dels núvols i recorde que estic al magatzem… Ui, i ara què faig? On mire? On vaig? Que faaaaig?… De sobre sent altre nom, millor faller Natxo Orts Domenech. Aleshores respire, tot cobra sentit, ja sé què he de fer, dir, anar. Aquesta és la llibertat que em dona eixe nom, Natxo, company de fatigues, llibertat per saber on estar i què dir a cada moment, per prendre decisions i per donar la cara per mi quan ho he necessitat. En poques paraules, Natxo em dona la llibertat de ser millor fallera. Ui, he d’afanyar-me…! Una passarel·la m’espera. Laura Vargas Monteagudo Millor Fallera de la Falla Plaça Major.

MILLOR FALLER A peu de passarel·la i al meu costat la Millor Fallera de la meua Falla Laura Vargas Monteagudo… i pense… si estic al costat de la Millor Fallera… és perquè… Si… desperta Natxo desperta’t... ets el Millor Faller de la Falla Plaça Major… De sobte em venen al cap tota la meua vida fallera tant en la meua Falla com en les altres en les que he estat i damunt he coincidit durant molts anys en Laura… que orgull, quin honor ser el Millor Faller, fotre… MILLOR FALLER… Sempre he pensat en el moment màgic d’una presentació quan el quadre final ha acabat i en el faristol apareix el secretari o secretària per a dir els noms dels Millors Fallers… Què se sent? Quina sensació t’envolta? Sempre ho he pensat, sempre he admirat a tota eixa gent que de manera desinteressada ofereix a la seua falla el seu temps i part de la seua vida per a donar el millor de cada u/una. Vaig aterrar a aquesta Falla ja fa un grapat d’anys i des del primer instant que vaig ficar un peu ací m’he trobat com a ma casa, i sempre he sentit la LLIBERTAT de fer el que més m’agrada. No ho negaré soc un faller de Presentació i he viscut els millors Moments com a Faller d’aquesta Falla fent Presentació. Aquesta Falla, la meua Falla m’ha ensenyat a saber valorar el que fem, m’ha ensenyat valors com la responsabilitat, la implicació, el companyerisme … valors que sempre han estat presents en la meua vida i valors que fan que cada dia vulga ser millor persona.

La Falla Plaça Major és més que una falla, som una família que anem tots a una en qualsevol cosa que fem, i per això el meu immens orgull i enorme agraïment el que pensen en mi com a Millor Faller. Si tire la vista enrere i pense en tots els millors Fallers i Falleres que ha tingut aquesta falla i tot el que han fet per ella… pense… jo em meresc aquest guardó? Però si soc un tipus normal, com he dit, que fa el que LI AGRADA, i m’ha donat l’oportunitat i l’immens orgull de poder haver sigut molts personatges, omplint encara si es pot més la meua vida d’innumerables vivències i anècdotes… Un dia una persona em va dir, la Falla és per a gaudir, per a riure, per a plorar, la falla és cultura, és amistat, és com el València… un etern patiment… però veuràs com al final tot el que faces per ella sempre valdrà la pena… i no oblides mai que el 19 es crema tot i tornem a començar per intentar tornar-li a donar tot el que el foc s’endú… I com una persona que admire i en vull moltíssim, no fa molt em va dir … i a tu qui et va ensenyar tot açò?... qui ha de ser… MON PARE… La llum em cega, però agarre fort el teu braç Laura i puge amb tu eixa passarel·la sent l’home més feliç, orgullós i agraït de tot el món Faller… Ara sí que sé el que se sent… La Falla Plaça Major et dona TOT a canvi de res. Gràcies. Natxo Orts Domenech… Millor Faller de la Falla Plaça Major.

LLIBERTAT PEPE BENAVENT

LLI BER TAT

El nostre monument enguany tracta de la llibertat. Una cosa que tots donem per segur però que de vegades és delicat. Llibertats hi ha de molts tipus de sexual a la d’expressió i nosaltres les defensem totes amb escenes, humor i passió. Hi ha molts països al món que no saben que és llibertat i en la falla els recordem per si a algú se n’ha oblidat. Ninots representant dones que no paren de reclamar que totes lliurement puguen els seus drets manifestar. I el tema sexual??? Complicada és la solució: els adults tenen vergonya i els jóvens poca informació! A la fi, del que es tracta és que a l’escoltar LLIBERTAT no es pensen, ni molt menys que està tot solucionat!!! En definitiva...

La llibertat és la capacitat de triar com viure la teua vida

PRESENTACIÓ Plaça, Magatzem... El lloc ja no importava. -Ja ve l’aire del Botifarra per a la Cort, va pensar Eva. I pensat i fet Carcaixent tindrà falles, i més aire que mai.

Feia aire el dia que quedàrem per a fer un café i moure la presentació. Era dia d’estiu d’eixos d’oratge estrany, més típic de cloenda de temporada, amb amenaça de tronar. Sense saber-ho, la meteorologia i l’elecció d’una cançó marcaria el futur de la presentació d’enguany. Així comencen aquestes coses. Mesos abans pensàrem a traure al carrer l’espectacle, per ordre, érem els primers, i aquesta vegada sols teníem pensat fer una única presentació per a les dues falleres Majors. La idea d’eixir al carrer i mostrar a tots els veïns i veïnes de Carcaixent com és una presentació fallera de les que fem al poble ens resultava molt estimulant. S’havien de prendre moltes decisions, molt de risc i incertesa. Però sempre diguem que és difícil ser faller/a, però més és ser-ho de la Major.

Buscarem fer un canvi de registre absolut en la part del teatre, veníem de Star Farts i de Sanguineli i volíem explorar altres sentiments. La presentació va tindre l’eix cronològic com vertebrador de la temàtica. Intercalant teatre amb presentació de corts del passat, present i futur. La recordarem sempre, per les tensions que generen les expectatives, per la capacitat de reacció i previsió que demostràrem quan a menys de 24 hores ens posàrem a treballar al Magatzem sense poder fer ni assaig general. Calia, a banda, fer dues passades, tot un repte que mai havíem enfrontat i que ens va ensenyar molt. Rendírem homenatge a l’ofici d’artista, a tot el que comporta el treball per al qual és bo i el que no és tan bo. Ens va servir per a recordar el passat i poder encaminar i dibuixar un millor futur de la professió.

Durant l’espectacle, per primera vegada es va plantar una falla, i també es va “cremar”, més aviat foren 4 infantils recreades en forma de cub. Un espectacle visual per a engrandir el treball artesanal de decorats i atrezzo. Les flames del passat, present i futur mostraren al nostre artista que l’ofici està més viu que mai i que la llavor és molt bona per seguir explorant el camí de la creació de FALLES. El quadre final s’obria amb la màgia d’una capsa de música i l’art de la dansa de 16 ballarins i ballarines tots membres de la nostra comissió, el futur del cos de ball de la Major. Es produïa el relleu natural, tot continua en la llavor que hem deixat.

No hi ha res més valuós que la llibertat

I el foc li dona sentit a tot. Inici i fi de la festa. Si la falla quan està plantada il·lumina tots els emplaçaments on es troba, és el foc el que il·lumina els cors dels fallers i els fa la calor suficient per a moure de nou les falles de l’any següent.

Però eixa és la naturalesa dels fallers i sols el moment de la crema quan tot desapareix fa que vulgueu amb més ganes que mai que torne a començar tot de nou. Qui no sent aquesta festa no vos entén, cremeu tot el que voleu, el que heu estat creant durant tot un any, però ells no poden veure més enllà, no poden veure el que vosaltres vegeu. Sols els fallers sabeu què són el foc i la flama, sols els que teniu eixe sentiment, gaudiu veient una crema, ploreu d’alegria i tristor, però sempre sabeu que eixe moment tan especial no és sols el final. Amb les cendres renaixeu i torneu amb més força que mai. Quin orgull ser fallera i faller. Quin orgull tindre una falla plantada al carrer. Eixa és la màgia de Sant Josep, pare de tots els fallers, fuster que transformava amb les mans els materials més humils, com també ho fan els artistes fallers, creant de la fusta i el fang vertaderes obres d’art, que amb el foc purificador i les cendres immortals segueixen construint la festa any rere any. ESTHER PUERTOS

VALENTIA

LLI

La llibertat és un dret humà fonamental

T AT É R E

Aquell març, aquell moment no és fàcil d’oblidar com a faller i com a President d’una Comissió tan activa com és la Falla Plaça Major de Carcaixent. La població mundial es va veure envoltada en la crisi sanitària global més forta que es recorda en l’època actual i això era un fet. El secret de la felicitat és la Llibertat, i el secret de la Llibertat és la valentia. Eixa frase la tenia molt present, la nostra Llibertat com a Comissió quedava en mans de les nostres autoritats, els nostres sanitaris que tant pelearen per la nostra salut. La nostra valentia i la nostra felicitat no es podien quedar enrere. La Comissió havia de tirar avant, la responsabilitat amb tots els fallers i falleres, artistes, comerços, etc., feia que tiràrem avant amb tot el que estava en les nostres mans. Amb idees meravelloses aconseguíem estar units i mostrar la part més solidària de l’ésser humà. Vaig viure moments molt durs. A casa intentàvem treballar per mantindre viu l’esperit faller. I tant que es va aconseguir, amb coratge i fets que quedaran per sempre en la nostra memòria i la nostra història. Ens sentíem lliures i feliços amb tan poc. El fet d’una conversa a través d’una mascareta o fer reunions telemàtiques mitjançant les quals podíem comprovar que tot estava bé i notar-se més a prop els uns dels altres. Sempre em preguntava, per què m’havia de passar a mi. Tot era perfecte i ja quedava no res per a la gran setmana fallera. Però la vida és així i ha quedat clar que no podem deixar de viure tots els moments de felicitat que ens regala la gent que estimem. La Llibertat sempre implica responsabilitat. Quan som lliures, som responsables de les nostres decisions, ja que som nosaltres els qui les prenem, i per això assumim l’autonomia. Amb tot el que és bo i el que és dolent que això comporta assumim el cost del qual decidim, implica la valentia de ser lliure, per agafar un camí. Eixe camí que va prendre aquesta Comissió i de la qual em sent molt orgullós. I tu? Eres valenta o valent per exercir la teua Llibertat? JAUME BIFANTE MARCOS

La llibertat implica responsabilitat

SER DONA I... FALLERA Estimades falleres i fallers: us convidem a fer una passejada pel paper de la dona en la nostra història fallera. Aprendrem del passat, observarem el present i reflexionarem sobre el que volem per al futur.

PASSAT Els anys 30, una colla d’amics s’ajuntaren per a plantar la primera falla a Carcaixent, i una revista local promogué un certamen de bellesa per a elegir a una senyoreta que ostentaria el títol de “Miss Falla”, aquest títol canviaria després a Bellesa Fallera, Regina i posteriorment a Fallera Major. Poc després va deixar de fer-se el concurs i es va començar a triar a la representant femenina atenent qüestions socials i econòmiques. A l’arribada dels anys 60, les coses quasi no havien canviat. La dona, dins del món faller continuava essent, tan sols, un element decoratiu i simbòlic, sense cap pes específic en les comissions, és el que es denomina la dona “florero”: era contemplada com a la inspiradora de l’home i el prototip de la bellesa valenciana.

La Fallera Major era elegida de diferents maneres, i encara que es tenia en compte la seua funció simbòlica, també tenia molta importància la part socioeconòmica del càrrec. Tenint en compte aquesta part, es va generalitzar tota una gamma de títols secundaris femenins, com el de musa, regina, bellesa, amb objectius totalment centrats a recaptar fons, tot i que la Fallera Major era el centre dels actes de la Presentació i l’Ofrena, ja que ella representava la falla i les seues dones, que aleshores eren menys de la meitat del nombre de fallers i no apareixien per a res a les juntes directives, sols participaven en activitats secundàries o d’exhibició. A poc a poc va anar augmentant la presència numèrica de les dones fins al punt d’haver de crear les famoses, però no menys discriminatòries Comissions Femenines o Seccions Femenines amb el seu dia de reunió (diferent del de la resta de la comissió) però sense cap poder real, ja que continuaven sense tindre cap representació femenina en les juntes directives. Fins i tot el càrrec de delegat de la Comissió Femenina l’ostentava un faller i servia d’enllaç entre aquesta i la comissió masculina que en la majoria dels casos es limitava a escoltar les propostes de les dones però sense cap intenció de gestionar-les. La participació activa de les dones en la comissió, a part de preparar sopars, berenars i dinars, lluir en els passacarrers i actuar als espectacles de les comissions, seguia vetada als càrrecs executius i directius de la comissió.

El paper de la dona dins de la comissió era indispensable, però una cosa és el seu paper en la festa i una altra molt diferent és el seu lloc dintre de la comissió, on l’executiva és exclusivament masculina. A partir dels anys 70, les dones van poder accedir a càrrecs o delegacions menors o lligades a una funció maternal, com per exemple, la Delegació d’Infantils, la qual cosa reproduïa l’esquema tradicional de la divisió de rols dintre de la unitat familiar. A partir d’aquest moment s’incrementa el nombre de fallers, fins i tot de famílies senceres, ja que abans no estava ben vist que les dones casades anaren als Casals o participaren de les festes. De fet, quan una dona passava de l’estatus de fadrina a casada, havia de deixar de ser fallera, però ningú esperava que ho fera així el seu marit; o, quan una dona arribava al màxim càrrec al qual podia aspirar dintre d’una comissió, el de Fallera Major, també havia de deixar de ser fallera, normalment per a casar-se, que era el que s’esperava d’ella. PRESENT Actualment, vegem que les coses han canviat prou en alguns aspectes però no tant en altres. Es busca la paritat en les juntes directives. Fins i tot, ja comptem amb dones presidentes, artistes falleres, pirotècniques, mantenidores, guanyado31

La llibertat ens dona ales per a volar alt

res de cartells de falles... La participació de la dona en la gestió i en el treball quotidià en els casals, tallers i institucions cada vegada és més patent, però no sempre està adequadament visibilitzada. Continuem tenint càrrecs honorífics reservats a les dones, com el de Fallera Major, Fallera Major Infantil o Padrina, malgrat els tímids intents que anem observant últimament que aquests càrrecs no siguen exclusivament femenins. A aquestes dones va dirigida la proclamació, presentació i exaltació, no al President, President Infantil o Padrí, que també són càrrecs importants dins de la comissió. FUTUR Un informe recent de la Universitat de València sobre el paper de la dona en la festa assenyala que les falles són una festa sexista i amb desigualtats de gènere. Però les falles són el reflex de la societat: en elles, es reprodueix l’ordre social i els rols de gènere, així com els valors tradicionals, i per això perquè canvie el paper de la dona dintre del món faller ho ha de fer també dintre de la societat, ja que van aparellats. Encara que ens queda molt de camí al davant, cada vegada es planten més monuments que denuncien la situació de la

dona, fent veure l’esforç que realitza en la seua vida i el seu treball, ben lluny d’aquella dona “florero” dels inicis de les falles. Confiem que el futur de les falles, i al mateix temps, de la societat, passe per criticar tot allò al voltant de la violència de gènere i la desigualtat. Com hem vist, les falles estan en constant evolució, i per això desitgem que les dones falleres del futur tinguen la llibertat d’escollir el rol que volen ostentar dintre d’una comissió fallera i que açò siga possible perquè la societat haja aconseguit el grau de maduresa necessari per a normalitzar-ho. Esperem que el foc purificador de la nit del 19 de març faça desaparéixer tot allò que no volem veure més i que danya la nostra societat, i que aconseguim que la nostra festa siga realment oberta i inclusiva. BIBLIOGRAFIA: VIDAL I SANMIGUEL, David: “Història de les Falles de Carcaixent” Volum 1. Dels orígens fins a 1981. VARIOS: “Historia de las Fallas” EMV

FINA PICOT

VUIT DE MARÇ MARIA MERCÈ MARÇAL i SERRA Bruixa de dol, 1979

Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.

La llibertat és el que ens fa humans

UN “SEVILLANO” A VALÈNCIA Que bonic és viatjar... i clar, quan viatges potser de dues maneres, aquell turista de llibre, guia i excursions guiades o aquell que s’endinsa dins les coses més curioses, peculiars i pròpies de cada lloc, allò que només gent autòctona et pot ensenyar. I sí, aquell viatge especial és aquell on se t’ompli la boca dient... vaig anar i em feren com a casa. Una vegada hi havia una valenciana que li obri les portes de casa a un estranger, a un sevillà... Aquell xic amb tota la il·lusió de veure com València vessava de color, música, soroll i alegria. Prompte preguntà, valenciana meua quan ens disfressem?... ai mare, quin tòpic... doncs no reina no... ací no ens disfressem, ens vestim de fallers i falleres, perquè som fallers. I així comença la festa... Torrades al carrer, dinars i sopars al casal, que si faixa amunt faixa avall, cercaviles plenes de música i ball, despertades, cansament que es lleva amb dos casalletes i la música de la xaranga i com no... aquelles sobretaules amenitzades pel nostre “sevillano” amb la seua guitarra i uns bons acudits. Amb això sí que col·laborava el nostre amic, feia de les més espesses vesprades una

vetlada plena de rialles, porta la guitarra li diuen els fallers, el que no sabien és que guitarra clar que tenia, però tabalet i redoblant també. Aquest estranger mai se sentí fora de llos, ell elegí formar part activa d’aquesta festa, de València, sent partícip de tot el que les nostres falles són i aporten, que poc no és, amb la ferma determinació d’integrar-se com a un més. Aquest cor no està dividit sinó doblat multiplicat, de les seues bones emocions de la seua Sevilla natal i València, per què no? Si ell ja parla valencià i ja sap l’himne… Quina unió més bonica mescla de cultures, el flamenc i els pasdobles, les palmes amb els coets, la Setmana Santa amb els moros i cristians, els farolets amb la il·luminació dels carrers valencians, la gràcia sevillana o la sorna valenciana i les mascletades… Doncs no, això no té comparació, ho sent. I lluny encara de comprendre perquè el dia 19 de març cremem els nostres monuments i any darrere any sent ja faller i valencià de cor, que no de sang, és quan ho pot dir a pit obert. MARIAN CANDEL. UNA VALENCIANA A SEVILLA

Xicalla

Metàtesi de xicalla, ‘conjunt de xiquets i xiquetes’, de xic, d’origen expressiu, amb el sufix -alla.

JOEL YUSTE TORMOS

PRESIDENT INFANTIL

Estimats amic i amigues: Aquest any em toca dirigir-me a tots vosaltres com a president infantil d’aquesta gran comissió. Sóc faller des de que vaig nàixer, però no havia gaudit mai tant de la festa fallera com estic fent-ho aquest any, en el que espere cada setmana, amb molta il·lusió, el dissabte per a engalanar-me amb els meus vestits de faller i junt a Pablo poder acompanyar a les nostres falleres majors a lo més alt de l’escenari per a poder representar la nostra comissió.

Pablo, Ana i Alba, espere estar a l’altura de ser un bon president infantil i poder passar un any inoblidable al vostre costat i el de les vostres famílies, i que recordem el 2024 com un any meravellós. Sols em queda dir-vos que el mes de març ja està ahí. Que omplim els carrers de color música i l’olor a pólvora que tant ens caracteritza i que gaudim perquè el temps passa molt de pressa i cada moment és un record que sempre guardaré al meu cor.

ALBA PEÑACOBA MARTÍ

FALLERA MAJOR INFANTIL

Fallers i Falleres de la Plaça Major, Aquest any tinc l’oportunitat, com a FMI, d’escriure unes paraules per a tots els qui formeu aquesta Comissió. Gaudisc moltíssim cada vegada que he de posar-me el vestit de valenciana, el meu preferit! I m’imagine gaudint de la setmana fallera amb tots vosaltres. Per a mi, cada acte és un descobriment que visc amb il·lusió. Vull agrair-vos tot l’esforç que feu perquè tot sempre isca el millor possible.

Als càrrecs que m’acompanyen: Joel, el President Infantil; Ana, la FM i Pablo, el President, dir-los que tinc moltes ganes de viure aquestes falles amb ells i puguem contagiar, tots junts, l’alegria i l’emoció de la nostra festa per tot arreu. I als xiquets de la Comissió Infantil animar-vos a fer que agafeu força, per poder gaudir de tot el que ens espera en aquestes falles 2024. Molt bones festes, falleres a tots. Un bes i una abraçada

RECOMPENSES DISTINTIU D’OR

Andreu Gimeno Pons Lucía Lledó Andrés Jordi Lozano Poquet Joan Montagud Murillo Aigües Vives Pons Albelda Guillem Pons Albelda

DISTINTIU D’ARGENT Martina Tortosa Cabanes

COMISSIÓ infantil 2O23/2O24

Fallera Major Infantil: Peñacoba Martí, Alba · President Infantil: Yuste Tormos, Joel · Vicepresident 1er: Castelló Estrada, Ferran · Vicepresidenta 2na: Casassús Pérez, Elena · Secretària: Bifante Morant, Candela · Tresorer: Colomina Daroca, Quique · Comptadora: Daroca Alberola, Noa · Delegada 1ª: Cumplido Ferragud, Clara · Delegada 2na: Zabala Caballero, Paula · Vocals: Albelda Torres, Vega · Barea Candel, Claudia · Barea Candel, Marina · Beltran Cabanes, Gal·la · Bosch Vargas, Paula · Bosch Vargas, Valeria · Castelló Agulló, Vega · Castelló Estrada, David · Clavier Giner, Carles · Clavier Giner, Marc · Colomina Daroca, Bruno · Cumplido Ferragud, Jordi · Daroca Alberola, Leyre · Fernández Arbona, Eva · Fons Vidal, Núria · Gimeno Pons, Ancreu · Girbés Martí, Claudia · Gómez Rosell, Óscar · Grande Catalán, Carla · Guarner Sola, Carlota · Lledó Andrés, Lucía · Lorente Devesa, Alba · Martínez Cogollos, Tomás · Martínez Cogollos, Vega · Maseres Caballero, Vega · Moscardó Calatayud, Mai · Navarro Martínez, Ariadne · Pelufo Pau, Sara · Perpiñá Salom, Greta · Pla Llopis, Valeria · Revert Nicolás, Adrián · Revert Nicolás, Eric · Roch Pau, Valeria · Sanroque Vidal, Adriana · Sanroque Vidal, Pepe · Sanz Alberola, Vega · Soler Pérez, Anna · Tortosa Cabanes, Martina · Tortosa Cabanes, Olivia · Tortosa Penadés, Emma · Villalba Alfosea, Julen

Ja s’han extingit espècies que els menuts no coneixeran i si no fem de la nostra part les males notícies continuaran. SOS EXTINCIÓ és el lema del nostre monument perquè hi ha molts animals en una situació dolent.

Però si anem amb compte i actuem amb coneixement podrem gaudir dels animals de segur, tota la gent.

La mare natura se sabia i tots la deguem cuidar! Si continuem així... molt mal acabarem.

Sols demanem una cosa: s’ha de ficar atenció quan et diuen que una, espècie està en perill d’extinció!!!

La llibertat és la clau que obri totes les portes

La llibertat

cadet

de ser

Soc faller des que vaig nàixer i fins aquest any he estat al grup dels infantils de la meua comissió. He viscut moltes coses i he conegut a un grapat de gent menuda que sempre duré al meu cor. Però tot passa i la meua etapa com a infantil també ha aplegat a la seua fi. A mi m’agrada molt assajar balls i jugar amb els més menuts de la falla, a la majoria els conec des que van nàixer i els tinc una gran estima. Sempre guardaré un gran record de la meua etapa com a infantil. Però ara soc lliure de participar en tot el que fan els adults, lliure per anar a tots els actes de la comissió adulta i lliure de seguir participant en tot el que més m’agrada. Ara soc cadet de la comissió. Mare meua quina por! Soc un xiquet que ara es mou entre els majors, que ja pot anar als actes que la falla organitza per a la gent gran i participar en la presentació com a adult. Quina responsabilitat més gran i quina il·lusió. Sempre he seguit els passos de la meua germana major i ara tornem a estar de nou junts al mateix col·lectiu de gent de la falla. Tinc la sort de comptar amb un grapat d’amics i amigues que també han

anat creixent com jo dins de la falla i també m’acompanyen en aquesta nova aventura de ser cadet. Com a infantil he passat grans moments a la falla, sobretot preparant els playbacks del mig any faller i les presentacions infantils. Totes les experiències que hem viscut han fet que coneguera la falla des de dins, no sols com a un membre més, sinó com a part activa i participativa de la falla. Des de ben menut he vist mon pare com m’ensenyava les falles, com em portava als tallers dels artistes i com anàvem al cap i casal a veure les plantades de les falles, i a poc a poc he anat descobrint l’apassionant món de com es fa una falla i cada volta m’agrada més. Sempre he sigut una persona molt activa dins de la falla. Això ho he tret dels meus pares. Sempre els he vist participar i implicar-se en tot el que es fa a la falla i els he vist gaudir, i això també ha fet que jo volguera implicar-me més i que el dia d’avui em sent orgullós, no sols de ser faller sinó de ser faller d’aquesta falla que tant m’estime, la meua falla, la Plaça Major. Andreu Roig

La llibertat és l’oxigen de l’ànima

La llibertat, quin regal més preciós!! Era un meravellós dia de primavera, esplèndid, per ser més exactes! Com no hi havia escola, en Josep va aprofitar per a anar, amb els seus amics, a passejar en bicicleta pel parc. Per descomptat, anava ben protegit: amb el casc reglamentari, les genolleres i fins i tot portava colzeres! La mare de Josep era un poc exagerada, de veritat. Però com diuen que sempre és millor prevenir que curar, Josep anava ben content i no li desagradava. Pareixia gairebé un robot! El grupet d’amics va començar a pedalar i ben aviat tots varen poder escoltar el preciós cant d’ocells que ela anaven alegrant el passeig. Quan ja feia una bona estona que circulaven, en Josep va proposar fer una paradeta per poder refrescar-se i descansar

una mica (feia molta calor i l’esforç els havia cansat un poc, la veritat). Aleshores varen aparcar les bicicletes en una zona especialment dissenyada per estacionar-les (i també protegir-les amb un cadenat), que els permetia estar tranquils sense patir pels seus preuats vehicles. Portaven berenar i aigua fresqueta i feren una rotllana i compartiren les delícies que havien preparat a casa. “Que bé s’hi està, aquí”, va exclamar en Josep. Tota la resta del grupet hi va estar ben d’acord i pensaren que podria estar bé fer un xicotet experiment.

La llibertat és la major benedicció que podem tindre

En Josep va comentar. “Recordeu quan, a classe, la mestra ens va dir que provàrem de tancar els ulls, concentrant-nos profundament, i intentàrem escoltar el silenci?, idò que us sembla que ho provem aquí, al parc, a veure què passa?” La proposta els va paréixer una idea fantàstica. Així ho feren: tancaren els ulls i... obriren ben bé les orelles! Els hauríeu d’haver vist les caretes! Totes somrients, ulls ben closos, boca oberta de silencioses exclamacions! Quina harmonia de la naturalesa! Ocells

cantant, esquirols rosegant una mica de menjar que trobaven per tot arreu... Al cap d’una estona obriren els ulls i intercanviaren les sensacions experimentades. Tots estaven absolutament encantats. “Quina experiència més bonica”, deien tots, sense excepció. Agafaren de nou les bicicletes i tornaren a casa. En Josep, en arribar i després de contar a sa mare com havia gaudit de la natura i de la seua “música”, com tenia calor, va sortir al balcó de sa

casa a prendre l’aire. I sabeu què va passar? Que a les galeries i terrasses dels edificis dels voltants va veure un bon grapat de cases que tenien pardalets dins gàbies. Però quina va ser la seua sorpresa quan va notar una sensació alhora estranya i trista: no n’hi havia cap ni un que cantàs! Va quedar realment impactat i li va preguntar a sa mare. “Mamà, saps què? Quan hem estat al parc, hem sentit cantar els ocells que, damunt els arbres, pareixia que venien a saludar-nos i a mostrar-nos la seua felicitat (perquè segur que són feliços, a què sí?). La seua mare li va dir: “Clar que són feliços, ocellets feliços d’estar damunt un arbre, vora del seu niu o volant de branca en branca. El seu cant, preciós, és la seua forma d’expressar com hi estan de bé, a la natura”. En Josep va continuar: “Mamà: tots els ocells que hi ha a les cases, dins gàbies, estan en silenci. Jo pense que no es troben bé... i crec que tinc la resposta: estan sols, tancats, no es poden moure, no poden volar i no poden estar amb altres pardalets com ells. No tenen llibertat. Em fan llàstima, de veritat, perquè sé ben cert que si estigueren lliures, la seua vida seria molt millor”.

La seua mare va quedar realment impressionada per aquesta reflexió del seu fill Josep, que amb només nou anys era capaç de valorar que ho és d’important la llibertat, per poder gaudir realment del món que ens envolta. I va pensar: “Si per als animalets és tan necessari estar en llibertat, per als éssers humans és un regal realment preciós”. Vet aquí una gran veritat: la llibertat, per als infants, joves, persones adultes i persones majors és un valor insubstituïble i un dret essencial. És per això que lluitar per la llibertat és una causa justa. Constança Serrano

Ser lliure és el major assoliment que podem aconseguir

Llibertat en un món globalitzat? Ja tinc quinze anys! Ja era hora! – va exclamar en Joan, absolutament entusiasmat amb la celebració del seu aniversari. No podia dissimular la seua alegria. Però no us penseu que únicament estava exultant perquè havia preparat una festa amb els seus amics més propers i els seus companys de classe (a tots va convidar), sense excloure’n cap ni un! Li feia especial il·lusió rebre molts amics a casa, i tant que sí, però sobretot tenia moltes ganes d’exhibir (sí, sí, exhibir) el regal que tant havia estat esperant des que els seus pares li varen prometre que rebria en arribar als 15 anys:

un mòbil de darrera generació, el valor del qual superava les quatre xifres i que tenia més memòria que un ordinador! En Joan desitjava no l’artefacte en si, sinó el que implicava posseir un objecte tecnològic tan potent i que tantes portes al món (i a l’univers) li podria obrir. Gairebé era l’únic de la seua classe que no tenia mòbil (i no ho portava gens bé, això). Es convertia, sense voler-ho, en una “espècie estranya”, una “rara avis” en un món dominat de nord a sud i d’est a oest per les denominades noves tecnologies. Els seus companys i amics, de l’institut, de l’equip d’at-

letisme en el qual competia, del grup d’escoltes al qual pertanyia des de ben petit, sovint parlaven de xarxes socials, de grups de missatgeria instantània, de les possibilitats immenses que suposava comptar amb un mòbil ultraràpid, amb el qual podien estar en contacte constant, les 24 hores del dia, amb qualsevol persona d’arreu del món... “Ja veuràs quina passada!”li deien sovint. És per tot això que el jove frisava de tenir-ne, no s’hi podia esperar més! I el dia, finalment, havia arribat.

Abans de donar-li el regal, molts mesos abans, els seus pares havien mantingut amb ell serioses converses en relació amb la responsabilitat que comportava gaudir d’un aparell tan “poderós”. Havien conversat sobre els riscos existents, com havia d’estar atent als fraus, a les suplantacions d’identitat, a les notícies falses, als diversos tipus d’assetjaments que es podrien produir únicament usant el mòbil, un mòbil connectat al món. En Joan havia escoltat tots aquests avisos, aquestes alertes de perills potencials que se’n deriven d’un ús indiscriminat, irresponsable i fraudulent de tot allò que envolta les xarxes, internet i tants d’altres mons internàutics. Això no obstant, com sol ocórrer amb massa freqüència, dissortadament, pensava que a ell això mai no li podia passar (“Això és impensable, pare. De cap manera em passarà a mi, mare!”) eren les expressions que en Joan solia repetir incansablement, quan els seus pares el “sermonejaven”, segons ell. El jove centrava els seus arguments, per autoconvéncer-se, en la llibertat que donava tenir al seu abast cada dia, a cada moment, de forma virtual, un infinit univers que no s’aturava

La llibertat és el camí cap a la felicitat

de créixer i d’oferir més i més a canvi, simplement, de disposar de dades il·limitades i connexions a internet. No li semblava gens perillós, res d’això. “Si tot és virtual i està lluny, quin mal pot causar?”. “Són sospites sense fonament; no tenen ni cap ni peus...”. Aquestes eren les seues reflexions i els seus pensaments interiors, per justificar que res no podia témer.

sultats obtinguts, i sense tampoc contrastar-ne cap. No hi havia temps! Quan al cap d’una setmana va rebre la qualificació del treball va quedar bocabadat: suspés. No se’n podia avenir! La professora li va comentar la nota: les fonts emprades no eren fiables en absolut i estaven plenes d’inexactituds i això era inacceptable tractant-se d’un treball de rigor històric.

Un bon dia, mentre estava a classe, va recordar que havia de lliurar un treball d’història, i no comptava amb gaire temps (el termini finalitzava l’endemà). Es tractava d’elaborar un dossier sobre un fet històric rellevant ocorregut a qualsevol indret del món i havia de dur a terme una recerca d’informació, tot emprant fonts diverses. Es va veure realment apurat i, en arribar a casa, s’hi va posar tot d’una. Ben aviat es va adonar que no tenia pràcticament temps de tenir-ho enllestit aquell vespre i es va connectar a internet per començar. Com no hi havia temps a perdre, va consultar informacions diverses, però sense posar esment a la procedència dels re-

En una altra ocasió, en Joan va rebre, a una de les xarxes socials on estava registrat, un missatge interessant: clicant a un enllaç

que se li indicava, podia, per només 10€, apostar a un joc d’atzar que, sense fer res de res, li permetia guanyar 100€. La seua sorpresa: va rebre immediatament un bizum amb un ingrés per aquest import al seu compte. No se’n podia avenir! Quina passada! Que fàcil tot, i sense moure’s de la seua habitació! A continuació, per poder seguir augmentant aquests ingressos, se li demanava un compte corrent per poder fer-li abonaments de major quantia que no era viable per aquest sistema de transferència immediata. En Joan, sense dubtar-ho ni un sol instant, va proporcionar aquesta informació. L’endemà, lluny de tenir al seu compte bancari l’ingrés de 500€ que se li va assegurar que rebria, va entrar en “shock”: estava en números vermells! Li havien robat tots els seus estalvis! “Quin desastre – es va dir a si mateix- i ara, com ho contaré als pares?”. El seu càrrec de consciència fou tan gran que es va armar de valor i ho va contar als seus pares.

ys li relataven i les meravelles que li feien conéixer a les xarxes. Així va ser com el jove va decidir que ell també volia poder contar bones noves d’internet a les seues amistats i als seus companys. El varen afegir a un grup de whatsapp de l’institut de la seua classe. Tot anava bé fins que un dia, essent al pati del centre educatiu, va ser testimoni d’una baralla entre dos grups de joves, una discussió verbal, amb insults greus i desqualificacions

Ja eren diverses les seues males experiències internàutiques, però en Joan, que confiava en la bona voluntat de la gent, volia seguir gaudint de les mateixes llibertats que els seus compan-

La llibertat és el regal més preciós que podem donar-nos a nosaltres mateixos

intenses va derivar en una brutal agressió física entre els dos grupuscles rivals. Ell va optar per fugir de l’escena de la brega sense dir res a ningú. Arribada la nit, el seu whatsapp es va veure autènticament envaït d’amenaces si gosava declarar en contra dels inductors i participants de la baralla. Eren molt greus, aquestes amenaces (contra la seua integritat física i fins i tot de mort).

En Joan, absolutament paralitzat per la por i la temença de compliment de les amenaces rebudes, va estar callat durant setmanes, perquè cada nit es repetia la mateixa història, els mateixos missatges, però no sabia ben bé de qui eren, perquè al grup de missatgeria només hi apareixien números, no hi havia ni rastre de cap identitat de cap dels autors (o autores) dels missatges intimidatoris... Ja no podia més, vinga el plor cada nit, en la foscor del seu dormitori. No ho volia confessar a ningú, però transcorregut un mes, va patir un atac de pànic i els seus pares el varen portar a urgències. Fou aleshores quan ho va admetre: la situació va poder amb ell i va parlar amb el metge i li va fer la confessió. El facultatiu va fer entrar els seus pares i els va demanar que ajudaren el seu fill. Al contrari, seguiria patint de forma recurrent aquests atacs.

L’endemà els seus pares anaren a l’institut a parlar amb la directora, que ja havia rebut alguna informació sobre el cas (alguns alumnes, de forma anònima, havien dipositat a la bústia de suggeriments del centre, indicis de tot i dels possibles autors d’amenaces que també havien rebut altres alumnes). Afortunadament, es va poder esbrinar la identitat dels alumnes implicats en les amenaces i se’ls va aplicar el reglament disciplinari del centre.

Ara sí: en Joan va poder ser ben conscient dels grans perills que poden ocasionar les noves tecnologies, les xarxes socials, les notícies falses i com poden perjudicar seriosament la vida de qui les pateix. Aquesta pressuposada llibertat que proporcionen, en un món tan globalitzat com el nostre en l’actualitat, pot tornar-se en contra de qui, potser sense provocar-ho ni voler-ho, n’és víctima, encara que no en faça un mal ús. Llibertat, sí, és clar, però amb compte! Sebastià Marqués

La llibertat és l’única garantia de la pau

LLEGIR I RIURE es per a tots, recordeu Pit, pit, pit…, ara sí que si, bones vacanc a Empar, ens veiem en llegir molt aquest estiu!!, deia la mestr setembre, porteu-vos bé!

Paula va recollir les seues coses i va anar tot d’una a acomiadar-se de la seua mestra referida, li volia contar el que faria en els dies que no es veurien i li va dir: -Empar, jo demà me’n vaig al poble dels meus iaios a passar l’estiu i allí estan les meues amiguetes Mar, Marina, Teresa i Irene, ens trobem allí cada estiu i fem moltes coses pel camp. -Ah si?, li va contestar Empar contenta, però recorda llegir tot el que has aprés aquest any -Sí, Empar, ho faré amb els meus iaios i quan em vegen llegir tan bé com ho faig, estaran molt contents.

-Molt bé, Paula, fes un diari i en tornar de vacances, m’ho contes tot. Paula va eixir molt contenta per la porta, aquest any havia aprés a llegir i a escriure i les notes havien sigut extraordinàries, els seus pares, els seus iaios i el seu germà Claudi anaven a estar ben orgullosos d’ella. Quan va eixir per la porta de l’escola estaven tots esperant-la, la seua mamà Cati, el seu papà Xema i el seu germà Claudi, Claudi tenia 3 anys i havia eixit de l’escola mitja hora abans. Paula es va quedar bocabadada, no esperava tanta gent. Li van voler donar una sorpresa a Paula, havien vist les notes i volien anar a celebrar-ho tots junts.

un gelat ben gran, podem anar a la nova pizzeria que han obert al costat del parc?, es diu Pizza Nova, Pau ahir a classe va contar que havia anat i que les pizzes són grans, molt bones i a més a més el cuiner és pizzer de veritat, que és italià, va dir Paula amb una il·lusió que no podia amagar. -Aleshores a Pizza Nova a dinar ens n’anem, va dir el seu pare. Van anar els quatres a dinar i gaudiren molt de les pizzes i del supergelat de xocolate que va demanar Paula i que va compartir amb Claudi.

- Paula, et volem donar una sorpresa, perquè avui t’ho mereixes, li va dir la seua mare -On vols anar a dinar?, avui eres la protagonista, li va dir el seu pare, avui tries tu. Paula no sabia que dir, estava, tan contenta, Claudi l’abraçava tot el temps. -Mamà, papà, estic molt contenta, a mi m’agradaria menjar una pizza i

La llibertat és el combustible que mou al món

Una vegada acabaren de dinar se n’anaren a casa, havien de preparar les maletes perquè l’endemà havien d’agafar el cotxe, se n’anaven al poble dels iaios i Paula no podia estar més nerviosa, feia 9 mesos que no veia a les seues superamigues, com les deia ella, Marina i Teresa vivien a Madrid, i Mar i Irene a Barcelona. Abans d’anar al llit, Paula va telefonar als iaios: -Diga, va contestar la iaia Paquita a l’altra banda del telèfon -Iaia, soc Paula, com estàs? -hola, Paula, guapa de la iaia, enhorabona, ja m’ha dit un pardalet que enguany has tret unes notes molt bones - Si, iaia, aquest any, he treballat molt, la meua mestra Empar és molt bona i m’ha ensenyat moltes coses, iaia, ja sé llegir i escriure, tot, ja t’ho mostraré. - La iaia està molt orgullosa de tu, i saps què?, Conxa, la iaia de Teresa i Marina, m’ha dit que demà també arriben elles.

-si?, que súper, iaia, iaia, em faràs pastissos de xocolate i rotllets? -Clar que si, dolça de la iaia, la iaia et farà tot el que vulgues. Ara et passa al iaio que vol donar-te l’enhorabona, fins demà reina -Un beset iaia, fins demà¡ - Paula, soc el iaio, com estàs de contenta?, el iaio ja t’espera amb moltes ganes, he plantat moltes coses en el camp per a tu i Claudi.

-Iaio, tinc moltes ganes d’abraçar-te (Paula i el seu iaio Sebastià tenien una connexió molt especial), tinc ganes d’anar al camp a veure tot el que has plantat per a mi i per a tots. -Paula, a més a més, el iaio té una sorpresa per a tu, però fins demà, no t’ho puc contar. -Ains iaio quina il·lusió d’anar i veure el que tens preparat, un beset iaio, fins demà -Bona nit, princesa, li va dir el iaio amb un amor que no podia amagar. Tots se n’anaren al llit, Paula no podia dormir amb tanta emoció de com havia viscut avui, i pensava que seria allò que tenia preparat el iaio per a ella. Ja estaven a punt d’arribar al poble, a Paula i a Claudi els encantava anar al poble, sols estava a dues hores, però a ells se’ls feia molt llarg el camí, les ganes d’arribar eren molt grans. -Papà, toca el clàxon, que sàpiguen que ja arribem. -Paula estigues tranquil·la que ja ho saben, mira per la finestra, els iaios ja estan a la porta, va dir Xema rient.

Quan van baixar del cotxe, no cabien dins d’ells de l’alegria, abraçaven als iaios amb tanta força que Sebastià va dir, ara sí que si, els meus nets s’han fet molt grans, quina força tenen ja!!! Van entrar a casa, era una casa amb jardí i un gronxador que havia muntat el iaio quan Paula sols tenia un any i una caseta de fusta que també havia construït el iaio l’estiu següent del gronxador. Ja dins de la casa, la taula estava plena, de magdalenes, pastís de xocolate i els rotllets que tant li agradaven a Paula. -Iaia, què boooooooooo…, puc menjar-me un rotllet, per favor, et promet que em menjaré tot el dinar.

La llibertat és la llum que il·lumina el nostre camí

-I tant que si, Paula, són per a vosaltres. Estaven ja tots seguts al sofà després de dinar i van sentir el timbre de la porta, eren Marina i Teresa, s’abraçaren com a boges, botaven i cridaven, totes havies crescut i estaven d’allò més guapes. Una vegada fetes les salutacions, varen demanar per poder eixir i anar a la plaça, allí segurament estarien Mar i Irene. I així va ser, es trobaren totes a la plaça i també estaven Marc, Vicent, Àlex i Miquel. Eren tots amics des de ben menuts, ja que els pares i les mares ja ho eren. Ja estaven tots i van decidir anar a buscar el seu secret, tots ells tenien un secret que sols ells sabien, així que agafaren el caminet de la muntanya, allí hi havia una casa abandonada i un arbre molt gran on s’asseien cada vesprada a xarrar i a jugar tots ells.

Però els esperava una sorpresa, la casa estava habitada i l’havien cercat. -Ara que farem?, va dir Mar, tota contrariada -Miquel que era el més alt i fort, va dir, jo ara botaré i agafaré allò que és nostre. - Ni pensar-ho, Miquel, a més a més, de poder fer-te mal, la gent que viu a la casa ens pot renyir molt i amb tota la raó, va dir la bona de Teresa. - Podem esperar que siga de nit i quan tothom estiga dormint, entrarem i ho agafarem, va dir el nervioset de Vicent. - Que no, què no, com vindrem a la fosca si sols tenim 6 anys i a l’hora de sopar hem d’estar a casa?, va dir la responsable de Paula. - Aleshores què fem?, va remugar el poregós de Marc.

-Doncs de moment tornar a la plaça i pensar què podem fer, va dir la tranquil·la d’Irene. Tots contrariats tornaren a la plaça on es trobaven els pares de Paula amb la iaia de Marina i Teresa xarrant i amb un home i una xiqueta roseta amb els ulls molt blaus. -Vingueu xiquets, va dir Conxa, la iaia de Marina i Teresa, aquesta xiqueta tan guapa es diu Tonina, ha vingut a viure al poble fa tres mesos i encara no us coneix, Tonina i el seu pare viuen a la casa de la muntanya, l’han reformada i s’ha quedat una casa molt vistosa.

Tots obriren els ulls com a plats, I pensaren que estaven salvats, recuperarien el seu secret, perquè clar que Tonina seria amiga seua i clar que ella formaria part del secret, sempre quan Tonina volguera. I així va ser, eixe mateix dia, es quedaren tots a jugar a la plaça i a l’hora de berenar anaren a casa de Paquita i

La llibertat és un dret que hem de defensar amb ungles i dents

Sebastià, tenien la taula parada, hi havia suc de taronja de camp del iaio i melons, i tots els pastissos que havia preparat la iaia, Tonina també hi va anar, estava un poc tímida, però li va encantar tot el que hi havia per menjar i tots els xiquets eren molt simpàtics. La iaia estava desvanida, li encantava cuinar i veure a tots els xiquets al voltant de la taula, i què dir del iaio, feliç. Era hora dir-li a Tonina que tenien un tresor en la casa que havia acabat d’estrenar, i va començar Vicent. -Tonina, tenim un secret, tenim un tresor amagat al costat de l’ar-

bre que fa ombra a la teua nova casa. -Ah era vostre?, va dir Tonina amb un somriure d’orella a orella, ho tinc guardat al meu armari. Quan feien obra, va sortir una caixeta, i mon pare, Biel em va deixar agafar-la i guardar-la. Tots es van quedar al·lucinats!!!, l’havia trobat!, com ho havia fet?, ells havien fet un forat molt profund perquè ningú, sols ells ho trobaren. Havien enterrat de vora el seu arbre preferit, unes pedres màgiques, unes pedres que si li les

portaven aquest any així de guapes i cuidades al iaio Sebastià, tindrien una sorpresa. Cada un tenia una pedra pintada d’un color amb l’inicial, la del seu nom. Aquestes pedres les havien trobat al riu, totes juntes i lluents, i tots ells pensaven que eren màgiques, perquè, com era possible que foren tan perfectes i boniques? Quan tornaren al poble li mostraren al iaio Sebastià i ell els va dir que si l’estiu següent, que era aquest estiu, li mostraven les pedres totes juntes i ells tots junts, i tos ja sabien llegir, els donaria una sorpresa, els deixaria la clau que obri el bagul que a ell tant els agradava. Una vegada sentida la història, Tonina els va dir: -Demà us baixaré la bosseta on estan les pedres, però i que passa amb mi?, jo no tinc pedra. -Paula li va contestar ràpidament, Tonina, no et preocupes i va traure una pedra que ella va guardar a la seua habitació, una pedra que no era tan perfecta, però no per això no era bonica, li va dir, la pots pintar del color que vulgues i així demà tots tindrem pedres.

I així van quedar, després d’esmorzar estaven tots a la plaça esperant. Sebastià va arribar amb un bàsquet de maduixes i van menjar tots, però estaven tots molt nerviosos, ja tenien les pedres, estaven perfectes, sabien llegir, el iaio de Paula que ens tindrà preparat? Quan van arribar a la casa, es van posar tots al voltant del bagul, el iaio va traure la clau i la va obrir, tots es van quedar molt sorpresos, el bagul estava ple de contes, contes de tota mena, de futbol, de princeses, de pirates, d’animalets que xarraven, jocs de tau-

La llibertat és la base de qualsevol sistema democràtic

la, perquè així a la nit, podien seguir jugant junts, perquè ho poden fer a casa, sabien llegir, així que ho podien saber tot.

a la plaça del poble, va ser el millor estiu per a tots, varen aprendre a llegir millor, a actuar i a seguir gaudint dels amics.

I va ser el millor estiu per a tots, cada dia un llegia un conte i si els agradava molt, el preparaven i el representaven

Tots es van adonar que saber llegir és màgic, els dona llibertat per saber que els agrada i que no.

Llegir ensenya, el que aprén gaudeix, i el que gaudeix riu, així que llegir el fa riure. Llig i riu. Ona Calatayud

La llibertat és la llavor que fa créixer la dignitat de les persones

La Cinta de Moëbius La cinta de Moëbius: l’enigmàtic objecte amb un sol costat que fascina a matemàtics, artistes i enginyers. Pujar per a baix o eixir cap a dins… sona impossible, però no ho és. I ni tan sols és tan difícil com sembla. Des de fa 160 anys existeix un objecte que desafia les lleis de la física a les quals estem acostumats. Es tracta de la cinta Möbius o Moëbius, creada pel matemàtic i astrònom alemany August Ferdinand Möbius en 1858. Fer una cinta de Moëbius és molt senzill. La manera més fàcil és prendre una tira de paper, girar un dels seus costats i pegar tots dos extrems per a formar un cércol. Així, queda una banda amb “un sol costat”, que és la característica que defineix a la cinta de Moebius. A dalt és a baix.

Una de les característiques més fascinants de la cinta de Moebius és que és el que els matemàtics diuen un “objecte no orientable”. És a dir, en ell és impossible determinar quina és la part de dalt o la de baix, la d’endins o la de fora. Si, per exemple, comences a caminar per la part de “dalt” d’una cinta de Moëbius, quan dones tota la volta i arribes novament al punt de partida estaràs, sense adonar-te, parat en la part de “baix” de la cinta. O, cosa que és el mateix, si comences a caminar per la vora externa de la cinta, en donar la volta completa estaràs en la vora interna d’ella.

Descobreix quin xiquet és un apassionat del tenis.

raïm

plàtan

poma

raïm

Nom

Pep Guillem

2. Al xiquet major li agrada el bàsquet

Pau

3. pep no és el xiquet més jove ni el més vell

12 anys

4. Pau no és el xiquet major.

10 anys

plàtan

13 anys 14 anys

14 anys

Edat 13 anys

Esport 12 anys

B 1. A Guillem no li agrada el tenis.

9 anys

poma

tennis

4. A Ona li agraden les pomes.

Cristina

futbol

3. A la xiqueta de 9 anys li agrada el raïm.

Fruita

2. Ona no té 10 anys.

Ona

bàsquet

1. A Adriana li agraden els plàtans

Fruita

Adriana

Nom

Segueix les pistes per a determinar quina fruita li agrada a la xica major.

Edat 8 anys

Edat

Sense llibertat no hi ha justícia ni igualtat

Desafiament de lògica

2. L’amo de la bicicleta roja va acabar en primer lloc. 3. Pere va ser el quart.

verda

roja

negra

blava

quart

tercer

segon

Didac Ramón Pere

Bicicleta

4. Ramón no va acabar en segon lloc. 5. El tercer lloc no muntava una bicicleta blava.

Bicicleta

Alex

Nom

1. Les bicicletes de Ramón i Alex són de color verd i blau, no necessàriament en eixe ordre.

primer

Segueix les pistes per a descobrir qui va ser l’últim en la carrera de bicicletes.

Posicio

blava negra roja verda

SOLUCIONS

Si no has sabut resoldre aquest desafiaments, hauràs d’agafar un mirall per trobar la solució. Pere: 4ta. posició i bicicleta negra Ramón: 3ra. posició i bicicleta verda Dídac: 1ra. posició i bicicleta roja Alex: 2na. posició i bicicleta blava Pau: li agrada el tennis i té 12 anys Guillem: li agrada el futbol i té 13 anys Pep: li agrada el bàsquet i té 14 anys Cris: té 9 anys i li agrada el raïm Ona: té 8 anys i li agrada la poma Adriana: té 10 anys i li agrada el plàtan

C B A

La llibertat és l’abraçada que ens rep quan arribem a casa

Uns quadrats molt especials amb figures i colors

es:

egl r c n i c s e L

1 Totes les figures són diferents.

4 En cada columna estan totes les formes.

2 En cada fila estan totes les formes.

5 En cada columna estan tots els colors.

3 En cada fila estan tots els colors.

La llibertat és el regal més gran que podem donar als altres

Depressió

Rebutja abraçades

Convulsiona

Què és Hiperactivitat

EL TRANSTORN No respon Prefereix jugar sol

de l’espectre

AUTISTA Problemes de connexió

Dificultat d’aprenentatge

HISTÒRIA SOCIAl en pictogrames ja arriben les falles

Història social per a anticipar l’arribada de les falles i les activitats que es realitzen al voltant d’aquesta festa.

En març arriben les falles a Carcaixent

Anem els meus amics i jo

ens divertim

l’últim dia cremem la falleta

No anem al cole

a la falla

ens vestim de fallers

i tirem coets

també ballem

no hem tingut por, estem contents

La llibertat és el sol que il·lumina el nostre camí en la foscor

Anem a escriure paraules L’ALFABET GREC La presència del grec en la llengua valenciana i castellana és molt viva perquè utilitzem molts termes grecs, sobretot en el llenguatge científic i tècnic. Els físics i els matemàtics solen fer servir lletres de l’alfabet Grec a les equacions Prové d’un idioma molt antic, l’indoeuropeu. La paraula alfabet prové de les dues primeres lletres de l’alfabet grec, alpha i beta. Aquest és l’alfabet grec:

falleres en grec, t’atreveixes?? Perquè pugues saber quines són les paraules falleres que hem de trobar, et done una pista, aquestes són les lletres a les quals equival. MAJÚSCULA MINÚSCULA

ESPANYOL

TRANSLITERACIÓ

e breu

e llarga

o breu

r / rh / rrh

kh / ch

o llarga

Anem a vore si sabeu que diuen aquestes paraules falleres: ΔΕΣΠΕΡΤΑ

δεσπερτὰ

ΜΑΣΚΛΕΤΑ

μασκλετα

ΦΑΛΛΗΡΑ

φαλληρα

ΠΑΣΣΑΚΑΡΡΗΡ πασσακαρρηρ

ΝΙΝΩΤ

νινωτ

ΠΕΙΝΗΤΑ

Πεινητα

ΔΕΜΑΝΑ

δεμανὰ

ΒΛΟΥΣΩ

βλουσώ

ΒΟΥΝΙΩΛ

βουνιωλ

ΜΟΚΑΔΩΡ

μοκαδωρ

ΣΟΚΟΛΑΤΑ

Σοκολατα

ΒΑΝΔΑ

βανδα

ΚΑΣΑΛ

κασαλ

ΕΣΠΑΡΔΕΝΙΩΤ

ἐσπαρδενιωτ

ΚΡΗΜΑ

Κρημα

ΑΔΡΗΣ

ἀδρης

Articles 81

La llibertat ens dona el poder per a canviar el món

LA LLIBERTAT EN LES FALLES: LA FORMA CREATIVA EN LA QUE ENS EXPRESSEM ELS VALENCIANS. CULTURA I TRADICIÓ Les Falles de València, és una de les festes que ens representa a tots els valencians, és la festa més emblemàtica de la cultura valenciana, no sols construïm monuments impressionants, que fa que València signa un museu obert, que tot estiga al carrer, dona un profund sentit de llibertat, que permet tots els aspectes d’aquesta festivitat. Des de l’autonomia creativa en la construcció de monuments fins al dret d’expressió a través de crítiques socials, les Falles són un escenari on València i els seus pobles troben la forma de comunicar i celebrar la seua identitat cultural sense cap mena restricció.

Construcció de falles: llibertat creativa

Les crítiques: llibertat d’expressió

Crear una falla no és únicament un procés sols artístic. A una falla es manifesta el talent creatiu dels artistes fallers. Construir una falla passa per diferents fases, comencen per l’elecció del tema que tindrà el monument i fins a l’execució dels monuments, els artistes es troben sense restriccions per a plasmar la seua imaginació i expressar crítiques socials. Aquests monuments, sovint carregats de sàtira i humor, celebren la destresa tècnica, sinó que també serveixen com una plataforma única per a abordar temes contemporanis i desafiar les normes establides.

Les Falles ofereixen un espai crucial per a la llibertat d’expressió, on la sàtira i la crítica social són, no sols acceptades, sinó també celebrades. Els monuments no es limiten a ser meres obres d’art; són vehicles poderosos per a expressar opinions i reflexions sobre la societat. En aquest ambient festiu, els valencians troben la potestat de qüestionar i debatre sobre temes rellevants a través d’enginyoses representacions artístiques. Donant ales al dret a expressar-se sense restriccions es contribueix significativament a la formació d’una societat més oberta i conscient del seu entorn.

La llibertat és el refugi dels valents

Participació comunitària: llibertat de celebrar Les Falles no són exclusives per als artistes i per a la gent que forma part d’una comissió; són una celebració comunitària que involucra a persones de totes les edats, sexe, raça i condició social. La participació activa de la comunitat reflecteix l’oportunitat de celebrar junts la festa, transcendint barreres socials i fomentant la unitat. Des de l’elecció de les Falleres Majors fins a l’organització d’esdeveniments i concursos, la participació s’estén a tots els habitants de València, creant un sòlid sentit de pertinença i orgull col·lectiu.

El foc: símbol d’alliberament La culminació de les Falles, la cremà, simbolitza la prerrogativa d’actuar a través del foc. Els monuments, després d’haver sigut admirats durant dies, són finalment consumits per les flames, en un acte de renaixement i renovació. Aquest ritual representa la temporalitat de la vida i el privilegi de deixar arrere l’antic per a donar pas a noves experiències i oportunitats. La cremà no sols és un espectacle visual impactant, sinó també una metàfora poderosa per poder deixar enrere el que no ens ha agradat i per transformar en alguna cosa bona, recordant-nos que a vegades és necessari deixar anar perquè una cosa nova puga sorgir. En conclusió, les Falles de València són molt més que una efímera explosió de color i festivitats de carrer. Són una expressió viva i dinàmica, permetent als artistes, a la comunitat i als espectadors participar en una celebració cultural única. Des de l’atribució creativa en la construcció de falles fins a poder d’expressar a través de crítiques socials, aquesta festivitat és un testimoniatge de com la facultat de crear pot florir en les tradicions arrelades, enriquint la vida dels qui participen en ella. Les Falles de València, amb la seua fusió d’art, crítica i comunitat, són un recordatori vibrant de la importància de la llibertat en l’expressió cultural. IRENE FERRER

La llibertat no és un luxe, és una necessitat vital

Ελευθερία ή θάνατος (Llibertat o mort) Corria l’any 1821 quan els grecs van iniciar la seua sagnant revolta contra l’imperi otomà, desprès d’estar quasi 500 anys sotmesos als turcs. És en esta época quan es comença a utilitzar este lema, Ελευθερία ή θάνατος1, és a dir, Llibertat o mort! I és tanta la seua repercusió que es creu que les nou franges de la bandera grega actual corresponen a les nou lletres de la paraula llibertat en grec: ἐλευθερία. Però este concepte no era una noció nova per al poble hel·lè en el moment de la seua independència del règim osmanlí, sinó que tota la seua història ve marcada per una lluita per la llibertat. Només cal fer un viatge d’uns 2500 anys al passat per entendre la importància que aquesta pugna va tindre no

només per als grecs, sinó per a tota Europa, atès que l’Hèl·lade és el bressol de la civilització occidental. És obvi que cal iniciar el nostre viatge en la polis d’Atenes. El fet que el legislador Clístenes reestructurara l’organització política i social de la seua ciutat, allà pel 508 a.C., va suposar que els seus conciutadans pugueren gaudir, per primera vegada en la història, d’ un sistema polític marcat pel concepte d’ isonomia, és a dir, que tots som iguals davant la llei. En este primer sistema democràtic, tot ciutadà atenès tenia la llibertat de participar en les deliberacions polítiques dels assumptes de la ciutat, cosa que incloïa parlar, debatre i votar. I era esta llibertat democràtica la que els diferenciava dels altres

1 La seua lectura en grec modern seria “Elefthería i thánatos”.

La llibertat no és fer el que vulguem, sinó voler el que fem

pobles sotmesos a diversos règims polítics, com són la tirania o l’oligarquia. No obstant això, este sistema hui en dia el consideraríem desencertat. Més que res perquè la democràcia només era factible per als ciutadans atenesos. Tenint en compte que per a ser atenès havies de ser fill d’atenès, major d’edat, lliure i home, més de la meitat de la població quedava fora. Ni els metecs, que eren els estrangers domiciliats, ni les dones, unes eternes menors d’edat, ni els esclaus podien participar o votar en les assemblees. És en este darrer grup social on podem vore un altre valor del terme llibertat. L’esclavitud era la base de la societat grega i de la seua economia, ja que el treball dels esclaus permetia que els ciutadans lliures pugueren dedicar-se a la política, les arts o la filosofia. Els esclaus realitzaven tot tipus d’oficis, des de treballs al camp fins a cuidar a xiquets com a pedagogs, passant per la dura feina dels miners o de la curiosa situació dels arquers escites que feien la tasca de policia a l’Atenes clàssica. Però sense cap dubte, un dels col·lectius que més va viure esta falta de llibertat va ser

el poble messeni. Després de molts anys de cruentes guerres, els espartans esclavitzaren els seus veïns, els messenis, i els convertiren tots en ilotes2. Pertanyien a l’estat espartà i estaven adscrits a la propietat que cultivaven, alliberant així els seus amos, que podien disfrutar de temps per dedicar-se a les armes. Conta Plutarc que cada any els èfors3 espartans declaraven la guerra als ilotes, i així podien assassinar-los sense cometre cap crim. El dia de la Criptea4, una prova que entrava dins de l’educació que rebia tot espartà, els èfors enviaven els joves espartants més preparats i, a l’empara de la nit, assassinaven els ilotes que trobaven, en una espècie de prova d’homenia. Esta situació dels messenis va ser objecte de discussió entre oradors de l’antiguitat, i tenim testimonis com el de l’orador i sofista Alcidamant que, estant a favor dels messenis, afirmava que la condició d’esclau no era una cosa natural.5 I és que el fet de ser esclau o lliure, de ser home o dona, o simplement de tindre més o menys fortuna en la vida era una cosa que l’home grec no podia triar. Per als grecs, la llibertat front al destí era inexistent.

2 Ilota és el nom que rep l’esclau a Esparta. Eren originaris de Messènia, al sud-oest del Peloponès, i eren tractats amb gran crueltat. 3 Els èfors eren cinc magistrats que es triaven anualment a Esparta i i posseïen, entre altres coses, el control sobre les lleis. 4 PLUTARCO ,Vida de Licurgo, 28, 3-7 5 Escolio a Arist. Rh. 1373b17-1: “ἐλευθέρος ἀφῆκε πάντας θεός∙ οὐδένα δοῦλον ἡ φύσις πεποίηκεν.” La divinitat ha deixat que siguem tots lliures; a ningú va fer esclau la naturalesa.

Entrem ací ja en el camp de la religió i l’espiritualitat. L’home grec creia, des de temps immemorials, en la Moira i, per tant, el destí estava escrit i ningú podia escapar d’ell. Tot aquell que sap un poc de cultura clàssica li ve al cap la imatge de les tres moires que ens ha transmès el geògraf Pausànies. Les tres germanes, filles de la Nit, filaven els fils de la vida dels homes. Els seus noms eren Cloto (la filadora), Làquesis (la que va a sorts) i Àtropos (la inevitable), que era la que tallava el fil de la vida.

La seua escola, anomenada El Jardí, va ser motiu de controvèrsia a l’època, ja que permetia l’entrada a dones, prostitutes i esclaus. Malgrat això, Epicur, com a home de la seua època, va tindre esclaus i no va ser fins a la seua mort, al testament, quan atorgà la lliberat a quatre d’ells. I és que ja ho deia el filòsof cordovès Sèneca: Ducunt volentem fata, nolentem trahunt7. MAGALI LLÁCER BORRÁS, professora de grec IES REI EN JAUME

Estes figures venen d’uns rerefons mític molt antic i, encara que no tenen un mite propi, participen en tot tipus de llegendes. Moira significava per als grecs la porció de vida i de sort que rebia cada home al nàixer. La resta de deus inmortals, amb Zeus al capdavant, podien dispensar a la humanitat tot tipus d’alegries, afliccions, recompenses i càstigs; però en veritat tot estava ja establert per les Moires. Haurem d’esperar al segle III a.C., amb la figura d’ Epicur, perquè s’esvanisca aquest concepte. Este filòsof propugnava que el fi suprem de l’home era el plaer i la felicitat que conseguia practicant l’amistat i, per això, evitava tot allò que s’oposava a ella, com el temor als deus, la mort i el destí. Per a Epicur el que fa diferent a l’home dels animals, que estan sotmesos a la necessitat natural, és la seua llibertat. Epicur va ser el primer en parlar del lliure albir: una persona savia es riu del seu destí i i no deixa que cap amo el sotmetra6. 6 NESTLE, W. Historia del espíritu griego. Barcelona, 1961. Ediciones Ariel. 7 SÉNECA, Epístola a Lucilio, 107, 11, 5: “El destí condueix al que s’entrega i arrossega el que es resisteix”.

La llibertat és el major benestar que podem experimentar

LLIBERTAT, LLIBERTAT, NO GENS!

“Crec que hi ha uns temes com ara la llibertat, la mort, l’amor, que són constants al llarg de la història. Quan parles d’això i proves de fer-ho bé, pot interessar. Per la meua part hi havia un desig, una voluntat que el lector descobrira un cert paral·lelisme entre aquella època històrica i l’època actual. Nosaltres, com a cultura minoritzada. I per això també parle dels moriscos, una altra cultura minoritzada. El llibre també parla de les llibertats sexuals. Es pot llegir a la llum del debat sobre qüestions polítiques, sobre el radicalisme, sobre el conservadorisme.” Josep Lozano (Esperança Camps, VilaWeb, 12/11/2020) Si parlem de la novel·la Crim de germania en aquest llibret és per un doble motiu. Per una part la novel·la mostra tot allò que atempta i va contra la LLIBERTAT en totes les formes possibles com veurem en el resum de l’obra. I, per l’altra part per a recordar l’esforç i l’entusiasme de la societat valenciana dels 70 i 80 quan creiem en la lluita per la defensa dels drets socials i cívics i de la llibertat, cada vegada més ofegada des del punt de vista moral, legal i de poder.

Els marginats castigats a la novel·la, inconformistes i revoltats contra el poder passen de víctimes a herois i, també, a criminals segons el punt de mira. Resumint-ho molt la novel·la recrea una circumstància històrica particular però que projectada en altres contextos arriba i es pot aplicar fins i tot a la problemàtica actual.

repressió contra els agermanats: la reina Germana de Foix. Sembla horrible però en llegir la novel·la es troba justificació plena per la seua actuació de virreina repressora.

CRIM DE GERMANIA, LA NOVEL·LA

“El Quart Judici” és la veu personal de l’Encobert. Són dos sermons on conta el seu compromís amb la Germania, falseja la realitat i crea veritats religioses.

El 1979 Crim de germania obté el premi Andròmina i és publicat l’any següent per l’editorial 3i4. L’inici i el final del llibre són significatius: el primer capítol retrata la soledat de la virreina Úrsula Germana de Foix al Palau, i, l’últim recull les cartes que escriu un capellà al seu enamorat, executat pel “vici nefand”. Entremig tota una sèrie de capítols que aborden des de múltiples punts de vista les Germanies, les revoltes que es van escampar per la Corona d’Aragó entre 1519 i 1523: un tema molt del gust de finals dels anys setanta, en què predominava la consigna de la recuperació històrica. El llibre arranca el 1527, cinc anys després de la derrota de les tropes agermanades. I que ara, més que mai, cal donar a conèixer la Germania perquè s’ha oblidat completament. Segurament per la proximitat de significació amb les paraules germà, germana, agermanats, germanor... La novel·la són onze capítols, tractats cadascun amb diferents registres: El primer capítol d’inici de revenja personal i literària “El banquet” Josep Lozano acaba amb la dona que havia dirigit la

“El rei Encobert” conta la vida i la mort d’Antoni Navarro, de mal nom l’Encorbert, nét de jueus i fins i tot fill bort de l’infant Joan. Agermanat es ajusticiat pels seus contraris.

“Transcripció d’algunes fitxes policials”, és un capítol difícil d’entendre perquè presenta fitxes policials del franquisme. Lliga dos fets històrics separats per més de 400 anys però amb un mateix objectiu: tallar tota lluita contra el poder mal entés. “Documents sobre La Corbina”, i com no la igualtat de gènere! Corbina, dona, negra, bruixa, amant, acusada davant la Inquisició. L’autor mostra al lector diferents testimonis per a que siga ell qui la jutge. A quin sant! “El debat”, reunió dels agermanats on decideixen no entregar les armes i lluitar pels seus drets i propietats. “La mort de Vicent Peris”, el dirigent agermanat perd enfrontat amb el poder que representa Hurtado de Mendoza. Mor amb aquestes paraules: “Regnarà per tot el món la Justícia Popular”. “Memòries de Felip Guzman”, ofereix altra pers93

La llibertat és un tresor que hem de cuidar i protegir

pectiva de la guerra, la dels àrabs que sí o sí perden. És un text ple de desesperança, de la terra perduda, d’abandonament. I “Lletres a l’absent” són cartes d’un frare al seu estimat, ajusticiat per pecat de sodomia. Estimar el cos sempre és pecat per a alguns, pecat greu! En aquest breu resum de la novel·la crec que es veu perfectament la lluita per la llibertat dels personatges. En aquest mosaic ple de situacions i personatges podem observar i caure en el compte de com es repeteix la història, com sempre és atacada la llibertat dels altres, dels que no pensen igual, dels que viuen diferent, dels que creuen en altre déu...

“El poble que resta en discòrdia dels seus i descura la pròpia llengua –i aquest és el nostre cas– és com la nau que en temporal d’hivern porta les veles arnades, i la mar s’encrespa, i un colp de vent n’esquinça el teixit”. (pàgina 224)

PURA SANTACREU BERENGUER, catedràtica d’Educació Secundària

La llibertat és l’aire que necessitem per a respirar

REFLEXIONS SOBRE LA LLIBERTAT Llibertat o no llibertat, eixa és la qüestió... Com si d’una obra del dramaturg Shakespeare es tractara, ací deixem palesa una dicotomia no gens clara malgrat semblar que sí. Volem llibertat? Des del moment que arribem al món deixem de ser lliures... Depenem d’algú que ens cuida, que ens dirigeix fins que podem valdre’ns per nosaltres mateixos en qüestions tan primàries com menjar i beure per a subsistir. Cosa òbvia! Tot per no parlar de la formació d’eixe ser que, al llarg de nou mesos, ocupa un espai tan personal i íntim com és l’úter d’una dona, eixe ser que en cap moment ha demanat ser format, que no ha tingut la llibertat de demanar vindre-hi o no vindre-hi. Bé, deixant de banda l’origen del ser que prompte es valdrà per ell mateix, en tots els aspectes de la vida, ens tornem a qüestionar si volem llibertat. Volem llibertat?

què és la llibertat?

Ens despertem cada dia, a l’hora marcada prèviament per a anar a un treball que ens proporciona uns diners necessaris per a pagar la casa on vivim, la roba que vestim, el menjar que ingerim, la roba que vestim, les activitats lúdiques que gaudim, els viatges que realitzem... Ens arreglem, ens vestim... d’una manera «convencional», «imposada» per unes normes regulades per no se sap qui o sí que se sap, que responen a uns interessos que van canviant amb l’esdevindre dels temps... les modes... les tendències... Ens deixen ser lliures? Volem ser lliures? Què és la llibertat? ADELA RUIZ, escriptora

Primerament hauríem de preguntar-nos què és la llibertat i si tenim llibertat... 97

DI SC , RIMINADA

Í....

La llibertat és un dret inalienable i indivisible

SIGUENT D ’AC

SÓ

TAN CÒMIC...

És molt fàcil plantejar-se l’abandonament de la teua terra, a la qual pertanys, desfer-te de la seua olor, la seua essència, la teua infantessa, els teus familiars, els teus amics, estudis, en fi, la teua vida¡ Si a més, li afegeixes la situació de llibertat en la qual ens trobem, que encara així, mai podem deixar d’agrair a aquesta terra per rebre’ns, i mai la podem culpar dels possibles maltractaments que rebem per part dels seus habitants. És molt difícil que et demanen desfer-te de la teua religió, és molt còmic, ja que tots els ciutadans gaudim de la llibertat religiosa, com em poden demanar que deixe de creure o de pensar en algo que em fa feliç i no danya a ningú?. Com també és còmic la manera tan fàcil d’acabar amb açò, és classificar-nos com a “terroristes” o com a “masclistes”, si tu eres una persona que pensa així , mai t’has informat de la meua religió, realment és molt còmic, com denominen llibertat a anar de qualsevol manera, però si una dona decideix, perquè sí, ningú t’obliga a portar el hijab, més ben conegut per nosaltres com el “mocador”, se li classifica com a una dona oprimida que sols rep maltracte al seu lloguer, com sempre… no deixa de ser tan còmic...

Entre altres coses com la discriminació pel color de pell, però si tinguera que parlar de totes les discriminacions que he rebut per gran part de una població ignorant, perquè de nou aquesta amable terra no té culpa de res, podria estar ací 2 anys. Com quan se m’infravalorava pensant que per tindre origen estranger em podrien enganyar... En fi... Realment, desconeixeu la dificultat que porta tot açò, a aquells que es pensen que venim ací i ho trobem tot fet, que, a cas, tu com a veterà d’aquesta terra ho trobes tot fet? Doncs nosaltres encara ho tenim més difícil, la dona es té que integrar, partint d’una base de desconeixement dels seus drets, que la fa més vulnerable, la dificultat de l’idioma, que això porta a problemes secundaris, que no t’entenguen en el metge, quan vulguis comprar qualsevol cosa.... Però oblidant, tot allò confie que generació rere generació, tot açò canviar`, confie en l’existència ja no d’un país més lliure, sinó d’un món, on les nostres diferències siguen virtuts, de les quals aprenem i ens beneficiem. HANANE HROUZA i IHSSAN JABROU GRUP “ENCUÉNTRATE”

La llibertat ens dona l’oportunitat de ser els qui volem ser

LA LLIBERTAT un hàbit?

“La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.” Això diu un aforisme de Joan Fuster. I, com en tantes coses de la vida, cal exercitar-la cada dia, hi afegiria jo. Com l’esportista que habitualment ha d’exercitar-se per estar en forma i poder competir en qualsevol moment, igualment s’ha de fer per poder viure en llibertat. La llibertat és un concepte tan abstracte, tan eteri que cal anar concretant, aterrant. Podem parlar de llibertat personal, llibertat col·lectiva, llibertat de pensament, d’expressió, de manifestació, de reunió, d’elecció. Llibertat política, religiosa, sexual, de moviment, etc. En definitiva, tot un univers de llibertats que abasten tots els aspectes de la nostra vida, que conformen la LLIBERTAT. Quan parlem de llibertat -o de llibertats- ho podem fer del gaudi de la llibertat -o de les llibertats- o de la seua manca. Podem parlar de persones o de pobles que viuen en llibertat o de pobles o persones a qui els hi manca.

Normalment estem tan habituats a viure d’una manera determinada que no ens n’adonem que es pot viure d’una altra forma o que hi ha persones o pobles que viuen de forma diferent. Si vivim en un país on hi ha llibertat no sovint no s’entén que hi haja països on no en tenen. Si som persones lliures per les circumstàncies que ens ha tocat viure, no entenem que hi haja persones que no ho puguen ser. Les persones o pobles que viuen en llibertat estan tan habituats a viure així que ho troben com una cosa natural i, malauradament, no se n’adonen que s’hi pot perdre. Que res no és definitiu, que s’ha de cuidar cada dia, que no s’ha de recular en cap aspecte d’eixe univers de llibertat de què hem parlat més amunt. No hem de tolerar que un dia, per exemple, ens diguen que no podem estimar una persona, que no podem expressar la nostra opinió sobre un tema determinat, que no podem... Perquè, si cedim en un aspecte, a poc a poc, cedirem en tots els altres. Viure en llibertat és com viure en salut: no ens n’adonem de

la sort que tenim. Ens n’adonem quan perdem la salut per bé que siga en un aspecte poc important. Molt més quan es tracta d’una malaltia important. Per una altra banda, estan les persones o pobles que viuen sense llibertat, que mai no l’han tinguda i que ho troben tan normal. Pensen que això és l’estat natural de la persona o dels pobles. En aquests casos, sí que hi ha persones que se n’adonen i que són valentes per lluitar per la llibertat o per les llibertats: polítiques, religioses, sexuals, sindicals, d’estimar, de pensar... Com al malalt que cal ajudar per restaurar la seua salut, estes persones o pobles també necessiten ajuda i ens hem d’organitzar per fer-ho possible. Per fer possible que les persones que lluiten per les llibertats puguen aconseguir-ho. Crec que vivim en un País, on, a poc a poc, anem retrocedint en la llibertat, on no podem opinar o decidir sobre certes coses, on hi ha gent que és capaç de matar una altra persona perquè decideix viure d’una altra manera o no viure amb una persona determinada o gent que agredix altres persones per la seua orien-

tació sexual, per les seues opinions, per parlar la llengua d’ací, per... Aquest procés ha anat a poc a poc, perquè si fora de colp, ens rebotaríem, però com és d’una manera progressiva, anem perdent llibertats sense adonar-nos-en. Si tiràrem una granota dins d’un recipient amb aigua calenta, només tocar-la botaria i se n’eixiria. Però, si la posem en aigua freda i anem escalfant-la lentament, sense ni adonar-se’n acabaria morint. No penseu que ens passa un poc això? I ja per acabar, ho faré amb un parell d’aforismes fusterians: “Dispose d’una mica de llibertat, i em pregunte: qui paga per mi?” i un altre: “Si tens un fill, ensenya-li a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua...” Evidentment, si es tracta d’una filla, també, no cal dir-ho! Per bé que en la societat en què vivim resulta més més complicat, malauradament. RAFAEL BENAVENT VIDAL professor de valencià

101

La llibertat ens permet escapar de l’opressió de la por

APUNTS

SOBRE LA LLIBERTAT El meu racó del món és lliure. Aquest racó en el qual, per sort, ens ha tocat viure, és lliure I de veritat que vivim amb eixa sensació entre l’agraïment, la culpabilitat i, tal vegada, un excés de confiança posat en allò que per a la majoria ha sigut així sempre. Podem parlar, doncs, de la llibertat com el que és per a quasi tots nosaltres: una condició adherida per defecte, com tantes altres, a cada naixement; un regal, com aquell ´pa´que venia “baix el braç dels nostres pares” el dia que vam arribar al món. I per tant, amb eixa certesa del que ens pertany perquè sí, perquè sempre ha sigut o ho hem conegut així, vivim moltes

vegades d’esquenes al món. Sense acabar d’entendre que la llibertat, sentir llibertat per a ´poder ser´ i per a ´poder fer no és tant una qüestió de sort, sinó de ser plenament conscients què per a poder viure en períodes de relativa llibertat, han hagut d’eclosionar moltes coses abans i tantes persones que ho han fet possible. I què, cada dia, aquesta situació tan s’hi dona en tantes parts com s’hi perd arreu del món. Sóc una persona lliure parlant de la llibertat Just en aquests mesos en què creixen els conflictes, es perden tantes llibertats i tan-

tes vides, observar-ho des de la meua perspectiva, de persona lliure podríem dir-ne, em produeix molt de desassossec. I és que, en aquests moments, treure el cap a qualsevol part del món des de la nostra còmoda finestra, s’ha convertit en un examen de consciència urgent i, sinó, hauria de ser-ho. Perquè una sempre pensa que les coses, fins i tot les més bones, no duren per sempre. I per tant, allò que és vital i que s’estima com ara la llibertat de ser o la de pertinença de cada individu a un lloc concret; els drets dignes i fonamentals ; el fet de poder parlar la nostra llengua i tantes altres més, cal que se li posen molta cura i atenció.

misèries i anhels particulars, però, casualment està més desgastada i buida de contingut que mai. En ple segle XXI, encara costa creure com tantes persones han d’arriscar les seues vides creuant el mar perquè als seus països no existeix la llibertat, no hi ha cap oportunitat de poder sobreviure. D’altra banda, és també increïble assimilar, ara com ara, com molts estats segueixen immersos en guerres i conflictes. I resulta curiós, com quasi sempre s’originen amb motiu de recuperar la llibertat, quan lamentablement una guerra, siga el motiu quin siga, acaba sempre arrabassant-li-la a milions de persones.

Quan la meua amiga em va demanar aquest text sobre la llibertat, el primer que m’hi va vindre al cap, va ser la facilitat amb la qual podem tractar aquest tema des de la nostra posició de persones lliures, sense la por de perdre o comprometre res. El fet de què injust és -fins al punt de sentir-se una tan hipòcrita- que nosaltres som els que, d’alguna manera, tenim dret d’opinar i valorar sobre la manca de llibertat i drets d’altres persones que estan patint terrorífiques barbàries. La llibertat per davant de tot I d’aquesta manera, és com parlar de llibertat s’hi convertix en l’excusa ideal que mou la resta d’interessos i problemes del món. La paraula llibertat està en boca de tots els estats i dirigents mundials. En els pitjors dels casos (i, malauradament, en són molts) se n’apropien i tots s’agafen al seu significat per a justificar les seues pròpies 103

La llibertat és un regal que hem d’agrair tots els dies

Allò que implica la llibertat amb tot el seu significat Llegia fa poc aquestes paraules sobre l’origen i l’essència de la llibertat en una època on, justament, se’n reclamava i en la qual, el terme va pendre uns valors dignes de cada persona: “Allò revolucionari no va ser la proclama de vida, llibertat i propietat, sinó la idea de que aquests drets eren inalienables de tots els éssers humans, al marge d’on vivien o del tipus de govern que tingueren”. Les paraules d’aquesta escriptora i filòsofa, Hannah Arendt, l’assaig de la qual, “La llibertat de ser lliures”, va ser publicat al voltant dels anys 60, no poden ser més actuals i reveladores, i segueixen intactes, malgrat perden sentit en boca i certes actuacions de molta gent, que únicament les contempla sobre papers constitucionals. Realment, deia Arendt: “L’essència de la llibertat és l’admissió en l’àmbit públic i la participació de tots els ciutadans i ciutadanes en els assumptes públics”. I d’ací es desprèn, pense jo, el veritable problema: el fet de considerar i complir una de les altres premises fonamentals com ara és la igualtat de tots davant de tot. La capacitat de què totes les persones haurien de tenir el dret de poder participar d’allò que els afecta directament a les seues vides, més enllà de complir amb el dret del seu vot.

La llibertat de vot, en aquest sentit, hauria de ser revisada com a concepte i com a dret com a tal. No és possible que les nostres inquietuds, els nostres problemes, els nostres drets queden recollits en la individualitat d’una papereta i que a partir d’eixe moment ja no tinguem la capacitat de dirne res més fins als pròxims quatre anys. No sempre hem sigut lliures Per tant, cal tota una reflexió social -que no política, d’eixes ja en tenim prou- però també moral, en el sentit de treballar per preparar i educar la societat, la nostra i les de la resta del món per a que les bases de la llibertat foren reals i que la coherència s’establira com a eina per a garantir el funcionament de la societat entre la llibertat pròpia i la dels demés. Solament així podem funcionar: la meua llibertat no molesta la teua, ni al revés. No oblidem que no sempre hem pogut gaudir de llibertat i d’estats democràtics. L’angoixa que produeix, únicament el fet de pensar què suposaria que ens arrabassin allò que sempre hem donat per fet que era nostre, especialment quan el món sembla tan malament rebolicat, és demolidora. Ens hauríem de quedar, com a mínim, amb eixa inquietud. SILVIA BORRÀS BENEYTO professora de castellà IES ARABISTA RIBERA

105

La llibertat és l’ànima de la democràcia

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

però amb cometes

Parlar de llibertat d’expressió és encetar un meló que ens el menjaríem sense arribar a cap acord. És parlar de futbol, de política, d’economia i, per desgràcia, hui, no parlar de premsa. Perquè potser hui la llibertat d’expressió estiga molt allunyada de la que durant tant de temps va ser el seu símbol.

s’ha de pagar. I per què anem a pagar el que fàcilment podem trobar a Tik-tok, Facebook o Twitter. Sí, Twitter és la més fiable, no té trampa ni cartó, són les mateixes cadenes, canals o diaris qui comparteixen les notícies; però, quines notícies? I ahí potser acudisca el parany. El retweet i el seus trending tòpics, que per això és torna a compartir, perquè si ho ha fet mig milió de persones serà important, encara que ningú haja punxat en l’enllaç ni haja llegit la notícia. I així una fake new de tantes voltes contada, acaba semblant veritat o sent-ho, que uno ja no sap de qué o de qui fiar-se, si la premsa bromeja o és que tots podem ser periodistes, si allò important és la informació o tot el contrari.

La premsa naix en pro de la llibertat d’expressió, per a defendre als ciutadans, per a ser la veu dels sense veu. És per això que en un tres i no res es converteix en el quart poder. Però, i ara? Té el mateix poder ara en un món en el qual manen els diners? Són els grups mediàtics els superherois que han de defendre’ns dels abusos de poder? No. Són les xarxes socials? Tampoc. Hui en dia mana el capital. Mana vendre diaris, ser el canal més vist, la ràdio més escoltada i fins i tot ser la pàgina amb més seguidors. La premsa és el quint poder. I dona el mateix que la notícia estiga contrastada o no. El periodisme ha oblidat les seues maneres i això de les preguntes claus: què, qui, quan, com, on i per què? El més important ara és un titular cridaner, que si abans potser era l’únic que es llegia del diari, hui, si no és de traca, ni tan sols. Ah! Perdó! Res de res! que ja no es llig el diari, que per això

Hui ens agrada parlar, però molt poc llegir o escoltar. I així és molt fàcil caure en aquesta nova “llibertat d’expressió”, en aquest parlar entre cometes, en aquest fum d’opinions en les xarxes, en aquestes mentides piadoses. Ja t’ho deia abans: Twitter, sense trampa ni cartó, però quan més retweets millor.

MACARENA TABACCO VILAR escriptora i professora de castellà IES REI EN JAUME

107

La llibertat és la força que ens impulsa cap avant

CIÈNCIA I LLIBERTAT:

És possible l’una sense l’altra? Fa uns mesos es va estrenar la pel·lícula Oppenheimer de Christopher Nolan, on es mostrava com un grup de científics de primera línia, reunits als Estats Units i liderats per J. Robert Oppenheimer, investigaven a contrarellotge per a aconseguir la bomba atòmica abans que els alemanys. En plena Segona Guerra Mundial, en el Projecte Manhattan es va investigar i es va avançar en la ciència, però va haver-hi llibertat per a investigar? O a l’inrevés, els descobriments obtinguts van contribuir a la llibertat de la humanitat?

A vegades es pensa que la ciència és només un conjunt de coneixements i que la investigació el que aconsegueix és augmentar aqueix conjunt. Però en realitat, quan parlem de ciència i d’investigació, estem parlant de molt més que això, estem parlant d’una manera de conéixer i entendre el món que ens envolta, inclosos els éssers vius. Però no de comprendre de qualsevol forma: exigeix qüestionar permanentment el que ja sabem o creiem saber. Per a fer investigació científica, cal estar

disposat sempre a contrastar els descobriments anteriors i comprovar la seua validesa després de les noves troballes. Per a acceptar una novetat, cal aportar proves sòlides que ens porten a substituir els sabers ja admesos, només amb humilitat, l’adquisició de coneixements pot progressar de manera ininterrompuda. Tal com s’ha descrit, és clar que la investigació científica requereix el contrast d’idees, escepticisme, fins i tot l’optimisme. I,

109

La llibertat és el riu que flueix per les nostres venes i ens ompli de vida

per descomptat, aquestes són característiques que es donen en societats obertes, en les quals els ciutadans lliures són capaços de conviure de manera harmònica. Dit d’una altra manera, sembla que no és possible ciència sense llibertat i viceversa. No obstant això, no podem negar que la ciència també ha avançat molt en societats totalitàries com la Unió Soviètica o l’Alemanya nazi, per exemple. Significa això que ens estem contradient? No crec hi haja contradiccions, sinó que fins i tot en les situacions més adverses, com el Tercer Reich, els investigadors possiblement no tenien cap llibertat, però mantenien intacta la llibertat íntima de les seues idees … I no oblidem que ací està el germen de qualsevol investigació, en les idees. En investigació hi ha hagut molts herois i heroïnes que, malgrat les dificultats, la seua labor personal ha contribuït de manera decisiva a l’avanç de la de ciència, encara a costa de la seua vida a vegades. M’agradaria esmentar una d’elles: Heidy Lamarr, l’actriu de cinema austríaca que va triomfar al Hollywood dels anys quaranta. Darrere d’una innegable bellesa, que va inspirar Disney per a crear a Blancaneu, hi havia una inventora de primera línia.

Curiosament, la seua bellesa va fer que no la respectaren prou, ni com a actriu ni com a inventora. Sembla que va arribar a dir de si mateixa: “El meu rostre és una màscara que no puc llevar-me. Estic obligada a viure amb ell, i ho maleïsc”. Ser actriu, dona i filla de jueus no li posava les coses fàcils a Heidy Lamarr qui, conscient de la situació de les dones en l’època, va afirmar que “qualsevol xica pot ser glamurosa. Tot el que ha de fer és quedar-te quieta i semblar estúpida”. No obstant això, la seua llibertat per a pensar i, no ho negarem, la seua rebel·lia, la van portar juntament amb el músic George Antheil a patentar, en plena Segona Guerra Mundial un sistema secret de comunicacions basat en el salt de freqüències per a poder teledirigir torpedes. Aquest invent s’utilitza actualment en els sistemes GPS, la tecnologia WI-FI o els telèfons mòbils. No m’agradaria deixar la sensació que la investigació i la ciència només ha sigut fruit d’herois aïllats. Fa molt poc, tots hem patit la pandèmia de la covid. La col·laboració mundial va trencar totes les fronteres en favor de la ciència. El coneixement va circular de manera lliure entre els científics, i els avanços han sigut el fruit del treball de tots, inclosa també la societat. En un temps rècord, es van desenvolupar vacu-

nes i milers de ciutadans van fer de conillets d’índies voluntaris abans que les vacunes pogueren ser administrades a tota la població. Sens dubte, es tracta d’una situació de llibertat i ciència com mai s’havia vist. Més enllà de persones concretes, i que els assoliments aconseguits siguen grans o xicotets, la ciència aporta qualitat al pensament humà, sobretot a partir de l’educació, i això ens fa més lliures, perquè aconsegueix una ciutadania millor formada, més crítica i amb major capacitat per a valorar noves propostes. Està en les nostres mans aconseguir ser els autèntics protagonistes del nostre futur. No permetem que ningú ens arrabasse el poder de les nostres idees.

VICENTE LIERN CARRIÓN, Catedràtic de la Universitat de València

111

La llibertat és el que ens permet aconseguir els nostres somnis més grans

CARCAIXENT ES QUEDA SOLA, LLIURE!

Reforma de la carta pobla de Carcaixent (1796) Wikipedia

La riuada del 1571 va fer que els habitants de Ternils i Benimaclí es traslladaren a Carcaixent. Pere Guerau. Justícia.1 L’11 març 1576, els carcaixentins obtenen el privilegi d’Universitat,2 mitjançant un Reial Privilegi del rei

Felip II.3 El poble considerat encara com un carrer d’Alzira, s’independitzà d’aquesta (Diversorum Valentie X, f. 17).4 Segons Torres i Faus:

1 «Roderic de Camazón, verguer ordinari es persona a Carcaixent acompanyat per Joan Baptiste Costa, not. escrivà de la Cort de la Batlia General i […..] la possessió de la Batlia de Carcaixent en la persona de Bernat Talens en sa casa en presencia de Pere Guerau, justícia, Andreu Armengol, Francesc Gibert, Bertomeu Noguera i Miquel Timor, jurats nomenats per sa excel·lencia pera regir el poble de Carcaixent…» ARV, Processos de Madrid, B, núm. 81. Relator: Gaspar Sapena. Mestre Racional, núm. 6.935 bis (1). La Cort del justícia està integrada per aquest mateix i els funcionaris que estan al seu servici: l’escrivà, l’assessor i el saig. El càrrec de justícia és el de més rang en l’època foral valenciana. Es tracta d’un càrrec no perpetu amb una durada d’un any, que s’elegeix tres dies abans de Nadal. El càrrec no pot tornar a ser exercit per una mateixa persona en els dos anys següents. 2 Universitat en aquests anys té el significat de «comunitat», «municipi». Les diferències entre Universitat i Vila són de jurisdicció fonamentalment. Les Universitats tenien la jurisdicció baixa o alfonsina, creada en 1329 pel rei Alfons III. Aquesta comprenia totes les causes civils i part de les criminals, sempre que aquestes darreres no comportaren pena de mort, mutilació o assots. 3 Gares Timor, V, “El privilegi de creació de la Universitat de Carcaixent”, dins Festes Majors i Patronals, 2010, pp. 86-96. 4 Múñoz Lucientes, M. E, Descripción de los pueblos, yglesias y parroquias pertenecientes al Arzobispado de Valencia fuera de la capital, sacado de los archivos de dicho Arzobispado de orden de S.M. por don Miguel Eugenio Muñoz, ministro de Audiencia, Reial Acadèmia de la Història, a partir d’ara RAH, Catàleg de manuscrits. Manuscrit C-20. 9/5432. BVNP, fons Carreres_Memòries, Mss. / 346, p. 501. TORRES FAUS, F, “La descripció històrica de Carcaixent de Miquel Eugeni Munyoç de 1751”, dins Sant Bonifaci Màrtir 1993, Confraria, Sueca, Imp. Palàcios, s. p.

113

La llibertat és el motor que ens ajuda a superar els obstacles

«...la seua població, aleshores, era d’unes 280 cases i tenia una certa autonomia local. En el capítol 34 d’aquest privilegi, Carcaixent va sol·licitar per terme municipal totes les terres a l’esquerre del riu Xúquer, partint el terme amb la vila d’Alzira per una línea que aniria des del racó de l’Alborgí fins a la Valldigna, incloent tota la vall d’Aigües Vives en el seu terme. El rei, però, tan sols va concedir la tercera part de la distància entre Carcaixent i Alzira, i va encomanar la designació de la resta del terme a la Reial Audiència.5 El comissionat, Vicent Escrivà, va començar la designació del terme al març del 1577.6 Els experts mesuraren la distància entre la darrera casa de Carcaixent i la primera d’Alzira amb una cadena de ferro, seguint el Camí Reial, i van mesurar 12.276 pams (2.793 metres), els quals dividits entre tres, donaven 4.092 pams (931 metres), que era la distància a què s’havia de col·locar el primer molló, a l’oliverar de Pere Vilaméndez, apotecari i veí d’Alzira. Llavors, els síndics dels dos pobles discutiren sobre com s’hauria d’interpretar el privilegi. El comissionat ho va interpretar dient que la tercera part no sols afectava aquest molló, sinó que s’havia de fer la demarcació tenint en

compte la correspondència de totes les altres partides amb aquest molló. El síndic de Carcaixent, per contra, era partidari de travessar el riu Xúquer i continuar la partició de les terres, en línea recta, fins on s’acabava el terme d’Alzira. El síndic d’Alzira, en canvi, proposava que el terme de Carcaixent no travessara el riu Xúquer, perquè era un riu gran i important i era costum que els rius serviren de límits; en segon lloc, perquè Carcaixent havia sol·licitat en el privilegi d’universitat que el seu terme limitara amb el Xúquer; a més a més, no calia prendre l’exemple d’Algemesí, al qual tan solament se li havia assignat una partida menuda a la dreta del riu Xúquer; i en darrer lloc, perquè els veïns de Carcaixent no tenien terres a l’esquerra del Xúquer. El mateix dia, també es va presentar davant el comissionat el síndic del monestir de la Valldigna, que volia que l’heretat de Benivaire romanguera en terme d’Alzira. L’heretat de Benivaire havia estat donada per Jaume II al monestir de la Valldigna l’11 de desembre de 1311, a la qual s’agregaren posteriorment unes altres parcel·les donades pel mateix rei el 1318, i tenia una extensió d’unes 2.000 fanecades. El síndic de Carcaixent s’hi va oposar, ja que aquesta heretat estava compresa dins

5 «Ítem que lo ús y exercici de dita jurisdicció, axí civil com criminal, que los dits justícia y corts de aquell y altres oficials exercints jurisdicció han de tenir en la dita universitat de Carcaxent conforme als presents capítols ha y se extenga, çò és comensant del riu de Chúcar, a la volta del riu, en la partida del Alburchí, a hont cau l’aygua del Molinell de la çéquia del Cent en dit riu de Chúcar, y de allí dret als Colomers d’en lo Avi, y dels dits Colomers dret a la Cova de les Maravelles, y los vessants de Aygües Vives, fins el terme de la vall de Alfàndec dretament, y del dit terme de la vall de Alfàndech fina al terme de Xàtiva, e del terme de Xàtiva fins al dit riu de Chúcar. Plau a sa magestad concedir-los lo exercisi de la jurisdició en los precedents capítols concedida fins a la tercera part de la distànsia que y ha de Carcaxent a Alzira, restant les altres dues parts a la dita vila de Alzira, y comet a sa magestat al lloctinent General y Real Audiència de València la divisió y terminació de dites parts de terme…» ARV, Real Cancelleria, Diversorum 354, f. 28. Nota núm. 56. 6 Les dues poblacions nomenaren els experts corresponents: Carcaixent, Domènec Gamieta, pedrapiquer d’Algemesí, i Alzira, Antoni Garcia, obrer de vila. El dos havien participat en la designació de terme a Algemesí feia pocs mesos, com hem vist. Nota núm. 57.

de la tercera part de la distància a Alzira que corresponia a Carcaixent. El comissionat féu la demarcació des del riu Xúquer fins la Valldigna. Una vegada acabats els treballs, el síndic de Carcaixent va sol·licitar al comissionat que continuara la demarcació a l’altra part del riu, cosa que fou admesa pel jutge. El 15 d’abril es va demarcar la partició entre el Xúquer i la partida de Paranxet, prop de Massalavés. Alzira va apel·lar la demarcació a la Reial Audiència, motiu pel qual tot va restar paralitzat durant tres anys. En efecte, al maig de 1580, el síndic d’Alzira va plantejar continuar amb la demarcació de la resta del terme de Carcaixent que continuava fins al terme general de Xàtiva. Segons el síndic de Carcaixent, la majoria d’aquestes terres eren propietat dels seus veïns, “exceptades algunes, molt poques, que són de vint-ycinc o trenta veïns que y ha en lo loch de Cogullada, gent pobre”. A més a més, totes aquelles terres conformaven el delmari de la parròquia de Carcaixent i eren les que preservaven els guardes de Carcaixent, que mai no havien passat a l’esquerra del Xúquer. En canvi, el síndic d’Alzira va al·legar que, vers la part de Xátiva, s’hi assignava molt de terme a Carcaixent, més si tenien en compte el nombre d’habitants de cada poble, fet que ocasionaria que Alzira restara sense pastures ni boscos i garrigues. Alzira no volia que els llocs de Cogullda, la Pobla Llarga, Ternils y Benimacli, els dos darrers despoblats, foren inclosos dins del terme de Carcaixent. El 25 d’octubre de 1581, Joan Pérez Banyatos va mesuar la distància des de Carcaixent fins a Cogullada i va assignar ¾ parts de la distància al terme de Carcaixent, tot demarcant el terme de Carcaixent amb una línea que anava des 7

de les muntanyes del Reialenc al riu Xúquer i, d’allí, al terme de Massalavés. D’aquesta manera Cogullada i la Pobla Llarga restaven conformant un enclavament del terme d’Alzira entre Carcaixent i el terme general de Xàtiva, mentre que el Toro quedava com a terme de Carcaixent. Fou una demarcació totalment absurda, semblant a la que es féu en el cas d’Algemesí. El problema se solucionaria el 1589. En efecte, el 17 de juliol de 1589, la universitat de Carcaixent aconseguia el privilegi de vila reial. En el capítol segon, sol·licitava que el lloc de Cogullada fora incorporat a Carcaixent, ja que s’hi trobaven la majoria de les heretats dels veïns de Carcaixent. El rei ho va aprovar, però al mateix temps va ordenar que el lloc del Toro restara dins de la jurisdicció d’Alzira. En el capítol tercer, va proposar que, si s’agregava Cogullada a Carcaixent, la demarcació entre Alzira i Carcaixent continuara igual que s’aprovà el 1577. Per tant, el riu Xúquer serviria de termenal i tot lo terme de Carcaixent localitzat a l’esquerre del riu tornaria a formar part del terme d’Alzira. El rei va aprovar aquesta petició, però deixant ben clar que els llocs de senyoria haurien de continuar dins del terme general d’Alzira. D’aquesta manera, la Pobla Llarga va continuar forman un enclavament del terme d’Alzira entre Carcaixent i el terme general de Xátiva. El tema de la Pobla Llarga es resoldria el 1646. Aquest any, un privilegi de Felip IV de 28 de febrer va agregar el lloc de la Pobla Llarga a la vila de Carcaixent.» 7 BERNAT DARÀS Cronista oficial de Carcaixent

Torres Faus, F, Evolució del mapa municipal valencià, La Xara, 1999, p. 152-155.

115

Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres, que opta al Premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca

Sainet Sunsioneta estigues queta!!! Eva Ferri Climent

Personatges

118

RECTOR DEL POBLE:

pare Nemesi, rector de la parròquia de l’A ssumpció de Carcaixent.

MARE SUPERIORA:

Sor Teodora, actualment viu a l’asil de «Nuestra Senyora de los Desamparados» de Carcaixent.

TINENT VICENTE:

guàrdia civil nascut a València capital, molt prepotent i un poc nerviós.

CABO MARTÍNEZ:

guàrdia civil nascut a Carcaixent, més calmat i raonable. És desviu per acontentar el tinent.

PASQUAL:

home important de Carcaixent, amo del magatzem més gran del poble

AMPARIN:

Dona de Pasqual, sempre ha estat a casa.

PAQUITA:

treballa al magatzem de l’amo i és mare de Tomasset.

ANTONIETA:

treballa al magatzem de l’amo i és molt amiga de Paquita.

SUNSIONETA:

sogra de Pasqual i mare d’Amparín, dona major que està un poc sorda, manté una relació conflictiva amb el gendre.

TOMASET:

amic de Carmeta i fill de Paquita. Treballa les terres de Pasqual.

CARMETA:

amiga de Tomasset i filla de Pasqual i Amparín.

ESCENA 1

Narrador/a: La història que ara van a veure, podria haver passat a qualsevol poble de la província de València, durant les seves festes patronals. El cas és que ens trobem al poble de Carcaixent, concretament a la Plaça Major del poble, davant de la parròquia de la localitat. És el dia 15 d’octubre, dia de la descoberta de la Mare de Déu a Carcaixent, abans del dia gran del poble, quan celebren el dia de la Verge d’Aigües Vives, patrona de la ciutat. Es reuneix a la plaça Major tota la gent del poble, per veure com s’obri el templet de la Mare de Déu, un templet que es posa en la plaça i on tots els anys es descobreix a la mare de Déu el dia abans de la seva festa gran. Tota la gent que acudeix li fa una ofrena floral. Però aquest any alguna cosa va a passar que ningú pot sospitar... Escenografia: (A un costat de l’escena hi haurà un templet xicotet on una cortina amaga el que hi ha dins. Es van situant a un costat de l’escenari tots els personatges, al fons tenim als dos enamorats intentant amagar-se de la iaia de la xica que tenen de carabina i dels pares d’ella que estan entre la gent. Es van situant tots en escena i van entrant poc a poc per un costat de l’escenari; a l’altre costat estaria el templet de la verge on s’ha d’alçar la cortina. Llum dèbil fins que l’últim personatge que és el rector entra en escena i es dona llum a tot. Tots els personatges fan que estan parlant entre ells i comença l’escena...) TOMASSET: (parlant amb veu baixeta) Carmeta, a veure si la teua iaia es descuida i puc agafar-te la mà un momentet. CARMETA: Ai mare, Tomasset, no sigues descarat que com ens pille, no torne a eixir pel poble fins Nadal. TOMASSET: Carmeta, jo crec que ja podríem dir-li a ton pare que voldria festejar amb tu, no, demanar-li permís? CARMETA: però t’has tornat boig? Saps que fins que no sigues capatàs de la finca gran món pare no et mirarà ni a la cara, com vols que li diga que vull festejar en un peó? TOMASSET: Carmeta, que quan vaig a la plaça a per feina a mi se me rifen, soc el que més caixons carreja de tota la contornà, els trac de dos en dos. CARMETA: No sigues burro, Tomasset, i creus que això a mon pare li importa molt? Ell sols vol un futur per a mi, que estiga ben acomodada. TOMASSET: (amb cara de resignació i despagat) Està clar, Carmeta, doncs me’n vaig, ací no faig res.

119

CARMETA: Noooo, Tomasset! Per favor, no em deixes així, que saps que jo t’estime molt, ja pensarem en la manera d’entrar-li a mon pare. TOMASSET: Jo sí que t’entraria a tu però... CARMETA: Tomasset!! Per favor, modera’t que m’està entrant una acalorà. TOMASSET: acalorà la que agarre jo cada volta que estic al teu costat, que si no estiguera ahí la teua iaia... CARMETA: Tomasset, no t’arrimes tant que encara sospitarà i veuràs tu. TOMASSET: És que no puc evitar-ho Carmeta, es veure’t i se m’afluixa la bragueta. CARMETA: Que animal eres, fill meu! (canvia el to de la veu) i quan que m’agrada que me digues eixes coses, jo... (La iaia se n’adona que estan arrimant-se massa i es posa enmig dels dos interrompent a Carmeta) SUNSIONETA: Carmeta, va que van a alçar la cortina i enseguida li veurem la careta a la mare de Déu. Quina emoció! CARMETA: Però iaia, si és la mateixa de tots els anys. SUNCIONETA: Filla meua, modera ixes paraules que et sentirà la Verge i tindràs que anar a confessar-te. CARMETA: No siga exagerada iaia, que jo no m’emocione mai en la descoberta. SUNSIONETA: Quan estaves al costat del Tomasset, sí que estaves emocionada, sí. CARMETA: Iaia, què diu? (pensant en veu alta) ai mare que ja l’hem cagada. Iaia no sé a que es refereix! SUNSIONETA: Però tu te creus que estic en Bàbia o què? He vist com mires el Tomasset i com ell et mira a tu. CARMETA: (amb veu nerviosa) iaia, per favor, no li diga res a la mare i al pare. Ai mare si s’assabenten em tanquen en un convent de clausura! SUNSIONETA: Tranquil·la, filla meua, jo no vaig a dir-li res a ta mare i menys al tronc del meu gendre, però hem d’anar espai i que ningú sospite res, no crec que a ton pare li faça massa gràcia este xic per a tu, la veritat. CARMETA: Ja ho sé, iaia, però és molt bon xic i molt treballador i em vol molt. Això deuria ser suficient no? SUNSIONETA: Això? Res de res, el que importa és de quina família ve, si té estudis, on treballa i si té diners. La resta, ximpleries tot. CARMETA: Ell sí que volia estudiar, però son pare el va portar a carregar des de ben menut al camp, i clar, ells no poden pagar-li uns estudis, necessiten el seu jornal pa poder viure, són molts germans. SUNSIONETA: No patisques que ja veurem què fem! Ara, una cosa et dic: les manetes quietes fins que et cases.

120

CARMETA: Clar, iaia, clar, com pot pensar que jo... MARE SUP.: Pare, qui te que apujar enguany la cortina? Està fent-se l’hora i la plaça ja està de gom a gom. RETOR: No patisca Mare Superiora, que ho tinc tot controlat, l’apujarà el Tomasset, el menut de la Paquita. MARE SUP.: Ai sí, és molt bon xic! Ve totes les setmanes al convent a pels llençols nets perquè la senyora Paquita ens els planxe. RECTOR: Sí, sí, que bona dona la Paquita! Sap que li ha brodat un mantó nou a la Verge? MARE SUP.: Clar que ho sabia, que bona família són, sempre ajudant en tot el que poden. I que bonic li ha quedat el mantó! RECTOR: Si li tinc que dir la veritat, jo no l’he vist encara, però segur que és molt bonic. L’ha portat este matí el Tomasset a la parroquià, però crec que l’ha deixat a la capella perquè li’l posaren. MARE SUP.: Sí, sí. Jo l’he vist aquest matí a la capella; eixa dona té molt bon gust per brodar i posa molt d’amor en tot el que fa. RECTOR: (alçant un poc la veu). Tomasset! Vine cap ací, mante! TOMASSET: Ja vaig, pare. RECTOR: Ves preparant-te que en cinc minuts comença la descoberta de la mare de Déu i tens que estar ja al lloc. TOMASSET: Clar, pare, quan vostè mane, jo alce la cortina. CARMETA: Te’n vas ja, Tomasset? TOMASSET: Sí, Carmeta. El rector vol que estiga preparat per a alçar la cortina, després ens podrem veure com aquest matí? CARMETA: No sé, Tomasset. Mon pare està mirant cap ací sense parar, no vull que sospite. TOMASSET: (amb veu enfadada) No! Que no sospite, no. CARMETA: Tomasset, no t’enfades, no sigues així. TOMASSET: No, si no m’enfade, però estic ja cansant-me de tindre’m sempre que amagar per veure’t un moment. SUNSIONETA: Carmeta, ton pare està mirant des d’allí sense parar. Pareu ja ho encara tindrem problemes els tres. CARMETA: Me’n vaig en la meua iaia, Tomasset. TOMASSET: Sí, i jo amb el rector, que m’estarà esperant.

121

(Pasqual està tota l’estona observant la conversa de Tomasset i Carmeta i quan ell se’n va li pregunta a la seva dona) PASQUAL: Eixe xicon, qui és? Últimament el veig molt per l’hort. AMPARIN: (amb cara de sorpresa i dissimulant) Per quin hort? PASQUAL: Redeu per l’hort de «Simbala», a tu què et pareix, per quin hort te que ser dona, pel nostre! AMPARIN: Xe quin caràcter, no et poses així, home. PASQUAL: Dona, es que fas unes preguntes... AMPARIN: Calla! que estava pensant en el mantó nou de la Verge i no estava pendent del que m’havies dit. PASQUAL: també te mantó nou la Verge enguany? AMPARIN: Sí, li’l ha fet la Paquita, que bona dona és. PASQUAL: Però si eixa família no te quasi ni per a menjar, què fa gastant-se els diners en un mantó? No els quedarà ni un xavo per a ells. AMPARIN: I tu què saps? Que també portes els comptes de les famílies que treballen pa tu o què? PASQUAL: Doncs no, però el seu home fa moltes hores treballant i els fills també, van a estall tots els dies de la setmana, dic jo, que molt sobrats de dinerets no estaran, no? AMPARIN: És que sempre tens que filar tan prim en tot, fill meu? La dona, sols ha brodat el mantó, les teles i els fils els han comprat del que han tret enguany al «cepillo» de la parròquia, home! PASQUAL: jajajaja, jo pensava que del que es treia del «cepillo» el cura es comprava el vinet pa la consagració i el berenar a la tasca de la plaça. AMPARIN: Que exagerat eres, Pasqual, com va a fer això l’home. Si és que tindries que estar porgant un més de tot el que ix per eixa boqueta. PASQUAL: Xe, no me lies que no sé com ho fas, però sempre em canvies de tema quan no t’interessa. AMPARIN: Què dius? No sé de què em parles, ara. PASQUAL: No de saber, del que t’havia preguntat abans, qui és eixe xicon, el que està ahí en el rector? AMPARIN: Eh, no sé... crec que és el fill menut de la Paquita. PASQUAL: I perquè ve tant per la casa? AMPARIN: Per la casa? Doncs no m’he fixat mai, segurament vindrà a fer comandes o a treballar les terres, no eres tu l’amo, doncs tu sabràs.

122

PASQUAL: Comandes? Quines comandes té eixe xic que fer en ma casa? I de treballar les terres res, que d’això s’encarrega son pare i el germà major. AMPARIN: Jo que sé Pasqual, calla que van a alçar ja la cortina i no veurem com apareix la Verge i ixen els coloms volant. PASQUAL: Ai sí, a veure si enguany passa alguna cosa emocionant, que açò és igual tots els anys, és molt avorrit. AMPARIN: Però que dius ara? Com té que ser distint? S’alça la cortina i apareix la Verge, com té que ser diferent, animal? És una tradició i ha de fer-se sempre igual, home. Cada vegada t’entenc menys la veritat. RECTOR: Tomasset, quan comencen a sonar les campanes, vas alçant poc a poc la cortina. TOMASSET: Sí, senyor rector. No patisca que l’any passat em vaig fixar com ho feia Sento i ho faré millor encara. MARE SUP.: Això esperem, que quan es va enganxar la cortina al faldó de la Verge quasi m’agarra un patatuf! TOMASSET: Tranquil·la, mare, que enguany anirà tot perfecte, ja veurà quina alegria quan alce jo la cortina i aparega la Verge. RECTOR: Mare superiora, no patisca que enguany no passarà res mal. TOMASSET: Clar que no, mare, jo ho tinc tot controlat. (Comencen a sonar les campanes i el Tomasset alça la cortina del cadafal, però la Verge no està dins. La gent es posa molt nerviosa i crida) RECTOR: Tomasset, va que ja sonen les campanes, recorda poquet a poquet, fill meu. TOMASSET: Sí, senyor rector, comence. (Alça la cortina) TOTS: La Verge!!! RECTOR: Senyor meu! On està la Verge? MARE SUP.: Mare de Déu d’Aigües Vives! On estàs? PASQUAL: Esta sí que és bona, on collons està la Verge? AMPARIN: la Verge ha desaparegut!! ANTONIETA: Açò ho ha fet el dimoni!! PAQUITA: I el mantó de la Verge? En el temps que m’ha portat fer-lo. CARMETA: Mare! Què està passant, on està la Verge?

123

SUNSIONETA: Se n’haurà anat a fer-se’n una al bar del cantó. TOTS: (Paren tots i miren directament Sunsioneta) queeeè? SUNSIONETA: Que fem el que fem, hem de buscar solució. TOTS: Aaaaaaaah! CABO: A veure un poc de pau i anem a pensar què ha passat. TINENT: Calleu i ens podrem aclarir. (La gent continua fent molt de soroll i rebombori i ningú escolta ningú) CABO: Crec que no el senten, «mi teniente». TINENT: (Alçant un poc més la veu i posant-se nerviós) Facen el favor de callar i ens podrem aclarir. CABO: Res, que no callen ni a la de tres. TINENT: (Parla molt nerviós i alterat) Calleu tots o comence a pegar tirs i em quede a soles, que m’esteu unflant els nassos. CABO: «Mi teniente», no es pose nerviós que si els mata a tots i ens quedem a soles a veure com trobem la Verge. (Continuen tots parlant i sense fer-li cas al «Teniente», fan molt de soroll i no s’entén res del que diuen). TINENT: Serà possible, Martínez, estos no em fan cas a mi, que jo sóc l’autoritat, però esta gent que s’ha pensat! CABO: Espere «mi teniente», ara els diré jo que callen. (En veu baixeta i un poc de por) Facen el favor de callar que «mi teniente» està enfadant-se i no voldran veure’l enfadat. TINENT: Res, que ací ningú fa cas a l’autoritat. CABO: «Mi teniente» no es pose mes nerviós, que sap que vostè és de tensió alta. TINENT: (pega un crit i tots callen) Ja m’he cagat en la mare que vos a parit a tots, vinga al quartelillo tots detinguts!!! PASQUAL: Però què diu «teniente», que a mi no em pot detindre, que jo sóc amic del sergent i dels seus superiors i sóc l’amo del magatzem. TINENT: I jo la mare superiora! MARE: Noooo! La mare superiora sóc jo, Sor Teodora, però vostè pot dir-me Sor Teo.

124

TINENT: Ni Sor Teo de Nadal ni del «Niño», he dit que tots al quartelillo i tots al quartelillo, i vostè, Sr. Pasqual, el primer. CABO: «Mi teniente», que ací hi ha molta gent i el quartelillo no és molt gran. TINENT: Martínez, doncs que s’apreten, si no a l’altra que m’hagueren fet cas a la primera, que ací mane jo! (amb veu alta per a que el senten tots) que per alguna cosa sóc el «teniente Vicente». SUNSIONETA: (amagant-se entre la gent) que t’agarre un bou i te l’entre! TINENT: Qui ha dit això? No tindrà el que s’ha de tindre per a repetir-ho!! (La sogra de l’amo del magatzem es posa la primera i es dirigeix al «teniente». La resta fa cara de por i intenten agarrar-la perquè no ho diga) SUNSIONETA: (Ara davant del «teniente») clar que sí! que amable sou i que bon temple!! (Tots respiren tranquils, Carmeta agafa sa mare del braç, el «teniente» fa cara d’estranyat però no li dona importància). AMPARIN: (agarrant Sunsioneta del braç) Mare! Vinga ací i estigues callada que encara ens pegaran un tir per la seva culpa. RECTOR: Per favor «teniente» no diga bogeries i aclarim què ha passat ací i on està la Verge. CABO: Ara sí que l’hem feta bona. TINENT: Que no diga jo bogeries? Pare! Vostè el primer que entrarà al quartelillo. I la resta davant de mi tots de cap al retén. PAQUITA: Ai, mare! Si el meu home va a casa i no estic, em mata i quan li diga que estava al quartelillo em remata, encara com està ací també el meu Tomasset i es creurà tot el que està passant. ANTONIETA: Que sort tens filla, el meu home no es donarà ni compte que no estic, li he deixat ja el sopar i la taula parada, i del sopar al llit, no em tirarà a faltar, no. PAQUITA: Que exagerada eres Antonieta, que açò és molt fort! ANTONIETA: Tu no et preocupes, dona. PAQUITA: No! Si jo no estic preocupada, tu saps demà el que xalarem a la processó, serem el centre d’atenció. Rosario i Visantica van a rebentar com a xitxarres de l’enveja que tindran. ANTONIETA: Enveja? De que ens hagen portat al quartelillo, què dius? PAQUITA: No, dona, de què ens hajam assabentat de tot abans que elles.

125

ANTONIETA: Calla dona, tu has vist lo guapot que és el teniente eixe? PAQUITA: (Santiguant-se) Xica, Antonieta. Estàs en tot, filla. ANTONIETA: Vaaa, que tu també estaves mirant-los amb ulls de borrego degollat, que t’he vist. PAQUITA: Ai, Antonieta! A mi és que també me posa molt el «cuerpo», i com l’uniforme li queda tan apretat... ANTONIETA: Ai sí, li marca tot el paquet. PAQUITA: Antonieta! per l’amor de Déu què dius de paquet? Paquetot!! Jajaja! RECTOR: Senyora Paquita, que li fa gràcia que no estiga la Verge? ANTONIETA: Noooo pare, esta rient-se del paquet... PAQUITA: (Interromp Antonieta) «paque tanto sacrifisio hasiendo el manto». Em ric per no plorar pare, per no plorar! RECTOR: Teniente, per favor, abans d’anar al quartelillo no podríem esbrinar què li ha passat a la Verge i on està? CABO: Sí, mi teniente. Deuríem assabentar-nos de què ha passat ací, demà es la processó i no poden fer-la sense la imatge de la Verge. SUNSIONETA: Ai, mare! Jo crec que me’n vaig a casa, que estic molt major per a estes coses. CARMETA: Jo l’acompanyaré iaia, perquè no li passe res. TINENT: A veure: calleu tots! d’ací no es meneja ningú fins que no aparega la Verge, encara que tinga’m que passar ací tota la nit. CARMETA: Però es precís que ens quedem tots? CABO: Si «mi teniente» diu que tots ací fins que aparega, tots a fer cas i a callar. TINENT: A veure senyora Sunsioneta, com vostè té pressa serà la primera en anar a declarar. SUNSIONETA: Que me’n vaja a pasturar? A pasturar se’n pot anar vostè «sargento»i s’emporta la cabra. (assenyala el cabo). CABO: Senyora Sunsioneta: que li ha dit que va a declarar no a pasturar. SUNSIONETA: Redeu! pos que parle més clar. TINENT: I jo no sóc «sargento», sóc teniente! TOTS: Sí, el teniente Vicente! TINENT: O calleu tots o comence a pegar tirs de veres eh!

126

CABO: Tranquil «mi teniente», que ara callaran tots o el que comença a pegar tirs sóc jo! TINENT: Senyora Sunsioneta, vostè sap alguna cosa del que ha passat? SUNSIONETA: (El mira però no parla; fa gestos com si no sabera res). TINENT: Vol fer el favor de contestar-me? SUNSIONETA: A veure si s’aclarix d’una, o callem o parlem, què botons fem? CABO: «Mi teniente» no es pose nerviós; esta dona és major i no sap el que diu. SUNSIONETA: No ho sabràs tu, mante, que jo l’enteniment el tinc sencer. TINENT: Sí, el deu tindre per estrenar. AMPARÍN: Mare, calle ja, per favor! SUNSIONETA: Però si l’home m’ha dit que parle, a vore si s’aclariu, entre tots esteu marejant-me. Parle o calle? PASQUAL: Què té que callar! Si vostè no està callà ni baix l’aigua. SUNSIONETA: Ja ha parlat l’espavilat del meu gendre, que «sorteta» tingueres en la meua filla, que si hagueres pillat en mi, hagueres passat més fam que garró. PASQUAL: Fam segur, perquè si tinguera que menjar del que vostè ha treballat en esta vida, m’haguera menjat... SUNSIONETA: Els mocs, t’hagueres menjat els mocs, inútil... AMPARÍN: Voleu callar els dos i parar de dir ximpleries? Que no veieu que està tot el poble escoltant-vos? ANTONIETA: Calle dona, que continuen que està açò molt emocionant. AMPARIN: Antonieta, no sigues descarada i calla tu també. PASQUAL: Amparín, no et poses nerviosa, que jo no volia dir-li això a ta mare, dona. AMPARÍN: Doncs per a no voler dir-li, no has fet botigues. SUNSIONETA: Pasqual, tu també et pixes? Això serà la pròstata mante, al meu difunt Bonifaci també li passava... AMPARÍN: Mare! Que ningú ha dit res de què Pasqual es pixe, he dit botigues. SUNSIONETA: Ai sí; un poc d’aigua no ens vindria mal que tinc la gola seca de tant de declarar al «sargento». TINENT: Teniente, sóc Teniente. SUNSIONETA: Que t’agarre un bou i te l’entre. TINENT: Què ha dit?

127

(Sunsioneta es posa la primera i es dirigeix al «teniente». La resta fa cara de por i intenten agarrar-la perquè no ho diga) SUNSIONETA: Jo? Que tinc una set que rebente. RECTOR: Senyor, quanta falta vos fa a tots vindre a l’església a confessar-se. MARE SUP.: I a resar, que mira que teniu mals pensaments tots. TINENT: (Alçant la veu) Calleu tots o vos pegue dos tirs. SUNSIONETA: Ara vol fils? Redeu pa què? AMPARÍN: Mare, ha dit que ens pega dos tirs. SUNSIONETA: Ui! Ja dia jo, este home pa que vol fils, que va a brodar un nou mantó ell o què? PASQUAL: Redeu, està poc sorda! SUNSIONETA: Gorda estaràs tu, imbècil, de les cames no estaré be, però l’oïda la tinc molt sana. CABO: Facen el favor de callar tots! SUNSIONETA: Aleshores jo parle o calle? Porte un mareig de por. TINENT: Vostè conteste per favor, sap alguna cosa del que ha passat? SUNSIONETA: Jo, res de res «sargento». TOTS: (Riuen del que ha dit Sunsioneta) jajajajaja. CABO: Ho paren de riure o el que els porta al quartelillo sóc jo. (Tots callen en veure que el cabo que mai alça la veu està molt enutjat). TINENT: Anem a fer-los unes preguntes a tots els que estan ací per saber què ha passat i on està la Verge. CABO: (Treu una llibreta de la butxaca i un bolígraf per apuntar) Pare, ara vostè. PARE: Jo? Si jo no sé res. TOMASSET: Pare, vostè ha deixat la Verge al templet este matí, no? PARE: A veure, jo l’he deixada a l’altar major perquè l’apujaren al templet, i supose que se l’han emportat com tots els anys i l’han posada. MARE SUP.: Aleshores, com pot no estar ara al seu lloc? PASQUAL: Està clar, perquè algú l’ha agafat i se l’ha endut.

128

CARMETA: Però com va a emportar-se algú la Verge? TOMASSET: Doncs fàcil, pujant al templet i agarrant-la. CABO: Poden fer el favor de deixar-me fer la meua feina? TINENT: I senyor rector, qui estava en vostè en eixe moment? RECTOR: Doncs estàvem les «camareres» de la Verge, jo i la senyora Sunsioneta que havia vengut a confessar-se. SUNSIONETA: Les camareres? No vos havia dit jo que estaria al bar. AMPARÍN: Mare, no diga ximpleries, que les «camareres» de la Verge són les dones que van en ella en la processó i s’encarreguen de la seva capella tot l’any. SUNSIONETA: Tu estàs segura? La Maruja diu que la seva filla és camarera i treballa al bar de la plaça, és poc mentidera la Maruja ja li diré jo a eixa. CARMETA: Iaia! que la filla de la Maruja sí que treballa al bar, però les clavariesses també es diuen camareres. SUNSIONETA: I si son clavariesses pa què es diuen camareres, que li porten el cafè a la Verge o què? MARE SUP.: Senyora Sunsioneta, no diga això que encara tindrà que anar a confessar-se esta nit. TINENT: Continuem en els fets i deixem les camareres tranquil·les. SUNSIONETA: Este vol que li porten tequiles, «sargento» que també li pega a l’alcohol? PASQUAL: Mare! Que ha dit tranquil·les, no tequiles! ANTONIETA: Ai! Jo un tequila no, però una misteleta calenteta sí que me faria sí, que ja va fent fred ací a la plaça. PAQUITA: Antonieta, però que tu beus? ANTONIETA: Jo? De lluny millor que d’a prop! Mira la moixa està, que tu en casa no te fas alguna copeta en el teu home o què? PAQUITA: Jo? Ni pensar-ho, això el meu home i els xicons sí, però jo mai. ANTONIETA: Tu t’ho perds. Este matí he fet uns grans de raïm en aiguardent, els he deixat macerar i quan anem al magatzem a treballar veuràs com se’ns calfa tot. PAQUITA: Ah, no! Jo no puc menjar-me això, el meu home quan vaja a casa m’ho notarà enseguida. ANTONIETA: No sigues exagerada, des de les sis del matí que entrem a treballar vols tu que la una i mitja del migdia, encara ho note el teu home? PAQUITA: Jo que sé! Calla, que no ens anem a assabentar del que estan dient.

129

PARE: No hi havia ningú més a la parròquia que jo recorde. Bé, també estava el Tomasset que ha vengut a portar el mantó nou que ha fet la senyora Paquita. I la senyora Sunsioneta i la neta. TINENT: I tu, Tomasset, has vist alguna persona estranya o alguna cosa que no fora normal? TOMASSET: Jo no, teniente, jo he anat sols un moment perquè tenia que portar el mantó nou que ha fet ma mare per a la Verge i me n’he anat. PARE: És cert. El Tomasset ha estat sols un moment, m’ha donat el mantó i se n’ha anat. MARE SUP.: Jo he vist com li posaven el mantó a l’altar major, no li’n cabia més, estava preciosa. Senyora Paquita, que bonic se li ha quedat. PAQUITA: Moltes gràcies, mare; està fet amb molt d’amor. PASQUAL: Amb molt d’amor i amb les despeses del cepillo, clar. ANTONIETA: Què volia, que el pagara la Paquita de la seva butxaca? PASQUAL: Jo no he dit això. ANTONIETA: Dels jornals que vostè paga al magatzem i a la finca no, segur! Que si s’estirara un poc més no passaria res no! PAQUITA: Calla, Antonieta, que encara ens quedarem sense feina. SUNSIONETA: El meu gendre es que és de la confraria del puny tancat, no solta els cacaus així com així. A mi em fa passar més fam... CARMETA: Iaia, però que diu! SUNSIONETA: La veritat filla meua, que ton pare sols em deixa menjar sopetes i sense gust. AMPARÍN: Mare! Perquè no té dents, o no ho recorda, i menja sense sal perquè ens ho va recomanar el metge, no Pasqual. PASQUAL: Amparín, a ta mare se li’n va també el cap. CABO: Avancen, per favor! (La iaia Sunsioneta s’avança un poc i es posa al mig de tots). TINENT: Però ara vostè on va? SUNSIONETA: Jo? A ningun lloc «sargento», ha sigut el cabo Martínez que ha dit que avancem i jo he avançat. Ara què fem? CARMETA: Iaia, que avancem en la investigació, dona.

130

PASQUAL: El que jo deia; esta dona està cada dia més malament. AMPARÍN: Calla ja, que veurem a la seva edat com estàs tu! SUNSIONETA: Este sanguango, estarà criant malves, en la mala vida que porta. AMPARÍN: Mare, ja prou! CABO: (Mirant el quadern que porta a la mà) aleshores la mare superiora sí que ha vist la Verge amb el mantó, després de què el portara el Tomasset? TINENT: Correcte, Martínez, així que alguna persona li ha posat el mantó nou i ara ens falta saber què ha passat després. CABO: Algú dels presents ha vist alguna cosa estranya? SUNSIONETA: El meu gendre compta? És més estrany que un gos verd. CARMETA: Iaia! Pare ja, per favor, que açò és molt seriós. TOMASSET: Jo quan me n’anava de la parròquia he vist que algú entrava a la capella de la Verge, però en eixe moment no li he donat més importància. CABO: I has vist qui era, Tomasset? TOMASSET: (Dubta un poc i contesta). La veritat que no podria dir qui era, no hi havia quasi llum, estava molt fosc. TINENT: Tranquil, Tomasset, ens has donat molt bona pista. CABO: Algú dels presents ha entrat hui a la capella de la Verge? TOTS: (Alcen el braç) Jo! TINENT: Tots!!! MARE SUP.: A veure, jo he anat després de veure el Tomasset portar el mantó, volia veure’l d’a prop, és que és tan bonic. RECTOR: Jo he vist que la mare superiora entrava dins de la capella de la Verge i quan ha eixit he anat per veure què havia fet. Res més, de fet no he vist ni la Verge ni el mantó, estava jo pensant en les meues coses, sap? CARMETA: Jo havia anat a acompanyar la meua iaia a la parroquià que volia confessar-se, però quan hem entrat, li han entrat ganes d’anar al vàter i ha entrat a la sagristia. Jo mentre esperava, he entrat a la capella per veure el que havia brodat la senyora Paquita. Però he eixit enseguida. TOMASSET: Això és cert, jo he vist la Carmeta que eixia de la capella. PASQUAL: Però tu no havies dit que no havies pogut veure qui era?

131

TOMASSET: No, això ha sigut després de veure la Carmeta. PASQUAL: Massa et fixes tu en la meua filla. AMPARÍN: Pasqual, deixa el xic que no ha fet res de mal. PASQUAL: Encara, Amparín, encara. PAQUITA: Jo també he estat a la capella per ajudar a posar el mantó, en eixe moment sols estàvem allí l’Antonieta, i jo. ANTONIETA: És cert, «cuerpo»! CABO: Però què «cuerpo» ni que nassos, més respecte al teniente. TINENT: Xe Martínez, no et poses nerviós, que la dona ho ha dit per fer una gràcia. ANTONIETA: Gràcia, la que tu tens, guapo. TINENT: Vostè tindrà que quedar-se una estona quan tots acaben de declarar, que vull aclarir un incís. SUNSIONETA: Que vol tocar-li els pits? Serà descarat, el «sargento» este. CABO: senyora Sunsioneta, que ha dit aclarir un incís. SUNSIONETA: A mi què m’has de dir tu, jo estic molt bé de l’oït, mante. RECTOR: Aleshores, ara qui ha sigut l’últim en veure la Verge a la capella? Que jo estic perdut en tanta gent que ha entrat a la capella. CABO: De moment, Antonieta i Paquita, senyor rector. AMPARÍN: El meu home i jo hem anat a primera hora de la vesprada a la capella per posar unes flors i la Verge ja no estava, jo he pensat que ja estava al templet, clar. RECTOR: Aleshores, sols ens queda per saber quan ha entrat i què ha fet la senyora Sunsioneta. CARMETA: La meua iaia ha entrat després d’anar a la sagristia, com els he dit ha tengut una necessitat urgent i ha entrat un moment, jo mentre esperava he eixit fora un moment. PASQUAL: Fora? I tu què feies fora de la parròquia sense la teua iaia? CARMETA: Res, pare, que feia molta calor dels ciris i he eixit un moment. AMPARÍN: Pasqual, deixa d’interrogar la xiqueta, que per això ja estan ací els guàrdia civils, no? CARMETA: (En veu baixeta) Gràcies, mare. AMPARÍN: De gràcies res, ara quan apleguem a casa m’ho tens que contar tot, filla.

132

CARMETA: Clar mare, no patisca que no he fet res mal. CABO: Doncs misteri resolt, l’última persona en veure la Verge a la capella ha sigut......(mira els apunts que té a la llibreta)... la senyora Sunsioneta. SUNSIONETA: Misteri, quin misteri? que és com el misteri d’Antella? Que cau una iaia al riu i si no la trauen s’ofega!!! Menut misteri de merda! CABO: Senyora Sunsioneta, què ha fet vostè quan ha entrat a la capella de la Verge? La Verge encara estava dins? SUNSIONETA: No, estava ton pare, a tu que te pareix? Qui tenia que estar el moro musa? Este xic no és molt espavilat, no? TOMASSET: Senyora Sunsioneta, conteste, que s’enfadaran encara més i veurem com acabem tots. SUNSIONETA: Clar que estava la Verge! MARE SUP.: I vostè, què ha fet allí, vull dir quan ha eixit estava, no? SUNSIONETA: Qui? TOTS: La Verge? CARMETA: Iaia, vostè és l’última persona que ha vist la Verge a la seva capella, ens pot dir què ha passat mentre vostè estava allí dins? SUNSIONETA: Aaaaah! Tot açò és per lo del ciri? TINENT: Quin ciri? SUNSIONETA: Ui, és molt graciós. Ara vos ho conte. RECTOR: Graciós! Ai, Mare de Déu que por em fa esta dona. SUNSIONETA: Jo he entrat a la capella com tots els dies a posar-li un ciri a la Verge, un ciri d’eixos d’un xavo, sap? És que el meu gendre no me dona més diners i no puc ficar-li un real que si no jo ho faria, senyor rector. AMPARÍN: Mare, vol parar de criticar Pasqual? SUNSIONETA: Doncs no haver-te casat en ell, filla meua, que mira que t’ho vaig dir vegades. ANTONIETA: Sunsioneta continue redeu, que jo estic molt intrigada. SUNSIONETA: Xica, a la teva edat i embarassada, això que és el de «la vellea», si tens quasi trenta anys? PAQUITA: Intrigada Sunsioneta, no embarassada. SUNSIONETA: El cas és que quan he agafat el ciri, he escoltat la porta de la parròquia i he mirat per veure qui era.

133

RECTOR: I què ha passat? SUNSIONETA: Doncs que sense voler clar, al tornar-me a girar el ciri estava tocant el mantó de la Verge i com és de fil del bo... MARE SUP.: S’ha cremat? SUNSIONETA: No! S’ha il·luminat, a tu què te pareix? Doncs clar que s’ha cremat. RECTOR: Senyor! I vostè, què ha fet? SUNSIONETA: Jo què tinc que fer? M’he tornat arrimar a la porta de la parròquia perquè no veia bé qui estava des de la capella. MARE SUP.: I ha deixat a soles la Verge? ANTONIETA: No dona, l’ha deixat en el ciri, a tu que te pareix! Que espessets esteu tots esta nit! PAQUITA: (Mirant al cel i plorant). Senyor, en totes les hores que m’he passat brodant-la, total per a res. PASQUAL: Dona no es pose així, que la meua sogra no ho ha fet aposta, ha sigut un accident. SUNSIONETA: Tu sí que eres un accident, sí. CARMETA: Iaia, pare ja en el pare! CABO: I senyora Sunsioneta, ha tornat a la capella després? SUNSIONETA: Clar, fill meu, he tornar per veure com estava la Verge i aleshores ha passat un miracle!!! RECTOR: Com que un miracle? MARE SUP.: Però vostè no ha dit en tota la nit que haguera passat un miracle. SUNSIONETA: Clar, perquè volia que fora una sorpresa. ANTONIETA: No, si sorpreses estan havent, però una darrere d’una altra. PASQUAL: Mare, i qui estava a la porta de la parròquia? Que estic jo també intrigat. TOMASSET: Senyor Pasqual, no canvie de tema que estàvem en lo del miracle. PASQUAL: Tu a callar, que jo porte tota la nit volent saber què està passant ací i crec que veig per on van els tirs. SUNSIONETA: Un altre que vol pegar tirs? Posa’t a la cua que primer va el «sargento» i després va el teniente. AMPARÍN: Pasqual, què vols dir? PASQUAL: Doncs el que he estat veient fa uns dies, que el Tomasset s’arrima molt a la nostra Carmeta i vull saber què passa.

134

SUNSIONETA: Doncs mira, no eres tan inútil com jo et feia. CARMETA: Iaia, per favor, calle que ho empitjorarà tot. SUNSIONETA: Filla meua, ton pare té que saber-ho tot i quan abans millor i si és de la teua paraula serà millor, fes-me cas, que encara que estic major i burra sé del que et parle. CARMETA: Pare, tinc que dir-li que aquest matí quan la iaia s’ha asòmat a la porta de la parròquia, era perquè ens ha vist a mi i al Tomasset. PASQUAL: Mira que ho sabia! AMPARÍN: No et poses nerviós, Pasqual. TOMASSET: Senyor Pasqual, la Carmeta no té la culpa de res, no s’enfade amb ella. CARMETA: Sí que la tinc, Tomasset, tu sempre has volgut dir-li la veritat a mon pare i jo no t’he deixat mai. PASQUAL: Dir-me quina veritat? TOMASSET: Que jo sóc molt humil senyor Pasqual, però sóc molt treballador i estic enamorat de la seva filla i voldria que vostè ens donara permís per poder festejar jo i ella. PASQUAL: En la meua Carmeta? Però tu t’has tornat boig o què? ANTONIETA: Ehhh, que el fill de la meua amiga és molt bon xic eh, vaja espai en el que diu vostè d’ell. PAQUITA: Fill meu, no m’havies dit res de tot açò? TOMASSET: Perquè no volia preocupar-la mare, ni que vostè patira també com jo. AMPARÍN: Ací no té per què patir ningú, Carmeta tu també vols el Tomasset? CARMETA: Sí, mare, jo també el vull molt, és molt bon xic i sempre m’ha respectat moltíssim, jo no li havia dit res perquè sé que el pare mai aprovaria que un xic com ell estiguera amb mi, però jo sé que podríem ser molt feliços junts. PASQUAL: Sí, feliços i pobres, Carmeta però quin futur pot donar-te a tu eixe xic? CARMETA: El que tu vulgues pare? PASQUAL: El que jo vullga, què vols dir, filla meua? CARMETA: Tomasset és molt treballador i no li dol res, ell pot aprendre a portar les terres, pot encarregar-se de les finques i tindre més responsabilitat a les feines que fa, si vostè ho permet, pare. Ell pot ser un home de bé com vostè. SUNSIONETA: Té raó la meua neta, o tu te creus que vas nàixer en un pa baix del braç, Tarròs, si no haguera sigut pel meu home, que te va ensenyar tot el que saps, ara encara estaries menjant-te els mocs.

135

PASQUAL: Torna-li, quina obsessió en que jo em menge els mocs. AMPARÍN: Pasqual, crec que per la teua filla, podries donar-li una oportunitat al Tomasset, ells se volen de veritat i no podem interferir en la felicitat de la nostra filla. PASQUAL: Tots contra mi! Doncs no seré jo el mal esta vegada, et deixaré festejar en la meua filla, però faràs tot el que jo et diga, el dilluns vens a la casa gran i començaré a ensenyar-te com va tot. TOMASSET: Moltíssimes gràcies, senyor Pasqual, no se’n penedirà i a la seva filla la cuidaré i voldré com ningú ho faria, li ho promet. CARMETA: Pare, moltes gràcies, i a vostè, mare, també. TOMASSET: Mare, moltes gràcies per tot el que sempre ha fet per mi. PAQUITA: Gràcies a tu, fill meu, que sempre t’has sacrificat per treballar i poder guanyar diners per a la família. SUNSIONETA: I de mi no s’enrecorda ningú? TINENT: Clar que sí, senyora Sunsioneta, jo encara recorde que no hem esbrinat eixe miracle seu. RECTOR: Això, això! El miracle, senyora Sunsioneta. MARE SUP: On està el miracle? I on està la Verge? SUNSIONETA: Si callen tots un moment els ho explique enseguida. PAQUITA: Faça el favor d’explicar què ha passat, que jo vull saber què ha sigut del mantó i de la Verge. ANTONIETA: Sí, conte, que jo a les hores que són ara no me’n vaig a casa sense saber què ha passat. PASQUAL: Sí, no siga cosa que no s’assabente i demà no puga contar-ho a tot el mon. ANTONIETA: Jo? En lo discreta que sóc jo sempre, com pot dir això. PAQUITA: Va, Antonieta, que t’agrada més xafardejar que a un xiquet un caramel. ANTONIETA: Colló, ja vas defenent el consogre. CABO: Calleu tots i que la senyora Sunsioneta ens conte el miracle. CARMETA: Iaia, què ha passat? SUNSIONETA: Pos com jo vos he dit, me n’he eixit un moment a veure qui estava a la porta... ANTONIETA: Síii i mentres es cremava el mantó de la meua amiga. SUNSIONETA: A veure, si anem a parar-nos en detallets sense importància... RECTOR: Detallets sense importància tampoc, eh?, que a la senyora Paquita li ha costat molt de cosir el mantó.

136

PASQUAL: I a vostè li ha costat els diners del cepillo, conta-ho tot, senyor rector. ANTONIETA: Bé, el cas és que quan he tornat a entrar a la capella la Verge ja no estava. TOMASSET: I això és un miracle? SUNSIONETA: Nooo el miracle s’ha produït aleshores. TINENT: Redeu, pos conte i vaja al fons de l’assumpte. SUNSIONETA: Ara sí que vol que parle, sí; abans no em deixava el Martínez. CABO: Vol contar-ho ja? SUNSIONETA: Quanta pressa, ja vaig, el cas és que quan he entrat hi havia una llum groga molt misteriosa, la Verge quasi no es veia. CABO: Llum groga segur, ara! de misteriosa res de res, seria la llum del foc quan s’ha cremat el mantó? SUNSIONETA: Quin cartró, inútil? En la capella no tenen cap cartró. TINENT: Continue en el relat, i tu Martínez para d’interrompre la dona, que com torne a perdre el fil ens toquen ací les onze de la nit. CARMETA: Iaia i quan ha vist eixa llum no s’ha espantat? PASQUAL: La teua iaia? En tot cas, s’espantaria abans la Verge de veure-la a ella. SUNSIONETA: Calleu! Haveu sentit eixe porquet renegar? CARMETA: Que diu iaia! Que no ha renegat cap porquet SUNSIONETA: Aleshores haurà parlat ton pare, filla meua! ANTONIETA: Sunsioneta, que re graciosa és vostè i quines ocurrències se li passen pel cap. PAQUITA: Sí, no la pensa que no la diu. TOMASSET: Podem continuar amb el miracle? SUNSIONETA: Si els dona la gana callar a tots ho conte, si no me’n vaig a casa i demà més. TINENT: D’ací no es mou ningú, vostè continue, per favor. SUNSIONETA: En veure eixa llum tan bonica, jo m’he arrimat a l’altar on estava la Verge d’Aigües Vives i de sobte ha eixit un núvol celestial... ANTONIETA: Núvol celestial? Paquita, que jo crec que esta dona fuma!! PAQUITA: No sigues animal, com té que fumar, eixa dona? TOMASSET: Ai mare! Carmeta, que el fum dels ciris li ha pujat al cap a la teua iaia i no sap el que diu.

137

CARMETA: Però què dius? Que la meua iaia si diu que eixia un núvol es perquè seria així. PASQUAL: Filla meua, que jo crec que el Tomasset ara te raó! AMPARÍN: Feu el favor de parar de dir ximpleries que ma mare ni fuma ni se li’n va el cap. ANTONIETA: Senyora Sunsioneta i hi havia algú apujat en eixe núvol? SUNSIONETA: Sí, filla! Son Goku! Quins trellats dius! Com tenia que estar algú apujat al núvol? RECTOR: I què ha passat després? SUNSIONETA: Quan el núvol s’ha desfet ha aparegut la imatge d’una Verge preciosa! MARE SUP: La verge d’Aigües Vives? SUNSIONETA: Nooo! La Verge d’Aigües Vives havia desaparegut del seu lloc i estava la imatge d’una altra Verge. RECTOR: Com que una altra Verge? SUNSIONETA: Sí, jo en eixe moment no me n’he adonat, pels nervis, clar. Però quan la llum ha anat desapareixent cada vegada ho veia més clar. CABO: M’alegre que algú ho vega clar, perquè jo ho veig tot molt negre. SUNSIONETA: (Dirigint-se al cabo Martínez) Exacte!!! TOTS: Exacte? SUNSIONETA: Negra, era negra la seva careta! RECTOR: La careta de qui? SUNSIONETA: De qui té que ser! De la Verge que se m’ha aparegut a mi hui, la Verge de Montserrat, la moreneta!! PASQUAL: Però què està dient de la Verge de Montserrat? SUNSIONETA: El que sentiu, se m’ha aparegut a mi la imatge de la Verge moreneta, amb tota la cara negreta, però preciosa, això sí. RECTOR: Com que la Verge de Montserrat? Ací no hi ha cap imatge de la Verge de Montserrat. SUNSIONETA: Com que no? Jo l’he vista aquest matí, se m’ha aparegut a mi! MARE SUP.: I li ha dit alguna cosa? CABO: Que deixara de fumar que li puja al cap! Mi teniente, ara açò com ho arreglem? TINENT: Jo què sé, Martínez, encara estic assimilant el que està dient esta dona.

138

RECTOR: I després li ha parlat o ha desaparegut de nou? PASQUAL: Se n’han anat a fer-se’n una al bar, però què diu, home? Vol no seguir-li el joc que encara s’ho creurà més? AMPARÍN: Pasqual, no sigues així, que si ma mare diu que ho ha vist jo la crec. MARE SUP: Jo també la crec, senyora Sunsioneta. PARE: Clar que sí, açò ha sigut un miracle de veritat. TINENT: El miracle és que encara no els haja portat jo al quartelillo a tots!! CABO: Ara sí, «mi teniente», pose a tots al lloc. ANTONIETA: Però es pot saber on està la nostra Verge, senyora Sunsioneta? PAQUITA: És cert, amiga! Senyora Sunsioneta, i la nostra Verge no estava a la capella quan ha aparegut la moreneta? SUNSIONETA: El cas és que jo ja no m’he fixat en res més que no fora la imatge de la Verge nova, estava molt nerviosa i emocionada què se m’haguera aparegut a mi, clar! RECTOR: Però quan ha desaparegut la imatge de la moreneta no ha vist si estava allí la nostra Verge? SUNSIONETA: Torna-li la trompa al xic!!! que la Verge moreneta no ha desaparegut, com tinc que dir-ho! MARE SUP: Com que no ha desaparegut? Què vol dir? Després d’aparèixer davant de vostè no s’ha esfumat? SUNSIONETA: Tu sí que hauràs fumat, filla! Quan el núvol se n’ha anat i la llum groga ha desaparegut, la imatge s’ha quedat allí mateix, davant de mi sense menejar-se! CARMETA: I vostè què ha fet, iaia? SUNSIONETA: Jo li he preguntat què volia fer en mi? I de sobte s’han encès les llums de l’altar major. TOMASSET: (Li diu en veu baixeta a Paquita) això haurà sigut quan ha entrat la Carmeta a la parroquià després de parlar en mi, i ha encès les llums per veure si la iaia ja havia eixit. RECTOR: I vostè, què ha fet? SUNSIONETA: Jo? El que ella volia, l’he portat a l’altar major com ella m’ha indicat. MARE SUP: Vol dir que està a l’altar major la Verge moreneta? SUNSIONETA: Jo l’he deixat allí i ja me n’he anat a buscar la meua neta, que estava entrant per la parroquià. CABO: I ara què fem? RECTOR: El que el Nostre Senyor ens té reservat no ho podem saber, si enguany han volgut que li férem la

139

descoberta a la Verge de Montserrat, serà per motius que escapen al nostre pensament, sols hem de fer cas i seguir les seves indicacions. MARE SUP: Té tota la raó, senyor rector, estem davant un miracle i no som qui per qüestionar res de res, hem de fer cas i no fer preguntes. TINENT: i la Verge D’Aigües Vives què? Ja no la volen trobar? CABO: Això, tota la nit intentant saber on està i ara ja no volen saber-ho. SUNSIONETA: No siguen borinots, hem de fer el que ens manen i quan vulguen que torne la nostra Verge i desaparega la moreneta, passarà sense que ens n’assabentem, són misteris que mai podrem entendre els mortals. ANTONIETA: No, es veu que no, perquè jo no entenc res. PAQUITA: I ara, què fem? MARE SUP: Anem a fer la descoberta, però enguany a una altra Verge. RECTOR: Tomasset, mante, ves i porta la imatge de la Verge de Montserrat que està a l’altar major on l’ha deixada la senyora Sunsioneta. TOMASSET: Vaig, senyor rector, aniré amb molta cura perquè no li passe res. (Se n’ix de l’escenari i torna en una imatge de la Verge al braç, la imatge és la del poble, no la Verge de Montserrat. Tots fan cara de sorpresos) RECTOR: Però Tomasset, eixa Verge és la Mare de Déu d’Aigües Vives, la nostra patrona! MARE SUP.: Per fi ha aparegut, gràcies senyor! SUNSIONETA: Però què diuen? La nostra Verge tè la cara blanqueta i aquesta la té moreneta, és la Verge de Montserrat. M’ho diran a mi que l’he vista aparèixer dels núvols celestials! PASQUAL: Clar que té la cara moreneta, del fum del mantó nou quan vostè li ha pegat foc! Que pel que es veu vostè se l’ha tragat tot! SUNSIONETA: Que m’espere jo un poc? Espera’t tu, borinot, que el miracle l’he vist jo. TINENT: Però quin miracle, si és la nostra Verge, però bruta del fum? AMPARÍN: Mare, que és la nostra Verge, però quan s’ha pegat foc el mantó, el fum li ha tornat obscura la careta. SUNSIONETA: Aleshores no és la moreneta? Redeu jo que ja em veia en el Vaticano en companyia del Papa per explicar-li el miracle. AMPARÏN: Vostè on se’n va és al llit que ja ha fet prou viatge hui, ja.

140

RECTOR: No per favor, ara hem de netejar la Verge i posar-la al templet per poder fer la descoberta com cal. PAQUITA: (Es trau un mocador de la butxaca) porta, jo la netejaré en un moment. ANTONIETA: Jo t’ajude, amiga. TINENT: Vinga, Martínez! Ajuda’m i posem la Verge on cal per poder procedir. (Posen la Verge de nou al templet). TOMASSET: Senyor rector, jo baixe de nou les cortines, vostè vaja i toque les campanes i tornem a començar tot. CABO: Vinga tota la gent al seu lloc, que hui tenim descoberta i de la nostra patrona. (Tornen a sonar les campanes i el Tomasset comença a alçar la cortina i la senyora Sunsioneta interromp). SUNSIONETA: Un moment, per favor! AMPARÍN: Mare! Ara què més vol? SUNSIONETA: Jo sé que vos he marejat un poc a tots, però voldria demanar-vos un favor i així que la Verge em perdone el que li he fet. MARE SUP.: Clar que sí dona. Diga, senyora Sunsioneta. PARE: Estigues tranquil·la, senyora Sunsioneta, que la Verge segur que la perdonarà i nosaltres també. PASQUAL: Uns més que altres. SUNSIONETA: A tu sí que et tocaria jo les galtes! AMPARÍN: Mare! Diga el que vol i a casa! CARMETA: Vinga, iaia, que per avui ja hem tingut suficients miracles! RECTOR: Deixeu la dona, pobra, que està molt penedida. MARE SUP: Senyora Sunsioneta diga, què vol? SUNSIONETA: (Caminant cara la Verge i llevant-se la jaqueta que porta posada). Deixeu-me que apuge al templet i li pose a la Verge la meua rebequeta, que ara sense mantó s’ha quedat molt fresqueta! TOTS: Sunsioneta, estigues queta!!!

141

142

Moments 143

144

145

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160

161

162

163

164

165

166

167

168

ACÍ TENS LA PROGRAMACIÓ

169

LLIBERTAT QUOTIDIANA PER TRIAR

La vida a un poble que vol estar viu és un autèntic do. Són els seus habitants, grans i menuts, de totes les edats i racons de la població, els artífexs d’aquesta espècie de “miracle”. La diversitat, certament, enriqueix i com major siga aquesta, millor creixerà un poble, siga més o menys conegut arreu de la zona on es troba localitzat. La llibertat, per fortuna, també hi és ben present en un grup humà quan els seus habitants treballen de forma solidària per fer fruir els seus moradors i els qui acudeixen, des de qualsevol punt de la geografia local, regional i fins i tot internacional de tots els valors, paisatges i en definitiva de la idiosincràsia que defineix la identitat del poble.

Poder triar! Vet aquí un luxe, encara que no ho semble, i no sempre justament valorat, per qui gaudeix de la llibertat en tots els sentits. Llibertat de moviments, de pensament, de creences, d’elecció en els diferents àmbits de la vida... Decidir on anar, en què ocupar el temps de lleure, quin esport practicar... Són immenses les possibilitats que ofereix viure en llibertat, lluny d’imposicions incoherents i injustificades que coarten drets. I sí, elegir on anar a comprar és també un acte de llibertat!! Un exercici de llibertat quotidiana que és possible. Optar per abastir-se de productes al comerç

local, al denominat comerç de proximitat o de km 0 ens possibilita no haver d’estar sotmesos al monopoli uniformador i globalitzador de les grans multinacionals, dels consorcis empresarials que ens converteixen en un membre d’una agrupació humana que es regeix per qüestions purament capitalistes. La globalització, exemplificada, entre d’altres, per les compres en línia, impersonals i allunyades del tot de qualsevol mostra palpable (comprem sense saber com són en realitat els productes quant a textures, teixits, materials de major o de menor qualitat...). La calidesa humana del contacte directe i de la interacció comprador – venedor s’acabarà perdent si no es tria la compra local, de tota la vida, aquella que de rimer moment “fiava” (o no) i que ho feia de cor, pensant en les necessitats de l’altri i no en un afany acarnissat per acumular riquesa i beneficis i sense posar el focus en el client (probablement en la majoria de casos veïnat o conegut). És per això que estar en disposició de poder comprar vora casa esdevé un motiu per a l’optimisme. Comprar triant, tocant, emprovant, si és el cas... Efectivament, la llibertat també és això.