Xafant Terra by Falla Plaça Major Carcaixent

La terra, sempre agraĂŻda al seu redentor treball, com a mare amorosida, sagna per eixa ferida en fruits i flors fetes quall. Josep Arminyana i Canut

Edita: Associació Cultural Falla Plaça Major de Carcaixent Coordinadors: Manuel Camacho Juan Fernández Marian Murillo Lucía Oltra Nacho Orts Elena Penadés Laura Penadés Vicent Peralt Pablo Peñacoba Roberto Roig Patry Sabater Maquetació: Cris Ferrer

Maquetació publicitats: Vicent Peralt

Imatges: Comissió Falla Plaça Major Manuel Camacho Bernardo Darás Aportacions varies Il·lustracions: Pasqual Boqueta Aquarel·les: Marià Mosquera Disseny gràfic: Vicent Peralt

Refranys: Àlfred Aranda Laura Penadés

Correcció lingüística: Marisa Carrió Mª José Mosquera Josep Policarpo

Publicitats: Quique Colomina Juan Lluesma José Francisco Olcina

Impressió: Set i Set. Tel. 96 297 02 01 Dipòsit legal: V-647-2017

Tirada impresa: 450 exemplars

Difusió electronica: ISSUU

La Falla Plaça Major no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors en els articles publicats, ni les comparteix necessàriament. Queda totalment prohibida l’utilització de cap part d’aquesta publicació, sense l’autorització prèvia i escrita del editor, excepte la citació en llibres, revistes o articles de premsa si s’esmenta la procedència.

Concursos: El present llibre ha participat en la convocatòria dels Premis de la Generalitat Valenciana per la Promoció de l’Ús del Valencià. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres Falla Plaça Major C/ Santissim nº 7 – 46740 Carcaixent (La Ribera Alta) secretaria@lamajor.com facebook: falla plaça major de Carcaixent

1. Llavors

Índex

Fallera major infantil - President infantil - Comissió infantil - Presentació infantil: "Els teus pares ho saben?" (Esther Puertos) Explicació falla infantil (Andreu Roig Ferri) - Coneguem la tasca dels cucs (Alberto Alves Penadés) - Excursió als horts (María Casasús i Sandra Pachés) - Les xiques del banquet - Què és per mi la terra? (Jérôme Peñalva Vargas) - Els records: fàbriques de somnis (Pepe Murillo Montagud) - Hora, sis del matí (Quique Pedrós) - Pedra i més pedra (Àlvar Cortell)

2. Arrels

3. Tronc

112

4. Fulles

194

5. Fruits

250

El Carcaixent de Cavanilles (Tarragó) - L'amollament de la redona de Carcaixent (Salvador Albert Cogollos) - El terme de Carcaixent: Partides i principals paratges (Aigües Vives Perez i Piquer) - Del cultiu de l'arròs (Bernardo Darás) - De la seda i la Morera (Bernardo Daràs) - Convivència i competència entre conreus a Carcaixent (Pasqual Talens Alberola) - Terrer gelades, arrancar i començar de nou (Elena Penadés) - Males herbers (Carles Nicolau) - Patrimoni natural: arbres de Carcaixent (Laura Penadés) Terra blanca: els forns de calç (Carles Albert Badenes)

President - Fallera major - Padrina - Padrí - Comissió adults - Recompenses - Millors fallers - Presentació nit: " Fallàtics"(Vicent Peralt Sampedro) - Explicació falla (Roberto Roig) - Els peus en terra (Óscar Giner) - Els portals de Carcaixent (Tarragó) - Hort del Tacat (Conxa Gomis) - Antecendents històrics de l'hort del Tacat (Eva Mª Gomis Vendrell) - Tipologia de casa carcaixentina (Marià Mosquera) -Hort del Saragossà (Lucía Oltra i Juan Fernández) - Magatzems (Marian Murillo) -La terra i la travessa (Aguas Vivas Serra Selma)- Transports Internacionals Marqueset, S.A.: La seua història (Emilio Albelda)- El mercat municipal (Mª Creu Trujillo) - Els casinos de Carcaixent (Mª Carmen Garrigues Garcia) - Cadira popular de Carcaixent (Eva Mª Gomis) - Set (Francesc Adrià Cucarella) - Cinquant anys de l'estació experimental agrària a Carcaixent (José Luis Valero Gutiérrez) - Pendre Terra (Tarragó i B. Daràs) - Patrimoni perdut de Carcaixent (Laura Penadés i Natxo Orts)

Visió ètica de la cura de la terra (Francisco Arnau Roig) - La taronja per terra (Israel Oliver, Toni Rios i Kike Moscardó) -Microorganismes (Carles Nicolau) - (Rubén Tello) - El cor del Realenc abans i després de l'incendi de 2016 (Paco Tortosa) - Dénia, com la terra (i la mar) mostren el futur econòmic d'una ciutat (Manolo Catalán) - La terra i el paisatge (Pau Àlvarez López) - Carcaixent is different (Xavi Lauder) - De cants a la terra (Dani Perpiñá) - La terra a les falles de la Ribera del Xúquer (Jordi Maravilla Herraiz) - Terra de cendres (Roberto Roig) - Les fulles o els fulls? (Isabel soler) - Terra rara (Miquel Boronat Cogollos) Terra en la boca (Àlfred Aranda) - Personatges il•lustres de Carcaixent (Marian Murillo i Laura Penadés) - Músics de Carcaixent (Eugeni Mora) - Àgora 1952-2019 (Vicent Giner) - Carcaixent, ciutat europea (Associació municipal d'agermannament de Carcaixent) - Francisco Gómez Marín "Paquito" (Juan Fernandez Casas) - Carcaixent, tres generacions fent pilotes de vaqueta (José Enirque Arbona Álvarez) - Carcaixent: generació de pilotaris i trinqueters (Pablo Peñacoba) - Un gavatxo en falles (Philippe Alves) - Per la terra i la família (Eva Ferri Climent) - Programació i fotos exercici faller - Els nostres col·laboradors i el que més els agrada de la nostra terra

Pròleg La paraula terra té diverses accepcions que van des de quelcom molt menut com és la matèria o element, fins a una cosa immensa com el nostre planeta Terra, passant per la nostra terra com a lloc de pertinença.

La terra és un dels quatre elements de la natura, és el més sòlid, el més compacte i el més complex de tots. La terra pot ser fèrtil o erma, arena fina o roca sòlida, rica o pobra en elements.

Quan parlem de la Terra, en majúscules, ens referim al planeta terra, un dels planetes que componen el sistema solar, on vivim gràcies a les condicions que té per a albergar la vida de les persones, dels animals i de les plantes.

Quan fem referència al lloc on hem nascut, on hem crescut, o on vivim, ens referim amb l'expressió "la nostra terra". En aquesta accepció entra la part sentimental o afectiva, ens referim al sentiment de pertànyer a un lloc, a un poble o a una comunitat concreta. És en esta última accepció de la paraula terra, en la que anem a basar-nos per a fer aquest llibret de la nostra falla d'enguany. Parlarem des de les nostres arrels, els costums, la nostra forma de vida, el nostre patrimoni i de l'agricultura, tan lligada al nostre poble i de la que no podem entendre ni sobreviure sense ella.

Terra en la qual anem a cultivar el nostre arbre particular. Partirem d'una "llavor" com són els nostres xiquets, els quals anem ensenyant-los la manera de viure, tant la d'abans com l'actual. Una llavor que poc a poc va creixent, va formant-se, coneixent el passat per tal de crear el seu propi futur. Una llavor que amb el temps germinarà i donarà unes arrels i una tija que seran la base de l’arbre.

Per tal de donar a conèixer el nostre passat que tant ens ha influït en la nostra vida actual, partirem d'unes "arrels" lligades al nostre passat, a la nostra història, a com era antigament el nostre poble, com vivien els nostres avantpassats, quina era l'agricultura que els donava de menjar i quins eren els materials que fonamentaven les nostres construccions i el nostre patrimoni.

Poc a poc assolint-se a la nostra terra s’alçarà un "tronc" com a base que sustenta tot l'arbre, en el nostre cas la nostra comissió adulta, fort i robust, preparat per a totes les desavinences i les exigències a les que el sotmetrà la vida quotidiana, amb els seus progressos i els seus retrocessos i que vorà com es diversifica i ramifica la vida al nostre poble.

Aquest tronc finalitza en unes rames plenes de "fulles", plenes de vida i necessàries per tal de donar aliment a la resta de l'arbre. Unes fulles que estan en constant renovació, verdes, fortes, seques, caigudes... com les diferents opinions que abordaran els problemes actuals de la nostra societat i les seues relacions més pròximes amb la terra. El que pensem que hui és el millor, pot ser que demà no ho creguem i el que fem hui com a correcte podria ser que fora una aberració en un futur.

Per últim tenim els nostres "fruits", el resultat de tantes hores de treball, d’esforços i de constància per obtindre els nostres objectius, com són el nostre patrimoni cultural, lingüístic o folklòric, personatges il·lustres i associacions que han fet que la nostra terra siga el que és hui, omplint-nos de goig per fer que el nom de Carcaixent es puga sentir per tot arreu.

Xafant terra no es casual. Després de l’etapa iniciada el passat exercici i les alegries obtingudes, pensarem que podria ser molt fàcil pecar d’excés de confiança i envaniment. Res més lluny de la realitat, l’èxit sempre té que servir per reconèixer l’esforç i si fem un repàs a la nostra historia podem vorer com totes les coses s'aconsegueixen a base de molt de treball i sacrifici i que de vegades així i tot, no assolim els objectius que ens havíem previst. Per tot això i pel respecte que es deu de tindre a tot el que es fa per tal de millorar les coses, cal tenir el peus a terra, cal recordar i posar en valor tot el que es nostre i ens envolta.

En un món que va cap a la globalització i la immediatesa de les coses, cap a la mecanització de les tasques i la connexió dels essers humans per mitjans tecnològics, cal parar-se a conèixer el nostre entorn, cal saber perquè som així com a poble, cal assolir els nostres vincles de relació i cal estimar tots els elements diferenciadors que ens marquen una identitat pròpia com a poble.

Sense menysprear a ningú, però posant-nos en peu, alçant la veu, amb orgull i sentiment de poble, si els que vénen de fora poden vorer les nostres virtuts, crec que deurà servir-nos per encoratjarnos i buscar que tant nosaltres com les noves generacions espremeren tot el potencial de LA NOSTRA TERRA. A tots ens encisa alçar el cap i vorer el campanar, vorer com dorm la palmera per dalt dels tarongers i olorar la nostra flor de taronger, gaudir de la riquesa única i singular que ens envolta i que és incomparable , LA NOSTRA.

La llavor ĂŠs la part del fruit que, si es desenvolupa en condicions adequades, dĂłna origen a una nova planta. Els nostres infantils sĂłn la nostra llavor per tal de perpetuar la nostra festa fallera.

Claudia Peñalva Vargas Amics i amigues,

Aquest any em toca a mi, junt al meu company de viatge Nacho, l’immens honor de representar a la comissió infantil de la falla Plaça Major. És per això que aprofite aquestes línies per dirigir-me a tots vosaltres, xiquets. Per a mi, ser fallera major infantil ha suposat un gran somni; en el que he plorat, he somrís, he gaudit, però, sobretot, he sentit orgull. Orgull de tindre una comissió a la que representar tan bolcada amb mi, tan meravellosa, que està ahí per fer-me sentir tan especial. I tant és així que no deixe d’aborronar-me cada vegada que senc el meu nom acompanyat de les paraules màgiques “Fallera Major Infantil de la falla Plaça Major”. Vull donar les gràcies a tots els que fan que aquesta siga una festa única, perquè han treballat de valent durant tot l’any. Sols vore la Presentació que em prepararen ja es podeu fer una idea. Dir a tots el xiquets de la comissió, que, si estic gaudint tant, és gràcies a vosaltres. Aquest serà un any inoblidable que sempre portaré al meu cor.

Donar també les gràcies als meus càrrecs, sempre m’ho passe d’allò més bé amb vosaltres, no podria haver tingut persones més autèntiques al meu costat al llarg d’aquesta aventura.

Per últim, com no, dirigir-me a la meua família. Ho sou tot per a mi. Vos estime. Xiquets i xiquetes, acabem de gaudir d'aquest 2019 com sols nosaltres sabem. Visca la Falla Plaça Major! Un bes molt fort a tots

Nacho Acosta Sabater Amics i amigues, enguany tinc la sort de ser el President Infantil de la nostra Falla. Em dirigisc a vosaltres amb la intenció de desitjar-vos unes falles tan plenes de sorpreses i emocions com imagine i espere que en seran moltes. M'agradaria vore-vos a tots els actes fallers que es faran. Claudia i jo enguany representem als més menuts i tots junts farem del 2019 un any inoblidable.

Començarem l'any de la mà de Fernando, gran President i millor persona; Patri, la nostra Fallera Major; Jaume i Esther, els nostres Padrins. Sempre estan pendent de que als seus xiquets, com ells ens diuen, no ens falte de res. A la resta de la Comissió dir-vos que sou molt grans. Heu fet que crega en la màgia, eixa que plasmareu a la presentació dels infantils confiant en els xiquets que, una vegada més, demostraren que són uns grans artistes, així com els adults… No vull que ningú s'enfade. Gràcies per tot l'esforç que dediqueu a tot el que feu.

No puc acabar sense donar les gràcies a la meua família i amics per estar al meu costat durant aquest any, sempre preocupats perquè els meus somnis es facen realitat . Així doncs, ompliu les caixes de petards, prepareu brusons i polars i que els vostres pares preparen la indumentària, que açò va de bo! Falles 2019.

FALLERA MAJOR INFANTIL

Claudia Peñalva Vargas PRESIDENT INFANTIL

Nacho Acosta Sabater Recompenses OR:

NACHO ACOSTA SABATER ADRIANA BELDA FERRER PABLO CEREZUELA BARQUÉ HUGO GINER REVERT ALBELDA ALCARAZ, DIEGO ALBELDA ALCARAZ, LUCIA ALBELDA TORRES, VEGA ALBERO PERPIÑA, LAURA ALVES PENADES, CRISTINA BELDA FERRER, ADRIANA BELDA FERRER, IRENE BIFANTE MORANT, CANDELA CALATAYUD CANET, JOANA CASASUS PEREZ, ELENA CASASUS PEREZ, ENRIC CASTELLO AGULLO, MAXIM CASTELLO AGULLO, VEGA CASTELLO ESTRADA, DAVID CASTELLO ESTRADA, FERRAN CEREZUELA BARQUE, ELENA CLAVIER GINER, CARLES

A RGENT:

AIGÜES VIVES PONS ALBELDA GUILLEM PONS ALBELDA ERICA SANTAMARIA MARÍN

CLAVER GINER, MARC COLOMINA DAROCA, QUIQUE CUMPLIDO FERAGUT, NEUS CUMPLIDO FERRAGUT, CLARA CUMPLIDO FERRAGUT, JORDI DAROCA ALBEROLA, LEYRE DAROCA ALBEROLA, NOA DOMINGUEZ OROVAL, ANGELA FERRANDO MARIN, GABRIEL GIMENO PONS, ANDREU GIMENO PONS, CARLES GINER REVERT, HUGO GINER REVERT, LUCAS LLEDÓ ANDRÉS, HECTOR LLEDÓ ANDRÉS, LUCIA LLINARES BORRÁS, LEO LLORENS RAMÍREZ, OSCAR

LLORENS RAMÍREZ, PAULA LOZANO POQUET, JORDI MARTÍNEZ ANDRÉS, ALEX MARTINEZ COGOLLOS, MATEO MARTINEZ COGOLLOS, TOMÁS MONTAGUD MURILLO, JOAN OLIVER PENADES, CLARA OLIVER PENADES, ISABEL ORTS MORANT, ALVARO PEÑALVA VARGAS, JEROME PEREZ SASTRE, GUILLEM PERPIÑA BRINES, VICTORIA PERPIÑA CABALLER, SANDRA PLA LLOPIS, ALEJANDRA PLA LLOPIS, VALERIA PLA RUBIO, ISABEL PONS ALBELDA, AIGÜES VIVES

PONS ALBELDA, GUILLEM ROIG FERRI, ANDREU ROIG FERRI, PAULA SANTAMARIA MARIN, ERICA SANZ ALBEROLA, NOA SANZ ALBEROLA, VEGA SOLA MIRO ALBA SOLER SANCHIS, ANDREA TALENS ALARIO, CARLA TORTOSA CABANES, MARTINA VALERO MOMPARLER, NEREA VAYA GINER, PAU YUSTE TORMOS, JOEL YUSTE TORMOS, OSCAR ZABALA CABALLERO, PAULA

En terra de cecs el borni ĂŠs el rei

Presentació Infantil: Els teus pares ho saben? Esther Puertos

Passen tres minuts de les sis de la vesprada quan gire el cantó del carrer Santíssim. A finals del mes d'octubre no hi ha molta llum a eixes hores, l’enllumenat dels carrers s'encén més tard i la nit es dona presa en arribar durant la tardor. Encara no fa fred com deuria, però la humitat de l'ambient s'encarrega de fer-nos sentir altra cosa. A les portes del parador s'amuntonen motxilles de l'escola, son propietat dels actors i actrius que portaran endavant la Presentació de la Fallera Major Infantil de la Plaça Major.

Han acudit a la cita un bon grapat, però són pocs els que tenen alguna experiència prèvia damunt l'escenari. Alguns han fet teatre a l'escola i amb sort, els han donat una frase en la Mostra de teatre escolar. Altres ni això. Però tots els que han vingut al parador hui tenen clar que volen participar siga com siga a la presentació.

Els hem citat per tant de fer-los una xicoteta prova i poder assignar els papers de l'obra. La majoria venen acompanyats dels seus pares que els recolzen en el propòsit. Ningú d'ells sap a que s'enfronta, si vos sóc sincera jo tampoc, però ens miren amb curiositat i confiança i pense que no pot anar malament.

És tracta d'un text que la Plaça Major ja va estrenar fa prop de 20 anys, però no pot estar més d'actualitat. Un barrejat de guió, expressió corporal i dansa. Cal adaptar-lo i en això ens ocuparem. Entren atrafegats, es miren entre ells i van assentant-se al voltat de la taula. Els pares acompanyants fan barret, tenim que demanar-los que baixen la veu un parell de vegades, és l'emoció del moment. Tots han llegit unes frases. - Jo vull eixir però no vull parlar.

- D'acord, algú més vol participar sense parlar?

Ho tenim clar. Els teus pares ho saben? comença a caminar. - Quan hi ha assaig?

- Assajarem totes les dies a les 18:00. Qui puga que vinga, jo estaré allí esperant-vos.

I així va començar tot.

El planeta blau és la casa nostra on conviuen espècies animals i vegetals, i on l'esser humà està causant molts maldecaps a la resta del veïnat. Comencem la presentació amb l'art de la dansa clàssica que ens farà de pròleg a la nostra història.

La Natura cobra vida davant les preguntes de la nostra fallera que ve preocupada pel canvi climàtic i els problemes al Medi Ambient. No sols es tracta de preocupacions humanes, els efectes estan patint-los tots.

El món vegetal va cobrar vida pròpia al nostre peculiar tros de bancal, on plantàrem a terra uns personatges molt divertits.

Tres per al sac i el sac a terra

El Pensament com a personatge central amb coneixement de tot, la Rosa i la Carabassera les femenines amb personalitats oposades, una creïllera i verdolaga molt col·legues i descarades al costat del nap famolenc i del taronger sofisticat. La Posidònia va representar al món marí i el pulgó posarà punt i seguit a la nostra representació de la Natura vegetal.

"La terra, tan redona i tan perfecta amaga secrets de vida" i a l'escenari gaudírem de l'aranya de la Major, amb la sofisticació dels moviments sumptuosos d'un autèntic aràcnid. I sense deixar recuperar l'alè al públic, entrà en escena l’eruga més simpàtica coneguda amb una coreografia plena de dolçor com els seus protagonistes. Ens mostraven la vida interior de la Natura, i com en les xicotetes coses hi ha molta bellesa.

I com en tot en la vida hi ha principi i també final. La llei de la supervivència farà que un depredador es done cita. La nostra eruga s'ha convertit en papallona, esta vegada l'aranya perd l'oportunitat, una altra vegada serà. Però de la terra passarem a la mar on Posidònia ens va recitar aquest poema: Al fons de la mar tinc un tresor jo no l'amague perquè ell nada son peixos blaus i color plata fan com que ballen res els espanta viuen tranquils l'aigua els encanta. Però estan en perill, no saps que passa? El remor de la mar ja no me’ls calma Tindran que amagar-se dins d'un cofre pirata Els teus pares ho saben? i què fas ? desperta! que el meu tresor es perd i la mar es calfa Què torne a ser blau i a estar en calma i quan les ones apleguen que estiga neta la platja Què el meu tresor siga teu i siga sempre de plata.

Per a finalitzar la Natura es mostrarà compassiva i esperançadora, després del missatge consciènciador "el món sempre estarà ple de llum i de colors". I així ens traslladarà de nou la dansa, esta vegada per a tancar el cercle, la dansa Urbana.

Sona la música del quadre final. Es dibuixen, geomètriques línies que formen un paisatge, però espereu! El paisatge existeix és una realitat de figures Increibles i esclata ple de colors davant de l'atenta mirada de Nacho i de Claudia. No és un somni xiquets, és el vostre moment.

A estes altures de la Presentació els artistes estan esgotats però satisfets. S'escolten forts aplaudiments com a reconeixement al treball ben fet d'un gran equip. S'heu guanyat bé el jornal. El dilluns a les 18:00 no m'espereu. Fins l'any que ve.

Arbre a terra, tothom li fa guerra

Explicació falla infantil Andreu Roig Ferri Membre de la comissió infantil

En la falleta d’enguany volem ensenyar-los a tots els xiquets la importància de les coses que ens envolten i tenim com a nostres, son els nostres signes d’identitat com a poble. El cos central de la composició està format per la Llum i el Foc, elements principals del nostre poble mediterrani.

La Llum està representada per una gran fada que il•lumina, irradia alegria i energia a les nostres vides. El Foc està representat per un cavaller disfressat de drac, ell ens mostra que tota nostra cultura festiva esta relacionada amb este element de la natura.

Les escenes de la part davantera de la falleta ens mostren la nostra pintura de la mà del pintor més il•lustre Joaquim Sorolla, la nostra literatura del segle d’or representada en la figura d’Ausiàs March, el colorit i la majestuositat de les nostres festes de Moros i Cristians, vegeu si els cargols son avellanencs!. Una massereta ens mostra tota la riquesa dels nostres productes, riquesa i varietat de denominacions d’origen valencianes. Per altra banda, la nostra historia es veu escenificada amb la Marqueseta expulsant als francesos de nostres terres, demostrant que per a valents nosaltres. La cara del darrere continua posant en valor les nostres coses, una iaia li explica les històries del passat a la seva neta per tal que agafe consciència i no oblide els seus orígens, la figura del Tirant lo Blanch ens mostra les nostres aventures, un jugador de pilota ens mostra el nostre esport mes autòcton, tota mena de planters de les nostres varietats que ens serveixen per repoblar les nostres malaurades muntanyes, la nostra exquisida gastronomia de cuina de producte cassolà i com no acabarem en la riquesa de la nostra festa, el nostre símbol d’identitat mes internacional, les falles, patrimoni immaterial de la humanitat Sols desitgem que vos agrade la nostra proposta d’enguany, us traiem un somriure i gaudiu d’ella. Agafeu-la com a vostra!

Quan al cel hi ha bassetes (o cabretes), a terra hi ha pastetes

De la mar l'esturiรณ i de la terra el bacรณ

Coneguem la tasca dels cucs Alberto Alves Penadés

Des de que sóc ben menut he escoltat que a Carcaixent hi havia un gran cultiu de moreres on hui en dia hi ha tarongers. Moreres que servien per a alimentar els cucs de seda. I d'on ix la seda? Si hi ha alguna cosa que ens caracteritza als valencians són les nostres meravelloses teles de seda. Doncs bé, enguany en la falla hem après a traure el fil de seda per a realitzar entre altres moltes coses les teles que ens fiquem en falles i ací vaig a contar-vos un poc tot el que aprenguérem.

Els cucs de seda que en zoologia es diu Bombyx mori, es criaven en uns canyissos on ficaven les fulles de morera. Estos cucs passen per diverses etapes durant tota la seua vida. El cicle comença quan el cuc ix de l'ou, generalment en el mes de març o abril, en eixe moment són de color negre i amb pèl. Comença a créixer mentre menja fulles de morera i a mesura que creix va mudant. Quan van a mudar romanen immòbils durant u o dos dies, paren de menjar i es queden en el cap alçat apujantse únicament en les potes posteriors. Poc a poc comencen a mudar la seua pell quedant el cuc amb un color com més brut i la seua pell arrugada.

Posteriorment la eruga busca un lloc sec i aïllat on fabricar el seu capoll i transformar-se al seu interior en crisàlide o pupa. L'animal es col·loca al centre i comença a teixir sobre ell mateix el fil de seda formant el capoll, quedant

Lloa la mar i viu en terra

l'eruga al seu interior. El capoll és una estructura ovalada de color groguet formada de un fil resistent, únic i continu que és la seda. Aquest fil el segrega l'eruga a través de les glàndules sericígenes que estan situades en la boca de l'animal.

En aquest taller observàrem diferents tipus de capolls, uns eren vàlids per a traure el fil de seda i altres no ho eren. Algunes vegades la papallona trenca el capoll per a eixir i eixe capoll ja no serveix, altres vegades el capoll era xicotet perquè els cucs no havien menjat prou morera durant la seua etapa de cuc o l'animal no l'havia completat. Els capolls tenen colors diferents alguns són més blanquinosos, altres de color groc clar i altres groc intens. Els capolls estan rodejats d'uns fils de menor qualitat anomenats “borra” que es lleven abans d'extraure el fil i antigament s'utilitzaven per altres usos com omplir coixins o matalafs.

Per a traure el fil de seda del capoll, cal bullir-los abans de que la papallona isca. I això mateix és el que nosaltres férem, bullirem els capolls primer per a traure desprès el fil de seda. A continuació amb una "granereta" de mà, feta amb espart, enganxem els fils i comencem a tirar del fil de diversos capolls a la vegada. Enfilem el fil en un torn i l'enrotllem en aquest que va girant i estirant la seda dels capolls. De cada capoll s'extrau un únic fil continu. Tot un procés molt delicat i sobre tot costós de fer.

Gener mullat, bo per a la terra i mal per al ramat

Excursió als horts María Casasús i Sandra Pachés

Fa molt de temps les persones es posaven a treballar des de que eren molt menudes, com és el cas d'un dels nostres avis, que es va posar a treballar quan sols tenia huit anys en un dels horts dels quals anem a parlar. Hem tingut la sort de visitar amb la falla dos dels horts més importants i emblemàtics de Carcaixent: l’hort de Sant Eusebi i l’hort de Sant Vicent. Hem aprés molt sobre el que era treballar en aquests horts i la faena que comportava. En primer lloc, anem a parlar de l’hort de Sant Eusebi, també conegut com a l’hort de Batalla o la casa Xina.

El seu primer propietari fou un francés anomenat Maurice Batalle, i del seu cognom ve el nom de l'hort de Batalla. Ell va comprar les terres perquè en aquell moment donava molt de prestigi. Després, l’hort el comprà en Eusebio Escovedo, que era una espècie d’ambaixador de Filipines, per això la casa que va manar construir en mig de l’hort es semblava a les cases asiàtiques d’eixe temps.

Eusebio formava part de la burgesia, que en aquell període passà a tindre el poder. Construïren una casa i al voltant d’ella un gran jardí preciós per a què les dones de classe alta, que no treballaven, pogueren passejar i passar l’estona en ell.

Aquesta explotació agrícola es troba al terme municipal de Carcaixent. El clima que es dona a aquest hort és el típic clima mediterrani, amb estius calorosos i hiverns suaus, precipitacions escasses concentrades a la primavera i a la tardor. Aquest hort es troba a la vessant d’una muntanya, per tant no és una zona de planura i el terreny està escalonat.

Aranya, per terra, tapa la gotera

L’explotació té 34 ha, 408 fanecades, que correspon a una explotació agrícola mitjana (10100ha). Els propietaris contracten a gent especialitzada per a què vinga a podar i recol·lectar el fruit encara que sí que són ells els que venen el producte directament al client mitjançant una plataforma digital. Els propietaris no viuen de la renda del camp, els diners que guanyen de la plantació de taronges els utilitzen per al manteniment del propi hort. Al món existeixen més de 500 tipus de cítrics, però a aquest hort es cultiven sols 19, dels quals es comercialitzen 9. Alguns d’aquests són la mà de Buda, taronges navelines, sanguinelis, mandarines, llimes...

És un hort ecològic, és a dir, no s’utilitzen fertilitzants ni pesticides, amb un tractor trituren els fruits que han caigut al sòl per a mesclar- los amb la terra i servir d’adob. La maquinària utilitzada és tractors, llegones, birbadores...

L’hort és de regadiu. Abans es regava a manta però des de fa 20 anys es rega a goteig. Més o menys es rega cada 3 setmanes, però depèn de la temperatura i de si ha plogut recentment. El cost econòmic del reg es del 40% del que guanyen amb la venta de taronges.

A continuació anàrem a un altre hort, prop del primer, anomenat al hort de San Vicent. Aquest hort el va contruir Vicent Ribera Tarragó a l'any 1870, germà de Julian Ribera i José Ribera. Vicent Ribera era retor, i va deixar en herència l'hort al seu germà José Ribera comerciant de taronges i propietari del magatzem de Ribera de Carcaixent. Els heureus de José Ribera dividiren l'hort en varies parts i l'actual propiètaria va comprar totes les parts tornant a juntar l'hort. Aquest hort té una extensió d'unes 100 fanecades que rodejen una casa senyorial molt bonica.

A diferència del primer hort, aquest disposa d'un cultiu amb les últimes tecnologies. Segons la temperatura, la humitat, i el sol que faça hi ha un ordinador que ajusta al quantitat d'aigua que necessiten els tarongers. Ací es cultiva taronja de la varietat València. midknight. A més tenen arbres amb altres varietats més específiques i rares com taronges i llimes kumquat.

De la mar l'esturiรณ i de la terra el bacรณ

Les xiques del banquet Si busquem al diccionari el significat de les paraules llavor i essència trobem entre d'altres, aquestes definicions: Llavor: cosa que és causa o origen d'una altra, especialment d'un sentiment o d'una cosa immaterial.

Essència; conjunt de característiques permanents i invariables que determinen a un ésser o una cosa i sense les quals no seria el que és. Bé doncs, un cop tenim clares les definicions que expliquen la nostra història, entrem en matèria ... Un dia de falles qualsevol són moltes les hores que passem juntes, sempre deixant-nos fins l'última escletxa d'energia en tot allò que realitzem. Quan estem a la plaça, podríem dir que som les ames, i una de les activitats que més ens agrada i ens relaxa, seure al banquet de la plaça i contar-nos les nostres històries;

Al cap i a la fi, ens agrada estar juntes i gaudir d'estos moments.

Anem al banquet de la plaça on ens contem les nostres coses i on gaudim de les nostres rialles.

Quan érem xicotetes, hi havia menys llavors i per tant, menys arrels. A mesura que passaven els anys, el grup anava creixent com el tronc, fins esdevindre l'arbre: Vives, Laura, Clara, Isabel, Paula, Joana, Noa, Claudia, Sandra, Candela que és la més xicoteta, Patri la més major i jo, Cristina.

Mon pare i ma mare són fallers de tota la vida i quan vaig nàixer, em van apuntar a la falla, passaren els anys i el grup d’amigues va anar creixent i cada vegada ens anàvem formant com amigues i sobretot, com a falleres.

Sóc fallera des que vaig nàixer, gràcies a les arrels falleres de ma mare. Any rere any, hem gaudit i hem crescut i tot açò ha construït el tronc d'un arbre que serà el nostre futur.

Fa cinc anys que estic a la falla i no em penedisc d'haver-me quedat. He fet unes amigues que son com la meua família.

Per a mi, les falles són emoció, tradició i molts sentiments més. El primer dia que vaig anar a la falla sols coneixia a Paula i va ser ella qui em va presentar a les xiques. Cada vegada tenia més ganes d'anar a la falla. Tinc la sort de ser fallera des que vaig nàixer, gràcies a ma mare, que és fallera des de xicoteta.

Juntes hem viscut experiències fantàstiques, com quan anem al bar, o estem juntes veient com se crema la falla i sobretot ocupem el nostre banquet.

Els meus pares m’han inculcat el sentiment faller des del primer dia de la meua vida. Per a mi, les falles són una forma de viure, un sentiment i una passió. Gràcies a elles conec a molta gent a la que estime. Compartisc amb les xiques un munt de sentiments, l’amor per les falles, la il·lusió d’una cercavila, el mal de peus el dia de l'Ofrena, ... Juntes hem format un grup genial que estic segura que sempre viurà als nostres cors.

Elles són aquella llavor que es va plantar perquè creixera amb una bona arrel i acabara sent l'arbre fort que creix, no només per defensar-se, sinó també per ser més fort encara i defensar als altres. Elles van decidir ser part d'aquesta història, van decidir per elles mateixes, no van permetre que ningú els diguera què havien de fer. Són ben capaces d'expressar-se i és el que veritablement les fa tan humanes. Són princeses sense corona, les dones que en un futur no molt llunyà no tindran por, podran ser el que es proposen, però sobretot seran felices. Recordeu que tenen la llavor i l'essència d'una educació que és la base perquè això passe.

De terra d'alacrans, pocs pans

Què és per a mi la terra? Jérôme Peñalva Vargas

Per mi la terra suposa la vida.

Des de ben menut mon pare em va ensenyar tot el que ens ofereix aquest element de la natura. Tant és així que visc rodejat de natura i terra. Vos ho vaig a explicar d’una manera que de segur ho entendreu:

Hi ha una pel·lícula anomenada “Del revés” (les emocions per a mi) on la protagonista és una xiqueta, Riley, que al cap té unes illes. Eixes illes son les que formen la seua personalitat (illa de la família, illa de l’amistat, illa de les pallassades…). Cada vegada que fa una activitat molt positiva per a ella, una o més illes es fiquen a funcionar. Això és el que em passa a mi cada vegada que faig alguna cosa relacionada amb la terra. Vos vaig a ficar exemples:

Cada vegada que ajude a mon pare al jardí, se m’il•lumina l’illa de la família perquè gaudisc molt amb ell. Hem plantat vinyes, tomaqueres, melonars i alguna fruita més. Açò també m’ha servit per vore del que sóc capaç, plantant una xicoteta llavor, si la cuide pot donar molt fruits. L’illa de la honestedat i confiança vos assegure que es reforça.

L’illa de l’amistat la faig funcionar a la terra quan, per exemple, convide els meus amics al meu aniversari a ma casa i ens passem el dia jugant a jocs per la muntanya. La recerca del tresor pels arbres és un dels que més m’agrada.

I les pallassades a la terra? M’encanten, encara que després la roba acabe al fem. Una vegada vaig fer inclús una caseta de fusta al camp. Es per tot açò, i moltes més vivències, que la terra reforça les meues illes, i per tant la meua personalitat. Per tant, tot el que em dona la terra m’encanta. Espere que pugueu vosaltres gaudir tant com jo d’ella.

El bon ruc i el mal ruc, en la seua terra ĂŠs ben venut

Els records: fàbriques de somnis Pepe Montagud Murillo

Les recorde molt bé. I m’encisaven. Aquelles vesprades, després de dinar, quan jo me n’anava amb el meu avi a la Font del Botet, prop del Barranc de Barxeta. Sèiem els dos sota aquell immens garrofer on feia una bona frescoreta.

Sempre ocorria el mateix: durant una estona, tots dos restàvem callats, pensatius, quiets. Jo sentia el meu cor com bategava a cada cop de respiració, i sentia la del meu avi, molt més pronunciada i lenta que la meua. Jo intentava seguir-lo i respirar al mateix temps que ell, però en cansava de seguida.

Quan el meu avi ho creia convenient, i pensava que les nostres ments ja havien cobert tot l’univers dels pensaments, començava a contar-me coses de la seua joventut, quan jo encara no coneixia la llum d’aquest món i anava perduda pel firmament esperant que algú em rescatara. Em contava com, amb un gallet, anaven al cine i es compraven moniatos i carabassa torrada.

I quan venia la fira era tot una gran festa. Grans parades de fruites seques: cacaus, tramussos, panfígols, figues seques...I per la nit, eixes nits fresquetes d’acabament de l’estiu, una gran revetlla al passeig on tots ballaven. Això sí, les xiques per un costat i els xics per l’altre, i les mares controlant perquè fos així. A les dotze de la nit tot el món cap a casa. Les xiques tenien sols dos o tres vestits; dos per a entre setmana i un altre més nou per a mudar el diumenges. Això sí, ben emmidonats, més tesos que un titot. Eren altres temps, temps difícils però per al meu avi, molt feliços.

Quant s’acostava la Pasqua es formaven unes grans penyes de xics i xiques. S’ajuntaven en els horts del terme. Solien portar un acordió que tocava pasdobles, fox-trot, valsos i algun que altre tango. Em deia que anys després els més acomodats ja portaven un “picú”, el que després s’anomenava “tocadiscos” on sonaven les músiques més atrevides com el Rock, el twist...Aquells balls es feien després del tradicional berenar (mona, encisam, ou dur, llonganissa...), de jugar a “penyores” en el patis dels horts, sota la parra, fins que es ponia el sol.

Quan es feia de nit, i la terra era parda, agafadets de les mans anaven des del Camí de la Font cap avall cantant alegrement la Tarara fins arribar al Passeig que s’omplia de gom a gom.

El iaio em contava que allò era festa, tots els amics junts...El meu avi ho contava amb una llum especial als ulls i quasi sempre amb la mirada al davant, sense girar-se a mirar-me, sols algunes vegades.

Era com si jo no hi fóra, com si estigués viatjant al passat per un passadís secret. I jo, que m’havia endinsat per aquell passadís darrere d’ell, estiguera fent meus tots els seus records.

Gavina a la platja, mariner en terra

Fins i tot hi ha vegades que em pare a pensar i no sé ben cert si el que estic recordant era alguna cosa que en realitat em va ocórrer a mi o era un dels meravellosos records del meu avi que me l’he fet totalment meu. Quan el meu avi acabava de parlar, agafàvem dues taronges del camp d’enfront. Ell les pelava amb la seua vella i gastada navalla. Mentrestant, jo n’agafava una altra, a poder ser més madura, i me la feia ben blaneta estrenyent-la fortament amb les meues mans; després quan ja la tenia xucladora, li feia un foradet a la part de dalt i la xuclava fins a traure-li tot el suc i deixar-la totalment seca. Després ens menjàvem les que el meu avi havia pelat i en acabar poc a poc tornàvem a casa. El meu avi, quan jo estava cansada, solia agafar-me pels muscles, i jo de la seua jaqueta. Tornàvem tot el camí en silenci i jo tornava a jugar, secretament, al joc de la respiració. L’altre dia, vaig tornar a la casa de la meua infantesa i vaig decidir eixir a pegar una volta. Sense adonar-me’n, vaig arribar a la Font del Botet. El meu cor va esclatar en mil trossos: havien arrancat el camp de tarongers i estaven construint uns xalets; la garrofera l’havien tallada i en el seu lloc estaven fent una gran pista de tenis. Una llàgrima va rodar per la meua galta fins arribar als meus llavis. Tenia un sabor salat i amarg.

Aquella llàgrima no era meua, era la part del meu avi que jo m’havia quedat. Dels seus records que habitaven en mi i que em feien viure en dues èpoques al mateix temps. Tot era ple de formigó, rajoles, ciment, pols, marbre...Me’n vaig anar d’allí, m’estava marejant... No hi he tornat, ni pense fer-ho. Tot ha canviat tant!

Això sí, són altres temps; temps difícils, però feliços.

Gavina en terra, mariner, passeja

Hora, sis del matí Quique Pedrós

A 1980 i un pico, jo era un xiquet que volia ser major. Malgrat el meu pes ridícul i la meua alçada insuficient jugava a botar-me tres dècades. Imaginava que treballava com un home, fent tots els trellats possibles al menjador de ma casa, mentre, ma mare, feia el dinar a la cuina. Primer aplegava mon pare i el seguia cap al despatx on dibuixava en tots els papers que no aprofitaven. Després de la gran portà, sentia al meu iaio que venia del camp, brut de dalt a baix, deixant mitja fanecada de terra pel corredor del piso. Mirava de rentar-se al quarto de bany i tronava contra la pena negra per no poder traure’s els calcetins... Moment que aprofitava per entrar i ser jo el salvador que li’ls arrancara dels peus. De tant en tant, era premiat amb un “pictolín” i llavors omplia la boca d’aire gelat. Mentre, ell em feia restar i sumar de cap imaginaries “peladilles i caramelos”, que me portaria de la fira de Xàtiva. Era cosa seriosa, perquè, segons ell, sumar, restar i dividir, era tot el necessari per multiplicar a la vida. El dinar ja estava fet, i fou un dia que, a taula, se produí el miracle. Era Març i als camps s’havien repoblat les faltes amb plantons nous, calia regar-los a poal, i el meu iaio em digué que dissabte contava amb mi per ajudar-lo a fer eixa faena. Per fi! Què gran moment! De sobte tenia l’oportunitat de fer tasques de majors, i res de jugar, no, era important de veritat!

Arribà el gran dia, bé, crec que ni encara havia arribat perquè el sol no hi era fora, tot estava fosc quan ma mare em despertà. Un gotet de llet i galetes a la panxa, roba vella i en un pessic ja estava dins de la furgona. Hi havien dos jornalers més, pare i fill, tenien múscul per tots els llocs, jo encara que no tenia el cos fet, però, no volia quedar-me darrere, m’unflava com un gripau. Feia fred dins d’aquella R4

tan plena de rovell com empudegada de camp i química fitosanitària, hi havia: una botella de vi, tomaques, ferramenta, papers de periòdic, i els esmorzars. Es veia poc, després de les cases; arbres passar. Per fi arribarem al primer camp, dos poalades per plantó, i dos poals per als majors, i no més un per mi, quina injustícia! Calia omplir a la sèquia, i allà que arranque a córrer. Jo el primer, amb tota la il·lusió que només els menuts són capaços de retindre dins del pit, arribe, carregue a contra corrent tota l’aigua que puc, em paregué poca, i torne a repetir l’operació. Enfile cap al camp, allò pesava com el plom , agafava l'ansa amb les dues mans, els ossos dels braços estaven somoguts, l’esquena em feia corba, els genolls em colpien contra el poal, llavors el líquid botava fins banyar-me els peus. El meu iaio em marmolava demanant-me que anara amb més cura, que no omplira tant, que no em banyara… tant s’hi val. Embrutar-se i treballar sempre serà directament proporcional, els arbrets es regaran encara que siga a rebolcons, pensava jo tot flamenc. Al quint viatge ja estava destruït , i encara esperaven cinc camps més i tot el matí. M’aparegueren tots els mals: el de coll, el de cames, el de braços… les meues mans tendretes criaren bombolles, i algunes quedaren en sang, vaig agafar fred, tossia i volia morir-me, però ahí estava la terra, que em va mantindre en peu. Ella era la raó del meu patiment, sí, però perquè volíem domar-la i fer que ens donara vida, per a que un dia poguérem collir-li el fruit, el fruit i l’orgull. El matí fou molt llarg, l’energia la vaig perdre a poalades i lo que quedà de mi va ser repatriat de cos present fins el carrer Sant Antoni. M’ha mare es fica les mans al cap, marmolà a son pare, ell ni cas, content perquè el seu nét ja coneguera el seu món. Mig omplí la ba-

Gavines en terra, temporal a la mar

nyera i em rentà , em curà les mans. Jo les mirava i sentia com coïen. Estava content, vam dinar i a taula, el meu iaio contà l’aventura. Després vaig caure redó al sofà, somniant en llagones, caballons, canals, i taronges… zzzzzzh! Jo no era ben bé conscient de tot el que em depararia la vida, de lo que es lluita al camp i lo desagraït que és per al llaurador no trobar recompensa. De que a València la terra entra pels ulls i passa a la sang, que la suor també rega però, el que més són les llàgrimes perquè al camp només es pot anar a tres cosses: a pegar una mirà, a plorar, o a fer faena. A dia de hui no sabria dir-vos què es la terra, però no cal que ningú m’ho conte. Si em cal dir-vos que tot va sorgir d’ella i que en ella descansa la nostra història, aquelles arrels de aquells plantons, que donaren el fruit de la nostra cultura. Tres dècades després, sóc un Home, un Home que voldria a tornar a ser menut. A ser plantó

Gavines per terra, la mar en guerra

Pedra i més pedra Àlvar Cortell

Joan es desperta al trencar l'alba. Es renta la cara i es prepara per a un dia més de treball. Potser hi haurà sort i trobarà alguna cosa per a poder tirar-se a la boca, encara que no sempre la sort està del seu costat.

Si coneixes al Joan i la seua casa és estrany el que he dit, perquè a la vora de sa casa té uns gegantescos testos amb plantes enormes i espesses. Plantes que dóna el mateix de la varietat que siguen, de fet, la majoria són males herbes. A la nevera incomptables recipients de vidre contenen litres i litres de llet. Si fusionem estes dos característiques de la casa arribarem a la realitat nua i crua. Joan viu a un paratge rocós, àrid i sec on l'única terra cultivable està en les seues jardineres. Sols les pot utilitzar per a fer créixer unes incomestibles plantes per a les seues cabres Vine i Ací, que a la vegada sols li produeixen llet. Ai, si se les poguera menjar. Si ho poguera fer...es quedaria sense llet, però podria cultivar altres coses, podria si tinguera llavors i més aigua. Joan ha deprés a reciclar, replega aigua de pluja i la guarda en pots de vidre a la nevera, els excrements de les cabres els utilitza per a fer compost per a les plantes, amb la llet fa iogurts i llet quallada. Ha anat aprenent amb el temps.

De tant en tant, però molt de tant en tant, algun pardalet apareix amb la intenció de picotejar en les plantes. Aleshores es plantegen dos opcions: que Joan l'espante sense voler o en els menors dels casos que Joan el puga caçar i tindre alguna cosa que portar-se a l'estómac que no siga llet.

No tot era així al principi, anys enrere, el seu avi li explicà que feia molts, molts anys hi havia terra, i arbres, i rius, i camps i animals. Hi havia un món que el canvi climàtic no havia pogut canviar. L'avi li contava com cuinaven plats amb peixos, pollastres, gallines, creïlles, cebes, carlotes, espècies i productes que s'escapaven de la seua imaginació. L'avi li explica que tenien al seu abast màquines per a fer el treball de les persones, forns, exprimidores, thermomixes, batedores, microones, vaporeres, iogurteres, panificadores i més enginys que anaven a llum. Clar, amb les dos plaquetes solars que tenia el Joan al terrat era difícil fer funcionar tot açò; i total, per a què? Pot ser la iogurtera si li feia feina. Entendre el de la televisió no era fàcil i menys allò que el iaio anomenava internet

També li contà que la gent feia una cosa que es dia dutxar-se, amb molta aigua i sabó. Això ell no sap el que és, es renta amb un grapadet d'aigua pel matí i si plou molt, molt, molt, ix sense roba i es frega un poc. Però això són poques vegades a l'any.

El que sí feia moltes vegades a l'any era pegar-li voltes a tot açò, com seria el món del iaio i dels pares, com havia canviat tot tant? I volta i volta i volta no pensava en res més. Però per molt que no volguera quan eixia a la finestra sols veia que pedres i més pedres, ni un gram de terra i poca, quasi gens d'aigua. Passaren els anys i l'únic canvi que es podia apreciar a la casa del Joan era l'absència de Vine i Ací, les dos cabres, femelles, no havien pogut tindre descendència, òbviament, i el nostre protagonista es trobà sol i sense font de menjar. No hi havia més remei que pegar a fugir d'aquell desert de pedres. Agafà la llet i l'aigua que li quedava a la nevera, desengegà les plaques solars, tancà la porta i a caminar.

Qui té terra i no la veu, es fa pobre i no s'ho creu

Deixarem a banda totes les penes i mals moments que va patir Joan durant el seu viatge i ens traslladarem al final, a la part que ens interessa més.

A mesura que avançava el paisatge anava canviant considerablement. El nombre de pedres hi havia disminuït d'una manera quasi escandalosa, començava a veure arbres, i per tant, algunes zones amb terra. Joan s'adonava que l'ambient era més humit i algunes taques verdes es deixaven vore de tant en tant. Va poder beure en algun bassal i rosegar algun tros de llorer, va ser un atrevit perquè no sabia els efectes que podia tenir aquella olorosa planta.

Pas a pas va anar experimentant noves sensacions i el temps i algunes clavades de pota l'ensenyaren que tot girava al voltant d'un element bàsic i fonamental: la terra. Des que havia de deixar les seues muntanyes la quantitat de terra que havia anat veient augmentava per minuts i segons anava fent-se gran la superfície de la mateixa anava coneixent més varietat de flora i també de fauna.

Ha passat molt de temps, Joan és mestre i ensenya moltes coses als xiquets però la primera i la principal que li agrada dir-los el primer dia de classe de cada any és aquella endevinalla que va inventar quan abandonà la seua antiga llar: d'on ix allò que t'alimenta, que et cura o t'alegra la vista?, d'on ixen les plantes, flors i arbres que et donen calor, cura i menjar? On descansen els animals, les cases i els rius? On? On? En la terra. Hi ha quatre elements: foc, vent, aigua i terra. Tots són importants, però si n'has de triar un per damunt dels altres... quin triaries?

Part de la planta, generalment subterrĂ nia, de simetria radiada, que creix en sentit oposat al tronc. .Les nostres arrels sĂłn la nostra histĂ˛ria.

Qui tĂŠ terra, s'enterra

El Carcaixent de Cavanilles Tarragó

El botànic Antoni Josep Cavanilles i Palop, a les seues "Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia"; al seu pas per Carcaixent, deixà constància del següent: "151. Una legua al norte de Manuel está Carcaixént precedido de Sen Juan y Cogullada, pueblos infelices de muy corto vecindario por el cultivo de arroz. Carcaixént es una de las mayores villas de la Ribera, y quizá la mas hermosa: tiene espaciosas calles y un caserío decente, que anuncia la comodidad y riqueza de sus 1300 vecinos; goza de un ayre casi sano por tener los arroces á bastante distancia; las aguas son puras, y los alimentos abundantes. Hállase en el centro de 11000 hanegadas de huerta, plantada de infinitas moreras, y cruzada por muchos canales en que se parte la acequia principal. Los campos presentan una superficie horizontal para facilitar el riego; y la tierra, que es roxa, se proporciona mas y mas para producir por el continuo movimiento del arado ó azadon. Esta porcion privilegiada está cercada de campos areniscos por el mediodia, y mucho mas hácia el oriente y faldas del empinada Toro, las que se terminan en cerros, y últimamente en lomas hácia Carcaixént, dexando como media legua de arenas estériles hasta que principia la huerta. Pudiera este arenal reducirse á pinares para aumentar, la leña, y preparar con el tiempo un suelo fértil. Los campos areniscos hácia el mediodia que hubieran quedado estériles en otras manos, se han aprovechado de pocos años á esta parte con grandes ventajas. Sabian los de Carcaixént que los naranjos prosperan en terrenos areniscos si se benefician con estiércol y riegos: convidábales la naturaleza de los campos; pero carecian enteramente de agua, que ocultaba la tierra en sus entrañas: empezáron á taladrarla con pozos, hiciéron norias, suavizáron con estiércol las áridas

arenas, y convirtiéron los eriales en bosques de naranjos chinos y de granados. Aún continúan aquellos industriosos labradores sus conquistas aumentándose la riqueza, la abundancia y la hermosura. Para calcular de algun modo las ganancias bastará decir, que tres jornales de tierra donde habia una noria ántes de introducir los naranjos, granados y frutales, daban al propietario cada año 30 pesos: cercó la posesion con muros, plantóse de dichos árboles, y en 1792 se sacáron 500 pesos de las naranjas, 200 de las granadas, y buena porcion de frutas y hortalizas. El actual Cura de la villa D. Vicente Monzó, dueño y fundador del dicho huerto, ha electrizado con su ejemplo á muchos vecinos, y ya se ve gran multitud de huertos de igual naturaleza. En estos bosques delicioso se crian alguna palmas que adornan aquel recinto, donde la naturaleza y el arte concurren para recrear los sentidos. A las sumas considerables que producen los huertos se deben añadir 460 cahices de trigo, 600 de maiz, 100 de habas, 1200 de arroz, 7000 libras de seda, y algunos años hasta 10000. Las riquezas del pueblo, la variedad y abundancia de frutos excitan la codicia de varios holgazanes que talan los campos, y obligan á sus dueños ó á guardarlos, ó á coger con anticipación los frutos. Debieran ponerse guardas, como se practica en otros lugares, con facultad de perseguir y prender á los delinqüentes, haciéndoles pagar los daños causados en el término. Responden los guardas, y aseguran los frutos á los propietarios, contribuyendo estos con una moderada paga, y cediéndoles las multas, que se exîgen con rigor, y siempre proporcionadas al daño".

Peix de vora terra, peix de merda

L’amollament de la redona de Carcaixent Salvador Albert Cogollos

El diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix la devesa com una extensió de terra coberta de vegetació natural, destinada al pasturatge i a l’aprofitament de llenya. Es diferencia del bovalar en què este és un espai comunal reservat per a pasturar bestiar destinat a l’abastiment de carn.

El 9 de gener de 1387 el Consell de la vila d’Alzira va constituir el bovalar de l’horta de Cent1. Dos-cents trenta-nou anys després, en les Corts de Montsó de 1626, el rei Felip IV atorgava a Carcaixent el privilegi per a crear una devesa o redona.

Després d’anys de litigis, el 22 de setembre de 1656, el Consell de la vila de Carcaixent acordava la delimitació i amollonament de la devesa. «Die XXII septembris anno a nativitate MDCLVI

Frances Casanoves, ciutada, justicia2, Andreu Talens3, Barthomeu Casanoves4, Vicent Nicolau5 i Nicolau Canut6, ciutada, jurats de la present vila de Carcaixent ajuntats [...] per quant la [...] Magestat del Rey Nostre Señor ab un acte de Corts, fet en les Corts celebra a Monso en lo any mil siscents vint y sis, concedi a la present vila merced que pagues senyalar redonda en lo terme de aquella, per a apacentar los ganados e les carns de aquella y dels vehins de dita vila, y que ab real sentencia publicada en quatre de agost propassat se a declarat se pose per dita vila en execució dita merced contenguda en dites Corts, idem senyalaren y senyalen dita redonda en lo terme de dita vila en la forma següent: Primerament, comensa aquella en el Barranch de Barcheta, en ves Alzira linea recta, per a on se partixen los termes de les dites dos viles, en ves Aygues Vives fins lo Tossalet que esta per damunt del Barranch de Robi passat lo Estret de Aygües Vives defront la cova de la Gombava, y de alli prenint en ves lo terme de Xativa passa per mig de la Rota Llarga dret al tossal que esta entre dita Rota Llarga y los llaurats dits de Diego. Y travesant per dits llaurats passa a la montanya que esta abans del barranch de na Pujalta ab lo alt de dita montanya y travesant dit barranc de na Pujalta passa de traves a laltra montanya que esta a laltra part de dit barranc a hon y a amollo. Y de allí travesant per la senda dita de Reus y passant per lo alt de la montanya que esta front de dita senda en ves lo terme de Xativa dempres pasa de alli al barranch de la Parra, fins lo alt del tossal de dit barranch al peu del qual esta la font de la Parra, quedant dita font dins dita redonda y dalli linea recta abaxa fins al bovalar del terme de la 1 2 3 4 5 6

ARXIU MUNICIPAL D’ALZIRA. Llibre d’ordenances municipals, sign. 00/4 Francesc Casanoves Garrigues. Ciutadà (Carcaixent, 1611 – 1690) Andreu Talens, fill de Bernat Bartomeu Casanoves Gisbert (Carcaixent, 1621 – 1701) Vicent Nicolau Doménech (Cogullada, 1625 – ?) Nicolau Canut Albelda (Carcaixent, 1623 – 1697)

Quan la formiga treu terra del niu, adoba la gotera i fuig del riu

present vila declarant que tot tros terra ni tros de terra ni a fins als dits senyals y puestos supra referits eixin de dita vila y comensant el bovalar de aquella sia la redonda y que es tinga y guarde per tots per tal y a qui gose de aquella de totes les preminencies pot gosar y gosen en altres parts».7

Cent anys més tard, el territori de la devesa de Carcaixent encara provocava conflictes entre Alzira, Carcaixent i el senyoriu del convent d’Aigües Vives. En un plet8 iniciat per Alzira, la Reial Audiència de València va resoldre, tal com demanava Carcaixent, fer nova fitació i amollonament que demarcara la redona. Les persones que intervingueren en el procés foren: Comissari de la Reial Audiència de València: Josep Caturla Comissionats de Carcaixent: Miquel Vallo9, Josep Noguera10 i Vicent Lloret11 Síndic procurador general d’Alzira: Josep Genís Experts d’Alzira: Joaquín Palacios i Diego Bono Perits d’ofici: Miquel Benavent i Onofre Baldelló Mestres obrers: Josep Martínez12 i Domingo Úbeda13 Agutzil: Josep Burguera Escrivà reial: Josep Rubió

Els treballs s’iniciaren el 22 de febrer i conclogueren el 4 de març de 1779 amb la col·locació de nou, reposició i/o reconeixement sobre el terreny de cinquanta mollons.

22-02-1779 «Mojón 1: [...] toma principio desde del mismo barranco de Barcheta assia Alzira linea recta por donde se parte y dividen los terminos de esta villa y la de aquella y al efecto deve colocarse un mojón a la misma inmediacion y orilla de dicho barranco en tierras propias de Miguel Albelda a seis pasos del sobredicho barranco y a treinta y dos del escorredor de la parte de levante que esta en término de Alzira tomando la visual y frente des del dicho mojón al Estrecho de Aguas Vivas y valle de Alfandech eo de Valldigna cuyo mojon quedará su colocacion en la linea misma idéntica entre los mojones divisorios de ambas villas situado el uno a la orilla del rio Xucar y el otro al camino Hondo que va a Alzira [...] ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA. Reial Audiència, Escrivania de Cambra. Any 1771, exp. 187 Ibídem 9 Miquel Vallo Borràs. Doctor en drets. Regidor perpetu (Carcaixent, 1733 – 1794) 10 Josep Noguera Alonso. Doctor en drets. Regidor perpetu (Carcaixent, 1727 – 1807) 11 Vicent Lloret Bonastre. Doctor en drets. Regidor perpetu (Carcaixent, 1734 – 1809) 12 Josep Martínez Carpena. Mestre d’obres (Carcaixent, 1743 – 1799) 13 Domingo Úbeda Toldrà. Mestre d’obres (Quatretonda, ? – Carcaixent, 1813) 7 8

Mojón 2: [...] en el camino llamado Hondo que va de esta villa a la de Alzira y un margen de las tierras de los herederos de Gerónimo Garrigues se registró un mojón parte derruido que dixeron los peritos era el divisionario de los terminos de dichas dos villas y que sirve igualmente por fita de la redonda de la de Carcaxente [...] Mojón 3: [...] Camino Real de Carcaxente a Alzira, se halla a la orilla un mojón de al parecer de mamposteria y su extremo derruido [...] no solo denota la línea divisonaria de uno y otro término sino que también es para la de la redonda que se executa [...]

Mojón 4: [...] en tierra de la herencia de Joseph Catala [...] en el llano llamado de Vilella a la orilla del camino Azagador que traviesa des de la valle de Alfandech al Camino Real de Alzira [...] colocación [...] de un mojón de canterería con una descripcion que dize Redonda [...] Mojón 5: en tierra de Esperanza Aviñó que antes era de Joaquin Exea en la misma partida del llano de Vilella [...] quedó colocado uno de canterería [...] con una descripción que dize Redonda [...] 23-02-1779 «Mojón 6: [...] entre tierras de Joseph Canet que antes era de Jacintho Talens sobre el margen mediero al camino de Aguas Vivas y valle de Alfandech se encuentra un mojon de mampostería [...] es divisorio de los terminos de ambas villas pero siguen la misma linea de la redonda [...] Mojón 7: [...] en la punta y alto de la cueva de las Maravillas un mojon de cal y canto que sirve de divisorio a los terminos de ambas villas [...] se reedificó el de mamposteria y se abrio el hoyo [a sis passes] y quedo colocado en el de canterería [...] Mojón 8: [...] quedo colocado uno de canterería con la descripción de Redonda que al intento estava prevenido entre medio de la cueva de las Maravillas y el barranco llamado de la Villa que lo es propio del Dr. D. Andrés Casanoves en lo más encumbrado de dicho monte cuyo barranco esta a la caida del mismo monte [...]

Mojón 9: [...] siguiendo el mismo monte citado de las Maravillas acia la parte de Aguas Vivas en una esplanada o rellano que afronta con casa y corral de Vicente Grau camino Real de Valldigna en medio [...] queda reedificado [...]»

24-02-1779 «Mojón 10: [...] en la misma montaña de las Maravillas al estar en una mallada entre los barrancos de Don Francisco Colomina y de Joseph Serra al cayente al camino de Aguas Vivas y valle de Alfandech se encontró un mojón de cal y canto derruido [...] habiendo convenido los peritos ser divisorio de ambos terminos como también significativo de la línea de la redonda [...] queda reedificado por los operarios [...]

Mojón 11: la misma línea y montaña de las Maravillas pasada una loma en la que sigue [...] la mallada de Garcia a la vertiente del camino de Aguas Vivas y valle de Alfandech [...] quedo colocado el indicado sitio un mojon de cantereria con la descripción de redonda [...]

Mojón 12: en la cumbre de la montaña llamada de la Fuente Jordana se encontró un nuevo mojón de cal y canto llamado el mojon blanco [...] lo es divisorio de ambos terminos de Carcaxente y Alzira [...]

De la mar el bon peixó, i de la terra el moltó

Mojón 13: [...] inmediato a la casa de don Joseph Talens situada en el Estrecho de Aguas Vivas a la cahida del monte y antes de llegar al mojon divisorio que esta en el collado enfrente del Cantal Gros [...] quedó puesto en el citado sitio uno de canterería con una descripción que dize Redonda [...]

Mojón 14: [...] en el collado que está enfrente del Cantal Gros que está en el sitio del Estrecho de Aguas Vivas se encuentra el monjón [...] expresan los peritos ser divisorios de los términos de ambas villas [...] quedo rehedificado por los operarios [...]» 25-02-1779 «Mojón 15: [...] al llegar al tosal que está pasado el barranco llamado de Robí que haze frente a la cueva de la Gombava [...] que se reponga en el citado sitio del Tosalet y sobre su cumbre y lugar de la excavación el mojón que se pide por Carcaxente de cal y canto y a su inmediación otro de canterería [...] prevenido con la descripción de redonda [...] Mojón 16: [...] en el monte que está en medio de los barrancos del Salto de Robí y del nominado del Cuervo [...] queda puesto uno de canterería y dentro del término de Carcaxente, con una descripción que dize Redonda [...] Mojón 17: [...] en la misma montaña [...] inmediata a las viñas de Morant se mandó [...] la colocación de un mojón de canterería con la descripción de Redonda [...]

Mojón 18: [...] en la montaña [...] llamada Rota Llorga [...] se mandó [...] la colocación de un mojón de canterería con la descripción que dize Redonda [...]»

01-03-1779 «Mojón 19: [...] pasados los Llaurats dits de Diego, se colocó un mojon de canterería con la descripción de Redonda [...]

Mojón 20: [...] se mando [...] la colocación de un mojon de canterería con la descripción de Redonda en la enminencia de la montaña llamada de na Pujalta antes de llegar al barranco llamado de este nombre [...]

Mojón 21: [...] a la otra parte del barranco de na Pujalta en la enminencia del monte donde havia antes (segun expresion de los peritos) mojón de redonda y es el citado en la escritura del año mil seiscientos cinquenta y seis [...] se mandó colocar uno de canterería con la descripción de Redonda [...]

Mojón 22: [...] atravesando la senda dicha de Reus en la misma montaña de la misma senda, a lo alto de ella, en vista del barranco de la Fuente llamada de la Parra [...] se mandó la colocación de (un mojon de canterería con la descripción de Redonda) [...]

Mojón 23: [...] barranco llamado de la Parra, quasi en lo mas hondo de al pie del colladito llamado de las Murteras [...] un mojón de canterería con la descripción de Redonda [...] Mojón 24: [...] en lo alto del barranco llamado de la Parra y en su tosal, al pie del qual barranco está la fuente llamada de la Parra que por cañería va a la plaza de Carcaxente, en lo alto de dicho tosal, [...] un mojón de canterería con la descripción de Redonda [...]

Mojón 25: [...] en el mismo barranco de la Parra; en la loma antes de llegar a la senda del Rey, línea recta derecho al tosal llamado de los frayles [...] un mojón de canterería con la descripción de Redonda [...]

Mojón 26: [...] derecho al tosal llamado de los Frayles y donde empieza la senda llamada del Rey se encontró un mojón de cal y canto [...] segun expresaron los peritos lo es divisorio de los términos de la ciudad de San Phelipe y villa de Carcaxente y también significativo de la línea de la redonda [...]

Mojón 27: a lo alto del tosal llamado de los Frayles se registró otro mojón de cal y canto como el que consta [...] lo es asimismo divisorio de los términos de la ciudad de San Phelipe y la villa de Carcaxente [...]» 02-03-1779 «Mojón 28: [...] abajo de la fuente de la Parra en derechura al llano de Rafelguaraf donde empezó el circulo de la redonda y va a fenecer: se requirió por Carcaxente que en medio de dicho llano derecho al advench o sima de Canut que se halla situada en el monte y punta de la Serratella [...] un mojón de canterería con la descripción de redonda, en tierras propias de Joseph Fayos vezino de Carcaxente, que linda por poniente con las de Juan Bautista Casanoves, por levante y tramontana con las del mismo Fayos, y por mediodía con pinar de los religiosos dominicos de la ciudad de San Phelipe [...] Mojón 29: [...] en tierras de Juan Bautista Casanoves se encontró un mojón de cal y canto de magnitud mas que regular y destruido su extremo superior que guarda frente y rectitud con el antecedente cuya fita expresaron los peritos ser demostrativo de la línea de la antigua Redonda [...] se mandó se rehedificase [...]

Mojón 30: [...] por el tosal del advench de Canut y en su cumbre [...] un mojón de canterería como los antecedentes con la descripción que diga Redonda [...]

Mojón 31: [...] a la falda y cahida de dicho tosal del advench de Canut azia al llano de Rafelguaraf se encontró un mojón [...] de cal y canto; y de magnitud extraordinaria derruido o desmoronado un poco su extremo superior; y contestaron los peritos ser divisorio de los terminos de Carcaxente y San Phelipe y del territorio de Rafelguaraf, como tambien de la redonda de la villa de Carcaxente [...]

Mojón 32: [...] un mojón de canterería con la descripción que dize Redonda en tierras de Gerónimo Lleonart entre unas peñas que confinan por todas partes en tierras del mismo plantadas de moreras [...]

Mojón 33: [...] se encontró un mojón de canterería a la orilla del camino que va desde la Puebla Larga a la casa de los Frayles de Santo Domingo de la ciudad de San Phelipe y a Barcheta [...] es divisiorio del termino de dicha ciudad y el de Carcaxente, como también el territorio particular de Rafelguaraf [...]

Abans que les taronges toquen terra, hi ha que ficar les crosses

Mojón 34: sobre el margen que esta en medio de las tierras de Gerónimo Pons de Carcaxente y de las del Dr. Vidal de Canales medico [...] un mojón de redonda con la misma descripción [...]

Mojón 35: [...] un mojón de canterería que sirve de divisorio de los terminos de Carcaxente y ciudad de San Phelipe segun expresión de los peritos, y por la Puebla Larga se dixo que esta fita es divisoria del termino particular de su universidad y Rafelguaraf, segun conta en el amojonamiento de la misma se practicó segun escritura ante Blas Ortiz [...] Mojón 36: [...] en un margen de las tierras de Joseph Hernández y Calitrxo Toldra azia el barranco de Barcheta (que la parte de la Puebla dize llamarse barranco de la Puebla) [...] un mojón de canterería con la misma descripción que diga Redonda [...]

Mojón 37: en tierras de Joaquín Ruiz de Carcaxente se encuentra un mojón de canterería que manifestan los peritos ser divisorio de Carcaxente y del termino de San Phelipe [...] por la Puebla Larga se repitió la protesta misma que tiene hecha en el mojón treinta y seis [...] Mojón 38: se pusiese un mojon de canterería en tierras de Calitxtro Beltran [...]

Mojón 39: se encontró en tierras de Antonio Talens de Mayma vecino de Carcaxente un mojón de canterería, divisorio de los términos de San Phelipe y Carcaxente [...] Mojón 40: se pusiese y colocase un mojón [...] en tierras de Joseph Garcia zapatero de Carcaxente [...]

Mojón 41: en tierras de dicho Josep Garcia zapatero de Carcaxente se encontró un mojón de canterería, que según manifestaron los peritos es divisorio de los términos de San Phelipe y Carcaxente [...]

Mojón 42: un mojón de canterería con las descripción de redonda en tierra de los herederos de Joseph Grau vecinos de la Puebla Larga [...] Mojón 43: un mojón de canterería en tierras de Francisco Vea termino de la Puebla Larga y a la orilla del barranco de Barcheta [...] a dose pasos de su cauce [...]»

04-03-1779 «Mojón 44: en el barranco de Barcheta [...] mojon que precede y hace frente al de cal y canto divisorio entre San Phelipe y Carcaxente, que se halla entre el castillo de la Puebla Larga y hermita de San Sebastián siguiendo dicho barranco hacia Carcaxente. Se mandó su colocación en un puente de dicho barranco llamado el puente nuevo de don Joseph Talens construido por este y en sus tierras que lo estan en la partida de las Majadas [...]

Mojón 45: un mojón de canterería [...] en el puente llamado del Camino Real de Cogullada de Carcaxente a San Phelipe antes de llegar a Cogullada [...]

Mojón 46: un mojón de canterería en el puente llamado de San Roque situado en la partida de este nombre y camino que va a la hermita de San Roque [...]

Mojón 47: un mojón de canterería [...] en el puente llamado Pont Trencat situado en el camino Azagador que va des de Cogullada al rio Xucar [...] Mojón 48: un mojón de canterería [...] en el puente llamado del Empedrado situado junto al molino harinero que se halla al salir de Carcaxente por la puerta llamada del Molino y es camino de la partida de Benivaire [...] Mojón 49: un mojón de canterería [...] en el puente llamado de Balaguer situado al salir de esta villa de Carcaxente por la calle de San Christoval y camino que va a la Huerta [...]

Mojón 50: un mojón de canterería [...] en el puente llamado del Alborgí situado en el camino que va al molino llamado de ese nombre con el qual quedaría cerrada la redonda [...] se mando su colocación, quedando los mojones colocados en los siete puentes del citado barranco de Barcheta divisorios de bovalar y redonda de esta villa de Carcaxente [...]»

Ajeu-te a la mar i adreรงa't en terra

El terme de Carcaixent: partides i principals paratges Aigües Vives Pérez i Piquer

Atesa la temàtica que la falla Plaça Major ha escollit per al llibret d’enguany, la terra, centrarem aquest article en el recull dels noms de les partides rurals del terme de Carcaixent, i també dels paratges més emblemàtics que contenen aquestes partides. L’estudi el centrem principalment en el topònim, el nom, amb l’objectiu que les denominacions recollides i estudiades queden fixades en la memòria col·lectiva dels habitants de la població, evitant així la pèrdua de noms creats de molt antic i afavorint-ne una grafia i pronúncia correctes des del punt de vista històric i lingüístic. L’article està dividit en dues parts: una breu introducció descriptiva del terme i una relació de les partides i paratges, ordenada alfabèticament, amb descripcions de cada una de les entrades. Conté també mapes on es poden veure situats els topònims. En el mapa general hem inclòs alguns paratges de la zona de muntanya que en el text de l’article, per falta d’espai en la publicació, no s’han pogut incloure.

La població de Carcaixent està rodejada per una extensa porció de terra de gran riquesa agrícola, amb la qual suma els 59,39 km2 que, compresos entre la muntanya del Realenc i el riu Xúquer com a límits més emblemàtics, han constituït amb poques variacions el terme municipal de la població des que s’independitzara de la vila d’Alzira el 14 de maig de 1589, data en què es va convertir en vila reial. Com a part constitutiva del terme de Carcaixent, incloem també la part de la vall d’Aigües Vives que pertany al nostre terme i que està constituïda pel vessant del massís del Realenc que recau sobre aquesta vall tan estimada pels carcaixentins. Físicament, podem dividir el territori de Carcaixent en tres parts: l’horta a l’oest, la muntanya a l’est i la zona dels horts situada entre les dues anteriors.

A la mar i a la terra, el peix gros es menja el petit

La part popularment coneguda com l’horta està compresa entre el riu Xúquer, que constitueix el límit occidental del terme, i el camí del Cementeri, aproximadament. S’hi ubiquen els nuclis de població actuals, Carcaixent i Cogullada, i s’hi ubicaren també les alqueries antigues desaparegudes, així com les principals vies de comunicació. És zona de regadiu conreada des d’antic utilitzant les aigues del Xúquer i està formada principalment per sediments que el nostre riu ha anat depositant al llarg de milenis en aquesta part baixa del seu curs. Les aigües dels rius, quan arriben a zones planes, i especialment quan s’aproxima el final del seu recorregut, ja pròxima la desembocadura, alenteixen la velocitat i van depositant els materials que han arrancat a la terra en la part alta, quan la força que els confereix la baixada de muntanyes i desnivells els dota de gran força depredadora. Però també en aquesta comarca de la Ribera, on les aigües van més calmades i deposita els materials que arrossega, el riu continua arrapant i erosionant puntualment quan forma les giravoltes que anomenem meandres. En el límit occidental del nostre terme, el riu adopta una fesomia curiosa, plena de racons com els de l’Alborgí, del Toro, de la Maragua, de la Torreta, del Bosquet o de la Pedra. Els meandres són revoltes pronunciades que fa un curs d’aigua, en les quals va erosionant els sediments de la part exterior de la revolta (la part cóncava) i els va depositant en la part convexa on la velocitat de l’aigua és menor. Aquest funcionament dels meandres augura que, en algun moment, el riu els estrangularà tirant al recte; són elements canviants i, quan això ocorre, la revolta que havien format queda sense aigua; d’aquest fenòmen també tenim presència al terme de Carcaixent on encara perviu el topònim que ho testimonia: el riu Sec, braç mort d’un meandre desaparegut l'estrangulament del qual va fer passar part de la partida del Toro a Carcaixent (vegeu Toro, el en la relació de topònims).

La zona de muntanya comprén el Realenc i les elevacions pròximes, i considerablement més menudes, de la Serratella i el Tossal. El topònim Realenc indica que era de possessió reial i per tant d’ús dels habitants de la zona, en contraposició a les terres de la noblesa i de l’església que eren una cosa semblant al que hui en dia entendríem com a propietat privada. No podem considerar de cap manera el topònim Realenc un castellanisme, i molt menys intentar normalitzar-lo en *Reialenc, per molt que actualment les paraules normatives actuals siguen reial i els seus derivats. Realenc és un topònim antic, format com a derivat de real, que no ens arriba a través del castellà sinó directament del llatí REGALIS. En l’Edat Mitjana comença ja a introduir-se el cultisme reial, afavorit per la influència de les paraules rei i reina, i conviuen real i reial fins que el segon s’imposa definitivament. Les formes real i el derivat realenc perviuen en la toponíma com a formes arcaiques però patrimonials de la nostra llengua. El massís del Realenc té els contraforts de la Serratella i el Tossal al sud-est, i la Redonda en terme de Simat. La muntanya està formada per terreny calcari que permet la dissolució superficial i subterrània de les roques, i origina gran quantitat d’avencs i galeries subterrànies –sima de l’Aigua, cova de les Meravelles– i, també l’aflorament de les aigües del subsòl en nombroses fonts intermitents i algunes de perennes, com la font de la Parra i la de la Falzia. Pertany a la serralada Ibèrica i enllaça amb les muntanyes de Barx i el Mondúver pel sud-est; amb el Buixcarró al sud, i està separat de les muntanyes de Corbera per la vall d’Aigües Vives.

La zona a la qual hem adjudicat la denominació els horts és una extensió intermèdia, el piedmont, situada al peu del Realenc i la Serratella, formada per l’acumulació de sediments arrossegats pels barrancs que baixen de la muntanya fins al pla on s’ubiquen majoritàriament els horts. Comprén, aproximadament, les terres entre el cementeri i el camí de la Font. Zona tradicionalment de secà, la introducció de la taronja i l’excavació de pous ha fet que, principalment des del segle XIX, es formaren aquestes unitats de producció agrícola i de vida i s’extenguera l’agricultura i la població dispersa fins a les zones muntanyenques, incloent-hi els vessants més accessibles.

Abrells, els Partida que limita amb les de Sant Antoni, el Barranquet i el Camí de la Font. El topònim no ve de la paraula arbre, pronunciada col·loquialment abre, sinó d’una simplificació fonètica del diminutiu d’alber, alberells. Víctor Oroval documenta al segle XVIII “els Alberells” i al XIX “els Albrells”, pas intermedi entre la forma originària i l'actual. El topònim ens parla d’un passat, l’existència d’albers, i la constatació que a Carcaixent aquesta paraula era d’ús comú entre la població.

Alborgí, l' Partida de l'Horta situada entre Benivaire, els Censals, Materna i el riu. Hi havia un poblat àrab i un molí, que Oroval documenta el 1248. El Xúquer fa un racó molt pronunciat conegut com a racó de l'Alborgí. El topònim ve de l'àrab "alburj" que significa 'la torre', probablement en forma plural "al-burjín" 'les torres'.

Alborgí, racó de l' Raconada que forma un meandre del Xúquer dins de la partida de l'Alborgí. S'hi arriba pel camí de l'Alborgí. Vegeu Alborgí,l’.

Algoleges, les Partida que s'estén per Carcaixent i Castelló de la Ribera. Algoleja és una paraula àrab que significa 'recolzada d'un curs d'aigua; terra d'al.luvió, fina, prima i bona per a treballar, que hi ha vora d'un riu'. De fet, la partida està al costat del Xúquer. Barceloneta, la Nucli de població hui abandonat i en ruïnes situat entre el camí de la Coma, el Rajolar i el polígon industrial dels Quatre Camins. Consta d'un carrer que fa colze, a les vores del qual s'alineen les cases. Hi ha senda des del camí de la Coma i del camí del Rajolar. L’hem inclòs en aquesta relació de partides i paratges perquè, atesa la deplorable situació en què es troben les cases, aspirem que, si arribaren a desapareixer, almenys el topònim es conserve. Barqueta, la Partida de l'Horta situada entre el riu i el Racó de la Torreta, el de la Maragua, el del Bosquet, el de la Pedra, Passicos, la Febrera, el Teular i el Toro. Deu fer referència a l'existència antigament d'una barca per a travessar el riu.

Barranc de la Font, el Partida on està ubicada la font de la Parra. Limita amb les partides del Puig Gros i el Pla, i també amb el pla de Reus, Basses Roges i les muntanyes de l'Escorial. Pren el nom del barranc de la Font de la Parra que travessa la partida.

Barranquet, el Partida que limita amb la del Puig Gros, la Serratella, els Abrells, la Pedrera i la Coma. S'estén entre el camí del barranc de Lluïsa a l'est i la via del tren a l'oest. Pren el nom del Barranquet, denominació amb què es conegut el barranc d’Espanya quan arriba al pla, i que travessa la partida.

A la mar, la fusta; els ossos, a la terra

Basses de Boscà, les Encara que la zona on estaven les basses de Boscà està actualment dins del nucli urbà, hem volgut que pervisca el topònim. Zona situada darrere del parc on es va construir fa anys el primer carrer de l’eixample cap al barri dels Quatre Camins.

Basses del Rei, les Paratge limítrof entre Carcaixent i Alzira, situat al costat de Vilella. El nom indica l'existència d'una bassa on s'emmagatzemava aigua per a regar i que en el segle XVIII tenia aus aquàtiques. El topònim apareix documentat tant en singular com en plural. Basses Roges Pla situat entre el Realenc i el molló de Miramar, està rodejat pel pla de Paquets al nord, el barranc de les Morteres al sud, el de Basses Roges a l'oest i el terme de Simat a l'est. Fins l'any 1999 es trobaven allí les cases d'Alberola, que també donen nom al paratge. S'hi arriba pel camí de Basses Roges.

Benimaclí Partida de l'Horta que limita amb el terme de la Pobla Llarga i amb les partides dels Terços, les Marjaletes i la Sarguera. Víctor Oroval documenta el 1382 un "lloc de Benimaclj", població que en el morabatí de 1433 comptava amb 26 cases però en el segle XVI ja està despoblada. Segons l’arabista Carme Barceló, el nom prové de l'àrab "Bani Makhlúd" que significaria 'fill de Makhlúd'.

Benivaire Partida de l'Horta situada entre el riu Xúquer, l'Alborgí, els Censals, el Teular i el Toro. Jaume I concedí el territori, amb nucli de població, al monestir

de la Valldigna. Víctor Oroval documenta el lloc de població el 1248. Segons el lingüista Joan Coromines, és forma arabitzada de la forma llatina PINNA VARIA que significa 'roca virolada o grisa', per tant seria un topònim anterior als àrabs.

Bosquet, racó del El racó del Bosquet i el de la Maragua ocupen una raconada formada per un meandre del Xúquer. Limita amb les partides de la Barqueta i del Racó de la Pedra. El topònim sembla fer referència a l'existència d'una arbreda, però és curiosa també l’existència a Carcaixent del cognom Busquet, un Jacme Busquet apareix citat en la creació del bovalar de l’Horta de Cent, i podria ser que hi tinguera alguna relació.

Bossarta, la Paratge del Realenc comprés entre el camí del Realenc i els naixements del barranc de la Vila, el del Marqués, el de la Bossarta, el de Xarta i el barranquet Fosc. La senda de la Bossarta l'uneix amb el camí del Realenc. El topònim és una feminització del cognom Bosarte, que en passar a formar part de la nostra toponímia es representa gràficament seguint l’ortografia valenciana. Calçada, la Paratge de la partida de la Coma situat entre Cogullada i el Barranquet, al costat de la carretera d'Alzira a Xàtiva. Segons Víctor Oroval, totes les cites documentals "fan referència a la calçada romana que s'esmenta en el Llibre del Repartiment (en les donacions d'Alzira) i en la Crònica de Jaume I o Libre dels Feyts".

Camí de la Font, el Partida que s'estén pel vessant occidental del Realenc, entre les partides de Sant Antoni, els Abrells i el Puig Gros. Pren el nom del camí de la Font que condueix a la font de la Parra.

Canader, el Partida situada a l'Horta, limita amb les partides de la Vintena Baixa, Sant Roc, les Marjaletes, la Vintena Alta i els Terços. Oroval documenta el 1505 una persona "en Canader" i el 1790 la partida "el Canader". En el topònim veiem la presència antiga de l'article personal en, que, seguint l'evolució normal de la llengua, ha esdevingut el modern el. Es tractaria per tant d’un antropònim que tindria l'origen en la mateixa paraula àrab que el tossal d'Encanader, que pot venir de "qanatîr" que significa 'els quintars', o de "qántara" que significa 'dic, aqüeducte'. Censals, els Partida de l'Horta situada entre Santa Bàrbara, Materna, l'Alborgí, Benivaire i la Volteta. Segons Oroval, es tracta de terres donades en arrendament originàriament a cens. La modalitat a cens indica pagament anual per part de l'arrendatari.

Colmenars, els Paratge del Realenc que s'estén a l'oest de les cases de Ribera, entre els naixements dels barrancs de Pau i de Noguera. Indica la presència de bucs d’abelles o colmenes.

Coma, la Partida situada al sud de Carcaixent, entre el Barranquet i el barranc de Lluïsa, i està travessada per l’antic camí reial i la via fèrria. Conté la subpartida de la Calçada. El topònim ve, probablement, de la paraula llatina CUMBUS i en la nostra zona fa referència a terra humida i massa compacta. Oroval cita el refrany: "és més roïn que la terra de coma".

Crusados, pujada dels Pertany a la partida del Camí de la Font. És la primera pujada que fa el camí de la Font venint des de Carcaixent, comença a l'altura de l'hort de Franco i culmina en l'hort dels Crusados.

Febrera, la Partida de l'Horta, situada entre les partides de Passicos, la Barqueta, el Toro, el Teular, la Volteta, el Xiular i la Vintena Baixa. Probablement, el topònim és la feminització del cognom Febrer. Oroval documenta al segle XVI “partida de na Febrera”, per tant seria un dels casos de pèrdua de l'article personal antic en/na, convertit en el modern el/la. La feminització del cognom era molt habitual antigament, bé per a denominar les dones d’una família en el morabatí de 1433 apareixen com a caps de casa na Balaguera, de Balaguer, na Gisberta, de Gisbert, na Montalvana, de Montalvà. I en toponímia també són freqüents aquestes feminitzacions com la Galiana o la ja esmentada de la Bossarta, etc. Femeret, el Paratge situat al Realenc, dalt del pla de la Galiana (vall d’Aigües Vives), entre el Pinaret Fosc i els Runars. El topònim significa 'lloc on es depositen i guarden els fems' i també 'lloc on es deixen o se soterren les bèsties mortes'. Es troba prop dels Runars, de significat semblant, la qual cosa fa pensar en una zona marginal no utilitzada pels habitants del Realenc. Forn de la Punta, el Cruïlla entre el camí del Forn de la Punta i el camí travesser que va a la Pobla. Pren el nom d'un antic forn de pa que no existeix actualment.

A la terra dels cecs, el tort és rei

Junquera, la Paratge situat al Realenc, entre el pla de Reus i el de Paquets, a l'est del barranc de Basses Roges. Fa referència a l'existència de junc. Dóna nom a la senda de la Junquera.

Llimeral, el Zona situada al Realenc, al sud del naixement del barranc dels Brolls, a l'est de la Pitxona i a l'oest del camí de les Cases de Dalt i Sanavega. Fa referència a l'existència de llimeres. S'hi aprecia el sufix -al tan comú en els col·lectius botànics de la nostra zona reflectits en la toponímia.

Maragua, racó de la Partida situada vora riu, entre el racó del Bosquet i la Barqueta. Està limitada pel riu, el camí de la Maragua i el dels Anouers o del Vall. La recorre el camí de l'Encisamer. Antigament era anomenat racó de Selma (1739). La Maragua és un antropònim feminitzat.

Marjal, la Partida de l'Horta situada entre terme de la Pobla Llarga i les partides de la Serratella, la Pedrera, la Coma, i la Sarguera. Està travessada pel barranc de Barxeta. Marjal és paraula àrab que s'aplica a terres humides o pantanoses.

Marjaletes, les Partida de l'Horta. El topònim és diminutiu de marjal. Està situada vora els barrancs de la Cubella i de Barxeta. El 1453 es deia les Tretzenes perquè eren terres acensades a la tretzena part dels fruits. Maseres, pujada de Tram del camí de la Pujada de Maseres que dona nom a l’esmentat camí.

Materna Partida que s'estén en terme de Carcaixent i d'Alzira, a la qual en pertany la major part. Hi havia una alqueria que apareix en el Llibre del Repartiment, ja despoblada en el s. XVI. Topònim llatí anterior a la conquesta dels àrabs. Indica herència o possessió materna.

Mota, la Elevació per on discorre la séquia de la Mota, situada en la Vintena Alta. Representava una defensa contra les avingudes del riu. Muntanyeta, la Partida compresa entre el barri de la Muntanyeta, la partida dels Calciners i el camí de Sant Blai. Té el mateix nom que el barri.

Negra, pujada Pertany a la partida del Camí de la Font. És la segona pujada del camí de la Font venint des del poble; comença a l'altura dels horts de la Tonda i de Castillo i culmina en l'hort de la Màquina.

Paquets, pla de Pla situat al Realenc entre els Pilonets del Pi de la Llanterna, la Junquera, les cases d'Alberola i el terme de Simat, a l'oest de la capçalera del barranc de Basses Roges. Paquets és un sobrenom que també apareix en l’horta. Paquets, racó de Raconada formada per un meandre del riu; està situada entre el racó del Bosquet i el de la Pedra. S'hi arriba pel camí del Racó de Paquets des del camí del Vall. (Vegeu també Paquets, pla de).

Parreta, la Partida de l'Horta situada entre la Coma, la Volteta i el Xiular. El topònim fa referència a l'existència d'una parra.

Passicos Partida de l'Horta situada entre la Barqueta, la Febrera, el Xiular, la Vintena Baixa, el Quadró i el Racó de la Pedra. Passicos és probablement un malnom. Víctor Oroval documenta la partida en el segle XVIII.

Pedra, racó de la Partida situada en l'Horta, al costat del riu, entre el racó de Paquets, el del Bosquet, les Algoleges i el camí dels Anouers. Segons Víctor Oroval, "recorda una antiga ermita, problable successora d'una ràbita hispano-mulsulmana", i documenta al segle XVII "racó de la Pedra de Sant Sebastià" en referència a l'antiga ermita de Sant Sebastià.

Pedrera, la Partida de l'Horta situada entre la Serratella, el Barranquet, la Coma i la Marjal. Pedrera indica lloc pedregós o lloc d'on s'extrau pedra. Dóna nom al barranc de la Pedrera. Picot de Fora, el Paratge del Realenc, entre la Pitxona i el vessant que dóna als barrancs de l'Herba i de Mir.

Piletes del Callà, les Paratge situat en la falda occidental del Realenc, entre el barranc de Pau i el de les Príncipes, prop del camí de la Font. El topònim fa referència a l'existència de bassetes d'aigua, probablement per al bestiar. Segons Víctor Oroval, "Callà sembla un apòcope de callar o de callada, probable sobrenom d'algú relacionat amb la possessió o l'ús de la pileta o abeurador". Però Coromines diu que és grafia antiga del municipi del Conflent Catllà, per tant deu ser un cognom.

Pitxona, la Paratge del Realenc que limita amb el Picot de Fora, el Llimeral i el camí de les Cases de Don Bernardo. Està situat a l'esquerra de l'esmentat camí. Sembla feminització de la paraula castellana pichón i pot tractar-se d'un malnom.

Pla, el Partida que limita amb les del Puig Gros, la Serratella i el Barranc de la Font de la Parra. S'estén també per la Pobla Llarga. És una zona plana al peu del Realenc i la Serratella. Portell, el Costera per on puja un tram del camí de les Cases de Don Bernardo, situada entre la cisterna del Mig i el barranc del Portell, afluent del de Xia.

Puig Gros, el Partida situada en els estreps sud-occidentals del Realenc. L'adjectiu gros indica 'volum considerable', referit a la massa muntanyenca. Limita amb les partides del Camí de la Font, el Pla i el Barranc de la Font. Quadró, el Partida situada a l'Horta, limita amb les partides del Racó de la Pedra, Passicos, la Vintena Alta i la Baixa. Segons Oroval, el topònim és un diminutiu de quadra, unitat antiga de cultiu, i recorda una parcel·lació de terres de regadiu.

Quatre Camins, els Punt en què s'encreuen el camí que ve del poble, el que ve del quarter de la Guardia Civil, el del Rajolar i el del Forn de la Punta. La cruïlla dóna nom a un barri i a una partida.

Remola, la Paratge del Realenc situat entre les capçaleres dels barrancs de Noguera i de Grau. Topònim format per la paraula mola precedida del sufix intensiu re-, que indica 'mola grossa'.

A la terra i al bestiar, mai els has de fatigar

Retoret, pujada del Pertany a la partida del Puig Gros. És la tercera pujada del camí de la Font, compresa entre l'hort Nou de Venanci i la casa de Javier Serra. Fa una doble revolta. Retoret és un sobrenom.

Runars, els Paratge del Realenc situat entre el Femeret a l'est i el Pinaret Fosc a l'oest. Es tracta de terreny càrstic foradat per les aigües subterrànies, igual que els Covarxos. Significa 'zona de muntanya de poc pendent on s'acumulen pedres, terra, branques, etc. arrossegats per les aigües’. (Vegeu també Femeret, el).

Sanavega Paratge del Realenc situat a la capçalera dels barrancs del Salt i dels Corbs. Sanavega és un antropònim. Sant Antoni Partida situada entre el barri de les Barraques, la partida dels Calciners i el camí de la Font als Amics. L’origen del nom de la partida és el nom de la barriada.

Sarguera, la Partida de l'Horta; limita amb el terme de la Pobla Llarga i les partides de la Marjal, la Coma, les Marjaletes i Benimaclí. El topònim és un col·lectiu de sarga, arbust semblant al salze però menys arbori, com una vimetera.

Serratella, la Partida que limita amb la Pobla Llarga i les partides del Pla, el Puig Gros, el Barranquet i la Pedrera. Pren el nom del massís que es troba enmig de la partida. El topònim és un diminutiu de serra, per contraposició a la serra gran que és el Realenc. Terços, els Partida de l'Horta situada entre el límit de terme municipal amb Castelló de la Ribera i les partides de Benimaclí, les Marjaletes, el Canader, la Vintena Baixa i l'Alta. El nom deu fer referència a les condicions d'explotació de la terra, consistent en el pagament del terç delme. Oroval documenta la partida al segle XVII.

Terrers Blancs, els Paratge fondo del Realenc que limita a l'oest amb la lloma dels Pins, al nord amb la Mallada dels Caragols i al sud amb el naixement del braç occidental del barranc de Palatroi. Constitueix el centre geogràfic de la finca de les cases de Don Bernardo. Teular, el Partida situada a l'Horta, limita amb les partides de Benivaire, el Toro, la Barqueta, la Febrera, el Xiular, la Volteta i els Censals. El nom ve de la fabricació de teules en aquell indret.

Toro, el Partida situada a l'Horta, entre el riu i Benivaire, la Torreta, la Barqueta, la Febrera i el Teular. Era part del terme d’un nucli de població pertanyent a Alzira; per l'estrangulament d'un meandre del Xúquer, una part d’aquest passà a Carcaixent. Actualment tenen una partida el Toro els termes de Carcaixent, Alzira i Benimuslem. Segons Coromines, el topònim ve de la paraula llatina tora que significa 'elevació' i és anterior a la invasió àrab. Torreta, racó de la Partida situada en l'Horta, en una de les raconades que fa el riu Xúquer. Està travessada pel camí de la Torreta i el de Cassià. Segons Víctor Oroval faria referència a una torre medieval anomenada torre murada.

Tossal, el Partida situada entre la partida del barranc de la Font i el Pinar dels Frares. Hi ha un tossal aïllat que li dóna nom. Víctor Oroval documenta un “Pla del Tossalet (1570)” i un “Abeurador de les coves del Tossalet d.en Camps (1634)” però no podem assegurar que es referisca a l'actual Tossal; alguna d'aquestes formes podria també referir-se al nucli de població el Tossalet en terme de Rafelguaraf.

Vilella Partida que s'estén entre Carcaixent i Alzira. Apareix una alqueria Vilella al Llibre del Repartiment, que al segle XVI ja està despoblada i queda com a partida rural. Segons Joan Coromines, és una paraula llatina anterior a la conquesta dels àrabs, diminutiu de vila.

Vintena Alta, la Partida de l'Horta, situada entre les Algoleges, el Racó de la Pedra, el Quadró, la Vintena Baixa, el Canader, els Terços i la línia de terme. En aquesta partida està situada la Mota. Segons Oroval, eren terres que pagaven una vintena part de les collites, motivat per l'establiment o ampliació de les terres de reg en el segle XV. La diferència entre Vintena Alta i Baixa té relació amb l'arribada de l'aigua de reg. Vintena Baixa, la Partida de l'Horta que limita amb les partides del Xiular, la Febrera, Passicos, el Quadró, la Vintena Alta, el Canader i Sant Roc. (Vegeu també Vintena Alta, la).

Voltes, les Tram del camí del Realenc, només passar Sant Blai. Són unes revoltes molt pronunciades i empinades. Arrepleguem el topònim com a paratge en un intent de consolidar la denominació tradicional.

Volteta, la Partida de l'Horta que limita amb les partides dels Censals, Benivaire, la Coma, la Parreta, el Xiular, la Febrera i el Teular. La volteta és una volta del camí que travessa la partida. Oroval la documenta al segle XIX.

Xiular, el Partida situada a l'Horta, entre la Coma, la Parreta, la Volteta, el Teular, la Febrera, la Vintena Baixa, Sant Roc i les Marjaletes. Segons Oroval, és una deformació de joglar > giular; de fet, existix el refrany: "estar més content que un giular". Si això fora cert, el topònim vindria d'un joglar, persona que cantava i contava històries.

A la terra de senyoriu no facis niu, i si n'ha fet el pare, no en faci el fill

Qui té terra, té la guerra

Trilla del arroz. Targeta fotogràfica circulada l’any 1903. Apareix signada per Tomàs Alabarta, metge homeòpata. Col. B. Daràs

Del cultiu de l’arròs Bernardo Darás

Hui desaparegut completament del nostre terme municipal, el seu cultiu se situava principalment en els terrenys de la Marjal, al costat del llogaret de Cogullada. Les notícies de que disposem són més prompte escasses. Només Fogués Juan, en la seua Historia de Carcagente, ens diu que “La coseha del arroz estuvo sujeta a no pocos contratiempos por efecto de las fiebres palúdicas que se desarrollaban durante su cultivo, tanto es así, que por efecto de las protestas que se levantaron en 1701 por esta causa, el Virrey de Valencia hizo venir de la capital, para combatir la epidemia, a varios médicos, y dispuso que se destruyeran los arrozales. El cultivo del arroz fue introducido en Carcagente en 1678”.

Recolección de arroz. Targeta fotogràfica circulada l’any 1904. Col. B. Daràs

Segons Francesc Torres i Faus a finals del segle XIX al terme de Carcaixent de les 34.000 fanecades de terra, unes 1.956 estaven plantades d’arròs; en l’any 1928 unes 2.000 fanecades, i en l’any en 1950 unes 417 fanecades de terra conreada. Això sí, disposem d'una col·lecció fotogràfica esplèndida —com podrà observar el lector—dels treballs realitzats en el seu cultiu. Recolección de arroz. Targeta fotogràfica de principis del segle XX. Col. B. Daràs

A terra on vas, faràs el que veuràs

De la seda i la morera Bernardo Darás

L’economia carcaixentina al segle XVI es basava en l’agricultura i amb l’activitat artesanal complementaria de la collita de la seda. Començava amb la recollida de les fulles de la morera, que vorejaven les sèquies i tancaven molts camps; seguia amb la cria dels cucs a les andanes de les cases sobre canyissos i finalitzava amb el tractament del capoll i l’extracció de la seda. A Carcaixent la seda no era manufacturada, preferint-se la venda en brut als intermediaris que la remetien a Castella, principalment a Toledo. Soleriestruch en diu: “Allà pel mes de febrer, feien cap a Carcaixén, els de Canals, per vendre’n llavor de cucs, dins d’unes borsetes de gasa on solia haver-ne des de mitja fins quatre unces ... La llavor adquirida es duia a beneïr —calia estar a bé amb els cèlics protectors—el primer divendres del mes de març. Ja complit aquest pietós rite, es ficava aquesta llavor dins d’unes cassoletes en una habitació ben abrigada dita «l’avivador» o, senzillament, entre els matalaps ... La «cambra» era a mitja llum. Si apretava el fred, solien ficar-se braserades sota els canyissos. I a pelar fulla toquen: qui tinga cucs, que pele fulla ...

Menjar i dormir és l’únic que feien els animalets ... Altres, sense ésser cucs, fan quelcom semblant. Cada cinc hores se’ls renovava el menjar. D’aquesta cosa se’n cuidaven les ames de casa; els homes, de dur a casa la fulla que feia falta ...

Quatre dormides feien els cucs, de huit a huit dies, fins que arribava l’hora de «fresar». Ja arribat aquest moment i fins «l’embotjada», els humans se’n feien càrrec de les tasques ...

Vint o vint-i-quatre menjades després de la quarta dormida, s’hi feia l’embotjada o sia, es ficaven als canyissos mates de romer, de «seullà», botges blanques i fins «ravanells» de les terres d’arrossar. Els canyissos, no cal dir, havien estat abans netejats com Déu mana, i el jaç fet pels cucs —dejeccions i restes de fulla—solia llençar-se al mateix carrer per les finestres, on l’amuntonaven per a utilitzar-lo després com a femada de melonars i arrossars.

Tres o quatre dies tardava el cuc en pujar-se’n a la botja i en cosa de huit, deixava perfectament acabada la seua presó del capell. La deixa perfectament acabada ... si els cucs no esdevenien «alfanics» o «patges». Si la cosa, però, anava bé, al cap de pocs dies es procedia a la «treta de rama» ...

Collita de poc aguant, havia de vendre’s quan més prompte millor, de la qual cosa solien fer-ne negoci els especuladors que la revenien, per la qual cosa i per esmenar abusos descarats l’Ajuntament amenaçava amb

El que els metges erren, la terra ho cobrix

Les carcaixentines Nieves Garrigues i Fogués i la seua filla Mercedes Armiñana i Garrigues, fent la collita de la seda en la reial possessió de la Quinta del Pardo (Madrid), pels anys vint del segle XX.

feixudes multes als que intervenien en les vendes fetes a preu més baix del fixat tenint en compte el que corria en altres places colliteres dels voltants. Les vendes més eren aquelles que es deien «al tracte» o preu fixat d’abans amb els teixidors que anaven a comprar-la.

Rallant als tres segles va dedicar-se Carcaixén a les collites de la seda. Hi va haver qui va ficar-se les botes; a altres sols va arribar-los per espardenyes ... Al món té d’haver de tot. Dels dotze milions de quilos que s’obtenien a la Península, asseguren què més de la meitat procedien de València ...

A Carcaixén i al llarg del segle XVII fins la meitat del XVIII, arribaren a obtenir-se’n més de trenta mil quilos a l’any. Del marqués de la Calçada es conta que avivava tots els anys més de huit lliures de llavor ...

Huit lliures de llavor suposen uns 110.000 cucs avivats es menjaven 440.000 quilos de fulla de 6.900 moreres, per convertir-se en 6.600 quilos de capell que, venut a 30 quinzets la lliura —preu que corria en 1643—feia pujar la cosa a no res menys que 86.220 duros, quantitat fabulosa en aquells anys ...”1.

A més de Soleriestruch se n’han ocupat del conreu de la seda a Carcaixent Francesc Fogués i Juan2, Francesc Torres i Faus3, J. A. Cortell4 ... La morera, en botànica Morus sp, ha estat Carcaixent un conreu complementari per a la producció de la seda. En la toponímia local ha quedat reflectit el nom de Moreral de Brú i Pes de la Fulla. Hui tan sols ha esdenvingut un arbre ornamental. De la família de les moràcies, gènere d’arbres caducifolis, monoics, amb fulles dentades i amb flors en espigues curtes i denses; les fruites, anomenades móres, són comestibles. La morera blanca, de fulles ovades i glabres per damunt i de móres generalment blanquinoses, és oriünda de la Xina, però és naturalitzada en molts indrets i és conreada com a arbre ornamental. A més, les fulles serveixen d’aliment als cucs de la seda, producte del qual Carcaixent gaudí de molt renom. Abans de la riuada de Sant Carles de l’any 1864, segons Bosch Julià5 : “...Carcagente, que cuenta con 14000 hectáreas de huerta, sacaba todos los años de la hoja de la morera 2520000 rs. Nuestro cálculo —segueix dient— debe pecar más bien por defecto que por exceso. Algunos pueblos aseguran que cada morera les dejaba 45 rs. En este supuesto, las 84000 moreras de Carcagente habrian producido hoja por valor de 3780000 rs.”.

La malaltia de la pebrina, que va atacar als cucs de seda en 1854, va marcar el principi del fi del cultiu de la morera, que seguirà no obstant cultivant-se a Carcaixent fins el primers anys del segle XX6.

1 2 3 4 5 6

SOLERIESTRUCH, E., “La seda en Carcaixén”, dins Carcaixén ..., Op. c., 1977, pàg. 253-55. Historia de Carcagente, 1936-34, pàg. 172-76. “La seda i el cultiu de la Morera a Carcaixent”, dins Sant Bonifaci Màrtir, 1996, s. pàg. “La collita de seda en Carcaixent”, dins Sénia, núm. 2, juny 1982, pàg. 11. BOSCH JULIÀ, M., Memoria sobre la inundación del Júcar de 1864. Madrid, Imp. Nacional, 1866, pàg. 255. TORRES FAUS, F., “La Seda i el cultiu de la Morera a Carcaixent”, dins Sant Bonifaci Màrtir, 1996, s. p. PERIS ALBENTOSA, T., Història de la Ribera. La terra de l’arròs i les moreres, Ed. Bromera, 2003.

Arbre a terra, tothom li fa guerra

Convivència i competència entre conreus a Carcaixent Pascual Talens Alberola

Josep Pla comentava que, durant la seua visita a Sueca, mentre passejava amb Fuster entre els arrossars de l'albufera, l’homenot de la Ribera, arrufant els nas li comentà: “Veu tots aquests camps? Tot paelles…”. Els nostres tarongerars haurien pogut ser paelles en potència, de no haver estat pels atzars de la fortuna…

Com a carcaixentí m’he criat amb la cultura de la terra i de la taronja, pel que em costa imaginar el paisatge riberenc sense el laberíntic mar verd que composen els nostres camps de tarongers. No obstant, aquesta situació de monocultiu que patim avui no ha sigut una constant des de que a l'any 1781, el rector Vicente Monzó, el notari Carlos Maseres i l'apotecari Jacinto Bodí, plantaren els primers camps de tarongers en la partida de les Basses del Rei. Durant més d’un segle i mig la taronja degué de competir i conviure amb tota una sèrie de conreus que, o bé eren necessaris per a la població, o bé oferien una major rendibilitat al mercat. Per això tractaré de relativitzar el suposat impacte que la taronja tingué per a la nostra terra i donar una visió de quina era la composició dels conreus carcaixentins al segle XIX i bona part del XX.

El conreu de secà ha desaparegut pràcticament en la seua totalitat a la Ribera Alta, però fins no fa tant representava una gran part de la terra en conreu. Al llarg del segle XIX la seua presència fou constant, ja que presentava certs avantatges davant conreus com l’arròs i la taronja, els quals tot i anar guanyant terreny, mai aconseguiren desplaçar completament als de secà. El primer avantatge que presenten els conreus de secà com l’olivera, la vinya, el blat i la garrofera és una inversió molt menor que el regadiu, concentrant les despeses tan sols en el treball humà, sense necessitat d’abonament ni rec. Tanmateix, servien per alimentar a la població i tenien una gran demanda al mercat interior, pel que la seua rendibilitat era molt alta i els preus constants. Així, constituïen una aposta segura per als grans propietaris absentistes de l’antic règim que sols pretenien obtenir una renda segura, alhora que els petits propietaris els preferien ja que s’abastien d’aliment i evitaven les grans inversions que suposava el regadiu. Per tant, a finals del segle XIX, el conreu de secà a Carcaixent encara suposava quasi la meitat de les hectàrees de terra en producció, amb una gran importància de la garrofera donada la seua utilitat per al treball i criança animal.

El monocultiu de la taronja tampoc dominava la terra de regadiu ja que, a banda de compartir-lo amb les tradicionals llegums i hortalisses, havia de competir amb el pujant i rentable arròs. Actualment relacionem el conreu de l’arròs amb la comarca de la Ribera Baixa o zones com l’Albufera, però el cert és que estigué ben present a Carcaixent al llarg del segle XIX. La seua irrupció vingué donada per la decadència de la morera a partir de la segona meitat del segle XVIII, principalment per la reducció de la demanda al mercat europeu i l’aparició de greus plagues que assolaren la producció nacional. Llavors, molts propietaris optaren per l’arròs, del qual obtenien bones rendes amb una inversió assequible, a més que servia per abastir les necessitats de la població. Però aquest conreu comportava molts problemes, tant per a la salut com per al medi. Pel que les restriccions per part de l’administració estigueren sempre presents amb la intenció d’acotar la

A terra que vas, usança que trobes

seua expansió i d’allunyar-la dels nuclis de població. El propi il·lustrat Antonio Jose Cavanilles en la seua visita a Carcaixent en l’ última dècada del segle XVIII digué “Una legua al norte de Manuel está Carcaixént precedido de Sen Juan y Cogullada, pueblos infelices de muy corto vecindario por el cultivo de arroz. Carcaixént es una de las mayores villas de la Ribera, y quizá la mas hermosa: tiene espaciosas calles y un caserío decente, que anuncia la comodidad y riqueza de sus 1300 vecinos; goza de un ayre casi sano por tener los arroces á bastante distancia; las aguas son puras, y los alimentos abundantes”. Tot i les regulacions estatals i les constants epidèmies de paludisme degut a l’estancament d’aigua en els mesos més calurosos, l’arròs seguiria una expansió constant durant més de la meitat del segle XIX, de forma que a 1880 seguia representant la meitat dels conreus de regadiu.

Aquesta última part la dedicaré als problemes que presentava el taronger per als propietaris de l’època, ja que tot i que hui siga el conreu dominant i lloat, no sempre era la millor opció al segle XIX. En primer lloc, cal tractar l’aspecte biològic, ja que estem davant d’ un arbre que tarda al voltant de cinc anys en començar a ser productiu i uns altres tants en assolir l’adultesa. Així, un propietari ha d’esperar cinc anys per començar a obtindre una renda, pel que a banda de tindre el camp sense produir, no està recuperant la inversió inicial. I és que aquesta inversió era quantiosa ja que es necessitava obtindre el planter, remodelar la terra i dur fins a ella un sistema de regadiu, pel que sols estava en mans de propietaris amb capital disponible ja que el crèdit per al camp fou un problema al llarg del segle XIX. La construcció de pous era la part més costosa, ja que en molts casos es ficaven en conreu terres arenoses; això requeria un gran treball humà. Altres propietaris optaren per reconvertir terres d’horta i aprofitar-se de la sèquia, de forma que havien d’invertir menys. Ja a finals del segle XVIII el botànic Cavanilles va descriure aquest procés, tan sols uns 25 anys després de la introducció de la taronja a Carcaixent per Vicent Monzó, de la següent forma “Sabian los de Carcaixént que los naranjos prosperan en terrenos areniscos si se benefician con estiércol y riegos: convidábales la naturaleza de los campos; pero carecian enteramente de agua, que ocultaba la tierra en sus entrañas: empezáron á taladrarla con pozos, hiciéron norias, suavizáron con estiércol las áridas arenas, y convirtiéron los eriales en bosques de naranjos chinos y de granados”. Per tant, tot i que la taronja proporcionava grans beneficis i la demanda era prou estable, les grans despeses que costava mantindre i criar els tarongers feia que la rendibilitat fora molt similar a la de la resta de conreus que requerien molt menys treball. Finalment la seua gran expansió als últims anys del segle XIX i el primer terç del XX vingué donada per la incorporació de la bomba de vapor, que permetia construir pous amb molta més facilitat, així com la gran presència del ferrocarril a Carcaixent, que propulsà la nostra taronja directament en el mercat europeu.

Podem concloure per tant que la nostra volguda terreta ha sofert grans variacions al llarg de l’últim segle, passant d’una gran varietat de conreus a una situació de monocultiu de la taronja, amb tots els perills que això implica i que molts han patit ja.

BIBLIOGRAFIA Antonio C. Ledo Caballero y Ángel Morales Rubio, ed (2016). La Universitat de València i els seus entorns comarcals: La Ribera del Xúquer. València. Universitat de València.

Antoni Josep Cavanilles i Palop (1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia. Madrid

Enric Mateu i Salvador Calatayud (1996). La evolución de la agricultura valenciana: algunos aspectos (1840-1930). Estudios de Historia Valenciana Contemporánea, Alicante: Instituto de Cultura "Juan Gil Albert". Miquel Nicolás Amorós, ed (2002). Bernat i Baldoví i el seu temps. València. Universitat de València.

Vicente Roncalés Soriano (1998). Propiedad y riesgo en los inicios de la expansión citrícola valenciana durante el último tercio del siglo XIX. Historia agraria: Revista de agricultura e historia rural, nº 16, p. 183-208

A tots ajuda DĂŠu, no al que sembra en terra mala

Terres gelades, arrancar i començar de nou Elena Penadés

El mes de febrer de 1956 va tindre un protagonista i no va ser la neu com seria d'esperar, sinó el major enemic del camp valencià: les gelades. Aquell mes es va donar una situació atmosfèrica dominada per un potent anticicló situat sobre l'arxipèlag britànic i Islàndia que, juntament amb una borrasca en el golf de Gènova, canalitzà l'aire polar extremadament gelat a la Península. Un aire sec, glacial i el cel ras, junt a 12 dies de gelades aconseguiren un efecte que s'anomena gelada negra, deguda a la necrosi (mort dels teixits). Aquest fenomen atmosfèric dona una aparença negra als cultius a diferència de la gelada blanc on els cultius i la terra presenten un aspecte blanc a causa del gel dipositat sobre ells. Per tant, la gelada negra no es veu visualment, encara que els seus efectes sobre els cultius són devastadors. Això mateix és el que va passar aquell mes de febrer de 1956, arribant fins i tot a la temperatura més baixa de la història: -7.2 graus a la ciutat de València el dia 11 de febrer.

Barca en terra, sempre salvada

Carcaixent no va ser una excepció d'aquest fenomen atmosfèric i poques plantacions sobrevisqueren al fred. Els tarongers patiren greus danys en els troncs i les fulles acabaren seques i cremades donant un aspecte lamentable al camp. No sols els llauradors de l'època perderen totes les seues collites i els arbres, també els comerciants de taronges veieren disminuir de manera considerable les exportacions. Amb un càlculs de pèrdues d'uns dos mil milions de pessetes de l'època.

Què feren davant d'aquesta situació tràgica? Alguns agricultors tallaren les branques danyades més exteriors amb l'esperança que els arbres tornaren a brotar. Encara que la majoria de llauradors decidiren arrancar els seus camps i tornar a començar de nou. Per tal de poder recuperar la terra i obtindre beneficis el més aviat possible, plantaren cultius de collites més ràpides que les taronges com foren creïlles, dacsa, cacau, o alguns arbres fruitals com ara pruneres, bresquilleres, pomeres o pereres. Poc a poc anaren replantant els tarongers i intercalant els nous plantons amb collites anuals per obtindre rendiments i aliments per a poder viure mentre els tarongers creixien.

Però, com diu el refrany, "no hi ha mal que per bé no vinga", aquesta catàstrofe atmosfèrica va permetre iniciar altres activitats industrials com a la ciutat de Vila-real on començà la indústria de la ceràmica. En el nostre poble aquesta situació va permetre l'evolució de la producció dels cítrics valencians. La taronja blanca tenia cada vegada menys demanda entre els consumidors europeus, i anava quedant-se per a la indústria. En aquells anys, el públic demanava més taronja sense pinyols i amb unes condicions d'acidesa i de sucre ben proporcionats en primera temporada. Condicions que cada vegada complien menys els llauradors carcaixentins. Aprofitant que els arbres s'havien gelat i que la majoria de llauradors van haver de tallar els seus arbres, decidiren plantar noves varietats que sí podien reunir les condicions que demanava el mercat. D'aquesta manera, varietats com les clementines, les sal·lustianes, la satsuma, les navel, la navelina i la varietat cadenera s'implantaren al nostre poble després de la gelada de febrer de 1956. Com diu N.F. al llibre "Feria y Fiestas, Carcagente 1957": "Hay que probarlo todo y sacar el mejor partido de la desgracia que hemos sufrido, adaptándonos a las nuevas circunstancias con rapidez, energía y alegría, pues no ganamos nada con entristecernos recordando la hermosura del arbolado desaparecido" .

Bibliografia:

Llibre "Feria y fiestas". Carcagente 1957 Llibre del bicentenari de la taronja 1781-1981. Ajuntament de Carcaixent. https://www.tiempo.com/ram/2488/la-gran-helada-del-56/ http://www.estrellasyborrascas.com/articulos/frio_1956.pdf http://www.divulgameteo.es/uploads/Gran-ola-fr%C3%ADo-feb-1956.pdf http://www.m.youtube.com/watch?v=WvvcER6Sav0

Carn en terra i llenya a la mar

Males herbes Carles Nicolau

Moltes de les espècies que hui cridem "males herbes" han servit de suport a la humanitat des del Paleolític. Algunes, com l'avena, bleda, colza, xicoira, rúcula, sègol i altres més van ser males herbes fins que l'home va aprendre a cultivar-les. L'agricultura, no obstant això, s'ha concentrat en unes poques -poc més de cent- espècies comercialment rendibles que apareixen en els anuaris de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) . Però queden moltes altres que han sigut "oblidades" i que mereixen ser considerades pels que busquen delicadeses gastronòmiques, pels que senten el plaer d'eixir a col·lectar plantes silvestres comestibles o... quan ens trobem en compromisos, durant èpoques de crisi.

Castellá: cardincha, cardo mantequero, cerraja, cerraja rastrera, cerrajilla, chicoyas, gardubera, garduguera, garduncha, hieracio, hieracio grande, hieracio mayor, hierba del sacre, lecherina, lechocino, lechuguilla, terrao, yerba de gavilán, yerba del sacre.

És una planta perennifòlia de fulles suaus, irregulars i lobulades que emboliquen la tija, aconseguix els 150 -200 cm de longitud. Amb flors grogues i natural de les zones temperades del món. Es mengen les arrels i els brots.

Compra casa per estar, i terra... la que pugues llaurar

Són plantes herbàcies que arriben a aconseguir els 180 cm d'altura, amb unes quantes tiges buides i cilíndriques, semblants a les del blat. Les flors es produeixen en densos singlots verds que tornen lleument púrpura al madurar. Les llavors són de color marró embolicades en una xicoteta corfa.

Totora, espadaña, anea, és una planta perenne herbàcia del gènereTypha. Esta boga es troba en l'Hemisferi Nord en llocs pantanosos. A Amèrica del nord, és una planta introduïda. També es troba en alguns aiguamolls.

És d'hàbit anual o biennal, aconseguix 3-8 dm d'altura, amb fulles caulinars, amb xicotetes espines en els seus marges, de color verd que emboliquen la tija, dèbilment dentades i amb segments laterals. Els capítols florals s'agrupen en corimbes i són de color groc. El fruit és un aqueni platejat. És una invasora, i es comporta com a mala herba.

L'albarzer ocellaire (Rubus caesius) dewberry o duberi és una planta espinosa, tombada i pegada al sòl. Té espines molt xicotetes si es compara amb altres es-

pècies. Les fulles són trifoliades. Flors blanques. Els fruits són les mores amb pocs grans prou grans, pruïnosos coberts d'una espècie de cera. Els fruits són primerencs en ple estiu. A la tardor les seues fulles adquireixen un color rogenc molt cridaner. Estesa per les aixares i riberes en alberedes, salzedes i fleixars. Cada any es produeixen noves tiges pel que es formen esbarzerars ràpidament. Els fruits són molt buscats pels pardals, d'ací el seu nom vulgar.

Comunament se la coneix com a pelosella, alfàbega de va riure, herba caragolaire, herba ratera, ortigueta morta i paletària. Se l'anomena piretre escampat, perquè la mata té forma dispersa o desdibuixada, encara que no està relacionada amb l'herba piretre (Anacyclus pyrethrum (L.) Lag.) . El nom freqüent d'apegalosa es deu al fet que s’adhereixen fàcilment a la roba. Se la coneix també com a mala herba de l'asma, degut l'alta freqüència amb què el seu pol·len causa al·lèrgia. Se la nomena també herba de les ruïnes i és confosa amb una altra espècie molt semblant, la Parietària officinalis o piretre dels murs, i ambdós reben el nom d'herbes de mur.

Es tracta d'una planta anual o biennal de creixement ràpid. Pot abastar un metre d'altura. Les fulles són basals i en roseta, peciolades, limbe ovalat-lanceolat o ovalat-oblong, de base bressolada o cordada amb nervadures, reticulada i reticle estretint-se cap al marge. Tiges amb estípules transformades en una ocrea. Inflorescència en panícula amb flors en verticils. Flors hermafrodites, pedicels articulats per davall de la meitat. Periant de 6 peces, les externes són patents, les internes liguliformes i tuberculades. El fruit es presenta en forma d'aquenis.

Casa que pugues viure, terra que pugues veure

Ha sigut inclòs pel Consell d'Europa en la llista de fonts naturals de condiments alimentaris en la categoria N2, en la que s’estableix que poden afegir-se xicotetes quantitats de la planta als aliments, amb la limitació possible d'un principi actiu (encara sense especificar) en el producte final. D'altra banda, als Estats Units, és reconeguda generalment com segura (GRAS) . Esta planta a més dels mencionats usos medicinals també és utilitzada per a fabricar graneres rústiques i anys arrere l'arrel torrada s'emprava com a succedani del café i com a matèria primera per a la fabricació de cervesa i alcohol. A banda d'açò, també és conegut que empleat com a aliment per a les vaques fa que estes produïsquen més i de major qualitat de llet a pesar que és considerada una mala herba pels agricultors.

Usos medicinals Diürètic, augmenta l'excreció d'orina per un augment de la circulació renal. Recomanat com a depuratiu per a la gota i reumatisme. Disminueix la pressió arterial.

És una espècie biennal, semblant a la carlota. Les seues arrels tenen una arrel principal axiforme, carnosa i grossa, blanquinosa a groguenca, i arrels secundàries fines. El sistema caulinar, en el primer any, es compon d'una tija curtíssima d'on ixen les fulles formant una roseta. Fulles grans, de 4 dm, amb llargs pecíols en la base, de làmina imparipinnada, amb folíols dentats o lobulats, verdosos foscos. En el segon any, emet ramificacions i arriba a 80 cm d'altura. En els àpexs de les branques brollen les umbel·les amb flors xicotetes, blanc-verdoses i inconspícues. De la pol·linització entomòfila fructifica en esquizocarps alats en els seus marges, castanys, amb una llavor en cada mericarpi. Es consumeix l'arrel primària i part de l’hipocòtil cuita, en guisats i sopes (dóna sabor anisat.) Posseeix més vitamines i minerals que la carlota.

Perill: Quan es recol·lecten del camp, és fàcil de confondre amb la cicuta amb resultats fatals.

El seneci comú, flor groga, herba cana, cinerària o herbat (Seneci vulgars) és una planta anual de distribució cosmopolita, mala herba de la família de les Asteraceae. Esta planta és reconeguda per ser emmenagoga - accelera la menstruació i calma els dolors que la precedeixen - gràcies a l'alcaloide senecionina El seneci és aliment de diverses espècies de Lepidòptera incloent a Ochropleura electa.

Planta erecta, molt ramificada, perenne, de fins a 1,5 m. Fulles estretes i lanceolades, normalment de marge ondulat. Les basals amb pecíols llargs, lanceolades a oblong-lanceolades. Els principis actius de la planta es troben en l'arrel i s'utilitza, per tant, la part fresca de l'arrel (o el rizoma que és una tija subterrània) , que sol ser la més jove. També es poden utilitzar les fulles, que tenen el mateix efecte farmacològic.

Conté diversos principis actius, els quals donen lloc a este efecte farmacològic i a les propietats de la droga: • oxalats i àcid oxàlic (fins al 25 %) • antraquinona Traces d'olis essencials tanins (7-15 %) • sals de Fe (1.5 %) flavonoides, com el catecol, quercitina, vitexina. vitamina C. S'utilitza per al tractament de restrenyiment crònic, anèmia, en individus amb defenses escasses i també per tractament de diarrea. Accions farmacològiques / propietats És antianèmic, remineralitzant, cicatritzant, vitamínic, expectorant, estimulant de les defenses orgàniques, i també es pot atribuir l'acció de diürètic.

De terra no passarem

Pel seu contingut en derivats antraquinònics hauria de presentar acció laxant suau, en canvi pel seu contingut en tanins també pot ser utilitzat com a astringent (antidiarreic) i, de fet, esta és la seua principal aplicació popular a més d'hemostàtic local.

En Castellá: acanos, acanto bastardo, acanto salvaje armado de espinas, alcachofa borriquera, alcachofa ruda, alcachofa salvaje, alcachofas borriqueñas, alcachofas silvestres, anacarnina, anasarina, ansarina, atoba, cardillo, cardo, cardo borriqueño, cardo borriquero, cardo burral, cardo burreño, cardo burrero, cardo burricón, cardo burriquero, cardo de burro, cardo ruso, cardo timonero, cardo-toba, cardo yesquero, carnina, encinas de Tierra de Campos, espina blanca, manta de Judas, manto de Judas, ruso, toba, tobas, yesquero.

Cuidaet amb el seu ús. Conté alcaloides, glucòsids flavónics, aesculina (una saponina molt tòxica per a homes i animals), tanins i altres principis amargs.

Tradicionalment, els llauradors l’usaven com a remei casolà contra la tos, les malalties de la bufeta i les ferides mal cicatritzades; també, el suc fermentat de les seues tiges s'emprava per a animar les festes i els carnestoltes. Els receptacles dels capítols són rics en insulina i comestibles de la mateixa manera que la Carxofa (Cynara scolymus). Són també menjats pels burros: d'ací uns dels seus noms vernacles, i potser també l'origen del nom del gènere en Grec/Llatí.

Erechtites és un gènere de plantes amb flors pertanyent a la família Asteraceae. Comprén 67 espècies descrites i d'estes, només 12 acceptades. Són nativess de les Amériques, algunes espècies estan àmpliament distribuïdes, però considerades com a males herbes. Altres espècies d'este gènere són tractades com a membres de Seneci per alguns autors.

seu baix contingut en gluten permet que no es formen grums, el seu PH és molt semblant al del cuiro cabellut i conté Àcid Pantotènic (Vitamina B5) que és molt utilitzada en els champús convencionals. Amb la seua palla es fan artesanies, entre elles nins de joguet.

El sègol (Asseca-li cereale (L.) M.Bieb.) és una planta monocotiledònia anual de la família de les gramínies i que es cultiva pel seu gra o com a planta farratgera. És un membre de la família del blat i es relaciona estretament amb l'ordi. El gra del sègol s'utilitza per a fer farina, en la indústria de l'alimentació i per a la fabricació d'aiguardent, vodka d'alta qualitat i alguns whiskys. És altament tolerant a l'acidesa del sòl. El primer ús possible del sègol domèstic es remunta al Paleolític tardà, en Ab. Hurayra (tossal actualment inundat per una presa) , en la vall del riu Éufrates (al nord de Síria).

Un dels usos d'este cereal és en la cuina. La seua farina té un baix contingut de gluten en relació a la de blat, i conté més proporció de fibres solubles. Amb ella s'elaboren pans de sègol, incloent pumpernickel i knäckebröd, els quals són molt consumits a Europa del nord i de l'est. Altres dels seus usos és com a ingredient principal en el whisky de sègol i en la cervesa de sègol, i com a medicina alternativa en la seua forma de "extracto de centeno" - un líquid obtingut del sègol i semblant a l'extret de la pasta de blat. També és indicat com a laxant lleuger.

Entre els seus suposats beneficis s'inclouen la millora del sistema immunitari, l'increment dels nivells d'energia i millora de la situació enfront de les al·lèrgies, encara que no hi ha evidència clínica de la seua eficàcia. També es diu que podria ser actiu en la prevenció del càncer de pròstata. En cosmètica la farina de sègol (mòlta molt fina) s'usa fent una pasta amb aigua de consistència semblant al xampú per a netejar el cabell. El

Oryza sativa, comunament anomenat arròs, és una espècie pertanyent a la família de les gramínies (Poáceas) , la seua llavor és comestible i constituïx la base de la dieta de quasi la meitat de la població mundial. El seu nutrient principal són els hidrats de carboni, encara que també aporta proteïnes (7%) , minerals i, en estat natural, prou vitamines.

L'arròs aporta 360 kcal (1510 kJ) cada 100 g, 79% hidrats de carboni, 7% proteïnes i 1% greixos. La major part de les vitamines de l'arròs se solen perdre en gran proporció (fins a un 85% de les vitamines) amb els processos de refinat i polit. Un mètode que disminueix la pèrdua de vitamines és el vaporitzat de l'arròs. L'arròs és molt útil en cas de diarrees perquè, formant part d'adequades formulacions amb aigua i electròlits, ajuda a què es reduïsca esta i millora l'absorció de líquid. Principis actius: Midó (75%) : compost bàsicament per amilopectina (alfa-milosa) i beta-amilosa, albuminoides, vitamines (B1 en la corfa) , greixos, glutina, celulosa.

El bon mariner es mareja en terra i en mar està seré

És una planta biennal molt pareguda a la mostassa. Tija erecta, ramificada, negrosa, rugosa i pilosa que aconseguix 25-60 cm. d'altura. Herba dels cantors deriva de la denominació francesa ja que el rei Lluís XIV considerava la planta un remei infal·lible per a l'afonia i la pèrdua de la veu. Propietats Diürètic i estomacal. Oficinal antigament, encara s'utilitza en el camp contra ronqueres i com a expectorant. Expectorant contra afonies, faringitis, amigdalitis, bronquitis i asma.

Ha d'utilitzar-se en gargarismes, ja que l'excés del seu consum pot provocar els símptomes de la digitalis.

El trèvol d'olor groc o melilot groc (Melilotus officinalis), és una espècie herbàcia pertanyent a la família de les Lleguminoses, que es cultiva com a planta farratgera. La seua característica olor dolça s'intensifica per l'assecat i es deu al seu alt contingut en cumarina. Ús medicinal És usada en medicina herbal. Promouria "drenatge limfàtic", reducció de retenció de líquids, particularment en els teixits de la paret venosa. Ronquera, refredats, amígdales, antivaricós. Astringent. Tota la planta emet una forta aroma a cumarina, en especial al refregar-se, o assecar-se. S'utilitzen les fulles i les restes florals seques. El principal component (i al qual es deu la seua aroma) , és el glicòsid cumarina, C9H6O2: lactona de l'àcid ortohidroxicinàmic. Este glicòsid és soluble en alcohol, cloroform i èter i es presenta en forma de vidres prismàtics, incolors, d'olor fragant i sabor molt amarg. La dicumarina, dicumarol o antiprotrombina, C19O6H12, es produeix per fermentació del farratge quan el farratge es fenifica malament, és utilitzada en

medicina humana per al tractament de trombosi. La dicumarina és el compost anticoagulant responsable d'hemorràgies internes generalitzades molt característiques dels animals quan ingereixen el dit farratge. Melilotus officinalis és una espècie capaç d'acumular nitrats en quantitats nocives. Kingsbury (1964:43).

No obstant això, Font Quer en el seu Dioscórides renovat comenta de l'existència de cultius en Lleó pel làtex de l'arrel, ric en cautxú (sense especificar l'espècie de Taraxacum de que es tractara) . És una de les principals espècies de flora d’interès apícola en les praderies, les abelles visiten les seues flors indefectiblement, entregant molt bona quantitat de nèctar i pol·len. Per la seua distribució pràcticament cosmopolita és coneguda en tot el món pels apicultors. Capítol en flor. Receptacle amb totes les cípseles. Ús en medicina popular. S'arriba a parlar d'una taraxoteràpia en quan a l'ús medicinal d'esta planta; en medicina popular és usada per a diverses receptes i composicions amb altres fitoremeis, principalment com: hepàtic / biliar antireumàtic, espasmolític, anaflogístic, diürètic antidiscràtic Ús en fitoteràpia. En fitoteràpia (herbolària) s'usa també els principis actius purs per mitjà d'infusions o decoctos, principalment per a inapetència, indigestió i disturbis hepàtics. Les seues fulles contenen gran quantitat de vitamina A, C, ferro, portant més ferro i calci que els espinacs o altres hortalisses.

Dent de lleó.

Usos És una planta depurativa, indicada per a purificar l'organisme d'elements tòxics. Pot actuar en el fetge, renyó i la vesícula biliar, i amb el seu efecte diürètic evita l'aparició de pedres en el renyó. També és un tònic digestiu contra el restrenyiment i la ressaca d'alcohol. Per a ús tòpic és eficaç per a netejar la impureses de la pell, acne, urticària. Estes propietats són pel seu contingut d'inulina, àcids fenòlics, sals minerals, entre altres substàncies que aporten beneficis a la pell. En alguns períodes d'escassetat, l'arrel seca s'ha utilitzat com a substitut de la xicoira, que al seu torn era substitut del café. Les seues fulles silvestres o cultivades són comestibles, es prefereixen les que són joves i tendres per a ensalades mentre que les madures al ser més amargues es consumeixen cuites encara que està sense confirmar-se l'existència de cultius per a este fi.

Ús culinari. En les arts culinàries de països del Mediterrani és apreciada l'ensalada primaveral depurativa feta ja siga només amb les fulles de taraxacum o mesclada amb altres verdures. També els pètals de les flors poden contribuir a donar sabor i color a ensalades mixtes. Els botons de les flors són apreciats si es preparen amb oli d'oliva. Les flors també es poden preparar en pastís i inclús fregides (ofegades) . Els tendres brots basals es poden consumir al natural o amb oli d'oliva extra verge o saltats en una paella amb all (o encara millor amb all ursino). En moltes regions d'Europa es preparava una melmelada d'estes flors.

Bullir en casserola oberta durant aproximadament 20 minuts; filtrar i mantindre el líquid; afegir 1 kg de sucre; bullir en casserola oberta fins a obtindre la densitat desitjada; abocar (bullent) el líquid obtingut, espès, en gots ben nets (esterilitzats) i tancar-los hermèticament. També es prepara un vi de dent de lleó. Les fulles d'esta planta són un dels ingredients del preboggion, mescla d'herbes típica de la cuina de Ligúria.

La terra dóna en tot temps no faltant-li aigua ni fem

100

catritzant de l'oli pur de rosa mosqueta, especialment en els camps de sutures, postoperatoris i cremades. Açò es deu no sols a la seua capacitat regenerant, activant els fibroblastos que donaran lloc a la síntesi del col·lagen i l'elastina dèrmica, sinó al seu potentíssim caràcter astringent, unint els bords trencats de l'epidermis per a facilitar la cicatrització natural.

La rosa mosqueta o simplement mosqueta (Rosa eglanteria; sinònim Rosa rubiginosa) és un arbust silvestre de la família de les rosàcies. És una planta nativa d'Europa, on es cultiva sobretot al Regne Unit per la seua bella flor de color rosa pàl·lid. El seu fruit, conegut com a roser caní, s'utilitza per a la confecció de dolços i melmelades i per a fer infusions. L'oli extret de les seues llavors s'aprofita en cosmètica.

Oli de rosa mosqueta L'oli de rosa mosqueta s'extrau de les llavors d'esta espècie de rosa realitzant una pressió en fred. Té un lleuger color rogenc i una olor acre característics dels olis no refinats. El seu contingut en àcids grassos essencials (AGE) poliinsaturats és molt elevat, amb un 80%, dels quals: 41% àcid linoleic, 39% àcid linolènic, i 16% àcid oleic. Els AGE són nutrients molt importants en molts processos fisiològics i bioquímics del cos humà, relacionats amb la regeneració dels teixits i el creixement cel·lular. Tenen a més una funció estructural, formant part dels fosfolípids de les membranes cel·lulars dels teixits de l'organisme, i són els precursors de les prostaglandines i leucotriens, a partir de la síntesi de l'àcid araquidònic. Nombrosos estudis científics, el més recent realitzat en la Facultat i Farmacologia de la Universitat de Concepció a Xile, han demostrat la poderosa capacitat ci-

Mentha piperita, comunament anomenada menta piperita, piperita, muntanya herba o melissa de menta, és un híbrid estèril obtingut de l'encreuament de la menta aquàtica (Mentha aquàtica) i l'herba-sana (Mentha spicata), que ocasionalment es produeix espontàniament en les regions temperades d'Europa. Per la seua riquesa en components aromàtics es cultiva artificialment des del segle XVII. Gastronomia La menta piperita es consumeix com beguda en infusió. S'utilitza com a herba aromàtica. És l'aroma més usat per a caramels, xiclets, gelats i altres preparacions de rebosteria aromatitzades amb menta. S'utilitza també per a adornar ensalades, sopes, carns de caça i de corder; en la gastronomia anglesa la salsa de menta, elaborada amb els fulls frescos, vinagre, sucre i un gelificant, ocupa un lloc prominent. A Eivissa s'utilitza en la confecció del flaó, un pastís massís de formatge d'ovella fresc, ous, canella i trossos de menta.

Medicina PRINCIPIS ACTIUS Oli essencial: mentol, neomentol, isomentol, neoisomentol, piperitol, piperitenol, isopiperitenol. Monoterpenones: mentassa (20 30%) , isomentona, neomentona, neoisomentona, piperitona, piperitonona, isopiperitonona, pulegona. Alcohols no terpènics Flavonoides amb aglicones lipofílics, o metilats: diosmósido, diosmetósido, eriocitrósido, luteolol 7 rutósido, hesperidósido. Resina. Àcids fenil carboxílics: rosmarínic, clorogènic i cafeic. Triterpenos: àcids ursòlic i oleanòlic. L'oli essencial i els flavonoides exerceixen efectes antiflatulent, antiemètic, espasmolític, antipruriginós, colerètic, colagog i analgèsic de mucoses. En aplicació tòpica l'oli essencial bloqueja els canals de calci, relaxant els músculs, per la qual cosa alleuja dolors de cap si s'aplica en els polsos. Els tanins són forts astringents.

En la medicina tradicional s'empra en infusió per a trastorns digestius o hepàtics, a l'ajudar a la digestió, com a antiemètic i estimulant, i com a antiespasmòdic per al cas de dolors musculars o rampes sistèmiques. L'oli compta amb usos variats: s'aplica tòpicament en les narius per a alleujar la sinusitis, en els polsos per al mal de cap, en el pit o en inhalacions per a la tos o els refredats forts, tòpicament per a alleujar el dolor produït per les càries, en compreses per a les picadures d'insecte o altres irritacions dèrmiques.

Contraindicacions La sensibilitat al mentol no és infreqüent, i en cas de patir-la la infusió i oli de menta poden provocar insomni, irritabilitat i broncospasmes. L'oli essencial no ha d'administrar-se a xiquets menors de 2 anys ni durant la lactància o embaràs.

101

És una espècie herbàcia rèptil perenne que creix com una planta anual estival en climes més freds, usualment prostrada, formant mates xates, encara que poden créixer un poc més verticalment en ombra o entre plantes més altes. Els fruits o espines són prou dures i llargues com per a punxar un pneumàtic de bicicleta, i causar considerable dolor al punxar peus nus.

Suplements dietaris Tribulus terrestris és molt usat com a tònic i afrodisíac en les pràctiques aiurvèdiques, coneguda pel seu nom en sànscrit "gokshura". Es consumeix com a tisana i en aplicacions tòpiques. Utilitzada durant segles en la medicina herbal a Xina i per l'aiurvèdica de l'Índia. En la tradició xinesa s'empra en problemes urinaris i insuficiència de producció de llet materna, i a l'Índia com a afrodisíac. S'usa contra les afeccions del pit, la Gonorrea i l'Oftalmia. Es promou la seua utilització per a incrementar la potència sexual. Este ús es va originar en els anys 1970 a Europa de l'Est sobretot a Bulgària. Els estudis independents a Bulgària han suggerit que l'extracte de T. terrestris incrementa lleugerament els nivells hormonals, encara que tornen després al seu rang normal. Alguns comparen les propietats tòniques de T. terrestris amb els efectes del ginseng, però ambdós tenen mecanismes totalment diferents

També s’insisteix que T. terrestris incrementa la testosterona perquè puja la "HDGn: hormona Desencadenant de Gonadotropina"8 La (HDGn) que al seu torn estimula la producció de LH i d'hormona fol·liculoestimulant (acrònim en anglès FSH). La testosterona, a més dels seus tres importants funcions en construcció muscular augment de la fertilitat libido és també coneguda pels seus efectes positius en l'activitat de la medul·la òssia per a la producció dels glòbuls rojos eritròcits i del sistema immunitari. D'altra banda, un recent estudi va trobar que T. terrestris no causa increment en testosterona o en LH en homes joves.

El llaurador sempre l'erra si aparta els ulls de la terra

102

103

Patrimoni natural: arbres de Carcaixent Laura Penadés

Carcaixent conserva al seu terme una gran quantitat d’exemplars vegetals que, donades les seues característiques representen un Bé de Interès Local, per la qual cosa mereixen ser conservats. Al desembre de 2003 el Consistori, amb el suport de tots els grups polítics municipals va aprovar una normativa per a la protecció dels arbres monumentals.

La flora d'un lloc està en funció de factors com són la precipitació i la temperatura. La flora de Carcaixent correspon a un clima mediterrani concretament a un termoclima termomediterrani inferior (temperatura mitjana anual entre 17-19 ºC) i ombroclima subhumit (679.9 mm anuals de precipitació). Açò fa que tinguem una flora pròpia amb diverses espècies tant d'arbres grans com són carrasques (Quercusl ilex subsp. rotundifolia), alzines (Quercus Ilex subsp ilex), pins (Pinus halepensis), oliveres (Olea europea,), garrofers (Ceratonia siliqua) o plantes més menudes com llentiscles (Pistacia lentiscus), baladre (Nerium oleander), bruc (Erica multiflora) o pebrella (Thymus piperella) entre altres.

El sòl forestal de Carcaixent (45% de la superfície total del terme) té la distribució del tipus de vegetació següent: • 83% Matollar i matollar arbrat. Reialec, Bossarta, etc • 16 % Matollars • 15% Cobertes dominades per pins (Pinus halepensis majoritàriament, amb alguns rodals de Pinus pinea). Accés al Reialenc des del casc urbà, Pla de Galiana, Barranc Ample, Serratella i també al Tossal. • 2% de vegetació de ribera i barranc. Riu Xúquer, Barranc de Barxeta, Barranc de la Falzia, etc.

Al poble de Carcaixent existeixen diversos arbres monumentals catalogats com són: 1. Taronger dolç Espècie: Citrus sinensis Ubicació: Hort de Carreres. Edat estimada: 218 anys.

Taronger de peu d'estaca empeltat de diferents varietat al llarg de la seua vida. El tronc té un perímetre aproximat de 2.35 metres que es ramifica en 7 braços, amb múltiples buits com a conseqüència de les gelades. Donada l'edat de l'exemplar es creu que és un dels primers plantats al terme municipal de Carcaixent, quan començà la introducció del cultiu en la localitat per part del rector Monzó, l'apotecari Bodí i l'escrivà Maseres.

El mariner a la mar; el llaurador, a la terra i el soldat, a la guerra

104

2. Magnòli Espècie: Magnolia grandiflora Ubicació: Hort de Carreres.

La base del tronc d'aquest magnoli és molt grossa, disminuint amb l'altura. Té un perímetre del tronc de 2.81 metres i un perímetre de copa de 52.34 metres. Es tracta d'un arbre que destaca a nivell regional per la seua grandària i cobertura.

3. Lledoner Espècie: Celtis australis Ubicació: Pavelló Cobert- FEVE

És un arbre autòcton de la regió mediterrània, que habitualment es plantava en el masos per proveirlos d'ombra. El lledoner té un desenvolupament molt destacat arribant a superar els 26 metres d'altura. La base de l'arbre es ramifica en dos troncs a mig metre d'alçària, tenint ambdós un perímetre al voltant dels 200 cm. Té una edat estimada de 70 anys. 4. Plàtan d'ombra Espècie: Platanus hispànica Ubicació: Pavelló Cobert- FEVE

El plàtan d'ombra es troba situat al centre de la FEVE, i des de finals d'abril, quan totes les fulles han eixit, fa ombra a tot l'espai. El plàtan es considera singular per la seua grandària i desenvolupament, molt major que els altres plàtans dels parcs i jardins del casc urbà. 5. Xiprer Espècie: Cupressus macrocarpa Ubicació: Cementeri

El xiprer està situat a l'entrada del cementeri, fins fa uns anys n’hi havia un a cada costat del camí, marcant l'inici del camí principal, hui en dia sols en queda un. Té una ramificació quasi perpendicular al tronc, que comença a uns 2.5 metres del sòl, però la majoria de branques apareixen al voltant dels 4 metres. Té una edat estimada de 80 anys.

6. Olivera Espècie: Olea europea Ubicació: Barraca d'Aigües Vives

Arbre de 5.3 metres de perímetre, i amb una edat estimada de 800 anys, on segons la tradició es va trobar la imatge de la Mare de Déu d'Aigües Vives, Patrona de Carcaixent, el 16 d'octubre de 1250.

Carcaixent té l'orgull de que dos dels seus exemplars monumentals apareguen en el llibre-àlbum "Algunos árboles y arbustos viejos de la provincia de Valencia" publicat en 1914 per l'enginyer agrònom i botànic Rafel Janini i Janini (Tarragona, 1866-València, 1948), amb fotografies de Saturní Muñoz i Latorre, considerat com el primer llibre d'arbres monumentals editat a Espanya. La publicació, formada per una col·lecció de 46 fotos monocromàtiques, recorre la província de València immortalitzant els vells arbres..., ara tan sols són memòria en blanc i negre. Es tracta de:

105

El mateix en terra que a la mar, les pesqueres són males de trobar

106

“Viejas palmeras situadas en el término de Carcagente y muy cerca de la vía férrea de Valencia á Madrid. La palmera mayor tiene de altura total unos 25 metros, y de circunferencia á un metro sobre el suelo, 1’50 metros. De edad tiene unos 90 años” [pàg. 1].

L'altra és un

“Viejo naranjo en la partida del Barranquet, del término de Carcagente. Este árbol tiene de altura 9 metros; su tronco mide de circunferencia 2 metros; su copa mide de circunferencia 31 metros; su edad se calcula en unos 80 años. Produce de cosecha media anual de 70 á 80 arrobas de naranja. En el año 1912 produjo 107 arrobas de naranja” [pàg. 16].

Exemplars botànics, escampats per tot arreu del nostre terme municipal, que mereixen ser protegits i conservats, aplicant totes aquelles mesures que n’asseguren la seua protecció. A banda dels arbres monumentals al terme de Carcaixent també podem trobar entre altres:

• Garrofers (Ceratonia siliqua), destacant els garrofers del Pont de l'Arcada, els dels Amics i el de la Font de la Parra.

• Carrasques (Quercus ilex subespècie rotundifolia), destaquem les més grans, la situada al Realenc, la de Bonifàcia, la del Barranc del Saragossà i la de l'hort de Carreres. • Datilers (Phoenix dactylifera): de datilers hi ha molts en tots els horts com els de l'hort de l'Àliga, l'hort de Bru, l'hort de Ribera, l'hort de Batalla, l'hort de Fornos, l'hort del Marqués, etc

• Pins: al nostre terme hi podem trobar, generalment dos tipus de pins. El pi blanc (Pinus halepensis) són els més comuns, trobem grans exemplars a les zones de muntanya del Realenc, la Serratella i el Tossal, així com a alguns horts, urbanitzacions. Però també podem trobar el pi pinyoner (Pinus pinea) i cal destacar el situat a la dreta del camí del Realenc, en la zona més alta de la Bossarta. • Tarongers (Citrus sinensis). En el nostre terme abunden els camps de tarongers com a plantacions agrícoles.

Bibliografia Catàleg municipal d'arbres i arbredes singulars. Ajuntament de Carcaixent. Treball: Descobrim Carcaixent: Arbres i arbusts. IES Arabista Ribera. Plantas del Mediterráneo. Bayer. Ed. Blume http://www.carcaixent.es/sites/carcaixent.portalesmunicipales.es/files/auditoria153412.pdf http://perlesdecarcaixent.blogspot.com/2006/06/arbre-monumentals.html Informació facilitada per Bernardo Daràs, cronista de Carcaixent.

107

En la terra que no ĂŠs bona, hi ha prou mĂŠs mal del que sona

108

109

Terra blanca: els forns de calç Carles Albert Badenes

QUÈ ÉS UN FORN DE CALÇ I D´ON VENEN?

Un forn de calç o forn de pedra és una construcció realitzada en pedra seca per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat càlcic): CaCO3 + calor CaO + CO2.

Els forns consistien en un buit cilíndric, (l'olla), desllunat per damunt i que tenia una entrada frontal que seccionava el mur circumdant i delimitador de la pròpia cavitat crematòria.

Les primeres notícies de l'elaboració de la calç i dels propis forns de calç apareixen als tractats romans d'agricultura. També, s'ha trobat morter de calç en excavacions de fa 14.000 anys a l'Àsia Menor. Des de llavors, es va convertir en un ofici que es va exportar i desenvolupar a la resta del món. COM S´OBTENIA LA CALÇ?

El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina.

Per a fabricar la calç es necessitava combustible que s'obtenia desembrossant la muntanya, a més a més, llenya i pedra; així s'iniciava una combustió del forn que necessitava temperatures d´entre 800 i 1000°C. El següent pas, era la pesada feina d'arrancar la pedra amb pics i malls i transportar-la fins al lloc on era situat el forn.

Aquest, s'omplia posant-hi de forma circular les pedres: a la part de baix les més grosses (ferros, carregadores i armadores) i a dalt del caramull a mesura que s’anava pujant les més petites (ripio i ripiet) omplint la resta del forn. Per a tancar completament la “bòveda” s’utilitzava una pedra anomenada la clau. A la part inferior del forn, es deixava una finestra o boca amb una mena de forca anomenada gavell.

Quan començava l'encesa, aquesta era contínua, havent-se de realitzar torns per a introduir el combustible dins del forn, vigilar la fornada i mantindre la temperatura constant, per tant, no es podia parar ni abandonar la boca del forn durant el procés de cocció havent-hi d’haver diversos treballadors alternant-se, tant a l’hora de controlar la cocció com de gestionar permanentment el combustible necessari per a la cocció. Aquest procés durava sense interrupció, entre 3 i 8 dies depenent dels quilos de pedra a coure, de les dimensions del forn, del combustible empleat i de la meteorologia.

La terra, en el pla, ven-la quan més goig et fa

110

Per conèixer l’evolució de la cocció s’observava el color del fum i les pedres. En les primeres hores es formava un fum de color blanc, degut a que les pedres desprenien tota la humitat, però a mesura que la temperatura augmentava les pedres de l’interior canviaven el seu color per un altres més blanquinós. Quan es produïa la total evaporació de l’aigua, començava a eixir un fum més negre, signe que el forn havia arribat a la temperatura necessària per a la calcinació. QUINES PROPIETATS TENIA LA CALÇ?

La calç era un dels elements més imprescindibles en les cases del nostre poble i en el conjunt de la societat de tan sols unes poques dècades enrere. Entre altres coses; era un element cohesiu de l’argamassa per a obrar, realitzar morters de tot tipus, ciments, restauració del patrimoni,... També es gastava per blanquejar cases i façanes, els metges receptaven aigua de calç com un element curatiu.

A més, també era un potent desinfectant, un element per evitar danys als nostres camps i moltes més aplicacions d´un producte que podríem qualificar com a multifuncional. QUIN IMPACTE EN LA SOCIETAT TENIA LA CALÇ?

La gran demanda que hi havia, exigia una gran producció que es realitzava en forns de calç, aquests, eren xicotetes fàbriques en què, amb foc, la pedra calcària treta de les pròpies muntanyes o bé de canteres es convertia en calç.

El combustible que s’utilitzava per a coure la pedra en el forn, era la llenya baixa de la muntanya; cosa que comportava una important tasca que ajudava en gran manera a què les muntanyes estigueren sempre netes de males herbes i minimitzava els riscos d’incendis.

El temps de cocció per extraure la calç oscil·lava entre una i dos setmanes, fet, que sumat a que Carcaixent degut a la idiosincràsia del nostre terreny que atresora un important percentatge de pedra amb alt contingut de carbonat càlcic, feia que la nostra localitat tingués una potent industria en aquest sector.

Aquest fet, va fer que aquesta feina generés molts llocs de treball, tant a persones de la població com a gent de fóra d´ella.

A més, tal i com s’està documentant, el nostre poble ha segut molt prolífer en la quantitat de forns de calç que hi ha hagut, sent l’últim forn de calç documentat, el construït a finals dels anys 70 a mans d’Alfredo Faus, de malnom “el ceba”.

ELS FORNS DE CALÇ ACTUALMENT

Per una banda, la moderna indústria que ha aconseguit fabricar calç hidràulica (que no compta amb les mateixes propietats) amb molta facilitat i el canvi de costums per altra, van fer desaparèixer durant la dècada dels anys 70 aquesta indústria tant tradicional.

Per tant, els Forns de Calç, són, a dia d'avui, un vestigi d'una professió que va arribar a tindre un important impacte econòmic i social al nostre poble. Prova d’ açò és l’elevat nombre de forns que queden actualment, 116, en diversos estats de conservació, en dispars graus d’accessibilitat o el nom que els Calciners donen a un carrer de la nostra població. Com hem dit, a hores d’ara, desprès de dècades d’abandonament i oblit, tan sols es conserven a les muntanyes carcaixentines les ruïnes d’eixos forns de calç, sent una autèntica llàstima, ja que els forns de calç, conformen un ric patrimoni cultural i medi ambiental del nostre poble.

No obstant, no tot està perdut, hi ha gent (i no sols a Carcaixent) que està treballant de valent per tornar a recuperar els forns de calç i la seva història.

Entre altres coses, al nostre poble, s’està treballant en la recerca de tots els forns de calç que encara pugen existir al terme, s’estan elaborant unes fitxes on es recullen diverses fotos, les mides i la localització dels forns, es treballa en tindre les eines que empraven o recopilar les fotografies que hi ha tant a l’arxiu municipal com a arxius privats.

Tota aquesta feina realitzada enganxa amb la restauració d’un forn de calç que existeix a la font de la parra. Així també, la declaració per part del Consell de la Generalitat dels forns de calç com a bens immobles de rellevància local (BIRL) o la declaració per part de l´UNESCO de la calç com a patrimoni immaterial de la humanitat, també ajuden

111

a donar-los rellevància i a treballar per la seua conservació i recuperació.

Per tant, toca continuar amb el pla de recuperació dels forns iniciat temps enrere, donar-lo a conèixer a la població i no resignar-nos a renunciar a una part de la nostra història i del patrimoni del nostre poble; ja que si no el conservem acabarà desapareixent, deixant passar una immillorable oportunitat per crear un autèntic llegat cultural i medi ambiental per a les futures generacions del nostre poble i que a més a més, podria ser un bon reclam turístic per a la nostra població.

Tija principal, grossa i lignificada dâ&#x20AC;&#x2122;un arbre. El nostre tronc ĂŠs la nostra comissiĂł, la que sustenta tota la festa.

Fernando Castelló Vaya Un any més he de dirigir-me a vosaltres com a president d’esta gran comissió que és la falla Plaça Major. Primer que res agrair als càrrecs els bons moments que estem gaudint, aquest any he tornat a tindre la sort d’estar acompanyat d’uns càrrecs molt fallers i dispostos a passar-ho bé sempre. I cóm no agrair a Lorena tota la paciència i temps que passa amb mi i sense mi.

Aquestos dos anys que he viscut com a president han sigut molt intensos a nivell de feina i dedicació, però a la volta ha sigut una experiència molt enriquidora on sempre quedaran records inoblidables. Gracies a l’esforç de tots els que heu estat al meu costat i m’heu ajudat a dur esta tasca endavant, moltes gràcies a tots!

També vull felicitar a tota la comissió pel bon moment i el bon ambient que tenim, cada volta que els fallers vénen a la falla s’ho passen bé i gaudeixen. Treballem molt però ahí queda demostrat del que és capaç la Placa Major, pot fer moltes coses i, a més, coses molt bones. Però ara toca gaudir de les falles per això veniu i gaudiu al màxim de les falles i, cóm no, gaudiu de la Plaça Major. Que visquen les falles

I que visca la Plaça Major.

Patricia Estrada Flores Estimats fallers i amics,

És un gran orgull poder dirigir-me a tots vostès com a fallera major, ja que és un gran somni fet realitat.

Els diré que des de que el passat març m’anomenaren com a fallera major estic vivint moments increïbles i inoblidables.

S’acosten ja els dies grans de la nostra festa, la veritat voldria que es detinguera el temps i aquesta vivència no acabara mai. Als càrrecs que m’acompanyen, Esther, Jaume, Claudia, Nacho i Fernando dir-vos que aquest és el nostre any i per sempre el portaré guardat al meu record.

Per últim els convidaré a que tant els fallers com els no fallers, s’acosten a nostra plaça i gaudisquen cada instant junt a nosaltres. Gracies a tots els que d’una manera o altra han fet possible aquest any tant especial per a mi. Gràcies per tot.

Esther Puertos Ahuir

L'aventura de la vida m'ha portat a les pàgines d'aquest llibret. El sosteniu a les mans fullejant-lo amb curiositat, sentiu el tacte suau de les pàgines i vos serà difícil no reconèixer l'olor inconfusible que deixa la impressió dels tints al paper. Als temps que vivim, reconforta. Ràpidament, es sentireu orgullosos davant del treball ben fet pels companys.

Forme part de l'obra i m'adrece ací per escrit, en la forma perdurable que prenen les paraules i podreu comprovar que totes les que vaig a gastar parlen d'agraïment com a persona i com a fallera. Ja el mateix dia 19 de març, sense encara haver assimilat la noticia del meu destí per a 2019 vaig sentir l'estima de la meua falla i, feu-me cas, va ser extraordinari.

Ser Padrina és ser part important d'un equip que funciona amb esforç, sentiment i respecte; és fer-se càrrec del relat d'aventures que durant l'exercici faller ens transportarà a la tradició, als costums i a la nostra festa. És procurar pels teus, acompanyar, fer costat i tindre l'oportunitat d' escriure un nou capítol en la història de la nostra comissió. Tindre com a protagonistes als càrrecs i famílies que m'acompanyen ha sigut un privilegi. Així ho he entès jo i així ho estic fent.

Immillorable el meu Padrí, Jaume Bifante, que m'ha portat de la mà amb consells i saber fer, amb entusiasme i estima en un any especial de germanor entre Padrins i Padrines de la resta de comissions. Sóc Padrina per ell, pel meu home i... tenies raó, no t'equivocaves. I sabeu el més meravellós? Que el foc encendrà noves il·lusions i tornarem a començar. Gaudim-ho junts, Som Falla! Visca les falles i Visca la Falla Plaça Major

Jaume Bifante Marco Falleres i fallers de la plaça major

Sóc faller des de que vaig nàixer i sempre he viscut molt intensament tot el que comporta formar part d'aquesta gran comissió.

Enguany em toca viure d'una manera diferent, ja que tinc el privilegi de ser padrí i compartir amb Esther un any que mai oblidarem. Als nostres càrrecs i les seues famílies, dir-los que anem a gaudir intensament d’aquesta festa que ja comença. Aprofite l’ocasió per donar les gràcies a tota eixa gent, que fa possible que la falla Plaça Major any rere any, siga un referent per al nostre poble.

No puc negar que estic gaudint al màxim del càrrec i des d’ací m’agradaria convidar a tota la comissió a que gaudisca de cada moment que està per vindre. Obrim el nostre casal, la nostra plaça i els nostre carrers per a viure LA MILLOR FESTA DEL MÓN. Visquen les falles!!

Visca la falla plaça major.

FALLERA MAJOR ESTRADA FLORES, PATRICIA

PRESIDENT CASTELLO VAYA, FERNANDO PADRINA PUERTOS AHUIR, ESTHER PADRÍ BIFANTE MARCO, JAUME

VICE-PRESIDENT 1 PEÑACOBA POLICARPO, PABLO VICE-PRESIDENT 2 COLOMINA PERIS, ENRIQUE VICE-PRESIDENT 3 ROIG PELUFO, ROBERTO

VICE-PRESIDENT 4 CEREZUELA GUEROLA, JUAN CARLOS SECRETÀRIA ALBELDA ROSELLO, ANGELES

VICE-SECRETÀRIA SALOM RIBERA, SANDRA

TRESORER VIDAL CARAÑANA, LUIS JAVIER COMPTADORA DAROCA MARTINEZ, SABINA

VICE-COMPTADORA VALIENTE BLAZQUEZ, BEVERLY DEL. QUOTES i LOTERIES SOLER OLTRA, PEPA MARTI DURA, Mª JOSE DEL. LOTERIA DIJOUS MARTIN VALLES, ELISA VIVES RUBIO, NATALIA

DEL. FESTEJOS GINER OLIVER, OSCAR ORTS DOMENECH, NATXO PEÑALVA CAPRIO, JEROME

DELEGATS PRESENTACIÓ TORTOSA BELDA, JUAN FERMIN MEJÍAS MELERO, ANTONIO OLCINA RODAS, JOSE FRANCISCO GIMENEZ FOGUES, DAVID DELEGADES CABALGATA ANDRÉS PALOMARES, RAQUEL RAMÍREZ RODRIGUEZ, ALICIA

DELEGATS MONUMENTS CAMACHO COGOLLOS, MANUEL PERALT SAMPEDRO, VICENTE DELEGATS PARADOR LLEDO TALENS, JUAN VICENTE DURA MARTINEZ, ANTONIO LLORENS PASTOR, OSCAR

DELEGATS MANTENIMENT SANJUAN ALBELDA, JOSE VICENTE ACOSTA TORTAJADA, JUAN MANUEL CUMPLIDO MIRA, DANIEL DELEGAT FOCS ARTIFICI PERPIÑÁ ÚBEDA, JORGE

DELEGADES PROTOCOL PENADES GINER, ELENA PERPIÑA UBEDA, Mª TERESA

DELEGADES INFANTILS FERRI CLIMENT, EVA MURILLO HERNANDEZ, MARIAN DELEGATS JUVENTUD VIDAL SOLER, LUIS PLA SALOM, ADRIAN

DELEGATS J.L.F. E INCIDENCIES ALBERO FRESQUET, GUILLERMO FERNANDEZ CASAS, JUAN

DELEGAT ACTIVITATS DIVERSES LLUESMA DE LA CONCEPCION, JUAN DELEGATS ALEGORÍES COLOMINA PERIS, ENRIQUE PERPIÑÁ UBEDA, PASCUAL DANIEL

DELEGATS PUBLICITATS COLOMINA PERIS, ENRIQUE LLUESMA DE LA CONCEPCON, JUAN OLCINA RODAS, JOSE FRANCISCO DELEGADES MIG ANY PEREZ SANJUAN, LIDIA SABATER ALABOR, PATRICIA DELEGAT ESPORT PÉREZ HILL, LLUIS

DELEGADA LLIBRET PENADES GINER, LAURA

ACOSTA SABATER, MARTA AGULLO OROVAL, MIREIA AHULLANA TALENS, SILVIA ALBELDA ANDRÉS, SILVIA ALBEROLA ESCANDELL, ANA ALBEROLA ESCANDELL, CARMINA ALBEROLA ESCANDELL, SILVIA ALBEROLA PEREZ, NOELIA ALVES, PHILIPPE ALVES PENADES, ALBERTO ANDRÉS PALOMARES, ANA ARBONA PICOT, ANA ARBONA VICENTE, MARIBEL AVENDAÑO SEBASTIA, ESTHER BARQUE JUNY, MARTA BELDA FERRER, MAR BELDA GARCÍA, JOSÉ BELDA PLA, JESUS BELTRAN LLEDO, RAFAEL BIOSCA BOLUDA, BALBINO BLASCO PONS, INMACULADA BLAZQUEZ DOMINGUEZ, YOLANDA BORRAS BENEYTO, SILVIA BORRAS RAMIREZ, Mª JOSE BOSCA JUAREZ, LARA BUIGUES BAÑULS, PASCUAL BUIGUES MARTINA, MAR CABALLER CLIMENT, Mª EUGENIA CABALLERO MÁS, INMACULADA CABANES SOTORRES MARTA CABANES SOTORRES, ANA CALATAYUD CANET, NOA CASASUS PEREZ, LOLA CASASUS PEREZ, MARIA CATALAN BENAVENT, ANA CASTELLO LOZANO, RAUL CEREZUELA BARQUE, PABLO CERVERA FERRER, ARNAU CLAVIER SUÑER, JEREMIAS CLAVIER SUÑER, MARCOS COGOLLOS UBEDA, EVA DAROCA MARTINEZ, RUBEN DURA BLASCO, MARCOS ESCANDELL LOPEZ, Mª CARMEN ESTRADA CHICO, JUANI ESTRADA FLORES, LORENA ESTRADA FLORES, OSCAR EXPOSITO MOYA, Mª AMPARO FEREZ FITO, ISRAEL FERNANDEZ CRUZ, ALFONSO FERRAGUD FERRER, ANA ISABEL FERRANDO FERNANDEZ, JUAN MIGUEL

FOMBUENA ADSUARA, HILARIO GIMENEZ ESTRADA, DESIRE GIMENO VALLE, ANGEL GINER VAÑO, MARIA GIRONES MOLINES, CONCHA GOMAR VAYA, CONSUELO GOMEZ PEREZ, PEPA GOMIS TALENS, ANGELA GUZMAN MOSCARDO, Mª LINA HERMANO DE LA CONCEPCION, JUDIT JIMENEZ RODRIGUEZ, VANESA JORDAN SOLA, SUSANA LAFUENTE SOLER, VICENTE LAFUENTE VAYA, AARON LLINARES PERIS, ADRIAN LOZANO POQUET, MARC LLUESMA I REQUENA, ANDREA MARIN ESPEJO, VANESSA MARTI ARBONA, ALEJANDRO MARTI DURA, VICENTE MARTINA CASTELLS, LAURA MARTINEZ I BERNAL, IBALLA MARTÍNEZ COBO, JOSE CARLOS MARTINEZ GOMEZ, LAURA MARTINEZ GOMEZ-MORA, PABLO MARTINEZ RODRIGUEZ, DIEGO MAYORDOMO TARIN, PABLO MONTAGUD MURILLO, PEPE MONTAGUD TALENS, JOSÉ MONTERO SANCHIS, RUBEN MORANT MENDEZ, CARMEN MORANT MENDEZ, CRISTINA MUELA MATA, ALBA MUÑOZ SAEZ, MAITE NAVARRO MARTINEZ, ANTONIO NICOLAS GARCIA, SILVIA OLIVARES ANDRES, ANGELES OLIVER RAMOS, ISRAEL OLIVER I RAMOS, JAVIER OLIVER ROIG, ANTONIO OLTRA BORRAS, LUCIA ORQUIN MOSCARDO, IRENE PACHES PASCUAL, SANDRA PALOP ALBELDA, JOSE PALOP SANCHEZ, CHRISTINA PAU CAMARENA, JUDITH PAU CAMARENA, LAURA PELLICER JORDA, CATERINA PENADES FERRER, MARIA PEÑACOBA ALBEROLA, PAU PEÑALVA MARIN, ZORAIDA PEREIRA CRUZ, TOMAS

PEREZ SANJUAN, SILVIA PEREZ SOLER, EMILIO PERPIÑA CABALLER, EUGENIA PESO PALOMARES, LAURA PLA ESPARZA, MARIA AMPARO PLA SALOM, ADRIÀ POMARES PLA, LAURA POMARES PLA, MARINA PONS GARRIGOS, DAVID PONS PONS, AMPARO PONS TUDELA, NICOLAS POQUET TORMOS, LOLES PUIG BENÍTEZ, Mª CARMEN REQUENA ZORNOZA, ANTONIA REVERT GOMAR, CESAR REVERT GOMAR, MARTA REVERT SANJUAN, EMILIO RIBERA CASTELLO, ALBERTO RIBERA CASTELLO, CLARA ROCH MARTI, ISMAEL ROCH MARTI, TATIANA ROCH MATA, MIGUEL RODILLA HUGUET, BELEN RUBIÓ PLA, MIREIA EMPAR RUBIÓ SANVALERO, CARLOS MIGUEL SALOM BENITO MIRIAM SANCHIS PICOT, BENITO SANCHIS I RICHART, MARIBEL SANTOS COPOVI, ANGELA SANZ RAMIREZ, QUIQUE SEGUI GUZMAN, CLAUDIA SEGUI PICOT, JORGE SELLENS CASTELLO, MARCOS SELLENS FERRER, DIEGO SUAREZ TORRES, FERNANDO TALENS ALBEROLA, PASCUAL TORMOS SALOM, MARIA TORRES CLIMENT, MARIA TORTOSA ESTRADA, EDGAR TORTOSA ESTRADA, SAMUEL URBANOS GONGA, CLAUDIA VALERO I ASTARLOA, JUAN SALVADOR VALERO MOMPARLER, JOAN VARGAS MONTEAGUDO, LAURA VAYA DEL CAMPO, CARMEN VAYA SAEZ, VICTORIA VIDAL CORTELL, ALBA VIDAL DE LA NATIVIDAD, RAQUEL VIDAL SOLER, MARIA VILLALBA OLTRA, MIGUEL ANGEL YUSTE VALERO, EMILIO ZURITA COPOVI, LUCIA

RECOMPENSES BRILLANTS

MIREIA AGULLÓ OROVAL

FULLES DE LLORER

JEREMIAS CLAVIER SUÑER

SILVIA ALBELDA ANDRÉS RAQUEL ANDRÉS PALOMARES ISRAEL FEREZ FITO JUAN VICENTE LLEDÓ TALENS

ÓSCAR GINER OLIVER

Mª TERESA PERPIÑÁ ÚBEDA

JUAN LLUESMA DE LA CONCEPCIÓN

LUIS JAVIER VIDAL CARAÑANA

MARIAN MURILLO HERNANDEZ ANTONIO NAVARRO MARTINEZ LAURA PENADES GINER ANTONIA REQUENA ZORNOZA

ISMAEL ROCH MARTÍ TATIANA ROCH MARTÍ JOSEFA SOLER OLTRA

MILLORS FALLERS

128

Després de l'any que he passat com a Padrina d'aquesta falla, del qual m'emporte records meravellosos per a tota la vida, em doneu la grata sorpresa de nomenar-me millor fallera de l'any.

No sé com expressar la meua gratitud, ja que totes aquelles tasques que he fet al llarg d'aquest exercici les he fetes per a millorar la convivència i pel benestar de les persones que hi formen part de la comissió.

Soles em resta agrair a totes les persones de la falla que es dediquen en cos i ànima al fet que tot funcione com cal, així com a tots aquells, que d'una manera o altra, s'impliquen perquè aquesta comissió siga una gran família.

Pepa Soler

Enguany l’espai reservat per expressar -se com a millor faller em toca a mi. Per davant de tot el meu agraïment per la distinció, però com sabeu no sóc partidari de medalletes ni reconeixements. A més a més, es té la mala costum de designar al millor faller de l’any per part de totes les comissions i al cap i a la fi la “mellaeta” es deu donar a una trajectòria, no a un exercici.

No sé si ho sabreu, vaig arribar a la comissió de “manera accidental”, em vaig casar amb una persona molt vinculada a la falla de tota la vida i junt al contracte matrimonial vaig signar voluntàriament el contracte faller per allò de no dinar sol els dies de falles. Jo des de molt xicotet havia tingut gran admiració a la falla, però a la falla com a expressió artística, no com a agrupació social, cosa que inclús arribava a repudiar. De xicotet vaig pertànyer a una comissió veïna de la que guarde bons records, però al començar l’adolescència una visita al Cap i Casal per falles va fer que descobrira de quina manera volia jo passar les festes falleres, el meu objectiu a partir d’eixe moment anava a ser passejar contemplant el major nombre de falles possible, la veritat arriba a ser un poc un trastorn obsessiu compulsiu que va fer que any rere any anara perdent acompanyants farts de la meva inacabable ruta fallera. En eixe temps a Carcaixent es produïa la supremacia de la falla de la Plaça Major, cosa que jo detestava. Pot ser per la meva educació o per la meva forma de ser, mai he simpatitzat amb els poderosos, i en aquell moment vore com aquella gent es vanagloriava de totes les gestes aconseguides em produïa una sensació de fàstic que em feia avorrir eixa demarcació.

Mira per on va i em pose a festejar amb una xica, i mira per on va i resulta que és fallera de la Plaça Major. Els principis van ser molt durs, parlar de falles era un tema perillós, jo inclús em negava a entrar a eixe casal on en aquell temps el guarda de la porta sols deixava entrar a l’èlit de la societat carcaixentina. Poc a poc la cosa va anar normalitzant-se i com dic en casar-me em vaig apuntar, però deixant clar que jo no anava a vestir-me de faller, ni res de tot això.

Bo, durant eixe temps, també havien hagut contactes, jo havia anat a vore les presentacions amb millor o pitjor gana, les falles per suposat si que les veia i discutia amb algun faller de la comissió si estaven bé o no. Vaig conèixer al trio calavera: Pepe Pastor, Guillermo i el Papero que com a bon gats que són se n’adonaren del meu potencial. Recorde molts bon moments amb la tradicional visita a la plantà de les falles de València, on era costum visitar el casal de la comissió germana de Na Jordana i rematar fent un bon

dinar i la típica quiniela fallera. Un exercici abans de falles ja estava fent la critica del monument de la comissió, Pepe era un expert en saber com entrar-li a la gent. A la fi, una volta apuntat què més dona, la meva devoció per la falla com a monument artístic fa que deixe de costat tots els prejudicis i mira... acabe fent-me un vestit per a falles, entre pegant fort amb el càrrec de delegat de monument i en les primeres reunions simpatitze amb la gent de la comissió. Era una època de canvis, la comissió ja no tenia la supremacia fallera al municipi, havia canviat d’artista i es van donar una sèrie de circumstàncies que féren que aquell any la gent de la falla col·laborara amb l’artista per millorar el monument, jo estava encantat. A tot açò comence a tindre afinitat amb el que seria el meu “germà faller”, que participa amb mi i m’anima a que fem coses per a la falla a canvi d’introduir-me en el món dels decorats per a presentacions, jo no sóc gens de presentació, com sabeu ho gastaria tot en la falla. Però veient treballar a esta comissió en eixe apartat, si tens un mínim de sentit de corresponsabilitat, és molt difícil dir que no i no enganxar-se a eixa tasca que acaba siguent addictiva.

Ara que ja sabeu els començaments, crec que la resta de mi ja la patiu exercici a exercici, no fa falta que vos diga res més. Com sabeu açò no es pot tirar endavant sense gent compromesa amb la festa. Agrair a la gent la rebuda i el suport en totes les coses que he plantejat dur a terme, al grup de presentació, al grup de critica, al del llibret, als que estan per a tot, als que fan les tasques menys visibles en la comissió.... Vaig a quedar-me en tots els moments bons, els dolents els arxivaré per intentar no tornar a caure. Agrair els moments i la relació que he tingut amb tots els artistes amb els que he col·laborat per millorar nostra falla que m’han obert i m’han donat inclús les claus del seu taller. Agrair també les relacions amb la gent d’altres comissions que han lluitat pel mateix que jo i hem gaudit de la rivalitat sana per engrandir nostra festa. I per últim i més especial el agraïment a la meva dona i als meus fills per permetre’m fer tot el que he fet, suportant les meves absències.

Sols em queda dir-vos que feu les coses per satisfacció pròpia i sense buscar res a canvi, que gaudiu de les possibilitats que vos pot donar la festa fallera. Que la visqueu amb la responsabilitat i el respecte que es mereix, sense rivalitats internes i amb sanes rivalitats externes. I que vos servisca per deixar un bon llegat cultural, del que pugueu sentir-vos orgullosos quant seieu en la taula dels jubilats al casal, mentre contempleu com les noves generacions, on espere que estiguin els vostres fills i els vostres néts, continuen treballant dia a dia i colze a colze per dur endavant la comissió. Llarga vida a la falla com a signe d’identitat cultural de la meva terra!

Roberto Roig

129

No hi ha pitjor veĂ que la terra a la vora del camĂ

130

131

Presentació nit: Fallàtics Vicent Peralt Sampedro

Les falles de Carcaixent i la gent que formem part de la festa tenim uns temes recurrents que ens identifiquen i ens uneixen com a col·lectiu. L'aforament i ús del nostre benvolgut Magatzem, la tasca i llavor de la Junta, les presentacions i tot el que elles comporten.

D'entre aquelles qüestions les comissions dediquen hores i hores de conversa en "sobremesa" i una vegada més, han inspirat el fil argumental de Fallàtics.

Amb una visió fraternitzant a l'hora d'abordar els problemes, assistim a una reunió peculiar convocada per la Junta Local. El president, pacificador i temperat al discurs, junt a la seua germana, una secretària a l'ús, esperen l’arribada de 13 fallers i falleres en representació de les seues comissions. L'objectiu: Junts fer Junta, però cóm fer la Presentació de les FFMM del poble?

Dels convocats destacaran els seus trastorns, les seues manies i peculiaritats. Davant la diversitat el repte serà arribar al consens i trobar els aspectes que els uneixen, deixant enrere les diferències i rivalitats. Natxo té per davant el repte de suportar la reunió amb el seus tics: facial, parpelleig, contracció del nas i carasses, moltes carasses. I a més els bròfecs incontrolats que el posaran en més d'un compromís.

Jaume no pot tocar cap porta, barana o mostrador en àrees públiques, per por de contagiar-se d'algun germen que puga afectar seriosament la seua salut, entrar al Magatzem serà un suplici. I a Òscar no li importarà participar de la discussió, això sí, si també ho fa el seu amic imaginari amb nom, personalitat i influència sobre ell; Guillermo. I així fins 13 convidats amb els seus respectius TICS I TOCS.

Tan diferents però estimant tant la festa, no serà difícil desgranar el contingut del que seria una digna presentació per a les FFMM de Carcaixent.

Entre tots els personatges aportaran idees dels elements importants: Eixida de la Cort, el scketch, quadre final...I al mateix temps s'intercalen els moments protocol·laris de l'acte amb l'espectacle.

Buscant el ritme i després d'una mascletada en directe arribem al moment més important, l'apertura del Quadre Final per a rebre la nostra Fallera Major.

Els trastorns, obsessions i manies no van ser impediment per aconseguir l'objectiu i caminar tots junts sota l’estàndard de la Junta Central. Amb un missatge implícit d'unitat, s'utilitzen les exageracions per a representar-nos com a diferents i en conclusió fer vore a tots que sempre serem més semblants del que pensem, serem fallers, fallers de Carcaixent.

Quan l’octubre és arribat, a mar a caçar i a terra a pescar

132

133

Quan lâ&#x20AC;&#x2122;octubre ĂŠs arribat, llaura la terra i llaura la mar

134

135

Explicació falla Roberto Roig Membre de la comissió

La nostra falla gran parlarà de la nostra terra. “Carcaixent i dolces”. Al cos central una gran cornucòpia, símbol de representació en les cultures clàssiques de l’abundància i la riquesa, mostra com és el nostre terme. D’ella naixen tota mena d’elements naturals: aigua, terres, muntanyes, fruits, verdures i tota classe de productes que es generen al nostre terme.

Com a remat una típica parella de llauradors formada per una dona i un home mostra un simbòlic homenatge a les persones que han dut la prosperitat amb el seu esforç a la nostra ciutat. Carcaixent ha fonamentat el seu progrés sempre amb l’agricultura i hui en dia som el que som gràcies a eixa gent que té les mans aspres i l’esquena desllomada per dur a terme unes tasques que reporten tant de sacrifici.

Malgrat això podeu vorer com semblen contents, tindre a les mans el producte final sempre és gratificant. Els ninots a les escenes del cadafal ens mostraran totes les vivències que envolten una vida lligada al camp i al conreu dels nostres productes. Per desgràcia esta falla està en plena actualitat i al mateix temps sembla atemporal, ja que 30 anys enrere, haguérem pogut fer el mateix plantejament de monument. El rellotge pareix que estiga aturat i els problemes al camp riberenc no milloren, inclús podríem dir que la cosa cada vegada va pitjor.

En primer lloc tenim una escena que ens parla de les relacions amb el nostre riu Xúquer i la nostra Reial Sèquia que són els encarregats de regar i donar fertilitat a les nostres terres. Una escena costumista ens representarà les tasques agrícoles dutes a terme per les dones i els homes del camp. Allí, observant-los, podrem vore la/el responsable del Ministeri d’Hisenda esperant rebre la seva ofrena i emportarse els millors exemplars de cada producte cultivat.

En la part posterior un contra remat format per un llaurador fart damunt d’uns caixons de taronges ens recordarà tota la problemàtica dels cítrics, que per això som Bressol de la Taronja.

Una parella modernista carcaixentina, d’aquelles que varen viure l’època d’esplendor al municipi, ha tingut la magnifica noticia de tindre descendència, vorem quines cures li dediquen al nou membre de la família. Per finalitzar, el llaurador si vol tindre una bona collita hui en dia, tindrà que protegir els seus arbres de totes les plagues hagudes i per haver, enguany damunt estem en període electoral i pareix que proliferen tota mena de bactèries, fongs i fills de mala mare que sols volen xuclar i exprimir el nostre suc, carregueu la motxilla.

Qui en terra d’altre ha sembrat, perd llavor, temps i treball

136

Els peus en terra Óscar Giner

La nostra comissió va celebrar l’onze de març de 2018 el “Dia de la dona de la Major”, un dia molt especial on vam demostrar que ací no hi ha ni distincions ni tractes diferents: tots junts, amb un objectiu comú i respectant-nos i tractant-nos per igual perquè, en el tema de la igualtat, en la nostra falla... toquem de peus a terra!

Aquests són els escrits i manifests que es llegiren:

137

dones de la major

Dones de la Major, tan senzilles i complicades al mateix temps.

Dones buscant el seu espai en una festa, la nostra, masclista en molts aspectes, tal vegada massa. Dones actives, coherents, implicades, il•lusionades, divertides…

Dones treballadores que fan tot allò que es proposen, que d’això es tracta!

Dones de la Major que alcen la veu quan toca i s’imposen quan saben que tenen la raó.

Dones imprescindibles perquè la nostra falla continue sent un referent de faena ben feta i gust per la festa. Dones valentes, decidides, fortes, que et fan sentir orgullós de pertànyer a aquesta comissió. Dones boniques, les que més, de les que et gires a mirar quan passen pel teu costat!

Dones falleres de la Plaça Major que, quan estan amb tu, saps que no podries tindre una companyia millor!

Dones sensibles que valoren el nostre esforç quan la sort no ens acompanya, però lluitadores incansables davant la injustícia. Dones intel•ligents, actuals, amb idees noves, que ens fan vore la llum quan les coses no van bé. Dones admirables, amb integritat, precioses… sense les quals de segur que hui no estaríem ací. Dones de la Falla Plaça Major a les quals vos volem dir, de tot cor, gràcies: GRÀCIES PER SER COM SOU!!!

coses que ens fan gràcia

Em fa gràcia quan renegues per mirar a una altra quan tu ho has fet abans. Gràcia quan m’arrime i em dius pesat, i penses que ja no m’agrades si no ho faig!

Em ric quan preguntes “blanc o negre” i jo dic negre i, clar, tries blanc! I no entenc quan t’enfades amb les amigues: jo les critique per defendre’t i tu… et tires a mossegar!. Em fa gràcia quan em dius que SÍ i note en la teua cara que és un NO radical. I desperta la meua curiositat que, quan esteu totes juntes, ninguna la primera se’n vol anar!

I quina gràcia quan en un grup de whatsapp entra un missatge equivocat… que ninguna diu res perquè ho feu totes per privat!!!

El llaurador erra si aparta els ulls de la terra

138

Gràcia quan preguntes: “has vist la nova que s´ha apuntat?” I entre totes les amigues de dalt a baix l’heu repuntat.

Gràcia si et dic: “mira esta, pareix que hui s’ha arreglat!”. I tu em contestes burlant-te :“això ho portava l’any passat!”

I també fa molta gràcia que, si una amiga s’ha esborrat , quan s’apunta a una altra falla, com una ceba l’heu pelat. Ara… que bonic si ell canvia de falla per a estar al teu costat!!!! I què ens digueu quan ens veiem després d’un dia dur? Si et dic alguna cosa bonica penses “este vol alguna cosa, segur!!!” Admirem la vostra insistència, perseverança i el fet de ser constants. Però, clar, si ho fem nosaltres ens digueu… “sou uns pesats!”

I, per últim, em fa gràcia quan dius: “no li ho contes al teu amic”, i les teues amigues saben tot el que fem en el llit!!!

Ho hem parlat els xics de la falla, i més que la festa i el foc, el que més ens agrada de les falles és que estigueu amb nosaltres i no en un altre lloc. I li hem pegat moltes voltes, i a una conclusió hem aplegat: vos volem hui, en falles i tots els dies… SEMPRE AL NOSTRE COSTAT!!!

si jo fóra dona

Orgull, respecte i admiració és el que sent en dirigir-me a totes hui, 11 de març, que celebrem el vostre dia, el de la DONA DE LA MAJOR.

Estem lluny encara, però almenys en aquesta comissió anem pegant passets endavant per tal d’aconseguir el que és una evidència: que tots som iguals!

Si jo fora dona estaria amb vosaltres perquè, de ben segur, seria de la Major. Jo no sé si vos heu fixat però… és que tenim de tot!!! • Tenim estudiants, a les quals ja els aplegarà l’hora de treballar, però també en tenim que treballen del que siga per tal de pagar-se el que volen estudiar!

• Tenim mestresses de casa que no saben ni les hores que fan, i que només les valorem el dia que no estan! • Tenim ballarines espectaculars, fotògrafes i estilistes que a tots ens deixen guapos de veritat!

• Tenim unes quantes encarregades i dependentes de botigues on dona gust anar, i també assessores, gestores, secretàries i directores que t’atendran sempre amb un somriure quan et vegen entrar!

• Tenim mestres de tots els idiomes i edats, psicòlogues sempre disposades a ajudar, i funcionàries que, encara que molts no ho creguen, no paren de treballar!

• Tenim podòlogues per a després dels passacarrers, i, en la rama sanitària, comptem amb visitadores, protèsics dentals i auxiliars, infermeres, cirurgianes… i una pediatra que ens fa estar tranquils al casal!

• Per sort, també tenim músics, que en la nostra festa no poden faltar, cambreres, cuineres, carnisseres i fins i tot… una cap de qualitat!

• Veieu com està el casal? Tenim netejadores que el deixen espectacular, i també directores de màrqueting, dissenyadores i brodadores que són un exemple del que és treballar!

• Sent açò Carcaixent… treballadores del magatzem de taronges no en podien faltar, i, a més tenim dos carteres que ens porten bones notícies quan a la porta ens venen a tocar! • Tenim amigues, ties i nebodes, iaies i netes, filles, mares…DONES en majúscules que fan que estar ací siga el millor que ens podia passar!

I, una coseta més, ja per a finalitzar: dones de la Major, gràcies per estar al nostre costat!

Terra amb molta llenya, fuig d'ella

140

Gravat dâ&#x20AC;&#x2122;Andreu Valls

141

Els portals de Carcaixent Tarragó

Si tirem enrere en el temps i ens imaginem el Carcaixent del segles XVII i XVIII i gran part del segle XIX, trobarem moltes diferències amb el Carcaixent actual.

Antigament el accés a la població es feia a partir de portals. Els portals servien per a mantenir tancada la població de nit, contra lladres i epidèmies. La seguretat i el control de les entrades i eixides del poble eren les raons principals de l’existència d’aquests portals. Sis eren en total, ací els seus noms:

• Portal de les Monges: situat al carrer Marquesa de Montortal, al costat de l’hort de les Monges Dominiques, avui renovat parc del Bicentenari. Fou enderrocat el 1870. El motiu va ser l’ampliació del camí d’Alzira al port de l’Olleria, avui per tots coneguda “carretera”.

• Portal de Santa Anna: situat a l’altre extrem de la població, es coneixia amb eixe nom, perquè s’encontrava al costat de l’ermita de Santa Anna. Avui es coneix el carrer amb el nom de Santa Anna, també. Fou enderrocat el 1870 pel mateix motiu que l’anterior. I també, aprofitaren per a construir la nova ermita de Santa Anna, on actualment està.

• Portal del Molí: situat a l’extrem del carrer General Prim, vora l’antic molí de l’Empedrat. Fou enderrocat el 1853, per la construcció de la línea de ferrocarrils del Nord.

• Portal de Sant Bonifaci: situat al mateix carrer de Sant Bonifaci, i vora l’actual línea de ferrocarril. Fou enderrocat el 1853, pel mateix motiu que l’anterior.

• Portal del Convent: situat al costat de l’antic convent de Sant Francesc, actual carrer de Sant Francesc d’Assís, poc menys o menys, a l’altura de Correus i Telègrafs. Fou enderrocat, segons Fogués, per raons polítiques el 1844. Fou el primer dels sis en retirar-se.

• Portal de Sant Roc: situat al carrer del mateix nom, eixint ja cap a l’actual carrer del Pare Marchena. Fou enderrocat, per presentar un estat ruïnós, cap a 1870. Tots els portals tenien una capelleta amb un santet, on es cantava missa els dies festius. Com a exemple, posarem el portal de Sant Roc, el santet del qual, està actualment dalt de la finca que enfronta al mateix carrer. Només heu d’alçar el cap i mirar.

BIBLIOGRAFIA Carcaixén Biografia d’un poble de la Ribera Alta, Soleriestruch, 1977 Historia de Carcagente, Francisco Fogués Juan, MI Ajuntament de Carcaixent, 2000

Terra negra fa bon blat, i la blanca, mig fallat

142

143

Hort del Tacat Conxa Gomis (La Tacà)

Per a la meua estimada falla PLAÇA MAJOR

M’agradaria fer un xicotet resum de tot allò més representatiu de l’hort de Vicent Gomis anomenat per tots i totes “El Tacat”.

Aquest es troba a l’actualitat al carrer Sant Antoni 126, casa senyorial i Modernista del segle XIX, composta de: planta baixa, primer pis i cambra.

Caminant cap a les Barraques podrem veure abans d’arribar al “paretó” per part esquerra, una casa de color groc amb un bon reixat en finestres i balcons, sense deixar de nomenar la porta d’entrada a la casa, que és de mobila.

D’aquesta casa s’ha parlat molt, i el nostre Doctor en Belles Arts Vicent Guerola, ha fet diferents escrits referents a la seua arquitectura i elements decoratius (realment hem de deixar als vertaders professionals els seus estudis). Em centraré més en aquells temes que han fet d’aquest hort un motiu important d’estudi, com són les terres que envolten a la preciosa casa, ja que aquest motiu fa que siga un dels únics horts situat dins de la població actual de Carcaixent. Hem de parlar del cultiu de la morera, al que es dedicava en un principi i posteriorment al cultiu de la TARONJA, que es va convertir en la font principal d’ingrés econòmic de la família GOMIS. Aquestos fets es poden veure reflectits hui a l’hort en algunes de les terres que encara es cultiven. A la part del fons trobem el motor d’aigua i una gran bassa de regadiu, que també ha estat utilitzada com a llavaner particular i centre de natació de tota la xicalla del carrer. L’estable on es podien guardar els aparells de llaurança, que com he dit abans encara són utilitzats per una part dels propietaris. Podem gaudir passejant per aquest hort d’una gran gàbia utilitzada per a la cria de diferents pardalets construïda l’any 1920. Actualment i després de faltar les dues persones que feien que existira vida en aquest lloc (Juan i Vicente Gomis, el meu pare i el meu oncle respectivament) no és ocupada.

Continuem per un caminal cap a la bassa de reg i el motor que rega una part de la terra cultivada, no molta, al meu pesar. Aquest motor d’aigua arriba a regar aproximadament dues-centes fanecades de terra de tots els camps del voltant. Podria estar escrivint tot un llibre de les meues vivències, però he de deixar lloc per a altres menesters.

Esmente les fotografies i relats que el nostre arxiver municipal Bernardo Daràs publica contínuament relacionades d’aquest lloc.

Aquest escrit va dirigit a les persones que he vist sempre amb una “llegona” a les mans, aquelles grans oblidades, les que han tingut cura pels tarongers, els que han cultivat les seues taronges, conservant i honrant al seu avi Vicent Gomis i Noguera que va voler distribuir amb justícia i sapiència el seu patrimoni, mon pare Juan Gomis, Maruja Gomis i Vicente Gomis. Els grans conservadors de L’HORT del Tacat... Continuem llaurant el camp!

Terra, ni poca ni massa

144

145

Antecedents històrics de “L’hort del Tacat” Notes per a la seua història, costums, habitants i patrimoni artístic Eva Maria Gomis Vendrell

“Carcaixent potser siga el poble que més cases d’hort té en tot el seu terme”: PERLES DE CARCAIXENT DIVENDRES, AGOST 25, 2006. Els horts de Carcaixent, publicat per Tarragó.

Així comença una publicació penjada al blog http://perlesdecarcaixent.blogspot.com/2006/08/. A tots se'ns ompli la boca amb aquestes paraules; tota una cultura que romandrà en alguns documents gràfics que mai mostraran una realitat, doncs normalment, som incapaços de gestionar eixe llegat històric. Es parla de vertaderes meravelles fruit d'èpoques d'esplendor, que comencen al segle XVIII amb el cultiu de la morera i la producció de seda i finalitzen al segle XX. El creixement i desenvolupament de la població i la falta d'un pla d'integració han fet desaparèixer tot vestigi d'altres èpoques (la cria del cuc de la seda i el bressol de la taronja), també, la manera de vida pròpia de la burgesia en una població que basava la seua economia en l'agricultura. A la memòria de mon pare, Vicent Gomis Pérez

“Hort”: Per definició, “extensió de territori plantat de tarongers o arbres fruiters, amb una casa, un pou, sovint amb sènia, bassa, etc. “Tacat”: malnom que prové del meu avi quart, Vicente Gomis Martí, degut a les seues taques en la pell a manera de pigues.

Conjunt protegit conegut com a “Hort del Tacat” al carrer de Sant Antoni, salvat el 1994 d'un projecte en el que s’enderrocaven un total de huit cases per a travessar el carrer anomenat “Ronda Est” (Conselleria de Cultura de la Generalitat, Direcció Territorial de València, Exp. 334p.94, de 23 de setembre de 1994). Revisió del Pla General de Carcaixent, Catàleg de Patrimoni Monumental i Arquitectònic Protegit, fitxa n: O-23).

El seu emplaçament s’hi troba lligat al creixement de la població, seguint l'eix del camí de la Muntanya “Font de la Parra”. En origen, aïllat de la resta de la ciutat.

Representant de l'epíleg dels horts de Carcaixent, és l’únic on es va contemplar conservar tots els elements característics de diverses èpoques. Emplaçat perfectament a la planimetria urbana, a 200 metres del centre i del Museu de la Ciutat, s’ha salvaguardat de forma miraculosa dels diferents interessos urbanístics. Busca pau i concòrdia amb l'entorn. Patrimoni dels nostres avantpassats, conscient de l’escàs interès nacional, sí que el té al seu context, és a dir, al conjunt arquitectònic de la ciutat, doncs respon a una època dins del marc de la història local i a una cultura que mereix ser respectada. L“Hort del Tacat” pertany a la família Gomis –Vicente Gomis Marti– des del 1835. Era un enclavament rural dins la ciutat de Carcaixent, que hui ofereix, encara, harmonia dins del perfil urbà, una nova relació que l’integre amb la realitat actual alhora que puga fer de pont del passat, i, espere, del futur.

Terra vora camí, mal veí

146

Hort amb casa i jardí annex com a element integrador de l'habitatge, sense desnaturalitzar el context per al qual van ser pensats i dissenyats els elements que el componen, a fi de poder mantindre la seua morfologia i caràcter.

Es tracta d'un habitatge de tres altures, entre mitgeres, construït sobre un edifici més antic. Les restes arquitectòniques sobre les quals s’assenta indiquen l'existència d'una estructura del segle XVIII, l’altura de la qual es pot observar encara als murs i a la cambra. A la façana hi havia un plafó ceràmic incomplet amb l’advocació de la Immaculada, de mitjan segle XIX, que commemorava el dogma ratificat pel papa Pius IX el 1854. Eixa peça s¡’hi troba, hui, a l’arxiu històric de la parròquia de l'Assumpció de Carcaixent. Finalment, tancant la parcel·la, es va construir un mur de pedra i argamassa, contemporani de la primitiva edificació, que degué bastir-se al segle XVIII, en temps de plenitud del conreu de la morera, precísament la base de l'economia familiar. La nova construcció, del 1900, té un marcat estil eclèctic i és indicativa dels canvis originats amb la introducció de la taronja. Casa gran, de tipologia rural, amb un annex a la seua part dreta on hi havia les cavallerisses, actualment, un altre habitatge.

La façana és un exemple d'aquest estil amb motius modernistes. Destaca la portada de pedra calcària llaurada entorn la porta principal, una concepció clàssica amb elements decoratius d'ordre dòric, mal muntats, aprofitats de nou i tornats a buixardar. Corona el frontis un remat corb, amb les inicials del propietari, V. G. (Vicente Gomis), flanquejat per ba-

lustrades de pedra artificial que oculten els faldons de la teula i un terrat.

La porta principal de fusta de “mobila” amb plafons de lledoner, ja industrialitzada, és d'estil eclèctic, amb colps de fullaraca en la seua decoració. El picaport de bronze, d'estil “Secessió Vienesa”. Els guarda-rails de marbre de Buscarró, de la pedrera de Barxeta, són d'estil modernista, amb la típica "flor de Mackintosh". Les reixes i la longitud del balcó són testimonis d'una posició social burgesa.

La distribució a l'interior s'articula des d’un accés central, amb habitacions als costats, la de l'esquerra de pur estil modernista “Secessió Vienesa” i la de la dreta, modernista. L’escala interior que dóna accés a la planta superior és de ferro, de fosa, modernista. Són destacables els elements decoratius, revoltons de fusta de “mobila” i sòcols de marbre rosa. Tota la fusteria és també de “mobila”, que combina amb plafons de fusta tropical, ja industrialitzats. La pintura decorativa original de les dues nevades de l'entrada i les habitacions principals va ser realitzada pel jove pintor local Antonio Lacasa, el treball del qual es bescanvià per mobles. Eixes pintures mantenen un perfecte estat de conservació, sense cap repintà. El paviment és hidràulic, simulant catifes i amb un relleu a l'eix central. Al buit de l'escala s’hi troba una font, que va arribar com a material d'enderrocs, de marbre rosa de Barxeta en el frontis, marbre groc a l’aiguamanil i, a la base, un capitell d'ordre jònic, també de marbre de Buscarró.

La cuina, que habitualment s’hi trobava a l'exterior, en aquest cas no hi és allí, doncs a la part dreta de la casa hi havia un annex cobert pel qual s'hi accedia. Hui encara es conserva al mateix lloc, amb aigua corrent des que es va instal·lar a la ciutat, pou i aigüera amb accés a través de la finestra.

En l'accés al jardí hi ha una muralleta artística, que va portar a principis del segle XX, com a material d'enderroc, Vicente Gomis Noguera. Sols aquest element és ja digne d’una protecció de primer ordre, doncs poden reconèixer-se fustos retallats de pilastres, capitells reutilitzats com a bases, i pinacles mutilats, semblants als que rematen el Museu de Belles Arts de València i que va dissenyar en el seu dia l'arquitecte Juan Bautista Pérez Castiel. En l'eix d'eixida a l'hort se situa una gran canariera d’estil modernista, per a canaris i ocells exòtics, exactament del 1920. Va ser regal d'aniversari de Vicente Gomis Noguera a la seua filla Clodoalda Gomis Carmona. Al fons hi havia una gàbia de fusta de grans dimensions, d'una bellesa extraordinària, però que malauradament, va desaparèixer víctima del foc.

Prenent la dreta, el caminal ens porta a l'edifici del motor i, en perpendicular al passeig, un altre caminal divideix l'hort en dos. Al pati on se situa el motor s’hi troben la sènia i la bassa, l’origen de les quals es remunta al segle XVIII. Es conserven les basses i el monticle que al voltant de la sènia, ja desapareguda, es formava. Ací trobem un dels elements més curiosos, també arribat com a material d'enderroc, que podria ser una finestra àrab: un arc de ferradura buixardat de formes lobulades. Hipòtesi a partir de la seua forma, grandària i, també, pel seu treball amb la buixarda. Hui s’hi troba posat a l'inrevés, col·locat com a remat als dolls de pedra de la bassa que encara conserva el tap o vàlvula de pedra de grans dimensions, ja en desús. Ací mateix va succeir un episodi amarg per a la família, doncs un fill

de Vicente Gomis Noguera, José, va ofegar-se quan encara era un xiquet de sis o set anys.

Reprenent el discurs, cal assenyalar que és en època modernista quan es construeix una caseta per posar-hi un motor anglès de gas pobre, que s’alimentava amb corfa d'ametla portada de les zones de secà. Lamentablement, només es conserva l'edifici, que albergava unes impressionants instal·lacions que permetien l'extracció d'aigua i la seua venda per a regar altres horts dels voltants, fins abastir-ne un total de 200 fanecades.

147

Deixa'm estar en terra, que la mar em mareja

148

Aquests elements conformen un tot al qual se li afegia el valor botànic de les palmeres que delimitaven el camí paral·lel a la casa i el perpendicular al mateix. Per desgràcia, ja no comptem amb els vora trenta exemplars que jo mateixa recorde. Prenent la banda de l’esquerra, delimitant el corredor, hi ha un jardí, els murs decoratius del qual van des de la gàbia d'ocells fins a la cotxera, amb disseny de l'arquitecte “Sendra” d'Ondara i realitzat, en 1949, per l'obrer i veí de Carcaixent Bautista Úbeda Bohígues, “l’arromangat” (1923-2000). El conjunt s’articula mitjançant quatre quadrants i tres bancs; en la seua part central hi havia un pedestal amb una escultura modernista, de fang, d’un xiquet pescant, amb barret de palla que subjectava un peix a la mà, robada en 1992. En aquesta part hi havia, també, una altra bassa arran de terra, recognoscible en l'actualitat per la seua delimitació amb pedres llaurades, amb funcions hui que desconeixem.

També hi havia un altre jardí, ja desaparegut, l'accés del qual es feia per l'antiga cotxera, on guardaven la tartana. En l'actualitat encara està delimitada la porta d'accés al jardí, en l'interior de la qual, només entrar en forma de quadrant, hi havia una capella feta amb carreus, amb arcs de mig punt i coberta amb teula àrab, també materials d'enderrocs.

Aquest hort ha vist nàixer i viure a quasi tota la família des del 1835. Pascual Gomis Martí, Remedios Gomis Martí, Juan Gomis Pérez, Vicente Gomis Pérez i Maria Gomis Pérez, la penúltima generació, als quals els devem molt perquè van donar un exemple de família.

La condició de portes obertes que va caracteritzat aquest hort va possibilitar que tot un rosari de generacions de veïns d'un barri, fins i tot de la resta

de la ciutat, gaudira del seu conjunt. Les dones venien a realitzar els seus quefers domèstics com per exemple, llavar la roba. La governanta era Paca – Francisca Giménez Martínez–, serventa a la casa des dels 10 anys i persona molt volguda en la família. Encara hui es recorda, amb afecte. Era el punt de trobada per a les matances del porc, elaboració de mones i altres productes enfornats propis de la Pasqua.

Vicent i Luis Cerdà Oliver, Vicent i Paco Guerola Blay, Vicente Oliver Paris, Pepe Climent, Bernardo Daràs Mahiques, Pascual, M. José i Luisa Gomis Bosch i molts altres, encara poden contar de les seues malifetes entorn a l’hort. Generacions de xiquets que van desenvolupar els seus jocs ací, principalment a l'estiu, quan la bassa feia de piscina del barri i solia acollir, diàriament, uns deu o dotze menuts. En 1963 es va comprar una de les primeres televisions del poble (que encara guardem), amb la qual cosa, era tot un espectacle contemplar, a les rodalies de l’aparell, un bon grapat de xiquetes i xiquets, que seguien, amb els ulls ben oberts, les curtes emissions realitzades en l’època. Qualsevol persona podia entrar en l’Hort, doncs tot el dia romania obert. Als matins s'instal·lava una porteta annexa a la porta principal –hui, conservada–, que, en no tindre pestell, permetia l’accés a tothom. Després, a la vesprada, es passava la cadena que hi ha darrere de la porta en la posició que tots els anomenats “de casa” sabien com obrir, doncs bastava amb ficar la mà i retirar-hi el passador. Es feien tertúlies diàries al saló amb veïnes i amistats que pujaven a Sant Nicolau, alhora, també, treballs de costura típics: punt de ganxo, boixets, calça, etc.

A l'estiu, el costum diari era la reunió de veïns i coneguts que s'ajuntaven a prendre la fresca a la porta de la casa, a fi de comentar l'actualitat i d’altres històries. Eren els moments en què s'obtenia moltíssima informació respecte de la família, hàbits i relats del passat, i on conec a Trinidad Gomis Noguera, casada i sense fills, germana del meu besavi Vicente, caiguda en desgràcia per les seues pràctiques espiritistes, de la qual no es parlava. La seua existència m’és coneguda per les escriptures familiars i perquè contaven què, hi havia instal·lada una velleta a les habitacions altes de la casa. Aguedeta Oliver Roselló, una veïna, em va narrar la seua història després de trobar-la en un testament.

Un dels personatges més volguts i recordats va ser “Felipe”, un lloro (yaco) que van regalar a Clodoalda Gomis Carmona i que va entrar a la casa el 1950. Un disbauxat en potència, amb molt de poder i molta verborrea, que, amb les seues dites i converses, conquistava a tothom, un animal lliure que entrava i eixia de la seua gàbia quan ell mateix decidia, i així ho feia saber.

I ací una parada. “CLODOALDA GOMIS NOGUERA” (18721940) casada i sense fills, va ser una dona avançada a la seua època, per la seua cultura i amor a l'art. Definida per familiars i persones que la van conèixer com una ment inquieta i molt hàbil amb les seues mans. Dedicada especialment a l'art de la marqueteria calada elaborada en fusta massissa, es conserva un conjunt de diversos elements decoratius d'extraordinària bellesa, que s'entenen en aquest context. La importància d'una dona amb caràcter, avançada als seus temps en la seua forma de pensar i en els seus quefers diaris. Cal destacar la importància que va tindre el seu marit en l'acompliment d'aquesta gesta, José Ferrer Sarlabús (Carcaixent, 1869-1936), cap de telègrafs de Benigànim i de Carcaixent. Encara que no sabem d’on li vingué la seua habilitat per aquella activitat artística amb la fusta, sí d'on va adquirir la màquina, plànols i catàleg per a desenvolupar-la. Va tindre contacte amb dues empreses “Le Melle. Collection Le Meuble Artístique (París, 1885)” i “L’Art del Traforo d'Arturo Fumel (Milà, 1881)”, on li van subministrar els catàlegs i la màquina (francesa). Posteriorment i previ encàrrec, li enviaven els plànols.

Els plànols eren retallats i pegats sobre la fusta amb cola de peix. S’havia de perforar amb un trepant incorporat a la pròpia màquina. Després, havia de passar la serra i, amb molta calma, retallar la fusta. Les restes de paper les anava netejant amb humitat, amb la qual cosa, s’havia de sacrificar el plànol a l’efecte. Així, no ens han arribat plànols de les peces acabades, sinó de totes les que no va executar. Va realitzar-ne amb gran dedicació tota la seua vida: tot un laboriós treball decoratiu que no deixa de tindre la seua part funcional.

149

Al mort, terra amb ell, i al viu, aliment

150

Es conserven fotos, plànols, màquina i eines. No tenim totes les seues obres, però sí –i en context, una majoria, doncs algunes van desaparèixer, mentre que altres les va regalar, mostra de la seua generositat. També se li atribueix a Clodoalda la realització de l'estendard de la Congregació de les Tres Avemaries, que tenia per seu l’església de l’antic convent de Sant Francesc d'Assís. I entre les seues habilitats, les que oferia als seus veïns amb decoracions de paper: estovalles, puntes i altres ornaments per a dies festius.

Col·leccionista d'art, comptava amb alguns olis de Luis Melo de Portugal, cavaller de l’Orde de Montesa i marqués de Vellisca, arrel de la relació d’amistat iniciada a partir de la seua estada estival al balneari de Bellús; una paleta de pintor, decorada per Honorio Romero Orozco, un cap d'àngel realitzat per l'escultor Gerardo Morante Pozuelo i olis del pintor noruec Henrik Asor Hansen, adquirits per Clodoalda després d’una exposició realitzada a la ciutat. També va atresorar bona cosa de postals i fotos de personatges i paratges valencians, de les quals va adquirir-ne centenars, així com les primeres edicions del novel·lista Vicente Blasco Ibáñez i altres llibres de caràcter religiós. Finalment, sabem d’alguns textos de Clodoalda apareguts a la premsa contemporània carcaixentina.

El matrimoni Clodoalda Gomis-José Ferrer estava molt ben relacionat socialment, tant a Benigànim

com a Carcaixent. També ocupaven el seu temps d'oci en balnearis com els de Bellús, Benassal i Cestona. Els dos van comprometre’s en obres socials de l'època, especialment en Cruz Roja Española, per la qual cosa se li va lliurar a José Ferrer, en 1905, la medalla de plata de dita institució, una distinció meritòria sens dubte també per a ella, però més pròpia d’un home tenint present el context de l’època. Finalment, voldria subratllar que, és a Clodoalda a qui dec el meu ofici.

L'Hort és un exemple d'arquitectura i jardí on es reconeix la presència d'elements de caràcter històric, artístic, etnològic i botànic. Aquest hort va ser escenari del curtmetratge Bellezas carcagentinas, realitzat el 1927. Finalment, el capítol d’agraïments. Gràcies, en primer lloc, a tota la meua família, per l'ajuda i suport que m'han mostrat; també, a Vicent Guerola Blay, doctor en belles arts i professor del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València. I com no, al Cronista Oficial de Carcaixent, Bernardo Daràs Mahiques.

Per acabar, molt especialment, un sentit i profund agraïment a ma mare, Vicenta Vendrell Garcés per estar sempre amb mi; a mon pare, Vicente Gomis Pérez per aqueixa transmissió anímica apassionada dels seus ancestres, que juntament amb el meu oncle Juan Gomis Pérez, es van ocupar de totes les necessitats i manteniment d'aquest enclavament mític.

151

MariĂ Mosquera

Amb les olives de terra tindrĂ s mal oli a la gerra

152

153

Hort del Saragossà Lucia Oltra i Juan Fernández

Des de les pàgines d'aquest llibre tenim la sort i la satisfacció d'escriure l'entrevista feta a un home senzill, educat i molt agradable. El senyor Santiago Zaragozá Alicart, que ve d'una família de Xàtiva i propietari de la casa rural "La Serratella" conegut també com l'hort del Saragossà.

Esta finca està situada a Carcaixent, prop del terme municipal de La Pobla Llarga. Va ser adquirida a través d'una herència per part d'una família de Xàtiva de cognom Saragossà, cap l'any 1840. La finca començà amb una escriptura de 12 fanecades, escriptura feta allà per l'any 1830, existia una escriptura anterior de la que no n'hi ha cap existència per què es va cremar el registre d’Alzira. En l'escriptura inicial la casa compta amb un pou i una casa-habitació única pel que es creu que era una casa xicoteta en el seus inicis. Poc a poc aquesta finca va anar ampliant-se fins a tindre unes 200 fanecades. Una de les parts més importants de la finca és el pou que regava els camps. S'han trobat restos que ens indiquen que el funcionament durant algun temps va ser pel mecanisme de sènia i més avant per un motor a vapor del que encara es conserva la xemeneia.

A l'any 1919, el senyor de la casa mamprèn l'aventura de viatjar cap a Anglaterra per tal d'aconseguir un nou motor per al pou. Des d'una empresa de Londres i en la motonave Campana, el nou motor denominat de "bola caliente" posa rumb a Espanya. Es podria considerar que la qualitat d'aquest motor era directament proporcional al seu pes, només el pistó té un pes de 520 kilograms. Per tal de posar el motor al pou es va necessitar una reata de mules donat que la roda que equilibra el motor té un pes de 4500 kilograms. Desprès de posar en marxa el monumental motor es va construir a mà una bassa de dimensions poc comunes i prou coneguda al nostre poble. La famosa bassa del Saragossà té unes mesures de 23 x 23 x 4 metres de profunditat.

Passats alguns anys, la il·lusió per retornar l'esplendor a la finca i els seus voltants, un dels seus néts i actual propietari D. Santiago Zaragozá Alicart, es fa càrrec d'aquesta finca, i es dedica a comprar parts de l'antic hort que s'havien repartit en les diferents herències durant anys. Posteriorment restaura la casa durant 4 anys segons els seus orígens i els seus records personals i la decora amb els mobles antics i fica en marxa una casa rural. Actualment es conserven mobles centenaris restaurats, estàncies de la casa amb el encant de l'època de la seua construcció i amb les funcionalitats d'una actual. Una casa encantadora amb unes vistes meravelloses a on es poden albirar fins 9 pobles. El relax i la quietud fan sentir-se a ú en la millor terra del món. Fa quatre anys quant acompanyat d'un bon amic i mecànic va tornar a fer el viatge que va fer el seu iaio a Anglaterra concretament a la casa GARNER, fabricant del motor, per tal de trobar la forma de restaurar el antic motor. Aquesta fàbrica hui en dia és un museu que mantenen els enginyers jubilats que treballaven en la fàbrica. Allí, sols facilitant

En la terra de Maluca, el que no treballa no manduca

154

el numero de sèrie del motor pogueren els enginyers proporcionar nous plànols per tal de reconstruir i posar en marxa el motor. Projecte que Santiago durà a terme en 2019. Des de la comissió Falla Plaça Major desitgem que així siga. Segons el seu propietari, es deu de reinventar la rendibilitat dels horts i això du un temps i un esforç que sense il·lusió pot decaure en qualsevol moment. Però, un dels trucs que ens confessa ell és que per a aconseguir l'èxit cal mantindre l'hort bonic per a què les ganes de cuidar-lo augmenten al contemplar-lo.

En aquest hort també destaca entre altres coses un taronger de grans dimensions en el que la seua collita és de 50 arroves aproximadament. Aquest taronger es va salvar gràcies al senyor Pascual Albelda Carrascosa que sabedor dels anys i dels problemes que podia tindre no el va empeltar d'una varietat més comercial. Així és l'únic exemplar de 130 anys que queda en la finca. No te n’adones de la magnitud del arbre fins que no et trobes baix d'ell.

Agrair des d'estes pàgines al Senyor Santiago Zaragozá Alicar i al responsable de la finca Pascual Albelda Soler per transmetre’ns la il·lusió i l'amor pel seu hort.

155

Gelades de gener, la terra estoven bĂŠ

156

157

El comerç de la taronja i els magatzems Marian Murillo

Mossèn Vicent Monzó, l’apotecari Jacinto Bodí i el notari Carlos Maseres, foren els primers en començar el conreu de la taronja com a negoci lucratiu, ja que els tarongers que hi havia plantats fins eixe moment al terme eren de caràcter ornamental.

Amb el pas dels anys el cultiu de la taronja adquirí gran importància, fins el punt que deixà arraconada la producció de seda. Amb aquest creixement, a principis del segle XIX, començà l’exportació de taronges cap a altres llocs d’Espanya i l’estranger.

Els primers comerciants de taronja foren mallorquins, de Sóller, que amb l’ús d’embarcacions, exportaven les taronges per la costa mediterrània fins al sud de França. L’any 1848 un comerciant mallorquí, José Català Broseta, implantà a la nostra població el primer magatzem de taronges, situat al carrer Amalia Bosarte, magatzem que després fou la fàbrica de productes cítrics de Pablo Journet.

Prompte aparegueren comerciants francesos interessats en la taronja, com Deveaux, Mirapoix, i els comerciants de Borriana, els quals foren molt emprenedors i venien a fer la primera temporada a la Ribera, on la taronja madurava abans i era de millor qualitat i posteriorment, amb el prestigi ja adquirit, exportaven la de la Plana. L’augment en la demanda de taronges, així com l’arribada del ferrocarril a la nostra ciutat que facilità l’eixida del producte i el bon treball realitzat, fomentà el treball dels comerciants locals i facilità l’aparició de nous magatzems, entre ells els de molts comerciants de Carcaixent.

En 1867 hi ha notícies de 18 comerciants, entre els quals apareix José Ribera Piera. En l’any 1911 ja es parla de 27 comerciants i en 1920 hi ha documentats 21 magatzems de taronja, comptant-se ja en 1922 amb 64, la majoria dels quals eren xicotets comerciants que tenien com a magatzem les cases particulars, però la documentació existent diu que arribaren a haver més de 100 comerciants de taronja a Carcaixent.

D’entre tots els magatzems ubicats a la població, cal destacar el Magatzem de Ribera, considerat la catedral dels magatzems de taronja, manat construir per José Ribera Tarragó a José Ríos Chinesta, fuster i mestre d’obres, que es va inaugurar el 3 de desembre de 1903 i que és una de les millors mostres de l’arquitectura modernista que tenim a Carcaixent.

BIBLIOGRAFIA: Historia de Carcagente, Francisco Fogués Juan. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2000 Carcaixent 1916, una mirada a la ciutat de fa 100 anys. Ajuntament de Carcaixent 2016

En terra al riu arrimada no deixes de fer plantada

158

159

La terra i la travessa

A.Vivas Serra Selma - Associació Cultural Amics de la Vieta, Carcaixent, gener 2019

Carcaixent sempre ha estat un poble molt vinculat al que donava la terra. A mitjans del segle XIX comencen a haver-hi importants transformacions econòmiques en el sector agrícola; millores al regadiu amb la construcció de sènies allà on no arribava la sèquia , els canvis als conreus, la venda de terrenys de l’església i d’altres grans propietaris que afavoreixen l’augment del minifundisme... Fins aquell moment la morera havia estat el conreu majoritari degut a la cria del cuc de la seda. Diverses circumstàncies, que afecten negativament tant als cucs com a les moreres, fan que deixe de ser el conreu més important i és el taronger qui agafa el relleu.

Són uns anys de molta expansió econòmica a Espanya, estan construint-se diferents trams de vies al llarg del territori i el ferrocarril també arribarà ací. L’estació de Carcaixent es va inaugurar el 1854, formant part de la línia de ferrocarril València-Almansa (que a hores d’ara encara està en actiu). Aleshores totes les mercaderies d’esta zona ja tenien eixida cap al mar i a la resta d’Espanya, d’Europa… Deu anys després, al febrer de 1864 es posa en funcionament un nou ferrocarril. Esta nova via, de mida més estreta que la que ja teníem i que recorre unes terres que fins a eixe moment sols tenien eixida cap al mar, afavoreix la millora del transport i les comunicacions. Carcaixent es converteix en l’estació “Carcagente Término” del tramvia Carcagente-Gandia-Dénia. Fou la primera línia de via estreta que es va construir al país, de tracció animal.

El ferrocarril de via estreta comença a moure’s tirat per cavalls, el terreny del recorregut era prou pla i el traçat era viable. Sols hi havia un punt del trajecte amb un important desnivell, El Portitxol. Per a evitar-lo, arribant a la zona més alta el desviaren cap a la dreta buscant la part més suau de desnivell i al mateix temps el rebaixaren mitjançant la construcció de “La trinxera”, un pas limitat per parets de pedra que facilitava el recorregut i disminuïa l’esforç a realitzar pels cavalls. Just en passar la trinxera es trobaven les quadres on canviaven els animals, cansats pel trajecte recorregut, per uns altres i així poder seguir el trajecte fins Gandia. Hui en dia encara es conserven tant la trinxera com les quadres.

Així es transportaven els diferents conreus d’estes comarques i, com no, també els passatgers, que podien arribar fins a les platges en poc de temps. Va ser al 1881 quan començaren a funcionar les locomotores de vapor i tres anys després, el 1884, es va obrir el tram entre Gandia i Dénia. Tenint en compte que el principal interès pel que es va construir el ferrocarril va ser per l’exportació de productes agraris, podem imaginar tot el moviment que hi hauria de mercaderies de les comarques per les que passava el ferrocarril. Hem de pensar que els camins (de terra) i el tipus de transport (carros) que hi havia en aquells anys no té res a vore amb les carreteres de hui.

Carcaixent es converteix en un nus molt important en referència al que és el transport per ferrocarril en eixos moments. Un transport ràpid. El recorregut d’esta línia per les diferents comarques millora molt el que havia estat fins a eixe moment

En terra de baró, no hi plantes ton bordó, i s’hi plantes no l’hi plantis pregó

160

el transport de la diversitat de conreus que donava la terra. Fins ací arriben mercaderies de les terres de La Marina Alta, La Valldigna, La Safor i La Ribera, per a ser distribuïdes per tot arreu. Les dues estacions de ferrocarril estaven a pocs metres l’una de l’altra. Conforme arribava la producció la traslladaven d’una línia a l’altra amb carros i la distribució pel país i l’estranger es feia en poc de temps. La producció arribava als destins en bones condicions. A partir de la meitat del segle XIX a Carcaixent s’instal·len comerciants vinguts des de les Illes Balears, de Castelló i inclús hi havien francesos que ja estaven quan el comerç de la seda i es quedaren a comercialitzar taronges també. Obriren els seus magatzems, foren anys d’esplendor econòmic. Es diu que a Carcaixent hi havien prop de 70 magatzems que es dedicaven a la manipulació de cítrics per a la posterior exportació. Evidentment que va ser l’arribada del ferrocarril la culpable de que vingueren tants comerciants, per la facilitat de distribució de la producció.

També es construïren altres indústries relacionades amb l’exportació de la taronja, serradores on es feien les caixes, fàbriques de sucs que donaven una altra eixida a la producció, les que timbraven el paper amb la marca dels magatzems per després empaperar les taronges…que complementaven l’activitat al voltant d’este conreu.

161

La terra va ser molts anys el motor econòmic de la ciutat. Pensem que qui tenia terra guanyava diners amb la venda del producte; els homes i dones que treballaven als magatzems tenien un sou, de vegades feien el jornal a un magatzem i vetllaven a un altre, guanyant més. Els comerciants també devien de guanyar, la mostra la tenim quan veiem les construccions d’aquells anys que encara es conserven a la ciutat i d’altres que foren enderrocades però de les que es conserva material gràfic. Una d’eixes construccions i de la que encara podem gaudir és el Magatzem de José Ribera, situat al costat de l’estació, anomenat també La Catedral de la Taronja, impressionant edifici I més encara si pensem a què estava destinat. Però tot evoluciona i amb el pas dels anys tant les vies de comunicació com els mitjans de transport van canviant. Les carreteres milloren i els camions comencen a rodar per elles. Es tracta d’un tipus de transport més ràpid. Estos avanços i els interessos econòmics, fan que el ferrocarril comence a perdre protagonisme, i poc a poc deixa de ser rentable. Disminueix la quantitat de mercaderies i de passatgers que l’utilitzen. Això porta menys beneficis i menys inversions, i la gran competència del transport per carretera acaba amb ell. És al juliol de 1969 quan ix l’últim trenet de Carcaixent i quan es va clausurar esta línia.

El trenet feia un bon recorregut per dins del poble. Això va crear una estreta relació entre els veïns i veïnes i aquest mitjà de transport, i això es trasllada amb un munt d’anècdotes que hui en dia encara perduren. Si conegueu tant als qui treballaven en ell, als seus descendents, o la gent que el va gaudir, pregunteu, aprofiteu-vos dels qui ho van viure. Vos assegure que s’assabentareu de moltes coses, moltes d’elles divertides, i de part important de la història de Carcaixent, de la que hi ha poc escrit i que caldria no oblidar.

La trinxera en l’actualitat

En terra de l'escuder, planta col i no noguer

162

163

Transports Internacionals Marqueset, S.A.: La seua història Emilio Albelda

La família De la Concepción, fundadors d'aquesta empresa, estava composta per tres germans, José, Luís i Manuel. Eren coneguts en Carcaixent com els Marquesets ja que son pare heretà el títol de Marqués i posteriorment el va vendre.

Acabada la guerra civil, els dos majors, José i Luis compraren dos camions i es dedicaren al transport, especialment de la taronja, des de la recollida dels camps fins als magatzems de confecció i dels magatzems fins al ferrocarril, i fins als ports de València, Gandia i Burriana, a on eren embarcades amb destí a diversos països, mentre que Manuel va començar a treballar en la banca.

El negoci del transport va prosperar i Manuel va deixar el seu treball i es sumà als seus germans. Com era el més preparat va assumir la direcció de la xicoteta empresa que passà a dir-se "Transportes de la Concepción ". El negoci va prendre un nou rumb, els germans deixaren els camions en mans d'empleats i el transport començà a realitzar-se des dels magatzems fins les fronteres de La Jonquera i de Irún, on les caixes de taronges eren transbordades al ferrocarril, amb destí a tota Europa. Coneixent aquest negoci i precisant més transport, adquiriren una flota important de transportistes subcontractats als qui donaven treballs constants des dels magatzems fins les fronteres. Donada la capacitat de gestió i el bon servici, prompte foren coneguts pels exportadors, els seus clients i pels locals, i estengueren el servici a altres poblacions com Alzira, La Pobla Llarga, Almenara, Pego, etc., havent de contractar personal per a la gestió que fins eixe moment era desenvolupada per els tres germans.

En la dècada dels anys 60 donaren una nova direcció al negoci, adquiriren camions articulats de gran tonatge, començant amb les 20 tones de càrrega autoritzades i passant posteriorment a les 24 tones, amb el que realitzaven el transport des dels magatzems directament a tots els països europeus, guanyant la batalla a altres mitjans com el ferrocarril i el transport marítim. Com l'activitat anava creixent i ja estaven afermats en aquest negoci, en la dècada dels anys 70 tingueren la visió de diversificar la clientela, dedicant-se també al transport industrial i per al que decidiren crear una nova societat que es denominà "Transportes Internacionales Marqueset, S.A". Davant del creixent negoci tingueren la necessitat d'ampliar les instal·lacions, adquirint un terreny de 3.000 m2 per al pàrquing i manteniment dels camions i de 250 m2 d'oficines a Carcaixent. El transport de l'industria va anar creixent i tingueren la necessitat de crear delegacions i així es va començar per València capital des d'on es gestionaven totes les necessitats administratives i de logística.

A continuació va ser Irún al País Basc. Li seguiren Coslada (Madrid) a on s'adquiriren uns terrenys i es construí una nau de 3000 m2 amb oficines. Seguidament va ser el torn de Barcelona on igualment s'adquiriren uns terrenys i es construïren

En terra per a fer plantiu, la de vora riu

164

unes instal·lacions de 4000 m2 amb oficines. Per últim va ser el torn d'Irún ja que d'estar arrendats amb unes oficines, es va passar a adquirir terrenys i es construïren unes instal·lacions de 4000 m2 amb oficines.

Al mateix temps i donada la internacionalitat de l'activitat, es crearen corresponsals en els principals països europeus, Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda, França (Paris) on ens associarem amb una gran empresa, al igual que en Itàlia (Bérgamo). S'establiren línies regulars de transport fraccionat ambdues direccions, amb el que donàvem un servici perfecte als clients.

D'aquesta forma "Marqueset" va passar a ser una de les empreses de transport més important d'Espanya i molt coneguda en tota Europa. La següent generació de la família, ja immersos i coneixedors del negoci, va prendre les rendes i va engrandir l'activitat, arribant a tindre clients tan importants com I.B.M., Grupo PSA (Peugeot- Citroën) etc.

A l'any 2000 va vindre a visitar-nos un francès important que ens coneixia, en representació d'una multinacional anglesa i ens va oferir la possibilitat de comprar-nos. Meditarem aquesta oferta i decidirem escoltar-los. El comprador era una naviliera d'un gran prestigi que desitjava introduir-se a Espanya, per captar el negoci dels transport i diversificar la seua activitat. Davant l'oferta econòmica no poguérem negar-nos donat que implicava el contar amb tota l'estructura de Marqueset així com amb tot el personal directiu sense immiscir-se en la gestió. Arribarem a un acord que ens va ser molt beneficiós i en 2002 concretarem la venda. Als pocs mesos ens anunciaren que havien ficat a la venda nostra organització donat que els havia sorgit una operació important en un port de Bèlgica i va prevaler la seua vocació naviliera.

Als pocs mesos ens anunciaren la venda a altra companyia anglesa que es dedicava a la logística en Gran Bretanya i desitjava ampliar la seua activitat al transport internacional. Invitaren a l'equip directiu de Marqueset a visitar-los a Londres, a on efectivament eren líders en el seu àmbit.

Una vegada consumada la compra per la nova societat, assumiren la direcció de Marqueset a Espanya i per al que nombraren director general a un anglès, especialista en comptabilitat, que no parlava espanyol ni entenia de transport.

Imposaren una normativa per la qual el 5 de cada mes tenien que transmetre els resultats mensuals a aquesta societat, donat que cotitzava en la borsa anglesa.

Tractarem de rebatre aquesta normativa per part de Marqueset, donat que el dia 5 de cada mes havia una quantitat de camions que estaven circulant per tota Europa i era impossible imputar el resultat. Aleshores obligaren a fer estimacions que després s'actualitzaven amb la realitat. La catàstrofe va ser infernal en la comptabilitat.

Altra normativa que imposaren va ser que no es deuríem tindre camions en propietat únicament noliejats per a les necessitats del transport. Aquest era un dels negocis més importants de Marqueset. També decidiren canviar el nom de Marqueset per el seu propi nom anglès, el que va ser un altre punt negatiu ja que internacionalment ningú els coneixia. Totes aquestes normatives imposades per l'esperit anglès de comandament, sense seguir els principis i coneixement de l'organització “Marqueset” i la pèrdua dels corresponsals provocaren enorme pèrdues, que tingueren que suplir amb continues transferències de capital. Al final entengueren que s'havien clavat en un embolic i decidiren liquidar Marqueset, assumint les pèrdues i liquidant tots els actius, camions, instal·lacions, etc. Aquest va ser el final de Marqueset, una empresa modèlica en logística i transport.

165

Tota planta que es soterra, fa bon profit a la terra

166

167

El mercat municipal Mª Creu Trujillo

L’any 1934 es va construir un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de Carcaixent, el Mercat Municipal.

Esta magnífica construcció d’estil modernista és el lloc on es desenrotlla una activitat tan important com és la de venda al detall, de llarga tradició a Carcaixent.

El mercat diari es va establir a Carcaixent a principis del Segle XIX. Situat a l’actual Plaça de Miguel Hernández, es va fixar un espai on hi havia venda pública de carns, verdures i altres productes comestibles, la qual cosa va fer que fóra coneguda popularment amb el nom de Plaça de la Verdura.

Fins eixe moment, la població no tenia massa necessitat d’aprovisionar-se de verdures, fruites o llegums, ja que la majoria eren llauradors i plantaven aquestes i altres hortalisses. La carn es venia a les carnisseries, que també dispensaven ultramarins, i el tabac es venia a les barberies. Amb el creixement del comerç de la taronja i, per part de la població que vivia a Carcaixent i que no eren propietaris de terres, es va crear la necessitat d’establir un punt de venda fix perquè la gent poguera comprar-hi viandes per a l’aliment diari, i va ser en eixe moment quant va nàixer el mercat al detall.

En l’època del canvi al segle XX, una de les necessitats urbanístiques més importants que es va plantejar era la construcció d’un nou edifici per a mercat, ja que així ho exigia la importància econòmica de la població i les disposicions de salubritat. En estos anys inicials del segle XX, s’hi van plantejar diferents ubicacions i projectes.

El 2 de desembre de 1925, l’Ajuntament de Carcaixent reunit en sessió plenària aprovava l’execució d’un important Pla de Reformes per a la ciutat. Entre altes moltes obres, preveia la construcció d’un nou Mercat Municipal. Segons consta a Beneficios que el nuevo Régimen a proporcionado a Carcagente en el último quinquenio, edició municipal de 1929, escrita per l’arxiver Francisco Fogués, la seua execució patia retards per dificultats tècniques.

El disseny del mercat es va encarregar en principi a l’arquitecte Gómez Dabo, que va renunciar a l’encàrrec. La corporació, per tal de substituir-lo, va nomenar l’arquitecte Víctor Gosálvez Gómez. El projecte definitiu que redactà, va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament al gener de 1929, amb un pressupost de 120.808 pessetes. També va ser aprovada una contribució especial de plusvàlua sobre les cases emplaçades prop d’aquest.

De fet, en el mateix llibre, a la pàgina 80, hi ha un dibuix de l’avantprojecte del mercat que és l’única imatge que conservem d’aquest primer disseny. Es tracta d’un edifici obert amb columnes de ferro, similar al mercat de Colon de València, que era el tipus de construcció de llotges i mercats més habitual per aquella època. Però no seria aquest el projecte definitiu.

Arbre trasplantat, la terra no li prova

168

La solució definitiva la va donar, en 1931, José Vidal Canet, comerciant, empresari i aleshores regidor. Va oferir gratuïtament a l’Ajuntament els terrenys necessaris destinats a fer el Mercat al final del carrer Mestre Giner, que aleshores eren camps. La corporació municipal, presidida per José Donat Sanz, va acceptar l’oferiment fet per Vidal i ràpidament es va donar forma a la idea.

S’anul·là el projecte anterior i es va encarregar un nou projecte a l’arquitecte municipal Alfredo Burguera Dolz, de Castellar. Les obres van començar a l’any 1932 i foren adjudicades al contractista Bautista Fillol Borràs, per un pressupost final de 424.592,62 pessetes. Van començar l’any 1932 i acabaren dos anys més tard, el 1934. A l’arxiu municipal es conserva foliat i enquadernat l’expedient sobre la construcció d’un edifici destinat a mercat públic en esta localitat. 1932-1935.

Hi consta informació de tots els tràmits administratius, anuncis, material i factures. En canvi, no s’han conservat els plànols originals.

A l’octubre de 1934, una vegada finalitzades les obres, s’hi feren unes jornades de portes obertes perquè tota la població poguera conèixer-lo. Al llibre de festes d’aquest any s’hi anuncia la gran notícia amb fotografies de l’exterior i interior del nou mercat. La inauguració oficial es va fer l’11 de novembre del mateix any. Era alcalde Enrique Bolinches Soriano.

Al mateix mes de la inauguració es designaren per sorteig les casetes i taules fixes. La venda de verdures i fruites es feia a les taules fixes centrals, la

venda de carns i salaons en casetes i la del peix estava separada en una nau lateral ben ventilada. Algunes d’estes famílies com ara Calatayud, Escandell “el formatger”, Gómez, Palomares, Soler, Rovira i altres continuen fins a l’actualitat venent al mercat.

L’edifici és una peça rectangular de grans dimensions que té una planta de 33 x 75,80 metres. Està molt elevat sobre el nivell del sòl per a evitar possibles inundacions. Destaca la gran nau central, amb unes naus adossades que són de menor altura. Els murs es van fer amb rajola massissa de cara vista, i disposa d’amplis finestrals que permeten l’entrada de llum i una bona ventilació. La decoració exterior està feta amb plaquetes ceràmiques de color blau on destaquen dos plafons amb l’escut de la ciutat.

L’edifici d’estil modernista té quatre entrades i en dues d’elles, la principal i la que dóna a l’actual carrer Ramón y Cajal, s’escriu l’any de construcció, 1934 realitzat amb forja. El magnífic edifici molt prompte es va convertir en un dels elements més característics del paisatge de la ciutat i per descomptat, dels més visitats. En una memòria municipals dels anys cinquanta es parla de les bondats del modern mercat, ubicat en zona d’eixample de la població. Al mateix recinte, estava instal·lat el laboratori per a l’anàlisi d’aliments i dependències per a la recaptació d’arbitris, vigilància, neteja i serveis sanitaris. També el tradicional mercat ambulant del dimarts ara es feia als afores del nou edifici, a la plaça i als carrers laterals.

Durant més de 50 anys el Mercat Municipal s’ha mantingut tal com es va construir, solament amb reformes necessàries pel pas del temps i per la normativa vigent en cada moment. El mercat també va patir els efectes de la devastadora Pantanada de Tous de 1982.

A finals dels noranta (1999), l’Ajuntament va abordar una reforma integral de l’interior de l’edifici per tal de modernitzarlo. Així, entre altres moltes obres relacionades amb els serveis d’aigua, enllumenament, aire condicionat, etc., es va portar a cap un canvi total de l’aspecte interior. Es van eliminar els originaris bancs de pedra correguts que recorrien a la llarga tot l’edifici, i on s’ubicaven les parades de fruita i verdura, i l’espai en una de les naus laterals que es dedicava a l’activitat de pescateria. També es van substituir les parades destinades a altres activitats com ara venda de viandes, ultramarins, carnisseries o forns per altres instal·lacions més modernes que han permès ampliar l’oferta d’activitats. Amb la nova disposició s’han establit una sèrie de serveis comuns per als comerciants com són consergeria, cambra frigorífica, moll de càrrega i descàrrega, o magatzem d’envasos i vestidors, etc. Malgrat l’envergadura de les obres, en cap moment es va tancar el Mercat al públic, amb la qual cosa el Mercat Municipal ha segut un referent de la venda al detall. Bibliografia:

F.Fogués. Historia de Carcagente. Carcaixent. Ajuntament de Carcaixent.2000. F.Fogúes. Beneficios que el nuevo régimen ha proporcionado en el último quinquenio. Carcaixent Edición Municipal. 1929.

Mercat de la verdura Actual Plaça Miguel Hernández

Mercat de les gallines Actual Plaça de la Constitució

Mercat dels dimarts (perols) Actual Plaça Major

169

Arbre vell, trasplantat a terra nova, mai li prova

170

171

Els casinos de Carcaixent Mª Carmen Garrigues Garcia

A meitat del S.XIX i primeres dècades del S.XX es van formar a Carcaixent moltes Societats, tant obreres que es relacionaven amb els diferents oficis, com culturals i d’oci. La gent de Carcaixent es reunia als Casinos, ateneus i cercles que es dividien segons l’estatus social i les idees polítiques de l’època.

Aquests Casinos a banda de servir com a punt d’encontre de la societat carcaixentina, també tenien altres tasques més compromeses com: l’assistència de malats, pobres i gent obrera. Una tasca educativa i cultural, la majoria contaven amb biblioteca i bibliotecari a les seues Juntes directives, estes biblioteques estaven al servei dels socis i afiliats, lo que prova l’elevat nivell cultural de Carcaixent. Els Casinos més destacats de la nostra població, i que han perdurat fins l’actualitat son;

En primer lloc, el Casino Carcagentino; inaugurat el 10 de setembre de 1877, es conegut també pel Casino Gallero. La seua ubicació estava en un principi al carrer Julian Ribera nº 12, després al carrer Santa Anna nº 20 (seu de la Peña Deportiva, actualment carrer Comandant Hernández), finalment passa al carrer Julián Ribera nº 11, actualment edifici seu de la Societat Musical Lira i Casino Carcaixentí, resultat de la fusió de les dos entitats.

En els seus bons temps era el casino més luxós de la població. En les seues parets es podien contemplar unes magnífiques pintures de Vicent Alandí que representaven episodis històrics nacionals, copia dels que estan al Museu d’Art Modern de Madrid.

Seguim amb la Societat Recreativa Assistencial l’Espardenyot; naix en 1866 quant un grup de carcaixentins després d’anys de contactes i reunions donen els primers passos per a fundar la societat. En els seus principis era una societat humanitària, la seua tasca era la de socórrer als malats, als pobres, gent obrera i per tal raó passa a nomenar-se “Sociedad Cooperativa Obrera de la villa de Carcaixent”, o amb el sobre nom de l’Espardenyot.

En 1887 es presenta el seu primer Reglament al Govern Civil. En 1940 passa a anomenar-se “Sociedad Cooperativa de Socorros Mutuos”, però amb l’aprovació dels nous estatuts en 1966 agafa la denominació de “Sociedad Recreativa Asistencial de Carcaixent”, s’ubicava al carrer de la Creu nº 10 i constava de 711 socis.

A l’any 2000 hi ha una sentència de desdonament del local social, al 2001 cessa la Junta Directiva y es planteja la seua dissolució com a Societat. Es aleshores quan es va proposar una solució per a evitar la seua desaparició i es va crear una Comissió Negociadora que va buscar un nou local. Els socis que així ho van decidir passaren a formar part del Casino Carcagentino. Mentrestant s’aproven un nous Estatuts i una nova denominació, “Societat Recreativa Assistencial L’Espardenyot de Carcaixent”. L’actual societat es va ubicar primer a la Plaça Miguel Hernández nº 11 i des de 2005 fins l’actualitat al carrer General Prim nº 6.

Ser més roín que la terra la Coma

172

Es característic d’aquesta Societat el joc del “Bolo”, joc d’atzar conegut pel “Joc de la Loteria” i que es jugava amb fitxes amb el fi de demostrar que era un joc sols de la Societat i per al seus socis. Encara es conserva el bombo original.

Del Casino Musical, ubicat al carrer Julián Ribera, sols queda l’edifici, la societat ha passat a la seu de la Lira Carcaixentina. Ací podem admirar en les seues parets fotografies dels músic mes il·lustres que van donar vida a les nostres Bandes de Musica.

Dels casinos desapareguts destaquem l’Ateneu Mercantil; creat en 1902, estava ubicat a la Plaça Major, actualment l’edifici ha desaparegut. Tenia una publicació setmanal anomenada “El Nuevo Dia” que va començar a publicar-se en 1915 i va tindre una tirada de 12 números.

La Casa de la Democràcia; 1918, ubicat a l’antic carrer de la Sang, actual carrer Julián Ribera, edifici antiga seu del Banc de Valencia, encara que l’edifici encara es conserva, la seua façana ha patit variacions respecte a la construcció original. També va ser la Seu del Grup Esperantista de Carcaixent.

També han existit altres com: El Casino Español (1899) al carrer Santa Anna i que posteriorment serà el Teatre Apolo, El Casino de Agricultura y Comercio (1931) i el Casino Unión Republicana (1933). I cercles de reunió com: Circulo Católico de Obreros (1888), Circulo La Unión (1900), Circulo Maurista, Circulo Tradicionalista i Circulo Liberal.

Bibliografia i procedència de les imatges:

FOGUES JUAN, Francisco. Historia de Carcagente, compendio geografico-historico de esta Ciudad. Ajuntament de Carcaixent, 2000.

DARAS MAHIQUES, Bernardo. Els carrers i les places de Carcaixent, historia i anecdotari. Ajuntament de Carcaixent, 2007. Carcaixent 1916. Una mirada a la ciutat de fa 100 anys. Ajuntament de Carcaixent, 2017.

GARCIA HINAREJOS, Dolores. “Lectura Pública y Bibliotecas en Carcaixent. La Biblioteca Pública Municipal” dins Llibre de Festes Majors i Patronals 1993, pag. 61-67. “L’Espardenyot. Breve historia de la Sociedad Recreativa Asistencial ” dins Llibre de Festes Majors i Patronals 2010, pag. 30-31.

ALBELDA, Carlos. “El bolo de l’Espardenyot en Carcaixent” dins Llibre de Festes Majors i Patronals 2011, pag. 46. Fotografies Arxiu Municipal de Carcaixent i Arxiu Bernat Daràs.

173

A terres estranyes, les vaques coten els bous

174

175

Cadira popular de Carcaixent Eva M. Gomis Vendrell

La morera va marcar tota una època, la seua producció i el comerç de la seda van ser durant tres segles (segle XVI al XIX) centre de l'economia de Carcaixent i de la seua comarca, la ribera alta, on es planta i es produeix aquesta espècie. Així doncs, durant aquests segles, aquesta fusta va ser per excel·lència la utilitzada en tot el mobiliari rural i altres utensilis. Arbre de ràpid creixement, absorbeix i reté l'aigua del sòl. Les seues característiques, propietats físiques, mecàniques i organolèptiques la fan una fusta especial de caràcter exòtic. La seua densitat i alta concentració de taní en el duramen (de color marró vermellós) fan que no siga atacada pels insectes més comuns com el corcó (coleòpters), en canvi l'albeca (de color groguenc) era totalment rebutjada per presentar característiques antagòniques al duramen.

La cadira de morera i altres mobles produïts en aquest període seran d'àmbit domèstic, popular i senzill mostrant aqueixa part de l'art reservada i protagonitzada per artesans anònims que crea i construeix per a una gent com ells, la classe obrera. A Carcaixent hi havia una arrelada tradició generacional d'artesans, fusters i torners (encara avui es conserva el nom que van donar a un carrer).

De línies neoclàssiques i seient de boga. L'estil té la seua arrel a Anglaterra “estil Chippendale 1750-1780”, la seua exportació a través de l'illa de Menorca amb els tres períodes de dominació anglesa sobre aquesta, deixa riquesa i cultura i, d'ací a la península. A la fi de segle XIX es realitzen en Sóller (Mallorca) una sèrie d'exposicions d'importància en el sector del moble. El seu intens trànsit comercial i focus de producció, influeix en els mobles de morera característics

de la ribera alta de València; per això, no trobarem fora d'aquest entorn mobles i uns altres amb aquestes característiques. Ací radica la importància de preservar un patrimoni únic que desapareix sense tindre consciència. El seu marcat interès radica en el nostre llegat històric que ha transcendit a la nostra època i ens correspon salvaguardar. Tot això es va produir sobretot ací a Carcaixent marcant un estil propi.

Les cadires més antigues i populars de morera de Carcaixent són de construcció simple i línies elegants. Tenen el respatller de cintes o baldes llises escalonades (F.1) i fus format per barrots llisos tornejats en vertical (F.2). La part superior del respatller rematada amb una balda en curvatura o amb un travesser simple. Els seus seients són de boga. De potes rectes, tornejades i llises, amb alguna decoració sobre tornejada en les davanteres. El quadre de les potes les uneix uns barrots tornejats llisos, que en el frontis i en els seus laterals són dobles. Les potes posteriors es tanquen una miqueta en la part inferior, i s'eixamplen lleugerament al capdamunt. Els braços i suports de les butaques o poltrones tenen curvatures cap a l'exterior. F.1 – F.2 F1

Abans de casar tingues casa per estar, terres per llaurar i vinyes per podar

176

Existeix entre mig un model amb influències “Isabelines”. Guarda les línies corbes pròpies d'aquest estil amb elements que donaran pas a la següent evolució. F.3

La seua evolució va afegir nous elements, enriquint cadires i taules, adaptant-les a noves tendències decoratives. S'incorporen al respatller de fus format per barrots tornejats en vertical, uns sobre-tornejats (F.4) i altres plans acanalats (F.5). Com a rematada en la part superior del respatller una balda amb una curvatura, llisa o tallada, de calibre superior, també n’havia de construcció més elaborada i decorada, integrant adorns amb rosetes, acants i, fins i tot, inicials. Els seus seients continuen sent de boga. De potes rectes tornejades llises, amb més o menys decoració sobre-tornejada en les davanteres. El quadre de les potes les uneixen uns barrots tornejats llisos, que en el frontis estan sobre-tornejats i poden ser dobles o simples. Els seus laterals són dobles, tornejats i llisos. Les potes posteriors també s'acosten lleugerament en la part inferior, i s'eixamplen al capdamunt. Els braços i suports de les butaques o poltrones tenen curvatures cap a l'exterior. Una de les cadires més singulars que es van produir va ser la denominada “cadira del llar” (F.5), aquesta era utilitzada per a asseure's a l'altura i davant de les xemeneies clàssiques. Els últims models incorporen també formes asimètriques en el copete o rematada a manera de talles amb clara influència del modernisme. Conservant la resta d'elements.

177

Una nota característica de moltes d'elles és la marca que es produïa en la part anterior o posterior del **copete amb les inicials del propietari. F.6

Els mobles de morera, cadires i taules, són utilitzats per les dues famílies en els casaments per a ultimar l'aixovar dels nuvis, per aquest motiu és improbable que es tinguen jocs de 6 iguals o sencers, també es dividien en les herències. Tot això ha afavorit el decrement del seu valor i la seua desaparició gradual, acabant en la foguera, en els horts a la intempèrie o directes a l'eco parc.

La decadència de la seda va donar matèria primera abundant i el canvi de cultiu a la taronja, diners. Així doncs, la tala de fusta de morera augmentà a la fi del segle XIX i la guerra civil va marcar la fi de la producció d'aquests singulars mobles.

Aigua vaig esperar i tard vaig sembrar, sap DĂŠu quĂ¨

178

179

Set

Francesc Adrià Cucarella

Tenim terra per a donar i vendre. Ens importa. És la nostra, la que ens ha parit, i la que ens nodrix l’existència, la que ens deixa xafar-la i caminar-la. La que ens fa créixer i la que ens abrigarà en l’abraçada final. Podem dir que vivim i hem viscut la terreta des de mil òptiques, però també podem afirmar que queda alguna perspectiva per descobrir. A mi em va passar fa deu anys. Estava a una estació de trens i vaig veure la primera imatge que suggereix este text. Eren set gànguils de color negre i se’ls notava que estaven peix en els tràmits d’agafar un tren. L’espera em deixà somiar-los en un lloc no massa lluny d’on estaven: al meu terme, a l’indescriptible terme de Carcaixent prenyat de tarongers i anys gloriosos. Per al corcó interior que em despertaren, era precís que l’hagueren travessat i era indispensable que ho hagueren fet de nit, com si hagueren acabat de baixar d’una pastera, inestable i traïdora, amb la que s’havien jugat la vida. Tindre’ls en colla a l’andana de l’estació significava que una part del viatge, de la incògnita del viatge, l’havien superat. El text que els meus dits glossaren sonava així:

“Raspen l’alçaria d’un cavall. Tenen ulls de gat, felins. Cal dir felins quan escruten. Són persones. Són set. En la foscor parpellegen com els gats, sense pressa. Atents. Avancen. Provoquen una ombra que entre el brancatge es converteix en taca negra. Una taca negra de catorze ulls. Mostren parlar dolç com dones de comarca contant-se secrets mentre renten la bugada al llavador. Pareix que es respecten. Caminen plens de nit. En la foscor es respira respecte. No se’ls sent alçar la veu perquè tenen por, no la de sempre que s’acarnissa en la nit, es la por que neix perquè s’apropen a una casa abandonada enmig d’un hort. No hi ha cotxes, ni rastre humà. Bo per al que necessiten. L’hort on trenquen l’alè, en la casa amb cantonada enderrocada, presenta un corriment de morter que afecta part de la teulada i envia una imatge lletja, i prou repetida, del nostre terme. El trencall retalla la panoràmica nit. Nit serena. Estan fiats, en terra estranya. Estan fiats lluny dels seus, lluny de la mare, el pitjor dels allunyaments. Seran joves. Són joves amb alçària i vigor.

La gana; la que arrosseguen de dies, els ha dut travessar el camp, un que han triat perquè el brossegar els tapa del tot, es troben segurs. Han parat en el taronger més avançat del quartó només doblar el tren-

call de pedra i vorejar el corral. És el mandarí fi, se l’han topetat de ple. Han collit cadascú el que cap a la caçadora que farà d’abric en nits fortes i intempestives. La serena i la lluna plena els facilita la tria dels queviures. El mandarí fi, al novembre, ha avançat la maduració dels fruits, la claredat nocturna fa que els fruits siguen com boletes de regal penjant d’un arbre de Nadal. Els pobres més grans de la terra en sa fugida de la mort, tasten el nostre fruit daurat. Inconscients del que han collit, han davallat en un silenci senyer. El silenci és pesant fins que u d’ells els ha manat que les pelen, que pelen les mandarines, que li ho va dir un cosí germà, ara fa dos anys, que ací, a la millor terreta del món, es pelen.

Potser ja porten vint mandarines, de les fines, menjades cada ú i amb elles, han saturat el primer colp de fam. L’han sadollat amb fruïció. A mos redó, però... galló a galló abandonen el comportament caníbal i insociable de famolencs que han trobat una presa gegant; galló a galló abandonen el comportament de furtius que tesen els esguards al màxim; galló a galló abandonen el comportament espontani de menjar ràpid... és que es tractava de menjar ràpid... ah... sense deixar de mirarse en cap moment, de fit a fit, han relaxat els sentits i han entrat en altra dinàmica. Cal centrar-se en el descobriment. Quan les han pelat, u ho ha dit: OR. Ha dit OR per realçar un valor, una categorització. Hauria pogut dir aigua i els demés l’haurien entès perfectament, hauria dit salvació, hauria dit pau i tots ho haurien entès... cap dels mots dits no perdrien intensitat. Haurien dit vida i continuaria alimentant-los el cervell en un sobreentès. Però de tots u ha dit OR. Les set ments pensen alhora. Pensen com la fam i la por. Alhora. Els ix una sonsònia com un refrany que traspassa els erals i els conreus de la ribera, i la costera, la vall, les terres de la marina; traspassa les fanecades, el quartons, les braces, els pams, els eixems; l’acaben d’inventar set subsaharians: Hort abandonat, or abandonat. Son set i a les mans un símbol, inabastable. Pelat i empapussat galló a galló, té el menjar més excitant. Excel·lent. Van de camí, fugint de la mort i porten un únic objectiu: escapar de la misèria

Ajeu-te a la mar i adreรงa't en terra

180

181

Cinquanta anys de l’estació experimental agrària a Carcaixent José Luis Valero Gutiérrez, director de l’Estació Experimental Agrària de Carcaixent

Quan l’any 1963 Carcaixent va respondre positivament a la crida del Ministeri d’Agricultura per a fer un centre d’experimentació agrària a la nostra comunitat, es va guanyar un lloc en el mapa del desenvolupament agrari espanyol del segle XX.

La iniciativa per a modernitzar el món agrari en plena dictadura, no es pot entendre sense el fi de l’aïllament econòmic i polític impulsat, com no podia ser d’una altra manera, pel govern Nord Americà i que culminaria amb la vinguda del president Eisenhower al nostre país. Vos sona les imatges del NO-DO baixant d’aquell avió? Uns anys abans ja s’estaven aplegant a acords bilaterals per tal de traure a Espanya del retràs en que es trobava. D’una banda, estaven les raons purament econòmiques, que quedarien en no rés per a una Espanya que no alçava el cap després de més de vint anys d’aïllament. I per altra banda, arribaren ajudes en forma de cooperació que entre altres va consistir en l’assistència tècnica per a ficar en marxa el que es va nomenar el «Servicio de Extensión Agraria»: el S.E.A.

Pot ser que a molts que nasqueren després de la dictadura no conegueren el que va ser el S.E.A. Però si preguntem als nostres pares o iaios per aquela època en la que, el camp donava feina directa o indirectament a quasi el 41 % de la població. És ben segur que recorden les agències i al seu personal que s’encarregaria de transmetre tècnica, formació i principalment canviar mentalitats. En cada comarca es va construir al menys una agència, així a la Ribera Alta es crearen tres: Alzira, Carcaixent i Vil•la nova de Castelló, però a Carcaixent es va construir també (atés el requeriment que us comentava al principi) el que seria el Centro Regional de Levante. Una de les onze Divisions Agràries en que estaven organitzades les regions administratives en aquell moment, la nostra coordinava a les províncies de Castelló, València, Alacant i Múrcia. Tenia com a missió: Orientar i supervisar els treballs de les agències, la formació del seu personal, divulgació i informació als mitjans de comunicació i la producció de mètodes d’ajuda per a la transferència tecnològica.

El que es coneix des d'eixe moment com a Estació d’Experimentació Agrària es va inaugurar a l’any 1968 i, per als que no se n’havieu adonat, està darrere del camp de futbol en la partida anomenada com dels Abrells o del Barranquet. Per aquell temps, la parcel•la cedida per l’ajuntament era de quasi 24 fanecades i es destinaren a la construcció dels edificis, camps i hivernacles per a l’experimentació. Posteriorment es va ampliar amb la compra d'una parcel•la de 14 fanecades a l’oest i finalment a l’any 1991 es va adquirir part de la finca del Mirador afegint 45 fanecades més, destinades a la col•lecció de cítrics. Poc després la Generalitat completaria la xarxa d’Estacions Experimentals amb la construcció de tres més: Elx, Vila-real i per últim a Llutxent.

Als seus començaments, l’Estació tenia 4 tècnics i 2 administratius i en 1978 ja comptava, a més del personal de camp, amb 15 tècnics i 11 administratius. En 1985 i després del traspàs definitiu de les competències en matèria d’agricultura a la Comunitat Autònoma, es va convertir en centre de capacitació agrària, nom encara conegut per molts Carcaixentins.

Amb aigua i fems, no hi ha terra dolenta

182

La vocació educadora ha estat sempre present al centre, tant per mostrar resultats d’assajos, material vegetal propi o divulgar noves tècniques. Com a centre de capacitació agrària dels anys huitanta passaren centenars d’alumnes, però quan els instituts de formació professional assumiren completament l’educació en matèria d’agricultura, el Centre continuà impartint i organitzant cursos i jornades tant a la mateixa Estació com fora d’ella. Estimem que al llarg d’estos cinquanta anys s’han organitzat a la Comunitat Valenciana vora 3000 esdeveniments entre cursos i jornades. També en Carcaixent es programava, reproduïa i divulgava la documentació tècnica que farien servir els agents d’extensió de la comunitat. Hem de dir, que si bé el nom d’Extensió agrària va lligada a una època ja passada, després de les transferències a la nostra comunitat, les agències passaren a anomenar-se Oficina Comarcal Agrària. Malgrat els anys, en els pobles encara la gent major coneix les oficines pel seu antic nom.

A la funció educadora i divulgadora de Centre hem d’afegir molt especialment la tasca experimentadora, perquè sempre s’ha estat donant suport als cultius més importants en cada moment: el maduixot a la dècada dels huitanta, la flor tallada a la del 90, l’agricultura ecològica a la del 2000, això pel que fa a l’horticultura, perquè l’olivera i fruiters sempre han estat presents. Menció a banda he de fer als cítrics, donat la importància i el pes a la nostra economia. Ja siga en el seguiment de nous patrons o varietats, tant de l’IVIA com a privades, experimentació en tècniques per a millorar la fertilització, reduir les alteracions dels fruits o evitar l’alternança de collites. Altres línies d’investigació han dut a l’estudi dels efectes de l’ozó a les plantes cultivades. Recentment ha vist la llum un ambiciós projecte per part del Servei de Producció Ecològica al traure el primer catàleg de llavors tradicionals emmarcat al pla de biodiversitat de la Comunitat Valenciana.

No és fàcil que un centre d’aquestes característiques haja perdurat tants anys i el que és encara més difícil, que haja sobreviscut a les diferents tendències polítiques. Va sobreviure a l’època d’incertesa amb el traspàs a l’Autonomia i la crisi del 2007 la va deixar tocada, com a la resta de l’Administració. Des dels seus inicis Carcaixent es va ficar en la capçalera d’aquella renovació i innovació agrària, dones i homes prestigiosos amb el seu esforç i saber fer deixarem la seua empremta per amor a l’agricultura, per desgràcia molts ja no estan entre nosaltres. Per ells i pel bé de la nostra terra esperem que així siga al menys cinquanta anys més.

183

Any bo per la serra, roĂ per a la terra

184

185

Prendre terra

Tarragó i Bernardo Daràs

El costum de destinar un lloc per enterrar els morts és molt antic. El concepte actual de cementeri naix amb el cristianisme.

La paraula cementeri ve del grec koimetérion, que significa dormitori; ja que segons la creença cristiana, al cementeri s’anava a dormir fins el moment de la resurrecció. A Roma, s’inicià el costum d’enterrar els morts al voltant de les esglésies; costum que es va expandir per Europa.

A Carcaixent, s’han trobat restes humanes del Neolític, al darrere del cementeri Vell, on hi era abans una cantera. També a algunes de les coves que tenim al nostre terme. Poca cosa sabem dels romans i dels visigots. Sabem que els romans habitaren aquestes terres però no s’han trobat, fins al moment, restes humanes. Al voltant de l’ermita de Sant Roc, tenim restes de construccions de l’època romana.

De segur, que hi havia enterraments àrabs al nostre terme. A les antigues alqueries de l’Alborgí, Benivaire, Benimaclí i el Toro. Segons Soleriestruch, en un document de l’any 1270, es parlava d’un fossar hagut a la vora d’on fou la mesquita de Benivaire.

Des dels inicis de l’era cristiana, s’ha soterrat els morts molt prop de les esglésies, de les ermites, dels llocs de culte a la religió.

A partir dels temps de Jaume I, els enterraments començaren a fer-se a l’interior dels temples. S’han trobat enterraments a l’interior de l’ermita de Sant Roc, de l’església de Cogullada i els seus respectius voltants.

El primer cementeri cristià que va existir a la vila de Carcaixent, estava situat darrere de la parròquia de l’Assumpció, a la plaça de Quevedo. Abans era coneguda com a plaça del Fossar perquè allí és on se soterraven els morts. La porta de l’església i la campana que donen a dita plaça, encara es coneixen com a del Fossar. Segons Fogués, hi havia en ell una capella, que fou reedificada el 1748 i en la qual, es venerava l’antic llenç de Sant Gregori, que estava en l’altar de les Ànimes de la Parròquia. Podem dir que les classes baixes, que no podien pagar per a ésser soterrades a l’interior de les esglésies, anaven a parar al fossar. Aquest emplaçament va ser vigent fins al segle XIX, en què per raons sanitàries les autoritats civils i eclesiàstiques de la població ordenaren la construcció d’un cementeri al paratge de la Muntanyeta, allunyat del centre urbà; fent-se’n càrrec de la seua construcció i custòdia el municipi, que va establir normes concretes d’ús. A l'interior de la Parròquia de l'Assumpció, a més de l'enterrament del Clergat, hi havia diverses fosses, on se soterraven els confrares i els beneficiats.. Les persones que eren patrones d’alguna capella, tenien dret a sepultura, a l’interior de l’església. Totes les sepultures foren buidades i reomplides el 1889.

Un manuscrit del segle XVII, titolat “Diferents concesions de sepultures fetes per lo reverent Clero de Carcaxent a diverses persones de la dita vila” parla de les concessions fetes a les famílies benestants d’aquell Carcaixent:

• 25 d’abril de 1591: a Miquel, Joan i Montserrat Talens, a l’altar de la Concepció.

Boira a la serra, aigua per terra

186

• 9 de setembre de 1603: a mossèn Nicolau Casesnoves i Nicolau Gibert, a l’altar de Sant Nicolau.

• 26 de gener de 1616: a Geroni Llorca, davant l’altar de Sant...?

• 9 d’agost de 1618: a Francesc Gisbert, ciutadà, davant l’altar Major en l’església Vella.

• 29 de juny de 1624: a Francés Pablo, a la dita sepultura dels PABLOS, davant l’altar de les ànimes.

• 22 de setembre de 1626: a Josep Guerau, Agustí Guerau, Joaquim Guerau i Úrsola Gisbert i de Guerau, vídua, davant l’altar de Sant Vicent Ferrer. • 8 de novembre de 1626: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, enfront de l’altar de les Ànimes.

• 2 de novembre de 1626: a Vicent Gibert, cavaller, a la sepultura dels GIBERTS, situada sota el creuer. • 4 de novembre de 1628: a Nicolau i Josep Garrigues, a la dita sepultura dels GARRIGUES, frontera a l’altar de les Ànimes.

• 2 de juny de 1631: a Josep Celma, al començament dels bancs, entrant al creuer.

• 10 d’octubre de 1653: a Joan Albelda, en la sepultura dita dels ALBELDES, davall del creuer.

• 8 d’octubre de 1669: a Basilia Escales, en la sepultura existent davant l’altar de Sant Francesc Xavier, a la part de l’Epístola.

• 8 de febrer de 1756, a Tomás Noguera, a la part de l’Evangeli de l’altar de Sant Tomàs de Vilanova.

• 10 de febrer de 1756: a Francesc Antoni i Jaume Noguera, germans, sota el creuer y davant l’altar de Sant Tomàs de Vilanova i al costat de les sepultures dels ALBELDES.

Però també, hi havia altres llocs d’enterrament, com el cementeri que tenien les monges dominiques, on és l’actual parc del Bicentenari. Cal dir que abans del convent, existia l’hospital de Peregrins i Caminants, fundat pel rector Bertomeu Giner, on també soterraren els morts. Els voltants de l’església de Sant Bertomeu, a Cogullada, i a l’interior de dita església, també enterraven els seus morts.

L’interior del convent de Sant Francesc també fou lloc de enterraments. Un exemple, el tenim l’any 1623, en què s’autoritzà el batlle Josep Talens, perquè pogués soterrar els seus familiars dins l’església. El 1627, fra Joan Olart, provincial de l’Orde de Sant Francesc, autoritzà que pogueren ésser soterrats Nicolau Armengol, la seua muller Magdalena Llemosí i la seua filla Isabel. A finals del segle XVIII, el rei Carles III va ordenar que els cementeris es construïren fora de les poblacions. El motiu era la salut pública. Així, Carcaixent, uns anys més tard va tancar definitivament l’antic fossar. Va construir un nou cementeri al costat del camí de la Vall.

Un 10 de març de 1817, fou inaugurat el nou cementeri, quan soterraren a Vicent Montaner i Ferrer. Per ser el primer soterrament que s’hi va fer, es va celebrar “una missa amb seqüència, amb música del vila d’Alzira i amb l’assistència del clero, senyors de l’ajuntament i resta de nobles de Carcaixent”, segons apunta la revista Gent nº 14.

Soleriestruch ens informa de què “es tractava d’un recinte tancat no massa espaiós, però si suficient per a les 5167 ànimes que, segons Madoz, hi havia

a Carcaixén. A un costat i l’altre d’una porta amb dues ventalles i una reixeta per mirar-hi dins, s’hi llegien aquestes dues «octavas reales» fixades en rajoletes ceràmiques bellament decorades amb unes calaveretes, obra de la musa oficinesca del llavors secretari municipal senyor Toledo”. «La Muerte pálida y fría con su guadaña de hielo, destruye y arroja al suel oal hombre de más valía. En la bondad de Dios fía y no llegues a olvidar que aquí vendràs a parar hoy, mañana u otro día».

«Mortal que con imprudencia corres del placer en pos, olvidando que hay un Dios a quien debes la existencia: implora su alta clemencia si pretendes alcanzar que te deje al fin gozar de su Divina Presencia». El cementeri Vell, després de més de 60 anys, es quedà xicotet, així que decidiren ampliar-lo el 1881. El va estrenar Agustí Pla i Martínez, que morí “de desgracia en el ferrocarril” el dia 30 de gener a les 11 del matí, a l’edat de 67 anys, tal i com resa el seu certificat de defunció.

El creixement demogràfic de Carcaixent, a finals del segle XIX i començaments del segle XX, va provocar que una altra vegada, es quedés menut el cementeri.

El 26 de maig de 1927, la corporació aprovava un pressupost extraordinari per a la construcció d’un nou cementeri.

Segons Fogués, el consistori va triar uns terrenys en la partida del Puig Gros, però una comissió creada a este efecte, ho va desestimar perquè eren deficients.

Va ser l’any 1936, quan decidiren comprar l’hort de Simbala, per a construir el nou cementeri. Fou obra de l’arquitecte Juan Ríos. Inaugurat el 1940 i un 21 de febrer, data en què soterraren a Antonia Carañana Armiñana, morta als 70 anys d’edat a causa d’asistòlia. Les casualitats feren que esta dona, fos la nora d’Agustí Pla i Martínez, primer soterrat també en l’ampliació del cementeri Vell.

El cementeri Vell, actualment és l’Institut d’Educació Secundària “Arabista Ribera”. L’any 1967, es va procedir a buidarlo per a condicionar-lo a la nova construcció. Segons Juan Climent, que era l’encarregat de buidar-lo, es van desmuntar les làpides les parets, on els familiars que volgueren podrien recuperar-les. Després es localitzaren els personatges il·lustres soterrats a l’antic cementeri. Tots ells foren traspassats al nou cementeri i la resta de gent soterrats en alt, anaren a parar a una fossa en el nou cementeri. La resta, no es tocaren i quedaren coberts pels fonaments de l’institut. BIBLIOGRAFIA

Carcaixén Biografia d’un poble de la Ribera Alta Soleriestruch, 1977 Historia de Carcagente Francisco Fogués Juan MI Ajuntament de Carcaixent, 2000

Gent nº 14 Revista d’Informació Municipal Ajuntament de Carcaixent. Juliol - 2003 Blog: Perles de Carcaixent

Informació facilitada per Bernardo Daràs. Cronista de Carcaixent

187

Cel empedrat, l'endemĂ , el terra mullat

188

189

Patrimoni perdut de Carcaixent Laura Penadés, Natxo Orts

Abans de la implantació del taronger, Carcaixent ja era una població rica, l'abundant collita de seda li proporcionava mitjans suficients per a construir sumptuosos edificis públics i grans cases o palaus. Malauradament molts d'aquells edificis i altres posteriors han desaparegut amb el temps. Ací anem a repassar alguns edificis que ja no podem contemplar al nostre poble. Amb el codi QR podran vore l'edifici que hi ha actualment. 1. Casa de l'ensenyança. Construïda a meitat del segle XVIII i desapareguda als anys 60. Aquesta fundació va ser obra de Pedro Gisbert Taléns, qui al morir va deixar tots els seus bens per a crear aquest centre escolar per a xiquetes òrfenes. Les xiquetes devien ser educades en lectura, escriptura, cuina i labors de costura. En l'actualitat es troba el passatge "Soriano"

2. Teatre Moderno Va ser inaugurat a l'octubre del 1922. Als anys 60 passà a ser el Saló de Festes "Tro" (anys 70). Actualment es troba el "passatge Moderno" 3. Teatre Apolo Inaugurat al 1924 i considerat entre els més moderns de l'època, va ser inaugurat amb una funció a benefici de l'hospital. Fou enderrocat a principis dels anys 70. En l'actualitat al mateix lloc es troba un edifici d'habitatges.

De la terra ix el blat, no del mercat

190

4. Ateneo Mercantil Edifici modernista de principis de segle. Va desaparèixer a meitat dels anys 70. Estava situat a la Plaça Major, en l'actualitat edifici d'habitatges.

5. Palau del Marquès de la Calçada Edifici del segle XVIII. Posseïa un regia escalinata amb una gran varietat de rajoletes. Fou enderrocat a finals dels anys 60. 6. La casa de la democràcia Va ser un centre de reunió cultural, de lectura de gent d'ideologia d'esquerres. En ell es reunien els esperantistes per a parlar de l'esperanto, de temes culturals i polítics. En l'actualitat és l'edifici que ocupa l'antic banc de Valencia.

191

7. Marquesina que unia l'estació de RENFE amb la de FEVE Desapareguda als anys 60. Unia les dues estacions amb les que disposava Carcaixent, una estació per a línia de Valencia i l'altra per al trenet que unia Carcaixent amb Dènia. Actualment hi ha un aparcament de cotxes i un jardí públic. 8. Circ gallístic Lloc a on es feien bregues de galls. Construït al segle XIX i enderrocat a la postguerra. Al mateix lloc es va construir el Cine Roma, en l'actualitat es troba l'edifici d'habitatges Roma.

9. La gallera Inaugurada als anys 40 va desaparèixer als 70. En l'actualitat es troba el passatge "Moderno" al carrer Baronessa Santa Bàrbara.

De llargues terres, grosses mentides

192

10. Casino Carcagentino (Gallero) Inaugurat el 10 de setembre de 1877. Considerat a l'època el millor cercle d'esplai, amb una selecta biblioteca. En l'actualitat es troba la "Peña deportiva".

11. Església de l'Assumpció Encara que l'església continua en peu, tant el retaule de l'altar major com les petxines que suporten la còpula posseïen una ornamentació barroca realitzada en 1736. Aquesta decoració va desaparèixer al incendi als anys 30 (inicis de la guerra civil espanyola) 12. Casa de D. Agustín García Oquendo (Col·legi dels Franciscans) Va ser donada al 1912 als religiosos franciscans, va ser substituïda per l'edifici nou a finals dels anys 50.

193

13. Col·legi Mª Immaculada Fundat al 1876 i desaparegut en gran part a finals dels anys 60 i substituït per un de nova plata. 14. Complex de la piscina Era un complex d'entreteniment amb un cine d'estiu, un cine cobert, salons, cafeteria i piscina olímpica. En aquest complex s'organitzaven berbenes els caps de setmana, en pasqua i festes així com finals de curs. Va desaparèixer a finals dels anys 70. En l'actualitat n'hi ha un edifici d'habitatges.

15. Pas a nivell al carrer Sant Antoni Es va suprimir quan va desaparèixer la línia de FEVE al 1968

16. Hospital de Carcaixent Aquest edifici és d'autor desconegut, el seu mecenes va ser Martí Boscà. Va ser construït en 1735. Desprès d'una ampliació cap a 1770 , al segle XIX es va construir la capella en el pati en un cos diferenciat perpendicular a la fatxada. En 1983 l'edifici es va transformar en el "Conservatori Professional Mestre Vert"

Làmina verda, plana i prima que realitza la funció de transpiració i de fotosíntesi. Les fulles es renoven constantment, com les nostres opinions.

El conill i l'abella, en la terra vella

198

199

Visió ètica de la cura de la terra Francisco Arnau Roig

La terra i el seu embolcall vital, la biosfera, és un embull intricat d'elements i relacions estretes i permanents, en les quals tots els components i éssers que l'habiten estan íntimament lligats. L'emergència de la vida i organització de la comunitat biòtica i abiòtica és producte d'aquesta complexitat de relacions. Els mals que hui afecten a la salut del planeta són diversos però s'accentuen amb el creixement de la població i, sobretot, amb l'estil de desenvolupament que aquesta ha adoptat.

Amb aquesta concepció, l'home es comporta com "un foraster que arriba a la nit i extrau de la terra allò que necessita. La terra no és la seua germana sinó la seua enemiga, i quan ja la va conquistar, prossegueix el seu camí (carta del cap Seattle al president del Estats Units, 1855).

La degradació de les terres és en part el resultat d'aquest procés, és a dir, de pensar i utilitzar el sòl sols amb finalitats i interessos econòmics utilitaristes. L'agricultura i, específicament, l'agricultura industrialitzada és extractiva i agressiva amb la terra i altres formes de vida. Encara que les pràctiques per a remeiar o esmenar la deterioració dels sòls són molt antigues, el corrent de la conservació de les terres, pel seu valor utilitari és recent. I en aquesta mateixa lògica, els sistemes de conservació basats en el interès econòmic, produeixen desequilibris irremeiables, doncs tendeixen a ignorar i a eliminar molts elements de la comunitat de la terra mancants de valor comercial, però essencials per al seu funcionament saludable.

Així, la conservació i el desenvolupament, estan dirigits essencialment al benestar humà, es a dir, a l'assoliment de

metes humanes. I la conservació es dirigeix a aconseguir aquestes metes, en assegurar que l'ús i aprofitament dels recursos no s'esgoten ni deterioren, per a satisfer les necessitats de les generacions presents i futures. Per tant, la conservació és una conseqüència previsible de la utilització i maneig racional dels recursos naturals per a les finalitats productives humanes.

Els programes i projectes de conservació del sòl al voltant del món no han tingut l'èxit esperat a causa d'eixa visió productivista de desenvolupament, que domina els discursos i les pràctiques dels investigadors de la ciència del sòl. Molts esforços d'investigació s'han orientat a mesurar les pèrdues de sòl i a l'enteniment del procés físic de l'erosió.

Però va haver-hi i encara persisteix una escassa preocupació respecte de la quantitat i qualitat de sòl que roman en el lloc, el qual té rellevància immediata per a la microfauna, el creixement de les arrels, la producció de cultius i per tant per als agricultors. L'assistència tècnica i l'extensió rural s'han concentrat en el tractament de les conseqüències de l'erosió per mitjà de la construcció d'obres físiques, les quals semblaven tècnicament adequades i estèticament plaents. Aquestes obres i desenvolupaments, a més d'estar orientats a restauració i remeiar els danys, no han considerat el coneixement ancestral ni les preocupacions i interessos dels llauradors. En altres paraules, els sabers que els agricultors tenen sobre les seues terres no es consideren peça important dels projectes de conservació del sòl; els agricultors no s'han tingut en compte com a part de la solució, sinó com a causants del problema de la degradació de les terres.

El llaurador vertader en la terra té el que fer

200

La visió ètica de cura de la terra suggereix que la solució al problema de degradació del sòl no és la “conservació del sòl” en el lloc, com s'ha concebut des de la corrent tècnic-instrumental conservacionista de la ciència del sòl, sinó la “cura de la terra”, que fan els llauradors en els seus sistemes d'agricultura tradicionals, a la qual cosa es poden afegir (si és necessari) tècniques apropiades de maneig de sòls i obres d'enginyeria o de bioingeniería. En aquest sentit, la disciplina de conservació del sòl s'ha vingut recolzant en els principis de funcionalitat ecosistèmica i resiliència del sòl. Aquests principis emfatitzen en què el sòl és un cos vivent, que exerceix funcions ecològiques essencials per a sostindre la qualitat de vida en el planeta . I reconeixen la importància dels 20 cm superiors del sòl com la zona més activa, però la zona més vulnerable a l'erosió i degradació.

La majoria de les funcions i serveis ambientals essencials per a sostindre la vida terrestre en el planeta estan concentrats en la micro, meso i macrofauna i flora els quals viuen i interactuen en aquesta zona. És aquests principis es fonamenta l'agricultura de conservació. Els criteris que distingeixen l'agricultura de conservació d'un sistema d'agricultura convencional són: cobertura permanent del sòl; mínim disturbi mecànic del sòl; selecció encertada de rotació de cultius; localització precisa d'imputs per a reduir costos, optimitzar eficiència d'operacions i previndre danys ambientals; promoció de guarets de lleguminoses (incloent herbàcies i arbòries on siguen apropiades), compostatge i l'ús d'abonaments i altres esmenes orgàniques per a millorar l'estructura del sòl i la biodiversitat, i reduir la necessitat de fertilitzants inorgànics; promoció de l'agroforesteria (arbres en les finques) per a l'obtenció de fibres, fruites i productes medicinals.

L'agroforesteria a més s'usa per a control d'erosió (arbres com a barreres vives en contorn), la conservació de la biodiversitat i, a través del procés de fotosíntesi, la construcció de sòl i captura de carboni atmosfèric per les plantes.

La cobertura permanent del sòl ja siga amb plantes vives (cultius i arvenses de cobertura) o residus de collita i arvenses, protegeix el sòl contra el impacte físic de la pluja i el vent i regula la humitat i la temperatura en els estrats superficials del sòl. Els residus orgànics contribueixen a mantindre o augmentar l'activitat de diversos organismes del sòl des dels cucs de terra i grans insectes fins a fongs i bacteris (macro, meso i microorganismes) i, en conseqüència, a mantindre els nivells i activitat dels materials orgànics en relació amb els seus múltiples efectes en les característiques físiques, químiques i biològiques, i hidrològiques dels sòls, incloent major ciclatge de nutrients, reestructuració dels agregats del sòl, i els espais entre els agregats, on les arrels creixen, l'aigua es mou, i els gasos són intercanviats. Un aspecte clau dels sistemes d'agricultura de conservació, particularment per a les zones tropicals de vessant, és que procuren simular les condicions del bosc natural. Per tant, incrementen les possibilitats de diversificació i, en conseqüència, major qualitat i resiliència del sòl).

En síntesi, els sistemes d'agricultura de conservació satisfan sincrònicament les preocupacions dels agricultors de reduir costos de producció i obtindre alts nivells de rendiment dels cultius, i els interessos dels científics de mantindre l'estructura funcional del sòl. Per tant, l'agricultura de conservació és una de les estratègies clau per al manteniment de la qualitat de la terra, entesa en el context de l'agricultura sostenible com la capacitat per a exercir funcions agronòmiques i ambientals. L'agricultura sostenible, per part seua, encaixa en un concepte més ampli que és el concepte de “desenvolupament sostenible”, que és aquell «desenvolupament que satisfà les necessitats de la generació present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seues pròpies necessitats». I això ratifica la fi utilitària que subjau al concepte de conservació de la terra com a principi de tot desenvolupament biològic.

201

El pastor mĂŠs bo, bona terra i bon sol

202

203

La taronja per terra

Israel Oliver, Toni Rios i Kike Moscardó

Allà pel neolític aproximadament 9500 anys AC, els nostres avantpassats feren un dels descobriments que més marcaren la història i el desenvolupament de la humanitat. Aquest descobriment fou l’agricultura, els humans passaren de ser societats nòmades a poder-se assentar en un territori concret i conrear el seu menjar. En definitiva deixen d’invertir gran part del seu temps en buscar aliment i asseguren la seva alimentació amb més varietat i freqüència. Tot açò permet que es dispose de més temps i recursos per desenvolupar-se en altres aspectes i que la humanitat progresse.

València i en concret el nostre poble no són una excepció. Trobem nombrosos assentaments per la comarca, que aprofiten una vall fèrtil, que es troba a la vora d’un gran riu, com és el Xúquer, que permet el reg i l’aigua de boca. Amb una climatologia benigna i unes muntanyes que proporcionen protecció i d’altres recursos. Amb tots aquests ingredients i amb els avanços tècnics introduïts pels àrabs, allà a finals del segle XVIII, ens trobem amb un verger on es llaura tota mena de cultius. En concret una fruita exòtica anomenada taronja. Aquesta fruita dolça, sucosa i de bon guardar, s’adapta perfectament al nostre clima i terres. Estenent-se el seu cultiu ràpidament, gràcies al gran èxit i acceptació pels consumidors. A principis del segle XX els magatzems i les marques comercials es multipliquen i porta el que ja tots coneguem com l’època daurada de Carcaixent. Els anys passen i el cultiu que una època va ser tant favorable per als llauradors i propietaris, va perdent rendibilitat degut a nombrosos factors. Manca d’una regulació seriosa del sector, poca cultura associativa, passivitat dels llauradors incapaços d’unir-se per defensar la seua feina i el seu producte. La transformació de gran part del secà en cultiu de cítrics de regadiu. Polítiques agràries que sols afavoreixen al comerç i no al llaurador, amb canvis continus de varietats sense cap control, assessorament ni estudi de mercat que ho avale. Un continu desprestigi del minifundi i de la professió de llaurador, el que comporta una renúncia a ficar en valor la nostra història, el nostre patrimoni i la nostra experiència.

La política considera que el problema de l’agricultura valenciana és el minifundisme i la manca de tecnificació o modernització que diuen ells. Pel que sembla la forma d’aconseguir ambdues coses, és deixar envellir el sector, no facilitant la renovació dels professionals i permetent que la rendibilitat per al productor, que no per al comerç, siga nul·la o negativa. Produint en un període de 30 anys un abandonament o semi abandonament de molts camps i una baixada dràstica del preu de la terra. Per rematar la situació, ens trobem a un mercat europeu on es permet l’entrada de productes produïts a països tercers, amb normatives ambientals, de salut i drets laborals molt més laxes, el que resulta una competència deslleial per als nostre gènere. Aquesta pràctica permet que el comerços i intermediaris valencians especulen amb el preu de la fruita en camp, pràctica que no es reflexa en el preu del mercat internacional, acabant d’estrangular el producte local i confonent al consumidor.

Formigues alades, terres mullades

204

Davant aquest panorama alguns pensem que hi ha altra manera d’afrontar el futur. Cal saber que el llaurador és molt més que un productor de menjar. El llaurador és un modelador del paisatge, del medi ambient i del patrimoni. Quant apostem per un model d’agricultura o altre, no sols estem apostant per un sistema de producció, també estem apostant per el futur de tota una comarca. El minifundi ha permès durant molt de temps un repartiment de la riquesa, que es reinverteix en l’economia local. Conservar gran part del nostre patrimoni, sèquies, horts, motors, arbres monumentals, que d’altra manera desapareixerien. Ha creat el paisatge que ens envolta i que resulta un atractiu per al turisme i per nosaltres. Ha regulat el clima i ha evitat possibles inundacions. Actua front l’erosió de la terra i ajuda front al canvi climàtic. És un eix vertebrador de la cultura i tradicions. Ha estat un motor de l’economia que precisa molta mà d’obra, actuant transversalment amb diversos sectors, transport, industria, vivers, alimentació, construcció i en alguns casos serveis (turisme rural).

Si com a societat apostem per un model agrícola respectuós amb el medi ambient, que sustenta tècniques de cultiu que fomenten la qualitat i la diversitat, que manté varietats tradicionals i adaptades al nostre medi. Que permeta que els llauradors puguen viure amb dignitat, estarem apostant per una economia local sostenible i com a poble per un ventall de possibilitats econòmiques de futur obert, un medi ambient més sà i equilibrat, un patrimoni conservat i cuidat. Sols cal que fiquem en valor allò que ens fa únics, que valorem els nostres productes, els defensem on calga i que com societat ens unim per fer altre futur possible.

205

La millor anyada, la terra mullada

206

207

Microorganismes Carles Nicolau

Algunes espècies produeixen sideròfors, compostos quelatants del ferro (Fe), fent-lo disponible per al vegetal.

Descomponen les restes orgàniques del sòl, humint la matèria orgànica i alliberant els nutrients, fent-los assimilables per la planta. Els microorganismes de la rizosfera, excreten diversos nutrients que són utilitzats per la planta, actuant així com bio estimulants.

Incrementen l'eficàcia fotosintètica i contingut de clorofil·la. Degraden contaminants del sòl de diversa naturalesa química. Els microorganismes són imprescindibles per a mantindre la fertilitat del sòl, per a desenrotllar cultius sans i vigorosos... i sense saber-ho, a més l'home n’utilitza des de fa mil·lennis per a benefici propi, en sanitat i en l'elaboració d'aliments. Des de fa pocs anys, els microorganismes destinats a l'ús en agricultura estan guanyant importància, atés que s'ha comprovat els resultats positius de la seua aplicació com a alternativa a l'ús d'un altre tipus de fertilitzants.

Encara que els microorganismes en si no són fertilitzants en el sentit estricte de la paraula, són necessaris per a una òptima fertilització. Els seus efectes en el sòl i en el vegetal són múltiples i complementaris: Intervenen en el cicle biològic de diversos nutrients.

Alguns tenen la propietat de solubilitzar fosfats i altres elements presents en la fracció mineral del sòl; altres fixen el nitrògen (N2) atmosfèric i posen estos nutrients a disposició de la planta.

Qualsevol microorganisme, sempre que no estiga modificat genèticament, és apte com insum utilitzable en agricultura ecològica (si prèviament està permès per les normatives de fertilitzants). És més, una de les bases de la fertilització en agricultura ecològica consisteix a fertilitzar el sòl, no la planta.

Els microorganismes del sòl, són els components més importants d'este. Constituïxen la seua part viva i són els responsables de la dinàmica de transformació i desenrotllament. En un sol gram de terra, trobem milions de microorganismes beneficiosos per als cultius.

No et fies de DĂ¨nia ni de terra que es rega amb sĂ¨nia

208

209

Diagnòstic taronja Ruben Tello

Just el dia que es complien 10 anys del 23-F, mentre els canals de televisió de l’època –cinc o sis, no hi havia més– emetien el que cadascun d’estos presentaven com el reportatge definitiu sobre el fallit intent de cop d’Estat, les falleres i fallers de la Plaça Major estaven presentant a les seus Falleres Majors. Eixe exercici, el de 1991, la comissió de la Plaça Major es deixà d’invents i presentà el mateix dia a les dos Falleres Majors, tant la gran com la infantil. L’any anterior, aprofitant el pont de la Constitució, presentaren a la infantil divendres i a la major el dissabte. El resultat d’aquell experiment fou alçar – amb gaire il·lusió- el palet amb el tercer premi, cosa que es catalogava com a un fracàs a la comissió a aquella època.

La relació de la falla de la Plaça Major amb l’antic magatzem de taronges començava mal, calia solucionar-ho. I és que a l’exercici 1989-90, la major novetat fallera a Carcaixent fou el canvi del Lloc Faller al Magatzem de Ribera com a seu de les presentacions falleres. Desconec de qui fou la idea, però per a la presentació de 1991, que duia per lema “I dolces”, la segona a celebrar en una de les meques de la taronja, es representà un homenatge a la taronja. Un espectacle nostàlgic dels temps millors del nostre cítric on s’intentava des d’ arrancar uns somriures amb Agulló interpretant a un home prehistòric descobrint una taronja fins unes llàgrimes rememoratives d’una no tan llunyana època d’esplendor a càrrec de José Almendros. Coronada amb un quadre final amb motius citrícoles, jocs de llums i la música de la banda sonora original de la pel·lícula “La Misión”, este acte faller aconseguí el primer premi, després de dos sense aconseguir-ho, en el concurs de presenta-

cions. Llàstima que Jaume I, i el seu desé aniversari, s’interposara en les falles infantils i no s’aconseguira el merescut ple. Vint-i-huit anys després poca cosa ha canviat, a les televisions – això sí, ara són més- encara intenten emetre el reportatge definitiu sobre el 23-F, les presentacions-encara que ja no totes- es celebren al Magatzem de Ribera i si li dedicarem una presentació a la taronja, la de 1991 encara estaria en vigor, tot i que la situació del conreu d’eixos cítrics en aquells primers anys dels noranta – considerada catastròfica en eixe moment- sabria dolça com una taronja a dia de hui.

El problema del camp valencià no s’ha curat, fins i tot, han anat a més. Amb massa freqüència els agricultors valencians han sigut emprats com a escut o com a excusa per a defensar altres interessos menys nobles. De res ens serveix que s'invoquen fidelitats tradicionals i arrelaments culturals profunds, si després es sacrifiquen bona part de les terres més fèrtils i productives de la nostra geografia. Terres arrasades per l'expansió urbanística i l'especulació que les administracions institucionals no van saber controlar (o fins i tot va promoure), lluny dels interessos dels agricultors professionals. El fet és que en els últims anys s'han perdut o estan encara pendents d'un fil algunes de les extensions d'horta tradicional més valuoses. Sabem que hi ha diferents tipus d'agricultors i d'agricultures i tots han de merèixer la nostra atenció i treball. Hem donar suport a tots, però especialment als agricultors professionals, a aquells que no tenen altres fonts destacables d'in-

Terra de molts, se la mengen els caragols

210

gressos. Són els hereus i continuadors, ara cada vegada més escassos, d'aquella agricultura tradicional que ens enorgulleix com a valencians i, que ara, en massa llocs, sembla en risc d'extinció. El llaurador valencià necessita exercir plenament les nostres competències i, a través d'una planificació estratègica, elaborar un nou model agroalimentari valencià. Este model suposa adoptar diverses mesures. Citaré només dos:

· Una Llei Valenciana d'Ordenació de les Estructures agràries de Producció i de Comercialització, que establisca tots els instruments legals necessaris per a escometre la segona modernització del sector agroalimentari valencià.

· I la caracterització i elaboració dels mapes agronòmics comarcals de la Comunitat Valenciana, com a instruments bàsics per a l'ordenació i modernització de les estructures.

Un dels altres problemes de l’agricultura, i del conreu de la taronja, en concret, és la manca d’agricultors joves i de dones agricultores. Necessitem oferir-los projectes de vida personal i professional atractius i viables, per a contrarestar l'abandó del camp i l'envelliment del sector. A més, necessitem crear mecanismes àgils i efectius que garantixquen preus dignes per al productor i el futur del món agrari. Treballar perquè els preus cobrixquen els costos i sostinguen l'activitat ha de ser una de les prioritats dels nostres governants. Així com, la seguretat i la garantia de collita, així com l'estabilitat de rendes passa per facilitar l'establiment d'una assegurança d'ingressos d'explotació; sense deixar de banda una clara política d'equlibri en l'estructura de distribució i comercialització.

Ara estem en un moment, en el que cal impulsar noves iniciatives que aporten qualitat i major valor afegit. Actuacions vinculades a varietats específiques, denominacions d'origen de prestigi, relació amb espais naturals protegits i producció ecològica. La producció ecològica té ja una llarga trajectòria al nostre país de més de 30 anys. En aquell moment, varem ser pioners a l'estat espanyol però en els últims anys no se li ha donat el suport necessari. Però, ara s'han perdut oportunitats, la qual cosa ha permés que altres comunitats autònomes com Andalusia o països mediterranis com Itàlia, ens hagen superat a molts nivells, especialment perdent quota de mercat. Les institucions per tal de donar benzina a este tipus d’agricultura caldria que fomentara:

· Projectes formatius i de divulgació de la producció ecològica en centres educatives

· Introducció de productes agroalimentaris locals i ecològics en la restauració col·lectiva pública, com els menjadors escolars i hospitals

· Línies de producció i transformació ecològica mitjançant les mesures específiques contemplades al PDR.

· Una xarxa de eco mercats amb productes agroalimentaris ecològics, locals i artesanals.

· I una estratègia d'assessorament, suport i dinamització rural des de les oficines comarcals.

El suport al consum local i de proximitat a través de la regulació dels canals curts de comercialització i venda directa és primordial i s’ha de potenciar els mercats locals, i agilitar i simplificar els tràmits de manera que puguen generar treball estable en el medi rural.

211

Per d’altra banda, és necessari continuar la modernització de regadius com la forma més eficaç i econòmica d'aconseguir ràpids i importants estalvis en el consum d'aigua. Queden grans superfícies de regadiu per modernitzar. Així tant com donar impuls a la diversificació de cultius, enfocant-los cap a produccions intensives en capital humà, que aporten un elevat valor afegit i asseguren la sostenibilitat ambiental de les produccions. Durant massa temps s'ha

posat l'èmfasi només en la quantitat. Hem d'apostar també ara, a més, per la qualitat.

I per últim, i no menys important, és fa precís abordar el reenfocament del model empresarial d'economia social amb l’objectiu d’aconseguir cooperatives agroalimentàries viables i amb dimensions adequades a l'entorn d'un mercat global.

Terra de calรง, vi de molts graus

212

213

El cor del Realenc abans i després de l’incendi de 2016

Paco Tortosa

Reprenc el passeig pel Realenc des del pla de la sima de l’Aigua. Camine per la senda que porta a la casa de Don Bernardo. Són les vuit del matí d’un dia de juliol de 2014 i m’hi acompanyen un bon grapat d’amics. Una boira densa ens envolta desdibuixant el caminet que discorre entre un matollar dens i viu. Les boirines blanetes converteixen lentament la vegetació en pura màgia paisatgística. Estic ben segur que guardarem un record inesborrable d’aquesta fantàstica experiència d’immersió en la natura, gràcies, en gran mesura, a les excepcionals condicions climàtiques que acompanyen. Passem de la calor amenaçadora prevista per a aquest dia d’estiu, a un matí convertit en pur espectacle natural mercè a les boirines de l’alba, agafades a la modesta barrera de la serra del Realenc. La vegetació ajuda a la condensació dels núvols, que dóna lloc a una forma de plugim peculiar. Els climatòlegs l’anomenen criptoprecipitació. Al poc de temps passegem bocabadats entre matolls i pins, amb les carones d’una fantàstica i fantasmagòrica boira de moviments imperceptibles, densa i suau ensems. Note com s’esmuny per la pell de la cara, com es trenca entre el cos, com es mou... Tot ho ompli. De sobte una estranya sensació m’assetja, com si un mull invisible et banye la roba. Mires la terra i la veus humida. La terra i la roba, aquesta aigua no és perceptible en forma de pluja sinó per contacte de la roba amb les parts més fines de les fulles de la vegetació que arrepleguen l’aigua de vapor de les boirines espectrals. La terra es banya per l’acumulació de les gotes a les fulles que cauen per gravetat, irremeiablement. Podeu imaginar el fenomen climatològic de la criptoprecipitació un matí de juliol com aquest a la muntanya del Realenc? Imagine que sí. Pura màgia la d’aquesta serra amb la vegetació remullada per una pluja inexistent. I em repetisc. Si alguna vegada teniu la sort de fer una passejada com la nostra, per aquest indret solitari i màgic i amb boires sagrades com aquestes de vents carregats d’humitats marines, caldrà obrir bé els ulls i altres sentits i gaudir del ploure sense ploure de la criptoprecipitació, un fenomen natural que enalteix la bellesa i màgia d’aquesta desconeguda muntanya carcaixentina. A més, i tot i ser al cor de l’estiu, corprèn la presència, com a indicadors d’humitats pretèrites, de la molsa i els líquens al terra, les roques, les rames i els troncs. De bon segur que les fulles de tot tipus de plantes, banyades i remullades per les fines gotes d’una pluja

Terra d'ortigues, no la dónes a les filles

214

inexistent provocaran alguna que altra llàgrima d’emoció, com em passa a mi i als meus benvolguts companys de passeig. Sobtadament, una gota d’aigua plena a vessar de cristalls transparents, penjada d’una punxa d’argelaga, s’allarga amb una plasticitat fugaç, cau en terra i es trenca en mil diamants microscòpics sobre una mar de fulles inabastable. Continue el camí amb els amics a la meua vora, com si res d’extraordinari hi hagués passat, tot resseguint el camí que porta entre silencis fins a la casa de Don Bernardo. Poc abans d’arribar-hi encara trobem un altre forn de calç.

Torne a recórrer el caminoi entre les cases de Don Bernardo i la sima de l’Aigua després de l’incendi de juny de 2016. La criptoprecipitació ha desaparegut per absència de la vegetació que atrapava la humitat ambient. Ara és un desert infernal de grisos i negres que anuncien el camí cap a la desertificació de la muntanya del Realenc. Evidentment que es tornarà a recuperar la vegetació mediterrània, però hi haurem perdut una mica més el poder regenerador del sòl perquè aquests incendis devastadors són massa recurrents per l’abandonament de la muntanya en una societat que hi viu d’esquenes i que l’única gestió forestal que es fa es esperar que rebrote la vegetació, que es torne a cremar i tornar a intentar apagar el foc sense que afecte a les zones habitades de les urbanitzacions properes. Aquests dies tenim reunions amb polítics de l’Ajuntament i el tècnic de Medi Ambient, sembla que aposten per recuperar l’economia de muntanya com a prevenció de futurs incendis. Esperem que ho porten endavant. El temps dirà què s’ha fet en un futur no molt llunyà. De moment el mar de vegetació que em va emocionar fa dos anys amb la recollida d’aigua d’un aire carregat d’humitat avui ha desaparegut producte de la desídia d’una societat abstreta en un progrés absolutament insostenible.

En veure la muntanya del Realenc de Carcaixent convertida en un ermot cremat i sense vida en una superfície de 2.300 hectàrees, en ve al cap una pregunta: si el món rural de les muntanyes valencianes no s’hi haguera abandonat des dels anys seixanta del segle XX, l’incendi de fa uns dies de Carcaixent haguera estat tan criminal i s’haguera fet malbé tanta superfície? En la meua modesta opinió, si la societat valenciana quan es va industrialitzar a mitjans del segle XX, haguera protegit l’economia del món rural i de la muntanya en especial, per evitar-ne l’abandonament massiu, els incendis actuals, i els de les darreres dècades, no hi hagueren tingut el poder destructiu que han tingut. Jo vaig nàixer a Vallada, la Costera, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. En aquell moment, tots els corrals del terme tenien ramats de cabres i corders, tots els secans en abancalaments i hortes estaven treballats, i les escasses masses forestals estaven netes. En eixe context vaig conèixer incendis a Vallada provocats per llamps i poca cosa més. Els incendis que es produïen en aquells temps no tan llunyans no arrasaven grans superfícies perquè la gent vivia del camp i de la muntanya, amb la qual cosa mantenia la serra neta i eren els primers a aparèixer pel focus del foc per apagar-lo.

Pensen els polítics i tècnics actuals que si als anys seixanta del segle XX s’hagués impedit d’alguna manera l’abandonament del món rural, hi patiríem actualment aquests incendis? Imaginem que amb ajudes i ordenant els fluxos migratoris dels anys seixanta i setanta del segle passat, la gent haguera continuat treballant les terres de secà a les muntanyes valencianes plantant cereals, explotant la fusta, pasturant els ramats i vivint a

les heretats, els masos, les cases de camp i els corrals. Si el món rural hagués continuat viu amb unes rendes mínimament dignes per a la gent, amb subvencions o sense, el bosc haguera estat controlat amb l’extracció de fusta, net el sotabosc amb les pastures i milers d’hectàrees conreades amb arbres de secà i cereal. Aquesta activitat rural i econòmica, perllongada fins avui, hagués impedit, sens dubte, els terribles incendis de les quatre darreres dècades. Amb aquesta reflexió, centrada en la importància de la variable de l’abandonament del món rural i de l’economia derivada, pense que els millors plans de prevenció d’incendis al Realenc de Carcaixent devien ser tornar a posar en marxa l’economia ramadera, agrícola i forestal abandonada fa cinc dècades, amb el suport institucional en forma d’inversions per animar a la gent a treballar la muntanya. Possiblement ara seria el moment més òptim per engegar una operació de retorn a la ruralitat perquè l’actual crisi econòmica s’ha emportat per davant gran part de la indústria valenciana i el negoci immobiliari s’ha acabat per un temps alhora que ha provocat un augment de la desocupació inimaginable a la Unió Europea. A més, la gent jove podria ser convidada a viure de la muntanya sense les penúries i incomoditats dels nostres avantpassats, sinó amb les noves tecnologies que permeten connexions a Internet i mitjans de comunicació. Aquest sí que seria una veritable protecció contra els incendis al Realenc i les muntanyes del terme de Carcaixent. Una prevenció excel•lent que significaria una alternativa digna a molta gent aturada que passarien a ser els primers defensors de les serres i masses forestals. No hem de continuar vivint d’esquena a la muntanya i invertint diners amb els mitjans de prevenció actuals que, com han demostrat els darrers incendis, no són, en part, més que una rentada de cara. *Aquest text és un fragment del llibre: “Carcaixent. Un paradís entre el riu Xúquer i la muntanya del Realenc” (2018).

215

Tocar terra

216

217

Dénia, com la terra (i la mar) mostren el futur econòmic d’una ciutat Manolo Catalán

La Gastronomia és un dels factors clau per a la promoció i diferenciació de les destinacions turístiques de la Comunitat Valenciana. En aquests moments la nostra Comunitat gaudeix d'una excel•lent reputació a nivell gastronòmic, un èxit al qual han contribuït els grans xefs reconeguts a nivell nacional i internacional.

La Comunitat Valenciana compta amb una de les gastronomies més saludables del món, per contindre el millor de la dieta mediterrània i per saber-lo cuinar en totes les variants que aquesta terra permet, ja siga en la mateixa costa o en les zones de l'interior. A més, tots els productes conformen l'essència de la dieta mediterrània, una dieta que parla de tradicions, de cultura ancestral, de compartir, de mar i muntanya, i de respecte i passió per menjar, que és molt més que alimentar-se. La gastronomia mediterrània és un dels pilars fonamentals de la cuina mundial, i és admirada, estudiada i treballada per una infinitat de professionals de llarg a llarg del globus. Però el seu origen és el de les poblacions banyades per les aigües del mar que li dóna nom, i és en elles on millor s'entén el vincle d'aquesta gastronomia amb el seu entorn. El turisme gastronòmic és hui dia un dels pilars clau del desenvolupament econòmic per la seua aportació al PIB. Això ho converteix en una de les millors estratègies a curt i mitjà termini per a aquelles regions on el sector serveis és decisiu en la generació d'ocupació i riquesa. A Espanya, la gastronomia és ja el segon motiu d'atracció turística.

Poques destinacions compten amb una suma de valors climàtics, geogràfics i paisatgístics com els que es donen a Dénia. Si a això s'afig una matèria primera d'enorme qualitat –tant de la mar com de l'horta- i una tradició enormement viva, que es projecta cap al futur de la mà d'alguns dels millors cuiners d'Europa, ens trobem davant les condicions ideals per a consolidar Dénia com a destinació gastronòmica de primer ordre. Les xifres ho demostren. Un de cada dos turistes procedeix d'altres països i nou de cada deu activitats turístiques estan vinculades a la restauració. El sector empra a 2.500 professionals i compta amb 3.600 proveïdors.

Des de desembre de 2015, Dénia forma part de la Xarxa de Ciutats Creatives Gastronomia de la UNESCO, una alta distinció internacional que suposa un reconeixement al seu model d'ecosistema alimentari local, basat en la preservació del territori i en el respecte al medi ambient. Aquesta Xarxa, que afavoreix l'intercanvi de sabers, experiència, habilitats directives i tecnologia, promou la diversitat dels productes culturals locals i consolida el valor cultural de les ciutats i les seues comarques. Es tracta d'una oportunitat immillorable de comptar al món què, com i per què es cuina a Dénia.

El projecte en el qual es basa el treball de Ciutat Creativa, denominat Dénia & Marina Alta Tasting Life, preveu el desenvolupament d'iniciatives locals i internacionals. En l'àmbit del desenvolupament local el projecte se sustenta en tres pilars bàsics, la terra (bancalet), la mar i l'arròs, englobats sota la marca ‘Xarxa. Local Food Ecosystem’ que té per objectiu potenciar la demanda d'aliments frescos, de temporada, autòctons i saludables.

Tirar-se terra al damunt

218

El Pla XARXA, LOCAL FOOD ECOSYSTEM pretén augmentar la producció i demanda d'aliments frescos, de temporada, autòctons i saludables, redescobrir tradicions gastronòmiques i desenvolupar un nou sentit de la cultura de l'alimentació en tota la comarca de la Marina Alta. Aquesta iniciativa es compon de tres programes que abasten àmbits diferents d'un mateix sistema gastronòmic respectuós amb el seu entorn i lligat als hàbits culturals territorials i mariners.

XARXA/BANCALET, treballa a crear les condicions per a l'augment de l'alimentació local agrària i la seua major presència en l'oferta gastronòmica local, a més de conscienciar sobre el consum de productes saludables i autòctons.

Aquest programa de suport a l'emprenedoria del sector creatiu gastronòmic i de la indústria alimentària, incloent assessorament i incubadora de negocis. Això, acompanyat de diferents polítiques municipals per

a la creació d'un banc de terres cultivables, públiques i privades, i afavorir o recuperar la seua explotació, s'estén donant suport a la creació de fires i mercats de la terra.

Tot això pretén tindre la capacitat d'expedir certificacions a restaurants i cuiners que usen productes autòctons, on els clients siguen capaços de gaudir dels productes autòctons de la zona. A més, la creació de campanyes de formació i conscienciació sobre el patrimoni alimentari de la comarca, serveixen de posada en valor, de productes que, d'una altra manera, passarien a ser residuals o pràcticament desconeguts. Això ha provocat l'increment del nombre de productors agrícoles, major producció autòctona en els mercats i comerços d'alimentació, promoció i augment del nombre de mercats de la terra, major presència de productes locals en les cuines dels restaurants i més facilitats per a la innovació i creativitat culinària, incloent la recuperació del paisatge agrari a Dénia i la Marina Alta.

El Festival Gastronòmic D*na ideat pel xef tres estreles Michelin Quique Dacosta, i del qual ja s'han celebrat dues edicions, han suposat un impacte econòmic d'1 milió d'euros i més de 20.000 visitants en dos dies de festival. Amb l'objectiu d'acostar al públic el producte i la manera de treballar-lo, acompanyat per la visita de més de 20 xefs de reconegut prestigi tant nacional com internacional (Joan Roca, Ricard Camarena, Jordi Cruz, etc…), és el perfecte escapar-te on els productors de la Marina Alta mostren els seus productes al gran públic.

El programa Menja’t la Marina és una altra de les accions estrela del projecte Bancalet. La ruta itinerant pels diferents mercats de la comarca mostrant varietats de productes tradicionals de la comarca i les seues possibilitats culinàries

està potenciant el cultiu de varietats pràcticament residuals en l'actualitat. Els perellons de Vall d’Ebo, les cireres de Vall de Laguar, el raïm moscatell de Teulada i Benissa, per posar un exemple han aparegut de nou en la taula de les cases de la comarca i en molts restaurants de la zona, que han vist una opció de singularitzar la seua oferta gastronòmica.

La segona pota del projecte, XARXA/MAR pretén compatibilitzar la conservació dels ecosistemes marins i l'aprofitament dels recursos pesquers mitjançant la diversificació del consum: promoció del consum d'espècies de temporada, comercial i gastronòmicament poc conegudes. La denominació de Parc Natural del Montgó, no solament engloba la muntanya icònica de la ciutat, sinó que engloba una sèrie d'ecosistemes marins protegits en l'àmbit de la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni. La Reserva és un espai protegit d'alt valor ecològic que ocupa 900 hectàrees. En els seus fons marins es troben espècies tals com corals, prades de posidònia oceànica, etc. Quant a fauna marina: escamarlans, neros, gorgonies... En el seu espai es permet el bany i busseig en apnea, la navegació d'embarcacions sense motor i la navegació a velocitat moderada, així com l'amarre en les boies disponibles. Se situa entre la punta més a l'est del Cap de Sant Antoni i el meridià de 00°08,10'' que passa per la punta de Sant Nicolau. És a dir, ocupa quasi totes les cales rocoses de Les Rotes i els penya-segats del Cap fins a la punta d'aquest. Dins dels seus límits es prohibeix la pesca i la recol•lecció d'organismes marins, flora i fauna marina, sense la corresponent autorització, estant el busseig professional limitat i es requereix permís especial. La protecció d'espècies ha provocat que aquest xicotet santuari s'haja convertit en una zona de reproducció perfecta per a les espècies autòctones, augmentant la qualitat de les captures en tot el seu entorn.

219

Tirar per terra

220

Els cursos de tractament culinari per a la indústria creativa gastronòmica englobats dins del Festival anual “Peix i Mar” (degustacions públiques en els ports de la Marina Alta per a tots els públics), mostren al publique espècies de peix que normalment eren rebutges o destinades a la creació de caldos, i que en l'actualitat poden ser tractades de manera que tant productors (pescadors), com a professionals de l'hostaleria i la gent a les seues cases, puga gaudir de manera contínua. Aquestes accions han provocat un increment de les pràctiques de pesca responsables, un millor coneixement de les espècies i diversificació de la seua oferta en l'àmbit gastronòmic, sensibilitzant als actors implicats (des de l'extracció al consum).

La Reintroducció en el mercat gastronòmic de l'arròs Bombó de la Marjal de Pego-Oliva, és la ultima acció de la XARXA/ARRÒS. Una varietat que es va perdre per ser hipersensible a l'ús de pesticides. La Universitat Politècnica de València desenvolupa una investigació que ha permés la seua reimplantació experimental en la zona de la Marina Alta.

La seua posada en valor una vegada reimplantada, ha sigut donar suport per una campanya per al reconeixement i ús de la varietat pels professionals agraris i gastronòmics (cuiners i comerços de proximitat). La realització d'un film documental divulgatiu explicant el procés de recuperació i les propietats del producte i el seu registre com a producte autòcton han sigut les primeres iniciatives eixides de l'Oficina d'Innovació de la Ciutat Creativa.

Amb això s'ha aconseguit ampliar els productors i augmentar la collita de l'arròs Bombó, reintroduintlo en els mercats agraris acompanyant-lo d'un segell distintiu per a la seua comercialització i

promoure el seu ús en les cuines domèstiques i professionals. La incorporació en les cartes dels restaurants de la Marina Alta de l'indicatiu Arròs Bombó torna a marcar un segell diferenciador de qualitat en el seu servei. En definitiva, Dénia pot semblar el nucli central del projecte de Ciutat Creativa de la Gastronomia de la UNESCO, però en tot moment ha anat acompanyat de la denominació Marina Alta.

Un reconeixement que únicament mostra com una societat pot i deu viure en concordança amb la terra, en aquest cas també abastant la mar. Com la història ha demostrat que tant els grecs, els romans, els àrabs, i la infinitat de pobles que han habitat la nostra terra, no estaven equivocats. Per posar un exemple, el celler de vi més antic documentat es troba als peus del Montgó, en un xicotet monticle denominat Alt de Benimaquia, amb més de 2.500 anys d'antiguitat. Com la manyaga amb el qual s'ha tractat el producte ha provocat que generació després de generacions, moltes de les receptes continuen elaborant-se a les cases i també en els restaurants. Com portant als col•legis tot el procés agroalimentari, està formant a les futures generacions per a continuar amb el respecte i cura de la terra, coneixent tots els processos existents, des del camp o el mar fins a la taula. Com la col•laboració pública privada, ha aconseguit portar per tot el món una manera d'entendre la vida, sempre al voltant del producte que tenim al nostre abast, cuidant-lo i respectant-lo, posant-lo en el centre de la taula, i mai millor dit. Crear una complicitat amb el territori, únicament provoca la dignificació de producte i productor. No ho dic jo, ho diu Quique Dacosta, que d'això sembla que sap més que jo.

221

Remoure cel i terra

222

223

La terra i el paisatge Pau Àlvarez López

A Carcaixent tenim la terra incrustada al subconscient. És normal, ja que som fills d’una societat agrícola on l’èxit d’una persona es valorava en les fanecades de terra que tenia.

La nostra visió de la terra com a societat ha estat una visió econòmica, productiva en sentit estricte i sempre parlant de coses tangibles: tantes fanecades faran tantes arroves de navelines, a tant el caixó. I d’això hem viscut, molt bé, durant molts anys. Amb unes poques fanecades, una família podia tirar endavant, donar estudis als fills i potser fins i tot fer vacances a l’estiu. Després els jornals de la taronja ja no donaven prou i eren més un complement per a tindre uns diners extra. I ara sembla que, amb l’estructura agrària que tenim, el camp siga inviable com a ofici i la terra només un espai per a fer la paella que, amb un poc de sort, ens compraran per a fer un PAI o una carretera. Paral·lelament a aquesta davallada econòmica de l’agricultura, naix una nova manera de mirar la terra. Una visió que li assigna valor patrimonial i li atorga la categoria de paisatge. I què vol dir això? Patrimoni és allò que rebem dels nostres avantpassats i volem deixar als nostres descendents. Allò essencial que ens defineix i que volem conservar.

I què és el paisatge? El paisatge és la plasmació de l’acció humana sobre el medi físic, al llarg de la història. La natura més la cultura fan el paisatge. És l’escenari on passem les nostres vides, on han passat les vides dels que ens han precedit i on passaran les vides dels que vindran. El paisatge forma part de la nostra memòria col·lectiva i conté tots els elements que caracteritzen una forma de vida concreta. El paisatge ens identifica com a societat: s’ha fet al llarg de generacions, atresora mostres de la saviesa popular i va lligat a la història econòmica, social i antropològica del nostre poble.

És innegable que el paisatge influeix en la nostra qualitat de vida. Portant-ho a l’extrem, a ningú li agradaria viure en un lloc on per la finestra tinga la vista d’un abocador, un polígon industrial o una autopista. El paisatge és, per tant, un element molt important de la nostra vida. I sorprèn que fins a fa poc no n’hàgem reflexionat sobre la seua importància.

A Europa (França, Alemanya, Itàlia...) este debat ja el feren fa una pila d’anys. Després de la Segona Guerra Mundial tenien les ciutats i els camps desfets, arruïnats, i havien de reconstruir. Optaren per fer-ho bé: ser respectuosos amb el seu passat i preservar, quan no reinterpretar, allò que tenien. Entengueren que el paisatge era la plasmació física de la seua manera d’estar al món. Catalogaren els paisatges, dictaren directrius per a millorar-los i ara els mostren orgullosos. Nosaltres arribem tard a aquest punt, però encara podem salvar els mobles. Ja hem perdut massa coses.

A Carcaixent tenim un paisatge de gran riquesa i valor. El paisatge dels horts de tarongers és un paisatge únic al món que compartim amb altres pobles de la rodalia. En cap altre lloc es va estendre el conreu de la taronja a meitat del segle XIX con en el nostre terme. I per això, en cap altre lloc del món trobem els elements que ací trobem, ni els trobem disposats de la forma com ací ho estan: motors, cases, pous, murs, sénies, arbres... Elements que conformen un paisatge que s’ha de conservar.

Anar (o ser) com del cel a la terra

224

Atenció, conservar no vol dir posar-lo en una vitrina, convertir-lo en un museu o fossilitzar-lo. Un paisatge, per definició, ha d’estar viu, evolucionar. Però eixa evolució ha de ser respectuosa amb ell mateix, per tal de no desvirtuar els seus trets i mantenir allò que el fa especial. Cal dir que el paisatge és difícil de conservar, ja que no depén d’un individu o d’un element aïllat: es constitueix col·lectivament per la interacció de molts actors.

El nostre paisatge dels horts de tarongers, a banda de tenir un valor per si mateix, té possibilitats evidents de convertir-se en una font de riquesa econòmica. Penseu que no hi ha gent desitjosa que els mostrem els seus encants? De passejar, allotjar-se i viure als nostres horts?

Em venen al cap dos exemples. A França fa dècades que funcionen els ecomuseus, explotacions agrícoles i ramaderes que complementen els seus ingressos mostrant la seua manera de viure, explicant com fan el que fan. Per què no podem fer nosaltres el mateix amb el nostre territori? Al nostre terme ja hi ha algunes experiències en eixe sentit molt interessants. Un altre exemple: a Sóller, a l’illa de Mallorca, hi ha un paisatge d’alguna manera semblant al nostre: cases disperses entre camps de cítrics. La majoria d’eixes cases estan restaurades i habitades tot l’any per sollerics i forasters que aprecien la vida al camp i les comoditats de viure prop d’un nucli urbà. Quin sentit té construir urbanitzacions mentre deixem perdre les digníssimes cases dels nostres horts?

Adonem-nos-en del que tenim i mirem el paisatge amb uns altres ulls. Si ens ho creiem, ho podem fer. No serà ràpid ni fàcil, però hem de saber que és possible, i que si ens atrevim garantirem la conservació d’un patrimoni únic i podrem seguir vivint de la terra, encara que siga d’una altra manera.

PS: Per aprofundir en el tema dels horts de tarongers no es perdeu el magnífic llibre d’Adrià Besó Horts de tarongers. La formació del verger valencià. Allí està tot.

225

Quedar clavat a terra

226

227

Carcaixent is different Xavi Lauder

Molt abans que Copèrnic i Galileu, els grecs Plató, Aristòtil i Eratòstenes, entre els segles IV i III a.C., ja defensaven que la Terra era redona. Els savis eclesiàstics de l’època medieval es van encarregar d’aniquilar esta idea, promulgant que la terra que xafaven era plana. Menys sort van tindre els savis del segle XVII que van ser inclús perseguits o condemnats per les seues teories.

Clar està que eren teories revolucionàries per a l’època, però… només per ser idees diferents i noves s’havien de condemnar? Això podríem preguntar-nos-ho a nosaltres mateixos: faig jo el mateix? Quan una cosa em resulta diferent al que jo sé, o al que jo sóc, o jo represente, o al que a mi m’interessa… faig el mateix? Rebutge de partida una idea o una proposta a priori aliena a mi? Fem això els carcaixentins? Tenim eixa tendència els d’esta terreta? I, sent fidels i sincers a nosaltres, què respondríem al preguntar-nos: si jo haguera viscut a aquella època… haguera condemnat a Galileu? Segur que no l'haguérem condemnat també? (ep!, que la perspectiva temporal juga al nostre favor, eh?). Joc a banda, el moll de l’os és: qui tenia la raó en aquell moment? La resposta és clara, no? La Terra que xafem… és plana!

La gravetat del cas és que Carcaixent és diferent. Podríem rebatejar aquell famós slogan i fer bandera de “Carcaixent is different”, perquè realment ho som, i així almenys en trauríem rèdit. Tots coneixem amics o familiars o, senzillament, alguns esporàdics foranis que, en visitar el nostre poble, passejar-se, descobrir algun racó, viure alguna festivitat, o assaborir el caràcter afable que se’ns desprèn dels nostres ulls... queden meravellats de la nostra

localitat! I no és a causa de la festa, encara en bolquers, de la Fira Modernista la que ha descobert la gallina de los huevos de oro. Molt abans hem tingut experiències properes de gent coneguda que ens ha magnificat el Mercat, el Magatzem, el Passeig, l’antic Parc, les festes de les Falles, l’alegria del nostre esperit, les parets de pedra seca dels caminals, les valls de tarongers i, sobretot, eixe cel clar i blau que ens cobreix cada dia. Eixe cel tan especial, eixos colors, eixa essència carcaixentina... Amb permís de l’»estranger» Paco Tortosa, ens poden vindre a la ment moltes paraules de Soleriestruch, o pintures plasmades amb mestratge per Salom Ortiz, mentre se senten les guitarres plenes de passió de Ricardo Oliver i Antonio España, i algun cant bell de Cassassús, i Xavi Carrillo reinventa la imatge amb el seu art il·limitat. Però què diem els de Carcaixent sobre Carcaixent? L’acceptem? Reneguem de tot el que es fa (excepte allò meu)? Malparlem de Carcaixent? Ho hem fet alguna vegada? «No, no, no!, jo mai no tiraria per terra Carcaixent!» (Igual que l’Evangeli de San Lucas 22, 54-62?).

Lectors n’hi ha de molts tipus. Fins i tot dels que rebutgen aquest mateix escrit per ser... diferent?.. La qüestió no pretén atemptar contra ningú, sinó fer-nos reflexionar un poc, perquè... És bo rebutjar les Falles de Carcaixent i els fallers per les seues maneres de fer? Cal rebutjar la Fira Modernista per açò o per allò altre? Ens pot dur a bon port el fet de no anar amb assiduïtat a un dels millors mercats de la nostra terra? Val la pena cuidar el Magatzem? Ens aporta alguna cosa positiva el vore amb mals ulls

Anar-se'n a terra

228

propostes que tracten de preservar les nostres muntanyes i el nostre medi ambient? Som millors obviant els barris i les seues festes com si no existiren? Ens fa sentir millor el fer la traveta a la tasca de totes les entitats culturals, musicals, festives, esportives, religioses i totes les activitats altruistes que activen Carcaixent? (compte!, també les religioses, perquè al cap i a la fi, formen part de la nostra tradició i cultura, i estan ben lluny d’aquells que afirmaven que la Terra era plana!). Ens fa avançar cap a algun lloc el fet de ningunejar allò que es fa a Carcaixent, allò que ens identifica i allò que tenim al nostre poble? Serà precís destruir-ho tot, rebutjar-ho de partida i xafar-ho verbalment? O no cal? ... Qui dels lectors no s’ha posicionat alguna volta en contra d’alguna activitat carcaixentina que li resulta aliena? Serà que tindrà raó la dita «Carcaixent, bona terra i mala gent»?

Personalment no ho crec. Sinó ben al contrari, pense que som més del... «Carcaixent, bona terra i millor gent». Però el que ens pot és l’ego, eixa vanitat que ens encega, que en alguns cossos es transforma inclús en ira o odi, i que només ens fa vore que «lo nostre» és «lo millor», però no tot allò que siga carcaixentí, sinó allò que és purament nostre, o millor dit, purament «meu». Si sóc faller, passe de Setmanes Santes o Moros; si sóc d’un barri el que passe als altres no m’interessa; si sóc «cultureta» si puc a falles me’n vaig fora; si sóc blavero els catalans haurien de morir; si sóc de la llengua les vestes i les processons haurien de ferse al polígon; si sóc verd la indústria per a La Pobla; si sóc tranquil qualsevol xaranga em molesta; si sóc jove a Carcaixent no es fa res; si sóc major

abans es vivia millor... Si sóc... Si sóc... Jo... Melic, melic, melic... I Carcaixent? On queda Carcaixent? Realment ens estimem Carcaixent tal i com és? No hauríem de començar per estimar i valorar el que es fa a Carcaixent i el que és bo pel poble, ho haja fet qui ho haja fet? O és millor pel poble eixa tònica destructiva que massa a sovint ens envolta? A mi personalment m’agrada més la tònica amb ginebra, i si és de Ginol millor! (Ginebra feta a Carcaixent).

El cert és que la societat carcaixentina té una manera particular de fer les coses. De fet al nostre escut apareixen fletxes i un carcaix, supose que per si cal disparar a algú que es mou! Internament no ens tenim tan bons com ens veuen els de fora, i hi ha coses realment meravelloses a Carcaixent, però a dins ens costa reconèixer-ho. L’art dels fallers n’és una d’elles, tan infravalorat i tan ric en enginy! Potser tot comença per acceptar el terme que tenim, el comerç que tenim (i no la indústria), acceptar el polígon monopolitzat que ha bloquejat l’accés a empreses durant dècades, acceptar els litigis successius d’advocats i particulars contra l’Ajuntament per tal d’exprimir al màxim els recursos municipals en benefici propi... Els carcaixentins som i tenim el que hem vingut llaurant, i diàriament seguim «construint» entre tots. I una d’eixes coses és desprestigiar el que és del nostre poble i no hem «creat» o no hem participat en la «creació» directament cadascú de nosaltres. I és perquè som diferents. Els carcaixentins tenim eixe orgullet que ens fa diferents, que en mesura està bé, però que descontrolat només ens fa que tirar per terra la nostra pròpia terra i la gent que la conforma (siga fallera, blava, verda, lila o rosa).

229

Carcaixent... «is different»! I precisament un bon màrqueting radicaria en alimentar eixa diferència (per a bé, no per a mal!), enriquir eixos valors i aspectes positius que aporten els nostres veïns carcaixentins (tots), encara que no ho hàgem «fet» intrínsecament nosaltres. Perquè potser no cal xafar a l’altre per poder caminar jo. O si?

Hi ha un text a Sense8 que Lito es pregunta qui és. Realment cadascú de nosaltres sabem qui som? Alguna vegada ens hem preguntat: Qui sóc?. Qui sóc vol dir d'on sóc? O què faig? O què he fet fins ara? O vol dir què és el que veu de mi la gent? Què vegem o què he vist jo? O quines experiències m’han marcat. O a què tinc por o què em fa patir. Què em preocupa? Què sóc..? En què em convertiré? A qui estime? Què m’estime del que envolta la meua vida? Què he perdut? Vol dir a qui o què he perdut? ... Qui sóc jo?

Al capdavall totes estes preguntes només poden obrir-nos eixos ulls amb els que mirem als que vénen de fora, rebaixar el grau d’egocentrisme i fer-nos vore que el que tenim al costat i que és de Carcaixent, és diferent, que no significa roí ni redó, com per a rebutja-ho, com els de la terra plana. De fet, inclús pot ser enriquidor pel poble, allò aliè a nosaltres, o diferent al que coneixem, qui sap! En definitiva, som tots Carcaixent, no?

Anar de cul per terra

230

231

De cants a la terra Dani Perpiñá

Quan nomenem La Terra ho podem fer amb distints significats, La Terra com a planeta, La terra on vivim o vam nàixer, la terra que xafem, la terra on cultivem les plantes o els fruits que mengem, o ens donen de menjar. I com no, cançons valencianes hi han per qualsevol d’aquestes variants. Com a poble eminentment agrícola que som, no podem deixar de referir-nos als Cants de Batre, temes que estan recopilant dins l'extraordinària tasca desenvolupada per Pep Gimeno “Botifarra” i que segons les enciclopèdies virtuals tenen aquesta definició:

El cant de batre, o cant del batre, o cançó de batre és un cant d'arrel tradicional valencià dels anomenats cançons de treballs que es canta a cappella, de forma individual, i que dóna nom a tots aquells cants que van lligats a les feines agrícoles com batre, segar, regar, llaurar, etc. Però si tenim real interès en conèixer-los sols hem d’escoltar la discografia de Pep Gimeno. Al disc de Banda a Banda trobem El Cant de Batre de Rotglà i Corberà, i el Cant de Batre del Genovès (notem les influències de La Costera), a més del Cant de Batre de José Cruanyes. Altres artistes han cantat a la terra des de la vessant agrícola, amb temes referits quasi totalment a la problemàtica de la feina i el poc rendiment per al llaurador, LA COLLITA DELS TARONGERARS d’Al Tall, ens conta (com es norma d’aquest grup) com queden marcades les classes socials en el procés de collita del fruit valencià. Però l´Ovidi en el tema CANÇÓ DE LLAURADOR ens fa veure que a pesar de les dificultats no vol canviar de feina ni tindre que deixar la seua terra.

Si queixar-se és una costum nostra, també ho és riure’s de tot, en els últims anys Bajoqueta Rock, ens fa una gran mostra en clau d’humor de temes dedicats a l’horta, als fruits, etc. LA TARONJA NO FUNCIONA, EL MINADOR, MELONAR EN LA LLUNA, en són alguns exemples.

Per altra banda les cançons infantils estan representades per un clàssic dels temes per a menuts amb JO M´ESTIME UNA LLAURADORETA, que aprofita per manifestar l’amor infantil i innocent per una xiqueta que també treballa la terra.

Parlant de dones al camp, voldria fer menció al tall 22 del disc de músiques tradicionals de Carcaixent editat per Les Folies, LES LLAURADORES, és un mostra de danses tradicionals del nostre poble que, com no, tenen un gran arrelament a la terra, pel que sempre ha representat a Carcaixent. Si busquem temes dedicats a La Nostra Terra, com a territori on naixem, vivim, estimem.. tenim un ample ventall on triar. Com no, el pasdoble VALENCIÀ (La Bien Amada), del mestre Padilla, on la lletra la nomena per la tant reconeguda Tierra de Las Flores, de La Luz y del Amor, vol donar a conèixer, en el context de l’època que està composada, la sèrie de virtuts que per aquells temps podien ser més atractives.

Anar per terra

232

Dins d'eixe context d’amor al lloc on vius són molts el temes cantats, Paco Muñoz amb la cançó que dóna nom al disc LA MEUA TERRA fa una molt bonica declaració d’amor. HE MIRAT AQUESTA TERRA, també és un tema molt recomanable que parla amb nostàlgia de la forma de pensar i sentir del xativí Raimon. ACÍ EM PARIREN… d’Andreu Valor, també ens marca des d’un punt de vista personal el afecte al lloc on vius. Igual podem dir del tema PER QUÈ SÓC POBLE de l’alzireny Joan Amèric.

Des de ben menut he pogut gaudir de la veu de Nino Bravo, (els meus pares disposen de tota la discografia del cantant d´Aielo de Malferit), és de destacar un dels temes més famosos, MI TIERRA que, encara que està dedicada a tot el conjunt de l´estat espanyol, no sols de la Comunitat, pren importància per què Nino va ser una referència, malgrat que va desaparèixer molt jove, de la “Voz Mediterrànea” i el títol, MI TIERRA, mereix un apartat a aquest article.

Per finalitzar, i des del meu punt de vista, si he de triar la lletra d’una cançó com a referència per mostrar les virtuts i bellesa de la terra on vivim, sense cap dubte, EL PAÍS DE L´OLIVERA, d’Obrint Pas és el meu tema preferit i el que millor representa els sentiments pel lloc on tenim la sort de viure. Espere que vos agrade aquest manoll de melodies.

233

Eixar ran de terra

234

235

La terra a les falles de la Ribera del Xúquer Jordi Maravilla Herraiz. Administrador del Blog Corredor de Falles

El camp ho és tot, al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat. Segons els últims censos, el 46,5 % de la població activa valenciana aplica el seu treball a l’agricultura. Joan Fuster. Nosaltres els Valencians.1962

Segons el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la terra és un material bla de la superfície terrestre aprofitat per a l'agricultura. La Ribera del Xúquer ha tingut amb l’agricultura una de les seues principals activitats econòmiques des de temps immemorials per les seues pròpies condicions edafològiques. Eixa relació ha tingut el seu reflex als cadafals falleres riberencs. Haguera volgut aprofundir més però he cregut suficient analitzar gran part de les falles plantades a les cinc ciutats més poblades i amb més comissions. Alzira 44.393 (35), Sueca 27.460 (16), Cullera 21.919 habitants (15), Carcaixent 20.424 (13) i Algemesí 27.285 (11)

Tot i que Sueca al 1876 i Alzira el 1889 plantaren les primeres falles de la Ribera del Xúquer, caldrà esperar als ’20 i ’30 del segle XX per a començar a trobar evidències de la temàtica. La primera referència agrària documentada d’una falla riberenca és la de la Falla del Col·legi Politècnic de 1927, plantada a la Placeta Rosanes de Sueca, prop de l’Ajuntament. Apareixien dos adults: un agricultor i un foraster, junt un xiquet. El 1931 trobem la primera falla de temàtica agrària a la ciutat d’Alzira, plantada a la Plaça Major per la Penya Cascavell, l’agricultura era l’eix central d`un cadafal que s’alçava sobre un bastidor de dos metres, a la part frontal es relatava com Josep Pau Margantoni havia aconseguit pujar l’aigua de rec de la plana a la muntanya. Per darrere figurava un vagó de taronges amb la llegenda “José Balaguer, Exportador de Frutas”

El pujar aigua als secans/ molts desvelos m’ha costat/ m’he quedat sense un calé /però l’aigua dalt ha anat.

El 1932 al Setmanari Acción Ciudadana es donava compte d’una falla que sembla que per problemes climatològics no pogué plantar-se a Sueca, en l’esbós apareixia una referència a la problemàtica agrària: Que tio i quin cervell més gros! Com ha resolt la qüestió de l’arròs!

De nou a Alzira però al carrer de la Unió, trobem el 1934 una critica a la exportació tarongera, la falla de dimensions molt reduïdes, tenia al seu cos central un cistella de taronges, envoltada de monedes de la IIª República Espanyola. Potser hi haguera més cadafals, però la exigua documentació conservada no revela més dades d’una època en la que es posaren les bases d’una proto-indústria agro-alimentària.

Ja al període de postguerra trobem la primera falla agrària el 1943 a la ciutat de Cullera, realitzada pel pintor Emilio Ferrer Cabrera per a la Falla de la Plaza del Generalisimo actual Plaça Espanya-, un llaurador junt una barraca a l’estil del So Nel·lo que Regino Mas plantava aquells anys a la Plaça de l’Ajuntament de València. Serà el 1946 quan Antonio Lacasa plante per a la Falla del Passeig, la primera

Embarcar els altres i quedar-se a terra

236

falla sobre la terra a Carcaixent. Pivotava sobre la protecció de la taronja front les plagues, amb un doble sentit, satiritzant els que feien tractes il·legals amb ella. Apareixia una taronja enorme al cos central que deixava ben clara la temàtica. El 1948, la Falla de la Plaça del Marqués de la Calçada plantada per Paulino Peris tractava la devaluació del preu de la taronja. El 1951 l’artista Ignacio Rios Magraner plantava La Taronja, per a la Falla Sant Joan que rebé el 5é premi de la JLF d’Alzira.

Al llarg dels ’50 del s.XX, el suecà Pasqual Carrasquer, plantà diverses falles de temàtica agrària, plantades totes elles a la Falla Bernat Aliño, El 1954 plantà la plaga del cuc negre, el 1955 A Sevilla en un coet on es feia ressò de la marxa dels llauradors riberencs per ensenyar les tècniques de conreu de l’arròs a la marjal del Guadalquivir i el 1957 amb Als quatre vents reflectia la forta gelada de febrer de 1956. Mentre a Sueca algunes falles reproduïen els problemes de l’arròs, a Carcaixent la Falla del Passeig amb La Mosqueta, feia el mateix amb la taronja, plagues, gelades.... i de nou el doble sentit per satiritzar els moscons del comerç de la taronja. Eixe mateix any també a Carcaixent, la Falla Plaza José Antonio-actual Constitució- amb lema molt semblant -La Mosqueta- plantada per l’artista local Paulino Peris, a banda de les noves plagues, també relatava com les dones preferien treballar al magatzem que no servir els senyorets.

Els ’40 i ’50 en el context de l’autarquia franquista es vivia un estancament econòmic general que feu que la renda nacional de 1936 no fora superada fins vint anys més tard, dues dècades d’economia de subsistència i etapa daurada en la temàtica agrària fallera. En els ’60 perdrà l’hegemonia, però continuarà sent molt important, sobretot a Carcaixent que el 1962 veia com Paulino Peris i Ramon Calabuig plantaven per a la Falla del Mercat una falla

coronada per un gendarme francès, damunt una cistella de vímet plena de raïm, sobre la qual també hi havia uns gossos lligats amb llonganisses, a les escenes de base s’explicava que la vida dels temporers carcaixentins a la verema, no era tant idíl·lica, la falla és de les poques que se’n eixia del tema taronger i lligava els temes agricultura-emigració que en els ’60 estava en plena vigència. El 1964 Pasqual Carrasquer plantà per a la Falla Verge de Sales de Sueca Sembrar hui i collir demà, sols el dimoni ho farà.

El 1966 Salvador Sòria plantà La Taronja per a la Falla Plaça del Forn d’Alzira, aconseguint el 3r premi, el 1969 el mateix artista plantà per a la Falla Hernan Cortés una falla d’idèntic lema. Anys de canvis, la dècada dels ’70 suposa la irrupció de nous sectors econòmics que diversificaren l’economia, turisme, indústria -majoritàriament agroalimentària-, serveis, etc....malgrat això, es realitzaren alguns dels millors cadafals fallers de temàtica agrícola fets per l’escola d’artistes de la Ribera. En primer lloc hem de recordar Els Pinyols de la Taronja d’Andrés Martorell per a la Falla Passeig-Mercat que aconseguí el 1r premi de les falles de Cullera de 1971, on es tractava el problema del comerç dels cítrics, eixe mateix any el seu mestre Pasqual Carrasquer plantava a la Falla Bernat Aliño Sembrar, hui i collir demà que rebia el 2º premi de les falles de Sueca. El 1972 a Carcaixent la Falla Plaça Major tornava a l’escena amb Ramon Calabuig, el cadafal tractava la indústria del suc de la taronja al municipi i la necessitat d’un polígon industrial. El cadafal rebé el 3r premi de la JLF de Carcaixent. El 1973 Pasqual Carrasquer plantava a Sueca El Temps, per a la Falla Bernat Aliño que tractava la granissada del 28 d’Agost de 1972. El 1976 Salvador Agustí Pau plantà per a la Falla Hernan Cortés d’Alzira Adeu Marjal,

adeu, Pasqual Carrasquer encara plantaria una altra falla amb temàtica agrària en eixa dècada per a la Falla el Mercat de Sueca el 1977 El peix gran es menja al xicotet, on proclamava la defensa de l’arròs de Sueca. Als ’80 el procés d’industrialització ja ben establert, farà baixar encara més la ocupació de la població agrícola, arribant no només al clúster automobilístic d’Almussafes o a les ciutats més grans, sinó a la majoria que superaven els 10.000 habitants i molts municipis començaren a desenvolupar PGOU’s on inclogueren algun polígon industrial. Nogensmenys serà la dècada amb un major nombre de cadafals de temàtica agrària, amb una sub-temàtica específica del mercat comú europeu i de la ja plenament establerta industria agroalimentària, destacant els d’Alzira, que en eixa dècada te una gran expansió de comissions superant la trentena.

El 1981 la Falla Albuixarres-Camí Fondo plantà Lo que dona la terra 2º premi de la secció segona, el 1982 Bernardo Javier Iñigo per a la Falla Sagrada Família plantà Fruits Valencians, eixe mateix any la Falla Anna Sanchis plantà Pensa el llaurador, el 1985 el veterà artista local Salvador Soria plantava per a la Falla Plaça del Forn La Plaga que obtingué un accèssit de la secció primera. El 1986 la Falla Les Bases plantava La crisi del llaurador accèssit secció segona i tercer millor ninot d’Alzira. Eixe mateix any Bernardo J. Iñigo plan-

tava Els fruits del mercat comú per a la Falla Pintor Andreu que obtingué el segon accèssit de la secció primera i finalment el 1989 la Falla l’Alquenència plantà una falla amb el lema L’Horta. A Carcaixent Vicent Femenía plantarà per a la Falla Canovas del Castillo el 1982, un cadafal que criticava els preus del mercat, una gran rata que simbolitzava els especuladors que inflaven i ofegaven els llauradors coronava la falla, és interessant com també s’encetava la criticava a la pol·lució dels rius a causa de la incipient indústria.

Els ’90 representaran l’estabilització econòmica, on el sector primari romandrà estable, tot i que continuarà baixant de forma inexorable, però suau, així a la Ribera Alta el 1994, mentre Alzira tenia un 8’4% de la població dedicat a l’agricultura, Algemesí i Carcaixent encara mantenien un 17%, a la Ribera Baixa tant Sueca com Cullera mantenien al voltant del 18 i 19%. El primer cadafal de la dècada el planta Pasqual Calleja a la Plaça Major el 1990, un homenatge al llaurador i a la terra valenciana on es barrejaven temàtiques, ja que el llaurador complia la doble funció agrària/identitària identificant el poble valencià en lluita contra el govern central, rebé el 1r premi de JLF Carcaixent, eixe any el mateix artista plantà a Alzira, la falla fundacional del Mercat d’Abast, Els somnis..somnis, són Un gran contra remat d`un llaurador agenollat, reflexionava sobre l’entrada del Mercat Comú Europeu, el cadafal estava en la secció especial de JLF Alzira. Més modesta fou la falla El Parc, també fundacional plantada per Salvador Agustí Pau L’Agricultura coronada pel cap d`un agricultor damunt un munt de monedes i un feix de bitllets, mercats, preus, exportació, etc,.. completaven les escenes.

El 1991 Calleja repetia al Mercat d’Abast amb una falla més crítica, la diana era la C.E -actual U.E- fotent al llaurador, que veu morir les il·lusions, ofegant el So Bernat. Un gran llaurador alzireny o So Bernat damunt una corona plena de Del llibre "Pasqual Carrasquer: Creador de falles". Falla Bernat Alinyo 1955 "A Sevilla en un coet" - Foto Sànchez-Egea

237

Per sant Joan bacores verdes o madures segures

238

taronges era coronat per un Cobi i un Curro, en referència a les Olimpíades de Barcelona i l’Expo de Sevilla. El 1991 a la Falla El Canet de Cullera, apareixia un gran llaurador coronant un cistell de fruites, el mateix any un Pasqual Carrasquer veterà plantarà la falla fundacional del Mareny de Barraquetes Sol i Tarongers, El 1993 l’artista de Xàtiva M.A.Gozalbes Moracho planta La nostra terra per a la Falla Plaça Major -fins ara la darrera de tema agrícola a la secció especial d’Alzira- al cadafal apareixia un gran cabàs de taronges a la base, sobre ell una gran botija i coronant un llaurador amb un llegó a una ma i una clau com la de l’escut municipal a l’altra. A banda del sentit metafòric del remat, a una escena apareixia la substitució de molts bancals per polígons industrials. El 1994 l’artista suecà Josep Ibor Pansa plantà per a TulellAvinguda La crisi agrícola amb una forta crítica al Mercat Comú.

Les darreres falles sobre tema agrari a Carcaixent seran la fundacional de Quatre Camins i la de Jaume I de Paco Baldoví de 1994 que amb un gran llaurador coronant, parlava del problema dels cítrics que tant esplendor havien donat a Carcaixent. El llaurador estava damunt un llibre titulat Història de la Taronja. El 1997 Julian Baldoví plantava per a la Falla Barri Santa Bàrbara i guanyava el 1r premi de les Falles d’Algemesí amb El nostre fruit, una gran gerra plena de taronges, coronada per un So Onofre algemesinenc, eixe mateix any es planta una falla quasi idèntica a la Ronda del País Valencià de Sueca. El nou mil·lenni ens deparà una dècada d’excessos especulatius on el sector primari fou abandonat de forma massiva per molts que buscaven diners fàcils en la construcció, la seua representació en les falles caigué de forma dràs-

tica i molt brusca, reservant-se a cadafals de baix pressupost.

L’any 2000 l’artista J.Baldoví plantà El nostre fruit de nou a la Falla Tro i Flama del Perelló -J.L.F. Sueca-, aprofitant motlles antics, el 2001 a la Plaça del Cid es planta La història de Pasqual, amb llaurador damunt el cistell que rebé el 3r premi de la

J.L.F Algemesí, el 2004 Pasqual Carrasquer plantà una de les seues darreres falles al Mareny de Barraquetes- J.L.F Sueca- per a la Falla Sol i Tarongers Treballador, tomaques.. i el 2006 Llaurant en arena per a la Falla 18 de Juliol. El 2007 a les portes de la crisi Edu Expósito plantava per a la Falla Sant Roc d’Alzira L’horta valenciana. La crisi financera del 2007, posteriorment general a partir de 2009-10 feu esclatar tot l’esquema socio-econòmic vigent i amb dades de 2017, Alzira amb un 6’5% Carcaixent amb un 6’6%, Algemesí amb un 8’6%, Sueca amb un 4% o Cullera un 4’5% veiem com l’agricultura ha passat ja a ser un sector econòmic quasi testimonial.

Testimonials són les falles agrícoles del darrer decenni, Sol i Tarongers el 2016 de Josep Ibor El treball per al llaurador i el guany per al gestor, Ausias March d’Alzira el 2017 de Jordi Carrascosa La taronja no funciona i la darrera L’Horta ja no importa de Jorge Gil Sapiña per a la Falla el Pla que rebé el 5é premi de J.L.F Algemesí de les falles 2018. Cal dir que de forma parcial si continuen apareixent escenes relacionades amb l’agricultura, però el tractament integral s’ha enfonsat. Segurament si Joan Fuster poguera actualitzar la seua anàlisi, ja no diria El camp ho és tot, al País Valencià, per que ja no ho es tot, ni en la Ribera. I fins i tot, ni les falles ho reflecteixen.

Bibliografia:

CABALLERO, JUAN- ROIG, EDUARDO (1979): El Dolçainer. Falles en Algemesí 1979, Algemesí, Junta Local Fallera. CABALLERO, JUAN- ROIG, EDUARDO (1980): Els Graons. Fallas en Algemesí 1980, Algemesí, Junta Local Fallera.

CABALLERO, JUAN- ROIG, EDUARDO (1981): Els Graons. Fallas Algemesí 1981. Algemesí, Junta Local Fallera. DD.AA (1982): Els Graons. Algemesí Fallas 1982.Algemesí, Junta Local Fallera. DD.AA (1984): Algemesí Fallas 1984. Algemesí, Junta Local Fallera.

DD.AA (1985): Falles en Algemesí 1985. Algemesí, Junta Local Fallera. DDAA, (1995-2018): Suplement Especial -Falles de la Ribera. Alzira. Levante-emv

ANDRÉS PASQUAL, S. (1989). Alzira, 100 anys de falles. 1889-1989. Alzira. Junta Local Fallera d’Alzira. CASTELLÓ LLI, JOAN (1996): Història de les Falles de Cullera 19281996, Ajuntament de Cullera FERRI CHULIO, ANDRES DE SALES (2008): Les falles de sant Josep a Sueca. Ajuntament de Sueca. MARAVILLA HERRAIZ, JORDI (2013). Algemesí...Falles sense memòria?, La Veu d`ALGEMESÍ, 15, pp.10-11. Algemesí.

CASTELLÓ LLÍ, JOAN A. (2014): Pasqual Carrasquer: Creador de Falles. L'Eliana. Carena Editors. LAIRÓN, A,; GARCIA, P i BOLUDA, Mª J (2014) 1990-2014 Vint i cinc anys més de falles. 125 Aniversari de les Falles d’Alzira. Ajuntament d’Alzira. VIDAL SANMIGUEL, DAVID (2016): Història de les Falles de Carcaixent. Volum I. Dels Origens fins 1981. Carcaixent. El Petit Editor.

239

No haver-hi un pam de terra ferma

240

241

Terra de cendres Roberto Roig

Que la ciutat de Carcaixent és fallera és un fet inqüestionable. Podem dir que les falles aglutinen el col·lectiu més important a nivell local, amb un cens de 2.300 fallers, fent nombres grossos, agrupats en les tretze comissions falleres. El col·lectiu representa l’11,50 % de la població del municipi. Per una banda, podríem parlar de tot el que aquest col·lectiu genera per al poble, a més de la part més visual i festiva, com és la setmana fallera i els actes previs al carrer com la cavalcada del ninot. Com que es tracta d’una “festa d’ostentació” (no em malinterpreteu, però, al llarg de l’any, suposa més despeses ser un membre ras de qualsevol comissió fallera que ser-ho de qualsevol altra associació de festes), es genera un important moviment econòmic en l’àmbit local. Hostalers, forners, joiers, indumentaristes, floristes, musics, perruquers..., botiguers en general del xicotet comerç de Carcaixent, saben que el col·lectiu faller els aporta una part important dels seus ingressos. Per no parlar de l’ofici d’artista faller... Carcaixent ha arribat a ser la població on major concentració de tallers per a la confecció de falles hi ha hagut després de la capital.

Per una altra banda, la seua identitat particular i singular (donada per les famoses presentacions falleres de Carcaixent, reconegudes en tot el territori faller i declarades bé d’interès local) fa que l’exercici faller carcaixentí es prorrogue al llarg de tot l’any. És molt usual vore grups de fallers de comboi per fer presentació tots els caps de setmana. Les presentacions falleres alegren un poc el panorama ensopit d’un poble tranquil i sense massa opcions d’oci en el trist període post-festes patronals fins l’arribada del mes de març i la primavera.

Per tot açò i molt més podem dir que Carcaixent és una ciutat on es respira tot l’any ambient faller. Mirant-ho així

pareix que tot siga idíl·lic i meravellós, però res més lluny de la realitat. Al meu parer (i és la meua opinió, que no dic que siga la bona i la verdadera), la festa fallera carcaixentina està en un període de decadència, i tots en som culpables. El col·lectiu faller (on jo m’incloc), el primer; els estaments municipals, després. I el gran públic veïnal a qui li agrada respirar l’alegria i el color de la setmana fallera també té la seua xicoteta part de culpa. El faller és culpable perquè està fent que la festa degenere en una falta de respecte a les tradicions, al seu entorn i al seu veïnat. Està clar que és una festa sorollosa i plena d’alegria, i no és mal moure's en eixe àmbit, però dins d’uns límits. Un faller, per davant de tot, ha de conéixer la seua festa, quin n’és el sentit. Ha de pensar que és la festa tradicional per excel·lència del seu poble, que és un element diferenciador que representa la seua identitat cultural i festiva, que actualment està declarada patrimoni immaterial de la humanitat... Molts direu: “quin rotllo esta soltant-me este”. Però heu de pensar en la sostenibilitat i el futur de la festa. Una comissió fallera és una xicoteta porció de la societat, i hui en dia pateix els mateixos defectes que pateix la societat. No és que els fallers siguem més roïns, és que l’esser humà hui en dia és així. Una societat moderna està obligada a llaurar-se un futur. Després dels excessos d’un món capitalista i consumista toca retrobar-se amb valors de sostenibilitat. I la sostenibilitat no té per què ser avorrida ni antifestiva. M’explicaré millor. Hui en dia totes les comissions de Carcaixent, i les de fora també, pateixen el mateix mal: la falta de solidaritat entre

Quedar-se en terra

242

els membres de la comissió. Fer que les falles vagen cap a un camí d’excessiva festivitat comporta la falta de col·laboració d'una gran part dels membres en les tasques de la comissió i fa que la càrrega es repartisca entre uns pocs fallers. “Cremats” és l’adjectiu que més sent últimament entre els membres de les juntes directives de les comissions. Un “cremat” ja està molt prop de les cendres, i les cendres s’enlairen quan fa una miqueta de vent (que no se vos oblide... Després tornarem a açò).

Mireu, fallers: hi ha temps per a tot. Les falles són festa i, com a festa, el primer objectiu ha de ser gaudir. Gaudir menjant, gaudir bevent, gaudir tirant coets.... Però no oblideu mai una bona màxima: “el que no vullgues per a tu, no li ho desitges a ningú”. Sigueu solidaris amb el company faller, amb el veí, amb l’antifaller... perquè, si no, no hi ha futur per a les falles. I, egoistament, penseu en vosaltres i en les futures generacions. Què els volem deixar com a herència? Les falles són les festes més completes del món. Crec que tot hi té cabuda: gastronomia, folklore... La més ampla vessant artística i cultural que pot tindre una festa existeix en les falles (arts plàstiques, literatura, música, teatre, dansa...). Inclús u pot convertir-se en un gran economista barallant-se en com repartir el pressupost i acontentar a tothom durant l’exercici faller. Però, sobretot, les falles són humanitat i col·lectivitat. Les sensacions i sentiments als quals ens transporten durant tot l’any fan que siguen especials. Siguem responsables i busquem un bon futur o ens en penedirem i algun dia trobarem les portes tancades i els carrers buits.

He dit que, segons la meua opinió, entre els culpables de la decadència de la festa estaven també els estaments municipals. Entenc perfectament les

limitacions horàries i d’aforaments, i totes aquelles imposades per un país on cada vegada més es legisla amb plantejaments generalistes de tallar llibertats en comptes de fer tasques d’educar, corregir i sancionar conductes individualitzades que siguen dolentes. És més fàcil vore el que es fa malament i a partir d’ací imposar la barra de mesurar que vore què es fa bé i com es pot millorar i motivar la cosa per revertir la situació. I, davant d’un col·lectiu gran, esta decisió genera controvèrsia d’una manera molt fàcil, ja que ningú té un patró on agafar-se, tant si ho fan mitjanament bé com si ho fan malament. Crec que un govern té l'obligació de traure el millor dels seus governats, i els governats haurien de donar motius als qui governen per tal de revertir la situació. Si ens creguem que les falles són patrimoni immaterial de la humanitat, si ens creguem que les presentacions falleres de Carcaixent són un bé d'interès local, hem de donar suport i buscar la vessant bona de la festa que ha aconseguit eixes distincions. Si creguem que les presentacions de Carcaixent s’han de fer al poble perquè generen inversió interna i defenem el comerç local, no podem tindre un edifici insígnia del nostre patrimoni en les condicions que el tenim. Per sort, encara no ha arribat el dia que s’haja de suspendre o interrompre una presentació, però ja fa més de dos anys que sabem dels mals que pateix i no es prenen cartes en l’assumpte. Flac favor a l’esforç per mantenir les tradicions i les coses d’interés... Agafem el problema de cara, asseguem-nos a marcar quins són els camins que poden millorar la festa, busquem un model de festa enriquidor que ens identifique i ens enorgullisca com a poble. Quant al públic en general, sols demanar-li que comprenga l’esforç que suposa traure endavant una festa tan diversa i plural i amb tants actes. Entenc perfectament el malestar del veïnat dels

casals, això és una tasca pendent dels fallers. Però, per una altra banda, tots gaudeixen de la festa, la música, els monuments al carrer... El poble s’ompli d’alegria la setmana festiva, i, per estadística, de segur que tots, en part, reben algun guany gràcies a la festa de les falles. No pretenc que callen i atorguen, però sí que s’adonen dels beneficis que suposarien unes festes on totes les parts arribaren a un consens en com es desenvolupa la festa. Totes les festes causen molèsties, però la societat de hui en dia es mou molt pel calendari festiu i totes, al mateix temps, generen expectació i un estat d’ànim i de relació amb les persones que les trau de la rutina diària. Per tot açò, crec que és moment d’agrupar esforços, d’escoltar a totes les parts implicades i tirar endavant un model de

festa que ens enorgullisca com a poble. Dins d’este tipus d’agrupacions, les noves generacions poden trobar un espai de relació i sociabilitat, d’oci, de creixement cultural personal, que pot servir per evitar el model d’individualisme i de buit d’oci que hi ha en la societat actual. Com deia una menuda gran fallera, una comissió pot esdevindre la millor i més completa activitat extraescolar si es du a bon terme.

Eduquem, consensuem i tots a una fem que durant tot l’any siguem una terra que irradie color, llum i alegria col·lectiva. Que les cendres sols apareguen la nit de la cremà, per tal de no convertir-nos en un record de cendres que s’enlairen i que el sentit de la festa fallera caiga, per una banda, en l’oblit dels fallers i, per l’altra, en el menyspreu per part de la gent que la pateix.

243

Ser mĂŠs vell que el pixar a terra

244

245

Les fulles o els fulls? Isabel Soler

Cal emplenar de fulles o de fulls l’arbre que arrela a la nostra terra, o terreta com dirien algunes i alguns.

Doncs, conforme està l’assumpte, jo em qüestione, deixant consideracions gramaticals a banda, si en parlar de fulles o fulls no ofenem a cap persona. Deuríem fer un estudi de població per saber, sense por d’equivocar-nos, quina seria l’expressió més correcta o adequada, segons es miri.

Si dic les fulles potser fereix a una part de la població, però si dic els fulls, és molt possible que falte a l’altra part; llavors què he de dir?

En aquest cas, fulles i fulls, ho tindríem bastant fàcil, doncs si ens fullegem la Gramàtica Valenciana Bàsica (Acadèmia Valenciana de la Llengua) ”...aquestes dues paraules tenen significats ben diferents, tot i que hi ha la tendència errònia d’utilitzar fulla com a sinònim de full.... Full és, entre altres coses, un tros de paper o també cadascuna de les làmines que formen un llibre, doncs en llenguatge administratiu, la forma habitual és full. Fulla és un òrgan vegetal i també una làmina tallant”. És per això que moltes vegades els més menuts de casa corregeixen als majors pel que fa a aquest aspecte de la gramàtica. Diuen: “- No... això no és una fulla... això és un full... a l’escola ho han dit moltes vegades: les fulles són als arbres i per pintar i escriure fem servir els fulls”.

Ho tenim clar... o no?

El que tenim més espès, com evidencien gran quantitat de discursos, presentacions, al·locucions, exposicions... és com dirigir-nos a la població. Serien correctes les expressions utilitzades per mi mateix dos paràgrafs enrere: els menuts, els majors, o caldria dir: els menuts i les menudes, els majors i les majors? Segurament tindríem divisió d’opinions. Si solament nomenem un gènere, l’altre s’ofèn; se’ns pot taxar de sexistes, feministes, masclistes... segons sigui la tendència a l’hora de parlar i/o escriure.

Com serien les exposicions correctes per tal de no agreujar a cap ésser humà? Tal vegada utilitzar paraules neutres (gelades) com: persona, alumnat, infància, criatura... o nomenar els dos gèneres cada vegada, o alternar, ara nomene un, ara l’altre... Cal filar tan prim? Doncs, pareix que sí, o al menys eixa és la impressió que ens dona cada vegada que escoltem o exposem qualsevol cosa referent a la població.

No tenir més que els set pams de terra

246

Doblant el gènere, perquè ningú o ninguna es senti discriminat o discriminada què hi aconseguim? Per suposat, potser per una banda, que cap persona es senti estranya, però per l’altra, les exposicions orals i/o escrites es fan farragoses, repetitives, difícils d’explicar i fer-nos entendre, perdent en ocasions el sentit del discurs. Com podríem solucionar aquest “greu” o no tant, problema gramatical-discriminatori que estem coent? La solució penso que és molt senzilla: No perdre’ns per les branques: deguem centrar-nos; És a dir, no ser tan rigorosos i exigents en les formes del parlant, en com ho ha dit, en a qui s’ha dirigit, en jo no hi sóc, en jo no em sento representat o representada... I sí, estar més atents als continguts: fixar-nos més enllà de com es diu, en allò que es diu, allò que s’escriu, fer un anàlisi del significat, ser crítics en el fons, en els missatges, restant importància a les formes que moltes vegades estan subjectes a l’agilitat i per tant, efectivitat de la presentació.

Tant se val, sigui xiquet o xiqueta, nen o nena, noi o noia, menut o menuda, xic o xica, nuvi o núvia, adult o adulta, vell o vella, dona u home... el que realment importa és que som persones i com a tals, cal tractar-nos. Com ho farem? Amb discursos, al·locucions, exposicions, presentacions... respectuoses, dialogants, crítiques, amables, en les que càpiga, s’inclogui, es faci costat i s’acollís a qualsevol ésser humà, sigui nena o nen.

A l’escola, amb el nostre alumnat infantil, ho tenim més fàcil que a la societat adulta, doncs les crítiques i agressions radicalitzades, moltes vegades desmesurades respecte al llenguatge i actituds més o menys sexistes (“sexisme és l’actitud discri-

minatòria de qui no valora les persones del sexe oposat o fa distinció de les persones segons el seu sexe” –xtec.cat-), així com d’altres tipus de discriminació, encara no els han fet perdre a les nostres criatures la innocència de la comprensió intuïtiva, entenent els infants perfectament, quan posem per cas, ens dirigim al grup parlant dels “xiquets”, que incloem a totes i tots, siguin nens o nenes, blancs o negres, alts o baixos, morenos o rossos, grossos o prims, llestos o no tant, siguin nascuts al poble o d’altres procedències, fins i tot si duen els cabells llargs o curts; TOTES i TOTS tenen cabuda en “xiquets” com ho tenen en alumnat.

Al fil del que estem dient i per exemplificar que el problema creat, no ho és tant per a la nostra infància que veu i viu el que passa al seu voltant amb naturalitat, doncs tenen moltíssima més capacitat d’enteniment, adaptació, comprensió i empatia que no els adults, s’evidencia quan els llegim els contes clàssics. Moltes vegades desballestats, perquè així ho marca la moda i perquè ningú s’ofengui, ni s’esquinci la vestimenta... L’alumnat d’infantil és capaç d’entendre perfectament que La Rateta que escombrava l’escaleta i La Caputxeta Roja no eren tan ingènues com sembla, o que La Blancaneus, La Ventafocs i La Bella Dorment són víctimes d’enveges i rancúnies; Així com també entenen que El Sastre Valent, no ho era tant, que hi havia porquets que pretenien viure a compte de l’esforç i constància dels altres, que l’emperador no pensava per sí mateix, que el fill del moliner era més un pobre home que no un home pobre o que l’aneguet lleig ens mostra una gran bellesa interior... Hi ha centenars de contes protagonitzats per tots dos gèneres que ens ensenyen el millor i el pitjor de l’ésser humà, sigui home o dona, l’estrella principal.

Per tant, no cal, com en moltes altres manifestacions, forçar el llenguatge i desvirtuar la realitat, sigui en qualsevol format, per fer entendre als infants el que és o no discriminatori; Pense que seria més correcte contextualitzar les narracions i els fets que han ocorregut i ocorren i ajudar-los a veure el perquè i el per a què de la seua existència.

La nostra infància no necessita que li facilitem tant la vida, per justificar els nostres propis fracassos, mancances i misèries, la vida és com és, la història és la que és, al remat és la nostra memòria col·lectiva, sense la qual no hi seriem, no hi som.

Salvador Espriu deia que “no nomes hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser?”

247

Posar-se de peus a terra

248

249

Terra rara

Miquel Boronat Cogollos

L’encarregat de la secció de trànsit en el diari va enviar la periodista en pràctiques a cobrir una notícia sobre un accident a prop del mur que encerclava la ciutat. Podia ser una bona ocasió per a comprovar fins a quin punt l'aprenenta de la secció de fets diversos podia traure-li algun suc a un fet amb poques arestes. La policia consultaria els testimonis i les càmeres de seguretat dels voltants per tal d'aclarir les responsabilitats. Però els detalls d'interés humà o social podien estar esperant una mà atenta que els collira. La idea era fer-ne una nota sense més prosa de la necessària, anar allà i mirar d'explicar què havia passat des d'un punt vista objectiu: què, qui i com. El repte podia ser poder incloure-hi algun perquè, que donara color i intensitat a la informació. La becària va eixir al solet hivernal. Els carrers estaven encara humits a l'ombra. El paviment de la vorera reflectia el ressol que mig aclaria les façanes de l'altra galta del carrer. Cap taxi a la vista. Va pujar a la bici de lloguer municipal d’un aparcament veí. Segons el GPS del mòbil, serien uns vint minuts pel carril bici. L'aire tallant, els colors canviants del carril, per davant un bon tros d’asfalt, places de llambordes, voreres de ciment imprés, tires de taulells ratllats, semàfors, vianants despistats, les portes dels cotxes que s'obrin per sorpresa, el camionet de neteja arruixant a tort i a dret.

Va arribar al lloc amb la cara roent. Una mirada ràpida per la zona. Cap testimoni directe i un quiosquer que tot ho sabia gràcies als clients més matiners. Les dades no es desviaven del que es podia esperar del cas. Estava als afores de la ciutat, als afores del sòl de potim. Un poc de llim traïa la textura uniforme de la calçada i marcava el possible lloc dels fets.

En eixe moment, el sol enteranyinat va fer relluir el rastre d’argila. Més avant, una pintada amb esprai es deixava encara llegir sobre un mur de blocs: «Volem la terra flor».

La becària va sentir una veu: – Fa mal de vore-ho.

– ¿Què vol dir? –va demanar la periodista a l’home major que li s’havia acostat estirat per un gosset pelut.

– Darrere dels blocs es por vore que encara hi ha terra per aplanar, ¿saps? -la periodista li va fer un gest negatiu i alhora d’interés–. La «terra flor», diu que és la flor de la terra, la part de damunt, la més agraïda a la faena dels llauradors, la que contenia més humus i donava el màxim de valor als antics terrenys de cultiu.

– ¿Humus? ¿Terrenys de cultiu? –va provar que l’home li detallara un poc més la cosa–. Bé, de fet he vingut per informar sobre l’accident que hi havia hagut per ací. – ¿Un accident? Tampoc és per a tant. Uns grafiters amb moto han topat contra el mur. Han deixat un bon clavill. ¡Ei, Ous, ix d’ahí! –li va cridar al gos que havia travessat a l’altra banda del forat del mur–. ¡Mira com dus les pates!, ¡ho estàs empastrant tot!

La redactora en pràctiques havia provat a informar-se al màxim sobre un accident més suposat que real vora els límits de la ciutat. En faria una nota anecdòtica sobre la inseguretat del mur badat i l’accés a les terres rares que s’intuïa que podien continuar existint a l’altra banda, més enllà del recer de la ciutat. Va somriure quan va recordar el malnom d’un veí del poble: «Ous per Terra». Va pensar que no convenia explicar en la nota l’acudit que li havia vingut al cap. Va fer la llista d’elements que componen el grup de les terres rares: escandi, itri, ceri, disprosi, erbi, europi, gadolini… Si no era bo com a notícia de trànsit, provaria a colar-ho en l’apartat de ciència del diari.

Producte de les plantes que serveix per protegir la llavor. La nostra terra ens ha donat al llarg de la histĂ˛ria molts fruits.

BQTA

Ficar genolls en terra

254

255

Terra en la boca

Alfred Aranda Mata – Alzira, novembre 2108

La Ribera és terra de gent que, tradicionalment, empra modismes i frases fetes en la parla quotidiana. No cal remoure cel i terra per a trobar exemples. N'hi ha arran de terra perquè el seu ús és més vell que pixar a terra i en tenim a manta. Nosaltres som així, ens agrada tocar terra i viure el moment; encara que alguns "coents" semblen que tinguen molta terra a l'Havana ja que viuen com si no posaren els peus a terra; és a dir que viuen en un altre món i no els utilitzen perquè els semblen vulgars i els tiren per terra.

De vegades les diferències en parlar valencià entre pobles se'n van com del cel a la terra. La major part de les vegades es deuen a la influència dels pobles del costat, a l'arribada de persones que parlen una altra llengua o a la progressiva castellanització que hem patit. Mai hem de tirar per terra les persones que comencen a parlar valencià; tot el contrari, cal animar-les perquè l'empren i que vagen millorant a poc a poc. Els xiquets i les xiquetes, que encara no alcen un pam de terra, aprenen la nostra llengua a casa i, després, a l'escola. Cal estimar i mantenir viu l'ús del valencià perquè la llengua ens identifica com a poble.

I què em digueu dels refranys? Quantes vegades ens hem trobat davant d'un conflicte i uns per altres no fem res i hem dit: Tres al sac i el sac en terra? O aquell que diu: En terra dels cecs el borni és el rei, per a indicar que sempre hi ha algú que és un poc millor entre els dolents. I com no, al refranyer dels nostres pobles, trobem aquest referit a la ciutat amb la corresponent rèplica: Carcaixent, bona terra i mala gent. (Joan Fuster, Sueca).

Si bona és la terra, millor és la gent. (Eduardo Soler i Estruch, Carcaixent).

Canviant de registre, en la literatura escrita en la nostra llengua, són moltes les narracions (novel·les, contes, dietaris...) i poemes que fan referència a la paraula terra, sempre tenint en compte les múltiples accepcions. Aquest poema n'és un exemple: Homenatge a Teodor Llorente

"...mourà demà les palmes l'aire..."

No sé si el mateix aire, però l'aire belluga encara les palmes, i s'emporta el fum de la llar i el gest aclarit de la rosa, per escampar-los enllà. no sé si serà el mateix aire. La terra el sent com aleshores, tota la terra; l'horta, el barranc que vas cantar-nos, i a més les serres i la mar. Tota la terra, la nostra terra. L'aire amb la teua veu incorporada. Només la paraula és fecunda: ella, record i tràmit, té un no sé què de font i de combat. L'aire resurrector mourà demà i eternament les palmes alegrades, com ara pel martiri, per la victòria.

Joan Fuster. "Terra en la boca". pàg. 54. Editorial Afers 1993.

Tirar la barraca a terra

256

257

Personatges il·lustres de Carcaixent Marian Murillo, Laura Penadés

El poble de Carcaixent ha donat nombrosos personatges il·lustres al llarg de la seua història, estos són alguns d’ells. Julián Ribera Tarragó

Julián Ribera va nàixer a Carcaixent el 19 de febrer de 1858. Era fill de José Ribera, fuster de Quatretonda i de Vicenta Tarragó, de Carcaixent. El seu germà José Ribera, fou comerciant de taronges i regidor de l'ajuntament, va ser qui ordenà construir el magatzem de Ribera i les cases de Ribera al Reialenc.

Julián Ribera va estudiar el batxillerat a les Escoles Pies de València i la carrera de Dret a la universitat. Posteriorment es va traslladar a Madrid on va realitzar el doctorat en Filosofia i Lletres als 24 anys.

Es va casar amb Mª Trinidad Talens, amb qui va tindre 6 fills, tres dels quals van morir en poc espai de temps. Va continuar la seua vida de professor universitari a Saragossa, i posteriorment es traslladà a Madrid incorporant-se a la Universitat Central de Madrid on va ensenyar història de la civilització de jueus i musulmans i literatura arabo-espanyola. En 1910 va ser nomenat acadèmic de la Real Academia Española, ocupant la cadira de la lletra O majúscula., per la qual cosa l'Ajuntament de Carcaixent el va nomenar fill predilecte. També va ser membre de la Real Academia de la Historia.

Els estudis de Julián Ribera es centren en la història de la literatura arabo-espanyola. Hui en dia, encara és considerat un referent mundial en el camp de l'arabisme i la seua obra continua estudiant-se a les universitats. Va publicar nombroses i variades investigacions sobre història i institucions, llengua i literatura àrab, pedagogia, música o miscel·lània. Julián Ribera va morir el 2 de maig de 1934. José Ribera Tarragó

La família Ribera-Tarragó. AMC

És membre d'una de les més importants nissagues de comerciants de taronja. Nasqué a Carcaixent el 7 de novembre de 1874, fill de Josep Ribera i Piera i Vicenta Maria Tarragó i Maseres. Es casà amb Matilde Garcia i Garcia. L'any 1909 fou re-

Tirar la botifarra per terra

258

gidor de l'Ajuntament. Amb el seu germà el doctor Vicent Ribera, costejà la restauració de la capella de la Mare de Déu d'Aigües Vives l'any 1905. Va manar construir la seua vivenda situada a l'antic carrer de la Sang (hui Julià Ribera) i la "Villa de San José", coneguda popularment com el "palaciet", a les muntanyes del Realenc, obra del fuster i mestre d'obres Josep Rios i Chinesta. El magatzem de Ribera, la Catedral de la Taronja, fou inaugurat el 3 de desembre de 1903. Amalia Bosarte

Va nàixer a Madrid a l'any 1829. Era filla de Climent Bosarte Martínez, un tinent Coronel natural de Madrid i de la carcaixentina Josefa Talens de la Riera i Brú. Als 4 mesos d'edat va faltar sa mare i son pare decidí deixar a la xiqueta a càrrec del seu germà José Bosarte casat amb Pascuala Talens de la Riera i Brú, que vivien al carrer Santa Ana (actual edifici de l'Asilo). Es va casar amb Estanislao Marau y Leiva de Córdoba amb qui va tindre una filla que sols va viure dotze dies i anys desprès es va tornar a casar amb Eduardo Maestre Toviá amb qui no va tindre descendència. Dotada d'una considerable fortuna i sense hereus redactà un testament on deixava els seus bens per a fundar un Asilo de Beneficència per a xiquets i va deixar constituïda la primera junta administrativa de l'Asilo. Va morir a València el 8 d'abril de 1897.

Vicente Monzó Vidal

Va nàixer a Albaida el 8 de juny de 1739. Era fill Roc Monzó i Aliaga i de Anna Maria Vidal i Colomer. El doctor Vicent Monzó, fou rector de la Parròquia de Santa Maria Magdalena de Beniopa (llogaret annex a Gandia). Fou qualificador numerari del Sant Ofici i doctor en Sacra Teologia. El 5 de juny de 1775 va ser nomenat rector de Carcaixent i prengué possessió mitjançant procurador el dia 7 del mateix mes i any, primer a l'ermita de Sant Roc, antiga parròquia de Ternils, i després a l'església parroquial de Carcaixent. Durant el seu rectorat va organitzar el Mont de Pietat de Santa Bàrbara, també es va fer càrrec l’any 1770 de l’administració deixada pel carcaixentí Pere Gisbert i Talens per a destinar-se a la fundació del col·legi de la “Virgen Pobre” (l’Ensenyança) on s’educaren les xiquetes carcaixentines òrfenes de pare i mare. L'any 1781 el rector Vicent Monzó amb la col·laboració de l'apotecari Jacint Bodí i Esteve i de l'escrivà Carles Maseres i València, plantaren els primers camps de tarongers en la partida de la Bassa del Rei (hui centre comercial "La Ribera del Xúquer"). Va morir el dia 16 de desembre de 1805 desprès d'ocupar al llarg de trenta anys la rectoria del nostre poble.

Les oranges de Carcagente. Gravat acolorit del francés Paul-Gustave Doré (1874). Col. B. Daràs

Josep Arminyana i Canut

Va nàixer a Carcaixent en 1908. Poeta i escriptor, especialment de teatre, té la major part de la seua obra escrita en valencià. En 1954 va obtindre el títol de professor de llengua valenciana en els cursos organitzats per Lo Rat Penat. Va participar als Jocs Florals de València i d'altres ciutats. Va guanyar importants guardons com la Rosa d'Or, l'Englantina d'Or, la Flor Natural, etc. Va estrenar huit peces en diferents teatres i fou col·laborador permanent als llibrets de falles tant de Carcaixent com d'Alzira, Sueca o València. La poesia d'Arminyana i Canut es caracteritza per un gran amor a la seua terra i tots els valors tradicionals de la família. Va morir a l'any 1980. Francisco Fogués

Va nàixer a Carcaixent el 18 de juny de 1890 en el sí d’una família llauradora que vivia en la partida del Molí Assolat. Després de rebre la instrucció primària en la seua vila natal, estudià humanitats, filosofia i teologia en el Seminari Conciliar de València, on obtingué després el grau de doctor.

Ordenat de prevere l’any 1913, exercí el seu ministeri en diverses parròquies, principalment a Sueca, on estigué de coadjutor fins el juny de 1926, que passà a Carcaixent per prendre-hi possessió de la capellania que li havia estat concedida.

Aficionat als estudis històrics es dedicà a ampliar la seua formació treballant en la investigació als arxius de les localitats on va residir, principalment al de Carcaixent, els quals va tindre al seu càrrec prop de quinze anys.

Cronista oficial de Carcaixent des de desembre de 1922, l’Ajuntament el nomenà arxiver municipal a principis de l’any següent. Era director corresponent del “Centro de Cultura Valenciana” i, des de 1926, acadèmic corresponent de la “Real Academia de la Historia” de Madrid.

Important pioner de la historiografia local de Carcaixent. La seua obra històrica es pot dir que tota ella tingué per denominador comú el passat de Carcaixent i de la Vall d’Aigües Vives. Autor de l’obra “Historia de Carcagente”, desaparegué en circumstàncies desconegudes en novembre de 1936. Juan Bautista Vert Carbonell

Nasqué al carrer de Sant Antoni, el 22 d’abril de 1890. Durant l’edat escolar inicia els estudis musicals, on destaca tant per la seua veu com per les seues dots al piano i violí. Instruments que dominava a l'edat de 14 anys. En 1911 es traslladà a Madrid per a estudiar en el Real Conservatorio Superior de Música, on va obtindre el premi d'honor en harmonia i composició.

259

Anar morros per terra

260

Es va dedicar preferentment a les Sarsueles, trobant-se entre les més populars La leyenda del beso, La del soto del Parral, La caída de la tarde, El capricho de una reina i El regalo de boda.

Escrivint La maja serrana, va morir de forma sobtada per un infart, l’any 1931 a l’edat de 40 anys. En el seu honor, l’any 1930 tingué lloc un homenatge en Carcaixent i es va col·locar una làpida en la casa on va nàixer. Modesto Cogollos Galán

Nasqué a Carcaixent el 12 de gener de 1856. Estudià la primera ensenyança a Carcaixent i el batxillerat al col·legi de les Escoles Pies d’Alzira. Estudià Medicina a la Facultat de València i es llicencià el 1878, doctorant-se a Madrid. Ajudant del cirurgià Dr. Mas, ingressà a la Facultat de Medicina primer com a ajudant i després com a titular de la càtedra de Patologia Quirúrgica de la Universitat de València.

El 1915 ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina. Actuà com a cirurgià a l’ Institut de Medicina i Cirurgia fundat pel doctor Manuel Candela.

Fou considerat un dels millors cirurgians del seu temps. Morí a València l’any 1939 i l’Ajuntament de València li dedicà un carrer al districte d’Algirós-l’Amistat, pel febrer de l’any 1963.

José Garrigues de Jaime

Va nàixer en l’1 de març de 1700. Fou familiar del Sant Ofici, regidor (1739) i batle (1763) de Carcaixent. Va fundar el Montepio de Santa Bárbara, institució que era una mena de banc agrícola per al foment i auxili de l’agricultura local, fent de contenció contra la usura i factor de desenvolupament, institució que deixà de funcionar l’any 1799 després de que uns lladres entraren a l’arxiu parroquial i robaren els seus fons. José va faltar el 19 de maig de 1763 al seixantatres anys. Vicente Agustín Tudela Vallo

Nasqué en Carcaixent al carrer del Molí, el 17 de febrer de 1803. L’any 1817 va ingressar en l’Ordre de Predicadors. Als 22 anys va ser nomenat Lector en Filosofia, publicant 4 anys després un tractat de Teologia que el va fer mereixedor de ser nomenat Professor d’aquesta ciència, doctorant-se en la facultat de Teologia i sent nomenat catedràtic de Teologia, Patrologia i Oratòria Sagrada. Les seues dots oratòries eren de tal nivell que el seus contemporanis el nomenaven “Pico de Oro”. Va fundar i dirigir el periòdic titulat “El Eco de la Religión”, del que va tindre que suspendre la seua publicació per les grans persecucions de les que va ser objecte.

Derivades de les seues gestions, es va nomenar a la Mare de Déu d’Aigües Vives, Patrona de Carcaixent, escrivint posteriorment l’Ofici i Missa de la

mateixa, que es conserva manuscrit a l’arxiu parroquial, així com el seu “Compendio histórico y Novena”.

El Canonge Tudela va faltar en Málaga el 17 de desembre de 1873. L’Ajuntament de Carcaixent li dedicà l’antic carrer de la Taleca i acordà col·locar una làpida a la casa on va nàixer. Al Salò de Plens de l’Ajuntament hi ha un retrat del canonge pintat a l’oli, còpia del que va ser pintat per encàrrec del degà Navarro Daràs.

deixà els estudis eclesiàstics.

Va cursar Lleis i, sol·licitat per Julià Ribera a Madrid, es va associar als seus treballs sobre llengua àrab, llicenciant-se en Filosofia i Lletres.

Va opositar al cos d’arxivers i bibliotecaris, obtenint plaça en l’Arxiu General d’Alcalá de Henares i posteriorment en el Històric Nacional, on va catalogar totes les escriptures mossàrabs procedents de Toledo i va acompanyar a l’arabista Codera en el seu viatge d’investigació aràbiga per Marroc. Dominava 10 llengües.

La Biblioteca Nacional va premiar la seua obra “Ensayo bibliográfico sobre los historiadores y geógrafos arábigo-españoles”.

Morí a Carcaixent el 6 de setembre de 1899. Les seues despulles descansen al cementeri de Carcaixent junt amb el degà Navarro Daràs. José Mª Navarro Daràs.

Francesc Pons Bohigues

Nasqué a Carcaixent el 3 de novembre de l’any 1861. Sota la protecció del Degà Navarro Daràs, va cursar carrera eclesiàstica amb altíssimes qualificacions per les seues excepcionals dots per a l’estudi però no sentint suficient vocació,

Nasqué a Carcaixent en 1845. Va cursar la carrera eclesiàstica i en 1870 fou ordenat prevere. Va ser un gran pedagog, va instaurar les escoles nocturnes. Va ajudar a la fundació del col·legi Maria Inmaculada. Desprès va viure a Almeria a on també va fundar el Col·legi de Jesús. Va ser doctor en Teologia i dret canònic. Quan va morir i desprès de fundar i ajudar diverses iniciatives pedagògiques a la nostra ciutat donà uns terrenys de la seua propietat per a la construcció d'unes escoles públiques que facilitaren l'accés a l'ensenyament a una gran part de la població. Bibliografia: Els Carrers i Places de Carcaixent. Bernat Daràs i Mahiques Historia de Carcagente. Francisco Fogués Juan http://www.asilocarcaixent.org/docs/fundadora.pdf

261

No alçar una palleta de terra

262

Alfredo Fenollosa

Enrique Ferrando Sastre

Jesús Santandreu

Enrique Pérez Piquer

Antonio Morant Albelda

Gema Pérez Oliver

Vicent Climent

Clara Fabuel i Xelo García

Ferran Arbona

263

Músics de Carcaixent Eugeni Mora

Parlar dels músics de Carcaixent és com parlar de les estreles del cel: són incomptables i, cadascun, gran o menut, ha fet la seua aportació a la nostra història, a la nostra cultura, al nostre poble, en funció de les seues possibilitats i dels entrebancs que la vida els ha anat posant al davant. I és que, en la majoria de famílies de Carcaixent, hi ha hagut músics de Banda. Resultaria, per tant, molt difícil parlar de tots ells, perquè sempre ens oblidariem d’algú. Valga aquesta mostra com a exemple d’aquells que he tingut el gust de conèixer i els que no hi apareixen, espere em disculpen. Des de la història més antiga de la qual tenim constància, el primer músic conegut a Carcaixent va ser el clarinetista Salvador Pascual Ferrando, que pertanyia a una banda militar (Regimiento de África) i que també va ser el primer clarinetista conegut a l’Estat espanyol.

Del segle XIX, va ser curiosa la Música Sorda, que s’interpretava en silenci!!!, amb instruments de canya i cartró i amb músics-actors, que imitaven la interpretació musical. Ací va destacar el per la gràcia i l’enginy Blas Timor, de malnom La Violeta, diminutiu de l’instrument “viola”.

També hauríem de mencionar a José Fuset, violinista, pianista compositor, i director de la Primera Banda de Música de Carcaixent en 1863. O també el popular músic “Tano” (Pasqual Bosch), que va encapçalar un grup de músics que crearen la Banda “La Progresiva” en 1895, famosa per la rivalitat amb la Banda anterior, la Música Vella, a la qual pertanyia la seua esposa.

Del segle XX, no tenim espai per a fer esment de tots els músics coneguts, però podríem parlar de Ramon Martínez Segura (1908-1979), el més prolífic compositor de pasdobles. O del Mestre Vert (1890-1932) gran compositor de sarsueles, com la famosíssima La Leyenda del Beso, o Manuel Cuello Sempere (1906-1994), José Sotorres Talens (1923-2011), compositor, director i músic. O també de Salvador Navarro Ripoll o Salvador Navarro Valero, clarinetista i compositor d’obres per a clarinet, o José Antonio Muñoz de la Calle; o el famós Luis Blanes Arques, (1929-2009), que encara que no va nàixer en Carcaixent, va estar molt vinculat al nostre poble. I tants altres compositors.

Des del meu coneixement, grans estreles al firmament musical han sigut i són Enrique Pérez Piquer, el gran clarinetista, o Enrique Ferrando Sastre, el gran trombonista, que porten el nom de Carcaixent a l’Orquestra Nacional d’Espanya, persones tan nobles i humils, com excel•lents músics, done fe. Grans músics i professors de Carcaixent, com David Alonso Serena, els germans Gregorio i José Antonio Muñoz de la Calle, Juanjo Bou, i molts altres, que treballen fora de Carcaixent, però que van i venen i tornen quan poden. O el gran Trompetista i mestre de Trompetistes, Salvador Albert Tarragó.

Tres (o tots) al sac i el sac en terra

264

Quartet de clarinets. A l’esquerra José Quilis i a la dreta Salvador Navarro

Menció especial per al nostre Jesús Santandreu, saxofonista tenor i compositor reconegut mundialment, potser el més cosmopolita de tots els nostres.

Músics que compatibilitzen la interpretació musical amb la docència en Instituts, Escoles de Música, innumerables, Daniel Vidal, Raül Pons, Núria Badenes dedicats a la innovació pedagògica, Xelo i Jaume García Vidal.

Joves promeses, que triomfen als Certàmens Internacionals o desenrotllen la seua carrera professional en Orquestres de reconegut prestigi, com Ferran Arbona Lluch, clarinet, Antonio Morant Albelda, pianista, Gema Pérez Oliver, violoncel•lista, Alfredo Fenollosa, trompa, o Vicent Climent, al trombó.

265

Parlar de músics de Carcaixent és parlar de la Banda de Carcaixent, la Lira i Casino Carcaixentí, amb músics que dediquen la seua vida, el seu temps i les seues energies, de forma altruista, per amor a la música i a la seua Banda. Músics com Juanvi Puig, Juan Carlos Vidal, Polo, Clara Fabuel, Maria Tudela Rojas, José S. Quilis, Pepe Peris, Elies Climent, Merxe Fresquet, Miquel Tarrasó. O el gran i popular mestre i Director de les Bandes Juvenil i Infantil, Agustí Martínez Caballero. I, com no, músic de Carcaixent, és també el Director de la nostra Banda, Adrian Garrido Belda, il•lusionat i compromès, amb un gran futur per davant.

En fi, tot un microcosmos de persones, de professionals, d’històries passades i futures que són una referència per a tots aquells, cada volta més, amants d’aquest art i llenguatge universal, la música

Vendre en terra plana

266

"El segrest de SM" Jordi i Miquel Peidrรณ

"Tres sombreros de copa" Miguel Mihura

"El mussol i la gata" Bill Manhoff

267

Àgora 1952-2019 Vicent Giner, director d’Àgora

En el període anterior a la nostra Guerra Civil, hi havia a Carcaixent dues bandes de música de reconeguda rivalitat: La Unió Musical i La Primitiva, que acollien en els seu locals dos grups de teatre d’aficionats, que lògicament s’anomenaven La Unión, dirigit per N’Eduardo Montaner, i la Primitiva dirigit per En Vicente Peralt (pare de Pascual Peralt), en els quals, amb el caminar del temps, s’anà formant una pedrera d’actors.

Estos grups teatrals amb gran entusiasme assajaven pràcticament a diari, amb la finalitat de fer representacions quasi tots els diumenges excepte a l’estiu, i és que en aquells temps era també una forma de distracció, d’omplir l’oci. Els dos grups posaven en escena tota classe de repertori, tant en valencià com en castellà, fins i tot s’atrevien amb la representació de sarsueles. El temps anà passant i en els anys quaranta, es van fer algunes representacions esporàdiques.

Però va ser en la dècada dels cinquanta, precisament el 1952 quan podem situar el renàixer del teatre a Carcaixent. Amb motiu d’un festival benèfic, es va muntar el 10 de juny de 1952, en el teatre Patronat, la sarsuela del mestre Sorozábal “La del manojo de rosas” a càrrec dels joves d’Acció Catòlica amb el seu president N’Agustín Oliver al front, sota la direcció artística d’En Manuel Andrés i direcció musical d’En Jose M.ª Gomar.

L’èxit va ser tan gran que va animar als intrèpids aficionats teatrals a repetir l’experiència. Esta vegada la direcció va haver de canviar de mans i va ser En Vicente Far, un mestre nacional del grup escolar Navarro

Daràs, qui va implicar Ricardo Oliver i Pascual Peralt perquè es feren càrrec, respectivament, de la direcció musical i artística d’una altra sarsuela, que es pensava muntar, “La rosa del azafràn”. Es va estrenar el 20 de desembre del 52, i va tindre tant d’èxit que va caldre repetir-ne la representació tres dies després.

Esta joventut animada per un públic que els instava a que continuaren en la seua labor, es va constituir en agrupació. Havia nascut l’AGRUPACIÓ ARTÍSTICA TITULAR DEL TEATRE PATRONATO, i el pont de comandament d’esta nau venia ocupat per Pascual Peralt com a director artístic, Ricardo Oliver com a director musical, i Salvador Prades com a regidor. En “La rosa del azafràn” s’hi va incorporar el baríton local Lacàrcel de Palomares.

La fama de la naixent Agrupació traspassa límits locals i són requerits en poblacions de la comarca, i

Donar terra

268

això augmenta l’esforç de la companyia tenint en compte els costosos muntatges sarsuelers: escenografia, vestuari, orquestra... La sarsuela en els anys 60 va ser la reina absoluta de l’esdevenir artístic de la Companyia Titular del Patronato, “El último romántico”, “La reina mora”, “Luisa Fernanda”, “El puñado de rosas”, “El asombro de Damasco”, “La generala”, “La tabernera del puerto”, “El cantar del arriero”, “Katiuska”, “Bohemios”, “Molinos de Viento”, “La dolorosa”, “Los claveles”.

El pensament teatral es va introduint en la Companyia i va omplint l’escena d’obres que conviuen en harmonia amb la sarsuela, “El Baile”, “Llama un inspector”, “La cena de los tres reyes”, “Veneno para mi marido”, “Luz de gas”, “Prohibido suicidarse en primavera”, “Usted puede ser un asesino”.

Però les dificultats de muntar sarsueles foren augmentant a més els gustos del públic van canviant i necessàriament va fer efecte en l’esperit de la Companyia. I el teatre es va coronar com a guanyador.

A l’any 1962 i estant com a director Ramiro Cucarella la Companyia Artística Titular del Teatre Patronato va passar a denominar-se Agrupació d’Art Dramàtic Àgora.

Per ÀGORA les activitats han estat sempre dirigides a implantar la cultura teatral a la nostra ciutat, per açò crearem a l’any 1983 una "Mostra de Teatre Escolar", en la qual participen els huit centres escolars, tant públics com privats, amb gran acceptació per part dels professors i de l'alumnat. Ja compta amb 36 anys d’existència.

També aconseguirem organitzar la "Mostra de Teatre Professional Ciutat de Carcaixent" a l'any 1984, i que el teatre municipal “Don Enrique” fora una de les primeres sales que formaren part del Circuit de Teatres de la Generalitat Valenciana, la mostra contínua realitzant-se tots els anys en el mes d’Octubre.

A l’any 1988 som uns dels grups que participen en la fundació de la Federació de Teatre Amateur de la Comunitat Valenciana, aconseguint de l’ajuntament de Carcaixent un local perquè la seu s’instal·le a la nostra ciutat. Dos

dels nostres membres, Enrique Martí i Roberto Ripoll han sigut presidents d’esta entitat.

Amb tants anys d'existència han demostrat que som un grup estable dins del món del teatre amateur i així ho reconeix: La Generalitat Valenciana a l’any 2.002 amb el: "Premi Micalet" de les Arts Escèniques”. Igualment aqueix mateix any la Federació de Teatre Amateur de la Comunitat Valenciana ens va atorgar el “Premi Tablas” per la trajectòria.

A l’any 2,007 instaurem el Certamen de Teatre Amateur Ciutat de Carcaixent amb la intenció de que es consolide en el temps i que siga escenari de referència per als grups de teatre amateur. I per últim, i entrant en un pla molt enriquidor per l’estrat juvenil de Carcaixent, des del 2014, Àgora ha creat l’Escola de Teatre ÀGORA, amb cursos monogràfics que imparteixen un equip artístic docent, integrat per professors titulats superiors en Art Dramàtic, i un equip no docent, encarregat de la gestió i la coordinació de les activitats de l’escola. Els tres professors professionals són tots tres carcaixentins que segueixen formant part del Grup de Teatre Àgora. Per la nostra llarga existència només ens remuntem als últims muntatges realitzats:

Amb totes aquestes obres hem obtingut premis i accèssits a la millor obra, direcció, actors, actrius, escenografia, i públic en certàmens com Ciutat d'Utiel (Valencia), la Núcia (Alacant), Xest (Valencia), Elda (Alacant) , Cullera (Valencia), Benetússer (Valencia), Haro (Logroño), Mislata (Valencia), Calp (Alacant).

L’Ajuntament de Carcaixent fa públic el reconeixement a “ÀGORA GRUP TEATRE ” per l'extraordinària aportació a la vida cultural de la ciutat en el Ple extraordinari i Acte Institucional que amb motiu de la commemoració històrica de l’1 de Març de 1576 es celebrà el 10 de Març de 2002. Així mateix un dels carrers de Carcaixent es rotulat en el nom de l’entitat.

Per Àgora han passat més de 300 actors, i han estrenat quasi 200 obres teatrals, amb centenars de representacions, lectures dramatitzades, i col·laboracions escèniques.

No es pot contar en tant poc espai les no poques dificultats salvades, els guardons aconseguits i molt especialment la gent que ha contribuït al llarg de tots estos anys a que la sang teatral continue omplint els escenaris de la vida.

269

A terra, cavall i picaor!

270

271

Carcaixent, ciutat europea

Associació Municipal d’Agermanament de Carcaixent

Carcaixent es vincula amb Europa a través de l’AMAC, que va encetar el primer agermanament amb Bagnols-sur-Cèze ara fa ja més de 35 anys. Al llarg dels anys 50, moltes persones de Carcaixent vinculades al món del camp, hagueren de buscar un lloc de treball més allà de les fronteres i alguns d’ells s’establiren en el sud de França. Uns s’hi van quedar i altres se’n van tornar al poble, però van continuar en contacte amb els seus amics d’allí. Els que anaren a Bagnols coneixien l’existència dels agermanaments entre ciutats, i amb la democràcia en Espanya i a punt de formar part de la Unió Europea, proposaren als ajuntaments de les dues ciutats que Carcaixent s’agermanara amb Bagnols. Gràcies a aquest lligam, al llarg del temps s’establiren connexions amb altres ciutats europees formant una xarxa constituïda, a hores d’ara, per Bagnols-sûrCèze( França), Feltre (Itàlia), Eeklo (Bèlgica), Braunfels (Alemanya), Newbury (Gran Bretanya), Kiskunfélegyháza (Hongria), Zamosc (Polònia) i la nostra ciutat, Carcaixent.

La xarxa ens apropa a Europa alhora que permet que Europa ens conega gràcies a la posada en marxa de Projectes Europeus que vinculen a moltes persones d’interessos diversos. Organitzem trobades europees amb participació heterogènia per conèixer de primera mà la realitat europea: impliquem en estos projectes a les associacions, estudiants, jubilats, professionals, homes i dones; ja que tots formem part de la societat.

A través d’eixes trobades es fomenta la relació entre persones dels diferents països afavorint l’intercanvi lingüístic, esportiu, comercial, turístic i cultural. Una mostra d’això és que l’AMAC convida cada any per Falles una delegació d’una de les ciutats de la xarxa per a que gaudisquen i visquen de prop la festa fallera. D’estos dies, el que més els sorprèn és el rebombori de la traca i els coets a tota hora, de nit i de dia, les despertades després de nits sense dor-

mir, la música sense parar que se t’enduu darrere i no ho pots evitar, l’alegria i el color que transmet la festa fallera, els passa carrers, les flors el dia de l’Ofrena, la diversitat dels vestits dels fallers i les falleres; però el que no entenen de cap manera és “la Cremà”: Treballar tant per a crear eixos espectaculars monuments que desafien moltes vegades la llei de la gravetat, mantindre’ls només uns dies i cremar-los en uns minuts supera el seu enteniment.

Passejar pels carrers de Carcaixent és conèixer la nostra història. Quantes vegades no hem quedat en l’estàtua del Passeig? Qui és eixe home que ens observa des d’allà dalt? Perquè l’institut porta el seu nom? Els nostres convidats europeus ens ho pregunten, així com què és el Magatzem de Ribera i quin és el seu origen. I el Palau de la Marquesa? I perquè les cases més antigues tenen andana? Així és com comencem parlant-los de la seda i arribem al Magatzem per parlar-los del cultiu de la taronja. Passejar pels carrers de Carcaixent és també pensar en el futur com una ciutat oberta al món, tranquil·la per a viurela, alegre per a gaudir-la, ben comunicada i acollidora.

Com a ciutat europea activa també ens preocupen qüestions relatives al futur d’Europa, per això formem part del projecte “Imaginar el futur d’Europa” que preveu una trobada a Carcaixent del 6 al 10 de març de 2019 en la qual participaran al voltant de 10 persones de cada una de les ciutats esmentades allotjades durant eixos dies en casa de famílies voluntàries de Carcaixent. Ens és grat anunciar-vos que dins del actes programats se celebrarà l’agermanament oficial de Carcaixent amb la ciutat de Newbury (Gran Bretanya). Només ens queda convidar-vos a què participeu en les activitats que programem i desitjar-vos unes felices festes amacarcaixent@gmail.com.

Arran de terra

272

273

Francisco Gómez Marín, "Paquito" Juan Fernandez Casas

Quan has d'escriure sobre una persona molt coneguda al teu poble és treball difícil amagar la seua identitat. Es descobreix de seguida. No podíem parlar de la terra i no nomenar a una persona molt del nostre poble.

A l'any 1981 es fa càrrec de la cursa de cambrers del que és president fins l'any 2014 i des d’eixe any no es fa a Carcaixent aquesta cursa.

Al 16 anys començà a treballar al "Casino gallero" baix les ordres del senyor Pasqualet. I l'any 1955, amb 18 anys sota la tutela del senyor Ricardo començà a treballar en el bar musical on acabaria de gerent l'any 1968. Provat de sobra que era el seu ofici, ja no deixà de ser mai el seu propi cap.

Francisco Gómez Marín “Paquito" al que sincerament crec que tots els que he anomenat, i algun més que al igual se m'ha passat, li deguem com a mínim gratitud, perquè en algun moment Paquito ens ha tret les castanyes del foc. Paquito sempre tenia la solució per a eixe dinar o eixe sopar que volies i no podies, ell ho solucionava.

El nostre personatge va nàixer a Carcaixent el 8 de maig de 1937, començà a treballar carrejant taronges al 12 anys, però prompte canvià de treball i passà a treballar a l’hostaleria.

Casualitats de la vida es va casar el 8 de maig de 1965, dia del seu aniversari, amb una gran dona i meravellosa persona, Concepcion Navarro Pérez, la seua dona, qui l'acompanyarà tota la seua trajectòria en el món de l'hostaleria. Podríem aprofitar el refranyer "darrere d’un gran hostaler hi ha una gran dona".

A l'any 1972 es fa càrrec de la tant recordada piscina on bodes, comunions, revetlla de Pasqua, sopars i dinars de les reines de festes i falleres majors, li donen gran popularitat a més a més dels famosos entrepans de sèpia a la romana i de l'ensalada rusa.

Com tots sabreu estem parlant de Francisco Gómez Marín popular i carinyosament conegut com a “Paquito”

A l'any 1978 s’inaugurà la sala San Francisco on li encomanà la decoració i pintura al seu amic Juan Cortell, el qual pintà els fantàstic quadres que a dia de hui perduren .

Qui no ha estat a la sala San Francisco? Quans hem fet alguna celebració en ella? comissions falleres, confraries, associació de jubilats, totes les associacions culturals i algunes privades hem passat en algun moment per la sala San Francisco, fins i tot l'Ajuntament.

Ha sigut un home de vegades criticat i poques voltes agraït. En moltes ocasions deuríem haver-li manifestat agraïment perquè quant anaves a parlar amb ell per a fer una celebració i lo primer que li diem era: "tenim un pressupost baixet, molt baixet", però amb Paquito sempre trobàvem solució. Per aquesta raó he volgut parlar d'aquest home entranyable al nostre poble, al que difícilment podies fer enfadar. Fins al 2010 va estar al càrrec de la sala San Francisco i a l'any 2011 es va jubilar encara que va estar uns anys que es feia càrrec de les negociacions. Al 2015, quant celebrà les bodes d'or, es retirà totalment amb un descans molt merescut. Per sempre el meu respecte i admiració personal i crec que la de molta gent de Carcaixent. Gràcies Francisco Gómez Marín "Paquito"

Ser terra de...

274

275

Carcaixent, tres generacions fent pilotes de vaqueta José Enrique Arbona Álvarez, artesà piloter i psicopedagog

La pilota de vaqueta és un element fonamental en el joc de pilota valenciana. Sempre s'ha dit que és una joia de l’artesania de la nostra terra. La base de la pilota és el cuiro de bou o vaca, d'ací el nom de “vaqueta”. Com que aquest cuiro és molt dur, el posem a remulla per ablanir-lo i poder tallar els huit gallons que formen la pilota.

Després farem uns foradets pels laterals per a poder cosir totes les peces entre si amb fil de niló. A mesura que cosim, els gallons van tancant-se i formen una circumferència. Abans de cosir els últims punts, cal farcir-la de borra-llana per donar-li consistència i pressió a la part interior. Una vegada està el cosit acabat, han passat cinc hores de feina, i, durant una setmana amb motlles que posem en una premsa hidràulica, es dona forma a la pilota per a transformar-la en una circumferència perfecta i atorgar-li la lluentor natural del cuiro. Després passa uns trenta dies de d’assecat perquè adquirisca totes les característiques necessàries per ser utilitzada en el joc. Cal dir que els nostres clients són els empresaris dels trinquets, així com jugadors professionals o aficionats, o gent que, per gust, sent una gran admiració per aquesta peculiar obra d'artesania valenciana i la té com un objecte decoratiu de luxe. Els Álvarez de Carcaixent ens dediquem des de 1922 a l'elaboració de la pilota de vaqueta.

Enrique Álvarez Puig, el meu avi, en fou el primer. Era sabater de professió quan encara les sabates es feien a mida. Quan va arribar la industrialització del calçat, una gran quantitat d'artesans es quedaren sense treball. Preocupat per traure endavant la seua família, comprà pilotes velles i les va desbudellar per tal d'observar com estaven fetes. El començament va ser dur perquè no trobava la forma de fer una pilota mitjanament acceptable, però amb esforç i tenacitat va obtenir el seu propòsit: havia nascut la pilota de vaqueta “ÁLVAREZ”.

També era músic; tocava la tuba. Des de sempre, els Álvarez hem tingut relació amb la música. Sembla que era una persona molt respectada al poble, “un home bo”, com deien abans. Va tindre tres fills: Gloria, Enrique i Carmen.

Enrique, el segon dels fills, va ser el que va continuar l’ofici de piloter. Ell li va donar l'espenta definitiva amb el seu bon fer. Va dedicar hores i hores a investigar la manera de millorar el producte i va donar a les pilotes de “Carcaixent” el reconeixement que tenen en l'actualitat. En els seus inicis, al voltant de 1930, ho compaginava amb els treballs del camp, i a la nit anava a l'acadèmia a estudiar. També li agradava la música i tocava el llaüt en la rondalla del poble. Vingué la Guerra Civil. Ell era un jove de vint anys i, com que tenia estudis, va ingressar en l'Acadèmia d'Oficials i el van nomenar tinent d'infanteria en el bàndol republicà. En acabar la guerra, va ser empresonat dos anys en diferents llocs.

Terra a terra

276

Enrique Álvarez Martínez era un home culte que escrivia articles en els diaris locals i en llibrets de falles; també poesies i moltes altres coses.

Es va casar però no va tindre descendència, i vaig ser jo, José Enrique, fill de la seua germana, qui va continuar la tradició familiar. Recorde que quan tornava d’escola agafava el berenar i anava al taller. Era com un joc per a mi. Passàvem moltes hores junts i, mentrestant, jo aprenia el procés d'elaboració de la pilota.

Anys mes tard, aprofitant que jo estava fent el servei militar, la meua germana MªCarmen va aprendre l'ofici. En tornar-ne, ja ens férem nosaltres càrrec de l'empresa familiar perquè el meu oncle es va jubilar.

Jo, al mateix temps que treballava, vaig estudiar la Llicenciatura de Psicopedagogia, però no m'hi he dedicat de manera professional. Malgrat tot, com que també he sigut músic, he fet conferències en alguns conservatoris sobre la psicologia aplicada a l'ensenyament musical, un aspecte que m'agrada. El treball dels Álvarez ha sigut reconegut a nivell oficial, com, per exemple, amb la Medalla d´Or de la Ciutat de Carcaixent i la Insígnia d´Or de la Federació de Pilota Valenciana. També ens han entrevistat moltes vegades per a televisió, ràdio i premsa escrita. En l'actualitat, Mª Carmen i jo portem aquest ofici familiar i treballem perquè les pilotes “Álvarez de Carcaixent” estiguen al capdavant de l'artesania valenciana.

Els dos tenim fills, però no sabem si hi haurà una quarta generació dels Álvarez dedicada a la pilota de vaqueta. Nosaltres els ensenyarem l'ofici i, després, ells decidiran si volen continuar-lo o no. El temps ens ho dirà.

277

Terra ferma

278

279

Carcaixent: generació de pilotaris i trinqueters Pablo Peñacoba

Daniel Ribera Fayos de Carcaixent és un dels molts joves que van iniciar la seva vida professional fora de la nostra ciutat.

Va seguir des de molt jove les arrels del seu pare Pepe Ribera Barberà, conegut jugador d’"escala i corda" a la Comunitat Valenciana.

Dani ens contava: “Mon pare ha jugat contra Genovès i contra tots els jugadors de la seua època. Va ser campió d’Espanya juvenil. Era un jugador amb moltíssima potència, però va tindre una lesió important en el muscle fent la mili. Parà de jugar i se n’anà a França on es casà amb ma mare i vaig nàixer jo (En Nimes). Desprès de dos anys va tornar per la insistència del meu iaio (Alfons Ribera) qui volia que tornara a ocupar-se de dur el trinquet. Mon pare es torna a posar a jugar de professional. Encara que el braç no el tenia com abans. I així i tot va jugar contra Genovès, Eusebio , Sarasol.., sobre tindre la lesió, estava entre els 6 millors pilotaris. Va jugar fins als 33 anys . Quan tingué un accident i perdé la vista.”

Tornant ara a parlar de Dani com els seus avis vivien en l'encara existent trinquet de Carcaixent, des de menut les seves carreres a la pista darrere de la pilota de vaqueta i l'obsessió de veure al seu pare competint el van portar a enganxar-se professionalment a aquest món que encara segueix i en moderna evolució després d'algun oblit generacional.

El seu principal ídol ha estat sempre el llegendari Genovès al qual lamentablement no va poder abastar en èxits com la majoria dels pilotaris en la nostra història.

Parlem doncs de la seua trajectòria: Participà en tornejos importants com el tradicional de la lliga bancaixa que aglutinava l'èlit de jugadors a la Comunitat Valenciana així com es va proclamar campió de la Copa Consum i subcampió individual.

Dani comença a prevenir el seu futur després de la vida esportiva i comença a compaginar la seva participació com a jugador amb la tasca de trinqueter que aborda totalment als 30 anys quan decideix abandonar la competició.

Decideix fundar una iniciativa empresarial amb coneguts personatges de l'entorn com Emilio (l'esquerrà de Gandia) i Fredi (Fredisport) per gestionar la lliga amb un extens programa de partides a nivell regional incloent-hi contractes als jugadors en un món laboral protegit, generant competicions i promovent, si més no la pilota davant un relleu generacional buit en el seguidor d'aquest esport. Sembla que això va tenir el seu fruit en assistència de gent jove i reenganxament d'afició així com cert impacte en les administracions públiques que en 2017 llancen la fundació de pilota Valenciana, deixant Valnet a partir d'aquest moment, la seva funció, ja que es traspassava la gestió i l'objectiu a aquesta fundació. En 2018 Dani segueix amb el seu enfocament empresarial sempre lligat a la seva passió i crea l'empresa Trinqueter per a la gestió de trinquets en partides professionals.

Aquesta iniciativa ha anat creixent de manera que avui la seua gestió arriba als trinquets de:

Pelaio, Guadassuar, Pedreguer, la Pobla de Vallbona, Benissa, Dénia i algun més però més esporàdicament.

Dani segueix estimant la seva ciutat natal, contant: "M'agrada Carcaixent. Trobe a faltar la cerveseta amb els amics en llocs emblemàtics com "el quiosquet" al sol de migdia".

Daniel ha viscut les falles i la seva opinió és clara: "La falles m'agraden molt, però per gaudir cal ser faller. Jo ho he estat i les he viscut molt. Ara la feina no m'ho permet".

Menjar terra

280

281

Un gavatxo en falles Philippe Alves

Sóc francés de naixement i gràcies a una fallera vaig descobrir la vostra festa i ací ho conte ràpidament.

Unes xiques veig desfilant, amb el seu vestit ben estovat, i un ramell de flors a les mans. A qui li’l portaran?

Un poble tot alterat, monuments per tots els costats, músics que no paren de tocar, i tots els carrers tallats! Traques i masclets no paren de tirar. i quasi no puc ni caminar.

Però el pitjor ve l'endemà tota la nit ballant i quan penses que ja s'ha acabat... Perquè li diuen despertà? Si encara no m'he gitat!.

Un dia del mes de març a la Ribera vaig arribar no sabia què eren les falles... Mare meua el que em vaig trobar!

Em donen un plànol en quatre ratlles cal anar a vore totes les falles, comença el meu calvari per a poder seguir tot l'itinerari. I quan per fi aplegue al monument... està tot ple de cartells! Jo no sé per què escriuen tant, la crítica local sols l'entenen ells.

A la plaça de l'Ajuntament em volen portar diuen que la mascletà va començar. Em diuen: "obri molt la boca" però si ja no sé com les orelles tapar!

Per la nit, desprès de sopar encara no em deixen descansar, em porten poc a poc a vore la nit del foc.

I per si no hi havia prou després tenim esmorzar, de cacau i tramussos ja estic embafat. Estos no paren mai! A mi em volen matar! Quan aplega el dia dèneu el monument van a cremar redéu! en els diners que ha costat!.

Desprès del que he viscut i tot el que he disfrutat em quede a viure a la Ribera perquè aquesta festa m'ha encisat!!!

Prendre terra

282

En Bonifaci

N’Aigües Vives

Manel

Blai

Carme

Rosa

Batiste

Maruja

Amparito

En Julià

Metge

283

Per la terra i la família!!!

Eva Ferri Climent “Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres, que opta al Premi Bernat i Baldoví de la Junta Local Fallera de Sueca”

Personatges

En Bonifaci: senyoret Carcaixentí dedicat a la comercialització de la taronja. N’Aigües Vives: senyoreta casada amb el senyoret Bonifaci, no treballa. Manel: fill major de Bonifaci i Vives, treballa a València.

Blai: fill xicotet de Bonifaci i Vives, sense ofici ni benefici.

Carme: dona de Manel, molt unida a la família seva i no a la de l’home. Rosa: dona de Blai, fa temps va tenir problemes amb l’alcohol.

Batiste: servent dels senyorets, té al seu càrrec l’hort dels senyorets. Maruja: dona de Batiste, treballa de serventa dels senyorets.

Amparito: filla de Batiste i Maruja treballa ajudant a sa mare. En Julià: retor del poble i amic personal del senyoret. Metge: metge de la família del senyoret. Introducció

A la ciutat de Carcaixent va ocórrer no fa molt de temps el que ara veureu.

Escenari: Quan s’obri el teló ens trobem en mig de l’escenari un llit gran, als seus dos costats dues cadires. Una tauleta redona situada a prop del llit.

L’escena: L’acció transcorre a un hort de Carcaixent situat als afores del Barri de Santa Bàrbara, prop del barranc de Barxeta, una nit gelada del mes de gener, a la casa dels senyorets, trobem al senyoret En Bonifaci (amo de l’hort on ens trobem, diverses plantacions de tarongers i un magatzem prop de la nova via del «trenet»), gitat al seu llit, amb l’últim alè al cos. Al voltant del llit es disposen els seus dos fills i nores, un poc més enrere els seus dos servents i la seva filla (aquests viuen en la caseta situada a prop de l’hort principal), els responsables de cuidar l’hort quan el senyoret està a la ciutat de València.

Terres rares

284

A un costat del llit assegut, el senyor retor del poble, amic personal del senyoret. A l’altre costat del llit asseguda, la seva dona, la senyoreta Aigües Vives (venia d’una família molt adinerada de Carcaixent que es dedicaven al comerç de la seda). Tots estan callats mirant el malalt i de sobte entra a l’habitació el metge de la família, saluda a tots i reconeix al senyoret. Quan acaba es dirigeix a tots: Metge: Sent molt tenir que dir-los que açò acabarà prompte, sembla que no hi ha res a fer, quasi no li sent el pols i la respiració és molt dèbil. No sé que ha pogut passar, semblava estar d’allò més bé. (Tots es miren sorpresos i les dos nores i la dona ploren sense consol)

Vives: (plorant i molt nerviosa) Senyor i ara que serà de nosaltres? Ara que faré jo sense el meu Bonifaci? Manel: Mare, tranquil·litzes, que alguna cosa farem i a vostè no li faltarà de res.

Blai: Clar mare, no patisca que ja se’ns ocorrerà alguna cosa.

( el Retor agafa i aparta als dos germans i els porta a un costat de l’escenari per parlar amb ells) Retor: (dirigint-se als dos germans) Aquest mati ha vingut el vostre pare a la parròquia, estava molt nerviós. Ha volgut confessar-se i donar-me instruccions per a aquesta nit. M’ha demanat que no li preguntés res i que li fera cas. Jo he accedit i ací, en aquesta carta, tinc el que m’ha dit que són les seves últimes voluntats. Manel: En Julià! mon pare no ens ha dit mai que haja escrit les seves últimes voluntats.

Retor: Es cert, Blai. Ton pare les ha escrit aquest matí i ha volgut que fora jo qui vos les llegira. Per això us he reunit a tots ací aquesta nit.

Blai: (amb veu de desconcert) No entenc res, si són les voluntats de món pare perquè estan també ací els servents? Retor: Per què ton pare m’ha dit que estiguéreu presents tots els que esteu ara ací.

(tots murmuren i es fa un poc de soroll, de sobte comença a plorar la mare i tots callen)

Vives: (dirigint-se al metge) Però si aquest mati estava d’allò més bé! Sols ha anat a la seva consulta per arreplegar els resultats d’unes analítiques que es va fer fa unes setmanes, com pot dir vostè que no li queda res? Retor: (amb les mans en alt i mirant al cel comença a parlar) Senyora Vives el que ens té reservat el nostre senyor no es pot saber, tan sols hem de respectar les seves voluntats com a bons feligresos.

Batiste: (en to de veu baixet i dirigint-se a la seva dona i filla) Ara veure’m si per fi el senyoret ens fa algun present a les seves voluntats i podem comprar-nos un trosset de terra, llaurar per a nosaltres, i així, no tenir més que servir ningú. Maruja: No sigues desagraït, gracies als senyors hem tingut casa i menjar, i un lloc on poder cuidar a la nostra filla. Amparito: Calleu que vos van a sentir i encara ens quedarem sense res.

Batiste: Sense res? En tot el que jo he fet per aquesta família! Tu saps les hores que li he dedicat a aquest hort? Llaurant, regant, plantat tarongers i empeltant-los tots els anys, netejant-los i aclarint les taronges per a aconseguir bon calibre, regant a manta quan feia falta, tant si fos de nit com de dia, per a què agafaren volum i color. Si fórem justos tindríem que quedar-nos nosaltres l’hort i no els desagraïts dels seus fills!! Amparito: (fa callar a son pare) Sssssssssh vols no parlar tan fort redéu que com venguen l’hort a veure on anem a viure.

Retor: (mirant a tots els presents) comence a llegir la carta?

Rosa: (parla baixet a Blai, un poc nerviosa i emocionada) Esperem que per fi ton pare ens deixe ben acomodats, que mira que li ha costat donar-nos un real aquests anys!. A mi m’agradaria que ens deixés el magatzem de taronges, ara va molt bé i trau molt diners des que varen fer la via del trenet.

Blai: Rosa per favor! vols callar? món pare està morint-se i tu sols penses en els diners? No recordes tots els que ens va donar quan ens casarem? si vaig tindre que dur jo la dot, que si haguera segut per ton pare encara estem festejant. Rosa: Escolta Blai, fes el favor i ara no vingués de fill model, que tu a ton pare quan més lluny millor. Si no vingueres ni el dia Nadal a veure’ls! Blai: Clar! Perquè teníem que anar a veure a ta mare. O ja no ho recordes?

Rosa: Que volies que estiguera a soles? (fa com si estigués mig plorant) No tens cor Blai, amb tot el que jo sempre he fet per tu i la teva família.

Blai: Redéu a soles!! I ton pare, la teua germana, el inútil del seu marit i el babau del fill? Ah! els teus iaios i ta tia la de França? Rosa: no me canvies de tema Blai, que sempre vols tindre raó i ja estic cansant-me.

Blai: A més a més, que fem nosaltres amb el magatzem? Si jo no sé ni quines varietats de taronja treballa mon pare, mai he anat amb ell al magatzem i no sé com funciona això.

Rosa: I el borinot del teu germà si? Fes el favor i calla ja! que me tens contenta. Que vols que li’l deixe al teu germà?. La estirada de la teua cunyada m’ho refregarà tota la vida per la cara, ni pensar-ho!. El magatzem ha de ser nostre siga com siga!

285

Terra d'escurar

286

Carme: (li parla en to baixet a Manel) Mira la borrega de la teua cunyada ni amb ton pare malalt es capaç de callar la boca, mala persona! Segur que està tramant alguna maldat. (es queda callada mirant-la i després torna a parlar) No la trobes més prima? Es veu que aquests Nadals no han menjat massa. Segur que ja no tenen res del que els va donar ton pare. I la falda? Li pararà mal? Si pareix que li l’hagen donat. Manel: (molt enfadat) Carme! Per l’amor de Déu, vols fer el favor que van a llegir la carta i no sent res!

Carme: (amb veu emocionada) Ai sí, la carta. Per fi anem a tindre el magatzem. Perquè, escolta! el magatzem és per a nosaltres eh! Que per això eres el germà major.

Manel: (amb veu irònica) Clar dona! I l’hort per al meu germà? d’això res de res. Jo vull vindre a l’estiu a l’hort com sempre, els casolans que estiguen ací tot l’any i continuen cuidant-lo. Nosaltres i els xiquets vindrem per passar algunes temporades i la nostra residència a València. Jo crec que del que traguem per les taronges podem pagar als hortolans i les despeses de l’hort. Enguany diuen que hi ha molt bona collita i es paga a bon preu. Carme: Però, si el magatzem deixa més diners.

Manel: Vols fer el favor de callar que no anem a sentir res!

Retor: Bé, si feu el favor d’estar un poc calladets comence.

Metge: Jo crec que me’n vaig, que ací ja no faig res. Si es posa més mal l'assumpte em criden i vindré enseguida.

Retor: (alçant-se de la cadira) No! Vostè també ha de quedar-se. En Bonifaci ha volgut que vostè també estiguera per donar fe del que vaig a llegir.

Metge: D'acord senyor retor, però afanyes, que encara he d’anar a visitar a dues persones més i els horts estan un poc lluny. Retor: Sí, sí, no patisca.

Vives: En Julià comence per favor.

Retor: (trau uns papers d’una maleta xicoteta) he de dir-vos que les voluntats han estat signades també per mi, per l’apotecari del poble i per l'escrivent del magatzem. Rosa: «El burro delante pa que no s’espante!» redéu quanta signatura, ni que foren les voluntats del Rei. Blai: Rosa! Vols callar!

Retor: (trau unes ulleres i comença a llegir) Comence: jo, En Bonifaci Ribera Talens, en el dia d’avui vull

donar fe de les meves voluntats per al dia que puga passar a millor vida.

Rosa: (dirigint-se a Blai) Ton pare ja sabia que anava a morir-se? Però ja estava malalt? Blai: Jo que sé! Vols fer el favor de callar que encara ens tiraran.

Retor: Aquest matí desprès d’eixir de la consulta del senyor metge he començat a sentir-me mal i m’he trobat en la necessitat de redactar aquest document.

Vives: (dirigint-se al metge) però ha passat alguna cosa a la seva consulta? No entenc res, estava d’allò més bé aquest matí quan hem esmorzat junts. Ha pegat una volta per la finca amb Batiste i ha eixit de casa com tots els dies.

Metge: No, que jo sàpiga, sols li han donat els resultats de les analítiques en un sobre. Li han dit que tot bé i ell ha eixit per la porta. Crec que no ha passat res més, jo en eixe moment no estava. Retor: (interrompent al metge) Puc continuar per favor? Vives: Sí, sí, perdone En Julià, continue, continue.

Retor: (continua llegint) Hui he descobert un secret que ha fet que tota la meva vida canvie per complet. ( tots comencen a pensar amb veu alta, però ningú escolta el que diu l’altre, l’escena continua mentre s’escolten els pensaments de cadascú) Batiste: La mare que l’ha parit! Este ha descobert que li agafem les taronges per la nit i les venen al magatzem d'Alzira?

Maruja: Ai mare! Que sap que li faig la cisa en les butxaques del pantaló abans de llavar-los.

Amparito: ostia! Este s’ha assabentat que vaig ser jo la que va trencar els planters de taronger jugant amb la carreta i l’haca. Blai: Mare meua! ja sap que no furtaren el vestit nou que va dur el sastre, que el tinc jo a València.

Manel: Ai senyor meu! que algú li ha dit que sóc jo el que trau els diners del banc fent la seva signatura. Carme: Ale! ja sap que la meua família no té ni un duro!

Rosa: (mirant a la seva cunyada) Mira-la estarà grossa la desgracià! Si no cap per la porta! ( en eixe moment tots paren de menejar-se, es santigüen al mateix temps i miren al cel, quan acaben el Retor continua llegint)

287

Terra desamorida

288

Retor: Aquest mati, quan he arreplegat els resultats dels meus anàlisis de sang, he pogut comprovar que estic perfecte de salut. Sols tenia una anotació del metge, posava el següent: estèril, incapaç per a tenir descendència. (la mare pega un crit i cau al llit desmaiada, el Retor va cap a d’ella i tots comencen a parlar i es fa un gran soroll) Retor: Senyora Vives que li passa? Alces, torne a la cadira.

Batiste: Ara si que l’hem fet bona, el senyoret porta mes banyes que Manolete té en sa casa.

Manel: Mare, mare que li passa?

Vives: (comença a tornar en si, un poc marejada comença a parlar al seu fill) Ai fill meu! jo no sabia res, jo no sabia res. Rosa: Sogra, no dissimule que Verge només tenim una i açò de vostè no te pinta de miracle.

Retor: (dirigint-se a Rosa) Ai senyor, per favor rese un avemaria pels seus pensaments.

Rosa: Un avemaria pels pensaments? I a la senyora que li posa per les dos peladilles?

Blai: Rosa! Calla ja per favor!

Rosa: Si ho sé venim també el dia Nadal, açò és molt emocionant.

Manel: Calleu tots per favor!

Blai: Si, calleu! Mare, ara contens, que està passant?

Vives: Ai fills meus, jo no sabia res. Açò em ve de nou!

Rosa: Sogra, de nou de nou no li vindrà, alguna cosa deu saber.

Vives: Fills meus, al poc del nostre casament, sabeu que el vostre pare se’n va anar fora per conèixer el cultiu de la taronja. Jo em vaig quedar ací a soletes, i entre un viatge i un altre viatge... Rosa: Me’n conte quatre! ( ho diu en veu baixa).

Vives: Jo tenia molta por, sobretot, per les nits, de quedar-me sola al llit i a la casa.

Rosa: I en una llumeta encesa no tenia prou? esta volia massa! (en veu baixa)

Vives: Jo era molt jove i confiada...

Rosa: I prou ben espavilada (en veu baixa)

Vives: Un dia vaig anar a la casa del servents a per fils...

Rosa: I quan es va donar compte ja la tenia dins ( en veu baixeta)

Batiste: (amb un to de veu molt nerviós interromp a la senyora) Aparteu-vos, la senyora està marejada i no sap el que diu, porta-li un poc d’aigua Maruja! Carme: Ara? Ací no es meneja ningú, continue sogra, que està molt interessant.

Manel: Mare! per favor que vol dir-nos?

Vives: Ai fills meus! que jo no ho sabia però pel que diuen eixos papers, el vostre pare és... (callen tots i la miren arrimantse a ella) el vostre pare és... Batiste! Maruja: Com? Però vostè s’ha tornat boja?

Batiste: Maruja! la senyora està marejada no sap el que diu. Rosa: Clar que ho sap! no ha fet botiges "pa" dir-ho.

Metge: Per favor un moment.

Tots: Calle vostè que ja ha fet prou ja!

Retor: Tranquil·litzeu-vos tots per favor.

Manel: Tranquil·litzes vostè que jo m’acabe d'assabentar que mon pare no és mon pare i és el nostre servent. Rosa: Redéu sogra! no hi havia ningú mes apanyat o amb més dinerets? (ho diu amb sorna) Maruja: mal home! Que has fet? Però tu què pensaves?

Batiste: Maruja que jo te vull molt, que era la senyora que venia a buscar-me...

Maruja: I clar, com tu tenies l’aixeta fluixa doncs a regar a manta no? (comença a plorar i la filla l’abraça).

Maruja: Ja meu deia ma mare: no et cases amb eixe, que no faràs caseta, que ja el seu pare es va deixar a sa mare per anar-se’n amb un altra. Batiste: Maruja, perdona’m per favor, fa molts anys de tot això, jo t’estime a tu, pensa en la nostra filla.

289

Terres alcalines

290

Maruja: En la nostra filla? Però... i els teus fills? Si ara tens tres fills!!

Retor: Per favor! Anem a tindre tranquil·litat, pensem i reflexionen en tot el que està passant.

Metge: (amb veu nerviosa) Per favor un moment!.

Tots: Calle vostè que ja ha fet prou ja!.

Amparito: ( a són pare) Pare, com pogueres fer-li això a la mare? amb tot el que ella ha fet per tu i per nosaltres. Va sacrificar la seva vida per tu, per vindre amb tu a servir a aquesta casa, com pogueres?. Batiste: Filla meua, perdoneu-me, jo era jove i no vaig saber dir que no.

Vives: La culpa la vaig tindre jo que vaig ser dèbil, ai Bonifaci perdona'm! (agafa la ma de Bonifaci gitat al llit). Rosa: Amparito, per favor, ves baix i porta la botella de conyac, que jo no puc més.

Blai: Rosa! Que fas? m’havies dit que ja no bevies!

Rosa: I no bevia Blai, però hui és precís, que per al que ens queda d’estar ací, vaig a beure-m’ho tot!.

Amparito: Senyoret Blai, li ho porte?.

Rosa: No t’ha dit jo que sí cunyada! (riu tímidament i ho diu amb sorna).

Blai: (amb veu resignada) Fes el que vulgues Amparito, jo ja no sé ni qué dir.

Manel: anem a veure, tranquil·litzem-nos tots i raonem.

Rosa: Però què vols que raonem? Si açò no té ni cap ni peus.

Retor: Escolteu! ara és moment de oblidar i resar pel vostre pare. Heu de ser forts i perdonar a la vostra mare, que segur que està penedida del que va passar. La carn és dèbil fills meus i el dimoni ens posa temptacions... Rosa: (talla al senyor Retor) A mi que em pose una de conyac que cau però sencera. Blai: Rosa vols fer el favor de callar!

Rosa: Amparito, per favor, porta la botella que no puc més. (Amparito ix de escena i torna amb una botella de conyac i gots per a tots, quan entra, Rosa va enseguida a posar-se un got de conyac)

291

Retor: Escolteu! el vostre pare és un bon home, deixeu-me que llegeixca un poc més per veure que vol dir-vos. Vives: (dirigint-se al retor)Pare, jo vull confessar-me ací, davant dels meus fills Manel: Mare! calle vosté també i escoltem al senyor Retor.

Rosa: Nooooo, que conte que conte.

(Rosa va al costat de la senyora Vives i l’anima a que conte que va passar en el passat amb Batiste)

Vives: Fills meus, quan el vostre pare va decidir canviar el cultiu de la seda pel de la taronja, tots ens deien que estava boig, que anàvem a perdre tots els diners. Retor: Recorde, que per aquells temps, ell tenia molta amistat amb l’apotecari Bodí i amb l'escrivà Maseres.

Vives: Cert! Venien tots els dies a sopar a la casa gran de l’hort. Desprès de sopar es quedaven molta estona fumant i xarrant dels negocis que anaven a fer i de com el cultiu de la taronja anava a canviar Carcaixent. Amparito: Si que és cert sí, a mi, em tocava fer sopar per a tots i rentar tot el que embrutaven. Mira que he fet viatges al pou per traure aigua per rentar la vaixella, la de plata clar. Batiste: Amparito no et queixes, que saps que no tots podien tindre casa com nosaltres.

Amparito: No, si no em queixe, la senyora tenia servici i servent personal, mal home! Batiste: Amparito, que només fou dues vegades, t’ho promet.

Rosa: (alça una copa de conyac que té a la ma) Xe! brindem per la punteria de Batiste!!

Carme: Vols fer el favor de callar i deixar de beure que estàs fent el ridícul?

Rosa: Jo estic fent el ridícul ara! Tu portes fent-lo tota la nit amb la faldeta eixa que portes que pareixes... Blai: (talla a Rosa) Calleu les dos, un poc de respecte.

Vives: (continua parlant) Bonifaci, per aquells temps, va haver de fer molts viatges. Anà a Anglaterra i tot. Jo passava molts dies, ací a l’hort. Com ja sabeu, la meva mare va faltar molt jove i no tenia a ningú que em pogués fer companyia. Maruja: Algú sí que tenia sí.

Vives: Ai Amparito, podràs perdonar-me? Jo no ho vaig fer amb intenció. Una cosa va dur a l’altra i sense voler... Rosa: ...sense voler, dos li’n va fer!

Terra campa

292

Metge: (amb veu mes nerviosa que abans) Per favor un moment.

Tots: Calle vostè que ja ha fet prou ja!

Vives: En eixos dies, jo encara tenia els cucs que ens quedaven a la pallissa, anava a veure’ls i Batiste m’acompanyava per ajudar-me a pujar.

Maruja: (pensant en veu alta) clar, i jo mentre portant poals d’aigua al llavador per rentar la roba dels senyorets. Vives: Fills meus! jo vos promet que sempre he estimat el vostre pare i l’estime de tot cor.

Manel: No patisca mare, que segur que el pare la perdonarà, igual que ho fem tots nosaltres.

Vives: Hem patit molt junts per traure avant aquest hort, encara recorde la riuada quan haguérem de replantar tot l’hort, no teníem ni un real a la butxaca i amb esforç i molt d’amor tirarem endavant. Això i els diners que ens va deixar mon pare. Sempre per vosaltres fills meus! Rosa: Sí, sí, seus! per què del seu home res de res.

Retor: Senyora Vives estigues tranquil·la que el nostre senyor també perdona els pecadors i més els penedits com vostè.

Rosa: (alça la copa amb la veu mig presa per la beguda i diu) «el que bebe se emborracha, el que se emborracha duerme, el que duerme no peca i el que no peca va al cielo, pues bebamos para que al cielo vayamos!» Blai: Rosa fes el favor de parar de beure!

Manel: En Julià, podria seguir llegint les voluntats de mon pare? Retor: Clar que sí fill meu.

Rosa: Mira! Un altre pare Manel, ja van tres! Tots: (encarant-se a Rosa) Ssssssssh!

Retor: Continuem: Jo sempre he intentat ser un bon pare i un bon marit. I hui vos vull demanar perdó, si en alguna cosa he fallat. A tu Vives, la meua dona, dir-te que sempre t'he estimat molt i que mai haguera esperat que açò ens haguès pogut passar, jo mai hauria traït la nostra família. Vives: (es posa a plorar de nou) Ai Bonifaci perdona’m! Jo sols vaig pecar dues vegades, t’ho promet, sols foren dues vegades, vaig ser dèbil perdona’m, perdona’m.

Retor: Tranquil·litzes senyora Vives.

Manel: (agafa a sa mare del braç i es dirigeix al retor) Continuem. En Julià per favor llisca.

Retor: A vosaltres fills meus, dir-vos que vos he volgut i vos voldré sempre com a fills meus, encara que no ho siau. Maruja: I jo qué? De mi no es penedeix ningú?

Amparito: Calle mare, ja parlarem amb el pare quan apleguem a casa.

Maruja: A casa? Si no tenim res, tot és dels senyorets, ni casa, ni terra, ni res de res.

Rosa: (mig marejada) Maruja! Té dos fills més, dona no plore.

Blai: Rosa fes el favor de callar o te’n vas a casa.

Rosa: Ui! no, espera que em pose l’última (es posa altra copeta de conyac).

(en aquest moment el metge ja no pot més i s’alça per dir el que porta tota la nit intentant dir-los)

Metge: (s’alça i pega un crit per fer-los callar a tots) Per favor calleu tots! Tinc que dir-vos una cosa molt important que porte tota la nit intentant dir i no m’heu deixat. Si no vos ho dic, mai sabreu la veritat!. Retor: La veritat de què?.

Metge: La veritat de tot aquest embolic.

Vives: Quina veritat? Si ja ho he confessat tot, que més de veritat hi ha en tot açò?

(s’alça el metge en un bot i fa callar a tots) Metge: Nooooooo, escolteu. És cert, que aquest matí ha vingut el senyor Bonifaci a la meva consulta, però jo havia eixit un moment per fer una visita a la dona de l’alcalde que no es trobava bé. La meua infermera li ha donat els resultats de l’informe de salut en un sobre a Bonifaci, però s’ha enganyat i li ha donat uns altres d’un altre home. Vives: Com? Què diu?

Rosa: Sí senyor! Açò està cada vegada més interessant, més que anar a xafardejar al llavador de la plaça. Carme: I de qui era l’informe, si es pot saber?.

Metge: Els resultats no eren de les analítiques de Bonifaci, eren les analítiques de... Batiste!.

293

La faç de la terra

294

(la senyora Vives es torna a desmaiar i cau de nou al llit, tots comencen a parlar entre ells sorpresos) Batiste: (els fa callar a tots) Calleu tots! Com que els meus resultats? Si a mi me’ls va donar ahir i sols em va eixir un poc de colesterol, de sucre, d’àcid úric i gota.

Metge: Sí, Batiste, ho sent molt. La meua infermera es va enganyar i cadascú té l’informe mèdic de l’altre. Ahir, a tu, et varen donar el del senyor Bonifaci, sense voler. I avui li han donat al senyor Bonifaci el teu. Batiste: Aleshores què vol dir?.

Rosa: Que a qui no li funciona el «pito», és a tu borinot! Retor: (santiguant-se) Rosa, per favor modera’t!

Batiste: Com? Que sóc jo qui no pot tindre descendència? Però que està dient? Ai mare! Vives: (es torna a desmaiar) Senyor fes el que vulgues però, emporta’m a mi també. Amparito: Senyor metge, què vol dir ara? Vol dir que mon pare no és mon pare?

Maruja: Mare de deu D'Aigües Vives, ajuda'ns!

Rosa: (mirant a Maruja) A Vives deixa-la tranquil·la que ja ha ajudat prou, ja.

Amparito: Mare, què està passant ací?

Maruja: Ton pare ens ha traït filla meua!

Rosa: Ton pare? Bo, això encara no ho sabem. Per què ta mare, sí que és! el que no tenim clar ara, és qui és ton pare.

Maruja: (abrasa a la filla) Jo no sabia res de tot açò. Fa molts anys que va passar, jo era jove, tens que entendre’m filla. Ton pare, no estava mai en casa, sempre regant, plantant, ... Rosa: No! plantar es veu que no plantava molt!

Blai: Rosa!

(Quan pega el crit Blai per renegar a Rosa, de sobte s'alça del llit en un bot Bonifaci i tots es queden bocabadats mirant-lo)

295

Bonifaci: Què? Com què no soc estèril? Què esteu dient? Ací l’únic estèril sóc jo que ho diuen els papers del metge?

Tots: (mirant a Bonifaci), Miracle, miracle!!

Bonifaci: Quin miracle i quina merda! Ací qué passa?

Retor: Senyor Bonifaci, vostè no estava en les últimes? Bonifaci: Jo? Si estic com una poma.

Batiste: Es veu que no, té un poc de colesterol, sucre, àcid úric i gota. Però no patisca que al costat del que li ve això és menudalla.

Blai: Pare! Ens ha fet creure a tots que anava a morir-se? Vostè sap el que ens ha fet patir ací, reunint-nos a tots i fent-nos creure que no el veuríem més? Bonifaci: Clar que ho sé! Era l’única manera de que ta mare confessara el seu engany, el que ha ocultat tots aquests anys. Cóm si no m’anava a confessar el que va fer fa tants anys?

Rosa: (va fins el llit i s'asseu al costat de Bonifaci) Però quin engany? Sogre, no és vostè el que no pot tindre fills. Els seus fills si que són de vostè. Xe, anem a celebrar-ho, vol un gotet? Bonifaci: Blai, que fa la teua dona borratxa?

Rosa: Eh! que jo no estic borratxa, un poc «contenteta»...

Vives: Ai senyor quina situació! En Julià demane per tots, que açò no és de justícia. Retor: Tranquil·la senyora Vives, i els demés també tranquil·litat.

Batiste: (apartant del llit a Rosa) Rosa, baixa del llit per favor. De tranquils res! Açò tenim que solucionar-ho ara mateix. Escolta Maruja què has fet?

Maruja: Què he fet? Pel que veig, res que tu no hagueres fet abans. O creus que em xuple el dit? Jo també estava a soletes per les nits i també vaig necessitar un home al meu costat, com la senyora i per això vaig tindre que caure en el braços de... Retor: (interromp a Maruja) Per favor hi haja pau.

Tots: Calle!!!!

Maruja: Batiste, jo també vaig ser dèbil i vaig tindre un sol moment de temptació.

L’eix de la terra

296

Batiste: Un moment Maruja, amb qui, amb qui?

Maruja: (amagant el cap i amb veu tremolosa, alça el dit cap al senyoret i diu) amb el senyor Bonifaci. Vives: (plorant de nou i assenyalant a Bonifaci) Amb tu? Mal home, degenerat!

Rosa: Sogra! Altra volta plorant? bega un poquet, que no li quedarà líquid al cos, de tant de plorar. (li ofereix un got) Bonifaci: Vives, et promet que sols fou una vegada.

Vives: Una vegada? Com has pogut fer-me açò a mi?

Rosa: Mira! Santa Vives! Sogra, va que vostè també la va fer bona.

Blai: Rosa calla, per l’amor de Déu.

Retor: Ai senyor quin embolic, jo no entenc res.

Metge: En Julià, és molt senzill d’explicar, Amparito és filla del senyor Bonifaci i de la Maruja. Retor: Aleshores els tres són germans o no?

Rosa: Si, però no tenen la mateixa mare. Mira, Amparito! tornem a ser cunyades, ara per part de pare, vols un gotet? Anem a celebrar-ho.

Bonifaci: Vives, per favor, açò tenim que arreglar-ho. Tot el que està passant és molt greu, però crec que val la pena solucionar-ho per la família. Vives: Per la família? clar bandit, ara si que t'interessa?

Bonifaci: No digues això dona. (s’alça del llit i agafa de les mans a la senyora Vives) Vives, jo sempre t’he estimat i tu a mi també, no?. Crec que ens meresquem una oportunitat. Podràs perdonar tot el que ha passat? Vives: (es queda un segon pensant i alça el cap) Tens raó Bonifaci, jo també t’he estimat sempre. Jo et perdonaré, sols si tu em perdones a mi també. Com tu dius la família és el més important i hem d'aprendre de les nostres errades.

(La senyora Vives s’alça de la cadira i el senyor Bonifaci i ella s’abrasen. Tots miren l’escena i el Retor va cap a Batiste i l’agafa del coll)

Retor: Batiste, no tens res que dir-li a la teua dona? Vinga Batiste, no tingues por i parla amb ella.

Batiste: Te raó pare. Però i si a mi no em perdona? Jo no sóc ningú sense la meua Maruja. Ni sense la meua filla. Retor: Batiste, tots cometem errors en aquesta vida, el més important és saber veure’ls i saber demanar perdó.

Batiste: (va cap a Maruja i l'agafa de les mans) Maruja, escolta’m per favor.

Maruja: Dis-me Batiste.

Batiste: És veritat que he estat sempre per fora de casa, i tal volta, t’he descuidat, no t’he dedicat el temps que tu et mereixies, ho sent molt Maruja. Jo sempre he segut un home de camp i he fet el que he vist fer a mon pare, com, mon pare feia el que veia fer al meu iaio. Així, hem après a conviure durant anys. I tens raó, no hem sabut valorar el que teníem a casa, no hem après que a les persones hi ha que cuidar-les, que atendre-les i valorar-les per damunt de totes les feines i de tots els diners, que la parella és tan important com u mateix. Podràs perdonar-me Maruja?

Maruja: No patisques Batiste, sempre has segut un bon home i un bon pare, perquè diguen el que diguen eixos papers, Amparito és la teua filla per dret i per l’estima que vos teniu. Jo tampoc he segut sincera del tot amb tu i ho sent molt, però t’estime de cor i no voldria que la nostra família no tornara a estar junta pel que diuen uns papers. Bonifaci: (agafant la ma de la filla) Amparito, jo sempre et voldré com a una filla.

Amparito: (plorant) I jo a vostè com a mon pare, perquè vostè és mon pare. ( Amparito, Batiste i Maruja s’abrasen i ploren) Bonifaci: Escolteu-me tots per favor.

Rosa: Ale! Més sorpreses? Ara veuràs, si encara serem família del gos! Tots: Vols callar Rosa!!!

Rosa: Xe! Ja m’he enfadat amb tots! No aneu a sentir-me «pa» res, jo ací «queteta i callaeta».

Bonifaci: Aquesta nit ací, s’han descobert molts secrets que crec que seria millor no isqueren d’aquestes parets. Carme: sí, sí, millor seria, pel bé de tots.

Manel: Però ara que farem pare? Tot el que ha passat és molt greu i molt difícil d’amagar a la gent del poble. I més amb el que els agrada xafardejar.

297

No tocar de peus a terra

298

Bonifaci: Tranquil fill meu. He estat pensant mentre parlàvem tots i m’he adonat que el més important és la família de cada u. Com ens hem assabentat aquesta nit, les nostres famílies estan unides per llaços que sols nosaltres podrem entendre. Hauríem de trobar la manera d’estar junts sense que la gent poguera parlar mal. Carme: Sogre que vol dir, que anem a viure tots junts ací a la casa?

Bonifaci: Nooo, el que vull dir és que deuríem viure com un sola família, unida i junta pels vincles de l’estima i el respecte. Batiste: Una família junta?

Bonifaci: Sí amic meu. Una gran família junta. Tu, la teua dona i la nostra filla, vindreu a viure ací a l’hort gran. Maruja: Això no pot ser, ens diran de tot.

Bonifaci: No tranquil·la, nosaltres passem moltes temporades a la ciutat de València, i vosaltres us traslladareu ací. Farem una nova casa molt, molt més gran i la separarem en dos, direm a tots, que és per als servents i per a nosaltres, i ningú sospitarà res. Batiste: Jo no sé si això eixirà bé senyor? Ací al poble la gent parla molt.

Bonifaci: No patisques Batiste, a l’hort de Sant Vicent, el de la família Ribera, ja ho tenen així. Una part de la casa és on viuen els servents i l’altra del senyors. La casa està feta conjuntament. Tu tranquil. He pensat en fer-te soci minoritari del magatzem que anem a fer nou ací a Carcaixent, el que tenim està xicotet per a tota la taronja que comprem i ara que el «trenet» ens la porta fins Dénia, veureu com fem molts bons negocis.

Batiste: Però senyor, jo sóc molt humil no he merescut això qué em proposa. Mai he anat a l’escola i no sé ni llegir ni escriure.

Bonifaci: com què no t’ho has merescut? has cuida’t a la meua filla com teua, tots aquests anys, has cuidat les meus terres com si foren teues. Deixa’m que ho agraisca així.

Maruja: Batiste, vols callar i no discutir-li al senyor? Si ha dit socis i que anem a la casa, "pos" a callar i fer cas. Amparito: Però com què ser una família junta?

Bonifaci: Sí Amparito, si tu vols des d’avui tindràs dos pares. Jo voldria intentar el temps que ens quede, ser el pare que mai he pogut ser per a tu.

Vives: Te raó el meu home, tots tenim ara vincles que ens uneixen, som una família vulguem o no, i per tant hem d’estar junts.

Carme: (plorant i agafada a Manel) Jo he de dir, que sempre vos he estimat, encara que no m’he portat molt bé amb tots, he segut un poc egoista i ho sent, perdoneu-me. Vives: Clar que si filla (s’abrasen).

Carme: (agafant de la ma a Rosa) I tu cunyada, no tens res que dir-nos?

Rosa: Clar, jo també voldria dir que vull......

Tots: (la interrompen) que vols un altre gotet?

Rosa: Noooooo.

Retor: Gràcies senyor.(alçant les mans cap al cel)

Rosa: Que vull un altra botella! que aquesta ja me l’he acabada. Blai: Rosa, però tu no tens mai prou?

Metge: Espera Blai que jo ara estic d’acord amb Rosa. Tots: Quèeeee?

Metge: Doncs, que crec que ara el que toca és celebrar que teniu tots una gran família, que s’estimeu els uns als altres i que d’ara en davant ja no tindreu més secrets. Bonifaci: És cert, jo fa una estona, sols tenia dos fills i ara, tinc també una filla, i això si que és per a celebrar-ho.

(Batiste porta una botella de conyac i serveix una copa de conyac a tots, alcen les copes en alt i fan el brindis tots junts) Tots: Per la terra i la família!!!! FI

299

Tirar-se terra als ulls

300

Programa d’actes 17 febrer DIUMENGE !

Dia de La Dona de la Major, menjars, activitats, festa i homenatge a totes les dones de la comissió

22 febrer DIVENDRES !

A les 20:00 h. al parador per tal d’arreplegar els ninots i pegar un mosset. A les 23:00 h. anirem a entregar els ninots al Centre Comercial Ribera del Xúquer per tal que participen a l'exposició del Ninot. A les 00:45 h visita del Jurat qualificador de l’exposició del Ninot.

23 febrer DISSABTE !

A les 17:00 h. al parador vestits de fallers per fer la cercavila amb la xaranga, arreplegar els càrrecs de la comissió i acudir al punt de concentració, hem d'estar tots allí a les 18:30 h, per fer la cercavila de totes les comissions per acudir al Centre Comercial i inaugurar l’exposició del Ninot. A les 20:00 h. acte de la Crida des del balcó de l’Ajuntament on les falleres majors de Carcaixent convidaran a totes les comissions per començar les festes. Després, es comunicarà el veredicte del jurat dels ninots indultats de les falles 2019. A les 22:00 h. sopar de Germanor i revetla musical. Al mateix temps, sopar d’aixelleta més despesa al parador per aquells fallers q prefereixen aquesta opció i que després vulguin acudir a gaudir de la vetlada.

24 febrer DIUMENGE ! 1 març

Passarem el dia al casal rematant les disfresses per a la cavalcada. A les 18:30 h. al casal presentació del llibret de la comissió.

DIVENDRES !

A les 21:00 h. al parador per pegar un mosset. En acabar, els càrrecs honorífics de la comissió ens oferiran la al·legoria i ens convidaran a dolcets i cava.

305

306

2 març

3 març 8 març 9 març 10 març 12 març

DISSABTE !

A les 09:00 h. per esmorzar i acabar de rematar la carrossa...i el que calga. Cap a migdia dinarem al Casal i començarem amb la sessió de maquillatge A les 17:00 h. acudirà la carrossa al lloc establert per a nosaltres, a lÁvinguda Apotecari Bodí per tal de preparar línici de la cavalcada. A les 17:45 h. acudirem la comissió disfressada al lloc per tal díniciar la Cavalcada del Ninot que farà el recorregut pel seu itinerari habitual fins arribar al Passeig. A les 22:00 h. sopar d’aixelleta més despesa al parador. A les 00:00 h. al Passeig, lliurament dels premis de les distintes categories de la cavalcada del ninot. Posteriorment, revetla amenitzada amb discomòbil.

DIUMENGE !

A les 09:00 h. al Parc per esmorzar (uns al bar que es determini i uns altres allí de saladura amb el druida Papero) i preparar el dia per participar al XXXIII Concurs de Paelles de Ricard. En cas de pluja els actes es celebraran a les pistes cobertes de la Feve.

DIVENDRES !

Quedarem al parador per tal de pegar un mosset. Després acudirem al Magatzem de Ribera per tal d’acompanyar als nostres fallers guardonats amb les recompenses de la Junta Central Fallera.

DISSABTE !

A les 21:00 h. a la Sala San Francisco, sopar de Fallers d´Honor, posteriorment i fins que ens deixen nit de festa gran amb l’ actuació estel·lar del Duo Jam, regal de la fallera major a la comissió.

DIUMENGE !

A les 10:00 h. a l’estació de rodalies per fer el tradicional viatge a València per tal de veure la mascletà. Els càrrecs de la comissió podran dormir un poc més ja que no poden vindre, hauran d'acudir al dinar de les falleres majors de Carcaixent.

DIMARTS ! Comença lo bó…

a traure falla…quedarem per tal d’organitzar-nos: uns portaran les peces que ja tenim al poble, altres penjaran llums i cartells, altres engalanaran carrers i parador, uns aniran a portar les últimes peces que estaran al taller de l'artista...Ens vegem tots a la Plaça.

13 març 14 març 15 març

16 març

DIMECRES !

Començarà la plantà del monument adult. Esperem acabar amb els treballs del remat i grua i tirar la primera traca.

DIJOUS !

Continuarem engalanant la nostra demarcació. Ens vegem tots a la Plaça.

DIVENDRES !

A les 09:30 h. esmorzar faller al casal. Posteriorment, acudirem al taller de l’artista infantil per fer el transport de les peces de la falla infantil i durant el matí plantar-la a la plaça. Al mateix temps començarem a engalanar la falla gran. Dinarem al casal i continuarem la vesprada a la plaça rematant els monuments de la comissió i....el que calga. A les 21:30 h. Tradicional sopar de torrà a la plaça a càrrec del president de la comissió. A les 23:00 h. tradicional Nit d´Albades i cercavila amb brusó per a tota la comissió per fer ronda fallera amb la xaranga. A les 2:00 h. tradicional Putxero amb pilota...ens conviden els càrrecs honorífics de la comissió... i remat de carteleria dels monuments…Alguna cosa ens havíem de deixar per poder provar el putxero.

DISSABTE !

A les 09:00 h. visita del Jurat qualificador a les falles plantades. A les 09:30 h. esmorzar faller al casal.

A les 12:00 h. “La petardà” Degustació de cassalla a la plaça oferta per Anís Tenis amenitzada amb discomòbil per el dj Javi Oliver

A les 14:00 h. dinar faller al casal.

A les 17:30 h. concentració al casal per a fer cercavila abillats amb el vestit regional per tal d´arreplegar als càrrecs i deixar-los a les 19:00 h. en la Plaça Major. A les 19:00 h. vi d´honor dels càrrecs de totes les comissions a l' Ajuntament.

Nosaltres acudirem al Passeig per tal de “gaudir”, els que estem curats d´espant, a partir de les 20:00 h., de l´entrega de premis…”alea jacta est”. Amb les mans plenes o buides tornarem a la nostra plaça amb la cara ben alta.

A les 22:00 h. sopar i nit de festa al Magatzem de Ribera oferida pels Padrins de la comissió.

307

308

17 març

DIUMENGE !

A les 08:00 h. despertà. Anirem a veure quina careta fan els nostres infantils.

A les 09:30 h. esmorzar faller al casal.

A les 10:30 h. a la plaça, gran festa infantil, despertà i activitats per als menuts. Com sempre, contarem amb els fallers de la colla de tabals i dolçaines.

A les 14:00 h. dinar faller al casal.

A les 17:00 h. concentració al casal per a fer cercavila abillats amb el vestit regional per tal d´arreplegar als càrrecs infantils i deixar-los al magatzem.

A les 18:00 h. berenar al Magatzem de Ribera per a la comissió infantil oferit pel president i la fallera major infantil.

A les 18:00 h. comença la cercavila que haveu estat esperant durant tot l´any. Coneixement i “a per ells”…Som la Major!

A les 21:30 h. sopar faller al casal.

A les 23:00 h. espectacular nit de festa al casal. Fins que ens deixen “Duel de Dj’s” que s’encarregaran de fondre les últimes bateries que ens queden.

18 març

DILLUNS !

A les 08:00 h. despertà. Anirem a vore els Padrins de la comissió...a veure si de bon matí també estan tan guapets A les 09:30 h. esmorzar faller al casal.

Passarem el mati per la plaça, vindrà la xaranga a amenitzar-nos una estoneta i Dj Sento ens farà un sessió memorable per obrir-nos un poquet la ment, que a hores d’ara ja deu d’estar un poc congestionada.

A les 14:00 h. dinar faller al casal.

A les 18:00 h. concentració a l' Avinguda Joan XXIII per tal d'assistir a l´Ofrena de flors a la Verge d´Aigües Vives abillats amb el vestit regional...enguany també acabarem rapidet?. A les 21:30 h. sopar faller al casal.

A les 23:00 h. espectacular nit de festa la Plaça Major amb l’actuació de l’orquestra Nexus.

19 març

309

DIMARTS !

A les 08:00 h. despertà. Anirem a veure quina careta fa la nostra fallera major. A les 09:30 h. esmorzar faller al casal.

A les 12:00 h. Missa en honor al patriarca Sant Josep a la Parròquia de l’Assumpció. A les 13:00 h. cercavila de la lleganya abillats amb el vestit regional

A les 14:15 h. Acudirem al Parc per tal de veure com sona la Mascletà.

A les 14:30 h. dinar ofert per la Fallera Major de la comissió a la Sala San Francisco

A les 18:00 h. Última cercavila abillats amb el vestit regional per al que li queden forces. A les 21:00 h. cremà de la nostra falleta infantil. A les 22:00 h. sopar faller al casal.

A partir de les 23:00 h. crema de les falles segons l´ordre que s’establirà oportunament. Vorem que ens ofereixen enguany la nostra colla de piròmans.

NOTA: PER TAL DE PODER ASSISTIR I PARTICIPAR EN TOTS ELS ACTES DE LA COMISSIÓ ELS FALLERS I FALLERES HAURAN D´ESTAR AL CORRENT DELS PAGAMENTS I VINDRE ABILLATS COM CORRESPONGA A L'ACTE QUE ES DESENVOLUPE EN EIXE MOMENT ( ÉS A DIR ABILLATS DEL VESTIT REGIONAL A LES CERCAVILES)

El President i la junta directiva, us desitja unes bones festes i uns bons i justos premis a tots. Angeles Albelda Roselló SECRETARIA

Fernando Castelló Vayà PRESIDENT

310

Entrega ninots 2018

Recompenses 2018

Crida i exposiciรณ del ninot 2018

311

312

Cavalcada 2018

Paelles 2018

Fallers dâ&#x20AC;&#x2122;honor 2018

313

314

Entrega premi llibret 2018

PlantĂ 2018

Falles 2018

Lliurament premis 2018

315

316

Sopar padrins 2018

Berenar infantils 2018

Ofrena 2018

DespertĂ 2018

317

318

Dinar fallera major 2018

Cremà 2018

319

320

Fi d’exercici 2018

Exposició fira modernista 2018

Na Jordana 2018

321

322

DemanĂ cĂ rrecs 2019

Mig any faller

Presentaciรณ esboรงos 2019

323

324

Presentaciรณ infantil 2019

Presentaciรณ 2019

325

326

Visita falles 2019

CĂ rrecs 2019

327

â&#x20AC;&#x153;La diversitat floral que hi ha al nostre paisatgeâ&#x20AC;?

“Els records de la infància jugant als carrers del meu barri, La Muntanyeta”

“La dolçor de les taronges de les Partides de Censals i de la Coma”

“La fertilitat de la nostra terra que ens proporciona productes excel·lents”

“La proximitat de l’horta i els cultius al nucli urbà”

“Que tenim muntanyes, riu, horta, la mar a dos passos i racons inigualables”

“Els nostres músics, la nostra música de banda ompli de goig els carrers”

“El Pensat i Fet, som gent que muntem una festa en un momentet”

“L’olor de la flor del taronger”

“El color i la lluminositat que ens envolta en els nostres edificis històrics”

“Les nostres dones, suports fonamentals de la nostra forma de viure”

“Que tots més tard o més prompte tornen”

“El color de la nostra seda i la tradició de la nostra indumentària”

“La llum del sol”

“El barri de la Muntanyeta i la Barraca d’Aigües Vives”

“Passejar pel poble, tenim edificis, parcs i places magnífiques”

“El millor és la nostra gent, lluitadora, treballadora i molt amable”

“Entrar al Magatzem de Ribera, fa que em transporte en el temps”

“La gent, no soc d'ací però em sent com si fos natiu”

“L' apreci i l’estima que li tenim al lloc que ens va vore nàixer i créixer”

“L’estima per la nostra festa”

“La tradició fallera”

“El nostre clima que ens deixa viure al carrer quasi tot l’any”

“M’agrada la nostra gent, sobretot l’alegria i entusiasme dels nostres xiquets”

“La riquesa i varietats dels productes que ens permeten elaborar grans plats”

“La fertilitat de la nostra terra”

“Caminar pel Passeig i gaudir del bon ambient i de la gent del poble”

“El nostre sol i el clima que fa que tots anem amb un somriure pels carrers”

“L’olor tan característica de les nostres terres a flor del taronger”

“Contemplar el paratge de l’horta mentres nade a la piscina”

“El Passeig, lloc emblemàtic per reunir-se la gent i gaudir una bona estona”

“Les vistes de l’horta amb les muntanyes de fons”

“Passejar pel terme a la primavera i gaudir de l’olor de la flor del taronger”

“El paisatge amb els horts”

“L’olor de la pólvora i les bandes de música omplint de so els carrers”

“Contemplar la fertilitat de tota la vall als dos costats del llit del riu”

“El clima tan extraordinari que tenim”

“L’olor a flor de taronger, la llum i lo acollidora que és la gent”

“Carcaixent m’agrades, Carcaixent t’estime”

“Que l’olor a flor de taronger m’indique que estic arribant a casa”

“M’encisen les construccions dels mercats, temples dels nostres productes”

“L’olor inconfusible del mediterrani”

“L’alegria quant arriba el temps on les falles omplin els carrers”

“Poder menjar taronges durant quasi tot l’any collides directament de l'arbre”

“El sol, l’alegria i la passió per la nostra festa fallera”

“Anar passejant als pobles veïns per la vora del Riu Xúquer”

“La seua gent, sempre soc ben rebut”

“Anar per alguna de les moltes rutes que tenim i desconnectar del ritme de vida”

“Seure al parc Navarro Daràs a llegir un bon llibre”

“L’olor que desprén l’aire abans de ploure i que la pluja toque terra”

“Que tenim el privilegi d’estar en la millor terra del món”

“Estar a peu de les muntanyes i contemplar tota la vall de tarongers”

“Enfilar el carrer Santíssim i topetar-me amb el nostre campanar”

“La gran quantitat de construccions tradicionals que es mantenen”

“El sol, tenim un clima envejable que ompli de color les nostres vides”

“El nostre caràcter tan sarcàstic, traguem un somriure d’un problema”

“Les muntanyes i la riquesa de la seua horta”

“La nostra llengua, la riquesa de les expressions i la identitat que ens dona”

“El millor de Carcaixent, la seua gent”

“El nostre Parc i el nostre Passeig on gaudeixen junts majors i menuts”

“La calor de la gent, els olors mediterranis i el foc de la festa”

“M’encisa passejar el terme amb la bici i contemplar els nostres paratges”

“La llum, el Mediterrani i les persones”

“Com serpenteja en estes terres el Riu Xúquer”

“Els nostres joves, per la valentia i la vitalitat per viure en aquestos temps”

“El bon ambient que hi ha en la gent del poble i les ganes de fer festa”

“La gent, treballadora, forta i orgullosa de la història i l'evolució del seu poble”

“L'alba, el sol, el mar, la gastronomia i l'horta valenciana”

96 297 02 01

setiset@setiset.com

Qui és que obliga el llaurador, ai mare! A deixar sa mare terra, ai mare! Canço del llaurador Ovidi Montllor

“La tranquil·litat del poble i de la seua gent, sols trencada en temps de festes”

“Els horts que conserven l’esplendor de la taronja”

“Una bona paella”

â&#x20AC;&#x153;Carregar al Barranquet i descarregar a l'Alborgi, un plaer treballar al terme"

“El respecte que es té a les tradicions i la nostra cultura”

“La tranquil·litat de l’horta”

“Carcaixent bona terra i bona gent”

“La nostra climatologia que ens irradia tanta vida i bon caràcter”