Dossier les rieres un patrimoni ecològic i cultural a protegir i jornades ecologistes de patrimoni n by Francesc Alfambra

les rieres Un patrimoni ecolĂ˛gic i cultural a protegir

conclusions i propostes de les

I Jornades ecologistes

ElsVerdsBadalona Badalona, 30 de novembre de 2005

I Jornades Ecologistes Les rieres un patrimoni natural i cultural a protegir 1. Presentació; Introducció: Marc físic, històric i geogràfic de les rieres de Badalona Francesc Alfambra, Els Verds de Badalona

2. Conferències: Les rieres, camins vertebradors de l’aigua Itziar González, arquitecta i saurina

Rieres, camins i carrers Joan Maluquer, biòleg membre de DEPANA

3. Les rieres i l’entorn: Excursió per la riera de Pomar de Dalt José M. Barrio, mestre jardiner

Taula rodona: Les rieres de Canyet i de Pomar de Dalt Enric Porcel, president del Grup d’Espeleologia de Badalona Jaume Sellarès, estudiós de les fonts de muntanya Francesc Güell, president de l’Associació de Veïns de Canyet Fernando Carceller, geòleg estudiós de l’aqüífer Josep Estruch, filòleg estudiós de la toponímia

4. Conclusions i propostes 5. Administració reactiva i cultura de la sostenibilitat 6. Agraïments 7. Anex

Presentació de les I Jornades Ecologistes Francesc Alfambra, Els Verds de Badalona Les rieres i els torrents son passeres i corredors biològics per on s’estableix la connectivitat ecològica necessària per al trànsit de la fauna entre els diferents espais naturals de la serralada i del litoral que li son mes propers. Des d’aquest punt de vista cal considerar aquests espais naturals com una part important del funcionament dels ecosistemes de la serralada de Marina. En aquest sentit, al febrer del 2001, Els Verds de Badalona vam presentar una bateria de propostes a la comissió de treball de la serralada de Marina del Fòrum del Medi Ambient de Badalona, on entre d’altres punts demanavem la protecció de la biodiversitat amb la preservació d’indrets de mes valors ecològics com son la riera de la Vallençana, el torrent de l’Amigó, la riera de Pomar, la riera de Canyet, etc. així com l’anulació de la vialitat desproporcionada prevista pel PGM a Canyet, Sant Jeroni de la Murtra, Montigalà i la riera de Pomar, tot definint la B-20 com a límit del creixement urbanístic de la ciutat cap a la muntanya. Al setembre del 2001, vam presentar al.legacions al Pla Especial de Protecció i Millora del Sector Sud de la serralada de Marina defensant la inclussió de les parts baixes de les rieres de Montalegre, de Pomar, de Sant Jeroni, i vessants del turó d’en Seriol, turó d’en Mates, turó d’en Folch, serreta de les Mosques d’Ase (Badalona), La Bastida (Santa Coloma de Gramenet), de la riera d’en Font, del torrent de can Nolis, el turó de l’Arbret, els Vessants de Vista Alegre, de can Mogues i de Torre Barrau (Tiana) que la delimitació de l’àmbit del Pla, inexplicablement les havia exclós. A partir de la tardor del 2002, vam encetar passejades per la serralada i campanyes reivindicatives de neteja de torrents i rieres com la de la vall de Betlem i el torrent de la Font Santa de Dalt a la capçalera de la riera de Sant Jeroni de la Murtra tot just desprès de l’incendi que l’agost del 2003 va afectar a aquesta vall, deixant al descobert un munt de ferralla de tota mena i fins i tot cotxes, així com al torrent i la serreta de can Mas (2004). Al març del 2003 vam presentar un plec d’al.legacions al projecte de traçat i condicionament de la B-500 entre Badalona i Mollet del Vallès, entre les que hi consten les següents: Que el nou traçat determina la destrucció dels boscos de ribera, empobreix la biodiversitat i bloqueja la funció de passera ecològica de la riera de 3

Sant Fost de Campsentelles. Que destrueix el paratge natural de la font i el torrent d’Alba a Tiana. Així mateix el túnel projectat destrueix l’aqüífer que suministra aigua a les mines de la cartoixa de Montalegre, als pous i mines de l’hort de les Monges i a la Font d’Alba.

Alguns dels participants a la II Jornada de Neteja realitzada al torrent de Can Mas on es van recollir 2,5 tones de ferralla

Al juny d’enguany ens vam posicionar públicament contra la conversió de la pedrera de la Vallençana en dipòsit de residus sòlids urbans embalats, en primer lloc pel risc de contaminació de l’aqüífer de la riera de la Vallençana amb els lixiviats d’questes escombreries i en segon lloc per contradir la declaració de zona de tractament específic que el Pla Especial de Protecció i Millora del Sector Sud de la Serralada de Marina fa de la pedrera on solament contempla el dipòsit de runa inert pel rebliment de la mateixa. A més de reivindicar les rieres com a corredors biològics, la realització d’aquestes activitats de voluntariat ecologista persegueixen dos objectius: per una banda instar a l’Ajuntament de Badalona a assumir la seva responsabilitat més enllà de la propaganda ambientalista i de la celebració de festes, i per l’altra una planificació urbanística que 4

marqui la B-20 com a frontera que aturi el creixement de la ciutat per preservar precisament les rieres. La preservació dels ecosistemes de la serralada requereix inexcusablement limitar el creixement urbanístic establint una frontera de sostenibilitat en l’ocupació humana del territori. Passejant per les rieres ens vam adonar del seu paper estructurador del territori i de l’existència de magnífiques masies de Canyet i de Pomar de Dalt així com de nombroses estructures arquitectóniques associades al llarg de tot el seu traçat, com son les masies, els murs de protecció dels conreus, les feixes, els aqüeductes, les mines, els pous, les basses, els safareigs, les fonts, etc. Vam considerar que el concepte de patrimoni natural que teniem de les rieres es podia considerar també patrimoni històric i cultural integrant totes aquelles estructures arquitectóniques inserides históricament en el paisatge de les rieres. Posteriorment i en el decurs de les jornades, aquesta intuició nostra va coincidir plenament amb l’espèrit i el contingut tan de la conferència inaugural de l’arquitecta i saurina Itziar González com de la segona a càrrec del biòleg i membre de DEPANA, Joan Maluquer. La reflexió inmediata va ser que calia anar més enllà de les passejades lúdiques o les mobilitzacions reivindicatives de neteja i obrir debat per aprofundir en el coneixement i la importància d’aquest extraordinari patrimoni natural, històric, arquitectónic i cultural badaloní, amagat, ignorat o menystingut com son les rieres per donar-les el valor que realment tenen de cara a la seva protecció i preservació. Aquest és el motiu que va empènyer Els Verds de Badalona a organitzar aquestes I Jornades Ecologistes sobre la necessitat de preservar el patrimoni natural i cultural de les rieres. Esperem que l’assistència a les diferents sessions d’aquestes I Jornades Ecologistes sobre les rieres hagin sigut profitoses i que el present dossier-resum de les jornades, de conclusions i propostes de les mateixes siguin del vostre interès. Salut i ecologia!

Organització Amb la conferència Les rieres camins vertebradors de l’aigua a càrrec de l’arquitecta i saurina Itziar González Virós es van inaugurar aquestes I Jornades Ecologistes sobre el patrimoni natural i cultural de les rieres. L’acte va tenir lloc a l’Associació de Veïns del Centre el dijous dia 2 de juny d’enguany. Francesc Alfambra d’Els Verds de Badalona va encarregar-se de presentar les jornades introduint el marc físic de les rieres de Badalona tot considerant-les com a part important del patrimoni natural, l’históric i cultural. Agraïm públicament a Itziar González la confiança en fer-nos dipositaris dels treballs preliminars per a la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Badalona (Ajuntament de Badalona, 2002) que ella va dirigir amb la col.laboració de Marga Abras, historiadora de l’Arxiu Històric del Museu Municipal de Badalona i de Cristina Ribas Arquitecta, i que inexplicablement roman a un calaix de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Badalona. Una part d’aquests treballs preliminars s’han afegit a continuació de l’article d’Itziar González.

Riera de Pomar de Dalt, on es poden apreciar els murs de protecció dels conreus i el sòl impermeabilitzat (formigonat)

La segona conferència Rieres, camins i carrers a càrrec del biòleg Joan Maluquer va tenir lloc al Centre Cívic de Dalt la Vila el dijous 9 de juny. La presentació la va fer José Mármol, d’Els Verds de Badalona. Joan Maluquer ens va endinsar en la problemàtica de la gestió de les rieres sobre tot en la seva intersecció amb les infrastructures viàries. L’excursió per la riera de Pomar de Dalt realitzada el dissabte 11 de juny va ser comentada pel mestre jardiner José M. Barrio, que ens va mostrar sobre el terreny de manera pràctica tota la problemàtica de la gestió de les rieres ja esmentada abans. A més d’una interessant visita a la font i mina de can Ruti, amb explicació in situ del paper tan important d’aquestes obres hidràuliques d’aprofitament de l’aqüífer de la serralada per al desenvolupament de l’economia agrària de les masies de Badalona. Finalment el dia 16 de juny, novament a l’Associació de Veïns del Centre, i amb la participació d’Enric Porcel, president del Grup d’Espeleologia de Badalona, de Jaume Sellarès, estudiós de les fonts de muntanya, de Francesc Güell, president de l’Associació de Veïns de Canyet, de

Fernando Carceller, geòleg estudiós de

l’aqüífer, de Josep Estruch, filòleg estudiós de la toponímia a la taula rodona Les rieres i l’entorn de Canyet i de Pomar de Dalt, es van tocar aspectes diversos relacionats amb les rieres com son les mines d’aigua, l’aqüífer, la toponímia, les fonts, la gestió, l’abandonament, l’especulació immobiliària, etc. també força interessants. Es van inscriure 50 persones a les jornades amb un total de 75 participants en les diferents activitats realitzades. Tots els inscrits rebràn aquest dossier-resum de les jornades, conclusions i propostes en un acte públic de presentació d’aquestes conclusions. Aquest acte es realitzarà el dimecres dia 30 de novembre a l’Associació de Veïns del Centre.

Introducció: Marc físic, històric i geogràfic de les rieres de Badalona Vuit són les rieres que històricament travessen Badalona des de la serralada fins al mar: el torrent Paxau que neix a ponent del turó d’en Caritg, el Rierot que neix a llevant del mateix turó, la riera de Sant Joan (Sant Jeroni de la Murtra), la riera de Martí Pujol (d’en Folch o de Canyet), la riera Matamoros, el torrent del Cementiri Vell, la riera de Canyadó que es bifurca en la riera de Pomar i en la de Montalegre, i finalment el torrent de Vallmajor que neix al turó d’en Seriol. I solament una ho fa en direcció al riu Besòs dins el terme de Montcada i Reixac: la riera de la Vallençana.

Les rieres eren els camins naturals de trànsit per la serralada, per conduir els ramats, per anar a les masies, a la muntanya, als horts, a les vinyes o a les fonts, per això es plantaven plàtans (Platanus hispanica) a les vores per tal de procurar ombra als vianants. Molts badalonins encara anomenen riera a l’avinguda Martí Pujol, que és per on arriba al mar la riera de Canyet , també anomenada riera d’en Folch. Des de la seva capçalera a la coscoiada de l’Amigó fins al mar salva un desnivell de 461 metres en nomès 5,7 quilòmetres de recorregut, fa un salt de 82 metres per quilòmetres. Si comparem aquest salt amb els 22 metres per quilòmetre que fa el riu Congost-Besòs ens 8

adonarem que és precisament aquest fort pendent el que carcteritza les rieres del Barcelonès Nord i del Maresme. Per protegir cases i conreus dels aigüats i les violentes avingudes de les rieres, els pagesos van construir murs de protecció al llarg dels cursos mitjans i baixos de les rieres. Les rieres tenen un curs alt format per torrenteres amb forts pendents. Com tota la seralada de Marina, l’orientació d’aquest sector sud de la serralada paral.lela a la línia de costa, està formada per materials granítics i metamòrfics del Paleozoic. Als voltants dels 150 metres sobre el nivell del mar es redueix sobtadament aquest pendent (curs mitjà), que mica en mica disminueix fins desaparèixer a la plana baixa. Els torrents més coneguts son: el de la Pallaresa o de les Bruixes (Santa Coloma de Gramenet); el de la Font Santa de Dalt (riera de Sant Jeroni de la Murtra); el de la Coma d’Oms, de l’Amigó i de les Botges (riera Canyet); el de can Ruti (riera de Pomar); el de la Burra (riera de Montalegre); torrent de la Vallençana; torrent dels Grills (Tiana).

Inici del torrent Pregon (riera de Canyet) a la bifurcació del torrent de l’Amigó i el de les Botges

El curs mitjà de les rieres està comprès des d’on s’acaven els forts pendents de les torrenteres fins la línia paral.lela al mar que defineixen els turons de la serreta de les Mosques d’Ase, el turó de Montigalà, el turó d’en Boscà, el turó d’en Seriol i el turó de Mar de Montgat. En aquesta plana intermitja afloren aigües procedents de les filtracions dels torrents de les parts altes de la serralada. És en aquest nivell on hi ha les fonts i també on es van excavar la majoria de mines d’aigua: mina de la Font Santa de Sant Jeroni de la Murtra, mines de la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, de ca l’Alemany, de Can Ruti, Can Pujol, de Can Mas, de la torre Codina-Can Coll, de Can Miravitges, del Mas Ram, de la font d’Alba, i les fonts de l’Amigó, del Pop, de Sant Bru, de les Monges, dels Castanyers, etc. en aquesta zona, aprofitant les terrrasses argiloses i fèrtils i la disponibilitat d’aigua del curs mitjà de les rieres es van establir nombroses vil.les romanes que donen compte d’una ocupació molt antiga d’aquest territori .

Riera de Pomar amb Can Miravitges en primer terme i Can Ruti i la carena de la Serralada al fons

El relleu suau d’aquesta plana intermèdia permetia els conreus de secà. Als marges de les rieres, en tenir un desnivell més pronunciat, la construcció de feixes permetia

l’aprofitament agrícola dels materials terciaris. Les parts més altes d’aquest sector des de Llefià a Pomar i fins a les carenes de la serralada, ben asolellades, a recer dels vents del nord però aprofitant la suau marinada, havien estat ocupades per les vinyes portades pels romans i que ells mateixos convertiren en els famosos vins de la Laietània coneguts a tot l’imperi. Les àmfores de vi de l’època trobades a les Gàl.lies i a la mateixa Roma amb denominació d’origen d’un propietari-comerciant badaloní dónen fe. Els incendis han deixat al descobert senyals procedents de les activitats lligades al conreu de la vinya: ruïnes de barraques, cisternes, safareigs, murs, feixes, camins, ceps bords, etc. A la plana deltaica costanera i fins al mar els materials al.luvials quaternaris (graves, sorres i argiles) defineixen litològicament la part més baixa de la xarxa de drenatge de les rieres. A Canyet encara es conserven retalls de vinya com la de Can Coll i conreus d’horta i arbres fruiters. A Pomar de Dalt també es poden veure conreus d’horta com els de ca l’Arquer visiblement ben cuidats. I tots ells ben regats amb aigua de mina. L’aigua de la serralada de Marina és un bé molt escàs, que prové d’una pluja irregular concentrada en pocs dies i en forma torrencial amb màxims equinoccials sobretot a la tardor i mínims estivals, amb el juliol com el mes més eixut. La pluviositat anual és lleugerament inferior als 600 mm/m2 al vessant de marina i lleugerament superior al vallesà. L’aigua és el fonament de la vida pel que cal conèixer quin és el cicle d’aquesta a la serralada i quin és el paper de les rieres dins aquest ecosistema natural adaptat a resistir llargues sequeres típiques de la climatologia mediterrània. Després d’una activitat humana multisecular, el que hauria estat el paisatge primigeni del municipi, l’alzinar, va ser gradualment erradicat i el paisatge profundament modificat. La tala dels boscos van donar pas a les vinyes fins les carenes de la serralada. El paisatge actual és el resultat de la interacció de factors naturals, geològics, climàtics, econòmics i socials que al llarg de l’història s’han anat superposant. Sobretot el desordenat i ràpid creixement urbà més recent i la segmentació i mercantilització de l’espai públic han determinat una pèrdua important de molts senyals d’identitat.

2. Conferències:

LES RIERES. ELS CAMINS VERTEBRADORS DE L’AIGUA Itziar González Virós, arquitecta i saurina Quan em va sorgir, l’any 2001 i 2002

l’oportunitat de col·laborar amb

l’ajuntament de Badalona per a realitzar els treballs de revisió del Catàleg de Patrimoni, no em podia imaginar fins a quin punt treballar amb Badalona m’aportaria tanta inspiració i aprenentatge. A través del catàleg existent que l’equip municipal redactor havia fet l’any 1980 amb la col·laboració dels arquitectes Joan Antoni Padrós i Francesc Lladó, vaig anar intuint un territori excepcional, ple de trets singulars que malauradament, la progressiva i intensiva urbanització havia anat amagant .

L’antic catàleg el.laborava un llarg llistat d’elements amb valor patrimonial que calia llegar a les futures generacions . Aquest llistat i la mateixa classificació dels diferents elements es mostrava quasi com un mur defensiu que s’alçava

contra l’ànsia constructora i transformadora de la ciutat. Eren altres temps i l’esforç de tots els que van fer possible aquest Pla Especial de protecció del Patrimoni de Badalona anava principalment a això, a protegir les restes d’un naufragi que havia deixat escampades algunes peces de la cultura, i la memòria de la ciutat. Però en aquella ocasió, alguna cosa de molt important es va quedar amagada i lluny de la percepció d’aquests badalonins. Es van oblidar dels camins invisibles que ho lligaven i estructuraven tot, es van oblidar, de tan proper i quotidià que els hi era, dels camins vertebradors de l’aigua.

Impressionants masos de Can Miravitges i de ca l’Arquer amb els horts junt a la riera de Pomar de Dalt

Després de situar en els plànols de la ciutat cada un dels elements catalogats, em vaig adonar que “flotaven”, que no arrelaven en el territori i que no hi havia cap lligam visible entre ells. Aleshores, al desplaçar-me fins al seu lloc precís, i sobretot al pujar fins alguns dels turons de la serra de les Maleses vaig entendre que l’únic element capaç de relligar-ho tot no era altre que el propi territori. Badalona, entre una serralada marina plena de turons i turonets que

s’aixequen sobre la plana i el mar, està estructurada per tot un seguit de rieres i torrents que relliguen el mar i la muntanya i que sobretot configuren un paisatge de camins i traces d’aigua d’una gran singularitat. Travessades per les dues autopista A-19 i B-20, aquestes rieres encara són reconeixibles a dins la trama urbana gràcies a rengleres d’arbres i també a la seva amplitud i pendent suau. Eren el camí més fàcil per anar a muntanya i eren també els principals eixos al costat dels quals hi estan situats tot aquell reguitzell d’elements per protegir que l’any 1980 s’havien classificat i que no hi havia cap element que els pogués vincular més enllà d’un determinat moment històric.

El principal patrimoni de Badalona és clara i rotundament el seu territori. Tota l’arquitectura que s’ha anat construint al llarg del temps, assentaments ibèrics, ciutat i vil·les romanes, nucli medieval i masies, tot, s’ha aixecat en un lloc i no en un altre per raó de l’aigua. Aquest és sens dubte l’argument principal i malgrat que moltes vegades corri amagada sota terra o sota les voltes construïdes de les mines, no es pot parlar de Badalona sense conèixer els noms de les seves rieres, les fonts que sorgeixen a peu dels camins que recorren els seus turons i collets. A l’intentar endreçar de nou el llistat d’elements del Catàleg em vaig trobar que les rieres em permetien imaginar una nova manera de classificar i sobretot, una nova manera de valorar la importància o no de cada un d’ells. Els criteris eren clars, havíem trobat les invariants territorials de Badalona i això feia que més que catalogar una masia per la seva tipologia arquitectònica, ho fèiem per pertànyer o no al sistemes de camps de conreus de les valls per on, per exemple, discorria la riera de Canyet.

Així, apareixien uns nous àmbits de classificació únics i específics per a Badalona, uns àmbits locals amb voluntat de ser recordats i re-correguts pels seus ciutadans. Els corredors de la Vall de Sant Jeroni, de la Vall de Canyet, i de la Vall de Pomar passaven a ser així veritables llocs de cultura i memòria de l’evolució territorial i urbana de Badalona. Nosaltres

volíem un Catàleg que pogués ser viscut i com sempre, l’element vivificador va ser l’aigua. Ara, passats alguns anys, aquest treballs previs de revisió que es van poder fer entre d’altres coses per l’ajuda incondicional de persones vinculades durant anys al Museu Municipal de Badalona, segueix amagat en algun calaix. I és per això que he aprofitat aquesta conferència inaugural de les primers jornades de patrimoni ecològic de Badalona per fer entrega d’aquests treballs als badalonins. El 8 de Juny d’enguany es va aprovar la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge i es va crear poc després l’Observatori del Paisatge. La llei i el propi Observatori promouen l’elaboració dels Catàlegs de Paisatge com les eines que han de permetre incorporar normativament les propostes d’objectius de qualitat paisatgística en els plans territorials parcials o en els plans directors territorials. Segurament si no ens varem ensortir amb l’aprovació d’un nou catalèg de patrimoni l’any 2002, potser podríem fer-ho amb la d’un catàleg de paisatge. Potser així aquests treballs estructurats pels camins vertebradors de l’aigua poden ser de nou útils a la tasca sempre necessària de reivindicar una Badalona més certa i més real i sobretot, una Badalona amb ulls per gaudir del territori i peus per recorre’l. En tot cas, jornades com aquestes m’animen a proposar-vos de nou reprendre la feina, però aquests cop amb la participació de tothom. Quan vulgueu ens hi posem; que el batec silenciat de l’aigua ja apunta de nou!!!

RIERES, CAMINS I CARRERS Joan Maluquer, biòleg, membre de DEPANA Mca@entorno.es RIERES: camins d’aigua, vies de comunicació i connectivitat biològica, refugi d’humitat i de biodiversitat. RIERES: desguassos naturals de l’aigua d’avinguda, llocs de risc i restriccions d’usos. RIERES: vies naturals que faciliten el traçat de camins i carreteres (vores) i infrastructures de serveis (clavegueram, gas, etc.) Al Barcelonès Nord i Baix Maresme : Rieres són, també, camins oberts al trànsit, carrers, places, racons marginals, abocadors de runa i tota mena de residus, esbarzerars i/o canyars, tubs de PVC, calaixos de formigó, etc. Característiques de les rieres del Maresme: 

Recorregut curt i amb petites conques i subconques de drenatge



Fort desnivell



Règim episòdic



Eixutesa gairebé permanent (solana) i periódica (obaga)



Composició saulonosa, amb llera sovint poc definida



Conques molt humanitzades o transformades per l’acció humana



Forts conflictes d’usos entre desguàs o ambiental, comunicació i urbà/residencial

Podem dir, doncs, que les rieres del Barcelonès nord i del Maresme són força atípiques atès que: -Sovint són alhora camins o vials per on circulen vehicles que volen accedir a masos, nuclis o urbanitzacions. -Sovint es troben asfaltats i integrats en la trama urbana, com un carrer més o fins i tot, estructurant municipis sencers.

-L’aigua a les rieres es percep més com un problema que com un bé susceptible d’aprofitament. L’aprofitament de l’aigua s’ha fet (i encara es fa) mitjançant les mines d’aigua Les rieres es troben, en la majoria de casos, força degradades, atès que: -

El declivi de l’activitat agrícola ha dut a la proliferació de canyars i esbarzers que les fan impenetrables.

L’artrificialització de les conques (construccions, carreteres, etc.) ha alterat el traçat, els marges i, de retruc, la vegetació que pertocaria.

Les que s’han asfaltat han perdut tot vestigi de naturalitat i les que no han esdevingut racons residuals dins la trama urbana (sovint assimilables a abocadors de runa, esporga de jardins, etc.)

Les que s’han canalitzat han quedat “desaparegudes”, menys en la memòria de la gent gran i passen a tenir estrictament una funció urbana.

Però alerta, les rieres són ara per ara tant o més perilloses que abans, en molts indrets, atès que: -

La impermeabilització de les conques (sobre tot parts mitjanes i altes) disminueix la taxa d’infiltració i augmenta l’escolament superficial, de manera que els cabals punta són més elevats.

La construcció de l’autopista del Maresme i altres infrastructures ha modificat els drenatges de diverses subconques, de manera que algunes antigues rieres han vist disminuir el seu cabal mentre que d’altres l’han augmentat notablement.

Les infrastuctures transversals, com ara l’autopista i, sobretot la Nacional II i via del tren, amb uns drenatges molt minsos, són força vulnerables davant d’una pluja torrencial.

El baix manteniment que es fa, per part d’alguns ajuntaments, de les rieres i, sobretot, dels sorrals, tubs, ponts, i altres colls d’ampolla, representa un risc afegit per a la seguretat de béns i persones.

Acúmul de deixalles a la devesa de can Colomer proper a la riera de Pomar

Qué podem fer amb les nostres rieres? -

Primerament deixar d’ignorar-les (elemental)

A continuació pensar qué volem (o voldriem) que siguin, en una reflexió col.lectiva (entitats, ajuntaments, etc.)

Finalment emprendre accions per actuar congruentment amb el qué haguem decidit fer

Alguns apunts o propostes per pensar-hi: -

Les reieres fora de traça urbana o amb baix conflicte amb la trama urbana (almenys en els trams superiors) poden restaurar-s’hi i les comunitats naturals que hi escaurien (omeda, albareda amb vinca, alocars, etc.)

Les rieres dins la trama urbana però no asfaltades o utilitzades habitualment (racons marginals) convindria que s’arrangessin i fossin gestionades activament, p.ex. com passeixos o eixos cívics

Les rieres dins la trama urbana i profundament asfaltades convindria clarificar-ne la competència (ACA o municipi) i fer-ne un manteniment continuat i estricte per evitar mals majors

I, sobretot: -Planificar el territori pensant en les rieres, la qual cosa vol dir : -

Evitar la continuació de la impermeabilització o urbanització dels vessants de la Serra de Marina i el conjunt del Maresme

Evitar la desviació, addició i altres modificacions en les conques de drenatge de les rieres

Plantejar-se qualsevol projecte d’urbanització o reforma urbana considerant la seva afecció sobre els drenatges i a l’inrevés.

Plantejar-se la reforma del front costaner del Maresme, especialment pel que fa a la via del tren.

3. Les rieres i l’entorn Memòria de l’excursió per la riera de Pomar de Dalt José M. Barrio, mestre jardiner A les deu del matí, ens trobem a la parada d’autobusos de Can Ruti. Amb unes paraules de benvinguda als assistents iniciem la sortida. Primer baixem al torrent de l’Amigó per comprobar el fort desnivell que caracteritza les capçaleres de les rieres.

Veiem els torrents de l’Amigó i el de les Botges

formant a partir de la seva confluència el torrent Pregon en direcció al barri de Canyet. Passem a prop de la font dels Pins i per sota el pont del torrent observem els sediments de sauló, que antigament en ser arrosegats per les riuades arribaven al mar regenerant les platges. Una mica més amunt veiem un marge del torrent protegit amb sacs de fibra de coco per evitar l’erosió. De tornada al punt de trobada, una pèrdua d’aigua ens indica la existència d’un dipòsit d’aigua per sobre del camí. Tot seguit, passant per darrera dels col.legis de Can Ruti, ara convertits en Escola Universitària, enfilem el camí asfaltat fins a la font i mina de l’antiga masia de Can Ruti. Des d’allà dalt estant es pot apreciar una esplèndida panoràmica sobre el torrent de Can Ruti i la riera de Pomar. Aprofitant que la font rajava, alguns van omplir les seves cantimplores. En aquell indret el company Francesc Alfambra va fer cinc cèntims sobre la importància i la quantitat de mines d’aigua que hi ha a la serralada de Marina, així com de l’aprofitament sostenible que històricament han fet les masies del seu aquífer per al suministre domèstic i el rec dels conreus. Malgrat fer 13 mesos que no plovia, vam poder observar uns quants caps grosos al basinyol originat per la font, demostrant -tot i la seva fragilitat- la gran capacitat de recuperació que té la natura. 23

La excursió baixant del berenador de Can Ruti

Seguim la carretera fins al tanatori senyalant que aquell sector de la serralada ha estat l’escenari de moltes reforestacions promogudes per l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona. Un Ban municipal prohibeix les esporgues si no es retiren les restes vegetals. També observem com el tub passa aigües de drenatge del torrent de Can Ruti sota la carretera de l’hospital està mig colgat de sediments, donant peu a comentar a algú que en cas de pluges fortes l’aigua pot saltar per sobre de la carretera, i més tenint en compte que la gran quantitat de canyes (Arundo donax) tallades i esparses per la capçalera del torrent, les haurien d’haver retirat per evitar precisament el taponament del tub de drenatge, tub que a més a més sembla tenir una secció clarament insuficient. Baixem les escales del tanatori, travessem la carretera i ens dirigim cap a l’àrea del pic-nic de Can Ruti pel que havia estat l’antic camí d’accès a la masia del mateix nom i que connecta amb la part del darrera de Can Miravitges. Haviem previst fer una parada per descansar però solament ens aturem uns

instants per identificar una arbre “estrany” situat a la llera de la riera: un roure (Quercus ruber) mort possiblement per la invasió d’una heura (Hedera hélix) que el recubreix fins a la copa. Més avall un altre acúmul de sacs de fibra de coco intenta frenar l’erosió d’un altre talús a la llera de la riera per sota del pic-nic. A pocs metres una tapadora de clavegueram sobresurtint del sòl ens informa igualment del transport de sediments i l’efecte erossiu de les riuades. Travessem novament la carretera de Can Ruti -per sota el pont- i arribem a la font de Veu i Tapa, més coneguda com la font del Pop. Un tub passa-aigües paral.lel al pont s’encarrega de donar continuitat a la riera d’una banda a l’altra de la carretera. Aquí novament observem l’acúmul de sediments tot insistim en la insuficient secció d’aquest tub per donar pas a l’aigua, els sediments i les restes vegetals que arroseguen les riuades. Per la part inferior del túnel, justament on el camí intersecta el traçat de la riera, uns conductes d’aigua de les escoles han quedat descalçats, veient-se també al descobert la volta del clavegueram. Es dóna la circunstància de que la mina de Can Miravitges passa molt a prop d’aquest indret amb el consegüent perill de contaminació de la mateixa. A la font del Pop un gran plafó municipal informa de la recuperació de la vegetació d’aquell indret. Darrera la caseta es pot veure una porta de ferro tancada que dona pas a la mina. Els marges es veuen plens d’esbarzers (Rubus ulmifolius) i no sembla que la font hagi estat especialment arranjada ni dignificada; tampoc no es veu cap tractament ni cura especial de les cues de cavall (Equisetum sp) ni les falgueres que s’estenen riera avall . Passada l’esplanada de la font del Pop, passem a tocar la mina del cal Comte i poc desprès la de ca l’Arquer. En aquest punt la riera s’estreny entre canyissars (Arundo donax) que talats en part han estat deixats al terra formant una espessa catifa vegetal. Poc abans de Can Miravitges apareixen a banda i banda de la riera els murs de contenció de protecció dels antics conreus. La part mes propera als conreus de Can Miravitges desapareix el canyissar de la 25

llera, estant colonitzada pel Vernís del Japó, Arbre del Cel o Ailant (Aillanthus altissimun) una planta al.lóctona asiàtica invasora que està ocupant grans extensions de la serralada de Marina, amb el consegüent desplaçament d’altres comunitats vegetals autóctones. En aquesta mateixa alçada es pot observar una antiga pedrera per on passa l’aqüeducte de la mina de cal Compte o Castell de Gotmar. A partir d’aquí la llera de la riera està formigonada fins a ca l’Arquer. Fem una parada per observar les masies de Can Miravitges, de ca l’Arquer, de Can Cabras, de Can Boscà i del castell de Gotmar, ara convertit en un Pitch and Put de golf, tot comentant l’intens aprofitament de l’aigua freàtica de les mines pel rec dels conreus d’aquestes masies. Davant de Can Boscà el camí abandona la llera de la riera i s’endinsa a l’explanada de Pomar de Dalt. La riera continua en direcció a la B-20. Aquí prenem l’antic camí d’accès a masies en direcció a Can Colomer. És pot observar la degradació d’aquesta explanada on hi ha munts de runes i avocaments il.legals de deixalles. Ja a la carretera asfaltada que porta al castell de Gotmar agafem un camí a ma dreta que passa entre Can Colomer i Can Lleal (cal Vestit) fins a l’anomenada devesa de Can Colomer, formada per una pineda, i un camp de garrofers travessat pel torrent de la Buada. Aquesta pineda que acull una important comunitat d’esquirols, conté també un important i inversemblant acúmul de deixalles en les inmediacions de Can Colomer. Una gran bassa d’esbarjo i d’enmagatzement d’aigua al costat de la casa senyorial abandonada de Can Colomer ens dóna idea de l’important cabal d’aigua que en un altre temps no massa llunyà devia circular per aquesta finca per regar la gran extensió d’horts de que gaudia. Finalment a l’ombra dels pins, davant un merescut refrigeri i pica pica per recuperar forces, i abans de donar per acavada la excurssió, Francesc Alfambra en nom d’Els Verds de Badalona va invitar a tots els presents a assistir a la taula rodona del 16 de juny de cloenda de les I Jornades Ecologistes, tot animant-los a participar activament en la protecció de la devesa 26

de can Colomer per impedir l’especulació inmobiliària que representa la seva conversió en una urbanització de 163 cases arrenglerades.

Taula rodona: Les rieres i l’entorn de Canyet i Pomar de Dalt Participants: Enric Porcel, president del Grup d’Espeleologia de Badalona Jaume Sellarés, organitzador d’excursions per les fonts Francesc Güell, president de l’Ass. de Veïns de Canyet Fernando Carceller, geòleg estudiós de l’aqüífer Josep Estruch, filòleg estudiós de la toponímia Francesc Güell: El torrent Pregon de Canyet va ser cremat. Les canyes invaeixen la riera. La riera de Canyet és la més llarga i més maca de Badalona. Hi ha molts manantials que rajen tot l’any malgrat la sequera des de Bufalà fins can Tiano. Sobre la impremeabilització de la riera no vam poder fer res. La riera de canyet és un eix vertebrador dels camins cap a Montcada i Reixac i Vistalegre. El torrent de Can Mas va cap al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. En general hi ha molt poc manteniment. Tornant a la riera Canyet, hi ha una basa comuna, un safareig grandiós on neix l’aigua. Totes les cases importants tenen la seva mina d’aigua: la torre Codina, Can Coll, Can Mas, Can Pujol, Can Mora, Can Ferrater, etc. La majoria de torrents i rieres han quedat envaides per les canyes degut al poc manteniment. S’haurien de cuidar mes ja que formen part de la història de Canyet.

Josep Estruch: Les rieres son camins de l’aigua i de moltes coses més. Son els camins dels pobles de mar a muntanya. Totes tenen noms diversos. Tenen un sentit únicament de carrers adjudicat per l’especulació urbanística, però continuen sent camins de l’aigua. Les rieres expliquen el creixement,

la història, el

coneixement dels topònims i de la nostra història com a poble. Amb el ciment tapen el nom i l’història. Al tapar els camins, tapen la història. Les rieres es poden integrar a les ciutats. Per exemple a Terrassa la riera està perfectament Integrada a la ciutat, i no com un carrer sinó com una riera. Aquest podia ser el mateix cas de la riera de Pomar o la de Canyet.

Aqüeducte de la mina de cal Comte a la riera de Pomar de Dalt

Enric Porcel: Badalona té moltes mines, pràcticament totes les masies en tenen. Les mines son estructures de captació d’aigua que van a parar a les capçaleres de les rieres. La mina de Can Pujol, la de la Torre Codina/can Coll a Canyet, la de ca l’Arquer, Can Miravitges o cal Comte a Pomar de Dalt tenen un cabal impressionant. La mina de Can Pujol que té el floreix (el naixement) a la

capçalera del torrent de la Coma d’Oms prop del collet de la Vallençana sembla mes un riu subterrani que una mina, fins i tot amb pous i cascades d’aigua. A la ciutat les mines estan molt seccionades com és per exemple la de ca l’Arnús. L’urbanisme va creixent i el patrimoni va desapareixent. Aquest patrimoni hidràulic és extraordinari i transcendeix l’àmbit local esdevenint un veritable patrimoni nacional com son els sistemes de captació d’aigua de la cartoixa de Montalegre i de Sant Jeroni de la Murtra. Tot aquest patrimoni subterrani esparç al llarg de les nostres rieres s’ha d’inventariar per conèixe’l i desprès poder protegir-ho, però malauradament l’administració no està per aquesta labor. Mai ha mostrat interès ni s’han posat els incentius necessaris envers la protecció i preservació d’aquest important patrimoni hidràulic subterrani que des del Grup d’Espeleologia de Badalona estem intentant rescatar de l’abandonament i l’oblit a través de dues publicacions monogràfiques sobre les mines de la serralada de Marina. Fernando Carceller: La serralada de Marina és un batòlit granític impermeable però ple de fractures, fissures i microfissures. La plana litoral són sediments procedents de la erossió i meteorització del granit de la serralada en forma de sauló que les rierades transporten des dels torrents i les rieres fins la platja. Les rieres son fractures aprofitades l’escolament i drenatge superficial de l’aigua de pluja fins al mar. El saulò permet un aqüífer obert en un paquet important. La zona de recàrrega s’origina en l’aigua de pluja. L’aqüífer penjat permet el nivell d’aigua. El nivell màxim es dóna en èpoques de pluja i el mínim en èpoques de sequera. Aquest aqüífer penjat és l’origen de les fonts, de les les mines i dels pous. L’aigua d’aquest aqüífer és un recurs natural que ha de ser sostenible: que s’explota segons la capacitat de càrrega de l’ecosistema. L’Ajuntament hauria de fer un estudi hidrogeològic. Caldria delimitar una zona de càrrega i comptabilitzar la cantitat d’aigua que circula per aquest aqüífer. Cal senyalitzar tots els punts de captació d’aigua per poder comptabilitzar-los. El que s’ha fet a Canyet és un disbarat. La impermeabilització d’aquesta riera és de jutjat de guàrdia ja que s’ha bloquejat i impedit una important zona de 29

captació i recàrrega de l’aqüífer. Així mateix la sorra de la platja també prové de les rieres. Jaume Sellarés: Ha donat a conèixer molts punts d’aflorament d’agua: les fonts. Durant deu anys consecutius ha organitzat excursions per les fonts de la serralada de Marina. Totes les fonts apareixen en petits congosts, mai en una plana. Tot seguit mostra una esponja empapada d’aigua que vol representar la capacitat de retenció d’aigua que té l’aqüífer mercè a la seva porositat. Clavant una canya de refresc dins l’esponja simula el fenòmen natural que a través de les fractures del subsòl fan de col.lectors subterranis dl’aigua que en sortir a la superfície originen finalment les fonts. Aquest és el mateix mecanisme de funcionament de les mines d’aigua: les galeries artificials de captació condueixen l’aigua subterrània fins les masies i els horts. Col.loqui: Desprès d’un animat col.loqui entre el públic i els membres de la taula, destaquem la següent intervenció d’un dels assistents a l’acte: Les rieres s’estan fent servir com a recurs per ampliar les urbanitzacions no com a corredors naturals integrats a les ciutats com amplis espais verds. Serveix per quelcom les rieres? Mentre que per una banda es fan servir com a abocadors d’escombreries, pràcticament ningú sap qué és un aloc (alocar: comunitat vegetal típica dels ecosistemes naturals de les rieres del Maresme, amb l’aloc (Vitex agnus-castus) com a planta dominant que li dóna nom). Quí té les competències de les rieres? A la riera de Canet s’ha fet una animalada, convertint aquesta en una caixa formigonada! Les rieres no han de ser un problema sinó una solució. Les rieres del Maresme son espais naturals únics que ens fa diferents a la resta de Catalunya.

4. Conclusions i propostes d’Els Verds Un cop realitzades aquestes I Jornades Ecologistes, Les rieres un patrimoni natural i cultural a protegir, Els Verds de Badalona en treiem les següents conclusions i propostes. Que el patrimoni natural és un dels patrimonis comunitaris més important que l’administració pública té l’obligació de protegir i preservar és quelcom que ningú no pot negar. Indiscutiblement, una part important d’aquest patrimoni natural –històric i cultural també- son les rieres, un patrimoni deixat i oblidat, convertides en recons marginals. En general l’estat de les rieres malgrat les netejes puntuals és de degradació i deixadesa, amb actuacions absolutament impròpies com és la construcció de caixes de formigó o l’encimentat de les lleres que determinen la impermeabilització del sòl impedint la recàrrega de l’aqüífer. És responsabilitat de l’Ajuntament adoptar polítiques de protecció ambiental amb finalitats bàsicament socials i ecològiques en la seva gestió quotidiana, abandonant l’actual política de discursos ambientalistes de propaganda política, buids de contingut i amb funcions merament decoratives i ornamentals. Tanmateix, concebut el territori com un mer factor productiu i mercantil amb l’única finalitat de la seva expoliació i explotació econòmica, el sistema econòmic imposa a l’administració una dinàmica diametralment oposada a aquell principi tan de sentit comú expressat abans. Però el territori té moltes altres funcions que les merament econòmiques: ecològiques, naturals, ambientals, paisatgístiques, socials i culturals. Així doncs quan no les vulneren directament o fan desestiment de les seves obligacions en matèria de protecció mediambiental, els poders públics les assumeixen tard i malament. Tenint en compte el model irracional i

especulador de creixement urbanístic que ha configurat la nostra ciutat, la responsabilitat del nostre Ajuntament és fonamental. Tot i estar teòricament preservades pel Pla Especial de Protecció i Millora del Sector Sud de la Serralada de Marina, la riera de Canyet es va impermeabilitzar fins a l’inici de la Carrerada i actualment es construeix una urbanització al seu voltant. Igualment la riera de Pomar de Dalt es va encimentar un tram i al torrent de la Buada entre la B-20 i el Mas Ram s’està projectant una nova promoció de 163 cases arrenglerades, edificacions de “serveis” al llarg del lateral i un complex hoteler a Can Colomer (Pomar de Dalt).

Cal defensar les rieres per: 

Ser un patrimoni natural, ecològic, històric i cultural capdal de Badalona i de tot el Maresme



Preservar la biodiversitat ja que en ser corredors i passeres ecològiques que possibiliten la connexió biològica entre els diferents espais naturals de la serralada i el front marítim



Aturar el creixement urbanístic i la proliferació d’infrastuctures per sobre de la B-20 (nova urbanització a la devesa de can Colomer-Mas Ram, túnel i nou traçat de la B-500)



Afavorir la protecció dels espais naturals, agrícoles i ecològics de la serralada de Marina (alocars, boscos de ribera, oms, àlbers, etc)



La rehabilitació i protecció de les mines i del patrimoni hidràulic per l’aprofitament sostenible de l’aqüífer de la serralada



Jugar un paper important en el cicle hidrològic, afavorint la infiltració de l’aigua que permet la recàrrega de l’aqüífer



Ser l’últim reducte de paisatge agroforestal que ens resta



Conduir el sauló que origina la extraordinària sorra que caracteritza la nostra platja



Que les estructures arquitectóniques que les envolten (masies, murs de protecció, feixes, aqüeductes, safareigs, mines, pous, etc), formen part del patrimoni històric i arqueològic de la ciutat

Qué proposem Els Verds? 

Promoure la inclusió de les rieres en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya per a la seva protecció i preservació



Incloure la Generalitat de Catalunya en el Consorci del Parc de la Serralada de Marina per augmentar la seva capacitat tècnica i financera per poder afrontar dignament la gestió d’aquest espai natural



Obrir un procès participatiu vers a l’aprovació d’un nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Badalona que fa anys dorm a un calaix



Elaborar un Catàleg del Paisatge



Crear una Oficina u Observatori Municipal de Protecció del Paisatge



Creació d’una Agència Municipal de l’Aigua per planificar la sostenibilitat dels fluxos de l’aigua a la ciutat



Fer un estudi hidrogeològic delimitant la zona de càrrega, senyalitzant tots els punts de captació per poder comptabilitzar la cantitat d’aigua que circula per l’aqüífer de la serralada.



Badalona és rica en mines d’aigua pel que caldria fer un inventari descriptiu d’aquest patrinomi hidràulic i ecotecnològic subterrani.



Aprofitament integral de l’aigua viva de les mines ja que aquesta preciosa font natural renovable no convencional que ens proporciona aigua

sense

cap

despesa

energética,

malauradament

l’estem

malbaratant llençant-la a les clavegueres 

Acabar amb l’actual desgavell administratiu, aclarint a qui correspon la competència de les rieres: a l’Agència Catalana de l’Aigua o als ajuntaments?



Marcar la B-20 com a límit del creixement urbanístic de la ciutat



La millora i el manteniment permanent de les conques de les rieres eliminant els colls d’ampolla i els obstacles que sovint dificulten el pas de l’aigua cap al mar posant en perill bens i persones



Arranjament i dignificació de les fonts de muntanya (i de la ciutat)



Integrar les rieres dins la trama urbana però no asfaltades ni com a recons marginals on llençar escombreries, sinó arranjant-les com a passeijos naturals i eixos cívics pel gaudi de la ciutadania



Impedir la impermeabilització o urbanització de les rieres amb noves infrastructures



Adopcció participativa d’indicadors de sostenibilitat sobre el cicle de l’aigua i la protecció del paisatge per monitoritzar, avaluar i saber si avancem o no avancem cap a la sostenibilitat ambiental



La democràcia ambiental: informació i participació ciutadana efectiva i vinculant en els processos de presa de decisions polítiques que afectin a la ciutat

5. Administració reactiva i cultura de la sostenibilitat Ens trobem davant una administració reactiva que solament avança en sentit positiu quan la pressió de la mobilització ciutadana i ecologista l’obliguen a “reaccionar” com han estat les jornades de neteja, les plantades, les passejades culturals, les conferències i les excurssions per la serralada promogudes els darrers anys pels Verds de Badalona. Precisament ara ens trobem amb un d’aquest moments reactius. Els Verds creiem que és molt positiva la iniciativa encetada recentment per l’Area de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona de crear un voluntariat mediambiental per fer actuacions similars a la serralada. Ens hem de felicitar per que aquest canvi d’actitud era precisament l’objectiu de les nostres accions reivindicatives. Ara bé, tot i ser molt positiu, considerem que aquest canvi és clarament insuficient, ja que entre convidar als ciutadans a col.laborar amb aquest voluntariat (que és important) i assumir plenament la seva responsabilitat de protegir i preservar el patrimoni ecològic i natural de la serralada de Marina, tan malmès, deixat i degradat, hi ha encara un llarg camí a recòrrer. Malauradament hi ha prou mostres de les dificultats i de les contradiccions que empenyen l’Ajuntament en sentit contrari a la protecció i preservació de la serralada: La proba pilot que preten convertir la Pedrera de la Vallençana en un dipòsit controlat de bales de residus sólids urbans, la qual cosa sense entrar en detalls, indiscutiblement contaminarà de lixiviats l’aqüífer de la Vallençana; Projecció d’una nova urbanització de 163 habitatges al torrent de la Buada per sobre de la B-20, entre la devesa de Can Colomer i el Mas Ram; Recolzament del túnel del nou traçat de la B-500 que impacta i destrueix la riera de Montalegre; Extracció il.legal d’àrids a terrenys municipals del turò Miravitges; Contaminació d’aigües fecals procedents de can Ruti de les mines d’aigua de la riera de Pomar de Dalt sense depurar responsabilitats; tolerància amb la urbanització del Bosc d’en Vilaró; ubicació del tanatori a la zona forestal de la serralada; mancança de xarxa de sanejament a Canyet, etc.

La protecció ambiental (juntament amb la social) ha de ser un principi informador transversal present a totes les polítiques municipals, principi reconegut en les grans declaracions institucionals i present en tots els documents del Consell Internacional d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient (ICLEI) d’elaboració de Plans d’Acció Local vers a la Sostenibilitat signats solemnement i ràpidament oblidats a un calaix per l’Ajuntament de Badalona com la Carta d’Aalborg, (Dinamarca, 1994), i d’altres. Així doncs, malauradament, l’única garantia per preservar els espais naturals com son les rieres davant els projectes d’explotació econòmica i de mercantilització del territori tan habituals a Badalona (port, blocs al litoral, urbanitzacions a Canyet i Can Colomer-Mas Ram, etc) és la mobilització ciutadana i ecologista. Els Verds de Badalona hem organitzat aquestes I Jornades Ecologistes precisament amb l’objectiu d’assolir aquesta ambiciosa fita. Volem posar de relleu la dimensió cultural i patrimonial del paisatge simbólic badaloní intensament modificat, en metamorfosi continua i el paper de la memòria històrica, del paisatge històric i del natural en la construcció cultural del present i del futur de la ciutat. Sobretot tenint en compte el procès accelerat de pèrdua de referents que pateix la ciutat per l’oblit, per la degradació o per la destrucció de trets d’identitat cultural. S’ha de cultivar la sensibilitat del coneixent a fons el patrimoni cultural (històric, arqueològic, arquitectònic i natural) que tenim. S’ha de donar valor, sentit, estimar, valoritzar i donar vida pròpia a tots els elements patrimonials. S’han de recuperar aquells referents de cultura autóctona i de catalanitat pròpiament badalonina en procès de pèrdua o degradats, per dignificar-los, rehabilitar-los i convertir-los en l’eix vertebrador del mestisatge i de la integració de les múltiples aportacions culturals immigrants. De la síntesi d’aquests factors i de l’olla bullint de la creació cultural han de sorgir els nous valors culturals de la catalanitat futura pròpiament badalonina de la nostra ciutat.

La cultura resultant, la de la futura societat postindustrial nomès pot ser una nova cultura de la sostenibilitat, que haurà de vetllar per la planificació territorial, per l’equilibri paisatgístic, per un model respectuós envers l’entorn històric i natural que

eviti tot tipus d’especulació. Un

model que estableixi una frontera de sostenibilitat en l’ocupació humana del territori i aturi definitivament el creixement urbanístic de la ciutat. Com diu Itziar González, les rieres són els eixos invisibles que vertebren i expliquen històricament l’evolució territorial, la estructura urbana i la distribució del patrimoni històricocultural de Badalona, configurant un paisatge de camins i traces d’aigua d’una gran singularitat.

Escena de la II Jornada de Neteja al camí de Can Mas

Respectar i donar vida a aquest paisatge de camins i traces d’aigua que són les rieres es un repte de tots plegats, de l’administració i dels ciutadans. Ànims i endavant! 37

6. Agraïments Hem d’agrair primer de tot la col.laboració d’Itziar González, de Joan Maluquer, d’en José M. Barrio, d’Enric Porcel, d’en Jaume Sellarés, d’en Josep Estruch, d’en Francesc Güell, i d’en Fernando Carceller, sense la qual no haguès estat possible la realització d’aquestes jornades. I gràcies sobretot per compartir amb tots els assistents a les jornades les seves interessants aportacions al debat sobre les rieres. Igualment agraïm la col.laboració de Montse López, guarda del Parc, de José Beunza, tècnic del Parc, i de Lluís Velasco director del Parc de la serralada de Marina en facilitar-nos amablement divers material divulgatiu del Parc de cara a la realització de l’excursió per la riera de Pomar de Dalt. També en relació amb l’excursió hem d’agrair a Martí Garcia la seva col.laboració logística amb la mateixa. També hem d’agrair als responsables de l’Associació de Veïns del Centre i del Centre Cívic de Dalt la Vila (Regiduria de Cultura de l’Ajuntament de Badalona) la seva col.laboració facilitant els respectius locals per fer les conferències i la taula rodona, col.laboració també imprescindible per al desenvolupament de les jornades.

ElsVerdsBadalona

Badalona, 1 de novembre de 2005

7. Anex Convocatòria de la I Jornada de Neteja:

>Convocatòria<

Netegem el bosc cremat! El dia 14 d’agost va cremar la vall de Betlem de Badalona. Des d’aleshores es poden veure escampades per la vall un munt de deixalles de ferralla, extintors, bombones, vidres, neumàtics, fins i tot dos cotxes sencers que el foc no va poder fer desaparèixer, ans al contrari ha estat gràcies a les flames que han quedat patèticament al descobert deixant constància de la desídia municipal. Donat que momentàniament han desaparegut les bardisses que amagaven i n’impedien recollir aquestes andròmines, és un bon moment per treure-les i fer neteja.

Fem una crida a la participació de tots i totes Netegem la vall de Betlem!

Dia: Diumenge 12 d’octubre Hora: 10 h Lloc: Esplanada de Sant Jeroni de la Murtra

les rieres Un patrimoni ecolĂ˛gic i cultural a protegir I Jornades ecologistes Organitzades per

ElsVerdsBadalona

Amb la col.laboraciĂł de: