Valors naturals, històrics i d’ús social a protegir del turó de l’Enric- torrent de la Font de Badalona Francesc Alfambra, Biòleg i ecologista Introducció Enmascarat en part per l’ocupació urbanística, un dels principals patrimonis naturals de Badalona és el seu territori, i el que li dóna singularitat és indiscutiblement la seva estructura fonamentada en una plana deltaica litoral, una plana intermitja delimitada per una alineació de turons paral.lela al mar i la mateixa serralada des dels seus primers contraforts fins a la carena. I els eixos vertebradors d’aquest territori en tots els sentits han estat històricament i són els torrents i les rieres. Des de la fundació de la ciutat romana de Baetulo al segle I aC., les rieres son el camins naturals per accedir als conreus, a les hortes, a les vinyes i a les masies des del nucli antic del Dalt de la Vila. També expliquen la distribució d’un important patrimoni històric, arquitectònic i arqueològic de la ciutat com son les masies, les vil·les romanes i els monestirs. Amb el desenvolupisme franquista i “democràtic” de les darreres dàcades, les rieres també han estat els eixos del creixement urbanístic de la ciutat cap a la muntanya, quan no uns espais indefinits, marginats i maltractats, sovint convertits en avocadors d’escombreries, runes i deixalles de tota mena. El conjunt turó de l’Enric-torrent de la Font és un exemple viu, ben visible i a cel obert d’aquesta singularitat del territori badaloní. Sorprenentment desprès de 25 segles d’ocupació humana ininterrompuda (el poblat iber del turó d’en Boscà data del segles V-II aC) i d’intensa activitat de transformació del sòl, ens trobem que aquest turó i aquest torrent, ocupant un lloc prou cèntric a la ciutat i al bell mig d’aquesta ocupació territorial, geològicament parlant, estan intactes, nus. Això es una gran oportunitat didàctica que ens permet veure i posar sobre la taula els valors naturals i molts altres elements patrimonials tangibles i intangibles que reuneixen aquests dos indrets. Arqueologia del territori* S’hauria de fer un estudi des d’una perspectiva de l’arqueologia del territori, entenen aquí arqueología no con l’estudi puntual ni aïllat d’un jaciment determinat, sinó com a un instrument d’anàlisi multidisciplinar i diacrònic dels valors naturals i elements patrimonials (històrics, arqueològics, documentals, culturals, de memòria històrica, de fonts orals, etcètera) procedents de totes les etapes històriques que han deixat petjada en aquest territori. Òbviament aixó requereix un treball de recerca rigurós i en profunditat per part d’especialistes de les diferents disciplines que puguin aportar informació i documentació d’aquests indrets i la seva relació amb la ciutat. Quins son aquests valors naturals i elements patrimonials? Tot seguit exposo alguns d’aquests valors i elements a tenir en compte:
1.-Singularitat del patrimoni geològic L’indiscutible interès i raresa geològica del turó de l’Enric rau en els seus materials calcaris, margues i gresos procedents de transgressions marines de l’Era Secundària (mesozoic) de fa uns 200 milions d’anys d’antiguitat, formant un klip sedimentari al bell mig del gran batòlit granític hercinià de l’Era Primària (Paleozoic) amb uns 300 milions d’anys. Per a una major informació cal consultar les publicacions de Fernando Carceller i d’altres** definint aquest turó com a Punt d’Interès Geològic susceptible de ser protegit com qualsevol altre patrimoni natural. Al seu torn, el torrent de la Font, aprofitant una falla preexistent, està profundament excavat en materials calcaris porosos i margues impermeables.
2.-Topografia del turó i del torrent Els talús tan escarpats a banda i banda del torrent i del mateix turó es deuen precisament a la naturalesa sedimentària dels seus materials ja que aquests -contràriament a l’erosió homogènia dels materials granítics majoritaris de la serralada- experimenten una erosió diferencial que determina paisatges característics de pedra nua amb superfícies anguloses irregulars, rasclers i solcs profunds. Desconec l’estructura de la propietat i l’evolució del parcel·lari, però molt probablement els pendents tan pronunciats d’aquest sector hagin dificultat l’agricultura i impedit l’ocupació urbanística, cosa que explicaria la seva persistència fins als nostres dies.
3.-Serveis ambientals i ecològics Passera Ecològica: Molt proper al turó d’en Boscà i situat entre la riera de Pomar i el torrent de la Font, el turó de l’Enric és una falca de natura inserit dins l’entramat urbà que el converteix en una plataforma i passera biològica que facilita la connectivitat ecològica i el trànsit de la fauna entre els espais naturals de la serralada de Marina i la ciutat. Aquesta ubicació entre el torrent i la riera, que son corredors ecològics en si mateixos, reforça aquesta funció de passera ecològica del turó. Recàrrega de l’aqüífer: Malgrat la desafortunada actuació d’impermeabilització del torrent de la Font amb un vas de formigó, en no haver estat urbanitzat, una altra funció ecològica i servei ambiental important d’aquest conjunt es la recàrrega de l’aqüífer carbonatat de la plana deltaica de Badalona, cosa que impedeix la infiltració d’aigua marina i la seva salinització. Com es sabut l’aiguabarreig d’aigües salobroses marines amb les carbonatades de l’aqüífer confereixen a aquestes aigües una capacitat corrosiva molt negativa sobre els fonaments dels edificis. Excel·lent observatori natural: També cal valorar molt positivament les potencialitats del turó de l’Enric com a observatori ornitològic i paisatgístic. La seva privilegiada ubicació periurbana, alçària i proximitat al Parc de la Serralada de Marina el converteixen en un excel·lent mirador panoràmic d’un valor extraordinari. Benestar mediambiental: El turó de l’Enric pot satisfer necessitats socials de formació i d’educació ambiental, i sobretot de satisfer la demanda ciutadana de serveis ambientals de lleure, d’esbarjo, esportius, a un lloc com aquest tant proper, al cor d’una ciutat sobre construïda, desvertebrada, superpoblada (segons l’Eurostat, la tercera ciutat de l’UE, en densitat de població amb més de 50.000 h/km2, només per darrera d’un districte de Paris i d’Hospitalet del Llobregat) i mal desenvolupada com és Badalona.
4.-Arqueomorfologia de la xarxa viària: Basant-se en cartografies antigues, J. M. Palet i Martínez* ha documentat que el camí dels Contrabandistes o dels Francesos (actual B-20), el camí de la vall Carcerenya (mas Carcerenya (1.012), convertit en Torre Pallaresa a partir del segle XV)–La Conreria i el camí de la Carrerada (camí carener) son preromans, és a dir d’època ibèrica o neolítica. Amb la fundació de la ciutat romana de Baetulo (Badalona) a dalt d’un turó arran de mar, a començaments del segle I aC, apareixen nous itineraris que comuniquen els tres eixos preromans de l’interior amb la costa, configurant una estructura triangular centrada en la ciutat de Baetulo i la Via Augusta que vorejava el front litoral. Aquests nous camins i vies de comunicació que aquí ens interessen son el Camí del torrent de la Font, el camí del Molí i de Canyet, el camí de la riera de Canyet, el camí de Pomar, i d’altres. O sigui que el camí del torrent de la Font i el del Molí i de Canyet daten d’època romana.
5.-Arqueologia hidràulica Aqüeducte Romà***: Al carrer Pujol de Badalona tenim un accés museïtzat de l’aqüeducte romà que abastia d’aigua la ciutat de Baetulo. Els 92 metres que es conserven del seu traçat subterrani, és paral·lel a la riera d’en Matamoros (= torrent de la Font de l’autopista avall) i orientat al torrent de la Font, d’on captaria l’aigua procedent de “la Font” avui desapareguda que dóna nom al torrent, i que molt probablement afloraria a superfície a nivell de les margues impermeables subjacents al materials calcaris del Turó i del mateix torrent. Donades les dimensions del conducte subterrani (150x130cm) el cabal d’aigua no seria gens menyspreable. A més s’ha de tenir en compte que a part de les fonts públiques abastia també els banys termals. L’existència d’aquesta “Font” a la capçalera del torrent i l’abundant disponibilitat d’aigua, molt probablement va ser decisiva en la ubicació del poblat iber de Baitolo dalt el turó d’en Boscà aigües amunt i de la fundació ex novo de la ciutat romana de Baetulo aigües avall. Aqüeducte del carrer Fluvià-Plaça de la Medicina***: fins no fa pas masses anys, encara es podia veure travessant al carrer Fluvià del Dalt la Vila de Badalona i encara avui dia es pot veure al final del carrer Pujol, a la Plaça de la Medicina incrustat a les parets mitgers. D’època indeterminada però, posterior al segle XV (PADRÓS, 2.000). Amb un traçat Nord-Sud, al vessant est de la ciutat i paral·lel a la riera d’en Matamoros i la mateixa orientació de l’aqüeducte romà, abastava d’aigua el camps de conreus de la Torre Vella i probablement l’hort de les Monges, procedent d’un molí inexistent a l’actualitat situat a l’actual carrer Molí de la Torre, topònim que ha fossilitzat l’existència històrica de l’esmentat molí desaparegut. Al seu torn l’aigua del molí tindrien el seu origen a alguna font o mina del torrent de la Font que corre paral·lel a l’esmentat carrer. Mina del carrer Molí de la Torre****: Davant la residència d’avis del carrer Molí de la Torre, durant uns treballs de terraplenament per fer un bloc de pisos (Dr. Robert-Av. Bufalà-Molí de la Torre), a l’actual jardí d’oliveres va quedar al descobert la galeria d’una mina d’aigua. Una ràpida incursió d’emergència ens va permetre documentar un traçat poligonal de dos segments perfectament rectilinis en direcció Nord i Nord-oest de 73 metres de recorregut total. La seva galeria espaiosa (180x80) i voltes perfectament ben bancades de totxos de bòbila, és la construcció més sòlida i fàcilment transitable de totes les mines que hem recorregut pel subsòl de Badalona, ens fan pensar que es una mina molt moderna. Donada la seva orientació i ubicació a una cota molt per sobre del torrent de la Font, aquesta mina no captaria l’aigua d’aquest torrent, sinó d’algun altre aqüífer més alt a peu del turó d’en Folch o del d’en Boscà. Per tractar-se d’una mina situada en la cota mes alta de totes les que coneixem d’aquest sector i de trajectòria gairebé superposada a l’antic rec, podria tractar-se de la mina que fa dos-cents anys abastava amb un gran cabal d’aigua el gran safareig de la Torre Vella del marquès de Pinós o Barberà, tal i com observa el baró de Maldà al seu famós Calaix de Sastre? Mina de l’institut Pompeu Fabra: Als voltants del 2.004, durant unes obres d’arranjament del jardí que voreja el camp d’esport de l’Institut Pompeu Fabra, situat al carrer Molí de la Torre, es va descobrir accidentalment la boca d’ un pou d’accés a una mina d’aigua que circula per sota del camp d’esports en direcció a la llar d’avis del mateix carrer. L’esmentat pati d’esports està a una cota 4 o cinc metres per sota del carrer pel que òbviament es tracta d’una altra mina diferent i segurament molt mes antiga que la que hem comentat anteriorment. Malauradament, davant l’evident risc i perill que un pou obert podia comportar pels alumnes, la directora del centre va ordenar tapar immediatament el pou, pel que dos dies desprès quan vam anar a baixar el pou per a “explorar” la mina, el pou ja estava tapat. Per la seva localització i fondària, podria tractar-se de la mina romana? O la dels horts de la Torre Vella? Sortosament, aquesta està ben protegida a sota terra i un dia o altre si n’hi ha interès per part de l’Ajuntament, -només cal una mica de voluntat política-, els espeleòlegs estarem encantats de col·laborar en el seu estudi.
Documents sobre arqueologia hidràulica**** Del calaix de sastre del baró de Maldà: L’any 1.801, a una visita al Dalt la Vila de Badalona, el baró de Maldà escrivia al seu Del Calaix de sastre del Baró de Maldà: En fi, hem continuat lo passeig, prou ameno y plausible, amunt del caseria y Iglesia de Badalona, fins passat lo gran zafareig del Marquès de Pinós o de Barberà y vist antes la ràpida correguda de aigua de sa mina, ab tal soroll que feya, com saltant de un molí y pobre del qui hagués caigut dintre, puix que la corrent de l’aigua sel ne hauria dut a mar y a caurer al gran zafareig velaverunt. Aquest document històric ens informa de l’existència d’un important cabal d’aigua procedent de la Font o d’una mina del torrent de la Font, que, no solament abastia d’aigua el Dalt la Vila de Badalona i els conreus de la Torre Vella, sinó que també era capaç d’accionar un molí fariner. Plànol de Badalona de Josep M.Riera i Milà: És còpia de l’original fet l’any 1797 per l’arquitecte Francesc Renart Closes, on es pot veure que el rec de la Torre Vella procedia de Canyet, passant pels camps de Pere Seriol, per la bassa i el molí fariner propietat de la Torre Vella, situats entre boscos i vinyes o ara hi ha el carrer Molí de la Torre, denominació que com es pot comprovar manté fossilitzada la toponímia original malgrat la desaparició fa molt de temps dels elements arquitectònics que l’originaren. Desprès travessava camps de regadiu ara ocupats pels carrers Doctor Robert i de Sant Felip i de Rosés; continuava per la plaça de l’Oli, el carreró de Barberà i finalment la Torre Vella. El sobrant de la qual, tal i com explica Mn. Antoni Montserrat, l’any 1789, vessava com a font a l’entrada de la casa i era usada per la gent de Badalona. L’aigua continuava fins al safareig i dues grans basses superposades situades entre l’actual plaça Font i Cussó i el carrer del Temple, i d’aquí als horts que hi havia des del carrer de la Costa fins més enllà de l’actual carrer del Temple.
6.-Arqueologia industrial i agrícola Bòbila d’en Quatre Hores: Encara podem veure la xemeneia d’aquesta bòbila, un recordatori del passat industrial d’aquest torrent i de l’aprofitament de dos recursos naturals: argiles i aigües freàtiques per a la fabricació de maons, totxos i peces ceràmiques de tota mena per a la construcció, que ara s’ha convertit en una senya d’identitat que li dóna personalitat al barri de Morera. Terrasses, murs i feixes: Encara es poden veure perfectament murs de pedra i estructures d’aquesta mena que servien de contenció de l’erosió dels vessants del turó i del torrent per al conreu de les vinyes.
7.-Toponímia***** Com ja ha quedat prou palès quan he parlat de les mines, la toponímia son petits retalls de la nostra història que han fossilitzat sobre el territori aquells elements naturals o arquitectònics desapareguts. Torrent de la Font:. En aquest cas la toponímia del lloc ens informa de l’existència d’una font important a la capçalera del torrent avui desapareguda però que ha quedat fixada en la memòria amb el nom que avui la coneixem: Torrent de la Font. Abans, aquest torrent també es coneixia con torrent de les Quatre Hores, avui obsolet, degut a l’existència de la bòbila del mateix nom situada al torrent. Un cop travessa l’autopista, aquest mateix torrent pren el nom de riera d’en Matamoros, degut a l’existència d’una masia d’aquest mateix nom, també desapareguda.
Carrer Molí de la Torre: Amb aquest topònim hi ha un doble recordatori, en aquest cas d’estructures arquitectòniques desaparegudes. No sabem quan va desaparèixer el molí però l’enderrocament de la Torre Vella va ser durant l’últim Ajuntament franquista, o sigui que alguns encara la vam conèixer. Avui el topònim informa a les noves generacions de l’existència d’un molí fariner accionat per l’energia hidràulica de l’aigua procedent de la “Font” que pertanyia al senyor de la Torre Vella.
Identificació amb el territori i cohesió social Conèixer l’entorn urbà, històric i natural i identificar-se amb el territori juga un paper molt important en els processos d’integració i cohesió social de les nostres ciutats. La protecció social i ambiental han de ser principis informadors de totes les polítiques municipals, principis reconeguts a totes les grans declaracions institucionals, signats solemnement i ràpidament oblidats a un calaix. És per això que una vegada mes, la presa de consciència, la mobilització veïnal i ecologista d’una ciutadania crítica i ben informada, ha estat el factor determinant per salvar un espai natural con és el turó de l’Enric de la voracitat especulativa. Salvar el turó de l’Enric, defensar el comerç de proximitat i garantir el dret les persones amb dificultats a la formació i a la inserció laboral, son crits d’alerta inequívoques que ens indiquen per on hauran d’anar els camins d’una nova cultura de la sostenibilitat, d’un nou paradigma socioeconòmic de la futura societat postindustrial.
Un creixent nombre de persones s’està adonant que per assegurar-se fruir de l’aire net, de l’aigua neta i dels aliments que necessitem per sobreviure de forma saludable, cal convertirse en guardians del lloc on es viu. La gent nota la pèrdua quan s’adona que ha deixat de conèixer els seus veïns i que ha deixat de conèixer el mateix entorn natural i està descobrint que la millor manera de tenir-ne cura i de fer-ho conèixer als veïns, és protegir i restaurar el lloc on es viu. Congrès Bioregional Continental Blue Ridge Mountains, Carolina del Nord (EUA), 2.005
(*) PALET I MARTÍNEZ, J.M.: (1.994): Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època íbero-romana i l’altmedieval segles II-I aC-X-XI dC. Centre d’Arqueologia de la Ciutat. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona. (**) ANDREU A., CARCELLER F. I PARÉS J.M.: (1996): Puntos de interés geológico en un espacio periurbano (Badalona). Una herramienta para la enseñanza de la geologia. Geogaceta 20(6)p. 1453-1457. (**) PARÉS J.M, ANDREU A. I CARCELLER F. (1996): Geologia dels voltants de Badalona. Fitxes de camp per al professor. Ajuntament de Badalona. (***) PADRÓS I MARTÍ, P. :(2.000): El subministrament d’aigua a la ciutat romana de Baetulo. Les mines de la serralada de Marina (vol. 1). Pàg. 33-41. Grup d’Espeleologia de Badalona. (****) ALFAMBRA DOMÍNGUEZ, F. :(2.004): La mina del carrer Molí de la Torre de Badalona. Les mines d’aigua de la serralada de Marina (Vol. II). Pàg. 263-267. Grup d’Espeleologia de Badalona. (*****) ESTRUCH I TRAITÉ, J.:(2.004): El nom de les rieres de Badalona i la seva rodalia. Les mines d’aigua de la serralada de Marina (Vol. II). Pàg.149-177. Grup d’Espeleologia de Badalona.