L’alliberament lúdic David Armengol El buit arquitectònic conté un ple biològic on s’escenifica el moviment, és a dir, la realitat del jardí. Gilles Clément
Existeix una cosa molt misteriosa, però molt quotidiana. Tot el món en participa, tot el món la coneix, però molt pocs es paren a pensar en ella. Quasi tots es limiten a prendre-la tal com ve, sense fer preguntes. Aquesta cosa és el temps. Momo
Aquest estiu, uns amics ens van convidar a passar uns dies a la seva casa de les muntanyes. La casa era enorme, amb un gran jardí descuidat i preciós. Gairebé al final d’un recinte ja mig feréstec, abaixant unes escales en forma de tronc, hi havia, mig amagada per les males herbes, una piscina buida. Era rectangular, d’uns deu metres de llarg, amb una part fonda plena de branques i fulles seques. Era evident que feia força temps que no s’utilitzava, tot i que he de dir que el seu aspecte era magnífic. Els raigs del sol de tarda brillaven sobre els petits mosaics blaus celeste del fons. Recordo passejar en silenci per la vora, amb l’Olivia ben agafada de la meva mà. Òbviament, m’hagués agradat que la piscina hagués estat plena, i gaudir així d’un bon bany amb la meva filla de poc menys de dos anys. Poc a poc, aquella primera desil·lusió va anar transitant cap a una forta atracció per aquell espai buit, oblidat i disfuncional. De fet, no vaig ser jo l’instigador aventurer, sinó l’Olivia, que de seguida va sentir la pulsió eufòrica d’abaixar a la piscina. No semblava perillós, així que vaig acceptar el repte. Un cop a baix, veure com ella es relacionava amb aquell espai inesperat i fantasiós va ser molt maco. No hi havia cap norma, cap directriu a seguir. L’Olivia va recórrer de banda a banda la part menys fonda; tocava la paret i sortia feliç cap a l’altra banda. Després va ensenyar-me alguns petits mosaics desenganxats i, com si fossin petites pedres, els va llençar en direcció a la part fonda. Calia baixar més, i ho vam fer de la mà. Vam agafar branquetes, vam veure un gripau mort, mig momificat. Vam tornar a pujar, ens vam estirar al terra i vam mirar el cel. Tot i que no hi havia ni gota d’aigua acumulada, suposo que havia plogut feia relativament poc, perquè la part Fer el préssec (en un bowl), 2018 _Vídeo 3’10’’
menys fonda estava realment molt neta. Més enllà de la càrrega emocional d’aquella estona íntima a la piscina, no vaig donar massa més importància a aquell petit episodi. No obstant, i ja al setembre, aquell moment a la piscina se’m va aparèixer vàries vegades a l’estudi de la Mònica i l’Àlex. Potser no era massa just; mentre ells, entusiasmats, em parlaven del procés de treball que tenien entre mans per a aquesta exposició, jo pensava en l’Olivia i en aquella piscina buida. O potser sí que ho era. De fet, aquella petita experiència personal, allunyada de qualsevol tipus de pretensió discursiva, em va fer entendre, de cop, i des de la vivència, l’alliberament lúdic que destil·la la seva pràctica artística. Un alliberament lúdic que, al cap i a la fi, sintetitza tant la seva relació amb els materials com la càrrega performativa que defineix la seva manera d’entendre l’art. Per mi, allò va ser una petita revelació, així que vaig decidir que els hi tenia que explicar. Em feia cert pudor, certa vergonya, però sabia que allà hi havia una essència molt afí a Jugar com una fruita no és jugar. En definitiva, aquells jocs i descobriments intuïtius de l’Olivia a la piscina connectaven amb la seva recerca sobre els usos de l’espai públic i la seva posterior traducció escultòrica. Potser sona agosarat, però l’actitud és molt similar. Quan els hi vaig comentar, diria que els dos es van sentir mot còmplices d’aquella aventura. I això els hi va portar a explicar-me una experiència prèvia que els dos artistes van tenir en una piscina buida a les muntanyes. Aquell projecte el van fer l’any 2015, i el van anomenar Places o piscines. Va ser un projecte sense públic, fet només per a ells. Tres anys després, és maco veure els nexes que existeixen entre Places o piscines i Jugar com una fruita no és jugar. El primer no tenia pretensió; el segon sí. I tot i que les peces escultòriques d’aquest segon projecte conviden a un canvi d’escala – on petits objectes orgànics són susceptibles d’activar un espai de dimensió domèstica – aquell retorn a l’escala humana d’uns cossos movent-se per un espai buit sense normes preestablertes, sense acotacions, marca realment l’eix vertebrador de la seva manera de fer. En certa manera, diria que aquesta exposició suposa una actualització redimensionada i expandida d’aquell petit moment fundacional a la piscina buida. Per cert, si algú té ganes de veure el que l’Àlex i la Mònica van fer en aquella piscina, ho trobareu al web de la Mònica. No hi ha cap text. No cal. Dit això, i deixant enrere aquestes dues piscines (la de l’Olivia i la meva; la de la Mònica i l’Àlex), voldria referir-me al suggeridor títol escollit pels artistes per a la seva exposició individual a la Fundació Arranz-Bravo. De fet, aquest títol avança ja algunes de les
