NOMBRES NATURALS

AUTORA: Natalia Palacio i Bernad

Les Festes de la Magdalena són les festes fundacionals de la ciutat de Castelló en què tots els racons del nostre municipi s’omplin de persones disposades a gaudir de les millors festes del món. Les festes de Castelló suposen la unitat de la ciutadania castellonenca, ja que deixa de banda les diferències entre les persones i les uneix per un mateix sentiment i una mateixa il•lusió, gaudir de les nostres tradicions. Però, tot això és possible gràcies al treball desinteressat que fan els diferents ens col•lectius i les 19 gaiates, amb el seu treball constant per a engrandir les tradicions amb la construcció del principal símbol, les gaiates, i el paper representatiu de les seues madrines.

Els números són elements imprescindibles al nostre dia a dia. Gràcies a ells podem classificar les nostres preferències i també quantificar la importància que tenen les coses per a nosaltres. Aquest simbolisme també el podem traslladar a les nostres festes i a la seua representació.

La representació castellonera suposa la continuïtat dels nostres costums. Castelló, de la mateixa manera que fan les nostres ciutats germanes, compta amb una sèrie de càrrecs amb diferents graus d’importància. A pesar dels seus diferents graus d’influència en les festes, tots els càrrecs són importants per a garantir l’evolució i la continuïtat de les tradicions. Aquesta representació té una estructura piramidal, on és necessari tindre una base ben forta composta per tota la gent de les comissions de sector que, de manera silenciosa i laboriosa, treballa per a aconseguir representar amb la màxima dignitat possible la seua gaiata. En aquesta base, cap tothom que vulga pertànyer a aquesta organització i a Castelló. Tal com es van estructurar les festes l’any 1945, la ciutat va decidir que foren 12 els col•lectius que representaven, organitzaven i treballaven perquè les festes fossen tan lluïdes com siga possible i també populars, cosa que caracteritza la nostra setmana gran i que dota d’atractiu les nostres festes, tan mediterrànies i obertes, perquè la majoria dels actes es fan al carrer i dota d’un sentit popular a aquestes. Des d’un principi, les 12 gaiates es van diferenciar per un nom i un número, és a dir, simplement indicant el número tothom diferencia un monument o la seua comissió. Als anys vuitanta, a causa del creixement de la nostra ciutat, es va creure convenient ampliar el nombre de gaiates fins al número actual, 19, fet que va configurar l’estructura festiva fins al moment actual, donant, si és possible, més vistositat a la seua representació.

Les comissions de gaiata, aquelles que representen els sectors de la nostra ciutat i que antany eren les partides de la vila medieval, amb la seua estructura en forma piramidal, porten implícita l’ajuda de tots i cadascun dels seus membres per a poder conformar el trencaclosques festiu actual. El treball desinteressat de la gran família gaiatera aconsegueix, entre altres coses, la construcció dels nostres estimats monuments, el muntatge de les presentacions de les seues respectives comissions, acompanyen els seus representants en els diferents actes i sobretot, estan sempre presents en aquest meravellós món de la festa, en tots els esdeveniments tradicionals de Castelló, omplint de color, música i alegria els carrers de la nostra estimada vila. A més, sempre present i acompanyant a aquelles persones que culminen l’esglaó festiu, les Reines de la ciutat i la seua Cort d’Honor, el número 1 representatiu a les festes de la Ciutat, la cirereta del pastís fester de la nostra ciutat.

A la piràmide estructural de les comissions es va ascendint a poc a poc i als seus esglaons apareixen aquelles persones que omplin de color els carrers de la ciutat, les dames de les gaiates, els acompanyants, portaestandards, comissionats i comissionades... aquells que envolten i acompanyen les madrines del seu sector, tant la xiqueta com la senyoreta, que formaran part de la Cort de la Reina de les Festes de la nostra ciutat i que són les màximes representants de cada sector, junt amb el president infantil i el president o presidenta de la Gaiata.

La Gaiata número 1, “Brancal de la ciutat”, és la meua Gaiata. Porta el primer nombre l’1 i representa, com el seu nom indica, l’entrada a la ciutat, l’espai que acollia a totes i tots els viatgers que entraven des del sud a la ciutat de Castelló. Com en totes les Gaiates, eixa base que compon la comissió em va acompanyar aquell any màgic, el 2017, quan vaig tenir la gran sort de poder-la representar com a Madrina. Totes i tots els seus representants em van acompanyar aquell any meravellós i també, des de la Gaiata, vaig tindre el suport per a poder ser triada Dama de la Ciutat l’any 2018 i l’any següent, Reina de les Festes de Castelló.

Ser Reina de les Festes, a banda de ser un gran privilegi i un gran honor, és un càrrec que requereix un gran compromís per part de les dones castelloneres que l’ostenten. Ser el número 1 en les festes de Castelló és una gran responsabilitat i un repte personal, ja que suposa la dedicació completa durant tot un any a la ciutat de Castelló. Moltes persones es pregunten per què té tanta importància aquesta distinció o quines són les funcions d’una Reina de les Festes. Ser Reina de Castelló és molt més que portar una banda o somriure en les fotos. Suposa donar un significat a les nostres tradicions, una nova perspectiva de vida a tota la ciutadania i reforçar la inclusió en les nostres tradicions. La Reina és el mirall en què moltes persones es miren, un model a seguir i de la qual aprenen, perquè en ella recau la representació principal.

Moltes persones pensen que ser l’1 en les festes és sinònim de privilegi, i en part és veritat, però no tot suposa diversió i hi ha molts sacrificis que es deuen fer per a portar amb dignitat la representació i complir com cal, de cara a la teua ciutat i al món de la festa. És cert que les dones castelloneres que tenen la possibilitat de viure totes les experiències que et regale aquesta distinció, adquireixen privilegis, ja que es viuen coses que només elles tenen la possibilitat. Vivències úniques acompanyades d’anècdotes i d’aprenentatge, però també suposa un gran repte per a totes elles perquè hi han que estar a l’altura del càrrec i deixar al costat per un any els seus costums, els seus amics, la seua vida rutinària, buscar temps per seguir amb els estudis o feina i encara que tothom intenta ajudar-te, el pes principal recau en tu. Poques hores per dormir, molts actes on acudir, intentar estar sempre contenta, encara que de vegades, per dins, com a ésser humà que ets, tingues problemes o tristeses per coses comunes que li passen a totes les persones. Perquè aquest número 1 que representen les reines, i que de vegades ens pot semblar que no es cansen, que no tenen fred, que no els fan mal els peus... és a dir que són com avui dia es diu, superwoman , són xiques que tenen una gran il•lusió i un orgull indescriptible per a representar la seua cultura i ciutat.

Però, a pesar d’ocupar la posició primera en les festes, tota Reina precisa de la seua cort, una cort composta per sis joves que venen del món de les gaiates i que en la majoria dels casos han estat madrines d’una gaiata i estan acostumades al paper representatiu i que saben de la duresa de molts actes i, per tant, són el millor suport per a les reines. Les Dames de la Ciutat, junt amb Na Violant i les Madrines dels diferents sectors gaiaters, són una part molt important per a garantir un bon regnat al nostre 1 de la representació castellonera. La cort d’honor és el suport principal, totes elles suposen peces fonamentals per tal de tindre un bon any.

En moltes ocasions aquest gran repte de ser el número 1 en l’escalafó fester, no és una tasca fàcil, ja que durant tot un any eixa persona es converteix en quelcom molt conegut, per allò bo i allò més dolent, i a vegades la gent es troba amb la llibertat d’opinar i dir coses no sempre certes, moltes d’aquestes crítiques poden arribar a ser ofensives. L’experiència, almenys al meu cas m’ha demostrat, que algunes persones tenien sobre mi, idees preconcebudes, i un cop em van conéixer, òbviament es van adonar que una cosa és la imatge i una altra ben diferent, és la persona.

La societat ha canviat molt i en Castelló, una ciutat actual i moderna, també han vingut eixos canvis i s’albira el paper de les dones, que avui en dia és normal que ocupen el número 1 en molts càrrecs, tant en la representació política, com institucional o festiva. Moltes persones afirmen que el món de la festa pot aplegar a ser sexista, però actualment, la dona no té tan sols un paper representatiu, sinó que també ocupa els primers llocs en la gestió de les festes. Hi ha dones presidentes de gaiates i també va ser una dona qui va presidir l’última Junta de Festes.

En el cas del càrrec de Reina, eixe número 1, també ha de ser model d’inclusió en tots els sentits, i ajudar a visibilitat els problemes que encara patim les dones en la societat. Encara que la seua funció és ser l’ambaixadora de les seues festes, també té una gran influència, en altres xiques i dones, sobretot en aquelles persones que formen part del món de la festa.

Cada any, una dona castellonera pot veure el seu somni complit i ser eixe número 1, un privilegi, un gran honor, però sobretot una gran responsabilitat per a poder deixar en molt bon lloc la nostra ciutat i les nostres festes, per això m’agrada pensar que aplegar a ser el número 1, és una gran sort, un gran privilegi i una grandíssima responsabilitat per tal de poder tornar totes les esperances i il•lusions que molta gent ha depositat en tu i estar a l’altura que la nostra vila i que el món de la festa es mereix.

Gràcies per haver confiat en mi, Castelló…

AUTORA: Irene Benages i Solsona

Com a perruquera de pentinats regionals la meua inquietud m’ha portat a investigar l’origen del pentinat de castellonera. Un monyo elegant, fet a l’antiga, que porten les nostres dones i xiquetes a la setmana de Festes de la Magdalena i en tots els actes on la castellonera representa a Castelló.

Primer de tot bussejarem per la història, eixos pobladors que van baixar de la muntanya al pla per viure a la millor ciutat del món, el nostre Castelló. Mirant cap a eixe moment, ens fixarem en les dones, en la seua indumentària i en especial, en el seu pentinat. Portaven pentinat partit i estirat enrere, i monyo baix fet amb lligats de cabell de forma arrodonida al voltant de les agulles centrals o borles, que s’enrotllen a través d’elles com si foren huits al centre del monyo, i al seu entorn trenes, acabant-lo amb la pinta i les flors, collides pel voltant de la nostra ermita, subjectades elegantment al costat del cap sobre les trenes del monyo. Aquest pentinat que hui en dia continuem lluint-lo amb el vestit de llauradora, però un poc més modernitzat i més gran, fa que la part d’enrere del cap siga una obra d’art d’allò més original i perfecta.

Quan en 1945 van començar a celebrar-se les Festes Fundacionals de Castelló, es va triar com a indumentària regional els realitzats per Sales Boli, fotografia i document, amb algunes modificacions, trobat en la caixa corresponent a eixe any, en l’arxiu de la Junta de Festes, en el que diu:

“Pentinat partit en ratlla al mig, arreplegat arrere en topo, sense rodets laterals. En el topo pinta de metall blanc o groc, subjecta amb les agulles que formen part del guarniment, col•loquialment conegut com a “adreç”. La pinta és baixa, recta i ampla, quelcom corbada per a adaptar-se al cap, rematada en la seua part superior amb pics o floretes a manera de corona o diadema doblegats o encorbats cap arrere i cap avall”.

Mirant les fotografies de les primeres reines que va tindre la ciutat, podem veure que el pentinat és el que descriu Sales Boli. Si ens fixem en la reina de 1945, Carmen Abriat i Puig, veiem eixes peculiaritats del pentinat de castellonera, però com no tenien els productes ni els avanços tecnològics que tenim ara a les perruqueries, veiem com a la part de davant destaquen les ondes del seu cabell natural i el cardat típic de moda del moment. Podríem dir que portaven el seu pentinat natural, com anaven pentinades al dia a dia, però afegint el monyo amb el guarniment.

Cap a 1957, veiem que ja comença a pentinar-se de forma més llisa la part de davant, ja no destacaven tant els cardats, però sempre deixant el cabell per damunt les orelles perquè no es veieren de front, el deixaven caure de forma recta i sense donar-li forma. Però amb la reina 1969, Asunción Adsuara i Segarra, ja poden observar el canvi més característic, amb el cabell més apegat al cap i la forma de les ondes que porten hui en dia el pentinat de castellonera.

I ara si, cal que us explique la meua forma de fer el monyo, perquè sí que és cert que cada perruquera posa el seu estil i la seua forma de fer-lo, però sempre totes amb el mateix acabament que són les ondes amb el monyo baix.

Primer mullarem el monyo amb aigua i li posarem fixador, marcarem les ondes amb la seua forma característica sostenint-les amb les “pinces d’ànec”, anomenades d’aquesta forma per la seua forma pel bec d’aquest animal, després sostindrem les ondes per la part de darrere amb ganxets, dividirem el cabell en tres parts i farem una trena en cadascuna de les divisions, seguidament replegarem la trena del mig fent un rodolí amb ella al centre, sostenint-lo amb forquilles, i al voltant d’ella posarem de la mateixa forma les altres dues trenes i les trenes postisses, acabant en un monyo baix de forma redona amb “la redecilla” que li posarem per a finalitzar-ho. Guarnirem el pentinat amb la pinta i les quatre agulles de l’adreç triat per la castellonera.

Aquesta és la història que jo puc entendre quan parlem del monyo de castellonera, de les seues modernitats i de les modes de cada època.

AUTOR: Arturo España i Marzá

De vegades parlem de llegendes, llegendes que engrandeixen el nostre orgull, la nostra devoció per allò que plena l’ànima de satisfacció a qui sent la seua terra i la història que l’envolta.

Llegendes com la de la castellonera, que un lluminós matí del tercer diumenge de Quaresma, i a hora primerenca, es trobava en la seua llar i, de mans de la mare o tal vegada la iaia, es disposava a abillar-se amb les millors gales que l’arrel de la seua terra pogués oferir-li. Així, s’enfundà una per una i amb molta cura, cada peça del seu orgullós embolcall, les sinagües, la falda, el gipó, manteleta, joia, davantal, mitges, sabates i guarniment que, com una cirera acabant la grandiositat d’un pastís, rematava el conjunt amb les quatre agulles de rigor que, amb la màxima atenció, li col•locaren en el monyo per a subjecció del pentinat i lluïment de l’adreç.

“Pren molta atenció i no t’enganxes la manteleta, que era de la teua besàvia” – li diria segurament sa mare –

“Cuida l’adreç que és el que jo lluïa de xiqueta” – li recordaria la seua iaia mentre gaudia bocabadada contemplant la seua neta –

I conten que va anar a la Plaça Major i va prendre la seua canya i la cinta verda que va col•locar lligant-la sobre el penúltim nuc, i va alçar la vista cap al so de la campana que, sobre el majestuós Fadrí, reclamava l’atenció dels fills de la Vila anunciant que el dia era arribat, i l’espera deixava pas al goig.

Va emprendre el camí cap al Castell Vell, com qui rep un desig somiat, va parar a Sant Roc on va fer traguet i degustat figa albardada, i va continuar el seu caminar sense deixar d’admirar el blanc enlluernador que el seu destí li oferia, sentint-ho més i més prop amb cada pas que anava deixant arrere. En arribar a l’Ermita va parar un instant com abstreta, aspirant l’aroma que envoltava el lloc per a omplir els seus pulmons, pretenent que tal perfum es mantingués fins al tercer diumenge de la següent Quaresma.

Conten que després de l’esmorzar va baixar del turó cap a la Ciutat, junt amb tants veïns i veïnes que no es podien comptar i diuen que, just a mig camí, com per instint, va alçar les mans per a subjectar-se el monyo i, – Ai! – maledicció!!, comptava tres agulles de les quatre amb què va eixir de casa. El dolorós plor i desfer el camí no van obtenir el premi desitjat i, des d’aquell dia, totes les dones abillades amb el vestit de castellonera, pugen cap a l’Ermita de la Magdalena, la jornada de la Romeria, amb quatre agulles en el pèl, però tornen tan sols amb tres.

I, com sol ocórrer amb les llegendes, aquesta història conté un alt grau de sentiment encara que també una elevada dosi d’imaginació i carència de realitat.

Gràcies al creixent interés que sorgira en la dècada dels quaranta del passat segle, per a recuperar la vestimenta i guarniments dels nostres avantpassats, s’adverteixen diversos motius que desmunten el relat. L’esplèndida labor de cerca en els baüls de l’àvia, per part de Segarra Ribes amb l’ajuda de Sales Boli, i rematada amb l’exposició de vestuari rescatat principalment des del segle XVIII, en la presentació en societat de l’Òpera “La Filla del Rei Barbut” de Matilde Salvador en el Teatre Principal de Castelló, dilueixen el contingut de la llegenda, ja que mai una castellonera va acudir a la Romeria abillada amb el vestit de gala, ni tan sols amb el vestit de llauradora, fins entrada la dècada dels setanta.

Des de 1945, alfa de la nostra actual morfologia festera, va començar a realitzar-se la Romeria amb vestuari de carrer i posteriorment (en els anys setanta i fins a l’actualitat), amb vestit de llauradora i pentinat corresponent. També és important ressaltar que el pentinat de castellonera és un dels aspectes que han sofert canvis amb el pas del temps, fins a arribar a l’actual que llueixen les castelloneres.

Cal ressaltar igualment que a Castelló, a diferència de la nostra germana València, mai s’usaren quatre agulles en el pèl, sinó tres... una agulla amb la seua espasa i funda i un o dos rascamoyos o puntxonets, tots ells rematats amb major o menor treball de joieria.

Imprescindible part del guarniment que, atesos els costums socials dels segles XVIII i XIX, permetien que les llargues cabelleres habituals a l’època, fruïren de seguretat en quant s’arreplegaven en els monyos, tant en els moments de festa com en el treball i quefer quotidià.

De tota manera, igual que el nostre orgull de genealogia ens fa vibrar a l’abric de Tombatossals o en imaginar la nit de la baixada al pla dels nostres avantpassats amb els llamps, trons, gaiatos, rotllos i xiquetes del meneo, bé pot fer-ho contant el bonic relat de les quatre agulles d’anada i tres de tornada.

La història de cada terra es construeix minut a minut amb el fervor i sentiment dels que es creuen en cada moment en el seu camí, i s’enriqueix amb la passió dels que la mantenen viva i alimenten el seu futur.

Res desapareix mentre algú ho recorda.