dels sectors gaiaters

AUTOR: Manuel Carceller I SAFONT

En la Magdalena, al principi existien els números, és a dir les xifres numèriques. Antonio Pascual Felip, que va formar part de la primera Junta Central de Festes de la Magdalena, va ser el creador de la famosa definició de la gaiata com a «esclat de llum, sense foc ni fum». El senyor Pascual va deixar escrites unes quartilles de memòries, titulades «Notas verídicas sobre las fiestas». Porten data del 20 de març de 1969, quatre dies després de la conclusió de la setmana magdalenera, en el vint-i-cinqué aniversari de la seua renaixença (1945-1969).

En aquell document es parla d’un primer intent d’adoptar noms típics per a identificar els sectors gaiaters. Per decisió del Plenari de la Junta, tres dels seus membres, Luis Rodríguez Bajuelo, Juan Bautista Traver i el mateix Antonio Pascual Felip van estudiar la conveniència de substituir la numeració per uns noms relacionats amb la història o la tradició de cada zona urbana. La proposta, de la qual no coneixem els noms concrets, es va portar al plenari de la Junta Central de Festes, que va evitar pronunciar-se sobre la qüestió. Així, arribats al 1970, els sectors continuaven tenint com a nom oficial només el numèric.

Recuperaci I Creaci De Noms Als Anys 70

En el començament de la dècada dels anys setanta, un grup de presidents entusiastes i trencadors –en el sentit positiu de la paraula– es reuniren amb Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, que havia deixat de ser membre de la Junta Central després de deu anys de dedicació. Francesc Vicent va esdevenir una veu de referència en el món de la cultura festiva de Castelló. Amb els consells de Quiquet es va impulsar el canvi. Es van anomenar, per exemple, els butlletins informatius de diverses gaiates. Cal recordar, per exemple, Brancal de la gaiata 1; Avant de la gaiata 6; El Toll de la gaiata 10; Forn del Pla del sector 11.

Sense deixar els números, es va optar per rescatar de l’oblit lloc típics de cada sector. Així sorgiren noms tan suggeridors com els de Brancal de la ciutat per al sector número 1. El brancal o llindar indica l’accés a un lloc. La consideració preferent de l’accés sud com a entrada a Castelló podem entendre-la, perquè va ser la zona on als anys seixanta es va començar a ampliar urbanísticament la ciutat. Pel nord, el riu Sec marcava com una mena de barrera urbanística i social, de manera que el brancal de la ciutat moderna, a les portes dels anys setanta del segle XX, estava orientat cap al sud.

Fadrell va ser el nom triat per al sector número 2. Fadrell és el nom d’una partida del terme de Castelló. De la moderna plaça Fadrell partien antics camins de l’horta, vora la Séquia Major.