PASSAT I FUTUR DE LA BANDA MUNICIPAL DE CASTELLÓ

Autor: Marcel Ortega i Martí

UNA MICA D’HISTÒRIA

Els orígens: festa i sentiment de poble

Molts dels que llegireu aquestes línies teniu una idea bastant definida de què és la Banda Municipal de Castelló: segur que us la imagineu visualment si tanqueu els ulls; que heu gaudit amb la seua música; que forma part de les celebracions que, com a festers que sou, signifiquen molt per a vosaltres; fins i tot, pocs o molts la coneixeu perquè de xiquets anàveu a veure els concerts amb els vostres avis o perquè algun parent o conegut, proper o llunyà, n’ha format part…

I és que la vinculació de la Banda Municipal amb la ciutat de Castelló és molt íntima, com no podria ser d’altra manera: l’existència de la BMC té sentit perquè la ciutat la necessita, la vol en els seus actes i celebracions i s’enriqueix de la seua presència com a motor cultural. Per anar a buscar els orígens de la nostra banda, permeteu-me que prenga com a guia d’aquest primer punt de l’article el nostre estimat cronista Antonio Gascó qui, en el seu llibre “La Banda Municipal de Castelló, 1925-2000. Notas para su historia” ens fa un relat amorós i detallista del recorregut que ha seguit.

Una mirada humanista ens permet entendre la vinculació de les persones amb el fet musical a través de dos aspectes: per un costat, el desig de la gent de tocar, que es mostra en l’existència de nombroses bandes amateurs i, per l’altre, la voluntat popular i de les autoritats d’engalanar musicalment les festes i els actes públics rellevants. Ja a mitjan segle XIX trobem les festes de juliol, les festes de carrer i les professons de la penitència de la Magdalena, de Corpus, de Dijous i Divendres Sant, així com la celebració de la Mare de Déu d’Agost i la Tornà de la Puríssima. Bona part d’elles les fem encara avui en dia.

Les festes del barri pescador del Grau mereixen també un esment propi, ja que des del segle XVI, en què el barri pren entitat com a tal, Sant Pere és pràcticament la segona festa de la ciutat. M’explica Gascó en conversa personal que antigament la missa major es feia cantada i amb l’acompanyament d’orquestra: els músics que tocaven eren els membres de les diferents bandes (posteriorment, també de la municipal) que havien aprés per a tals actes els fonaments del violí, la viola o el violoncel i així configurar una orquestra completa. Actualment, la Banda Municipal encara participa en la professó i al concert de festes conjuntament amb la Banda del Grau.

Si ens fixem en els actes i ocasions especials, podem dir de manera genèrica que es requeria la presència de la música per a desfilades, parades militars, seguicis fúnebres, inauguracions, celebracions dels gremis, balls populars, corregudes de bous i, fins i tot, serenates nocturnes o concerts dedicats a autoritats o personatges influents. Pel que fa als concerts, des de bon principi es va popularitzar com a emplaçament idoni la rotonda de l’obelisc del Parc Ribalta, però a l’altra banda d’on avui hi ha el Templet. Podem afirmar que la música era un component fonamental de la vida col•lectiva de la ciutadania castellonenca i calia trobar qui la posés. Durant dècades, es va recórrer a diversos recursos: contractar les bandes amateurs que tenien prou nivell per a prestar adequadament els serveis; recórrer a les bandes professionals que hi havia, o bé llogar els músics per a cada acte. El fet és que hi va haver un veritable ball de bandes que es constituïen i es desfeien i que el títol de ‘Banda Municipal’ navegava entre elles ja fos perquè se’n creava una en el marc de l’ajuntament, ja fos perquè una de les altres bandes existents feia la funció tan sovint que s’acabava mereixent aquest apel•latiu. Per tenir una idea de la precarietat de la situació, penseu que algunes de les bandes que s’havien creat amb l’intent de ser municipals, quan s’acabaven dissolvent, el seu instrumental era distribuït entre músics i col•lectius per tal de pagar deutes o, simplement, perquè ja no se’n sabia què fer.

La importància social i la concurrència que tenien aleshores les festes dels carrers, sumades al caràcter lleuger i popular de la participació dels músics, dona lloc a anècdotes divertides. Sovint, com a agraïment pels serveis prestats, els organitzadors de la festa preparaven una mica de picadeta per als músics, complement de la gratificació econòmica. De fet, una de les bandes va arribar a tenir el sobrenom de “banda del traguet”! En aquest context, trobem històries relacionades amb aquells instruments que tenen la campana girada cap amunt (saxos, bombardins i tubes): els músics omplien el pavelló amb rotllets i dolços i feien el pallasso atansant-se als més petits i regalant-los-els tot fent sonar l’instrument o fent ballar les pastes en la campana. Un cas més ‘divertit’ fou el dia que un músic va omplir tota la campana de mistela… i amb la broma, amb la broma, quan li van dir “vinga va, bufa!” i al final ho va fer… aquest alcohol tan llépol va acabar esquitxant de ple la casaca del mestre!

Naix la Banda Municipal de Castelló

Amb tal bullici, al final era qüestió de temps que les coses precipitaren i donaren lloc, de manera seriosa i definitiva, a l’existència d’una formació estable que servís als interessos culturals, pedagògics i propagandístics del poble i de l’ajuntament. Des de finals del XIX la Lira era la banda amateur al servei de l’ajuntament; també ho era la banda de la Beneficència. Paral•lelament, la Banda del Regiment, com a formació militar amb un nivell molt més alt que la resta de les locals, participava en nombrosos actes castrenses i també en aquells actes civils i concerts de més reputació. L’embrió de la Banda Municipal serà la Banda dels Bombers, que el 1914 relleva la Lira i esdevé oficialment la banda de l’ajuntament. Des d’aleshores, la corporació assumeix el pagament dels músics, la compra d’instrumental, la compra i còpia de partitures i l’administració de la banda i el 1916 ja apareix esmentada com a ‘Banda de la Ciutat’. La bona tasca duta a terme per la banda de bombers fa que el reclam popular per comptar amb una agrupació professional estable siga cada cop més fort. Cite a Gascó: “El nivel que poco a poco iba obteniendo el colectivo musical de bomberos hizo desde mediados de 1924 acariciar esperanzas a varios aficionados que comenzaron a azuzar al ayuntamiento a través de los artículos de la prensa, para que creara una banda municipal teniendo en cuenta que Castelló era la única capital de las tres provincias valencianas que no disponía de ella”.

El Ple de l’Ajuntament de Castelló acorda el dia 1 de juliol de 1925 la creació de la Banda Municipal. I l’endemà mateix es fa el primer concert a la plaça Major, aleshores de la Constitució. Una de les claus d’aquest naixement fou el nomenament de Pascual Asencio, antic director de la banda del Regiment ja retirat i que gaudia d’un gran respecte i prestigi entre els músics locals, com a primer mestre de la nova banda. Perquè us en feu a la idea, la Banda Municipal de Castelló es presentava al Certamen de Bandes de València el 4 d’agost, només un mes després d’haver nascut… i el guanyava!

Asencio va dimitir tot just guanyat el Certamen, ja que era una persona d’edat avançada i considerava que la seua tasca havia conclòs. Després d’un ínterim del sotsdirector Julio Sabater , es nomenà el músic d’Albalat de la Ribera Eduardo Felip com a nou titular.

Els seus inicis destaquen per l’enorme presència territorial de la banda amb viatges a Barcelona, València, Madrid o Albacete, la constitució de l’escola d’educands de la banda municipal o la construcció del templet del Parc Ribalta, inaugurat el 7 de juliol de 1933, així com l’aprovació del primer - i fins ara únic - reglament de la banda municipal, l’any 1928. El nivell de la banda era tan notori que Felip rebia felicitacions de part dels grans del seu temps com Joan Lamote de Grignon, Ricardo Villa o Julio Gómez, i la plantilla va arribar als 65 membres incorporant violoncels i contrabaixos. I els èxits locals no paraven: l’any 1935 el diari “Heraldo de Castellón” convoca un concurs de pasdobles que s’oferirien al Templet en tres dates a inicis de tardor i que havien de ser votats pel públic: l’assistència va ser tan gran que “la gente fue apiñándose y era imposible dar un paso”, i això en un acte que havia començat a les 10 del matí i a les 15:30 encara no s’havia acabat!

La banda de la propaganda: guerra, postguerra i un nou model de festes Propaganda és la paraula que definirà l’acció cultural de les institucions durant la guerra i durant el franquisme. La banda es passà el conflicte bèl•lic interpretant repertori rus i revolucionari, fent concerts