MUNICIPAL DE CASTELLÓ

reina de les festes, evocant, musicalment i simbòlicament, la dignitat de la dedicatària original i de l’entorn refinat i noble en què es basa.

Tanmateix, en plena cerimònia, molts no entenen per què sona una peça que no és gaire coneguda i es pregunten: “per què no estan tocant el Rotllo i canya?”. La veritat és que quan això es fa així és per reservar el pasdoble local per al final de l’acte, de manera que tinga un caràcter d’himne i que represente el tancament més solemne possible, amb un esperit coral que uneix a tothom i enlaira els esperits conjuntament.

Per altra banda, la Marxa de la Ciutat, de Matilde Salvador, convida també a reflexionar sobre el seu lloc en aquests actes. Personalment, crec que fer-la servir per a la pujada a l’escenari de l’autoritat local és el més encertat, i que caldria no gastar-la com a acompanyament de rituals que duren més que la música en la seua escriptura original, ja que no està pensada per a ser repetida diverses vegades. És cert que fa elegant de tocar en certs moments de solemnitat, però musicalment perd la seua essència sintètica, hieràtica, breu, si la interpretem repetint-la una vegada i una altra. El que sí que hem procurat estabilitzar és que la Marxa de la Ciutat és l’obra amb què les autoritats s’afegeixen als seguicis sortint de la porta de l’Ajuntament. A tal efecte, servidor ha fet la transcripció per a tota la banda, que toquem sota els porxos, per tal que tinga més coixí sonor que la versió original per a 7 instruments, pensada per a un espai tancat.

Embastada, que no aclarida, la qüestió protocol•lària, l’altra decisió és com s’acompanyen els moments més llargs: la pujada i baixada de la resta de la Cort, les ofrenes i la imposició de les bandes. El que tenim molt clar des de la banda municipal és que fer servir una formació professional com a música de fons no és aprofitar el potencial i el nivell de què gaudim. És per això que el moment de les ofrenes es fa amb música enregistrada mentre que, per exemple, a les pujades i baixades de cada xiqueta i cada dona els dediquem una música expressament per a cadascuna d’elles, que comença en el moment d’anunciar-se el seu nom i acaba quan arriben a l’escenari i s’asseuen. D’aquesta manera, la música en directe pren una rellevància quasi màgica, solemne, i es conjumina amb la importància del moment, mentre que l’acompanyament sonor merament de fons correspon a unes altres coses.

El que hem fet els últims anys és que hi ha un tema per a cada espectacle, proposat pels interlocutors de la Junta de Festes corresponent i les obres que executem tenen relació amb això. Si el tema són les músiques locals, comptem amb obres com Gaiata Sindical, Gaiates i traques o Castàlia, així com els arranjaments del Bolero, la Jota, les Marineries o les Seguidilles, i obres d’autors actuals basades en tonades castelloneres com Castellonera de Ximo Fabregat i Eloy Puertas i Magdalena tot l’any de Xavi Porcar. Durant uns anys també s’havien fet concursos i encàrrecs de pasdobles dedicats a les reines de les festes, que s’han enregistrat i publicat; actualment això no ha tingut continuïtat.

El següent pas és replantejar no només què fem en cada moment en un guió predeterminat, sinó trencar el motlle i preguntar-nos a una escala més profunda com hem de fer un espectacle complet, una obra d’art total -si se’m permet citar Wagner- per a cadascuna de les grans ocasions que són les imposicions i les galanies. Probablement, la figura d’una direcció artística experimentada, professional i amb una visió de conjunt permetria dissenyar un concepte global, que combine arrels i modernitat, i que integre la devota participació dels membres dels col•lectius festers que s’entreguen hores i hores amb esforços de tota mena per aconseguir el millor resultat i la dels professionals com ara els músics de la banda, i que servisca per a fer lluir totes les esperances i il•lusions que tenen les veritables protagonistes d’aquestes ocasions.

Finalment, voldria donar a conéixer un treball de recopilació que estem fent per tal que cadascuna de les xiques i dones homenatjades puga tenir una música adequada durant el seu tram de desfilada: si tot va bé, per a la propera Galania, podrem tocar l’himne o melodia característica de cada gaiata, en un arranjament que jo mateix prepararé, perquè acompanye la representant.

La Bandera de la Banda Municipal

Un dels elements més especials de la banda en la seua presència al carrer és la bandera. És l’ensenya de l’agrupació i és una tradició del món bandístic i coral tenir-ne. Conté sovint l’escut i el nom de la formació, el seu color té un cert simbolisme, i es caracteritza per portar lligats al capdamunt els corbatins, imposats en ocasions rellevants. A tall de recordatori: en ordre de desfilada, primer va la bandera, després el director i en acabant el cos de músics.

L’actual bandera de la banda municipal és de color verd (més maragda que magdalener, amb un teixit sedós de gran elegància), té l’escut municipal brodat i el nostre nom, i penja d’un pal presidit per una lira. Però aquesta no és la que sempre ha tingut la Banda Municipal, sinó la tercera… La primera de les banderes fa aparició en el brogit de les preparacions de la participació per al certamen de València l’agost de 1925, poques setmanes després del naixement de la banda. Davant la urgència de portar una bandera en la desfilada d’entrada a la plaça de bous, es va negociar que la Joventut Regionalista oferís a l’Ajuntament una de les que tenia, amb la senyera quatribarrada coronada, a la banda. Com a detall, esmentarem que al capdamunt del pal d’aquesta bandera no hi havia una lira sinó l’escut lliberal de la ciutat, en la forma quadrilonga de punta francesa, on el castell té el fons de color blau i les quatre barres reials es troben separades, a sota.

No cal dir que una senyera desfilant amb la Banda Municipal pels carrers de la ciutat en els moments de més efervescència ciutadana tenia els dies comptats durant la dictadura feixista. Així doncs, el 27 de novembre de 1955 es beneeix la nova bandera de la banda, amb l’escut municipal sobre fons verd, en una solemne missa a l’església major de la ciutat, i és presentada públicament en un concert al Teatre Principal.

La bandera que duem actualment és, per tant, la tercera, i em comunica el mestre Signes que si bé no sap dir-me amb exactitud l’any en què es va fer, no és d’abans del 2000, any del 75é aniversari de la banda. A tall de reflexió, trobe important dir que nosaltres no som una associació o una entitat privada sinó que representem l’Ajuntament i la ciutat de Castelló. Quan es va decidir prescindir de la primera bandera, la senyera quadribarrada