Aquest document és un extracte de l’obra
Ets galàctica, Carlota Gemma Lienas
il·lustracions: Pau Santanach
Estrella Polar
www.gemmalienas.com
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 5
Gemma Lienas
Ets galàctica, Carlota
Il·lustracions de Pau Santanach
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Pรกgina 2
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 3
Ets galàctica, Carlota
L’Odissea
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Pรกgina 4
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 6
ESTRELLA POLAR Col.lecció L’Odissea © 1994, Gemma Lienas Massot © Il.lustracions d’interior i coberta: 2009, Pau Santanach © Grup Editorial 62, s.l.u., Estrella Polar, Peu de la Creu 4, 08001 Barcelona Disseny de col.lecció i coberta: Tamara Sánchez Fotocomposició Víctor Igual, s.l., Peu de la Creu, 5-9, 08001 Barcelona Primera edició: 1994 Tretzena edició: 2006 Primera edició (revisada) a Estrella Polar: maig del 2009 www.estrellapolar.cat info@estrellapolar.cat www.gemmalienas.com gemmalienas@gemmalienas.com dipòsit legal: b.2.315-2009 isbn: 978-84-92671-08-3 imprès a: novagràfik, s.l. Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstecs públics.
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 7
Per als meus fills, en David i la Lara. Per als meus néts i nétes: en Jordi, en Biela, la Itziar, la Mariona i la Isolda.
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Pรกgina 8
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 9
M’avorria mortalment! Tot em picava, estava suada, la roba se m’enganxava al cos i els llençols eren plens de molles. Pot agradar-li a algú estar-se al llit sense fer res mentre a fora fa olor de primavera? El pare, però, no hi entenia un borrall en olors de primavera ni en res que s’hi assemblés. Era evident que no tenia ànima de poeta! —Et quedaràs un dia més per acabar de covar aquest refredat i fer net del tot —havia sentenciat al matí quan jo, triomfalment, li havia ensenyat el termòmetre amb el mercuri a 36,5. —Però, pare, estic perdent un munt d’exàmens —vaig intentar driblar-lo, sense resultats. —No hi fa res —va contestar el pare sense perdre ni gota del seu aplom—, ja ho recuperaràs 9
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 10
quan tornis a l’escola. No vull que, per la precipitació de tornar un dia abans, facis una recaiguda i t’hagis de quedar a casa tres o quatre dies més. I dit això, m’havia col.locat a la vora del llit un got amb suc de taronja i tres torrades amb mel. —Menja-t’ho quan tinguis gana. Recordate’n, sobretot, perquè estàs quedant feta un espàrrec, després de les febrades que has tingut. —Mmmm —vaig fer jo, sense aclarir-li què en pensava fer, de l’esmorzar, perquè d’espàrrec res de res. En els últims mesos el meu cul havia crescut a marxes forçades i començava a semblar una plaça de toros. Ja m’ho deia la Matilde: —Carlota, quin cul més guapo se t’ha fet! Discrepàvem ella i jo respecte de si era guapo o no que el meu darrere es desenvolupés a aquell ritme frenètic que m’havia fet passar d’una talla 38 a una 40 en un temps supersònic. Em vaig acotxar resignadament. Tot un llarg matí sense possibilitats de xerrar amb ningú. Els meus amics prou feina tenien a fer-me una visita a la tarda; com que s’acostava el final de curs, havien d’aprofitar les hores lliures per treballar com bojos. La Matilde tampoc no apareixeria 10
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 11
perquè aquell dia no li tocava venir a casa a netejar. I el pare i la mare només podrien fer-me una trucada breu des de la feina. Em vaig sentir desgraciadíssima i vaig sospirar. La porta de la meva habitació es va obrir d’una revolada: —Adéu, vaca marina! El meu germanet simpàtic! Li vaig fer llengotes des del meu refugi de llençols. —Pitjor per a tu, malcarada! —va contestar tancant-me la porta de l’habitació. —No tanquis! No tanquis! —vaig bramar amb totes les forces de la meva pobra gola, encara fora de combat per culpa de la faringitis—. No saps que sóc claustrofòbica? Va obrir-se un pam la porta. —Des de quan ets claustrofòbica, reina? —va preguntar en Marc amb veu de falset. —De fa cinc minuts —vaig contestar desmenjadament. —Pobrissona, quina pena em fas...! Vols que avisi un psiquiatre? —Deixa’t estar de romanços i fes alguna cosa efectiva perquè no em mori de lepra —vaig respondre-li engegant-li una de les meves mirades penetrants. 11
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 12
—Això pretenia quan m’has rebut amb la teva amabilitat habitual. —Au, germanet, oblida el passat i tingues pietat de mi —vaig suplicar, utilitzant una lletra de bolero de les que li agraden al pare—. Què volies? —Donar-te aquesta novel.la. És fantàstica! Vaig agafar el llibre que m’oferia. Vaig llegir en veu alta: «El misterio de la cripta embrujada, d’Eduardo Mendoza.» —És una novel.la de misteri. T’ho passaràs de pel.lícula llegint-la. No tindràs temps d’avorrirte. Adéu, petit carquinyoli! Li vaig tirar el coixí pel cap, però no vaig encertar en Marc perquè ell ja havia arrencat a córrer pel passadís. Em vaig llevar per agafar el coixí, me’l vaig col.locar bé al capçal del llit i em vaig disposar a començar la lectura. La història era tan apassionant que m’hi vaig ficar de cap i em vaig oblidar del que m’envoltava. Per això, quan el telèfon va sonar, vaig tenir un ensurt. Vaig sortir del llit i, descalça (sort que el pare no em veia!), vaig anar a contestar. —Sí? 12
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 13
—Carlota? Hola, ratolí, com te trobes? —Hola, mamutxi. Estic més sana que una poma. Però el pare és un maniàtic i m’ha fet quedar a casa un dia més. —Ben pensat! —va opinar la mare, que en segons quines qüestions, especialment totes les que fan referència a en Marc i a mi, té tendència a solidaritzar-se amb el pare. —Grmmm —vaig contestar jo. —I què fas ara? —Llegeixo una novel.la del Mendoza. Li vaig llegir el títol. Ella (cosa que jo ja sabia) es va mostrar encantada d’enxampar-me llegint. Sempre diu que un dels seus objectius a la vida és fer-nos addictes a la lectura. —Ja has menjat alguna cosa, aquest matí? Òndia! La taronjada i les torrades! No hi havia pensat més, de tan capbussada que estava en la meva novel.la de misteri. —Sí... Bé, no exactament. —Com que «no exactament»? O es menja o no es menja, però no hi ha situacions intermèdies. —Volia dir que encara no m’he pres l’esmorzar, però ara mateix anava a fer-ho. —Ara? Filleta, però si gairebé serà el dinar! 13
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 14
—Per què? Quina hora és? —La una menys cinc. Renoi, si havien passat més de quatre hores d’ençà que en Marc i el pare havien marxat de casa i jo ni me n’havia adonat! Realment els llibres són la millor solució per passar-s’ho pipa en qualsevol circumstància, per desgraciada que sigui aquesta. —Don’t worry, mamutxi; ara mateix m’ho prendré. —Ja t’has calçat per venir a contestar el telèfon? Tocada i enfonsada! Aquesta particular habilitat de la mare per adonar-se de tot allò que no és perceptible amb els sentits habituals obeïa, n’estava segura, a un tercer ull d’ella, situat en algun lloc que jo encara no havia descobert. —No, però ara ho faré. —Va, vinga, criatura, que tornaràs a posar-te malalta. —Però si no fa fred... —No hi fa res! Calça’t! —Mpfm... —T’ha deixat dinar preparat, el pare? —Sí, i a l’hora de dinar vindrà en Marc a ferme companyia. 14
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 15
—Més val així. Necessites alguna cosa de mi? Si vols puc passar una estona aquesta tarda o et puc portar un llibre o qualsevol altra cosa que necessitis. —No, mare, de debò que no necessito res. Moltes gràcies. —Bé, doncs, adéu. Un petonet. —Adéu, mare. Va penjar amb una certa mala consciència. Jo la hi notava en la veu. Li sabia greu que jo estigués malalta i ella no fos a casa per ocupar-se de mi. Tampoc no era una situació nova. Vull dir que, d’ençà de la separació dels pares, aquell problema s’havia agreujat, ja que, com que en Marc i jo vivíem amb el pare, si ens posàvem malalts, la mare hi podia fer ben poca cosa. Però el problema ja existia abans, quan els pares vivien junts: la mare també patia si estàvem malalts i ens havia de deixar per anar-se’n a treballar. Vaig anar cap a l’habitació per prendre’m l’esmorzar. El suc de taronja, com que feia estona que estava fet, s’havia tornat amargant, i les torrades estaven fredes i toves. Un fàstic!, però m’ho vaig acabar perquè tot d’una m’havia adonat que tenia una gana que se m’emportava. 15
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 16
Vaig decidir que no tenia ganes de posar-me al llit un altre cop. Només de mirar-me’l em feia venir angúnia: els llençols eren un manyoc rebregat gens amable. Vaig desfer-lo i vaig llançar els llençols a rentar. Vaig deixar que el matalàs s’airegés una mica i, mentrestant, abans de fer el llit altre cop amb roba neta, vaig posar-me al costat dels finestrals del balcó a mirar a través del vidre. Era un dia magnífic, assolellat i clar, però encara feia una mica de fred si s’havia de jutjar per la manera com anava vestida la gent que passava pel carrer. A més, feia vent. No ho sabia perquè les branques dels arbres del carrer es moguessin, ja que al meu carrer no n’hi ha, d’arbres. Ho notava perquè la gent duia els cabells esbullats i perquè uns quants paperots corrien vorera amunt i feien remolins. Vaig pensar en la façana de casa, perillosíssima en un dia ventós. La façana de casa cau literalment a trossos: vull dir que, de tan vella que és, va esbocinant-se, la qual cosa representa un gran perill per a la integritat dels qui hi caminen per sota. Encara no hi ha hagut cap desgràcia, però qualsevol dia n’hi pot haver una, segons ens informa amb una certa freqüència el pare. Ell ha avisat l’administrador de la fin16
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 17
ca perquè els propietaris se’n facin responsables, però es veu que els propietaris s’estimen més ferse l’orni, que els surt molt més barat. El rètol de la pizzeria instal.lada a l’altra banda del carrer, just davant de casa, tremolava visiblement. Vaig pensar que potser allò també podia despenjar-se i anar a parar al cap d’algun vianant. I em va semblar que si podia ser cert que en qualsevol moment un tros de cornisa se’t posés per barret, caminar per una ciutat era més perillós que fer-ho per una selva. Un cop de vent més fort que els anteriors va accentuar el balanceig del rètol de Pizzanyam. Vaig mirar qui hi havia sota i, afortunadament, just en aquell moment no hi havia ningú; tan sols una moto lligada amb una cadena a un fanal. Era una moto negra i vermella. Una Yamaha SR 250. Carai!, deu semblar que sigui una especialista en motos, després d’aquesta identificació tan precisa de la marca i el model. Però, no. No hi entenc ni un borrall. Segurament sóc incapaç de reconèixer cap altra marca. El que passa és que el meu examor, en Ramon, es va clavar aquella pinya tan sensacional justament amb una moto com aquesta i, és clar!, mai més no me la podré treure del cap (ni a ell tampoc, perquè va quedar fet un nyap). 17
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 18
Tres noies es van acostar a la moto. Totes tres duien una gorra negra de punt. Per un moment se’m va acudir que les gorres podien formar part d’un uniforme d’escola, però de seguida em vaig adonar que allò era una bestiesa. Cap escola no faria anar les seves alumnes amb gorres negres de mariner i unes bòmbers de color caqui. Portaven, a més, faldilles de licra arrapades i curtes, mitges de malla negres i botes, també negres, amb plataforma. Vaig imaginar-me que pertanyien a alguna tribu urbana, tot i que no n’estava segura perquè en tribus no hi entenc gens. Com que estaven amb els caps ajupits, no vaig poder saber quina edat devien tenir. Una de les noies va treure una cisalla força grossa de dins d’una bossa. Mentre ella s’ajupia al costat de la moto, les altres dues es van quedar dretes al costat d’ella, de tal manera que amb els seus cossos m’impedien veure què feia la que estava ajupida. Potser tenien una roda punxada. Però, ben mirat, per comprovar si una roda és punxada no es necessiten aquesta mena d’eines... Quina bleda! Com em podia estar mirant l’escena sense fer res? Si estaven robant la moto...! Per un moment vaig pensar que calia baixar a impedir-ho o trucar a la policia perquè 18
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 19
les cacés. Però de seguida vaig tenir consciència que cap de les dues solucions era bona, ja que trigaria tant en tots dos casos que elles ja haurien fugit. Sense pensar-m’ho més vaig obrir els finestrals, vaig sortir al balcó i m’hi vaig abocar: —Eh, vosaltres! Què carai feu? —vaig cridar en un to tan fort que jo mateixa em vaig sorprendre. Les noies van alçar el cap, també sorpreses. Vaig poder veure bé les seves cares. La que manipulava la cadena de la moto va ser la que vaig poder examinar amb menys deteniment, perquè de seguida va acotar el cap per posar-se novament a la feina. El que sí que vaig poder copsar és que, de cada banda de la gorra, només li sortia una grenya de cabells, com a les altres dues. Les altres dues, les vaig veure millor. Una tenia les dues grenyes rogenques, la cara molt pigada i els ulls blaus. Era més baixa que les seves companyes, desnarigada i poca cosa. L’altra era més cepada, amb l’esquena ampla i cara de bèstia. Em va semblar que tenia els ulls i els cabells foscos. A través de la bòmber oberta els podia veure, a totes dues, una mena d’escut o de bande19
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 20
ra enganxada a la part del davant de la samarreta blanca, inidentificable des de la distància a què jo em trobava. Totes tres devien tenir més o menys la meva edat: uns quinze o setze anys. —Ei! A elles, a elles! —vaig cridar com si fos la protagonista d’una pel.lícula. Les noies s’afanyaven, nervioses. La rossenca ja havia aconseguit tallar la cadena i, amb una estrebada molt forta al manillar, va desbloquejar la moto. I després, a una gran velocitat, va fer el pont. Elles ja havien aconseguit la moto i jo no havia aconseguit que ningú em fes gens ni mica de cas. —Que roben la moto! —vaig insistir amb desesperació, quan dues de les noies, enfilades damunt de la màquina, amb un cop fort d’accelerador i un soroll infernal, sortien derrapant i s’allunyaven carrer enllà. La tercera noia també va fugir corrents, després de fer-me un gest obscè amb el dit. Em vaig sentir desinflada. El primer robatori que presenciava a la meva vida i no havia pogut fer res per evitar-lo! —Què tens, nena? La veïna del costat era al balcó i em mirava amb expressió amoïnada. 20
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 21
—M’ha semblat que algú cridava i per això he sortit. Que t’ha passat alguna cosa? —A mi no. A una moto. —A una moto? —va preguntar estranyada la veïna—. No n’hi veig cap aquí baix, de moto. —No hi és perquè l’han robada i se l’han enduta. —Qui? —Com vol que ho sàpiga? Unes manguis, unes xorices, unes animalotes... —Mare de Déu! No sé on anirem a parar —va sentenciar i, després, amb expressió amoïnada, va preguntar—: Com era la moto? No era pas una Honda? Podria ser la del meu nét, saps? Ell acostuma a deixar-la per aquí quan als matins arriba de treballar. Ara dorm, perquè fa el torn de nit en una fàbrica de productes químics i no el vull despertar per avisar-lo, m’entens? És important que descansi. Vaig fer que sí amb el cap, i vaig tranquil.litzar-la: —No era pas una Honda —i encara vaig afegir per espaterrar-la—: era una Yamaha SR 250. —Sí que en saps, de marques de motos! Jo sóc incapaç de reconèixer-ne cap, ni tan sols de cotxes. Només els distingeixo pel color. 21
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 22
—No és pas que en sigui una experta. És que un company meu d’escola va tenir un accident amb una moto com aquesta i per això la conec tan bé. —Un accident de moto! Si ja ho dic jo que sempre aneu com bojos. I què li va passar? Es va morir? —No, senyora; va estar uns quants dies molt greu, però, finalment, se’n va sortir. —I ara està bé del tot? —Bé, bé, no es pot dir que ho estigui. Li ha quedat la cara desfigurada i té problemes per parlar. —Problemes? Quina mena de problemes? —De vegades no es recorda del significat de les paraules i, d’altres, canvia una paraula per una altra. —Ai, pobre! I com s’ho fa per seguir els estudis si té aquest problema? —Els ha deixat. —Que trist! —No tant, no es pensi. A ell mai no li havia fet el pes estudiar. Era la seva mare qui s’hi entestava. Ara, en canvi, s’ha sortit amb la seva: treballa de mecànic en un taller i, pel que sembla, ho fa molt i molt bé. 22
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 23
Començava a tenir fred i, a més, no tenia ganes de continuar parlant amb aquella senyora, que, per a mi, era gairebé una desconeguda: només ens havíem encreuat a l’ascensor o al replà i havia intercanviat amb ella un bon dia o una bona nit. —Me’n vaig cap a dins, que encara em refredaré. —Sí, maca, sí. Ara ja no hi pots fer res —va dir movent el cap amb aflicció—. Més val que te n’oblidis. Pren-te una tassa de til.la; va molt bé. És el que jo faig quan tinc un ensurt. I va entrar altre cop a casa seva. Jo, però, no pensava pas oblidar-me’n fàcilment. Estava indignada amb mi mateixa. Què hi tenia al cervell? Teranyines, potser. Com era que no se m’acudia què hi podia fer? Després de calçar-me les sabatilles i posar-me un jersei damunt del pijama, vaig muntar guàrdia al balcó per poder veure i prevenir el propietari o la propietària de la moto. M’hi vaig estar a la vora de deu minuts, que em van semblar eterns. I, quan començava a preguntar-me si tenia gaire sentit quedar-me palplantada al balcó amb el risc de fer una recaiguda i haver-me de quedar a casa un parell de dies 23
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 24
més per culpa de la febre i del paparra del meu pare, va arribar en Marc, cosa que em va ajudar a prendre la decisió d’entrar. Al capdavall, potser la persona propietària de la moto no pensava sortir de casa en tot el dia o, fins i tot, podia donar-se la circumstància que estigués malalta i, en aquest cas, podia passar tranquil.lament tota una setmana sense posar els peus al carrer. Em vaig donar per vençuda. —Estimada cacatua, què hi feies al balcó? Que potser has tret les amígdales a la fresca perquè es ventilessin una mica? Vaig ignorar els seus comentaris irònics perquè tenia pressa per explicar-li el que acabava de veure. Li ho vaig relatar amb tota mena de detalls. En Marc m’escoltava amb la mateixa atenció que si es tractés d’una pel.lícula de l’Indiana Jones. —Òndia, nena, quina aventura tan espaterrant! N’estàs segura? Vols dir que no ha estat una al.lucinació d’aquestes que provoca la febre? —Benvolgut microbi, em trobo d’allò més bé, i els meus ulls no m’enganyen. —Que desgraciat que sóc! Res no em surt bé. Un dia que si m’hagués quedat a casa, m’ho hauria pogut passar de pel.lícula, i jo sense ni una 24
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 25
mala dècima que hagi estovat el cor del pare. Ja hem fet bé de fundar el Club dels Aclaparats amb en Carles, en Joan i en Miquel. —Però, de què em parles, animal? Jo t’explico una història d’horror i tu t’ho prens com si fos una obra de teatre còmica. I, a més, què diantre és això del Club dels Aclaparats? —Això del club ja t’ho explicaré en un altre moment. Ara pensem què hi podem fer. Vaig tenir una idea fulgurant: —Truquem a la policia! En Marc es va animar de seguida: —Sí, sí, vinga, truquem. Això sí que és emocionant. Em tremolaven les mans quan vaig marcar el número: era una experiència ben nova per a mi! Però la conversa amb el policia que ens va atendre va resultar un desastre total. Parlava amb tanta calma que semblava una tortuga esguerrada. Tant se li’n donava que jo, en el meu millor to de persona gran i desesperada de la vida (no s’han d’oblidar els meus magnífics dots teatrals!), li assegurés que era urgent, que calia fer-hi alguna cosa. Ell, arrossegant les paraules com si estigués a punt d’adormir-se, em va contestar: 25
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 26
—Miri, senyoreta, en una ciutat tan gran com aquesta, cada dia hi ha moltíssims robatoris d’aquest estil. Poca cosa hi podem fer, sap? A més, suposant que ara mateix poguéssim venir cap aquí, s’imagina on deuen ser els lladres a hores d’ara? Vaig insistir tant que finalment l’home va accedir a apuntar-se la descripció que jo feia de les facineroses (dit d’aquesta manera la cosa ja tenia un caire detectivesc que em fascinava). També va afegir que si tenien temps vindrien a treure el nas pel barri, cosa que, francament, ni en Marc ni jo no vam creure. Vam anar a la cuina a escalfar en el microones el dinar que el pare ens havia deixat preparat: —Ecs! Espinacs! —vaig exclamar indignada. No era prou desastre haver de passar uns dies a casa avorrida, sinó que, a més a més, em feien endrapar menjars tonificants, plens de ferro i de vitamines. Els vaig mirar amb repugnància. —No tinc gens de gana —vaig declarar—. Em menjaré només el pollastre rostit i el iogurt. —Tu mateixa. Ja m’ho prendré jo, perquè a mi sí que m’agraden els espinacs —va concloure 26
060-Ets galactica
19/3/09
22:03
Página 27
en Marc, identificant perfectament la meva desgana sobtada. Mentre dinàvem, vam mirar de traçar un pla per engrapar les lladres de la moto. La lectura recent d’El misterio de la cripta embrujada ens esperonava a treure l’entrellat d’aquella història. Però, just quan vam arribar a les postres, també havíem arribat al convenciment que més valia deixar-ho córrer: no sabíem ni per on començar. Vaig decidir que l’única cosa raonable que podia fer en aquelles circumstàncies era dedicar les hores de la tarda (aprofitant que el pare encara no seria a casa) per trucar a la Mireia, la meva millor amiga, i explicar-li tot el que havia passat.
27