Exercici de reconstrucció del paisatge de la zona del Park Güell i el seu entorn by Gerard Jover

de la zona del Park GĂźell i el seu entorn

Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

27/01/2020

egtasiaP led aigoloeuqrA .aigoloeuqraoeG

Exercici de reconstrucciĂł del paisatge

ÍNDEX 1. Introducció

2. Reconstrucció del paisatge

2.1. Bloc I: Presentació de la zona d’estudi

2.2. Bloc II: Aprofitament paisatgístic de l’àrea estudiada

2.3. Bloc III: Interpretació de les fases del paisatge

a) Fase I: Iberisme

b) Fase II: Romà

c) Fase III: Medieval

d) Fase IV: Modern

e) Fase V: Contemporani

3. Conclusions

4. Annex

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

EXERCICI DE RECONSTRUCCIÓ DEL PAISATGE de la zona del Park Güell i el seu entorn 1. INTRODUCCIÓ El present exercici té com a objectiu reconstruir el paisatge històric de l’àrea dels turons de Barcelona, com a part d’un procés d’interpretació del passat a través de la cartografia històrica i les fonts escrites. Per a tal propòsit, s’ha realitzat una tasca d’interpretació de mapes antics i fotografies aèries, així com de textos seleccionats i la consulta dels assentaments arqueològics, que posen de manifest les característiques naturals del territori i els elements antròpics que han transformat la nostra àrea d’estudi. D’aquesta manera, es tractarà de definir —de manera regressiva— la seqüència històrica de la zona a partir de la integració dels diferents elements que articulen el paisatge, com són els sòls agrícoles, l’aigua, els camins o els nuclis urbans, entre molts altres. Per tant, tenint en compte la metodologia exposada i les variables paisatgístiques que es valoraran, a continuació ens disposem a mostrar els resultats de l’exercici.

2. RECONSTRUCCIÓ DEL PAISATGE 2.1. BLOC I: Presentació de la zona d’estudi La zona d’estudi que ens ocupa es troba compresa entre la Riera de Vallcarca per l’oest, la Riera d’Horta per l’est, la Ronda de Dalt pel nord i la Ronda del General Mitre pel sud (veure Fig. 1). Es tracta d’una àrea caracteritzada principalment per la presència d’un sistema topogràfic associat a la Serra de Collserola, que articula el territori del nord-oest del municipi de Barcelona. La forma que adquireix aquest espai és resultat d’una naturalesa i un substrat geològic determinat, que ha marcat la manera com la població ha explotat els seus recursos per a la seva subsistència, i com l’urbanisme s’ha hagut d’adaptar a les vessants dels turons i a altres elements geogràfics (com per exemple les rieres o els torrents). La geologia dels turons està constituïda per calcàries, una roca sedimentària composta per un alt grau de carbonat de calci. Aquestes, de composició compacta i de tonalitats diverses, s’han utilitzat sobretot en la construcció, així com per a l’obtenció de calç. Tant és així que, actualment, el paisatge segueix mostrant evidències de l’explotació d’aquests recursos a partir d’antigues pedreres com és el cas de la pedrera de Vallcarca (visible des de l’actual carrer Farigola) i les restes dels forns de calç associats, situats majoritàriament en

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

indrets amb pendent i amb abundància de pedres i llenya. D’altra banda, no convé oblidar que el territori és igualment ric en gresos, pissarres i argiles. Tal com ja s’ha dit, l’orografia de la zona està principalment constituïda per elevacions amb un pendent força accidentat; es tracta de turons d’entre 120 i 270 metres d’alçada que configuren la zona avui coneguda com «Els Tres Turons» (Creueta del Coll, Turó del Carmel i Turó de la Rovira) [antigament batejada com la «Muntanya Pelada» al segle XIX]. Segons sabem, la Creueta del Coll (245m) és fruit de l’aprofitament d’un espai que durant molts anys va ser la pedrera del Coll. El Turó del Carmel (266m), conegut històricament com «Puig del Coll» (des del s. XVI) o «Puig de Font Rubia» (s. XI), també comptava amb la presència de pedreres, fonts de calç i surgències d’aigua. La seva toponímia deriva de l’expressió «jardí de Déu» o «vinya de Déu», un fet que assenyala la importància d’aquest paisatge vegetal. A propòsit de la toponímia, el terme «Rovira» (en referència al Turó de la Rovira [261m]) prové del mot «roureda» en llatí, la qual cosa seria indicativa del tipus de bosc que predominaria en aquesta zona en particular. Així mateix, la documenta ció històrica consultada ens presenta el Turó de les Tres Creus (210m), —denominat així des de principis del segle XVI— amb noms notòriament diferents a l’actual com «Coll Meneres» (1442), «Coll Menors» (1436) o «Coll Manetes» (1427). Un altre element d’estudi paisatgístic el constitueixen les Coves d’en Cimany (233m), unes formacions que provenen de l’extracció de ferro i que segurament haurien estat actives des de l’època medieval, tot i que l’aprofitament dels seus recursos minerals i l’explotació forestal no es va generalitzar fins els segles XVIII i XIX1. Cal afegir, doncs, que tant la xarxa urbana actual com la toponímia de la zona expliquen amb detall la història del paisatge que les fonts documenten, però que en certs casos la cartografia no mostra; com per exemple la Font-rúbia, que avui podem ubicar al Carrer de Tirso (nº44), al vessant oest del Turó del Carmel (documentada des del segle XI). La Font-rúbia apareix als documents històrics com a Fonte Rubea —traduïble com «font vermella»—, possiblement degut al transport de partícules fèrries procedents de les coves o mines subterrànies, tot i que la documentació cartogràfica no mostra una ubicació precisa al respecte. Es fa especialment destacable, en aquest sentit, la importància de les surgències d’aigua i altres recursos hídrics pel que fa la documentació medieval, la qual posa especial

Per tal d’obtenir una cronologia precisa i encertada al respecte, resulta convenient la realització de cales sobre el registre arqueològic, així com analítiques paleoambientals, enfocades a conèixer la seqüència estratigràfica i els possibles canvis produïts per l’acció humana, que estan units a la transformació del paisatge.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

atenció a les fonts d’aigua i als torrents; mentre que les zones mineres i d’explotació forestal acostumen a ser d’especial interès per la documentació moderna i contemporània.

Figura 1: Esquema de la zona treballada; escala 1:200. Font: elaboració pròpia.

2.2. BLOC II: Aprofitament paisatgístic de l’àrea Un cop analitzades les característiques generals de la zona, convé observar la interacció entre els recursos naturals i els fenòmens socials que ha existit fins els nostres temps en relació a l’explotació dels recursos hídrics, l’agricultura i el ferro. D’aquesta manera, en el present apartat es tractarà de definir els tipus d’explotacions i la manera com ha estat articulat el territori des d’un punt de vista eminentment antròpic, a partir de camins, esglésies, masies o nuclis d’hàbitat, entre d’altres. Un dels primers aspectes a tenir en compte, pel que fa l’explotació agrícola, és la distribució de les terrasses situades a les vessants dels turons i les seves estructures associades, les quals són clarament visibles a la fotografia aèria de l’any 1923, atès que els conreus estaven encara en actiu. Durant aquest any, el territori rural de la zona configura un paisatge essencialment agrícola combinat amb usos ramaders i miners, mentre que al 1947

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

podem observar com aquests han estat abandonats. Durant la sortida de camp, es va tenir ocasió d’observar diferents tipologies de feixes (terrasses de pedra petita i mida gran) en funció de la inclinació de la vessant (veure Fig. A, Annex). En qualsevol cas, és manifest que el camí ressegueix les estructures d’aterrassament que es troben disposades en zig-zag i entrecreuades amb terrasses paral·leles, a les quals es poden veure superposicions estratigràfiques (veure Fig. B, Annex). En aquest sentit, cal atendre al grau de filtratge per tal de determinar el tipus de cultiu que s’hi practicava antigament, que en tot cas diferia dels darrers conreus d’olivera i garrofer. Segons sabem, l’agricultura de vessant estaria dedicada bàsicament al conreu de la vinya i s’hauria combinat amb la ramaderia tot permetent un aprofitament complet del sòl. Les zones d’explotació forestal responen igualment a unes necessitats clares d’aprovisionament de fusta des d’època romana, amb punts específics concentrats al Turó del Putxet, Turó de la Rovira, Turó de la Peira i al Turó de les Tres Creus. Tal com ja s’ha mencionat, les característiques geològiques del territori són mostra d’una important presència de mines i grutes riques en ferro; alguns mapes amb què hem treballat —principalment aquells compresos entre els anys 1870 i 1890— mostren la presència de petites estructures constructives a les parts superiors dels turons; possiblement vinculades a l’activitat minera. Tanmateix, a la Plaça del Park Güell és possible apreciar la que avui seria l’única veta de ferro visible de la ciutat de Barcelona i que antigament hauria estat aprofitada com a galeria d’explotació. Des d’un punt de vista arqueològic, cal tenir present que les escòries, és a dir, la desfeta d’una mina, ens pot proporcionar cronologies de tipus absolut, per la qual cosa resulta convenient realitzar datacions sobre aquests tipus de materials. A les Coves d’en Cimany afloren restes fèrriques susceptibles de ser analitzades (veure Fig. C, Annex) que demostren la importància d’aquest indret com a lloc d’extracció de mineral. Es troben situades a la part alta de al Park Güell, al peu del Carmel, i havien estat popularment conegudes com «La mina de ferro de Gràcia», tenint en compte que, en el moment en què es van popularitzar les explotacions (1857), el lloc pertanyia a aquesta vila. Les surgències d’aigua són igualment clau en la interpretació del paisatge. En aquest sentit, parlem de les fonts (com la Font-rúbia) o les rieres, com la Riera de Vallcarca (actualment Avinguda de Vallcarca) o la Riera Farigola —que a partir del segle XIX fou transformada en camí ( Carrer de la Farigola). Ateses les fonts escrites consultades, la Fontrúbia ja abastava d’aigua la capital des de l’era medieval (segle X), quan l’aqüeducte romà de la ciutat va caure en desús. D’aquesta manera, la font es va convertir en la principal subministradora d’aigua, essent especialment venerada pels barcelonins.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

Segons la tradició popular, a aquest fet cal afegir l’aparició de la Verge que va tenir lloc sobre les seves aigües al 1807, motiu pel qual se li van dedicar les següents paraules: «Del Coll, teniu nom, Senyora de Font-Rúbia, en temps passat d’ella donau l’aigua vostra amb salut a la Ciutat; dins la font fóreu trobada per miracle, i sens pensar, siau la nostre Advocada Verge del Coll singular» (veure Fig. D, Annex). La importància d’aquesta font és també visible en relació a l’actual Parròquia de la Mare de Déu del Coll (situada al Carrer del Santuari), ja que, si atenem a la toponímia històrica, observem com el nom originari havia estat Santa María de Fontrubia (segle XI).

Figura 3: Detall del mapa de la pàgina anterior . Font: elaboració pròpia.

A través dels mapes d’obra pública consultats, s’observa la importància dels camins. Molts d’aquests seran aprofitats posteriorment com a límits de termes, tal com es pot observar als mapes de finals del segle XIX. En cronologies posteriors, gran part d’aquests camins apareixen sota la terminologia de «camí antic», com és el cas del Camí antic de Portell (1915) o el Camino Antiguo de Nuestra Senyora del Coll (1915), ja que aquests fan referència als camins de la xarxa viària del segle XIX. Són en aquest punt destacables els camins de Can Móra, el Carrer de la Font Rúbia, el Carrer de Nostra Senyora del Coll, la Carretera del Carmel i el Coll del Portell. En relació a aquest últim, val a dir que es tracta d’una via pública de gran transcendència entre els segles XI i XVII, la qual unia els Tres Turons sota el nom de «Coll del Portell» o «Coll de Font-rúbia» on a dia d’avui trobem el Carrer Santuari. Un bon nombre de camins permetien arribar a aquest coll des de Barcelona i

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

sabem que el camí de Can Móra pujava al costat oriental del Park Güell des de la Travessera de Dalt. D’altra banda, cal parar atenció a l’antiga Carretera del Carmel, un lloc especialment transitat que va desaparèixer entre els anys 1880 i 1890. Convé destacar, de tota manera, que l’evolució d’aquests camins es troba lligada a la fundació de masies o cases senyorials —enteses com unitats territorials—, que permetran identificar i reconèixer el territori a partir d’una nomenclatura relacionada amb noms familiars. En aquest punt, cal fer menció de les principals masies de l’àrea estudiada; aquestes són Can Toda, Can Móra, Can Larrard (Escola Baldiri i Reixac), Can Baró o Can Mallorca, de les quals només dos d’elles es mantenen actualment en ús (Can Móra i Can Baró). 2.3. BLOC III: Interpretació de les fases del paisatge a) Fase I: Iberisme

Figura: 3: Mapa d’assentaments ibèrics. 1: Turó del Putxet; 2: Turó del Carmel; 3: Turó de la Rovira; 4: Turó de la Peira. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

Els jaciments corresponents a la fase ibèrica es troben situats a una certa altitud sobre el nivell del mar, sobre superfícies preeminents com és el cas dels turons. Es tracta d'assentaments que generalment disposen d’un urbanisme definit, així com una cultura material rica i una ocupació dilatada. Són enclavaments delimitats per estructures defensives que exerceixen un control efectiu sobre un entorn immediat, motiu pel qual aquests acostumen a estar situats de forma pròxima a les canteres. Els jaciments del Turó de la Rovira i el Turó del Carmel, situats entre 260 i 266 metres d’altitud, s’ubiquen a una major altitud dins de la nostra zona d’estudi, mentre que el Turó del Putxet i el Turó de la Peira es 8

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

localitzen en una zona perifèrica de la Muntanya Pelada a unes altituds menors, que comprenen entre els 140 i els 180 msnm. Els assentaments d’aquesta cronologia acostumen a localitzar-se en zones properes als punts d’aigua i en una àrea amb bones comunicacions que afavoreixen interrelació local i, segurament, regional. Convé destacar que el Turó del Carmel podria haver estat l’assentament preeminent tenint en compte la seva llarga continuïtat (80050 a.C.) i la seva altitud (superior als altres nuclis propers). El Turó de la Rovira, en canvi, es caracteritza per ser un assentament plurifàsic, amb una primera ocupació indígena entre 800450 a.C. i una segona de 450-200 a.C. (ibèric ple). No descartem la possibilitat que el nivell del mar hagués estat superior en aquell context i que les condicions paisatgístiques haguessin facilitat l’existència d’un major nombre de punts d’aigua. Tenint en compte que l’assentament ibèric d’Ullastret es trobava a 1,5 km de la línia de costa al segle III a.C., podem inferir que la línia de mar a Barcelona arribaria fins l’Eixample. Aquest fet significaria que el comerç naval hauria estat favorable entre aquestes comunitats i la població laietana. b) Fase II: Romà

Figura 4: Assentaments romans. 1: Can Gomis; 2: Can Mariner; 3: Can Cortada. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

En el període d’ocupació romà es pot observar com els assentaments presenten una tendència a ocupar les planes, en contrast amb les dinàmiques de poblament ibèric. És especialment destacable que els jaciments ibers són en aquesta època abandonats i per tant no mostren continuïtat. Es dona per finalitzat el període ibèric al 50 a.C. però consta com a inici del

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

període romà des del 10 a.C. (en època d’August), produint-se així un interval de desocupació entre ambdós períodes culturals. A grans trets, es pot apreciar com la fase romana no suposa grans canvis paisatgístics a la zona, doncs ocupen espais ex-novo dispersos i no molt abundants. No obstant, sí es detecten certes variacions en relació a l’explotació dels recursos forestals tal com evidencia el procés de desforestació iniciat al segle V en època tardana segons demostren les analítiques palinològiques. Sabem, igualment, que l’activitat minero-metal·lúrgica hauria jugat un paper considerable en època romana pel que fa l’explotació d’aquests recursos a la zona. Cal destacar els jaciments de Can Mariner, Can Gomis i Can Cortada, que haurien estat de les primeres vil·les romanes instaurades al nord-est de la Península Ibèrica en temps d’August. Tal com indica la Carta Arqueològica de Barcelona, l’ocupació d’aquestes vil·les es perllongà fins el segle VIII (715), essent Can Gomis i Can Mariner les més duradores, a excepció de Can Cortada. Aquesta última arriba fins al 399 i serà reocupada en època medieval al segle X. Es pot destacar que, en el període tardoantic, es comença a veure un abandonament de les vil·les per part dels seus propietaris, posteriorment destinades a la producció agrícola. També existeix una transformació en les vil·les i en el territori rural en relació especialment a la introducció del cristianisme (segles III-IV), que sentarà les bases de l’època medieval. Gran part d’aquestes vil·les passaran a ser petites parròquies, les quals es convertiran en nuclis de culte i de tribut. c) Fase III: Medieval

Figura 5: Mapa d’assentaments medievals. 1: Can Cortada; 2: Turó de la Peira. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

Pel que respecta a la fase medieval, trobem una àrea productiva, de tipus agrícola, situada al damunt del Turó de la Peira. Aquest emplaçament havia estat anteriorment ocupat per la cultura ibèrica des del segle VI a.C. Durant el període romà, es registra un hiat en el qual podem deduir que hi ha hagut una desocupació que culminarà al segle VIII. De la mateixa manera, Can Cortada experimentarà un hiat des del segle IV a.C. fins al segle X, quan tornarà a ser ocupada en període plenament medieval; per tant, és possible deduir que aquesta vil·la fos desamortitzada durant gairebé sis segles. L’àrea en què es troben compresos els dos jaciments mencionats és una zona on abunden especialment les canteres. Els materials extrets haurien servit per a la construcció d’esglésies entre d’altres, tot transformant l’entorn rural en una xarxa d’espais sacramentals dins d’un context de major espiritualitat. Resulta especialment destacable el fet que, a la Carta Arqueològica de Barcelona, les esglésies no consten com a béns patrimonials arqueològics, tot i que cal destacar la importància del Santuari de Nostra Senyora del Coll (que data del segle XI). La fundació d’aquesta església afavorirà la comunicació entre els nuclis d’hàbitat més propers i s’interrelacionarà a partir de nous camins que conduiran a aquest espai de culte. Aquesta església suposarà un nou sistema d’organització econòmica que s’apropiarà de territoris productius per tal de pagar els tributs imposats per l’Estat. d) Fase IV: Modern

Figura 6: Assentaments d’època moderna. 1: Ca l’Arquer; 2: Cal Xero; 3: Ca n’Alegre; 4: Can Mallorca; 5: Ca Calic; 6: Cal Santpere; 7: Can Móra; 8: Can Xirot; 9: Can Toda; 10: Can Baró; 11: Can Don Juan; 12: Nucli històric d’Horta; 13: Ca la Peira; 14: Can Quintana; 15: Can Cortada. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

L’època moderna es caracteritza pel sorgiment de masies per tota l’àrea estudiada, com Ca l’Arquer, Ca n’Alegre o Can Mallorca, que daten del segle XV. En aquest mateix moment és quan comença a ser habitat el nucli històric d’Horta, amb un pes agrícola important en base als masos i cases senyorials que es començaran a instaurar en aquesta zona. En aquest espai en particular es destaca la presència de torrents abundants, així com nuclis boscosos que haurien servit per a l’explotació de recursos forestals en punts propicis per a tal activitat, com els turons (Turó de la Peira, el Turó de la Rovira, el Putxet, Monterols…). En aquests contextos, els conreus ubicats a les zones planes estaven delimitats per arbres, que marquen els límits parcel·laris entre els terrenys. Paral·lelament, en aquesta part —i per sobre de l’actual Travessera de Gràcia— es troben cultius oberts sense delimitar, tal com mostren els mapes de finals del segle XVII treballats a classe. En aquest període s’observa com els turons (principalment el Turó de la Rovira i el Turó del Carmel) tornaran a ser ocupats al segle XVIII per masies com Can Xirot o Can Toda. Especialment Can Xirot es pot associar amb la mineria del ferro entre els segles XVIII i XIX, tenint en compte les propietats del sòl d’aquesta finca i la seva vinculació amb les Coves d’en Cimany2. En aquests moments, el Turó del Carmel i Can Baró es troben en funcionament com a àrees productives, passant a ser llocs propicis per a la producció de calç. Un dels fets més destacables d’aquesta última masia és la construcció d’un dipòsit d’aigua procedent de l’estany de Dos Rius, que abastava d’aigua la ciutat de Barcelona. Així mateix, resulta destacable l’elevat nombre de masos que poblen la zona en aquests contextos, els quals comportaran el naixement de noves vies de circulació que integraran aquestes finques dins d’un context rural en procés d’urbanització. El cas de Can Cortada, ja conegut des d’època romana, és novament destacable pel llarg hiat que es dona entre els segles XII i XVIII, i pels seus curts períodes d’ocupació (tots ells compresos per una mitjana d’entre 100 i 150 anys). Un dels aspectes més rellevants en relació a l’increment productiu i demogràfic que va experimentar la zona entre els segles XVII i XVIII fou la producció de l’aiguardent destinat a la exportació. Un gran nombre d’hectàrees van ser destinades a la producció vitícola fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX. Un altre aspecte de transformació es pot observar al camí rural de les proximitats del Park Güell, on es conserven evidències de talls de camins moderns sobre camins antics emmurallats i condicionats per a terrasses, les quals a dia d’avui es troben derruïdes però mantenint la vegetació arbòria (veure Figs. E i F, Annex). e) Fase V: Contemporani 2

Tal com indica la documentació, la planta de la mina transcorre per dos districtes: Gràcia i Horta, però la seva entrada es troba ubicada al Carmel.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

Figura 7: Mapa d’assentaments contemporanis. 1: Park Güell; 2: Estructures d’aterrassament; 3: Can Casanovas; 4: Hospital de Sant Pau; 5: Turó de la Rovira. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

L’ocupació d’època contemporània comprèn des de mitjans del segle XIX fins a finals del segle XX i, en molts casos, certes construccions —com l’Hospital de Sant Pau (erigit entre 1902 i 1930)— perviuen fins a dia d’avui. En aquest sentit, cal destacar la construcció del famós Park Güell entre 1900 i 1914, lloc declarat com a Patrimoni de la Humanitat al 1984, el qual està construït sobre una veta de ferro actualment visible, tal com s’ha mencionat amb anterioritat. En aquest marc cronològic, destaquem igualment l’existència d’estructures d’aterrassament lligades a un aprofitament agrícola del sòl, així com la presència de cases senyorials com Can Casanovas (segles XIX-XX), terreny en el qual —a mode de curiositat— es va emplaçar el primer camp de futbol del Barça. Així mateix, a partir de la dècada de 1930, trobem estructures militars (bateries antiaèries) ubicades a l’extrem superior del Turó de la Rovira (a uns 261 msnm), oferint una visió completa de la zona en temps de la Guerra Civil Espanyola. Durant aquest període bèl·lic s’inicià un procés de barraquisme a la zona dels Tres Turons, fruit de la intensa immigració procedent de tot l’Estat. Això va suposar un impacte paisatgístic significatiu, donat que les construccions no estaven adequadament instal·lades dins del pla urbà. A grans trets, el més destacable d’aquest període és la transformació que experimentarà la ciutat de Barcelona des d’un punt de vista urbanístic, tant pel que fa l’aplicació del Pla Cerdà, com per la instauració d’una xarxa metropolitana que connecta pràcticament la totalitat de la ciutat. La transformació urbanística i el procés d’industrialització comprèn també la creació de nous edificis i espais públics com ara parcs, places, vials... donant compliment a unes noves necessitats demogràfiques, socials i culturals. 13

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

En definitiva, podem assegurar que la instal·lació de les estructures antiaèries, l’obertura de carrers i la construcció de noves cases han fet desaparèixer l’aspecte rural d’aquesta zona, convertint-la en una àrea plenament urbana i residencial. 3. CONCLUSIONS En conclusió, afirmem que l’àrea estudiada ha estat successivament ocupada al llarg de la seva història, tenint en compte la seva posició estratègica i el gran nombre de recursos que aquesta ofereix. Des del Bronze Final, observem un continu aprofitament del territori caracteritzat per un seguit de canvis paisatgístics derivats de les diferents fases de poblament. Tal com es pot apreciar en contextos protohistòrics, tant la població indígena com les comunitats ibèriques, comencen a ocupar els turons amb una finalitat de control del territori. En canvi, l’ocupació romana a la zona dels Tres Turons està caracteritzada per una desintensificació antròpica que es concentra especialment a les planes. Al final d’aquest període es produeix una transformació rural vinculada a un procés de cristianització que sentarà les bases de l’Edat medieval. Pel que respecta a aquesta etapa, resulta especialment significativa la fundació del Santuari de Nostra Senyora del Coll al segle XI, atès que la seva instauració comportarà un increment d’infraestructures viàries que articulaven el territori al seu voltant. Avui en dia, la majoria d’aquests camins antics s’ha mantingut com a columna vertebral de la xarxa urbana actual, com el Camí del Portell (actual Carrer del Santuari). Més endavant, entre els segles XVII i XIII, el creixement dels cultius de l’aiguardent van comportar el naixement de masies situades als turons. Finalment, a partir de la industrialització, es comença a veure un declivi de les estructures del món rural en contraposició a la població urbana, que transformarà el paisatge a través d’una xarxa metropolitana i noves infraestructures industrials. S’evidencia, per tant, en aquest context, una decadència en la producció agrícola i en l’aprofitament dels mitjans naturals de la zona, degut a què la demanda d’aquests ha estat reemplaçada per les activitats residencials i d’oci. Totes aquestes ocupacions s’han caracteritzat per l’explotació de recursos comuns com són els punts d’aigua, la mineria i l’orografia, que avui en dia són tan importants donat que, al voltant d’aquestes, s’ha distribuït un sistema de comunicacions sobre els turons, les planes i inclús el subsòl. És incontrovertible, doncs, que la toponímia ha deixat l’empremta de gran part d’aquests processos històrics, que, juntament amb la cartografia consultada, han permès la reconstrucció paisatgística de la zona.

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

4. ANNEX

Figura A: Diferents tipologies de terrasses; a l’esquerra una antiga terrassa a l’actual Avinguda del Coll del Portell i a la dreta, una antiga terrassa situada a la vessant sud del Turó del Carmel. Font: elaboració pròpia (30/11/2019).

Figura B: Seqüència estratigràfica que mostra l’acumulació successiva de terrasses. font: elaboració pròpia (30/11/2019).

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

Figura C: Roca fèrrica localitzada a les Mines d’en Cimany. Font: elaboració pròpia (30/11/2019).

Figura D: La Font-rúbia, situada al Carrer Tirso, 44. Font: elaboració pròpia (30/11/2019).

Arqueologia del territori i del paisatge Marta Gimeno; Pilar Huertas; Gerard Jover

Figura E: Tall tranversal per a l’habilitació d’un camí modern (accés superior al Park Güell). Font: elaboració pròpia (30/11/2019).

Figura F: Mur tallat per la construcció d’un camí posterior (accés superior al Park Güell), Font: elaboració pròpia (30/11/2019).