El jaciment de Barranc de Gàfols by Gerard Jover

UNIVERSITAT DE BARCELONA 21/01/2020

El jaciment de Barranc de Gàfols JUDIT HERNÀNDEZ MAS i GERARD JOVER SANTOS

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica

ÍNDEX RESUM

1. INTRODUCCIÓ

1.1. El jaciment: ubicació i entorn

1.2. Intervencions i darrers estudis

2. DESCRIPCIÓ DEL JACIMENT 2.1. Característiques de l’urbanisme i i materials de construcció

5 6

3. CRONOLOGIA I DATACIONS

3.1. Datacions relatives

3.2. Datacions absolutes

4. DADES PALEOAMBIENTALS

4.1. Clima i vegetació

4.2. Restes faunístiques

5. EVIDÈNCIES PALEOCULTURALS 5.1. Cultura material

11 11

5.1.1. Ceràmica

5.1.2. Pondera

5.1.3. Molins

5.1.4. Metalls

6. MODELS SOCIOPOLÍTICS I ECONÒMICS 6.1. Interpretació de l’estructura sociocultural del jaciment

13 14

6.1.1. Sistemes productius

6.1.2. Organització social de l’espai

6.1.3. Transformació sociocultural

6.1.4. Rituals i religió

7. CONCLUSIONS

8. FONTS DE REFERÈNCIA

9. ANNEX

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

RESUM El present treball té com a objectiu la reconstrucció històrica de l’assentament de Barranc de Gàfols en les seves dues fases d’ocupació: durant el Bronze Final (1100 a.C.-700/650 a.C.) i la Primera Edat del Ferro (700/650 a.C.-550 a.C.), on es presenten diversos models d’urbanisme i de societat. El principal objectiu de la recerca serà l’anàlisi comparatiu de les diferències que existeixen en la distribució espacial i en les evidències materials recuperades en ambdós períodes, tot tractant de definir els possibles agents que han propiciat els canvis socioculturals presents. Per damunt de tot, pretenem destacar l’interès d’aquest jaciment des del punt de vista antropològic, atès que aquest enfocament pot oferir-nos importants aportacions a l’hora d’interpretar les particularitats locals o regionals de la zona pel que fa als aspectes culturals, econòmics i ambientals. Les principals hipòtesis/objectius del treball són tres: 1. Reconèixer la influència d’un agent cultural extern (poble fenici) des de l’Edat del Bronze, tenint en compte les evidències de ceràmica fenícia. 2. Identificar la possible resència de fonts de poder que reflexin un cabdillatge incipient, amb canvis polítics i socioeconòmics en la comunitat. 3. Distingir un possible moment d’hibridació social entre un sistema econòmic semi-itinerant (Període 1) i un món sedentari agroramader (Període 2) de caràcter protourbà amb cases adossades i carrers. Per a tal propòsit, ens recolzarem en els darrers estudis arqueològics duts a terme sobre el jaciment que ens ocupa, com són els treballs de Sanmartí; Belarte et al. (2000) i els de Nadal; Albizuri (1999), dels quals extraurem la informació principal per conformar una visió arqueològica acurada i allunyada dels generalismes de la disciplina de la protohistòria catalana. Paral·lelament, hem pogut aclarir aspectes concrets del jaciment a través d’una entrevista concertada amb el Dr. David Asensio i Vilaró, membre de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, que va tenir lloc el dia 9/01/2020.

Paraules clau: Barranc de Gàfols, Protohistòria, urbanisme, patrons socioculturals.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

EL BARRANC DE GÀFOLS 1. INTRODUCCIÓ 1.1. Ubicació i entorn El Barranc de Gàfols —també conegut amb el nom de Pomeralet— (UTM CF006455 segons el mapa a 1:50.000 de la Cartografia Militar d’Espanya; full 32-18 [426]) és un jaciment arqueològic del Bronze Final i Primera Edat del Ferro situat al terme municipal de Ginestar (Ribera d’Ebre, Tarragona). Es troba ubicat sobre la segona terrassa fluvial de l’Ebre (anomenada Les Planetes), « en un terreny pla d’aproximadament 300 metres quadrats delimitat per pendents abruptes1» (Belarte; Mascort et al., 1994: 1). Aquestes elevacions del terreny, no obstant, no suposen un impediment en l’accés a l’assentament, sinó que faciliten l’habilitació d’una xarxa de camins que uneixen la plana amb la terrassa i ofereixen una situació privilegiada per al control del territori (veure Fig. A, Annex ).

Fig. 1: U bicació del jaciment de Barranc de Gàfols. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 13.

«Cal dir que en època antiga aquesta plataforma devia ser més gran que en l’actualitat ja que s’han produit desprendiments causats per l’acció erosiva de les crescudes de l’Ebre i del Torrent de Gàfols» (Belarte; Mascort et al.,1994: 1). 1

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

En aquest indret hi conflueixen els cursos del riu Ebre i el Torrent de Gàfols, els quals ens fan pensar que les inundacions haurien estat freqüents a la zona, doncs actualment el cabdal del riu és de sis-cents metres cúbics per segon en aquest punt. L’àrea on es troba el jaciment està condicionada, així mateix, per les elevacions que envolten l’Ebre i pels passos de muntanya, guals de riu o rutes tradicionals que haurien estat actives des de l’antiguitat. Tant és així que «la xarxa de comunicacions terrestres està supeditada a una orografia muntanyosa, seguint dues alineacions paral·leles a la costa en sentit SO-NE» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 17). Amb tot, es té coneixement que la única via ràpida i realment eficaç en el passat era el riu Ebre, el qual no va ser mai un obstacle ni un límit territorial, sinó un possible mitjà de comunicació important entre els nuclis protohistòrics documentats a la zona (veure Fig. 2).

Fig. 2:Esquema topogràfic dels nuclis protohistòrics documentats. Mas de Mall (1), Mas de Dalt (2), Punt 47 (3), Barranc de Gàfols (4), Barranc de Gàfols 2 (5), Les Deveses (6), Barranc de Sant Antoni 1 (7), Barranc de Sant Antoni 2 (8), Sant Vicenç (9) i Barranc del Comte (10). Font. Sanmartí; Belarte et al., 2000:14.

1.2. Intervencions i darrers estudis Els primers treballs d’excavació es van desenvolupar entre 1990 i 1998 per part de la Universitat de Barcelona, que va iniciar un projecte de recerca a partir de diverses prospeccions que van fer possible la descoberta del jaciment l’any 1988. Els diferents treballs d’excavació sota la direcció de D. Asensio, M.C. Belarte, M.T. Mascort, J. Noguera, J. Sanmartí i J.Santacana, han permès documentar-hi dos períodes d’ocupació en una àrea que ha estat classificada com un «petit poblat [o més correctament, un assentament d’habitat o nucli de poblament] format per un mínim de tretze recintes [...] i amb una estructura de diversos carrers (almenys tres) de traçat rectilini que contrasta amb la dels pocs poblats més o menys contemporanis que es coneixen a la Catalunya meridional» (Belarte, Mascort et al., 1994: 64).

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Pel que fa l’estat de conservació del jaciment, val a dir —tal com assenyalen Belarte et al. (1994)— que les tasques de desempedregament realitzades pels agricultors de la zona van alterar sensiblement el traçat original d’un bon nombre de parets, moltes de les quals han estat total o parcialment destruïdes. Tot i això, «aquestes accions no han afectat les sedimentacions de l’interior de les construccions, que es conserven en general intactes» (Belarte, Mascort et al., 1994: 64). Tal com se’n desprèn de la Carta Arqueològica, entre els anys 2012 i 2013, es van consolidar els murs més representatius del jaciment i es va esbrollar la capa de coberta vegetal per afavorir-ne la conservació.

2. DESCRIPCIÓ DEL JACIMENT El jaciment de Barranc de Gàfols és un assentament protohistòric de caràcter rural que reflexa un procés de canvi socioeconòmic i cultural a través de dos moments d’ocupació: una primera fase del Bronze final, de caràcter estacional, i una segona del Primer Ferro, de caire més sedentari i amb característiques protourbanístiques evidents. Pel que fa al primer període d’ocupació, s’observen una sèrie d’estructures habitacionals que apareixen aïllades sense organització urbanística definida. En aquest període inicial, també «s’ha documentat l’existència d’una gran bassa excavada a la roca que s’estén en direcció Nord-Sud amb una longitud de 20,80 metres [...], i amb una possible amortització d’ús ramader durant el Període 2 (dins del segle VI a.C.) [...]. L’inici de la construcció de la bassa és incert però, donat que talla nivells que contenien ceràmiques fenícies, sembla lògic pensar en un moment avançat del segle VII a.C. » (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 23). És possible, per tant, que ja estigués en funcionament abans d’iniciar-se l’última fase constructiva de l’assentament. En el segon període s’identifiquen fins a tretze recintes de planta rectangular i tres carrers de traçat rectilini perpendiculars entre ells que fan possible diferenciar almenys quatre agrupacions o blocs constructius (A, B, C i D). El bloc A (14,49 x 8,75m) està format per almenys cinc recintes adossats de planta rectangular allargada, d’entre 18 i 20 m2.. Tots ells presenten una llar de foc central (veure Figs. B, C, D, Annex) i, excepcionalment en l’àmbit IV, apareix un sisè espai annexe (recinte XVII) com una possible ampliació d’aquest àmbit. Aquesta estructura apareix sobre les restes d’un espai ja present en el Període 1, l’ús del qual no podem concretar degut a l’acció destructiva dels conreus moderns. El conjunt constructiu A queda limitat pels carrers A i B respectivament, on només l’àmbit IV hi té un accés directe. El bloc B (11 x 5m) està ubicat perpendicularment al nord de l’agrupació A, separat pel carrer B. Està format per quatre recintes també de planta rectangular, amb la particularitat que els recintes VII i VIII estan separats per una paret mitgera. Cal destacar la bona conservació del sòcol d’aquesta paret respecte dels altres sòcols del bloc, els quals han estat molt deteriorats també per l’acció destructiva de l’activitat agrícola (veure àmbits XI i XII) i que han dificultat l’obtenció de dades precises sobre la seva extensió. A l’oest del bloc A, es troba el sector C,

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

format per tres àmbits dels quals només coneixem els límits del recinte IX, doncs la resta han patit una massiva espoliació dels seus murs. El bloc D està format per un sol recinte (X) de planta absidal orientat en direcció est-oest. Al costat oest, s’ha documentat una porta que permet l’accés a l’interior de l’estança a través d’una rampa excavada a la roca. La grandària d’aquesta entrada, la carència de llar de foc, la forma peculiar de la planta i l’escàs nombre de materials mobles recuperats mostren unes característiques singulars, que fan plantejar una possible funció diferent d’aquest espai respecte dels altres (veure punt 6.1.2). Igualment, al nord d’aquest recinte s’han documentat restes d’un nivell d’enderroc (recinte XX) que podrien correspondre a una altra habitació (possiblement provinent de l’espai XIX), de la qual no disposem de més informació, donada l’absència de restes de parets i paviments. Al sector més occidental del jaciment apareix l’estança XIX —parcialment conservada—, on localitzem una llar de foc central com s’observa a les estances del bloc A. Finalment, ha estat documentat un darrer espai molt deteriorat a l’est de la cisterna (àmbit XVIII), on només es conserva part de la llar i del paviment. A l’apartat 6.1.2. d’aquest treball, es tractarà en profunditat la vessant funcional dels espais aquí descrits. 2.1. Característiques de l’urbanisme i materials de construcció Del Període 1, datat entre els segles VIII i VII aC, coneixem almenys nou construccions aïllades —retallades per edificacions més tardanes— i disposades de forma independent entre sí. L’ús de materials peribles i el mal estat de conservació de la major part d’aquestes estructures —pràcticament arrasades— fan molt difícil determinar la durada de l’ocupació d’aquest primer període. En aquesta fase, trobem les restes de sis possibles hàbitats, més tres recintes ubicats sota els àmbits III i IV del Període 2. Es tracta d’estances amb una ocupació relativament curta, «on a vegades ens consta el seu abandonament durant un temps indeterminat per tornar a fer una construcció similar tot just a sobre o a tocar de l’anterior» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 20). De la mateixa manera, Sanmartí (2000) proposa l’existència d’una mitjana de dues cases habitades simultàniament en cada moment d’ocupació, fet que representaria que cada cicle d’ocupació-abandonament hauria durat entre 30 i 35 anys. Tenim constància que durant el Període 1 s’hauria donat una ocupació per part d’un grup reduït d’individus sota un règim de vida seminòmada o de caràcter estacional. El Període 2, en canvi, es caracteritza essencialment per una modificació estructural de l’assentament, amb l’inici d’un protourbanisme clar, identificable per la presència de tres vies de circulació (carrers A, B i C) articulades en relació als blocs d’estances adossades (blocs A i B). Aquests àmbits estan construïts a partir de murs de toves amb morter de fang sobre un sòcol de pedres, units amb argamassa de terra i revestits amb una capa de fang. «La tècnica predominant és la maçoneria o paredat, consistent en un aparell irregular fet amb pedres reunides sense un ordre determinat; és una de les tècniques més freqüentment documentades en assentaments protohistòrics » (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 126). Particularment, els recintes I i II presenten decoracions pintades

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

a les parets, sempre amb tonalitats vermelloses elaborades a base de pigments rics en òxid de ferro. Aquestes decoracions formen motius aparentment geomètrics que apareixen fragmentats en el registre i permetrien atribuir un cert prestigi d’aquests espais, tot i que no es possible definir la seva funció exacta a partir d’aquest tret. A partir de les restes arqueològiques, resulta indiscutible que les edificacions disposessin d’un segon pis. Aquests indicis «deriven de l’estratigrafia interior de les cases i de la naturalesa dels materials mobles recuperats en el nivell d’enderroc» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 133). Amb la informació de què disposem, podem deduir que l’accés al pis superior es realitzaria des d’una obertura tipus porta a la façana del recinte a través d’una escala de fusta (veure Figs. 3 i 4), tot i que també és possible pensar que s’hauria pogut accedir als nivells superiors des de l’interior de les estances. La reconstrucció experimental realitzada per GRACPE (Grup de Recerca d’Arqueologia Protohistòrica, Clàssica i Egípcia de la Universitat de Barcelona) ha proposat una coberta plana per als recintes del jaciment, tot i que es tracta d’un aspecte a debatre, ja que els indicis arqueològics no són suficients per provar aquest plantejament. Des d’una perspectiva constructiva, les cobertes d’una o dues vessants amb materials peribles (fusta, escorça, canya...) serien més senzilles d’aixecar perquè implicarien una sola funció: la de coberta (i no la de terrassa). Les teulades de doble vessant resultarien idònies per a la canalització d’aigües, mentre que una coberta plana requeriria de la planificació d’uns desnivells i d’una construcció més sòlida per tal de suportar l’acumulació de l’aigua de la pluja (veure Figs. 5 i 6). Malgrat tot, en cronologies més avançades, «s’ha pogut documentar l’existència de terrats a tota la franja mediterrània de la Península Ibèrica [...], i no tan sols en el litoral, sinó també als Pirineus, al Sistema Ibèric o a Sierra Nevada» (Graus, 2005: 9). No obstant això, convé ressaltar que els treballs experimentals amb sostres de doble vessant a la zona han estat negatius, ja que com més vessant, major és l’erosió i major és el grau de manteniment que requereixen.

Figs. 3 i 4:Esbós volumètric del blocs constructius i reconstrucció experimental de dos tipus de recintes, d’una i dues plantes. Font: Museu d’Història de Catalunya, 1999[en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2Q44bfp .

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Figs. 5 i 6: Proposta de cobertes d’una i dues vessants. Font: elaboració pròpia a partir dels materials proporcionats pel Museu d’Història de Catalunya, 1999.

3. CRONOLOGIA I DATACIONS 3.1. Cronologies relatives Segons Sanmartí et al. (2000), és possible definir una cronologia relativa a partir dels objectes mobles recuperats al jaciment, com és el cas del ganivet i la punta de sageta de sílex procedents de la UE 525 del nivell superficial. Aquests objectes són corrents durant el Bronze Antic i perduren fins al Bronze Final, la qual cosa demostra que el lloc podria haver estat un espai ocupat estacionalment des del II mil·lenni a.C.2 «Cap d’aquestes peces es pot associar amb estructures constructives, de manera que la naturalesa de la primera ocupació roman incerta» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 175). Els estudis realitzats fins ara demostren indicis d’una ocupació més estable entre els segles X i IX a.C. (Període 1) a partir de la comparació tipològica dels fragments de vasos —brunyits i acanalats— característics de les cultures indígenes de la Península Ibèrica del segle IX a.C., popularment englobada sota la nomenclatura «Cultura de Camps d’Urnes»3. En relació a la cronologia del Període 2, M.C. Belarte (1994) proposa una datació relativa a partir de l’absència de ceràmiques d’importació grega que permetin establir un marc temporal concret. Malgrat això, se centra en la mancança de ceràmica exògena a torn i en la presència de ceràmica d’origen local o indígena. Paral·lelament, l’autora proposa una cronologia posterior a 590/580 a.C. a partir de l’observació de les tècniques constructives del jaciment, que denoten un urbanisme planificat i estructurat que reafirma aquest marc temporal.

Aquest primer moment d’ocupació, de naturalesa incerta, ha estat denominat Període 0. Terme associat a una pràctica funerària d’incineració generalitzada a l’Europa occidental (IX-VI a.C.) identificada, de manera genèrica, com una cultura pròpia. 3

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

3.2. Cronologies absolutes Les cronologies calibrades obtingudes pel mètode de datació de Carboni 14 corroboren les datacions relatives anteriorment esmentades; com detallen Santmartí; Belarte et al. (2000): «el Període 1 correspon clarament al Bronze Final i el Període 2 a la Primera Edat del Ferro, amb una datació absoluta compresa entre els segles X-IX i VII a.C. La datació per C14 d’un carbó procedent de la UE 280 (Beta-98.213) no s’aparta d’aquesta avaluació, ja que dona una cronologia calibrada de 1015-815 BC (mètode A) i 938-841 BC (mètode B)» (Sanmartí; Belarte et al., 2000:175). Tenim constància que, durant la segona fase, es va produir un incendi4 que ha permès obtenir una cronologia de c.570/560 a.C. a partir de la troballa d’un aglà carbonitzat a la UE 44 (Beta-98211: 817-752 a.C., 58,7% i 695-544 BC, 41,3%, segons el mètode B). Ateses aquestes analítiques, els resultats no contradiuen la cronologia proposada a partir de l’estudi tipològic de les ceràmiques: sabem que després de la fi del Període 2, el lloc va romandre deshabitat, però no abandonat. Efectivament, els nivells superficials han proporcionat fragments de ceràmica ibèrica, campaniana A, Terra Sigil·lata Hispànica, Terra Sigil·lata Clara, àmfora baix imperial i diverses produccions medievals i postmedievals. Aquests indicis mostren que el lloc va continuar sent freqüentat per a usos agrícoles fins l’actualitat. És a dir, tots els materials recuperats indiquen una ocupació humana prou intensa iniciada com a mínim al Bronze Antic, amb alguns hiats en el registre arqueològic en el període ibèric antic i ple, i durant l’edat mitjana.

4. DADES PALEOAMBIENTALS 4.1. Clima i vegetació El clima de la zona de la Cubeta de Móra es caracteritza pel seu caràcter àrid, amb baixes temperatures a l’hivern i amb estius prolongats i calorosos. Segons l’equip d’investigació de Sanmartí (2000), aquest clima implica pluges escasses, és de 400 mm a 600mm anuals. Els experts destaquen la presència de boires a la Cubeta, especialment intenses durant l’antiguitat, degut a la densitat dels boscos de l’època. Els vents dominants, perceptibles als llocs elevats de la zona, són el Cerç i el Migjorn, vents secs durant l’hivern que accentuen el caràcter àrid o subàrid de la regió. Dins les espècies vegetals autòctones, trobem variacions en els tipus d’arbres de la zona: coneixem que l’alzina i el roure foren els més abundants, mentre que actualment és el pi l’arbre més nombrós. Les analítiques antracològiques també mostren l’aprofitament d’arbustos salvatges, com el ginebró, i d’arbres fruiters com l’olivera i la figuera, que els habitants de Gàfols haurien disposat de forma intercalada al voltant dels espais agrícoles i dels assentaments durant el Període 2, tal com defensa Albizuri (2008). Cal assenyalar especialment que «durant la Protohistòria, la superfície Les anàlisis arqueomètriques proven que la virolència de l’incendi, que va afectar tots els recintes, fou la raó de l’abandonament definitiu de l’assentament. 4

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

boscosa va ser molt més important que l’actual, cosa que comportaria un grau d’humitat més elevat. En aquest sentit, cal dir que les anàlisis carpològiques i antracològiques indiquen la presència de boscos de roure, alzina, salze i coscoll. Aquest tipus d’ecosistema es correspon amb una presència ben documentada d’espècies animals com el cérvol i el senglar» (Sanmartí; Belarte et al.,2000:18). 4.2. Restes faunístiques A partir de la identificació de l’anatomia i la taxonomia de les restes de fauna recuperades, els especialistes en estudis arqueozoològics com Jordi Nadal i Silvia Albizuri (1999) han determinat de quina manera aquestes espècies han estat explotades per a l’obtenció de carn i de productes secundaris, tals com la llana i la llet. Les anàlisis del càlcul dental i els estudis osteomètrics han permès, tanmateix, identificar i mesurar la força de treball dels animals de tir, com foren el bou i el cavall. A la taula següent (Fig. 7), es mostra la diferència entre el nombre d’animals domèstics i salvatges en relació a les dues fases d’ocupació del jaciment. En el quadre és possible observar una clara preponderància dels animals domèstics respecte dels salvatges, doncs durant la primera fase, es documenten 166 restes envers les 1.106 de la segona, un fet que evidencia un important augment dels ramats. En ambdós períodes, es detecta una majoria clara d’ovicaprins (80,05%) sobre altres espècies, amb la presència destacable d’almenys 9 porcs i un cavall a la segona fase, animals que podrien denotar un canvi en la base econòmica d’aquesta comunitat.

Fig. 7:Taula de distribució de la taxa d’animals domèstics i salvatges segons Nombre de Restes(NR). Font: Nadal; Albizuri, 1999.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

5. EVIDÈNCIES PALEOCULTURALS 5.1. Cultura material 5.1.1. Ceràmica Segons els fragments ceràmics recuperats, es pot establir un clar predomini dels vasos fets a mà, que representen gairebé la totalitat dels materials ceràmics documentats en ambdós períodes. Sanmartí (1994) diferencia dos tipologies ceràmiques segons l’estudi de les seves pastes: un primer grup de vaixella i vasos de cuina (de superfícies brunyides), amb partícules de mica (2,2% del total de les peces), i un segon grup majoritari (88,4%) format per vasos de grandària mitjana i tenalles d’emmagatzematge amb desgreixant calcari, absència de mica i superfícies allisades. Quasi la totalitat de la ceràmica a torn recuperada durant el Període 1 és d’importació fenícia d’estil arcaic, procedent de les colònies de Gibraltar. Però existeix un 1% dels fragments de les peces importades (de desconeguda procedència) que presenta diferències notables en la decoració i en la pasta, tot i que imiten la tipologia fenícia. Pel que fa al Període 2, s’observa igualment una majoria de ceràmica a mà —amb un 87% de la totalitat dels fragments documentats—. Pel que fa la ceràmica a torn, es registra una disminució en les importacions procedents de les colònies fenícies de Màlaga, que decauen a un 1%, mentre que es documenta un augment molt considerable —d’un 12%— de ceràmiques a torn de procedència indefinida. És de suposar, per tant, que es va produir un procés d’assimilació de les tècniques ceramistes a torn de la cultura fenícia per part de la comunitat local. La mostra tipològica del conjunt ceràmic del Període 1 (veure Fig. E, Annex) presenta dues grans tenalles d’emmagatzematge, amb una decoració de cordons digitats que podria tenir una finalitat pràctica a l’hora de subjectar apropiadament la peça. La majoria dels vasos que conformen el conjunt presenten un perfil de tendència bitroncocònica, mentre que la vaixella de superfície brunyida, en canvi, es composa de petits vasos de vora exvasada i de peu baix, amb una decoració acanalada horitzontal (no present a la fase més moderna del jaciment), i que es complementa amb un sol exemplar de vas de petites dimensions i de forma globulada. En relació a les peces de vaixella amb superfície allisada, trobem dues olles de dimensions mitjanes (amb nansa vertical), un petit vas obert i tapadores molt malmeses que no permeten definir-ne el tipus. El conjunt ceràmic a mà del Període 2 presenta peces d’emmagatzematge de grans dimensions, vaixella de superfície brunyida i ceràmiques de superfícies allisades. Els vasos d’emmagatzematge presenten grans fragmentacions, tot i que és possible distingir alguns aspectes concrets, com la vora exvasada recta, dues nanses verticals i l’absència de decoració. Aquestes peces, seguint la tradició de les grans tenalles del Període 1, presenten cordons impresos situats en el punt d’unió del cos amb la vora (suposadament amb la mateixa finalitat pràctica de ser subjectats). Les peces de vaixella de superfície brunyida són vasos de petites dimensions amb un cos de perfil més o

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

menys bitroncocònic o globular amb un petit peu, dues perforacions prèvies a la cocció (per tal que la peça pugui ser subjectada) i una vora obliqua molt petita. «Dos dels tres exemplars documentats amb seguretat, estan decorats amb mogronets col·locats sobre el diàmetre màxim del cos, i una d’aquestes peces tenia, a més, una nansa vertical de secció el·líptica» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 156). El grup de recipients amb superfícies allisades consta de nombrosos vasos de diferents perfils (bitroncocònic, troncocònic, cilíndric, globular, hemisfèric i ovoidal), així com una tapadora de forma atípica amb profunds acanalats horitzontals i un embut relacionat amb els envasos d’emmagatzematge (de 26,5 centímetres de diàmetre de boca); també trobem un colador o formatgera, que s’ha pogut identificar gràcies a la seva base perforada, i diversos fragments de funció desconeguda. En els dos períodes d’ocupació, la major part de les peces fetes a torn són importades de les colònies fenícies de la costa de Màlaga. «Aquests materials fenicis —majoritaris en el Període 1— no permeten donar grans precisions sobre la cronologia absoluta [...], quasi sempre es tracta de fragments informes poc informatius» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 159). Durant el Període 2 (veure Fig. F, Annex), es redueix la quantitat d’importacions; no obstant això, ha estat possible documentar dues tipologies: «els pithoi i les àmfores tipus Vuillemot R-1/Ramon T.10.1» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 159). Tal com s’ha esmentat anteriorment, les altres peces a torn són vasos indígenes d’estil fenici amb certes particularitats: algunes amb certa tipologia hel·lènica i d’altres sense una tipologia definida, però de caire protoibèric. 5.1.2. Pondera Els pondera o pesos de teler —fets amb argila assecada al sol— han estat ben documentats en els espais ocupats en el Període 2 (recintes I, II, III, IV, VI i XVII). En total, s’han recuperat 15 exemplars distribuïts de forma heterògenia dins del jaciment, amb un màxim de 4 i un mínim d’1 pes de teler per estança. Coneixem que l’argila utilitzada és fina i compacta amb «partícules argiloses de color vermell (o, més rarament, grisenc) i de grandària molt variable» (Sanmartí; Belarte et al.,2000: 166). La majoria de les peces analitzades presenta marques evidents de desgast i presenta una pasta endurida, possiblement fruit de l’incendi que va donar fi a la ocupació de l’assentament (c.570/560). Convé remarcar que els 15 exemplars de pondera recuperats al jaciment són de morfologia molt desigual i, per tant, no haurien funcionat en un sol tipus de teler (veure Fig. G, Annex). Per aquest motiu, podem suposar que el conjunt recuperat és només una part d’un nombre més elevat de pondera que no s’ha conservat. Aquesta mancança implicaria l’ús de telers horitzontals de reixeta (de mida més petita), en lloc d’altres telers com el vertical (que requereixen d’un major nombre de pesos). 5.1.3. Molins Els molins recuperats al jaciment, localitzats en els recintes I-V, VIII, XI i XVII, són molins de vaivé, és a dir, que funcionen per l’arrosegament d’un morter. Tots aquests han estat classificats en

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

dos grups a partir de criteris morfològics i funcionals: d’una banda, els molins de gra usats periòdicament per l’obtenció de farina o sèmola de cereal (recintes I, IV i VIII), i d’altra banda, els molins polivalents presents en tots els recintes considerats com habitatges. La distribució dels molins a la fase final del jaciment permet correlacionar aquestes peces amb els recintes dotats d’una llar de foc, amb almenys un exemplar de molí per estança. «Això permet afirmar que en aquests moments la mòlta continuava essent encara [...] una activitat domèstica a escala familiar» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 172). Així mateix, segons Sanmartí (2000), les restes orgàniques trobades als molins mostren la importància de la recol·lecció de glans (53% de les restes), així com una presència considerable de pinyols de raïm (38%), dels quals no es pot precisar si pertanyen a una espècie silvestre o domèstica. Els cereals, en canvi, estan mal representats (7% de les restes), i l’única espècie identificada és l’ordi. També hi són presents el lli i la figuera, però els dos en quantitats realment modestes (0,1% i 1% respectivament). Per tots aquests motius, observem una especialització en els processos de mòlta, que podria relacionar-se amb una expansió de l’economia agrícola de la zona. 5.1.4. Metalls El jaciment de Gàfols no presenta un gran nombre de peces metàl·liques, degut principalment a l’absència d’un forn metal·lúrgic. Al mateix temps, es pot suposar que els objectes metàl·lics, a raó del seu preuat valor, van ser recuperats després de la destrucció de l’assentament per causa de l’incendi. Tant és així, que els bronzes registrats es redueixen a una punta de sageta de peduncle i aletes (recinte XII), a les restes d’una cadena (recinte IV), a una làmina enrotllada de bronze —interpretada com un penjoll— (recinte I), a dos únics trossos d’agulla (recinte I) i a alguns fragments de fíbula de doble ressort (localitzats a la cisterna); la resta d’elements de bronze són molt petits i inclassificables. Les peces de ferro són encara més escasses, amb la única presència d’una fracció informe d’una tija molt deteriorada del Període 1 (en el recinte VIII) i un petit fragment informe dins del recinte V, corresponent al Període 2. Finalment, s’ha documentat una porció d’una punta torçada de ferro de grans dimensions a l’interior del recinte VIII, recuperat en una estratigrafia dubtosa que dificulta la datació.

6. MODELS SOCIOPOLÍTICS I ECONÒMICS El sistema econòmic dels grups humans establerts a la Cubeta de Móra va experimentar un canvi considerable entre el Bronze final i la Primera Edat del Ferro. Aquesta transformació es manifesta en una primera fase preurbana i una segona de tipus protourbà. Ambdós períodes mostren elements característics del creixement indígena de la comunitat, que es fan palès en l’urbanisme, en la gestió dels seus modes productius (tant agrícoles com ramaders), i en el contacte amb un agent extern d’origen fenici. Tots aquests factors reflexen una major complexitat social i econòmica, així com un canvi radical en la dinàmica de la comunitat, que passarà de ser semi-itinerant a sedentària.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

6.1. Interpretació de l’estructura sociocultural del jaciment 6.1.1. Sistemes productius L’estructura social del Període 1 queda indefinida degut a l’escassetat d’evidències arqueològiques significatives de què disposem. Malgrat això, les restes constructives dels hàbitats aïllats semblen indicar una estructura de família nuclear autàrquica, tal vegada organitzada per un/a cap de família. Aquestes famílies, de base agroramadera5, ocupaven estacionalment l’espai, refent les seves construccions i adaptant els habitatges (cabanes/masos) a les necessitats de cada ocupació. Tal com suggereix l’equip d’investigació de Sanmartí (2000), la freqüència de les estades podria ser anual, probablement en funció del cicle productiu del ramat. Suposem que aquestes unitats familiars, amb una economia d’autoabastament clara, haurien compartit els recursos naturals del seu entorn: com l’explotació del bosc i les pastures. Les evidències arqueològiques del Període 2, en canvi, estan millor documentades i trobem dades d’activitats productives relacionades amb el tèxtil, la mòlta i la cuina. «Tots els recintes domèstics que eren ocupats durant el Període 2 han donat testimonis d’almenys una d’aquestes activitats, i sovint de totes elles» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 177). És a dir, trobem evidències mobles de pesos de teler (recintes I-IV i VI), molins (recintes I-V, VIII, XI i XVII) i llars de foc (recintes I-V [bloc A], VII i IX), així com un únic forn culinari idoni per a l’elaboració de pa (recinte I) [veure Figs. H, I, Annex]. Les interpretacions realitzades fins al moment pel mateix equip de recerca apunten que el jaciment hauria funcionat com a residència (bloc constructiu A) i com a lloc de treball (bloc constructiu B); es tractaria, doncs, d’un assentament en què es durien a terme activitats de tipus domèstic, a més d’un intercanvi comercial d’excedents —ja sigui de caire local (indígena) com de caire extern (fenici)—. Les investigacions arqueològiques realitzades al respecte assenyalen l’evidència de la preparació de colorants, conservants i productes medicinals recuperats al recinte VIII com una possible mostra d’una activitat de transformació de productes secundaris com la llana i la llet. Un altre tret destacat pel grup de recerca de Sanmartí és que al menys quatre dels tretze recintes del jaciment haurien estat utilitzats com a pallers (recinte XIV [bloc C]), estables (X [bloc D], XI i XII [bloc B]), o magatzems de llenya, pinso, farratge i d’utillatge agroramader (dins dels recintes X-XII [bloc B-D]). Al mateix temps, s’observa una manca d’estructures de combustió de tipus domèstic en els recintes del bloc constructiu B, la qual cosa corroboraria la seva funció exclusivament productiva. En contraposició, les estances del bloc constructiu A disposen d’una llar de foc central en cada àmbit, un fet que ens porta a atribuir-les una funció predominant d’hàbitat; mentre que les funcions d’habitatge i de producció durant el Període 1 podrien haver estat integrades en un sol espai dins de cada cabana/mas i el seu entorn més pròxim.

Sobretot ramadera; amb el complement esporàdic de la cacera, la pesca i la recol·lecció.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Prenent en consideració les evidències documentades d’aquestes cabanes/masos del Període 1, inferim un tipus d’economia d’autoabastament independent que hauria derivat progressivament en una economia diversificada conjunta en el Període 2 per tal de cobrir les noves necessitats dels habitants. Va ser important, doncs, la resposta grupal al creixement de la població que es produí durant el Bronze Mitjà i que va propiciar una unió socioeconòmica entre els habitants de la zona. La proposta sobre la organització del treball descrita pels investigadors es fonamenta en una divisió per sexe i edat com a sistema de producció bàsica, tant dels béns de subsistència com de la major part dels productes transformats. No obstant, és possible que la producció s’hagués organitzat en resposta a les demandes d’una comunitat que ja havia crescut en nombre, tot formant un clan o un llinatge compost per diferents nuclis familiars. Segons la bibliografia consultada, la cooperació entre els membres d’aquest possible llinatge —per damunt del cercle estrictament familiar— és imprescindible per a les comunitats tribals. «Moltes tasques havien de ser empreses de forma col·lectiva: la forma familiar de producció implicava solament que aquesta era organitzada per i per a la família» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 187). La complexitat observada en aquesta nova estructura social hauria propiciat —durant el Període 2— un canvi en la cria de bestiar, com ara la introducció del porc com a animal domèstic (apart dels ovicaprins), un fet que indica una explotació bàsicament càrnia d’aquest tipus de bestiar, doncs no se n’extreuen productes secundaris com la llet i la llana en el cas dels ovicaprins. Aquest fenomen podria denotar l’existència d’una nova organització socioeconòmica basada en el sedentarisme, doncs la cria porcina6 requereix d’estructures de corralines i d’emmagatzematge més sòlides i estables, que també haurien estat utilitzades per altres tipus d’animals domèstics com els ovicaprins. La funció de criança i magatzem de les estructures del bloc B i D vindria recolzada per l’existència d’una bassa o cisterna de grans dimensions (20,80m x 3,60m) a l’àrea més oriental del jaciment. La destacable mida d’aquesta estructura permet allotjar un gran volum d’aigua que facilitaria l’abeurament dels animals i el regadiu de les zones agrícoles del voltant. 6.1.2. Organització social de l’espai La organització social del grup es pot determinar a partir de l’anàlisi de les estructures que s’han conservat, com ara les llars de foc de les estances del bloc A. Tal com ja s’ha esmentat, aquestes mostrarien el caire domèstic d’aquests espais, els quals podrien haver estat ocupats per un total de 6 o 7 famílies nuclears integrants d’un gran llinatge. Com hem vist anteriorment, aquests àmbits de caràcter residencial són també àrees d’activitats de caire familiar i quotidià. «La frontera entre espai «privat» (entenent el mot com a «propi de la unitat familiar nuclear») i espai «comunitari» es

Tal com s’ha esmentat a l’apartat 4.2. (corresponent a les restes faunístiques recuperades al jaciment), en el Període 2 s’ha documentat un NMI de 9 porcs. Cal destacar que l’únic animal que s’hauria criat per al consum al jaciment de l’Edat del Ferro d’Aldovesta (situat a uns 15 km de Gàfols) seria el porc.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

desdibuixa [...] fins de fet desaparèixer i el conjunt de l’assentament es mostra com a una sola i única casa» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 187). L’ocupació de l’espai podria venir a càrrec d’un llinatge o d’una gran família extensa —com a entitat fonamental de producció— amb unes àrees separades a un nivell familiar més reduït. Aquests espais serien idonis per al repòs o per altres activitats, com les tasques tèxtils i/o culinàries més concretes, com serien la mòlta de certs productes o la fabricació de pa (com evidencia l’únic forn del jaciment situat al recinte I). Dins del bloc constructiu B, es destaca la subdivisió de l’àmbit més occidental amb la separació d’aquest sector a través d’un mur compartit (d’entre 20 i 30 cm d’amplada) que divideix les estances VII i VIII. Donat el gruix reduït d’aquest mur, es pot suposar la possible funció d’aquests espais com a magatzem (recinte VII) i com a àmbit per al treball de la mòlta (recinte VIII). Les úniques evidències de què disposem per corroborar aquesta idea són les restes d’una gran peça ceràmica d’emmagatzematge a mà, una àmfora de tipus Vuillemot R-1 i dos vasos de ceràmica a mà de dimensions més petites. Al mateix temps, destaquem els fragments de dos molins de grans dimensions en el recinte VII, que permeten definir aquest espai com una àrea dedicada essencialment a la mòlta. En aquest àmbit apareix una estructura rectangular de funció indeterminada, que podria haver servit de recolzament per als molins en el moment de la mòlta. Tots aquests trets constatarien la funció productiva i comunitària del bloc constructiu B. Com es pot veure a la planimetria del jaciment (veure Fig. J, Annex), el bloc constructiu C —format pels recintes IX, XIV, XVI— ha estat molt malmès i espoliat, dificultant-ne la delimitació i la definició de l’ús dels seus espais. El recinte IX presenta una llar de foc central i petits fragments ceràmics poc rellevants, mentre que l’àmbit XIV presenta una estructura excavada en el sòl de base. «A partir del fet que aquest recinte estava dotat d’una pavimentació de toves [...], se n’ha proposat una interpretació com a bassa destinada a la maceració del lli» (Asensio, 2000: 88). No obstant, observem que la manca de restes d’aquesta planta herbàcia en aquesta àrea posa en entredit aquesta hipòtesis. Les peculiaritats del bloc D, format únicament pel recinte X —de planta absidal—, ens han portat a distingir aquest espai com a àmbit cerimonial, en contraposició als plantejaments proposats per Sanmartí et al. (2000). Les teories d’aquest equip associen aquest recinte a un estable o paller, tot i que la manca de restes d’origen orgànic contradiu rotundament aquesta hipòtesi. L’existència d’un gran fragment de pedra plana irregular, atribuïble a un possible altar, ens porta a pensar en un possible espai reservat per a activitats simbòliques. A banda d’això, «aquest bloc no està proveït d’un paviment d’argila, i el sòl devia estar constituït per la pròpia roca de base» (Asensio, 2000: 88), la qual cosa descartaria la funció d’aquest recinte com a magatzem o habitatge convencional, degut a les filtracions d’humitat que ocasionaria la manca d’un paviment aïllant. Al mateix temps, les anàlisis dels enderrocs reafirmarien la funció cerimonial de l’àmbit, ja que aquestes han constatat que l’espai en qüestió estava completament buit en el moment de la destrucció de l’assentament.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

El sector occidental del jaciment està format pels espais XIX i XX. En aquest últim, s’han recuperat restes de vasos ceràmics a mà i a torn, de caire domèstic, sobre un sòl no pavimentat i sense estructures constructives. Aquestes restes ceràmiques podrien provenir de l’enderroc del pis superior de l’àmbit XIX, el qual sí que presenta una llar de foc (de morfologia similar a la resta de recintes) i uns límits constructius definits, trets que semblarien confirmar la funció d’hàbitat d’aquest recinte. A la part més oriental de l’assentament (a tocar de la cisterna), hi trobem les restes d’una darrera habitació on només es conserva una part de la llar i una secció molt malmesa del paviment; per aquest motiu, resulta factible pensar en aquest recinte com un espai destinat a l’hàbitat, tot i que es tracta d’una hipòtesi difícil de corroborar amb seguretat. El conjunt dels espais aquí descrits estan ubicats a les zones perifèriques del nucli central de l’assentament i de les vies de circulació (carrers A, B i C) [veure Fig. J]. La presència d’aquests espais allunyats i la manca d’estructures defensives o murs de tanca d’aquest jaciment fan pensar en una possible posició estratègica d’aquests recintes en relació a la vigilància i el control de les vies d’accés a l’emplaçament. 6.1.3. Transformació sociocultural L’augment de l’economia agroramadera i el nou caire sedentari assolit per aquesta comunitat en el Període 2 vindria condicionat per un increment demogràfic de la zona durant el segle XII a.C. Aquest augment de població, tot i que sostingut, va suposar un canvi en l’estructura social del grup humà que va habitar Gàfols, que hauria passat d’una estructura basada en unitats de clans familiars —amb un/a respectiu cap de família— a una nova organització social en procés d’hibridació cap a un incipient cabdillatge. Aquest canvi de societat s’hauria donat a causa d’un impuls intern de la pròpia comunitat que, al créixer, hauria generat noves necessitats de subsistència; i a més, hauria afavorit una situació d’intercomunicació cultural i comercial amb el poble fenici. Una prova evident d’aquesta situació seria l’existència de ceràmiques d’importació fenícia des del Període 1. Com es pot veure en la següent gràfica, les produccions fenícies a torn, procedents de la Colònia de Màlaga, ja són presents durant el Període 1 (amb un 2% del total de fragments recuperats) i ho seran també durant el Període 2 (amb un 1%). Al mateix temps, les ceràmiques a torn indígenes augmenten d’un 1% a un 12%, un fet que explicaria la difusió de la tècnica de ceràmica a torn dels fenicis envers els indígenes (Fig. 4).

Fig. 4: G ràfica dels percentatges dels diferents tipus de ceràmica. Font: Sanmartí; Belarté et al., 2000: 152.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

A través de l’estudi tipològic de les ceràmiques, és possible definir unes fàcies concretes d’importacions «que es poden situar probablement entre el 590 a.C. i el 560 a.C., i que es diferencien clarament del període anterior, dominat de manera gairebé exclusiva per les importacions amfòriques de l’àrea de l’estret de Gibraltar, com de el període següent, que es caracteritza per la diversitat dels elements importats dominats pel tràfic d’àmfores» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 244). La diferència comercial entre el Període 1 i 2 es copsa a partir d’un increment de les zones de procedència i d’una creixent diversitat d’elements importats. Aquest context comercial denota l’articulació d’una estructura organitzativa per part d’una figura (o figures) responsables dels tractes comercials i la distribució d’aquests productes interna o externament. Socialment parlant, aquests individus podrien haver fomentat l’aparició d’un cabdillatge incipient, on encara no existiria un poder polític consolidat, sinó una figura de cabdill en construcció (un protocabdill) responsable de les interaccions entre l’agent extern fenici i la comunitat indígena en tant que intermediari. No detectem, doncs, una instauració sòlida del poder, atesa la mancança, per exemple, d’estructures defensives o d’evidències materials d’un possible domini polític. Tampoc hi ha una jerarquització constructiva de l’hàbitat, doncs, des del punt de vista constructiu, no s’identifica un edifici singular7 destacat per sobre dels altres. No obstant això, si analitzem les particularitats de les estructures i els materials del recinte I, ens adonem que l’únic forn de l’assentament resta en un espai possiblement residencial i privat, trencant la tònica de la separació funcional entre els blocs A (zona d’hàbitat) i B (zona de treball). Aquest aspecte constituiria un indici d’un cert control en l’ús del forn, que ens portaria a pensar que aquest espai podria pertànyer a una família o a un individu amb cert grau de poder i amb característiques semblants a les d’un protocabdill. Així mateix, des d’un prisma antropològic, existeixen altres elements de prestigi que demostrarien la presència d’aquest cabdillatge en construcció, com ara la ceràmica d’importació o el consum excepcional de carn en una possible celebració de banquets per estrènyer els llaços d’intercanvi amb poblacions locals i estrangeres. És el protocabdill (també anomenat Big Man en contextos tribals) el personatge que s’encarregaria de l’elaboració d’aquests banquets tot cercant el reconeixement i la consolidació del seu poder. Tal com s’ha mencionat anteriorment, l’existència de ceràmica d’importació fenícia és un tret més que evidencia aquest procés de transformació social que caracteritza les comunitats que han habitat Gàfols en aquest període. Un altre aspecte que mostra l’intercanvi comercial amb la cultura fenícia és la presència d’excedents emmagatzemats en grans vasos ceràmics localitzats als pisos superiors de les estances. Al mateix temps, en aquests segons pisos també s’han localitzat gots i altres recipients amb una finalitat d’aprovisionament exclusivament familiar. Cal mencionar també la possibilitat que

A excepció del recinte X (bloc C), esmentat a l’apartat 6.1.2 sobre l’aprofitament de l’espai, que, com hem comentat no representa un símbol clar d’estratificació social.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

usessin sitges o altres sistemes d’emmagatzematge, de les quals no en tenim constància, tal volta per la destrucció ocasionada pels efectes de l’activitat agrícola moderna i contemporània. Cal tenir present que la comunitat de Gàfols va experimentar un creixement productiu des del Bronze Final que va derivar en l’ús d’estances destinades a finalitats específiques, com les activitats culinàries per a la preparació de productes derivats de la llet (formatges i mantega) o de begudes fermentades a base de cereals (cervesa i derivats). No es tracta d’una gran producció econòmica, comercial o artesanal, sinó d’una producció agroramadera de caire comunal, vinculada a l’estacionalitat dels camps i els ramats. El creixement productiu ens porta a suposar l’ús d’un tipus d’agricultura de guaret basada en el conreu d’ordi8, el qual consistiria en el cultiu alternatiu de tres o quatre parcel·les diferents, cultivant-ne unes i deixant reposar les altres. «Unes vuit o nou hectàrees serien suficients per nodrir la població de l’assentament, la qual cosa significa la necessitat d’una superfície total de terres de conreu entorn de les 25-30 hectàrees, de la qual només un terç es trobaria en conreu, i la resta en guaret» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 244). 6.1.4. Rituals i religió Les activitats culturals o rituals dels habitants del Període 2 han quedat reflectides en les troballes d’ «una escàpola completa de Bos taurus, posada plana sobre l’horitzó de construcció [...] i sota una de les pedres que formen el mur septentrional del recinte I [...] amb una finalitat evidentment ritual i vinculada a la protecció del propi edifici i dels seus ocupants [...]. En els recintes I i II, així com en el farciment de la cisterna, s’han documentat tres bases ceràmiques de thymiaterion (tipus d’encenser o cremaperfums d’ús cerimonial d’influència exògena) —veure Fig. K, Annex— , amb restes de cera que confirmarien el seu ús com a cremador d’encensos, resines o olis. Són importants aquestes evidències perquè podrien manifestar una certa influència dels rituals exògens dins la comunitat indígena, la qual assimilaria l’ús de thymiateria procedents del llevant mediterrani. Arrel de la documentació disponible, no trobem que aquests trets cerimonials demostrin una religió establerta, sinó que formarien part d’uns costums populars propis. «No és casual el fet que la major part de testimonis de pràctiques rituals hagin aparegut precisament en els recintes I i II, que han donat restes de decoració pintada [...] i que són els més antics de tot el bloc constructiu A [...] d’aquest període últim del jaciment [...]. Aquests dos espais no tenien un caràcter especialitzat, sinó que en aquests s’hi desenvolupaven activitats domèstiques i residencials diverses (cuina, mòlta, teixit, repòs)» (Sanmartí; Belarte et al.,2000: 179). També cal dir que sota el paviment del recinte V es va documentar l’existència d’una petita cavitat de forma ovalada (de 42 cm de longitud) que contenia algunes restes d’ossos. «La possibilitat que fos un sacrifici de fundació no es pot excloure, però també podria tractar-se de restes d’ocupació «Aquest cereal presenta l’avantatge de ser fàcil de batre i és també el primer que madura si es planta a l’hivern» (Sanmartí; Belarte et al.,2000: 179). 8

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

del Període 1» (Sanmartí; Belarte et al., 2000: 179). Ens trobem amb un probable símptoma d’intercanvi ritual entre la cultura indígena (com són les restes faunístiques dels rituals fundacionals) i la cultura fenícia (com l’ús de cremadors d’encens). Cal afegir les peculiaritats arqueològiques descrites a l’apartat 6.1.2. sobre el recinte X com a hipotètic lloc de culte o espai cerimonial, un fet que resulta curiós en una societat tribal, però menys peculiar en una societat en vies de canvi cap al sedentarisme. Els possibles trets cerimonials i els rituals fundacionals mencionats posen en relleu aquest nou sistema sedentari propi del Període 2, amb una arquitectura més sòlida i estable pensada per perdurar en el temps.

7. CONCLUSIONS En base a tota la informació presentada en les pàgines anteriors, és obvi que el grup humà que va ocupar Gàfols entre els segles VIII i VI a.C. coneixia bé les característiques orogràfiques del territori, doncs després d’un primer període itinerant, la comunitat va seleccionar conscientment l’indret on s’assentarien de forma permanent. Tal com sosté J. L. Maya (2000), l’assentament es localitza en una zona clau, donada la seva privilegiada situació dins la regió, no només per la seva proximitat a la costa, sinó també per haver suposat un nexe d’unió amb les terres de l’interior. Els factors que van contribuir a la selecció d’aquest emplaçament haurien estat el potencial per al treball agrícola i ramader de la zona, una climatologia favorable i la proximitat als recursos hídrics permanents del riu Ebre. L’èxit d’aquesta decisió va canviar la dinàmica del grup que, a l’esdevenir sedentari, es va adaptar a unes noves necessitats socioeconòmiques i va obrir el seu contacte amb cultures exògenes. D’aquesta manera, és possible pensar que Gàfols hagués pogut exercir de pont entre un agent extern d’origen fenici i els assentaments indígenes de les terres interiors de la zona a partir del segle VII a.C. Sabem que aquesta relació comercial va ser fructífera i prou estable com perquè es donés una difusió cultural entre ambdós pobles, com corroboren les ceràmiques d’importació fenícia. Com hem esmentat anteriorment, aquest contacte és conseqüència d’unes necessitats i un creixement intern per part de les comunitats indígenes de la zona de Cubeta de Móra, les quals van experimentar un increment demogràfic considerable durant l’Edat del Bronze. Convé mencionar que totes les zones ocupades durant el Bronze Final ho seran també durant el Primer Ferro. En el transcurs d’aquest marc temporal s’han documentat dos períodes d’ocupació: una primera etapa (Període 1) caracteritzada per una ocupació intermitent de cases aïllades i una economia sobretot ramadera; i una segona etapa (Període 2) amb una plena sedentarització de la població a través de cases adossades i carrers. «El sorgiment d’aquestes construccions correspondria a un model protourbà d’assentament familiar, on es va desenvolupar una activitat mixta agroramadera de subsistència, amb una certa tendència a la creació d’excedents agrícoles i a l’explotació temporal del cultiu o a la recol·lecció de la vinya» (D. Asensio, comunicació personal, 9 de gener de 2020).

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

En relació a l’organització social de l’espai, es pot suposar que cada recinte (almenys aquells dotats d’una llar de foc), allotjava una família articulada per una jerarquització de llinatge, al voltant d’un patriarca o matriarca que seria responsable de les decisions del grup. No sabem quin tipus de jerarquies regien el grup, però sí podem asseverar que no existia una diferència política o de classe. Tal com indiquen els patrons d’assentament, no estem davant d’una societat especialment estratificada, sinó d’una societat tribal en vies de transformació cap a un sistema de cabdillatge. La hibridació antropològica que retrata el jaciment de Gàfols, es visible en totes les seves expressions, com per exemple en la dinàmica de les famílies, que estaven vinculades entre sí compartint residència (dins del bloc constructiu A) i treball (dins del bloc constructiu B). Les evidències presentades anteriorment sobre el sistema productiu de l’assentament, suggereixen un treball comunitari, com ara l’ús de recintes especialitzats per la mòlta, la cuina i el tèxtil, usats per tot el grup de forma comunal. La presència d’una possible àrea d’activitats especialitzades, d’una zona d’estabulació de bestiar i emmagatzematge, així com l’existència d’un sol forn per a l’elaboració de pa, corroboren una cohesió grupal en la realització de les tasques bàsiques per a la subsistència de la comunitat. En definitiva, ens trobem davant d’un sistema que vincula una producció quotidiana, de tipus familiar, amb una producció de caire comunal que aprofita els recursos estacionals de l’agricultura i sobretot de la ramaderia. Convé subratllar que el grup humà, tant del primer com del segon període, actuà com una tribu dins d’un sistema nòmada i sedentari respectivament. És a dir, les comunitats del Barranc de Gàfols serien societats tribals amb dos tipus d’economies i dos models d’assentament ben diferenciats. Aquest fet és el que fa del jaciment un exemple clar del trànsit d’unes societats tribals nòmades cap a unes societats més sedentàries, de camí a una complexitat econòmica i sociocultural que els durà, en aquest cas, a un incipient estructura social de protocabdillatge. No podem concloure aquest treball sense fer abans una reflexió crítica sobre l’enfocament arqueològic del registre material, basat en l’afany classificatori de les evidències sense tenir en compte altres panoràmiques d’investigació. Davant la interessant situació de canvi cultural que ens mostra el jaciment de Gàfols, detectem una mancança en la part antropològica de la recerca. Arqueològicament parlant, trobem un extens discurs sobre la tipologia i la classificació de les restes, que són importants però no suficients per fer un anàlisi cultural més profunda de les societats. A la bibliografia consultada, no trobem una base de dades prou equilibrada entre l’aspecte material i l’aspecte social del jaciment que possibiliti fer una reconstrucció històrica més fiable. Cal considerar que, després de més de cent anys de recerca en el món de la Protohistòria de la Península Ibèrica, encara no podem accedir a un coneixement prou profund de les societats que van viure aquest període. El discurs heretat de les escoles arqueològiques d’aquest país ha exclòs la vessant antropològica de l’estudi de les comunitats humanes, restant espai a nous plantejaments de tipus sociocultural, tant necessaris els tipològics, per completar la recerca arqueològica actual.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

8. FONTS DE REFERÈNCIA ASENSIO, D. «Aproximació a l’estructura econòmica de l’assentament de Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Sèrie Monogràfica, 2000: 20. ASENSIO, D. Entrevista sobre Barranc de Gàfols [en persona]. Facultat de geografia i història UB, 9 de gener de 2020. BELARTE, M.C.; MASCORT, M.T.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. «L’assentament protohistòric del barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre)». Universitat de Barcelona, 1994 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2R2bYvn(consultat: 27/11/19). GRAUS, R. La cubierta plana, un paseo por su historia. Universitat Politècnica de Catalunya, 2005 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2Qy4T3B(consultat: 12/12/19). NOGUERA GUILLÉN, J. «Evolució del poblament de la foia de Móra (Ribera d'Ebre, Tarragona) des del bronze final a l'ibèric ple: anàlisi i evolució del territori». Revista d'arqueologia de Ponent,1998, 8: 19-38. https://bit.ly/36ak0qp(consultat: 17/12/19). MAYA, J. L. «Incursiones en Occidente: comentarios a una ponencia del Dr. Maluquer de Motes en Santiago de Compostela (1973)». Pyrenae, 2000: 22-23. NADAL LORENZO, J.; ALBIZURI, S. «El Barranc de Gàfols (Ginestar, Tarragona) y Aldovesta (Benifallet, Tarragona): estudio arqueozoológico como base de teorización sobre la dieta humana a principios de la Edad del Hierro y la complejidad económica en el curso bajo del Ebro». Pyrenae: Revista de Prehistòria i Antiguitat de la Mediterrània Occidental, 1999, vol. 30, p. 207-221[en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2Oo7Sfg(consultat: 27/11/19). NOGUERA, J. Gènesi i evolució de l'estructura del poblament ibèric en el curs inferior del riu Ebre: la Ilercavònia septentrional. Universitat de Barcelona, 2006 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2OnstQJ(consultat: 27/11/19). SANMARTÍ, J.; BELARTE, M. C.; SANTACANA, J.; ASENSIO, D.; NOGUERA, J. «El Barranc de Gàfols, Ginestar. Resum i conclusions del llibre L'assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre)». Ilercavonia, 2: 2000 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2OnqrQB(consultat: 27/11/19). SANTACANA, J.; MASCORT, M.T.; SANMARTÍ, J.; BELARTE, M.C. «El yacimiento del Barranc dels Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre): Un modelo protohistórico de colonización agrícola». Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense,1991, 13: 55-67.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

9. ANNEX

Fig. A:Esquema topogràfic amb la situació de les estructures documentades al jaciment. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 15.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. B:Planimetria del jaciment de Gàfols en el Primer Ferro. Font: Belarte, Mascort et al., 1994.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. C: P lanta general del conjunt en la darrera fase constructiva (Període 2). Font: Belarte, Mascort et al., 1994.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. D:Quadre de les llars identificades al jaciment en els diferents períodes constructius, tipologia, dimensions i forma. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 137.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. E:Quadre resum de les formes de ceràmica a mà del Període 1. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 154.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. F:Quadre resum de les formes de ceràmica a mà del Període 2. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 155.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. G: Pondera recuperats en les diverses habitacions del Període 2. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 167.

Figs. H, I: Superfície de combustió i capa de preparació refractària del forn del recinte I. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000: 34-35.

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. J:Interpretació funcional de l’espai del Període 2. Font: elaboració pròpia a partir de Sanmartí; Belarte et al., 2000: 24. Bloc A: Possible zona d’habitatges

Vies de circulació/carrers

Bloc B: Possible àrea de producció

Àrees indefinides

Bloc C: Àrea polivalent

Cisterna

Bloc D: Espai indefint

Estructures de combustió

Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

Fig. K: B ase de thymiaterionrecuperat al recinte I. Font: Sanmartí; Belarte et al., 2000.