Pedra Furada i les claus del poblament americà by Gerard Jover

PEDRA FURADA I LES CLAUS DEL POBLAMENT AMERICÀ ARQUEOLOGIA PREHISTÒRICA I PROTOHISTÒRICA Judit Hernàndez Mas Gerard Jover Santos

16/10/2019

ÍNDEX

Resum/Abstract ____________________________________________

Entrada de terme ___________________________________________

Introducció _______________________________________________

La polèmica del poblament americà ____________________________

Conclusions _______________________________________________

Bibliografia _______________________________________________

Annex ___________________________________________________

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

RESUM El present treball té com a objectiu presentar, descriure i reconstruir el passat més antic del jaciment prehistòric de Pedra Furada (Piuaí, Brasil) a partir de les evidències fòssils recuperades al llarg dels darrers anys. Les investigacions realitzades fins al moment han qüestionat les teories sobre l’arribada humana a Amèrica –els seus orígens i les seves vies d’accés al continent– i, per aquest motiu, considerem essencial articular el nostre estudi al voltant d’aquesta qüestió principal. Aspectes tals com la datació de les troballes, la discussió sobre l’antiguitat del jaciment o el debat obert per investigadors nord-americans com Dillehay (1994) o Fernández (2008) sobre el poblament d’Amèrica del Sud són alguns dels temes que ens disposem a exposar detingudament a les pàgines següents. Paraules clau: P edra Furada, Clovis, paleontologia, orígens humans a Amèrica, datació per C-14.

ABSTRACT The present work aims to present, describe and reconstruct the oldest past of the prehistoric archaeological site of Pedra Furada (Piuaí, Brazil) based on the fossil evidence recovered in recent years. The investigations carried until our days have questioned the theories on human arrival in America –its origins and its access routes to the continent– and, for this reason, we consider it essential to articulate our study on this main issue. Aspects such as the dating of the findings, the discussion about the antiquity of the site or the debate opened by North American researchers such as Dillehay (1994) or Fernández (2008) about the settlement of South America are some of the issues we are going to expose in detail to the following pages. Keywords: Pedra Furada, Clovis, paleontology, Human origins in America, dating by C-14.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

ENTRADA DE TERME Pedra Furada és un jaciment prehistòric localitzat en un abric rocós a la Serra da Capivara (Piuaí, Brasil) amb una amplia ocupació cronològica (60000/46000?-15000 BP) per part de bandes de caçadors-recol·lectors. L’assentament presenta nombrosos vestigis lítics, paleontològics i d’expressió artística que demostren la ràpida ocupació i integració dels diversos grups humans establerts en aquest entorn. Tanmateix, les datacions radiocarbòniques recentment realitzades han obert un debat sobre la cronologia i la procedència original d’aquests primers pobladors sud-americans, que podrien haver arribat al continent per les conegudes rutes nord-americanes o, ans al contrari, per altres vies d’accés com, per exemple, la marítima.

Vista panoràmica de la roca de Pedra Furada. Font: Perla Salvetti, 2015.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

PEDRA FURADA I LES CLAUS DEL POBLAMENT AMERICÀ Un estudi sobre els primers humans al continent americà

INTRODUCCIÓ Pedra Furada («roca foradada» en català) és un jaciment situat a São Raimundo Nonato (8° 40′S 42° 33′W), a l’estat de Piuaí, al nord-est del Brasil. Es tracta d’un abric rocós (veure Fig. A i B, Annex) enclavat al Parc Nacional Serra da Capivara, un espai declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1991 amb l’objectiu de protegir i preservar les nombroses evidències materials prehistòriques i les singulars pintures rupestres documentades en els més de 800 jaciments emmarcats dins dels límits del Parc. Es coneix que aquesta àrea posseeix la major i més antiga concentració de jaciments prehistòrics del continent americà, tal com defensen els estudis efectuats per Santos; Franca et al. (2012), que confirmen que la Serra da Capivara va estar densament poblada durant l’era precolombina.

Fig. 1: Localització del jaciment de Pedra Furada al Parc Nacional Serra da Capivara, Brasil. Font: elaboració pròpia a partir d’Instamaps.

Els primers estudis arqueològics en aquesta direcció es van realitzar entre els anys 1973 i 1988 per part d’un equip franco-brasiler dirigit per Niède Guidon (actual presidenta de la

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

FUMDHAM1 i professora de la Universidad Federal de Pernambuco). Les troballes es varen publicar l’any 1986 i, des d’aleshores, s’han realitzat nombroses intervencions i nous estudis en base a les evidències de cultura material i sobretot a les de tipus paleontològic, que no fan sinó reobrir les múltiples controvèrsies sobre com i quan va ser colonitzat el continent americà. Les recerques dutes a terme per l’equip de Guidon comptaven amb datacions de Carboni 14 realitzades per diferents laboratoris d’Europa, Amèrica i Austràlia. Aquestes medicions s’havien pres a partir de restes de llenya carbonitzada de les llars, les quals establiren una columna estratigràfica situada entre els 59.000 BP i els 5.000 BP (Guidon; Delibrias: 1986). L’arqueòloga, en aquest sentit, havia proposat una sistematització cronològica amb orígens molt remots (veure Fig. 2) que suposaven admetre l’existència dels americans més antics al continent, un fet que ràpidament va ser qüestionat per diferents arqueòlegs americans partidaris de la teoria Clovis2, titllant les datacions d’errònies. PERÍODE

CRONOLOGIA

Pedra Furada I

59000 (?)/46000-27000 BP

Pedra Furada II

27000-21000 BP

Pedra Furada III

20000-15000 BP

Pedra Furada IV

des del 15000 BP

Fig. 2:Taula de períodes documentats a Pedra Furada per N. Guidon (1986). Font: Arqueología de Brasil.

Les evidències materials més antigues documentades a Pedra Furada fins al moment corresponen a fragments de carbons datats entre 48000 i 30000 anys BP. La controvèrsia científica es va originar a partir de la possibilitat que aquests carbons puguin no haver estat manipulats antròpicament, i que fossin fruit, per tant, d’incendis naturals. Pel que fa la cultura material, «vinculades a aquestes àrees de combustió es va documentar un registre format per ganivets, denticulats i raspadores d’ascla, així com percutors i nuclis amb 2, 3 i 4 asclaments» (Pouey, 2018: 66). Es tracta, doncs, de peces poc treballades, tallades al moment segons la necessitat d’ús, tot aprofitant els recursos de l’entorn adjacent del jaciment. 1

La Fundació del Museu de l’Home Americà (FUMDHAM) és una organització sense ànim de lucre que aspira a garantir la preservació del patrimoni cultural i natural del Parc Serra da Capivara a partir d’activitats interdisciplinàries científiques, culturals i socials. 2 Cultura paleoamericana procedent d’Euràsia que va travessar l’estret de Bering entre el 12000 i el 10000 BP que ha estat considerada la primera mostra del poblament americà.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

L’arqueòloga N. Guidon va establir 15 nivells d’ocupació (veure Figs. D i E, Annex) , que classificà en tres fases culturals diferenciades (veure Fig. 3) . De la primera fase (40000-12000 BP), es van recuperar evidències d’art rupestre, propulsors i dards. A la segona etapa (12000-7000 BP) aparegueren ganivets, raspadors, resquills i nuclis, tots sobre roques de quars i quarsita. S’hi trobà ocre utilitzat per pintar les roques en estrats datats en 17000 i 25000 anys BP. Finalment, la tercera fase (des de 7000 BP), així com també les anteriors, han permès associar Pedra Furada a una indústria lítica (veure Fig. C, Annex) caracteritzada per «l’explotació de matèries primeres com la quarsita, el quars, el sílex, la calcedònia i el gres silicificat, així com per la producció d’artefactes retocats sobre ascles, sobretot de làmines amb retoc unifacial, característiques de la tradició Itaparica3» (Schmidt, 2005: 5). FASE CULTURAL

CRONOLOGIA

Pedra Furada

40000-12000

Serra Talhada

12000-7000

Agresta

des de 7000

Fig. 3:Taula de les fases culturals de Pedra Furada per Guidon. Font: Guidon, N.; Pessis, A.-M. (2012).

El jaciment és igualment rellevant per les nombroses mostres d’art parietal que conté (veure Figs. G i H, Annex) , que han estat datades entre 11000-5000 anys. Sens dubte, es tracta de l’evidència més rica del comportament simbòlic de les poblacions prehistòriques a la Serra da Capivara. Tot i la dificultat d’obtenir datacions absolutes, les informacions de què disposa l’equip d’arqueòlegs comandat per Guidon apunten que l’origen de gran part d’aquestes pintures podria remuntar-se a l’Holocè inicial.

Tal com es desprèn de les línies de Leroi-Gourhan (2002), «la tradició Itaparica ha estat distingida per I. Schmitz (1607) en dos fases: una primera, Paranaiba (11000-9000 BP), que presenta llargues ascles amb retoc unifacial (rascadores, raspadores carenades...), i una segona, Serranópolis (a partir del 9000 BP) amb ascles irregulars rarament retocades» (Leroi-Gourhan, 2002: 695). 3

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

LA POLÈMICA DEL POBLAMENT AMERICÀ En relació a la recerca de les possibles vies de poblament d’Amèrica, s’han postulat diverses teories al respecte, les quals han anat avançant gràcies al mètode datació per C-14 a partir dels anys 80 del segle passat. Aquestes primeres analítiques van permetre inferir una possible penetració al territori entre els anys 48000 i 32000 BP, fet que trencà per primer cop les hipòtesis nord-americanes plantejades fins aleshores sobre els orígens humans a Amèrica. Les primeres teories de poblament venen donades pel consens Clovis4, una teoria de migracions humanes que s’hauria produït a través dels gels del Nord del continent –ocasionats per la última glaciació del Würm (Wisconsin segons la terminologia americana)–. La postura Clovis first defensa un accés terrestre al continent pel pas de Bering o Beríngia, un territori glacial que va permetre la unió dels actuals territoris de Sibèria i Alaska. Segons aquesta visió –basada en les restes arqueològiques de la ciutat de Clovis, a Nou Mèxic–, «els primers humans americans haurien migrat exclusivament a través de l’estret de Bering fa 14000 aprofitant aquesta via entre Euràsia i Nord-Amèrica amb un poblament posterior de Sud-Amèrica vorejant les costes del Pacífic» (Agencia Sinc, 2016). Les recents intervencions arqueològiques dels jaciments sud-americans com Pedra Furada, Monte Verde (Xile), Piedra Museo (Argentina) o Valsequillo (Mèxic) han posat al descobert evidències tecnològiques i paleontològiques que demostren una presència humana molt anterior, al voltant dels 40000 i 30000 anys BP. Altres teories com la proposada pels científics brasilers Maria da Conceição de M. C. Beltrão, Jacques Abulafia Danon i Francisco Antônio de Moraes Accioli Doria (1987), ens allunyen molt més en el temps amb unes datacions de 295000 i 204000 anys d’antiguitat5 a partir de les troballes d’eines de quarsita, un xopper, un nucli amb marques de cops i una ascla del jaciment de Toca da Esperança (dins del Parc Nacional Serra da Capivara). La certesa d’aquestes datacions seria, en efecte, indicativa d’una presència humana anterior a l’Homo sapiens i, per tant, es tracta d’una premissa difícilment acceptable per nombrosos investigadors, que continuen defensant que les formes d’aquests materials podrien no correspondre a accions antròpiques.

El fòssil director d’aquesta cultura, les puntes Clovis, es caracteritza per un retoc pla bifacial, una base còncava, un canal basal i una tendència convexa. 5 L’antiguitat del lloc va ser establerta mitjançant 55 datacions radiocarbòniques obtingudes a partir de mostres de carbó dels fogons. Tal com postulen Politis, Prates i Pérez (2009), els nivells més antics van lliurar 600 peces lítiques confeccionades exclusivament amb roques locals: quars i quarsita, que afloren a la Serra de Capivara. 4

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

Pel que fa a les evidències paleontològiques, l’any 1990 es va descobrir un esquelet femení d’uns 9700 anys d’antiguitat, una dent de 12210 d’anys, un crani incomplert i 29 dents en sediments que van ser datats –a principis dels 2000– en 14000 anys BP per termoluminescència, i en 24000 anys BP pel mètode de luminescència òptica. Així mateix, diferents anàlisis antracològiques realitzades abans del 2003 han ampliat el ventall temporal a 60000 anys BP (Guidon; Péssis: 2002), tot i que –com ja s’ha exposat prèviament– alguns investigadors van considerar que aquestes restes carbòniques podrien haver estat fruit d’incendis naturals. Segons explica Charles C. Mann en relació als jaciments que contenen vestigis paleontològics (2006), «un dels elements que ha cridat més l’atenció d’alguns investigadors és la reiteració de llocs de gran antiguitat a Sud-Amèrica i l’escassa quantitat a Amèrica del Nord. La dada és significativa, entre altres coses, perquè Estats Units i Canadà han dedicat grans recursos a investigar els possibles enclavaments arqueològics, a diferència del que succeeix en els territoris del Sud. No és probable que els llocs més antics del nord hagin quedat sense descobrir, doncs si Amèrica va ser poblada des de Sibèria, els llocs més antics haurien de trobar-se al nord» (Mann, 2006: 232-234). Una de les problemàtiques que ens presenta l’investigador A. Fernández (2008) en relació als qui defensen la postura Clovis first és el gran escepticisme que existeix envers aquells jaciments americans que presenten cronologies anteriors als 12000 anys. No obstant això, aquesta posició es manté en molts casos vigent atès que els defensors de la teoria Clovis «han posseït sempre el paradigma i el control de la majoria de les revistes d’investigació» (Fernández, 2008: 382). Tanmateix, les visions que aposten per un sistema de poblament anterior al de Clovis compten darrerament amb un major nombre d’evidències i comencen a tenir cada cop més veu en les publicacions científiques especialitzades. Per aquesta raó, «el vell paradigma està essent seriosament danyat encara que no ha caigut del tot» (Fernández, 2008: 382). Les aportacions d’investigadors com el propi Fernández (2008) o Dillehay (1994) esbossen la possibilitat que el corredor geogràfic de Beríngia no hauria estat necessari per assegurar l’arribada humana al continent, ja que els humans havien demostrat capacitats de navegar en èpoques anteriors, colonitzant Austràlia o fins i tot abans colonitzant zones del continent asiàtic (Fernández Gómez, 2008; Morwood et al., 1998). Al mateix temps, trobem problemes per demostrar arqueològicament aquests arguments, entre altres coses perquè l’elevació del nivell del mar hauria provocat la desaparició de gairebé totes les evidències materials

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

d’aquests processos de poblament. Tal com sosté Ignacio Clemente (2015), investigador del CSIC, «Monte Verde, Pedra Furada i altres jaciments sud-americans molt antics no invaliden aquesta hipòtesi del poblament des d’Àsia, però sí que obliguen a retardar la data dels primers colonitzadors [...], hi va haver passos per Bering, els primers fa 50000 o potser més [...] però hauria d’haver molts altres assentaments en el camí que porta d’Alaska fins a Brasil o Xile [...]» (Clemente, 2015). És de tot punt inqüestionable que la manca de vestigis arqueològics que permetin confirmar la teoria Clovis first ha obligat a la comunitat científica a proposar noves rutes d’accés al continent que es concentren en tres hipòtesis bàsiques: la via equatorial del Pacífic, la via d’Oceania (zona austral) i la via atlàntica.

Fig. 4: Diferents propostes d’arribada al continent americà. Font: elaboració pròpia.

Via 1: Ruta per l’estret de Bering Via 2: Ruta equatorial del Pacífic Via 3: Ruta d’Oceania (via austral) Via 4: Ruta atlàntica

Investigacions genètiques publicades a mitjans del segle passat corroboren aquestes possibles vies alternatives d’accés al continent. L’investigador francès Paul Rivet (1943) va ser un dels primers en considerar la similitud genètica entre les poblacions melanèsiques i sud-americanes, concretament brasileres. Els seus estudis van posar de manifest característiques coincidents entre ambdues comunitats: la coincidència dels grups sanguinis,

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

la forma dels cranis, les mateixes patologies físiques, així com similituds lingüístiques i culturals. Científics com K. Fladmark (2001) van posar damunt la taula la possibilitat d’accés a Amèrica tot seguint la costa occidental del Pacífic per franges que en aquell moment estarien submergides sota el mar. Aquest procés s’hauria realitzat mitjançant algun tipus d’embarcacions, un fenomen que ajudaria a explicar l’escassetat de jaciments plistocènics a Alaska i al Canadà (Dillehay 1999; Dixon 1999; 2001; Roosevelt et al., 1996). Amb una metodologia similar, Antonio Méndes Correia (1925) va fer una proposta de poblament des de les terres d’Oceania: segons les seves interpretacions, les poblacions oceàniques i sud-americanes també compartirien similituds de tipus sanguini i de morfologia cranial, així com trets culturals. Un tret especialment significatiu és la similitud lingüística existent en 93 mots dels seus llenguatges antics. Aquestes noves dades antropològiques han estat compartides per molts investigadors arreu del món com Dillehay (1994), que s’ha mostrat proper a la teoria oceànica tenint present que no s’han trobat proves arqueològiques que permetin corroborar la ruta de Beríngia com la única porta d’entrada possible6. La darrera hipòtesi defensada és la via atlàntica, presentada per Dennis Stanford i Bruce Bradley, els quals s’han basat en la troballa d’un esquelet humà de raça caucàsica al riu Columbia (Washington, EE. UU.), com fou el cas de l’Home de Kennewick7, restes del qual semblaven l’evidència que els caucàsics havien estat presents a Amèrica milers d’anys abans de l’arribada dels colons europeus. Philip Florke (1993), membre de l’Institut Arqueològic d’Amèrica i de l’Institut Alemany d’Arqueologia, va anar més enllà amb aquesta teoria i va llençar una hipòtesi més concreta: segons ell, l’Homo erectus8 va arribar al nord-est de Brasil des d’Àfrica a través de l’Atlàntic. Les línies d’un article titulat Brasil: la cuna del hombre americano, publicat l’any 1993, va posar en veu de Florke les següents paraules: «considerant que ells [els primers pobladors] volien ocupar les illes davant la costa africana en direcció nord-occidental, és possible que hagin estat arrossegats per corrents marítimes

No obstant això, recents descobriments arqueològics a Austràlia i a la Polinèsia occidental semblarien indicar un ús del vaixell en alta mar durant els 35000-40000 anys BP (Adovasio; Pedler, 2004). L’investigador Clemente recorda al respecte que el primitiu home de Flores va aconseguir arribar fins la illa indonèsia navegant, fet que demostra que la navegació era una possibilitat viable a l’època. 7 Un estudi publicat a la revista Nature ha coincidit amb aquells que creien que l’Home de Kennewick era l’antecessor dels actuals indígenes nord-americans. Mitjançant l’ús d’ADN antic s’ha aconseguit demostrar que l’ Home de Kennewick està més relacionat amb els nadius americans que amb qualsevol altra població, tal com sosté Rasmussen (2015), un dels autors de la recerca a la Universitat de Copenhaguen a Dinamarca. 8 Les evidències d’expressió artística a Pedra Furada revelen ocupacions de grups humans durant la transició de l’ Homo erectusa Homo sapiensa la regió central de Brasil (Bahía). 6

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

favorables» (Florke, 1993). Segons el mateix autor, no és vàlida la hipòtesi segons la qual els primers americans van arribar des d’Àsia a través de l’estret de Bering, ja que no comptaven amb suficient protecció contra les condicions climàtiques d’aquestes regions. El mateix article dona veu a un altre investigador, Time (1993), que assegura que «si l’home va arribar a Amèrica del Sud fa aproximadament 13000 anys, hagués hagut de creuar el pont terrestre de Bering molts milers d’anys abans. Això no hagués representat cap problema, però la marxa cap al sud hagués estat dura, doncs nombroses capes de gel tallaven pràcticament tot l’accés a Amèrica del Nord des d’Alaska entre 20000 i 14000 anys enrere» (Time, 1993). Sobre aquesta mateixa qüestió, la pròpia Guidon –a través d’una cita recollida a l’estudi de Fiorella (2018-2019)– afegeix: «crec que està malament pensar que tots [els primers pobladors americans] s’hagin creuat a Bering a la recerca de mamuts, és quelcom infantil. Considero que també van venir per mar. No veig per què no podrien haver creuat l’Atlàntic». Malgrat la indefinició que encara existeix sobre el recorregut que van seguir les primeres poblacions que van arribar a Amèrica, es pot inferir que l’accés d’aquestes bandes es va produir per múltiples vies, una hipòtesi que implicaria, sens dubte, una ràpida població del territori durant el Plistocè que va anar augmentat progressivament al llarg de l’Holocè gràcies, en part, a «l’estabilització d’un clima més humit i calorós associat a l’expansió de la floresta subtropical» (Schmidt, 2005: 9). Aquestes característiques ambientals coincidirien amb les primeres ocupacions estables a la zona, «on les seqüències de datacions obtingudes són indicadores de patrons recurrents d’ocupació de punts específics del paisatge, marcats per les zones de confluència de cossos d’aigua» (Schmidt, 2005: 10). El clima favorable de la franja equatorial hauria estat clau en l’èxit d’aquestes poblacions i la seva ràpida difusió arreu del territori, doncs s’ha suposat un avenç de 30 km per cada de generació en un període de 2000 anys, tal com Brasil: la cuna del hombre americano, (1993). Es coneix que, un cop disminuïdes les pluges, l’actual clima començà a assentar-se al voltant de l’any 6000 BP. Les fonts d’alimentació començaren a escassejar i «la megafauna va desaparèixer per complet de la regió, com l’Haplomastodon i l’Stegomastodon, antecessors directes de l’elefant» (Rodríguez-Flórez et al., 2009: 80). Els canvis de la vegetació i l’extinció d’una part significativa de la fauna no van afectar la supervivència dels grups humans, que tenien com a principal font d’alimentació a les mitjanes i petites espècies que van sobreviure als canvis climàtics.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

CONCLUSIONS Fins les últimes dècades del segle XX, els prehistoriadors americanistes han manifestat una extensa varietat d’opinions pel que fa a l’arribada dels primers humans a les Amèriques: l’arrelat consens Clovis havia estat la primera i més acceptada teoria sobre el poblament del continent. Les nombroses proves materials descobertes per Guidon i altres arqueòlegs en els darrers temps han fet trontollar la hipòtesi d’un sol accés a Amèrica fins al punt d’invalidar-lo. Considerant en conjunt l’antiguitat de les evidències paleontològiques i arqueològiques recollides a la Serra da Capivara i a altres jaciments d’Amèrica del Sud, sorgeix la necessitat de replantejar per complet la solidesa del consens Clovis tot contemplant noves portes d’arribada a Amèrica. En aquest sentit, és factible pensar que el procés d’entrada i ocupació del darrer continent colonitzat per l’ésser humà fos el resultat de varies vies d’accés al terreny, les quals, sumades a unes condicions climàtiques tropicals idònies per la caça i la recol·lecció, explicarien la ràpida expansió de les comunitats humanes en tot el territori americà. Entenem, per tant, que en aquest procés progressiu d’ocupació territorial van coexistir diverses cultures que van entrar a Amèrica en diferents períodes de temps i per diferents punts d’entrada, havent-se d’adaptar a nous contextos geogràfics, climàtics i biològics que haurien permès la subsistència d’aquestes comunitats. És evident que cal esperar l’avenç de les investigacions multidisciplinàries que encara avui s’estan realitzant a la zona sud del continent, on ha aparegut la major quantitat de jaciments prehistòrics de cronologia més antiga. Per aquest motiu, la descoberta de tots aquests vestigis arqueològics requereix d’estudis de major precisió que ajudin no només a verificar les dates obtingudes per les datacions absolutes, sinó també a aportar noves dades que facin possible reconstruir –amb el màxim rigor científic– els processos i les dinàmiques del poblament americà. L’exposició de totes aquestes dades en les pàgines anteriors ens demostra també la problemàtica que rau, en molts casos, al voltant de les reivindicacions estatals i polítiques davant les evidències científiques. El protagonisme vinculat a les teories sobre el recorregut de la humanitat ha estat des d’antic una qüestió centralitzada principalment per Europa i Nord-Amèrica, un fet que ha monopolitzat indiscutiblement les investigacions científiques, tot condicionant-les a factors de tipus geopolític.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

BIBLIOGRAFIA BELTRAO, M.C.; ABULAFIA, J; MORAES F.A.; et al. Datação absoluta a mais antiga para a presença humana na América. Rio de Janeiro: UFRJ, 1987. BOËDA, E. et al. «A new late Pleistocene archaeological sequence in South America: the Vale da Pedra Furada (Piauí, Brazil)». Antiquity, 2012, vol. 88 (341): 927-941. «Brasil: la cuna del hombre americano». El Tiempo, 1993 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/33ctakB (Consultat: 4/09/2019). FERNÁNDEZ LÓPEZ, J. M. Pedra Furada: Nueva evidencia y nueva polémica sobre la fecha de ocupación humana de América. Paleoantropología hoy, 2014 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2n85PAX (Consultat: 3/10/2019). FERNÁNDEZ, A. Los primeros humanos en América: Diferentes teorías y relaciones que se pueden extraer. Universitat Rovira i Virgili, 2008 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2lFyfl6 (Consultat: 1/10/2019). FIORELLA, C. Pedra Furada: Resumen de los datos más importantes del sitio arqueológico. Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Perú), 2018-2019 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2l4chYL (Consultat: 29/09/2019). GOELDI, E. «A Serra da Capivara e os primeiros povoamentos sul-americanos: uma revisão bibliográfica». Boletim do Museu Paraense Emílio Goeldi Ciências Humanas, 2019 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2nRwy4U (Consultat: 2/10/2019). GUIDON, N.; DELIBRIAS, G. «Las fechas de carbono 14 apuntan al hombre en las Américas hace 32 000 años». Naturaleza, 1986 (321): 769–771. GUIDON, N.; PESSIS, A.-M. et al. «Pedra Furada, Brasil: Paleoindians, Paintings and Paradoxes». Athena Review, Vol. 3, no. 2: Peopling of the Americas, 2002 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2ncLsCv (Consultat: 30/09/2019). GUIDON, N.; PESSISN, A.-M. et al. Nature and age of deposits in Pedra Furada, Brazil: reply to Meltzer, Adovasio & Dillehay. Cambridge University Press, Vol. 70, no. 268, 1996 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2ncSkzN (Consultat: 28/09/2019). LEORI-GOURHAN, A. La prehistoria en el mundo. Ediciones AKAL, 2002. MANN, C. Una nueva historia de las Américas antes de Colón. Taurus: 232-234, 2006. PARENTI, F. Archaeology of Pedra Furada. Encyclopedia of Global Archaeology, 2010 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2nSW89O (Consultat: 6/10/2019). POLITIS, G., PRATES, L.; PÉREZ, I.; El poblamiento de América. Arqueología y bioantropología de los primeros americanos. Universidad de Buenos Aires, 2009 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2n7PSeb (Consultat: 8/10/2019).

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

PUEY, V. La ocupación cazadora-recolectora durante la transición del Pleistoceno en el Oeste de Río Grande. Access Archaeology, 2018 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2nSTeBN (Consultat: 1/10/2019). RASMUSSEN, M. «La ascendencia y afiliaciones de Kennewick Man». Nature , 2015, 523.7561: 455 [en línia]. Disponible a: https://go.nature.com/2oOJ2L7 (Consultat: 30/09/2019). RODRÍGUEZ-FLÓREZ, C. D. et al. «Revisión de la fauna pleistocénica Gomphotheriidae en Colombia y reporte de un caso para el Valle del Cauca». Boletín científico Centro de Museos: Museo de Historia Natural, vol. 13 No. 2, 78, 2009 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2MgzGQp (Consultat: 5/10/2019). SANTOS, J.; FRANCA, A. et al. Depósitos cuaternarios en el Parque Nacional Serra da Capivara y sus alrededores, estado de Piauí, sureste de Brasil. Universidad de São Paulo, 2012 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2l845H6 (Consultat: 28/09/2019). SCHMIDT, A. Diversificar para poblar: El contexto arqueológico brasileño en la transición Pleistoceno-Holoceno. Rupestreweb, 2005 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2oCZKwY (Consultat: 27/09/2019). SOTOS, E.; MADRIDEJOS, A. «Un yacimiento en Brasil reescribe el primer poblamiento de América». El Periódico, 2015 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2l845H6 (Consultat: 30/09/2019). «¿Y si los primeros americanos no llegaron por el estrecho de Bering?» Agencia Sinc, RTVE, 2016 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2cni7vU (Consultat: 6/10/2019).

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

ANNEX

Fig. A:Fotografies dels jaciments arqueològics més significatius de la Serra da Capivara. De dalt abaix: Vale da Pedra Furada, Tira Peía i Sitio do Meio. Font: E. Boëda et al., 2012.

Fig. B: Estat dels nivells excavats a l’exterior de l’abric (esquerra) i detall de l’estratigrafia general (dreta) en les excavacions del 2012. Font: E. Boëda et al.,2012.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

Fig. C: Materials lítics recuperats a Pedra Furada. Font: Paleoantropología hoy,2014.

UNITAT

NIVELL

CRONOLOGIA

A, B, C

a partir de 6000

ST 2

C, D, E

10000-6000

ST 1

11000-10000

PF 3

F, G, H

26000-11000

PF 2

H, I, J

36000-26000

PF 1

J, K, L

60000-36000

Fig. D:Taula cronoestratigràfica de Pedra Furada. Font: elaboració pròpia segons N. Guidon, 2010.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

Fig. E:Radiocarboncronologia sense calibrar, fases culturals (unitats) i columna sedimentària. Principals hiatus: 10,4-14,3 kp BP, 22-25 kyBP. Els símbols sedimentològics fan referència a la secció principal, central i seccional. Font: Fabio Parenti, 2010.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

Fig. F: Màtrix Harris de Pedra Furada Font: Fabio Parenti,2010.

Arqueologia prehistòrica i protohistòrica Judit Hernàndez Mas i Gerard Jover Santos

Fig. G: Panell XV de GO-JA-03 a Pedra Furada. Font: Schmitz et al., 1997.

Fig. H: Detall de pintura rupestre a la balma de Toca da Boqueirão de Pedra Furada amb representacions antropomorfes i faunístiques com cocodrils, pumes, cérvols i llama. Font: Guidon, N; Pessis, A.-M.et al., 2002.