Detalls curiosos I ja som partit cap a Hyde Park per veure una mica es moviment que hi hauria com a bon diumenge. Efectivament e-hi havia una gran gentada: uns que seyen, altres que’s pasetjaven, altres que pegaven cosses a pilotes grosses, altres que lletgien enfilats a unes barreres que hi havia ensá i enllá, i altres qu’estaven ajeguts d’esquena o de costat o de corbeu demunt s’erba, demunt aquella erba tan fina i tan espessa com es cabeys des cap. I no eren sols senyors ben vestits, sino senyores ben endiumenjades, allargades en-terra, de costat. I n’hi havía una estesa de gent així que no eren tot berbes. I negú hi parava atenció. Se veu qu’aquí es tal costum, que a una altra banda sería molt estrany i fins escandalós. E-hi ha que confessar qu’aqueys inglesos son una gent molt especial. —Lo que també me crida s’atenció, es que per aquí un no veu gent grassa ni amagrida: tothom está de bones carns i ben sá; pero a casi negú es greix l’embarassa per córrer. Ara tampoc veureu gent des-sustada, que només tenguen sa pell i ets ossos. —Una altra cosa he vista aquí, que no l’havia vista més que qualque pic a Alemanya: senyors ab capell ab trona i senyores ben enllimonades i arrogants que, si frissen d’arribar en lloc, prenen es trot i se’n van correns p’es mitx des carrer, tant com en poren treure. Ja m’hi venia aixó de nou es primers dies! No me’n poría avenir! Pero ja bastará per avuy.
Dia 20 de matx «Kensington Museum» dematí i de capvespre Jo’m pensava, com sentia anomenar aquest Museu, que no era més qu’un i que ab un parey d’hores a tot estirar l’hauria visitat i rede-visitat. El Pare Strassmaier ja’m va dir que no’m bastava un dia per veure’l, i aixó ja’m posá ab guardia. Avuy e-hi he volgut anar, i ab prop de tres hores es matí i dues es capvespre només n’he pogut
© Maria-Pilar Perea per l’edició, 2011.
128