11 minute read

Capítol 1 > El poble és sobirà

El p és s le ir

1

Advertisement

«La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble»

Abraham Lincoln (1809-1865) president dels Estats Units

—Pare, sovint sentim a parlar dels Plens, de les Juntes de Govern Local, dels consells participatius, del pressupost municipal... i d’altres temes que no acabem d’entendre. Ens pots explicar què hi fan, els regidors, a l’Ajuntament? —És una bona pregunta. Vosaltres ja sabeu que fa anys vaig fer de regidor, la qual cosa significa que uns quants veïns del poble em van triar per a representar-los a l’hora de gestionar els assumptes públics, que vol dir tenir cura de les coses de tots. Fer de representant municipal és un honor, però és també una delicada responsabilitat. Quan un regidor és a l’Ajuntament no parla només per a ell, sinó en nom del conjunt de ciutadans que l’ha escollit. Per això diem que el poble és sobirà, perquè els qui realment manen són els ciutadans. Els regidors només remenen l’olla per delegació.

—Remenar l’olla per delegació? Què vols dir? Si no t’hi esforces pas una mica més...

—És una manera de dir, una expressió popular que es fa servir força. Ser de l’olla –com tallar el bacallà o menar la dansa– vol dir ser dels que manen o decideixen. Però sempre s’ha de tenir clar que es porta les regnes per encàrrec dels altres ciutadans, com a resultat d’unes eleccions democràtiques. Per més anys que faci que algú es dediqui a tallar el bacallà, és imprescindible que no oblidi mai que ocupa el càrrec provisionalment, per delegació dels seus convilatans. La democràcia s’ha de cuidar, com si fos una planta delicada, perquè si no, degenera de seguida. O l’anem regant o es marceix.

—Què és, exactament, la democràcia? N’hem sentit a parlar a casa, a l’escola i a la televisió. Que tothom en parli deu voler dir que és important... —Ho és molt, d’important. Democràcia és una paraula antiga, procedent de la llengua grega, que vol dir govern del poble. Ve de l’època en què els grecs es reunien en assemblea a la plaça –o àgora– per discutir els assumptes públics. Els experts diuen que podem considerar democràtic un sistema polític quan compleix almenys quatre requisits. El primer, que es respectin els drets humans: dret a la vida i a la seguretat personal, dret a tenir un judici just, dret a no ser discriminat, dret a tenir una nacionalitat, dret a l’educació... Sense aquest respecte escrupulós cap als drets humans no hi pot haver democràcia. El segon, que hi hagi llibertat: llibertat per poder pensar, per poder donar la nostra opinió, per poder llegir els llibres que vulguem, per poder escriure allò que ens vingui de gust... La llibertat de les persones és la font més important de legitimitat política. El tercer, que els vilatans puguem triar els nostres governants, a través de les eleccions, que ja sabeu que, aquí, són cada quatre anys. És un dret molt important que tenen els majors de divuit anys i pel qual van lluitar moltes persones que van viure abans

que nosaltres. I, finalment, el quart, que s’actuï segons les lleis que haurem fet entre tots i que haurem aprovat per majoria. Des dels grecs, en democràcia hi ha dues regles d’or: la isegoria i la isonomia. Isegoria vol dir, simplement, que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats de fer sentir la seva veu, les seves opinions. Isonomia vol dir que les normes de convivència i les regles de joc han de ser iguals per a tothom. En resum, tots els ciutadans som iguals i per això tenim –vull dir hauríem de tenir, perquè és evident que sovint això no és així– els mateixos drets i els mateixos deures. Tenim el dret de ser lliures, però també tenim l’obligació de respectar la llibertat dels altres.

—Això que tots som iguals no ho veiem gaire clar. Els rics són iguals que els pobres? Els que fan alguna malifeta han de tenir els mateixos drets que els que es porten bé? A més, sovint sentim a dir que hi ha immigrants que venen a treballar a casa nostra i les passen una mica magres... —M’heu ben atrapat, perquè heu descobert la trampa que hi ha en les meves paraules. Jo us parlava de la teoria, de la situació ideal, d’allò que hauria de ser. Però és evident que la democràcia no és pas un sistema perfecte, sinó que falla per moltes bandes. I, tal com vosaltres insinuàveu fent la pregunta, massa vegades deixa gent al marge. Per això algú ha dit –molt encertadament– que, de tots els règims polítics, la democràcia és el menys dolent. En una caixa de pomes n’hi pots trobar de molt bones, de bones i de dolentes. Passa el mateix amb la democràcia: en el fons és un problema de qualitat.

—I quines són les causes que fan que la democràcia sigui de baixa qualitat? —N’hi ha moltes, però us n’explicaré tres o quatre. Mireu, un dels pilars fonamentals de la democràcia són els par-

tits polítics. (Obro un parèntesi: els partits són agrupacions de ciutadans que pensen, més o menys, en la mateixa direcció, la qual cosa no vol pas dir que pensin exactament igual. A vosaltres i a mi ens pot agradar anar al mateix lloc, però per dos camins una mica diferents. Això no ha de ser cap problema, oi que no? Tanco el parèntesi). Us deia que vivim en una societat partitocràtica, que vol dir basada en els partits polítics. Només heu d’obrir el televisor o llegir qualsevol diari i veureu que tinc raó.

—Ara ens hem perdut: on vols anar a parar? —A vegades, malgrat la importància dels partits polítics, la gent no els percep com una eina útil i àgil per a resoldre els problemes que té, des dels més quotidians –transport públic, enllumenat, recollida d’escombraries, neteja viària...– fins als més complexos –pobresa, marginació, delinqüència, identitat nacional...–. Els partits viuen una certa crisi, un desprestigi evident. I, com més es debiliten els partits i els polítics que els menen, més es debilita la democràcia. Ja teniu, doncs, un primer factor de pèrdua de qualitat democràtica. I ja teniu, també, si voleu, una primera proposta de solució: enfortir els partits polítics –fent-los més participatius, més oberts, castigant fort les males pràctiques...– ajudaria a millorar la salut de la democràcia.

—Tot això costa d’entendre. Ens en pots posar algun exemple? —Sí. Un de ben fàcil i que entendreu de seguida, que jo mateix he viscut en la meva experiència de regidor. Tingueu present, però, que és un exemple que potser només serveix per a un poble; si parléssim d’una ciutat us n’hauria de posar un de diferent, tot i que l’essència seria la mateixa. És

aquest: una vegada, repartint pel poble un butlletí informatiu amb un altre regidor, un veí ens va dir que li agradaria que arregléssim les baranes d’un pont que estaven fetes malbé. Com que ens volíem fer càrrec del problema, i volíem veure exactament de què ens parlava, li vàrem dir: «Que les podríem anar a veure?» I va quedar parat que algú li fes cas d’aquella manera i s’interessés, de veritat, per allò que plantejava. Em vaig entristir molt perquè vaig poder comprovar com, un fet que hauria de ser normal, no ho era. Quan el polític s’allunya del poble, la democràcia s’afebleix. En canvi, quan s’hi acosta, la democràcia s’enforteix de debò.

—O sigui que està en mans dels polítics ajudar a enfortir la democràcia? —Hi tenen un paper molt important! Us n’explicaré un cas: imagineu-vos un polític que, a còpia d’anar agafant responsabilitats, arriba un moment en què ha de deixar la seva feina i dedicar-se en exclusiva a la política. Passa de ‘fer de’ polític a ‘viure de’ la política. Això, en principi, no és cap problema, al contrari: fa possible que tothom es pugui dedicar als afers públics. Si no es fes d’aquesta manera només s’hi podrien dedicar els desvagats o els rics, i evidentment no seria just ni convenient. Jo soc dels que defenso que hi ha d’haver polítics professionals –vull dir persones que només es dediquin a la política–, durant un temps limitat, i que han de cobrar un sou digne. Però suposo que ja deveu haver intuït que en tot això hi ha un risc perillós, i és que aquest teòric polític de què parlem no sàpiga plegar. Que la necessitat de conservar el seu lloc de treball li afebleixi l’esperit crític i li faci agafar tics antidemocràtics. Per desgràcia, els qui ostenten el poder a vegades l’acaben considerant una mena de dret adquirit:

amb el pas del temps es converteixen en petits dèspotes, deixen de tolerar els desacords i només esperen dels altres servilisme i afalac. Hi ha un pensador antic, que es deia Aristòtil, que ho deia d’aquesta manera: «Els avantatges que proporcionen el poder i l’administració dels interessos generals inspiren a tots els homes el desig de perpetuar-se en l’exercici del càrrec». Vet aquí com una cosa que d’entrada és bona –que un polític es pugui dedicar només a fer de polític– es pot convertir, si no es vigila –si no vigilem, perquè això ens pot passar a tots–, en perversa. Els experts em sembla que bategen aquest fenomen amb unes paraules una mica altisonants: en diuen oligarquització de la política. Us ho deia o no us ho deia, que la democràcia s’ha d’amanyagar com si fos una planta tendra?

—Parlàvem de les causes que poden afeblir la democràcia i has dit que ens n’explicaries tres o quatre. De moment n’has dit dues: la crisi dels partits i el desprestigi dels polítics. —Vegem-ne un parell més, doncs. Els que hi entenen diuen que l’actual sistema electoral ha quedat antiquat. S’hauria d’anar cap a un model més obert, que fes possible la participació dels ciutadans en la selecció dels candidats. També opinen que potser caldria ampliar les llistes obertes per poder triar les persones en l’ordre que volguessin els ciutadans i no pas en l’ordre que volen els partits. Això ja es fa així en alguns pobles petits i funciona molt bé, perquè d’aquesta manera es veu el suport concret que té cadascú. Un sistema obert –fins allà on fos possible– facilitaria el fet de donar comptes als ciutadans i, en canvi, faria més difícil que els mediocres i els aprofitats es barregessin, per imposició dels partits o ves a saber per quines pressions, enmig de les llistes.

—Tu t’has dedicat a la política local i, curiosament, deixes els partits i els polítics força mal parats... —Tot seguit ho compensaré una mica, amb la quarta causa d’afebliment democràtic que us vull explicar. Una democràcia de qualitat requereix persones responsables, implicades en la respublica –la cosa pública, la comunitat: ara ja sabeu d’on ve la paraula república–, que controlin de prop el poder polític. Escolteu bé aquesta frase, dita per un senyor al qual van donar el Premi Nobel, un dels guardons més importants del món: «Si la democràcia no controla els abusos de poder, no és democràcia». En definitiva, no hi ha democràcia possible sense demòcrates. Sense ciutadans que jutgin la gestió pública amb esperit crític no hi pot haver democràcia de qualitat. En tot cas, serà una democràcia de segona...

—Però ens has dit que els ciutadans majors d’edat ja voten els polítics, en el nostre cas cada quatre anys, per tal que els representin... —Sí, evidentment, però no n’hi ha prou votant cada quatre anys i desentenent-se després d’allò que ens afecta a tots. S’hauria de complementar la democràcia representativa –que vol dir votar els polítics que ens representen– amb una democràcia més participativa, ja que no només hem d’exigir drets, sinó que també ens hem d’autoimposar deures. Tenim el deure d’implicar-nos en els afers públics, cosa que, d’altra banda, no està gens de moda: ‘Això, que ho faci l’administració’ és la frase del dia. Molta gent vota cada quatre anys –els que ho fan, perquè n’hi ha que no fan ni això– i després es desentenen de la vida en comú, com si no fos cosa seva. En certa manera, tal com deia un savi antic, renuncien a la llibertat. A l’antiga Grècia, qui no participava dels afers públics era considerat un ‘idiota’, una paraula que en aquell moment definia la persona aïllada,

fàcilment manipulable, que no podia oferir res als altres i que només es mirava el melic. Per tant, tingueu ben present que, a més desinterès per la política, i a més desmobilització popular, menys democràcia.

—Podries fer un esforç per explicar-nos-ho d’una manera una mica més planera... —Us ho diré amb unes paraules escrites a la porta d’uns lavabos de la Universitat Autònoma de Barcelona, que són molt adequades per acabar d’il·lustrar això que us explico. A voltes els vàters universitaris són vertaders llibres oberts de filosofia; en aquest cas la inscripció deia: «De vegades, rentant-nos les mans ens embrutem la consciència». A l’hora de gestionar els afers públics, ningú se n’hauria de poder rentar les mans, ningú hauria de poder ‘passar-ne’.

—I quina solució proposes, doncs, per fer que la democràcia no sigui ‘el menys dolent dels sistemes’ sinó ‘el millor de tots’? —Dignificar el valor de la política, que és l’eina que ens permet viure en societat i regular la nostra convivència, aprofitant-la per fer pedagogia. Entenent-la com un servei temporal i no pas com una professió vitalícia. Enfortint-la amb més participació, cosa que vol dir que, prèviament, hi ha d’haver més cultura, més informació i més transparència: com més profundament cívics siguem, més democràcia tindrem. En definitiva, col·laborant en l’educació dels ciutadans per fer que s’estimin i respectin vivament els valors democràtics, uns valors, d’altra banda, que no han de ser sacralitzats, sinó que han de ser entesos com una bona eina per a resoldre els lògics i inevitables conflictes de convivència.

This article is from: