Capítol 2 > Petita història dels ajuntaments

2petita història els ajuntaments

«Qui no coneix la història o ignora el que ha passat abans del seu naixement, tota la seva vida serà un nen»

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) orador i polític romà

—Ja ens ha quedat clar què s’hi fa a l’Ajuntament: representar els veïns i col·laborar en la bona marxa dels afers municipals. Jugar al joc democràtic, n’has dit. Però ara ens agradaria que féssim un pas més i ens expliquessis, breument, com van néixer i créixer els ajuntaments. Te’n veus amb cor? —Ho provarem, tot i que haurem de recular més de setcents anys, en plena època medieval, quan algunes parròquies van adquirir personalitat pròpia davant del rei i van esdevenir universitats.

—Universitats? —Sí, però no pas en el sentit que vosaltres esteu pensant, és a dir, com a centre d’ensenyament superior, malgrat que la paraula té el mateix origen. En aquells anys els pobles que van ser reconeguts amb el nom d’universitat van esdevenir els primers municipis, que expressaven la seva voluntat mitjançant el consell municipal.

—Així, el consell municipal és com dir ara l’ajuntament? —Si fa no fa. El consell municipal, plenament organitzat en el decurs del segle xiv, era present a les principals viles i ciutats del Principat. D’una banda, hi havia el ‘consell general’, format pels caps de família, que se solia reunir una vegada l’any per resoldre temes importants; per una altra banda hi havia el ‘consell ordinari’, format per un nombre reduït de cònsols i consellers –per entendre’ns, els regidors d’ara–, elegits anualment.

—I com els elegien? Hi havia eleccions municipals, com ara? —Ho solien fer amb el sistema d’insaculació, que era una mena de sorteig. Posaven el nom de totes les persones elegibles dins d’una bossa o saquet –precisament d’aquí ve el nom d’insaculació– i les persones que sortien eren les seleccionades per ocupar els càrrecs que estaven en joc. Heu de saber que no tothom podia ser elegible –les dones, per exemple, ni votaven ni podien ser elegides– i, a més, se sap que hi havia alguns favoritismes i força corrupció.

—O sigui que podríem dir que eren unes eleccions poc democràtiques? Hi havia gent que feia trampes? —Vist amb els ulls d’ara, sí. La democràcia de qualitat –si més no, almenys d’una ‘certa qualitat’–, per desgràcia, és una conquesta ben recent, dels nostres dies. En les pràctiques insaculatòries d’aquella època no n’hi havia un pam de net...

—A veure, centrem-nos. Els orígens més llunyans ja ens han quedat més o menys clars però l’ajuntament, tal com l’entenem ara, a quina època neix? —L’ajuntament, en la seva forma actual, neix l’any 1716 amb la Nova Planta de Felip V, però sobretot a partir de la Real Cédula de 1718, que fa que tots els municipis de Catalunya

s’organitzin a imatge i semblança dels ajuntaments castellans. El rei borbó prohibeix el sistema insaculatori i fins i tot s’atreveix a eliminar el Consell de Cent de Barcelona –el consell que governava la ciutat–, que havia estat fundat per Jaume I i tenia cinc segles de vida. Aquest nou sistema imposat es consolida amb les Corts de Cadis i amb la Constitució espanyola de 1812 –anomenada popularment ‘la Pepa’ perquè fou promulgada el dia de Sant Josep–. D’aquells anys cap aquí hi ha hagut, és clar, moltes lleis i reformes que han anat revisant i modificant les atribucions dels ajuntaments i l’elecció dels seus membres. En èpoques de dictadura –un dictador és algú que mana per la força, sense que ningú l’hagi triat– els regidors s’han designat a dit; en canvi, en èpoques de democràcia s’han triat –com ha de ser, és clar– en unes eleccions municipals. En essència, però, el nostre sistema, que sempre ha estat centralista i unitari, ve d’aquella època, d’ara fa aproximadament dos segles.

—Què vol dir centralista i unitari? —Doncs que al llarg de la història els ajuntaments han estat molt subordinats al govern central espanyol, a Madrid, i han actuat quasi sempre, a la pràctica, com a petites delegacions de l’administració de l’Estat al territori. Només en moments molt puntuals hi ha hagut alguna experiència real de descentralització i d’autonomia municipal. En aquest sentit ara estem vivint un dels millors moments de tota la història dels ajuntaments ja que, malgrat que hi ha intents de fer-los anar enrere i molts aspectes que cal millorar –entre els quals el finançament–, estem en un bon camí.

—Per tant, el futur, en general, el veus ben encarrilat? —Ja sabeu que soc optimista i, per tant, el futur del municipalisme el veig bé, tot i que caldria ser valents i fer alguns

canvis dràstics. Perquè pugueu entendre els canvis que proposo he de començar des del principi. Mireu: el terme municipal és un tros de país, a vegades molt petit i a vegades més gran, regit per un ajuntament. Les funcions i responsabilitats dels ajuntaments se centren estrictament en el seu terme municipal, i això no vol dir que no puguin portar les inquietuds de la seva comunitat a instàncies de decisió més allunyades. Vull dir que, al costat de les funcions administratives o de gestió que des de fa molts anys han exercit els ajuntaments –gestionar les escombraries, la neteja viària, la xarxa d’aigua, l’urbanisme i els permisos d’obres, la sanitat bàsica, les festes populars, l’organització d’actes culturals, el manteniment dels centres escolars, la seguretat, la conservació de les rieres i dels camins públics…– cada vegada més n’han de complir d’altres de naturalesa clarament política –d’articulació de la convivència, de solidaritat, de sostenibilitat, d’integració social, d’educació, de desenvolupament econòmic, de planificació estratègica…–, que fan que, a la pràctica, el municipi tingui incidència més enllà del seu terme municipal. Això cada vegada passarà més, sobretot perquè, amb l’eclosió dels mitjans de comunicació i de transport, les comunitats actuals són més obertes i es relacionen més entre si. Els municipis, doncs, en aquest nou marc de globalització ja no poden continuar aïllats, fent cadascú la batalla pel seu compte. S’està imposant una nova dimensió política dels municipis, com ja us he dit, que demana, també, polítics més ben preparats, que siguin capaços de liderar un trencament amb les velles cotilles tradicionals.

—Però, anant al gra, ens en podries dir algun, d’aquests canvis que dius que s’haurien de fer? —Com a mínim en faria dos, de canvis. El primer ja us l’he insinuat, i és un canvi de xip. Tots plegats ens hem de mirar

de convèncer de la força que poden arribar a tenir els municipis a l’hora de fer polítiques de proximitat. Un pensador antic deia que la democràcia només era possible quan el que manava coneixia el nom de tots els seus convilatans. És molt exagerat, això, no cal dir-ho, i fals, però em serveix per explicar l’enorme potencial que tenen els ajuntaments per ajudar a solucionar els problemes dels veïns i de les veïnes i per a satisfer les seves necessitats bàsiques. Hem de treballar perquè deixin de ser organitzacions marginals i de poca volada –simples màquines administratives– i passin a ser, realment, el primer nivell d’organització política del país.

—I el segon canvi? —El segon canvi que faria, lligat amb el primer, té a veure amb el mapa municipal de Catalunya, que en aquests moments el formen nou-cents quaranta-set municipis. Des del meu punt de vista això és una autèntica bestiesa i, per tant, caldria reduir-los considerablement.

—A veure, a veure... Ens estàs dient que, segons el teu punt de vista, caldria suprimir municipis i, per tant, ajuntaments? —N’estic convençut. Amb només una quarta part dels municipis actuals n’hi hauria ben bé prou. I no ho dic pas jo, això: fa molts anys que diversos experts ho diuen amb força, però ningú els ha fet mai cas, perquè als polítics els costa, a vegades, agafar la nansa pel cantó que crema. Per poder, d’una banda, gestionar amb eficàcia les competències que les lleis atribueixen als ajuntaments i, d’una altra, per poder dur a terme polítiques valentes que encarin bé el futur, els que ho han estudiat diuen que els municipis haurien de tenir, com a mínim, uns cinc mil habitants. Ho diuen perquè als municipis petits els és difícil de tenir bons tècnics, de disposar de prou recursos econòmics, de poder fer sosteni-

bles segons quins serveis… En unitats administratives més grans això és molt més fàcil. Probablement podríem discutir si en lloc de cinc mil habitants, aquestes noves agrupacions n’han de tenir tres mil o set mil, però, en qualsevol cas, el que és clar és que actualment només un quinze per cent dels municipis catalans supera els cinc mil habitants i, per tant, ja es veu que és molt difícil, amb el panorama que tenim, treballar amb criteris d’eficiència. El meu amic Ernest Costa i Savoia, que coneix el país com ningú, perquè l’ha trepitjat de dalt a baix, diu –i ho té escrit– que hem de ser capaços d’arribar a prescindir d’un mapa municipal exorbitadament fragmentat, útil a la societat d’ahir però que, en canvi, és un seriós entrebanc per a la de demà.

—Però, aleshores, què vols dir? Que cal fer desaparèixer els pobles petits? —No, res d’això. Hem de continuar millorant els pobles i hem de mirar, d’una banda, de descobrir i aprofitar de manera respectuosa i valenta tot el possible potencial econòmic per tal que no perdin població; de l’altra, hem de vigilar que no perdin la seva idiosincràsia, la seva vitalitat, les seves festes, els seus símbols i els seus elements identificatius. Una altra cosa diferent és trobar fórmules imaginatives que corregeixin les irracionalitats del mapa territorial: municipis que quasi no tenen població; municipis amb un terme ridícul, que els incapacita per créixer o, al contrari, amb un terme tan gran que no el poden mantenir en condicions; nuclis de població dividits en dos o tres termes; municipis separats que, de fet, són una sola ciutat... Hem de fer compatible el manteniment i la potenciació dels pobles i viles amb la reducció d’ajuntaments. Espero que, un dia no gaire llunyà, algun polític valent envesteixi amb determinació aquesta reforma tan necessària i urgent.