Capítol 3 > El funcionament de la Casa de la Vila

3el funci nament e la casa e la vila

«La societat té el dret de demanar comptes de la seva administració a tot agent públic»

Article XV de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)

—Ens has explicat què és la democràcia, d’on venen els actuals ajuntaments i algunes de les seves problemàtiques. Potser ha arribat l’hora de saber com funcionen. Per on vols començar? —Comencem per la seva organització. L’ajuntament és una estructura complexa, formada per un conjunt d’òrgans, a través dels quals actua i pren decisions. Cada un d’aquests òrgans –alcalde, tinent d’alcalde, regidors, ple, comissions diverses, consells participatius, secretaria, intervenció...– té unes funcions i competències diferents, que estan definides per les lleis bàsiques i pels reglaments que les desenvolupen.

—Has quedat ben descansat, pare. Si no t’expliques pas més bé... —No us espanteu: ho entendreu de seguida si anem veient cada un d’aquests òrgans per separat. En primer lloc, parlarem dels regidors, que són les persones que el poble ha triat

perquè representin la seva voluntat a l’ajuntament. Els regidors són la peça clau de tot l’entramat municipal, ja que són els principals responsables de prendre les decisions més adients perquè el municipi rutlli adequadament. Normalment en els ajuntaments hi ha dos tipus de regidors: els que són a l’equip de govern i els que són a l’oposició.

—Equip de govern, oposició... Què vol dir tot això? —Imagineu-vos que en un poble petit que té, per exemple, set regidors a l’Ajuntament –com més gran és el municipi, més electes té–, es presenten a les eleccions tres llistes electorals –la qual cosa és un signe de vitalitat democràtica–. Imaginem-nos també els resultats, que s’obtenen després d’aplicar un sistema que rep el nom de ‘fórmula d’Hondt’: una llista treu quatre regidors, l’altra llista en treu dos i la tercera en treu un. Aquests set regidors, en conjunt, representaran la voluntat popular, però de manera diferent. La llista que ha tret quatre regidors, com que ha aconseguit el que en diem la majoria absoluta –quatre és més de la meitat de set–, haurà de formar govern. Aquest equip de quatre persones seran els encarregats de prendre les decisions més adequades per a la bona marxa dels afers públics. Els altres tres –si no és que tots set han pactat un govern d’unitat, i això no sol ser el més habitual– seran l’oposició i la seva feina serà controlar que els que manen ho facin el millor possible. També tindran com a missió formular propostes alternatives constructives, que ajudin a tirar el poble endavant. Els dos papers són importants i es complementen entre si.

—Però, i en els pobles que només s’hi presenta una llista, a les eleccions? —No és gaire bo. És veritat que, en algun cas, el fet que en un poble només s’hi presenti una llista pot voler dir que la

gent que en forma part ho fa molt bé i ningú veu la necessitat de fer-los la competència. No nego aquesta possibilitat, ni el mèrit que representa fer les coses bé. En general, però, la causa és una altra: a la gent li costa arremangar-se i comprometre’s políticament. Per inèrcia, o per deixadesa, o per por, o per mandra, o per manca de cultura cívica, o simplement per falta de temps, molta gent no es vol ‘embolicar’. I aleshores els que governen, com que no tenen ningú que els controli, fan i desfan al seu aire. En aquest cas els polítics es poden corrompre fàcilment i poden agafar mals vicis. La llista única, ja us ho he dit, no és gaire recomanable.

—I l’alcalde, com es tria? —Es tria en el primer Ple municipal de la legislatura –en la sessió en què es constitueix la corporació, que té lloc vint dies després de les eleccions– i l’escullen els regidors. Si ningú no obté la majoria absoluta a la primera votació –ja us he dit que la majoria absoluta és com a mínim la meitat més un del nombre de regidors–, és proclamat alcalde el regidor que encapçala la llista que ha obtingut més vots en les eleccions municipals.

—Quina és la feina de l’alcalde? —En el nostre país l’alcalde és una figura important, amb moltes competències. L’alcalde representa el poble i l’ajuntament en els actes on participa i en les gestions que fa, dirigeix el govern i l’administració municipals, convoca i presideix les sessions dels òrgans municipals, dicta bans i mira que es compleixin, exerceix la direcció última del personal de l’ajuntament, autoritza les despeses, ordena pagaments i es responsabilitza de retre comptes, contracta obres i serveis, concedeix llicències, fa complir els

acords municipals… De tota manera, sovint delega en els regidors de l’equip de govern moltes d’aquestes competències: per això parlem del regidor de cultura, de sanitat, d’esports, d’urbanisme, de seguretat ciutadana... L’alcalde també nomena els tinents d’alcalde, una altra figura que existeix en els ajuntaments.

—Tinents d’alcalde? —Sí, els tinents d’alcalde tenen l’obligació de substituir l’alcalde en cas d’absència o d’impossibilitat d’exercir el seu càrrec. Pot ser tinent d’alcalde qualsevol dels regidors que formen part de la Junta de Govern Local, si n’hi ha. En cas d’un poble petit que no tingui Junta de Govern Local pot ser tinent d’alcalde qualsevol regidor.

—Què és la Junta de Govern Local? —És una comissió que té com a principal finalitat col· laborar amb l’alcalde en l’exercici de les seves funcions. És un òrgan obligatori en els municipis de més de cinc mil habitants i en les capitals de comarca. Els pobles de menys de cinc mil habitants també la poden tenir si així ho acorda el Ple o si així ho disposa el seu Reglament Orgànic Municipal, anomenat popularment ROM. Aquest document sistematitza el model de funcionament intern –tant a nivell polític com administratiu– més idoni per a cada ajuntament.

—Tots els municipis tenen el seu ROM? —No, de cap manera. Els ajuntaments mitjans i grans solen tenir aprovat el seu reglament orgànic però, en canvi, els ajuntaments petits solen funcionar sense aquesta norma i segueixen allò que dicten les lleis generals de l’administració local.

—Fa un moment parlaves del Ple. Te l’hem sentit anomenar moltes vegades. Què és, exactament, el Ple de l’ajuntament? —El Ple és el Parlament del poble. El formen tots els regidors de l’ajuntament, presidits per l’alcalde. Les sessions plenàries poden ser mensuals, bimensuals o trimestrals, segons com ho hagi decidit cada municipi. El Ple aprova la normativa local –ordenances, pressupostos, plantilles de personal, reglaments…–; controla els altres òrgans municipals; decideix sobre símbols municipals, participació en consorcis i mancomunitats, operacions de crèdit, venda de patrimoni i moltes altres decisions de pes. El Ple es fa a la Sala de Plens de l’edifici consistorial, és presidit per l’alcalde i té caràcter públic. Els ciutadans, d’aquesta manera, poden escoltar els seus representants quan prenen les decisions importants que afecten el poble.

—Hi van els veïns i les veïnes, als Plens? —Per desgràcia, sobretot en els pobles petits, no gaire. A les viles més grans i a les ciutats hi sol haver més públic. En general els plens –tant els ordinaris com els extraordinaris– se solen fer sense públic, amb quatre gats, o amb algun periodista que ha de cobrir les informacions generades pel Ple. També és veritat que, quan en el Ple es debat algun tema polèmic o de molt d’interès, la sala es pot arribar a omplir de públic. Però ja us he dit que no sol ser el més habitual.

—Ordinaris? Extraordinaris? —Els plens ordinaris són els que es van fent de manera periòdica cada vegada que toca –ja us he dit que pot ser cada mes, cada dos o cada tres– i serveixen per anar tractant els temes del dia a dia de l’ajuntament. En les sessions ordinàries, que les convoca l’alcalde, s’hi poden adoptar acords so-

bre qüestions no previstes a l’ordre del dia, sempre i quan ho acordi la majoria del Ple: se’n diuen assumptes urgents. Les sessions extraordinàries, en canvi, poden ser convocades a instància tant de l’equip de govern com dels regidors de l’oposició, sempre i quan els convocants sumin almenys una quarta part del total de regidors. Un mateix regidor no pot demanar més de tres sessions extraordinàries per any. Tant de les sessions ordinàries com de les extraordinàries se’n redacta una acta, en la qual consten els assistents a la sessió, els temes que s’hi han debatut, els acords adoptats, els resultats de les votacions, etc. Les actes són redactades i custodiades pel secretari de l’ajuntament i normalment són aprovades en la sessió següent.

—Quan ens has enumerat els òrgans dels ajuntaments, has dit que hi havia diverses comissions i de moment només ens has parlat de la Junta de Govern Local. Suposem que n’hi deu haver alguna altra… —Sí, us n’explicaré tres més. Per començar n’hi ha una, que és obligatòria per a tots els municipis, siguin petits o grans, que s’anomena Comissió Especial de Comptes. S’encarrega d’examinar, estudiar i informar sobre la gestió econòmica de l’ajuntament abans de la seva aprovació per Ple, que per llei ha de ser abans de l’1 d’octubre de cada any. Els ciutadans haurien de saber que també tenen uns dies per a revisar els comptes anuals de la corporació i presentar-hi al·legacions, tot i que l’exercici d’aquest dret no sol ser gaire habitual.

—I les altres dues? —La majoria d’ajuntaments mitjans i grans solen tenir constituïdes diverses comissions informatives, en les quals hi ha representants de l’equip de govern i de l’oposició, que tenen un doble objectiu: d’una banda, discutir

els temes abans de portar-los al Ple; de l’altra, facilitar als regidors de l’oposició el coneixement d’aquests assumptes. D’aquesta manera, si aquestes comissions funcionen, en el Ple només s’han de discutir les discrepàncies que no s’han pogut llimar abans. Aquestes comissions només són obligatòries en els municipis de més de cinc mil habitants o en els que són capital de comarca; en els altres, doncs, són opcionals. Per acabar, heu de saber que en els municipis grans –els que tenen més de dos-cents cinquanta mil habitants– ha d’existir una Comissió Especial de Suggeriments i Reclamacions, que permet als veïns i entitats expressar de manera formal queixes i suggeriments al seu ajuntament. Sempre he pensat que és una llàstima que no sigui obligatòria a tots els municipis, per petits que siguin, ja que seria una bona eina de participació ciutadana i obligaria una mica més els polítics locals a tenir permanentment les orelles aixecades.

—En començar aquest capítol, quan has enumerat els diversos òrgans dels ajuntaments, has dit que en els ajuntaments hi havia el secretari i l’interventor. Quina feina fan? —El secretari és una figura molt important en els ajuntaments. La seva feina és assessorar legalment els electes i donar fe de les decisions que prenen. L’interventor és la persona que vigila que la gestió econòmica de l’ajuntament es faci correctament. Aquestes dues figures tenen ‘autoritat’ però, en canvi, no tenen ‘legitimitat’. Aquesta distinció és més important del que sembla: vol dir que han de fer funcionar bé la màquina administrativa municipal, però no s’han d’implicar ni han d’influir en les resolucions que prenen els regidors, que són els dipositaris legítims de la voluntat del poble.

—I els consells participatius, què són exactament? —Molts ajuntaments, conscients de la importància que té la participació ciutadana en l’aprofundiment de la democràcia, han creat una sèrie de consells –que poden ser d’àmbit territorial –un consell de barri, per exemple– o d’àmbit sectorial –un consell de la gent gran, de joventut, de cultura, d’educació…– amb l’objectiu d’incorporar la ciutadania en la definició de les polítiques públiques. Aquests consells no poden prendre decisions –els únics que tenen la legitimitat per a fer-ho són els electes–, sinó que són instruments de consulta, d’informació i de debat. Això no treu, però, que les seves propostes no hagin de ser tingudes en compte, analitzades i contestades. Moltes vegades, quan cal prendre alguna decisió que afecta el seu àmbit de treball, se’ls demana que opinin sobre aquesta qüestió. En les grans ciutats hi ha d’haver, per llei, el Consell Social de la Ciutat, format per les principals entitats econòmiques i socials, amb la funció d’emetre informes, estudis i propostes que ajudin a planificar estratègicament el futur de la població, tenint sempre en compte, és clar, fins on arriben les competències municipals.

—Amb això últim que acabes de dir ens hem ben perdut. Què són les competències municipals? Explica-ho de manera entenedora, si us plau… —És fàcil d’entendre: quan diem competències municipals ens referim al conjunt de serveis que gestionen els ajuntaments en benefici dels ciutadans i ciutadanes. Les competències no són, ni de bon tros, les mateixes a tots els ajuntaments, sinó que varien molt en funció del nombre d’habitants, de les prioritats que es marquen els responsables municipals, de la riquesa de cada poble o ciutat, de les necessitats que van apareixent a cada municipi, etc. No tenen res a veure les competències d’un poble petit de

l’Empordà, per exemple, amb les de la ciutat de Tarragona, i encara menys amb les de Barcelona.

—Però quines són, doncs, algunes de les competències bàsiques d’un poble petit o mitjà? —Explicar-les totes amb deteniment seria més llarg que un dia sense pa, perquè m’he dedicat a fer-ne una llista i me’n surten, pel cap baix, entre vint i trenta. De tota manera, comparat amb d’altres països del nostre entorn, heu de saber que són poques. Per a fer-vos-ho més fàcil, les he agrupades en quatre grans grups. Hi ha un primer grup que fa referència a la seguretat personal i col·lectiva: seguretat en els llocs públics, ordenació del trànsit, controls alimentaris, control dels animals domèstics i de companyia, protecció civil en cas de catàstrofes, etc. El segon grup inclou competències relacionades amb l’urbanisme, l’habitatge, l’ordenació dels espais públics, la pavimentació i el manteniment dels carrers, l’agençament dels camins rurals, la conservació del patrimoni, el transport públic, el medi, el clavegueram, l’enllumenat públic... En el tercer grup hi he agrupat les competències relacionades amb el comerç, el consum, el turisme, la promoció econòmica, l’ocupació... Finalment, el quart grup està format per un seguit de serveis a les persones: el subministrament d’aigua, la sanitat, els serveis socials, la cultura –museus, biblioteques, arxius, escoles de música…–, l’esport, el lleure, l’educació, els serveis funeraris, les noves tecnologies –que, per cert, aviat ja no seran tan ‘noves’–, la recollida dels residus...

—I com ho paga, l’ajuntament, tot això? —L’ajuntament fa front a les despeses derivades de l’exercici de les seves competències amb el seu propi pressupost, que s’aprova anualment, i que es forneix tant de recur-

sos propis –impostos municipals– com de transferències d’altres administracions –el govern de l’Estat, els fons europeus, la Diputació, el govern de la Generalitat...–. El pressupost municipal, que ha d’estar aprovat obligatòriament abans del primer dia de l’any en el qual es vol aplicar, és la llei més important que aprova el consistori, ja que és la que orienta i defineix les polítiques que se segueixen. Analitzant un pressupost pots veure clarament de quin peu calça aquell ajuntament i els polítics que el dirigeixen. A més, no cal dir que ha d’estar equilibrat i les despeses han de ser les mateixes que els ingressos. És com el pressupost d’una casa: no es pot estirar més el braç que la màniga.

—Els impostos municipals més importants quins són? —A grans trets, i resumint molt, podríem dir que hi ha dos tipus de tributs: els impostos, per una banda, i les taxes i preus públics, per l’altra. Els impostos són una contribució a les despeses generals de l’ajuntament; no tenen una contraprestació immediata. La diferència entre una taxa i un preu públic és que la taxa es paga per un servei obligatori o per la utilització del patrimoni municipal, mentre que el preu públic només cal pagar-lo quan voluntàriament s’utilitza algun servei concret al qual s’aplica. Dins els impostos directes hi ha, per exemple, el que es paga per tenir una casa o un pis, per tenir un terreny urbanitzable o un camp, per tenir un cotxe o una moto, per exercir una activitat econòmica dins el municipi... Les taxes més corrents són la de subministrament d’aigua, la d’escombraries, la d’ocupació de la via pública, la que es paga per obtenir una llicència d’obres... Dins els preus públics hi pot haver, per exemple, la quota per fer servir una instal·lació esportiva, o la quota per participar en un casal d’estiu o per inscriure’s en un curs organitzat per alguna entitat municipal. A més de tot això,

els ajuntaments obtenen recursos de les multes, de les quals no cal que parlem, perquè sabeu perfectament què són; de tota manera, hi ha molts ajuntaments petits que per aquest últim concepte no ingressen pràcticament res, ja que no tenen instruments eficaços per a poder multar com, per exemple, disposar de policia local.

—Policia local? —Sí, la policia local o policia municipal –se sol anomenar de les dues maneres– és el cos policial propi dels ajuntaments. S’encarrega de la vigilància dels llocs públics, de l’ordenació del trànsit i de tasques educatives i de prevenció –com, per exemple, coordinar els plans d’emergència–. Només tenen policia local els municipis mitjans i grans; n’hi ha de petits que disposen d’un cos de vigilants, amb tasques semblants a les que exerceix la policia local, però amb menys responsabilitats. Si en una ciutat hi ha altres cossos policials, a banda de la guàrdia municipal, tots plegats es coordinen a través de la Junta Local de Seguretat, que és presidida per l’alcalde.

—Pare, hi ha alguna altra cosa que hauríem de saber sobre el funcionament de l’ajuntament? —Sí, sabeu que hi ha molts ajuntaments que tenen web municipal? És una bona eina per arribar a la ciutadania. El web d’un ajuntament és la imatge del municipi i del mateix ajuntament a Internet. És el punt de trobada de tots els serveis que s’ofereixen a la ciutadania. El web projecta una idea de la capacitat de servei, de la personalitat i de l’eficiència de l’ajuntament que la promou i en molts municipis és també un aparador de la ciutat, un veritable ‘portal ciutadà’. En aquests moments ja són molts els catalans que naveguen habitualment per la xarxa. Per això els ajuntaments cada vegada donen més importància a aquest mitjà i en poten-

cien contínuament nous serveis: butlletins electrònics, missatges de mòbil, apps, baròmetres d’opinió i altres espais participatius, retransmissions de plens en directe, xats, blogs… També hi ha cada vegada més municipis que treballen per evitar la fractura digital, que vol dir lluitar perquè el màxim nombre possible de persones aprengui a navegar per la xarxa i tingui accés a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Això ho fan oferint accés gratuït a Internet en els centres cívics, a les biblioteques, als espais esportius i ara, més recentment, instal·lant oficines telemàtiques a mercats, hospitals, estacions d’autobús, grans magatzems... Per contra, no seríem justos si no diguéssim que hi ha alguns ajuntaments que tenen la pàgina web completament abandonada, a vegades per manca de mitjans humans i tècnics, altres vegades simplement per deixadesa.