Principi actiu dels fàrmacs

PRINCIPI ACTIU DELS FÀRMACS Nidaa Elasri Treball de recerca 2n Batxillerat A IES Pere Barnils Tutora del treball: M Antònia Costa

A la meva famĂ­lia sens dubte.

Índex 1. Introducció ..............................................................................................pàg. 7 2. Objectius .................................................................................................pàg. 9 3. Una pinzellada general sobre els fàrmacs.............................................pàg. 10 3.1. Fases de l’acció global d’un fàrmac ........................................pàg. 10 3.1.1. Fase farmacèutica .....................................................pàg. 10 3.1.2. Fase farmacocinètica................................................. pàg. 11 3.1.3. Fase farmacodinàmica.............................................. pàg. 11 3.2. Farmacologia ..........................................................................pàg. 11 3.3. Química farmacèutica .............................................................pàg. 12 3.3.1. Abast de la química farmacèutica .............................pàg. 12 3.4. Procés del descobriment d’un fàrmac......................................pàg. 12 3.4.1. Descobriment............................................................. pàg. 12 3.4.2. Optimització ...............................................................pàg. 13 3.4.3. Desenvolupament...................................................... pàg. 13 3.5. Excipients ............................................................................... pàg. 13 3.5.1. Tipus d’excipients ......................................................pàg. 14

4. AMONÍAC.............................................................................................. pàg.16 4.1. Propietats de l’amoníac ........................................................... pàg.16 4.1.1. Història de l’amoníac ................................................. pàg.17 4.1.2. Propietats físiques de l’amoníac ................................ pàg.18 4.1.3. Ambient ..................................................................... pàg. 19 4.1.4. Efectes nocius sobre l’organisme ..............................pàg. 19 4.1.5. Síntesi industrial ........................................................pàg. 20 4.1.6. Maneig del producte ..................................................pàg. 20 4.2. After-Bite ................................................................................pàg. 21

5. SULFAT DE FERRO (II) .......................................................................pàg. 22 5.1. Propietats ................................................................................ pàg.22 5.2.Forma anhidra Hidrats............................................................. pàg. 24

5.3. Obtenció ................................................................................. pàg. 24 5.4.Reactivitat química ...................................................................pàg. 25 5.5. Usos ........................................................................................pàg. 25 5.5.1.Nutrició ........................................................................pàg. 25 5.5.2.Colorant...................................................................... pàg. 26 5.5.3.Altres usos ..................................................................pàg. 26 5.6. Ferro en l’organisme ...............................................................pàg. 26 5.6.1. Classificació .............................................................. pàg.27 5.6.2. Funcions.....................................................................pàg. 27 5.6.3. Deficiència de ferro ................................................... pàg. 28 5.6.4. Absorció i factors que afecten a la mateixa .............. pàg. 29 5.6.5. Afavoreixen l’absorció ............................................... pàg. 29 5.6.6. Redueixen l’absorció ................................................ pàg. 30 5.6.7. Toxicitat .................................................................... pàg. 30 5.7. Fero-Gradumet ...................................................................... pàg.32 5.7.1.Accions ...................................................................... pàg. 33 5.7.2.Consideracions ...........................................................pàg. 33 5.7.3. Efectes adversos ......................................................pàg. 33

6. ÀCID ACETIL SALICÍLIC ..................................................................... pàg. 34 6.1. Propietats ............................................................................... pàg. 34 6.2. Història ................................................................................... pàg. 35 6.3. Síntesi .................................................................................... pàg. 35 6.4. Farmacocinètica ..................................................................... pàg. 36 6.5. Metabolisme ........................................................................... pàg. 37 6.6. Distribució ................................................................................pàg. 37 6.7. Efectes de l’àcid acetil salicílic ............................................... pàg. 38 6.7.1. Efectes antiinflamatoris .............................................pàg. 38 6.7.2. Efectes analgèsics ....................................................pàg. 38 6.7.3. Efectes antipirètics.................................................... pàg. 38 6.7.4. Efectes antiplaquetaris .............................................pàg. 39 6.8. Usos clínics ........................................................................... pàg. 40 6.8.1. Protecció cardíaca ................................................... pàg. 40 6.8.2. Dosificació................................................................. pàg. 41

6.9. Aspirina ................................................................................. pàg. 42 6.9.1. Propietats fisicoquímiques ........................................ pàg. 42 6.9.1.1. Temperatura de fusió ...................................pàg. 42 6.9.1.2. Estabilitat ..................................................... pàg. 42 6.9.1.3. Solubilitat ...................................................... pàg.42 6.9.1.4. Acidesa d’una solució d’aspirina ...................pàg.43 6.9.1.5. pH i solubilitat .............................................. pàg. 44 6.9.2. Equilibri àcid base i quadre electrònic .......................pàg. 45

7. ALMAGATO.......................................................................................... pàg. 46 7.1. Indicacions terapèutiques.........................................................pàg. 46 7.2. Posologia..................................................................................pàg.46 7.3. Contradiccions..........................................................................pàg. 47 7.4. Interaccions..............................................................................pàg. 48 7.5. Reaccions adverses.................................................................pàg. 50 7.6. Almax .................................................................................... pàg. 51 7.6.1. Què es Almax i per a què s’utilitza? ......................... pàg. 51 7.6.2. Abans de prendre Almax: ......................................... pàg. 51 7.6.3. Com prendre Almax? ................................................pàg. 53 7.6.4. Possibles efectes adversos .......................................pàg. 54 7.6.5. Conservació d’Almax ................................................ pàg. 54 7.7. Rennie ....................................................................................pàg. 55 8. Anàlisi dels Principis Actius de diferents fàrmacs................................. pàg. 57 - Valoració del contingut en amoníac d’After Bite - Determinació del contingut en ferro d’una píndola de Fero-Gradumet - Determinació del contingut en àcid acetilsalicílic de l'aspirina - Valoració quantitativa dels components actius d’antiàcids comercials: Almax i Rennie 9. Conclusió ..............................................................................................pàg. 81 10. Bibliografia ..........................................................................................pàg. 83

ANNEX......................................................................................................pàg.84

1. Introducció La paraula farmàcia té el seu origen en la paraula grega pharmakon que significa "remei". No obstant això, l'aplicació de remeis per curar o, almenys, per a alleujar el patiment, és tan antic com la humanitat. Per això és molt difícil determinar quan comença la pràctica farmacèutica.

La farmàcia és la ciència i pràctica de la preparació i dispensació de productes farmacèutics. El concepte de dispensació no només és la venda de medicaments, sinó el fet de conèixer-los, aconsellar sobre l'ús correcte d'aquests i vetllar pel benestar de qualsevol pacient davant el medicament i la malaltia. Per aquest motiu s’ha optat per portar a terme aquest treball de recerca sobre l’estudi d’alguns fàrmacs que a moltes de les nostres farmacioles els podem trobar habitualment. He realitzat aquest treball per l’interès que he tingut sempre als medicaments; a les caixes plenes de boletes de colors que cadascuna d’elles té una utilitat diferent. El meu interès pel tema pretén anar més enllà de l’observació d’aquests fàrmacs, doncs pretén analitzar objectivament els principis actius d’alguns d’ells i comparar els resultats obtinguts amb els que el fabricant ens mostra.

S’han utlitzat fàrmacs com After-Bite, Fero-Gradumet, Aspirina, Almax i Rennie.

A més de picadures d’insectes After-Bite està indicat també per alleugerar la picor produïda per meduses i altres animals i plantes marines.

“Te pique lo que te pique ponte After-Bite” Diàriament, una persona adulta perd al voltant d’1 mil·ligram de ferro a través de la pell, mucoses, femtes i orina. La dona fèrtil té majors pèrdues a través de la menstruació. Per això és necessari Fero-Gradumet

L’acidesa gàstrica en pacients tractats amb IBP’s, més que una excepció, és una norma. Més del 73% d’aquests pacients presenten acidesa nocturna. Per això necessiten Almax.

Amb Rennie l’acidesa... tal como ve se’n va.

“Cada segon es consumeixen 2500 comprimits d’aspirina al món, fet que suposa una xifra total de més de 216 milions d’unitats al dia. Amb aquesta

quantitat es podria cobrir una superfície equivalent a 14 vegades l’extensió del principat de Mònaco.”

Però seguir una direcció exacta als propòsits inicials era impossible.

Malauradament, només he disposat dels laboratoris de l’institut, i el material d’aquests és molt imprecís. D’aquesta manera sabia que els resultats que pogués extreure de tots els anàlisis no podrien ser exactes, però he intentat tenir una mica de cura i partir només d’allò que realment pogués fer, tenint en compte tots els possibles errors.

Per dur a terme el treball he hagut d’utilitzar diversos mètodes de recerca.

Principalment internet ha estat la meva base en la part teòrica, on he intentat descriure els fàrmacs estudiats i els seu principi actiu. També ha set força profitosa la investigació en alguns llibres consultats en biblioteques de facultats com la de química o farmàcia de la Universitat de Barcelona que hi he pogut anar durant els mesos d’estiu. Però la part principal pròpiament dita del treball és aquella on he fet les anàlisis pràctiques al laboratori, amb el material que m’ha facilitat l’institut.

2. Objectius Fer un estudi dels diversos components d’un fàrmac és una tasca per la qual no estem químicament preparats però sí que es pot determinar el principi actiu de diversos fàrmacs que es poden trobar a qualsevol farmaciola.

A l’hora de realitzar el present estudi es pretenen els següents objectius:

-

Obtenir una visió general sobre els fàrmacs

-

Estudiar l’amoníac i les seves propietats

-

Determinar l’amoníac en l’After-Bite

-

Estudiar el sulfat de ferro i les seves propietats

-

Observar l’acció del ferro en l’organisme

-

Determinar el ferro en comprimits antianèmics com Fero-Gradumet

-

Estudiar l’àcid acetilsalicílic i detallar les propietats de l’aspirina

-

Determinar l’àcid acetilsalicílic d’una aspirina

-

Determinar el residu d’àcid acetilsalicílic d’una aspirina

-

Separació per cromatografia de la capa mes prima d’alguns components d’una aspirina com la cafeïna i l’àcid acetilsalicílic.

-

Estudiar alguns antiàcids com Almax i Rennie

-

Determinar els carbonats dels fàrmacs antiàcids: Almax i Rennie

-

Determinació del iode del Betadine

3. Una pinzellada general sobre els fàrmacs En un sentit estricte, s'entén per fàrmac (del grec φάρµακο, droga), qualsevol substància biològicament activa, capaç de modificar el metabolisme de les cèl·lules sobre les quals fa efecte. Al camp de la medicina s'utilitzen amb finalitats terapèutiques, diagnòstiques o preventives. Aquest concepte de fàrmac inclou les drogues, neurotransmissors, hormones, verins, etc. És un concepte bastant ampli. Però, una substància biològicament activa perquè sigui fàrmac, ha de ser administrada exògenament al cos.

Els fàrmacs poden ser substàncies idèntiques a les produïdes per l'organisme com per exemple les hormones obtingudes per enginyeria genètica o ser substàncies químiques de síntesi que no existeixen a la naturalesa però que tenen regions anàlogues dins de la seva estructura molecular, que produeixen un canvi en l'activitat cel·lular.

Generalment se sol confondre la paraula fàrmac com a sinònim de medicament, ja que el principi actiu d'un medicament és el fàrmac, terapèuticament parlant.

3.1. Fases de l’acció global d’un fàrmac

3.1.1. Fase farmacèutica Comprèn totes les etapes mitjanceres des de l'administració del medicament fins a l'entrada al medi fisiològic. És tant important la forma d'administració i la seva via, com també els processos fisicoquímics que en condicionen l'alliberament i que donen lloc a la disponibilitat farmacèutica. Aquesta fase, d'altra banda constitueix l'eix central de la Farmàcia Galènica i de la Biofarmàcia.

3.1.2. Fase farmacocinètica

És la fase que inclou les etapes ADME, és a dir les etapes d'Absorció, Distribució, Metabolisme i Eliminació dels fàrmacs, que en determinen la biodisponibilitat, l'optimització de la qual és bàsica en l'estudi de la Química Farmacèutica.

3.1.3. Fase farmacodinàmica Comprèn la interacció del fàrmac amb el seu receptor diana, que desferma la resposta biològica a través d'una sèrie de processos bioquímics

3.2. Farmacologia La farmacologia es la ciència que estudia les interaccions entre les substàncies químiques i els teixits vius, o sigui, els efectes bioquímics i fisiològics de qualsevol fàrmac o droga. Si aquestes substàncies químiques són beneficioses per a l'organisme en qüestió, s'anomena terapèutica. Però si el seu efecte es perjudicial, s'anomena toxicologia.

La farmacologia és una de les ciències farmacèutiques principals, sent una aplicació química d'una mescla entre biologia molecular, fisiologia, biologia cel·lular i bioquímica. Encara que la farmacologia destaca sobre les altres ciències farmacèutiques, no és pas més important que les altres (Química farmacèutica, farmacognòsia, botànica farmacèutica, fitoquímica...). Totes elles es fan suport mutu i una sense l'altra no són res.

Els farmacòlegs estableixen la classificació terapèutica dels medicaments, és a dir, el benefici relatiu que hi proporcionen davant la seva toxicitat a dosis diferents. Això ajuda a definir la dosi d'un fàrmac que més beneficiarà a un malalt. També estudien com afecten les diferents situacions davant els mecanismes d'acció, l'excreció del fàrmac, la biodisponibilitat, l'absorció pels propis teixits i el seu metabolisme.

3.3. Química farmacèutica

La Química Farmacèutica és una disciplina científica enmig de la Química i la Farmàcia relacionat amb el disseny i desenvolupament de fàrmacs. La Química Farmacèutica, també anomenada en altres àmbits (sobre tot, en l'anglesa) Química Mèdica, Medicinal Chemistry, o bé Química Terapèutica, tracta la identificació, la síntesi i el desenvolupament de noves identitats químiques utilitzades per a l'ús terapèutic. Això, també inclou l'estudi dels fàrmacs ja existents, les seves propietats biològiques i les seves relacions estructura-activitat qualitatives (SAR) i relacions estructura-activitat quantitatives (QSAR).

3.3.1. Abast de la química farmacèutica Inicialment el seu estudi se centrà fonamentalment en les modificacions químiques simples de molècules d'origen natural, però la tendència actual és a l'estudi de les interaccions dels fàrmacs amb les seves molècules diana. Això és degut a la major sofisticació dels caps de sèrie, atribuïble al desenvolupament de la Química Orgànica a les darreres dècades. Tanmateix, més recentment el gran desenvolupament de la Biologia Molecular i de la Enginyeria genètica ha permès un estudi detallat de l'acció farmacològica de les molècules diana i de les característiques del centre actiu.

La Química Farmacèutica és una ciència molt interdisciplinària que combina Química Orgànica amb Bioquímica, Química Computacional, Farmacologia, Biologia Molecular, Estadística i Fisicoquímica.

3.4. Procés del descobriment d’un fàrmac

3.4.1. Descobriment El primer pas del descobriment d'un fàrmac és la identificació dels nous principis actius. Aquests principis actius poden provenir de fonts naturals, com plantes, animals o fongs. Molt sovint, aquests poden venir de la síntesi o hemisíntesi

farmacèutica,

en

que

els

principis

actius

se

sintetitzen

completament o es modifiquen d'altres composts provinents d'aquestes fonts

naturals. El gran avanç en informàtica i robòtica ha pogut accelerar i automatitzat aquest procés, amb els processos de cribatge o screeninn.

3.4.2. Optimització El segon pas del descobriment d'un fàrmac és la modificació sintètica. Aquesta es realitza per a millorar les propietats biològiques del farmacòfor. La correlació quantitativa entre l'estructura química i l'activitat biològica del farmacòfor juga un paper important per a trobar "compostos principals", que mostren el millor potencial, la millor selectivitat, i la menor toxicitat. Això inclou la possibilitat de crear profàrmacs i fàrmacs durs i tous mitjançant l'estudi del metabolisme de fàrmacs i la recerca de millores mitjançant relacions estructura-activitat qualitatives i quantitatives. Per a l’optimització dels fàrmacs existents s'han de tenir en compte les diverses fases de l'acció global d'un fàrmac.

3.4.3. Desenvolupament L'últim pas és l'elecció de compost principal més adequat per a l'ús en assajos clínics. Això inclou l'optimització de la ruta sintètica per a la producció a gran escala i la preparació de fórmules magistrals adequades.

3.5. Excipients Un excipient és aquella matèria que, inclosa en les formes galèniques, s'afegeix a les substàncies medicinals o a les seves associacions per a servir-los de vehicle, possibilitar la seva preparació i estabilitat, modificar les seves propietats organolèptiques1 o determinar les propietats fisicoquímiques del medicament i la seva biodisponibilitat En general, les substàncies actives per si mateixes no poden ser fàcilment absorbides pel cos humà; necessiten ser administrades en la forma apropiada, per tant han de ser dissoltes o barrejades amb una substància excipient, si és 1

organolèptic: Dit de les propietats d'un medicament que afecten les impressions sensorials,

principalment les relatives a les característiques de sabor i olor.

sòlid o tou; o un vehicle si és líquid. Depenent de la via d'administració, poden ser utilitzats diferents excipients. A més, quan un ingredient actiu ha estat purificat, moltes vegades no pot romandre així per molt temps; un altre ús dels excipients és com estabilitzadors que asseguren l'activació de l'ingredient actiu prou com per a fer el producte competitiu.

3.5.1. Tipus d’excipients • Lligadors (binders): mantenen els ingredients d'una pastilla units; Normalment s'utilitzen midons, sucres i cel·luloses com Hidroxipropil cel·lulosa o lactosa. També s'utilitzen sucres alcohòlics com Xilitol, sorbitol o maltitol.

• Farcits (Fillers): emplenen el contingut d'una pastilla o càpsula per a assolir una presentació convenient per al consum. La cel·lulosa vegetal és un farciment l'ús del qual és bastant estès en pastilles o càpsules de gelatina dura.

El fosfat de calci dibàsic és també un farciment popular per a pastilles. Per a càpsules de gelatina tova sol utilitzar-se flor de càrtam (de la qual Mèxic és el principal productor mundial).

• Desintegradors (disintegrants): aquests s'expandeixen i dissolen quan se'ls mulla, així causant que la pastilla es trenqui en el tracte digestiu i alliberi els nutrients per a la seva absorció.

• Lubrificants (lubricants): preveuen que els ingredients s'agrupin en terrossos o que s’enganxin en alguna de les màquines industrials amb els quals es fabriquen. Els minerals comuns com talc o sílice, i greixos esteroides són els lubrificants més freqüents en pastilles o càpsules de gelatina dura.

• Encobridors (coatings): protegeixen els ingredients de la pastilla dels efectes de l'aire, de la humitat i ajuden que les pastilles de sabor poc agradable siguin més fàcils d'empassar. La majoria de les patilles recobertes utilitzen una capa de cel·lulosa (fibra vegetal) que està lliure de substàncies al·lèrgiques.

Altres materials utilitzats són polímers sintètics o altres polisacàrids. Segons la velocitat de dissolució d'un recobriment es pot determinar quin lloc del tracte digestiu s'alliberin les proteïnes, o el període d'acció d'aquestes.

• Endolcidors: serveixen per a fer les pastilles més deglutibles, atorgant-los sabor més agradable.

• Saboritzants i colonitzats: són per a millorar la presentació pública d'un medicament.

FONT: www.google.es

4. AMONÍAC 4.1. Propietats de l’amoníac L’amoníac és un compost químic, la molècula del qual consisteix en un àtom de nitrogen (N) i tres àtoms d’hidrogen (H) d’acord a la fórmula NH3.

Segons la VSEPR (Valence Shell Electron Pair Repulsion), els parells electrònics de valència del nitrogen en la molècula s'orienten cap als vèrtexs d'un tetraedre, distribució característica quan existeix hibridació sp³. Existeix un parell solitari, que fa que la geometria de la molècula sigui piramidal trigonal. En dissolució aquosa es pot comportar com una base i formar-se el ió amoni, NH4+, amb un àtom d’hidrogen a cada vèrtex del tetraedre.

L'amoníac, a temperatura ambient, és un gas incolor d'olor molt penetrant. Es produeix naturalment per descomposició de la matèria orgànica i també es fabrica industrialment. Es dissol fàcilment en l'aigua i s'evapora ràpidament.

Generalment es ven en forma líquida. La solució aquosa saturada conté 47% en pes de NH3 a 0°C i 38% a 15°C. Les solucions aquoses (que són anomenades alcalí volàtil i que anomenem de vegades —molt impròpiament— amoníac líquid) són menys denses que l'aigua, tant menys com més concentrades: la solució al 30% té una densitat d'aproximadament 0,90.

Condueixen l'electricitat i la seva principal característica és la de tenir propietats netament bàsiques (precipiten molts hidròxids metàl·lics de les solucions de les seves sals i reaccionen amb els àcids per a donar sals d'amoni). Sembla que són constituïdes per un hidrat NH3 . H₂O en equilibri amb petites quantitats d'hidròxid d'amoni NH₄OH, que es troba completament dissociat en ions NH4+ i OH-. El seu pKb a 25°C és 4,751. L'amoníac liquidat, és a dir l'am oníac líquid anhidre, té una conductivitat elèctrica del mateix ordre que la de l'aigua (atribuïble a la ionització

) i és un excel·lent dissolvent per a

gran nombre de substàncies, moltes de les quals donen solucions conductores de l'electricitat. Els ions NH₄⁺ i NH₂-; fan en l'amoníac líquid el paper dels ions H₃O⁺ i OH-; en l'aigua i hi ha tota una química de les solucions en amoníac que és anàloga a tots els punts de vista a la de les solucions aquoses. La principal diferència resideix en el fet que l'amoníac dissol els metalls alcalins i alcalinoterris; dóna solucions d'un blau intens, relativament estables, però que alliberen hidrogen en escalfar-les. Tot i el seu elevat contingut en hidrogen, l'amoníac no crema a l'aire, però sí en atmosfera d'oxigen, i dóna nitrogen, aigua i petites quantitats d'òxids de nitrogen.

La quantitat d'amoníac produït industrialment cada any és gairebé igual a la produïda per la naturalesa. L'amoníac és produït naturalment en el sòl per bacteris, per plantes i animals en descomposició i per deixalles animals.

L'amoníac és essencial per a molts processos biològics.

La major part (més del 80%) de l'amoníac produït en plantes químiques és usat per a fabricar adobs i per a la seva aplicació directa com adob. La resta és usat en tèxtils, plàstics, explosius, en la producció de polpa i paper, aliments i begudes, productes de neteja domèstics, refrigerants, sals aromàtiques i altres productes. També s'usa en fàrmacs.

Tòxic Producte que per inhalació, ingestió o penetració cutània pot produir trastorns físics greus, aguts o crònics i causar, fins i tot, la mort.

Perillós per al medi ambient Producte que presenta o pot presentar riscos a curt o llarg termini per al medi ambient

4.1.1. Història de l’amoníac Fins fa una cinquantena d'anys l'amoníac era obtingut sobretot com a subproducte de la destil·lació del carbó en la fabricació del gas o del carbó de coc, i a partir de la cianamida de calci, però actualment prové, gairebé tot, de la síntesi directa. La síntesi fou resolta a Alemanya, abans de la Primera Guerra

Mundial, per Fritz Haber i Carl Bosch, amb el desig d'independitzar el seu país de l'estranger en la fabricació d'explosius. El nitrogen i l'hidrogen són combinats directament en presència d'un catalitzador. A la temperatura en què la reacció assoleix la velocitat necessària, com que la reacció és exotèrmica (la calor de formació d'un mol d'amoníac gasós és de prop de les 11 kcal), l'equilibri és molt desfavorable, però com que hi ha contracció de volum és possible desplaçar l'equilibri mitjançant la pressió. Un dels principals problemes a resoldre va ser el del material dels reactors i el del seu disseny. Actualment l'hidrogen és obtingut sobretot a partir de gas natural, per reacció amb vapor o per oxidació a CO i H₂, però també a partir del gas d'aigua i com a subproducte de certes refineries de petroli. El nitrogen és obtingut, bé de l'aire líquid, bé cremant una part de l'hidrogen amb aire fins que quedi la mescla adequada.

Una operació essencial de la síntesi és la perfecta eliminació del CO. El febrer del 2004 s'anuncià el descobriment d'un nou mecanisme per a la producció d'amoníac a partir dels seus constituents, hidrogen i nitrogen. Aquest mètode utilitza un complex de zirconi per a fixar el nitrogen; posteriorment s’hi afegeix l'hidrogen i es formen els enllaços. Les condicions de treball són la pressió atmosfèrica i una temperatura inferior als 100ºC. Encara que el procés tan sols s'ha estudiat en un laboratori, pot tenir importants aplicacions industrials.

4.1.2. Propietats físiques de l’amoníac Físiques Massa molecular

17,0 UMA

Punt de fusió

195 K (-78 °C)

Punt d’ebullició

240 K (-33 °C)

Densitat

0,68 ×10³ kg/m³ (líquid)

Solubilitat

46 g en 100 g aigua Termoquímica

∆fH0gas

-45,9 kJ/mol

0 ∆fH líquid 0 ∆fH sólid S0gas, 1 bar

-40,2 kJ/mol ? kJ/mol 192,77 J/mol·K

0 líquid, 1 bar 0 S sólid

S

? J/mol·K ? J/mol·K

Molècula d’amoníac FONT: www.wikipedia.es

4.1.3. Ambient L’amoníac és fàcilment biodegradable. Les plantes l’absorbeixen amb gran facilitat eliminant-lo del medi, de fet és un nutrient molt important pel seu desenvolupament.

Encara que concentracions molt altes a l'aigua, com tot nutrient, pot causar greus danys en un riu o estany, ja que l’amoníac interfereix en el transport d'oxigen per la hemoglobina. És una font important de nitrogen que necessiten les plantes i els animals. Els bacteris que es troben en els intestins poden produir amoníac.

4.1.4. Efectes nocius sobre l’organisme Inhalació • A concentració superior a 100 ppm: irritació de gola.

• Edema pulmonar.

• Inflamació pulmonar, dany vies respiratòries, i ulls.

• En concentracions elevades pot causar la mort pulmonar.

Contacte amb la pell • L'amoníac gasós pot produir irritació de la pell, sobretot si es troba humida.

• Es pot arribar a produir cremades i butllofes a la pell al cap de pocs segons d'exposició amb concentracions atmosfèriques superiors a 300 ppm.

Ingestió • Aquest compost és gasós en condicions atmosfèriques normals sent poc probable la seva ingestió.

• A concentracions elevades es produeix irritació de gola, a mida que augmenta la concentració pot arribar a produir edema pulmonar, o produir la mort quan supera les 5000 ppm.

4.1.5. Síntesi industrial • El NH3 s'obté exclusivament pel mètode denominat procés Haver-Bosch (Fritz Haver i Carl Bosch van rebre el Premi Nobel de química els anys 1918 i 1931).

El procés consisteix en la reacció directa entre el nitrogen i l'hidrogen gasosos.

N2(g) + 3H2(g) → 2NH3(g) ∆Hº = -46,2 kJ/mol ∆Sº < 0 25 ºC K = 6,8.10¬5 atm 850 ºC K = 7,8.10¬-2 atm

• És una reacció molt lenta, ja que té una elevada energia d'activació, conseqüència de l'estabilitat del N2. La solució al problema va ser utilitzar un catalitzador (òxid de ferro que es redueix a Fe0 en l'atmosfera d'H2) i augmentar la pressió, ja que això afavoreix la formació del producte. Encara que termodinámicament la reacció és millor a baixes temperatures, aquesta síntesi es realitza a altes temperatures per afavorir l'energia cinètica de les molècules i augmentar així la velocitat de reacció. A més es va retirant l'amoníac a mesura que es va produint per afavorir encara més la síntesi de productes.

4.1.6. Maneig del producte • Límit inflamable inferior: 19 % en volum • Límit inflamable superior: 25% en volum • Temperatura d’autocombustió: 651°C • Extinció del foc: reg d'aigua o boira d'aigua, diòxid de carboni, escuma d'alcohol, productes químics secs.

• Mesures de control: protecció respiratòria adequada com màscares o equips de respiració assistida. Procediments de treball segur. Fonts per al rentat dels ulls i dutxes de seguretat en el lloc de treball.

4.2. AFTER-BITE

5. SULFAT DE FERRO (II)

El sulfat de ferro (II) és un compost químic iònic de fórmula (FeSO4). També anomenat sulfat ferrós, o caparrosa verda. El sulfat de Ferro(II) es troba quasi sempre en forma de sal heptahidratada, de color blau-verdós.

5.1. Propietats

Sulfat de ferro (II) Nombre (IUPAC) sistemàtic tetraoxosulfat (VI) de ferro (II) General Altres nombres

sulfat ferrós; vidriós verd; vidriol de ferro; caparrosa verd; melanterita; szomolnokita

FeSO4 (sal anhidra) Fòrmula FeSO4·H2O (monohidrat) semidesenvolu- FeSO4·4H2O (tetrahidrat) pada FeSO4·5H2O (pentahidrat) FeSO4·7H2O (heptahidrat) Fórmula estructural 2+

Fe

+ Identificadors

Número CAS

7720-78-7(sal anhidra) (monohidrat) (tetrahidrat) (pentahidrat) 7782-63-0 (heptahidrat)

Propietats físiques Estat d’agregació Sòlid Apariència

cristalls verd-blaus o blancs

Densitat

1898 kg/m3; 1,898 g/cm3

Massa

151,908 g/mol (sal anhidra); 169,923 g/mol (monohidrat); 224,120 g/mol (tetrahidrat); 242,135 g/mol (pentahidrat); 278,05 g/mol (heptahidrat) u

Punt de fusió

337 K (64 °C)

Punt d’ebullició 363 K (90 (es converteix en monohidrat) °C) Punt de descomposició

573 K (300 °C) Propietats químiques

Solubilitat en aigua KPS

29.5 g / L de agua n/d Compostos relacionats

Altres anions

Altres cations

0

∆fH sòld 0 S sòlid

Clorur de ferro (II) sulfur de ferro(II) sulfat amoníac de ferro(II) òxid de ferro(II) sulfat de ferro(III) sulfat de coure (II) sulfat de bari sulfat d’amoni sulfat de plom (II) Termoquímica -928.4 kJ/mol -1 -1 107.5 J·mol ·K Perillositat

Frases R

20/22-36/37/38 Nociu per inhalació i per ingestió.

Irrita els ulls, la pell i les vies respiratòries.

Frases S

2-7/8-24-26-36 Mantingui-ho fora de l’abast dels nens. Mantingui el recipient ben tancat i en lloc sec. Eviti el contacte amb la pell. En cas de contacte amb els ulls, rentin-los immediatament i abundantment amb agua i adrecis a un metge.

Utilitzi indumentària protectora adequada.

Riscos

Ingestió

Baixa toxicitat en petites quantitats però dosis majors poden causar nàusees, vòmits i diarrea. La decoloració de la orina cap a un color rosat indica intoxicació amb ferro que pot causar la mort.

Inhalació Pell

Irritació en vies respiratòries Envermelliment

Ulls

Causa irritació, dolor i envermelliment Valors en el SI i en condicions normals (0 °C y 1 atm), excepte que s’indiqui el contrari.

FONT: www.wikipedia.es

5.2.Forma anhidra Hidrats El sulfat de ferro(II) pot trobar-se en varis estats d’hidratació, i diverses formes de aquesta existeixen en la Naturalesa.

•

FeSO4·H2O (mineral: szomolnokita)

•

FeSO4·4H2O

•

FeSO4·5H2O (mineral: siderotilo)

•

FeSO4·7H2O (mineral: melanterita)

A 90°C, l’heptahidrat perd aigua per formar el mono hidrat incolor, també anomenat vidriol verd o caparrosa.

5.3. Obtenció En el procés d'acabat de l'acer abans de la galvanoplàstia o el recobriment, la làmina o la barra d'acer es passa a través d'un bany decapant d'àcid sulfúric.

Aquest tractament produeix grans quantitats de sulfat de ferro(II) com a producte.

Una font de grans quantitats d'aquesta substància és la producció de diòxid de titani a partir del mineral ilmenita. Comercialment es prepara per oxidació de la pirita, o tractant ferro amb àcid sulfúric

5.4.Reactivitat química • Estable en condicions normals d'ús i emmagatzematge.

• En qualsevol de les seves formes hidratades, perd aigua en contacte amb aire sec.

• Sota exposició a la humitat, s’oxida formant un recobriment marró de sulfat de ferro (III), molt corrosiu.

• Al cremar-se pot produir òxids de sofre.

• Incompatible amb àlcalis, carbonats solubles o substàncies oxidants.

5.5. Usos El sulfat ferrós s'usa per a purificació d'aigua per floculació2 i per a eliminar fosfats en les plantes de depuració municipals i industrials per a prevenir la eutrofització de masses d'aigua superficials. Grans quantitats d'aquesta sal s'usen com agent reductor, sobretot per a la reducció de cromats en ciment.

També s’utilitza en la indústria farmacèutica.

5.5.1.Nutrició El sulfat ferrós s'usa per a tractar l'anèmia ferropènica. Els efectes secundaris d'aquesta teràpia poden incloure nàusees i molèsties epigàstriques després de prendre el ferro. Aquests efectes poden minimitzar-me si es pren abans d'anar a dormir. La caparrosa es va donar indiscriminadament a persones tractades com esclaus en els segles XVIII i XIX amb diversos aliments. El coneixement que podia causar violentes nàusees i vòmits la va convertir en un remei ideal per a tot quan podia emmalaltir a un esclau i apartar-lo del seu treball. Molts esclaus es van enverinar i van morir per aquesta pràctica. El sulfat ferrós s'usa també per a enriquir certs aliments amb ferro, per exemple, el preparat de blat anomenat “Cheetos”.

2

Floculació: Tractament a què hom sotmet els sòlids disgregats dispersos en el si d'un fluid per tal de formar agregats de partícules que facin possible la separació del sòlid per sedimentació o filtració.

5.5.2.Colorant El sulfat ferrós s’utilitza en la fabricació de tints, especialment tinta ferrogàlica de ferro , que es va utilitzar des de l'Edat Mitjana fins a la Revolució Americana.

Dos mètodes diferents per a l'aplicació directa de colorant indi es van desenvolupar a Anglaterra en el segle XVIII i van seguir utilitzant-se en el segle XIX. Un d'aquests mètodes, coneguts com blau de Xina, empra sulfat ferrós.

Després d'imprimir una forma insoluble d'indi sobre el teixit, l'indi es redueix a leucoíndi en una sèrie de banys de sulfat ferrós (amb reoxidació a indi per l'aire, entre les immersions).

El sulfat ferrós pot utilitzar-se també per a tenyir el formigó d'un color groguenc oxidat.

Els fusters usen dissolucions de sulfat ferrós per a tenyir la fusta de acre amb un matís platejat.

5.5.3.Altres usos En horticultura s'empra com a condicionador de la gespa i per a eliminar les molses.

De vegades s'afegeix sulfat ferrós a l'aigua de refredament que circula a través dels tubs de llauna d'un condensador de turbina perquè resisteixin l'erosió i per protegir el recobriment de l'interior d'aquests tubs.

5.6. Ferro en l’organisme El ferro és un component fonamental en moltes proteïnes i enzims que ens mantenen en un bon estat de salut. Al voltant de dos terços de ferro del nostre organisme es troba en la hemoglobina, proteïna de la sang que duu l'oxigen als teixits i li dóna la coloració característica. La resta es troba en petites quantitats

en la mioglobina, proteïna que subministra oxigen al múscul, i en enzims que participen de reaccions bioquímiques (oxidació intracel·lular).

El ferro s'absorbeix en forma diferent segons sigui ferro hèmic o ferro no hèmic.

En terme mitjà solament s'absorbeix el 10% a 15% del ferro ingerit a través de la dieta.

5.6.1.Classificació El ferro hèmic és fàcil d'absorbir mentre que el ferro no hèmic és convertit per mitjà de l'àcid clorhídric present en l'estómac a sulfat ferrós i així és capaç de ser absorbit en l'intestí prim, precisament en el duodè i part alta del jejú. El transport es realitza a la sang, majorment a través d'una proteïna provinent del fetge, anomenada transferrina i és distribuït en els teixits. És emmagatzemat en forma de ferritina o hemosiderina en la melsa, el fetge i la medul·la òssia. En absència de sagnat (incloent la menstruació) o embaràs, la seva pèrdua és mínima. S'excreta principalment en la femta.

5.6.2. Funcions • Transport i dipòsit d'oxigen en els teixits: El grup hemo o hem que forma part de la hemoglobina i mioglobina està compost per un àtom de ferro. Aquestes són proteïnes que transporten i emmagatzemen oxigen en el nostre organisme.

La hemoglobina, proteïna de la sang, transporta l'oxigen des dels pulmons cap a la resta de l'organisme. La mioglobina juga un paper fonamental en el transport i l'emmagatzematge d'oxigen en les cèl·lules musculars, regulant l'oxigen d'acord a la demanda dels músculs quan entren en acció.

• Metabolisme d'energia: Intervé en el transport d'energia en totes les cèl·lules a través d'uns enzims anomenats citocroms que tenen al grup hemo o hem (ferro) en la seva composició.

• Antioxidant: Les catalases i les peroxidases són enzims que contenen ferro que protegeixen a les cèl·lules contra l'acumulació de peròxid d'hidrogen (compost químic que danya les cèl·lules) convertint-lo en oxigen i aigua.

• Síntesi de DNA: El ferro intervé en la síntesi de DNA ja que forma part d'un enzim (ribonucleòtid reductasa) que és necessària per a la síntesi de DNA i per a la divisió cel·lular.

• Sistema nerviós: El ferro té un paper important en sistema nerviós central ja que participa en la regulació els mecanismes bioquímics del cervell, en la producció de neurotransmissors i altres funcions encefàliques relacionades a l'aprenentatge i la memòria així com també en certes funcions motores i reguladores de la temperatura • Desintoxicació i metabolisme de medicaments i contaminants ambientals: El Citocrom p450 és una família d'enzims que contenen ferro en la seva composició i que participa en la degradació de substàncies pròpies de l'organisme (esteroides, sals biliars) com així també en la desintoxicació de substàncies exògenes, és a dir l'alliberament substàncies que no són produïdes pel nostre organisme.

• Sistema immune: L'enzim mieloperoxidasa està present en els neutròfils que formen part de les cèl·lules de la sang encarregades de defensar l'organisme contra les infeccions o materials estranys. Aquest enzim, que presenta en la seva composició un grup hemo (ferro), produeix substàncies (àcid hipoclorós) que són usades pels neutròfils per a destruir els bacteris i altres microorganismes.

5.6.3. Deficiència de Ferro Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) la deficiència de ferro es considera el primer desordre nutricional en el món. Aproximadament el 80 % de la població tindria deficiència de ferro mentre que el 30 % patiria d'anèmia per deficiència de ferro. El desenvolupament de la deficiència de ferro és gradual i

el començament es dóna amb un balanç negatiu de ferro és a dir quan la ingesta de ferro de la dieta no satisfà les necessitats diàries. Es produeix una disminució en el dipòsit de ferro de l'organisme però els nivells de hemoglobina romanen normals. D'altra banda l'anèmia per deficiència de ferro (anèmia ferropènica) és un estadi avançat en la disminució del ferro. Aquí els nivells de hemoglobina es troben per sota del normal.

5.6.4. Absorció i factors que afecten la mateixa Un adult absorbeix aproximadament entre 10% i 15% del ferro de la dieta. Però aquesta absorció estarà influenciada per diferents factors que poden afavorir-la o disminuir-la. Així mateix depèn del tipus de ferro que es consumeix.

L'absorció de ferro hèmic és del 15% al 35% i no és significativament afectada per la dieta. Contràriament l'absorció del ferro no hèmic és del 2% al 20% i tenen gran influència d'altres components de la dieta.

5.6.5. Afavoreixen l’absorció • Vitamina C (àcid ascòrbic): millora l'absorció del ferro no hèmic ja que converteix el ferro fèrric de la dieta en ferro ferrós, el qual és més soluble i pot travessar la mucosa intestinal.

• Altres àcids orgànics: àcid cítric, àcid làctic i àcid màlic també beneficien l'absorció de ferro no hèmic.

• Proteïnes de la carn: a més de proveir ferro hèmic (altament absorbible) afavoreixen l'absorció de ferro no hèmic promovent la solubilitat del ferro ferrós.

• Vitamina A: manté el ferro soluble i disponible perquè pugui ser absorbit ja que competeix amb altres substàncies, polifenols i fitats, que uneixen ferro i el fan poc absorbible. La combinació de vitamina A amb ferro s'usa per a millorar l'anèmia ferropènica (per deficiència de ferro).

5.6.6. Redueixen l’absorció • Àcid fític (fitats): es troba en arròs, llegums i grans sencers. Si bé els llegums i els cereals tenen alt contingut de ferro no hèmic, no els hi considera una bona font de ferro ja que també són rics en fitats, els quals inhibeixen l'absorció del ferro no hèmic. Petites quantitats d'àcid fític (5 a 10 mg) poden disminuir l'absorció del ferro no hèmic en un 50 %. La indústria alimentaria ha disminuït el contingut de fitats utilitzant enzims, com les fitases, capaces de degradar l'àcid fitic i així augmentar l'ús del mateix.

• Tanins: es troben en algunes fruites, vegetals, cafè, te (negre, verd) vins, xocolata, fruits secs i espècies (orenga). Poden inhibir l'absorció ja que es combinen amb el ferro formant un compost insoluble.

• Proteïnes vegetals: les proteïnes de la soja (tofu) té un efecte inhibitori en l'absorció del ferro no hèmic que no depèn del contingut de fitats.

• Calci: quan el calci es consumeix al costat del ferro en un menjar, el calci disminueix l'absorció de ferro hèmic com el no hèmic. El calci té un efecte inhibitori que depèn de les seves dosis.

5.6.7. Toxicitat Es pot produir una sobredosi de ferro (toxicitat aguda) en els nens menors de 6 anys davant una ingesta accidental de suplements de ferro donant vòmits , diarrea, dolor abdominal arribant a dificultats respiratòries, coma i mort. Altes dosis de suplements de ferro en adults poden portar complicacions gastrointestinals com constipació, nàusea, vòmits, diarrea, especialment si són presos

amb

l’

estómac

buit.

Existeix un alt potencial de tenir toxicitat de ferro atès que molt poca quantitat de ferro és excretat per l'organisme. A més el ferro tendeix a acumular-se en els teixits i òrgans quan els seus dipòsits estan saturats. Els individus amb hemocromatosis

poden

desenvolupar

una

sobrecàrrega

de

ferro.

La

hematocromatosi és una malaltia hereditària que altera el metabolisme del ferro fent que s'acumuli en grans quantitats en l'organisme al llarg de tota la seva vida ocasionant dany a diferents òrgans. Els individus amb anèmies severes (que no són causades per deficiència de ferro) que necessiten transfusions de sang també poden desenvolupar una sobrecàrrega de ferro. Davant la deficiència de ferro, la teràpia amb suplements de ferro pot ocasionar: irritació gastrointestinal, nàusea, vòmits, diarrea, constipació, femta fosca.

L'Institut de Medicina de l'Acadèmia Nacional de Ciències (Institute of Medicine of the National Academy of Sciences) ha establert la ingesta màxima tolerable de ferro per a individus sans. Persones amb hemocromatosis hereditària, amb cirrosis hepàtica i altres problemes hepàtics poden tenir efectes adversos amb ingestes menors a aquestes.

Edat

Homes (mg/dia)

Dones (mg/dia)

0-12 mesos

40

40

1-13 anys

40

40

14-18 anys

45

45

>19 anys

45

45

Embaràs

45

Lactància

45

FONT: http://www.zonadiet.com/nutricion/hierro.htm

5.7. FERO-GRADUMET ●Mecanisme d’acció: És essencial pel transport d’oxigen (Hb) així com per a la transferència d’energia en l’organisme. ● Indicacions terapèutiques: Anèmies ferropèniques com les de tipus hipocròmic i les posthemorràgiques.

Carència latent de ferro de nens i adolescents en períodes de fort creixement.

Com profilàctic durant embaràs, puerperi, lactància, menstruacions intenses, freqüents donacions de sang i hemorràgies així com durant els períodes de fort creixement. ● Posologia: Oral. Preparats d’acció prolongada. - Anèmies ferropèniques lleus, estats carencials i necessitats incrementades de ferro: 80-105 mg/dia (abans del menjar principal). - Anèmies ferropèniques greus amb menys del 8 al 9% Hb: 80 mg matí i tarda, 3 sem., després 80 mg/dia. ● Contraindicacions: Hipersensibilitat, hemocromatosis. ● Advertències i precaucions: Preparats d’acció prolongada no s’han d’administrar a nens < 12 anys. ● Interaccions: Inhibeixen l’absorció de: tetraciclines. ● Embaràs: Ús acceptat.

● Reaccions adverses: Enfosquiment de la femta.

5.7.1.Accions: Medicament utilitzat quan és necessari un aport extra de ferro. El ferro és necessari pel funcionament dels glòbuls vermells de la sang.

5.7.2.Consideracions: S’ha de prendre aquest medicament sencer i sense mastegar, preferentment amb l’estómac buit (1 hora abans dels menjars o 2 hores després), amb aigua o sucs de fruites. No el prengui amb llet, tè o cafè. Si te molèsties d’estómac pot prendre-se’l

amb

els

El

de

taronja

suc

menjars

o

millora

immediatament l’absorció

després.

del

ferro.

Si està prenent medicaments antiàcids (ALMAX, ALUGEL, etc.) o alguns antibiòtics (tetraciclinas, fluoroquinolones), prengui-se’l, com a mínim, 2 hores abans

o

després

d’haver

pres

aquest

medicament.

Encara que se senti millor, no deixi de prendre aquest medicament durant el temps indicat pel seu metge, ja que es necessiten varis mesos de tractament per omplir les reserves de ferro de l’organisme.

5.7.3. Efectes adversos: Poden aparèixer lleugeres molèsties gastrointestinals com nàusees, d’estomac, estrenyiment o diarrea.

Al prendre’s aquest medicament és normal que la femta es torni d’un color més forc, però això no és perjudicial.

6. ÀCID ACETIL SALICÍLIC El àcid acetil salicílic o AAS és un antiinflamatori no esteroide (AINE) de la família dels salicilats, utilitzat freqüentment com antiinflamatori, analgèsic per l’alleugeriment del dolor lleu i moderat, antipirètic per reduir la febre i antiagregant plaquetari indicat per persones amb alt risc coagulatiu. Aspirina és el nom comercial escollit per laboratoris Bayer pel comprimit fabricat amb aquesta substància. En molts països segueix sent una marca registrada d’aquella empresa, no obstant això, en altres com Estats Units, aspirin va passar a ser el nom genèric de la substància. La aspirina és un dels fàrmacs més utilitzats en el món amb una estimació de 40.000 tones mètriques consumides cada any.

L’aspirina va ser el primer membre dels AINEs a ser descobert i ha deixat de ser usada gairebé per complet com a medicament antiinflamatori per haver estat reemplaçada en aquesta funció pel ibuprofè i naproxè, per ser aquests més efectius, igual d'econòmics i tenen excel·lents marques pel que fa a la seguretat dels seus usos. Molts dels nous AINEs empren mètodes inhibitoris selectius per a l'enzim ciclooxigenasa, a diferència de les accions no selectives de la aspirina.

6.1. Propietats Àcid acetilsalicílic Nom (IUPAC) sistemàtic Àcid 2-(acetiloxi)-benzoic Dades químiques Fórmula C6H4(OCOCH3)COOH Pes mol.

180,16 uma Sinònims Àcid acetilsalicílic, Àcid o-

acetilsalicílic, Acetilsalicilat, Àcid 2-acetoxibenzoic Dades físiques Densitat 1.40 g/cm³ P. fusió 138 °C (280 °F) P. ebullició 140 °C (284 °F) Solubilitat en 1 mg/mL (20 °C) aigua Farmacocinètica Biodisponibilitat Ràpida i completa Unió proteica 99.6 % Metabolisme hepàtic Vida mitja 300-650mg: 3.1-3.2 hores; Dosis 1 g:5 hores; Dosis 2 g:9 hores Excreció Renal Vies adm.

Oral

FONT: www.wikipedia.es

6.2. Història Va ser sintetitzat per primera vegada

per Charles Frédéric Gerhardt l’any 1853. Va ser sintetitzat amb gran puresa l'any 1897 pel químic alemany Felix Hoffmann, de la casa Bayer, seguint experiments anteriors.

Les seves propietats terapèutiques com analgèsic i antiinflamatori van ser descrites en 1899 pel farmacòleg alemany Heinrich Dreser. És el primer fàrmac del grup d’antiinflamatoris no esteroideos, AINE. L’any 1971, el farmacòleg britànic John Robert Vane, llavors empleat del Royal College of Surgeons de Londres, va poder demostrar que el AAS suprimeix la producció de prostaglandines i trombògenes.

Aquest analgèsic va sortir al mercat per primera vegada en 1899. Des de la seva comercialització s'han consumit més de 350 bilions de comprimits.

S'estima que cada dia es consumeixen uns 100 milions de aspirines i que anualment es consumeixen més de 100.000 milions d’aspirines. Actualment a l'any 2008, el 85% de la producció mundial d'àcid acetil salicílic es realitza a Langreo, Espanya, en una planta química de la multinacional Bayer. Des d'allà s'envia a diferents parts del món on es preparen els comprimits i diferents formes farmacèutiques en les que es ven Aspirina. És el medicament més consumit en el món.

6.3. Síntesi En la producció de l’àcid acetil salicílic, es protona l’oxigen per a obtenir un electròfil més fort. Tant l’aspirina com el salicilat sòdic són igualment efectius com antiinflamatoris, encara que l’aspirina tendeix a ser més eficaç com a analgèsic.

L'àcid salicílic o salicilat és el producte metabòlic de la aspirina i és un àcid orgànic simple amb un pKa de 3.0. L’aspirina, per la seva banda, té un pKa de 3,5 a 25 °C. La reacció química de la síntesi de l’ aspirina es classifica com una esterificació3. L'àcid salicílic és tractat amb anhídrid acètic un compost derivat d'un àcid, el que causa que el grup alcohol del salicilat es torna en un grup acetilo (SALICILAT-OH → SALICILAT-OCOCH3). Aquest procés produeix aspirina i àcid acètic, el qual es considera un subproducte de la reacció. La producció d'àcid acètic és la raó per la qual l’aspirina amb freqüència fa olor com a vinagre Com catalitzador gairebé sempre s'utilitzen petites quantitats d'àcid sulfúric i ocasionalment àcid fosfòric. El mètode és una de les reaccions més utilitzades en els laboratoris de química en universitats de pregrau.

6.4. Farmacocinètica L'àcid acetil salicílic s'administra principalment per via oral, encara que també existeix per a ús del recte i com a teràpia intravenosa. Tots els salicilats, incloent l’aspirina s'absorbeixen ràpidament pel tracte digestiu -l'estómac i l'intestí prim superior- produint una concentració màxima en el plasma sanguini 3

Esterificació: Procés que s'esdevé en fer reaccionar un àcid carboxílic amb un alcohol per a donar un èster.

al cap de 1 a 2 hores. L'absorció gàstrica tendeix a ser afectada per les concentracions intragàstriques i el pH de l'estómac. L’aspirina s'absorbeix com a tal i és ràpidament hidrolitzada a àcid acètic i salicilat per esterases a nivell dels teixits i la sang. La vida mitja sèrica és aproximadament de 15 minuts. El salicilat o àcid salicílic s'uneix a la proteïna plasmàtica albúmina, però la unió és inestable de manera que la fracció lliure augmenta a mesura que la dosi administrada augmenti.

6.5. Metabolisme L’aspirina s'hidrolitza parcialment a àcid salicílic durant el primer pas a través del fetge. L’aspirina i altres medicaments antiinflamatoris no esteroidals funcionen mitjançant el bloqueig dels enzims del grup de la ciclooxigenasa (COIX) que realitzen

la

síntesi

corporal

d'un

grup

de

substàncies

anomenades

prostaglandines. L'enzim té dues formes, COIX-1, que realitza la producció fisiològica normal de les prostaglandines, i COIX-2, que mesurava entre la resposta

corporal

en

les

artritis

i

altres

condicions

inflamatòries.

Desafortunadament, l’aspirina bloqueja ambdós enzims amb el que bloqueja no només la resposta a la inflamació, sinó també diverses funcions protectores, inclòs el mecanisme de control per a producció de suc gàstric.

6.6.Distribució La distribució de l’aspirina es dóna en tots els òrgans. Una vegada que s'administra per via oral i es metabolitza pel fetge, passa a ser distribuït al torrent sanguini, i és assimilat pels diferents òrgans del cos. L'àcid salicílic generat per la hidròlisi hepàtica pot ser excretada. Són canvis conformacionals, però les rutes metabòliques per a la depuració del salicilat se satura quan els nivells en el cos excedeixen els 600 mg. Al superar-se aquest llindar, les concentracions de l’aspirina augmenten de manera desproporcionada en el cos. La seva excreció es dóna a través de l'orina i en mínimes quantitats per la femta. A mesura que la quantitat d’aspirina administrada augmenti, la vida mitja d'eliminació del seu metabòlit, l'àcid salicílic augmenta de 3-5 hores (dosis de 600 mg cada dia) fins a

12-16

hores

(dosis

majors

de

3,6

gr

cada

dia).

L’alcalinització de l'orina augmenta la velocitat d’excreció de l'àcid salicílic lliure i els seus conjugats hidrosolubles.

6.7. Efectes de l’àcid acetil salicílic 6.7.1. Efectes antiinflamatoris L’aspirina és un inhibidor no selectiu d'ambdues isoformes de la ciclooxigenasa, però el salicilat, el producte metabòlic normal de l’aspirina en el cos, és menys eficaç en la inhibició d'ambdues isoformes. Els salicilats que no són acetilats poden tenir funcions en l'eliminació de radicals de l'oxigen. L’aspirina inhibeix irreversiblement a la COIX-1, modifica l'activitat enzimàtica de la COIX-2 i inhibeix l'agregació plaquetària, no així les espècies no acetilades del salicilat. En general, la COIX-2 produeix els prostanoides, la majoria dels quals són proinflamatoris. Al ser modificada per l’aspirina, la COIX-2 produeix les lipoxines, les quals tendeixen a ser antiinflamatòries. Els AINEs més recents s'han desenvolupat per a inhibir la COIX-2 solament i així reduir els efectes secundaris gastrointestinals de la inhibició de la COIX-1.5 L’aspirina també interfereix amb els mitjans químics del Sistema cal·licreïnacinina, pel que inhibeix l'adherència dels granulòcits sobre la vasculatura que ha estat danyada, estabilitza els lisosomes prevenint així l'alliberament de mediadors

de

la

inflamació

i

inhibeix

la

quimiotaxis

dels

leucocits

polimorfonuclears i macròfags.

6.7.2. Efectes analgèsics L’aspirina és més eficaç reduint el dolor lleu o de moderada intensitat per mitjà dels seus efectes sobre la inflamació i perquè és probable que pugui inhibir els estímuls del dolor a nivell cerebral subcortical.

6.7.3. Efectes antipirètics L’aspirina redueix la febre, mentre que la temperatura normal del cos solament es veu lleugerament afectada amb l'administració del medicament. Els efectes antipirètics de l’aspirina probablement són portats a terme tant per la inhibició

de la COIX en el sistema nerviós central i per la inhibició de la Interleucina-1,6 el qual és alliberat pels macròfags durant els episodis d'inflamació.

S'ha demostrat que l’aspirina interromp la fosforilació oxidativa en les mitocòndries dels cartílags i del fetge al difondre a l'espai que està entre les dues membranes de la mitocòndria i actua com transportador dels protons requerits en els processos de la respiració cel·lular. Amb l'administració de dosis elevades d’aspirina s'observa l'aparició de febre per raó de la quantitat de calor alliberada per la cadena de transport d'electrons que es troba en la membrana interna de les mitocòndries, contrari a l'acció antipirètica de l’aspirina a dosis terapèutiques. A més, l’aspirina indueix la formació de radicals de òxid nítric (NO) en el cos, la qual cosa redueix l'adhesió dels leucocits, un dels passos importants en la resposta immune a infeccions, tot i que encara no hi ha evidències concloses que l’aspirina sigui capaç de combatre una infecció.

Dades publicades recentment suggereixen que l'àcid salicílic, i altres derivats de l’aspirina modulen les seves accions de senyalització cel·lular per mitjà del NF-kB, un complex de factors de transcripció que juguen un paper important en molts processos biològics, incloent la inflamació.

6.7.4. Efectes antiplaquetaris Les dosis baixes d’aspirina de 81 mg diàries produeixen una lleu prolongació en el temps de sagnat, la qual cosa sol duplicar-se si l'administració de l’aspirina continua per una setmana. El canvi es deu a la inhibició irreversible de la COIX de les plaquetes, la qual dura entre 8 i 10 dies, és a dir, la vida de la plaqueta. La inhibició de la funció plaquetaria és produït per un bloqueig irreversible sobre la formació de trombogen A2 en les plaquetes. Aquesta propietat anticoagulant fa que l’aspirina sigui útil en la reducció de la incidència d'infarts en alguns pacients. De 19 a 40 mg d’aspirina al dia són suficients per a inhibir una proporció adequada de trombogen A2, sense que tingui efecte inhibitori sobre la síntesi de prostaglandina I2, pel que es requeriran majors dosis per a assortir efectes antiinflamatoris.

6.8. Usos clínics S'empra l’aspirina per a l'alleugeriment del dolor lleu i moderat d'origen variats, com el mal de cap, períodes menstruals, refredats, dolor a les dents i dolors musculars. No obstant això, no és efectiva per al dolor visceral sever. L’aspirina i altres antiinflamatoris no esteroideos (AINES) s'han combinat amb analgèsics opioides per el tractament del dolor causat pel càncer, on els efectes antiinflamatoris actuen sinergísticament amb els opioides per a augmentar l’analgèsia. La combinació d’aspirina amb oxicodona -una classe de analgèsics narcòtics- s'usa per a alleugerir des del dolor moderat al moderadament intens.

Les dosis altes de salicilats són efectives per al tractament de la malaltia de Kawasaki, febre reumàtica, artritis reumàtica i altres trastorns inflamatoris de les articulacions i el lupus eritematós.

FONT:www.aspirina.es

6.8.1. Protecció cardíaca L’aspirina disminueix la incidència d'atacs isquèmics4, l'angina inestable, trombosi d'una artèria coronària amb infart agut de miocardi i la trombosi secundària a un bypass coronari. En l'any 2008 un assaig va demostrar que l’aspirina no redueix el risc de l'aparició d'un primer atac cardíac o accident cerebrovascular, sinó que redueix el risc d'un segon esdeveniment per a qui ja han sofert un atac cardíac o un accident cerebrovascular. En dones que prenen dosis baixes d’aspirina cada 4

Isquèmia: Detenció o suspensió de la circulació arterial en una zona determinada.

dos dies es disminueix el risc d'un accident cerebrovascular, però no és un tractament que pot substancialment alterar el risc d'un infart o mort cardiovascular. En general, per a un pacient que no té malaltia cardíaca, el risc de

sagnat

supera

qualsevol

benefici

de

l’aspirina.

En pacients amb cardiopaties establertes, l’ibuprofè pot interferir amb els efectes cardioprotectors de l’aspirina quan s'administren ambdós medicaments al mateix temps.

6.8.2. Dosificació Les dosis òptimes per a arribar als efectes analgèsics o antipirètics de l’aspirina són menors de 0,6 a 0,65 grams per via oral. Dosis més elevades poden perllongar l'efecte. La dosi habitual sol ser repetida cada 4 hores. La dosi antiinflamatòria en nens és de 50-75 mg per cada kg de pes del nen cada dia dividida en diverses dosis durant el dia. La dosi d'entrada, terme mitjà per a un adult és de 45 mg/kg/dia en dosis dividides.

6.9. ASPIRINA 6.9.1. Propietats fisicoquímiques Una molècula és una associació d’àtoms. Cada àtom està constituït d’un nucli que conté una càrrega elèctrica positiva, al voltant del qual es mouen els electrons de càrrega elèctrica negativa. Dins de la molècula d’aspirina, els enllaços, són covalents establerts per compartició d’electrons.

L’estructura de la molècula determina totes les propietats físico-químiques i biològiques. L’aspirina és una pols cristal·lina blanca o cristalls incolors i inodors.

6.9.1.1. Temperatura de fusió A 143 ¼ C. a temperatura ambient, l’aspirina està en estat sòlid.

6.9.1.2. Estabilitat L’aspirina és inestable en atmosfera humida. És hidrolitzada en àcid salicílic i en àcid acètic. Un augment de temperatura i/o un medi bàsic acceleren aquesta descomposició i d’aquí la importància dels condicionaments estancats.

6.9.1.3. Solubilitat ● En aigua: 3,3 grams per litre, a temperatura de 20ºC i 10 grams per litre a 37ºC. ● En alcohol: 1 gram d’aspirina es dissol en 5ml a 20ºC. ● L’aspirina és soluble en els lípids. La solubilitat de l’aspirina depèn de les interaccions de les seves molècules amb les del dissolvent.

6.9.1.4. Acidesa d’una solució d’aspirina Els àcids són les substàncies químiques que presenten un gust agre i picant i, sobretot, caracteritzades per propietats similars a partir del moment en què es dissolen

en

aigua

(conducció

d’electricitat,

corrosió

dels

metalls,

desnaturalització de les proteïnes...). S’esmenten algunes solucions àcides alimentàries entre les més corrents: el vinagre (àcid acètic), el suc de llimona (àcid cítric), les begudes gasoses (àcid carbònic)...

Per tal de definir millor l’acidesa d’una substància cal recordar que l’aigua pura és molt lleugerament conductora de corrent elèctric pel fet de la presència de partícules carregades elèctricament, els ions H+ i els ions OH-.

Aquests ions provenen de la dissociació d’un petit nombre de molècules d’aigua segons la reacció: H2O(l)<═>H1+(aq) + OH1-(aq) La doble fletxa indica que es tracta d’un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissolen però les concentracions de H+ i de OH- , anotades com [H+] = [OH+] = 10-7 a 20ºC. Un àcid AH es defineix com una substància capaç de captar ions H+ i d’alliberar ions OH-.

L’acidesa d’una solució correspon a la seva concentració en ions hidrogen H+, caracteritzada per una mesura el símbol del qual és pH (abreviació de potencial Hidrogen) a partir de la relació [H+] = 10-pH. Una solució d’aigua pura a 20ºC té un pH de 7. Tota la solució és àcida quan el seu pH és inferior a 7 i bàsica quan el seu pH és superior a 7.

L’aspirina és un àcid feble. La dissolució de les molècules no és total. La doble fletxa indica que es tracta d’un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment, la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien, però les concentracions en H+ , AspH i Asp-, anotades per [AspH], [H+] i [Asp-] estan relacionades per la constant d’acidesa Ka.

Ka= [H+] · [Asp-] [AspH] Ka= 10-pKa i per l’aspirina pKa = 3,5 L’escala dels pKa dels àcids mostra que l’aspirina no és un àcid més fort que nombrosos àcids alimentaris. És un àcid més feble que l’àcid cítric i més fort que l’àcid acètic del vinagre. A partir d’aquesta relació, el pH d’una solució imposa la relació de les concentracions [Asp-] i [AspH]. Si pH = pKa, aquesta relació és igual a 1: hi ha tantes molècules com ions. Si el pH esdevé superior a 3,5, aquesta relació augmenta i els ions són majoritaris. Recíprocament pels pH febles les molècules són majoritàries.

6.9.1.5. pH i solubilitat: En un medi força àcid (pH < 3) l’aspirina és poc soluble ja que les molècules neutres són majoritàries. En un medi menys àcid (pH < 4,5) els ions acetilsalicilat són majoritaris i l’aspirina és soluble. En efecte, els ions que porten una càrrega elèctrica tenen unes interaccions molt més importants amb les molècules d’aigua que les molècules neutres. Aquest és un procediment químic clàssic per solubilitzar els àcids orgànics poc solubles.

Al 1897 Hoffmann explica en les seves notes de laboratori com va sintetitzar l’àcid acetil salicílic FONT: www.aspirina.es

6.9.2. Equilibri àcid-base i quadre electrònic Les dosis terapèutiques de l’aspirina produeixen canvis definits en l’equilibri àcid-base i el quadre d’electròlits. L’efecte inicial, és una alcalosis respiratòria extracel·lular i intracel·lular. Aviat es produeix una compensació, hi ha un augment de l’excreció renal de bicarbonat acompanyat de sodi i potassi, disminueix d’aquesta manera el bicarbonat plasmàtic i el pH torna a ser normal.

Aquesta és l’etapa d’alcalosis respiratòria compensada. Aquesta fase de la seqüència àcid-base es veu més sovint en els adults sotmesos a teràpia intensiva amb aspirines i poques vegades va més enllà.

Els canvis de l’estat àcid-base ocorren generalment només quan dosis tòxiques d’aspirines són ingerides per lactants i nens i ocasionalment amb dosis grans en adults. En els primers, la fase d’alcalosis respiratòria pot escapar de l’observació del metge perquè el nen amb intoxicació per aspirina es veu poques vegades en aquesta etapa. El que es sol observar està caracteritzat per una disminució del pH sanguini, baixa concentració plasmàtica de bicarbonat i PCO2 plasmàtica normal o quasi normal, canvis que concorden, excepte l’últim, amb el quadre d’acidosis respiratòria i metabòlica que es produeix així: la depressió respiratòria per dosis tòxiques d’aspirina permet la major producció de CO2 per superar la seva excreció alveolar; augmenta la PCO2 plasmàtica i disminueix el pH sanguini. Com que la concentració plasmàtica de bicarbonat ja és baixa per l’augment de l’excreció renal del mateix, l’estat àcid-base en aquesta etapa és essencialment una acidosis respiratòria no compensada a la que es superposa una acidosis metabòlica vertadera causada per l’acumulació d’àcids que es deu a tres processos:

primer, els derivats de l’àcid salicílic es dissocien el pH plasmàtic i en dosis tòxiques desplacen uns 2 o 3 mEq per litre de bicarbonat plasmàtic; segon, la depressió vasomotora causada per dosis tòxiques d’aspirina deteriora la funció renal amb la conseqüent acumulació d’àcids forts d’origen metabòlic, és a dir àcid sulfúric i fosfòric; tercer, els estructura aspirina 3D FONT: www.aspirina.es

àcids orgànics s’acumulen secundàriament a la pertorbació induïda pels salicilats del metabolisme dels glúcids, especialment els àcids pirúvic, làctic i acetoacètic. D’aquesta manera, augmenta encara més l’acidosi metabòlica.

7. ALMAGATO L’almagato

és

un preparat

inorgànic

cristal·lí d’alumini i magnesi,

hidroxicarbonatat i hidratat que actua com un antiàcid neutralitzant l’excés d’àcid i rebaixant el pH gàstric.

L’acció de l’almagato consisteix en neutralitzar parcialment les secrecions gàstriques de l’àcid elevant el pH. L’augment del pH gàstric inhibeix l’acció proteolítica de la pepsina, la qual cosa ajuda a la cicatrització de les úlceres.

L’augment del pH gàstric ocasiona un augment de la pressió de l’esfínter5 de l’esòfag minimitzant el reflux esofàgic.

7.1. Indicacions terapèutiques Aquest preparat pot produir gastritis, dispèpsia, hiperclorhídries, úlcera duodenal, ulcera gàstrica, esofagitis i hernia d'hiat.

7.2. Posologia Comprimits: La dosi recomanada és de 1 g (2 comprimits), tres vegades al dia, preferentment ½-1 hora després dels principals menjars.

Suspensió: La dosi recomanada és de 1 g (1 cullerada de 7,5 ml), tres vegades al dia, preferentment ½-1 hora després dels principals menjars. En casos determinats, es pot prendre una altra dosi abans de ficar-se al llit. Es recomana no excedir de 8 g/dia.

5

Esfínter: Múscul en forma d'anell que és al voltant de l'orifici d'entrada o de sortida de certes cavitats naturals i que, en contreure's, el tanca.

Ancians: no cal modificar la posologia en aquest grup d'edat, sense haver-ne observat un increment en la freqüència d'efectes indesitjables.

Nens: entre 6 i 12 anys s'administrarà la meitat de la dosi aplicada per a adults.

Per a aquest grup d'edat és recomanable l'ús de la forma farmacèutica suspensió.

7.3. Contradiccions No es coneix cap tipus de contraindicació pel que fa al seu ús. ● Insuficiència renal: per falta de dades de l’almagato en la insuficiència renal, s'ha d'utilitzar amb precaució en subjectes amb insuficiència renal greu, per la possible acumulació a llarg termini dels ions alumini i magnesi en l'organisme.

S'administrarà amb precaució en pacients amb dieta baixa en fòsfor, diarrea, malabsorció o afeblits greus, ja que les sals d'alumini tendeixen a formar fosfats insolubles en l'intestí, disminuint la seva absorció i excretant-se en la femta. En aquests malalts, i sobretot amb tractaments perllongats, es pot provocar hipofosfatèmia

(anorèxia,

debilitat

muscular,

malestar

general,

etc.)

i

osteomalàcia. Es comunicarà al metge l'aparició d'algun símptoma que indiqui hemorràgia, com hematèmesis o cabellera. ● Embaràs: la seguretat de l’almagato no ha estat estudiada en dones embarassades. Encara que els estudis en animals no han demostrat evidència de toxicitat fetal o d'efectes teratogènics6, únicament s’ha d'utilitzar sota criteri facultatiu. ● Lactància: a causa de l'absència d'estudis no es recomana la seva utilització durant el període de lactància.

6

Teratogènic: Que és produït a partir de restes embrionàries

7.4. Interaccions L’almagato interacciona amb els acidificants de l'orina (clorur amònic, àcid ascòrbic, fosfat sòdic o potàssic) alcalinitzant l'orina. La alcalinització de l'orina pot reduir l’excreció d'alguns fàrmacs com la quinidina i les amfetamines incrementant la seva toxicitat. Per contra, l’alcalinització de l'orina pot augmentar l’excreció urinària dels salicilats, podent ser necessari un reajustament de les dosis en particular en els pacients tractats amb grans dosis de salicilats.

L’almagato pot formar quelats amb les tetraciclines i les quinolines reduint significativament la seva absorció i reduint l'eficàcia antibiòtica. Ha de deixar-se transcórrer almenys 1 hora entre l'administració d'aquests medicaments i la de l’almagato. A més, a causa de l’alcalinització de l'orina l’almagato pot reduir la solubilitat de les quinolines fluorades ciprofloxacina, norfloxacina i ofloxacina.

Els pacients tractats amb quinolines i antiàcids han de ser observats per si es presentessin signes de cristaluria i/o nefrotoxitat.

Altes dosis d’antiàcids redueixen l'absorció dels antagonistes H2 i per tant, no s'han d'administrar fins passades ½ -1 hora de l'administració dels anti-H2.

Els antiàcids contenint alumini i magnesi redueixen l'absorció de la isoniazida, a causa de el seu contingut en alumini. S'han d'utilitzar preferentment antiàcids que no continguin alumini deixant transcórrer almenys una hora després de l'administració de la isoniazida.

L'absorció del ketoconazol pot ser afectada seriosament per l’alcalinització del contingut gàstric. No s'ha d'usar l’almagato almenys durant les tres hores següents a la administració del ketoconazol. De la mateixa manera, els antiàcids a força d'hidròxids d'alumini i magnesi redueixen la biodisponibilitat del microfenolat acetil fins a un 20%.

L’almagato pot interferir també amb l'absorció dels següents medicaments: penicil·lamina, paracetamol, fenitoína, captopril i fenotiazines (sobretot la clorpromazina). Aquests fàrmacs no s’han d'administrar juntament amb

l’almagato. Els preparats de ferro s'absorbeixen pitjor en presència d’antiàcids per ser el ferro ionitzat preferentment a ferro fèrric que s'absorbeix pitjor que el Fe2+.

Els antiàcids contenint alumini i magnesi interfereixen amb la fixació del sucralfat a la mucosa gàstrica reduint la seva eficàcia. No s'han d'administrar en els 30 minuts següents a una dosi de sucralfat.

Els antiàcids que contenen magnesi i els suplements minerals que conté aquest metall no s'han d'utilitzar juntament amb la vitamina D o anàlegs, ja que aquests últims augmenten les concentracions de magnesi cèriques en els pacients amb insuficiència renal.

7.5. Reaccions adverses L’almagato és, en general, ben tolerat. Ocasionalment s'han detectat diarrees.

Generalment aquest símptoma és lleu i transitori, cedint després de la supressió del tractament.

7.6. ALMAX El principi actiu d’Almax Masticablie 1g Pastilles toves és almagat.

Cada pastilla tova conté 1 g d’almagat.

Els demés components (excipients) són: gelatina, diestearata de glicerol 80, menta piperita, lecitina i glicerol 85 % (E-422)

7.6.1. Què es Almax i per a què s’utilitza?

Almax Masticable 1 g Pastilles toves és un medicament que s'administra per via oral en forma de pastilles toves que es presenten en envasos de 45 pastilles.

Almax pertany a un grup de fàrmacs, anomenades antiàcides, que contenen

hidròxid d'alumini i magnesi, amb una acció neutralitzant de l'àcid clorhídric i una acció inhibidora sobre la pepsina activa. A més, almagat posseeix una acció absorbent i neutralitzant dels àcids biliars, quan aquests reflueixen a l'estómac. Almax està indicada en el tractament de gastritis, dispèpsia (trastorn de la digestió), hiperclorhídries (acidesa gàstrica), úlcera duodenal, úlcera gàstrica,

esofagitis

i

hernia

d'hiat.

7.6.2. Abans de prendre Almax: 7.6.2.1. No prengui Almax: - Si vostè és al·lèrgic a algun dels seus components.

- Si vostè pateix Alzhaimer.

- Si vostè presenta hemorràgia no diagnosticada de l’aparell digestiu, hemorroides, retenció de líquids (edema), complicació del fetge durant l’embaràs (taxemia gravídica) o diarrea.

7.6.2.2. Tingui especial cura amb Almax - Si vostè té alguna malaltia greu del ronyó (insuficiència renal greu) ja que els ions alumini i magnesi es poden acumular a llarg termini en l’organisme.

- Si segueix una dieta baixa en fòsfor, presenta diarrea, malabsorció o està molt afeblit, ja que les sals d'alumini disminueixen l'absorció de fòsfor, la qual pot provocar, sobretot amb tractaments prolongats, una disminució del contingut de fosfates en sang (pèrdua de gana, debilitat muscular, malestar general, etc) i una mineralització insuficient de les ossos (osteomalàcia).

- No es recomana administrar antiàcids a nens menors de 12 anys, ja que es poden ocultar altres malalties ja existents (per exemple, apendicitis). En els més petits existeix el risc d'un augment del magnesi en sang o toxicitat per alumini, sobretot si estan deshidratats o tenen alguna malaltia del ronyó.

- En ancians l'ús continuat de antiàcids que contenen alumini pot agreujar alguna malaltia existent d'ossos (osteoporosis i osteomalàcia), deguda a la reducció de fòsfor i calci.

Informe al seu metge si presenta qualsevol símptoma que indiqui hemorràgia de l'aparell digestiu, com vòmits de sang o coloració negre de la femta.

7.6.2.3.Embaràs - Consulti al seu metge o farmacèutic abans de prendre un medicament.

- Es recomana evitar l'ús crònic a excessiu de Almax durant l'embaràs deguda al risc d'aparició d'alteracions en el fetus/nounat.

- En cas de necessitar un tractament més perllongat, consulti al seu metge que li indicarà la pauta adequada. Si està vostè embarassada a creu que pogués estar-ho, consulti al seu metge a farmacèutic abans de prendre qualsevol medicament. El consum de medicaments durant l'embaràs pot ser perillós per a l'embrió

o

el

fetus

i

ha

de

ser

vigilat

pel

seu

metge.

7.6.2.4.Lactància - Consulti al seu metge a farmacèutic abans de prendre qualsevol medicament.

- Encara que es poden eliminar petites quantitats d'alumini i magnesi per la llet materna en mares tractades amb Almax, la seva concentració no és la suficientment elevada com per a produir efectes adversos en el lactant.

- S'accepta el seu ús encara que es recomana evitar un consuma excessiu.

7.6.2.5. Conducció i us de màquines Almax no afecta a la capacitat de conducció ni al manejament de maquinaria.

7.6.2.6. Informació important sobre algun dels components d’Almax Aquest medicament per contenir glicerol com a excipient pot provocar mal de cap, molèsties d'estómac i diarrea.

7.6.2.7. Us d’altres medicaments:

Informi al seu metge o farmacèutic si està utilitzant o ha utilitzat recentment qualsevol altre medicament, fins i tot els adquirits sense recepta mèdica.

Els antiàcids modifiquen l'absorció de nombrosos medicaments pel que, de manera general, la ingestió de Almax deu distanciar-se (2-3 hores) de l'administració de qualsevol altre medicament.

7.6.3. Com prendre Almax?

Segueixi aquestes instruccions tret que el seu metge li hagi donat altres, indicacions distintes.

Recordi prendre el seu medicament.

La dosi recomanada és d'una pastilla tova (1 g de almagato) mastegada o dissolta en la boca, tres vegades al dia, preferentment mitja a una hora després dels menjars. Si es presenten novament molèsties pot repetir-se la dosi. En casos determinats, es pot prendre una altra dosi abans de ficar-se al llit. Es recomana no excedir de 8 g/dia (8 pastilles toves).

En nens entre 6 i 12 anys la dosi recomanada és la meitat de la dosi recomanada a adults. Per a aquest grup d'edat és preferible l'ús de la forma farmacèutica suspensió oral en flascó. En ancians no cal modificar la dosi.

7.6.3.1. Si vostè ha pres més Almax del que devia A les dosis recomanades no cap esperar una intoxicació amb aquest medicament. En pacients amb una dieta baixa en fòsfor i/o en tractaments perllongats amb dosis altes, pot aparèixer una disminució del contingut de fosfats en sang i una mineralització insuficient dels ossos. Si vostè ha pres més Almax del que degués consulti al seu metge o farmacèutic, o al Servei d'Informació

Toxicológica.

Telèfon

915

7.6.3.2. Si ha oblidat prendre Almax

620

420

.

No prengui una dosi doble per a compensar la dosi oblidada. Prengui la dosi oblidada quan pugui si l'interval de temps transcorregut és petit, o esperi a prendre la següent dosi sempre que no existeixin molèsties, en aquest cas pot prendre's abans. Prengui les següents dosis amb la separació indicada entre preses.

7.6.4. Possibles efectes adversos Com tots els medicaments, Almax pot provocar efectes adversos, no obstant això, la seva aparició és poc freqüent. En ocasions s'han descrit diarrees que, generalment, van cedir després de la supressió del tractament. Si s'observa qualsevol altra reacció no descrita en aquest prospecte, consulti amb el seu metge

o

farmacèutic.

7.6.5. Conservació d’Almax Mantingui Almax fora de l'abast i de la vista dels nens.

No conservar a temperatura superior a 30°.

7.6.5.1. Caducitat No utilitzar Almax després de la data de caducitat indicada en l’envàs.

7.7. RENNIE Composició per comprimit:

Carbonat de calci

: 680 mg

Carbonat de magnesi: 80 mg Excipients Aroma menta Rennie no conté sodi

: 475 mg

Propietats:

Rennie és un antiàcid, que disminueix l’acidesa de l’estómac.

Indicacions:

Rennie és preconitzat a les cremades i agrors de l'estómac en l'adult de més de 5 anys.

Contraindicacions:

Rennie no ha de ser utilitzat en cas de trastorns renals.

Precaucions d’us:

En cas de règims limitats en hidrats de carboni, tenir en compte l’aport en sacarosa.

Si els trastorns no desapareixen en 7 dies, és convenient visitar el vostre metge.

Si els dolors són associats a febre, a vòmits, és convenient consultar immediatament al vostre metge.

Embaràs i lactància:

Rennie pot ser utilitzat durant l’embaràs i la lactància respectant la posologia indicada.

Interaccions amb medicaments:

Els antiàcids poden disminuir l’efecte de nombrosos medicaments. És convenient d’espaiar la presa d’un antiàcid i d’un altre medicament almenys dues hores.

Efectes indesitjables:

Vinculats al calci: una dosi forta i prolongada, sobrevinguda possible de càlculs i de trastorns. Vinculats al magnesi: sobrevinguda possibles diarrees a una forta dosi.

Posologia: 1 a 2 comprimits a xuclar o a cruixir en el moment dels dolors o després dels àpats.

Conservació:

No passar la data límit d’utilització figurant a l’exterior. No deixar a l’abast dels infants.

Anàlisi del principi actiu de diferents fàrmacs

Valoració del contingut en amoníac d’After Bite OBJECTIU L’objectiu de l’experiència és determinar el contingut en amoníac d’un producte comercial emprat per alleugerar la coïssor produïda per les picades de

mosquits. Aquest producte és After Bite que es pot trobar en qualsevol farmàcia. La valoració que es pretén portar a terme pot realitzar-se per volumetria de neutralització amb àcid clorhídric i un indicador que viri en la zona àcida. D’aquesta manera es podran comparar els resultats obtinguts amb els que ens mostra el prospecte d’aquest fàrmac i analitzar-ne les diferències que es puguin observar.

MATERIAL I PRODUCTES EMPRATS

MATERIAL ● Matràs d’Erlenmeyer de 250 mL

●Suport

●Bureta

●Pinça de bureta

●Pipeta aforada de 5 mL

●Flascó rentador

●Xuclador

REACTIUS ●Àcid clorhídric 1M ●Ataronjat de metil ●After Bite

PROCEDIMENT EXPERIMENTAL S’obra un tub d’After Bite i amb un xuclador i una pipeta aforada en traiem 5mL. Es col·loquen aquests 5 mL d’After Bite en un erlenmeyer de 250 mL. En un vas de precipitats es mesuren uns 20 o 25 mL d’aigua destil·lada. S’afegeix l’aigua destil·lada a l’erlenmeyer i diluïm la preparació. S’afegeixen 3 o 4 gotes d’ataronjat de metil.

En una bureta fixada amb la pinça a un suport, s’hi col·loquen 25 mL d’àcid clorhídric 1 M, arrasant-la correctament. Es va afegint gota a gota l’àcid

clorhídric sobre la dissolució de l’erlenmeyer, fins a observar el viratge de l’indicador de groc a vermell.

Finalment es llegeix a la bureta el volum d’àcid gastat.

Es repeteix aquesta mateix operació 3 vegades per tal de poder comparar els resultats i a partir d’aquí observar-ne les conclusions.

FONT: pròpia

FONT: pròpia

DADES I CÀLCULS A partir del prospecte poder saber la concentració teòrica de l’After Bite i la massa real d’amoníac que hi ha.

Concentració teòrica:

Massa real: 5 mL · 35 mg = 175 mg NH3 0,175g NH3 Mostra 1: Volum After Bite : 5 mL Volum d’HCl: 8,8 mL Concentració de l’àcid: 1M

MHCl · VHCl = MNH3 · VNH3 1MHCl · 8,8 mLHCl = MNH3 · 5 mLNH3

Concentració pràctica observada al laboratori

0,1496g NH3 Massa pràctica observada al laboratori

Mostra 2: Volum After Bite : 5 mL Volum d’HCl: 8,6 mL Concentració de l’àcid: 1M MHCl · VHCl = MNH3 · VNH3 1MHCl · 8,6 mLHCl = MNH3 · 5 mLNH3

Concentració pràctica observada al laboratori

0,1462g NH3 Massa pràctica observada al laboratori

Mostra 3: Volum After Bite : 5 mL Volum d’HCl: 8,6 mL Concentració de l’àcid: 1M MHCl · VHCl = MNH3 · VNH3 1MHCl · 8,6 mLHCl = MNH3 · 5 mLNH3

Concentració pràctica observada al laboratori

0,1462g NH3 Massa pràctica observada al laboratori

FONT: www.google.es

CONCLUSIONS

Amb el volum utilitzat d’After Bite i el volum d’àcid clorhídric podem trobar la concentració d’amoníac en l’After Bite de la nostra pràctica. La concentració real d’After Bite la podem trobar a partir de la quantitat d’amoníac existent en cada mil·lilitre d’After Bite que trobem en el prospecte. Aquesta seria la concentració teòrica.

Segons el prospecte d’After Bite en cada mil·lilitre hi ha 35 mg d’amoníac. Si en l’embàs hi ha 14 ml d’After Bite, en total existeixen 490mg d’amoníac. Les mostres que hem analitzat són de 5mL, per tant hi ha 0,175g NH3 en cada mostra (reals). A partir de la repetició de la mateixa experiència tres vegades i dels càlculs realitzats s’ha trobat els grams d’amoníac pràctics que hi ha en 5mL d’After Bite. A la primera mostra analitzada la massa d’amoníac és de 0,1496g de NH3 i la segona coincideix amb la tercera que tenen una massa de 0,1462g de NH3.

Si comparem els resultats obtinguts amb el que ens mostra el prospecte veiem que no s’ajusten exactament als esperats. Probablement sigui per la falta de precisió que hi ha als nostres laboratoris. Amb aquesta conclusió hauríem de dir que el fabricant no ens mostra la realitat i per tant podríem arribar a dir que ens enganyen.

Determinació del contingut en ferro d’una píndola de Fero-Gradumet OBJECTIU

L’objectiu principal d’aquesta pràctica és valorar el contingut en ferro (II) d’una píndola de Fero-Gradumet, fàrmac emprat per la prevenció i tractament de les anèmies ferropèniques. D’aquesta manera es podran comparar els resultats obtinguts amb els que ens mostra el prospecte d’aquest fàrmac i analitzar-ne les diferències que es puguin observar.

MATERIALS I PRODUCTES EMPRATS

MATERIAL •

Morter

•

Vasos de precipitats

•

Matràs d’Erlenmeyer

•

Bureta amb suport

•

Balança

REACTIUS •

Permanganat

de

potassi

0,02 M •

Àcid sulfúric

•

Aigua destil·lada

•

Fero-Gradumet (fàrmac que es pot adquirir en qualsevol farmàcia)

Permanganat de potassi i Àcid sulfúric FONT: pròpia

PROCEDIMENT EXPERIMENTAL S’agafa una píndola o comprimit de Fero-Gradumet que es pot trobar a qualsevol farmàcia i es renta amb abundant aigua per eliminar-ne la capa protectora vermella. A continuació s’asseca la pastilla amb un paper de filtre i se’n obté una

píndola de color blanc. Seguidament es mesura amb una balança la seva massa, i es tritura amb un morter.

En un vas de precipitats es mesuren uns 100 mL d’aigua destil·lada amb la qual es dissol la pols obtinguda de triturar la píndola i s’escalfa lleugerament per facilitar-ne la dissolució.

Un cop dissolta es trasvassa la dissolució en un matràs d’Erlenmeyer. S’afegeix a la dissolució 4 o 5 mL d’àcid sulfúric concentrat i s’escalfa la dissolució suaument.

FONT: pròpia

A continuació es valora el permanganat de potassi 0,02 M contingut en una bureta, fins aconseguir un viratge de color rosat (primer excés del permanganat). Cal agitar bé després de cada addició fins que no desaparegui el color rosat.

Finalment es llegeix a la bureta el volum de permanganat de potassi gastat.

Es repeteix aquesta operació tres vegades per tal de poder comparar els resultats obtinguts.

FONT: pròpia

DADES I CÀLCULS

Igualació de l’equació de reacció:

Fe2+ + KMnO41- Fe3+ + Mn2+

5 (Fe2+

SRR: SRO:

Fe3+ + 1e- )

5e- + MnO41- + 8H+ Mn2++ 4H2O 5Fe2+ + MnO41- + 8H+ 5Fe3+ + Mn2+ +4H2O 2+ 1- 1+ + 3+ 2+ 2+ 5 Fe ++ KMnO 8H8H

5Fe ++ Mn 4H4H 4 4+ + 2O2O 5 Fe2+ KMnO 5Fe3+ Mn+ +

Percentatge de ferro que ens mostra el prospecte: * Existeixen 105 mg de ferro elemental en cada píndola

Ferro de la píndola segons el prospecte

Mostra 1: Massa de la píndola= 0,3 g Volum de permanganat gastat= 22,7 mL Mols de permanganat= 2 mols

Ferro a la píndola

Massa de ferro= 0,1267 g Fe Percentatge de ferro a la píndola= 42,25% Mostra 2: Massa de la píndola= 0,3 g Volum de permanganat gastat= 24,1 mL Mols de permanganat= 2 mols

Ferro a la píndola

Massa de ferro= 0,1345 g Fe Percentatge de ferro a la píndola= 45,13 %

Mostra 3: Massa de la píndola= 0,3 g Volum de permanganat gastat= 21,9 mL Mols de permanganat= 2 mols

Ferro a la píndola

Massa de ferro= 0,1223 g Fe Percentatge de ferro a la píndola= 40,77%

CONCLUSIONS

Observant els resultats obtinguts a partir de les dades que ens aporta el prospecte de Fero-Gradumet i els que s’han analitzat a partir de les experiències portades a terme s’observa que segons el prospecte hi ha 105 mg de ferro elemental equivalents a 525 mg que hi ha de sulfat ferrós en cada

pastilla i si es mesura la massa de la píndola, que és de 0,3 g, s’observa que hi ha només un 35% de ferro. En canvi, segons les anàlisis que s’han dut a terme amb la reacció de reducció - oxidació, s’observa que el contingut en ferro en cada una de les píndoles analitzades oscil·la entre el 40 i el 45 % de contingut en ferro.

Amb aquests resultats podríem pensar que el fabricant no mostra el vertader percentatge de ferro en cada píndola però cal tenir en compte que el material amb el qual s’han dut a terme totes les reaccions és molt poc precís. S’ha utilitzat una balança que ens mostra un error molt gran, ja que només aproxima a un decimal i per tant els valors són molt poc propers als reals.

Determinació del contingut en àcid acetilsalicílic de l'aspirina OBJECTIU

Per a valorar en contingut en àcid acetilsalicílic de l'aspirina pot aplicar-se la tècnica de retrocés que consisteix en valorar l'excés d'hidròxid de sodi que queda després que aquest hagi reaccionat amb l'aspirina. El grup àcid de l'aspirina reacciona de forma immediata amb NaOH però el grup ester triga 10 minuts. Per aquest motiu una possible tècnica de valoració seria la de tractar l'aspirina amb un excés d'hidròxid de sodi, i, després del temps de reacció necessari

(10

min),

valorar

aquest

excés

amb

àcid

clorhídric.

MATERIAL I PRODUCTES EMPRATS MATERIAL •

Erlenmeyer

•

Bureta

•

Suport, pinces

•

Pipeta

REACTIUS •

Aspirina (Bayer, Aspro, Adiro, Aspirina infantil Bayer, Rhonal)

•

Solució de NaOH 1M

•

Aigua destil·lada

•

Indicador fenolftaleïna

PROCEDIMENT EXPERIMENTAL

S’agafa una aspirina de les marques indicades anteriorment, se’n mesura la seva massa i s’introdueix en un metràs Erlenmeyer. S’agafen 10 mL de la

dissolució valorada d’hidròxid de sodi 1M, s’agita acuradament i es deixa en repòs uns 10 minuts per tal de que reaccioni completament l’hidròxid de sodi amb el grup àcid i amb el grup ester.

A continuació es dilueix la preparació amb uns 20 mL d’aigua destil·lada i s’afegeixen unes gotes d’indicador fenolftaleïna. S’omple la bureta amb l’àcid clorhídric 1M. Es valora l’excés d’hidròxid de sodi, és a dir l’hidròxid de sodi que no ha reaccionat amb l’àcid acetilsalicílic, amb aquest clorhídric.

S’interpreta tot el procés i es calcula la massa d’àcid acetilsalicílic en l’aspirina.

Es repeteix el procés tres vegades per a cada tipus d’aspirina i se’n valoren els resultats.

Flor de Salze (Salix alba) FONT: www.aspirina.es

CÀLCULS Equació de la reacció: C9H8O4 + 2NaOH C7H5O3 + H2O + CH3COONa Mols d'NaOH inicials = 0,01L · 1mol/L = 0,01mols

Mols d'HCl (valorar excés) = x L · 1mol/L = x mols Mols d'NaOH (que han reaccionat) = (0,01 - x) mols Mols d'àcid acetilsalicílic (que han reaccionat) = ½ · (0,01 - x) mols Fórmula molecular de l'àcid acetilsalicílic: C9H8O4 Pes molecular (C9H8O4) = 180 g/mol Grams d'àcid acetilsalicílic que contenia el comprimit = ½ · (0,01 - x) · 180 g/mol = 90 (0,01 - x)g

REACCIÓ:

Veiem a continuació una taula amb els resultats obtinguts per a cada comprimit Aspirina

Volum d'HCl consumit (mL)

Massa real d´àcid acetilsalicílic (mg)

Massa trobada d'àcid acetilsalicílic (mg)

Bayer adults

4,6 4,5 4,5

500 500 500

486 495 495

Bayer infantil

8,6 8,3 8,7

125 125 125

126 153 117

Adiro

4,6 4,6 4,4

500 500 500

486 486 504

Adiro 200

7,8 7,5 7,8

200 200 200

198 225 198

Rhonal

4,5 4,5 4,4

500 500 500

495 495 504

AAS 100

9,0 8,9 8,8

100 100 100

90 99 108

AAS 500

4,5 4,6 4,6

500 500 500

495 486 486

CONCLUSIÓ Després dels estudis teòrics i experimentals realitzats a l'entorn del món de l'aspirina, es proposa un nou mètode de valoració per retrocés del contingut de l'àcid acetilsalicílic de l'aspirina que consisteix en afegir-hi un excés d'hidròxid de sodi (ataca el grup àcid i el grup ester), és a dir, reaccionen en la proporció àcid i NaOH (2:1) i es valora l'excés d'NaOH amb àcid clorhídric.

Els valors obtinguts amb aquest mètode de valoració estan molt d'acord amb els continguts reals d'àcid acetilsalicílic en les diferents mostres d'aspirina.

D’aquesta manera podem arribar a la conclusió que els diferents fabricants ens mostren en els seus prospectes la realitat dels components dels seus productes.

FONT: www.google.es

Valoració quantitativa dels components actius d’antiàcids comercials: Almax i Rennie

OBJECTIU Conèixer la composició quantitativa d’alguns antiàcids comercials com l’Almax i el Rennie, i observar si els resultats obtinguts equivalen als dels seus corresponents prospectes.

MATERIAL I PRODUCTES EMPRATS

MATERIAL •

Balança

•

Vas de precipitats

•

Matràs d’Erlenmeyer

•

Embut

•

Paper de filtre

REACTIUS •

Antiàcids ALMAX i RENNIE

•

Àcid clrorhídric 1 M

•

Ataronjat de metil

•

Aigua destil·lada

PROCEDIMENT EXPERIMENTAL Es mesuren amb la balança 1,2 – 1,4 g dels antiàcids, i es col·loquen en un vas de precipitats amb 50 mL d’aigua destil·lada i s’escalfen fins a una temperatura d’uns 70 – 80 ºC filtrant-ho a continuació.

La solució filtrada que conté el bicarbonat de sodi es valora amb àcid clorhídic 1M, emprant com a indicador l’ataronjat de metil (viratge de groc a vermell).

DADES I CÀLCULS

Almax Massa de l’antiàcid= 1,3 g

El residu del paper de filtre conté la mescla de carbonats de calci i magnesi dels quals coneixem la massa, restant del total d’antiàcid la massa del bicarbonat.

Es passa pel paper de filtre 20 mL d’àcid clorhídric 1 M (excés) i se’n recull el filtrat en un erlenmeyer. L’excés d’àcid del filtrat es valora amn NaOH 0,1 M, emprant fenolftaleïna com a indicador (incolor roig) *Mostra 1: El volum d’àcid consumit és 9,7 mL.

Mols d’àcid consumits per la mostra: 20 · 10-3 L ·1 mol/L – 9,7 · 10-3 · 1 mols = 0,0103 mols HCl consumits àcid total

àcid excés

Si la massa de carbonats és 0,5:

αmassaCaCO3 → αgCaCO3 ⋅ 0,5 − αmassaMgCO3 ⋅

1molCaCO3 2molsHCl 2α ⋅ = 100gCaCO3 1molCaCO3 100

1molMgCO3 2molsHCl 2(0,5 − α ) ⋅ = 84gMgCO3 1molMgCO3 84

CaCO3 + 2HCl CaCl2 + CO2 + H2O MgCO3 +2HCl MgCl2 + CO2 + H2O

0,02 − 10 −3 ⋅ 9,7 =

2α 2(0,5 − α ) α 0,5 − α + = + 100 84 50 42

0,0103mols = 0,02α + 0,0119047 – 0,0238095α 0,0016047 = 0,0038095α α= 0,41g CaCO3 0,5g– 0,41g = 0,09g MgCO3

Després de revisar els càlculs observem que la massa de carbonat de calci i la massa de carbonat de magnesi en un comprimit d’Almax i amb 9,6 mL d’àcid consumit, és de 0,41g i 0,09g respectivament.

*Mostra 2: El volum d’àcid consumit és 9,6 Mols d’àcid consumits per la mostra: 20 · 10-3 L ·1 mol/L – 9,6 · 10-3 · 1 mols = 0,0104 mols HCl consumits àcid total

àcid excés

Si la massa de carbonats és 0,5:

αmassaCaCO3 → αgCaCO3 ⋅ 0,5 − αmassaMgCO3 ⋅

1molCaCO3 2molsHCl 2α ⋅ = 100gCaCO3 1molCaCO3 100

1molMgCO3 2molsHCl 2(0,5 − α ) ⋅ = 84gMgCO3 1molMgCO3 84

CaCO3 + 2HCl CaCl2 + CO2 + H2O MgCO3 +2HCl MgCl2 + CO2 + H2O

0,02 − 10 −3 ⋅ 9,6 =

2α 2(0,5 − α ) α 0,5 − α + = + 100 84 50 42

0,0104mols = 0,02α + 0,0119047 – 0,0238095α 0,0015047 = 0,0038095α α= 0,39g CaCO3 0,5g– 0,39g = 0,11g MgCO3

Després de revisar els càlculs observem que la massa de carbonat de calci i la massa de carbonat de magnesi en un comprimit d’Almax i amb 9,7 mL d’àcid consumit, és de 0,39g i 0,11g respectivament.

Ens adonem que la diferència entre la primera mostra on el volum d’àcid consumit era 9,7 mL i la segona que només els separa 1 mil·lilitre i per tant és

de 9,6 mL d’àcid és força gran ja que en els càlculs realitzats s’han utilitzat molts decimals, de tal manera que permet observar les diferències en un marge més ampli.

FONT: www.almax.com

Rennie Portant a terme el mateix procediment utilitzat amb l’antiàcid Almax, observarem la composició en carbonats de Rennie i la compararem amb la de Almax.

Massa de l’antiàcid= 1,3 g

El residu del paper de filtre conté la mescla de carbonats de calci i magnesi dels quals coneixem la massa, restant del total d’antiàcid la massa del bicarbonat.

Es passa pel paper de filtre 20 mL d’àcid clorhídric 1 M (excés) i se’n recull el filtrat en un erlenmeyer. L’excés d’àcid del filtrat es valora amb NaOH 0,1 M, emprant fenolftaleïna com a indicador (incolor roig) *Mostra 1: El volum d’àcid consumit és 4,6 ml.

Mols d’àcid consumits per la mostra: 20 · 10-3 L ·1 mol/L – 4,6 · 10-3 · 1 mols = 0,0154 mols HCl consumits àcid total

àcid excés

Si la massa de carbonats és 0,76:

αmassaCaCO3 → αgCaCO3 ⋅ 0,76 − αmassaMgCO3 ⋅

1molCaCO3 2molsHCl 2α ⋅ = 100gCaCO3 1molCaCO3 100

1molMgCO3 2molsHCl 2(0,76 − α ) ⋅ = 84 gMgCO3 1molMgCO3 84

CaCO3 + 2HCl CaCl2 + CO2 + H2O MgCO3 +2HCl MgCl2 + CO2 + H2O

0,02 − 10 −3 ⋅ 4,6 =

2α 2(0,76 − α ) α 0,76 − α + = + 100 84 50 42

0,0154mols = 0,02α + 0,0180952 – 0,0238095α 0,0026952 = 0,0038095α α= 0,71g CaCO3 0,76g– 0,41g = 0,05g MgCO3

Després de revisar els càlculs s’observa que la massa de carbonat de calci i la massa de carbonat de magnesi en un comprimit de Rennie i amb 4,6 mL d’àcid consumit, és de 0,71g i 0,05g respectivament.

*Mostra 2: El volum d’àcid consumit és 4,4 mL. Mols d’àcid consumits per la mostra: 20 · 10-3 L ·1 mol/L – 4,4· 10-3 · 1 mols = 0,0156 mols HCl consumits àcid total

àcid excés

Si la massa de carbonats és 0,76:

αmassaCaCO3 → αgCaCO3 ⋅ 0,76 − αmassaMgCO3 ⋅

1molCaCO3 2molsHCl 2α ⋅ = 100gCaCO3 1molCaCO3 100

1molMgCO3 2molsHCl 2(0,76 − α ) ⋅ = 84 gMgCO3 1molMgCO3 84

CaCO3 + 2HCl CaCl2 + CO2 + H2O MgCO3 +2HCl MgCl2 + CO2 + H2O

0,02 − 10 −3 ⋅ 4,6 =

2α 2(0,76 − α ) α 0,76 − α + = + 100 84 50 42

0,0156mols = 0,02α + 0,0180952 – 0,0238095α 0,0024952 = 0,0038095α α= 0,65g CaCO3 0,76g– 0,65g = 0,11g MgCO3

Un cop analitzats els càlculs s’observa que la massa de carbonat de calci i la massa de carbonat de magnesi en un comprimit de Rennie i amb 4,4 mL d’àcid consumit, és de 0,65g i 0,11g respectivament.

Si comparem els resultats de la primera mostra amb els de la segona es pot observar un marge molt ampli amb només 2 mil·lilitres de diferència d’àcid

consumit. La primera mostra conté 0,71g de carbonat de calci i 0,05g de carbonat de magnesi; mentres que en la segona mostra s’observa 0,65g de carbonat de calci i 0,11g de carbonat de magnesi.

FONT: www.google.es

CONCLUSIONS Portant a terme el mateix procediment dues vegades amb els dos antiàcids diferents, Almax i Rennie, es pot observar que els resultats obtinguts no poden ser gaire exactes. La inestabilitat d’aquesta reacció és molt gran, ja que quan el carbonat reacciona amb l’àcid els productes que en surten són una sal inestable, aigua i el diòxid de carboni, que al ser un gas s’evapora i es despren per l’atmosfera. Aixi aquestes reaccions s’han de realitar en espais adaptats perque les valoracions puguin ser més exactes. El laboratori en el qual s’han portat a terme només se’n podran extreure observacions aproximades. Tot i així despres de moltes observacións s’han sel·leccionat les que més s’apropaven als resultats del prospecte i s’ha observat que són força semblants. El prospecte d’Almax no en detallava la quantitat de carbonat de calci i magnesi que hi havia, només n’assenyala la suma entre els dos que és de 0,5g de carbonats; en canvi l’antiàcid Rennie mostra detalladament que hi ha 680mg de carbonat de calci, i 80 mg de carbonat de magnesi. També hem comparat els dos fàrmacs i en el cas del Rennie hi ha una quantitat més elevada de carbonats respecte l’Alamax.

Conclusió Un cop acabada la investigació que s’ha portat a terme durant els últims sis mesos es posa punt i final al treball de recerca. Han estat moltes hores dedicades i molts llocs diferents. Des de l’estudi, al laboratori de l’institut, les

taules de moltes biblioteques, fins al poble d’Asilah. Són moltes persones amb les que s’han compartit moments d’aquest treball i han recolzat per fer-lo. Però de fet, es va triar aquest tema, perquè una de les coses més interessants són els laboratoris, i els medicaments. No es pot dir que hagi estat fàcil portar a terme aquest estudi, ja que les condicions amb les que s’ha treballat eren molt limitades.

L’àrea experimental era el laboratori de l’institut, i com a tal, les condicions ideals per portar a terme determinades reaccions no eren les més adequades.

Això fa que destaqui la importància que té l’espai en el qual es treballa per a portar a terme qualsevol tipus de reacció química. El material disponible era molt poc precís. La balança només marcava un decimal, la bureta era molt inexacta, els reactius podien portar molt temps en el laboratori i per tant no estaven en un bon estat i l’ambient no era l’adequat per portar a terme les reaccions analitzades. D’aquesta manera les conclusions obtingudes són molt aproximades. Tot i així l’experiència de l’Aspirina s’ha pogut realitzar amb molt poques dificultats i amb força exactitud.

Segons les observacions de comparar el que diuen els prospectes i les anàlisis fetes al laboratori, s’obté que només un dels cinc fàrmacs estudiats s’aproxima al resultat ideal. Aquest és l’Aspirina que després de moltes mostres i molts tipus d’àcid acetilsalicílics de diferents marques els resultats són molt propers al que mostren els prospectes. D’altra banda la resta de fàrmacs, l’After-Bite, el Fero-Gradumert, l’Almax i el Rennie obtenen uns resultats que a partir de les anàlisis observem que estan molt allunyats dels ideals, marcats pel prospecte.

Això ens fa dubtar de si realment les empreses d’aquests productes ens enganyen o si l’ambient d’un institut no és l’adequat per a realitzar aquest tipus de reaccions.

No s’han pogut complir tots els objectius esmentats al començament d’aquest treball. No s’ha pogut determinar el residu de l’àcid acetil salicílic d’una aspirina, ni separar per cromatografia la capa prima d’alguns components, del mateix fàrmac, ja que no disposem del material necessari. Tampoc no s’ha realitzat la

determinació del iode en el Betadine, perquè la reacció era molt complicada i no disposava dels reactius que havia d’utilitzar.

Per finalitzar, espero que hagueu gaudit de la lectura del present treball i que us hagi ajudat a veure la realitat a la que estem sotmesos com a consumidors habituals de medicaments, que en moltes ocasions, no en coneixem la seva base real.

Bibliografia Enllaços en la web:

•

http://www.wikipedia.es/

•

http://www.zonadiet.com/nutricion/hierro.htm

•

http://www.esteve.es

•

http://www10.gencat.net/catsalut/archivos/publicacions/farmacia/farmaciarslle.pdf

•

http://www.aspirina.com

•

http://www.quimica.urv.es

•

http://www.enciclopedia.cat

•

http://www.larebotica.es

•

http://www.vademecum.es

Enllaços en llibres: •

Vademecum internacional.

•

La asombrosa história de la aspirina

•

Enciclopèdia catalana

46 edició ·2005