·········································································
El curs 2008-2009 a la Universitat de València (així com a la resta d'universitats de l'estat) es tancava amb una derrota: la il·lusió que el procés de Bolonya es podria aturar s'esfumava. El curs 2009-2010 s'iniciava també des d'una perspectiva absent d'esperança. No sols no s'havia aturat Bolonya, sinó que la empremta assembleària viscuda l'any anterior havia desaparegut. Com si res del que va succeir, els mesos de lluita estudiantil massiva, haguera existit mai. L“normalitat” retornava amb tot el seu pes a les facultats: van desaparèixer les assemblees obertes i els sindicats estudiantils retornaren al seu treball específic, es van tornar invisibles a ulls de la majoria de l'estudiantat. A finals del curs 2010-2011, al caliu del context de crisi i amb el boom del 15-M, pareix que Moviment Estudiantil va ressorgir: algunes persones acamparen al campus de Burjassot; als campus de Blasco Ibáñez i Tarongers es produïren assemblees setmanals de més de 50 persones (si tenim en compte que és en època d'exàmens, es tracta de tot un èxit). Però res d'això desembocà en una lluita important, les energies es centraren en el que succeïa en la plaça 15-M (l'antiga plaça de l'Ajuntament) i faltava molta feina per fer: reactivar una relació fluïda entre assemblees de campus, concretar objectius, etc. Això es va anar gestant durant el curs següent. Això sí, els mesos de maig i juny són determinants com a primer punt de contacte. En 2011 s'obrí un nou cicle de lluites, un cicle que encara resta obert. Durant el curs 2011-2012 es van consolidar les assemblees setmanals de campus així com les assemblees interuniversitàries; de la mà dels “veterans” que van participar del moviment antibolonya, gent que, fins al moment, no havia participat dels moviments de base, va aprendre allò “bàsic”: com participar en una assemblea, pegar cartells, fer piquets, organitzar una manifestació, etc. Mitjançant vagues estudiantils i la vaga general del 29 de març de 2012 s'aconseguiren dues coses: 1) Si les assemblees de campus no eren, ni molt menys, massives, van adquirir, amb el seu treball, un important poder de convocatòria, fet que va quedar demostrat en manifestacions multitudinàries. 2) Al llarg del curs, en l'àmbit universitari es va normalitzar, fins a cert punt, una pràctica “radical”. Per exemple, si a l'inici del curs es van generar debats eterns sobre la validesa o no d'un piquet de bloqueig (és a dir, no sols informatiu), durant les últimes vagues l'acció dels piquets es va veure amb normalitat. Dos van ser els moments àlgids de les lluites estudiantils durant aquest curs. Per una banda, la coneguda com a Primavera Valenciana que, tot i que sobrepassava l'àmbit universitari, va trobar en aquest espai un bon suport. Quasi una setmana de manifestacions massives es va tancar amb una vaga universitària i una manifestació enorme (fins a la data, la més gran del cicle obert en 2011). Per altra banda, ja algunes facultats (especialment infermeria i magisteri) van alçar acampades en protesta al decret Wert, en les quals van persistir durant vàries setmanes, amb assemblees, xerrades, tallers, etc. A Magisteri, on s'intensificà l'acció de militants de SEPC i Acontracorrent, molta gent “nova” es sumà al moviment estudiantil. Poc a poc, tot i que a primer cop d'ull l'escenari era desesperançador (amb moments puntuals de lluites massives, però que no es van materialitzar en una extensió de les assemblees, ni en una confrontació constant i mantinguda), es va assentar un “poso” que va permetre avançar. El curs passat, 20012-2013, marcat per l'augment de retallades en drets socials i la privatització de l'educació, coneguè un Moviment Estudiantil organitzat des de ben prompte al voltant de l'Assemblea Interuniversitària, consolidada com a legítim interlocutor de les aspiracions i dels interessos dels estudiants i com a espai de coordinació de les diferents ·········································································
assemblees de campus. El discurs de l'AI ha avançat clarament cap a posicionaments anticapitalistes; tot i això, cal dir que, el fet que el discurs tinga aquestes característiques, potser siga fruit del fet que molt poca gent crea el discurs (amb l'elaboració de pamflets, per exemple) i aquest s'accepta sense debatre pràcticament res a les assemblees. A més, perviu el discurs banal del “Sí a la pública”, fet que, al nostre parer, cal criticar –límits i posibilitats- i intensificar, preguntant-nos a les assemblees que és la Universitat Pública i quina alternativa a aquesta volem conquerir. Exigüitat pràxica de que ens hem adonat, per exemple, en rel·lació amb el tema de la difusió, trobant a faltar –almenys al campus de Blasco Ibáñez-, la dinàmica de l'any anterior, mitjançant la qual les estudiantes ens empoderàvem de les facultats dos o tres setmanes abans de cada vaga i amb cartells, pancartes, pamflets i, sobretot, amb el contacte directe amb l'estudiantat, portàvem a terme una difusió més intensa i efectiva. Aquest any, la difusió ha estat molt més limitada, ha participat menys gent i s'ha perdut més el contacte directe. Creiem que cal intensificar esforços en la difusió de les nostres activitats i objectius a acomplir, ja que considerem que cal que la comunitat universitària participe de les assemblees i s'autorganitze. Així, la mancança de debats que comentàvem abans, pensem que és conseqüència de les dinàmiques d'acció que s'han dut a terme aquest any, marcades pel cercle viciós: preparació de la vaga, vaga, descans/exàmens/preparació de la següent vaga/vaga, que impedeix a l'AI crear altres dinàmiques de treball més intern de col·lectiu, les quals ens permetrien, entre altres coses, la creació d'un discurs realment comú i decidir més tranquil·lament, sense que el context aliè a l'AI ens supere, quins objectius volem aconseguir amb la lluita al carrer. Al nostre parer, en algunes ocasions, s'ha actuat per inèrcia, sense estratègia ni objectius, temes que no s'han debatut prèviament. Quant a les vagues –les quatre que s’han fet enguany-, ha augmentat el conflicte al carrer vaga rere vaga, fet que, en principi, cal valorar positivament, encara que voldríem deixar clar que si aquest fet s'ha donat així, ha estat més per la participació de grups autònoms (més preparats en el conflicte al carrer) que per l'empoderament de l'AI. Tanmateix, creiem que és molt positiu que no participen només estudiants en les vagues i que es teixisquen relacions entre diferents sectors combatius de la ciutat de València. També pensem que cal fer més explícit el motiu que ens impulsa a fer certes accions en les vagues. D'aquesta manera el nostre discurs i la nostra acció serà més ben vist per les classes populars, les quals poden pensar que realitzem certes accions perquè creiem en la violència com a objectiu i no com a mitjà, influenciades pels mitjans d'alienació del poder. Cal destacar també el fet de la repressió, la qual ha colpejat fortament l'AI. Moltes persones han estat citades, detingues, multades... estratègies que intenten intimidar les lluitadores. Aquests esdeveniments ens han de servir per a repensar futures accions i estratègies (com la creació d'una caixa de resistència). Però, al mateix temps, hem de continuar perdent la por i seguir al peu del canó. En conclusió, tot i la crítica (o autocrítica, ja que formem part de l'Assemblea Interuniversitària), que no és més que la il·lusió i les ganes de seguir treballant i millorant, aquest curs s'ha de valorar com a positiu i cal seguir treballant el proper pel creixement quantitatiu i qualitatiu de les assemblees. ·········································································
És evident que vivim un moment amb moltes possibilitats de transformació social radical (el que des de les Ciències Socials els agrada denominar “període prerevolucionari”), però perquè açò succeir realment són necessàries moltes preguntes... Una clàssica “teoria revolucionària”? No, no una teoria tancada i ideologitzada, sinó hipòtesis obertes que acompanyen el procés. És evident que no sols l'acció directa (el que els mitjans massius de comunicació titllen de violència) és suficient. Els talls de mitjans de transport, de carreteres, la crema de contenidors o el llançament de pedres a la policia són una clara senyal que cada vega més gent està disposada a plantar cara. Però cap a on anem? Quins són els nostres objectius? L'anàlisi de la realitat realitzat fins a la data d'avui des de sindicats i assemblees és molt bàsic (assenyala la precarització, l'Estratègia Universitària 2015, etc., però no profunditza), publicat a mode de pamflets que, més que per a fomentar una vertadera reflexió, s'utilitzen com ornament de vagues i manifestacions. Per a la “difusió”, com se sol dir, però no per al debat, la crítica i la transformació. És urgent acompanyar teoria i pràctica, o correm el risc de quedar atrapats en un punt del qual no sapiguem eixir, viure per sempre en la derrota.
···············································································
Ací llancem algunes preguntes: possibles, que no necessaris, interrogants que hem de fer-nos si volem organitzar una insurrecció que faça tremolar els nostres enemics:
• • • • • • • •
Qui ès l'estudiant? Què significa universitat pública (estatal, comú...)? Què entenem per públic? Si entenem la universitat com un aparell d'adoctrinament del sistema, per què se'ns hi expulsa? Quina relació guarda el moviment estudiantil amb la resta de la realitat? Què significa (una) assemblea? Pot l'insitucionalisme ser un instrument de lluita? Quines formes de lluita s'han d'utilitzar? Com ha d'afrontar la repressió el moviment estudiantil?
···············································································
Independència Total MÉS INFO_wwww.independenciaxtotal.wordpress.com ·········································································