Editorial ·································································································
Independència Total #4 – Tardor de 2013 ·············································
//Que vengan, dile a esos cabrones que vengan, si quieren movida que vengan, se toparán con mi rap, mi flow, mi CREW!// D'on venim? Del cristianisme, de la poesia, d'al•lucinar a Mèxic, de l'independentisme, de l'amor quasi obsessiu pels motors, de l'avantguardisme leninista, de la passió per plantar un hort, de la inabastable reflexió filosòfica, de tremolar amb el punk més hardcore, d'odiar el rosa dels vestits de les xiquetes... Han passat quasi 2 anys des que la llavor començara a germinar. Independència Total ha crescut. Poc. Com les coses que mereixen la pena (com els bons vins, no?). A poc a poc. Amb calma. Perquè el camí serà llarg. Com deia, Independència Total ha crescut: ara en el fanzine col•laborem diverses persones, s'ha contactat amb editorials i es distribueixen llibres a petita escala. Cada vegada més imaginem un projecte que siga realment col•lectiu. Ja som a punt. Quant al fanzine, aquest que tens en les teues mans és el 4 número. El nostre objectiu és que en futurs
1 · Independència Total
números desapareguen les signatures. D'aquesta forma deixarem de ser individus que col•laboren per a ser un col•lectiu amb una sola veu que, al mateix temps, siguen moltes. Amb aqueixa voluntat, però sense que ni tan sols hàgem tingut el temps necessari per a fer-ho així, donem un altre pas més: en aquest nou número del fanzine, els articles deixen d'estar signats amb noms reals i se substitueixen per IT (Independència Total) 1, IT 2, IT 88, IT 4, etc. Així s'entén que totes les persones que escrivim en el fanzine ho fem partint d'un punt de vista comú: la crítica a aquest món atroç, i la voluntat de transformar-lo en un lloc on la vida siga possible. Dins d'aquesta voluntat, entre aquelles que participem en Independència Total, hi ha diverses opinions sobre com fer les coses (que avorrit seria si no!), i les nostres pròpies idees van canviant a mesura que reflexionem i, el que és més important, vivim noves experiències. Però per sobre d'aqueixes diferències, que ni molt menys considerem com una debilitat, existeix el més important: volem traure avant aquest projecte juntes!
·································································································
//Por más que mires, allí me ves, por más que mires, allí me ves, y por más que mires, allí me ves, adelante a la victoria o qué te crees// On anem? «Revolucionar l'entorn revolucionari» —va dir una. Sembla pretensiós. Bé, ens sentim molt forts. Mirem el nostre entorn i de vegades és dur. Les companyes es frustren en no trobar solucions davant la «urgent situació que vivim». I, en part, estem d'acord. Per açò nosaltres anem a ser urgents. Urgents en l'amor. Urgents en la ira. I en aqueix camí, on molt abans que respostes volem preguntes, llancem a la intempèrie aquest Independència Total número 4. ···············································
«L'única cosa que el poder respecta és el poder» ··· dignitatomort@gmail.com independenciaxtotal.wordpress.com ···············································
·2
Índex ·····························································································
Qui som?......................................................................................... 5 Assemblees obertes i organitzacions estudiantils...........................6 Apunts sobre el moviment estudiantil de València..........................7 La mania de la llum.......................................................................11 Nosaltres com a límit.....................................................................13 El capitalisme no es reforma, es destrueix....................................15 HALA!............................................................................................17 Entrevista a Comú........................................................................19 Debat inexistent al voltant de la violència.....................................23 Ressenya sobre Miquel Amorós...................................................28
3 · Independència Total
路4
Qui som? El primer que vam fer quan ens vam ajuntar totes per primera vegada va ser preguntar-nos un per què. Per què estem ací? Crèiem que era oportú parar-nos i dir, com a primer pas, i fonamental, què fèiem algunes persones assegudes en cercle, creant una afinitat i amb ganes de treballar políticament. La pregunta clau era, per tant, per què un col•lectiu, per què aquest col•lectiu, per què Independència total? Vam quedar que cadascuna de nosaltres aportaria al grup la seua posició sobre aquest tema; aquest text pretén reflectir, a manera d'escrit honest, els punts de vista expressats aquell dia d'estiu:
contacte directe entre persones afins, ens fa tenir més precaucions a l'hora de convertir-nos en «borrecs-massa»; d'altra banda, aquest esforç comú és impossible sense admetre (i assumir, i afirmar) l'heterogeneïtat de cada persona, i saber que ací és on es troba una de les claus de la pràctica política.
1. Treball d'afinitat. En l'experiència que puguem tindre en l'àmbit de la militància, pensem que l'afinitat és el vincle polític més fort, més enllà d'abstraccions ideològiques. L'afinitat en les maneres d'entendre el treball polític, com actuar i com, abans de res, fer-ho bé. Per açò, creiem que l'afinitat és essencial per a guanyar qualitat de treball i trencar així amb les lògiques de quantitat que segueixen altres organitzacions. Com diu una de les membres d'aquest col•lectiu: «un pollastre sense cap més un altre pollastre sense cap són dos pollastres sense cap».
A més, en la nostra pràctica política quotidiana d'assemblees, xarrades, debats..., vèiem oportuna i necessària l'aparició de veus crítiques que pogueren oferir perspectives polítiques que forçaren replantejaments de postures que avui dia estan obsoletes, tot partint del fet que creiem que, sense ningú que ens porte la contrària i debata veritablement, no creixerem mai.
2. Justament, una altra de les motivacions que es va expressar va ser la necessitat de trencar amb dinàmiques viciades, presents en les formes oficials d'entendre la lluita política. Volem dir no a les dinàmiques d'inèrcia. Per a un empoderament col•lectiu es necessita una mica més. 3. Tot açò es materiialitza en 'més proximitat, més vitalisme'. Sabent a consciència que el sentit del que fem en Independència total es trobarà fora del col•lectiu, aquest es converteix en un nucli on les realitats personals són el més important per a l'activisme i la militància. En aquest sentit, cal assenyalar que l'exercici de donar una prioritat major a «allò personal», al
5 · Independència Total
4. És a dir, creiem fermament en el «disens», en l'heterodòxia. Al contrari del que ens ensenyen, trobem que Independència total és una (unida), pel simple fet que la nostra voluntat (la de cadascú és única) és «estar juntes en açò».
5. I com no! Perquè tenim unes ganes i una il•lusió per treballar, que aquesta proposta col•lectiva ens va vindre que ni pintada. Independència total, més enllà de qualsevol messianisme, és, sobretot, una proposta concreta en un determinat moment vital, que ens ha reunit a un grapat de persones, carregades de força i esperança. I d'ací ve tota la resta. 6. I açò, evidentment, sense passar per alt que hi ha un sentiment compartit: venir d'un ambient frustrant políticament parlant, on regna la burocràcia i la tradició. Perquè hi ha un sentiment compartit: que volem fer coses diferents, una política creativa i crítica, que necessitem desenvolupar-nos com a persones, i que volem organitzar-nos en una clau col•lectiva que no es regisca pels patrons normalitzats.
Assemblees obertes i organitzacions estudiantils ·································································································
TEXT | IT 6
Actualment, el moviment estudiantil s'organitza, entenent-les com les eines més legítimes pel seu caràcter obert, horitzontal i directe, mitjançant les assembles obertes de campus —les quals es coordinen a través de l'Assemblea Interuniversitària (AI)—. Aquests espais, que cobren un sentit radicalment democràtic en contrast amb les institucions universitàries oficials, estan formats per individus (generalment estudiants/es, tot i que també estan oberts a la resta de la comunitat universitària) que s'apleguen a les assemblees a títol individual per fer les seus aportacions. Sovint, en aquesta eina utilitzada pel moviment estudiantil de València, participa gent que té una doble militància, és a dir, que, a part de participar de les assemblees obertes, també ho fa d'alguna altra organització, generalment vinculada a l'àmbit estudiantil. Aquest desdoblament de tasques, en principi, aporta beneficis a les assemblees obertes (les organitzacions deixen el seu material; generen un discurs que, de vegades, assumeixen les assemblees, etc.) però, de vegades, pot provocar alguns conflictes que cal tindre en compte. El fet més important és que els militants que treballen en altres organitzacions, en ocasions, transmeten a les assemblees un discurs que, prèviament, han construït en el seu col·lectiu; és a dir, fan passar per individual una postura que és col·lectiva. Aquest fet és greu en el sentit que, pel motiu de donar-se un debat previ en un altre espai, alguns individus han pogut modificar la seua postura a les assemblees per acceptar el consens de la seua organització en el debat anterior, tot i creure que la seua idea ara la més correcta per a fer tal cosa. En els casos que es donen els debats i es tracen estratègies prèvies en els col·lectius, la manera més correcta d'actuar és exposar-ho a les assemblees: deixar clar que tal organització ha pres una decisió col·lectiva i que les persones que la integren i que estan presents a l'assemblea actuen en nom d'un grup i no a títol personal. D'altra banda estarien enganyant els seus companys de lluita, dins d'un òrgan que es considera de confluència del moviment estudiantil —i obert a la resta de la comunitat universitària. És per això que, si creiem que les assemblees obertes són l'espai més legítim d'organització del moviment estudiantil, les organitzacions que treballen en aquest àmbit han de ser una eina útil per a la lluita estudiantil, i no al contrari, com passa moltes vegades. Potser el fet és que a les assemblees la gent s'autoorganitza i els sindicats d'estudiants moltes vegades volen representar. Ja se sap, en novembre hi ha eleccions. Tot i això, sense menysprear el treball de base d'algunes organitzacions, la lluita més important passa per l'autoorganització a les assemblees.
·6
Apunts sobre el moviment estudiantil de València ·································································································
TEXT | INDEPENDÈNCIA TOTAL
El curs 2008-2009 a la Universitat de València (així com a la resta d'universitats de l'Estat) es tancava amb una derrota: la il•lusió que el procés de Bolonya es podria aturar s'esfumava. El curs 2009-2010 s'iniciava també des d'una perspectiva absent d'esperança. No sols no s'havia aturat Bolonya, sinó que la empremta assembleària viscuda l'any anterior havia desaparegut. Com si res del que va succeir, els mesos de lluita estudiantil massiva, haguera existit mai. La «normalitat» retornava amb tot el seu pes a les facultats: van desaparèixer les assemblees obertes i els sindicats estudiantils van retornar al seu treball específic, es van tornar invisibles a ulls de la majoria de l'estudiantat. A finals del curs 2010-2011, al caliu del context de crisi i amb el boom del 15-M, pareix que el moviment estudiantil va ressorgir: algunes persones van acampar al campus de Burjassot; als campus de Blasco Ibáñez i Tarongers es van produir assemblees setmanals de més de 50 persones (si tenim en compte que és en època d'exàmens, es tracta de tot un èxit). Però res d'això va desembocar en una lluita important. Les energies es van centrar en el que succeïa en la plaça 15-M (l'antiga plaça de l'Ajuntament) i faltava molta feina per fer: reactivar una relació fluïda entre assemblees de
7 · Independència Total
campus, concretar objectius, etc. Això es va anar gestant durant el curs següent. Això sí, els mesos de maig i juny van ser determinants com a primer punt de contacte. En 2011 es va obrir un nou cicle de lluites, un cicle que encara resta obert. Durant el curs 2011-2012 es van consolidar les assemblees setmanals de campus així com les assemblees interuniversitàries; de la mà dels «veterans» que van participar del moviment antibolonya, gent que, fins al moment, no havia participat dels moviments de base, va aprendre allò «bàsic»: com participar d'una assemblea, pegar cartells, fer piquets, organitzar una manifestació, etc. Mitjançant vagues estudiantils i la vaga general del 29 de març de 2012 es va aconseguir dues coses: 1. Si les assemblees de campus no eren, ni molt menys, massives, van adquirir, amb el seu treball, un important poder de convocatòria, fet que va quedar demostrat en manifestacions multitudinàries. 2. Al llarg del curs, en l'àmbit universitari es va normalitzar, fins a cert punt, una pràctica «radical». Per exemple, si a l'inici del curs es van generar debats eterns sobre la validesa o no d'un piquet de bloqueig (és a dir, no sols informatiu), durant les últimes vagues l'acció dels piquets es va veure amb normalitat.
Dos van ser els moments àlgids de les lluites estudiantils durant aquest curs. Per una banda, la coneguda com a Primavera Valenciana, que, tot i que sobrepassava l'àmbit universitari, va trobar en aquest espai un bon suport. Quasi una setmana de manifestacions massives es va tancar amb una vaga universitària i una manifestació enorme (fins a la data, la més gran del cicle obert en 2011). Per altra banda, ja algunes facultats (especialment infermeria i magisteri) van alçar acampades en protesta al decret Wert, en les quals van persistir durant vàries setmanes, amb assemblees, xerrades, tallers, etc. A Magisteri, on es va intesificar l'acció de militants de SEPC i Acontracorrent, molta gent «nova» es va sumar al moviment estudiantil. Poca poc, tot i que a primer cop d'ull l'escenari era desesperançador (amb moments puntuals de lluites massives, però que no es van materialitzar en una extensió de les assemblees, ni en una confrontació constant i mantinguda), es va assentar un pòsit que va permetre avançar.
assemblees. A més, perviu el discurs banal del 'Sí a la pública', fet que entenem que cal criticar —límits i possibilitats— i intensificar, preguntant-nos a les assemblees què és la 'universitat pública' i quina alternativa a aquesta volem conquerir.
El curs passat, 2012-2013, marcat per l'augment de retallades en drets socials i la privatització de l'educació, va conèixer un moviment estudiantil organitzat des de ben prompte al voltant de l'Assemblea Interuniversitària, consolidada com a legítim interlocutor de les aspiracions i dels interessos de l'estudiantat i com a espai de coordinació de les diferents assemblees de campus. El discurs de l'AI ha avançat clarament cap a posicionaments anticapitalistes; tot i això, cal dir que el fet que el discurs tinga aquestes característiques potser siga fruit del fet que molt poca gent crea el discurs (amb l'elaboració de pamflets, per exemple) i aquest s'accepta sense debatre pràcticament res a les
Així, la mancança de debats que comentàvem abans pensem que és conseqüència de les dinàmiques d'acció que s'han dut a terme aquest any, marcades pel cercle viciós 'preparació de la vaga, vaga, descans / exàmens / preparació de la següent vaga, vaga', que impedeix a l'AI crear altres dinàmiques de treball més intern de col•lectiu, les quals ens permetrien, entre altres coses, la creació d'un discurs realment comú i decidir més tranquil•lament, sense que el context aliè ens supere, quins objectius volem aconseguir amb la lluita al carrer. En algunes ocasions, fa la impressió que s'ha actuat per inèrcia, sense estratègia ni objectius, temes que no s'han debatut prèviament.
Pel que fa a la difusió, exigüitat pràxica. Per exemple, hem trobat a faltar —almenys al campus de Blasco Ibáñez— la dinàmica de l'any anterior, mitjançant la qual l'estudiantat ens empoderàvem de les facultats dues o tres setmanes abans de cada vaga i, amb cartells, pancartes, pamflets i, sobretot, amb el contacte directe amb l'estudiantat, portàvem a terme una difusió més intensa i efectiva. Aquest any, la difusió ha estat molt més limitada, n'ha participat menys gent i s'ha perdut més el contacte directe. Creiem que cal intensificar esforços en la difusió de les nostres activitats i objectius a acomplir, ja que considerem que cal que la comunitat universitària participe de les assemblees i s'autoorganitze.
·8
Quant a les vagues —les quatre que s’han fet enguany—, ha augmentat el conflicte al carrer vaga rere vaga, fet que, en principi, cal valorar positivament, encara que voldríem deixar clar que si aquest fet s'ha donat així ha estat més per la participació de grups autònoms (més preparats en el conflicte al carrer) que per l'empoderament de l'AI. Tanmateix, creiem que és molt positiu que no participen només estudiants en les vagues i que es teixisquen relacions entre diferents sectors combatius de la ciutat de València. També pensem que cal fer més explícit el motiu que ens impulsa a fer certes accions en les vagues. D'aquesta manera el nostre discurs i la nostra acció seran més ben vists per les classes populars, les quals poden pensar, influenciades pels mitjans d'alienació del poder, que realitzem certes accions perquè creiem en la violència com a objectiu i no com a mitjà. Cal destacar també el fet de la repressió, la qual ha colpejat fortament l'AI. Moltes persones han estat citades, detingues, multades... estratègies que intenten intimidar les lluitadores. Aquests esdeveniments ens han de servir per a repensar futures accions i estratègies (com la creació d'una caixa de resistència). Però, al mateix temps, hem de continuar perdent la por i seguir al peu del canó. En conclusió, tot i la crítica (o autocrítica, ja que formem part de l'Assemblea Interuniversitària), que no és més que la il•lusió i les ganes de seguir treballant i
millorant, aquest curs s'ha de valorar com a positiu i cal seguir treballant el proper pel creixement quantitatiu i qualitatiu de les assemblees. És evident que vivim un moment amb moltes possibilitats de transformació social radical (el que des de les Ciències Socials els agrada denominar 'període prerevolucionari'), però perquè açò puga succeir realment són necessàries moltes preguntes. Una clàssica «teoria revolucionària»? No, no una teoria tancada i ideologitzada, sinó hipòtesis obertes que acompanyen el procés. És evident que no sols l'acció directa (el que els mitjans massius de comunicació titllen de violència) és suficient. Els talls de mitjans de transport, de carreteres, la crema de contenidors o el llançament de pedres a la policia són una clara senyal que cada vega més gent està disposada a plantar cara. Però cap a on anem? Quins són els nostres objectius? L'anàlisi de la realitat realitzat des de sindicats i assemblees fins a la data d'avui és molt bàsica (assenyala la precarització, l'Estratègia Universitària 2015, etc., però no profunditza), publicat a mode de pamflets que, més que per a fomentar una vertadera reflexió, s'utilitzen com ornament de vagues i manifestacions. Per a la «difusió», com se sol dir, però no per al debat, la crítica i la transformació. És urgent acompanyar teoria i pràctica, o correm el risc de quedar atrapats en un punt del qual no sapiguem eixir: viure per sempre en la derrota.
Ací llancem algunes preguntes: possibles, que no necessaris, interrogants que hem de fer-nos si volem organitzar una insurrecció que faça tremolar els nostres enemics: • Qui ès l'estudiant? • Què significa universitat pública (estatal, comú...)? Què entenem per públic? • Si entenem la universitat com un aparell d'adoctrinament del sistema, per què se'ns hi expulsa? • Quina relació guarda el moviment estudiantil amb la resta de la realitat? • Què significa (una) assemblea? • Pot l'insitucionalisme ser un instrument de lluita? • Quines formes de lluita s'han d'utilitzar? • Com ha d'afrontar la repressió el moviment estudiantil
9 · Independència Total
路 10
La mania de la llum ·································································································
TEXT | IT 88
Sí, fa un any, una multitud i un tumult envoltava el Congrés. En les seues demandes: posar en qüestió el sistema de representació i mediació política. Moltes vegades, en l'àmbit militant, ens costa pensar en «tot» el que està ocorrent. Després, la vaga general; més tard, l'auge de la PAH amb la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) —amb tot el que costa unir aquests dos últims termes—; un moviment ampli de marees que encara estan en projecció de tempesta i la precària lluita estudiantil, com a suport continu del conflicte. Molta gent involucrant-se, molt d'esforç, fallades i resistència. L'altre dia passejava pels carrers de Madrid i vaig escoltar una obrera: «Fotre, cobre més en l'atur que en el treball!». Ja arriba setembre, amb unes vacances menys ostentoses i un any que acaba tal com va començar: molt per a poques i poc per a moltes. És a dir, la Història continua i l'estat de benestar és un cadàver que cap fantasma s'atreveix a posseir. En aquestes últimes dècades, el món social ha viscut unes transformacions que són difícilment
11 · Independència Total
assimilables i identificables: hem vist com la publicitat copava les nostres pupil•les i les nostres orelles, com els ordinadors entraven a l'escola i els diners públics desapareixien en forats que no sabem localitzar exactament, com les «conquestes» del moviment obrer retrocedien institucionalment sense gaire resistència (malgrat el dolor dels carrers), com les ciutats s'han expandit i ampliat l'estretor les seves cel•les, i com els nous moviments que es pretenien emancipatoris han hagut de reanomenar-se, relocalitzar-se, morir i/o viure d'una altra manera. No crec que faça falta una enumeració exhaustiva, el que importa seria reconèixer que estem en una crisi, i que setembre obre un nou curs que, justament, no té res de nou. La crisi i el seu estat d'excepció és la norma. Com deia Gramsci: «La crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer». Una crisi és un moment de lluita, i no simplement una reestructuració de l'espai polític per instàncies econòmiques mundials. Fa un any, el Congrés estava envoltat i la conclusió va ser una massacre policial. L'espectacle va estar servit a benefici dels mass-media. En canvi, potser tinga raó Antonio Méndez Rubio quan afirma que «davant la política de la desaparició és possible una revolució invisible». Aquest moment de lluita podria veure's com aquest treball d'allò nou que
comença a manifestar-se on no se li espera. El que vull dir és que per veure el «tot» potser calga veure en la foscor i en els racons; on es formen les bases de tota possible contestació social. És a dir, que quan perden la batalla (no caldria defugir l'advertiment de Brecht, que la injustícia té nom i adreça), ho facen sense saber-ho. Que no sàpiguen el que ocorre, que no esperen res. Aquest text parteix de la sospita que la visibilitat, la presència mediàtica, en definitiva, la llum, no aportarà al capdavall res positiu al cúmul de resistències que coneixem avui dia. La llum és el control... després de tot, va ser la burgesia la que va començar a expandir l'enllumenat públic fa dos o tres segles pels carrers de les grans ciutats europees, com Londres i París. Només si no ens veuen podrem dir que la por ha canviat de bàndol, i si en algun cas la llum pot servir-nos, que siga per desordenar amb allò nou, les estructures d'allò vell. Com diu Marcos des de les muntanyes del sud-est mexicà: «Som tan escorredissos que no ens podem explicar ni nosaltres mateixos». Vencerem, sense dir-ho, perquè lluitarem fins a vèncer.
·································································································
· 12
Nosaltres com a límit* ·································································································
TEXT | IT 1 «Je suis ce que je suis… Atravesado desde la infancia por los flujos de leche, de olores, de historias, de sonidos, de afectos, de comptines, de sustancias, de gestos, de ideas, de impresiones, de miradas, de cantos y de comida. ¿Esto es lo que soy? Atado completamente a los lugares, los sufrimientos, los ancestros, los amigos, los amores, los acontecimientos, las lenguas, los recuerdos, a toda clase de cosas que, evidentemente, no son yo». Comité Invisible, La insurrección que llega, París, 2007
Assumim, com a punt de partida per a la mera reflexió sobre com l'horitzó de la imaginació històrica està sotmès al canvi, la pertinença de donar compte d'allò menut. No dels xicotets episodis o oportuns esdeveniments que una teoria política trobaria fàcilment adjudicables a una història de les coses vàries i accessòries, sinó d’allò circumstant com la manera precisa per la qual s'accepten i modulen els diferents sentits de la pertinença en l'organització concreta de la vida. Acceptem, doncs, el dictum
13 · Independència Total
geertzià que diu que «en un món estellat hem d'atendre les estelles». 1 Necessitat que ha de traduir-se no tant en la justificació d'allò que el gust postmodern ha estès en una multiplicitat de vinyetes que no tenen la més mínima obligació de ser coherents, quan en el compliment de l'aspiració al fet que una discursivitat comprensiva està cridada una vegada rere una altra: discernir, en el món bigarrat de les identitats i les diferències, de les xicotetes acumulacions i de la infinita
proliferació d’allò fragmentat, els procediments, sempre localitzats i revisables, pels quals ha de restituir-se una comunicativitat essencial. Prenent la diferència com la condició precedent i possibilitadora de la identificació, 2 restablir, potser, allò que Josep Ramoneda3 ha defensat com l'excel•lència dels valors il•lustrats: l'emancipació individual, com a element indispensable per a una política de l'assertivitat no tan preocupada pels límits d'un «nosaltres» —ja siga sota el signe de la religiositat, tot i que es tracte de les identitats ètniques i nacionals— com per l'experiència d'un nosaltres com a límit. Hem volgut ací concentrar algunes intuïcions al voltant de la consigna que la identitat no pot reduir-se a la unicitat que restaria per damunt o per sota de la història, conjurant els seus accidents i celebrant les seues reconciliacions, i que disposaria les seues actualitzacions sobre el vector del seu fatídic desenvolupament. Presa, també, com a premissa, l'afirmació que la història no és sinó la de les identificacions més o menys episòdiques, precipitades — compel•lides i forjades amb sang, per descomptat—, i exigides per aquesta tràgica i estranya necessitat que ens compromet amb el que ha estat, però que ens convoca ja sempre per mitjà d'una «citation à l’ordre du jour: dia que és el del Judici Final justament». 4 I això perquè la identitat, tal com és per nosaltres identificada, remet abans a la uniformitat de la semblança, i la fa precedir a la diferència que la limita i determina gradualment a través de la negació, com si es tractés de donar amb positivitats culturals assajant el no-ser d’allò nostre, obviant d'aquesta manera el que de nostre hi ha en l'infinit no-ser que antecedeix a tota identificació.
l'acció política hagueren de tindre present en el moment de donar espai a l'argumentació sobre les maneres en què la coexistència esdevé justa convivència de les gents, cridades peremptòriament al conflicte i a la negociació dels seus espais i prerrogatives. I no obstant això, més enllà del tema del reconeixement últim d’allò altre, la cosa que queda en joc per a la pràctica del viure junts és que les col•lectivitats arriben o no a saber qui són, a l’interstici concret que li ofereixi l'extensió fracturada de la diferència. Pel que la pregunta assenyada no hauria de ser: «com fem present a l'altre?», sinó, més aviat, «com ens fem presents en l'intricat i copiós espai de l’alteritat?». Nosaltres com a límit vol dir que no concorrem en l'espai polític amb les nostres identitats al damunt, esperant l'osmosi que ens conferisca l'oportunitat d'entendre'ns respecte dels mètodes i els objectius. El mètode de lluita que esgrimim és, amb tot sentit, el camí a través del qual acordem una retrobada i un futur hàbitat, i no l'instrument privatiu que ens faça per endavant irreconciliables. Entendre la diferència com l'a priori que la identitat limita hauria de mostrar la condició per la qual convergim als carrers, calibrem les nostres emocions i posposem als nostres intolerables —diem «no».
Acceptem, doncs, la realitat d'una sort de multiculturalitat política com la immediata i sempre disponible textura que el discurs i
— * La utilització de la segona persona del plural no indica la redacció conjunta del present text, sinó que respon a les preferències d'expressió de qui ho ha escrit. 1 Geertz, C: «El mundo en pedazos: cultura y política en el fin de siglo», en Geertz: Reflexiones antropológicas sobre temas filosóficos, Barcelona, Paidós, 2002. 2 Cfr. Geertz: «Los usos de la diversidad», en Geertz: Los usos de la diversidad, Barcelona, Paidós, 2010. 3 Ramoneda, J: «Crítica del multiculturalisme», L’Espill, nº 8-9, 2001. 4 Benjamin, W: Sobre el concepto de Historia. § III, en Obras, 1, Vol. 2, Madrid, Abada, 2010.Al Capitalisme no se'l reforma, se'l destrueix.
· 14
El capitalisme no es reforma, es destrueix ·································································································
TEXT | Vicent Galiana «De fet, anava a ser la unitat “natural” del desenvolupament de la societat moderna, liberal progressiva i burgesa de facto […] Què els passaria a les nacions xicotetes? Senzillament, haurien d'integrar-se de manera federal o d'una altra manera en les nacions-estat viables». E. Hobsbawn. La Era del Capitalismo
Així deixava constància Hosbawn de la «necessitat» de la integració o subordinació dels menuts estats-nació respecte als grans, per fomentar així el progrés i l’evolució de la societat burgesa. Aquest procés d'integració i subordinació, de coordinació i decisió conjunta, i que respecta els ordres jeràrquics guanyats amb sang, ha arribat al seu punt àlgid les últimes dècades. Vivim temps de polítiques econòmiques unitàries i internacionals derivades de les grans institucions econòmiques europees. Trobem infinitat d’institucions transnacionals de decisió comuna, però en els temps que vivim sembla d’especial interès i importància l'FMI. «El Fons Monetari Internacional (FMI) és l'organització internacional encarregada de vigilar el sistema financer mundial, d'observar les taxes de canvi de monedes i la balança de pagaments i d'oferir
15 · Independència Total
assistència tècnica i financera quan es requerisca». Podríem parlar-ne, i molt, de l'FMI. Però hem de fer-ho de manera sensata i real i, en conseqüència, no és necessari parlar d'aquesta organització, sinó del G8. El G8 és el «club dels mandataris» polítics dels 8 estats més rics i influents del planeta: Alemanya, Canadà, EE. UU., França, Itàlia, japó, el Regne Unit i des de 2001, Rússia. Teòricament, no té poder de decisió; és, simplement, un fòrum de debat, el fòrum de la planificació de la globalització neoliberal. Les seues resolucions seran aplicades pels organismes internacionals. Resulta que dels cinc estats amb dret a vet de l'ONU, quatre formen part del G8; a més, els membres d'aquest grup sols tenen el 10’52 % de la població mundial però, alhora, posseeixen el 66’73 % del PIB mundial i acumulen el 67 % de la despesa militar mundial. A més, el G8 controla el 49’72 % dels vots del BM i prop del 47 % dels vots de l'FMI. Per si no fos suficient, els interessos del G8 arriben a altres institucions econòmiques com l'Organització Mundial del Comerç (OMC) on, mitjançant el grup de pressió anomenat 'Quad' —que aglutina les 10 empreses més importants d'EE. UU., Japó, Canada i la Unió Europea—, controla de forma estricta i totalitària les resolucions de l'OMC. El rumb dels «estats democràtics europeus» es debat en les institucions menys democràtiques i transparents del panorama polític actual, fet que deixa via lliure a la precarietat, a la misèria crònica i planificada, a les ocupacions i als negocis bruts. Aquestes grans institucions, buides d’humanitat i necessitat real garanteixen les plusvàlues dels grans emprenedors. Empresaris com Amancio Ortega, cap d'Inditex —madre in Marruecos—, amb 65 hores setmanals per 178 €/mes. Empresaris com Samsung, qui, després de rebre 3.4 milions d'euros de la Generalitat de Catalunya per mantenir la seua fàbrica a territori català, la va tancar per moure-la a Eslovàquia i buscar les màximes opcions d'explotació laboral en un país amb una legislació laboral molt més permissiva. Un país «en vies de desenvolupament», que en diuen. En la última dècada, Eslovàquia, membre de la Unió
Europea des de maig de 2004, ha vist créixer els seus percentatges de desnutrició infantil i els morts en accidentals laborals com cap altre estat de la Unió Europea. Aquest canvi de localització comparteix espai temporal amb el final de l’exercici en el qual Samsung obté un benefici de 2.300 milions d'euros. Repassem: 476 treballadores acomiadades de manera directa, més les indirectes, perquè una empresa amb 2.300 milions de benefici «contracte» a altre estat amb unes condicions, ací, fins al moment impensables. Samsung, mitjançant la seua filial Samsung Techwin, se situa al núm. 58 de majors productors d'armes i armament del món. Privilegi aconseguit, entre altres moltes coses, per la seua implicació en la II Guerra del Congo (1998-2003), en la qual finançà un conflicte que acabà amb quasi quatre milions de morts i amb Samsung com un dels majors beneficiaris dels nous mecanismes d'extracció i control del Coltan, mineral imprescindible per a la fabricació de microprocessadors dels aparells electrònics i el 84 % de la producció del qual, avui en dia, es troba al Congo. Aquest procés d'unificació i subordinació de les economies sols pot ser aturat per una resposta unitària, contundent, solidària i compromesa. «Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència; emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme; organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força».
· 16
HALA! ·································································································
TEXT | IT 4
(Sobre el moviment estudiantil) 1. Una assemblea hauria de ser divertida. Pura emoció. Quan se celebra una assemblea, les persones que participen d'ella no veuen el moment que acabe per passar a l'acció: dur a terme allò que han decidit entre totes. 2. Una assemblea hauria de ser un espai de diàleg. Un lloc creat per a la trobada. Allí on totes som iguals. On no hi ha lideratges prefixats i assumits. 3. Però succeeix a voltes que ens reunim en assemblea setmana rere setmana. Amb un calendari preestablert que no atén a la realitat: tots els dimarts a les 14.00 h assemblea... pura rutina. 4. Però succeeix que setmana rere setmana som les 20 de sempre mirant-nos les cares. Preguntant-nos què fer perquè vinga més gent a les assemblees. Somiem amb assemblees massives però ací estem les 20 de totes les setmanes. 5. Una assemblea hauria de ser pura acció (mitjà d'acció i acció en si mateixa en la mesura que recuperem la contundència de la paraula que els mitjans de comunicació, entre altres mecanismes de control, ens han arrabassat). Però succeeix de vegades que ens adormim (però sense somiar), anem a l'assemblea perquè «cal anar» però estem desitjant que acabe. 6. Una assemblea hauria de ser una escletxa en la quotidianitat. Una ruptura. Una excepció. Però succeeix que les 20 de sempre ens convertim en les mones de fira que la gent contempla en passar com si no tinguera res a veure amb elles aqueix espectacle. Sense provocar-los cap sentiment. Ni tan sols de rebuig... 7. Les assemblees, com ens va demostrar el
17 · Independència Total
curs passat la coneguda com a Primavera Valenciana, es converteixen en massives en moments de gran ebullició social. Quan això succeeix, aquelles que no hem deixat d'anar a les assemblees universitàries setmana rere setmana solem pensar... a. Porte treballant des de les assemblees durant mesos i ara arriba gent que no ha aparegut per cap assemblea en la seua vida i pretén tindre el mateix grau de legitimitat que jo per prendre decisions. [Però la veritat és que si volem que l'assemblea siga aquest espai en el qual totes som iguals, haurem de respirar ben fort i oblidar el nostre mosqueig per poder treballar colze a colze amb les nostres companyes] b. Ja estan aquí els «menjaflors» aquests que volen alçar les seues mans al crit de «aquestes són les nostres armes», criticar qualsevol mínim acte d'autodefensa, crema de contenidor, etc. [Però la veritat és que la majoria de «les 20 de totes les setmanes» som gairebé igual del refors que aquells als quals critiquem. Baix la nostra pose de rebels desitgem veure la ciutat cremar, ens masturbem pensant en els disturbis d'Atenes, però ni se'ns ocorre calar-li foc a un contenidor i quan anem a una mani el primer que tenim en ment és saber com correrem davant la policia. Perquè clar, si els demés aguantaren les càrregues... però com tothom corre, doncs nosaltres també!] 8. Per tot això, des del col•lectiu BOB apostem per la dissolució d'aquestes avorrides i monòtones assemblees setmanals. 9. Apostem per la retirada de les assemblees per crear grups d'afinitat que treballen pel seu compte: accions, fanzines, comunicats, etc., sempre buscant allò que ens emocione, que ens faça vibrar, sentir que estem vives. 10. Apostem per sumar-nos activament a les assemblees que sorgiran, gairebé de manera
espontània, en els moments, imprevisibles, d'explosió social. I en aquests moments, amb calma i alegria, respectarem els temps de cada persona sense criticar les postures que negativament titllem de benpensants. Temps al temps. 11. Apostem, per descomptat, per la revolució. Però com no estem disposats a frustrar-nos esperant el moment en què arribe (si és que arriba), mentrestant, compartirem lluita amb les nostres, somrient, sense caure en el desencís.
···············································
Alas barricadas! ALA! Abajo Las Asambleas!
Colectivo BOB (Becas o Barbarie)
Alrededor de una palabra no Lo que hacen los poetas Alrededor de una palabra no Hemos elegido distraer con semillas El ojo de los motores y no El zumbido metálico las vibraciones estériles Alrededor de una palabra hacen los poetas no Midiendo con su boca un mundo desgarrado En los contornos los colores la migraña En porciones pequeñas calentando el fuego Con uñas de esmalte engañando los pulmones Alrededor de una palabra siempre los poetas Los poetas masculinos olvidando la noche Y un mundo desbocado Alrededor de una palabra Lo que hacen los poetas Alrededor de una palabra El color azul de Un mundo herido Omaira Z
· 18
Entrevista a Comú Conteu-nos breument com, quan i per què va nàixer la distri Comú.
La distri naix el 1993 més o menys, quan 3 companys de l'institut munten un grup punk — amb el nom de Comú— i decideixen posar en marxa una distri per, en principi, treure una mica de diners per tal d'autogestionar les despeses del grup. Al poc de temps es va veure que era prou difícil aquesta idea, ja que els marges de benefici en distribuïdores alternatives eren i són prou menuts. Tot i això, i que el grup no duraria molt de temps, el projecte de la distri va continuar. Per situar-nos als inicis, dir que en aquells moments hi havia a Castelló alguns fanzines nascuts a finals dels 80 i el projecte de Ràdio Llibertària, on joves de la primera Comú feien un programa sobre punk i agitació juvenil. En aquells moments no hi havia ningú que s'encarregara de la distribució alternativa a Castelló i voltants; bo, la gent de la Kanya de Vila-real també movien una mica de material. Exemples a nivell estatal eren El Lokal, DDT, Soroll, Gato Salvaje i poquetes més. El 93 hi hauria una nova fornada de distris a nivell estatal: a banda de la Comú, també apareixen Mala Raza (Saragossa), Sentimientos Kontra el Poder (Madrid),... El 93, la gent de Comú eren uns xiquets i les raons de formar la distri, a més de l'autogestió, eren els gustos musicals, punk bàsicament. Eren els anys de l'Ateneu okupat la Kanya a Vila-Real o el Suport Mutu a Castelló. Es movien els primers vinils d'Orgón, Ruido de Rabia, Tarzán, Nocivo, HHH o L'Odi Social entre d'altres; es movien gran quantitat de cassets (maquetes, recopilatoris...); tot i que els CD ja estaven inventats, encara no havien
19 · Independència Total
arribat a les ditris, seria molt més tard amb l'abaratiment de les despeses de producció. A nivell de textos, es distribuïen els llibres de la llavors joveneta editorial Virus, el full gratuït del Molotov, revistes com La Lletra A o el Resiste, pamflets i fanzines incendiaris d'estètica «talla i pega», etc. Avui les coses han canviat considerablement. Per altra banda, assenyalar que tot i que la tasca principal ha estat la distribució i edició de material, també des de Comú durant aquests anys s'ha fet altres coses. Per exemple, d'una banda, com moltes altres distris als 90, Pedro i Joseluís van estar fent un programa a una ràdio lliure local que va existir a finals dels 90. Allà presentaven discos que es movien a la distri, es llegien convocatòries de col·lectius locals, es comentaven publicacions, es practicava la contrainformació. Altres distris d'altres ciutats, com Soroll a València o Mala Raza a Saragossa, també tenien els seus programes similars en altres ràdios lliures. A banda de la ràdio, també des de Comú s'han organitzat xerrades, presentacions de llibres i un bon grapat de concerts, així com també s'ha donat material per suport de col·lectius, presos, campanyes... Quina és la funció política d'una distri? Quin paper juga la distri Comú dins dels moviments socials de la Plana?
Les distris, malgrat tot el que puga semblar a simple vista, cal entendre-les com a espais polítics. Si es mira des de lluny potser només es veja gent que està movent música o llibres que amb una mica de sort pots trobar en altres llocs. Ara bé, per analitzar les distris des de la
seua vessant política, trobem que cal apropar-se una mica per adonar-se de la importància de la seua tasca. Per exemple, fixar-se en aspectes concrets com serien les formes de treball, el caràcter i filosofia dels materials que s'estan movent, els discursos crítics d'aquests materials, els preus,... Per una banda, des de les distris s'està sistematitzant la circulació de comunicació i creació de l'àmbit alternatiu, autònom, llibertari, punk... Des de fa anys s'ha consolidat arreu de l'Estat tota una xarxa de connexions que permet donar eixida immediata a llibres, revistes, música, etc. que sense aquesta estructura resultaria una tasca molt més difícil i costosa. Això directament implica circulació d'idees i coneixements al marge del mercat, la qual cosa per qualsevol persona amb un mínim d'interès en els canvis socials resulta tot un bé ben valuós. Tal volta ara mateix, amb el fenòmen d'internet, s'haja desvirtuat una mica aquest paper que tenien les distris fa 10 o 20 anys com a espais on podies trobar materials singulars. Fa 10 o 20 anys, si volies material crític, havies d'anar a la distri de la teua ciutat o a les parades dels concerts; avui això qualsevol ho té al seu abast fent dos «clicks» a l'ordenata
de casa: et descarregues un disc o un text, o et demanes un disc o un llibre per mail sense eixir de casa. Per altra banda, les distris suposen un espai de politització incipient, com ho pot ser un centre social, un ateneu, un bar del «rotllo» o la música punk, hip-hop,... Les distris posem a l'abast de la gent llibres, música, revistes o fanzines que tot i que sovint puguen mostrar mancances, resulten interessants en tant que són materials que orienten cap a la formació crítica del personal, alhora que ajuden a apropar-se a altres realitats de lluita, culturals o socials, situar-se en debats actuals,... O en el cas de la música, des de les distris es col·labora en donar difusió de discos de bandes situades a l'+ambit de la contracultura més propera als moviments socials de base, amb missatges crítics o posicionaments autogestionaris. També està la forma de fer les coses. La implicació a la distri és des del voluntarisme, es funciona horitzontalment, es fixen uns criteris que defineixen el material que es distribueix, es marquen unes línies d'edició: no acceptar l'SGAE, marcar uns preus màxims, prioritzar esforços amb la gent que treballa a
· 20
col·lectius, etc. Ja sabem que les distris poden donar imatge de «kaos», però darrere d'això existeix tot un ordre de pensament. Clar, que aquesta valoració és parcial; també caldria veure que s'opina des de fora de les distris, de la gent que treballa amb nosaltres, que es passa pel local,... Per últim, trobem que és ressenyable el paper que juguen les distris a ciutats xicotetes, com seria el cas de Castelló, que sovint pot donar la sensació com queden lluny de l'escena social, política i cultural de grans nuclis com serien València o Barcelona. En aquest sentit, junt amb altres col·lectius, les distris es poden considerar com plataformes «d'importació i exportació», espais de canalització d'iniciatives, contrainformació, discursos, suport mutu, etc. Sobre quin paper juga la Comú dintre dels moviments socials de la Plana, crec que per un grapat de persones ha estat un espai de referència a l'hora d'adquirir material crític, llibres, música,... A través de la Comú hem ajudat a difondre textos que per algunes persones han quedat com a referències en algun moment. Així com també trobem que amb les edicions hem aportat a deixar testimonis del què hi ha hagut per ací. I bo, és una tasca que ningú estava fent per ací, o com a mínim amb la mateixa continuïtat. De totes formes, també seria interessant saber com es veu aquesta tasca des d'altres col·lectius o persones; igual no és per a tant... Des del col·lectiu editeu discs, llibres, etc. Centrant-nos en el material escrit, què heu editat últimament? Alguna propera edició?
L'últim que ha eixit en llibres des de la Comú serien Fer el salt: Cooperativisme i Economia solidària (2012) i Desde el sentimiento de la memoria (2013). El primer, Fer el salt, és un llibre sorgit de les jornades sobre cooperativisme organitzades al Casal Popular de Castelló durant el 2012 i en les quals vam estar directament implicats. Aquest text tracta de fer una aproximació al cooperativisme i l'economia social, a la seua significació històrica, al seu valor actual i als nous desafiaments envers el nostre context. Per altra banda, també cerca oferir orientacions per aquelles persones amb desig de posar en marxa nous projectes. És per això que, a banda de
21 · Independència Total
diferents textos de suport, també fem un recull d'entrevistes a diversos projectes cooperatius d'àmbits com la missatgeria, educació, hostaleria, energies, serveis financers, món editorial, assegurances, comunicació, cooperatives de consum... Un total de 18 entrevistes que serveixen per prendre el pols a la vitalitat i diversitat cooperativista actual més propera als moviments socials. Per altra banda, Desde el sentimiento de la memoria (2013) es una proposta de coedició d'un vell amic de la Comú, Iban Ek. A mitjans del 2013 ens va comentar que tenia intenció de treure un llibre de relats sobre la seua experiència a Mèxic. Iban va ser una de les primeres persones de Castelló en marxar a Chiapas, i allà va estar vivint durant quatre anys a la segona meitat dels 90. Ens semblava un relat interessant d'una persona propera i, a més, sense que s'ho haguera plantejat, coincidia amb la proximitat del 20è aniversari de l'aixecament zapatista. Sobre properes edicions de material escrit, dir que sí, que tenim un nou llibre en procés, però que encara tardarà una mica. Podem comentar que estem treballant en un projecte sobre la memòria activista de la Plana als darrers 25/30 anys. Fa un temps vam crear un grup de treball per tal d'abordar, com a mínim, una part de la memòria dels moviments socials de per ací. Estem currant en una sèrie d'entrevistes que hem passat a un bon nombre de persones que han estat implicades i/o estan implicades als col·lectius de base de la Plana. Des d'un plantejament obert i heterogeni; gent diversa, d'edats i militàncies diverses: del món de l'ecologisme, el feminisme, l'anarquisme, l'autonomia, l'independentisme, l'okupació i el centres socials, la contracultura, la solidaritat internacional,... Ara mateix tenim recopilades unes quantes entrevistes, però encara estem pendents de rebre altres tantes que ens semblen importants que apareguen al llibre. Trobem que pot ser un material enriquidor per la memòria de les lluites locals, així com un testimoni de reflexió seré i necessari per tal de traure conclusions del que s'ha fet des dels moviments de base ací.
Amb quina publicació heu quedat més contents?
Comú'zine, però també encara queda.
Sense desmerèixer altres, diria que amb Treball, precarietat i resistències (2010) i Fer el salt: Cooperativisme i Economia solidària (2012). Per què? Primer, perquè són dos llibres molt connectats amb el context, els debats i les preocupacions actuals; molt de compromís amb el present i allò local. Segon: són dos llibres treballats de manera col·lectiva des de la Plana, des d'un plantejament autònom, obert i heterogeni, amb desig d'aportar materials que enriquisquen el debat i el discurs, eines de suport teòric i connexió pràctica. Tercer: són llibres que reivindiquen una recerca des de l'activisme; no són textos fets per «intel·lectuals del rotllo» des d'una poltrona, sinó per persones implicades. I alhora són textos compromesos on se cerca fugir dels tòpics i el pamfletisme, per tal d'aportar en positiu i amb una mirada actual. Quart: són llibres que, sense haver-nos-ho plantejat, es pot fer una lectura de connexió entre d'ells: el primer seria una aproximació crítica a la centralitat del treball a les nostres vides i la precarietat dels nostres dies, feta des de la visió de diferents persones i col·lectius locals; i el segon intentaria anar una mica més enllà, per tal de demostrar que des dels moviments socials no només es llença una crítica cap als models hegemònics, sinó que també des dels moviments hi ha una actitud proactiva, una mostra de la capacitat de construir i consolidar projectes autogestionaris en positiu, alternatives reals d'ací i ara.
Expectatives de futur amb la Comú? Les derives vitals de cadascú de la distri han fet que ja no puguem dedicar el mateix temps que dedicàvem abans. Tot i així esperem poder continuar amb la tasca engegada fa 20 anys, encara que siga a un ritme més pausat. Afegir que a nivell general veiem amb il·lusió la configuració d'altres projectes més joves que connecten amb el nostre: publicacions com aquesta vostra, el We've grown'zine, Guerra Bruta, la Mostra del Llibre Anarquista,... Així com celebrem la consolidació d'altres, com Jamaican Memories o el Casal Popular de Castelló, que ara celebren també 10 anys de recorregut. Per acabar l'entrevista, donar-vos les gràcies a la gent d'Independència Total pel vostre interès, felicitar-vos pel vostre projecte i encoratjar-vos a continuar aportant coses des de Betxí. ···············································
MÉS INFO: www.districomu.org www.facebook.com/distri.comu *Gràfics de l'entrevista a càrrec de Comú
Durant molt de temps, des de les distris hi ha hagut una febre per editar traduccions de textos polítics guiris. Trobem que està bé i que és necessari, però també cal valorar i incentivar la producció de textos propis, que demostren una preocupació i implicació dels col·lectius editors amb el seu context més proper. Aquests dos llibres serien una mostra d'això. Quant a expectatives i projectes futurs?
Portem un temps donant-li voltes a fer alguna mena de jornada pel 20è aniversari, que igual ja serà per al 2014, amb alguna expo de fotos, xerrades, presentació d'un docu i alguna cosa més, però tampoc res molt espectacular. Després està el llibre que comentàvem, i algun número nou del
· 22
Debat inexistent al voltant de la violència ·································································································
TEXT | IT 2 / IT 6
En els últims anys, el debat entre l'ús de la violència i l'ús de la via no violenta ha estat molt present entre les persones i col·lectius que participen de les lluites socials i de l'esquerra no-parlamentària. Una de les raons que ha fet que aquest debat estiga tant en voga de tothom ha sigut la irrupció del 15M, un moviment que si bé va aportar una sèrie de components òbviament positius a les lluites, també va suposar altres aspectes que, segurament, van fer més mal que bé. D'una banda, i això és innegable, va provocar que la gent parlara de política sense por als carrers, que un gran número de persones s'interessara i començara a participar de la vida política —l'autèntica vida política, la que es fa al carrer dia a dia—, fet realment impensable fa uns quants anys, i va crear un principi d'activació política en unes classes populars adormides, despolititzades i desposseïdes de la
23 · Independència Total
seua consciència de classe des d'aquella farsa denominada Transició democràtica, en la qual els diversos agents de la mal anomenada esquerra, amb el PSOE, el PCE i els sindicats majoritaris CC. OO. i UGT al capdavant, van jugar el seu paper de desmobiltizadors polítics i socials a la perfecció. Per altra banda, va provocar l'aparició d'una espècie de dogmes que ningú sap ben bé d'on van sorgir ni quin tipus de fonament o argumentació tenen al darrere, però que sens dubte s'han consolidat totalment en la consciència col·lectiva de moltes de les persones que conformen participen dels moviments socials de base. Estem parlant de fets com la confusió de l'apartidisme amb l'apoliticisme o la falta de definició política, el sorgiment del ciutadanisme com a una ferramenta útil en la lluita contra la dominació —com si l'arrel de la injustícia fóra la falta de democràcia i participació en les institucions, i no les pròpies institucions en si mateixes— o la defensa a ultrança de la via no violenta com a única estratègia de lluita vàlida o, al menys, moralment acceptable. Tanmateix, si no volem caure en les típiques anàlisis simplistes i superficials d'un tema complex com aquest, haurem d'anar un poc més enllà. La violència de la classe dominant: violència estructural d'estat Podem partir d'una premissa bàsica: l'estat, com a ferramenta que la minoria en el poder té a les seues mans i que utilitza per a perpetuar els seus privilegis sobre les majoria oprimida, és violent per definició. La classe dominant, amb les seues estructures burocràticrepressives d'estat, genera diàriament violència contra les classes populars. És a dir, abusa de la força mitjançant les estructures repressives, fet que provoca que el poble haja d'acceptar les lleies que apliquen a través les estructures burocràtiques. L'estat, com a perpetuador del repartiment desigual de la riquesa, ha de generar violència per a dur a terme la seua activitat més bàsica: desposseir el poble dels seus recursos i entregar-los a la classe dominant. És més, quan la classe opressora sent que els seus privilegis estan sent amenaçats, empra tots els mitjans al seu abast
per a mantenir-los, amb la violència i la repressió com les formes més directes i explícites de la seua vertadera naturalesa. Amb açò, tenim dues classes socials enfrontades: d'una banda, la classe dominant que, mitjançant la coacció, desposseeix el poble dels seus drets; d'altra, les classes populars que, davant d'aquesta injustícia, s'han de defensar per a no perdre els seus recursos. No cal dir que la classe dominant té al seu abast tots els mecanismes per a practicar la violència: els cossos repressius i les armes per a castigar qui no acomplisca les lleis, i els mitjans de comunicació i l'escola per a adoctrinar la societat i fer veure que les lleis s'han d'acomplir per a no ser castigats. Així doncs, ens trobem davant una guerra de classes, l'origen de la qual són els interessos antagònics de les dues parts implicades i l'ús de la violència com a mitjà per part d'una d'elles. Una de les armes més poderoses de què disposa l'estat és l'estatalisme: la identificació dels individus, explotats, alienats i dominats, amb la pàtria estatal. Amb aquesta eina, els dominadors fan veure als dominats que no existeixen les classes i que els interessos d'uns són els interessos dels altres, perquè vivim en la mateixa nació (sic). Un exemple el trobem en un titular del periòdic espanyolista ABC, que deia: «España no se puede permitir otra huelga». Amb aquesta frase el diari transmetia que a la societat espanyola no li convé la vaga: no se la pot permetre (com si fos una mena de capritx). La realitat és que aquest titular no fa referència als interessos de la societat espanyola, sinó als de l'elit que exerceix el poder en el territori estatal espanyol; tanmateix, fan veure que a les classes sotmeses tampoc els convé fer vaga, quan la realitat és molt diferent: no és que no els convinga, sinó que dur a terme una vaga general salvatge i indefinida és una arma que no es pot permetre no utilitzar el poble, donada la situació que estem vivint. Juntament amb l'estatalisme, una altra ferramenta emprada per l'estat en aquest sentit és la justificació de la violència institucional, i ací els principals divulgadors de la ideologia dominant —sistema educatiu i mitjans de
· 24
comunicació, primordialment— tornen a tindre un paper clau. Històricament, la classe dominant ha anat configurant un sistema de valors i normes socials que justifiquen la seua dominació en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida (fins al punt que molts no són capaços d'imaginar una societat sense o al marge de l'estat). L'estat se'ns presenta com una institució la finalitat de la qual és gestionar i garantir el bé comú, és a dir, un simple administrador neutre que vetlla per evitar el conflicte en una societat conflictiva per se. Així, la conclusió lògica que es dedueix d'açò és que quan el poder actua violentament —ja siga implícitament per mitjà de les institucions, lleis, muntatges policials, jutges, etc. o explícitament a través de les forces policials o l'exèrcit— és pel bé comú, i és una violència que se'ns presenta necessària per a assegurar el correcte funcionament de les coses i mantenir intacte el nostre benestar. Tanmateix, com hem dit, lluny de vetllar pel bé comú, la funció última i quasi exclusiva de l'estat és servir a uns determinats interessos de classe i perpetuar els privilegis dels poderosos. Per últim, l'estat tracta d'ocultar la violència estructural, de donar una aparent —i falsa— imatge pacífica de les institucions i, en última instància, deslegitimar tota violència que siga exercida des de baix cap a dalt, des dels explotats cap als explotadors. Mentre que l'única solució als conflictes que concep l'estat és el menyspreu, la repressió, la violència i el militarisme (tothom va veure el nul efecte que han tingut algunes de les mobilitzacions populars més recents com la ILP sobre els desnonaments que, després de reunir milers de signatures, ha sigut totalment desdenyada al Congrés), es censura l'ús de la violència quan aquesta no és dirigida des del poder. Per això se'ns repeteix constantment des de l'estat que ells condemnen «tot tipus de violència, vinga d'on vinga», —quan la realitat mostra que davant de qualsevol abús policial, i açò no és casualitat, sempre es diu que «la policia ha actuat de manera proporcionada o, directament, des del Govern es concedeix l'indult a Mossos d'Esquadra torturadors— i que la única via que entenen és la del diàleg. Tanmateix, perquè el diàleg siga possible ha d'existir una correlació
25 · Independència Total
de forces entre les dues parts, és a dir, s'ha d'efectuar entre iguals. Si un dels interlocutors té a les seues mans el poder d'execució, una força d'adoctrinament sense comparació i uns cossos repressius i un exèrcit al seu servei, mentre que l'altra part només disposa de poc més que la seua voluntat, anomenar açò diàleg és poc més que un acudit. A la pràctica, el que es busca amb tot açò és desarticular i demonitzar qualsevol indici de violència organitzada des de la base que puga suposar una amenaça o una alternativa al poder establert. D'aquesta manera, es legitima l'acció violenta de la classe dominant i, a més, s'acusa de violents i terroristes aquells individus que no acomplisquen les seues normes injustes. És a dir, ells, els únics que tenen els mitjans per a utilitzar la violència —ja que el poble no té una infraestructura repressiva de cossos armats ni armament i no pot elegir les lleis amb les quals legislar—, giren la truita: disfressen la seua activitat violenta de legítima i, per tant, de justa, a través dels seus òrgans d'adoctrinament i, per a garantir els interessos de la seua classe, reprimeixen legalment aquelles persones que no accepten les seues lleis. La utilització de la violència per part de les classes populars En ser preguntat pel paper de les armes en la revolució, Huey P. Newton —un dels principals inspiradors i cofundadors de les Panteres Negres— va donar una resposta que pot ser prou aclaridora respecta a aquest tema: «Sempre vaig molt en compte amb no disculpar-me per emprar qualsevol mesura defensiva i no confondre-la amb l'agressió. Jo mai no veuria la defensa dels vietnamites de la seua pàtria com a mera violència. La defensa de les Panteres és una ferramenta per a lliurarnos de la violència i de les agressions. Estic en contra de totes les guerres. Estic a favor del desarmament mundial. El partit també ho està. Però no som pacifistes. Pense que és hora d'organitzar la gent als Estats Units [...] Volem la pau. Però, en certes situacions, no puc garantir que no utilitzaré mitjans que la gent pense que són necessaris, totalment necessaris i
eficaços, per a alliberar-nos. I, si haguera de dir-te qualsevol altra cosa, no seria honest amb tu. M'agradaria que els Estats Units deixaren d'actuar violentament perquè ja no fóra necessari que els pobles del món s'autodefensaren. I m'agradaria que la gent demanara als Estats Units que detingueren la violència i deixara de criticar aquells que decideixen autodefensar-se. Crec que és fonamental centrar-se en la víctima desamparada i la seua defensa en lloc de parlar de la sang i les agressions de l'autèntic criminal, és a dir, les forces feixistes dels Estats Units. Som partidaris de l'abolició de la guerra —no volem guerra, però la guerra només pot ser abolida a través de la guerra». Podem partir del fet que al 99% de les persones no ens agrada utilitzar la violència —al menys que siga estrictament necessari. Tanmateix, hem de començar a acceptar que hem d'emprarla com a recurs alliberador. És comprensible que a la gent —sobretot si no ha adquirit un cert grau de consciència política anticapitalista — li cause rebuig aquest fet. Per això, cal que aquelles persones conscienciades, actives i que lluiten per un vertader canvi social presenten la
violència, de cara a la nostra gent, com un mitjà legítim i necessari. D'una banda, és legítima perquè els governants practiquen violència estructural contra totes nosaltres i no entenen una altra resposta. Primer de tot, cal dir que no hi cap violència pitjor que la violència institucional i la injustícia institucionalitzada, que són l'origen i principi de totes les altres violències polítiques, les quals només són una resposta a un ordre legal injust. Per la mateixa naturalesa del conflicte social, els oprimits mai no poden ser els primers en recórrer a la violència, ja que la relació de dominació és violenta per ella mateixa. La resposta violenta dels oprimits és sempre una resposta a la violència dels opressors. Per tant, el que s'ha d'aconseguir és desmitificar l'ús de la violència per part de les classes populars. Cal lliurar-se dels valors i la moral imperants —imposats escrupolosament per la ideologia dominant a base de foc durant segles— i col·locar l'ús de la violència revolucionària en el seu lloc corresponent, és a dir, dins d'un sistema de valors adequat a la realitat social de les classes oprimides. En altres paraules, hem de deixar clar que la violència, ben dirigida, amb praxi política, posada al servei del canvi social i emprada amb
· 26
l'objectiu de posar fi a la violència estructural és moralment vàlida. Als poderosos, les paraules no els valen, ja que nosaltres som el seu enemic, l'enemic de classe; per tant, contra la seua violència, hem de respondre amb una demostració de força que, si cal, serà violenta —per exemple, amb una vaga general salvatge i indefinida—. D'altra banda, és necessària, perquè l'única manera d'alliberar-nos serà mitjançant un enfrontament directe i frontal amb l'estat i els seus cossos repressors. I serà així perquè ells defensaran fins la mort els seus privilegis de classe. Nosaltres, si volem recuperar els nostres drets col·lectius, els haurem de prendre per la força mitjançant la violència. Els exemples històrics demostren que el poble ha aconseguit millores socials fent ús de la violència —amb vagues salvatges i mobilitzacions obreres, assumint que ells són el nostre enemic i nosaltres el seu—. Un exemple el trobem en la Transició espanyola: l'estat tenia previst continuar amb el règim després de la mort del dictador. Tanmateix, en ser assassinat Carrero Blanco, es va veure obligat a redirigir el seu projecte polític cap a una democràcia occidental burgesa. És cert que no es va concretar en un projecte democràtic, però els va obligar a canviar els seus plans per por a la possibilitat que el moviment revolucionari es revoltara. Arribats a aquest punt, tenim clar que haurem de recórrer a mètodes no estricament pacífics si volem assolir un sistema organitzatiu just. Tanmateix, hauríem de constatar que, tot i la necessitat de recórrer a aquests mètodes de lluita, cal saber com i quan utilitzar-los. Encara que siga legítim, l'ús de la violència sense les condicions materials adequades —que una gran part de les classes populars l'accepte com mitjà de lluita— pot ser contraproduent per als objectius col·lectius. Per exemple, si volem dur a terme una vaga d'estudiants combativa —en el sentit que implique fer fora la gent de les classes mitjançant la força o tallar el carrer—, caldrà que, prèviament, es faça una bona difusió per aconseguir que l'estudiantat estiga al corrent d'allò que es farà aquest dia. D'una banda, perquè es pot sumar a la nostra lluita i,
27 · Independència Total
d'altra, perquè sàpiga què es pot trobar a l'aula si té la intenció d'anar a classe. D'aquesta manera, ajudem a legitimar la nostra possible acció. Si no arribem a transmetre el perquè de l'ús de mètodes violents, serem preses fàcils per als mitjans del comunicació, els quals ens convertiran en simples terroristes de cara a la resta de la societat. No en va, cal ser plenament conscient que un moviment veritablement revolucionari sempre serà criminalitzat als mitjans de comunicació. Per tant, en última instància, ni haurem de buscar el seu vist-i-plau ni aquest fet podrà marcar ni condicionar la nostra línia d'actuació. A tall de conclusió En conclusió, l'ús de la violència és un mètode que s'aplica per la força. La classe dominant sotmet, mitjançant la violència legal, les classes populars. Aquestes, per tant, tenen total legitimitat per a defensar-se de la manera que creguen necessària i defendre els seus interessos de classe. Tot i això, ja que l'estat té els mecanismes per a fer veure que utilitzar la violència no legal no és una acció legítima, cal que, prèviament, el poble passiu es convertisca en subjecte actiu, és a dir, que adquirisca consciència política de classe i participe activament de la lluita emancipadora, ja que, d'altra banda, seria contraproduent per als nostres objectius polítics. Amb la conversió dels subjectes passius en actius —mitjançant la conscienciació política—, caldrà fer una revolució violenta per a aconseguir l'alliberament a tots els nivells. Tot i això, donada la situació insostenible que ens ha tocat viure, cal passar a l'acció i utilitzar la violència sempre que es considere oportú. No podem esperar que tot el món es crega allò que fem, és per això que la feina de conscienciació política s'ha de fer paral·lelament i, per tant, se n'ha de fer molta en qualitat i en quantitat. I que la por canvie de bàndol.
Ressenya sobre Miquel Amorós ·································································································
TEXT | IT 6 / IT 88
Miquel Amorós (1949) és una d'aquestes persones que saben veure l'arbre dins del frondós bosc al que pertanyen. Aquest anarquista, militant antiautoritari i que va conèixer les presons franquistes fins al seu posterior exili francès, podria definir-se com un intel·lectual militant o, com passa en aquests casos, un militant (també) intel·lectual. D'aquells que ofereixen la paraula i la sacrifiquen en la praxi. Des de sempre vinculat a organitzacions llibertàries, a França va orbitar al voltant del Maig del 68, els situacionistes i els corrents heterodoxos de l'esquerra radical, on va desenvolupar una capacitat d'anàlisi política que l'ha portat a ser un referent de rigor en l'àmbit dels moviments socials i, més concretament, del moviment llibertari.
Gran part de la seua obra està destinada a una reflexió profunda sobre les possibilitats revolucionàries en l'actual context socioeconòmic de capitalisme financer (globalització, financiarització de la vida, urbanisme depredador...), alhora que ho conjuga amb una crítica negativa i corrosiva de les estructures institucionals i tradicionals que intenten intervindre en els conflictes socials en el ja extint Estat de Benestar, com els sindicats majoritaris, els partits polítics de «la cultura de la Transició», els models teòrics del comunisme ortodox, i també certes tendències anarquistes. Tot això intentant buscar una mirada honesta sobre la realitat, una actitud política d'atenció cap al que realment succeeix al nostre voltant i travessant els seus propis
· 28
plantejaments teòrics, que adquireixen la seua força, no ja en uns fonaments inamovibles, sinó en la seua capacitat per apropar-se als problemes sociopolítics de l'actualitat. Desorden distro va editar un fanzine molt interessant d'aquest autor i que ens agradaria donar a conèixer (i que es pot aconseguir a través d'aquesta mateixa distri, Independència Total). Aquest fanzine conté tres articles titulats «La Gran Transformación», «El aire de la ciudad» i «Urbanismo y control social». A l'Estat espanyol, potser com un exemple més que simptomàtic del nou model de capitalisme (en països euro-perifèrics) que ha col·lapsat per ell mateix, s'ha viscut en les últimes dècades, paradigmàticament, amb un model urbà totalment adequat a les exigències del sistema. La liberalització del sòl ha produït un augment desorbitant de la població i de l'espai urbà a les ciutats, una deterioració gairebé irrecuperable dels entorns naturals, una modificació de la mirada i els paisatges, així com també la imposició d'un model de vida totalment adequat per a la reproducció constant de les relacions de poder mercantils establertes. Aquestes són algunes de les preocupacions que travessen els articles d'aquest fanzine i, en el centre d'aquestes motivacions, podria dir-se que la gran reflexió gira entorn a quines possibilitats existeixen a les ciutats actuals per a un projecte o moviment que siga capaç de mantindre una tensió emancipadora respecte al Poder (tant d'un signe com d'un altre). Hi ha, per tant, en primer lloc, un estudi sobre si existeixen les condicions suficients perquè aquest tipus de contestació social existisca (espais, ritmes vitals, crítica teòrica, coherència pràctica, lluita en la vida quotidiana...); en segon, de quina manera cal plantejar una resistència efectiva a aquests nous models de ciutats burgeses («les ciutats presó»), que han convertit els conflictes socials en moments puntuals sense rellevància sistèmica, és a dir, que ha parcialitzat la lluita en sectors (ecologisme, feminisme, antimilitarisme...); un sistema que, en tercer lloc, ha subsumit les contradiccions identitàries (per exemple, opressores vs. oprimides) en la «forma consum», que ha fet de l'antic proletariat
29 · Independència Total
fordista una «massa» consumista i un públic perfecte que acudeix tots els dies a l'espectacle de la representació (com dirien els situacionistes); i, en últim lloc, una identificació dels subjectes que es beneficien d'aquest tipus d'estructures urbanes (les enemigues), i qui sofreixen i reprodueixen aquests esquemes (moltes vegades de manera inconscient). En el pla teòric, Amorós és summament important perquè renova constantment les tensions entre aspectes de les teories clàssiques, com la lluita de classes —la qual relocalitza com a lluita urbana per la ciutat— o la presa de consciència de les oprimides, amb aspectes de les noves propostes contemporànies de política radical, com la biopolítica, la construcció de la memòria i les anàlisis sobre les societats de control. En el pla pràctic, podria dir-se que els textos d'Amorós beuen d'una honestedat que només es troba en la posada en pràctica quotidiana. Són escrits que et permeten qüestionar-te d'una manera directa les teues accions en el dia a dia, i conviden a fer un continu exercici d'autocrítica personal, així com també planteja problemes crucials per als projectes col·lectius d'emancipació, com la qüestió de l'organització, la dicotomia entre «deixar de participar» o «combatre a», o quins fulls de ruta vitals haurien de plantejar-se els subjectes que vulguin canviar l'estat de coses existent. I pense que d'ací, just, és d'on sorgeix tot el seu potencial crític: en l'obertura de preguntes que difícilment tenen una resposta magistral sinó, més aviat, troben la seua màgia en el procés de preguntar-se —com diuen els zapatistes «preguntant caminem»—, des d'un esforç teoricopràctic que intenta oferir perspectives noves i revitalitzants als moviments socials i polítics.
El partido del estado El partido del estado és un fanzine publicat per Desorden distro, compost de quatre articles de Miquel Amorós («Por una crítica del Estado», «El partido del estado (I i II)» i «Seis tesis a
vueltas con la crisis»), mitjançant els quals ens dóna el seu punt de vista sobre la funció de l'estat abans i després del procés de mudialització. Amorós ens explica que la política (l'estat) ha deixat de tindre l'hegemonia de poder en favor de l'economia. Per tant, la «necessitat social» d'organitzar-se en estats, a priori, perdria el seu sentit. Tanmateix, la realitat és ben diferent, ja que com explica l'autor «El Estado puede existir sin capitalismo pero el capitalismo jamás subsistirá sin el Estado». El capitalisme el necessita perquè faça la funció de mediador entre el poder i el poble a nivell discursiu i, sobretot, per a fer que el poble, mitjançant els impostos, es responsabilitze de les despeses de les grans corporacions, a través de les lleis que dicta la burocràcia estatal i la posterior repressió policial a qui no les acata. L'estat, com a instrument de les classes dominants per a mantenir el poder, s'ha convertit en una màquina que legisla a favor de l'economia i que «da preferencia al desarrollo de una burocracia judicial y carcelaria, con el fin de controlar las contradicciones de la economía». En aquest sentit, també cal destacar el paper que desenvolupa la suposada esquerra (en el cas de l'Estat espanyol, el PSOE, CCOO, UGT, etc.), per a desmobilitzar els sectors revolucionaris i contribuir al fet que el status quo no es veja afectat. En definitiva, l'estat ha de treballar perquè el poder, l'economia, faça allò que considere més oportú per perpetuar-se sense trobar-se cap obstacle pel camí.
partidos...». És també la fi de la separació d'allò públic d'allò privat. La burocràcia estatal es fa passar per necessària i imparcial entre els conflictes socials entre classes. Per exemple, en l'actualitat ha tornat a cobrar sentit la «defensa» del territori, a causa de la crisi ecològica que patim. En aquest cas, l'estat s'erigeix com l'agent de defensa del territori, aquell que actua contra els excessos de les classes dominants i oneja la bandera de la sostenibilitat. A la pràctica, inverteix una gran quantitat de diners públics en infraestructures que ajuden a «millorar» la situació social a nivell ecològic, diners que acabaran en mans d'empreses privades. Amb aquestes pràctiques, el poder aconsegueix que les grans empreses s'enriquisquen amb els diners del poble, que es legitime la maquinària estatal i que la la burocràcia aconseguisca grans beneficis mitjançant la corrupció, amb la creació de noves infraestructures. En conclusió, com assenyala Amorós, l'estat treballa al servei del capitalisme, el qual el necessita per mantenir-se. Fa de mediador, ja siga per fer pagar els deutes privats a les classes populars o evitar que aquestes es revolten. Com instrument del poder, treballa per mantenir l'economia al preu que siga. Per tant, nosaltres no podem caure en l'errada de dialogar amb l'estat, esperar ajudes d'ell o respectar-lo, sinó que cal treballar per a destruir-lo, perquè l'única cosa que respecta el poder és el poder.
L'estat, a través del nacionalisme banal i altres mecanisme d'alienació estatalista, s'ha convertit, a ulls de les classes populars, en quelcom inqüestionable, necessari per al funcionament social. Això és així fins al punt que el poble acudeix al poder estatal perquè aquest pose solució als seus problemes socials, obviant que és el principal responsable d'aquests, ja que legisla contra ell i en benefici del poder econòmic. Segons l'autor valencià, la mundialització «tuvo profundas consecuencias: la supresión de barreras a la especulación, la desregulación del mercado laboral, la corrupción del sistema de
· 30
31 路 Independ猫ncia Total