Nosaltres, els valencians by Independència Total

1 | Nosaltres, els valencians

El fet que el mot català hagi quedat restringit a referir només les pertinences estrictes del Principat, acostuma a produir confusions estúpides. Establir un salt entre catalans i valencians, en la divisòria dels vells estats medievals, seria un passatemps infantil. Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans; voler ignorar-ho, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valència». Joan Fuster

·················································································

El document que teniu present ha estat elaborat a partir de la lectura de l'obra «Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster, en diferents edicions. Cal notar que és un resum extret per nosaltres mateixos, i que té la voluntat d'intentar fer arribar, a quanta més gent millor, un tast del pensament fusterià al voltant del conflicte nacional i d'identitat dels valencians.

Independència Total Distribuïdora crítica

Independència Total | 2

··········································································································

Biografia ··········································································································

Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca (la Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922. Historiador, assagista, crític, i poeta valencià es convertí en un personatge rellevant de la seua època. Els que el coneixen diuen que era una persona divertida, irònica i crítica amb tot allò que l’envoltava. De petit es va acostar a la lectura dels llibres que tenia a casa i dels que li deixaven els amics, i gràcies a ella va sentir el desig de conèixer tot allò que passava al seu voltant i, sobretot a Sueca, el seu poble. Va llegir llibres de tot tipus i va estudiar alguns del autors més importants de la història, la literatura i la filosofia com Plató, Ausiàs March, Karl Marx, Isabel de Villena... El 1943, afavorit per la bonança econòmica de la seua família, va ingressar en la Universitat de València per començar els estudis de Dret. Però a Fuster allò que realment li agradava era escriure i poc a poc va anar obrint-se camí en aquest món. El 1952 comença a col·laborar en revistes i diaris del Principat i dos anys després s’edita el seu primer assaig: El descrèdit de la

3 | Nosaltres, els valencians

realitat, una reflexió sobre l’evolució de l’art des del Renaixement. El 1962 s’edita el seu llibre més polèmic i provocador i possiblement el millor que va escriure: Nosaltres, els valencians. És un treball amb una contundent càrrega política que va marcar un abans i un després en la societat valenciana. Fa la funció d’un espill: els valencians, que no s’havien mirat mai a l’espill, ho fan amb Nosaltres, els valencians i se n’adonen de la seua realitat. Podríem parlar d’un instrument generador d’una consciència civil i, des del cas valència particularment, generador de la construcció d’un àmbit nacional més ample. A partir de la publicació de Nosaltres, els valencians, el mestre de Sueca es converteix en un personatge perillós per al règim franquista i serà considerat com un traïdor per l’extrema dreta de la ciutat de València, el blaverisme, que van intentar assassinar-lo posant-li dues bombes en sa casa de Sueca, en una operació en què també volien matar a Sanchís Guarner i a Vicent Andrés Estellés, altres dos personatges importants del valencianisme.

L’obra de Fuster és diversa quant a temes: utilitza sobretot l’assaig llarg (El descrèdit de la realitat), l’aforisme (Consells , proverbis i insolències), i el dietari íntim (Indagacions possibles, Causar-se d'esperar). Es va dedicar a la poesia, tot i reconèixer que no era la seua vertadera vocació. També va estudiar personatges històrics importants del món intel·lectual com sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March... L’escriptor de Sueca va participar plenament en la vida cultural i política valenciana, va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Consell Valencià de Cultura i president d’Acció Cultural del País Valencià. En 1985 es doctora en Filologia Catalana.

cementeri de Sueca. Alguns partits polítics i les organitzacions van acusar d’aquest fet al clima anticatalanista fomentat per alguns sectors institucionals del País Valencià. Podem dir que Joan Fuster va ser un dels intel·lectuals més lúcids del segle XX i, possiblement, l’intel·lectual que més ha contribuït al projecte nacional dels Països Catalans amb la seua obra ( i particularment amb Nosaltres, els valencians). Bibliografia

•

Va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 1975. Va morir el 21 de juny de 1992 d’un atac al cor. Es van realitzar actes en homenatge seu, com el de la Universitat Jaume I o els diversos que es van fer al seu poble natal, Sueca. El 13 de setembre de 1997 l’extrema dreta va profanar la seua tomba al

•

Associació d’escriptors en llengua catalana. Joan Fuster i Ortells[Document en línia], Barcelona. http://www.escriptors.c om/autors/fusterjoan/obra.php [consulta el 26 d’abril de 2010] Ser Joan Fuster [enregistrament de vídeo] (2008): Miquel Francés (dir.). València: taller d’Audiovisuals Universitat de València (71 minuts) [Document en línia. Consulta 26 d’abril de 2010 http://audiovisuals.audio.uv.es/tau/pr oducciones.php? action=prod&id=221#] Independència Total | 4

Ressenya ··········································································································

FUSTER, Joan (1962): Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edicions 62. Nosaltres, els valencians és una de les obres més ambicioses de Joan Fuster. El mestre de Sueca ens mostra des d’una perspectiva històrica, «el fet valencià» i estableix com a element definidor la catalanitat del seu país, però remarcant, alhora, les diferències amb el Principat. És un llibre provocador amb una contundent càrrega política que va marcar un abans i un després en la societat valenciana. Fa la funció d’un espill: els valencians, què no s’havien mirat mai a l’espill, ho fan amb Nosaltres, els valencians i se n’adonen de la seua realitat i comencen a prendre consciència del que són. Podríem parlar d’un instrument generador d’una consciència civil i, des del cas valència particularment, generador de la construcció d’un àmbit nacional més ample. Fuster ens parla sense complexos del «cas valencià»: de la seua història, dels seus problemes, de les seues possibles

5 | Nosaltres, els valencians

solucions... És un repàs crític de la història dels valencians. Un dels temes principals del llibre és el de la catalanitat del País Valencià. Joan Fuster ens diu, sense cap tipus de complexos, que els valencians som nacionalment catalans, això sí, amb la nostra pròpia personalitat. Ens diu que, malgrat quedar articulats políticament com a regne independent de la resta de la nació, els valencians som fills dels catalans que van vindre a repoblar l’antic Regne de València, aquells que van portar amb ells la seva llengua i cultura, la que nosaltres hem fet nostra. Fuster carrega contra aquells que diuen que valencians i catalans són comunitats nacionalment diferents i demostra amb bons arguments que el fet de quedar articulats en diferents marcs polítics no té res a veure amb la identitat nacional d’una comunitat de persones. A més, destaca la importància d’una futura unió política amb la resta de territoris nacionalment catalans per a la supervivència del País Valencià, ja que sense aquesta unitat els valencians perdríem part de la nostra identitat com a poble.

També destaca la problemàtica de la manca d’un nom distint per al conjunt dels Països Catalans i per al Principat, que ha tingut greus conseqüències per referir-se a les pertinences de tota la nació catalana però també per a referirse només a les pertinences particulars del Principat de Catalunya. Així ens ho explica en les seues pròpies paraules: “el fet que el mot català haja quedat restringit per referir només les pertinences estrictes del Principat, acostuma a produir confusions estúpides. Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans”. El de Sueca també destaca la voluntat, per part de l’estat espanyol, de separar-nos com a valencians i com a catalans. L’Estat ens té por si estem junts, té por que els catalans (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) consolidem un moviment d’alliberament nacional fort que ens done la independència. Per tant, des de Madrid, s’intenta crear un conflicte entre nosaltres, fent veure a la gent que catalans i valencians són dues comunitats regionals que pertanyen a

una única nació: Espanya Personalment pense que aquest llibre és imprescindible en la biblioteca de qualsevol valencià, ja que ningú mai no havia reflectit tan bé la realitat valenciana com ho fa Joan Fuster en Nosaltres, els valencians. L’assagista de Sueca ens diu sense complexos que els valencians som nacionalment catalans, idea amb la qual combregue al 100%. És, possiblement, el millor llibre que he llegit fins ara, un llibre que m’ha aportat molts coneixements nous i que m’ha ajudat a clarificar millor els que ja tenia sobre la realitat valenciana. És una obra magnífica, provocadora, crítica i clara, on Fuster s’atreveix a dir ben clarament el que pensa del seu poble en un moment molt difícil per als catalans. Joan Fuster, amb aquest llibre, es va convertir en una persona perillosa per al govern i per a l’espanyolisme perquè posava en evidència l’Estat espanyol i, alhora, mostrava als valencians la seua realitat, tot incitant-los a despertar del malson al qual els condemnava Espanya i a lluitar pel seu futur com a poble. Independència Total | 6

1. ANATOMIA D’UN LLINATGE ·················································································

Els valencians d’avui datem del segle XIII. Els valencians eren els no-moros i amb ells s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som. Catalans i aragonesos foren el llegat primigeni del País Valencià. En aquest duplicat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. Les comarques aragonitzades s’establien sota un règim de feudalisme i amb les catalanes l’organització va tenir un fonament més burgés. La immigració al País Valencià s’explica a partir del moros que marxaven cap a Granada o a l’Àfrica i les pestes insistents que acarnissaven moros i cristians. Per tant, per suplir les noves baixes, els monarques oferien privilegis a tots aquells que volgueren establir-se al regne. L’afluència de catalans del Principat fou constant, per tant, les immigracions dels segles XIV i XV accentuaren la catalanització del fet. València era el nexe vertebral del regne i la seva autoritat havia de desplegar-se amb efectes positius. Ho trobem amb l’exemple de la llengua, on

7 | Nosaltres, els valencians

el català era l’idioma oficial i fou acceptat pels llocs de parla aragonesa. En el segle XVI, al País Valencià, trobem principatins, aragonesos, castellans, francesos i portuguesos. L’expulsió dels moriscos havia deixat un buit enorme en la societat local. Més tard, al segle XVIII, es va accelerar el procés de repoblament. «Vers catalans», Muntaner

deia

La diferència de llengua ens deixa dues classes de valencians: els catalans i els altres, els de parla castellà-aragonés, castellà net o murcià. Però la superioritat política i econòmica de les comarques catalanes i el pes de la capital, havien de cristal●litzar en un exclusivisme de nomenclatura ben clar. Rep l’assignació de Valencià, només tot allò que ha estat fet i pastat a la zona catalana. El País Valencia és —i era— un fet català. Els valencians tenim la nostra regionalitat privativa, dins el conjunt català. El fet que el mot català hagi quedat restringit a referir només

les pertinences estrictes del Principat, acostuma a produir confusions estúpides. Establir un salt entre catalans i valencians, en la divisòria dels vells estats medievals, seria un passatemps infantil. Dir-nos valencians, en

definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans; voler ignorar-ho, o deformar-ho amb arguments capciosos, equivaldria a interceptar el camí d’una comprensió sincera del «cas valència».

2. CIUTAT I PAÍS ·················································································

La iniciativa de conquesta del País Valencià fou una iniciativa aragonesa. Les comarques valencianes es presentaven, per a Aragó, com una eixida a la mar, necessària. A mesura que les hosts cristianes avançaven cap al Sud, el rei feu menys concessions senyorials. Una vegada incorporada la capital a la Corona, la gran jugada del monarca fou la de convertir els nous territoris en regne independent d’Aragó. El regne prenia, de mica en mica, una cohesió ben travada, i era inútil incloure’l dins les fronteres aragoneses. Jaume I va procurar que els repobladors partiren del Principat. Els aragonesos acorralaven Jaume I amb llur descarada petició. Reclamaven la divisió del País Valencià en senyorius, que haurien de repartir-se entre ells, i reclamaven, al mateix temps, la

vigència única del Fur d’Aragó, però el rei els ho va denegar perquè la conquesta no havia estat un afer exclusiu dels aragonesos i el regne de València havia de constituir-se a part amb un fur propi. Però allò que interessava al monarca no era tant la independència del nou regne com frenar l’extensió del feudalisme. El regne de Valencia ja estava constituït, però ells seguien considerant aragoneses llurs terres del País Valencià. En 1286, la pressió fou més intensa i els aragonesos obtingueren d’ell l’extensió del Fur d’Aragó al territori valencià; aquest fet era inacceptable per als valencians. L’oposició valenciana havia obert els ulls als aragonesos, que descobriren que existia un poble. La solució fou deixar que ciutats i llocs triaren el fur que preferiren. Només les localitats infeudades a nobles aragonesos optaren pel Fur Aragonès, trenta-una en concret. Independència Total | 8

3. UNES DISPUTES ESTÈRILS ·················································································

Jaume I va voler dipositar el govern de la ciutat i de les viles reials en mans d’una sola classe, la dels «ciutadans honrats», podem dir-ne, lato sensu, una burgesia de l'època. La Germania fou una guerra civil entre els nobles i el poble. La germania va trobar aquest eco entusiasta en el món camperol. A la ciutat la revolució era només política; al camp era, sobretot, social. Els pagesos lluitaven contra el feudalisme i contra els seus servidors, els moros. Al final de l’any 1523 el regne ja era pacificat amb la victòria dels cavallers, i Germana de Foix venia de virreina a València. El país estava desolat. Havien mort uns dotze mil homes. La repressió fou brutal i reforçà el desastre, es multiplicaren les penes de mort, els exilis, els empresonaments... Endavant en l'any 1523 la normalitat quedava restaurada al País Valencià, una normalitat penosa per a la «burgesia». Els cavallers serien l’única classe dirigent efectiva. Al camp, els senyors es troben més forts que mai. L’aristocràcia es rescabalava ràpidament de les pèrdues de la revolució i prenia un auge fastuós i

9 | Nosaltres, els valencians

directe. El rei va resoldre el problema eliminant moros. Liquidació general En 1626 el comte-duc d’Olivares venia amb intencions d’arruïnar el regne. Al camp els senyor aspiraven a traure el mateix benefici dels cristians que treien abans dels moros. Quan en 1705, Joan Baptista Basset, al front de les tropes de l’arxiduc Carles, desembarca a Altea, fa córrer la veu que el pretendent austríac aboliria els tributs senyorials i ofereix franquesa i privilegis als pobles que es declaren per ell. El partit maulet es guanyà una mica a tot el País Valencià. Va haver-hi maulets en abundància, també botiflers. Quan Felip V abolirà els furs de València i suprimirà el règim autonòmic del regne, també es queixaran alguns felipistes. El camp fou maulet, no per afecte a l’arxiduc, sinó per l’esperança de trobar amb el seu triomf una mitigació de les oposicions senyorials. A la Barcelona assetjada del 1714, grups camperols valencians encara combatien contra les tropes de Felip V.

4. ELS PRESSUPÒSITS ACTUALS ·················································································

Començos borbònics Felip V va derrogar els Furs de València. La decisió semblava una venjança o un càstig, com la crema de Xàtiva. El centralisme que hauria d’haver articulat aquell pre-Estatespanyol, ensopegava també amb les llibertats i els privilegis de les institucions locals. El comte-duc d’Olivares havia intentat la imposició de les lleis de Castella als territoris catalano-aragonesos, però no ho va aconseguir.

Els valencians van protestar el legicidi, és a dir, es posicionaren en contra d'aquests intents d'assassinar els seus furs. Els qui s’havien mantingut a favor del Borbó tenien clar que era una decisió injusta. De tota manera, després de la guerra de Successió i de les represàlies felipistes, el regne començarà a recuperar-se. L’impuls correspon sobretot a la segona meitat de la centúria, i l’eixamplament demogràfic vindria atiat per un fort corrent immigratori.

LES INDECISIONS 1. LA DUALITAT INSOLUBLE ·················································································

Aragonesos, murcians

castellans,

Quan els valencians de llengua catalana parlem de País Valencià, solem oblidar-nos dels «altres» valencians. Amb això no hi ha cap menyspreu, sinó el reflex automàtic d’una realitat social irrefutable. El fenomen es produeix a tot arreu on conviuen, sota un sol nom, diverses

comunitats nacionalment diferenciades. Les comarques catalanes de País Valencià representen l’autèntica realitat de la regió. Les zones on es parla altres llengües, inscrites en la òrbita per la filtració medieval, són com un annex d’escassa importància. Els atzars de la Conquesta i del repoblament ens han deixat en Independència Total | 10

terres valencianes aquesta dualitat irreductible. Per a nosaltres, per efectes pràctics, trobem els valencians de llengua catalana i els de llengua castellana. Aquesta dualitat es manté en els mateixos termes que el primer dia. Sis o set segles de compartir el nom i el destí de «valencians» haurien d’haver creat uns vincles ben consistents entre unes comarques i altres. Els vincles existeixen, és clar, però no són sinó de dependència administrativa o econòmica. La zona castellana mai no ha representat una força substancial dins del país, on el nucli castellà no podia oposar-se al nucli català en un pla d’igualtat. Els moment d’intervenció política del sector aragonès al regne de València són intervencions de l’aristocràcia d’Aragó. L’estat va reforçar la zona castellana incrustant al País Valencià dos trossos de Castella com Requena i Villena. Cal dir que aquests valencians venien com a castellans. Siga com siga, el centre de gravetat del país havia de seguir essent la zona catalana. Aragonesos, castellans i murcians, en la seua variant valenciana, no han sentit mai la necessitat de plantejar-se llur

11 | Nosaltres, els valencians

situació des de l’angle de la normalitat nacional, perquè la tenen resolta dins els quadres oficials de l’Estat. Insoluble Per a la zona castellana sentir-se castellà serà una qüestió secundària. Però nosaltres hem de completar-nos com a poble. La unitat té exigències indefugibles: demana d’excloure o d’assimilar els elements radicalment heterogenis que substitueixen en la seva àrea. L’actual dualitat del País Valencià ens ha impedit sentir-nos «uns». D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana, que hauria d’esser i és el seu únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble. La majoria dels valencians que han pensat en la recuperació del país, no han tingut cap escrúpol a prescindir dels altres valencians i, quan deien País Valencià, es referien exclusivament a les comarques catalanes. I només des d’una perspectiva catalana ha estat enfocat el cas valencià. No n’hi ha d’altra. Quan al principi del segle XX sorgeix un valencianisme polític, es limitarà a l’àmbit català del País Valencià i serà «pancatalanista».

Contingències dinàstiques, feudals o administratives han aixecat uns dèbils envans de nomenclatura i d’esperit diferencial entre terres contigües, igual en llengua, en paisatge, en forma de vida i en trama econòmica. La separació provincial d’ara, com la «regnícola» d’abans, se’ns revelen en tota llur arbitrarietat quan les examinem amb una òptica natural. Excuses per deformar-nos Ara es tracta de desfigurar-nos, D’una banda, s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir

noves terres castellanes a la zona tradicionalment valenciana de parla castellana. Al Principat, les noves demarcacions administratives no comporten cap conseqüència lesiva. Al País Valencià, la dualitat permetia als buròcrates del centralisme una major llibertat d’acció. Cal dir, en primer terme, que el simple desmembrament en províncies ja tenia, per a nosaltres, una importància singular. Una mica deslligats de la capital i de la seva potència, els trossos del sector català que formen les províncies d’Alacant i de Castelló de la Plana quedaran paralitzats.

2. ATZARS DEL PARTICULARISME ·················································································

Un mateix poble Érem tots una mateixa llengua i nació. El País Valencià era constitucionalment català. Malgrat quedar articulats en un regne, els valencians se sentien allò que eren: vers catalans. Qui més qui menys durant la nostra Edat mitjana, tenia la seva ascendència directa en les terres del nord de l’Ebre. Els habitants del regne de València havien de dir-se valencians, però no es tractava

d’un nom amb intenció nacional; la distinció entre valencians i catalans es reduïa a indicar una pertinença jurisdiccional. I per als estrangers, els valencians no eren sinó catalans: uns catalans més com els del Principat o els de Mallorca. «Català era el nom nacional comú i, alhora, el nom específic per als homes i les coses del Principat. Aquesta petita manca d’un nom distint per al conjunt de Països Catalans i per al

Independència Total | 12

Principat havia de tenir, després, unes conseqüències greus. «Catalunya» i «català» limitat al Principat, adquirien un valor regional. Amb el pas del temps, els matisos regionals del País Valencià i de les Balears es faran més intensos, per relació amb el matís de Principat. Els valencians i els mallorquins comencen a covar llur particularisme i, el nom de catalans que els valencians i mallorquins havien assumit plenament, ara se’ls feia incòmode. Deixaven de dir-se catalans, ells eren valencians o mallorquins. A pesar de tot, la consciència de la catalanitat del País Valencià no s’extingeix. A falta d’una terminologia millor, en diem Països Catalans. El plural és escrupolós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquil●litat del respectiu matís regional. Consciència a part Paral●lela a la línia de consciència de catalanitat, n’hi ha una altra al llarg de la història del País Valencià, es congria entorn del particularisme local. València, desitjosa d’equiparar-se a Saragossa i Barcelona i de compartir amb elles la influència

13 | Nosaltres, els valencians

burgesa sobre la cort, es disposà a segregar el seu propi patriotisme. La rivalitat era una rivalitat municipal. València, capital sense país, centrarà en ella mateixa totes les possibilitats d’aquell procés: Barcelona compta amb un poble català, i Saragossa amb un poble aragonès, però ella sola serà el poble valencià. I pel fet d’esser es veu obligat a marcar el seu fet diferencial enfront el poble català. La diferenciació havia d’esser també més pronunciada en el pla del patriotisme: calia fomentar-lo a totes les passades a fi de poder parlar d’un poble valencià. El particularisme localista havia donat els seus fruits, i aleshores veiem els Jurats de València reclamar la seua part com a tals valencians. Tanmateix, el patriotisme local, no va afectar el sentiment d’unitat catalana al País Valencià. Les coses canviarien a la darreria del XV. La Corona d’Aragó deixà de tenir un rei propi, i en els dominis dels sobirans espanyols quedava situada en un lloc subaltern. Les constitucions privatives de cada regió no coartaven l’autoritat unitària del rei, i en els cercles acostats al monarca la gent dels Països Catalans trobava ocasió de reunir-se i de relacionar-se. Ara,

però, això desapareixerà. A més, les estructures socioeconòmiques dels PPCC eren bastant diferents, la qual cosa havia de fer que els problemes interns prengueren camins també distints. Potser si la Corona d’Aragó no hagués perdut la seva dinastia peculiar o, si els Països Catalans hagueren disposat d’un nom supraregional, aquelles divergències de problemàtica político-social interna no haurien tingut tant de relleu. El pes del dialecte Aquell fervor patriòtic local va fer que, al segle XV, els valencians començaren a designar el català que ells parlaven amb el nom de llengua valenciana, però sense la intenció de proclamar l’existència d’una llengua valenciana enfront d’una llengua catalana. A partir de l'any 1500, el cultiu literari del català sofreix en terres valencianes un col●lapse gairebé mortal. Els intel●lectuals del país abandonen l’idioma propi i escriuen en castellà. Al llarg del XVI i del XVII, es dóna una acceleració en el procés de dialectalització. Els castellanismes afecten la llengua diària i, aleshores, l’etiqueta de llengua valenciana pren un nou valor. Per als valencians de la

segona meitat del XVI i del XVII, el llenguatge en què eren escrits els resultava arcaic i fins i tot distint del que parlaven. Aquella llengua antiga i remota, que tothom reconeixia comuna a la totalitat dels Països Catalans, demanava un altre nom: van dirne llemosí. Ara els localistes afirmaran que, en comptes d’esser variant del català, eren el valencià i el català variants germanes d’una mateixa llengua mare: el llemosí. I en definitiva, la raó diferencialista no era sinó la major penetració de castellanismes en el valencià. Fracàs per dissolució El patriotisme particularista valencià estava condemnat a una vida precària. Era la capital que l’havia suggerit i animat, però li faltava força estimulant. El patriotisme valencià no trobarà, en el curs dels segles, cap ocasió per a prendre una densitat seriosa. Des del 1500, l’única cosa que els valencians podien al●legar i defensar en aquest pla era llur condició de regne. A més d’això, el patriotisme espanyol, que també a partir del segle XVI pren increment entre els valencians. La societat Independència Total | 14

valenciana després del 1609 ha de reposar la seva població, i el nombre d’immigrants tornarà a ésser important. Aquesta gent no s’inseria en un clima nacional sòlid. Eren assimilats, sí. Però llur assimilació no es produïa amb una energia patriòtica suficient. La lluita contra Napoleó va tenir per efecte intensificar l’espanyolisme dels valencians. El fenomen es produïa en tots els territoris de l’Estat, però entre nosaltres es presentava amb més força, per la debilitat prèvia del particularisme regional. I per això, quan en 1833 el País Valencià era dividit en tres províncies, l’esperit particularista era ja molt tènue. No va poder resistir-ne les conseqüències. El particularisme regional es va veure afectat per particularisme provincial. A partir d’ara els valencians es distingeixen entre valencians, castellonencs i alacantins. I, si cal reajustar i restaurar la nostra personalitat regional, ha

d’ésser dins d’un conjunt més ample i consistent. Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, som un poble: un sol poble. La història i la geografia ens dóna una fisonomia matisada i complementària, i el conjunt té un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col●lectiva. El jacobinisme tant com fomentador d ela histèria provincialista, ho és també del regionalisme ultrancer. Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians i com a catalans. Si el País Valencià vol salvaguardar la seva personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica. La idea de Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica. És una obligació moral, és una precaució salvadora. És l’únic camí que ens queda si volem subsistir com a poble.

3. ESFORÇ CENTRÍPET ·················································································

Un intent de dimissió D’una manera brusca, els escriptors valencians del segle

15 | Nosaltres, els valencians

XVI abandonen el català pel castellà. La castellanització de la noblesa, classe dirigent, s’accentuarà i repercutirà sobre

els nuclis literaris de la ciutat. D’altra banda, el bilingüisme del país també havia de fer-se sentir, si més no com una remota predisposició. L’abundància d’immigrants aragonesos i castellans, en el XVII, completaria el quadre de factors que propiciaria la castellanització cultural. Els escriptors valencians adoptaven el castellà per a redactar llur literatura sense parar a pensar-ho: amb total naturalitat. Llengua i societat Que hi ha un començ de castellanització social és evident, i va lligat a una situació de classe. La noblesa, castellanitzada, havia d’esdevenir un focus de castellanització enmig de la societat. Parlar en castellà es convertia en senyal de distinció. En ésser abolits els Furs, el català deixa d’ésser la llengua oficial dels organismes polítics i administratius del regne. El set-cents renova els quadres dirigents del país: hi ha els terratinents oriünds de pobles i els industrials i comerciants de la capital, que mantenen la

llengua. La castellanització és frenada. La disjuntiva actual La castellanització cultural continua en el XIX i en el XX amb una orientació més vacil●lant. Els intel●lectuals valencians del Set-cents havien promogut el retorn a les realitats directes del país: geografia, història, llengua i tot. El que es va convertir en la Renaixença. Però el castellà havia esdevingut la llengua culta dels valencians. Troben una Renaixença conservadora que no arriba al poble, és una renaixença trista. Autors com Blasco Ibañez que escrivia en català, hagué de canviar de llengua perquè en el país no se li obrien possibilitats. Amb tots els seus defectes, tanmateix, la Renaixença valenciana obtenia un triomf indiscutible: trencava el monolingüisme cultural al País Valencià, centrat en el castellà després del 1500, Al segle XX serà catalana la millor literatura feta al País Valencià. Una cultura no sols la constitueixen el productors: també els consumidors en formen part. I això ens porta a examinar l’estat de Independència Total | 16

la castellanització social als últims temps. El segle XIX manté, en una primera meitat llarga, la situació lingüística anterior. Més tard la burgesia de València i d’Alacant adoptaran com a llengua el castellà en l’ús familiar. Era una burgesia que sortia de la classe mitjana i que buscava distingir-se’n: la manera de parlar era un expedient distintiu de classe. Els mateixos burgesos que muntaven els Jocs Florals i

escrivien englantines en català, parlaven castellà a casa. València fa la impressió d’una ciutat castellanitzada, on abunda la gente bien. De més a més, la capital es veu assaltada per una xifra considerable de gent de les comarques, que puja a treballar-hi o a fer negoci, per això València no arriba mai a castellanitzar-se del tot.

ELS PROBLEMES 1. COSTUM DE SUBVERSIÓ ·················································································

Un destí marginal Segons el concepte d’Hispània romana, els catalans també érem espanyols, i amb els mateixos drets que els castellans a ostentar el gentilici comú. Es tractava de negar a Castella el monopoli d’Espanya. Espanya era alguna cosa més que Castella. L’Esta unitari es fustrava. L’Espanya dels Àustries adopta una articulació al capdavall ben poc unitària. D’un costat estava el centre: Castella, el pobe-Atlas de la monarquia, la cort que s’instal●lava establement, les oligarquies locals que expoltaven

17 | Nosaltres, els valencians

el poder. De l’altre cantó, hi havia els pobles d ela perifèria, els quals quedaven abandonats a ells mateixos. El desfasament entre centre i perifèria serà constant. I com la Monarquia s’identifica amb el centre, la perifèria queda condemnada a viure al marge. El centre es creu la part suprema de l’estat; la perifèria e strob a postergada dins l’estat. Entre l’un i l’altra hi haurà una tensió contínua. El centre esdevindra automàticament autoritari respecte la perifèria. Un estat autoritari autèntic ho hauria evitat. Potser l’Estat unitari era

una simple utopia. Perquè marxés, hauria calgut que fos unitari en la base social. La geografia i la història, i sobretot l’economia i els hàbits mentals que en deriven contradien aquella uniformitat. El centre s’ha aguantat fins ara amb les inèrcies de l’Estat: al cap i a la fi,l’Estat era ell. La perifèria s’ha esbravat a força de subversions. El XIX, un segle insurgent En 1808 el País Valencià s’enrola en l’aparatós «capi qui pugui» que desencadena l’alçament

antinapoleònic. Era, senzillament, que l’Estat fictici i postís feia fallida i la societat aprofitava l’emergència per a destruir-lo, a dir no a l’Estat. La política centralitzadora de l’Estat liberal. No fou gens favorable als interessos morals i materials de la perifèria. Però aquella mateixa inèpcia que impedia al centre d’aprofitar-se del monopoli del poder era també la causa d ela seva ineficàcia assimilista. El centralisme espanyol del segle passat no aconseguí cap avanç d’importància.

2. PROVINCIANISME I PROVINCIALISME ·················································································

Mentalitat de sucursal El País Valencià esdevé província molt abans que l’Administració donés aquest apel●latiu a cada una de les tres parts en què va dividir-lo en 1833. És província des de que pren la seva consciència de perifèria. El valencians del segle XVII ja s’havien fet càrrec de llur condició provincial, Felip V, en arrabassar-los els Furs, els obliga a acceptar-la com un fer irreversible. Els valencians del segle XVIII molts valencians es

sentien espanyols. L’esclat del 1808 posarà en evidència aquest patriotisme. Complex d’inferioritat Un provincià és un home ressentit, un ciutadà de segona. El seu sucursalisme el lliga d’una manera automàtic al centre: això li referma la situació de dependència. La seva reacció és l’anticentralisme administratiu, protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada perquè està infeccionat per la retòrica patriotarda de l’estat: se’n sent patriota. Independència Total | 18

Com més provincià és un valencià, més rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors, de l’idioma valenciano, la literatura valenciana, de las glorias valencianas, quan troben algú que els qualifica de catalans. Aquest localisme es limita a les tendres insignificances del folklore o de la rivalitat esportiva. El cas d’Alacant El regne queda dividit en tres províncies: cada província, a la llarga, tendirà a procurar-se un patriotisme a la seva mida, un provincialisme. València era el nom de la regió: ara ho serà solament d’una província. Potser per aquesta confusió de nomenclatura la qüestió del provincialisme té entre nosaltres una importància tan singular. Bascos, gallecs..., el nom del vell país es sobreposa al de les províncies, i les uneix en una instància superior. Els provincialismes sempre hi trobaran aquest fre, És el fre que ens manc als valencians. Hi haurà uns valencians que seran els valencians per exel●lència, i uns altres que ja no són valencians: són castellonencs i alacantins i

19 | Nosaltres, els valencians

miraran d’accentuar denominació diferencial.

llur

A Castelló de la Plana a penes té conseqüències. El cas d’Alacant és ben distint. Avui hi ha un alacantinisme d’una certa tossuderia. El cas de València Els valencians de la ciutat de València, de segles, estaven acostumats a considerar-se, ells mateixos, com la totalitat del país. Els Jurats de València podien complir les funcions d’una Generalitat valenciana del regne. En el segle XVIII les comarques afluixen sobre València i per primera vegada el país sencer hi compta. Però això dura poc: la provincialització ho interromp. Castelló d ela Plana i Alacant atrauran la porció de país respectivament els pertoca en el repartiment provincial. D’aquí que els valencians de la capital, en els darrers cent anys, quan parlen de València, continuen referint-se exclusivament a llur ciutat. El localisme valencià venia a donar excuses als altres provincialismes: els valencians d’un extrem i de l’altre del país no s’hi sentien representats.

El provincialisme és debilitador: per al país com a totalitat, i per cadascun dels seus membres que en el provincialisme troben un miratge d’autosatisfacció localista. La superació dels

localismes és necessària com el pa que ens mengem. Començant pel de la capital. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més provincians.

3. CONSIDERACIONS SOBRE LA RENAIXENÇA ·················································································

Les causes profundes La Renaixença valenciana fou socialment un fracàs. Però una Renaixença com la nostra no podia quedar-se en l’estadi d’un simple moviment llibresc. La represa literària en llengua pròpia responia a un desvetllament col●lectiu més pregon, i havia de convertir-se en estímul i consciència d’un desvetllament total. Fou fracàs en un doble sentit. En primer lloc, perquè ni tan sols com a simple fet literari, la Renaixença valenciana no aconseguí d’atreure’s a la societat. Mai no li ha faltat públic a la literatura catalana al País Valencià, però eren un públic minso. La majoria dels homes de la Renaixença estaven intoxicats pel sucursalisme. La llengua autòctona no arriba a ser mai per a ells l’idioma cultural exclusiu. No van tolerar uns Jocs Florals

bilingües a Barcelona: els Jocs Florals de València naixien bilingües per decisió dels fundadors. Els escriptors valencians del XIX usaven el català només per a fer versos: la prosa la feien en castellà. Hom podia pensar que, al capdavall, tractant-se d’una mateixa llengua, la producció literària del Principat hauria suplert la diferència local. No fou així: hi havia el particularisme regional, que s’hi oposava. No arrelant en la seva societat, la renaixença valenciana fracassava. L’altre fracàs L’altre fracàs va ser que els homes d ela Renaixença van practicar l’abstencionisme polític. Si volien almenys salvar la llengua en què escrivien els versos, si aspiraven a donar-li alguna seguretat, és evident que

Independència Total | 20

havien d’acudir a la política per aconseguir-ho. L’abstencionisme polític era suïcida. No ho pensaren. Els espantava la política.. Blasco va significar un obstacle per a la Renaixença política, quan ben bé podia haver-se’n apoderat d eles regnes. No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l’eficàcia d’una o d’unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies són propícies. Al País Valencià fa cent anys que les circumstàncies socials i econòmiques són propícies per a fer-hi alguna cosa positiva. Ens han fallat els homes. La Renaixença valenciana no ha tingut un gran polític. 1907 i següents En 1906 hi ha alguna cosa que comença a canviar, un petit grup de joves creen una societat: València Nova, que es converteix de seguida en Centre Regional Valencià. Són de classe mitjana i del poble, no són polítics, entre ells destaca Tomàs i Martí.

21 | Nosaltres, els valencians

El país real començarà a plantar-li cara al país legal. I l’estremiment arriba al País Valencià i tot, i gairebé arriba a imposar-se al sucursalisme resignat. Els joves de València Nova volen aprofitar-lo. L’any 1907, s’escauria el segon centenari de la batalla d’Almansa. València Nova convocà una assemblea regionalista on es van adherir diversos partits, Blasco va dir que no. Del 1907 al 1909 hom publica els primers setmanaris polítics valencianistes de tendència pancatalanista, i la Joventut Valencianista fa les seves primeres actuacions sorolloses. Primer que res, és imprescindible, per a començar, una neteja dels residus provincians en el camp de la Renaixença: reajustar l’idioma literari, restablir els vincles normals i regulars amb la cultura del Principat. Al mateix temps calia accentuar la politització del moviment cultural. D’aleshores endavant els progressos de la normalització cultural són cada dia més apreciables.

IndependĂ¨ncia Total | 22

23 | Nosaltres, els valencians