València Pos-Rita
València_Hivern/Primavera_2014
1
Què passarà en les pròximes eleccions a l’alcaldia de València? És una pregunta que a moltes persones implicades en col·lectius de base d’aquesta ciutat no ens importa massa. Un tripartit Compromís-PSPV-EU sembla una “alternativa”. És, almenys, una possibilitat. I què? Les coses no canviaran perquè canvie el govern. Però, siga como siga, és innegable que vivim una època en què s’obrin noves portes. Un murmuri s’escolta… … després de la manifestació de “Juntes sense por” del passat 19 de febrer, podem preguntar-nos si alguna cosa està passant? El que és clar és que València no és solament, ni molt menys, la València “oficial”. La “oposició” sempre parla de València des de la crítica. Però, i després? Una xarxa de resistències i lluites incessants. Aquesta és la València que moltes habitem, una ciutat alegre, viva i combativa.
València-pos Rita pretén ser un humil espai de diàleg i exposició d’aquestes veus que lluiten a València. Un collage
de
reflexions,
emocions,
sentiments,
experiències i anàlisis del que es sent i viu en aquesta ciutat. En definitiva, repensar València, respondre a la pregunta “què és València?
2
València pos-Rita fragment I València és dualitat. Odiem la València de postal i ens estimem allò que creem a les ombres. Naus buides i brutes que transformem en projectes, afinitats que es construeixen a assemblees, amistats que al principi només eren companyes, publicacions que naixen de la necessitat d’alçar la veu. El cap i casal és la pólvora i les antifalles, les nits de debat a la plaça de Benimaclet, els passejos per l’horta, un amaneixer davant la mar. I és que per a nosaltres València és un cara a cara, una lluita constant dels de baix contra els de dalt, de molts anys i molts segles. Per a moltes València serà el Lluis Vives, una vaga a la universitat, la lluita camuflada del Cabanyal, el foc i els coets als carrers, la ràbia de la gent que no aguantem. Serà La Punta, Nazaret, els blocs portuaris, els desnonats i els desallotjaments. Seran les encaputxades i els esprais, serà l’olor a tinta i cola, vesprades de cotó i plàstic, totes les nits de la Closka. I València serà qui t’abraçà després d’una nit a Sapadors. escrit per “Vivim la vida… 2 març 2014
3
València pos-Rita fragment II Dies
i
dies
empaperant
blasco
ibanyez:
17N
2011,
#ningúacasa
#ningúalesaules. Taules informatives, pamflets, passaclasses. Conèixer a companyes de lluita. La nostra vaga va començar setmanes abans del dia marcat: assemblees, emocions, cerveses… anar a classe? Per a què? Aprendre a asamblearse lliçó 1: molta paciència quan la nit d’abans el hall de la facultat d’història està plena de gent. Debats inacabables. Arriba el dia. Nervis, piquets… no hi ha temps per a tindre son. Somnis sí. La mani: milers de persones. Està observant des de la porta de la catedral que dóna a la plaça de la verge. Puge les escales. Ens abracem. Encara no ens creiem tota la gent que hi ha. Ho hem aconseguit. // Torne per uns dies. 18O 2012, quan sembla que la manifestació ha acabat en la plaça de manises (la mateixa plaça que el 5 de gener de 2012 la bona gent del Parke Alkosa havia rebatejat com a Plaça de la Trinxera), seguim fins a la seu del pp travessant tot el carrer quart. Que bonica està ciutat vella al matí. S’agraeix el sol. Estic esgotat. I seguim.
I.T. 31 11 març 2014
4
València pos-Rita fragment III Hay ciudades y amores. Esto será un cursilerío porque todos amamos valència-en-realidad. Sí claro. Ay, qué bonita està València. Hay amores de verano, y ciudades de verano. Por ejemplo, Barcelona city la ciutat més moderna -més cultural es una ciudad de verano. Tiene su sentido más ancho en verano. Valencia no es una ciudad de Verano. Hay amores de otoño, de los que se apagan pero siguen visitándose. Claro, hay ciudades de otoño. Madrit es una ciudad de Otoño. Vas y todo parece como de película, con los museos y Lavapiés y las cosas que siguen visitándose aunque sean monumentos al centralismo y al horror de los Austrias y como han dominado el cotarro de la Península y allende los mares. El invierno y el amor eso es de película y de chocolate caliente. De miles de Nueva York, ohmygot, nevadas y la gente paseando rápido entre librería, galería y café. Y surgió el amor, otra vez, otra vez congelados en la misma película. Estamos en invierno. Y ¿hay ciudades de invierno? Pues debe haber. Supongo, por las películas volvería a decir que Nueva York. No lo sé. Soy de València no sé que es el invierno. Sí sé que es la primavera. València, es un amor de primavera. Una ciudad de primavera también, sino de qué les Falles y las Intifalles, y les casi falles y este gesto tan moderno de odiar les falles i marxar a Barcelona, en Ryanair o a la caseta del camp perque odie les falles. No reapropiarlas, no, sólo me voy y me purifico y dejo a los sucios que se diviertan con mi (¿mi?) ciudad. Así de primavera, de calor templat com els xics templats. València en una primavera que no s’acaba mai, o al menos no se acaba aún o ni siquiera empieza. Un
5
letargo primaveral para unos, una alergia primaveral para otras. València, desplegándose ante mi. Y una historia, València con burka y niqqab. Paseando la ciudad mirando la paja en el ojo ajeno; quin fàstic és el barri contrari, que pur sóc jo. València son els pobles, i els pobles sempre son festa, cultura popular i xafardeig. Fa un temps València era un infern, ara potser és una primavera i un amor.
Viriato 19 març 2014
6
València pos-Rita fragment IV Em ve al cap un ‘ai!’ quan pense durant un segon, abans de començar a escriure. Un sospir acompanyat de mig somriure, evocat per aquesta ciutat que cada dia estime més. I quina ñoñería que tinc damunt! però com pensava l’altre dia, la ciutat no és ciutat, sinó la gent que t’ha fet sentir-te aferrada a ella. Aleshores, què passarà quan la gent amb què lluite contra la realitat no estiga ací? què passarà quan el meu mapa de València es distorsione i ja no la reconega? Doncs tindré que tornar a (re)conèixer-la. Però tampoc vull posarme molt dramàtica… al cap i a la fi supose que serà com ha ocorregut sempre. Un canvi (espere) recíproc d’evolució cap al jo i revolució cap a la València que somie. I sorgiran més lluites, i trobaré més camarades, i m’il·lusionaré i emocionaré amb més projectes, com faig cada setmana, i això provocarà desil·lusions i frustracions, com cada dia.
La ciutat és emoció, és pàlpit, és amor, és mitja hora en metro. València és la ciutat que m’ha ensenyat a lluitar i per què ho faig.
Pseudònim 14 maig 2014
7
8