La mitologia en les arts plàstiques.

LA MITOLOGIA EN LES ARTS PLÀSTIQUES Com ha influenciat la mitologia en la història de l’art

Andrea Galzerano De Moya Coral Rosselló Ins. Josep Puig i Cadafalch 2020-2021

1

AGRAÏMENTS Els meus agraïments d’aquest treball van per la meva tutora Coral Rosselló, que m’ha ajudat molt amb el treball, m’ha deixat molta llibertat a l’hora de fer-ho i ha confiat plenament en mi, ja que ella no havia vist la part pràctica fins que el treball escrit va estar realitzat. També a la meva germana que va ser la que em va introduir a la mitologia quan tenia onze anys i m’ha ajudat a estructurar el treball i l’ha revisat. I per últim a les persones que m’han animat i m’han donat consells, en aquest cas els meus amics més propers.

2

Abstract: Greek and roman cultures have been the

Resumen: Las culturas griega y romana han sido las

most important in the Mediterranean. They created

más importantes en el Mediterráneo. Ellos crearon

our culture, language and also were the thrusters of

nuestra cultura, lengua y también fueron los

the religion, in this case Christianism, as the proper

propulsores de la religión, en este caso el

religion. Greeks created the mythology, and

cristianismo, como religión más cercana. Los

romans inherited it and that, until our days, have

griegos crearon la mitología, y los romanos la

been an important source of inspiration to artists,

heredaron y esta, hasta nuestros días, ha sido una

both plastic arts and others -literature, music, and

fuente importante de inspiración para los artistas,

others-; different authors, eras and styles have

tanto de artes plásticas como de otras -literatura,

retracted some myths created by the ancient

música, etc.-; diferentes autores, épocas y estilos

classics that have arrived to our days through

han retratado algunos de los mitos creados por los

writings or another artwork. My research word is

antiguos clásicos que han llegado hasta nuestros

based in the inspiration created by myths. In that I

días a través de escritos u otras obras. Mi trabajo se

do an investigation about the history of occidental

basa en la inspiración creada por los mitos. En este

art and myths. In the extensive mythology Greek-

hago una investigación sobre la historia del arte

roman I have analysed artworks about some

occidental y sobre los mitos. Dentro de la extensa

concrete myths. I chose ten myths well known and

mitología greco-romana he analizado obras de unos

each one has four artworks that I have analysed. I

mitos concretos. Escogí diez mitos bastante

reached the conclusion that mythology has been an

conocidos y cada uno de ellos tiene cuatro obras

important part of our history and have been a muse

que he analizado. Llegué a la conclusión de que la

to many artists.

mitología ha sido una parte importante de nuestra historia y han sido una musa para muchos artistas.

3

ÍNDEX 1. Introducció. .................................................................................................................................................... 7 2. Tria dels mites i de les obres. ......................................................................................................................... 8 3. Introducció a la mitologia grecoromana. ....................................................................................................... 9 3.1 La mitologia.............................................................................................................................................. 9 3.2 La mitologia grecoromana. ..................................................................................................................... 12 3.2.1 Els Déus grecs.................................................................................................................................. 13 3.2.1.1 Zeus (Júpiter). ........................................................................................................................... 13 3.2.1.2 Posidó (Neptú). ......................................................................................................................... 13 3.2.1.3 Hades (Plutó)............................................................................................................................. 13 3.2.1.4 Hera (Juno). ............................................................................................................................... 14 3.2.1.5 Hefest (Vulcà). .......................................................................................................................... 14 3.2.1.6 Atena (Minerva). ....................................................................................................................... 14 3.3.1.7 Apol·lo (ídem). .......................................................................................................................... 14 3.2.1.8 Àrtemis (Diana)......................................................................................................................... 14 3.2.1.9 Ares (Mart). ............................................................................................................................... 14 3.2.1.10 Afrodita (Venus). .................................................................................................................... 15 3.2.1.11 Hermes (Mercuri). ................................................................................................................... 15 3.2.1.12 Hestia (Vesta). ......................................................................................................................... 15 3.2.1.13 Demèter (Ceres). ..................................................................................................................... 15 3.2.2 Els herois principals. ........................................................................................................................ 15 3.2.2.1 Hèracles (Hèrcules). .................................................................................................................. 16 3.2.2.2 Odisseu (Ulisses). ...................................................................................................................... 16 4

3.2.2.3 Aquil·les. ................................................................................................................................... 16 3.2.2.4 Teseu. ........................................................................................................................................ 16 3.2.2.5 Perseu. ....................................................................................................................................... 16 4. Introducció a la història de l’art i les seves manifestacions. ........................................................................ 16 4.1 Períodes artístics. .................................................................................................................................... 18 4.1.1 Art prehistòric. ................................................................................................................................. 18 4.1.2 Art antic: primeres civilitzacions. .................................................................................................... 18 4.1.3 Art clàssic: Grècia i Roma. .............................................................................................................. 19 4.1.4 Art medieval: art paleocristià, bizantí, preromànic i gòtic. ............................................................. 21 4.1.5 Art modern: Renaixement, Barroc i Rococó. .................................................................................. 22 4.1.6 Art contemporani: Neoclassicisme, Romanticisme, Realisme, Modernisme i Avantguardisme. ... 23 4.1.7 Últimes tendències. .......................................................................................................................... 24 5. Mites............................................................................................................................................................. 25 5.1 Apol·lo i Dafne. ...................................................................................................................................... 25 5.2 Dànae i la pluja daurada. ........................................................................................................................ 25 5.3 Dèdal i Ícar. ............................................................................................................................................ 26 5.4 El judici de Paris..................................................................................................................................... 26 5.5 Eros i Psique. .......................................................................................................................................... 27 5.6 Hèrcules. ................................................................................................................................................. 28 5.7 La capsa de Pandora. .............................................................................................................................. 29 5.8 Les Sirenes.............................................................................................................................................. 30 5.9 Orfeu i Eurídice. ..................................................................................................................................... 31 5.10 Perseu i Medusa.................................................................................................................................... 31 5

6. Representacions artístiques que il·lustren els mites i breus comentaris. ..................................................... 32 6.1 Apol·lo i Dafne. ...................................................................................................................................... 32 6.2 Dànae i la pluja daurada. ........................................................................................................................ 36 6.3 Dèdal i Ícar. ............................................................................................................................................ 41 6.4 El judici de Paris..................................................................................................................................... 45 6.5 Eros i Psique. .......................................................................................................................................... 49 6.6 Hèrcules. ................................................................................................................................................. 53 6.7 La capsa de Pandora. .............................................................................................................................. 57 6.8 Les Sirenes.............................................................................................................................................. 60 6.9 Orfeu i Eurídice. ..................................................................................................................................... 64 6.10 Perseu i Medusa.................................................................................................................................... 69 6.10.1 Medusa del s.XXI. ......................................................................................................................... 73 7. Part pràctica.................................................................................................................................................. 75 8. Conclusions. ................................................................................................................................................. 78 9. Bibliografia. ................................................................................................................................................. 79 10. Webgrafia. .................................................................................................................................................. 79

6

1. Introducció.

La història de la cultura occidental va ser originada, principalment, pels antics grecs. La nostra cultura ve dels precedents creats pels antics clàssics, i el mateix passa amb diversos idiomes del continent europeu, és a dir, el nostre abecedari i idiomes vénen originats per altres cultures que van habitar el nostre territori en una època determinada.

Grècia i Roma, van ser les dues cultures més predominants del Mediterrani antic, encara que també els cartaginesos i els etruscos van tenir un paper important, però no van perdurar tant temps.

Durant l’època clàssica a Grècia la religió va ser un dels elements més importants pels habitants de totes les polis. La religió grega era politeista, i pensaven que els Déus podien tenir relació directa amb els mortals i tenir descendència, consideraven que tenien qualitats i debilitats humanes, és a dir, no consideraven que els Déus fossin perfectes.

Aquests Déus, herois i criatures llegendàries, eren els responsables que la cultura grega tingués infinitat de mites, que són històries que explicaven diverses causes naturals, les quals no entenien. Consultaven a l’Oracle per saber el futur i el seu destí.

La mitologia grega és de les més riques que mai s’han pogut crear, demostrat per monuments i altres manifestacions artístiques i tradició literària.

La religió no només influïa en l’individu sinó que influïa també en la política, l’escultura, la literatura, etc., per això es va convertir en un dels pilars fonamentals de la seva civilització.

Roma, a diferència de Grècia, és coneguda més per les seves guerres i expansions i no per la creació d’una llengua, religió, filosofia, etc. La cultura romana es regia en la mateixa cultura dels grecs.

Els romans adoraven també al seu emperador, aquest culte era signe de lleialtat a l’Imperi. Ells creien en el destí i que els aurigues podien esbrinar-lo.

L’Imperi Romà va tenir una gran acceptació d’altres cultures, ja que a les ciutats de l’Imperi vivien homes i dones que provenien d’altres llocs. Per això hi havia una llibertat religiosa, sense cap prohibició.

Així doncs, aquestes cultures afecten directament a l’aparició del cristianisme i de la seva expansió. A mitjans del segle I, el cristianisme es va començar a difondre arreu l’Imperi Romà. L’any 313, l’Edicte de Milà,

7

l’emperador Constantí, va concedir la llibertat religiosa i l’any 380, l’Edicte de Tessalònica ordenat per Teodosi, el cristianisme va ser declarat religió oficial de l’Imperi Romà.

El meu treball tracta sobre la utilització d’aquests mites creats pels grecs i romans, en les arts plàstiques, com inspiració, en diferents moviments artístics, artistes i èpoques. Encara que ja existís el cristianisme, ha sigut un tema recurrent durant la història artística, de la cultura occidental.

Els meus objectius els vaig establir al principi del treball: investigar i analitzar diferents representacions artístiques que s’han fet dels mites grecoromans al llarg de la història de l’art, cercar com han estat descrits els mites en la literatura clàssica per poder trobar les diferències entre les obres o els canvis que han fet els autors, comparar els diferents autors per poder observar les similituds i diferències sobre les representacions d’un mateix mite i elaborar una representació pròpia sobre un mite en concret.

Primerament escolliré els mites i les obres corresponents, com ja he dit abans quatre obres per a cada mite.

Després explicaré què és la mitologia, els seus objectius i la seva funció, i el mateix faré amb la història de l’art.

Faré un petit resum sobre cada mite per poder entendre millor les obres. I per últim de la part teòrica del treball, analitzaré totes les obres i espero arribar a una conclusió.

A la part pràctica, la meva intenció és crear una obra pictòrica sobre un dels mites i analitzaré el meu.

2. Tria dels mites i de les obres.

De la tria que he seleccionat per poder fer el meu treball, per una banda cal mencionar que la majoria són mites que es poden considerar famosos, pel fet que han arribat a nosaltres i que gairebé totes les persones en algun moment han sentit parlar d’ells.

Per una altra banda, han perdurat fins als nostres dies, ja que aquests mites van ser redactats en diferents obres literàries o esmentats en aquestes, encara que no tinguin una obra particular on es tracti el mite en concret, a diferència d’altres mites que possiblement s’han perdut perquè es transmetien de forma oral.

A més, necessitava que fossin uns mites que haguessin estat molt representats, tant pictòricament com escultòricament, per poder dur a terme el treball i poder fer una anàlisi més extensa i comparar-los entre ells.

8

Els escollits han sigut els següents: Apol·lo i Dafne, la Capsa de Pandora, Perseu i Medusa, Dànae, el Judici de Paris, Eros i Psique, Orfeu i Eurídice, la Caiguda d'Ícar, les Sirenes i els Dotze treballs d'Hèracles.

De tots els mites mencionats prèviament considero que els menys coneguts són Orfeu i Eurídice, i Eros i Psique. De tots els mites he hagut d’escollir diferents obres, més concretament quatre de cadascun, de diferents autors, períodes, estils, etc.

3. Introducció a la mitologia grecoromana.

3.1 La mitologia.

Definició, objectiu i funció.

La mitologia és una ciència formada per diferents relats i creences, relativament cohesionades, que neixen en el marc d’una cultura per satisfer les preguntes de la societat. És considerada com un conjunt de relats fantàstics, de tots els gèneres, temes i èpoques. Aquests relats explicaven l’origen i la raó de ser de tot el que hi havia al voltant dels antics. Etimològicament parlant, la paraula mitologia prové del grec μυθολογία (mythología), encara que les narracions són anomenades mites, paraula que prové del grec μῦθος (mythos).

Hi ha diverses mitologies en diferents parts del món. Trobem com a exemple les mitologies nòrdiques, l’asteca, i l’egípcia, entre d’altres.

Plath, un investigador de les tradicions populars xilenes, en el llibre “Las principales leyendas, mitos, historias y cuentos de Chile” d’Amory (2013) defineix el mite així: “(…) entrega el conocimiento de la vida del hombre antiguo y la interpretación de sus pensamientos y acciones. Es una clave que pasa a ser el auxilio a muchas disciplinas humanísticas y científicas que exploran el origen, el ambiente y el quehacer natural e intelectual del hombre”.

Així doncs, s’ha anomenat “mite” a les narracions que es refereixen a un ordre del món anterior a l’ordre actual i destinades no a explicar una particularitat local i limitada (aquest seria l’objectiu de la “llegenda etiològica”), sinó una llei orgànica de la naturalesa de les coses.

9

En aquest sentit, la història d’Hèracles i les Columnes de Gibraltar, per exemple, no és un mite ja que en ell no es planteja el problema de l’ordre total del món. En canvi, el relat del diluvi i de la creació de l’home és el prototip del mite.

Aquestes narracions també foren considerades com llegendes, però entre el mite i la llegenda hi ha una gran diferència.

El mite és un relat de fets fantàstics, protagonitzats per personatges extraordinaris o sobrenaturals mentre que la llegenda és una narració tradicional que combina uns fets extraordinaris amb una referència de lloc i de persones que foren històriques o imaginàries però els fets imaginaris estaven relacionats i barrejats amb els fets que sí que es consideraven reals.

Hi ha una gran diferència entre els mites i les llegendes, com per exemple les seves funcions, el seu context o els personatges, però també tenen semblances com ara els elements fantàstics i sobrenaturals, la seva transmissió d’una generació a una altra i el fet que van transformant-se durant el procés i no solen tenir un autor específic.

L’arrel dels mites es va desenvolupar en les creences que existien en aquella època en l’àmbit popular. Per això s’integren dins de les tradicions religioses. Molts dels mites van estretament vinculats a una personalitat divina i a la religió.

Per exemple, tot el cicle de Demèter explica místicament la germinació, el creixement i la maduració del blat.

Aquest mite és profundament religiós, encara que, fins i tot quan intervenen els déus, no és necessàriament religiós: per exemple, les bodes sagrades de Zeus amb Hera tenen un gran simbolisme però no és considerat un mite religiós només pel fet que intervenen déus.

Hi ha diferents tipus de mites segons el seu contingut o el seu propòsit . En total podem classificar-ne 7 classes diferents: 1a) els mites teogònics, que ens mostren unes divinitats que són un component del dia a dia dels éssers humans, ja que cadascuna de les divinitats simbolitzava algun àmbit de la vida social. Els mites teogònics oferien una explicació de l’origen, els atributs i el rol que tenien aquestes divinitats.

10

2a) Els mites cosmogònics, que van aparèixer per les diferents creences religions que sempre han volgut explicar com es va originar el món, ja que aquests mites oferien una resposta als misteris del procés transitori entre el caos i el món.

3a) Els mites etiològics intentaven explicar per què es produïa el naixement de diverses coses, des d’una perspectiva fantàstica. Explicaven les tempestes, terratrèmols, perquè a vegades la Lluna és plena, etc. Com que no existien les explicacions racionals o científiques, justificaven aquestes causes pel poder diví, i així també justificaven el poder de les divinitats.

4a) Els mites antropogènics, on les diverses narracions mitològiques explicaven de quina manera s’havia creat l’ésser humà. Tot i que aquesta classe de mites varien, tenien un eix que els uneix: l’ésser humà va ser creat per les divinitats.

5a) Els mites morals que oferien una explicació dels valors, sentiments, les actituds dels éssers humans i les regles de comportament.

6a) Els mites fundacionals explicaven la creació de les ciutats com una obra divina. Aquestes ciutats tenen un vincle amb la denominació o símbols d’aquesta. Un dels exemples més famosos seria el de la ciutat d'Atenes, que agafa el nom de la deessa protectora i benefactora de la ciutat.

7a) Per últim tenim els mites escatològics, que servien per explicar la defunció de les persones o la fi del món.

Es poden dividir en dues subclasses: els que donaven una explicació sobre la mort de les persones i el misteri de què hi ha més enllà de la vida, i un segon grup que parla de la fi del món i de la seva civilització.

Segons les classificacions (per altra part bastant incertes) dels especialistes, es distingeix entre “mites”, “cicles heroics”, “llegendes etiològiques”, “contes populars”, i les simples “anècdotes”.

Hi ha una gran diferència entre “cicles heroics” i “mites”, encara que sovint es confonen els uns amb els altres.

Un cicle heroic es compon d’una sèrie d’històries, on la seva unitat és definida per la identitat del personatge principal. Com a prototip d’aquest cicle heroic podem trobar el cicle d'Hèracles: aquest no és en absolut un “mite”, les seves aventures no comprometen l’ordre de l’univers, ja que va néixer en una terra ja creada i per tant no fa explicacions sobre la creació del món.

11

Són poques les llegendes, mites, etc., que ens han arribat en la seva forma popular. La utilització de la transmissió oral només ens ha deixat algunes transcripcions directes, per tant, molts relats s’han perdut durant els segles i moltes de les narracions que coneixem estan incompletes i han sigut modificades.

La mitologia grecoromana va ser creada per dues grans civilitzacions, la grega i la romana, encara que aquesta segona va nodrir-se en gran part de la grega, especialment dels seus déus, els quals van rebre un nom diferent a la mitologia romana.

Per tant, les dues mitologies tenen entre elles molts punts de contacte, però la grega va imposar les seves formes a la romana, és a dir, la mitologia grega es va fusionar amb la romana, coneguda aleshores com a mitologia grecoromana, i van ser considerades com a religió pagana després de la imposició del cristianisme.

Per acabar, les fonts de la mitologia són molt diverses: van des dels poemes homèrics fins als comentaris dels erudits de diverses èpoques i dels savis bizantins del segle XII. A més, des del punt de vista artístic, cada mite té representacions diferents segons l’autor, la civilització, l’època, etc.

Per això, en aquest treball em centraré en cercar i analitzar diferents mites i les seves diferents representacions artístiques.

3.2 La mitologia grecoromana.

La mitologia clàssica és la principal religió de les cultures grega i llatina. Són un conjunt de narracions mítiques comunes, ja que els romans les van adaptar, per això molts noms de Déus, herois i altres varien. Encara que no tots els grecs i romans practicaven la religió, tots coneixien aquestes històries.

Els principals Déus habiten a l’Olimp, una muntanya elevada ubicada a Grècia, on la part més alta es trobava envoltada de núvols, actualment és una regió anomenada Tessàlia. Així doncs, els grecs van imaginar que els Déus habitaven allà. Zeus presidia a les dotze divinitats majors, encara que a diferents llocs de l’univers existien altres que també depenien d’ell.

A l’Olimp, els principals Déus formaven una societat organitzada en termes d’autoritat i poders, es movien amb total llibertat i formaven tres grups que controlaven el cel, el mar i la terra.

Com la mitologia grega va ser la principal i la primera d’aquestes dues civilitzacions, així doncs explicaré els seus Déus i herois principals dins de la mitologia grega i el nom romà.

12

3.2.1 Els Déus grecs.

Els Déus del Panteó adoptaven formes antropomòrfiques i personificaven les forces de l’univers. Aquests Déus eren molt personificats, per això igual que els homes eren impredictibles, a vegades tenien un estricte sentit de la justícia i altres cops eren cruels i venjatius. El seu valor s’alçava a través dels sacrificis i de pietat, però no sempre eren efectius.

Aquesta mitologia és complexa, plena de Déus, monstres, herois i guerres. Alguns estudiosos afirmen que van arribar a haver-hi fins a trenta mil divinitats en total. Així doncs, només explicaré breument als principals Déus Olímpics de les dues mitologies.

3.2.1.1 Zeus (Júpiter).

Zeus és el que governava sobre els Déus, era el rei d’aquests, i supervisava l’univers. Era el Déu del cel i del llamp. Els seus atributs inclouen el llamp, l’àguila, el bou i el roure.

Dins de la mitologia, Zeus és conegut per les seves nombroses infidelitats i amants, fruit de les quals van ser moltes deïtats i herois, com Atenea, Apol·lo, Artemisa, Hermes, Persèfone, Dionís, Perseu, Hèracles, Hèlena, Minos, Muses i nimfes com Eco, entre altres.

3.2.1.2 Posidó (Neptú). És el Déu del mar, les tempestes i dels terratrèmols. És germà de Zeus i Hades. Va ser protector de moltes ciutats, encara que va perdre el “concurs” per Atenes, contra Atenea. Igual que altres Déus marins com a forma d’un cavall.

En el seu aspecte benigne, Posidó es concebia creant noves illes i donava mars en calma, però quan s’enfadava, amb el seu trident feia una obertura llarga i estreta a la superfície i provocava terratrèmols i naufragis.

3.2.1.3 Hades (Plutó).

Déu de l’Inframón i dels morts, el regne dels morts, a la qual anaven tots els mortals. Les úniques persones vives que es van aventurar al regne dels morts van ser els herois Odisseu, Enees, Orfeu, Teseu i Psique.

Segons el mite, aquests tres Déus van derrotar als Titans i van reclamar el govern del cosmos, atribuint-se un espai respectivament (el cel, l’Inframón i el mar).

13

3.2.1.4 Hera (Juno). És la legítima dona de Zeus, i una de les tres germanes d’aquest. La seva principal funció era ser la deessa de les dones i el matrimoni. Era coneguda per la seva naturalesa gelosa, violenta i venjativa, principalment amb les amants de Zeus.

3.2.1.5 Hefest (Vulcà). És el Déu del foc i de la forja, dels ferrers, artesans, escultors, metalls i de la metal·lúrgia.

Era un Déu considerat lleig, esguerrat i coix, el mite diu que al néixer Hera el va veure tan lleig que el va llençar de l’Olimp i això li va provocar la coixesa. Era l’espòs d’Afrodita.

3.2.1.6 Atena (Minerva).

Deessa de la guerra, civilització, saviesa, estratègia, de les arts, de la justícia i de l’habilitat. Va ser patrona de diverses ciutats, la més coneguda Atenes.

Se la representa amb una llança, casc i l’Ègida, on va posar el cap de Medusa. Els seus símbols eren el mussol, l’olivera, la serp, l’ègida, armadura, casc i llança.

3.3.1.7 Apol·lo (ídem).

Déu del Sol, dels oracles, plagues, coneixement, de la llum, medicina, bellesa masculina, la música i poesia.

La seva germana bessona era Àrtemis.

Els seus símbols eren la lira, la corona de llorer, la pitó, el corb, l’arc i les sagetes.

3.2.1.8 Àrtemis (Diana).

Era la deessa dels llocs salvatges o naturals -boscos i selves-, de la caça i del regne animal. Se la considerava protectora de les amazones, dones guerreres i caçadores, independents del domini de l’home.

Els seus símbols eren l’arc i les fletxes, el cérvol, el gos de caça i la Lluna.

3.2.1.9 Ares (Mart). És el Déu de la guerra, a diferència d’Atenea, és temperamental, brutal i sanguinari. És representat sobre un carro de guerra. Porta un elm d’or, escut i està cobert d’una armadura de bronze.

14

3.2.1.10 Afrodita (Venus).

Deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Per ordre de Zeus va ser l’esposa d’Hefest, però li va ser infidel tenint nombroses aventures amoroses amb Hermes i Ares, tenint amb aquest l’últim a Eros. A diferència del seu fill, ella era considerada l’amor pur, mentre que Eros era considerat l’atracció física o sexual.

Els seus símbols eren el dofí, la rosa, la closca de vieira, el colom, el cigne, els miralls i el pardal entre altres.

3.2.1.11 Hermes (Mercuri).

Era el missatger dels Déus Olímpics i Déu de les fronteres, viatges, pastors, oradors, de l’enginy, dels literats i poetes, de l’atletisme, dels pesos i mesures, invents i del comerç, l’astúcia, i dels lladres i mentiders.

Els seus símbols eren el caduceu, la talaria, la tortuga, la lira, el gall i la serp.

3.2.1.12 Hestia (Vesta).

Era la deessa de la llar. Segons la mitologia ella va ser la protectora dels sentiments més íntims i profunds, d’ella depenia l’harmonia tant del matrimoni, com a les cases i ciutats.

Els seus símbols eren la torxa i un cor en flames.

3.2.1.13 Demèter (Ceres).

Era la deessa de l’agricultura, substància pura de la terra, vivificadora del cicle de la vida i la mort, protectora del matrimoni i de la llei sagrada. A ella se li atribueix el cicle de les estacions, a través del mite del rapte de la seva filla Persèfone. Els seus símbols eren l’espiga de blat i la torxa.

3.2.2 Els herois principals.

Els herois de la mitologia destaquen per haver aconseguit increïbles gestes. A cada un d’aquests demostres grans virtuts com la valentia, honor i astúcia, entre altres. Principalment estaven sota la protecció d’alguns Déus. A continuació explicaré breument els herois més coneguts de la mitologia a la qual faig referència durant tot el meu treball.

15

3.2.2.1 Hèracles (Hèrcules).

Fill de Zeus i Alcmena. Era el més gran dels herois mítics, gràcies a la seva força sobrehumana i per la gran quantitat d’històries sobre la seva vida. El mite més famós sobre aquest, van ser els dotze treballs.

Els seus símbols eren el Lleó de Nemea, l’arc i les sagetes, i la seva arma principal era la maça.

3.2.2.2 Odisseu (Ulisses). És l’heroi de l’Odissea de l’autor grec Homer i un dels personatges de la Ilíada del mateix autor i rei d’Ítaca. És conegut pel seu enginy i astúcia, i principalment pel seu llarg viatge de tornada a casa un cop acabada la Guerra de Troia.

3.2.2.3 Aquil·les.

Va participar en la Guerra de Troia, i va morir en aquesta, és un dels personatges de la Ilíada. És conegut per la seva mort, ja que ell tenia un punt feble al taló dret i Paris li va disparar allà i el va ferir mortalment.

3.2.2.4 Teseu. És conegut principalment per ser l’assassí del monstre anomenat Minotaure que habitava a Creta, al laberint que havia construït Dèdal.

3.2.2.5 Perseu.

Era fill de Dànae i de Zeus -convertit en pluja d’or-, i és conegut per haver matat i decapitat Medusa.

4. Introducció a la història de l’art i les seves manifestacions.

Definició, objectiu i funció.

La història de l’art és el relat de l’evolució d’aquest a través del temps. L’anomenat art s’entén com a qualsevol activitat o producte realitzat per l’ésser humà amb una finalitat que sigui estètica o comunicativa i que expressi idees, emocions o una visió del món, emprant diversos recursos com els plàstics, lingüístics, sonors o mixtes.

Les obres d’art es consideren una forma de comunicació, un codi creat per l’home per transmetre les seves idees i sentiments; té un llenguatge artístic, que l’espectador ha de saber interpretar.

16

Per una altra part, l’autor, independentment de l’època i de la manera d’expressar-se, és el creador. A vegades aquest creador responia als criteris o normes de la seva civilització i altres expressava les seves idees amb una llibertat quasi total.

Es pot reflectir la personalitat creadora a les obres d’art i es pot arribar a apreciar les característiques psicològiques de l’artista a través de la seva obra. El creador no actua només amb la seva pròpia referència, sinó que el món exterior de la realitat visible incideix en les seves creacions.

La personalitat de l’artista, en ella mateixa, és construïda per l’època en la qual l’artista viu. Per tant, les obres d’art no són només l’expressió de l’artista, sinó que expressen múltiples aspectes de l’època a través de l’ull d’un particular, en aquest cas, l’artista.

Pel que fa a l’estil artístic, s’anomena així la forma d’expressió que té un artista en particular o col·lectivament, mitjançant unes característiques, en comú, que es repeteixen durant una època.

Aquest és un concepte fonamental, ja que són els elements que distingeixen totes les obres d’una mateixa època.

La funció de l’art ha anat evolucionant al llarg de la història de l’art, per exemple tant la pintura com l’escultura, en les seves primeres manifestacions, tenien funcions de caràcter màgic i religiós, però posteriorment es va donar més importància a la part estètica —funció estètica— on es poden apreciar els ideals de cada època.

Al llarg del temps, l’art s’ha classificat de diverses maneres, des de la distinció medieval entre arts liberals i arts vulgars, passant per la distinció més moderna entre les belles arts i les arts menors, fins a la multiplicitat contemporània, on es considera qualsevol manifestació de la creativitat de l’ésser humà com art.

La successiva ampliació del llistat de les “arts principals” va arribar fins al segle XX on es considera que són nou: arquitectura, dansa, escultura, música, pintura, poesia, cinematografia, la fotografia i la historieta (o còmic).

També al llarg de la història ha variat el que es considera el més important a l’hora de valorar les obres d’art, configurant les diverses tendències historiogràfiques de la història de l’art.

17

La historiografia de l’art és una ciència multidisciplinària, on es classifiquen cultures, s’estableixen perioditzacions i s’observen les seves característiques distintes i influències.

L’estudi de la història de l’art, inicialment, es va desenvolupar en el Renaixement. Amb el temps s’ha imposat una visió més àmplia, intentant una descripció global de l’art de totes les civilitzacions i l’anàlisi de les produccions artístiques en termes dels seus propis valors culturals.

L’art és tan llarg i tan ample (Ars longa, vita brevis) com cultures hi ha, però jo em centraré més en les cultures grega i romana.

4.1 Períodes artístics.

4.1.1 Art prehistòric.

Com ja s’ha dit abans, l’art és un producte realitzat per l’ésser humà, ja que des de la Prehistòria ha existit l’art. L’art prehistòric és el desenvolupat realitzat per l’ésser humà primitiu, moment en què van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com artístiques.

Va desenvolupar les pintures rupestres durant el Paleolític; després d’un període de transició —on es va tornar sedentari— durant el Neolític va començar a donar importància a la religió i va començar la producció de peces d’artesania i per últim, a l’Edat dels metalls van sorgir les primeres civilitzacions protohistòriques.

4.1.2 Art antic: primeres civilitzacions.

Les primeres creacions artístiques de la primera etapa de la història les hem anomenat art antic. Les civilitzacions més destacades d’aquesta etapa artística van ser Egipte i Mesopotàmia.

A Mesopotàmia, l’art es va desenvolupar a la zona entre els rius Tigris i Èufrates, on actualment es troben Síria i Iraq.

Van destacar les tombes i zigurats, i l’escultura desenvolupava diferents escenes religioses o de caça i militars, amb presència de figures humanes i animals reals o mitològics. Entre aquestes destaquen les figures antropomòrfiques de braus o genis alats.

Per una altra banda, a Egipte l’art era intensament religiós, simbòlic i amb un gran poder polític, i es donava una gran rellevància al concepte de la immortalitat, principalment en la figura del faraó.

18

Destaquen els monuments funeraris —la mastaba, tomba de forma rectangular, la piràmide, els hipogeus, tombes excavades a terra o en parets de precipicis— i els temples. L’escultura i la pintura mostren representacions de manera figurativa, amb gran rigidesa i esquematització.

4.1.3 Art clàssic: Grècia i Roma.

L’art desenvolupat en les antigues Grècia i Roma es denomina art clàssic. A Grècia es van desenvolupar les principals manifestacions artístiques que van quedar marcades en l’evolució de l’art occidental. Aquesta etapa estava influenciada per la cultura de la societat grega, que va continuar al món romà.

Volien expressar la visió sentimental que tenia l’artista sobre el món, tant real com imaginari. Encara que aquest tipus d’art es pot observar a diferents països, ja que va ser una agrupació de diferents cultures, on van destacar més va ser a Grècia i a Roma.

L’art grec es va desenvolupar en tres períodes: arcaic, clàssic i hel·lenístic. L’art grec es caracteritza per la naturalesa i l’ús de la raó en

Moneda de Dànae (480-450 aC.).

Autor desconegut

mesures i proporcions, i s’inspirava en la naturalesa.

El culte religiós també va tenir un paper fonamental a la societat grega durant aquest període, on les ciutats van promoure la construcció d’edificis religiosos.

En arquitectura van destacar els temples; es van començar a construir en pedra i els materials utilitzats eren diferents segons la localització i més endavant, els edificis van ser principalment de marbre. Els temples grecs s’han dividit, tradicionalment, en tres estils: dòric, jònic i corinti.

L’escultura grega de l’època arcaica estava influenciada per la cultura egípcia. Es va caracteritzar pels trets originals, com el somriure arcaic. Més endavant va haver-hi una transició al classicisme, denominat estil sever, on es va eliminar la decoració arcaica i es multiplicaven els detalls.

L’escultura de l’Antiga Grècia va arribar a assolir l’ideal de la bellesa artística, va ser el model de la perfecció formal, es basava en l’harmonia de les proporcions i del cànon de la bellesa humana i per això era un art totalment antropomòrfic i se centrava en la representació de figures humanes perfectes.

19

Grècia va destacar en l’art de l’escultura, va cultivar tots els gèneres d’escultura, adoptant amb predilecció el bronze i el marbre com a materials i va prendre com a temes principals els mitològics i els guerrers i personatges històrics.

La ceràmica grega va anar evolucionant i va assolir un alt grau de refinament expressiu, ja que hi havia una gran demanda de productes de luxe, fàcilment exportables pel Mediterrani.

Es va expressar en dos estils, denominats “ceràmica de figures negres” i “ceràmica de figures vermelles”. La pintura va exercir-se sobretot a la ceràmica, per representar escenes quotidianes o de temàtica històrica o mitològica.

Va començar a ser comú que els ceramistes signessin les seves obres: s’interpreta com una valoració social per al seu treball; això implica un concepte molt modern de la funció de l’art i de l’artista, en un moment en el qual el treball manual estava degradant-se i el vinculaven al treball d’esclaus.

L’art antic ha perdurat en la forma d’escultures i arquitectura, però també en arts menors com el disseny de monedes i gemmes, entre d’altres.

Els pintors grecs treballaven generalment sobre panells de fusta, que es feien malbé quan no estaven ben protegits. Avui en dia no queda pràcticament cap peça de pintura grega, excepte algunes restes de pintura en terracota i a les parets de tombes.

De les obres més importants de la cultura grega tenim solament algunes còpies realitzades a les èpoques romanes, i la majoria d’elles són d’una qualitat inferior.

La gran majoria d’edificis grecs no van perdurar, per diferents motius: guerres, saquejos per aconseguir materials de construcció o per causes naturals, com terratrèmols.

Per una altra part, Roma tenia un gran precedent a l’art etrusc i va rebre una gran influència de l’art grec. A causa de la gran expansió de l’Imperi Romà, l’art clàssic va arribar a molts llocs d’Europa, el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

L’arquitectura va destacar pel seu caràcter pràctic i utilitari. Grans enginyers i constructors van destacar en arquitectura civil –carreteres, ponts, aqüeductes i obres urbanístiques–, així com en temples, palaus, teatres,

20

circs, amfiteatres, termes, etc. Al sistema grec li van afegir l’ús de l’arc i la volta, i van emprar altres materials com el maó.

L’escultura, que estava inspirada en la grega, es va centrar en la figura humana, encara que amb més realisme.

No els importava mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada cultura grega. Un dels gèneres més utilitzats va ser el retrat, amb un gran detallisme i fidelitat en els trets.

La pintura creada per la cultura romana és coneguda per les restes de frescos trobats a les excavacions de Pompeia i Herculà. Encara que són escasses, donen a entendre que la pintura va tenir una importància cabdal en la Roma clàssica, ja que totes les cases presentaven en les seves parets pintures que eren d’alta qualitat.

També va destacar el mosaic, de formes geomètriques o amb petites peces que formen escenes figuratives.

La mitologia de cadascuna d’aquestes dues grans cultures van ser un tema molt rellevant i va ser transmès a través de l’art. Els mosaics, frescos i ceràmica, són pràcticament les primeres representacions dels mites.

4.1.4 Art medieval: art paleocristià, bizantí, preromànic i gòtic.

L’art paleocristià va ser efectuat pels primers seguidors de la nova religió, primer de forma oculta, mentre que eren perseguits pel poder imperial. En arquitectura, les primeres manifestacions es van produir en l’àmbit dels cementiris o “catacumbes”, que servien com a llocs de reunió pels cristians perseguits. Més tard, amb la legalització de la seva religió, va destacar com a tipologia la basílica. El seu el tema principal era la religió.

En escultura van destacar els sarcòfags, la pintura es va donar sobretot en les catacumbes, amb escenes religioses i al·legòriques, i va cobrar especial rellevància el mosaic.

L’art bizantí va recollir les tradicions artístiques orientals i es distingeixen en tres “edats d’or”. A l’arquitectura es va emprar la pedra i el maó, amb recobriments interiors amb relleus i interior de mosaic. S’utilitzava l’arc de mig punt i la volta amb cúpula sobre petxines.

L’arquitectura de l’art romànic va destacar l’ús de murs de carreus, arcs de mig punt i les voltes de canó, recolzades en pilars i també eren freqüents les cúpules. L’escultura de l’època va desenvolupar principalment al marc arquitectònic, de caràcter religiós, amb figures sense realisme amb un marcat caràcter didàctic. La pintura, per una altra banda, es va desenvolupar sobretot en format mural.

21

L’arquitectura en l’art gòtic va construir edificis més estilitzats i amb més obertures i van aparèixer noves tipologies de construcció. Va desenvolupar-se l’escultura exempta, amb formes més realistes i inspirades en la natura. Els artistes buscaven la bellesa ideal, en formes senzilles amb certa malenconia i noblesa en els sentiments. La pintura va deixar de ser mural per passar a retaules situats en els altars d’esglésies i va començar a desenvolupar-se la pintura en llenç.

4.1.5 Art modern: Renaixement, Barroc i Rococó.

El Renaixement va sorgir a Itàlia, al segle XV. Els artistes van inspirar-se en l’art clàssic grecoromà, per la qual cosa es va parlar de “renaixement” artístic després de l’obscurantisme medieval. Van tenir un estil inspirat en la naturalesa i van sorgir nous models de representació.

L’arquitectura de l’època va recuperar els models clàssics, reelaborats amb un concepte més naturalista i amb bases científiques. L’estructura dels edificis es basaven en proporcions matemàtiques, que buscaven la perfecció de les formes, alhora que es va potenciar la lluminositat dels espais. L’escultura va buscar igualment la idealitzada perfecció del classicisme. S’utilitzaven materials nobles, com el marbre i el bronze.

Durant l’època barroca, l’art es va tornar més refinat i ornamentat, amb pervivència d’un cert racionalisme classicista però amb formes més dinàmiques i efectistes. L’arquitectura va assumir unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració i un sentit escenogràfic de les formes i volums. L’escultura era expressiva, ornamental, destacant l’expressió i el moviment, amb una base naturalista però deformada a caprici de l’artista. A la pintura va desenvolupar en dues tendències contraposades: el naturalisme, basat en l’estricta realitat, amb gust pel clarobscur –tenebrisme– i el classicisme, que és realista però amb un concepte d’aquesta realitat més intel·lectual i idealitzat.

El Rococó tenia un sentit més emfatitzat de la decoració i el gust ornamental, que són relacionats amb la riquesa, sofisticació i l’elegància. Van haver-hi noves temàtiques i actituds més mundanes, destacant el luxe i l’ostentació com a nous factors de prestigi social. L’arquitectura va passar de l’altisonant barroc a un gust més delicat, amb preponderància d’espais petits, ambients de recolliment pensats per al benestar i confort.

22

L’escultura tenia un aire gràcil i refinat. La pintura es va moure entre l’exaltació religiosa o el paisatgisme urbà, principalment. Les arts decoratives van tenir una especial rellevància, ja que el rococó va ser un art d’aire burgès dedicat al luxe. Es va desenvolupar l’interiorisme, amb especial èmfasi en el mobiliari, els miralls, les sedes, tapissos i objectes de porcellana.

4.1.6 Art contemporani: Neoclassicisme, Romanticisme, Realisme, Modernisme i Avantguardisme.

Durant l’època del neoclassicisme, l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa, va afavorir el ressorgiment de les formes clàssiques. A aquesta ambient de valoració del llegat clàssic grecoromà va influir la troballa arqueològica de Pompeia i Herculà, al costat de la difusió d’un ideari de perfecció de les formes clàssiques efectuat per Johann Joachim Winckelmann, qui va postular que en l’Antiga Grècia es va donar la bellesa perfecta. L’arquitectura neoclàssica era més racional, funcional i amb un cert aire utòpic. N’hi havia de dos tipus: la d’herència barroca, però despullada d’excessiva decoració per distingir-se de l’arquitectura rococó; i la pròpiament neoclàssica, de línies austeres i racionals, sòbria i funcional. L’escultura era esculpida a partir de referència que tenien de l’art grecoromà. La pintura va mantenir un segell auster i equilibrat, influir per l’escultura grecoromana.

Un moviment que va tenir una gran importància va ser el Romanticisme que el que pretenia era una renovació dels gèneres artístics. L’escultura se centrava en les formes neoclàssiques. Un altre moviment va ser el realisme, l’escultura, com he mencionat prèviament, volia reflectir la societat a partir de figures d’obrers i persones que eren considerades marginades.

El modernisme tractava temes naturalistes a partir d’un ambient tenebrós i tenia una certa influència de l’impressionisme de França. Encara que més tard el simbolisme també el va influir. En l’escultura va tenir lloc el “postmodernisme” que va permetre crear nous corrents com l’art d’Avantguarda. A més, va influir a desenvolupar certes arts com la fusteria, la ceràmica, la vidrieria, etc.

Durant l’avantguardisme el concepte que tenien les persones sobre la realitat va ser qüestionada per les noves teories científiques i les noves tecnologies van fer que l’art canviés de funció, ja que la fotografia i el cinema 23

plasmaven la realitat. Va aparèixer l’arquitectura expressionista, caracteritzada perquè utilitzaven nous materials i la fabricació en massa. El futurisme va tenir alguna manifestació arquitectònica, encara que per la seva part utòpica no va ser possible, en molts casos, la seva realització material. I també estava el constructivisme rus, on es buscava una arquitectura funcional. La principal tendència d’aquest segle va ser el racionalisme, fonamentada en la raó, basada en formes geomètriques senzilles, i donaven una gran importància al disseny, que era senzill i funcional, entre altres.

Com a moviments artístics de l’època podem trobar l’expressionisme, que va sorgir com a reacció de l’impressionisme: els artistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominava la visió d’aquests. El cubisme es va basar en la deformació de la realitat, utilitzant formes i objectes geomètrics i colors freds i apagats. El futurisme aspirava a transformar i canviar el món i la vida, sent idealistes i mostrant un concepte utòpic de l’art. L’art abstracte per una altra banda era qüestionat per les tecnologies i teories científiques; l’artista intenta reflectir el seu món interior i expressar els seus sentiments. El dadaisme va perdre qualsevol component basat en la lògica i la raó, reclamant el dubte, l’atzar i l’absurd de l’existència. Per últim, el surrealisme va posar èmfasi en la imaginació, fantasia, el món dels somnis, però amb una gran influència de la psicoanàlisi.

4.1.7 Últimes tendències.

Com exemple d’aquests moviments podem trobar el Pop art, que va sorgir a Estats Units, rebutjant l’expressionisme abstracte, prenent imatges del món de la publicitat, la fotografia, còmic i mitjans de comunicació. I un altre com el Minimalisme, que eren obres de caràcter abstracte i simples.

Per acabar, l’aparició de noves tecnologies a partir de l’any 1960 va suposar una gran evolució de l’art, amb noves formes d’expressió, nous suports i materials. Una part d’aquesta evolució va suposar la fusió del món de la comunicació amb la cultura popular.

24

5. Mites.

A continuació hi ha una explicació breu dels mites seleccionats amb anterioritat.

Aquests han sigut redactats després d'una lectura dels mites, en els seus textos originals, i d'una recerca a Internet, per poder fer un resum del contingut molt més exacte, ja que hi ha diverses versions d'aquests.

5.1 Apol·lo i Dafne.

El mite s'extreu d'un episodi de les Metamorfosis d'Ovidi. Segons explica la mitologia, la nimfa Dafne era la filla del déu-riu Peneu.

Va decidir consagrar-se a Àrtemis (deessa de la caça) i va decidir renunciar a casar-se. El déu Apol·lo, quan la va veure, es va enamorar d'ella i encara que va ser rebutjat pels requeriments que li proposava, la va perseguir pel bosc.

Dafne es va veure atrapada i va decidir demanar ajuda al seu pare que la va transformar en llorer en el moment en què Apol·lo li posava una mà al damunt. Per aquest motiu Apol·lo va decidir fer el seu arbre sagrat el llorer.

Una altra versió explica que Apol·lo va ser maleït per Eros (el déu de l'amor), pel fet que es va riure d'ell perquè jugava amb una fletxa i un arc. I com a càstig Eros li va llançar una fletxa, cosa que va provocar que s'enamorés d'ella, i a ella una fletxa que li va crear un sentiment d'horror cap a Apol·lo. Malgrat tot, el final de la història és el mateix que el narrat en el primer paràgraf.

5.2 Dànae i la pluja daurada.

Segons la mitologia, que inspira les Metamorfosis d’Ovidi, un oracle li va dir al rei d’Argos que un dia el fill de la seva filla el mataria. Per aquest motiu, el rei va decidir tancar-la en una torre per tal que no se li pogués apropar cap home.

Però no comptava amb el fet que Zeus s’enamoraria d’ella i va aconseguir fecundar-la perquè es va convertir en una pluja de d’or que s’ escolà per les goteres de la torre on estava tancada Dànae. A partir d’aquest fet va néixer Perseu que finalment va matar el seu avi per accident.

25

5.3 Dèdal i Ícar.

Dèdal era un gran arquitecte i artista d'Atenes, que va ser enviat a Creta perquè havia assassinat al seu nebot.

Allà Dèdal va construir un laberint per mantenir tancat el temible Minotaure, per ordres del rei Minos. Aquest era realment tan complex que cap persona mai seria capaç de desxifrar-lo, excepte Teseu, que gràcies a l’ajuda del fil d’Ariadna, va penetrar al laberint i va matar el famós Minotaure.

Minos, furiós, va decidir tancar en el laberint Dèdal i el seu fill, Ícar, amb la finalitat que mai poguessin sortir d'aquella trampa.

Però Dèdal, desesperat per trobar la manera d'escapar-se, va dissenyar dos parells d'ales fetes de plomes d'ocells i cera d'abelles per a ell i per al seu fill, amb l'objectiu de poder volar i sortir d'allà.

Dèdal va advertir al seu fill que no volés molt a prop del Sol, ja que es fondria la cera, però tampoc massa lluny perquè, si

La caiguda d’Ícar (1606-1607). Saraceni.

no, podien caure al mar.

Malauradament, Ícar va oblidar-se i es va elevar massa, i com havia previst el seu pare, la cera de les ales es va fondre. Ícar va caure al mar, es va ofegar i va morir. El pare, entristit per la seva mort, va buscar el seu cos i va enterrar-lo a l'illa d'Icària.

5.4 El judici de Paris.

Aquest mite va començar amb el casament de Tetis i Peleu, una nereida i un mortal. A aquesta celebració van estar convidats déus i mortals, excepte Eris, deessa de la discòrdia.

Com a venjança, es va presentar a la festa amb una poma d’or, amb la inscripció: “Per a la més bonica”, i la va llençar entre Hera, Atenea i Afrodita, fet que va provocar una discussió, on va intervenir Zeus que va ordenar a Hermes portar les tres deesses davant París, fill del rei de Troia, que tenia fama pel seu bon judici.

Les tres divinitats el van intentar convèncer oferint-li recompenses. Hera li va oferir tot el poder que desitgés i el títol d'Emperador d'Àsia; Atena li va oferir la seva saviesa i la victòria en qualsevol guerra futura; i Afrodita li va prometre l'amor de la dona més maca del món.

26

París va declarar guanyadora Afrodita, però aquesta li va entregar l'amor d'Helena d'Esparta, i aquest fet va desembocar en la Guerra de Troia.

5.5 Eros i Psique.

En el llibre L'ase d'or Apuleu explica que Psique era una jove mortal molt bella. Les seves germanes estaven casades, però ella no perquè la seva bellesa espantava els pretendents.

Inclús va ser comparada amb Afrodita, cosa que no li va fer gràcia a la deessa perquè pensava que ningú la podia igualar.

Per això, Afrodita va enviar el seu fill Eros, déu de l'amor, per fer que Psique s’enamorés de l'home més lleig.

Però Eros, finalment, es va enamorar d'ella.

Per altra banda, el pare de Psique estava preocupat i va decidir consultar l'Oracle de Delfos, i aquest li va ordenar que portés la seva filla a dalt d'un turó on seria alliberada “per un ser temut per Zeus”.

I així va ser transportada per una brisa a un palau on va viure molt feliç i ella, una nit, li va donar el seu amor al seu enamorat.

Ell li va prometre que sempre l'estimaria, però amb una condició: que mai no li podria veure el rostre i, si ho feia, llavors se n'aniria per sempre.

Tot anava bé per a la parella, però les seves germanes van fer que se li despertés la curiositat per saber qui era el seu estimat.

Així que una nit Psique va agafar un llum i va esperar que ell s’adormís per poder veure el seu rostre. Quan el va veure va saber que es tractava d'Eros, déu de l'amor, i ell es va enfadar molt per la seva desconfiança.

Després, Afrodita la va fer presonera del seu palau i ella era la seva esclava i havia de complir una sèrie de proves. Una d'elles era baixar als Inferns i demanar-li a Persèfone un recipient que tingués l'aigua de la joventut. Quan tornava, ella el va obrir i es va adormir profundament. Per sort per ella, Eros la va trobar i la va despertar amb una de les seves fletxes. Ell li va demanar a Zeus permís per poder-se casar-se amb ella i li va dir que sí, i la va convertir en immortal per poder ser feliços per sempre.

Una altra versió parla que Eros, enamorat d'ella, li va regalar un palau i ella volia descobrir qui li havia regalat i qui era aquell que hi anava totes les nits i l'observava.

27

Un dia li va abocar cera d'una espelma a la cara i Eros, enfadat, se'n va anar i Psique es va intentar suïcidar sense èxit. Llavors ella va anar a l'Oracle i va haver de complir tres ordres. I va haver de demanar a Prosèrpina un càntir que contenia el secret de la bellesa per portar-lo a Afrodita. I ella va tenir curiositat i va caure en un son, fins que Eros li va fer un petó i la va despertar.

5.6 Hèrcules.

Zeus va enganyar Hera amb Alcmena, una mortal, i va tenir un fill el qual va anomenar Alcides.

Aquest es va casar amb Mègara, filla del rei Creont de Tebes, amb la qual va tenir diversos fills. Hera, rancuniosa, va provocar un atac de bogeria a Hèracles que va matar els seus fills i els del seu cosí i rei de Tirint, Euristeu.

Quan va recuperar el seny i es va adonar del que havia fet, va acudir a l'oracle de Delfos per saber com ho havia de fer per pagar pel seu crim.

Per això va haver d'estar al servei d'Euristeu durant dotze anys, i va haver de fer dotze treballs. Al principi només anaven a ser deu treballs, però Hera, gelosa, va convèncer a Euristeu perquè fossin dotze, ja que en dos d’ells havia estat ajudat.

Aquests van ser els dotze treballs: 1. El lleó de Nemea era un lleó invulnerable a qualsevol arma, i ningú no l'aconseguia caçar. Hèracles el va matar amb els seus propis braços, li va arrabassar la pell i la va portar com a capa.

2. L'Hidra de Lerna era un monstre en forma de serp de molts caps. La va matar tallant-li tots de cop.

3. El senglar d'Erimant l’havia de portar viu a Micenes. Després de perseguir-lo durant hores, va aconseguir emportar-se'l.

4. La cérvola de Cerínia de peülles de bronze i banyes d'or la va capturar després de dies perseguint-la i la va portar a Euristeu.

5. Les aus del llac Estimfal eren uns ocells que mataven el poble i destrossaven els camps. Els va fer fora gràcies a uns cascavells daurats que la deessa Atenea li va entregar, i van espantar les aus i no van tornar mai més.

6. Els estables del rei Augias estaven bruts dels excrements de les seves nombroses vaques. Va desviar dos rius i les aigües es van emportar la brutícia.

28

7. El toro de Creta, que Posidó va tornar boig, corria per l'illa de Creta destrossant-ho tot. Hèracles el va portar a Micenes i després el va alliberar.

8. Les eugues de Diomedes, rei de Tràcia, eren quatre eugues que menjaven carn humana. Hèracles les va domar fent que es mengessin el seu propi amo.

9. El cinturó d'Hipòlita, Euristeu li volia regalar a la seva filla, així que va demanar a l'heroi que anés al país de les Amazones i matés la reina Hipòlita per obtenir-lo.

10. Els bous de Gerió, un monstre de tres caps que tenia grans ramats, Hèracles els va robar, després de matar el monstre, i va portar els ramats a Euristeu.

11. El gos Cèrber era el gos de tres caps que guardava l'entrada al món dels morts, on regnava Hades. Hermes acompanya Hèracles i convenç Hades per endur-se el gos, tornant-lo després. Hades va donar-li permís i l’heroi el va portar a Euristeu perquè el veiés, i el deixà tornar a vigilar les portes.

12. Les pomes d'or del jardí de les Hespèrides van fer que Hèracles alliberés primer Prometeu, i aquest va acompanyar-lo al jardí de les Hespèrides. Un cop allà, van trobar Atles (tità que sostenia el món) i li va proposar rellevar-lo un moment de la seva tasca a canvi de les pomes. Atles les va aconseguir, però després no volia tornar al seu lloc anterior.

Hèracles va fer veure que acceptava el canvi, li va demanar un coixí per recolzar el món més còmodament; així doncs, va aprofitar que ell mateix va anar a buscar el coixí per agafar les pomes i fugir.

5.7 La capsa de Pandora.

Aquest mite s'emmarca dins del mite de Prometeu, que explica que el tità va robar el foc als déus per lliurarlo als homes, i així va ridiculitzar Zeus. Aquest mite és una venjança de Zeus, un càstig.

Zeus, enfadat, ordena a Hefest, déu del foc, crear del fang una donzella preciosa i fa que tots els déus li donin les millors aptituds per a ser capaç d'enamorar qualsevol home.

Així doncs, ella portaria totes les desgracies al món dels mortals. Zeus li va entregar la caixa indicant-li que no havia d’obrir-la mai, i la va portar a la terra, on Epimeteu, germà de Prometeu, es va enamorar d'ella, i sense tenir en compte les advertències del seu germà es va casar amb ella.

Una nit, Pandora, moguda per la tafaneria, no va poder resistir la curiositat i va decidir obrir la capsa, on es trobaven tots els mals i desgràcies de la humanitat, malgrat que també contenia tots els béns.

29

Ella, en adonar-se del seu error, va tancar la caixa ràpidament però va aconseguir que només un bé es quedés a la caixa, l'esperança, mentre que la resta de béns van tornar a l'Olimp i els mals van romandre entre els humans.

5.8 Les Sirenes.

Aquest mite és un dels més famosos de l'Odissea d'Homer. Altres versions parlen que no sempre van tenir aquella forma (cara de dona i ales), ja que en un principi eren dones que acompanyaven Persèfone abans que fos raptada per Hades.

I quan va ser raptada, elles van demanar als déus que els donessin ales per anar a buscar la seva amiga.

Una altra versió comenta que van ser castigades per Demèter perquè no van poder defensar la seva filla i no van poder impedir el segrest. Finalment, una altra versió, diu que Afrodita els va treure la seva bellesa, perquè menyspreaven les arts de l'amor.

La versió més comuna explica que les Sirenes vivien en una illa enmig del mar i la seva forma era de cos d'au i cara de dona, i per això tenien ales i podien volar i cantar meravellosament, encara que amb el pas del temps s'ha canviat la seva forma i es pensa, erròniament, que tenien cua de peix.

Una de les seves característiques més destacable era la seva veu i amb aquesta atreien els vaixells i els enlluernaven fent que els mariners saltessin a l'aigua per escoltar-les millor i finalment acabaven ofegats.

A més, si una persona les escoltava i no queia en els seus encanteris, llavors una havia de morir.

Segons explicaven, només una persona va ser capaç d’escoltar el cant de les Sirenes i que no li passés res.

Aquest va ser Ulisses, que tornava a casa després de la Guerra de Troia. Per evitar el perill i poder sentir el meravellós cant, Ulisses va seguir el consell de Circe que li va dir que tots s'havien de tapar les oïdes amb cera per no escoltar el cant de les Sirenes, menys ell.

I Ulisses va decidir lligar-se al pal del vaixell i no tapar-se l'oïda, i va ordenar als companys que, per molt que supliqués que el deslliguessin, no ho fessin.

Quan van passar per la zona cap mariner no va patir cap mal, ja que anaven amb les oïdes tapades. Ulisses va insistir molt que el deslliguessin però ningú no li va fer cas, i ell va poder escoltar la música sense patir cap mal.

30

Com que Ulisses no va caure en el parany, van haver de complir la seva obligació que era que una d'elles havia de morir. L'escollida, finalment, va ser Parténope que es va llançar al mar.

5.9 Orfeu i Eurídice.

Orfeu, fill del déu Apol·lo, era un excel·lent músic que cantava acompanyat d'una lira. Estava molt enamorat d'Eurídice i junts eren molt feliços.

Un dia, mentre ella passejava pel camp, va ser perseguida per Aristeu, un pastor enemic d'Orfeu; ella va córrer, però va trepitjar una serp que li va mossegar un peu, i va morir.

Orfeu va quedar destrossat i la va anar a buscar a l'Inframón, per a rescatar la seva ànima. Va aconseguir que Caront, el barquer, el deixés pujar a la barca, on només podien pujar els morts, gràcies al fet que li va cantar una cançó, acompanyat amb la seva lira, i el mateix va passar amb Hades, el déu de l'Inframón.

La seva veu tan dolça va embruixar de tal manera Hades, que no li va poder negar el que li demanava.

Així doncs, li van tornar la vida de la seva estimada, però només amb una condició.

Hades va dir: "Tu caminaràs primer i la teva estimada et seguirà, però fins que no us trobeu al món dels vius no podràs Orfeu i Eurídice (1508). Ticià.

parlar amb ella ni girar-te per comprovar si et segueix. Si ho

fas es quedarà atrapada a l'Inframón per sempre més".

Quan els amants estaven a un pas de la sortida, a Eurídice se li escapà un sospir i Orfeu, preocupat, es girà. Va desobeir l'única norma que havia establert Hades; per tant, tal com havia dit el déu de l'Inframón, la jove va retornar immediatament al món dels morts.

Orfeu, desesperat, va intentar atrapar-la entre els seus braços però va resultar endebades, i els dos amants se separaren per sempre més.

5.10 Perseu i Medusa.

Segons les Metamorfosis d’Ovidi, Medusa era sacerdotessa del temple d’Atena i era una dona molt bella amb els seus cabells i, per tant, tenia molts pretendents.

31

Posidó, déu del mar, es va transformar en ocell per tal de poder entrar al temple i poder estar amb ella.

A la deessa Atenea no li va semblar bé perquè el seu temple no s’havia d’utilitzar amb altres finalitats i va decidir castigar-la.

Els seus cabells es van transformar en serps i també va fer que qualsevol cosa que mirés es convertís en pedra.

Medusa es va convertir en un monstre i els déus volien acabar amb ella. L’encarregat de matar-la va ser Perseu, fill de Zeus i Dànae, encara que li van donar regals per poder aconseguir-lo: Hermes una capa d’invisibilitat i unes sandàlies alades; Hades una espasa, un casc i un escut molt lluent i Atenea el seu mirall, amb el propòsit que amb l’escut i el mirall pogués veure els objectes sense haver de mirar directament Medusa i, per tant, sense convertir-se en pedra.

Així va ser com va arribar a ella, sense ser vist, i li va tallar el cap. Aquest es va convertir en un trofeu per ell i el portava per utilitzar-lo i convertir en pedra tots els que no eren els seus amics. Finalment, li va entregar el cap a Atena.

6. Representacions artístiques que il·lustren els mites i breus comentaris.

Cada mite escollit té quatre obres seleccionades, basades en la importància i informació disponible a internet.

He ordenat els mites en ordre alfabètic i després dins en cada apartat trobem les obres organitzades en ordre cronològic, per poder observar les similituds i diferències entre les diverses obres del mateix mite.

6.1 Apol·lo i Dafne.

Apol·lo i Dafne. Antonio Pollaiuolo.

Aquesta representació va ser pintada entre el 1470 i el 1480 per Antonio Pollaiuolo. Es troba a la National Gallery de Londres.

Antonio di Jacopo Benci, anomenat Antonio Pollaiuolo, va ser un pintor, escultor, orfebre i gravador quatrecentista. Va néixer a Florència el 1931 i va morir el 4 de febrer de 1498 a Roma. És una obra realitzada amb pintura a l’oli, sobre una taula de fusta. Era d’una mida petita, 29,5 x 20 cm, i va poder formar part d’una porta o la tapa d’un cofre.

El pintor representa el moment en què els braços de la nimfa es transformen en dues gegantesques branques de llorer, de manera exagerada. Apol·lo arriba a agafar-se a ella amb les dues mans.

32

Els cabells, tots dos rossos, creen moviment al quadre, igual que les cames que no toquen a terra o la roba, principalment les del déu, en saltar per agafar-la.

El paisatge del fons és la Vall de l’Arno, a prop de Florència, on l’artista treballava. El fet d’incloure paisatges locals és un tret dels pintors de l’època. Les tonalitats de verd són fosques, però el blau cel dóna un contrast als colors del quadre.

El quadre té els seus personatges vestits amb roba a la moda florentina de l’època i dóna l’aspecte idealitzat en aquest moviment. És l’única de les quatre representacions escollides on els personatges estan tapats completament, i aquestes vestimentes eren de colors foscos. I també és l’única on Dafne no fuig corrents, sinó que sembla que s’eleva i així doncs no té el cap girat, però sí que mira directament el déu.

Apol·lo i Dafne (1470-1480). Antonio Pollaiuolo.

Apol·lo i Dafne. Gian Lorenzo Bernini.

Aquesta escultura és una obra realitzada per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1622 i 1625, i es troba a la Galeria Borghese, a Roma.

Gian Lorenzo Bernini va ser un escultor, arquitecte i pintor italià, d’estil barroc. Va néixer a Nàpols el 7 de desembre de 1598 i va morir a Roma el 28 de novembre de 1680. És considerat el més destacat escultor de la seva generació, creador de l’estil escultòric.

Es tracta d’una escultura de marbre de Carrara, de 2,43 metres d’alçada. Representa el mite de Dafne, en el mateix instant que es transforma en un llorer, relatat a les Metamorfosis d’Ovidi.

Apol·lo i Dafne (1622-1625). Gian Lorenzo Bernini.

L’obra va ser un encàrrec del cardenal Scipione Caffarelli-Borghese, i encara que la temàtica fos mitològica, l’obra té una lectura simbòlica de la moral cristiana. En aquesta destaca el seu dinamisme i teatralitat.

33

Per una banda, Bernini va capturar la transformació de Dafne a la perfecció, retratant diferents etapes de la seva transformació.

Des de diferents angles d’aquesta escultura exempta, es pot observar la metamorfosi, o no. Des de l’esquena d’Apol·lo, la figura de Dafne està oculta, i només es mostra l’arbre de llorer en què s’està transformant; girant al voltant de l’obra hi ha una clara visió del “tempo” de la metamorfosi de la nimfa.

Els dos personatges estan corrents, Apol·lo només té una cama a terra i la seva roba emfatitza el moviment i dinamisme, volant pels aires igual que els seus cabells.

Dafne sembla que s’aixeca instantàniament, com si hagués donant un salt. Les seves mans estan alçades cap al cel i es comencen a ramificar.

Al mateix temps la massa terrestre s’alça sota els seus peus buscant les arrels que la lligaran a la terra, el seu cap està girat sobre la seva espatlla, observant l’escena. Amb la mà esquerra, Apol·lo agafa el ventre de Dafne, però la seva pell ja havia començat a transformar-se en escorça.

Per l’altra banda, Bernini va aconseguir que la figura de Dafne semblés que estigués flotant en l’aire. Els cabells, la roba i les branques de l’arbre estan realitzades amb dedicació i deteniment, es destaca el moviment del cabell de Dafne i la seva transformació. És, possiblement, l’obra més famosa inspirada en aquest mite.

Apol·lo perseguint Dafne. Theodoor Van Thulden.

Aquesta pintura va ser realitzada durant els anys 1636 i 1638 per Theodoor Van Thulden. Durant l’etapa en què es va crear l’obra va ser molt influenciada per Rubens. Es troba en una exposició temporal al Museu del Prado, a Madrid.

Thulden va néixer el 8 d’agost de 1606 a Bolduque i va morir el 12 de juliol de 1669. Va ser un pintor i gravador flamenc del barroc, que va col·laborar amb Rubens. És una pintura de 193 x 207 cm, pintada amb pintura a l’oli sobre un llenç. L’obra va ser atribuïda a Thulden en descobrir la seva firma durant el procés de restauració del 2017.

L’autor ha utilitzat colors càlids, com a la roba del déu. Com també la primera obra ja esmentada, Dafne té el cap girat sobre la seva espatlla, mirant l’escena i els seus braços estan posicionats cap al cel. Els seus dits ja comencen a ramificar-se i el seu peu esquerre comença a transformar-se en arrels.

34

Les seves robes i els cabells donen la sensació de moviment, igual que els personatges que només tenen una cama a terra i l’altra elevada, amb el mateix moviment de córrer.

Apol·lo té els braços estesos, intentant agafar la nimfa. Al voltant del seu cap té una aurèola, un disc de llum que s’observa al voltant del cap de personatges sagrats, indicant que és una divinitat, i com que aquest és Apol·lo, porta la carcassa plena de fletxes.

Els dos personatges tenen la pell blanca com la neu, tenen les galtes rosades i són rossos.

El fons, en aquest cas, és un paisatge que està ple de diverses tonalitats verdes, ja que es troben al prat i hi ha arbres. A baix, a l’esquerra, es pot observar un llac, i més amunt uns turons. I finalment, més amunt es troba el cel ben blau amb dos ocells i alguns núvols.

Apol·lo perseguint Dafne (1636-1638). Theodoor Van Thulden.

Apol·lo i Dafne. John William Waterhouse.

Aquesta obra va ser pintada per John William Waterhouse l’any 1908. És una pintura que no es pot trobar a cap museu, ja que és de col·lecció privada.

L’autor va néixer a Roma el 6 d’abril de 1849 i va morir a Londres el 10 de febrer de 1917. Va ser un pintor britànic prerafaelita, influenciat per l’impressionisme i el simbolisme, i el seu gènere era el retrat.

En aquesta representació, a diferència de les versions d’aquest mite fetes per Bernini o per Thulden, el cos de Dafne no es transforma en llorer, sinó que l’arbre la va atrapant entre les seves branques, mentre que Apol·lo intenta atrapar-la amb una mà.

35

A diferència de l’obra de Thulden, aquests dos no tenen els cabells rossos com a les altres representacions, sinó que són morens, els cabells de Dafne més foscos que els del déu. I Apol·lo no porta les seves fletxes, sinó que porta la seva lira a la mà.

La gran característica en comú és que Dafne sempre té el cap girat sobre la seva espatlla, observant la tràgica escena.

El llenç de l’obra fa 109 x 143 cm i està pintat amb pintures a l’oli. En aquesta pintura predomina el verd, ja que quasi tot el llenç és la natura de l’espai obert on es troben. La tonalitat de verds és fosca, té diferents flors que trenquen les simples tonalitats de color, i a través de la gespa es pot observar unes roques grises. Darrere d’Apol·lo podem trobar el que sembla un riu i més al darrere es pot albirar una muntanya i el cel.

Els dos personatges trenquen amb la senzillesa de tons amb les robes que porten, ja que Dafne porta unes teles de color blau i Apol·lo rosades.

Apol·lo i Dafne (1908). John William Waterhouse.

6.2 Dànae i la pluja daurada.

Dànae i la pluja d’or. Autor desconegut.

Aquesta ceràmica està datada entre el 450 aC. i el 490 aC. Aquesta mostra el mite de Dànae, com el seu nom indica. El seu diàmetre fa 22.6 cm. El seu autor és desconegut i es troba al Museu del Louvre, a París.

La ceràmica de l’època era la ceràmica anomenada clàssica del segle V a.C., on dominava la decoració de les figures vermelles sobre fons negre. La figura ocupa tot l’espai i la representació escènica esdevé més complexa i més propera a la pintura, en comparació als altres períodes.

Aquesta ceràmica mostra en el seu espai compositiu Dànae rebent la pluja daurada. La pluja cau sobre el seu ventre, la seva forma és estàtica i la seva mirada és seria. Està asseguda, sobre un seient decorat amb una tela de punts i figures geomètriques i la gran majoria del seu cos està cobert per una tela.

36

El seu cabell està dins d’un barret detallat amb punts i ratlles. Les teles ja esmentades estan detallades, fent que les línies creïn moviment i realisme.

Per sobre de l’escena podem trobar altres objectes com unes altres ceràmiques que semblen fetes d’or.

Amb aquestes obres tan antigues podem veure que els mites han sigut una temàtica recorrent durant tota la història i aquests han sigut una gran inspiració per artistes tan clàssics com més moderns.

Dànae i la pluja d’or (450aC.-490aC.). Autor desconegut

Dànae. Antonio Allegri da Correggio. És un oli sobre tela de l’artista italià renaixentista Antonio Allegri da Correggio de l’any 1531. Aquesta obra fa 161 x 193 cm i es troba a la Galeria Borghese a Roma.

Dànae (1531). Antonio Allegri da Correggio.

L’autor va néixer el 30 d’agost del 1489 a Correggio, Itàlia, i va morir el 4 o 5 de març de 1534.

El treball més important d’aquest va ser les obres dels amors de Júpiter, vuit panells encarregats pel Duc de Màntua, Frederic II, per regalar-los a Carles V i tenir-los a una sala de Palau anomenada “Sala d’Ovidi”. Entre aquests es troba Dànae i interpreta aquestes obres amb un subtil i inimitable erotisme.

37

Correggio presenta l’escena en un interior, a la zona esquerra hi ha una finestra oberta que ens permet veure un paisatge, on es pot veure a la llunyania un edifici, i el cel està ple de núvols. Al llit es troba Dànae; aquest està cobert per uns llençols blancs. Eros, en forma de nen, serveix com intermediari entre el déu Júpiter i la jove, i el déu la desvesteix sota la pluja daurada procedent d’un núvol.

L’expressió a la cara de Dànae transmet serenitat i es pot observar un somriure.

A la banda dreta, al peu del llit trobem uns amorets o “putti”, que estan comprovant si és or. Aquests són uns motius ornamentals que adopten la figura d’un nen nu i alat (el Cupido llatí). La seva representació és abundant durant el Renaixement i el Barroc italià.

Els quatre personatges tenen la pell clara i els cabells daurats. Els llençols blancs creen un gran contrast amb el fons de la torre de bronze que és més fosc. Dins d’aquesta es troben els colors del mateix fons, del llit i de les cortines que tenen el color groc que li dóna un contrast amb el núvol daurat dins de l’estança que és daurat i amb el llençol que es troba sota Eros.

Les ales d’Eros són fosques, tenen tonalitats fucsies i grogues que sobresurten del color fosc amb el qual estan pintades.

L’escena està realitzada amb el característic estil de Correggio manifestant la dolçor i tendresa que el defineixen.

Dànae rebent la pluja d’or. Ticià.

Aquesta pintura d’oli sobre tela va ser realitzat entre els anys 1560 i 1565 per Ticià. El llenç fa 129,8 x 181,2 cm i es troba al Museu del Prado a Madrid. Va ser pintada per a Felip II i estava destinada a decorar una sala del Palau Reial.

Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià o Tiziano, va néixer a Pieve di Cadore cap al 1490 i va morir a Venècia, el 27 d’agost de 1576.

Va ser un pintor del renaixement italià. És considerat un dels més grans retratistes gràcies a la seva habilitat de captar els trets de caràcter dels personatges que pintava.

38

Dànae rebent la pluja d’or (1560-1565). Ticià.

Ticià acostumava a repetir els temes que més èxit havien tingut. Aquest llenç és una versió d’un altre, que està al Museu de Capodimonte a Nàpols, encara que hi ha diferències entre les dues creacions.

Les més importants i notables diferències entre les dues versions són la completa nuesa de Dànae a aquesta altra obra, la manifestació de Júpiter com un tro i un llamp i la presència d’un gos, i trobem una serventa en lloc de Cupido, que no s'esmenta a les fonts literàries del mite. Ella simbolitza l'avarícia i l'estupidesa: mentre Dànae accepta el seu amant, la serventa intenta recollir les monedes.

A aquest quadre es mostra la cambra de Dànae, on ella es troba sobre el llit amb les cames doblegades. A la seva dreta hi ha el petit gos esmentat amb anterioritat, que és un atribut de la cortesana. A la dreta hi ha la serventa que també hem esmentat ja.

El fons és fosc, contrasta amb la blancor del seu cos i cabells; l’únic element que porta és una polsera al canell dret. La serventa està recollint les monedes d'or que cauen, des dels núvols que dominen el centre de la part superior, de la pluja daurada en què es convertí Zeus.

Dànae es troba al llit, el qual té uns llençols i coixins blancs i sobre el qual hi ha una cortina vermella, que contrasta. Al costat de la pluja es troba una finestra, que indica que es troben dins d’una estança, en aquest cas on Dànae estava reclosa, però en estar els núvols a dins crea una confusió.

La serventa va tota vestida, encara que es deixa veure la seva esquena. Aquesta és una dona vella i més morena en comparació amb Dànae. Els seus cabells són grisos i la roba té unes tonalitats fosques; porta una tela al cap 39

de color blava, una falda de color marró i tracta d’agafar les monedes amb el davantal també de color marró, però aquest és més clar.

Dànae. Gustav Klimt.

Aquesta versió de Dànae és una altra pintura a l’oli en tela, realitzada per Gustav Klimt, l’any 1907. Fa 77 x 83 cm i es troba a la Galeria Würthle, a Viena.

Gustav Klimt va néixer a Baumgarten el 14 de juliol de 1862 i va morir el 6 de febrer de 1918 a Alsergrund, va ser un pintor simbolista austríac. El seu estil personal era molt ornamental i va trobar els nus femenins com una de les seves fonts més recurrents de la seva inspiració. Les Dànae (1907). Gustav Klimt.

seves obres estan dotades d’una gran i intensa energia sensual.

El mite de Dànae va ser retratat de forma brillant per altres artistes, però Klimt crea la seva obra des del seu punt de vista. L’artista pinta Dànae pèl-roja, com la típica figura femenina que li agradava a ell, amb les seves galtes rosades per l’excitació, amb la boca entreoberta, el seu mugró està erecte i la seva postura és forçada, però alhora és expressiva en les mans a causa de les sensacions que sent a l’hora de l’acte sexual.

L’obra mostra en si l’acte sexual entre el déu i Dànae. Es concentra en un moment concret d’extrem plaer expressat a través de la cara de la noia. El moment que pinta és el més intens.

El fons està compost per una producció de tela vaporosa, morada, que fa referència al seu llinatge imperial, amb dibuixos també daurats que acaricien i emmarquen el cos de la noia, i també per la pluja daurada.

L’or està molt present en l’obra, així com les corbes pròpies de l’art Nouveau i les diferents textures (monedes, teles, pell...), que donen al quadre en conjunt un to sensual i eròtic.

La perspectiva, l’enquadrament i el punt de vista són nous per l’època. La dona adopta una posició fetal donant al quadre una composició en espiral de forma dinàmica.

40

6.3 Dèdal i Ícar.

La caiguda d’Ícar. Gowy.

Aquesta obra sobre el mite de Dèdal i Ícar és possiblement la pintura més coneguda d’aquest mite. És una pintura a l’oli sobre llenç, que fa 195 x 180 cm.

Va ser pintada entre els anys 1636 i 1638 per Gowy.

Actualment es troba en una exposició temporal al Museu Nacional del Prado, a Madrid.

Aquesta és una obra que va ser encarregada per Felip IV, com a decoració de la Torre de la Parada, a Rubens i el seu taller.

Gowy va col·laborar amb Rubens en l’extensa sèrie d’il·lustracions mitològiques inspirades en l’obra d’Ovidi, Les Metamorfosis. Va executar dues obres pel projecte, La caiguda d’Ícar (1636-1638). Gowy.

Hipòmenes i Atalanta i La caiguda d’Ícar.

Gowy va ser un dels pintors flamencs escollits per Rubens per

pintar diversos quadres per l’encàrrec. L’esbós que va realitzar Rubens per aquesta obra es troba al Museu de Belles Arts de Brussel·les.

Jacob Peter Gowy va néixer aproximadament el 1615 i va morir al 1661, a Anvers. Va ser un pintor flamenc que va exercir a partir de l’any 1636 com a mestre del gremi de San Lucas.

El quadre es basa en un paisatge costaner, on trobem dues figures masculines que volen pel cel, gràcies a unes ales.

El personatge de l’esquerra, Dèdal, té les ales subjectades al seu cos per unes cordes. Però l’altra figura, Ícar, té les ales trencades perquè es va apropar massa al Sol. A causa de no fer cas de les indicacions donades pel seu pare es precipita a la seva mort.

Representa el moment exacte on Ícar cau al mar de manera dramàtica mentre escapen volant de l’illa de Creta, on eren presoners.

El quadre ens mostra el patiment i angoixa en l’expressió facial del noi. Porta una tela de color salmó que s’està desprenent del seu cos a causa de la velocitat de la caiguda.

41

Molt detalladament, Gowy va pintar les plomes individualment, mostrant com es desenganxen a causa d’apropar-se massa al Sol. Els seus braços tenen la posició de voler parar la caiguda, encara que això no serà possible.

Dèdal mira l’escena amb confusió, completament nu. El seu cabell és canós i està ben subjecte a les seves ales, que estan ben unides.

Dèdal i Ícar. Charles Le Brun.

Aquesta és una pintura a l’oli sobre llenç, realitzada l’any 1645 per l’artista Charles Le Brun. Les mesures del llenç són de 190 x 124 cm i es troba a la col·lecció de l’Hermitage de Sant Petersburg.

Charles Le Brun va néixer a París el 24 de febrer de 1619 i va morir el 22 de febrer de 1690 també a París.

Va ser un pintor classicista i decorador francès del segle XVII, conegut principalment per la decoració del Palau de Versalles. Estava especialitzat en retrats. Va ser l’artista principal del regnat del rei absolutista Lluís XIV.

Dèdal i Ícar (1645). Charles Le Brun.

L’obra capta el moment en el qual Dèdal està col·locant les ales al seu fill. L’autor tracta de representar la diferència entre Dèdal i Ícar, entre la malaptesa d’Ícar i la gran delicadesa i mestria de Dèdal.

En aquesta composició, les figures creen una composició dinàmica reforçada a través dels contrastos de llum i ombra.

La postura que ha d’adoptar Ícar, el braç esquerre del qual oculta quasi tot el seu rostre a l’espectador, resulta molt original. Dèdal vesteix robes que corresponen a l’època de la creació de l’obra, com és habitual en la pintura de l’època.

La coloració prové principalment del fred blau verdós del cel i de les càlides cortines marrons i daurades que llencen reflexos sobre el cos del jove.

El cos d’Ícar és blanc i contribueix a la naturalesa emocional del mite. El tema dramàtic es tracta amb realisme. Ícar es troba assegut sobre una superfície de fusta que a sobre té unes teles, daurades i blanques, i aquestes últimes semblen cobrir-li les seves parts íntimes. El seu pare es troba de peu col·locant les ales.

42

El fons és fosc, fa ressaltar la pell nua del jove Ícar. El cel està tapat per núvols que creen la foscor i a través de les finestres podem observar el mar.

Dèdal i Ícar. Canova. És una escultura de marbre realitzada entre els anys 1777 i 1779 per l’escultor Antonio Canova. Les seves mesures són 200 x 95 x 97 cm i es troba al Museu Correr a Venècia.

Antonio Canova va néixer a Possagno, Itàlia, l’1 de novembre de 1757 i va morir el 13 d’octubre de 1822 a Venècia.

Va ser un escultor venecià, considerat el màxim exponent del Neoclassicisme italià, per això va rebre el sobrenom de Fídies, escultor de la Grècia clàssica, considerat com el millor de tots els temps.

L’escultura va ser encarregada per Pietro Vettor Pisani per decorar la façana del seu palau, però finalment la va col·locar dins, a causa Dèdal i Ícar (1777-1779). Canova.

de l’admiració que li provocava.

Aquesta pot ser considerada la peça fonamental en la producció escultòrica de Canova, ja que és l’obra que el va consagrar com a artista després de la seva exposició a la fira d’art anual de Venècia.

Va estudiar les tècniques dels antics escultors grecs. Va tenir un gran mèrit en reviure a les seves obres l’antiga bellesa de les estàtues clàssiques gregues; només amb el control de la raó podria transformar els aspectes bells en un ideal que només pot representar el mateix artista.

Presenta el moment en què Dèdal lliga Ícar a les ales narrades al mite. El conjunt dels dos personatges crea un gran contrast entre els dos personatges.

Ens trobem la figura de Dèdal, carregada de naturalisme, perquè ens mostra un home d’avançada edat amb un cos decrèpit.

També ens trobem Ícar, amb una anatomia infantil, encara sense desenvolupar. El rostre del pare mostra concentració en la seva tasca de lligar les ales del seu fill, reflexionant sobre la prova que a la vegada es tracta de l’única prova que ha de tenir èxit.

43

La cara infantil d’Ícar sembla que es troba absort en el treball que està realitzant el seu pare alhora que es troba emocionat per l’aventura que significarà.

L’obra té alguns matisos del Barroc, pel seu naturalisme, moviment i multiplicitat de punts de vista.

El primer estil es pot observar en el cos de Dèdal, que està representat amb el cos d’una persona gran, cosa que en el classicisme estaria idealitzat.

Dèdal i Ícar. Leighton.

Aquesta és una pintura a l’oli sobre llenç del mite de Dèdal i Ícar, creada aproximadament l’any 1869 per Lord Frederic Leighton. El llenç fa 138.2 x 106.5 cm i es troba en una col·lecció privada.

Frederic Leighton va néixer el 3 de desembre de 1830 a Scarborough, Anglaterra, i va morir a Londres el 25 de gener de 1896, i fou conegut com Sir Frederic Leighton o Lord Leighton.

Va ser un pintor, escultor, polític i dibuixant britànic. El seu període de treball va ser aproximadament entre el 1855 i 1896.

Les seves obres representen la matèria històrica, bíblica i clàssica, és a

Dèdal i Ícar (1869)). Leighton.

dir, històries mitològiques dels grecs i romans clàssics. Les seves obres capturaven la nostàlgia victoriana i anhelen la gloriosa Edat d’Or de l’antiga Grècia i Roma.

Leighton representa la parella que prepara les ales per sortir de la illa de Creta, sobre un fons d’objectes que simbolitzen la cultura grecoromana.

Els personatges es troben sobre un alt precipici on el vent és fort, es pot percebre per com volen les teles darrere Ícar.

Dèdal està lligant les ales al voltant del cos del seu fill. El cel és intensament brillant; hi ha alguns núvols.

Darrere dels protagonistes hi ha una estàtua d’Atenea asseguda sobre una columna dòrica.

Leighton va aconseguir captar les actituds de tots dos: el pare mostra preocupació i inquietud, mentre que el fill mostra expectació.

44

En aquesta obra podem trobar una de les característiques més habituals en les pintures de Leighton, que és l’ús de colors contrastats. Utilitza la juxtaposició de colors clars i foscos de forma evident, com mostra entre les dues tonalitats que tenen els personatges.

6.4 El judici de Paris.

El judici de Paris. Autor desconegut.

Aquesta ceràmica grega datada aproximadament entre els anys 560 aC. i 550 aC., és a dir, el segle VI aC., és una de les representacions més antigues amb aquest mite com a temàtica. Molts pintors de ceràmica de figures vermelles van utilitzar aquest tema com a inspiració.

La ceràmica es troba al Museu del Louvre, a París.

El seu autor és desconegut. Aquesta representació El judici de Paris (560 aC.-550 aC.). Autor desconegut

mostra Hermes guiant fins a Paris les tres deesses.

La ceràmica clàssica té com a precedent més directe la ceràmica arcaica, datada entre els segles VII i V aC., on la figura humana era més gran i més detallada. Hi va haver dues fases: - La ceràmica de figures negres sobre fons vermell on es representaven principalment les escenes mitològiques dels poemes èpics d’Homer.

- La ceràmica de figures vermelles sobre fons negre, com en aquest cas, exhibeixen una preocupació més gran per al realisme i el detall. La temàtica més habitual d’aquesta fase eren les escenes quotidianes.

Aquesta és una clara indicació, segons la seva datació, que els antics s’inspiraven en els mites des de temps immemorials.

El judici de Paris. Peter Paul Rubens.

Aquesta pintura a l’oli realitzada aproximadament l’any 1638 es troba al Museu del Prado, a Madrid. Aquesta escena està retractada per l’artista barroc Pedro Pablo Rubens i fa 199 cm x 381 cm.

45

El judici de Paris (1638). Peter Paul Rubens.

Rubens va néixer a Siegen, l’actual Alemanya, el 28 de juny de 1577 i va morir el 30 de maig de 1640 a Amberes, a l’actual Bèlgica.

Va ser un pintor barroc de l’escola flamenca. El seu estil emfatitza amb el dinamisme, el color i la sensualitat.

La seva temàtica va ser àmplia, va tractar temes religiosos, històrics, mitologia clàssica, escenes de caça, paisatges i retrats.

Aquesta obra relata el Judici de Paris, narrat a les Heroides del poeta romà Ovidi. Aquest mite està connectat directament amb altres. Com ja he explicat abans, l’origen d’aquest judici es troba a la boda de Tetis i Peleu, on Eris, la deessa de la discòrdia, va desafiar la deessa més bella present a recollir la poma d’or que havia llençat.

La disputa va començar entre les deesses mostrades al quadre, Juno, Minerva i Venus, i Júpiter va donar-li la poma a Mercuri i aquest la va donar a Paris, qui actuaria com a jutge.

Finalment va escollir Venus i aquesta li va concedir Helena de Troia, desencadenant la guerra.

L’obra va ser un encàrrec personal del rei Felip IV entre el 1638 i el 1639, i va decorar el Palau del Buen Retiro. Aquest mite va ser utilitzat per Rubens en diverses ocasions, delectant-se amb l’ideal de la bellesa femenina i també considerant les conseqüències de l’amor i la passió.

Rubens representa el moment on Mercuri entrega la poma daurada a Paris, mentre que les tres deesses intenten seduir-lo. Cada deessa està representada amb els seus atributs: Minerva està acompanyada per una òliba i una armadura i li va oferir a Paris la victòria en qualsevol guerra.

46

Venus es troba acompanyada per Cupido i li va oferir l’amor de la dona més bella i per últim, Juno, representada amb un paó reial, li ofereix innumerables riqueses.

Les figures dels déus presents es disposen segons els cànons clàssics i segueixen els ideals de les obres del flamenc: són figures carnoses i nues, amb aspecte gràcil, i els seus pits i malucs són gruixuts. L’artista va utilitzar com a model la seva segona esposa per retratar la deessa de l’amor.

L’escena és representada dins d’un paisatge natural i destaca el gran moviment de la composició a la zona de les deesses que sembla que estan ballant.

El judici de Paris. Francesco Albani. És una pintura a l’oli sobre tela que fa 113 x 171 cm. Va ser realitzada entre els anys 1650 i 1660 i es troba a una exposició temporal al Museu Nacional del Prado, a Madrid.

El judici de Paris (1650-1660). Francesco Albani.

Francesco Albani va néixer a Bolonya, Itàlia, el 17 d’agost de 1578 i va morir al mateix lloc el 4 d’octubre de 1660. Va ser un pintor italià del classicisme romà-bolonyès.

Els seus quadres tractaven els temes mitològics en els quals destaquen les composicions de figures infantils, influenciat per Ticià. La temàtica mitològica va servir-li de pretext per a realitzar quadres atrevits per a l’època en la qual vivia.

L’obra estava destinada al Palau del Buen Retiro.

47

En aquesta pintura trobem representat el príncep Paris admirant la bellesa de les deesses, que es barallaven per la poma. Venus es troba al centre, acompanyada per un colom, a la dreta trobem Minerva, amb el casc i les armes a terra, i a l’esquerra Juno amb el paó reial.

L’artista es decanta per la contemplació en comptes de l’acció, ja que el mortal es troba relaxadament recolzat en un arbre observant les deesses, i encara no ha decidit a qui li donarà la poma.

A l’esquerra, sobre un paisatge animat, trobem una divinitat fluvial acompanyada per unes nimfes. L’escena es completa amb diversos “putti”.

La pintura té una gran gamma de colors i tonalitats, però el que més destaca de l’obra són les deesses que en comparació amb la resta de l’obra, tenen una tonalitat de pell molt més clara i pura.

El Judici de Paris. Enrique Simonet.

Aquesta pintura a l’oli, d’estil modernista, sobre el mateix mite va ser realitzada per Enrique Simonet l’any 1904. Fa 215 x 331 cm i es troba al Museu de Màlaga.

Enrique Simonet Lombardo va néixer a València el 2 de febrer de 1866 i va morir a Madrid el 20 d’abril de 1927. Va ser un pintor espanyol.

El Judici de Paris (1904). Enrique Simonet.

El 1904, sent a Barcelona, va pintar el quadre “El Judici de Paris”, molt influenciat per la tendència modernista que imperava a la ciutat.

48

L’escena representa les deesses Juno, coronada com a reina dels déus, Minerva que es troba nua, però es cobreix amb robes com a deessa virginal i Venus que es troba totalment nua, exposant-se a Paris.

Les tres deesses estan representades com la dona de Simonet en diferents postures i tonalitats, perquè solia ser la seva model i musa.

Els altres personatges, Eros amb ales de papallona i el príncep París, que vesteix amb pell de lleopard, vestimenta típica dels prínceps troians, estaven inspirats en els fills del pintor.

L’ambient és bucòlic, locus amoenus, ple d’animals i plantes del camp. El paó obre la seva cua donant protagonisme i realçant Afrodita. Únicament porta dos braçalets en forma de serp, símbol clàssic de la sexualitat.

El quadre es construeix a base de colors clars i nets, una gamma cromàtica molt rica, reflectint un paisatge mediterrani, molt allunyat físicament del que es narra a la mitologia.

6.5 Eros i Psique.

Psique reviscolada pel petó de l’amor. Antonio Canova.

Aquesta escultura anomenada Psique reviscolada pel petó de l’amor, també és coneguda pels noms de L’amor de Psique o El petó. És una escultura de marbre blanc realitzada a finals del segle XVIII, més concretament el 1793, per Antonio Canova.

Antonio Canova va néixer l’1 de novembre de 1757 a Possagno, Itàlia i va morir amb seixanta-quatre anys el 13 d’octubre de 1822 a Venècia, Itàlia. És considerat el màxim exponent del Neoclassicisme italià i l’últim gran artista de l’escultura italiana. Va representar la bellesa ideal femenina, exempta. Canova va executar l’obra per un encàrrec del coronel anglès

Psique reviscolada pel petó de l’amor (1793). Antonio Canova.

John Campbell i no va ser començat fins al 1787.

L’escultura neoclassicista va ser creada amb la tècnica d’esculpit. Les seves dimensions fan 1,55 m x 1,68 m x 1,01 m i es conserva al Museu del Louvre de París.

49

Representa la interpretació socràtica de l’impuls d’Eros, la funció d’unir cos i ànima servint-se d’estímuls sensorials que emfatitzen la passió amorosa. A través d’aquesta representació de la passió, l’amor i el desig existent entre amants, fa lloança a l’amor i referència a l’ànima immortal del mite platònic.

Canova representa Psique recolzada sobre el seu maluc dret i torna el cap enrere cap al seu estimat que s’aproxima per besar-la, l’envolta amb el seu braç i amb l’altre sosté el seu cap. Ella envolta el coll d’Eros amb les mans. Tots dos es troben en el moment just que precedeix el petó, el qual és la part final o desenllaç del mite de Psique narrat a l’obra de “l’Ase d’or” d’Apuleu.

Amor i Psique. Louis-Jean-François Lagrenée.

Aquesta representació, que és una pintura a l’oli sobre llenç, del mite d’Eros i Psique va ser pintada per LouisJean-François Lagrenée l’any 1805. Actualment es troba en una col·lecció privada.

Amor i Psique (1805). Louis-Jean-François Lagrenée.

Louis-Jean-François Lagrenée va néixer a París el 30 de desembre de 1724 i va morir el 19 de juny de 1805 també a París.

Va ser un pintor rococó francès, especialitzat en retrats. L’any 1804 Napoleó li va concedir la Legió d’Honor i el 1805 va morir al Louvre.

Va fer dos quadres representant el mite. Aquest i un altre anomenat Psique sorprenent Cupido dorment, on trobem Psique amb una làmpada il·luminant Cupido mentre ell està dormint, com narra el mite, en el qual Psique, quan el seu estimat dormia, va encendre la seva làmpada per observar-lo, per saber qui era realment a 50

causa que les seves germanes, per enveja, l’havien convençut que el seu marit era una enorme i monstruosa serp que esperava per devorar-la.

Una gota d’oli de la làmpada va caure sobre Cupido i ell es va despertar i va expressar la seva decepció per la traïció que creia haver rebut de la seva enamorada.

En aquest altre quadre trobem els personatges sobre el que sembla un llit amb uns llençols blaus, que conformen el fons del quadre, juntament amb uns núvols darrere de Cupido; el cel té una tonalitat més fosca, donant importància als protagonistes.

Psique es troba sobre el llit, sostinguda pel braç dret del noi. Ella li acaricia la galta i observa la seva bellesa amb desig. Ella es troba vestida amb unes teles daurades i blanques, però els seus pits es troben al descobert.

Cupido porta unes teles de color rosa que tapen una part del seu cos. Se l’identifica per les seves ales a l’esquena. El seu cabell és ros i arrissat i sosté Psique i també la mira amb amor i desig.

Cupido i Psique. Annie Swynnerton.

Aquesta pintura a l’oli sobre tela va ser creada aproximadament el 1890, per Annie Swynnerton. L’obra fa 147 x 91 cm. El quadre es va exposar a la New Gallery el 1891 i posteriorment va ser comprat per Charles Lee que va lliurar l’obra el 1892 a l’Oldham Gallery.

Va ser exposada a la Manchester Art Gallery del 23 de febrer de 2018 al 6 de gener de 2019. Actualment es troba de nou a la Galeria Oldham, al Regne Unit.

Annie Louisa Robinson Swynnerton va néixer el 26 de febrer de 1844 a Kersal, Regne Unit, i va morir el 24 d’octubre de 1933 a Hayling Island, també al Regne Unit.

Va ser una pintora

Cupido i Psique (1890). Annie Swynnerton.

britànica coneguda pels seus retrats i obres simbolistes, però també va ser una hàbil paisatgista. Moltes de les seves obres tenien aspectes del neoclassicisme, prerafaelitisme i impressionisme.

51

Aquesta obra representa Psique i Cupido com uns joves. Cupido porta el seu arc a la mà dreta i se l’identifica per les seves ales, aquí pintades de tonalitats blaves, que tapen les seves parts masculines i envolten el cos de la noia.

El seu cabell és clar, les galtes rosades i li fa un petó a la galta a Psique. Psique té els cabells rossos, la seva expressió denota serenitat i els seus braços busquen el cos del déu. Tots dos es troben nus i dempeus, encara que les seves extremitats donen la sensació de moviment.

El fons té diverses tonalitats de color rosa i porpres, darrere d’unes muntanyes i els personatges es troben davant d’una mena de llac.

El rapte de Psique. William-Adolphe Bouguereau.

Aquesta pintura a l’oli sobre tela va ser realitzada el 1895 per l’artista William-Adolphe Bouguereau. Es troba en una col·lecció privada, cosa per la qual es desconeix la seva ubicació actual. L’obra fa 209 x 120 cm i és d’estil academicista.

William-Adolphe Bouguereau va néixer el 30 de novembre de 1825 a La Rochelle, França, on hi va morir també el 19 d’agost de 1905. Va ser un pintor academicista francès.

El quadre mostra Eros o Cupido aferrant-se al cos de la seva estimada per portar-la a l’altre món per convertir-la en la seva dona.

Psique porta unes ales de papallona, que significa que ha arribat a la immortalitat. La seva expressió facial és alegre i feliç i el seu cos sembla flexible; els braços d’Eros l’abracen, la seva complexió és atlètica i té una actitud possessiva, mentre que Psique representa l’entrega total a l’amor.

Per una banda, Psique és representada com una jove de rostre dolç i està plena d’amor. Vesteix una llarga túnica que s’estén en vol cap al darrere.

El rapte de Psique (1895). William-Adolphe Bouguereau.

I per l’altra banda, Eros és també molt jove, un adolescent que encarna l’amor juvenil, que sol ser decidit i idealista. L’obra troba una harmonia cromàtica entre els blaus, porpres i daurats, que li donen un aire irreal i malenconiós.

52

Els atributs sexuals dels dos estan coberts i les teles purpúries se cenyeixen a les cames de la jove deixant entreveure la seva anatomia.

6.6 Hèrcules.

Mosaic de Llíria dels dotze treballs d’Hèrcules. Autor desconegut. És un mosaic romà creat amb la tècnica opus tessellatum, datat al primer terç del segle III. Es troba al Museu Arqueològic Nacional d’Espanya, Madrid.

El seu descobriment es produí el 1917 per Francisco Porcar. Va ser trobat a Llíria, a la Comunitat Valenciana, més concretament a l’indret nomenat “La Bombilla”.

Les dimensions del mosaic són 550 x 450 cm i la tessel·la fa de longitud màxima 1,30 cm i de mínima 0,70 cm.

Mosaic de Llíria dels dotze treballs d’Hèrcules (primer terç s.III). Autor desconegut.

El mosaic està emmarcat per una orla decorada amb fulles. El camp del mosaic es divideix en dues zones, amb una decoració geomètrica -quadrats formats per triangles blancs i negres-, i el camp que està format pels dotze quadres que representen els treballs al voltant d’un emblema central, on es representa Hèrcules i Òmfale.

Els treballs es narren als quadres que circumden l'escena central, començant pel quadre superior esquerre i en el sentit de les agulles del rellotge.

Excepte en els dos primers episodis, Hèrcules apareix barbat; i, excepte en el primer, amb la clàmide lligada al coll i amb la seva arma característica, la massa.

53

L'emblema central representa el mite d'Hèrcules i Òmfale, la reina de Lídia, a la qual l'heroi havia de servir com a esclau durant tres anys per purificar la mort d’Ífito.

La tècnica en aquest mosaic va ser inventada pels antics romans. El mosaic de tessel·les (opus tesselatum) està format per petites peces de pedra de diferents colors, tallades més o menys regulars (tessel·les).

Hèrcules lluita contra l’hidra de Lerna. Francisco de Zurbarán. És una pintura a l’oli sobre un llenç que mesura 133 x 167 cm, pintat per Francisco de Zurbarán l’any 1634.

Actualment es troba al Museu Nacional del Prado, Madrid.

Francisco de Zurbarán va néixer a Fuente de Cantos, Badajoz, el 7 de novembre de 1589 i va morir a Madrid el 27 d’agost de 1664. Va ser un pintor barroc del Segle d’Or espanyol.

Va il·lustrar deu episodis de la vida d’Hèrcules, ancestre mític de la rama espanyola dels Habsburg. Aquests quadres van ser pintats a la major glòria de Felip IV. Hèrcules lluita contra l’hidra de Lerna (1634).

Francisco de Zurbarán.

En aquesta escena Hèrcules s’enfronta a un animal fabulós

que representa un perill per als homes i simbolitza els mals i els vicis. Hèrcules el venç després de provar la seva astúcia i força com a semidéu.

L’hidra era un monstre aquàtic mitològic i despietat amb forma de serp policèfala -els seus caps anaven des de tres, cinc o nou fins a cent, i potser deu mil, segons la font-, el seu alè era verinós i tenia la capacitat de regenerar dos caps per cada un que li era amput.

Zurbarán destaca la figura d’Hèrcules al centre de l’escena, en plena execució del monstre, il·luminat davant de la foscor que envolta el fons. En aquesta escena Hèrcules ja porta la pell del lleó de Nemea que acaba de matar.

També trobem a la dreta el seu nebot, Iolau. Aquesta apareix en escena, portant l’instrument amb què acabaran amb l’hidra encès, ja que la maten tallant tots els seus caps de cop i Iolau cauteritza els colls oberts sense deixar la possibilitat que es regenerin.

54

Aquesta obra va ser realitzada per decorar el Saló dels Regnes del Palacio del Buen Retiro de Madrid. Hèrcules havia fet dotze treballs, però per qüestions d’espai Zurbarán en va pintar només deu.

Hèrcules lluita amb el lleó de Nemea. Francisco de Zurbarán. És una pintura a l’oli sobre llenç realitzat per Francisco de Zurbarán, l’any 1634. Fa 151 x 166 cm i es troba al Museu Nacional del Prado, a Madrid.

Francisco de Zurbarán va néixer a Fuente de Cantos, Badajoz, el 7 de novembre de 1589 i va morir a Madrid el 27 d’agost de 1664. Va ser un pintor barroc del Segle d’Or espanyol.

Va il·lustrar deu episodis de la vida d’Hèrcules, ancestre

Hèrcules lluita contra el lleó de Nemea (1634).

Francisco de Zurbarán.

mític de la rama espanyola dels Habsburg.

Aquests quadres van ser pintats a major glòria de Felip IV, però no constitueixen el millor de les seves obres, ja que havia de representar l’heroi parcialment nu i Zurbarán no dominava l’anatomia, ja que la seva producció majoritàriament era religiosa.

Aquesta obra tracta l’episodi on Hèrcules ha de matar el lleó de Nemea. L’autor pinta el lleó dret en el moment en què Hèrcules s’abalança cap a ell i l’asfíxia amb els braços, després d’haver atordit el lleó amb el garrot que es troba a terra, a la part inferior del llenç.

Segons la posició i l’expressió del lleó es pot percebre la feresa de la bèstia. L’expressió facial de l’heroi i la tensió dels seus músculs denoten l’esforç que està realitzant per poder acabar amb el lleó.

El lleó tenia una pell molt gruixuda, era impenetrable per a cap arma. Anteriorment, Hèrcules es va enfrontar a l’animal amb un arc i fletxes, amb el garrot i amb una espada de bronze, que es poden observar a terra.

En la pintura, és el cap l’element que corona la composició piramidal que dibuixen les dues figures entrellaçades. Hèrcules s’oculta parcialment amb l’avantbraç dret.

El fons és fosc, i es troben a una localització què està plena de roques. El lleó té il·luminat el rostre a causa de la llum del capvespre. La llum il·lumina el cos d’Hèrcules, creant dramatisme a l’escena, característica que hi ha a les seves composicions.

55

La victòria sobre aquest animal simbolitza el valor de l’heroi i també del rei i la monarquia. Això és el que Zurbarán considerava, ja que Hèrcules el doblega per retornar la virtut i la pau als estats.

Hèrcules i l’hidra de Lerna. Moreau.

Aquesta és també una pintura a l’oli sobre tela. Va ser realitzada l’any 1876 per l’artista simbolista Gustave Moreau, que es troba a l’Institut d’Art de Chicago, als Estats Units. Les seves dimensions fan 175,3 x 154 cm.

Gustave Moreau va néixer el 6 d’abril de 1826 a París i va morir el 18 d’abril de 1898 a Rennes o a París. Va ser un pintor precursor del simbolisme.

Va desenvolupar un estil personal amb el qual es va anticipar al simbolisme francès del segle XIX. S’havia format en el Romanticisme i amb un profund coneixement dels pintors

Hèrcules i l’hidra de Lerna (1876). Moreau.

italians del Renaixement.

Es considera que les pintures de Moreau tractaven d’allunyar-se del racionalisme i evadir-se de la realitat, a través d’una perspectiva eròtica de temes seleccionats de la Bíblia, la mitologia i la literatura.

Tècnicament, Moreau va ser un experimentador que va utilitzar recursos tradicionals de línia i color, però també altres tècniques per poder dotar i millorar l’expressivitat de la seva obra.

El pintor representa Hèrcules uns instants abans d’enfrontar-se a l’hidra, que pinta semblant a un drac de set caps, rodejat de les seves víctimes.

Les lectures tradicionals d'aquesta obra de Moreau ponderen el fons lluminós que s'exhibeix en el llenç, com a símbol de vida i en contrast amb l'àmbit fúnebre del primer pla, on abunden les referències a la mort.

Moreau representa Hèrcules amb una aparença juvenil, no com el colós semidéu tradicional; simbolitza el triomf de l’ànima i la gràcia.

A París, en el Museu Gustave Moreau hi ha una altra pintura a l’oli del mateix pintor amb el mateix títol i temàtica.

56

6.7 La capsa de Pandora.

Eva Prima Pandora. Jean Cousin el Vell.

Eva Prima Pandora és una obra renaixentista creada el 1550 i té influència de l’Escola de Fontainebleau. Es troba, des de l’any 1922, al Museu del Louvre a París.

Eva Prima Pandora (1550). Jean Cousin el Vell.

Jean Cousin va néixer entre el 1490 i el 1500, possiblement a Sens i va morir a París el 1560. Va ser un pintor francès del Renaixement.

L’obra és una pintura a l’oli sobre taula, de 97 x 150 cm. Ha sigut considerada el primer nu pintat per un artista francès. Representa una dona nua estirada dins d’una cova.

L’obra relaciona el personatge mitològic de Pandora, la primera dona i origen dels mals dels humans segons la mitologia grega, amb l’Eva bíblica.

Darrere de la figura, es pot observar una ciutat darrere d’un llac, i la cova recorda les reproduïdes a la Verge de les roques de Leonardo Da Vinci.

Al quadre es troben diversos símbols, com la calavera, al·lusiva a la mort relacionada amb Pandora, la serp enroscada al braç esquerre, recordant l’engany de la serp a Eva en el Paradís, la branca de pomer que recorda el fruit prohibit i la gerra que assenyala la capsa de Pandora.

Encara que el mite sigui grec, està directament relacionat amb el relat bíblic del llibre del Gènesis, ja que les dues són dones i el símbol de la seva curiositat és la causa de la caiguda de l’ésser humà, així doncs l’autor fa una barreja dels dos temes.

57

A la pintura, Pandora té els cabells castanys, recollits en un monyo. El fons és de tonalitats fosques i porta una tela blanca que tapa els atributs de la dona.

Pandora. Dante Gabriel Rossetti.

Obra creada el 1871 per Dante Gabriel Rossetti. Està pintada amb pintura a l’oli, i la seva mida és de 131 x 79 cm. Actualment és de col·lecció privada.

Dante Gabriel Charles Rossetti va néixer el 12 de maig de 1828 a Londres i va morir el 9 d’abril de 1882 a Birchington-on-Sea. Va ser un poeta, il·lustrador, pintor i traductor anglès i membre de la germandat prerafaelita.

El quadre mostra Pandora, una dona de pell clara, amb la vista perduda i els llavis vermells. Aquesta té la capsa esmentada al mite, sembla ser daurada amb algunes pedres precioses incrustades, d’on surt un fum de color vermell ataronjat, que la rodeja, davant d’un fons fosc. La cara

Pandora (1871). Dante Gabriel Rossetti.

d’aquesta primera versió era el rostre de la seva amant Jane Morris.

Pandora porta unes joies, polseres, al braç. El seu cabell és castany i la seva roba és escarlata. Al quadre predomina les tonalitats vermelles i fosques, ja que el mite transmet un ambient lúgubre, on els mals han sigut alliberats. També s’ha de comentar que el quadre té poca il·luminació, ja que vol transmetre l’obscuritat de la mateixa escena.

Més tard, l’any 1879, va pintar una altra obra de Pandora. Aquesta, en comparació a la ja esmentada, té altres colors, el seu cabell és pèl-roig, la seva túnica és blanca, la capsa daurada i els “mals” que surten de la capsa és una combinació de colors clars. El fons darrere d’aquests “mals” és fosc i la cara de Pandora és seria, els ulls de color clar semblen mirar al no-res. Sobresurten les amples i poderoses espatlles de la figura i la seva abundant i fosca cabellera igual que la de Jane Morris, i les ones del seu cabell semblen imitar el fum que surt del cofre que Pandora sosté.

58

Pandora. Jules Joseph Lefebvre.

Aquesta obra de Pandora és una pintura a l’oli sobre tela, realitzada l’any 1872, per Jules Joseph Lefebvre. El gènere és mitològic i també és eròtic. Les mides d’aquest són de 132 x 63 cm, i es troba al Museu Nacional de Belles Arts a Buenos Aires.

Jules Joseph Lefebvre va néixer el 14 de març de 1834 a Tournan-en-Brie, França, i va morir el 24 de febrer de 1912 a París. Va ser un pintor academicista francès, especialista en la pintura de nus femenins.

El quadre en si és la figura nua de Pandora, agafant una senzilla capsa de fusta.

El color de la capsa és clar, té la pell blanca, i els fons és fosc. Els seus cabells són castanys, foscos, i sobre aquests, té una corona semblant a les corones de llorer que portaven els guanyadors de l’època clàssica. Els seus ulls són grans i el seu nas i boca més petits. La seva mirada és seria.

Al seu braç dret manté una tela, que vola al darrere, donant moviment i el mateix passa amb la posició de les seves cames, que dona la sensació que estava caminant fins a arribar a la posició que mostra el quadre.

Pandora (1872). Jules Joseph Lefebvre.

Pandora. Odilon Redon.

Aquesta obra és un llenç de 143,5 x 62,2 cm, realitzada amb pintura a l’oli. Va ser realitzada entre els anys 1908 i 1914 per Odilon Redon. Actualment es troba al Museu Metropolità d’Art a Nova York.

Bertrand Redon va néixer a Bordeus el 20 d’abril de 1840 i va morir a París el 6 de juliol de 1916. Va ser un pintor simbolista francès. Pertanyia al moviment artístic del postimpressionisme i també és considerat un precursor del surrealisme. A partir del 1890 les seves obres es van tornar més lluminoses i amb més colors, com es pot veure en aquesta obra; abans d’aquest any ell treballava en blanc i negre.

59

En aquesta representació apareix nua, en un estat de perfecta innocència i envoltada de flors, com Eva al jardí de l’Edèn. Així doncs, realitza la pintura assimilada a la figura de Pandora com l’Eva bíblica.

En el quadre la situa al centre d’un espai rodejat d’una gran varietat de flors, de diversos colors, semblant al Paradís abans del Pecat Original. Els contorns de Pandora és representen corbats i suaus, finament delineats. Aquesta té la capsa a les mans, i inclina el seu cap aquesta a causa de la seva curiositat.

A l’obra destaquen els colors vius, com el groc, taronja i altres. La diversitat de colors als elements naturals fan ressaltar la figura de la dona i l’arbre que hi ha darrere.

Pandora (1908-1914). Odilon Redon.

6.8 Les Sirenes.

Ulisses i les sirenes. Autor desconegut.

Aquesta és una ceràmica grega datada entre el 480 i el 470 aC., i la trobem al Museu Britànic.

Els poemes homèrics i el cicle troià han tingut una extraordinària repercussió en les arts i en la Grècia clàssica va ser un tema molt recurrent i utilitzat.

Les primeres ceràmiques tenen motius decoratius geomètrics, que amb el pas del temps es van anar fent més complexos. A partir del segle VI aC. les ceràmiques van començar a narrar escenes mítiques, quotidianes i també històries literàries.

La tècnica de figures negres es va utilitzar de l’any 700 al 480 aC. Sobre el color vermell de la ceràmica es pintaven i envernissaven les figures negres.

Els detalls es feien amb fines incisions sobre el vernís, sobre el qual també es podien pintar detalls en blanc o vermell.

Ulisses i les sirenes (480-470 aC.). Autor desconegut.

60

Al segle V aC. s’utilitzà la tècnica de les figures vermelles. Sobre un fons negre envernissat es ressaltaven les figures vermelles. S’aconseguien efectes de perspectiva i les representacions van guanyant en naturalisme i expressivitat.

El treball es va anar especialitzant: la part de les escenes, que requereix major precisió, era realitzada pels mestres pintors, mentre que les ornamentacions i parts secundàries corresponien als aprenents.

Aquesta ceràmica narra una escena de l’Odissea d’Homer, on Ulisses, versió llatina d’Odisseu, torna a casa després de la guerra de Troia i ha de passar pels dominis d’aquestes criatures.

Seguint el consell de Circe va ordenar que tots els homes del vaixell es tapessin les oïdes amb cera per no escoltar el seu cant. Ulisses es va lligar al pal del vaixell per no sucumbir a les sirenes.

En passar per la zona en què les sirenes començaven el seu cant, cap dels mariners no va patir cap mal, no van sentir res.

Ulisses, encantat per la bella música, va suplicar i implorar que el deixessin lliure, però els mariners no van fer cas i Ulisses va poder escoltar el cant i música de les sirenes sense patir cap mal.

Es pot observar aquesta escena a la ceràmica. Veiem el vaixell on Ulisses està lligat al masteler, les sirenes volant sobre ells i la resta de mariners fent cas omís.

Estàtua funerària de sirena. Autor desconegut.

Es tracta d’una estàtua funerària de sirena datada en el 370 aC., localitzada al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, a Grècia.

En aquest mite podem trobar el gran canvi que poden sofrir els mites de l’Antiga Grècia i Roma, ja que les sirenes originalment eren uns éssers híbrids amb rostre o tors de dona i cos d’ocell.

A partir de l’edat mitjana van sofrir el canvi i van adquirir l’aparença pisciforme - unes precioses dones amb cua de peix que habitaven les profunditats-, però la similitud que tenien les dues formes era que se li atribuïen una irresistible i hipnòtica veu melodiosa amb la qual atreien Estàtua funerària de sirena (370 aC.).

Autor desconegut.

els mariners.

61

El primer testimoni escrit que trobem sobre aquestes criatures mitològiques és a l’Odissea d’Homer, i ja figuraven en altres representacions artístiques com en aquest cas en estàtues funeràries o en monuments.

Les estàtues arcaiques gregues es van desenvolupar a mitjans del segle VII aC. fins al 480 aC. Totes elles mostraven frontalitat i rigidesa, les seves extremitats estaven enganxades al cos per evitar zones dèbils, similars a les escultures egípcies. A diferència d’aquestes tenien un somriure arcaic.

En aquesta podem observar una dona, determinat pels seus atributs femenins, els pits. La trobem nua, la seva cara mostra serietat i el seu cabell és el que està més detallat. Amb el pas del temps ha perdut les mans, i la resta del seu cos és un ocell. Té ales, cues i les potes d’una au.

Ulisses i les sirenes. Waterhouse. És una pintura d’oli prerafaelita sobre llenç, realitzada el 1891 per John William Waterhouse. Fa 100 x 201,7 cm i es troba a la National Gallery of Victoria, Melbourne, Austràlia.

Ulisses i les sirenes (1891). Waterhouse.

John William Waterhouse va néixer el 6 d’abril de 1849 i va morir a Londres el 10 de febrer de 1917. Va ser un pintor britànic prerafaelita, al principi influenciat pel neoclassicisme i al final atret pels impressionistes francesos.

Als inicis de la seva carrera es va dedicar a temes de l’antiguitat clàssica, però després va abordar la temàtica literària, amb un estil suau i misteriós que ens permet enquadrar-lo dins del simbolisme. És un dels temes mitològics en què més interès va tenir l’artista, i va realitzar vàries obres sobre el mateix mite.

62

Aquesta és la més fidel a la figura original de les sirenes de la mitologia de l’Antiga Grècia. És una de les obres més destacades de la seva composició artística.

L’obra descriu el cant XII de l’Odissea d’Homer. Ulisses (Odisseu és el nom grec), aconsellat per Circe, ordena als seus homes que es tapin les oïdes amb cera i ell és lligat al masteler del seu vaixell per poder escoltar el cant de les sirenes sense ser encantat.

La composició té molts personatges: Ulisses, set sirenes i els altres mariners que l’acompanyaven.

Va ser criticat per haver pintat les sirenes amb cos d’au. Homer no descriu les sirenes a la seva obra, però Waterhouse es va inspirar en una ceràmica grega. En va pintar set encara que Homer diu que eren dos i altres versions parlen de tres.

El fons mostra un color blau, molt intens, característic de Waterhouse. Sobre aquest trobem alguns penyasegats. El vaixell està envoltat de les sirenes que sobrevolen la nau, on trobem diversos homes remant, i a Ulisses lligat al masteler. També hi ha una sirena molt a la vora d’ell.

La sirena. Waterhouse. És una pintura a l’oli sobre llenç realitzada per l’artista Waterhouse l’any 1901. El quadre forma part de la col·lecció de la Reial Acadèmia d’Arts de Londres, i les seves mesures són 98 x 67 cm.

Amb aquesta obra, Waterhouse va obtenir el diploma de la Reial Acadèmia.

John William Waterhouse va néixer el 6 d’abril de 1849 i va morir a Londres el 10 de febrer de 1917. Va ser un pintor britànic prerafaelita, al principi influenciat pel neoclassicisme i al final atret pels impressionistes francesos.

Als inicis de la seva carrera es va dedicar a temes de l’antiguitat clàssica, però després va abordar la temàtica literària, amb un estil suau i misteriós que li permeten enquadrar dins del simbolisme.

La pintura representa una sirena asseguda a la vora del mar, pentinant els seus cabells pèl-rojos. Aquesta sí que és una sirena més moderna,

La sirena (1901). Waterhouse

perquè és meitat dona -determinat per les seves faccions, el seu cos, principalment pels seus pits- i meitat peix.

63

La seva cua platejada l’abraça, dóna tota la volta al seu cos per asseure’s. A la seva esquerra té un bol amb algunes joies.

En sí, el quadre és la sirena pentinant-se a la vora del mar. La platja està detallada com rocosa, l’aigua és clara i blava, transmet profunditat i realisme. I darrere de la noia trobem uns alts penya-segats.

Ella és el que ressalta dins del quadre, ja que és l’única figura que no pertany al paisatge marítim.

També ressalta a causa del seu cos de dona que és bastant pàl·lid i per això destaca sobre les tonalitats fosques del mar i els penya-segats.

Té diversos quadres sobre el mite de les sirenes, però aquest és el més fidel a la coneguda sirena moderna, canviada des de l’edat mitjana.

6.9 Orfeu i Eurídice.

La mort d’Eurídice. Quellinus.

Aquesta representació és un llenç pintat amb pintura a l’oli. Fa 179 x 195 cm i va ser pintat entre els anys 1636 i 1638. El llenç és obra de Quellinus, deixeble de Rubens, qui li va encarregar diverses obres de temàtica mitològica. Actualment es troba al Museu Nacional del Prado, a Madrid.

Erasmus Quellinus II va néixer a Anvers, l’any 1607, i va morir el 1678. Va ser un pintor i dibuixant flamenc, membre d’una família d’artistes. Aproximadament el 1633 es va establir com a mestre pintor independent i a la vegada va començar a col·laborar amb Rubens.

Felip IV va encarregar a Rubens i el seu taller una sèrie de pintures mitològiques per la decoració de la Torre de la Parada, en el qual Rubens es trobava treballant el novembre de 1636.

A Quellinus se li van encarregar sis quadres realitzats a partir dels esbossos de Rubens, tots conservats al Museu del Prado, entre ells aquesta obra.

La mort d’Eurídice (1636-1638). Quellinus

64

L’obra tracta el moment exacte de la mort d’Eurídice. Ella es troba morint en braços del seu estimat després d’haver sigut mossegada per una serp al peu, com es narra al mite original a Les Metamorfosis d’Ovidi.

El quadre ens mostra com la serp està mossegant el seu peu. Ella es troba molt més pàl·lida, la seva expressió facial expressa amb completa claredat la seva desesperació i patiment, denota el dolor que li està causant la seva mort.

La tonalitat del fons és fosca, hi ha núvols que tapen la claredat del sol i fan destacar el cos de la noia. Ella porta un vestit de color blanc i blau marí, color que fa destacar la seva pal·lidesa, mostrant els seus pits.

Orfeu, per altra banda, porta unes teles vermelles, sandàlies i el seu cos té més vitalitat. Els seus braços sostenen el cos d’Eurídice, i l’envolten amb una gran força.

La seva pell és més morena que la de la seva estimada, per demostrar la diferència entre la vida i la mort d’ells dos.

A Orfeu se l’identifica per la seva lira, que es troba al seu costat, recolzada amb cura contra unes pedres.

Orfeu i Eurídice. Rubens.

Aquesta representació és una pintura a l’oli en un llenç que mesura 196,6 x 247,5 cm. pintada entre els anys 1636 i 1638 per Rubens. Segons la pàgina del Museu Nacional del Prado, aquest episodi és la continuació del llenç de E. Quellinus La mort d’Eurídice.

Orfeu i Eurídice (1636-1638). Rubens.

65

Pieter Paul Rubens va néixer a Siegen, l’actual Alemanya, el 28 de juny de 1577 i va morir el 30 de maig de 1640 a Anvers, l’actual Bèlgica. Va ser una de les figures més importants del barroc flamenc i va ser un dels millors pintors d’Europa. Al seu estil emfatitza el dinamisme, el color i la sensualitat, principalment.

Les seves obres van tractar una àmplia varietat de temes pictòrics, com els religiosos, històrics, de mitologia clàssica, escenes de caça, etc.

L’obra ens mostra el moment en el qual Plutó (Hades) i Prosèrpina (Persèfone) permeten a Eurídice tornar al món dels vius. Aquí no veiem el tràgic desenllaç que té la història d’aquests dos enamorats, que és el tema tractat per molts artistes com inspiració i temàtica de les seves obres.

Abans de realitzar el llenç definitiu, Rubens va crear diversos esbossos. L'esbós inicial mostra canvis respecte al projecte final, i s'observen en la composició arquitectònica i la posició de les figures, la mirada d’Orfeu canvia i Eurídice mira de forma diferent als déus que l'acaben d'alliberar, en comparació amb l’esbós. L’esbós inicial es troba conservat avui a la Kunsthaus de Zürich.

Rubens va pintar aquesta obra per la Torre de la Parada, el pavelló de caça que tenia Felip IV a prop del Palau del Pardo.

El llenç està dividit en dues parts: a la banda dreta trobem els reis de l’Inframón, identificats pel gos Cèrber, a la part inferior, i tots dos tenen unes tonalitats i ombres més fosques que l’altra parella.

Així doncs, a l’esquerra trobem Orfeu i Eurídice. Identifiquem Orfeu per la corona de llorer i la lira que porta penjada de l’espatlla.

Orfeu no mira la seva estimada, tal com havia pactat amb Hades. La seva roba és la més acolorida que les dels altres personatges, indicant que és l’únic mortal viu.

Eurídice és la més pàl·lida de tot el quadre, només porta una tela blanca que tapa les seves parts femenines i amb el braç cobreix els seus pits. El seu cabell és llarg i castany, va descalça i mira agraïda els déus.

El fons és fosc, encara que al voltant d’Hades, però al seu darrere, trobem uns núvols daurats que exalten el personatge del déu.

Orfeu i Eurídice en els inferns. Pieter Fris.

Es tracta d’una pintura a l’oli sobre llenç de representació del mite d’Orfeu i Eurídice, creada l’any 1652 per Pieter Fris. El llenç fa 61 x 77 cm i es troba en una exposició temporal al Museu del Prado, a Madrid.

66

Pieter Fris o Fritz, de sobrenom Welgemoed, va néixer aproximadament l’any 1627 a Amsterdam i va morir a Delfit, Holanda, el 23 de desembre de 1706. Va ser un pintor barroc neerlandès.

Té un nombre molt reduït d’obres conegudes. Segons les fonts va ser un pintor de temes de la història i mitològics, principalment.

El quadre representa el moment en el qual Orfeu es troba al regne de les ombres, a la recerca de la seva estimada.

Orfeu i Eurídice en els inferns (1652). Pieter Fris.

A l’obra trobem al centre als dos estimats, amb més nitidesa que els altres personatges. I més enrere trobem els déus de l’Inframón observant com tots dos es troben.

A l’esquerra trobem la barca amb els condemnats que viatgen pel riu amb Caront. El fons està format per minúscules escenes de condemnats complint els seus càstigs i/o penes.

Eurídice i Orfeu es troben dempeus, Eurídice vestida de blanc i Orfeu vestit de platejat amb una capa vermella, i porta unes fulles de llorer al cap i unes sandàlies blaves. Els seus fronts estan en contacte, les seves expressions facials transmeten un desig i una esperança per a ells dos.

A la seva esquerra trobem la lira d’Orfeu, que està sent robada per un dels personatges secundaris.

Com he esmentat a les altres representacions, Eurídice té una tonalitat de pell molt més pàl·lida que el seu estimat, determinant qui es troba viu i qui no.

67

Els dos reis de l’Inframón es troben al tron del déu Hades. Ell es troba assegut, acariciant un crani. El seu rostre expressa la fúria entre la barba que té i porta una tela de color fosc, tapant les seves parts masculines i una corona d’on surt foc.

A la seva esquerra trobem Persèfone, que està dreta, sorpresa, ja que cap mortal pot baixar al regne dels morts.

Ella porta una capa d’una totalitat ocre, decorada amb pell. Està vestida amb un vestit blau que la fan notòria entre la resta de personatges secundaris, i també porta joies, una corona i un ceptre.

La resta de personatges que narren Les Metamorfosis d’Ovidi han sigut canviat per una multitud d’animals infernals i éssers monstruosos entre altres figures grotesques.

La resta de personatges tenen unes tonalitats més fosques, tant en la pell com en la roba, les seves cares estan deformades i acompanyen la foscor del fons de l’obra.

Orfeu conduint a Eurídice fora de l’infern. Camille Corot.

Aquesta obra va ser realitzada l’any 1861 per Jean-Baptiste-Camille Corot. És una pintura a l’oli sobre llenç, de 112 x 137 cm. Es troba a The Museum of Fine Arts, a Houston.

Jean-Baptiste-Camille Corot va néixer a París el 16 de juliol de 1796 i va morir el 22 de febrer de 1875 ídem.

Va ser un pintor francès, especialitzat en paisatges i retrats, però més destacat pels primers, influenciat per l’impressionisme.

En aquesta versió del mite Corot prescindeix d’elements propis de l’infern, i se centra a crear una composició

sobre

un

món

d’ultratomba més poètic.

Al fons trobem un riu, i darrere d’aquest, ocultats per la boira que està present, trobem algunes ànimes melancòliques de difunts.

Orfeu conduint a Eurídice fora de l’infern (1861). Camille Corot.

El quadre mostra l’escena del mite d’Ovidi, on la parella d’enamorats

68

surten de l’Inframón, després que Orfeu pactés amb Hades. Es poden observar els dos protagonistes amb més visibilitat que la resta de personatges del quadre, en aquest cas els secundaris.

Tots dos van vestits amb unes robes blanques que fan destacar la capa vermella que porta Orfeu. Ell porta la seva lira a la mà, unes fulles de llorer al cap i amb l’altra mà agafa el canell de la seva estimada.

Eurídice, porta un vel sobre el seu cabell i és més pàl·lida que el seu estimat. La seva expressió mostra infelicitat, al trobar-se a l’Inframón i haver mort. Es deixa guiar per Orfeu qui la porta agafada del canell.

Les fulles dels arbres semblen agitar-se amb el vent i són un dels signes típics i distintius de la pintura de Corot.

Sembla que Orfeu i Eurídice avancen decidits cap a la sortida, però dóna la sensació que el camí es complica pels troncs que semblen que els bloquegen el camí, forma que té l’artista per dir a les persones que observen el quadre que Eurídice no podrà sortir de l’Inframón.

6.10 Perseu i Medusa.

Perseu amb el cap de Medusa. Benvenuto Cellini.

Perseu amb el cap de Medusa, o també anomenada Perseu de Cellini, és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini entre els anys 1545-1554. És considerada una de les obres més famoses i importants de l’escultura manierista italiana. Es troba a la Piazza della Signoria, a Florència.

L’estàtua fa 3,20 m. i amb el pedestal 5,20 m. La tècnica utilitzada va ser la de cera perduda que consistia en fer una primera figura de fang. Posteriorment es recobria amb una fina capa de cera. Es creava un motlle i es creaven diversos orificis. El bronze era abocat pels forats -situats a la part superior-, i posteriorment, quan s’havia refredat el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final, per al qual Cellini va haver de realitzar diversos assajos i esbossos preparatoris que encara es conserven.

Perseu amb el cap de Medusa (1545-1554). Benvenuto Cellini.

69

L’escultura de bronze presenta diferents detalls que la fan única, però, tal com diu el mite, porta les sandàlies alades, la bossa màgica per guardar el cap i el casc de la invisibilitat.

El rostre de Perseu està clarament idealitzat, amb un treball molt elaborat - cabells, celles, ulls, etc.-, emfatitzant la idea del refinament i perfecció de les estàtues. Sota els seus peus es troba el cos decapitat de Medusa, en una estranya posició, té el seu braç penjant.

El pedestal de l’obra rectangular fa 2 metres d’alçada i va ser creat juntament amb l’estàtua entre 1545 i 1554.

Va ser reemplaçat al segle XX per una còpia. Posseeix una varietat d'ornaments característica de l'orfebreria: garlandes, cariàtides, màscares i bucranis, a més d'un baix relleu i quatre petits bronzes de les divinitats relacionades amb el mite de Perseu. Està conformat per quatre cares, cadascuna amb una figureta de bronze amb decoracions de flors fetes de guix. Hi ha figurins de Dànae, Hermes, Júpiter i Juno i, més avall, un relleu del mite del rescat d’Andròmeda, entre altres.

Cellini buscava la multifacialitat, és a dir, les múltiples vistes, que obliguen l’espectador a moure’s al voltant de l’obra per poder veure la seva totalitat. L’obra posseeix una gran quantitat de magistrals detalls que revelen l’origen orfebre de l’artista.

Medusa. Caravaggio.

Aquest quadre va ser pintat l’any 1597 per l’artista del barroc Caravaggio. Va ser pintada en una tela i després enganxada sobre una taula d’àlber en forma d’escut. Fa 60 x 55 cm i es troba a la Galeria Uffizi a Florència, Itàlia.

Michelangelo Merisi da Caravaggio va néixer a Milà el 29 de setembre de 1571 i va morir a Porto Ércole el 18 de juliol de 1610. Va ser un pintor italià.

La seva pintura combina una observació realista de la figura humana, tant física com emocional, amb una utilització dramàtic de la llum. Plasmava una detinguda observació anatòmica amb un ús dramàtic del clarobscur (tenebrisme).

Medusa (1597). Caravaggio.

70

Aquesta tècnica es va convertir en un element estilístic dominant, enfosquint les ombres i transfigurant objectes en brillants feixos de llum. Va expressar moments i escenes crucials, sovint amb lluites violentes, tortura i mort.

El quadre mostra el cap de Medusa acabat de ser tallar, amb serps per cabells i hi ha sang brollant del coll. Es considera el treball més sagnant de Caravaggio i els crítics d’art es van sentir durament ferits per la manca de sensibilitat de l’autor, en aquest treball.

Com a model va utilitzar el seu propi rostre. Medusa era molt lletja així que no passava res perquè tingués trets lleugerament masculins. Per pintar el seu autoretrat, va utilitzar un mirall convex. D'aquesta manera, aconseguia donar-li al seu rostre una curvatura òptica que coincidís amb la curvatura de la superfície de l'escut, aquesta era una de les il·lusions òptiques del barroc.

La iconografia de Medusa va ser utilitzada, habitualment, com un talismà, ja que amb el seu cap - encara amb els seus poders - col·locat en l’escut, no hi havia millor manera de fer fora els enemics.

L’obra en si és el cap de la Gorgona. La seva expressió facial expressa el patiment de la dona, indicat sobretot en la seva boca oberta. Els seus cabells són les serps explicades al mite, que provoquen un gran dinamisme, i són realistes. Les ombres, llums i les escames creen el realisme anomenat, igual que les seves posicions.

Tot el quadre genera un gran realisme gràcies a les seves il·luminacions i ombres, a la sang, el fons, els cabells o la mateixa cara.

El fons és d’una altra tonalitat de verd i té una altra circumferència al seu voltant daurada i negra, donant realisme i la forma de l’escut.

El cap de Medusa. Peter Paul Rubens.

Aquesta obra és una pintura a l’oli sobre tela, i fa 68 x 118 cm. Va ser realitzada per Peter Paul Rubens, entre els anys 1617 i 1618. Es troba al Museu d’Història de l’Art de Viena.

Peter Paul Rubens va néixer a Siegen, l’actual Alemanya, el 28 de juny de 1577 i va morir el 30 de maig de 1640 a Anvers, l’actual Bèlgica.

Va ser una de les figures més importants del barroc flamenc i va ser un dels millors pintors d’Europa. Al seu estil emfatitza el dinamisme, el color i la sensualitat, principalment. Les seves obres van tractar una àmplia varietat de temes pictòrics, com els religiosos, històrics, de mitologia clàssica, escenes de caça, etc.

71

Rubens va inspirar-se en la decapitació del mite, així doncs intenta plasmar els detalls tal com són. Utilitza una gamma de colors freds com es pot veure, encara que també es pot apreciar una gamma de colors càlids com els grocs que hi ha a les serps o a la sargantana, o el vermell de la sang.

A la pintura destaca el contrast de la llum, on hi ha un primer pla molt il·luminat sobre el fons que n’és més fosc, això aporta un gran dramatisme a l’obra. Sembla que es trobi sobre una roca, i al fons es pot observar que el cel està fosc, ple de núvols, creant el contrast d’il·luminació.

Del cap amputat de Medusa surten una diversitat de diferents rèptils i d’altres, com insectes, cucs, aràcnids, una salamandra, un escorpí, entre altres, fins i tot es troba una serp de dos caps.

Aquest quadre crea una repulsió, però a la vegada trobem una atracció. L’autor arriba a representar l’obra d’una manera realista, ja que ha intentat plasmar un cap tallat d'una manera real i les serps i altres insectes, també estan representats amb naturalitat.

La mirada de Medusa i la seva expressió transmet amb naturalitat el dolor i l’angoixa que està patint. El començament dels seus cabells dóna la sensació que són cabells naturals i no serps.

El cap de Medusa (1617-1618). Peter Paul Rubens.

Perseu triomfant. Antonio Canova.

L’estàtua representa Perseu després d’haver-li tallat el cap a Medusa. L’obra neoclàssica va ser realitzada per Antonio Canova entre els anys 1800 i el 1801.

Canova va néixer l’1 de novembre de 1757 a la República de Venècia i va morir el 13 d’octubre de 1822 a Venècia. Va ser un escultor i pintor italià del neoclassicisme. El seu estil va estar inspirat en l’art de l’Antiga 72

Grècia i va ser comparat pels seus contemporanis amb la millor producció de l’antiguitat. Va ser considerat el millor escultor europeu, el màxim exponent de l’escultura neoclàssica.

El 1800 va realitzar una de les seves composicions més famoses dins del gènere heroic, aquesta obra en concret, inspirat en l’Apol·lo de Belvedere, un treball considerat com la cimera de l’estatuària grega clàssica i un representant perfecte de l’ideal de bellesa.

Canova va lliurar la peça a la República Cisalpina com a tribut, i anys després l’obra va ser comprada pel papa Pius VII, per col·locar-la al mateix pedestal que havia ocupat l’Apol·lo Belvedere que va ser requisat per les tropes franceses.

Canova va representar en marbre l’heroi en triomf serè, després de la lluita amb Medusa. Trobem l’heroi quasi nu, només porta les sandàlies alades de Mercuri, el casc d’Hades per fer-se invisible, una falç adamantina i una capa que penja del seu braç.

Amb una mà subjecta el cap de la Gorgona i amb l’altra mà baixa l’espasa indicant la finalització de la batalla. Aquesta escultura és precisa i neta, i s’aprecia un lleuger “contrapposto” característic dels patrons de l’art clàssic.

Aquesta primera escultura està reconeguda com una obra mestra i es troba actualment al Pati Octògon dels Museus Vaticans.

Uns anys després, entre el 1804 i el 1806, l’artista va crear una

Perseu triomfant (1800-1801). Antonio Canova.

segona versió de la peça encarregada per la comtessa Valeria Tarnowska, que avui s’exhibeix al Metropolitan Museum de Nova York.

6.10.1 Medusa del s.XXI. A la ciutat de Nova York, davant del Tribunal Penal de Comtat de Nova York, es troba una estàtua de bronze de dos metres d’alt de Medusa amb una mirada carregada de valor, sostenint el cap del seu assassí, Perseu, la qual ha generat polèmica.

73

Aquesta obra és de l’artista argentí Luciano Garbati, esculpida l’any 2008, qui es va inspirar en la tràgica història de Medusa, del llibre de “Les Metamorfosis” d’Ovidi.

El deu Posidó va violar a Medusa, qui va ser culpada i castigada per la deessa Atenea, convertint-la en el monstre mortal que la societat coneix. I finalment, Perseu, la va assassinar, tallant-li el cap. Però, també es va inspirar en l’obra de Benvenuto Cellini, “Perseu amb el cap de Medusa”, situada a la Piazza della Signoria, a Florencia.

Garbati volia humanitzar a la dona darrera d’aquest mite, en aquest cas Medusa, i poder qüestionar la seva identitat com a monstre. Així doncs, l’autor, va invertir la imatge que darrere dels anys ha sigut utilitzada per representar aquest mite, ella és la que sosté el cap de l’heroi Perseu. Segons menciona Garbati, «Medusa no es otra cosa más que una víctima, de una violación, de una maldición, del exilio y, finalmente, de este hombre que fue a matarla para lucirse», com a motiu del gir que li ha atorgat al mite.

Garbati va publicar aquesta obra a Instagram, el juny del 2018, amb el moviment #MeToo, darrere de les acusacions d’abús sexual contra Harvey Weinstein, el qual ha sigut condemnat a vint-i-tres anys de presó per violació i agressió sexual.

També, ha sigut criticada la falta de borrissol corporal, però ell afirma que ha sigut una elecció artística, ja que a la tradició de l’escultura clàssica no hi ha, igual que a les Medusa (2008). Luciano Garbati

representacions masculines.

Per acabar, he pogut observar que els mites grecs i romans han sigut una font important d’inspiració de moltes obres d’art. Encara que fossin d’altres èpoques, moviments artístics i artistes han buscat una mateixa inspiració, en diversos mites que han arribat a nosaltres a partir d’obres literàries o d’altres obres més antigues.

74

He trobat diverses obres d’un mite en concret d’un mateix artista, com per exemple Waterhouse, que té tres obres sobre les sirenes, o un mateix artista que s’ha inspirat en diversos mites, com Rubens: de les obres que he treballat, s’ha inspirat en el mite del judici de Paris, Perseu i Medusa, i Orfeu i Eurídice. És a dir, la mitologia sempre ha sigut una gran font d’inspiració per als artistes i s’han basat molt en el mite original descrit en altres obres o en la literatura, és a dir, no han fet grans canvis en les obres.

7. Part pràctica.

El meu treball de recerca es complementa amb una pintura pintada per mi, sobre el mite d’Orfeu i Eurídice.

Vaig escollir aquest mite perquè considero que és dels mites menys coneguts dels escollits al principi del treball, però, no obstant això, té bastants representacions i jo he volgut fer la meva des del meu punt de vista com una aficionada a l’art.

També he escollit aquest mite perquè em sembla molt interessant la referència que fa el mite sobre el tema de l’amor després de la mort, l’amor constant.

75

A la majoria de representacions d’aquest mite, que he tingut el plaer d’analitzar, el fons sempre és fosc i es pot veure amb claredat el patiment dels enamorats, principalment a la de Rubens.

Orfeu a totes les obres porta la seva lira, element que no ha pogut ser eliminat, ja que la lira el representa a ell mateix, ja que és fill del déu Apol·lo i de la musa de la poesia èpica i l’eloqüència, Cal·líope.

Així doncs, quan tocava la seva lira, les feres es calmaven i tots els homes es reunien per escoltar-lo.

La meva part pràctica és un llenç de 40 x 60 cm, pintat amb pintures a l’oli, que fins al moment no havia tingut l’oportunitat d’utilitzar.

Primer vaig fer un esbós de la idea principal que tenia sobre el mite, el qual es basava principalment en unes escales que pujaven des d’un túnel de branques, sense cap fulla, ja que en el meu llenç aquesta és la porta cap a l’Inframón, col·locada a la dreta, i a l’altra banda es troben els protagonistes d’aquest mite. Trepitjant la verda gespa i Orfeu amb la seva lira a la mà, ja que havia deixat encantats els reis de l’Inframón amb la seva música i havia dormit el gos Cèrber. Aquest té el cap girat, mirant a la seva estimada, la qual tenia el peu encara a l’últim esglaó. Així doncs, vaig decidir pintar un petit esquelet agafant-li el turmell com a referència que havia de tornar, ja que Orfeu, per curiositat, per saber si realment ella anava darrere ell, va mirar-la abans de temps.

Quan vaig començar a dibuixar l’esbós a la tela, vaig dividir-la en 48 quadrats de 7,5 x 6,6 cm, per poder fer el dibuix amb una escala més exacta respecte a la de l’esbós, que també, amb anterioritat, havia dividit en el mateix nombre de quadrats digitalment a través d’una fotografia. Vaig començar el projecte sense saber com faria el fons d’aquest.

Abans de pintar vaig decidir tant els colors que utilitzaria com altres detalls com ara els cabells, Orfeu ros i Eurídice castanya, la petita finestra que hi ha baixant per les escales o els cranis a la paret de l’esquerra.

Els colors que vaig utilitzar van ser el blanc, groc, ocre, vermell, blau primari, blau marí, verd, marró i daurat.

76

A l’hora de fer el dibuix a la tela, vaig començar per les escales, ja que havia d’aconseguir la profunditat corresponent i després vaig seguir amb el túnel de branques d’arbre.

I l’últim que vaig dibuixar van ser els dos enamorats, sense cap aprenentatge anterior sobre l’anatomia humana i com dibuixar-la; dibuixar els personatges amb la proporció que volia va ser difícil, ja que mai havia fet un quadre amb persones.

Tan aviat vaig haver pintat totes i cada una de les branques de l’entrada, vaig disposar-me a pintar el túnel, de tonalitats fosques com a totes les representacions d’aquest lloc, perquè ha de ser un lloc obscur i tenebrós.

Vaig decidir fer una petita finestra per poder col·locar una espelma, com a símbol d’esperança dels dos estimats de poder arribar a veure la llum, com a referència de la vida.

I després de tenir la pintura quasi finalitzada, vaig decidir pintar uns pocs cranis a l’altra banda, incrustats a la paret, per indicar que encara que ja estiguessin quasi fora de l’Inframón, seguien dins d’aquest amb el sofriment de les seves ànimes.

Posteriorment, vaig pintar els personatges, un gran error, ja que sempre s’ha de començar pel fons, però com que no tenia cap idea de com el faria, vaig decidir deixar-lo per al final.

Vaig decidir fer-li a Orfeu el cabell ros, ja que segons el que em transmetia el mite, el seu cabell era així, perquè era fill d’Apol·lo, un déu representat amb els cabells daurats i els ulls blaus.

Així doncs, he pintat el seu fill semblant a ell. I per altra banda, vaig decidir que Eurídice tingués els cabells castanys, ja que és una nimfa, i la relaciono amb la natura, així doncs, la vaig pintar amb els cabells foscos.

Finalment, el fons el vaig pintar amb diverses tonalitats de colors verds, per demostrar la vida que hi havia fora, a l’exterior.

Vaig decidir fer un riu, per donar-li més color i alguns núvols al cel, perquè no fos un senzill cel blau. La idea que havia tingut per al fons era un bosc, però la vaig descartar perquè hauria de ser molt fosc i volia que hi hagués un contrast, encara que fos petit, entre la idea de vida i de mort.

77

La vestimenta d’Orfeu i d’Eurídice és blanca amb alguns detalls daurats, com el cinturó d’Eurídice, o les polseres de tots dos. La decisió que fossin de color daurat ve que per a la majoria de la societat, aquests colors transmeten la sensació que pertanyen a l’època clàssica.

Aquest projecte el vaig començar el 5 d’agost i va ser finalitzat el 14 de setembre, però va ser editat al llarg del curs acadèmic.

Com a conclusió, he de dir que m’ha agradat poder aportar una pintura a l’oli, que mai havia utilitzat. Per a mi, pintar i dibuixar és una forma de poder alliberar-me, així doncs, quan començava a pintar les hores em passaven volant i no m’adonava què portava bastant treball.

Em va agradar poder fer la meva pròpia creació, del mite que més em va agradar i que em va recomanar una amiga.

8. Conclusions.

A l’inici vaig escollir aquest tema pel treball, ja que la mitologia ha sigut un tema que des de petita m’ha interessat. Durant la meva infantesa i adolescència m’ha agradat el dibuix i la pintura, així que aquest treball era perfecte per a mi.

En general, el treball té més parts positives que negatives, l’únic que m’ha suposat una dificultat van ser les restriccions per la COVID-19, ja que si no hagués estat així, hagués anat al Museu Nacional del Prado a veure en persona algunes de les obres i podria haver-me documentat més a partir de més llibres i així no haver de dependre tant d’internet, ja que hi ha incoherències a diverses pàgines i també hi ha informació falsa.

Per finalitzar, durant el temps que he estat treballant he après molt sobre la història de l’art occidental i dels mites. Els mites van ser escollits perquè eren coneguts, però el d’Orfeu i Eurídice m’ho va recomanar una amiga i li estic agraïda per haver-me mostrat aquest mite que no coneixia, que m’ha despertat una altra font d’inspiració per a mi. I considero que els mites escollits han estat encertats, ja que hi havia moltes obres, encara que algunes les he hagut de canviar perquè no hi havia suficient informació, a causa que l’autor no era important, l’obra no ha obtingut la importància que hauria de rebre o perquè són d’una col·lecció privada.

He pogut portar a terme tots els meus objectius i he pogut aprendre a observar amb més detall les obres, poder entendre als autors a través de les obres i poder apreciar la bellesa d’aquestes.

78

9. Bibliografia.

GARCÍA, C. Introducción a la mitologia griega. 3a. ed. Espanya: Alianza Editorial, 2013, 400 p.

GRIMAL, P. Diccionario de mitología griega y romana. 6a ed. Barcelona: Paidós, 1979.

PENDÁS, M.; TRIADÓ, J. R.; TRIADÓ, X. Arts. Història de l’art. 1a ed. Espanya: Vicens Vives, 2016.

10. Webgrafia.

3

MINUTOS

DE

ARTE.

https://3minutosdearte.com/galerias-de-tiempo/danae-y-la-lluvia-de-oro/

[22.11.2020] ANAIS PEÑA HERRERA. https://anaispeaherreramitologia.wordpress.com/2016/02/25/5-famosos-heroesde-la-mitologia-griega/ [10.08.2020] ANDALÁN. http://www.andalan.es/?p=7659 [15.11.2020] ANNIE

LOUISA

SWYNNERTON.

https://annielouisaswynnerton.com/2018/06/03/cupid-and-psyche/

[28.11.2020] ART

I

HISTORIA.

https://sites.google.com/a/calella.epiaedu.cat/art-i-historia-op4x/que-es-l-art-una-

primera-aproximacio [10.08.2020] ART UK. https://artuk.org/discover/artworks/cupid-and-psyche-90902 [28.11.2020] ARTEHISTORIA. https://www.artehistoria.com/es/obra/danae-3 [22.11.2020] ARTEHISTORIA. https://www.artehistoria.com/es/obra/dédalo-e-icaro [12.12.2020] ARTEHISTORIA. https://www.artehistoria.com/es/obra/el-juicio-de-paris [26.11.2020] ARTHERMITAGE. https://www.arthermitage.org/Charles-Lebrun/Daedalus-and-Icarus.html [12.12.2020] BIOGRAFIAS Y VIDAS. https://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/rubens.htm [20.11.2020] BLOCDEJAVIER. https://blocdejavier.wordpress.com/2013/01/30/danae-gustav-klimt-1907/ [22.11.2020]

79

BLOCDEJAVIER. https://blocdejavier.wordpress.com/2018/08/31/orfeo-conduciendo-a-euridice-fuera-delinfierno-jean-baptiste-camille-corot-1861/ [05.12.2020] BLOG DE CULTURILLA. https://blogdeculturilla.com/el-juicio-de-paris.html [26.11.2020] BLOG DE CULTURILLA. https://blogdeculturilla.com/enrique-simonet.html [26.11.2020] BLOG

DE

HISTORIA

DEL

ARTE.

COLEGIO

"MARQUÉS

DE

VALLEJO".

http://arsvivendijuncarejo2.blogspot.com/2019/11/cabeza-de-medusa-peter-paul-rubens.html [20.11.2020] CARACTERÍSTICAS. https://www.caracteristicas.co/mito-y-leyenda/ [06.08.2020] CATALUNYADIARI. https://catalunyadiari.com/cor/descobreix-classes-mites-existents-diversos-exemples [09.08.2020] CONSENTIDO

PROPIO.

http://consentidoscomunes.blogspot.com/2013/11/el-juicio-de-paris-v-galeria-

ceramica.html [26.11.2020] CULTURA GENIAL. https://www.culturagenial.com/es/apolo-y-dafne-debernini/ [08.11.2020] DIARI ABC. https://www.abc.es/cultura/arte/abci-medusa-metoo-instala-frente-tribunal-nueva-york-dondejuzgado-weinstein-202010151603_noticia.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F [21.11.2020] DIARI EL PAIS. https://elpais.com/icon-design/2020-11-08/la-medusa-del-metoo-que-vigila-el-tribunalpenal-de-justicia-de-nueva-york.html [21.11.2020] DIARI LA CAPITAL. https://www.lacapital.com.ar/informacion-general/la-medusa-del-metoo-vigila-eltribunal-donde-fue-juzgado-harvey-weinstein-n2617017.html [21.11.2020] DIARI LA HORA. https://lahora.gt/eva-prima-pandora/ [15.11.2020] DIOSES GRIEGOS. https://diosesgriegos.net/heroes-mitologia-griega/ [10.08.2020] ECURED. https://www.ecured.cu/Correggio [22.11.2020] ECURED. https://www.ecured.cu/Dánae_(Cuadro) [22.11.2020]

80

EL BLOG DE MER. https://aldiapormer.wordpress.com/2017/08/28/el-juicio-de-paris-analisis-de-lospersonajes-y-como-identificarlos/ [26.11.2020] EL CUADRO DEL DÍA. https://www.elcuadrodeldia.com/post/151939019523/peter-paul-rubens-y-tallerorfeo-y-eurídice [05.12.2020] EL CUADRO DEL DÍA. https://www.elcuadrodeldia.com/post/152034012078/jean-baptiste-camille-corotorfeo-conduciendo-a [05.12.2020] EL CUADRO DEL DÍA. https://www.elcuadrodeldia.com/post/165613933663/john-william-waterhouseulises-y-las-sirenas [13.12.2020] EL CUADRO DEL DÍA. https://www.elcuadrodeldia.com/post/90290659253/pollaiuolo-apolo-y-dafne [08.11.2020] EL CUADRO DEL DÍA. https://www.elcuadrodeldia.com/post/90343237963/caravaggio-medusa-1597óleo-sobre-lienzo [20.11.2020] EL PODER DE LA PALABRA. https://www.epdlp.com/cuadro.php?id=3532 [28.11.2020] EL PODER DE LA PALABRA. https://www.epdlp.com/cuadro.php?id=4031 [05.12.2020] FREDERIC LEIGHTON. http://www.fredericleighton.org/icarus-and-daedalus/ [12.12.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/antonio-canova [20.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/camille-corot [05.12.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/gustave-moreau [18.12.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/jules-joseph-lefebvre [15.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/odilon-redon [15.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/artistas/peter-paul-rubens [20.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/obras/apolo-y-dafne [08.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/obras/cabeza-medusa-rubens [20.11.2020] 81

HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/obras/danae-de-klimt [22.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/obras/eros-y-psique-de-canova [28.11.2020] HISTORIA ARTE (HA!). https://historia-arte.com/obras/medusa-de-caravaggio [20.11.2020] HISTORIA

DE

1800.

https://historiade1800.blogspot.com/2015/02/el-perseo-triunfante-de-

canova.html?m=1 [20.11.2020] HOJALATA. https://leaimnetz.wordpress.com/2010/05/14/el-juicio-de-paris/ [26.11.2020] ICARITO.

http://www.icarito.cl/2009/12/98-5818-9-la-diferencia-entre-mito-y-

leyenda.shtml/#:~:text=El%20mito%20es%20un%20relato,pero%20que%20se%20consideran%20reales.

[07.08.2020] KUEPONI. http://kueponi.blogspot.com/2012/03/gustave-moreau-hercules-y-la-hidra-de.html [18.12.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/escultura/9876 [20.11.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/escultura/dedalo-e-icaro-de-antonio-canova [12.12.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/escultura/eros-y-psique-de-canova [28.11.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/mitologia/el-juicio-de-paris-rubens [26.11.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/pintura/apolo-y-dafne-de-waterhouse [08.11.2020] LA GUÍA. https://arte.laguia2000.com/pintura/danae-de-klimt [22.11.2020] LA HORNACINA. https://www.lahornacina.com/curiosidadesperseo.htm [20.11.2020] LA WEB DE LAS BIOGRAFÍAS. http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=pollaiolo-antoniodel [08.11.2020] LINKFANG. https://es.linkfang.org/wiki/Hércules_y_la_hidra_de_Lerna [18.12.2020] LOS DIEZ HILOS DE ARACNE. https://losdiezhilosdearacne.blogspot.com/2017/02/dedalo-e-icaro.html [12.12.2020]

82

MÁS DE ARTE. https://masdearte.com/especiales/canova-lo-genuino-es-tocar/ [28.11.2020] MEISTERDRUCKE.

https://www.meisterdrucke.es/impresion-artística/Annie-Louisa-

Swynnerton/275204/Cupido-y-Psique.html [28.11.2020] MITOLOGÍA Y ARTE. http://boj.pntic.mec.es/~aalamill/4pollaiuolo.htm [08.11.2020] MITOLOGIA.INFO. https://www.mitologia.info/griega/dioses/ [10.08.2020] MUNDO DEL MUSEO. http://mundodelmuseo.com/ficha.php?id=472 [13.12.2020] MUSEO DE BELLAS ARTES DA CORUÑA. http://www.belasartesnacasa.es/project/la-caida-deicaro/?lang=es [12.12.2020] MUSEO

NACIONAL

DE

BELLAS

ARTES.

https://www.bellasartes.gob.ar/coleccion/obra/2872/

[15.11.2020] MUSEU DEL VATICÀ. http://www.museivaticani.va/content/museivaticani/es/collezioni/musei/museo-pioclementino/Cortile-Ottagono/perseo-trionfante.html [20.11.2020] MUSEU MET. https://www.metmuseum.org/art/collection/search/437383 [15.11.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/aprende/enciclopedia/voz/albanifrancesco/d7c65c1a-4886-44e2-bf78-6c3296615bf0 [26.11.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/artista/simonet-lombardoenrique/1c87b057-1b85-4c50-aaa1-40695ec33b90 [26.11.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/artista/zurbaran-franciscode/9c8d19fd-a3eb-4fb4-b8b6-e7d37423b0c0 [18.12.2020] MUSEU

NACIONAL

DEL

PRADO.

https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/apolo-

persiguiendo-a-dafne/c6e60b84-6576-4d42-a1d5-b00794d30102 https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/danae-recibiendo-la-lluvia-de-oro/0da1e69e-4d1d4f25-b41a-bac3c0eb6a3c [22.11.2020]

83

MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/el-juicio-deparis/f8b061e1-8248-42ae-81f8-6acb5b1d5a0a [26.11.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/el-juicio-deparis/211cc417-f1af-4fc4-87ca-f980a2633305 [26.11.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/hercules-luchacon-el-leon-de-nemea/ee3ba33e-a694-4024-aeb8-5bfd0df32b49?searchid=333bb3be-6527-afcf-f3d9b95111f396ac [18.12.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/hercules-luchacon-la-hidra-de-lerna/acf05ecf-3314-4de1-b86a-78a192dcebfd?searchid=333bb3be-6527-afcf-f3d9b95111f396ac [18.12.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/la-caida-deicaro/2823dc25-398a-4d88-a4b2-be314065a62d [12.12.2020] MUSEU NACIONAL DEL PRADO. https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/la-muerte-deeuridice/b548eb29-305b-4765-a435-933398be0f5e [05.12.2020] MUSEU

NACIONAL

DEL

PRADO.

https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/orfeo-y-

euridice/07c9d839-8284-44bd-9c37-79585a88770f [05.12.2020] MUSEU

NACIONAL

DEL

PRADO.

https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/orfeo-y-

euridice-en-los-infiernos/ccebcbcd-bdd9-439c-8358-69c2d918887c [05.12.2020] PSICOLOGÍA Y MENTE. https://psicologiaymente.com/cultura/dioses-griegos [09.08.2020] REDHISTORIA. https://redhistoria.com/mitologia-griega-las-sirenas-y-ulises/ [13.12.2020] SIGNIFICADOS. https://www.significados.com/mito/ [06.07.2020] SIGNIFICADOS. https://www.significados.com/mitologia/ [06.07.2020] SIROCO- ENCUENTROS Y AMISTAD. http://siroco-encuentrosyamistad.blogspot.com/2020/03/el-juiciode-paris-de-enrique-simonet.html [26.11.2020] 84

SOBRE ITALIA. https://sobreitalia.com/2009/08/26/el-perseo-de-cellini/ [20.11.2020] TANATOSGRECAE.

http://tanatosgraecae.blogspot.com/2015/11/estatuaria-funeraria-o-no.html

[13.12.2020] TELLER DE APRECIACION DEL ARTE. http://juanferliga.blogspot.com/2017/06/analisis-de-la-obradanae.html [22.11.2020] TEO

PALACIOS.

https://teopalacios.com/el-juicio-de-paris-sus-precedentes-y-terribles-consecuencias/

[26.11.2020] TIPOS DE ARTE. https://tiposdearte.com/arte-clasico-que-es/ [10.08.2020] UNIVERSIDAD FRANCISCO MARROQUÍN. https://educacion.ufm.edu/william-adolphe-bouguereau-elrapto-de-psique-oleo-sobre-tela-1895/ [28.11.2020] UNIVERSITAT

DE

VALÈNCIA.

https://www.uv.es/mahiques/ENCICLOPEDIA/TICIÀ/Danae.pdf

[22.11.2020] WAHOOART. https://es.wahooart.com/@@/8XZP49-Charles-Le-Brun-Dédalo-e-Ícaro [12.12.2020] WAHOOART. https://es.wahooart.com/A55A04/w.nsf/O/BRUE-8BWTYQ [12.12.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Amoret [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Canova [20.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Apol·lo_i_Dafne_(Bernini) [08.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Art [10.08.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Le_Brun [12.12.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Dànae_rebent_la_pluja_d%27or [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_l%27art [10.08.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Pieter_Fris [05.12.2020]

85

WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Psique_reviscolada_pel_petó_de_l%27amor [28.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/Ticià [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://ca.wikipedia.org/wiki/William-Adolphe_Bouguereau [28.11.2020] WIKIPEDIA.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Charles_Le_Brun_-_Daedalus_and_Icarus_-

_WGA12535.jpg [12.12.2020] WIKIPEDIA.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Danae_gold_shower_Louvre_CA925.jpg

[22.11.2020] WIKIPEDIA. https://en.wikipedia.org/wiki/Louis-Jean-François_Lagrenée [28.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Lord_Frederick_Leighton_FLL006.jpg [12.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Annie_Swynnerton [28.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Allegri_da_Correggio [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Canova [20.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Arte_de_la_Antigua_Grecia [11.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Arte_de_la_Antigua_Roma [12.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Arte_y_cultura_clásicos [11.08.2020] [12.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Camille_Corot [5.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Caravaggio [20.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Dánae_(Klimt) [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Dánae_recibiendo_la_lluvia_de_oro_(Ticià) [22.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Dante_Gabriel_Rossetti [15.11.2020]

86

WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Dioses_olímpicos#:~:text=Zeus%2C%20Hera%2C%20Poseidón%2C%20Ares ,variables%20que%20completaban%20la%20docena. [20.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/El_Juicio_de_Paris_(Enrique_Simonet) [26.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/El_rapto_de_Psique [28.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_Simonet [26.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Eva_Prima_Pandora [15.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Francesco_Albani [26.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Gian_Lorenzo_Bernini [08.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Hércules_lucha_contra_la_hidra_de_Lerna [18.12.2020] WIKIPEDIA.

https://es.wikipedia.org/wiki/Historia_del_arte

[11.08.2020] [12.08.2020] [13.08.2020]

[14.08.2020] [15.08.2020] [16.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Cousin_el_Viejo [15.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/John_William_Waterhouse [08.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Joseph_Lefebvre [15.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/La_cabeza_de_Medusa [20.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/La_muerte_de_Eurídice [05.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Moldeo_a_la_cera_perdida [23.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Neoclasicismo [14.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Odilon_Redon [15.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Pablo_Rubens [20.11.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Perseo_con_la_cabeza_de_Medusa [20.11.2020] 87

WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Renacimiento [13.08.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Sirena#Sirenas_en_la_mitología_griega_y_romana [13.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Theodor_van_Thulden [08.11.2020] WIKIPEDIA.

https://es.wikipedia.org/wiki/Ulises_y_las_sirenas_(cuadro_de_John_William_Waterhouse)

[13.12.2020] WIKIPEDIA. https://es.wikipedia.org/wiki/Arte_de_la_Edad_Moderna [13.08.2020]

88