Ciutadans núm 10 2013

ciutadans 2013 · núm 10

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

Construir Europa des de les fronteres

El capitalisme andorrà

Continguts

Editorial

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra

El capitalisme andorrà

Mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Una altra cara de la realitat social

Construir Europa des de les fronteres

Agenda

Ciutadants Revista anual 2013 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. Juan Manuel Trillo, Carles Torres, Diana Oliveira, Valentí Roure, Nora Haddad, Estel Margarit.

Correcció lingüística: Pites Roure

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor. Fotografia portada: Gustavo Subilibia. Fotografia interiors (pàgines: 5, 9, 11, 12, 14, 15, 31): Gustavo Subilibia.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.

Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals Investigadores: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez i Meritxell Moya · Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez. Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra. Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

EDITORIAL Des de fa dos anys, el CRES està treballant en l’estudi sobre la convivència entre alumnes a tots els centres escolars d’Andorra.

investigació similar a Andorra, tenint en compte les particularitats que té com a petit país i les especificitats dels seus sistemes educatius.

Últimament, els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta qüestió, que ha esdevingut un tema de preocupació. Els problemes de convivència entre escolars no són nous, sempre han existit, encara que no hi ha dades quantitatives del grau que tenien, però sí que és veritat que actualment cada cop hi ha més consciència dels perills, sobretot de situacions extremes com l’anomenat bullying o assetjament escolar.

Així, la metodologia que s’ha aplicat és la que han utilitzat altres investigacions sobre la mateixa temàtica, com la que ha fet servir el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya per a l’Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya, curs 2005-2006. En el cas d’Andorra tenim el privilegi de poder enquestar la major part de l’univers a analitzar, és a dir, gairebé tots els alumnes de primera i segona ensenyança d’Andorra.

A finals de la dècada dels 90 es van fer diversos estudis i investigacions sobre aquest tema a Espanya, França i la resta d’Europa, en àmbits geogràfics i escolars variats, i tots ells subratllen la necessitat de donar importància a aquest fenomen que atempta contra els drets dels infants i els adolescents, en un marc jurídic en què precisament es protegeix la dignitat i la integritat física i moral de les persones.

Pensem que aquest treball ens aportarà dades que són molt valuoses per entendre millor els problemes de convivència i que obren el camí per poder fer altres estudis, sobretot de caire més qualitatiu, per complementar i aprofundir el coneixement d’aquesta realitat al nostre país. D’altra banda, serà molt interessant poder repetir aquest treball d’aquí a uns anys i valorar-ne l’evolució.

Aprofitant tot el coneixement i les dades que ens aporten els estudis d’altres països, vam creure convenient fer una

Aquest treball es farà públic a principis de l’any 2014, i el podreu trobar a la pàgina web del nostre centre.

LLENGUA I IDENTITAT EN EL CONTEXT PLURILINGÜÍSTIC I MULTICULTURAL D’ANDORRA1 Les últimes dècades hem estat testimonis d’un increment notable del contacte i l’heterogeneïtat de les llengües, les cultures i les identitats. Tal com afirma Bauman (1998), la «mobilitat humana» s’ha convertit en una de les característiques estructurals principals de les nostres societats, i la pluralització de les formes de vida n’és una de les principals conseqüències (Berger i Luckmann, 1997). La mobilitat, imprescindible per poder ser al costat dels centres de creació i distribució de la riquesa, s’ha convertit en quelcom necessari per progressar i tirar endavant els projectes de vida dels individus (Bauman, 1998). Aquesta mobilitat comporta una diversitat de formes culturals (llengua, religions, creences, valors...) en contacte. En aquest sentit, doncs, cada vegada trobem un món més divers lingüísticament, identitàriament i culturalment (Vila, Siqués i Roig, 2006). Un espai multiètnic en què cada llengua tendeix a ocupar una posició determinada i a desenvolupar funcions socials diferenciades. En aquesta recerca de l’espai propi de cada llengua, sovint es generen conflictes polítics i culturals fruit de les llengües en contacte i de la negociació

Autora: Estel Margarit Viñals Sociòloga investigadora del CRES de l’Institu d’Estudis Andorrans

per ocupar determinats espais o territoris (Esteban, Nadal i Vila, 2007). El Principat d’Andorra és un exemple clar d’aquesta realitat en què conviuen grups lingüístics diversos i en què cada llengua ha anat buscant la seva posició i la seva funció social2. Però alhora la llengua és, i de manera especialment intensa en terres andorranes, un motiu de cohesió social i de conflicte o separació. Té la important funció de ser una «marca social» (Esteban, Nadal i Vila, 2007) que permet objectivar les diferències i les similituds entre els grups que conviuen en el mateix espai. Com afirma Maalouf (1999), les llengües no són entitats estàtiques i fixes que s’associen a determinades identitats també perennes, sinó que llengua i identitat són fruit de les característiques socioculturals de les persones, les tradicions, les creences o les conviccions que estan en contacte. En aquest sentit podem dir que ens movem entre diverses tradicions culturals, llengües en contacte i creences en moviment. El resultat d’aquesta barreja és la identitat de l’època postmoderna.

1. Aquest article pren com a referència bàsica la recerca d’E. Margarit (2012) L’escenari sociolingüístic dels joves escolars a Andorra, ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila (2010-2012), Govern d’Andorra, Ministeri d’Educació i Cultura, Servei de Política Lingüística. Actualment aquest estudi es pot consultar a la pàgina web del Servei de Política Lingüística d’Andorra (<http://www.catala. ad/index.php?limitstart=5>). 2. En la recerca L’escenari sociolingüístic dels joves escolars d’Andorra (2012) s’analitza detalladament, a través de la percepció dels joves, la funció, l’ús i l’espai social que ocupen les principals llengües en contacte.

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra

Tenint en compte aquests elements, ens preguntem pel cas concret d’Andorra i per com, des del punt de vista del col·lectiu d’escolars3, hem d’entendre la relació entre llengua i identitat. Les respostes a una de les preguntes («Amb quina o quines llengües t’identifiques?») de l’enquesta de l’estudi L’escenari sociolingüístic dels joves escolars d’Andorra (2012) ens mostren que si bé cada una de les nacionalitats presents entre els escolars tendeix a identificar-se amb la llengua que culturalment li és pròpia (el castellà per als espanyols, el francès per als francesos...), si valorem el conjunt de les respostes i les creuem amb la nacionalitat de l’escolar, comprovem que entre la població escolar andorrana, o com a mínim entre una part important d’aquesta població, hi ha integrada una visió plural dels elements que la defineixen, elements com la llengua sentida com a pròpia, que consideren que és tant la seva llengua materna com la que utilitzen o han après al Principat. En aquest sentit, doncs, veiem que predomina una identificació lingüística plural, mostra de l’heterogeneïtat lingüística i cultural en què viuen aquests joves. Concretament, un 24% dels enquestats4 considerava com a llengua o llengües d’identificació el català i el castellà, un 21% optava per «només català» i un 19% per la combinació del català, el castellà i una tercera llengua (francès, portuguès, anglès...). Per nacionalitats trobàvem que entre els andorrans i els espanyols predominava l’opció «català i castellà» (28% i 36%, respectivament); entre els alumnes francesos, un 25% va optar per escollir la combinació de castellà i francès i un 22% considerava com a llengües pròpies el català i el francès conjuntament; un 35% dels alumnes portuguesos considerava com a llengües pròpies tant el castellà com el portuguès i un 21% escollia el català, el castellà i una tercera llengua (principalment el portuguès).

3. Un col·lectiu que ha estat socialitzat en un context lingüístic plural i multicultural. 4. L’enquesta a partir de la qual es desenvolupa aquest estudi l’han respost 2.551 alumnes dels diferents sistemes educatius d’Andorra, que significa un 90% del total dels escolars de secundària del curs 2012.

L’enquesta també ens permet aportar una altra dada que ens confirmaria la hipòtesi plantejada anteriorment segons la qual no sempre hi ha una correspondència entre la nacionalitat de l’alumne i el sentiment identitari. Com afirma Maalouf (1999), l’ésser humà es mou entre diverses cultures, creences i llengües en contacte que acaben definint una identitat plural i plàstica en contínua redefinició. Si aquesta hipòtesi és vàlida en general per als individus de les societats postmodernes, ho és encara més quan parlem de joves que viuen en un context plurinacional i multicultural com l’andorrà.

Així doncs, vèiem que si bé cada identitat s’associa majoritàriament a una llengua, no ho fa de manera exclusiva. En aquest sentit, i per posar un exemple, un 84% dels alumnes que havien dit que se sentien andorrans s’identificaven amb el català, però entre aquests també en trobàvem que ho feien amb el francès (76%), amb el castellà (69%) i amb el portuguès (52%). Aquesta situació es repetia per a totes les nacionalitats destacades. Aquestes dades són, doncs, una mostra més de l’heterogeneïtat que predomina a Andorra i que, al nostre parer, és el tret distintiu que la caracteritza i que alhora l’enriqueix. Un altre aspecte important que cal destacar en relació amb la identitat i la llengua a Andorra és la construcció del sentiment identitari andorrà i dels elements que el configuren. Comas d’Argemir i Pujadas (1997) realitzen en aquest sentit un important treball etnogràfic en el qual, entre altres qüestions, analitzen com el procés de modernització, els canvis en l’estructura social d’Andorra i el creixement demogràfic porten a la necessitat social de definir i defensar la identitat nacional andorrana davant la gran presència de residents

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra

A partir dels resultats que es van obtenir, podem donar per confirmada la hipòtesi segons la qual el sentiment identitari d’una persona respon a multitud de factors que s’interrelacionen i retroalimenten, com ara la influència de la llengua materna, el lloc de naixement, la nacionalitat... Quan aquest sentiment identitari es desenvolupa en contextos plurinacionals i pluriculturals, però alhora en un marc social que tendeix a la segmentació social com és el cas d’Andorra, ens trobem davant d’una construcció identitària particularment complexa que dóna lloc a multitud de lectures pel que fa a la creació de la línia divisòria imaginària entre els andorrans i els forans. En aquest sentit, es fa difícil dir quin dels elements que comunament acceptem que configuren l’andorranitat té un pes més important.

estrangers. El procés de construcció nacional ha de ser entès, doncs, com afirmen aquests autors, com una defensa de caràcter simbòlic de la comunitat d’origen andorrà alhora que funciona com a mecanisme de protecció dels privilegis d’aquests individus en un context en què la població autòctona esdevé numèricament minoritària. Dins d’aquesta construcció identitària, la llengua catalana adopta un paper fonamental, i aquesta importància es manifesta, per exemple, a través de l’oficialitat del català en terres andorranes o de la creació d’un sistema escolar propi. Ara bé, quins són els elements que, per als joves d’Andorra, configuren la identitat andorrana en el context plurilingüístic i multicultural en què viuen i s’han socialitzat? Per a un 50% dels enquestats el 2012, el sentiment d’andorranitat derivava d’haver nascut al Principat; un 41% posaven l’accent en el fet de viure al país des de molt petits; un 40% optava per l’element lingüístic (parlar català), i un 37% relacionava el sentiment identitari amb el fet de tenir la nacionalitat andorrana. Tenint en compte que aquesta pregunta era de resposta múltiple,5 vam poder observar que de fet un 34% dels alumnes havien escollit més d’una resposta. D’aquesta manera trobàvem alumnes que consideraven que per sentir-se andorrans era necessari, per exemple, haver nascut a Andorra i parlar català, o parlar català i viure-hi des de petits, o tenir la nacionalitat andorrana i haver nascut a Andorra...

Aquest seria el cas del paper o el pes del català en la configuració del sentiment d’andorranitat. Com hem vist, entre els enquestats del 2012 aquesta opció va ser escollida per un 40%, ja fos de forma exclusiva o acompanyada d’altres elements. En els grups de discussió organitzats en el treball de camp Joves i llengües d’Andorra (Margarit i Monné, 2010) vam poder veure que, a l’hora de valorar el paper del català o el pes que té dins la identitat andorrana i la seva configuració, no hi havia un sol discurs dominant, sinó la convivència de com a mínim dos discursos divergents. D’una banda, trobàvem joves que manifestaven els seus dubtes sobre el pes real del català dins d’aquesta identitat, ja que consideraven que no era un element tan bàsic, alhora que qüestionaven que parlar català a Andorra tingués a veure amb el fet de sentir-se andorrà. D’altra banda, vèiem que per a alguns joves el català era un element bàsic i indeslligable de la identitat andorrana. Si tenim en compte aquestes divergències, i el fet que parlar català no va obtenir el percentatge més alt en el qüestionari realitzat a L’escenari sociolingüístic dels joves escolars d’Andorra (2012), podem reprendre la hipòtesi de la coexistència de dos visions en certa manera confrontades sobre els elements que configuren la identitat andorrana. Una de les visions defensaria el català com a element bàsic en aquesta identificació, coincidint amb un discurs de caràcter assimilacionista de la integració dels immigrants a Andorra, i l’altra es basaria més en elements d’interacció constants entre una població caracteritzada per la pluralitat nacional i lingüística. Aquestes observacions coincideixen en certa manera amb el discurs d’autors com Fernández (2000), que consideren que la parla i els usos lingüístics d’una llengua són sem-

5. Els alumnes tenien la possibilitat d’escollir una o més opcions de resposta

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra

pre origen d’un determinat tipus específic d’identitat social que podem denominar identitat lingüística. Si observem la societat podem veure que existeix una identitat social específica el contingut de la qual és purament lingüístic. És a dir podem trobar individus que poden sentir que pertanyen a un determinat col·lectiu que parla de la mateixa manera que ells (sentir-se andorrans pel fet que parlen català i s’identifiquen amb aquesta llengua). Ara bé, com assenyala Fernández, si considerem una relació directa i necessària entre la llengua i la identitat ètnica o nacional d’un col·lectiu, podem caure en un reduccionisme, ja que estem identificant la identitat ètnica o nacional d’un col·lectiu amb la identitat lingüística. Aquest seria el cas de joves portuguesos o francesos que no s’identifiquen amb la seva llengua materna o no ho fan exclusivament, o bé d’aquells andorrans que poden sentir-se identificats amb el català però sense oblidar el castellà o el francès.

per Lapresta i Huguet cal tenir en compte que el fet que una llengua vagi més enllà de la seva funció comunicativa i es converteixi en un símbol d’identitat ètnica o nacional s’ha d’entendre com una relació socialment construïda, que té l’origen en una determinada tradició de pensament i que persegueix uns objectius concrets. Tenint en compte aquest punt de vista, i acceptant que moltes vegades, efectivament, es dóna aquesta relació entre identitat lingüística i identitat nacional o ètnica, hem de preguntar-nos quin és el paper que adopta una llengua en la construcció d’una identitat ètnica o nacional en les situacions o contextos en els quals la llengua es converteix en la font d’aquesta identitat. De nou, en el cas d’Andorra hauríem d’analitzar com ha estat tradicionalment el procés d’andorranització, i per tant quines característiques socials, econòmiques, demogràfiques i polítiques hi ha hagut al darrere d’aquesta identificació.

En altres paraules, com assenyalen Lapresta i Huguet (2006), la llengua sempre és font o origen d’un determinat tipus específic d’identitat social, la identitat lingüística, però no necessàriament és també l’origen d’un altre tipus d’identitat social com l’ètnica o nacional. Aquesta diferenciació que estableixen els autors no comporta que no s’accepti que existeixin molts col·lectius ètnics o nacionals en els quals la llengua s’ha convertit en la font de la seva identitat. Ara bé,

Així doncs, hem d’entendre la identificació identitària dels joves escolars d’Andorra des d’una perspectiva global, heterogènia i altament plàstica que trenca l’esquema teòric rígid utilitzat tradicionalment i que lliga els individus d’un país determinat a una llengua, a una nacionalitat i a una identitat. Els processos identitaris en contextos multiculturals i plurilingüístics són força més complexos que aquest tipus d’esquemes reduccionistes.

BIBLIOGRAFIA • BAUMAN, Z. (1998). Globalization: The human consequences. Cambridge: Polity Press. • BERGER, P. L.; LUCKMANN, T. (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Barcelona: Paidós. • COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Afers Socials i Cultura; Barcelona: Alta Fulla. • ESTEBAN, M.; NADAL, J. M.; VILA, I. (2007). «El papel de la lengua en la construcción de la identidad: un estudio cualitativo con una muestra multicultural». Glossa. An Ambilingual Interdisciplinary Journal, 2, p. 23-53. • FERNÁNDEZ, M. A. (2000). «Cuando los hablantes se niegan a elegir: monolingüismo e identidad múltiple en la modernidad reflexiva». Estudios de sociolingüística, vol. 1, núm. 1, p. 47-58. • LAPRESTA, C.; HUGUET, A. (2006). «Identidad colectiva y lengua en contextos pluriculturales y plurilingües. El caso del Valle de Arán (Lleida, España)». Revista Internacional de Sociología (RIS), vol. LXIV, núm. 45 [setembre-desembre 2006]. • MAALOUF, A. (1999). Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana. (Obertures; 4) • MARGARIT, E.; MONNÉ, A. (2010). Joves i llengües a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2006. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística; Premsa Andorrana. • MARGARIT, E. (2012). L’escenari sociolingüístic dels joves escolars a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2010-2012. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística. • VILA, I.; SIQUÉS, C.; ROIG, T. (2006). Llengua, escola i immigració: un debat obert. Barcelona: Graó.

EL CAPITALISME ANDORRÀ Andorra és un país amb sort. Per començar, una part considerable dels impostos els aporten visitants i turistes. Si comparem el nombre anual de turistes amb la població local en els 213 països que figuren en les estadístiques del Banc Mundial, veiem que Andorra és el país del món amb més turistes en relació amb els habitants que hi resideixen. Aquesta proporció és de 25 vegades, mentre que la de Mònaco, que seria el següent país en aquesta classificació, és de 8. Les illes del Carib quedarien ben lluny d’aquests nivells. Només la regió administrativa de Macau, al sud de la Xina, té una proporció comparable a la d’Andorra. I això sense tenir en compte el nombre de visitants que no pernocten al país, que el 2011 va ser d’uns 6,5 milions de persones, enfront dels dos milions que sí que ho van fer (aquests últims són els que es consideren turistes). Encara considerant que l’estada mitjana al Principat és més curta que als països veïns, unes 2,6 nits per persona, contra 9,2 a

Espanya i 6,7 a França, Andorra continua superant àmpliament aquests dos països quant a l’aportació relativa que representa el turisme a la riquesa nacional. Això explica que tradicionalment Andorra no hagi hagut de recórrer a la tributació sobre els salaris i els beneficis. El 2011, el 86% dels ingressos de l’administració central van provenir de la imposició indirecta, o sigui sobre productes i serveis, i només un 2% de la tributació directa. Andorra també ha tingut la sort, o l’encert, de no haver-se venut les «joies de la corona». El Principat manté un model econòmic en el qual sectors estratègics com les telecomunicacions i l’energia elèctrica estan sota control públic. Aquesta presència pública en sectors clau conviu amb la voluntat popular d’evitar una excessiva intromissió de l’Estat en l’economia. Els darrers trenta anys, els governs de la majoria de països europeus han posat a la venda les seves participacions en empreses públiques de telefonia, electricitat, gas i altres serveis, amb l’argument que la gestió privada és més eficient. Però la gestió privada ha portat moltes empreses i bancs al desastre. Cal recordar que la banca islandesa havia estat pública fins al 2000 i que en només vuit anys va aconseguir la proesa de causar la fallida, en sentit literal, de les finances de l’illa de gel. Es pot argumentar que la venda d’actius permet als Estats reduir el seu deute i, doncs, pagar menys interessos. No obstant això, no és gaire encertat, quan hi ha altres solucions a l’abast, vendre actius per pagar deutes, perquè les rendes que proporcionen les participacions empresarials acostumen a incrementar-se amb el temps. Per exemple, imaginem que es vol cancel·lar un deute de mil milions d’euros, que representa uns interessos de cinquanta milions d’euros l’any, amb la venda d’unes accions del mateix import que proporcionen uns dividends de cinquanta milions d’euros l’any. Al cap de vint anys, amb un creixement dels dividends del 7% anual, les accions donaran una renda anual de 193 milions d’euros. Potser a curt termini sembla racional vendre actius, però amb una perspectiva de llarg termini no ho és. És preferible reduir el deute racionalitzant la despesa o incrementant els ingressos corrents.

Autor: Carles Torres Economista

El capitalisme andorrà

Allò que és veritablement eficient, per a les arques de l’Estat, és vendre accions a un preu elevat, aprofitant els moments de més eufòria borsària... Per exemple, poc després que el govern britànic privatitzés bona part de les empreses públiques del país, va tenir lloc el crac del 1987. La qüestió és que la borsa permet vendre les accions d’una empresa molt per sobre del seu valor comptable. D’aquesta manera, els governs obtenen un bon grapat de diners i els inversors particulars compren accions sobrevalorades. Però els governs, els més hàbils de tots els venedors de fum, s’ho gasten tot ben aviat i després es queden sense una important font d’ingressos. A Andorra això no ha passat. Potser respon a una visió estratègica o potser és perquè el país no disposa de mercats financers desenvolupats que permetin vendre accions per sobre del valor real. O potser es deu a la manca de necessitat de crear un model de «capitalisme popular» que allunyi el perill del comunisme o del socialisme combatiu, ja que aquí mai no ha existit aquesta por que tant ha sacsejat el cos dels governants europeus (en tot cas, allò que mai els ha fet por és jugar amb els estalvis dels ciutadans). Posem l’exemple de Telefónica. El 1997, el govern espanyol es va vendre el 21% d’aquesta companyia per 3.786 milions d’euros. L’operació va merèixer la distinció Deal of the Year (Negoci de l’any) per part de la prestigiosa publicació Corporate Finance el desembre del 1997. Però aquells 3.786 milions d’euros s’han evaporat. Si l’estat espanyol no s’hagués venut aquella participació, avui estaria ingressant 1.300 milions

d’euros anuals a compte dels beneficis de la companyia. Cada tres anys, tornaria a tenir tot allò que va ingressar d’una sola vegada. I, quina casualitat, un any després de la col·locació de les accions, va tenir lloc el crac del 1998 i, una mica més tard, el cicle baixista de 2000-2002, que va afectar amb duresa les empreses tecnològiques (és clar que la venda d’accions per part dels governs és el millor predictor de cracs borsaris). Així que el «negoci de l’any» va ser un «mal negoci secular», tant per a l’estat espanyol com per als inversors. Com que Telefónica ha tingut una evolució borsària força negativa, podem comprovar la diferència entre invertir en borsa i invertir en empreses. Podem constatar igualment la paradoxa que si bé els estats són molt astuts venent les seves participacions empresarials a preus sobrevalorats als ciutadans, a llarg termini es demostra el mal negoci que fan. Podríem parlar també de Gas Natural, Endesa, Argentaria, Trasmediterránea, Inespal... Un cas flagrant és la participació del 100% a Enagas que el govern d’Espanya es va vendre per 392 milions d’euros entre el 1994 i el 1997. El 2012 aquesta companyia va obtenir uns beneficis de 543 milions d’euros i va pagar com a impost de societats 163 milions d’euros: en només un any, l’estat espanyol va deixar d’ingressar 380 milions d’euros, o sigui gairebé tot allò que va obtenir amb la venda de la companyia. Els ingressos patrimonials dels estats o de les corporacions locals, és a dir, les rendes que obtenen els ens públics de les seves participacions en empreses públiques o de béns

El capitalisme andorrà

gairebé equivalen a les retallades en serveis bàsics per a la ciutadania i, per tant, poden ser considerats els responsables que la recessió s’hagi convertit en una depressió econòmica per a una àmplia capa de la població. La raó del bon comportament dels bancs la podem atribuir en part a la tradicional prudència dels banquers del país, però hi ha sospites raonables que l’aïllament d’Andorra respecte als circuits financers internacionals ha evitat que la globalització malmetés el judici d’aquests banquers.

patrimonials, són considerats els «últims de la fila» entre els ingressos públics a causa del seu pes relativament intranscendent respecte al total d’ingressos. Tanmateix, és clar que si l’estat espanyol no hagués malvenut el seu patrimoni, una part de les recents retallades en sanitat, educació i investigació no haurien estat necessàries. La venda dels seus drets a Telefónica, Repsol, Endesa, Enagas i Gas Natural, a l’administració central espanyola li representa ara una pèrdua d’uns 4.300 milions d’euros anuals. Els ingressos patrimonials del Govern d’Andorra van ser d’uns 13 milions d’euros l’any 2012. Es dóna la circumstància que aquest import en relació amb el PIB andorrà equival a tot allò que el país veí deixa d’ingressar cada any per aquest concepte en relació amb el seu PIB. En el cas d’Andorra, aquests ingressos permeten finançar, per exemple, totes les prestacions familiars (8 milions d’euros el 2013). Un altre aspecte en el qual Andorra destaca positivament respecte al nostre entorn és que no ha necessitat rescatar cap banc. Recordem que a molts països els ajuts a la banca

De fet, els bancs andorrans no sols no han necessitat cap injecció de diners públics, sinó que contribueixen a les arques de l’Estat en una proporció molt més gran que la de les entitats financeres de la major part de països, i això malgrat que els bancs andorrans no han pagat tradicionalment impostos sobre els beneficis, sinó un impost indirecte. Al nostre país existeix un tipus impositiu indirecte general que grava els productes i serveis, que és del 4,5%. Hi ha un tipus reduït, de l’1%, per a béns bàsics com aliments i llibres, i un altre de superreduït del 0% per a sanitat, educació i arrendaments d’habitatges. I també n’hi ha un d’incrementat, del 9,5%, aplicable únicament als serveis financers. En canvi, a Espanya hi ha un tipus general de l’IVA del 21%, un tipus reduït del 10% per a l’habitatge i l’hostaleria, i un de superreduït del 4% per a béns bàsics com aliments o llibres (que probablement l’any que ve pujarà al 10%), mentre que la major part dels serveis bancaris n’estan exempts, igual que a la resta de països de la Unió Europea. Davant la necessitat de posar al dia el seu model fiscal, Andorra aposta per la simplicitat: un tipus impositiu del 5% per a les rendes (del treball i del capital) d’entre 24.000 euros i 40.000 euros anuals, i del 10% per a les rendes superiors a 40.000 euros, amb una exempció dels primers 3.000 euros de rendes del capital. Aquests tipus impositius queden ben lluny del 40% o 50% que són aplicables a partir de determinats trams de renda a la gran majoria de països i que no els han evitat incórrer en dèficits recurrents, deutes públics insostenibles i alts nivells de pobresa i desigualtat. Es diu que aquestes taxes proporcionals atempten contra el principi de la progressivitat impositiva. És a dir, qui guanya 40.000 euros per any pagarà 4.000 euros i qui guanya 400.000 euros, pagarà 40.000 euros, mentre que amb un tipus progressiu aquest últim pagaria fins a 200.000 euros. Però la progressivitat potser ha portat a una forta càrrega fiscal sobre les rendes mitjanes i altes, mentre que ha propi-

El capitalisme andorrà

ciat la creació de figures legals que donen a les rendes molt elevades i als grans patrimonis condicions encara més avantatjoses que els paradisos fiscals, com ara les societats patrimonials o les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable). Els beneficis d’aquestes darreres tributen només a l’1% en l’impost de societats, mentre que el tipus general d’aquest impost és del 30% i del 25% en el cas de les pimes. Així, ens trobem amb països en què les societats que generen llocs de treball tenen una tributació molt elevada mentre que les societats que només gestionen patrimonis gairebé no contribueixen a hisenda. Fins a l’any 2010, els accionistes de les SICAV podien vendre les seves participacions i obtenir plusvàlues sense pagar impostos, amb la maniobra lícita de fer una reducció de capital social equivalent a la retirada de diners: un típic exemple de la picaresca, emparada per la llei, a què dóna lloc la creació de règims fiscals privilegiats que una minoria reclama per no ser «víctima» de les condicions aplicables a la majoria. A Espanya, aquestes societats necessiten cent socis per constituir-se. A la pràctica, les entitats financeres s’encarreguen de crear una SICAV a mida d’un gran patrimoni amb 99 socis d’«acompanyament», anomenats «mariachis”. A Andorra, aquesta estructura també existeix, però el seu cost de constitució és la cinquena part i el seu capital mínim és la meitat que al país veí, i es pot crear a partir d’una sola persona, de manera que és més assequible i no cal recórrer a homes de palla. La seva fiscalitat sobre els beneficis és nul·la, de manera que es manté el greuge comparatiu que s’aplica a altres països, però aquest greuge és inferior en el cas d’Andorra gràcies al millor tractament fiscal a les societats en general. Tanmateix, no deixa de ser curiós que al mateix temps que Andorra va deixant de ser un paradís fiscal segons les definicions a l’ús, es converteix en un paradís fiscal per a les grans fortunes semblant als que ja existeixen en els països del nostre entorn, una exigència imposada per la progressiva inserció del nostre país en el món global. Andorra sempre s’ha preat d’incentivar l’esperit empresarial. No obstant això, hi ha un aspecte en el qual la realitat desmenteix aquesta declaració d’intencions: l’elevada cotització que els autònoms han de pagar a la seguretat social, fins i tot després de les favorables modificacions que es van introduir el juliol d’aquest any. Andorra i Espanya són dels països que tenen un model fiscal més regressiu per als treballadors i empresaris autònoms. En ambdós països, aquests professionals han de pagar una quota a la seguretat

social d’uns 300 euros mensuals. Al Principat, la quantitat es redueix a 200 euros mensuals si el resultat anual és inferior als 12.000 euros. Això encara representa 2.400 euros anuals, el 20% dels beneficis, o una proporció encara més elevada si els beneficis són inferiors al límit indicat. Però la cotització general és de 400 euros mensuals quan els ingressos superen els 24.000 euros anuals. Això implica, per exemple, que un autònom que guanyi un milió d’euros l’any només ha de pagar 4.800 euros anuals de quotes socials, un 0,48% dels seus beneficis: no s’aplica la proporcionalitat simple que es pretén aplicar a l’impost sobre la renda. En aquest cas, el model impositiu no és gaire eficient perquè, d’una banda, implica una càrrega excessiva sobre les rendes moderades i d’altra banda significa una pèrdua significativa d’ingressos per a la seguretat social en no gravar percentualment, encara que sigui de manera moderada, les rendes més elevades. Malgrat que podem considerar Andorra una nació afortunada, ens trobem també que és un dels països del món on

El capitalisme andorrà

més ha caigut la renda nacional els últims anys. Prenent de nou les dades del Banc Mundial, del 2007 al 2011 el PIB del Principat va caure un 15%, només per sota de l’arxipèlag caribeny d’Antigua i Barbuda i de Letònia, i igual que l’atribolada Grècia. Això té a veure, en part, amb la davallada de l’11% del nombre de turistes en aquest període, però sobre tot al retrocés d’un 36% de la construcció privada i d’un 25% dels beneficis del sector financer, que té un pes relatiu en l’economia nacional molt més elevat que en la gran majoria de països. De ser considerada una terra d’oportunitat per a la gent de fora, avui molta gent de dins creu que Andorra és un país amb manca d’oportunitats. S’ha de dir que el concepte d’oportunitat no té ben bé el mateix significat que en el passat: abans volia dir trobar un lloc de treball (encara que no fos qualificat) o fer riquesa. Avui, és la possibilitat de treballar en allò que un vol o per allò que s’ha preparat de manera específica. Per aquest motiu, avui dia un país amb oportunitats és aquell que crea llocs de treball qualificats. El fet de no tenir mercats financers desenvolupats potser ha ajudat que l’Estat andorrà no s’hagi malvenut les joies de la corona però té, en contrapartida, l’inconvenient de no per-

metre a les empreses del país emetre títols de deute que puguin ser adquirits directament per estalviadors i inversors. Crida l’atenció el fet que les empreses privades andorranes poden emetre accions però no obligacions, mentre que en pràcticament qualsevol lloc del món desenvolupat sí que ho poden fer. Hi ha ocasions en què a una empresa li convé més un finançament bancari, però en d’altres, sobretot si obté una elevada rendibilitat del seu capital, li convé més emetre bons o obligacions, una mancança que resta eficiència i capacitat inversora a les empreses del país. Paradoxalment, l’obertura econòmica no planteja aquesta possibilitat. Si bé Andorra s’ha vist beneficiada pel seu relatiu aïllament del món globalitzat i pel fet de no tenir borsa de valors, no ha estat al marge de la tendència global als projectes desproporcionats d’infraestructures. Les obres més destacades en aquest sentit han estat el Túnel del Pont Pla (amb un cost de 43 milions d’euros enfront dels 11 milions previstos), el Túnel dels Dos Valires (que va costar 160 milions d’euros mentre que s’havia pressupostat per 71 milions) i la primera fase de la desviació de Sant Julià, que ha costat 80 milions d’euros. El cost total d’aquestes infraestructures equival a l’11% del PIB andorrà. En termes relatius, és gairebé tres vegades tot allò que Espanya ha invertit en el tren d’alta

El capitalisme andorrà

velocitat, que és el 4% del PIB, i que tampoc no ha destacat per la seva rendibilitat econòmica. Tot i que no es pot negar la utilitat d’aquestes obres, el seu cost ha estat superior a la capacitat del país i ha generat un fort increment de l’endeutament públic. De tota manera, amb el marc fiscal actual, l’Estat hauria de tenir prou recursos per fer front a les seves despeses sense generar nous dèficits. La recaptació del 2012 de l’impost de societats i de l’impost d’activitats econòmiques va ser de 16 milions d’euros amb un tipus impositiu del 5% per ser el primer any que s’aplicava. Aquest any, amb el tipus del 10%, cal esperar una recaptació equivalent a l’1,25% del PIB, ben a prop de l’1,5% del PIB que va recaptar l’estat espanyol el 2011 per aquest concepte amb tipus impositius d’entre el 25% i el 30%. De fet, al país veí el tipus impositiu efectiu sobre societats va ser de només l’11,6% sobre els beneficis, a causa de les desgravacions i de la compensació de resultats negatius d’altres anys. Quant hauria de recaptar Andorra amb els gravàmens sobre la renda? L’administració central espanyola recapta un 15,5% del PIB entre l’impost de societats, els impostos indirectes i l’IRPF. El Govern d’Andorra recaptarà aproximadament un

11,8% enguany amb les dues primeres figures impositives i la petita part d’impostos directes (no societaris) que ja ingressa. Però Espanya gasta un 2,6% anual del PIB en prestacions d’atur. Posem que Andorra volgués crear un fons per a l’atur equivalent al 0,5% anual sobre el PIB. Llavors, com que té més recaptació via imposició indirecta i té menys despesa per prestacions d’atur, li seria suficient una imposició de la renda equivalent a l’1,1% del PIB, mentre que Espanya ha de recaptar l’equivalent del 7,1% del seu PIB per aquest concepte. I això ho pot aconseguir Andorra amb una imposició indirecta i directa molt inferiors a les d’Espanya. En resum, el capitalisme andorrà és un model econòmic que aposta per la lògica econòmica i la simplicitat, amb certes incoherències, i en la mesura del que és possible en un món que tendeix per inèrcia a la irracionalitat. És un model que manté un equilibri sense prejudicis ideològics entre la intervenció de l’Estat i la llibertat de mercat. És un model que, paradoxalment, s’ha vist afavorit pel seu relatiu aïllament respecte a l’economia global. És un model que té la capacitat de ser sostenible a llarg termini. Però és també un model que preserva encara maneres de fer que limiten les oportunitats a empreses i individus.

LA MOBILITAT GEOGRÀFICA I SECTORIAL DELS TREBALLADORS DEL SECTOR DE L’HOTELERIA A ANDORRA La mobilitat dels treballadors és un problema molt present en el sector de l’hoteleria. Molts autors de camps disciplinaris diferents han estudiat aquest fenomen amb la finalitat d’entendre’l i poder-lo moderar. Tradicionalment s’ha tractat el moviment de mà d’obra com una disfunció per a les empreses i s’ha estudiat amb la voluntat d’entendre’n els mecanismes i de poder-lo fer menys problemàtic. No obstant això, el concepte de turnover utilitzat tradicionalment per definir aquest moviment d’individus no és suficient per englobar la complexitat d’aquest fet social. En aquest text intentarem mostrar com el concepte de mobilitat o de motilitat (Kaufmann, 2005) és més adequat per explicar el problema des del punt de vista de la sociologia. Exposarem també, de manera sintètica i descriptiva, els primers resultats extrets de l’estudi de camp que revelen diverses formes de mobilitat de la població enquestada.

Com a conclusió mostrarem com la mobilitat o motilitat, en les seves diverses formes, apareix en les societats occidentalitzades com una nova norma social integrada i acceptada pels seus individus.

Què és la mobilitat? La mobilitat és un concepte polifacètic, ja que engloba diverses realitats, diferents formes de moviment: moviments espacials, geogràfics, però també moviments socials. En aquest text parlarem essencialment de les dues modalitats més il·lustratives de la realitat estudiada: la mobilitat geogràfica i la mobilitat sectorial. La mobilitat es pot definir com el moviment que fa un individu per anar d’un punt A a un punt B (Terrier, 2009). A aquesta definició exacta però simplista sembla important aportar-hi una lectura més qualitativa, concedint una racionalitat a l’individu, és a dir, una llibertat de decisió i d’acció. En aquest text no tractarem de la freqüència, de la durada o dels mitjans materials emprats per aquesta mobilitat (Terrier, 2009), sinó que tractarem de les motivacions que han portat un actor a moure’s d’un país a un altre o d’un sector a un altre. Uns factors construïts en funció d’uns objectius personals inscrits en una estructura social que constreny, més o menys, les possibilitats de mobilitat dels individus (Kaufmann, 2005). El concepte de motilitat desenvolupat per Vincent Kaufman fa aparèixer una visió de la mobilitat més comprensiva i qualitativa. Aquest concepte integra la motivació a la mobilitat, les raons del moviment o del potencial moviment. La motilité peut être définie comme la manière dont un individu ou un groupe fait sien le champ du possible en matière de mobilité et en fait usage. (Kaufmann, 2005, p. 126)

Autora: Diana Oliveira Llicenciada i Doctoranda en Sociologia

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

Cette motilité est composée de facteurs relatifs à l’accessibilité (c’est à dire les conditions auxquelles il est possible d’utiliser l’offre au sens large); aux compétences (c’est à dire un savoir faire et une capacité organisationnelle qui est nécessaire pour l’exploitation et l’usage de l’offre), et une appropriation cognitive qui permet d’évaluer les possibilités existantes. Cette dernière est construite en fonction des stratégies des acteurs, des acteurs possédant des normes, des valeurs et des règles. (Kaufmann, 2005, p. 126) L’objectiu que ens hem proposat és descriure la mobilitat geogràfica nacional o internacional dels treballadors de l’hoteleria enfocada des de la perspectiva de les seves motivacions a la mobilitat o a la immobilitat sectorial. Ens hem de preguntar pel significat que l’individu dóna a la seva mobilitat. «Les motivations sont capitales pour distinguer les différentes formes de mobilité». (Dehoorne, 2002, p. 3).

Metodologia utilitzada per a aquest estudi Amb la intenció de percebre la mobilitat i les motivacions dels actors socials a aquesta mobilitat, per a aquesta recerca, a més d’altres metodologies més qualitatives (observacions participants i entrevistes semidirigides), vam confeccionar un qüestionari mitjançant el qual vam interrogar1 382 persones2..

1. Van participar en aquest estudi diversos enquestadors del Centre de Recerca Sociològica d’Andorra i la doctoranda Maria Clara Prata Gaspar. 2. Aquest treball de camp es va dur a terme l’estiu del 2012 i va ser possible gràcies a l’ajuda material i humana de l’Institut d’Estudis Andorrans i més concretament del CRES..

Aquest qüestionari anava adreçat únicament a les persones que havien tingut una experiència de treball en el sector de l’hoteleria i que havien deixat de manera voluntària o involuntària la feina per anar a un altre sector d’activitat o al mateix sector. En aquest qüestionari s’interrogava els individus sobre diversos temes com ara el nombre d’establiments hotelers on havien treballat i en quins països; el moment i la raó per la qual van començar a treballar en el sector i què els va motivar a marxar de l’hotel en el qual treballaven; la voluntat o l’absència de voluntat de treballar en un altre sector a Andorra o a fora del país, on i per quins motius, etc. Finalment, i amb l’objectiu d’identificar socialment els individus, vam introduir algunes preguntes de característiques sociodemogràfiques com ara el país d’origen, l’edat i el sexe. Gràcies a l’anàlisi d’aquestes dades podem identificar algunes tendències tant pel que fa a la mobilitat com a la motivació de mobilitat dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra.

Mobilitat geogràfica: del país d’origen a Andorra i de les parròquies altes a les parròquies baixes Si les migrations internationales relèvent de la même logique que les migrations intérieures dans leurs causes, elles en diffèrent dans leur fonctionnement plus encadré par les institutions politiques. (Rea i Tripier, 2008, p. 28) La mobilitat migratòria lligada a motivacions laborals va aparèixer de manera massiva amb la industrialització i el naixement del capitalisme. Va ser Anglaterra, al segle XIX, el primer país a experimentar una manca de mà d’obra i a satisferla mitjançant la immigració. La vague migratoire du début des années 1960 touche plusieurs pays d’Europe et les caractéristiques communes aux migrants et aux conditions d’emploi l’emportent sur les différences. Elle renouvelle, pérennise, annonce un système de mobilité des personnes, dont la logique est d’abord liée au travail» (Rea i Tripier, 2008, p. 32) A Andorra hem pogut constatar aquesta realitat descrita per A. Rea i M. Tripier. En la història del nostre país hem assistit a un moviment migratori d’aquest tipus. Aquest flux d’individus va arribar al país, sobretot durant la segona meitat del segle

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

XX, amb la voluntat d’accedir als nombrosos llocs de treball que en aquell moment es generaven gràcies a la conversió del país en una destinació turística per excel·lència. Aquesta realitat encara es pot observar avui dia, tot i que de manera més moderada i, sobretot, més estacional. Un important percentatge de la població enquestada que ha tingut una experiència en el sector de l’hoteleria a Andorra és originària d’altres països. Quan demanen en quin moment de la trajectòria personal la persona va ingressar en el sector de l’hoteleria, podem constatar que un percentatge significatiu diu haver-ho fet al moment de la immigració (32,4%). Això mostra que per a un nombre important d’immigrants, la integració en el sector de l’hoteleria està relacionada amb l’arribada i la instal·lació al país. La política migratòria i les quotes acordades pel Servei d’Immigració a Andorra provoquen un flux migratori destinat essencialment a treballs lligats als sectors clau del país (el turisme i el comerç), en què la necessitat de mà d’obra és

Taula 1 En quin moment de la seva vida va començar a treballar en el sector de l’hostaleria? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Freqüència % Vàlid

Durant els meus estudis

100

26,3

Al final dels meus estudis

103

27,1

Quan vaig marxar del meu país d’origen (immigració)

123

32,4

Al moment d’una reorientació professional

8,2

Quan vaig plegar d’un altre sector

2,4

Quan vaig ser acomiadat d’un altre sector

1,3

Quan em vaig separar de la meva parella

Altres

1,8

Quan va néixer el meu fill

380

100,0

Total No contesta Total

2 382

més important (Oliveira, 2013). Aquesta constatació es veu reflectida en les dades que presentem més amunt. Aquesta arribada massiva al sector de l’hoteleria no es pot explicar únicament mitjançant una anàlisi macrosociològica en què l’estructura social i política és la que determina les accions dels individus. Sylvie Monchatre, sociòloga francesa, en el seu llibre Êtes vous qualifié pour servir? mostra que l’ingrés dels individus en el sector de l’hoteleria es fa principalment per dues raons: per manca d’ofertes de treball en altres sectors d’activitat o bé per vocació (Monchatre, 2010, p. 27). Si parlem dels treballadors i de les treballadores del sector de l’hoteleria no natius o no nacionalitzats andorrans, podem constatar que un cop aquesta població s’ha establert al país, emprenen altres mobilitats geogràfiques.

La mobilitat geogràfica interna3 L’estacionalitat és una de les característiques pròpies de l’activitat turística (Balfet, 2001). A causa de la important activitat turística lligada al període hivernal, l’estacionalitat és un fenomen molt present a Andorra. Aquesta estacionalitat és més acusada en parròquies altes, on el turisme està més estretament lligat a les activitats d’hivern. Aquesta segmentació espacial de l’activitat fa que els treballadors estrangers vinguts al Principat amb la voluntat d’instal·lar-s’hi d’una manera permanent intentin fugir de les parròquies altes i trobar una alternativa en parròquies baixes, on l’estacionalitat de l’activitat turística és menys marcada. Cette flexibilité des migrations va de pair avec la recherche par les entreprises du secteur formel d’une plus grande flexibilité de la main d’oeuvre et des processus de production. (Guengant, a Dehoorne, 2002, p. 3) Contràriament a aquesta afirmació, podem constatar que alguns treballadors, coneixedors de les possibilitats que el país els pot oferir, utilitzen la mobilitat com a estratègia per a la sedentarització. Més amunt hem pogut constatar que la mobilitat geogràfica interna és una alternativa a aquesta forma d’«immobilitat». No obstant això, els actors utilitzen altres estratègies per arribar als seus objectius. La mobilitat sectorial és una altra de les possibilitats.

3. Aquesta realitat s’ha definit mitjançant la part quantitativa, ja que ha estat evocada en diverses interaccions amb els treballadors. Englobo en el concepte d’interacció les entrevistes i converses informals mantingudes amb els treballadors durant les observacions participants.

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

La mobilitat sectorial Per mobilitat sectorial entenc el desplaçament d’un treballador tant d’un sector A a un sector B com d’un sector A a un altre establiment d’aquest mateix sector A. En el cas d’Andorra, m’ha semblat important posar en relleu aquest tipus de mobilitat, sobretot per la seva forma dicotòmica. Quan preguntem a la població sobre la seva trajectòria professional ens adonem que la majoria dels individus han treballat en altres sectors d’activitat i més concretament, en el cas estudiat, el canvi es fa essencialment entre dos sectors: l’hoteleria i el comerç. Podem constatar que de les persones que van declarar haver treballat en un altre sector d’activitat (73,8% de la població enquestada), el 48,3% diu haver-ho fet en el sector del comerç.

Taula 2 Al llarg de la seva vida professional, ha treballat en algun altre sector d’activitat? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Taula 4 Quina raó el va portar a canviar de sector d’activitat? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Freqüència % Vàlid

Ja no volia treballar més en el sector de l’hoteleria

15,3

Vaig trobar una feina relacionada amb els meus estudis

11,1

Les difícils condicions de treball en el sector de l’hoteleria

24,7

Volia canviar de sector d’activitat i és en aquest que he trobat feina

13,5

Immigració

5,2

Altres raons

5,9

No sap

14,2

Total

100,0

No contesta

288

Total

382

Freqüència % Vàlid

73,8

Sí

279

26,2

378

100,0

Total

No contesta

382

Total

Taula 3 En quin altre sector d’activitat ha treballat? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Freqüència % Vàlid

Comerç

129

48,3

Construcció i annexos

12,4

Altres sectors d’activitat

105

39,3

Total

267

100,0

No contesta

115

Total

382

Aquesta realitat pot semblar lògica, ja que a Andorra la demanda de treball se situa essencialment en aquests dos sectors. El actors socials, al moment de prendre una decisió de mobilitat, ho fan tenint en compte les possibilitats que els pot oferir el mercat laboral, però també en funció de les oportunitats que ells perceben que entren en el seu camp de possibilitats (Gerarht, a Steel i Lounsbury, 2009). Podem constatar que les raons per a la mobilitat sectorial declarades per la població enquestada estan lligades o bé a una simple voluntat de canvi de sector o bé a les condicions de treball pròpies del sector de l’hoteleria. Jacques O. Retel, en la seva obra Les gens de l’hôtellerie publicada l’any 1965, evoca una problemàtica que ja existia aleshores en el sector: «Le phénomène le plus remarquable (dans le secteur de l’hôtellerie) est, sans doute, l’extrême mobilité des employés tant d’une station à l’autre que, dans la même ville, d’un établissement à l’autre» (Retel, 1965, p. 249).

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

Taula 5 Després d’haver plegat de l’últim hotel on va treballar, va canviar de sector d’activitat? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Freqüència % Vàlid

Sí

267

70,3

113

29,7

Total

380

100,0

No contesta

382

Total

Taula 6 Què va motivar la seva decisió de romandre en el mateix sector d’activitat? Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Freqüència % Vàlid

L’hoteleria és la meva vocació

175

67,8

No he trobat res més

16,3

La meva formació no em permet fer una altra cosa

2,7

No em van agafar en altres sectors

1,6

Altres motius

11,6

Total

258

100,0

No contesta

124

Total

382

La mobilitat dels treballadors no es pot reduir a una visió simplista en què les condicions laborals i la difícil conciliació de vida laboral i familiar siguin les causes de la ruptura amb el sector (Tremblay i Amherdt, 2003). Nombrosos treballadors i treballadores del sector de l’hoteleria (70% de la població enquestada) son mòbils entre establiments del mateix sector d’activitat. La taula 6 ens mostra que un percentatge molt elevat de treballadors (70%) diuen que no han canviat de sector d’activitat perquè l’hoteleria és la seva vocació. Sylvie Monchatre va evocar aquesta mateixa realitat. Una part important dels individus que trien la branca de

l’hoteleria ho fan per vocació i només prenen la decisió de sortir-ne en moments clau de la seva trajectòria personal, com ara canvis d’estil de vida (vida en parella, naixement d’un fill, etc.).

Conclusió Per raons de simplificació hem separat les diverses formes de mobilitat, però hem de ser conscients que un mateix individu pot fer qualsevol d’aquests canvis al llarg de la seva trajectòria personal. En funció dels objectius personals, cada actor utilitzarà els mitjans que té a la seva disposició per emprendre diverses formes de mobilitat. En el cas estudiat, per als individus que no posseeixen la nacionalitat andorrana, el moviment comença per una forma tradicional de mobilitat: la immigració. Una mobilitat que portarà a d’altres, tant d’un país a un altre com, a l’interior del mateix país, d’una parròquia a una altra o d’un establiment a un altre. Les motivacions d’aquesta mobilitat estan lligades essencialment a la voluntat de sedentarització, a la immobilitat. Com podem veure, la mobilitat és una realitat complexa que mereix ser tractada més en profunditat. És essencial analitzar les motivacions que porten els individus a la mobilitat a l’hora d’entendre’n les diverses formes. La societat actual viu un creixement exponencial de mobilitat i de formes de mobilitat. Alain Tarrius, Jean Viard, Marc Augé, John Urry i molts altres sociòlegs i antropòlegs han mostrat que la mobilitat s’està tornant una nova realitat social, una nova norma social. Podem pensar, doncs, que els treballadors i treballadores, no satisfets de la seva situació (laboral, personal o familiar), intenten –dintre de les oportunitats que ells perceben com a possibles– ser mòbils per poder arribar a la immobilitat.

ÍNDEXS RELIGIOSOS DEL PRINCIPAT D’ANDORRA Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social. Article 6.1. Constitució d’Andorra L’objectiu d’aquest article és presentar una selecció d’indicadors estadístics sobre l’estat de la religió a escala internacional. Aquests indicadors mesuren, concretament, la llibertat religiosa, el grau de religiositat i la seva tendència en cada nació. Es tractarà de quantificar aquests índexs i de donar-los una interpretació per al cas d’Andorra, tot fent una comparativa amb les àrees geogràfiques en què s’emmarca el Principat: França, Espanya i Europa. D’altra banda, no és missió d’aquest article aprofundir en la metodologia de càlcul d’aquests índexs proposats. Per aquest motiu, es remet el lector interessat a la bibliografia assenyalada al final.

1. Índexs de llibertat religiosa Els acadèmics Brian J. Grim, investigador de facultat del Social Science Research Institute (Universitat Estatal de Pennsilvània) i director de l’Association of Religion Data Archives (ARDA), i Roger Frinke, professor de sociologia i estudis religiosos de la mateixa universitat, han desenvolupat uns índexs per calcular el grau de llibertat religiosa existent en un determinat país o territori. Aquests indicadors mesuren el nivell de regulació i de subvenció d’un govern a la religió, a més de les restriccions que hi imposen les forces socials i culturals a banda de l’Estat mateix.

La base teòrica d’aquests indicadors, la seva metodologia de càlcul i l’exposició de les seves xifres per a l’any 2003 estan recollides en el seu treball International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism and Social Regulation of Religion de l’any 2006. Aquests índexs s’han calculat a partir d’una extensa codificació de les dades sobre llibertat religiosa de la majoria de les nacions del món recopilades als International Religious Freedom Reports de 2003, 2005 i 2008 realitzats pel Departament d’Estat dels EUA i es localitzen a la pàgina web de l’associació ARDA. Aquests índexs són els que es detallen a continuació: - Índex de regulació governamental de la religió (Government regulation of religion index, GRI). Es defineix com a regulació governamental «les restriccions imposades a la pràctica, a la professió o a la selecció de religió per les lleis oficials, polítiques o accions administratives de l’Estat» (Grim i Fimke, 2006). Aquest indicador examina una àmplia gamma de llibertats religioses susceptibles de ser negades per l’Estat, tot incloent-hi les accions específiques per regular, limitar o restringir el treball missioner, el proselitisme, la predicació pública i la conversió, a més de la possible interferència del Govern en el dret de l’individu a la llibertat de culte. - Índex de favoritisme governamental de la religió (Government favoritism of religion index, GFI). S’entén per favoritisme governamental «les accions de l’Estat que proporcionen a una religió o a un petit grup de religions

Taula 1 Índex de regulació governamental de la religió (GRI) Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació 2003(1) 2008(2) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2) Andorra França Espanya Europa meridional Món

2,2 3,9 1,7 -

0 1,7 0,8 0,8 2,6

0,7 2,9 0,8 1,7 3

Autor: Valentí Roure. Llicenciat en ADE

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 2 Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació governamental de la religió (GRI). Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

Qüestió El govern interfereix en el dret de l’individu al culte? Com és la llibertat de religió?

Andorra

França

Espanya

La legislació o la La legislació o la La legislació o la Constitució estableix Constitució estableix Constitució estableix la llibertat de religió i la llibertat de religió i la llibertat de religió i el govern generalment el govern generalment el govern generalment respecta aquest dret respecta aquest dret en respecta aquest dret en la pràctica la pràctica en la pràctica

Es va esmentar que el govern «generalment respecta» la llibertat religiosa a la pràctica, en la Introducció de l’Informe IRF per al 2008?

Sí

Sí, però s’esmenten excepcions i restriccions

Sí

S’esmenta específicament que la política del govern contribueix a la lliure pràctica en general de la religió en la Introducció de l’Informe IRF per al 2008?

Sí

Sí, però s’esmenten excepcions i restriccions

Els missioners estrangers estan autoritzats a operar?

Se’ls permet sense límits Se’ls permet sense límits Se’ls permet sense límits

El proselitisme està limitat o restringit?

La predicació pública està limitada o restringida?

La conversió està limitada o restringida?

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

privilegis especials, suport o sancions favorables» (Grim i Fimke, 2006). Els aspectes mesurats són, entre d’altres, el finançament desequilibrat del govern a la religió, el grau en què s’afavoreix una creença, el nivell de desigualtat dels favors de l’Estat i el grau de subsidiarietat d’aquest a aspectes de l’esfera religiosa (educació, mitjans de comunicació, edificis, salaris del clergat, treball missioner, etc.) - Índex de regulació social de la religió (Social regulation of religion index, SRI). S’entén per regulació social «les restriccions imposades a la pràctica, a la professió o a la selecció de religió per altres grups religiosos, associacions, o la cultura en general» (Grim i Fimke, 2006). A diferència dels dos índexs anteriors, aquest no depèn de l’acció de l’Estat. Recull els factors següents: actituds socials negatives envers altres religions (religions no tradicionals, estrangeres o minoritàries), la conversió a altres religions i el proselitisme, quines religions existents intenten excloure els nouvinguts, els moviments socials contra certs tipus de religions, etc. - Persecució religiosa (Religious persecution). Nombre mitjà de persones maltractades físicament o desplaçades a causa

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 3 Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI) Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació 2003(1) 2008(2) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2) 5,7 5,5 7,9 -

Andorra França Espanya Europa meridional Món

6,9 5 7,9 6,3 4,6

7 6,1 7,9 5,8 4,2

Taula 4 Qüestions relacionades amb l’Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI). Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

Qüestió Quin és el balanç del finançament governamental al sector religiós? Fins a quin punt hi ha una religió afavorida o establerta?

Andorra

França

Espanya

Té desequilibri

Una religió té privilegis Algunes religions tenen Una religió té privilegis o l’accés del govern privilegis o l’accés del o l’accés del govern no està disponible per govern no està disponi- no està disponible per a altres religions ble per a altres religions a altres religions Només una religió està subvencionada, incloent-hi subsidis en espècie

Com subvenciona el govern la religió (incloent-hi subsidis en espècie a les organitzacions a càrrec de les religions, com ara hospitals o escoles)?

Només llegats culturals o històrics

Només un conjunt de religions «aprovades» reben subsidis del govern

El govern finança l’educació o les escoles relacionades amb la religió?

Sí, i el finançament no Sí, i el finançament no és igual per a totes les és igual per a totes les religions religions

Sí, i el finançament no és igual per a totes les religions

El govern finança salaris o beneficis del clergat?

Sí, i el finançament no és igual per a totes les religions

El govern finança mitjans de comunicació relacionats amb la religió?

El govern finança la caritat o el treball de servei públic relacionats amb la religió?

El govern finança la pràctica religiosa o el treball missioner?

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

de la seva religió segons els Informes sobre Llibertat Religiosa Internacional del Departament d’Estat dels EUA dels anys 2005 i 2008 (codificats pels investigadors de l’ARDA).

es quantificarà i s’interpretarà la religiositat en el cas andorrà i en el seu entorn geogràfic immediat. 2.1. La religiositat segons Martin Paldam i Erich Gundlach

2. Índexs de religiositat A continuació, s’analitzarà l’índex de religiositat des de tres punts de vista molt propers i, a partir de cadascun d’aquests,

El professor emèrit d’economia de la Universitat d’Aarhus de Dinamarca, Martin Paldam, i el professor d’economia de la Universitat d’Hamburg i del German Institute of Global and Area Studies (GIGA), Erich Gundlach, han elaborat, en la seva

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 5 Índex de regulació social de la religió (SRI) Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació 2003(1) 2008(2) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2) 0 3,7 3,7 -

Andorra França Espanya Europa meridional Món

0,7 5,8 4,4 4,2 4,5

0 6 0,7 3,2 3,8

Taula 6 Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació social de la religió (SRI). Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

Andorra

França

Espanya

Com és l’actitud social envers altres religions o religions no tradicionals?

Oberta i tolerant

Negativa cap a determinades famílies de religions

Discriminació aïllada

Les actituds tradicionals i/o els edictes de l’establishment clerical desanimen fortament el proselitisme, és a dir, el fet de tractar de guanyar adeptes?

Les religions establertes o existents tracten d’excloure les noves religions d’alguna manera?

Sí

Els ciutadans són intolerants envers religions «no tradicionals» (percebudes com a noves religions)?

Sí, i més d’un cas citat

Com caracteritza l’informe la receptivitat dels ciutadans a fer proselitisme per les religions no tradicionals o les creences diferents de les seves?

Receptius / Cap problema reportat

Negativa

Receptius / Cap problema reportat

Qüestió

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

obra The religious transition. A long-run perspective, la tesi que la religiositat de les nacions decreix quan s’assoleix un grau superior de desenvolupament. - Religiositat (Religiosity, R). S’entén per religiositat «el pes que hom dóna a les creences religioses en la presa de decisions quotidiana» (Paldam i Gundlach, 2009). Es tracta d’una variable que «mesura la importància de la religió en tots els aspectes de la vida de les persones». Per al seu càlcul, s’han analitzat els resultats de 14 ítems procedents de les cinc onades de l’Enquesta Mundial de Valors. La pregunta bàsica d’aquesta obra és comprovar si la importància de la religió en la vida de les persones és independent del nivell de desenvolupament. Segons l’estudi, el nivell de religiositat es correlaciona de forma negativa amb el PIB per càpita

d’una nació. Per tant, decreix a mesura que els estats es tornen més rics. Una de les conclusions del treball és que el desenvolupament fa que, aparentment, la religiositat hagi caigut a la meitat del seu nivell anterior a la modernitat. Sembla que aquesta transició encara no s’hagi completat en els països rics i es desconeix fins a quin punt continuarà. D’una banda, la majoria de components de la demanda es redueixen per aquest mateix desenvolupament. Un cop les esglésies han perdut el control sobre les institucions i organitzacions que ofereixen béns socials col·lectius (educació, salut, etc.), l’oferta de religió minva. Aquests béns solien ser subministrats per les esglésies conjuntament amb els seus serveis religiosos, però tendeixen a ser subministrats per l’Estat amb l’augment dels nivells de desenvolupament.

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 7 Persecució religiosa. International Religious Freedom Reports de 2005 i 2008.

Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>. [Consulta: 31 maig 2013]

Andorra

França

Espanya

Nombre mitjà de persones maltractades físicament o desplaçades a causa de la seva religió

Cap

De 21 a 100

Cap

Índex: valors: (0-10). Un baix índex significa menys persecució. El màxim valor de l’escala (10) representa els casos de més de 100.000 persones afectades

Taula 8 Religiositat (R) Font: M. Paldam i E. Gundlach (2009), The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/ bitstream/10419/30065/1/618323473.pdf>

Valors: (0-100%). Un índex baix significa menys religiositat Onades de l’Enquesta Mundial de Valors 1982 1990 1995 2000 2005 Andorra França Espanya

40,56 55,54

34,38 48,29

53,90

30,83 44,48

23,17 21,90 27,76

Taula 9 Increment de la religiositat (en %). Any base 1982 Font: Elaboració pròpia

França Espanya

1990

1995

2000

2005

-15,24 -13,05

-2,95

-23,99 -19,91

-46,01 -50,02

Taula 10 PIB per càpita a preus actuals (en dòlars americans) Font: <http://www.bancomundial.org>

Andorra França Espanya

1982

1990

1995

2000

2005

9.611 10.294 5.015

18.877 21.301 13.410

18.460 26.403 15.151

17.334 21.775 14.414

31.269 33.819 26.056

La principal conclusió de la taula anterior és que els índexs de religiositat han minvat en els casos francès i espanyol. S’ignora la posició del Principat els anys previs al 2005 per manca de dades, però es pot pressuposar, pel context geogràfic, que ha seguit el mateix camí que els seus estats veïns. S’observa que l’índex de religiositat d’Espanya sempre ha estat per sobre del de França durant tot el període d’estudi (1982-2005). L’any 2005, els índexs de religiositat dels tres països són baixos, intercalant-se l’indicador andorrà (23,17%) entre el francès (21,90%) i l’espanyol (27,76%) Si es calculen els increments dels índexs de religiositat, prenent com a base l’any 1982, s’observa que els percentatges són negatius. Es a dir, la religiositat disminueix, gairebé, cada any de l’estudi. Finalment, el resultat més important que es pot extreure és que tant a França com a Espanya, la religiositat s’ha reduït fins a la meitat entre el 1982 i el 2005. D’Andorra es podria inferir una conclusió similar. El Banc Mundial defineix la macromagnitud del PIB per càpita com el producte intern brut de cada país dividit per la població a meitat d’any. El PIB és la suma del valor afegit brut de tots els productors residents en l’economia, més qualsevol impost als productes, menys qualsevol subsidi no inclòs en el valor dels productes. Es calcula sense fer deduccions per depreciació de béns manufacturats o per esgotament i degradació de recursos naturals. S’observa, a la taula 11, que s’ha produït un gran augment del PIB per càpita a preus actuals als tres països estudiats durant el període 1982-2005. Aquests increments han estat del 225,35%, del 228,53% i del 419,56% al Principat, França i Espanya, respectivament. Per concloure, es pot comprovar que, efectivament, la religiositat d’una nació es correlaciona negativament amb el PIB per càpita per a cadascun dels exemples observats.

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 11 Increment del PIB per càpita a preus actuals (en %). Any base 1982 Font: elaboració pròpia

Andorra França Espanya

1990

1995

2000

2005

96,41 106,93 167,40

92,07 156,49 202,11

80,36 111,53 187,47

225,35 228,53 419,56

2.2. La religiositat segons Gerhard Meisenberg En el seu article titulat «Secularization and desecularization in our time», Gerhard Meisenberg, professor de bioquímica de la Ross University Medical School (Dominica), fa un estudi en què examina les tendències en la fortalesa de les creences religioses a escala mundial i es planteja si existeix una tendència continuada a una menor religiositat en les societats avançades. L’autor considera la religió com un sistema de creences arbitrari basat en la fe i en l’emoció, en comptes d’estar fonamentada en una ponderació raonada de possibles evidències. A més, comenta que, encara que el seu paper ha minvat en la vida pública a Europa i en la majoria de societats avançades des de la Il·lustració i la Revolució Industrial, la tendència de la secularització no és global i creu que la creença religiosa com a tal roman al segle XXI, fins i tot en les societats avançades. Reconeix que no es coneixen del tot les raons exactes del procés de secularització en aquestes societats i afirma que «la relació inversa de la religiositat amb els indicadors de desenvolupament és més forta per a aquells indicadors que representen més de prop els aspectes de la modernitat que són responsables de la decadència religiosa». Addueix com a possibles causants de la davallada religiosa en les societats modernes, l’alt nivell de la intel·ligència mitjana de la població, l’increment de la prosperitat i del consumisme, l’avenç del sistema educatiu, la reducció de la regulació governamental de l’«economia» religiosa i la disminució de la disfunció social. En la seva investigació utilitza en gran mesura les dades de l’Enquesta Mundial de Valors per al període 1981-2008. Les variables emprades i els resultats són, entre d’altres, els següents: - Creença religiosa o Religiositat. Aquesta mesura reflecteix la creença i la implicació emocional amb un déu personal. Hauria de produir una alta puntuació en les societats politeistes (p. ex. l’Índia) i una de més baixa en les societats dominades

per agnòstics o filosofies atees, com ara el confucianisme o el comunisme (p. ex. la Xina). De tota manera, a excepció dels països comunistes i excomunistes, la religiositat ha disminuït recentment en la majoria de les societats més avançades. L’escala de valors es mou de 0 (ateu) a 10 (màxim religiós). - Tendència de la religiositat. Canvi en la religiositat per dècada. - Efecte edat. Grau en què la religiositat s’eleva per cada dècada d’edat cronològica. Es tracta de la mesura en què la gent es torna més religiosa amb l’edat. A les regions econòmicament avançades del món, la població vella és més religiosa que la jove. - Efecte educació. Grau en què la religiositat de les persones més educades (títol universitari, etc.) difereix de la religiositat de les persones no escolaritzades. Es tracta de la mesura en què l’educació superior s’associa a una major religiositat. Existeix l’expectativa d’una relació negativa entre l’educació i la religiositat a la majoria dels països estudiats (70 sobre 96), encara que la seva relació és molt feble. - Efecte gènere. Grau en què la religiositat femenina supera la religiositat masculina. Segons l’estudi, als països amb una alta religiositat mitjana, els homes i les dones són molt religiosos i la diferència de gènere hauria de ser reduïda. Les diferències de gènere són més grans en països de baixa religiositat o països avançats amb tradició cristiana. - Reproducció diferencial. Diferència percentual en el nombre de fills entre les persones més religioses (puntuació

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

de la religiositat de 10) i les no religioses (puntuació de la religiositat de 0). La transmissió ambiental i genètica en la família implica que la religiositat dels nens és més similar a la dels seus pares del que s’esperaria per l’atzar. Com a conseqüència, s’espera que la religió augmenti en els països en què les persones religioses tenen més fills que les atees, i disminueixi en els països en què els ateus tenen més fills que les persones religioses. En definitiva, seria el grau en què una major religiositat s’associa a majors taxes de natalitat. La religiositat de la població andorrana (6,05) és relativament baixa, més propera a la de França (5,7) que a la d’Espanya (7,15) i amb un registre més semblant a les societats del centre i del nord d’Europa (6,14) que no pas a la de l’Europa catòlica i mediterrània (englobant aquesta categoria els països catòlics de l’Europa meridional, inclosos Grècia, Xipre i Israel).

Segons l’obra de Meisenberg, a la baixa religiositat d’una nació correspondria una major diferenciació d’aquesta entre sexes: les dones serien més religioses que els homes. Aquest supòsit s’ajustaria al cas andorrà, gairebé similar a l’espanyol i més accentuat que el francès. A tot el món, les dones són més religioses que els homes. El signe positiu de les dades en la columna del diferencial de reproducció de la taula 12 mostra que, a escala mundial, les persones religioses tendeixen a tenir més fills que les atees. Al Principat, el nombre de nens nascuts de pares religiosos seria de 38,4 punts percentuals superiors als nens de pares que no ho són tant. És una xifra molt propera a la de l’Europa catòlica i mediterrània i superior als casos espanyol i francès. 2.3. La religiositat segons l’Institut d’Estudis Andorrans

No existeixen dades de la tendència d’aquesta religiositat al Principat, però per context, i tenint en compte el seu entorn geogràfic immediat, es podria afirmar que és negativa. França ha disminuït la seva religiositat en 0,19 punts (escala 0-10) cada dècada, mentre que Espanya l’ha minvada en 0,42 punts de l’escala en el mateix període de temps.

El Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis Andorrans ha pres el pols de la religiositat de la ciutadania andorrana mitjançant la formulació de preguntes ad hoc dins de diverses enquestes molt més àmplies. Aquestes enquestes formen part de l’habitual treball investigador del Centre, com a eines que permeten conèixer les dinàmiques de la complexa societat del Principat.

A Andorra, cada deu anys d’edat cronològica afegeix aproximadament 0,5 punts sobre l’escala 0-10 de la religiositat de la seva població. A França i a Espanya, aquest impacte és molt menor.

Un d’aquests instruments de recerca és l’Observatori d’Andorra, que consisteix en una enquesta periòdica que analitza i interpreta l’evolució dels indicadors sociològics al llarg del temps, tot comparant-los amb els dels països veïns, i que publica al seu Butlletí. Tot seguit es detallen les preguntes que intentaran copsar la religiositat a Andorra.

L’efecte educació és negatiu al Principat, tal com passa a la gran majoria de països de l’estudi. Però la seva peculiaritat rau en què la relació educació-religiositat és acusadament més negativa que a les nacions limítrofes i que l’Europa catòlica i mediterrània on està enquadrada.

Comparada amb els altres aspectes sobre els quals es preguntava a les enquestes (salut, família, treball, amics, benes-

Taula 12 Religiositat, tendència i efecte causat per l’edat, l’educació, el gènere i el diferencial de reproducció Font: elaboració pròpia a partir de G. Meisenberg, (2011), Secularization and desecularization in our time.

Andorra França Espanya Europa catòlica i mediterrània Món

Religiositat (0-10)

Tendència

Efecte edat

Efecte educació

Efecte gènere

Diferencial de reproducció (%)

6,05 5,7 7,15 7,27 7,69

-0,19 -0,42 -0,17 0,04

0,52 0,38 0,43 0,93 0,17

-2,67 -0,72 -0,76 -1,09 -0,78

1,14 0,87 1,21 0,93 0,64

38,4 18,9 27,5 36,3 22,7

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

tar econòmic i oci), la religió és el referent de menys importància per a les societats andorrana i espanyola.

pregunta que pot donar una idea del grau de religiositat és la que es descriu a continuació.

Una altra eina de recerca és l’Enquesta Mundial de Valors en què ha participat Andorra, per primera vegada l’any 2005, en la seva cinquena onada. Es tracta d’una macroenquesta a escala planetària en què es fa una profusa tasca d’anàlisi dels valors més significatius de la societat contemporània. La

Segons la taula 15, a Andorra hi hauria més persones que es declaren religioses (48%) que a Espanya (44,3%) i França (46,4%). Estaria per sota de la mitjana europea (22 països de la 5a onada, inclosa Rússia) i de la mitjana mundial (58 països de la 5a onada).

Taula 14 Pregunta: «Quina importància dóna als següents aspectes de la vida (la religió)?»

Taula 13 Pregunta «Creu que la societat andorrana és religiosa?» (en %)

Font: Observatori d’Andorra. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad>.

Any enquesta

Molt Bastant

Poc

2002 2003 2005 2006

5,2 9,1 7,2 12,8

35,3 36 43,4 32,1

43,8 42,8 34,5 34,4

Valors (0-10)

Un valor més alt significa més importància

Gens Ns/Nc 6,8 8,3 8,7 11,7

8,9 3,8 6,2 9,1

Andorra (Enquesta 2003. Observatori CRES)

5,5

Espanya (Enquesta 2002. CIS d’Espanya)

5,3

Taula 15 Pregunta: «Independentment de si assisteix a oficis religiosos o no, diria que vostè és una persona religiosa, no religiosa o atea?». 5a onada Enquesta Mundial de Valors (2005-2008) (en %) Persona religiosa Andorra

Persona no religiosa

Ateu convençut

37,5

14,2

França

46,4

35,5

16,9

Espanya

44,3

45,7

7,3

Europa (22 països, inc. Rússia)

67,3

6,7

Món (58 països)

BIBLIOGRAFIA • ASSOCIATION OF RELIGION DATA ARCHIVES (ARDA). <http://www.thearda.com> [Consulta: 31 maig 2013] • BANC MUNDIAL. <http://www.bancomundial.org> • Butlletí Oficial del Principat d’Andorra. <http://ww.bopa.ad> • Butlletí de l’Observatori. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <www.iea.ad> • GRIM, B. J.; FRINKE, R. (2006). International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion. <http://www.religjournal.com/> [Consulta: 31 maig 2013] • MEISENBERG, G. (2011), «Secularization and desecularization in our time». <http://www.jspes.org/Sample_Meisenberg.pdf> [Consulta: 31 maig 2013] • PALDAM, M.; GUNDLACH, E. (2009). The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/bitstream/10419/30065/1/618323473.pdf> [Consulta: 31 maig 2013] • WORLD VALUES SURVEY. <http://www.worldvaluessurvey.org/>

UNA ALTRA CARA DE LA REALITAT SOCIAL La modernidad es lo transitorio, lo fugitivo, lo contingente, la mitad del arte, cuya otra mitad es lo eterno y lo inmutable. Ch. Baudelaire, El pintor de la vida moderna (1863) Si la història de la humanitat es pot desplegar com una suma d’estadis que, en succeir-se, se superen en major o menor mesura, la modernitat és pot considerar com un dels processos de canvi més importants des de l’aparició de l’home. És una realitat diferent de totes les passades, una negació de l’antic. Aquesta etapa trenca amb la tradició del passat, en què la legitimitat política i social era religiosa i el poder era sacralitzat i absolut. Max Weber teoritza sobre l’emergència d’aquest nou paradigma explicant que la modernitat és

fruit del desencantament del món, és a dir que ha substituït les creences religioses i metafísiques per la racionalitat, la ciència i la tecnologia. La raó i el coneixement teòric es converteixen en la norma transversal de la societat. Aquest paradigma, doncs, implica tant l’acumulació de coneixements (tècniques, riqueses, mitjans d’acció...) com la irrupció de nous elements (classes socials, canvis o creació de ideologies i institucions). Es tracta d’un procés de caràcter global, en què els àmbits econòmic, social, polític i cultural s’interrelacionen i s’interpenetren fins arribar a configurar una nova forma d’organització econòmica, política i social. Neix el liberalisme en el segle XVIII, que desemboca en el procés de la globalització dels nostres temps. Això provoca canvis en la configuració de les relacions humanes; passem d’una societat col·lectivista, en què els destins estan predeterminats i preconstruïts, a una societat més individualista. Més endavant, amb l’arribada de la postmodernitat, aquest individualisme s’aguditza i fa que els individus tinguin la possibilitat d’escollir la seva pròpia trajectòria vital, d’escriure la seva autobiografia. La postmodernitat neix, durant les dècades dels anys 70 i 80 del passat segle, com la superació de la modernitat, alimentant encara més tots els canvis. Si la modernitat va ser un procés d’alliberació, amb l’intent de crear una societat més justa, amb significats i valors col·lectius com la consciència de classe o la fe en el progrés, la postmodernitat ha creat una societat completament individualista en què tot el pes recau en les persones. És a dir que aquest procés obre un ampli ventall d’oportunitats als individus per decidir sobre les seves pròpies vides. Fins i tot tenim la “il·lusió” que el futur de les persones ja no està marcat per la classe social de la qual provenen, ni per cap tipus de creença, tot això és ara indiferent. Ens convertim en els proveïdors de les nostres pròpies estratègies vitals, som els responsables de les nostres actuacions i del que després construirà i constituirà el nostre camí. S’han creat nous llenguatges i comportaments, influenciats pels hàbits de consum globalitzat. Les identitats ja no són estàtiques, ans al contrari; gràcies a l’accés a Internet, el contingut personal de cada persona pot arribar a guanyar dimensions estratosfèriques. Ja no es té un grup de pertinença predeterminat amb un fort poder de grup, ara existeixen una pluralitat de conjunts amb els quals

Autora: Nora Haddad Estudiant de Sociologia

Una altra cara de la realitat social

identificar-se, i, per consegüent, existeixen diferents identitats canviants i dinàmiques. Les relacions socials es converteixen en relacions efímeres i curtes. La quotidianitat coneix noves formes; ara tenim la capacitat de fer diferents coses alhora, ja no es tracta d’haver de complir un objectiu o un al·licient, sinó que en són molts paral·lelament. En l’àmbit del treball, els plans de carrera tradicionals i els sistemes de jerarquia abans visibles estan perdent força. Gaudim sense oblidar la racionalitat científica i l’avenç tecnicocientífic en tota la seva esplendor. No obstant això, l’accés a la informació i a les possibilitats provoca una incertesa immensa i fins i tot pot generar ansietat crònica. La por de la soledat per la magnitud de les relacions socials, la pèrdua de sentit per la rapidesa i el munt d’oportunitats, i la inexistència de la fe en quelcom superior provoca aquesta inseguretat que tots i cadascun de nosaltres sentim. A més, l’avenç científic de ràpid desenvolupament, conjuntament amb les grans corporacions i empreses, creen, a través de la lògica capitalista, productes amb una durada de vida ínfima. Això provoca en primer lloc un consum constant i indefinit dels individus i, en segon lloc, el malbaratament dels recursos, a més d’amenaçar la supervivència de les persones.

Ha emergit el desig per convertir-nos en individus independents; tanmateix, però, això es contradiu amb la necessitat d’una convivència estable i segura. Precisament en aquesta línia, Ulrich Beck plasma en la seva obra com la postmodernitat ha produït la «societat del risc», una societat en la qual les persones viuen en un estat d’alarma globalitzat i constant. Beck defineix la societat del risc com una fase de desenvolupament de la societat moderna en què els riscos socials, polítics, econòmics i individuals tendeixen cada cop més a desvincular-se de les institucions de control i de protecció. Els riscos d’aquesta nova era apareixen quan els individus deixen de confiar en la seguretat que els ofereixen l’Estat o les institucions. Són riscos que provenen del llenguatge de la ciència i de la tècnica, de la política i de l’economia. S’han eliminat alguns perills que abans podien tenir conseqüències catastròfiques per a nosaltres, però se n’han creat de nous a través dels avenços tecnicocientífics. Els riscos són, paradoxalment, el resultat de l’èxit de la producció humana. Beck explica les característiques fonamentals dels perills d’aquesta nova era. En primer lloc, el repartiment i

Una altra cara de la realitat social

l’increment dels riscos segueixen un procés desigual. Això s’explica perquè les riqueses s’acumulen a dalt i els riscos s’acumulen a baix, per exemple el risc de no aconseguir feina, de quedar-se a l’atur, la lluita pels ingressos, per la família, la casa… i, d’altra banda, els riscos d’intoxicació o radiació, d’ingerir aliments tòxics. Aquest últim fet exemplifica que les situacions de classe i de risc se solapen, és a dir que el proletariat mundial de la societat actual viu sota les xemeneies o prop de les fàbriques químiques, o bé treballa amb contractes orals i difícils de quantificar, o bé amb contractes parcials. No és casualitat que la pobresa extrema estigui lligada als riscos extrems. En segon lloc, existeix el perill de causar danys sistèmics, irreversibles i invisibles. Un bon exemple és l’expropiació ecològica; la mort dels boscos fa desaparèixer espècies d’animals i també redueix el valor econòmic de la possessió del bosc i de la terra. Un altre exemple seria la catàstrofe nuclear dels reactors de les centrals de Fukushima i tota la destrucció que va crear. Són fets irreversibles que desvaloritzen i malbaraten la terra. D’altra banda són invisibles en la mesura que l’evidència de la misèria impedeix la percepció dels riscos, però només la percepció, no la realitat ni els efectes. En la competència entre l’amenaça visible de la mort per la fam i l’amenaça invisible de la mort per la intoxicació guanya la lluita contra la misèria material. En altres paraules, gràcies a l’aplicació dels materials químics en els països pobres de

la perifèria, aquests poden crear els seus propis productes i provisions d’aliments i així guanyar una mica d’independència en la producció respecte a les metròpolis de poder del món industrialitzat. La lluita contra la fam i alhora la lluita contra l’autonomia representen les dues cares de la moneda dels països més pobres, on s’amaguen i es minimitzen els riscos. D’aquesta manera, els riscos queden al subsòl, invisibles. Els països més pobres, doncs, són els que estan sotmesos a tots els reactors químics dels productes que produeixen, que després, a través de la cadena d’aliments, tornen al països desenvolupats i rics per ser comercialitzats. En tercer lloc, els riscos produeixen oportunitats de mercat, on es perceben els contrastos entre aquells que creen els riscos i que, per tant, són un negoci i una bona oportunitat per a ells, i els que en reben les conseqüències. Per exemple, el projecte de poder posseir l’energia atòmica o les armes nuclears és una bona oportunitat per als estats, deixant al marge el ventall d’interessos que s’hi amaguen darrere. O també ho podria ser la creació d’una central nuclear que, consegüentment, faria baixar el preu del sòl, oferiria llocs de treball i naturalment els inversors hi sortirien guanyant. Beck plasma una altra idea quan indica que la societat del risc és també «la societat de la ciència i la societat dels mitjans i de la informació». Aquest avenç tecnològic ha provocat que «el saber» ja no estigui restringit en mans d’uns quants i que pugui estar a l’abast de tota la població. Per tant, existeixen

Una altra cara de la realitat social

els proveïdors dels riscos i els seus consumidors. Això fa que els mitjans de comunicació de masses eixamplin els perills desvelant-los o senzillament ocultant-los o maquillant-los, cosa que implica que finalment la població entra en un estat d’incertesa, ignorant si el problema és la solució o al revés, si els riscos són verídics o no, si són actes amb un objectiu polític o bé són fets reals. I des d’aquí podem explicar l’últim risc. El quart límit és el del buit polític, la desconfiança, la crisi de les institucions socials i la crisi de legitimitat pràcticament global. El problema rau en què davant d’unes amenaces constants, no es creen polítiques preventives per evitar-les o minimitzar-les. De fet, no queda gaire clar quin tipus de política o d’institucions polítiques podria estar en condicions de fer-ho. Com a conseqüència, actualment creix entre la població la sensació de que els polítics no fan front a aquest problemes, i cada cop hi ha més ciutadans que no se senten representats pel sistema polític. Davant d’aquest enfocament una mica fatalista, el mateix Beck i altres autors han teoritzat sobre el que podria ser una possible conseqüència de tot plegat. Jurgen Habermas buscava formes de convivència en què fos possible l’autonomia dels humans i una interrelació justa i pacífica entre ells, ja que molt sovint la comunicació humana està deformada o modelada per les relacions de domini i poder. Habermas creia que seria possible reconstruir les condicions per a un millor enteniment racional i lliure i així obtenir una situació ideal de parla i comunicació. La racionalitat comunicativa seria l’única capaç de reunir sense coaccions els individus i poder contemplar la possibilitat d’un consens en què tots hi sortiríem guanyant. Seguint Habermas i utilitzant l’avenç científic i l’obertura de la informació, la nostra veu pot deixar d’estar obsoleta malgrat el funcionalisme latent. Davant la crisi de legitimitat global existent estem fent front a una mena de reconstrucció de les institucions i a una desconstrucció de les estructures que fins ara monopolitzaven el poder. Aquest nou paradigma

dóna l’oportunitat que tothom pugui participar en aquesta nova construcció de l’estructura social a través d’un diàleg i consens públic i configurar la societat «des de baix», basat en la solidaritat tal com ho postulen el mateix Habermas i també Beck. Les estructures de comunicació, que són la base de les relacions, comporten un potencial que actua en contrapès al potencial autoritari dels mitjans de control sistèmics. És per això que ells plantegen una societat dual que tracta d’autotransformar-se. S’obre, doncs, un nou canal amb el qual vincular-se en la construcció de nous valors i normes socials i culturals. Són els individus que utilitzen i creen la seva pròpia racionalitat, per tant no és una realitat objectiva la que ens imposen de manera determinista, sense deixarnos ni tan sols marge d’acció. És per això que la societat del risc crea al mateix temps cohesió social i solidaritat global per tots els danys que pot arribar a causar.

BIBLIOGRAFIA • HABERMAS, Jürgen (1987). Teoría de la acción comunicativa. Vol. 2. Madrid: Taurus. • BECK, Ulrich (1998). World Risk Society. Cambridge: Polity Press • BAUMAN, Zygmunt (2007). Miedo líquido: La sociedad contemporánea y sus temores. Barcelona: Paidós Ibérica.

CONSTRUIR EUROPA DES DE LES FRONTERES Introducció «Supprimez les frontières nationales, vous n’appauvrirez en rien les diversités de l’Europe: au contraire, vous les libérez!» (Rougemont, 1972: 74). Així s’expressava Denis de Rougemont en el seu informe sobre aspectes culturals en el Primer Simposi de Regions Frontereres celebrat el 1972. Les fronteres nacionals no s’haurien d’entendre com a barreres que posen fre a la comunicació entre els europeus, sinó com a ponts que estableixen lligams. El contacte amb el veí no elimina la cultura pròpia, sinó que l’enriqueix. La cooperació transfronterera, per tant, es pot concebre com una oportunitat propícia per conèixer millor el qui viu a l’altre costat de la frontera i d’aquesta manera poder col·laborar amb ell en les matèries més diverses, com ara la cultura pròpia, els transports, l’economia o la sanitat. El 1958 es va crear la primera euroregió a les fronteres entre Alemanya i Holanda, anomenada Euregio. Al cap de poc més

de cinquanta anys, totes les fronteres europees tenen algun tipus d’organisme encarregat de portar a terme polítiques de cooperació transfronterera. En aquesta contribució intentarem explicar el perquè d’aquesta cooperació i de la multitud d’estructures creades a Europa per dur-la a terme. El paper exercit tant pel Consell d’Europa (CdE) com per la Unió Europea (UE) ofereix algunes claus per trobar la resposta. El CdE serà fonamental des d’un punt de vista legal, ja que des de principis de la dècada de 1980 atorga un marc legislatiu comú per establir acords de cooperació entre els seus estats membres. La UE, per la seva banda, i una dècada més tard, impulsa el nombre d’estructures existents a partir de l’ajuda econòmica de la iniciativa comunitària Interreg. Tots dos organismes internacionals coincideixen a assenyalar la cooperació transfronterera com un element clau per assolir la integració europea. La unió efectiva dels europeus hauria de partir de la convivència en els espais de frontera, veritables laboratoris per a la col·laboració entre els ciutadans d’Europa. Europa, per tant, es construiria des de les fronteres. Aquest article pretén oferir una breu i modesta introducció al fenomen de la cooperació transfronterera a Europa, sobre el qual s’ha escrit molt durant les últimes dècades. Per això se seguirà un esquema senzill però alhora didàctic: s’aniran plantejant unes qüestions a les quals s’oferirà una resposta. Preguntes que intenten saber què és la cooperació transfronterera, com es regula, quins organismes es creen, com i què es finança, i que es tancaran amb una qüestió que enllaça amb el títol d’aquesta contribució: és la cooperació transfronterera el laboratori de la integració europea? El text conclourà amb un breu apartat de conclusions.

Què és la cooperació transfronterera? Sembla pertinent començar qualsevol treball definint l’objecte d’estudi. Per fer-ho es pot recórrer al text legal més important en l’esfera europea relatiu a la cooperació transfronterera, el Conveni marc europeu sobre cooperació transfronterera del 1981, signat a Madrid. En el seu article 2.1 defineix la cooperació transfronterera de la manera següent:

Autor: Juan Manuel Trillo Santamaría Dr. en Humanitats Universitat de Santiago de Compostel·la

Construir Europa des de les fronteres

«Tota acció concertada tendent a reforçar i desenvolupar les relacions de veïnatge entre comunitats o autoritats territorials pertanyents a dues o més parts contractants, com també la conclusió dels acords i dels arranjaments convenients a aquest efecte. La cooperació transfronterera s’exercirà en el marc de les competències de les comunitats o autoritats territorials, tal com aquestes competències es defineixen en el dret intern.» És important retenir que els protagonistes de la cooperació seran les autoritats i les col·lectivitats territorials, és a dir, els ajuntaments, les províncies, els departaments, les regions, etc., i que podran adoptar mesures pròpies de les seves competències. Això no exclou, és clar, la presència d’actors privats, com cambres de comerç o associacions. I no s’ha d’oblidar el paper dels estats ja que, com a garants de la sobirania territorial, vetllen constantment pels seus interessos i estan atents i regulen les polítiques que desenvolupen a la frontera els poders subestatals (Fernández de Casadevante, 2007). Altres definicions posen l’accent en la dimensió geogràfica de la cooperació, com la que aporta l’Associació de Regions Frontereres d’Europa (ARFE): «La cooperació transfronterera té lloc entre dues o més autoritats administratives veïnes (autoritats locals i/o regionals) que estan localitzades en àrees adjacents geogràficament al llarg d’una frontera comuna i que treballen en tots els aspectes de la vida diària» (ARFE, 2001).

La cooperació transfronterera es pot entendre aleshores com el conjunt d’iniciatives, programes i organismes desenvolupats conjuntament per actors públics i privats en tots dos costats d’una frontera estatal amb la finalitat de disminuir tant com sigui possible els efectes negatius derivats de l’existència d’aquesta frontera. Les matèries potencials de cooperació abasten aspectes socials, econòmics, polítics o culturals i es defineixen en virtut del camp competencial que els diferents marcs legislatius atorguen a les autoritats i les col·lectivitats territorials.

Com es regula? La diversitat d’acords a què es pot arribar entre autoritats territorials de dos o més països varia des dels «pactes de cavallers», és a dir, acords informals, fins a diferents fórmules jurídiques que poden dotar l’organisme creat de personalitat jurídica (Levrat i Comte, 2006; MOT, 2006). Per regla general, ha d’existir un tractat internacional entre els estats veïns que permeti a les seves col·lectivitats territorials signar acords de cooperació transfronterera, variant les fórmules en funció de cada cas. En el context del Consell d’Europa, el Conveni marc europeu sobre cooperació transfronterera i els seus tres protocols addicionals ofereixen models legals en aquest sentit. El 2006, la UE va promoure un marc legal per als seus estats membres per tal de regular la cooperació territorial, entre altres la transfronterera. La creació de les anomenades Agrupacions Europees de Cooperació Territorial és una

Construir Europa des de les fronteres

novetat a la UE, ja que per primera vegada es regula jurídicament a escala comunitària la cooperació, fins aleshores impulsada per ajudes econòmiques.

Mapa 1 Àrees de cooperació transfronterera (petita i gran escala) Font: http://www.aebr.eu/

Quines estructures es creen? En el context europeu existeixen diferents apel·latius per donar nom a les estructures de cooperació transfronterera: euroregions, comunitats de treball, eurodistrictes, eurociutats, consells, conferències, etc. Sens dubte, el més estès i utilitzat és el concepte d’euroregió, que té el seu origen en la dècada de 1950, ja que és el nom amb què es doten els organismes que s’estableixen a la frontera entre Alemanya i el Benelux. El primer, com ja hem indicat, data del 1958 i s’anomena Euregio. Des d’aleshores han proliferat per tot Europa els organismes que reben el nom d’euregios, euroregios o euroregions. Alhora, el terme té una doble referència, ja que a més de denominar el nom d’un organisme de cooperació, acaba designant l’extensió geogràfica que abasta les diferents col·lectivitats territorials que la conformen. Actualment està molt estès aquest doble ús del terme euroregió que, en última instància, porta un contingut ideològic i programàtic, en el sentit que es fa referència a Europa i a la possibilitat de cooperar en nivells subestatals. Un dels objectius de l’ARFE és mantenir actualitzat el mapa europeu de la cooperació transfronterera (mapa 1), en el qual s’observa que les diferents estructures, escampades per tot el continent, s’acaben superposant. S’hi representen unes 180 euroregions o regions transfrontereres, una xifra gens menyspreable i que supera les individualitzades en estudis recents (Deas i Lord, 2006; Oliveras et al., 2010). Aquesta xifra ha anat augmentant les últimes dues dècades, sobretot a partir de l’impuls econòmic que representa el finançament comunitari durant la dècada de 1990. Els últims anys, i després de la incorporació dels nous estats membres de l’Europa de l’Est des del 2004, s’ha vist una multiplicació d’organismes per part de les diferents autoritats territorials, emulant els socis occidentals (Scott, 2006).

Com es finança? El marc comunitari Tal com hem dit, ben entrada la dècada de 1990, rere l’impuls d’aquestes polítiques hi ha l’aposta de la UE per finançar pro-

jectes de cooperació transfronterera. Els organismes creats al continent europeu responen en gran mesura a aquesta crida, ja que es perceben com a fòrums de diàleg necessaris per debatre i trobar punts en comú amb els quals poder presentar propostes als programes comunitaris (Bucken-Knapp i Shack, 2001). Els fons destinats a la cooperació transfronterera s’inclouen des dels seus inicis en les partides pressupostàries del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), el principal motor de la política regional comunitària. El finançament va començar el 1991 mitjançant la iniciativa comunitària Interreg. Des de llavors s’han succeït tres programes Interreg i, des del segon, s’hi van incloure dos tipus de cooperació territorial més: la transnacional, que divideix l’espai europeu en grans blocs, i la interregional, que finança projectes entre regions europees (DATAR, 2011) (figura 1). El bon resultat d’Interreg va portar la Comissió Europea a proposar que des del 2007 la cooperació territorial s’instituís com un dels tres objectius mitjançant els quals es distribueixen els fons de la política regional, cosa que n’incrementava la rellevància en el context comunitari. Això no obstant, no hem d’oblidar que tant en el període de programació 2007-2013 com en el que entrarà en vigor

Construir Europa des de les fronteres

l’any que ve, aquests fons oscil·len entre el 2,5% i el 2,8% del total de la política de cohesió (que alhora és un terç del pressupost total de la UE). Sens dubte, la cooperació transfronterera és la que rep més aportacions ja des de la dècada de 1990, aproximadament un 75% del total (figura 1). Així mateix, cal apuntar que existeixen altres ajudes complementàries per als projectes de cooperació transfronterera amb països tercers: des del 2007, tant l’Instrument d’Ajuda de Preadhesió (IAP) com l’Instrument Europeu de Veïnatge i Associació (IEVA) inclouen una partida específica per a la cooperació transfronterera. El mapa de la pàgina següent il·lustra els 70 programes del període 2007-2013, que corresponen a 70 àrees transfrontereres diferenciades (mapa 2). En cada àrea trobem, alhora, diferents tipus d’estructures de cooperació que optaran a fons del programa. És a dir, si posem en paral·lel els mapes 1 i 2 veiem que les anomenades euroregions són més nombroses que les àrees definides des de la UE, que tenen com a referència l’àmbit territorial

NUTS III. Posem com a exemple el programa comunitari que afecta Andorra, el POCTEFA (mapa 3). Tot i que no és soci de la UE, des del 2007 es va considerar pertinent incloure’l en aquest programa, atès el caràcter marcadament pirinenc del Principat. En aquest context existeixen dos organismes de cooperació principals, la Comunitat de Treball dels Pirineus (mapa 4), del qual també forma part, i l’Euroregió Pirineus Mediterrània (mapa 5), de la qual és absent. Llevat d’Andorra, els altres socis d’aquestes estructures són o bé comunitats autònomes espanyoles o bé regions franceses. Així mateix, i a una escala més gran, l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer (mapa 6), que engloba el territori del departament dels Pirineus Orientals i la província de Girona, es presenta com l’espai de cooperació proper als problemes quotidians dels catalans, tant al nord com al sud de la frontera estatal.

Què es finança? Pel que fa als objectius concrets de la cooperació transfronterera en el marc de la UE, el Reglament

Figura 1 Fons i programes d’Interreg i Objectiu Cooperació Transfronterera. PERÍODE PROGRAMACIÓ

Font: Elaboració de l’autor.

EUROS (MILIONS)

NOMBRE DE PROGRAMES

INTERREG I (1991-1993)

1.082

INTERREG II (1994-1999) A B C

3.312 2.400 500 410

77 59 4 14

INTERREG III (2000-2006) A B C

4.875 3.412 1.218 243

81 64 13 4

COOPERACIÓ TERRITORIAL (2007-2013) Transfronterera Transnacional Interregional

8.754 6.466 1.834 454

87 70 13 1

COOPERACIÓ TERRITORIAL (2014-2020) Transfronterera Transnacional Interregional

6.627 1.822 500

* * *

*Encara no es coneix el nombre de programes.

Construir Europa des de les fronteres

Mapa 2 Programes operatius de cooperació transfronterera, 2007-2013.

a) el foment de l’esperit empresarial, en especial l’expansió de les pimes, el turisme, la cultura i el comerç transfronterer;

Font: http://www.aebr.eu/

b) l’impuls i la millora de la protecció i la gestió conjunta dels recursos naturals i culturals, com també la prevenció dels riscos naturals i tecnològics; c) el suport a les connexions entre zones urbanes i rurals; d) la reducció de l’aïllament, mitjançant la millora de l’accés a les xarxes i els serveis de transport, informació i comunicació, i als sistemes i instal·lacions hídrics, energètics i de gestió de residus transfronterers; e) l’estímul de la col·laboració, el desenvolupament de la capacitat i la utilització conjunta d’infraestructures, especialment en sectors com la sanitat, la cultura, el turisme i l’educació. L’espectre de matèries finançables és, doncs, molt ampli i la seva concreció dependrà de les prioritats que es marqui cada programa.

Laboratori de la integració europea? La cooperació transfronterera a Europa s’ha convertit en un argument de pes a l’hora de reivindicar un continent unit. Aquesta idea la comparteixen els organismes internacionals

Mapa 3 Zona elegible POCTEFA 2007-2013

Font:http://www.poctefa.eu/

1080/2006 del Consell insta a la «realització d’activitats econòmiques, socials i mediambientals transfrontereres, a través d’estratègies comunes de desenvolupament territorial sostenible», sobretot mitjançant les mesures següents:

Construir Europa des de les fronteres

Mapa 4 Comunitat de Treball dels Pirineus http://www.ctp.org/

Mapa 5 Euroregió Pirineus Mediterrània http://www.euroregio.eu

Mapa 6 Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer http://www.eurodistricte.cat/

b) garanteix la pau, l’estabilitat i el desenvolupament socioeconòmic del continent; c) ofereix el context adequat per a l’actuació de les autoritats i les col·lectivitats territorials en el marc de l’anomenada governança multinivell europea; d) contribueix a enfortir la participació ciutadana, ja que s’interessa per afers quotidians afectats per l’existència de la frontera; e) és vector del diàleg cultural, l’acostament a l’altre i la desaparició d’estereotips; f) conforma experiències pilot per integrar nous membres als principis del CdE o de la UE. Les euroregions s’acaben anomenant «laboratoris de la integració europea» perquè evoquen la idea que van apuntar els fundadors del CdE i de l’actual UE: repensar les fronteres, i passar de concebre-les com a cicatrius de la història a forjadores d’una nova història, la del continent unit:

esmentats (CdE, UE), i també els actors territorials a diverses escales, representats a l’ARFE. Es podria dir que s’ha estès un discurs a favor de la cooperació transfronterera a Europa, articulat a través de diferents arguments, que es podrien sintetitzar així: a) reforça la cohesió econòmica, social i territorial;

«[...] quan es refereix al canvi d’actituds a Europa, les poblacions frontereres formen un exemple únic d’integració en el sentit que estan construint un nivell addicional de consciència, cultura i identitat regionals, que en combinació amb altres tipus d’identitat, testifiquen l’Europa de la

Construir Europa des de les fronteres

unitat i la diversitat, en aquest cas en l’àmbit transfronterer, sense que cap tipus d’identitat –regional, nacional o europea– rebutgi les altres; ni de bon tros. El principal objectiu del procés de «planificació transfronterera» és assegurar que la cooperació transfronterera està encara més fermament integrada en la construcció europea del futur» (CdE, 2006, p. 194-195). Però, malgrat aquestes bones intencions i els efectes positius de la cooperació transfronterera, encara existeixen importants frens que l’alenteixen. El mateix estudi del CdE que acabem de citar dóna compte d’alguns d’aquests frens: a) Medi ambient, agricultura i ordenament del territori. Les fronteres estatals continuen determinant moltes vegades les polítiques sobre l’ordenament del territori o l’ús del sòl. Una concepció de l’àrea transfronterera com un tot permetria, per exemple, compartir serveis com ara plantes residuals, serveis hospitalaris o aeroports; o planificar conjuntament espais naturals transfronterers.

b) Transport, seguretat i comunicació. Les distorsions provocades per la presència d’una frontera internacional se solen traduir en la inexistència de transports públics transfrontereres, carreteres que comuniquin nuclis a tots dos costats de la frontera, polítiques de seguretat (policia, bombers, ambulàncies) coordinades, etc. c) Economia. Pel que fa a les empreses, per exemple, trobaran problemes per desenvolupar la seva activitat al país veí, derivats de problemes legals, fiscals, bancaris, etc. En àrees tan en auge actualment com les telecomunicacions, traspassar una frontera comporta un canvi immediat de la tarifa telefònica; en altres àrees més clàssiques, com el correu postal, enviar una carta a un municipi veí comportarà una altra demora, perquè el sistema postal està centralitzat, de manera que l’enviament ha de passar prèviament per les capitals regionals o estatals. d) Ocupació i protecció social. El cas singular dels treballadors que viuen en un país i treballen en un altre continua ocasionant dificultats, derivades de les diferències en els sistemes impositius, de seguretat social, etc. Aquestes diferències provenen, és clar, de la confrontació de diferents sistemes politicoadministratius que queden separats per la frontera. El sol fet de creuar-la vol dir enfrontar-se a tot un vast món de regulacions, legislació, procediments diferents entre països, i a una disparitat de competències entre les col·lectivitats territorials. A tot això s’ha d’afegir la distància mental que, malgrat tot, continua marcant diferències entre contextos estatonacionals, i té una influència directa en les decisions de la gent. Per exemple, alguns estudis han demostrat que, malgrat la proximitat, els ciutadans alemanys i holandesos que viuen en espais de frontera continuen preferint fer més quilòmetres per comprar als seus països respectius que creuar a l’altre costat (Van der Velde, 2000). Això no obstant, no podem oblidar que moltes vegades aquestes diferències producte de la frontera les poden explotar de manera positiva els habitants fronterers. Així, en el mateix context anterior, molts holandesos de la zona fronterera amb Alemanya compren el seu habitatge al país veí perquè els preus són més competitius. L’existència de la frontera estatal, per tant, arrossega una sèrie de condicionants. La capacitat de superar-los i, si escau, utilitzar-los en benefici propi, dependrà de com s’articulin

Construir Europa des de les fronteres

les relacions socials, econòmiques i polítiques entre tots dos costats del límit estatal. Els avantatges de la cooperació transfronterera poden ser molts, però s’han de perseguir dia a dia i amb esforç.

Conclusions Europa ha viscut aquestes últimes dècades un augment d’estructures i àrees de cooperació transfronterera, anomenades generalment euroregions. El suport legal del CdE, sumat al finançament de la UE, expliquen en gran mesura l’expansió d’aquest fenomen, lligat sobretot a la possibilitat de disposar de fons amb els quals poder portar a terme projectes concrets. Que aquests fons es destinin de manera adequada, i que els organismes existents no desapareguin si no els arriben aquests fons, són dos puntals d’una cooperació a llarg termini.

La cooperació transfronterera es vol presentar com el laboratori de la integració europea, com el marc de referència per a la trobada entre els ciutadans europeus. Per això, cal que la cooperació institucionalitzada entre autoritats i col·lectivitats territorials, com la que s’ha examinat aquí, no oblidi que els últims destinataris de les polítiques són els habitants de la frontera, els qui han de conviure cada dia amb la seva existència. Que Europa es construeixi des de la frontera depèn de la constància d’un esforç continuat i sense fissures. En aquest article hem volgut oferir algunes notes que ajudessin a respondre una sèrie de preguntes que ja ens plantegem en la introducció. Si han servit per despertar la curiositat del lector, no hi ha dubte que l’objecte d’estudi té múltiples i interessants vies d’investigació, que convidem a aprofundir des de la nostra modesta contribució.

BIBLIOGRAFIA • ARFE (2001). Transeuropean cooperation between territorial authorities. Gronau: ARFE. • BUCKEN-KNAPP, G.; SCHACK, M. (ed.) (2001). Borders Matter: transboundary regions in contemporary Europe. Aabenraa: Danish institute of border regions studies. • CONSEIL DE L’EUROPE (2006). Rapport sur l’état actuel du cadre administratif et juridique de la coopération transfrontalière en Europe. Estrasburg: CdE. • DATAR (2011). La cooperation transfrontalière. París: La Documentation française. • DEAS, I.; LORD, A. (2006). «From a New Regionalism to an Unusual Regionalism? The Emergence of Non-standard Regional Spaces and Lessons for the Territorial Reorganisation of the State». Urban Studies, 43(10), p. 1847-1877. • FERNÁNDEZ DE CASADEVANTE, C. (ed.) (2007). L’État et la coopération transfrontalière (Actes de la 3ème Journée d’Etude du réseau RENTI, tenue le 13 septembre 2006 à l’Université Rey Juan Carlos I de Madrid). Brussel·les: Bruylant. • LEVRAT, N.; COMTE, H. (eds.) (2006). Aux coutures de l’Europe, défis et enjeux juridiques de la coopération transfrontalière. París: L’Harmattan. • MOT (Mission Opérationnelle Transfrontalière) (2006). Practical Guide to Transfrontier Coperation. Study Council of Europe. • OLIVERAS, X.; DURÀ, A.; PERKMANN, M. (2010). «Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007)». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 56 (1), p. 21-40. • PASI, P. (2005). Training institution in transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE. • RICQ, C. (2006). Handbook on transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE. • ROUGEMONT, D. de (1972). «Aspects culturels de la coopération dans les régions frontalières». Bulletin du Centre Européen de la Culture: L’Europe des Régions III, any XIII, n. 6, p. 66-79. • SCOTT, J. (2006) (ed.). EU enlargement, region building and shifting borders of inclusion and exclusion. Aldershot: Ashgate. • TRILLO, J. M. (2010). «La région transfrontalière: des idées de Rougemont aux processus actuels d’institutionnalisation». Revue Mosella, vol. XXXII, n. 1-4, p. 235-257. • VELDE, M. van der (2000). «Shopping, Space and Borders». A: VELDE, M. van der; HOUTUM, H. van (ed.). Borders, Regions and People. Londres: Pion, p. 166-181. (European Research in Regional Science; 10)

Construir Europa des de les fronteres

Annex El Principat d’Andorra posseeix un estatus diferent de la resta de països d’Europa, atès que no forma part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu. Arran d’aquesta situació, Andorra es veu privada d’alguns avantatges, principalment pel que fa als fons de cooperació transfronterera, i per tant no es pot beneficiar dels programes de cooperació en el marc legal de la Unió Europea, amb alguna excepció. El 1983, Andorra entra a formar part de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), iniciativa creada pel Consell d’Europa. Es tracta d’una eina política perquè els territoris fronterers dels Pirineus mantinguin un contacte formal i estable. Aquesta associació permet una relació entre les vuit regions membres (Aquitània, Aragó, Catalunya, Euskadi, Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus, Navarra i Andorra) en quatre grans àmbits: infraestructures i comunicacions, formació i recerca, cultura, joventut i esports, i desenvolupament sostenible. Paral·lelament, l’any 2005 es crea el Consorci de la CTP, que el 2007 dóna fruit amb el projecte europeu POCTEFA (Programa de Cooperació Transfronterera EspanyaFrança-Andorra). Així, la Unió Europea destina una gran quantitat de diners a projectes transfronterers als Pirineus. Com ja s’ha esmentat, per la seva situació legal, Andorra no forma part d’aquest consorci i per tant no rep cap ajuda directa. Davant d’això, Andorra pren les mesures adequades per poder-se beneficiar d’aquest programa. D’una banda, el gener del 2010 signa el Tractat de Baiona de cooperació territorial conjuntament amb França i Espanya i, d’altra banda, a finals del 2011 es crea l’Organisme Andorrà de Cooperació Transfronterera (OACT), que representa Andorra a la CTP i que, per tant, permetrà que operi i cooperi en el POCTEFA, programa que es basa en els Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). D’aquesta manera s’obren possibilitats perquè Andorra pugui obtenir finançament per a projectes transfronterers en diversos àmbits (medi ambient, infraestructures, turisme i cultura). Amb tot, Andorra manté una sèrie de tractats i acords internacionals, bilaterals i trilaterals que faciliten la relació transfronterera i europea.

“El Ministre d’Afers Exteriors d’Andorra, Gilbert Saboya, enceta la presidència de la CTP 2013-2015”. Pamplona, novembre del 2013. Foto: José Luis Larrión

Pel que fa als acords internacionals destaca principalment l’Acord, en forma de intercanvi de cartes establint una Unió Duanera de l’any 1990, el de col·laboració entre Andorra i la Comunitat Europea (2004), a més dels que fan referència a l’intercanvi d’informació fiscal: l’objectiu és assumir una cooperació internacional en la transparència de l’activitat financera i cooperar en la lluita contra l’evasió fiscal per tal d’adaptar-se als estàndards internacionals entre el Principat d’Andorra i diversos països, com França (2009), Països Baixos (2010), Liechtenstein (2010), Àustria (2010), Mònaco (2010), Bèlgica (2010), Espanya (2010), Noruega (2010), Austràlia (2012) i Polònia (2012). Pel que fa als acords bilaterals, Andorra ha signat convenis en matèria de seguretat social tant amb França com amb Espanya i Portugal amb l’objectiu d’oferir cobertura, tant de prestacions sanitàries com de prestacions econòmiques. En l’àmbit educatiu es va firmar el conveni entre el govern francès i l’andorrà, i també amb el govern espanyol, els anys 1993 i 2000, a través del qual es pretén mantenir un ensenyament francès i espanyol de qualitat dins el marc identitari andorrà, per reforçar el desenvolupament del multilingüisme i aprofundir les relacions de cooperació en matèria d’educació, formació professional i ensenyament superior. Hi ha també els convenis de no doble imposició (CDI), que permetran, en certa manera, l’obertura econòmica sense riscos de doble gravamen. Pel que fa a França, actualment el CDI és en tràmit parlamentari, i a curt termini entraran els convenis amb Espanya i amb Portugal. També es vol ampliar el radi a aquells països de la Unió Europea amb els quals es manté intercanvi d’informació fiscal (Bèlgica, Àustria, Itàlia).

Construir Europa des de les fronteres

Els tractats trilaterals són aquells que inclouen França i Espanya en el mateix conveni. Destaquen el Tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre els tres estats (1993), i el Conveni relatiu a la circulació i el sojorn al Principat d’Andorra dels nacionals d’estats tercers (2000), referent als permisos d’accés al país i a les autoritzacions d’immigració en el cas de restar al país més de noranta dies. D’altra banda, el 2003 entra en vigor el conveni sobre

el dret dels nacionals andorrans a estudiar, residir i treballar a França i a Espanya com si fossin nacionals de la Unió Europea, tot i que no automàticament, sinó amb l’autorització prèvia de l’administració corresponent. En la mateixa línia, l’any 2007 Portugal firma el conveni amb el Principat respecte a l’establiment tant dels nacionals portuguesos en territori andorrà com dels nacionals andorrans en territori portuguès.

Agenda

Lloc Baja California, México Data 22- 25 de setembre 2014 Organitza Universitat Autònoma de Baja California

Per a més informació http://congresodesociologia.ens. uabc.mx/

JOURNÉES INTERNATIONALES DE SOCIOLOGIE DU TRAVAIL

XIII

Sociological Association Per a més informació http://www.isa-sociology.org/ congress2014/

XVIII 6

º CONGRESO INTERNACIONAL DE SOCIOLOGÍA: CONSTRUCCIÓN DE CIUDADANÍAS: NUEVAS REALIDADES Y MIRADAS INTERPRETATIVAS

Lloc Yokohama, Japan Data 13-19 de juliol 2014 Organitza International

Lloc Université de Lille Data 17- 19 de juny 2014 Organitza Organitzation Française de Sociologie

Per a més informació http://www.afs-socio.fr/node/2693

CONGRESO DE ANTROPOLOGÍA: PERIFERIAS, FRONTERAS Y DIÁLOGOS

http://www.britsoc.co.uk/events/ bsa-annual-conference/

CONGRESO LATINOAMERICANO DE SOCIOLOGÍA RURAL 2014

Lloc University of Leeds (UK) Data 23-25 d’abril 2014 Organitza British Sociological Association Per a més informació

ISA WORLD CONGRESS OF SOCIOLOGY: “FACING AN UNEQUAL WORLD: CHALLENGES FOR GLOBAL SOCIOLOGY”

BSA ANNUAL CONFERENCE: CHANGING SOCIETY

AGENDA 2014

Lloc Tarragona Data 02 al 05 setembre 2014 Organitza Universitat Rovira i Virgili. Facultat de Lletres.

Per a més informació http://wwwa. fundacio.urv.cat/congres-antropologia/

Lloc Ciudad de Mèxico Data 06- 10 d’octubre 2014 Organitza ALASRU (asociación latinoamericana de sociología rural) Per a més informació http://www.alasru.org

PUBLICACIONS

DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012. CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies