Revista Ciutadans 17

ciutadans 2020 · núm 17

La confiança social i la confiança política

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

Continguts

Editorial

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

La confiança social i la confiança política

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

Fenomenologia del dolor a través del collage

Ciutadans Revista anual 2020 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. Cristina Fernández, Pepita Batalla, Fabiola Sofia Masegosa, Irina Poleschik, Yolanda Blanco, Carles Torres.

Correcció lingüística: Pites Roure

Fotografies. Pep Graell. Les fotografies de l’apèndix de l’article “Fenomenologia del dolor a través del collage” les han aportat Irina Poleschik i Yolanda Blanco.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Ester Vilarubla · Director: Marc Pons.

Dipòsit legal: AND.329-2020

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Meritxell Moya i Vicente Zapata · Assessor metodològic: Lluís Sáez. Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són les dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra. Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar-hi, heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21-23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

EDITORIAL Aquest any ens ha portat una situació que no ens podíem ni imaginar no fa gaires mesos: l’arribada d’una pandèmia que ha canviat la manera de relacionar-nos i ha fet el que semblava impossible, que durant uns mesos tots nosaltres estiguéssim confinats a casa, amb el sistema econòmic pràcticament aturat. Després, el malson ha continuat. I, mentrestant, els mitjans de comunicació ens han informat del seu abast i hem anat coneixent cada cop més persones properes que han patit la malaltia o que fins i tot no l’han pogut superar. També (o sobretot) ens ha generat molta incertesa. Ha augmentat la nostra sensació de fragilitat. Una de les característiques més importants del pas de les societats tradicionals a les societats modernes ha consistit a reduir la incertesa inherent a l’existència, a tenir la capacitat de limitar (no pas eliminar) els riscos. Hem tingut una millora considerable de les condicions de vida, amb un allargament de l’esperança de vida molt ràpid, que ens ha portat a no ser realment conscients, en moltes etapes de la vida, de la nostra finitud. Això vol dir que a la nostra societat els riscos estaven plenament controlats? És clar que no; de fet, hi ha molts riscos que assumim com a «normals»: els accidents de trànsit, les morts derivades de la contaminació (a Europa es calcula que cada any moren 800.000 persones víctimes de la contaminació atmosfèrica), o les malalties que encara no tenen cura (càncer, alzheimer...), però sí que hi ha una millora dels tractaments, i hi ha la sensació que és qüestió de temps que n’arribi la cura. Sí que estàvem acostumats a veure per televisió moltes imatges de guerres, fam, situacions de precarietat extrema o epidèmies que aquí ja estaven erradicades; però poques hores en avió tenen una incidència molt greu, i nosaltres les vivim com una realitat molt llunyana. De tant entendre aquesta informació com una cosa externa (com si fos d’una realitat que no té a res a veure amb nosaltres),

no érem conscients que aquests problemes podien arribar a la nostra societat. Una de les lliçons d’aquesta pandèmia ha estat que les societats que tenien més consciència del risc que podia suposar una nova malaltia infecciosa, ja que havien patit alguna epidèmia o algun conat durant aquest segle, com la grip A, o el SARS-CoV-1 (l’antecedent més proper de l’epidèmia actual), són les que han reaccionat millor a la situació actual. En canvi, les nostres societats estàvem acostumades a veure com les amenaces epidemiològiques no ens afectaven, o ho feien de manera molt minsa (gràcies, en molta part, als sistemes sanitaris), i, com a conseqüència, no ens vam prendre seriosament l’amenaça fins que la malaltia ja estava plenament arrelada entre nosaltres. El sociòleg alemany Ulrich Beck va popularitzar el concepte «societat del risc», i alertava de la paradoxa de les nostres societats, on cada cop hi ha més sensació de control i seguretat, que són cada cop més tecnocientífiques, però on la innovació tecnològica és a la vegada la causant de les amenaces, o la que les pot reforçar (en el cas actual, és evident que els mitjans de transport moderns, amb milions de persones que es desplacen diàriament per tot el món, han estat un factor que ha fet possible que en poques setmanes el problema de la Covid-19 sigui global). D’altra banda, però, aquesta evolució tecnològica i la investigació poden aportar la solució als problemes creats. Independentment de la conjuntura actual, quins són els condicionants que poden fer que els riscos globals que ens amenacen es transformin en problemes cada cop més greus o que tinguem la capacitat d’eliminar-los? Darrere de la gestió d’aquests perills hauria d’haver-hi societats prou conscienciades d’aquests perills i de la fragilitat de l’existència, i el paper de les ciències en general, i de les ciències socials en particular, hauria de ser cabdal per donar eines per entendre aquests problemes i buscar-hi solucions. I des del món polític, tenint en compte que molts d’aquests problemes tenen un component supranacional, s’hauria de tenir la capacitat per gestionar-los.

PERFIL SOCIODEMOGRÀFIC I DE SINISTRALITAT LABORAL DELS TREBALLADORS DE LES ESTACIONS D’ESQUÍ ALPÍ D’ANDORRA 1. Introducció Segons les estimacions recents publicades per l’Organització Internacional del Treball (OIT), 2,78 milions de treballadors moren cada any a conseqüència de malalties i accidents relacionats amb la feina. A més, anualment es produeixen uns 374 milions de lesions professionals no mortals, que ocasionen més de quatre dies d’absentisme laboral. Els treballadors joves, d’entre quinze i vint-i-quatre anys, pateixen lesions a la feina en una taxa superior a altres grups d’edat. Segons dades de l’Eurostat, a la Unió Europea l’índex d’accidents laborals entre els joves de divuit a vint-i-quatre anys és un 40% superior al de la resta de treballadors (OIT, 2018; Modecki, 2016). Si ens centrem en les dones, representen més del 40% de la força del treball remunerat del món, i aquesta nova realitat obre una sèrie d’interrogants relacionats amb les qüestions de gènere, en funció dels diferents riscos que poden patir tant homes com dones: l’exposició a substàncies perilloses, l’impacte dels agents biològics en la salut reproductiva, el treball nocturn, les demandes físiques del treball pesant, el disseny ergonòmic laboral i la conciliació laboral i familiar, entre altres riscos (OIT, 2013). Tradicionalment, s’han subestimat els perills específics per a la seguretat i la salut en el treball que afecten les treballadores, però s’ha de tenir en compte que les normes de seguretat i salut i els límits d’exposició a les substàncies perilloses es basen en poblacions masculines i en proves de laboratori (Forastieri, 2004; OSALAN, 2017; Martínez Torvisco i La Rocca, 2018). El cost d’aquesta realitat diària és molt considerable i la càrrega econòmica de les males praxis en seguretat i salut en el treball s’estima en aproximadament un 4% del producte interior brut (PIB) global anual (OIT, 2018). Andorra no és una excepció a aquesta xacra social i, segons dades de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS),

només durant l’any 2018 es va produir 1 mort per accident laboral, 4.028 accidents laborals, 1.914 baixes laborals i 55 dies de mitjana de baixa laboral (CASS, 2018). Cal tenir en compte que la mitjana del nombre d’assalariats total de la CASS durant l’any 2018 va ser de 40.709 treballadors (CASS, 2018). Els sectors ocupacionals amb una sinistralitat més elevada a Andorra durant l’any 2018 (CASS, 2018) –tot i que no s’han trobat estudis específics amb els índexs de freqüència, d’incidència i de gravetat per sectors, ni comparatives– són els següents: el comerç i la reparació de vehicles de motor (788 accidents laborals, 387 baixes laborals i 54 dies de mitjana de baixa laboral), altres activitats socials i de serveis prestats (769 accidents laborals, 280 baixes laborals i 54 dies de mitjana de baixa laboral), la construcció (717 accidents laborals, 386 baixes laborals i 53 dies de mitjana de baixa laboral), l’hoteleria (480 accidents laborals, 238 baixes laborals i 49 dies de mitjana de baixa laboral), les activitats immobiliàries i de lloguer (346 accidents laborals, 176 baixes laborals i 60 dies de mitjana de baixa laboral), l’administració pública, la defensa i la seguretat social (287 accidents laborals, 137 baixes laborals i 66 dies de mitjana de baixa laboral), les activitats sanitàries i veterinàries (211 accidents laborals, 80 baixes laborals i 40 dies de mitjana de baixa laboral) i les indústries manufactureres (206 accidents laborals, 112 baixes laborals i 67 dies de mitjana de baixa laboral). Les dades globals sobre la sinistralitat laboral a Andorra requereixen actuacions urgents per part de les autoritats competents, de les empreses implicades, dels serveis de prevenció, dels representants dels treballadors, de la societat i de tots els treballadors, ja que, segons dades de la CASS del 2018, les prestacions de reembossament que corresponen a l’apartat del risc d’accident laboral són de 2.831.484 euros, les prestacions econòmiques per incapacitats laborals temporals que corresponen a salaris d’accident de treball són de 5.896.721 euros, i les pensions econòmiques per invalidesa derivades d’un accident laboral han suposat una despesa de 4.218.227 euros.

Autora: Cristina Fernández-Farina Professora/doctoranda UdA i professora col·laboradora UOC

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Si ens aproximem al nostre àmbit d’estudi, que se centra de manera específica en la sinistralitat laboral en les estacions d’esquí d’Andorra, comprovem que durant la temporada 2015-2016 es van produir 445 accidents laborals i 115 baixes amb atur de treball, i en la temporada 2016-2017, 410 accidents laborals i 134 baixes amb atur entre els diversos col·lectius de les estacions d’esquí: administració, departament tècnic, monitors, restauració i d’altres (Ski Andorra, 2016). Els dominis esquiables d’Andorra, conscients de la importància que té la prevenció de riscos laborals, han implementat, des de fa anys, diverses accions orientades a reduir i millorar la seguretat i salut en el treball, abans que la normativa legal en aquesta matèria fos vigent a Andorra. Així, aquest estudi descriptiu és una petita aportació al coneixement d’un sector bàsic per a l’economia andorrana que treballa de manera constant per la millora contínua i per ser un referent en el sector de l’esquí europeu i internacional. El sector de l’esquí a Andorra té una gran importància tant social, com cultural i econòmica. Segons un estudi fet per l’Observatori de Sostenibilitat d’Andorra (OBSA, 2014), l’impacte econòmic del turisme d’esquí a Andorra no es pot reduir només a considerar la despesa feta pels turistes a les estacions d’esquí. L’impacte directe del turisme de neu a Andorra és de 38 milions d’euros gastats en forfets, però també s’han de tenir en compte la resta de despeses d’aquests visitants, que ascendeixen a 334 milions d’euros; s’obté, així, un impacte de 372 milions d’euros. Aquesta dada ja ens mostra la importància estratègica que té el sector de l’esquí a Andorra. L’estudi de l’OBSA també ens parla d’un impacte econòmic indirecte (el que les estacions d’esquí gasten en proveïdors nacionals) i d’un impacte econòmic induït (el que els assalariats de les estacions d’esquí gasten al país). Després de fer el càlcul de l’escenari més conservador, que inclou l’impacte econòmic indirecte –d’uns 18 milions d’euros– i l’induït –d’uns 12 milions d’euros–, s’assoleix un impacte total del turisme de neu d’uns 400 milions d’euros. L’estudi confirma, amb dades objectives, que el sector de la neu a Andorra és un sector clau i un motor potent de l’economia del país (OBSA, 2014). Un altre estudi centrat en les estacions d’esquí més importants en l’àmbit internacional situa Andorra en la posició 8 de 68 països pel que fa a les estacions d’esquí que reben més d’un milió d’esquiadors en les darreres temporades d’hivern; concretament, Andorra va rebre 2,5 milions d’esquiadors en la temporada d’hivern 2017-2018 (Vanat, 2018, p. 22).

Tots els motius esmentats anteriorment són els elements que justifiquen aquesta recerca: l’interès preocupant per la sinistralitat laboral i les conseqüències individuals, familiars, socials i econòmiques que se’n deriven; la necessitat d’implementar en les organitzacions accions de millora contínua en relació amb la seguretat, la salut i el benestar dels treballadors; el coneixement de les percepcions dels treballadors per promoure la seva participació activa en les organitzacions; la importància d’implementar un sistema de gestió de seguretat i salut laboral eficient en l’empresa, i, finalment, el fet de conèixer part del funcionament del sector econòmic de l’esquí andorrà. Així, la recerca es triangula en tres elements centrals: en primer lloc, conèixer l’avaluació del risc laboral en les estacions d’esquí des de la visió del tècnic en prevenció de riscos laborals; en segon lloc, conèixer la percepció i les valoracions dels treballadors pel que fa a les diferents característiques del risc, i, en tercer lloc, identificar i descriure quin és el sistema de gestió de seguretat i salut de les organitzacions estudiades i les seves característiques. La finalitat és que entre tots els agents implicats es fomentin organitzacions saludables que integrin actuacions preventives en el sistema de gestió d’empresa, i que s’aconsegueixi que siguin una part intrínseca dels procediments de treball en cadascun dels nivells jeràrquics i amb la participació dels treballadors en tot el procés. És a dir, crear empreses centrades en els treballadors amb l’objectiu de millorar la competitivitat organitzacional.

1.2. Localització del treball de camp El treball de camp d’aquesta recerca se situa a Andorra, concretament a les estacions d’esquí de Grandvalira i Vallnord.

1.3. Objectiu i metodologia Un dels objectius d’aquesta recerca se centra a conèixer el perfil sociodemogràfic dels treballadors dels dominis esquiables d’Andorra i a descriure les lesions amb baixa que es donen més sovint a les estacions d’esquí. La recerca és de tipus descriptiu i transversal.

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Fitxa tècnica de l’enquesta A la Taula 1 es mostren les característiques principals de la mostra escollida en els dominis d’esquí alpí andorrans:

Taula 1 Fitxa tècnica de la mostra

Sector d’aplicació de l’estudi empíric Personal enquestat Població Mida de la mostra Mostreig Nivell de confiança Error de mostreig Període de recollida de la informació Enquestes no acabades Enquestes rebutjades per no complir els criteris d’inclusió Negativa del treballador a contestar l’enquesta

2. Resultats i discussió 2.1. Perfil sociodemogràfic dels treballadors dels dominis esquiables d’Andorra A continuació es presenten els resultats obtinguts a partir del treball de camp realitzat a les estacions d’esquí alpí del Principat d’Andorra durant la temporada d’esquí 2016. Un 62% dels participants enquestats són homes i un 38% són dones. No s’observen diferències estadísticament significatives entre els dos dominis d’esquí (Taula 2). Segons les dades de les estacions d’esquí d’Andorra, el percentatge global real per sexe és d’un 70% d’homes i un 30% de dones, aproximadament. La distribució d’homes i dones en els dominis esquiables a França és d’un 71% d’homes i un 29% de dones (Domaines Skiables de France [DSF], 2019). Pel que fa a l’edat, el grup més nombrós és el que va de 25 a 45 anys, amb una mitjana d’edat en ambdues estacions de 38,2 anys (38,4 en el Domini 1 i 37,9 en el Domini 2). No s’observen diferències estadísticament significatives entre els dos dominis esquiables (Taules 3 i 4).

Sector de l’esquí Treballadors del sector esquí (directius, tècnics, operaris) 2.246 313 enquestes cara a cara Mostreig aleatori estratificat 95% 5% 3 de febrer de 2016 - 23 d’abril de 2016 6 2 5

Taula 2 Freqüència absoluta i relativa segons sexe i domini Total

DOMINI 1

DOMINI 2

194

208 66,5 129

105 33,5 65

62,0

61,9

119

38,0

38,1

313

Home Dona

Dominis d’esquí

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Si comparem aquestes dades amb l’edat dels treballadors en els dominis esquiables a França, es comprova que 2/3 parts tenen més de 35 anys (DSF, 2019). Quant a la nacionalitat de les persones enquestades (Taula 5), s’observa que majoritàriament són de nacionalitat espanyola (43%), seguits d’andorrana (23%), argentina (18%), francesa i xilena (un 3% cadascuna), portuguesa (2%) i

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 3 Freqüència absoluta i relativa segons edat i domini Total N 18 a 24 anys 25 a 31 anys

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

208 66,5 13

105 33,5 13

8,3

6,3

12,4

313

22,7

21,6

24,8

32 a 38 anys

22,7

23,6

21,0

39 a 45 anys

23,6

27,4

16,2

12,1

12,0

12,4

7,7

7,2

8,6

2,9

1,9

4,8

46 a 52 anys 53 a 59 anys Més de 60 anys

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Taula 4 Mitjana, desviació típica, mínim i màxim d’edat i domini Total N M Màx* Mín DT

313 38,2 70,0 19,0 10,4

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

208 38,4 64,0 19,0 9,70

105 37,9 70,0 19,0 11,7

* Monitor enquestat en l’estudi amb una edat de 70 anys.

1. Departament d’Estadística d’Andorra: http://www. estadistica.ad/serveiestudis/ web/index.asp

Taula 5 Freqüència absoluta i relativa segons nacionalitat i domini

altres nacionalitats (entre el grup d’altres nacionalitats, que representen un 8% de la mostra, destaquen anglesos, russos, italians, ucraïnesos i eslovens, entre d’altres). Pel que fa als nacionals argentins i la seva temporalitat relacionada amb l’esquí a Andorra, hi ha dades que la

Total N

DOMINI 2

208 66,5 42

105 33,5 29

22,7

20,2

27,6

313

Andorrana Espanyola Francesa Portuguesa Argentina Xilena Altres

Dominis d’esquí DOMINI 1

135

43,1

40,9

47,6

3,2

4,3

1,0

1,6

1,4

1,9

18,2

21,2

12,4

3,2

3,4

2,9

8,0

8,7

6,7

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

referencien des dels anys vuitanta, a partir de les dades estretes del Departament d’Immigració d’Andorra (Álvarez, Micó i Rafanelli, 2008). Pel que respecta al grup de nacionals portuguesos, destaca la poca representativitat que tenen a les estacions d’esquí en relació amb el seu pes total dins d’Andorra. No s’observen diferències estadísticament significatives entre els dos dominis esquiables pel que fa a la nacionalitat dels treballadors. La població global d’Andorra estimada per nacionalitat1 durant l’any 2017 era la següent: el grup d’andorrans representava un 49,1%, seguit dels espanyols amb un 25,1%, els portuguesos amb un 12,3%, els francesos amb un 4,3%, i altres nacionalitats amb un 9,3%. Per a l’anàlisi estadística posterior es van agrupar les nacionalitats, per afavorir l’acompliment de les condicions d’aplicació de les anàlisis estadístiques. Així, la distribució final queda de la manera següent: andorrans (23%), espanyols (43%), argentins (18%) i altres nacionalitats (16%).

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 7 Freqüència absoluta i relativa segons tipus de contracte i domini

Segons les dades aportades per les estacions d’esquí d’Andorra,2 la residència dels treballadors del sector esquí és la següent: el 40% són residents i un 60% són treballadors de fora d’Andorra. Dels treballadors no residents a Andorra, un 55% són comunitaris (la majoria d’Espanya) i el 45% restant són extracomunitaris (majoritàriament d’Argentina i Xile).

Total

Quant a l’experiència laboral dels treballadors enquestats de les estacions d’esquí d’Andorra, el 95% de la mostra manifesta que té experiència prèvia de com a mínim una temporada en estacions d’esquí (Taula 6).

N Sí No

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

313 297

208 196

105 101

94,9

94,2

96,2

5,1

5,8

3,8

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Pel que respecta a la situació contractual dels treballadors enquestats, s’observa que el 81% de la mostra té un contracte de tipus temporal a conseqüència de l’estacionalitat de l’esquí, al costat de gairebé un 20% de la mostra que té un contracte fix (Taula 7). En aquest apartat no s’observen diferències significatives entre el tipus de contracte (fix o temporal) i el domini esquiable. Segons dades de les estacions d’esquí d’Andorra, el 85% dels treballadors tenen un contracte de temporada d’hivern, en contrast amb un 15% que té un contracte fix a les estacions d’esquí. Si comparem les dades referents al tipus de contracte amb les dels dominis esquiables a França, comprovem que el 80% hi té un contracte temporal i un 20% un contracte fix (DSF, 2019). En un estudi sobre el sector de l’esquí fet a Espanya (ATUDEM, 2007) es comprova que un 20% dels treballadors tenia un

313

Contracte fix

59 18,8 254 81,2

Contracte temporal

Taula 6 Freqüència absoluta i relativa segons experiència laboral i domini Total

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

208 66,5 44 21,2 164 78,8

105 33,5 15 14,3 90 85,7

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

contracte fix, mentre que el 80% restant eren temporers (treballadors fixos-discontinus un 46% i treballadors eventuals un 34%). A la Taula 8 s’observa que, entre els treballadors fixos, les freqüències més elevades es troben entre els treballadors amb més de 15 anys d’experiència, amb un 42,4% (gairebé un 39% dels treballadors enquestats del Domini 1 i un 53% dels treballadors del Domini 2), seguit de l’interval de 8 a 11 anys d’experiència (24%).

Taula 8 Anys d’experiència del personal amb contracte fix (n=59) Total

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

313

Anys d’experiència personal fix

208 66,5

105 33,5

18,8 7 11,9 6 10,2 14 23,7 7 11,9 25 42,4

21,2 3 6,8 5 11,4 13 29,5 6 13,6 17 38,6

14,3 4 26,7 1 6,7 1 6,7 1 6,7 8 53,3

Fins a 3 anys d’experiència De 4 a 7 anys De 8 a 11 anys De 12 a 15 anys Més de 15 anys

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

2. Ski Andorra: http://www. skiandorra.ad/es/

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 10 Ocupació dels treballadors enquestats

Taula 9 Anys d’experiència del personal amb contracte temporal (n=254) Total

DOMINI 2

313

208 66,5

105 33,5

Anys d’experiència personal temporer

254

164

107

42,1 53 20,9 47 18,5 17 6,7 30 11,8

43,3 31 18,9 32 19,5 10 6,1 20 12,2

40,0 22 24,4 15 16,7 7 7,8 10 11,1

Fins a 3 temporades d’experiència De 4 a 6 temporades De 7 a 10 temporades D’11 a 15 temporades Més de 15 temporades

Total

Dominis d’esquí DOMINI 1

313

Administració

50 16,0 91 29,1 88 28,1 84 26,8

Departament tècnic Monitors Restauració

Si es comparen aquestes dades amb l’experiència dels treballadors en els dominis esquiables a França, comprovem que allà la mitjana és de més de 8 temporades (DSF, 2019). A la Taula 10 es poden veure les distribucions pel que fa a l’ocupació dins de les pistes d’esquí de les persones enquestades: el 29% pertany al departament tècnic, el 28% correspon a monitors i altres ocupacions similars, gairebé el 27% al sector de la restauració i el 16% a l’àrea d’administració. Pel que fa al nivell d’estudis, gairebé el 48% de la mostra global té estudis primaris o secundaris bàsics (EGB, ESO, 3ème), un 34,5% té estudis secundaris superiors (batxillerat, COU, BAC), prop d’un 16% tenen estudis de nivell universitari, i només un 2% de la mostra té estudis primaris no acabats o no té estudis (Taula 11).

DOMINI 2

208 66,5 33 15,9 58 27,9 57 27,4 60 28,8

105 33,5 17 16,2 33 31,4 31 29,5 24 22,9

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Taula 11 Freqüència absoluta i relativa segons estudis i domini

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Pel que fa a l’experiència dels treballadors temporers de les estacions d’esquí d’Andorra (Taula 9), s’observa que un 42% té una experiència de fins a tres temporades d’esquí, seguit del grup de 4 a 6 temporades (amb el 21%). Destaca, també, el 18,5% de treballadors amb més d’11 temporades treballant a les estacions d’esquí.

Dominis d’esquí DOMINI 1

Total N Estudis primaris no acabats o sense estudis Estudis primaris o secundaris bàsics

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

313

208 66,5

105 33,5

2,2

2,4

1,9

149

47,6

43,8

55,2

Estudis secundaris superiors

108

Estudis universitaris

34,5 49 15,7

37,0 35 16,8

29,5 14 13,3

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Per a l’anàlisi estadística posterior es van reagrupar els treballadors amb estudis primaris no acabats o sense estudis (un 2%) amb els treballadors amb estudis primaris o secundaris bàsics (un 46%). Quant a la formació específica en prevenció de riscos laborals (Taula 12) observem que un 96% de la mostra ha rebut algun tipus de formació relacionada amb el lloc de treball (tot i que durant l’enquesta se senten molts

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 12 Freqüència absoluta i relativa segons estudis de PRL i domini Total N Estudis de tècnic superior en PRL Estudis de tècnic mitjà en PRL Estudis de tècnic bàsic en PRL Formació específica en PRL del lloc de treball

Dominis d’esquí DOMINI 1

DOMINI 2

313

208 66,5

105 33,5

2,2

2,4

1,9

149

47,6

43,8

55,2

108

34,5

37,0

29,5

15,7

16,8

13,3

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

comentaris sobre la qualitat i l’especificitat en relació amb el lloc de treball d’aquesta formació), seguit a molta distància dels treballadors que tenen una formació de tècnic bàsic en prevenció de riscos laborals (prop d’un 3%) i estudis de tècnic superior en PRL (un 1%). A la Taula 13 s’observa que en augmentar l’edat dels treballadors també augmenta la proporció de treballadors enquestats amb estudis primaris no acabats o sense estudis (entre el grup dels més joves, de 18 a 44 anys, no hi ha cap

cas i n’hi ha un 9% entre els més grans de 45 anys). Destaquen les formacions reglades d’estudis primaris o secundaris bàsics (d’un 53% entre el grup d’edat de 45 a 70 anys, seguit del grup de 25 a 44 anys, amb un 47%). Els enquestats que tenen formació universitària en una proporció superior són del grup d’edat de 18 a 24 anys (31%), seguit de l’interval d’edat de 25 a 44 anys (15%). Es pot observar a la Taula 14 la relació entre l’edat i el nivell d’estudis, que s’explica per la progressiva implantació de l’educació secundària i superior en les darreres dècades, de manera que les generacions més joves han pogut tenir més accés a un nivell d’estudis més elevat en comparació amb els grups de més edat. La Taula 14 mostra la relació entre el nivell d’estudis assolit i l’ocupació. Els enquestats amb formacions universitàries tenen les proporcions més elevades entre el grup de monitors i altres (gairebé un 39% de la mostra), seguits del grup d’administració (amb prop d’un 29%) i departament tècnic i restauració (amb un 16% cadascun). També s’observa que hi ha una proporció elevada de treballadors enquestats amb estudis de formació professional o estudis secundaris superiors que treballen en el grup de monitors (44%), seguits dels treballadors del departament tècnic (22%), restauració (18,5%) i administració (15%). Els nacionals andorrans enquestats es concentren principalment en el grup de monitors (45%), seguit del departament tècnic (34%) i, en canvi, els trobem amb freqüències molt inferiors entre els col·lectius d’administració (15,5%) i restauració (5,6%).

Taula 13 Relació entre l’edat i el nivell d’estudis Total N

Edat agrupada en intervals 18 A 24 ANYS

25 A 44 ANYS

45 A 70 ANYS

313

26 8,4

210 67,0

77 24,6

7 2,2 149 47,6 108 34,5 49 15,7

0 0,0 9 34,6 9 34,6 8 30,8

0 0,0 99 47,1 79 37,6 32 15,2

7 9,0 41 53,3 20 26,0 9 11,8

ESTUDIS

Estudis primaris no acabats o sense estudis Estudis primaris o secundaris bàsics Estudis secundaris superiors Estudis universitaris Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 14 Relació entre el nivell d’estudis i l’ocupació Total

Estudis assolits Estudis primaris no acabats o sense estudis

Estudis primaris o secundaris bàsics

Estudis secundaris superiors

Estudis universitaris

7 2,2

149 47,6

108 34,5

49 15,7

0 0,0 2 28,6 0 0,0 5 71,4

20 13,4 57 38,3 21 14,1 51 34,2

16 14,8 24 22,2 48 44,4 20 18,5

14 28,6 8 16,3 19 38,8 8 16,3

313

OCUPACIÓ DINS ELS DOMINIS D’ESQUÍ

Administració Departament tècnic Monitors Restauració

50 16,0 91 29,1 88 28,1 84 26,8

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Taula 15 Relació entre nacionalitat i ocupació Total N

Nacionalitat Andorrana

Espanyola

Francesa

Portuguesa

Argentina

Xilena

Altres

71 22,7

135 43,1

10 3,2

5 1,6

57 18,2

10 3,2

25 8,0

11 15,5 24 33,8 32 45,1 4 5,6

26 19,3 42 31,1 17 12,6 50 37,0

0 0,0 7 70,0 3 30,0 0 0,0

1 20,0 2 40,0 0 0,0 2 40,0

3 5,3 11 19,3 22 38,6 21 36,8

0 0,0 4 40,0 4 40,0 2 20,0

9 36,0 1 4,0 10 40,0 5 20,0

313

OCUPACIÓ DINS ELS DOMINIS D’ESQUÍ

Administració Departament tècnic Monitors Restauració

50 16,0 91 29,1 88 28,1 84 26,8

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

El total d’espanyols de la mostra es distribueix de la manera següent: en el grup de restauració (37%), en el departament tècnic (31%) i, finalment, administració i monitors (amb un 19% i gairebé un 13%, respectivament). De la resta de distribucions de les ocupacions per nacionalitat destaca que els argentins es concentren en el grup de monitors (gairebé un 39%) i en restauració (37%). En resum, es pot afirmar que el perfil tipus de treballador dels dominis d’esquí d’Andorra (administració, departament

tècnic, monitors, i restauració) és un home (62%), d’una edat compresa entre els 25 i els 45 anys (el 69% de la mostra enquestada es troba dins d’aquest interval d’edat), de nacionalitat espanyola (43%), amb experiència laboral (95% de la mostra) i amb més de 15 anys d’experiència en el sector de l’esquí (42% entre el personal fix i 12% entre el personal temporal), amb un contracte de temporada d’hivern (81%), amb estudis primaris/secundaris bàsics (47,6%) o superiors (34,5%), i que ha patit, en algun moment de la seva vida professional, un accident amb baixa per accident laboral (58%).

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 17 Tipus d’accident amb baixa al llarg de la vida laboral (n=182). Opció multiresposta

2.2. Descripció de les lesions laborals amb baixa més freqüents a les estacions d’esquí A la pregunta de si el treballador ha patit un accident laboral amb baixa mèdica al llarg de la seva carrera professional a les estacions d’esquí d’Andorra o fora d’Andorra, els resultats mostren que un 58% de la mostra afirma que ha patit algun tipus d’accident, enfront del 42% que contesta que no (Taula 16). S’ha de tenir en compte que molts treballadors fan temporada d’esquí a Europa i a Sud-amèrica (Argentina i Xile, principalment) durant el mateix any i durant moltes temporades, principalment treballadors de nacionalitat argentina i xilena (Álvarez et al., 2008).

Taula 16 Accidents laborals amb baixa

N n=182 (Treballadors que han patit un accident laboral) Cremades i talls cutanis Fractures/contusions extremitats inferiors (EI) Contusions als glutis o altres per relliscada en neu/gel/superfícies lliscants Cervicàlgia/dorsàlgia/lumbàlgia Fractures/contusions tronc (costelles, vèrtebres)

Total

Dominis d’esquí DOMINI 1

313

Sí No

DOMINI 2

208

105

66,5

33,5

182

108

58,1

51,9

70,5

131

100

41,9

48,1

29,5

Fractures/contusions extremitats superiors (ES) Polze de l’esquiador Luxacions d’espatlla, lesions acromioclaviculars Contusions cranials/facials (TCE) Fractures de canell

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

Accident in itinere A les persones que van contestar afirmativament a la pregunta de si havien patit, al llarg de la seva vida professional, algun tipus de lesió amb baixa laboral, se’ls demanava que especifiquessin el tipus de lesió que va provocar la baixa laboral (resposta oberta). A la Taula 17 es pot veure de manera detallada la tipologia de lesions ordenades per freqüència i agrupades per l’àrea corporal de la lesió. Entre els treballadors enquestats de les dues estacions d’esquí que sí que han patit alguna vegada un accident laboral amb baixa mèdica (n=182) al llarg de la seva vida professional en l’àmbit de l’esquí, s’observa que les lesions més freqüents són: les fractures i contusions en extremitats inferiors i les cremades i talls cutanis (amb un percentatge del 20% cadascuna), seguides de les contusions als glutis o altres per relliscada en neu/gel/superfícies lliscants i les lesions de lligament de genoll (amb un 14% en cadascuna de les lesions), lesions de caràcter muscular com cervicàlgies, dorsàlgies i

Altres lesions Tendinitis diverses Lesions oculars, cos estrany a l’ull i altres

Total %a 313 100 182 37 20,3% 37 20,3% 26 14,3% 22 12,1% 21 11,5% 16 8,8% 12 6,6% 11 6,0% 9 4,9% 9 4,9% 6 3,3% 5 2,7% 4 2,2% 2 1,1%

a Percentatge respecte al total de treballadors que han patit un accident laboral.

lumbàlgies (12%), fractures/contusions costals, vertebrals (11,5%) i fractures/contusions en extremitats superiors (9%), entre les més importants. S’ha de remarcar que aquesta pregunta és de resposta múltiple i, per tant, els resultats superen el 100%. També s’ha d’indicar que en aquesta taula es consideren totes les ocupacions de les estacions d’esquí (administració, restauració, monitors i departament tècnic).

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 18 Relació entre ocupació i si ha tingut un accident laboral amb baixa Total

Ocupació ADMINISTRACIÓ

313

DEPARTAMENT TÈCNIC

50 16,0

MONITORS

RESTAURACIÓ

91 29,1

88 28,1

84 26,8

63 69,2 28 30,8

66 75,0 22 25,0

45 53,6 39 46,4

ACCIDENTS PROFESSIONALS AMB BAIXA (N=182)

Sí No

182 58,1 131 41,9

8 16,0 42 84,0

Nota: Percentatge respecte a la columna vertical.

A la Taula 18 es mostra que entre els treballadors enquestats que sí que han tingut una lesió laboral amb baixa al llarg de la seva vida professional a les estacions (n=182) destaca l’ocupació de monitors (amb un 75%), seguits del departament tècnic (69%), la restauració (54%) i l’administració (amb un 16%). Quant a la relació entre l’ocupació i el tipus de lesió (Taula 19) que ha produït una baixa laboral al llarg de la vida professional (la lesió laboral no cal que s’hagi produït a Andorra), observem que entre les lesions més freqüents produïdes a les estacions d’esquí destaquen: En el grup de restauració, les cremades i els talls cutanis (60%), seguits de les contusions als glutis o altres per relliscada en neu, gel o superfícies lliscants (22%). Entre el grup de monitors, les fractures/contusions en extremitats inferiors (amb gairebé un 29%), seguides de les diverses lesions de lligaments de genoll (prop d’un 26%), el polze de l’esquiador (17%), les fractures/contusions al tronc (11%), les luxacions d’espatlla i lesions acromioclaviculars (9%) i les contusions cranials/facials-TCE (7,6%). Pel que fa al personal del departament tècnic, com en el cas dels monitors, predominen les fractures/contusions en extremitats inferiors (25%), seguides de les cervicàlgies/ dorsàlgies/lumbàlgies (22%), les contusions al tronc (costelles, vèrtebres), les contusions als glutis o altres per relliscada en neu, gel o superfícies lliscants (amb un 16%), les fractures/contusions en ES i les cremades i talls cutanis (amb gairebé un 13% cadascuna).

Finalment, i entre el grup d’administració, destaquen les contusions als glutis o altres per relliscada en neu, gel o superfícies lliscants (50%), seguides de les lesions del grup cervicàlgies/dorsàlgies/lumbàlgies (25%). En els dominis esquiables d’Andorra, i si agrupem les lesions, es pot veure que les lesions amb baixa més freqüents entre els treballadors són: lesions en extremitats inferiors (EI), amb gairebé un 50% de les lesions laborals que han necessitat una baixa laboral (fractures/contusions EI, contusions als glutis, lesions de lligament de genoll); lesions en extremitats superiors (ES), amb un 26% (fractures/contusions ES, polze de l’esquiador, luxacions d’espatlla); lesions al tronc, amb un 23,5% (cervicàlgia/dorsàlgia/lumbàlgia, fractures/ contusions al tronc); lesions al cap, amb un 5%, i altres lesions, amb un 30% (que majoritàriament corresponen als sectors de restauració i administració).

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 19 Relació entre ocupació i tipus d’accident laboral. Opció multiresposta Total %a ADMINISTRACIÓ

Ocupació DEPT. TÈCNIC

MONITORS

RESTAURACIÓ

N = 313

n=182 Cremades i talls cutanis Fractures/contusions EI Contusions als glutis o altres per relliscada en neu/ gel/superfícies lliscants Lligaments de genoll (LCA, LCP, LLI, LLE) Cervicàlgia/dorsàlgia/lumbàlgia Fractures/contusions tronc (costelles, vèrtebres) Fractures/contusions ES Polze de l’esquiador Luxacions d’espatlla, lesions acromioclaviculars Contusions cranials/facials (TCE) Fractures de canell Accident in itinere Altres lesions Tendinitis diverses Lesions oculars, cos estrany a l’ull i altres

50 16,0 37 20,3 37 20,3

91 29,1 0 0,0 0 0,0

88 28,1 8 12,7 16 25,4

84 26,8 2 3,0 19 28,8

45 24,8 27 60,0 2 4,4

14,3 26 14,3 22 12,1 21 11,5 16 8,8 12 6,6 11 6,0 9 4,9 9 4,9 6 3,3 5 2,7 4 2,2 2 1,1

50,0 1 12,5 2 25,0 0 0,0 0 0,0 0 0,0 0 0,0 0 0,0 0 0,0 1 12,5 2 25,0 0 0,0 0 0,0

15,9 6 9,5 14 22,2 10 15,9 8 12,7 1 1,6 5 7,9 4 6,3 3 4,8 4 6,3 1 1,6 2 3,2 2 3,2

3,0 17 25,8 4 6,1 7 10,6 5 7,6 11 16,7 6 9,1 5 7,6 4 6,1 0 0,0 2 3,0 1 1,5 0 0,0

22,2 2 4,4 2 4,4 4 8,9 3 6,7 0 0,0 0 0,0 0 0,0 2 4,4 1 2,2 0 0,0 1 2,2 0 0,0

a Percentatge respecte al total de treballadors que han patit un accident laboral.

Les lesions laborals al cap (TCE) en els dominis esquiables d’Andorra són molt inferiors a les que es produeixen en la població general que practica l’esquí alpí o l’snowboard (amb un 21% i un 31%, respectivament, entre els usuaris de les estacions d’esquí de França; DSF, 2017), perquè les polítiques laborals de les estacions d’esquí indiquen la utilització del casc per dur a terme les tasques laborals habituals (monitors i departament tècnic).

Pel que fa a les lesions laborals tant de l’àrea d’administració (contusions per relliscada en neu/gel, cervicàlgia/dorsàlgia/ lumbàlgia, accidents in itinere i altres lesions) com entre el col·lectiu de restauració (cremades i talls cutanis, contusions per relliscada en neu/gel, fractures/contusions al tronc i fractures de canell), comprovem que són les lesions pròpies de cadascun dels sectors laborals, però destaquen les caigudes al mateix nivell per neu/gel a conseqüència de la mobilitat

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

per les estacions o a l’hora de servir productes alimentaris i begudes a les taules de les terrasses dels restaurants. En les dades globals de sinistralitat interna dels dominis esquiables d’Andorra s’observa que les lesions amb baixa laboral més freqüents són: les lesions a les EI, amb un 46% (lesions a cuixa, genoll, cama i peu/turmell), seguides de les lesions a les ES, amb un 36% (lesions a braç, colze, avantbraç, mà/canell), lesions al tronc, amb un 20% (esquena, tòrax/ abdomen, pelvis) i, finalment, les lesions a cap i coll, amb un 6% (Ski Andorra, 2016). De manera més general, i sense especificar el perfil del sinistre, ja que només es disposa de les taxes de freqüència i de gravetat de totes les estacions d’esquí de França, es pot veure que el nombre d’accidents als dominis esquiables és important i que s’estan prenent mesures actives per fer-hi front. Durant l’any 2014 es van produir 800 accidents/any per 18.000 treballadors (sense comptabilitzar el grup de monitors de les diverses disciplines de l’esquí) i un augment en la taxa de severitat de +33% (DSF, 2017). La Commission Santé et Sécurité au Travail (creada el 2013) promou l’augment de recursos per actuar en aquesta àrea, sense deixar de banda que tots els treballadors de les estacions han d’adoptar un comportament professional i complir les instruccions per assegurar la seva seguretat i la de la resta de l’estació, a partir de la formació i la informació específica sobre el lloc de treball concret i a partir de la professionalització dels llocs de treball intrínsecs a les estacions d’esquí. A partir del 2014, els dominis esquiables de França han reduït

considerablement les taxes de gravetat i de freqüència. Així, el 2014 s’observa una taxa de gravetat de 4,10 i una taxa de freqüència de 56,40, mentre que el 2017, la taxa de gravetat és de 3,30 i la taxa de freqüència, de 50,80. L’objectiu final és implementar una nova cultura de salut i qualitat de vida en el treball (DSF, 2019). Roberts (2013), en el seu treball de recerca amb treballadors dels ressorts d’esquí a l’oest del Canadà (monitors, pisters i manteniment de les estacions), conclou que els resultats obtinguts aporten evidència científica sobre la prevenció del sinistre laboral: els programes laborals que fomenten patrons d’alimentació saludable, per estabilitzar els nivells de glucosa a la sang, i el manteniment d’una correcta hidratació, combinats amb més consciència postural i exercici de l’estabilitat articular, poden ajudar a reduir significativament les taxes de lesions ocupacionals a l’estació d’esquí. L’autora indica que calen més investigacions en els llocs de treball, tot i la seva complexitat, ja que justifica la realització d’investigacions addicionals sobre aquest tipus de programes de prevenció de lesions. A continuació descriurem les dades obtingudes a partir de la informació aportada pels dos dominis esquiables estudiats: La Figura 1 mostra l’evolució de la sinistralitat laboral a les estacions d’esquí d’Andorra des de la temporada d’hivern 2003-2004 fins a la temporada 2015-2016 a partir dels registres d’accidents laborals facilitats per cada estació. S’ha de tenir en compte que només es disposa de les xifres absolutes i que

Figura 1 Evolució del nombre d’accidentats a les estacions d’esquí d’Andorra. Temporades de 2003-2004 a 2015-2016 500 450 400 350

339

361

392

388

432

458 384

445

421 349

390 334

311

300 250 200 150 100 50 0 2003/2004 2004/2005 2005/2006 2006/2007 2007/2008 2008/2009 2009/2010 2010/2011 2011/2012 2012/2013 2013/2014 2014/2015 2015/2016

Font: Ski Andorra i elaboració pròpia.

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Figura 2 Edat mitjana dels treballadors accidentats a les estacions d’esquí. Temporades de 2003-2004 a 2015-2016

33,1

33,2

2011/2012

2012/2013

32,7 30,6

30,7

30,2

30,8

30,7

34,2

34,3

2013/2014

2014/2015

2015/2016

31,2

29,8

2003/2004 2004/2005 2005/2006 2006/2007 2007/2008 2008/2009 2009/2010

2010/2011

Font: Ski Andorra i elaboració pròpia.

Figura 3 Distribució per sexe dels treballadors accidentats a les estacions d’esquí d’Andorra Temporades de 2003-2004 a 2015-2016 90 80

Home

82% 74%

72%

69%

74%

77%

73%

66%

72%

69%

Dona

72%

70%

60 50 40 30 20

18%

26%

28%

31%

28%

26%

34% 23%

27%

31%

28%

30%

10 0 2003/2004 2004/2005 2005/2006 2006/2007 2007/2008 2008/2009 2009/2010

2010/2011

2011/2012

2012/2013

2013/2014

2014/2015

2015/2016

Font: Ski Andorra i elaboració pròpia.

no es té en compte l’increment de treballadors any rere any ni l’ampliació de la superfície de les estacions. Les Figures 2 i 3 caracteritzen l’edat mitjana i el sexe dels treballadors dels dominis d’esquí que han patit un accident laboral: d’una banda, i en relació amb l’edat, es comprova que l’edat mitjana dels treballadors que han patit un accident laboral va augmentant de manera continuada; aquest envelliment progressiu de la base d’accidentats pot ser conseqüència de l’envelliment de la plantilla de treballadors, que durant la temporada 2015-2016 se situa en una mitjana de 35,3 anys (l’edat més elevada de tota la sèrie històrica). D’altra banda, i en relació amb la proporció d’homes i de dones, es manté força estable al llarg de les temporades d’hivern.

La Taula 20 mostra l’evolució del tipus de lesions que han tingut lloc a les estacions d’esquí. Les lesions en mans i canells, seguides de lesions al genoll i l’esquena són les més freqüents entre els diferents grups laborals de les estacions d’esquí al llarg de les temporades estudiades. Amb relació a les circumstàncies analitzades, es constata que la lesió es produeix principalment després d’una caiguda d’esquí, a conseqüència d’un moviment inadequat o un sobreesforç, d’incidents amb objectes, de caigudes accidentals i de col·lisions amb clients de l’estació. Quant al tipus de contracte laboral, s’observa que en totes les temporades d’esquí analitzades hi ha unes freqüències molt més elevades d’accidents laborals entre els treballadors

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Taula 20 Lesions a les estacions d’esquí d’Andorra. Temporades de 2003-2004 a 2015-2016 2003/2004 2004/2005 2005/2006 2006/2007 2007/2008 2008/2009 2009/2010 2010/2011 2011/2012 2012/2013 2013/2014 2014/2015 2015/2016

Cap

10%

Coll

Espatlla

12%

14%

13%

11%

12%

13%

12%

11%

13%

10%

13%

Braç

Colze

Avantbraç

Mà/canell

20%

19%

22%

23%

18%

20%

21%

25%

22%

21%

Esquena

10%

12%

15%

14%

15%

12%

15%

14%

18%

16%

Tòrax/ addomen

Pelvis

Cuixa

Genoll

16%

21%

20%

17%

20%

23%

18%

19%

22%

23%

20%

Cama

Peu/turmell

10%

11%

10%

Múltiples

Òrgans interns

10%

Ns/nc

106%

109%

108%

109%

113%

105%

110%

98%

112%

113%

105%

113%

107%

Font: Ski Andorra i elaboració pròpia.

amb contractes eventuals de temporada d’esquí que entre els treballadors amb contracte fix (freqüències que oscil·len entre el 83% i el 89% d’accidents laborals entre els contractes de temporada i entre l’11% i el 15% entre els treballadors amb contracte fix). Pel que respecta a l’ocupació del treballador en l’estació d’esquí, les freqüències més elevades de sinistralitat laboral es donen entre els monitors (accidents en espais d’esquí) i en el departament tècnic (exteriors, maquinària i instal·lacions tècniques), seguit del grup de restauració i, en molta menys proporció, les tasques d’oficina i botigues. A partir d’un estudi realitzat a l’oest del Canadà entre els treballadors de cinc estacions d’esquí es va comprovar que la prevalença de lesions en espatlla, esquena, genoll i turmell i el dolor crònic en aquestes mateixes articulacions eren força elevats entre els perfils ocupacionals següents: pisters, monitors (esquí, snowboard, telemarc)

i manteniment. Els pisters van informar lesions amb més freqüència en esquena i espatlla; els monitors, en genolls i turmells, i el personal de manteniment, en genolls i esquena (Roberts, 2013). (Vegeu Figura 4). Altres estudis enfocats en la feina en l’àmbit de l’esquí a Amèrica demostren que els monitors d’esquí alpí presenten una prevalença més elevada de dolor lumbar en comparació amb atletes d’altres esports (la prevalença crònica del dolor lumbar és de fins al 60% entre alguns atletes i del 75% entre els monitors d’esquí alpí). Els autors d’aquesta recerca indiquen que les polítiques organitzacionals orientades a disminuir i prevenir la prevalença del mal d’esquena entre els monitors d’esquí pot reduir els costos econòmics i millorar la qualitat de vida del treballador (Peacock, Walker, Fogg i Dudley, 2005). En la pràctica de l’esquí, la concentració de lesions lligamentoses de genoll genera gran interès per crear

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

Figura 4 Dades recopilades en cinc estacions d’esquí a l’oest del Canadà (Roberts, 2013) Pisters 100 90 80

92%

Monitors

Manteniment

92%

88%

80%

76%

84%

70 60 50

45%

38% 37%

50%

45% 42% 42%

42%

30%

37%

20%

20 10 0

Lesions prèvies

Espatlla

Esquena

Genoll

Turmell

Dolor crònic

Font: Ski Andorra i elaboració pròpia.

programes de prevenció en l’àmbit de la medicina (Negrín, 2012). Negrín afirma que cal conèixer els mecanismes de les lesions d’esquí i obtenir estadístiques de les tipologies de les lesions per poder implementar campanyes preventives que siguin efectives per a un esquí segur i responsable. L’autor recomana: 1) esquiar amb una bona condició física i flexibilitat (exercicis propioceptius); 2) educar en la utilització d’equips adequats i promoure l’ajustament adequat de les fixacions; 3) des de la responsabilitat de les estacions, dissenyar i preparar les pistes en condicions segures; 4) des de la indústria de la producció de material d’esquí, crear dissenys d’equips que ajudin a reduir les lesions, concretament les de genoll; 5) utilitzar el casc, ja que està demostrat que és de gran utilitat i evita accidents greus en tots els grups d’edat i col·lectius, i 6) que els professionals d’urgències i els metges de l’esport coneguin tots els factors relacionats amb les lesions per poder ajudar els centres i les escoles a disminuir les lesions. La recerca en el camp de la seguretat i la salut en el treball pot contribuir a la reducció de la sinistralitat laboral conjuntament amb un marc legal adequat que afavoreixi una protecció adequada a tots els treballadors.

3. Conclusions • Les estacions d’esquí d’Andorra han estat pioneres a desenvolupar avaluacions específiques del risc laboral amb l’objectiu d’implementar estàndards de seguretat i salut en el treball abans que el corpus legal estigués

desplegat (Llei 34/2008, del 18 de desembre, de la seguretat i salut en el treball). • L’avaluació de riscos laborals té l’objectiu d’evitar que les condicions de treball puguin ocasionar un accident, un incident o una malaltia laborals. Aquest objectiu recolza en una normativa destacable, com hem vist al llarg de la recerca. La Llei 34/2008 té en compte les condicions laborals dels treballadors, els riscos físics (soroll, vibracions, il·luminació, fred, calor), els riscos biològics (virus, bacteris, fongs), els riscos químics (dissolvents, gasos, fums, asbest), els riscos psicosocials (estrès laboral, síndrome d’esgotament professional) i els riscos ergonòmics (moviments ràpids i repetitius, dolors posturals, mobilització de càrregues). La recerca acadèmica i organitzacional en aquesta àrea d’estudi, dirigida a millorar l’avaluació de riscos, la prevenció i la intervenció sobre la mitigació d’aquests riscos, pot millorar les condicions de treball relacionades amb l’organització i, consegüentment, la seguretat, la salut i el benestar dels treballadors (CE, 1996; Melià, 2007). • Les avaluacions de riscos laborals dutes a terme pels tècnics de prevenció de riscos laborals poden millorar amb la visió o la perspectiva del treballador que està exposat al risc en la seva vida laboral quotidiana. • Els professionals de les estacions d’esquí estan exposats a diversos riscos específics molt poc estudiats en la literatura

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

qualitat de l’entrenament (experiència i anàlisi de tasques), la disponibilitat i l’exigència de les regles i els procediments de treball (lideratge i supervisió), i la pressió del temps en el treball (complexitat, coordinació, demandes de producció) (Embrey, 1992; Melià, 2007; Namian et al., 2016). • La literatura revisada suggereix que els programes preventius organitzacionals que fomenten l’alimentació saludable, la hidratació correcta, la consciència postural i l’exercici físic moderat per mantenir l’estabilitat articular poden ajudar a reduir significativament les taxes de lesions físiques ocupacionals a les estacions d’esquí (Roberts, 2013).

acadèmica (l’exposició solar, els moviments repetitius, els treballs en altura, les condicions climàtiques adverses, les caigudes, la sobrecàrrega, la manipulació d’explosius, la nocturnitat, els torns laborals, l’altitud, etc.). Manquen estudis epidemiològics que aportin dades sobre la prevalença d’accidents i patologies relacionats amb la feina a les estacions d’esquí i la seva prevenció, així com estudis que afavoreixin la integració de la perspectiva de gènere en la PRL (ATUDEM, 2007; OSALAM, 2017; CCOO, 2018). • Al llarg de l’elaboració del treball de camp i de les entrevistes es comprova que cal una formació més específica en l’àmbit del treball a la muntanya i més especialitzada en el sector de l’esquí. Sovint es fan formacions molt genèriques, poc interactives i molt teòriques. Els programes de capacitació han de ser complementats amb estàndards de treball ben definits, acceptats pels treballadors, i cal adoptar una cultura de prevenció basada en l’anàlisi proactiva del risc, la disciplina i el respecte per les normes (Namian et al., 2016). • Les probabilitats de cometre errors humans i organitzacionals estan influenciades, en una proporció molt elevada, per la

• Les organitzacions andorranes tenen dues opcions pel que fa a la implementació d’un sistema de seguretat i salut en el treball amb l’objectiu de reduir la sinistralitat laboral: d’una banda, la Llei 34/2008 com a mínim sistema de gestió i recomanable només en els casos en què els recursos (materials, humans) siguin limitats, no hi hagi un altre sistema de gestió implantat ni es pretengui obtenir una certificació o reconeixement internacional, i, d’altra banda, l’OHSAS 18001:2007 (en fase de migració cap a l’ISO 45001:2018), com a eina que permet obtenir una certificació internacional en matèria de seguretat i salut en el treball (González i Romero, 2014; Tarín, 2016). • La implementació d’un sistema de gestió en seguretat i salut laboral ha de comptar amb el compromís i la implicació de l’alta direcció de l’organització (OIT, 2001, 2011). El lideratge clar en qüestions de seguretat i salut en el treball de la direcció, dels gerents, dels accionistes, dels socis, dels tècnics amb càrrecs de responsabilitat, dels sindicats i dels representants dels treballadors, juntament amb la participació i consulta al treballador, dona com a resultat una implicació més elevada de tots els integrants d’una organització i una gestió amb més garanties d’èxit organitzacional (OIT, 2011; INRS, 2018). • La difusió i la promoció de projectes d’innovació relacionats amb els valors ètics empresarials, la qualitat, el medi ambient i les condicions de seguretat i salut en el treball adequats promouen la implementació d’un model empresarial orientat a l’excel·lència organitzacional. La societat actual demana a les empreses que adoptin mesures basades en l’ètica empresarial que tinguin en compte la qualitat del producte o servei que s’ofereix a les persones i al nostre entorn (Bestratén et al., 2016).

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

BIBLIOGRAFIA ÁLVAREZ, P.; MICÓ, J. R.; RAFANELLI, C. (2008). Els treballadors argentins temporals a Andorra. Centre de Recerca Sociològica (CRES). Lleida: Pagès Editors. ATUDEM [Asociación Turística de Estaciones de Esquí y Montaña de España] (2007). En la estación, salud y prevención. Análisis de la Situación en Prevención de Riesgos Laborales de las Estaciones de Esquí Españolas y Estudio de la Seguridad y Salud de sus Profesionales. Propuestas de Mejora. Dipòsit legal V-5030-2007. BESTRATÉN, M.; BARAZA, X.; CORRONS, A. (2016). Gestión de la prevención en un marco de excelencia. Barcelona: Editorial UOC. CASS [Caixa Andorrana de la Seguretat Social] (2018). Accidents laborals per sector d’activitat. https://www.cass.ad/sites/ default/files/documents/WEB022019_Accidents201812M.pdf CASS (2018). Estats financers 2018. https://www.cass.ad/sites/default/files/tramits/DOC%20Estats%20Financers%20 2018.pdf CCOO de Aragón. Secretaría de Salud Laboral, Medio Ambiente y Movilidad (2018). Trabajos sin riesgos en estaciones de esquí. Guías sindicales. Saragossa. http://www.saludlaboralymedioambiente.ccooaragon.com/documentacion/gs2018_ riesgos_esqui_ccoo.pdf CE [Comissió Europea] (1996). Directrices para la evaluación de riesgos en el lugar de trabajo. https://op.europa.eu/en/ publication-detail/-/publication/645861af-fe08-4807-bfdd-aab813c1c745/language-es DOMAINES SKIABLES DE FRANCE [DSF] (2019). Indicateurs et analyses. http://www.domaines-skiables.fr/fr/lespublications/ EMBREY, D. E. (1992). «Incorporating management and organisational factors into probabilistic safety assessment». Reliability Engineering & System Safety, 38(1-2), 199-208. https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/ pii/095183209290121Z FORASTIERI, V. (2004). Information Note on Women Workers and Gender Issues on Occupational Safety and Health (Ginebra, OIT, SafeWork, 2000). https://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/-ed_protect/-protrav/-safework/ documents/publication/wcms_108003.pdf GONZÁLEZ, J.; ROMERO, E. (2014). «Los sistemas de gestión en la industria extractiva de Andalucía: situación actual y futura del sector de la minería de los áridos y de la piedra natural». ORP Conference 2014. https://www.prevencionintegral.com/ canal-orp/papers/orp-2014/sistemas-gestion-en-industria-extractiva-andalucia-situacion-actual-futura-sector-mineriaaridos INRS [Institut national de recherche et de sécurité pour la prévention des accidents du travail et des maladies professionnelles] (2018). «Le management de la santé et sécurité au travail: levier essentiel d’une culture de prévention. Dossier». Higiene et sécurité du travail, 253, 23-51. http://www.inrs.fr/publications/hst/dossier.html Llei 34/2008, del 18 de desembre, de la seguretat i la salut en el treball. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, núm. 42, any 21 (21 gener 2009). MARTÍNEZ TORVISCO, J.; LA ROCCA, G. (2018). En torno al riesgo. Contribuciones de diferentes disciplinas y perspectivas de análisis. Tenerife: PASOS, Revista de Turismo y Patrimonio Cultural. (Pasos Edita; 19) MELIÀ, J. L. (2007). El factor humano en la seguridad laboral. Psicología de la seguridad y salud laboral. Bilbao: Lettera. MODECKI, K. L. (2016). «Do risks matter? Variable and person-centered approaches to adolescents’ problem behavior». Journal of Applied Developmental Psychology, 42, 8-20. https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/ S019339731500091X NAMIAN, M.; ALBERT, A.; ZULUAGA, C. M.; BEHM, M. (2016). «Role of Safety Training: Impact on Hazard Recognition and Safety Risk Perception». Journal of Construction Engineering and Management, 142(12), 04016073. https://ascelibrary.org/ doi/abs/10.1061/(ASCE)CO.1943-7862.0001198 NEGRÍN, V. R. (2012). «Prevención de lesiones en esquí». Revista Médica Clínica Las Condes, 23(3), 313-317. https://www. sciencedirect.com/science/article/pii/S0716864012703152#! OBSA [Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra] (2014). Impacte econòmic del turisme d’esquí a Andorra. http://www.obsa.ad/ OIT [Organització Internacional del Treball] (2001). Directrices relativas a los sistemas de gestión de la seguridad y la salud en el trabajo. (ILO-OSH 2001). https://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/---ed_protect/---protrav/---safework/ documents/normativeinstrument/wcms_112582.pdf OIT (2011). Sistema de gestión de la SST: una herramienta para la mejora continua. https://www.ilo.org/wcmsp5/groups/ public/@ed_protect/@protrav/@safework/documents/publication/wcms_154127.pdf

Perfil sociodemogràfic i de sinistralitat laboral dels treballadors de les estacions d’esquí alpí d’Andorra

OIT (2013). Género, salud y seguridad en el trabajo. Hojas informativas. https://www.ilo.org/safework/areasofwork/ gender-and-occupational-safety-and-health/lang--es/index.htm OIT (2018). Mejorar la Seguridad y la Salud de los Trabajadores Jóvenes. Informe. https://www.ilo.org/wcmsp5/groups/ public/---ed_protect/---protrav/---safework/documents/publication/wcms_625298.pdf OSALAN [Instituto Vasco de Seguridad y Salud Laborales] (2017). Pautas para la integración de la perspectiva de género en la prevención de riesgos laborales. http://www.osalan.euskadi.eus/contenidos/libro/gestion_201710/es_def/adjuntos/ pautas_integracion_prl.pdf PEACOCK, N.; WALKER, J. A.; FOGG, R.; DUDLEY, K. (2005). «Prevalence of low back pain in alpine ski instructors». Journal of Orthopaedic & Sports Physical Therapy, 35(2), 106-110. https://www.jospt.org/doi/abs/10.2519/jospt.2005.35.2.106 ROBERTS, D. (2013). «Injury prevention for ski-area employees: a physiological assessment of lift operators, instructors, and patrollers». BioMed Research International, 2013. https://new.hindawi.com/journals/bmri/2013/121832/ SKI ANDORRA. (2016). Informe de resultats. Estudi dels accidents laborals: Temporada 2015-2016 i evolució des de la temporada 2003-2004. Hamilton. TARÍN, F. J. (2016). «Siniestralidad laboral i OSHAS 18001: evidencia empírica de un estudio de campo internacional en el sector de la construcción». Tesi doctoral, Universitat Politècnica de Catalunya. https://www.tdx.cat/handle/ 10803/404662?show=full VANAT, L. (2018). 2018 International Report on Snow & Mountain Tourism. Overview of the key industry figures for ski ressorts. https://www.vanat.ch/RM-world-report-2018.pdf

LA CONFIANÇA SOCIAL I LA CONFIANÇA POLÍTICA Darrere de moltes paraules que s’utilitzen quotidianament hi ha tot un conjunt de pensaments, teories, hipòtesis, investigacions i anàlisis que, des de diversos àmbits, les relacionen amb fets, esdeveniments o situacions aparentment allunyades del seu significat. Així, la paraula confiança, més enllà de la definició que es pot llegir al diccionari («Seguretat de qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d’algú)»,1 s’ha estudiat des de la sociologia, la ciència política, l’economia o la psicologia, per relacionar-la amb la participació en associacions, el bon funcionament de les institucions, l’estabilitat de la democràcia, el creixement econòmic, la distribució més equitativa dels ingressos, i amb altres indicadors com la taxa de delictes, la corrupció, la recaptació d’impostos, els accidents de trànsit, la tolerància envers les minories i l’exercici de responsabilitats cíviques (Jorge, 2010). Tot i que hi ha diferents interpretacions del seu significat, en general es considera que la confiança es basa en la creença o expectativa que les persones en qui es diposita aquesta confiança tindran una actuació beneficiosa i no perjudicial envers la persona que hi confia. Es pot diferenciar entre la confiança particularitzada (en persones conegudes) i la confiança generalitzada (en persones que no es coneixen). També es distingeix entre la confiança social (en la gent) i la confiança política (en les institucions); la primera pertany a l’esfera privada i és una característica de les relacions personals basades en les experiències i en coneixements directes, mentre que la segona pertany a l’esfera pública i es basa en fonts secundàries, com els mitjans de comunicació. La confiança política fa referència a la valoració que fan els ciutadans de les institucions del sistema polític, i suposa la creença que aquestes institucions no actuaran d’una manera arbitrària o discriminatòria que resulti perjudicial per als interessos dels ciutadans i que els tractarà tots d’una manera igualitària, justa i correcta (Montero, Zmerli i Newton, 2008). Des de la teoria del capital social, la confiança es considera l’element central que s’associa amb la participació social i la implicació en temes cívics o comunitaris que contribueixen

Autora: Pepita Batalla Sociòloga i investigadora del CRES

a la creació d’institucions socials i polítiques que afavoreixen governs democràtics i eficients. En un context de bon funcionament democràtic i de les institucions, de participació cívica i en organitzacions socials, es creen les condicions en què és més fàcil que es generi la confiança social i política. Per contra, segons aquesta teoria, l’erosió de la confiança social, i de les associacions voluntàries i les xarxes socials que ajuden a produir-la, explicaria la disminució de la confiança i del suport als líders polítics i a les institucions de govern a gran part del món occidental (Newton i Zmerli, 2011). Putnam, un dels autors més destacats en l’estudi del capital social, distingeix entre el capital social «vincle» (bonding), que es produeix entre persones properes i similars o grups homogenis, del qual sorgeix una confiança més forta o densa (equivalent a la confiança particularitzada), i el capital social «pont» (bridging), creat per relacions entre individus i grups heterogenis, que genera una confiança més tènue que s’estén a persones desconegudes (confiança generalitzada) i que seria la que condueix a la cooperació a escala social. Des d’aquesta perspectiva es planteja que el fet que en una comunitat predomini la confiança particularitzada pot tenir efectes negatius, ja que es formen grups tancats amb una forta confiança interna però que desconfien de la resta, cosa que podria afectar la capacitat de cooperació de la societat. Segons Putnam, es passa de la confiança particularitzada a la confiança generalitzada per les normes de reciprocitat que es creen i reforcen en les xarxes associatives, i hi ha una retroalimentació (cercle virtuós) entre la confiança i el compromís cívic o cooperació que es manifesta en les xarxes associatives. Per altres autors, com Uslaner, la participació en associacions cíviques no produeix confiança generalitzada perquè només posa en contacte individus similars, que en tot cas pot crear una confiança instrumental o estratègica basada en el càlcul racional a partir de l’experiència i la informació. Així, la confiança generalitzada i la cooperació social sorgirien a partir de la percepció de valors compartits amb persones desconegudes de les quals no es té informació prèvia (confiança moral). Per tant, la confiança és prèvia a la participació en associacions, la cooperació i el compromís cívic. Considera que la confiança està relacionada amb un

1. Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

La confiança social i la confiança política

que la confiança social particularitzada no és incompatible ni té un impacte negatiu en la confiança generalitzada, és a dir, la confiança en el propi grup no implica el rebuig dels altres, sinó que és una condició necessària (prerequisit) però no suficient de la confiança social generalitzada, i que ambdues formes de confiança social semblen necessàries, però no són condicions suficients per a la confiança política, ja que també depèn d’altres factors (model condicional).

LA CONFIANÇA SOCIAL I POLÍTICA A ANDORRA

sentiment d’optimisme i control, producte dels valors transmesos en l’educació, tot i que aquests valors es modifiquen amb els canvis que es produeixen en la societat (Jorge, 2010). Per Uslaner, la confiança social i la confiança política tenen orígens diferents: la confiança social tracta d’unir la gent, mentre que en l’àmbit polític hi ha polarització entre bàndols oposats; la confiança entre persones afavoreix el bon funcionament del govern (els països on hi ha més confiança tenen menys corrupció, millor distribució dels ingressos, etc.). Segons Rothstein i Stolle, les institucions polítiques (govern, parlament, partits polítics) no són les que fomenten la confiança generalitzada, ja que són valorades en funció de l’afinitat amb el partit que està al poder, sinó que ho són les institucions de l’àmbit legal i administratiu (policia, justícia, funcionaris); la percepció que aquestes institucions actuen amb eficiència i imparcialitat, garantint els drets i el compliment de la llei i els contractes, afavoreix la confiança generalitzada entre els ciutadans (Jorge, 2016). Pel que fa a la relació entre confiança particularitzada, confiança generalitzada i confiança política, es plantegen tres possibles models (Newton i Zmerli, 2011): el model que considera que els tres tipus de confiança són compatibles i es reforcen entre si (els que confien en un àmbit de la vida solen confiar en els altres); el model que considera que la confiança particularitzada pot ser incompatible amb la confiança generalitzada (fins i tot oposades) i és poc probable que vagi acompanyada de la confiança política, i el model que indica

A partir d’aquest marc conceptual, es pot analitzar la relació entre els diferents tipus de confiança i amb altres variables individuals com la participació en associacions, la satisfacció amb la democràcia, la satisfacció amb la vida, el nivell d’estudis i l’edat, sobre la base de les dades recollides en l’Enquesta Mundial de Valors (EMV) a Andorra l’any 2018.

Confiança social Per mesurar la confiança social, en molts estudis s’utilitza com a indicador una pregunta sobre la confiança en la majoria de la gent en general.

En general, diria que es pot confiar en la majoria de la gent o que s’ha d’anar amb molt de compte quan es tracta amb gent?

79,2

74,2

25,5

Andorra 2018

20,0

Andorra 2005

Es pot confiar en la majoria de la gent S’ha d’anar amb molt de compte

La confiança social i la confiança política

dues opcions que es formula en la pregunta estàndard de confiança general en la majoria de la gent, i també perquè amb tres ítems es mesura millor la confiança social que amb la pregunta d’un sol ítem (Newton i Zmerli, 2011).

Un 25,5% de la població d’Andorra es mostra confiada en la majoria de la gent, mentre que un 74% pensa que s’ha d’anar amb compte. En l’enquesta del 2005, un 20% dels enquestats van dir que es podia confiar en la majoria de la gent mentre que un 79% consideraven que cal anar amb compte. La confiança en la majoria de la gent augmenta en augmentar el nivell d’estudis (d’un 19% dels enquestats amb un nivell d’estudis baix a un 36% dels que tenen nivell d’estudis alt). Aquesta pregunta estàndard s’ha utilitzat durant molt temps per mesurar la confiança generalitzada en els altres, però es va constatar que el significat de «la majoria de la gent» variava entre els països. En general es fa referència a persones desconegudes, però en alguns casos també s’hi incloïen persones conegudes, familiars, etc., i per tant es barrejava amb la confiança particularitzada. Aquesta diferent interpretació per part dels enquestats produïa certa distorsió en les comparacions entre països (Jorge, 2016).

En relació amb la confiança envers determinats grups de gent, la majoria de la població d’Andorra enquestada el 2018 confia en les persones més properes o amb les quals té contacte, sobretot amb la família (un 98% per un 97,5% l’any 2005) i les persones que coneixen personalment (un 88% per un 90% l’any 2005). També confien majoritàriament en el veïnat (un 63% per un 51% l’any 2005), en gent d’una altra nacionalitat (un 61% per un 80% l’any 2005) i en gent d’una altra religió (un 57% per un 74,5% l’any 2005). Per contra la majoria de la població manifesta una desconfiança envers les persones que acaben de conèixer, ja que un 70% diu que no hi confia gaire o gens (un 73% l’any 2005), per un 29% que hi confia (un 26% l’any 2005).

Des de l’any 2005, a l’Enquesta Mundial de Valors, aquesta pregunta es complementa amb una altra on es demana el grau de confiança en sis grups de persones: tres fan referència a persones més properes (família, veïnat o persones que coneix personalment) i tres sobre persones amb qui no hi ha un coneixement personal (persones d’una religió o una nacionalitat diferent i persones desconegudes). Es considera que aquesta bateria de preguntes mesura millor la confiança social, ja que els entrevistats disposen d’una escala de quatre opcions de resposta, que és més precisa que l’escala de

Amb una anàlisi de components principals2 de les dades sobre la confiança envers aquests sis grups de persones s’obté una solució de dos components, un amb més pes en tres dels ítems que fan referència a la confiança envers persones conegudes (particularitzada) i l’altre en els tres ítems que mesuren la confiança generalitzada. Això confirma que hi ha una estructura subjacent en les variables que serveix per mesurar els dos tipus de confiança, ja que cada component queda més definit per tres variables, tot i que no són completament diferents, ja que algun ítem (sobretot la confiança en la gent que es coneix

Em podria dir en cada cas el seu grau de confiança en aquestes persones? (Andorra 2018) 83,5

La seva família Persones que coneix personalment

14,8 46,8

40,8

Gent d’una altra nacionalitat

6,3

Gent d’una altra religió

5,5

Persones que coneix per primera vegada

2,0 0

Hi confia del tot

10,3

45,3

18,0

El seu veïnat

27,2

9,4

31,1

27,2

10,6

44,9 20

Hi confia (ni molt ni poc)

2,0

9,4

27,9

55,1 51,4

1,5 0,2

25,4 60

No hi confia gaire

100

No hi confia gens

2. L’anàlisi de components principals (ACP) és una tècnica de síntesi d’informació que permet reduir el nombre de variables originals en un nombre menor de components o factors que són una combinació lineal de les variables originals i són independents entre si. L’objectiu de l’ACP és obtenir el nombre mínim de dimensions que expliquin el màxim d’informació continguda en les dades. Aquesta tècnica pot tenir una finalitat exploratòria, per buscar una estructura entre una sèrie de variables o com a mètode de reducció de dades, o una finalitat confirmatòria quan es parteix d’unes hipòtesis sobre l’estructura de les dades a partir d’un suport teòric o d’investigacions prèvies, i pot servir per determinar quines variables es poden agrupar.

La confiança social i la confiança política

Anàlisi de components principals de les mesures de confiança social, solució rotada (Andorra 2018)

Amb aquestes sis variables també s’ha fet una anàlisi de components principals per mostrar l’estructura subjacent, és a dir, si representen diferents dimensions de la confiança en les organitzacions o institucions polítiques, i el resultat proporciona una única dimensió (igual que en els països europeus analitzats a l’estudi de Newton i Zmerli (2011) amb dades de l’Enquesta Mundial de Valors del 2005), cosa que indica que la confiança política en les diferents institucions analitzades està interrelacionada, és a dir que la confiança que es manifesta en qualsevol de les institucions és consistent en les altres institucions.

Component 1 Component 2 La seva família

-0,03906

0,79576

El seu veïnat

0,29516

0,68166

Persones que coneix personalment

0,42278

0,56523

Persones que coneix per primera vegada

0,62179

0,31787

Gent d’una altra religió

0,93223

0,11294

Gent d’una altra nacionalitat

0,92064

0,11438

39,51

25,74

% Variància explicada

Anàlisi de components principals de les mesures de confiança en organitzacions polítiques (Andorra 2018)

personalment) té cert pes en ambdós components. Aquests resultats coincideixen amb els de la investigació de Newton i Zmerli (2011) i també amb l’anàlisi de les dades d’altres països participants en l’EMV 2018.3

Component 1

Confiança política La confiança política es mesura a partir de la pregunta sobre el grau de confiança en una sèrie d’organitzacions, en aquest cas el Govern, el Consell General, els partits polítics, la policia, els tribunals de justícia i els funcionaris.

La policia

0,68642

Els tribunals de justícia (jutjats)

0,77920

El Govern

0,83198

Els partits polítics

0,78156

El Consell General (el parlament)

0,85337

Els funcionaris

0,69838

Em podria dir en cada cas el seu grau de confiança en aquestes organitzacions? (Andorra 2018) 17,3

La policia 3. S’ha fet l’anàlisi de components principals amb les preguntes sobre la confiança en els diferents grups de persones en el conjunt de tretze països europeus que han participat en l’EMV 2018 i dels quals es tenien dades (Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Grècia, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Romania, Suïssa) i també s’obtenien dos components relacionats amb els dos tipus de confiança.

58,9

10,7

Els tribunals de justícia

46,9

7,2

El Govern Els funcionaris

4,9

El Consell General

4,8

Els partits polítics

2,6

17,8 29,9

41,5

10,3

42,9

20,0

18,3

46,2 20

Molta

12,1

33,5

31,9

11,3

38,4

50,9

29,4

Bastanta

5,6

Poca

Cap

100

La confiança social i la confiança política

Índex de confiança particularitzada, confiança generalitzada i confiança política (Andorra 2018)

Índex de confiança A partir d’aquestes dades es poden obtenir tres indicadors de confiança social utilitzats en la investigació de Newton i Zmerli (2011): l’índex de confiança particularitzada (en la família, veïns i persones que es coneixen personalment), l’índex de confiança generalitzada (en les persones que es coneixen per primera vegada, persones d’altres nacionalitats i persones d’altres religions) i l’índex de confiança política (en les sis organitzacions analitzades). Cada índex s’ha calculat sumant les puntuacions obtingudes en les preguntes sobre els diferents tipus de confiança, en una escala entre 1 (baixa) i 4 (alta), i dividint pel nombre de respostes vàlides.

respectivament (en una escala de 4 punts), i a la confiança política (2,4).

Tal com es preveia, la confiança particularitzada és superior a la confiança generalitzada, amb una mitjana de 3,3 i 2,4,

Aquestes mitjanes són molt similars a les dels països europeus analitzats: 3,3, 2,3 i 2,2, respectivament.4 En tots els països, la

Índex confiança Índex confiança Índex confiança particularitzada generalitzada política Mitjana

3,268

2,387

2,438

Desviació

0,503

0,657

0,606

Casos

1004

1002

1003

Índexs de confiança particularitzada, confiança generalitzada i confiança política (EMV 2018) Índex confiança particularitzada ÀUSTRIA BULGÀRIA CROÀCIA REP. TXECA ALEMANYA GRÈCIA PAÏSOS BAIXOS POLÒNIA ROMANIA ESLOVÀQUIA ESLOVÈNIA ESPANYA SUÏSSA TOTAL

Índex confiança generalitzada

Índex confiança política

Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos Mitjana Casos

3,4189 1643 3,2519 1557 3,2233 1485 3,3505 1811 3,3522 3020 3,2232 1200 3,7204 686 3,1356 1351 2,9305 1255 3,2887 1435 3,2797 1076 3,3907 1212 3,4497 673

2,4328 1599 2,2013 1551 2,4945 1462 2,3288 1762 2,4741 2978 1,8441 1193 3,0331 685 2,2446 1323 1,9166 1227 2,2928 1420 2,1819 1071 2,5625 1208 2,7757 668

2,5903 1641 1,9420 1547 1,7623 1482 2,0820 1793 2,5569 3017 2,1327 1198 2,5787 685 2,1323 1342 1,9450 1246 2,2746 1426 2,0611 1072 2,2636 1209 2,7280 672

Mitjana Casos

3,2967 18404

2,3455 18147

2,2337 18330

4. Aquests índexs s’han calculat per als països europeus participants en l’Enquesta Mundial de Valors del 2018 dels quals es tenien dades: Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Grècia, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Romania, Suïssa.

La confiança social i la confiança política

confiança particularitzada és la més alta i oscil·la entre 3,7 als Països Baixos i 2,9 a Romania. La confiança generalitzada varia de 3,0 als Països Baixos a 1,8 a Grècia. La confiança política obté una mitjana superior a Suïssa (2,7), Àustria, Països Baixos i Alemanya (2,6), mentre que les mitjanes inferiors es troben a Croàcia (1,7) i a Bulgària o Romania (1,9). D’aquestes dades també destaca que la confiança generalitzada no sempre és més alta que la confiança política, com es podia esperar, sinó que en alguns països la confiança política és igual o superior a la confiança social generalitzada.

5. El coeficient de correlació de Pearson indica si existeix relació entre les variables analitzades i quantifica aquesta relació i la direcció. Els valors oscil·len entre -1 (correlació negativa, quan amb puntuacions altes d’una variable es donen puntuacions baixes en l’altra) i 1 (correlació positiva, quan puntuacions altes d’una variable es corresponen amb puntuacions altes de l’altra variable), on 0 és absència de relació (quan puntuacions altes d’una variable poden donar puntuacions altes o baixes en l’altra variable). 6. Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Grècia, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Romania, Suïssa.

Correlacions5 entre confiança particularitzada, generalitzada i política (Andorra 2018) Índex confiança Índex confiança Índex confiança particularitzada generalitzada política Índex confiança particularitzada

0,483**

0,312**

Índex confiança generalitzada

0,483**

0,199**

Índex confiança política

0,312**

0,199**

** La correlació és significativa al nivell 0,01.

Les correlacions entre els tres tipus de confiança indiquen que estan associades positivament i significativament, és a dir que quan augmenta una també augmenta l’altra. La correlació entre la confiança particularitzada i la confiança generalitzada és la més alta, i la correlació entre la

Correlacions entre confiança particularitzada, generalitzada i política en tretze països europeus (EMV 2018)6 Índex confiança Índex confiança Índex confiança particularitzada generalitzada política Índex confiança particularitzada

0,473**

0,260**

Índex confiança generalitzada

0,473**

0,222**

Índex confiança política

0,260**

0,222**

** La correlació és significativa al nivell 0,01.

confiança política i la confiança generalitzada és més baixa que la correlació entre la confiança política i la confiança particularitzada, com també s’observa en altres països. Segons Newton i Zmerli (2011), aquests resultats no són coherents amb el model de confiança incompatible (que considera que la confiança particularitzada és incompatible amb la confiança generalitzada i és poc probable que vagi acompanyada de la confiança política) i no s’ajusten tant al model compatible (que considera que els tres tipus de confiança són compatibles i es reforcen entre si), sinó que s’adapten millor al model condicional, atès que la confiança en les persones properes no comporta un impacte negatiu en la confiança generalitzada i en la confiança política, sinó que seria una condició necessària per fonamentar-les, tot i que no sempre es produeixen (no és condició suficient), ja que també hi intervenen altres factors.

La confiança social i la confiança política

Satisfacció amb la democràcia La satisfacció amb la democràcia es pot valorar a partir de la pregunta sobre la satisfacció amb el funcionament del sistema polític d’Andorra.

Com està de satisfet amb la forma en què el sistema polític està funcionant a Andorra durant aquests dies? (Andorra 2018) Freqüències Percentatges TOTAL 1 Completament insatisfet 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Completament satisfet No contesta Mitjana Desviació

1004

100

56 26 67 76 191 181 190 149 37 27 4

5,6 2,6 6,7 7,6 19,0 18,0 18,9 14,8 3,7 2,7 0,4

5,779 2,103

En una escala entre 1 (completament insatisfet) i 10 (completament satisfet), la satisfacció mitjana de la població d’Andorra és de 5,8.

Correlacions entre els índexs de confiança (particularitzada, generalitzada i política) i la satisfacció amb la democràcia (Andorra 2018) Coeficient correlació

Casos

Confiança particularitzada i satisfacció democràcia

0,158**

1000

Confiança generalitzada i satisfacció democràcia

0,128**

998

Confiança política i satisfacció democràcia

0,408**

999

** La correlació és significativa al nivell 0,01.

Les correlacions entre la satisfacció amb la democràcia i els tres índexs de confiança són significatives, però destaca una major correlació entre la satisfacció amb la democràcia i la confiança política, ja que tots dos són aspectes relacionats amb el suport polític. Tot i que els coeficients són menors, les correlacions entre la satisfacció amb la democràcia i la

La confiança social i la confiança política

confiança particularitzada i la generalitzada indiquen que les persones que confien socialment també se senten més satisfetes amb la democràcia.

Participació en associacions Per contrastar la hipòtesi que relaciona la confiança amb la participació en associacions, s’utilitza una pregunta de l’EMV en què es demana la pertinença a diferents tipus d’organitzacions voluntàries.

És membre actiu, inactiu o no és membre d’aquestes organitzacions? (Andorra 2018) PERCENTATGES

Organitzacions esportives o d’oci Organitzacions humanitàries o caritatives Organitzacions artístiques, musicals o educatives Església o organització religiosa Associacions professionals Organitzacions d’ajuda mútua Organització/grup de dones Sindicats Organitzacions mediambientals Partits polítics Organitzacions de consumidors Altres organitzacions

Membre Membre No és actiu inactiu membre 15,6 4,4 79,9 8,9

4,2

86,9

8,6

3,8

87,5

6,0 5,6 3,0 2,0 1,5 1,4 1,2 0,8 2,0

9,8 2,3 1,5 1,6 1,0 2,2 1,8 1,4 0,4

84,2 91,9 95,4 96,2 97,4 96,2 96,8 97,6 97,5

Les organitzacions on hi ha més membres actius són les esportives o d’oci (prop d’un 16%), les humanitàries (9%), les artístiques, musicals o educatives (9%), l’església o organitzacions religioses (6%) i les associacions professionals (6%). La resta tenen entre un 1% i un 3% de membres actius.

Membres actius d’alguna organització (Andorra 2018)

Considerant els casos que declaren que són membres actius d’alguna o més d’una d’aquestes organitzacions, sense tenir en compte el nombre total d’organitzacions ni el tipus, hi ha un 34% de la població que es declara membre actiu d’almenys una organització.

Satisfacció amb la vida Un altre aspecte que es considera que pot estar relacionat amb la confiança és la satisfacció amb la vida.

Com classificaria el seu nivell de satisfacció amb la seva vida en l’actualitat? (Andorra 2018) Freqüències Percentatges TOTAL 1 Totalment insatisfet 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Totalment satisfet No contesta Mitjana Desviació

1004

100

1 4 14 27 72 103 221 298 135 127 2

0,1 0,4 1,4 2,7 7,2 10,3 22,0 29,7 13,4 12,6 0,2

7,538 1,638

El sentiment de satisfacció amb la vida en general és força positiu, amb una mitjana per al conjunt de la població d’Andorra de 7,5 en una escala entre 1 (totalment insatisfet) i 10 (totalment satisfet). Aquesta valoració es considera un bon indicador del benestar subjectiu, ja que avalua de manera global la satisfacció de les persones amb el conjunt d’aspectes que integren la seva vida.

Anàlisi multivariada Freqüències Percentatges TOTAL Membre actiu No és membre o membre inactiu

1004

100

345

34,4

659

65,6

Amb les anàlisis de regressió múltiple següents es tracta d’avaluar la relació o el pes que tenen algunes variables explicatives en els diferents tipus de confiança (com a variable dependent) que, segons les propostes teòriques i els estudis previs, poden tenir un efecte o contribueixen a la seva explicació.

La confiança social i la confiança política

Anàlisi de regressió múltiple de la confiança particularitzada Coeficients no estandarditzats Coeficients estandarditzats MODEL

Error estàndard

(Constant)

1,675

,099

Confiança generalitzada Confiança política Membre actiu organitzacions Satisfacció amb la democràcia Edat Nivell d’estudis Satisfacció amb la vida

,326 ,162 ,049 ,001 ,003 -,002 ,034

,021 ,025 ,029 ,007 ,001 ,007 ,008

Sig.

Beta ,425 ,194 ,046 ,002 ,106 -,009 ,111

16,885

,747

15,226 6,500 1,670 ,082 3,799 -,305 4,076

,000 ,000 ,095 ,934 ,000 ,761 ,000

Sig.

,217

,000

15,226 1,422 ,694 1,164 1,291 6,130 -1,286

,000 ,155 ,488 ,245 ,197 ,000 ,199

Sig.

5,454

,044

6,500 1,422 2,574 12,675 1,722 -2,013 1,506

,000 ,155 ,010 ,000 ,085 ,044 ,132

a. Variable dependent: confiança particularitzada

Anàlisi de regressió múltiple de la confiança generalitzada Coeficients no estandarditzats Coeficients estandarditzats MODEL

Error estàndard

(Constant)

,033

,151

Confiança particularitzada Confiança política Membre actiu organitzacions Satisfacció amb la democràcia Edat Nivell d’estudis Satisfacció amb la vida

,584 ,048 ,027 ,011 ,002 ,060 -,015

,038 ,034 ,039 ,009 ,001 ,010 ,011

Beta ,448 ,044 ,020 ,035 ,037 ,179 -,036

a. Variable dependent: confiança generalitzada

Anàlisi de regressió múltiple de la confiança política Coeficients no estandarditzats Coeficients estandarditzats MODEL

Error estàndard

(Constant)

,759

,139

Confiança particularitzada Confiança generalitzada Membre actiu organitzacions Satisfacció amb la democràcia Edat Nivell d’estudis Satisfacció amb la vida

,254 ,042 ,094 ,103 ,002 -,019 ,016

,039 ,030 ,037 ,008 ,001 ,009 ,011

a. Variable dependent: confiança política

Beta ,212 ,046 ,074 ,360 ,051 -,061 ,043

La confiança social i la confiança política

Com es pot observar en les taules, la confiança generalitzada i la confiança política contribueixen a l’explicació de la confiança particularitzada de manera significativa, i en menor grau la satisfacció amb la vida i l’edat també presenten una relació en sentit positiu amb la confiança particularitzada,7 mentre que per explicar la confiança generalitzada s’observa una contribució significativa de la confiança particularitzada i del nivell d’estudis, però no de la confiança política ni de la resta de variables.8

vincle significatiu entre confiança generalitzada i confiança política.

D’altra banda, en l’explicació de la confiança política, a més de la confiança particularitzada, també hi contribueix de manera significativa la satisfacció amb la democràcia i, tot i que amb un coeficient menor, la participació en organitzacions, mentre que la contribució de la confiança generalitzada no és significativa.9

Pel que fa a les altres variables individuals, destaca la relació entre la satisfacció amb la democràcia i la confiança política, com ja s’havia vist amb els resultats de les correlacions i pel fet que són variables de l’àmbit polític; i també s’observa certa contribució de l’edat i de la satisfacció amb la vida per explicar la confiança particularitzada, i de l’educació per explicar la confiança generalitzada, tal com plantegen les hipòtesis que preveuen que les persones més satisfetes i amb més estudis tenen més probabilitat de confiar, i que relacionen la confiança social amb les variables que mesuren l’optimisme, l’èxit o el benestar social.

Per tant, es confirma la interrelació entre confiança generalitzada i confiança particularitzada, com ja s’havia observat, i que la contribució de la confiança particularitzada per explicar la política és significativa, però no apareix cap

7. En aquest model explicatiu de la confiança particularitzada, el coeficient de determinació (R) quadrat ajustat és de 0,300, per tant les variables independents expliquen un 30% de la variància. 8. El coeficient R quadrat ajustat és de 0,263 (26,3% de la variància explicada per aquest model). 9. En l’anàlisi de regressió amb la confiança política com a variable independent, el coeficient R quadrat ajustat és de 0,235, és a dir que les variables independents expliquen el 23,5% de la variància.

La pertinença com a membres actius en organitzacions només apareix associada a la confiança política, per tant no contribuiria ni a la confiança particularitzada ni a la generalitzada, com en altres investigacions on tampoc s’observa aquesta relació (contràriament al que preveu la teoria del capital social).

La confiança social i la confiança política

CONCLUSIONS Els resultats obtinguts amb les dades de l’Enquesta Mundial de Valors d’Andorra mostren relacions positives i significatives entre la confiança particularitzada i la generalitzada i entre la confiança particularitzada i la confiança política, però la correlació observada entre confiança generalitzada i confiança política no resulta significativa en l’anàlisi de regressió. Aquests resultats encaixen amb el model condicional de les relacions entre els diferents tipus de confiança, que proposa que no hi ha una compatibilitat o incompatibilitat necessàries dels tres tipus de confiança, sinó que la confiança social particularitzada pot condicionar el desenvolupament de la confiança política i la generalitzada. Això indicaria que la confiança particularitzada (en les persones més properes) és la base sobre la qual es fonamenten la confiança social generalitzada (en les persones en general) i la confiança política (en les institucions), però aquestes formes de confiança no es produeixen sempre ni en tots els casos en què la confiança particularitzada sigui alta (condició necessària però no suficient). La satisfacció amb la democràcia presenta una correlació amb els tres tipus de confiança, però aquesta correlació és molt més forta amb la confiança política, ja que pertanyen al mateix àmbit i, de fet, en les anàlisis de regressió, l’efecte de la satisfacció amb la democràcia només resulta significatiu en la relació amb la confiança política. D’altra banda, amb les dades observades a Andorra tampoc es confirma que la pertinença a organitzacions generi confiança social, ja que no s’observa una relació significativa entre la pertinença a organitzacions i la confiança particularitzada ni amb la confiança generalitzada, i només s’observa un vincle amb la confiança política. Pel que fa a les altres variables individuals analitzades, destaca que l’edat i la satisfacció amb la vida només mostren un efecte significatiu respecte a la confiança particularitzada, i els estudis, amb la confiança generalitzada. Aquests resultats confirmen que no hi ha una propensió general a confiar o a no fer-ho, sinó que les persones trien en qui o en què confiar i mostren diferents graus de confiança en cada àmbit. També indiquen que la confiança en les persones properes és el fonament de la confiança

generalitzada i política, i que és una condició necessària però no suficient, ja que intervenen altres factors per construir les formes més generals de confiança social i política a partir dels valors compartits.

La confiança social i la confiança política

BIBLIOGRAFIA BEVORT, A. (2007). «El capital social y las teorías sociológicas. Breve historia intelectual del capital social». Cursos de Verano 2007. Universidad del País Vasco – EUSTAT. Capital social: factor de competitividad y desarrollo social. HERREROS VÁZQUEZ, F. (2003). «Las fuentes de la confianza social». Revista Internacional de Sociología (RIS), 61(35), p. 151-175. JORGE, J. E. (2010). «Causas y efectos de la confianza en los demás». Cultura Política y Democracia en Argentina. La Plata: Edulp, cap. 7, p. 273-281. Article ampliat per l’autor el 2017. https://cambiocultural.org/cultura-politica/confianzainterpersonal/#_ftnref1. JORGE, J. E. (2016). «La confianza interpersonal revela sus misterios ¿La Partícula de Dios?». Questión, 1(52), p. 143-174. LÓPEZ FERNÁNDEZ, M.; MARTÍN ALCÁZAR, F.; ROMERO FERNÁNDEZ, P. M. (2007). «Una revisión del concepto y evolución del capital social». A: AYALA CALVO, J. C. (2007). Conocimiento, innovación y emprendedores: Camino al futuro. Logronyo: Universidad de La Rioja. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2233299> MONTERO, J. R.; ZMERLI, S.; NEWTON K. (2008). «Confianza social, confianza política y satisfacción con la democracia». Reis, 122, p. 11-54. NEWTON, K.; ZMERLI, S. (2011). «Three forms of trust and their association». European Political Science Review, 3(2), p. 169-200. PÉREZ-DÍAZ, V.; RODRÍGUEZ, J. C. (2013). «Capital social e innovación en Europa y en España». Madrid: Fundación Cotec (Informes sobre el sistema español de innovación). <http://informecotec.es/media/B20_Inf_Capital_Soc_Inno_Eur_Esp.pdf>

EL TEATRE A ANDORRA EN ELS PRIMERS SETANTA ANYS DEL SEGLE XX A Andorra, abans del 1930, tot el teatre que es feia era de caràcter popular. La mitjana anual era de quatre funcions, gairebé totes lligades a festivitats religioses, que es repetien any rere any.

l’apogeu del Casal del Centre, l’activitat teatral s’intensifica i es comencen a fer cursos de teatre. Des d’aleshores, la producció va augmentant progressivament fins a arribar a una dotzena d’espectacles teatrals l’any 1969.

No serà fins a l’any 1930 que apareixerà a l’escena andorrana un teatre d’autor. Aleshores, les sessions s’incrementaran, més o menys, a mitja dotzena per any. Així, la primera constància que tenim de representacions no tradicionals és del 1930, amb Don Gonçalo o l’orgull del gec, d’Albert de Sicília i Llanas, i la comèdia Mala nit, de Josep M. Pous.

Entre el repertori d’obres teatrals creades i representades per aquestes dates a Andorra hi ha L’ermità de Meritxell. Aquesta obra, amb motius andorrans, va ser escrita pel pare Ambròs Caralt i per Joan Puig i Salarich, ambdós autors amateurs, amb música del mestre Roure. Malgrat les meves investigacions, no he pogut trobar el text. La va representar a Andorra, l’any 1968, l’Agrupació Teatral Casal del Centre.

La primera obra escrita per un autor andorrà és En terres d’Andorra, de Jacint Marticella Pobla, estrenada al Casal Andorrà de Barcelona el 29 d’abril de 1934. A Andorra es va estrenar el 20 de maig del mateix any —dia de Pasqua— i es va tornar a representar l’endemà, en tots dos casos al Casino de les Escaldes. El 1935 s’estrena Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Entre 1936 i 1950, amb l’arribada de la Guerra Civil, la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, es va deixar d’editar cap mena de premsa al país, per la qual cosa amb prou feines queden fonts de les obres que es van escenificar. Passades totes dues guerres, el teatre reviu i arriba un gran canvi: deixa de ser exclusivament teatre tradicional i popular i s’estrenen obres més modernes i comercials. L’any 1960, amb

En aquest país no hi va haver una censura política teatral, com va existir a Espanya durant el franquisme. Així ho demostra la representació, l’any 1968, de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra de Lluís Capdevila i Vilallonga i Víctor Mora i Alzinelles, Això mostra la llibertat política existent a Andorra, ja que l’obra va ser censurada a Espanya durant la dictadura de Primo de Rivera i, més tard, prohibida pel franquisme pel seu caràcter revolucionari. Cal assenyalar que a Espanya no es va tornar a representar fins al 1980. Per contra, cal tenir en compte la censura moral a la qual el país estava sotmès per part del copríncep episcopal, el bisbe d’Urgell. També a Espanya, en aquella època, hi havia molts partidaris del que anomenaven bona moral. Un exemple n’és una de les poques crítiques que hem pogut localitzar de la representació de la comèdia Mala nit, que apareix al diari El Matí: És una llàstima, però, que els aficionats posin en escena obres com «Mala nit», la qual contenia algunes expressions contràries a la bona moral.

El mestre Joan Roure i Jané va dirigir, durant l’homenatge a Lluís Capdevila, la interpretació de la Cançó d’amor i de guerra. A la foto hi veiem, dret, l’homenatjat que, requerit pels aplaudiments del públic, ha pujat emocionat a l’escenari. Retrospectiva Fotogràfica de Bartomeu Rebés, Andorra, Govern d’Andorra, 1985, p. 20.

El drama en tres actes Els fruits d’una mala educació (Les escoles laiques) va provocar també polèmica a Andorra. Aquesta és una obra de propaganda de les escoles catòliques contra els defensors de les escoles laiques i els errors que cometien. L’obra, a Andorra, va fer esclatar un conflicte entre els veguers episcopal i francès. Ara bé, la polèmica que es

Autora: Fabiola Sofía Masegosa Doctora en filologia catalana

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

va produir davant l’anunci de la representació del drama Les escoles laiques al col·legi religiós de Meritxell no va ser per la religió, sinó contra l’ensenyament laic que s’havia instaurat al Principat arran de l’arribada de les escoles franceses, segons el veguer. A continuació, tenim una breu mostra que aquest veguer va utilitzar per il·lustrar l’atac al laïcisme de l’educació francesa: (Traduction) Page 9. On entend la Marseillaise, chantée par des enfants: Serafin: —Qu’est-ce? La Marseillaise? Jean: —Ce sont les enfants de l’école laïque. Serafin: —L’école laïque? Oh! Et, dis-moi, depuis quand a-t’on introduit cette peste?1

Si analitzem aquest petit fragment, podem veure que la mateixa al·lusió a la Marsellesa com a representació del laïcisme constitueix un atac contra l’ensenyament francès que, segons el veguer, forma part d’una campanya de propaganda endegada pels monjos de Montserrat amb la finalitat de desacreditar les escoles franceses a Andorra. No obstant això, a la reunió que va mantenir amb el bisbe Guitart, aquest, que havia parlat amb els monjos, va negar l’atac i, a més, va proclamar el seu dret a defensar les ànimes, ja que tant les escoles franceses com les espanyoles s’havien establert a Andorra en contra de la seva voluntat. Així, després de reunir-se amb el delegat permanent episcopal i amb el bisbe Guitart, i després també d’un seguit de correspondència assenyalant les parts de l’obra que ofenien l’ensenyament francès, les queixes del veguer van fer que el síndic general anul·lés temporalment la funció davant del perill que provoqués una alteració de l’ordre públic. Finalment, l’obra es va posar en escena el diumenge 10 de novembre de 1935, amb el títol Els fruits d’una mala educació. Aquesta nova versió, que, a més del canvi de títol, havia suprimit alguns dels fragments més violents contra l’ensenyament laic que el mateix veguer francès havia subratllat en la seva carta al bisbe, va ser fruit de la resolució que va prendre el prelat davant les queixes del veguer per solucionar la controvèrsia i perquè es pogués dur a terme la funció. 1. Extractes del drama Les escoles laiques, en vers, original d’I. T. P., Manresa, Impremta Sant Joseph, 1889.

Pel que fa a les obres que es van representar a Andorra en el període que ens ocupa, cal assenyalar uns quants punts. En primer lloc, es van representar obres de quaranta-tres

En aquesta imatge podem veure el prospecte de l’obra del 3 de novembre de 1935 i el del 10 de novembre.

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

dramaturgs professionals i divuit d’amateurs, amb predomini dels catalans. Només trobem dos autors andorrans: Jacint Marticella Pobla i Rossend Marsol i Clua. S’ha de destacar, doncs, la preferència del públic andorrà per les obres d’autors catalans, entre els quals destaquen Josep Maria de Sagarra, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias i Pujades i Àngel Guimerà. I també Frederic Soler (Serafí Pitarra), Albert de Sicília Llanas, Jordi-Pere Cerdà i Lluís Capdevila, autor del llibret de la millor sarsuela catalana, la Cançó d’amor i de guerra. També es van representar algunes obres d’autors castellans (Zorrilla, Jacinto Benavente, José María Pemán, etc.), i d’alguns francesos (Paul Claudel, Alphonse Daudet, etc.). Només trobem una obra d’un autor belga, L’alcalde de Stilmonde, de Maurici Maeterlinck, i una altra d’un autor nord-americà, el melodrama en tres actes El gato y el canario o la voluntad del muerto, de John Willard, totes dues representades a Andorra el 20 de maig de 1934, al Casino-Teatre Andorrà, pel Quadre Escènic del Casal Andorrà de Barcelona. Per tant, de les vuitanta-sis obres localitzades, encara que pot havern’hi més, la majoria són originals en català; la resta, o bé són traduccions a aquesta llengua, o bé són obres en castellà. En segon lloc, la majoria de les obres foren escrites durant els primers trenta-cinc anys del segle xx, seguides de les obres pertanyents al segle xix. Són minoria les que trobem des del 1935 fins al 1970. Per acabar, hem d’afegir que un cop sumades les obres de gènere còmic, hem obtingut la xifra de seixanta-dues peces representades, davant de les trenta que pertanyen als gèneres seriosos, cosa que demostra la preferència del públic andorrà per la comèdia i les representacions folklòriques.

Cançó d’una nit d’estiu, de Josep Maria de Sagarra. Centre Moral i Recreatiu d’Andorra 1905-1992, Andorra, Àgora Cultural, 2001, p. 27.

Entre les obres més representades hi ha, com ja hem assenyalat, les de caràcter tradicional i popular, entre d’altres Els Pastorets, El ball de l’ossa, Els contrabandistes, La guerra entre moros i catalans, El Tralari i la Marieta, La mort i enterrament del Carnestoltes, Els segadors i Els dallaires. Com deia Xavier Fàbregas, aquest teatre «és fet pel poble i per al poble...».2 Es representa a l’exterior: a la muntanya, als carrers i a les places. El públic i els actors es barregen contínuament, i fins i tot hi ha moments en què arriben a compartir les mateixes funcions. En el cas de L’ossa, a Andorra apareix dins de dos cicles diferents (el cicle de Nadal i el cicle de Carnestoltes) depenent del cas. El ball de l’ossa és una reminiscència dels antics rituals medievals del ball de l’os del Pirineu català i d’Europa, els orígens dels quals són anteriors al cristianisme. A Encamp, se celebra des de temps immemorials, i des de finals dels anys cinquanta del segle xx va passar a fer-se el Dilluns de Carnestoltes a la tarda, com una farsa escènica duta a terme pels joves seguint un guió elaborat per Rossend Marsol el 1959. Actualment, El ball de l’ossa té la funció de ser una sàtira política i social, ja que s’hi comenten i «se seguen» els fets polítics de l’any. També hi apareixen elements amorosos, sexuals i costumistes, com ara la sega i la cacera. En el cas de L’ossa de Canillo es representava el Dimarts de Carnestoltes. I el Dilluns de Carnestoltes, a Sispony, tenia lloc de forma conjunta La caça de l’ossa i el Ball de l’os. L’ossa d’Andorra la Vella es representava el dia de Sant Esteve, quan els goigs deixaven de sonar, o bé per Cap d’Any. També es feia L’ossa per Sant Esteve a la Cortinada, Ordino i Escaldes, i es va deixar de representar definitivament entre l’any 1913 i el 1918. El Comú d’Andorra la Vella, als anys vuitanta, va fer un intent de recuperar-la, però no ho va aconseguir. En altres pobles s’allarga durant més temps. Una característica important que cal tenir en compte és que en cada població varia ostensiblement l’argument. Per exemple, a la Cortinada té un punt sentimental, amb enamoraments pel mig, cavallers que salven donzelles i transvestismes per enganyar, mentre que a Encamp l’ossa és ferida en mig d’una cacera sexual per les muntanyes i els senyors premien els qui l’han mort. Els dies de Carnaval han estat una fita teatral anual d’Andorra durant el segle xx. A banda del seu significat religiós, es tracta de festes que marquen l’inici de la primavera, que és una època

2. BERTRAN, J.; PALOMAR, S. «La dramatúrgia festiva». A: Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, p. 206.

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

molt esperada en les comunitats rurals muntanyenques atesa la duresa de l’hivern. El Tralari i la Marieta és una peça que es representava en diverses parròquies d’Andorra des del segle xix, i de la qual tenim constància des del 1900, data d’inici de la meva investigació. D’aquesta farsa, no en tenim un text escrit, només un relat fet per tercers, segons les narracions orals i la informació fotogràfica. Avui dia es conserva el costum de cremar un ninot que s’anomena Carnestoltes i que assenyala el final de les festes de Carnaval i el càstig simbòlic pels excessos comesos. La peça s’interpretava cada any entre el Dissabte de Carnaval i Dimecres de Cendra. Pel que fa a l’obra El judici dels contrabandistes de la parròquia d’Encamp, sembla del gènere del teatre de l’absurd avant la lettre, ja que arrenca del segle xix o abans, i per això se l’ha d’incloure en el cicle d’obres de Carnestoltes, perquè

retrata un món a l’inrevés —en aquest cas el judicial—, de la mateixa manera que també ho fa L’operació del Carnestoltes, però en aquest cas es tracta del món mèdic. Aquesta última obra, més moderna, ja no es fa al carrer, sinó en un recinte tancat. Es desconeix l’autor d’aquesta farsa, que es va incorporar cap a l’any 1970 a El ball de l’ossa i El judici dels contrabandistes per entrar a formar part de la trilogia de farses que conformen el Carnaval d’Encamp. En l’obra, el Carnestoltes es troba molt malament a causa de tanta festa i tants excessos i uns metges estrafolaris li fan una operació, que és més aviat una massacre i omple tot l’escenari de sang. Per Carnaval també tenim El judici dels contrabandistes a la parròquia d’Ordino, una farsa d’origen medieval el missatge de la qual és la defensa del territori contra els estrangers, una defensa doblement necessària en el cas d’Andorra, en trobar-se al mig de França i Espanya.

Representació de la Passió de Jesucrist al teatre d’Ordino. Arxiu Nacional d’Andorra. Fons Areny-Plandolit.

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

A Canillo, el Dimecres de Cendra, els arlequins jutjaven el Carnestoltes. Es constata una influència dels personatges de la Commedia dell’Arte viva a Europa des del segle xvi. Actualment, a Canillo ja no es fan Els contrabandistes ni L’ossa, però els arlequins segueixen animant els carrers fent de piquets perquè la gent participi en la festa. En el cas del cicle de Nadal trobem tres espectacles populars, tots ells de caràcter religiós: El Pessebre vivent d’Engordany, De Nativitate Christi i Els Pastorets. Malgrat la seva tradició, la primera notícia que trobem de la representació d’Els Pastorets a Andorra durant el segle xx és del 1934, a l’escenari del Col·legi Meritxell, basada en la peça dramàtica en cinc actes del dramaturg Josep Maria Folch i Torres, del 1916. Pel que fa al Pessebre vivent, el primer muntatge va tenir lloc al poble d’Engordany el 31 de desembre de 1955, sota la direcció d’Esteve Albert i Corp. No era una posada en escena estàtica, sinó que anava molt més enllà de la simple ofrena que caracteritza les escenificacions d’altres zones. Els seus

personatges són arquetípics i constitueixen un ampli i ric inventari dels oficis tradicionals ja desapareguts, entre els quals en destaquen alguns de ben típics d’Andorra, com els contrabandistes o l’esquiador. Pel que fa al cicle de Pasqua, dins de les dates que abasta aquesta investigació, també he pogut trobar imatges de la representació de la Passió de Jesucrist al teatre d’Ordino, si bé en desconec els anys exactes. Per acabar, tindríem un apartat que podríem anomenar costumisme muntanyenc. Hi trobem obres com En Terres d’Andorra, de l’autor amateur Jacint Marticella Pobla. Es tracta d’una comèdia lírica pastoral de costums andorrans publicada per entregues l’any 1934, tot i que l’acció transcorre en un poble d’Andorra el 1860. Entre els temes que tracta destaquen el de la dura i perillosa vida dels contrabandistes, el del valor i el respecte a la paraula donada que s’atribueix als andorrans, i l’estil de vida d’un medi rural l’economia de base del qual era la ramaderia. També hi trobem reflectit el fervor religiós que sentien els andorrans d’aquella època per la Mare de Déu de Meritxell, patrona d’Andorra, i la Mare de

El teatre a Andorra en els primers setanta anys del segle XX

Déu de Canòlic, el costum dels andorrans de sortir a caçar isards, etc. (Masegosa, 2019). D’altra banda, dins d’aquest apartat, també trobem Els segadors i Els dallaires, peces de pantomima sense text en les quals també es tracta la forma de vida dels andorrans, específicament la sega d’un camp. Els dallaires es representaven a la Cortinada, Llorts, Canillo i la Massana cap al migdia del Diumenge de Carnestoltes. A Sant Julià i a Santa Coloma, el mateix dia s’interpretaven Els segadors. També trobem escenificats a Andorra temes històrics, com La guerra entre moros i catalans (escenificada, almenys des del 1901, la tarda del darrer diumenge de juliol durant les festes de Sant Julià de Lòria, es va deixar de fer als anys quaranta), i mitològics com La llegenda de Sant Jordi (Esteve Albert i Corp i Rossend Marsol i Clua), El misteri del Canigó i Pirene (Esteve Albert i Corp).

Els locals on es feia teatre a l’Andorra dels primers setanta anys del segle xx se situen a les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany (Centre Moral i Recreatiu d’Andorra, Cinema-Teatre-Casino Andorrà, Col·legi Meritxell, Cinema Valira, Teatre Cristall Cinema d’Escaldes), Sant Julià de Lòria (Centre de Cultura Lauredià) i Ordino (Teatre d’Ordino). En el cas de la parròquia d’Ordino, es documenta fotogràficament l’existència d’un teatre, però en desconec la ubicació. En el d’Encamp, ignoro el lloc on es duien a terme les escenificacions, malgrat que hi ha notícies que se’n feien en alguns programes de festa major. A Andorra no hi havia locals dedicats exclusivament a la representació teatral, sinó que hi havia espais o escenaris en diverses associacions, col·legis, cinemes, etc., que tenien diferents usos culturals, als quals se sumava el teatre.

BIBLIOGRAFIA BERTRAN, J.; PALOMAR, S. (2006). «La dramatúrgia festiva». A: Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Vol. VI: Música, dansa i teatre popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalunya, SAU i Generalitat de Catalunya. Centre Moral Recreatiu d’Andorra 1905-1992 (2001). Andorra: Àgora Cultural. MASEGOSA GAYO, F. (2019). En Terres d’Andorra. Una obra de teatre de Jacint Marticella Pobla, 1934. Andorra: Editorial Anem.

LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL, UNA QÜESTIÓ D’EFICIÈNCIA ECONÒMICA Arguments a favor i prejudicis en contra La renda bàsica universal és una transferència incondicional de diners de l’Estat a tots els ciutadans amb l’objectiu de cobrir les seves principals necessitats econòmiques. En la seva concepció més limitada, aspira únicament a eliminar o reduir dràsticament la pobresa extrema. En la seva concepció més àmplia, aspira a erradicar la pobresa. Conceptualment, no és una ajuda o una prestació social, sinó el reconeixement d’un dret, el dret a la seguretat econòmica. Sobretot, el dret a la seguretat econòmica durant la infància. Es considera que el filòsof anglès Thomas More va ser el primer a introduir una idea semblant l’any 1516 a Utopia, on presentava un concepte de la riquesa ben diferent del que tenim actualment. A la seva illa imaginària, anomenada com el títol de l’obra, «ningú no té res», en el sentit que ningú té béns sumptuaris, «però tothom és ric» perquè ha quedat «alliberat de l’ansietat» de no poder procurar-se el que necessita. El 1968, cinc economistes dels Estats Units, entre ells John Kenneth Galbraith i el Nobel Paul A. Samuelson, van publicar una carta oberta al New York Times, amb la signatura de 1.200 economistes més, en què afirmaven: «El país no haurà complert amb la seva responsabilitat fins que tothom a la nació no tingui assegurada una renda no inferior a la definició oficial de pobresa». L’any següent, el president Nixon va presentar el Family Assistance Program, un pla basat en un impost negatiu sobre la renda que suposava transferir rendes a les famílies per sota del llindar de la pobresa. Per a una família de quatre, la renda proposada era de 1.600 dòlars (10.000 dòlars actuals) anuals. La llei que incorporava el programa va ser aprovada al Congrés el 1971, però es va encallar al Senat, on finalment va ser aprovada, però amb tantes esmenes que va quedar ben poca cosa de la proposta original. La renda bàsica va esdevenir una quimera amb la revolució conservadora de la dècada dels vuitanta, però en els darrers anys n’ha augmentat l’acceptació.

Segons enquestes a 11.021 persones als 28 països de la Unió Europea portades a terme per la institució alemanya Dalia Research, la major part de la ciutadania està a favor de la renda bàsica universal, i aquest suport s’ha incrementat. L’abril del 2016, el 64% dels europeus hauria votat a favor de la idea i el març del 2017 el percentatge era del 68%. Només el 24% hauria votat en contra. Les enquestes també van revelar que el coneixement del concepte va créixer cinc punts en aquest període. Els països més favorables a la mesura van ser Itàlia, amb un 75%, i el Regne Unit, Alemanya i Espanya, tots tres amb un 68-69%. Segons la darrera enquesta del CIS, el 83% dels espanyols hi estan a favor. El juny del 2020, el parlament espanyol va aprovar l’ingrés mínim vital, una prestació d’entre 460 i 1.015 euros al mes. El govern espera eliminar d’aquesta manera el 80% de la pobresa extrema i que es beneficiïn de la prestació 850.000 llars i 2,3 milions de persones. La mesura ha estat molt ben acollida pel Fons Monetari Internacional. El portaveu de la institució, Gerry Rice, l’ha qualificat de «crucial». Els arguments a favor de la renda bàsica es fonamenten en raonaments de teoria econòmica, però també en experiments portats a terme en diversos països. Els arguments en contra, cal dir-ho, no acostumen a fer referència a resultats empírics ni a fonaments teòrics, sinó a diversos prejudicis, alguns dels quals examinarem a continuació. Un experiment portat a terme a Finlàndia va consistir a transferir 560 euros mensuals a dos mil aturats durant dos anys, del gener del 2017 al desembre del 2018, amb un cost total de 20 milions d’euros. Els resultats van mostrar que els participants van tenir la mateixa probabilitat de trobar feina que el grup de control que no va rebre aquesta prestació, però van experimentar un guany significatiu en benestar psicològic. És curiosa la reacció d’algunes persones davant d’aquests resultats, ja que negar la utilitat de la renda bàsica perquè «no va incrementar la probabilitat de trobar feina» és obviar la part humana, el guany en benestar, alhora que suposa desvirtuar el debat, ja que el principal objectiu de la renda bàsica no és incrementar les probabilitats de trobar

Autor: Carles Torres Economista i professor de Direcció financera a l’UdA

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

un lloc de treball. Imaginem que hagués dit: «Cap de les persones que va rebre la prestació va crear una empresa». Segur que més d’un diria: «Ho veieu, ha estat un fracàs!». La renda bàsica redueix la necessitat d’acceptar qualsevol lloc de treball de manera immediata. Deixa temps per buscar una feina més adequada i més ben remunerada. Permet dedicar temps a formació, ja sigui per millorar la capacitació o per ampliar les possibilitats laborals. Aquests aspectes qualitatius no apareixien a l’afirmació que la renda bàsica no va incrementar les probabilitats de trobar feina, perquè no es va dir res sobre la qualitat de la feina trobada. Un estudi recent de la Universitat de Harvard, liderat per Serena Hagerty, ha demostrat que existeixen importants prejudicis socials contra els pobres. En una sèrie d’experiments, es va constatar que la gent té una forta tendència a jutjar més negativament les persones amb ingressos baixos que les que tenen ingressos alts, fins al punt de considerar les primeres menys mereixedores de productes que per als rics són essencials, com ara mesures de seguretat al vehicle. Els experiments també van revelar

que es tendeix a pensar que els pobres gasten malament els diners, incloent-hi, per descomptat, els diners dels ajuts. Existeix el prejudici que els pobres malgastaran 400 euros fins i tot si no tenen prou menjar, mentre que algú que rep milions d’euros en herència en sabrà fer un bon ús, encara que el seu únic mèrit hagi estat néixer en la família adequada. Alguns asseguren, sense cap prova, que les ajudes fan que les persones treballin menys. Esther Duflo, premi Nobel d’Economia del 2019, afirma que és just el contrari, perquè «l’augment de benestar i seguretat les fa més productives». La principal proposta alternativa per lluitar contra la pobresa és la creació de llocs de treball. No obstant, la major part dels pobres tenen un lloc de treball, de vegades més d’un. Theresa May, ex-primera ministra britànica, va dir el 2017 que «la millor ruta per sortir de la pobresa és la feina». Però segons investigadors de la Universitat de Cardiff, el 60% dels pobres al Regne Unit viuen en una llar on almenys una persona té una feina remunerada.

Meritocràcia o ‘riscocràcia’? Un dels principals arguments en contra de la renda bàsica és que la gent ha de fer mèrits per guanyar-se els diners. Ulrich Spiesshofer, director executiu de l’empresa suïssa d’equipament industrial ABB del 2013 al 2019, va afirmar que «les recompenses econòmiques han d’estar basades en la creació de valor econòmic». Però durant la seva gestió, els beneficis de la companyia van caure un 43%. El president de la companyia d’alimentació espanyola Ebro Foods, Antonio Hernández Callejas, va afirmar el juny del 2020 sobre la renda bàsica permanent: «Aconsegueix fer un clientelisme, volen adoctrinar gent que s’acostuma a l’ociositat». Però el 2019, Ebro Foods va guanyar 141,7 milions d’euros, per sota dels 180,3 milions que havia guanyat el 2006, raó per la qual el preu de les accions no ha pujat en aquests tretze anys. S’entén que les elevades remuneracions dels executius de l’empresa els han acostumat a una manca d’incentius. Els bancs han fet perdre molts diners als seus accionistes des del 2008 a causa de la interminable caiguda del preu de les seves accions. Per exemple, des del 2008 les accions

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

del Banco Santander han caigut un 86%. La suma de les remuneracions dels administradors i directius ha passat dels 122,45 milions d’euros del 2008 al 87,97 milions del 2019, que certament és una reducció del 28%, però que no guarda gaire proporció amb el que han perdut els propietaris del banc, o sigui els seus accionistes, que a més han vist reduir el dividend per acció dels 0,64 euros el 2009 fins als 0,23 el 2019, o sigui un 64%. Els accionistes han d’assumir les conseqüències de les decisions arriscades dels directius (és el que s’anomena risc de mercat), mentre que als directius se’ls remunera precisament per prendre decisions arriscades, independentment de si creen riquesa o la destrueixen. Els que defensen la meritocràcia sovint no tenen en compte que cap nen fa mèrits per néixer en una família acomodada que li proporcionarà les oportunitats per desenvolupar el seu potencial. Tampoc acostumen a tenir en compte el mèrit del treball invisible, que no es remunera ni es valora de la mateixa manera que el treball remunerat, però al qual sovint dediquem unes quantes hores al dia, com l’atenció a familiars, les feines de la llar, etc. Una meritocràcia real seria un sistema en el qual el poder està en mans de les persones amb més mèrits. Al nostre sistema, el poder està en realitat en mans de les persones que

prenen decisions arriscades, independentment del resultat d’aquestes decisions. Es tracta d’una riscocràcia, perquè es remunera el risc en si mateix, mentre que els resultats (sovint negatius) del risc van a càrrec d’altres. La major part de les empreses cotitzades en borsa tenen resultats dolents o mediocres, però els seus executius tenen una renda mínima assegurada de desenes o centenars de milers d’euros i reben una prima si assoleixen determinats resultats. A la pràctica, per rebre la prima n’hi ha prou que l’empresa hagi fet beneficis, encara que siguin inferiors als de fa deu o vint anys. Empresaris brillants que han creat un enorme valor a les seves empreses, com ara Jeff Bezos a Amazon, Bill Gates a Microsoft o Mark Zuckerberg a Facebook, s’han manifestat clarament a favor de la renda bàsica universal. Zuckerberg ha destacat la importància de créixer en un entorn financerament segur per poder seguir els propis interessos professionals, i ha dit que «els èxits més grans venen de tenir la llibertat de fracassar». El fundador de Facebook ha dit també que «és hora de definir un nou contracte social per a la nostra generació», i proposa que milionaris com ell haurien de contribuir a una «xarxa de seguretat financera» perquè tothom trobi el seu propòsit i tingui suport per intentar coses noves. I ha afegit que la renda bàsica universal no és una idea d’esquerres o de dretes, ja que es pot implantar tant amb polítiques conservadores

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

com progressistes. Per exemple, la renda bàsica d’Alaska (992 dòlars anuals per habitant el 2020) es finança amb els ingressos derivats dels recursos naturals de la regió. Elon Musk, fundador de la fàbrica d’automòbils elèctrics Tesla, va afirmar el 2016 que la pèrdua de llocs de treball deguda a l’automatització seria tan gran que no veia cap altra solució que implantar una renda bàsica universal. Richard Branson, fundador del grup Virgin, ha proposat que els beneficis generats per les noves tecnologies haurien d’utilitzar-se per finançar un ingrés mínim. El fundador del programa de xat Slack, Stewart Butterfield, ha afirmat que donar a les persones fins i tot una petita xarxa de seguretat financera pot desbloquejar un enorme potencial de capacitat empresarial. Un altre milionari de Silicon Valley, Sam Altman, fundador de Y Combinator, ha dit que «eliminar la pobresa és un imperatiu moral», perquè hi ha moltes evidències del mal emocional i físic que fa la pobresa. S’ha referit a l’enorme potencial que es perd perquè la gent no pugui fer allò que podria fer per unes limitacions materials. Bill Gross, fundador de Pacific Investment Management (PIMCO), la gestora d’actius de renda fixa més gran del món, ha advertit que «la qüestió és com hauria de ser d’elevada aquesta renda bàsica universal i com s’hauria de finançar, no si arribarà la dècada que ve, perquè arribarà».

Una qüestió d’eficiència Quan hi ha una recessió, el PIB (Producte Interior Brut) cau un 1% o un 2%. Aquest petit percentatge oculta el drama del tancament de milers d’empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. El nostre sistema econòmic és extremadament vulnerable. Recordem que el detonant de la crisi financera del 20082009, la pitjor des de la Gran Depressió de la dècada de 1930, va ser que el preu de la propietat immobiliària als Estats Units va deixar de pujar. Ni tan sols va caldre que el preu comencés a baixar, perquè tot l’esquema de les hipoteques subprime es fonamentava en una pujada contínua del valor de les cases. De manera permanent, els bancs concedeixen tant de crèdit en relació amb els seus recursos propis que un increment de la morositat no gaire gran els causa un gran impacte, com es va veure en la crisi immobiliària espanyola del 2010-2013.

Per adonar-se de la magnitud del problema, imagineu que teniu un capital de 1.000 euros i que us donen un crèdit per comprar accions per valor de 20.000 euros. Amb aquesta ràtio de palanquejament financer d’1 a 20, n’hi ha prou que les vostres accions baixin un 5% perquè perdeu tot el vostre capital. Doncs aquesta és la ràtio de palanquejament habitual als bancs. Per la seva banda, el deute financer de les empreses acostuma a ser entre tres i set vegades el seu benefici d’explotació. Les empreses fan les seves previsions de futur partint de les dades presents. Un desviament a la baixa de les expectatives inicials pot comportar la manca de viabilitat dels nous projectes d’inversió o de l’empresa mateixa. Qualsevol que hagi vist el pla de viabilitat d’una nova empresa s’haurà adonat que les previsions gairebé sempre són optimistes. Ha de ser així, ja que ningú es planteja sacrificar temps i diners si no creu en la seva idea. Però ha de ser així, també, perquè en cas contrari els números no surten. Fins i tot

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

amb unes previsions de vendes raonables, sovint el negoci no és rendible. La «hipòtesi raonable» fa preveure, sovint, la insolvència de l’empresa. Però les recessions econòmiques, tan recurrents en el nostre sistema, frustren bona part dels projectes empresarials, perquè aquests projectes es basen en l’expectativa de manteniment d’uns nivells de consum almenys iguals als del moment en què es va prendre la decisió d’invertir.

possible si les famílies tenen un nivell de renda més o menys constant. I això només és possible si les famílies tenen una renda mínima assegurada. Així, la seguretat econòmica dels ciutadans redunda en benefici de les empreses, perquè aquestes necessiten un nivell de demanda segur.

El cost d’implantar la renda bàsica universal

L’anàlisi dels comptes de resultats de les empreses ja establertes, fins i tot de companyies sòlides, mostra una altra realitat indubtable: sovint és suficient una petita reducció dels ingressos perquè l’empresa incorri en pèrdues a causa de la seva elevada dependència del consum de les famílies (en aquest concepte s’hi inclouen les llars unipersonals, igual que dintre de les empreses s’hi inclouen les unipersonals). Si la solució de l’empresa és acomiadar treballadors, crea un problema de demanda que perjudica altres empreses, en un cicle destructiu.

Quin és el cost de l’educació en comparació amb el cost de no invertir res en educació? És clar que els costos de no invertir en escoles, formació professional i universitats serien superiors a la despesa que fan els països en aquest sentit. Per això sovint parlem de l’educació com una inversió i no com una despesa.

Quan cau la demanda, encara que sigui en un percentatge no gaire gran, l’impacte sobre les empreses de nova creació és immens i l’impacte sobre les empreses consolidades pot ser molt significatiu. Les empreses necessiten un nivell de consum sostingut per a la seva supervivència, la qual sovint depèn de molt poc. És a dir, les empreses necessiten un nivell de demanda almenys constant. Això només és

Quin seria el cost de no invertir en seguretat pública en relació amb el cost de la policia? Evidentment seria superior i per aquest motiu els països inverteixen en seguretat.

Quin seria el cost de no invertir res en salut pública en relació amb el cost de la sanitat? Sabem que seria més gran i per això els països inverteixen en sanitat.

Quin és el cost de no invertir en la seguretat econòmica dels ciutadans en relació amb el cost de fer-ho? El cost de no implantar una renda bàsica és el que ja existeix: milers

La renda bàsica universal, una qüestió d’eficiència econòmica

complementària corresponent. Aquest sistema implica que les famílies no s’han d’adreçar als serveis socials assistencials, sinó que la prestació (o sigui, l’impost negatiu) es tramita a través de la declaració de la renda, procediment que en recalca el caràcter solidari i interdependent. Segons Rutger Bregman, autor del best-seller Utopia per a realistes, una renda bàsica implantada a través d’un impost negatiu de la renda als Estats Units tindria un cost màxim de 336.000 milions de dòlars anuals, equivalent a l’1,75% del PIB d’aquest país. Però el cost de la pobresa en termes de despeses sanitàries, delinqüència i fracàs escolar s’ha estimat en 500.000 milions de dòlars. És a dir, és més barat erradicar la pobresa que mantenir-la. En altres paraules, el cost d’implantar la renda bàsica és inferior al cost de no fer-ho.

Conclusions d’empreses que es tornen insolvents quan la demanda de les famílies es redueix i d’altres milers d’empreses que veuen reduir els seus beneficis i els seus projectes d’inversió, amb els consegüents efectes sobre el creixement econòmic. Es considera que la renda bàsica universal suposa una reducció significativa de costos socials perquè disminueix els costos sanitaris derivats de la pobresa, redueix el fracàs escolar, que acostuma a ser conseqüència de les privacions materials dels infants, i comporta menys burocràcia, ja que el seguiment i el control dels beneficiaris es tornen innecessaris, en tant que la prestació és incondicional. Els diners tendeixen a concentrar-se cada cop en mans de menys persones, de manera que hi ha més diners paralitzats als comptes corrents que no són econòmicament productius. Perquè el sistema funcioni és necessari que els diners circulin, no que vagin a parar a vies mortes. Com més ben repartida està la renda i, doncs, la capacitat de despesa, més dinàmica és una economia. Un estudi del Roosevelt Institute dels Estats Units del 2017 va estimar que donar mil dòlars mensuals a cada persona adulta faria créixer l’economia dels Estats Units en 2,5 bilions de dòlars cap al 2025. La renda bàsica es pot implantar a través d’un impost negatiu sobre la renda, de manera que les famílies que declaren ingressos per sota del llindar de pobresa reben la prestació

S’ha de tenir clar què és la renda bàsica universal i quin és el seu objectiu. No és una «recompensa econòmica», com deia Ulrich Spiesshofer, sinó una eina de política econòmica destinada a eliminar la pobresa i a garantir que les famílies es mantenen per sobre d’uns ingressos mínims vitals, en particular en les crisis financeres i/o econòmiques, cada vegada més freqüents i en les quals no tenen cap responsabilitat, o almenys no la responsabilitat principal. Significa, sobretot, donar seguretat econòmica bàsica a tots els infants, independentment de la família on creixen. A la pràctica, la renda mínima és un instrument de protecció de les famílies davant els errors de previsió de bancs i empreses quan aquests se salten les normes de prudència mínima. Alhora, gràcies a la renda bàsica, els bancs i les empreses estan més protegits davant d’una caiguda de la demanda o d’un empitjorament de la solvència de les famílies, ja que el manteniment de certs nivells de renda i consum permet als primers mantenir els seus propis nivells d’ingressos i solvència financera. Tot l’engranatge depèn d’uns nivells almenys constants de la renda i el consum familiars, perquè bancs i empreses estan permanentment sobreexposats al risc i sovint sobreendeutats. La renda bàsica és, doncs, l’esglaó que falta perquè la forta interdependència d’aquests agents amb les famílies deixi de derivar en una persistent inestabilitat del sistema econòmic.

FENOMENOLOGIA DEL DOLOR A TRAVÉS DEL COLLAGE En el context de la segona residència Faber Andorra d’arts, ciències i humanitats en què participa el Ministeri de Cultura, es va dissenyar un taller específic per aprofundir en la reflexió fenomenològica de la vivència del dolor, amb una metodologia basada en l’artteràpia i adreçat a la població general. El taller va ser codirigit per la segona resident Faber Irina Poleschuk, artista, escriptora i investigadora, i la psicòloga i artterapeuta nacional Yolanda Blanco.

el dolor com una forma d’estar al món que compromet la nostra sensibilitat, l’afectivitat i l’espai.

Aquest article pretén resumir el cos teòric i aportar el nostre punt de vista sobre el treball que es va dur a terme.

L’estructura del temps viscut i el flux temporal ja no té un ampli ventall de possibilitats amb què el subjecte es projecta en el seu futur horitzó. La malaltia no canvia només el significat del temps, sinó que desconstrueix la coherència de passat, present i futur. Quan el dolor es fa crònic, la individualitat ja no es té en consideració.

Introducció. Fenomenologia i discurs biomèdic El filòsof Descartes, al De Homine (1633), estableix que l’ésser humà consta de dues substàncies que no necessàriament fan una unitat harmoniosa. Descriu la ment com una substància immaterial de pensament, mentre que el cos sembla una extensió material que opera mecànicament, seguint les lleis de la biologia i la fisiologia. En molts aspectes, aquest punt de vista dual ha determinat històricament el desenvolupament de la ciència mèdica i ha especificat quin és l’objecte de la medicina. Des dels temps de la Il·lustració, l’ésser humà es contemplava com un organisme biològic i mecànic i era entès segons la concordança de les parts constituents, basada en els principis d’anatomia, fisiologia i bioquímica, i física. Tradicionalment, la ciència biomèdica operava a través del coneixement de les malalties objectivant el fet d’estar malalt. La malaltia es veia com un desviament de la norma biològica estandarditzada segons els esdeveniments físics o químics coneguts, i més tard s’hi involucraven les correccions quirúrgiques. Així, el concepte de salut es construïa amb l’absència de malaltia, fet que va anar definint gradualment la medicina contemporània com una pràctica que restaurava la salut. Com a alternativa a aquest esquema biomèdic, la noció de vivència corporal subjectiva proposa veure la malaltia i

Sovint, la malaltia i l’experiència del dolor reformulen el significat de l’espai vital, la sensibilitat, la topografia física d’accions com seure, estar drets, caminar, conduir, córrer. Totes aquestes activitats passen a ser experiències difícils i extenuants quan hi ha dolor.

Autores: Irina Poleschik Artista, escriptora i investigadora Yolanda Blanco Psicòloga i artterapeuta

Fenomenologia del dolor a través del collage

Creiem que la fenomenologia és un mètode d’investigació que aporta la perspectiva en primera persona, cosa que estableix un marc significatiu i objectivable per a la biomedicina. La fenomenologia aborda un pacient no com una composició de dades, sinó com un subjecte amb una complexitat d’experiències que influeixen en les estructures de sentit del món. Amplia la nostra comprensió de què significa i com se sent qui està malalt o amb dolor i dona veu a persones amb diferents experiències de dolor.

Totes les nostres manifestacions corporals d’estar al món es basen en l’experiència. En aquest sentit, la vivència del dolor i de sentir-se malalt es manifesta com estar plenament present (tot i que pot ser una experiència traumàtica) i ser conscient de si mateix. Així doncs, l’experiència d’«estar amb salut» es pot descriure com a absència, el «cos absent». La idea de cos absent com a cos sa és àmpliament acceptada en l’àmbit sanitari i present en el discurs biomèdic, però ha estat activament criticada des de la fenomenologia.

Fenomenologia, afectivitat i dolor, cos viscut

Evidentment, el fenomen del dolor fa visible una bretxa entre el cos absent i la sensibilitat de l’experiència corporal, desafiant aspectes ètics de l’ambient social (Goldenger, 2010, 56; Fuchs, 2013). La tesi del cos absent explica el cos sa com el valor primordial, mentre que el cos malalt roman present en el dolor; el cos se sent plenament, inclòs el cos visceral, i amb plena consciència de les escissions provocades per les malalties. El cos amb dolor és experimentat com a aliè, com el que és alhora el meu cos i el no-meu cos.

A The Absent Body, Drew Leder escriu que el cos viscut o fenomenal forma el nucli on el subjecte crea la seva sensibilitat i concentra específicament les diferents formes de presència.

Els desenvolupaments teòrics i fenomenològics de la medicina van rebutjar el concepte del cos absent i van prioritzar la sensibilitat i l’afectivitat del «cos viscut». La fenomenologia de la malaltia reconeix les «capacitats»

És important reconèixer que aquest cos viscut fenomenològic és exactament la nostra principal porta al món i als altres i que constitueix el fonament de gairebé totes les nostres experiències.

Fenomenologia del dolor a través del collage

del cos absent i accentua que les persones amb dolor, problemes de mobilitat i malaltia crònica tenen un cos que sovint es descriu i es viu com a «incapacitant» (Goldenger, 2010). L’experiència de la malaltia trenca el cos absent perquè, quan estem malalts, ens recorda en primer lloc l’aspecte objectiu del nostre cos, però aquest reflex cognitiu es dona perquè som, fonamentalment, obertura a l’experiència. Thomas Fuchs (2013) escriu que aquesta obertura està arrelada a l’afectivitat i a la sensibilitat, que formen primordialment la subjectivitat. L’afectació del dolor abasta una situació complexa en què s’uneixen el cos, el jo o self i el món. Fuchs introdueix un concepte d’espai afectiu que es fa sentir bàsicament a través del cos present amb el dolor i que pot expressar-se de diverses maneres: feble, sacsejat, tremolant, agitat, etc. En la base de l’experiència afectiva hi trobem el que es pot anomenar la sensació d’estar viu en el dolor, el cos present com a alternativa al cos absent, un autoconeixement corporal prereflexiu i no dirigit que constitueix, de manera desapercebuda per la consciència, les nostres emocions, sensacions, percepcions o accions.

El dolor no sorgeix només de lesions mecàniques i processos físics diferents, sinó que negocia amb el nostre entorn social (Bourke, 2013). El fenomen del dolor no es veu només com un objecte, sinó que tendeix a obrir un determinat tipus d’esdeveniment vital. Flueix i de manera recurrent l’experimentem diàriament, i també participa activament en la (des)construcció del jo i dels altres. És tan sols la persona que «està en dolor» qui dona significat individual a l’experiència, revelant estructures de significats d’aquesta «forma de ser» (Bourke, 2013). Donar un significat és reconèixer, diferenciar i conceptualitzar els efectes del dolor. Aquest esdeveniment dolorós no pot ser mai neutre ni impersonal, però sempre actua com a «meu» i pertany a l’horitzó individual de la vida. Així, la persona que pateix el dolor es reescriu i es torna a establir a través del procés de denominació del seu dolor (Bourke, 2013). Això s’il·lustra bé en la pràctica del collage, que ajuda a crear una narrativa visual de l’experiència del dolor. L’artteràpia transporta l’expressió essencial corporal detectant i accentuant els significats de la corporalitat o la incorporació (embodiment) del dolor.

Fenomenologia del dolor a través del collage

Art com a expressió. El collage Partint de tot el que hem esmentat, s’articula en l’acte creatiu l’espai per indagar en la narrativa sobre el cos viscut en el procés de dolor. Stephen Levine (2005) considera que l’origen de l’obra és en la capacitat que té el cos per expressar-se i en el potencial de la imaginació per transformar l’experiència sensorial en forma artística. Triem la metodologia de l’artteràpia i específicament la tècnica del collage i l’assemblatge per crear una narració visual de l’experiència del dolor. Tal com diu Jean Dubuffet (1975), «l’art és un llenguatge, un instrument de coneixement i comunicació». L’artteràpia ens permet treballar a través del llenguatge alternatiu al verbal i així accedir al significant visual i corporal de l’experiència viscuda de dolor. A través del joc creatiu es genera una oportunitat per explorar allò que és «impensable» (Knill, 2005). L’art entès com a espai o objecte transicional de Winnicott pren la nostra fragilitat i li dona un suport on podem dipositar la nostra inquietud, on la podem descriure i donar-li forma (López Fdz. Cao, 2018). Estableix connexions entre el jo, el cos i el món i inicia una dimensió interafectiva i intersubjectiva del dolor. La persona, com en tot acte creatiu, es converteix en subjecte actiu, que pren decisions en la trobada amb el material. La tècnica artística del collage, en la seva vessant expressiva, fou emprada i explorada fonamentalment durant les avantguardes artístiques del segle xx. En l’àmbit de les teràpies creatives és molt versàtil, ens permet treballar amb el significat i el simbolisme de manera senzilla i a l’abast de tothom. No es tracta tan sols d’una tècnica amb la qual es construeix una metàfora visual, que efectivament pot ser la via d’accés a la narrativa pròpia i singular que busquem en el cos fenomenològic. El seu abast s’amplia vastament, ja que parteix d’un material previ amb el qual es pot desconstruir, afegir, treure, trencar, estripar, tallar i modelar amb total connexió corporal per tal de resignificar les metàfores i els símbols dels afectes. Es un procés en què el cos és l’extensió del sentiment, i a través d’ell es connecta amb un procés que modifica el material i el que té de simbòlic. El taller que vam impartir a la sala Art al Roc va ser obert a tothom que volgués explorar el dolor a través de l’expressió artística. Tenia una durada de tres hores i no era necessària

cap experiència artística ni patir cap dolor crònic, ja que el dolor s’entén com a experiència universal. Va constar d’una introducció del punt de vista teòric fenomenològic i es van aportar orientacions concretes per a un treball amb el collage que estimulés les funcions cognitives, sensorials i motrius pròpies de l’hemisferi cerebral dret, que és on s’allotgen l’experiència emocional i l’experiència corporal, a més del sentit creatiu. Es van fer dinàmiques per connectar amb el cos viscut, el dolor (físic o emocional) i el gest espontani amb el traç en color, el joc amb el paper i els sentits per tal d’introduir a les participants el treball creatiu propi i singular. El material que es va oferir presentava un ampli ventall de formes, textures, superfícies, colors, mides i formes, i es suggeria un treball tridimensional i instal·latiu. A través del material s’estableix un diàleg intern amb la sensorialitat i s’orienta a l’elecció de manera intuïtiva, amplificant l’atenció

Fenomenologia del dolor a través del collage

a les sensacions corporals i l’afectivitat que estimula el material. Aquest serà el pont per poder donar llenguatge a l’afectivitat del dolor. Aquest procés creatiu, emmarcat en un espai i un temps, ens insta a provar possibilitats en l’espai segur que estableix el rol creador, permet transitar diferents estats emocionals i corporals, experimentar el plaer i indagar en l’afectivitat del dolor i la vulnerabilitat, revelant diferents tipus de temporalitat i topografia de l’ésser al món. Aquí s’estableix una dansa entre l’atenció, l’experiència corporal, l’espai, la superfície, el material, la presa de decisions, el simbolisme en desconstrucció, la seva resignificació. Tots ells al servei de la capacitat creativa i narrativa, que és el que permet donar sentit a l’existència. La fase posterior a la creació és la fase de verbalització. Establir un diàleg amb l’obra, rebre la mirada del grup.

S’amplia l’experiència i la perspectiva del relat és més plural. Se’ns obre la possibilitat d’accedir a una posició més poètica i imaginativa de veure la nostra experiència (McNiff, 1992). S’estableixen uns codis amb els quals podem estructurar de manera coherent una narrativa que organitzi l’experiència viscuda (hemisferi cerebral esquerre) i ens permet situar-nos com a espectadors i testimonis de la nostra pròpia realitat interior, prendre cert control sobre una realitat incontrolada i fer-ne un relat (López Fdz. Cao, 2018). Gràcies a la riquesa visual, les dinàmiques sobre les superfícies, fractures i estrips, tèxtils i diversitat de materials, el collage s’erigeix com una tècnica única per explicar l’afectivitat del dolor, dolor en el cos present, dolor com a esdeveniment vital que s’agafa a una narrativa visual (Mattingly, 1988). Aquest cos vivenciat en el dolor es torna visible en la seva vulnerabilitat, singularitat i exposició, revelant diferents formes de temporalitat i una topografia d’estar al món.

Fenomenologia del dolor a través del collage

Quant als relats, la majoria construïa una narrativa al voltant del dolor emocional, dels processos vitals dolorosos. Hi va haver dues persones que relataven clarament un dolor físic, un era incisiu i puntual i l’altre, crònic.

Conclusions

Aquest cos viscut amb dolor ja visible en el material té la persona autora i el grup com a mirada externa. Moltes de les produccions expressen un moment puntual i concret de dolor, però la majoria expressen un procés vital dolorós, un període de la vida i no un moment puntual (Foto 1 de l’apèndix). En algunes obres es connecta amb la cara menys fosca de l’experiència del dolor. Tenim també composicions dividides, amb combinacions seqüencials, com en una composició lògica i narrativa que ens indica que hi ha una intenció que el missatge sigui «llegit», un ritme diacrònic que coincideix amb una expressió de dolor crònic (Foto 2). En altres obres observem una intenció estètica i una expressió metafòrica (Foto 3) del dolor connectat a quelcom social i polític. En altres, una composició caòtica expressa un moment puntual de dolor on apareixen objectes amagats (Fotos 4, 5 i 6). Altres composicions s’estenen fora dels límits del suport pla, tenen continuïtat fins al terra i sembla que no hagin d’acabar (Foto 7). De vegades (Foto 8), la composició respon a una força centrípeta que connecta amb una pèrdua dolorosa. Pel que fa al material, en totes les obres tret d’una es va utilitzar material orgànic procedent de la natura, recollit en l’entorn local (fulles, pinyes, llavors, branques). En canvi, el material que no es va utilitzar, presumiblement per la seva intensitat, van ser les imatges figuratives amb textures extretes de la natura i l’entorn local, paper de vidre de diferents rugositats, fregalls d’alumini, etc. Així, el procés de treball amb els papers i els materials en general era d’una intensitat modulada (el seu grau de trencament i manipulació pulsional era baix).

L’espai de l’art és un lloc simbòlic on s’assaja la vida una vegada i una altra, i per això permet provar i experimentar el plaer i el dolor i el cos viscut en un espai segur. La teràpia artística estableix un aspecte essencial sobre l’afectivitat del dolor, provocant l’aflorament a la superfície d’una vivència traumàtica socialment estesa: la invisibilitat del dolor. Ofereix una gran riquesa de possibilitats i dona a la persona un paper actiu en la presa de decisions. El collage instal·latiu ofereix la possibilitat d’implicar el cos, l’espai i el volum en l’obra i observar el resultat amb la distància del treball performàtic. El procés del collage mostra com la sensació immediata del dolor i la descripció visual espontània de l’emoció del dolor canvien i adopten diferents estructures de significat durant la sessió. Així, els sentiments contraposats es poden harmonitzar o poden coexistir de manera integrada. Els sentiments d’incertesa, ira, frustració, incapacitat, vulnerabilitat, incomprensió, invisibilitat, es converteixen en quelcom que té una forma, una textura, un color, una composició determinada, un significat i que, en definitiva, es converteix en un objecte testimoni de la realitat interior que, involuntàriament, acaba expressant un relat visual lligat a l’experiència de dolor de cada persona. Ajuda a preservar i potenciar l’accés a la capacitat simbòlica i narrativa de la corporalitat i la vivència del dolor.

Fenomenologia del dolor a través del collage

BIBLIOGRAFIA BOURKE, Joanna (2013). «What is Pain? A History. ‘The Prothero Lecture’». Transactions of the RHS, 23, 155-173. DUBUFFET, Jean (1975). Escritos sobre arte. Carta a Gaston Chaissac, martes 24 de junio de 1947. Barcelona: Barral. FUCHS, Thomas (2013). «The Phenomenology of Affectivity». The Oxford Handbook of Philosophy and Psychiatry. https://www.oxfordhandbooks.com/view/10.1093/oxfordhb/9780199579563.001.0001/oxfordhb-9780199579563-e-038 GOLDENGER, Maya J. (2010). «Clinical evidence and the absent body in medical phenomenology: On the need for a new phenomenology of medicine». International Journal of Feminist Approaches to Bioethics, 3(1), 43-71. KNILL, P.; LEVINE, ELLEN G.; LEVINE, STEPHEN K. (2005). Principles and practice of expressive arts therapy. Toward a Therapeutic Aesthetics. Londres: Jessica Kingsley Publishers. LEDER, Drew (1990). The absent body. Chicago: University of Chicago Press. LÓPEZ FDZ. CAO, Marián (ed.) (2018). Arte, memoria y trauma: Aletheia, dar forma al dolor. Vol. 1: Sobre procesos, arte y memoria. Madrid: Fundamentos. MATTINGLY, Cheryl (1998). Healing dramas and clinical plots. The narrative structure of experience. Cambridge: Cambridge University Press. McNIFF, Shaun (1992). Art as Medicine. Creating a therapy of the imagination. Boston: Shambhala Publications.

Fenomenologia del dolor a través del collage

Apèndix

FOTO 1

FOTO 2

FOTO 3

FOTO 4

Fenomenologia del dolor a través del collage

Apèndix

FOTO 5

FOTO 7

FOTO 6

FOTO 8

Agenda

AGENDA 2021

setembre de 2021 Organitza El congrés l’organitzen l’ESA i l’IEC i compta amb el suport de l’ACS, la UPF i la UAB.

CONGRÉS ESPANYOL DE SOCIOLOGIA XIV CONGRÉS DE LA FES Lloc Múrcia Data 15-17 de juliol de 2021 Organitza Universitat de Múrcia

IX EAM2020

EUROPEAN CONGRESS OF METHODOLOGY AJORNAT AL 2021

Lloc València Data 21-23 de juliol de 2021 Organitza Universitat de

SSA

València

THE 2021 CONGRESS OF THE SWISS SOCIOLOGICAL ASSOCIATION Social Justice in Times of Uncertainty Lloc Ginebra Data 28-30 de juny de 2021 Organitza Universitat de Ginebra

ICSSH

Lloc Barcelona Data del 31 d’agost al 3 de

INTERNATIONAL CONFERENCE ON SOCIAL SCIENCE & HUMANITIES

INTERNATIONAL CONFERENCE ON DEVELOPING COUNTRIES AND HUMAN RIGHTS

VIRTUAL Lloc París Data 12-13 de gener de 2021 Organitza Social Science

Lloc Singapur Data 11-12 de gener de 2021

& Humanities Research Association (SSHRA)

COUNCIL OF NATIONAL ASSOCIATIONS CONFERENCE

V ISA

Sociological Knowledges for Alternative Futures

Social Transformations and Sociology: Dispossessions and Empowerment

Lloc Nova Gorica, Eslovènia Data 10-13 de maig de 2021 Organitza ISA, Internacional

INTERNATIONAL CONFERENCE ON EDUCATION, SOCIAL SCIENCES AND HUMANITIES Lloc Bangkok Data 18-19 de gener de 2021

INTERNATIONAL CONFERENCE ON SOCIOLOGY, POLITICS AND INTERNATIONAL RELATIONS Lloc Londres Data 21-22 de gener de 2021

Sociological Association

CONGRÉS INTERNACIONAL DE L’ASSOCIACIÓ ESPANYOLA D’ESTUDIS D’ÀSIA ORIENTAL

II AEEAO

CONGRÉS EUROPEU DE SOCIOLOGIA

Els estudis d’Àsia Oriental a l’era de la connectivitat

Lloc Madrid Data 2-4 de juny de 2021 Organitza Universitat Autònoma de Madrid (UAM)

INTERNATIONAL CONFERENCE ON SOCIOLOGY AND EDUCATION Lloc París Data 25-26 de gener de 2021

INTERNATIONAL CONFERENCE ON EDUCATIONAL SOCIOLOGY Lloc París Data 22-23 de febrer de 2021

Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies

CIUTADANS,

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sáez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, de Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, de Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell, d'Estel Margarit, 2012 // 18. Enquesta de convivència escolar d’Andorra, curs 2012-2013, de Pepita Batalla i Mercè Casals, 2013 // 19. Les relacions transfronteres entre el Principat d’Andorra i França, de Núria Segués, 2015.