Revista Ciutadans 11 2014

ciutadans 2014 · núm 11

El comportament ideològic dels andorrans

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

La convivència escolar

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

Continguts

Editorial

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

El comportament ideològic dels andorrans

Les relacions frontereres entre Andorra i França

La convivència escolar

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

Agenda

Ciutadants Revista anual 2014 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. Diana Salas, Guillem Casal, Núria Segués, Mercè Casals, Josepa Batalla, Meritxell Moya.

Correcció lingüística: Pites Roure

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.

Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez i Meritxell Moya · Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez. Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra. Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

EDITORIAL Influència francesa L’existència d’Andorra no es pot entendre sense tenir en compte la seva relació amb els països veïns. Com no pot ser d’una altra manera, aquestes relacions s’han anat modificant amb el temps i han condicionat l’evolució del Principat i el seu gran canvi a partir de la segona meitat del segle xx. L’enlairament econòmic d’Andorra, que es fa palès a partir dels anys 1950 i 1960, té com a un dels desencadenants principals el naixement de la societat de consum i la generalització de les vacances per part de bona part de la població francesa (a Espanya no hi arriba fins ben bé una dècada més tard), que porta al nostre país un gran volum de visitants que vénen del nord a comprar o a fer turisme. Imatges quotidianes d’aquella època eren la multitud de càmpings plens de famílies franceses, sobretot a l’estiu, i els autocars d’excursions que portaven aquests turistes a la muntanya. Com a conseqüència, entre els anys 1950 i 1970 el francès s’utilitzava molt més que ara en els comerços andorrans i en altres àmbits de la societat, com la premsa que es llegia, els cinemes, els espectacles, i fins i tot es consumien productes alimentaris i de tota mena francesos. Malgrat que és evident que la influència francesa va anar minvant, sobretot a partir dels anys vuitanta i noranta, la llengua francesa ocupa un espai molt important a Andorra pels lligams històrics i institucionals que continua tenint amb França. En aquest sentit, la implantació de l’ensenyament francès a Andorra des de l’any 1900 és un element important de

projecció de la llengua francesa al país, que ha perdurat al llarg del temps, ja que hi ha un gran nombre d’alumnes que continuen escolaritzats en el sistema francès, que és vist com un ensenyament de qualitat. A més, en el sistema educatiu andorrà la llengua francesa hi té un paper molt important, i un dels seus objectius és que els alumnes en tinguin un bon domini. Hi ha molts altres camps en què la influència francesa és clara, com per exemple en la quantitat de professionals andorrans formats a les universitats franceses o en els models que han assumit les administracions públiques en matèria institucional i tècnica. Quant a població, la comunitat francesa és la quarta del país, però en algunes zones, com Canillo o el Pas de la Casa, la seva concentració és molt elevada i la cultura francesa hi té un paper preponderant. A més, des de l’any 2006, Andorra forma part de l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF), institució que aplega una cinquantena de països que tenen en comú la llengua francesa. Així doncs, malgrat que avui la influència cultural francesa ha minvat respecte a dècades anteriors, aquesta cultura és encara molt present al país, i sembla que els últims anys ha tingut una certa revifada, que es tradueix en el nombre d’estudiants que cada cop més trien França per fer els seus estudis universitaris.

CONSIDERACIONS LEGALS DE LA REPRODUCCIÓ ASSISTIDA HUMANA La funció més important dels éssers vius és la reproducció. Quan una parella d’animals es reprodueix, assegura la continuïtat de la seva espècie. De la mateixa manera, l’espècie humana té la possibilitat de continuar la vida quan neixen nous individus, tant si és de manera natural com amb l’ajuda de la ciència. Gràcies als grans avenços científics, actualment hi ha moltes solucions per a la infertilitat, femenina o masculina, que donen l’oportunitat a la dona de tenir un bebè, des del seu ventre mateix o del d’una altra persona (gestació subrogada). Però el naixement d’aquest nou ésser producte de la reproducció assistida genera una sèrie de conseqüències jurídiques respecte a la seva filiació, relacionades a més amb aspectes ètics, morals o religiosos. Així, ens trobem amb un nen nascut (o que ha de néixer) del qual s’ha de determinar quina és la seva situació jurídica respecte al marit de la mare o, en el cas de la maternitat subrogada, qui són els pares. També s’ha de determinar si la mare substituta té drets sobre aquest nen, o si quan el nen tingui la majoria d’edat tindrà dret a conèixer la mare substituta, o quines conseqüències legals sorgiran en cas que hi hagués un incompliment del contracte de maternitat subrogada per part de totes dues parts contractants. I en els casos de fecundació in vitro post mortem (es fa quan l’home consent la utilització dels seus gàmetes després de la seva mort), o en el cas que el pare no doni el seu consentiment a aquesta tècnica, quins drets tindrà el nen que ha de néixer?

Tècniques de reproducció assistida Els avenços i els descobriments científics, i també els tecnològics (en camps com la biomedicina i la biotecnologia) han fet possible, entre d’altres, el desenvolupament i la utilització de les teories de reproducció alternativa a l’esterilitat dels éssers humans, conegudes com a tècniques de reproducció assistida artificial, que són les següents: 1. Inseminació artificial (IA): Injecció dins de l’úter d’una mostra seminal convenientment preparada en un mo-

ment pròxim a l’ovulació. Inseminació artificial homòloga o conjugal (IAC): Inseminació artificial amb una mostra de semen de la parella. Inseminació artificial heteròloga o de donant (IAD): És la mateixa tècnica, però amb una mostra procedent d’un donant de semen. 2. Fecundació in vitro (FIV): Procediment que facilita la trobada de l’espermatozoide i l’òvul en condicions de laboratori i posteriorment es transfereix el producte d’aquesta fecundació, els embrions, a l’úter de la dona. 3. Tècniques complementàries a la FIV: Microinjecció espermàtica (ICSI): Injecció d’un espermatozoide dins de l’òvul. Recomanada per a parelles en què els espermatozoides mòbils són escassos. Congelació d’ovòcits: Si es fa en l’etapa fèrtil de la dona facilita la preservació d’ovòcits, sigui per circumstàncies personals o per raons mèdiques. Congelació d’embrions: Se sol fer amb els embrions no transferits, per si la primera transferència embrionària no donés el resultat esperat i s’hagués de fer un segon intent. Hatching assistit o eclosió assistida: Facilita el procés d’implantació de l’embrió a l’úter matern. Diagnòstic genètic preimplantacional: És una tècnica que es porta a terme durant el cicle de fecundació in vitro i permet detectar alteracions d’un embrió abans de ser implantat a l’úter de la mare. Els objectius d’aquesta tècnica són assegurar que el futur bebè estigui sa i acabar amb la transmissió d’una patologia.

Història Els primers intents d’inseminació artificial en humans es van fer a finals del segle XVIII i s’atribueixen a John Hunter, anatomista i cirurgià escocès. Però era pràcticament impossible aconseguir un embaràs si no es coneixia a fons el cicle menstrual de la dona. Les experiències de metge nord-americà Carl G. Hartman, el 1936, van revelar que en un cicle de 28 dies, el

Autora: Diana Salas Llicenciada en dret

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

període fèrtil estava entre 11 i 14 dies després del primer dia de flux menstrual, data en què tenia lloc l’ovulació.

ferents unitats de reproducció assistida perquè requereix una laparoscòpia i que les trompes de Fal·lopi siguin normals.

El 1886, James Marion Sims, considerat el fundador de la ginecologia moderna, va descriure per primera vegada la prova postcoital, amb la qual es podria veure la mobilitat de l’espermatozoide en el moc del canal cervical.

Quant a la microinjecció espermàtica (ICSI), els primers treballs sobre embrions i naixements mitjançant aquesta tècnica es van donar a conèixer el 1992, i actualment és un mètode indispensable en totes les unitats on es practiquen tècniques de reproducció assistida. S’utilitza principalment en els casos en què hi ha un factor masculí d’esterilitat, sigui per una baixa concentració d’espermatozoides en l’esperma o per problemes de mobilitat dels espermatozoides.

El primer cas confirmat d’inseminació artificial amb semen de donant (IAD) el va fer el 1884 William Pancoast. La primera IA reeixida amb semen congelat la van fer Bunge i Sherman el 1953. Van aconseguir tres embarassos gràcies a l’esperma humà glicerat i congelat fins a la temperatura de solidificació del gas carbònic (-70 ºC). Més endavant, la criopreservació de semen ha estat molt útil per guardar mostres espermàtiques de pacients que han de ser sotmesos a tractaments de quimioteràpia o radioteràpia. Als anys vuitanta, l’arribada de la sida va motivar diferents centres a organitzar un «banc de semen» amb l’objectiu d’evitar la possible infecció dels pacients. El 25 de juliol de 1978 naixia a Oldham (Anglaterra) Louise Brown, el primer bebè proveta de la història. Els doctors Patrick Steptoe, ginecòleg obstetre que va introduir la laparoscòpia a Anglaterra, i Robert Edwards, embriòleg i genetista del laboratori de fisiologia de la Universitat de Cambridge, van portar amb èxit la primera concepció feta a través d’una fecundació fora del cos de la mare. Lesley, de 29 anys, que patia un bloqueig de les trompes de Fal·lopi que li impedia tenir fills, va decidir sotmetre’s a aquest innovador tractament de fecundació in vitro. El naixement de Louise va obrir una pàgina totalment nova en el tractament de l’esterilitat. Amb l’èxit d’aquesta tècnica, la reproducció humana va deixar de ser exclusivament una relació sexual per concebre. La transferència intrafal·lopiana de gàmetes (GIFT): El primer èxit amb aquesta tècnica de fecundació in vitro va ser de Ricardo Asch, que el 1984 va publicar per primera vegada el naixement de bessons mitjançant aquesta tècnica en una parella amb vuit anys d’infertilitat primària, que havia estat tractada infructuosament per metges de diferents països. Aquest investigador usava la laparoscòpia per extreure els oòcits que després col·locava, junt amb els espermatozoides, dins la regió distal de la trompa. Actualment no es fa servir gaire en les di-

Pel que fa a la congelació d’embrions, quan es feia la tècnica de fecundació in vitro generalment s’obtenien més embrions dels que s’havien de transferir, i això era un gran problema, perquè molts d’aquests embrions s’havien de rebutjar. La solució a aquest excedent va aparèixer el 1983, quan Alan Trounson va publicar el treball sobre el primer embaràs humà aconseguit com a resultat de la congelació d’un embrió de vuit cèl·lules. A causa d’una complicació obstètrica, l’embaràs només va arribar a les 24 setmanes. La tècnica es va perfeccionar i es va popularitzar i actualment és molt important per a l’excedent d’embrions en els centres en què es practiquen les tècniques de reproducció assistida. El 1988, el mateix professor Trounson va canviar radicalment el rumb de la seva investigació amb cèl·lules mare. El 2000, el seu equip havia trobat que les cèl·lules mare nervioses es podrien derivar de les cèl·lules mare embrionàries. Un gran descobriment, d’interès mundial, ja que representava una gran ajuda per curar moltes malalties. Els primers estudis en què es parla d’embarassos producte de l’ovodonació van ser publicats el 1983 per Buster i col·laboradors. Aquest investigador va fer inseminació artificial amb semen del marit de la pacient a una donant, i després de la fecundació in vitro li van practicar un rentat uterí transcervical per obtenir l’embrió, que va ser transferit a l’úter de l’esposa. Mary Beth Whitehead ha passat a la història per ser la primera «mare de lloguer». El març de 1986, Mary Beth va donar a llum una nena, Melissa (el cas també es coneix com a «Baby M»). El 1987, el Tribunal Superior de Nova Jersey va decidir que la nena havia de ser entregada a la parella contractant mitjançant el corresponent tràmit d’adopció.

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

El primer embaràs i naixement de dos nens sans després de l’aplicació del diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) va tenir lloc el 1993. Al principi, el DGP es va plantejar com una alternativa al diagnòstic prenatal i a la posterior interrupció de l’embaràs en els casos afectats, i es va adreçar a portadors de malalties genètiques greus. Durant els primers anys de la seva aplicació clínica, les possibilitats de diagnòstic van ser limitades, i es van centrar en unes quantes malalties monogèniques i en algunes anomalies cromosòmiques. L’evolució del DGP al llarg dels últims anys ha estat molt notable. Les parelles serodiscordants són aquelles en què un dels membres és seropositiu al virus d’immunodeficiència humana (VIH) i l’altre és negatiu, cosa que obliga a usar preservatius per tal d’evitar la transmissió del virus al membre sa. Això impossibilita directament poder tenir descendència. Fa quinze anys es van publicar els primers naixements de nens de parelles serodiscordants en què l’home era positiu i s’havia sotmès a tècniques de rentat seminal. Actualment és una tècnica àmpliament difosa, amb la qual es pretén alliberar el semen de les partícules virals capaces de transmetre la infecció. El rentat seminal està indicat en aquelles parelles amb desig reproductiu en què l’home està infectat pel virus VIH però té un curs clínic estable i ben controlat. És necessari un informe mèdic que ho avali.

Aspectes legals davant les tècniques de reproducció assistida Les tècniques de reproducció assistida són el conjunt de tècniques o mètodes biomèdics que faciliten o substitueixen els processos naturals que es donen durant la reproducció. Actualment són cada cop més freqüents i les parelles cada cop hi recorren més; tenen la seva justificació en la impossibilitat física de procrear de manera natural o com a mitjà alternatiu per no transmetre una malaltia genètica a la descendència. El dret de tenir fills. Aquestes tècniques es practiquen intensament en diversos països europeus i no europeus, als EUA i al Canadà, i a l’Amèrica Llatina han evolucionat científicament i en països com Colòmbia i Mèxic s’han aconseguit els estàndards més alts d’eficiència i qualitat. D’acord amb el Simposi Internacional de Reproducció Assistida celebrat el desembre del 2012 a Madrid, els països que li-

deren l’ús d’aquestes tècniques a Europa són França en primer lloc, seguit d’Alemanya, Espanya i Itàlia. En general, les lleis qualifiquen la nova tecnologia de la procreació com un recurs terapèutic, és a dir, que té per objecte superar l’esterilitat de la parella quan no hi ha una altra manera de posar-hi remei. Aquesta disposició obliga el metge a investigar i establir les causes de l’esterilitat (femenina o masculina) de la parella i a intentar resoldre el problema. Només quan s’ha qualificat d’irreversible es justifica l’aplicació d’una tècnica com ara la fecundació in vitro. Per iniciar la tècnica de la FIV es requereix la signatura d’un contracte amb les clíniques especialitzades; és interessant la relació jurídica que s’estableix, ja que partim d’un acte en què existeix autonomia de la voluntat. Les tècniques són variades i indeterminades, però per al dret de família s’han de distingir principalment les tècniques següents, que produeixen diversos efectes jurídics. En primer lloc, la fecundació homòloga, en què el material genètic de la dona i de l’home procedeixen de la família, és a dir, que tant l’òvul com l’esperma són de l’esposa o del marit. Els subjectes de dret que intervenen en aquesta tècnica són el pare, la mare, el fill com a resultat desitjat, i també els metges especialistes. Per al dret, aquest tipus de fecundació no comporta cap conflicte jurídic. Però en aquest tipus de tècnica hi ha una situació molt polèmica els últims anys, que pot generar conflicte jurídic. Es tracta de la fecundació post mortem que, com ja hem dit, significa bàsicament que el marit consent la utilització dels seus gàmetes després de la seva mort. El conflicte jurídic sorgeix quan el marit no deixa cap autorització prèvia que expressi el seu consentiment de tenir un fill post mortem, i això comporta que si aquest fill neix no pugui ser el seu fill legítim, que no pugui tenir cap dret respecte del pare mort. A Espanya, l’article 9 de la Llei 14/2006, sobre tècniques de reproducció humana assistida, diu que no hi pot haver cap relació jurídica entre el fill nascut mitjançant aquestes tècniques i el marit mort, si el material reproductor d’aquest no estava en l’úter de la mare en la data de la mort de l’home. Llevat que el marit hagués prestat el seu consentiment al mateix centre mitjançant escriptura pública, testament o un document d’instruccions prèvies perquè el seu material reproductor pugui

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

ser utilitzar dins els 12 mesos següents a la seva defunció per fecundar la seva dona, cosa que produiria els efectes legals de la filiació matrimonial. A Anglaterra, en virtut de la Human Fertilization an Embryology Act, HFEA (Autoritat de Fecundació Humana i Embriologia), es condiciona la legitimitat del procediment al compliment de determinats requisits. L’any 1995, Stephen, de 30 anys, va ser diagnosticat de meningitis bacteriana i al cap de poc va entrar en coma. La seva esposa Diane va sol·licitar l’extracció d’una mostra d’esperma abans de la defunció i l’equip mèdic ho va acceptar i ho va fer mitjançant la tècnica d’electroejaculació. Però després li van negar la restitució del dipòsit obtingut, ja que l’Stephen no havia deixat cap constància que ell volgués tenir un fill post mortem i, a més, la llei anglesa exigia consentiment per escrit per a l’extracció, el dipòsit i l’ús posterior de l’esperma; la situació es va considerar il·legal perquè es tractava d’una persona en estat de coma. Davant d’això, la Diane va sol·licitar exportar el semen a Bèlgica, on no era il·legal, per sotmetre’s al tractament. Un cop denegada la petició, la dona es va basar en el Tractat de la Unió Europea, que havia de permetre exportar l’esperma a un altre país. Després d’una llarga batalla legal, el Tribunal d’Apel·lació va determinar que l’HFEA havia de permetre que la senyora Diane Blood exportés la seva mostra a Bèlgica, i finalment es va fer l’exportació. Quatre anys després de la defunció del marit, la Diane va aconseguir ser inseminada a Bèlgica i actualment té dos fills procedents de l’esperma extret de l’Stephan, el seu espòs difunt. Els Estats Units permeten la fecundació post mortem , altrament significaria aniquilar el dret de construir una família, dret que té entitat constitucional i que s’aplica extensivament a la reproducció artificial. Per la seva banda, Itàlia (Llei 40/2004) i França (Llei 94-654 de 1994) han rebutjat la fecundació post mortem ja que condicionen la reproducció assistida, entre altres aspectes, al fet que els usuaris siguin parelles formades per un home i una dona vius, majors d’edat i en edat de procrear. A França, un matrimoni, l’Albino i la Maria, feia quinze anys que intentaven tenir fills. Finalment van decidir acudir a CECOS de Tolosa de Llenguadoc per crear sis embrions que s’havien d’implantar a la Maria, quatre dels quals s’havien intentat sense èxit. El 1990, l’Albino va morir en un accident de trànsit i aleshores la Maria va sol·licitar la implantació dels dos últims embrions dipositats a CECOS. L’equip mèdic i el comitè d’ètica local li van negar la sol·licitud al·legant que no volien que els nens naixessin orfes

i assenyalant que en el document que havien signat al centre s’establia que la transferència només es podia fer en presència dels dos cònjuges i que, en cas que la parella es dissolgués, es destruirien els embrions. Aleshores ella va decidir portar el cas als tribunals. El maig de 1993, el Tribunal Superior de Tolosa va assenyalar que no existia cap llei a França que proporcionés protecció especial a l’embrió, i va confirmar la decisió de l’equip mèdic. Finalment, el 9 de gener de 1996, el tribunal de Cassació va confirmar la decisió del Tribunal Superior, va denegar la restitució i en va ordenar la destrucció. Alemanya també rebutja la fecundació post mortem, ja que reserva l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles casades o excepcionalment a les concubines (Llei 45/1990) i sanciona amb pena privativa de llibertat o multa qui fecundi artificialment esperma d’un difunt amb coneixement de causa, cas en què no serà sancionada la dona, sinó el metge que l’ha practicat (Llei de protecció de l’embrió del 13/12/1990). Suècia, Noruega i Costa Rica també rebutgen la fecundació post mortem. L’any 2001 es va presentar un cas a Espanya en què una dona de 34 anys va demanar autorització al jutge per ser inseminada pel seu espòs, que feia onze anys que estava en coma. La sol·licitud va ser denegada perquè no hi havia autorització prèvia de l’home ni la possibilitat d’atorgar-la. En aquests casos, el consentiment és personalíssim i no pot ser suplert. Diverses resolucions judicials han deixat ben establert que «la paternitat és un fet voluntari inherent a la personalitat, que s’extingeix amb la defunció». Però el consentiment pot ser atorgat també per presumpció, per exemple quan el marit o la parella de fet ha estat sotmès al procés de reproducció assistida abans de la seva defunció. Tenint en compte tot el que s’ha dit, caldria buscar solucions que protegissin de la millor manera possible els drets dels infants que neixin en aquesta circumstància, independentment de l’opinió que es generi. En segon lloc, la fecundació heteròloga, que és aquella en què el material genètic, òvul o esperma, prové d’un tercer fora de la parella. Generalment s’hi recorre per qüestions d’infertilitat de l’home, o pels riscos de transmetre una malaltia genètica associada al sexe. Aquest tipus de fecundació podria generar conflicte jurídic, ja que tindríem dues mares (la legal i la genè-

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

tica) o dos pares (el legal i el genètic), i el fill tindria els seus pares legals i, atès el cas, també podria conèixer el seu origen genètic. I també hi intervé l’equip d’especialistes, que han de ser experts en la matèria i han de tenir els permisos corresponents de l’autoritat sanitària per poder fer aquest tipus de serveis a través d’un contracte. La maternitat, en general, no planteja problemes, ja que en la majoria de casos és la mateixa persona la que aporta l’òvul i també el mateix cos d’on neix el nen, però últimament té una gran demanda la maternitat subrogada, és a dir, que una dona porta l’embaràs i dóna a llum un bebè que pertany, genèticament i legalment, a uns altres pares. Per assolir l’embaràs de la mare gestacional o portadora, s’utilitza la fecundació in vitro o la inseminació artificial, segons el cas. L’aparició d’aquesta maternitat subrogada ha posat de manifest una absència de regulacions que solucionin els problemes legals que comporta i que sense dubte hauran de ser atesos. Exemples d’aquests conflictes són la presumpció i la determinació de la maternitat; que la mare gestacional no entregui el bebè a la mare o al pare biològics; disposicions en el supòsit que els pares contractants morin durant la gestació; el dret dels pares, mitjançant contracte signat, de rebutjar el bebè per malformacions o de demanar a la mare que avorti, o també que els pares rebutgin i abandonin el bebè que té aquestes malformacions. Pel que fa al contracte de lloguer de ventre, molts juristes, avalats per diferents sentències internacionals, diuen que qualsevol acord d’aquest tipus seria nul, ja que no es poden fer contractes amb parts del cos humà en ésser aquest indisponible, ni tampoc amb l’estatus de família, per la qual cosa arriba a ser il·legal en alguns països. Però què passa amb el nen que és producte d’aquesta tècnica? Considero que aquest nen ha de tenir una filiació que ha de ser definida jurídicament; ningú ha de perjudicar el nen que neixi, ni tan sols per errors o per una aplicació deficient de convenis, ja que està degudament protegit pel dret. La dona que gesta el fill renuncia a tots els drets que li pot concedit la maternitat respecte al fill que ha de cedir. La majoria de països de parla hispana consideren il·legal la maternitat subrogada. Només a Mèxic està legalitzada.

Als Estats Units, els governs locals tenen la potestat de dictar les seves pròpies lleis, per la qual cosa la legalitat d’un contracte de maternitat subrogada depèn, segons el cas, de cada estat i de la mare gestacional, és a dir, quan aquesta no vol cedir el fill a la seva mare biològica. Per exemple, hi ha estats en què la llei empara aquesta tècnica de reproducció assistida i una persona pot firmar un contracte i fer una sol·licitud oficial perquè els pares biològics siguin anomenats en el certificat de naixement (en aquest cas, la mare gestacional no té cap dret sobre el bebè). Però hi ha altres estats més restrictius, i per tant els contractes d’aquest tipus no tenen validesa i s’ha d’esperar que la mare gestacional cedeixi el bebè en adopció a la mare biològica. Illinois és l’únic estat que té lleis que regulen i permeten la maternitat subrogada. A Florida, Nou Hampshire, Nevada, Texas, Utah, Virgínia i Washington aquesta tècnica es permet sempre que es compleixin uns requisits específics. En estats com Arkansas, Connecticut, Iowa, Dakota del Nord, Nou Mèxic, Tennessee i Virgínia de l’Oest es practica, però les lleis no són gaire detallades i existeixen diferències entre els tipus de maternitat subrogada. En molts països existeix el concepte legal que la dona que dóna a llum una criatura és la seva mare legal, i els contractes de gestació són nuls de ple dret (Espanya, França, Holanda). En el cas d’Espanya concretament, els contractes de gestació per substitució són nuls de ple dret, de manera que la filiació correspon als pares biològics, d’acord amb l’article 10 de la Llei 14/2006 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida. Tanmateix, la filiació d’un nen mitjançant la gestació subrogada a favor dels pares intencionals és possible si es compleixen una sèrie de requisits recollits en la instrucció del 5 d’octubre de 2010 de la Direcció General dels Registres i del Notariat, sobre el règim registral de la filiació dels nascuts mitjançant gestació subrogada. Una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 26 de juny de 2014 (es tracta d’una resolució contra França que seria aplicable a Espanya), la resolució de la qual condemnava França i reconeixia el dret d’inscripció d’un menor nascut mitjançant la tècnica de gestació subrogada, afirmava que els drets del menor estan per damunt del respecte d’ordre públic legal. La solució: permetre la inscripció dels nens sempre que el país de subrogació garanteixi la correcció legal del procés. Al Canadà, la gestació subrogada està permesa sempre que tingui una finalitat altruista, i no es permet cap retribució econòmica a la gestant pels seus serveis.

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

Al Regne Unit és una pràctica legal però restringida. Es reconeix com a mare legal la mare gestant, i fins i tot assigna la paternitat al seu marit o parella, tot i que el nen sigui concebut amb l’esperma i l’òvul dels pares intencionals. Aquests hauran de pagar per un procés legal des del naixement del bebè, conegut com a sol·licitud de paternitat, per reassignar la paternitat legal i extingir les responsabilitats de la mare subrogada (el seu marit o parella) envers el nounat.

En matèria internacional, el Conveni per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte a les aplicacions de la biologia i la medicina permet l’elecció de sexe amb l’objectiu d’evitar la transmissió d’una malaltia genètica; així ho estableix l’article 14: «No s’admet la utilització de tècniques d’assistència mèdica a la procreació per elegir el sexe de la persona que ha de néixer, llevat dels casos en què sigui necessari per evitar una malaltia hereditària greu vinculada al sexe».

A l’Índia, la legislació és molt flexible des del 2012 i fins i tot al 2008 el Tribunal Suprem de l’Índia, en el cas Manji, va sentenciar que la maternitat comercial estava permesa, cosa que la va convertir en un negoci lucratiu. Tanmateix, des del 2013, una nova directiva prohibeix la gestació subrogada a homosexuals solters estrangers o a parelles de països en què aquesta pràctica estigui prohibida.

La novetat i la utilitat d’aquestes tècniques van fer que diferents països es plantegessin abordar-ne la regulació.

I finalment a Rússia aquesta tècnica també està legalitzada.

En el cas d’Espanya, aquestes tècniques estan regulades per la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre reproducció humana assistida. Aquesta llei afirma, en l’article 3.1, que «les tècniques de reproducció assistida s’han de dur a terme només quan hi hagi possibilitats raonables d’èxit, no suposin un risc greu per a la salut, física o psíquica, de la dona o la possible descendència, i després de l’acceptació prèvia, lliure i conscient, de la seva aplicació per part de la dona, que ha d’haver estat anteriorment i degudament informada de les seves possibilitats d’èxit, com també dels seus riscos i de les condicions d’aquesta aplicació».

En general, els temes de reproducció assistida tenen un gran impacte jurídic, afecten el dret civil i familiar, el dret sanitari i penal, el dret de menors. El fill producte de les tècniques de reproducció assistida, com qualsevol altre nen, és un subjecte de drets, és a dir, és un ésser humà que té drets derivats del dret de família i de les normes de protecció al menor, tant nacionals com internacionals.

A més de regular l’aplicació de les tècniques de reproducció, també ho fa amb la filiació quan s’utilitzen aquestes tècniques. S’entén la filiació com la relació que existeix entre el pare o la mare i el seu fill, que formen el nucli social primari de la família. Aquesta filiació constitueix una de les institucions pilar del dret de família, i és per això que l’han desenvolupat nombrosos i prestigiosos juristes; això no obstant,

A Ucraïna, la gestació subrogada, fins i tot la comercial, està plenament legalitzada. Després del naixement del bebè, la parella obté el certificat ucraïnès de naixement, en el qual els pares biològics consten com a pare i mare.

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

en general s’ha dedicat una atenció especial als múltiples problemes relacionats només amb la paternitat. Quan la dona està casada, es requereix el consentiment del marit, llevat que estiguin separats legalment o de fet. Si es tracta d’una parella no casada, el consentiment de la unió serà voluntari, però si es presta abans de la utilització de les tècniques, aquest consentiment determinarà la filiació paterna de la futura descendència. Tenint en compte el que acabem d’exposar, quan hi ha un cas de fecundació homòloga, el nounat es considerarà fill del pare i podrà ser inscrit al Registre, si la realització de la tècnica ha estat consentida per l’home sobre la base de la presumpció de paternitat de l’article 16 del Codi civil espanyol. I en el cas de la fecundació heteròloga d’una dona casada, el fill nascut d’aquesta fecundació tindrà la filiació legal de la dona progenitora i del marit, és a dir, el fill adquireix l’estatus de fill matrimonial sempre que «hagin prestat el seu consentiment formal, previ i exprés, perquè es dugués a terme aquesta pràctica amb contribució de donant», i, a més, en aquest cas no es podria impugnar la paternitat. D’altra banda, qualsevol dona, soltera, vídua o separada legalment o de fet, podrà ser usuària o receptora d’aquestes tècniques de reproducció assistida, independentment del seu estat civil i de la seva orientació sexual. Arran d’aquest article, es dóna la possibilitat d’inscriure els fills concebuts mitjançant aquestes tècniques sense pare, bé perquè són fills de mare soltera bé perquè ho són de dues dones (s’obre així la porta a la filiació homosexual i la doble maternitat). A Itàlia, la Llei 40, de 19 de febrer de 2004, sobre les normes en matèria de procreació mèdica assistida, manifesta que la procreació mèdicament assistida no és un mètode procreatiu alternatiu al natural, sinó que és l’últim recurs terapèutic contra l’esterilitat. La llei italiana permet únicament l’ús de gàmetes de la parella i exclou els donants. Limita l’accés a les tècniques de reproducció humana assistida a parells de diferent sexe, estables, casades o unides de fet, majors d’edat i en edat «potencialment fèrtil». Els dos membres de la parella han d’estar vius (art. 5). Per tant, s’exclouen com a usuaris d’aquestes tècniques les dones solteres, les vídues, les parells homosexuals i les mares que no estiguin en edat potencialment fèrtil. També es prohibeix la fecundació post mortem. A més, aquesta llei no autoritza la fecundació heteròloga, per la qual cosa la dona només podrà ser fecundada amb gàmetes del seu marit,

que haurà de prestar el seu consentiment perquè es practiqui aquesta tècnica mitjançant un escrit davant el metge responsable del centre on s’hagi de realitzar el procediment. A França, la reproducció assistida està regulada per la Llei 2004-800, de 6 d’agost, relativa a la bioètica, i el Codi civil, en el títol VII, secció IV, en virtut de les reformes de l’anterior llei de 1994. La normativa francesa disposa que la procreació artificial està reservada a l’home i la dona que formin part de la parella (es prohibeix a una dona sola), que estiguin vius (no es permet la fecundació post mortem), en edat de procrear (la llei no permet a dones més grans de 40 anys ser receptores d’òvuls donats); a més, la llei exigeix que estiguin casats o que tinguin una convivència acreditada de com a mínim dos anys, i prohibeix la maternitat subrogada. Aquesta llei sí que permet la fecundació heteròloga, per a la qual els esposos hauran de donar el seu consentiment respectiu, però no es podrà establir cap relació de filiació entre el nen nascut per aquest tipus de fecundació i el donant dels gàmetes.

Problemes relacionats amb els donants La dona receptora ha de ser major d’edat, amb plena capacitat i bona salut psicofísica (que superi el protocol general per assegurar-se que no té malalties hereditàries); el seu consentiment per donar inici a les tècniques de reproducció assistida ha de ser lliure i exprés, i si està casada necessita el consentiment del cònjuge, llevat que hi hagi una separació judicial o de fet; a més, la dona ha d’estar degudament informada per part del metge abans d’iniciar el procediment. El donant que aporti el seu material reproductor ha de ser major d’edat, amb plena capacitat, no ha d’haver fet més de sis donacions i també ha d’estar degudament informat. En la majoria de països, la donació és gratuïta i confidencial, però quan hi ha un risc per a la salut es pot donar a conèixer la identitat del donant. Ni la dona ni el marit poden iniciar contra el donant una acció de reclamació de la filiació. A Espanya, la Llei de reproducció assistida del 2006 manté l’anonimat i la gratuïtat de les donacions, tant de semen com d’òvuls, però en alguns països d’Europa s’han fet canvis en la legislació que han eliminat l’anonimat dels donants i, per tant, es permet a la descendència, un cop complerts el divuit anys, conèixer-ne la identitat. Això ha fet disminuir de manera espectacular el nombre de donants de semen en aquests països.

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

Aquesta escassedat de donants retarda la possibilitat de tractament i s’ha observat que moltes parelles busquen solució en països en què es manté l’anonimat. L’article 6.4 de la vigent Llei 14/2006, sobre tècniques de reproducció humana assistida, és clar quan diu que l’elecció del donant de semen només la podrà fer l’equip mèdic que aplica la tècnica, que haurà de preservar les condicions d’anonimat de la donació, i que en cap cas es podrà seleccionar personalment el donant a petició de la receptora. L’equip mèdic haurà de procurar garantir la màxima similitud fenotípica i immunològica possible de les mostres disponibles amb la dona receptora.

Posició de les diferents religions respecte a la reproducció assistida Les tècniques de reproducció assistida i el context en què s’utilitzen constitueixen un extens camp de discussió ètica que protegeix el benestar del nen, de la dona i d’altres implicats, per exemple els donants. Un altre aspecte interessant és la possible destrucció involuntària d’embrions humans. El desdoblament de la reproducció assistida (selecció de sexe, reproducció pòstuma) i la seva associació amb la genètica (diagnòstic preimplantacional, clonació) generen preocupació en relació amb el control sobre la procreació. Un tema clau en el debat ètic de la reproducció assistida és el de l’estatut moral de l’embrió, qüestió íntimament lligada a la problemàtica de quan comença la vida humana i a la definició de persona. Les tècniques de reproducció humana assistida, atesa la seva íntima connexió amb els problemes de l’inici de la vida i la seva complexitat des d’un punt de vista científic, plantegen nombrosos problemes de caràcter clínic, bioètic i jurídic. En la pràctica, moltes posicions religioses respecte a la tècnica de reproducció assistida es passen per alt, llevat el cas en què la religió influeixi directament en la legislació d’un país. L’Església catòlica s’oposa a qualsevol tipus de tractament de reproducció assistida. Per a ella, qualsevol fecundació fora de l’acte sexual comporta una manera no humana, no natural i incompatible amb la dignitat del nou ésser concebut. Les ensenyances de l’Església sobre la fecundació artificial deixen ben clar que el mètode tècnic utilitzat no pot substituir l’acte conjugal. L’Església no admet la fecundació heteròloga perquè comporta adulteri i no admet, per tant, la donació d’esperma.

L’església va preparar un document, publicat el 22 de febrer de 1987, que porta la firma dels papes Joan Pau II i Benet XVI. Aquest document es titula Instrucció sobre el respecte de la vida humana naixent i la dignitat de la procreació. El títol breu en llatí és Donum vitae. Segons aquest document, l’Església declara immoral qualsevol tècnica heteròloga que comporta adulteri. Quant a la inseminació artificial, diu que és immoral si es fa mitjançant l’obtenció de l’esperma masculí fora de l’acte conjugal entre els esposos amb el recurs de la masturbació. No admet la inseminació artificial homòloga dins el matrimoni, llevat que sigui una manera de facilitar i una ajuda perquè aquell acte assoleixi la seva finalitat natural. Encara que no es pugui aprovar la manera d’arribar a la concepció humana en la fecundació in vitro, qualsevol nen que arribi al món haurà de ser acollit com un do vivent de la bondat divina i haurà de ser educat amb amor. La Donum Vitae explica la immoralitat pròpia de qualsevol de les tècniques que impliquin posar en perill o danyar la vida dels embrions, experimentar arbitràriament amb ells, congelar-los o disposar-los per a la investigació o per tornar a intentar un embaràs. L’embrió humà, des del moment de la concepció, té un estatus moral equivalent al d’una persona, que el fa mereixedor del ple respecte a la seva integritat física. Des d’aquesta forma de pensament es podria sostenir, prenent com a base fonamentalment l’esmentada instrucció Donum Vitae del 1987, que perquè puguin ser acceptades moralment les intervencions sobre l’embrió, han de pretendre la millora de la seva salut o la seva supervivència, respectant en tot cas la seva vida i la seva integritat. La Donum Vitae té el seu complement, pel que fa a qüestions sorgides els últims anys, en una altra instrucció publicada el 2008 per la congregació per a la doctrina de la fe amb el títol Dignitas personae. Els protestants històrics. Moltes esglésies nascudes de la Reforma accepten la donació de gàmetes sempre que es facin en parelles casades heterosexuals. L’església anglicana considera de summa importància la veritat sobre l’origen dels nens nascuts per gàmetes donats i la seva identitat genètica i suggereixen que s’actuï de la mateixa manera que es fa en l’adopció de nens. També s’oposen a qualsevol tipus de pagament o comercialització dels gàmetes. Protestants evangèlics. Algunes esglésies evangèliques consideren que no hi ha cap impediment moral per utilitzar la reproducció assistida, si bé algunes consideren la donació

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

d’esperma un tipus d’adulteri. Reconeixen la legitimitat de la reproducció assistida de qualsevol tipus dins el matrimoni, però la rebutgen en el cas de la dona que desitja un procés de gestació sola o en el cas d’una parella de lesbianes que vulgui tenir un fill. Rebutgen qualsevol situació de fecundació assistida que requereixi destrucció d’embrions, tant si són congelats com no, perquè això atempta contra la dignitat de la vida de l’embrió. Accepta la donació d’esperma només dins un matrimoni heterosexual, ja que afirma que el matrimoni és el context ideal per a la procreació i la criança dels fills. Testimonis de Jehovà. Per als testimonis de Jehovà, el sentiment de Déu respecte d’aquesta qüestió es deixa veure a Levític 18:20: «No has de donar la teva emissió com a semen a l’esposa del teu associat, perquè això et farà immund». El principi que hi ha darrere aquest decret bíblic és el següent: l’única receptora del semen d’un home ha de ser la seva esposa i aquesta només pot donar a llum fills d’ell, per tant les facultats reproductives no poden estar al servei d’algú que no sigui el cònjuge. Rebutgen la maternitat subrogada i qualsevol procediment amb espermatozoides, òvuls o embrions donats, de la mateixa manera que no accepten trasplantaments d’òrgans o transfusions de sang. El judaisme veu en els avenços científics una manera de complementar la creació divina observant la naturalesa i tractant de sortejar els esculls que planteja. El judaisme no ha qüestionat mai la tecnologia ni la intervenció de l’ésser humà en els processos naturals. La fecundació in vitro està autoritzada amb les mateixes premisses que s’exigeixen per a la inseminació artificial, perquè mitjançant aquests mètodes es concreta el manament de la Torà «Creixeu i reproduïu-vos». L’Halacà és la recopilació de les principals lleis jueves. Les normes halacàs no les promulga una autoritat central, atès que en el judaisme no hi ha una estructura jeràrquica entre les autoritats rabíniques i els tribunals religiosos. Per això, no sempre hi ha un consens absolut entre les autoritats rabíniques quant a les normes que regulen la reproducció assistida. Les seves discussions giren al voltant de l’acceptabilitat o no de la utilització de tercers en la donació d’esperma. Tant el judaisme conservador com el judaisme reformista accepten l’ús d’esperma de donant anònim, però la majoria d’autoritats rabíniques del judaisme ortodox la rebutgen. Quant a l’autorització a les dones solteres o vídues de fer-se una inseminació artificial o fecundació in vitro amb donació d’espera, la llei jueva no ho preveu, depèn de cada autoritat rabínica; alguns

rabins sostenen que es necessiten els dos pares (pare i mare) per créixer psicològicament, mentre que d’altres sostenen que la dona podria ser acusada de promíscua. Rebutgen la maternitat subrogada. Per a algunes autoritats rabíniques, l’ou zigot fertilitzat fora de l’úter matern no té estatus humà i pot ser destruït. Per l’halacà, la llei jueva, l’ús d’esperma congelat (criopreservació) està acceptada dins els límits del matrimoni o en una parella que es casarà. No s’autoritza l’ús d’esperma d’un marit mort sense el seu consentiment exprés. No s’accepta l’ús d’esperma d’un pacient amb mort cerebral perquè no pot atorgar el seu consentiment. L’islamisme. Segons la xaria, l’islam admet la reproducció assistida sempre que es faci entre cònjuges legítims. En cas contrari, es considera adulteri. L’islam rebutja la donació d’esperma perquè no accepta aquest tipus de tractaments en dones solteres o en parelles de lesbianes; tampoc l’accepta dins el matrimoni. Una aportació d’esperma provinent d’un altre home que no sigui l’espòs constitueix una transgressió i una violació greu de la llei de Déu. Quant a la donació d’òvuls, està prohibit que es produeixi entre el semen del marit i l’òvul d’una altra dona i que l’òvul fecundat s’introdueixi en l’úter de l’esposa. Pel que fa a la maternitat subrogada, està prohibida si la mare substituta és aliena a la parella i l’òvul no prové de la dona casada. A l’islam que reconeix la poligàmia amb certes condicions i practicada en la majoria dels països musulmans, llevat de Tunísia , s’accepta sempre que l’esposa portadora o mare substituta pugui ser la segona esposa del marit que va donar l’esperma per a la fecundació de l’òvul provinent de la primera esposa. El motiu és la necessitat de conèixer la donant, de manera que s’exclogui l’incest i s’asseguri al nen la filiació legítimament prescrita pel dret musulmà.

Conclusions Els problemes de la reproducció assistida humana són universals. La fecundació in vitro i les tècniques de reproducció assistida estan regulades per legislacions, conductes religioses i comitès d’ètica institucionals, tot i que és evident que no hi ha universalitat de criteris per a la regulació, com tampoc existeix universalitat cultural.

Consideracions legals de la reproducció assistida humana

El món científic ha d’enfrontar constantment el repte dels canvis socioculturals. Davant les tradicionals parelles heterosexuals, acceptades com les «pacients adequades» per a la FIV, es manifesten desviacions del patró, apareixen demandes de dones soles i d’homosexuals que volen accedir a aquestes tècniques. La donació del material genètic (gàme-

tes), la limitació de l’edat reproductiva, la reducció selectiva d’embrions, els ventres de lloguer, el diagnòstic genètic preimplantacional, la clonació humana, s’interpreten de maneres diferents; la seva definició i aplicació estan influïdes per factors socials, religiosos, legals, en una paraula, pels habitus de cada societat.

BIBLIOGRAFIA • ABELLÁN-GARCIA, F.; SÁNCHEZ CARO, J. (2001). Reproducción humana asistida y responsabilidad médica. Consideraciones legales y éticas sobre casos prácticos. Granada: Comares; Fundación Salud 2000. • ABELLÁN-GARCIA, F. (2006) «Diagnóstico genético embrionario y libertad reproductiva en la procreación asistida». Revista de derecho y genoma humano, núm. 26, p. 21-54. • «Reproducción asistida». El País (29/08/2014). • MIRET, Clara. Maternidad subrogada en Canadá, 27/02/2014. • MIRET, Clara. Maternidad subrogada en el Reino Unido, 10/12/2013. • ZORRO, Ángela. «La maternidad subrogada». Revista jurídica. • Noticias sobre la Reproducción Asistida. El País (juliol 2014).

LEGISLACIÓ • CONSELL GENERAL (1993). Constitució del Principat d’Andorra. • Constitución Española (1978). • «Ley 14/2006, de 26 de mayo, sobre técnicas de reproducción asistida». España. • «Ley 40/2004, de 19 de febrero, sobre normas en materia de procreación médica asistida». Boletín Oficial, núm. 45 (24 febrer 2004). • «Loi n° 2004-800 du 6 août 2004 relative à la bioéthique». Journal officiel de la République française (7 agost 2004). • «Ley orgánica 2/2010, de 3 de marzo, de salud sexual y reproductiva y de interrupción voluntaria del embarazo». BOE, núm. 55 (4 març 2010). • Codi civil, penal de España, Canadà, Itàlia. França, EUA, Regne Unit, Colòmbia i Ucraïna.

PÀGINES WEB • www.sego.es

• www.derechoyfamilia.org

• www.fiv HYPERLINK “http://www.fivclinic.org/”clinic.org

• www.elmundo.es

• www.reproducciónasistida.org.

• www.elpaís.com

• www.doctoralia.co/medico/Castrovalderramaeduard

• www.monografía.com

• www.reprotectucentro.com

• www.catholic.net

• www.doctorCarlosarturovivas.amawebs.com

• www.saludteca.gobex.es

• www.ginetiv.org

• www.wikipedia.org

EL COMPORTAMENT IDEOLÒGIC DELS ANDORRANS En aquest article abordaré un nou camp d’estudi. Emprenc aquesta anàlisi amb il·lusió i respecte, ja que la bibliografia sobre aquest tema és minsa. Així doncs, un cop el CRES em va facilitar les bases de bades de totes les enquestes polítiques que han realitzat, vaig decidir observar quina és la ideologia dels andorrans, i alhora creuar-la amb altres variables. De manera que m’he plantejat observar el posicionament ideològic dels andorrans en funció del partit que van votar en els dos últims comicis generals, com també creuar la pertinença ideològica amb la variable parròquia de residència o de vot. La meva hipòtesi inicial era que la ubicació ideològica dels partits en un eix esquerra-dreta em podria aportar una explicació del canvi de vot entre les eleccions del 2009 i les del 2011, cosa que feia dies que buscava. Pel que fa a la variable de les parròquies, tenia la intuïció, com la majoria d’electors, que les parròquies «petites i altes» tenen una ideologia més de dretes, són més conservadores.

Presentació de les dades L’estudi que he fet girarà al voltant de l’autoubicació dels electors andorrans en l’eix esquerra-dreta, és a dir, com se senten ideològicament en el moment dels dos comicis que ens interessen. Per dur a terme aquest estudi he utilitzat l’enquesta del CRES de la tardor del 2010 per poder analitzar el comportament a les eleccions generals del 2009 i l’enquesta preelectoral del 2011 per poder observar el comportament dels andorrans en els comicis del 2011. Només s’ha tingut en compte el record de vot de la llista nacional de les eleccions generals. En aquest sentit, per poder obtenir més informació sobre la fitxa tècnica i els mètodes empleats per poder fer les enquestes, a la pàgina web del CRES hi ha disponibles les fitxes tècniques. Altrament, hem de tenir en compte que les enquestes aporten una fotografia estàtica del comportament de dues eleccions separades per dos anys, però que realment hi ha sis mesos de diferència entre la realització de l’enquesta del 2010 i la del 2011; així doncs, cal tenir en compte que hi pot haver un petit biaix. Com ja he mencionat, una enquesta ens aporta informació d’un moment precís influenciat pel context, però amb dues enquestes ja podem començar a percebre canvis. Cal

Autor: Guillem Casal Llicenciat en ciències polítiques

Taula 1 Categories ideològiques Font: Elaboració de l’autor.

IDEOLOGIA

VALORS

Extrema esquerra

Esquerra

Centreesquerra

Centre

Centredreta

Dreta

Extrema dreta

tenir en compte que algunes respostes han estat comptabilitzades com a valors perduts, és a dir que no han estat incloses en l’estudi: són les respostes en què l’enquestat no sap o no respon. L’anàlisi girarà al voltant de l’eix de pertinença esquerra-dreta; els electors podran escollir entre set categories, la primera de les quals és la d’extrema esquerra i l’última la d’extrema dreta. Així doncs, quan parlem de mitjanes numèriques em remetré a aquesta taula per poder interpretar on se situa l’electorat andorrà. Cal tenir en compte que hi ha certs biaixos que no es poden obviar: pel que fa els Verds i l’enquesta del 2009, cal prendre els resultats amb cautela, pel baix nombre de casos, encara que aquests siguin lògics. A més a més, en el cas de les parròquies cal apuntar que el 2009 es té en compte la parròquia de residència, mentre que el 2011 l’enquesta recull la parròquia on vota l’enquestat; de tota manera, no crec que aquest fet desemboqui en un estudi erroni.

Marc teòric Pel que fa al marc teòric inicial, i com ja he dit, la bibliografia sobre el comportament electoral andorrà és poca o quasi inexistent, i per tant no és sobrer poder ressaltar que

El comportament ideològic dels andorrans

des del punt de vista acadèmic de la ciència política no seria desgavellat tenir una mitjana ideològica a Andorra de centreesquerra. Aquest fet és degut a diversos factors: el primer pot ser perquè les opcions disponibles a l’enquesta són categòriques i el centre és l’opció més escollida pels enquestats, ja que representa no definir-se políticament; d’altra banda, podem dir que en general està socialment més ben vist mostrar-se d’esquerres que de dretes. En el cas espanyol, aquesta mitjana de l’electorat de centreesquerra, en l’eix ideològic, ha estat sovint anomenada la «mayoría natural de izquierdas» (Torcal, 2002). Per poder entendre les preferències dels votants en unes eleccions cal tenir en compte que hi ha tres escoles de pensament que expliquen el comportament electoral dels individus. Són l’escola de Columbia o model sociològic, l’escola de Michigan o model psicosocial, i el model racional de Downs. En el primer model, la identificació social de l’individu és la base que configura la futura elecció electoral, és a dir, podem dir que la classe social, la religió i el grup ètnic, entre d’altres, són les causes del vot. Aquest model prediu una certa estabilitat que provoca una alienació dels grups socials envers un partit polític. En aquest model podem identificar tres processos centrals que expliquen aquestes connexions: la diferenciació, és a dir, que els individus semblants tenen interessos afins que els diferencien d’altres grups socials; la transmissió, en el sentit que hi ha una transmissió intergeneracional de normes, valors i creences que representa un mecanisme fonamental de la configuració del vot, I, finalment, el contacte, ja que els individus semblants mantenen un contacte entre ells i això fa que rebin inputs semblants que reforcen la seva posició (Montecinos, 2007, p. 15-17). El segon model, el de l’escola de Michigan o model psicosocial, aporta una crítica a l’escola de Columbia. En aquest corrent s’argumenta que els prerequisits que configuren l’elecció del vot es generen durant la infància o en l’edat adolescent i es mantenen força estables. Aquest model parla de tres grans identificacions, la primera seria la identificació partidista, la segona l’actitud de l’elector envers els temes de debat, i l’última, la identificació amb el candidat. Així doncs, en aquest model la identificació partidista o en el candidat és al centre, ja que sovint els electors no tenen una visió coherent de l’actualitat política i acaben dipositant el vot en funció de la seva identificació (Montecinos, 2007, p. 10-11).

Finalment, trobem el model racional de la configuració del vot; aquest model s’assenta sobre la base que els individus voten l’opció que proposa unes polítiques públiques que maximitzaran la seva utilitat, és a dir, que afavoriran els seus interessos. Així doncs, podem dir que el vot no és un fi, sinó un instrument per poder assolir uns objectius polítics per part de l’individu. La base del model en qüestió és una informació perfecta per part de l’electorat (Montecinos, 2007, p. 11-15). Pel que fa les parròquies, en el món acadèmic ja es fa sovint referència al medi rural com a més conservador que el medi urbà. Però a Andorra caldrà observar si una mínima diferència de quilòmetres pot crear una distinció real en la ideologia de les parròquies. També hi ha altres variables sociològiques que són rellevants i que poden ser l’objecte d’un futur estudi. És el cas de l’edat. Des del punt de vista acadèmic, s’ha observat que les cohorts de més edat manifesten posicions majoritàriament conservadores, en canvi les més joves tendeixen a autoubicar-se en posicions d’esquerres. De manera que alguns autors, per poder explicar aquest fenomen, han fet referència a l’existència d’un cicle vital (Rosenstone i Hansen, 2003) en què, a mesura que avança l’edat dels individus, consoliden l’assumpció de les idees i els valors dominants en la societat, que es corresponen amb els dels grups socials hegemònics. Aquesta és la raó per la qual s’associa els joves a valors com la rebel·lia, un sentit crític de la societat més acusat, o el qüestionament institucional, entre d’altres; en canvi, l’envelliment consolida en els individus uns valors més conservadors lligats sobretot a la percepció de la seguretat que aporten les institucions tradicionals (Montero, Gunther i Torcal, 1998). Així doncs, podem dir que l’edat és una variable fonamental que pot explicar el comportament electoral dels individus. Ara caldrà observar si la societat andorrana respon a aquestes premisses. La variable gènere és un altre aspecte interessant; en algunes societats també és explicativa del comportament electoral, ara bé, pel que fa Andorra ja hem anat observant que la implicació de les dones en el món polític ha anat augmentant des del 1971, quan van poder votar per primer cop en uns comicis. A més a més, per a Inglehart, el nivell d’estudis pal·lia les diferències de vot que hi pot haver actualment segons el gènere (García i Frutos, p. 315). Així doncs, podríem dir que actualment la diferència de pertinença ideològica i de vot entre homes i dones és minsa.

El comportament ideològic dels andorrans

En la mateixa línia, i fent referència al nivell d’estudis, algunes teories mostren que els partits majoritaris tenen més vots dels individus amb menys estudis i els partits minoritaris capten més vots dels grups socials més formats acadèmicament, respecte als altres partits. Però cal tenir en compte que la massa total d’electors dels partits grans és superior a la dels partits minoritaris i aquest fet pot induir a l’error.

Gràfic 2 Perfil dels electors de cada partit al 2011 Font: base de dades CRES

Andorrans

APC

80 70 60 50

Comportament a Andorra

40 30

Pel que fa al cas andorrà, en un inici em vaig preguntar sobre la posició ideològica de cada partit en un eix esquerra-dreta, per poder entendre els canvis electorals entre els comicis del 2009 i els del 2011. Cal tenir en compte que quan fem referència als models espacials, els electors posicionen els partits correctament d’esquerra a dreta i que saben autoubicar-se en un eix esquerra-dreta. Així doncs, el sistema de Hotelling introduït als anys vint en el màrqueting comercial és un bon mecanisme per poder entendre una part del comportament electoral. En un primer gràfic podem observar quin és el perfil ideològic dels votants de cada formació política en les eleccions del 2009, llevat d’Unió Nacional de Progrés, que no s’ha inclòs en l’estudi a causa d’un nombre de casos reduït. Pel que fa al cas dels Verds d’Andorra (VA), cal tenir en compte que el nombre de casos és reduït malgrat que el resultat obtingut sigui lògic. Per poder determinar aquest perfil,

Gràfic 1 Perfil dels electors de cada partit al 2009 Font: base de dades CRES

Andorrans

APC

80 70 60 50 40 30 20 10 0

extrema esquerra centre- centre esquerra esquerra

centredreta

dreta

extrema dreta

20 10 0

extrema esquerra centre- centre esquerra esquerra

centredreta

dreta

extrema dreta

s’ha creuat la pregunta sobre l’autoubicació ideològica en un eix esquerra-dreta amb el record de vot a les eleccions del 2009. A més a més, el perfil dels votants de cada partit, en aquest gràfic, es pot comparar amb el perfil del conjunt dels votants (andorrans), que notem que és bimodal en les categories d’esquerra i de centre. Pel que fa les eleccions del 2011, he seguit el mateix procés per poder observar si el perfil dels electors de cada partit ha canviat d’una elecció a l’altra. Pel que fa els perfils del conjunt dels electors, andorrans, observem que és molt semblant, però decreixen les opcions d’esquerres en benefici de les de dretes. Pel que fa a les formacions polítiques, Andorra pel Canvi (APC) passa del centre ideològic a la dreta i Demòcrates per Andorra (DA) ocupa el centre despoblat pel Partit Socialdemòcrata (PS) i APC. Per poder interpretar millor els resultats obtinguts en els dos gràfics anteriors, he introduït ambdues anàlisis en el gràfic 3, que permet observar els models espacials de cada partit polític en les eleccions del 2009 i del 2011. En aquest cas, he tingut en compte les mitjanes de cada categoria, i per això em remeto a la Taula 1 presentada anteriorment. Cal tenir en compte que la desviació típica de cada partit està representada per un cercle: a més àrea, més alta és la desviació típica, és a dir que la dispersió d’opcions dins d’un partit és més gran.

El comportament ideològic dels andorrans

Gràfic 3 Ubicació ideològica dels partits en l’espectre polític

2,67

2009 extrema esquerra

2011

esquerra

2,88

centreesquerra

2,5

2,63

4,29

3,59

CENTRE

3,72

4,82

centredreta

4,39

En efecte, observem que la confirmació entre el 2009 i el 2011 ha canviat. Pel que fa als andorrans més grans de 18 anys, la mitjana s’ha desplaçat lleugerament al centre. Pel que fa a les mitjanes dels partits d’esquerres, VA i PS han basculat lleugerament a l’esquerra i APC ocupa clarament el 2011 l’espai de la dreta, deixant el centre per a DA. En aquest gràfic és interessant observar que el PS, que era el partit al Govern, deixa de banda el centre quan opta a la

Font: base de dades CRES

4,88

dreta

extrena dreta

Andorrans 09 Andorrans 11 PS 09 PS 11 CR 09 DA 11 APC 09 APC 11 VA 09 VA 11

reelecció; aquesta mala estratègia, deguda a la campanya electoral i a l’acció de Govern, des del meu punt de vista deixa el centre buit i en benefici de DA, que serà el gran vencedor. En aquest sentit, podem afirmar que l’estratègia plantejada per DA ha estat la correcta, ja que el seu posicionament és totalment diferent del de CR i s’ha situat allà on hi ha la massa electoral més important, observable en els gràfics 1 i 2.

El comportament ideològic dels andorrans

Gràfic 4 Ubicació ideològica per parròquies 2009 Font: base de dades CRES

Canillo Encamp Ordino

La Massana Andorra la Vella Sant Julià de Lòria

Escaldes-Engordany Andorrans

60% 50% 40% 30% 20% 10% 0%

extrema esquerra centre- centre centreesquerra dreta esquerra

dreta extrema dreta

d’esquerres i de dretes alhora, té el bloc de dreta més important, la podem qualificar de parròquia dicotòmica. Sant Julià de Lòria també té una dicotomia entre els blocs d’esquerra i de dreta, però no tan marcada com la d’Ordino. En canvi, a Canillo el centre és l’opció més escollida i la dreta es redueix a la categoria més baixa del conjunt de les parròquies. Els massanencs tenen un centre i una esquerra igualats i una dreta que quasi arriba al mateix nivell; és la parròquia més homogènia. Per poder tenir una altra visió de l’anàlisi, he agrupat els resultats en diversos blocs, seguint el model presentat en la taula 2 següent:

Taula 2 Agrupacions ideològiques Font: Elaboració de l’autor.

La variable més interessant i comentada més sovint per la vox populi és la de les parròquies, amb els prejudicis i les hipòtesis que hem exposat a l’inici de l’article. Pel que fa al 2009, observem (gràfic 4) que els electors de cada parròquia són força heterogenis i que no segueixen la mitjana andorrana, tret dels votants d’Escaldes i de la capital, que cal recordar que són les dues parròquies amb més casos. La parròquia amb un bloc d’esquerra més important és la d’Encamp, seguida d’Escaldes i d’Andorra la Vella. Ordino és la parròquia amb el gruix més important d’electors

BLOC ESQUERRA

Extrema esquerra Esquerra Centreesquerra

CENTRE BLOC DRETA

Centredreta Dreta Extrema dreta

El comportament ideològic dels andorrans

Gràfic 5 Ubicació per blocs i parròquies 2009

Gràfic 6 Ubicació ideològica pr parròquies 2011

Font: base de dades CRES

Bloc esquerra

Centre

Font: base de dades CRES

Canillo Encamp Ordino

Bloc dreta

60%

47,80%

52,30%

28,80%

23,40%

29,80%

17,90%

41,50%

31,80%

26,70%

49,40%

28,20%

22,40%

37,50%

40%

50%

sa na An la do Ve rra ll Sa a n de t J Lò ulià r ia E n E sc go ald rd e s an An y do rra ns

10%

p m ca

25%

40%

50%

57,10%

53,80%

nil lo

19%

10%

Escaldes-Engordany Andorrans

60%

23,90%

20%

30,80%

40% 30%

15,40%

50%

La Massana Andorra la Vella Sant Julià de Lòria

Gràfic 7 Ubicació per blocs i parròquies 2011

30% 20% 10% 0%

extrema esquerra centre- centre centreesquerra dreta esquerra

Gràfic 8 Evolució de les mitjanes ideològiques de les parròquies 2009-2011

Font: base de dades CRES

Bloc esquerra

Centre

dreta extrema dreta

Font: base de dades CRES

Canillo Encamp Ordino

Bloc dreta

La Massana Andorra la Vella Sant Julià de Lòria

Escaldes-Engordany Andorrans

60%

40,80%

32,70%

2009 26,50%

40,20%

35,90%

23,90%

38,10%

36,90%

25%

46,70% 27,70%

24%

25,60%

45,30%

30,70%

30,80%

43%

26,20%

37,40%

34,90%

27,70%

10%

26,70%

20%

26,70%

46,60%

50% 40% 30%

centreesquerra

CENTRE

centredreta

An la do Ve rra ll Sa a n de t J Lò ulià r ia E n E sc go ald rd e s an An y do rra ns

sa as M

p m ca En

nil lo

En canvi, el 2011, el podem anomenar l’any de l’homogeneïtzació ideològica; en el cas de les parròquies, totes s’emmirallen més o menys en la mitjana andorrana. Des del primer cop d’ull (gràfic 6), observem que les opcions d’esquerra no prenen la mateixa dimensió que el 2009, afirmació que es confirma amb el gràfic 7, en el qual observem que en totes les parròquies, i en el conjunt dels electors com ja hem vist, el bloc d’esquerres decreix, malgrat que continuï sent l’opció més escollida per la majoria de parròquies.

2011

Per poder observar millor els canvis de la ubicació ideològica de cada parròquia a partir de l’autoubicació dels seus electors, he elaborat el gràfic 8. Aquest gràfic mostra quina és la mitjana ideològica de cada parròquia a les eleccions del 2009 i a les del 2011. Cal apuntar que, al gràfic, l’escala va del centreesquerra al centredreta per poder observar millor l’evolució. Tal com ha estat explicat anteriorment, en aquest gràfic explicatiu observem que, el 2009, les mitjanes estan espargides i que el 2011 convergeixen al centre lleugerament cap a l’esquerra.

El comportament ideològic dels andorrans

Pel que fa a la premissa que les parròquies «altes» són més de dretes que la resta, no és del tot falsa si hi incorporem Sant Julià de Lòria. Des del meu punt de vista, hauríem de fer una distinció entre parròquies centrals i perifèriques; aquestes tenen més pobles petits que volen continuar el modus vivendi actual, i segurament tenen una massa més important d’electors de més de 55 anys que s’autoubiquen majoritàriament al centre ideològic (afirmació observada en altres estudis). En últim terme, per acabar l’article podem afirmar que el 2011 hi ha una homogeneïtzació ideològica a Andorra. A més a més, hem observat que sempre l’esquerra és més important que la dreta, en canvi la categoria centre quasi sempre és la més escollida de les set disponibles pels enquestats (taula 1). Aquests dos fenòmens ja han estat explicats en la part introductòria de l’article.

L’homogeneïtzació cap al centre expressada i observada anteriorment, tenint en compte que els espais de competició dels partits en l’espectre polític entre el 2009 i el 2011 són totalment diversos, i amb el punt afegit que el PS deixa el centre buit a l’abast de DA, podem afirmar que el PS planteja erròniament la seva acció de Govern del 2009 al 2011 i la precampanya i la campanya electoral, ja no té en compte la seva posició en l’espectre polític i l’autoubicació dels electors fa que el partit més proper a la seva posició en l’eix sigui DA. No vull dir que aquest sigui l’únic factor explicatiu del vot en les eleccions del 2011, però sí que cal posar en relleu que l’electorat canvia, les diverses variables utilitzades ho corroboren, i hi ha una formació política que ho sap interpretar a favor seu. A més a més, podem afegir que el canvi observat el 2011, amb un electorat que va cap al centredreta, té més força, ja que està recollit en una enquesta preelectoral que mostra un canvi imminent en les preferències de l’electorat que el PS no sap captar.

El comportament ideològic dels andorrans

BIBLIOGRAFIA • ABREU, J. (2000). «¿Votar o no votar?». Segmento, núm. 5 (maig). • Bases de dades del Centre de Recerca Sociològica. • CASTILLO, P. del. (1990). «Aproximación al estudio de la identificación partidista en España». Revista de Estudios Políticos, núm. 70, p. 125-142. • GARCÍA ESCRIBANO, J. J.; FRUTOS BALIBREA, L. (1999). «Mujeres, hombres y participación política. Buscando las diferencias». Reis, núm. 86, p. 307-329. • GARCÍA SANZ, B. (1991). «Mentalidad y voto político de los campesinos». Política y Sociedad, núm. 9, p. 47-56. • INGLEHART, R. (1998). Modernización y postmodernización: el cambio cultural, económico y político en 43 sociedades. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. • LLEDÓ, A.; NIETO, M.; LLORET, D.; ALDEGUER, B. (2010). «Una aproximación al estudio de la identificación partidista e ideología política a través de la edad». Psicología Política, núm. 41, p. 43-60. • MATEOS, A. (2003). «Ciudadanos y participación política». Creación de materiales interpretativos e interactivos sobre política para una ciudadanía activa. Salamanca: Universidad de Salamanca. • MONTECINOS, E. (2007). «Análisis del comportamiento electoral. De la elección racional a la teoría de redes». Revista de Ciencias Sociales, vol. 13, núm. 1 (abril). • MONTERO, J. R.; GUNTHER, R.; TORCAL, M. (1998). «Actitudes hacia la democracia en España: legitimidad, descontento y desafección». Reis, núm. 83, p. 9-49. • MORENO, A. (2006). «Ideologías, estilos de vida y votos». Foreign Affairs en español, vol. 6, núm. 2, p. 53-65. • ROCHE, M. L. (2008). «Modelos de comportamiento electoral: ¿Por qué las personas votan de una manera y no de otra?». [En línia] • ROSENSTONE, S. J.; HANSEN, J. M. (2003). Mobilization, Participation and Democracy in America. Nova York: Longman. • TORCAL, M. L; MEDINA, L. (2002). «Ideología y voto en España 1979-2000: los procesos de reconstrucción racional de la identificación ideológica». Revista Española de Ciencia Política, núm. 6 (abril).

LES RELACIONS FRONTERERES ENTRE ANDORRA I FRANÇA Abstract Per tal de donar continuïtat a l’estudi sobre les relacions frontereres entre la comarca de l’Alt Urgell i el Principat d’Andorra (Margarit, 2012) s’han volgut estudiar les relacions a l’altra banda del país, entre França i Andorra. Les relacions frontereres entre aquests dos països, i més concretament entre el departament de l’Arieja i el Pas de la Casa, tenen les seves particularitats, que les diferencien de les que es donen a la frontera hispanoandorrana. En aquest article, l’objectiu es concreta en els tres apartats següents. En primer lloc es pretén descriure i explicar els possibles fenòmens i dinàmiques que es donen en zones frontereres; en segon lloc, a través de la triangulació de les dades obtingudes mitjançant la metodologia quantitativa (enquestes) i qualitativa (entrevistes semiestructurades i focus group), es mostra com aquestes relacions de frontera són percebudes i viscudes de manera diferent entre els actors mòbils fronterers. Finalment es presenten els resultats, que responen a les motivacions i necessitats d’aquestes mobilitats i intercanvis fronterers. Paraules clau: frontera, mobilitat, intercanvis, necessitats

Introducció Andorra ha mantingut des de sempre vincles i relacions amb França i Espanya. Aquests vincles han estat més o menys estrets en funció de l’època, de la zona i del context socioeconòmic dels tres Estats, així com de les relacions entre ells, que d’alguna manera han condicionat la quotidianitat de les respectives societats. Andorra, com a país de frontera −com molts altres petits estats europeus−, viu d’aquesta condició, i això implica que la seva lògica interna estigui estretament vinculada als països veïns. I, per tant, la situació demogràfica, política o econòmica, tant de França com d’Espanya, tindran una repercussió sobre el Principat d’Andorra. Tal com es va veure en l’estudi sobre les relacions frontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell, la frontera és simplement un pas duaner, ja que la permeabilitat de la frontera

proporciona una gran fluïdesa de moviments, uns més predominants que d’altres. En la primera part de l’estudi sobre les relacions entre Andorra i Alt Urgell es van confirmar uns moviments concrets vinculats al món laboral, al comerç, a les xarxes de parentesc i amistats, formació i oci. L’objectiu d’aquest estudi és semblant. Partint del context socioeconòmic i històric d’Andorra, i de les condicions que se’n deriven, es vol constatar quina dinàmica dels moviments entre Andorra i França es dóna en funció del moment històric. En aquest article només s’esmentarà una quarta part de tota la recerca duta a terme, i es tractarà exclusivament el tema de les relacions estrictament frontereres que es donen en la zona d’influència 1, corresponent al departament de l’Arieja i el Pas de la Casa, tot desenvolupant els moviments existents, i de manera més extensa dos dels principals vincles fronterers, d’una banda un dels més massificats, i d’altra banda, un de més insòlit. Les preguntes que fonamenten aquesta part de l’estudi, i que són centrals en aquest article, són: Què entenem per relació fronterera? Què caracteritza les relacions frontereres? Com són aquestes relacions i vincles? Quins són els factors que motiven aquestes mobilitats, i quines necessitats hi ha al darrere? Les respostes a aquestes preguntes es tractaran al llarg d’aquest article amb l’objectiu fonamental de donar explicació a les dinàmiques vigents avui.

Conceptualització Per tal d’abordar la temàtica de manera encertada, primerament cal tractar, i per tant delimitar, els conceptes de mobilitat i de frontera, ja que es consideren necessaris per entendre la complexitat de la qüestió. Les mobilitats són realitats quotidianes, considerades com un fenomen geogràfic, però també social. John Urry (2000), quan parla de mobilitat, fa referència als fluxos de persones a l’interior de cada societat i alhora a l’exterior d’aquestes, i també als lligams existents entre aquests fluxos i les seves

Autora: Núria Segués Llicenciada en sociologia

Les relacions frontereres entre Andorra i França

motivacions. Urry esmenta una sèrie de trets característics de les mobilitats, i és que aquestes sovint són desiguals, heterogènies i, sobretot, imprevisibles. D’una banda, no es coneix del cert on comencen i acaben, es tracta simplement d’un moviment. Els fluxos estan canalitzats al llarg dels paisatges o territoris. Se’ls atribueix la característica de ser relacionals en el sentit que contribueixen a la relació entre diferents espais. A més a més, es desplacen cap a una direcció concreta, a una velocitat determinada i amb una determinada freqüència, que pot ser molt variable segons el motiu. Cal tenir en compte que hi ha fets econòmics, polítics o socials, entre d’altres, que potencien o bé, al contrari, atenuen els fluxos i per tant tenen una repercussió directa en la societat mateixa. Aquests fluxos derivats de les mobilitats produeixen i reprodueixen la vida social i les formes culturals. Les formes culturals, enteses com a pràctiques i hàbits culturals, són per elles mateixes mòbils, ja que parteixen d’una diversitat de perfils. A través de les mobilitats dels individus es constitueixen, doncs, la vida social i la identitat social, que es formen i es reformen de manera recursiva. Les mobilitats augmenten exponencialment arreu d’Europa i a Occident a partir de l’època fordista i postfordista, coincidint amb el desenvolupament de les xarxes de transport i comunicació. Aquest fet ha permès desenvolupar nous esquemes de la vida social més dinàmics, anteposant-se al sedentarisme i l’estaticisme. Es donen relacions socials en forma de migracions, comunicacions, deslocalitzacions, viatges, estudis internacionals, etc.. Això ha tingut unes conseqüències socials, ja que s’han reconfigurat determinats hàbits i formes de viure totalment vinculats a l’expansió de l’automòbil, que han transformat la visió del temps, de l’espai i de la velocitat, i d’aquesta manera s’han reorganitzat les ciutats i les relacions a l’interior d’aquestes ciutats. L’ús de l’automòbil no es redueix exclusivament a un transport, sinó que es converteix en un estil de vida. Es dóna un important increment de les mobilitats quotidianes, que té com a resultat un augment dels quilòmetres recorreguts per qualsevol individu. Pel que fa al concepte de frontera, és essencial entendre’l en les seves múltiples i variades dimensions. Quan es parla de frontera es fa referència, doncs, a la línia convencional que marca el límit d’un territori. Les fronteres poden ser delimitades de manera física (murs), però habitualment el límit és intangible i es fa mitjançant l’acord dels Estats implicats. Cal realçar que el fenomen de la globalització ha alterat el concepte de frontera. Fins i tot alguns autors han passat de parlar de frontera com a tal (una línia que marca els límits

del territori), a un concepte més ampli, definit com a zones frontereres, en què es tenen en compte diversos segments territorials, o bé com a regions frontereres, que engloben una regió. Aquesta permutació dóna lloc a una permeabilitat de les fronteres, atès que els processos globalitzadors sobrepassen les fronteres nacionals, i les relacions transfrontereres es recolzen en projectes de cooperació fronterera. Es pot parlar d’unes antigues àrees de divisió i separació que regien la frontera, i actualment reflecteixen zones d’integració i desenvolupament. D’aquesta manera, en aquest context de globalització i liberalització del comerç, les dinàmiques entre països han viscut un gran canvi, i per tant s’han transformat els fluxos d’un Estat a un altre, cosa que ha donat peu a una nova realitat social. Davant d’aquests nous escenaris, sorgeixen noves necessitats que cal abordar mitjançant projectes de cooperació fronterera entre Estats, de manera que es permeti un desenvolupament de la zona, i per tant una integració fronterera. Perquè es doni una situació com aquesta es necessiten una sèrie d’elements. El desenvolupament de les zones i la interacció entre elles són dos factors necessaris i indispensables perquè hi hagi una situació òptima. És a dir, l’una sense l’altra no poden existir, ja que van íntimament lligades. El desenvolupament fronterer és un requisit imprescindible.

Les relacions frontereres amb el país veí al llarg dels anys i la creació del Pas de la Casa La situació d’Andorra enmig dels Pirineus, envoltada per França i Espanya, ha generat relacions i intercanvis amb els dos països des de sempre. Cal destacar que les relacions poden ser més o menys fluides en determinades zones. En aquells punts en què existeix un intercanvi important, sigui de mercaderies, de serveis o de persones, la presència de la frontera es dilueix i deixa pas a una continuïtat de terreny i comunitat. La muntanya francoandorrana va ser durant molts anys una zona de transhumància, ja que era una zona dedicada a l’activitat agropecuària. Moltes de les relacions d’aquells temps s’expliquen per totes les activitats que es feien a banda i banda de la muntanya, i per les activitats relacionades amb els pasturatges. La vall de Vic-de-Sòç, entre els segles XVIII i XIX, es va dedicar principalment a la metal·lúrgia, fins a conver-

Les relacions frontereres entre Andorra i França

tir-se en una zona industrial. Aquesta vall, molt poblada en aquells moments, tenia una relació regular tant amb l’Arieja com amb el Coserans, el Pallars i Andorra. Però ja des del neolític els intercanvis eren destacats. Al llarg de tots aquests segles, els acords eren una realitat quotidiana; es firmaven tractats referents als censos i a drets d’herbes, a drets i condicions de les pastures i als límits dels terrenys que s’establien a banda i banda de la frontera, cosa que permetia vetllar per una relació de pau entre comunitats camperoles. Fins al 1659, coincidint amb el tractat dels Pirineus, no s’estableix la frontera política entre territoris. A partir de les revolucions industrials, i més concretament amb la Revolució francesa de l’any 1789, es modifiquen dràsticament les relacions entre les valls frontereres, cosa que dóna lloc a una sèrie de canvis quant al sistema fiscal francès, a la imposició de noves taxes, i a les estructures de solidaritat. Arran d’això s’estableix una dissidència en zones determinades dels Pirineus en què destaca la permanència del bandidatge i el contraban, i paral·lelament la frontera continua sent una zona d’intercanvis entre vessants. Pel que fa als intercanvis i activitats comercials per ports entre França i Andorra (també amb Espanya), ja es practicaven des de l’edat mitjana i es van anar desenvolupant constantment. Al segle XIX, els venedors andorrans, francesos i espanyols creuaven les pastures i muntanyes per anar als mercats transfronterers i intercanviar productes. En aquella època, per l’absència de duana, el comerç era totalment lliure. Andorra exportava principalment mineral de ferro de Ransol, a més d’intercanvis d’altres productes com els teixits, la llana, el tabac o la cera. El contraban, una característica de la zona fronterera, s’estén de manera important a causa de la dificultat de controlar les zones. La frontera ha estat sempre un punt de trobada, una zona de contacte, ja que a partir d’aquests espais es generaven unes relacions comercials i humanes que resultaven d’una lògica pastoral. Per a aquests pobladors, la frontera, definida com una línia de separació, no existia. Ans al contrari, era un punt d’intercanvi en tota regla. Tot i això, la dificultat d’accedir-hi en funció de l’època de l’any era elevada, a causa del relleu geogràfic. Però la frontera política mai no ha estat un obstacle per als intercanvis entre països veïns, i s’ha considerat els Pirineus un territori continu i totalment permeable. I amb el pas dels anys, més s’atenua la línia fronterera física, atès que milloren les vies d’accés i les comunicacions. Així doncs, les relacions entre Andorra i els estats veïns s’han modificat al llarg del temps. Durant l’edat moderna (1512-1793),

entesa com l’època en què es constitueixen els Estats, Andorra es queda al marge dels veïns, tot i que ha de negociar amb les respectives autoritats per tal d’aconseguir el manteniment de les franquícies i dels privilegis seculars. En un primer moment, les activitats econòmiques estaven orientades exclusivament a les pastures, a la transhumància, eren relacions més de caire intermuntanyenc, i més a finals d’època s’estenia a la indústria tèxtil i del ferro. D’altra banda, a partir del segle XX s’abandonen parcialment les activitats primàries i s’aposta pel desenvolupament econòmic basat en el comerç i el turisme. És a partir d’aleshores que comença la transformació econòmica a Andorra, que passa d’una societat basada en la ramaderia i l’agricultura a una societat basada en el comerç i les activitats turístiques. El desenvolupament del comerç i l’hostaleria ha generat un important creixement econòmic i una urbanització massiva de les valls andorranes. El sistema econòmic del Principat s’explica per tres factors principals: pel fet de ser un microestat, un país de frontera i un país de muntanya. Es diu també que Andorra viu de la frontera, perquè d’una manera o d’una altra, el comerciant, l’hoteler, el cuiner, el metge, el caixer, el dependent, l’advocada... viuen de la gent que freqüenta el país. Per tant, cal tenir-ho en compte, ja que el seu desenvolupament i creixement econòmic gira al voltant d’aquest element. La situació del Principat fa que aquest sigui un país de frontera i aquesta es tradueix en un recurs econòmic. La funció que té la frontera andorrana és dur a terme, ja sigui per entrar o per sortir del Principat, controls fronterers. Cal passar per un control duaner, tant del cantó francès com de l’espanyol. En entrar al país, el control és més exhaustiu pel que fa a la identificació de persones estrangeres que entren, contràriament a la sortida, on el control se centra en el transport de mercaderies. El poder de la frontera, com a valor estructural i estratègic, imposa límits, però alhora possibilita oportunitats. Suposa un límit en el sentit que impedeix desenvolupar determinades activitats, ja que la dependència de les relacions amb els països veïns limita les actuacions del Principat. Ha calgut negociar una sèrie d’acords i tractats com ara els contingents de ramat, les franquícies aranzelàries, els terminis d’estada en territoris estrangers, entre d’altres... D’altra banda, les oportunitats sorgeixen de l’avantatge que representa ser un país de frontera, ja que aquest és un element estratègic clau, característic entre els microestats. I, a més, és un recurs i un mitjà de vida, atès que el desenvolupament de les activitats econòmiques vinculades a la inexistència d’impostos i de baixes taxes afavoreix el creixement del país.

Les relacions frontereres entre Andorra i França

trànsit de mercaderies entre França i Espanya, i en un mercat d’intercanvi de productes de primera necessitat. El creixement del Pas de la Casa deriva de l’activitat comercial, ja que s’havien de cobrir necessitats d’allotjament i alimentació de les persones que eren acollides o s’instal·laven al poble. Coincidint amb la Segona Guerra Mundial, a França hi havia una manca de productes alimentaris i tèxtils, i Andorra va establir-se com a zona franca, ja que es proveïa de productes que eren escassos a França i a Espanya. Per tant, el Pas de la Casa donava aquest servei de trànsit de mercaderies d’Espanya cap a França passant per Andorra, mitjançant la carretera construïda que lligava Soldeu amb França tot passant pel port d’Envalira. L’arribada de francesos va augmentar gràcies a l’anul·lació del requisit del visat per part de França, el 1954. Això va tenir influència en el creixement del nucli del Pas de la Casa. Va ser una oportunitat per a la frontera com a mitjà de vida, on els pagesos podien passar els seus ramats de bestiar des d’Espanya o des de França.

Un canvi important, que va marcar l’accés al país, és la construcció de les carreteres. En un país de muntanya com Andorra, la xarxa viària és un factor de primer ordre, ja que es requereix que l’accés sigui viable per tal d’assegurar la subsistència. Això no obstant, la xarxa viària no és tan òptima com hauria de ser, i això ha estat un gran problema, encara avui, de la societat andorrana. De la mateixa manera cal fer èmfasis en el desenvolupament del Pas de la Casa, molt característic, ja que en part va marcar el futur del país. Aquest era un lloc aïllat, en els seus inicis, que amb el temps ha anat tenint un accés més fàcil, fins al punt que s’hi estableix una població, que l’any 2013 és de 2.412 persones. Actualment, un percentatge elevat d’aquesta població és estranger, majoritàriament de nacionalitat francesa, un 28% de la població del Pas de la Casa. El poble es va començar a urbanitzar l’any 1946, a partir d’un grup de persones exiliades vingudes de Catalunya, i va créixer de manera desordenada. Aquest fet és característic dels pobles que formen noves fronteres, on hi arriba població de tot tipus i s’hi instal·la sense miraments. Als inicis, amb tan sols un parell de refugis i barraques, era un lloc de pas per als pagesos i ramaders, i amb el temps, pels volts de la Segona Guerra Mundial, es va convertir en un indret de

Un factor desencadenant de la visita massiva de turistes va ser l’oferta comercial i d’oci, essent el principal atractiu turístic. L’entrada de turistes a la frontera francesa –com també a l’espanyola– es va anar incrementant any rere any. El 1947 es van registrar 1.591 persones travessant la frontera francoandorrana, i un any més tard n’entraven el doble: 3.000. El 1949 es registraven 26.000 turistes, i el 1950 la xifra pujava a 121 750 persones. L’entrada de persones estava àmpliament condicionada a les restriccions que posava França a l’hora d’accedir al Principat. Entre el 1945 i el 1953, per exemple, l’entrada a Andorra era molt limitada, ja que es requeria un salconduit per accedir-hi, i posteriorment es demanava passaport i visat. Això va repercutir en una disminució notable de les vendes. Amb tot, la situació es va recuperar l’any següent, un cop s’anul·là la restricció de presentar el visat a la frontera, a diferència dels espanyols, que havien de presentar el passaport o un passi especial que proporcionava el Govern Civil de Lleida. És a partir d’aleshores que s’expandeix el comerç al Pas de la Casa gràcies als compradors francesos que vénen cada cop més, i alhora coincideix amb la instal·lació d’una pista d’esquí que atreu un altre tipus de turisme. Així doncs, amb el pas dels anys, el Pas de la Casa ha fet un canvi radical. Van anar desapareixent les petjades dels primers pobladors per donar lloc a un nucli urbà constituït per edificis, botigues, comerços, gasolineres, hotels i restaurants; en definitiva, un espai dedicat al turisme comercial i d’oci. És a partir de la dècada dels seixanta que el Pas s’amplia i adop-

Les relacions frontereres entre Andorra i França

ta noves maneres d’organitzar-se. És a dir, apareixen nous criteris i noves normes d’urbanització i construcció, l’especulació agafa força, i per tant es reprodueix un nou estil de vida amb una lògica mercantil i especulativa, que alguns autors com Dolors Comas comparen al far west dels Estats Units. Es dispara un boom turístic coincidint amb el boom de la construcció. Se’n podria dir edat d’or: increment del turisme de comerç, consolidació del turisme associat als esports d’hivern, guanys elevats. Els horaris comercials estaven completament adaptats a la massa turística, les nits d’estiu els comerços estaven oberts fins ben entrada la matinada. Això reflecteix el canvi de mentalitat entre la vida pagesa dels inicis del Pas de la Casa i un nou estil de vida que segueix una lògica eminentment mercantil. La composició demogràfica del Pas de la Casa i els usos lingüístics dels seus habitants són molt diferents de la resta del país. Per exemple, abans de l’adopció de l’euro com a moneda oficial, al Pas de la Casa estava totalment normalitzat pagar en francs francesos. El sentiment d’identitat i pertinença andorrana hi és poc present. Dolors Comas explica en el seu llibre que la segmentació social per lloc d’origen és molt important, i que el problema d’integració és més important entre els habitants de nacionalitat francesa, molts dels quals consideren el Pas de la Casa com un poble francès i no andorrà; molt pocs parlen català, un indicador clar del seu baix nivell d’integració social i cultural en aquest nucli.

Metodologia Per donar resposta al nostre objecte d’estudi s’han utilitzat diverses tècniques d’investigació. Hem aplicat la triangulació metodològica, combinant la metodologia quantitativa i qualitativa per tal de contrastar i reforçar resultats. En un primer moment, la recerca teòrica ha estat la principal eina per recopilar informació sobre aquesta qüestió, delimitar-la i alhora elaborar un marc teòric i contextual per descriure la situació en si i històricament i per configurar una sèrie de dades demogràfiques de les poblacions implicades (Principat d’Andorra i departament de l’Arieja). En una segona fase s’han utilitzat dades quantitatives extretes de l’Observatori del primer semestre del 2012 (CRES), en què es recullen una sèrie de dades sobre els moviments fronterers d’Andorra cap a França, que hem aprofitat per ela-

borar perfils d’andorrans o residents amb lligams al país veí. Alhora s’ha comparat amb les dades dels moviments fronterers entre Andorra i l’Alt Urgell. D’altra banda, mitjançant les enquestes realitzades a les fronteres,1 en aquest cas a la frontera francoandorrana, s’han pogut quantificar les persones procedents de França que vénen al Principat amb un clar motiu turístic i comercial, i se n’ha elaborat un perfil. Un cop finalitzada aquesta fase, l’aproximació qualitativa ens ha permès anar més enllà de la simple quantificació dels desplaçaments, pretenent esbrinar-ne el sentit i la lògica, i els efectes que generen determinades mobilitats. La metodologia qualitativa ens ha permès apropar-nos al fenomen de manera més subjectiva. Per això s’han utilitzat dues tècniques. D’una banda, l’entrevista semiestructurada, que consisteix a entrevistar una sèrie d’agents i informadors tot seguint un guió flexible, per poder copsar les seves percepcions, opinions i interpretacions pel que fa a les relacions entre Andorra i França. D’acord amb les hipòtesis d’estudi, s’han elaborat nou perfils diferents que s’han considerat portadors d’un discurs diferenciat en funció de la seva situació. D’una banda es destaquen aquells informadors qualificats que poden fer una aproximació a la realitat a través del seu recorregut professional i polític, seguit del col·lectiu dels treballadors fronterers i residents o exresidents al Pas de la Casa, els immigrants francesos instal·lats al país, i també els portuguesos. Els emigrants andorrans a França formen un altre col·lectiu interessant, solen ser persones que van ser escolaritzades al sistema educatiu francès i que per tant han tingut una trajectòria influenciada per la cultura francesa. També s’han tingut en compte els andorrans i residents que, d’un costat, mai han tingut cap lligam amb França, i, de l’altre, en algun moment determinat de la seva vida emprenen un vincle amb el país veí. El focus group ha permès dialogar sobre les diverses opinions des de l’experiència del subjecte, aprofitant la interacció espontània entre els membres que hi participen. Aquesta tècnica s’ha practicat en dues sessions amb un grup de joves universitaris, tant a França com a Espanya.

Anàlisi dels resultats Els resultats d’aquest treball de camp s’han analitzat mitjançant la tècnica de l’anàlisi de contingut. En l’anàlisi de les entrevistes s’ha volgut posar de manifest la percepció de cada actor respecte a les relacions frontereres i com les viu, ja que, com explicarem a continuació, en funció de la po-

1. Enquesta realitzada des del 2010 als vehicles que passen per les fronteres francoandorrana i hispanoandorrana. Es fa 24 dies al mes, que es divideixen entre les dues fronteres, durant 8 hores diàries. A partir d’aquí se selecciona una mostra d’hores amb l’objectiu de xifrar i donar les característiques dels visitants.

Les relacions frontereres entre Andorra i França

sició del subjecte la relació es viu de manera diferent. Així doncs, quan parlem de les relacions frontereres fem referència a aquelles mobilitats quotidianes que es donen a banda i banda de la frontera entre les zones limítrofes, en aquest cas entre Andorra, el Pas de la Casa i el departament de l’Arieja. Les desglossarem en relacions de caire laboral (molt escasses en comparació amb el mateix moviment enregistrat entre Andorra i l’Alt Urgell), el vincle turístic i comercial, el vincle familiar, l’esportiu, i d’altres. Aquestes dimensions es tractaran al llarg de l’article comparant les dinàmiques entre l’Arieja i Andorra amb les d’Andorra i l’Alt Urgell. Pel que fa a la percepció del tipus de relació entre Andorra i França, els agents informadors declaraven que des de la banda francesa s’estima que la relació és de competència, considerant que a través del comerç i de les pistes d’esquí es busca competir amb el país veí. Aquesta relació competitiva es valora de manera diferent segons la posició del subjecte. El que per al Pas de la Casa significa una oportunitat econòmica per poder atreure més clientela francesa, com podria ser la pujada d’impostos a França (TVA), per als comerciants de l’Arieja resulta un perjudici, ja que la població d’aquesta zona va al Pas de la Casa a comprar tots aquells productes que són més cars al seu país. Paral·lelament, de la banda de l’Arieja es manté un discurs en què destaca l’avantatge de ser fronterer amb un poble com el Pas de la Casa, atès que l’Ospitalet, per exemple, es veu beneficiat pel moviment turístic que es dirigeix a Andorra, i per això proposa promocions per a l’allotjament i ofereix una reducció dels preus dels forfets per a l’estació de GrandValira, de manera que la supervivència d’alguns pobles fronterers pot anar molt vinculada a la zona veïna, com en aquest cas, i treu-

re’n un profit. Tot i això, el moviment de persones d’Andorra cap a l’Arieja és relativament reduït. Aquesta manca de dinamisme s’explica per diversos motius. D’una banda denuncien les problemàtiques derivades de la cooperació existent entre ambdós Estats (quant a infraestructures i condicions d’accés rodat), i d’altra banda consideren que és a causa del poc desenvolupament econòmic del departament francès. Segons alguns informants qualificats, aquest fet no comporta una mala relació entre zones frontereres, ja que no hi ha conflictes que dificultin les relacions, però no afavoreix la mobilitat d’Andorra cap a França.

Moviment laboral El vincle laboral amb la zona fronterera de l’Arieja ha anat canviant al llarg de l’últim segle; ha pres diverses formes i direccions en funció de l’activitat, i avui és un dels vincles menys freqüents. En aquest aspecte, el treballador fronterer pren protagonisme, ja que és la persona que treballa en un Estat i resideix en un altre, i per tant realitza una mobilitat quotidiana a través de la frontera. Actualment aquest flux de persones és molt comú en certes zones frontereres, per exemple entre França i Suïssa. Els francesos que es desplacen a Suïssa diàriament per treballar arriben als 139.228; per la seva banda, 78.500 persones van de França a Luxemburg per motius laborals. En el cas d’Andorra, el nombre de treballadors fronterers legals2 es redueix a 1.626, dels quals 1.550 són fronterers provinents de l’Alt Urgell i tan sols 63 provenen de França.

Les relacions frontereres entre Andorra i França

A diferència dels fronterers del sud, que es reparteixen en diverses parròquies, els que provenen de l’Arieja es concentren majoritàriament al Pas de la Casa, amb l’excepció dels funcionaris francesos que treballen o bé al Lycée Comte de Foix o bé a la Poste. La mobilitat per motius laborals des de l’Arieja cap a Andorra també es caracteritza per la poca fluïdesa, atribuïda a diversos motius. Les diferències en les condicions laborals (com ara la major quantitat d’hores treballades a Andorra i la inexistència d’un subsidi d’atur i altres ajudes de què gaudeixen els treballadors a França), i el fet que els salaris mitjans d’Andorra i França siguin molt similars explicaria que anar a treballar a Andorra no sigui atractiu. Per això els treballadors de l’Arieja prefereixen buscar feina en altres ciutats franceses, com ara Tolosa de Llenguadoc, que és el motor econòmic de la regió de Migdia-Pirineus i on el mercat de treball absorbeix la mà d’obra oferta pels ariegesos. Els entrevistats assenyalen que la mobilitat per motius laborals entre Andorra i l’Arieja és molt escassa en comparació amb la que es dóna entre Andorra i l’Alt Urgell, en què sí que es registra un flux important de treballadors que es despla-

cen cada dia per treballar des de la Seu d’Urgell o altres poblacions de la comarca fins a Andorra. El salari és més atractiu per als treballadors espanyols, ja que el salari mitjà a Espanya és més baix que a Andorra i a França. D’altra banda també s’assenyalen les dificultats d’accés per carretera per França, ja que és més ràpid arribar a Andorra des de la Seu d’Urgell que no pas des d’Acs-dels-Tèrmes o altres poblacions del departament francès. Cal destacar, però, que alguns entrevistats tenen la percepció que el moviment fronterer per motius laborals s’intensifica, tot i que les xifres no ho corroboren. L’últim poble de l’Arieja, l’Ospitalet, ofereix allotjaments a un preu assequible a treballadors del Pas de la Casa. Davant d’aquesta oportunitat, algunes famílies del Pas de la Casa s’hi han mudat, gràcies a les facilitats que ofereix l’ajuntament, a més de les prestacions socials que concedeix l’Estat francès. Aquest moviment protagonitzat i explicat pel col·lectiu de treballadors fronterers ha permès anar més enllà en la descripció d’aquest tipus de relació, i sobretot entendre com viuen l’experiència sota aquest estatus. Últimament, a aquest col·lectiu s’hi han afegit famílies que fins ara no havien tingut mai l’estatus de treballadors fronterers, atès que vivien i treballaven al Pas de la Casa o en parròquies altes i han fet un canvi de residència a l’Ospitalet. Cal destacar també que en la majoria de casos els treballadors fronterers, abans d’adquirir l’estatus de fronterer, havien viscut un procés migratori cap Andorra, procedents sobretot de França i de Portugal, a diferència dels treballadors fronterers de l’Alt Urgell, que són principalment catalans de la comarca. En el cas dels treballadors frontereres residents a l’Arieja n’hi ha pocs que no siguin immigrants. En alguns casos la migració va començar sent temporal, però la situació es va allargar i es van acabar instal·lant com a residents al Pas de la Casa. Després van anar a viure al territori francès i van adoptar l’estatus de treballadors fronterers. La majoria dels fronterers que treballen al Pas de la Casa viuen entre l’Ospitalet, Acs-dels-Tèrmes, Merenç i Porta, que són els pobles més propers al Principat. Les raons que motiven el canvi de residència i porten a adoptar un estatus de treballador fronterer es basen principalment en la millora de la qualitat de vida, en l’adquisició d’un habitatge de propietat o de lloguer més gran i més econòmic que al Principat. També s’assenyalen motius vinculats a la maternitat i la paternitat (cercant una major conciliació de la vida familiar i laboral i un entorn més adequat per a una família amb fills petits), i pel tipus de vida, per la tranquil·litat, els horaris, la vida social, el temps d’oci, etc. El col·lectiu esmenta els avantatges i inconvenients de ser fronterer. La majoria de casos, d’entrada,

2. Possessió del permís de treballador fronterer atorgat pel Departament d’Immigració del Govern d’Andorra

Les relacions frontereres entre Andorra i França

no consideren un problema la qüestió dels impostos i la cotització; és més, expliquen que si no fossin fronterers i visquessin a Andorra o a França i dins del marc legal haurien de cotitzar igual. D’altra banda, es poden beneficiar d’avantatges com a residents a França. Entre les valoracions positives, com ja s’ha comentat, destaquen les que fan referència essencialment a les millores assolides quant a la qualitat de vida. Respecte als inconvenients que comporta ser fronterer, se centren en el desplaçament quotidià, a més de l’estat de la carretera durant la temporada d’hivern, que dificulta aquesta mobilitat. També s’esmenta el fet de no poder dinar a casa i la despesa econòmica que representa. A banda d’això, s’esmenten altres factors negatius, com per exemple els tràmits administratius (renovació de l’autorització de treball) i la manca d’informació respecte als impostos i les declaracions de la renda. El fet de desplaçar-se quotidianament entre aquesta zona fronterera pot generar problemes durant la temporada alta (hivern o estiu) però només de manera ocasional la resta de l’any. Entre aquests problemes esmenten la complicació de la circulació a causa del trànsit, i també la meteorologia. A més d’aquests factors, sorgeix el tema lligat a la imatge que es té dels treballadors fronterers des del seu propi punt de vista: alguns pensen que a França estan mal vistos pel fet de cobrar diners a Andorra, mentre que altres se senten com un resident més. Actualment, el moviment per motius laborals d’Andorra cap a l’Arieja és pràcticament inexistent, atès que el departament fronterer francès no pot oferir gran diversitat de llocs

de treball fora de la indústria. Així, es considera que el flux de treballadors d’Andorra cap a la zona fronterera francesa no es dinamitza a causa de l’estancament de l’Arieja. Aquest reduït moviment per motius laborals es constata en l’Observatori del primer semestre del 2012, en què es demanava als enquestats residents a Andorra si havien treballat al departament de l’Arieja o dels Pirineus Orientals prèviament. Els resultats indicaven que menys d’un 2% (1,8% concretament) hi havia treballat, mentre que un 3,6% ho havia fet a la comarca de l’Alt Urgell.

Moviment turístic Un altre vincle important que cal destacar entre aquestes dues zones frontereres és el turístic. El turisme provinent de França ve sovint a Andorra per diferents motius: comercials, culturals, d’oci i lleure i esportius. Aquest moviment turístic també es dóna d’Andorra cap a França. Es desglossaran a tall de percepció les diverses raons que motiven els desplaçaments derivats del turisme a banda i banda de la frontera. De França cap a Andorra El moviment turístic per raó comercial de França cap Andorra és un dels més importants quant a densitat i freqüència, i és identificat per gran part dels andorrans i residents. Aquest vincle es dóna a la zona fronterera, entre el departament de l’Arieja i el Pas de la Casa. Hi ha dos perfils de visitant: el tu-

Les relacions frontereres entre Andorra i França

rista que pernocta a Andorra i el turista d’un dia. Aquest últim és el que es destaca a la banda del Pas de la Casa, un turisme molt específic amb un motiu clar de compra, i que assoleix xifres fins i tot més elevades que les registrades a la frontera del riu Runer. Els nostres informants qualificats identifiquen en el moviment comercial de caire fronterer el visitant francès, turista de proximitat, de la regió Migdia-Pirineus, que puja i baixa el mateix dia per comprar una sèrie de productes bàsics més econòmics que al seu país de residència. I ho fa al Pas de la Casa, perquè és el primer poble després de la frontera francoandorrana. De fet, sovint identifiquen Andorra només amb el Pas de la Casa. Del total d’excursionistes que accedeixen a Andorra des de França, un 27% prové de l’Alta Garona, seguit d’un 20% provinent de l’Arieja, un 10% dels Pirineus Orientals, un 8% de l’Aude i un 5% del Tarn. Entre els excursionistes (visitants que no pernocten a Andorra) que travessen la frontera francoandorrana, gairebé tots, un 96,5%, passa el dia al Pas de la Casa i tan sols un 4,3% baixa fins a Andorra la Vella. I pel que fa a la resta de parròquies, els percentatges són residuals. El motiu principal de visita són les compres en un 54% dels casos, seguit d’un 4,5% que ve per visitar i passejar. El Pas de la Casa, com a poble fronterer, assumeix el rol de zona franca i comercial, i transmet aquesta visió tan concreta a gran part de la població i dels turistes. Els diferents col·lectius entrevistats consideren a grans trets que el Pas de la Casa dóna un servei comercial molt específic, sobretot amb aquells productes en què el diferencial de preu encara és molt acusat, que són una font d’ingressos molt important per al país. Alguns consideren el Pas de la Casa com un gran supermercat, i això explica el moviment de turistes que vénen i se’n van el mateix dia, atès que el poble compleix estrictament la seva funcionalitat de zona franca. Avui el diferencial de preus entre Andorra i França segueix viu, i per tant és un atractiu per als turistes francesos. És un costum ben arrelat baixar al Principat d’Andorra a comprar. No obstant això, alguns casos qüestionen el diferencial de preus entre ambdós països que suposadament motiva els turistes i que en alguns productes deixa de ser important. Els diversos col·lectius entrevistats tenen la percepció que els turistes fronterers vénen majoritàriament a comprar productes molt concrets que troben més barats a Andorra, com ara el tabac, principalment, i les begudes alcohòliques o els carburants, i que al cap d’unes hores tornen a marxar cap a casa seva. Per fer aquest tipus de compra es considera que els visitants no es desplacen a parròquies baixes per tres raons. La primera és que al Pas de la Casa ja hi troben tot

el que necessiten. La segona és la distància geogràfica, amb un port de muntanya que separa el Pas de la resta de parròquies, al qual cal afegir el pagament del túnel d’Envalira. La tercera raó per la qual es pensa que el turista no baixa a la capital és per una qüestió reduccionista d’Andorra al Pas de la Casa: els agents enquestats destaquen que part dels turistes francesos consideren que Andorra només és el Pas de la Casa, i es mostren crítics en relació amb el desconeixement del Principat al país veí. Un altre motiu que té relació directa amb el fet que els turistes francesos es quedin al Pas de la Casa és l’ús de la llengua francesa, que els suposa una facilitat en no haver de parlar una llengua diferent de la seva. Els enquestats descriuen a grans trets el perfil de l’excursionista fronterer francès que compra al Pas de la Casa com un visitant que ve principalment de l’Arieja, amb un baix poder adquisitiu i sovint no gaire educat. També es constata que alguns d’aquests excursionistes són turistes dins el país francès, és a dir, provenen de zones del nord de França, s’allotgen al sud, concretament al departament de l’Arieja, on practiquen l’esquí a l’hivern i vénen a

Les relacions frontereres entre Andorra i França

passar un dia al Pas de la Casa amb l’objectiu de comprar els productes amb més taxes al seu país. El vincle comercial és menys freqüent entre Andorra i els Pirineus Orientals, atès que hi ha altres pobles o ciutats del costat espanyol que atreuen el mateix perfil de clientela que Andorra. Aquesta dinàmica s’explica per la distància geogràfica, però també per la quantitat de productes que poden passar legalment per la duana, pel fet que Espanya forma part de la Unió Europea, a diferència d’Andorra. Entre Andorra i França el pas de mercaderies i productes està limitat a una quantitat molt específica, limitació que no es dóna entre estats membres de la Unió Europea. D’altra banda, es percep un canvi de tendència del turisme de proximitat cap a Andorra els últims anys. Alguns enquestats assenyalen que s’ha produït una disminució que s’explicaria pel context econòmic actual de crisi econòmica, sumat a un menor diferencial dels preus respecte a França i a la qualitat de l’atenció als clients. Altres informants no ho atribueixen a una davallada del turisme, sinó més aviat a un canvi en la distribució de l’afluència turística. És a dir, avui dia la massa turística no ve tan concentrada en una determinada època de l’any, sinó que es reparteix durant tot l’any. Tal com s’ha comentat, l’existència de productes amb un gran diferencial de preu entre Andorra i França genera un vincle turístic amb una motivació estrictament comercial. Però cal dir que d’aquesta situació se’n deriva un altre flux, no gaire ben considerat per ambdós pobles fronterers: el contraban. El contraban és una activitat que practica tant gent del país com forasters, amb la intenció d’aconseguir un benefici econòmic amb la venda il·legal de productes (sobretot tabac) fora del país d’adquisició. Aquesta situació pot repercutir en la percepció negativa respecte al nivell de seguretat ciutadana, i en més controls policials a la zona per les queixes dels veïns. La percepció que tenen els entrevistats de la gent que practica el contraban és de desconfiança, per la imatge de deixadesa d’aquestes persones, que majoritàriament estan a l’atur i viatgen al país amb l’objectiu de treure un profit econòmic a través de la revenda de productes com el tabac i l’alcohol.

són, d’una banda, els residents del Pas de la Casa, i de l’altra, persones de la resta del Principat amb un vincle amb França, majoritàriament de nacionalitat francesa. Aquest moviment de residents del Pas de la Casa cap a França ve donat principalment per una raó, i és que l’escassetat d’alguns productes al poble fronterer andorrà obliga el col·lectiu a desplaçar-se a la banda de l’Arieja per suplir aquesta mancança, sobretot en productes frescos. En general, en els productes d’alimentació troben més varietat i a millor preu als supermercats o cadenes comercials de França. Contràriament a la dinàmica que es va constatar en els moviments fronterers entre Andorra i la comarca de l’Alt Urgell, en el cas dels fronterers francesos no aprofiten el desplaçament cap al lloc de treball per fer les compres alimentàries, sinó que fan aquestes compres a França.

Activitats d’oci i lleure La mobilitat que es fa exclusivament per motius d’oci es dóna més aviat d’Andorra cap a França, però no és gaire freqüent. Hi ha grans diferències en les freqüències de viatge per motius d’oci des d’Andorra cap a l’Alt Urgell o cap a l’Arieja. Un 90% dels enquestats declarava no haver anat a la zona fronterera francesa en l’últim any, mentre que a la comarca veïna catalana era un 58% que no hi havia anat. Un 33% declarava haver anat de tant en tant a l’Alt Urgell per aquest motiu en l’últim any, mentre que a França hi havia anat només un 5,5%. Entre les persones que es desplacen a la zona fronterera francesa per motius d’oci hi ha alguns residents del Pas de la Casa que van a l’Arieja al cinema, a passar el dia, a passejar i a comprar als mercats de diversos pobles. No es plantegen anar a les parròquies baixes per buscar aquests serveis. Aquest col·lectiu manté una visió del tipus de relació entre el Pas de la Casa i l’Arieja més complementària. D’altra banda també es desplacen per aquestes activitats algunes persones de la resta del país, sobretot de nacionalitat francesa.

D’Andorra cap a França

Vincle esportiu

Els andorrans i residents d’Andorra també es desplacen cap a França amb l’objectiu de comprar. Els desplaçaments de la població per motiu comercial d’Andorra cap a França no són gaire freqüents en comparació amb la zona hispanoandorrana. Els col·lectius que solen anar a comprar a França

Quant al vincle esportiu, se solapa sovint amb el vincle turístic quan prové de França cap Andorra, ja que molts visitants francesos vénen a comprar i a esquiar. Tot i això, també hi ha persones que vénen exclusivament a esquiar i tornen a marxar. Cal destacar que aquest percentatge és molt reduït

Les relacions frontereres entre Andorra i França

en règim d’excursionista; segons l’enquesta de frontera, tan sols un 1,3% vénen a esquiar com a primer motiu. També s’esmenta el vincle esportiu d’Andorra cap a França entre alguns entrevistats que practiquen diverses activitats esportives al voltant dels departaments de l’Arieja i els Pirineus Orientals. Altres informants identifiquen com a vincle esportiu a la zona fronterera l’intercanvi competitiu. La Federació Andorrana de Rugbi participa en la lliga francesa i això genera un desplaçament freqüent cap al departament de l’Arieja.

Vincle emocional i familiar Els vincles emocional i familiar entre Andorra i França tenen un origen molt antic. Des de sempre els intercanvis laborals derivats de les migracions han originat matrimonis mixtos a diverses valls com Vic-de-Sòç, Auzat o, a l’altra banda, a Ordino, durant els segles XIX i XX. Els lligams actuals poden sorgir de la mateixa manera, persones que es desplacen per treballar o per altres motius a la zona fronterera coneixen persones del país i inicien relacions sentimentals o d’amistat, que estableixen lligams emocionals entre Andorra i França. Malgrat que de tant en tant es donin aquests vincles mixtos, la tendència majoritària és endogàmica, ja que predominen les relacions entre persones de la mateixa nacionalitat. Segons l’enquesta de l’Observatori del CRES, del 34% de la població que tenia família a França, només un 5% la tenia al departament de l’Arieja (un 1,8% del total), que ocupa la cinquena posició entre les ciutats visitades per motiu familiar. En l’Observatori del 2009 es mostrava que un 14% de residents o andorrans tenia família a la comarca de l’Alt Urgell. En termes de relacions d’amistat, en el cas de la comarca de l’Alt Urgell gairebé un 33% de la població enquestada afirmava tenir amics a la Seu d’Urgell i a la comarca, mentre que en el cas francès, aquest percentatge és un cop més residual (1%).

Altres Els vincles fronterers per altres motius són escassos. Hi hauria, per exemple, les mobilitats motivades per una raó cultural, que remunten més aviat al passat i que suposaven una interacció entre els pobles fronterers que sorgia arran dels intercanvis comercials, com ara les fires. Actualment, a banda d’aquests intercanvis, els entrevistats parlen de les visites culturals que pot oferir la zona veïna francesa als residents d’Andorra i viceversa. Tot i això, també esmenten que el departament de l’Arieja no ofereix un gran atractiu cultural.

Conclusions Aquest article revela quines dinàmiques i vincles fronterers s’estableixen entre el Pas de la Casa i el departament de l’Arieja. Es deixa entreveure a grans trets que els moviments entre aquestes dues zones no són tan fluids com els que es donen a la frontera hispanoandorrana, però tot i així existeixen moviments destacables i importants en números. S’ha vist com, en funció de la posició del subjecte, es percep el tipus de relació entre les dues zones com més aviat complementària o competitiva. Els comerciants del Pas es beneficien de la situació, al contrari dels comerciants de l’Arieja; en canvi, alguns residents del poble andorrà es desplacen als pobles de l’Arieja per complementar l’oferta d’oci obrint així un lligam per oci i lleure més habitual. La inexistència de lligams dependents per motius laborals s’explica per una manca de complementarietat en el mercat de treball. Aquest moviment fronterer laboral entre França i el Principat no es dóna per una qüestió estrictament econòmica relacionada amb una sèrie d’elements que no constitueixen cap atractiu per als francesos: preus de l’allotjament, salari mensual, ajudes socials a Andorra. Així doncs, el col·lectiu de treballadors fronterers no és nombrós, però alhora els que tenen aquest estatus expliquen que han dut a terme el canvi per les millores en la qualitat de vida. El moviment turístic per motiu comercial de França cap a Andorra té una motivació exclusiva: el diferencial de preu en una sèrie de productes. Aquest tipus de compres fetes al Pas de la Casa el practica un perfil molt concret d’excursionista fronterer, que visita aquest poble amb una determinada freqüència per tres motius: la diferència de preus i que al Pas de la Casa hi troba tot el que busca, la distància geogràfica que separa el Pas de la Casa de la resta de pobles del Principat, i, finalment, pels usos lingüístics, ja que el francès és la llengua més parlada en l’àmbit públic, cosa que facilita la comunicació als visitants francesos. Pel que fa al vincle d’Andorra cap a França per raó comercial s’explica per la qüestió del comerç al Pas de la Casa, i és que l’oferta de productes frescos és molt limitada, i per això els residents de la vila fronterera es desplacen al departament de l’Arieja. Així doncs es remarca que els moviments en direcció a Andorra (França-Andorra) s’expliquen per un factor d’es-

Les relacions frontereres entre Andorra i França

talvi econòmic. I quant al moviment a la inversa es destaca que és un vincle per cobrir certes necessitats d’oci i comercials. Respecte als vincles de tipus esportiu, emocional i familiar, són intercanvis més puntuals. En el primer cas s’explica per raons d’esquí en ambdós sentits, i d’Andorra cap a França pren rellevància la pràctica del rugbi en competició a la lliga francesa. En el cas de la relació més emocional i familiar l’intercanvi no és elevat, atès que els familiars francesos, per part de la població tant del Pas de la Casa com de la resta d’Andorra, se situen en zones més allunyades d’Andorra; en les zones frontereres aquesta relació minva enormement. Si es comparen les mobilitats entre la zona fronterera francoandorrana i la hispanoandorrana destaquen una sèrie de diferències, tant en la densitat i el tipus de vincle com en la concepció i percepció de la frontera política. En aquest segon aspecte, queda clar que la continuïtat del territori entre Andorra i França no es dóna en la mateixa

mesura que a la part del sud. La frontera no és en aquest cas tan permeable. Els factors que expliquen aquesta discontinuïtat territorial són els costums culturals i la llengua, el bagatge cultural, a més de les característiques pròpies del relleu i l’orografia de les zones. Desplaçar-se del costat francès implica conèixer una llengua diferent a l’oficial del país per poder comunicar-se, a diferència de la banda de l’Alt Urgell. El tipus de cultura i el bagatge cultural de les persones, que no es desenvoluparà aquí ja que constituiria un segon article, expliquen les tendències cap a un país o un altre. I, finalment, la qüestió orogràfica és un obstacle als intercanvis humans, la separació d’ambdós països per un port de muntanya i unes infraestructures rodades més dificultoses que de la banda del sud expliquen la densitat d’aquests moviments. Cal afegir que aquestes relacions frontereres amb el veí del nord es reforcen a través d’algunes mobilitats transfrontereres i formen sinergies entre elles que creen lligams amb uns motius específics.

BIBLIOGRAFIA • Centre de Recerca Sociològica. L’Observatori del primer semestre del 2009. Observatori del primer semestre del 2012. • COMAS, D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Lleida: Pagès editors. • GALOP, D. (1998). La fôret, l’homme et le troupeau dans les Pyrénées. Tolosa de Llenguadoc: Géode. • DUBOIS, C. (1997). «En Ariège. L’archéologie au service de la science forestière». Arborescences, núm. 71, dossier Fôret et archéologie. París: ONF (novembre-desembre). • INSTITUT NATIONAL DE LA STATISTIQUE ET DES ÉTUDES ECONOMIQUES (INSEE). <www.insee.fr>. • LLUELLES, M. J. (1991). La transformació econòmica d’Andorra. Barcelona: L’Avenç. • MARGARIT, E. (2012). Les relacions frontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell. Pagès editors. • MEDINA GARCIA, E. (2006). «Aportaciones para una epistemología de los estudios sobre fronteras internacionales». Estudios fronterizos, núm. 13 • SANDY, I. (1930). «La vérité sur les contrebandiers de l’Andorre». Pyrénées Littoral, núm. 37 (9 d’agost). • URRY, J. (2000). Sociologie des mobilités. París: Armand Colin

LA CONVIVÈNCIA ESCOLAR L’assetjament escolar ha estat últimament un tema de preocupació, sobretot pel ressò mediàtic d’alguns casos especialment greus que s’han difós a través dels mitjans de comunicació. Això no vol dir que hagin augmentat els casos de maltractament a l’escola, sinó que ha augmentat el reconeixement públic d’un fenomen que sempre ha existit: els problemes derivats de la convivència entre iguals en els centres escolars. L’augment de la visibilitat d’aquest problema es reflecteix no sols en un nombre més elevat de notícies relacionades amb l’assetjament escolar, sinó també en l’aplicació d’una sèrie d’actuacions destinades a la seva prevenció i detecció, i en un augment d’investigacions i estudis sobre la violència en l’entorn escolar. En aquest context, des del Centre de Recerca Sociològica d’Andorra es va dur a terme una enquesta sobre la convivència escolar durant el curs 2012-2013.

1. Objectius i metodologia La finalitat d’aquest estudi és avaluar la convivència entre els alumnes i veure en quina mesura es donen fenòmens com el de l’assetjament entre iguals. La metodologia que s’ha aplicat és similar a l’emprada per altres investigacions sobre el mateix tema, prenent com a referència l’Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya. Curs 2005-2006 (ECESC) de la Generalitat de Catalunya. El fet d’utilitzar una metodologia semblant ens ha servit per tenir un marc de referència i poder disposar de dades comparables. Les dades s’han obtingut a través d’una enquesta adreçada als alumnes del segon cicle de primera ensenyança i als alumnes de segona ensenyança dels tres sistemes educatius d’Andorra. El treball de camp es va fer entre el 21 de gener i el 22 de març de 2013. El qüestionari va ser autoadministrat, és a dir, que l’omplien els alumnes enquestats mitjançant una aplicació web a la

qual van accedir individualment des del seu centre i que van respondre en horari escolar. Després de depurar les dades, es van obtenir 2.499 qüestionaris vàlids de primera ensenyança, que representen una taxa de resposta del 87,3%, i 2.222 qüestionaris vàlids de segona ensenyança, que representen una taxa de resposta del 73,7%. En conjunt, es van obtenir 4.721 qüestionaris vàlids, un 80% de taxa de resposta.

2. Marc teòric de l’estudi L’escola, juntament amb la família, té un paper de primer ordre en la socialització. La socialització és el procés mitjançant el qual les persones adquireixen la consciència de les normes i els valors socials i un sentit del jo. Aquest procés permet que les persones s’adaptin al seu entorn social i mostrin les pautes de comportament i les relacions interpersonals que són pròpies d’aquest entorn (Torrubia i Doval, 2009). Mentre que la socialització primària és aquell procés que té lloc durant la primera infantesa en l’entorn familiar, la socialització secundària és el procés posterior que indueix l’individu socialitzat a penetrar i a participar en nous sectors del món objectiu de la seva societat. L’escola és una de les institucions on té lloc la socialització secundària, procés que es produeix des del final de la primera infantesa fins a la maduresa, i en el qual també intervenen altres agents (els amics, els mitjans de comunicació, les organitzacions, etc.). L’escola és la primera institució formal a la qual accedeix l’infant, en la qual aprèn un tipus diferent de relacions i normes deslligades de l’àmbit afectiu familiar. D’altra banda, l’escola no és tan sols un espai socialitzador, sinó que també representa un camp de sociabilitat, ja que és un dels espais on els infants i els joves passen més temps i on afloren les amistats, les enemistats, les solidaritats, les lluites, les aproximacions, els distanciaments, les emocions, les racionalitats, etc.

Autores: Mercè Casals Llicenciada en sociologia i psicologia Josepa Batalla Llicenciada en sociologia

La convivència escolar

Podem dir, doncs, que el concepte clima escolar és complex, i per tant, s’ha de tractar des d’aquesta complexitat. La seva anàlisi ha de considerar multitud de factors, i sovint, no hi ha una única causa explicativa d’un bon o un mal clima escolar. Per tant, no podem concloure que l’origen social dels alumnes o l’emplaçament geogràfic del centre siguin els únics factors determinants o explicatius. Com a totes les institucions, als centres educatius hi participen moltes persones, entre les quals es creen interaccions: alumnes, professors, famílies, etc. Per als alumnes, les relacions d’igual a igual són molt importants. Els iguals es defineixen com aquelles persones que estan en una posició social semblant i això els permet ser conscients de la simetria social respecte als membres del grup. En el context educatiu, les relacions entre iguals tenen entitat com a grup. La noció de grup confereix als seus integrants un marc de referència, una seguretat i un aixopluc afectiu que en edats adolescents pot arribar a ser, fins i tot, més important que els atorgats pels pares, familiars o altres adults.

La importància de l’escola com a agent socialitzador deriva tant dels objectius i continguts que explícitament es volen transmetre (coneixements i competències), com de les pràctiques quotidianes que s’hi porten a terme i que incideixen directament en els alumnes. És a dir, a l’escola no tan sols es transmeten conceptes o habilitats tècniques, sinó que s’hi aprèn a conviure.

La convivència escolar La convivència escolar fa referència a la capacitat de les persones de viure amb altres en un marc de respecte mutu i de solidaritat recíproca. El bon funcionament d’aquesta convivència garanteix les bases per a un aprenentatge correcte. Cada escola pot establir unes normes de convivència en què es valori la responsabilitat social, el respecte, la reciprocitat, etc., i apostar per una cultura escolar que afavoreixi la bona entesa entre els seus components. En aquest sentit, l’escola pot intervenir sobre les variables que controla, però no sobre altres factors que influeixen en el clima escolar, com la família, el grup d’amics, el barri, etc.

El desenvolupament social de la persona depèn, en gran part, de les seves primeres experiències en societat i de les seves actituds en els àmbits més propers: la família, l’escola, els amics. Des de l’inici de la seva vida, la persona està integrada en un grup i la influència que aquest grup exerceix en ella deixa petjada en la seva personalitat. Des de l’escola s’intenta que hi hagi un bon clima de convivència entre els escolars i es treballa per afavorir unes bones relacions interpersonals, però la realitat és que no sempre s’aconsegueix.

Què s’entén per assetjament escolar o «bullying» Sovint, les relacions entre iguals no són simètriques, sinó que segueixen l’esquema de dominància-submissió: el poder d’uns i l’obligació d’uns altres d’obeir. Aquest tipus de relació, marcada per la falta de respecte, la prepotència, l’abús i els maltractaments d’uns envers els altres és un fenomen social i psicològic i s’estableix en un context –l’escola– del qual l’alumne no es pot evadir, ja que és el seu escenari quotidià en el qual ha de conviure amb els altres i educar-se.

La convivència escolar

Es diu que és un fenomen social perquè té lloc en determinades situacions de relacions humanes que el potencien, el permeten i el toleren. Es diu que és un fenomen psicològic perquè afecta personalment els individus que el pateixen. Quan parlem d’assetjament escolar o bullying (Avilés, 2002), paraula derivada de bully, que en anglès significa ‘abusador’, fem referència a actes tirànics com l’amenaça, l’insult, la ridiculització, l’agressió, etc.

• Una desigualtat de poder entre el més fort i el més dèbil. No hi ha equilibri quant a les possibilitats de defensa, ni equilibri físic, social o psicològic. És una situació desigual i d’indefensió per part de la víctima. S’associa a un procés de victimització. El subjecte és víctima no només de l’agressor, sinó també de l’entorn social. • L’acció agressiva ha de ser repetida. Ha de passar durant un període de temps i de forma recurrent, de manera que crea a les víctimes l’expectativa de ser blanc de futurs assetjaments.

Seguint la definició de bullying que fa Dan Olweus (1998), professor de psicologia de la Universitat de Bergen, a Noruega, una de les més acceptades dins de la literatura científica que aborda aquest problema, «un alumne és agredit o es converteix en víctima quan està exposat, de forma repetida i durant un temps, a accions negatives per part d’altres alumnes».

A partir d’aquesta definició de bullying, que fa referència a les accions negatives continuades entre companys d’escola i que comporta una situació de desequilibri de poder entre els agressors i les víctimes, en l’enquesta sobre convivència escolar s’han formulat una sèrie de preguntes de diferents àmbits per aproximar-nos gradualment al concepte de maltractament.

Així, per definir una acció com a bullying s’han de donar els factors següents:

3. Resultats de l’enquesta

• Una víctima (indefensa) atacada per un assetjador o un grup d’assetjadors. • Intencionalitat per part de l’agressor.

En la primera part de l’enquesta es van plantejar preguntes relatives al benestar subjectiu (satisfacció dels alumnes amb ells mateixos i amb el seu entorn), i després es van anar intro-

La convivència escolar

duint gradualment qüestions relacionades amb les diferents dimensions dels maltractaments a l’escola (percepció, sentiment de por, accions negatives experimentades, accions negatives reconegudes, percepció subjectiva i valoració). Les dades sobre el benestar subjectiu indiquen que la majoria dels alumnes enquestats es troben bé amb ells mateixos, amb els seus amics, amb la seva escola, amb el seus professors, etc., amb percentatges al voltant del 90% de satisfacció entre els alumnes de primera ensenyança i entre un 77% i un 82% en el cas dels alumnes de segona ensenyança. La majoria també afirmen que es troben bé o molt bé amb els companys de l’escola (un 85% a primera ensenyança i un 83% a segona ensenyança). És a dir, que en general hi ha un alt grau de satisfacció dels alumnes en relació amb el seu entorn immediat. No obstant això, no podem oblidar que en els centres escolars es produeixen diferents tipus de situacions conflictives que dificulten la convivència entre els alumnes. Es tracta d’accions que ens han de preocupar, no tant per la quantitat d’alumnes que les pateixen, sinó per la tendència a repetir-se de manera sistemàtica, a afectar les mateixes persones, i per les conseqüències negatives que els poden ocasionar. La percepció per part de l’alumnat dels casos de maltractament en l’entorn classe és força elevada, sobretot entre els alumnes de primera ensenyança (un 55% a primera ensenyança i un 35% a segona ensenyança pensen que hi ha nens o nenes que no tracten bé algun company de classe). En general s’observa que la percepció del problema és més gran entre els alumnes que tenen més mala relació amb els companys i entre els més afectats per les accions negatives continuades. Pel que fa al sentiment de por de ser maltractats, un 44% dels alumnes de primera ensenyança i un 29% de segona ensenyança diuen que els fa una mica o molta por que altres alumnes els tractin malament. Els alumnes de menys edat i les nenes admeten més sovint que tenen por, probablement perquè es troben en una situació de més indefensió davant les agressions. Aquest sentiment de por disminueix clarament en augmentar l’edat. D’altra banda, el sentiment de por també és més alt entre els alumnes que tenen més males relacions amb els seus companys. En aquests casos, el suport del grup és menor, fet que afavoreix la sensació d’aïllament i d’indefensió davant d’una possible agressió.

En relació amb les accions negatives experimentades pels alumnes, les més freqüents són les burles i els insults (maltractaments verbals). Si considerem els casos que declaren que els ha passat un cop a la setmana o més, hi ha un 27% dels alumnes de primera ensenyança i un 11% de segona ensenyança afectats. Cal assenyalar que aquest tipus d’accions són molt manifestes i es poden produir en moltes situacions de manera recíproca. Entre els alumnes de primera ensenyança el maltractament físic (empentes, cops o puntades de peu) ocupa el segon lloc en la prevalença de les accions negatives (un 15% afirmen que els ha passat un cop a la setmana o més), i l’exclusió social (deixar de banda, ignorar) el tercer lloc, amb un 13,5%. A segona ensenyança, les accions més freqüents després del maltractament verbal són l’exclusió social (un 5%) i el maltractament físic (3%). Pel que fa a les agressions a les pertinences (robar o fer malbé coses) hi ha un 7% dels alumnes de primera ensenyança i un 2% de segona ensenyança que els passa un cop a la setmana o més. Les accions menys freqüents són les coaccions o amenaces (al voltant d’un 3% a primera ensenyança i un 1% a segona ensenyança), i el ciberbullying (un 4% i un 1%, respectivament), com també s’observa en altres estudis similars. L’assetjament sexual, que només s’ha formulat als alumnes de segona ensenyança, afectaria un 3% d’aquests alumnes.

La convivència escolar

Totes les accions negatives són més freqüents entre els alumnes de primera ensenyança i disminueixen en passar a l’etapa escolar següent. Això es pot relacionar amb una major impulsivitat entre els alumnes de menys edat (reaccions més físiques), que es va controlant a mesura que maduren, gràcies al procés de socialització. En augmentar l’edat i el nivell educatiu també augmenta la capacitat dels nois i noies per contenir i reconduir les seves conductes agressives, alhora que van incorporant altres estratègies per resoldre els conflictes amb els seus iguals (Arregui i Martínez, 2012). També es manifesten diferències entre nens i nenes pel que fa al tipus d’accions experimentades, de manera que ells són més víctimes de maltractament físic, mentre que elles són més objecte d’exclusió social. Una altra de les dimensions analitzades és la percepció subjectiva dels alumnes en relació amb les accions negatives que han sofert durant el curs, diferenciant els actes que es consideren destinats a molestar d’aquells que es consideren bromes o actes espontanis que es produeixen en la interacció habitual entre els escolars. En augmentar l’edat i l’etapa educativa disminueix la proporció d’alumnes que consideren que s’han ficat amb ells amb intenció de molestar-los. Així, un 17% dels alumnes de primera ensenyança i un 4,5% de segona ensenyança diuen que s’han ficat sovint amb ells, i un 24% i un 10%, respectivament, manifesten que s’han ficat

amb ells algunes vegades. D’altra banda hi ha un 17% d’alumnes a primera ensenyança i un 19% a segona ensenyança que consideren que les accions negatives experimentades no eren per molestar-los, sinó només per fer una broma. S’observa que hi ha una relació significativa amb les variables de benestar subjectiu, de manera que els alumnes que pateixen sovint accions intencionades es mostren més insegurs, menys satisfets amb ells mateixos i amb els altres i tenen relacions més dolentes amb els companys que els alumnes que no les pateixen. A partir d’aquestes dades no podem assegurar si la insatisfacció amb ells mateixos i amb els altres és una conseqüència de les accions negatives experimentades pels alumnes, o bé si aquestes variables actuen com a condicionants perquè es produeixi el maltractament per part dels companys. També es va demanar als alumnes la valoració de la importància conjunta de totes les accions que consideren destinades a molestar-los (si els han dolgut o els han fet ràbia). La valoració subjectiva per part de la víctima aporta una informació molt útil per interpretar els fets, ja que una mateixa acció es pot considerar més o menys important en funció de les circumstàncies en què s’ha produït (pot haver-hi causes que es consideren agreujants, atenuants o eximents, segons el context) (ECESC, p. 109). Els casos que manifesten que alguns companys s’han ficat amb ells per molestar-los i ho va-

La convivència escolar

loren com a molt o bastant important són els que es poden considerar més propers al que anomenem assetjament escolar. Per tant, ens estem referint a un grup més reduït d’alumnes que declaren un grau d’afectació subjectiva més gran. A partir d’aquestes dades s’han construït dos indicadors globals: l’indicador global de maltractaments enregistrats, que inclou els alumnes que han experimentat alguna acció negativa un cop a la setmana o més i la consideren molt o bastant important (un 13% dels alumnes de primera ensenyança i un 5% dels de segona ensenyança), i l’indicador global de maltractaments percebuts, que selecciona els alumnes que diuen que s’han ficat sovint amb ells per molestar-los i ho consideren molt o bastant important (un 10% d’alumnes de primera ensenyança i un 3% de segona ensenyança). En les diferents dimensions relacionades amb el maltractament entre iguals (la percepció dels casos que es produeixen en l’entorn immediat, la por de ser maltractats pels companys, les accions negatives experimentades pels alumnes durant el curs, la valoració de la importància d’aquestes accions, etc.), s’ha pogut constatar que en augmentar l’edat hi ha una disminució dels casos. Aquesta correlació no indica que l’assetjament desaparegui entre els alumnes més grans, sinó que els conflictes experimentats es transformen i, a l’adolescència, sorgeixen nous problemes i noves formes de veure-ho i d’afrontar-ho. Tampoc no significa que els problemes experimentats a segona ensenyança siguin menys importants, sinó que poden tenir efectes tant o més greus. Els alumnes adolescents són més conscients, i en aquesta etapa la relació entre iguals pren més força i, per tant, són més sensibles a la pressió del grup. En aquest sentit també s’observa que els alumnes de segona ensenyança afectats per alguna acció destinada a molestar-los s’emparen més en els amics (40,5%) que en els pares (39%) o els professors (23%), mentre que els alumnes de primera ensenyança busquen majoritàriament el suport dels adults (un 52% ho diuen als pares i un 51% als mestres). Sovint, els adolescents afectats no busquen l’ajuda dels adults perquè estan desorientats davant la situació, i fins i tot poden tenir vergonya de no saber defensar-se. Per analitzar els maltractaments a l’escola des d’una altra perspectiva també s’ha preguntat sobre les accions negatives reconegudes pels alumnes, és a dir les accions que han dut a terme contra els seus companys com a agressors o victimitzadors. Dels resultats obtinguts, el primer que destaca és que hi ha menys proporció d’alumnes que declaren que

són victimitzadors que els que declaren ser víctimes. A l’hora d’interpretar aquestes dades cal tenir en compte que és possible que hi hagi un grau d’ocultació superior, ja que és més difícil que els alumnes reconeguin que han fet certes accions negatives. Les accions reconegudes per més alumnes són els insults i les burles (maltractament verbal), amb un 9% dels alumnes de primera ensenyança i un 6% dels de segona ensenyança que reconeixen que ho han fet un cop a la setmana o més. Pel que fa al maltractament físic (donar cops, empentes, puntades de peu, etc.) admeten que ho han fet amb una freqüència setmanal un 6% dels alumnes de primera ensenyança i un 2% dels de segona ensenyança, i l’exclusió social (ignorar, deixar de banda) un 5% i un 4%, respectivament. La resta d’accions negatives són reconegudes per un 1% o menys dels alumnes, tant de primera com de segona ensenyança, tenint en compte els casos que ho han fet un cop a la setmana o més.

La convivència escolar

En conjunt, la freqüència amb què han fet alguna de les accions negatives és superior entre els alumnes de primera ensenyança i tendeix a disminuir amb l’edat, tot i que aquesta relació no és tan evident com en el cas de les víctimes. Aquesta diferència es pot atribuir a l’efecte de dos processos: d’una banda, gràcies al procés de socialització, les accions negatives van disminuint durant els anys d’escolarització; d’altra banda, les víctimes, en fer-se grans, tenen més facilitat per defensar-se de les agressions, i per tant disminueix el nombre de víctimes en augmentar l’edat. En canvi, el nombre d’agressors no disminueix de forma tan clara amb l’edat, ja que els agressors poden trobar víctimes entre els més petits o els més febles. Pel que fa a les diferències en funció del gènere destaca que entre els agressors o victimitzadors predominen clarament els nois sobre les noies, encara més que en el cas de les víctimes. D’altra banda cal parar atenció a les actituds que adopten els alumnes quan presencien aquestes accions. En aquest sentit s’observa que a segona ensenyança hi ha més alumnes que

eviten intervenir-hi, o bé per una manca de sensibilització davant certes agressions o bé per la por de convertir-se en víctima si hi intervenen. Així, mentre que a primera ensenyança un 33% dels alumnes diuen que si presencien que algun company és maltractat intenten que facin les paus i un 25% diuen que van a buscar al mestre o un adult, a segona ensenyança aquestes opcions baixen a un 16% i un 10%, respectivament, mentre que l’opció més esmentada és que miren sense fer res, tot i que voldrien ajudar la víctima (un 22% dels alumnes de segona ensenyança per un 10% dels alumnes de primera ensenyança). En qualsevol cas, l’actitud dels espectadors és important de cara a la prevenció o la correcció dels maltractaments. Si les accions negatives no es rebutgen explícitament, aquesta permissivitat pot convertir-se en un model de referència, a banda de proporcionar una sensació d’impunitat en els agressors que no tindrà cap efecte dissuasiu en la seva conducta.

4. Conclusions De les dades obtingudes en aquest estudi no es pot establir un perfil únic de víctima ni d’agressor, perquè qualsevol alumne pot ser objecte de maltractament, i qualsevol alumne pot comportar-se agressivament en un moment donat. Però sí que es pot concloure que hi ha infants i joves que tenen més probabilitat de ser assetjats i d’altres que utilitzen l’agressió de manera habitual en les seves relacions socials. Sigui quina sigui la «diferència» que provoca que un alumne sigui rebutjat, els motius no són causes reals ni fonamentades, sinó que acostumen a ser excuses de l’agressor per justificar la seva conducta, per bé que sembla que hi hagi un element comú propiciador: la manca d’habilitats socials en l’infant diana, i el seu relatiu aïllament social. Pel que fa als agressors, poden ser alumnes que utilitzen la violència i la confrontació perquè els agrada sentir-se els líders i guanyar-se la popularitat dels companys; d’altres perquè viuen una situació complicada en l’àmbit familiar (divorci dels pares, mort d’un familiar, dificultats econòmiques a la llar, o fins i tot són víctimes d’abús per part dels pares o altres familiars, etc.) i traslladen la seva humiliació i malestar a l’escola adoptant conductes agressives mitjançant les quals canalitzen el seu ressentiment. En alguns casos tenen habilitats de lideratge, encara que sigui un lideratge negatiu o basat en l’estatus que els dóna el fet d’actuar de manera

La convivència escolar

disruptiva en determinades ocasions. En general no han fet un bon aprenentatge de viure en comunitat.

qual es contemplen els diferents incidents, els mecanismes de resposta i el ressò social que generen.

És important que l’escola proporcioni unes pautes de convivència que tinguin en compte les diferències i en què tots els nens tinguin les mateixes oportunitats i tots se sentin valorats, siguin víctimes o agressors, ja que, com hem comentat, aquests també tenen dèficits socials importants que cal solucionar.

A Andorra també podem afirmar que hi ha més sensibilitat davant aquests fets, i que s’han impulsat programes específics per a la prevenció i la detecció d’aquests tipus de conductes dins del context escolar.

Pensem que l’enfocament per treballar aquest conflicte ha de ser global, en el sentit que no ha de ser tractat com un seguit d’accions aïllades, sinó com el reflex de problemes de convivència que afecten a tothom i no només a les víctimes.

Aquest és el primer estudi sobre convivència escolar a Andorra i, per tant, no podem comparar les dades actuals amb les d’anys anteriors, però sí que hem pogut comparar moltes preguntes amb l’Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya. Curs 2005-2006, i, en general, podem concloure que els resultats obtinguts són similars.

Les conclusions de diferents estudis sociològics indiquen que el nivell d’assetjament escolar no és més gran que en anys anteriors. El que ha canviat és la percepció des de la

Esperem que aquest estudi hagi servit per apropar-nos a un dels aspectes de la convivència als centres escolars d’Andorra, i que ajudi a fer tasques de prevenció i de reeducació.

BIBLIOGRAFIA • Enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya. Curs 2005-2006. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació; Departament d’Educació. • ARREGUI, A.; MARTÍNEZ, P. (2012). El maltrato entre iguales en educación primaria y ESO. Gobierno Vasco: Instituto Vasco de Evaluación e Investigación Educativa. • AVILÉS, José M. (2002). Bullying. Intimidación y maltrato entre el alumnado. STEE-EILAS. • OLWEUS, D. (1998). Conductas de acoso y amenazas entre escolares. Madrid: Morata. • TORRUBIA, R.; DOVAL, E. (coord.) (2009). Família i educació a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. [en línia]. <http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/496.pdf>.

EXCLUSIÓ SOCIAL A ANDORRA: APROXIMACIÓ DES D’UNA METODOLOGIA QUALITATIVA Resum Els últims anys, a Andorra s’han fet estudis de caràcter quantitatiu per tal de mesurar el fenomen de la pobresa, estudis que s’han centrat en la dimensió més econòmica. Davant la situació actual, la nostra intenció ha estat tractar el fenomen des d’una perspectiva multidimensional per tal de conèixer la realitat dels processos d’exclusió social. Aquest objectiu es concreta en els apartats següents de l’article: en primer lloc, es du a terme un buidatge informatiu que permet descriure el context actual i el marc teòric amb la finalitat d’aprofundir sobre els fenòmens de pobresa i d’exclusió social. En segon lloc, es planteja el disseny de l’estudi, que s’aborda des d’una metodologia qualitativa relats de vida i entrevistes semiestructurades , amb l’objectiu d’explorar la situació que pateixen determinades persones immerses en dinàmiques de pobresa i exclusió social. Finalment, es presenten els resultats, que es resumeixen en la comprensió de les dimensions principals que generen risc d’exclusió social, dels punts d’inflexió que puguin produir canvis en la mobilitat en l’espai social, i de les estratègies dels individus per afrontar situacions de pobresa i exclusió. Paraules clau: Pobresa, benestar social, mobilitat social, política social, serveis socials, família, nivell de vida.

1. Introducció Les societats estan sotmeses a canvis dràstics en diferents àmbits: l’econòmic, el mercat de treball, la vida familiar, les tendències demogràfiques, la situació de la dona, etc. També canvien les situacions de desigualtat i les seves repercussions en la pobresa i en l’exclusió social. Davant d’aquestes dinàmiques, els col·lectius que formen part de les bosses de pobresa més tradicionals es poden veure afectats, i també poden sorgir col·lectius nous com a conseqüència de la precarietat laboral que fa sinergia amb la fragilitat del suport relacional. Cal dir que, alhora, es produeixen canvis en el tipus de família i les dinàmiques familiars (llars unipersonals, monoparentals, augment del divorci...), que impliquen un increment

dels grups socials més vulnerables com a conseqüència de l’afebliment de les xarxes socials i familiars. Aquesta tendència provoca un augment de les desigualtats socials, ja que no tothom parteix de les mateixes oportunitats ni dels mateixos mitjans per afrontar els riscos. Els estudis que es fan sobre aquest tema provenen d’enfocaments i metodologies molt diversos. A grans trets, es poden dividir en dos grans blocs: les anàlisis descriptives i les anàlisis estructurals. Les anàlisis descriptives intenten donar resposta a preguntes com «qui són els exclosos?», «com es troben?», «on es localitzen?», «què necessiten?». Aquest tipus d’estudi té l’objectiu de proporcionar bàsicament dades estadístiques que aporten informació quantitativa per mesurar indicadors establerts prèviament. Les anàlisis de tipus estructural pretenen anar més enllà i intenten aprofundir en la dinàmica de les transformacions de les estructures socials contemporànies, que fan créixer el problema actual de l’exclusió social. L’interès per realitzar aquest estudi és poder aproximar-nos als problemes relacionats amb l’exclusió social a Andorra, tenint en compte que ens trobem en un nou marc socioeconòmic en el qual s’ha agreujat la situació de vulnerabilitat dels col·lectius més fràgils i han sorgit nous col·lectius en risc. La línia de treball interpretativa/qualitativa ha estat menys utilitzada per treballar el tema de la pobresa o l’exclusió social, i resulta igualment interessant saber com els individus viuen la seva pròpia situació. És per aquesta raó que destaquem la perspectiva qualitativa en aquest estudi, ja que ha estat poc treballada en el cas d’Andorra. A través d’aquest enfocament es pot estudiar la combinació de les diverses variables (econòmiques, laborals i relacionals), alhora que també s’observa com són les estratègies, les vivències i els comportaments diversos dels qui tenen algun grau de pobresa i exclusió social. Així doncs, ens hem apropat al dia a dia dels individus que estan immersos en dinàmiques de vulnerabilitat i d’exclusió i, a més a més, hem analitzat quines són les estratègies que desenvolupen per encarar determinades situacions crítiques i problemàtiques. Si bé s’ha de tenir en compte que a aques-

Autor: Meritxell Moya Llicenciada en sociologia

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

tes circumstàncies s’hi arriba, generalment, per una causa de tipus econòmic, hi ha altres variables que conflueixen en la vida d’una persona i que l’aboquen a situacions de risc. Així, els objectius s’han centrat a determinar les diverses formes com es presenta l’exclusió social i també els diversos tipus de problemàtiques que s’hi identifiquen. D’altra banda, s’han identificat moments de canvi en la vida dels individus i punts d’inflexió que els han portat a situacions de pobresa i d’exclusió social en diverses dimensions, i s’han caracteritzat processos d’acumulació de desavantatges. Finalment, s’ha fet una aproximació als recursos de què disposen i que coneixen els individus, és a dir, com mobilitzen aquests recursos.

2. Antecedents d’estudis sobre pobresa i exclusió social A Andorra, les anàlisis descriptives han estat més habituals. En són una prova els estudis i informes que s’han dut a terme d’uns anys ençà. • L’any 2003, el Servei d’Estudis del Ministeri de Finances va elaborar l’Informe sobre l’estat de la pobresa i la desigualtat al Principat d’Andorra, en el qual es mostrava l’evolució de la desigualtat econòmica i de la pobresa relativa entre els anys 2001 i 2003, i es feia a partir de l’Enquesta de Pressupostos Familiars1. Segons aquest estudi, un 11,2% de la població estaria sota el llindar de la pobresa, amb menys del 60% de la despesa en consum; un 1,3% estaria en una situació de pobresa extrema (sota la línia del 40% de la mediana); un 2,6% de la població es trobaria en situació de pobresa relativa (entre la línia del 40% i la línia del 50% de la despesa mediana), i un 7,3% de la població estaria en situació de risc potencial de pobresa (entre la línia del 50% i la del 60% de la despesa mediana).

1. Enquesta a 1.200 llars per obtenir informació sobre despeses de consum i dades sociodemogràfiques de les famílies d’Andorra. Base: cens a 31 de desembre de l’any anterior (sense tenir en compte de les llars declarades com a residència secundària).

• El 2005, des del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans es va elaborar un «Preinforme sobre la població en situació de risc de pobresa i exclusió social a Andorra» que va servir per apropar-nos als col·lectius més vulnerables i per conèixer la incidència de la pobresa en els diferents tipus de llars. En aquest estudi s’utilitza com a indicador de la situació econòmica de la llar la declaració d’ingressos mensuals, tot i que aquesta dada només es pot considerar com una valoració aproximada, ja que es tracta de la resposta d’una persona de la llar en relació amb els ingressos de tots els membres de la llar i per tots els conceptes. Segons els resultats d’aquesta enquesta de les llars, la

mitjana dels ingressos és de 975 euros mensuals per persona equivalent, de manera que el llindar de pobresa estaria en 585 euros. Un 9,9% de les llars d’Andorra estarien en risc de pobresa monetària (ingressos per persona equivalent inferiors a 585 euros al mes). En aquest treball també es calculen els percentatges que es poden considerar en risc de pobresa per a cadascuna de les tipologies de llar (llars unipersonals, parelles sense fills, parelles amb fills, llars monoparentals i altres tipus de llars). • Càritas Andorra va publicar un estudi l’any 2010 amb la finalitat de fer un diagnòstic sobre la situació social d’Andorra, i va analitzar el fenomen de la vulnerabilitat social a partir del complex dicotòmic inclusió-exclusió. Pel que fa a la integració i a la vulnerabilitat social es presenta una doble anàlisi, en funció de les llars o de les persones. Pel que fa a les llars, el 82,8% estan en situació d’integració social. Del 17,2% restant, l’11,5% està en situació de vulnerabilitat relativa i el 5,7%, de vulnerabilitat severa. D’altra banda, quan prenem en consideració les persones, s’observa que el 82,7% està en situació d’integració social, mentre que hi ha un 10,7% de persones en situació de vulnerabilitat relativa i un 6,6% en vulnerabilitat severa. • Aquell mateix any, el CRES va fer una enquesta per a l’observatori de pobresa i vulnerabilitat, a partir de l’enquesta de l’Eurobaròmetre sobre pobresa i exclusió social. Es buscava quantificar quina percepció tenia la població andorrana d’aquests fenòmens. És a dir, a diferència dels estudis que s’han esmentat anteriorment, en els quals s’analitzen indicadors objectius, en aquest cas es tracta d’un enfocament subjectiu sobre la pobresa i l’exclusió social. Un 27% de la població enquestada afirma que la seva llar arriba a final de mes molt fàcilment o fàcilment, un 57% de la mostra diu que arriba a final de mes relativament fàcilment o que hi arriba amb alguna dificultat i, finalment, un 16% de la mostra poblacional manifesta que hi arriba amb dificultats o amb moltes dificultats. • L’any 2011, el Departament d’Estadística va elaborar un estudi per establir l’indicador de referència per als ajuts socials i poder analitzar l’estat de la pobresa relativa a Andorra. L’objectiu era calcular un llindar de referència per determinar l’accés als ajuts socials a Andorra. En l’estudi s’opta per mesurar la pobresa a partir de dades sobre la despesa de les llars, de les quals en resulta que un individu amb una despesa inferior al 60% de la mediana es considera en risc de pobresa, els qui tenen una despesa del 50% de la mediana estan en situació de pobresa

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

relativa, i si és inferior al 40% es consideren en situació de pobresa severa. Atesos els inconvenients que presenta la mesura (per exemple el fet que de l’enllumenat d’una habitació en poden gaudir tant un com quatre individus), l’estudi fa servir l’escala d’equivalència Òxford que atorga el coeficient 1 al primer membre de la llar, el 0,7 a la resta d’adults i el 0,5 als infants. Així, la mediana de despesa anual a Andorra és de 20.174 euros per persona equivalent l’any 2009, i s’estableixen les línies de pobresa següents: - Risc de pobresa: llars amb una despesa per unitat de consum equivalent a menys del 60% de la despesa mediana (12.104 euros); representa un 12,21% de la població. - Pobresa relativa: llars amb una despesa inferior al 50% de la despesa mediana (10.087 euros); representa un 6,75% de la població. - Pobresa severa: llars amb una despesa inferior al 40% de la mediana (8.070 euros); representa un 1,64% de la població. • Destaca també l’enquesta per a l’Observatori del Centre de Recerca Sociològica elaborada durant el segon semestre de 2012, en què es demanava, entre altres qüestions, quins aspectes calia millorar a Andorra. El 40% dels enquestats deien que un dels aspectes que calia millorar era la falta de feina. D’aquests destaquen els portuguesos (60%), seguits dels espanyols (43%), els andorrans (35%) i, finalment, els francesos i altres nacionalitats, amb un 26% i un 23%, respectivament.

3. Aproximació als conceptes de pobresa i d’exclusió social Enfront de la pobresa, que fa referència a una dimensió de caràcter econòmic i que afecta principalment els individus, el concepte d’exclusió és entès com un procés que afecta més els col·lectius que els individus i, a més, té un caràcter multidimensional. Així, tot i que la dimensió de la pobresa se situa en la carència monetària o l’absència d’ingressos, existeixen factors o elements que en modulen l’impacte i que poden derivar en situacions de menys a més risc, que poden abocar l’individu a situacions d’exclusió social. La noció de pobresa no ens permet copsar adequadament molts fenòmens socials que no es poden explicar simplement

en termes de carència de recursos econòmics. Per aquesta raó, fem servir un concepte més global i flexible, que és el d’exclusió social. La manca de recursos econòmics continua sent un factor important per a l’anàlisi de les desigualtats socials, però no és l’únic. Per tant, hem anat més enllà sense deixar de tenir present aquest factor, que fa sinergies amb altres aspectes: l’atur, la precarietat, la discapacitat, l’edat, la carència de drets socials, la malaltia, la manca de xarxa social, etc., i té com a resultat que la persona entri en un carreró de difícil sortida. El nivell d’ingressos es continua fixant com un indicador i és útil per explicar i mesurar la pobresa, però l’estudi de la pobresa a la nostra societat ja no es limita a l’estudi de les desigualtats econòmiques, sinó que és un concepte polièdric; s’han anat ampliant els marges d’estudi per explicar aquests nous desequilibris que es relacionen amb processos d’exclusió social, ja que la complexitat del fenomen requereix diverses estratègies per poder apropar-nos a la seva realitat (Subirats, 2004). Aquesta concepció de la pobresa incorpora més variables per donar-li una explicació més àmplia, i això fa que es pugui anar més enllà dels factors merament monetaris. Es pot considerar la pobresa com un fenomen objectivament quantificable (quantes persones viuen amb mancances econòmiques o materials a partir d’un indicador objectiu

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

com els ingressos o la despesa) o basat en la percepció subjectiva (quantes persones senten que viuen una situació de mancança). Segons el barem o la referència utilitzats per establir els llindars de pobresa es pot distingir entre pobresa absoluta i pobresa relativa. No obstant això, el seu caràcter abstracte en fa un fenomen difícilment definible i mesurable i que inclou moltes accepcions.

• Zona d’integració, seguretat o estabilitat: és la situació ideal de la població amb feina i protecció social, assegurada amb un sòlid vincle familiar i de veïnat. Castel adverteix que tot i que en aquest grup hi poden haver grans desigualtats socials, problemes psicològics o d’altres, no representen una pertorbació per a les persones incloses en aquesta situació.

Pel que fa al terme «exclusió social», s’utilitza per referir-se a les persones que, d’alguna manera, es troben fora de les oportunitats vitals que defineixen una ciutadania plena en la nostra societat. Un dels autors que ha comparat els dos conceptes és Tezanos (1998). El concepte d’exclusió matisa el concepte de pobresa. Del primer en destaca la multidimensionalitat, ja que té més d’una causa i pot afectar més d’un àmbit, mentre que el concepte de pobresa es restringeix únicament a l’àmbit dels ingressos i per estudiar-lo s’utilitza únicament la variable econòmica. El concepte d’exclusió és més ampli i, a més de considerar les desigualtats (distància entre els membres d’una societat) i la privació en l’esfera econòmica (pobresa monetària), també inclou altres situacions de mancança que configuren noves formes de desigualtat social.

• Zona de vulnerabilitat, precarietat o inestabilitat: es caracteritza per la seva fragilitat, la inseguretat de les relacions laborals o la precarietat en l’àmbit del treball (treball intermitent, atur). També s’observen mancances en el suport familiar i social.

Raya (2006) i Subirats (2004) també fan una caracterització de l’exclusió com un fenomen dinàmic i multidimensional. En els estudis de Subirats, la persona queda integrada en tres eixos bàsics: el mercat, la família i la redistribució, i s’assenyala a quines dimensions fan referència: econòmica, laboral, formativa, sanitària, residencial, relacional i participativa. L’exclusió no afecta només determinades persones o col·lectius marginals, sinó que pot afectar persones o grups en funció de la seva exposició a dinàmiques concretes, és a dir, una persona pot passar de tenir una feina a estar a l’atur; pot estar preparada per treballar, però quedar fora del mercat laboral perquè la seva formació ja no és l’adequada per ocupar el mateix lloc de treball que ocupava (avenços tecnològics, habilitats, destreses, manca de xarxa relacional...). En aquesta línia, la ubicació dels individus o col·lectius pot estar determinada per la intensitat de l’acumulació de desavantatges. Destaca l’aproximació feta per Castel (Tezanos, 1998), que parla de tres espais socials diferenciats que sorgeixen dels eixos integració-exclusió laboral i familiar. La seva proposta consisteix a reflectir una imatge espacial en què es perfilen tres zones socials en les quals es distribueixen els riscos d’exclusió social de manera desigual:

• Zona de marginació o exclusió: es caracteritza per l’absència de feina, la manca de protecció social i l’aïllament social. Aquest grup pateix les formes més extremes de la pobresa, no té accés a les normes d’entrada a la participació social. En aquest espai, la persona és incapaç de sortir sola d’aquesta situació. Cal entendre el concepte d’exclusió social a partir dels canvis produïts en les societats avançades, que han generat noves situacions de vulnerabilitat en persones o grups que tradicionalment tenien bones condicions de vida o que tenien una posició social segura gràcies als seus estudis o al seu lloc de treball. També s’obren noves dinàmiques d’exclusió arran de l’allargament dels cicles vitals, les situacions de dependència en edats avançades i els grans moviments migratoris, que generen situacions de precarietat en les condicions de ciutadania. En aquest context, l’exclusió social no sempre deriva de la manca de recursos econòmics (tot i que és cert que les persones en situació de pobresa tenen més possibilitats de patir desvinculació social o dèficits de ciutadania que les persones que tenen una bona situació econòmica), sinó que aquest concepte serveix per definir un conjunt de situacions de carències econòmiques, relacionals, culturals, administratives, etc., que es produeixen en les nostres societats.

4. Metodologia En aquest estudi es presenta l’exclusió social com un aspecte multidimensional en què el repte més important és determinar quins, com i de què estan exclosos determinats col·lec-

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

tius de població. La revisió teòrica (que s’ha dut a terme durant la primera fase de la investigació) ha deixat clar que una persona pot quedar exclosa d’un o més aspectes de la vida social, econòmica, educativa..., per la qual cosa són molts els factors que poden ser analitzats. S’han analitzat diferents indicadors que ens poden aportar informació per situar el fenomen de la pobresa i l’exclusió social en la crisi econòmica actual: disminució del percentatge d’assalariats a la CASS, indicadors de l’activitat econòmica, indicadors de consum, demandes d’ajuda per part de les famílies a Càritas o als serveis socials del Govern, etc. En aquest sentit, s’han explorat dades que il·lustren de forma quantitativa el fenomen, tot i que aquest recull ha tingut un caràcter selectiu amb la finalitat de contextualitzar el fenomen. La nostra anàlisi, doncs, s’ha centrat en diversos àmbits. Els que hem triat per a aquest estudi mostren la complexitat del fenomen de l’exclusió social i posen en relleu una xarxa d’interaccions en les quals es manifesten carències, fet que pot concloure en situacions d’exclusió social, entenent que una persona pot quedar exclosa d’un o més aspectes de la vida social, econòmica, educativa, etc. Per aquest motiu, es poden analitzar molts factors. En aquest sentit, la nostra recerca s’emmarca en la perspectiva d’anàlisi qualitativa (Vallès, 2000), que ens permet transcendir la mera descripció dels fets i abastar també la seva significació, copsar les estratègies, vivències i comportaments diversos dels qui tenen algun grau de pobresa i d’exclusió social. D’aquesta manera s’assoleix un nivell més alt de profunditat discursiva. S’ha treballat a partir de dues tècniques. D’una banda, l’entrevista semiestructurada adreçada a professionals que treballen en els àmbits de suport social (treballadors socials, Càritas, etc.). Aquesta tècnica ha permès obtenir informació d’una conversa professional; la persona entrevistada transmet oralment a l’entrevistador la seva visió personal de la situació estudiada. Amb l’anàlisi d’aquestes entrevistes a informants clau hem obtingut una primera immersió comprensiva a la realitat de l’exclusió social a Andorra. La importància d’aquestes entrevistes és fonamental per tenir una primera «fotografia» de la realitat social que pretenem observar. Una altra fase ha consistit en la investigació amb relats de vida2 de persones immerses en dinàmiques de pobresa i d’exclusió social. Aquesta tècnica ens ha aportat informació sobre com impacta la crisi en aquests col·lectius amb menys recursos per

afrontar-la i com s’han anat produint els seus processos d’empobriment. L’objectiu dels relats de vida ha estat aprofundir en les situacions de vulnerabilitat i d’exclusió social i ens han permès treballar en els aspectes següents: com s’inicia l’empobriment, els riscos als quals s’enfronten aquests individus, la manera de viure el seu dia a dia, les xarxes d’ajuda social amb què compten i la demanda de recursos.

5. Els processos d’exclusió social L’anàlisi dels relats de vida s’ha fet tenint en compte aspectes com la vida quotidiana dels individus: com és el seu dia a dia, des que es lleven fins que se’n van a dormir. Així doncs, s’ha buscat copsar quines activitats fan al llarg del dia, amb qui parlen, si van a comprar... A més, s’han tingut en compte els orígens i el moment d’inflexió i s’ha recollit informació sobre els punts clau en la vida dels individus que els han portat a determinades situacions desavantatjoses i problemàtiques i que han estat el motiu que estiguin en la situació actual, és a dir, successos importants en les seves vides que d’alguna manera han desembocat en un canvi que els ha conduït a situacions de vulnerabilitat o d’exclusió social. També s’ha intentat recollir informació sobre les diverses estratègies que tenen els individus per afrontar situacions de vulnerabilitat i exclusió social, a més dels recursos materials o no materials que fan servir. L’anàlisi dels relats de vida de les persones entrevistades ens ha permès apropar-nos a l’impacte que ha tingut la crisi econòmica en els individus i en les llars. Les xarxes de suport social tenen importància en la societat, especialment per a aquells individus en risc de pobresa, ja que poden millorar les seves condicions objectives i subjectives en proporcionar-los suport tant material com emocional. Tot i la importància de les relacions familiars en els processos d’exclusió social, cal destacar el problema de les persones i els col·lectius que estan sols al país o que no mantenen una relació extensa amb els seus familiars. Alguns entrevistats manifesten que poden comptar amb ajuda d’algun familiar, però es mostren força reticents a demanar-la, o bé perquè coneixen la situació dels seus familiars, que generalment és econòmicament dolenta, cosa que els impedeix demanar-los ajuda sempre que ho necessiten, o bé perquè prefereixen evitar aquest tipus de situacions i no haver de recórrer a la família. Tot i així, quan apareixen dificultats la família representa un recurs que pot arribar a amortir situacions crítiques.

2. Consisteixen a fer parlar la persona sobre aspectes biogràfics, però sense un ànim exhaustiu d’estudiar tota la seva vida, sinó només aspectes parcials. D’aquesta manera s’ha focalitzat l’entrevista en el seu relat de vida laboral (és a dir, aspectes relacionats amb la seva trajectòria laboral, com ara quan s’inicia i fins al moment actual), o bé posant atenció en alguns aspectes crítics de la seva trajectòria.

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

domèstic i familiar no remunerat, etc., i constitueix una de les dimensions més importants en l’estudi dels processos de pobresa, perquè és una de les fonts d’integració social. El treball permet a l’individu i a les famílies, entre altres formes d’integració social, procurar-se unes condicions de vida dignes, ja que sovint permet accedir als recursos que no estan universalitzats. Aquest escenari de crisi es manifesta en els relats dels entrevistats, que han vist incrementats els obstacles per accedir al mercat de treball. En molts casos l’edat és un factor estigmatitzant amb què s’han trobat alguns entrevistats a l’hora de tornar a trobar feina. La baixa qualificació s’afegeix sovint al problema i l’agreuja. Aquest factor, tot i no fer sinergia desfavorable amb l’edat, també afecta el col·lectiu de joves amb dificultats per trobar feina si no tenen una qualificació mínimament adequada al que el mercat laboral andorrà exigeix. En molts casos, l’abandonament dels estudis és fruit de la falta d’ingressos econòmics a la llar, i per això molts entrevistats comencen a treballar per ajudar a la família. Els individus provinents de famílies amb ingressos més baixos generalment afronten més desavantatges per assolir capital humà. Tenen menys possibilitats de romandre en el sistema educatiu i, si no apareixen elements que puguin pal·liar aquesta desigualtat d’origen, tindran més problemes i menys oportunitats quan arribin a l’edat adulta. La conflictivitat i la mala relació són factors que provoquen que algunes persones no puguin comptar amb l’ajuda dels seus familiars. El consum de determinades substàncies també és un factor que pot generar risc de vulnerabilitat o exclusió si s’acaba traduint en una addicció en la qual es veuen afectats alguns elements de l’entorn de l’individu, com ara la família i la feina. Cal assenyalar, però, que el sol fet de consumir no implica necessàriament que la persona s’hagi de veure abocada a situacions de vulnerabilitat o exclusió social. Un altre factor és la llunyania dels familiars, la separació d’un entorn que havia estat protector de molts dels entrevistats i amb el qual ara gairebé no poden comptar, ja que la xarxa que han creat al país sovint és reduïda i feble. La família com a font d’ajuda, doncs, depèn moltes vegades de la seva ràpida disposició i de la capacitat que tingui per donar resposta a determinades situacions. Entre aquests dos factors, però, s’ha de tenir en compte que aquestes xarxes també s’han vist sobrepassades. L’àmbit laboral és un dels principals factors que poden generar situacions de pobresa, tant per les dificultats d’accés al mercat laboral com per les condicions de treball: desocupació, subocupació, treball no qualificat o precari, treball

L’atur porta a les persones que el pateixen alhora un sentiment d’inferioritat i una clara pèrdua d’autoestima, en sentir-se privades de determinades actuacions, hàbits o quotidianitats en les quals havien pres part i que ara no poden fer per manca d’ingressos. L’atur és viscut de manera diferent en funció del valor que atorguen les persones a la feina i el que representa per a elles. Entre els entrevistats hi ha qui veu la feina com un mitjà de vida (quelcom amb caire instrumental), com a generadora d’autoestima, satisfacció i realització, com a font d’identitat, d’utilitat entre les persones i de connexió social, i com a estructuradora del temps i la vida quotidiana. La pèrdua del lloc de treball implica una davallada del concepte que té l’individu d’ell mateix i del seu reconeixement; estar ocupat és fonamental perquè permet estar en moviment, ser actiu i sentir-se valorat pel conjunt de la societat. Per englobar el fenomen de l’exclusió social, però, no ens podem basar únicament en els seus efectes, sinó que també n’hem de buscar les causes; no ens podem basar únicament en l’àmbit econòmic o laboral, sinó que cal posar èmfasi en aquesta complexa xarxa d’interaccions que es produeix en els diferents àmbits socials.

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

La pèrdua de relació amb el mercat de treball, juntament amb la pèrdua o la reducció d’ingressos fan que es comencin a configurar determinades dificultats en l’accés a béns i serveis o a l’hora d’afrontar pagaments, sobretot el lloguer de la llar o les factures de subministraments bàsics. Quan disminueixen els ingressos, una de les primeres mesures que s’adopten és intentar pal·liar la situació amb els estalvis de què es disposa. El problema arriba quan aquesta situació s’allarga i s’esgoten els estalvis. Això porta alguns entrevistats a recórrer a l’ajuda de familiars o a les ajudes socials. En alguns casos, la situació de la xarxa relacional pot proporcionar ajuda econòmica suficient per contenir les despeses. En d’altres, però, quan aquesta xarxa és insuficient o no té tampoc la capacitat econòmica per proporcionar ajuda, es comencen a acumular deutes que s’aniran fent cada cop menys assumibles, sobretot quan les persones estan soles i la situació es fa crònica. Un dels col·lectius amb més problemes en l’àmbit laboral és el de les famílies amb un o tots els membres en edat activa a l’atur i amb greus dificultats per fer front a les despeses. Això fa que apareguin nous perfils de persones que han de recórrer als serveis socials o a altres entitats, vistes les condicions actuals del mercat laboral i els períodes llargs sense feina. Molts d’aquests individus, que abans de la crisi vivien en una situació força benestant, tenen un cert desconeixe-

ment de les ajudes de què podrien disposar per solucionar alguns problemes, sobretot perquè la seva situació és sobtada i totalment inesperada. El fet de tenir ingressos poc estables o insuficients per cobrir les despeses o per cobrir determinades necessitats fa que molts dels entrevistats comencin a fer servir mesures per fer-hi front. Es busquen alternatives per obtenir formes de consum que impliquin menys despesa o noves maneres d’obtenir ingressos per millorar la situació. Es posa de manifest en la majoria dels relats l’ajustament que es fa de les despeses com a resultat de la crisi. Això ha fet que s’agreugin i s’incrementin determinades privacions. Es comença reduint despeses en articles com roba, menjar i temps d’oci i adquirint productes de consum bàsics (marques blanques, priorització de les ofertes, etc.). Algunes de les respostes que donen els individus o les llars, quant a regulació de la despesa, apunten a una disminució de productes com ara la carn o el peix i a l’augment de productes com ara l’arròs o la pasta. En aquest àmbit es consideren factors com les dificultats d’accés a l’habitatge per l’elevat cost i la manca d’habitatge propi. Així, la problemàtica de l’habitatge es relaciona sovint amb els problemes econòmics que dificulten o impedeixen l’accés o fins i tot el manteniment del cost que representa la llar. Per afrontar les dificultats econòmiques apuntades anteriorment, es busquen també estratègies orientades a evitar trencar amb el mercat laboral. Sovint es fan feines puntuals, que solen durar un període de temps més aviat curt i que, tot i no propiciar les mateixes condicions que el treball normalitzat, són l’única via que els queda per tenir alguns ingressos. Aquestes feines puntuals i temporals es fan per estricta necessitat, per pal·liar situacions econòmiques a la llar i evitar l’atur. La por de continuar sense feina durant molt més temps fa que, a mesura que el fenomen s’allarga, es tendeixi a acceptar aquests tipus de feina. I, tot i que determinades situacions han pogut reduir la capacitat de suport de moltes llars, aquesta continua sent una estratègia per amortir situacions més difícils. Aquesta xarxa informal continua donant un suport fonamental, tant econòmic, com emocional i residencial, com passa en els casos en què hi ha hagut un retorn a la llar d’origen. Això implica que hi ha una intenció i un esforç per desenvolupar mecanismes i estratègies per part de moltes famílies que procuren veure reduïdes les seves dificultats.

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

Una altra dificultat és la capacitat de gestió de molts individus i famílies. Tot i que es plantegen estratègies, és clar que aquestes depenen de l’actitud de la persona i de les seves habilitats per poder desenvolupar-les. Una recomanació en aquest sentit és que des de les administracions i altres entitats es fomenti el treball comunitari, tant en l’acompanyament com en la potenciació, per exemple, de tallers que ajudin a tenir una actitud de gestió positiva que pugui ajudar les famílies i els individus a generar aquestes estratègies per resituar-se de la millor manera possible a les seves circumstàncies actuals. En el cas de les famílies nuclears, però, el fet de no haver hagut de plantejar-se una determinada gestió econòmica davant de situacions que no han estat previstes fa que, quan apareixen situacions sobtades en les quals hi ha una davallada dels ingressos, sigui més complicat ajustar-se a la nova condició i reestructurar una bona gestió dels ingressos.

6. Conclusions Aquest estudi és una aproximació a la realitat del fenomen de l’exclusió social. Els eixos centrals no han estat quantificar ni perfils ni tipologies, ja que es tracta d’un estudi qualitatiu, per tant, el que sí que hem volgut veure és en quins àmbits es concentren més dificultats i com es gestionen aquestes dificultats en termes d’estratègia. Dins de l’anàlisi destaca que hi ha uns àmbits en què es desencadenen punts de canvi en la trajectòria de l’individu que fan que es mogui dins l’espai social i altres que no generen tants punts d’inflexió però en els quals sí que hi ha factors de risc. Per tant, podem dir que hi ha perfils de risc molt heterogenis si partim alhora del fet que l’exclusió és un procés i que el nou context social pot haver-se traduït en l’aparició de nous factors de risc que modifiquen els perfils, els límits i les dinàmiques de la vulnerabilitat i l’exclusió social. L’exclusió afecta sobretot les persones que estan a l’atur, ja que, com s’ha vist en l’anàlisi dels resultats, la falta de treball no afecta només la disminució dels ingressos, sinó que també limita les relacions, com ara les que s’estableixen amb els companys de feina. L’individu comença a mostrar diferents simptomatologies negatives en sentir-se «fora» d’un espai generador d’inclusió, com ara culpabilitat, sensació de sentir-se poc útil, distorsió del temps, nervis i angoixa. Aquest problema s’incrementa quan els períodes d’atur superen l’any.

En aquests casos, la capacitat de l’individu per tornar-se a incorporar al mercat es fa encara més dificultosa, ja que els sentiments d’angoixa per la pèrdua del treball també s’han perllongat en el temps; a més, s’hi han afegit sentiments de frustració en veure que durant aquest període no s’ha pogut trobar cap feina remunerada. Això s’agreuja en les persones més grans de cinquanta anys i amb una baixa qualificació, ja que és més difícil que les contractin, i han viscut de primera mà com la seva edat ha estat un handicap en el moment de reincorporar-se al mercat laboral. Pel que fa a l’emergència de nous col·lectius, podem dir que es mantenen les tipologies més tradicionals, però apareixen casos que s’associen a la pèrdua sobtada de treball i a la manca o l’escassetat de suport relacional. Es tracta de persones que gaudien d’un determinat nivell de vida i que, inesperadament, pateixen canvis laborals i econòmics que els impedeixen continuar tenint la mateixa qualitat o ritme de vida. A aquesta pèrdua de feina s’afegeix en molts casos la dificultat de tornar-ne a trobar, sobretot per l’edat i per la falta de qualificació, que es converteixen en els principals impediments a l’hora de reinserir-se en el mercat laboral. Així s’observa una trajectòria de persones que gaudien d’estabilitat relacional, econòmica i laboral i que, com a resultat d’un trencament en l’esfera laboral, han iniciat una mobilitat social descendent que s’ha anat fent més complexa a mesura que s’ha produït una acumulació de desavantatges, resultat de l’emergència de problemes en altres àmbits. Com a resultat, apareix també un perfil de persones que mai no havien entrat en contacte amb la xarxa social i moltes altres que comencen a plantejar-se el fet d’entrar en el circuit d’ajudes. Les estratègies desplegades per pal·liar situacions relacionades amb la falta o la davallada d’ingressos són diverses. Destaquen estratègies com acceptar qualsevol feina, treballar per hores, augmentar els ingressos a través de treballs puntuals o utilitzar canals d’inserció laboral com ara el servei d’ocupació. Sorgeixen, doncs, estratègies derivades de la necessitat de generar ingressos i evitar les situacions d’atur. Cal dir, però, que aquestes estratègies solen anar acompanyades de sentiments reticents, ja que els entrevistats manifesten que és l’única via de què disposen per tenir ingressos i que saben que aquestes estratègies no es transformen en una millora real de les seves circumstàncies. Quant a les estratègies de contenció i gestió de les despeses, per tal de cobrir les necessitats més bàsiques s’observen principalment mesures i decisions com pospo-

Exclusió social a Andorra: aproximació des d’una metodologia qualitativa

sar el pagament després de prioritzar les despeses, recórrer als estalvis (si se’n tenen i mentre duren), fer canvis en la dieta (prioritzant ofertes i marques blanques), reduir les despeses en visites a metges i especialistes, suprimir o reduir les vacances i les activitats extraescolars de menors... Amb l’estudi s’ha posat de manifest la importància del temps que es viu en una determinada situació i, per tant, el seu efecte negatiu sobre els processos de risc d’exclusió. La durada d’una situació amb alguna dificultat provoca una acumulació de desavantatges que desemboquen en un empitjorament de la situació que propicia el descens en l’espai social. Així doncs, és important la durada d’una situació amb dificultats, que s’anirà fent més greu en la mesura que la persona no desenvolupi estratègies de contenció, i per tant, afegeixi a la seva situació més desavantatges socials.

Cal tenir en compte, doncs, que es tracta d’un procés que va d’una situació estable a una altra de vulnerabilitat que pot derivar en exclusió social. La primera fase és més fàcil poder-la revertir i evitar la mobilitat social descendent. En el punt en què molts mecanismes d’integració en els diferents àmbits es comencen a trencar, la mobilitat social ascendent es fa molt més complexa, i més difícilment es podran generar estratègies que puguin amortir les situacions més crítiques. Per acabar, creiem que per tenir un coneixement més ampli de la realitat cal també avançar en les dimensions o factors de l’exclusió social per tal d’ampliar els indicadors, ja que pot ser molt interessant seguir analitzant les interaccions entre els diferents àmbits, en especial aquells en què es produeixen situacions de mobilitat social descendent.

BIBLIOGRAFIA • ARRIAGADA, Irma (2005). «Dimensiones de la pobreza y políticas desde una perspectiva de género». Revista de la CEPAL, núm. 85, p. 101-113. • AYLLÓN, Sara; MERCADER, Magda; RAMOS, Xavier (2004). «Caracterización de la privación y de la pobreza en Cataluña». Revista de Economía Aplicada, núm. 44, p. 39-77. <http://ddd.uab.cat/pub/estudis/2006/hdl_2072_2111/wpdea0410.pdf> • BANCO INTERNACIONAL DE RECONSTRUCCIÓN Y FOMENTO / BANCO MUNDIAL (2010). Perspectivas económicas mundiales 2010: crisis, finanzas y crecimiento. <http://econ.worldbank.org/WBSITE/EXTERNAL/EXTDEC/EXTDECPROSPECTS/0,,contentMDK:23098374~pagePK:64165401~piPK:64165026~theSitePK:476883,00.html> • Centre de Recerca Sociològica. Observatori de pobresa i exclusió social (2010). • EDIS, EQUIPO DE INVESTIGACIÓN SOCIOLÓGICA (2002). Andorra. Diagnòstic social 2001. Andorra: Càritas Andorrana. • EDIS, EQUIPO DE INVESTIGACIÓN SOCIOLÓGICA (2011). Andorra. Diagnòstic social 2010. Andorra: Càritas Andorrana. • EUROSTAT (2007). Comparative EU statistics on Income and Living Conditions: Issues and Challenges. Collection Methodologies and working papers. European communities. <epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_OFFPUB/KS-RA-07-007/EN/KS-RA-07007-EN> [Consulta: abril 2012] • GARCÍA SERRANO, Carlos; MALO, Miguel Ángel (1996). «El comportamiento económico de los excluidos: un modelo para la política social». A: Pobreza, necesidad y discriminación. Madrid: Fundación Argentaria, p. 137-159. • GUTIÉRREZ, Alicia B. (2007). «Herramientas teórico-metodológicas de un análisis relacional para los estudios de pobreza». Ciencia, docencia y tecnología, vol. XVIII, núm. 35, p. 15-33. • Indicador de referència per als ajuts socials i anàlisi de l’estat de la pobresa relativa a Andorra (2011). Andorra: Govern d’Andorra. Departament d’Estadística. • LA PARRA, Daniel; TORTOSA, José María (2002). «Procesos de exclusión social: redes que dan protección e inclusiones desiguales». Revista del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, núm. 35, p. 55-65. • RAYA, Esther (2006). Indicadores de exclusión social. Una aproximación al estudio aplicado de la exclusión. Bilbao: Universidad del País Vasco. • SUBIRATS, Joan (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social, un análisis de la realidad española y europea. Barcelona: Fundación “la Caixa” (Colección de Estudios Sociales; 16). • TEZANOS, J. F. (1998). «Tendencias de dualización y exclusión social en las sociedades avanzadas. Un marco para el análisis». Textos de Sociología, núm. 4. Madrid: UNED. Departamento de Sociología II.

Agenda

Research Association

Per a més informació http://www.isepst.org

Per a més informació

http://www.atiner.gr

Latinoamericana de Sociología Per a més informació http://www.sociologia-alas.org

http://www.atiner.gr

9 IWAHS 2014 - International Workshop on Arts, Humanities and Social Sciences

Lloc Costa Rica Data setembre 2015 Organitza Asociación

Lloc Athens, Grecia Data 4-7 de maig 2015 Organitza Atiner Per a més informació

12 CONGRESO DE LA ASOCIACIÓN LATINOAMERICANA DE SOCIOLOGÍA (ALAS)

XXX

1-2 d’abril 2015

Organitza Atiner Per a més informació

http://europeansociology.org

Lloc Athens, Grecia Data 30-31 de març 2015

Annual International Conference on Sociology

Sociological Association

Annual International Conference on Mediterranean Studies

3 Lloc Prague, Czech Republic Data 25-28 d’agost 2015 Organitza European

ESA CONFERENCE 2015

Lloc Osaka, Japón Data 5-7 de març 2015 Organitza Asia-Pacific Education &

http://www.hkiceps.org

International Symposium on Education, Psychology, Society and Tourism

Lloc Hong Kong, Hong Kong Data 29-31 de desembre 2014 Organitza Higher Education Forum Per a més informació

Hong Kong International Conference on Education, Psychology and Society

AGENDA 2015

Lloc Antalya, Turquía Data 25-26 d’octubre 2015 Organitza Scientific Cooperations Per a més informació http://www.conferensum.com

PUBLICACIONS

DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012. CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies