Revista Ciutadans 14

ciutadans 2017· núm 14

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

Operació Antropoide.

Objetiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de maig de 1942)

L’Abstenció a Andorra

La lactància materna: una mirada històrica/ antropològica

2

Continguts

3

Editorial

4

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

10

L’Abstenció a Andorra

22

Operació Antropoide . Objetiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de maig de 1942)

Models protectors davant la ideació suïcida

30

38

Comunicació i ús de WhatsApp en el marc d’una biblioteca jurídica especialitzada

Ciutadants Revista anual 2017 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. Ingrid Blanc, Joan Micó, Mentxell Moya, Núria Segués, Vicente Zapata, David Almeida, Matheus Fernández, Oscar Aldomá.

Correcció lingüística: Acadèmia Masegosa

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. President: Eric Jover · Director: Jordi Guillamet.

Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez, Meritxell Moya i Vicente Zapata · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans.

Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

3

EDITORIAL A finals de l’any 2012 es va posar en marxa la recerca i recopilació de dades per elaborar l’Observatori de la Infància, un conjunt d’indicadors de benestar infantil. Aquest treball parteix de la iniciativa del Comitè Nacional d’UNICEF a Andorra i ha estat finançat per la Fundació de la Banca Privada fins l’any 2015, i a partir de l’any 2016 directament pel Comitè Nacional de l’UNICEF. El model que es va utilitzar com a referència va ser el sistema d’Indicadors de Benestar Infantil d’Espanya d’UNICEF 1, que des del CRES hem anat modificant perquè s’adapti millor a les característiques del nostre país. S’ha de tenir en compte que des d’UNICEF (tan des de la seu central com de tots els comitès nacionals), és dóna molta importància a la investigació social per avaluar la situació dels infants. La gran diversitat de situacions derivades de les característiques socioeconòmiques de cada país, fan que els indicadors no puguin ser iguals en les diferents parts del món. En aquest sentit, UNICEF, a partir del seu centre d’estudis, el Centre d’investigació Innocenti, ha dedicat molts esforços per crear indicadors adaptats a l’anàlisi de la situació de la infància tant als països amb més necessitats com també als països més benestants.

Aquests anàlisis són fonamentals per poder establir prioritats de cara al fet que les accions, tant públiques com privades, siguin el més efectives possibles per millorar la situació dels infants a cada societat.

Per tal de construir aquests indicadors, des del CRES, s’han recopilat les dades disponibles sobre la població infantil d’Andorra provinents de diverses fonts (dades d’organismes oficials, estadístiques de població, estadístiques d’educació, enquestes, etc.) o s’han elaborat a partir d’estudis propis. En els casos en què no s’han pogut obtenir els indicadors proposats, s’han substituït per dades similars que proporcionen informació sobre el mateix àmbit d’estudi.

Actualment es disposa d’informació de 51 indicadors de benestar infantil, tot i que en alguns casos hi ha una manca d’actualització de les dades perquè no es troba disponible informació més recent (una de les conclusions més importants de l’estudi és poder obtenir informació més actualitzada i de manera periòdica, encara que en aquests anys de funcionament de l’observatori cada cop hi ha més informació actualitzada). Aquests indicadors es poden dividir en els següents àmbits: evolució de dades demogràfiques, benestar infantil, salut i seguretat, entorn familiar i social, infància vulnerable, estils de vida, i benestar subjectiu dels infants.

Des del 2013, i de manera anual, a més a més, es redacta un informe que vol ser un exercici d’interpretació de tot el treball de recopilació dels indicadors de cada any. En molts casos, per tal de fer una anàlisi més acurada, es complementen els 51 indicadors amb altres dades que donen una perspectiva més àmplia de la situació actual de la infància a Andorra.

1. UNICEF España; Observatorio de la Infancia y la Adolescencia (2010). Propuesta de un sistema de Indicadores sobre bienestar en España. UNICEF España. https://old.unicef.es/sites/www. unicef.es/files/Indicadores_ Bienestar_INF.pdf

Si voleu consultar l’observatori de la infància i els seus informes, ho podeu fer a la pàgina web: http://www.unicef.ad/

4

LA LACTÀNCIA MATERNA: UNA MIRADA HISTÒRICA/ANTROPOLÒGICA

Autora: Ingrid Blanc Gimeno Antropòloga i Col·laboradora de l'A rxiu Etnogràfic

Introducció En aquest article s’analitzaran les diferències i les similituds en les experiències sobre la lactància materna al llarg del temps. S’han viscut importants canvis històrics i socials que han fet modificar la forma de concebre no només la lactància materna, sinó també el significat i el valor atribuït a la maternitat.

La hipòtesi inicial d’aquest treball és que les dones nascudes en la dècada de 1950, eren sovint encoratjades a no donar pit, perquè es tractava d’una pràctica deslegitimada en un entorn individualista amb valors classistes, tecnificats, medicalitzats i mercantilitzats. Les dones van créixer assumint que la lactància era cosa d’altres temps. A la dècada dels 1990 les polítiques al respecte de la lactància materna experimentaven un canvi. Davant l’alarmant descens del nombre de mares lactants anunciada durant la 27a Conferència Mundial de la Salut organitzada per l’OMS el 19741, on es va advertir dels efectes negatius de la lactància artificial2, es va iniciar una promoció governamental per recuperar la lactància materna en els hospitals vigent avui dia3. En l’actualitat es critiquen les creences sobre les quals es fonamentava la lactància artificial que han tingut conseqüències no sempre positives per a la salut. A més, des de la dècada de 1980, l’accés a la informació i als estudis científics permet contrastar dades i decidir de manera més documentada i conscient el tipus de lactància a realitzar. Les dones que han estat mares en la dècada de 2010 tenen una actitud crítica respecte a certs hàbits individualistes de la societat «moderna» en la qual vivim4.

Referència: ANA/FAM 4361 Josep Alsina Martí. Data: [1950-1960]

La lactància materna des d’una perspectiva històrico-antropològica

Serveix per alimentar tant als nens de les classes treballadores com de les aristòcrates. La pràctica de la lactància materna, està relacionada històricament, llavors, a les dones treballadores que al seu torn podien exercir de nodrissa, mestressa de cria, mainadera, dida, etc. a qui les dones aristocràtiques i burgeses5 delegaven per protegir els seus pits per al plaer de les seves parelles. La pràctica de la lactància materna reforçava, en aquesta època i fins a l’edat moderna, la separació entre les classes socials, creant una relació jeràrquica de classe entre les dones. Aquesta diferenciació social era també ètnica/racial i segueix persistint en la mentalitat d’algunes dones grans, fins i tot avui dia. Expressions com «sembles una gitana» o «sembles una negra» poden escoltar-se de boca de les dones de més edat davant les joves que reivindiquen públicament la lactància.

Des del Renaixement atribuïm al pit de les dones dos significats principals. D’una banda, s’atribueix al pit un erotisme i, d’altra banda, una funció nutricional. El pit eròtic és el de les dones aristòcrates. És el pit «no usat», símbol i instrument exclusivament eròtic-sexual. En canvi, el «nutrici» pertany a les mares de la classe treballadora. Aquest és el pit «usat».

Aquests comentaris mostren que va existir una divisió radical tant entre instint i raó i, per descomptat, entre animal i humà. La construcció social de la lactància està en relació entre natura i cultura. Si bé es percep com un fet natural perquè la llet humana és un fluid biogenètic que es produeix a través d’un procés fisiològic universal. És també una pràctica

1 Durant la 27a Conferència Mundial de la Salut es va comunicar: «La lactància natural és el mètode d’alimentació més adequat i convenient per al desenvolupament harmònic de l’infant; Advertint que cada vegada es tendeix més a abandonar aquesta pràctica per influència de diversos factors socioculturals i ambientals».

2 Alguns dels riscos als quals se sotmet el lactant que no és alletat és: un major risc de mortalitat post-neonatal durant el primer any de vida i un major risc de mort sobtada del lactant (Comitè de lactància materna de l’Associació Espanyola de pediatria 2010:10).

3 A Andorra hi ha la «Guia de Maternitat» del SAAS del 2010.

4 Aquesta hipòtesi sorgeix d’un treball etnogràfic previ que s’emmarca en una investigació més àmplia realitzada per al treball de fi de grau en Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona.

5 Durant aquesta època el saber popular creia que durant el període de lactància la mare no podia tenir relacions sexuals perquè es temia que la qualitat de la llet no fos òptima.

5

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

cultural ja que no només requereix incorporar un aprenentatge, sinó que permet simbolitzar i crear vincles socials i de parentiu6 que són diferents depenent del context històric, econòmic i social. Sent així part dels processos d’enculturació entre les generacions.

Com Douglas es refereix a Símbols naturals, el control social sobre les dones s’articula segons la jerarquia sociocultural de la societat: «El cos, com a mitjà d’expressió, està constret per les exigències del sistema social que expressa (...). A un control social fort correspon un control corporal igualment estricte» (1988:97). I afegeix: «Un sistema social complex imposarà formes de conducta que suggereixin que, en la relació entre els éssers humans, a diferència de la relació entre animals, no intervé el cos. Per expressar la jerarquia social s’utilitzaran diferents graus de descorporeïtzació» (Ibid: 97).

Aquestes cites en particular són rellevants per al present anàlisi, que es fonamenta en el fet que el cos de la dona reprodueix els poders i els perills de la societat, que exigeix ocultar els processos fisiològics femenins en funció del nivell socioeconòmic al qual pertany.

6 A partir de l’obra d’Ausona la lactància és compresa «com connexió, participació, comunicació, reciprocitat i vincle de parentiu entre mare i fill/a».

(2013:72) 7 Al segle XIX després de l’auge tecnològic es va instaurar la idea que els metges tenien l’obligació d’ensenyar i educar les dones sobre la maternitat, lactància i criança. Deixant de banda, la saviesa de les dones i la solidaritat femenina.

8 Algunes recomanacions sobre la lactància materna durant els anys 60-70 eren: endarrerir el moment de la primera presa rebutjant el calostre, determinar un temps d’espera entre presa i presa, fixar un temps de durada de la presa i es recomanava barrejar la llet materna amb llet artificial o amb llet de vaca, aigua i suc de taronja. (Ausona, 2013: 117)

A mitjan segle XIX7, la revolució industrial, les idees del Liberalisme i la Il·lustració fonamenten les bases per a un canvi en els mecanismes socials de control i de poder sobre el cos, i particularment sobre la llet materna. Un dels resultats dels avenços tecnològics i de la Industrialització, va ser la creació d’un mercat entorn a la llet infantil. Es va veure reforçada al segle XX després de la invenció de la pasteurització de la llet de vaca que va comportar a consolidar un nou mètode de criança. En aquest context, les mares que volien practicar la lactància materna es trobaven immerses en un ambient desfavorable en el qual l’hegemonia era la lactància artificial.

Aquest nou mètode es va tornar progressivament dominant a Europa a partir de la dècada dels anys 60 i 70. Mitjançant les recomanacions mèdiques associades a la lactància8 va disminuir el nombre de mares lactants, incrementant l’ús del biberó. En certs camps socials el biberó es va convertir en un símbol de modernitat, emancipació i alliberament femení.

Donar el pit va començar a ser considerat antiquat i per a gent pobra. En conseqüència, es van trencar «les relacions i identitats creades durant segles i amb elles el significat cultural de la llet humana» (Soler, 2011:198).

A partir d’una societat de normalització com la nostra, com subratlla Bentham (1989), el poder doctrinal i la biomedicina compleixen una funció disciplinària (actuen sobre el cos) i

una funció reguladora (intervenen en els processos biològics). A través de la norma disciplinària i reguladora entorn al cos femení, es produeixen categoritzacions socials excloents. És a través d’aquests mecanismes que s’articulen el poder disciplinar i la medicina científica occidental hegemònica. En particular, tot allò que estigui fora de la norma, com les dones que donen el pit a demanda i prolongada, es torna motiu de judici, d’exclusió i de rebuig.

Foucault subratlla també el caràcter positiu del poder, que manipula el cos i produeix discursos, sabers, moralitats i veritats vigents en totes les pràctiques socials: «Gran atenció dedicada al cos, al cos que es manipula, al qual es dóna forma, que s’educa, que obeeix, que respon, que es torna hàbil-útil» (1979:140). El poder, i en particular el poder biomèdic, defineix i marca el cos i la sexualitat de les dones-mares. El cos és, al mateix temps, cenyit i coaccionat pels referents culturals. Com explica Douglas (1978) citant Mauss (1936): «No hi ha un tipus de conducta natural. Tota acció porta en si la petjada d’un aprenentatge i molt especialment la conducta sexual que està estretament relacionada amb la moralitat».

La definició i els usos del cos, incloent la sexualitat i la reproducció, són, llavors, una construcció sociocultural.

Des de mitjans del segle XX a Europa es va transformar la forma de concebre el procés de l’abans, durant i després del part. Es va deixar de concebre com a treball de dones i

6

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

llevadores, pertanyent a l’àmbit privat i íntim, per a ser controlat en un hospital, augmentant així el seu grau de medicalització i l’intervencionisme biomèdic en mans dels homes ginecòlegs. Els cossos de les embarassades es van començar a veure com cossos malalts, i el procés de la maternitat va passar a ser observat i tractat com un «trastorn» que requeria una atenció personalitzada9.

Segons la teoria foucaultiana, el poder estableix un discurs de «poder-saber-veritat» que estructura i defineix els comportaments humans a través de l’oposició entre «veritable-normal-sa/racional» i «fals-anormal-malalt/irracional» , per establir l’ordre públic i obtenir el benestar social. L’articulació del poder a través de diverses formes de control, dominació i disciplina dels cossos creen i reprodueixen rols, lleis i normes que regulen les activitats i comportaments humans a través d’alguns dispositius, i, en particular, la repressió de la sexualitat, l’apropiació dels parts, la interferència de tots els cicles vitals femenins i la creació de rols. Els cossos identificats com dones estan avui encara associats culturalment a la idea de la reproducció biològica amb totes les tasques que això comporta. L’intervencionisme biomèdic sobre el cos de les dones embarassades i en el puerperi segueix present en l’actualitat. Com subratlla Aler (2006: 17): «La societat espanyola presenta una de les taxes més altes d’intervencionisme tecnològic, mèdic i hospitalari en l’embaràs, part i criança, per sobre dels marges estimats necessaris per l’OMS».10 En el puerperi, la medicina exerceix un control principalment en la presa de decisions sobre la lactància, ja que són els professionals sanitaris els que decideixen el moment de la primera presa, el nombre de preses durant el dia, l’interval d’aquestes, la introducció o alternança amb la lactància artificial i el moment i la forma d’introduir aliments complementaris o substitutius a la llet materna.

Alhora, seguint les indicacions de l’OMS, els Ministeris de Salut de diversos països europeus, com Andorra, han començat a fer campanyes per promoure la lactància materna en els hospitals. La «cultura» i les pràctiques biomèdiques, llavors, estan canviant. Avui coexisteixen diferents models biomèdics en el camp de la ginecologia-obstètrica, alguns més o menys «intervencionistes». Hi ha diversos hospitals que adopten protocols de part respectat o «naturalitzat».

Encara falten protocols unificats sobre lactància materna, i això és un problema, però sí que es promou la lactància materna, molt més que en el passat11. Pel que fa a la medicalització de la reproducció, els seus efectes no són

sempre només negatius, des del punt de vista de l’autonomia femenina: la introducció massiva de l’anticoncepció i la legalització de l’avortament en molts països occidentals, han portat a la desvinculació de la sexualitat de la reproducció, garantint una major autonomia a les dones i contribuint a modificar les relacions i identitats de gènere. A més, a partir dels moviments feministes, als anys 60, van advocar pel principi d’igualtat entre homes i dones: ja no era possible formar una família basada en una divisió rígida de rols, entre la dona dedicada a la cura de la família i al treball domèstic no remunerat, no reconegut ni valorat socialment i l’home dedicat al treball assalariat fora de la llar. En conseqüència, les dones van entrar en massa a les escoles i universitats, i en el món del treball assalariat. Tots aquests canvis contribueixen a explicar perquè avui la maternitat ja no és considerada, en la nostra societat, l’únic destí o el principal deure social de les dones i perquè en molts països europeus, i sobretot en els països del Sud, com Andorra12, on hi ha escasses polítiques de conciliació família/treball, hi ha hagut un declivi de la natalitat important en les últimes dècades.

Avui dia les dones que defensen i promouen la lactància materna a demanda i prolongada13 a través de fòrums i de grups de suport a la criança conceben la maternitat, la criança i, en concret, la lactància materna com un espai per l’empoderament femení i la transformació social, posant en dubte l’ordre hegemònic socioeconòmic modern i neoliberal, que ha desvinculat l’acte d’alletar de la maternitat. Consideren que les dones tenen dret a dedicar temps i cures als seus fills com els seus fills tenen dret a rebre la cura de les seves mares a través de la lactància prolongada.

9 El procés de patologització i deshumanització dels processos reproductius s’anomena: Violència obstètrica.

10 El nombre de cesàries a Andorra triplica la recomanada per l’OMS. És de 34 per cada 100 parts.

11 Segons les dades elaborades per l’INE i el Ministeri de Sanitat Espanyola durant el període 2011-2012 a les sis setmanes del naixement, un 66,16% s’alimenta amb lactància materna exclusiva i un 27,63% amb lactància artificial. No obstant això, als sis mesos aquests percentatges són oposats amb un 28,53% de lactància materna exclusiva i un 53,05% de lactància artificial.

12 Com es mostra a l’annex A el nombre de naixements a Andorra en el període 2015 -2016 és el 3,99% menor que el període anterior.

Mamand, el grup de suport a la lactància materna d’Andorra

13 La lactància materna «prolongada i a demanda» vol dir que la mare dóna el pit sempre que el seu fill/a ho vulgui i com ho vulgui sense horaris preestablerts. Trencant els models de producció actuals, el consumisme imperant i les nostres nocions hegemòniques sobre la sexualitat, la maternitat i com a «individus».

7

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

14 La criança amb afecció es basa en l’instint matern: d’amor infinit cap a al fill, instint de protecció i sentit de supervivència mamífera. Es tracta d’un discurs essencialista del qual es col·loca en contraposició al discurs de «mare desnaturalitzada»

En els grups de suport mutu de lactància materna critiquen el model de vida dominant, en el qual la producció i el treball assalariat són molt més valorats que la (re)producció i el treball de cura. Aquestes dones valoren la maternitat, parlen de la importància del vincle amb els seus nadons i/o del retorn a les pràctiques de supervivència dels nostres avantpassats. Algunes d’elles es comparen amb la dona de les coves, que protegien i alimentaven amb els seus cossos als seus fills. La majoria es basen en el mètode de criança amb afecció14. En aquesta forma d’entendre la criança per part de les mares pro-lactància, consideren, a més que la participació masculina en la criança és fonamental en els primers anys de vida i la relació pare-fill/a15 és igual d’important que la relació matern filial. En aquest camp, Gutman (1998), una psicopedagoga argentina especialitzada en família, criança i psicologia femenina en el puerperi, ha escrit diversos llibres divulgatius sobre la importància de la lactància materna, que són sovint citats en els grups de suport de la lactància, explica: «la lactància és manifestació pura dels nostres aspectes més terrenals i salvatges que responen a la memòria filogenètica de la nostra espècie» (1998:32). «Donar de mamar és despullar-se de les mentides que ens hem explicat tota la vida sobre qui som o qui hauríem de ser. És estar poderoses, com llobes (...). Molt relacionades amb les mamíferes d’altres espècies en la seva total inclinació cap a la cria» (ibid.:33).

15 L’ésser pare-suport i formar un triangle de la lactància és una cosa que els pares no haurien de deixar passar i és una experiència molt enriquidora i plaent tant a nivell individual, per a tots els seus membres, com a nivell familiar. (La lliga de la Llet Internacional, 2007) 16 L’eco-feminisme és un corrent de pensament del moviment feminista internacional, que sorgeix durant la dècada de 1960 que reivindica la «reconciliació de la Humanitat amb la Natura i la Mare Terra».

17 Segons Massó Guijarro (2015) la nostra societat és «Adult centrista» tant amb els nens com els adults en general.

Horsey, D (2012) <Breastfeedingmoms shock shopping mall busybodies> The Los Angeles Times http://articles.latimes.com/2012/jul/12/nation/la-na-ttbreastfeeding-moms-20120705 [Consulta: 1 d’agost de 2017]

Aquestes dones, que s’inspiren en l’eco-feminisme16 reivindiquen l’associació, positiva, de la dona amb la natura. Les mares pro-lactància defensen el dret que té tota mare i tot nadó17 d’alletar i ser alletat. Exerciten la dimensió política de

la lactància, creant una ruptura en la dicotomia públic-domèstic característica de la societat occidental. Els seus arguments es suporten per les pautes de les Nacions Unides a través de les seves agències UNICEF i l’OMS. No obstant això, algunes dones i mares, que volen practicar una lactància materna prolongada, de vegades, es veuen oprimides per discursos i pressions socials que els converteixen en dones resistents i lluitadores per no seguir la norma establerta.

Com s’observa en la imatge on es veu una dona alletant un nadó en un centre comercial davant d’un cartell publicitari de sostenidors, i els guàrdies de seguretat li prohibeixen que l’alleti en públic. Aquesta imatge irònica ens demostra que la lactància materna està en tensió entre el públic i el privat. I al mateix temps, posa en relleu el doble significat dels pits femenins. Tant Gutman com altres autores citades en els grups de lactància, promouen una lactància a demanda i sense límit de temps, ja sigui pit o biberó. El que és més important, del punt de vista d’aquestes autores, no és tant, o només, la qualitat de la llet (teta versus biberó) sinó el quan donar la llet als nens/es i fins que ells/elles la vulguin i com vulguin. Com afirma Gutman, la relació entre mare i fill/a que s’estableix a través de la lactància és crucial perquè el fill/a creixi sa, tant des del punt de vista físic com psicològic. Aquestes dones, llavors, posen en dubte els valors dominants en la nostra societat, en particular l’individualisme i la concepció de la dona/mare com un individu autònom i independent, desvinculat de la criança, amb l’objectiu de crear futurs adults amb les mateixes característiques.

8

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

Conclusions S’ha mostrat que, durant el procés d’aprenentatge i de socialització, les dones són criades dins el marc i definició del que s’entén per ser «bona» i «dolenta» dona i/o mare. Les característiques que s’atribueixen a la una i a l’altra són determinades, no només per coneixements del «poder-saber» dominant de la biomedicina, sinó també pels significats tradicionals i familiars que giren al voltant de la lactància materna i defineixen l’ideal de maternitat i també de les experiències individuals.

La criança compartida és recurrent per trobar tant respostes sobre els seus sentiments com per al reconeixement i l’aprovació de la resta. Així mateix, la lactància com a fet cultural, ha anat canviant de significat i creant noves mirades entre una generació i una altra. Tenint això com a conseqüència, diferents concepcions d’una mateixa pràctica i establint, entre les dues generacions, pressions socials i tensions per la pèrdua de la continuïtat de la cultura. D’aquesta manera, veiem com hi ha diferents maneres d’imaginar-se i de construir-se com mare i diferents formes de viure i de donar significat a la maternitat i a la lactància materna.

Culturalment s’ha esperat que les dones transmetin la cultura a partir de les formes i les tècniques de criar, així també haurien d’inculcar com pensar, com sentir i com actuar sota el marc racional i dins el sentit moral i comú socialment acceptat i compartit. La lactància és, doncs, una construcció social d’un procés biològic i natural a què les dones poden o no, vincular-se i sentir-se fortes i «apoderades». O, pel contrari, la lactància pot ser un impediment per a un altre tipus de dones. Així mateix, s’ha constatat en l’estudi la necessitat d’algunes mares de crear grups d’ajuda mútua i solidaritat.

L’article ha volgut mostrar que hi ha una polisèmia tant en l’ús del terme llibertat com el d’empoderament. A tots dos conceptes se’ls atorguen diferents definicions depenent de qui els fa servir i del context històric-econòmic. D’una banda, algunes dones atribueixen l’empoderament i la llibertat a la independència i l’autonomia econòmica. D’altra banda, altres dones fan èmfasi en la necessitat de recuperar el poder del cos femení. En definitiva, tots dos conceptes es fan servir per reivindicar el seu dret a decidir i posar en entredit els discursos hegemònics patriarcals de la societat occidental.

9

La lactància materna: una mirada històrica/antropològica

Annex A Govern d’Andorra, Departament d’Estadística (2016): Notes de Premsa: Dades de població 2016 – Moviments naturals

Evolució naixements per parròquia

Canillo Encamp Ordino La Massana Andorra la Vella Sant Julià de Lòria Escaldes-Engordany

1990 22 86 15 58 218 68 161

2000 29 137 35 71 210 74 142

2010 45 166 71 98 219 86 143

2011 54 129 57 103 204 92 154

2012 47 119 57 91 209 85 129

2013 44 102 59 86 177 65 104

2014 36 110 38 61 197 72 125

2015 38 97 47 88 195 72 122

2016 31 92 46 72 189 76 127

% Variació 2016-2015 -18,4% -5,2% -2,1% -18,2% -3,1% 5,6% 4,1%

Total de naixements

628

698

828

793

737

637

639

659

633

-3,9%

BIBLIOGRAFIA AlER, I. (2006) Una visión sociológica de la transformación de la maternidad en España: 1975-2005, Universidad de Sevilla. Sevilla AUSONA, M. (2013) <«Encara li dones el pit?» Tabús occidentals envers els usos de la corporalitat en la criança>Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia. Núm. 18 (1) DOUGLAS, M. (1988) Símbolos naturales. Alianza Editorial. Madrid ESTEBAN, M. (2010) <La maternidad como cultura. Algunas cuestiones sobre lactancia materna> en Enrique Perdiguero y Josep M. Comelles (eds.): Medicina y cultura: estudios entre la antropología y la medicina, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2000, pp. 207226.

FOUCAULT, M. (1979) Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Siglo XXI. Madrid GUTMAN, L. (1998) La lactancia Salvaje http://www.elblogalternativo.com/2009/05/02/la-lactancia-salvaje-de-laura-gutman/ [Consulta: 1 d’agost de 2017] MARRE, D. (2011) <Las construcciones culturales sobre la maternidad, la paternidad, la infancia y el ámbito laboral>Revista Adopcions, famílies, infàncies. Núm. 23 https://ddd.uab.cat/pub/afin/afinCAT/afin_a2011m1n23.pdf [Consulta: 1 d’agost de 2017] MASSÓ GUIJARRO, E (2015) <Lactivismo contemporáneo en España: ¿una nueva marea sociopolítica?> Journal of Spanish Cultural Studies 16 (1): 1-21 http://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/14636204.2015.1069074?journalCode=cjsc20#.Vf-2Pt_tmko [Consulta: 1 d’agost de 2017] PARICIO, J.M. (2004) Aspectos históricos de la alimentación al seno materno. Comité de lactancia materna de la Asociación Española de Pediatría (ed.), Lactancia Materna: guía para profesionales. Monografías de la AEP nº 5. Madrid SOLER, E. (2011) Lactancia y parentesco. Una mirada antropológica. Anthropos. Madrid YALOM, M. (1997) Historia del pecho. Ed. Tusquets. Barcelona

10

L’ABSTENCIÓ A ANDORRA Resum: En els últims anys s’ha posat de manifest que l’abstenció és un fenomen polític que no cessa d’augmentar tant arreu d’Europa com al Principat d’Andorra. Davant d’aquesta situació es va plantejar la necessitat d’estudiar la complexitat d’aquest fenomen multidimensional a través d’un estudi en el que es van combinar diverses eines metodològiques dividides en dues etapes principals. La primera fase es va dur a terme emprant la metodologia quantitativa la qual va permetre crear i quantificar una tipologia de perfils d’abstencionistes a Andorra. La segona fase es va abordar des d’una metodologia qualitativa, mitjançant entrevistes semiestructurades, i amb l’objectiu

Introducció L’abstenció és un bon indicador per mesurar l’opinió pública respecte al vincle entre ciutadans i classe política i també l’estat de salut del sistema democràtic. El nivell d’abstenció ens indica, doncs, la possible desafecció política en un país determinat.

La interpretació d’aquest fenomen tan complex no és una tasca fàcil. Cal tenir en compte que està condicionat per multitud de factors i que, com és sabut, aquest augment de l’abstenció no és una particularitat d’Andorra. A la resta de països europeus, difícilment es troben percentatges de participació superiors al 80%.1 Alguns autors han intentat trobar la relació entre la crisi econòmica i el descens de la participació electoral, però no en tots el casos es poden establir relacions directes.

En altres països fins i tot es relaciona la davallada de la participació electoral amb l’augment d’altres formes de participació com ara protestes i manifestacions, fets que no s’han produït en el cas d’Andorra. Aquesta situació ha generat un sentiment de preocupació entre la classe política, fins al punt de fer lloc a les agendes polítiques per poder tractar la qüestió.

Si partim de la situació a Andorra en la qual l’abstenció

Autors: Joan Mico, Meritxell Moya, Nuria Segués, Vicente Zapata Sociòlegs i investigadors del CRES

d’estudiar si el fenomen de l’abstenció és conjuntural o estructural, així com confeccionar una tipologia adaptada del perfil d’abstencionista tècnic, actiu i passiu. Així, la finalitat d’aquest article és revisar les principals teories que han tractat el tema de la participació i l’abstenció política, donar a conèixer l’estat de la qüestió a Andorra en relació a la participació des dels últims deu anys fins l’actualitat i, finalment, donar a conèixer els principals resultats de la recerca en relació als diferents perfils d’abstencionista que hi ha al Principat i les principals raons que provoquen que no acudeixin a les urnes.

L’estudi sobre l’Abstenció a Andorra ha estat fet pel CRES, amb la participació del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra, a iniciativa i finançat pel Consell General d’Andorra.

Paraules clau: abstenció, Andorra, política, eleccions, comportament electoral, participació política

ha anat en augment en els darrers anys, l’interès per a la realització de l’estudi l’Abstenció al Principat d’Andorra (Micó, Moya, Segués, i Zapata, 2016.) va sorgir a iniciativa del Consell General d'Andorra, d’una banda per entendre i analitzar les causes i motivacions que porten a un elevat percentatge de població amb dret a vot a no acudir a les urnes en jornades electorals i, d’altra banda, explicar i classificar els diferents perfils d’abstencionista a Andorra. De tal manera que aquest article parteix dels resultats d’aquesta recerca.

Conceptualització de l’abstenció i de la participació Per tal d’abordar la temàtica de manera encertada és necessari, en un primer moment, desenvolupar el concepte d’abstenció. Aquest fenomen s’entén com la manca d’exercici del dret a vot en unes eleccions (per tant no constarien en aquest col·lectiu els individus que voten a un partit o candidat, en blanc o voten nul).

Tenint en compte que la participació electoral pot ser explicada des de diversos enfocaments, a continuació esmentarem

1 Vegeu les dades en relació amb el context europeu sobre l’abstenció.

11

L’Abstenció a Andorra

les tres principals teories sobre la participació electoral que s’han emprat per explicar el fenomen a Andorra.

L’escola de Columbia liderada per Paul Felix Lazarsfeld, tenia una forta influència de la sociologia. Els seus estudis se centren en les característiques sociodemogràfiques que diferencien i caracteritzen els individus i faciliten o dificulten la seva participació en unes eleccions. Aquests condicionants s’anomenen cleavages i els més importants són la classe social i la religió, encara que d’altres com l’edat, el gènere, el nivell socioeconòmic, el nivell educatiu, el lloc de residència i l’estat civil també poden ser significatius en alguns casos (Mateos i Moral, 2006). Autors d’aquest corrent, com el mateix Lazarsfeld, o McPhee i Berelson, defensen que el comportament de vot està determinat per la pertinença a determinats grups socials i que la mobilitat de vot a causa de les campanyes electorals o la influència dels mitjans de comunicació és escassa (Adán Micó, 2011). També han consolidat com a tesi general que els ciutadans amb més recursos tenen més possibilitats de participar en unes eleccions i més motivacions, i que ho fan fonamentalment per motius d’autoafirmació i pertinença a un grup amb determinades característiques socials (Milbrath i Goel, 1977; Verba i Nie, 1972).

Aquest enfocament ha estat batejat posteriorment com a social, sociològic, socioestructural o de recursos.

Un altre corrent que va provocar també un punt d’inflexió en el camp d’estudi de la participació electoral va ser l’escola psicològica o de Michigan, que es caracteritza per tenir una visió més individualista i psicològica, al contrari que l’escola de Columbia, que parteix d’un punt de vista més sociològic.

Aquesta escola ressalta la conducta de vot com un procés racional d’autoafirmació psicològica i no de pertinença a certs cleavages o grups socials, com sí que ho fa la de Columbia.

Per a Mateos i Moral (2006), aquest enfocament té un clar component actitudinal, ja que emfatitza la importància dels factors afectius, cognitius i avaluadors d’un individu sobre el context polític a l’hora de decidir-se per una opció o una altra. Aquests factors inclourien també l’interès per la política, el coneixement del funcionament electoral, el seguiment de la informació política, la confiança en les institucions i el major o menor afecte cap als líders (Adán Micó, 2011).

Aquests dos corrents principals també han estat criticats des de la teoria econòmica de la democràcia o teoria econòmica del vot sorgida uns anys més tard (Downs, 1957) o, com es coneix més popularment, la teoria de l’elecció racional. Aquesta

teoria se centra en l’individu i en la seva capacitat de decisió i valoració a partir dels costos i beneficis de votar o no votar.

Per exemple, un individu pot decidir no exercir el seu dret a vot si els costos són superiors que els beneficis que en pugui obtenir, o pot decidir votar per comoditat el mateix partit o candidat sempre, perquè considera que és més senzill i menys costós que informar-se de la resta de propostes o llegir-se tots els programes electorals. Un altre exemple de Downs (1957) explica que en un sistema bipartidista, cada ciutadà votarà pel partit polític que creu que li aportarà més beneficis durant la legislatura, sempre que un dels dos, almenys, li proporcioni uns beneficis superiors al cost d’anar a votar. Si no fos el cas, s’abstindria de votar.

Tanmateix, la participació electoral no es pot estudiar de manera separada d’altres tipus de participació política. Alguns autors, com Milbrath i Goel (1977), a l’hora de voler estudiar el comportament polític de la ciutadania, analitzar les causes que porten els individus a abstenir-se davant les urnes no és suficient per poder arribar a comprendre el fenomen en la seva totalitat. Evidentment és una part essencial d’una investigació però, segons aquests autors, cal incloure-hi actituds passives com la vaga o la desobediència, actives com les manifestacions, reunions i protestes, i inclús activitats il·legals com la violència política. Anduiza i Bosch (2004) aporten una actualització en la mateixa línia, ja que també entenen la participació electoral dins d’un concepte més ampli de participació política, que defineixen com «qualsevol acció ciutadana dirigida a influir en el procés polític i en els seus resultats». Actualitzen aquesta línia, ja que descriuen fins a onze formes diferents de participació, entre les quals s’inclouen formats tan actuals i innovadors com els consells ciutadans o els pressupostos participatius.

El fenomen de la participació electoral i per tant, de manera inherent, el de l’abstenció, s’ha entès històricament des de dos vessants molt diferents i contraris. Els autors mencionats anteriorment són integrants d’un enfocament positiu que entenen com a desitjable el màxim nivell possible de participació. Pateman (1970) considera que una alta participació electoral és fortalesa democràtica, estabilitat a les institucions i, per tant, un bon funcionament del sistema i les institucions polítiques. Per contra, un alt percentatge de ciutadans abstencionistes s’entén com una situació de desconfiança en les institucions o de desafecció política, un debilitament del sistema i una baixa legitimitat dels representants escollits (Barber, 1984).

12

L’Abstenció a Andorra

uns nivells de participació superiors al 80%, que reflectien un interès de la ciutadania per la política força elevat.

Altrament, trobem autors que pertanyen a un corrent més elitista. Defensen que per mantenir una estabilitat democràtica no és necessària una gran participació electoral i que ja n’hi hauria prou que una elit minoritària escollís els representants polítics en nom de la societat perquè el sistema seguís funcionant de manera correcta i amb normalitat (Tingsten, 1937). Des d’aquesta teoria, un alt nivell de participació podria fins i tot ser negatiu per a la societat, ja que podrien aparèixer tensions i augmentar la probabilitat de desestabilitzar el sistema institucional i democràtic.

Les primeres eleccions, un cop aprovada la Constitució, també van registrar un percentatge elevat de participació, que va arribar al 81%, i el percentatge va ser similar en les del 1997. Els anys 2001 i 2005, el percentatge de participació encara arribava al 80%, però l’any 2009 es registren les primeres dades que anuncien la davallada de participació, que baixa a un 74% el 2011 i a un 66% en les generals del 2015. Pel que fa a les eleccions comunals, la primera davallada de participació es registra l’any 2007, torna a caure a les eleccions del 2011 (any en què coincideixen generals i comunals), i el 2015 se situa en un 61%. Podem dir, doncs, que l’augment de l’abstenció es registra els últims 10 anys.

Per tant, més enllà de les possibles interpretacions que es poden fer de l’abstenció, aquest article busca explicar les causes i les motivacions de la progressiva tendència a la baixa de la participació electoral dels andorrans en les eleccions legislatives i comunals.

Així, observant l’evolució de la participació electoral (gràfic 2) queda palès que l’augment del cens electoral va acompanyat de participacions electorals elevades fins a l’any 2005, quan es produeix un punt d’inflexió, ja que a partir d’aleshores el cens continua augmentant però la participació inicia una corba descendent fins a l’actualitat.

El fet que aquest canvi no s’iniciï fins a partir de l’any 2007, després de créixer de manera considerable el cens electoral els anys anteriors, fa pensar que no hi ha una relació directa entre l’augment del cens electoral i l’augment de l’abstenció.

Participació electoral a Andorra A l’hora d’analitzar la participació electoral dels darrers anys, primerament hem de centrar el nostre interès en quina relació ha pogut tenir amb una de les característiques més importants del sistema polític andorrà com ha estat l’increment del nombre d’electors: els últims 35 anys ha passat de ser de 3.648 persones amb dret a vot l’any 1981 a 24.512 el 2015. Les eleccions generals prèvies a la Constitució recollien

Gràfic 1 Percentatge de participació i nombre d’electors en les eleccions generals entre 1980 i 1993

9.000

84%

8.000

82% 80%

7.000

78%

6.000

76%

5.000

74%

4.000

72% 70%

3.000

1980

1981

1982

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

ANY Nombre d’electors Font: elaboració pròpia a partir de les dades del quadern núm. 3 del CeDoC.

% de participació

1990

1991

1992

1993

13

L’Abstenció a Andorra

Gràfic 2 Percentatge de participació i nombre d’electors en les eleccions generals entre 1993 i 2015 28.000

85% 80%

23.000

75% 18.000 70% 13.000

65% 60%

8.000

1991

1993

1995

1997

1999

2001

2003

2005

2007

2009

2011

2013

2015

ANY Nombre d’electors

% de participació

Font: elaboració pròpia a partir de dades de la web eleccions.ad.

Metodologia Per tal de donar resposta al nostre objecte d’estudi es va utilitzar la triangulació metodològica, combinant d’una banda la recerca teòrica, i d’altra banda la metodologia quantitativa així com la qualitativa per tal de contrastar i reforçar resultats.

organitzar sobre la base dels següents blocs/eixos temàtics per a l’anàlisi posterior: l’interès i vinculació amb la política, l’acte de votar, la política a Andorra, i l’abstenció.

Resultats Situació del cens

2 El treball de camp es va realitzar de manera aleatòria entre la població que té telèfon fix i mòbil

En un primer moment, la recerca teòrica va ser l’eina principal per tal de crear un marc teòric a partir de l’anàlisi de les principals teories de ciència política que expliquen l’abstenció.

A més, es va realitzar una anàlisi de l’evolució de les dades de participació política d’Andorra i dels països del voltant i també van analitzar-se les dades que el Departament d’Estadística ha fet del cens electoral entre els anys 2009 i 2015.

Quan parlem del fenomen de l’abstenció a Andorra cal tenir en compte, però, que ens trobem amb una limitació pel que fa al cens electoral, ja que moltes persones que hi estan inscrites no viuen actualment al país o no s’han donat de baixa degudament (és el cas de les defuncions), fet que pot modificar la proporció d’abstencionistes.

Seguidament, les dades quantitatives obtingudes mitjançant una enquesta telefònica a una mostra formada per 808 persones andorranes de més de 18 anys2, van permetre crear i quantificar la tipologia de perfils d’abstencionistes a Andorra.

Finalment un cop obtinguts els resultats preliminars en la fase quantitativa (enquesta), es va procedir al treball de camp qualitatiu, més concretament a l’elaboració d’entrevistes de tipus semiestructurat, realitzades sota un guió flexible, en què es van tractar els temes que es pretenien cobrir per tal d’entendre la complexitat del fenomen de l’abstenció política. Així, les entrevistes que es van fer per a la recopilació d’informació es van elaborar a partir de preguntes que es van

A més, amb les dades del cens electoral analitzades pel Departament d’Estadística, s’observa que de les persones que estan registrades com que viuen fora del país, un 91% no van votar a les últimes eleccions comunals del 2015 (a les eleccions generals del 2009 va ser el 79% i a cada elecció següent, aquest percentatge ha anat disminuint). El que no està quantificat és el nombre total de votants que, de manera més o menys provisional, resideixen fora del país, però que al cens no consten com a tals i que raonablement tenen els mateixos condicionants que els que sí que estan declarats com a residents fora d’Andorra. És molt possible que en aquests anys el nombre d’aquestes persones hagi augmentat,

14

L’Abstenció a Andorra

com a conseqüència dels moviments migratoris a causa del context econòmic: andorrans que han anat a treballar fora del país, joves que han marxat fora amb els seus pares, etc.

Semblaria que aquest factor podria explicar una part del col·lectiu abstencionista, en augmentar el perfil de les persones que no voten o no poden votar per dificultats o impediments objectius i que ha donat lloc al que hem anomenat al llarg de l’estudi «abstenció tècnica», que al seu torn pot ser de caràcter estructural (si els impediments o les dificultats són permanents o almenys prou duradors en el temps) o circumstancial (si són sobrevinguts i puntuals per a una elecció o unes eleccions determinades).

En tot cas, i segons dades del cens electoral, un 4,22%3 del total de l’abstenció a les últimes eleccions ha estat de persones que resideixen fora d’Andorra, i sembla clar que residir o no al país condiciona la participació política: a l’estudi qualitatiu s’ha pogut entrevistar un perfil d’abstencionista que es troba a l’estranger i en països relativament llunyans (EUA, Alemanya...), cas en què la distància geogràfica esdevé un handicap per poder votar i en què el vot per correu és un tràmit que encara no es coneix prou bé i que es percep que representa una inversió de temps i esforços massa elevada.

Tipologia de perfils abstencionistes En l’apartat quantitatiu d’aquesta recerca sobre l’abstenció al Principat d’Andorra (Mico, Moya, Segués, Zapata; 2016), estudi encarregat pel Consell General d’Andorra, s’han elaborat les tipologies de votants tenint en compte la freqüència de vot en els comicis electorals. S’hi obté que un 73% de la mostra d’andorrans sempre ha votat, mentre que un 13% no ha votat un cop o més, i un 7% no ha votat mai. Cal tenir en compte, a més, que un altre 7% de la mostra encara no havia pogut votar en el moment dels comicis per no tenir el passaport andorrà definitiu. Una vegada descrites les raons per les quals no havien anat a votar, es va elaborar la tipologia de participació i abstenció a partir de la de les opcions clàssiques de votant (Dominique Memmi, 1985) i dels motius esmentats a l’enquesta. Les preguntes de l’enquesta sobre per què no havien participat eren totalment obertes i les respostes es van reagrupar en tres grups de la manera següent: abstencionista tècnic (un 44% dels abstencionistes), actiu (28%) i passiu (27%). Aquest últim grup és el que s’ha utilitzat per a la recerca qualitativa.

El perfil d’abstencionista tècnic és el d’aquella persona que no ha acudit a les urnes per raons circumstancials com ara malaltia, aïllament geogràfic, errors derivats del cens electoral, o per raons estructurals com la distància geogràfica pel fet de residir a l’estranger (per estudis o per feina). Cal remarcar, un altre cop, que dins d’aquest perfil s’hi ha d’incloure tot aquell volum de gent, que representa gairebé un 5% dels votants, que al cens estan inscrits com que resideixen a l’estranger, i s’hi hauria d’afegir també els que viuen a l’estranger però que estan censats a Andorra.

Respecte a les entrevistes realitzades a aquest perfil d’abstencionista tècnic, s’observa que a mesura que el discurs avança, hi ha entrevistats que reconeixen que tenen altres explicacions que donen lloc a un altre tipus d’abstenció: hi ha persones que les havíem etiquetat com a abstencionistes tècniques estructurals en un principi, però que en realitat tenen explicacions que es relacionen amb els altres tipus d’abstencionistes, ja que d’entrada ens havien comentat com a primer motiu per no votar l’absència al país o altres motius de «força major», però al llarg del discurs han argumentat altres factors com el desinterès per la política, el descontentament, etc., és a dir, podríem parlar d’un perfil passiu encobert.

Alguns ho justifiquen perquè estan estudiant o treballant a l’estranger i per la desconnexió que això comporta. També hi ha altres entrevistats que reconeixen que van aprofitar el dia de les eleccions per marxar d’Andorra, però que podien haver escollit un altre dia per sortir del país, o haver votat a la Batllia. És a dir, hi ha una part d’abstencionistes tècnics que, més enllà de les raons relacionades amb les dificultats per poder exercir el seu vot que havien expressat en un primer moment, tenen altres motivacions per no votar.

El perfil d’abstencionista passiu conforma un 27% del total i correspon a la persona que no té interès per la política, que per tant no en fa cap seguiment i que conseqüentment no vota. Aquí s’aplicaria la hipòtesi de la ignorància racional de Downs que manifesta que el votant considera que el seu vot no és decisiu i que el fet d’adquirir informació resulta costós, de tal manera que part d’aquest tipus de votants prefereixen romandre desinformats en matèria política i no exercir el vot.

En aquest cas, una part dels abstencionistes passius conformen el subtipus que s’anomena «acomodatici», que considera que la situació ja li està bé tal com està i no li preocupa gaire que es generin canvis. Un fet anecdòtic d’aquest perfil és que tot i no tenir un interès per la política, hi ha alguns

3 Aquest percentatge arriba al 4,5% si tenim en compte les persones l’adreça de les quals, en el cens electoral, consta com «desconeguda».

15

L’Abstenció a Andorra

entrevistats que fan un seguiment de la política internacional i de l’espanyola en particular, que prenen com a referent a l’hora de parlar de l’àmbit polític andorrà. Aquesta situació és un exemple de com de vegades la imatge dels polítics andorrans està influenciada per la que els mitjans de comunicació ofereixen de la classe política d’altres països, en especial de l’espanyola, i del seu descrèdit com a conseqüència dels casos de corrupció descoberts els darrers anys.

Un altre subtipus entre les persones abstencionistes passives és el passiu «clientelista», que no té una predisposició a la política perquè no té repercussió en la seva quotidianitat.

Es manifesta la percepció que la política té com a principal finalitat donar alguna classe de recompensa a canvi del vot.

Així es detecta la dinàmica de no exercir mai el dret a vot tret que algú els formuli explícitament la demanda de vot o els proposi alguna millora personal.

Finalment, el perfil d’abstencionista actiu o de protesta, que representa un 28% del total d’abstencionistes registrats a l’enquesta, és aquell que justifica l’abstenció com un descontentament cap al sistema polític i els seus governants, alhora que mostra una manca de motivació per vincular-s’hi.

Aquest perfil s’ha tractat de forma desagregada en l’anàlisi qualitativa, atès que existeixen molts tipus diferents d’abstencionistes actius. D’una banda, el perfil «crític», que manifesta un descontentament en la gestió i el sistema polític i fa ús de l’abstenció per transmetre un missatge de protesta i càstig. Alguns, fins i tot, els antisistema, o bé posen en dubte el sistema democràtic en general, o bé critiquen el sistema democràtic tal com està establert, exposant, per exemple,

que el sistema electoral és obsolet i que es necessita molta més democràcia participativa. D’altra banda hi ha un tipus d’abstencionista que critica la manca d’opcions polítiques dins del ventall tant de partits com de candidats polítics.

Finalment, s’identifica, dins del perfil de l’abstencionista actiu, el «desencantat» que, arribat a un punt de la trajectòria política, decideix abstenir-se a causa d’un decreixent interès per la política propiciat per la manca de canvis. Aquest perfil podria solapar-se amb l’abstencionista passiu, ja que s’assoleix un nivell de desmotivació tan elevat que pot arribar a propiciar una desvinculació i un desinterès per la política.

Factors estructurals de l’abstenció Entre les teories sobre la participació electoral hi ha les que centren la seva explicació en factors estructurals, postulats per l’escola de Columbia (Mateos i Moral, 2006), com ara la pertinença a certs grups socials, que poden afavorir o dificultar que l’individu exerceixi el vot. Altrament dit, es fa referència a factors sociodemogràfics com el gènere, l’edat, el lloc de residència, etc., que esdevenen factors clau per analitzar el comportament electoral.

Quins són aquests factors estructurals que a priori podrien ser determinants a l’hora d’anar a votar?

En primer lloc, i pel que fa al gènere, s’observa que tant les dades del cens com l’enquesta d’abstenció política del CRES indiquen una major participació de les dones que dels homes (tot i que els homes representen una població electoral

16

L’Abstenció a Andorra

més elevada que les dones); cal dir, però, que la diferència entre uns i altres és molt poca. Per tant, podríem dir que el gènere no és un condicionant en el cas d’Andorra per explicar la participació electoral.

Pel que fa a l’edat dels electors, s’aprecia que els joves (de 18 a 25 anys) són els que participen menys, encara que el grup d'edat que més ha reduit la seva participació en aquest anys ha estat el de 26 a 35 anys, tot i que cal remarcar que la participació ha disminuït des del 2009 independentment de l’edat dels electors. Dins d’aquest grup, també cal tenir en compte que els joves andorrans que estudien a l’estranger eren més de 600 el curs 2015-2016. Tot i que la distància geogràfica potser no els representa un problema tan greu com en altres casos, perquè sovint estudien en ciutats d’Espanya o de França que són a prop d’Andorra, al llarg de l’estudi es fa palès que el fet de no viure (temporalment) al país pot dificultar la participació, l’interès i el seguiment de la política en general del país.

Els més grans de 65 anys són el tercer grup d’edat amb uns percentatges més baixos de participació4 (després dels més joves i del grup d’edat de 26 a 35 anys), on aquesta franja d’edat està «sobre representada». Així mateix, cal tenir en compte els possibles problemes de mobilitat i de dependència d’una part d’aquest col·lectiu, sobretot dels més grans, i també que pot haver-hi persones que després de la jubilació han anat a viure a fora d’Andorra a temporades o de manera més definitiva.

Cal remarcar també que les parròquies on hi ha més electors són les que han tingut més competència electoral. Aquest fet indica que l’augment de l’abstenció no està directament vinculat amb el nombre de partits que es presenten, sinó que en el cas de les parròquies més poblades s’ha de relacionar amb altres causes (llevat que hi hagi parròquies amb una única llista en algunes eleccions, com és el cas de Canillo, on sí que hi ha una relació directa entre la baixada de la participació i la falta de competència política).

D’altra banda, si els electors perceben que a les eleccions hi ha més competitivitat, quan hi ha la percepció que les eleccions són ajustades, sembla que el votant té més consciència del valor del seu vot i hi ha un efecte positiu en la participació.

Un altre aspecte que cal tenir en compte a l’hora d’explicar la participació electoral són les dades per parròquies. A través del cens electoral s’han pogut quantificar les diferències pel que fa a la participació entre parròquies; en general, a les que hi ha més electors, també trobem més abstencionistes i, per tant, menys participació que no pas en les parròquies amb menys electors. En les últimes eleccions generals, la parròquia amb més participació va ser Ordino, amb un 82,1% dels votants, mentre que la parròquia amb menys va ser Andorra la Vella, amb un 57,2%.

Als resultats de l’enquesta i a l’estudi qualitatiu es mostra que no tothom s’absté en les mateixes eleccions. Dels discursos es desprèn que no tothom dóna la mateixa importància a unes eleccions que a unes altres, ja que alguns electors prefereixen exercir el seu vot a les generals o bé a les comunals argumentant aspectes com la importància que tenen les eleccions generals en l’àmbit internacional, o el fet de sentir les eleccions comunals com a més properes.

Pel que fa a l’estudi qualitatiu, els discursos d’alguns entrevistats han posat de manifest que pensen que un vot a les parròquies amb menys votants té molta més importància, és més decisiu, que no pas un vot a les parròquies més poblades (Andorra la Vella, Escaldes-Engordany).

En altres casos, l’explicació la podem trobar en la conjuntura del moment i en com es percep el clima polític; així, elements com el desencantament, el vot com a càstig per la gestió política d’una o altra administració, la falta de renovació política... són factors que apareixen molt sovint a l’hora d’explicar les raons per les quals alguns votants s’abstenen en unes eleccions i no en unes altres.

les dades del cens electoral, però a l’enquesta va ser un dels grups que més va afirmar que participava.

17

L’Abstenció a Andorra

Abans de fer aquest treball, una de les hipòtesis per explicar l’abstenció a Andorra era que els no nascuts a Andorra participen menys en les eleccions, però cal dir que tant les dades de l’enquesta sobre l’abstenció realitzada pel CRES com les dades del cens electoral coincideixen a remarcar que precisament els electors nascuts fora d’Andorra amb nacionalitat andorrana voten més que no pas els electors nascuts a Andorra, tot i que la diferència no és gaire elevada entre uns i altres, per bé que últimament tendeix a eixamplar-se. L’anàlisi del cens electoral situa la diferència en 6 punts percentuals a favor dels les persones que no han nascut a Andorra a les últimes eleccions comunals, i de 4,5 punts a les últimes eleccions generals. Aquesta situació podria explicar-se perquè les persones que han fet els passos per adquirir la nacionalitat andorrana i volen integrar-se de manera activa al país consideren que una manera important de fer-ho és exercir el seu dret de vot.

Altrament, a l’enquesta es volia comprovar si els fills de pares andorrans tenen més tendència a votar que els de pares no andorrans. Així, respecte a la nacionalitat dels pares s’observa que els enquestats fills de dos progenitors andorrans manifesten que han votat sempre en un 87% dels casos, els que només tenen un progenitor andorrà voten en un 81%, mentre que els que tots dos progenitors tenen una altra nacionalitat voten en un 75% dels casos. Per tant, la nacionalitat dels pares té influència a l’hora d’anar a votar. La diferència de 12 punts percentuals entre els dos col·lectius és significativa, però no abismal.

Gràfic 3 Tipus de votant en funció del sector d’ocupació (en percentatges)

Remetent-nos de nou a l’enquesta d’abstenció del CRES, s’observa que en relació amb l’ocupació dels enquestats, es destaca que entre el grup de persones que treballen en el segment primari (directius i comandaments intermedis, professionals, tècnics i similars i personal administratiu i similar), és a dir, que tenen feines més qualificades, un 83,3% declara haver votat sempre, mentre que els que s’ubiquen en el segment secundari (treballadors del comerç, hoteleria i serveis personals, treballadors de la indústria i similars, treballadors no qualificats i aturats), ho fan en un 62,5% dels casos. Aquesta diferència és molt més significativa.

En l’estudi qualitatiu, ens hem trobat casos de persones pertanyents al segment secundari que en els seus discursos manifesten una sensació de més privació relativa de recursos i oportunitats respecte a la resta. I això podria explicar el seu major abstencionisme, per la via de la teoria de l’abandonament (Buendia i Somuano, 2000). Tanmateix, no podem inferir taxativament que el més gran volum d’abstencionistes d’aquest col·lectiu es pugui explicar sempre per aquesta raó.

En tot cas, també s’hauria d’analitzar si per a les persones que treballen els dies electorals, el fet d’anar a votar els és més dificultós que per a la resta.

D’altra banda, les persones que participen en alguna organització o associació de qualsevol mena a Andorra voten molt més que els que no hi participen (un 89% dels que estan afiliats participen sempre, per un 75% dels que no estan afiliats). Aquest resultat es repeteix als països del voltant i és un dels factors que cal tenir en compte, i que sovint es cita en la ciència política clàssica per valorar la salut democràtica dels països.5

Actituds envers la política i abstenció Altres teories o corrents han explicat la participació electoral a través de factors que es tenen en compte per exercir o no el vot, i que tenen a veure amb l’interès per la política, el seguiment de la informació política, o la percepció en termes de confiança dels polítics. Aquests elements de tipus actitudinal ens donen indicis tant per entendre el fenomen de l’abstenció des d’un punt de vista més subjectiu, com per veure la influència que hi exerceixen.

Segment primari 5 G. A. Almond i S. Verba, La cultura cívica.

Font: elaboració pròpia

Segment secundari

En l’enquesta quantitativa realitzada pel CRES, una de les variables en què es va fer especial èmfasi va ser l’interès per la política com a variable actitudinal. Els resultats a

18

L’Abstenció a Andorra

aquesta qüestió mostren que els que voten sempre tenen un interès elevat pels aspectes polítics (un 93% dels enquestats que deien tenir «molt interès» per la política havien votat sempre), mentre que les persones que no han votat mai mostren més desinterès. Respecte als diferents perfils d’abstencionistes detectats a l’enquesta, els tècnics i els actius manifesten més interès per la política que no pas els passius. De fet, un dels factors que diferencia els diferents perfils és que l’abstencionista passiu no mostra cap mena d’inquietud per la política. Tot i així, un 61,5% dels individus que diuen que la política no els interessa, també afirmen haver votat sempre, cosa que perfila un tipus de votant que considera el seu vot com una obligació (si més no moral), o bé com un exercici de responsabilitat cívica, o que exerceix el seu vot influenciat per les seves relacions personals.

A l’estudi qualitatiu trobem diverses explicacions del poc interès per la política en funció del perfil d’entrevistats.

Entre el col·lectiu dels més joves, una part no acudeixen a les urnes perquè no senten interès per la política. Alguns afirmen que n’estan totalment desvinculats, sobretot pel fet d’estar estudiant a fora i centrar els seus interessos i esforços en les seves carreres universitàries. A més, en alguns casos manifesten les dificultats que tenen per posar-se al dia amb tots els canvis que tenen lloc al país mentre ells estan estudiant. Aquest desinterès sovint es vol excusar en raons tècniques per justificar l’abstenció, fet que dóna lloc a l’abstenció passiva encoberta. En altres casos, alguns joves i també entrevistats de més edat consideren que la política no afecta la seva quotidianitat i, per tant, se’n desvinculen esperant que el dia que la política repercuteixi en les seves vides creguin convenient exercir el vot.

Finalment, hi ha una altra part d’abstencionistes que diuen que el principal problema per mantenir-se al dia de l’actualitat política el tenen a l’hora d’accedir a la informació, i també per la seva percepció de la complexitat de la política. En aquests casos, la desmotivació per la falta de coneixement provoca el fenomen de l’abstenció responsable.

Un altre factor important en relació amb la participació electoral és l’escala ideològica. A l’enquesta s’observa que com més conservadors es defineixen els votants, més participen, de manera que entre els de posicions més dretanes i els de centredreta, el 91,5% i el 87,5%, respectivament, declaren haver votat sempre, contràriament als que se senten

més d’esquerres, entre els quals la participació disminueix i se situa en un 75,5%, i en un 82% entre els de centreesquerra. A més, dins dels abstencionistes d’esquerres hi ha més proporció del perfil d’abstencionista actiu que entre els de dretes, és a dir, que són més crítics amb la política quan no voten. Els perfils tècnic i passiu no tenen una relació clara amb l’escala ideològica esquerra-dreta. D’altra banda, els que més s’abstenen són els que no es defineixen dins d’aquesta escala perquè es consideren apolítics; han votat sempre només en un 61% dels casos.

Un altre aspecte que influeix en el fenomen de l’abstenció és l’opinió que desperten els diferents representants dels partits polítics. Una part dels abstencionistes valoren bé aquests líders i defensen la seva feina, ja que opinen que n’hi ha molts que s’esforcen per defensar els drets i els interessos de la ciutadania. N’hi ha d’altres que tenen una opinió més negativa en general i posen en relleu temes com ara la renovació de la classe política, l’absència de transparència, l’acció política més d’acord amb els interessos particulars dels polítics que amb els interessos col·lectius, la desconfiança envers la classe política en general, i també la manca de preparació dels candidats.

Al llarg de l’estudi quantitatiu no s’ha destacat que les ruptures i escissions de determinats partits polítics generessin un increment de l’abstenció. En canvi, sí que es desprèn dels comentaris d’alguns entrevistats. Quan es demanaven característiques del sistema polític andorrà, en algun cas es citava com un condicionant de l’abstenció la percepció que a la política andorrana hi ha molts canvis en el sistema de partits i també canvis de polítics d’un partit a un altre, «canvis de cadira» que fan difícil el seguiment de la política. Com a conseqüència podríem pensar que alguns s’han desanimat a l’hora de continuar votant la mateixa opció política i no han volgut votar un altre partit i que per això podrien haver-se abstingut.

S’ha de dir que en els resultats de l’enquesta, el grau de confiança en els polítics andorrans per part dels abstencionistes obté una mitjana de 4,66, davant d’un 5,07 per part de l’electorat que sempre vota. Aquesta dada pot ser força rellevant si tenim en compte que, a l’enquesta, els abstencionistes comenten que la primera motivació per anar a votar tant a les eleccions comunals com a les generals seria tenir més confiança en els candidats polítics i en l’acompliment del programa electoral.

19

L’Abstenció a Andorra

Segons el perfil d’abstencionista, el perfil tècnic atorga un grau de confiança als polítics equivalent a un 5,3 de mitjana, mentre que l’abstencionista passiu els suspèn lleugerament —4,5— i l’abstencionista actiu els atorga un 3. Aquest últim perfil és, doncs, el més crític amb el sistema polític andorrà i mostra una desconfiança més gran en comparació amb els altres dos perfils.

La lectura i la interpretació que es fa de l’abstenció per part dels grups entrevistats és majoritàriament negativa i, per tant, tot i que s’abstenen, consideren que és problemàtica per al sistema democràtic. Aquesta situació és completament paradoxal, atès que malgrat que alguns afirmin que no voten mai, diuen que el dret de vot és transcendental pel poder que se li atorga.

Altres abstencionistes consideren una opció legítima el fet de no votar, i la justifiquen per una sèrie de raons que predominen sobre la negativitat de l’abstenció. Així, alguns abstencionistes expliquen aquesta decisió de no exercir el vot com una via similar a la del vot blanc o el vot nul, amb la diferència que d’aquesta forma es mostra un descontentament envers el sistema, mentre que el vot en blanc afavoreix les majories i dóna legitimitat al sistema polític, i el vot nul no es comptabilitza.

Abstenció i sentit instrumental del vot Una última teoria per explicar la participació electoral ha estat la teoria de l’elecció racional. Aquesta teoria se centra en l’individu i en el càlcul racional que fa: si el cost d’anar a votar és més alt que els beneficis que en pot obtenir, no votarà.

D’una banda, la importància que s’atorga al vot és un factor important a l’hora d’explicar el comportament electoral i està relacionada amb la teoria d’elecció racional. De l’enquesta política s’extreu que les persones que declaren haver votat sempre donen molta o força importància al fet d’anar a votar (87% i 74%, respectivament), a diferència dels que no voten mai, que manifesten en un 43% que el fet d’anar a votar no és gens important.

Si ens fixem en les diferències per perfils d’abstencionista, es destaca que el tipus tècnic considera el fet d’anar a votar com quelcom molt important. En canvi, el perfil d’abstencionista actiu declara tot el contrari i afirma que no és gens important el fet d’anar a votar ja que, segons ell, l’abstenció és una forma legítima d’expressar un descontentament envers el sistema. És a dir, podem dir que alguns dels entrevistats no conceben una democràcia únicament basada en unes eleccions, ja que consideren que, actualment, el vot no serveix com a mecanisme per tenir veu.

20

L’Abstenció a Andorra

posat de manifest que el vot ha de ser un intercanvi, i una de les raons per no votar és que no els genera cap benefici personal. Així mateix, els més crítics consideren que la classe política està formada bàsicament per determinades famílies andorranes amb un cert poder adquisitiu que es passen el relleu entre elles per governar i que pensen sobretot en els seus interessos. Tot i els grans canvis que hi ha hagut en el sistema polític andorrà, aquesta manera de fer segueix present en l’imaginari de part de la societat andorrana, i de fet es menciona sovint a les entrevistes.

Per a una part dels abstencionistes actius queda plasmada la idea que hi ha més probabilitats d’anar a votar si perceben que el seu vot pot suposar una diferència, és a dir, si pot generar canvi i demanen, en alguns casos, la necessitat d’una renovació de la classe política, ja que consideren que sempre són els «mateixos» els que governen. Pel que fa al perfil passiu, tot i no mostrar inquietuds polítiques consideren que el fet d’anar a votar és bastant o poc important (30% i 34,5%, respectivament). En clau qualitativa cal afegir que entre aquest perfil s’ha destacat que el vot és moralment important i que fins i tot poden arribar a constituir un perfil que vota en alguns comicis sense tenir tota la informació i coneixement.

Pel que fa a les estratègies mobilitzadores dels polítics, destaquem el porta a porta com a mecanisme que ha propiciat dues visions ben contraposades. D’una banda, alguns entrevistats veuen el porta a porta com una estratègia informativa i propera, ja que dóna l’oportunitat de parlar amb els polítics i que les seves propostes no quedin únicament plasmades sobre fulls de paper, sinó que pugui haver-hi un feedback entre polítics i ciutadans. D’altra banda, però, trobem arguments crítics amb aquest sistema, ja que alguns entrevistats creuen que és una manera de coaccionar la ciutadania, sobretot els electors indecisos, i que pot generar una certa incomoditat. En aquesta línia, la presència dels polítics no només pot resultar incòmoda durant la campanya electoral, sinó també el dia de les eleccions. És per aquesta raó que molts entrevistats, els cops que han votat, ho han fet a la Batllia.

D’altra banda, una part de les entrevistes transmet la idea que part de la població concep el vot com quelcom instrumental, en el sentit que es busca el benefici particular en lloc del col·lectiu. És a dir, per a alguns, la participació política es percep com una manera de tenir algun tipus d’avantatge personal, o del seu grup o família, és a dir, es mira més l’interès individual que l’interès general. Hi ha molts entrevistats que afirmen que a Andorra, com que és un país de petites dimensions on hi ha molta proximitat entre la ciutadania i la classe política, es generen una sèrie de dinàmiques en les quals s’espera del vot quelcom a canvi, ja sigui un favor personal, una ajuda, un lloc de treball o simplement assolir un tràmit.

A alguns entrevistats, de fet, els sembla bé que sigui així i han

Gràfic 4 Perfil de votant segons la importància que s’atribueix a l’acte de votar (en percentatges)

100

87,1

80

73,6 55,3

60 40 20

9,8

0

Molt

16,2 3,3

22,6 22

31,4

Bastant

PocG No ha votat 1 o més cops

38,8

48,5 12,7

10,2

Ha votat sempre Font: elaboració pròpia

26

42,6

ens No ha votat mai

No contesta

21

L’Abstenció a Andorra

Consideracions finals Al llarg de l’estudi s’ha fet una anàlisi dels condicionants que han pogut tenir com a conseqüència l’augment de l’abstenció en les eleccions andorranes des de fa quasi una dècada.

Tal com s’ha intentat descriure al llarg de l’article, no hi ha una raó única que expliqui per si sola aquesta evolució. També hi ha diferents perfils de persones que s’abstenen i diverses explicacions de la seva decisió.

Serà molt important analitzar en detall l’evolució d’aquest fenomen: si els perfils abstencionistes continuen sent els mateixos, si dins del sistema polític andorrà hi ha algun tipus de canvi (per exemple, canvis en els partits, creació de nous...) que hi tingui alguna repercussió, i si la incipient recuperació econòmica tindrà un efecte positiu en la participació.

S’ha de tenir en compte l’aparició cada any de nous votants, de joves que compleixen 18 anys i de persones que accedeixen

a la nacionalitat per anys de residència o per matrimoni.

Hem de veure quina serà la seva relació amb la participació política i si ha canvis en la seva actitud si els comparem amb les persones que accedeixen al vot actualment. A més, i reforçat pel procés d’obertura econòmica d’Andorra, cada cop més hi haurà andorrans que viuran de manera més o menys continuada fora del país, un factor que, com hem vist a l’estudi, té una repercussió important a l’hora de parlar de participació.

Caldrà posar especial atenció en l’evolució d’aquest fenomen als països del nostre entorn. D’una banda, molts d’aquests països han estat sotmesos a fenòmens similars a l’andorrà en relació amb la participació, i la seva evolució pot ser una referència per analitzar la situació d’aquí. D’altra banda, la gran influència que tenen els mitjans de comunicació dels països del nostre voltant dins de la societat andorrana fa que la imatge que es té dels sistemes polítics d’arreu tingui una translació a la percepció de la realitat andorrana.

BIBLIOGRAFIA ADÁN MICÓ, G. (2011). «El abstencionismo electoral en la Comunidad Autónoma de las Illes Balears». (Tesi doctoral). Palma: Universitat de les Illes Balears.

ALMOND, G.; VERBA, S. (1970). La cultura cívica. Madrid: Catòlica.

BARBER, B. (1984). La democracia fuerte. Berkeley. Cal.: Universidad de California Press.

BUENDIA, J.; SOMUANO, F. «Participación electoral en nuevas democracias: la elección presidencial de 2000 en México». Política y Gobierno, vol. X, núm. 2 , p. 289-323.

DOWNS, A. (1957). «An economic theory of political action in a democracy». The Journal of Political Economy, vol. 65, núm. 2, p.

135-150.

INGLEHART, R. (2001): Modernización y posmodernización: el cambio cultural, económico, y político en 43 sociedades. Madrid: CIS-Siglo XXI. MATEOS, A.; MORAL, F. (2006). El comportamiento electoral de los jóvenes españoles. Madrid: Instituto de la Juventud.

MICÓ, J.; MOYA, M.; SEGUÉS, N.; ZAPATA, V. (2016): L’Abstenció al Principat d’Andorra. [en línia] MEMMI, D. (1985). «L’engagement politique». A: GRAWITZ, M.; LECA, J. (comp.). Traité de science politique, v. III, cap. V, p. 310-366.

París: Presses Universitaires de France.

MILBRATH, L.; GOEL, M. L. (1977). Political Participation. How and Why People get involved. Chicago: Rand McNally College Publishing.

PATEMAN, C. (1970). Participation and democracy theory. Cambridge: Cambridge University Press.

TINGSTEN, H. (1937). Political behavior: Studies in election statistics. Londres: P. S. King.

VERBA, S.; NIE, N. H. (1972). Participation in America. Political democracy and social equality. Nova York: Harper and Row.

22

OPERACIÓ ANTROPOIDE. OBJECTIU: MATAR REINHARD HEYDRICH (27 DE MAIG DE 1942) Introducció El Botxí de Hitler, aquest era el nom amb el qual el premi Nobel Thomas Mann va batejar a Reinhard Heydrich, un dels homes més odiats de tota la Europa ocupada per l’Alemanya del Tercer Reich i un dels jerarques nazis més influents i perillosos de la Segona Guerra Mundial. La vida d’Heydrich ha sigut sempre un misteri però al mateix temps interessant. Mentre que molts historiadors es van anar interessant per la figura de personalitats importants del III Reich com Adolf Hitler, Heinrich Himmler, Adolf Eichmann, Ernst Kaltenbrunner, Werner Brest i molts altres; Reinhard Heydrich sempre s’ha mantingut al marge, la qual cosa es podria explicar per moltes raons: una d’aquestes és pel fet que Heydrich va morir al juliol de 1942, moment de màxim domini alemany per tota Europa (els alemanys es dirigien cap Stalingrad). Si observem la data, va morir abans que la majoria dels alts dignataris nazis dels quals molts es suïcidarien a Berlin entre l’abril i el maig del 1945.1

Autor: David Almeida, Doctorant en Història Contemporànea

el secuaz más malvado de Hitler, on l’autor va donar molta importància a un dels mites que explicarien les ànsies assassines d’Heydrich: el seu possible passat jueu. Caldria esperar, però, fins al 2011, quan el professor de la Trinity College de Dublín, Robert Gerwath, va publicar la biografia Heydrich: el botxí de Hitler, on va desmuntar el mite d’una possible ascendència jueva d’Heydrich. Però, com explicar que algú com Heydrich, fill i net de músics, amb una sensibilitat artística que li permetia tocar el violí, esportista, defensor de l’ordre i de la jerarquia, va tenir la sang freda de donar ordres d’assassinar milions de persones, la gran majoria jueves? Al moment de la seva mort, Heydrich estava a la cúspide del poder: era cap de la Seguretat del III Reich, Protector del Reich de Bohèmia i Moravia (l’actual República Txeca), i encarregat de trobar una solució al problema jueu, motiu pel qual va organitzar la tristament cèlebre Conferencia de Wannsee (20 de gener de 1942). Per tant, era el seu moment àlgid.

En una Europa sota el domini alemany, a Londres, el Govern britànic juntament amb el Govern txec a l’exili preparaven una operació de grans riscos per eliminar un alt dignatari nazi del govern alemany. En un principi es dubtava entre el mateix Heydrich i Karl Hermann Frank, SS-Obergruppenführer i general de la Wafen SS, que dirigia l’exèrcit i la policia alemanya al Protectorat de Bohèmia i Moravia. Reinhard Heydrich era una persona meticulosa, calculadora i intel·ligent; es considerava tan odiat i temible que es creia intocable, pensava que ningú gosaria cometre un atemptat contra ell. Per aquesta raó, mai va demanar cap escorta perquè el protegís.2

Heydrich (segon per l’esquerra) amb altres dirigents de les SS i Himmler i Goering saludant-se (primer i segon per la dreta).

No és té constància d’una biografia detallada de la seva vida.

Les poques excepcions que tenim les trobem a la tesi doctoral de Shlomo Aronson del 1967, on descriu la vida d’Heydrich durant els seus inicis a la Gestapo i a la SD (Sicherheitsdienst – «Servei de Seguretat») que acaba el 1936, moment en el qual les SS (Schutzstaffel – «Escamots de Protecció») van agafar el control de la policia alemanya. Al 1962, és va publicar una biografia escrita per Charles Wighton, Heydrich:

Al maig de 1942, combinant els servis secrets britànics i txecs, va tenir lloc l’Operació Antropoide que consistia en introduir un comando txec en la Txecoslovàquia ocupada.

Aquest agents txecs van contactar amb la resistència txeca i van començar els preparatius per atemptar contra Heydrich.

Aquests individus sabien que es llançaven a una missió suïcida però tot i així van decidir continuar. El dia establert per a l’atemptat va ser el 27 de maig i el resultat va ser la mort de Heydrich dies més tard. Ara bé, ens podem plantejar algunes preguntes, per exemple, si aquesta operació va ser necessària i útil, malgrat el seu èxit; o si la mort de Heydrich

1 Cal tenir en compte que molts jerarques nazis van optar per fugir d’Alemanya abans que els Soviètics arribessin a Berlin. Molts d’ells van fugir cap Amèrica Llatina com Adolf Eichmann i Josef Mengele. Igual que Hitler, molts van optar pel suïcidi com Josef Goebbels i Heinrich Himmler.

2 És curiós veure com un dels personatges nazis més perillosos i ocupant el càrrec de seguretat del III Reich, mai va demanar protecció.

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

va repercutir d’alguna manera en la política interna i externa del Nacional-Socialisme alemany. A través d’aquest article, el lector podrà desenvolupar la seva pròpia opinió al respecte d’aquesta operació.

amb la Polònia ocupada). Això va permetre que esclatessin nombroses manifestacions en contra de l’ocupació nazi, que la resistència txeca fos eficaç i que es cometessin nombrosos sabotatges dins de les fabriques i industries que eren vitals per al esforç bèl·lic alemany. Hitler va veure que von Neurath no tenia prou mà dura i va decidir nomenar Heydrich com a nou Protector del Reich en un moment on la Wehrmacht estava encerclant les ciutats de Kiev i Leningrad, i on les polítiques racials del III Reich eren cada cop més radicals.

El 27 de setembre de 1941, Heydrich va arribar a l’aeroport de Ruzyne de Praga on va ser rebut per l’Alt Comandament de les SS i la Policia del Protectorat, Karl Hermann Frank. El 2 d’octubre va fer un breu discurs al Palau Cernín informant als assistents que la seva missió consistia en la «pacificació» del Protectorat per salvar els interessos econòmics, militars i de seguretat que eren vitals per Alemanya.

Quan va arribar a Praga, una de les primeres mesures va ser la proclamació de la Llei Marcial dins de tot el Protectorat on «la traïció en la rereguarda del front seria castigada amb la major severitat” 4 a través de la formació de tribunals sumaris.

Reinhard Heydrichamb uniforme de la SS el 1940

Protector del Reich de Bohèmia i Moràvia

3 Acords de Munich del 30 de setembre de 1938.

4 Gerwarth, p.360.

5 Durant el tres primers dies del govern de Heydrich, noranta-dos acusats van ser condemnats a mort. Solament el 30 de setembre, cinquanta-vuit persones van ser executades i dos-cents cinquanta-sis va ser enviades a les presons de la Gestapo. Gerwarth, p.360.

Annexionada al març de 1939 per la força3, amb la passivitat d’Anglaterra i França, amb una extensió de 49.000 km² i una població de 7 milions d’habitants, on dos cents quaranta-cinc mil eren d’ètnia alemanya, Bohèmia i Moràvia tenien importància per al nazis per dues raons: per un costat, en un futur serien incloses dins del Gran Reich alemany; i per un altre costat, el seu territori era vital per la seva posició geoestratègica i per la economia militar (industria d’armament a Brno, les fabriques Skoda a Plzen, etc.). Fundat el 16 de març de 1939, el primer Protector del Reich va ser Konstantin von Neurath que, amb el seu passat diplomàtic i els seus bons modals, va fer us d’una política «passiva» (si es compara

Reinhard Heydrich al Castell de Praga acompanyat de Karl Hemann Frank el 1941

Hi havia tres sentències possibles: la mort, el camp de concentració o la llibertat 5. Desde l’arribada de Heydrich fins al novembre de 1941, és van pronunciar un total de quatre-cents quatre sentències oficials a mort i es van efectuar unes sis mil detencions. Sens dubte, això va ser un cop molt dur per la resistència txeca, tant a nivell humà com a nivell logístic-militar. Dins el Protectorat, hi treballaven uns mil vuit-cents quaranta-u oficials de la Gestapo per controlar una població de

23

24

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

deu milions tres-cents mil persones. Molts txecs detinguts no van ser condemnats a mort sinó que van ser enviats al camp de concentració de Mauthausen on solament un 4% de mil dos-cents noranta-nou txecs van sobreviure. D’altra banda, uns mil quatre-cents vuitanta-set txecs acusats de crims polítics van ser enviats a Auschwitz on pocs van sobreviure. A finals de març de 1941, la Gestapo va aconseguir un èxit important: detenir a Paul Thümmel, un agent doble que treballava tant per la Abwehr(Servei d’intel·ligència militar alemany) com pel Govern txec exiliat a Londres. Amb els líders detinguts i les xarxes radiofòniques destruïdes, la resistència txeca, la ÚVOD va deixar pràcticament d’existir, les vagues i la lentitud del treball van desaparèixer. El Govern del Protectorat era considerat, per la Gestapo, com un niu de traïdors i d’espies al servei del britànics. El primer ministre txec Alois Eliás, que havia actuat com a principal contacte de la ÚVOD dins del Protectorat, va ser detingut.

La Cort Popular alemanya va traslladar-se de Berlin a Praga on va sentenciar a mort el mateix Eliás i l’alcalde de Praga, Otakar Klapka. Finalment, va ser el mateix Hitler qui va aturar la sentència de mort d’Eliás i va considerar més oportú que es quedes sota la tutela del govern txec del president Hácha. Sentint-se obligat a col·laborar per evitar més detencions i repressió, el 4 de desembre Hácha va denunciar el president txec Benes (exiliat a Londres) acusant-lo de provocar problemes a distancia sense tenir en compte les greus conseqüències.

Durant el seu mandat com a Protector del Reich, Heydrich va utilitzar la política de pal i pastanaga, és a dir, que Heydrich estava disposat a donar totes les necessitats bàsiques al treballador txec a canvi de la seva lleialtat. Aquesta política va donar bons resultats ja que la producció d’armament va augmentar. Sens dubte, la nova política portada a terme per Heydrich es diferenciava molt de la del seu predecessor però donava els seus fruits. I això va inquietar molt al govern de Londres que va decidir prendre certes mesures com per exemple bombardejar les fàbriques de Pilsen o infiltrar un nombre cada vegada més nombrós d’agents. Heydrich va admetre, dies abans de morir, que les activitats de la resistència havien augmentat, però no solament al Protectorat sinó també a tota Europa. Per exemple, hi havia més atacs contra el personal militar alemany i les seves instal·lacions. Heydrich pensava que podia aturar aquestes activitats a través de la implantació d’una política de terror i els afusellaments en massa.

A mitjans de maig, Heydrich va redactar un informe per entregar-lo personalment a Hitler, on explicava les seves experiències sobre la reorganització de la política alemanya d’ocupació del Protectorat i també suggeriments policials als altres territoris ocupats a Europa. Molts historiadors defensen la idea que Hitler anava nomenar Heydrich com a cap de l’administració civil al nord de França i Bèlgica i Protector de la França de Vichy. El 27 de maig, Heydrich va sortir de la seva residència per agafar un vol cap a Berlín per reunir-se amb Hitler. La seva poca preocupació per qüestions de seguretat i policials va fer que es descurés completament de la pròpia seguretat a Praga malgrat les advertències de la Gestapo. Per exemple, el març de 1942, la Gestapo va detenir un home a l’estació central de ferrocarrils de Varsòvia. Malgrat tenir els papers en regla que l’identificaven com a músic alemany que viatjava a Praga, es va trobar dins de la seva maleta un arma de franctirador amb mires telescòpiques i silenciador.

L’home va resultar ser un agent rus enviat per Moscou per assassinar Heydrich.

Preparació de l’Operació Els plans secrets per assassinar Heydrich van sorgir a Londres cap a setembre de 1941 fruit de la desesperació dels aliats enfront la maquinaria bèl·lica alemanya. Les autoritats britàniques consideraven els txecs bastant passius amb els ocupants nazis del seu territori. Per tant, el president txec exiliat Benes i el seu cap d’intel·ligència Frantisek Moravec, van decidir demostrar als britànics que podien cometre un cop efectiu contra els ocupants nazis. Durant l’estiu de 1941, Moravec i els representants del SOE (Special Operation Executive) es reunien per trobar una solució i coordinar plans per col·locar agents txecs, comunicacions i sabotatges dins del Protectorat. Però, les males condicions meteorològiques i la falta de comunicació amb els líders de la resistència al Protectorat van impedir una acció comuna. Doncs, van concebre una idea ambiciosa: com que era difícil arribar a Hitler, es va decidir atemptar contra Heydrich considerat com el segon home mes perillós d’Europa només per darrere del mateix Hitler. El 3 d’octubre de 1941, va tenir lloc a Londres un reunió secreta entre Frank Nelson, cap de la SOE i Moravec per discutir els detalls de la missió que va comptar amb tres elements vitals: Antropoide, l’equip per assassinar Heydrich i Silver A i Silver B, dos grups de transmissió de ràdio per transmetre les línies de comunicació entre Londres i la resistència txeca. Per portar

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

a terme la missió, els agents txecs Jan Kubis i Josef Gabcik es van presentar voluntàriament desconeixen el propòsit de la missió. Després de mesos d’entrenament intens a Manchester, a Inverness-shire i a Villa Bellasis, Kubis i Gabcik van ser informats del seu objectiu: matar el Protector del Reich.

Encara que es mostressin orgullosos de ser seleccionats, sabien que tenien poques possibilitats de fugir ja que Europa estava ocupada pels nazis i en un cas així, devien de viure en la clandestinitat fins a ser capturats o morts, o fins que Praga fos alliberada.

El 28 de desembre de 1941, després de redactar els seus testaments, el seu vol va sortir de l’aeròdrom de Tangmere, una base secreta de la RAF (Royal Air Force), a Sussex.

L’avió, que portava un total de nou homes repartits en tres equips, va creuar el cel nocturn del Canal de la Mànega, la França ocupada, la mateixa Alemanya a través de les interrupcions de les bateries antiaèries alemanyes i de la Luftwaffe fins arribar finalment al Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Degut a les intenses nevades dels últims dies, el pilot no va poder identificar les zones de salt marcades per als tres equips. En principi, els agents havien de dirigir-se cap a Pilsen i establir contacte amb membres locals de la resistència. Però de manera accidental, els agents van ser llançats a Nehvizdy, un poble situat a trenta quilòmetres a l’est de Praga. A sobre, Gabcik es va ferir greument el turmell a l’aterratge, i el soroll del motor de l’avió havia despertat la gent del poble. Per tant, les probabilitats que la Gestapo comencés a investigar eren molt altes. Per sort, un guardabosc local simpatitzant de la causa nacional i un resistent txec de nom Brertislav Baumann, van ser els primers en trobar a Kubis i Gabcik. Gràcies a Baumann, els agents txecs van poder establir contacte amb la resistència a Praga.6 6 Baumman va pagar un alt preu per ajudar a Kubis i Gabick. Després de la mort de Heydrich, ell i la seva dona van ser arrestats i enviats al camp de concentració de Mauthausen on van ser assassinats, Gerwarth, p.36.

7 Durant l’avançament de les tropes alemanyes, una part d’aquestes es va dividir i es va dirigir cap a Stalingrad. Va ser en aquesta ciutat on tindria lloc la batalla més cruenta de la guerra amb el final desastrós del VI Exèrcit del mariscal Von Paulus.

Després de l’any nou, Gabcik i Kubis van agafar un tren cap a Praga on van estar cinc mesos per preparar l’atemptat.

Van passar setmanes caminant i anant en bicicleta al voltant del castell de Praga, la residència de Heydrich i la carretera que aquest utilitzava cada dia per traslladar-se entre el dos llocs citats. A inicis de febrer, van identificar el lloc ideal per cometre l’assassinat: una corba molt tancada al barri de Liben a Praga per on Heydrich passava diàriament per anar a la seva feina i on el xofer havia de reduir la velocitat del vehicle. Temps suficient perquè Gabcik i Kubis poguessin disparar contra el Protector del Reich.

Pel que fa a Silver A i Silver B, els seus cincs paracaigudistes, que havien saltat la nit del 28 de desembre, uns minuts després de que ho fessin Gabicik i Kubis, van ser detinguts per la Gestapo o es van entregar per por a represàlies contra les seves famílies. Solament el líder de Silver A, Alfréd Bartos va establir contacte amb un dels pocs comandants supervivents de l’ÚVOD, el capità Václav Morávek, i va instal·lar un ràdio transmissor per transmetre, amb el nom en clau Libuse, informació a Londres sobre la producció industrial, els ànims de la població i les quasi inexistents activitats de la resistència. Silver B va fracassar, de la mateixa manera que altres grups de paracaigudistes llançats sobre el protectorat entre desembre de1941 i maig de 1942.

Josef Gabcik (esquerra) i Jan Kubis (dreta).

Finalment, es va decidir interrompre l’enviament de més paracaigudistes al Protectorat ja que la gran majoria fracassaven. Quan Bartos va saber l’objectiu de la missió de Gabcik i Kubis, va contactar amb el president exiliat Benes per demanar l’anul·lació de la missió ja que les represàlies serien desastroses. Però, sota la pressió britànica, Benes va donar l’ordre de continuar.

Operació Antropoide (27 de maig de 1942) Primavera de 1942. El domini alemany era total a Europa: a l’Atlàntic, els submarins U-Boats controlaven el mar enfonsant tots els vaixells aliats que trobaven al davant; a Occident, amb l’ajuda del Règim de Vichy, Alemanya controlava França (el seu enemic tradicional); al Nord d’Àfrica, el prestigiós mariscal Erwin Rommel i l’Afrika Korpses dirigien cap al Canal de Suez i més tard, van obtenir una victòria important a la Primera Batalla d’El Alamein contra les tropes angleses (de l’1 al 27 de juliol de 1942); al Front oriental, les tropes alemanyes avançaven cap a Moscou i als camps petrolífers del Caucas. 7

25

26

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

Era el 27 de maig de 1942, un bell dia de primavera a la Praga ocupada pels nazis desde la seva annexió al març del 1939. Els arbres estaven florits i els cafès de la ciutat estaven plens de vida. A 20 quilòmetres al nord de la capital, dins de la seva residència, Heydrich estava jugant amb els seus fills Klaus i Heider, mentre que la seva dona Lina, embarassada del quart fill, aguantava la filla petita Silke.

Heydrich estava a la cúspide del seu poder. Amb solament 38 anys, era el segon home més poderós de les SS, solament per darrere de Heinrich Himmler. Desde gener de 1941, Heydrich era l’artífex de la solució final al problema jueu que estava fent progressos: a la primavera de 1942, gairebé un milió i mig de jueus havien sigut assassinats pels nazis i els seus aliats d’Europa oriental. Des de la invasió alemanya a la Unió Soviètica, les resistències contra els nazis havien augmentat considerablement però Heydrich pensava que això serviria per reforçar el poder de les SS sobre les polítiques alemanyes d’ocupació.

Apart de ser el Reich protektor, Heydrich era també el Cap de Seguretat del III Reich. Tenia el costum de sortir de casa seva cap a les deu del matí per anar a la seva feina al castell de Praga sense cap mena de protecció, ja que sempre creia que ningú gosaria atacar-lo o cometre un atemptat contra ell. Johannes Klein, el seu xofer, l’esperava a la porta del vestíbul per conduir-lo al castell, i des d’allà a l’aeroport per agafar un avió cap a Berlin per reunir-se amb Hitler al qual havia d’informar sobre el futur del govern del Protectorat i sobre algunes opinions seves per combatre la resistència txeca. Com tots els dies, va recórrer el mateix camí en un Mercedes descapotable i sense protecció policial. Però tant Heydrich com Klein no sabien que a quinze minuts carretera avall, al barri de Liben, els esperaven tres agents

Corba del barri de Liben on el xofer de Heydrich va reduir la velocitat i els agents que els esperaven, van cometre l’atemptat

txecoslovacs que treballaven pel govern britànic, preparats amb armes i bombes de mà.

Com havien previst els serveis secrets britànics i txecs, el xofer de Heydrich va reduir la velocitat a la corba del barri de Liben. Aquell era el moment i el lloc ideals per actuar. Quan el cotxe va arribar a la corba, Gabcik va donar un salt cap endavant, va treure el seu subfusell Sten (que abans havia sigut desmuntat i muntat) però el gallet de l’arma va quedar encallat. Mentrestant Heydrich es va adonar de les intencions de l’agent txec, va ordenar al xofer parar el cotxe i va treure la seva pistola per disparar a Gabcik. Quan el cotxe es va aturar bruscament, Kubis va sortir del seu amagatall i va llençar les bombes cap al Mercedes. Amb un error de càlcul de distancia, les bombes van fer explosió contra la roda posterior del cotxe, despedregant metralla al rostre de Kubis i destrossant les finestres d’un tramvia que passava pel costat en aquell mateix moment. Després de l’explosió, Heydrich i el seu xofer van saltar del cotxe destrossat, van anar a cercar els seus assassins per matar-los. Mentre que Klein perseguia a Kubis, Heydrich va perseguir a Gabcik, encara immòbil amb la seva arma encallada a les mans. Kubis va aconseguir agafar la seva bicicleta i fugir de Klein; però per Gabcik no va ser tan fàcil. Aquest és va amagar darrera de un pal de telègrafs convençut que Heydrichel dispararia. Però no va sentir cap tret perquè, de cop i volta, Heydrich va caure a terra, i Gabcik va aprofitar per fugir.

Quan la situació es va calmar una mica i els assassins van desaparèixer, els ciutadans txecs i alemanys van anar corrent per ajudar Heydrich. Van detenir una camioneta per transportar el ferit a l’Hospital Bulovka on les radiografies van confirmar el següent: la necessitat d’una intervenció urgent ja que tenia el diafragma trencat i varis fragments de metralla i pell de cavall de la tapisseria del cotxe dins de la melsa. Malgrat estar ferit i amb molts dolors, Heydrich continuava amb la seva idea contra els txecs: es negava a ser intervingut per un metge local, i exigia l’enviament d’un de Berlin per operar-lo.

Al migdia, després d’arribar a un acord, un equip d’especialistes txecs sota la direcció del professor Josef A. Hohlbaum de la Clínica quirúrgica alemanya de Praga, van operar el ferit.

Mentre Heydrich estava sent operat, Himmler i Hitler, van ser informats de l’atemptat i van enviar els seus metges personals, el professor Karl Gebhardt i el doctor Theodor Morell. Apart, la ràbia estava estenent-se entre els líders nazis i els alemanys del Protectorat. La Policia va impedir que txecs

27

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

Karel Curda, agent txec que formava part del comando per assassinar Heydrich i que més tard va delatar a la Gestapo l’amagatall dels seus companys

El Mercedes-Benz descapotable en el qual Heydrich va patir l’atemptat.

d’ètnia alemanya ataquessin negocis o locals dels seus veïns txecs. La premsa, controlada pels alemanys, no va donar molta importància a l’atac, informant-ne que les ferides d’Heydrich no amenaçaven la seva vida. Però en realitat, els alts dirigents nazis estaven molts alterats i disposats a utilitzar la brutalitat.

Una hora més tard, Hitler va ordenar a Karl Hermann Frank, substitut d’Heydrich i cap de la Policia del Protectorat, executar a deu mil txecs en represàlia per l’atac. Però aquest va viatjar a Berlin per calmar els ànims d’Hitler advertint-lo que aquest tipus de represàlia provocaria la caiguda de les reeixides campanyes d’ocupació d’Heydrich.

Bartos, el seu principal contacte a Praga, informant-li que la resistència txeca havia demostrat la seva força als ulls del Govern britànic.

Finalment, Hitler va cancel·lar l’ordre d’executar els deu mil txecs però va exigir la detenció immediata dels assassins.

8 Exèrcit alemany 9 Si el 1942, Alemanya disposés de penicil·lina, Heydrich hagués sobreviscut.

10 Gerwarth, p.436

Abans de tornar cap a Praga, Frank va decretar la llei marcial en tot el Protectorat: qualsevol que ajudés els assassins, seria executat; es van detenir els ferrocarrils i altres mitjans de transport públic; es van tancar els cinemes, els teatres, els restaurants i els cafès; es va interrompre el Festival de Música de Praga; es va oferir per ordre d’Hitler una recompensa de deu milions de corones per la captura dels assassins. El cap de la Policia de l’Ordre Alemanya, Kurt Daluege va iniciar una operació policial que va assetjar Praga completament.

Aquesta Policia, juntament amb la Gestapo, les SS, la Gendarmeria txeca i tres batallons de la Wehrmacht 8, és a dir, quasi dotze mil homes en total, van començar a registrar totes les cases i edificis per trobar els assassins. Malgrat el registre de totes les propietats, les forces policials i alemanyes no van aconseguir els resultats esperats. Mentre que la població txeca es mantenia en silenci per por davant qualsevol represàlia, a Londres, Benes va contactar per ràdio amb

El 31 de maig, Himmler visitava a Heydrich a l’hospital de Praga. El seu estat millorava i van poder mantenir una breu conversació. Però dos dies més tard, és va diagnosticar al pacient una infecció dins de la cavitat estomacal9. Sense penicil·lina, li va pujar la febre i va entrar en un estat de coma. Els metges no van aconseguir combatre la seva septicèmia i finalment, el 4 de juny de 1942, a les nou del matí, Reinhard Heydrich «El Botxí de Hitler» va morir.

Conseqüències El 9 de juny de 1942, el cos d’Heydrich va ser sepultat en una de les cerimònies funeràries més grans i importants que van tenir lloc al III Reich. Durant dos dies, el seu fèretre havia estat exposat al pati del Castell de Praga on ciutadans txecs i d’ètnia alemanya van dir l’últim adéu al Protector del Reich. Després, el fèretre va ser transportat a la Sala dels Mosaics de la Nova Cancelleria de Berlin, on tota l’alta jerarquia del partit Nazi retia un últim homenatge al fèretre. Després d’un discurs d’Himmler considerant a Heydrich com un màrtir nazi i un impecable home de les SS; va arribar el torn d’Hitler: Ell va ser un dels millors nacionalsocialistes, un dels més forts defensors del Reich Alemany, un dels majors oponents de tots els enemics de l’imperi. Ha mort un màrtir per la preservació i la protecció del Reich.10

28

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

Després, el cos va ser enterrat al cementiri dels Invàlids, un lloc d’etern descans per a l’elit militar prussiana i distingits generals del passat alemany. Mentrestant, els nazis reclamaven venjança. Calia trobar immediatament els assassins o la població txeca patiria les conseqüències. El mateix 9 de juny, per ordre d’Hitler, Karl Hermann Frank va telefonar a Horst Böhme, cap de la Policia de la Seguretat per transmetre-li

Església de Sant Ciril i Sant Metodi a Praga

l’ordre següent: la completa aniquilació del poble de Lidice, incloent l’assassinat de tots els habitants mascles, la deportació de totes les dones cap a un camp de concentració i l’enviament de tots els nens a Alemanya per ser adoptats.

Sembla ser que Lidice ja estava en la ment dels nazis ja que es sospitava que els habitants d’aquell poble havien ajudat als assassins. En total, van ser assassinats cent setanta-dos homes d’entre catorze i quaranta-vuit anys, totes les dones van ser deportades, només nou nens van ser enviats a Alemanya mentre que els altres van ser assassinats i les cases van ser cremades o destruïdes per explosions.

Poc després de la destrucció del poble, diverses comunitats dels Estats Units, Mèxic, Perú i Brasil van canviar el nom de les seves poblacions per «Lidice». Thomas Mann va escriure la novel·la Lidice (1943) en homenatge al poble que, a més, va ser considerat pel departament de guerra britànic com a símbol del terror nazi.

Mentrestant, al Protectorat, Karl Hermann Frank va anunciar mesures dràstiques si no es lliurava als assassins abans del 18 de juny. A mesura que el dia anava aproximant-se, la tensió augmentava. Dos dies abans, el 16, Karel Curda 11 , un paracaigudista que havia saltat al març de 1942 al Protectorat, es va presentar al quarter general de la Gestapo situat al Palau Pecek de Praga. Per protegir la seva vida i la de la seva família, va decidir sacrificar la vida dels seus companys. No sabia on es trobaven Gabcik i Kubis, però podia donar el noms dels que van proporcionar-los els pisos francs. A continuació, es va procedir a una onada d’arrests, sobretot de la família del capità de la resistència Václav Morávek. La mare d’aquest, Marie Morávek, es va suïcidar empassant una càpsula de cianur, mentre que el pare, Alois Morávek, i el fill adolescent, Vlastimil, van ser deportats al quarter general de la Gestapo. Després de patir un interrogatori brutal, Vlastimil va dir que els assassins es trobaven amagats a l’Església ortodoxa de Sant Ciril i Sant Metodi al centre de Praga. Malgrat haver informat a la Gestapo, tant Alois como Vlastimil van ser deportats al camp de concentració de Mauthausen i executats.

A les primeres hores del 18 de juny, vuit-cents soldats de les SS van envoltar l’Església. L’ordre era agafar els assassins vius per així poder interrogar-los i trobar més còmplices. Quan els alemanys van arribar, Kubis i dos companys paracaigudistes, Adolf Opálka i Jaroslav Svarc, estaven fent guarda nocturna. Aquests van obrir foc desde els seients del cor i van poder resistir durant dues hores. Cap a les set del matí, un txec havia mort; altres dos, incloent Kubis van ser greument ferits i capturats. Kubis va morir finalment a l’hospital militar de les SS.

11 Després de l’atemptat, Curda va rebre un milió de Reichmarks per delatar els seus companys i va començar a treballar com a espia per la Gestapo. Cap a finals de la guerra, va ser capturar per partisans txecs i declarat culpable de traïció. Va morir a la forca el 29 d’abril de 1947 a una presó de Praga.

Interior de l’Església on va tenir lloc el tiroteig entre les SS i els agents txecs

Operació Antropoide. Objectiu: Matar Reinhard Heydrich (27 de Maig de 1942)

Quan els alemanys van registrar l’Església, van veure que hi havia roba que no pertanyia als homes morts, i van descobrir que hi havia altres quatre paracaigudistes, incloent Gabcik, amagats a la cripta. El sacerdot de l’Església, Vladimir Petrek, i Curda van intentar convèncer-los que es rendissin però es van negar. Durant unes hores, les SS van intentar trobar una entrada a les catacumbes que van ser bombardejades amb gasos lacrimògens i agua per obligar els paracaigudistes a sortir. Quan les SS van utilitzar dinamita per ampliar la estreta entrada de les catacumbes, els quatre paracaigudistes es van suïcidar amb un tret al cap.

La mort dels assassins va ser rebuda amb alegria a Berlin però les represàlies contra els txecs van continuar: durant l’estiu de 1942, van ser detinguts 3.188 txecs i 1.347 van ser condemnats a mort dels quals 477 tenien coneixement de la missió anglo-txeca d’assassinar Heydrich.

Conclusió Malgrat que els agents txecs que van cometre l’atemptat, van morir sense saber si havien aconseguit el seu objectiu de matar Heydrich, l’Operació Antropoide va resultar ser finalment un èxit. El govern txec exiliat a Londres, va demostrar al govern britànic que la resistència txeca no havia desaparegut i que Txecoslovàquia encara continuava lluitant i existint.

Aquesta última dada és molt important ja que la supervivència de Txecoslovàquia depenia molt de l’evolució de la guerra. Com va passar als Acords de Munich de 1938, on aquest país va ser víctima de l’expansió alemanya, el govern txec no volia que es repetís un altre episodi similar. Per a què va servir

aquest atemptat? Per un costat, per demostrar al món que Txecosolovàquia era un país independent però la seva supervivència depenia molt de les decisions dels grans (Estats Units, Anglaterra i la URSS), i per un altre costat, per fer veure als britànics que podien atacar a un enemic poderós. Això seria una mena d’avís a les grans potències que tinguessin plans d’ocupació en un futur. Però en acabar la guerra, respectant els Acords de Teheran (novembre i desembre de 1943) i amb els intents de Churchill per evitar-ho, Txecoslovàquia va caure dins de l’òrbita stalinista de la URSS. Si l’Operació Antopoide no hagués tingut lloc, que hagués passat amb Heydrich? Personalment tinc tres opinions per compartir amb el lector: en primer lloc, com el casos d’Hitler i Goebbels, que eren nacionalsocialistes convençuts, el més probable és que Heydrich s’hagués suïcidat. En segon lloc, que no ho hagués fet i que fos capturat pels aliats. En aquest cas, i seguint el model d’altres casos, Heydrich hagués estat davant d’un tribunal i condemnat a mort. I en tercer lloc, i seguint el model de Adolf Eichmann, Joseph Mengele, Klaus Barbie i molts altres, Heydrich hagués fugit cap a Amèrica llatina o cap un altre país per evitar ser capturat. Potser el maig de 1942, Heydrich estava en la cúspide del seu poder però el seu destí o futur no era molt prometedor. El que si és cert és que la mort d’Heydrich no va canviar en res l’evolució de la guerra. Per tant, només em queda per demanar al lector el següent: coneixent les conseqüències de l’atemptat (desaparició del poble de Lidice) i la mort del Protector del Reich, aquesta operació, de les moltes que hi van haver durant el període bèl·lic, va servir per alguna cosa? Deixaré que la persona que llegeixi aquestes línies, desenvolupi la seva pròpia opinió.

BIBLIOGRAFIA BEEVOR, Antony. La Segunda Guerra Mundial. Barcelona. Edición de Pasado y Presente, S. L., 2012 BERTON, Stanislav F. Das attentataufReinhardHeydrichvom 27. Mai 1942. EinBericht des Kriminalrats Heinz PannwitzvomMärz 1959.Institut fürZeitgestchichte. München-Berlin, 1985 GERWARTH, Robert. Heydrich. El verdugo de Hitler.La Esfera de los Libros, S. L., 2013, Madrid KLEIN, Peter. Die «Wannsee-Konferenz»am 20. Januar 1942. EineEinführung. MetropolVerlag. AnsbacherStraße 70. D-10777 Berlin

29

30

MODELS PROTECTORS DAVANT LA IDEACIÓ SUÏCIDA L’objectiu de l’estudi, del qual en aquest article es presenta el seu marc teòric, consisteix a determinar quin és el paper de la religiositat, l’espiritualitat, el suport social percebut i la simptomatologia depressiva davant de la ideació suïcida en la població adulta comunitària.

Tenint en compte els resultats obtinguts en estudis previs, s’espera que la depressió i el suport social percebut estiguin relacionats amb aquest fenomen.

Diferents investigacions han registrat la religiositat i l’espiritualitat com a factors protectors de les diferents conductes suïcides en edats avançades. No obstant això, són pocs els estudis que relacionen aquestes dues variables exclusivament amb la concepció suïcida. En concordança amb estudis majoritàriament realitzats a Llatinoamèrica i Estats Units s’espera trobar correlació entre la religiositat, l’espiritualitat i els pensaments de suïcidi, encara que aquesta relació podria estar arbitrada pel suport social percebut, tenint en compte que moltes creences i pràctiques religioses-espirituals tenen un fons social i cultural centrat en el suport del grup.

Existeixen en la literatura diferents investigacions que assenyalen el suport social percebut com una variable protectora o dissuasiva dels intents i idees de suïcidi. No obstant això, aquests estudis no controlen la simptomatologia depressiva, de manera que les dades poden estar incompletes, a causa que moltes variables relacionades amb la ideació suïcida deixen de ser significatives quan es controla la depressió.

En aquest estudi s’espera trobar una correlació significativa entre el suport social i la ideació suïcida tot i que també s’espera que disminueixi en controlar la depressió.

1 . Marc teòric Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2016), el suïcidi és la segona causa de mort en persones de 15 a 29 anys a tot el món. S’estima que prop de 800.000 persones es suïciden cada any i que la majoria d’aquestes morts es produeixen en països amb ingressos baixos i mitjans. Aquestes xifres

no inclouen els intents de suïcidi, que són fins a 20 vegades més freqüents que els suïcidis consumats (OMS, 2012).

El suïcidi constitueix un important problema de salut pública a nivell mundial. Segons l’Organització Mundial de la Salut, cada any es produeixen un milió de suïcidis al món (OMS, 2015), aquestes morts afecten directament i indirectament a diferents sistemes socials. Segons l’OMS (2000), un suïcidi afecta de mitjana a 6 persones, aquesta dada es pot incrementar en el cas de produir-se en un entorn escolar.

A Espanya, segons les últimes dades reportades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE, 2017), l’any 2015 es van produir 3.602 morts per suïcidi (74.4% homes), sent la primera causa de mort externa per davant dels accidents de trànsit. No obstant això, es creu que aquestes xifres poden ser encara més grans, pel fet que no totes les morts per suïcidi es registren com a tal (Giner i Guija, 2014). Sobretot si no hi ha testimonis del fet o la persona no havia comunicat la seva intenció. La majoria de persones que se suïciden a casa nostra, són joves menors de 30 anys, sent un 7.77% del total de víctimes a causa d’aquest tipus de mort (Navarro-Gómez, 2017). Tot i que les xifres de suïcidi a Espanya són relativament baixes en comparació amb altres països amb característiques similars, les dades són alarmants. Així doncs, resulta rellevant comprendre els diferents factors subjacents a les diferents manifestacions suïcides.

S’han proposat diferents definicions per al suïcidi, fet que ha generat certa confusió. En l’actualitat hi ha un gran nombre de definicions per a tots els comportaments suïcides, aquesta diversitat de conceptualització pot ser deguda a la naturalesa multifactorial del suïcidi que abasta aspectes psicològics, socials, polítics i culturals. Causa de l’anterior, l’estudi de la conducta suïcida ha estat tractat des de diferents disciplines i enfocaments, pel que la seva conceptualització pot resultar complexa.

Una de les primeres definicions del suïcidi va sorgir des de la sociologia. Durkheim (1965) en el seu llibre «Le suicide» conceptualitza el suïcidi com «tota mort que resulta, mediatament o immediatament, d’un acte, positiu o negatiu, realitzat

Autor: Matheu Fernández Estudiant de Master en Psicologia General Sanitaria i Master en Psicologia Clínica

31

Models protectors davant la ideació suïcida

per la mateixa víctima, sent coneixedora que havia de produir aquest resultat. La temptativa és el mateix acte que hem definit, detingut en el seu camí, abans que doni com a resultat la mort».

Per la seva banda, l’OMS (1976) va intentar classificar i unificar la terminologia, definint l’acte suïcida com «tota acció per la qual un individu es causa a si mateix un dany, amb independència del grau d’intenció letal i que es coneguin o no els veritables motius», i definint el suïcidi com «la mort que resulta d’un acte suïcida».

Des del pla psicològic, han sorgit diferents maneres de definir el suïcidi i els seus diferents aspectes. Segons Stengel (1965) el suïcidi significa l’acte fatal, i l’intent de suïcidi l’acte no fatal d’auto perjudici, dut a terme amb un conscient intent autodestructiu, però vague i ambigu. Al seu torn, Baechler (1980) defineix el suïcidi com tota conducta que busca i troba la solució d’un problema existencial en el fet d’atemptar contra la vida del subjecte.

Per la seva banda, Mansilla (2012), defineix el suïcidi com l’acció de llevar-se la vida de manera voluntària i premeditada i els intents de suïcidis com aquells actes autolesius deliberats amb diferent grau d’intenció de morir que no tenen un final letal. Segons l’autor el suïcidi consumat i l’intent de suïcidi són les dues formes més representatives de la conducta suïcida. No obstant això, diferents autors consideren que la conducta suïcida és un fenomen multi causal i complex que es manifesta per una varietat de comportaments en un continu que va des de la ideació suïcida, passant per les amenaces, els gestos i intents, fins al suïcidi pròpiament dit. La presència de qualsevol d’aquests indicadors (idees, amenaces, comunicacions i intents) s’ha de considerar com un signe de risc important (Pérez Barrero i Mosquera, 2002).

D’altra banda, el National Institute of Mental Health i Pokorny (1983), proposa una nomenclatura i classificació per diferenciar entre suïcidi consumat i conductes suïcides.

Concretament, el suïcidi consumat és identificat com aquells casos on ha tingut com a conseqüència la mort, i conductes suïcides com un continu que va des de la mera ocurrència a la consecució passant per la concepció, planificació, amenaça i l’intent.

Sota la mateixa línia, Silverman et al. (2007) van dur a terme una nomenclatura i classificació de la conducta suïcida,

d’acord amb la proposta per O’Carroll et al. (1996), en la qual van intentar incloure aquells aspectes clau de diferents definicions proposades amb anterioritat, com: el resultat de la conducta, l’entitat de l’acte, el grau d’intencionalitat i el coneixement o consciència dels resultats d’aquesta conducta. Així, van distingir entre ideació suïcida, comunicació suïcida i conducta suïcida. El primer terme és entès pels autors com pensaments sobre el suïcidi (cognicions).

Per la seva banda, la comunicació suïcida s’entén com un acte interpersonal en el qual es transmeten pensaments, desitjos o intencionalitat d’acabar amb la pròpia vida, per als quals hi ha evidència implícita o explícita que aquest acte de comunicació no suposa per si mateix una conducta suïcida.

La comunicació suïcida és un punt intermedi entre la concepció suïcida (cognicions) i la conducta suïcida.

Finalment, la conducta suïcida s’entén com una conducta potencialment lesiva i autoinfligida, en la qual hi ha evidència implícita o explícita que la persona té intenció d’acabar amb la seva vida o utilitzar l’aparent intenció amb alguna finalitat. De tal manera, aquestes diferents nomenclatures poden diferir a nivell intern en funció de la intencionalitat, el resultat, l’entitat i la consciència de les conseqüències.

32

Models protectors davant la ideació suïcida

En la mateixa línia, per Beck et al. (1993) les idees de suïcidi sorgeixen com una expressió extrema d’un desig d’escapar a problemes o situacions que la persona concep com intolerables, insostenibles i irresolubles. La persona pot arribar a veure’s a si mateix com una càrrega inútil, per la qual cosa pensa que el millor per a tots i per a si mateix seria estar mort. En aquest sentit, s’ha relacionat el suïcidi amb aspectes com la desesperança, la presència de ruminació d’idees i l’aïllament social, independentment del diagnòstic psicopatològic, el que podria ser identificat com una síndrome específic, independent de qualsevol malaltia mental (Ahrens i Linden, 1996).

Per la seva banda, Heeringer (2001) introdueix el concepte de piràmide del suïcidi. En aquesta piràmide es troben diferents nivells segons la gravetat de la conducta suïcida i segons el nombre de gent afectada. D’aquesta manera, conductes suïcides menys greus com la ideació suïcida afecten una major part de la població. Tenint en compte que són menys greus que altres conductes suïcides, les idees de suïcidi estan situades a la base de la piràmide. D’altra banda, el suïcidi consumat correspon al nivell més alt de la piràmide a causa de la seva gravetat i degut també al fet que no és tan freqüent com altres

conductes suïcides. En definitiva, a la base d’aquesta piràmide es troba una proporció de la població general, que afirma haver experimentat idees suïcides alguna vegada. En el segon esglaó, la concepció suïcida és recurrent i pot contenir plans concrets i conducta suïcida.

El tercer estrat el constitueixen els individus que presenten conductes suïcides no fatals una o més vegades. Tenint en compte que la letalitat i l’intent suïcida s’incrementen en els individus que intenten el suïcidi repetidament, es pot dir que aquests últims constitueixen un nivell estretament vinculat amb l’últim esglaó: el suïcidi consumat. Diekstra (1993) dedueix que qualsevol persona que hagi realitzat un intent de suïcidi té un risc de suïcidi unes 100 vegades més gran que la població general, durant l’any següent a l’intent.

Pel que sembla, el suïcidi segueix un procés que comença amb unes idees recurrents sobre la pròpia mort, les quals poden contenir una sèrie d’idees negatives com desesperança, abandonament o fracàs que condueixen el subjecte a pensar que el suïcidi és l’única sortida (O’Connor et al. 2014).

Sota la mateixa línia, Magallan (2006) assenyala que el procés suïcida s’inicia amb idees passatgeres sobre llevar-se la vida,

33

Models protectors davant la ideació suïcida

les quals arriben al punt de tornar-se persistents, portant a l’individu a una circumstància de vulnerabilitat psicològica.

Si l’anterior circumstància coincideix amb una manca de font de suport, l’individu pot tenir dificultat en la recerca de possibles solucions als seus problemes, i per tant, pot considerar el suïcidi com una possible sortida al seu patiment.

Donada la gran problemàtica que representa el suïcidi a nivell mundial i que la ideació suïcida pot ser un primer indici del problema, resulta necessari dur a terme investigacions que permetin conèixer els diferents factors associats als pensaments de suïcidi, amb l’objectiu d’implementar programes de prevenció i intervenció des de diferents àrees de la psicologia abans que es cometi un intent suïcida.

En aquesta investigació s’entén per concepció suïcida l’acte persistent de pensar, planejar o desitjar cometre un acte suïcida (Beck et al., 1985), sent un continu en què les cognicions poden variar des de pensaments fugaços que la vida no val la pena viure-la, fins a imatges autodestructives persistents i recurrents (Goldney, Winefield, Tiggemann, Winefield i Smith, 1989).

1.2 La concepció suïcida i la seva relació amb altres variables Segons Villardón (1993) es pot afirmar que diferents variables psicosocials prediuen en bona mesura la ideació suïcida, sent els predictors més potents la depressió, les raons per viure, la desesperança, l’autoconcepte, l’estrès i l’afrontament mal adaptatiu. De la mateixa manera, s’observa que els factors psicosocials no poden explicar en la seva totalitat el comportament suïcida, de manera que resulta necessari un acostament multidisciplinari per aproximar-se a una comprensió holística de la conducta autodestructiva.

D’altra banda, i encara que en menor mesura, diversos estudis s’han centrat en els factors protectors davant la conducta suïcida, amb l’objectiu d’investigar quines variables podrien estar implicades en la seva prevenció. Entre aquests factors, destaquen diferents estudis relacionats amb la religiositat, l’espiritualitat i el suport social (Price i Callahan, 2016). No obstant això, molt pocs estudis han avaluat les anteriors variables en una mateixa mostra. També hi ha altres factors que poden actuar com a factor protector davant la ideació suïcida com podria ser la responsabilitat

amb la família, la preocupació pels fills, objeccions morals, por al suïcidi, i por a la desaprovació social (Andrade, 2010).

Tenint en compte que ja hi ha nombrosos estudis relacionats amb els factors de risc de la ideació suïcida, és important avançar també en el coneixement dels factors protectors associats a aquest terme. D’aquesta manera, es podrien dissenyar i descobrir noves estratègies preventives per combatre el risc que se li associa. Aquest aspecte des del punt de vista psicològic és important ja que s’ha de recordar que l’objectiu primordial de la psicologia no és simplement intervenir, sinó prevenir (Ayuso et al., 2012).

1.2.1 Depressió Segons Angst et al. (1999) els trastorns afectius i sobretot el trastorn depressiu major és el trastorn psiquiàtric que més es relaciona amb el suïcidi. De fet, segons Hintikka et al. (2009), un estat d’ànim depressiu és una condició necessària perquè aparegui la concepció suïcida. Pel que sembla, la depressió és el predictor més important de la ideació suïcida (Gould, Greenberg, Velting, i Shaffer, 2003; Nock et al., 2013) pel que resulta pertinent la incorporació de la simptomatologia depressiva en els models predictius de la ideació suïcida.

En la mateixa línia, diversos estudis mostren que els trastorns depressius es relacionen amb la ideació suïcida en els/les adolescents i adults joves (Hollis, 1996; Prigerson i Slimack, 1999; Wichstrom, 2000). D’altra banda, diversos estudis han trobat que els trastorns mentals i addictius, són els factors de risc més poderosos per a la conducta i ideació suïcida en tots els grups d’edats i són presents gairebé en el 90% dels suïcidis consumats (Esposito i Clum , 2003; Mazza i Reynolds, 1998; Mocicki, 1995).

Pel que sembla, la presència simultània de pensaments de suïcidi i una simptomatologia depressiva, podria incrementar potencialment el risc de l’intent suïcida, a causa de que la interacció entre aquestes dues variables augmenta el risc.

A aquest efecte, és important incidir en la prevenció i tractament en etapes primerenques, per tal de minimitzar les conseqüències (Leviton, Snell i MsGinnis, 2000).

Com assenyala Gómez et al. (2002) i Sarason (1999), la principal conseqüència, destacada per diversos autors en la literatura sobre la depressió, és el suïcidi. Basant-se en les dades,

34

Models protectors davant la ideació suïcida

els autors pronostiquen un augment a nivell mundial en els propers anys i en totes les edats.

Existeix certa controvèrsia en la literatura sobre la força de la influència entre la simptomatologia depressiva i la ideació suïcida. Específicament, alguns estudis consideren la ideació suïcida com un símptoma o conseqüència de la depressió (Goldberg, 1982). En contraposició, altres estudis determinen que la depressió apareix com un factor que influeix en l’aparició de la ideació suïcida, i que es pot veure incrementada o disminuïda per la presència d’altres factors. No obstant això, malgrat que aquests estudis assenyalen una connexió entre depressió i ideació suïcida, no assenyalen una correspondència exacta. Ara doncs, no tots els depressius presenten ideació suïcida, ni tots els que presenten ideació suïcida pateixen símptomes depressius. Des d’aquest enfocament, la ideació suïcida és un fenomen multidimensional en el qual intervenen gran varietat de factors que interactuen entre si.

Així i tot, dins d’aquest grup d’estudiosos, Villardón (1993) i De Man (1999) van assenyalar que la depressió era la variable que explicava la major proporció de la dispersió de les variables aleatòries de la ideació suïcida.

De fet, De Man i Leduc (1995) van trobar que moltes variables deixen de correlacionar-se amb la ideació suïcida quan es controla la depressió. Per tant, aquests autors indiquen que en no controlar la depressió, es pot estar atribuint una part de la variància total de la concepció suïcida a variables a les que realment no els correspon. En canvi, si es controla la simptomatologia depressiva, es pot arribar a conèixer realment com correlacionen les altres variables amb la ideació suïcida.

De manera general, com assenyala Larraguibel et al. (2000) la depressió comporta tenir una visió distorsionada del món, pensaments negatius sobre si mateix, sobre generalització, excessiva autocrítica, baixa tolerància a la frustració i baixa autoestima. Aquestes característiques poden incrementar la vulnerabilitat a patir pensaments suïcides en els joves adults, a causa que aquesta etapa evolutiva es caracteritza per diferents angoixes relacionades amb els rols socials, entre elles l’ocupació (Woolfolk, 2006).

Tot i el gran nombre d’investigacions existents referents a la relació entre ideació suïcida i depressió en joves, no s’ha d’oblidar que aquesta circumstància la podem trobar en qualsevol edat. Segons Rojas (2015) resulta àmpliament

reconeguda l’elevada prevalença del trastorn depressiu major en la població geriàtrica, ressaltant el fet que en aquest col·lectiu, la ideació suïcida es constitueix una característica molt freqüent.

Finalment, la ideació suïcida no és simplement un component de la depressió sinó que també pot servir per mesurar la seva gravetat. En un estudi qualitatiu, Uncapher et al. (1998) van demostrar que la ideació suïcida es relaciona directament amb la gravetat de la depressió.

1.2.2 Suport social El suport social ha estat àmpliament estudiat causa de la seva influència en el benestar psicològic, tant a nivell físic com psicològic (Barrón i Sánchez, 2001; Bovier, Chamot i Perneger, 2004; Cornejo i Estel, 2005; González i Landero, 2006).

No obstant això, com assenyala Goméz (2005) pel que fa a les investigacions al voltant del suïcidi consumat, a la conducta suïcida i la ideació suïcida, el suport social ha estat generalment citat, però menys explorat que unes altres variables psicològiques com ara la depressió i la desesperança, i biològiques com l’edat o el gènere (Villar, 2003).

Malgrat això, el suport social ha demostrat també tenir una relació directa amb el suïcidi. Montesó et al. (2010) suggereix que el suport social va ser el principal factor que va impedir el suïcidi en una mostra estudiada, tant en homes com en

35

Models protectors davant la ideació suïcida

dones, actuant com a protector del dolor psicològic experimentat davant la depressió i els pensaments suïcides que l’acompanyen.

Quan es parla de suport social, s’ha de tenir en compte que és un concepte multidimensional (Castro et al., 1997). De tal manera, el suport social pot ser conceptualitzat a partir de dues perspectives, una de quantitativa-estructural i una altra qualitativa-funcional. La primera avalua la quantitat de vincles o relacions que estableix l’individu amb la seva xarxa social, que correspondria al suport social rebut. Mentrestant, la segona se centra en l’existència de relacions significatives i l’avaluació o apreciació subjectiva que realitza l’individu. D’aquesta manera, l’opinió personal de l’adequació del suport que rep un subjecte, correspondria al suport social percebut (Barra, 2004; Escobar, Puga i Martín, 2008).

Per la seva banda, el suport social percebut inclou dues dimensions. D’una banda, hi ha el suport social confidencial, pel qual les persones poden rebre informació, consell o guia, o compten amb persones amb les que poden compartir les seves preocupacions o problemes. D’altra banda, el suport social afectiu es defineix com expressions d’amor, estima, simpatia o pertinença a algun grup (Broadhead, Gehlbach, Degruy, i Kaplan, 1988).

La dimensió subjectiva del suport social, és a dir, el suport social percebut, constitueix un factor protector de la salut mental que ha estat àmpliament estudiat (Bages et al., 2008).

Cal ressaltar que el suport social percebut pel subjecte no sempre és equivalent al suport social rebut. Segons Thoits (1982) el suport social rebut és el grau en què les necessitats socials bàsiques de la persona són satisfetes a través de la interacció amb altres, entenent per necessitats bàsiques l’afiliació, l’afecte, la pertinença, la identitat, la seguretat i

l’aprovació, mentre que el suport social percebut s’entén com la percepció i significat atorgat per l’individu a la presència d’aquests elements.

1.2.3 Religiositat Segons Durkheim i Díaz Sánchez (1976) la religió és un altre factor psicosocial protector del suïcidi. Pel que sembla, les persones que s’autoidentifiquen com religioses tenen menor risc de manifestar algun comportament suïcida. Aparentment, la religió ajuda a mantenir la integració social, sobretot en persones que assisteixen habitualment a congregacions religioses. L’existència d’una relació específica entre el suïcidi i la religió ha estat ben documentada en nombroses revisions. La majoria dels estudis revelen que l’augment de la religiositat protegeix contra el suïcidi (Wu, Wang, i Jia, 2015).

No obstant això, aquesta relació és forta en els últims anys de vida, pel que existeix controvèrsia sobre el paper de la religiositat en l’adolescència o en la joventut.

Segons Hill i Pargament (2003), la creença religiosa és un factor predictiu de les variables de salut psicològica i física.

Segons els autors, la religiositat no és només un motivador vital característic de l’última etapa de la vida, sinó també una manera d’arribar a aquesta etapa.

En la mateixa línia, Koenig (2009) confirma l’anterior. Segons aquest autor, la majoria dels estudis realitzats en subjectes pertanyents a diferents ambients (centres mèdics o psiquiàtrics i població general), ètnics (caucàsics, afroamericans, hispans i indígenes), grups d’edat (joves, de mitjana edat i gent gran) i àrees (Estats Units, Canadà i Europa) mostren que la religiositat està relacionada amb una millor resposta a l’estrès i una menor incidència de depressió, suïcidi, ansietat i

36

Models protectors davant la ideació suïcida

abús de drogues. El suport social que es rep de la comunitat religiosa ha estat descrit com un dels recursos més importants quan s’enfronta a una situació d’estrès.

Price i Callahan (2016) van identificar en una mostra clínica amb risc suïcida que existia un efecte directe entre l’assistència a serveis religiosos i la baixa probabilitat d’intentar un suïcidi, independentment del tipus de religió. Concretament, els individus que assistien activament a grups religiosos van mostrar menor ideació suïcida i angoixa psicològica. Pel que sembla, sentir-se inclòs en un grup i tenir una xarxa social disminueix les manifestacions suïcides. Wu et al. (2015) van trobar que la religió funciona com a factor protector contra el suïcidi. No obstant això, els autors van assenyalar que aquest efecte protector va ser significatiu entre els majors encara que no en la població més jove. Pel que sembla, la religiositat funciona com un refermador de l’autoestima i l’autoconcepte en ancians.

Pel que fa estrictament a la ideació suïcida, són pocs els estudis realitzats a Espanya sobre aquest tema. No obstant això, als EUA, Price i Callahan (2016), entre d’altres, han trobat com la religiositat en una mostra clínica serveix com a factor protector contra la ideació suïcida, durant el tractament.

En la mateixa línia, Girard (2010) apunta que l’adherència a una determinada religió mitjançant la concurrència als corresponents serveis religiosos s’ha demostrat com una relació inversa a la ideació suïcida.

D’altra banda, Girard (2010) ha assenyalat que L’Estratègia Nacional per a la Prevenció del Suïcidi als Estats Units d’Amèrica del Nord, inclou com a factors protectors aquelles creences culturals i religioses que estimulen la autopreservació de les persones i que desestimen el suïcidi. Aquestes actuarien promovent la resiliència i contra balancejant als factors de risc. No obstant això, considera que certes creences religioses i culturals que consideren que el suïcidi representaria una solució a dilemes personals pot actuar com un factor de risc.

Per la seva banda, Vargas i Saavedra (2013) destaquen que la majoria dels estudis avaluats en una revisió sistemàtica, indiquen que no hi ha associació entre les creences religioses i una disminució dels pensaments i intents suïcides. De fet, suggereixen que la religiositat podria estar associada amb un increment de la prevalença d’ideació suïcida.

Sembla ser que la relació entre suïcidi i religiositat no va sempre en la mateixa direcció. Pel que fa a la relació entre ideació suïcida i la religiositat, els resultats són encara menys clarificadors. Tal com assenyala Vargas i Saavedra (2013), es requereix més investigació al respecte per tal d’aclarir el paper de la religiositat enfront de la ideació suïcida en els diferents processos evolutius.

1.2.4 Espiritualitat Com bé afirmen Arbeláez i Álvarez (1995), el concepte d’espiritualitat és difícil de definir, a causa de l’amplitud d’aquest concepte i de les seves múltiples conceptualitzacions d’acord amb les diferents visions religioses, culturals i filosòfiques, entre d’altres.

Piedmont considera l’espiritualitat com una variable motivacional i la defineix en termes dels esforços individuals per construir un ampli significat personal dins d’un context escatològic (Piedmont, 2001), referint-se que els humans són només criatures aparentment conscients de la seva pròpia mortalitat i que cada persona, davant d’aquesta realitat, ha de construir algun sentit de propòsit o significat a la vida.

Quan parlem de religiositat i espiritualitat hem de tenir en compte que moltes vegades les seves definicions es solapen, considerant-se aquell subjecte religiós necessàriament espiritual i viceversa. No obstant això, Büssing et al. (2005) van tractar d’aclarir les diferents expressions de la religiositat/ espiritualitat, ja que van constatar que, en moltes ocasions, aquests dos conceptes apareixien dissociats, existint persones que eren religioses, però no espirituals, i viceversa.

37

Models protectors davant la ideació suïcida

En relació a la definició de Piedmont, l’espiritualitat d’un subjecte, tant autopercebuda com percebuda pels altres, pot estar lliure de qualsevol creença religiosa relacionada o no a un Poder Superior, sent la mateixa persona la que construeix, respecte al significat que tingui per a ell la vida, el seu propòsit o sentit vital.

Segons Gallec et al (2016) nombrosos estudis han demostrat que l’espiritualitat és un factor protector enfront del suïcidi doncs promou una millor recuperació i pronòstic en trastorns afectius, d’ansietat, psicòtics i addiccions.

Són pocs estudis realitzats sobre la relació entre l’espiritualitat i la ideació suïcida a Espanya. De la mateixa manera que la religiositat, Rodríguez (2011) assenyala que aparentment en alguns casos l’espiritualitat pot actuar com a factor de risc i en altres casos com a factor protector, per la qual cosa assenyala que caldria investigar més en aquesta línia.

2. Conclusions El treball de camp va consistir en una enquesta a 531 subjectes (64.3% dones) residents a Espanya i Andorra (24 províncies en total). La mostra és heterogènia, i reuneix dades proporcionades per persones de 17 professions o oficis distints i de diferents nivells educatius, des d’educació primària fins a estudis superiors. El rang d’edat dels subjectes és de 18 a 55 anys amb una mitjana de 26,9 (D.T. = 11.1).

Com a resum de l’anàlisi del treball de camp, es pot observar com s’ha complert l’objectiu del present estudi, podent establir conclusions consistents pel que fa a la relació entre la ideació suïcida amb diferents variables com ara el suport social percebut, la religiositat i la depressió. Podem veure com s’ha complert la primera hipòtesi plantejada en la qual, tenint en compte els resultats obtinguts en estudis previs, s’esperava que la depressió i el suport social percebut estiguessin relacionats amb la concepció suïcida.

D’altra banda, s’esperava trobar una relació entre la ideació suïcida i la religiositat. A partir dels resultats, podem veure com no s’ha complert aquesta hipòtesi, ja que no s’ha establert cap tipus de correlació entre les dues variables. De la mateixa manera, també s’esperava que l’espiritualitat i la concepció suïcida correlacionaran entre elles. Referent a això, no s’ha pogut arribar a conclusions vàlides a causa de l’exclusió de la variable d’espiritualitat del present estudi.

Finalment, l’última hipòtesi esperava trobar una correlació significativa entre el suport social percebut i la ideació suïcida, tot i que també s’esperava que disminuís en controlar la depressió. Com s’ha pogut constatar al llarg d’aquest treball, aquesta hipòtesi s’ha complert.

38

COMUNICACIÓ I ÚS DE WHATSAPP EN EL MARC D’UNA BIBLIOTECA JURÍDICA ESPECIALITZADA What is true is that if you’re not prepared to be wrong, you’ll never come up with anything original

1. Introducció Aquest article es basa en una sèrie d’observacions de camp efectuades diacrònicament (juliol de 2014 a març de 2017), en l’àmbit d’una biblioteca especialitzada en ciències jurídiques, dins del si del Poder Judicial de la Província de Buenos Aires, a la ciutat de Mar del Plata (província de Buenos Aires, Argentina).

D’aquesta manera, es pot apreciar, per exemple, que en el diccionari online de la Reial Acadèmia Espanyola (www.rae.es) ja pot llegir-se la definició de la paraula (o, més específicament, sigla) «SMS» i del nou vocable «tuit»1. Així mateix, a la pàgina web de Fundéu BBVA - Fundació de l’Espanyol Urgent (www.fundeu.es) s’explica sobre el vocable WhatsApp:

En el lapse esmentat, durant el procés d’atenció dels usuaris d’aquesta biblioteca jurídica, és a dir, dels qui utilitzen els seus diferents serveis (de referència, de difusió selectiva d’informació, d’investigació d’un tema específic, etc.), es va prestar acurada atenció a la manera d’ús — i a la seva freqüència— d’una de les tantes cares de les noves tecnologies de la comunicació, l’aplicació per a mòbils «WhatsApp».

Així, per mitjà de l’observació diacrònica general (de més de 500 usuaris), de preguntes directes a aquests (a 100 d’ells) pel que fa a com utilitzen aquesta tecnologia (en general i en particular), i del registre de les diferents activitats vehiculitzades per mitjà de l’aplicació esmentada, es va percebre que s’ha produït un massiu creixement en la freqüència i ús de WhatsApp, fet que ens dirigeix cap a la hipòtesi que conforma l’essència d’aquest treball: a través de la plataforma proveïda per l’aplicació «WhatsApp» els usuaris van trobar un nou canal i mode de comunicació per consultar i emmagatzemar dades (a curt termini, ja que les converses mantingudes per WhatsApp solen ser eliminades), esbrinar i indagar sobre l’existència de material d’estudi especialitzat (és a dir, llibres, publicacions periòdiques, lleis, decrets, resolucions acordades, jurisprudència, doctrina, etc.), en poder de la biblioteca jurídica.

Oscar Aldomá Llicenciat en Comunicació Social per la Universitat Nacional de Cuyo (Mendoza, Argentina).

2. WhatsApp En primer lloc, ha de ressaltar-se que, com és absolutament sabut, la incidència en la vida social de les noves tecnologies genera canvis, insereix senders on abans no hi havia més que camins erms, comença possibilitats, estimula el naixement de conceptes i, al mateix temps, origina novetats lingüístiques.

Ken Robinson (2010), The Element, Penguin Books.

Autor:

1 Diu sobre «SMS»: «De l’ingl.

SMS, sigla de short message service ‘servei de missatge curt’.

1. m. Servei de telefonia que permet enviar i rebre missatges que s’escriuen en la pantalla d’un telèfon mòbil [...] 2. m. Missatge enviat per SMS». Respecte de «tuit» apunta: «De l’ingl. tweet. 1. m. Missatge digital que s’envia a través de la xarxa social Twitter® i que no pot sobrepassar un nombre limitat de caràcters».

Aquests termes també s’han normalitzat en català i es poden consultar al TERMCAT, Centre de terminologia de la llengua catalana (www.termcat.cat), on es defineix «missatge SMS» i «servei de missatges curts» com a «sistema que permet l’intercanvi de missatges en format de text, generalment amb un límit de 160 caràcters, mitjançant els telèfons mòbils i altres aparells electrònics.

Nota: La sigla SMS correspon a la denominació anglesa shortmessageservice». D’altra banda, «Piulada» o «tuit» es defineix com a «missatge curt, amb un nombre de caràcters limitat, publicat instantàniament en un microblog. Nota: El sinònim complementari tuit prové de Twitter, que és el nom comercial de l’aplicació que gestiona la plataforma de microblogs més utilitzada actualment».

Comunicació i ús de WhatsApp en el marc d’una biblioteca jurídica especialitzada

El substantiu wasap (‘missatge gratuït enviat per l’aplicació de missatgeria instantània WhatsApp’) així com el seu verb derivat wasapear (‘intercanviar missatges per WhatsApp’) són adaptacions adequades a l’espanyol, d’acord amb els criteris de l’Ortografia de la llengua espanyola.2 Dit això, és lícit pensar, bàsicament, que en l’actualitat la major part de la gent sap què és i com es fa servir aquesta nova tecnologia de la comunicació, de manera que la seva descripció en aquest apartat serà concisa.

WhatsApp és una plataforma comunicacional de missatgeria instantània (o en temps real), àgil i gratuïta, que vincula usuaris de telèfons mòbils, sobre la base de la connexió a Internet (wifi, per exemple), o mitjançant l’ús del «paquet de dades mòbils» proveït per la companyia específica que brinda el servei de telefonia mòbil contractat. Es tracta d’una aplicació d’utilització massiva i multipropòsit.

2 El ressaltat correspon a la publicació original. Pàgines web visitades el 2017.04.05. Cal afegir que el lloc web de Fundéu s’encarrega, entre múltiples tasques vinculades amb la llengua, d’explicar, aclarir i aclarir dubtes de paraules, expressions i girs tant tradicionals com moderns en relació amb l’espanyol.

Segons el TERMCAT, «La grafia WhatsApp és el nom comercial de l’aplicació i, per tant, com totes les marques, està protegida legalment. (...) Les grafies whatsapp i whatsap són adaptacions a l’ús d’aquest nom amb un valor genèric, sovint per a fer referència a cadascun dels missatges enviats per mitjà d’aquesta aplicació i no a l’aplicació mateixa».

3 En aquest joc continu entre emissor i receptor, la transformació del rol és constant, tant en un moment donat (nivell sincrònic), com al llarg del «historial de les comunicacions» mantingudes entre els subjectes (nivell diacrònic, val a dir, al llarg del temps).

L’aplicació permet comunicar-se amb altres usuaris de telefonia mòbil almenys de dues maneres diferents: mitjançant una comunicació de via doble (emissor i receptor), o per mitjà d’una comunicació que enllaça a més de dos usuaris (els versàtils i variats grups de WhatsApp).

Cal afegir que en aquest article es manejaran dos conceptes d’usuari. D’una banda es fa referència a usuaris de telefonia mòbil i, d’altra, als usuaris (o comunitat d’usuaris) dels serveis que brinda una biblioteca jurídica especialitzada. Ha de quedar clar que es tracta de dos usuaris diversos, més enllà de la coincidència del lexema «usuaris» per al·ludir a ells. Aquestes línies, com s’ha esmentar, es concentren exclusivament en la forma en què els usuaris d’una biblioteca jurídica especialitzada manegen i utilitzen, per al seu profit, aquesta tecnologia de missatgeria en temps real.

3. Comunicació En aquest treball, s’entendrà per «comunicació» la instància virtual en la qual dos o més subjectes, un emissor i un receptor (o, millor expressat, emissors i receptors, ja que aquesta plataforma es caracteritza pel canvi del paper ocupat en la cadena comunicacional: l’emissor es converteix ràpidament en el receptor del missatge de qui, a l’inici, es posicionava com a receptor, i viceversa) 3, interactuen, dialoguen, intercanvien

informació, imatges, vídeos, etcètera, amb objectius múltiples (treball, diversió, organització, planificació, entre d’altres), mitjançant l’ús de la plataforma o suport de missatgeria instantània WhatsApp. En aquest treball, llavors, «comunicar» implica segmentar l’infinit univers de les comunicacions. Es tracta d’una retallada de l’objecte d’estudi «comunicació», el qual, en cas contrari, resulta colossal o inabastable des d’una sola perspectiva.

Així, com s’ha explicat, aquests paràgrafs s’orienten a analitzar l’ús i freqüència de les comunicacions mitjançant WhatsApp en la instància comunicacional que es genera entre el personal d’una biblioteca especialitzada particular i la seva comunitat d’usuaris. Això va ser possible, com s’ha dit, gràcies a l’observació directa efectuada durant el «treball de camp» (en aquest cas, el treball d’atenció dels usuaris a la biblioteca jurídica, durant un període curt de temps).

En relació amb aquesta instància de comunicació, és viable percebre que el món actual, amb els seus avanços tecnològics (almenys en països les poblacions dels quals posseeixen

39

40

Comunicació i ús de WhatsApp en el marc d’una biblioteca jurídica especialitzada

els «recursos» per adquirir aquestes tecnologies), mitjans massius de comunicació i xarxes socials (Facebook, Twitter, Instagram...), exigeix més competències lingüístiques dels parlants. Si no dominessin la llengua i els gèneres discursius, els parlants quedarien fora del que actualment proposa.

En gran mesura, llavors, la possibilitat de viure en societat depèn de les competències en el maneig dels codis i els tipus de textos (en sentit extens, això és, escrits, orals, gestuals, etc.) que envolten la població de parlants d’una comunitat lingüística (Arroyo, 2014).

4. Comunicació i WhatsApp Sota el marc descrit, es va observar que els usuaris que assisteixen a la biblioteca jurídica es comuniquen cada vegada més per mitjà de WhatsApp, tant in situ (a la taula d’entrades de la biblioteca) com per a remetre consultes als bibliotecaris que hi treballen (als aparells mòbils de cada bibliotecari).

Pel que fa a la situació d’ús in situ, es va notar que els usuaris de la biblioteca utilitzen WhatsApp com una manera d’emmagatzemar la referència bibliogràfica del material d’estudi quan són «usuaris indirectes». Això vol dir que han estat enviats a la biblioteca per retirar llibres, publicacions periòdiques, textos de lleis, articles de doctrina, jurisprudència, entre altres, que seran la base d’estudi d’un altre usuari, aquí denominat «usuari directe». Aquest usuari és qui, finalment, llegirà i analitzarà el material retirat de la biblioteca, és a dir, és l’usuari destinatari de la font d’informació.

Respecte de la situació de remissió de consultes per mitjà de WhatsApp dels aparells mòbils dels bibliotecaris (per exemple, per saber si cert material d’estudi especialitzat es troba efectivament disponible a la biblioteca), des de juliol de 2014 fins a març de 2017, com s’avançarà, es va notar i va registrar un creixement considerable en la freqüència d’ús d’aquesta aplicació per mitjà dels usuaris indirectes i directes.

Així, si el 2014 es rebien missatges de consulta esporàdicament (dos o tres per mes), al març de 2017 van arribar per aquesta via entre un i tres missatges d’usuaris per dia. Per exemple, és habitual que un usuari directe es comuniqui per mitjà de la plataforma esmentada per demanar un llibre (que després enviarà a retirar), o per sol·licitar que se li estengui la data de devolució del material que ja va obtenir en préstec; també per demanar que es faci una recerca específica d’un tema jurídic donat (per exemple, violència familiar, homicidi culpós, negoci jurídic) i, posteriorment, s’enviï per correu electrònic el resultat d’aquesta indagació o investigació.

No obstant això, cal comentar també que s’ha observat l’ús in situ d’aquesta plataforma amb altres fins, per exemple, a) per consultar l’horari setmanal de la biblioteca; b) per comunicar-se amb altres usuaris de telefonia mòbil mentre s’espera a que el bibliotecari compili la informació o llibres requerits (aquestes comunicacions no es relacionen amb la interacció «usuari/bibliotecari»); i c) per comunicar-li a l’usuari directe que tal o qual publicació periòdica o, en general, alguna font d’informació, no es troba disponible (en aquest cas, l’usuari indirecte li consulta a l’usuari directe si pot reemplaçar aquesta font d’informació específica per alguna altra, equivalent o similar).

Un aspecte important a assenyalar pel que fa al format dels missatges vehiculats a través de WhatsApp es lliga amb el registre lingüístic utilitzat per elaborar aquestes comunicacions.

Comunicació i ús de WhatsApp en el marc d’una biblioteca jurídica especialitzada

Si s’estableix un eix binari que es mou entre «formal/informal», es pot afirmar que, sense cap mena de dubte, la major porció de les comunicacions via WhatsApp es produeixen sobre la base de l’ús d’un llenguatge col·loquial, pla, senzill, espontani i directe, val a dir, s’utilitza un llenguatge informal.

Per exemple, s’elideixen fórmules de cortesia elementals.

Així, en els missatges instantanis rebuts gairebé no es registra l’ús de «Bon dia», «Disculpi» ni «Si us plau». Al mateix temps, en una quantitat significativa dels missatges receptats a la biblioteca jurídica s’observa incidències d’errors ortogràfics i tipogràfics, més o menys seriosos.

També, es pot asseverar que en el to general dels missatges rebuts és dominant cert tret imperatiu (per cas, «envia’m», «busca’m», entre d’altres expressions). Això descarta, o posa al marge, per exemple, l’ús de «modalitzacions del llenguatge» (alètica, volitiva, deòntica, epistèmica, etc.) que, tradicionalment, es van associar al llenguatge típic i preponderant en un àmbit en el qual el llibre o les fonts d’informació especialitzades han estat el centre i l’objecte al voltant del qual es suscita l’intercanvi «usuari/bibliotecari» (per cas, «podria enviar-me», «desitjaria llegir», «he d’estudiar», «Hi ha material respecte de ...?»).

A través del narrat, s’intenta evidenciar que en les oracions i grafies emprades per la comunitat d’usuaris es va registrar una flexibilització de les normes d’escriptura formal o, expressat d’una altra manera, s’ha arribat a crear un «nou llenguatge online» més abreujat i que difereix del llenguatge normatiu. Cal destacar que si bé és veritat que els teclats tàctils són més sensibles i, moltes vegades, els diccionaris predictius carregats en els mòbils seleccionen les paraules abans que l’usuari, no és menys cert que qualsevol error pot —o podria— salvar-se amb una ràpida, però precisa, revisió del missatge abans d’enviar-lo.

Com a causa de la informalitat dels missatges sota anàlisi possiblement rau el fet que aquestes comunicacions via WhatsApp es realitzen veloçment i en simultani, en moltes ocasions, amb altres activitats o tasques (s’ha registrat tant a usuaris directes com a indirectes que escriuen en els seus mòbils mentre llegeixen, o xerren, o fan preguntes, movent el cap de forma bidireccional: des l’interlocutor real a «l’interlocutor virtual» —o viceversa—, o, dit d’una altra manera, movent la seva vista des de la pantalla de l’aparell mòbil, amb sort, cap als ulls del bibliotecari).

5. Conclusió Com va escriure Alberto Manguel, actual director de la Biblioteca Nacional (Buenos Aires): «Cada nova tecnologia supera en avantatges a l’anterior, però no té necessàriament alguns dels atributs de la seva predecessora» (Manguel, 2006).

Lligat amb això, però sense entrar ara en el terreny de les valoracions, o eix axiomàtic (avantatges i desavantatges), es pot assenyalar que l’ús de missatgeria instantània per enviar consultes a la biblioteca jurídica sota anàlisi (via usuaris directes i indirectes) va produir canvis: a) en la manera de comunicació (escriptura), en un context en el qual durant dècades va predominar el llenguatge formal —i el silenci; b) va apropar a usuaris que per falta de temps, o per factors de distància geogràfica, no usaven els serveis de la biblioteca; c) va activar i va augmentar —conseqüentment— la quantitat de recerques i enviaments d’informació jurídica per correu electrònic i, a més, d) va introduir novetats en la concepció tradicional d’usuari en generar l’obertura d’un canal instantani però immediat de comunicació entre l’usuari i el bibliotecari,

41

42

Comunicació i ús de WhatsApp en el marc d’una biblioteca jurídica especialitzada

la qual cosa ha redefinit certes instàncies típiques que es produïen en l’intercanvi d’informació clàssic entre aquests subjectes (per exemple, WhatsApp permet ara una nova gamma d’expressions i expressivitat en l’entrevista que s’entaula entre el bibliotecari i l’usuari, perquè el primer pugui satisfer les necessitats d’informació del segon; això, sense requerir la presència física de l’usuari directe, utilitzant un llenguatge menys formal, sense necessitat de desplaçament físic de l’usuari directe, etcètera).

Aquestes transformacions han impactat d’alguna manera en la manera d’ús dels canals tradicionals que s’empraven per obtenir informació especialitzada i, per això, en la situació d’intercanvi dialògic típic «usuari/bibliotecari»: a) a la taula d’entrades de la biblioteca, els usuaris es mostren més dependents de la tecnologia proporcionada pels aparells mòbils i de WhatsApp per demanar una font d’informació específica; b) l’usuari directe que anteriorment fullejava algun llibre del seu interès —mentre esperava a ser atès o que se li proporcionés la informació requerida— avui utilitza moltes vegades aquest temps per connectar-se i comunicar-se per mitjà del seu cel·lular; c) es va introduir de manera implícita el fet d’acceptar i tolerar els sorolls (ringtones, converses telefòniques...) derivats de l’ús d’aquests aparells; d) es revesteix amb cert grau d’urgència, compromís i superficialitat (el mateix que tenyeix les comunicacions de WhatsApp) el moment que abans l’usuari directe dedicava a analitzar i estudiar el material d’estudi o font d’informació sol·licitada abans de prendre-ho en préstec.

No obstant això, cal destacar que l’entrevista clàssica «usuari/ bibliotecari» (intercanvi cara a cara), l’ús del telèfon de línia i el correu electrònic oficial de la biblioteca jurídica segueixen sent habitual i freqüentment aprofitats com a canals per sol·licitar informació especialitzada.

Finalment, si bé aquest article es basa en l’observació diacrònica d’un sol cas (la biblioteca jurídica especialitzada de la ciutat de Mar del Plata), s’entén i assumeix que, en igualtat de condicions, altres biblioteques especialitzades han de trobarse sota el mateix o similar impacte, modificacions i novetats que ocasiona aquesta tecnologia de missatgeria instantània. És esperable, a la llum dels avenços tecnològics associats amb la comunicació, que en un futur pròxim, es mantingui aquesta tendència a l’ús de missatgeria instantània en l’àmbit descrit.

En el mateix sentit, és viable sostenir —via extensió— que l’ús de WhatsApp avui talla transversalment la comunicació no les comunicacions (lato sensu) de les societats modernes, de manera que es presumeix que la seva utilització ha d’estar generant impactes, canvis, modificacions i innovacions en diferents àrees (del saber, per cas, de l’empresa), contextos (social, econòmic, etc.), institucions (per exemple, escoles i universitats) i situacions comunicatives (familiars, socials, comunitàries, entre milers més). És evident llavors que el predit podria iniciar senders cap a noves investigacions, especulacions teòriques i desenvolupaments pràctics associats tant amb el tema aquí breument tractat com en relació amb totes aquestes àrees, contextos, etc., i les seves possibilitats.

BIBLIOGRAFIA AMADEO, M. J. y otros (2001). Girando el lexicón 1. Fundamentos teóricos del área de Lengua y Literatura del polimodal de la provincia de Mendoza, Mendoza, Argentina: Dirección de Transformación Educativa.

ANDRADE, M. L. (2017). Bibliotecas jurídicas. Saberes y orientaciones prácticas, Buenos Aires: Dunken.

ARROYO, D. (2014). Activados. Prácticas del lenguaje, Buenos Aires: Puerto de Palos.

BORDELOIS, I. (2003). La palabra amenazada, Buenos Aires: Libros del Zorzal.

CRYSTAL, D. (2010). A Little Book of Language, Gran Bretaña: Yale University Press.

MANGUEL, A. (2006). La Biblioteca de noche, Bogotá: Grupo Editorial Norma.

RAITER, A. (2003). Lenguaje y sentido común, Buenos Aires: Biblos.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (2010). Nueva gramática de la lengua española. Manual, Buenos Aires: Espasa.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA (2011). Ortografía de la lengua española, Buenos Aires: Espasa.

ROBINSON, K. (2010). The Element. How finding Your Passion Changes Everything, Londres: Penguin Books.

SCHEINSOHN, D. (2009). Comunicación estratégica, Buenos Aires: Granica.

UNIVERSIDAD ABIERTA (1987). Saussure y los fundamentos de la lingüística, Buenos Aires: Centro Editor de América Latina.

43

Agenda

CONGRÈS INTERNACIONAL DE SOCIOLOGIA I ANTROPOLOGIA DEL TURISME

COMITÉS FES

Lloc Alacant, Espanya Data 1 - 2 de març de 2018 Organitza Universitat d’Alacant

Trobada científica intermedia del comité de la FES de la sociologia de gènere Lloc València, Espanya Data 22 - 23 de març de 2018 Organitza Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València

CONGRÈS MUNDIAL DE SOCIOLOGIA DE LA ISA.

Sociològicas

XIX

Lloc Madrid, Espanya Data 8 - 9 de Febrero de 2018 Organitza Centro de Investigaciones

Lloc Montreal, Canadà Data 15 - 18 de maig de 2018 Organitza Université du Quebec

JIST 2018

Tecnología, humanos y viceversa: me prometisteis colonias en marte y me habéis dado teletrabajo

Il y a cinquante ans : mai 1968

Poder, violència y justícia: Reflexions, respostes i responsabililats

Lloc Toronto, Canadá Data 15 - 21 de julio de 2018 Organitza International Sociological Association

Journées internationales de sociologie du travail Lloc Paris, França Data 9 - 11 de juliol de 2018 Organitza Laboratoire Interdisciplinaire pour la Sociologie Économique – Lise (UMR 3320, Cnam-CNRS)

“

X

Lloc Barcelona, Espanya Data Octubre de 2017/Febrer de 2018 Organitza IEC, Institut d’Estudis Catalans

COL·LOQUI:

CONGRÉS PORTUGUÉS DE SOCIOLOGIA.

CICLE DE CONFERÈNCIES

CIT18

CONFERENCIA INTERMEDIA

II

Microestats Europeus.

Cooperació i diplomàcia

“

17' 18'

AGENDA 2018

Na era da “póst-verdade” Esfera pública, cidadania e qualidade da democracia no Portugal contemporâneo

Lloc Covilha Data 10 - 12 de juliol de 2018 Organitza Universitat de Beira Interior

Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies

CIUTADANS,

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra.

Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012 // 18. Enquesta de convicència escolar d’Andorra, curs 2012-2013, Pepita Batalla i Mercè Casals // 19. Les relacions transfronteres entre el Principat d’Andorra i França, Núria Segués.

www.observatorisocial.ad

www.iea.ad