Ciutadans núm. 9 2012

ciutadans 2012 · núm 9

Noves formes d’organització interna de les empreses

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

Andorra, un país sense futur?

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

Continguts

Editorial

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

Andorra, un país sense futur?

16 26

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

Agenda

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

Ciutadants Revista anual 2012 Edita: Centre de Recerca Sociològica Correcció lingüística: Context traduccions

Col·laboradors d’aquest número. Judith Pampalona, Pere Moliné, Isabel de la Parte, Diana Oliveira, Joan R. Micó, Miquel Àngel Millan. Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor. Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.

Disseny i maquetació: Jecom disseny Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués i Javier A. Rodríguez, Natàlia Casals, Meritxell Moya · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra. Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

EDITORIAL Els treballs de recerca del CRES es poden dividir en tres categories: la primera és la que recull enquestes d’opinió, com l’observatori, del qual ja portem 25 edicions, i l’enquesta d’opinió política, que es fa des de l’any 2010. Aquestes enquestes volen mesurar l’evolució de l’opinió pública i comparar-la amb la dels països del nostre entorn. La segona categoria correspon a una multitud d’estudis encarregats per les administracions públiques. En l’actualitat, els estudis de més envergadura en els quals estem immersos són: primerament, tot el ventall d’enquestes turístiques (a iniciativa d’Andorra Turisme) que es fan de manera continuada per analitzar la quantitat i el perfil dels turistes que arriben al nostre país; en segon lloc, podem citar l’enquesta sobre salut pública (encarregada pel Ministeri de Salut i Benestar), i en tercer terme, estem desenvolupant una sèrie d’observatoris que analitzen l’evolució de la qüestió social a Andorra (observatori social, encarregat pel Departament de Benestar del Govern), la situació de la joventut (observatori de la joventut, a iniciativa del Departament de Joventut del Govern) o la dels infants al nostre país (l’observatori de la infància d’UNICEF). La tercera categoria seria els treballs de recerca que han nascut a iniciativa pròpia i que són monografies que volen analitzar amb profunditat els problemes socials que condicionen el nostre país. En l’actualitat, estem elaborant dos treballs dels quals tenim previst tenir resultats durant l’any 2013: un estudi sobre les relacions frontereres entre Andorra i França, i un estudi qualitatiu sobre la pobresa a Andorra. Els objectius de l’estudi sobre les relacions d’Andorra amb França se centren en l’anàlisi de les relacions francoandorranes, ja siguin de caràcter econòmic, laboral, social o d’immigració, així com en una comparativa en el temps del tipus de relacions i moviments que s’han donat a partir d’un context històric i socioeconòmic molt concret, i l’impacte que aquests poden tenir sobre Andorra com a país i societat. També es vol analitzar l’evolució de la presència de la cultura francesa a Andorra i la seva situació actual. En relació amb el treball sobre pobresa i exclusió social, compta amb el patrocini de la Fundació Jacqueline Pradère.

Els seus objectius són determinar les diverses formes sota les quals es presenta l’exclusió social i els diversos tipus de problemes que s’identifiquen, així com copsar els mecanismes que generen risc de patir exclusió social i determinen les diferents trajectòries que recorren els individus. A més, es volen identificar els moments de canvi en la vida dels subjectes i els punts d’inflexió que han derivat l’individu cap a situacions de pobresa i exclusió social i identificar com mobilitzen els recursos de què disposen per tal de determinar el paper de les xarxes, tant formals (administracions, organitzacions no governamentals) com informals (família, amics, etc.). Esperem que aquests estudis, un cop finalitzats, siguin del vostre interès i us animem a continuar llegint aquesta revista en aquesta nova etapa en què ha deixat de tenir format paper i es presenta de manera digital.

SOLDEU BY NIGHT. MIGRACIÓ, TURISME I VIDES TRANSNACIONALS En un article anterior de Ciutadans 4, «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra», s’introduïa la perspectiva transnacional per oferir una nova mirada dels processos migratoris i identitaris. Es parlava de com una part important dels residents mostra un alt índex de mobilitat i tendeix a viure entre països diferents fins a crear nous espais de relació, noves formes de sociabilitat i construccions identitàries més complexes que no s’entenen només en la lògica d’un únic estat (Portes, Guarnizo i Landolt, 2003; Levitt i Glick, 2004). En un món interconnectat amb aquest alt índex de mobilitat estan emergint xarxes d’activitats, estils de vida i ideologies que s’entenen entre realitats diferents. Aquestes pràctiques transnacionals també comporten lleialtats més complexes, augmenten les ciutadanies dobles i múltiples, i fan sorgir identitats híbrides que es desenvolupen en dues o més societats simultàniament.

La presència significativa de residents estrangers i turistes en determinats indrets, hi deixa una petjada significativa i hom pot apropar-se a aquesta realitat per obtenir noves claus interpretatives sobre els lligams que s’hi estableixen. Per entendre el viure transnacional a Andorra, hom pot fixar la mirada en la comunitat procedent del Regne Unit, ja que permet reflexionar sobre les interrelacions entre la migració, el turisme, la construcció d’espais transnacionals i el sorgiment d’identitats contemporànies. Cal traçar les connexions i les discontinuïtats socials i culturals que es produeixen en alguns indrets que s’han transformat radicalment en poc més de trenta anys fins a generar unes dinàmiques pròpies. Si hom parteix de les dades estadístiques i els estudis sobre població i immigració a Andorra, pot observar la tendència a incloure les comunitats nacionals amb menys presència dins la categoria d’«altres nacionalitats», que aglutina una realitat diversa i complexa amb diferències significatives en funció de les circumstàncies socials i econòmiques i la procedència. Per aquesta raó, cal descobrir les especificitats d’aquesta amalgama d’altres nacionals i entendre la diversitat de situacions que amaga el tant per cent estadístic que ocupen en el total de la població. Dins la categoria dels altres nacionals, els ciutadans britànics són els més nombrosos. La seva presència en determinats indrets del país té una història pròpia, tot i que comparteix alguns trets que també caracteritzen altres petites comunitats europees o determinats sectors socials. Les motivacions que han atret els britànics a Andorra i les relacions que s’hi han establert conviden a repensar conceptes com inserció, ciutadania o identitat. El Regne Unit ha estat un dels principals mercats emissors de turisme. La seva tradició turística ha generat multitud d’indrets orientats al seu consum de vacances. Estades curtes o llargues, cercant l’oci o el descans, caracteritzen les destinacions turístiques que porten els ciutadans britànics a viatjar, especialment cap a França i Espanya. En un concepte més residencial, una altra característica és la tendència que tenen d’adquirir una segona residència i establir-s’hi

Autora: Isabel de la Parte Llicenciada en antropologia

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

estacionalment. Si, en l’entorn proper, els britànics s’han establert en pobles de la costa mediterrània per gaudir de la platja, la tranquil·litat i els avantatges econòmics i sanitaris, a Andorra hi han arribat atrets per la muntanya, la tranquil·litat, la pràctica de l’esquí i l’oci. Més enllà d’anàlisis ecomètriques i estadístiques de les característiques dels mercats turístics i de segona residència, és interessant conèixer les motivacions dels ciutadans britànics per viatjar o viure a Andorra per analitzar la relació que hi estableixen i els lligams d’identificació. En ple desenvolupament turístic i de les estacions d’esquí, agències i promotors britànics descobreixen l’Andorra dels anys 70, una destinació potencial que ofereix una combinació de riquesa natural, tranquil·litat, serveis, fiscalitat avantatjosa i situació estratègica, i es genera així un degoteig de residents i de turistes que participen en la transformació del paisatge i la consolidació d’una destinació turística i residencial. L’any 1983, els ciutadans britànics censats són 522, l’1,2 % de la població. L’any 1993, en són 1.092, l’1,6 % del total, i l’any 2010, la xifra arriba a 1.117, el que suposa l’1,3 %. L’últim cens poblacional, el 2011, en comptabilitza 963, l’1,2 % de la població. La disminució de residents britànics s’explica per factors múltiples i caldrà veure com evoluciona. Els residents britànics parlen d’un possible canvi de tendència residencial i turística en un context de crisi econòmica actual. Algunes agències i promotores han deixat d’operar durant els últims anys. En tot cas, són múltiples els factors que explicarien un possible canvi de tendència. Malgrat l’expectativa d’un canvi d’escenari, la presència de la comunitat britànica continua essent significativa. Entre els residents britànics, cal distingir motivacions i situacions, ja que hi ha diferències remarcables de com i per què s’estableixen al país. Els ciutadans britànics de més edat o amb una bona situació econòmica hi arriben atrets pels avantatges fiscals i per uns paratges naturals, saludables i confortables per establir una residència que, sovint, s’alterna amb la residència del lloc de procedència o d’altres zones, com la costa mediterrània. S’instal·len allà on poden adquirir un terreny o una casa amb jardí, com van fer en alguns poblets de la Massana o Sant Julià, i donen continuïtat a l’estil de vida dels seus llocs de procedència. Molts d’aquests ciutadans britànics havien viscut a diferents llocs del món i, en el moment de retirar-se professionalment, cerquen indrets amb unes característiques determinades que els proporcionin una vida còmoda i els garanteixin benestar.

«Al principi era gent de tot arreu, que no havien viscut a Anglaterra des de feia molts anys, que havien treballat a l’Orient Mitjà en camps de petroli. Hi havia també un quants que eren exmilitars jubilats. Gent més aviat gran. El nivell econòmic bo, molt bo, mai... La majoria dels que s’han instal·lat aquí eren autosuficients, però no la gran riquesa. Els anys 70 la vida aquí era una vida molt senzilla, molt simple. Era un paradís per a un petit sector de la comunitat britànica. Els que volien passar dos mesos a Canes o a Niça no... era al revés de la gent que venia per aquí. A les Balears sempre n’hi ha hagut... i és una altra vida cultural. Mallorca sempre ha sigut molt més important, molt més gran, molt més cosmopolita... A l’època, quasi la totalitat de la comunitat ens trobàvem [...] tothom estava enamorat de nosaltres i nosaltres d’Andorra... la gent estava contenta amb el paisatge, amb la vida senzilla.” (AEA 180, home, 67 anys, britànic, la Massana) També als anys 70 arriben els primers britànics atrets per les muntanyes i per les possibilitats econòmiques d’un país en ple desenvolupament, on la pràctica de l’esquí i el turisme hivernal ofereixen noves oportunitats. Són joves que volen

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

viure de l’esport i la natura i que cerquen noves experiències. I uns porten els altres. «La mayoría de los ingleses que hay hoy ya estaban entonces (1980). Yo los conocí el primer invierno que estuve aquí. Casi todos eran monitores de esquí. Todos eran jóvenes, entre 18 y 20 años. Los ingleses que llegaban tenían poder adquisitivo. Llegaban aquí y compraban un piso. Daban clases durante el invierno y con el verano se iban hacia Australia o... Y hacían la temporada de esquí de aquí y de allá.» (AEA 173, espanyola, 1961, Canillo) Durant els anys 80 es va incentivar el turisme britànic a través d’agències i promotores immobiliàries, i nuclis com Arinsal, Soldeu o Pas de la Casa s’adapten per rebre un turisme que es consolida durant els anys 90. En els últims anys, aquest turisme ha disminuït progressivament com a conseqüència de factors diversos. «Els 70 van ser el principi de la immigració britànica. El turisme britànic no va començar fins l’any 80, el 1982. I ara ja se sap que hi ha gent per a l’esquí cada cap de setmana [...]. La gent posava un negoci, un pub... Construíem pisos i els veníem i molta gent els comprava... Primer els llogàvem per temporades, i aquesta gent volia una espècie d’inversió.» (AEA 180, britànic, 67 anys, la Massana)

Hom pot observar una comunitat britànica amb característiques específiques: els residents passius, una població estrangera que gaudeix d’una bona situació econòmica i que cerca el benestar que ofereix el país; i els residents actius, amb permís de treball, que viuen en l’entorn de les estacions d’esquí. Entre els últims, estan els que hi arriben per fer la temporada i després marxen cap a altres destinacions turístiques o tornen al seu lloc d’origen. «Vine a España a trabajar en la playa con unas amigas, del sur de Londres, y fui a Lloret de Mar a trabajar... 21 años. Y trabajando ahí nos dijeron de venir a Andorra. Yo nunca pensé en esquiar. Pensaba que esquiar era para los ricos. Entonces ahí hemos encontrado un apartamento y trabajo para el invierno. Y he encontrado un monitor de esquí inglés y hemos quedado aquí tres inviernos y tres veranos. Luego he encontrado a mi marido, también es inglés y monitor, y hemos ido corriendo a Inglaterra. Luego vinimos a trabajar un invierno. Luego fuimos a Inglaterra para casarnos y a por los niños.» (AEA 184, britànica, 43 anys, Canillo) La relació que estableixen amb el país sovint es circumscriu a les poblacions on viuen i treballen. Són espais de trànsit, part d’una experiència vital, on la pràctica de l’esport, l’oci i les relacions amb els seus conciutadans són una

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

part fonamental de la seva forma de vida. En poden fer una o vàries temporades, fins i tot plantejar-se viure-hi estacionalment, però la mobilitat està molt present. Hi ha qui decideix establir-se i invertir en el sector de l’hoteleria i la restauració, el sector immobiliari, el comerç i altres serveis, sovint orientats al turisme britànic. Alguns d’aquests empresaris han obert negocis similars en altres indrets turístics amb presència britànica que afavoreixen les formes de vida i les pràctiques econòmiques transnacionals. La decisió de quedar-se o marxar respon, com en qualsevol altre cas, a factors múltiples de tipus personal, familiar i/o econòmic.

La Massana i Canillo són les dues parròquies que concentren més residents britànics, i els nuclis com Arinsal i Soldeu els que hi tenen la proporció més alta en relació amb la xifra total de residents, presència que hom pot observar pel sol fet de deambular pels carrers, sobretot, durant la temporada d’hivern. Avui, els nuclis s’han convertit en destinacions turístiques estacionals que verbalitzen un estil propi on es percep la presència britànica. Si fa trenta anys hi havia alguns hotels familiars i es llogaven habitacions i cases com a apartaments turístics, ara hi ha complexos hotelers i residencials que, en els últims anys, han crescut al ritme de les estacions d’esquí i l’afluència de visitants.

«Entonces (anys 80) en La Massana había pocos edificios. El hotel Folch... era el baile del pueblo, que eso era divertidísimo. El hotel Naudi estaba ahí, poco más... Y casa Nono... en L’Aldosa… e íbamos con cadenas y pinchos en las ruedas (por la nieve). Todos estos chavales, monitores, tenían Volkswagens… Después de dos temporadas aquí, nos fuimos al sur de España y allí tuve mi primer hotelito… y tuve otro restaurante en la playa. Y luego, un invierno, volvimos aquí, porque habíamos estado bien.» (AEA 179, britànica, 51 anys, la Massana)

Moltes de les activitats d’aquests nuclis es concentren en la temporada d’hivern. Viure d’una activitat estacional implica un seguit d’estratègies personals, familiars i econòmiques. Què es pot fer durant la resta de l’any? Les possibilitats són múltiples i els escenaris són diversos. Mentre alguns es queden duent a terme altres activitats, altres opten per continuar treballant com a professionals de l’esquí en altres latituds, com Amèrica del Sud o Austràlia. Hi ha un circuit professional que ha forjat una xarxa migratòria transhemisfèrica. També és significatiu el nombre de residents britànics que, quan tanca la temporada hivernal, es trasllada cap a destinacions turístiques de la costa mediterrània a l’estiu. El vincle entre aquests indrets es basa en la pràctica esportiva i la complementarietat estacional, i sovint reprodueixen les formes de vida en contextos turístics amb característiques similars. En el món actual, on les distàncies es redueixen amb les possibilitats de mobilitat, s’assenten els espais transnacionals que combinen estacionalitat, pràctica esportiva i turisme. Sorgeix, així, un estil de vida itinerant en què les trajectòries individuals i familiars es vertebren entre llocs diferents, entre països diferents. «Mi padre era monitor de esquí. Entonces, al ser monitor de esquí, hablando la lengua inglesa, decidieron que viniera él a hacer de monitor y empezar a hacer esto. Se integró aquí en la época, no sé si decirte en el 1973... Los primeros ingleses en llegar aquí […] (Soldeu) Ha crecido mucho, mucho el pueblo. Ingleses sí que había. Igual niños ingleses no. Iban y venían. Ahora es más difícil decirlo porque hay más gente que vive aquí. Antes los que había eran monitores en invierno […]. Ellos vivían la vida tal y como iba.» (AEA 179, britànic, 37 anys, Canillo)

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

Els fluxos migratoris entre emplaçaments turístics estacionals comporten formes de vida amb una gran mobilitat i una simultaneïtat que, si bé atrau els més joves i els itineraris de vida més individualistes, són complexes de conciliar amb les responsabilitats familiars. L’atractiu d’aquest plantejament de vida està motivat per una certa inquietud per conèixer altres realitats, però, sobretot, per la voluntat de mantenir una forma de vida nòmada. «Mucha gente se ha ido, pero mucha se ha quedado. Supongo que era gente como yo, que llegaron aquí y pensaron que era el lugar donde querías vivir. Si tienes la facilidad que te puedes organizar de manera que puedes estar aquí en invierno y en verano marchas, es el lugar ideal. Trabajar unos meses y el resto, pues, conocer mundo. Conocer otros países y otras culturas.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyol) Malgrat la diversitat de motivacions i situacions, hom pot pensar que els ciutadans britànics configuren una comunitat que, malgrat viure fora del seu país, en molts aspectes reprodueix el seu estil de vida, es trasllada amb els seus hàbits i es relaciona amb la seva llengua reproduint un model residencial i turístic propi. De fet, hom pot observar la seva presència als llocs on s’han instal·lat. En l’altre sentit, la percepció del país de molts residents britànics està sovint fragmentada i molt focalitzada en l’entorn relacional immediat. En els nuclis més turístics, si bé les formes de vida i el ritme quotidià estan marcats per l’estacionalitat de l’activitat i la presència de visitants de procedència diversa, hom pot percebre la segmentació social i lingüística als llocs de trobada i d’oci, espais pensats per atraure una determinada clientela turística, però també els residents de la mateixa procedència. «Entre los monitores españoles, ingleses y argentinos sí que se mezclan un poquito, pero en el pueblo no. Está muy dividido por sectores. Aquí van los argentinos, aquí van los ingleses... Los españoles y argentinos van unidos. Los ingleses, no. Se mezclan un poquito más por la montaña que en el pueblo.» (AEA 184 D – CA – 1967 – britànica) «En la vida de noche, en la vida de ocio, esto sí que lo puedes captar muy rápidamente. Sabes que los argentinos no vendrán aquí. Aquí no vendrán

españoles. No es que tú lo dividas. Es que está dividido.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyola) Des dels anys 80, els agents i promotors turístics han treballat per adaptar l’oferta d’hivern a la demanda dels turistes britànics i han modelat les estratègies comercials i de serveis. Si, en un primer moment, es va voler captar un turisme benestant, amb el temps l’estratègia es va diversificar i ara es promouen estades econòmiques per gaudir de la neu i l’oci1. Tot i així, es tracta d’un turisme divers que cerca una estada organitzada per a la pràctica esportiva i l’entreteniment, en què s’obvien altres aspectes socials i culturals del lloc i el país. Les agències, els hotels, els pubs i locals diversos organitzen les activitats per als turistes, habitualment, en paquets que sovint segueixen una fórmula preestablerta. Els diumenges, quan hi arriben els grups turístics, s’organitza la welcome meeting, en què se’ls expliquen les activitats programades per a la setmana, els pubs, els concerts... i comença una programació destinada a entretenir els turistes després d’una jornada d’esquí. S’organitza el pub crawl per conèixer els locals d’oci on els atenen en anglès i poden menjar les seves especialitats culinàries. Com a entreteniment, s’ofereix el quiz, joc de cultura habitual als pubs britànics, o altres tipus de propostes d’animació, com el Soldeu by night, en què s’organitza una activitat a la neu que es filma i es visiona en un pub mentre es degusta el vi calent propi de les estacions de muntanya. Durant la temporada d’esquí, els locals organitzen actes com la charity night, celebren esdeveniments esportius com la final de rugbi o commemoren festes com el Saint Patrick’s Day. Es contracten treballadors, monitors, músics i animadors britànics per satisfer la demanda turística. Molts indrets, locals d’oci i hotels s’han transformat per satisfer un turisme que té la seva pròpia manera de viatjar. Els qui hi arriben per treballar i els qui ho fan per gaudir d’un temps de vacances deixen la seva empremta en la manera de viure del lloc, i sorgeix una identitat turística en què hibriden i es dilueixen els trets específics de la identitat cultural del país. El que succeeix a nuclis com Soldeu o Arinsal és fruit d’operadors turístics, promotors i empreses, polítics i inversors, on emigrants, empresaris i turistes hi participen i intercanvien rols. La motivació per la qual molts ciutadans britànics decideixen establir-se temporalment o definitivament a Andorra no és diferent de la que ha generat

1. Publicitat d’una agència britànica: Clubbing holidays Andorra Are you a party person? Do you enjoy the nightlife and having a fantastic time from dusk till dawn? Visit one of the greatest clubbing destinations in the world and get the party started with your Thomas Cook Andorra clubbing holiday. With the huge number of bars, pubs and clubs in each resort and city in Andorra, your trip will be a never ending party. Check out our expert recommendations of where to go to make the most of your clubbing holiday; we’ve got a list of all the best places to hang out and party the night away... h t t p : //w w w . t h o m a s c o o k . com/lp/1xb-en6ujp/clubbingholidays-andorra

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

un turisme de la mateixa procedència. De fet, l’expectativa laboral i econòmica no sempre és suficient per explicar la presència de britànics al país. De turistes a residents i artífexs d’un desenvolupament turístic que només es pot comprendre des d’una perspectiva local, cal abordar l’anàlisi com un fenomen local-regional-global. Si fa uns anys les distàncies tenien un altre significat en temps i cost, i el turisme tenia un sentit d’excepcionalitat, de trencament d’allò quotidià, avui tot plegat ha adquirit una dimensió nova. Els moviments poblacionals coneixen noves pràctiques i adquireixen nous significats en una economia global i interdependent.

Soldeu o Arinsal, amb una mobilitat significativa, esdevenen societats en moviment amb una composició social que varia amb el pas de les estacions, i adquireixen una identitat pròpia en l’imaginari del turista, els treballadors de temporada, els residents i els andorrans. S’estableix un procés de reinvenció local fruit de la turistització i es provoca un trencament entre la realitat imaginada pels turistes i els treballadors de pas i la realitat que viuen els residents, i també s’observen continuïtats i trencaments respecte d’altres indrets del país. Les característiques econòmiques d’Andorra afavoreixen les formes de vida transnacionals, com en el cas dels ciutadans britànics.

A Andorra, com en altres indrets turístics, les interrelacions entre els fluxos turístics i els fluxos migratoris es reforcen i s’estimulen recíprocament. A través de la comunitat britànica, hom pot comprendre la imbricació entre les destinacions turístiques i migratòries, i com, en aquest cas, la migració no s’explica només per les possibilitats econòmiques, sinó també pels components que atrauen el turisme. Si hom percep els llocs turístics i migratoris de marcat caràcter estacional com una realitat canviant i espais de trànsit, entendrà que sorgeixin formes de vida que s’articulen en la mobilitat i el viure transnacional. De fet, es pot entendre com a translocalitat, ja que sovint la mobilitat s’articula entre localitats. Llocs com

En el context europeu, la significativa mobilitat dins les fronteres comunitàries i el fet que molts nacionals habiten en països que no són els seus originaris han generat conceptes com nous europeus o ciutadans transeuropeus quan són individus que simultaniegen la residència o l’activitat econòmica entre dos o més països creant vincles transnacionals, tal com s’expressava amb anterioritat. L’accentuació d’aquests vincles té un caràcter social i econòmic, ja que qui disposa de millors nivells de renda té accés a les tecnologies més innovadores i facilitat per establir-se en llocs diferents i emprendre activitats econòmiques diverses. Així doncs, hom ha d’entendre que

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

molts residents creen lligams diferents entre el lloc d’origen i de residència, que pot haver-hi més d’un lloc de residència i que s’estableixen interconnexions de manera bidireccional o multidireccional, ja que formen part de més d’una societat. En un altre sentit, els residents transnacionals construeixen la seva identitat a partir de les seves relacions i els llocs de residència, que s’estenen i s’entenen més enllà de les fronteres d’un únic estat. Si bé els vincles amb el país d’origen són forts, també ho pot ser la implicació amb el lloc de residència. Són lleialtats, motivacions i implicacions diferents, però també convergents en la forma de vida transnacional que replantegen el valor de la ciutadania i la identitat nacional. Davant unes fronteres estatals permeables on es plantegen dubtes sobre posar en risc la jurisdicció territorial o el fet nacional, es percep l’increment de les ciutadanies dobles o múltiples (Bauböck, 2003), ja que les persones tendeixen a mantenir els lligams amb els països d’origen i residència. En el context comunitari, l’accés a la nacionalitat varia segons les polítiques estatals i, per tant, es generen desigualtats i exclusions. A Andorra la valoració d’optar a la nacionalitat per part dels residents britànics, com altres residents comunitaris, també s’entén en la lògica transnacional. El valor d’un passaport comunitari rau en el fet que atorga drets davant els estats membres de la Comunitat Europea i les institucions comunitàries. Per tant, el plantejament d’accedir a la nacionalitat andorrana també rau en la possibilitat de no perdre el dret a recuperar la nacionalitat d’origen, tot i que el marc legal andorrà no preveu la doble nacionalitat. Així doncs, el valor de la nacionalitat andorrana no s’entén en la lògica d’un únic estat i sí està en relació amb la legislació en matèria de nacionalitat del país d’origen, l’expectativa de mobilitat i els vincles transnacionals. Finalment, cal pensar en un escenari canviant en el context de crisi actual, d’incertesa i de mutacions profundes i cal veure quin rumb prenen les estratègies de mobilitat territorial, les dinàmiques transnacionals i les ciutadanies i les identitats nacionals.

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

BIBLIOGRAFIA •

Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

•

BAUBÖCK, R I FAIST, R. (Ed.) (2010). Diaspora and Transnationalism. Concepts, Theories and Methods. Amsterdam: Amsterdam University Press.

•

BAUMAN, Z. (2006). Tiempos líquidos. Barcelona: Ed. Tusquets.

•

Dades de població. Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. www.estadistica.ad

•

DE LA PARTE, I. (2003). «Vides migrades. L’expressió identitària del canvi a Andorra», a Revista d’Etnologia de Catalunya. Vida, memòria i oblit, núm. 23. Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, CPCCPTC. P. 58-69.

•

DE LA PARTE, I. (2004). «L’Andorra diversa: una societat multicultural?», a Ciutadans, núm. 1. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.

•

DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra», a Ciutadans, núm. 4. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.

•

COMAS D’ARGEMIR, D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Lleida: Pagès Editors.

•

GARCIA CANCLINI, N. (1999). La globalización imaginada. Barcelona: Paidós.

•

GLICK SCHILLER, N., BASCH, L. I BLANC-SZANTON, CR. (1992). «Introductory Remarks and Research Questions», a GLICK SCHILLER, BASCH I BLANC-SZANTON (ed.) Towards a Transnational Perspective on Migration. Race, Class, Ethnicity, and Nationalism Reconsidered. Nova York: New York Academy of Sciences.

•

HANNERZ, U. (1998). Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. Madrid: Ed. Cátedra.

•

HOLERT, T. I TERKESSIDIS, M. (2009). La fuerza centrífuga. Sociedad en movimiento: migración y turismo. Barcelona: Ed. Carena.

•

LEVITT, P. I GLICK SCHILLER, N. (2004). «Perspectivas internacionales sobre migración: conceptualizar la simultaneidad», a Migración y desarrollo. Perspectivas internacionales sobre migración. Segon semestre, núm. 003. Red Internacional de Migración y Desarrollo. P. 60-91.

•

LLUELLES, M. J. (coord.) (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Lleida: Ed. Pagès i Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra.

•

LLUELLES, M. J. (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Andorra: Ed. Govern d’Andorra.

•

PORTES, A. GUARNIZO, L. I LANDOLT, P. (2003). «El estudio del transnacionalismo: peligros latentes y promesas de un campo de investigación emergente», a La globalización desde abajo - Transnacionalismo inmigrante y desarrollo. México FLACSO. P. 15-44.

•

SOLÉ, C., PARELLA, S. I CALVANTI, L. (coord.) (2008). Nuevos retos del transnacionalismo en el estudio de las migraciones. Madrid: Ed. Ministerio de Trabajo e Inmigración.

•

TODOCOLECCION (Zoconet) <http://www.todocoleccion.net/>

•

TORRES, G. J. (2007). Diccionario etimológico de helenismos en castellano. [en línia]. <http://atriumlibertatis.com/~aulos/ GRIEGO/f%20dicc.htm> [Consulta: 15 maig 2011]

•

VALLS, A. (2006). Diccionari enciclopèdic d’Andorra. Andorra la Vella: Fundació Crèdit Andorrà.

ANDORRA, UN PAÍS SENSE FUTUR? Comença a ser un tòpic, però és ben cert. Andorra està patint dues crisis: la que té el seu origen en l’esclat de la bombolla financera nord-americana i la de model de país. I hi podríem afegir, tot i que no sembli evident, que aquesta darrera és la més problemàtica. El 1946, el Principat tenia una població d’unes 6.000 persones, i fa poc es va arribar a les 85.000. Ara el cens indica que hi ha unes 78.000 i, probablement, la xifra real deu fregar les 70.000. Què ha passat? En síntesi, han fallat els principals motors de creixement del país: la construcció i el turisme, i no s’albiren substituts a curt o mitjà termini. Fa uns anys, el responsable d’una associació de defensa dels emigrants assegurava que marxarien d’Andorra unes 10.000 persones per la crisi. Probablement, aquesta xifra ja s’ha complert i, de fet, un dels qui ha marxat és el mateix autor d’aquell vaticini. El Govern d’Andorra ha d’encarar un repte difícil: aturar la sagnia de pèrdues de la CASS i el deute públic mentre disminueixen els ingressos i el nombre de treballadors i empreses, i mentre crea una

estructura fiscal i legal similar a la que hi ha en el nostre entorn. Per si no fos prou, a més, és prioritari assentar les bases d’un nou model econòmic.

D’on venim? Andorra ha viscut una gran bonança econòmica des de mitjan anys 40 i fins el 2006, aproximadament. En primer lloc, l’autarquia franquista, que va estar vigent fins a la fi dels anys 50, va permetre que una part del Principat pogués participar en el contraban de productes i matèries primeres que necessitaven moltes indústries espanyoles. Es tracta d’un dels episodis menys coneguts de la història andorrana, però, probablement, dels més importants. Aquest contraban es va complementar amb el de tabac, que encara avui continua i que en alguns períodes (la fi dels 90) va ser força gran. Però el principal factor de creixement d’Andorra va ser i ha estat

Autor: Pere Moliné Llicenciat en Ciències de la informació

Andorra, un país sense futur?

el turisme. Als anys 30 ja es van començar a construir força hotels al país, i l’increment de visitants va ser continu fins que es va arribar, fa una dècada, als 12 milions. Aquest turisme estava atret pels preus més baixos que oferien les botigues d’Andorra, sobretot, als qui venien d’Espanya, i també pel que podríem anomenar «or blanc». Des que Francesc Viladomat va crear l’estació d’esquí del Pas de la Casa-Grau Roig fins ara s’ha desenvolupat una veritable infraestructura de primer nivell en aquest àmbit. Al comerç, el turisme i l’esquí es va afegir un potent sector de la construcció i immobiliari. Finalment, Andorra té un important sector bancari, que viu, sobretot, dels estalvis d’origen espanyol: un 70 %, aproximadament. Estem parlant d’uns 15.000 milions d’euros en dipòsits als bancs andorrans.

On som? Andorra ha vist en aquest segle com la seva població es multiplicava per catorze i les estructures de poder s’hi han hagut d’adaptar. Amb la Constitució del 1993, es va establir un estat similar als del nostre entorn i també va créixer el nombre de

funcionaris. Al mateix temps, s’ha mantingut un proteccionisme econòmic molt alt, que va ser definit per l’antic ministre d’Economia Ferran Mirapeix com «el més gran que hi ha a Europa», i una llei de la nacionalitat que fa difícil adquirir el passaport andorrà als estrangers, ja que demana 20 anys de residència (la UE en recomana 10) i la renúncia a la nacionalitat d’origen. Aquest model ha funcionat força bé, però ara ja no. D’entrada, ha estat possible per a un gran creixement econòmic que ja no existeix. Des del 2006, el país està en una recessió de la qual es desconeix l’abast, ja que no hi ha estadístiques fiables del producte interior brut, però sí que es pot assenyalar que en aquest període s’han perdut uns 7.000 llocs de treball i s’ha passat dels prop de 45.000 del 2006 als 38.000 d’ara. Un dels sectors més castigats ha estat el de la construcció. Les perspectives de la patronal d’aquest àmbit econòmic no són gaire encoratjadores, ja que preveuen que enguany es perdran 1.000 o 1.500 llocs de treball. Aquest pessimisme està fortament arrelat a la resta del món empresarial, ja que la majoria dels emprenedors que van respondre l’enquesta de la Cambra de Comerç preveien una caiguda de les vendes

Andorra, un país sense futur?

i la facturació. Per tant, la crisi no acabarà el 2012 a Andorra, i més si es té en compte la forta dependència d’Espanya, que està instal·lada en una profunda recessió. Per acabar-ho d’adobar, el sector bancari està iniciant una internacionalització de les seves activitats que contrasta amb la reducció de les oficines i els serveis a Andorra. Algunes webs especialitzades parlen de la pèrdua de prestigi del Principat com a plaça financera. Un dels resultats és que l’atur, fa anys desconegut, s’ha instal·lat a Andorra. Segons el Servei d’Ocupació, al març hi havia 855 inscrits en demanda de feina i prop de 100 persones que rebien la prestació per desocupació involuntària. Totes dues xifres estan anant a l’alça en els darrers mesos. I el problema social que això suposa podria ser més alt si no fos perquè la gran majoria dels qui es queden sense feina tornen al seu país d’origen. Per contra, s’ha instal·lat un fenomen insòlit fa uns anys: una part dels aturats i dels nous pobres tenen passaport andorrà. Com dèiem abans, l’economia era el principal suport del model andorrà. Ara que aquest creixement ha desaparegut, ens adonem que la integració dels emigrants no és tampoc molt gran. Així, 14.000 residents tenen els 20 anys de per-

manència al país necessaris per poder optar pel passaport andorrà, però no ho han fet. Molts no ho fan perquè suposaria perdre la seva nacionalitat d’origen, però també s’ha de tenir en compte que hi ha alguns que, simplement, consideren que no val la pena fer-ho. Amb aquest panorama es fa difícil ser optimista, i més si es fa cas al màxim responsable de la CASS, Josep Delgado, que augurava que si no hi ha canvis molt profunds i difícils, a partir del 2025 no es podran pagar les pensions.

On anem? Els reptes del món polític estan clars: bastir en els propers anys una estructura legal i fiscal homologable a les que hi ha en el nostre entorn geogràfic. Això passa per un impost de societats amb una taxa d’un 10 % aproximadament per fer-lo atractiu, un IVA i un IRPF, i l’obertura al capital estranger. També, per garantir el cobrament futur de les pensions i una millor integració dels immigrants. Una tasca digna dels treballs d’Hèrcules de la mitologia grega. La implementació d’aquestes mesures suposarà un canvi molt profund a Ando-

Andorra, un país sense futur?

rra, i hi ha moltes esperances que tot això faci possible signar acords per evitar la doble imposició fiscal amb Espanya i França, el que permetria a les empreses andorranes exportar cap a aquestes destinacions més fàcilment i l’atracció d’inversors estrangers. Per aquí passaria el futur d’Andorra: per convertir-se en un indret on, a més del turisme, la neu i el comerç, s’instal·lin empreses i treballadors molt qualificats que ofereixin alt valor afegit. Entre els exemples empresarials que ja es poden citar, hi ha una residència per a la gent gran de luxe a Escaldes i una universitat virtual. Però el govern i la patronal esperen que en un futur proper n’hi hagi molts més, i no es descarta instal·lar un casino, entre d’altres. La qüestió és que els propers quatre o cinc anys seran transcendentals, ja que el Principat haurà de superar l’actual esgotament del model i afrontar un de nou que permeti la creació de molts llocs de treball de perfil mitjà o alt. Els deures estan clars. La qüestió està clara: serem capaços d’aconseguir-ho? L’únic que es pot dir és recordar que el 1900 Andorra tenia uns 6.000 habitants i el 1930 s’havia baixat als 4.000. La crisi de l’Andorra tradicional, basada en la pagesia i la ramaderia, no es va aturar fins el 1930, quan, amb la concessió a l’empresa FHASA de l’explotació dels recursos hídrics del Principat, es va iniciar la modernització del país. Potser ara pot passar quelcom de similar.

EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA I LA IMMIGRACIÓ AL PRINCIPAT D’ANDORRA1 Amb una societat tradicionalment basada en el sector primari (agricultura i ramaderia) així com per la seva condició muntanyosa i el seu clima, Andorra ha estat històricament una zona de difícil subsistència i accés. Això va ocasionar que Andorra tingués un alt índex d’emigracions que provoca una pèrdua d’efectius humans que, juntament amb altres factors, com la crisi de la indústria del ferro i la llana, la insuficiència de recursos agropecuaris i les guerres carlines que afecten Espanya, genera un empobriment del país a la fi del segle XIX (Lluelles et al., 2004). És amb la creació de FHASA cap al principi dels anys 30 que, a més de rebre subministrament d’energia elèctrica en moltes zones d’Andorra on era pràcticament desconeguda, es creen aproximadament un miler de llocs de treball al Principat i es milloren les comunicacions viàries amb l’exterior del país. Amb aquestes inversions, s’aconsegueix frenar l’emigració i, fins i tot,

Autora: Judith Pampalona Tarrés2 Llicenciada en Ciències de la comunicació i doctoranda en antropologia social i cultural

atreure treballadors procedents d’Espanya, alguns dels quals, posteriorment, optarien per quedar-se definitivament al país (Lluelles et al., 2004). Més tard, i arran de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, el Principat s’obre també cap a Europa actuant com una plataforma d’ajuda i refugi vers els països veïns. El seu emplaçament físic, que actua com un territori fronterer i neutral entre França i Espanya, ha tingut molt a veure en el seu desenvolupament econòmic, polític i demogràfic. Fruit dels esdeveniments descrits, Andorra passa de ser un país amb un alt índex d’emigrants a tenir un nombre d’immigrants de diferents països superior a la població autòctona i que ha anat prenent importància i diversificant-se de manera vertiginosa

1. Judith Pampalona Tarrés agraeix l’ajut de tercer cicle al Govern d’Andorra, ATCR2011/2012-0008AND 2. Judith.pampalona@uab.cat

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

en els darrers anys. Així doncs, es passa d’un 87 % d’andorrans vers un 13 % d’estrangers existent l’any 1936 (Batalla, 2005), al 42,9 % d’andorrans vers el 57,1 % d’estrangers que hi ha en l’actualitat (dades de 2011)3. D’aquests individus immigrants a Andorra predominen, en primer lloc, els espanyols, amb un 28,4 %, seguits dels portuguesos, amb un 15,0 %, que suposen el tercer col·lectiu més nombrós del país tenint en compte la població autòctona, i els francesos (5,3 %), tal com mostra el Gràfic 1. És visible, a més, la pujada progressiva de la població andorrana al llarg dels anys. Tanmateix, a partir de l’any 1985 s’observa un augment més brusc del nombre d’andorrans, probablement degut al canvi legislatiu que permet obtenir la nacionalitat a tots els nats a Andorra. Aquest índex segueix pujant de manera rellevant fins a la fi de la dècada dels 90, durant la qual s’apliquen dos canvis més sobre el dret a la nacionalitat que en moderen les restriccions vigents fins aquell moment (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat i Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat). És important tenir en compte, també en els darrers anys, la gran diversificació i l’augment d’immigrants d’altres nacionalitats, dels quals destaquen persones del Magrib (que comencen a crear, ja, els primers negocis), Amèrica del Sud, Àsia (hindús i filipins) i, recentment, de l’Europa de l’Est (Colldeforns, 2010). D’aquests residents, doncs, predominen els provinents de la Unió Europea, amb un 3 %, i dins aquest grup els més abundants són els anglesos, italians i alemanys, per aquest ordre (1,2 %, 0,6 % i 0,4 %). Entre la immigració no

europea destaquen els marroquins, que suposen un 0,59 % del total; els hindús, amb un 0,5 %, i un 0,1 % de filipins. Els sud-americans (sobretot d’Argentina, Uruguai i Xile) sumen un 1,39 %4 (vegeu el Gràfic 2).

Gràfic 1 Evolució de la població segons la procedència (I) Espanyols

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Andorrans

Portuguesos

Francesos

40.000 35.000 30.000 25.000 20.000 15.000 3. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www. estadistica.ad>. [Consultat el 06.02.2011]. 4. Ídem..

10.000 5.000 0

1965

1970

1975

1980

1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

2011

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

Gràfic 2 Evolució de la població segons la procedència (II)

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Britànic

1.200

Alemanys

1.000

Argentins

800

Hindús

600

Italians

400

Marroquins

200

Uruguaians

Xilens 1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Per als individus de tots aquests grups nacionals residents a Andorra, el principal motiu d’establiment al país és el laboral. De fet, existeixen algunes classificacions referents a les diferents activitats laborals realitzades majoritàriament a Andorra i, posteriorment, s’han efectuat estudis que relacionen els diferents sectors amb les nacionalitats que s’hi dediquen amb més freqüència. Els sectors que ocupen més proporció de treballadors són el comerç (28,2 %), la construcció (14,9 %), l’hoteleria (13,7 %), l’Administració pública (9,2 %) i altres serveis (activitats immobiliàries i serveis empresarials). Aquestes dades reflecteixen l’especialització de l’economia andorrana en el sector terciari, sobretot en les activitats relacionades amb el turisme. [...] més de la meitat dels treballadors (51,7 %) són originaris d’Espanya, els treballadors procedents de Portugal representen el 17,5 %, mentre que el 15,6 % són originaris d’Andorra i el 6,5 % són de França; el 8,7 % restant dels treballadors procedeixen d’altres països. (Batalla, 2005) Pel que fa a una classificació més específica de nacionalitats per professió, també descrita per Josepa Batalla (2005), i relacionant-la directament amb el fenomen de l’economia ètnicament controlada descrita per Light i Gold (2000), en la qual un sector laboral determinat conté majoritàriament treballadors d’una ètnia (o nacionalitat, en el cas d’Andorra) determinada, al cas andorrà s’aplica de la manera següent: Els treballadors autòctons d’Andorra ocupen, sobretot, els treballs referents a l’Administració pública (33 %); els portuguesos formen la major proporció dels treballs de construcció (35 %); i finalment, el sector del comerç,

2011

Filipins

que reuneix gran varietat de nacionalitats entre els seus treballadors, sobretot els espanyols i francesos, que també dominen en el sector de l’hoteleria. (Batalla, 2005) Micó (2005) afegeix que [...] el col·lectiu menys afavorit i amb menys oportunitats de mobilitat dins l’estructura ocupacional són els treballadors extracomunitaris (llatinoamericans, països de l’Est i magrebins), que se situen dins del segment

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Establiments donats d’alta

Establiments donats de baixa

800 700 600 500 400 300 200 100 2011

2010

2009

2008

2007

2006

2005

0 2000

7. Ibídem

De fet, i segons conclouen Maestre i Soler (2010), l’economia andorrana ha funcionat en els darrers anys gràcies a l’aportació dels col·lectius estrangers en els diversos sectors d’activitat incrementant, des de la dècada dels 80,

Gràfic 3 Altes i baixes d’establiments a Andorra (1981-2010)

1995

6. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www. estadistica.ad>. [Consultat el 16.06.2011].

La gràfica anterior (Gràfic 3), doncs, revela una activitat econòmica relativament estable en la qual es compensa un increment continu del nombre d’establiments donats de baixa amb un altre de paral·lel amb altres nous negocis donats d’alta que, d’altra banda, sembla ser més horitzontal que el cas anterior. Durant els anys de crisi econòmica a Espanya i França, tot i fer un pic, en ambdós casos, coincidint en els anys que es comença a fer patent, sembla ser que l’activitat a Andorra, posteriorment, s’estabilitza seguint la mateixa tendència, tot i la sortida del país de nombroses

1985

5. Segons les autores, la productivitat a Andorra no es calcula, tot i així, s’ha estimat aquesta afirmació a partir dels coeficients mitjans de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic).

Així doncs, possiblement la creació natural d’aquestes classificacions és deguda al fenomen que l’antropòloga Isabel De la Parte (2008) suggereix en el seu article. Aquest tracta el fet que la majoria dels immigrants arriben a un emplaçament determinat pels familiars, amics o altres individus amb qui mantenen llaços forts i que estan establerts, en aquest cas, al Principat d’Andorra. És en aquest fenomen, doncs, on se sustenta, sobretot, l’estratègia migratòria: els familiars acullen i s’assabenten de possibles feines per tal que els nouvinguts es puguin guanyar la vida. Cadascú, com és d’esperar, cerca treball en el sector que opera i, probablement, així és com es produeixen les marcades classificacions en les quals cada sector laboral està sotmès majoritàriament a un o dos col·lectius nacionals determinats (De la Parte, 2005).

En canvi, si el que es consulta són el nombre de baixes d’establiments, els resultats revelen una tendència a l’alta al llarg de tot el període estudiat, amb un punt d’inflexió l’any 2006, en el qual es dóna un augment significatiu de baixes que torna a davallar el 2007 i segueix la tendència a l’alça fins el 20107 (vegeu el Gràfic 3).

1990

Probablement, i com també exposa Micó en el seu article El món laboral a Andorra (2005), el fet que els immigrants facin les feines menys atractives socialment i físicament més dures és degut principalment al creixement econòmic de les darreres dècades. Això ha fet augmentar la demanda de treballadors en certs sectors, com la construcció o el comerç, entre d’altres. Així, les persones originàries del país han quedat exemptes de realitzar un tipus de feines més desprestigiades i poden efectuar tasques dins l’Administració i altres llocs en què el domini del català, el francès i el castellà és indispensable. També, a més, el factor legal hi té un paper significatiu, tenint en compte que alguns individus arriben al Principat amb un permís de treball previ que s’ajusta únicament a un sector determinat. Aquest és el cas dels treballadors temporers o que es dediquen al sector de l’educació o a la cura d’altres persones i de la llar (cuidadors o cuidadores de gent gran, criatures, persones discapacitades, etc.).

la productivitat de forma notable5, probablement a causa del nivell més alt d’educació dels treballadors, les millores informàtiques i la millora de les condicions laborals (Maestre i Soler, 2010: 310). Efectivament, si hom es remet al nombre d’establiments donats d’alta al país en les tres últimes dècades (des de l’any 1981), s’observa un increment d’aquests que s’estabilitza de forma aproximada durant la dècada dels 90 i que creix de manera significativa causant un pic l’any 2003 fins el 2006, i el 2007 i el 2008, torna a davallar. El 2009, sembla recuperar-se i estabilitzar-se6 (vegeu el Gràfic 3).

1981

secundari. Els llatinoamericans són el col·lectiu més nombrós i que pateix una situació més inestable, en ser la mà d’obra majoritària dels contractes temporals de la temporada d’hivern. De tota manera, la posició més precària dintre d’aquest col·lectiu és la dels treballadors “sense papers”, extracomunitaris [...] que solen ocupar treballs més desqualificats, per sota, en la majoria de casos, de la seva formació. (Micó, 2005)

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

En moltes d’aquestes ocasions, els individus pertanyents a diferents nacionalitats immigrants (sobretot la portuguesa, l’espanyola, la francesa i, darrerament, la índia i la marroquina) emprenen nous negocis al país. De fet, l’any 2010, el 20 % de les empreses al Principat són creades i regentades per individus d’origen immigrant, mentre que en el 30 % dels casos són individus autòctons els qui ho fan. El 50 % restant pertany a societats en què no s’especifica la nacionalitat dels qui les componen8. Aquestes dades descrites són superiors a l’any anterior, seguint una tendència històrica de creació de negocis al Principat des de l’any 1960, tal com es pot observar en el gràfic següent (Gràfic 5). Tot i així,

s’observa una disminució d’aquests els anys 2007 i 2008 (corresponents a l’inici de la crisi econòmica als països veïns), però es recupera de manera immediata els anys posteriors. Pel que fa a les societats, però, sembla que el 2010 tornen a disminuir lleument respecte de l’any anterior. Segons la legislació vigent fins el 18 de juliol de 2012, quan s’aplica la nova Llei 20/2012, del 21 de juny, d’inversió estrangera al Principat d’Andorra, les persones residents no nacionalitzades poden emprendre un negoci a Andorra en quatre casos:

Gràfic 4 Nombre d’afiliats a la CASS (1980-2012) Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Núm. Llocs de treball 60.000 50.000 40.000 20.000 10.000 0 1980 1982 1984 1986 1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012

persones de col·lectius immigrants. Aquest darrer fet queda reflectit, també, en contrastar les dades anteriors amb els indicadors d’afiliats a la CASS durant les mateixes dècades (vegeu el Gràfic 4), els quals descriuen una corba similar a les del Gràfic 3 (altes i baixes d’establiments). De nou, s’observa un punt d’inflexió l’any 2006, a partir del qual el nombre d’afiliats comença a davallar (probablement, a causa de la baixada del nombre de llocs de treball). En aquest cas, però, no es recupera ni s’estabilitza durant els anys posteriors. No obstant això, pren lògica si es té en compte que la població respecte de l’any 2007 ha davallat en un 6,1 % fins el 2011.

8. Dades lliurades pel Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

Gràfic 5 Creació d’empreses a Andorra segons la procedència dels propietaris (1960-2010) Autòctons

Societats

Font: Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Estrangers

350 300 250 200 150 100 50 0

1960

1965

1970

1975

1980

1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003

1) Treballant amb un soci majoritari que tingui la nacionalitat andorrana o els anys reglamentaris de residència contínua (51 % de les accions de l’empresa) Es tracta d’una mesura que entra en vigor el 7 de novembre de 2008, amb l’aplicació de la Llei 2/2008, del 8 d’abril, d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra, davant una crisi que afectava el sector comercial i el de la construcció al Principat i que va provocar una davallada de l’activitat laboral. Les empreses del país no tenien capacitat suficient per tal de fer front als canvis legislatius i laborals que es podien anticipar de resultes d’aquesta situació i, paral·lelament, una sèrie d’empreses provinents de l’exterior s’interessaven per treballar al Principat d’Andorra. Davant això, es va posar com a prioritat una llei de contractació pública que permetés exclusivament la participació d’empreses andorranes o una llei d’immigració que tanqués l’entrada als estrangers, però que permetés una lògica cobertura dels llocs de treball que generessin les empreses andorranes (Victòria, 2009). Així doncs, tot negoci que pretengui ser creat amb part de capital estranger o per una persona que no ha obtingut la nacionalitat andorrana ni ha residit al país la quantitat d’anys requerida, ha de ser emprès amb la col·laboració d’un soci andorrà o d’un individu que hagi residit al país entre 10 i 20 anys continuats (segons la seva nacionalitat), i que aporti, com a mínim, un 51 % de les accions de l’empresa. (Cambra de Comerç, 2006; ABA, 2011: 16)

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

2) Essent ciutadà de nacionalitat andorrana Qualsevol individu nascut a Andorra obté la nacionalitat per dret, així com els fills i néts (no nascuts al país) de persones andorranes o amb residència superior a 20 anys consecutius (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat). Per tal d’obtenir la nacionalitat, l’aspirant no nascut a Andorra ha d’haver residit al país durant 20 anys consecutius o bé estar casat amb un autòcton amb una convivència mínima de tres anys (també continus). En un inici, la Constitució decretava la residència de 25 anys consecutius (Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat), nombre que va disminuir en la revisió i modificació de la llei l’any 2004 (Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat). En complir les condicions anteriors, als aspirants se’ls fa una prova (Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat) en la qual han de demostrar: - La seva integració a l’Andorra oficial, - Coneixement bo del català, - Coneixement sobre la història del país, - Coneixement de les institucions oficials andorranes. Finalment, és important tenir en compte que la nacionalitat andorrana n’exclou qualsevol altra de diferent, és a dir, que el fet d’obtenir-la comporta l’obligatorietat de renunciar a les altres nacionalitats que l’individu pugui tenir sense cap

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

excepció (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat; Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat). 3) Essent resident al país, sense interrupció, durant 10 anys (en el cas dels espanyols, francesos i portuguesos) o 20 anys (en tots els altres casos, indistintament si són de la Unió Europea o no) En cas que l’individu no hagi renunciat prèviament a una altra nacionalitat o que, d’altra banda, pugui no estar interessat a adquirir l’andorrana com a única, les persones estrangeres tenen la possibilitat d’adquirir un permís de residència que, si el mantenen de forma contínua durant els anys reglamentaris (exposats més amunt), acaben obtenint el dret de ser socis majoritaris d’un negoci (en cas que ho facin amb un altre soci amb capital estranger) o bé poden emprendre’l individualment (Cambra de Comerç, 2006) . 4) Amb la col·laboració d’un prestanoms Dins el marc restrictiu descrit en els punts anteriors, hi pren lloc la figura del prestanoms. Aquesta representa una via més ràpida per als individus immigrants de crear un negoci propi abans d’haver complert les condicions legals descrites. En aquest cas, doncs, una persona andorrana esdevé propietari fictici d’una empresa o societat que, en realitat, es duu a terme mitjançant capital estranger. Aquesta pràctica, tot i ser de caràcter il·legal, ha estat molt recurrent entre els col·lectius d’empresaris immigrants al llarg de les darreres dècades del segle XX, especialment, en

els sectors comercial i immobiliari. Actualment, però, la llei d’obertura econòmica (Llei 10/2012, del 21 de juny, d’inversió estrangera al Principat d’Andorra), que va entrar en vigor el 18 de juliol de 2012, permet a tots els residents obrir i desenvolupar activitats econòmiques al Principat d’Andorra sense necessitat d’haver obtingut la nacionalitat prèviament ni haver complert una quantitat mínima d’anys de residència al país. Dins aquest marc, doncs, la figura del prestanoms deixa de cobrar sentit i, per tant, la seva pràctica quedarà abolida dins el sistema.

Crisi econòmica En termes econòmics, Andorra es descriu com un lliure mercat enfocat al sector dels serveis que opera, sobretot, en turisme, comerç, immobiliària i finances, que són els quatre pilars bàsics sobre els quals s’ha bastit i enriquit el país durant les darreres dècades. Tanmateix, els dits sectors han sofert una forta davallada deguda a la crisi que s’està vivint actualment, que ha provocat, d’altra banda, que l’abundància de treball de què es gaudia fa uns anys hagi minvat vertiginosament. L’origen de l’actual crisi econòmica, però, no descriu exactament les mateixes característiques que la que estan sofrint la resta de països europeus, sinó que, en el cas del Principat, s’hi donen algunes particularitats com, per exemple, que la crisi financera, des del punt de vista de la manca de liquiditat del sector bancari, no ha esquitxat el país en la mateixa mesura que ho ha fet en altres estats i, per això, l’estat no ha intervingut en aquest sector (Alcobé, 2010: 72). De fet, i segons el mateix autor, la crisi actual a Andorra no comença, com en la resta d’economies veïnes, l’any 2007, sinó que en

9. Ibídem

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

aquest cas té el seu origen a partir de l’any 2002 i 2003, quan ja apareixen elements que fan intuir un canvi de tendència en l’economia andorrana, com la davallada del nombre de turistes d’un 3,7 % l’any 2002 o les reduccions en les matriculacions a la CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social) (Alcobé, 2010: 72). La crisi a Andorra, doncs, es forja a partir de dos factors principals: l’esgotament d’un cicle intern que s’havia mantingut en dissonància amb l’economia real i una recessió internacional que ha afectat les economies veïnes i, en conseqüència, Andorra (Alcobé, 2010). Així doncs, clarament, el Principat d’Andorra es troba en una situació de crisi econòmica i turística deguda a certs factors a escala interna que es veu agreujada per la situació actual europea, de manera que hi ha hagut una forta reducció del nombre de visitants i turistes.

D’altra banda, si es té en compte el nombre d’altes i baixes d’establiments en els darrers anys i es comparen amb les dels anys anteriors a l’actual crisi econòmica, s’observa una estabilitat relativa dins els sectors de l’agricultura, la ramaderia, la caça i la pesca; els transports i les telecomunicacions, i la indústria i l’energia. La resta de sectors, que pertanyen a les principals activitats econòmiques que es duen a terme al Principat, són els que pateixen més alteracions com a conseqüència de la crisi. De manera visible, i en primer lloc, en els Gràfics 6 i 7 el sector del comerç despunta per sobre de la resta tant per l’alta d’establiments com per les baixes d’aquests. Això fa deduir un equilibri del sector que es manté des de l’any 1970 fins el 2005, aproximadament, any en el qual hi ha una forta davallada tant en les altes d’establiments com en les seves baixes. És l’any 2006 quan es comencen a notar els primers indicis de

Gràfic 5 Altes d’establiments per sector (1970-2011) Indúsria i energia Construcció Hoteleria i Turisme

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Serveis Agricultura, ramaderia, caça i pesca

Comerç Transports i telecomunicacions

300 250 200 150 100 50 0

1970

1975

1980

1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Gràfic 6 Baixes d’establiments per sector (1970-2011) Indúsria i energia Construcció Hoteleria i Turisme

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Serveis Agricultura, ramaderia, caça i pesca

Comerç Transports i telecomunicacions

300 250 200 150 100 50 0

1970

1975

1980

1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

crisi econòmica, ja que s’altera l’equilibri en aquest sector. Així doncs, l’any 2006, el nombre d’establiments tancats és lleugerament superior al d’establiments de nova obertura. A partir d’aquest moment, les obertures davallen lleugerament fins el 2009, any en què s’observa un ressorgiment d’establiments. Tanmateix, el nombre d’obertures baixa immediatament i de manera brusca l’any següent. Pel que fa al sector dels serveis, el nombre d’altes d’establiments és sempre superior a les baixes, fet que mostra un equilibri relatiu dins el sector. Igual que en la resta de sectors, l’any 2006 no queda indiferent vers els altres, i mostra un pic tant en els establiments creats com en els tancats. No obstant això, a partir d’aquest any, el sector es desestabilitza i mostra com el tancament d’establiments es manté gairebé estable en un nivell baix, però, al mateix temps, el nombre d’altes disminueix d’una manera força important els anys posteriors fins avui.

La situació de crisi econòmica actual, que afecta tant Andorra com els països veïns (que han tingut històricament una forta influència, en diferents àmbits, sobre el Principat), però, ha provocat la necessitat d’establir certs canvis legislatius en el model econòmic establert a fi de facilitar l’entrada de capital humà i econòmic al país. Una de les mesures preses ha estat l’entrada en vigor de la nova llei d’obertura econòmica esmentada anteriorment (Llei 10/2012, del 21 de juny, d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra), la qual elimina les restriccions anteriors que s’aplicaven als drets econòmics de les persones de procedència immigrant establertes a Andorra (també descrites amb anterioritat). Aquesta nova llei estableix que qualsevol persona física resident a Andorra pot dur a terme una activitat econòmica, després de demanar els permisos previs, dins del Principat. Això implica que també ho puguin fer altres empreses, encara que la seva seu estigui fora del país.

Finalment, la construcció i l’hoteleria mostren línies força paral·leles en totes dues gràfiques fins l’any 2006, en què, de nou, es mostra un punt d’inflexió que crea un pic tant en les altes com en les baixes d’establiments al Principat. No obstant això, la diferència es marca en els anys posteriors al 2006: mentre el sector de l’hoteleria es manté estable, el sector de la construcció sofreix una davallada força visible en les altes d’establiments i una pujada progressiva en les baixes, la qual cosa fa deduir una forta crisi dins el sector.

Conclusions

Els gràfics descrits mostren com, de manera evident, els sectors empresarials més rellevants per a l’economia andorrana han estat, durant les darreres dècades, el del turisme (que ja engloba el comercial, hoteler i de serveis) i la construcció.

Aquest moment de dificultats econòmiques, com no podia ser d’una altra manera, ha ocasionat novament un nou procés de canvi del país, tal com va passar en altres moments de la seva història (Guerra Civil Espanyola, Segona Guerra Mundial, etc.). Tanmateix, aquesta vegada, Andorra ha patit una davallada de l’índex d’immigrants com a conseqüència de l’escassesa de llocs de treball i l’alt nombre de tancaments de negocis al país.

El sector financer, d’altra banda, suposa també un dels principals pilars de l’activitat econòmica andorrana, tenint en compte la seva contribució al PIB andorrà (16 % aprox.) (ABA, 2011). El sistema financer comprèn 5 grups bancaris, 1 entitat de crèdit especialitzat, 8 entitats financeres de gestió d’organismes d’inversió, 4 entitats financeres de gestió de patrimonis i 34 companyies d’assegurances, 18 de les quals són sucursals de companyies d’assegurances estrangeres autoritzades a operar al Principat. El sector bancari, amb més de 1.700 empleats, representa aproximadament un 80 % del total del nombre d’assalariats del sector financer. (ABA, 2011)

Com s’ha dit en un inici, per la seva situació fronterera, el Principat d’Andorra ha estat històricament influït per les situacions derivades dels estats veïns. Actualment, la crisi econòmica que els afecta no ha estat una excepció, fet que ha agreujat la situació que ja sofria Andorra uns anys abans (crisi econòmica i turística com a conseqüència de l’esgotament del seu propi procés intern de promoció i funcionament).

La situació actual descrita, juntament amb els nous canvis legislatius que s’hi han aplicat recentment, ha desencadenat un debat entre les institucions i els individus establerts al país, dins el qual hi ha una gran diversitat d’opinions i temors. D’una banda, hi ha una actitud positiva vers l’obertura econòmica del Principat, ja que no només permet la creació de nous llocs de treball, sinó que també aposta per un mercat amb una varietat d’ofertes més àmplia que pot ser molt positiva per al país. Tanmateix, i des d’una altra perspectiva, augmentarà la competència entre les diferents firmes existents i hi ha el

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

temor que les grans empreses estrangeres siguin una amenaça per als petits i mitjans empresaris nacionals. Possiblement, aquesta nova llei d’obertura econòmica tindrà també unes grans repercussions socials, ja que permetrà i farà possible que nous grups ètnics o nacionals, gairebé inexistents actualment a Andorra, estableixin nous

negocis que s’enfoquin tant a la població general com als seus compatriotes (per exemple, el cas dels comerços xinesos, que, fins avui i, curiosament, no s’han establert al país, tot i pertànyer a una de les diàspores més esteses a tot el món). Això també permetrà, possiblement, estendre les xarxes de suport a l’empresari (ja sigui econòmicament o logísticament) més enllà de les fronteres andorranes.

BIBLIOGRAFIA •

ALCOBÉ J. (2009). «Nous elements de competitivitat de les empreses andorranes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de Ciències. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 37-45.

•

ALCOBÉ J. (2010). «Particularitats de la crisi econòmica andorrana dins l’àmbit internacional». a Sisenes Trobades Culturals Pirinenques. «Les crisis al Pirineu: passat, present i futur». La Seu d’Urgell, Govern d’Andorra, Patronat Francesc Eiximenis i Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 71-75.

•

ASSOCIACIÓ DE BANCS ANDORRANS I KPMG (2011). Andorra i el seu sistema financer 2010. Andorra: ABA.

•

BATALLA J. (2005) «Evolució de la població andorrana». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits5.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

•

BATALLA J. (2005). «Immigració i integració a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits2.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

•

CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA (2006). Servei d’assessorament empresarial. Constitució de societats i creació d’empreses a Andorra. [en línia]. <http://www.ccis.ad/cat/pdf/ servei_empresa>. [Consulta: 6 de febrer de 2011]

•

COLLDEFORNS J. (2010). «Distribució territorial de la immigració», a: LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.

•

COMAS D’ARGEMIR D., PUJADAS J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals. Andorra: Alta Fulla.

•

COMAS D’ARGEMIR D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Andorra: Pagès Editors.

•

DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra. Una nova mirada als processos migratoris». [en línia] Ciutadans, 4, novembre. Pàgina web de la versió electrònica de la revista. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/ revista/ciutadans4/article1.htm>. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

•

LIGHT, I., GOLD, S. (2000). Ethnic Economies. San Diego: Academic Press.

•

Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 39, 30 de juny del 2004, 1877-1880.

•

Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 51, 28 de setembre del 1993, 887-891.

•

Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 8, 31 de gener del 1996, 158-162.

•

LLUELLES, M. N. (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Andorra la Vella: Pagès Editors.

•

LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.

•

MAESTRE, M., SOLER, J. (2010). Impacte econòmic dels estrangers des del 1960 fins al 2006, a:

•

MICÓ, J. (2005). «El món laboral a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/ambits3.htm>. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

•

VICTÒRIA, D. (2009). «L’organització empresarial davant dels nous reptes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de Ciències. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 73-76.

NOVES FORMES D’ORGANITZACIÓ INTERNA DE LES EMPRESES I LES NOCIONS DE MICHEL FOUCAULT: ASSAIG DE COMPARACIÓ I COMPRENSIÓ El sector del turisme i les seves organitzacions estan fent front a noves configuracions. Canvis en l’organització interna que, com bé va assenyalar Henry Mitzenberg, no es poden explicar sense tenir en compte certs factors externs que poden influir-hi directament o indirectament (Amblard et al., 2005). Mitjançant un treball de camp exhaustiu dut a terme en tres anys de recerca i amb la voluntat d’entendre, des d’un punt de vista sociològic, el fenomen de la rotació de personal en el sector de l’hoteleria a Andorra, he pogut constatar que el món de l’hoteleria, com el terme «món» indica, és apassionant i, alhora, molt complex. Amb la perspectiva de voler profunditzar sobre les causes i els motius que podien portar el treballador i/o l’empresari

a provocar aquesta rotació, al llarg de la meva recerca han sorgit altres problemes i pistes de reflexió. Els establiments hotelers, en una època de dificultats econòmiques i de davallada del turisme, es veuen obligats a trobar noves configuracions internes que permetin mantenir la seva activitat principal de prestacions de serveis. Aquestes noves configuracions porten, paral·lelament, noves formes d’organització interna que tenen com a conseqüència una reducció dels seus recursos humans. Al llarg d’aquest text, faré un assaig que permetrà entendre les noves configuracions i formes d’organització interna dels hotels mitjançant les nocions de vigilància i avaluació de Michel Foucault. Tenint en compte que la hipòtesi central mitjançant la qual desenvoluparé el meu pensament no ha pogut —encara— ser comprovada de manera exhaustiva empíricament, tot i que els primers resultats es decanten cap a l’acceptació d’aquesta hipòtesi, demano al lector flexibilitat i comprensió a l’hora d’aportar la seva crítica envers aquest assaig.

El moviment de mà d’obra en l’hoteleria d’Andorra: noves realitats El moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria d’Andorra ha conegut diverses realitats en les últimes dècades. Diversos autors ja han posat en relleu la forta correlació que hi ha entre la situació del mercat laboral i la taxa de rotació (March i Simon a Steel i Lounsbury, 2009). A Andorra aquesta realitat és observable: en funció de la situació del mercat laboral i de les realitats en termes de legislació s’han pogut constatar taxes de rotativitat diferents. Aquestes diferències no s’observen tant en la quantitat sinó en l’origen del motiu de marxa dels establiments. Podem, així, constatar diverses formes de rotativitat, és a dir, estratègies d’actors (si utilitzem el vocabulari de la sociologia de les organitzacions

Autora: Diana Oliveira. Llicenciada i doctoranda en sociologia

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

de Crozier i Friedberg). Els actors socials (treballadors com a empresaris), segons la percepció que tinguin de les seves oportunitats, optaran per estratègies singulars definides per aquests en funció d’un cert nombre de variables. Tot i tenir present i ser conscient de la multiplicitat d’altres variables (la difícil conciliació de la vida laboral i personal, la precarietat d’horaris i de les condicions laborals, etc.) que poden influir en la decisió de l’actor, per a aquest text ens centrarem en les variables exògenes a l’organització, més concretament, farem la nostra anàlisi centrant-nos en les variables de «situació de la conjuntura política i econòmica» que poden portar a noves configuracions al si de les organitzacions. Aquesta taula permet sintetitzar l’anàlisi sociohistòrica del moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria a Andorra i veure com elements derivats de la conjuntura econòmica i política poden influir en la rotativitat d’un dels sectors clau de l’economia nacional. Podem afirmar que Andorra ha passat per tres grans fases. Actualment ens trobem en la tercera fase, il·lustrada més avall. Els empresaris, davant la disminució de l’ocupació

hotelera i del nombre mitjà de pernoctacions, senten com les seves necessitats de mà d’obra disminueixen a causa de: 1) la davallada de la demanda de mà d’obra deguda a la baixada del nombre de visitants (turistes i excursionistes), i 2) la fluctuació característica de l’activitat turística. Per tant, es crea la necessitat de fer un ajustament de la mà d’obra mitjançant una disminució cada cop més important del nombre de treballadors que pertanyen a l’anomenat «nucli fort» o «permanents» i un increment —en moments d’augment dels fluxos turístics— del nombre de «treballadors perifèrics» o els anomenats «de temporada» (Almeida, 2007). En aquesta última i actual fase, es potencia una forma de moviment de mà d’obra iniciada per l’empresari. Mitjançant les observacions dutes a terme en alguns hotels del país, complementades pel discurs dels treballadors i de certs hotelers, podem constatar que hi ha una tendència a la reducció del nombre de treballadors del «nucli fort» i un augment dels «treballadors perifèrics». Aquesta disminució és possible gràcies a: 1) la simplificació a la qual han estat sotmeses algunes de les tasques de certs departaments de l’hotel, com ara els restaurants (l’aparició del bufet lliure),

Taula 1 La conjuntura econòmica i la percepció de les oportunitats del mercat laboral Font: Elaboració pròpia 2012

ENTRE 1930 I 1975

DE 1975 A 2007

DE 2007 A L’ACTUALITAT

Situació de la legislació

Cap regulació restrictiva Regulació quantitativa de la mà d’obra d’entrada de mà d’obra

Important restricció quantitativa de les quotes d’immigració

Situació de l’oferta de treball

Gran oferta

Disminució significativa

Situació de la demanda de treball

Poca mà d’obra present Disminució al territori. Necessitat de mà d’obra estrangera

Augment

Situació del flux de turistes

Elevada

Disminució significativa

Necessitats del sector

Grans necessitats de mà Necessitats de mà d’obra, d’obra essencialment, en temporada d’hivern

Necessitats de menys mà d’obra però més professionalitzada

Tipus de turnover

Voluntari per les dues parts Voluntari per part dels treballadors

Voluntari per part dels empresaris

Gran oferta

Abundant

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

i 2) el desenvolupament de la delegació de certes tasques a empreses externes, com per exemple, la neteja de les habitacions i les tasques de bugaderia. Paral·lelament, podem constatar una altra realitat: l’abolició parcial de l’organització vertical, és a dir, una tendència a suprimir la «vigilància jeràrquica» i, per consegüent, «l’avaluació» al si de l’organització.

Noves formes d’organització en el sector de l’hoteleria? En la jerarquia tradicional de les organitzacions hoteleres, com de les altres organitzacions, podíem i podem constatar una categorització oficialitzada en la qual es pot observar, d’una manera més o menys marcada, la posició en l’escala de cada actor i, per consegüent, el seu rol al si de l’organització.

Tot i la simplificació voluntària aportada a aquest organigrama, podem abastar a entendre el funcionament de l’organització i, sobretot, la jerarquia endògena «tradicional» que existeix. L’anàlisi de les dades recollides mitjançant: 1) observacions a sis hotels d’Andorra; 2) una dotzena d’entrevistes qualitatives fetes amb els directors i/o propietaris d’establiments, i 3) qüestionaris fets amb els treballadors dels hotels, ens ha permès constatar una nova realitat en l’estructuració interdepartamental en l’hoteleria. Els «caps de departament» tenen —o tenien— un rol específic per exercir: gestionar, controlar i vigilar, entre altres múltiples funcions, que les tasques dutes a terme per la totalitat dels membres del departament es facin de conformitat amb els estàndards exigits per l’organització.

Organigrama 1 Organització tradicional

Font: Elaboració pròpia 2012

DIRECTOR DE L’HOTEL SUBDIRECTOR

Departament 1

Departament 2

Departament 3

Cap de departament 1

Cap de departament 2

Cap de departament 3

Treballadors de departament 1

Treballadors de departament 2

Treballadors de departament 3

Organigrama 2 Noves formes d’organització

Font: Elaboració pròpia 2012

DIRECTOR DE L’HOTEL

Departament 1

Departament 2

Departament 3

Treballadors de departament 1

Treballadors de departament 2

Treballadors de departament 3

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

Aquesta reestructuració de l’organització interna imposa una homogeneïtzació dels rols i, per consegüent, una tendència a prescindir de la jerarquia interdepartamental. En les noves formes d’organització, amb la desaparició progressiva dels «caps de departament», les funcions de control i de vigilància no semblen desaparèixer, sinó que es percep una delegació silenciosa d’aquestes en la majoria dels treballadors del departament, sobretot, en els treballadors del «nucli dur» . Michel Foucault, en la seva obra Surveiller et punir, publicada l’any 1975, parla de les formes de control en les institucions de disciplina i de correcció. Mitjançant una anàlisi sociohistòrica mostra com s’han anat desenvolupant formes divergents de correcció en diverses institucions públiques (escoles, hospitals i establiments carceraris) mitjançant la vigilància, l’avaluació i la sanció normalitzadora. Els treballadors de l’hoteleria es troben enfrontats a una disminució dels graus de la jerarquia interna. Com a conseqüència d’aquesta situació, podríem avançar la hipòtesi que una mancança de vigilància i d’avaluació dins l’organització podria portar problemes: un dèficit de disciplina. No obstant això, aquesta hipòtesi va ser rebutjada, ja que podem constatar el desenvolupament de noves formes de vigilància i d’avaluació delegades silenciosament i progressivament a nous (o no tan nous) actors socials.

Vigilància i avaluació en l’hoteleria Les organitzacions s’estructuren i/o es reestructuren mitjançant variables exògenes que es comporten com

determinants. Com s’ha exposat més amunt, les variables de context, com ara la conjuntura política i econòmica — nacional i internacional—, poden portar modificacions al si de les organitzacions. Aquesta realitat, tenint en compte la importància del sector del turisme a Andorra, és perceptible en les organitzacions nacionals i, més concretament, en les relacionades directament i indirectament amb aquest sector. Després d’analitzar les dades recollides al llarg de la meva recerca, puc avançar la hipòtesi que, en vista de la situació del sector turístic i de les noves necessitats dels empresaris d’aquest sector, ens estem dirigint, inevitablement, cap a una reducció dels graus d’estructuració interna que porta a modificacions suplementàries en les configuracions de les organitzacions. Michel Foucault mostra com la jerarquia s’imposa progressivament al mateix temps que es complexifica l’activitat professional. Una jerarquització en què la professionalització dels treballadors es torna imprescindible per al control i la supervisió de les activitats de producció. Actualment, estem assistint a un moviment invers en què la jerarquia prescrita tendeix a homogeneïtzar-se i, potser, a produir noves formes de poder internes il·legítimes, però acceptades i més o menys normalitzades pels seus membres. Noves formes de jerarquització basades en variables d’antiguitat o d’estabilització al si de l’empresa, és a dir, que hi hauria una diferenciació entre treballadors pertanyents al «nucli dur» i els anomenats «treballadors perifèrics». Podem suposar noves formes d’organització interna en què cada membre tindria una part de poder de vigilància i d’avaluació al seu departament? En què la no-presència

Organigrama 3 Noves formes d’organització i de jerarquització

Font: Elaboració pròpia 2012

DIRECTOR DE L’HOTEL

Departament 1

Departament 2

Departament 3

Treballadors de departament 1 Nucli dur

Treballadors de departament 2 Nucli dur

Treballadors de departament 3 Nucli dur

Treballadors perifèrics 1

Treballadors perifèrics 2

Treballadors perifèrics 3

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

d’un sol individu designat com a portador de la vigilància, de la sanció normalitzadora crea una creença de la vigilància contínua i, per tant, una forma d’autocontrol per part dels treballadors? Pel que fa referència a l’avaluació, podem verificar que aquesta, en els sectors de servei, no es fa únicament al si de l’organització i mitjançant els actors socials que en fan part, sinó també per un tercer actor indirectament relacionat amb l’organització: el client.

La sanció normalitzadora en l’hoteleria El treball de prestació de serveis, contràriament a altres formes d’activitat, té la característica de no poder separar la producció del moment de la distribució del «producte», és a dir, no hi pot haver una part de producte en què la qualitat hagi estat examinada abans de la seva comercialització ni stockable. El «fabricant» ha de saber respondre immediatament i de forma adequada a les demandes múltiples i heteròclites dels clients d’una

manera més o menys estandarditzada i, al mateix temps, individualitzada. «[...] L’organització de servei requereix recursos humans amb capacitats personalitzades en una lògica de coproducció amb el client» (Almeida, 2012). D’aquesta coproducció entre la demanda i l’oferta el client efectuarà una avaluació. Satisfacció i insatisfacció del consumidor es poden traduir en noves formes d’avaluació de la qualitat del servei prestat per l’actor treballador? El treball de l’hoteleria forma part dels oficis de «propines». Aquests oficis estan sotmesos a una forma d’avaluació individual i individualitzada del treball i de la qualitat d’aquest d’una manera contínua i immediata (Hénault & Pinna, 2012). Aquesta avaluació no es fa mitjançant una observació per part dels superiors jeràrquics, sinó mitjançant un control indirecte producte de la subjectivitat i de les expectatives del client. Aquesta avaluació o control «[…] posa els individus (clients) en el camp de la vigilància» (Foucault, 1975, p. 222).

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

La sanció normalitzadora es desenvolupa mitjançant l’atribució o la no-atribució de la propina al treballador per part del client. Aquesta avaluació és producte d’un càlcul «racional» entre expectatives del client envers el «producte final» i els resultats obtinguts per part del treballador o pel grup de treballadors. Pel que fa a la sanció normalitzadora, podem constatar l’aparició d’altres models: 1) les enquestes de satisfacció que els clients deixen als hotels, i/o 2) els comentaris deixats per l’intermediari de les tecnologies de la informació i de la comunicació (portals i blocs a Internet), visibles per a nous clients potencials, que encara poden ser més penalitzadors.

Apunt final Estem davant noves formes d’organització interna de les empreses del sector de l’hoteleria i de la restauració en què la jerarquia —l’organització vertical— desapareix a poc a poc per deixar aparèixer una organització més horitzontal, basada en noves formes de vigilància i d’avaluació interna per part dels iguals i externa per part dels clients o nous clients potencials.

BIBLIOGRAFIA •

DE ALMEIDA, PAULO PERREIRA (2012). Variaçoes sobre o trabalho moderno. Lisboa: Ed. Mundos Sociais.

•

AMBLARD, HENRI, PHILIPPE BERNOUX, ET GILLES HERREROS (2005). Les nouvelles approches sociologiques des organisations. Sociologie. París: Éd. du Seuil.

•

FOUCAULT, MICHEL (1975). Surveiller et punir. París: Gallimard. TEL.

•

HENAUT LÉONIE ET PINNA GABRIELLE. «Les métiers à pourboires : des collectifs de travail à l’épreuve d’une évaluation individuelle et continue», a Actes des XIIIème Journées de Sociologie du travail. Ed. de l’Université Libre de Bruxelles.

PROBLEMES PER ACCEDIR AL SISTEMA ESCOLAR DELS INFANTS D’ASCENDÈNCIA HAITIANA A LA REPÚBLICA DOMINICANA

Autor: Joan R. Micó Llicenciat en sociologia.

Aquest estudi ha estat possible gràcies al finançament de la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO i hi han participat les institucions següents: · Centro Cultural Dominico-Haitiano (CCDH), que va proposar l’estudi i ha col·laborat en el treball de camp; · Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales a la República Dominicana, que ha estat la institució que s’ha encarregat de realitzar el treball; · Centre de Recerca Sociològica (CRES), que ha coordinat el projecte i també ha col·laborat en el marc teòric del treball.

Objectiu del treball Els canvis legals dels darrers anys han portat com a conseqüència la negació de l’acta de naixement a molts descendents d’haitians (alguns de manera retroactiva) a la República Dominicana. La manca de documentació ha portat a tenir més dificultats per a la seva inclusió en el sistema educatiu, sobretot a partir d’una certa edat. Aquest estudi ha analitzat aquesta problemàtica a la província de San Pedro de Macorís, per ser un dels territoris on hi ha més població d’origen haitià a la República Dominicana.

Dades dels dos països de l’illa de Santo Domingo La República Dominicana i Haití es reparteixen el territori de l’illa de Santo Domingo, que té una extensió total de 77.914 km2 (la República Dominicana té 48.670 km2 i Haití 29.244 km2). Haití està més densament poblat, amb una població de 9.719.921 habitants, davant els 9.370.818 de la República Dominicana1. La renda per càpita té diferències destacables: mentre que la de la República Dominicana l’any 2011 s’estima en 5.638 $, la d’Haití el mateix any és de 738 $, essent en l’actualitat un dels països més pobres del món i el més pobre de tot Amèrica. Un 42 % de la població dominicana és pobra, mentre que un 8 % es pot dir que viu en condicions de pobresa extrema 2. A les zones on tradicionalment hi ha un nombre més elevat de persones d’origen haitià aquestes xifres són més elevades, com és el cas de la província de San Pedro de Macorís. A Haití, tot i que no hi ha dades calculades de la mateixa manera, el Banc Mundial afirma que el 80 %3 de la població està per sota el llindar de la pobresa i té moltes dificultats per poder satisfer les seves necessitats més bàsiques, i més de la meitat de la població viu amb menys d’1,25 USD el dia.

1. Dades oficials dels dos països de l’any 2010 2. Estudi de l’Oficina Nacional de Planificación (OMAPLAN), segons la metodologia dissenyada per FLACSO. Aquesta metodologia relaciona els ingressos per llar en comparació de la despesa de consum bàsic (aliments, roba, habitatge, etc.). Les persones que pateixen pobresa extrema són les que no poden ni assumir la despesa d’alimentació. 3. Dades del Banc Mundial. Lloc web: <http://datos.bancomundial. org/pais/haiti>.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

Per entendre millor els resultats de l’estudi, és interessant destacar la diferent composició ètnica dels dos països: mentre que la República Dominicana està composta d’un 16 % de blancs, un 11 % de negres i un 73 % corresponent a diferents graus de mestissatge, Haití està compost d’un 95 % de negres i un 5 % de blancs i mulats4.

Breu context històric de les migracions haitianes a la República Dominicana Les migracions entre els dos països ja vénen del temps colonial: segons els avatars històrics, la frontera era traspassada per residents d’una colònia o una altra. Després de la independència dominicana el 1844 (independència d’Haití, ja que durant més de 20 anys tota l’illa va estar sota el control d’Haití), la presència haitiana a la República Dominicana es va reduir.

4. Haití va aconseguir la seva independència gràcies a la rebel·lió dels esclaus negres després de la Revolució Francesa, i és el segon país del continent americà a aconseguir la independència. Com a conseqüència d’això, el país es queda sense blancs i viu un llarg període d’aïllament internacional per part de les potències de l’època.

A partir de 1915, en l’època d’una ocupació militar d’Estats Units, és quan comença a migrar un nombre important de mà d’obra haitiana per treballar als camps de canya de la República Dominicana. Aquest procés continua els anys següents, encara que durant els anys 20 la dictadura de Trujillo va intentar tancar la frontera i colonitzar-la amb estrangers blancs o japonesos, atès que considerava els haitians indesitjables per ser negres (de fet, l’any 1937 va haver-hi una matança d’haitians orquestrada pel govern, en què van morir més de 5.000 haitians o descendents).

Malgrat aquests fets, durant la resta del segle XX, el nombre d’immigrants haitians continua augmentant, i és interessant destacar que no hi ha una dada oficial del nombre dels que resideixen en l’actualitat a la part dominicana de l’illa. Així doncs, les xifres varien molt segons les fonts: de més de 2.000.000, segons va dir el president dominicà l’any 1989, a xifres properes a 500.000, segons dades més fiables. Aquestes oscil·lacions diuen molt de com s’ha tractat aquest fenomen al país. Sembla evident que la xifra del nombre real d’haitians s’ha tendit a exagerar per raons polítiques i ideològiques. El sector oficial i els seus afins, generalment, han tingut interès a presentar les xifres per sobre de la realitat, segurament pel desig de presentar la població haitiana com l’amenaça principal a la identitat nacional i cultural, i justificar accions restrictives. En tot cas, aquest debat és possible perquè no hi ha hagut unes dades fiables de la població del país. S’ha de tenir en compte que la major part dels haitians tradicionalment han viscut al camp, i molts no han estat inscrits en els registres oficials (alguns des de fa generacions). Un altre aspecte del debat és que, quant als descendents dels haitians (tenint en compte que molts ja porten més de tres o quatre generacions vivint a la República Dominicana), hi ha la imatge dins l’imaginari col·lectiu de continuar considerant-los haitians i no dominicans.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

Canvis legislatius dels darrers anys La Llei d’immigració de l’any 2004 i la reforma constitucional de l’any 2010 han suposat un canvi en el concepte de la nacionalitat dominicana. Amb aquest canvi legislatiu es considera que els fills dels immigrants que no tenen residència legal i de les persones indocumentades no poden accedir a la nacionalitat en no haver-se acollit als requisits legals establerts per entrar al país. De fet, la Junta Central Electoral va emetre una circular l’any 2007 que dóna ordre als oficials del registre civil d’examinar amb detall les actes de naixement abans d’expedir-ne còpies i no fer còpies de l’acta a fills de pares estrangers si no tenen residència o estatus legal. A més, pel que fa a les actes que presenten dubtes, es va donar instruccions d’anul·lar-les, acció que s’ha dut a terme en molts casos. Aquesta situació ha portat com a conseqüència que persones que anteriorment tenien documents legals (actes de naixement, permisos de conduir, passaports i, fins i tot, títols acadèmics) s’hagin quedat sense ells, és a dir, s’hagin quedat sense nacionalitat, sense títols educatius i, finalment, s’hagin vist privades dels seus drets. Pel que respecta a molts dels infants d’origen haitià, malgrat que la República Dominicana ha ratificat la Convenció internacional sobre els drets dels infants i que l’article 63 de la seva Constitució

declara que: «Toda persona tiene derecho a una educación integral, de calidad, permanente, en igualdad de condiciones y oportunidades, sin más limitaciones que las derivadas de sus aptitudes, vocación y aspiraciones», la falta o la retirada de les actes de naixement ha produït que nens i nenes hagin tingut i tinguin problemes per poder assistir a l’escola. Per conèixer l’abast del problema, aquest estudi ha tingut com a principal objectiu quantificar-lo, examinar quines han estat les estratègies de les famílies afectades i analitzar l’origen d’aquesta situació.

Resultats del treball de camp5 A més de l’escolarització dels infants i adolescents, l’enquesta s’interessa per les dificultats d’altres membres de la família per la manca o l’anul·lació dels seus papers, i també per les seves condicions de vida, l’estructura familiar i altres aspectes que ajudin a entendre els riscs d’exclusió social als quals estan sotmesos els membres d’aquest col·lectiu. Lloc de naixement · El 77 % de les persones més grans de 14 anys ja han nascut a la República Dominicana i moltes d’elles també són fills de persones que ja han nascut al país. Com s’ha explicat abans, la població immigrant des d’Haití ha anat arribant al país des del principi del segle XX, majoritàriament de manera il·legal, sense papers d’identitat personal (molts no els han tingut mai tampoc a la seva terra). Així, molts descendents han arrossegat, generació rere generació, el problema de no tenir un pare o una mare amb un document legal d’identitat. Com a conseqüència d’això, la situació d’aquests infants és molt complicada, ja que tenen l’origen en dos països, però no poden obtenir la documentació de cap d’ells (hi ha discrepàncies en la legislació entre els dos països i cap acord entre ells per trobar una solució a la situació). Documentació · Quan es demana al total dels membres de la llar quin tipus de documentació tenen, un 30 % no disposen de cap document d’identitat (ni dominicà ni haitià). · A més, entre els que tenen una documentació dominicana, el 14 % afirmen que des del canvi de legislació els han negat una còpia dels seus documents d’identitat.

5. El treball de camp es va realitzar a la tardor de l’any 2011 i el treball ha quedat enllestit l’estiu d’enguany. S’hi han aplicat les tècniques següents: · Entrevistes en profunditat amb persones que treballen dins l’àmbit educatiu amb població haitiana i dominicohaitiana. · Enquesta a 348 famílies d’origen haitià en 16 comunitats de la província de San Pedro de Macorís. La mostra ha estat escollida de manera aleatòria. El nombre d’infants (de 5 a 14 anys) dels quals tenim informació és de 489 d’un total de 1.486 membres de les famílies enquestades. En el qüestionari s’ha demanat informació relativa a tots els membres de la llar, atès que, com ja s’ha comentat abans, el problema de la falta de documentació també té altres conseqüències. · Taller participatiu per analitzar els resultats preliminars de l’estudi, amb representants de tots els sectors implicats.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

Condicions de vida · Hi ha un elevat volum de persones a l’atur: només un 24 % havia tingut una feina remunerada en el darrer mes, la major part, de jornaler agrícola. Dels qui van treballar, un 60 % havien tingut un ingrés inferior a 45 euros setmanals. Només un 5 % va cobrar al voltant de 100 euros setmanals. En relació amb el tipus d’habitatge on s’allotgen, la major part estan fets amb parets de fusta o bloc, amb el terra de ciment i sostres de zinc. Sobretot als bateyes6, la major part dels habitatges són barracons amb un o dos dormitoris, i l’ocupen entre 3 i 6 persones. Nivell educatiu i conseqüències de la manca de papers en l’escolaritat dels infants · Primerament, s’ha de constatar que el 25 % de tots els membres d’aquestes llars no tenen cap estudi. · A més, un 25 % dels infants que estaven a les llars enquestades no va assistir a l’escola el curs 2010-2011 i un altre 20 % no va poder concloure el curs aquest any, és a dir, quasi la meitat dels infants va tenir problemes que els van impedir l’escolarització. · Quan es demanen els motius pels quals van deixar l’escola o no s’hi van inscriure, un 54 % van dir que era per culpa de la manca o l’anul·lació de l’acta de naixement. Una de les estratègies per solucionar aquesta situació ha estat declarar els infants com a fills d’altres famílies. En aquest sentit, un 32 % dels progenitors han reconegut que ho han fet així. · També s’han demanat a les persones més adultes si han tingut problemes per la falta de documentació: un 23 % dels adults afirmen que no van poder acabar l’educació bàsica i un altre 19 %, la secundària.

Conclusions

6. Els bateyes són poblats que es van construir al costat dels camps de sucre per als treballadors temporers. Estan composts de barracons construïts d’una manera molt senzilla.

A partir de l’anàlisi dels resultats de l’estudi, es pot comprovar que, efectivament, el canvi del marc legal i la seva interpretació per part de les autoritats ha portat com a conseqüència més dificultats d’escolarització dels infants a una part molt important d’aquest col·lectiu. Aquest fet pot tenir conseqüències molt greus i és un factor molt important d’exclusió social. En tot cas, el més interessant d’aquest treball no és només que quantifica i analitza la situació d’aquests nens i nenes, sinó que també analitza els factors estructurals que han portat a aquesta situació:

Llocs on s’ha fet el treball de camp.

1.- Les diferències de renda són molt elevades entre els dos països. A més, la República Dominicana és un país en vies de desenvolupament i amb una part important de la població que amb prou feines pot arribar a satisfer les seves necessitats bàsiques. Per a molts haitians, immersos en una situació de pobresa extrema, la possibilitat de millorar passa per migrar a l’altra banda de la frontera. 2.- Des del principi del segle XX, les explotacions agrícoles, sobretot les de canya de sucre, han incentivat aquesta migració per tenir mà d’obra en quantitat i més barata. 3.- Molts d’aquests immigrants han vingut de manera indocumentada, i molts dels seus descendents han continuat en una situació irregular o amb dificultats per demostrar que viuen al país des de fa generacions. 4.- A partir dels canvis legislatius, no es donen les actes de naixement als fills de persones que no siguin dominicanes o estrangeres amb residència legal. A més, es posen en dubte moltes de les actes de naixement ja emeses, fet pel qual es deixa de manera retroactiva un col·lectiu important de població sense drets de ciutadania, pel que s’ha demostrat en l’enquesta. 5.- A més, independentment de la condició jurídica dels immigrants, els drets humans no són drets dels ciutadà, sinó de la persona. La suposada condició d’estrangers no valida la restricció dels drets humans i molt menys la de la seva descendència. Els documents d’identitat personal són un mitjà per accedir als serveis més elementals. La seva negació

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

i representaven una de les principals fonts del creixement demogràfic. El primer lustre de l’any 2000, la meitat de l’augment demogràfic als EUA correspon a persones originàries de Llatinoamèrica. A Europa, en el mateix període de temps, la immigració aporta més del 70 % de l’augment de població. D’altra banda, el gran creixement econòmic dels darrers 50 anys i la configuració actual de la societat andorrana no es pot entendre sense el fenomen migratori.

implica la negació al dret a l’educació i a les oportunitats per a la integració social d’aquests infants. 6.- Una de les possibles causes de les restriccions dels drets dels immigrants és la fragilitat institucional històrica de l’Estat dominicà i l’escàs desenvolupament de les concepcions democràtiques de l’exercici del poder. Aquest fet ha portat a una vulneració dels drets humans de la població en general i a un ordenament jurídic molt canviant, com a conseqüència del xoc d’interessos entre els grups de poder amb predomini d’interessos corporatius. 7.- Hi la paradoxa que, en una societat amb una composició ètnica tan variada, els seus dirigents no hagin adoptat una actitud més oberta en relació amb la immigració haitiana, és a dir, no han adoptat una actitud que integri i valori les aportacions de tots els grups que habiten al país. 8.- El fet que tradicionalment hi ha hagut una convivència entre grups diversos al llarg de la història del país fa que no hi hagi actituds obertament xenòfobes, però sí s’aprecien prejudicis que poden anar a més (l’anàlisi de la seva evolució seria un dels treballs que caldria fer en un futur). És aquí quan el treball s’endinsa a fer unes anàlisis més sociològiques sobre el debat sobre qüestions com la integració, la identitat i la ciutadania, un debat que és molt similar a la major part de les societats del món, incloent-hi Andorra. S’ha de tenir molt en compte que, segons estimacions de l’ONU, l’any 2005 hi havia més de 190 milions de persones que tenien la seva residència en un país diferent al del seu naixement, de les quals la meitat són en països més industrialitzats i la resta, en països en vies de desenvolupament. Durant la dècada de l’any 2000 als EUA i a Europa, els immigrants van tenir un pes cada cop més important en el mercat de treball

I, malgrat la situació de crisi actual a molts països occidentals, totes les previsions indiquen que els processos migratoris aniran a més. Cada cop és més evident que la migració és un element estructural de les societats modernes i no simplement conjuntural, com s’havia considerat fins no fa pas gaire. Les conseqüències en les societats receptores són una heterogeneïtat ètnica i cultural cada cop més gran, i també en les situacions legals. Cada vegada hi ha una proporció més gran d’immigrants assentats en les societats receptores de manera definitiva. A més, la immigració il·legal és un fenomen molt important i desafia la noció de sobirania estatal dins del territori. Però, quan un immigrant es considera una persona de ple dret en la societat receptora? Quines mesures són necessàries per incorporar els immigrants en les seves societats? Quan un immigrant o els seus descendents es consideren subjectes de dret i quan es poden considerar ciutadans? Com es defineix la integració? Hi ha diferents models d’incorporació dels immigrants en les societats, segons les particularitats històriques, polítiques i socials de cada país o regió, i de com s’ha format i es defineix la comunitat nacional i la seva pertinença (quina noció es té en cada societat del concepte d’identitat nacional). D’una manera molt esquemàtica, es poden classificar en tres tipus: 1.- El model assimilacionista: es basa en la idea d’igualtat a partir de l’adopció dels valors i les normes dominants sense tenir en compte la diversitat. El cas francès portat a l’extrem en seria un exemple. 2.- El model multicultural o pluralista: es conforma a partir del respecte i la protecció de la diversitat cultural dins una identitat compartida (Holanda, Suècia,

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

Canadà), però pot portar a la creació de comunitats poc relacionades entre elles. 3.- El model de separació o exclusió: amb un marc restrictiu sobre la immigració i l’accés a la ciutadania i la separació de les diferents comunitats ètniques o culturals (el cas d’Àustria o Alemanya). A més d’aquests tres models, n’hi ha un quart: 4.- El model intercultural: busca la interrelació de persones autòctones i forasteres, en què la immigració es veu com un procés dinàmic que enriqueix la societat receptora. Aquesta interrelació porta a un mestissatge cultural, en què es reconeixen les aportacions dels immigrants i es reconeixen els valors i els trets culturals dels autòctons, en què es forma una nova cultura en la qual tots són valorats. Aquest model sembla el camí ideal que haurien de seguir les societats del segle XXI. D’aquest treball es desprèn que, en relació amb la població d’ascendència haitiana, el model de la República Dominicana no és el de la interculturalitat. La immigració haitiana està present a la República Dominicana des de fa més d’un segle, però, en el concepte més oficial de la identitat dominicana, les seves aportacions a la societat dominicana es neguen o es consideren d’una manera negativa. Aquesta poca consideració es tradueix en estereotips i, fins i tot, prejudicis que estan arrelats en l’imaginari col·lectiu i que serveixen d’excusa per continuar amb les polítiques que estan en contra dels drets humans i de les mateixes lleis del país, i que, a més, poden sentenciar aquestes persones a l’exclusió, amb poques esperances de canviar-la. De tota manera, en moltes altres societats es produeixen també altres tipus de problemes en relació amb els drets

dels immigrants: lleis sobre els immigrants que s’aproven a alguns estats dels EUA o la retirada de la targeta sanitària als immigrants il·legals a Espanya són exemples de dificultats de l’equilibri entre els drets dels immigrants i les polítiques dels estats. A Andorra els immigrants i els seus fills tenen el mateix dret que els nacionals per gaudir dels avantatges de l’estat del benestar (si bé per a algunes ajudes socials es demana uns anys mínims de residència). A partir de la Llei de la nacionalitat de l’any 1993, els fills dels immigrants poden accedir a la nacionalitat andorrana així com els residents que porten més de 20 anys al país (abans d’aprovar-se la llei, eren el requisit era de 25 anys). Malgrat aquestes mesures, la major part de la població que habita actualment a Andorra no té drets polítics. Hi ha autors que opinen que, per a una veritable integració, s’ha de reconèixer els drets de ciutadania a tots els components de la societat, independentment de la seva situació legal. En la major part de les societats, el paradigma dominant ha estat reconèixer aquests drets a les persones que han estat definides com nacionals. Segons Ferrajoli, la realitat multicultural de les societats modernes i l’augment del flux migratori han posat en evidència els límits del concepte de ciutadania, ja que si els drets fonamentals es basen en un concepte excloent en què no participen grans sectors de la població (precisament, els més necessitats i els més dèbils), el concepte de drets fonamentals es converteix en categories d’exclusió. Així, el repte de les societats actuals és poder construir relacions interculturals en què es valorin els trets culturals de les societats receptores, però que estiguin obertes al mestissatge amb les aportacions de les persones nouvingudes, i en què els drets de ciutadania siguin reconeguts a la major part de la població.

BIBLIOGRAFIA •

BATALLA, J,; CASALS, M.; MICÓ,J. (2004). “La immigració a Andorra”. Centre de recerca Sociològica. Pagès Editors. Lleida

•

BORJA, JORDI (2002). Ciudadania y globalización. Centro de Docimentación en Políticas Sociales. Documentos/29. Buenos Aires

•

CRIASO CALVO, MARÍA JESÚS (2008) “Derechos ciudadanos y migración en perspectiva comparada: tendencias y cambios recientes”, Migraciones Internacionales 15, Vol. 4, nº 4, Julio-Diciembre.

•

FERRAJOLI, LUIGI (1999) “Derechos y garantías. La ley del más débil”. (Trad. de Andrés Ibáñez y. Andrea Greppi). Ed, Trotta. Madrid

•

MARSHALL, THOMAS. H. (1950): <<Citizen and Social Class (traducción al castellano, Ciudadanía y Clase Social>>. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

L’ASSETJAMENT ENTRE ADOLESCENTS A TRAVÉS DELS MITJANS TECNOLÒGICS 1. Introducció Aquest treball pretén contribuir a sensibilitzar sobre l’assetjament entre adolescents a Internet, ja que es tracta d’un problema emergent, i també vol difondre els resultats d’alguns dels estudis que s’han realitzat en relació amb diferents aspectes importants del tema. Durant l’elaboració del treball, s’ha prioritzat incloure-hi una àmplia varietat d’estudis presents en la bibliografia abans que entrar a fer una anàlisi profunda de la qüestió. La principal pretensió és la d’elaborar un document que doni una idea general del tema i, per tant, abasti els diversos factors implicats. El recull de la bibliografia consultada permetrà al lector aprofundir en els estudis i resultats concrets.

Autor: Miquel Àngel Millán Palacio Llicencia en psicologia

En aquest, com en altres problemes socials i psicosocials, focalitzar bé la qüestió i conèixer-ne els diferents matisos és el pas previ a l’alerta i l’elaboració d’informació, la prevenció i el tractament. Descobrir-ne la complexitat i conèixer algunes de les perspectives d’anàlisi desenvolupades fins ara de segur pot contribuir a la sensibilització de tothom i, per tant, a la seguretat i al benestar dels joves a la xarxa.

2. Definició L’assetjament entre iguals a través dels mitjans de comunicació (d’ara endavant, assetjament a Internet) també es coneix amb la paraula anglesa cyberbullying. Aquesta paraula composta inclou la paraula bullying, potser més coneguda, que defineix les situacions tradicionals d’assetjament entre iguals, cara a cara, especialment en l’entorn escolar (però també en l’entorn comunitari). El prefix cyber- fa referència a tot allò relacionat amb la informàtica i defineix el mitjà a través del qual es produeix l’assetjament: Internet (conversadors, xarxes socials, correu electrònic, blocs o webs) i/o telèfons mòbils (trucades, missatges de text o d’imatges), bàsicament. L’assetjament tradicional o cara a cara va ser definit per primera vegada el 1993 per Olweus1. Per a aquest autor, l’assetjament és una conducta danyosa i intencional, provocada de forma repetida per una o més persones i dirigida vers una víctima a la qual, a més, li resulta difícil defensar-se2. Fins aquell moment no existia una definició clara i la investigació encara no s’havia enfocat a aquesta problemàtica. Els estudis específics en relació amb l’assetjament a Internet encara són molt més recents i coincideixen, com és lògic, amb la massiva introducció d’Internet en la vida quotidiana familiar i en les relacions interpersonals, com ha succeït en els darrers anys. La definició d’Olweus, tot i establir una definició capaç d’unificar criteris d’investigació, de manera inclusiva, és, precisament per això, insuficient a l’hora de reflectir la diversitat de conductes que aquest concepte pot encabir. D’ací l’interès de la utilització de tipologies que classifiquin

1. Probablement, l’autor més significatiu de l’estudi del fenomen de l’assetjament tradicional o cara a cara des dels anys 70. 2. A aquesta definició, Campbell (2005) hi va afegir la condició de succeir sense haver rebut cap provocació.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

la diversitat de situacions i facilitin una comprensió més global del problema.

o suplantació de la identitat (trucar pel mòbil o comunicar-se per Internet fent-se passar per la víctima).

Una de les classificacions que més aporta a l’anàlisi és la utilitzada en l’estudi de Cava, Buelga, Musitu i Murgui (2010) a partir del treball de diversos autors3. En aquest estudi es diferencia entre l’assetjament directe, en el qual hi ha un enfrontament directe entre l’agressor i la víctima, ja sigui en forma d’agressió verbal o d’agressió física, i l’assetjament indirecte o relacional, en el qual no hi ha aquest enfrontament i que s’expressaria en diverses conductes (com xiuxiueig, rumors maliciosos, exclusió de xarxes), sempre amb una finalitat d’exclusió. Ambdós tipus d’assetjament, directe i indirecte, es poden dur a terme cara a cara o a través d’Internet4. Els mateixos autors van trobar una correlació significativa en l’aparició dels dos tipus d’assetjament.

Les tipologies, com s’ha dit, demostren la diversitat de situacions que es poden englobar dins l’assetjament a Internet, però un altre factor que cal analitzar dins la situació d’assetjament són els diferents rols involucrats. D’una banda, són evidents el rol d’agressor i el rol de víctima. Diversos autors, però, remarquen el paper d’altres rols que, sense ser tan evidents, sí que tenen una gran importància en l’efecte i en la resolució de la situació d’assetjament a Internet. Aquests rols són el rol d’espectador, el rol de confident, de familiar o de la persona de suport.

Una altra classificació important és la que fa Willard (2006). Aquest autor diferencia el concepte en funció de l’acció duta a terme per l’assetjador. Identifica vuit tipus principals de conductes d’assetjament a Internet: enviament de missatges ofensius, enviament de missatges amenaçadors, difusió entre tercers de rumors difamatoris, difusió entre tercers d’informació confidencial, sostracció d’informació confidencial, exclusió social deliberada de la víctima en xarxes de tercers, comunicació amb tercers fent-se passar per la víctima i discussions en conversadors en línia amb desqualificació agressiva i verbal. Ortega i al., en canvi, fan una classificació segons el canal utilitzat, i troben que l’ordre de més a menys utilitzats seria, en primer lloc, els conversadors (xat, Messenger), els missatges telefònics i els missatges electrònics, seguits per les trucades al mòbil i la difusió d’imatges al mòbil i, en darrer lloc, la difusió d’imatges en una web, en un percentatge molt més petit.

3. Els autors citen Cairns, Neckeman, Fergurson, Garriépy, Crick i Grotpeter. 4. Com és lògic, en la categoria d’assetjament directe es fa referència a la modalitat escrita i no verbal i ni física.

Com a darrera classificació, no s’ha de deixar de citar la de Buelga i Pons. Aquests autors elaboren una tipologia en funció del tipus de conducta de l’agressor. Aquesta tipologia té l’avantatge de ser molt concreta i, per tant, útil a l’hora de diagnosticar. Els autors enumeren les conductes de fustigació (insultar o ridiculitzar), persecució (amenaçar per fer por o per aconseguir coses), denigració (explicar mentides o rumors), violació de la intimitat (explicar secrets, passar fotos privades, entrar en comptes privats), exclusió social (trucar a la víctima i no contestar o convidar-la que es connecti i no respondre)

Un altre factor que s’ha de tenir en compte són les especificitats que el canal utilitzat (Internet) confereix a aquest tipus d’assetjament. Tant l’assetjament cara a cara com l’efectuat a Internet poden compartir definició, tipologies i rols protagonistes. No obstant això, tant en un cas com en l’altre també hi ha diferències que poden ser importants per a la comprensió del problema i el tractament.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

Per exemple, O’Brien i Moules (2010) consideren que ambdós tipus d’agressions, per poder-les definir com assetjament, han de complir algunes condicions. En primer lloc, s’han de donar de manera repetitiva i persistent i amb la clara intenció de fer mal. En segon lloc, s’ha de donar un desequilibri de poder a favor de l’agressor i, per tant, en contra de la víctima. Això fa que ambdues conductes siguin, en el fons, molt similars, i de fet, l’assetjament a Internet moltes vegades funciona com una extensió de l’assetjament tradicional cara a cara. Segons aquests mateixos autors, però, hi ha també diferències subtils però importants. En primer lloc, l’assetjament a la xarxa es pot fer des de l’anonimat. En aquest cas, l’agressor no necessita identificar-se per perpetrar les seves actuacions. Aquest anonimat reforça l’agressor. De fet, entre els ciberagressors poden haver-hi joves que mai no agredirien cara a cara per la por a exposar-se al judici social o a la resposta de la víctima. L’anonimat té dos efectes afegits. Primerament, provoca un estat d’indefensió més alt en la víctima, ja que no pot saber qui l’agredeix, no pot trobar-hi una explicació i no es

pot defensar. D’altra banda, l’anonimat permet a l’agressor desconnectar de la reacció de la víctima, sense ser conscient, en molts casos, de les reaccions de por o malestar que la seva conducta pot estar provocant (Ybarra i Mitchell, 2004). Segonament, l’assetjament a la xarxa té, potencialment, una gran capacitat de difusió i a una gran velocitat. Només cal imaginar la quantitat de receptors que es poden aconseguir enviant massivament un missatge electrònic comprometedor o publicant una foto en un bloc personal o en una web o en una xarxa social. Una tercera diferència entre l’assetjament cara a cara i la modalitat a Internet és que, mentre que en la primera situació el jove víctima pot evitar-la i trobar la seguretat en un ambient fora de l’accés de l’agressor o els agressors, almenys a casa seva, això no passa amb l’assetjament a la xarxa. En aquestes situacions, el jove pot ser victimitzat des de la seva pròpia casa o habitació i això fa que no pugui escapar de les situacions d’agressió. La darrera diferència important és que en l’assetjament a Internet hi ha una probabilitat més alta de permanència

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

dels actes de l’agressor, mentre que en els casos cara a cara el jove pot guardar el record en la memòria; a Internet, els comentaris, les desqualificacions o d’altres poden quedar, a més, exposats de manera permanent. Com afirma Campbell (2005): «les paraules escrites semblen ser més concretes i reals que les paraules parlades.» Aquestes diferències en la forma condicionen, també, diferències significatives en les conseqüències d’un tipus d’assetjament i l’altre. Si bé el contacte cara a cara pot provocar més sensació de risc i uns efectes més imminents, l’assetjament a Internet podria repercutir d’una manera més contundent en l’autoestima del jove agredit perllongant els seus efectes en el temps. 5. Segons Garaigordobil (2011), aquesta gravetat és un contínuum: en un extrem, l’assetjament pot ser difícil d’identificar i en l’altre extrem pot desembocar (i així ha passat en determinats casos) en l’assassinat o el suïcidi. 6. Aquesta data no vol qüestionar la gravetat d’actes d’assetjament d’una intensitat inferior, ja que poden haver-hi altres característiques, com el nivell d’agressivitat de l’atac, que condicionin d’igual manera. El fet de no mencionar aquest tema en el text és que no s’han trobat estudis relacionats. 7. Encara que, com es veurà, hi ha altres factors mediadors: l’existència de factors protectors en la víctima, ja siguin socials o personals. 8. Mesurades segons qüestionaris sociomètrics o segons la valoració dels professors, per exemple. 9. L’aprovació per part dels iguals és una condició molt important per a la creació de l’autoconcepte. Aquesta norma general es viu d’una manera molt intensa durant el període adolescent. En aquest, el jove està abandonant la identitat infantil donada pels pares i creant una nova identitat amb el material que té en el seu entorn: informacions, emocions, vincles... És per això que el sentiment de no ser acceptat, de ser rebutjat o exclòs pot resultar especialment traumàtic i tenir conseqüències importants.

Les especificitats de l’assetjament a Internet també dificulten la intervenció, ja que en produir-se en un àmbit que no és específicament l’escolar, els centres educatius es veuen limitats a l’hora de prendre mesures preventives o disciplinàries, el que fa més necessària que mai la implicació de la família i de la comunitat.

transversals dificulta l’assignació d’un indicador com a causa prèvia que contribueix a l’aparició del fenomen o com a efecte d’aquest. El que sí es constata és una alta correlació entre els indicadors que s’esmentaran i les situacions d’assetjament a Internet. Malgrat aquesta difícil assignació, cal tenir en compte que el més probable és que hi hagi un bucle entre causes i efectes que es retroalimenten contínuament. Quant a la metodologia, en un treball de Cava, Buelga, Musitu i Murgui (2010) es fa una distinció clara entre indicadors de victimització individuals (com l’autoestima i l’ànim depressiu) i indicadors socials (com la integració social i escolar de l’alumne8). Els autors mencionen que en els estudis realitzats «s’han utilitzat únicament indicadors d’ajust de tipus individual» o que en els estudis «simplement no han diferenciat entre ambdues formes de violència». També afirmen que «l’anàlisi conjunta d’indicadors individuals i socials pot aportar una imatge més completa de les dificultats associades a la situació de violència escolar patida pels estudiants.»

En la víctima Per acabar amb l’apartat definitori d’assetjament a Internet, és imprescindible definir també els paràmetres que marquen la gravetat de cada situació5. Aquests paràmetres són la intensitat i la durada. Des del punt de vista de la víctima, es considera d’intensitat moderada l’assetjament «patit» amb una freqüència inferior a un acte per setmana6, mentre que es considera sever si és igual o superior a aquesta freqüència. Quant a la durada, cada investigador classifica segons els seus propis paràmetres. Per exemple, Sofia Buelga i Javier Pons estableixen, en les seves investigacions, unes durades de menys d’un mes, entre 1 i 3 mesos, de 3 a 6 mesos, de 6 a 12 mesos i més de 12 mesos. Ambdós paràmetres (intensitat i durada) solen tenir una correlació alta: les situacions de més intensitat són les que es produeixen per més temps i viceversa, i aquestes constitueixen les situacions més greus, és a dir, les que més efectes perniciosos poden causar7 potencialment.

3. Efectes de l’assetjament a internet Tot i que en aquest apartat es parla sempre d’efectes, a l’hora de definir les causes i els efectes sembla haver-hi una certa confusió. El fet que la major part dels estudis consultats siguin

Dins els estudis revisats, els diferents autors coincideixen en una important simptomatologia relacionada amb el fet d’haver estat víctima d’un assetjament. Centrats en els efectes a escala individual, Hinduja i Patchin van trobar percentatges alts de joves que havien desenvolupat simptomatologia causada per haver estat víctima de conductes d’assetjament a Internet. Tot i que el 35 % manifestaven no estar preocupats en absolut, la resta havien patit sentiments de frustració (34 %), de ràbia (36 %) i de tristesa (22 %). Aquests sentiments negatius són una conseqüència lògica, ja que si seguim els mateixos autors, quan els joves es perceben rebutjats o exclosos, poden patir efectes emocionals, psicològics i comportaments. La fallida a l’hora d’aconseguir l’acceptació dels iguals és un desencadenant d’aquests sentiments de tensió9. Altres canvis deguts a l’assetjament a Internet són en l’àmbit comportamental. Aquests joves poden dedicar llargues estones a revisar com poden evitar tornar a patir aquestes situacions, comprovant constantment l’ambient a Internet per protegir-se. Aquesta preocupació els pot restar temps dels comportaments «normals» dels joves

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

relacionats amb els assumptes familiars, les tasques acadèmiques i altres responsabilitats.

pel fet que es mouen en grups d’amistats més petits i en què es comparteix un grau més alt d’intimitat.

Finalment, aquests autors remarquen que, tot i que el seu treball s’ha basat en l’estudi de l’efecte de l’assetjament a la xarxa en les emocions dels joves a curt termini, en realitat, si la situació es perllonga i el jove no troba les habilitats per fer-hi front, les conseqüències poden ocasionar danys fins i tot a llarg termini.

En l’agressor També els joves que han provocat l’agressió poden patir efectes negatius derivats d’aquesta. La participació en casos d’assetjament es considera un factor de risc per a altres conductes delictives.

Segons una altra autora, Campbell (2005), altres efectes freqüents en les víctimes d’assetjament a Internet són els sentiments de desprotecció, la poca autoconfiança i respecte per un mateix (en no sentir-se capaç de mantenir-se estalvi a part de les agressions).

Ybarra, Kimberly i Mitchell (2004) van trobar que els joves implicats en actes d’agressió a Internet tenien tendència a consumir més alcohol i més tabac i a estar involucrats en més situacions d’agressió cara a cara. En relació amb els estudis, tenien un rendiment escolar pitjor i arribaven a fracassar en una proporció més elevada que la mitjana dels joves de la mateixa edat.

La mateixa autora, en el seu estudi troba en les víctimes un augment dels nivells de depressió i d’ansietat així com de la simptomatologia psicosomàtica. Altres efectes són un augment en les dificultats de relació interpersonal, una baixa efectivitat social i un augment d’un problema crucial en aquesta etapa com és l’absentisme escolar. Com a conseqüència, es produeix una davallada de la competència acadèmica.

Segons Garaigordobil (2011), «els ciberagressors tenen més probabilitats de desconnexió moral, menys empatia, més dificultats per acatar les normes, problemes pel seu comportament agressiu, més conductes delictives, ingesta d’alcohol i drogues, dependència de les tecnologies i absentisme escolar.»

Perfils del jove victimitzat i del jove que comet l’agressió Aquesta autora considera que les característiques de l’assetjament a la xarxa (una audiència més gran, més permanència en el temps, l’anonimat, etc.) poden causar potencialment més efectes a llarg termini que una agressió directa, tal com s’ha mencionat en la introducció. Coincidint amb els autors anteriors, Ybarra, Kimberly i Mitchell (2004) també van trobar més simptomatologia depressiva i psicosomàtica així com més alts nivells del factor neuroticisme entre els joves víctimes d’assetjament a Internet. De forma probablement no significativa estadísticament, però remarcable per la seva gravetat, estan les situacions de suïcidi d’adolescents que havien estat immersos en situacions d’assetjament, en molts casos, reforçat per les situacions d’assetjament a la xarxa. Més joves dels que arriben a posar fi a la seva vida són els que, superats per l’angoixa, poden caure en la ideació suïcida o en el comportament autodestructiu (O’Brien i Moules). La violència indirecta o relacional podria ser especialment danyosa en el cas de les noies, segons Maccoby (1990, 1998)10,

Sense entrar en les causes i els efectes, Cava, Buelga, Musitu i Murgui (2010) descriuen una tipologia dels joves victimitzats a partir de la revisió de diversos treballs11: «Els adolescents menys populars, més rebutjats per part del grup d’iguals, amb baixa autoestima, amb sentiments de solitud i amb simptomatologia depressiva i amb alts nivells d’ansietat tenen més probabilitats de ser victimitzats pels seus companys. Aquesta victimització pot ocasionar un cicle retroactiu entre factors de risc i conseqüències de la victimització escolar.» Pel que fa als joves que han dut a terme actes d’assetjament a Internet, Ybarra i Mitchell (2004) van trobar que tenien un perfil de pobra vinculació amb els seus cuidadors, havien crescut amb una disciplina basada més aviat en els crits i el càstig, i eren menys supervisats en la seva vida diària pels seus pares que els joves no involucrats. També posseïen una sèrie d’indicadors psicosocials, com haver estat víctima de situacions d’abús cara a cara, consum de substàncies, simptomatologia depressiva, delinqüència, víctima de bullying tradicional, fracàs escolar, que doblen o tripliquen el percentatge d’aquests factors entre els joves no involucrats.

10. Citat en: Cava, Buelga, Musitu i Murgui. 11. Els autors citen Coleman i Bird (2003), Salmivalli i Isaacs (2005), Egan i Perry (1998), Ladd i TroppGordon (2003), Kumpulainen, Rasanen i Puura (2001), Cerezo (2001) i Estevez, i Emler (2009).

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

El perfil d’ús d’Internet també era característic. Entre aquests joves, hi ha una proporció més elevada que es consideraven a si mateixos com a experts i que passaven el doble de temps davant de la pantalla que el grup base. També feien més ús de xats i missatges electrònics que la resta dels joves. Per a una gran part d’aquests joves, a més, la xarxa constituïa un factor molt important per a la seva personalitat.

El jove víctima + agressor Ybarra, Kimberly i Mitchell (2004) van focalitzar part del seu estudi en un tipus especial d’assetjador, en concret, el tipus que, en haver estat víctima d’assetjament en el passat o en el moment present, copiava aquesta conducta repetint-la amb altres joves. Aquests joves compartirien el perfil i la simptomatologia dels joves agressors (consum de substàncies, fracàs escolar), però es diferenciaven d’aquests en el fet que també patien la simptomatologia pròpia dels joves victimitzats (solitud, pobres relacions socials, etc.). Aquests joves eren els que presentaven una desadaptació més pronunciada. Hinduja i Patchin, en el seu treball, fan referència a la teoria de l’estrès general de Robert Agnew, que podria ajudar a explicar aquest fenomen. Segons aquesta teoria, diverses formes d’estrès produeixen sentiments d’enuig, frustració o depressió. Aquests sentiments facilitarien que el jove acabés prenent decisions equivocades, transgredint les normes socials i cometent actes delictius. Un altre autor que treballa sobre aquestes situacions és Garaigordobil (2011), que afirma que l’adolescent víctima o testimoni d’un acte violent, a més de patir una experiència dolosa immediata, també interioritza que l’ús de la violència és una forma pràctica d’aconseguir coses. Aquestes teories reforcen la imatge del jove agressor com a objecte potencial d’intervenció des de la relació d’ajuda i suport i no tant de la del càstig o judicial.

12. Per tant, no es tracta d’un estudi centrat en l’assetjament a Internet, però ateses les similituds entre ambdós tipus i també les vinculacions (molts casos d’assetjament a Internet són una prolongació dels casos d’assetjament en l’entorn escolar), es pot esperar trobar una relació similar en els casos d’assetjament a Internet.

4. Assetjament i factors psicosocials Diversos factors han centrat la seva investigació a estudiar la relació entre diversos conceptes psicosocials i el fet d’haver estat víctima o agressor en situacions d’assetjament a Internet. Concretament, s’exposaran els treballs sobre la qualitat de la vida familiar, la reputació social, l’ajust social i l’atribució de causalitat.

La vida familiar Ybarra i Mitchell (2004) van estudiar la relació existent entre el fet d’estar involucrat en una situació d’assetjament a la xarxa i diversos factors relacionats amb el vincle, la supervisió i la disciplina parental. En relació amb el vincle emocional, els joves que es van reconèixer com a assetjadors passaven, estadísticament, menys estones amb els seus cuidadors i sentien en menor proporció que aquests adults confiessin en ells. Aquests eren indicadors de pobra vinculació emocional. Pel que fa a la supervisió parental, aquests joves manifestaven, en menys proporció que els joves no agressors, que els seus pares tenien coneixement en tot moment d’on eren i amb qui. Finalment, amb referència a la disciplina parental, els joves agressors manifestaven una proporció més alta de crits i de retirada de privilegis per part dels seus cuidadors. Per tant, aquest estudi confirma una correlació positiva entre les conductes d’assetjament a Internet per part dels joves i la qualitat de la relació amb els pares.

La reputació social Buelga, Cava i Musitu (2012) van analitzar la relació entre reputació social i victimització d’adolescents en el context escolar12. A l’efecte d’aquest estudi, els autors entenen la reputació social com un concepte que inclou la reputació social percebuda (expressada amb frases com «els altres pensen que sóc popular», «els altres pensen que tinc bona reputació») i la reputació social ideal (expressada amb frases com «m’agradaria que els altres pensessin que sóc un líder» o «que sóc fort»). Els autors també inclouen en la seva investigació l’anàlisi del paper que tenen diversos factors mediadors entre la reputació social, d’una banda, i la victimització, de l’altra. Entre aquests factors, els autors inclouen la satisfacció amb la vida, la solitud, la simptomatologia depressiva i l’autoestima. En l’estudi es va observar que els joves amb una alta puntuació en reputació social percebuda tenien tendència a no estar involucrats en casos de victimització, tant física com verbal i relacional. Aquests joves amb una alta puntuació en reputació social percebuda també tenien tendència a puntuar alt en els

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

factors considerats mediadors, com la satisfacció amb la vida i l’autoestima. En canvi, els mateixos joves puntuaven baix en solitud. Les puntuacions en els factors psicosocials també es correlacionaven amb les puntuacions en victimització. Concretament, el factor satisfacció amb la vida i autoestima ho feien de manera negativa, mentre que simptomatologia depressiva i, especialment, la variable solitud ho feien de manera positiva (com més puntuació en solitud, més puntuació en la variable victimització).

L’ajust social En un segon estudi, Cava, Buelga i Musitu (2010) van analitzar les implicacions que les formes directes i indirectes de violència entre iguals tenen en l’ajust psicosocial dels adolescents13. Aquest és un estudi especialment interessant, en tractar-se d’un estudi longitudinal. A l’efecte d’aquest estudi, s’han considerat dos indicadors d’ajust psicosocial: l’estatus en el grup d’iguals i la percepció del professor. Les conclusions de l’estudi són que la violència entre companys afecta l’ajust psicosocial de les víctimes i que l’efecte és més gran en els casos de violència relacional o indirecta. No obstant això, les situacions que presentaven un grau més alt d’afectació entre els joves victimitzats eren les situacions en les quals es donaven ambdós tipus de violència.

L’atribució de les causes Cava, Buelga i Musitu (2010) també van estudiar la relació entre la interpretació que fan els joves de les situacions d’assetjament i les conseqüències emocionals i conductuals d’aquestes situacions. Van trobar que, quan la situació era interpretada com una condició necessària per a la integració en un grup, els efectes de l’assetjament eren mínims. En el cas contrari, quan l’assetjament era atribuït a causes internes («no sóc prou bo») o anava acompanyat d’un rebuig real per part del grup, les conseqüències patides pel jove victimitzat tendien a ser molt més importants. S’entén, doncs, que l’atribució de la causa també té un rol important entre els espectadors de l’assetjament, que tendiran a inhibir-se d’actuar quan percebin que la víctima és mereixedora de l’acte o quan, erròniament, interpretin que patir aquest procés reportarà a la víctima més fortalesa o altres efectes positius.

En canvi, si els espectadors atribueixen l’assetjament com un abús injustificat, seran més proclius a actuar en defensa de la víctima. Això serà així, sobretot, en els casos en què també s’avaluïn les pròpies habilitats com suficients per fer front a les repercussions que se’n puguin derivar.

5. Incidència i prevalença Els diferents estudis revisats informen d’unes dades d’incidència i prevalença força variables. Aquesta variabilitat s’explica pels diversos contexts (països diferents), diferents mesures temporals (durant el curs escolar, durant el darrer any, durant els darrers tres mesos, etc.) així com diferents criteris a l’hora de conceptualitzar l’assetjament. Per exemple, segons l’estudi de Hinduja i Patchin en una enquesta als EUA, el 17 % dels joves enquestats reconeixia haver assetjat un altre jove, mentre que el percentatge que considerava haver-ho fet de manera aterridora va ser de més del 4 %. En un altre cas, Smith et al.14, en un estudi realitzat el 2006 a Anglaterra, van trobar una prevalença de més del 22 % de joves victimitzats en els darrers dos mesos, mentre que la prevalença de joves assetjats de forma severa superava el 5 % dels joves enquestats. En l’estudi de Campbell (2005), realitzat amb una mostra de joves australians l’any 2005, la prevalença durant el període d’educació equivalent a la secundària de joves que havien patit assetjament a Internet se situava en el 40 %. Ybarra i Mitchell (2004) van realitzar una enquesta als EUA en la qual un 15 % dels joves enquestats va admetre haver fet comentaris ofensius o malintencionats a Internet. En aquesta enquesta, el percentatge de joves que van admetre haver assetjat algú durant el darrer any va ser de l’1 %, mentre que el percentatge de joves que van admetre haver estat assetjats se situava en el 7 % de la mostra. Una gran part d’aquests darrers (72 %) no coneixien la identitat de la persona que els assetjava. En l’estudi a València de Buelga i Pons (2012), es va observar una prevalença de joves reconeixedors d’haver assetjat en el darrer any d’un 32 %, mentre que els que reconeixien haver-ho fet de manera severa eren el 5 % dels joves enquestats.

13. En aquest cas, tampoc no es tracta d’un estudi sobre l’assetjament a Internet, sinó de victimització en el context escolar. 14. Citat per Buelga i Pons en «Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet».

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

Una especial importància per a aquest apartat té la revisió de diversos estudis realitzada per Garaigordobil (2011)15, qui va concloure que, tot i la variació entre diferents estudis, el percentatge d’estudiants afectats d’assetjament a Internet moderat se situava entre el 20 % i el 30 %, mentre que el sever ho feia entre el 3 % i el 10 %. L’autora també considera que es tracta d’un fenomen en creixement molt relacionat amb el nivell d’ús de les TIC.

més intima en petits grups i amb més intimitat, pateixen més les situacions d’assetjament relacional.

Els estudis citats, si bé donen dades diverses amb un ampli marge de variació, almenys sí permeten fer una aproximació al nostre entorn. Segons aquests, és probable esperar que als centres educatius, en moltes de les classes de la segona ensenyança, hi hagi un o dos joves que podrien estar patint una situació d’assetjament greu amb les conseqüències que això comporta.

Diferències segons l’edat

Diferències de gènere Tot i que els estudis sobre les diferències de gènere no són concloents, de la bibliografia consultada es poden extreure algunes orientacions. En primer lloc, sembla que els nois tenen més tendència a cometre assetjament directe, és a dir, amenaces, insults i desqualificacions, mentre que no sembla haver-hi diferències de gènere significatives en el cas de l’assetjament indirecte o relacional, com les conductes dirigides a excloure.

Altres factors

Una segona possible diferència entre gèneres és que els nois, estadísticament, cometen més actes d’assetjament greu (més intensitat i de més durada), mentre que les noies en cometen més de moderat. L’efecte en els nois i les noies també sembla ser diferent: les noies, probablement per tenir una forma de relacionar-se

15. Revisió completa d’estudis sobre assetjament a Internet realitzats a Espanya (N=13), en altres països europeus (N=15), a Amèrica (N= 17), Oceania i Àsia (N=10).

En tot cas, segons Garaigordobil, i basant-se en el treball mencionat, en el qual fa una revisió de cinquanta estudis de tot el món, les dades relatives a les diferències de gènere són contradictòries i, per tant, encara no es poden extreure conclusions definitives.

Segons Garaigordobil, la majoria d’agressors a través d’Internet cursarien tercer i, sobretot, segon curs de l’ensenyament secundari. Així mateix, la majoria de les víctimes cursarien primer i segon. De totes formes, en aquest, com en el cas del gènere, hi ha dades contradictòries i es requereix més investigació.

Els escassos estudis consultats que s’han fixat en altres diferències, com les d’estatus social o ètnia, no han trobat diferències significatives en aquest aspecte. Aquestes dades reforcen la idea que no existeix una relació directa entre la situació social i el fet d’estar involucrat en l’assetjament, i que hi hauria una sèrie de factors (qualitat de les relacions familiars, factors psicosocials, etc.) que exercirien una mediació entre ambdues condicions.

6. Recomanacions per al tractament Segons Garaigordobil, la intervenció en qualsevol situació de maltractament (incloent-hi els joves víctimes d’assetjament a Internet) ha d’implicar l’àmbit institucional (centre educatiu), l’àmbit familiar, l’àmbit grupal i l’àmbit individual

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

amb la víctima i amb l’agressor. A més, segons aquesta autora, s’hauria de planificar una estratègia global que inclogués la prevenció (millorar la convivència, prevenir la conflictivitat i evitar l’aparició del fenomen), la intervenció primària (evitar la consolidació de situacions incipients) i la intervenció secundaria (minimitzar l’impacte una vegada ja s’han donat els casos).

d’assetjament ha de ser educatiu: cal educar els joves per diferenciar entre les conductes molestes i/o maleducades i les que comporten ofensa, algun perill o una situació d’assetjament a Internet sobre una altra persona. En el cas de la intervenció aplicable als joves que ja han provocat un dany a altres joves, considera que l’ideal és un tractament que faci entendre al jove el mal ús que ha fet i oferir-li formes d’expiar la culpa de l’acció comesa.

Programes preventius Dins la prevenció, s’hi poden incloure algunes propostes fetes per Campbell. La primera intervenció que considera prioritària aquesta autora és la d’alertar sobre el problema. Trencar mites sobre l’assetjament com que és una cosa que ha de passar entre els joves o que patir aquestes situacions fa els joves més resistents. Cal formació específica per al professorat i informació per als joves. La segona prioritat, segons Campbell, seria la supervisió de l’ús que fan els joves dels ordinadors i telèfons mòbils. L’autora considera que l’adult ha de recuperar el poder perdut en favor dels joves de supervisar i educar en aquestes pràctiques. Cal ubicar els ordinadors en llocs d’ús freqüent i supervisar l’ús que els joves en fan. I el mateix cal fer en el cas dels mòbils. Aquesta autora també observa la necessitat de programes específics aplicables en l’entorn escolar. Programes de foment de l’empatia entre els joves, de suport als companys victimitzats. També cal incloure aquest tema en les programacions curriculars.

Intervenció primària i secundària En la línia de Garaigordobil de la intervenció primària, Campbell considera que l’adult que treballa amb joves ha de rebre informació i formació per ser sensible a aquestes situacions i facilitar la confiança perquè el jove exposi el que li ha passat: a aquest efecte, ha de reduir la humiliació que això li comporta, ha de creure’l, donar-li la importància que té sense trivialitzar, mantenir la confidencialitat compromesa i, sobretot, no culpabilitzar-lo o castigar-lo privant-lo de l’accés als mitjans de l’assetjament. Quant a la intervenció primària amb les joves que han agredit a Internet, Campbell aconsella intervencions no culpabilitzadores o criminalitzadores. En la mateixa línia, Sally Kift (2007) considera que el tractament en el cas dels joves que han produït situacions

Altres mesures proposades per aquesta autora serien tallers per al desenvolupament de les competències sobre els valors, el control de la frustració, l’empatia, les habilitats de solució de problemes i la millora de l’autoestima, amb els joves. Amb els professionals proposa xerrades i entrenament en intervenció. Amb les víctimes, apoderament i tècniques per protegir-se, per exemple, alertar els assetjadors de les conseqüències a què tant ells com els mateixos assetjadors s’exposen amb aquestes conductes. Finalment, proposa també tallers d’apoderament per als testimonis per adquirir habilitats de suport a la víctima i de recriminació a l’agressor. A partir de les aportacions d’aquests i altres autors, la intervenció es pot resumir donant algunes orientacions generals en relació amb els pares, els testimonis, l’escola com a institució i el mateix jove agredit. Quant als pares, cal vetllar per la qualitat de la relació amb els fills adolescents, passar estones junts de qualitat, supervisar les activitats i companyies dels fills/es i fomentar la confiança i la seguretat. Conèixer l’ús que fan els fills dels mitjans tecnològics i mantenir un cert control segons l’actitud del jove. Prendre’s seriosament els problemes dels joves, no culpabilitzar-los, donar-los suport i no sobreprotegir-los: ajudar-los a solucionar el problema per augmentar la seva autoconfiança abans que el resolguin ells mateixos. Pel que fa als testimonis: cal no ignorar la situació d’assetjament, manifestar a la persona que agredeix que això és inacceptable, no admetre excuses o explicacions, donar suport al jove víctima, no fer el joc a l’agressor i caure en l’exclusió del jove agredit. El paper de l’escola és imprescindible. Algunes mesures poden ser incloure en el currículum tallers preventius que fomentin l’actitud de suport mutu entre els joves, aprendre a detectar els indicadors de risc i alertar qualsevol dubte. Reconduir les bromes i actes tendents a l’exclusió. Fomentar

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

les habilitats socials, la participació i la comunicació entre els alumnes i, especialment, d’aquells amb més dificultats. Per finalitzar, i en relació amb el jove agredit, sembla aconsellable utilitzar els mitjans per evitar ser assetjat (les xarxes socials disposen de mecanismes per bloquejar, etc.), no caure en discussions que poden portar a caure en la provocació d’un assetjament mutu, guardar còpia d’aquelles proves que demostren la gravetat de l’assetjament, buscar l’ajuda d’un adult. En relació amb la judicialització de l’assetjament a Internet Per acabar, es farà una breu menció de les mesures legals davant l’assetjament a Internet. De la bibliografia consultada, sembla d’especial interès el treball de Sally Kift (2007), que, encara que defineix la situació al seu país (Austràlia), pot ajudar a la reflexió sobre aquesta mesura en el nostre entorn. Sally Kift (2007) va constatar que al seu país les escoles eren cada vegada més partidàries de recórrer a la llei criminal en els casos en què no trobaven altres maneres de corregir la conducta, per exemple, en els casos que coneixien situacions d’assetjament a Internet, però que es produïen quan els joves es trobaven fora del centre escolar. Tot i que en aquest país no es disposa de la legislació específica, l’autora considera que es tracta de manifestacions de violència interpersonal i assetjament i que, per tant, li seria aplicable la legislació general en relació amb els casos de difamació, assalt, assetjament i d’altres.

16. A un menor de 10 anys mai no se li pot atribuir culpabilitat de la seva conducta. En l’altre extrem, als majors de 14 anys se’ls suposa la maduresa necessària per distingir entre un acte d’assetjament seriós i una malifeta. Entre aquestes dues edats (els 10 i els 14 anys) tot dependrà que es pugui demostrar que el jove era conscient que la seva conducta podia provocar un efecte dolorós i de la magnitud real. 17. Segons l’estudi d’O’Brien i Moules (2010), menys del 50 % de les víctimes d’assetjament a Internet van buscar suport, tot i que el 72 % dels qui el van buscar, el van trobar bastant o molt útil.

En el treball es reflexiona sobre quines són les circumstàncies en les quals es pot exigir responsabilitat criminal a un adolescent en els casos d’assetjament. En aquest sentit, se cita el que estableix la llei d’aquest país i que té en compte tant la maduresa (edat) com la consciència dels efectes de l’acte16. Malgrat la mala premsa de la intervenció judicial en adolescents, i malgrat els riscs que comporta, per a l’autora la intervenció judicial és necessària en alguns casos extrems

per protegir la víctima. D’una banda, considera de gran utilitat les accions socials compensatòries i, a més, pensa que d’aquesta manera es dóna als joves el missatge clar que l’assetjament és inapropiat i no serà tolerat.

7. Conclusions finals L’assetjament a Internet és un problema a l’alça lligat a la introducció progressiva dels mitjans tecnològics en la vida familiar. Tot i ser un fenomen recent, ja n’existeix una definició àmpliament acceptada així com un cos d’estudis suficient per categoritzar els diferents fenòmens i matisos que engloba. L’aclariment del concepte ha facilitat el treball d’investigació. Mitjançant aquest ja s’ha arribat a determinar que l’assetjament es relaciona amb una sèrie de conseqüències importants per als joves implicats. També els factors psicosocials de risc i mediadors que intervenen en el procés. Els avenços en la investigació, al seu torn, han proveït de dades per a la creació de programes d’intervenció amb més expectatives de fer front al problema amb una certa eficàcia. Malgrat tot, és cert que els casos d’assetjament a Internet solen passar inadvertits. Una gran part de les víctimes el mantenen en silenci per evitar la humiliació o per la por a la manca de comprensió17. Tot i això, les dades de prevalença dels països del nostre entorn alerten sobre la necessitat de conèixer la realitat al nostre país i també d’elaborar un recull de les intervencions realitzades i de les necessitats no cobertes. Per acabar, cal recordar que, com en altres problemes socials, davant l’assetjament sembla especialment important l’atenció, el coneixement i la implicació coordinada de tota la comunitat, ja sigui els centres educatius, les famílies, els companys de classe, el sistema judicial, els terapeutes... Esperem, amb aquest treball, haver contribuït a aquesta finalitat.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

BIBLIOGRAFIA •

BUELGA, S., CAVA, M. J. I MUSITU, G. Reputación social, ajuste psicosocial y victimización entre adolescentes en el contexto escolar. Copyright 2012: Múrcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia. ISSN edició impresa 0212-9728, ISSN edició web (<http://revistas.um.es/analesps>): 1695-2294.

•

BUELGA, S. I PONS, J. Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet. Copyright 2012: Colegio Oficial de Psicólogos de Madrid. ISSN:1132-0559 – (<http://dx.doi.org/10.5093/in2012v21n1a2>). Article publicat en línia: 27/12/2011.

•

CAVA, M. J., BUELGA, S., MUSITU, G. I MURGUI, S. Violencia escolar entre adolescentes y sus implicaciones en el ajuste psicosocial: un estudio longitudinal. ISSN 1136-1034, (<www.ehu.es/revista-psicodidactica>), 2010, 15(1), 21-34.

•

GARAIGORDOBIL, M. (2011). «Prevalencia y consecuencias del cyberbullying», a International Journal of Psychology and Psychological Therapy. 2011, 11, 2, p. 233-254.

•

HINDUJA, S. I PATCHIN, J. W. (2005). Research summary: Cyberbullying offending. Preliminary findings from an online survey of internet-using adolescents. (<http://www.cyberbullying.us>).

•

KIFT, S. (2007). «Cyberbullying by young people: A criminal matter for psychologists?», a Proceedings of 42nd APS Annual Conference Psychology Making An Impact, 25-29 Sept 2007, The Australian Psychological Society Ltd, p. 228-232, Brisbane, Qld. Copyright 2007: Australian Psychological Society.

•

O’BRIEN, N. I MOULES, T. (2010) The impact of cyber-bullying on young people’s mental health. Final report november 2010. Department of Community and Family Studies. Faculty of Health and Social Care - Anglia Ruskin University.

•

YBARRA, M. L. I MITCHELL, K. J. (2004). «Youth engaging in online harassment: associations with caregiver-child relationships, Internet use, and personal characteristics», a Journal of Adolescence.

BIBLIOGRAFIA WEB •

10 CONSELLS BÀSICS SOBRE EL CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/diez-consejos-basicoscontra-el-ciberbullying/>

•

BIBLIOGRAFIA SOBRE CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/bibliografia-sobre-ciberbullying/>

•

CIBERACOSO.WORDPRESS <http://ciberacoso.wordpress.com/>

•

CYBERBULLYING.COM <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/>

•

CYBERBULLYING.WORDPRESS <http://ciberbullying.wordpress.com/>

•

GRUP LISIS PER A LA CONVIVÈNCIA ESCOLAR <http://www.uv.es/lisis/index.htm>

•

INTECO, GUIA DE RECURSOS PER A CENTRES EDUCATIUS <http://www.inteco.es/studyCategory/Seguridad/Observatorio/Biblioteca/guia_cyberbullying_defensor_del_menor;jsessionid=60D24DDAAB63BDE32442409EEDE38BA7>

•

PANTALLAS AMIGAS <http://www.pantallasamigas.net/otros-webs/ciberbullying-net.shtm>

•

WIRED SAFETY (web en anglès sobre seguretat a Internet) <https://www.wiredsafety.org/>

Lloc Porto, Portugal Data del 28 d’agost de 2013 al 3 de setembre de 2013 Organitza European Sociological Association Per a més informació http://www.europeansociology.org/conferences/11th-esa-conference.html

and Research

Per a més informació http://www.atiner.gr/sociology.htm

Seminar of the ISA Research Committee on Family Research

Lloc Acadèmia Sinica, Taipei, Taiwan Data 28-30 de maig de 2013 Organitza International Sociological Association Per a més informació http://www.isa-sociology.org/conference.php

XVIII

Per a més informació http://www.crs.uu.se/Impact_of_religion/

DEMOGRAPHIC AND INSTITUTIONAL CHANGE IN GLOBAL FAMILIES

Lloc Universitat d’Uppsala, Suècia Data 20-22 de maig de 2013 Organitza Universitat d’Uppsala

“

ISA WORLD CONGRESS OF SOCIOLOGY

Lloc Universitat de Perpinyà Via Domícia Data 25, 26 i 27 d’abril de 2013 Organitza Associació Catalana de Sociologia Per a més informació

Lloc Atenes, Grècia Data 6-9 de maig de 2013 Organitza Athens Institute for Education

“

Societats i cultures, més enllà de les fronteres

TH ANNUAL INTERNATIONAL CONFERENCE ON SOCIOLOGY

Per a més informació http://www.volontariatoepartecipazione.eu/2012/07/ participatory-local-welfare-citizenship-and-third-sectororganizations-what-is-at-stake/

“

INTERNATIONAL CONFERENCE: «MIGRATION AND WELL-BEING: RESEARCH FRONTIERS»

tional Sociological Association Per a més informació http://socsci.tau.ac.il/migration/conference/

“

CONGRÉS CATALÀ / INTERNACIONAL DE SOCIOLOGIAL

Lloc Pisa, Itàlia Data del 31 gener a l’1 de febrer de 2013 Organitza Fondazione Volontariato e Partecipazione

“

INTERDISCIPLINARY CONFERENCE: «THE IMPACT OF RELIGION. CHALLENGES FOR SOCIETY, LAW AND DEMOCRACY»

What is at Stake?

Lloc Universitat de Tel-Aviv, Israel Data 8-10 de gener de 2013 Organitza Universitat de Tel-Aviv i Interna-

http://blocs.iec.cat/acs/congres-catala-desociologia/

CONFERÈNCIA: «CRISIS, CRITIQUE AND CHANGE»

“

AGENDA 2013

INTERNATIONAL CONFERENCE: «PARTICIPATORY LOCAL WELFARE, CITIZENSHIP AND THIRD SECTOR ORGANIZATIONS.

Agenda

Facing an Unequal World: Challenges for Global Sociology

Lloc Yokohama, Japó Data 13-19 de juliol de 2014 Organitza International Sociological Association Per a més informació http://www.isa-sociology.org/congress2014/

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, 2008, de Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, 2008, Magda Santos // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, 2009, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals // 15. La formació i el mercat de treball, 2009, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, 2009, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó // 17. Les relacions transfrontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell, 2012, d’Estel Margarit.

CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies