Revista Ciutadans 12 2015

ciutadans 2015 · núm 12

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

Os de Civís: l’onzè poble

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

2

Continguts

3

Editorial

4

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

10

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

16

L’esclavitud moderna

22

Cal sociologia de l’educació

26

Os de Civís: l’onzè poble

34

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

42

Turisme i consum col·laboratiu

51

Agenda

Ciutadants Revista anual 2015 Edita: Centre de Recerca Sociològica

Col·laboradors d’aquest número. David Almeida, Diana Salas, Elsa Bernat, Isabel de la Parte, Valentí Roure, Joan Lluís Ayala i Albert Gomà.

Correcció lingüística: Pites Roure

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell.

Disseny i maquetació: Jecom disseny

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Eric Jover · Director: Jordi Guillamet.

Dipòsit legal: AND-454-2004

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez, Meritxell Moya i Vicente Zapata · Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Centre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lòria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figures i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

3

EDITORIAL Un dels projectes més importants en què treballa actualment el CRES és la revisió de l’estudi Anàlisi de la situació laboral a Andorra, publicat l’any 2003 i que va ser una de les primeres monografies del CRES. En aquell moment, l’economia andorrana estava en plena expansió, amb una gran demanda de noves contractacions, i amb característiques ben definides, com per exemple un mercat laboral dualitzat, amb dos segments principals interrelacionats amb les divisions socials dels país: el segment primari, treballadors que tenen bones condicions laborals, bons horaris i una forta estabilitat a les seves feines, com ara els treballadors de les administracions i les parapúbliques i el sector financer, i el segment secundari, treballadors amb condicions laborals més dures, jornades laborals llargues i en dies festius, més dificultats per tenir una carrera laboral i pitjors condicions econòmiques. En aquest sector econòmic hi havia molta rotació, ja que en aquell context de creixement econòmic, molts treballadors optaven per millorar la seva situació canviant de feina o marxant del país.

Actualment, i després d’aquests anys de crisi econòmica, la dualitat continua sent una de les característiques més importants del mercat laboral andorrà, però en tot cas s’han d’estudiar quines són ara les seves característiques i com ha estat la seva evolució. A més, s’ha de tenir en compte la pèr-

dua de més de 7.000 llocs de treball des de l’any 2007 fins al 2014, sobretot a la construcció i annexos, que porta com a conseqüència el fenomen de l’atur, impensable fa deu anys, i l’augment de la precarietat i l’estacionalitat de molts llocs de treball. Tot plegat ha configurat un escenari molt diferent del del 2003 que val la pena aprofundir.

D’altra banda, hi ha hagut canvis legislatius, com l’aprovació del Codi de relacions laborals, la Llei de la seguretat i la salut en el treball i la Llei de llibertat sindical, totes tres aprovades el 2008, i també canvis legislatius en lleis relacionades amb l’àmbit laboral, com ara modificacions a la llei d’immigració, la Llei d’inversió estrangera, la Llei d’exercici de professions titulades o la Llei d’horaris comercials, que han canviat una mica les regles del joc, i l’estudi vol examinar fins a quin punt.

A més, davant d’aquesta conjuntura, serà molt interessant analitzar les estratègies dels empresaris i treballadors (i sindicats) davant els canvis provocats per la crisi, o la reconversió dels empresaris i les persones ocupades a la construcció i la seva entrada en altres sectors.

En suma, l’objectiu final d’aquest treball serà disseccionar minuciosament quina ha estat l’evolució del món laboral andorrà, i quines són les tendències que s’endevinen de la seva futura evolució.

4

LA PATRIMONIALITZACIÓ DE L’ALIMENTACIÓ: ELS PRODUCTES DE LA TERRA A les nostres societats modernes, les transformacions de les formes de vida han comportat canvis en les cultures alimentàries. Han sorgit altres escenaris tècnics i econòmics de producció, pautes alimentàries noves i formes diverses de comercialització i de consum. Actualment, les possibilitats d’adquirir productes i les necessitats de consum són diferents de les de fa cinquanta anys. En el nostre context més immediat, les explotacions agrícoles i ramaderes andorranes, principals subministradores d’aliments al territori durant segles, també participen dels canvis. Una de les conseqüències del procés d’urbanització i de modernització del país és la transformació de l’agricultura i la ramaderia, que ha canviat l’orientació de les explotacions. Avui la producció de les explotacions és poc significativa en el consum global de la població, i s’observa una ruptura entre els àmbits de la producció i el consum. La desvinculació entre la producció alimentària i les explotacions agràries és un procés que es posa de manifest durant la dècada dels cinquanta, i la davallada del sector primari, l’any 1960, quan la Comissió d’Agricultura del Consell General de les Valls d’Andorra presenta un pla racional per al millorament de l’economia agrícola i s’inicia una política de subvencions al sector.

Durant les últimes dècades, les produccions agràries ocupen un lloc residual en el consum local. Les cases pageses que han continuat l’activitat agrícola i ramadera treballen l’hort, crien l’aviram, planten trumfes i fan la matança del porc, però no hi ha una producció orientada als consumidors locals. Els pagesos han mantingut una producció destinada al consum domèstic amb una venda ocasional, en part perquè no hi ha hagut un canal de comercialització dels productes excedentaris de les explotacions. De fet, durant un temps, la percepció generalitzada és que no hi havia una producció agrícola autòctona destinada al consumidor local, i tampoc una demanda d’aquests productes, ja que els hàbits alimentaris i de consum havien canviat.

Els hàbits alimentaris de les famílies andorranes també han participat de la tendència urbana d’adquirir productes preparats i comprar aliments de procedències diverses. Els moviments migratoris i els processos de globalització han

comportat un augment de la diversitat de productes alimentaris, l’aparició de cuines ètniques i la fusió culinària, que han comportat una descoberta i un enriquiment cultural, i sobretot han transformat el mercat de l’alimentació. El menjar que anys enrere era percebut com a exòtic ha esdevingut quotidià, les pautes alimentàries s’han transformat, i s’han oblidat algunes de les receptes que configuraven la cuina tradicional andorrana.

En aquest context de tendències canviants, ha sorgit la necessitat de recuperar, valoritzar i innovar els productes del lloc, que també es coneixen com a productes de la terra i de proximitat. La demanda d’aquest tipus de producte sorgeix d’inquietuds diverses, però representa un incentiu per a la dinamització del sector agrícola i alimentari, i per a la promoció de la identitat cultural. El turisme com a dinamitzador econòmic cerca noves destinacions i nous productes de consum en què l’especificitat i l’autenticitat són aspectes fonamentals, sobretot en les demandes del denominat turisme cultural. A les destinacions turístiques, i sobretot a les zones rurals, s’està produint una patrimonialització de les pràctiques agropecuàries i dels productes que se’n deriven. Conservar els paisatges agraris i dinamitzar els productes que s’elaboren a les explotacions han adquirit valors nous i s’hi associen discursos sobre la naturalitat, la salut i la identitat. Els productes de la terra o de proximitat es revelen com un actiu per a les economies rurals amb una projecció turística.

El canvi en les polítiques agràries i el concepte de qualitat alimentària La producció, l’elaboració, la comercialització, l’adquisició i el consum d’aliments són part de les transformacions, i les recomanacions nutricionals són una variable més en uns hàbits subjectes a la moda. Davant de certs comportaments alimentaris, un dels arguments que està agafant més força és el concepte de salut associat a determinades pràctiques i productes.

El control alimentari que es deriva de l’associació de l’alimentació i la salut ha comportat la reglamentació dels processos que s’apliquen a la indústria alimentària. Avui, la tendència és

Autora: Isabel de la Parte Antropòloga Arxiu d’Etnografia d’Andorra Arxiu Nacional d’Andorra

5

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

identificar i reconèixer els productes alimentaris a través de les denominacions d’origen, les etiquetes de qualitat, les indicacions geogràfiques protegides i la traçabilitat.

En el context d’Europa, els anys 1990 van significar un canvi en les polítiques agràries i l’emergència del concepte de qualitat alimentària, en part com a conseqüència de les crisis alimentàries (dioxines als pollastres, les vaques boges...). La Unió Europea va establir un seguit de criteris que han de definir els productes de qualitat i s’estableixen en paral·lel a la Política Agrària Comuna (PAC) i les polítiques mediambientals.1 Un criteri bàsic és el de salubritat, segons el qual el producte de qualitat no pot contenir cap substància que pugui ser perjudicial per a les persones. Hi ha, però, altres elements que cal tenir en compte i que tenen un component sociocultural, com són l’aparença del producte, el gust, la textura o l’olor, que difereixen en funció de l’entorn social. Perquè un producte s’etiqueti «de qualitat» es valoren aspectes com el disseny amb què s’embolcalla, l’especificació dels mètodes d’elaboració, la certificació del producte per part d’un organisme reconegut, i l’associació amb una zona geogràfica i un mètode tradicional de producció. Amb aquesta intenció, la Unió Europea ha creat tres tipus de marques de qualitat: la Denominació d’Origen Protegida (DOP), la Identificació Geogràfica Protegida (IGP) i l’Especialitat Tradicional Garantida (ETG).2 La primera marca inclou els productes que han estat transformats i elaborats en una zona geogràfica determinada i amb un coneixement específic reconegut. La segona es reserva per als productes una part de la transformació i l’elaboració dels quals s’ha realitzat en una zona geogràfica. I la tercera identifica els productes amb un component tradicional.

1. http://ec.europa.eu/ agriculture/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 2. http://eur-lex.europa. eu/legal-content/ES/ TXT/?uri=celex:32006R0510 [Consulta: 15 de juny de 2015] 3. Llei d’agricultura i ramaderia (BOPA núm. 41, 26/07/2000) 4. http://www.agricultura. ad/societat-ramaders-andorra [Consulta: 15 de juny de 2015]

Els darrers anys, a Andorra, també s’observa la tendència cap a la valorització dels productes agrícoles i de la cuina de muntanya, que reivindica el producte de proximitat i el receptari tradicional. Les iniciatives en aquest àmbit han motivat al Departament d’Agricultura a crear segells que certifiquin la qualitat i el vincle de determinats productes amb el territori. El reconeixement d’aliments i begudes com a productes de la terra i part d’una tradició alimentària es converteix en una manera de dinamitzar les activitats artesanals i diversificar el sector agrícola i ramader, i en un element per reforçar una oferta turística cultural diferenciada.

El desenvolupament de productes de la terra se situa en el context del procés de patrimonialització de l’alimentació i del desenvolupament del turisme rural. I és l’aspecte que volem emfasitzar en aquestes línies.

La diversificació de les explotacions agrícoles i la cerca d’una producció autòctona Tal com hem esmentat, els anys 1990 van significar un canvi en les polítiques agràries i ramaderes en què, més enllà d’aspectes productius, s’introdueixen amb força aspectes nutricionals i de seguretat alimentària i també de sostenibilitat rural i gestió paisatgística. La Llei d’agricultura i ramaderia d’Andorra aprovada l’any 2000 s’emmarca en aquest context de modernitzar i dinamitzar el sector i reconèixer el seu paper actiu en la conservació del paisatge rural.3 La Llei estableix la importància de la conservació de les activitats agrícoles tradicionals i promou algunes activitats com el dall, fins i tot dels prats més enlairats i de difícil accés, com a mesura de salvaguarda de la qualitat paisatgística. De fet, la Llei reconeix l’activitat ramadera com a gestora del medi i responsable del seu bon estat de conservació. Per impulsar la ramaderia, la Llei potencia l’especialització en la cria d’una raça autòctona, com la vaca bruna, i enceta un canvi de criteri en el maneig animal per garantir la qualitat dels productes que se’n deriven. En aquest context, neix una societat mixta, Ramaders Andorra SA, per impulsar una marca de qualitat diferenciada per a la producció de carn de vedella, que l’any 2013 aconsegueix una Identificació Geogràfica Protegida (IGP). Amb l’aprovació del nou marc legal i de marques de qualitat, Andorra se suma a la tendència de les polítiques agràries i mediambientals europees i al reconeixement dels productes de qualitat.

El segell «Carn d’Andorra IGP» és la culminació d’un procés que ha comportat l’especialització de les explotacions en la cria de la raça bruna i un procés de selecció de millora de la raça.4 La carn de qualitat ha obert el camí al reconeixement d’altres productes tradicionals i de qualitat, com ara activitats vinculades a les explotacions agràries i la producció artesanal. Les iniciatives de diversificació i de dinamització s’han succeït: petits cellers de muntanya, elaboració de productes artesanals com la mel, les melmelades i els licors, petites granges que produeixen ous i horts que abasteixen un mercat de proximitat. També hi ha iniciatives que es desenvolupen al marge de les explotacions però que elaboren productes artesanalment i utilitzen productes del país, com és el cas de la cervesa artesana.

Aquests productes alimentaris arrelats en la tradició i l’artesanat són també una eina d’identificació i de dinamització del territori i la seva identitat. S’elaboren amb productes locals i en l’entorn, així doten d’especificitat les seves produccions. És

6

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

Fira de productes locals a un centre comercial, 2014.

Departament d’Agricultura d’Andorra

el que passa amb la mel, els embotits, les herbes aromàtiques, els licors, els ous, la cervesa i el vi que es comercialitzen sota la identificació de productes d’Andorra. La valorització de les produccions artesanals amb receptes i amb productes autòctons és una manera d’afavorir i diversificar la producció agrícola local, recuperar varietats hortofructícules, valorar el treball de la pagesia i l’artesanat, conscienciar sobre el producte de temporada i la sostenibilitat, i fomentar el consum local.

Si en línies anteriors fèiem referència a la manca d’un canal de comercialització dels productes excedentaris de les explotacions agràries, els darrers anys algunes de les iniciatives han anat encaminades en aquest sentit. S’han creat empreses que s’han especialitzat en l’elaboració de productes alimentaris artesanals i societats que distribueixen les produccions de les explotacions agràries. Per ajudar aquestes iniciatives locals, el Departament d’Agricultura està duent a terme un seguit d’accions. La creació d’uns segells per diferenciar el valor de la producció local és una de les accions de suport i respon a la necessitat de reconèixer la importància de les produccions artesanals, també com una part del nostre patrimoni cultural. La comercialització dels productes de qualitat requereix estratègies específiques per competir en el complex mercat alimentari. El reconeixement institucional afegeix un valor diferencial als productes elaborats al país sota criteris de qualitat i d’especificitat.

L’acreditació de la tradició: segells institucionals per als productes «de la terra» Durant el 2014 s’aprova el reglament d’ús de dos segells oficials nous: «Andorra producte agrícola» i «Andorra recepta tradicional».5 L’exposició de motius del reglament s’articula sobre la necessitat de diferenciar i potenciar els productes agraris identificats com a propis de la zona de muntanya i la tradició alimentària. Són productes agroalimentaris vinculats al territori que han de competir en els mercats amb productes genèrics, més coneguts i econòmics. Per tant, els segells els donen un valor afegit, un valor que neix de la qualitat i la proximitat, i la finalitat és promocionar i protegir la producció local. Amb aquest tipus d’acció, Andorra se suma a les polítiques comunitàries potenciant els productes locals i creant ajuts econòmics específics per a la promoció i la comercialització de les produccions.

L’any 2014, tretze empreses elaboraven productes que es comercialitzaven sota la marca oficial «Productes agrícoles i artesans d’Andorra». Cada iniciativa empresarial té la seva història i les seves característiques específiques, tant en l’organització com en la producció, però totes s’emparen en el valor de la proximitat, l’arrelament territorial i la especificitat identitària.

La societat Ramaders d’Andorra SA és una empresa amb capital públic que neix el 1999 i aglutina la majoria de les explotacions ramaderes del país. Va ser la primera iniciativa

5. http://www.agricultura.ad/segellproducte-agricola-recepta-tradicional [Consulta: 15 de juny de 2015]

7

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

a especialitzar-se en la producció càrnica sota un segell de qualitat «Carn d’Andorra», que ha aconseguit la Identificació Geogràfica Protegida (IGP) regulada per la Unió Europea.

Finalment s’ha creat la marca Carn d’Andorra, que es comercialitza sota el segell i que assegura al consumidor una carn de qualitat superior, garantida i certificada (...) En aquest marc, els ramaders d’Andorra presenten orgullosos la seva Carn d’Andorra, i la signen amb el seu nom. Exigiu als punts de venda el segell oficial i el certificat que us garanteix el seu treball i la qualitat de la carn que porteu a la taula.6 El Rebost del Padrí és una empresa privada que van crear empresaris i cuiners amb la finalitat d’elaborar «productes criats o conreats a Andorra». Elaboren plats cuinats, confitures i altres productes artesanals.

El nostre objectiu és potenciar i col·laborar amb tot el relacionat amb els productes d’Andorra. (...) Artesania, autenticitat i respecte dels productes que conreem i produïm són el nostre repte. 7

Naturalis és un petit negoci familiar, instal·lat a la casa pairal de la família i ubicat a pocs minuts de Canillo (Andorra).

Ens sentim molt vinculats a la nostra terra i, gràcies a la col·laboració dels que han confiat en el nostre projecte, hem establert relacions comercials amb petites empreses locals, proveïdors, comerciants i veïns per oferir-vos productes de proximitat i completament naturals.10 La Ratassia de la Carmeta es crea l’any 2013. És també una petita empresa familiar que produeix un licor tradicional amb una recepta que elaboraven a casa.

Aquest concentrat de l’aroma i del caràcter de les Valls d’Andorra es degusta al final d’un bon àpat com les celebracions de Nadal, Canòlich, Meritxell... Festes familiars i entre amics! (...) Desitgem incentivar el cultiu de les plantes remeieres en les feixes dels nostres pagesos i potenciar el seu valor paisatgístic.11

Els Escaubells és una fabrica d’embotits del país que es va crear l’any 1982. Elaboren embotits d’Andorra amb receptes tradicionals.

Han recuperat la xarcuteria tradicional andorrana: bringuera, donja, bulls, botifarra de fetge, botifarra blanca, llonganissa, bull de ronyó, bull de carnetes...8 6. http://www.apra.ad/index.php? accion=contingut&idmenu=3&id=176 [Consulta: 15 de juny de 2015] 7. http://www.elrebostdelpadri. com/ca/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 8. http://www.andorcarn.ad/ html/0escaubells.htm [Consulta: 15 de juny de 2015] 9. http://www.apra.ad/ imatges/catalegPdfs/1/memoriaapra-2011-baixa-resolucio.pdf [Consulta: 15 de juny de 2015] 10. http://www.naturalis-andorra.com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 11. https://www.facebook.com/ ratassiadelacarmeta [Consulta: 15 de juny de 2015]

Sabors i Aromes d’Andorra SA és una cooperativa de productors locals que comercialitza productes com les trumfes, les hortalisses i les plantes aromàtiques des del 2011. Els impulsors cercaven un canal de comercialització de les petites produccions agràries sota el concepte de productes de proximitat km 0.

Neix amb la voluntat de facilitar a tots els cultivadors de productes agrícoles i/o derivats l’accés al mercat i ser el seu interlocutor amb les diferents administracions. Pretén ser el complement a la renda que actualment ocupen el tabac i la producció de carn de qualitat. Aposta per un producte natural i fresc i de marcat caràcter estacional.9 Naturalis és una petita empresa familiar que neix l’any 2010 i produeix mel d’alta muntanya, licors artesanals i plantes aromàtiques.

Tríptic productes locals.

Departament d’Agricultura d’Andorra

8

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

Can Sona és una iniciativa familiar que aposta per la producció ecològica. Neix l’any 2013 amb la voluntat de rendibilitzar l’explotació agrícola i s’ha especialitzat en ous de corral i hortalisses que distribueixen directament als clients.

Som persones apassionades de la terra, que tenim el privilegi de poder trepitjar-la amb els peus nus, dia a dia.

Apostem per un món més net, per un cel més blau, per una aigua més transparent… apostem per uns tomàquets amb poc o molt gust (el que el sol els hagi donat), per unes pomes amb corcs (millor sense) i que te les pots menjar amb pell (i terra, bé, això jo, que sóc molt poc polida)… disfrutem contemplant les gallines pasturant per aquí i allà, esgarrapant els marges, prats i tot el que tinguin al davant...12 Cal Gendret és una empresa familiar que elabora confitures a partir d’una collita de maduixes pròpies i altres productes del bosc.

Altres produccions que arrelen en la recuperació d’un conreu històric són els vins de muntanya que elaboren petits cellers familiars. Tradició i innovació són els conceptes que emparen aquestes iniciatives que aposten per un vi de muntanya. Els vins elaborats a més de 1.000 metres d’altitud tenen una especificitat pròpia i estan destinats a un consumidor molt concret. L’any 2014, els quatres cellers que estaven produint vi de muntanya es localitzaven a la parròquia de Sant Julià de Lòria.

Casa Beal és el nom del celler de la família Visa-Tor i inicia la seva activitat el 1988.

Una de les característiques innovadores de Casa Beal és que practiquem una vitivinicultura biodinàmica, que consisteix a aplicar diferents tècniques a la vinya segons les fases de la lluna per tal d’aconseguir una maduració equilibrada entre el fruit i la planta.13 Casa Auvinyà també elabora vins de muntanya. La seva trajectòria dins la viticultura comença el 2005.

Casa Auvinyà, coherent amb la premissa que «la natura s’expressi en forma de vi» ha continuat treballant en la creació de vins que reflecteixin el caràcter del terrer. Es busca l’expressió de l’entorn natural climàcic, l’expressió del terreny que, durant segles, s’ha conreat amb criteris de sostenibilitat, sense intercanvi d’horitzons.14

La Borda Sabaté construeix el celler el 2010 a la casa pairal, propietat de la família des del 1944.

Se sumen l’interès, l’entusiasme i l’afició d’un pare pel món del vi, un fill que vol tirar endavant el projecte que aquest pare havia imaginat, uns terrenys adients i les ganes i la il·lusió necessàries per desenvolupar-ho tot. El resultat és un celler situat entre els 1.100 i els 1.190 metres d’altitud, que aprofita una situació geogràfica, unes condicions climàtiques i unes característiques del terreny idònies per elaborar els nostres Vins d’Alçada.15 El Mas Berenguer és el celler familiar instal·lat al Pui d’Olivesa.

Neix el 2011 com una activitat més en una explotació amb una llarga tradició agrícola i ramadera.

El cognom Berenguer va ser al Pui d’Olivesa durant set generacions seguides fins l’any 1714, i és per això que hem volgut reconèixer aquest antic nom de la masia per donar nom al nou Celler creat l’any 2011 amb vinyes joves de les varietats Pinot noir, Chardonnay i Sauvignon blanc.16 Finalment sorgeixen productes que no provenen de la tradició històrica, però sí de la demanda de productes elaborats artesanalment i vinculats a la terra. És el cas de les cerveses artesanes. Els darrers anys han proliferat les microcerveseries. A Andorra, Cerveses Alpha ha estat la pionera.

Entre muntanyes, on l’horitzó és un solc infinit on el sol camina entre arbres centenaris, allà on la història s’obre pas a poc a poc i l’aigua es converteix en l’essència que es baralla amb maltes i llúpols, surt una cervesa que amaga en cada glop l’essència i el sabor d’un paisatge mil·lenari i únic, el paisatge d’Andorra.17 Història, tradició, naturalitat, autenticitat, sostenibilitat, qualitat i identitat són algunes de les paraules clau que els productors artesans esgrimeixen per donar un valor diferencial als seus productes i els processos de producció.

Són els mateixos valors que s’utilitzen per definir molts dels elements que configuren el patrimoni cultural del país. Aquest ressorgiment de les produccions locals s’emmarca en la necessitat de dinamitzar el patrimoni rural i d’incentivar el turisme interessat en les identitats culturals. I s’ha d’entendre com una expressió més del nostre patrimoni cultural.

12. https://cansona.wordpress.com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 13. http://www.casabeal.com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 14. http://www.casaauvinya. com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 15. https://bordasabate.com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 16. http://www.cellermasberenguer.com/ [Consulta: 15 de juny de 2015] 17. https://plus.google com/ 112688190959876927062/about [Consulta: 15 de juny de 2015]

La patrimonialització de l’alimentació: els productes de la terra

BIBLIOGRAFIA • COMAS, Dolors (2003). Andorra, una economia de frontera. Lleida: Pagès • CONTRERAS, Jesús; RIBAS, Joan (2014). «La construcció social del patrimoni alimentari».

Revista d’etnologia de Catalunya, núm. 39, p. 84-94.

• ESPEITX, Elena (2004). «Patrimonio alimentario y turismo: una relación singular». PASOS. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, vol. 2, núm. 2, p. 193-213.

• FITER, Ricard (1973). Legislació administrativa andorrana. Andorra: Casal i Vall.

• http://www.agricultura.ad [Consulta: 15 de juny de 2015] • http://www.cultura.ad/vides-de-muntanya-ramaderia-d-alcada [Consulta: 15 de juny de 2015]

9

10

LA DIPLOMÀCIA PORTUGUESA EN TEMPS DE GUERRA (1939-1945) Introducció La Segona Guerra Mundial va ser un dels conflictes més importants i més mortífers del segle XX i també de la història de la humanitat. La gran majoria dels països del món van participar-hi i el resultat va ser un balanç de més de 60 milions de morts. Però alguns Estats se’n van mantenir al marge. És el cas de Portugal, el paper del qual en el període de la Segona Guerra Mundial no és gaire conegut. Aquest article pretén mostrar al lector una sèrie de fets que van ocórrer a l’estat portuguès i que sens dubte van tenir molta importància per a l’evolució de la guerra.

Antecedents La dictadura militar El 28 de maig de 1926, un grup de generals va fer un cop d’estat i va instaurar una dictadura militar (1926-1933). Durant aquest període, el Govern militar va cridar Antonio de Oliveira Salazar, un jove professor de finances i d’economia de la Universitat de Coïmbra, per ocupar el càrrec de ministre de Finances. Es així com Oliveira Salazar va iniciar la seva carrera política, acumulant cada vegada més poder.

L’arribada d’Antonio de Oliveira Salazar El 1933, Oliveira Salazar va instaurar l’Estado Novo, una forma de règim polític autoritari, antiliberal, antiparlamentari i anticomunista, que va durar 48 anys (fins a la Revolució del Clavells del 25 d’abril de 1974) i que va esdevenir, amb el franquisme (1939-1975), el règim autoritari més llarg d’Europa. Salazar va ocupar el càrrec de cap de Govern portuguès des del 1933 fins a la seva mort el 1970.

La Guerra Civil espanyola El 18 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil espanyola.

La por causada per l’expansió comunista de l’URSS i l’ascens dels règims autoritaris d’Alemanya i d’Itàlia van dur Adolf Hitler i Benito Mussolini a donar suport material, logístic, econòmic i humà al bàndol nacional del general Franco. D’altra banda, la República espanyola va comptar amb el suport de les Brigades Internacionals (joves d’esquerra de tot Europa), de Mèxic i de la Unió Soviètica. Altres governs europeus com França i el Regne Unit van decidir no intervenir en el conflicte i van crear el Comitè de No-Intervenció.

Per fer front a les idees d’esquerra comunista i ibèriques del Govern de la República, Portugal es va aliar amb al bàndol de Franco. La idea de Lisboa era tenir un veí amb una ideoSerrano Suñer, Franco i Antonio de Oliveira Salazar a Sevilla (11/02/1492)

Autor: David Almeida Graduat d’història i estudiant d’un màster d’història contemporània

11

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

logia anticomunista. Durant el conflicte, Portugal va enviar una legió de soldats portuguesos coneguts com els viriatos (8.000/10.000 homes) que van lluitar en diferents punts de la geografia espanyola.

Les relacions lusoespanyoles L’1 d’abril de 1939, la Guerra Civil espanyola va arribar a la seva fi amb la victòria del general Franco. El març de 1939 va tenir lloc la firma del Tractat d’Amistat i No-Agressió entre Lisboa i Madrid, conegut com a Pacte Ibèric, que comportava una zona de pau dins de la península Ibèrica, on tots dos Estats es respectarien mútuament. D’aquesta manera, Portugal procurava que Espanya s’allunyés de l’òrbita bel·licosa d’Alemanya i d’Itàlia.

L’11 de febrer de 1942, Salazar i Franco es van reunir a Sevilla per tractar la situació dels seus Estats respectius i de la guerra; en aquell moment, Franco va assegurar a Salazar que Espanya no hi entraria, una participació espanyola al costat d’Alemanya hauria significat el trasllat de l’escenari bèl·lic a la península Ibèrica. Aquestes accions diplomàtiques van allunyar la guerra de Portugal, per això era tan important que Portugal insistís a evitar que Espanya hi participés.

L’aliança lusoanglesa Al centre de Lisboa hi ha el parc Eduard VII, amb una sèrie de columnes. La seva simbologia té a veure amb l’aliança més antiga entre nacions que es manté encara en vigor: L’Aliança angloportuguesa del 1373. Sens dubte, aquest tractat va ser un dels pilars centrals de la política exterior portuguesa. Va ser tan important que els mateixos alemanys sabien que no podrien convèncer el Govern portuguès de trencar-lo.

Ja des del primer dia de la Guerra, Salazar va declarar que respectaria el tractat, cosa que va tranquil·litzar molt Anglaterra. Aquesta va utilitzar l’Aliança per demanar a Portugal algunes concessions, com la instal·lació de bases aeronavals a les Açores (1943) o bé aturar l’exportació del wolframi portuguès als alemanys (1944).

Inici de la Guerra La Guerra Civil espanyola va ser el preludi del que vindria mesos més tard. Europa ja tenia sospites que la guerra esclataria en qualsevol moment. Durant l’estiu de 1939, el rei Leopold de Bèlgica va enviar els seus emissaris a Lisboa per convèncer Salazar d’encapçalar un moviment polític a escala

Salazar pronunciant un discurs a la Praça do Comercio (Lisboa)

europea per buscar la pau. Però la guerra no es va poder aturar.

L’1 de setembre de 1939, les tropes alemanyes van creuar la frontera polonesa. El dia 3, França i Anglaterra van declarar la guerra a Alemanya. Començava així la Segona Guerra Mundial, que va durar sis anys.

El mateix dia 1 de setembre, Salazar va declarar la neutralitat de l’estat portuguès, que es va mantenir fins al final de la guerra. Durant el conflicte, Oliveira Salazar ocuparà els càrrecs de cap de Govern i ministre de Finances, de la Guerra i dels Afers Exteriors. Es pot dir que el destí del país i el manteniment de la neutralitat portuguesa depenien molt de la seva política, tant interior com exterior.

Lisboa: niu d’espies i de refugiats Durant el conflicte, Lisboa va esdevenir l’únic port neutral d’entrada i sortida de nombroses persones que fugien dels horrors de la guerra. En podem trobar un referent cinematogràfic a la pel·lícula Casablanca (1942), on a l’última escena, en un camp d’aviació, es pot veure en Rick (Humphrey Bogart) encarant-se al comissari Renault perquè el resistent antifeixista László i la seva promesa Ilsa puguin pujar a un avió amb destinació a Lisboa. Sens dubte, la capital portuguesa va agafar un protagonisme important: s’hi podien trobar tot tipus de refugiats, des dels més adinerats als hotels més luxosos, fins als més pobres, i també espies anglesos i alemanys

12

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

Operació Fèlix

Leslie Howard (esquerra) i el seu representant Alfred Chenhalls (dreta)

jugant al pòquer al famós casino d’Estoril. Precisament va ser allà on Ian Fleming, que va ser col·laborador dels serveis secrets britànics, es va inspirar per escriure la seva primera novel·la de James Bond: Casino Royale.

No solament hi va haver espies, sinó que nombroses personalitats van passar per la capital portuguesa, com per exemple el rei Carles II de Romania o el multimilionari del petroli Calouste Gulbenkian. Un cas peculiar va ser el de l’actor Leslie Howard (conegut per interpretar a Ashley Wilkes a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué). A inicis de l’estiu de 1943, Howard era a Lisboa amb el seu representant Alfred Chenhalls, en un viatge de propaganda organitzat pel Govern anglès. El semblant físic del representant amb el primer ministre britànic Winston Churchill va fer que uns espies alemanys el confonguessin i alertessin Berlín. L’1 de juny de 1943, a les 9.30, Leslie Howard i Alfred Chenhalls agafaven un avió a Lisboa amb destinació a Anglaterra. Quan l’avió travessava el golf de Biscaia, una patrulla de la Luftwaffe (força aèria alemanya) el va atacar i es va estavellar al mar. No es va trobar cap supervivent, ni cap resta de l’aparell.

A Lisboa hi havia milers i milers de persones vingudes de tot Europa. Omplien els hotels, llogaven habitacions particulars, ocupaven carrers, restaurants i botigues, es podia sentir tota una varietat de llengües. S’havia creat la figura del refugiat. Es reunien en un mateix lloc, per exemple la plaça Dom Pedro VI, i parlaven en veu baixa per por del control de la PVDE (policia secreta portuguesa). Molts eren jueus i buscaven la manera de viatjar cap als Estats Units o Palestina.

Alemanya volia tallar les comunicacions i l’accés dels anglesos al Mediterrani. Per això, era necessari ocupar el Canal de Suez (Egipte) i Gibraltar, dos punts essencials al Mediterrani.

Mentre les tropes alemanyes del mariscal Rommel s’ocupaven d’arribar a Egipte a traves de la Líbia italiana, l’Estat Major alemany es va fixar en Gibraltar. Per ocupar-lo, necessitaven convèncer Franco: o bé s’unia al bàndol alemany i entrava a la guerra o bé deixava passar tropes alemanyes per territori espanyol. El risc que Gibraltar fos ocupat era una eventual ocupació de Portugal i la desaparició de la seva neutralitat per por de ser envaïda. De fet, el Govern portuguès ja tenia un pla secret amb el anglesos, que era el trasllat de totes les institucions governamentals a les Açores en cas d’una possible invasió hispanoalemanya.

Aquest pla va ser conegut com a Operació Fèlix i la data elegida per posar-la en marxa va ser el 10 de gener de 1940. Però Espanya sortia d’una guerra civil i no estava en condicions per entrar en el conflicte. A més, depenia molt dels cereals i del blat que els anglesos li proporcionaven. Tanmateix, una sèrie de circumstàncies van fer que aquesta operació es cancel·lés: per un costat, Alemanya va haver d’ajudar els seus aliats italians a Grècia i, més tard, enviar tropes per atacar Rússia, però també, d’altra banda, els informes de Carrero Blanco (mà dreta de Franco), que defensava la idea de la neutralitat espanyola. Amb aquests informes, Franco es va negar a entrar en guerra, però per acontentar els alemanys va enviar un contingent de voluntaris espanyols (i també portuguesos) que van ajudar els alemanys al Front Oriental: la División 250 o División Azul.

Finalment, l’Operació Fèlix va ser anul·lada i la neutralitat a la península Ibèrica es va poder mantenir fins al final de la guerra. Sens dubte, va ser l’única vegada en tota la guerra que Portugal va viure amb por per una possible invasió.

Operació Willi Eduard VIII, conegut com el duc de Windsor, era el successor directe al tron d’Anglaterra. Va conèixer Wallis Simpson, amb qui es volia casar, però la corona no acceptava aquesta unió.

Finalment, Eduard VII va abdicar a favor del seu germà Jordi VI per poder-se casar amb la seva promesa. De fet, ja feia temps que la corona no estava gens contenta amb Eduard,

13

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

no solament per la seva passió per les festes i les dones, sinó també pels seus comentaris racistes i les seves simpaties pels nazis. Abans de la guerra havia viatjat a Alemanya, on va saludar amb el braç en alt Adolf Hitler.

Després de la invasió alemanya a França, l’estiu de 1940, Eduard VII i la seva promesa van viatjar cap a Portugal, on es van instal·lar a casa del banquer del règim Ricardo Espiritu Santo, a Cascais (Lisboa). En aquell moment, els alemanys estaven planejant l’Operació Willi, ordenada directament pel mateix Hitler. El pla consistia a segrestar i convèncer l’antic rei que es posés al servei de la política i de la propaganda alemanya. Segons els informes de l’operació, el duc podria ocupar diverses funcions: des de fer d’intermediari per negociar una pau amb Anglaterra, fins a recuperar el tron i posar-se al servei dels alemanys. El 2 de juliol de 1940, els ducs de Windsor surten de Madrid en direcció a Lisboa. Aleshores, Alemanya envia a Lisboa un agent seu, Walter Schellenberg, per intentar convèncer el duc que torni cap a Espanya, i també per utilitzar la força contra els serveis secrets britànics per atemorir el duc i que així fugís cap a Madrid per sentir-se un «home lliure» i agraït als alemanys.

Però tot va canviar quan Churchill, primer ministre britànic, envià un telegrama al duc recordant-li el seu grau de militar, les conseqüències greus de desobeir ordres de Londres, i l’oferta de treballar per al govern a les Bahames. La idea principal era treure Eduard VII d’Europa. El 26 de juliol, Eduard va informar l’ambaixador espanyol a Lisboa, Nicolas Franco, que marxaria. Finalment, l’1 de agost de 1940, els ducs de Windsor marxarien de Lisboa a bord de l’SS Excalibur. L’Operació Willi va acabar en fracàs per als alemanys.

L’Estado Novo i els jueus Una de les preguntes que ens podem fer és si el règim portuguès era antisemita. La veritat és que no ho va ser.

Simplement volia mantenir-se al marge.

La nit del 9 al 10 de novembre de 1938 es va produir a Alemanya la Nit dels vidres trencats, en què es van saquejar empreses i negocis jueus, sinagogues, molts jueus van ser assassinats. En un telegrama del mateix mes, l’ambaixador portuguès a Berlín, Veiga Simoes, va informar Salazar de la situació antisemita a Alemanya. Com a resposta, el cap de Govern es va limitar a dir que es tractava d’un problema intern d’Alemanya.

El 1938, un advocat francès de París, monsieur Politis, va viatjar a Lisboa per entrevistar-se amb funcionaris del Ministeri d’Afers Estrangers per oferir-los una proposta: a causa del creixent antisemitisme a Europa, va proposar instal·lar els jueus en les colònies portugueses d’Angola i Moçambic. Tot això sota la responsabilitat social, logística i econòmica de la creada Association pour l’Installation de Juifs dans des Colonies Portugaises. Però hi havia molts problemes de caire social (solament s’acceptarien jueus amb professions agrícoles i aquests representaven una minoria), polític (no s’acceptaven jueus comunistes) i tècnic (calia buscar zones ideals per al poblament). Al final no es va poder complir, ja que la guerra era cada vegada més a prop.

El juny de 1940, França va caure derrotada per Alemanya i els milers de refugiats jueus que es trobaven al país gal van haver de fugir. Van ser milers els que corrien cap als consolats dels països neutrals buscant protecció. Portugal ja estava desbordada de refugiats i les ordres de Lisboa als seus consolats eren clares i directes: no concedir cap visat sense l’autorització del Govern. Però el cònsol portuguès de Bordeus, Aristide de Sousa Mendes, va desobeir les ordres i va donar visats a tots el refugiats que va poder. Quan Lisboa ho va descobrir, va destituir Sousa Mendes del seu càrrec diplomàtic. Al final, va morir en la pobresa el 3 d’abril de 1954. Actualment, Sousa Mendes és considerat “Just entre les nacions” pel Memorial de Yad Vashem. Tenim també els casos dels cònsols portuguesos a Budapest (Hongria), Carlos Sampaio Garrido i el seu successor Teixeira Branquinho, que van poder salvar la vida de molts jueus. El que van fer va ser imitar el model del consolat suec: es llogaven tota una sèrie de cases a Budapest on s’amagarien els refugiats o víctimes del nazisme. D’aquesta manera, aquestes persones estarien sota la jurisdicció i la protecció portugueses.

Invasió del Timor portuguès Els primers anys de la guerra (1939-1942) van estar marcats pel domini de les Forces de l’Eix (Alemanya, Itàlia i Japó). L’imperi japonès s’estava expandint per tot Àsia. A poc a poc, els països anaven caient sota les forces nipones. El 7 de desembre de 1941 es va produir l’atac japonès a Pearl Harbour (Hawaii). El 8, les tropes japoneses envaeixen Malàisia i enfonsen nombrosos vaixells anglesos. Davant d’aquests fets, Austràlia es va sentir molt amenaçada i, per por d’un atac japonès, va decidir envair la colònia portuguesa de Timor Oriental el 17 de desembre de 1941.

14

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

Immediatament, el Govern portuguès va protestar, ja que no hi havia indicis que els japonesos haguessin d’atacar Timor i aquesta invasió hauria suposat el trencament de la neutralitat portuguesa, que el Japó respectava. El Govern britànic va sentir que havia traït el seu aliat més antic i per calmar la situació va intervenir entre les dues parts (Portugal i Austràlia).

Pel costat portuguès, Lisboa va informar Londres que estava disposada a enviar tropes portugueses a la seva colònia amb la condició que els australians marxessin de Timor. Però al final, l’11 de febrer de 1942, els japonesos van envair Timor.

Una ocupació que duraria fins al final de la guerra, quan els japonesos es van rendir i es van retirar, el setembre de 1945.

El 15 de setembre de 1945, el governador de Timor, Ferreira de Carvalho, envia el primer telegrama a Lisboa.

La qüestió de les Açores Les Açores sempre havien mostrat interès tant pels Aliats com per l’Eix. El 27 de febrer de 1936, l’ambaixador portuguès a Berlín, Veiga Simoes, va enviar uns telegrames a Lisboa informant que a Madeira i a les Açores hi havia alguns espies alemanys disfressats de turistes i de cineastes. Immediatament, la policia portuguesa els va expulsar. La idea d’aquests espies era fer fotografies i vídeos sobre llocs on poder instal·lar futures bases per als temibles submarins alemanys U-Boats.

Anys més tard, els alemanys dominaven l’Atlàntic atacant tots els combois americans i anglesos. Aquests, desesperats, van demanar al Govern portuguès, en nom de l’Aliança, la utilització de les Açores per instal·lar-hi una base aeronaval per poder contrarestar els atacs alemanys. En nom de l’Aliança, Lisboa va cedir les illes als anglesos. Un any més tard, els americans van fer també pressió per obtenir també la cessió de les illes, i al final Portugal també va haver de cedir a les peticions americanes.

Gràcies a aquestes cessions, els aliats van poder contrarestar els atacs dels U-Boats alemanys que van anar perdent el domini de l’Atlàntic. Cal dir que avui encara existeix la Base de Lajes (Ilha Terceira), que està sota jurisdicció de l’OTAN.

El wolframi portuguès El wolframi (tungstè) va ser un metall de gran importància durant la guerra, ja que tots els bàndols l’utilitzaven per fabricar armament, sobretot el temibles tancs Panzer i Tiger.

Portugal tenia nombroses mines d’aquest metall, sobretot

Antonio de Oliveira Zalazar.

al nord, a la zona de Beira Interior i Trás-os-Montes. Quan els alemanys ataquen l’URSS el juny de 1941, es fixen en aquest metall, que pot resultar de gran importància. Durant els anys de la guerra es van fer nombroses exportacions de wolframi de Portugal, no solament cap a Alemanya, sinó també cap a Anglaterra, que no entenia com Portugal, el seu aliat més antic, podria vendre aquest metall a un país que estava matant els fills dels anglesos. Durant la guerra, Churchill i Roosevelt van enviar cartes a Oliveira Salazar demanant que aturés les exportacions de wolframi a Alemanya. Per la seva part, Salazar defensava la idea que Alemanya tenia tant dret com Anglaterra a obtenir wolframi, i a sobre aquesta en rebia més que aquella. Al final, Anglaterra va jugar la seva última carta: en nom de l’antiga Aliança que uneix els dos països, va demanar que s’aturessin les exportacions de wolframi. Salazar va cedir respectant l’Aliança.

L’or nazi a Portugal A mesura que Alemanya anava conquerint els països del seu voltant, també n’espoliava totes les riqueses. A l’inici del conflicte, Alemanya pagava amb marcs alemanys a Portugal

15

La diplomàcia portuguesa en temps de guerra (1939-1945)

per obtenir el wolframi. Però, després d’una sèrie de reunions del Govern portuguès, aquest va demanar que les transaccions es fessin en or.

Perquè aquestes transaccions fossin efectives, es necessitava un intermediari. Es va escollir Suïssa, on hi havia el BPI (Banc per als Pagaments Internacionals). I aquí ens trobem amb un fenomen econòmic i financer conegut com el triangle de l’or: Portugal exportava el wolframi directament cap a Alemanya i aquesta pagava amb or a través de Suïssa. A banda d’aquestes transaccions, no hi ha dubte que Alemanya enviava tones d’or a Lisboa perquè es guardessin. Després de la guerra, els aliats volien saber la procedència de l’or espoliat pels nazis. Lisboa va estar en el punt de mira i va posar una condició: que les negociacions sobre l’or es fessin a la capital mateixa. Al final, el Govern portuguès, per pressió dels aliats, va estar obligat a identificar i a retornar tot l’or espoliat als països que havien estar sota domini alemany.

Conclusions El 30 d’abril de 1945, Adolf Hitler es va suïcidar al seu búnquer de Berlín. Solament tres països al món van decretar dies de dol i les banderes a mig pal: Irlanda, Espanya i Portugal.

Portugal va ser un dels pocs països que no va participar en la guerra, com Espanya, Irlanda, Suècia, Suïssa i Turquia. Tot i així, hi va tenir una certa participació, ja que els dos bàndols depenien d’alguna manera de la política portuguesa: Salazar tenia simpaties ideològiques amb Alemanya i Itàlia, però va adoptar una actitud més anglòfila per respectar l’Aliança que uneix, encara avui, Portugal i Anglaterra.

Per tant, la política portuguesa es va centrar en tres eixos principals: 1. Respectar tots els països, tant bèl·lics com neutrals.

2. Mantenir la neutralitat en tot l’imperi marítim portuguès i defensar els interessos nacionals.

3. Mantenir Espanya fora de l’òrbita dels alemanys.

Aquesta etapa de la història de Portugal és ben poc coneguda i encara queda molta informació i documentació per descobrir. A poc a poc, i amb el temps, s’aniran sabent més coses sobre el paper de l’Estat portuguès durant els anys de la Segona Guerra Mundial, ja que Portugal, com tots els països, va ser una peça més del tauler.

16

L’ESCLAVITUD MODERNA Introducció El tràfic de persones com a realitat sociològica es coneix en l’esfera internacional des de l’antiguitat. Inicialment, estava legitimat en el marc d’una concepció històrica que assumia l’esclavatge o la servitud com un fenomen èticament acceptable (a Europa, tant a l’antiga Grècia, com a l’Imperi romà, durant l’edat mitjana i en bona part de l’edat moderna). La consideració que és una pràctica il·lícita contra la dignitat de l’ésser humà i, per tant, contra l’essència mateixa de la persona, ha arribat sobretot al llarg del segle XX. A l’edat mitjana, el terme tràfic s’utilitzava en el context de la lluita entre els regnes cristians i musulmans, quan les persones adquirien la categoria de mercaderies i en aquestes condicions se les portava d’un lloc a l’altre per a la seva compravenda.

Durant l’època colonial, dones i infants, particularment africans i indígenes americans, eren desarrelats dels seus llocs d’origen i venuts com a mà d’obra, com a criats o com a objectes sexuals.

Més tard, al segle XIX i principis del XX, es feia al·lusió al tràfic de blanques per definir el comerç de dones blanques, europees i americanes, a les quals es raptava per traslladar-les després a països àrabs, asiàtics i africans amb la intenció de destinar-les a la prostitució o col·locar-les com a concubines.

Actualment, malgrat el reconeixement internacional d’aquest problema, no s’ha aconseguit eradicar-lo, al contrari, s’ha vist intensificat per la proliferació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i pel procés de globalització.

Perspectiva històrica A principis del segle passat, el discurs sobre els drets de les persones es va anar fixant progressivament a escala mundial, cosa que va portar els estats europeus a proscriure la pràctica del comerç amb éssers humans, sobretot des de la perspectiva de protecció de les seves poblacions.

El 18 de maig de 1904 es va signar el primer Acord internacional per a la supressió del tràfic de blanques, una legislació

Autora: Diana Salas Llicenciada en dret

inicial tenyida dels valors moralitzants de l’època que buscava prohibir el tràfic de dones europees per destinar-les a la prostitució. Aquest acord no pretenia protegir els drets de les persones objecte de comerç i explotació, sinó protegir el concepte de moral pública des d’una perspectiva europea.

Nacions Unides Després dels primers protocols internacionals per reprimir el tràfic de persones, destaquen els següents textos normatius internacionals sobre la qüestió, emanats directament de les Nacions Unides.

La Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948. En el seu article 1 estableix que «tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets», i és encara més específic l’article 4: «Ningú no serà sotmès a esclavitud ni servitud; l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes les seves formes». I l’article 5 estableix que «ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants».

La Declaració dels Drets de l’Infant del 20 de novembre de 1959, promulgada amb l’objectiu que l’infant pugui tenir una infantesa feliç i gaudeixi, en benefici propi i de la societat, dels drets i de les llibertats que s’hi enuncien. Quant al tràfic de nens i nenes, la Declaració estableix, en el seu principi 9, que «l’infant ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació. No serà objecte de cap mena de tràfic».

La Convenció sobre els Drets de l’Infant va ser aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989, i és el primer instrument jurídicament vinculant que reconeix els infants com a agents socials i com a titulars actius dels seus propis drets.

Complementen la Convenció diversos protocols facultatius, un dels quals relatiu a la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització dels infants en la pornografia. El seu objectiu és ampliar les mesures que han d’adoptar els estats part en aquest sentit a fi de garantir la protecció dels menors.

17

L’esclavitud moderna

L’Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat diverses resolucions en matèria de tràfic de dones i infants, tenint en compte que tots aquests abusos es potencien per la condició d’immigrant il·legal i l’absència de mecanismes de suport i la desprotecció jurídica que pateixen les víctimes, que les impossibilita a buscar ajuda davant les autoritats competents.

diferents mesures, com la Decisió marc 2002/629/JAI del Consell de la Unió Europea, de 19 de juliol de 2002, relativa a la lluita contra el tràfic d’éssers humans.

Dret Comparat A Europa

La Convenció de les Nacions Unides contra la Delinqüència Organitzada Transnacional, coneguda també com a Convenció de Palerm, és un tractat multilateral patrocinat per les Nacions Unides contra el crim organitzat transnacional adoptat el desembre del 2000. Defineix el tràfic de persones com «la captació, el transport, el trasllat, l’acollida o la recepció de persones recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o altres formes de coacció, al rapte, al frau, a l’engany, a l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat o a la concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que tingui autoritat sobre una altra, amb finalitats d’explotació. Aquest explotació inclou, com a mínim, l’explotació de la prostitució aliena o altres formes d’explotació sexual, els treballs o serveis forçats, l’esclavitud o les pràctiques anàlogues a l’esclavitud, la servitud o l’extracció d’òrgans».

La convenció es complementa amb tres protocols, entre els quals el Protocol per prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de persones, especialment de dones i infants (conegut com a Protocol de Palerm), que representa un marc fonamental en els esforços internacionals per lluitar contra el tràfic d’éssers humans.

El Consell d’Europa El Consell d’Europa fa una sèrie de recomanacions en relació amb el tràfic de persones. Destaquen el Conveni sobre la lluita contra el tràfic d’éssers humans, del maig de 2005, i el Conveni sobre la protecció dels infants contra l’explotació i l’abús sexuals (Lanzarote, 2007).

La Unió Europea En aquest àmbit destaquen una sèrie de documents que posen de manifest la intensa preocupació sobre el problema del tràfic d’éssers humans i la ferma voluntat d’adoptar

Entre les víctimes del tràfic de persones s’ha observat que hi ha més diversitat de nacionalitats a l’Europa occidental i central que a les altres regions del món, i en la majoria de casos (84%) el tràfic s’ha fet amb finalitats d’explotació sexual, segons la UNODC (Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte).

Regne Unit L’UNICEF afirma que el Regne Unit ha d’incloure en la seva legislació, de manera explícita, el delicte de «tràfic infantil» per posar fi a una llacuna del dret i protegir els menors, i que hauria de crear llars que acullin els infants víctimes d’aquest delicte.

En general es persisteix en la pràctica d’enganyar les dones o els infants prometent-los un futur millor a Europa. En el cas concret dels menors d’edat, la majoria poden ser raptats i enviats a la Gran Bretanya. Gairebé tots provenen de països africans i poden ser venuts com a servents o esclaus, per transportar drogues, treballar en fàbriques o fins i tot mendicar i fer-se carteristes.

Els casos d’esclavitud, el tràfic de persones i els treballs forçats augmenten al Regne Unit, segons la policia de Londres.

El 2013, l’Agència contra el Crim Organitzat hi va identificar unes 2.000 víctimes i una de cada quatre eren nens. Un cas d’esclavatge modern ocorregut a Londres és el de les tres dones de Lambeth, suposadament mantingudes captives durant trenta anys. La més jove, britànica, no havia vist mai el món exterior.

Alemanya «És país d’origen, de trànsit i d’arribada de dones, infants i homes que són víctimes d’explotació sexual i treballs forçats», diu l’informe nord-americà Trafficking in Persons Report 2012 (Informe de tràfic de persones del 2012). Aquest informe estudia el tràfic de persones en 188 països i els classifica en quatre categories segons el seu compromís en la lluita contra aquest delicte. El nivell 1 és el més alt; això no significa que el

18

L’esclavitud moderna

país no tingui problemes de tràfic de persones, però indica que el seu govern reconeix l’existència del delicte i ha fet esforços per combatre’l i que compleix les normes mínimes de la TVPA (Llei de protecció de víctimes del tràfic). Aquesta assignació depèn més de l’abast de l’acció del govern per combatre el tràfic que de la magnitud del problema.

Alemanya compleix totalment amb els estàndards internacionals mínims per combatre el tràfic de persones, per tant el document la situa, com en anys anteriors, en la categoria 1. De totes maneres, l’informe esmentat del 2012 presenta algunes propostes per a aquest país. D’una banda, ha de reforçar la seva fermesa en la lluita contra el tràfic d’éssers humans en l’aspecte preventiu, en la protecció de les víctimes i en la persecució penal. D’altra banda, l’informe estima que els culpables reben càstigs massa lleus, normalment multes o condemnes condicionals en lloc de presó. Per tant, després del judici, les víctimes segueixen estant exposades a amenaces.

A Alemanya han descobert que durant el procés d’immigració, homes i dones van perdent cada cop més la seva autonomia, és a dir, que no poden controlar ni on ni en quines condicions treballen, especialment en els casos de prostitució forçosa, amb la gravíssima violació conseqüent de la integritat sexual a què se sotmet principalment les dones.

Espanya Espanya és un dels principals països de trànsit o de destinació de les víctimes de tràfic, si bé, per la complexitat del fenomen, és molt difícil conèixer exactament la magnitud d’aquesta greu violació dels drets humans.

Barcelona. En el cos de la sentència es parteix de la definició del Protocol de Palerm per atendre aquest delicte com una violació flagrant dels drets humans i una forma moderna d’esclavatge. La sentència defineix que perquè tingui lloc aquest delicte es requereix que es produeixi mitjançant violència, engany o intimidació o altres situacions de superioritat del traficant respecte a la víctima.

La Llei orgànica 1/2015 de 30 de març, per la qual es modifica el Codi Penal aprovat per la Llei orgànica 10/1995 (va entrar en vigor el dia 1 de juliol d’aquest any) presenta com a novetats l’elevació de l’edat del consentiment sexual als 16 anys. L’edat prevista en el codi penal era de 13 anys, molt inferior a la dels altres països europeus, en què l’edat mínima se situa al voltant del 15 o 16 anys. D’altra banda, en els delictes contra prostitució s’estableix una separació més nítida entre els comportaments en què la víctima és una persona adulta i aquells que afecten menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades de protecció especial.

Es modifica l’article 187 del Codi Penal «amb l’objectiu de perseguir amb més eficàcia qui es lucri de l’explotació de la prostitució aliena. A aquest efecte, se sanciona separadament el lucre de la prostitució quan concorrin determinades conductes que evidenciïn una situació d’explotació, atès que la jurisprudència del Tribunal Suprem havia exigit uns requisits per a l’apreciació de l’exigència d’aquesta situació similar als que s’apliquen en l’àmbit d’activitats laborals reglamentades, fet que impossibilitava en la pràctica la seva persecució penal».

També es modifica «la regulació actual del delicte d’immigració il·legal, a fi de separar clarament aquesta figura delictiva del delicte de tràfic d’éssers humans», i es tipifiquen nous delictes de matrimoni forçat.

L’article 15 de la Constitució espanyola diu que ningú pot estar sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Des de l’any 2009 s’han produït importants canvis legislatius, com ara l’adopció del pla integral de lluita contra el tràfic d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual.

Itàlia

La Llei orgànica 5/2010, que modificava la Llei orgànica 10/1995 del Codi Penal, introduïa l’article 177 bis dedicat a tipificar el delicte de tràfic d’éssers humans. Abans del 2010, aquests delictes eren tipificats com a prostitució il·legal o immigració clandestina. Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest article 177 bis es va dictar una sentència de l’Audiència de Barcelona de desembre del 2012 que condemnava els traficants d’una jove búlgara a qui havien convençut mitjançant enganys a exercir la prostitució a la via pública de

La situació geogràfica d’Itàlia i la seva llarga costa faciliten el funcionament d’organitzacions que es dediquen al tràfic de persones. És un dels països que ha manifestat més sensibilitat i preocupació per aquest delicte. És dels pocs ordenaments que preveu d’una manera completa la sanció del tràfic de persones en sentit ampli. Aquesta situació, fruit d’una concatenació de modificacions parcials moltes vegades, ha culminat amb l’aprovació en l’àmbit estrictament penal de la Llei 288, del 2004, de mesures contra el tràfic de persones.

19

L’esclavitud moderna

Principat d’Andorra El Codi Penal andorrà conté disposicions sobre l’explotació i l’abús de menors (art. 150 a 154 i 252). A més, des del 18 de gener de 2002, Andorra és part en el protocol facultatiu de la Convenció sobre els drets de l’infant relatiu a la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia.

L’any 2011, Andorra va ratificar la Convenció de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional, considerant que el Codi Penal andorrà, en el seu article 252, preveu penes per als qui cometin actes constitutius de tràfic de persones.

A Amèrica Estats Units Els Estats Units és un dels països amb més volum de trànsit i destinació en l’esfera del tràfic de persones. Un informe de les Nacions Unides, tot i que reconeix que no és fàcil obtenir dades fiables, calcula que entre 45.000 i 50.000 dones i infants són traslladats cada any cap aquest país pels traficants.

Malgrat que es tracti d’un delicte internacional, els delinqüents poques vegades són detinguts, i gairebé mai processats.

Les penes són relativament lleus si se les compara amb el contraban d’armes i de drogues.

En l’àmbit legislatiu destaca la Victims of Trafficking and Violence Protection Act (Llei de protecció de les víctimes del tràfic i la violència) de l’any 2000, complementada amb lleis posteriors dels anys 2003 i 2005, que incrementen la penalització dels delictes ja existents amb anterioritat, estableix noves formes de protecció per a les víctimes del tràfic i atorga alguns beneficis i serveis a les víctimes de les formes severes de tràfic (enteses, en tot cas i entre d’altres, com les que afecten menors de 18 anys).

Segons Naomi Tsu, advocada responsable del programa de justícia per a immigrants del Southern Poverty Law Center, les dades sobre el tràfic de persones als EUA són molt escasses. El tràfic de persones és un crim ocult, però afirma que la major part de les víctimes prové de Mèxic, seguides de les de Tailàndia, les Filipines, Hondures, Indonèsia i Guatemala.

L’explotació laboral és la forma de tràfic de persones més estesa als EUA, però el 85% dels processos legals que s’obren al país corresponen a casos d’explotació sexual,

20

L’esclavitud moderna

segons un estudi de l’any 2012 de l’Institut Nacional de Justícia. A la ciutat de Nova York, per exemple, una persona que paga diners a canvi de sexe amb un menor rep una pena menor que algú condemnat per violar un menor de la mateixa edat. Per agreujar la situació, una persona que paga serveis sexuals amb un menor pot al·legar en la seva defensa que no sabia que la víctima era menor. A més, en aquesta ciutat es permet que les víctimes de tràfic de persones siguin victimitzades novament pel sistema de justícia acusant-les de delictes relacionats amb la prostitució, sense que se’ls permeti utilitzar la defensa que van ser víctimes del tràfic sexual o obligades a exercir la prostitució.

República del Salvador És un dels països més vulnerables d’abús de menors. Tot i que hagi signat la Convenció dels drets de l’infant, no té un codi específic sobre la infància i l’adolescència. Això impedeix a les autoritats tipificar delictes com la tinença de pornografia infantil, que en altres països es castiga severament. Molts infants són traslladats al sud de Mèxic, on són obligats i coaccionats a prostituir-se, sota amenaces a ells i a la seva família.

D’acord amb l’informe d’estat dels Estats Units, l’any 2012 es reconeix el compromís del govern colombià classificant el país en el Nivell 1. Colòmbia és reconegut internacionalment com un país amb una legislació dràstica per combatre el tràfic de persones, ja que estableix penes de presó que van dels 13 als 23 anys.

Nicaragua En la conferència que es va fer a Managua el juny del 2014 es va reconèixer la crisi humanitària que representa l’increment del flux d’infants que migren sense la companyia d’adults. Es va assumir el repte de desenvolupar respostes integrades orientades a la prevenció, la protecció dels drets dels infants i els adolescents en el seu entorn als països d’origen, i a la reunificació familiar.

La preocupació per la situació de vulneració de drets a què estan exposats els infants i adolescents migrants no acompanyats va quedar plasmada en la Declaració extraordinària de Managua, en la qual s’expressa la necessitat de lluitar contra els grups delictius organitzats de tràfic il·lícit i de tràfic de persones.

Colòmbia

A l’Amèrica Llatina

En la dinàmica del delicte de tràfic de persones conflueixen molts delictes i factors associats que en dificulten la gestió, la denúncia i la judicialització. Aquests factors es resumeixen en la pobresa, la violència quotidiana, el conflicte intern armat i el narcotràfic, i s’observa una notòria absència de resistència social.

Almenys 50.000 infants sóc víctimes de la prostitució forçosa a l’Amèrica Llatina.

Des del 2001, l’OIM a Colòmbia ha posat en marxa el programa integral de lluita contra el tràfic de persones amb l’objectiu de posar fi a aquest delicte mitjançant la implementació d’estratègies de prevenció, assistència a les víctimes, enfortiment institucional i descentralització de les polítiques públiques contra el tràfic de persones que lidera el govern nacional en coordinació amb els governs departamentals.

Actualment, una onada de refugiats, la majoria provinents de països en conflicte com Síria i Afganistan, han arribat als països dels Balcans occidentals en la seva ruta cap a l’Europa occidental, on esperen aconseguir asil polític.

El tràfic de persones es tipifica expressament des de l’any 2002, quan es va aprovar la Llei 747 que va recollir els plantejaments de la Convenció de les Nacions Unides contra el crim organitzat i va enfortir l’aspecte punitiu del tràfic de persones.

I l’any 2008 es va promulgar la resolució 1677 mitjançant la qual el Ministeri de Protecció Social assenyala les activitats considerades com les pitjors formes de treball infantil d’acord amb el conveni 182 de l’OIT aprovat per la Llei 704 de 2001.

Més de quatre milions de sirians han fugit a l’estranger des de l’esclat de la guerra al seu país, segons l’ONU, en la pitjor crisi de refugiats de l’últim quart de segle. Els traficants s’aprofiten de la vulnerabilitat d’aquestes persones, la majoria de les quals paguen per fer trajectes per mar o per passar alguna frontera, i moren de la manera més cruel i inhumana.

Un exemple entre tants és el que va passar a finals d’agost en una autopista d’Àustria, on van trobar en un camió frigorífic abandonat 71 refugiats asfixiats, entre ells quatre nens i un bebè. Definitivament, estem davant una de les pitjors crisis humanitàries des de la Segona Guerra Mundial a Europa.

21

L’esclavitud moderna

Conclusions El comerç de persones, d’éssers humans, es defineix com la nova esclavitud moderna. És un fenomen mundial provocat per la demanda i potenciat tant per la violència de gènere, com per la desocupació, la pobresa i la discriminació, i també per l’escassa acció d’alguns poders públics.

El tràfic de persones ha estat definit com una greu violació dels drets humans en ser una activitat amb finalitats d’explotació aconseguida amb mitjans que es basen en la vulnerabilitat de les víctimes, que són enganyades i obligades a viure situacions en contra de la seva voluntat i en condicions d’esclavatge.

El tràfic de persones és un fenomen global. Més de 130 països n’han reportat casos. És una de les activitats il·legals més lucratives, després de tràfic de drogues i armes.

Segons un informe mundial sobre el tràfic de persones de l’any 2012 (UNODC), entre el 2007 i el 2010 la majoria de víctimes de tràfic que es van detectar a escala mundial han estat dones (entre el 55% i el 60%) i infants (entre el 15% i el 20%). Pel que fa a l’edat de les víctimes, hi ha diferències considerables segons la regió, per exemple, a Àfrica i a l’Orient Mitjà hi ha un percentatge més gran de víctimes menors d’edat (68%), mentre que a Europa i a l’Àsia central

el percentatge baixa a un 16%. Però a Amèrica, Europa i l’Àsia central es van registrar més casos d’explotació sexual que a Àfrica i l’Orient Mitjà.

Una de les eines més efectives en aquesta lluita és la prevenció. És fonamental desenvolupar polítiques inclusives, integrals i amb enfocament de drets humans, que tendeixin a protegir el benestar familiar. La participació comunitària és un instrument poderós en la defensa dels drets humans. És important adoptar mecanismes d’intervenció com ara protecció de les víctimes, assistència sanitària i suport psicològic, sobretot quan les víctimes són infants i dones, i encara més quan han estat enganyats i raptats en contra de la seva voluntat. També és important que la política integral europea contra el tràfic de persones abordi tota la cadena, incloent-hi els països d’origen, trànsit i destinació.

I un altre aspecte necessari és aconseguir un enfortiment de les penes contra els traficants i els proxenetes.

Finalment, el delicte de tràfic de persones hauria de ser considerat un crim de lesa humanitat, sabent que comporta tortura permanent i degradant afegida a segrest, abús sexual, drogoaddicció i tortura fins a la mort de dones i nens o nenes que temen per les seves vides i les dels seus familiars, o que han volgut fugir o que es neguen a continuar sent explotats.

22

CAL SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ La importància de la sociologia és cabdal, però cal dir que és una ciència que sovint és mal entesa o menystinguda, i poc coneguda. Què fa un sociòleg? De què serveix la sociologia?

Són preguntes freqüents encara avui dia. Peter L. Berger comença el seu llibre Invitació a la sociologia dient-nos que «existeixen molt pocs acudits sobre sociòlegs» com a anècdota per entendre el lloc estrany que ocupa aquesta disciplina en la nostra societat. Aquest llibre ens parla de què és (i què no és) la sociologia. Hauria de ser, doncs, lectura obligatòria per al professorat?

Aquest article vol defensar la sociologia en el món educatiu. La sociologia, com a ciència que estudia la societat, sempre ha parat molta importància a la institució escolar. Ara bé, la institució escolar ha parat atenció a la sociologia? L’escola és un dels espais (juntament amb la família, els mitjans de comunicació i el grup d’iguals) de socialització més importants, i això no es pot obviar.

En un temps en què les escoles han optat per la psicologia com a ciència per resoldre els problemes dins de l’aula, i la política (en pro del corporativisme del professorat i les xifres d’èxit escolar) com a solució als problemes de la institució escolar, aquest article vol reivindicar el pes de la sociologia de l’educació i la necessitat de formar tant professors com alumnes i dotar-los d’una visió sociològica necessària ara més que mai.

Cal començar amb un concepte clau que ja s’ha apuntat: la socialització, el procés mitjançant el qual una persona s’adapta a l’entorn i esdevé un ésser social. Són molts els autors que han tractat aquest tema i d’altres que hi estan estretament relacionats. La sociologia de la cultura, per exemple, dóna moltes claus per entendre com els individus adquireixen una determinada cultura. Mitjançant el procés de socialització, els individus adquireixen una identitat determinada dins de la societat. Què es transmet amb la socialització? Categories de pensament, idees i creences, tradicions i valors, un univers simbòlic, una idea de pertinença a una determinada classe social, un capital cultural, uns hàbits, relacions de poder, etc.

Aquests són alguns dels conceptes utilitzats pels sociòlegs per explicar aquest procés tan important i que ens ajuden a entendre què és la socialització.

El que s’adquireix durant la socialització (que els teòrics divideixen entre primària i secundària, concepte important però

en el qual no ens podem aturar) pot ser irreversible, però també es pot modificar. D’alguna manera, les teories sociològiques que ens ajuden a entendre les institucions escolars i educatives no deixen d’intentar treure l’entrellat de com socialitza l’escola, si reproduint les desigualtats socials, augmentant-les o neutralitzant-les.

La socialització, doncs, és un procés elemental tant per l’individu com per la societat. I és aquí on rau la importància de l’escola i del seu paper socialitzador i, sobretot, de com el pas per aquesta institució situa després els individus en la societat. És l’escola una institució que ajuda a disminuir les desigualtats o, per contra, les reprodueix? Els tres grans clàssics de la sociologia ja entenien aquest paper fonamental i en parlaven en els inicis d’aquesta ciència. Cal, avui, recuperar-los. Émile Durkheim (1858-1917), des d’un paradigma funcionalista del qual fou «pare», defineix la societat com un conjunt d’estructures i institucions que mantenen entre elles una forta interdependència funcional. La societat és, doncs, un sistema que tendeix a l’equilibri, l’estabilitat i la continuïtat de l’ordre social. Per aquest autor, l’escola ha de complir necessitats funcionals per a la nova societat industrial (en què, a causa de la divisió social del treball fruit de la industrialització, l’Església i la religió han deixat de tenir el poder de cohesió que exercien). Aquestes necessitats són, doncs, la de ser una institució cohesionadora, classificadora, de poder i de transmissió d’uns continguts culturals legítims, que garanteixi la creació de l’ésser social que permet la conservació de la societat (complint, així, una funció imprescindible).

D’aquest autor es desprèn la idea de l’escola com a element socialitzador per excel·lència en la societat moderna.

Talcott Parsons (1902-1979), seguint el corrent funcionalista iniciat per Durkheim, manté que l’escola socialitza sense tenir en compte l’origen social i tracta a tothom igual, al mateix temps que emancipa els nens de la seva identitat particularista familiar. D’aquesta teoria se’n desprèn que l’èxit i el fracàs són individuals, cosa que defineix l’escola com un sistema meritocràtic.

Karl Marx (1818-1883) apunta que l’educació i els sistemes educatius reprodueixen les desigualtats de classe i el sistema

Autora: Elsa Bernat Llicenciada en sociologia

23

Cal sociologia de l’educació

d’explotació capitalista, és a dir, que l’escola és una institució de reproducció social de les desigualtats.

Seguint aquesta premissa, el filòsof marxista Louis Althusser (1918-1990) defineix l’escola com un òrgan ideològic de l’Estat que assegura la dominació de classe fent possible el sotmetiment ideològic.

Max Weber (1864-1920) intenta, des de la seva perspectiva interaccionista, actualitzar la teoria de Marx rebutjant la idea de la propietat dels mitjans de producció com a únic determinant de la condició social. Weber centra la seva anàlisi en les idees i els valors com a motor de canvi social.

Marx i Weber, i sobretot la combinació de les seves teories, seran les bases per a moltes de les tesis més contemporànies que tracten la qüestió de les desigualtats a l’escola.

Les teories de la reproducció permeten explicar, com el seu nom indica, quina és la funció de l’escola en relació amb la reproducció social i cultural. En aquest marc trobem la teoria de Pierre Bourdieu (1930-2002) i Jean-Claude Passeron (1930), que posen la cultura en un lloc central a l’hora d’explicar les desigualtats, relegant a un paper secundari les desigualtats econòmiques i optant, per tant, per una visió més weberiana, tot i que la teoria es construeix sobre la hipòtesi marxista de la institució escolar com a ens de reproducció social. Per aquests autors, les institucions educatives afavoreixen els qui ja disposen d’un «capital cultural» propi de les classes altes. Apareix com a concepte bàsic l’habitus, el conjunt de comportaments i formes de pensar associats a una determinada classe social. L’escola, doncs, no crea sinó que legitima les desigualtats, ja que s’hi legitima la cultura dominant amagant i neutralitzant les desigualtats de classe i presentant-les com a desigualtats de talent o capacitat.

La teoria dels codis de l’anglès Basil Bernstein (1924-2000) neix de la preocupació d’aquest autor per l’elevat índex de fracàs escolar entre els joves de les classes populars del seu país.

Bernstein introdueix conceptes clau a l’hora d’analitzar el problema, com per exemple els codis. Aquests són els principis reguladors adquirits tàcitament que seleccionen i integren les significacions pertinents i les seves realitzacions en contextos específics. La socialització orienta de manera desigual cap a l’adquisició de diferents codis que són el resultat de posicions desiguals dins l’estructura social. Aquest fet impedeix que els fills de classe treballadora desenvolupin una bona conducta

en el context escolar en tenir més problemes a l’hora d’adquirir els codis elaborats, cosa que els condueix al fracàs escolar.

Aquesta teoria té un postulat molt similar a la de Bourdieu, i totes dues posen èmfasi en la necessitat de focalitzar l’atenció en la transmissió de la cultura, les idees i els valors que es donen a l’escola, i en com aquests són propis de la classe dominant, cosa que genera desigualtats en no sentir-se els alumnes de classe baixa identificats amb la institució escolar.

Julia Varela, a Sociología de la educación. Algunos modelos críticos, resumeix algunes de les teories més importants de la sociologia de l’educació (hauria de ser, també, lectura obligatòria a les facultats de magisteri i formació del professorat) i critica, d’aquestes dues anteriors, que cap no estableix una relació entre l’estructura social i les funcions del sistema educatiu, ja que donen massa autonomia al camp simbòlic i obliden també la relació que existeix entre aquest i el món de la producció.

Al mateix temps, els dos autors, com apunta la mateixa Varela, neguen que una crisi del sistema escolar pugui afectar l’estructura social, negant així la possibilitat que s’obrin noves vies cap a la igualtat social des de la institució escolar. Aquesta crítica és força estesa i es considera que tot i ser una anàlisi molt bona del perquè de la reproducció de les desigualtats en l’escola, no dóna eines per eradicar la problemàtica que descriu.

Aquest fet podria conduir a la idea que és un problema sistèmic de resolució impossible des del camp de l’educació.

Els americans Herbert Gintis (1940) i Samuel Bowles (1939) postulen que existeix una correspondència entre les relacions socials inculcades a l’escola i les relacions socials del treball capitalista, que garanteix el control hegemònic

24

Cal sociologia de l’educació

de les classes dominants i la reproducció capitalista de les desigualtats. S’introdueix així la relació amb el món econòmic, que es critica com a mancança en les teories de la reproducció.

El sistema escolar socialitza d’una manera diferenciada, separa el bon estudiant del bon treballador, perpetuant les divisions socials capitalistes.

Baudelot (1938) i Establet (1938) segueixen aquesta línia amb la seva teoria de la doble xarxa. Postulen que el sistema reprodueix una doble xarxa, gens permeable i que inculca diferents socialitzacions. D’una banda trobem la xarxa acadèmica superior per a classes mitjanes (mercat primari de treball) i, de l’altra, la xarxa professional per a classes obreres (mercat secundari de treball). D’això es desprèn que des de l’escola ja es determina el posicionament dels alumnes en la divisió social del treball.

A Espanya, el ja exministre Wert va impulsar una nova reforma educativa, la LOMCE, en què es proposa un itinerari acadèmic i un d’aplicat. Aquesta reforma, a més, preveu l’especialització del centre, fent que els diferents instituts puguin oferir o bé un itinerari o bé l’altre. Aquesta reforma no fa més que posar en evidència i incrementar aquesta doble xarxa de què parlen Baudelot i Establet. Veiem aquí com la sociologia ens ajuda a entendre la problemàtica que això generaria i, fins i tot, la seva intencionalitat. En aquest cas, en la defensa de la introducció de la sociologia en el món educatiu, ens trobem amb una paradoxa i és que l’exministre Wert és sociòleg. Qui sap si això, en realitat, encara fa més evident la intencionalitat d’aquesta llei, que farà incrementar les desigualtats entre individus i fins i tot entre centres, barris i ciutats.

Les teories de la resistència, per la seva banda, argumenten que aquesta reproducció de la cultura dominant que hem descrit no es fa sense oposició i resistència i no és en cap cas un procés unilateral. Aquestes teories comparteixen també un eix principal segons el qual les funcions de l’escola estan directament relacionades amb les exigències del model capitalista i la divisió social del treball; és a dir, amb les relacions d’explotació i dominació. Des d’aquest punt de vista, l’educació és una esfera pública democràtica i en ella es disputen els conflictes per l’hegemonia cultural i ideològica entre dretes i esquerres. L’aula es converteix en un espai on el grup classe pot negar o neutralitzar l’autoritat pedagògica a través de la resistència. El sociòleg britànic Paul Willis analitza l’escola des d’una perspectiva més micro i postula que per a la classe obrera l’escolaritat és un sinònim de tracte infantil i submís, i que el treball precoç s’acaba presentant com quelcom d’alliberador que permet assolir l’estatus d’adult.

Aquesta alliberació els condueix també a reproduir la cultura sexista, tradicionalista i racista dels seus pares. Aquests boicotegen les classes en sentir que reben un tracte desqualificant, i desafien l’autoritat pedagògica, una autoritat percebuda com a arbitrària. Aquesta teoria es construeix sobre la idea que cada classe social desenvolupa unes formes culturals específiques (idea estretament relacionada amb l’habitus o els codis), determinades per la seva posició en l’estructura social, que no poden coexistir d’una manera pacífica. Willis, doncs, rebutja la visió de la classe obrera com un grup social passiu i ignorant. Aquesta teoria permet explicar, entre altres coses, per què molts alumnes deixen d’estudiar per anar a treballar: conceben l’escola com un espai gairebé inútil on no se’ls entén i tenen, mentre hi són, una actitud molt desafiant.

Com apuntava al principi, la psicologia ha envaït les escoles.

Quan un alumne té una actitud de confrontació constant amb el professorat, fins i tot amb els companys, sembla que tothom busqui una explicació psicològica, i gairebé patològica, en el seu comportament (té problemes a casa, és insegur, és mal educat, no sap gestionar els seus sentiments, etc.) obviant les explicacions que donen teories com la de Willis. Obviar això només condueix a encarar el problema de forma insuficient i a culpabilitzar l’alumne constantment del seu fracàs.

El francès Michel Foucault (1926-1984) reivindica la necessitat d’analitzar els processos i les institucions socials i comparteix la idea de l’escola com un espai social on s’estableixen relacions de poder i de lluita per l’hegemonia social. Recordem que aquest autor centra la seva anàlisi en el poder, que

25

Cal sociologia de l’educació

concep com un factor que es dóna en totes les relacions i estructures socials. L’anàlisi de les relacions de poder a l’escola (no només alumne-professor, sinó de tots els agents) es presenta com quelcom molt necessari per treure l’entrellat de moltes de les problemàtiques amb què ens trobem avui dia a les nostres escoles.

A part de sociòloga, sóc actualment professora. La meva experiència en un barri de Barcelona amb alts índexs de fracàs escolar no fa més que reforçar la idea que defensava al principi, i és que cal sociologia. De l’educació, i sociologia en general. En un món on les relacions socials són cada dia més complexes, els agents educatius no podem deixar de banda l’estudi de la societat per entendre millor molts dels fenòmens que apareixen a la institució escolar, que no deixa de ser reflex al mateix temps de la societat. Cal, repeteixo, sociologia a les facultats de magisteri, a les de formació del professorat, cal sociologia en els cursos de formació de docents i cal sociologia a la societat quan analitzem la «salut» del nostre sistema educatiu. Per nosaltres i, sobretot, pel bé de l’alumnat.

Els darrers anys les proves PISA s’han convertit en la mesura per detectar si el nostre sistema educatiu funciona o no.

Aquestes proves de competències bàsiques, realitzades per l’OCDE cada tres anys, generen sempre un ampli debat sobre l’educació. Però en aquests debats sovint s’oblida la sociologia.

I altres ciències també. I es fa una anàlisi numèrica que porta a un rànquing que obvia moltíssimes qüestions. De fet, no sols els resultats sinó les proves mateixes, no deixen de donar la raó a les teories que hem introduït. Aquestes proves no deixen de premiar els alumnes amb un capital cultural i un discurs determinat. Davant els mals resultats, els governs i la premsa responen que hi ha un problema de nivell a les escoles i la resposta d’aquestes sovint no és altra que invertir temps a fer proves d’aquesta mena perquè els alumnes acabin obtenint més bon resultat i els centres i els països

pugin en el rànquing. Les crítiques a aquestes proves s’han fet extenses i de fet, recentment, un grup de professors a escala mundial ha escrit la Carta oberta a Andreas Schleicher, OCDE, París on, entre altres propostes, defensen que són molts els agents educatius que han de tenir veu en l’anàlisi de resultats de les PISA i les seves propostes de millora: «els pares, els educadors, administradors, líders comunitaris, estudiants, i també acadèmics de disciplines com l’antropologia, la sociologia, la història, la filosofia, la lingüística, com també de les arts i les humanitats». A Catalunya, l’Institut Jaume Bofill elabora estudis molt interessants i esclaridors sobre els resultats d’aquestes proves i fa una molt bona radiografia del sistema educatiu català.

Aquest article, doncs, pretén defensar la necessitat de la sociologia i vol donar unes pinzellades d’algunes de les teories més importants del camp de la sociologia de l’educació. Ens hi juguem molt a les escoles i cal encarar la complexitat de la institució escolar i intentar que aquesta sigui un espai de reducció de les desigualtats socials i no d’imposició i reproducció del sistema de classes. Haurem de vigilar, per exemple, amb l’escletxa digital que l’escola podria evitar i que sembla que no ho fa, tema que donaria per a uns quants articles més.

Cal sociologia per tot el que s’ha anat apuntant, i, sobretot, per deixar de culpabilitzar l’alumne i la seva família i començar a apuntar a la institució escolar, la societat i el poder.

El repte és gran, i difícil. Cal una reforma pràcticament des de zero i són molts els agents implicats. Però si girem l’esquena a totes aquests problemàtiques el resultat serà una escola (i per tant una societat) cada dia més desigual, més injusta i alienant. Per sort, molts professionals i centres ja estan intentant canviar les coses per ser escoles més democràtiques. Aprenem-ne també i construïm xarxes de suport d’agents educatius.

BIBLIOGRAFIA • Berger, Peter L. (2009). Invitació a la sociologia. Barcelona: Herder.

• Cherkaoui, Mohamed (2010). Sociologie de l’éducation. París: Presses Universitaires de France.

• Giner, Salvador (coord.) (2003). Teoría sociológica moderna. Barcelona: Ariel.

• Varela, Julia (2011). Sociología de la educación. Algunos modelos críticos. http://www.ucm.es/info/eurotheo/diccionario/E/educacion_sociologia.htm

26

OS DE CIVÍS: L’ONZÈ POBLE «Dalt de la muntanya n’hi ha un pastor dintre sa cabanya foc, foc, foc, dintre sa cabana fum, fum ,fum hi ha nascut un Jesuset pobret, pobret.»

Nadala pròpia d’Os de Civís Fets, costums i llegendes de Joan Bellmunt

La veu femenina i impersonal del GPS anava desgranant pas a pas i en temps real la ruta que menava al petit llogarret català d’Os de Civís des de Sant Julià de Lòria.

—A la rotonda, prengui la segona sortida—, digué tot sortint del túnel de la Tàpia.

L’obedient conductor, sense perdre l’atenció del trànsit circumdant, enfilava el seu vehicle per la direcció suggerida, prenent la naixent carretera general número 6.

El cotxe travessava suau i silenciosament Aixovall, mentre la màquina espetegava: —Successió de revolts perillosos cap a la dreta durant 7,5 km—.

Al cap d’una estona d’estar girant el volant a esquerra i a dreta per una angosta vall, apareixia el petit llogarret de Bixessarri.

L’enginy confirmava redundantment el que la vista percebia.

«Continuar en... Carretera Os de Civís»; «Entrada al territori espanyol», i «Arribada Os de Civís centre» van ser les últimes i ignorades consignes que va verbalitzar l’andròmina electrònica abans d’emmudir sobtadament per una ferma i despreocupada mà amb la ment volant, absorta i concentrada, en l’esplendorós paisatge bucòlic.

Trajecte assistit per GPS realitzat per l’autor.

Singularitat geogràfica Catalunya posseeix dues singularitats geogràfiques al seu septentrió pirinenc gravitant a l’entorn del Principat d’Andorra: el poble cerdà de Llívia i l’alturgellenc d’Os de Civís. El primer, producte i conseqüència del mutilant Tractat dels Pirineus, constitueix el que la geografia política anomena enclavament, que segons el Diccionario de geografía aplicada y profesional de Lorenzo López (catedràtic emèrit de Geografia Humana de la Universitat de Lleó), es conceptua com a «territori pertanyent a una entitat politicoadministrativa que està envoltada per una altra entitat» o, d’una altra manera, «territori esqueixat de la part principal amb la qual forma una unitat política». Per contra, el segon, Os de Civís, s’enquadraria en el que el mateix diccionari defineix com a periclavament, «territori no separat de la resta, però al qual no es pot arribar sense travessar un territori estranger, o bé que li és molt més fàcil accedir a un territori estranger que al seu propi país». Altres exemples de periclavaments al món són els de Northwest Angle i Point Roberts als EUA, el de Jungholz a Àustria i el de Terneuzen a Holanda.

Territori i història Os de Civís, o tradicionalment Aós, és un petit nucli de població situat al peu del pic limítrof d’Enclar juntament a l’aiguabarreig dels rius Setúria i Salòria, enmig de la vall d’Aós o de Setúria, en el «sector de la conca del riu d’Aós, aigua amunt del pont de Bixessarri, la qual, tot i que geogràficament és andorrana, sempre ha pertangut políticament a l’Alt Urgell» (Bellmunt, 1999).

La vila d’Aós fou citada com a Ouosse a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell al segle IX. Posteriorment, i tal com diu el reportatge «Quan Os de Civís feia part del territori andorrà» del Diari d’Andorra del 31 d’octubre de 2012, el poble d’Os de Civís «és un terme que no està marcat per cap frontera natural», un perfil inhabitual traçat en el mapa.

Per explicar aquest fenomen, Jacinto Bonales, l’autor entrevistat en l’article, ens remet al segle XI, abans del procés de feudalització, quan Os era un domini senyorial (dominicatura) situat a les valls d’Andorra, com Juberri i d’altres. A causa de

Autor: Valentí Roure Llicenciat en ADE

27

Os de Civís: l’onzè poble

la pressió exercida pels senyors feudals dels voltants sobre aquests territoris (a més del de Sant Julià), «quarts i parròquies es van tancar sobre si mateixos, es van unir per defensar Sant Julià dels atacs, incloent-hi aquestes dominicatures (...)

Però el cas d’Os era diferent: tenia una família forta al darrere, els Caboet, capaços de defensar per les armes les seves fronteres». I així es com «Os va quedar fora de les institucions de les valls d’Andorra». Ulteriorment es traspassà el domini del poble als vescomtes de Castellbò, hereus dels Caboet.

Segons ens exposa l’etnògraf Joan Bellmunt en la seva obra Fets, costums i llegendes, l’església romànica del poble, Sant Pere d’Aós, «es troba en la relació de les esglésies visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1312 i 1314». El polític espanyol Pascual Madoz esmenta en el seu Diccionario de 1845 que Os de Civís fou un agregat de l’ajuntament de Civís. El 2 d’abril de 1958, el poble d’Os de Civís es constitueix en entitat menor local del municipi de Civís.

A causa de la reorganització administrativa del 29 de gener de 1970, per la qual es va constituir el municipi de les Valls de Valira, Os de Civís va deixar de dependre de Civís per adscriure’s com a entitat local menor al nou ens municipal.

Posteriorment, va canviar el seu estatus jurídic al d’entitat

municipal descentralitzada (EMD). Segons Azertia Consulting, una EMD, a Catalunya, «és un ens local amb personalitat jurídica pròpia, funcions i competències pròpies, i amb plena capacitat per gestionar els seus interessos», a més de correspondre-li «un territori propi on exercir la seva jurisdicció».

Anys després, el 9 de novembre de 1988, 190 veïns dels nuclis d’Arduix, Argolell, Ars, Asnurri, Civís, Os de Civís i Sant Joan Fumat, que formaven els antics municipis d’Ars i de Civís, van presentar davant l’Ajuntament de les Valls de Valira la sol·licitud de segregació d’una part del terme municipal per constituir un nou municipi amb la denominació d’Ars i Civís i separar-se de l’altre vessant de la Valira i del poble de Bescaran. El ple de l’Ajuntament de les Valls de Valira del 23 de febrer de 1993 hi va donar el vistiplau, però va ser rebutjat posteriorment per la Generalitat, adduint, entre altres causes, que el nou municipi resultant no tenia recursos suficients per atendre els serveis mínims i obligatoris i que hi havia un principi legal restrictiu que tractava d’evitar una fragmentació excessiva dels municipis catalans.

El periodista Guillem Lluch apunta en el seu article «Amb un peu a cada banda de la frontera» del suplement d’Andorra del diari Ara del 28 de desembre de 2014 el fet que les Valls

28

Os de Civís: l’onzè poble

de Valira és el terme municipal català que compta amb més EMD (set en total), i que «d’aquesta manera s’intenten pal·liar les dificultats de gestionar un territori tan extens (171,26 km²) i divers des d’un sol ajuntament».

Aïllament i comunicació Encara que administrativament espanyol, Os de Civís només disposa d’un únic accés rodat asfaltat que el comuniqui amb la resta del món: la carretera que duu a Sant Julià de Lória, innominada en territori català i designada CG-6 fins a la rotonda d’Aixovall, ja en terres andorranes.

Amb tot, no s’ha d’oblidar que en aquesta sort de cursa d’obstacles, si s’opta per anar a Catalunya per la banda asfaltada, s’ha de creuar dos cops una frontera de la Unió Europea, a prop de Bixessarri i a la Farga de Moles, amb l’afegit d’un doble control duaner en aquesta última, més sever a la banda espanyola. L’alternativa que no sigui travessar el Principat d’Andorra és el camí, impracticable per la neu a l’hivern, que connecta Os de Civís amb Civís pel coll de Conflent (2.150 m).

Tal com es pot comprovar a la Taula 1, la població més propera és l’andorrana Bixessarri, situada a tan sols 4,5 km i 8 minuts de trajecte en cotxe per carretera asfaltada. A continuació, les localitats preeminents més pròximes són les de Sant Julià i Andorra la Vella (10 km, 18 minuts, i 13 km, 23 minuts, respectivament), de les quals els veïns d’Os de Civís

Gràfic 1 Distància i durada del trajecte per carretera asfaltada des d’Os de Civís fins a diverses poblacions del seu entorn geogràfic en quilòmetres i minuts Font: elaboració pròpia a partir de Viamichelin.es

POBLACIÓ

CARACTRÍSTIQUES RESPECTE A OS DE CIVÍS

Km

Min

Bixessarri

Població andorrana més propera

4,5

8

St.Julià de Lòria

Població andorrana de més entitat més propera. Cap de parròquia

10

18

Andorra la Vella

Capital del principat d’Andorra

13

23

La Farga de Moles

Duana espanyola i andorrana

14

23

Anserall

Cap del municipi de les Valls de Valira

21

31

La Seu d’Urgell

Capital de l’Alt Urgell

23

34

Civís

Antic cap de municipi al qual estava agregat fins al 1970

26

44

Bescaran

Població més allunyada de les Valls de Valira

38

56

29

Os de Civís: l’onzè poble

Taula 2 Evolució poblacional d’Os de Civís Fonts: Diccionari de Madoz, Idescat, POUM de les Valls de Valira

ANY POBLACIÓ ANY POBLACIÓ

1.845

1.970

1.981

1.990

89

36

42

98

2.000 2.001

117

123

2.002

123

2.003 2.004 2.005 2.006 2.007 2.008 2.009 2.010 2.011 2.012

131

94

104

Taula 3 Habitants de les Valls de Valira. Any 2014 Font: Idescat

89

133

135

150 144 167 158

2.013 2.014

108

95

Taula 4 Habitants de la parròquia de Sant Julià de Lòria i d’Os de Civís. Any 2014 Font: Estadística.ad i Idescat

ENTITAT

ESTATUTS JURÍDIC

HAB.

%

Anserall Arcavell

Cap de municipi EMD

97 45

11,43 5,30

Població Població EMD EMD Població EMD Població EMD EMD

8 34 33 23 186 83 58 34 7

0,94 4,00 3,89 2,71 21,91 9,78 6,83 4,00 0,82

EMD Població EMD EMD

95 46 32 68 849

11,19 5,42 3,77 8,01 100

Arduix Argolell Ars Asnurri Baixos de Calbinyà Bescaran Calbinyà Civís Farga de Moles, la

(conjuntament amb La Farga)

(conjuntament amb Arcavell)

Os de Cívis Barri de Sant Antoni Sant Joan Fumat Barri de Sant Pere TOTAL VALLS DE VALIRA

es proveeixen dels béns i serveis més immediats i quotidians. A una distància de 14 km (23 minuts) hi ha la frontera i la duana espanyola, de la qual no estan exempts de realitzar els tràmits administratius pertinents, uns d’específics de trànsit que eviten el pagament de taxes si han de dur productes o pertinences cap a Os de Civís des de la frontera espanyola en l’horari administratiu habilitat, o els generals de control i registre duaner. Els nuclis més allunyats del microcosmos geogràfic d’Os de Civís corresponen, precisament, als de les capitals del municipi i la comarca dels quals depèn administrativament, Anserall i la Seu (totes dues a més de 20 km i mitja hora de trajecte, aproximadament). Òbviament,

població

Aixirivall Aixovall Auvinyà Bixesarri Certés Fontaneda Juberri Llumeneres Nagol Sant Julià de Lòria TOTAL PARRÒQUIA ST. JULIÀ Os de Civís TOTAL

HABITANTS 831 92 208 47 79 110 190 3 58 7.652 9.270

% 8,87 0,95 2,22 0,50 0,84 1,17 2,03 0,03 0,62 81,71 98,99

95 9.365

1,01 100

els diversos temps reflectits a la taula són sovint alterats pels embussos de trànsit causats en certs moments per l’afluència d’un alt nombre de visitants al Principat i pels tràmits duaners.

En un altre article, «Un cas no gaire freqüent al món» del diari Ara sobre Os de Civís, Guillem Lluch explica que el president de l’EMD d’Os de Civís, Jordi Betriu, apunta que «cal comptar almenys una hora i mitja» per anar a la Seu d’Urgell durant l’estiu seguint la pista forestal. S’ignora, però se sospita, que el temps necessari per recórrer el mateix trajecte durant l’hivern és infinitament més llarg.

30

Os de Civís: l’onzè poble

Població

Economia

Os de Civís té una població de 95 habitants (2014) dels quals un 56,84% són homes i el 43,16%, dones. El 68,42% de la població total viu al nucli del poble pròpiament dit, mentre que la resta (31,58%) viu en el disseminat, és a dir, en edificis que disten més de 200 metres dels límits exteriors d’aquest nucli.

Manté un cens electoral, el juny de 2015, de 28 persones que reuneixen els requisits per ser elector i que no estan privats del dret de sufragi.

Cap a mitjan segle XIX, segons el diccionari de Madoz de 1845 recollit al llibre de Bellmunt, al poble d’Aós de Civís es desenvolupava una certa activitat ramadera amb la cria de bestiar mular, cavallar, boví, de llana, cabrum i porcí, a banda de la producció de blat, patates i llegums, la caça de perdius, «algunes de blanques», i llebres, i la pesca de truites i anguiles.

La població va anar creixent amb algunes oscil·lacions fins al 2011 (167 hab.), any en què canvià de tendència i començà a desplomar-se en un 43% fins als 95 habitants actuals (Taula 2), coincidint amb la desaparició de l’oferta hotelera que s’esmenta més endavant.

Actualment és el tercer nucli més habitat (11,19%) de les Valls de Valira, després dels Baixos de Calbinyà i d’Anserall (Taula 3).

Si considerem i comparem la població d’Os amb el seu entorn immediat de la vessant andorrana, els nuclis de la parròquia de Sant Julià de Lòria (Taula 4), comprovem que és molt similar a Aixovall i seria el sisè nucli més habitat d’aquest conjunt geogràfic.

«Els d’Aós, per descomptat, treballen majoritàriament a Andorra. Hi van de bon matí i tornen a la nit. No podia ser d’una altra manera: la realitat de les coses ha fet que el Principat compti més per a aquest petit poble que la mateixa Catalunya o Espanya, almenys per a les necessitats materials de cada dia». Així ens comentava la quotidianitat laboral dels habitants d’Os de Civís a finals de la dècada dels setanta el periodista J. R. González a La Vanguardia del 3 de juny de 1979.

Avui dia, l’economia d’Os de Civís pertany fonamentalment al sector terciari (hoteleria i turisme) i, tal com ens recorda Lluch en el seu article, «durant molts anys, el turisme ha permès força gent viure i treballar a la mateixa localitat.

Fa uns anys, Os de Civís va arribar a tenir quatre hotels o hostals oberts, cadascun amb la seva corresponent botiga de records i dues cases de turisme rural». Avui dia, l’oferta hotelera s’ha reduït a un hotel i a un hostal amb una oferta conjunta de més de cent habitacions i una casa rural amb capacitat per a deu persones. A banda, es proporcionen serveis addicionals de restauració, botigues de records, esports d’aventura i altres activitats de lleure.

El viatger que arriba fins aquí desconeix, de vegades, que ja no es troba en terres andorranes. La continuïtat paisatgística i la manca d’indicadors fronterers ajuda a atiar aquesta sensació. La destinació turística d’Os de Civís ha estat una oferta complementària o extensiva a la d’Andorra. Un tret diferencial ha estat la seva proximitat i accessibilitat des del Principat, on «la gent valora el fet que a Os hi tenen la tranquil·litat d’un poble, però molt a prop dels atractius comercials d’Andorra», segons l’empresària hotelera Consuelo Díaz, entrevistada a l’esmentat article de Guillem Lluch.

La impressió causada en el testimoni d’una bloguera en un dia de visita a Os de Civís és molt gràfica i descriptiva: «Aquest poblet tranquil, de pocs habitants, pràcticament

31

Os de Civís: l’onzè poble

incomunicat del món és, per sorprenent que sembli, un lloc de visita de molts turistes, sobretot d’aquells que vénen en autocar, en massa, i que no saben ni on van: francesos, holandesos, belgues.(...) I, el més sorprenent, per uns instants pots tenir la sensació de ser a... Lloret!» (Blog de Núria Tomàs, I la Núria, com ho veu?).

Andorra, si bé és cert que durant molts anys el turisme ha permès força gent viure i treballar a la mateixa localitat».

D’altra banda, l’emplaçament ha servit d’escenari de pas d’una activitat comercial tan il·lícita com consuetudinària, el contraban, tan profundament arrelat en el territori com més elevats i perllongats han estat el diferencial fiscal i la riquesa entre els dos costats de la frontera. Segons la periodista Dàmaris Torrado, en el seu article «El contrabando se echa al monte» del diari El País del 20 de juliol de 2009, «la crisi econòmica ha revifat l’ofici de contrabandista» i la Guàrdia Civil apunta que Os de Civís és un dels passos fàcils, en zona no tan muntanyosa, «per on els contrabandistes passen més sovint», un dels «23 passos naturals existents a la muntanya, les anomenades pistes forestals, que repunten els 53 quilòmetres de frontera» amb Espanya.

Si es fes una anàlisi DAFO de la seva economia local, amb tota seguretat, una de les amenaces que se’n derivaria seria l’obstrucció ocasional del seu cordó umbilical, la carretera andorrana CG-6. A finals de febrer de 2015, el Govern del Principat restringí, per seguretat, el pas de vehicles permetent el pas als residents i prohibint-lo als turistes, per uns despreniments de roques a la calçada ocorreguts durant un cap de setmana. El president de l’EMD, Jordi Betriu, expressava el seu malestar, «perquè això ha provocat l’anul·lació de reserves en negocis d’hostaleria, entre les quals les de 50 andorrans que ahir van haver de fer mitja volta quan anaven al poble amb autocar» (Segre, 28 de febrer de 2015).

Cooperació transfronterera

A l’actualitat, i segons diu Consuelo Díaz en l’article de Guillem Lluch, «molta gent de la que té casa a Os de Civís viu a Andorra i puja aquí el cap de setmana». L’autor de l’article també afirma que «molts dels veïns del poble treballen a

Les dificultats provocades per l’isolament del territori on s’enclava Os han fomentat la cooperació transfronterera i el bon veïnatge amb les administracions andorranes. Vet-ne aquí uns exemples:

32

Os de Civís: l’onzè poble

· Policia: mossos d’esquadra, policia nacional espanyola i guàrdia civil en les seves respectives competències: · Estiu: s’acostuma a accedir al poble per la pista forestal, sense passar per territori andorrà. · Hivern: quan la neu entorpeix el pas dels vehicles policials per la pista, la policia espanyola sol contactar amb l’andorrana per tal que li proporcioni escorta per creuar els gairebé 12 km de territori andorrà que hi ha entre frontera i frontera. · Recollida i gestió de residus: a càrrec del Principat d’Andorra, en virtut de l’article 5.2 del Conveni Internacional signat amb Espanya el 29 de novembre de 2011 i ratificat a Andorra el 15 de març de 2012. · Retirada de neu de la carretera: Govern d’Andorra. · Emergències mèdiques, bombers i rescats de muntanya: Andorra i Espanya.

El servei de captació i distribució d’aigua és subministrat pel mateix EMD d’Os de Civís; el fluid elèctric, la telefonia i internet, per empreses privades espanyoles.

Per contra, anys enrere el Principat rebé la concessió d’un aprofitament d’aigües de la Font dels Carabiners, en jurisdicció d’Os de Civís, per destinar-la al proveïment de la població de Sant Julià de Lòria.

Jornades frontereres Durant tres dies del mes de maig de 2006, a Os de Civís es van celebrar unes jornades sobre el fet fronterer des d’una doble vessant, l’acadèmica i la política. S’hi exposaren i analitzaren les conseqüències econòmiques, culturals i antropològiques que els límits traçats al mapa han produït i produeixen en la gent i en els territoris propers. En aquell moment, es va aprofitar l’avinentesa per presentar el projecte d’un centre d’interpretació de les terres de frontera (que de moment roman tancat), com un equipament estrella del Parc Natural de l’Alt Pirineu, on està enclavat Os. Hi participaren com a ponents, entre d’altres, les professores d’antropologia de la URV Montserrat Soronellas («Famílies a la frontera. Relacions de parentiu i pràctiques familiars a la frontera cerdana») i Dolors Comas d’Argemir («Intercanvis econòmics: entre la legalitat i la supervivència»).

33

Os de Civís: l’onzè poble

Pensaments finals

—Falta poc per Aós —va dir—, i si els cotxes hi arriben, hi arriben...

El territori i l’emplaçament condicionen certament les relacions humanes que podrien tendir a una optimització al llarg del temps. L’enteniment i la dependència immemorial d’Os de Civís amb Andorra ha restat inevitable en el decurs dels segles, malgrat les barreres administratives i jurídiques.

La seva petita història ens podria parlar d’una constant i pragmàtica adequació simbiòtica per tal d’assegurar-se la supervivència davant una realitat muntanyenca d’aïllament i un cert desemparament de les autoritats espanyoles.

Hi arribem. Hi vam arribar.

Vam seguir amunt, entre la solitud i l’obscuritat i ens va semblar que canviàvem d’Estat només per les indicacions referents a la prohibició de pescar que, en castellà, vam trobar passat el pont de Bicisarri.

I, més enllà, el perfil invisible d’unes cases negres com el sutge i una bombeta de claror tan somorta que només servia per a desorientar ens va indicar que, si més no, havíem arribat en un indret habitat.

Basada en el bon veïnatge, la comunió amb el Principat d’Andorra és gairebé total. De facto, Os de Civís en constituiria una prolongació natural, i es podria considerar, en tots els aspectes, l’onzè poble de la parròquia de Sant Julià de Lòria.

Fragment d’El Pirineu Estanislau Torres i F. Català Roca

BIBLIOGRAFIA • Azertia Consulting. Monografia d’anàlisi de casos. <https://www.diba.cat/es/c/document_library/get_file?uuid=90563543-a2d7-4b05-8e64-e59af06b698b&groupId=175591> [Consulta: 1 d’agost de 2015] • BELLMUNT, Joan (1999). Fets, costums i llegendes. L’Alt Urgell, I. Lleida: Pagès.

• Boletín Oficial del Estado. <http://boe.es/> • Butlletí Oficial del Principat d’Andorra. <https://www.bopa.ad/> • Butlletí Oficial de la Província de Lleida. Diputació de Lleida. <https://bop.diputaciolleida.cat> • DEPARTAMENT D’ESTADÍSTICA. GOVERN D’ANDORRA. <www.estadistica.ad> • DORAL, Alba. «Quan Os de Civís feia part del territori andorrà». Diari d’Andorra (31 d’octubre de 2012).

• GONZÁLEZ CABEZAS, J. R. «Aós de Civís, Cataluña más allá de la frontera». La Vanguardia (3 de juny de 1979).

• INSTITUT D’ESTADÍSTICA DE CATALUNYA <http://www.idescat.cat> • INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA <http://ine.es/> • LLUCH, Guillem. «Amb un peu a cada banda de la frontera» i «Un cas no gaire freqüent al món». Ara Andorra (28 de desembre de 2014).

• LÓPEZ, L (2015). Diccionario de geografía aplicada y profesional. Lleó: Universidad de León.

• POUM Valls de Valira <http://vallsvalira.ddl.net/> • Segre (28 de febrer de 2015).

• TOMÀS, Núria (2009). I la Núria, com ho veu?. <http://nuriatomas.blogspot.com/2009/07/os-de-Civís.html> [Consulta: 1 d’agost de 2015] • TORRADO, Dàmaris. «El contrabando se echa al monte». El País (20 de juliol de 2009).

• TORRES, E.; CATALÀ ROCA, F. (1979). El Pirineu. Barcelona: Destino.

• VIA MICHELIN <http://www.viamichelin.es/>

34

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella Resum

La parròquia d’Andorra la Vella

Aquest escrit pretén resumir i reflectir l’evolució i les característiques principals de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella i remarcar-ne, alhora, les transformacions observades al segle xx i les seves característiques. També s’esmentaran alguns edificis per intentar fomentar la reflexió en relació amb la incidència de l’arquitectura en la societat, tenint en compte el context socioeconòmic, històric i cultural. Identificarem algunes iniciatives, projectes executats, per executar o descartats, i també les reaccions originades i les perspectives de futur.

L’evolució arquitectònica de la parròquia d’Andorra la Vella(*) està lligada al procés d’evolució global del país. Els principals trets distintius de la parròquia rauen en la seva capitalitat; també en el fet de ser el territori més poblat del país i de tenir els eixos comercials més importants. Que la ciutat d’Andorra la Vella sigui la capital de l’Estat andorrà ha promogut la construcció d’edificacions singulars lligades a l’Administració, les finances i la cultura.

Introducció L’arquitectura és el reflex de l’adaptació de les societats als condicionants de l’entorn, la radiografia de la història, la religió o l’economia. El territori convertit en poble, vila o ciutat esdevé l’espai on les persones s’instal·len, conviuen o interrelacionen, on es duen a terme els intercanvis socials, laborals o comercials. Una lectura arquitectònica acompanyada de fonts documentals ens permet seguir l’evolució i els canvis produïts en el territori a causa de l’antropització. Per això és necessari contextualitzar, saber la història i buscar paral·lelismes en l’entorn.

Autor: Joan Lluís Ayala Llicenciat en història i graduat en història de l’art

La parròquia, en el seu conjunt, és heterogènia. A banda de la vila d’Andorra la Vella, també en formen part el poble de Santa Coloma i la població de la Margineda, essent les especificitats i les diferències ben substancials, sobretot amb relació a la capital. El nucli antic d’Andorra la Vella està format pel barris del Pui, el Puial, el Barri Antic i el Cap del Carrer. Andorra la Vella, des de segles, ha estat seu del parlament, i això ha influït en la seva conversió en centre administratiu.

Vista general d’Andorra la Vella. 1887 CR_1349_Brutails - ANA/Arxiu Nacional d’Andorra

En els inicis, la construcció d’habitatges, de fortificacions o de qualsevol tipus d’hàbitat requeria proveir-se de matèries primeres, controlar les vies i els mitjans de comunicació, cercar recursos o tenir en compte els aspectes defensius o religiosos.

Els avenços econòmics, culturals o les noves tècniques provoquen la disminució progressiva de la necessitat d’aquests factors. La millora de les comunicacions terrestres facilita els desplaçaments de les persones, possibilita l’accés a materials i afavoreix l’intercanvi d’idees, amb processos de aculturització.

La societat actual és més complexa i heterogènia, i els criteris d’avui dia tenen més relació amb l’economia, l’estètica, les influències culturals o mediàtiques i els corrents internacionals.

(*) L’originària parròquia d’Andorra estava formada pels antics quarts d’Andorra i Escaldes, fins a l’any 1978, quan Escaldes-Engordany esdevé parròquia.

35

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

i el desenvolupament de la xarxa viària. El creixement s’accentua a la meitat del segle xx, quan el comerç i el turisme esdevindran nou motor econòmic. Fins a l’arribada de treballadors forans a FHASA i de les idees d’arquitectes estrangers, Andorra estava molt aïllada de les influències externes, i només els emigrants podien tenir consciència i mentalitats més obertes.

La Torre dels Russos. Un cas anecdòtic

Casa de la Vall abans de la reforma de mitjan segle xx.

Imatge: www.casadelavall.ad

Un xic d’història En època medieval, l’arquitectura andorrana es dividia principalment en una arquitectura religiosa —amb llarga perdurabilitat del romànic— i en una arquitectura civil adaptada a l’orografia i la climatologia d’alta muntanya.

El modernisme a Andorra té una incidència ínfima, aïllada i parcial. A Santa Coloma, la Torre dels Russos és un exemple anecdòtic en l’arquitectura andorrana. El projecte va ser realitzat per l’arquitecte català Cèsar Martinell i probablement és la primera obra a Andorra d’un arquitecte de prestigi. Hi són visibles traces modernistes i noucentistes.

Tot i que va incorporar tot un seguit d’innovacions en l’Andorra del moment, no va ser una referència. A Andorra la Vella hi tenim el pòrtic realitzat a l’església de Sant Esteve per Puig i Cadafalch.

El romànic ha estat durant segles el referent de l’expressió artística. Els dos màxims exponents del romànic a la parròquia són l’església de Sant Esteve (remodelada als anys 1960) i l’església de Santa Coloma, d’origen preromànic. Els condicionants socioeconòmics del país no van afavorir la transició del romànic a d’altres estils arquitectònics.

L’habitatge, en les seves etapes més antigues, s’havia d’adaptar al medi i a l’activitat econòmica. La casa representava l’estructura econòmica i social, i hi havia una desigualtat entre les cases que tenia a veure amb l’economia i els drets polítics dels seus habitants. La casa relacionada amb el sistema d’herència no respon a un únic model evolutiu i fins al segle xvii és força rústega, amb poca alçada, finestrals llisos i absència de balcons. Al segle xviii es produeix un canvi econòmic que fa que la casa sigui més esvelta i s’hi incorporin obertures i balcons.

El segle xx Fins a mitjan segle xx, l’economia andorrana es basava fonamentalment en l’agricultura i la ramaderia. Les transformacions més pronunciades comencen a la dècada de 1930 amb la construcció de la central hidroelèctrica de FHASA

Imatge: Foto Màgic

36

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

L’arquitectura del granit és el corrent arquitectònic que es va originar a principis de la dècada de 1930 i va perdurar fins a finals dels anys seixanta, originat per la construcció de FHASA. La característica principal n’és l’ús de carreus de granit en el recobriment de la façana, on la pedra vista es converteix en element decoratiu. La disponibilitat d’aquesta roca va afavorir aquesta arquitectura. La pedrera més important es localitza a Santa Coloma.

A Andorra la Vella són nombrosos els edificis relacionats amb l’arquitectura del granit: l’antiga clínica Vilanova, la casa Felipó, les escoles de Ciutat de Valls…

Les transformacions des de la segona meitat del segle xx El creixement econòmic i demogràfic incrementat exponencialment des de mitjan segle xx (dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta) comporta una transformació enorme a causa d’una necessitat de construcció d’habitatges i edificis públics, i posteriorment deriva en una demanda d’infraestructures relacionades amb l’oci, l’esport, l’educació o la cultura. La demanda urgent va privar de fer una planificació urbanística i això va propiciar una arquitectura generalment sense criteri urbanístic ni estètic. A la parròquia hi ha diversos barris que són exemples d’aquesta necessitat d’habitatges: carrer Ciutat de Valls, avinguda del doctor Mitjavila, avinguda d’Enclar (Santa Coloma)…

Si observem els diferents indrets de la parròquia ens n’adonarem de seguida. Hi podem trobar edificis tradicionals al costat d’edificis moderns, magatzems o xalets, i no s’acostuma a veure una arquitectura en harmonia amb el voltant.

Trobem edificis aïllats de característiques més o menys avantguardistes. La Casa Farràs (1952-1956) és un exemple d’aquestes edificacions aïllades en què l’aplicació de conceptes del moviment modern li va donar un caràcter d’avantguarda i renovador. La façana, de perfil asimètric, trenca la monotonia de les formes clàssiques.

En la dècada dels anys vuitanta s’aixequen una sèrie d’edificis d’estètica freda i composició geomètrica, amb volums quadrats, més o menys funcionals, com la casa comuna inaugurada l’any 1982.

37

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

Evolució de l’edifici de l’antic Quart d’Andorra fins a l’edifici actual com a Comú de la parròquia d’Andorra la Vella

Plaça d’Andorra la Vella. Església de Sant Esteve, casa del Quart i presó. Un traginer descarregant dos cavalls. Juny del 1916.

FSA_22. Josep Salvany - ANA/Arxiu Nacional d’Andorra

L’antiga casa del Quart, exemple d’arquitectura tradicional, amb una estructura i una composició molt simples.

Plaça d’Andorra [1965-1970] FP_ALB8_full82 - ANA/Arxiu Nacional d’Andorra

La casa del Quart, construïda amb l’estil de l’arquitectura del granit.

L’actual casa del Comú de la parròquia d’Andorra la Vella es va inaugurar l’any 1982

38

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

Les dècades dels anys vuitanta i noranta representen per a la parròquia la construcció i la consolidació d’instal·lacions esportives. La piscina dels Serradells, inaugurada el 1991 amb els Jocs dels Petits Estats d’Europa, va significar un salt qualitatiu, i diversos equips d’elit hi han fet estades.

Durant els darrers decennis s’han creat alguns edificis públics, com la nova seu del Consell General, sobri edifici amb gabions de granit a la façana, que s’uneix amb la Casa de la Vall. Tradició i modernitat en un mateix espai. En aquesta zona també s’hi han encabit noves dependències comunals.

Actualment observem edificis públics o privats integrats en l’espai urbà amb formes o tendències modernes convivint amb altres estils. Moltes reformes actuals es fan modernitzant l’estructura externa.

39

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

A la fotografia, Ricard Bofill amb el cònsol major, Manel Pons.

Imatge: Arxiu Comunal Andorra la Vella

Projectes no executats

Perspectives de futur

«La Comella. El futur avui» (1988) va ser una projecte a iniciativa del Comú de la parròquia relacionat amb la posada en funcionament d’un camp de neu. El taller de Ricard Bofill va ser l’elegit per redactar-lo amb la finalitat de revitalitzar la parròquia mitjançant un complex d’alt nivell on hi hauria instal·lacions d’oci i hotels de luxe. Un dels objectius era convertir Andorra la Vella en peu de pistes i que el complex es convertís en l’arribada d’un funicular que sortiria del centre d’Andorra la Vella. El projecte exemplifica les iniciatives que adopten algunes administracions en un context de bonança econòmica. Després d’un canvi de mandat comunal, el projecte no va tenir continuïtat.

Entre els projectes futurs més significatius hi ha The Cloud, l’edifici que es vol construir a les instal·lacions d’Andorra Telecom, amb una àmplia zona comercial, una de cultural i un parc tecnològic. El seu cost s’estima entre els 25 i els 30 milions d’euros. Una vegada més, el projecte arrossega la problemàtica i les diferències que acostumen a portar aquest tipus de construccions, amb divergències entre la classe política i els agents socials. Hi ha qui ho veu com una inversió a llarg termini i un plantejament de futur, i també els qui pensen que és un projecte car i no adequat per a un territori com el d’Andorra.

El projecte fallit del museu nacional L’any 2007, el Govern andorrà encarregà al prestigiós arquitecte nord-americà Frank Gehry la redacció del projecte per acollir el museu nacional. Es pretenia que pogués seguir l’estela del Guggenheim de Bilbao. En aquest cas, visions contraposades políticament i l’entrada d’un nou govern l’any 2009, que no hi era favorable, van fer desestimar el projecte. L’arquitecte va trencar relacions amb Andorra i va deixar palès el seu malestar. La societat també estava dividida.

Conclusions La societat viu al territori i hi interrelaciona, però l’adaptació als diversos moments històrics no sempre es perceben de la mateixa manera. Per això, els agents públics i socials de la parròquia d’Andorra la Vella haurien d’implicar-se en el tipus de paisatge urbà i arquitectònic, tenint sempre en compte que les decisions preses en el present repercutiran en el futur.

Ser la capital comporta una entesa entre administracions (govern-comú) en els projectes de caràcter públic que fóra recomanable que anessin lligats a plans estructurals econòmics i/o a polítiques turístiques.

40

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

zona. El poble de Santa Coloma té un patrimoni arquitectònic tradicional molt ben conservat que pot ser un referent i que es pot promocionar com a reclam turístic. El barri antic d’Andorra la Vella pot preservar la seva personalitat, i actualment observem com es revitalitza gràcies a l’impuls de molts comerciants, amb una alta especialització en múltiples locals de restauració i activitats.

Les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany formen una conurbació administrativament separada. La marca comercial Vivand, caracteritzada per una conversió en zona de vianants i en eix comercial, pot influir en el model arquitectònic en aquesta part d’Andorra la Vella.

La conversió d’Andorra la Vella en un centre de negocis, comerç i congressos vol dir que en arquitectura s’haurà d’apostar o bé per models avantguardistes o bé per tendències més conservadores. Al país tenim exemples d’edificis moderns qüestionats al seu moment que ara són referents i icones, com és el cas de Caldea.

En els projectes de magnitud és cabdal l’encaix entre continent i contingut, per això és imprescindible encertar en allò que encabirà, la recerca del diferencial, l’atractiu, el retorn.

Hem vist casos en què quan falla un dels dos components, el projecte en conjunt decau.

La parròquia ha d’afrontar l’encaix de Santa Coloma i la Margineda a causa de la diferència i les especificitats de cada

L’escassedat de sòl urbà és un altre fet diferencial, a causa de la pressió demogràfica i, és per això que s’han de valorar les

41

L’evolució de l’arquitectura a la parròquia d’Andorra la Vella

oportunitats que puguin sorgir arran d’iniciatives privades. Al seu dia es va parlar de projectes amb arquitectes de prestigi, com el que es va plantejar a la Margineda amb l’arquitecte Norman Foster.

La descentralització administrativa és un altre dels aspectes que haurà d’afrontar la parròquia. El canvi d’emplaçament de diversos serveis culturals, com la Biblioteca Nacional, actualment ubicada al barri antic i que es desplaça cap a l’antic Hotel Rosaleda d’Encamp, obligarà Andorra la Vella a decidir com actua, si assumint aquesta descentralització o reivindicant aquests serveis en edificis de la parròquia com a propis de la capitalitat.

La convivència de les persones amb l’entorn ens obliga a contemplar el nostre voltant, ser observadors, comprendre i implicar-nos. Si aconseguim aquesta sensibilitat, podríem incidir

en unes decisions que poden comprometre el nostre futur i el de les generacions futures. Caldria ser crítics, opinants, però s’ha de tenir la informació, canalitzar-la i argumentar-la.

Aquest article no pretén analitzar la vessant tècnica de l’arquitectura, ni posicionar-se sobre la idoneïtat o l’encert de les decisions, sinó fomentar la reflexió de la societat des d’una visió global i crítica. És un tema actual i, entre d’altres, constatem que la crisi econòmica dificulta la viabilitat d’alguns projectes, com el del museu nacional, important pel seu valor identitari i cultural, però difícil d’executar pel seu cost i per les diferències de criteris.

L’arquitectura és més que una materialització, comporta molts més factors i incidències, és transversal, i és per això que les decisions preses, no preses, executades o no executades, només podran ser jutjades definitivament amb el pas del temps.

BIBLIOGRAFIA • Canturri Montanya, Pere (2000). «Els hostes. L’arquitecte Cèsar Martinell i Andorra». Ex-libris Casa Bauró. Fulls de Bibliografia, núm. 3, p. 14-20. Andorra la Vella: Biblioteca Nacional d’Andorra.

• Casabella i Vehils, Ruth (2003). «Notes d’arquitectura contemporània a Andorra». Papers de Recerca Històrica, núm. 1, p. 82-89.

Andorra la Vella: Societat Andorrana de Ciències.

• Collado Gallo, Ángel (2012). Arquitectura actual en Andorra: entre la tradición y la modernidad. Andorra: Embajada de España en Andorra. Consejería de Educación.

• Mas Canalís, David (1989). La casa andorrana tradicional. Andorra: Govern d’Andorra. Conselleria d’Educació i Cultura.

BIBLIOGRAFIA WEB • www.casadelavall.ad • www.cultura.ad. Base de dades. Inventari general del Patrimoni Cultural d’Andorra.

42

TURISME I CONSUM COL·LABORATIU Gràcies a les possibilitats d’Internet, els darrers anys les persones disposen de nous mitjans per intercanviar béns, propietats, coneixements i habilitats.

Fruit d’aquesta nova situació tecnològica i social, han aparegut infinitat de recursos i portals d’Internet que transformen les relacions de producció i de consum. Es tracta del que publicacions com Forbes o The Economist anomenen el consum col·laboratiu. Què caracteritza el consum col·laboratiu? Que les persones són a la vegada consumidores i productores de béns i serveis. Es transforma la relació en què una empresa produeix i un consumidor consumeix, per una relació en què les persones intercanvien directament un bé i un servei, la majoria de vegades amb la intermediació d’un portal d’Internet que facilita aquest intercanvi. De vegades són comunitats que es posen d’acord per intercanviar, però en la majoria de casos hi ha intercanvi econòmic en forma de pagament pel servei, en què la plataforma web rep una comissió.

Un dels sectors econòmics on s’han desenvolupat més iniciatives al voltant del consum col·laboratiu és el turisme. S’han obert noves maneres d’allotjar-se, de moure’s, d’intercanviar divises, de menjar, d’oci i de descobrir les destinacions.

La disrupció col·laborativa En aquest article, mitjançant molts exemples reals, farem un recorregut pel consum col·laboratiu en el món del turisme, per tal de veure de què estem parlant, i si aquests portals són com realment es defineixen o si estem davant una revolució de la manera de consumir i produir com afirmen alguns.

Un dels exemples més clars de com el consum col·laboratiu transforma la manera de viatjar és l’allotjament. L’exemple més flagrant són els portals d’Internet que permeten a particulars posar la seva casa a disposició de desconeguts. L’empresa més gran és Airbnb, que el desembre de 2014 disposava d’una oferta d’un milió d’habitacions en cases particulars arreu del món (més que qualsevol de les cadenes hoteleres més importants) i que ja factura bilions de dòlars cada any. Actualment, la major part del consum col·laboratiu d’allotjament es concentra en dos portals d’Internet, Airbnb i Homeexchange. Després,

hi ha molts altres portals, tant generals com especialitzats en segments de mercat més concrets o més regionalitzats.

Per exemple, Onefinestay o Lecollectionist estan orientats a intercanviar i trobar allotjament d’alt nivell socioeconòmic, Knok és un portal per a famílies amb nens, Campinmygarden és un portal per poder acampar en jardins privats de cases, Travelthc està orientat a consumidors de marihuana, Misterbnb s’adreça al col·lectiu gai masculí, Warmshowers està orientat a ciclistes, Behomm és per a l’intercanvi de cases entre dissenyadors, Magicevents està orientat a allotjar en cases particulars turistes de negocis i de congressos.

Un altre dels àmbits on més ha arrelat el consum col·laboratiu és en la mobilitat de les persones. Un dels exemples més il·lustratius és Blablacar, una empresa francesa que posa en contacte conductors particulars que fan un determinat trajecte amb el seu vehicle i tenen places lliures amb persones que volen fer el mateix trajecte. També hi ha exemples com Socialcar, de lloguer de cotxes i pàrquing entre particulars. L’altre exemple més gran es Uber, una empresa que permet que els particulars facin serveis de trajectes urbans com un taxi. També han aparegut portals per a l’intercanvi d’avions, com el web de Cojetage, o amb vaixells, a Aailsharing. Altres exemples de noves maneres de mobilitat són Compartetren, un web que permet a desconeguts posar-se d’acord per comprar alhora quatre places de tren i així tenir el bitllet més barat que si el compren individualment, o Changeyourflight, que en lloc de cancel·lar un bitllet d’avió, permet vendre’l per Internet a un altre viatger. També es pot no pagar plaça de pàrquing a l’aeroport quan deixem uns quants dies el cotxe per agafar un vol, llogant-ne un a Flightcar.

El mateix fenomen ha arribat a les experiències i les activitats turístiques a la destinació. Han aparegut webs que ofereixen poder menjar a casa de particulars, com Eatwith, Cookening, Cookisto o Looqueo. I webs per participar en esdeveniments, com Cooknmeet. Altres webs com Tripforeal o Vayable posen en contacte persones locals perquè facin tours turístics.

També s’han creat portals per a l’intercanvi de divises, com WeSwap. I es poden llogar i intercanviar elements d’oci com els snowboards, les bicicletes o les taules de surf a Splinlister.

Així mateix, els viatgers poden deixar informació i consells sobre destinacions a Wikitravel.

Autor: Albert Gomà Social innova

43

Turisme i consum col·laboratiu

El motor, la reputació online En aquest context d’intercanvi més directe per Internet, la reputació personal online és el motor que fa que les persones desconegudes cooperin. Si consumeixo una habitació a Airbnb, jo faig un comentari sobre el propietari, però ell també em comenta a mi, i això queda registrat a la web; passa el mateix a Uber. Si tinc molts comentaris positius, puc obtenir més fàcilment intercanvis en el futur. Després, puc utilitzar aquests bons comentaris en altres àmbits. Per tant, la necessitat de rebre bons comentaris i evitar-ne de dolents, que quedaran registrats, promou la cooperació entre persones.

Entrem en una època en què es poden crear noves maneres de cooperar entre desconeguts gràcies a la necessitat de cuidar la reputació en línia i el control social que s’estableix.

Però cal estar atents al perill de pressió social, a la privacitat i al fet que pocs intermediaris acabin controlant la reputació personal de cadascú. Per exemple, Tripadvisor concentra els comentaris de l’hoteleria i la restauració, però només un 2% de clients comenta. Els comentaris de Tripadvisor no són representatius i el fet que els clients puguin comentar molts cops perjudica els negocis turístics de manera injusta i dóna

un poder a la web enfront dels hotels i restaurants. Per tant, caldrà vigilar com ens pot afectar com a ciutadans la petjada que anem deixant a la xarxa en termes de privacitat i llibertats, quan altres persones i webs tenen la llibertat de parlar de nosaltres i del nostre comportament.

De la revolució al desencant El 2013 es parlava amb molta força del consum col·laboratiu, de la revolució del fet de compartir o d’economia col·laborativa com una de les tendències que havien de transformar el sistema econòmic. Arribats al 2015, malgrat que la facturació dels negocis que es diu que pertanyen a l’economia col·laborativa no ha parat de créixer, que les possibilitats de les persones per compartir i per connectar amb altres persones són més immenses que mai, la suposada revolució del consum col·laboratiu mostra signes de no ser ni tan real ni tan alliberadora.

El consum col·laboratiu ha mostrat una forta tendència a la concentració i al monopoli. La concentració es dóna per diversos motius.

44

Turisme i consum col·laboratiu

En primer lloc, per ser rendibles, aquests portals han de tenir un gran nombre d’usuaris i han de poder suportar els grans costos de posicionament web gastant molts diners en estratègies comercials i de màrqueting. Això fa que es tendeixi a concentrar l’oferta en pocs portals, com Airbnb, i que hi hagi un elevat percentatge de fracassos. Realment, molts dels exemples citats potser quan es llegeixi l’article ja estaran tancats o tancaran al cap de poc temps.

En segon lloc, les polítiques d’inversió i compra de grans grups empresarials han alterat el panorama del consum col·laboratiu. Per exemple, Google o el banc Goldman and Sachs són dos dels màxims inversors d’Uber, i Sherpa Capital és un dels inversors d’Airbnb i Uber. Per tant, l’anomenada economia col·laborativa, que es diu que ha de fomentar una col·laboració i una democratització més grans de l’intercanvi econòmic entre les persones, pertany només a l’1% de la població. A més, molts d’aquests portals que comencen com a elements que neixen per connectar comunitats i que estan fets per les mateixes persones, acaben comprats per grans grups empresarials. Aquest és el cas del portal per trobar allotjament de manera gratuïta Couchsurfing.

M’agradaria mostrar un exemple per il·lustrar el segon punt de reflexió respecte del consum col·laboratiu. En una pàgina web per trobar estades de voluntaris en un alberg de joventut de Barcelona s’ofereix estada gratuïta en llit compartit i esmorzar a una persona que estigui disposada a fer tasques durant 25 hores setmanals. Això que s’anuncia com una experiència i com quelcom que et permet connectar amb altres persones i passar uns mesos divertits a Barcelona, en realitat el que fa és utilitzar els portals de consum col·laboratiu per abaratir costos laborals. El mateix podríem dir d’Uber referent a les condicions de treball i a la remuneració de les persones que hi participen. Si bé hi ha un segment important de consumidors que demana noves maneres alternatives de viatjar allunyades dels llocs turístics i que els permetin viure noves experiències, la majoria de turistes que les utilitzen simplement busquen allotjament o transport més barat.

Sota l’etiqueta de la col·laboració s’amaguen empreses i persones que s’aprofiten dels buits legals per fer negoci o fins i tot per especular. Per exemple, a Airbnb molt bona part de l’oferta són hotels regulats, negocis immobiliaris o persones que tenen diversos habitatges que simplement volen guanyar diners.

45

Turisme i consum col·laboratiu

Què hem de fer?

La primera reflexió és que cal regular aquests negocis. Actualment, negocis com hotels, empreses de transport, taxis o restaurants tenen unes normes administratives i unes condicions de seguretat i han de pagar uns impostos. Però la majoria d’empreses del consum col·laboratiu no tenen cap marc regulador. És innegable que són fenòmens imparables, que hi ha una tendència de consum turístic i de canvi social important al darrere del consum col·laboratiu, però no es poden utilitzar aquestes iniciatives per abaratir costos, fer competència deslleial o especular. Caldria desenvolupar una legislació específica per a aquestes activitats. No crec que la prohibició sigui una solució, perquè és un fenomen imparable a escala global que depassa la capacitat de les autoritats locals per limitar-lo. De fet, les prohibicions d’Airbnb en algunes ciutats no han tingut gaire efecte, en canvi les d’Uber sí que han sigut més efectives.

Hi ha una qüestió clau que és el control de qualitat i la seguretat dels usuaris. Hi ha persones que utilitzen Airbnb que han patit accidents als habitatges, i els cotxes d’Uber no passen cap control tècnic. Actualment, la Generalitat de Catalunya ha engegat el procés per regular aquestes activitats.

Amsterdam, per exemple, ha estat una de les primeres ciutats a regular l’activitat: permeten que els residents puguin

llogar les seves residències principals només seixanta dies a l’any i Airbnb paga l’impost turístic.

Altres regulacions necessàries són la protecció de la lliure competència, per evitar els monopolis, i la protecció de la privacitat dels usuaris. No obstant això, no sembla que s’estigui desenvolupant encara cap marc global per regular l’economia col·laborativa.

Una altra reflexió és què han de fer les cadenes hoteleres, les marques de cotxes o els taxis. Una de les opcions que tenen és la pressió pública perquè es prohibeixin o es regulin aquests portals, com han fet els taxis en contra d’Uber o les grans patronals d’hotelers demanant la regulació dels apartaments il·legals. Una altra opció és adaptar els models de negoci a la tendència. Per exemple, grans productors de cotxes estan experimentant amb els cotxes compartits, BMW amb Drivenow i Audi amb Audiunite. Per cada cotxe compartit, aquestes marques perden vendes, però el cotxe compartit és una manera d’arribar i promoure la seva marca entre consumidors que potser més tard es decantaran per tenir cotxe privat. Així mateix, sembla que els hotels també redefineixen els seus models per adaptar-se millor a les tendències del mercat. És el cas dels hotels de disseny o els hotels boutique, com Kimpton Hotels, més orientats a oferir experiències úniques i més personalitzades.

46

Turisme i consum col·laboratiu

Conclusions És innegable que els turistes demanen més que mai noves maneres de viatjar, noves experiències i poder connectar més i millor amb les persones. És innegable que el consum col·laboratiu ja és imparable. Ara cal trobar maneres de regular-lo per protegir la seguretat dels usuaris, la competència, les condicions laborals i la privacitat. Fins ara no hi ha cap exemple remarcable que ho hagi resolt, ni sembla que hi hagi cap regulació que doni resposta als reptes. Pel que fa als negocis tradicionals, la seva estratègia ha de ser de buscar elements que donin valor afegit a les seves activitats i que s’adaptin millor al que demanen avui els turistes.

47

Agenda

Sociología, Departamento de Sociología de la Universidad de Oviedo, y Federación Española de Sociología

“

Power, Violence and Justice: Reflections, Responses and Responsibilities

Lloc Toronto, Canadà Data 15-21 de juliol 2018 Organitza Internacional Sociologigal Association

Congreso del Consejo Europeo de Investigaciones Sociales de América Latina

Lloc Salamanca, Espanya Data 28 de juny al 1 de juliol 2016

Organitza Universidad de Salamanca

8

o

“

Los futuros deseados: la sociología global y las luchas por un mundo mejor

Lloc Vienna, Austria Data 10-14 de juliol 2016 Organitza Internacional Sociologigal

IX

Urban Affairs Association Conference

1 i 2 de juliol 2016

Organitza Asociación Asturiana de

ISA World Congress of Sociology

XII

Lloc Gijón, Asturias. Espanya Data 30 de juny

XIX

ISA World Congress of Sociology

Grandes transformaciones sociales, nuevos desafíos para la sociología

Parenthood: Perspectives on Family Lives

“

Bayfront, Estats Units Data 16-19 de març 2016 Organitza Higher Education Forum

“

Congreso Español de Sociología

I

de Ciencias políticas y Sociología de Granada

Lloc Hilton San Diego,

“

Lloc Granada, Espanya Data 3-4 de març 2016 Organitza Facultad

“

Congreso internacional de Sociología y Antropología del Turismo

AGENDA 2016

Association

Lloc Bristol, Regne Unit Data 7-9 de juliol 2016 Organitza University of Bristol and European Sociological Association

PUBLICACIONS

DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàlisi de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Composició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra.

Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la conciliació de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11.

Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argentins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La formació i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012 // 18. Enquesta de convicència escolar d’Andorra, curs 2012-2013, Pepita Batalla i Mercè Casals // 19. Les relacions transfronteres entre el Principat d’Andorra i França, Núria Segués.

CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca Sociològica Si la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies