HistoriesGuttmann.indd 1
01/10/15 8:34
2
Unes paraules de presentació El Christian Valentí és un adolescent que cursa 3r d’ESO a l’institut Valldemossa de Barcelona. El Christian, com tot el seu grup/classe, havia de presentar cada quinze dies, a la seva tutora, un escrit on cada alumne podia expressar el que lliurement desitjava, des d’un partit de futbol a les seves emocions més íntimes. Aquests escrits constituïen el que anomenàvem el diari de tutoria. El Christian va iniciar el seu diari escrivint sobre la institució Guttmann i la seva experiència. Va ser aleshores quan la tutora li va proposar de fer aquest treball amb la intenció que li fos útil a ell i a la institució que tan estima i valora, pensant que, d’aquesta manera, la seva experiència podria servir i ajudar a altres persones. El Christian va acceptar encantat el repte i aquí en teniu el resultat. La seva tutora
HistoriesGuttmann.indd 2
01/10/15 8:34
3
Jo tenia un problema No me’n recordo gaire del que em va passar, però la meva mare m’ho va explicar. Era el dia 1 d’agost quan caminava amb la meva mare i el meu germà i ella va notar que el meu peu i la meva mà, fallaven. No li va donar més importància i vàrem continuar el nostre camí. Al dia següent, la meva mare va veure que la situació no sols no s’havia arreglat sinó que havia empitjorat i, espantada, em va portar d’urgències a l’hospital de Sant Pau. Vaig estar ingressat unes dues setmanes. Alli vaig complir els 4 anys. Recordo que la meva mare passava la nit al meu costat, amb mi, i després marxava a treballar. Veia molt poc al meu germà i molt poc al meu pare. Em varen fer diferents proves fins arribar al diagnòstic. Em van dir que havia tingut un atac d’hemiplegia i, per recuperar-me de les discapacitats que m’havien quedat, ens van aconsellar la institució Guttmann.
HistoriesGuttmann.indd 3
01/10/15 8:34
4
El meu primer dia Encara recordo el meu primer dia a la Guttmann. Jo estava espantat, no sabia on era ni perquè estava allí. A les 17:00 h entrava per la porta per fer rehabilitació. Jo estava amb la meva mare i quan vaig entrar per la porta vaig notar una forta pressió al pit i vaig plorar. Jo m’amagava sota les taules per poder-me quedar amb la meva mare. La Marta, una antiga fisioterapeuta, em va relaxar, aleshores jo vaig fer dos petons a la meva mare i ella se’n va anar. Primer vaig jugar a un joc que em va donar la fisio perquè volia que estigués tranquil per poder començar la rehabilitació. Recordo que tots els fisioterapeutes de la planta 1 van venir a tranquil·litzar-me, llavors em vaig tornar a posar nerviós i vaig plorar. Quan vaig aturar el plor, vam començar a fer rehabilitació. Vaig començar amb la mà, em costava molt, sobretot la subjecció i la precisió. Em posava vermell cada cop que ho intentava. Una hora després vaig anar a treballar el peu. La noia es deia Mònica, era molt bona i pacient amb mi; em feia aguantar l’equilibri i jo em queia tota l’estona, però cada cop que em queia, rèiem i jo m’ho passava molt bé. Tenia el peu amb molta tensió, però em van fer uns estiraments i em va relaxar molt. A les 19:00 hores em vaig retrobar amb la mare.
HistoriesGuttmann.indd 4
01/10/15 8:34
5
Consciència Van passar uns dos mesos fins que em vaig adaptar a aquella situació. Estava acostumat a veure persones en cadira de rodes, gent que em mirava el peu amb cara de pena, i aquells rucs que em preguntaven què tenia sense saber ni qui era. Clar, tot això em va fer madurar moltíssim. Els problemes quotidians, com no tenir una joguina nova o no poder sortir al parc perquè plou, van començar a passar a un pla molt secundari. Era un nen molt petit. Tan sols tenia 4 anys i havia d’anar tres dies a la setmana a la institució per poder fer rehabilitació. Però, a mi, no m’agradava gens ni mica, no disposava de temps per a fer res més. Quan ja feia un any que estava a la Guttmann va ser arribar per la porta i trobar-me un nou fisioterapeuta, el Joan Enric. Vaig connectar molt bé amb ell. Em tractava molt bé. Em tracta molt bé. Es podria dir que anava a la Guttmann per estar amb el meu amic. Es va convertir en la meva referència. Un dia, la meva mare, per qüestions de treball, va decidir que ja podia anar sol amb ambulància a fer rehabilitació. La cosa és que jo em vaig desanimar, perquè quan estava amb ella em sentia bé i segur, però quan anava sol sentia tanta responsabilitat que m’entraven ganes de plorar. Cada vegada que arribava, mirava el paisatge de Barcelona i això em va marcar molt, era molt significant veure aquell paisatge mentre pensava en la meva mare que estava esforçant-se al màxim per mi i pel meu germà. Em trobava en una de les situacions més delicades de la meva vida i les pujades de moral eren molt necessàries. Vaig reflexionar i crec que vaig madurar perquè vaig començar anar a la Guttmann amb convicció, amb seguretat, i vaig comprendre que la Guttmann era molt bona per a mi.
HistoriesGuttmann.indd 5
01/10/15 8:34
6
Amics Vaig començar a agafar confiança amb tots els integrants del centre, però quan vaig complir els 7 anys es podria dir que em vaig rebel·lar. Em vaig rebel·lar perquè n’estava tip de què cada dia hagués de fer el mateix. La Guttmann té una pista de futbol i jo sempre m’escapava per jugar allà amb alguns amics. Amb els meus amics Jan Pol, Josep Palmarola, Albert i Sergi formàvem el grup més trapella de l’institut Guttmann. Això va fer que la relació amb el meu amic Joan Enric canviés molt. També va canviar amb el “Fini”, un dels grans fisioterapeutes. Llavors, jo em sentia bé i malament. Bé perquè podia jugar a futbol i oblidava una mica aquelles cadires de rodes. Malament perquè sentia que havia perdut uns amics molt importants. Això va durar uns dos anys, fins que me’n vaig anar uns tres mesos de la Guttmann. Quan vaig tornar estava trist perquè pensava que no es recordarien de mi. Vaig tornar amb el meu amic Joan Enric, però la nostra relació havia canviat molt. Recordo que, un cop, vaig caure de la cadira i de tanta ràbia que em va fer la caiguda, vaig donar un fort cop al terra i com la nostra relació no era tan bona, el Joan Enric em va castigar i, llavors, jo, vaig arrencar a plorar.
HistoriesGuttmann.indd 6
01/10/15 8:34
7
Els fisioterapeutes Poc a poc vaig anar consolidant relacions amistoses amb quasi tots els fisioterapeutes de la Guttmann. Parlàvem molt, sobretot amb el Joan Enric i és quan em vaig adonar de què ell era un veritable amic meu. Em vaig enamorar de la Guttmann i del paisatge on es veu tota Barcelona i, també, el Tibidabo. Em sentia molt estimat per la gent, tant que jo i uns fisioterapeutes vam crear l’anomenada “Champions” en honor a aquelles escapades que feia amb els meus amics per jugar a futbol. A la “Champions” el que es feia era jugar a futbol un petit temps, per tal de fer que tothom es divertís. El Joan Enric era i és molt bon jugador i vaig aprendre molt d’ell, tant futbolísticament com de personalitat. Va ser aleshores quan vaig començar a pensar que volia ser fi sioterapeuta i, a vegades, ajudava a fer coses i, això, amb tan sols 11 anys. L’institut Guttmann era casa meva, amb uns amics que eren com família meva...em vaig acostumar a veure aquell paisatge i era una cosa que s’ha convertit en essencial per a la meva vida.
HistoriesGuttmann.indd 7
01/10/15 8:34
8
El Martí Vàrem formar un grup d’amics de la meva edat: la Charito, el David, el Jordi, el Leni, el Pere i el Zait. Jo m’ho passava molt bé amb ells. Jugàvem la “Champions”, jugàvem a bàsquet, hoquei... anàvem d’un lloc a l’altre. Un dia, jugant a bàsquet, va arribar un noi nou: el Martí. El vaig veure molt trist, perquè feia poc que tenia la discapacitat. M’hi vaig acostar i em vaig presentar; ell, amb la mirada fixada en el terra, també es va presentar. Li vaig oferir jugar a bàsquet i ell va acceptar. El que jo feia era que, en comptes d’encistellar, li passava a ell la pilota perquè encistellés. Així cada dia, fins que se li va dibuixar un somriure permanent. En Martí es va convertit en el meu millor amic, i ell va millorar molt. Anava amb cadira de rodes i, en un mes, ja podia caminar. Per aquella època jo sempre escoltava una cançó que em recordava l’amistat nostra i la capacitat de superació. Però quan el David, el Jordi, el Leni, el Pere i el Martí van deixar la Guttmann, jo no la podia escoltar, perquè plorava. La cançó es titula Fil de llum d’Andreu Rifé. A dia d’avui, encara no la puc escoltar, però tinc la sensació que, en algun moment, m’hi he de posar i superar-ho.
HistoriesGuttmann.indd 8
01/10/15 8:34
2 de març de 2015
9
El dilluns, dia 2 de març de 2015, vaig anar a la Guttmann perquè em punxessin la toxina botulínica. La meva doctora, Sara Laxe, en acabar de punxar-me, em va donar una notícia bastant desagradable. La notícia era que, en acabar el mes de març, el meu tractament a la Guttmann fent recuperació, s’hauria acabat. Pel meu cap van passar tot de records i moments viscuts. La sensació i l’emoció era tan intensa que només vaig ser capaç de respondre: Vale. Molt decebut, vaig decidir que havia de fer alguna cosa, però de cap de les maneres vaig aconseguir res. Arribat el divendres, vaig explicar la situació al “Fini” i em va dir: No, no, no. Tu et quedes amb mi. Diga-li a la doctora que tu et quedes amb el “Fini”. Després li vaig dir al Sergi i al Carles. Es van quedar sorpresos per un moment. I, finalment, li ho vaig comunicar al Joan Enric i a l’Ignasi. Em va fer molt de mal haver-li de dir al Joan Enric, ja que era i és una de les millors persones que he conegut i de les que més m’han ajudat. Ell va posar cara de sorprès i va dir: —El dia que marxis tu, tancarem Infantil de la Guttmann. En sortir pensava que només em quedaven tres dies i que havia de gaudir-los al màxim, perquè, com a casa, a cap lloc!!
HistoriesGuttmann.indd 9
01/10/15 8:34
10
Comiat El meu últim dia a la Guttmann ja ha acabat. Em sento molt il·lusionat i emocionat, perquè ha acabat de la millor manera possible. El dia va ser boníssim. L’ambulància em va recollir i va fer el típic camí; aquell camí que m’omple d’alegria. Una vegada arribats a la Guttmann, eren les 16:30 i entràvem a les 17:00, vaig posar-me, com sempre, al costat de la paret i vaig mirar el paisatge de Barcelona, conscient de què era l’últim cop que ho feia. L’aire era tranquil. El sol feia el mateix que jo, mirar el meravellós paisatge. A les 17:00 hores vaig entrar, molt conscient de què aquell dia seria el millor. Vaig fer recuperació amb el “Fini”. Vàrem parlar tota l’estona dels nostres inicis i de tot en general. Ell marxava a les 18:00 h., i aquella petita hora va ser massa curta. En acabar ens vam fer una forta abraçada i li vaig dir: —Ens tornarem a veure, però amb una mica de barba i més alçada. I ell va marxar. Vaig anar a veure al Joan Enric i quan van ser les 18:30 h., va ser el torn de la “Champions”. Vaig gaudir molt jugant amb el Sergio, l’Ignasi, el gran Joan Enric i, sobretot, vaig gaudir d’estar jugant a casa meva i amb la meva gent. GRÀCIES A TOTS, des de petit m’heu fet feliç!!!
HistoriesGuttmann.indd 10
01/10/15 8:34
11
Vull agraïr a tots els membres de la família de la Guttmann, que en els bons i els mals moments han estat al meu costat. En especial al Joan Enric: una persona que m’ha marcat molt. També al Fini, que sempre ha estat al meu costat per fer-me millorar com a persona. Al Sergi, que amb ell he passat moments inoblidables, el nostre feeling era inigualable. A totes aquelles persones que m’han fet creure que un petit hospital, és casa meva. I una forta abraçada per al Joan Enric, ja que fa poc s’ha convertit en pare. Estic segur que seràs el millor. Christian Valentí Lorente Maig, 2015
HistoriesGuttmann.indd 11
01/10/15 8:34
La Unitat de Neurorehabilitació Infantil de l’Institut Guttmann atén pacients d’entre 0 i 16 anys amb seqüeles funcionals, tant físiques com cognitives i conductuals d’origen neurològic, ja siguin per causa congènita o sobrevinguda. El 1998, es va posar en marxa el programa ambulatori de rehabilitació infantil amb una singularitat que el feia únic al nostre país, fer-se diàriament en horari extraescolar, el que permetia als nens, nenes i joves amb una discapacitat rebre l’atenció rehabilitadora especialitzada que precisaven sense haver de veure’s forçats a perdre hores d’escolaritat amb el desavantatge que això comportava per al seu futur d’integració social i laboral. Amb el conveni de cooperació amb el Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, i els ja més de dos mil pacients infantils atesos, l’Institut Guttmann es configura com un dels principals Instituts de Neurorehabilitació Pediàtrica d’Europa. Un centre punter en l’atenció medicoquirúrgica i la rehabilitació integral de nens i joves portadors de greus i complexes seqüeles neurològiques i trastorns de l’aprenentatge (Paràlisi Cerebral Infantil, Lesió Medul·lar, Espina Bífida, Distròfia Muscular, Traumatisme Cranioencefàlic, Dany Cerebral Adquirit secundari a problemes vasculars, tumorals, anòxics...). Un centre que destaca per les seves instal·lacions i el desenvolupament de les més modernes tècniques i tecnologies al servei de la neurorehabilitació, però per damunt de qualsevol altra circumstància per la proximitat, el tracte i la qualitat humana dels seus professionals. Amb la col·laboració de
HistoriesGuttmann.indd 12
01/10/15 8:34