LA MÀGICA HISTÒRIA DEL MÓN IMAGINARI Tot i que estava tot nevat, vam decidir sortir al bosc. Vam quedar tots a casa d’en Roc a les 8:30 de la tarda. Volíem fer un campament per passar la nit. A les 8 i 25 minuts ja érem els cinc: Carla, Mario, Roc, Rosa i jo. Mentre ens dirigíem al bosc cada vegada feia més fred. La Carla portava tres capes de roba i encara tremolava. No havíem arribat que començava a haver-hi boira baixa. Pujant vam començar a escoltar uns sorolls estranys. De sobte un allau de neu va caure a sobre nostre. Amb el pes de la neu a sobre, es va trencar una fina capa de gel sota els nostres peus i vam caure a una gran cova subterrània. No vèiem res. Estava tot molt fosc. Seguidament vam començar a escoltar un soroll molt surrealista que mai havíem sentit. Era com de... En Roc va intentar treure la llanterna que tenia a la seva motxilla. Quan ho va aconseguir es va adonar que les piles s’havien congelat i no funcionava. Com no vèiem res estàvem immòbils. No gosàvem a moure’ns. La Rosa, amb veu tremolosa, va suggerir que ens quedéssim allà fins que es fes de dia, però no era bona idea perquè si ens quedàvem quiets tantes hores ens congelaríem. El Mario es va adonar que una petita llum blava s’apropava juntament amb el soroll. La Carla ens va dir que aquest foc ja l’havia vist en un llibre. Era un foc “fatuo”, flames de foc que t’ajuden a orientar-te o t’indiquen un camí especial. El foc ens va anar guiant i il·luminant un camí. No sabíem a on ens volia portar, però tots el seguíem. Mentre anàvem caminant veiem molts passadissos. No sabem quan temps va passar que vam trobar un passadís que tenia molts cartells que deia: “perill”, “no entrar”, “zona restringida”, “allunyeu-vos”, “atenció, no entreu”... El foc “fatuo” ens guiava per aquest passadís. La Rosa tenia por i no volia seguir, jo també tenia molta por. La única manera que teníem de veure alguna cosa o sortir d’allà era seguir-lo, per tant vam decidir continuar el camí. A pocs metres, vam veure una porta oberta. El foc va entrar i nosaltres ho vam fer també. Només entrar, en Mario va trepitjar alguna cosa i el foc es va apagar i la porta es va tancar de sobte fent
un gran soroll. Teníem molta por. Seguidament es van il·luminar per tot l’habitacle tot un munt de focs “fatuos” girant en rotllana i vam veure una màquina molt estranya enmig de la sala. Ens vam apropar a ella amb la intenció d’esbrinar què era aquell aparell tan estrany. Quan estaven a prop vam veure que hi havia un botó vermell parpadejant. Automàticament la màquina va començar a tremolar i fer sorolls estridents. Tots teníem por. Mentre miràvem el botó vam veure que en Mario va tenir una premonició. Ens va dir que passaria alguna cosa, i de cop i volta la màquina va començar a parlar. Ens va dir que entréssim a dins i aniríem a un món imaginari. Nosaltres no volíem entrar, perquè ens feia por que ens passes alguna cosa. La Rosa i jo sí que volíem entrar perquè potser així sortiríem d’aquella cova d’una vegada. Decididament la Rosa i jo vam entrar dins la màquina i vam animar als altres companys a que fessin el mateix. El Roc i el Mario van entrar, però la Carla no va voler. Finalment el Mario va agafar de la mà a la Carla i van entrar. Després, quan tots estàvem a dins ens vam adonar que aquella era una màquina del temps i vam decidir quedar-nos per explorar aquella màquina. De cop i volta la màquina va fer un ‘’pufff’’ i ens va enviar a un món molt curiós. Era un món tot blanc que es representava allò que s’imaginaven. En aquell moment, que en Roc tenia molta gana, pensava en menjar i de cop i volta en aquest món blanc van aparèixer tot un munt d’entrepans de tot tipus. Al veure això, van pensar que si s’imaginaven com sortir d’allà, potser podria aparèixer la sortida. Seguidament tots junts van començar a imaginar com sortir d’allà. Als pocs segons va aparèixer una porta. En Mario decideix obrir-la amb l’esperança de sortir d’aquell món i tornar al bosc. Va obrir la porta, van entrar tots cinc i es van trobar un gran laberint. Potser, van pensar, el final del laberint els portaria al bosc. Van començar a caminar i va aparèixer el foc “fatuo”. Aquest va començar a moure’s i la Carla, el Mario, el Roc, la Rosa i jo van començar a seguir-lo. Estàvem segurs que aquell foc ens portaria al punt de partida. A mesura que anàvem avançant, el camí de darrere nostra anava desapareixent transformant-se en una caiguda infinita.
Portàvem caminat molta estona i de cop i volta el foc es va aturar davant d’una porta. El foc va desaparèixer. En Mario va obrir la porta amb l’esperança de trobar-se el bosc. Però no va ser així. Al obrir la porta van veure un unicorn. Va començar a parlar, teníem molta por. Ens va dir que pugéssim al seu llom. Ho vam fer. Va començar a moure la cua i es va enlairar. Des del cel vam veure com desapareixia el laberint. Tot va quedar molt fosc. Seguidament vam veure una llum molt blanca i lluent que s’apropava a nosaltres. Ens va traspassar i de cop i volta ens vam trobar tots cinc al terra del bosc. Al costat nostre hi havia un gosset blanc com la neu. La punta de la cua se li il·luminava igual que la llum que ens va traspassar. Seria l’unicorn? No ho sabem, però el que si vam decidir es adoptar-lo. El vam agafar i vam decidir tornar cap a casa. Estàvem molt cansats. No teníem la noció del temps que havia passat. I amb aquesta aventura i aquest gos, el conte ja s’ha fos... O no! ALUMNE DE SISÈ DEL CEIP ABAT MARCET
PER UN PLAT DE MACARRONS Des del dia que ens vam mudar a Barcelona mai més vaig poder menjar aquells macarrons tan bons que la meva àvia Manola sabia fer molt bé. Era una recepta familiar que només es podia saber quan qui la tenia estava mort. Però un dia, de tant insistir per anar a casa de l'àvia, per fi els meus pares van acceptar. Vam anar a la seva casa i ens vam trobar que feia olor a cremat vam entrar corrent i vam veure a l'àvia al terra. De seguida vam trucar al metge i ens va dir que havia aguantat massa, ens va dir que tenia càncer. Això em va fer el nen més trist del món només de pensar que ja no la veuria em vaig ficar a plorar, fins que em vaig adonar que l'àvia tenia el forn obert i havia un plat de macarrons acabats de fer. Quina pena pensar que seria els últims que en menjaria en tota la meva vida: me'ls vaig menjar amb unes ganes inexplicables! Al cap d'un temps la meva mare sabia que volia macarrons de l' àvia. Fins i tot vam anar expressament a Itàlia perquè mengés els macarrons més famosos del món. Però no, jo volia els de la meva àvia, m'era igual que no fossin famosos, perquè per a mi sí que ho eren. En un somni em vaig recordar que l'àvia tenia la recepta i que el dia que es morís seria per a nosaltres, de seguida em vaig llevar com un raig i li vaig anar a dir a la meva mare. Eren les sis de la matinada, era a l' habitació i semblava que estigués desperta però no ho estava, millor, s'ho diria quan es llevés.
MIRIAM MARTÍNEZ
Li ho vaig dir i de seguida vam sortir cap a casa de l'àvia a buscar la recepta. La meva mare feia tot el possible per fer-me content perquè la deixés tanquil·la. Vaig veure una foto de la meva àvia amb mi, quan la vaig agafar va caure un paper que deia: “Joan, el meu nét que tant estimo, sé que t'agraden els meus macarrons i per això t'he deixat la recepta.” De seguida vaig cridar a la mare: -Mare he trobat la carta i estava amb la recepta. Quan la vam llegir ens vam quedar de pedra els ingredients secrets eren una mica d'amor i una mica d'alegria. JOHAN BARREZUETA. 1E
EL GAT NEGRE
SONIA SOLER
Hola! em dic Carolina. Tinc dotze anys, i normalment estic enfadada amb la societat. Tinc els ulls marrons, un petit nas envoltat de pigues i uns carnosos llavis. Ah sí, m'oblidava... i uns desastrosos cabells pèl-rojos. Encara no entenc el per què, però és que sóc l'única de la família que ha heretat els cabells de l'àvia. Sóc la petita de la família. Tinc dues germa- nes: la Marta, que té quinze anys i la Maria que en té setze. Fa molt temps que els pares es van separar, per això, vivim amb la mare en una bonica casa a dalt de la muntanya. M'agrada donar voltes caminant pel bosc i sobretot escoltar música. Vaig sempre amb el meu MP5 escoltant tot tipus de cançons. La veritat és que estic acostumada a fer sempre la mateixa rutina: despertar-me, esmorzar, dutxar-me, vestir-me, anar a l'institut, tornar a casa, dinar, fer deures, berenar, veure la tele o escoltar música, sopar i anar-me'n a dormir. Però un dia, les coses van començar a canviar... Tot va començar un calorós dia de maig. Ja havia acabat de fer els deures i vaig decidir anar a donar una volta pel bosc. Vaig encendre l'MP5 i vaig començar a escoltar música, sense fixar-me per on caminava. Sense adonar-me'n, ja estava al camí per on anava sempre. Anava tan concentrada cantant, que no em vaig adonar que algú em seguia. Quan vaig arribar a dalt de la muntanya em vaig asseure i vaig contemplar el paisatge. M'encantava aquell lloc. Es contemplava tota la muntanya, la ciutat, i mes enllà, el mar. Tot era tan tranquil, que vaig decidir treure'm la música. Tanta era la tranquil·litat, que vaig començar a tenir son, i sense adonar-me'n em vaig adormir. Estava dormint tan plàcidament, quan de cop i volta, vaig sentir la galta humida. A poc a poc vaig començar a despertar-me i el primer que vaig veure van ser uns grans ulls grocs. Espantada, vaig mirar enrere, però després vaig adonar-me que era un gat nadó. Era completament negre, i ... tenia una cua petita. Immediatament me'n vaig enamorar, era moníssim!!! Vaig
allargar la mà a poc a poc. Ell, al principi, s'apartava, però al final, a poc a poc es va anar apropant. Vaig allargar la mà i vaig tocar el seu pelatge, i la veritat és que era molt suau. Era tan suau i tan bonic que vaig decidir quedar-me'l. Vaig decidir posar-li un nom però després vaig pensar que no sabia si era un mascle o una femella. Vaig mirar-lo i era un mascle. Vaig decidir posar-li «Nocturn». L'únic problema era que la mare mai havia volgut gats, així que no sabia què fer. Després d'una estona vaig decidir endur-me'l a casa (ja pensaria després el que li diria a la mare). Però, com si tot estigués en contra meva, el mòbil va començar a sonar i... sorpresa! Era la mare! Em deia que anés cap a casa, que era l'hora de sopar, així que vaig agafar el Nocturn i vaig anar corrents a casa. Quan vaig arribar, les meves germanes estaven parant taula i la mare acabant de fer el sopar. Quan es va girar i em va veure, va somriure, però quan va veure el gat... el somriure va desaparèixer. Abans que comencés a cridar o s'hi oposés, em vaig anticipar i li vaig explicar tot. Després d'explicar-li la situació i pregar-li moltíssim va acabar accedint. Les meves germanes, quan van veure en Nocturn, se'n van enamorar al moment. Després d'això, ens vam fer inseparables. No anàvem a cap lloc l'una sense l'altre, bé, menys a les classes, és clar. Aquest es podria dir que va ser el millor dia de la meva vida. Junts vam passar moltes aventures, jocs, preocupacions... Bé! aquí estic set anys després, al funeral del que he considerat el meu millor amic. En Nocturn m'havia ensenyat què era l'autèntica amistat. IRIS BENCOSME OLMEDO. 1A
EL SECRET DE L’ORDINADOR
Els meus pares, pel meu aniversari, em van regalar un ordinador. Era d'un tacte suau, de color negre. Els pares em van dir que hi havien creat carpetes amb imatges, documents, etc. No em podia aguantar més les ganes d'obrir-lo per veure tot el que portava. Només obrir-ho per engegar-lo, ja em va encantar la pantalla. Vaig engegar-lo i de seguida em vaig connectar a Internet. Només palpar el teclat, ja em vaig enamorar. Era tant suau que semblava que portés una catifa a cada tecla. Vaig obrir una carpeta que posava el meu nom, dins n'hi havien com unes sis o set més. Vaig veure una carpeta en especial que em va intrigar molt... Em vaig endur una bona sorpresa quan vaig veure'm en unes fotos, de petita, menjant-me una barra de pa quasi més gran que jo. També em vaig sorprendre molt quan vaig veure unes altres fotografies de quan tenia mesos que estava adormida en braços de la mare. En un moment, vaig veure quasi tota la meva vida i, de sobte, em veia allà, asseguda a la cadira del meu escriptori, estrenant el meu nou ordinador. També em van dir que hi havia una càmera instal·lada a la gàbia del hàmster per poder-lo veure des de la meva habitació, en qualsevol moment. Em vaig emocionar molt quan vaig veure que també tenia una Web Cam!
ALEJANDRO RUIZ
Aquell ordinador era el millor regal que em podrien haver regalat per al meu aniversari!
JULIA BOTÉ. 1E
EL GAT NEGRE
JUDIT BALLESTEROS
La primera vegada que l'Oriol va veure el petit gat negre estava mort de gana i espantat. El noi va anar casa seva i li va donar un bol de llet. El gat se'l va beure i va tornar a marxar. A poc a poc era habitual veure'l cada matí quan anava a l'institut i l'Oriol sempre tenia alguna cosa de menjar per donar-li. El gat havia crescut i s'havia convertit en una petita pantera negra, amb les potes molt llargues i uns grans ulls verds que miraven amb curiositat els moviments de l'Oriol i de qualsevol objecte. Va arribar un moment que el gat l'esperava al costat de la porta de casa seva i s'apropava a les seves cames buscant les seves carícies. El noi l'acariciava i el gat li agraïa llepant-li les mans. Van passar un parell d'anys i l'Oriol anava creixent i, a poc a poc s'anava convertint en un home. El gat va rebre nom per part del noi que el cridava. Es deia Black, i apareixia pel carrer quan l'amo el cridava. Un matí el gat no l'esperava com cada matí. L'Oriol va pensar que estaria dormint en algun cotxe perquè aquell dia feia molt fred. Va marxar cap a l'institut i va pensar que ja el veuria quan tornés, però en sortir de classe tampoc el va veure pel barri. A la nit, abans de dormir, pensava on podia estar el seu amic negre. Va passar una setmana i el gat no donava senyals de vida. El noi estava preocupat i va decidir que faria uns quants cartells i els posaria pels carrers i a les botigues del barri. Una veïna, que també acostumava a donar-li menjar, li va dir que si el veia l'avisaria. Els pares de l'Oriol, en veure'l tan amoïnat, van decidir portar-lo a la gossera-gatera municipal per si sabien alguna cosa del gat, però no va haver-hi sort. L'hivern va passar sense notícies del Black, i el noi cada dia tenia menys esperances de tornar-lo a veure. Però, un matí de primavera, se'l va trobar a la porta de casa seva fet una rosca al terra. No va aixecar el cap quan va veure'l, però l'Oriol es va sentir el noi més feliç del món per haver trobat el seu petit amic. Va agafar-lo amb compte i es va adonar que tenia la pota dreta malament, estava més prim i
ple de marques que feien pensar que s'havia barallat amb altres gats. L'Oriol no s'ho va pensar i el va portar a corre-cuita al veterinari. El Pere, el veterinari del barri, el va agafar amb compte i el va examinar, després d'unes proves va dir-li que tenia la pota trencada i li va embenar. El Black el mirava amb una mirada d' agraïment i el noi va decidir trucar als seus pares perquè fes repòs a casa seva i ells li van dir que no els importava de quedarse'l, però quan estigués millor, tornaria al carrer. L'Oriol va resultar un infermer immillorable, va comprar-li un bonic llit vermell al gat i es preocupava cada dia de donar-li de menjar i la medicació que s'havia de prendre. Quan acabava les classes sortia corrents cap a casa per veure el Black. L'animal, per fi, podia caminar perfectament. L'Oriol patia per si els seus pares li deien que el gat ja havia de marxar. Però els seus pares van decidir que havia sigut molt responsable amb el Black, i es mereixia de quedar-se'l. L'Oriol va abraçar el Black i va pensar que no se separaria mai més d'ell. IVÁN HERRERA PÉREZ. 1A
EL GAT NEGRE
MARC BALDOVí
Vaig sortir d'amagat de l'orfenat on estudiava aquests últims anys. Com que era orfe, no em podia permetre el luxe d'anar a un orfenat on em donessin un plat de menjar digne i no, les restes dels àpats que menja- ven els amos. L'orfenat on em trobava era un lloc immens, sarnós, sense servei de neteja ni un servei mèdic, vivíem pitjor que durant la postguerra dels anys enrere. Jo ja no aguantava els mestres que ens lligaven amb manilles i ens pica- ven amb la porra, així que vaig decidir escapar-me, a la recerca d'una vida millor. Aquella mateixa nit ja estava fora, tot era fosc, les faroles no funcionaven, s'havien apagat les cuques de llum, pensava que amb tanta foscor m'apareixeria un monstre o una cosa així, i no m'equivocava. De sobte, un monstre pelut amb uns ulls grocs, que brillaven com dos petits sols flotant per l'aire, va aparèixer davant meu. Vaig encendre un llumí i per fi vaig poder veure l'animal amb qui m'enfrontava. Era un gat negre! Tot despentinat, ple de puces i una mirada que inspirava confiança. Per això, vaig decidir acollir-lo dins la meva nova casa, una cova als afores de la ciutat. La cova no era massa acollidora, però per sort ara tenia un felí que caçava totes les rates. De mica en mica em vaig anar tornant boig. Ja no anava a la ciutat a recaptar diners per menjar, sinó que ara ja anava tot sol al bosc a caçar ratolins i altres animals, fins que un dia al meu gat li va agafar la mania d'acostar-se a mi i acariciar-me, però jo no el deixava, perquè estava foll com una mala cosa. Maltractava el pobre animal, no el deixava viure, li vaig robar la xicota, fins que un dia me'l vaig voler menjar, vaig perseguir la bèstia per tot arreu però al final se'm va escapar. Ara em sentia més sol que mai, ja no em quedava menjar al rebost perquè les rates me'l robaven, fins que vaig decidir tornar a l'internat. Allà, em van tornar a acollir. Em van preparar un bany, evidentment l'aigua era verda i freda, però com que feia tant de temps que no em dutxava, vaig pensar que estava al cel. Després de fer-me aquell bany em van oferir una mica de menjar, era aquell puré groc lilós que ja l'havia tastat feia anys. Aquell dia
em va semblar el millor puré que havia provat mai. De mica en mica es va fer fosc i em van dir que anés a dormir, que l'endemà rebria el càstig que em mereixia per haver estat tant de temps fora de l'escola sense dir res. El llit era dur com una pedra i lliscós com un llimac, però era molt acollidor i vaig dormir com una soca. L'endemà, després de donar-li tantes voltes, em van dir el càstig que havia de complir. El càstig era caçar totes les rates de l'edifici, si no ho feia en una hora, em lligarien de cap per avall i em fuetejarien fins que es cansessin. Estava molt desesperat; per capturar els rosegadors, vaig haver de ficar-me pels túnels foscos de sota la ciutat, només se sentien el soroll de les rates que corrien i un rierol verd i pestilent pel meu voltant. El temps anava passant i encara no havia caçat cap rata. De cop, entre la foscor, vaig veure uns ulls brillants molt familiars: era el gat negre. Vaig anar corrents cap a ell per disculpar-me de tots els mals moments que li havia fet passar. Ell em va fer una suau carícia i em va conduir fins a una sala de les clavegueres. Vaig encendre un llumí i em vaig trobar amb una gran sorpresa. Mentre jo estava buscant les rates, ell ja s'havia encarregat de capturar-les totes, fins i tot les de la ciutat sencera. Com que ja no quedaven rates vaig sortir a la superfície per tornar a l'internat, volia anarhi per ensenyar les fotos que havia fet de les rates capturades. Els amos de l'orfenat estaven molt contents perquè s'havien deslliurat de totes les rates i tots els habitants de la ciutat estaven molt agraïts. Per això, em van dir que a partir d'ara, podria quedar-me el gat i que, a més a més, havien contractat un cuiner especialment per a mi perquè em fes els plats més exquisits de la ciutat. XAVI MONTULL. 1C
QUÈ VOLS DE MI AMOR?
LLUÍS VERDAGUER
Era una freda nit d'hivern quan la meva àvia ens va cridar a tots els cosins a la vora del foc per explicar-nos alguna història de les seves. Era habitual que l'àvia ens cridés quan veia que estàvem tots asseguts al sofà amb la mirada fixa al telèfon mòbil parlant amb els amics i queixant-nos perquè no tenia wiffi a casa seva). Tots vam posar cara de pomes agres però vam fer-li cas. -Nois sou uns avorrits, tot el sant dia amb el telèfon... trapelles... Si estigués aquí l'avi us faria una bona esbroncada -va rondinar l'àvia-. A tots ens agradaven molt les històries de l'àvia i més si parlaven de l'avi, encara que va morir fa ja uns anys, però encara el trobàvem molt a faltar. Llavors quan ja estàvem tots a la catifa estirats va començar a parlar: -Bé nois, avui us explicaré la història de com ens vam conèixer l'avi i jo.. Tot va començar una tarda d'estiu. Tenia tretze anys i el vostre avi en tenia catorze. De sobte, van picar a la porta de la meva antiga casa on vivia amb la meva mare i els meus germans. Vaig anar a obrir i vaig veure que era el noi que anava per les cases repartint oli, vaig obrir la porta i em va dir: -Bon dia, que voldria una ampolla d'oli? -va dir. -Si us plau doni-me'n dues, -li vaig contestar. Jo li vaig donar els diners i se'n va anar. Però a partir d'aquell dia, cada dia es plantava a la porta de casa meva intentant vendre'm una ampolla d'oli. A mi em semblava molt bon noi, era simpàtic i agradable. I un dia em va dir que si volia acompanyar-lo a les cases que li quedaven per fer de ruta i després aniríem al parc a jugar. Aleshores, vaig preguntar-li a la meva mare si podia marxar però ella no em va deixar, però jo tenia moltes ganes de conèixer aquell noi i vaig escapar-me de casa. Vam passejar junts i per mi va ser molt agradable. No volia tornar a casa meva perquè sabia que els meus pares em renyarien però ho havia de fer. L'endemà va ser igual i ens vam fer molt amics i així van passar els anys, ell i jo junts passejant totes les tardes. Però llavors quan va complir els divuit anys el van enviar a la mili, cosa que a mi m'aterria i m'entristia molt. Les dues setmanes
abans que se n'anés van ser les millors de la meva vida: va portar-me a la fira i em va regalar un ós de peluix que encara guardo, anàvem ell i jo sols al parc a jugar a futbol a les deu de la nit, es passava pel portal de casa meva i em cridava per la finestra dient-me: -Julieta meva, baixa amb el teu Romeu. Cosa que a mi em feia molta gràcia, i així fins que ens vam enamorar. Un dia abans de marxar a la mili, va anar a casa meva amb un ram de flors i una nota on deia: Què vols de mi, amor? Pensa-ho bé i quan torni m'ho dius... t'estima, en Joan. Llavors vaig estar un any sense ell, i quan va tornar ens vam fer un petó ben fort i li vaig xiuxiuejar a l'orella que el que volia era estar amb ell la resta de la meva vida. -Bé, nois espero que us hagi agradat -va dir l'àvia amb una llàgrima a l'ull. Llavors tots vam anar corrents a donar-li una forta abraçada a l'àvia i tots estem ben orgullosos de l'avi que teníem. PAULA PÉREZ GARCÍA. 1B
ABELLES ASSASSINES Una vegada, a la ciutat de Terrassa van aparèixer uns insectes estranys... Eren grocs I negres. Endevineu què eren? Abelles i vespes assassines. Sí, heu sentit bé, assassines. Diuen que si et trobes una sola abella o vespa assassina et mors quan t'ha vist... No sé perquè però han portat una plaga d'abelles i vespes assassines a Terrassa, crec que ens volen matar a tots... El problema no és que portin abelles soles o vespes soles, és que han portat a les dues espècies, aquest és el problema. Tot el món ho sap, això d'aquests insectes. El que els hi passa és que tenen una rivalitat terrible. Sempre que poden, fan com una mena de competició i guanyen les que maten a més gent. Aquell dia que van portar aquests insectes a Terrassa vaig fugir amb la meva família a Itàlia, però la meva millor amiga, que no té tants diners, es va quedar allà, amb les abelles i les vespes... Una setmana més tard em va enviar una carta a Itàlia, no em va enviar un missatge perquè jo li havia dit que m' encanta la seva lletra. La carta deia:
ARIADNA ALIAT
Hola Preciosa, Què tal estàs? Per aquí no molt bé, diuen que les abelles ja han matat a més de 200 persones i les vespes a més de 300... Tot està trencat, vell, destrossat... Diuen que allà està tot bé, oi? Els meus pares m'han promès que l'any vinent anirem amb tu, a Itàlia. Ja hi he anat a mil funerals i les vespes són tan llestes que van als funerals i maten més gent. A mi quasi m'enganxen quatre cops ja... Però hi ha un problema, les vespes només s' aturaran si les abelles es rendeixen, i aquestes només es rendiran si es moren totes (com ja sabràs les abelles es moren quan piquen algú). Em sembla que guanyaran les vespes, però... No se sap mai. Molts petons de la teva millor amiga, Sabrina
CLAUDIA PERICAS. 1D
EL GAT NEGRE
MARIONA MARTÍNEZ MATA
Jo anava de camí cap a l'auditori perquè havia arribat el dia que amb la coral ens tocava cantar les Nadales. Anava sola i el cel començava a fer-se fosc. Estava nerviosa, i ja feia estona que notava unes passes que em seguien però em feia por girar-me. Quan faltava poc per arribar a l'auditori, te- nia moltes ganes de saber qui em seguia. Em vaig girar i el que vaig tro- bar no em va agradar gaire: em seguia un gat negre amb un ull blau i l'altre de color marró. Suposo que us preguntareu per què no em va agradar el que vaig trobar. Doncs, simplement, no em va agradar perquè diuen que si et trobes un gat negre i et mira fixament als ulls, et porta mala sort. Començava a patir perquè m'havia tocat just en el lloc de l'escenari on hi havia el micròfon més potent de tots, i si el gat m'havia donat la mala sort, doncs, podia fer un gall que tothom rigués i que a l'institut tothom em conegués per la que va fer aquell gall. Només em faltava girar un carrer per arribar a l'auditori i també per saber si la mala sort s'havia quedat dins meu. Quan per fi vaig arribar, el director de la Coral em va rebre amb una gran notícia. Molt bona per ell però, per mi, una gran porta per anar i quedar-me per sempre a l'infern. La gran notícia era que en la cançó més difícil seria una de les solistes. A mi sí que m'agrada ser solista però amb la ma- la sort del gat nooooo !!!!!! Faltaven minuts per començar i jo estava molt nerviosa. De sobte, quan estàvem tot els de la coral davant de la porta, va passar davant de la porta el mateix gat negre corrent. Sabia que era el mateix pels ulls. Aleshores vaig saber que ho havia de fer, que no em podia tirar enrere ara. Estava segura de mi mateixa. Sabia que el gat, passant així i mirant-me, em volia dir una cosa i jo només amb la mirada del gat ja vaig saber el que em volia dir. Tots estàvem molt nerviosos i semblava que el cor ens explotés perquè a tots ens anava molt ràpid. Jo anava cantant amb el cap el tros de la cançó que em tocava cantar perquè no se m'oblidés, però com que hi havia molt soroll, la vaig acabar cantant en veu
alta perquè si no, no em sentia i no sabia si ho feia bé o malament. Ja faltava poc per sortir a l'escenari a cantar, i el director ens deia els últims consells perquè tot sortís tan bé com en els assajos. Tots sabíem que havia arribat l'hora de la veritat, que podríem ensenyar a la gent el que havíem fet durant tots els assajos. Ja sentíem els últims aplaudiments del penúltim cor i després ens tocava a nosaltres. Llavors vam sortir a l'escenari i el director ens va dir: un, dos i... QUERALT PEY RUBIO.1A
CLAUDIA SAZATORNIL
EL GAT NEGRE Sabeu l’antiga superstició de la mala sort del gat negre? Hi ha moltíssima gent que no hi creu. Doncs no és pas mentida, no. Explica la llegenda, que fa molt de temps, les ciutats eren poblades per mags, bruixes i pelegrins, ja que encara es creia en la màgia. El fill del Rei Magnus, en Thunder, desitjava tenir un animal, més que res, per practicar els seus encanteris. El pare va pensar en l’animal més petit i discret que pogués trobar pel carrer. Una nit, va veure uns ulls grocs i brillants que el miraven des de la finestra de la seva habitació. Content, ja que era un gat negre, va manar als criats que el netegessin i el preparessin per regalar-li al seu fill. En Thunder va quedar molt satisfet amb la seva nova mascota, i va decidir posar-li el nom de Sort i escriure-li en un collaret. Va provar mil encanteris i el gat va passar de tenir quatre potes a tenir-ne sis, de ser negre a ser blau amb punts roses i ratlles grogues i de miolar a bramar. Aquests eren encanteris fàcils, i va poder aconseguir que el pobre gat tornés a la normalitat. Satisfet amb ell mateix, va decidir que podia fer la mateixa màgia que el seu pare, i va obrir el seu llibre de beuratges. ‘’Mutació i reencarnació d’un animal a un altre’’ Va llegir. ‘’Serà fàcil per un mag com jo’’. Va pensar el nen. Va ficar l’animal sobre la taula i va dir les paraules màgiques. El gat va sentir una punxada de dolor al seu interior, i va notar que el collaret començava a rovellar-se, fins a convertir-se gairebé negre del tot. L’animal, de sobte, va començar a créixer fins a tenir cabells, cames i mans. S’havia convertit en el fill del Rei Magnus, en Thunder! Davant seu tenia un gat, que es mirava les potes, espantat. El collaret del felí ja no tenia la mateixa escriptura. Hi ficava: Bad Luck. El príncep que abans havia sigut un gat va morir un mes després d’haver-se convertit en fill del Rei, ja que es va arriscar a cuidar de l’animaló. El gatet va ser traslladat a diversos llocs, i tots els amos van morir justament un mes després d’haver-lo tingut a casa. En aquella època era cosa de bruixeria, però ara, quan ningú hi creu, es diu que si veus un gat negre anomenat Bad Luck, aquest et regala un dia de successos indesitjables. I potser sí, és aquest que has vist en sortir de casa... ROSA ROY NEGRO. 1C
PER UN PLAT DE MACARRONS La Gisela era una cuinera espectacular. Es podria dir que la millor de tot Nova York. Allà vivia ella. Tenia el restaurant “PROVOLONNE”. Gisela era nascuda a Itàlia. El seu país natal va fer que es decidís a l'hora de muntar un negoci. Era un dia com qualsevol altre, Gisela preparava el menú del restaurant. De cop i volta va escoltar el seu telèfon sonar. A l'agafar-ho va sentir una veu greu que deia: -Hola! Bon dia Gisela! Ha estat seleccionada per participar en un concurs especialitzat en el menjar italià. Serà trasmès per la televisió per tot el món. El premi serà, una cuina nova sencera i un lot de forquilles, ganivets, culleres... Tot aixó valorat en un milió d'euros. Esta interesada? Gisela va acceptar ràpidament. L'home li va dir que el dia set de març, hauria d'estar a la Fontana di Trevi, Roma. (Tenia sort! La seva mare vivia a Itàlia) També li va mencionar que podia fer qualsevol plat, mentre fos italià. A continuació li va desitjar bona sort i va penjar. La Gisela va estar pensant i pensant en el plat que podia fer, al final es va decidir. Va arribar el dia cinc de març, ella es trobava a l'aeroport de Roma esperant a la seva mare. Els dos dies anteriors al concurs els van pasar les dues juntes cuinant, visitant Roma i veient capítols anteriors del programa. Va arribar el dia set, impacient, Gisela es trobava a la inmensa font envoltada de gent, esperant que la vinguessin a buscar. Als deu minuts d'estar esperant va aparéixer un autobús amb un rétol ben gran. Era l'autobús del programa i en el rétol hi deia el nom d'aquest “VINCE LA CUCINA”. Els seus rivals semblaven molt bons. A l'arribar a l'estudi van anar a maquillatge i perruqueria, de seguida es van posar a grabar. Tenien cinc hores per la preparació dels seus plats. Podien sortir del plató per anar a comprar els ingredients que necesitessin. Disposaven de mil euros per comprar. Així que la Gisela
va anar al centre de la ciutat, a comprar la salsa per al plat que havía escollit fer, després es va dirigir cap les afores a buscar la pasta fresca, i finalment a l'altra punta de la ciutat a buscar la resta dels ingredients. Tot aixó li va costar dues hores, elaborar el plat, dues més, i la que li restava, la va dedicar en la presentació. Guanyar el concurs era molt difícil. Quan va escoltar el seu nom com a guanyadora, Gisela no s'ho podia creure, era tan feliç!!! DUNA SÁNCHEZ. 1E
¡QUÉ MIEDO! Yo, en mi vida no he tenido muchos momentos de miedo, pero sí que recuerdo uno en el que lo pasé bastante mal.
LAURA CÁRDENAS
Era un día de agosto en los Picos de Europa, no hacía calor. Estaba nublado, el día era frío e incluso tétrico. Íbamos solos por la carretera. Mi padre, mi madre y yo estábamos en el coche, íbamos muy tranquilos ya que no nos habíamos encontrado a nadie en media hora de camino. Treinta kilómetros más atrás nos equivocamos de ruta y nos fuimos por el camino equivocado. Estábamos perdidos en una carretera en la que no podíamos cambiar de sentido. Dios sabe dónde acabaríamos si seguíamos por esa ruta. Al final decidimos continuar. Me estaba empezando a preocupar por estar en un lugar en el que nunca antes había estado. Estábamos conversando cuando de repente aparece de una curva un gran todoterreno negro a gran velocidad. Fue todo muy rápido y casi no me di cuenta de lo que había ocurrido. Hasta que no nos paramos y empezamos a reflexionar sobre lo que había pasado, no me di cuenta del peligro que había tenido. A lo mejor si nos hubiésemos estrellado, no nos hubiese pasado nada, pero en aquel momento me dio la sensación de haber estado a treinta centímetros de la muerte. ÁLVARO ABELLA. 1A
OT BACH
AMOR CIEGO Era una tarde de primavera, todas las flores crecían, soplaba el viento, salía ese fuerte olor del prado y yo, como siempre, me sentaba en el banco que había en ese bonito campo. Alguien estaba ahí pero era raro porque yo siempre iba y nunca había ni llegaba nadie. Aquella persona me saludó, yo la saludé. Me dijo su nombre, yo le dije el mío... y así seguíamos conociéndonos, cada segundo, cada minuto, cada hora, cada dí, cada semana, cada mes. Una tarde del mes de diciembe él me llevó a un hermoso lugar donde podía sentir el viento más frío, ese viento que nunca había sentido. Nos subimos a unos columpios, pero al rato nos cansamos, así que me llevó a una pequeñaa cala. Estuvimos un rato paseando y, cuando tuvimos que volver porque el tiempo se acababa, estábamos en la cima de la montaña. Bajamos rápidamente y me resbalé porque no me di cuenta de que estaba todo embarrado, entoces me caí. Ese día para mí fue increíble e inolvidable. En el momento en que me caí recuperé la vista. Pude ver por primera vez los árboles, la nieve, a las personas... y al amor de mi vida, que era él, esa persona que había conocido por casualidad y que se enamoró de mí aun sabiendo que era ciega. NATALIA ARANDA. 1B
TE NOTO EXTRAÑA Ahí estaba yo, tan tranquilo en mi dormitorio, como si nada pudiera fastidiar ese momento de tranquilidad en soledad, junto a la música que me enamora, cuando de repente empecé a oír gritos provinientes de las bocas de mis padres. Otra vez estaban peleando porque mi madre olvidó firmar el papel para que yo pudiera salir de excursión durante el curso con la clase. Últimamente mamá tenía la cabeza en otra parte, estaba muy extraña. Todos estábamos preocupados por ella, pero papá dijo que no habláramos de ello. Mi padre y mi madre seguian discutiendo, la conversación acabó de repente con estas mismas palabras de mamá: – Hay otro hombre. Papá no dijo palabra en toda la noche, el silencio invadió nuestra campestre casa por una noche entera. Al día siguiente mamá ya no estaba, se fue.
JANA CERVILLA
La semana siguiente recibimos una llamada de abuelita por parte de mamá dándonos el pésame. No entendíamos por qué. Nadie había muerto, que supieramos nosotros. Estas son las mismas palabras que le dijo la abuelita a papá: – ¿Es que no lo sabes? ¡Tu mujer ha muerto! – explicó desconsoladamente. – ¿Cómo? No puede ser... – dijo papá temblando. – Tenía cáncer. preocuparte.
Seguramente
no
te
lo
dijo
para
no
– Me dijo que tenía un amante para protegerme de los sentimientos...
La llamada se cortó, papá se giró y yo estaba ahí, a punto de llorar y abalanzarme sobre él. Cuando llegó el dia del funeral no pude ir, era demasiada presión para mí. Actualmente ya me he hecho a la idea, aunque la echo de menos. Papá ha encontrado a una mujer que lo hace casi tan feliz como antes lo era y yo la he aceptado, pero jamás podrá reemplazar a mamá. MARIO GÓMEZ. 1E
¡QUÉ MIEDO! En una aldea de pastores situada en Asturias, vivían unos granjeros que se dedicaban únicamente a ordeñar vacas para luego vender la leche a la famosa marca Asturiana. Los granjeros eran una pareja de notarios, que cuando se jubilaron lo dejaron todo y se fueron a Asturias. Él se llamaba Argimiro y ella Marina. tenían un hijo que trabajaba como director de cine, pero nunca se llegó a proyectar ninguna de sus tres películaS. Se llamaba Ciriaco. Cuando Ciriaco se enteró de que en las afueras de la aldea había un manicomio abandonado decidió ir a grabar un corto de terror, a ver si así conseguía que alguien lo viese. La noche del 16 de marzo, Ciriaco se decidió a ir a probar suerte. ¿Os preguntaréis por qué esta fecha tan normal? Pues es porque según lo que decían las más viejas de la aldea fue la noche en que el loco más desequilibrado que quedaba en el manicomio empezó a tirar por las ventanas a los demás ingresados. Hasta que lo pilló una enfermera, de la que se libró inyectándole una droga mortal. Y así hizo sucesivamente con todos los trabajadores del centro psiquiátrico. Ciriaco hizo de tripas corazón, cogió la cámara de vídeo y se fue derecho al centro abandonado. Ya en la puerta, Ciriaco dudaba entre entrar y cagarse de miedo para conseguir algo que no sabía si funcionaría o irse otra vez a la granja de sus padres para seguir viviendo en aquella asquerosa aldea .Aunque era muy miedoso y por eso siempre hacia películas de risa que no tenían éxito, escogió entrar. MARIA UBACH
Una vez dentro del manicomio, lo primero que vio fue una especie de recepción cuyos azulejos eran de un color azul verdoso, aunque no se distinguía muy bien el color porque estaban llenos de sangre. Había también unos cuantos sillones destrozados y tirados por toda la sala. Ciriaco se acercó al mostrador y se inclinó para grabar lo que había. Se sorprendió y
a la vez le entraron ganas de ir al lavabo al ver que todos los papeles o estaban quemados o llenos de sangre. Solo había un papel escrito con sangre donde ponía: "¿Estás seguro de que quieres jugar conmigo? Si lo estás, búscame. Te he dejado otra pista muy cerca", y abajo de la nota había un dibujito muy sencillo de una cara de loco. Siguió avanzando como si nada, pero en realidad estaba cagado. Ya en la cocina los azulejos estaban igual que en la recepción y todo tirado por el suelo: las perolas, los cucharones, una sartén... Justo al lado de esta había un cadáver de un enfermero, y todo apuntaba que lo habían matado con la sartén. Los fríos y esqueléticos dedos del enfermero sujetaban otra nota: "Te faltan aún más disgustos que vivir". Ya cuando no podía soportar más el miedo y no sabía donde estaba ni qué hacer, caminó y apareció en un pasillo más oscuro que las otras habitaciones donde había un carrito de medicinas en el suelo, allí no encontró ninguna nota. Entró en una habitación muy grande donde había ventanas de vidrios de colores con imágenes de Cristo y algunos ángeles. También había, lógicamente, unas camas, pero las sábanas estaban llenas de sangre y encima de la cama vio una manta que parecía que tapase algo. La manta colgaba de una cuerda. Ya Ciriaco no se atrevió ni siquiera a acercarse más (aunque se imaginaba lo que podía ser). Empezó a correr tan rápido como pudo pero se le quedó la linterna sin pilas y tuvo que ir corriendo a ciegas. Fue a parar a una ventana, la rompió y cayó a los arbustos de la puerta. Después de tres días colgó el vídeo en YouTube y todo el mundo hablaba del él con entusiasmo. Ciriaco estaba muy orgulloso de que su corto triunfara (aunque él no lo sabía, todos miraban el vídeo por la divertida caída de Ciriaco desde un segundo piso). MARC MIRANDA. 1C
TE NOTO EXTRAÑO Un día, Joel estaba jugando por la calle con su mejor amigo Éric. Estaban jugando a fútbol cuando la pelota se fue a la carretera. Éric sin mirar, pasó. Un coche no lo vio y con la peor suerte del mundo lo atropelló. Joel llamó corriendo a una ambulancia. Llegaron lo más rápido possible. Tuvieron que reanimar al pequeño porque se había dado un golpe bastante fuerte. Joel, mientras iban al hospital, intentaba hablar con su amigo, pero era imposible: Éric estaba muy mal. Al llegar, entraron corriendo a Éric a quirófano. Era muy urgente. Tenían que operarle rápido porque perdía mucha sangre. A la espera de la operación, Joel llamó a los padres de Éric. Llegaron en un momento. Se preocuparon mucho por su hijo.
MARINA FOLCH
Después de una larga espera, les comunicaron que la operación había salido bien, lo único malo era que Éric había perdido un poco la memoria. Al rato les dijeron que ya podían entrar a ver a Éric. Pero él no los reconoció. Todos se preocuparon mucho, pero Joel les dijo que él ayudaría a Éric a volver a recuperar la memoria. Joel ya empezó a ayudarle en el hospital. Hasta que un día Éric dijo: -¡Joel ya me acuerdo de ti! ¡Tú eres mi mejor amigo! Pero... te noto bastante extraño. Y es que Éric no se acordaba del accidente que tuvo. Joel le respondió: -Estoy así porque has estado a punto de matarte y no te quería perder.
Después de todo eso, Joel fue explicándole lo que le sucedió. Ya al estar recuperado Éric le dijo: -Gracias por todo, tú si que eres un amigo de verdad, me has salvado la vida. Por suerte, todo lo que empezó mal acabó bien. ABEL MOYA. 1D
EL TATUAJE Desde que tenía 10 años quería hacerme un tatuaje, más bien lo deseaba. Yo insistía a mis padres muchas, pero que muchas veces. Pero ni en broma me dejaban. Siempre estaba enfadada con ellos, me decían que a los 16 años podría hacer lo que quisiera, lo que me diera la gana, y estuve pensando en los tatuajes que podía hacerme. Me puse muy contenta. Faltaban dos años para los 16, estaba muy impaciente, demasiado. Durante esos dos años estaba tan obsesionada con ese tatuaje que todos los exámenes, deberes, todo, lo suspendí, saqué malas notas... Mis padres se separaron por culpa de mis notas y mi actitud. Tuvieron una discusión muy fuerte, donde primero empezaron hablando de mis notas y luego terminaron sacando otras cosas que no sé si eran peores, porque no quise escuchar nada más. ya estaba bastante triste. Tardé unos cuantos meses en asimilar las separación de mis padres. Me costó porque todo era culpa mía, pero también pensaba que cada vez estaba más cerca el día con el que había soñado toda mi vida. ¡¡¡Por fin llegó el día de mi CUMPLEAÑOS!!! Estaba muy emocionada, al fin cumplía los 16. Decidí que ese día no me iba a hacer el tatuaje, que celebraría mi cumpleaños con mi familia y que lo organizaría todo para el día siguiente, que era el día del tatuaje. Y así fue, lo celebré y me lo pasé muy bien. LAURA CARRERAS
A la mañana siguiente me fui a hacer el tatuaje en una tienda profesional. Los señores eran muy majos. Cuando me tumbé en la silla tenía un poco de miedo, pero cuando terminé de hacérmelo solo me hacía un poco de daño y estaba súper feliz.
Al cabo de unos días empecé a encontrarme muy mal, no sé por qué. Decidí ir con mi madre al hospital. Estuve todo el día allí, me dieron unas pastillas para que me las tomase. Estuve un mes con daño en todo el cuerpo, y decidí volver al hospital. Cuando llegué, el médico se extrañó mucho, me preguntó si había hecho algo raro y yo le respondí que me había hecho un tatuaje en la barriga. Me preguntó si era alérgica a algo y yo le dije que no lo sabía. Estuve dos días más cuando pasó la cosa más horrible que me podía pasar: era alérgica a la tinta de los tatuajes. Le dijeron a mi madre que era una infección que se me había extendido por todo el cuerpo y que no se podía hacer nada, pero que lo intentarían. Mis padres estaban muy tristes y enfadados. Estaban enfadados porque antes de hacerme el tatuaje no había mirado si era alérgica a esas agujas o a la tinta. Estaban todo el día a mi lado, apoyándome en todo lo que me pasaba. Y pensé: “Mis padres son los mejores que se puedan tener nunca, a pesar de todo lo que les he dicho me siguen queriendo.” Y dije en voz alta: – Lo siento por todo, solo quiero que sepáis que os quiero, y pase lo que pase os seguiré queriendo siempre. Y justo después de esta frase, morí agarrada de las dos manos de mis padres. Y ahora que estoy muerta, pienso: “Cuántos años esperando por una cosa que ha acabado con mi vida, y con todo lo que quería.” MARTA NIETO. 1C
UN DÍA CON MALA SUERTE Fue cuando una tarde de lluvia a mi hermana y a mi nos tocaba ir al colegio en autobús. A las 15:00 el autobús no venía y decidimos ir andando a la escuela. Era la hora de estar allí y aún estábamos por la mitad del camino. Cuando por fin llegamos al colegio nos habíamos saltado la mitad de la clase y la profesora nos puso un retraso. Pasó la hora y media de escuela. De camino a casa me caí en un charco de agua, me tuve que aguantar hasta llegar a casa. Al entrar me resbalé con una de las escaleras y me hice una brecha en la barbilla. No pude comer. Tuve que ir al hospital a de que me cosieran la barbilla. De vuelta a casa, empezamos a cenar mientras veíamos una serie, sin querer le di con el codo a mi plato y se me cayó en el pantalón. Después de todo el follón del cambio de ropa, me fui directamente a la cama para que por fin se acabara mi día de mala suerte. ÉRIC ORTIZ. 1A
ABRIL BORRELL
HOLA, SOY PATRICIA LÓPEZ Y... Hola, soy Patricia López. Soy periodista y hoy me gustaría escribiros sobre un hecho que sucedió cuando yo iba al instituto. Era un lunes por la mañana, cuando llegué al instituto con mis amigos vimos que había un sofá en el tejado. No nos lo podíamos creer; pensábamos que nos habíamos vuelto locos. Como yo ya sabía que quería ser periodista y me encantaba investigar cosas misteriosas empecé a buscar pistas que me pudieran ayudar a adivinar quién era el sujeto que había subido el sofá al tejado. Yo pensaba que sería tan fácil como encontrar botellas de alcohol en el suelo y decir que habían sido un chicos que estaban borrachos, pero no. A medida que iba avanzando en la investigación me daba cuenta de que algo raro pasaba. No había encontrado ni botellas de alcohol ni drogas ni nada. Sólo había encontrado una especie de máquina muy rara que no me daba ninguna salida. Al final de dos semanas enteras intentando encontrar al culpable (si se puede decir así), lo dejé. Pensaba que eran de esas cosas que pasan y no sabes por qué. Hasta que un día por la tarde, volviendo a mi casa, un señor viejo me dio una carta y me dijo que era muy importante que la leyera. Sé que no tendría que haberla cogido, pero lo hice. Me esperé a estar en casa para abrirla y cunado finalmente la abrí decía esto:
Hola Patricia, no me está gustando nada que estés investigando el misterio del sofá. Yo soy el que lo subí. Y ni a ti ni a nadie le interesa el por qué. Así que como no dejes de incordiar con el tema te van a pasar cosas muy malas. Espero no tener que repetir esto porque si no, en vez de una carta será un bomba. Hugo Lablionovi En ese momento me asusté mucho y pensé en hacerle caso a ese tal Hugo pero al final la curiosidad pudo conmigo. Al día siguiente fui a ver si tenía suerte y encontraba al hombre que me había dado la carta y lo encontré. Cuando lo vi, lo primero que le dije fue que me diera la dirección del hombre que le había dado la carta y me dijo que no, que eso no lo podía hacer. Después de media hora suplicándole, por fin me la dio, con la condición de que no dijera nada de él. En seguida fui a ver a Hugo. Cuando llegué a su casa llamé al timbre y me abrió un hombre alto, rubio y bastante guapo si dejábamos atrás que tenía ojeras y que iba sucio. Me dijo: – ¿Quién eres? – Soy Patricia – le contesté.
Al decir eso me cogió y me metió dentro de su casa. Pensaba que me iba a matar; pero no, me sentó en un sofá y me preguntó que cómo había llegado hasta su casa. No le contesté. Me limité a decirle que se lo diría si me explicaba por qué puso el sofá en el tejado. Aceptó muy rápido, cosa que me sorprendió. Me empezó a explicar que llevaba toda su carrera intentando abrir una puerta que le llevase a otra dimensión y que no había podido y que la última idea que había tenido era la de conectar un sofá a su máquina preferida y ponerlo encima de un edificio. Lo intentó, pero tampoco le funcionó. Me dijo casi llorando que, a parte de que no lo había conseguido, había perdido la máquina y como me empezaba a dar pena abrí la mochila y se la di. Al final me tuve que ir corriendo porque no había caído que tenía escuela y que llegaba dos horas tarde. Quedamos que él dejaría de utilizar mi instituto como experimento y que yo le dejaría en paz. A partir de ese momento y hasta ahora no le he vuelto a ver y no ha hecho ningún experimento, que yo sepa. Espero que les haya gustado mi historia. Algunos se la creerán y otros no. Eso ya queda en vuestras manos. Patricia López ALBA RODRÍGUEZ 1B
¡QUÉ NERVIOS! (basado en hechos reales) Nerviosa era poco, sentía unas mariposas en el estomágo horribles. No paraba de dar vueltas como un loca por toda la casa. Mi madre y mi hermana ya no sabían qué hacer conmigo, se pensaban que me havía vuelto loca. La causa de estos nervios era un examen. Pero no uno cualquiera. Era un examen de música, y era más que importante. Me jugaba un plaza para entrar a lo que se llama 'Grau professional'. Podía optar por 'Grau professional' o por 'Ensenyament avançat'. PreferÍa el profesional, ya que yo ya me veía haciendo grandes conciertos junto a los más grandes del jazz, y me emocionaba. Me había esforzado muchísimo, y no quería quedarme sin plaza. Era como una pequeña selectividad, ya que no sólo se trataba de aprobar, sino que tenías que intentar sacar una nota más alta que la de los otros niños. Cuando llegó el dia, no pude evitar levantarme temprano. No tenía ni ganas de almorzar, así que saqué mi libreta de música y repasé un poco más.
MARÍA AGUDO
El tiempo iba pasando y cada vez quedaba menos. Al cabo de cincuenta minutos me despedí de mi hermana y me fui al Conservatorio. Todo estaba organizado, cada 'profe' llevaba una lista en la mano y nos iba llamando por nuestro nombre. Llegó la hora, me temblaban las manos. Teníamos dos horas para ese largo examen, y cuando acabábamos, nos ibamos al de instrumento, y luego al de canto, y … Cuando acabé, me llevé todo el aire que había dentro del
conservatorio y lo expulsé provocando un suspiro enorme. ¡Qué alivio! Llamé a mi madre, a mi hermana y a mi padre, les comenté cómo me había ido. Estaba muy contenta, me pensaba que me quedaría en blanco en medio de la canción o que se me borrarían las cosas de la cabeza en el examen teórico. Al día siguiente ya darían los resultados. Cuando llegué al día siguiente a la escuela les conté a mis amigas cómo me había ido. Ellas me habían estado soportando todo esos días, y me habían animado muchísimo. Llegaron las cuatro y media y fui con mi tío y mi amiga a mirar las listas al conservatorio. ¡No me lo podía creer, había entrado con una media de 7,9! Ese día creo que fue el mejor de mi vida. Qué gusto da recordar esos momentos, que aunque llenos de nervios, me encantaron. BERTA SEGALÀS. 1E
AGRAÏMENTS: DEPARTAMENT DE VISUAL I PLÀSTICA PERE GRAU IGNASI MARCER ESTEVE PRAT EMPAR SANDOVAL I AL CREADOR DE LA PORTADA MARC BRAVO
Departament de llengües Català – Castellà Curs 2014 -2015
EL QUE SENTO PER TU Quan em parles o em toques el meu cor s'accelera, amb tan sols una mirada fas que un somriure surti a la meva cara. En els pitjors moments tu em saps animar, tu, només tu, cap altre persona per molt que ho provi pot fer-ho, per això jo vull estar amb tu sempre. M'agradaria que estiguéssim junts tota la vida, peRquè tu em fas sentir bé, em fas riure amb qualsevol cosa, m'entens, em respectes i tot això fa que tu siguis la millor persona que he conegut. I em fa pensar que no et vull perdre, perquè, què seria de mi sense tu? Res, jo no podria viure, faltaria una part de mi, la més important. Per mi dir que estic enamorada és una paraula molt forta, però en aquest cas puc afirmar que sí, que estic enamorada. Com ho sé? Molt fàcil, perquè no puc viure un dia sense tu, t'haig de veure, haig de sentir que estàs amb mi, al meu costat, perquè no puc parar de pensar en tu. A vegades penso que no passarem la vida junts, i em poso trista, però després vens tu amb el teu somriure perfecte i els teus ulls que m'hipnotitzen, i em dius que això no passarà que sempre estaràs amb mi, i això em tranquil·litza molt, perquè sé que sempre vull estar amb tu. JUDTH AGUILERA
MIREIA DÍAZ. 2C
QUIN ENSURT! La història comença un dia d'estiu que jo era a la platja i vaig agafar el mòbil perquè havia quedat amb els meus amics. Van anar arribant a poc a poc i quan hi eren tots, uns es van quedar jugant a les pales a la sorra vigilant les tovalloles i la resta ens vam anar a refrescar a l'aigua. Vam estar una bona estona a l'aigua i, de cop i volta, sento el xiscle d'un dels meus amics cridant: - Una medusa!!- en Joan, el despistat, no va escoltar i es va pensar que era una alga. Sense pensar-s'ho, la va agafar amb les dues mans però com era d'esperar la medusa el va picar i la va llençar a l'aigua molt a prop d'una altra nena que es deia Paula, que per apartar-la li va donar amb la mà, enduent-se una bona picada. Vam sortir tots corrents de la platja demanant ajuda al socorrista i aquest en veure les mans vermelles i plenes de granets se'ls va emportar cap a la caseta de la Creu Roja. Com érem molts no ens van deixar entrar. Una mica més tard quan van sortir de la Creu Roja, portaven la mà embenada i ja no els hi feia tant de mal. Després, al vespre, vam fer una festa a la platja amb torxes, espelmes, etc.... Vam sopar a la sorra de la platja, ja que s’hi estava molt bé i vam posar un drap gegant per no embrutar-nos els culs. Va ser la millor nit perquè, a més, després de sopar i estirar-nos a la sorra per descansar, vam anar a banyar-nos, tots al mateix temps, l'aigua estava molt freda.... Quin fred vam passar....!! L'endemà, vam estar parlant pel grup i vam descobrir que tots estàvem refredats!!!! ANNA FLORES. 2A
BOJA PER TU La veritat és que no sé els meus sentiments per tu, l’únic que sé és que des del primer dia que et vaig veure, vaig sentir una cosa molt diferent de la que vaig sentir per tots els altres nens. Fa només un any que ens coneixem però, el que sento per tu és amor de veritat, perquè si sento aquest amor implacable en tan poc temps, és perquè, de ben segur, ets massa especial per a mi. Quan no estàs a prop meu, sento un vuit molt gran al meu cor, un vuit que només pots omplir tu dient-me una paraula, enviant-me un missatge, mirant-me als ulls… Són massa sentiments per explicar i, a més, no sé com fer-ho, perquè la mateixa paraula ho indica, els sentiments no s’expliquen, se senten. No crec que hagi comès molts errors amb tu, només un, però de molt greu, pensar que mai podríem estar junts, que tu no pensaves en mi , que jo no formava part de la teva vida, que jo només era una persona més per a tu. Ara ja sé que potser tu no sents el mateix que jo per tu, però quan miro els teus preciosos ulls marrons, sento que hi ha una proximitat especial entre tu i jo, que potser no és amor, però és un sentiment molt fort que, a poc a poc, s’anirà fent més fort i deixarà sortir un amor incapaç de dir que no a estar junts, perquè no ho puc negar: ESTIC BOJA PER TU!!!!! I diguin el que diguin, seguiré estimant-te. Sé que els adults em dirien que he vist massa pel·lícules i que sóc molt petita per això, però t’estimo massa per a deixar córrer els meus sentiments. I per això, un dia et faré un petó, i t’adonaràs que no podem estar separats. MIREIA MONTOYA
NEREA GARCÍA. 2C
BOJA PER TU
PATRICIA MOLINA
La veritat és que no sé ben bé com començar. Sé que haig de fer una redacció d'amor, de l'amor que sento per tu, però el problema és que no sé el que sento. No sé el que sento perquè sento massa coses, tinc massa sentiments per tu. Jo crec, que l'amor i l'odi van sempre agafats de la mà, no pots sentir amor si no sents primer l'odi, i no pots sentir odi si no sents amor. L'amor és la cosa més bonica del món, però quan aquest amor només el sent una persona, pot arribar a ser una cosa molt difícil. I això és el que em passa a mi amb tu, jo estic enamorada de tu però ,en canvi, tu de mi no. Ja ho vas estar, però l'amor es va acabar, sé que sona molt cursi però és així. Tu i jo ja vam estar junts, però suposo que som massa diferents i per això no va funcionar. Sé que només tinc 13 anys i moltes persones poden pensar que no tinc idea del que estic dient, però el que jo sento és amor, amb totes les lletres. Hi ha vegades en què em costa reconèixer-ho, però és així, i per molt mal que em faci dir-ho estic BOJA PER TU! Ho sé perquè el que sento per tu no ho havia sentit mai, perquè ja fa un any que estic enamorada de tu, un any sencer. És molt temps, molt temps pensant que potser algun dia estarem junts però, just després de pensar, me n'adono que mai tornarem a estar junts, perquè ja ho hem intentat massa vegades. De vegades penso en totes les coses que em fas sentir i la veritat és que ni tan sols tinc paraules per descriure-ho. Quan et veig sento alguna cosa inexplicable, una cosa que si no et passa, no pots entendre. És un sentiment estrany, perquè per una banda T'ODIO, però en el fons sempre t'estimaré. No sé per què t'estimo, no et mereixes que t'estimi, però ho faig i cada dia més. Cada dia que passa aquest sentiment augmenta. Em fa pena pensar que abans no podíem estar ni un dia sense parlar, sense mirar-nos, i ara ni tan sols parlem, i això em fa molta ràbia, ràbia perquè desitjo que m'arribi un missatge teu, encara que només sigui un “hola, que tal?:)”, això ja em fa feliç, tu em fas feliç. A la vida tots cometem errors, i l'error més gran de la meva vida va ser enamorar-me de tu. Error? No, aquesta no és la paraula, la parau-
la no sé quina és, només sé que no et puc anomenar error, no després de tants somriures. Perquè igual que no puc oblidar totes les llàgrimes que he vessat per tu, tampoc puc oblidar els somriures. Perquè quan estava amb tu, res més importava, res tenia sentit si tu no hi eres. No podia imaginar que algun dia estiguéssim separats. I mira que només ens separen uns passadissos, però et sento molt lluny. Sé que mai tornaràs a ser tant a prop com abans, a dos centímetres de mi, agafant-me la mà i besant-me. Aquells petons que em feien sentir especial, aquells petons que em feien sentir als núvols. Serà veritat allò que diuen, que totes les paraules se les emporta el vent, ja que totes les promeses que ens dèiem han quedat en records, records que per molt que m'esforci no aconsegueixo oblidar. I no puc oblidar ni els records ni els petons, ni aquella data, ni a tu. No et puc oblidar simplement perquè estic boja per tu. ARIADNA GÓMEZ. 2D
EL MEU SOMNI El somni que jo explicaré és de més o menys fa dues o tres setmanes. Va ser un somni d'allò més estrany. Aquella nit jo havia arribat a casa sobre les 10 de la nit d'entrenar, em vaig dutxar, vaig sopar i me'n vaig anar a dormir. Vaig caure de seguida perquè estava morta. En aquell moment, estava nerviosa perquè l'endemà tenia un examen molt difícil de català, però com estava tan cansada en adormir-me, em vaig tranquil·litzar de seguida. El meu somni va començar així.... L'any 1925, quan va nàixer la meva àvia, van aterrar uns ovnis a la ciutat de Terrassa. Allò que volien aquells ovnis era emportar-se a tots els humans al seu planeta i ells quedar-se a la Terra. Això ho volien fer perquè el seu planeta era molt petit i no tenien pràcticament lloc on viure. La seva mida era de 2 metres i mig d'altura i arribaven a pesar 200 kg. Tenien un cap tan gros com tres pilotes de bàsquet juntes. Uns ulls molts plens de coloraines amb tots els colors de l'arc de Sant Martí: taronja, groc, verd, l'indi, violeta i blau, eren grans com taronges. Quin nas més espantós!!,Tenia la forma d'una pastanaga i la boca amb les dues dents al davant i dos queixals a cada costat. Aquestes dents eren d'un color groc, tirant a marró. Quasi tots, els tenien podrits perquè estaven molt endarrerits amb la invenció, la tecnologia... Llavors no havien inventat els raspalls de dents. Sabeu els xurros de la piscina de nedar? Doncs així de llargs eren els seus braços. Les seves mans eren semblants a les de les granotes perquè tenien com una mena de membrana perquè poguessin reptar per les parets. Els seus peus tenien una mida 60 cm, per fer-nos una idea del gran, eren com una taula de fer Windsurf.
MARINA MAT
De sobte, en aquell moment em vaig despertar, perquè allò que estava somiant no m'agradava gens ni mica. La segona vegada ,em va costar massa adormir-me.
L'endemà al matí, encara me'n recordava d'aquell estrany somni. Li ho vaig explicar a la meva mare, perquè li digués també a la meva àvia. Ella em va trucar per telèfon i em va dir que tenia molta fantasia al cap i que li havia agradat molt que somniés de quan ella era petita. SILVIA LEIVA. 2C
EL MEU SOMNI L’últim somni que recordo va ser molt trist per a mi, ja que vaig somiar amb la mort dels meus besavis. A la meva besàvia, no la vaig conèixer gaire perquè va morir quan jo només tenia 4 anys perquè tenia problemes al cor.Un dia va caure del llit i es va donar un cop al cap, i a més, de l’ensurt, va pàtir un atac de cor . Fins als dos mesos no m’ho van dir perquè estava molt unida amb ella.El seu nom era Maria Als 4 anys va morir el meu besavi, en Joan. Va estar ingressat durant 2 mesos a l’hospital perquè es va despertar sonàmbul a les sis del matí un dia d’estiu;va obrir la porta de casa i va caure. Jo ja sabia que no aguantaria molt temps més. Quan li van donar l'alta, li va tornar a passar el mateix, només va durar una semana més. Aquell va ser el pitjor de la meva vida, ja que aquell dia jo era a casa de la meva tieta amb la seva parella.Aquell dia la meva tieta va patir maltractaments i va haver d'anar al jutjat amb ella. A més, jo no sabia que s’havia mort el meu besavi...Aquest somni,pèro, és un dels únics que jo encara recordo i que sempre recordaré, ja que va ser una experiència molt dolenta però que cal recordar. El dia que ho vaig somiar, me’n vaig anar a dormir trista, no recordo per què. A mitjanit es va acabar el somni i em vaig desvetllar plorant, ja que enyoro el Joan i a la Maria, les seves carícies als meus cabells, quan em portaven al parc amb amics dels meus avis per jugar amb altres nens i amb els gossos del barri. Són records que mai no podré oblidar. NEREA MARTI,2D MICHELLE ACOSTA
FALSA ALARMA Recordo aquella tarda d'estiu com si hagués passat avui mateix... Era a unes colònies a l'Escala. L'estada durava 15 dies i combinàvem les classes d'anglès amb la pràctica d'esports com paddle surf, vela, tir amb arc, ràpel, ... Aquella calorosa tarda al meu grup, els Dions, ens tocava fer caiac. Tot just acabat de dinar vam anar a les habitacions a preparar el material necessari. Un cop ben equipats, amb el banyador i la crema solar entre altres coses, vam marxar cap a la platja que era a 5 minuts de l'alberg on estàvem allotjats.Tots estàvem molt contents i una mica esverats. De tres en tres i amb els salvavides posats, vam començar a portar els pesats caiacs des de la sorra fins a la vora de la platja. Ja preparats, vam començar a endinsar-nos al mar... Remàvem i remàvem però la coordinació era el que ens faltava. La tarda era xafogosa i tots volíem banyar-nos, de tant en tant fèiem tombar els caiacs per refrescar-nos.
ORIOL ORTA
Al cap d'una estona vam arribar a una petita illa rocosa on vam berenar i descansar una mica, fins aquí tot anava sobre rodes. L'activitat continuava i com ja dominàvem una mica l'art de remar, els monitors ens van deixar força estona al nostre aire. Però les coses van començar a trontollar quan a la llunyania vam veure bandera vermella tot i que la mar estava tranquil·la, de cop va aparèixer una llanxa de la Creu Roja que ens va avisar que un banyista havia sofert una possible mossegada al braç per un petit tauró. Tots vam alarmar-nos i ràpidament vam iniciar la tornada cap a la costa, això sí, ben seriosos, coordinats i sense posar un dit a l'aigua. Recordo que anava tan concentrada que ni tan sols vaig pensar a mirar pels costats, segurament era la por la que no em deixava. Un cop vam arribar a la costa, vam baixar ràpid dels caiacs i vam afanyar-nos a col·locar-los a la sorra. Els nervis es van calmar. La notícia va córrer de pressa i quan vam arribar a l'alberg tothom ens preguntava, però no sabíem res, només els hi podíem explicar l'experi-
ència. A l'hora de sopar, el director de l'alberg va informar-nos que la notícia no era certa. El banyista havia sofert una forta rascada al braç però es va descartar que hagués estat un tauró. En cap moment es va veure l'animal. I per tot el menjador s'escoltava a tothom xiuxiuejar... QUIN ENSURT! NÚRIA PARRA. 2B
QUÈ VOLS DE MI? De vegades sembla que no ens entenguem gens ni mica. No sé ben bé a què és degut. Dius que tinc un comportament estrany, que no contesto com tu esperes que ho faci, que no penso el que t'agradaria i que no sóc com era abans. Tinc noves idees que et semblen extravagants, estic canviant i m'agrada. Em poso a cridar i no sé per què. M'entristeix no saber controlar-me, no saber mai com reaccionaré. Tu m'ho recordes però em costa acceptar-ho, encara que no t'ho digui la teva opinió és important.Valoro la teva paciència infinita i sé que m'ajuda a créixer i a ser millor persona. El meu comportament és inestable, hi ha dies que qualsevol cosa o fet m'omple d'alegria i en canvi n'hi ha d'altres, els que més temo, que exploto per no res. Diuen que són les hormones. Qui les pogués dominar! Segur que llavors estaríem d'acord en moltes més ocasions. Però el temps passa i arribarà el dia en què ja no em faré la pregunta “què vols de mi?” perquè ja sabré el que esperes de la teva filla. LAIA SÁNCHEZ
QUERALT RIDAMEYA. 2B
NO HO HAURIA D’HAVER DIT Aquell dilluns del mes d'octubre, just dotze dies abans de la Castanyada, tot es preveia tranquil i agradable. A l'escola havien organitzat una excursió al Montseny per conèixer la natura incommensurable i extrema d'aquell bosc. El viatge en autocar no va ser molt fatigós i, quan faltava poc per arribar, l'ambient va començar a canviar. Des de les finestres entelades es veia com el paisatge s'anava desdibuixant entre la boira tenebrosament. Aquella espessa boira. Al baixar, tots estàvem neguitosos, i vaig poder comprovar que érem literalment dins d'un núvol. La humitat m'enrinxolava els cabells, i les mans cada cop adoptaven un color més groguenc, del fred. Vam començar a caminar i tot era aparentment agradable. La inofensiva boira ens acariciava la cara, i l'aire, era fresc i respirable. Els meus companys, amics de les supersticions i del terror, van començar a parlar de fantasmes. Jo detesto aquests temes, perquè no hi crec... Bé, no hi creia. – Ara que s'apropa la Castanyada segur que el bosc és ple d'ànimes en pena!! - deia l'Aida. – Sí, i què més! No sé com podeu dir aquestes ximpleries. – Què, no hi creus? – No, mai hi he cregut. Els fantasmes no existeixen. Quan un es mor, es mor i punt! - vaig contestar jo, tota enfurismada. SILVIA RODRÍGUEZ
I en aquest moment és quan us asseguro, amb el cangueli que encara em corre per les venes, que no ho hauria d'haver dit. A partir d'aquelles paraules el cap em va començar a fer una mal espantós, i vaig sentir com si me l'aixafessin. Em va semblar sentir alguns crits i de cop, les vaig veure. Eren ànimes resseguides d'un fluid fantasmagòric, que em miraven amb molt de dolor. Jo seguia amb el meu mal de cap, però entre aquells fluids vaig ser capaç de reconèixer algunes siluetes. Hi havia un gos molt gran i fort, que segurament hauria mort durant una cacera. Vaig veure un vagabund que tenia un ganivet clavat al pit, i el subjectava amb la mà. Jo continuava sentint crits de dolor i angoixa quan, vaig veure una nena. Era una nena petita, molt petita, i ja era morta. Jo ja no podia més, tots aquells mals era com
si m'haguessin trencat per dintre, i vaig caure a terra, de genolls i amb el cap com una baldufa. Vaig plorar desconsoladament per aquella pobra nena, que em mirava com si res. Aquelles ànimes estaven recloses, no es podien alliberar del seu cos de fantasma. No eren ànimes lliures. Sentia les meves llàgrimes fredes i humides que regalimaven per les meves galtes enceses fins a la boca. Tots aquells pensaments m' havien atordit de tal manera, que vaig caure de bocaterrosa i, esgotada, em vaig adormir. Sense saber quant temps havia passat, aquells crits espantosos van desaparèixer del meu cap i em vaig aixecar marejada, com si m'haguessin llençat des de dalt d'un arbre. Tot em feia mal, però el cap ara descansava. En obrir els ulls vaig veure de nou als meus companys arremolinats al meu voltant, que xiuxiuejaven alguna cosa. La mestra no sabia ni què dir quan em va veure viva, ja que tothom pensava que m'havia desmaiat i no me'n sortiria, i l'Ània, la meva millor amiga, em va tocar la cara i el front, i em va fer un petó. Aparentment, tot havia estat un malson. Però jo sabia del cert que no havia estat així... ALBA RUÍZ. 2C
EL MEU SOMNI El somni que jo explicaré és de més o menys fa dues o tres setmanes. Va ser un somni d'allò més estrany. Aquella nit jo havia arribat a casa sobre les 10 de la nit d'entrenar, em vaig dutxar, vaig sopar i me'n vaig anar a dormir. Vaig caurede seguida perquè estava morta. En aquell moment, estava nerviosa perquè l'endemà tenia un examen molt difícil de català, però com estava tan cansada en adormirme, em vaig tranquil·litzar de seguida. El meu somni va començar així.L'any 1925, quan va nàixer la meva àvia, van aterrar uns ovnis a la ciutat de Terrassa. Allò que volien aquells ovnis era emportar-se a tots els humans al seu planeta i ells quedarse a la Terra. Això ho volien fer perquè el seu planeta era molt petit i no tenien pràcticament lloc on poder viure. La seva mida era de 2 metres i mig d'altura i arribaven a pesar 200 kg. Tenien un cap tan gros com tres pilotes de bàsquet juntes. Uns ulls molts plens de coloraines amb tots els colors de l'arc de Sant Martí: taronja, groc, verd, l'indi, violeta i blau, eren grans com taronges. Quin nas més espantós!!,Tenia la forma d'una pastanaga i la boca amb les dues dents al davant i dos queixals a cada costat. Aquestes dents eren d'un color groc, tirant a marró. Quasi tots, els tenien podrits perquè estaven molt endarrerits amb la invenció, la tecnologia... Llavors no havien inventat els raspalls de dents. Sabeu els xurros de la piscina de nedar? Doncs així de llargs eren els seus braços. Les seves mans eren semblants a les de les granotes perquè tenien com una mena de membrana perquè poguessin reptar per les parets. Els seus peus tenien una mida 60 cm, per fer-nos una idea del gran, eren com una taula de fer Wind-surf. De sobte,en aquell moment em vaig despertar, perquè allò que estava somiant no m'agradava gens ni mica. La segona vegada ,em va costar massa adormir-me. L'endemà al matí, encara me'n recordava d'aquell estrany somni. Li ho vaig explicar a la meva mare, perquè li digués també a la meva àvia. Ella em va trucar per telèfon i em va dir que tenia molta fantasia al cap i que li havia agradat molt que somniés de quan ella era petita. SILVIA LEIVA,2C MARINA MATILLA
AGRAÏMENTS: DEPARTAMENT DE VISUAL I PLÀSTICA PERE GRAU IGNASI MARCER ESTEVE PRAT EMPAR SANDOVAL I AL CREADOR DE LA PORTADA MARC BRAVO
Departament de llengües Català – Castellà Curs 2014 -2015
EL GAT NEGRE
MIRIAM ROMERO
La meva veïna Carme té seixanta-vuit anys i un gat de color negre que es diu Tom. Viu amb la seva propietària just davant de casa meva. En To és un gat molt agressiu i sempre que venia un convidat a casa de la Carme, el gat s'hi llençava a sobre. En Tom, a part de ser trapella, era molt llest i quan deixàvem la finestra de casa oberta, ell entrava i anava l'armari de la cuina a agafar tot el menjar que trobés. Sobretot agafava els cereals de xocolata que esmorzava jo cada matí. Un dia, la veïna va marxar a comprar al supermercat i va deixar en Tom a casa sol. Quan va tornar de comprar, va entrar a casa i se la va trobar amb tota destrossada amb tot tirat per terra. La Carme es va espantar perquè es pensava que havien entrat a robar i quan es va dirigir al dormitori, que és on s'escoltaven crits, va veure que era en Tom qui havia fet tot aquell desastre. Ella es va enfadar tant que el va fer fora de casa perquè deia que ja estava tipa que el seu gat es portés tan malament. Jo ho vaig escoltar tot des de casa i vaig agafar el Tom del carrer i el vaig portar cap a casa. Estava sol perquè el pare i la mare estaven treballant. A casa li vaig donar de menjar els cereals que tant li agraden. Quan va acabar de menjar-se'ls, va pujar al sofà a veure la tele amb mi. Al cap de quinze minuts el vaig mirar i estava tranquil·lament dormint sobre el sofà. Mentre dormia vaig aprofitar per anar a casa de la Carme i li vaig dir que en Tom el tenia jo. La Carme estava enfadada perquè estava acabant de recollir tot el que havia destrossat el gat. Em va dir que ella no el volia a tornar a veure mai més i que estava farta d'ell. Jo li vaig explicar que aquell gat era així i que no es podia fer res. També li vaig dir que no el podia deixar al carrer sol i li vaig aconsellar que el portés a un lloc on educaven animals. A la Carme li va semblar bé això de portarlo perquè l'eduquin, així que a la tarda l'hi va portar, però li van dir que havien de deixar-lo dues setmanes allà, així que el va deixar. Al cap de dues setmanes, la Carme el va anar a buscar. Quan
va arribar a la tenda on estava en Tom, l'educadora, li va dir que havia fet un canvi radical, que ara ja es comportava millor. La noia li va dir a la Carme que només li havia de donar de menjar dues vegades al dia i que si volia que s'adormís, li havia de posar la tele. Ara cada dia que veig la Carme està molt feliç i diu que està molt contenta de tenir un gat com en Tom. MARC FERNÁNDEZ MARTOS. 3C
OBSESSIÓ En Miquel és un home de vuitanta-quatre anys que viu al centre del barri de Gràcia. Té moltes obsessions i manies que se li han anat acumulant al llarg de la seva vida. Pensa que si no fa els “petits rituals” de cada dia, no li aniran bé les coses. Cada matí es lleva a les 7:42 hores (ni un minut més, ni un minut menys), ja que ell va néixer a aquesta mateixa hora i es pensa que li dóna bona sort. Després es vesteix començant per la part de baix. Primer es posa els mitjons i les sabates i després els pantalons. Més tard, va al bany a afaitar-se la barba amb la maquineta que utilitza des que tenia disset anys. Després d'obrir les persianes fins a la meitat i de revisar que les portes estiguin ben tancades, es dirigeix al bar “Joan Miquel”, però abans de fer cap passa per sortir al carrer, mira al cel per veure si hi ha cap avió dels nacionals de la Guerra Civil Espanyola que s'hagués quedat amb ganes de bombardejar la ciutat de Barcelona. Un cop arriba al bar, abans d'entrar, fuma un cigarret. Un cop dins, se seu al segon tamboret començant per l'esquerra, i demana un cafè amb llet descremada i descafeïnat amb quatre sobres de sucre moreno i dos de sucre blanc. Després de sortir del bar, es fuma un altre cigarret, i se'n va a comprar el pa al forn de sempre i el diari al quiosc de sempre. Llavors se'n va a la plaça i s'asseu a un banc. Mentre reflexiona sobre la vida, va tirant trossos de pa als coloms que hi ha a la plaça. Quan ja no li queda més pa per llançar, es llegeix el diari, però començant per la pàgina de les necrològiques, ja que té molta por que s'hagi mort sense saber-ho i d'aquesta manera se'n pot assabentar. Quan arriba a casa a les 9 h, compta els cent vint-i-dos quadres que té a casa per comprovar que no li hagin robat cap. La seva dona, l'Enriqueta, sempre es lleva cap a un quart de deu, però ell insisteix que ha de dormir dotze hores cada dia, i encara que ja s'hagi vestit i no tingui son, ell l'obliga a posar-se el pijama i a tornar al llit de nou. Al migdia, després de dinar la sopeta de galets, es pren la pastilla per la tensió arterial, i es posa a fer la migdiada de dues hores. A les 17:14 h es posa dret sobre una de les cadires que té al menjador i
canta “Els Segadors”. A les sis de la tarda, se'n va a jugar al dòmino al Casal d'Avis Rossinyol amb uns amics de la seva època. A les nou en punt fa un petó a la seva dona, es posa la manteta als peus, resa dos “Parenostres” i un “Ave Maria” i se'n va a dormir, ja que necessita energies per l'endemà poder fer exactament el mateix. JORDI PÉREZ PUJOL. 3A
LES ABELLES ASSASSINES
ANDREA EXPÓSITO
Estàvem dormint al bosc, quan de sobte,vam començar a sentir alguna cosa de fons, com si fossin abelles. Vam pensar que seria una mosca o alguna cosa per l'estil. Vam pensar que al cap d'una estona el soroll ja no se sentiria, però al cap de mitja hora seguíem sentint aquell soroll. Vam encendre els fanalets, vam sortir de les tendes de campanya i ens vam mirar entre nosaltres preguntant-nos què seria aquell soroll. El Marc va dir: -Mireu cap a dalt, són abelles! Era un niu d'abelles, no ens ho crèiem, havíem acampat sota un rusc d'abelles! Com ja era tard, vam decidir no moure'ns perquè ens podria passar alguna cosa, com per exemple que ens piquessin, per tant, ens vam quedar allà a dormir. Quan ens vam aixecar, vam notar alguna cosa estranya entre nosaltres: faltava algú. Enlloc de ser deu persones, érem nou. Vam pensar que la Maria s'hauria adormit, però es van fer les set de la tarda, i no sabíem res d'ella. La Paula va entrar a la seva tenda per veure si estava bé. I de sobte, es va sentir un crit, vam córrer tots per veure què passava. Vam trobar la Paula plorant, amb un missatge que posava “la següent ets tu” i la Maria morta al terra amb un símbol al front. No sabíem si interpretar-ho com una broma o prendre'ns-ho seriosament. Vam estar pensant en aquell fet fins que va desaparèixer la Paula, la vam estar buscant per tot arreu. La vam trobar penjada en un arbre amb un missatge escrit amb sang que posava “ja només en queden vuit” i en aquell moment vam sentir quelcom entre els arbustos, però quan vam anar a mirar, només vam veure un seguit de petjades. Eren més d'un els que havien planejat tot això, havia de ser algú dels que anava amb nosaltres, ningú més sabia que anàvem a aquell bosc, per tant eren algunes persones que anaven amb nosaltres, però com carai poden fer alguna cosa així! Vaig estar tota la nit pensant-hi, dos morts en un dia, qui serà el següent? Quan? Qui seran els
assassins? Quin embolic.. Al dia següent, quan ens vam despertar, vam trobar el Marc amb els budells per fora, tot ple de sang, i un dibuix al terra, era com un logotip, era com.. com unes abelles, no podia ser, em faltaven pistes per saber qui eren els assassins... Vaig estar observant el comportament que tenien el sis que quedaven. N'hi havia quatre que anaven sempre junts, però no sabia què pensar... així doncs, vaig estar buscant pistes, i de cop, quan vaig arribar un altre cop al campament, ja només en quedaven quatre, la Laia, el Lluc, l'Elsa i el Sergi. Vaig estar pensant, buscant on van matar el que faltava, és a dir, l' Òscar. Per fi el vaig trobar, estava al llac on ens vam anar a banyar al dia anterior, estava molt pàl·lid, vaig pensar que l'haurien ofegat, i amb totes les pistes vaig arribar a una conclusió, ja sabia qui era l'assassí. A l' endemà, els vaig cridar a tots per poder dir qui eren i va anar així: Bé, ja sé que hem passat uns dies una mica durs, han mort cinc persones que anaven amb nosaltres, per sort, nosaltres, hem sobreviscut, i he estat investigant i donant voltes durant tota la nit per saber quins eren els assassins, pista rera pista, les marques de petjades coincidien amb dues persones de les que estan aquí. Vaig estar observant que la marca de les abelles que van deixar és un dels tatuatges que porten tres persones de les que hi ha aquí ara mateix, així doncs, els assassins són: GEMMA SÁNCHEZ MIÑANO. 3B
UN MÓN DESCONEGUT
MARINA RASTRERO
Em vaig despertar en una habitació rodona, tota blanca i sense cap objecte, només tenia un gat negre a sobre. No recordava res. Vaig sortir al passadís a buscar respostes, però el gat no es movia del meu costat. Em vaig trobar un noi, aparentava uns disset anys. - Qui ets? On sóc? Què ha passat? Per què no recordo res? -Vaig preguntar-li. - Em dic Alsan. Ets a Vanissan. Han matat els teus pares buscant la teva mort. El viatge ha sigut una mica mogut i potser t'ha afectat a la memòria. - Per què em volien matar a mi? - Saps què és Idun? Els teus pares t'han parlat sobre això? - Vaig començar a recordar i vaig fer un gest de negació. Els meus pares mai havien mencionat aquella paraula, no sabia què o qui era - . Que estrany!... Doncs t'ho explicaré. Idun és el món dels drac, els sheks, els unicorns... molts dels éssers mitològics de la Terra. Els sheks, unes serps alades, van matar tots els dracs i els unicorns. I tothom va fugir. Se'n va salvar un de cada espècie. I ara en Kirtash, qui ha matat els teus pares, els busca per matar-los i poder-se apoderar de tot Idun, i nosaltres els busquem per protegir-los i matar en Kirtash, l'ésser més poderós d' Idun, perquè tot torni a ser com abans. - I jo quina relació tinc amb tot això? - Hem trobat l'unicorn, estava en un cos de noia, però ella encara no vol lluitar. Potser tu ets el drac. - I com puc saber, si ho sóc o no? - Va descobrir que ella era l'unicorn perquè la van intentar matar, com a tu, i la vam portar aquí perquè estigués segura. Vam anar a buscar un objecte que només els semi-mags i els unicorns poden agafar. Ella no és cap semi-mag, i ho va agafar. Només podia significar una cosa, ella era l'unicorn. Per saber si tu ets un drac, hauràs d'agafar una espasa de foc, només la poden agafar sense fer-se mal els dracs. Un altre senyal és aquest gat negre que tens enganxat als peus. Els gats negres són molt solitaris, no els agrada la gent, però tu li has agradat, potser perquè no ets del tot humà. Vaig tardar uns quants de dies a pair-ho tot i tenir el valor suficient per
agafar aquella espasa. Durant aquells dies em van ensenyar a lluitar amb Vaig entrar al castell escalant les parets de pedra. Quan ja era a dins espases, vaig conèixer l'unicorn, la noia de qui m'havien parlat. Aquelles vaig anar porta per porta buscant en Kirtash. L'Alsan m'havia descrit com dues van ser una mica estressants, ja que m'havia d'adaptar al meu nou era. Era un home d'uns cinquanta anys, amb barba i bigoti, i era calb, un habitatge, aquell gat negre no s'apartava de mi. Vaig anar a l'habitació home una mica peculiar per la seva edat. de les espases, hi havia l'espasa de foc en una vitrina, vaig sentir com Després d'obrir set portes, vaig anar a per la vuitena. La vaig obrir i vaig una atracció cap a l'espasa, com si aquella espasa hagués de ser meva. veure una persona estirada en un llit. M'hi vaig acostar i... en efecte, era La vaig agafar amb els ulls tancats, tot i aquella sensació tan estranya ell. Vaig agafar l'espasa, m'estranyava que fos tan fàcil matar-lo, i de que sentia cap a l'espasa, tenia por. Molta por. Vaig obrir els ulls i tenia cop, es va girar, amb una espasa a la mà, i em va fregar la cara. Vam l'espasa agafada i el gat negre a sobre el cap. Vaig anar corrent cap a començar a lluitar, jo ja veia la mort. Però de cop, es va entrebancar l'Alsan i en veure que tenia l'espasa em va abraçar i em va dir: amb el gat negre que sempre estava enganxat a mi. Va caure i la seva - Sabia que eres tu, des del principi. El nostre gat sempre surt fora i es espasa va anar a parar sota del seu llit. Jo em vaig posar a sobre d'ell, queda sota un arbre, gairebé no el veiem per casa. Però quan vas arribar per immobilitzar-lo. tu, va venir corrent i es va adormir al teu costat. Això no era normal. - Dóna'm el remei per les picades de les abelles assassines. -Porteu cinc dies sense deixar-me sortir. Ara que ja sabem que sóc un - D'acord, però no em matis, si us plau. Està al calaix de la taula del drac, puc sortir a fora? costat del meu llit. - Sí, però vigila. Hi ha unes abelles assassines volant pel bosc. El gat va anar al calaix , el va obrir i va portar-me una ampolleta amb un - És igual, intentaré no apropar-m'hi. líquid de color taronja. Vaig sortir. Hi havia molt silenci. Era negra nit i hi havia tres llunes al M'ho vaig veure i li vaig dir: cel. En aquell moment vaig veure que no estava a la Terra. Em vaig ma- - T'haig de matar igualment, pel simple fet que tu vas venir buscant la rejar. Em vaig despertar amb una picada a la cama, i per variar, amb el meva mort. Això no m'importaria. Però vas acabar matant els meus gat a sobre. Em vaig espantar molt. Vaig entrar a casa i vaig buscar l'Al- pares, i això sí que no t'ho perdono. san. Ell m'ho va confirmar. Em va dir que l'efecte del verí per matar-me - No!! Si us p... era d'un parell de dies. Abans que pogués acabar la frase vaig clavar-li l'espasa de foc al pit, on - I no hi ha cap remei per salvar-me? tenia el cor. - Sí, però el té en Kirtash, qui va matar els teus pares. L'hauries de matar Vaig sortir del castell i vaig tornar amb l'Alsan. Els dos, emocionats, ens per poder-ho aconseguir. vam abraçar i vam tornar a Vanissan, amb la Victòria. - D'acord, porta-m'hi. Quan vam arribar ella em va dir: - Estàs segur? Podria matar-te. - Què vols de mi,mor? - Si no ho provo, no tindré cap opció de sobreviure. Enfrontar-me a ell és En aquell moment vaig entendre perquè dies enrere l'Alsan m'havia dit l'única possibilitat que tinc. que els unicorns i els dracs s'atreien, i per què m'ho va dir somrient i - D'acord, t'hi portaré. mirant la Victòria. Al cap d'una hora ja estàvem a Idun. Estàvem davant del castell on estava en Kirtash. IRENE SOLER QUEVEDO. 3A - Estàs preparat? - Porto una setmana entrenant dia i nit amb l'espasa normal, de ferro. Ara tinc la de foc, jo crec que podré. - Doncs endavant.
LA CAJA NEGRA Hoy, contaré la historia de uno de mis vecinos del barrio, el que vive en una casa justo en frente de la mía. El Sr. Philips es un hombre muy mayor, de unos 80 años. En general, es una persona muy agradable y siempre le sonríe a todo el mundo. Él vive en una de las casas más viejas de toda la calle. Pero le gusta, porque tiene un ventanal enorme en su salón. Y dejando aparte lo que piensan los demás de él, a mí no acaba de convencerme como un perfecto vecino. Es muy amable y abierto con los demás, eso es cierto, pero me da la impresión de que cada vez que habla con alguien, finge. Me contaron que nadie del barrio sabía nada sobre su pasado, y que el Sr. Philips jamás había dejado entrar a nadie en su casa. Yo lo veo cada noche por la ventana de mi habitación, y sé que es un hombre extraño. Durante la madrugada, se viste con un traje completamente negro y se queda contemplando la calle, delante del ventanal. La escena siempre es la misma; se sienta en una butaca marrón y, con la mirada perdida, se pasa toda la noche contemplando una pequeña caja negra que hay en la mesita de en frente. A veces llora mirándola, o se acerca a la caja, pero creo que nunca le he visto tocarla. Según he oído, el Sr. Philips es viudo desde hace años, y cuando murió su mujer le costó mucho superarlo. Y aunque actualmente se le nota completamente feliz, creo que nunca llegó a superar aquello. Ese es su verdadero rostro, el de un hombre esperanzado de que alguna noche su amada aparezca bajo el ventanal para volver a reunirse con él. En parte me entristece, que se pase todas las noches solo en ese vacío lugar, llorando en silencio. Me gustaría poder ayudarle, pero lleva tantos años sufriendo por algo como eso, que no creo que una niña de catorce años le pueda ayudar mucho. Así que esa es su rutina, levantarse cada mañana esperando a que se oscurezca el día, y pasarse toda la noche mirando a esa misteriosa caja negra, que creo que ni él sabe lo que contiene.
RITA MARTÍN
ANDREA
JIMÉNEZ. 3
LA CAJA NEGRA Hace 40 años, en un desierto, de arena cubierto era invierno cuando se hizo un descubrimiento. Un empresario muy codiciado ambicionaba los más deseado. Estar en la cima de la sociedad, esa era su mayor voluntad. Al encontrar la caja él se desató con una simple carcajada. Con gran ansiedad la abrió, esta se quedó desnuda y destapada. Todo a su espalda empezó a desaparecer, cuando todo se originó, en el tiempo él querÍa volver Con el paso de las semanas, todo se empezó a desestructurar, era el momento de los mandatarios hablar. Finalmente, solo quedó la supervivencia un grupo de personas que tenían conciencia. Cerrar la caja debían, para matar a los seres que salían. Tras décadas buscando y lugares desenterrando. La encontraron junto al empresario, momificado, teniendo en la mano, un diario. Cuando la intentaron cerrar la momia despertó y empezó a caminar. Tras un batalla encarnizada, la polémica caja pudo se cerrada CHRISTIAN MOYA. 3C MAIKA MARTÍNEZ
ANNA PASAMONTES
EL PRÍNCIPE DE LA NOCHE Creedme cuando os digo que esa chica tenía las ojeras más bonitas jamás vistas. Sus ojos verdes leían sin cesar libros, textos y poemas; mientras sus dedos se deslizaban por el teclado de un pequeño portátil sin dejar de repicar las teclas. No lo hacía por dinero, sino por amor al arte. Y es que cada noche se sumía en el mismo caos infinito entre poemas y poetas, leyendo y recolectando sus mejores versos. Nunca dejaba de hacerlo, y es que no se cansaba. Solo salía de su apartamento para un café y un cigarrillo. Y solo salía en las noches de frío en las que las calles descansaban del ruido. En uno de esos descansos, entre métrica de Bécquer, me encontró. -Chica, ¿tienes un mechero?- me miró, dudó un instante y contestó. -Claro… - abrió el bolso temblando de frío y con una breve sonrisa me lo ofreció. Encendí mi cuarto cigarrillo, le di las gracias y se giró sobre sus botas para seguir andando. Pero yo no quería que se fuera, por alguna extraña razón, era diferente. Y debido a una especie de telepatía, dejó de andar y se volvió hacia mí. No la dejé hablar. -Oye, ¿Lees? Creo que te conozco de algo y por un motivo que desconozco creo que te encanta leer… ¿Bécquer?. Con la mirada perpleja, asintió totalmente atónita. -¿Crees en el destino chica? Creo que yo lo tengo justo delante de los ojos-le dije. Ella se puso roja y se quedó callada mirándose los pies. No pasó ni un minuto cuando de golpe me miró extrañada, y se echó a reír a carcajadas. -Casi me robas el corazón príncipe de la noche. Eres muy observador, mi enhorabuena. -Ais… Pensaba que no te darías cuenta… A veces la noche te hace perder el norte, pero siempre tienes que estar alerta para no encontrarte a un cualquiera como yo que quiera engatusarte. -Gracias, pero sinceramente… Me habías dado esperanzas, hasta que me he dado cuenta que llevaba el libro de Bécquer en la mano. Ya no queda casi nadie que lea poesía, y me encantaría encontrar a alguien que…- No la dejé terminar. -”Cansado del combate en el que luchando vivo alguna vez me acuerdo con envidia…”-ahora fue ella la que terminó
aquella poesía. -”...de aquel rincón oscuro y escondido”. –Me miró con aquellos preciosos ojos y estuvimos un buen rato mirándonos, solo sonriendo. Y esa fue la noche en la que conocí a vuestra madre. Aún no sé quién fue el príncipe de esa noche, si yo o Bécquer, pero eso os lo tendrá que contar ella. ANNA PÉREZ. 3A
LA CAJA NEGRA Me despierto temprano, como cada lunes, el peor día de la semana, lo odio. No abro los ojos, estoy muy cansada, prefiero seguir durmiendo. Es extraño, siempre hago lo mismo, así que mi madre sube a mi habitación y me avisa de la hora que es para que me levante enseguida, pero esta vez no. Sin alzar la vista puedo ver que ya son las diez y media según mi reloj de muñeca. ¿Qué está pasando? Ahora mismo debería estar en clase de tecnología, y sin embargo, sigo aquí, en mi cama. Abro los ojos y mi primera reacción es asombro y miedo, mucho miedo. Observo atenta el lugar en el que me encuentro, una habitación cuadrada de tamaño considerable, con paredes altísimas. Es oscura y hay mucha humedad, hay una gotera a los pies de la cama y encima del cabezal hay una pequeña ventana a través de la cual se respira libertad, y sin nada más que tres barrotes de hierro en vertical. También observo un pequeño agujero en la pared que está enfrente de la ventana, está completamente oscuro, excepto por un rayo de luz que entra al final de este, es un túnel larguísimo. Para continuar hay una escalera que llega al techo, paralela a la pared, es muy alta. Al final de esta se encuentra una pequeña puerta entreabierta por la que pasa un poco de luz proveniente del exterior. Y finalmente, hay una alcantarilla de la que de vez en cuando sale un rata y vuelve a entrar. Me siento en la cama y lloro, no se cómo salir. Tengo claustrofobia, me resulta imposible salir por el agujero que hay en la pared tampoco puedo por la puerta que se encuentra en el techo, tengo vértigo. Sigo llorando desconsoladamente. Finalmente debo decir que tengo pánico a las ratas, me repugnan. Llego a la conclusión de que jamás saldré de aquí, esta especie de caja negra donde se encuentran mis peores miedos. Me pongo de pie sobre la cama y me agarro a los barrotes. Estoy asombrada, simplemente no me había planteado la posibilidad de salir por la ventana ya que parecía imposible, pero con el simple hecho de aferrarme a los barrotes han caído desplomados, ya soy libre, aunque no al completo, son las diez y media y me encuentro en clase de tecnología tendida en el suelo y rodeada de alumnos y profesores. JULIA PUERTA. 3A
¿QUÉ QUIERES DE MÍ? Era una tarde normal, a la misma hora de siempre, cuando todo aquello sucedió. Sandra salió de la escuela cuando el sonido de la campana finalizó, y se dirigió hacia la salida junto con sus dos amigas. Las tres, después de una larga caminata, se detuvieron en frente del mismo parque en el que siempre se despedían. Caminó entre los columpios y sobre la sucia arena, hasta llegar al largo paseo repleto de árboles. Era semejante a un pequeño bosque. Sandra observó su reloj, había estado hablando más de la cuenta, y se había retrasado diez minutos de la hora que debería estar en su casa. El camio fue en silencio, tan solo se escuchaban pequeños animales que se encontraban por aquel mismo lugar. Unos pequeños y sigilosos pasos fueron los encargados de alertarle que no estaba sola. Discretamente giró su cabeza hacia atrás, intentando ver al responsable de aquellos pasos. Una figura alta y encapuchada se encontraba a unos metros de ella, y entonces, fue cuando el miedo apareció en su cuerpo. Sus manos sudaban, y cada vez que miraba hacia atrás, más cerca se encontraba. A escasos metros se hallaba la salida de aquel lugar, cuando vio a una pareja caminando por allí. No se lo pensó, y corrió todo lo que pudo hacia las personas, escuchando que las hojas se aplastaban detrás suyo. Una sensación de alivio bañó todo su cuerpo al conseguir estar con ellos y salir de allí. Cuando giró sobre sí misma, dispuesta a ver quién la había atemorizado por completo, entre los verdes y marrones árboles, no se encontraba absolutamente nadie. AMANDA FERRER
PAOLA SÁNCHEZ. 3C
DAN GIL
EL PRÍNCIPE DE LA NOCHE Existe una casa abandonada en un pequeño pueblucho. Es una mansión situada hacia las afueras, donde no llega la electricidad. Cuenta la leyenda, que allí habitó una pareja muy feliz que esperaba un hijo. Pero llegó la guerra justo la noche en que nació aquel hermoso niño. Fuera se oían los gritos de los que huían de las garras de la fría guerra. Sin pensarlo dos veces, la pobre madre cogió al niño y lo dejó en el río, dentro de una cesta, justo al lado del puentecillo. Se dice que fue cuidado por unos lobos salvajes, hasta que unos cazadores quisieron llevárselo a su casa, pero él no quería. Los pobres lobos, para defenderle, intentaron atacar al hombre que lo tenía agarrado, pero sin querer mataron al niño, cuando este solo tenía diez años. Cincuenta años más tarde, nadie se atrevía a acercarse a la casa, de manera que esta quedó olvidada. Las malas lenguas cuentan que el niño sale cada noche a buscar a sus padres, recorriendo el mismo camino que su madre el día que estalló la guerra. Pero a los más jóvenes no les interesaban esos tipos de historias, de modo que no habían pensado nunca en salir a buscarlo. Una noche en la que un chico se enfada y se niega a cenar, sus padres le castigan y le echan de casa, lo que hace que se enfade más y salga corriendo, hasta llegar al camino del río. Entonces mira al cielo y ve que no hay ni una sola nube, la luna se ve completamente redonda y recuerda que ya pasa de la medianoche. De repente, ve como un niño pequeño, vestido con paños blancos, largos hasta los pies, los cuales parecía que no tocaban el suelo, se dirige hacia él. Asustado, se esconde detrás de un árbol y lo sigue atentamente con la mirada. Entonces se da cuenta de que no se dirige hacia él, sino hacia el río. Ve como se para delante del río y se queda con la mirada fija en el agua. Intrigado por saber qué estaba mirando con tanta concentración, se acerca a él a escondidas y ve que, justo al lado del puentecillo, hay una cesta con un bebé dentro tapado con unas sábanas blanquísimas. Se asusta al ver que ese era el reflejo del niño que se estaba mirando al agua. Eran la misma persona pero en el río tenía diez años menos. Cuando el chico se disponía a salir corriendo despavorido, vio que desaparecía el reflejo y como el niño daba media vuelta. Pero otra vez la curiosidad no le dejó escapar. Le siguió por todo el camino, cruzando por todo el pueblo, hasta llegar a las afueras. El chico, asustado porque nunca había estado fuera
del pueblo en esa dirección, notó como el corazón le empezaba a latir cada vez más fuerte. También se dio cuenta de que el niño había desaparecido, pero estaba llegando el alba, y los primeros rayos del sol le ayudaron a distinguir la silueta de una casa gigante que parecía a punto de derrumbarse. No pudo resistir las ganas de entrar. Pero una vez allí, cuando lo hubo buscado por todos los sitios accesibles, se dio cuenta de lo que había pasado... y se fue corriendo a su casa como nunca antes había corrido. MERLÈS SUBIRÀ. 3A
AGRAÏMENTS: DEPARTAMENT DE VISUAL I PLÀSTICA PERE GRAU IGNASI MARCER ESTEVE PRAT EMPAR SANDOVAL I AL CREADOR DE LA PORTADA MARC BRAVO
Departament de llengües Català – Castellà Curs 2014 -2015
LA POR Cada persona té por a diferents coses o situacions, ara explicaré concretament les coses a què tinc por. Jo tinc por als insectes, com les abelles, les aranyes i altres insectes estranys. També a les pel·lícules de terror, ja que quan les veig estic tensa i nerviosa pel que passarà. També als llocs foscos o sense llum, com quan hi ha una apagada sobtada de llum i no veu el que t'envolta. Seguidament, tinc por a les serps i cocodrils. També a vegades, quan estic sola i sento un soroll estrany. Per últim, quan vaig en cotxe i hi ha molt trànsit em fa por ja que no sé què passarà i és una situació bastant tensa. A continuació explicaré una experiència que vaig viure. Una vegada quan estava sola a casa, tranquil·la,fent deures sense sorolls i en silenci vaig començar a sentir uns sorolls a la finestra i vaig anar a veure que hi havia. Tenia por perquè eren sorolls estranys, quan em vaig apropar a l'habitació on se sentien els sorolls, estava molt nerviosa i en entrar vaig veure un colom fora de la finestra fent sorolls i vaig començar a riure ja que només era un colom.
GEMMA CARRERAS
En conclusió, tot el que he explicat són coses que a mi em fan por i prefereixo no veure-les o estar en aquestes situacions. INGRID ALBERNIS CÁRDENAS. 4B
LA POR Primerament, definiré la por segons el diccionari: trobament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presència d'un perill real o imaginari. Per mi, la por no és dolenta, a la vida, com tot, també s'ha de tenir por, et manté alerta, t'adverteix que hi ha perill... Però jo crec que el problema ve quan tens por en moment on no l'hauries de tenir, tens por de moltes coses o no tens por de res, ja que tot és dolent en excés. Per començar, explicaré la meva major por; la solitud. Tinc por de no tenir ningú en que recolzar-me quan tinc algun problema, d'estar sola davant les dificultats que em presenta la vida. També estic atemorida d'haver de treure'm sempre jo les castanyes del foc, d'acabar sola... Tot i que prefereixo acabar sola, que acabar amb algú i sentir-me sola. Quan parlo de que la meva major por és la solitud, no em refereixo a l'absència d'una parella sentimental, va molt més enllà, parlo de la solitud real, quan ja no queda res ni ningú al teu voltant. Crec que tinc aquesta por perquè no em valoro tant com seria convenient i per falta de seguretat. A continuació, explicaré com afecta aquesta por a la meva vida, crec que no afecta en res, només és que no faig gairebé res sola, m'agrada comptar amb molta gent i sentir-me recolzada. Tot i això, no sóc una persona gaire oberta amb els meus problemes, prefereixo guardar-me les coses. Però això no treu que necessiti el recolzament dels que m'estimen.
He de dir que, no crec que ho hagi de superar urgentment, ja que, com he dit abans, no afecta gaire la meva vida, podria fer-ho, però no és primordial. Tothom té por d'alguna cosa. M'he vist poques vegades en una situació en què necessités d'algú i no el tingués, però quan m'hi he vist m'he sentit molt trista i angoixada. Per acabar, aquesta redacció m'ha servit per reflexionar sobre aquesta por i conscienciar-me d'ella. Ha estat una espècie de confessió i d'expedició personal. AMIRA AYOUCH ROBLES. 4A
LA POR Per començar, considero que la por és aquella sensació que molts cops se'ns fa desagradable, que tenim a conseqüència d'alguna cosa o situació desconeguda, que ens sembla perillosa o problemàtica. És a dir, la por predomina quan no tenim el control, quan ens sentim insegurs i desconfiem del medi o la gent que ens envolta. En temps passats, quan jo era petita, recordo que el que em feia més por era la foscor i estar sola. A l'hora d'anar a dormir sempre encenia la meva petita làmpara, ella em protegia dels monstres i dels malsons, o almenys això creia jo. Actualment, he superat allò que temia quan era més petita. Però segueixo tenint altres pors, com per exemple treure males notes. El fet de suspendre algun examen em fa tremolar. De moment, crec que és l'única por que tinc. De cara al futur, tinc por perquè no sé si seré feliç. M'agradaria treballar d'alguna cosa que em faci feliç. Em preocupa no tenir res plantejat sobre el que vull fer o on aniré. Tot i això, sé que el meu futur serà més bo del que m'espero. Una de les meves experiències viscudes va ser quan estava anant cap a casa i de cop vaig sentir les passes d'un home que m'estava seguint. En girar el cap dissimuladament vaig observar que tenia una navalla a al mà. Vaig començar a córrer com mai havia corregut, fins arribar a casa. Aquella nit em va costar molt dormir, a causa de tot el que havia passat.
RUBÉN CARRETO
En conclusió, si ens mirem la por des d'un punt de vista positiu, pot ajudar-nos a superar dificultats, perquè el següent cop que ens trobem amb el problema ja no serà desconegut. Sabrem controlar la situació i reaccionar correctament, fent-nos sentir molt més segurs. LAURA BAYOD JAIME. 4A
LA POR En primer lloc, la por és una sensació que sentim quan hi ha alguna cosa de la qual no estem del tot segurs.La por ens afecta, normalment, en forma de nervis, quan tenim por de quelcom tendim a posar-nos nerviosos. Jo, personalment, tinc por de moltes coses, de la soledat, d'enamorarmem i de perdre la persona de la qual ho estic. Por de les pel·lícules d'esperits i de passar una nit de pluja sola a casa. Tinc por de la soledat perquè mai he estat sola, sempre he tingut molts amics i amigues i sóc molt sociable. Por d'enamorar-me i perdre aquesta persona a la qual estimo, que m'ajuda en tot i que mai em falla. Pànic de les pel·lícules de por per què després a la nit ho passo malament sola.Tinc por d'arribar a enamorar-me d'ell, que pugui fer amb mi el que vulgui, semblarà una ximpleria però és el que sento, mai deixaré que algú jugui amb els meus sentiments. Un altre cop que hi vaig passar molt malament va ser al meu aniversari, hi havia cinc nenes a casa meva i l'Amira i jo vam anar a buscar menjar i al pati de llums de la planta del mig vam veure una nena que portava una bata blanca i vam decidir investigar, i on esta la meva casa abans hi havia un manicomi. Dues setmanes després d'acabar l'escola, em vaig quedar a dormir a casa d'una amiga, la
QUERALT FAGES
Lídia. A la nit, plovia molt, i vam decidir posar una pel·lícula de por en què una xinesa sortia de les cantonades i et matava, i a la seva habitació hi ha cinc cantonades i ens vam imaginar que sortia d'una i ens matava. I, en darrer lloc, el cor que més por he tingut mai. Una nit al campament, en la qual feia molt vent, i una de les noies, va dir que podia venir un pallassa assassí i matar-nos. Total, que totes ens vam espantar molt i estàvem totes sis a la meva llitera i de cop i volta un dels monitors va picar a la porta i vam cridar moltíssim, amb la qual cosa vam despertar els altres nens. En conclusió, tenir por no ens porta a cap lloc, no hauríem de tenir por a res i gaudir cada moment. ANDREA DE DIOS MADUEÑO. 4A
LA POR En primer lloc, jo crec que la por no és un únic sentiment sinó una suma d'aquests sentiments:nostàlgia, ràbia, solitud i impotència. Però per a molta gent només és un sentiment o d'impotència de controlar. En aquest moment, jo crec que en realitat el que fa por és la força que tenen unes poques persones, que poden fer mal a moltes persones. També em fa por les persones sense sentiments, que només pensen en els seus interssos. I el que jo crec que que fa més por són els sentiments interns que ens destressen cada vegada més si no els controlem bé. Com, per exemple, la morta de la meva besàvia, que em va destrossar en un moment molt dèbil, i que va durar un temps, però després un dia vaig aprendre que no és bo tenir por a la mort perquè és una cosa de la vida que ha d'arribar en un moment sí o sí. Per acabar, jo crec que hem d'aprendre a conviure amb la por perquè no és una cosa que passa i et trenca una mica més, sinó que a vegades et pot ajudar en alguns temen moments, situacions de la teva o nostra vida. CARLOS ROMERO MATARÍN. 4A MERCÈ ESTAPÉ
LA POR Primerament, he de dir que per a mi, la por ha estat un sentiment molt present a les nits de la meva infantesa. Era una sensació molt intensa que em paralitzava i em bloquejava completament. Notava un ésser obscur sobre meu, respirant a la meva orella. En aquests malsons no podia cridar o moure'm, era la por de veritat, era una paràlisi del son. Ho passava malament de veritat. En segon lloc i a part d'això, també m'entraven atacs de pànic i ansietat només pel fet de pensar en la mort, que algun dia del futur moriria. Aleshores, començava a respirar molt ràpid, el cor s'accelerava i així durant minuts. Quan em relaxava començava a plorar, i venia el meu pare a tranquil·litzar-me i a conscienciar-me que la vida és molt llarga i que encara faltava molt de temps per què morís. En tercer lloc (i ja se m'oblidava) parlar-vos de la foscor. De nit sentia ulls sobre meu, monstres observant-me a través de l'espès mant negre que tantes vegades m'ofegava. Però a mesura que he anat creixent m'he adonat que els monstres han estat sempre a la meva ment; que jo els creixia a base de temors, somnis i imaginacions. I respecte la mort? Ja la tinc molt acceptada, ha de passar i punt. Adonar-me d'aquest destí final sempre present ha fet que canviï la meva mentalitat. Dóna sentit a la vida, per això he d'aprofitar cada moment al màxim i viure feliç i positivament. Actualment, només tinc por a la soledat, a morir sola, tinc por que arribi el dia en què no tingui a ningú al costat, que ningú m'estimi. Però tinc fe que això no passarà, ja que tots tenim com a mínim una ànima amb la qual parlar. JUDIT ALONSO
LAIA SÁNCHEZ GONZÁLEZ. 4A
AGRAÏMENTS: DEPARTAMENT DE VISUAL I PLÀSTICA PERE GRAU IGNASI MARCER ESTEVE PRAT EMPAR SANDOVAL I AL CREADOR DE LA PORTADA MARC BRAVO
Departament de llengües Català – Castellà Curs 2014 -2015